Literatura catalana contemporània

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - El Círculo Mercantil i les recollidores d’olives – (Vet aquí un petit tast de la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor

Turmeda | 14 Juny, 2020 16:20 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - El Círculo Mercantil i les recollidores d’olives – (Vet aquí un petit tast de la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)


En arribar el moment de la recollida d’olives, els missatges de la possessió es trobaren la plaça buida. Anaven a cercar les dones casa per casa. Però la decisió s’havia pres en assemblea. La nit en què es votà per començar la vaga, totes les delegades dels pobles l’aprovaren per unanimitat, a mà alçada. Tothom tenia llàgrimes en els ulls. Les més velles no s’ho podien creure. Fins i tot els joves de l’Ateneu restaven silenciosos, emocionats. (Miquel López Crespí)


Per als rendistes que passaven la vida asseguts al Círculo Mercantil, els pobres no eren persones, eren instruments per a explotar el més possible i després, en no poder fer feina, llançar-los al fems com una llimona sense suc. Ho vaig sentir comentar sovint. Els senyors es llevaven del damunt els missatges i les criades que no rendien com quan eren joves. Els treien al carrer sense cap mirament. Els era ben igual que no tenguessin casa i que, per l’edat, ja no els volguessin per part ni banda. Eren insensibles a les vídues que ploraven, demanant una mica de pietat, al vell que s’agenollava als seus peus suplicant que el deixassin morir a la terra que havien treballat durant dècades, deixant-hi la vida.

Tota aquesta humanitat nafrada i humiliada, compareixia per La Societat demanant suport, un poc d’ajut. A vegades una paraula amable, un consell per a poder sentir l’alè d’una veu comprensiva. El pare deixava la joieria i començava a moure cel i terra per trobar un indret on la vídua pogués fer feina i la persona d’una certa edat tengués un sostre, un plat de sopa calenta i no morís, a qualsevol racó, abandonat, com un animal.

A casa no érem d’anar a missa. Servàvem la memòria de segles de persecucions i insults. Els records de les cremadisses de 1691, dels penediments públics aconseguits sota tortura, els crits de dolor dels homes i dones llançats a les fogueres de viu en viu, romanien presents, com si tot allò hagués passat feia uns dies. Era l’Església, els sermons des de la trona, el que mantenia present el record del patiment. Però aristòcrates i inquisidors, militars i clergat anaren ben vius a situar al temple de Sant Domingo només les gramalletes amb els noms dels darrers condemnats de la Inquisició. Ben alerta a recordar els altres centenars de mallorquins i mallorquines implicats en les detencions i processos des del segle XV! Estigmatitzar els Aguiló, Bonnín, Cortès, Forteza, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Tarongí, Valentí, Valleriola i Valls per deixar en l’oblit altres cognoms. Una manera terrible de salvaguardar la pretesa “puresa” de sang dels aristòcrates i el clergat. Les successives reimpressions de La Fe Triunfante... quin sentit tenia, a no ser perpetuar in aeternum la memòria de tanta brutalitat?

De ben petita vaig entendre que el vertader cristianisme no era el de les beates que ens envoltaven. Molts de copets de puny al pit i poques accions en suport dels desvalguts. Les Filles de Maria només es preocupaven de vigilar qui anava a missa i es confessava, qui combregava cada dia i si els jornalers i jornaleres participaven en les novenes, en les excursions a Lluc que organitzava el rector. Alguna vegada repartien pa i munts de roba vella entre les famílies més necessitades. I, en apropar-se el dia dels Reis, caramels i quatre cavallets de cartró per als infants. Poca cosa més. Només La Societat i la cooperativa del padrí Rafel actuaven de veritat per a solucionar les autèntiques necessitats dels desvalguts. Trobar feina, ensenyar de llegir i escriure els al·lots i joves que no podien anar a escola, organitzar, mitjançant unes mòdiques quotes mensuals, l’assistència mèdica... La Societat feia de botiga i escola, d’hospital i lloc d’entreteniment. Era un món paral·lel al dels rics i el clergat. Abans, en un passat recent, hi havia gent que era enterrada a la terra. Els treballadors no tenien unes pessetes per comprar un bagul, malgrat que fos barat. La fusta de pi pintada de negre era un luxe inassolible. L’assegurança que permeté poder anar a consultar el metge i morir dignament va ser un avenç molt important. Les dones d’edat contaven com no feia gaire temps enterraven els morts a la terra, amb un mocador damunt la cara.

Era una època de privacions recordada amb tristor. L’arribada de la República representà una autèntica esperança. Els al·lots estrenaren escoles noves i, als vespres, podien venir a repassar els deures que els posava el mestre a les classes que jo donava.

El pare m’ho digué una vegada després de la inauguració de l’escola primària:

-Si podem consolidar la República, si aconseguim prous diners per a l’ensenyament, la propera generació ja podrà tenir el batxiller. Haurem donat una passa de gegant en l’alliberament de l’esperit humà. Hauràs de tancar la teva escoleta! El futur no coneixerà l’existència de persones sense estudis! En pots tenir la més completa seguretat. Potser els joves arribareu a veure amb llibres els al·lots i al·lotes que ara es lloguen a la plaça Major. Fills de jornalers sense terra fent la carrera de medicina, enginyeria, arquitectura... Qui ho sap! Podran escollir la Universitat on vulguin anar. Tot anirà a càrrec de l’Estat. Aleshores, com a França, Anglaterra i altres països civilitzats, veurem qui és qui val realment. Els fills dels rics potser continuïn comprant les carreres, els títols que lluen en els despatxos. Però els qui vertaderament posseiran el saber seran els fills i les lles dels treballadors.

L’optimisme del pare contagiava la família.

A casa nostra mai no vaig veure cap mena de tristor fins que esclatà el Moviment.


Encara no sé si la detenció del pare i de la meva germana, i les ordres de cercar el padrí Rafel procedien d’en Martí Cerol o tot era qüestió del rector Palou. Amb el temps es va saber que les armes que empraren el dinou de juliol estaven amagades a l’església, dins la sagristia. El cop dels militars estava planificat de mesos enrere. En Zayas, el cap de Falange, venia sovint al poble i se’n portava els més radicals a fer pràctiques de tir a la garriga. Alguns dies sentíem els trets mentre fèiem classes a l’Ateneu. Ho sabíem. Ningú no ignorava que hi havia gent que s’entrenava per a matar.

Així i tot, érem massa joves per a copsar el perill que s’apropava. El padrí, a l’hora de dinar, ho comentava amb el pare.

-Gabriel, sembla que preparen la guerra. La dreta ja no confia en les eleccions per a provar de canviar el govern. Fan pràctiques amb pistoles!

El pare volia mantenir l’esperança, pensar que els exaltats que practicaven disparant contra els pins no representaven cap perill.

-No veus que la República té l’exèrcit, els carrabiners, la Guàrdia Civil, milers de persones que sortiríem al carrer a defensar la llibertat si un altre Sanjurjo volgués fer una nova provatura colpista?

Qui no volia la llibertat era la CEDA i els extremistes que seguien les doctrines de José Antonio i Onésimo Redondo. Les llistes de qui havien d’anar a cercar i portar als murs dels cementiris s’anaven bastint a la rectoria entre rosari i rosari. Alhora que resaven, les beates informaven de qui era membre d’un sindicat d’esquerres o estava afiliat a La Societat. Les llistes es feren a poc a poc durant tot el temps que durà la nostra alegria pel triomf del Front Popular. Nosaltres ens manifestàvem a favor de la República, el Primer de Maig, demanant la llibertat dels presos polítics. Però ells, en els seus caus, covaven una ràbia feresta apuntant a poc a poc els noms dels esquerrans que serien detinguts i assassinats en els propers mesos.

N’Andreu sempre ho deia i mai no deixava d’insistir en la necessitat d’aprendre del que s’esdevenia a Mallorca i la resta d’Espanya.

-Mirau si és viva la dreta –explicava-. A Mallorca no ha passat res que pugui comparar-se a la Revolució d’Astúries, a la proclamació de la República Catalana per Lluís Companys. No s’ha esdevengut res de semblant, però de seguida han anat a cercar les persones més conegudes per les seves idees avançades.

El meu nuvi volia que entenguéssim la gravetat de la situació. Sempre insistia en el mateix tema. El rancor de clericals i rendistes contra el poble.

Un mes abans de l’esclat del Moviment anàrem d’excursió fins a la platja d’Alcúdia amb els alumnes de l’escola de l’Ateneu, amics i amigues de l’Orfeó i de La Societat. Aprofitàvem els diumenges per assajar sota les pinedes de la badia d’Alcúdia. Cantàvem cançons populars mallorquines, els himnes de la CNT i la UGT, “Els Segadors”...

-Vos pensau que el carlisme extremat del Círculo Mercantil oblidarà mai les reunions de les jornaleres de la recollida d’olives, els noms dels que hem repartit els fulls volanders convidant a la vaga?

Tots ens miràrem i amb un gest li diguérem que continuàs. Per a nosaltres, joves com érem, era el més normal del món deixar la sala de reunions de La Societat a les jornaleres de Selva, Caimari, sa Pobla, Muro, Búger i Campanet. Aquell any, les treballadores demanaven uns rals més. Els senyors de les possessions només pagaven una pesseta i setanta-cinc cèntims per dia. I ja ho trobaven massa! No es podia subsistir amb uns jornals tan esquifits! Els amos es pensaven que amb quatre rals i un sac d’olives ja estaven ben pagades. I encara esperaven que els jornalers els besassin les mans, plens d’agraïment! Les dones no tenien un local adient per a reunir-se. Havien demanat permís als de la Casa del Poble d’Inca, però hi hagué problemes. La vaga no estava organitzada pels sindicats coneguts i no volgueren cedir cap sala de les organitzacions obreres. Pensaven que, per tenir possibilitats de triomfar, la vaga havia d’estar organitzada i dirigida pels homes. I aquesta vegada eren les jornaleres les que portaven la lluita endavant. Els homes imaginaven que una revolta espontània, sense dirigents reconeguts, seria un fracàs. Va ser un error dels sindicats socialistes. Els anarquistes també es feren els desentesos. Per això, quan una delegació de treballadores vengué a parlar amb el pare, ell no veié cap inconvenient a cedir-los una cambra de La Societat per a fer-hi les reunions.

-Parlau amb la meva filla. Na Caterina porta l’escola i allà hi podreu fer les juntes. No hi ha cap inconvenient.

D’ençà d’aquell dia vaig ser molt coneguda entre aquelles dones. Na Isabel els ajudà en tot el que pogué. Va ser ella la que redactà els fulls volanders que s’editaren a una impremta inquera. Els impressors no feren cas a les recomanacions sindicals de no donar suport a una vaga no controlada per la direcció de Palma i feren els fulls a la nit, robant hores de son, sense voler cobrar res. Na Isabel i jo mateixa els acompanyàrem sovint. N’Andreu i un munt d’amics de l’Ateneu també van participar activament en la campanya de suport a les recollidores d’olives. Anaven en tren fins a Muro, a Inca. Altres, en bicicleta arribàvem a Caimari, Selva, Santa Margalida... Els senyors cridaren la Guàrdia Civil. Volien que l’autoritat ens detingués i ens portàs a judici per “boicotejar la feina a la comarca”.

No ho aconseguiren.

Férem una campanya dins la més estricta legalitat republicana. Demanàvem permís per fer les reunions, parlàvem amb el batle de cada poble explicant les nostres intencions, el motiu de la vaga, exposant les necessitats de les jornaleres.

Va ser un èxit.

En arribar el moment de la recollida d’olives, els missatges de la possessió es trobaren la plaça buida. Anaven a cercar les dones casa per casa. Però la decisió s’havia pres en assemblea. La nit en què es votà per començar la vaga, totes les delegades dels pobles l’aprovaren per unanimitat, a mà alçada. Tothom tenia llàgrimes en els ulls. Les més velles no s’ho podien creure. Fins i tot els joves de l’Ateneu restaven silenciosos, emocionats.

N’Andreu s’acostà al racó des d’on jo seguia els debats. A cau d’orella em digué:

-Si els homes estiguéssim tan units, posseíssim unes ànsies de millora com aquestes dones, la unitat obrera seria un fet i el capitalisme tendria els dies comptats.


Recordant Llorenç Buades (mort el 25-VII-2015) i la lluita per la República i el Socialisme

Turmeda | 14 Juny, 2020 14:05 | facebook.com

Recordant Llorenç Buades (mort el 25-VII-2015) i la lluita per la República i el Socialisme


El futur se´ns presenta complicat, ja ho veuràs –continuava, amb un rictus d´amargura en els llavis. En constatar la més mínima oportunitat de situar-se a recer del poder, de gaudir dels privilegis que comportarà la gestió del règim, molts camarades canviaran d´idees i comportament. Seràs testimoni de les transformacions més obscenes. Els més oportunistes de la colla, els que estaven al costat nostre per la moda, per sentir-se acompanyats, per tenir l´oportunitat de lligar, per comandar, malgrat que fos a una cèl·lula de l´organització, es faran conscients que poden canviar de vida. Trobaran l´excusa més inversemblant que puguis imaginar: l´avorriment causat per la militància partidista, la ineficàcia del marxisme en una societat de consum, l´aburgesament de la classe obrera que fa innecessària la construcció d´un partit de classe... Tot servirà per anar justificant la retirada. Vinclaran l´esquena davant qui sigui per aconseguir privilegis en el nou règim. Es faran de dretes, de centre, del PSOE i el PCE per tal d´aconseguir diners fàcils, cotxes oficials, habitatges de luxe, iots, menges exquisides als millors restaurants de l´Estat... En veure´t pel carrer, giraran la cara per no saludar-te, per a no recordar el temps de la clandestinitat. (Llorenç Buades)


En Llorenç volia continuar el combat sense renunciar a cap dels principis del partit. Refugiar-se en l’estricta feina personal, al sindicat, a l’associació de veïns? Se sentia comunista, fill de l’oposició obrera a l’estalinisme i pensava que el nostre deure era continuar la lluita fins que la situació milloràs per a les perspectives republicanes i socialistes. Deia que havíem perdut l´enteniment, emportats per les circumstàncies, volent participar en una inútil campanya electoral que, tanmateix, seria controlada pels poders fàctics de sempre. El deure dels esquerrans, en la seva opinió, no era asseure´s a les cadiretes institucionals, sinó restar enmig del carrer, defensant els interessos essencials dels treballadors. Tenia un sisé sentit, una esmolada intuïció que li va fer entendre el laberíntic camí que teníem pel davant.

Ho parlàvem en el bar de la cantonada, a la plaça d´Espanya, a uns metres d´on, en temps de la transició, teníem el local del partit.

Nombrosos companys encara no copsaven la fondària de la desfeta. Sí, no ignoràvem que treuríem pocs vots i que, electoralment, seríem esborrats de la vida política quotidiana. Però havent conegut a fons la manca de llibertat, la repressió, volien creure que, amb una certa possibilitat d´actuar públicament, podríem anar ampliant el cercle de ferro on la dictadura ens mantenia presoners.

En Llorenç era més realista. Potser posseïa un coneixement de les persones que nosaltres no teníem. L´activisme diari, la necessitat d´estar sempre en moviment, la urgència de cobrir tots els fronts de lluita amb pocs militants ens tenia massa ocupats. Les manifestacions, les pintades nocturnes, la redacció i publicació dels més diversos materials polítics, les reunions, l´estudi de determinats llibres, ens mantenia en tensió constant.

-El futur se´ns presenta complicat, ja ho veuràs –continuava, amb un rictus d´amargura en els llavis. En constatar la més mínima oportunitat de situar-se a recer del poder, de gaudir dels privilegis que comportarà la gestió del règim, molts camarades canviaran d´idees i comportament. Seràs testimoni de les transformacions més obscenes. Els més oportunistes de la colla, els que estaven al costat nostre per la moda, per sentir-se acompanyats, per tenir l´oportunitat de lligar, per comandar, malgrat que fos a una cèl·lula de l´organització, es faran conscients que poden canviar de vida. Trobaran l´excusa més inversemblant que puguis imaginar: l´avorriment causat per la militància partidista, la ineficàcia del marxisme en una societat de consum, l´aburgesament de la classe obrera que fa innecessària la construcció d´un partit de classe... Tot servirà per anar justificant la retirada. Vinclaran l´esquena davant qui sigui per aconseguir privilegis en el nou règim. Es faran de dretes, de centre, del PSOE i el PCE per tal d´aconseguir diners fàcils, cotxes oficials, habitatges de luxe, iots, menges exquisides als millors restaurants de l´Estat... En veure´t pel carrer, giraran la cara per no saludar-te, per a no recordar el temps de la clandestinitat. Dominar, esdevenir senyors, comandar, serà el seu únic objectiu. Ho començ a veure en el rostre d´algun dels companys. Comencen a estar incòmodes entre nosaltres. Pensen que han perdut els millors anys de la seva vida participant en una hipotètica i fantasmal revolta social que mai no s´arriba a concretar. Oloren sous importants fent de diputat o director general de qualsevol organisme oficial. D´altres es conformaran a fer d´oficinista, esdevenir secretari del batle, dels diputats. Ben aviat, i en seràs testimoni, restaran en l´oblit les enceses cançons de les trobades secretes, els juraments de lluitar contra el feixisme fins a la mort. Renegaran de qualsevol idea d´autèntic canvi social només per sentir-se més que els altres, com els antics amos de possessió, repartint favors i diners entre els amics.

En Llorenç, per desgràcia, va encertar plenament!

Miquel López Crespí


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb