Literatura catalana contemporània

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - El casalot

Turmeda | 26 Febrer, 2020 23:53 | facebook.com

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - El casalot


Parlar dels padrins i repadrins, de les generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser seria una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps ho esborri tot. (Miquel López Crespí)


Al cap d´uns dies ens arribà la notícia de la mort, a Inca, de Josep Ferrer. En Martí, el xofer de la camiona, ens ho comunicà de seguida que ho va saber. En Josep s´havia fet imprescindible a les tertúlies nocturnes, a les excursions pels voltants del santuari! Un home que hauria pogut escriure un munt de llibres d´història, la narració exacta de com eren els republicans dels anys trenta. A vegades em demanava com era possible que aquelles persones no haguessin escrit les seves memòries i d´altres, que passaven per autèntics escriptors, narraven fets que no valien dos rals. La vida de qualsevol persona del poble, la més insignificant, la que sembla no té res a explicar, és, sovint, més interessant que el relat de tants volums buits de vertadera saba vital.

Alguns autors es passen la vida tancats en el despatx, sense saber ni endevinar com és la vida que batega fora del seu estret univers. Rendistes de casa bona, gent que sempre ha tengut el plat damunt la taula sense necessitat d´aixecar-se de bon matí per anar a l´hort o, com en el passat, a una fàbrica. Si parlen d´amor o patiments és perquè han memoritzat les emocions humanes mitjançant la literatura, llegint a l´estudi, espipellant d´un autor a l´altre fins a xopar-se amb els sentiments expressats pels autors de totes les èpoques i contrades. Falsa literatura bastida amb idees copiades d´aquí i d´allà, refrit d´emocions que mai no han viscut. Descripció de vivències que mai no han tengut, amors inexistents, falsos patiments existencials.

M´agradaria escriure un dia la vida de Josep Ferrer, la del pare i la mare, la dels padrins. Per això volia ser escriptor; submergir-me en el món de les persones que he conegut, que he tengut al costat i de les quals sé que el que expliquen és autèntic.

La padrina va anar a parlar amb els capellans i pagà diverses misses per l´ànima del vell combatent. Ben segur que en Josep, descregut com tants dels republicans que cremaren esglésies en temps de la guerra civil, hauria dit que valdria més gastar els diners en bons àpats a la seva salut i la de tothom. Ens hauria renyat per un dispendi tan innecessari. En el fons deixava de patir, que era el que cercava de forma inconscient amb la insistència a fumar dia i nit malgrat la prohibició dels metges. Una mort cercada? Possiblement. El que més l´afectà va ser la marxa de la dona quan el negoci va fer fallida i, també, i de forma molt especial, l´insaciable interès dels fills per heretar el poc que restava de la riquesa del passat.

M´hauria agradat estar al seu costat a l´hora de la mort. Que hagués pogut marxar d´aquest món amb el consol d´una veu amiga a la vora. Segurament m´hauria dit: “Ara sabrem de debò si són veritat els sermons dels sacerdots sobre l´existència del cel i l´infern. A mi, de segur, em tocarà anar a veure Llucifer, el Satanàs que ens ha de tenir dins les olles d´oli bullent per a tota l´eternitat”. I hauria afegit: “No ho dubteu: si el cel i l´infern existeixen sereu els primers a assabentar-vos; us vendré a veure en somnis i així podreu saber el que existeix de debò. Si passats uns mesos no he comparegut és que era un conte de fades talment com ho he cregut sempre”.

Sabia que no tornaria. El padrí, incrèdul com en Josep, em comentava com s´havia conjurat amb els amics, els companys de truc de la taverna, els veïns de l´hort de Can Verdera. Un poc més joves que ell, la majoria havien mort. Tots els morts també havien fet idèntica promesa: en morir tornarien a explicar als companys dels jocs de cartes si el cel existia o no. El padrí m´ho contava modulant bé les paraules, una mica trist, enyorant els companys desapareguts: “Et penses que ningú ha tornat del més enllà? Cap ni un! Resten al cementiri, tapats pel marbre de les tombes, podrint-se com un ca abandonat enmig del camp”. I continuava, en veu baixa alhora que amb les tenalles, removia el caliu de la foganya: “Pot ser que hi hagi un Déu més enllà de les nostres percepcions i coneixements, algú que hagi creat de veritat el cel i la mar, els núvols i les estrelles. No ho sé. Però cal no creure mai en les invencions dels sacerdots. És un romanço del qual viuen i gaudeixen de la vida sense necessitat d´anar a llaurar de sol a sol. Sermons que només serveixen per a tenir-nos conformats aquí baix, a la terra. Volen que visquem en l´esperança que si no hi ha justícia en aquest món, la trobarem en el cel. I així passen els anys, els segles, sense que res canviï per al pobre, sempre sotmesos al poder implacable dels rics i militars”.

Parlar dels padrins i repadrins, de les generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser seria una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps ho esborri tot.

Una de les persones que va tenir més influència en la meva infantesa va ser la repadrina. Com la mare, com tots els que m´envoltaren i em donaren la parla, una determinada manera de copsar la realitat que ens envolta. La meva repadrina (per part de mare), Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 63. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural pagesa, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els quaranta i cinquanta.

El repadrí Antoni Caldés ja no el vaig conèixer. Però de la padrina "Nana" (que visqué tota la vida, abans de marxar a Ciutat, en el número 4 del carrer de l'Escola) serv munió de records; anècdotes, històries que em contava sovint i que jo de menut escoltava com si es tractàs de les rondalles més interessants i saboroses. El cert era que en sabia moltes, de rondalles (com la majoria de les seves amigues de generació). Amb aquells "contes" d'abans de la invasió Disney, els vells transmetien als més joves no solament l'accent, el to de la veu, els registres més secrets d'una llengua; també els costums, les tradicions (i les pors i les alegries) de tot un poble, d'una societat.

En el fons, sigui contant esdeveniments concrets o les més fantasioses rondalles, ens explicaven a la seva manera la història de sa Pobla. I els professors n´eren els protagonistes: els poblers i pobleres que, d'una terra erma, eixuta, aixecaren el verger més esponerós de l'illa a costa del seu treball, d'un sacrifici immens. Després, les successives generacions que els han succeït no han tengut gaire cura de les meravelles que aixecaren amb la seva feina: un esponerós exèrcit de molins d'aigua, les més de mil sínies que hi havia en els anys deu del segle passat. Amb l'esforç dels avantpassats, sa marjal esdevendria paradís verd per on circulava l'aigua alimentant les anyades de patates i mongetes, tot el que d'ençà aquell temps hi han sembrat els pagesos del meu poble.

Potser el vertader progrés de sa Pobla s'inicià cap al 1866 amb l'arribada dels anglesos (Bateman i els enginyers Waring i Green) i els inicis dels treballs de dessecació de l'Albufera. Recordem que aquesta gran obra d'importància cabdal, a part de contribuir a augmentar la riquesa del poble amb totes les quarterades aprofitades amb la dessecació, serví per a acabar amb la pesta --el paludisme!-- que des de feia segles colpejava brutalment la salut dels pagesos. En menys de mig segle sa Pobla triplicà la població, i cap al 1900 ja teníem sis mil habitants.

Dissortadament en els darrers anys s'han deixat perdre molts molins d'aigua i fet malbé innumerables sínies, safareigs... tot un immens tresor històric, pàgines escrites damunt la terra o fetes monument. O quina altra cosa és un dels nostres molins, una de les sínies que encara resten anant a l'Albufera?

Inclemència del temps que no deixa res dempeus? Què se n'ha fet dels mestres artesans de tots els oficis, dels artistes del ferro, la fusta i la pedra que bastiren a començaments de segle les "escultures" (els molins!) que cap escultor modern no sabria fer? Jo encara he pujat (en els horts de Can Verdera i Ca Na Ximbona) a plegar les veles del molí. Encara hi he estat a temps que els padrins m'ensenyassin què era el ramell, la càbria, la coa o el violí del molí d'aigua. I si la meva fos la darrera generació que veurà treballar els fusters de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muxella o Can Malondro?

Tot es fa malbé.

La repadrina vivia prop de l´església. Jo hi tenia una cambra sempre preparada. Sovint demanava permís als pares i em deixaven anar-hi a dormir o a estar uns dies. Entrar al casalot del carrer de l´Escola era penetrar amb molta cura en un món diferent. Em trobava bé en aquell antic casal. Una vegada, investigant indicis que em permetessin saber més, a l´arc de l´entrada, tapat per dècades de capes de calç, hi vaig poder endevinar una data: 1668. Volia dir que l´edifici s´havia bastit en aquella època? Possiblement era anterior. Pens que la marca que vaig descobrir a l´arc podria correspondre a un temps de reformes, un any en el qual es feren importants modificacions al buc inicial de la construcció. A casa sempre havia existit la tradició de dir que la planta inicial era dels temps dels moros, molt abans de l´existència històrica de sa Pobla, fundada a l´època del rei Jaume II, enmig de les terres insalubres de l´Albufera.

D´on sortien aquestes suposicions? El padrí m´ensenyà el pou d´on trèiem l´aigua abundosa de què ens servíem. Efectivament, mirant amb atenció el coll de la cisterna podia veure com els murs existents corresponien a una sínia antiquíssima. Els experts que visitaren el pou quan el batle Miquel Crespí Pons governava el poble, uns arqueòlegs procedents de Barcelona, confirmaren sense cap mena de dubte que es tractava d´una sínia àrab, ja que era exactament igual a algunes que es conservaven en el camí que portava a la badia d´Alcúdia.

Aleshores es confirmaven les sospites de la família, que, sense tenir estudis, només per les pedres i el tipus de construcció, endevinaren l´època que es construí. Ara entenia a la perfecció per què la repadrina no recollia l´aigua quan plovia! No necessitava omplir la cisterna amb la pluja! Simplement tenia un corrent d´aigua subterrània, un riu!, sota els peus! A diferència de casa nostra, en el carrer de la Muntanya, on sí que disposaven d´una cisterna que s´omplia quan plovia, al casalot del carrer de l´Escola no hi havia aigua corrent. Tota la que es necessitava per al manteniment de la casa i els animals es treia a força de poals. Encara avui, en aquest hivern de pluja, vent i neu puc sentir (o és la meva imaginació?) el soroll del líquid element circulant sota els peus. Com la majoria de cases benestants de la pagesia, la repradina disposava de dues cuines. Una era la bona, la del menjador, enrajolada, moblada amb luxosos mobles dels anys deu, curulla d´inversemblats làmines amb idíl·lics paisatges i composicions plenes de fruites i animals de ploma. Menjador que mostrava, orgullosa, a les visites i on menjàvem i acollíem els convidats. L´altra, ben diferent, més de feina, era al corral, prop de les antigues piques de pedra on es rentava la roba i, els dies que feia bon temps, les dones planxaven la roba amb pretèrites planxes de ferro encalentides al foc o amb carbó dintre.

La cuina del corral era on hi havia el fogó de ferro, la llenya, els plats i les olles, les paelles i torradores. Malgrat l´emblanquinat de cada any, el fum s´ensenyoria de les parets i sempre vaig conèixer aquell indret amb un color grogós. Per molt que emblanquinassis, sempre sortia a relluir, fort i poderós, l´indestructible color producte del foc congriat durant generacions i generacions. Un món increïble, aquell racó de la casa, amb el forn de pedra al costat de l´entrada de la cuina, les grans piques, possiblement del segle XVII (o anteriors), enmig del corral, l´empedrat del patí fet amb còdols anats a cercar al torrent de sant Miquel, les parres protegint-nos del sol. Malgrat la bombeta elèctrica de pocs vats, sempre hi havia els llums d´oli penjats al costat de la foganya. De petit mirava amb extremada curiositat l´operació de posar-hi l´oli, el ble que ens hauria d´il·luminar de nit. /p>

Tot el que anava bastint la repadrina Francesca eren per a mi encateris, misteris indesxifrables, prodigis fets per una fada venguda de la fondària d´un fantàstic conte infantil. Feia rodar el petit molí de farina que tenien a la portassa amb la mà i en sortia una farina blanca mesclada amb segó. Al costat, amb un sedàs, separava la farina del segó i anava a la pastera de fusta de nord on feia el pa. Afegia un poc de llevat i ho tapava tot amb un pedaç blanc que ella mateixa havia cosit feia temps. Es deixava reposar i, quan hi tornàvem, la massa havia pujat fins assolir el punt convenient. Senyal que ja era apta per entrar en el procelós món del foc i el caliu. De feia temps en el forn es cremava intensament fusta de pi mesclada amb branques de figuera. La repadrina deia que un poc de llenya de figuera i olivera esmorteïa la flaire del pi i donava al pa un gust especial que només les velles generacions sabien apreciar.

Guaitant podies veure les darreres flames, el caliu, roig encara, amb petites guspires sorgint dels bocins més grans de la llenya. El pa era situat a un lloc adient, una mica allunyat del caliu. Moreno, la repadrina li havia fet uns talls al damunt per aconseguir que el calor penetràs a fons dins la pasta.

El pa ens durava una setmana sencera i era igual de bo el primer dia que el darrer! Res de semblant al present, el pa industrial fet amb màquines. Ja no existeix cap forner que pasti amb les mans. Motors elèctrics, pales d´acer mogudes per motors per remoure la pasta fan tota la feina que la repadrina feia a mà.

Sovint les gallines, provinents del corral existent al costat de les païsses, compareixien a cercar recapte, insidioses amb les unes insaciables exigències de gra! El gall, eixerit, les seguia vigilant les seves evolucions. Dominant, les feia fugir quan la repadrina treia del sac unes grapades de blat de les índies i els feia menjar dins la mà. Com era que podia aguantar les picotades de l´aviram i a mi de seguida em feien mal? Un dia em vaig fixar força bé en les seves mans aspres i rugoses pels anys de conrear el camp. A casa érem pagesos benestants, però sempre vaig veure tothom fent feina als horts. Les dones no eren les senyores que podies veure sempre al costat de la tauleta, rere les cortines amb randes dels finestrals, brodant o petant la conversa amb les amigues. Quan no hi havia res a fer sí que teníem visites i tertúlies parlant de la vida dels sants i el preu de l´anyada. A mitja tarda, xocolata Rosselló per a tothom. M´enviaven al forn del costat a comprar ensaïmades i pastissos.

La repadrina em mirava satisfeta alhora que les amigues d´aquell horabaixa reien veient els meus mostatxos de xocolata i el sucre de les ensaïmades adornant la meva boca. “Apa, ves de seguida a rentar-te la cara”, em deia, rieta. “No veus que així no pots tornar a casa teva?”.

El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tot presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - Com si trepitjàs caliu

Turmeda | 26 Febrer, 2020 12:10 | facebook.com

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Com si trepitjàs caliu (XXXII) -


M´havia fet amic de Pedrona durant les setmanes que fórem al santuari. Compareixia de bon matí carregada amb les ensaïmades i llonguets que li havia demanat en Nofre. També era l´encarregada de portar petites comandes de les possessions dels voltants, dels pocs habitants de les cases existents a la plaça: agulles per a cosir sacs de blat, espècies per a la cuina dels sacerdots, material escolar per als blauets... Els únics que mai no li demanaven res eren els membres de la Guàrdia Civil. Alguns dels homes destacats a Lluc anaven i venien d´Inca al Monestir. No necessitaven ningú que els portàs cap tipus de queviures o d´objectes útils per al servei. Si precisaven de res, el comandant de la caserna tenia prou autoritat per enviar qui volgués al poble. Però per a l´escasa població de l´indret, Pedrona esdevenia una peça essencial per a la supervivència quotidiana. (Miquel López Crespí)


Com si trepitjàs caliu. Sentia el dolor apoderant-se del meu cos. Podria caminar, arribar fins a l´estació? Estava cansat. Provava de dissimular la febre que em posseïa. Caliu i punxes de ferro torturant-me els peus. Na Pedrona s´acomiadà de nosaltres preocupada. “Quan torneu per Inca, passau pel forn. Ja sabeu on teniu una bona amiga”, va dir, abans de marxar després de fer-nos una besada.

M´havia fet amic de Pedrona durant les setmanes que fórem al santuari. Compareixia de bon matí carregada amb les ensaïmades i llonguets que li havia demanat en Nofre. També era l´encarregada de portar petites comandes de les possessions dels voltants, dels pocs habitants de les cases existents a la plaça: agulles per a cosir sacs de blat, espècies per a la cuina dels sacerdots, material escolar per als blauets... Els únics que mai no li demanaven res eren els membres de la Guàrdia Civil. Alguns dels homes destacats a Lluc anaven i venien d´Inca al Monestir. No necessitaven ningú que els portàs cap tipus de queviures o d´objectes útils per al servei. Si precisaven de res, el comandant de la caserna tenia prou autoritat per enviar qui volgués al poble. Però per a l´escasa població de l´indret, Pedrona esdevenia una peça essencial per a la supervivència quotidiana.

Coincidíem a l´hora del berenar. Venia a seure a la nostra taula, fent costat a la padrina i en Josep, el vell republicà. Mai saludà ni parlà amb les germanes Gelabert. Intuïa mons de repressió i sang. Com si en lloc de persones fossin escorpins verinosos. Un dia que just li fregaren el braç va estar tot el matí gratant-se. Talment tengués un munt de sangoneres aferrades a la pell.

Pedrona tenia uns anys més que jo. Però coincidíem en munió de coses! Ella sí que volia estudiar, fer de mestra, ensenyar els infants. Creia que el futur de les persones depenia del món que, de joves, els havien descobert els ensenyants. Era summament intuïtiva. Encertava en la majoria de les sentències que pronunciava. S´havia posat a fer feina, ajudant el pare, de petita. Just havia pogut fer la primària. Però mai no havia perdut el desig de saber. Llegia de nit, mentre ajudava el pare a fer el pa de l´endemà. Llargues hores vigilants el forn, tenint cura del caliu, atenta que el pa no es cremàs i que a primera hora estigués a disposició dels clients.

Sobre col·legis i instituts, li explicava que no tot eren flors i violes. Sovint, els centres d´ensenyament podien esdevenir presons, camps de concentració, casernes vigilades precisament pels cans més ferotges.

--Potser la teva experiència t´ha condicionat en un sentit negatiu –deia, alhora que ajudava la padrina amb la llana per a fer-me un jersei. Ella es posava l´ample manyoc de llana entre les mans i la padrina l´anava embolicant fent una bolla més manejable.

--Tu tens mals records del col·legi –comentava-. Però jo m´imagín fent classes. Història, geografia, literatura... Podria haver ensenyat els al·lots a albirar més enllà del carrer on viuen, lluny del bocí de terra que els correspondrà en morir els pares. El poder d´un llibre! Imagina la força que té oferint infinites possibilitats a la comprensió del que ens envolta! Seria el guia que els portaria a través del desert descobrint cada dia esponerosos oasis de palmeres i fonts de saviesa inabastable!

Possiblement em vaig enamorar en sentir aquella veu melodiosa, olorar de ben a prop la flaire d´un cos jove, bellíssim. Un amor impossible, evidentment! Amb catorze anys acabats de complir no podia aspirar a res. Per a Pedrona jo era simplement un amic, una persona amb la qual es podia petar la conversa en el temps d´espera de la camiona abans que tornàs a Inca.

La sentia parlar com aquell qui escolta música celestial. El temps passat al seu costat esdevenia segons. Només sabia mirar el seus llavis, la dolça pronúncia de les paraules, els gests suaus, lents. Ah! Si un dia aquelles mans d´àngel em poguessin acaronar els cabells, les mans, el rostre...

Quan na Pedrona s´acomiadà a Inca no vaig poder dir res. No podia contestar. Semblava que les herbes tenien un poder més fort del que pensava al principi, quan només senties una certa sensació de cansament. Talment prenguessis un tassó de valeriana abans d´anar a dormir. Les herbes dels ignots habitants de la selva eren la metzina més activa que havia pres en ma vida! Et feien veure el futur, però a costa d´una mena de patiment físic i espiritual que no coneixia.

Què fer? Era el preu que havia de pagar per voler saber el que seria de la meva persona en els propers anys. I el beuratge era ràpid i efectiu! No em podia queixar. Ara era qüestió de poder arribar a l´estació del tren. A Palma, ens esperava la família. El pare ens ho havia dit per telèfon: “Us vendrem a cercar, no passeu ànsia. Hi serem tots!”. Per un moment vaig somriure. Potser em faci tornar a Lluc en comprovar la meva situació, la suor que em raja del front, les mans que em tremolen.

La padrina em dóna el seu bastó. “Agafa el gaiato”, diu, amb veu autoritària. “Et veig malament. No sé si arribarem fins a l´estació”. “No és res” li contest, procurant que el meu rostre no reflecteixi el dolor que em domina. “Només estic un poc cansat”, explic, provant de llevar ferro a la situació.

Avançam lentament enmig del brogit de la gent. Arreu paradetes amb fruita, roba, estris del camp. Senalletes i paners, ormejos per a les bèsties, olletes de fang ben treballades. Boirosament veig els bars plens de clients. No pots avançar a la velocitat que voldries. Camín procurant que el caliu del terra no m´acabi de cremar els peus. A vegades ens aturam uns moments a la voravia, esperant que passi el riu de pagesos i menestrals que ho envaeix tot. Ara és la padrina la que em guia enmig del mercat que ocupa places i carrers. “Déu ser un Dijous Bo”, pens, alhora que augmenta el meu desig d´arribar a l´estació i descansar. La metzina actua, ferma, ocupant cada una de les cèl·lules del meu cervell. En passar davant una apotecaria veig que el calendari indica el novembre de 1975. És una època en la qual he deixat la feina de la llibreria i port una vida summament activa en la militància antifeixista. No he deixat les col·laboracions a la premsa per evidents qüestions de supervivència, però fa temps que no escric contes ni poesia. Avui ens ha tocat fer una repartida de la nostra revista clandestina La Veu del Poble. L'estam venent des de primeres hores del matí. Hem arribat a Inca amb diversos cotxes, aquells sis-cents dels anys seixanta i setanta, que eren expressió del nou nivell de vida assolit per anys de turisme, sempre en creixement. Ens dividim en diversos comandos d´acció i al nostre li toca el carrer Major, començant per l´estació fins acabar a la cruïlla de la carretera d´Alcúdia amb la de Lluc. Fa temps que he vist diverses persones sospitoses que ens segueixen. Membres de la Brigada Social o Guàrdia Civil sense uniforme, dels serveis d´informació? No ho sé. Però tenc mals pressentiments. Quan ens topam amb el grup que dirigeix l´exmissioner Mateu Martí, li dic que vagi en compte: hi ha gent que ens vigila. És just quan veig que quatre persones s´apropen als que repartim prop del claustre de Sant Domingo. En Mateu Martí i els companys són a temps de veure la maniobra i s´amaguen entre la gentada. Nosaltres no tenim temps de fugir. Domingo Morales i Antoni Muñoz, que anaven amb el meu grup, tampoc poden amagar-se. Silenciosament, sense fer coneixedor el que volen, ens situen les pistoles al costat, amagades entre la gavardina. “Callau i caminau cap a la caserna de la Guàrdia Civil. És aquí mateix, en girar la cantonada. I no proveu de córrer. Tenim ordres de disparar””.

Sort que hem pogut repartir la majoria dels dos mil exemplars que hem portat. “La feina ja està feta”, pens, mentre sent el ferro de la pistola pressionant els ronyons. “I si la notícia de la detenció surt als diaris tendrem propaganda gratuïta!”. Un imperceptible somriure denuncia que no estic gens amoïnat. S´ha acomplert la missió, i la detenció era una possibilitat que sempre teníem en compte a l´hora de sortir de nit a fer una pintada o una repartida de fulls. Per si de cas, abans de cada acció li dic a la germana que, si no torn, tengui cura de la moixa; té claus del pis i pot entrar i sortir en voler. Amb la moixa atesa, sense cap altra responsabilitat concreta, no em fa res estar dies tancat, anant de comissaria als jutjats. Són els darrers dies de la dictadura i, sovint, la repressió no sap què fer amb nosaltres. Malgrat que pel setembre encara han assassinat els cinc joves antifeixistes del FRAP i ETA, malgrat els crims a obres i tallers, la repressió contra els manifestants, el cert és que els sicaris de la policia saben que el seu temps es va acabant. Els diaris ja no són el mateix. Hi ha sectors progressistes en els mitjans de comunicació i l´església.


En arribar a l´estació m´assec al banc de la sala. La padrina compra els bitllets i torna de seguida, per si de cas necessit alguna cosa. “Ens manquen trenta minuts”, em diu, guardant els bitllets dins la senalleta. Em tap amb l´abric esperant que la febre vagi passant. No és cada dia que pots veure el que viuràs en els propers anys. M´adon que he canviat molt poc en aquests lustres. Quina diferència essencial hi pot haver entre les detencions de l´any 1963 i les d´ara mateix? I si un dia arriba la famosa democràcia per la qual lluitam? Hi haurà també detencions, interrogatoris, multes? I si alguns dels nostres abandonen les idees que tenien de joves i, en assolir el poder, gaudir de cadiretes i bons sous, obliden la lluita per la República, per l´Autodeterminació i el Socialisme? En un avanç de la pel·lícula del futur que contempl he vist, d´una rampellada, algunes escenes dels anys vuitanta i noranta. Sóc jo mateix, amb altres companys. Militam en un nou partit d´esquerres. Estam embarcats en un homenatge a Emili Darder, el darrer batle republicà de Palma assassinat pels feixistes l´any 1937. Torn a veure el mateix que en els seixanta i els setanta: dos cotxes de la policia s´aturen davant la paret del Molinar on pintam un cartell amb la imatge d´Emili Darder. Estic acabant d´escriure-hi el poema de Bartomeu Rosselló-Pòrcel “A Mallorca durant la Guerra Civil”.

De cop i volta ens apunten amb les pistoles. Ens miram estranyats. Els amics que m´acompanyen no poden creure el que vivim. Ens fan posar les mans contra la paret i ens escorcollen talment fóssim lladres, terroristes que col·locaven una bomba. Sóc el primer que es resisteix. Em gir i els hi dic, ferm, segur de cada una de les paraules que pronuncio:

--Vostès estan realitzant una acció que fa vergonya. Detenir mallorquins que volen retre un homenatge a la República, al darrer batle de Palma assassinat pels militars i falangistes. O no saben qui va ser Emili Darder?

No s´immuten. Qui sembla ser el responsable de la dotació policíaca, sense deixar d´apuntar-me amb la pistola, diu, sever, com si l´hagués insultat:

--No s´oposi a l´autoritat. Jo només sé que vostès estan embrutant parets. Em doni el carnet. Els hem d´identificar!

Envoltats per un parell d´armes de foc, ens veiem obligats a identificar-nos. Prenen nota del nom i el número del carnet. Arriba una nova patrulla amb més policies. Agafen els pots de pintura, els pinzells, el llibre de Bartomeu Rosselló-Pòrcel...

Protest inútilment.

--I aquesta és la feina de la policia democràtica, dels agents d´un Ajuntament socialista? Una vergonya tot plegat. No veuen que aquesta és una paret de l´extraradi, d´un solar buit, i que no embrutam cap façana? No tenen ulls per comprovar el que passa? El que haurien de fer quan veuen uns ciutadans que reten un homenatge al millor batle que mai ha tengut Palma és aturar el cotxe, apropar-se a nosaltres i, en lloc de tractar-nos com a delinqüents, dir-nos: “Volen que quedem al seu costat per a protegir-los, per si compareix algun grup de provocadors?”. O, també: “Bon vespre! Necessiten cap cosa? Tenen pintura abastament? Volen que anem a cercar algun estri necessari per acabar el mural? Estam a la seva disposició”.

Ens miren amb mal ull.

Com qui escup les paraules, contesten, aïrats:

--Demà rebran la visita del nostre correu. Poden donar per fet que la multa serà quantiosa. No es pot embrutar la ciutat de forma impune i vostès realitzaven un acte il·legal”.

Pugen als cotxes i marxen, deixant-nos sense pintura ni cap dels estris que empràvem per acabar el mural.

L´al·lucinant viatge en què estic immers em mostra l´any 1990 redactant una carta al meu antic company de clandestinitat, el batle socialista Ramon Aguiló. Li explic que va arreglat si pensa que pagaré les quaranta-cinc mil pessetes de multa que m´han imposat. Li record els anys de lluita contra Franco i, en acabar, li dic que si el dictador no em va fer pagar la multa que ens va imposar per presentar el meu partit d´aleshores, ara ell no seria més que Franco.

Vaig esperar esdeveniments.

Els periodistes de tots els diaris de Mallorca es preocuparen per la qüestió i la barbàrie de l´Ajuntament va ser denunciada arreu. Un dels articles més sentits, que més m´emocionà, va ser el que escrigué Llorenç Capellà en el diari Baleares. Potser que aquesta campanya solidària fes reflexionar les autoritats. El cert és al cap d´uns dies trucà a la porta de casa un policia municipal amb un escrit del consistori. La multa havia estat anul·lada!

Tanmateix no l´hagués pagada mai. En el 76 vaig anar a la presó per no volen pagar una multa que la dictadura ens havia posat. Setanta-cinc mil pessetes per haver volgut presentar el partit clandestinament. Era l´època en què el règim deixava les portes obertes al PCE i el PSOE però perseguia l´esquerra revolucionària al màxim. L´OEC, l´Organització d´Esquerra Comunista, juntament amb altres partits marxistes criticàvem els pactes amb els hereus del Movimiento. No ens volien. Els diaris tenien ordres específiques per a no publicar res de les nostres accions. La consigna oficial era situar-nos al costat del FRAP i altres grups que volien avançar cap a la república i el socialisme. Els mitjans de desinformació oficial controlats per alts dirigents provinents de Falange Española, el mateix Adolfo Suárez, volien acabar amb la nostra influència a fàbriques, hotels, centres d´ensenyament.

Decidirem plantar cara malgrat la lluita era desigual. La presentació del partit ens costà detencions per part de la Brigada Social. El cas anà a parar a mans del jutge. Aquest havia de decidir la condemna: multa o entrada directa a la presó.

Ens citaren als jutjats.

La metzina que he pres em permet situar-me en aquell precís instant, quan l´auxiliar de l´oficina ens obre la porta i indica que podem passar al despatx. En entrar a l’ampla estança l´home alçà la mirada dels papers que llegia i ens va fer un gest amb la mà. Vaig veure quatre cadires preparades. Primer s’assegueren Guillem i Jaume. Després el misser. Jo vaig ser el darrer a ocupar un dels vells butacons de fusta i cuiro gastat pels anys. La pell s’havia ennegrit i, en alguna part, amenaçava de rompre´s. Eren seients d´abans de la guerra? Semblaven heretats de l´època del rei Alfons XIII. Em recordaven les de la casa del rector, al poble, presidint l´entrada, amb les beates de les Filles de Maria esperant, alhora que resaven el rosari. També les cases senyorials disposaven d´aquests clàssics seients. Cap pagès que havia d´acudir al casal per a parlar amb els propietaris de finques i possessions s´hauria atrevit mai a asseure´s en una de les butaques de l´entrada! Romanien drets, amb el capell a la mà, silenciosos, esperant que la criada els indicàs què havien de fer. Un honor, si el senyor els feia passar a la cuina i els convidava a agafar una de les cadires de bova existents. El més habitual era que la criada els acompanyàs fins a la porta del despatx i, sense gosar entrar-hi, des del portal, explicar el problema al senyor.

El secretari del jutge li anava donant les carpetes del nostre expedient. La Social no solament li havia lliurat l’informe amb el material de la presentació del partit: pel gruix de la carpeta semblava que hi havien incorporat tot el que tenien de nosaltres d’ençà de les primeres detencions en els seixanta.

Qui era aquell home? D´on procedia? Com endevinar les seves simpaties polítiques? Només sabíem que havia arribat a Palma feia dues setmanes. No teníem cap informació que ens permetés situar-lo en una ideologia determinada. Més endavant descobrírem que pertanyia a una organització de jutges antifeixistes; però en el moment d’entrar al despatx no en teníem ni la més remota idea. Ens trobàvem davant seu esperant la decisió. Més tard, a la presó, durant les llargues hores que ens passàvem passejant amunt i avall pel pati, deduírem que la filtració a l’advocat degué ser cosa seva. La conclusió era senzilla: com hauríem pogut saber el contingut de la investigació, la multa que per força de la llei ens havia d´imposar, si no ho hagués permès? Ens preguntàvem com era possible que Berta i Maria, companyes que feien feina al jutjat, no tenguessin cap dificultat per a llegir les nostres carpetes i dir-ho al misser. Les peces coincidien com en un trencaclosques.

Les carpetes a l’abast de tothom. La rapidesa amb què havia fet córrer que ens imposaria un multa...

Finalment alçà la vista i s´adreçà a l´advocat.

--Supòs que els seus clients ja saben que han comès un acte delictiu –pronuncià lentament, com si volgués comprovar que l’enteníem--. Vostès no ignoren que, amb l’actual legislació, aquestes actuacions són il·legals i, si no hi ha un canvi en les lleis, no tenim altre remei que actuar en conseqüència. Tothom sap que Europa pressiona per un canvi democràtic a l’Estat espanyol. I més d’un any després de la mort del general Franco, els puc dir que som el primer a voler un avanç en les llibertats per al nostre poble.

Ens miràrem estranyats. Un jutge antifranquista? En què canviava això la situació en què ens trobàvem? Tanmateix, per molt demòcrata que fos, la maquinària judicial continuava actuant com si no hagués canviat res. Ell podia fer totes les declaracions de principis que li passassin pel cap; el cert era que, enmig del pati, ja hi havia el cotxe que ens havia de portar a la presó si no pagàvem la fiança imposada.

--Esper que el misser us hagi informat dels detalls del procediment.

Coneixíem la resolució, primer per les carpetes que havien llegit les nostres camarades i, després, per la carta oficial rebuda per l´advocat.

--Sí –intervengué Sebastià Puigserver--. Sabem que els meus clients han estat condemnats a pagar setanta-cinc mil pessetes de fiança si no volen entrar avui mateix a la presó.

--Exacte –recalcà el jutge--. Vostès poden quedar en llibertat provisional, a l’espera del judici, si abonen aquesta quantitat de diners.

S’aturà un moment i, agafant un paper que tenia damunt la taula, me´l va donar.

El desert, immens, inabastable, s´apropava a velocitat vertiginosa. El nostre món s´incendiava, esclatava en mil direccions, esdevenint cendra. D´on sorgia la necessitat psicòtica d´endevinar quin seria el nostre futur si ja havia estat esborrat dels mapes? Què restava de les cançons de collir olives, de batre, de llaurar la terra, que cantaven els avantpassats? Quin sentit tenia beure beuratges misteriosos, voler aprofundir el que seria de nosaltres?

La padrina resta preocupada. Em posa bé l´abric, em toca el front per a comprovar si la febre ha tornat. Però davant dels meus ulls l´incendi es fa més gran. Les flames de l´exterior pugnen per penetrar en el vagó. El revisor m´amenaça amb la maquineta de foradar bitllets. De forma instintiva em protegesc el rostre amb les mans. Encara port el mocador per evitar dessagnar-me. Però no hi ha sang. Què ha passat? No ho entenc. Fa uns segons la ferida rajava i pareixia que podia morir d´un moment a l´altre. Què m´havia donat el vell combatent republicà? Una metzina per veure el futur, o un verí per aconseguir que mai l´arribàs a albirar?

Sent la veu de la padrina dient que no em preocupi, que ja arribam i que el pare agafarà un taxi per a portar-nos a casa.

--No serà res. Segurament t´has constipat durant els darrers dies. Ja et vaig dir que no sortissis a passejar amb aquell fred. Caparrut com el padrí, sempre has volgut fer la teva voluntat. Quan tornares de la Font Coberta et vaig veure blanc, com si tenguessis anèmia. Aquestes setmanes tot havia anat bé. Era feliç veient com et recuperaves. I ara, aquesta febre sobtada. No ho entenc. Talment un bruixot maligne t´hagués fet beure un verí.

Qui sap si els misteriosos déus que poblaven les muntanyes havien volgut castigar el meu atreviment. Voler saber què seria de nosaltres el dia de demà! Tanmateix la nostra vida és un atzar imprevisible. Penses anar en una direcció i, de cop i volta, et trobes en un indret inesperat. Avançar és sovint retrocedir. Quan el pare entrà a Terol l´any 37 tot indicava una ruta clara i resplendent; la victòria damunt els feixistes semblava encara possible. Podia imaginar-se un nou país, lluny de la misèria, l´analfabetisme, el poder dels rics. No s´adonava que amb cada passa que avançava cavava un sinistre esdevenidor de presons i camps de concentració. Li era impossible imaginar el sabor amarg de la derrota, la insídia i crueltat dels vencedors, les mil formes de tortura que patiria.

El tren travessa el pont de les Estacions i comença a frenar. Xiscla damunt els rails talment un animal que porten a l´escorxador. L´incendi ha desaparegut de l´horitzó i, a poc a poc, torn a distingir cases, vehicles, persones. Quan ens apropam a l´estació, just davall el rellotge que hi ha damunt la porta d´entrada, distingesc el pare i la mare que ens fan gests amb les mans.


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb