Literatura catalana contemporània

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - L’amagatall - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, llibre publicat per Lleonard Muntaner Editor)

Turmeda | 03 Juny, 2020 23:49 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - L’amagatall - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, llibre publicat per Lleonard Muntaner Editor)


Al terra encara podies veure els papers, les revistes, els llibres destrossats. Ens mancava l’ànim per a fer la neteja. Era com si un vendaval furient hagués entrat per portes i finestres destruint tot el que trobava pel davant. De forma inconscient anava agafant les restes del que alimentà el nostre món fetes malbé. Els somnis i les esperances que ens alletaren d’ençà la infantesa. Arreu pàgines espanyades de Guerra i pau i Resurrecció, de Tolstoi. Sangre y arena, La catedral, Cañas y barro, de Vicente Blasco Ibáñez. Vicente Blasco Ibáñez li agradava molt al pare. Les novel·les de l’escriptor valencià eren alguns dels seus llibres de capçalera, juntament amb els Episodios Nacionales de Benito Pérez Galdós. També vaig veure en terra un munt d’exemplars de les Rondalles mallorquines. Les rondalles! Quants dies el pare no s’acostà amb aquells contes meravellosos a la vora dels llits on dormíem na Isabel i jo i ens havia llegit tantes increïbles aventures de fascinants personatges! Bruixes i bruixots, els gegants, dimonis espaventosos poblaven les nits d’una infància feliç i despreocupada. I ara, què en quedava, dels dies i hores del passat? Els crits havien espanyat el mirall dels encanteris. Pistoles i fusells enmig del carrer. Ja no hi restaven misteris, universos per descobrir. (Miquel López Crespí)


Assaltaren la cooperativa.

Bàrbara, la secretària de La Societat, ens digué que havien obert la porta del magatzem a culatades i s’emportaven els sacs de blat i mongetes, el cafè, el sucre, els botifarrons i sobrassades, les peces de formatge maonès, tot el que trobaven a mà. Salvatges, estripaven els sacs amb les baionetes. Discutien entre ells. Uns dient que calia protegir el magatzem i fer un inventari per a Falange; d’altres no volien res dels rojos. Explicaven que el gènere podia estar enverinat i que, possiblement, els esquerrans havien posat qui sap quines metzines verinoses dins el menjar per matar els defensors del Moviment.

Un desgavell absolut.

L’al·lota plorava, nerviosa. Sentia com si fos en la seva pell el que s’esdevenia. Es va posar al costat de la padrina Margalida que, com si hagués perdut el seny de forma definitiva, resava sense aturar. Jo estava al costat de la mare, provant de consolar-la. Romaníem aturats, paralitzats pel que havíem viscut només feia unes hores. Talment ens haguessin donat una pallissa i no ens poguéssim recuperar del dolor. La casa continuava amb el mateix desordre del matí, quan venguéren a emportar-se el pare i la germana. Com si el temps s’hagués aturat just a l’instant de sentir els primers trets pel carrer. L’olla amb l’arròs era en el mateix lloc que quan sentírem els trets provinents de la caserna dels carrabiners. Mecànicament, vaig començar a rentar els plats que encara contenien el menjar del migdia. Les manetes del rellotge de paret avançaven lentes, segures envers una incerta direcció. Però no sentia el so de la campaneta quan donava les hores. En quina dimensió de l’espai i el temps em trobava? Per quin motiu un espès silenci regnava arreu?

El rebombori procedent de l’exterior restava esmorteït. Al terra encara podies veure els papers, les revistes, els llibres destrossats. Ens mancava l’ànim per a fer la neteja. Era com si un vendaval furient hagués entrat per portes i finestres destruint tot el que trobava pel davant. De forma inconscient anava agafant les restes del que alimentà el nostre món fetes malbé. Els somnis i les esperances que ens alletaren d’ençà la infantesa. Arreu pàgines espanyades de Guerra i pau i Resurrecció, de Tolstoi. Sangre y arena, La catedral, Cañas y barro, de Vicente Blasco Ibáñez. Vicente Blasco Ibáñez li agradava molt al pare. Les novel·les de l’escriptor valencià eren alguns dels seus llibres de capçalera, juntament amb els Episodios Nacionales de Benito Pérez Galdós. També vaig veure en terra un munt d’exemplars de les Rondalles mallorquines. Les rondalles! Quants dies el pare no s’acostà amb aquells contes meravellosos a la vora dels llits on dormíem na Isabel i jo i ens havia llegit tantes increïbles aventures de fascinants personatges! Bruixes i bruixots, els gegants, dimonis espaventosos poblaven les nits d’una infància feliç i despreocupada. I ara, què en quedava, dels dies i hores del passat? Els crits havien espanyat el mirall dels encanteris. Pistoles i fusells enmig del carrer. Ja no hi restaven misteris, universos per descobrir.

Na Bàrbara ens digué que comptàssim amb ella per a tot el que fos necessari. Marxà d’amagat, tan silent com havia comparegut. Quan desaparegué entre les ombres de la nit, em sentia més sola i abandonada que mai.

-Cal endreçar la casa –li vaig dir a la mare-. No podem viure enmig d’aquest desordre. Hem de preparar alguna cosa de menjar per al pare i na Isabel, encara que sigui una mica de pa amb formatge. Demà ja veurem si els podem fer arribar un plat de sopa calenta. Qui sap si serà possible parlar amb ells! En Julià Dolç, el batle que han posat els falangistes, ens deu alguns favors. Hauríem de demanar-li explicacions. A casa nostra ningú no ha robat ni mort ningú.

La mare mormolava des de la distància.

-Els temps que vénen seran durs. Hem d’aconseguir que mai no ens facin malbé l’esperança, que ens matin l’esperit. Voldrien convertir-nos en uns éssers atemorits, cap baix, talment un ca al qual han pegat un munt de corretjades. Per això els trets i els insults. Volen governar mitjançant la por, el silenci dels cementiris. No ho hem de consentir! Ara mateix em rentaré la cara. No vull que vegin que he plorat. Agafaré el menjar i partiré cap a l’Ajuntament. Vull saber què volen fer amb el pare i na Isabel. Mentre nosaltres estiguem en llibertat, ni que sigui un dia o una setmana, mai no els hem de deixar abandonats. Ni un minut! Han de saber que som al seu costat i que sempre hi serem. Si els nostres avantpassats moriren amb la cara ben alta, fent front als turments de la Inquisició, nosaltres hem de saber honorar la seva memòria.

Va ser en aquell moment exacte, preparant la senalla amb les quatre coses que volia portar al pare i la germana quan sentírem dos copets a la porta de la cuina que donava al corral. Na Bàrbara novament? O potser el padrí? Era la forma habitual que tenia per anunciar la seva presència.

Com gosava a tornar? Què havia passat d’ençà que fugí per amagar-se a la garriga? I si el veien els falangistes?

Li obrírem amb precaució després d’haver tancat totes les finestres. Sí, era el padrí! Feia pena. Tornava suat, tremolós, amb la cara més blanca que la farina.

La mare s’hi aferrà emocionada. “Rafel... què ens passarà ara? Què faran a na Isabel, al meu home? I si vénen a cercar na Caterina i la porten amb els altres? Com és possible que hi hagi tanta maldat en el món? Què cerquen aquestes males ànimes? No tenen cap mena de sentiment. Són feres assedegades de sang!”.

El padrí ens indicà amb un gest que no parlàssim fort. Les parets podien tenir orelles.

-No alceu la veu. Hi ha patrulles arreu. Les coses són com són: ens volen matar. Així de clar. No volen deixar cap esquerrà viu. Volen fer un escarment que duri gernacions. Com en temps de les Germanies. Ben igual que quan la Inquisició processava i cremava jueus i heretges. No puc romandre ni al camp ni a la garriga. Cerquen els que han marxat al bosc i no perdonen ningú. Rere unes marjades he vist com agafaven en Jesús i n’Isidre de Can Butzeta, els dos germans de la farinera del carrer de les Escoles. No s’han conformat a pegar culatades. Els punyien amb les baionetes, els donaven cops de puny i apallissaven sense pietat. Després, fermats a un ametller, els han sanat. Els botxins romanien indiferents als crits dels dos pobres homes que demanaven que els matassin. Al cap d’una estona els han tret els ulls de viu en viu. Finalment, els han desfermat i han llançat els cadàvers dins el pou eixut d’en Lluís Pastor.

Mentre li feia la cara neta amb un drap de cuina banyat ens continuà explicant el que succeïa, summament excitat.

-Quan he pogut continuar el camí, volia amagar-me a la cova de l'hort de prop el torrent, he vist un munt de cossos amb el pit foradat per les bales i el cap destrossat pel tret de gràcia. No m’he pogut aturar a veure qui eren. Sentia veus, trets en la distància. Em preguntava on podia trobar un indret segur. Però a cada instant m’havia d’amagar rere les mates, allargassat entre el blat. Una vegada m’he hagut d’enfilar dalt d’una figuera. Tres falangistes han passat per davall meu sense alçar la vista. Si m’haguessin vist m’haurien caçat com a un conill. Anaven cap al nostre hort. Els he sentit parlar de mi. Em cercaven!

-Si es pensa que no el trobarem, va ben errat de comptes -deien, alhora que anaven consumint les cigarretes.

-Ningú no escaparà –ha contestat l’altre-. Segurament deu tenir alguna cova per la part que dóna a la muntanya. No fugirà! En pots tenir la més completa seguretat!

-Totes les veus m’eren conegudes. Els comandava en Gori Maduixa. El seu accent era inconfusible. Però la nit no em deixava veure’ls les cares. Arreu sentia trets. El camp no era segur. Què fer en aquelles circumstàncies? Només pensava en vosaltres. I si us haguessin detingut?

-Padrí, per què has tornat? Pensàvem que podries salvar-te. Qui sap, trobar amics, marxar a Palma, arribar al port i aconseguir una barqueta que et portàs fóra de l’illa... Els falangistes poden comparèixer d’un moment a l’altre. No ho has pensat? Estam en perill, amenaçats de mort. I si truquen a la porta novament? O entren a la força, pegant cops de culata? Què fem? Els botxins no demanen permís. S’han ensenyorit de vides i d’hisendes fent i desfent a la seva voluntat. Cap casa no és segura. No deixen racó sense escorcollar.

-Sí, ja ho sé. La meva intenció era esperar amagat fins que pogués escapar de Mallorca. Ara veig que això és un somni. Per aconseguir marxar hauria d’estar prop de la costa, disposar d’un bon amagatall, amics que tenguesin una barqueta. No és el nostre cas. Ja sé que tots estam en perill. L’alè sinistre de la Mort plana arreu, cercant el coll de la propera víctima. He pensat que si no tornava aquesta nit ja no ho podria fer mai més. La cacera durarà dies, setmanes. Uns surten a matar els fugitius, altres porten els detinguts a l’Ajuntament. També hi ha els que roben, cremen els llibres de les biblioteques. Estan entretinguts. És el moment adient per a trobar un lloc segur.

-Amagar-te? On? –li vaig dir-. En el pou? No podràs aguantar gaire penjat de la corda. Tanmateix si tornen miraran cada habitació, pegaran cops a les parets, miraran dins la cisterna...

El padrí s’acostà a la meva mare i li agafà les mans.

Escoltaven en silenci. Quina solució podríem trobar? Semblava que retrocedíem vers el segle XVII, quan els pobres jueus del Call, perseguits per la Inquisició, cercaven la salvació a la desesperada. Pagar el que fos al capità d’algun vaixell estranger i que els portàs lluny d’una terra que els espiava i torturava.

Ens mirà a totes dues i digué:

-No heu pensat en l’enfony de la soll? Fa un any que no hi tenim porcs. No hi ha la brutor de sempre. Ara l’empràvem com a llenyer. D’aquesta manera els troncs no es banyaven. No ho recordau?

-Sí, ja ho sé –li vaig dir-. Però així i tot fa molta pudor. Et moriràs si no tens una finestra per respirar.

Em mirà per un moment dient amb la mirada que tengués una mica de paciència, que m’ho acabaria d’explicar.

-No recordau que a la part del darrere hi ha un finestró que dóna al corral? Ningú no el pot veure ja que està tapat per les bigues del porxo. És la solució perfecta fins que trobem un lloc més adient. Vés a saber. Potser hi hagi sort i la sublevació militar sigui vençuda per les forces de la República. Qui sap el que pot passar en els propers dies. Hauríem d’amagar la ràdio per a saber què passa. Si la troben l’espanyaran o la robaran. Jo em puc situar rere els feixos de llenya. I si s’esdevengués el mateix que amb la rebel·lió de Sanjurjo i en un parell de dies tot s’hagués acabat? Puc esperar esdeveniments amagat rere els troncs i la fullaraca. L’enfony té un metre d’ample. Hi podem posar un matalàs petit, una cadireta. Si entren dins la soll i empren les baionetes per travessar la llenya no em poden ferir. Hi ha una paret mestra de quan volíem aixecar un paller. No ho recordau? El marès pot aturar les baionetes. I malgrat que pegassin culatades mai no faria soroll de buit. Ningú no pot suposar que a un indret tan infecte hi pot viure una persona. Jo puc respirar per la finestreta i els veïns no em poden veure des del corral. És l’indret ideal mentre esperam el dia en el qual els nostres puguin vèncer els colpistes.

El padrí Rafel s’aferrava a la possibilitat que l’alçament no duràs gaire.

No teníem altra solució.

O el forat de la soll o la incertesa de la garriga amb els caçadors d’homes a lloure.

-Encara no han posat guàrdia a les portes de les cases d’on hem fugit. No estaran gaire a fer-ho. És qüestió d’hores. Vigilaran les entrades de davant i darrere. Aleshores no hi haurà manera de venir. El moment era ara. Demà potser sigui tard –continuà dient-. A la garriga existia el problema del menjar. Amagat a la soll em podeu portar un platet en voler i, de nit, quan comprovem que no hi ha perill, puc sortir i estirar les cames una estona, fer-vos companyia a la cuina i tornar després a l’enfony. Però vosaltres... com podríeu portar-me alguns queviures al bosc? Com em trobaríeu? I si marxava de la cova del molí... on aniríeu a cercar-me, vigilats sempre per aquesta colla de llops afamegats de sang? Bastaria que algú tengués la paciència de seguir-vos des de la distància per trobar-me de seguida.

El padrí Rafel tenia raó.

Malgrat que haguéssim sabut on s’amagava sempre hauria existit la possibilitat que algú ens seguís i veiés on deixàvem els queviures. De nit, el camp sembla silenciós, abandonat. Però ara tot era diferent. No ens podíem fiar de ningú. Qualsevol persona, fins i tot la que ens semblava més amiga, ens podia denunciar.


Artistes mallorquins marginats: Miquel Morell

Turmeda | 03 Juny, 2020 13:02 | facebook.com

...fa algun temps que ens estan arribant notícies que un vell amic, l'escultor Miquel Morell, que des de fa anys caplleva per la península, i que ja en té més de vuitanta, es troba molt tot sol i s'enyora de mala manera. En efecte, aquesta circumstància concreta d'en Miquel Morell, m'ha fet pensar si -passant del cas concret a un plantejament més general i tenint en compte la importància dels pressuposts manejats- no seria ben hora de formular la proposta concreta que immediatament indicaré, als qui, en definitiva, són els responsables polítics de la nostra cultura. Amb la particularitat que una institució de la mena ja existeix a Flandes des de fa molt de temps, ubicada a un exconvent de beguines i estic segur que ha d'existir també a molts altres indrets del primer món. Es tractaria de crear una entitat pública que centrés la seva activitat en l'acolliment d'aquelles persones que, havent dedicat tota una vida a l'art, al final d'aquesta es troben, a un determinat moment, sense cap relació familiar o, fins i tot, en una situació de marginalitat. El lema d'aquesta entitat podria esser qualque cosa així com «Contra la soledat i per la continuïtat». Perquè un dels seus objectius hauria d'esser la continuïtat en la pràctica de l'art fins al darrer moment. En aquest sentit cada habitació d'aquesta residència especialitzada -si em permeten l'expressió- hauria de tenir un espai tancat adjunt que permetés a cadascun dels hostes disposar d'un petit estudi on poder mantenir-se en actiu. (Tomeu Fiol- Diari de Balears 16-XI-07)


Artistes mallorquins marginats: Miquel Morell



Escultura de Giacometti. Miquel Morell és el Giacometti mallorquí. Els nostres responsables culturals haurien de fer tot el possible per oferir-li un indret digne a casa nostra on l´artista pogués viure els darrers anys de la seva vida envoltat de la gent que l´estima

Un moment donat, desgràcies i malalties diverses acabaren per fer inviable a la família que tenia cura d'ell continuar amb l'atenció i la companyia que fins aquell moment li havien ofert, i amb voluntat de fer les coses així com toca, gestionaren amb èxit el seu ingrés a la Residencia de Mayores Alábega de titularitat de Junta de Comunidades de Castilla - La Mancha, ubicada a la mateixa ciutat d'Albacete, que és on para ara mateix, entotsolat i amb la tristor i la melangia que qualque vegada li passen per damunt. (Gabriel Florit)


Miquel Morell i la soledat


L'article d'en Bartomeu Fiol a aquestes rotes d'opinió del passat divendres setze, em deixondí un corc de l'enyorança que tenia condormit per mor del viure espès i els arbres que de vegades no ens permeten veure amb nitidesa el bosc de les existències d'altri, per estimat que sigui. Succeeix que passen els dies i els anys en un buf i quan algú et diu, eh, que saps notícies d'aquell o aquell altre?, quasi t'has d'avergonyir d'haver de contestar-li que no, que fa molt de temps que no. Però espigolant per aquí i per allà així mateix arribes a treure'n el net.

Fa un bon grapat d'anys que l'amic escultor i pintor Miquel Morell, fadrí i en una edat en què tota persona ha de començar a saber pensar que dos i dos sempre fan quatre, semblava que havia aconseguit resoldre el seu futur, tant en el sentit econòmic com en el vessant afectiu, i en una decisió que semblava la millor i ja no poder tenir marxa enrere, com Hernán Cortés cremà les naus i se n'anà a viure amb una família amiga a la ciutat d'Albacete. Havia tengut sort, pensàvem els que l'estimam: havia solucionat el seu problema. Els darrers temps, abans d'aquesta presa de decisió, te'l podies trobar per Ciutat una mica extraviat, espatllat, la salut en precari... I sol, sobretot molt tot sol. Després semblava haver aconseguit trobar el que havia de menester, un jaç, una companyia, la calentor de la proximitat humana. Però, sempre hi ha un però, la reconsagrada llei de Murphy, si pot anar malament una cosa, hi anirà, si pot passar un denou, passarà. Les circumstàncies familiars de la gent que l'acollí un dia, i que ho féu, insistesc, no sé quants d'anys però foren molts, potser deu o dotze, canviaren radicalment i per a mal. Un moment donat, desgràcies i malalties diverses acabaren per fer inviable a la família que tenia cura d'ell continuar amb l'atenció i la companyia que fins aquell moment li havien ofert, i amb voluntat de fer les coses així com toca, gestionaren amb èxit el seu ingrés a la Residencia de Mayores Alábega de titularitat de Junta de Comunidades de Castilla - La Mancha, ubicada a la mateixa ciutat d'Albacete, que és on para ara mateix, entotsolat i amb la tristor i la melangia que qualque vegada li passen per damunt.

Amb aquesta informació i la constatació de l'enyorança de Mallorca i l'actual manca de calor amical de Miquel Morell, ubicat a llunyanes terres manxegues, filava l'article Bartomeu Fiol albirant la possibilitat de començar a fer passes cap a la creació «d'una entitat pública que centrés la seva activitat en l'acolliment d'aquelles persones que, havent dedicat tota una vida a l'art, al final d'aquesta es troben, en un determinat moment, sense cap relació familiar o, fins i tot, en una situació de marginalitat». Empr les seves mateixes paraules perquè són d'una claredat immillorable, netes i lluminoses com la plata. Sols puc afegir que hi estic totalment d'acord i que, tractant-se d'artistes plàstics, sols guaitant les quantitats que poden arribar a pagar-se a les subhastes per les obres d'artistes que es troben en el seu òptim moment, ho veig factible al cent per cent. Amb una mica de solidaritat entre ells i la presa de consciència de la gent que té la paella pel mànec, ho consider viable. Tocar a la porta idònia, trobar la persona adequada, sempre tenint en compte que fa més caramull un bou que cent oronelles, i endavant, anem-hi, en som optimista. Si es tractàs de poetes, ja seria un altre bescuit. Tots vostès endevinen a la perfecció per què.

Gabriel Florit. Escriptor.

Diari de Balears (21-XI-07)


Dècades de marginació, primer per part de la burocràcia franquista, i ara, amb els nou-rics sorgits de l'entrapament turístic i l'oportunisme cultural i polític, no l'han pogut doblegar, fer-lo un servil dels marxants que prostitueixen l'art i els artistes. En Miquel mai no s'ha deixat influir per les modes dictades pels comissaris de torn. Sempre ha anat evolucionant des de la seva pròpia perspectiva, la qual cosa l'ha fet odiós als ulls dels superficials, dels que s'enriqueixen amb la creació fraudulenta de "nous valors" pictòrics o escultòrics de cartró-pedra, il.lusions de catàleg setinat per enganar incultes. (Miquel López Crespí)


Per servar la memòria de Miquel Morell: homenatge


Miquel Morell (nascut accidentalment a Granollers el 1923, mallorquí de soca-rel) té clar que sempre ha treballat contra corrent i que el sistema actual de promoció -o marginació- artística (la comercialització burgesa de l'art, el control dels "valors" a promocionar per part del comissariat de les galeries, la conversió de l'artista en productor de plusvàlua) té molt poc a veure amb l'autèntica creació. Miquel Morell, escultor, pintor, home solidari com n'hi ha pocs, cofundador del grup Tago, antifranquista conseqüent, home sensible, pensa que la societat capitalista és eminentment egoista. D'ençà la seva primera exposició a Ciutat l'any 1957 ha intent reflectir en la seva obra, especialment en l'escultura, les angoixes i frustracions de les classes populars mallorquines aclaparades durant dècades per la brutal i sangonosa victòria burgesa del 1936-1939. Les seves escultures, molt en la línia estilitzada d'un Greco, Modigliani o Giacometti, ens parlen dels pobres, dels marginats, dels sectors més populars de les Illes, dels humiliats per la prepotència i crueltat dels poderosos.

Avui dia, veient les seves escultures en filferro o realitzades amb els materials més senzills (fustes trobades als cubells de les escombraries, les branques dels arbres del seu jardí), ningú no dubta que en Miquel és un dels màxims precursors de l'art pobra. I, com explicava recentment Miquel Ferrà i Martorell en una entrevista publicada a L´Estel de Mallorca (15 de juny de 1997), incombustible, d'un tarannà irreductible. Dècades de marginació, primer per part de la burocràcia franquista, i ara, amb els nou-rics sorgits de l'entrapament turístic i l'oportunisme cultural i polític, no l'han pogut doblegar, fer-lo un servil dels marxants que prostitueixen l'art i els artistes. En Miquel mai no s'ha deixat influir per les modes dictades pels comissaris de torn. Sempre ha anat evolucionant des de la seva pròpia perspectiva, la qual cosa l'ha fet odiós als ulls dels superficials, dels que s'enriqueixen amb la creació fraudulenta de "nous valors" pictòrics o escultòrics de cartró-pedra, il.lusions de catàleg setinat per enganar incultes.

Cofundador com dèiem del grup Tago l'any 1959, Miquel Morell recorda que es reunien en el bar Moka, lloc de trobada dels artistes més avantguardistes de Ciutat. Allà criticaven tota la parafernàlia artística franquista. Aquesta crítica permanent a tot el que és fals dins el món de l'art, tant en el passat com ara mateix, és el que ha contribuït a aïllar una obra d'indubtable valor artístic. Aïllat pel franquisme cultural, ignorat pel mercantilisme burgès actual, Miquel Morell ha dedicat una quarentena d'anys al que podríem anomenar art pobra, atesos els materials senzillíssims emprats en les seves escultures, pintures o dibuixos. En un món injust, egoista, destruït pels interessos dels poderosos, creu que l'única cosa que se salva de l'abisme i que és testimoni d'aquest moment de desfeta humana és, potser, l'obra senzilla feta a mà, aquella que junta creativitat en el tema i tradició en la pràctica, la que té aquest élan, com diuen els francesos, que mai no mor.

Miquel Morell sap a la perfecció que quan passin els fastos de la mentida l'únic que restarà, de tota la misèria artística enlairada fins al fàstic pels especuladors, serà l'obra autèntica, la vertadera, aquella que potser no donava prou guanys als vividors per entretenir-se a promocionar-la. Miquel Morell, l'home de la veritat, l'home de la més paorosa solitud.

Miquel López Crespí

Diari de Balears (9-IV-1998)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb