Literatura catalana contemporània

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Una serp verinosa sorgida de les fondàries de l’infern – (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

Turmeda | 09 Juny, 2020 23:16 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Una serp verinosa sorgida de les fondàries de l’infern – (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


Els records del passat recent em venien al cap a una velocitat vertiginosa. En Martí Cerol era enmig de l’ample portalam de l’entrada. No li podia veure la cara. La seva silueta es retallava en un sinistre contrallum. Al darrere se veia la somorta claror de l’interior, les dèbils làmpades que il·luminaven els presoners. Una ombra negra, uniformada, com la d’un corb a punt de llançar-se sobre les restes de carn que ha trobat al camp. Des de l’indret on em trobava no podia distingir el seu rostre. Tan sols copsava a la perfecció els moviments amenaçants que feia amb la pistola. 8Miquel López Crespí)


El padrí romania a la soll, rere els feixos de llenya. No era mala idea. Ningú no podia sospitar l’existència de l’amagatall. L’estiu del trenta-sis no hi teníem porcs. La mare es queixava de la pudor que arribava fins a la casa i li va dir al pare que els compraríem al mercat de Sineu. Coneixia un pagès que els criava a la garriga i acostumava a fer-nos un bon preu. El pare sempre feia la voluntat de la mare. No hi hagué discussions. La soll era un espai reduït, aparentment sense ventilació i, malgrat la neteja feta en el seu moment, encara servava la pudor antiga. Si els falangistes compareixien a escodrinyar mai no podrien imaginar que un home pogués viure dins aquell enfony. Com podria respirar? No és veia cap finestra per on pogués penetrar una mica d’aire de l’exterior. L’obertura que permetria sobreviure era invisible des del carrer. Quan tornassin els matons primer mirarien dins del pou, pegarien amb les culates dels fusells al terra per veure si teníem algun soterrani, anirien a guaitar l’ampla campana de la cuina... Si anaven a la soll només veurien un racó aparentment infecte d’una atmosfera irrespirable. Un petit espai on tot just hi cabien un parell de feixos de llenya. Qui podria restar tancat en tan difícils condicions? Impossible viure-hi. I per això mateix, perquè a primera vista semblava un infern, ningú no pensaria que allò pogués albergar una persona. Com deia el padrí, la soll era un amagatall únic. I, per moltes baionetades que pegassin, mai no podrien travessar la paret mestra que protegia l’enfony. Els cops, en cas que la culata del fusell arribàs a la paret, no sonarien a buit.

Potser tendríem sort i no el trobarien.

Ens aferràvem a qualsevol esperança amb desesperació.

L’any trenta-quatre, quan començaren les detencions, sovint havíem parlat de la repressió de Franco i Aranda a Astúries. Els diaris informaven de més de mil cinc-cents morts pels moros i els legionaris, de tortures, dels quinze mil empresonats. Però era ben diferent parlar de la repressió a llunyanes comarques que sentir-la dins casa teva, veure amb els teus ulls com se’n porten la família, t’amenacen amb les armes i et fan caminar, mans alçades fins al centre d’internament o la vorera del camí on t’han de pegar quatre trets, talment fossis un ca.

Ho comentàvem a la cambra del davant, lluny de la cuina. No volíem que la padrina Margalida veiés el seu home. No sabíem què podia passar. Abans que s’emportassin el pare i la meva germana ja feia temps que desvariejava. Parlava d’embarcar-nos, de marxar de Mallorca. A vegades anava fins a la joieria per veure el pare. El sermonejava: “Gabriel, hem de partir. Estam vigilats per la Inquisició. Qualsevol dia vendran a cercar-nos, ens portaran a les cel·les secretes. No tenen pietat. Torturen els innocents. Ni el sexe ni l’edat no els importen. Gaudeixen amb els patiments dels altres. Pensa en la teva dona i les filles. Hauries d’anar a veure el capità d’alguns dels vaixells que arriben al port de Palma. Podries comprar passatges per a Marsella, Alger, on sigui. Allà no hi hauria problemes per obrir una nova joieria. Reflexiona ara que encara hi som a temps. Podríem viure tranquils sense por a ser detinguts. Vés a saber què ens poden fer quan ens vénguin a cercar! Són com a bèsties, ja ho saps. Repassa la nostra història, el que sempre ha patit el poble d’Israel. Dos mil anys de persecucions t’haurien de servir per a no confiar en les falses promeses dels polítics. Tanmateix, a l’hora de la veritat tan sols existeix la maldat, el desig insaciable de robar, de fer-se amb les propietats del veí. Sempre s’ha esdevingut el mateix d’ençà del captiveri d’Egipte. Els llibres sagrats ho expliquen. A què treu cap voler fer el valent, ignorar l’autèntica realitat, somniar que no hi haurà repressió, que ens deixaran en pau?”.

S’aferrava al pare, insistent. Costava hores tranquil·litzar-la, fer-li veure que exagerava. Jo li donava la mà, li feia una besada al front i es calmava. Tornava a casa i es posava a cosir a la cuina. Cantava antigues tonades jueves. Des de quin racó ocult de la memòria sorgien les melodies? On les havia après? Qui eren els avantpassats que servaren les riquíssimes tradicions culturals del nostre poble perseguit? Com les poguérem salvar enmig de l’immens sofriment i la mort? Per quins motius no taralejava cançons més alegres? Els xuetes de Mallorca havíem patit tant que ja no ens restava cap record de l’alegria?

-Padrina –li deia, en veure-la més calmada. Qui t’ha ensenyat un repertori tan melangiós?

Em mirava esperitada. No em contestava. Somreia mentre continuava brodant un llençol de fil amb les meves inicials.

-Serà el meu regal quan et casis amb n’Andreu –deia, ja més tranquil·la.

Ara, el sotrac de veure gent armada per dins la casa, els crits, el fill i la néta tractats de mala manera, eren com una punyalada en carn viva. Patia. Ho notava en el tremolor de les mans, la mirada perduda en la buidor, en els resos continuats.

Seria millor que no sapigués que el padrí romania a dues passes de la cuina. Ens podien venir a cercar en qualsevol moment i l’amagatall havia de ser un secret compartit per poques persones. La mare i jo mateixa. Ningú més. Ni els familiars més propers no ho podien saber. Era necessari dir a tothom que havia desaparegut el dinou de juliol i que no sabíem on era.

Armada de valor i amb una senalla amb una mica de menjar, vaig fer passes cap a l’Ajuntament. Començava a fosquejar. Cap remor de bulla pels carrers. Invisibles àngels sinistres ens miraven sorneguers, guaitant des de la distància el nostre desconcert. La gent estava refugiada a l’interior de les cases. Els bars eren buits. Només hi romanien dins alguns grups d’exaltats que bevien conyac i cassalla. La pudor del suc que sortia per les finestres obertes era com una fuetada, una agra bavarada que violava la puresa de l’aire.

Silenci. Plors continguts des de la fondària de les cambres en penombra. Arreu només distingies grups armats, les ombres d’alguns familiars dels detinguts anant a demanar informació per a saber com estaven, què els volien fer, on els portarien.

En passar per davant del bar de Can Xiulet, tres falangistes que no coneixia, segurament venguts d’un poble dels voltants, obriren la porta i m’aturaren apuntant amb els fusells.

-On vas tan tard? –digueren, alhora que em miraven amenaçadors. No s’aguantaven drets. No saps que ha guanyat el Moviment Salvador d’Espanya? Ningú no pot passar per aquest carrer sense dir ¡Viva Franco! ¡Arriba España!

No sabia com fugir de tan llefiscosa presència. Què fer? Si em negava a parlar seria pitjor. Anaven gats. Podrien disparar, detenir-me. Em vaig mossegar la llengua fins a fer-me sang. Sentia el gust salat del líquid roig dins la boca.

Com si escopís verí, amb els tres fusells davant del pit, vaig pronunciar les vomitives consignes que em cremaven la gargamella, talment rosegàs ferro roent:

-¡Viva Franco! ¡Arriba España!

Hi hagué sort. Alçaren el braç fent la salutació romana i em deixaren passar. No em coneixien. No sabien qui era. Desconeixien que aquell mateix matí havien detingut el pare i la germana, que jo formava part de la junta directiva de l’Ateneu.

Des de les finestres tancades, rere les cortines i les habitacions a les fosques notava la presència d’ulls vigilants. En passar per davant el local de La Societat vaig veure les restes dels llibres, els quadres amb les imatges dels capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández, els herois de la sublevació de Jaca afusellats per la monarquia. Arreu, estelles de les cadires i taules de la biblioteca, dels bancs de l’escola on ensenyava de llegir i escriure. Pareixia un dels foguerons que fèiem per Sant Antoni. Els volums més gruixuts, els més mals de cremar encara romanien encesos, com bocins de llenya d’ametller. No havien fet cap triadella especial. Llançaren tot el contingut de la biblioteca i li donaren benzina.

Podies trepitjar les restes de les col·leccions de revistes, els munts d'El Obrero Balear, Nostra Paraula i Horizontes Nuevos. Només podies distingir el gravat d’alguna pàgina. Simple casualitat. Cap mirament amb El Quixot ni amb els obres completes de Benito Pérez Galdós. Entre el caliu encara vaig poder veure quaderns dels meus alumnes. Les plaguetes de matemàtiques, les carpetes amb els dictats i redaccions que els feia fer perien, silencioses entre les flames que encara bategaven, rabents, en aquella hora de la nit.

Estava sola. Com si m’haguessin abandonat enmig d’un poble arrasat per una guerra cruel. Passaven pel meu costat camions que portaven amics i coneguts a l’Ajuntament. Les portes de La Societat mostraven el senyal dels cops de culata. Els cans que anaven a lloure havien fet les seves necessitats a la cambra on només fa uns dies es feien conferències sobre Darwin, la història de l’evolució humana i del moviment obrer.

En arribar a la cantonada de la plaça vaig trobar altres dones, esposes i filles dels detinguts, que també anaven a portar menjar i demanar noves sobre els seus familiars.

Davant l’Ajuntament, situats de qualsevol manera, els vehicles requisats pels falangistes. Vaig veure l’Opel negre del pare. Tenia pintat el jou i les fletxes a cada una de les portes del davant. També hi havia els camions de les cooperatives i les motos de tots els particulars. El cotxe de les nostres vacances ara servia per a portar els homes a l’escorxador! Em sentia malament. Una suor freda em dominava, talment hagués emmalaltit de sobte. Tot plegat em semblava un malson. Com si jo fos la protagonista d’una pel·lícula de terror. En apropar-me a la porta principal de la Sala, un grup d’homes armats m’aturà en sec.

-Aquí no pots entrar –digueren, amenaçadors.

-Vénc a portar menjar al pare i la germana.

-Avui no hi ha sopar –contestaren, amb veu ronca. Havien estat cantant, insultant durant tot el dia. Quasi no els entenies.

-En Martí Cerol no vol familiars aquesta nit. Hi ha molta feina. Els han de prendre declaració. Esperam gent de Palma que ens han de dir què hem de fer amb cada un dels detinguts.

Mentre en Tomeu de ses Bardisses parlava, vaig ullar l’interior del gran casalot municipal. Les dones eren a la dreta. En vaig contar dotze. Els homes, eren a l’esquerra. Potser fossin una trentena de persones amb les mans fermades. Estaven separats per una filera de fanàtics armats. Els apuntaven com si fossin criminals. De seguida vaig distingir el pare i na Isabel. Tots dos m’havien vist i em saludaren amb un gest trist i cansat. El pare encara continuava fermat. Na Isabel tenia les mans lliures. Però quan alçà la mà per saludar-me, el falangista que tenia al costat li pegà un cop amb la culata del fusell. Amb la mirada li faig fer entendre que no em deixaven entrar, que tornaria demà.

N’Alexandre, el fill petit de Can Cirera compareixia sovint per l’Ateneu. Em sorprengué veure’l amb els altres, amb camisa blava i mosquetó. Li hauria volgut demanar què feia al costat dels matons que dominaven la situació. Em continuava trobant malament, incapaç de pronunciar cap paraula. Tenia dins del cervell la imatge del pare i na Isabel, dels amics a mercè d’una munió de borratxos assedegats de sang.

N’Alexandre m’apuntà directament al pit. Però de seguida vaig veure que ho feia per a poder parlar uns segons amb mi. Des de la distància semblava que m’amenaçava amb el canó de l’arma. M’adonava que ho feia per dirigir-me unes paraules sense aixecar sospites.

-Caterina, val més que marxis a casa teva i no surtis al carrer. S’ha desfermat una tempesta feresta. Caurà qui caurà. La Mort navegarà, desfermada, sense control i copejarà qui tengui al davant. Qualsevol excusa serveix per portar la gent a la presó. Millor que no tornis per aquí. Tanmateix no pot fer res i més d’un et voldria veure entre els detinguts. Al despatx del batle redacten les llistes. M’han dit que hi ha tota la vostra família. Encara no sé com estau en llibertat. Desapareix de seguida! Si no et veuen potser encara puguis seguir lliure uns dies. Mirau de trobar algun amagatall.

No pogué dir res més. El cridaren des de l’interior de l’Ajuntament i va haver de deixar-me, apressat.

Veies les dones que estaven davant la porta principal, nervioses. La majoria plorava, demanant pels seus homes. Pugnaven per entrar. La primera línia de guardians començava a retrocedir en no poder aguantar l’empenta de tants d’éssers desesperats. Sense saber que feia m’hi vaig afegir. Era una bogeria, ho sabia. Hauria d’haver escoltat els consells de n’Alexandre. M’adonava que també premia amb totes les forces que em restaven. Ja havíem aconseguit arribar al segon esglaó de l’escala. Amb dues o tres empentes més seríem dins l’entrada. Va ser just en el moment en què en Martí Cerol sortí a la plaça amb un parell dels jovençans armats que custodiaven els presoners.

Se sentiren trets i tothom retrocedí, espantat. Ens mirarem les unes a les altres per a saber si tothom estava bé. Al meu darrere, damunt la paret, l’impacte d’una bala deixà un senyal ben visible. Em palpava el cos a la recerca d’una possible ferida. Ho feia mecànicament. La pena i la ràbia em dominaven. Jo ja no era la mateixa d’uns dies abans. En el fons... què m’importava la vida si els meus éssers més estimats romanien en perill, amenaçats de mort! En Martí Cerol havia disparat a l’aire per atemorir-nos, per aconseguir que davallàssim els esglaons conquerits tan dificultosament.

Va ser el moment en què començaren a pegar més culatades. Copejaven sense pietat. A les dones, als infants que les acompanyaven, als vells que venien a demanar pels fills. L’amo en Miquel Figuera va caure a terra amb el cap xapat, brollant sang per la ferida. Quedà estès, talment l’haguéssim mort. Dues dones tengueren forces per agafar-lo i portar-lo lluny dels falangistes.

Sí, m’haurien pogut empresonar, acusar-me d’instigar les dones. No sé què hauria fet si hagués tengut armes! Quina diferència, aleshores! Ja mai més xots per a portar a l’escorxador, esclaus per a tota l’eternitat. El poder dels fusells! Ara entenia el significat d’una llunyana conferència de n’Aurora Picornell. Quants d’anys feia? No ho podia recordar; encara sentia la seva veu polemitzant amb els naturistes de Nuevos Horizontes. Que n’érem d’innocents! La volíem convèncer que, amb escoles i les paperetes de vot, podríem canviar la humanitat, consolidar el reialme de la justícia, l’amor i la fraternitat sobre la terra.

N’Aurora Picornell va rebatre cada una de les propostes que vàrem posar damunt la taula.

-No sigueu ingenus –explicava-. Quan s’ha vist que els poderosos se suïcidin voluntàriament? Quina classe social va voler perdre els seus privilegis pacíficament? D’on sorgeix la falsa idea que podem convèncer els explotadors de la bondat de les nostres raons? Els fets ens demostren que cap grup dominant cedeix el poder sense una lluita a mort. L’aristocràcia i la burgesia fan servir les lleis al seu favor, manipulen la cultura, dominen les institucions democràtiques, utilitzen el suport del clergat per a mantenir el sistema d’explotació. Però quan les lleis, els jutges, el Parlament, la policia, l’església i les presons no basten per a mantenir a sota els treballadors, no tenen cap escrúpol a fer sortir els soldats, pagar mercenaris per a començar la matança.

Ho havíem entès quan ja era massa tard.

N’Andreu, el meu al·lot, va suggerir començar a preparar la resistència.

-Espanya serà com Itàlia i Alemanya si no ens preparam –deia als amics de la colla-. Després de la Revolució d’Astúries, els militars, les classes benestants ja han vist el que volem: la República Socialista d’Obrers i Camperols. O no enteneu que ja saben què han de fer, que han enviat agents a Roma i Berlín per anar concretant la rebel·lió que ha d’acabar amb la llibertat? Qui pot enganyar els burgesos? Astúries els ha obert els ulls. La dinamita dels miners, la creació de l’Exèrcit Roig, la confiscació d’empreses i negocis dels grans propietaris indiquen el camí de la Revolució Espanyola. El capitalisme solament confia en els militars. No creu en una República que no pot contenir les ànsies de justícia social del poble.

Nosaltres vivíem encara sota l’impacte del triomf del Font Popular l’any trenta-sis. L’alliberament dels presos polítics, l’inici de la construcció de noves escoles arreu del país, ens feia pensar que una nova època començava. Pocs recordaven Casas Viejas, els polítics republicans que, en parlar dels anarquistes que demanaven terra, deien que el problema agrari se solucionava amb trets a la panxa.

N’Andreu ens recordava que no enteníem el significat polític de la Revolució d’Astúries.

Romaníem immersos en les il·lusions d’abril del trenta-u. La República immaculada, sense taca, pura com una antiga deessa reencarnada. Que no ens tocassin el somni, l’esperança representada per la bandera tricolor!

Els records del passat recent em venien al cap a una velocitat vertiginosa. En Martí Cerol era enmig de l’ample portalam de l’entrada. No li podia veure la cara. La seva silueta es retallava en un sinistre contrallum. Al darrere se veia la somorta claror de l’interior, les dèbils làmpades que il·luminaven els presoners. Una ombra negra, uniformada, com la d’un corb a punt de llançar-se sobre les restes de carn que ha trobat al camp. Des de l’indret on em trobava no podia distingir el seu rostre. Tan sols copsava a la perfecció els moviments amenaçants que feia amb la pistola.

-Potser heu perdut l’enteniment? –cridava, irat. Voleu que us matem aquí mateix? Si trobam ningú pel carrer d’aquí a deu minuts sereu detinguts per oposició al Moviment.

Què podíem fer? Era la força bruta contra un ramat de persones tremoloses i indefenses. Només havíem anat a l’Ajuntament per a demanar pels familiars. Saber què pensaven fer amb ells. Poca gent sabia el que s’esdevenia pels camps dels voltants. Crec que jo era una de les úniques persones que copsava amb certitud el que passava realment. No els cridaven per a fer-los un interrogatori qualsevol. A alguns els anaren a cercar amb l’excusa que tan sols els volien fer unes preguntes. En Simó Riutort, el batle socialista, desaparegué en els primers moments i el cercaven a la desesperada. Havia ullat l’esposa i la filla entre les dones fermades a l'interior de la Sala. Tot em feia pensar que també vendrien a cercar la meva mare, que em detendrien a mi per a interrogar-nos sobre la fugida del padrí Rafel. N’Alexandre tenia raó: les llistes ja estaven fetes; els botxins seguien unes instruccions ben precises. Cap equivocació a l’hora de trucar a la teva porta i fer-te pujar al camió.

El padrí, amagat a la soll! Ell m’ho havia explicat tot. Coincidia amb el que ens digué que s’esdevendria si la dreta pensava trobar-se en perill. Em contà la veritat. Els trets a l’esquena, els homes sanats i amb tatxes clavades al cap, els nostres amics i coneguts llançats vius dins avencs i pous... A l’Ateneu parlàrem sovint de la repressió exercida pels feixistes italians i els nazis d’Alemanya contra l’esquerra. Organitzàvem mítings, conferències. Portàvem pancartes cada Primer de Maig exigint la llibertat dels presos polítics. Uníem la lluita per la llibertat dels presos d’Astúries amb la campanya per alliberar els antifeixistes de les presons. Però malgrat la feina concreta feta en aquest sentit, el perill ens semblava llunyà.

El sol s’havia post.

De cop i volta, amb la velocitat de la guillotina caient damunt el coll del condemnat, la nit arribava sense cap mena de pietat. Sentia les imprecacions dels falangistes, els plors de dones i infants. Caminava damunt les senalles que, amb la lluita davant el portal de l’Ajuntament, havien quedat pel terra, amb el menjar trepitjat per la gent que havia estat copejada amb els fusells. Les pobres senalles dels jornalers, les mateixes que empraven en anar a llogar-se, els matins, abans de sortir el sol, quan se situaven a la plaça a l’espera que els volguessin per segar blat o sembrar mongetes. La senalla que servia per posar-hi una mica de pa amb formatge. L’única riquesa de moltes de les jornaleres que coneixia prou bé, ja que algunes venien per l’Ateneu a aprendre de llegir i escriure. També n’hi havia de més cares, les que anaven folrades de tela, amb el nom brodat a un cantó i que només servien per anar a plaça i a la botiga. N’Andreu ens feia veure les diferències socials a través del calçat, de les camises i pantalons que portaven els homes, els vestits de les dones, les senalles. Les seves lliçons eren millor que el que podríem aprendre en un llibre. El meu promès ens parlava de la història viva, la que teníem davant els ulls i que sovint no arribàvem a copsar. Però ara n’Andreu també vivia a l’interior llòbrec de la trista nit que patíem tots. Nosaltres érem aquí, davant el portalam de l’Ajuntament, provant d’esbrinar què els passaria a les persones que més estimàvem. I ell, amb els nostres amics, els defensors de la República, amagats per les pinedes d’Alcúdia, en alguna cova remota, rere les mates, veient des de la distància els grups d’homes que els perseguien. I això si no els trobaven i els mataven allà mateix! El padrí Rafel m’havia fet veure que a vegades no agafaven presoners. Podien fer i desfer. Eren amos de vides i hisendes. Cap mena de llei ni consideració detenia la seva voluntat. Al voltant nostre s’havia instal·lat, sinistre, el reialme paorós de la Mort. Una Mort rabiosa, famolenca i sense disfresses. Campava per places i carrers, desfermada. Una serp verinosa sorgida de les fondàries de l’infern que passejava, triomfant, vestida de negre, cantant el Cara al sol.

L´Estel (records)

Turmeda | 09 Juny, 2020 15:13 | facebook.com

Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir. (Miquel López Crespí)


La caça de bruixes contra S'Arenal és per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport.


Per la independència dels Països Catalans. Josep M. Llompart, Miquel López Crespí, Biel Majoral, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak: el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca"



1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987. Miquel López Crespí i Josep M. Llompart formaven part del “Comité de defensa de S´Arenal de Mallorca”.

Els esdeveniments -quant a la campanya contra S'Arenal i l'esquerra nacionalista- s'anaren agreujant després de la gran manifestació nacionalista del 31 de desembre de 1992. Potser les forces antiesquerranes i espanyolistes s'atemoriren davant aquell sobtat reviscolament de les consignes més democràtiques del temps de la transició (República, Autodeterminació, Socialisme) i que havien estat esborrades de la vida política (o almanco havien provat d'esborrar-les) per tants de xucladors de les mamelles de l'estat.

Força partits i polítics de la pretesa "oposició democràtica antifranquista" es varen vendre a la monarquia, tot oblidant la lluita democràtica per la República; al capitalisme, amb la constitucionalització de l'anomenada "economia de mercat" (impossibilitant així d'anar avançant democràticament cap a una democràcia social i econòmica); i a la "sagrada unidad de España", en contribuir a elaborar i a legitimar una constitució que nega el dret d'autodeterminació, prohibeix la federació de comunitats autonòmes i dóna a l'exèrcit el poder d'actuar quan decideixi que "la unidad de la patria está en peligro". Tots aquests "esquerrans" regimentals havien estat uns anys respirant tranquils, fent la digestió dels sous i poltrones que havien aconseguit amb els seus pactes amb els franquistes reciclats. Munió d'"intellectuals" servils, mercenaris de la ploma de tot color, lloaven diàriament la suprema "intelligència" dels "pragmàtics" que, "sortosament" -escrivien- comandaven.

Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir.

Uns dies més endavant, juntament amb Josep M. Llompart, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak i Biel Majoral, organitzàrem el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca". Comitè que, durant mesos i mesos, treballà activament per salvar aquesta publicació en català.



Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de quaranta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

En Gracià Sánchez em llegí per telèfon el comunicat ("Als nostres subscriptors, lectors i simpatitzants"), al qual, sense dubtar ni un minut, em vaig adherir.

La declaració que impulsàrem, en defensa de la llibertat d'expressió (i que sortí publicada a S'Arenal durant molts mesos juntament amb les fotografies dels impulsors del Comitè) deia així:

"S'Arenal de Mallorca [l'actual Estel] passa per uns moments difícils atès que s'han amuntegat a l'horitzó dues amenaces. Per una part una dura recessió econòmica que afecta amb més intensitat la petita i mitjana empresa mallorquina. Aquest fet, que perjudica també el conjunt de la premsa en general, ha provocat una reducció dels ingressos per publicitat que han estat compensats en gran part per l'augment constant de vendes i de subscriptors. Hi ha emperò una segona amenaça més important. Durant l'any 1992, S'Arenal ha vist retallat en més d'un 95% la publicitat oficial de les institucions a causa de la persecució política de què som víctimes".

La declaració més forta era emperò la del mateix "Comitè de defensa" (Llompart, López Crespí, Santandreu, D'Efak i Majoral) quan, d'un forma valenta, denunciava la caça de bruixes a què era sotmesa la nostra revista. Signat el 20 de gener de 1993, el manifest en defensa de la llibertat d'expressió deia textualment:

"S'Arenal de Mallorca, el mitja de comunicació escrit en llengua catalana més popular i de més tirada a Balears, durant el transcurs de l'any 1992 ha vist reduït en més d'un 95% la publicitat institucional a causa de les pressions i gestions, fins i tot parlamentàries, realitzades per gent colonitzadora al servei de l'estat espanyol. S'Arenal de Mallorca és una publicació en llengua catalana fundada l'any 1979, que va sorgir i s'ha mantingut dins una zona difícil d'alta concentració turística i de forta immigració. S'Arenal de Mallorca s'ha caracteritzat per la defensa constant de la llengua de la nostra nació, per constituir una eina puntera en defensa de la nostra identitat nacional, per crear consciència de poble i per defensar les llibertats democràtiques. Els/Les sotasignants sollicitam a les autoritats públiques que no discriminin S'Arenal en matèria de publicitat institucional i consideram que és injust utilitzar els fons públics com a instrument de coacció per intimidar la llibertat de premsa. Tot demòcrata s'hauria de mobilitzar davant la caixa de bruixes i l'atemptat contra la llibertat d'expressió de què és víctima un mitjà de comunicació que, com S'Arenal, s'ha distingit per acollir les opinions més diferents i per respectar el dret de rèplica. Per tot això, exigim als màxims responsables del Govern Balear, del Consell Insular de Mallorca, dels Ajuntaments etc., que acabin amb aquesta discriminació i que a més no continuïn amb l'imcompliment de l'article 32 de la Llei de Normalització Lingüística que estableix: Els poders públics de la Comunitat Autònoma donaran suport econòmic als mitjans de comunicació que emprin la llengua catalana de forma habitual. En una societat normal hauríem fet un 'Aplec d'Amics': En aquests moments, davant la injusta discriminació de què és víctima S'Arenal ens veim obligats a constituir-nos en Comitè de Defensa". I signàvem: Josep M. Llompart, Guillem d'Efak, Miquel López Crespí, Biel Majoral i Jaume Santandreu.

De seguida nombrosos intellectuals, polítics, treballadors de totes les Illes i d'arreu els Països Catalans ens donaren suport. El Comitè de Defensa no era sol, sortosament! El 15 de maig de 1993, Cecili Buele, exconseller de Cultura del CIM i aleshores portaveu de la Federació d'Associacions de Veïnats de Ciutat, declarava: "Trob que no hi ha dret que llevin la publicitat a l'únic periòdic en català de les Balears i que donin tants de duros als diaris i revistes forasteres de Ciutat". El músic Toni Roig (del conjunt Al-Mayurqa) deia: "Les nostres institucions pensen en castellà i obliden que aquest país té una cultura pròpia". En el número de S'Arenal de l'u de març de 1993, jo mateix declarava: "És un atemptat a la llibertat d'expressió. En una societat democràtica no es poden fer aquestes coses si es defensen unes idees amb la intelligència i la ploma. Per tant, els responsables d'aquesta discriminació han demostrat el seu dogmatisme, el seu sectarisme més accentuat, fent veure que de demòcrates no en tenen res de res i que han caigut en actituds feixistes contra la llibertat".

Ens ajudà també (per fer veure l'amplitud de les mostres de solidaritat amb S'Arenal) les declaracions de la diputada d'ERC al Parlament espanyol Pilar Rahola. En el número del 15 de juliol de 1993 aquesta diputada deia:

"Si hi ha hagut un acte de prepotència per part del PP-PSOE contra L'Estel no és res més que la constatació novament de la poca cultura democràtica que tenen alguns partits respecte els mitjans de comunicació. I amb això vull esser molt clara. Encara hi ha una herència feixuga del passat que fa creure a alguns partits que detentar el poder és detentar la llibertat d'expressió. Vull apellar a aquests partits perquè rebusquin en l'interior de la seva cultura democràtica i que tinguin la grandesa d'esser capaços de viure en una societat amb mitjans de comunicació que no li són propers. I òbviament no discriminant-los perquè formen part de la realitat complexa i plural que ha de tenir una societat".

I l'escultor Miquel Morell, sempre a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble ja des del temps més foscos de la dictadura, feia saber el 15 de març de 1993: "Es pot estar d'acord o no amb un article però decidir la retirada de publicitat és un acte antidemocràtic quan es gasten milions i milions amb actes culturals que no tenen res a veure amb la cultura". Miquel Salom, director de Revetlla de Son Ferriol, explicava la seva posició declarant:

"Els doblers del nostre govern s'ha de gastar amb les coses nostres, periòdics, ràdio, TV en català. S'ha de promocionar el folklore i els grups culturals".

El poder volia acabar amb un mitjà d'expressió incòmode. Igual que quan una mica més endavant, l'any 1994, vaig publicar un petit resum de les meves memòries de la clandestinitat, el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), tota la colla del carrillisme illenc (antics militants o simples simpatitzats del PCE, de l'estalinisme espanyol) em criminalitzaren -i a tota l'esquerra revolucionària de les Illes i de l'Estat- quan, en un immud pamflet publicat en el diari Última Hora, ple de mentides, calúmnies i tergiversacions, volien fer creure que els marxistes i comunistes (OEC, MCI, LCR, POR...) havíem estat al servei de la policia política del franquisme. Signaven l'immund pamflet Ignasi Ribas, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Bernat Riurtot, Gustavo Catalán, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, Josep M. Carbonero .... No es ficaven amb la dreta, amb els hereus del franquisme amb els quals havien pactat –els carrillistes en temps de la transició-, el repartiment de les poltrones institucionals a canvi de l'abandonament de la lluita per la República i l'autodeterminació. No. Potser l'origen familiar d'algun d'ells els obligava a continuar atacant l'esquerra? Preferien criminalitzar els revolucionaris (OEC, CNT, MCI, etc.) que no pas atacar els hereus del franquisme. L'"enemic" era, en aquest cas, un escriptor independent (l'any 1994) que des de començaments dels anys seixanta havia lluitat activament contra el feixisme en els fileres del marxisme revolucionari de les Illes, dels republicans que no pactaren amb el franquisme reciclat.

Ara, amb la crimininalització de S'Arenal, ens trobàvem amb una història una mica semblant. La calúmnia i l'insult com a arma d'extorsió, de xantatge.

El primer manifest que em llegí Gracià Sánchez i al qual vaig donar la meva aprovació de seguida (i que va ser publicat a S'Arenal el dia 1 de febrer de 1993) deia:

"La caça de bruixes contra S'Arenal és per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport. En aquests moments una subscripció anual a S'Arenal (24 números) costa 3.000 pessetes, una quantitat que si la dividim pels 365 deis de l'any surt a una xifra als voltants de les 8 pessetes diàries. La subscripció de suport suposa doblar aquesta xifra i pagar 6.000 pessetes anuals, això mentre duri aquesta injustícia. Totes les persones que vulguin ajudar S'Arenal d'aquesta manera es poden posar en contacte amb la nostra redacció".

No cal dir que aquesta primera crida va ser massivament escoltada pels nostres subscriptors, lectors i simpatitzants. I va ser precisament a l'escalfor d'aquella campanya, amb la incorporació de nous collaboradors, d'actius membres de la resistència antifeixista dels anys seixanta i setanta, amb excellents escriptors i militants de diversos partits independentistes i d'esquerra dels Països Catalans, com S'Arenal (l'actual Estel) s'anà consolidant, situant-se sempre a l'avantguarda del nostre deslliurament nacional i social.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb