Literatura catalana contemporània

Sa Pobla, anys 50: jugar a indis en els jardins de l´Escola Graduada

Turmeda | 02 Març, 2020 23:46 | facebook.com

Sa Pobla, anys 50: jugar a indis en els jardins de l´Escola Graduada -


Els estius eren per a jugar al carrer. Sense deures ni obligacions de cap casta, senyors del món inabastable de sa marjal que era al costat de casa, tot el que abastaven els nostres ulls ens semblava nostre i res no ens amoïnava. Molins i sementers, els jardins de l’Escola Graduada, els carrers solitaris, la plaça buida a l’hora de la migdiada... Fins i tot ens atrevíem a anar a jugar al futbol davant el portal del cementiri per fer veure a les al·lotes que nosaltres érem uns valents i res no ens atemoria: talment els heroics soldats de la cavalleria nord-americana que s’enfrontaven als eixams d’indis que atacaven les caravanes en les pel·lícules que vèiem els diumenges a l’horabaixa. (Miquel López Crespí)


Dimonis sortits de l´interior dels foguerons de sa Pobla ens persegueixen pels carrers i riuen de les exaltades il·lusions de la joventut. És la nuesa gèlida del temps anunciant ja el final bategar del pols, la solemnial victòria dels déus perversos. Grinyolen les frontisses rovellades de les cases ensorrades pel temps. Ara només habitam els somnis plens dels fantasmes del passat.

Com si volgués aturar l’arribada del vendaval, la inundació que farà malbé els sementers acabats de sembrar, contempl munió d´imatges fugisseres en la fondària dels espills. Els estius eren per a jugar al carrer. Sense deures ni obligacions de cap casta, senyors del món inabastable de sa marjal que era al costat de casa, tot el que abastaven els nostres ulls ens semblava nostre i res no ens amoïnava. Molins i sementers, els jardins de l’Escola Graduada, els carrers solitaris, la plaça buida a l’hora de la migdiada... Fins i tot ens atrevíem a anar a jugar al futbol davant el portal del cementiri per fer veure a les al·lotes que nosaltres érem uns valents i res no ens atemoria: talment els heroics soldats de la cavalleria nord-americana que s’enfrontaven als eixams d’indis que atacaven les caravanes en les pel·lícules que vèiem els diumenges a l’horabaixa. Mítics éssers de pel·lícula hol·livudenca que nosaltres, amb pistoles de joguina, imitam, fent front a l’exèrcit d´indis que, amb plomes de les gallines de casa posades al cap, ens persegueixen, talment els sioux dels films, envoltant, cridaners, els fortins, les quatre cadires de bova agafades de la cuina, des d´on resistim l´endemesa enemiga.

Però en els plujosos dies d’hivern no hi havia al·lots jugant al carrer.

Al camp, en ploure, els pagesos es posaven un sac a l’esquena i es refugiaven a la caseta de l’hort esperant que passàs el ruixat. Més tard, agafaven el carro i els ormejos i, com cada dia d’ençà feia generacions i generacions, tornaven a casa, pausadament, amb el cansament d’aquells que fan feina de sol a sol.

La mare havia estat feinejant per la casa, anant a la botiga amb la plagueta del racionament a veure el què hi havia aquell dia. La padrina cosia o planxava roba a un racó del menjador. Per a mi era un misteri veure aquells preparatius tan complicats. Les planxes encara anaven amb carbó i primer havies d’encendre el fogó, aconseguir una bona quantitat de caliu per a introduir-lo posteriorment en una d’aquelles estranyes màquines, altes, de ferro negre, que s’obrien i es tancaven com si fossin un petit forn.

El pare i l’oncle treballaven en el taller, prop de la plaça del Mercat.

Aquella plaça era l’indret on cada diumenge els pagesos dels pobles dels voltants portaven els animals per a vendre o comprar. Mentre la mare i l'àvia feinejaven a casa, jo feia com qui estudiava a una tauleta que m’havien col·locat a un racó del menjador. El pare i l’oncle tocaven el timbre de la bicicleta just quan eren a la cantonada més propera. Era el senyal acostumat perquè la mare posàs l’arròs al brou o començàs a fregir els pebres i patates del tumbet. En aquell moment, en sentir el timbre de la bicicleta, la padrina començava a plegar la roba que havia estès damunt la taula, alhora que jo tenia l’excusa adient per a deixar els quaderns i llibres del col·legi. Aleshores sortia, apressat, a esperar-los, perquè sabia que, si no és que hi havia hagut un terrabastall, em portarien alguns caramels comprats expressament, ara ho veig ben bé, per copsar el posat d´alegria del meu rostre. És ara que ho entenc a la perfecció: el fill, el nebot, era la força tel·lúrica que els ajudava a sobreviure, a vèncer l’absurd de la postguerra, les humiliacions de la derrota.

No sé per quines estranyes circumstancies serv, tan presents en la memòria, el record dels hiverns de postguerra. Com si els moments viscuts aleshores s´haguessin esdevengut ara mateix. Tot plegat és com si tornàs a veure una pel·lícula filmada a càmera lenta. El pare i l’oncle que s’asseuen a sopar. La fosca que arriba a poc a poc, espitjada pels núvols negres que van ocupant l’ample espai del pla procedents de la serralada. La padrina que para taula. El soroll conegut dels plats de terrissa quan els poses un damunt l’altre, abans d’abocar-hi la sopa. La flaire fumejant de l’escudella. El rostre de la mare, satisfeta de veure tornar l´home i el cunyat, de sentir la família sana i estàlvia al costat. El meu moix de pèl blanc i negre que ensuma el menjar i que s’apropa a fregar-me les cames per a rebre un poc de recapte: un bocí de formatge, un tros de pa, les espines de les sardines que la mare preparava damunt les esgraelles, aprofitant el caliu de llenya de pi o d´olivera.

Sense adonar-nos-en s’havien fet prop de les deu de la nit. Era el moment del “parte” que, l’oncle es disposava a sentir abans de passar a escoltar Radio París o Radio España Independiente, la veu del PCE que emetia des de Bucarest.

Sovint el pare no podia deixar d’anar la broma i en sentir la veu, molt fluixeta no fos cosa la sentissin els veïnats, de Pasionaria o Santiago Carrillo predicant des de la distància i el llarg exili, deia, fent una mitja rieta amb els llavis: “Sempre estàs amb el mateix, els teus estimats comunistes que viuen tan bé a Moscou o París. És com si encara els sentís. Nosaltres érem enmig del fang, a les trinxeres, plens de puces, morts de fam, i compareixen amb els seus llustrosos uniformes, alguns coberts de cuiro de dalt a baix mentre nosaltres només teníem una manta vella i bruta per a cobrir-nos. I a vegades ni això! Davallaven, o és que no te’n recordes?, dels cotxes oficials i pujant damunt d´un camió sinó hi havia trets en el front, començaven a predicar, talment el sacerdot fa un sermó des de la trona, parlant de la nostra lluita heroica, dels sacrificis fets en la guerra, de la missió històrica de la classe obrera. I, invariablement, alçant el puny, eixugant-se la suor amb un mocador, acabaven parlant de com els herois morts en combat sempre seríem recordats per les generacions del dia de demà. Al cap de poca estona, després de deixar-se retratar al costat d´una metralladora, donant la mà a algun ferit, fugien tan aviat com havien vengut, deixant endarrere la pols del cotxe si era per l’estiu, solcs enmig del fang si era a l’hivern”.

I sorneguer, tan sols per emprenyar l’oncle, afegia: “Mira com ells es varen salvar mentre que a nosaltres ens deixaven a les trinxeres, en mans dels casadistes i els franquistes. Ho varen tenir ben fàcil amb els avions que Hidalgo de Cisneros tenia preparats a Alacant i Albacete. Tots volant, cap al nord d’Àfrica, vers l’exili de privilegiats a París o qualsevol ciutat del món, mentre els escamots d’execució treballaven de valent a tots els pobles i ciutats que havien caigut en poder dels feixistes. I ahora, a las montañas –digué Dolores Ibarruri a les unitats especials que havien anat a acomiadar els dirigents comunistes que marxaven a l´exili. A continuar la lucha conta el fascismo. El Partido no os olvidará”.

Record l’oncle movent les manetes de sintonia de la ràdio, cercant alguna emissora estrangera que el fornís d´una informació més fidedigna que la que proporcionava Radio Nacional de España.

De cop i volta, sense voler aprofundir en el debat, no era encara el moment, l’oncle, com si parlàs per a ell mateix, contestava al pare, pausadament, sense gens d´agror en la resposta: “No parlis només de Casado, de Besteiro i tot els altres traïdors de la Junta de Defensa, aquells venuts que ens lliuraren fermats de peus i mans a Franco. O no recordes el teu estimat Cipriano Mera, el famós anarquista, el gran líder obrer de les vagues de la construcció en temps de la República? O no va ser un dels membres més actius de la Junta a l’hora de matar comunistes, d’empresonar-los per a lliurar-nos als feixistes! Vaja, el comunisme llibertari dels teus amics! O es pensava que també el condecorarien a Burgos, que els deixarien els graus obtinguts en l’exèrcit de la República?”.

Però el pare ja no l’escolta. El veig ajudant a rentar els plats a la mare. No era el moment adequat per al debat. Record que sempre m’estranyà veure’l ajudant la mare en la cuina. No record cap altre pare dels amics fregant els plats. Mai no ho havia vist a casa dels amics. Per això no ho vaig explicar mai a ningú de la colla. Haurien imaginat que el pare no era un home com els altres.

No sempre es podien sentir les notícies. De sobte, quan menys ho esperàvem, s’esdevenien inesperats talls d’electricitat. La casa enfosquia, es poblava d’ombres i de misteriosos fantasmes. Era el moment què la padrina anava a cercar les espelmes i els llums d’oli que teníem penjants a la vora de la foganya. Sense llum elèctrica, cambres i passadissos esdevenien indrets màgics, poblats de gnoms i de bruixes, dimonis i fades. El meu moix, que fins aquell moment havia anat amunt i avall, entre les cames de la gent, cercant recapte, ara s’apropava al foc, com si volgués salvar-se d´alguna bèstia invisible que el volgués atacar. L’atemorien les nostres ombres gegantines reflectides en la calç blanca de les parets. Miolava, com si plorinyàs, aviciat per anys de carícies damunt l’espinada. Només es calmava si el posava damunt de les meves cames i l’acaronava com si fos un infant petit.

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (IX) - Roma

Turmeda | 02 Març, 2020 14:53 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (IX) - Roma -


Finalment, Miquel Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà m’han convençut de fer un viatge a Itàlia i Grècia. I possiblement podrem arribar fins a Palestina. M’emociona pensar que farem una llarga aturada a Roma. Hi ha en perspectiva una visita al Papa Lleó XIII.


Finalment, Miquel Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà m’han convençut de fer un viatge a Itàlia i Grècia. I possiblement podrem arribar fins a Palestina. M’emociona pensar que farem una llarga aturada a Roma. Hi ha en perspectiva una visita al Papa Lleó XIII.

M’ha costat molt prendre la decisió. Deixar per unes setmanes Albopàs, les feines inajornables a l’església, la redacció dels articles per a la revista Sa Marjal.

No em sabia decidir. I el que em deturava més: els anys! Ja no som aquell sacerdot jove que enviaren a Albopàs. Not el pas dels anys. Cada vegada em costa més fer les meves passejades. No fa gaire temps anava caminant fins a Talapi, Son Amer, qualsevol indret de l’Albufera! Passejar fins a l’oratori de Crestatx era com si travessàs el carrer. Anava i venia com un jovenet de quinze anys. Ara tot ha canviat. Sent el bategar del cor quan prov de repetir les excursions d’abans. Només fa dos anys, arribar fins a l’esglesieta de sant Miquel o acompanyar uns amics a visitar les coves de Campanet no em significava res. Avui la fatiga em venç. Quan he fet una hora de passeig m’he d’asseure a qualsevol indret, un munt de pedres, un vell tronc caigut. M’he de recolzar en el gaiato que fa temps que m’acompanya. Les cames no em responen. Sent els nervis protestant, indicant-me que no puc seguir més endavant.

Quina diferència amb l’època de la meva arribada al poble, quan m’hauria atrevit a competir amb els més joves de la vila a les curses de les festes de sant Jaume!

Què m’ha passat? No ho sé. El senyor Tomeu Amengual, l’apotecari, se’n riu de les meves preocupacions.

--Joan, els sacerdots viviu en una altra dimensió del temps! –explica, sense amagar la seva rialla sincera--. O no veus que vas cap a la seixantena d’anys? El cos humà és ben igual que un giny mecànic. L’esperit d’una persona pot romandre jove. Fins i tot a mesura que vas acumulant els anys pots arribar a sentir-te més eixerit que en el passat. Però la teva maquinària interna fa molt de temps que ha començat a rovellar-se. Els músculs, les articulacions, ja no responen com quan arribares al poble tot just ordenat. El cor comença a acusar el pas de les dècades que, no ho dubtis, et portaran inexorablement a la tomba en una data que ja està escrita als calendaris.

Reflexionava sobre les encertades paraules de l’apotecari. Tanmateix era inútil fer-hi més voltes. Tenia tota la raó del món. Aquest organisme imperfecte que és el nostre cos té un temps programat. Déu nostre Senyor així ho ha volgut i mai no sabrem quin serà el moment en què deixarà de funcionar el motor que ens impulsa a través de venes i nirvis.

Per això la por d’embarcar-me. Saber que, malgrat que vulgui seguir el ritme dels més joves de l’expedició, no ho podré fer. Hauré de demanar que em disculpin, que no puc córrer tant com ells. M’hauré d’aturar a descansar. Demanar aigua. Aconseguir que em deixi de pressionar el pit l’ofec que sentiré després d’una llarga caminada. Abans no sentia res. Podia anar fins Alcúdia caminant entre horts, sínies i molins sense que sentís aquesta sensació d’angoixa que ara em domina, m’atura en sec, em rendeix, m’enrampa les cames i em deixa exhaust a la vorera del camí.


Les recomanacions de Miquel Costa i Llobera no eren prou convincents. Sí, el cor batia pel desig de veure, palpar el Partenó, aprofundir en els misteris i secrets del bressol de la nostra civilització: Atenes. Palestina, sempre havien estat un somni d’ençà els anys de seminarista. Com no somniar a trepitjar Terra Santa? Quina felicitat podia haver-hi més gran que resar el rosari al Carmel, palpar amb les mans les runes del temple de Salomó, seguir, pam a pam, el Via Crucis, el camí que fa fer Nostre Senyor fin el Gòlgota?

Quantes vegades, a la llum del quinqué –la claror elèctrica sempre m’ha fet mal als ulls!--, tancat a altres hores de la nit en el meu despatx, obrint polsosos mapes antics, no he imaginat tot el que faria si un dia trepitjàs Jerusalem.

Morir sense veure Natzaret, no seria un crim? Un cristià pot deixar aquest món sense haver besat la terra sagrada que va ser el bressol dels Profetes? Sovint, en dir missa, en comentar les paraules de l’Evangeli, tenia davant meu les planures i valls, les muntanyes que agombolaren Jesús, trescant de jovenet enmig d’una sorprenent quietud i la veu de la Verge Maria i sant Josep cridant a dinar el Fill de Déu enviat per redimir l’home dels seus pecats.

Però sempre m’aturava l’excussa de les meves obligacions i, també, certa comoditat a què m’he acostumat amb els anys. Les caminades per Albopàs no m’han representat gaire dificultats fins aquests darrers mesos. Primavera i tardor són les èpoques que més estim per a sortir a trescar pels nostres camps. A primera hora del matí, acabada la missa de les sis, és un dels moments més ideals. Just quan surten els carros amb els pagesos per anar a marjal. El sol és benigne i clement. L’atmosfera encara no s’ha escalfat i la brisa matinenca m’ajuda a obrir els ulls a la bellesa de la resplendent natura. Bona hora de resar el rosari mentre saludes els primers pagesos que surten a feinejar als horts.

Els horabaixes també són ideals. Hem acabat totes les tasques religiosos. I, si no hi ha cap funeral, podem gaudir de les impressionants postes de sol que es divisen des de qualsevol racó del pla. Però una cosa ben diferent és embarcar-se, arriscar-se a patir els embats d’un temporal, marejar-te, passar dies presoner de les ones fins que arribis a port... I, com suportar les llargues caminades pels deserts de Palestina, l’arena penetrant per boca i oïdes? Quin tipus de vestit ha de portar un sacerdot per a fer front al vent huracanat del desert?

Per a mi tot eren problemes, inconvenients, a l’hora de decidir-me a fer el viatge somniat.

Ha estat el poeta de Formentor, l’amic i confident Miquel Costa i Llobera, qui m’ha empès a fer la passa definitiva i a abandonar pors i comoditats.


Els amics ens havien acomiadat al port de Barcelona. Hi eren Gaudí, que havia deixat el seu cau de la Sagrada Família per unes hores, Josep Carner, Picó, els jesuïtes i caputxins que havien fet costat a Miquel Costa i Llobera quan la presidència dels Jocs Florals... Les amistats duradores, quin gran cònsol per a l'esperit.

Tenguérem mala mar quasi fins arribar a les costes gregues. Maria Antònia Salvà es marejà i quasi no sortí de la cabina. Sortosament el meu mareig durà poc: els esquitxos de les onades, colpejant-me la cara, actuaven com a bàlsam miraculós.

Aquella nit era sol damunt coberta, m'havia abrigat bé i, amb el capità, un jove parisenc, excel·lent coneixedor de Victor Hugo i Verlaine, dos corruptors de la Humanitat!, havíem encetat conversa força interessant sobre la influència dels pensadors grecs en la nostra cultura, la història de les croades i l'autenticitat històrica dels dogmes catòlics referents al naixement de Jesús. Miquel Costa i Llobera, Maria Antònia Salvà i jo mateix escoltàvem en silenci, amb certa prevenció. Ens volia convèncer de certes contradiccions i parlava dels evangelis apòcrifs, de la història de l'Església abans i després del Concili de Trento. Però no el deixàrem avançar per aquests camins tan perillosos i plens de trampes.

Era a bord del vapor Ile de France i, una vegada damunt coberta, amb el vent que em colpejava el rostre, mantenint-me així viu i despert, provava de descobrir mons a través de la fondària de la nit. No sempre ets senyor de la mar i dels elements. Hi havia moments en què m'imaginava un croat de l'Edat Mitjana, avançant amb la flota cristiana cap a Terra Santa. Alliberar Jerusalem dels infidels! Els guerrers de Gaudí vigilant les teulades de Barcelona! Com es desperta la imaginació quan t'alliberes, malgrat que sigui per uns dies, de les quotidianes obligacions que, inexorablement, has de complir sense poder-hi fer res.

¿Tancar-me dins la cabina, llegir com si fos a la meva cambra, a Albopàs, sentint ploure, el percudir de les gotes damunt les teules? Quants d'anys de soledat, amb l'única companyia de llibres i rosaris! Ara volia sentir el batec de la Mediterrània; si era possible, arribar a una comunió perfecta amb la història i la mar.

Navegar fins a poder besar amb els meus llavis ressecs per la soledat d'anys, els indrets que conegueren les petjades de Crist, el Salvador, el Messies anunciat a l'Antic Testament. Fer-me part de Galilea, aturar-me a resar el rosari al Carmel, a Natzaret, avançar cap a Tabor, el Jordà... Davallar fins al port de Haifa, travessar Judea, recórrer cada carrer de Jerusalem, palpar amb les meves mans els indrets de la salvació, talment aquell que s'aferra a un ferro roent. ¿Què som nosaltres sinó el resultat final del sacrifici i els miracles esdevenguts en el Gòlgota, el Sant Sepulcre, Getsemaní, Betlem, la Vall de Josafat, Jericó, la Mar Morta...?

Trepitjar els polsosos camins de Palestina imaginant l'antic passat, les petjades de Crist damunt la terra, talment com a Pollentia, en les grades del teatret romà, pensava en les representacions de Plaute i Terenci. Quants noms de pobles, ciutats, tirans i apòstols enregistrats en la memòria des de la tendra infantesa! Herodes el Gran, al servei de Roma. Un governant impopular, més apropat a la cultura grega que no pas a les tradicions jueves que, de boca enfora, jurava protegir.

Felip Caimari, el company d'estudis del Seminari, influït per les doctrines dissolvents de procedència nihilista, afirmava que Jesús no era el profeta de la pau que l’Església ens ha fet creure. Ell s'estimava més pensar que era la darrera provatura jueva per a servar la seva cultura i tradicions, ni que fos mitjançant un canvi radical: fent extensiva la salvació, com diuen els evangelistes, no solament als circumcisos sinó, sobretot, als incircumcissos. El poble elegit no serà ara el jueu, ni els dirigents fariseus o saduceus.

Roma havia vençut la resistència jueva. De res no serviren les constants insurreccions, les derrotes de les legions. A cada nova victòria dels rebels, els romans enviaven més i més forces d'ocupació. L'any 70, després d'un setge llarg i complicat, Jerusalem caigué i el temple dels jueus va ser destruït. Massada, la darrera espira de la resistència contra l'ocupant, caigué poc després.

Caimari deia que les diverses sectes jueves havien estat totalment derrotades, i malgrat la posterior reorganització dels fariseus a Jàmmia, el cert era que el terreny era abonat per la propagació del missatge de Jesús.

--Desenganyat: Jesús, la doctrina dels evangelis, van ser el que realment aconseguí acabar amb la Bèstia, la nova Babilònia, l'opressora dels pobles.

Caimari em volia fer creure que Jesús no havia vengut al món a portar el missatge de la pau i la germanor, sinó de la destrucció de l'enemic. Caimari transformava la història segons els seus interessos i els de les forces ocultes que li donaven suport. Jo no volia transitar pels viaranys que em proposava.

Els records de Roma pesen amb inusitada força en la meva ment.

El vaixell on viatjàvem va fer una primera escala al port de Roma. Hi arribàrem de nit, fosca tancada. Polsosos, però alegres d’arribar a una de les parades principals del nostre viatge.

Aquella nit Roma era sota els nostres peus.

La ciutat d'on degueren sortir els soldats que l'any 123 abans de Crist arribaren a les platges del port de Pollença, Alcúdia, Campos o s'Arenal de Ciutat. Les hosts de Quint Cecili Metel arribant a la nostra terra amb les naus cobertes de pells tibants per a fer front a les allaus de pedres llançades pels foners.

Memòria dels foners en Livi, Diodor Sícul, Vegeci, Ovidi, Claudi, Estrabó. Aquest darrer va escriure: "Per aquesta mateixa fertilitat, quan eren atacats, encara que fossin pacífics, es diu tanmateix que eren els millors foners. Practicaven, segons diuen, aquest art altrament des del moment en què els fenicis ocuparen les illes. Conten que aquests foren també els primers a vestir els homes amb 'quitons’ d'amples bandes de porpra. Es llançaven als combats descenyits, amb un escut de pell de cabra a la mà i amb un petit venable endurit al foc i rarament guarnit d'una petita punta de ferro. Al voltant del cap, tres fones 'melancranis', una mena de jonc del qual s'entreteixien les cordes".

Roma, enyorada des dels dies de llegir Horaci i Ovidi sobre els esglaons gastats del teatret romà de Pollentia, a Alcúdia, en una de les meves primeres excursions en arribar a Albopàs.

¿Per quina de les divuit portes que tenia la murada d'Aureli, bastida en el segle III, penetrava la nit de l'arribada?

Via Cavour.

M'aferrava als meus pensaments. Imaginava que, envoltats per les ombres de la nit, havíem penetrat per la porta Pinciana i avançàvem cap al nostre destí final acompanyats per tots els fantasmes del passat.

Vet aquí, al costat, la solemne processó de Constantí el dia que decretà la llibertat per als cristians i els donà, entre altres propietats, una vella caserna de cavalleria on, a poc a poc, s'aixecaria la basílica de Sant Joan del Laterà. Per aquí entraren els exèrcits romans després de la conquesta de les Gàl·lies, molt abans que l'enveja es tenyís de sang i els millors amics de Cèsar acomplissin llur sinistre jurament sobre el cadàver del conqueridor. La mateixa porta per on entraren, dins gàbies, com feres o fermats de peus i mans amb cadenes, els cabdills de les nacions que s'oposaren a la puixança d'aquesta ciutat immortal.

Per aquí entraren també els bàrbars de Genseric i Totila, amb la destral a les mans i la ferotgia dels pagans, cremant les antigues biblioteques dels patricis, enderrocant les basíliques aixecades als ídols del passat amb la mateixa fúria que calaven foc a les noves esglésies cristianes.

Els bàrbars de totes les èpoques! Com els mercenaris de l'emperador Carles V, asseguts, borratxos i sense respectar cap autoritat, fent ballar meuques nues als altars de les esglésies romanes. I aquest era l’emperador que havia de salvar la cristiandat de l'heretgia luterana?

Recordava la carta de sant Pau als romans. Les mateixes disputes entre els seguidors de l'Evangeli, els cismes dins el cor dels homes i les dones: els uns, fills d'Israel, sense arribar a copsar que el Messies ja havia vengut a predicar la Bona Nova; els altres, els nous creients procedents del paganisme, com si s'avergonyissin de compartir una mateixa religió.

Una Roma cristiana aixecada damunt les ruïnes d'un passat que mai més no tornaria.

La muralla d'Aureli era una de les obres més impressionants de l'antiguitat. Amb una alçada que pareixia arribar al cel, a cada cent peus romans s'hi trobava una torre més poderosa que els més grans dels nostres castells. Les divuit portes que tenia en el passat eren obertes a les nombroses vies empedrades que arribaven fins a la Mar Negra, els deserts de Palestina i Síria, per l'est, i fins als frondosos boscos de la Germània, pel nord. Altres travessaven els camins dels Alps i els Pirineus, pels mateixos indrets per on havien vengut els exèrcits d'Hanníbal amb llurs màquines de guerra i elefants, en vana provatura de conquerir Roma. Un imperi que s'estenia per terra i mar, amb les poderoses naus de la flota imperial emproant qualsevol esquadra enemiga que volgués presentar batalla.

Guerres a Sicília per a expulsar els grecs. Guerres contínues amb els cartaginesos per a controlar el nord d'Àfrica, els països dels ibers i altres tribus no sotmeses encara al Senat o l'emperador de torn. No serviren de res les victòries ocasionals d'Hanníbal a les batalles de Trèbia, Trassimèn i Cannes. La por d'atacar Roma desféu les esperances dels cartaginesos. Gneu Escipió, en derrotar l’armada púnica, trencà tot el sistema de comunicacions de Cartago que, finalment, desapareix de la història enmig dels foguerons dels incendis. Ni l'herba hi pot créixer, ara que els legionaris han sembrat de sal els solars en runes dels comerciants i artesans de la ciutat oblidada. Com els habitants de Sagunt i Numància, perint entre flames, com Jerusalem en l'any 70 dJC. Espectacle dantesc idèntic allà on arriben els centurions romans. El temple de Jerusalem com un fogueró gegantí alimentat pels centenars i centenars de cilindres de la Torà duits de tots els indrets de Judea.

Qui sap si aquí comença el mal que acabarà enfonsant el Forum Romanum Magnum. La Diàspora, l'exili del poble jueu, la dispersió per tots els indrets del món d'un poble que cova la idea d'un déu únic i poderós, el Déu de l'Antic Testament que, reencarnat en un home, ha de salvar la humanitat de la misèria i del pecat.

M'ho demanava enfebrat per l'emoció: com havia pogut finir una civilització en aparença indestructible? Quin corc, procedent dels estables i catacumbes on moraven els esclaus, aconseguí vèncer des de dins els exèrcits dels emperadors romans, fer caure tots els falsos déus dels temples i, en el mateix indret on els sacerdots pagans obrien el ventre dels coloms per a llegir el futur dels homes, enlairar la creu del pobre fill del fuster de Betlem?

Ho volia descobrir amb els propis ulls. Volia esbrinar d'on sorgia aquella força incommensurable, tan ferma, tan poderosa com les ones que colpegen els penya-segats de Formentor.

Roma sota els meus peus.


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb