Literatura catalana contemporània

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Una pistola al cap

Turmeda | 20 Maig, 2020 14:26 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Una pistola al cap


Què cercaven? Diners amagats entre les pàgines de les novel·les de Gorki, Tolstoi i Valle-Inclán? Amagades instruccions de la conspiració comunista de la qual ens acusaven? Llançaven al carrer les publicacions de l’editorial Cenit, Tierra y Libertad, Revista Blanca. Trepitjaven les obres d’Anselmo Lorenzo, Federico Urales, Álvarez del Vayo, Gabriel Alomar, Marcelino Domingo... Portaven una llista amb els autors que consideraven subversius. Vaig sentir que parlaven d’Antonio Machado i Federico García Lorca talment fossin dos dimonis. En el carrer ja cremaven les obres de Largo Caballero, Lenin, Trotski, Rosa Lusemburg, Fernando de los Ríos i John Reed. La novel·la de Stendhal, El Roig i el Negre, els semblava un tractat d’anarquisme. Dostoievski, un bolxevic. Rússia, el perill, la cultura a exterminar. Els noms i cognoms eslaus esdevenien l’enemic a vèncer. (Miquel López Crespí)


Em costà acostumar-me a l’obscuritat de l’entrada. Quan els meus ulls pogueren veure-hi, tenia al davant una escena que no oblidaré mai. Na Isabel i el pare estaven drets, amb les mans fermades amb filferro. Dins casa nostra, el desordre era total. Un grup nombrós de falangistes anaven amunt i avall obrint armaris a culatades, llançant els llibres al terra. Havien romput els vidres dels prestatges amb els fusells. Cercaven documents comprometedors, diners o tot alhora? En Joan Rupit, un veí a les ordres d’en Martí Cerol, davallà del pis de dalt mostrant el joier de la família.

Ens miràrem sense poder creure-ho. Pensaven robar-nos les joies? No els bastaven la destrossa, els calaixos oberts, les cortines espanyades, les detencions. Encara volien extremar les humiliacions?

En veure-ho, la padrina no pogué contenir-se. Dreta davall l’arc de l’entrada, els digué en veu alta:

-Lladres! Deixau el que no es vostre allà on ho heu trobat. No teniu vergonya!

En Joan Rupit mostrava les arracades i les botonades amb un somriure de satisfacció.

-Ja ho veieu –deia als seus homes-. Els xuetes no fan feina però gaudeixen de tot el que volen: or, plata, llibres, cotxe... Sempre han anat vius. Sense haver d’anar a suar a l’hort saben aprofitar-se de la feina dels pagesos. Són els propietaris dels magatzems més importants d’exportació de patates i mongetes. S’han convertit en senyors. Les filles dels comerciants no han anat mai a regar ni sembrar a marjal. Tampoc les veureu a l’hora de batre, sota el sol abrusador de l’estiu, porgant el blat, ventant el gra. Aquestes al·lotes estudien música, van a Magisteri, saben idiomes. Que no heu vist quina pell més blanca que tenen? Sempre a casa seva, llegint, portant els comptes del negoci de la família.

Una història prou coneguda. Quan podríem viure en pau, sense recordar constantment la cremadissa de l’any 1691? Sempre la presència aclaparadora de La Fe Triunfante del pare Garau. Un llibre que ens ha perseguit durant segles. La seva ombra sangonosa torna a través dels anys. Un malson del qual mai no ens podem desfer. Quan ja creus que tot s’ha acabat, els sacerdots recorden novament els cognoms maleïts, els sambenets penjats a l’església dels dominics.

Els inquisidors aquí, de nou, amb camisa blava i fusells a les mans.

El pare, envoltat de falangistes armats, suportava amb silenci aquella humiliació. Què podíem fer amb tantes pistoles i baionetes que ens apuntaven directament al pit? Vaig notar que tenia els ulls humits. Hauria començat a cridar amb totes les meves forces. Volia pegar els homes que estaven destruint la família, que insultaven les persones que més estimava.

Pensava en la tempesta que ens queia al damunt. No podia consentir el que em veia forçada a contemplar. Si hagués pogut hauria deslliurat na Isabel i el pare del filferro que els lligava les mans. Els botxins, sense cap mena de consideració, l’havien estret amb força. Tenien sang a les mans i no es queixaven. Sabia que els feia més mal el que estaven veient. Però no hi podíem fer res. Eren massa fusells contra les nostres mans nues, la desesperació que ens dominava.

De cop i volta estava navegant per l’interior d’un inesperat malson. Veia com anaven llançant els llibres que trobaven als prestatges al terra. Em preguntava per quin estrany submón viatjava, per quines obscures escales de l’infern havia davallat fins a ensopegar amb els missatgers de la Mort. El que m’envoltava s’assemblava als documentals sobre el triomf del nazisme a Alemanya. El mateix que havíem vist a les projeccions sobre la victòria de Hitler l’any trenta-tres. Els uniformes eren diferents però el que feien els escamots d’assalt hitlerians i falangistes no es diferenciava en res. Idèntics rostres plens d’ira arrabassant els cartells de les seus socialistes i comunistes. La fúria a l’hora de les detencions, els insults, els cops. A Berlín, Frankfurt i Hamburg, els esquerrans, juntament amb els jueus, són obligats a netejar els carrers agenollats damunt les llambordes, mentre són escarnits per un públic que gaudeix contemplant com pateixen. Al·lots i al·lotes de cabells rossos riuen, feliços, en veure com els detinguts són obligats a portar una estrella de David damunt el pit. A uns altres els fan portar grans cartells de cartró amb la paraula “Comunista”. Del darrer documental que veiérem feia uns mesos, poc abans del Primer de Maig, record els camions amb les unitats d’assalt de les SA arribant davant els locals dels partits marxistes, les biblioteques que s’havien de netejar de bolxevisme i judaisme. Ben igual que els que han destrossat casa nostra. Joves enviats pels senyors i la rectoria. Exaltats ansiosos de fer mal. Una joventut ensinistrada per a acabar, mitjançant la violència, amb qualsevol idea de justícia social. Des del Ministeri de Propaganda, Goebels parla d’acabar amb l’``art degenerat”, amb la influència del socialisme judaic dins la cultura d’Alemanya. Dóna ordres de ser implacables amb la música de jazz, amb les creacions de negres i altres races que considera inferiors. Asseguts a la sala de projeccions de la Casa del Poble poguérem veure com els nazis llançaven els mobles i els llibres per les finestres i posteriorment, talment feres sense control, calaven foc a les enormes muntanyes de volums amb les obres dels grans intel·lectuals alemanys i estrangers considerats “perillosos” .

Ara s’esdevenia el mateix a Palma, al nostre poble!

Miraven entre les fulles.

Què cercaven? Diners amagats entre les pàgines de les novel·les de Gorki, Tolstoi i Valle-Inclán? Amagades instruccions de la conspiració comunista de la qual ens acusaven? Llançaven al carrer les publicacions de l’editorial Cenit, Tierra y Libertad, Revista Blanca. Trepitjaven les obres d’Anselmo Lorenzo, Federico Urales, Álvarez del Vayo, Gabriel Alomar, Marcelino Domingo... Portaven una llista amb els autors que consideraven subversius. Vaig sentir que parlaven d’Antonio Machado i Federico García Lorca talment fossin dos dimonis. En el carrer ja cremaven les obres de Largo Caballero, Lenin, Trotski, Rosa Lusemburg, Fernando de los Ríos i John Reed. La novel·la de Stendhal, El Roig i el Negre, els semblava un tractat d’anarquisme. Dostoievski, un bolxevic. Rússia, el perill, la cultura a exterminar. Els noms i cognoms eslaus esdevenien l’enemic a vèncer.

No em vaig poder contenir:

-No vos basta robar les joies de la família? També voleu acabar amb la cultura, com els feixistes de Mussolini a Itàlia i els nazis a Alemanya? Sembla que he perdut l’enteniment! El Roig i el Negre és una novel·la, no un llibre escrit per Proudhom o Bakunin!

En Joan Rupit em mirà amb ràbia continguda. Envermellí, talment li hagués pegat un cop enmig del rostre. Quasi podia sentir els batecs del seu cor, excitat, dominat per aquella ànsia de fer mal, d’imposar la seva voluntat.

-Llibres? Cultura? –i mirava els homes que l’acompanyaven com si nosaltres haguéssim perdut el cap.

Escopia les paraules com si fossin pedres.

-Tanmateix no ens enganyaràs. El perill ve de Rússia. Ho sabem. Ens ho ha dit el rector. Els mestres, periodistes, polítics i escriptors sou culpables de l’anarquia regnant! És a conseqüència dels vostres diaris, de les classes nocturnes a l’Ateneu que l’exèrcit ha hagut de sortir al carrer per salvar les propietats dels bons ciutadans, la santa fe catòlica.

Des de l’indret on em trobava vaig veure com s’agenollava per agafar alguns dels volums que havien tret de la nostra biblioteca. En Joan Rupit sostenia a les mans uns llibres de poemes de Miguel Hernández i Rafael Alberti.

-Amb aquest fems heu omplert el cap als pobres jornalers! –cridava, enfurismat-. Quin sentit tenia ensenyar de llegir i escriure amb fragments d’obres de Bakunin i Marx? Adoctrinar aprofitant les ànsies de saber dels desgraciats. Sabem ben bé quines han estat les vostres tàctiques. Fer creure als toixarruts que voleu ajudar-los només per aconseguir que participin a les vagues contra els senyors que donaven feina, pa i menjar per als seus fills!

Estava davant meu, embogit.

-Bastir falses il·lusions en el cap dels pobres? –continuava, encès-. Per què no et dedicares a fer classes a qualsevol institut de Palma? Potser tot hauria estat ben diferent sense tants de llibres perniciosos, sense mestres com tu i la teva germana.

D’una manotada llançà al terra el volum de poesia que tenia a les mans.

-Ara tendrem molta feina segant la mala herba que heu fet créixer al camp en aquests anys d’infausta República!

La mare plorava desconsoladament.

La padrina Margalida resava el rosari amb els ulls esperitats, com si no sabés el que passava. Des de feia temps estava malament de salut. La inesperada invasió de la casa agreujava encara més la seva situació. I, ara, haver de veure com fermaven els fills i la néta amb filferro la feia empal·lidir. Els tractaven talment fossin lladres o assassins. Veient el que feia aquella gernació d’homes armats, empitjoraria. Bastava veure el tremolor de les seves mans, la mirada ansiosa, el dolor que traspuava el seu rostre. No tenien pietat de veure una dona d’edat, malalta? Com era possible tanta insensibilitat, tal grau de maldat?

En Joan Rupit va mostrar als seus homes el joier que havia davallat de l’habitació dels pares:

-Veieu? Un munt de joies! Possiblement haurien servit per comprar armes per als comunistes! Les hem de portar al local juntament amb totes les que trobem al negoci d’aquest xuetó.

S’aturà un moment i continuà, somrient.

-Imaginàveu que no descobriríem els vostres plans? Ho sabem tot. A la cambra de na Isabel hem trobat un munt d’exemplars de Nostra Paraula, la revista del PCE. Ara, en arribar a l’Ajuntament vos prendrem declaració. Volem saber els plans que teníeu a l’hora de cremar l’església i matar el senyor rector.

Mentre parlava anava agafant les arracades de la mare i la padrina, les polseres d’or heretades dels avantpassats. Vaig veure com es posava a la butxaca les botonades dels padrins. Unes joies que sempre havíem estimat, més que pel valor econòmic que tenien, pel que sentimentalment representaven. El petit tresor que contenia la capsa que mostrava en Joan Rupit significava l’esforç d’unes quantes generacions, el fruit de dècades de fer feina sense descans.

Impossible contenir la meva indignació.

-No estau avergonyits? Robar a la casa d’una família que no ha fet mai mal a ningú, rompre els mobles a culatades, com si fóssiu bèsties. Els animals no tenen un cor tan dolent, serien incapaços de fer patir ningú.

Potser no ho hauria d’haver fet mai. Tenia al meu davant el pare i la germana amenaçats pels fusells, a punt de ser portats no sabíem encara a quin tenebrós indret. I si les paraules que acabava de pronunciar agreujaven més la situació? No era una imprudència per part meva? Però l’escena em sublevava. Més que fer-me tenir por, els fets que contemplava m’enervaven fins a límits insospitats, posaven en tensió el meu esperit rebel. Hauria estat capaç de fer qualsevol cosa. Inconsciència de la joventut? Possiblement. El rostre de la mare era un quadre. Tremolava. Amb la mirada em deia que callàs, que estàvem en perill. El padrí havia pogut marxar. Potser el millor fos entretenir-los amb qualque conversa banal. El pare i na Isabel ja estaven detinguts. Ara ens podien agafar a nosaltres, a les tres dones que quedàvem. Si hi havia sort el padrí podria amagar-se a la muntanya. Tenia amics al port. Qui sap si podria fugir de Mallorca amb una barqueta.

De cop i volta els falangistes es giraren cap a l’indret on jo estava recolzada, amb el braç en el piano de l’entrada. Recordaré per sempre els seus rostres. Els que havien begut m’aguantaren la mirada, sorneguers. El que apuntava la meva germana amb el fusell escopí damunt les rajoles acabades de fregar. En Pancuit i en Robiolet, dos coneguts de la infantesa, acotaren el cap, com si els quedàs encara una mica de vergonya.

Qui no s’acovardà va ser en Joan Rupit.

Em mirà desafiant.

Es va treure la pistola de la cartutxera i, amb l’or de la família dins la butxaca, s’apropà al lloc on jo romania dreta. Els que vigilaven la porta també feren unes passes cap endavant, amenaçadors.

Què ocorria?

No podia reconèixer en Joanet de quan érem infants. Què havia succeït al poble per aconseguir convertir les persones en animals? Caminava lentament vers l’indret on em trobava, recolzada en el piano que el pare m’havia comprat el dia que feia els vint anys, el primer d’abril del trenta-sis. D’ençà que tenia consciència, el meu somni era saber música. Desitjava poder acompanyar al piano les cançons de l’Orfeó, fer concerts, entretenir els amics, organitzar recitals i així poder recollir diners per als presos polítics i publicar les revistes de les nostres organitzacions. Sovint anàvem mancats de diners i aquell em semblava un bon sistema per a recaptar unes pessetes.

N’Andreu estava encantat amb la meva idea. El negoci del pare rutllava a la perfecció i per això mateix la família m’havia regalat el piano.

De sobte vaig ser conscient del que s’esdevenia. En Joan Rupit m’apuntava al cap amb la pistola. Vaig sentir el fred de l’acer damunt el front.

A poc a poc, pronunciant les paraules una a una, em digué:

-Tu, Caterina, ets la que més ha de callar. Ara mateix podria fermar-te, com he fet amb el teu pare i la teva germana. O et penses que som ximples? Els companys de Palma han ocupat les seus dels partits i sindicats que donaven suport al Front Popular. Hem tengut sort. Encara no havien cremat la llista d’afiliats. Tenim els noms. Ningú no escaparà! I la teva germana Isabel és la màxima responsable del jovent esquerrà de la comarca. Vés a saber si va ser la culpable de la destrucció de la creu d’entrada al poble! L’hem de detenir, interrogar i enviar a la comissaria de Francesc Barrado. Aquestes són les instruccions que ens han donat.

Notava com, de forma inconscient, palpava l’or que ens havia robat i que portava dins les butxaques.

-En Barrado sap perfectament el que s’ha de fer amb tots vosaltres. Tanmateix sou uns rojos que volíeu fer la Repartidora –afegí-. N’Andreuet, el teu promès, ha marxat amb els carrabiners i els socialistes. El padrí ha estat el més viu. No l’hem trobat. Sembla que ha botat per la finestra i possiblement pensa amagar-se en alguna cova de la muntanya. Ja caurà en els nostres mans. Els que van a cercar els fugitius no van de bromes. No tenen les meves consideracions. Els que surten de nit a la recerca dels que han marxat ho fan com si anassin de cacera. Sí, ho heu sentit bé: de cacera. Talment anar a matar conills. I tenen bona punteria, us ho puc ben assegurar!

Apropà la cara a la meva i vaig poder sentir la pudor de conyac barat que sortia de la seva boca. Sentia el canó de la pistola en el cap. Em feia mal. “Em deixarà una marca al front”, pensava, sense gosar fer un moviment.

-Val més que callis –afegí novament-. Amb el teu pare president de La Societat, la germana comunista, el nuvi fugint amb els carrabiners, puc fer el que vulgui amb vosaltres. Ara mateix us podria matar com si fóssiu rates.

Deixà d’apuntar-me i retrocedí vers a l’indret on es trobaven el pare i la germana. Rigué, alhora que feia un senyal als seus, com dient-los que se'ls podien emportar.

-Començarem els interrogatoris amb aquests dos. Al teu padrí ja li demanarem comptes més endavant. Això si el porten viu a l’ajuntament.

Tornà a mirar-me de fit a fit.

-Per ara no et faig res. Ja sé que ets igual de perillosa que els altres. A mi no m’enganyes amb aquest posat de nineta bona al·lota. Sou com el dimoni, que sovint es vesteix d’àngel per a fer més mal a la gent! I nosaltres no deixarem cap diable damunt la terra, per molt que vulgui disfressar la seva presència. La teva llibertat és provisional. No cantis victòria. Són nombrosos els detinguts i tenim un excés de feina amb les declaracions. Et vendrem a cercar quan pertoqui.

Se’n portaren el pare i na Isabel ben fermats. Només poguérem acomiadar-nos amb la mirada. El pare no pogué abraçar la padrina, que plorava a un racó de la cuina.

Coneixia la meva germana profundament. La notava ferma, serena. El pare també es mantenia aparentment tranquil. Crec que encara no podien imaginar el seu destí. Provava de consolar-me pensant que el padrí havia pogut amagar-se. Possiblement no el trobassin. Coneixia nombrosos amagatalls secrets a la muntanya, coves desconegudes per a tothom, secrets rierols d’aigua... Jo coneixia cada un dels enfonys on podia restar ocult. Ben cert que posarien vigilància a la casa i que, si ens deixaven en llibertat, farien que algú ens seguís. I, si aconseguíem despistar els cruels perseguidors sempre podríem deixar queviures en indrets que només coneixia el padrí.

Malgrat el valor aparent, em sentia commocionada.

Ara el problema més important era saber què volien fer amb la germana i el pare.

La mare continuava plorant. “Els mataran”, deia sense poder contenir el riu de llàgrimes que li regalimaven per les galtes.

Per quins motius no em portaven amb ells? A què esperaven? Quines intencions tenien? Què volien fer amb nosaltres? D’en Joan Rupit recordava que jugava amb na Isabel i tota la colla del nostre carrer. La mare li havia donat berenar, dues llesques de pa amb botifarró o xocolata!, en moltes ocasions. Quantes vegades no comparegué per la cuina, afamegat, suplicant per aquelles pastilles de xocolata que tant li agradaven!

Però ara s’emportava la família envers un destí incert. Amenaçava a enviar els falangistes a caçar el padrí, “com si fos un conill”, digué.

El padrí, un home que l’havia tengut damunt els genolls! Com era possible una transformació tan radical del cor de les persones? Que s’esdevenia dins l’ànima de la gent? Com era possible que en uns dies s’oblidassin anys d’amistat, els jocs de la infantesa, els favors fets a través dels anys?

Els plors de la mare em portaren de nou a la realitat.

No podia romandre tancada a casa o la pena i la depressió em paralitzarien. Era necessari sortir fos com fos del pou profund de la desesperació. Què més ens podien fer? Portar-me a la presó? I què importava si ja havien detingut el pare i na Isabel, m’havien amenaçat de mort?

Volia saber on els portaven costàs el que costàs.


De la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb