Literatura catalana contemporània

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Era ben entrada de fosca...

Turmeda | 01 Juny, 2020 14:20 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Era ben entrada de fosca...


Era un ritu especial. Quan el sol declinava, morint a poc a poc rere les muntanyes, na Isabel obria les pàgines d’Horacianes i, alçant la veu, exclamava, tenint per oients el vent, la mar immensa i el roig encès del sol ponent: “Siau qui sou; mes no us tanqueu, ombrívols, / dins una llar històrica / sense horitzons. Volau sobre les terres / enfora, amunt!, com l’àguila!”. (Miquel López Crespí)


Era ben entrada de fosca i encara hi havia soroll pels carrers.

Continuaven les detencions i, de la casa del costat, s’emportaren els pares de dues antigues companyes de classe, a l’institut. Els detingueren per haver donat suport a Esquerra Republicana. Se sentien cançons. Vaig anar a veure si trobava les meves amigues. Però na Josefina i na Maite no hi eren. El poble era un desgavell i ningú no sabia el que succeïa amb certitud.

La casa era en desordre. Els havien fet el mateix que a nosaltres. Cap diferència. Idèntica destrossa. Davant el portal podies veure les restes del fogueró amb llibres i revistes mig cremats. Na Perleta, la cussa de na Josefina em mirà de tal manera que em corglaçà. Semblava que em preguntava on era la seva família. Instintivament li vaig acaronar el cap. Em llepà, agraïda. Potser també tenia por als falangistes. La cussa no sabia el que ocorria, quin era l’origen de la tempesta que tot ho trastocava. Quina diferència hi havia entre aquell pobre animal i nosaltres?

Em sentia ben igual. Abandonada enmig dels raigs i trons d’una imprevista desgràcia.

El Cara al sol ressonava arreu, potent.

Na Perleta em seguí com si esperàs que jo li pogués tornar els seus.

Tot esdevenia incert.

No sabíem què fer. Encara érem sota l’impacte de la detenció del pare i na Isabel, de la fugida apressada del padrí Rafel. La mare no deixava de plorar, desconsolada. M’adonava del canvi brutal que, inesperadament, s’instal·lava en la nostra vida. D’ençà dels primers trets davant la caserna dels carrabiners, el terratrèmol que vivíem ensorrava els nostres somnis, les esperances més estimades. I pensar que uns dies abans encara organitzàvem l’estiu, l’anada a la caseta que teníem a Can Picafort! Tenia preparat el gramòfon, els llibres que havia de llegir. N’Andreu m’havia dit que vendria a veure’m cada parell de dies. Compareixeria amb la bicicleta nova, que era el seu orgull. Sempre anava bé marxar unes setmanes i abandonar la feina quotidiana. El xalet de Can Picafort era ideal per organitzar excussions pels voltants. Quina joia, caminar a l’horabaixa per les pinedes de la badia d’Alcúdia! A la tarda, amb na Isabel, anàvem a berenar a les runes fenícies de Son Bauló. Llegíem poesia i ens imaginàvem històries que feien referència a les tombes venerables que admiràvem. Era l’època en què vaig conèixer els versos de Miquel Costa i Llobera. Quina impressió la primera lectura de “Lo Pi de Formentor”! Les paraules elevades a la més alta expressió de la bellesa!

Era un ritu especial. Quan el sol declinava, morint a poc a poc rere les muntanyes, na Isabel obria les pàgines d’Horacianes i, alçant la veu, exclamava, tenint per oients el vent, la mar immensa i el roig encès del sol ponent: “Siau qui sou; mes no us tanqueu, ombrívols, / dins una llar històrica / sense horitzons. Volau sobre les terres / enfora, amunt!, com l’àguila!”.

I repetia, novament, cada vegada més fort: “Volau sobre les terres enfora, amunt, com l’àguila!”.

Després ens aferràvem ben fort, posseïdes per l’emoció.

Les llàgrimes ens regalimaven per les galtes!

Quina sensació d’extremada felicitat! Encara sent els versos sublims dins meu, com si el temps s’hagués aturat en aquell instant magnífic. Miràvem fixament el sol fins a restar encegades. Quan l’astre omnipotent ja no era a la vista, havíem d’estar una bona estona per a recuperar la visió normal de les coses. Durant uns minuts el món exterior romania en una profunda obscuritat però s’havien encès totes les torxes de l’esperit. Què era el que causava aquella il·luminació interior? La bellesa del paisatge, la poesia o la nostra esperançada joventut? O tot alhora?

Qui ho sap!

L’univers era bell, aleshores, i el gaudi que sentíem omplia l’horitzó de promeses i benaurances.

Na Isabel tenia vena d’escriptora. Sabia bastir unes històries fabuloses.

L’escoltava extasiada, imaginant els móns de fantasia que anava construint amb la seva veu melodiosa. S’inventava la vida dels antics pobladors d’aquella terra. Els fets d’uns guerrers fabulosos, d’uns valents lluitadors per la llibertat dels pobles, d’homes i dones que sabien estimar profundament el paisatge, la terra que els alletà.

Fins el dia del cop militar havíem estat una família sortada. Les dues germanes teníem acabada la carrera de magisteri. Jo sabia idiomes. M’agradava llegir els clàssics del socialisme francès en el seu idioma original. Dominava perfectament el francès i l’anglès. Llegia Dumas i Víctor Hugo en antigues edicions parisenques que trobava a les llibreries de vell de Palma. Traduïa articles dels diaris francesos socialistes i anarquistes que arribaven a la Casa del Poble. Teníem contactes amb membres de les tripulacions dels vaixells francesos que arribaven a Palma. Feia traduccions que després estudiàvem a l’Ateneu, amb els amics de la nostra colla. Sabia tocar el piano. Acompanyava les actuacions de l’Orfeó Proletari. Estimava el meu nuvi. Érem feliços. Mai no havia sentit un crit a casa nostra. El pare mai no ens va alçar la veu. La joieria rutllava a la perfecció. En aquell temps només hi havia quatre cotxes per les rodalies i un era el nostre. Un Opel negre que es posava en marxa rodant una maneta que situàvem davant el motor. Els altres vehicles eren el del notari Fernández i el del propietari de la possessió de Son Muleta, cap dels carlins. I el cotxe del metge Melcior Amer. Aquest darrer tenia un Ford en el qual havíem anat sovint d’excursió. Ens portava a la mar i a la muntanya amb les seves filles, na Lluïsa i na Jovita. El doctor Amer era membre de La Societat i jo diria, pel que deia quan compareixia per casa, que era d’unes idees molt més avançades que les dels amics de la nostra colla.

A vegades ens arribaven comentaris referents a les beates del poble. Rumors que mai no teníem en compte. Encara no havíem après fins a quin punt podia arribar el salvatgisme que covava en determinats individus. Alguns rics del poble, els que sempre parlaven contra la República asseguts als sofàs del Círculo Mercantil, ens odiaven més que als comunistes i anarquistes. Ens envejaven. No podien suportat l’alegria que traspuava la nostra família, el benestar assolit després de tants anys de feina i sacrificis.

-Xuetes! És comprensible que un mort de fam sense cultura es faci socialista, sigui un aferrissat defensor de la República, dels sindicats obrers... –xerraven després d’haver dinat, mentre feien el cafè i fumaven un havà d’importació-. Puc entendre que els manobres i les recollidores d’olives estiguin amb l’esquerra. Però que treballi per als socialistes, Gabriel Tarongí, el joier, no té sentit.

Quan passava davant el Círculo, sabia que em criticaven. “La roja”, devien dir. “Talment com la família”. “Xuetes i rojos”. Imaginava els comentaris i les crítiques.

Mai no en vaig fer cas. Era una gernació egoista i mancada de cultura. Com era que mai no tenien cap llibre entre les mans? Molts de copets al pit quan anaven a missa. Però gens de pietat pels jornalers que anaven a fer feina a les seves terres. Feina de sol a sol per quatre rals i, si venia bé, una senalleta de moniatos per a aquelles i aquells que donaven més rendiment.

Amb el cotxe, el pare sempre feia favors. Ajudava tothom sense distincions, sense importar-li si eren de dretes o d’esquerres. Ni que fos de dia o de nit, quan trucaven a la porta de la joieria per demanar-li portàs a Palma un malalt o per qualsevol urgència de negocis, ho deixava tot. No es va queixar per acompanyar aquella persona fins a la porta de l’hospital o a la fi del món. Mai no hauria imaginat que els fills d’alguna de les famílies que el venguéren a cercar eren ara els que tancaven el pare i la germana. N’Andreu, el nuvi, malgrat que era d’idees anarquistes, sempre deia que l’home necessitaria un llarg camí d’aprenentatge abans d’arribar a la societat perfecta per la qual lluitàvem. -Veient algunes malifetes, tant d’egoisme campant arreu, serà difícil implantar la llibertat absoluta de seguida que hi hagi el canvi de societat. Rousseau creia en la bondat innata de l’home. Però a la feina veus aquell que roba l’entrepà al company que possiblement és més pobre que el lladre. Hi ha igualment els esquirols, aquells que no entenen la paraula solidaritat. Els que van rere el propietari i són cuetes. Diuen als senyors qui són els que manco poden treballar, per edat o malaltia. Denuncien el veí, l’amic, el company de jocs de la infantesa solament per rebre uns cèntims de més, per aconseguir que l’amo els passi la mà per damunt l’espinada, com fossin cans ensinistrats en la servitud.

Aleshores es returava un moment. Ens mirava per a constatar si anàvem seguint les explicacions que donava i continuava, sentint a fons cada una de les paraules que pronunciava.

-Als començaments del col·lectivisme llibertari encara haurem d’emprar les lleis i la coerció social. No crec que els oportunistes i aprofitats desapareguin així com així. El camí per a perfeccionar l’home i la dona serà llarg i complicat, ple d’avanços i retrocessos. Als que vulguin aprofitar-se de la bona fe i de la feina dels altres, els haurem d’ensenyar que els temps han mudat i que robar al poble no es pot permetre. Hem de tenir fe en la capacitat de superació de l’home. Potser sí que Rousseau tengués raó. Qui sap si amb les escoles, els llibres, aconseguint un ensenyament de qualitat i gratuït per a tothom, les actituds insolidàries començaran a canviar.

Passava pena per n’Andreu. Què s’esdevendria si els falangistes el trobaven? Era massa conegut. Ningú no desconeixia quines eren les seves idees. Fins i tot quan després de la feina anava al cafè a saludar els amics, sempre hi entrava amb el puny tancat dient “Visca la República Obrera i Camperola!”. Per no-res cantava el repertori de l’Orfeó. La cançó que més li agradava era la traducció al català de “La Varsoviana”, esdevengut l’himne de la CNT. Però també sabia cantar “La Internacional”, “Els Segadors”, moltes tonades tradicionals mallorquines.

A entrada de fosca i per la porta del jardí, amb por que no la veiessin, comparegué una cosina nostra per a informar-nos que els falangistes també havien fet malbé el magatzem del padrí. Feia anys que el padrí Rafel pogué organitzar una cooperativa amb un parell d’amics. Ell n’era el màxim responsable perquè va ser qui va fer l’aportació econòmica més gran. Els cooperativistes podien comprar la llavor per a la sembra a un preu més assequible que en els magatzems de la comarca. Disposaven de sucre, cafè, oli, eines per a la feina i nitrat per al camp a un preu més barat. La cooperativa El Futuro va ser la primera que va introduir el nitrat a preus assequibles per al conreu de la patata i les mongetes. Fins aleshores l’únic que s’emprava per abonar la terra era els fems de les bèsties mesclat amb les algues de la platja. De bon principi hi hagué certs dubtes amb el nitrat. Els pagesos s’estimaven més abonar com sempre, amb els fems dels animals. Era un sistema tradicional, ben conegut i no costava cap cèntim. Però amb els mesos tothom pogué constatar els avantatges del producte procedent de Xile.

Tot rutllava a la perfecció i alguns dirigents d’esquerra venien a parlar amb el padrí per veure com fer-ho per muntar serveis semblants als seus pobles.

El passat em tornava a la memòria.

De la novel·la Caterina Tarongí publica per Lleonard Muntaner Editor


Llibres d´autors poblers - Nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada

Turmeda | 01 Juny, 2020 00:40 | facebook.com

Nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada –


Esfereïdora història de quatre-centes famílies que durant segles -fins ben entrada la nostra centúria- varen romandre confinades dins del gueto, dècades després que fos abolida la Inquisició i que el seu tenebrós Palau -situat on actualment hi ha la Plaça Major- fos completament enderrocat. Els descendents dels reus dels autos de fe de 1679 i 1691 foren considerats de sempre "impurs", privats dels oficis més importants, perseguits, sospitosos de reincidir dins la Llei antiga dels hebreus. Sabem fil per randa -l'obra del Pare Garau: La Fe Triunfante és una prova ben real de la tragèdia que commogué el Call l'any 1691- que més de dos-cents cinquanta veïnats del carrer del Segell foren tancats a les presons de la Inquisició, torturats, confiscades llurs propietats i, finalment, els més ferms en la seva fe, cremats vius a l'explanada del Castell de Bellver. (Miquel López Crespí)


Eren segles d'opressió militar, de pestes continuades, de males anyades i falta de blat. Els habitants del carrer del Segell foren sempre les víctimes innocents que la situació requeria.

Esfereïdora història de quatre-centes famílies que durant segles -fins ben entrada la nostra centúria- varen romandre confinades dins del gueto, dècades després que fos abolida la Inquisició i que el seu tenebrós Palau -situat on actualment hi ha la Plaça Major- fos completament enderrocat. Els descendents dels reus dels autos de fe de 1679 i 1691 foren considerats de sempre "impurs", privats dels oficis més importants, perseguits, sospitosos de reincidir dins la Llei antiga dels hebreus. Sabem fil per randa -l'obra del Pare Garau: La Fe Triunfante és una prova ben real de la tragèdia que commogué el Call l'any 1691- que més de dos-cents cinquanta veïnats del carrer del Segell foren tancats a les presons de la Inquisició, torturats, confiscades llurs propietats i, finalment, els més ferms en la seva fe, cremats vius a l'explanada del Castell de Bellver.

Els luctuosos esdeveniments eren prou coneguts per nombroses obres de divulgació del problema xueta a Mallorca. Però fins al present no sabíem res dels contactes d'un sector de la comunitat de conversos amb els deixebles de Giovanni Domenico Campanella, el dominic rebel que, als catorze anys, quan professà, adoptà el nom de Tommaso. D'indicis de contactes amb seguidors de Giordano Bruno, també n'abunden a les declaracions aconseguides sota turment. Qui hagués pogut imaginar mai aquesta relació estreta d'un sector de conversos amb l'esperit del calabrès que volgué subvertir l'ordre establert a la seva època, o amb el savi rebel cremat pel clergat! Parlem, és evident, dels autors de La Ciutat del Sol (Campanella) i de El mínim (Bruno) on el capellà nat a Nola l'any 1548 intuïa, tot seguint els materialistes grecs de l'antiguitat (Epicur, Demòcrit), els àtoms que formaven la matèria. Aquest treball d'investigació històrica tan important ha estat portat a terme per l'estudiós anglès Kevin Edouard, que ha investigat els documents ocults del Tribunal de la Inquisició mallorquí. Les confessions, informacions sumàries, el resultat dels interrogatoris sota tortures, els informes dels espies i murmuradors a sou del Poder Reial fent referència a la influència de l'obra dels savis considerats heretges per l'Església, han estat guardats a l'Arxiu Històric Nacional i no havien pogut ser consultats mai. Així com es donà molta publicitat a les execucions oficials de 1691, la Inquisició mallorquina rebé ordres severíssimes de no fer esment dels conversos acusats d'utòpics, igualitaris, adoradors de Sabaoth i provats rebels contumaços. El record de la finida Germania encara romania viu dins dels menestrals ciutadans i la pagesia forana i ni la Inquisició, ni els senyors feudals de final del segle XVII, no volien avivar les cendres de la revolta. El llibre de Kevin Edouard és precís en les seves troballes. La utopia al Call mallorquí: la secta dels Igualitaris ens desvetla, doncs, una altra visió de la tragèdia dels conversos. El desastre començà un dia de juliol de 1685. Un poc abans, Raphael Cortés de Alfonso, botiguer de sederies del carrer del Segell, havia denunciat, anant a veure el Pare Sebastià Sabater, de la Companyia de Jesús, els seus amics i familiars que continuaven practicant la fe dels hebreus; i dóna les primeres indicacions que un altre grup, igualment nombrós, volia fugir del Call, "per anar a ajuntar-se amb los heretges que a Itàlia volien muntar herètica expedició per a bastir 'La Ciutat del Sol' a qualsevol indret del món". La carta d'acusació que fa referència als utòpics mallorquins del segle XVII porta la data de 29 de juliol de 1685, és a dir, ens trobam, en paraules de Kevin Edouard, davant un document redactat tres dies després del que portarà a la foguera bona part de la comunitat de conversos del Call. Els altres, el procés dels Igualitaris, serà portat en secret i quinze dels acusats moriran en la fosca de les presons, ofegats pels botxins inquisitorials en el més rigorós secret. Aquests tres dies foren decisius, car la Inquisició, avisada pel Pare Sebastià Sabater, pogué comptar, a partir de la primera denúncia de Raphael Cortés de Alfonso, amb un agent dins del mateix gueto. Un espia molt ben relacionat amb uns sospitosos i altres. )Com fou possible que un home d'ascendència jueva, un dels mateixos conversos, s'atrevís a fer la passa que el marcaria per sempre amb l'estigma de la més gran traïció entre els seus? Kevin Edouard només pot fer-hi aproximacions, deduccions mitjançant les mateixes cartes de delació que ha trobat a l'Arxiu Nacional. De casos de traïció com el de Raphael Cortés de Alfonso no se'n troben en segles. De quina por volia fugir en Raphael Cortés amb la seva denúncia? L'havia amenaçat amb anterioritat el Tribunal? Quins conflictes secrets tenia, l'acusador, amb els seus amics i familiars? Enveja soterrada per no ser tingut en consideració ni per part dels practicants de la Llei de Moisès ni per part dels utòpics? Al Tribunal no li importaven els motius ocults que impulsaven a la denúncia. El Pare Sabater l'encoratja i li diu que "delatar la seva pròpia gent és procedir com un bon catòlic cristià". Pels documents que ens mostren tant Angela Selke com Kevin Edouard, tot començà molts anys enrere, quan, casat per segona vegada Raphael Cortés de Alfonso, cap dels seus amics i familiars del Call acudiren per casa seva a dar-li l'enhorabona. El futur causant de la tragèdia del Call se sentí molt ferit per tal mostra de menyspreu -l'acusaven d'haver-se maridat amb una dona que no practicava la Llei de Moisès, "una poma préssech", en paraules dels utòpics, que equivalia a dir una beneitona que només sap anar a missa, rere els capellans. El vertader motiu, emperò, escriu l'historiador anglès, és que el matrimoni de Rapahel Cortés de Alfonso amb una dona que no era de l'ètnia posava en perill el secretisme del Call i les diverses conspiracions que s'hi covaven. La pràctica provada dels ritus hebreus, l'observança de la llei jueva, podia ser, des de dintre, coneguda per una persona -la dona de Rapahel Cortés- que no era del carrer del Segell. Per altra banda, els Igualitaris, estudiosos dels llibres prohibits, es reunien sovint als afores de Ciutat, en un hort de Joan Galiana, fuster, on constantment parlaven de fugir de Mallorca, embarcar-se, potser a les Índies, i aconseguir fer realitat el somni del Món Nou relatat per Tommaso Campanella. Era el moment en què, d'amagat del Vaticà, els seguidors del frare calabrès organitzaven diverses expedicions al continent obert a la invasió europea feia prop de dos segles per Cristòfor Colom i Amèrico Vespuccio. Es tractava de dur endavant les idees de justícia i llibertat que els deixebles de Campanella havien fet córrer per tot Europa. Per tant, aquell casament improvisat, sense consultar amb ningú del carrer, no caigué bé entre els habitants del Call. Cap dels grups que, en secret, resistien l'opressió de la Inquisició i de la religió catòlica, no acceptà tenir tan a prop, al costat de casa, una possible agent del Poder. S'erraren ambdues fraccions de conversos. Pels documents que han anat sortint a la llum, ara ja sabem que l'únic culpable de la tragèdia fou Raphael Cortés. La seva dona no denuncià mai cap veí, malgrat conèixer ben bé les pràctiques misterioses i les reunions als horts dels afores.

Tast de la narració Una història amagada (que pertany al llibre Una història amagada, publicat per Lleronard Muntaner Editor)


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb