Literatura catalana contemporània

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Anar a veure Gabriel Alomar - Vet aquí un petit tast de la novel·la de Miquel López Crespí Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)

Turmeda | 12 Juny, 2020 11:48 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Anar a veure Gabriel Alomar - Vet aquí un petit tast de la novel·la de Miquel López Crespí Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)


No cal dir que jo vivia a fons l’espectacle musical. Sabia, sovint ho comentàrem a les tertúlies de l’Ateneu, que la majoria de burgesos de Palma no tenien un amor especial pels concerts, per l’òpera. Anaven al teatre perquè no sabien què fer, per simple avorriment. Les senyores, les ràncies nissagues de l’aristocràcia, els descendents dels nobles que acabaren amb els agermanats i obriren les portes de l’illa a Felip V, els mateixos que, juntament amb l’església catòlica organitzaven els assalts al Call, hi compareixien per lluir joies i vestits. Algun comte o marquès mostrava de forma ostentosa la cadena d’or del rellotge que portava en una butxaca del guardapits. (Miquel López Crespí)


El pare era un home recte, honrat com cap altre. El padrí Rafel li havia ensenyat a respectar els pobres, a fer favors a qui ho necessitàs sense demanar res a canvi. No anaven mai a missa però sempre estaven en disposició d’ajudar el proïsme. Quants viatges no feren a Palma acompanyant malalts, per a solucionar algun problema dels veïns amb l’administració! El padrí i el pare passaren moltes hores al despatx de La Societat i la cooperativa El Porvenir sense cobrar mai un ral. Vivien per a “la idea”. No eren aferrissats defensors d’un partit polític però donaven suport als que consideraven que feien una feina útil per a l’alliberament de les persones. Confiaven en la cultura com a sistema infalible per a acabar amb la ignorància. En davallar a Palma anàvem a veure el museu de la Societat Arqueològica Lul·liana, la biblioteca de l’Ajuntament. Record visites a les llibreries de vell. El pare em mostrava dibuixos antics, gravats de pretèrites impremtes, mapes de móns curiosos on encara no s’havien pogut enregistrar els contorns exactes dels continents. Jo era una joveneta que començava a observar el que em voltava. Em dominava una curiositat insaciable. Mentre el pare parlava amb el propietari de tantes meravelles, jo em perdia per les selves, els rius i les muntanyes que hi veia dibuixats, pujava als elefants i als globus que il·lustraven les novel·les que fullejava. Mirava el pare de reüll. Em sobtava la seva actitud reverent davant els llibres i els objectes del passat. Tenc ben present un viatge summament especial. Havíem d’anar a veure l’escriptor Gabriel Alomar, que feia classes a l’Institut. Em parlà de la saviesa d’aquell home, dels coneixements inabastables que posseïa. Com si fos un catòlic parlant del papa de Roma! Mormolava els poemes del savi, de l’intel·lectual que havia escrit contra la pena de mort, a favor de la Revolució Francesa, del socialisme i de la nostra cultura. Quan pujàrem les escales vaig veure que el pare, instintivament, es llevava el capell. Talment els cristians es descobreixen quan entren a l’església. Per a la nostra família, els instituts, escoles, museus i biblioteques eren Temples de la Saviesa, les claus que permetrien l’home avançar vers el futur. No he conegut mai ningú amb tanta confiança en el poder alliberador de la cultura!

L’ambient familiar, la curiositat per adquirir nous coneixements, anà condicionant la forma que teníem de copsar la realitat. D’infants, a cada una de les nostres habitacions, ja teníem una petita biblioteca. I tothom es preocupava de crear les condicions adients perquè poguéssim estudiar. Quan obríem un llibre, el pare era el primer a indicar que ningú no parlàs en veu alta. “Les nines estudien”, deia, i tothom davallava el to de la veu, seguint les seves indicacions. Si tenia la ràdio engegada, l’apagava de seguida, i procurava agafar el diari o anava fins al jardí, a entretenir-se una estona amb les plantes. El silenci era absolut. No senties cap soroll que et pogués distreure.

Els rics no ens podien veure. Sempre he pensat que era a conseqüència d’aquest amor fora mida que sentíem vers la cultura. Consideraven un pecat greu, una absurda pèrdua de temps, dedicar-se, ni que fos mínimament, a ajudar els humils. Si de cas, les monges franciscanes podien fer alguna cosa: cuidar els malalts més desvalgut, tenir cura dels infants dels pagesos que anaven a marjal. Poca cosa més. Per a la dreta, el fet de preocupar-se pels més necessitats era estar al servei dels socialistes i anticlericals. Rendistes i seguidors de Gil Robles pensaven que el món estava dividit des de sempre en pobres i rics. Els uns naixien propietaris; els altres, jornalers. No hi havia per què tenir remordiments. El Creador bastí la societat tal com la coneixíem i era una follia provar de mudar el destí de la humanitat. Quan era necessari, l’església donava almoina als més desgraciats. Els vells podien anar a la Misericòrdia, un establiment que mai no va negar un plat de sopa a la persona abandonada. Què més volia la gent? Gaudir del que no li corresponia? Per als senyors del Círculo Mercantil, que els pobres sabessin llegir i escriure podia representar un perill. La senyora de Son Amunt, la possessió que dominava bona part de la contrada, m’ho digué un dia que em trobà pel carrer, de camí a l’Ateneu.

-Caterina, hauries d’anar amb compte amb el que fas –m’escometé, aturant-se just al meu davant-. T’ho dic perquè t’estim, encara que no ho creguis. Jo mai no he tengut res contra els xuetes. Vaig anar a escola amb na Martina, la teva mare, i la defensava quan les companyes de classe la insultaven i li deien que els jueus havien mort Jesucrist. Era un joveneta molt intel·ligent. I tu també ho ets, una dona viva i culta. No sé per què perds el temps volent ensenyar de llegir i escriure els toixarruts. Tanmateix, i ho saps prou bé, no els servirà de res a l’hora d’anar a cercar un jornal a la plaça. Els missatges de les possessions, els majorals, mai no demanen si saps lletra. L’únic que volen saber és si aquell home o aquella dona farà feina de sol a sol com pertoca. Ningú no fa cap prova de saber història o matemàtiques a les sis del matí, a la plaça Major! I els que s’han de llogar val més que hi compareguin sense estar embadalits per somnis que tan sols surten en els llibres de fades.

Em tenia contra la paret del cine Amanecer. No podia fer una passa. La dona venia de missa. Portava a les mans un missal amb cobertes de nacre blanquíssim. Mentre parlava movia un ventall negre amb incrustacions d’or. Emprava el ventall com si fos una pistola: apuntant directament al meu cap.

-Et penses que els fas un favor i és mentida. Ho hauries d’entendre. Si saben escriure potser perdin el temps llegint llibres, diaris revolucionaris. Somniaran en un futur utòpic. Voldran fer la Repartidora, robar el que és dels altres. Les revolucions, la crema d’esglésies, la mort dels nobles a la guillotina, són conseqüència de lectures inapropiades. Pensant que els afavoreixes l’únic que fas és crear les condicions de la seva desgràcia. Una vegada llegides les proclames que publiquen socialistes i maçons, mai no seran feliços. L’enveja els rosegarà per dins i perdran per sempre la tranquil·litat que dóna la santa ignorància de la pagesia.

La vaig veure marxar parlant tota sola. Des de la distància encara movia el ventall de nacre i or, com si continuàs advertint-me de no se sap quins imaginaris perills.

No podia entendre la repugnància vers el saber. A casa nostra sempre m’alletaren amb l’amor a la cultura. Quan hi havia un concert a Palma, el pare hi portava tota la família amb l’Opel negre. Si la mare no podia venir, hi anava amb les dues filles. Per a nosaltres, anar a sentit Mozart, Verdi, Chopin o Beethoven era una festa. La música ens transportava a universos de fantasia. Em perdia entre les notes del piano, els violoncels, els violins i timbals de l’orquestra. Anàvem a una llotja, sempre la mateixa, la cinquena de l’esquerra del primer pis, en el Principal. I, al Líric, ens assèiem a la setena filera del pati de butaques. Si el teatre ja era ple, amb una propina aconseguia uns seients propers als nostres llocs acostumats.

No cal dir que jo vivia a fons l’espectacle musical. Sabia, sovint ho comentàrem a les tertúlies de l’Ateneu, que la majoria de burgesos de Palma no tenien un amor especial pels concerts, per l’òpera. Anaven al teatre perquè no sabien què fer, per simple avorriment. Les senyores, les ràncies nissagues de l’aristocràcia, els descendents dels nobles que acabaren amb els agermanats i obriren les portes de l’illa a Felip V, els mateixos que, juntament amb l’església catòlica organitzaven els assalts al Call, hi compareixien per lluir joies i vestits. Algun comte o marquès mostrava de forma ostentosa la cadena d’or del rellotge que portava en una butxaca del guardapits.

Na Isabel no podia amagar el fàstic que li produïa la comèdia de botifarres i nous rics. El pare i jo la miràvem amb severitat indicant que no ens fes quedar malament. La compreníem! Qui podia estar sense esclafir de rialles en veure tanta falsedat i petulància! Senyoretes enjoiades, collars, polseres, arracades comprades al carrer de l’Argenteria o portades d’un viatge a Madrid o París. De joveneta, anant a les estrenes musicals, a veure les representacions de les companyies teatrals que arribaven de la Península, vaig arribar a copsar prou bé el significat autèntic que per a la burgesia tenia la frase “anar al teatre”. Però això era anecdòtic. L’important, el que de veritat m’emocionava era la música, ser present a l’instant màgic en què s’apagaven els llums i el director movia la batuta per a començar el primer compàs de la simfonia. Després, dins el cotxe, somniava. Passava el viatge de tornada al poble recordant el que havia sentit. Na Isabel era talment com jo. Ens donàvem la mà i ens comunicàvem les sensacions viscudes sense necessitat de parlar. Ens omplia la joia i la més perfecta felicitat. El pare taral·lejava una ària de Verdi mentre conduïa enmig de la fosca.

En tornar a casa, la mare ens esperava al portal, sempre preocupada per un hipotètic accident. A la cuina, ja ens tenia preparat una mica de menjar per si teníem gana. No aturava fins que ens veia al llit, el llum apagat, descansant després de l’enriquidora experiència viscuda al Teatre Principal o al Líric.

La música, els llibres! Eren les joguines més estimades de l’adolescència. Mai no hi va haver cap any que, pel nostre aniversari, no ens portàs un nou exemplar de les rondalles, una versió juvenil de Robin Crusoe, novel·les de Juli Verne... Però els senyors de les possessions encara vivien a l’època de la Inquisició. Vaig pensar en les paraules que sempre em deia n’Andreu: “Haurem d’anar molt vius amb els carlins del Círculo. En poder, quan se sentin més forts, cremaran llibres i persones, pots tenir-ne la més completa seguretat”.

A poc a poc vaig anar copsant l’odi que sentien per nosaltres els habituals del Círculo Mercantil. El fet que gent amb possibilitats dedicàs el seu temps a crear societats i cooperatives per als treballadors sobrepassava la seva capacitat d’enteniment. Enverinats per dècades de predicacions contra l’esquerra, només veien el perill comunista campant arreu. El padrí contava que sempre havia conegut el mateix. Tenia quinze anys quan mataren el pedagog Ferrer i Guàrdia, acusat falsament de ser l’organitzador de la Setmana Tràgica de Barcelona. L’Església de Mallorca ho celebrà obertament, sense cap mena de dissimul. Els diaris parroquials, les revistes del clergat, eren plenes d’articles contra l’Escola Moderna. Nosaltres encara teníem un número de Sa Marjal, la revista catòlica del poble, amb encesos articles del rector Parera i Sansó lloant l’execució de Ferrer i Guàrdia. El padrí recordava que els amics que anaven a missa li contaren els sermons dels sacerdots. Hi hagué setmanes de novenes diàries. Les Filles de Maria de totes les parròquies mallorquines agraïen la Divina Providència per haver acabat amb el “representant del Dimoni a Barcelona”. En alguns indrets es feren processons i reunions especials per a parlar del que significava per al benestar de la nació i la monarquia haver fet desaparèixer “la verinosa serp de l’Escola Lliure”. Aquella execució era presentada com un triomf esplendorós sobre l’esperit de la maçoneria i el liberalisme que “pugnava per corrompre el cor pur de la joventut”. Mai no hi hagué tanta alegria a les tertúlies de les rectories. Més d’un representant de Crist damunt la terra va fer sonar les campanes hores seguides i ningú no en sabia els motius. Però les beates i el clergat sí que coneixien l’origen dels repics inesperats, de les festetes amb xocolata i ensaïmades a les cases benestants.

El padrí Rafel m’ho advertí de ben joveneta: “Mai no t’apropis als que gaudeixen amb els sofriments dels altres. Són perillosos. Res de bo no pot sortir-ne dels que viuen somniant amb la sang”.

El dia en què el batle, després de la victòria del Front Popular, començà a posar els fonaments de l’escola, hi hagué dol entre els socis del Círculo Mercantil. El cambrer, que era un bon amic de la família, ens contava el que deien els senyorassos. Consideraven que el nou edifici per a l’ensenyament podria servir com a caserna d’un hipotètic exèrcit roig de comunistes i anarquistes alhora que també podria ser presó per a les famílies benestants de la comarca.

-Faran com a Rússia –explicaven, nerviosos. Amb l’excusa d’ensenyar de llegir i escriure, del famós “progrés de la humanitat” i altres ximpleries semblants, el que fan són casernes per ensinistrar els toixarruts en el bolxevisme. No els bastava l’escola de les monges, el col·legi de l'església? Per què volen saber més? Tanmateix ningú d’aquests desgraciats té possibilitats d’anar a estudiar a l’Institut, a Palma i, molt manco, a la Universitat de Barcelona o Saragossa.

Ho escoltava i no ho creia. El pare restava atent, amb posat de profunda preocupació. El padrí, encenent la pipa de canya i fang, parlava en veu baixa.

-Com és possible que visquin amb tanta por? –deia, posant el tabac dins la pipa-. D’on surten tants disbarats, aquesta follia contínua? Imaginar que una escola pot convertir-se en una caserna, en una presó, en un indret de tortura!


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb