Literatura catalana contemporània

Antoni Simó Tomàs i Canyelles, Primer tinent a batle de Cultura, Participació Ciutadana i Innovació de l´Ajuntament de sa Pobla parla del nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Vision literàries de sa Pobla -

Turmeda | 31 Juliol, 2020 15:09 | facebook.com

L´Ajuntament de sa Pobla i Llorenç Gelabert Editor publiquen el llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla -


Antoni Simó Tomàs i Canyelles, Primer tinent a batle de Cultura, Participació Ciutadana i Innovació de l´Ajuntament de sa Pobla parla del nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Vision literàries de sa Pobla -


Records de les mirades


La història i els records fan que aquest llibre de Miquel López Crespí mostrin des d'una perspectiva marcadament personal la realitat de la sa Pobla d'un temps. Una realitat substancialment diferent de l'actual, que marcà la infància de l'autor, es mostra plena d'anècdotes, algunes que treuen el somriure i d'algunes que treuen alguna llàgrima. Es mostren les feines del camp, l'educació de l'època, espais emblemàtics del municipi, l'oci, l'entorn d'una sa Pobla del passat que esdevingué el camp de cultiu –en tots els sentits– de la sa Pobla actual.

Les històries i vivències personals de l'autor fan que sigui un llibre amb tendresa i sobretot en primera persona, on s'hi descriu una infància passada. Una infància única que forma part d'un passat immodificable però que es recorda com aquell moment humil, magnífic d'un mateix, amb melancolia i amb una voluntat de tornar-hi. L'absència de responsabilitats, l'aïllament dins la fantasia on un cartó de cop i volta es transforma amb un vigorós i fidel cavall, o quan el joc i la imaginació flueixen com l'acció de respirar. López Crespí recorda la infància jugant a indis als jardins de l'escola Graduada amb la intenció de mostrar-se com fou. Amb tot, el llibre tot i ser un recull de fragments, d'històries, d'èpoques de la seva vida o la dels altres, deixa veure sobre tot l'anhel romàntic de l'infant i el record cruel d'unes èpoques dures.

Esper de tot cor que aquest llibre sigui del vostre agrad i aprofit per felicitar a l'autor per aquesta nova tasca, i animar-lo que no sigui la darrera. Amb força i esperit crític, ens haurem fet adults, i tanmateix no sabrem mai a tornar a ser infants.


Dia del Llibre – Una nova obra de l´escriptor Miquel López Crespí recomanada per Biel Ferragut, batle de sa Pobla -


El nostre tarannà com a poble, la nostra llengua, el nostre folklore, la nostra arquitectura, el nostre paisatge, la nostra gastronomia... han forjat la persona que és avui Miquel López Crespí. En cada llibre que escrit López Crespí queda imprès l’estimació que té a sa Pobla i a la nostra gent, en definitiva, a la seva Pàtria. (Biel Ferragut)


L’essència Miquel López Crespí és la suma d’històries d’un home que no oblida les seves arrels, una història escrita sumant els sabers de les persones i els llocs que han format part de la seva vida, que l’ha imprès de caràcter durant anys convertint-lo amb un gran corredor de Cultura.

Podríem dir que si un tret caracteritza a Miquel López Crespí és l’assimilació del caràcter cultural. El nostre tarannà com a poble, la nostra llengua, el nostre folklore, la nostra arquitectura, el nostre paisatge, la nostra gastronomia... han forjat la persona que és avui Miquel López Crespí. En cada llibre que escrit López Crespí queda imprès l’estimació que té a sa Pobla i a la nostra gent, en definitiva, a la seva Pàtria.

El llibre que teniu a les mans és un viatge al passat. Un viatge on López Crespí viatge a la seva infantesa per descriure sa Pobla de fa 60/70 anys. Allà hi trobarem les influències i l’harmonia dels anys que han influït a l’obra literària de López Crespí

Miquel López Crespí ens transmet un missatge a les seves obres: La nostra cultura no és millor que cap altra; de fet, és la suma de moltes. Precisament per aquest fet és única i mereixedora de ser defensada i perpetuada; això només ho podem fer nosaltres, perquè és únicament nostra i així hauria de continuar sent.

Gaudiu de l’obra que teniu en les mans i gaudit d’aquest viatge literari a sa Pobla dels anys 50 i 60.


Un tast del llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla


El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tor presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.


Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Sor Coloma- (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

Turmeda | 30 Juliol, 2020 20:22 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Sor Coloma- (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


Sor Coloma avançava pels estrets passadissos de la presó. Caminava lleugera, amb el rosari a la mà, obrint les portes que tancaven les diferents sales de l’infernal indret. Mentre penetraven en aquell món d’infinits patiments, de tristor elevada al límit, veia córrer les xinxes per les blanques parets que encerclaven tantes vides amenaçades. Un fred misteriós, una estranya humitat sorgida des de les fondàries dels segles em va recórrer l’espinada. Xinxes i fam, rates guaitant des dels enfonys, la Mort esperant amagada a qualsevol racó amb violent desig d’acabar amb les víctimes que el destí senyalava. (Miquel López Crespí)


Sor Coloma avançava pels estrets passadissos de la presó. Caminava lleugera, amb el rosari a la mà, obrint les portes que tancaven les diferents sales de l’infernal indret. Mentre penetraven en aquell món d’infinits patiments, de tristor elevada al límit, veia córrer les xinxes per les blanques parets que encerclaven tantes vides amenaçades. Un fred misteriós, una estranya humitat sorgida des de les fondàries dels segles em va recórrer l’espinada. Xinxes i fam, rates guaitant des dels enfonys, la Mort esperant amagada a qualsevol racó amb violent desig d’acabar amb les víctimes que el destí senyalava.

La monja caminava més aviat que jo. Em feia senyes amb la mà indicant que m’apressàs. Se sentia el soroll de les preses anant als seus quefers. Veia les monges fent el primer recompte. Les encarregades de la neteja iniciaven la tasca encomanada. Les que servien l’aigua bruta que donaven en substitució del cafè i la llet repartien el beuratge a les dones encara mig adormides. La campaneta del pati anunciava la primera missa. Prometia ser un dia d’un blau intens, immaculat. Els primers raigs de sol començaven a il·luminar els passadissos que fins aquell moment havien rebut l’esmorteïda llum d’unes bombetes de vint vats, brutes de pols.

Munió de detingudes feinejaven en les immenses sales.

Em preguntaven amb la mirada què hi feia tan d’hora a la presó. Era evident que no em portaven detinguda. Les monges tractaven les presoneres de forma diferent. Sor Coloma no sabia gaire detalls de la meva vida. Solament que era neboda d’un proveïdor i que la meva germana estava tancada. Tenia concedits vint minuts d’entrevista. Un privilegi en aquelles circumstàncies! Si no hagués estat per aquest permís especial hauria hagut d’esperar el meu torn, fer cua, estar hores, tal vegada dies, entre les famílies que també volien parlar amb les internades a la força.

Per ampliar la capacitat del centre, el director va manar llevar les parets que separaven les antigues habitacions. Així hi cabia més gent. En el terra podies veure encara les marques que havien deixat els mitjans de les cambres i els salons desapareguts. Ningú no s’havia preocupat d’enrajolar novament. El que importava a les autoritats era fer espai. Cada dia portaven més dones. Procedien de tots els pobles de les Illes i, també, dels indrets de la Península que eren en mans de Franco i els generals facciosos. A través dels vidres dels dormitoris podia entrellucar les cares tristes de tantes persones privades de llibertat. Plegaven les pobres màrfegues de palla i les fermaven amb una corda. Com seria l’hivern per a les sobrevivents de les sortides nocturnes vers el camí sense tornada? Quantes de les que anaven apressades a complir les obligacions que les monges els assignaven arribarien al proper Nadal? Sabies quan entraves però mai quan podries retornar a casa teva. La vida, esdevinguda un trist joc d’atzar. Jo podia estar ara al costat de la meva germana, ser una de les preses que plegaven les màrfegues. Romandre provisionalment en llibertat era una simple casualitat. Per haver ensenyat de llegir i escriure a un Ateneu considerat d’esquerra m’haurien pogut matar, com a tants d’altres. Si era viva, si encara restava al carrer era per l’estranya voluntat d’en Martí Cerol i la seva guarda de cans de caça. Em deixaven a lloure per a saber si anava a veure el padrí Rafel? Volien tenir controlats els meus hipotètics contactes? Acumulaven proves per a poder acusar-me amb més força? Difícil trobar un dèbil raig de claror enmig de la foscor. Haurien d’imaginar que procuraria no fer cas passa en fals i que no comprometria ningú que ja no fos a la llista dels esquerrans. Tanmateix, els amics i coneguts que visitava estaven en la mateixa posició que la nostra família. Tots plegats vivíem en la incertesa, ignorant per on bufaria el vent de la tempesta.

Mataven amb qualsevol excusa. I no sempre era per qüestions polítiques. Dues al·lotes s’ajuntaren per denunciar en Jordi Suquet pel fet que a unes festes de Sant Jaume no les volgué treure a ballar. Li anaven al darrere. No podien consentir que s’estimàs més sortir amb n’Antònia Oliver, la Sucrera. Les dues riques eren amigues i tenien famílies de bona posició. Juraren venjar-se del jove. El verí de l’enveja omplia la seva ànima tèrbola. Estaven d’acord que qui fos més viva es quedàs amb el jove però mai no seria pera n’Antònia Sucrera.

Tractaven les persones com si fossin objectes, talment els seus pares manaven els missatges. Com podien permetre que un jovençà, un simple barber, el fill d’una casa que no tenia ni un solc de terra, s’hagués atrevit a dir no a les filles d’un senyor de possessió?

Ho pagaria car. Per a elles era un atreviment que no podia perdonar-se. Els pobres havien de sentir el pes del poder damunt les esquenes. Talment una jornalera que s’atrevís a mirar cara a cara el propietari que la llogava.

A l’inici del Moviment l’acusaren d’haver dit que, si guanyaven els rojos, matarien els sacerdots i els rics. Una mentida, evidentment. Mai no ho diguérem ni a l’Ateneu ni a cap reunió política. Com ho podia pensar en Jordi, un jove que no pertanyia a cap partit del Front Popular? Tothom sabia que era una falsedat ordida per aquelles senyoretes desenfeinades. Ningú no ignorava que la detenció d’en Jordi Suquet era una venjança personal. Ho sabien fins i tot els militars que reberen la denúncia. Ningú no va moure una mà per salvar-lo de la mort. La mare del pobre al·lot anà a les cases de les dues serpents i, plorant, els demanà que anassin a retractar-se de la declaració. Mai no ho volgueren fer. Tenien l’ànima podrida, la sang enverinada. Anaren fins a la presó d’Inca, al claustre de Sant Domingo, per veure com el treien per portar-lo a la paret del cementiri.

Sortosament, poguérem fer arribar a na Isabel un petit matalàs de llana. Al poble, durant les llargues nits d’espera, tenint esment de la padrina i el padrí Rafel, parant atenció als exaltats que ens vigilaven, la mare en va fer tres: un per al pare, l’altre per a n’Andreu i, amb la mateixa llana del que tenia a casa, un per na Isabel.

No podíem fer gaire més. Tan sols ens deixaven portar la roba neta una vegada a la setmana. No volia imaginar-me com era la vida dels presos sense familiars a Mallorca. Qui en tenia cura? Talment viatjar per l’interior d’una gran cambra de tortura. No era d’estranyar, doncs, que hi hagués xinxes entrellucades en el llindar de les portes. M’haurien entrat a la roba? Les sentia pujar per la meva espinada, avançant cap a les aixelles, a la recerca de la calentor de l’entrecuix. Instintivament, em vaig començar a gratar. Sor Coloma rigué.

-Les xinxes? Ja t’han atacat? –comentà, amb una rialla als llavis mentre continuàvem caminant cap al locutori.

Vaig pensar que havia trabucat. A què venia aquella rialla? També gaudia amb el dolor, amb el sofriment dels altres?

Per a ella tot era ben normal. Les xinxes i les rates, l’olor de menjar ranci que omplia les sales de la presó, els plors dels infants gemegant de fam, la desesperació de les mares en veure com morien els fills per manca d’una adequada alimentació eren petits sacrificis que enviava el Senyor per enfortir l’ànima de les presoneres.

Sor Coloma, agitant les claus de les portes que anava obrint com si fos la creu alliberadora del Moviment, anava dient, talment parlàs per a ella mateixa:

-Són terribles. Moltes nits, quan estic de guàrdia, m’he de tancar a la cambra de la governanta i, despullada, les cerc una a una. A les sales, les preses fan el mateix. No podem dormir, torturades per aquestes enviades del dimoni. Et deixen el cos nafrat. Fan ferides tan grans com les faves.

La monja s’excitava en parlar del patiment produït per les xinxes. Em vaig fixar que et mirava sense veure’t realment. On fixava els ulls? En quin món vivia?

De sobte, m’agafà molt fort les mans i em digué, esperitada:

-El dolor de les ferides produïdes pel cilici i els paràsits em transporta a un estat d’èxtasi especial. Sent que el patiment m’apropa a Déu. Per uns moments puc sentir en la meva carn el mateix que degué sentir Nostre Senyor quan era crucificat pels romans. Només podem assolir el Cel, gaudir de la presència dels àngels i arcàngels, de la companyia resplendent de la Verge i tots els sants mitjançant el patiment. Per això faig dejuni cada setmana. Durant un dia només menj una mica de pa amb aigua. Així puc donar un plat més a alguna de les presoneres convertides al cristianisme.

Na Isabel devia patir el mateix que el pare i n’Andreu, ben igual que els tancats a Can Mir. Els falangistes que esperaven a la porta de les presons no amagaven les intencions que portaven. Fermaven els presos que sortien en pretesa llibertat amb filferros i cordes. Els lligaven les mans al darrere. Els pujaven als vehicles a culatades.

La tortura, beneïda per les germanes de la Caritat!

Després de la fam i la brutor venien els sermons de monges i sacerdots provant de convertir aquelles dones a la bondat de l’Església catòlica. Podria resistir na Isabel unes condicions tan adverses? Com era possible sobreviure sense el més petit suport de l’exterior?

Tremolava, malgrat el meu posat de segura indiferència, la màscara que em posava per no fer palesa la meva intranquil·litat. Qui sap si en els propers dies jo o la mare seríem detingudes, portades a la mateixa sala on estava na Isabel! Em torturava la idea que a la família no pogués restar ningú que tengués cura del padrí Rafel. Si ens enviaven a Can Sales hauria de sortir de l’amagatall, lliurar-se a les autoritats. I que seria de la padrina Margalida, que havia perdut l’enteniment? La portarien al manicomi? No volia pensar en el que li podia passar a l’oncle Joan. Ell era qui manco relació tenia amb l’esquerra. Però bastava que fos familiar d’algun sospitós per a veure’s implicat en la repressió.

Sentia les recomanacions de sor Coloma com qui sent ploure. No podia entendre com les religioses feien de carcelleres sense cap mena de remordiment, pensant que feien un bé a l’Església, que ajudaven a salvar ànimes. No veien res més enllà de tenir les detingudes agenollades davant l’altar, fer-les anar a missa cada dia, convèncer les antigues militants de la Lliga Laica a convertir-se al catolicisme. Eren insensibles al dolor humà? Què els havien ensenyat per arribar a creure que aquelles dones que patien la tortura de la incomunicació, vigilades per soldats i falangistes, les pageses i empleades eren persones dolentes i que volien fer mal a la humanitat?

Caminàvem de presa en direcció al locutori. Semblava que sor Coloma no em volia deixar veure res de la vida diària de la presó. Nerviosa, amb la mà esquerra m’indicava que anàs més aviat. Però no jo no perdia detall: les cues immenses davant els serveis que s’endevinaven bruts, els petits bocins de roba que servien de tovallola... L’oncle Joan m’havia comentat la manca de llet per als infants que estaven tancats amb les seves mares. Com podien alimentar les criatures, per quins motius no garantien uns tassons diaris de llet? M’arribava flaire de malta. Als matins només donaven un poc d’aigua calenta amb una mica de gust de malta. I un bocí de pa dur. Això era tot el berenar fins als moniatos del migdia! Na Isabel podria resistir millor que la majoria de preses que l’envoltaven. Sovint, quan m’aixecava per preparar el menjar per als nostres presos, l’oncle Joan ja m’ho tenia preparat. Les truites, el bocí de formatge i sobrassada per a Can Mir, els ous i un parell de pomes per a na Isabel. D’ençà de les detencions, l’oncle estava summament intranquil. Preocupat, només pensava en els detinguts, en el que podia esdevenir-se amb el padrí Rafel si el trobaven amagat a la soll.

Sor Coloma va veure que posava cara d’espant en constatar les condicions en què es trobaven els centenars de dones acaramullades de mala manera per les cambres de Can Sales.

-No et pensis que estan tan malament. Les germanes de la Caritat els tenim esment sense tenir en compte el crim que hagin comès. Quan estic de guàrdia vaig i vénc per totes les habitacions. Mir si estan bé, si necessiten res. Alguna no pot dormir. Dóna voltes en la màrfega. Potser està malament de salut. Qui sap si pateix remordiments pel que ha fet als bons cristians. Sé que n’han portades de molt dolentes. El pitjor de la societat. Algunes ajudaren a posar una bomba a la capella del cementiri d’Esporles; altres, les més endimoniades, pintaven la falç i el martell a les façanes de les esglésies de Palma. Són conegudes pels vicis que practicaven. El rector de cada poble ens ha fet arribar informes ben precisos al respecte: les que no anaven a missa i els agradaven els balls pecaminosos; les que reberen informacions de les sectes protestants sense dir res a l’Església; aquelles que participaven en les excursions organitzades pels ateneus, per la Casa del Poble; les que participaren en vagues i manifestacions... Representen les mil formes que adopta Satanàs quan davalla a la terra per a fer mal als catòlics.

Sor Coloma se senyava un munt de vegades, talment hagués vist una aparició diabòlica.

-Són ànimes descarrilades, persones equivocades que hem de provar de salvar –continuava, mentre ens apropàvem al locutori-. De nit, en no poder agafar la son, em criden: “Sor Coloma, no puc aclucar els ulls! Em fa mal la panxa”. Aleshores els faig una tasseta d’herbes per calmar els nervis. Tenim, ben a prop, una herboristeria que ens dóna tot el que ja no poden vendre. Al cap d’una estona es tranquil·litzen. Es dormen com si fossin unes santes. Amb aquests mitjans ja he aconseguit un parell de conversions! Al cap d’uns dies, em vénen a veure, humils, i em demanen per anar a confessar i combregar. No totes són unes endimoniades. Algunes patiren influències pernicioses en la joventut i ara han trobat el vertader camí, la sortida del laberint on romanien presoneres. Can Sales ha estat un bàlsam, una autèntica oportunitat per trobar el camí de la realització personal i la salvació. Hi ha cors bons, no en tenc cap dubte. I la nostra tasca es trobar-los enmig de tantes pecadores. A veure si un dia puc convèncer la teva germana! Llàstima que s’hagi deixat influenciar tant per n’Aurora Picornell!

Finalment arribàrem al locutori. Una reixa em separava de na Isabel. Quant temps feia que no la veia? Ja no sabia quants dies i setmanes! Era com si hagués passat una eternitat! En uns mesos la vida havia canviat d’una manera irreversible. El negoci del pare, destrossat i la casa on teníem la joieria, convertida en local de Falange. El cotxe, requisat, el padrí amagat, cercat arreu com si fos una fera, un lladre, un autèntic assassí. El món a l’inrevés! Els que iniciaren el cop d’Estat acusaven les persones que no feren res de preparar una matança, escopien els que defensaven la llibertat. I, feresta, la xurma moguda per la rectoria enlairava els que convertien la vida quotidiana en un infern.

Fins quan seria possible resistir tan brutal onada de bogeria? Em demanava per la capacitat de resistència de l’ésser humà. El simple fet de restar dempeus, de mirar de fit a fit els que destruïen la teva vida, ja era una heroïcitat sublim.

Na Isabel no podia dominar la seva ansietat. Els ulls li brillaven intensament. Vaig veure que estava a punt de plorar. Era valenta. La més resistent de la família. Volia dissimular el seu patiment. Però a mi no em podia enganyar. En aquells instants estava més preocupada pel que pogués passar al pare i al padrí que no pas per ella mateixa.

Va córrer cap a la reixa en un intent de donar-me la mà, d’apropar-se, de sentir la calentor d’un cos amic. Sor Coloma es plantà davant la reixa.

-Podeu parlar des d’una determinada distància. Però res d’apropar-se al reixat. Està prohibit passar paperets, unes pessetes d’amagat. Aquí tot s’ha de fer pels conductes reglamentaris. Si voleu escriure o enviar uns cèntims ho podeu fer. Si es tracta de diners, els puc fer arribar a sor Maria Xamena Fiol, que és l’encarregada. Ho guarda i dóna els cupons equivalents al que necessiten per a comprar a l’economat. Pel reixat, res de res. Hem tengut infinitat de problemes i vos assegur que no tornarà a ocórrer. Les comunistes s’envien missatges fins i tot dins els plecs de la roba, amb una simple estreta de mans. Vés a saber que poden dir-se! Podrien ordir malifetes, atacar la religió! No ho podem consentir! Hem de restar atentes, vigilants!

Ens va fer seure a una passa de les reixes.

Jo veia que la meva germana era a punt de plorar.

-Isabel –li vaig dir, emocionada de veure-la després de tant temps-. No et preocupis. Tothom està bé. Avui he anat a Can Mir i el pare m’ha dit que, amb el que li duc cada setmana, no els manca res. Ara l'han posat d’ajudant del cuiner i es passa el dia pelant moniatos.

Na Isabel rigué. A la fi havia aconseguit que el rostre se li il·luminàs!

-No puc imaginar el pare pelant moniatos! –deia, ja més tranquil·la-. De fer arracades i polseres, collars i botonades d’or a fer de cuiner! Com m’agradaria veure’l, poder abraçar-lo amb totes les meves forces, que sentís que l’estim més que mai.

-L’oncle Joan m’ha dit que anirà al despatx d’un tinent, un cosí llunyà de la família, per demanar-li què podem fer per aconseguir treure-us de la presó. No us poden acusar de res greu. Aviat tot s’aclarirà i acabarà el malson.

-La fotografia amb n’Aurora Picornell. No ho recordes? Les beates del poble ho recordaven el dia de la nostra detenció. Sortí publicada a Nostra Paraula –em contestà na Isabel.

Tanmateix, i malgrat no ho diguéssim, tots sabíem que el problema anava més enllà de la famosa fotografia a la Casa del Poble, del míting a favor dels represaliats en la Revolució d’Astúries, en el qual havia participat na Isabel. Qui ignorava el paper fonamental de la meva germana en la consolidació de l’esquerra del poble, en la fundació del grup de Dones per la Llibertat? La dreta no oblidava ni perdonava res. Ara passaven factura de les conferències arreu de Mallorca sobre higiene sexual i prevenció de les malalties venèries que el rector i el catolicisme militant consideraren una incitació a la prostitució. Els desenfeinats socis del Círculo Mercantil recordaven la vaga de les recollidores d’olives, el suport de na Isabel al comitè de dones que encapçalà una lluita que es va convertir en referent per a la comarca. Na Isabel representava el que més odiaven les forces d’ordre, els hereus de la Inquisició. Una dona amb carrera a una terra que sovint semblava que no havia sortit de l’Edat Mitjana? Una xuetona, una Tarongí que s’atrevia a alçar la veu contra el que era considerat just, etern i immutable? Descendents dels jueus conversos entestats a ensenyar de llegir i escriure els toixarruts? De què poden servir els llibres als jornalers? Quina follia! Predicar l’autogestió, el cooperativisme, la solidaritat entre les persones, oposant la ciència a les eternes veritats de la religió?

Ben cert que sor Coloma pensava igual que els nostres botxins.


Sa Pobla i la narrativa insular del segle XX - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal

Turmeda | 30 Juliol, 2020 14:15 | facebook.com

Narrativa insular - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal -


Fou quan, per divertir-se, decidí cremar llibres i antiquíssims pergamins de la família. Vademècums hebreus salvats de la Inquisició; devocionaris primorosament il.luminats; tractats i receptaris per a assolir la saviesa perfecta heretats religiosament de generació en generació. Els llibres que havia pogut salvar de la biblioteca d'Antoni Villalonga, aquell foll que s'arruïnà provant d'alliberar els esclaus de Puerto Rico. Còdexs salvats miraculosament de l'assalt, en el mes d'agost de 1391, del Call de Mallorca; manuscrits de poesia àrab (vastíssima feina de copista feta per un llunyà cosí jesuïta); escrits de Mossé Gabbay, escriptor hebreu d'una prosa directa, precisa, de clar i expressiu vocabulari. Mossé Gabbay, fugitiu de les persecucions de 1391, emigrà a Àfrica i retornà tres anys després a Mallorca com a agent del rei d'Aragó, Joan I; s'establí novament al Call amb la seva família. Cremaven igualment originals de Mossé Remos, l'Himne de la Creació, ple de filigranes sintàctiques i riquesa de lèxic. Autèntiques creacions d'Ishag ben Natan, poeta que també visqué en el Call vers 1347 i que traduí el comentari que el persa Muhammad al-Tabrizí havia fet de l'obra de Maimònides. Veig, igualment escampades per terra, pàgines del rabí Simeó ben Sémah Duran, del barceloní Ishag ben Sesset Perfecte, la primera edició dels Viatges de Gulliver, de Jonathan Swift, autor d'aquelles meravelles de països imaginaris com Liliput, Brobdinngnac, Lupata... El Diari d'un seductor, de Soren Kierkegaard. Una edició única d'aquella versió apòcrifa del Quixot que volgué aprofitar l'èxit de Cervantes (qui era en el fons Alonso Fernández de Avellaneda? Algú parla de fra Lluís d'Aliaga, de Bartomeu d'Argensola, de fra Joan Blanco de Paz... també de Lope de Vega, Tirso de Molina, fra Andrés Pérez, Joan Martí. El cert és que, segles després, ningú no sap res d'aquest escriptor amagat eternament sota un indesxifrable pseudònim: Alonso Fernández de Avellaneda, per a sempre perdut entre les escletxes dels segles). Les novel.les filosòfiques de Jean-Jacques Rousseau (per a saber què opinaven, en el segle XVIII els nostres enemics!); aquella utòpica Emili o De l'Educació, on Rousseau pretén ensenyar com s'han de formar moralment els homes sense que entengui la impossibilitat de la tasca degut a la maldat connatural de la humanitat. Quina follia la seva prèdica! El retorn a la natura, creure en l'excel.lència de l'ésser humà... L'absurd de lluitar per un contracte social capaç de protegir els drets dels més desvalguts. Ella, salvatge, incontrolable, només preocupada per alimentar les plantes carnívores, per oferir-se a les nits als servents... )què en sabia de la filosofia de Spinoza, de les aportacions de Rousseau al pensament universal? Quan acabà de destruir els més valuosos volums de la biblioteca, començà de nou la febril tasca amb la col.lecció de documents del meu avi. Cartes autèntiques de Colom, del Papa Climent VII, de l'emperadriu Caterina de Rússia narrant els seus amors amb el Príncep Potiomkim i altres nobles feudals de l'estepa. Allà, a la seva cambra convertida en un infern, suosa per l'esforç, dreta com una deessa grega, amb l'acostumada túnica de seda blanca transparent, marcades encara a les anques les mans brutes de qualsevol criat, llençava aquelles joies raríssimes al foc amb decisió i plaer exacerbat. Partitures originals de Wagner i Verdi; manuscrits del cardenal Mazzarino, el comte-duc d'Olivares, Napoleó I i Napoleó III, la reina Victòria, Pere el Gran, Ramon Llull. Les flames anaven consumint els treballats portolans creats pels hebreus del Call en l'Edat Mitjana, fórmules de verins inconcebibles i per a conquerir l'amor etern d'homes i de dones de totes les edats i posicions socials. La fórmula secreta proporcionada per bruixes i endemoniats de segles antics parlant de vigílies en la nit de Sant Joan on havies de romandre dret, enmig del porxo de la casa, amb una candela encesa on hi havia d'haver fulles d'herba valeriana mirant el cel per tal de collir-hi la llavor que hi floriria; els encanteris per fer venir persones absents i per a enamorar fins a la mort; els pergamins amb les ordres de l'Emperador per a degollar els agermanats empresonats... Era llavors quan em dominaven autèntics desitjos de matar-la, assassinar-la cruelment o, com féu el meu rebesavi amb la seva esposa, tapiar-la amb l'única companyia de les seves plantes carnívores dins d'una habitació sense sortides. Imaginava els seus sofriments sota l'efecte d'una terrible metzina, un verí letal que la matava a poc a poc, entre esgarrifosos patiments. L'hauria contemplada en l'agonia, mentre em demanava ajut, sense moure un dit, sense deixar-me impressionar pels crits d'auxili. Seria el moment adequat per a fer venir la meva orquestra de cambra, de tancar les portes del casal, d'encendre els canelobres i manar als darrers servents que cremassin encens arreu d'aquell món absurd que ens agombolava. Podríem interpretar Mozart o Haydn per a acompanyar l'ària final de la meva dona interpretant una òpera mortal. Una òpera tràgica, que mai s'ha escrit. Potser la darrera fórmula per a atènyer el plaer.


De la narració El Casal (pertany al llibre de narracions Una història amagada publicat per Lleonard Muntaner Editor)


Joan Estelrich, un espia de Franco a París

Turmeda | 29 Juliol, 2020 12:35 | facebook.com

Joan Estelrich, un espia de Franco a París


L’espia del barnús i amic de les ballarines


Pistolers i criminals de guerra - El SIFNE (Servicio de Información de la Frontera Noroeste de España), impulsat per Cambó i autoritzat pel general Mola, va ser creat i dirigit per Josep Bertran Musitu (1875-1957), membre de la Lliga i exministre espanyol amb Alfons XIII. Aquest personatge havia estat cap del Somatén de Barcelona i havia atiat el pistolerisme entre 1919 i la Dictadura de Primo de Rivera, en el període que assassinaren, entre d’altres, Francesc Layret (novembre de 1920) i Salvador Seguí, El Noi del Sucre, (març de 1923). Ambdós s’havien enfrontat directament amb Cambó (5). El SIFNE va treballar en col·laboració directa amb l’extrema dreta francesa, la GESTAPO i l’OVRA, els serveis d’intel·ligència italians. Va impulsar, des de París, un servei d’informació que va tenir conseqüències devastadores per Catalunya. La gran majoria d’agents del SIFNE eren catalans a les ordres de Cambó: Josep Pla, Carlos Sentís, Eugeni d’Ors, Manuel Vidal-Quadras, Pedro Salisachs, Enric Marsans… D’entre tots ells, tractant-se de serveis d’intel·ligència, destaca Joan Estelrich. (Bartomeu Mestre)


Per Bartomeu Mestre ·Balutxo”, escriptor


Un home clau per dur a terme la voluntat de Cambó, va ser Joan Estelrich. D’ell Nadal Batle va escriure que només era “mig felanitxer”. Ho va ser fins a l’any 1931, amb magnífiques peces oratòries a la Societat de les Nacions de Ginebra i amb articles, d’alt nivell, en defensa dels drets dels pobles. Després, a partir de la guerra, va actuar com a gran enemic del poble, al servei d’una dictadura assassina, de la qual va ser còmplice actiu. Era un hedonista (vg. fotos superiors), primer a sou de Joan March i després a sou de Cambó. L’aixecament militar l’agafà a Itàlia i s’embarcà d’immediat per anar a trobar-se amb el seu patró, en la confiança que treballaria al seu costat fins al final de la guerra que preveia llarga. Dia 20 de juliol de 1936, dins del vaixell que el va dur a l’Argentina, va anotar en el seu dietari: “jo, com a català, he de desitjar la victòria del govern i, com a espanyol, la dels revoltats”. En arribar a port, les ordres de Cambó foren contundents: havia de partir cap a París i posar-se al servei incondicional de Franco.

Des de la primeria, ja va excel·lir en la tasca de difusor ideològic del franquisme. Denuncià els crims anarquistes i la persecució religiosa amb publicacions pamfletàries que procurava no signar (vg. foto del mig a la dreta). Les salvatjades contra alguns clergues bastiren i enfortiren l’argumentació. En el fons, com el seu cap, la seva ortodòxia religiosa no era més que pura hipocresia. (*) Actuà d’ambaixador exterior amb l’argument que Franco era imprescindible per recobrar l’ordre públic i restablir la moral cristiana. Va dirigir i publicar Occident, revista franco-española.

La faceta més desconeguda d’Estelrich, amagada fins fa molts pocs anys, va ser la d’espia, com a actiu membre del SIFNE (Servicio de Información de la Frontera Noroeste de España). La persecució, localització i delació de Lluís Companys a la Gestapo posaria el detingut a mercè d’una farsa de judici sumaríssim que, encara ara, els partits espanyols s’han negat, no només a anul·lar, sinó a revisar ni tan sols. Companys va morir cridant “Per Catalunya!”, afusellat en condició de President de la Generalitat. Estelrich (Roma no, però Madrid sí que paga) seria designat representant d’Espanya a la Unesco.

Ja ben entrats els anys cinquanta, Estelrich va intentar fer aprovar el projecte de fer un diari en català, que ja havia anat a defensar a Madrid, per ordre de Cambó, l’any 1941. No fa gaire, arran de l’edició d’una part dels dietaris del pensador i activista felanitxer, el periodista Andreu Manresa, coneixedor i divulgador de la seva vida i obra, en va fer una crònica (El País, 10-I-2013). En relació al reiterat fracàs del diari en català, reproduïa una observació que, en ple franquisme, estava carregada de vigència i de sentit: “Què volen els catalans o què haurien de voler? La llibertat, no la independència. No els forceu, mancats de llibertat, a desitjar la independència”. Sembla, més que una premonició, un intent de justificar-se. Què s’havia de fer perdonar Estelrich l’any 1950? Potser el vent de la memòria li girava pàgines anteriors per recordar-li algunes de les seves publicacions? Potser Per la valoració internacional de Catalunya (1920)? La qüestió de les minories nacionals (1928)? La Catalogne et le problème des nationalités (1929)? Les seves proclames a favor de la Gran Catalunya i del seu dret a ser en el marc de les nacions lliures del món? Amb tant d’hedonisme s’havia fet nihilista?


Pistolers i criminals de guerra


El SIFNE, impulsat per Cambó i autoritzat pel general Mola, va ser creat i dirigit per Josep Bertran Musitu (1875-1957), membre de la Lliga i exministre espanyol amb Alfons XIII. Aquest personatge havia estat cap del Somatén de Barcelona i havia atiat el pistolerisme entre 1919 i la Dictadura de Primo de Rivera, en el període que assassinaren, entre d’altres, Francesc Layret (novembre de 1920) i Salvador Seguí, El Noi del Sucre, (març de 1923). Ambdós s’havien enfrontat directament amb Cambó (5). El SIFNE va treballar en col·laboració directa amb l’extrema dreta francesa, la GESTAPO i l’OVRA, els serveis d’intel·ligència italians. Va impulsar, des de París, un servei d’informació que va tenir conseqüències devastadores per Catalunya. La gran majoria d’agents del SIFNE eren catalans a les ordres de Cambó: Josep Pla, Carlos Sentís, Eugeni d’Ors, Manuel Vidal-Quadras, Pedro Salisachs, Enric Marsans… D’entre tots ells, tractant-se de serveis d’intel·ligència, destaca Joan Estelrich.

Una de les informacions elaborades pel SIFNE que, via Burgos i Salamanca, arribaven a l’illa de Mallorca, plataforma emprada com a portaavions de l’aviació nazi i italiana, eren els punts neuràlgics per bombardejar Catalunya. Els informadors elaboraven mapes amb els arsenals, casernes militars, aeroports, dipòsits de combustible i, segons la documentació consultada, més de dos-cents punts per bombardejar Barcelona. La ciutat comtal té el trist honor d’haver estat un dels primers escenaris de bombardejos sobre la població civil de la història de la humanitat; un crim de guerra abominable que, dissortadament, serviria de camp experimental per a la Segona Guerra Mundial. Barcelona va ser precursora de Londres.

Les informacions facilitades des del SIFNE als feixistes italians i als nazis alemanys varen provocar la mort, només com a víctimes directes dels bombardejos, de 4.736 persones a Catalunya, entre febrer de 1937 fins a l’ocupació de Barcelona l’any 1939. Varen ser d’una intensitat especialment sàdica les 44 hores seguides, entre els dies 16 i 18 de març de 1938, durant les quals la ciutat va patir atacs massius i indiscriminats sobre la població civil amb gran mortaldat de persones innocents (vg. fotografia inferior dreta).

Capítol apart, però majoritàriament atribuïbles també als informes del SIFNE, el determinen els consells de guerra que es realitzaren a Catalunya entre 1939 i 1952, amb la guerra teòricament acabada, i que significaren la pena de mort d’altres 1.717 persones. Una d’elles, Lluís Companys, un dels grans enemics odiats per Cambó.


Ni processats, ni jutjats; recompensats!


(*) Estelrich, igual que Cambó i Alfons XIII, va mantenir una llicenciosa vida sexual amb dones del món de l’espectacle. Salvador Dalí en feia burleta en una carta: “Estelrich és el personatge mes cursi dels grecs, a casa de l’Àurea, la ballarina putrefactíssima, es disfressa amb una túnica i un llençol rosa al front, crec que existeix una foto representant això, impagable!”


Missatge de Bartomeu Balutxo del dia dc., 17 de jul. 2019 a les 14:53:


Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XII) - Una llanterna romana - (Vet aquí un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

Turmeda | 28 Juliol, 2020 19:25 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XII) - Una llanterna romana - (Vet aquí un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)


Obr el manuscrit de Jeroni Boix de Berard en una provatura desesperada de defugir aquest malson que cavalca damunt nostre. Si em puc distreure per unes hores em donaré per satisfet. Submergir-me en el temps passat. Explorar la vida, la història d’Albopàs. Imaginar altra volta com era l’existència dels albopassins a l’època en què Mallorca, malgrat pobresa i febleses, vivia en un dolç somni de quietud, lluny dels aldarulls que commocionaven el món. Navegar per aquell Albopàs de finals del segle XVIII, saber què feien, com vivien, quina era la riquesa (o la pobresa!) de la vila que ara ja és la meva. Tan meva que sovint pens que he nascut entre aquests homes i dones, que som un albopassí de soca-rel.


Tot d’obscures premocions em surten a l’aguait.

Obr el manuscrit de Jeroni Boix de Berard en una provatura desesperada de defugir aquest malson que cavalca damunt nostre. Si em puc distreure per unes hores em donaré per satisfet. Submergir-me en el temps passat. Explorar la vida, la història d’Albopàs. Imaginar altra volta com era l’existència dels albopassins a l’època en què Mallorca, malgrat pobresa i febleses, vivia en un dolç somni de quietud, lluny dels aldarulls que commocionaven el món. Navegar per aquell Albopàs de finals del segle XVIII, saber què feien, com vivien, quina era la riquesa (o la pobresa!) de la vila que ara ja és la meva. Tan meva que sovint pens que he nascut entre aquests homes i dones, que som un albopassí de soca-rel.

Per què amagar-ho? Tanmateix mai més tornaré al meu poble natal. Són massa anys trepitjant la terra de l’antic Uuialfàs del moros, de palpar les pedres venerables dels antiquíssims talaiots, les restes romanes prop de Crestatx, els llumets de fang que il·luminaren humils cabanes i riques estances fa dos mil anys.

No ho faig mai per respecte al fang venerable que moldejaren las mans dels esclaus de Roma: encendre una vella llàntia trobada pels pagesos llaurant els solcs. Avui vull rompre le meva veneració per qualsevol objecte provinent del passat. He demanat a na Catalina que em porti un ble i un poc d’oli per a encendre la llanterna.

S’fa fet el miracle! És com si no haguessin passat vint segles d’ençà que la van fer. De sobte, una claror antiga il·lumina l’estança. Com si el terrissaire l’hagués feta ahir mateix! La claror inunda la sala del despatx, els vells documents de Berard que vull consultar. Na Catalina em mirà encuriosida. Però el seu rostre, la mirada severa que em dirigeix, denota que pensa que no estic bé del cap.

--I vostè vol llegir en aquestes condicions? --em diu, com qui parla amb un foll--. No veu que es farà malbé la vista? Quins capricis més rars són aquests, don Joan? Si la gent arriba a saber les seves provatures li perdrà el respecte! Vagi amb compte, senyor vicari. No faci d’infant malcriat fent coses fora del normal. Ja tenim electricitat, tots els quinqués que vulgui, espelmes de primera qualitat... per quins motius s’entesta a fer ximpleries?

Marxa fent moviments amb el cap, com si digués “Quina creu m’ha tocat havent de servir un vicari tan estrany!”.

La deix predicar mentre contenpl la claror provinent del passat més remot. Si fos novel·lista en podria fer un llibre. Endinsar-me en la Mallorca romana, imaginar com conqueriren la voluntat dels antics pobladors de l’illa, els habitants dels talaiots. Com els convenceren per anar a lluitar amb ells, a participar en les llunyanes guerres dels emperadors? Quantes vides il·luminà la llàntia que ara fa retrocedir la meva por als fets que s’esdevenen a Rússia, arreu del món? Quantes converses escoltà l’objecte que ara és a prop meu? De quantes besades amoroses, crits, bregues familiars va ser testimoni?

Tasca ingent, la de Berard, en voler visitar i descriure els pobles de Mallorca! Aleshores, en el moment que va començar a escriure els seus apunts, havia estat nomenat capità de milícies i disposà de temps i medis econòmics abastament per portar endavant la feina que tant el seduïa. Ajudat pel prevere Sebastià Sans, aixecà plànols de quasi tots els termes municipals. Malauradament molts d’aquests plànols han desaparegut. Un paper trobat dins el manuscrit me n’informa. La nota, en paper grogós, ben igual que els fulls que llig, ho explica en poques paraules: “Por haber muerto D. Gerónimo dexando a sus hijos jóvenes, és, faltos de luces, desperdiciaron los sudores y vigílias de su padre y es por demás buscar en su casa las láminas y la descripción ni nada de quanto trabajó este benemérito caballero mallorquín”.

Quina llàstima per a la nostra història haver perdut uns documents únics i irrecuperables! Sortosament el material que va deixar escrit ens permet assabentar-nos de la situació econòmica concreta, dels recursos agrícoles i de bestiar, nombre d’habitants, indústries principals i edificis de valor artístic dels pobles de l’illa.

Albopàs, en aquest final de segle XVIII, és per a Jeroni de Berard "un poble de vistosa simetría" a "imitación de la de Petra". Berard ens informa que el nombre de carrers és de tretze ("y forman un cuadrilátero"). Els carrers són llargs i en total s’arriba als 625 focs. A Albopàs hi viuen aleshores 908 homes, 948 dones, 342 pàrvuls i vint eclesiàstics.

Com en la descripció d'altres pobles, parla de les virtuts i mèrits de l'església parroquial. Berard escriu: "...es hermosa, de bóveda cruzada y estriada con arcos rectos sobre pilares corintios, duplicados o indicados por tres capiteles corintios en cada uno de ellos". Parla després de l'escala del cor, de la capella de la Verge de l'Esperança, de l'altar de Nostra Senyora del Rosari, de les capelles de la Sagrada Família, sant Nicolau, sant Tomàs d'Aquino, sant Antoni de Pàdua, santa Bàrbara, sant Sebastià, la de Crist Crucificat... Ens diu que aquesta església disposa per als serveis religiosos de vint eclesiàstics i un rector.

Posteriorment, en passar a analitzat la riquesa industrial i agrària del poble, Berard explica que Albopàs disposa de deu molins de vent i cap molí d'aigua. Diu que el poble no té fonts i parla d'horts regats mitjançant sínies. Som, per tant, lluny de l'esclat de molins de vent de finals del segle XIX i d’ara mateix. El paisatge de sínies que descriu Berard ens dóna una idea d’Albopàs molt semblant a com degué ser en temps dels àrabs.

De cop es fa fosc. Les hores han anat passant sense adonar-me’n, i vet aquí que el ble que m’ha portat Catalina s’ha consumit.

Per uns moments pens en la mort. Un ble que s’apaga. Una vida que desapareix de la terra i se’n va al Paradís o l’Infern. Serà així el nostre final? Com una llumeta que s’extingeix alhora que a d’altres indrets neixen les noves clarors que han de substituir el nostre pas per aquesta vall de llàgrimes?

No vull engegar la bombeta elèctrica. Encara no m’he acostumat a l’estranya lluminositat que produeix. Llig sempre a la claror d’un quinqué de bronze. No em trob tan sol com amb l’electricitat. Les espelmes, el quinqué, amb la seva flama vacil·lant, omplen la cambra de siluetes, d’ombres misterioses. Ara, les ombres ja no m’atemoreixen com a la infantesa. Al contrari, en desig la companyia. Sovint hi parl. Em suggereixen personatges de la història. Els faig preguntes que mai no contesten.

El meu desig d’acabar el manuscrit de Berard pot més que la voluntat de romandre a les fosques.

D’on surt aquest desig de saber, d’aprofundir en la història de la terra que ens sosté? Una herència de quan era el jove que llegia tot el que em trobava pel davant? Record que, a Manacor, sempre era a la rectoria demanant llibres religiosos. Tot el temps que els amics empraven a jugar als quatre cantons, a la pilota, a amagatois, l’emprava llegint. Quantes vides exemplars de sants i santes vaig estudiar? Ja no ho record. La memòria és fonedissa amb el pas dels anys! Però rebre un llibre del rector era per a mi un regal d’un valor incalculable. Ja d’infant el contemplava com els amics miraven el cavallet de cartró, el trenet que rebien, si havien estat bons al·lots, el dia dels Reis. Mirava aquell exemplar com si contemplàs un quadre de valor inimaginable. El dibuix de la coberta, el tipus de lletra de motlle, els dibuixos que l’il·lustraven... tot m’era un espectacle al·lucinant.

Indubtablement els amics pensaven que era boig. No podien entendre la meva fascinació per un objecte amb què, segons la seva opinió, no es podia jugar.

Així i tot, l’Albopàs que descriu Berard és prou ric per a recollir 6.649 quarteres de blat, 452 de civada i 3.556 de llegums. Els oliverars de prop de la muntanya donen igualment 2.400 "quartanes" d'oli. El cànem i el lli són també dues riqueses fonamentals dels albopassins. La quantitat de cànyem que anualment es treu es de 2.500 quintars, i 1.000 de lli. Les vinyes, que també n'hi ha, produeixen 1.500 quartines.

Jeroni de Berard parla també dels torrents de Sant Miquel i el Muro. Torrents que, històricament, quan han provocat inundacions, han estat el malson dels pagesos.

A finals del segle XVIII, la riquesa agrícola es treu, més que res, de la part de l'Albufera, de les "marjals". Sense la revolució que significà posteriorment el molí de vent, el pagès albopassí havia d'aprofitar l'aigua i les terres d'al·luvió de s'Albufera. Malgrat la maledicció de les febres palúdiques, ja que encara no s'havia portat endavant el projecte de Bateman de dessecació, els albopassins eren exemple de feina. Jeroni de Berard en deixa constància escrita quan, admirat, escriu: "Lo siembran todo en las tierras vecinas a las lagunas de cerca de la Albufera, que llaman Marjales... Allí lo tienen en el agua de sus muchas zanjas [el cànyem i el lli]. De ella lo riegan y aunque quedan muy sucias y de muy contagioso vapor que les causa malísimas cuartanas; no obstante, no por eso se abstienen de echarse en estas aguas cuasi desnudos para maniobrar el riego de las legumbres, que hacen con cántaros o cubos".


Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (VIII) - Les Germanies - (Vet aquí un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

Turmeda | 27 Juliol, 2020 14:15 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (VIII) - Les Germanies - (Vet aquí un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)


Un calfred em puja encara per l’espinada en recordar els crims i injustícies dels agermanats contra els nobles i alts estaments del regne. L’absurd rebuig de pagar els imposts que per llei estaven obligats a retre a la noblesa i al rei fou la causa del terrible terratrèmol que sacsejà Mallorca. Insana pretensió d’igualtat; injustícia a l’hora de voler carregar el pagament als més rics. Amb excusa de fam i misèria, munió de predicadors exaltats anaven en completa llibertat, amb suport de grups armats, per viles i llogarets predicant que havia arribat l’hora que tots els mallorquins pagarien igual i no hi hauria mai més càrregues especials damunt els pagesos i menestrals.


Avui hem anat en processó a inaugurar el marbre que commemorarà la desfeta dels agermanats a Son Fornari. He fet transportar el recordatori, obra del mestre Josep Binimelis, l’autor de moltes de les magnífiques escultures amb creus i àngels del nostre cementiri, en un carro curull de rams de flors i murta. La participació ha estat grandiosa, amb presència de les autoritats i banda de música municipal que ha interpretat l’himne d’Espanya i algunes composicions típicament mallorquines. Més de dues-centes persones ens han acompanyat fins a la finca on havíem de dir dues paraules i col·locar la placa a la caseta de camp del propietari de Son Fornari. Cal dir que el temps, com si el Senyor ens volgués ajudar, ens ha acompanyat, i malgrat que encara no ha arribat la tardor, uns núvols lleugers i una suau brisa marina provinent de la badia d’Alcúdia ens han fet la caminada agradable.

Els pagesos que feinejaven als horts s’aturaven un moment en veure la processó, es llevaven el capell i se senyaven en senyal de respecte. Possiblement la majoria dels albopassins que ens veien passar amb el carro endomassat i la peça de marbre no sabien que a les terres que conreaven amb tant d’amor i sacrificis hi havia hagut una de les batalles més importants de Mallorca en defensa de la llei i l’ordre. Una època de pertorbacions socials encapçalades per les incitacions criminals d’homes sense principis ni escrúpols: els endimoniats agermanats Joan Crespí, Joanot Colom, Guillem Colom i Pau Casesnoves, entre molts d’altres malfactors. Els camperols són homes i dones de provada fe cristiana, però analfabets; mai han obert un llibre d’història, cap mestre els ha explicat l’autèntica història de la terra que trepitgen.

Un calfred em puja encara per l’espinada en recordar els crims i injustícies dels agermanats contra els nobles i alts estaments del regne. L’absurd rebuig de pagar els imposts que per llei estaven obligats a retre a la noblesa i al rei fou la causa del terrible terratrèmol que sacsejà Mallorca. Insana pretensió d’igualtat; injustícia a l’hora de voler carregar el pagament als més rics. Amb excusa de fam i misèria, munió de predicadors exaltats anaven en completa llibertat, amb suport de grups armats, per viles i llogarets predicant que havia arribat l’hora que tots els mallorquins pagarien igual i no hi hauria mai més càrregues especials damunt els pagesos i menestrals.

És fàcil imaginar la fúria i els avalots d’una tropa sense fre. El terror de les persones benestants, la commoció que representà tot plegat. Qui pogué abandonà Mallorca en barcasses de pescadors i navilis de comerciants. D’altres s’amagaren a les muntanyes. El més privilegiats pogueren arribar fins a Alcúdia, sempre fidel a l’emperador i al virrei Miquel de Gurrea. Sota les protectores murades de la ciutat es pogué resistir l’endemesa agermanada que l’any 1521 envoltà la vila amb més de sis mil homes, canons i ginys de guerra i destrucció.

Endebades totes les provatures dels desalmats per obrir una escletxa a les defenses de la població assetjada. Amb foc d’arcabussos i ballestes els defensors de la ciutat no deixaren entrar els agermanats. Qualsevol revoltat que es trobàs a la distància on arribaven les fletxes i els trets, queia irremeiablement mort. Les fosses protectores s’omplien de cadàvers dia i nit. Les aus rapinyaires feien l’àpat amb les despulles d’aquells que volgueren violentar la divina voluntat. Per evitar la pesta i altres malalties que poguessin propagar els cadàvers en descomposició, de nit sortien del recer segur d’Alcúdia valents que acaramullaven els morts agermanats i els calaven foc amb molta rama de pi ben sec i quitrà. Conten les cròniques que, en la fosca, les flames il·luminaven la nit i la pudor de carn cremada envaïa tot l’espai a l’abast d’encerclats i atacants. Alhora que el cel s’enrogia creant imatges fantàstiques en els núvols, dibuixant espectres a les murades, els nostres feien sonar tambors per fer ben patent la voluntat de resistència fins a la mort dels refugiats i defensors de l'heroica ciutat.


Inútils els encesos sermons d’alguns frares renegats animant la tropa en els successius assalts a les fortificacions. Homes i dones, rics i pobres, els refugiats a Alcúdia feien inútils tots els esforços dels sediciosos malgrat el valor demostrat per la xurma. Amb oli bullint eren rebutjats els que s’atrevien a pujar amb escales. Els infants dels nobles, en+estreta germanor amb els més pobres de la vila, s’encarregaven de portar-hi noves olles d’oli purificador. Les dones no donaven abastament a tenir cura dels ferits, proveir els defensors dels murs dels queviures necessaris. Aquelles valentes defensores, seguint l’exemple de les pageses que s’havien enfrontat, armes a la mà, contra els pirates turcs, eren al costat dels homes emprant llances i espases talment els soldats de l’emperador.

Tothom era conscient del perill que corrien si queien en mans de la turba. La lluita era a vida o mort.

Les masses, enceses pels discursos dels igualitaris, per la consigna “Pac qui deu”, només desitjaven sang.

Llegint les memòries de Magí Casesnoves, notari general del virrei Miquel de Gurrea, que estava refugiat a Alcúdia, podem copsar l’estat d’ànim d’aquella valenta gernació que resistia amb totes les seves forces la diabòlica endemesa. Estudiant aquestes pàgines escrites en temps del setge, enmig del desgavell terrorífic de les canonades, dels crits dels ferits, amb cases cremant i repic de campanes cridant al combat, ens podem adonar a la perfecció de com va ser d’heroica la nostra ciutat. Els assaltants, en veure com eren rebutjats els seus atacs, optaren per provar de batre el valor dels vilatans mitjançant la fam i la crueltat. Cap carro ni vaixell podia arribar a la vila. Els agermanats esperaven ansiosos que la necessitat forçàs la rendició. Estaven disposats a prometre qualsevol cosa perquè s’obrissin les portes. Traïdors com eren, era ben segur que no complirien cap dels punts acordats i, com es va esdevenir en altres indrets, una vegada penetrats a la vila. Pass arien a degolla la població. Per això mateix els refugiats mai no caigueren en la trampa i continuaren resistint sense la més mínima defallença.

Va ser llavors quan els caps de la Germania augmentaren el terror. Enviaren destacaments a les possessions i propietats dels nobles que hi romanien. Portaren davant les murades familiars, fills, dones, mares... No hi hagué pietat. Talment fossin els sarrains que sovint desembarcaven a les nostres costes, sense misericòrdia, davant les murades degollaven els pobres ostatges. Els assetjats s’havien juramentat a no rendir mai la fortalesa per res del món. Ploraven en silenci, serrant les dents, estrenyent encara més fort les armes, en veure la matança d’innocents.

Ningú mai no es va rendir malgrat veure la mare o els fills, el germà, morts cruelment a dues passes d’on eren.

Foren dies de sang regant els entreforcs dels camins.

Arreu patíbuls alçats.

Fins i tot eren penjats els criats dels nobles que havien quedat fora de la protecció de les murades. Botxins borratxos, a cara descoberta, alçant crists i banderes, feien jutipiris als valents resistents d’Alcúdia. Indiferents a les nombroses baixes que patien per la resistència dels defensors, continuaven pugnant per entrar a la població.

El notari Gabriel Gual de Son Forteza, que s’havia refugiat amb els familiars a la vila màrtir, explica al seu dietari els fets espaventosos de què va ser testimoni. A la pàgina trenta-dos del manuscrit que he pogut consultar als arxius d’Alcúdia narra la follia agermanada, la insistència a escalar les altes murades, els esforços enderrocar les diverses portes d’entrada a la vila. Pàgines que ens recorden l’Apocalipsi de sant Joan, les imatges de l’infern pintades pels artistes que decoren capelles i esglésies.

Com no recordar la incertesa d’aquells anys? Quin futur pot tenir un poble que no recorda el seu passat?

Han passat segles d’ençà la demoníaca endemesa, però encara avui moltes de les famílies perseguides per la salvatge revolta recorden prou bé la repressió patida sota el comandament dels malvats instigadors de la Germania. Destacaments a cavall, armats de llances i arcabussos, violentaven les propietats robant el que volien i destruint el que no podien emprar. S’alliberaven esclaus que tenien legítim propietari, es feien malbé les anyades. Tot el que no podia servir al manteniment de les tropes revoltades era cremat enmig de les eres. Grans foguerons amb llibres, mobles de qualitat, retrats de nobilíssims senyors i senyores, ducs, contes i marquesos perien fruit de les flames. Assalts brutals als casalots amb expropiació forçosa del blat, el vi, la roba de qualitat. Joiers en complicitat amb els agermanats anaven directament als canteranos a cercar les joies, que s’enviaven de seguida als capitosts. Diuen que Joanot Colom i Joan Crespí eren els que triaven els millors ornaments de plata i or que, sense cap mena de vergonya, repartien entre les seves famílies. S’enviaren saquets del preciat tresor als revoltats de València per a les revoltes d’aquell regne. Comparegueren per la llotja jueus d’Amsterdam, Gènova, Venècia i París per a comprar a baix preu alguns d’aquells collars, polseres, anells, botonades d’or. S’establí a la Llotja un mercat de mobles i teles precioses robades de casals i possessions. Palma esdevenia un centre important de pirateria. Enviats de les corts europees que de boqueta deien estar contra els agermanats enviaven emperò emissaris secrets, i nombrosos vaixells carregats de riqueses partien cap els palaus de les corts d’aquests cristians que s’aprofitaven del temps convuls en què vivia Mallorca.

Es desfermà la ira dels pobres contra els rics; l’enveja a qui tenia objectes de valor, bones terres, ramats d’ovelles, vaques i porcs s’accentuà fins a convertir-se en normal l’assalt només per a destruir. Els centenars d’ovelles que els Zaforteza tenien a Escorca foren mortes amb llances només per plaer d’arruïnar uns senyors de tanta anomenada. En d’altres possessions feien passar estols de cavalls damunt les plantacions de vinyes. Els cellers amb les collites de vi eren envaïts per la turba i després d’emborratxar-se obrien a destralades les bótes i feien córrer el vi pel terra. Els arbres fruiters eren arrencats de rel, anyades de blat i civada eren segades només per gust, sense pensar treure’n cap profit, només pel plaer de veure el patiment dels senyors.

Algunes de les criades de les possessions eren les més fermes defensores de la barbàrie. Mostraven als revoltats els amagatalls on es guardaven les joies. Obrien caixes i canteranos per mostrar la riquesa dels propietaris que, boges, deien que s’havia acumulat amb la seva suor i llàgrimes. Hi hagué nombrosos casos de judicis amb tribunals de borratxos i malànimes. Treien els pobres senyors a colzades, amb tot de crits i insults. Sense respecte per l’edat, sense consideració per si estaven malalts, els portaven a l’era i de manera forassenyada començaven a explicar imaginaris patiments. Es recordava les hores de treball de sol a sol, el magre menjar, les fuetades dels capatassos, la manca de dies de descans... Quan arribava la nit, encenien torxes per a continuar amb aquell espectacle lluciferí. Sense descans, hora rere hora, desfilaven els porquerets i la cuinera, el pastor de les ovelles, l’amo d’escapçar els arbres, l’encarregat de collir la mel de les abelles, els llauradors. Capteniment inexplicable d’aquells que ahir besaven la mà dels senyors, agraint tenir un sostre sota el cap, menjar cada dia, uns cèntims a final d’any, i ara expressaven queixes i patiments de què mai s’havien atrevit a parlar. L’estol de facinerosos presidia els actes, satisfet, bevent sense aturar les ampolles de vi bo servades als cellers.

Hom pot imaginar el patiment de les nobles persones sotmeses a semblant tortura. Hi hagué marquesos d’edat avançada, els Montaner en són un exemple, que, per tenir els fills joves refugiats a Alcúdia, patiren molt més que d’altres senyors. Es diu que quan, cansats per les hores de romandre drets enmig de l’era, queien al terra sense coneixement, les criades els llançaven poals d’aigua freda. Algunes es compixaren damunt seu rient i ballant talment fúries desfermades.

Sempre m’he demanat com és possible que la dolentia dels homes no tengui remei. De què serviren els patiments de nostre Senyor Jesucrist sí quinze segles després de la seva mort constates que el sacrifici ha estat inútil i el mal campa arreu més potent que mai? I les predicacions constants de l’Església Catòlica abans de la revolta... serviren per res? El poder omnímode de Satanàs és més fort i poderós que mai.

Cal no defallir mai en $l’aferrissat combat$ +el combat aferrissat+ contra la influència diabòlica entre els vilatans. Qui sap $que$ +què+ seria del món sense la mà protectora del catolicisme que, sense descans, pugna per mantenir l’esperança de la Humanitat en un futur més cristià, més apropiat a les ensenyances dels Evangelis.

M’atur un moment a cada hort i salut un a un aquests homes que creen amb l'esforç quotidià la riquesa del nostre poble. No em sap greu embrutar-me la mà de terra. Tot plegat em recorda els anys feliços de la meva infantesa manacorina quan, lliure com un ocell, sense cap mena de responsabilitat, em perdia pel mig de les altes torres del blat de les índies que s’alçaven, infinites, per damunt el meu cap. Aleshores l’aigua dels solcs per regar les plantes em semblava un riu. Els ametlers, albercoquers i figueres, un bosc, una selva grandiosa on podia jugar fins que queia cansat i satisfet damunt els feixos de blat tot just segats. Arreu, cançons de batre i flastomies del pagès que porta des de la sortida del sol ajupit sobre la terra. Xipollejar en el fang, sense por de les renyades que inexorablement em faria la mare. Tots els pagesos sabien de qui era fill! No tenia gens de por. Més d’una vegada els pares em cercaven, preocupats, pels horts, cercant notícies d’on havia anat. Invariadament, un pagès o una pagesa m’agafaven de la mà i em tornaven a l’indret on m’estiraven de les orelles, enfadats per no saber per què ho havia fet. Com explicar-los que em sentia lliure com un ocell avançant, sense rumb, per la terra xopa o, a l’estiu, per damunt el matoll del blat just acabat de segar? Una recerca primitiva i inconscient del poder de Déu? Aleshores ja considerava la natura, l’aigua, la terra, el cel, com a expressió claríssima del poder diví. Qui, sinó, podria haver creat tanta bellesa? Les serralades imponents que s’estenien enllà on alçàs la mirada, l’amplària infinita de la mar quan acompanyava el pare a cercar algues a Portocristo, a les cales de la comarca, em feien pensar en la mà creadora del Senyor.

Sortosament la processó avança prou lentament per sentir i olorar amb la seva plenitud la flaire de la terra just acabada de regar. I, quan la música de la banda s’atura uns moments, el grinyolar de les veles dels molins i el giravolt de les rodes de la sínia esdevenen música celestial a les meves oïdes, massa acostumades al silenci del despatx.

M’ha costat molt arribar fins aquest dia gloriós. El rector i algunes famílies benestants no volien que es fes memòria de la batalla en què l’emperador i la Santa Església Apostòlica Romana sortiren vencedors. Estranyat pel fet, els en vaig demanar expilacions, ja que no entenia per quin motiu s’oposaven a la col·locació de la placa.

` En una de les darreres reunions que tenguérem a casa dels molt honorables notaris i advocats d’Albopàs,+els senyors Marià Ximenis, Tomeu des Molí i Guillem Lluc, els vaig demanar directament quin mal hi havia a commemorar aquest fet històric a benefici de les noves generacions d’albopassins. Evidentment, persones de tan elevada categoria, amb carreres fetes a Madrid i Barcelona, no ignoraven res de l’alçament de pagesos i menestrals contra l’alta noblesa mallorquina i altres estaments ciutadans privilegiats. Com no recordar els tres infausts anys de domini de la xurma sobre Mallorca, els contactes dels revoltats amb les altres Illes i la Germania valenciana? Tots havien llegit i apreciat en el seu just valor les aportacions de Josep Maria Quadrado, Antoni Furió, Pere d’Alcàntara Penya i Joan Binimelis. Per què s’oposaven a la col·locació de la làpida?

Restaren pensatius durant uns instants. Després, el notari, el senyor Marià Ximenis, es va treure el tabac de la petaca i carregant lentament la pipa em digué:

--Joan, no creguis que no coneixem la importància de la història. Saps que ens hem passat molts d’horabaixes parlant de les qüestions més diverses al teu menjador o aquí mateix, a la notaria. Però hauries de reflexionar. Hi ha qüestions que val més no remoure. I més ara que liberals i maçons, seguint els dictats de la llegenda negra antiespanyola propagada d’ençà fa segles pels protestants, ressusciten amb més força que mai. Vivim un segle de fortes commocions socials. Les revoltes obreres i anticatòliques s’estenen arreu del món. No parlem dels lamentables fets de la Comuna de París, on va néixer el moviment ateu que s’ha escampat com una pluja mortífera. Aquí mateix hem parlat sovint de la rebel·lió del Marroc, dels fets ocorreguts recentment a Barcelona durant la Setmana Tràgica... Per això et demanam: a què treu cap voler recordar els luctuosos fets de les Germanies? Sí, ja ho sabem, es un esdeveniment important de la nostra terra, un fet remarcable en els llibres, sortosament vençuda per les forces de l’emperador Carles I. Pensam que no és gaire convenient recordar a la pagesia que hi hagué un dia que comandaren a Mallorca, que foren amos de vides i hisendes.

Es va deturar un moment per a encendre de nou la pipa. Aspirant de forma voluptuosa el fum, afegí:

--Deixa la pagesia en pau. Val més no omplir-los el cap amb cap mena de fantasies. Ja en tenen prou amb conrear la terra, amb aconseguir quatre cèntims per la feina tan dura que porten a terme. Nosaltres hem estudiat una carrera, tenim temes de sobra per a estudiar, per a discutir fins a altes hores de la nit del sexe dels àngels i de qualsevol esdeveniment que ens interessi. Però els pagesos, aparentment tranquils, bons cristians, que es lleven el capell quan passen al costat nostre en el fons són perillosos. Si han dominat l’illa una vegada... qui et diu que, en una altra conjuntura favorable, no ho podrien tornar a provar? Col·locar una placa de marbre recordant una època en la qual tengueren el valor i la decisió d’enfrontar-se armes a la mà contra el rei, no ens és gens convenient.

Era inútil provar de convèncer-los. No entenien que la meva intenció era precisament la d’evitar en el futur qualsevol idea d’alçament forà. Precisament recordar la derrota agermanada de Son Fornari em sembla la millor manera de prevenir les previsibles revoltes del dia de demà. Si manteníem la pagesia en la ignorància poden ser captats per les idees dissolvents dels demagogs, dels predicadors del paradís sobre la terra i altres ximpleries semblants.

Ni el rector, ni el notari, ni els advocats de les tertúlies saben preveure el futur. Pensen que estan en un altre segle. Temps enrere bastava la vigilància de la Santa Inquisició per a tenir el ramat controlat. Ara hem d’anar molt més enllà, ser summament intel·ligents, emprar totes les nostres eines per a+aturar precisament la propagació de mites i falses històries que un dia no gaire llunyà podrien ressuscitar els terribles fets que narren els llibres.

No els vaig convèncer. Però vaig poder inaugurar la placa enmig de càntics, música i gatzara.


De la novel·la El vicari d´Albopàs


Viatges: Grècia en el record

Turmeda | 26 Juliol, 2020 14:28 | facebook.com

Viatges - Records de Grècia


Em tornen a la memòria els bellíssims matins navegant suaument prop de la costa. Cada estiu, la mar Mediterrània en calma obri els seus immensos i amorosos braços i ens portà complaent més enllà. Una mar tranquil.la, de dibuix d’àmfora grega, blava, lluent. El suau balanceig del iot ens tombava, primer a babord, després a estribord. El sol queia a plom, inclement, mentre ens refugiàvem a l’ombra protectora de l’envelat que havíem situat just al centre de la coberta. Impossible descriure l’esplet de sensacions, la immensitat de la mar, del mutisme en què restàvem les nits de lluna plena. Tot allò, el silenci, les petites badies de la costa grega, era un bàlsam, una medecina per als nostres esperits cansats. (Miquel López Crespí)


Quan sortírem del port de Palma l’estiu del setanta-nou, no sabíem quan tornaríem. Volíem fugir, era l’únic que ens importava. Teníem la sensació que ens embarcàvem per a no regressar. Deixàvem al darrere el que més havíem estimat dels nostres esforços juvenils: quinze anys de treballs i de lluita clandestina que, vista la situació del moment, no havien servit de res i molt manco havien apropat aquell món just que somniàvem. Consolidada la reforma, situats els nous demòcrates a les poltrones institucionals, desfets la majoria de grups revolucionaris en no haver pogut resistir l’onada oportunista que ens envaïa, esdevinguts tants companys excel.lents pares de família, bons ciutadans complidors de les lleis al peu de lletra; oblidat, en definitiva, l’antic esperit de revolta, voler continuar, nosaltres sols, hagués estat la rialla de tothom.

Per sort, els amics d’aventura eren bons mariners. En llurs respectives famílies hi havia hagut antics i experimentats constructors de vaixells, d’aquells que en els segles XVIII i XIX anaven fins a Cuba i Filipines. Es tractava de la incipient burgesia comercial mallorquina que féu els primers diners amb el comerç del sucre, el rom i l’exportació (pel seu compte i risc) fent d’intermediaris dels propietaris de teixits catalans. Hereus d’una vella nissaga marinera, pensàrem, sense por d’errar, que ens podíem confiar a les seves mans. Na Maria, la meva al.lota, companya de partit, estava tan traumatitzada de com havia anat la transició que, igual com jo, s’aferrà desesperadament a la idea del viatge, per veure d’oblidar -de ser possible- tanta martingala i traïció.

Oblidar! Aquest era el mot, la sensació que més ens unia en aquells precisos moments, quan el iot, farcit de queviures, aigua i tota mena de llibres (com havíem cuidat la nostra biblioteca de viatgers!) abandonava el port en direcció desconeguda. Miràvem amb una certa tristor el conegut paisatge que en els darrers anys ens havia agombolat. Record que ens agafàrem fort de les mans quan l’illa anà quedant enrere, perdent-se en la llunyania. Si ens hi posàvem a reflexionar, la nostra partida era una fugida covarda. Però la terra i els homes ens havien demostrat fins al súmmum que no en volien saber res, de les nostres cabòries juvenils de transformar el món, fer-lo més habitable, més a la mida de tothom. Aquella pseudollibertat pactada per les altures, als despatxos del franquisme; les noves institucions, a les quals, talment fossin immenses mamelles, s’aferraven una bona colla de revolucionaris del passat, només havien significat posar un prim llençol damunt les ferides del poble. Continuava més forta que mai la moral de la porcella i els diners. Augmentava l’especulació urbanística, el culte a la pesseta, la destrucció continuada de l’entorn, els plans faraònics de fer hotels fins en el racó més amagat de les illes. Voler continuar vivint arran seu era indubtablement fer-los el joc, ser còmplices d’un crim col.lectiu que venia de molt lluny, fins i tot del temps de la guerra, quan els pares d’aquests nous aprofitats començaren a enriquir-se mitjançant la sang dels nostres morts. No. Ara que ja no hi havia res a fer no podíem fer-nos comparses de tot el que anava succeint dia a dia davant dels nostres ulls. Que les il.lusions de canvi no haguessin reeixit no volia dir que estiguéssim obligats a claudicar. De cap de les maneres no ens conformàvem a viure acotant el cap davant de la seva presencia, dir “us votarem”, “que bé ho feu”, “estem a les vostres ordres”. Era massa, per a les nostres forces, anar a votar-los puntualment, veure’ls cada dia dient mentides per la televisió, pels diaris. Continuar engreixant-los amb els impostos, amb la nostra resignada existència. Per això consideràrem que era millor fugir, no ser-hi al seu carnaval, a la propera moixiganga de sobrassada i botifarrons. Que gaudissin sols de la festa de focs d’artifici on celebraven els beneficis obtinguts amb el nostre silenci.

Em tornen a la memòria els bellíssims matins navegant suaument prop de la costa. Cada estiu, la mar Mediterrània en calma obri els seus immensos i amorosos braços i ens portà complaent més enllà. Una mar tranquil.la, de dibuix d’àmfora grega, blava, lluent. El suau balanceig del iot ens tombava, primer a babord, després a estribord. El sol queia a plom, inclement, mentre ens refugiàvem a l’ombra protectora de l’envelat que havíem situat just al centre de la coberta. Impossible descriure l’esplet de sensacions, la immensitat de la mar, del mutisme en què restàvem les nits de lluna plena. Tot allò, el silenci, les petites badies de la costa grega, era un bàlsam, una medecina per als nostres esperits cansats. Al començament del viatge, de tant en tant encara posàvem la ràdio per a escoltar les notícies, els fets del món, fins que, al cap d’uns dies, comprenguérem que era un error continuar amb aquests absurds lligams que, malgrat la distància, ens continuaven fermant a uns homes i a unes històries de les quals, al cap i a la fi, fugíem, deixant al darrere tanta distància i tant de mar com podíem.

Atnaklis és un paradís de prop de trenta quilòmetres quadrats, situat estratègicament al costat de Creta, enmig d’un gran arxipèlag d’illes semblants. Al portet hi havia un petit poblat de minúscules casetes blanques, ombrejades de parres i arbres fruiters, on vivien uns mil habitants. La gent, allunyada encara de l’onada turística que commou tota la costa mediterrània, subsistia de conrear un mínim de blat -del qual feien el seu increïble pa blanc-, unes poques vinyes, figueres i, sobretot, de la pesca. Aquestes eren les riqueses essencials d’Atnaklis, invariables i eternes d’ençà el temps en què es construí el Partenó d’Atenes. Només el portet, amb algun iot d’estranyes contrades, o el bar, l’únic bar del poble, amb la televisió, algun cotxe vell, palesava la marxa i la influència del progrés dins aquella somorta i alhora feliç societat conservada, increïblement, com una preciosa joia del passat en un museu. L’església ortodoxa, vella i esplendorosa herència dels bizantins, vigilava, de feia segles i segles, dalt del pujolet a la dreta del port, l’existència tranquil.la i sense sotracs d’homes i dones que ens miraven com si just haguéssim desembarcat d’una nau extraterrestre.

Els dos mesos que ja durava el viatge, la fugida, ens anaven curant les ferides de la pell i de l’esperit. Ens transformaven, sense quasi adonar-nos-en. Els moviments corporals, lents i fatigats, de quan abandonàrem el port de Palma, havien esdevingut, amb el pas de les setmanes, l’aire de la mar, el sol i l’exercici continuat, gestos de moixos a l’aguait de caça. Vèiem ben clarament com la idea de fugir havia resultat un encert. Oblidàvem amb rapidesa els milers de reunions, les hores i hores de fum, les corregudes davant la policia, els interrogatoris quan érem detinguts, els mesos de presó del temps de la dictadura. A la tarda, post el sol, acaronats per la fresca brisa marina de l’Egeu, enraonàvem de com podíem haver oblidat les poques coses vertaderes que donen sentit a la vida -l’aire, el sol, la mar- i viscut tants d’anys enmig de l’intricat laberint partidari, el món de les escissions sense fi. Na Maria, l’al.lota, marcava emperò el límit de les reflexions, fet-nos tornar a la realitat exacta d’aquells dies. Reivindicàvem, en el combat diari, la memòria dels damnats, els malaguanyats perdedors que ens havien precedit. Demostrar a tothom que les idees per les quals havien lluitat i havien estat empresonats, afusellats, eren justes. N’érem els descendents conscients. I era per això que lluitàrem oblidant altres aspectes més vitals de l’existència com hagués pogut ser una carrera, un futur econòmic segur, família, fills. Ens adonàvem, quan ja no hi havia res a fer, que havíem treballat perquè se n’aprofitessin quatre nou-vinguts que pujaren al carro quan ja estava tot fet. Aquestes eren algunes de les nostres freqüents reflexions quan davallàvem del iot i caminàvem junts pels carrers acabats de regar d’Atnaklis, al capvespre. L’estimada Atnaklis, la vellíssima ciutat grega que també havia sofert el poder i el domini turc, venecià i alemany (En la segona guerra mundial Atnaklis fou la base d’operacions des de la qual els nazis atacaren Creta). Però ara era l’Edèn tranquil i misteriós que ens acollia després de tan llarg viatge. La petita i amada Ítaca del poema de Kavafis.

Per altra banda, el viatge feia que ens retrobéssim. Havíem viscut anys difícils, amb poques gratificacions personals. Fèiem l’amor a altes hores de la nit, després de llargues reunions que duraven fins a la matinada, en els llocs més inversemblants, poc propicis per a estimar-se o estar junts. En quinze anys no havíem tingut un temps “nostre”, un temps per a anar a passejar, fer plans particulars, per llegir res que no fos aplicable, d’immediat, a la lluita. La natura salvatge de la Mediterrània, la mar sempre blava, les illes perdudes, les cales tan sols habitades per un parell de famílies de pescadors, ens feien copsar, de nou, emocions, sentiments que ja havíem quasi oblidat però que encara romanien als llims de la nostra memòria. La vida, la vida que bategava arreu, idèntica en la seva claror i bellesa sublim, en la seva crueltat i que no té confins, que prescindeix de totes les fronteres. Es viu, es lluita, es mor, s’és feliç o dissortat tant a Mallorca com a Grècia. El dolor és igual a tots els països i la necessitat inajornable de sentir l’alè vital bategant als polsos il.lumina els ulls de qualsevol persona que aconsegueix viure malgrat els obscurs designis dels poderosos.

Caminàvem fins a restar exhausts. Avançàvem fins a la línia malva de l’horitzó, fins a esgotar-nos. Potser era la nostra manera d’oblidar els anys d’immobilitat forçosa a l’illa de les esperances fallides, la nostra terra inexistent. I tanmateix, per molt que cerquéssim pels racons més amagats de la Mediterrània, tot, absolutament tot, ens recordava les illes. El color del cel, les oliveres enfilant-se pels pujols, les figueres i els emparrats donant ombra a les blanques casetes de camp amb les finestres pintades de blau. Ens adonàvem de la blancor fervent d’un cel de nacre pur. Si la mar resta asserenada, igual com a Mallorca, des de Sicília a Grècia, des de les costes africanes d’Alger a Alexandria, l’aigua claríssima per la qual navegaren les naus romanes i bizantines, les naus catalanes i dels víkings o la flota de l’Islam, és transparent fins a vint metres de profunditat; i si hi mires atentament, pel costat del iot veus les pedres del fons, les petxines, els exèrcits de peixos de tots els colors, talment un planeta gran, immens, inabastable com la mateixa terra. Reialme perfecte del silenci en què moltes de nits de lluna plena ens submergíem quan havíem acabat de llegir alguna pàgina de Durrell, Catul, els antics poetes grecs o, simplement, després d’haver estat hores i hores en silenci, contemplant la posta de sol, sempre nova, sempre diferent, rutilant quan nosaltres, per art de màgia i encantaments, malefici bruixeril, esdevinguts per uns moments antics guerrers de periclitades batalles, ens perdíem dins les ones per a tornar a sortir, al cap d’una estona, nus, xops d’estrelles, ressorgint a la vida.


Sense cap mena de dubte, fruir d’aquest viatge, tenir la possibilitat de realitzar-lo, pareixia convertir-nos en una mena de privilegiats. Era, en efecte, un avantatge de rics la nostra fugida en iot? Al cap i a la fi, el vaixell era propietat dels pares d’un dels companys. Avui costa molt més un cotxe nou d’importació, d’aquests que estan aparcats, sense emprar, als carrers de les nostres ciutats. No teníem tampoc cap obligació amb una feina determinada. Cap de nosaltres, esdevinguts revolucionaris professionals en l’adolescència, no havíem tingut temps ni ganes d’acabar cap carrera. La lluita clandestina ens féu oblidar qualsevol aspecte del nostre futur personal. Que podien significar, per a nosaltres, en aquells anys, uns estudis, un títol per a penjar al despatx, davant la tempesta col.lectiva que havia de venir? Si havíem de canviar, en un sentit progressista, el contingut dels llibres d’estudi… )quina importància podia tenir aplicar-se en anar a unes classes, parar esment a unes lliçons avorrides o realitzar uns exàmens, en què no crèiem, cada final de curs? Vivíem de feines ocasionals, d’estar uns mesos despatxant a una botiga, de fer de missatgers, enquestadors, de pintar pisos, repartir propaganda a les bústies. Qualsevol cosa ens anava bé si ajudava a arribar a final de mes i a portar unes pessetes a l’organització. Tanmateix no teníem l’obligació de muntar el pis com uns petit-burgesos que aspiren a semblar milionaris. Pagàvem lloguers molt petits per pisos singulars que moblàvem només amb un matalàs, un parell de cadires velles dels encants i molts de cartells revolucionaris per les parets. Era tota la nostra riquesa: els cartells dels indrets, països i situacions més inversemblants. En teníem del Vietnam, Xina, la guerra del trenta-sis, el maig del 68, la revolució portuguesa. A la cuina, presidint, un pòster que ens dugué un amic que havia estat a Pequín en temps de la famosa Revolució Cultural mostrava una jove guàrdia roja aixafant, d’un fort cop de puny, la burocràcia que volia viure a expenses del poble. Per això no era cap privilegi embarcar. Per això el viatge. Perquè no deixàvem res al darrere ni esperàvem tampoc gaire cosa del futur que ens havien programat. Per totes aquestes coses ens fou possible embarcar, fugir, enlairar les veles i sortir a la mar lliure a la recerca… a la recerca, ara ho veig ben clarament, de nosaltres mateixos, perduts en qualsevol entreforc dels camins del passat.

Després d’anys i més anys d’emprar paraules i més paraules, finalment, ens enteníem amb la mirada o amb un gest imperceptible. Pareixia que estàvem exhausts per culpa de tanta xerrameca inútil. Procedíem d’una generació que havia confiat tant en els mots! Ens havíem cregut tan de veres que podríem canviar el món, les persones, amb la simple explicació de la veritat! Però ara, coneguts els resultats, en desconfiàvem totalment i, fent un gir de cent vuitanta graus, havíem esdevinguts silenciosos, com la pedra, els arbres, les petxines del fons de la mar. Llegir poesia sota la lluna blanca d’agost i la mar encalmada… tret d’això ens bastava mirar-nos al fons dels ulls per a saber què pensava, què volia cada un de nosaltres. Apreníem a parlar d’una altra manera, amb l’esperit, amb l’ànima; potser també amb el cos, amb la punta dels dits, quan en silenci acaronava el mugró erecte de l’al.lota que es deixava fer mentre el nostre interior, enfosquit fins aleshores, esclatava en llums multicolors que només nosaltres podíem percebre.

La mar, el iot, Grècia, tot el que ens voltava, estava posseït d’un llenguatge secret i misteriós, talment un jeroglífic que pugnava per ser desxifrat. Record que les primeres setmanes aprenguérem a conèixer els innombrables sorolls de les ones quan acaronaven la nau. Més endavant, quan la mar anava picada i feia gronxar el iot, anàrem endevinant el significat ocult de totes les seves veus. Les velles fustes dels flancs responien ara amablement, ara aïrades, a les envestides de les ones, i llavors escoltàvem en silenci el desacostumat concert entre el vaixell i la mar. Altres vegades, les converses entre les ones i el iot s’ampliaven, altres essers, altres forces s’hi ajuntaven i es muntava una simfonia semblant a una orquestra de deu mil violins. El renou sord i sec de les ones, colpejant, sens misericòrdia, a babord i estribord, les veus agudes dels pals, afegint-s’hi i dient la seva, les ràfegues de vent participant-hi també entremig, la pluja a barrals damunt coberta, les veles esteses donant raó, ara als uns, ara als altres, i nosaltres, atents, sense perdre detall, aprenent aquest nou llenguatge que ningú mai no ens havia ensenyat i que ara, enmig de la tempesta que començava, se’ns presentava resplendent, davant els nostres ulls, convidant-nos a la participació, obrint, en unes hores, els mil forats tapats de les portes d’una percepció feta malbé pels anys de vida ciutadana.

Després de la sortida de Palma, el primer portet que tocàrem fou Amilcari, a l’illa gran de Sicília. Hi veig encara les muntanyes aproximant-se com fantasmes posseïts de vida a través de la boira matinenca, les serralades coronades de neu que s’aixecaven, en les altures, sobre ones suaus i cases. Els camps cultivats començaven a distingir-se ara i adés, allà lluny, en la nova illa que s’acostava a mesura que el iot arribava a les tranquil.les aigües de la badia. D’ençà d’aquell dia, quantes cales, quants ports, illes, paratges nous no conegueren els nostres ulls tan cansats!

El més impressionant i inoblidable del viatge, allò que de veritat ens feia enfrontar-nos amb la natura i el seu esclat de bellesa, amb tota la seva indomable força brutal, era el fet de trobar-nos sols en la tempesta. De primer era una ona, gran, imposant, posseïda, que sorgia del fons, impulsada pel vent, per misterioses forces marines i, com una muntanya, s’alçava ferotge omplint l’horitzó ja gris d’escuma. El iot vacil.lava un moment, quan l’ona s’estavellava contra el seu flanc o quan l’aixecava i el feia cavalcar damunt la seva espinada eriçada de blancors sinistres. Aquest era l’inici temible del que vindria irremeiablement després, quan tot xisclava i ens miràvem l’un a l’altre demanant-nos si en sortiríem, si, tal volta, la mar ens consideraria enemics i ens enfonsaria per sempre. Però tot això eren interrogants sense respostes. Just havíem començat a capficar-nos en la metafísica de les preguntes quan, de sobte, el celistre, furiós, xiulant com un bromalló de fletxes, venia, veloç, al nostre encontre. Just teníem el temps de fer les quatre coses precises, arriar veles, afermar el timó amb la corda de seguretat. El iot ja romania totalment a mercè de la gropada, i si haguéssim estat creients només ens hauria calgut resar als déus innombrables perquè els poders de les tenebres marines ens fossin propicis. El vaixell era llavors com un cavall salvatge que algú de l’altre món volgués domar. S’aixecava, enlairat per les ones, fins a alçades increïbles i ens encongia la por. Xisclaven, desesperades, plenes de paor, totes les seves fustes, s’escorava perillosament a babord i estribord o, com un animal ferit de mort, tornava a pujar, a situar-se fins a aconseguir la vertical abans de caure altra vegada cap a l’interior llòbrec de noves fondalades immenses, en caigudes eternes sense principi i sense final. Aquests dies de fatiga física ens obligaven, passat el temporal, a cercar amb urgència refugi al primer port que trobàvem per a provar de curar les ferides de la vella nau, experta també en mil viatges de contraban carregada de tabac i queviures, en burlar la vigilància de la guàrdia civil en la llarga postguerra que ens engendrà; però, pel que vèiem i constatàvem, dòcil davant la possibilitat d’anar cap a la mort si alguna vegada la mar li volia fer la darrera jugada en un joc d’escacs sense trampes ni amagatois.

Malgrat els mesos meravellosos passats al iot, anant de port en port, recuperant-nos de les ferides encara obertes al nostre esperit, érem sabedors, no ens podíem enganar al respecte, que un dia o altre hauríem de regressar. No hi volíem pensar. Amb cada nou dia que naixia el nostre desig era allunyar-nos més i més de les costes de la terra inexistent. Sabíem un fet, n’érem ben conscients: tanmateix el vent del destí ens tornaria a portar fins a les conegudes arrels encara xopes de sang i d’esperances desfetes. A l’illa gran, a l’illa embruixada de la qual provàvem inútilment de fugir, hi havia les tombes inconegudes dels nostres. Tanmateix, el carrer de la desgràcia antiga ho era també de la nostra infantesa, quan jugàvem a canviar el món, provant de bastir una terra desvetllada i feliç. Era inútil intentar oblidar el carrer de la primera besada, la platja on estimàrem d’antuvi prop de les pedres vellíssimes del talaiot. Ressorgia en el record la tomba abandonada dels guerrers fenicis a Son Bauló, les murades d’Alcúdia fent front a l’endemesa pagesa, la plaça on cridàrem per primera vegada Llibertat!, la caserna de les tortures policíaques, la presó, l’escola on ens ensenyaren les mentides que un dia haurem de derruir… Els enganys! Qui no se’n recorda de tots els enganys que ens han barrat el pas durant segles? El governador, l’escriptor Antonio Espina, ens va enganar, ens digué que no hi hauria sublevació, que els militars eren fidels defensors de la legalitat republicana! Estèrils les súpliques de n’Aurora Picornell, dels camarades que anaren a cercar armes. Cap fusell per als treballadors, tan sols consignes de paciència i resignació. El mateix sermó que havien fet sempre els capellans, des de la fondària dels segles, des de totes les trones i esglésies del pla i la muntanya. Tanmateix venim d’aquella llarga derrota i a ella haurem de tornar de seguida que els vents canviessin de direcció. Llavors ens acomiadaríem dels amics que havíem fet, dels paisatges desconeguts que havien contemplat els nostres ulls, i enfilaríem altra volta cap a les conegudes muntanyes de l’estimada terra, cap al port que espera sempre el regrés dels seus.

No puc recordar exactament ni el dia, ni el mes ni l’any del retorn. Però regressàrem tal com està escrit al llibre de les profecies del nostre poble. Tornàrem, com ho fan els vells guerrers després de conquerir mons de somni. Vet-nos aquí de nou trepitjant els carrerons familiars i desesperançats. A vegades, quan ens retrobam amb els companys, parlam d’aquella fugida a l’aventura. I ens demanam, sense poder contestar a la pregunta, el perquè de la folla eixida. Potser fos per causa de l’enyorança. Nostàlgia envers les runes de les quimeres del passat? Podia ser molt bé. Finalment compreníem com ens estimàvem aquelles antigues illes de tribus lliures, de foners que s’enfrontaven a les naus romanes. Una Mallorca en lluita diària contra les incursions dels sarraïns, els senyors feudals, l’església, la Inquisició. La Mallorca pagesa de les germanies, dels gremis, la Mallorca de menestrals i obrers que, amb molt d’esforç, s’agrupen, s’unifiquen per a fer front a les injustícies dels cacics. Quina diferència amb aquesta illa d’ara, llibertina i sense consciència, vestida de carnaval i que es ven al millor postor. Els somnis malmesos de l’immemorial passat de resistència ens eren més estimats que aquesta eixorca opulència aconseguida damunt la mort i la destrucció dels nostres millors fills. Retrocedíem doncs a l’encontre amb el poble, a unir-nos altre pic a les seves esperances amagades. I també a viure i morir dins un espai etern de dies iguals, de mesos sempre idèntics entre collita i collita, entre guerra i guerra. Els nous conqueridors no porten llança i cavall com a l’Edat Mitjana o fusells com en el trenta-sis. Però són igualment identificables darrere llurs computadores alemanyes o japoneses, amb els seus plànols, quadriculant l’illa. Vet-los aquí, de nou, disfressats. Xerrameca buida des de la tribuna del Parlament, mentre les excavadores entren als horts del pla, destruint marges, casetes de camp, ametllers, sembrats, fent malbé les terres que abans alimentaren els combats dels avantpassats. Ara ho veig clarament. Per això el regrés. Per fer cos amb els que encara resisteixen l’endemesa enemiga. No puc recordar ni el dia, ni el mes, ni l’any de la nostra tornada. Però tornàrem. Altre cop, davant l’esguard, l’illa màgica, resplendent com el primer minut de la creació enmig de la boirina del matí. A mesura que ens hi apropàvem distingíem amb més precisió els detalls i matisos de la costa que abandonàrem un dia llunyà. Travessat el canal de Menorca ja ens trobàrem amb els primers llaüts de pescadors provinents d’Alcúdia, Pollença, la Colònia de Sant Pere. La mar semblava d’estany brillant. Reverberació dels turons dins del blau profund de la mar. Llarga, uniforme, arenosa platja d’Alcúdia vista de lluny a mesura que ens acostàvem al port. L’església. Les verdes pinedes on jugàvem en una jovenesa que ens semblava eterna. Les primeres vacances abans de les lluites, abans de qualsevol partida, de totes les tornades. Processó de carros els diumenges d’estiu sota els pins de l’Albufera a ses Casetes de sa Pobla. Les dones preparaven el menjar mentre nosaltres ens perdíem per les dunes, a la recerca d’impossibles ciutats fantasmes amagades sota l’arena. Retrocedir. Mentre el iot s’atracava a l’escullera, pensàvem, per uns instants, que tot podia tornar, els amics malaguanyats, la refulgència d’ambre, daurada, dolça i serena que feria els nostres ulls antics sorpresos davant les meravelles increïbles del món. Es gravaven a foc dins del cervell els primers records, les inicials tonalitats i olors. Aquella claror era la mateixa llum que ens il.luminava de ple quan lentament entràvem al port. Al rostre dels vells que ens miraven mentre desmuntàvem les veles, la lluor acostumada. La seva qualitat especialíssima donant color exacte i precís a les coses que ens envolten. I la mirada es calma després de la tempesta. Altre pic els pobles del pla. Pobles fets amb suor de generacions, pedra a pedra, ferms, aixecant-se damunt la terra, elegants, sobris, senzills. Regressàrem sabent que res no havia canviat en els darrers temps. Que ens esperava el mateix. Aixecar de bell nou els edificis ensorrats de les il.lusions, amb el cor ben alt, l’esperança ferma, les mans buides de res que no fos aquest amor que esclata pels porus de la pell. Remembrar, com si fos ara mateix, com si no haguessin passat els anys, que en arribar a Ciutat, el primer que férem fou portar un ram d’esponerosos clavells rojos a la paret del cementiri on moriren els condemnats, i on, cada primavera, entre les escletxes de les pedres i el forat de les bales, nien tot de margarides grogues com el sol que cada matí s’eleva, lluminós, ocupant el seu lloc en el blau permanent del cel.

Tornàvem amb els nostres. Irremeiablement per sempre, fins que l’hora última dels rellotges ens cridés a compartir els segles amb ells.


Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Aurora Picornell i les monges de la Caritat - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

Turmeda | 25 Juliol, 2020 20:47 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Aurora Picornell i les monges de la Caritat - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


Sor Coloma Ripoll, la germana de la Caritat encarregada de censurar la correspondència de les preses de Can Sales, creia fermament que l’internament servia per portar ànimes al cel, per convertir les descregudes que cada dia arribaven al tètric indret. Militars i falangistes trobaren unes excel·lents auxiliars en aquestes religioses. Eren conscients les monges que feien feina per a personatges tenebrosos com el Marquès de Zayas, el policia Francesc Barrado i els exaltats que dirigia el comte Rossi? O el limbe en el qual vivien impedia que entenguessin el que s’esdevenia davant els seus ulls? (Miquel López Crespí)


Sor Coloma Ripoll, la germana de la Caritat encarregada de censurar la correspondència de les preses de Can Sales, creia fermament que l’internament servia per portar ànimes al cel, per convertir les descregudes que cada dia arribaven al tètric indret. Militars i falangistes trobaren unes excel·lents auxiliars en aquestes religioses. Eren conscients les monges que feien feina per a personatges tenebrosos com el Marquès de Zayas, el policia Francesc Barrado i els exaltats que dirigia el comte Rossi? O el limbe en el qual vivien impedia que entenguessin el que s’esdevenia davant els seus ulls?

Nosaltres tenguérem sort amb aquella monja que vivia en els núvols de la ignorància, sense arribar a copsar la tenebror existent arreu, a qualsevol racó de la nostra terra. L’oncle era un dels principals proveïdors del convent de sor Coloma i sovint no tenien diners abastament per a pagar les factures. Els fiava i regalava productes d’autèntica necessitat. Eren unes religioses ben especials. Mai no li demanaren si anava a missa. Tampoc no insistiren al respecte amb el metge de Son Rapinya, que tothom sabia que era un ateu convençut. Les monges de la Caritat eren summament permissives amb les persones que les ajudaven. L’estiu d’abans de la guerra na Isabel i jo ajudàrem a portar la pintura per a les finestres i portes del convent. Feinejar per l’adrogueria era un entreteniment. Anàvem a repartir les comandes amb els empleats i, un parell d’hores després, com si haguéssim fet la bona acció del dia, marxàvem satisfetes a nedar a la platja. Record aquells estius com l’època més feliç de la meva vida. Es Molinar era un barri de treballadors però ja s’hi començaven a bastir algunes cases per a botiguers i petits rendistes ciutadans.

En recordar les nostres vacances amb l’oncle sempre en ve a la memòria el carro dels gelats de mestre Bernat Pastor. Sabia fer un gelat d’ametlla únic! En davallar del tramvia anàvem escapades a cercar-lo. Mai no capllevava pel mateix indret. El podies veure per tots els racons de la barriada tocant un xiulet. Els al·lots i al·lotes el seguien talment fos el flautista d’Hamelin! Sovint es compadia dels que no tenien uns cèntims i que el miraven amb ulls plorosos. Gelat i caramels! Mestre Bernat Pastor era la persona més estimada per l’al·lotea i el jovent des Molinar!

Malauradament, l’artista dels gelats d’ametlla i avellana va ser detingut els primers dies de la guerra. Per anarquista? Era un seguidor de les idees naturistes propagades per la revista Tiempos Nuevos? Mai no ho sabrem. Li ho hauria pogut demanar a n’Aurora Picornell. No ho vaig fer. Nosaltres no érem com les beates del meu poble, que sempre estaven investigant la filiació política de les persones i feien de cuetes del rector. L’oncle pensava que el mataren perquè un Primer de Maig oferí gelats als manifestants. Els que ens digueren que era per això també afirmaven que en la darrera festa dels treballadors alçà el puny quan passaven els socialistes i els comunistes. Després hem sabut que hi havia espies que compareixien a les manifestacions amb la intenció d’apuntar noms, per a saber què fèiem, qui eren els que mostraven més passió amb les consignes esquerranes.

L’oncle ens donava unes pessetes per anar al cine, per comprar llibres, per gaudir d’unes ensaïmades amb xocolata a la plaça Major. Quins dies més joiosos! N’Aurora Picornell se’n reia una mica de la nostra feina a l’adrogueria.

-Sou unes privilegiades! Les filles del joier, les petites propietàries que fan feina pel deslliurament dels treballadors! –deia, sorneguera-. Per sort no sabeu què és aixecar-se a les cinc de la matinada per entrar a una fàbrica quan surt el sol i sortir a entrada de fosca! N’Heriberto Quiñones diria un dia, malfiant-se del suport de la petita burgesia a la classe obrera: “Vols dir que són de fiar els socialistes i comunistes que no procedeixen del tall, del proletariat?”. Recordava que, al principi de la Revolució Soviètica, determinats sectors dels bolxevics no volien militants revolucionaris que no portassin calls a les mans. A l’Ateneu, els anarquistes eren el més obreristes. Fins i tot alguns dels partidaris de Largo Caballero estaven en contra de la incorporació de mestres, escriptors, metges i periodistes als partits obrers. Com si una pell colrada pel sol, unes mans desfetes per la feina, fossin la garantia perfecta que barraria el pas a les desviacions de dreta! Ens costà moltíssim aconseguir desfer-nos d’unes concepcions tan errades!

N’Aurora Picornell sempre ens va defensar. Sense perdre l’esperit alegre que la feia tan simpàtica i eixerida, contestava el seu home, els que insistien en la necessitat de tenir la pell de les mans endurida per a ser un “bon revolucionari”.

Anys més endavant, en casar-se amb n’Heriberto Quiñones li deia, incisiva:

-No em facis riure. Quan feren feina física Marx i Engels, Tolstoi i Maiakovski, Lenin i Stalin, Trotski i Kamènev? O creus que es pot escriure un llibre com El Capital anant cada dia a treure carbó d’una mina? A quina fàbrica va fer feina Lenin? O el fundador de l’estat soviètic, del primer govern obrer de la història de la humanitat hauria pogut escriure els llibres que coneixem, organitzar el partit de la Revolució, si hagués estat un empleat dels ferrocarrils, dependent d’una botiga de roba, pagès d’una finca aristocràtica o el ferrer de la cantonada?

-Stalin era nét d’un serv! –responia en Quiñones, enfurismat.

-El nét d’un serv que es lliurà íntegrament al servei de la Revolució –contestava, rient, n’Aurora Picornell. Sembla mentida que no recordis el que recomana Lenin en el Què fer? Ja has oblidat els continguts essencials del leninisme? Com vols formar els marxistes de Mallorca sense saber els principis fonamentals del comunisme? T’haurem d’enviar a llogar a una possessió per aconseguir que siguis un bon revolucionari? Quan ens coneguérem semblaves un expert en els clàssics del socialisme, com si sempre haguessis estudiat Marxi i Engels. Potser només havies donat una ullada a la solapa dels volums que deies saber de memòria! Lenin recomana als dirigents bolxevics que, on trobin un obrer amb voluntat de formar-se, el partit farà tot el possible per salvar-lo del treball embrutidor de mines i fàbriques. L’organització dels revolucionaris el formarà culturalment i políticament i farà d’aquest company o companya un autèntic intel·lectual al servei del poble. N’Aurora Picornell era implacable amb les argumentacions que emprava. No cedia mai ni un centímetre quan sabia que tenia raó. Sempre la vaig veure llegint, investigant allò que no coneixia. La posseïa una set de coneixements inabastable. D’adolescent ja estudiava Guesde i Jaurès, Berstein i Kautski, tan sols per a conèixer a fons els orígens de les divergències teòriques entre els socialistes europeus. Era experta en els clàssics del socialisme, com si ella mateixa fos l’autora de L’Imperialisme, fase superior del capitalisme i L’Estat i la Revolució. Sabia emprar citacions de Karl Marx. Coneixia la història de les diverses internacionals obreres, el Manifest de Zimmerwald, els defectes de la socialdemocràcia alemanya, el que significava el revisionisme per als comunistes del segle XX. Citava qualsevol dels grans mestres en el moment oportú. En Quiñones s’enfadava.

-No has de ser tan pedant –li deia, mentre feia la cigarreta-. A vegades sembles un jesuïta provant de rebatre els protestants!

-Els sacerdots catòlics saben la Bíblia de memòria –contestava la seva companya-. No fan cap sermó sense citar cent vegades alguna frase dels Evangelis, repetint els exemples més significatius, els més adequats per a explicar al poble el contingut de la doctrina que defensen. Els dirigents del partit del proletariat també som una mica semblants al clergat, malgrat que el nostre apostolat sigui el de l’ateisme, el socialisme i la ciència. Tenim el deure d’aprofundir en el significat de les obres que han canviat el destí de la classe obrera a nivell mundial.

En Quiñones no sabia què contestar. Anava amunt i avall com un animal ferit. S’adonava que el seu exacerbat obrerisme el traïa novament. Demanava excuses. Com criticar els que no fèiem una feina física, els que no treballaven deu hores a una fàbrica, quan ell mateix vengué a l’illa com a revolucionari professional enviat per la Internacional Comunista per a reforçar les fileres del PCE? L’home de n’Aurora no feia deu hores al moll ni anava a recollir olives a Caimari! Ell mateix, el camarada vingut per a donar suport als marxistes mallorquins, era la prova vivent del que deia Lenin en el Què fer?


N’Aurora Picornell, ens mirava satisfeta. Quan havia contestat el seu company ja sabia que no tendria arguments i que finalment callaria. Qui podia ser més bolxevic que Lenin? L’alliberat del partit, tan crític amb les al·lotes que donaven suport a l’esquerra... s’atreviria a portar la contrària, a contradir les idees del fundador del primer Estat socialista del món?

En Quiñones provava de justificar-se.

-No m’he sabut explicar bé –deia, fent passes per iniciar la retirada. Només volia dir que la feina física, el saber, per haver-ho experimentat en la pròpia carn, com és el dolor produït per l’esclavatge assalariat, és un element que ajuda a la comprensió de les doctrines alliberadores, siguin aquestes les idees socialistes, anarquistes o col·lectivistes.

En Quiñones acceptava humilment la seva derrota dialèctica.

-Reconec el meu error –deia en veu baixa, talment com si hagués estat agafat robant-. No he sabut explicar com pertoca les meves idees. Com és possible que no hagi fet entenedor el que pensava? El cert és que els comunistes lluitam pel deslliurament nacional i social de la humanitat. Els sindicats i partits d’esquerra hem d’aconseguir millorar la vida dels treballadors i treballadores. Es tracta, evidentment, d’augmentar el nivell cultural dels assalariats. Vuit hores de feina diàries. Que les persones amb capacitat intel·lectual puguin estudiar una carrera. Cal que tothom tengui metge, assistència sanitària si cau malalt. Una pensió digna quan ja no pugui treballar.

Record en Quiñones anant, amorosit, cap a la seva dona. L’agafà fortament i la besà amb intensitat als llavis.

N’Aurora Picornell reia. La tenc present feliç, segura i confiada en l’avenir esplendorós de la humanitat. Na Isabel em digué que mai no va perdre aquell somriure encisador. Cantava al pati de Can Sales. Animava les altres detingudes. Només s’enfadava amb les autoritats de la presó. Sembla que un dia la volien convèncer per anar a missa. Exigien que anàs a combregar, que demostràs davant les altres que ja no era l’activa militant laica del passat. Les monges desitjaven que donàs exemple de penediment. Volien que les comunistes es convertissin en les més fermes defensores del catolicisme. Un dia que la superiora anà a veure les preses, cridaren n’Aurora Picornell. La mare Alberta Nadal li lliurà una tarja amb la imatge de la verge de Lluc.

-Aurora –li digué la superiora-. La Mare de Déu et pot il·luminar. Si la portes prop del teu cor podràs veure la llum. Sortir de les tenebres de l'ateisme diabòlic, de les males idees que t’han portat fins aquí. Em digueren que, espanyant la imatge que li oferiren, la llançà al terra i la trepitjà enmig de l’espant dels qui contemplaren l’escena.

-A mi no em véngui amb bruixeries –exclamà, exaltada-. Vostè i les seves monges col·laboren amb la matança de mallorquins i mallorquines. A què treu cap aquesta història? On voleu anar a parar amb les estampetes, novenes i rosaris? El que heu de fer és deixar de ser les criades dels feixistes o, almanco, si no teniu prou intel·ligència per a copsar la desgràcia que ha caigut sobre les persones bones d’aquesta terra, el que podeu fer és caritat cristiana de veritat. Demanau al director que porti més llet per als infants. Manco moniatos sense pelar en el menjar i una mica més de pa blanc i carn per a les presoneres.

Sortí del despatx sense dir cap altra paraula. Na Isabel em contà que possiblement va ser aquella actitud rebel i decidida el que li costà la vida. No trigaren gaire a cridar-la pel seu nom una nit de gener del 37. Però ara encara som lluny dels mesos atziacs de la guerra. Estic recordant un estiu a Ciutat, al Molinar, una discussió amistosa entre n’Aurora Picornell i el seu company.

N’Aurora sempre guanyava els debats teòrics! Ningú no estava a la seva alçada! Com era possible que una cosidora sabés tant de socialisme i literatura? Va ser ella qui ens recomanà les primeres novel·les de Lleó Tolstoi, Maxim Gorki, Vicente Blasco Ibáñez, Remarque i Víctor Hugo.

Aleshores teníem molt de temps per als llibres. Gaudíem a fons de les meravelles que arribaven a les nostres mans. La literatura ens transportava a móns màgics, a cims d’increïbles emocions. M’impactaren fortament dues obres que n’Aurora em va deixar l’estiu del 34, l’any de la Revolució d’Astúries. L’una era La Mare, de Gorki. L’altra, Resurrecció, de Tolstoi. Potser tengueren la mateixa importància que El 93 de Víctor Hugo i La Catedral de Blasco Ibáñez, en la meva formació. D’on treia la nostra amiga el temps per a llegir tant? Un dia ens explicà que, al taller de confecció, havien establert un sistema especial per a la formació i entreteniment de les joves sastresses. Com els treballadors del tabac a Cuba, una al·lota s’encarregava d’anar llegint capítols d’una novel·la mentre les altres continuaven amb la màquina de cosir o amb l’agulla. En acabar la setmana les cosidores li donaven una petita part del jornal i així cobrava igual que les altres. La lectura es feia per torns i, en acabar l’any, totes havien estat lectores de novel·les, articles de diaris i revistes, poesia, discursos, bocins dels clàssics de l’esquerra. La feina retia molt més que si restaven en silenci, preocupades pels seus problemes particulars. Així s’entretenien i es formaven. No tots els tallers de costura acceptaven un sistema semblant. Alguns propietaris de fàbriques, sastres i sastresses amb al·lotes al seu servei, no en volien saber res, de tenir empleats llegint llibres! Ho trobaven una autèntica follia! Però malgrat els entrebancs, el costum s’anà imposant en nombrosos indrets. A poc a poc els més reticents pogueren constatar que la producció dels tallers on era permès aquest sistema superava la dels altres on s’exigia un estricte silenci a l’hora de cosir i brodar.

En Quiñones havia perdut el debat. Ni la seva dona ni nosaltres no hi volíem insistir. Era un home de bona fe, lliurat en cos i ànima a la causa. Tots érem amics i pertanyíem a la mateixa colla il·lusionada d’utopistes. Era igual que fóssim d’un partit o d’un altre, que militàssim a un Ateneu cultural o a un sindicat d’esquerres. L’ànim que ens impulsava era anar acabant amb la injusta societat mallorquina que, d’ençà de la guerra de les Germanies –i de molts abans!- no havia fet més que oprimir el poble.

Malgrat les xerrades a l’Ateneu, on els oradors venguts de Ciutat ens advertien del perill d’un cop d’Estat, vivíem la joventut intensament. Restar al costat de n’Andreu, sentir l’amor i la protecció dels pares, ens feia viure en un univers en el qual semblava que mai no podrien penetrar les tempestes. Estàvem ben equivocats! Ignoràvem la quantitat de ràbia i ressentiment que pot arribar a posseir el cor humà!

Quan l’oncle anà a parlar amb sor Alberta Nadal, la mare superiora, i li explicà que tenien tancada na Isabel, la dona fou comprensiva i parlà amb el director de la presó per a aconseguir algunes visites especials. Si no hagués estat per aquesta casualitat no sé com ho hauríem fet per a poder parlar amb la meva germana. Tan sols eren permeses algunes cartes al mes i les missives eren censurades per sor Coloma. Com explicar la situació de la família? Sabia que patia pel pare, per la mare, per tots nosaltres. Bastava haver vist el seus ulls plens de desesperança el dia que la venguéren a cercar. Ella estava més implicada que jo en la defensa de les idees socialistes. Mai no tengué por de participar en els mítings al costat de militants d’UGT, el PSOE i el POUM. Les beates mai no li perdonaren la seva valentia. Les animetes flonges arrupides al voltant de la rectoria no podien entendre que una al·lota de casa benestant fes costat als vaguistes, donàs suport públic al Front Popular. Que ho fessin les jornaleres sense estudis, les recollidores d’olives que volien quatre rals més per la feina de sol a sol, es podia entendre. Mai justificar, perquè el que pertocava als pobres era resignar-se amb la sort decidida pel destí, per la voluntat divina. Tothom sabia que la fam pot portar a la follia. El diable pot fer-se amb la voluntat dels esperits dèbils. Algunes de les beates més comprensives resaven rosaris per aconseguir que els treballadors no caiguessin en mans de la nefasta influència de maçons i socialistes. Ara bé, el que no podien acceptar era que una al·lota amb possibilitats, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d’una família amb cases i horts perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts.

Era completament impossible, mitjançant la correspondència oficial vigilada per les monges, explicar a na Isabel el que ocorria de veritat. Volia dir-li que encara resistíem, que mans ocultes ens portaven sacs de mongetes i patates. No sabíem qui eren, d’on procedia l’ajuda, però era bàsica per a mantenir l’esperança de poder sobreviure a l’envestida que ens queia a sobre i, de rebot, donar una mà als que compareixien a demanar un poc de menjar. La mare ho donava tot. Només es quedava el just i necessari per a mantenir la família. Viure al límit! Saber que res no sobrava. Copsar la importància de disposar d’una llesca de pa blanc, la fruita de l’hort del torrent, el sac de blat que podíem compartir amb els altres perseguits. Sabíem que les vídues de molts desapareguts menjaven herba. Esgarrifosos gemecs als vespres. Pels familiars morts i per la manca de pa. Tothom els havia girat l’esquena. Ningú els volia donar feina. Quan, desesperades, algunes mares trucaven a casa nostra, no s'aguantaven dretes. Havien emmagrit fins a límits increïbles. Talment esquelets vivents. I la pena als ulls! Quanta tristor en el rostre de les amigues que ens acompanyaren en tantes excursions del passat! Contaven que, de nit, burlant les patrulles de falangistes que no deixaven sortir ningú del poble, anaven fins a la marjal i agafaven l’alfals de les vaques, algunes figues, faves. Era tot el que tenien al seu abast. Alguns pagesos deixaven bocins de pa a l’era, una mica de formatge i sobrassada, un petit paner amb quatre ous. No tothom tenia el cor de pedra! La pietat, la solidaritat, malgrat que fossin perseguides, romanien intactes, com el caliu enmig de la cendra.

La superiora de les monges de la Caritat recordava les al·lotes que acompanyaven els empleats de l’adrogueria de l’oncle. I, na Isabel, tancada a la zona de “perilloses”, era una de les cares que tenia presents.

Si no hagués estat per la relació de l’oncle amb sor Alberta Nadal no hauria pogut veure la meva germana. Ens hauríem d’haver conformat amb les poques retxes que podien sortir del llòbrec interior de la presó. L’únic que et permetien era deixar una mica de menjar dins una senalla i anar a cercar la roba bruta i portar-ne de nova cada setmana. Sor Coloma estava ben convençuda que l’internament de les roges era pel seu bé. En cas contrari, podien caure novament en mans del dimoni. Romanien tancades per no anar a missa, per voler perseguir el cristianisme. Una de les detingudes havia arrabassat de les mans d’una beata el rosari que portava i li havia posat a la boca! Sor Coloma estava esverada. Trobava que era justícia divina que una colla de dones tan dolentes fossin condemnades a llargs anys de presó. El primer dia que la vaig anar a veure de part del director per demanar-li que em deixàs parlar amb na Isabel em mirà seriosa. D’una ullada m’analitzà de cap a peus. Sentia la mirada com si fos una agulla que em penetrava dins la carn. Ben cert que de seguida, per la roba, per la manera de parlar, per la forma de comportar-me, endevinaria d’on procedia. Potser sor Alberta havia explicat que érem familiars d’un dels principals proveïdors del convent. Ni el pare ni la mare m’ensenyaren a baixar els ulls. Mirava de fit a fit, sense empegueir-me mai, sense necessitat d’aparentar humilitat. De sempre havia vist que les jornaleres, a la plaça de poble, mai no aixecaven el cap davant el propietari que les llogava. Els homes també feien el mateix mentre xerraven amb els missatges de les possessions que els senyors enviaven a cercar gent.

-A primera vista pareixes una al·lota educada –digué, mentre avançàvem pels foscos passadissos de la presó-. Sor Alberta m’ha dit que has estudiat. Veig que tens les mans fines. Evidentment tu no has anat mai a recollir olives o segar el blat.

Sor Coloma devia ignorar que jo feia classes a l’Ateneu Popular. Les monges de la Caritat consideraven els professors de la República els principals culpables de la manca de fe dels treballadors. Els mestres havien allunyat els pagesos i menestrals, els obrers de les fàbriques de l’església i això era un pecat imperdonable.

La monja mormolava sola, alhora que continuava obrint i tancant els diversos enreixats on romania tancada na Isabel. Parlava com si rere les reixes no hi hagués dones que patien. La veies despreocupada, amb el rosari en la mà, amb el ple convenciment que la tasca que feien era summament necessària per recuperar per a l’església les ànimes de tantes desgraciades.


Detencions i interrogatoris - Mallorca en els anys 70

Turmeda | 25 Juliol, 2020 16:08 | facebook.com

El diari Última Hora va publicar un extens reportatge de quatre pàgines sobre els darrers presos polítics mallorquins de Franco (Isidre Forteza, Miquel López Crespí, Ramon Molina). El reportatge, amb nombroses fotografies d’aquella època de lluita per la llibertat, la República i el Socialisme, és de Gonzalo Nadal. Cal recordar que Gonzalo Nadal i David Mataró han estat els encarregats d’enregistrar per a IB3TV el documental que explicarà els darrers anys de la dictadura feixista a Mallorca. El documental encara és en fase de preparació. Segurament es podrà veure en un mes o dos. L’article publicat ahir a Última Hora (“Los últimos presos de Franco”) pot permetre al lector una aproximació al significat de la lluita que portàvem endavant els antifeixistes de les Illes. (Miquel López Crespí)



Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

“Yo fui preso político”


Los últimos condenados y encarcelados por ideas políticas en Baleares visitan la vieja prisión de Palma y recuerdan aquellos años de militancia clandestina, lucha antifranquista y represión continua hasta finales de 1976


Texto: Gonzalo Nadal


“Lo teníamos claro; había que luchar por la libertad y la democracia costase lo que costase”. Miquel lo dice frente a las puertas de la vieja prisión de Palma. “los amigos y todos los compañeros del partido nos acompañaron hasta la misma puerta; entramos en la cárcel con el puño en alto y cantando La Internacional”. Treinta y cuatro años después recuerda perfectamente aquel día. El traslado de los presos al nuevo centro penitenciario de Palma dejó tal fue la cárcel de la carretera de Sóller, testigo muda de desesperaciones anónimas y fracasos del sistema. Aún hoy permanecen en sus celdas objetos personales de los últimos internos, restos de comida mohosa sobre los catres, mantas húmedas, revistas, calcetines, notas y leyendas en barrotes y paredes. Nadie se preocupó de dar un uso a la vieja cárcel, ni siquiera se molestaron en limpiarla como si se hubiera desalojado con prisas, de repente, y para siempre. De los cajones de la enfermería asoman gasas, jeringuillas y pastillas. “Está tal cual… exactamente igual”; estremece la mirada perdida al decirlo del que es hoy uno de los escritores vivos más prolíficos y premiados en lengua catalana.

Últimos meses del franquismo. El dictador español había muerto un año antes pero durante las navidades de 1976 aún permanecían presos políticos en la cárceles de Baleares por delitos diversos como vender publicaciones comunistas, presentar partidos políticos u organizar mítines clandestinos, actos todos ellos juzgados sumariamente por el Tribunal de Orden Público, últimos coletazos de la institución judicial franquista que perseguía, entre otros delitos, la libre expresión de pensamientos contrarios o críticos con los ideales del Movimiento. La transición a la democracia se estaba pactando en Madrid; Adolfo Suárez había sustituido a Arias Navarro al frente del gobierno y mantenía habituales contactos con los líderes políticos de la Izquierda, algunos de ellos exiliados o clandestinos; Felipe González, Alfonso Guerra, Santiago Carrillo, Marcelino Camacho… en esos encuentros se gestaban los acuerdos con los ex ministros de Franco que permitieron la aprobación parlamentaria de la Ley de la Reforma Política refrendada por el pueblo español el 15 de diciembre. El camino hacia la democracia, aunque lento, era inevitable. Los socialistas, sindicalistas y comunistas de Carrillo, ilegales pero ya no clandestinos, comenzaban a mostrarse públicamente en mítines disfrazados de manifestaciones o actos culturales. Pero la izquierda obrera y republicana, aquella que no aceptaba una transición pactada con los franquistas bajo el auspicio de un rey que juró los principios del Movimiento, continuó proscrita y perseguida. Cuando nueve de cada diez españoles votaron a favor de aquellas normas pactadas el diario Ultima Hora tituló en portada ‘Aires de Libertad’ el sentimiento colectivo caminaba hacia una dirección; Pero en las celdas de la cárcel de Palma permanecían, aún, once presos políticos, la mayoría encerrados por pertenecer a partidos de la izquierda obrera, pero también sindicalistas y trabajadores de la hostelería detenidos en la manifestación del 12 de noviembre reprimida salvajemente por la policía franquista en la Plaza de España: “los grises nos dieron por todas partes” recuerda Isidre, que hoy continua militando como dirigente político.

Miquel revive aquellos primeros momentos como otro recluso cualquiera: “Lo primero que me hicieron nada más entrar fue desposeerme de todo objeto personal, desnudarme y mirarme en todos los agujeros de mi cuerpo para luego meterte durante cuarenta y ocho horas en una celda de castigo”, que así era como conocían los internos a las oficiales ‘celdas de observación’. “Para que te fueras acondicionando a tu nueva vida te metían ahí sin preguntar” explica Ramón, dirigente de un partido trotskista por aquella época y hoy profesor de historia económica en la universidad; “en aquel diminuto e inmundo espacio sólo había una letrina y un colchón de alambre. Si uno no acataba las normas podías pasar días enteros ahí dentro, solo, y con el único contacto con el cabo, un preso de confianza, la del funcionario, que te hablaba por la pequeña mirilla de la puerta y te traía la comida”.

Tres de los once presos políticos han querido volver a aquella prisión. La filmación de un documental sobre la presión social y mediática que consiguió liberarles lo ha hecho posible. Isidre, que salió en libertad la tarde del 23 de diciembre de 1976 se convirtió, con la supresión del TOP pocas semanas después, en el último preso político de las islas: “no me arrepiento de nada; no sé si realmente mi lucha clandestina por la libertad y la democracia sirvió de algo o fue algo romántico, pero haría lo mismo hoy si existiera un peligro de involución”. A Isidre, apodado el valenciano, le detuvieron en la calle Savella del casco antiguo de Palma: “dos grises me pararon al doblar la esquina de la Iglesia de Santa Eulalia; tenían informes que me vinculaban con un partido ilegal; de hecho, todos los partidos políticos lo eran; y era cierto, yo era el secretario del Movimiento Comunista de Ses Illes. No opuse ninguna resistencia”. Durante la misma semana habían detenido a Miquel por presentar en su casa de Blanquerna el partido Organización de Izquierda Comunista bajo las siglas OICE (foto 10). No fue la primera vez, ni la última; aquel mismo año visitó los calabazos por distribuir en Inca la publicación Democracia Proletaria durante el Dijous Bó (foto 11). Ya estaba fichado desde que, aún adolescente, le detuvieron por escribir la palabra libertad en un muro de la calle General Riera: “La represión aumentó aquel año, cuando fuimos más perseguidos que nunca, y eso que se supone que la democracia estaba en camino; socialistas y carrillistas nos dieron la espalda. Nosotros no entrábamos en el juego de los pactos; perseguíamos la recuperación, sin matices, de la república derrocada ilegalmente en 1936. Las detenciones indiscriminadas y las torturas continuaban vigentes”.

Ramón, máximo responsable del Partido Obrero Revolucionario Español en Baleares, el conocido como PORE, aceptó sin pestañear la sentencia del TOP que le ordenaba ingresar en prisión sin fianza por hacer pública su actividad: “entrar en la cárcel no fue traumático en mi caso porque no era la primera vez; mi padre me enseñó que lo más importante en la vida es luchar por la dignidad de las personas pobres” pero con el paso de los días “la monotonía, el silencio y la total sumisión a las normas penitenciarias hace que te replantees las cosas. La privación de la libertad más esencial es lo peor que se le puede hacer al ser humano”. Como ver el sol cuando uno quiere, reservado entonces a los escasos momentos de paseo por el patio. “Ocupar tiempo era lo más importante en el día a día en tu celda. Los minutos parecían horas, y los días, semanas” recuerda Miquel mientras pasea por los pasadizos, “igual de fríos” que entonces, buscando la celda desde donde escribió un libro de poemas que se publicó de manera clandestina y sirvió para recaudar fondos en la campaña de amnistía que a nivel estatal la izquierda republicana había iniciado bajo el nombre de Per Nadal, Tots a casa. “Miquel escribía en su celda, se pasaba el día escribiendo…” recuerda Isidre. A pesar de las diferencias ideológicas “aquí dentro compartimos momentos duros y el apoyo mutuo fue fundamental; todos estábamos ahí por lo mismo y para lo mismo y, aunque todos seguíamos dando consignas a los compañeros de fuera, dentro sólo éramos personas que compartían la lucha por unos valores”.

Ramón camina sin prisas por la galería superior sabiendo que reconocerá su celda nada más verla. Una pared de azulejos matados por el polvo le da la pista definitiva para saber que está cerca; recuerda frente a las duchas que “aquel año fue un diciembre muy frío y no había agua caliente ni calefacción; eso sí, si sobornabas al responsable de la enfermería te dejaba duchar con agua caliente una vez por semana” narra con distancia y sin juicio. Miquel, sí: “Convivíamos con asesinos. Pasé miedo. De cualquier cosa hacían un arma blanca. Lo peor eran las noches; largas, tú solo y tus pensamientos”. A Miquel le estremece que continúen ahí los mismos sonidos, y los mismos silencios. Ramón reconoce que “teníamos muy poca relación con los presos comunes. Ellos nos veían diferentes, y más por el hecho de estar ahí de manera, para ellos, voluntaria. Recuerdo que hice amistad con matacuatro, un recluso de larga duración que decían había matado a cuatro personas. Convenía tener amigos así aquí dentro. Por alguna extraña razón él nos respetaba y su presencia nos tranquilizaba frente los demás presos”. Como líderes de partidos democráticos no podían aceptar, para ser libres, pagar una multa o una fianza por un delito que ellos no aceptaban como tal; la expresión y divulgación, de manera pacífica y democrática, de unas ideas políticas. “La libertad no se compra” sentencia Isidre, que sonríe amargamente tras reconocer en un vidrio roto lo que queda de lo que fueron los fríos locutorios donde se permitían los bis a bis : “la vida era ordenada, el mismo orden que te imponen de niño; comienzas el día de la misma manera y a la misma hora. Despertarse, asearse, comer, esperar y dormir. Un día es igual al otro y sólo las visitas rompían la rutina”. Con el paso de los días desvela Isidre que “decidimos comenzar a reivindicar cosas al director de la prisión; libros, un espacio para habilitar una biblioteca, los presos políticos en una misma galería, la luz encendida de la celda hasta altas horas… seguíamos siendo los máximos dirigentes de nuestros respectivos partidos y había que continuar trabajando. También aprovechamos para explicar nuestras reivindicaciones políticas a los demás reclusos y mejorar sus condiciones”. Ramón reconoce que el estatus de presos políticos les permitió una comunicación más fluida con los funcionarios “porque eran unos momentos donde se intuía el inicio de una transición democrática y el funcionario no quería problemas con el que pensaba que, quizás en el futuro, le gobernaría”. Así sucedió meses después tras las primeras elecciones, pero ellos aún no lo sabían.

Miquel sale al patio y se sienta reflexivo en un banco de piedra, el mismo desde donde tantas veces observó, bajo un pedazo de cielo, el inmenso muro que les separaba de una sociedad por la que luchaban: “aquí dentro te llegas a replantear todo, si la lucha vale la pena, si tus familiares y amigos merecen sufrir por tus ideales”. Finalizan el recorrido en el patio desde donde, cada domingo, escuchaban los gritos de ánimo de cientos de compañeros de partido y amigos que, concentrados ante las puertas de la cárcel, esperaban su liberación organizando campañas de solidaridad y presionando mediáticamente. Cae el sol y Miquel, Ramón e Isidre se disponen a recoger su identidad en la garita. Esta vez sí saben que, ahí, no volverán a entrar jamás. Los recuerdos y las emociones se han agolpado por unas horas, y una sola convicción final: “Sí, valió la pena”.

Última Hora (6-III-2011)


Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. (Miquel López Crespí)


Un míting per l’amnistia (1976)



1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".


Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica

Celestí Alomar en temps de la transició. Quan l´Assemblea Democràtica de Mallorca no volgué fer res pels presos polítics republicans


El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos.



L'esquerra revolucionària era a l'avantguarda de la lluita per la República i el socialisme en el mateix moment què el carrillisme (PCE) pactava amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Just en el moment en el qual els oportunistes cobraven els primers sous del nou règim sorgit de la reforma, els comunistes d´OEC eren perseguits i demonitzats. Josep Capó, Miquel López Crespí i Jaume Obrador anaven a la presó just en el moment que els venuts començaven a cobrar els primers sous de la monarquia.

Vist amb la perspectiva històrica que dóna haver passat ja tants d'anys dels fets que narram, és interessant constatar -en la documentació que hem consultat per escriure aquest article- les dèries que determinats sectors oportunistes han tengut sempre contra els esquerrans. Un personatge molt curiós d'aquesta època que analitzam era Celestí Alomar, militant marxista-leninista de l'Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja), després membre del PCE i un dels fundadors més coneguts (juntament amb Antoni Tarabini) del PSI. Més endavant va ser cap de campanya electoral d'Unió Autonomista (1977). El 1982 el trobam fent feina en el CDS i a partir d'aquests contactes va ocupant alts càrrecs de responsabilitat amb tota mena de governs. En temps de la clandestinitat només vaig coincidir una vegada amb ell i n'he parlat d'una forma amistosa en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (vegeu pàgines 64-69). Aquest personatge, l'actual Conseller de Turisme del Govern Balear, i que l'any 1976 era bastant important en la presa de decisions de l'Assemblea Democràtica, escrigué un insolidari article a la revista Cort tot dient que els presos polítics de Ciutat (Xavier Serrano, Pere Ortega, Jaume Obrador Soler, Maria Dolors Montero, Ramon Molina, Antonio López, Maria del Carme Giménez, Isidre Forteza, Manuel Carrillo, Josep Capó i qui signa aquest article) ens arreglàssim amb els "nostres" problemes amb el franquisme (pagar multes, romandre a la presó per idees polítiques). El personatge en qüestió (i molts d'altres que no s'atrevien a posar per escrit les seves opinions) criminalitzava així els antifeixistes republicans mallorquins del Moviment Comunista de les Illes (MCI), de l'OEC i independents. Celestí Alomar deia concretament en el número 780 de Cort (3-10 desembre de 1976, pàg. 4): "Esta semana han ingresado en la prisión provincial los tres miembros de OICE para cumplir el arresto sustitutorio por el incumplimiento del pago de una multa que se les había impuesto a raíz de la presentación de su organización". Un poc més avall l'home intentava justificar la seva crida a no fer res en favor de l'amnistia dels detinguts amb unes estranyes explicacions. "Explicacions" que només amagaven l'evident voluntat de Celestí Alomar i de l'Assemblea de no fer res per nosaltres (i a part de no fer res de collocar-nos, aprofitant l'ocasió, el sambenet de violents). Deia Celestí Alomar en la seva secció "Política" de la revista Cort: "Es evidente que todo demócrata rechaza estas acciones [el fet que el franquisme ens hagués tancat a la presó] represivas contra señores que lo único que hacen es defender unas ideas... Pero lo que no es posible, por lo mismo que decíamos antes, es que todos actuemos y pensemos igual. Los de la OICE tenían previsto con su comportamiento arrancar un movimiento de protesta y una manifestación en la calle, que los mismos de la Asamblea Democrática no aceptaron. Y sencillamente no aceptaron, porque no es conveniente repetir el número del día 12...". Vet aquí la raó de la negativa a la lluita per la llibertat dels presos polítics, a accelerar la lluita antifranquista: "No es conveniente repetir el número del día 12 [de novembre de 1976]". Cal recordar que precisament la manifestació del 12 de novembre a Ciutat va significar un dels punts més àlgids de la lluita per la llibertat i contra la dictadura a les Illes. Per això cal -diu Celestí Alomar- "no repetir el número de día 12".

Vist que aquests "demòcrates" no volien fer res en favor dels presos polítics, un dels nostres militants (Joan Coll Andreu, dirigent del front obrer) es va veure obligat a escriure una carta de protesta a la direcció de Cort. Crec que degut al fet que jo era collaborador habitual i amic de Coco Meneses i d'Antoni Tarabini, no hi hagué gaire problemes en la seva publicació. La resposta a Celestí Alomar sortí publicada en el número 782 de la revista en la secció "Cartas al director". Deia el nostre militant: "Sr. Director del Semanario Cort:

'Me ha dejado sorprendido el comentario que el Sr. Celestí Alomar incluye sobre el ingreso en prisión de los miembros de la OICE, Josep Capó, Jaume Obrador y Miquel López Crespí, en la sección de Política de 'les Illes' de esta semana, en la revista que Ud. dirige.

'En primer lugar, creo que hay que aclarar que lo que el Sr. Celestí Alomar llama el 'número del día 12' fue una negación clara y tajante del derecho de los trabajadores a manifestarse [Joan Coll recorda que la manifestació del 12 de novembre de 1976 fou brutalmenr reprimida per la Policia Armada franquista]. En este sentido, si la 'oposición' renuncia a plantear en la calle, y en todos los lugares que sea preciso, la defensa de los más elementales derechos democráticos, mal avanzaremos hacia esa democracia de la que tanto se habla.

'En segundo lugar, no entiendo la expresión 'mucho más cuando la OICE nunca ha querido participar en la Asamblea y más de una vez la ha criticado". ¿O es, Sr. Celestí Alomar, que la ADM sólo va a luchar por la libertad de los partidos que están en su seno? Si el Sr. Celestí Alomar piensa esto, bien pobre es la comprensión que tiene de la democracia.

'En tercer lugar, si el Sr. Celestí Alomar piensa que "la Asamblea es mucho más partidaria de los pagos de las multas", ¿cómo se explica Sr. Celestí Alomar las siguientes cuestiones?:

' -Que en el Comité de Solidaridad montado al efecto, la mayor parte de los partidos de la ADM brillen por su ausencia.

'- Que partidos económicamente tan 'bien dotados' como los integrantes de la ADM no hayan aportado NADA para sacar de la cárcel a estos luchadores presos.

'-¿Es que piensan que las multas se van a satisfacer haciendo el comunicado de rigor?

'En resumen, Sr. Celestí Alomar, ¿cómo se concreta para la ADM, el 'estar por la Amnistia'.

Joan Coll Andreu".

Evidentment Celestí Alomar mai no va contestar al nostre amic del front obrer i, com era normal, tampoc no es va poder celebrar a Palma la manifestació en favor de la llibertat i per la sortida de la presó de tots els presos polítics! Precisament en uns moments que, arreu de l'Estat, la consigna més important i que mobilitzava més gent en la lluita per la llibertat era... la de l'amnistia!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

L’exbatle de sa Pobla Antoni Serra (Xineta) i els escriptors mallorquins: Miquel López Crespí

Turmeda | 23 Juliol, 2020 15:08 | facebook.com

L’exbatle de sa Pobla Antoni Serra (Xineta) i els escriptors mallorquins - La literatura mallorquina del segle XX

br>

"Un escriptor reivindicatiu i vehement, profundament compromès amb una tradició revolucionària mamada des de ben petit, i que en Miquel ha fet seva amb una perseverança típicament poblera. No espereu, per tant, sorpreses en aquest punt: estam davant el Miquel que tots coneixem, amb la seva fermesa ideològica encara sense crivellar". (Antoni Serra i Mir)


Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Estat d'excepció.

Pagès Editors publica Estat d'excepció de Miquel López Crespí.

Per Antoni Serra Mir, metge i batle de sa Pobla (Mallorca)


Estat d'Excepció no és, al contrari de les obres de Miquel López Crespí, un llibre essencialment polític. M'explicaré: el fil conductor de la trama i la major part del seu contingut conserva, evidentment, la tradicional combativitat ideològica i vital, amb la que l'autor pobler ha explicat des de sempre als seus lectors la seva posició davant el fet polític i davant la vida en general. En aquest punt, per tant, ens trobam amb el Miquel que tots coneixem: un escriptor reivindicatiu i vehement, profundament compromès amb una tradició revolucionària mamada des de ben petit, i que en Miquel ha fet seva amb una perseverança típicament poblera. No espereu, per tant, sorpreses en aquest punt: estam davant el Miquel que tots coneixem, amb la seva fermesa ideològica encara sense crivellar.


Ajuntament de sa Pobla (Mallorca), juliol de 2001. D'esquerra a dreta: Cecili Buele, Jaume Font, Miquel López Crespí i Antoni Serra en el moment de presentar la novel·la Estat d'excepció.

Hi ha, emperò, un fet singular en aquesta obra, un detall que potser sigui només fruit de la natural evolució literària de l'autor o, en canvi, podria ser un símptoma que ens pot obrir les portes cap a un terreny encara desconegut: a Estat d'Excepció el protagonista absolut és el mateix Miquel López Crespí, sense trampa ni cartró. El pes de l'acció no recau, com a Núria i la glòria dels vençuts, sobre les milícies que lluitaren a terres del llevant mallorquí, a la guerra civil; ni són tampoc els personatges que, barrejats de realitat i fantasia, han protagonitzat sempre els seus viatges literaris a les trinxeres de totes les guerres. En aquesta ocasió, en canvi, és el mateix autor el qui sembla tenir la necessitat d'alçar la seva pròpia veu, forta i clara, amb una sinceritat esgarrifadora que és, al mateix temps, la prova d'una vulnerabilitat profundament humana.

"Visc en una ciutat assetjada, envoltat per una fastigosa soledat glaçada i fatal. Potser seria bo fugir un dia dels rancis sons dels timbals...". El corc del dubte, l'angoixa de no saber si el camí ha estat l'adequat, és present en aquesta darrera obra de Miquel López Crespí. Un dubte que ni és renúncia ni és rendició, sinó més aviat la constatació dolorosa de que només hi ha preguntes en el món, gairebé mai respostes. El mateix dubte que el du a demanar-se si "és possible que fos una equivocació de la nostra part dedicar-nos exclusivament a la lluita revolucionària? No ho sé. Han passat dècades i encara no tenc aclarida la qüestió". És el moment de la reflexió, de posar a la balança la tasca de tota una vida, repartida entre un ideal polític que ha exigit molts de sacrificis i que s'ha traduït en una trajectòria literària que mai s'ha pogut llevar de damunt la sensació de ser una eina al servei d'una revolució sempre pendent.

Però s'esquivocaria el qui pensàs que el llibre de Miquel López Crespí és un testimoni de malenconia. La seva evocació de París a finals dels seixanta, amb el maix francès sacsejant les estructures de mitja Europa, el París dels anys en els que tots haguérem d'aprendre a viure perillosament, són un bell tribut a la joventut entesa com una aposta vital, un salt al buit sense xarxa, un "trucar l'amo" sense cartes però amb la illusió desfermada del qui encara pensa que els molins són gegants. El París que Miquel recorda és el París de tots, dels que un dia compartirem amb ell el vertigen d'una vida sense demà assegurat i dels que, en unes altres contrades ideològiques, també sabem el que representa aspirar a escriure un dia, cada un de nosaltres, la nostra pròpia història. Jo pens que, en el fons de tot, París era, per si mateix, la revolució que no acabà de néixer: després del nostre París particular, res no ha tornar a ser el que era.

Per als que tenim una vocació política, hi ha fragments del llibre den Miquel que tenen un valor molt més enllà del que diuen i fins i tot del que volen dir: "L'activisme quotidià... feia que no tinguéssim gaire temps per a les cabòries personals. La causa, el partit, l'obediència als responsables, la tasca per a l'alliberament del poble... era l´únic que tenia importància...". Sabem molt bé, Miquel, de què parlàs. Qualsevol projecte polític només pot sobreviure a costa de les renúncies individuals, de les illusions mutilades de persones anònimes, empeses per la vocació, per la lleialtat o per la resignació a donar el millor d'elles mateixes a una tasca en la que conviuen sovint l'amor i l'odi, la noblesa i la mesquinesa, l'afany de servei i l'egoisme més grosser. No té res a veure, Miquel, que l'objectiu sigui alliberar les masses oprimides o mantenir un determinat status social i econòmic: la política sempre s'alimenta de les vides dels altres, és una amant golafre i dura, que mai no et demana si ha valgut la pena l'esforç, ni si t'ha compensat deixar tantes i dolores trinxes d'innocència al llarg del camí durant els millors anys de la teva vida.

En Miquel de l'Estat d'Excepció es fa poques preguntes, recupera molts de records, però no es fa cap retret, ni a ell mateix ni als que un dia guiaren la seva trajectòria, manllevaren una part de la seva vida i un dia el deixaren tot sol en un món en el que cada dia és més difícil crear les pròpies revolucions. Però, al meu entendre, el llibre ens torna a un autor sense ràbia, un evocador de moments màgics barrejats d'angoixes i dubtes, però és evident que una cosa ha canviat: en Miquel s'estima més recordar que retreure, estimar que plorar. Quan la poesia d'en Miquel omple les planes del llibre, el lector sap que la seva mirada té més d'introspecció que de denúncia. I no perquè els objectius de llavors ja no valguin la pena, ni molt manco perquè cap d'aquells objectius s'hagin complit -ell sap que no és així- sinó perquè en Miquel té perfectament clar allò que, diuen, ens acosta a la saviesa: que les úniques guerres que podem guanyar les lliuram sempre dins de nosaltres mateixos.

Estat d'excepció és, per acabar, un llibre estrany, formós i profundament sincer. Miquel López Crespí arriba a aquest moment de la vida -biològica i creativa- en que un home ja no ha de demostrar res a ningú, ni tan sols a ell mateix. Els dimonis que l'espantaren de petit ja han estat exorcitzats; la guerra, l'odi fraticida, l ignorància... els fonaments seculars de la desgràcia dels pobles fa temps que, si bé no han desaparegut, sembla que estan més o manco controlats en aquestes contrades. Tot l'esforç, tota la illusió, tota la feina feta aquests darrers trenta anys han de semblar per força, a un revolucionari com ell, un poc debades, però això Miquel, no és un problema de revolució, sinó simplement de vida, de regles de joc, de saber -i creu-me a mi que sóc metge- que la joventut no és més que una malaltia que es cura amb el temps.

El realment important és tenir el valor de reconèixer que hem viscut i que, massa vegades, hem perdut. Però sempre podrem dir que hem elegit el nostre camp de batalla. Tu ho has fet, Miquel: potser sigui ara el moment de començar a gaudir del bàlsam que ens dóna a tots l'oblit, el moment dolç i esperat de l'armistici.

Sa Pobla (Mallorca), juliol de 2001. L'aleshores diputat del PSM Cecili Buele i l'actual batle de sa Pobla, el metge Antoni Serra presentaren la novel·la de Miquel López Crespí Estat d'Excepció editada per Pagès Editors de Lleida.

Avançaments editorials: El Vicari d´Albopàs, una nova novel•la de l´escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 22 Juliol, 2020 15:03 | facebook.com

Avançaments editorials: El Vicari d´Albopàs, una nova novel•la de l´escriptor Miquel López Crespí


EL VICARI D’ALBOPÀS - Per Cecili Buele, exConseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca -


1. El protagonista i l’autor


El protagonista d’aquesta novel•la és un capellà, mossèn Joan, manacorí de naixement. Nomenat vicari de sa Pobla -Albopás - pel bisbe de la diòcesi de Mallorca, un cop ordenat sacerdot, s’hi passa pràcticament tota sa vida, fins que mor a l’edat de 62 anys.Aquest capellà manacorí s’hi arriba a sentir i comportar-se com un albopassí més. Això sí, representant fidelment l’estament d’una jerarquia eclesiàstica integrada per una vintena de preveres dirigits pel senyor rector.També es relaciona amb persones d’altres indrets de Mallorca, amb les quals intercanvia idees i plantejaments que tenen a veure no solament amb la situació eclesiàstica que viuen, sinó també amb la realitat cultural, social i política del seu temps als seus territoris respectius. El mossèn forma part dels sacerdots mallorquins que, durant la primera meitat del segle XX, representen i encarnen l’oposició declarada a les idees i propostes liberals, socialistes, anarquistes o comunistes. Amb el pretext de defensar el manteniment d’una societat marcada per la influència de l’església catòlica a gairebé tots els àmbits de la vida ciutadana, s’afanyen a combatre allò que consideren que la posa en perill, alhora que valoren els adversaris com a perniciosos des de tots els punts de vista.Juntament amb la poeta llucmajorera Maria A. Salvà, hi fan pinya el també manacorí mossèn Antoni M. Alcover, el pollencí mossèn Miquel Costa i Llobera, o el campaneter mossèn Llorenç Riber, entre d’altres personatges rellevants que apareixen a la novel•la.

L’obra de l’escriptor pobler se centra en certes iniciatives d’aquest vicari d’Albopàs, fidel exponent d’una presència eclesiàstica, gens ni mica disposada a perdre’n la situació privilegiada en què s’ha instal•lat des de temps enrere. I que, per a mantenir-la, no dubta a recórrer a la utilització d’eines pràctiques i concretes com les que ofereix el món de la cultura o l’ensenyament.L’autor pobler és un dels escriptors mallorquins que ha produït més obres literàries i que ha publicat més llibres, dedicats a gèneres tan diversos com la poesia, el teatre, l’assaig, la novel•la, etc.

El fet de situar-ne aquesta en el marc conegut del seu poble natal el porta a presentar-ne el protagonista, amb tota casta de detalls que ajuden a valorar el paper històric que té dins la vila poblera un personatge d’aquestes característiques.

No solament per haver estat el creador de la Revista sa Marjal, entre d’altres iniciatives culturals esmentades en el llibre, sinó també per haver contribuït a millorar l’educació de les classes socials més modestes. Sempre des d’una perspectiva clerical catòlica, entesa i viscuda a la seva manera.


2. Un eclesiàstic


A través d’un personatge eclesiàstic manacorí, de nom mossèn Joan, qui ocupa un càrrec clerical secundari com a vicari de la parròquia de sa Pobla durant molt de temps, més de tres dècades seguides, - circumstància que el clergue aprofita per endinsar-se en el coneixement i aprofundiment de la història de la vila -, l’escriptor pobler Miquel López Crespí fixa l’atenció en aquest personatge històric que admira i li crida poderosament l’atenció.

És persona molt coneguda per la gent poblera, degut al temps perllongat que hi viu i treballa, a la gran tasca pastoral que hi desplega, a les innombrables iniciatives culturals i educatives que promou, i al llançament d’una de les publicacions més valuoses de la comarca: la Revista sa Marjal.

Hi viu tan de temps i tan intensament a Albopàs, que aquesta passa a ser la seva vila. La sent tan seva que sovint pensa que hi ha nascut, entre els seus homes i les seves dones, que n’és un albopassí de soca-rel.

Arriba a manifestar que mai més no tornarà al seu poble natal: «Són massa anys trepitjant la terra de l’antic Uuialfàs dels moros, de palpar les pedres venerables dels antiquíssims talaiots, les restes romanes prop de Crestatx, els llumets de fang que il•luminaren humils cabanes i riques estances fa dos mil anys...»

Tots els elements que l’autor en recapta amb molta cura, i que no són pocs sinó molt valuosos, el porten a presentar el protagonista des que hi arriba com a capellanet jove recent ordenat a l’edat de 30 anys, fins que hi troba la mort, ultrapassant-ne els 62. Són més de tres dècades seguides de viure i treballar a la mateixa parròquia d’Albopàs, sempre com a vicari.

Un conjunt d’elements serveixen per construir-ne un relat que capfica de ple el lector en les profunditats insondables d’un món ja desaparegut en ple segle XXI i del qual vol deixar constància fefaent per a les generacions venidores.

Tant pel que fa a l’estil de vida que imposa la jerarquia eclesiàstica a tot el poble, com pel que té a veure amb el comportament de la ciutadania poblera a finals del segle XIX i principis del segle XX fins a la meitat.

«El que no roman escrit és com si mai no hagués existit!» No es cansa de repetir l’escriptor pobler en ocasions diverses, quan li pregunten sobre la seva dedicació total i absoluta a l’escriptura, des que compta amb pocs anys d’edat fins que n’assoleix la condició d’escriptor jubilat.

En aquest sentit, autor i protagonista s’identifiquen sovint en la novel•la. Com quan miren de respondre’s la pregunta “Escriure per provar de mudar el món?” Tots dos pensen que és un dels errors més greus de llurs vides, davant esdeveniments que deixen ferides perdurables.

O quan lamenten que entre aquella munió d’avantpassats no hi hagi cap narrador, cap persona que pugui deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria, dels fantasmes que poblen cambres i sales dels grans casals de la vila.

Tots dos conclouen que algú ho hauria d’escriure: “Aconseguir transformar ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen...”

Ja se sap que el món eclesiàstic mallorquí del segle XX és molt complex, divers i singular. Con mostra aquest llibre, amb el protagonista eclesiàstic de la novel•la, només a la vila d’Albopàs hi conviuen aleshores una vintena de capellans. Just suara mateix, que només n’hi deu haver un i deu tenir al seu càrrec unes quantes parròquies més!

Aleshores els capellans representen majoritàriament un dels nivells més alts de les elits socials, tant a les ciutats i viles de Mallorca com als organismes i institucions oficials, pel fet d’erigir-se en la més alta instància a la qual s’acostuma a recórrer en cas de necessitat, o de consulta, o de malaltia, o de brega.

Allò que diu el rector del poble no només «va a missa». Penetra i arriba fins a les fibres més fondes de l’ànima de la gent. Des dels infants fins als majors, dels joves als més grans, a l’àmbit individual o privat, i a l’àmbit col•lectiu o social. El rector de poble és la persona que infon més respecte entre la població. Allò que diu el rector esdevé indiscutible. Com si es tractàs de la persona que ho sap tot i que mai no s’equivoca en res!

La figura del rector de poble, a la societat mallorquina d’aleshores, serveix per a beneir i consagrar, però també per a signar certificats de bona conducta cívica, o de matrimoni contret, o per influir en decisions d’ordre públic, o per censurar espectacles i llibres, o per establir normativa relacionada amb la vestimenta o els bons costums o les festes o la vida diària...

Amb una paraula, el rector de poble ho és tot a la Mallorca rural del segle XX. Tothom el venera i el respecta, si més no de portes cap a fora. En aparèixer com el qui en sap més, de gairebé tot, ningú no gosa contradir-lo en res. A no ser els més atrevits, que no solen esser ben considerats... N’esdevé l’autoritat màxima, per damunt de qualsevol altra que hi pugui haver.

El paper dels vicaris parroquials, en canvi, resulta bastant més secundari. Tots dos individus són capellans igualment, pertanyents a la jerarquia eclesiàstica diocesana, però el vicari té rang una mica inferior. Roman a un segon nivell. Les atribucions que corresponen als vicaris no són ben bé les mateixes que les que tenen els rectors. Les tasques a realitzar sempre han d’estar subjectes al control de l’autoritat màxima encarnada en el senyor rector.

El bisbe, que n’és el jerarca diocesà suprem, els nomena «coadjutors», és a dir col•laboradors del rector, sempre a les ordres d’aquest, que és qui comanda més i en tot a la demarcació parroquial.

El títol ja assenyala en quin dels dos nivells es mou el protagonista eclesiàstic. Es tracta d’un vicari cooperador, un prevere coadjutor, un capellà ajudant del rector d’Albopàs (Sapobla, a l’inrevés) que, en principi, ha de romandre a les ordres d’aquest i no ha de poder pensar ni fer ni dir res que no estigui d’acord amb els criteris de l’altre capellà que ostenta el càrrec de rector.

En aquest sentit, la novel•la presenta aspectes diversos del tarannà que adquireix el comportament característic d’aquest «Vicari d’Albopàs», pel que fa, per exemple, a la seva dedicació ferma a l’àmbit de la cultura, les tradicions, l’ensenyament, la ideologia antiliberal, antisocialista, antianarquista, anticomunista.

Profundament entusiasmat amb les idees conservadores del catolicisme més tradicional, tot al llarg de la novel•la apareix combatent durament el krausisme, el socialisme i l'anarquisme, perquè considera que tots tres moviments amenacen el futur amb dècades de noves persecucions per als cristians, més concretament per als catòlics que hi representen si no la totalitat, sí la majoria de la població albopassina.


2. Els capítols de la novel•la


La lectura de les primeres planes d’aquest llibre – que en conté 225 molt ben elaborades – , i de tots i cadascun dels seus capítols – unes dues dotzenes molt ben estructurades - fa veure que s’inicia amb una trobada entre dos clergues mallorquins, preveres diocesans: l’un, mossèn Joan, que viu i treballa com a vicari a la vila mallorquina d’Albopàs, rep la visita d’un altre, mossèn Miquel, que viu a Pollença.

Tots dos clergues diocesans es mouen falaguers dins l’àmbit de la cultura del seu temps i se senten aclaparats per fets, succeïts a Barcelona o a París o a Sant Petersburg, que consideren i valoren com a “revolucionaris”.

Amb la visió eclesiàstica convencional, comparteixen la visió de considerar-los fruit i conseqüència d’una manca creixent de la pràctica religiosa cristiana que s’estén arreu de Catalunya, d’Espanya i d’Europa…

Fets tràgics com els de Barcelona, amb violències desfermades als carrers de la ciutat, els mouen a desitjar per a Albopàs i per al conjunt de Mallorca un futur molt més tranquil i asserenat, gràcies al model que pretenen d’establir, basant-se en la tradició cristiana i popular del col•lectiu catòlic que representen.

En tenir notícia dels fets violents produïts a Catalunya, sobretot a la ciutat de Barcelona, el vicari d’Albopàs comparteix amb mossèn Antoni Maria Alcover, de Manacor, i amb mossèn Miquel Costa i Llobera, de Pollença, la preocupació clerical per una situació que s’allunya cada vegada més de les ensenyances catòliques.

Basant-se en informacions directes que li arriben de comerciants albopassins que han presenciat escenes espantoses i desastroses a la capital catalana, va prenent-ne bona nota per fer-la arribar a les autoritats catalanes.

Remarca moltíssim el paper de les dones, i més particularment de les prostitutes, en l’encalentida d’ànims per cometre barbaritats contra esglésies, religioses i capellans.

No vol ni sentir-ne a parlar, de la gent que es declara llibertària, socialista, comunista o anarquista. Els veu com a representants directes del dimoni.

Mentre que es mostra aferrissat defensor de l’exèrcit espanyol, que considera com a ferma columna de la llei, sempre al servei de la pàtria, a l’hora de restablir l’ordre i la tranquil•litat a la capital catalana.

Arranca un altre capítol del llibre amb certs dubtes del mossèn sobre la incidència de l’encíclica “Rerum Novarum” del papa Lleó XIII en l’enfortiment de la societat espanyola. Una encíclica que, segons el vicari, defensa millors condicions de vida per a la classe treballadora, com ningú no ha fet mai fins aleshores.

Continua el mossèn exposant-hi l’opinió eminentment favorable a la monarquia. Defensa amb dents i ungles el paper, la figura i la funció del rei espanyol, i marca posició claríssima contra qualsevol moviment o opinió que li sigui, o que li sembli que sigui contrària.

Per al mossèn, sense la monarquia, no hi pot haver convivència social harmoniosa i pacífica. La monarquia cohesiona, fa progressar la societat, ajunta esforços. Per això fins i tot propugna mà dura contra qui pretengui substituir-la per un altre model polític de societat a Espanya.

Un mossèn mallorquí, fidel seguidor del Vaticà, partidari fervent de la monarquia, declaradament antirepublicà, favorable a la santa Inquisició, enemic declarat de militars constitucionalistes i d’il•lustrats liberals, totalment contrari a la manera d’actuar dels jesuïtes en certs àmbits, a mida que avança en la seva labor parroquial va consolidant-ne la condició adquirida durant els tretze anys de formació llatinista, humanística, filosòfica i teològica al Seminari diocesà de Mallorca.

Com a vicari d’Albopàs, mossèn Joan viu profundament el que signifiquen per a la vila els foguerons de sant Antoni que omplen de llum i de calentor les cantonades albopassines.

La seva ment conservadora el porta a imaginar-se l’alegria que li produiria poder servir-se’n per cremar-hi tants i tants de llibres que figuren a l’índex dels prohibits per les autoritats eclesiàstiques catòliques; llibres que es publiquen contra la monarquia; llibres que contribueixen a fer que Albopàs deixi de ser una societat tranquil•la, sense problemes, un poble d’ordre i de pau.

El paper netejador i purificador del foc l’entusiasma. És clar que, per contra, no hi voldria veure mai cap de les seves invencions, de les seves criatures més preuades, de les seves iniciatives culturals i literàries més valuoses: la Revista sa Marjal.

La soledat en què viu el vicari d’Albopàs li permet dedicar temps a recórrer minuciosament tots els racons de la parròquia i a descobrir-ne detalls desapercebuts per a qui s’hi atansa de tant en tant.

Capellà amant de la cultura i les lletres, viu molt interessat a conèixer la història de la vila i a descobrir el contengut dels arxius parroquials que en recullen moltes dades. «Furgar entre pergamins vells n’és un dels entreteniments preferits».

Apareix com a gran estudiós de la història i la construcció del temple parroquial, «submergint-se entre vells llibres enquadernats en pell». Amb un interès mol gran per enllestir i publicar els primers números de la revista sa Marjal.

En això, crec que l’autor i el protagonista s’assemblen molt també. Tot i que el primer pugui romandre marcat per l’agnosticisme, allunyat de les pràctiques religioses més convencionals, comparteix amb el capellà protagonista les mateixes dèries que tenen a veure amb el paper dels llibres dins la vida de la societat, la importància de les publicacions escrites que la reflecteixin, el lloc prominent que han d’ocupar arxius i biblioteques, o la necessitat d’impulsar publicacions que recullin de manera detallada esdeveniments significatius de cada dia.

La història d’aquesta vila mallorquina on mossèn Joan fa de vicari és plena de singularitats peculiars que la distingeixen d’altres viles de Mallorca.

Amb les observacions acurades del protagonista, hom s’adona de la gran transformació produïda, pel que fa a la dedicació a tasques agrícoles en aquest redol illenc.

La dessecació de l’albufera, l’arribada del tren, les colònies de treballadors, els accidents mortals, les febres i pestes, tot plegat conflueix en el paper que hi representen uns eclesiàstics, encarregats d’anar marcant el camí a seguir pel conjunt de la població, de pensament, paraula i obra.

Home de cultura eclesiàstica, amb grans dosis de fe, característica dels creients, amb motiu de les pluges torrencials que inunden la vila i fan destrossa de tot quant troben al camp, el vicari s’endinsa en pensaments que el porten a dubtar d’allò que li sembla més que evident: amb quina casta de fe es deu presentar la població a l’església parroquial? Amb la renovada dels cristians, o amb l’antiga i ancestral de sempre?

Davant dels albopassins no té cap casta de mirament a l’hora de mostrar-se públicament contrari al que considera “perniciós liberalisme” que ofega creences i afebleix la doctrina catòlica. Té una visió molt particular d’allò que entén per progrés a l’àmbit rural on es mou. Confia en la bona voluntat dels governants que, des de la capital d’Espanya, han de voler atendre com necessiten i es mereixen els pobladors d’una vila que s’ha vist destrossada per pluges torrencials.

Si públicament es mostra d’aquesta manera, en la seva relació més directa amb els governants municipals, té ben clar que, des de Madrid, només saben xuclar imposts i propietats, però mai per mai s’afanyen a abocar-hi allò que es necessita per poder viure millor en un indret illenc com aquest.

L’autor dedica tot un capítol sencer a recollir estats d’ànim del vicari d’Albopàs, en tant que sacerdot, eclesiàstic amb aparences d’home fort i segur, però que, en el fons, manté dubtes i neguits.

No exempt de defalliments profunds que s’apoderen de la seva ànima i que el porten a demanar-se sovint si la seva vida ha tengut algun sentit vertader. Amb molts i molt profunds remordiments al final d’alguna jornada de treball pastoral exercit a la parròquia. Amb qüestionaments que el fan dubtar del camí emprès, i certes ganes de demanar-se per què no s’ha fet ermità, allunyat del trull i maldecaps d’una vida tan moguda. Amb dubtes sobre què triar, entre dur una vida d’oració i contemplació, o aquesta altra d’acció i predicació que està portant.

De manera semblant als seus dos confidents eclesiàstics, mossèn Miquel Costa i Llobera o mossèn Antoni Maria Alcover, hi queda molt ben reflectit en un dels capítols de la novel•la el record de la infantesa del clergue protagonista i la seva adscripció a una família de la pagesia mallorquina, dedicada a les feines i als treballs del camp.

Amb una mica més de coneixement, sent vicari d’Albopàs, el prevere es pregunta si la seva anada a estudiar al Seminari diocesà de Mallorca no hauria estat una espècie de coartada per defugir la feina al camp.

El fet és que la idea de fer-se capellà neix de son pare mateix, qui li’n reconeix la dedicació intensa a la lectura i al gaudi per les coses de l’església, des de ben jovenet. A Manacor, sempre és a la rectoria demanant llibres religiosos. Tot el temps que els amics empren a jugar als quatre cantons, a la pilota, a amagatois, l’empra llegint. Resulta difícil saber quantes vides exemplars de sants i santes estudia. Rebre un llibre del rector és per a ell un regal de valor incalculable.

El fet és que un bon dia ingressa al Seminari i deixa enrere per a sempre més el món rural que l’ha alletat d’infant. Aquest fet, el d’haver estudiat al Seminari, li fa veure d’una banda que no ha estat gens ni mica preparat per a les tasques normals i corrents amb les quals s’ha d’enfrontar qualsevol persona nada. Però també li serveix per detectar certes necessitats del poble, com és ara l’educació.

Contempla amb un cert grau de tristesa que siguin monges franciscanes, mestres o col•legis particulars els estaments encarregats de la instrucció i l’educació, sense cap escola pública que pugui donar aixopluc al gran nombre d’al•lotells albopassins que van a lloure pel carrer.

Creu que en manca una que serveixi per a l’enfortiment cristià dels infants albopassins. No vol l’ensenyament a mans de mestres descreguts com els de l’Escola Moderna, manifestant-se obertament contrari a l’ateu Francesc Ferrer i Guàrdia, o als mestres amb idees liberals o socialistes.

Una altra de les persones rebutjables per al mossèn és l’estrangera allotjada a Valldemossa, de nom George Sand. La imatge que en té és de la dona més immoral que ha trepitjat mai la terra mallorquina. La republicana anticlerical francesa Aurora Dupin, més coneguda per George Sand, el pseudònim amb què signa els seus atacs constants a la moral cristiana i als valors fonamentals de la societat.

Per al mossèn encapçala una altra petita xurma de malfactors el poeta i agitador professional Gabriel Alomar, el mateix que ja en temps de la Setmana Tràgica signa i difon un pamflet titulat Contra la pena de mort en el qual, a més d’atacar les lleis que protegeixen de la barbàrie, defensa l’anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia.

Quina visió en pot tenir un clergue com aquest del fet històric de les Germanies que marquen de manera inesborrable la història d’Albopàs? La considera una època de pertorbacions socials encapçalades per les incitacions criminals d’homes sense principis ni escrúpols: els endimoniats agermanats Joan Crespí, Joanot Colom, Guillem Colom i Pau Casesnoves, entre molts d’altres malfactors.

La seva intenció és precisament evitar en el futur qualsevol idea d’alçament forà. Precisament considera que recordar la derrota agermanada de Son Fornari esdevé la millor manera de prevenir revoltes previsibles el dia de demà. Si es manté la pagesia en la ignorància, pot ser captada per idees dissolvents de demagogs, predicadors del paradís a la terra i d’altres ximpleries semblants.

Per això va en processó a inaugurar el marbre que commemora la desfeta dels agermanats a Son Fornari. Fa transportar el recordatori, obra del mestre Josep Binimelis, autor de moltes de les magnífiques escultures amb creus i àngels del cementiri pobler, en un carro curull de rams de flors i murta. Aconsegueix una participació grandiosa, amb presència d’autoritats i banda de música municipal que interpreta l’himne d’Espanya i algunes composicions típicament mallorquines.

Veu que la ignorància no serveix de res. Vol que tothom sigui conscient que la vila, amb una majoria de persones sense cap mena de formació, amb multitud de pagesos que no saben llegir ni escriure, no pot progressar.

I, segons ell, l’església no ha de quedar enrere en la tasca de promocionar els feligresos, la pagesia i els menestrals que sostenen l’economia d’Albopàs. En cas contrari poden caure en mans de propagandistes socialistes i anarquistes que, amb l’excusa d’ensenyar els infants, utilitzin aquesta necessitat per a propagar idees dissolvents.

En parlar-ne amb el batle, el jove Miquel Crespí i Pons de Can Verdera, tots dos es posen d’acord a bastir un gran edifici per a una Escola Graduada on els infants puguin aprendre les primeres lletres, matemàtiques, la història de la pàtria, hereva d’un imperi que dominà el món, la capdavantera del catolicisme, enfrontat sempre als infidels sarraïns i la maledicció luterana i anglicana.

El coneix bé, sap que és un home de provat catolicisme, un jove que ha tractat des d’escolanet a l’església, religiós, amant dels costums i tradicions, alhora que gran coneixedor de les necessitats urgents que té Albopàs. Des d’un conservadorisme ben entès sap albirar el futur més que molts dels que ja són homes d’edat. Sentint-lo hom comprèn que a vegades cal canviar alguna cosa per aconseguir que no mudi res de l’essencial.

Considera que en mans d’un batle com aquest, la fe no perilla, cap idea perniciosa serà propagada des d’aquest bastió de la modernització del poble. Ans al contrari, tothom podrà veure que, a patir de la realització del grandiós projecte, els albopassins esdevendran els homes que la pàtria necessita.

Familiaritzat amb personatges de l’època, com el manacorí mossèn Antoni M. Alcover, o el pollencí mossèn Miquel Costa i Llobera, o la llucmajorera Maria A. Salvà, contemplant altres indrets de fora de Mallorca, com són Barcelona, Roma, Atenes, etc., s’engresca en la tasca singular de bastir una societat que es basi en els valors considerats genuïnament cristians i particularment catòlics.

El viatge que realitza a la ciutat de Roma, en companyia de mossèn Miquel Costa i Llobera - un dels hereus d'una de les famílies més riques de Pollença, relacionat amb les millors i més poderoses nissagues de Mallorca, el senyor de Formentor, poeta sublim - i la poetessa llucmajorera Maria A. Salvà – qui no deixa el rosari en tot el temps que dura el trajecte -, li fa reviure les experiències viscudes com a estudiant dels clàssics al Seminari diocesà de Mallorca.

La visita a les catacumbes li reviscola el record de les primitives comunitats cristianes seguidores de Jesús de Natzaret. L’audiència concertada amb el papa Pius X, li causa una impressió inesborrable: veure'l entrar en majestat pel mig de la nau central de la basílica de Sant Pere, assegut damunt la cadira gestatòria, entre el fum de desenes d'encensers i el càntic dels escolanets adscrits al cor de la capella Sixtina, queda impressionat sobretot davant la presència tan propera de la màxima autoritat de l'Església catòlica en aquest món.

El viatge a Grècia, Constantinoble, Palestina i Egipte, sobretot a Terra Santa, li resulta tan emocionant que el manté en tensió, fins al punt que quasi no pot dormir a les nits.

El fan patir moltíssim les males notícies que arriben de Rússia, on una revolució comunista que sacseja els fonaments d’aquella gran nació es dedica a assassinar munió de sacerdots de l’església ortodoxa, rics propietaris i militars del tsar. La que ell considera molt estimada família imperial russa, que tan encertadament ha dirigit aquell gran país d’ençà fa tres-cents anys i que cau de forma irremeiable.

Per al mossèn, els antics fets de les Germanies, la revolta de Barcelona de fa uns anys, fins i tot els esdeveniments de la Comuna de París, no són res en comparació amb el que passa en aquell gran país.

Dos capítols d’aquesta novel•la em resulten particularment expressius d’allò que representa el mossèn protagonista d’aquesta novel•la. Per les reflexions que se n’extrauen i els interrogants que s’hi plantegen.

En Jaume de Can Xiulet és un pagès que viu prop de Crestatx i que, de jove, participa a la guerra de Cuba, on passa més de tres anys. Un personatge digne de coneixença perquè, malgrat tenir casa al poble, d’ençà que torna de Cuba mai no hi vol anar a viure. S’instal•la a la caseta del molí de Can Xiulet. Hi duu una vida d’ermità, tranquil, dedicat a la cura de l’hort i els animals que li fan companyia. El vicari no el considera cap mala persona, malgrat que no vagi mai a missa, enclaustrat sempre a la caseta de camp, a sa marjal.

D’ençà que marxa amb les tropes de Weyler a alliberar l’illa de Cuba de les malifetes dels mambises, els cubans renegats alçats contra la corona espanyola, el seu món pateix un daltabaix de què no se n’arriba a recuperar mai.

El mossèn s’hi atura sovint a empatar la xerrada, intrigat per la seva forma de vida, per la reclusió a què se sotmet de forma voluntària, conscient que alguna cosa molt greu li passa a Cuba per a reaccionar de tal manera i voler-se bastir una vida quasi de monjo de clausura.

Més que la derrota del general Weyler i les seves tropes, allò que el marca per a sempre és l’estil de vida luxosa i luxuriosa que veu que mantenen els alts càrrecs militars. Visitant prostíbuls i casinos, sempre plens de gom a gom per membres de l’exèrcit i la burocràcia de l’estat espanyol.

Així, creu en Jaume de can Xiulet, esdevé impossible vèncer un poble revoltat contra els dictats d’una metròpoli tan llunyana.

Aleshores el mossèn es demana què fa ell defensant les guerres de la monarquia des de la trona; dubta si no tenen raó les mares que no volen que els seus fills vagin a la guerra; si els seus esforços per provar de salvar costums i tradicions només han estat una mentida, una gran estafa ordida i planificada per a mantenir en calma els pagesos, barrar el pas a les seves justes peticions...

Amb dubtes com aquests i altres que s’esmenten als capítols finals de la novel•la, li arriba l’hora de mort, amb la descripció pòstuma del darrer comiat que li ret el poble.


Cecili Buele i Ramis,

Palma, 20 de juliol de 2020

Festa de santa Margalida


Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.

Turmeda | 21 Juliol, 2020 23:12 | facebook.com

Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.


Miquel López Crespí i la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)


Doble homenatge – Al seu darrer llibre, el novel·lista ret homenatge a les dones republicanes però a més ha volgut que la protagonista de Caterina Tarongí també fos xueta


“Els bons, naturalment, són els que s´enfronten als falangistes” (Miquel López Crespí)


Per Pere Antoni Pons


Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.


La Guerra Civil és un tema molt recurrent en la vostra novel·lística. Per què hi heu tornat ara?

Sí,, jo ja he escrit moltes novel·les sobre la Guerra Civil. I fins i tot m´havia fet el propòsit de no tornar a escriure´n mai més cap. Tenia la sensació que ja havia escrit tot el que havia d´escriure. Però quan vaig llegir el llibre de Margalida Capellà, Dones republicanes, vaig entendre que allà hi havia un enfocament nou. I la imaginació se´m va disparar. La meva idea inicial era construir un personatge femení que fos una suma més o manco essencialitzada de totes les dones que entrevista Margalida Capellà al seu llibre. A tot això, naturalment, hi has d´afegir la llibertat creativa de l´escriptor quan fa literatura, com també molts de records personals que jo havia sentit des de petit i que he aprofitat.


O sigui que la novel·la té un component de realitat molt considerable.

Sí, fins al punt que moltes de les anècdotes que hi surten són reals, viscudes per les dones republicanes de Margalida Capellà. La meva voluntat era, sobretot, retre´ls un homenatge. Per això el llibre els està dedicat.


Quina importància creis que té el llibre de Margalida Capellà per a la historiografia sobre la Guerra Civil a Mallorca?

Les entrevistes que Margalida Capellà va fer al diari Última Hora entre els anys 2003 i 2007 varen servir per salvar en el darrer moment tot un seguit de testimonis importants sobre la guerra que ens mostren un aspecte nou, i relativament poc tractat, sobre el tema. Per tant, la seva importància és la d'haver recollit les experiències d'una generació que s'està morint, o que ja és morta.


La protagonista de la vostra novel·la, Caterina Tarongí, és republicana i, per si això no bastàs per complicar-li la vida, també és xueta. Per què li heu donat aquesta doble condició de perseguida?

Primer, perquè volia que la novel·la també fos un homenatge als descendents dels jueus conversos que he conegut al llarg de la meva vida. N'he conegut alguns de realment exemplars. Guillem Aguiló, per exemple, el mestre de música de sa Pobla que feia sonar els ballets de Prokofiev i Txaikovski en plena postguerra mallorquina: imagina-t'ho! A més a més, fer que la meva protagonista fos descendent de Caterina Tarongí, cremada viva per la Inquisició l'any 1691, era una manera d'establir un paral·lelisme entre dues èpoques molt allunyades en el temps però molt semblants en la violència i el dogmatisme. La Caterina Tarongí històrica, cremada viva perquè no acceptava el catolicisme -i cremada, a més, amb llenya verda, perquè el foc se la menjàs més a poc a poc-, va ser víctima de la Inquisició, i la Caterina Tarongí de la meva novel·la és víctima del falangisme.


Es diu que les novel·les han de ser amorals. A la vostra, però, hi ha uns bons i uns dolents claríssims.

Si els falangistes persegueixen i volen exterminar la llibertat, el progressisme, la justícia, la república i la identitat de Mallorca, són els dolents. I els bons, naturalment, són els que s'enfronten als falangistes.


Nota

El llibre de la historiadora Margalida Capellà sobre les dones republicanes no sols ha inspirat el llibre de Miquel López Crespí. Les protagonistes agafen vida a l´escenari en un muntatge basat en les històries que ha recollit la investigadora. Avui [5-VII-2013] a les 21.30h el Centre Cultural s´Escorxador de sa Cabaneta, Pòrtol, acollirà la representació de Les llargues nits de Can Sales. L´espectacle es fonamenta en alguns dels testimonis recollits al llibre Dones republicanes, de Margalida Capellà. Concebut i dirigit per Toni Galmés, l´espectacle consisteix en una lectura dramatitzada de les duríssimes experiències patides per tres dones tancades a la presó de Can Sales durant els anys de la Guerra Civil. Les tres actrius protagonistes són Mercè Sancho de la Jordana, Rosa Serra i Francesca Vadell. En acabar la representació, està previst que es dugui a terme un col·loqui amb l´historiador David Ginard, autor de Matilde Landa. De la Institución Libre de Enseñanza a las prisiones franquistas.

(Diari AraBalears, 5-VIII-2013)


És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes. (Margalida Capellà)


PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)


Per Margalida Capellà, periodista i escriptora


Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.

Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la, Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. “Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver”, escriu López Crespí.

Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: “No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant”.



Presentació de Caterina Tarongí, D´esquerra a dreta: Antoni Vidal Ferrando, Lleonard Muntaner, Margalida Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Barceló, Antoni Verger i Mateu Morro.


Entenc que fa literatura del poble i per al poble. Caterina Tarongí, filla d´un joier, secretari de La Societat, mestra d´escola, jove, culta, enamorada de n´Andreu, un home llest, servicial, agradable, amb molt sentit de l´humor, d´esquerres naturalment, porta una vida on no hi ha cap núvol de tempesta, per dir-ho, de passada, d´una forma una mica literària.

De sobte, esclata la maleïda guerra i na Caterina viu la detenció de son pare, de la seva germana Isabel i del seu enamorat, n´Andreu. I a ella per què no la detenen, em deman jo i es deuen demanar vostès. No la detenen perquè els feixistes l´utilitzen d´esquer amb l´esperança que els condueixi a l´amagatall del padrí Rafel. A la vida de na Caterina, que en la guerra fa un gir de cent vuitanta graus, hi arriben perles com aquestes: “Comunistes i xuetes! Si no s´aixequen les forques ben aviat ens prendran tot el que tenim. Els xuetons mai no han fet feina”. La mateixa Alberta Ratil, una beata que porta pistola, proclama aquí i allà: “El desgavell (en clara referència a la República) no ha durat gaire, perquè encara existeixen militars i patriotes que no poden consentir que Espanya esdevengui una nova Rússia”.

És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes.

I pas als dos capítols de les monges, personalitzats principalment en sor Coloma Ripoll. Jo vaig conèixer sor Coloma Ripoll (Palma, 1919-2004), hi vaig parlar una horabaixa de gener de 2004. Les germanes de la Caritat entraren a Can Sales el juny de 1940 i ella, concretament, el setembre de 1941. S´encarregava d´anar a correus a recollir la correspondència i de censurar les cartes de les preses. Na Caterina Tarongí en un moment donat diu: “Nosaltres tenguérem sort amb aquella monja que vivia en els núvols de la ignorància”. Potser té raó, na Caterina. Contaré una petita part de la meva experiència. Aquella horabaixa de gener li vaig demanar a sor Coloma: “I vostè per què es va fer monja?”. Em contestà: Que per què em vaig fer monja...? Un dia acabava de fer dissabte i em va passar com un fum. I ja va estar”. Per això comprenc les paraules de na Caterina.



I bé...! Sempre m´ha sorprès la creativitat dels novel·listes. Miquel López Crespí es recrea en un diàleg entre Aurora Picornell i el seu home, Heribert Quiñones. Per cert, m´agrada el que diu na Caterina de n´Aurora: “Sempre la vaig veure llegint, investigant allò que no coneixia”. La imatge que els feixistes ens feren arribar d´Aurora Picornell no és, naturalment, l´autèntica. Encara que la seva intenció era que no ens n´arribàs cap; per això la mataren. N´Aurora, durant la República, va tenir un prestigi ben sòlid: col·laborà amb Maria Teresa León, amb Lina Òdena, la dirigent comunista de Catalunya-Principat, i amb la Passionària. Jo acostum a repetir el que em va contar la germana petita de n´Aurora, na Llibertat. Les dones dels diputats socialistes Ruiz del Toro i Ruiz Lecina, que l´estiu del 36 eren a Mallorca de vacances, coincidiren amb n´Aurora a la presó. Més endavant varen ésser bescanviades per altres presos polítics de dretes i digueren a na Llibertat: “Aurora es el recuerdo más luminoso que guardamos de Mallorca y de nuestro encarcelamiento”. Tota persona, home o dona, que mor per defensar uns ideals de justícia i llibertat, mereix veneració.

Miquel López Crespí, entranyable amic, sempre disposat a animar-me, a ajudar-me, sense demanar res a canvi. Valor les teves cridades per telèfon, normalment curtes, però plenes de contingut. Au nina...! I penges. Personatges com tu, personatges com na Caterina Tarongí, reclamen a crits una nova República. López Crespí a ran d´aquesta darrera publicació es demana per què el ressò de la guerra civil perdura anys i anys en la nostra literatura. Ell mateix es respon: a causa de la mort i l´exili de tants d´intel·lectuals i per la brutal repressió contra la nostra cultura. Passaran més de dos-cents anys i encara se´n parlarà d´aquesta guerra. T´ho dic jo, estimat Miquel. La Guerra Civil, que alguns partits, alguns sectors socials, encara es resisteixen a condemnar, va ésser una tragèdia comparable a la persecució dels jueus per la Inquisició. Comparable al que va passar amb Hitler, amb Mussolini, amb Pinochet o amb Videla. Què demanin a les padrines o les mares de la plaza de Mayo si perdonen Videla!

Contra les dictadures, contra els colonitzadors, contra els especuladors, contra els masclistes, contra els corruptes, contra els governants curts de gambals: una nova República! Tot d´una. Gràcies i enhorabona, Miquel.


Crònica sentimental de la transició - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Allò que el vent no s´endugué, El Tall Editorial)

Turmeda | 20 Juliol, 2020 19:35 | facebook.com

Tal com érem – Palma, Anys 70 – Normes de seguretat per a la lluita clandestina – Crònica sentimental de la transició - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Allò que el vent no s´endugué, El Tall Editorial)


El nostre secretari general era summament estricte amb les normes de seguretat. Va escriure un opuscle al respecte que, amb els anys, esdevingué un “clàssic” entre la majoria d´organitzacions revolucionàries de l´època. Instruccions mínimes, però eficients si eres detingut o paties un registre de la policia. L´essencial era no emprar mai cap tipus d´agenda, no escriure per part ni banda adreces dels llocs de reunió ni telèfons de companys, ni tan sols fos amb el nom de guerra. Bastava un telèfon per a posar en perill un munt de cèl·lules, el partit sencer! Calia no tenir mai cap material de propaganda al teu habitatge. Ni revistes ni fulls volanders. Ja bastaven les provocacions policíaques, per voler facilitar la feina a la repressió! Les recomanacions del llibret eren bàsiques, de sentit comú: si els companys no eren a l´indret acordat a l´hora prevista, era necessari suspendre la reunió o l’acció fins a saber què passava. (Miquel López Crespí)


El nostre secretari general era summament estricte amb les normes de seguretat. Va escriure un opuscle al respecte que, amb els anys, esdevingué un “clàssic” entre la majoria d´organitzacions revolucionàries de l´època. Instruccions mínimes, però eficients si eres detingut o paties un registre de la policia. L´essencial era no emprar mai cap tipus d´agenda, no escriure per part ni banda adreces dels llocs de reunió ni telèfons de companys, ni tan sols fos amb el nom de guerra. Bastava un telèfon per a posar en perill un munt de cèl·lules, el partit sencer! Calia no tenir mai cap material de propaganda al teu habitatge. Ni revistes ni fulls volanders. Ja bastaven les provocacions policíaques, per voler facilitar la feina a la repressió! Les recomanacions del llibret eren bàsiques, de sentit comú: si els companys no eren a l´indret acordat a l´hora prevista, era necessari suspendre la reunió o l’acció fins a saber què passava.

Va ser ell qui establí les instruccions adients per a la reunió setmanal del Comitè de Direcció. Dúiem a terme les trobades en un dels nostres pisos secrets, prop de la barriada de Son Gotleu. De bon començament, quan l´organització s´implantà a Mallorca, acordàrem que l’arribada de responsables dels diversos fronts fos a hores concretes. El més important era no comparèixer mai en grup. Les arribades eren escalonades, coincidint, si era possible, amb el moment en què els residents a la finca tornaven de la feina. Es tractava de no despertar sospites amb un timbre que sonàs cada cinc minuts. S´establí, igualment la conveniència de quedar a dormir al pis per no fer soroll a les dues o les tres de la nit, tancant i obrint portes, emprant l´ascensor, davallant per l´escala. Es comentava la gran caiguda de Barcelona en el setanta-tres. Uns companys principatins, acabada la reunió, cansats d´estar asseguts més de vuit hores a la cambra planificant la feina del partit, tengueren la mala ocurrència, per a fer cames!, de davallar les escales de l´edifici corrent, fent un gran enrenou. Els veïns avisaren la Guàrdia Civil que, ràpida, comparegué en uns minuts i encara va tenir temps d´agafar-ne set. Una caiguda que portà molts d´entrebancs a l´organització ja que, alguns, feia poc temps que hi militaven i no tenien gaire experiència. A comissaria, atemorits per agents especialitzats en la repressió, parlaren massa i tenguérem més de trenta empresonats, condemnats pel Tribunal d´Ordre Públic.

Per això es decidí no sortir mai al carrer si era massa tard. Millor repartir-nos per les habitacions i, a primera hora, tornàvem a fer una sortida escalonada. L´opuscle portava per títol Manual de seguretat per als militants de l’Organització d´Esquerra Comunista. Una petita obra mestra que evità moltíssimes detencions i que serví d´eina imprescindible d´orientació.

Per a la redacció del llibret ens serviren moltíssim els suggeriments dels vells quadres de la clandestinitat. Antics anarquistes i comunistes que conegueren els anys més foscos del franquisme. Aquelles instruccions servien per a donar confiança als més joves i inexperts, els que mai no havien passat per Governació, en el carrer de la Soledat, o per alguna caserna de la Guàrdia Civil. Cal dir que el comportament dels militants davant la policia depenia sovint del tipus d’interrogatori al qual eren sotmesos, de l´existència de tortures i de la capacitat de resistència de cada persona. A poc a poc anàrem comprovant com més d’un company s´atemoria de seguida, perdia el control i, si l’interrogador era prou intel·ligent, podia treure informacions ben valuoses sobre l´activitat del partit. En casos semblants, no servia de res el nostre famós manual de seguretat.

La por era superior a qualsevol raonament lògic.

D´altres reaccionaven de forma ben distinta quan eren portats als caus de la Brigada Social. Malgrat els cops i les amenaces amb una pistola al cap, castigats a romandre drets durant dies sencers, mai no digueren una paraula. Els podies matar! Amb cada insult, el seu esperit de resistència s’enduria, es feia més fort! Sortosament, malgrat les amenaces dels torturadors, no vaig patir mai aquelles pallisses que deixaven una persona desfeta. Quantes vegades, empesos pel dolor insuportable –costelles trencades, fuetades, fam...- no provaren de suïcidar-se llançant-se per la finestra en un moment de distracció dels botxins! Els valents no cedien davant la tortura. D´on treien la força que els mantenia dempeus? Què m´hauria passat si jo hagués estat la víctima? Fins on hauria arribat la meva capacitat de resistència?

La resposta a les preguntes que em formulava només podien contestar-se una vegada viscuda aquella traumàtica experiència. Fins que no eres a les seves mans, era impossible saber quines serien les teves reaccions. Debatre la qüestió no servia per res.

Més d´una vegada vaig rebre insults i amenaces. Record les airades paraules dels interrogadors de la Social quan, d´adolescent, ens agafaren fent pintades en el Passeig Mallorca. El rostre tristíssim dels pares quan la policia els envià a demanar i els digueren que el meu cas passava al Tribunal de Menors. Em volien internar en un reformatori! Prepararen un extens informe per a convèncer el jutge de la meva “perillositat”.

A casa feia temps que m´havien advertit del perill de la política.

Un dia, abans de marxar a la feina, el pare em va trobar escoltant les notícies de Ràdio Moscou. Jo no havia dormit i tampoc no tenia fets els deures del col·legi.

Obrí la porta de l´habitació i, sense cridar, amb veu trista volgué aconsellar-me, pronunciant les paraules amb veu baixa:

-Vas malament. T´ho advertesc pel teu bé. Estudia o, en cas contrari, en ser gran, ploraràs. Tu no saps què és la política, no has vist –i esper no ho vegis mai- el que significa ser conscient que han mort els millors amics. Assassinats davant els murs dels cementiris per haver volgut la llibertat, un món sense injustícies.

Els ulls li brillaven. Veia l’esforç que feia per a dominar les emocions, per dissimular el que sentia. Era un home que mai no m´amenaçà ni m´aixecà la mà. Però el veia summament preocupat.

Ara, dècades després de la seva mort, ho entenc a la perfecció. Aquell home marxava a la feina dolgut, amb el cap baix i ple de preocupacions pel fill que perdia el temps escoltant les emissores de ràdio estrangeres.

Com has de fer entendre a un adolescent eixelebrat la brutalitat del món que l´envolta, els problemes amb els quals s’enfrontarà si no aprofita la joventut per a formar-se, estudiar, tenir un ofici com pertoca?

Les valoracions que jo feia de l´actitud del pare eren absurdes, però les sentia autèntiques, ben reals. Pensava que el pare envellia, s’havia acovardit i ja no era el jovenet de vint anys que lluitava contra el feixisme, acudint voluntari al front cantant A les barricades!, el juliol del 36. Em costaria molt aprendre el que volia dir-me amb aquell to de veu ple de melangia. Ara entenc que no em volia indiferent en relació als problemes socials, a la manca de llibertat. Simplement era un home preocupat pel futur del fill. Així de senzill.

Amb el temps vaig arribar a esbrinar munió de fets, esdeveniments que condicionaren la seva generació i, de rebot, la meva. A poc a poc em feia conscient del que significà la sublevació militar del general Franco, els milers i milers d´afusellats per haver somniat en un possible canvi social. Tota una generació que cregué en la força alliberadora de la cultura, esventrada en els camps de batalla de la península, a les fosses comunes de tants pobles i ciutats!

L´any de la primera detenció, tenguérem sort. La mare anà a veure el rector de La Vileta, les velles amistats de la família i, finalment, malgrat la insistència de les autoritats per enviar-me a un reformatori, el cas fou arxivat.

Hauria fet bé, seguint els consells familiars? No sé quin hauria estat el rumb de la meva vida si l´hagués escoltat. El cert és que vaig seguir amb les meves dèries i, després de la mort del dictador, em trob en aquest bar situat al costat del Diario de la Provincia, preparant una roda de premsa clandestina que no sé si servirà per rompre el cercle de silenci que envolta la feina del partit. És possible que els anys de lluita per la República i el Socialisme comencin a esvanir-se justament ara i, el mil nou-cents setanta-sis sigui el moment exacte de la desfeta? Hauríem d´haver fet el mateix que els oportunistes per no ser esborrats dels llibres d´història escrits pels vencedors? Pactar amb l´enemic, ballar damunt els ossos que surten de les immenses fosses comunes, els milers de secrets enterraments on jeuen, en mil estranyes postures, els amics i companys del pare, els antifeixistes dels anys trenta?


Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - L’estel blau de Caterina Tarongí - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)

Turmeda | 19 Juliol, 2020 21:45 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - L’estel blau de Caterina Tarongí - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)


Que hauria estat de nosaltres sense el suport de l’oncle Joan? Hauríem patit de forma inimaginable. Tres dones soles, abandonades, perseguides pels facciosos... Si poguérem sobreviure en els anys més foscos de la guerra va ser per l’oncle que, en tenir notícia de les detencions, ens va fer arribar alguns diners per atendre les necessitats més imperioses de la família. Ni els sacs deixats per mans desconegudes rere el jardí de casa, ni la venda de les senalles que feia el padrí amagat a l’enfony, no bastaven per a viure amb una mica de dignitat. Llogar-nos de jornaleres, sortir al camp, emblanquinar parets... No hi havia feina per als que érem considerats “rojos”. El sofriment que ens causaven les noves autoritats no consistia solament en la mort de les persones estimades, en la tortura pública a què eren sotmesos els detinguts. La destrucció de la nostra capacitat de resistència era molt més subtil. Els falangistes actuaven talment el carnisser que maçola la carn damunt el tall de fusta. Es tractava de copejar fins que no restàs cap possibilitat de ser persona. Destruir a fons la teva personalitat. Augmentaven de forma sistemàtica el dolor de les víctimes al màxim, fins a fer-les enfollir. (Miquel López Crespí)


Que hauria estat de nosaltres sense el suport de l’oncle Joan? Hauríem patit de forma inimaginable. Tres dones soles, abandonades, perseguides pels facciosos... Si poguérem sobreviure en els anys més foscos de la guerra va ser per l’oncle que, en tenir notícia de les detencions, ens va fer arribar alguns diners per atendre les necessitats més imperioses de la família. Ni els sacs deixats per mans desconegudes rere el jardí de casa, ni la venda de les senalles que feia el padrí amagat a l’enfony, no bastaven per a viure amb una mica de dignitat. Llogar-nos de jornaleres, sortir al camp, emblanquinar parets... No hi havia feina per als que érem considerats “rojos”. El sofriment que ens causaven les noves autoritats no consistia solament en la mort de les persones estimades, en la tortura pública a què eren sotmesos els detinguts. La destrucció de la nostra capacitat de resistència era molt més subtil. Els falangistes actuaven talment el carnisser que maçola la carn damunt el tall de fusta. Es tractava de copejar fins que no restàs cap possibilitat de ser persona. Destruir a fons la teva personalitat. Augmentaven de forma sistemàtica el dolor de les víctimes al màxim, fins a fer-les enfollir. Algunes ànimes fortes poden suportar dificultosament, amb un immens patiment, la mort de qui estimen. Gent que portarà la ferida al cor per a tota la vida. Ara bé, si la persecució es contínua, si a la tortura psicològica s’afegeix la humiliació, la fam... d’on treure les forces necessàries per a la supervivència? Algunes veïnes, poques, pogueren superar la vergonya d’haver d’anar pel carrer, enmig de la befa i els insults, després de ser obligades a prendre uns tassons d’oli de ricí. A unes altres els tallaren els cabells ran... L’esposa del carrabiner Orozco, detingut i condemnat a mort els primers dies de la sublevació, tengué el valor d’aixecar el puny enmig de la plaça Major i, a la vista d’en Martí Cerol i els seus botxins, digué:

-Dia arribarà que es farà justícia. El poble demanarà explicacions pels assassinats comesos. Ni els animals salvatges són capaços d’arribar al grau de putrefacció que heu assolit. Superau els tigres i els lleons. Les bèsties tan sols ataquen per a poder assaciar la fam, per a portar menjar als cadells... Vosaltres matau per plaer. Gaudiu amb els patiments, amb els crits dels que torturau. No teniu ànima.

Li pegaren un munt de culatades a la vista de tothom. Rajava sang pel rostre. Atupada, amb les feres uniformades envoltant-la, la dona es mantengué ferma, sense vessar ni una llàgrima davant els criminals.

-Calla, roja malparida –li deien, mentre continuaven amb els cops de puny, plens d’un sadisme fora mida. Si no atures d’insultar et farem com al teu home. I si no et matam aquí mateix és perquè no vals una bala.

-Matar-me? –els respongué des de la pols del carrer, desafiant els fusells que l’apuntaven directament al cap-. Ja em llevàreu la vida el dia que assassinàreu el meu marit? Què més voleu fer? Matar aquesta al·loteta de sis anys?

Na Sebastianeta, la filla, plorava aferrada a la seva mare.

-Per què pegau la mare? -deia amb els ulls vermells de tant de fregar-se les llàgrimes, sense arribar a copsar a fons el que passava, la vesània que dominava els que les encerclaven.

-I el pare, on és el pare? -continuava, mirant en Martí Cerol, que no sabia com fer-la callar. Fer mal a un infant a la vista de la gent? Als nins petits els podies pegar i amenaçar dins les cases, d’amagat, per demanar informació sobre els fugitius. Copejar algú enmig de la plaça potser era excessiu. Ja passarien comptes! Es notava tensió dins l’ambient. No tothom era davant l’Ajuntament per aplaudir els falangistes. A alguns els podies endevinar una espurna de pietat en la mirada. Però ningú no podia fer coneixedor que passava pena pels apallissats, pels humiliats. Si sorties a veure el que ocorria l’únic que podies fer era aixecar el braç com els altres i cantar el “Cara al sol”. O, almanco, moure els llavis i fer com si ho cantassis de veritat.

La fam era un dels principals problemes dels supervivents. Com aconseguir uns jornals, uns cèntims per a comprar queviures per als infants? Sí, a vegades era possible resistir la tortura, fins i tot la mort dels teus... però com suportar veure els al·lots sense res per alimentar-se, haver de sentir que et demanen una mica de pa, afamats? Per a una mare és el mateix que si li tallassin una mà, la ferissin amb un ganivet.

Vet aquí la maldat de les autoritats. Vèncer la resistència del teu esperit per la fam. Volien que desaparegués la més mínima capacitat de resposta de les persones. Anar a demanar feina als assassins, als inductors de la mort dels teus familiars? Els pagesos tenien por d’ajudar-te si estaves marcat per la repressió. Donar suport a algú fitxat per Falange podia ser considerat una forma d’atacar el Moviment. Ens movíem enmig de la tragèdia, sense saber què faríem a l’endemà, on ens podríem agafar per arribar a la nit. Guanyar unes hores, uns dies! No podíem fer cap mena de plans per al futur. El pervindre ja no existia. Una tempesta ferotge ens portava vers indrets desconeguts. Com resistir la mirada suplicant dels fills demanant un bocí de pa? Hi hagué dones que, destrossades, amb els infants emmalaltits, s’enviaren les llàgrimes i tocaren a les portes dels senyors que havien fet les llistes de matar i empresonar. I els inductors dels crims no sempre els donaven l’almoina d’uns jornals. Un pa per dies de feina de sol a sol. La majoria dels propietaris de terres i negocis es rentaven les mans. Tancaven els ulls davant el patiment dels al·lots. Els més despietats eren capaços d’insultar qui trucàs a la seva porta.

-Feina? –exclamaven, des de la supèrbia que proporciona la victòria-. Donar-vos unes pessetes? Has perdut l’enteniment? El teu home... no volia repartir les meves terres entre els jornalers? No sé com vos atreviu! Sort de l’exèrcit i el general Franco! I, ara, quan s’ha fet justícia, quan s’ha aconseguit aturar la instauració d’una república bolxevic, vos atreviu a demanar un jornal?

L’esposa del propietari mirava des de la cuina amb mirada i gest d’aprovació. A vegades, alguna beata s’atrevia a llançar al carrer alguns bocins de pa dur, el que donaven als porcs mesclat amb segó i les figues que no servien per a confitar. Pensava haver guanyat el cel amb una bona acció! Després ho comentava a la rectoria, a la reunió amb les Filles de Maria.

-He donat el pa que ens sobrava a quatre desgraciades que tenen l’home mort. Més que res ho he fet pels fills. Encara són petits, no poden anar a marjal per guanyar uns cèntims. Per a ella no ho hauria fet. Casar-se amb republicans? Quin poc cap! Però els cristians hem de tenir una mica de compassió amb els folls que han perdut l’enteniment i errat el camí.

El rector feia signes afirmatius amb el cap mentre s’acabava de beure la xocolata que li havia portat la criada, una murera de trenta anys, decidida i desvergonyida i que tothom sabia era la seva amiga. Ningú no ignorava que els dos fills de la dona eren del sacerdot. Les beates ho negaven. Endebades. Els mureros afiliats a La Societat i que coneixien la família de l’al·lota ho afirmaven amb total rotunditat. D’ençà que na Catalina Rebassa feia de criada a la rectoria, els pares de la serventa ja no anaven a llogar-se per les places de sa Pobla i Santa Margalida. Des de feia temps portaven sabates de pell, fetes pels millors artesans d’Inca. Mai més no tornaren a demanar que els fiassin a la botiga. Arreglaren la teulada de la casa i al jardí, sempre abandonat, ara es podien veure brolladors d’aigua, taules i cadires de ferro forjat, plantes exòtiques. Un dia veieren que la mare de na Catalina portava un collaret d’or i una polsera que, semblava, havia costat un parell de mils de duros. Una fortuna fins i tot per a rics, per als grans propietaris de la comarca!

El rector escoltava en silenci. Quan acabà de beure la xocolata i menjar-se l’ensaïmada, digué de forma displicent, com si parlàs d’alguna qüestió esotèrica o del llunyà resplendor de les estrelles:

-Cal fer una bona acció al dia. Malgrat que sigui amb els rojos. Sense exagerar, evidentment. Es mereixen el càstig que els ha enviat la Divina Providència. Ja ho sabeu. No cal que us ho expliqui. Els republicans no anaven a missa. Volien cremar les esglésies, matar els capellans, llevar els fills als pares, fer la Repartidora. No té perdó. Es mereixen el que tenen i encara més! Vos imaginau que s’hauria esdevengut de no ser pel general Franco, per les idees salvadores de José Antonio? Ara seríem sota terra, com els catòlics de Madrid, València i Barcelona. O condemnats a fer feina a una fàbrica sota l’amenaça de morir de fam! Ben igual que a Rússia! Largo Caballero era el Lenin espanyol i els anarquistes feien bons Lenin i Stalin, el més grans criminals de la humanitat!

Es netejava els llavis amb un torcaboques de fil brodat per la serventa. Dibuixos de flors i plantes d’una qualitat indiscutible: deien els que en sabien que na Catalina Rebassa brodava bé.

N’Andreu, que coneixia un cosí llunyà de la criada, em digué un dia rient:

-Ho fa tan bé perquè el rector li toca les cuixes quan broda a la rectoria.

Al poble tothom sabia que l’al·lota murera era l’amiga del sacerdot. Un tema prohibit. Ningú no en parlava. Potser era un costum establert. La padrina Margalida deia que mai no conegué cap rector que no fos criticat per les seves relacions amb les serventes.

Em puc imaginar molt bé el representant del Vaticà al nostre poble després de prendre la xocolata, bevent una mica d’aigua fresca per a netejar la gargamella, xerrant amb les beates que resaven pel triomf del Moviment:

-Les pomes podrides s’han de llevar del cistell on tenim les bones. Basta una fruita dolenta per a fer malbé la resta. Els republicans i maçons són com els jueus que mataren Nostre Senyor Jesucrist: una mala herba que cal extirpar d’arrel.

Què hauríem fet sense el suport de l’oncle Joan, sense aquells sacs de menjar que unes mans amigues ens deixaven d’amagat, en la fosca de la nit?

L’ajuda de l’oncle serví per estalviar-nos més humiliacions. No vaig haver d’anar a llogar-me, a trucar a la porta dels senyors. Moltes filles i esposes dels republicans detinguts, per a no morir de fam, anaven a plaça, a primera hora del matí, i s’oferien a l’amo de la possessió, a qui les volgués agafar per a collir patates, sembrar mongetes. M’ho contava n’Aina, sa Confitera, que, juntament amb na Joana, era una des les poques amigues que encara s’atrevien a trucar a la nostra porta.

-Les fan estar dretes a la plaça i ningú no les vol llogar. Els pagesos que ho podrien fer tenen por –deia n’Aina, esverada en constatar tanta injustícia-. La rectoria ha donat instruccions al respecte. Volen fer-les patir. Ben igual que a vosaltres, però amb una diferència essencial. Dins la desgràcia encara podeu menjar. Malgrat que el senyor Gabriel i la teva germana romanen tancats, disposau d’uns cèntims per anar a la botiga, un hort, prop del torrent que vos dóna una mica de verdura. Però què fer si solament tens les teves mans? Com fer front a la fam en no poder disposar d’un bocí de terra, algú que et doni una mà?

Als falangistes no els bastaven les persecucions a les quals érem sotmesos. Volien més. Navegaven per la mar d’una bogeria absoluta. Maldaven per sentir-se déus. Ara podien decretar qui podia guanyar un jornal, qui beuria oli de ricí, qui seria escarnit o no. Una victòria absoluta damunt vides i hisendes.

La repressió que patíem ens feia tornar segles enrere, a l’esclavatge. Començava a adonar-me de tot el que havíem perdut: la llibertat, la riquesa més importat per a una persona. En temps de la República ens queixàvem de la lentitud de certes reformes. Érem summament crítics. Exigíem que les paraules, les promeses electorals tenguessin una realització concreta. A l’Ateneu, entre els socis de les societats obreres, hi hagué dol el dia que ens assabentàrem dels crims de Casas Viejas. Trets a la panxa com a contestació a l’exigència d’escoles i pa? Aquesta era la República que defensàvem amb tanta il·lusió i de la qual esperàvem miracles, solucions a les injustícies que ens envoltaven? Els fusells i les pistoles de juliol del trenta-sis, la declaració de l’estat de guerra pels militars ens ensenyaria que encara no coneixíem prou bé el feixisme. No li havíem vist el seu rostre sinistre. Ara ja sabíem el que era viure amb la família tancada, perseguida. Ni en somnis no era possible imaginar la fondària del dolor que s’apropava. Visquérem la repressió del moviment revolucionari a Astúries des de la distància. A Mallorca hi hagué nombroses detencions. Però érem lluny de pensar en la mort. No podíem fer-nos a la idea que algú vengués a cercar-nos i matàs sense judici, per venjança personal, pel plaer d’atemorir. Ens dominava encara una il·limitada confiança en la capacitat de resistència del poble. En comentar un hipotètic cop dels militars pensàvem que amb una simple declaració de vaga general, els generals tornarien a les casernes. No hagué de marxar a l’exili el general Miguel Primo de Rivera? El mateix faríem amb Franco, Mola, Queipo de Llano, López Ochoa! Si els treballadors aturaven la producció i paralitzaven el país... quin govern dictatorial podria resistir?

Aquella crueltat desfermada fins al paroxisme ens agafà desprevinguts. Només uns pocs de la colla imaginaren que la situació podria empitjorar fins a límits increïbles. N’Andreu sempre explicava que la burgesia era capaç de qualsevol crim per a servar els seus privilegis.

N’Andreu tenia raó. Ara ho podia veure amb tota claredat.

Dins la desgràcia, encara tenguérem sort. Ningú no havia enviat a demanar l’oncle Joan. L’adrogueria funcionava normalment. No es despatxaven tants productes com abans del juliol, però no mancaven els clients.

Era un matí de setembre. Un sol esplendorós m’esperava en arribar a Palma. En davallar del vagó vaig mirar a la meva dreta: el magatzem de Can Mir. Ja sabia que el pare hi romania presoner. M’ho digué na Coloma Lladonet. Na Coloma hi tenia tancat un fill, en Felip. Un bon amic de n’Andreu i membre de l’Orfeó. Ambdós es coneixien des de la infantesa.

-El teu pare és amb el meu fill –em digué un dia que ningú vigilava la nostra casa. M’ha enviat un petit escrit en el doblec dels pantalons. Vaig cada setmana a Palma, a portar-li una mica de roba i menjar. Si pogués quedar a Ciutat... Però no hi tenc família ni diners per a llogar un piset.

Li vaig dir que no patís. Jo aniria a viure a Son Rapinya i, amb el menjar pel pare també faria arribar alguns queviures per al fill.

Na Coloma estava emocionada. No sabia com agrair les meves paraules.

-Fes el que puguis. Qui sap els dies que els resten de vida. En els papers que m’ha fet arribar amb la roba bruta explica que, de nit o ben de matinada, els fan formar i en criden uns quants. Diuen que els posaran en llibertat, que aniran a casa seva en no haver-hi cap càrrec ni acusació. Una mentida! Tothom sap que els que travessen el portalam de Can Mir no són vistos mai més. Sempre hi ha un camió o un cotxe ple de falangistes armats que els fa pujar a punta de baioneta, amb les mans fermades a l’esquena. Ja em diràs! Quina mena de llibertat pots aconseguir si, en posar un peu al carrer, algú t’espera per fer-te pujar dalt d’un vehicle sota l’amenaça dels fusells?

Sense la informació proporcionada per na Coloma no hauria sabut tan ràpidament on restava empresonat el pare. Sabia el que això significava. Quantes conegudes no peregrinaven de presó en presó, de Can Mir al Castell de Bellver, del castell al port, al vaixell Jaume I? I les que anaven a peu fins al fortí d’Illetes perquè no tenien diners per pagar el bitllet de la camiona que anava a Andratx? Trobar l’indret on romania tancat el teu familiar era una autèntica odissea. Com provar de cercar una agulla dins d’un paller! Talment avançar a les palpentes per un territori desconegut. Arreu silencis, gent que no volia dir res, autoritats que et tractaven amb menyspreu o que et rebien amb amenaces per haver gosat demanar pels teus. Qui era capaç de continuar indagant davant tanta indiferència, veient com es gaudia amb la desesperació que et dominava?

L’oncle em rebé amb una forta abraçada.

-Apa, passa de seguida. Com menys et vegin, millor. La barriada és plena d’espies, de gent que fa feina per a la policia. Per Son Serra, la Vileta, Son Roca, Son Espanyolet i Son Rapinya no han deixat ningú d’esquerres. A la majoria els han mort, els altres són a la presó.

L’oncle em va fer entrar a casa seva i em mostrà la cambra que, a patir d’aquells moments, seria on jo viuria.

-Com estan la padrina i na Martina? –em demanà de seguida. I, en Rafel... encara aguanta dins la soll? Què podem fer per ajudar-los? D’ençà del triomf dels militars no puc dormir. Tenc insomni. Em pas les nits pensant en la tragèdia que ens ha caigut al damunt. I sort que no m’han vengut a demanar res! Per aquestes barriades s’han donat casos terribles. Sovint detenen famílies senceres. No tenen cap mena de consideració. Volen fer por, escalivar. Si vosaltres haguéssiu viscut aquí segur que també m’haurien tancat. Tenen planificat exterminar l’esquerra de rel i actuen en conseqüència.

M’ajudà a col·locar la meva roba a l’armari. Les camises i els pantalons per al pare i n’Andreu els vaig posar en el canterano, en els calaixos on encara podies trobar vells vestits dels repadrins, els aspres llençols de lli, els davantals de les matances...

-Pots fer el que vulguis amb la roba antiga. A mi ja no em serveix de res. Són records sentimentals. Ara l’important és donar suport els que estan tancats. Si es necessari per salvar-los, podem vendre aquesta casa! No en tenguis cap dubte! La vida d’en Gabriel, de na Isabel, de n’Andreu val tot el que tenim i encara més. La desgràcia és que els falangistes prefereixen la sang a l’or. Els han ensinistrat a la perfecció: primer matar; després robar. Alguns, els més intel·ligents aconsegueixen unir l’assassinat i el robatori... Però les instruccions dels militars són fer net, acabar mitjançant el terror amb la més mínima capacitat de resistència.

-Com en Martí Cerol, al poble –vaig pronunciar sense adonar-me molt bé del que deia.

D’ençà de la mort de l’esposa l’oncle perdé l’alegria de viure. Crec que mantenia oberta l’adrogueria solament per a ajudar-nos. Na Isabel i jo érem les al·lotetes estimades, les filles que mai no va poder tenir. Jo ho sabia ben bé, que ens adorava fora mida. De petites, quan veníem a estiuejar a Palma, ens parlava de quedar amb ell a l’adrogueria. Ens ho digué en moltíssimes ocasions.

-I ara no quedaríeu aquí? Anireu a un bon col·legi i els diumenges vos acompanyaria al cine Líric, al Balear... Fan unes pel·lícules excel·lents! Podríem anar al Ram, al circ...

Mai no concretàrem una estada de llarga durada a casa de l’oncle. Els pares sempre hi posaren entrebancs. No volien que els deixàssim! Per això les nostres estades es reduïen als estius meravellosos vorera de mar, als dies d’esbarjo a la Ciudad Jardín i el Molinar.... Córrer per la sorra amb l’estel agafat de les mans veient com volava, volava i na Isabel reia, perseguida per n’Aurora Picornell. Ambdues al meu darrere, perseguint-me, volent agafar el meu estel i jo, lleugera, més àgil, guanyant sempre, arribant a recer de l’oncle Joan que, com un vigilant al meu servei, deia, aturant n’Aurora i na Isabel:

-L’estel és de na Caterina. Si voleu vos puc fer un altre estel. Però aquest és seu i de ningú més. No heu vist que, a un racó, hi ha escrit el seu nom: Caterina Tarongí?

L’estel blau de na Caterina Tarongí! On deuen ser tots els estels que hem fet volar de joves? A quin indret han marxat? Quin vent de tempesta els esquinçà? Què fer per a recuperar-los, per tornar a reviure aquells dies de lluminosa claror i rialles?


Pagesia i turisme: sa Pobla anys 50 i 60 - (Vet aquí un petit tast del llibre Visions literàries de sa Pobla, Llorenç Gelabert Editor)

Turmeda | 19 Juliol, 2020 15:58 | facebook.com

Pagesia i turisme: sa Pobla anys 50 i 60 - (Vet aquí un petit tast del llibre Visions literàries de sa Pobla, Llorenç Gelabert Editor)


Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres. (Miquel López Crespí)


Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres...

La manca de demanda d´alguns dels productes essencials de l´exportació feia patir el pagès. Mai no sabien si podrien recuperar la inversió feta: el nitrat de Xile pujava de preu, i també, el petroli i la benzina. Les hores de feina eren incomptables. Tot el nucli familiar era dedicat a treballar el camp de sol a sol. El camperol sortia a primera hora del matí i no tornava fins a les vuit o les nou del vespre. I, a l´estiu, fins més tard, quan els senyors del poble i les famílies dels menestrals ja restaven assegudes prenent la fresca davant casa seva. En aquell temps la mare tenia una botiga de queviures al carrer de la Marina, cantonada amb el de l´Escola. El pare tenia llogat un racó en el taller mecànic de Can Ripoll, que li servia per pintar cotxes i camions. Quan sortia de l´institut, a les set del vespre, els passava a veure i els trobava, acabada la feina, petant la conversa amb alguns dels antics presoners republicans que, portats a la força a fer carreteres, s´havien casat amb pobleres després de sortir del camp d´internament.

Nosaltres érem menestrals, malgrat els padrins continuassin conreant la terra.

A les vuit o les nou del vespre, a l´estiu, jo havia regat el bocí de carrer, sense asfaltar encara!, de davant casa nostra per apaivagar la calor acumulada durant el dia. Com els altres veïns del carrer de la Muntanya, trèiem els balancis davant el portal i ens disposàvem a passar unes hores d´esbarjo aprofitant la fresca de la nit. No hi havia ningú que tengués televisió. Tan sols coneixíem de la seva existència per les pel·lícules americanes que feien a Can Guixa, Can Pelut o el Montecarlo. Una petita ràdio Telefunken ens proveïa de notícies, de la música del moment i, més tard, en tancar les portes, els pares i l´oncle Josep engegaven l´aparell cercant emissores estrangeres que ens informassin de veritat del que passava al món.

A sol post molts pagesos encara arribaven del camp. Dalt dels carros, cansats per una llarga jornada de treballar en els horts, ens miraven amb mirada resignada. Ells encara havien d´arribar a casa seva, donar menjar als animals, davallar la palla del paller, tenir cura dels porcs i les gallines, fer el sopar per la família, netejar-se a un ribell abans de sopar. Algunes dones feien el pa a mà, a la pastera heretada dels padrins i repadrins. A través de la boira dels anys, encara veig la repadrina encenent el forn de llenya, suada, escollint les branques de pi més adients per encalentir-lo. Les mesclava amb algunes rames d´olivera i garrover. Deia que les pedres del forn agafaven una flaire misteriosa que feia el pa més mengívol.

Els homes aprofitaven un moment per anar fins a la taverna més pròxima per beure una copa de conyac o cassalla abans d´anar a dormir.

No hi havia temps per res més.

Seure a la fresca per a gaudir de la nit? Això només podia fer-se uns dies especials, quan la feina no havia estat esgotadora i havien pogut plegar d´hora.

No era gens estranya, doncs, la dèria d´alguns per trobar recer en altres oficis. L´autèntica vida de la pagesia poca cosa tenia a veure amb els poemes ensucrats de Maria Antònia Salvà ni amb les postals amb pagesetes ben vestides i un càntir al costat, o brodant, felices, en el portal taral·lejant una cançó. Fins i tot els balls, per Sant Jaume, les jotes i boleros de les festes, tenien un aire soterrat de combat per la supervivència. Els cossos dels ballarins, impulsats per la força de les guitarres, la bandúrria i les castanyoles, assolien un aire de repte instintiu que emocionava. Era una mena d´alegria explosiva per haver acabat la sega, lliurat al magatzem el resultat de l´anyada, culminat el més pesat de la temporada. Moments d´esbarjo. Hi havia rialles pel carrer confiant en uns preus que compensassin tants d´esforços. Tavernes i cafès anaven plens. Es jugava a cartes, es feien acudits i les ampolles de conyac i herbes anaven de mà en mà.

Els poetes que han cantat l´excelsa bonior de la vida pagesa no saben què és llaurar amb l´arada romana de sol a sol, sembrar, regar, llevar els macs i l´herba de l´hort, batre a l´era en el mes d´agost, espolsar les mongetes, el blat, amb la pols que ocupa el teu cos, t´encega els ulls.

És una poesia feta pels senyors i pagada per ells. Falsa mitificació de la terra, els poemes de l´amo de Formentor i Llorenç Riber. L´ensucrada visió d´uns pagesos feliços, que no coneixen la fam, el treball esclau.

Com no imaginar el gran patriarca de les nostres lletres, Miquel Costa i Llobera, assegut al gran menjador del casal, envoltat de velluts i randes, els amples cortinatges per matisar la llum, grans tapissos heretats de la família, els foscos quadrets de sants i verges, el rellotge de paret, implacable, donant les hores de forma meticulosa, els grans canteranos, els ramells de flors fetes amb conxes i tapades amb grans protectors de vidre, la tauleta amb els missals, la plagueta de notes per fer els sermons, els apunts dels darrers articles, el rosari de nacre. Escriure envoltat per crists crucificats, de fusta noble, policromies del segle XVI, marfil, or i plata. El petit cofre amb les relíquies dels sants portats del viatge a Jerusalem: un bocí de la creu de Nostre Senyor, un queixal de sant Pere, una ungla de santa Teresa de Jesús, un os de les costelles de sant Francesc d´Assís. I tot de petits paquets, amb el pergamí grogós pel temps, amb cabells d´infinitud de personatges religiosos i grans reis i reines de la cristiandat, amb el corresponent certificat de la Cúria Romana.

Posar les santes relíquies al costat de la plagueta on escriu els versos, obrir-la lentament, com qui obre la porta a un altre món i, besant-los un munt de vegades, posar-se els cilicis al voltant del pit, als braços i les cames. Respirar fondo en sentir el dolor. Notar, amb un infinit plaer místic, els petits rierols de sang que fan el seu camí. Rebre la inspiració divina per a saber el que has d´escriure avui. Fer servir el dolor com a una droga que et transporta a indrets llunyans, fins als núvols altíssims de la creació. Talment un encontre amb els esperits del més enllà aconseguit enmig de gemecs i oracions.

Tot d´objectes acumulats gràcies a l'esforç de generacions i generacions de pagesos de la possessió, a Formentor. A l´estiu, les criades portant el gelat de cacau fet amb la neu de les casetes de la muntanya. Es fàcil imaginar els corredors silenciosos amb tot de velles cadires folrades de cuiro, recolzades a la paret. A vegades una ombra silenciosa, en la llunyania de les sales, netejant la pols dels mobles, endreçant els llibres damunt les taules de fusta de nord i d´olivera, les més antigues. I, enllà, al·lotes de quinze anys netejant el bronze dels vells canelobres, la plata que brilla, malgrat la fosca, a les prestatgeries de les sales. Tot un decorat adient per cantar la bellesa de les seves propietats, la pau de Cala Murta, l´àgil caminar de les pagesetes, el Pi de Formentor. La natura i els homes, exacta reencarnació de Déu sobre la terra. Homes i paisatges com a expressió de la sublim bellesa, de l´alè diví damunt la matèria abans inanimada.

El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

L´hora del ball havia acabat.

La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent. Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.


Andreu Nin i el POUM - Història de la repressió estalinista (PCE-PSUC) contra els comunistes del POUM

Turmeda | 18 Juliol, 2020 13:41 | facebook.com

Els comunistes catalans: Andreu Nin i el POUM


Andreu Nin (el Vendrell, Baix Penedès 1892 - Madrid 1937)


Polític i escriptor. Inicià els estudis de magisteri a Tarragona, i després passà a Barcelona per acabar-los. Fundà l'Associació d'Estudiants Normalistes. Acabats els estudis, fou mestre a l'Escola Horaciana, i alhora ensenyava en les aules dels ateneus obrers i col·laborava en revistes com “El Baix Penedès”, “El Poble Català” i “Pàtria”. S'afilià a la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), i fou membre actiu de les seves joventuts. Posteriorment (1913) s'allunyà del republicanisme federal i evolucionà a postures netament socialistes. Milità en la Federació del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) al Principat, amb interrupcions, degudes a la polèmica que les seves opinions catalanistes generaven a "La Justicia Social" (òrgan de la federació). Des de finals de 1914 fins a la darreria de 1917 treballà com a representant de comerç als Països Àrabs. Retornat a Barcelona, reingressà al PSOE i alhora entrava en el Sindicato de Profesiones Liberales de la Confederación Nacional del Trabajo (CNT). Com a delegat al segon congrés de la CNT advocà per l'ingrés de la Confederación a la Tercera Internacional, cosa que aconseguí. No obstant com a secretari del comitè nacional de la CNT i, tot i el suport de Joaquim Maurín i d'altres, veié com la CNT s'allunyava progressivament del "tercerisme" vers a posicions anarquistes. Així el juliol de 1921, com a delegat de la CNT a la Internacional Sindical Roja (ISR) es trobà que aquesta deixava la Internacional de Moscou per afiliar-se a la Internacional de Berlín. Membre del Comitè Executiu de la ISR, s'encarregà de l'organització de l'oficina per l'Europa Central (1921-22), tasca que fou interrompuda per la demanda d'extradició de les autoritats espanyoles i la conseqüent expulsió de part dels alemanys.

Tornat a Moscou continuà treballant al si de la ISR, i fou l'amfitrió de Francesc Macià en la seva visita a la Unió Soviètica. A Les anarchistes et le mouvement syndical (1924) analitza el pes de l'anarquisme en el sindicalisme europeu (que es feia especialment viu en el cas de les terres catalanes). El 1926 fou secretari general de la ISR, càrrec que combinà amb la participació a la plataforma de Trockij, Oposició Comunista. L'estiu de 1928 caigué Trockij, i Nin fou progressivament arraconat fins la seva expulsió el setembre de 1930. Retornat a Barcelona, féu una important tasca en la difusió de les idees comunistes, remarcant la importància de la lluita sindical i del dret a l'autodeterminació dels pobles (Els moviments d'emancipació nacional, 1935). Davant l'ascens del feixisme fou dels primers en veure'l com una amenaça que anava més enllà del reaccionarisme dels règims militars (Les dictadures dels nostres dies, 1930). A El proletariado español ante la revolución (1931) analitza la nova situació peninsular, davant la proclamació de la República espanyola. Va traduir Trockij al català (Què ha passat?, 1935), però en general les traduccions polítiques les feia a l'espanyol, i les literàries, de les quals vivia, al català. En el panorama polític de Catalunya, Nin col·laborà amb el Bloc Obrer i Camperol (BOC), tot i mantenint la seva militància en l'Oposición Comunista Española, que a partir de 1932 adoptà el nom d'Esquerra Comunista.


Allunyat progressivament de Trockij, va trencar-hi definitivament el 1934. Al llarg de l'any 1935, participà en les converses per bastir un partit socialista unificat al Principat, que culminaren a la fi d'any, amb la fundació del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), integrat pel BOC i l'Esquerra Comunista. Convertit en secretari general, també fou responsable de la Federació Obrera d'Unitat Sindical i de la revista “La Nueva Era”. L'esclat de la Guerra d'Espanya, provocà la formació d'un govern d'unitat al Principat, i Nin fou membre del Consell d'Economia i Conseller de Justícia i Dret (9-12.1936). Des d'aquest càrrec impulsà la creació dels Tribunals Populars de Justícia. Políticament el POUM es trobava enfrontat al partit comunista oficial (PCE-PSUC) i, de retruc, als òrgans governamental (en mans de socialistes i republicans). Així cercà un acostament a la CNT-FAI, que tampoc es va poder plasmar degut a l'actitud dels anarquistes. Els fets de maig a Barcelona enfrontaren al POUM i la CNT-FAI, d'una banda, i al PSUC, ERC i Estat Català, d'una altra. Aquests fets foren aprofitats pel govern republicà espanyol per limitar l'autonomia del Principat, i pels estalinistes del PCE-PSUC i els serveis secrets soviètics per desfermar una repressió contra el POUM. Nin fou detingut i assassinat per agents estalinistes.


Vegeu: Arxiu d'obres d'Andreu Nin i les planes de la Fundació Andreu Nin.

Secció Catalana de The Marxists' Internet Archive


Per a copsar tota la misèria estalinista contra els revolucionaris de la CNT i del POUM, per a entendre amb profunditat el perquè dels assassinats d’anarquistes i poumistes, per a copsar el significat autèntic de la Revolució iniciada en la zona republicana el 19 de juliol del 36, és recomanable l’estudi d’algunes obres imprescindibles de Pelai Pagès, concretament Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), i l’obra de Francesc Bonamusa, aquell famós llibre que edità Anagrama l’any 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937). (Miquel López Crespí)


Memòria històrica de l’esquerra alternativa


Resposta a Pere Meroño: l’assassinat d’Andreu Nin i els Fets de Maig de 1937



Imaginava que, a aquestes alçades de la història, el fet històric de la complicitat absoluta de la direcció estalinista del PCE i del PSUC amb la GPU soviètica i els botxins enviats per Stalin per a matar Andreu Nin era quelcom que ja no s’havia de discutir per l’abundor de proves històriques que hi ha al respecte. Però sembla que l’amic Pere Meroño no coneix l’amplíssima sobre la matèria publicada d'ençà fa més de quaranta anys a Catalunya i l’Estat espanyol. La majoria són llibres que els marxistes de finals dels seixanta i començaments del setanta llegíem i estudiàvem en els seminaris de formació o, simplement, per curiositat històrica. En referència als assassinats de comunistes del POUM i anarquistes de la CNT-FAI en els Fets de Maig de 1937 George Orwell ens va deixar aquella meravellosa i instructiva obra titulada Homenatge a Catalunya que demostra, sense cap mena de dubtes, el paper dels estalinistes espanyols i catalans, és a dir, del PCE-PSUC, en la repressió dels anarquistes i comunistes del POUM. És una obra bàsica, bona de llegir, instructiva, un document bàsic per a conèixer aquella època històrica, que sembla que no ha llegit Pere Meroño, o que no en recorda el contingut. Aquesta obra clàssica per a copsar el paper nefast de l’estalinisme en temps de la guerra civil es pot ampliar si hom ho desitja amb aportacions com la de John Langdon-Davies, La setmana tràgica de 1937. Els Fets de Maig (Barcelona, Edicions 62, 1987). Però malgrat la documentació nova que aporta, no supera ni de bon tros la famosa Homenatge a Catalunya d’Orwell. Així i tot és necessari conèixer-ho tot al respecte.

El paper sinistre en la criminalització dels antifeixistes del POUM i la CNT i la part que els estalinistes tengueren en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i centenars d’anarquistes i poumistes és documentat en nombroses obres de l’historiador Víctor Alba, concretament en El marxisme a Catalunya (Barcelona. Editorial Pòrtic, 1974), obra composta pels volums Història del BOC, Història del POUM, Andreu Nin i Joaquim Maurín.

L’Editorial Ruedo Ibérico, famosa a les darreries del franquisme per les eines imprescindibles de recerca que posava al nostre abast, publicava una documentació precisa quant als elements de l’estalinisme espanyol que, fent de sicaris de la policia política soviètica, treballaren activament en la criminalització de la CNT-FAI i també del POUM. El llibre, eina bàsica per a copsar el paper del PCE en l’assassinat i persecució dels revolucionaris de l’Estat espanyol que no obeïen a Moscou és de l’historiador Andrés Suárez i porta per títol El proceso contra el POUM: un episodio de la Revolución Española. Moltes de les conclusions de l’historiador Andrés Suárez són confirmades per Frank Mintz i Miguel Peña en la recopilació de textos que es publicaren durant els Fets de Maig de 1937; textos, la majoria dels quals són signats per “Los Amigos de Durruti”, el grup que s’enfrontà al PCE-PSUC i es distingí en la defensa dels perseguits, torturats i assassinats pels estalinistes. El llibre Los amigos de Durruti, los trotsquistas y los sucesos de Mayo va ser editat per Campo Abierto Edicions, a Madrid, l’any 1978.

Recentment, el col·lectiu de recerca històrica “La Trinxera” ha estudiat l’assassinat d’Andreu Nin i ha publicat les seves conclusions en el web de la Fundació Andreu Nin. El treball porta per títol “La desaparició d’Andreu Nin” i confirma que Nin, després de ser segrestat a Barcelona el 16 de juny de 1937, va ser traslladat primer a València i posteriorment a una txeca estalinista del PCE, la mansió dels aristòcrates i menbres de la direcció del PCE Ignacio Hidalgo de Cisneros i la seva dona Constanza de la Mora (néta del que va ser primer ministre conservador durant la monarquia, Antonio Maura). Tots els historiadors esmentats confirmen com els estalinistes espanyols treballaven en estreta unió amb la policia política d’Stalin per a portar endavant la seva tasca criminal contra els revolucionaris de l’Estat espanyol. Exestalinistes destacats, com el tèrbol Enrique Castro Delgado, n’han parlat a Hombres Made in Moscú, llibre publicat per l’editorial antimarxista Luis de Caralt, a Barcelona. l’any 1963. Més recent és l’estudi dels crims estalinistes a l’Estat espanyol descrits pel dirigent de la IV Internacional Arturo Van den Eynde (l’Aníbal Ramos de la clandestinitat) Aquest estudi es pot trobar en el llibre El proletariado contra la ‘Unión Sagrada. Anti-Carrillo (Madrid, Crítica Comunista, 1980), concretament a les pàgines 117-140.

Per a copsar tota la misèria estalinista contra els revolucionaris de la CNT i del POUM, per a entendre amb profunditat el perquè dels assassinats d’anarquistes i poumistes, per a copsar el significat autèntic de la Revolució iniciada en la zona republicana el 19 de juliol del 36, és recomanable l’estudi d’algunes obres imprescindibles de Pelai Pagès, concretament Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), i l’obra de Francesc Bonamusa, aquell famós llibre que edità Anagrama l’any 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937).

Com deia al començament d’aquesta nota, la bibliografia que hem consultat d’ençà els anys seixanta i setanta és tan extensa que no es pot resumir en aquestes breus retxes. En la història de Burnet Bolloten La Revolución Española: sus orígenes, la izquierda y la lucha por el poder durante la guerra civil 1936-1939 (Barcelona, Editorial Grijalbo, 1980), i en el capítol –entre d’altres- “Catalunya: revolución y contrarevolución” (pàgs. 515-558) podem seguir pas a pas les campanyes de “Mundo Obrero” (portaveu del PCE), de Santiago Carrillo, la Passionària, José Díaz i tota la plana major dels companys de viatge de la policia secreta d’Stalin, quant a criminalitzar i demanar l’extermini del POUM i d’Andreu Nin. Les hemeroteques serven la memòria històrica d’aquesta incitació diària al crim. Mai, cap dirigent del PCE-PSUC ha demanat perdó per aquests crims comesos contra els revolucionaris de l’Estat espanyol!

Com he dit al començament d’aquest escrit, imaginava que, amb tanta abundor de materials, amb la investigació al respecte de què ens forneix dia a dia la Fundació Andreu Nin, debatre sobre la responsabilitat del PCE-PSUC en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i tants de revolucionaris antiestalinistes seria cosa del passat, ja no tenia sentit. Veig que anava errat. Negar el paper dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en aquests assassinats és com negar l'assassinat de Trotski per part del militant del PSUC Ramon Mercader, assassí que actuà a les ordres de la policia política d’Stalin. Caldria no aferrar-se a la “darrera línia de defensa” segons la quals els del PCE-PSUC anaven enganyats i tota la culpa la tengueren els soviètics.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Sa Pobla - La dèria d´escriure - Records de la Mallorca dels anys 60 - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

Turmeda | 17 Juliol, 2020 21:35 | facebook.com

Sa Pobla - La dèria d´escriure - Records de la Mallorca dels anys 60 - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)


Seria l´escriptura la meva oculta follia, l´origen dels meus problemes? La batalla era trobar temps per llegir i escriure? Evidentment, a l´època de la meva estada a Lluc no podia racionalitzar el món interior que em sacsejava. Em sentia com un bocí de fusta enmig de la mar, impulsat per ones i marees, pel vent de l´existència. Trigaria encara molts d´anys a descobrir que, efectivament, la majoria dels problemes venien donats per aquesta misteriosa força interior que m´impel·lia cap al quadern, encara en blanc, esperant que l´obrís i començàs la tasca que em rosegava per dintre. (Miquel López Crespí)


Un sol esclatant ens despertà cap a les nou del matí. La padrina havia matinat i era a missa. Sembla que s´havia aixecat amb molt de compte per no fer renou i, agafant el vel i el missal, feia companyia als seus sants. Era un dia magnífic. No hi restava res de la tempesta del dia anterior. El cel blau lluïa amb tota la intensitat. El sol ja havia pujat per damunt els porxets i il·luminava mitja plaça.

Arreu es respirava una sensació de punyent serenor.

Obrint de bat a bat les finestres vaig alenar amb força. Els arbres encara eren banyats per la pluja, i la molsa de les soques reverdia creant un impressionant concert de verds. Es confirmava la meva victòria! Era a Lluc, lluny del col·legi, provant d´oblidar la detenció del mes d´abril, les avorrides lliçons dels professors, les mentides de l´exfalangista de la División Azul.

Mai vaig creure el caramull de mentides que ens explicaven sobre la guerra civil. Com podien fer-me combregar amb la idea que el pare i els oncles, les persones més bones que havia conegut, eren criminals assedegats de sang? Era una tasca impossible! El grup Nova Mallorca va néixer precisament d´aquesta constatació. La mentida oficial només havia servit per unir els fills dels vençuts de la classe. Les mirades entre nosaltres, els primers comentaris en el pati, l´aprofundiment de la nostra amistat serví per consolidar la unió que ens portaria a les pintades nocturnes en favor de l´amnistia i la vaga dels miners asturians. I, també, evidentment, a la detenció.

Amb sol aixecant-se per damunt les muntanyes, imaginava els companys formats a l´esplanada del col·legi. Tots amb uniforme de retxes, com si fossin presoners, la cartera amb els llibres, soldats preparats per entrar a la caserna. Com si res no hagués canviat. Al poble, en els anys quaranta i cinquanta, a l´escola primària, ens feien formar igualment, però no entràvem a classe fins no haver cantat els himnes de rigor. Després, el toc de campana i, com a xotets, a les aules.

A començaments dels seixanta tot continuava igual: els uniformes, la formació quasi militar, els tocs de campana, l´obligatori silenci mentre pujàvem les escales cap a classe. Només de recordar-ho, un calfred de pànic em puja per l´espinada. El soroll de les cadires i els bancs. Els maquinals moviments per obrir les carteres i treure els llibres i els quaderns. Algú tus. Un altre es baralla amb el company de banc. Els més sàdics proven de pessigar el més dèbil que, atemorit, calla per por del que li pugui passar a l´hora dels jocs.

Tot això fins que, emmurriat, arriba el professor i amb un gest ordena que cessin els comentaris.

Just eren les nou del matí i em demanava com podria arribar viu a les set de l´horabaixa. Mirava a dreta i esquerra, talment un ocell engabiat. Res a fer. Engrillonat. No podia marxar. Condemnat, talment els remers de les naus romanes i cartagineses que s´enfrontaven en cruel batalla enmig de la Mediterrània. Mirava el pla d´estudis del dia. Si teníem història podria entretenir-me un poc imaginant com era la vida a les èpoques antigues, les guerres del passat, fets històrics que jo interpretava a la meva manera.

Però avui no era a classe. Contemplava la lluminositat del blau, aspirava amb força l´aire pur d´aquell matí a la muntanya. A la dreta, l´Ajuntament d´Escorca, el bar, la botigueta; al fons, la caserna de la Guàrdia Civil; a l´esquerra, els porxets que havien agombolat tants milers de peregrins a través dels segles. No es sentia cap renou. El lladruc d´un ca en la distància era l´únic signe de vida que podia constatar. En els bassiots de la plaça, una dotzena de coloms bevien, tranquils, aprofitant l´aigua del ruixat que havia caigut durant la nit. Les pedres de les cases encara eren banyades pel plugim i els raigs del sol hi dibuixaven minúsculs esclats de llum que brillaven com a petits diamants.

Em vaig mudar lentament, assaborint aquells moments de calma. Res a veure amb les presses de quan anava al col·legi. El maleït soroll del despertador sonant a les set i mitja del matí. Vestir-se a tota velocitat. Mirar de fer una ullada als llibres per si et fan alguna pregunta a classe. Marxar apressat fins a la parada de l´autobús que et deixarà just davant de l´institut. Viatjar amb els empleats i empleades que cada dia baixen a Palma, endormiscats, amb el rostre seriós del modern esclavatge. Aferrar-te fort als tubs de ferro interiors del vehicle que et permeten romandre dret, no trontollar en una de les seques arrancades i frenades del conductor. Sortosament, els amics de Nova Mallorca, el grup clandestí que teníem format al col·legi, m´alliberaven de la rutina dels estudis. Si no hagués estat pels debats d´abans d´entrar a classe, per les converses al pati, no hauria pogut resistir tot el curs tancat entre aquelles quatre parets. Només més tard, anys endavant, quan vaig fer el servei militar, vaig tornar ensopegar amb un tedi semblant. Les hores a la caserna, idèntiques a les hores de l´aula.

Vaig mirar el prestatge amb els llibres. Tot era en ordre. Les novel·les, els llibres d´història agafats de la biblioteca del pare i de l´oncle, el quadern de notes. Volia començar a escriure. No sé per quines estranyes circumstàncies, potser a conseqüència de llegir tantes novel·les, sempre havia pensat a deixar constància de les meves emocions. Provar de bastir una història. I si un dia pogués imitar els autors que estimava? I si el futur que tant preocupava a la família anàs lligat precisament a la lectura i l´escriptura?

A casa no tenia temps d´escriure. L´horari del col·legi ho impedia. I, també, els sorolls cridaners de deu persones vivint sota la mateixa teulada: germanes, pares, oncle, padrins... Per escriure, pensava, es necessita una especial tranquil·litat, res que et faci distreure de la tasca creativa. El soroll, les visites, les obligacions de la vida quotidiana són els principals enemics d´un autor. Em demanava si la història de la falsa malaltia no era causada precisament, malgrat fos de forma instintiva, per voler trobar la calma desitjada, el moment en el qual descobrir si podria fer un conte, deixar constància dels pensaments més íntims, de les preocupacions que sacsejaven una ànima juvenil.

No era la primera vegada que provava d´escriure. Algun estiu havia començat una novel·la d´indis i vaquers. No me´n vaig sortir. Comparat amb les obres de Zane Grey, no em feia el pes.

Em va anar millor quan, comprant un quadern, vaig començar a deixar constància de la impressió que m´havien fet les excursions que feia, les pel·lícules que anava a veure sol o acompanyat pel grup d´amics de Nova Mallorca. D´aquestes dèries en tenia bona part de culpa la lectura del dietari d´Anna Frank. Un dietari resumit i censurat, evidentment, però que em marcà profundament. Record que mentre anava llegint em quedava una bona estona mirant la fotografia d´Anna Frank que hi havia a la coberta posterior. Ben cert que no entenia gaire coses del contingut del llibre. Els meus coneixements sobre la persecució nazi dels jueus eren superficials: just el que havia sentit dir al pare, les lectures de la revista Mundo, amb tantes i tantes fotografies de la guerra, les informacions de Ràdio Moscou i Ràdio Espanya Independent. Poca cosa més.

Però Anna Frank em feia sentir el que ella havia patit i somniat dins els seu habitacle, envoltada pels llops afamegats de les SS! La fitava directament als ulls. Hi parlava. Li demanava si pensava que podria arribar a escriure algun dia d´una forma semblant. Crec que va ser el meu primer amor juvenil. M´adormia amb la seva imatge penetrant lentament dins el meu esperit.

Ara tendria més temps, res no podria interrompre les meves provatures.

Vaig mirar el quadern i la ploma estilogràfica que em regalaren quan vaig aprovar ingrés per entrar a l´institut. El quadern i la ploma eren allà, damunt la llitera, il·luminats pel sol, convidant a iniciar l´aventura d´escriure.

Seria l´escriptura la meva oculta follia, l´origen dels meus problemes? La batalla era trobar temps per llegir i escriure? Evidentment, a l´època de la meva estada a Lluc no podia racionalitzar el món interior que em sacsejava. Em sentia com un bocí de fusta enmig de la mar, impulsat per ones i marees, pel vent de l´existència. Trigaria encara molts d´anys a descobrir que, efectivament, la majoria dels problemes venien donats per aquesta misteriosa força interior que m´impel·lia cap al quadern, encara en blanc, esperant que l´obrís i començàs la tasca que em rosegava per dintre.

De sempre, les assignatures que m´anaven millor eren les d´història i literatura. A l´hora de la redacció, ningú no em guanyava a classe. Va ser aleshores que vaig acabar escrivint en la revista del col·legi, Germans. Malgrat que la publicació era especialitzada en la propaganda religiosa, també permetia la inclusió de contes, relats de les nostres excursions. Va ser aquí, escrivint per a Germans, que vaig fer les primeres pràctiques amb l´escriptura? No ho sabria precisar amb exactitud. Possiblement el sotrac de veure escrites les meves paraules en lletra d´impremta tengué un efecte perdurable. Tan sols record que submergir-me en una història, provar de trobar les idees, les paraules adequades per descriure un pensament o una acció concreta, em portava a una situació on res no importava. Mentre duràs la bogeria creativa era fora de la realitat concreta que m´envoltava. La fam, la son, podien esperar. No m´adonava ni del fred ni dels ruixats que poguessin caure damunt la teulada. La mare s´enfadava. Venia a la cambra, preocupada. “Fa mitja hora que tens plat parat damunt la taula!”, deia, sense poder entendre els motius que em fermaven al petit escriptori d´estudiant. “Ara venc”, contestava, molest per la ruptura de la meva inspiració creativa.

Quan compareixia la família a dir-me res, a demanar-me que fes allò o allò altre, sabia que no podria continuar relatant la meva història. La imaginació desapareixia talment com fineix la claror d´una bombeta quan l´apagues.

No res a fer.

Havia d´esperar un altre moment, retrobar la calma necessària, la concentració adient per a reiniciar el relat en el punt exacte on tot s´havia esvanit de forma irremeiable.

La padrina, just acabada la missa, em donà presses per davallar al bar de la cantonada: “Apa, encara estàs sense mudar? Venga, home que és molt tard. Hem d´anar a berenar i saludar l´amo Nofre Segui i la seva dona, na Margalida de can Toniet”.

Sí, la padrina tenia tota la raó del món. Potser hi hauríem d´haver anar ahir mateix, però amb el diluvi i compondre roba i llibres no hi havíem parat esment.

Coneixíem l´amo en Nofre pels nostres estiueigs, dels anys en què hi veníem a passar el juliol o l´agost. Educat, amatent, els pares sabien que ens podien deixar sota la seva vigilància si havien de tornar al poble per qualsevol feina urgent. Quant a la companya, na Margalida, era poblera i la coneixíem d´ençà que era petita. Vivia justament en el carrer de l´Escola, al costat de l´església, paret per paret de la casa de la repadrina Francesca Torrens Comas.

Margalida era una al·lota eixerida, alegre, sempre amb una rialla al rostre. Era coneguda per ser una de les jornaleres més feineres del poble. De matí, quan acudia a la plaça per veure si algun propietari la volia llogar, era la més sol·licitada. Sovint, el padrí Rafel anava fins a casa seva i li demanava que a l´endemà no anàs a la plaça, que ell la llogava per tot el temps que duràs la collida de la patata, la sembra de les mongetes, la sega del blat i les faves. Per a mi era com una germana gran, qualcú de la família.

Es casà als vint anys amb un bon xicot, un ferrer de prop de l´estació. Un jove apreciat i respectat, en Tomeu de Can Serrall. Jo era molt petit. No sé el que degué passar. A vegades ho comentaven a casa. Deien que, al cap de poc temps de casats, s´havien separat sense que ningú en pogués entendre els motius. Semblava que la parella de bon començament s´estimava, però en un moment determinat s´esdevengué la ruptura.

I aquí és quan intervé la presència de l´amo Nofre Seguí. En Tomeu, l´espòs, de Margalida, pertanyia a una famosa penya poblera de caçadors, la Llebre. La penya, que solia caçar a l´Albufera, sa Bufera en boca dels poblers, era tan famosa que tenia com a socis molta gent de Mallorca, entre els quals, l´amo Nofre Seguí. Com de costum, un any s´organitzà una de les caceres més importants de l´illa. Tot va anar a càrrec de la Llebre. La nit abans, els caçadors ja eren a les casetes, vetllant i preparant els cans i les armes per sortir a l´endemà. Algunes dones s´encarregaven de fer el menjar. Margalida hi anava a ajudar, fent companyia al seu home. Alguns caçadors hi havien anat un parell de dies abans i tenien un munt d´anguiles i fotges per sopar la primera nit. Les dones les servien farcides de carn de porc capolada, ous, panses i pinyons posats al forn.

Era un començament magnífic. Els cans es removien inquiets, desitjosos d´anar a cercar els ànecs d´aigua i les fotges als indrets acordats per la tirada. Eren les darreres hores abans de sortir dels amagatalls situats a la vorera dels canals, prop de les veles on encara hi havia pagesos que hi sembraven arròs.

Els caçadors untaven les armes amb una mescladissa d´herba de la mare de déu bullida en suc de llebre o de conill.

Però no tots els caçadors anaven als amagatalls previstos, amb els cans i les escopetes preparades. Altres, com mestre Nofre, cercaven altres peces per portar al morral. Amb excusa d´ajudar les dones, restava a les cabanes preparant els ormejos per quan arribassin els altres. Hi havia abundor de feina per tallar la llenya adient, netejar olles, preparar tassons i culleres. A darrer moment, comptant el nombre d´assistents, hom trobava que no s´havien portat les ampolles de vi adient i era precís anar al poble a cercar-ne més. Més endavant es descobria que no havien pensat en el conyac, les herbes o la cassalla: més viatges amb bicicleta o en moto fins a les tavernes acostumades.

Segons m´explicava la padrina, l´amo Nofre Seguí tenia les dones encaptivades. Era un bergant d’uns trenta anys i busques, alt, ben plantat, educat, sempre ben vestit. Les feia riure amb desenes d´acudits. Mai no parava de contar històries. Es delien per romandre al seu costat. No solament era un home feiner, amb do de comandament, actiu: també entretenia el personal amb el relat de rondalles que mai ningú no havia sentit.

Així va ser com Margalida va caure encisada per la presència del jovençà vengut d´Escorca. El ferrer ja no hi va ser a temps de fer res: anar a les famoses caceres de l´Albufera li costà la dona. Un dia s´aixecà i ja no trobà l´esposa al costat. I sort que no tenien fills! En cas contrari aquesta sobtada separació encara hauria estat més dolorosa i problemàtica.

No li va deixar ni una nota damunt la taula.

Marxà a la sortida del sol i agafà el primer tren cap a Inca. Després, el camí de sempre: la camiona que anava fins a Lluc on els pares de l´encisador i enganyós caçador tenien el bar.

A sa Pobla ningú va saber què havia passat en moltes setmanes. Posteriorment, pels peregrins i visitants del santuari es va saber que na Margalida ajudava en el bar de la plaça. Tot indicava que era feliç. Feinejava amb en Nofre i no havia perdut la rialla que la caracteritzava.

El problema era que no es pogueren casar perquè en Nofre estava separat de la seva dona i en aquell temps no existia el divorci. No es podia casar legalment amb na Margalida.

A partir del dia de la separació, el ferrer va perdre les rialles. Mai més tornà a caçar a l´Albufera. Deixà de freqüentar el Bar Rapinya, la seu principal dels caçadors, i no el veieren mai més al cine o per sa Fortalesa, el camp de futbol. Tothom sabia que l´estimava i no la podia oblidar. Per això mateix ningú mai no demanà per ella, cap amic en pronuncià el nom.

En Tomeu es dedicà al seu ofici convertint-se i amb els anys es convertí en un dels ferrers més apreciats del poble. Sempre a disposició de qualsevol persona que el necessitàs. Jo l´he conegut i he anat sovint a veure com feinejava amb el ferro roent. Silenciós, convertia el metall que manejava en una reixa per a un balcó, fogons, la clau de les cases, les ferradures dels cavalls i someres. Especialista en bombes per extreure l´aigua dels pous, era a disposició dels pagesos a qualsevol hora del dia, fos feiner o una senyalada festa oficial.

La padrina em donava presses.

Feia un sol radiant i era hora de trescar pels voltants.

Començava el meu primer dia de llibertat.

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - La follia – (un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

Turmeda | 16 Juliol, 2020 23:51 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - La follia – (un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


Repartíem el que ens arribava entre les famílies dels carrabiners detinguts. Les esposes, mares i fills dels presoners menjaven garroves per dinar i sopar. Cercaven clovelles de taronges i patates entre els fems. Temps de fam i silenci. A vegades vaig veure alguns dels familiars dels socialistes tancats pugnant per agafar el pa dels cans. Teníem prohibit aturar-nos a parlar enmig del carrer. Reunir-nos era optar per la tortura i la detenció. Però jo no tenia por. De bon matí agafava una senalla amb mongetes i patates, el que tenguéssim aquell dia, i ho deixava a les cases que tenien gent empresonada i desapareguda.


La mare va aprovar de seguida la idea d’anar a viure a Ciutat, a casa de l’oncle Joan. Era l’única manera d’estar al costat del pare, la germana, n’Andreu. Aviat descobrírem que els homes eren a Can Mir, un magatzem de fusta esdevengut lloc d’internament. Na Isabel havia anat a caure a Can Sales, la presó de dones.

-Pots marxar en voler –em digué la mare, decidida-. Agafa algunes mudes de roba pel pare i na Isabel. Sortosament, en Josep és a Barcelona. Les camises i pantalons del teu germà poden servir a n’Andreu. Tenen la mateixa talla. L’hem d’ajudar en tot el que puguem. Tu no passis pena. Ja m’arreglaré com pugui. Amb els animals del corral i els quatre pebres i tomàtigues de l’hort podrem sobreviure. Ja ho veus. A vegades ens deixen a la porta algun sac de patates i mongetes. Qui deu ser que es recorda de nosaltres? És mal d’endevinar. Un dia, quan passi aquest vendaval furient, ho hauríem d’esbrinar. La majoria d’amics i coneguts ens ha abandonat. Tants que venien per la joieria a demanar un favor i ara, en veure que ens han robat i tancat a la presó, fan de no veure’ns!

Si amb el temps sobrevivíem a l’endemesa dels malfactors voldria saber qui ens ajudava per les nits. Qui era, d’on procedia la mà amiga que ens donava suport enmig de les ombres i els botxins? Pagesos que reberen queviures de la cooperativa de consum, mares agraïdes al pare per haver portar els seus fills malalts a l’hospital? Algú inconegut, receptor d’un préstec per casar la filla, pagar la contribució?

Quina diferència de comportament! Uns cremaven els llibres de comptabilitat del pare, els rebuts que encara havíem de cobrar a fi de no retre comptes; altres, ens ajudaven portant sacs de cigrons d’amagat. Possiblement amics silenciosos amb valor abastament per a jugar-se la vida. Els uns i els altres. Els bons, al costat nostre; els altres, dolents, enverinats, els que havien destrossat la joiera, incautat les existències de la cooperativa, fent tot el possible per humiliar-nos i que sentíssim al damunt tot el poder dels guanyadors.

Sense el suport d’aquestes desconegudes mans amigues, la tenebror dels dies del Moviment hauria estat pitjor. Què podríem haver fet sense poder obrir el negoci, amb el pare i el padrí tancats i amagats? Com aconseguir un mínim de diners per a subsistir? Ja no teníem res. Era un miracle que ens haguessin deixat la casa! El futur esdevenia un enorme interrogant, un pou profund d’on, pensàvem, no podríem sortir mai més.

Repartíem el que ens arribava entre les famílies dels carrabiners detinguts. Les esposes, mares i fills dels presoners menjaven garroves per dinar i sopar. Cercaven clovelles de taronges i patates entre els fems. Temps de fam i silenci. A vegades vaig veure alguns dels familiars dels socialistes tancats pugnant per agafar el pa dels cans. Teníem prohibit aturar-nos a parlar enmig del carrer. Reunir-nos era optar per la tortura i la detenció. Però jo no tenia por. De bon matí agafava una senalla amb mongetes i patates, el que tenguéssim aquell dia, i ho deixava a les cases que tenien gent empresonada i desapareguda.

Ara s’encarregaria de fer-ho la mare. Si jo marxava a Ciutat, ella hauria de multiplicar-se per dos, per quatre. Portar la casa, atendre la padrina, aconseguir que ningú no s’adonàs de l’amagatall on romania el padrí.

Sabria resistir sola, sense que jo estigués al seu costat? Era molt forta, però el feix que li deixava podia ser excessiu.

La situació es complicava per moments. Què fer enmig de tanta confusió? No trobava altre camí al meu davant. Si volíem saber el que passava amb el pare i na Isabel, el destí que esperava n’Andreu, jo havia d’anar a casa de l’oncle el més ràpidament possible.

-I el padrí? –vaig dir a la mare-. Creus que podrà resistir?

-No et preocupis, Caterina. És més fort que el roure. Si li puc fer una mica de calent i, a la nit, quan ningú no vigili, pot fer quatre passes per la cuina, resistirà tot el que hagi de resistir. S’entretén fent les senalles. L’anima pensar que fa una feina útil per a la família. L’únic problema seriós és la padrina. Dia a dia va perdent l’enteniment. Hem de procurar que mai no s’adoni que tenim el padrí a casa, no fos cosa que ho digués a algú.

Era evident que la padrina Margalida empitjorava gradualment. Sovint, quan menys ho esperàvem, anava a l’habitació de na Isabel, als altres dormitoris i, sense que hi poguéssim fer res, desfeia els llits i els tornava a fer. Anava embogida. Fregava les cambres contínuament. Canviava les cadires de lloc. Es passava hores netejant els vidres de les finestres, fent net els canteranos, traient i tornant a posar la roba dels armaris. La deixàvem fer. Almanco s’entretenia. Parlava sola. A vegades semblava que renyava fantasmes. La trobaves dreta, enmig del passadís, discutint amb les ombres. D’altres, asseguda al balancí, iniciava una conversa amb algun moix dels veïns que entrava, silent, al menjador, a la recerca de l’escalfor humana. La miràvem en silenci, sense gosar dir res. Era com si visqués en somnis. La seva vida ja no era la realitat quotidiana que ens encerclava. Res del que nosaltres vivíem tenia sentit per a ella. La vèiem reclosa a l’interior d’un univers boirós, en un món on els desapareguts cobraven vida i vivien al seu costat. No solament parlava amb na Isabel i el padrí Rafel... Sovint feia recomanacions especials a Jesús. Li demanava de parlar amb Sant Pere, convençuda que era el culpable de la desaparició del seu home, el gendre i la néta. Estava disposada a anar a missa de genollons si Sant Pere aconseguia la llibertat dels detinguts.

Vaig parar esment en el que deia.

-En Martí Cerol és un enviat del diable. No té ànima. Només pensa a fer mal. Satanàs no perdona que vagi a missa. Em voldria fer de les seves. Que em convertís en una beata falsa. Com les que són sempre amb el rector i mai no practiquen l’Evangeli. Donar dos cèntims a un pobre... és seguir el camí que ens assenyalà Crist? Ressen el rosari a l’hora que critiquen tothom que passa davant casa seva. Em fa riure la beateria d’oracions, xafardeig i moscatell! Mai no he caigut en les temptacions parades per l’Infern. El meu marit no em besà fins que vàrem ser casats. Per convèncer-me contava rondalles d’enamorats dient que si dues persones s’estimen no és pecat besar-se. Mai no el vaig voler creure. Vaig arribar pura a l’altar. Per això el dimoni em persegueix, no ens deixa tranquils. Voldria que hagués claudicat, caient en les trampes que sap parar a les jovenetes desprevingudes.

Es returava un moment i em mirava. M’adonava que no em reconeixia. Ja no sabia que jo era la néta. Els seus ulls només contemplaven un fantasma, una ombra més poblant el tèrbol i fantasmagòric univers que habitava.

Al cap d’una estona tornava amb la seva història. La mare plorava, pensant que havia enfollit. I en el fons aquesta era la veritat, per molt que ens fes mal. La padrina vivia dins unes altres coordenades. Fugia vers regions ignotes, cada vegada més allunyades del món real que ens mantenia subjectes a l'angoixa constant que ens encerclava.

-Llúcifer ens vol castigar per haver fet bondat, per no ser uns lladres i uns aprofitats. Què és el pitjor per als moradors del regne de l’Infern? La caritat, ajudar el proïsme. Els dimonis fugen de fer el bé i estimar els altres com si fos la pesta. Una persona honrada, un cristià que segueixi les recomanacions de l’Evangeli els fa enfollir. No ho poden consentir. Adoren el cinisme, la mentida. Gaudeixen i són feliços amb els hipòcrites, amb els que saben robar però després es pensen salvats en fer una confessió setmanal i resant un parell de parenostres i avemaries. L’Àngel Rebel ens vol anorrear, vol instaurar el Mal sobre la terra. I per això mateix ha fet davallar al poble aquest exèrcit de diables armats i vestits amb camisa blava.

S’apropava a la finestra, mirava el carrer sense veure-hi res i afegia, sense dirigir-se a ningú en concret:

-És curiós. Ara, els dimonis no porten forques com quan jo era joveneta. Els he vist amb escopetes i pistoles. Però fan el Mal igualment. Maten amb els fusells de la mateixa manera que abans ho feien amb les forques. I canten a Luzbel. No sentiu els crits eixordadors de les seves cançons? Què és aquest himne ferest? El “Cara al Sol” és una cançó d’homenatge al Diable Major, al general Franco. El General és Satanàs disfressat. Un dimoni nou, un esperit de la maldat que arriba amb uniforme militar per enganyar els ignorants.

M’agafava fort les mans. Les tenia fredes, com si hagués mort feia dies.

-Padrina, despertau, heu d’anar a dormir –li deia, preocupada per la gelor del seu cos.

La tapava amb una manta, mirant d’aconseguir portar-la al llit. Volia que descansàs, que abandonàs aquell malson on vivia immersa d’ençà del començament del Moviment.

-Apa, venga, que ja és hora de pujar a l’habitació. El foc que s’ha apagat. Ja no hi ha caliu a la foganya. Anem i vos ajudaré, no fos cosa que agafeu un refredat.

Em mirà sorpresa, talment despertàs del malson. Em reconeixia? Tenia moments de lucidesa? Per uns segons ho semblava. Com si retornàssim al passat, quan jo anava fins al seu llit, atemorida per imaginaris fantasmes, pels misteris que poblaven la meva cambra i la de na Isabel. Les dues germanes estàvem sempre plegades, a dos llitets que ens va fer mestre Guillem Collut, un fuster que era cosí llunyà nostre.

Na Isabel mai no va tenir por a la nit.

Era valenta.

Provava d’explicar-me com les ombres que s’agitaven per la cambra i els passadissos eren jocs de llum produïts per les espelmes i els sorolls, simple efecte del vent que feia obrir i tancar les portes i finestres que no s’havien assegurat.

-No hi ha esperits, ànimes provinents del cel o l’infern. No has d’estar espantada. Un dia vaig parlar amb el fosser. M’ho explicà amb paraules ben senzilles i planeres. En vint anys d’enterrar morts mai ningú no havia sortit de la tomba. “Els dimonis –contava- són els mortals que ens fan la vida impossible: les contribucions de l’Estat que ens xuclen el poc que guanyam; els militars, que envien els nostres fills a morir a guerres llunyanes; els sacerdots que, predicant la resignació des de la trona, consenteixen que els rics siguin cada vegada més poderosos i els pobres més desgraciats”.

Endebades les explicacions de la germana. Jo tenia por i de res no em servien les recomanacions de na Isabel. Anava al llit dels padrins i em situava entre ells dos. Talment aquells cossos estimats fossin la murada que em salvaria de la presència del Mal, dels enviats de l’Infern que poblaven les nits de la meva infantesa.

Ara era la padrina Margalida la que veia els dimonis poblant casa nostra, els carrers del poble.

-Caterina... què fas desperta a aquestes hores de la nit? Cal anar amb compte! Els diables corren a lloure, són arreu on alcis la vista! Van desfermats, amb camisa blava i fusells, el jou i les fletxes brodats damunt el pit. Escolta... no sents els tambors i les cornetes? No els veus desfilar en direcció a la plaça Major? Porten el meu fill i la meva néta a tancar! Els veig avançar amb les banderes desplegades. Canten, disparen a l’aire per atemorir els veïns. Entren a les cases a la recerca de llibres prohibits. No volen que ningú pugui llegir novel·les, revistes com les que et portava n’Andreu. Vosaltres teniu una àmplia biblioteca. En Gabriel, sempre que davallava a Ciutat anava a veure quines novetats podia comprar. Tots els néts han sortit igual. Què cercau amb tanta lectura? La llibertat? El que no heu pogut trobar mai a l’església, en els sermons del rector? Jo he anat sempre a missa primera però no crec en els sacerdots. Només amb l’Evangeli. L’Evangeli és la paraula de Déu i tots podem estar en contacte amb el Senyor, arribar al cel si complim amb els deu manaments i no fem mal a ningú. Vols dir que poden gaudir de la presència divina els que maten i insulten, els que porten a la presó gent innocent, persones que mai no han perjudicat el proïsme? He de parlar amb urgència amb Sant Pere. L’he de convèncer que vagi a tancar les portes de l’Infern amb els àngels i Sant Miquel al front dels exèrcits del bon Jesús. Els dimonis han sortit del seu redol i campen a lloure, destrossant el que troben al seu pas. Ens han robat els llibres i les joies... Han obert els armaris, llançat la roba al terra. On s’ha vist mai tant salvatgisme? Per provar de salvar-nos ja no basten les oracions, les novenes, confessar-se i combregar, tenir aigua beneïda a la porta de la casa. Són els temps anunciats a l’Apocalipsi de Sant Joan. La guerra, la pesta, la fam i la mort dansen, enlairant les armes que porten. Aquesta vegada l’endemesa és més forta que mai. Cal convèncer Sant Pere que parli amb Sant Miquel i que s’obrin definitivament les portes del cel. És imperiós que surtin els exèrcits del Bé, amb espases i llances, ben cuirassats per fer front als monstres de la camisa blava.

Desvariejava. La mare contemplava l’escena en silenci. Tenia tots els mocadors banyats. Li vaig donar el meu. Entre les dues aconseguírem aixecar la padrina del balancí i pujar-la a la cambra, en el primer pis de la casa.

El padrí, que havia sortit de l’enfony on romania amagat, també tenia els ulls humits. Patia. El seu rostre reflectiu el sofriment interior, les fondes preocupacions que el dominaven.

El padrí estimava moltíssim la seva esposa. Mai vaig sentir que s’alçassin la veu. Era un home que es desvivia per fer-la feliç. Existia entre ells una química especial, una capacitat d’enteniment sorprenent. Les parelles de la meva edat es barallaven per no res. Qualsevol caprici servia per a rompre amors que semblaven eterns. La superficialitat s’ensenyoria del cor de la gent. Un ferotge egoisme regnava, ferotge, en molts matrimonis. Em demanava on era l’amor, la vertadera estimació. En parlàvem sovint a l’Ateneu. Com aconseguir que les persones puguin relacionar-se, conviure sense pensar en els horts, en els diners? Al poble hi havia parelles que es casaven per ajuntar les propietats, les cases de les dues famílies. A qui importava la felicitat, que els joves s’estimassin de veritat? A ningú! Els pares volien per als fills bons partits, professionals amb una bona carrera, militars, rendistes d’esquena dreta, algun senyor de possessió... Si per desgràcia la filla s’enamorava d’un al·lot amb pocs diners, començaven els problemes i impediments. Els treballadors eren considerats inferiors per a la classe benestant. Com si la felicitat consistís a anar comptant els horts que tens!

Era una de les eternes discussions a l’Ateneu. Com serà l’amor en la societat futura? L’Estat... proporcionarà un ensenyament gratuït a qui tengui capacitat intel·lectual? Pensàvem que, amb l’adveniment de la República, l’estudi de la medicina i arribar a ser enginyer o advocat no seria solament per a quatre privilegiats. Els més somniadors crèiem que seria deure de la futura societat socialista posar a disposició del poble vivendes a baix preu. Com podria independitzar-se una parella que no tengués un habitatge digne? Era completament impossible! Sempre hauria d’estar a recer dels pares, sense poder disposar d’un espai propi? Viure de lloguer, pagar als propietaris la major part del jornal de la fàbrica? Necessitàvem rompre aquesta dinàmica malaltissa. I tan sols uns poders públics preocupats pel benestar dels ciutadans podria donar passes efectives vers la llibertat.

Somnis de la joventut, la il·lusió dels treballadors de totes les tendències esquerranes!

Ara veia el padrí desfet en sentir desvariejar l’esposa.

Continuava demanant-me si la mare podria resistir sola. Com s’ho faria sense el meu suport? Hauria de tenir cura dels padrins, fer front als possibles interrogatoris dels falangistes que, ben segur, no la deixarien tranquil·la. Podria resistir les amenaces constants de ser detinguda, de fer-li beure oli de ricí, de matar els familiars detinguts?

-Mare -li vaig demanar abans d’anar a Palma-, podràs suportar el que t’espera? El padrí et farà companyia, però és a la soll, tancat. No pot sortir. Si algun veí el veiés podria ser denunciat de seguida. I el menjar... com podreu aguantar, amb el pare tancat, la joiera destrossada, ocupada per la gentussa d’en Martí Cerol?

-No passis ànsia... mentre el padrí pugui fer senalles i no ens llevin l’hort del torrent podrem anar tirant. Ara, l’essencial és romandre el més a prop possible del teu pare i na Isabel. Encara no han anat a veure l’oncle Joan. Potser tenguem sort i els falangistes no hi vagin. Mai no s’ha destacat en res de política. Sempre ha viscut pel negoci i la família.

Era urgent anar a Palma. En cas contrari... què farien sense tenir ningú al costat? Qui els portaria una truita, un plat de calent, la roba neta cada setmana?

Jo no li volia dir res a la mare. Però no era solament portar-los el que necessitassin. Ho havia sentit dir a les dones dels carrabiners. Existia la possibilitat que els matassin abans de fer qualsevol mena de farsa judicial. No tots els detinguts eren portats davant un jutge militar. La majoria eren assassinats d’amagat, sense tenir cap condemna, per simple caprici de Barrado i els matons de Falange. La forma d’extermini era ben senzilla: els responsables de la presó llegien una llista de noms i els deien que els obririen les portes i podrien marxar. Al començament del Moviment els presos s’ho creien. Als més crèduls els dominava l’alegria. “En llibertat!”, “som lliures!”, exclamaven, feliços, i donaven les poques coses que tenien als companys d’infortuni. Uns regalaven la pinta, una pipa, un bocí de llapis, la manta, un poc de paper per escriure a la família... La il·lusió durava ben poc. Al cap d’unes setmanes tothom ja estava assabentat que la llibertat era fictícia. En sortir de la presó esperaven els sicaris que feien pujar els presos d’alt d’un camió. Partien en direcció desconeguda. El cert és que mai cap dels detinguts posats en llibertat arribà a casa seva.

No li volia dir res a la mare, però marxava a Ciutat dominada pels pressentiments més trists.


Sa Pobla i la literatura catalana de Mallorca

Turmeda | 16 Juliol, 2020 15:25 | facebook.com

Avançaments editorials: propera publicació del llibre de narracions Parets de foc (El Tall Editorial)


La propera publicació del recull de narracions Partes de foc (El Tall Editorial) i i els altres llibres de narracions que sortiran l´any vinent corresponen al meu interès per deixar constància de la meva particular narrativa rupturista dels anys 70 i 80. La majoria de contes experimentals d´aquests llibres evidencien el desig (i el de tants d´altres autors de la meva generació) de defugir el pansit naturalisme de tants d´escriptors nostrats encara lligats a l´herència de l´Escola mallorquina. La majoria d´aquestes narracions són inèdites. D´altres han estat recuperades d´algunes de les antologies publicades entre els anys 70 i el present. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col·lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col·lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. (Miquel López Crespí)


Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80


És a començaments dels tenebrosos anys vuitanta –criminalització de les avantguardes revolucionàries marxistes i independentistes, control de la cultura per part dels intel·lectuals i partits del règim, oblit i menysteniment de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77... --que volem continuar avançant en la tasca literària rupturista començada a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col·lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col·lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Són anys de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura. Els nostres llibres de capçalera són La revolución y la crítica de la cultura (Barcelona, Grijalbo, 1970) d’Alfonso Sastre, La definición del arte (Barcelona, Ediciones Martínez Roca, 1971), Apocalípticos e integrados ante la cultura de masas (Barcelona, Editorial Lumen, 1968), ambdós de Umberto Eco. Llegim La crítica de la cultura y la sociedad de T. W Adorno, Júlia Kristeva, les teoritzacions de Robbe-Grillet damunt el nouveau-roman, repassam Roland Barthes, Luckás, Henri Lefebre, Lucien Goldmann, Guy Debord, Jean-Paul Sartre, Antonio Gramsci, Hans Magnus Enzsensberger... sense deixar mai de banda les obres filosòfiques, polítiques, econòmiques dels clàssics del marxisme. Però aquests noms han estat escrits a l’atzar. Simplement per indicar quins eren alguns dels nostres interessos culturals quan començam a publicar els nostres primers reculls de narracions. Aprofitam els dos anys inútils que el franquisme ens fa perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre ens han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausias March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella. Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació.

De tota aquesta problemàtica en podeu trobar prou informació en els articles d’Alexandre Cirici “Plor sobre el crepuscle dels anys setanta” (Serra d’Or, núm. 273) i en les reflexions de l’investigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El talp sota el títol “Per una dissecció de la postmodernitat”. Treballs que m’ha fet recordar amb precisió des de quins fonaments començam a escriure, quins són alguns dels esdeveniments que condicionen els nostres primers llibres, la decisió a entrar a militar en organitzacions marxistes revolucionàries. Deia Alexandre Cirici en l’article abans esmentat: “Abocats ja a l’estiu del darrer dels anys setanta, comença a ésser hora de considerar quin balanç cal fer de la dècada que s’acaba.

‘Per a pensar-hi, és bo de dibuixar primer una silueta de l’apassionant dècada dels seixanta, que va precedir-la. Va ésser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les darreres descolonitzacions –Camerun, el Congo i Algèria--, la lluita complexa de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans, la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecumènic i la Pacem in Terris, la relativa liberalització artística russa [i.e. soviètica] –Evtuixenko i l’exposició del Manège--, la insurrecció dels estudiants de Berkeley contra l’alienació, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes d’Estrasburg, dels provos d’Amsterdam, dels estudiants de Berlín, amb Dutschke, de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a París, i la primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot això hi havia les recerques evasives, col·laterals, dels hippies, de les drogues, de l’unisex, dels flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revolució Sexual, etc.

‘La tensió cap endarrere també hi era present, amb la substitució de Joan XXIII per Pau VI, de Khruixtxov per Kossiguin i Bréjnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per Papadópoulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy, de Che Guevara i de Luther King. ‘Una tercera línia d’aventura d’aquesta dècada era l’econòmica i la tècnica, amb l’apogeu de la societat de consum i la cursa espectacular cap a l’espai, des de la volta al món del satèl·lit de Gagarin fins al desembarcament a la Lluna d’Armstrong i Aldrin, mentre la gent fingia creure en les possibilitats tècniques infinites del mite de James Bond”.

A nivell artístic, Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les línies de força que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos s qüestionar bona part de l’herència cultural del passat. El resum d’Alexandre Cirici és prou sucós i significatiu: “L’art d’aquesta dècada extraordinària va ésser també una gran aventura, dominada per la voluntat d’abolir les fronteres entre l’art i la vida que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima d’abolició de fronteres i d’intercomunicació entre l’art i la vida real, i encara més l’artificació del record personal a l’estil de Boltanski. Els ballets de Merce Cunningham, com la Música a l’espai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen la mateixa qüestió comunicativa en la qual la representació tendeix a cedir el lloc a la realització d’actes autèntics.

‘Els grans fets artístics col·lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de l’illa de Wight coronaren les il·lusions d’aquesta època, alimentades durant la dècada pel folk urbà i la cançó de protesta.

‘Joan Baez cantant We shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il·lusionada dels seixanta.

‘Conclusions artístiques tan oposades com l’Hiperrealisme, l’art Povera i el Support-Surface semblen ésser l’arribada de les tendències apuntades a unes cotes extremes.

‘Per al pensament artístic, després de les idees Pop de Banham i Alloway, a hi hagué l’impacte de l’Estructuralisme, de Barthes i Goldmann, l’imperi de la Semiòtica de Tel Quel, de la ciència de la comunicació de Wiener i les teories sobre els mitjans de massa, de McLuhan”.

És aleshores, sota aquestes influències, que començam a escriure les primeres narracions que sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes de les que sortiran molt més endavant en Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987) i Necrològiques (València, Editorial Amós Belinchón, 1988).

En els fulls de promoció de Notícies d’enlloc, el lector podia copsar les nostres intencions, del que anava aquella selecció de contes quan, llegia: "Notícies d’enlloc el portarà a ‘La misteriosa estació’ on l’espera un món inversemblant, diferent i alhora idèntic al desencisat present; més endavant coneixerà els indestriables laberints que porten a una senyora-bé a suïcidar-se en primavera; també hi podrà trobar, en aquest estrany i meravellós llibre de narracions la visió d’aquests curiosos amants que solen tenir alguns exmilitants d’aquella revolució que va ser traïda pels pares de la pàtria; a més a més es podrà distreure amb la descripció que l’autor fa del nostre món cultural fet d’amiguisme i capelletes de tota mena; la riallada immensa sobre els premis literaris i el seu significat s’evidència a ‘L’important és participar’, però això només és el començament. Què pot succeir un dissabte si vostè està avorrit i en sortir a la nit al carrer es troba una al·lota rossa amb Mercedes que el convida a seduir-la? I què en direm, de la nostra ‘Estimada burocràcia’ que cobra per a no fer res? Més endavant, a mesura que anem avançant per aquest obra al·lucinant també podrem ensopegar amb un hipotètic ‘Cop d’estat’ on són assassinats tots els polítics, cantants i escriptors nostrats; un mallorquí eixelebrat que se’n va voluntari a lluitar amb els sandinistes a Nicaragua; més suïcidis; viatges a països exòtics; robatoris, disbauxes discotequeres poblades de coneguts ‘bons vivants’ que han sabut canviar a temps de camisa i allà on digueren Visca la República!, ara diuen Visca el Rei!

‘Si per desgràcia totes aquestes narracions no l’han aconseguit impressionar més que qualsevol sèrie estato-unidenca, trobarà, a ‘Acqua alta’, la possibilitat de perdre’s pels laberints de la vella Venècia tant del grat dels babaus de totes les èpoques i totes les contrades. I les altres coses, els misteris, trampes, endevinalles, profecies que hi pugui haver-hi, no les explicam per tal que vostè les pugui descobrir pel seu compte sense necessitat de guia ni mestratge”.

Miquel López Crespí


Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."


Sa Pobla i la narrativa insullar - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració Dietari de succeïts de Mallorca

Turmeda | 16 Juliol, 2020 14:05 | facebook.com

Illes - Novetats editorials - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració Dietari de succeïts de Mallorca


La fam torna sacsejar el comú. Hi ha hagut constants rebel.lions de pagesos al pla i a la muntanya. Forns, magatzems, palaus, possessions de nobles i terratinents han estat assaltats per la població i lo Gran i General Consell ha pres mesures especials per provar de contenir la xurma avalotada. Arriben noves de vint-i-quatre llauradors penjats i esquarterats a Pollença per haver participat en la revolta. Els capdavanters del motí han estat ajusticiats en el camí que va de Pollença a Sa Pobla i els principals instadors de la sedició foren enforcats a la mateixa plaça del poble.


Davant la greu situació que ens aclapara, les autoritats romanen en sessió permanent. El Tribunals del Sant Ofici i el Lloctinent Reial no aturen ni de dia ni de nit en llur tasca d'escalivar agitadors, jueus i heretges, així com tota mena de gentussa de mal viure i pobra condició. Un esclau procedent de Tartària, propietat de l'insigne patrici Bartomeu Conillers, fou penjat davant la Porta del Moll per haver-li robat una gallina amb excusa de fam pels seus fills; i una dona que havia enganat al seu home fou cremada viva al raval de Santa Caterina. Diversos captius russos i moros, entre els quals una al.lota de molt bon veure, foren condemnats a tallar-los la llengua per haver proferit blasfèmies contra la Santíssima Mare de Déu. També un pagès de Campos fou condemnat a mort per cridar a la rebel.lió, i tres menestrals de Ciutat penjats a la Volta d'en Rexardo per haver escrit proclames contra el Sant Ofici.


El Papa Calixte III dóna a Roma butlla i deu mil anys d'indulgència plenària a qualsevol home o fembra del regne que treballi gratuïtament en la construcció de nous ports. A causa de l'abandonament i les constants tempestes resten fets malbé i els navilis d'altres comarques cristianes no hi poden amarrar amb facilitat. Cal tenir en compte que la nostra abundor actual és produïda -d'ençà de la crisi de l'agricultura- per la permanent arribada de viatgers, de peregrins que vénen a veure el cos incorrupte del Rei Jaume II o el de la Santa de Costix. A més, hem de pensar amb el caramull d'or i plata que deixen a hostals i tavernes els navegants venecians i florentins que tenen base a Mallorca per comerciar amb l'infidel.


Es fa públic un ban del Sant Ofici informant de la terrible conjura de jueus i agermanats que tenien intenció de trastornar el Regne. Per la púrria detinguda pels agutzils, per les declaracions fetes sota tortura als nombrosos presoners en mans de la Inquisició, sembla que, a més de voler subvertir els fonaments de la nostra santa fe cristiana, catòlica i apostòlica, els conjurats, a les ordres del Dimoni i altres poders infernals, volien mudar les lleis i fer un repartiment de cases, terres i tota mena de propietats entre els més miserables. Posaven com a dèbil excusa per a llurs malifetes algunes epístoles mal interpretades, paraules canviades dels Evangelis i l'exemple de Nostre Senyor Jesucrist expulsant els mercaders del Temple de Jerusalem. Per sort, un captiu moro, assabentat de tan ferestos plans, els denuncià oportunament, i fins ara són ja més de tres-centes les detencions. Amb excusa de fam i misèria, quins grans crims por arribar a imaginar la humanitat.


Fou una jornada joiosa amb gran i solemne Auto de Fe davant la Porta Plegadissa amb més de vint heretges i cismàtics cremats vius en càstig a llurs monstruosos crims. Els bons cristians, amants de la sàvia jurisdicció i fidelíssims a l'omnipotència de la Santa Inquisició, no ens hem d'atemorir ni dubtar mai davant la justa aplicació de la Llei. Escric aquestes reflexions perquè alguns cavallers, alguns frares inexperts, més d'un militar bregat en les guerres d'Itàlia, comentaven d'amagat que era una desmesurada crueltat cremar vius al.lots i al.lotes "amb l'única prova de declaracions fetes sota terribles tortures". Quina poca fe! Molt poc en saben de com s'expressa la voluntat de Déu, car és mitjançant el patiment com es pot treure Llucifer de les ànimes condemnades de l'infidel. I, si per humà error morís cap innocent -cosa poc probable, tanta és la maldat de la turbamulta-, caldria tenir en compte que ha estat un cristià sacrifici per posar a cobro de temptacions tot el ramat. Quanta debilitat hi ha encara als nostres cors, quan uns xiscles de jueus o captius serveixen com a excusa per proposar mitigar la potestat de la Justícia i de la Llei!


La potència del Dimoni, de l'heretgia, de les forces del Mal, arriba fins als racons més llunyans de la nostra cristianíssima terra. Ens hem assabentat de l'espaventós crim d'un pagès de Fornalutx -al qual li han tallat la mà dreta i després l'han enforcat a la plaça del llogaret- que havia pegat una bastonada a la verge del santuari amb l'excusa que portava molt d'or i argent mentre "la gent moria per falta de blat" a cases i possessions.


Es reuneix en sessió plenària lo Gran i General Consell per aprovar els nous impostos que calen per pagar part de les despeses del casament del Príncep Felip, el qual properament s'esposarà amb l'hereva del regne de Grècia. Són necessaris més de quatre-cents milions i ja hi ha hagut protestes de nobles i rics comerciants que voldrien veure disminuïdes llurs taxes i imposicions. Després de molts de dies d'animat debat, s'ha trobat una justa solució: en lloc de carregar despeses a la noblesa i comerciants, s'augmentarà el preu del forment i queviures de primera necessitat. Així, en menys d'un any, els recaptadors reials tindran a disposició l'alta suma a què ens obliga l'enllaç matrimonial. Tots els membres del Gran i General Consell han aprovat mesures tan justes amb absoluta unanimitat.


A causa de les terribles commocions que sacsegen aquest Regne, augmenten les colles de bandejats que atemoreixen la població tant al pla com a la muntanya. Són constants els atemptats contra les autoritats del Sant Ofici, aristòcrates i cavallers. Aviat caldrà posar guàrdies permanents davant les mansions de la gent principal, car no passa un dia sense que un tret d'arcabús, una ganivetada a traïció, no acabi amb la vida dels més bons cristians i servidors reials. Temps difícils vivim, quan els homes no es conformen amb les proves i sacrificis que ens mana Déu Nostre Senyor i encara cerquen fer maldat. Heretges, jueus i esclaus, pagesos incultes, menestrals envejosos, que de tot quant hi ha de dolent i esguerrat donen la culpa a la sàvia potestat, en lloc de mirar llurs pecats com a vertadera causa de la fam i la pestilència que ens té aclaparats. El noble cavaller Safortesa diu que, de continuar així els esdeveniments, caldrà enviar a demanar soldats de Nàpols i Castella per preservar la seguretat i defensar les propietats.


La fam i la pesta fan desvariejar la població. Corren rumors que a les nits surten monstres, animals alats de les clavegueres, els quals se'n porten els infants. L'altre dia, al Born, hi hagué gran avalot, car uns veïnats veieren -ho juren i perjuren- una bèstia immunda de dos cap caps que volia endur-se a una nina de cinc anys. El Sant Ofici no sap que pensar. Molts nobles diuen que val més que la turba cregui en dèries de monstres i fantasmes que no pensi que són els rics comerciants i propietaris qui tenen la culpa de la fam. Els més malpensats conten que tots aquests esgarrifosos rums-rums surten del palau del Lloctinent. Pareix que paga gent pobra i de baixa condició i la fa sortir al carrer per atemorir i entretenir la multitud.


El Bisbe, a la Seu, ens ha confortat i a l'homilia ha parlat del perill constant que per a la nostra Santa Fe representen els hebreus. Encès, posseït per l'esperit diví ha dit que de la llavor criminal que assassinà a Jesucrist res de bo no en pot sortir. Al Call circulen llibres prohibits, satànics vademècums que consulten quan es reuneixen en secret. Receptaris i tractats diabòlics explicant que, enllà l'horitzó, hi ha regions diferents a la nostra, on totes les idees són respectades i no hi ha persecucions ni coneixen l'existència del Sant Ofici. Segons conta el Bisbe, són molt perilloses les notícies que els israelites propaguen i semblen ordenades per Luter i altres heretges servidors del Dimoni. Posà l'exemple del Rabí Leví, que no es volgué convertir després de les darreres cremadisses. A casa seva els agutzils trobaren cartes i discursos on narrava com, en altres països, els sefardites havien pogut progressar per no haver de viure sota el domini del Sant Ofici. La impremta, la llibertat religiosa, són un exemple, explicava el renegat, del progrés a què pot aspirar la humanitat se s'alliberava del poder del Vaticà. El Bisbe, cristianíssim, acabà l'homilia cridant a mantenir la vigilància de les autoritats damunt els habitants del Call i exhortant tots els jueus a una prompta i sincera conversió si volien servar vides i propietats.


Ban del Lloctiment Reial -amb aprovació de la cúria- manant fer les execucions i esquarteraments fora de Ciutat, a esser possible al bosc de Bellver, per la brutor i perill per a la salut dels bons cristians representa tenir tanta gentalla enforcada i esquarterada al bell mig de places i carrers. Era ferest -sobretot a l'estiu- veure els cans afamegats arrossegar bocins de cadàver vers l'interior de palaus i casots. Calia trobar-hi alguna mesura adient. Causà commoció, l'altre diumenge, enmig de la sant missa, veure com un dels cans del comte d'Aiamans entrava amb el cap d'una al.lota xueta a menjar-se'l davant l'altar major. Molts nobles s'aixecaren misericordiosament dels seients per treure'l de l'església. Més d'una dama principal, d'aquestes que no s'atemoreixen d'esquarteraments o degolladisses generals, s'acubaren en haver de sofrir espectacle tan esgarrifós.


Es mana obrir grans fosses comunes als afores de les murades i als vilatges (especialment a Inca, Manacor, Petra, Pollença i Montuïri) a causa de l'exorbitant mortaldat produïda per la fam i la pestilència. El Bisbe ens ha portat de Roma una butlla papal per la qual hom dóna cinc mil dies d'indulgència plenària a qualsevulla que hi vulgui contribuir amb feina, carros o bestiar. També, i dins el mateix ordre de fets, lo Gran i General Consell mana fer recapte de calç per tirar damunt els cadàvers a fi d'impedir la fatal contaminació que amenaça amb estendre, encara més, les cruels plagues enviades per Déu a fi de provar la rectitud de nostra fe.


Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XIII) - Jaume Cladera - (Vet aquí un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

Turmeda | 15 Juliol, 2020 23:19 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XIII) - Jaume Cladera - (Vet aquí un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)


Jaume Cladera és un dels personatges més curiosos que habiten el terme d’Albopàs. En Jaume de Can Xiulet és un pagès que viu prop de Crestatx i que, de jove, va participar a la guerra de Cuba, on va passar més de tres anys. Dic que és un personatge digne de coneixença perquè, malgrat tenir casa al poble, d’ençà que tornà de Cuba mai hi ha volgut viure.


Jaume Cladera és un dels personatges més curiosos que habiten el terme d’Albopàs. En Jaume de Can Xiulet és un pagès que viu prop de Crestatx i que, de jove, va participar a la guerra de Cuba, on va passar més de tres anys. Dic que és un personatge digne de coneixença perquè, malgrat tenir casa al poble, d’ençà que tornà de Cuba mai hi ha volgut viure.

No és mala persona, malgrat que no véngui a missa, enclaustrat sempre a la caseta de camp, a sa marjal. Hi compareix en morir algun amic íntim. Se situa respectuosament en}un banc proper a l’entrada de la capella del Rosari i segueix el ritus amb aparent devoció, respectuós.

Algunes de les beates que compareixen per la rectoria afirmen que anirà a l’infern per no anar a missa ni a confessar-se. Evidentment no neg que sant Pere li passarà comptes en arribar al cel. Però sé de bona font que mai no flastoma, i això ja és bon senyal, un indici que demostra que el seu tarannà és fet de bona pasta i té opció de salvació.

Albopàs és ple de falsos catòlics: jornalers i propietaris que no manquen mai als oficis, però que, una vegada a casa seva, reneguen i flastomen sense tenir esment que la blasfèmia porta directament a l’infern. Parlar malament és un vici estès pel nostre poble i les viles de Mallorca. Quants d’esforços no ha dedicat l’Església per combatre aquest mal i, per molts sermons que fem des de la trona, no hi ha forma de desterrar de la vida quotidiana d’Albopàs aquesta influència del Dimoni!

Sortosament el batle senyor Torrens és un cristià exemplar, i recentment ha manat pregonar un ban de la Sala on s’informa la població i, especialment, els malparlats, que l’Ajuntament castigarà amb deu pessetes de multa aquell que sigui descobert flastomant.

L’hereu de can Xiulet no ha flastomat mai. M’ho han dit els que el coneixen ferm. Més encara; quan té un problema a sa marjal, quan el carro ha quedat travat entre unes pedres o un clot, quan el cavall s’atura, rebel a continuar llaurant, mai se li sent dir una maledicció. Al contrari, i els veïns de l’hort que cultiva en son testimonis, s’atura, se senya, exclama un “Alabat sia Déu”! i, amb paciència, procura alliberar les rodes del carro o fer marxar de nou el cavall.

Enmig d’un poble que flastoma sense aturar, crec que sant Pere deu ser condescendent amb aquest home un poc descarrilat, però que serva al seu interior la majoria de bons costums ensenyats pels seus avantpassats.

Els que el conegueren de jove diuen que abans de la guerra era un escolanet que sempre anava rere el rector, el primer a acudir a l’església d’ençà la missa primera, expert en la quantitat d’encens que s’havia de posar perquè la flaire purificadora arribàs fins als bancs de les dones, vigilant que els altres escolanets no robassin les hòsties sense consagrar, es beguessin el vi de la consagració. Si els trobava fent aquestes malifetes els renyava, s’enfrontava amb altres al·lots més grans que ell, indiferent a les conseqüències que pogués patir. Sovint hi hagué bregues, autèntiques batalles entre aquest petit David i els Goliats que tenia al davant.

Hi hem parlat algunes vegades de la guerra de Cuba, del seu canvi de tarannà, dels motius pels quals no vol viure a Albopàs tenint-hi una casa al final del carrer Major, vora la plaça del Mercat. D’ençà que marxà amb les tropes de Weyler a alliberar l’illa germana de les malifetes dels mambises, els cubans renegats que s’havien alçat contra la corona, el seu món patí un daltabaix de què no s’ha recuperat. En tornar llogà la casa per pocs+ diners a les monges franciscanes i s’instal·là a la caseta del molí de Can Xiulet, fent una vida d’eremita, tranquil, tenint cura de l’hort i els animals que li feien companyia.

Normalment les casetes de camp d’Alpobàs no són per a viure-hi. El poble és a prop i, des de temps immemorials, els pagesos, en acabar la feina a posta de sol, tornen a casa amb el carro i el que necessiten de l’hort. A vegades els sacs de la collita; d’altres els llençols de palla per als animals, herba pels conills, alguns coves de figues pels porcs. No hi solen romandre a dormir a no ser que s’hagi de vigilar el safareig, comprovar si hi ha aigua abastament per regar a l’endemà. D’ençà que els motors van substituint a poc a poc els antics sistemes d’extracció, siguin aquests les veles del molí o l’antiga sínia àrab, hi ha pagesos que queden a dormir a la caseta vigilant que l’aigua no vessi.

Són casetes petites, la majoria aferrades al molí. Al costat, la figuera que dóna aixopluc als treballadors quan, a l’estiu, el sol cau inclement. Mai no trobareu cap casot sense la seva figuera o uns arbres fruiters que donin ombra als albopassins! Per això mateix conec la vida de Jaume Cladera de Can Eixut! Perquè, en les meves passejades per sa marjal, m’hi he aturat sovint a petar la conversa, intrigat per la seva forma de vida, per la reclusió a què s’ha sotmès de forma voluntària.

En aquests petits espais, llevat alguna excepció, no sol haver-hi cap llit per a descansar. Si de cas una rústica màrfega de palla per a pegar una becada mentre el pagès vigila que el safareig s’acabi d’omplir. Per la resta, ho he comprovat sovint amb els propis ulls, una simple foganya amb fogó de ferro o simplement amb tres pedres per a posar-hi l’olla a l’hora de dinar. A un prestatge de pedra del costat, en un petit rebost situat a un racó, un parell d’elements indispensables per a fer un arròs brut d’urgència o uns fideus: la capsa de mistos, un setrill amb oli, el saler, una petita saqueta amb arròs o fideus... poca cosa més. Damunt la rústica tauleta una espelma o un llum d’oli per si s’hi ha de romandre alguna nit o quan fa un aiguat i no pots tornar al poble.

Els propietaris i jornalers han començat la feina amb la sortida del sol. Cap a les dotze, la madona comença a preparar el dinar per a l’home i més d’una vegada per a la gent que han llogat. Altres madones, les que no poden deixar la casa del poble a causa dels vells de què+han de tenir cura, fills petits o alguna feina inajornable, opten per cuinar a la casa i, a peu, portar el menjar al marit. A migdia, diluviï a l’hivern o caigui un sol abrusador a l’estiu, podeu veure un enfilall d’albopassines amb la seva senalleta i l’olleta amb el dinar marxant cap als horts. Però el més normal és fer els dinars sota la figuera. Els que feinegen prop de l’albufera miren de pescar alguna anguila. Els fideus d’anguiles són a l’ordre del dia. Els pagesos cuinen amb qualsevol dels elements que tenen a mà: la trobada d’un eriçó, les rates d’albufera, els cargols que s’enfilen per les canaletes que porten l’aigua del safareig fins als solcs... tot serveix per fer alguns dels plats de la pagesia més saborosos que hom pot gaudir.

Les casetes dels horts eren fetes abans de pedra, la mateixa que recollien quan netejaven l’hort, però d’ençà fa dècades porten cantons de les pedreres de Muro; d’altres arriben amb els carros fins a Can Picafort i, ran de mar, tallen el material que necessiten. Amb un parell de carretades de marès és més que suficient per a bastir-ne una. Altres propietaris amplien un poc l’espai i alhora serveix per tenir-hi la païssa pels animals i un racó per a guardar-hi el carro. I, si de cas, s’hi instal·la un petit sostre per a la palla que consumeixen el cavall i la somera.

Jaume Cladera no ha modificat gaire el que va trobar fet pels seus pares i padrins. Simplement hi ha instal.lat un llit amb matalàs de llana, s’ha construït una cuina com pertoca, amb rentador de plats fet de pedra viva, ampliant la cisterna que li proporciona aigua fresca durant tot l’any. Amb el molí en marxa, mai hi manca l’aigua més pura que es pot beure a Mallorca. Però una bona part d’albopassins s’estimen molt més tenir una cisterna a l’abast, dins la caseta. Costums de la pagesia! No en volgueu saber-ne més!

Un refugi, un petit oasi enmig de la planura albopassina! Arreu de la façana, emblanquinada cada any, munió de cossiols palesen l’amor de l’antic soldat cap a les flors. L’emparrat, ben cuidat, proporciona una ombra amable que facilita l’estada al pedrís de l’entrada. No és estrany que tantes persones vagin a veure’l, petin la conversa. En Jaume s’ha convertit en una figura imprescindible de la contrada.

Quants d’anys fa que en Jaume viu a l’hort, lluny del poble? La gent n’ha perdut el compte! No existeix cap problema greu entre ell i els albopassins. Ningú no li retreu la seva forma estranya de viure. Tothom sap que és bona persona; el+ primer a ajudar els pagesos dels voltants quan hi ha alguna dificultat: anar a recollir el blat o les mongetes de l’era si cau un ruixat imprevist; fer un jornal gratuït a l’amo que té problemes per acabar de segar el blat i les faves. Mai no s’ha negat a res, tothom és ben conscient que alguna cosa molt greu degué passar-li a Cuba.

Jo mateix hi estava summament intrigat. La seva vida se’m presentava com un paratge a descobrir; un interrogant a què calia donar una resposta. Alguna nit, quan pujava al campanar per a contemplar les estrelles amb el meu telescopi, mirava cap a Crestatx, en direcció a Pollença. Tota sa marjal era en calma. Si era a l’estiu només senties el tup-tup dels nous motors dels pagesos. Vivim la revolució de la progressiva substitució de les veles de fusta dels molins pels motors d’explosió. Qui hauria dit només fa uns anys que tota la feina d’armar el molí cada dia seria canviada pel nou giny?

De dalt del campanar, contemplant un moment la planura, només distingia la foganya que algunes nits encenia Jaume Cladera. Una imatge espectral que dominava la nit. Com si la terra s’hagués obert de sobte i el foc de l’interior pugnàs per obrir-se pas fins al cel.

Jaume Cladera no romania sempre sol, al seu cau. Ni molt manco! Els més curiosos personatges d’Albopàs l’anaven a veure per petar conversa. En Tomeuet de can Julivert sempre que la feina li deixava temps hi anava i, també, na Margalida Cantallops, la Bruixa, una vella de més de seixanta anys que va néixer privada d’un braç i que, fadrina, es va especialitzar en el coneixement de les herbes medicinals. Hi compareixien també adolescents a punt de marxar a la guerra del Marroc per demanar-li consell, confiats en la seva experiència; i els vells àvids de notícies d’altres contrades, que aprofitaven per fer l’acostumada caminada diària anant a veure el solitari de Can Xiulet.

Un món curiós de gent una mica marginal, però ningú mai no ha protestat d’aquestes trobades. En d’altres pobles he sabut que persones semblants han estat blasmades, perseguides, obligades a emigrar.

El poble era summament sever amb qui mentia o robava. Ningú no perdonava rompre la paraula donada. Una estreta de mans tenia més força que una escriptura davant notari. Pobre d’aquell que no complís els seus compromisos! Aquesta persona restava marcada per sempre en la memòria col·lectiva dels albopassins. D’aquí sorgien els malnoms pels quals era coneguda una família durant generacions; Can Lladregot, Can Mentida, els Cul i Merda romanien in aeternum en el parlar dels pagesos i, malgrat que els descendents de l’antic malfactor ni recordassin els fets, havien de suportar l’escarni de portar per sempre el malnom que els recordava.

A Manacor, de petit, vaig ser testimoni de la detenció d’un lladre de dinou anys. El trobaren robant a casa d’un dels nostres veïns. Hi comparegué la Guàrdia Civil, l’emmanillaren i, entre dos civils, el portaren fins a la caserna, on, interrogat de males maneres, des del carrer sentíem els cops i els crits de dolor del pobre desgraciat. L’enviaren al jutjat i posteriorment a la presó de Palma. La tropa d’infants seguíem la gent. Per a nosaltres era un espectacle mai vist. Talment anar a veure una obra de teatre. Miràvem embadalits els llustrosos fusells dels guàrdies, el filferro amb què li havien lligat les mans, la cara avergonyida del jovenot que, cap baix, no gosava alçar la vista ni mirar ningú. Alguns dels presents li cridaren “Lladre!”, “A la presó!”. Però d’altres, sabedors de la desgràcia que la detenció significava per a una família, miraven els fets amb posat seriós, sense pronunciar paraula.

En Tonió de Can Primet, aquest era el seu nom, era un jovençà molt afeccionat als jocs de cartes. Pel carrer es comentava el vici del jove. Es deia que degué entrar a aquella casa per trobar-hi diners o joies. El fet va ser comentat durant setmanes. Els pares, avergonyits per la feta del fill, emmalaltiren. Romangueren setmanes tancats dins casa seva. Les obligacions amb el camp els feien sortir a conrear l’hort que tenien prop del cementiri. Però no visqueren gaire. Primer va morir la mare i al cap de pocs dies, el pare. Poca gent acudí al funeral. Quatre amics íntims i res més.

Del fill mai no es va tornar a saber res. Arribaren rumors que l’havien enviat a un penal de Melilla. Després, el silenci més absolut. Mai no tornà a Manacor. Un germà del pare es va fer càrrec de les terres i la història restà per sempre en la memòria dels manacorins.

Albopàs és ben igual. Res no s’oblida. Tot plegat parla d’un poble que sap qui és dolent i qui és mala persona. La qual cosa em reconforta i em fa tenir esperances en el futur de la humanitat, malgrat que sovint en venç el defalliment i la fatiga, Són fets que m’ajuden a sobreviure, a indicar-me que no tot està perdut, i que si perseveram el Mal pot ser vençut.

Una vida que m’intrigava, la d’en Jaume. Estava disposat a saber-ne més. Volia investigar què li va passar a Cuba per a reaccionar de tal manera, per a haver-se volgut bastir una vida quasi de monjo de clausura.


Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Aurora Picornell - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

Turmeda | 15 Juliol, 2020 14:07 | facebook.com


Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Aurora Picornell - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor) -


N’Andreu i els altres detinguts a les pinedes d’Alcúdia no quedaren gaire estona a l’Ajuntament. Quan vaig arribar a la plaça, el cotxe amb els presoners ja marxava en direcció cap a Palma. Encara no sabia que els feren pujar a l’Opel robat a la família! Aquesta vegada no hi hagué el rebombori que s’armà quan portaren el pare i na Isabel emmanillats fins a l’estació. Què pretenien en Martí Cerol i els seus? Trobaven que ja havien atemorit abastament la gent? Ja no eren necessaris els escarnis enmig del carrer, a la plaça, com feia unes setmanes? Per què no continuaven els turments amb oli de ricí i les tallades de cabells ran? Potser aquell era un dia especial i no volien entretenir-se. Aconseguir trobar els homes amagats a l’inici del Moviment era un gran èxit pels facciosos. Calia enviar ràpidament els detinguts al local de Falange, mostrar-los a Barrado, el cap de la policia. Segurament en Martí Cerol rebria les felicitacions dels superiors. Per això no tengueren temps per a fer sortir els veïns a aplaudir les seves malifetes.

Aital silenci.

Res a veure amb tot el que s’esdevengué quan sacsejaren casa nostra.

El dia de l’esclat del Moviment, quan llançaren la bandera republicana que penjava a la façana de la Casa de la Vila, el rector considerà oportú fer repicar les campanes.

Ara no senties el concert del campanar. Les beates resaven el rosari. El rector degué insinuar que aquesta vegada no era necessari sortir a insultar els rojos.

No vaig ser a temps de poder veure com s’emportaven el meu nuvi. Na Ratil no em va deixar ni un instant. M’acompanyà fins a l’Ajuntament parlant sense aturar.

Portava novament la pistola a la cartutxera, però no parava de dir ximpleries. Provava de ferir-me amb les seves paraules. Tenia la intenció de fer mal. Però jo ja estava immunitzada davant determinades provocacions. La deixava desvariejar. Podia insultar el que volgués. No em feia efecte res del que pogués maquinar. L’únic que m’importava era saber com es trobaven n’Andreu, el pare, na Isabel...

-Vos pensàveu que la República duraria sempre? –deia aquella mala ànima, enfurismada-. Idò ja ho veus. El desgavell no ha durat gaire perquè encara existeixen militars i patriotes que no poden consentir que Espanya esdevengui una nova Rússia. De res no han servit les conspiracions a La Societat i l’Ateneu...

Sabem els vostres plans al detall. O et penses que no teníem camarades que anaven als cursos de saber llegir i escriure per a tenir-nos informats? Preparàveu la Revolució, ens volíeu prendre les terres! A les teves classes ensenyaves qui eren Gabriel Alomar, Lleó Tostoi, Ferrer i Guàrdia, Vicente Blasco Ibáñez... Ho sabem tot. Na Marina Collet, que vos feia creure que era dels vostres, no era republicana. Aquesta al·lota sempre ajudà la rectoria i feia qualsevol cosa que li demanàvem. L’enviàrem a l’Ateneu per a saber què rondinàveu d’amagat, sota els quadres amb les imatges de Fermín Galán. Després ens ho contava tot! I pobra d’ella si no ho hagués fet! Cap senyor no li hauria donat feina! Ni a ella ni a la família.

Na Marina Collet al servei dels falangistes? Mai no m’ho hauria pogut imaginar. Semblava una joveneta boníssima, que no podia fer mal a ningú. Una estudiant excel·lent a qui agradava la història universal. Es delia per conèixer els fonaments del socialisme. El dia que vengué a l’escola per demanar que l’acompanyàs al local dels socialistes, enrogí. Volia fer-se de les Joventuts del partit de Pablo Iglesias! Em va intrigar tanta timidesa. Ara ho entenc! Potser s’avergonyia d’haver de fer d’espia.

Finalment em vaig poder desfer de la llefiscosa presència de n’Alberta Ratil. La veia cansada d’anar amunt i avall amb les incondicionals que la seguien cantant el “Cara al sol”, aturant-se davant les cases dels detinguts, fent sortir els familiars per obligar-los a cantar aquell himne odiós. La seva feina estava feta: dir a la gent que havien agafat n’Andreu i els carrabiners amagats a l’Albufera, comparèixer per casa nostra per a insultar-nos. La veies feliç en constatar la meva tristor per no poder acomiadar-me de n’Andreu.

Dolenta, abans de marxar, encara volgué aprofundir en la ferida.

-No et pensis que el tornaràs a veure viu –digué, pronunciant lentament cada una de les paraules-. N’Andreu va marxat amb els carrabiners. I els carrabiners, recorda-ho, oferiren resistència al Moviment. Disposam de testimonis. Nombrosos veïns que sentiren els trets i pogueren veure la lluita contra els nostres. Hi hagué un oficial mort, i això es paga molt car. Cap dels seis detinguts no se salvarà. I sort tendran si arriben vius al dia del judici.

S’aturà al meu davant. La seva boca salivosa estava a un pam del meu rostre. Borratxa, la pudor de l’anisat omplia l’ambient. Instintivament, vaig fer una passa enrere. Estava a punt de vomitar. M’aguantava per no donar-li una alegria, per no evidenciar la meva ràbia, la repulsió que sentia interiorment. Com hauria gaudit de veure’m atordida per les seves maquinacions, malalta, recolzada al cantó del carrer, indecisa, sense saber què fer, cap on anar!

El seu triomf consistia precisament a aconseguir batre les teves dèbils defenses. Fer que el teu món trontollàs i no sabessis on aferrar-te, a qui demanar auxili. Hi ha moltes formes de matar. La més brutal és el tret al cap, l’escamot d’afusellament, els tirs en la nit davant les parets del cementiri, a l’enfony on et troben els perseguidors. Però també hi ha diverses maneres d’ensorrar la resistència de les persones: donar-te oli de ricí, fer que vagis pel carrer concagat, fent pudor de merda, sentit les escopinades dels veïns al rostre. Els pagesos comentaven xiuxiuejant que alguns cadàvers portaven, dibuixat amb ganivet damunt el rostre, la falç i el martell; a d’altres, nus, els havien fet el dibuix damunt el pit.

No sé per quins motius jo mirava la pols del carrer, abstreta. Les amenaces de na Ratil no em produïen ni fred ni calor. Endevinava el que em pogués dir abans de pronunciar cap paraula. Mirava el terra perquè no tenia forces per donar una passa. Estava clavada davant la porta de l’Ajuntament. Plorava per n’Andreu, pel futur incert que s’albirava, per la desgràcia que queia damunt la família i els altres detinguts. Pensava en el padrí, amagat a la soll, dèbilment protegit per quatre feixos de llenya.

Al meu costat hi havia les dones i filles dels carrabiners. Em miraven com si els pogués retornar el pare, els germans. Qui no sentí el que digué n’Alberta Ratil? Les al·lotetes dels carrabiners deien “Volem veure el pare!”, “Per què l’han tancat?, volem que torni!”. Amb qui xerraven? Amb les pedres? Ningú no responia les seves preguntes. Mirava els ulls dels infants plorosos, les dones desesperades. M’estremia davant la manca de compassió. Ningú no tenia pietat de ningú? Els homes que fins fa poc feinejaven, anaven als camps, jugaven a cartes al bar, et saludaven pel carrer... s’havien convertit en monstres? Ja no tenien sentiments? De quina geològica fondària sorgia canvi tan brutal? D’on la verinosa metzina que feia enfollir gent que feia uns dies semblava simpàtica i amable? Què era el que convertia les persones en feres? La por a la Revolució? Però de quina Revolució parlaven? Qui, al poble, a La Societat, havia pretès mai bastir a Mallorca un tipus de col·lectivisme soviètic? La il·lusió dels treballadors era aconseguir que els fills poguessin estudiar a l’Institut, sentir l’Orfeó, organitzar alguna excursió... El més important per als membres de La Societat era la consolidació de les cooperatives, disposar de queviures a bon preu i poder, mitjançant la mútua, anar al metge en tenir un patiment.

Amb n’Andreu i els més joves havíem parlat del món futur, del paradís promès a la lletra de la Internacional. En cap ocasió vaig sentir parlar d’armes per aconseguir-ho. Érem tan ingenus que ens semblava que bastava un poc més de cultura per a poder fer realitat els nostres somnis!

La plaça era quasi buida. Poca gent era al carrer fent befa dels que havien portat a Palma.

No sabia què pensar d’aquell silenci inesperat. Restaven cansats d’acarnissar-se amb els dèbils? Quin era el motiu pel qual solament els falangistes i quatre desenfeinats continuaven fent befa i escarni?

-Els han dut a Can Mir amb el vostre Opel –em digué a cau d’orella mestre Jaume, el llanterner.

Amb el cap li vaig indicar que l’havia entès. Marxà de seguida, sense dir-me res més. Passà al meu costat sense aturar-se. No podíem delatar-nos davant els contraris. Ens enteníem amb un moviment dels llavis, amb una mirada. Eren d’agrair unes paraules dites quasi d’amagat. Llevat de casos excepcionals, ningú no s’apropava als familiars dels detinguts. Era com si de cop i volta tenguéssim la pesta. Talment un poder maligne hagués decretat la nostra exclusió de la societat. Ja no érem res! Robats, humiliats, la por feia que quasi ningú s’atrevís a dirigir-nos la paraula.

Caminava lentament, com les dones dels carrabiners que, sense poder contenir-se, ploraven desconsolades. L’Opel del pare, el cotxe que serví tantes vegades per portar malalts a Palma, el vehicle que empràvem per anar a estiuejar al Mal Pas, ara servia d’instrument als assassins que sembraven de dol la comarca! Em pessigava la carn per a comprovar si estava desperta, si encara era viva. Volia despertar del malson. Em feia sang al braç. Endebades els esforços. No somniava. Les dones i els infants dels carrabiners continuaven gemegant. En la llunyania se sentien les veus escardades dels malfactors cantant els seus himnes de guerra. No, no somniava. El que s’esdevenia era ben real. Com sol d’agost que queia, inclement damunt les nostres espatlles.

Avançava pel carrer de l’Escola molt a poc a poc, com si les cames em pesassin un parell de tones. Veia que les finestres es tancaven al meu pas. Ho feien amb força, per fer coneixedor el rebuig a un familiar dels detinguts. Clap-clap. Una porta tancada. Una bufetada. Un cop de puny a la cara. Les façanes de les cases em queien al damunt. El carrer donava voltes i amenaçava amb engolir-me. Em marejava. Els insults i amenaces de n’Alberta Ratil es mesclaven amb els gemecs de les dones i els infants dels carrabiners. Caminava com si la terra s’hagués d’obrir a causa d’un terratrèmol i s’ensorrassin tots els edificis. Ben igual que avançar per un terreny curull de trampes i arenes movedisses.

Havia pres una decisió que volia comunicar a la mare i al padrí. Instintivament, vaig accelerar el pas. Com si el que pensava m’hagués donat forces. No podíem continuar sense saber el que passava amb el pare i la germana. I ara, amb la detenció de n’Andreu, amb el perill que corria... què podíem esperar? Volia anar a viure a Palma, amb l’oncle. Mai no es va destacar en cap qüestió política. Li interessava el futbol, la dona, la família. Quan enviudà es dedicà intensament al negoci. La seva adrogueria era la més coneguda de les barriades de Son Serra, Son Rapinya i la Vileta... Hi podies trobar qualsevol cosa! Era un maremàgnum de productes necessaris i alhora exòtics. Amb na Isabel ni anàvem a passar alguns estius. Na Dora, l’esposa de l’oncle, sempre va ser una mare per a nosaltres. Record que el pare ens hi portava amb l’Opel negre. Feia poques setmanes que el teníem i quan arribàvem a Son Rapinya, aquell fet era un autèntic esdeveniment. Aleshores, al començament de la República, només disposaven de vehicle el metge i un comandant de l’exèrcit retirat. Fins i tot les al·lotes de casa bona, les filles d’alguns senyors de Palma que venien a estiuejar, arribaven en tramvia o en una antiga galera!

Eren uns estius meravellosos! Jugàvem per les amples sales de la casa, un preciós xalet d’estil modernista ple de racons inversemblants, amples cambres, passadissos llarguíssims, habitacions per als mobles inservibles on romaníem hores i més hores llegint o jugant amb les pepes que bastíem amb la roba de pretèrits familiars. Després, cansades de la penombra que ens ocultava de la vista dels oncles, de les al·lotes del servei, ens perdíem pel jardí amb les amigues de la barriada. L’adrogueria era un univers inabastable. Pots de pintura, xarxes per als pescadors, estris de cuina, instruments de feina, bicicletes... L’oncle ens regalà dues bicicletes. Una per a la meva germana i l’altra per a mi.

Els estius de quan érem adolescents! Quants records! Mai no em vaig cansar de contemplar els centenars d’objectes acaramullats al magatzem! L’oncle ens deixava fer. L’adrogueria era com un atles immens, una enciclopèdia que ens obria els ulls al món. Per què serviria aquella pintura? Per fer més bells els vaixells, els llaüts de pescadores, les naus que solcarien la Mediterrània portant viatgers a altres indrets? Na Isabel i jo semblàvem les al·lotes més riques de la barriada! Cada juliol arribàvem en cotxe, les famílies tenien negoci, nosaltres anàvem netíssimes, amb roba de primera i unes sabates lluentes que eren l’enveja dels infants que compareixien pel xalet.

Era una època on no tothom podia lluir sabates noves per a jugar i córrer pels carrers polsosos de la barriada. Alguns dels nostres amics anaven amb espardenyes; d’altres, descalços. Va ser quan vaig començar a adonar-me de les diferències de classe. De ben petita ja intuïa el patiment dels jornalers, dels que no tenien res més que les seves mans per a subsistir. El pare ens havia explicat sovint la injustícia existent. Les dificultats dels pobres. Per això les cooperatives de consum, la creació de La Societat. Un joier benestant i amb una clientela assegurada no hauria necessitat ajudar els més desvalguts, dedicar tantes hores a l’enfortiment del cooperativisme. En veure els peus descalços dels meus amics entenia la situació de privilegi en la qual vivia. Com podia ajudar a acabar amb la misèria? El paper de l’església no em seduïa. El trobava fals. Bastava veure com vivien el rector, les riques beates del poble. En què consistia la caritat cristiana? En casos molt desesperats, uns cèntims a la vídua que no podia mantenir els fills, un cavallet de cartró pels reis als al·lotets de les famílies més necessitades. Poca cosa més. Abundor de sermons des de la trona, novenes i rosaris, processons i misses concelebrades. Res que servís de veritat per alleugerir la desesperació, per donar una mica d’esperança als que no tenien feina, a les famílies sense metge, els que volien que els seus fills estudiassin i no podien portar-los a escola. Aleshores els pares enviaven al·lotets de nou i deu anys a fer feina als camps dels rics només per un bocí de pa, per uns cèntims al dia. Alguns senyors els donaven el patató i les restes de col que no volien els porcs. Els més generosos autoritzaven les jornaleres que feien més feina a portar-se un paneret de figues, de les que servien per alimentar els animals de la possessió, mai de les que s’empraven per a confitar amb sucre, fonoll i unes llavors d’anís.

Indubtablement, foren els anys més feliços de la meva existència. Parl dels estius al Mal Pas amb el pare i la mare i a Son Rapinya, amb l’oncle. Els diumenges ens portava a nedar. Agafàvem el tramvia fins a Palma i després pujàvem al que ens portava fins al Molinar. Quina felicitat jugar el dia sencer dins l’aigua, amb les pilotes i el salvavides de carabasses que l’oncle ens feia posar abans d’entrar a la mar! Hi anàvem amb na Tonina, criada que ajudava l’oncle d’ençà que morí la seva dona. Record el mal geni de na Tonina! Però ens estimava força. No pogué tenir fills i crec que nosaltres érem per a ella la família que sempre desitjà. En la memòria la veig sempre atenta, vigilant. Controlava matemàticament el temps que estàvem al sol i, passada una estona prudencial, ens feia anar a refugiars al bar Antonio, proper als molins.

Va ser quan coneguérem n’Aurora Picornell. Era una adolescent eixerida i inquieta. No tenia quinze anys, però ja la veies summament curiosa i desperta. Un diumenge que na Tonina ens havia fet refugiar sota l’envelat del bar, n’Aurora s’apropà i ens digué:

-Hola! Vosaltres sou noves a la meva barriada? Senyoretes de Palma? –digué somrient, amb un deix gens amagat d’ironia.

Vaig notar que ens mirava amb simpatia. Cap complex d’inferioritat davant unes al·lotes com nosaltres, que anàvem a la platja acompanyades del servei. Seguint la seva mirada, copsaves com, de forma imperceptible, analitzava la vestimenta que portàvem, les pilotes de goma que ens regalaren en acabar el curs. Segur que valorava el possible preu del banyador! Ella anava vestida molt senzillament. Portava un llibre sota el braç.

De primer no sabíem què dir a una al·lota que es presentava de forma tan desimbolta. Havíem de rebutjar-la perquè ens definia com a “senyoretes”?

Na Isabel va ser la primera que trencà el gel.

-Es pot saber què llegeixes? -li demanà, tranquil·la, amb ganes de fer amistat.

-Una novel·la. Cañas y barro. És una obra d’un gran escriptor republicà –digué n’Aurora Picornell.

-Quina casualitat –exclamà la meva germana-. Precisament l’he acabat de llegir fa uns dies. És una gran obra. Un relat impressionant sobre els costums i formes de vida dels pagesos valencians, els pobladors de l’Albufera. Una història única que explica a la perfecció les alegries i els patiments dels treballadors, les seves il·lusions, les injustícies que han de patir...

El rostre de n’Aurora Picornell s’il·luminà, feliç.

-No me’n puc avenir –digué-. Ho contaré als amics i amigues del barri. Unes senyoretes com vosaltres llegint Blasco Ibáñez. Com és possible? Jo em pensava que éreu ninetes de convent de monges. En vénen moltes per aquí. Si no ens agraden crid als al·lots i al·lotes de la colla i les foragitam. No volem anar a nedar amb els fills i les filles dels que exploten els pares! Per això us he vengut a veure. Volia saber si també era necessari fer-vos fora del bar Antonio. Ara he comprovat que sou diferents i estic contenta. M’havíeu agradat al primer cop d’ull!

Possiblement va ser en aquell precís instant quan començà la intensa amistat de na Isabel amb n’Aurora Picornell. Les tres ens férem molt amigues, però qui coneixia millor Blasco Ibáñez era la meva germana. Potser per això mateix de seguida es compenetraren i establiren una ferma relació que augmentà i es consolidà amb els anys.

Na Isabel li va parlar de la tasca del pare amb La Societat.

La record emocionada. Ens agafà de les mans i repetia, emocionada:

-Cooperatives de consum, societats obreres, Ateneus Populars, Orfeons, més col·legis i escoles per aconseguir que la gent pugui viure millor, pugui obrir la ment a la cultura universal! Ens hem de juramentar per a vèncer l’obscurantisme religiós, les tenebres propagades per casernes, temples i palaus!

Els estius a Son Rapinya i es Molinar foren bàsics en la nostra formació juvenil. Amb el temps l’amistat amb n’Aurora Picornell es consolidà i desenvolupà al màxim. Talment fos una germana més. Ens deixàvem llibres, comentàvem les notícies més interessants dels diaris. No sé qui va influir més a qui en aquella època. Si n’Aurora amb els llibres que ens recomanava, amb les converses al Molinar o nosaltres a ella, amb les explicacions sobre el funcionament del cooperativisme, la necessitat d’anar bastint un món nou des del present, una societat que servís per a fonamentar el paradís somniat d’una forma sòlida i perdurable.


La narrativa insular del segle XX i sa Pobla

Turmeda | 14 Juliol, 2020 15:02 | facebook.com

Avançaments editorials: propera publicació del llibre de narracions Parets de foc (El Tall Editorial)


La propera publicació del recull de narracions Partes de foc (El Tall Editorial) i i els altres llibres de narracions que sortiran l´any vinent corresponen al meu interès per deixar constància de la meva particular narrativa rupturista dels anys 70 i 80. La majoria de contes experimentals d´aquests llibres evidencien el desig (i el de tants d´altres autors de la meva generació) de defugir el pansit naturalisme de tants d´escriptors nostrats encara lligats a l´herència de l´Escola mallorquina. La majoria d´aquestes narracions són inèdites. D´altres han estat recuperades d´algunes de les antologies publicades entre els anys 70 i el present.

Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col·lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col·lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. (Miquel López Crespí)


Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80



És a començaments dels tenebrosos anys vuitanta –criminalització de les avantguardes revolucionàries marxistes i independentistes, control de la cultura per part dels intel·lectuals i partits del règim, oblit i menysteniment de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77... --que volem continuar avançant en la tasca literària rupturista començada a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col·lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col·lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Són anys de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura. Els nostres llibres de capçalera són La revolución y la crítica de la cultura (Barcelona, Grijalbo, 1970) d’Alfonso Sastre, La definición del arte (Barcelona, Ediciones Martínez Roca, 1971), Apocalípticos e integrados ante la cultura de masas (Barcelona, Editorial Lumen, 1968), ambdós de Umberto Eco. Llegim La crítica de la cultura y la sociedad de T. W Adorno, Júlia Kristeva, les teoritzacions de Robbe-Grillet damunt el nouveau-roman, repassam Roland Barthes, Luckás, Henri Lefebre, Lucien Goldmann, Guy Debord, Jean-Paul Sartre, Antonio Gramsci, Hans Magnus Enzsensberger... sense deixar mai de banda les obres filosòfiques, polítiques, econòmiques dels clàssics del marxisme. Però aquests noms han estat escrits a l’atzar. Simplement per indicar quins eren alguns dels nostres interessos culturals quan començam a publicar els nostres primers reculls de narracions. Aprofitam els dos anys inútils que el franquisme ens fa perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre ens han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausias March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella. Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació.

De tota aquesta problemàtica en podeu trobar prou informació en els articles d’Alexandre Cirici “Plor sobre el crepuscle dels anys setanta” (Serra d’Or, núm. 273) i en les reflexions de l’investigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El talp sota el títol “Per una dissecció de la postmodernitat”. Treballs que m’ha fet recordar amb precisió des de quins fonaments començam a escriure, quins són alguns dels esdeveniments que condicionen els nostres primers llibres, la decisió a entrar a militar en organitzacions marxistes revolucionàries. Deia Alexandre Cirici en l’article abans esmentat: “Abocats ja a l’estiu del darrer dels anys setanta, comença a ésser hora de considerar quin balanç cal fer de la dècada que s’acaba.

‘Per a pensar-hi, és bo de dibuixar primer una silueta de l’apassionant dècada dels seixanta, que va precedir-la. Va ésser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les darreres descolonitzacions –Camerun, el Congo i Algèria--, la lluita complexa de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans, la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecumènic i la Pacem in Terris, la relativa liberalització artística russa [i.e. soviètica] –Evtuixenko i l’exposició del Manège--, la insurrecció dels estudiants de Berkeley contra l’alienació, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes d’Estrasburg, dels provos d’Amsterdam, dels estudiants de Berlín, amb Dutschke, de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a París, i la primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot això hi havia les recerques evasives, col·laterals, dels hippies, de les drogues, de l’unisex, dels flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revolució Sexual, etc.

‘La tensió cap endarrere també hi era present, amb la substitució de Joan XXIII per Pau VI, de Khruixtxov per Kossiguin i Bréjnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per Papadópoulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy, de Che Guevara i de Luther King. ‘Una tercera línia d’aventura d’aquesta dècada era l’econòmica i la tècnica, amb l’apogeu de la societat de consum i la cursa espectacular cap a l’espai, des de la volta al món del satèl·lit de Gagarin fins al desembarcament a la Lluna d’Armstrong i Aldrin, mentre la gent fingia creure en les possibilitats tècniques infinites del mite de James Bond”.

A nivell artístic, Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les línies de força que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos s qüestionar bona part de l’herència cultural del passat. El resum d’Alexandre Cirici és prou sucós i significatiu: “L’art d’aquesta dècada extraordinària va ésser també una gran aventura, dominada per la voluntat d’abolir les fronteres entre l’art i la vida que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima d’abolició de fronteres i d’intercomunicació entre l’art i la vida real, i encara més l’artificació del record personal a l’estil de Boltanski. Els ballets de Merce Cunningham, com la Música a l’espai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen la mateixa qüestió comunicativa en la qual la representació tendeix a cedir el lloc a la realització d’actes autèntics.

‘Els grans fets artístics col·lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de l’illa de Wight coronaren les il·lusions d’aquesta època, alimentades durant la dècada pel folk urbà i la cançó de protesta.

‘Joan Baez cantant We shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il·lusionada dels seixanta.

‘Conclusions artístiques tan oposades com l’Hiperrealisme, l’art Povera i el Support-Surface semblen ésser l’arribada de les tendències apuntades a unes cotes extremes.

‘Per al pensament artístic, després de les idees Pop de Banham i Alloway, a hi hagué l’impacte de l’Estructuralisme, de Barthes i Goldmann, l’imperi de la Semiòtica de Tel Quel, de la ciència de la comunicació de Wiener i les teories sobre els mitjans de massa, de McLuhan”.

És aleshores, sota aquestes influències, que començam a escriure les primeres narracions que sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes de les que sortiran molt més endavant en Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987) i Necrològiques (València, Editorial Amós Belinchón, 1988).

En els fulls de promoció de Notícies d’enlloc, el lector podia copsar les nostres intencions, del que anava aquella selecció de contes quan, llegia: "Notícies d’enlloc el portarà a ‘La misteriosa estació’ on l’espera un món inversemblant, diferent i alhora idèntic al desencisat present; més endavant coneixerà els indestriables laberints que porten a una senyora-bé a suïcidar-se en primavera; també hi podrà trobar, en aquest estrany i meravellós llibre de narracions la visió d’aquests curiosos amants que solen tenir alguns exmilitants d’aquella revolució que va ser traïda pels pares de la pàtria; a més a més es podrà distreure amb la descripció que l’autor fa del nostre món cultural fet d’amiguisme i capelletes de tota mena; la riallada immensa sobre els premis literaris i el seu significat s’evidència a ‘L’important és participar’, però això només és el començament. Què pot succeir un dissabte si vostè està avorrit i en sortir a la nit al carrer es troba una al·lota rossa amb Mercedes que el convida a seduir-la? I què en direm, de la nostra ‘Estimada burocràcia’ que cobra per a no fer res? Més endavant, a mesura que anem avançant per aquest obra al·lucinant també podrem ensopegar amb un hipotètic ‘Cop d’estat’ on són assassinats tots els polítics, cantants i escriptors nostrats; un mallorquí eixelebrat que se’n va voluntari a lluitar amb els sandinistes a Nicaragua; més suïcidis; viatges a països exòtics; robatoris, disbauxes discotequeres poblades de coneguts ‘bons vivants’ que han sabut canviar a temps de camisa i allà on digueren Visca la República!, ara diuen Visca el Rei!

‘Si per desgràcia totes aquestes narracions no l’han aconseguit impressionar més que qualsevol sèrie estato-unidenca, trobarà, a ‘Acqua alta’, la possibilitat de perdre’s pels laberints de la vella Venècia tant del grat dels babaus de totes les èpoques i totes les contrades. I les altres coses, els misteris, trampes, endevinalles, profecies que hi pugui haver-hi, no les explicam per tal que vostè les pugui descobrir pel seu compte sense necessitat de guia ni mestratge”.


Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."


Sa Pobla i la memòria històrica - Lleonard Muntaner Editor - Repressió i cultura durant el franquisme, de Miquel López Crespí, introducció de Llorenç Capellà; pròleg de Mateu Morro

Turmeda | 14 Juliol, 2020 12:14 | facebook.com

Novetats editorials: Repressió i cultura durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor) - Memòria de la transició - Jaume Vicens (diari dBalears)-


Segurament una de les persones que ha contribuït més a la recuperació de la memòria històrica de Mallorca és l’escriptor Miquel López Crespí, però aquest pic la seva aportació ha estat específica perquè ha dedicat més temps a la investigació en l’àmbit de la cultura, i més concretament al període, just abans i just després, de la denominada transició democràtica. El seu darrer llibre, titulat Repressió i cultura durant el franquisme, publicat a Lleonard Muntaner, editor, és una bona mostra d’això que deim. La investigació i divulgació que ha fet l’escriptor està molt vinculada a les aportacions del món de la cultura, i no tant a les institucions, els partits polítics i els sindicats. (Jaume Vicens)


Segurament una de les persones que ha contribuït més a la recuperació de la memòria històrica de Mallorca és l’escriptor Miquel López Crespí, però aquest pic la seva aportació ha estat específica perquè ha dedicat més temps a la investigació en l’àmbit de la cultura, i més concretament al període, just abans i just després, de la denominada transició democràtica. El seu darrer llibre, titulat Repressió i cultura durant el franquisme, publicat a Lleonard Muntaner, editor, és una bona mostra d’això que deim. La investigació i divulgació que ha fet l’escriptor està molt vinculada a les aportacions del món de la cultura, i no tant a les institucions, els partits polítics i els sindicats.

Efectivament, l’estudi, presentat fa poques setmanes, continua aquesta línia d’investigació, però amb noves aportacions. López Crespí comença el llibre amb una anàlisi molt lúcida de les condicions socials, econòmiques i polítiques que abocaren Mallorca al desordre —també hi ha referències d’eivissencs i menorquins— i Espanya a la revolució proletària d’Astúries, any 1934, i a la posterior guerra civil de 1936. Ho lliga a la crisi general dels anys vint i trenta, anys que «... un gran sector del capitalisme internacional (Alemanya, Itàlia, el Japó) es decideix pel feixisme com a fórmula política convenient per augmentar els beneficis de la gran propietat i poder entrar, d’aquesta manera, en una nova fase d’acumulació de capital.» El bloc dominant necessitava garantir, per mor de la progressiva revolta popular, un grau de repressió altíssim.

Assentada aquesta base, l’escriptor pobler fa un repàs al paper que representaren, durant la guerra civil i la immediata postguerra, els germans Villalonga, en Miquel i en Llorenç; l’escriptora llucmajorera Maria Antònia Salvà, el canonge Llorenç Riber i Joan Estelrich. Però López Crespí ben aviat pren cap als anys seixanta i setanta del segle passat. Ve un poc de nou la gran quantitat de persones, vinculades a la cultura, que varen haver de sofrir l’opressió franquista, segons divulga el llibre Repressió i cultura durant el franquisme, una bona part de les quals ignorades o, ben segur, oblidades. És per això que insistim a dir que aquesta feina de recuperació li hem d’agrair.

Ha fet bé a recordar-nos la immensa feinada que va desplegar Francesc de Borja Moll, primer intel·lectual de referència en el món de les lletres balears. Sense la seva aportació infatigable, la feinada que anteriorment també va fer mossèn Alcover segurament no hagués estat tan útil. Repressió i cultura durant el franquisme també és la història dels homes i les dones que durant l’època dels anys seixanta i setanta, varen organitzar, així com pogueren, l’oposició al règim, Borja Moll un dels principals.

Les aules de poesia, de teatre i de novel·la que s’organitzaren durant els anys 1966, 1967 i 1968, i que dirigien Jaume Adrover i Bienvenido Àlvarez. També Gabriel Cortès, Antoni Comes o els crítics literaris Jordi Carbonell o J. L. Marfany. Hem posat esment als homes potser més poc coneguts, perquè en aquestes aules també hi participaren Llompart, Vidal Alcover o Guillem Frontera i coneguts escriptors del Principat. Naturalment que tots aquests afanys destinats a divulgar la cultura, comportaven el risc d’haver de fer front a la censura i a la repressió franquista. El llibre detalla els fets.

Durant els anys 60 i 70 destaquen dos germans, Biel Noguera Vizcaíno, pintor, i el seu germà, Pere Noguera, per ventura més conegut perquè va ser un home dedicat a les arts escèniques i director del teatre Principal. El llibre de López Crespí destina un bon apartat a la pintura de Biel Noguera. Una altra part del llibre la titula L’antifranquisme cultural en els anys seixanta: el cineclub universitari que va néixer l’any 1964 i els principals impulsors del qual varen ser Antoni Figuera i Francesc Llinàs. Escriu López Crespí: «En Vicenç Mates, home cabdal, juntament amb en Jaume Vidal, en la història del cine a Mallorca.» Són els anys que la policia política franquista va assassinar l’estudiant Ruano i el dirigent comunista, Julián Grimau.

Un altre capítol, La revolta de l’art a Mallorca: El grup Tago, Bes, la Mostra d’art pobre, Ensenya 1 i el grup Criada. La lluita cultural antifeixista i anticapitalista que també arribava al camp de la plàstica. Ara és impossible reproduir tots els noms que tenen algun protagonisme al llibre. Escriu, en aquell moment, Damià Ferrà-Pons: «La cultura ha pres consciència de la seva responsabilitat.» En aquest capítol es dedica un bon espai a la història de la revista Triunfo, una publicació de referència per a l’esquerra en aquell moment, i editada a València per primer pic l’any 1962. Altres capítols del llibre estan dedicats a les editorials catalanes dels anys 60 i 70 i a la lluita contra la censura; els afanys per a poder burlar-la. També al teatre mallorquí que es va sobreposar al teatre denominat, despectivament, rekional, expressió representativa de l’autoodi. Els precedents del teatre de qualitat, el de Llorenç Moyà i Llorenç Capellà, en Mingo Revulgo. Les aportacions posteriors d’Alexandre Ballester i el mateix López Crespí, entre altres autors.

El llibre acaba, o gairebé, amb un recordatori dels escriptors Miquel Mas, Joan Perelló i Serra de Gayeta, i amb l’arribada de les despulles de Gabriel Alomar, a l’aeroport de Son Sant Joan, l’any 1977, provinents del cementiri jueu d’El Caire. Crec que aquest apartat final, dedicat a la figura d’Alomar, té un caràcter simbòlic perquè López Crespí, d’aquesta manera, ha volgut fixar l’origen modern de la lluita que va protagonitzar la gent de la cultura a Mallorca. I res pus, sols afegir que hem hagut de resumir molt el comentari del contingut d’aquest llibre que també inclou un magnífic pròleg de Mateu Morro i una molt bona presentació de l’escriptor Llorenç Capellà.

(19-II-2019)


La novel·la històrica a les Illes - Els convulsos 70 segons Miquel López Crespí - El polifacètic escriptor de sa Pobla publica una novel·la testimoni sobre les lluites de la Transició – Joc d´escacs (Llibres del Segle) - Per PERE ANTONI PONS (Ara Balears)

Turmeda | 13 Juliol, 2020 23:59 | facebook.com

La novel·la històrica a les Illes - Els convulsos 70 segons Miquel López Crespí - El polifacètic escriptor de sa Pobla publica una novel·la testimoni sobre les lluites de la Transició – Joc d´escacs (Llibres del Segle) - Per PERE ANTONI PONS (Ara Balears)-


Miquel López Crespí va viure intensament els anys 70, va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària.


Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores. (Pere Antoni Pons)


Varen ser uns anys d’esperança i d’expectatives, però també de decepcions i de por. Uns anys de grans paraules, però també de lluites subterrànies i callades. Uns anys en què tot havia de canviar per sempre, però en què ja es veia que algunes coses -potser les més centrals i transcendents- en realitat no arribarien a canviar mai. A Mallorca, igual que arreu de l’estat espanyol, la dècada dels 70 va estar marcada per la llarga agonia del franquisme, primer, i després per les maniobres -ben intencionades i amb unes ànsies autèntiques de progrés en uns casos, reaccionàriament maquiavèl·liques i conspiratives en altres- de la Transició.

Miquel López Crespí, el polifacètic escriptor de sa Pobla (1946), va viure intensament els 70. Va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària, va estar tancat uns mesos a la presó, va esmerçar moltes hores i energies en la causa de l’antifranquisme i del socialisme i, a la fi, es va sentir desconcertat i traït pels pactes a què els principals partits de l’esquerra espanyola (PSOE i PCE) arribaren amb les elits del franquisme per dur a terme el que ell qualifica de “restauració borbònica”, en la qual encara vivim.


Recuperació


Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores.

“La meva voluntat inicial era literaturitzar unes experiències dels anys 70 i, a la vegada, fer un homenatge a tota la gent de Mallorca i dels Països Catalans que va militar en l’antifranquisme”, resumeix l’escriptor. El punt de partida de la novel·la és una anècdota que, vista amb perspectiva, té una certa gràcia, però que en la grisa i convulsa Espanya del postfranquisme era greu i seriosa. “Jo militava a l’Organització d’Esquerra Comunista i, tot i que érem pertot arreu, als barris, als instituts, a les fàbriques, ningú parlava de nosaltres als mitjans. Per solucionar-ho -diu López Crespí-, convocàrem una roda de premsa clandestina, a la qual només vingueren l’ Última Hora i el Diario de Mallorca. Sabíem que ens la jugàvem i, en efecte, l’endemà ens detingueren. Passàrem uns dos mesos a la presó”. Era a finals del 1976 i ja es veia -segons l’escriptor- que “la Transició era una estratègia de la burgesia espanyolista per controlar els moviments populars. Nosaltres ja vèiem que més que una lluita per la llibertat -argumenta-, tot allò era una reforma del règim per continuar amb l’essencial, que era la unitat d’Espanya, els Borbons i el capitalisme”.

Joc d’escacs té un interès documental evident. Hi surten personatges molt representatius de l’època. Hi ha, per exemple, una comunista tan sectàriament proletària que considera que els llibres i tota forma de cultura són imperdonablement burgesos. Curiosament, el personatge en qüestió -una dona- va ser de les primeres militants que, a finals dels 70, va abandonar la causa de la revolució i es va apuntar, des de les files del PSOE, a la política institucional. “Aquest personatge no està basat en una persona concreta, sinó en desenes!”, exclama López Crespí. També hi ha escenes que retraten amb exactitud el món de la clandestinitat. Per exemple, les interminables reunions secretes, espesses de fum de tabac i de retòrica ideològica inflamada. “Les reunions eren molt llargues perquè ho discutíem tot. Cada pàgina que redactàvem era debatuda paraula per paraula, línia a línia, paràgraf a paràgraf -explica l’autor-, perquè no ens podíem desviar del que era correcte. Fèiem les reunions en pisos llogats, o en esglésies i seminaris”.

Un altre aspecte interessant de la novel·la és que mostra les interioritats d’una esquerra revolucionària poc tractada des del món de la cultura. “El nostre objectiu, com a OEC, era el socialisme, però veníem de l’herència del POUM i no tinguérem mai contacte amb l’esquerra estalinista, és a dir, amb el PCE. A diferència d’ells -continua López Crespí-, que només llegien material oficial (Dolores Ibarruri, Carrillo, documents de la Tercera Internacional), nosaltres érem uns heterodoxos que llegíem de tot, des de Gramsci i Marcuse fins a Wilhelm Reich, passant per Rosa Luxemburg, el Che, Sartre i Andreu Nin”.


Vinculació


Per López Crespí, un fet clau va ser la vinculació amb la cultura catalana de Mallorca i d’arreu dels Països Catalans, que, segons diu, els diferenciava del neoestalinisme i dels grups maoistes, en general més espanyolistes. “Per a mi i per a molts altres, l’Editorial Moll, Josep Maria Llompart i l’Obra Cultural Balear varen ser determinants. Ens varen fer obrir els ulls. Per a uns autodidactes que no havíem posat un peu a la universitat, poder disposar dels seus llibres era com tenir una fàbrica d’armament”.

Palma 30/06/2018


Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (X) – La Dama de Negre - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

Turmeda | 12 Juliol, 2020 15:22 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (X) – La Dama de Negre - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)


Visc amb la premonició que ja he complert amb el temps que em va ser concedit pel Senyor per viure en aquest món. No és solament la debilitat que, progressivament, va ocupant venes i nirvis, tots els racons d’aquest cos mortal que s’encongeix amb el pas dels anys i que, a cada dia que passa, deixa de ser àgil, vital com ho era no fa gaire. És una sensació més forta. Però, a les nits de soledat, al despatx, mentre prepar els articles per a Sa Marjal, not que Ella hi és present, la Dama de Negre, l’obscura reina de les tenebres, la ferotge senyora de les tombes i de tots els silencis existents. Propietària de l’Avenc final, nua, amb la falç per segar vides sempre a la mà, invicta segle rere segle d’ençà que el Senyor volgué que la terra fos habitada pels humans. La not, atenta, vigilant, sorneguera entre les cambres solitàries de les cases.


Defalliment és una paraula que empra sovint Miquel Costa i Llobera. És la que millor defineix la sensació que em domina quan arriba l’hora de la tristor. Potser és un sentiment produït per l’edat. Ja he fet els seixanta-dos anys i en fa trenta-dos que visc a Albopàs. Sovint pens que he nascut en aquest poble. Que form part de la seva vida, de la sang pagesa que hi circula, atrafegada, per places i carrers. Com desfer-me d’aquesta punyent sensació d’angoixa? Què fer per continuar resistint? Aparentar que som forts, que res no ens fa defallir, que el seminari ens va fer de pedra viva, de marbre sense fissures?

Visc amb la premonició que ja he complert amb el temps que em va ser concedit pel Senyor per viure en aquest món. No és solament la debilitat que, progressivament, va ocupant venes i nirvis, tots els racons d’aquest cos mortal que s’encongeix amb el pas dels anys i que, a cada dia que passa, deixa de ser àgil, vital com ho era no fa gaire. És una sensació més forta. Però, a les nits de soledat, al despatx, mentre prepar els articles per a Sa Marjal, not que Ella hi és present, la Dama de Negre, l’obscura reina de les tenebres, la ferotge senyora de les tombes i de tots els silencis existents. Propietària de l’Avenc final, nua, amb la falç per segar vides sempre a la mà, invicta segle rere segle d’ençà que el Senyor volgué que la terra fos habitada pels humans. La not, atenta, vigilant, sorneguera entre les cambres solitàries de les cases.

Són somnis o conviu, invisible, entre els prestatges dels llibres, amagada entre els vells cortinatges de la cambra on em trob sol amb els meus pensaments?

Més d’una vegada, quan aixec els ulls del llibre, la trob davant meu, viva, bategant. Em somriu sense amagar l’alegria frenètica que la domina en saber que d’aquí poc, em tendrà, presoner, lligat de mans, als seus peus. Xiscla, com si fos folla. Però ningú no sent la seva veu, que ressona, potent, enmig de la fosca de la nit.

Posa la falç damunt la taula vessant la tassa de valeriana que fa poc m’ha portat na Catalina. Li es indiferent el meu posat de ràbia. És feliç constatant la por que em domina, els dubtes que m’aclaparen, la meva desesperació sabedor que no puc fer res contra la seva decisió cruel. No perdona, no té sentiments. Va néixer sense cor. Engendrada per l’incest dels dimonis més salvatges, beneïda per Satanàs i tots els reis i emperadors que li fan companyia, es clava un ganivet i em mostra com el seu cos transparent no té sang. De la fantasmal ferida només raja un líquid groc, corrosiu, que desfà, en segons, tot el que toca.

Miquel Costa i Llobera prova de superar l’angoixa que el domina mitjançant l’oració i els cilicis que li mortifiquen la carn. Li tenc enveja. Sóc massa dèbil per atrevir-me a mortificar-me amb filferros i corretges al voltant de cames i braços. Prov de submergir-me en la lectura, en els articles que escric. Alguna vegada m’atur per a resar un rosari. Però tanmateix la meva ment no em deixa concentrar en l’oració com pertoca. El meu cap es distreu amb qualsevol anècdota de la lectura. El meu sistema preferit de defugir pensaments autodestructius és volar cap a indrets llunyans, els portentosos descobriments que ens mostren els llibres d’història. Fins i tot la Bíblia em fa viatjar en direccions ignotes i em trob capficat en les narracions dels profetes talment el que llegesc no fos la paraula de Déu sinó un llibre insòlit creat per novel·listes d’un passat remot. La creació de l’Univers, demostrant el poder inabastable del Senyor, la construcció de la nau de Noè portant tots els animals de la terra; l’esclavatge dels jueus a Egipte, les Set Plagues, la sortida cap a la llibertat del poble que, amb la seva suor, va bastir l’esplendor d’una civilització superior... Les lamentacions d’Isaïes i Jeremies, blasmant contra els pecats d’Israel, els càstigs que Iahvè enviaria contra tots aquells que el deixin d’adorar i tornin a les velles creences, alçant temples a monstruosos animals, tenint cura solament de l’or, vivint constantment enmig de la luxúria, lliurant monedes i queviures a les prostitutes que ballen nues davant Baal.

Em deman si hem avançat gaire d’ençà aquella dura època de combat contra la maldat dels homes. Malgrat els dos mil anys de poder de la Roma catòlica... no estam igual que en el passat, vivint enmig de seguidors de falsos déus i predicadors?

Tanmateix, per molt que prov de defugir els tèrbols pensaments que em dominen, Ella torna, sorneguera, rient, al meu costat. Per fer-me més mal, per riure's del que més estimam, es disfressa de Verge Maria i, sense abandonar la falç que agita, amenaçadora, per damunt el meu cap, em mostra els pits i m’escomet, talment els dimonis de l’Apocalipsi:

--Inútil la teva vida, dedicada a l’oració, Joan! Moriràs ben aviat, et vendré a cercar més prest del que imagines. Pensa en el gran fracàs de la teva existència! Ho pots copsar, no? Mai has gaudit de la bellesa d’una dona en els teus braços, del significat de les carícies femenines. Mira els meus pits, contempla aquesta pell suau, com els pètals d’una flor que s’ha acabat d’obrir a la vida. Et convertiràs en cendra sense haver sabut mai què significa l’amor autèntic, el plaer que et poden donar els cossos nus de les filles d’Eva! No ho dubtis: és el patiment més gran que pot tenir un home sobre la terra! Misèria de tota una vida dedicada a l’estudi i l’oració! I ja no ets a temps de rectificar! El rellotge marca, inexorablement, el teu final!

Catalina no pot consentir que romangui tantes hores sense anar al llit, perdut enmig de llibres, tractats, mapes, pergamins menjats per les rates. La pols dels vells papers em fa tossir i sovint la despert. Em troba suat, parlant amb sons inintel·ligibles davant una cadira buida. O almanco, ella s’ho pensa. No sap que parl amb la Mort. No entén que port a terme un combat amb totes les provocacions que he de patir quan em compareix davant, assedegada de sang. Com explicar-li la presència d’aquest malèfic esperit en el despatx? Catalina és una bona dona, exemplar quant a tenir cura d’un sacerdot que no sap fer res de la casa. Sí, té raó quan diu que al seminari no ens han acabat de fer, que només han cultivat una part de la nostra personalitat.

Em porta una tovallola banyada amb aigua fresca, just acabada de treure de la cisterna. Em renta la cara a poc a poc, murmurant antigues malediccions de poble que no són pecat. Mou el cap amb desesperança, com si, en efecte, em mancàs l’enteniment. No descansa fins que apaga els llums i, com si fos un somnàmbul, em porta fins a la cambra, a descansar.

Na Catalina ha marxat, satisfeta d’haver-me fet marxar del despatx. Creu que m’he adormit. Va ben errada! Amb els llums apagats, sense poder distreure’m amb els llibres, la nit, el que manca per a sortir el sol, esdevé més terrífica que mai. És com si la Mort hagués deixat obertes totes les aixetes de la desesperació més crua i refinada. Com si el cor s’hagués aturat. Sent com si l’ànima sortís del cos i comtemplàs les meves despulles, refredant-se a cada segon que passa. Qui hauria dit que l’esperit funciona ben igual que una persona viva!

Ja no recordava que avui era la revetlla de sant Antoni. Arreu ressò de ximbombes, la remor de glosses gruixudes que fan enrogir les fadrines. Els més borratxos llancen cassalla als foguerons. Les flames amenacen d’engolir les cases més properes. La gent fuig del costat del fogueró per por de morir cremats, envoltats per les flames que campen sense control, fent la gran riallota dels albopassins que envoltaven la llenya que crema, esponerosa, invicta.

El dia de la meva mort havia fet missa major amb assistència dels rectors de les parròquies d’Alcúdia i Muro. Semblava un dia normal. Res el diferenciava dels que havia viscut fins aquell moment. Una llarga malaltia et va preparant per a deixar aquest món. Però quan la Gran Bruixa compareix, aturant de sobte el bategar del cor, no hi ha temps per a cap mena de reflexió. Qui m’hauria dit aquell matí que no arribaria al vespre? Just em va donar temps a sentir, des de la distància, la remor de tavernes i cellers plens, ocupades totes les taules, celebrant la festa del nostre sant.

D’aquí poques hores, quan els galls comencin l’acostumat concert matinal, na Catalina, que compareixerà per dir-me que és el moment d’aixecar-me per a la missa primera, trobarà, esglaiada, cadàver inert del vicari d’Albopàs. O tot és un somni i encara no m’ha arribar el moment de la definitiva solitud? Qui ho pot endevinar en aquesta alçada de la història? El cert és que el De Profundis ressona amb força enmig d’un temple ple de gom a gom. Tothom hi ha vengut a fer la darrera ullada, a acomiadar-se del vicari que ha sabut dels seus pecats, dels pensaments profunds que només es diuen a recer del confessionari. Si no ens hagués estat prohibit, hauria fet un llarg dietari de les pors i misèries dels albopassins! Tant de dolor mussitat en veu baixa! Les contradiccions de la dona que ja no estima l’home, el pecat de luxúria a les casetes de camp, les infidelitats, els crims secrets, aquelles malalties mal guarides, accelerades per tenir accés ràpid a l’herència del difunt... I també les debilitats en la fe, els dubtes quant a la vida eterna, la resistència a acceptar amb resignació els sofriments que Déu nostre Senyor ens envia dia a dia.

Catalina resta aturada davant el meu cadàver. Nerviosa, sense saber el que ha de fer, m’agafa de la mà, freda ja com un bocí de gel, i prova inútilment de trobar el pols. M’apropa un mirall als llavis. Cap signe de vida. No acaba d’entendre el que ha passat. Ahir a la nit tot semblava normal. La meva mateixa dèria de llegir fins a altes hores de la nit. La preocupació, com de costum, per la meva salut. Saber que a les sis he de dir missa primera i són més de les tres de la matinada i encara estic a la tauleta del despatx, desvariejant, parlant sol (ella no sap que discutia amb la Mort). Corr per la casa sense saber a qui comunicar primer l’infausta nova. Ha d’anar de seguida a parlar amb el rector. Ansiosa per comunicar la mala notícia, obre les finestres de la cambra i crida als primers albopassins que marxen cap a marjal:

--El vicari és mort, el vicari és mort!

I tanmateix... res no podrà fer ningú per retonar-me a la vida. Ja no resta ni un bri de calor en el meu cos. L’ànima fa hores que ha sortit de la presó de carn i sang que la mantenia captiva, i navega, esmaperduda, pels racons del que ha estat la casa meva. Una mort sobtada que no m’ha donat temps per a deixar cap mena d’indicació del que s’ha de fer amb els llibres, els papers, les col·leccions amb les restes d’objectes domèstics trobats als talaiots (ceràmica, collarets, estris de feina). I la meva col·lecció de monedes? Qui tendrà cura de la col·lecció amb les monedes que em portaven els pagesos, trobades quan llauraven els camps? El rostre dels emperadors romans que tant vaig cuidar de netejar i que em servien per aprofundir en la memòria d’un dels imperis més grans de la història de la Humanitat. Coure, plata i or de Bizanzi, del Califat de Còrdova, de Dénia... I les llànties trobades a Pol·lentia, l’anell d'or d’una patrícia romana, les làpides amb els noms dels senyors més poderosos escombrats pel pas dels segles!

A què treu cap acaramullar tants d’objectes si tanmateix tot s’ho emportarà el vent?

Hauria d’haver deixat escrit un testament sentimental i indicatiu. “Vull que això i això vagin aquí i allà”. No ho vaig fer.

Pensar que la Dama de Negre et donarà temps a fer les coses de la teva manera és un greu error. Tanmateix Ella colpeja quan menys ho esperes. Seixanta-dos anys no és una edat gaire avançada. He vist morir un exèrcit de gent jove, evidentment. Però també conec centenars d’albopassins de més de vuitanta i noranta anys. He donat l´extremunció a pagesos i menestrals que havien fet els cent anys!

Faig la darrera ullada al món que m’agombolà. L’arxiu amb els centenars d’articles que he escrit per a la revista Sa Marjal. Els originals dels concursos de glosses contra la blasfèmia, el munt de revistes catòliques arribades de tots els punts d’Espanya i l’estranger... Aniran als fems? Qui vol servar a casa seva un munt de papers grogosos plens de pols? Qui podrà desxifrar la meva lletra, les còpies de les cartes escrites als amics durant aquests anys de lluita esbojarrada contra el pecat?

Obr els calaixos de la tauleta del despatx. Darrera ullada als records que m’agombolaren. Les petxines de la platja el dia de l’excursió amb Miquel Costa i Llobera, a cala Murta! Record el que em digué mentre em veia atrafegat recollint aquells petits tresors:

--Joan, no perdis el temps amb les coses d’aquest món. No ens en portarem res al cel quan ens sigui arribada l’hora! Atresora pensaments, aprèn noves oracions, llig... però deixa els objectes allà on són, en el lloc exacte on la mà de la Divina Providència els ha deixat!

I en veure que no li feia cas i continuava amb la meva dèria, afegí, compassiu:

--En tots els funerals que has oficiat, en fer la darrera ullada al mort que acompanyaràs a la fossa... has vist mai que dins el bagul hi portàs res del que ha atresorat en aquest món? Joies, or? He conegut molts senyors de possessió que, abans de la mort, després de l’extremunció, han plorat fent la darrera ullada als vasts camps que els envoltaven, obrint les capsetes amb les monedes d’or i plata acumulades, les polseres, anells, arracades i botonades de la família.

Miquel Costa i Llobera té raó a vessar. N’he estat testimoni en els darrers trenta anys de sacerdoci. Quantes llàgrimes producte de l’egoisme no he vist desfilar davant els meus ulls. L’avarícia que no pot consentir haver de deixar-ho tot! Si de cas, se’n porten el darrer vestit, inservible per als hereus que esperen ansiosos remenant nerviosament els armaris on hi ha les escriptures, el testament que els ha de consagrar com a únics propietaris de tot el que era l’univers del mort. Alguns, els més desgraciats, s’aferren als llençols com si no volguessin marxar, deixar tot el que era seu i ara desapareixerà per sempre més de la seva mirada. Tanta feina per acumular terres, per fer més rendible l’anyada! Llogar els jornalers i missatges que cobraven menys i feien el doble de feina! Cap compassió amb els que queien malalts o tornaven inútils per un accident. I en arribar a una certa edat, quan ja no podien rendir com abans, al carrer sense ni una paraula de gràcies, sense el regal d’una camisa vella, les sabates que ara seran per al nou pastor, l’amo que tendrà cura de tot l’exèrcit de servents que l’han envoltat.

Però les petxines foren part de la meva supervivència. Són el substitut de les joies que mai no he tengut ni m’han interessat. Tancades per a l’eternitat dins una ampolla de vidre, seran el recordatori d’una conversa amistosa amb un dels més grans poetes de la nostra terra.

En uns dies vendrà gent nova i ocuparà els meus racons. Deixaran na Catalina al servei del nou vicari? La faran marxar a casa seva, sense cap mena de premi pels anys que ha dedicat a tenir cura de les meves necessitats? No ho sé ni ho puc saber. No sé cap on marxaré. No hi ha cap llibre que ho expliqui. Sí, aniré a retre comptes davant sant Pere i els àngels a l’espera que em deixin gaudir, durant tota l’eternitat, de la presència lluminosa del Senyor. Tenc la consciència neta. Sé que puc enfrontar-me amb el tribunal celestial més rigorós.

Imagín que em ficaran dins la caixa, amb la creu de plata que em regalà la mare quan m’ordenaren sacerdot enmig de les mans, amb el rosari. Hi haurà també una camisa de lli blanc amb randes, el cíngol de cordó de seda vermella i la casulla morada. La meva ànima, surant sobre l’espai ple de gent del temple, mirarà l’espectacle, bocabadada en contemplar les capelles ben adornades de flors portades per les monges franciscanes. Com si fos un ofici solemne ressonen notes del Rèquiem de Mozart, aquell descregut músic vienès tan de moda en aquestes circumstàncies tràgiques. No m’han fet cas! Vaig donar instruccions al rector que, en cas de mort, no volia música de descreguts en el meu funeral. El rector deu trobar que és una música adient, més solemne que la partitura de Palestrina que li vaig deixar preparada. Les campanes no deixen de sonar cridant els darrers feligresos a l’acomiadament del vicari.

La Mort s’ha vestit de gala. Porta un llarg vestit de seda negra i, en el pit, desafiant, l’espasa d’una Sibil·la indicant-me el camí.

--Et vull acompanyar fins a les portes del cel, ara que aniràs a veure sant Pere –exclama, riallera--. No diràs que no t’estim, Joan! A poca gent li és concedit aquest alt honor. T’acompanyaria fins a la Sala del Judici, però no puc entrar-hi. Els teus m’ho tenen prohibit. Tanmateix, malgrat el meu poder, em menystenen. Em tenen per una criada de poca vàlua. Una jornalera enviada a fer una feina. Res més. El botxí de l’infern, m’anomena sant Miquel. Després de tota una eternitat complint fidelment el que m’encomanen, vet aquí el pagament que em donen: un botxí, una criada. Quina manca de consideració!

No puc fer-hi res per desempallagar-me de la seva llefiscosa presència. És aquí, com de costum, com a totes les nits que no podia dormir pensant en el final de la meva vida terrenal.

Sent el final, Ite, missa est. És el moment que desenes de mans m’alcen i comencen el camí cap a l’exterior del temple. Els portadors del taüt no poden avançar, tal és la gentada que ha omplert l’església. Amb dificultats arribam a la porta principal. La placeta de davant la rectoria és plena de gom a gom. Tot el poble hi és present. Sent el bategar ansiós de tants cors que volen dir-me el darrer adéu. Uns s’han abillat amb els seus millors vestits; d’altres, just havent acabada la feina han vengut de pressa, amb una simple camisa nova o el jec de les festes. Moltes dones resen el rosari. Veig les Filles de Maria agenollades mentre el bagul fa el seu camí portat per tantes mans de cristians fervents.

--A vegades val morir per constatar que hi havia molt gent que t’apreciava –continua dient la Senyora dels Avencs, amb veu suau. Allarga el braç nu i em mostra els carrers atapeïts, les balconades plenes, els domassos que adornen les cases.

El saig i els municipals obrin pas a la processó que em portarà fins al cementiri. Sent el plor de les dones. Passam davant la casa que vaig habitar. Encara hi ha el banc de fusta duit per l’església.


De la novel·la de Miquel López Crespí El vicari d´Albopàs


L´esquerra mallorquina i els comunistes (LCR, OEC, MCI, PORE...)

Turmeda | 11 Juliol, 2020 23:31 | facebook.com

La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco? (Llorenç Buades)


Edicions El Jonc publica una història alternativa de la restauració borbònica: No era això: memòria política de la transició



Per Llorenç Buades Castell

Coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa de les Illes)

Exdirigent de la LCR


La transició política mereixia una crònica: no la crònica oficial, políticament correcta i feta per encàrrec i subvenció de poders fàctics que comparteixen la ideologia del pensament únic, o si més no, almenys la pràctica diària de l'administració neoliberal de l'Estat; sinó una crònica històrica des d'una perspectiva militant.

En Miquel López Crespí és a Mallorca un dels pocs que és on era, al seu lloc de la barricada, amb la ploma abans i l'ordinador ara, capaç de defensar la memòria històrica des del punt de vista dels de baix, sense necessitat que un partit o institució determinada unti les corrioles a fi que la història passi pel sedàs d'allò que els tecnòcrates de la gestió ciutadana en diuen oportunitat política. La mateixa oportunitat política que serví a l'estalinisme per arreglar la història.

En Miquel és un militant amb cor, caparrut, mal de doblegar, i per això mateix reacciona davant la manipulació interessada d'una història que ell mateix va patir. La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco?

De la lluita, de les hores perdudes, de les militàncies, se'n beficiaren molts dels venedors de títols i tractaren els moviments socials com a simples mercaderies que venudes a l'alça podrien donar prou benefici a les tecnocràcies. A Suresnes, al congrés del PSOE imposaren el felipisme des de la Casa Blanca i Alemanya. Ho va dir Pablo Castellanos i només fa uns mesos ho repetí Nines Maestro a la Sala Groga de CC.OO.

El felipisme va ser un dels elements claus per a la venda del moviment, mitjançant la construcció d'un aparell incentivat econòmicament que havia pescat poc al llarg del franquisme, però que seria un bon venedor de peix.

L'eurocomunisme era lloat pertot arreu com un element genial de transformació que de la mà de Berlinguer i Carrillo ens duria a una revolució política i social, pacífica i de majories. I de tant de vendre el peix es quedaren sense paradeta: els Pactes de la Moncloa dugueren els treballdors a perdre divuit punts de poder adquisitiu en un no-res.

Vaig durar un any al PCE. Jo era del PCE i, en aquell any, gairebé totes les crides anaren en el sentit de no caure en provocacions, d'actuar responsablement, de tenir por del PSOE, un partit poc homegeni que pot caure en mans dels infiltrats trotskistes. Els atacs a l'esquerra eren constants. Tot allò formava part d'un procés ben estudiat de desactivació de l'esquerra. I aquella desactivació era tant o més possible en un partit disciplinat, acrític, un partit covat per l'estalinisme i dirigit per una tecnocràcia gairebé infallible. Fins i tot els militants més combatius es doblegaren a la raó que el fi justificava qualsevol mitjà. I si, efectivament, la lectura positiva per part de la militància estalinista del pacte de Hitler amb Stalin havia superat fins i tot la sang fresca dels republicans morts a les voreres dels camins o a les parets dels cementiris, qualsevol cosa podria ser assumible.

Els partits socialdemòcrates tampoc són partits internament demòcrates: com tots sabem, es fonamenten en una tecnocràcia professional activa i una adherència acrítica passiva on els corrents són més per a guanyar posicions de poder que per raons ideològiques. Eurocomunistes i socialdemòcrates (ara neolliberals de fets) desactivaren el moviment; i els esquerranistes, empresonats de sectarismes i, a vegades, d'oportunismes, no saberen capgirar la situació. Jo vaig continuar lluitant a la LCR i a l'esquerra sindical de CC.OO., i continuu lluitant ara a la CGT, però veig el tall generacional que les burocràcies de l'esquerra han provocat i ara més que mai, quan a tot el món es reactiven els moviments (salvant el sindical), són necessàries referències textuals, fonts, com les que descriu en Miquel López Crespí i, sobretot, memòria històrica, de manera que el jovent, el protagonista de les lluites d'avui i de demà, arribi a comprendre quines són les passes que han fonamentat la seva precarietat laboral i, en definitiva, la consolidació del poder del capital, i la minva de llibertat real dels treballadors a les empreses.


La LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos. (Miquel López Crespí)


Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (LCR)


Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).

Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.

Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.

Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).

A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Els escriptors mallorquins de la generació literària dels 70: algunes de les nostres influències culturals

Turmeda | 11 Juliol, 2020 14:27 | facebook.com

Els escriptors mallorquins de la generació literària dels 70: algunes de les nostres influències culturals –


A finals dels seixanta, quan començàvem a escriure... qui no va estudiar a fons, talment es tractàs d'una "bíblia", el llibre de Jean-Paul Sartre ¿Qué es la literatura? (Buenos Aires, Losada, 1950)?, el famós i controvertit Un realismo del siglo XX de Roger Garaudy (Madrid, Siglo XXI de España, 1971)? En aquella època, amb unes dècades de retard a causa de la censura franquista, ens arribaven amb comptagotes els llibres que han commogut els intel·lectuals europeus i llatinoamericans d'ençà el final de la Segona Guerra Mundial. Són els anys en els quals el situacionisme francès, que més endavant serà omnipresent entre els moviments culturals d'avantguarda del Maig del 68, vol trasbalsar el mateix concepte de "gènere" literari, els fonaments de la pràctica de la política i cultura oficials amb una força igual o superior a la que impulsa els futuristes russos i soviètics de començaments de segle, els surrealistes, els expressionistes alemanys del temps de la República de Weimar, i tants d'altres moviments que, amb les eines freudianes del subconscient o la utilització del cos conceptual i analític del materialisme històric i dialèctic, pugnen per rompre l'estantís marc cultural burgès. (Miquel López Crespí)


La recent publicació per Brosquil Edicions del País Valencià del poemari El cant de la sibil·la, l'obra que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2004, m'ha fet fer algunes reflexions quant als mecanismes conscients i inconscients que poden guiar la feina de l'escriptor. Analitzar des de quina situació, des de quina concepció del món i del fet literari un autor enfoca la seva creació pot servir per a conèixer millor les claus internes d'aquelles obres. Potser és un exercici necessari i aquestes senzilles explicacions ajudaran algun lector a entendre millor la gènesi del meu darrer poemari, El cant de la sibil·la, i també, possiblement, la novel·la Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. Per desgràcia no anam gaire sobrats de dietaris ni d'estudis escrits pels mateixos escriptors explicant les interioritats dels seus processos creatius. Un excés de modèstia? Por de despullar-se massa davant la societat? Qui sap! Potser és tot plegat i el temor de lliurar algun secret personal o creatiu a gent que, imaginam, podrà emprar les nostres confidències culturals i literàries en contra nostra.

Avui voldria parlar precisament d'aquestes interioritats que no solen detallar-se i que la majoria de vegades queden per sempre dins els plecs més ocults de l'ànima d'un escritor. Em referesc als plans que sol tenir un autor quan comença a redactar els primers esborranys de la seva obra, a les motivacions més o manco amagades del fet d'escriure. Qui signa aquestes retxes ja fa molts d'anys que conrea la literatura; més de trenta. En aquest llarg període de temps, acostumat a certa mena d'anàlisi interna, pouant endins d'un mateix, hom ja ha arribat a copsar ben bé alguns dels impulsos que fan funcionar o no la màquina interna de l'escriptor. Amb la novel·la Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera que enguany, el 2005, edita El Gall Editor, són ja més de quaranta les obres publicades en català i més de vint les traduccions a altres llengües, concretament a l'espanyol, el romanès i l'anglès. Més d'una vegada, i ara mateix!, he treballat en diversos projectes combinant la redacció de treballs per a la premsa amb la preparació de poemaris, teatre i novel·les. En referència a les concepcions literàries d'un autor, a la "cuina" que hi ha rere cada llibre, una de les preguntes que els periodistes fan sovint als escriptors que conream diversos gèneres literaris és aquella tan coneguda de... "I vostè que s'estima més fer... novel·la, poesia o teatre?". És una pregunta ben intencionada però que sovint palesa la ignorància d'aquell redactor del diari envers el que és i representa l'ofici d'escriptor. Per als que hem escollit, o la societat ens ha fet escollir, aquesta difícil tasca d'enfrontar-nos amb el món de la paraula i la imaginació, per a aquells que no són autors de cap de setmana o de vacances, el problema no es planteja mai entorn "el gènere on ens trobam més còmodes". En literatura no hi ha "gèneres còmodes". Hi ha treball intens, dedicació vital, obres ben fetes o mal fetes, però la "comoditat" no és el motiu essencial per a escollir de treballar en un "gènere" determinat en un moment precís. Ernst Robert Curtius, en el llibre Ensayos críticos sobre la literatura europea (Barcelona, Seix Barral, S.A., 1972) ja parlava extensament dels complexos móns creatius de Virgili, Goethe, Herman Hesse, Calderón, Unamuno, James Joyce, T. S. Eliot, Jorge Guillén i Balzac. Arnold Hauser en els tres volums, imprescindibles!, de la seva famosa Historia social de literatura y el arte (Madrid, Guadarrama, 1969) havia desenvolupat aproximacions auténticament lluminoses quant al fet creatiu. Record igualment les primeres lectures de Walter Benjamin, l'obra Sobre el programa de la filosofía futura y otros ensayos (Caracas, Monte Ávila Editores, 1970) que tantes "il·luminacions" ens proporcionà sobre el món de la cultura; l'estudi de la Teoría de la novela (Barcelona, Edhasa, 1970) de György Lukács, les nombroses obres d'Ernst Fischer, Roger Garaudy o Jean Paul Sartre sobre el món de la literatura i l'art que ens servien, amb molt d'altre material espanyol i català, per a la nostra incipient formació literària. Sovint, quan mir endarrere, pens en les lectures de quan feia el servei militar, a Cartagena. D'amagat dels oficials de la dictadura, en aquelles interminables nits de guàrdia sense sentit, omplia les hores llegint les darreres novel·les llatinoamericanes de Mario Vargas Llosa, Gabriel García Márquez, Lezama Lima, Alejo Carpentier, Julio Cortázar... i, també, en el camp de la teoria literària, els darrers treballs de Roland Barthes, Henri Lefebvre i Lucien Goldmann. Aquell famós Literatura y sociedad editat per Ediciones Martínez Roca de Barcelona l'any 1969!

A finals dels seixanta, quan començàvem a escriure... qui no va estudiar a fons, talment es tractàs d'una "bíblia", el llibre de Jean-Paul Sartre ¿Qué es la literatura? (Buenos Aires, Losada, 1950)?, el famós i controvertit Un realismo del siglo XX de Roger Garaudy (Madrid, Siglo XXI de España, 1971)? En aquella època, amb unes dècades de retard a causa de la censura franquista, ens arribaven amb comptagotes els llibres que han commogut els intel·lectuals europeus i llatinoamericans d'ençà el final de la Segona Guerra Mundial. Són els anys en els quals el situacionisme francès, que més endavant serà omnipresent entre els moviments culturals d'avantguarda del Maig del 68, vol trasbalsar el mateix concepte de "gènere" literari, els fonaments de la pràctica de la política i cultura oficials amb una força igual o superior a la que impulsa els futuristes russos i soviètics de començaments de segle, els surrealistes, els expressionistes alemanys del temps de la República de Weimar, i tants d'altres moviments que, amb les eines freudianes del subconscient o la utilització del cos conceptual i analític del materialisme històric i dialèctic, pugnen per rompre l'estantís marc cultural burgès.

De tota aquesta problemàtica, la transformació dels conceptes i les finalitats de l'art i la literatura, de la política i de la vida quotidiana de les ciutadanes i ciutadans de la societat de l'espectacle ja n'havia parlat en el pròleg a Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000, p. 9-10).

M'he allargat una mica parlant de les influències culturals i polítiques que teníem a mitjans dels anys seixanta i començaments dels setanta per a fer copsar al lector que lluny som alguns escriptors d'una herència conservadora del fet literari i artístic. I malgrat que escrivim teatre, poesia o narracions seguint a la nostra manera el mestratge d'alguns dels clàssics heretats del nostre recent passat cultural, enteníem, i entenem!, l'art com un poderós instrument de transformació del món i de les consciències. És evident que aquesta concepció de l'art, la cultura i la política no s'hauria pogut consolidar en la nostra forma de ser i pensar sense haver estudiat l'obra d'Antonio Gramsci. El famós llibre de Maria Antonietta Macciochi Gramsci y la revolución de occidente (Madrid, Siglo XXI de España, 1976) ens resumia de forma clara i didàctica tot el que, amb els anys, havíem pogut anar llegint de l'intel·lectual marxista represaliat pel feixisme italià. Els estudis gramscians sobre la superestructura ideològica de la societat capitalista, l'aprofundiment en les qüestions de l'hegemonia cultural i política del bloc històric de les classes populars, el paper de l'intel·lectual en les societats de classes, la necessària creació d'una cultura nacional-popular, feien del tot coincidents les tesis gramscianes amb bona part de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana. Començàvem a aprofundir en la nostra dèria literària sense cap il·lusió quant a la pretesa "independència" de l'intel·lectual en una societat de classes i, molt manco, en una societat feixista com era l'espanyola d'aleshores. De cop i volta fins i tot els nostres clàssics, Ramon Llull per exemple, agafaven una altra volada, eren entesos des d'una nova perspectiva. Ramon Llull, Ramon lo Foll, l'il·luminat, posseït per la dèria de la fe cristiana, era un clar exponent, amb totes les seves contradiccions i conflictes, del que era un intel·lectual compromès totalment i absolutament amb una determinada concepció del món. Nosaltres, llunyans fills d'un dels màxims constructors de la llengua catalana, volíem, ja des dels primers llibres, seguir, amb uns altres objectius, evidentment, la línia marcada per Ramon Llull quan, mitjançant la seva apologètica literària, vol conquerir el món per a la fe cristiana. Nosaltres el volem conquerir per ampliar i consolidar qualsevol espai de llibertat i de progrés nacional i social. El seu exemple, la forma de concebre la funció de la literatura, el feia molt proper. Com un germà gran, un mestre del qual mai no deixaríem d'aprendre.

En el fons, ho vulguem o no, malgrat l'herència de la formació marxista que portam al damunt, la força de l'existencialisme francès, de l'estètica i la filosofia de l'absurd, dels submons creats per Dostoievski o Kafka, per dir solament uns noms, ens fa concebre la cultura, malgrat la desesperança, com a una eina essencial en el camí de la transformació del món, de les persones i, de rebot, del mateix autor. Quan els situacionistes, Raoul Vaneigem, Guy Debord, entre molts d'altres, disseccionen la societat capitalista en un clàssic de l'assaig, La societat de l'espectacle, ja sabem que el mateix concepte de "gènere" literari és en crisi a l'interior de la nostra consciència. Per això, com he escrit una mica més amunt, el nostre forçat somriure als llavis quan el redactor de la secció de cultura ens demana en el conreu de quin "gènere" ens trobam més còmodes. Com explicar-li la història de les avantguardes, de totes les revolucions que han sacsejat el món, en cinc minuts? És impossible. Hem de fer aproximacions, sempre incompletes, sempre mal interpretades per aquests informadors que, quan ens fan unes preguntes, ja saben el reduït espai que el director atorgarà a les informacions literàries en el seu diari (a no ser que l'escriptor hagi guanyat el Nobel o ajudi a fer els discursos a Sa Majestat el Rei Juan Carlos! Aleshores tot són pàgines de promoció, interessats" aprofundiments" i si ve de cas, nomenament de doctor honoris causa a tan important personatge).

Parlar de les influències mútues i similituds temàtiques que es poden trobar entre el poemari El cant de la sibil·la, la novel·la Defalliment i el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla és tornar a parlar de la nostra concepció del fet literari i artístic. El que eren inicials provatures en obres de teatre com Autòpsia a la matinada, que guanyà el Premi Ciutat de Palma de teatre l'any 1974, o en els reculls de narracions La guerra just acaba de començar i A preu fet, són ara, després del llarg parèntesi de dedicació a la lluita política clandestina antifranquista, el cos d'una pràctica literària.

Feta aquesta petita introducció, crec que ja podem començar a parlar de la unió existent entre les diverses obres creades a partir de finals del noranta i, més concretament, entre aquestes tres de les quals parlava en començar.

L'edició de El cant de la sibil·la coincideix, amb uns mesos de diferència, amb l'edició per part de El Gall Editor de Pollença de la novel·la Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera, novel·la que sortí editada pel mes de febrer del 2005.

Per quins motius El cant de la sibil·la m'evoca altres treballs? El cert és que quan escrius, quan restes lliurat a la tasca creativa o de recerca no penses que amb el temps puguin establir-se aquesta mena de relacions. L'escriptor Edward Morgan Foster, autor de novel·les tan famoses com Where angels fear to tread (1905), The longest journey (1907), A room with a view (1991) i Howards end (1911) entre moltes altres, afirmava (vegeu El oficio de escritor, pàgs. 13-21) que "l'acte d'escriure m'inspira". François Mauriac, en el mateix llibre (pàg. 25) afirmava que "quan em pos a escriure mai em deman quina tècnica estic emprant". Truman Capote deia (pàg. 317), quant a la tècnica d'escriure, que "l'únic recurs que conec és la feina". Quan demanen a Ernest Hemingway si mentre escriu continua essent un observador de la realitat que l'envolta, cercant sempre alguna cosa que pugui emprar literàriament, l'autor de Per qui toquen les campanes? (1940) i El vell i el mar (1952), contestava, segur de les seves afirmacions: "Si un escriptor deixa d'observar és que és mort".

A tot aquest caramull de veritats caldria afegir-hi que, per a poder bastir determinat tipus d'obra, molts escriptors consideren que l'autor ha d'haver complit una determinada edat. Ben cert que trobaríem nombrosos exemples en la literatura universal d'autors joves amb una obra immortal. El tòpic seria parlar de Rimbaud, Rosselló-Pòrcel o Lord Byron, per posar els primers exemples que m'han vengut a la memòria. Però haver tengut determinades experiències humanes, haver vist com acabaven moltes de les històries, determinats fets viscuts en la joventut, crec que pot donar una bona perspectiva literària, molt de material a l'autor de vena. Ho he escrit en un altre article dedicat especialment als poemaris El cant de la sibil·la i Calendaris de sal (inèdit). En apropar-me als seixanta anys la memòria agafa el comandament de la nau i el passat, la història personal i col·lectiva de l'escriptor, fa ressaltar amb lluïssor els records que t'han agombolat fins ara mateix. Molts dels articles que sortien publicats en la revista Sa Plaça de sa Pobla a començaments dels anys noranta i els que seguiren en la seva nova etapa inquera foren inclosos en el llibre Temps i gent de sa Pobla. El poeta, d'ençà el seu primer poemari editat, aquell llunyà Foc i fum que publicà Oikos-Tau (1984), sempre ha sentit el pes de la fugidesa del temps damunt la seva vida. Quan hom comença a redactar els articles recollits a Temps i gent de sa Pobla és per a deixar constància d'amics i familiars, d'indrets molts d'ells ja desapareguts o transformats irremeiablement pel pas implacable de les manetes del rellotge, fets locals que saps que desapareixeran amb la teva mort física. I és precisament a finals dels vuitanta i començaments del noranta, anant a veure el que resta dels indrets que alletaren la teva infantesa, quan d'una manera, primer inconscient, després ja amb més premeditació, es congrien els primers capítols de Defalliment, els inicials poemes de El cant de la sibil·la i Calendaris de sal. El record del dia que als nou o deu anys, que vaig recitar "Lo Pi de Formentor" a l'Escola Graduada de sa Pobla, els estius a ses Casetes, a s'Albufera, les excursions en barca i després a peu a Formentor, la primera visita a ses Cases Velles, les pinedes que conegueren la infantesa del gran escriptor de Pollença... Des de Can Picafort a Formentor, de sa Pobla fins a Lluc, aquelles matines amb el cant de la sibil·la!, les al·lotes de Muro, Búger o Campanet que venien a treballar al camp de sa Pobla, els foguerons de sant Antoni... tot torna i torna a la memòria sense que puguem fer-hi res.

En aquestes alçades de la vida, apropant-nos a la seixantena, arribam a pensar que els mallorquins nascuts a mitjans dels quaranta del segle passat hem estat els darrers habitants d'aquesta terra que, malgrat l'avenç del turisme i una certa industrialització, l'hem coneguda quan encara podia dir-se que era una terra de pagesos, mariners i menestrals. Per cert, la mateixa que, amb els canvis del temps, segurament conegué Miquel Costa i Llobera. En el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla hi ha notícia dels vells oficis dels nostres padrins i redepadrins, de les festes populars, d'aspectes destacats de la vida quotidiana d'una població en puixança constant com és sa Pobla. Tampoc no hi poden mancar els records personals de l'autor del llibre: l'escola del passat, les vacances a les cabanes de palla fetes a la platja d'Alcúdia...

És aquest pas furient dels anys, la punyent constatació que després dels teus padrins i pares, després de la mort d'amics i familiars, hi aniràs al darrere per matemàtica llei de vida, el que, com una força incontrolada que neix del fons del teu subconscient, et fa que comencis a perfilar molts poemes dels teus llibres i, concretament, aquest poemari, El cant de la sibil·la, que acaba d'editar Brosquil Edicions.

Si un especialista analitzàs a fons la temàtica dels treballs sobre història local aplegats en el llibre Temps i gent de sa Pobla podria trobar algunes de les idees que després m'han servit per a escriure molts dels llibres que he anat publicat aquests darrers anys. O les converses amb els vells republicans de sa Pobla, amb el pare Paulino, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, no són el bessó de novel·les com L'Amagatall, Estiu de Foc o Núria i la glòria dels vençuts? El cinema de la postguerra, el record de les sessions cinematogràfiques en el "Montecarlo", el "Salón Gardenia", "Can Guixa", "Can Pelut" o el "Salón Montaña" de les quals hi ha informació periodística recollida a Temps i gent de sa Pobla... no són l'embrió del poemari "Temps moderns: homenatge al cinema, el llibre que guanya el Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2002" de la Universitat Autònoma de Barcelona?


Els records de sa Pobla, de les cales de Mallorca, de les festes populars, de s'Albufera, de Lluc, de Formentor i la talaia d'Albercutx, de les ruïnes de Bóquer, Pollentia i el teatre romà d'Alcúdia, de cala Sant Vicenç o Aucanada, de Cala Murta o la badia de Pollença, excursions i visites fetes des de la infantesa fins al present, sentiments que el lector trobarà poetitzats en El cant de la sibil·la, són, com ja hem explicat, l'origen de molts dels capítols de Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. Més d'un especialista en qüestions literàries ha explicat com, la majoria de vegades, les novel·les de molts autors, fins i tot aquelles que puguin semblar més allunyades de la situació concreta de l'escriptor, són, en realitat, la transmutació literària de les experiències viscudes per l'autor. Si hom analitza cada un dels capítols que conformen Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera podrà trobar, transformat, l'esperit dels poemaris El cant de la sibil·la, Calendaris de sal, el desenvolupament literari d'algunes idees que hi són presents a Temps i gens de sa Pobla i del recull d'articles encara inèdit Sa Pobla en la història.

Tot plegat no és tampoc cap gran descobriment; tot lector intel·ligent ho sap a la perfecció. És evident que el món religiós, la classe social de l'autor de Lo Pi de Formentor, l'època en la qual transcorren els fets narrats a Defalliment, no tenen, en aparença, cap relació amb la vida de l'autor de la novel·la. Però els lectors que hagin llegit l'obra saben que la temàtica del llibre fa referència a les contradiccions d'un escriptor, en aquest cas Miquel Costa i Llobera, que, ja prop dels seixanta anys, reflexiona sobre la seva vida, la funció de l'art i de la poesia, el seu paper en una hipotètica transformació del món i de les persones mitjançant l'obra literària. Ben cert que, en part, podrien ser unes reflexions, amb les normals diferències, molt semblants a les que pot tenir un autor d'esquerres, que també creu en la paraula i que també, vaja quina casualitat!, s'apropa a la seixantena d'anys.

Si a tot això afegim que la història, els llocs on viu, escriu i treballa l'autor de Pollença són els de la infantesa de qui signa aquestes retxes, ja ens podem fer una idea de com l'escriptor empra a fons tot el material vital de la seva existència per a donar sang i vida als personatges de les seves novel·les. A no ser per la destrucció de paisatge i recursos naturals que hem patit en aquest darrer segle, el cert és que l'estructura bàsica de la Pollença de finals de segle XIX i començaments dels anys vint, el Formentor de ses Cases Velles, el monestir de Lluc, les badies de Pollença i d'Alcúdia, l'Albufera i s'Albufereta, les pinedes que encara resten aquí i allà delmades per l'especulació i l'avenç incontenible d'urbanitzacions i hotels, l'arena, l'aire salobrós del vent, la imponent Serra de Tramuntana, tot el nostre inabastable horitzó marí, els núvols i el sol ponent, són també, no solament els mateixos eixos naturals que encerclen i condicionen el protagonista de Defalliment. També són els paisatges, el món concret de la meva infantesa, alguns dels records que he provat de servat en el poemari El cant de la sibil·la, tan coincidents amb determinats ambient i atmosferes de Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera.

Analitzar les diverses tècniques i recursos dels escriptors ens portaria molt lluny, ja que, la història de la literatura així ens ho confirma, les tècniques, els trucs, que empren uns autors són completament oposats als que utilitzen uns altres. És molt complicat arribar al fons del motor literari d'un autor, les motivacions conscients i subconscients que l'impulsen en una direcció i no en una altra. Pensem que, més d'una vegada, l'escriptor basteix columnes de fum al seu voltant per a dissimular les seves motivacions, per a crear móns imaginaris on portar-hi aquell o aquella que volen saber massa coses. Basta llegir l'obra de Llorenç Villalonga Falses memòries de Salvador Orlan (Barcelona, Club Editor, 1982) per a constar els esforços, prioritaris en molts dels escrits del famós escriptor, per a dissimular moltes de les seves autèntiques motivacions literàries i polítiques. Un dels assagistes que més s'ha aproximat al coneixement de les coartades d'uns determinats escriptors ha estat Roger Poole, que, en la seva magistral obra assagística La Virginia Woolf desconocida (Madrid, Alianza Editorial, 1982) ens ha ajudat a rellegir l'obra de Woolf. Sense estudiar a fons aquesta aportació de Roger Poole a l'obra de Virginia Woolf poc podrem entendre de les motivacions internes que li feien escriure unes obres i no unes altres. La metodologia analítica de Roger Poole encerta a la perfecció a l'hora de relacionar l'obra escrita de l'autora anglesa amb tots i cada un dels problemes personals que sacsejaren l'existència de l'autora de Les ones, La senyora Dalloway o Diari d'una escriptora.

Però totes aquestes reflexions, i més que en podríem fer, quant a l'origen de l'escriptura d'un autor surten a rotllo en constatar algunes similituds entre Temps i gent de sa Pobla (història local), Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (novel·la) i El cant de la sibil·la (poesia).


Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Concert de campanes – (Un petit tast de la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)

Turmeda | 11 Juliol, 2020 00:15 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Concert de campanes – (Un petit tast de la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)


De sobte ens despertà un estrany concert de campanes. Talment com si s’hagués calat foc en alguna casa. Tothom era al carrer demanant què passava. Si paraves esment constataves que no semblava l’acostumat repic avisant d’un incendi. Era un nou tipus de crida. Amb els mesos es faria molt conegut, ja que anunciaria la conquesta d’alguna ciutat de la Península per part de Franco i els generals sublevats. (Miquel López Crespí)


p>De sobte ens despertà un estrany concert de campanes. Talment com si s’hagués calat foc en alguna casa. Tothom era al carrer demanant què passava. Si paraves esment constataves que no semblava l’acostumat repic avisant d’un incendi. Era un nou tipus de crida. Amb els mesos es faria molt conegut, ja que anunciaria la conquesta d’alguna ciutat de la Península per part de Franco i els generals sublevats.

Però aquell dia d’agost no sabia encara què significava.

Va ser una falangista, n’Alberta Ratil, qui, pistola en mà, m’ho escopí a la cara:

-Què et pensaves? Ja hem agafat el teu promès i tots els seus, la tropa de descreguts que estava amagada a les pinedes d’Alcúdia.

Ara entenia els darrers moviments de tropes pels carrers. Soldats arreu, els oficials que ocupaven els cafès, les dues pensions situades prop de la plaça Major. Ens preguntàvem quin sentit tenia aquella ocupació militar quan la majoria de republicans ja romanien detinguts i altres eren a la muntanya o dins algun enfony de la casa, com nosaltres mateixos. Preparaven una recerca més exhaustiva? Possiblement havien arribat a la conclusió que, sense la intervenció de l’exèrcit, no podrien trobar els fugitius. La pregunta era saber qui podia restar encara per les coves de la serra. Fins quan podrien resistir sense menjar.

El cercle es tancava lentament.

Patrulles de milicians vigilaven l’entrada i les sortides del poble. Els familiars d’alguns dels que fugiren amb els primers trets del Moviment eren vigilats amb insistència. No els deixaven sortir, ni en cas de malaltia greu. Si podien aconseguir que el metge els visitàs, tenien sort. Escorcollaven les senalles cercant menjar. Anaven caient els que s’amagaren en alguna caseta de camp. Els grups de matons que patrullaven per fora vila anaven trobant els fugitius. La majoria dels que eren descoberts acabaven morts a les cunetes. El padrí era dins la soll, ocult i en silenci, fent llatra. De nit, si no hi havia falangistes pels voltants de casa, el fèiem sortir i dormia en el banc de la cuina, damunt un matalàs que li havíem preparat especialment. Si algú feia soroll pel carrer o tocava a la porta d’entrada, d’un bot podia marxar ràpidament al seu racó. Tancàvem la padrina a la seva cambra. Jo la vigilava de nit, no fos cosa que volgués davallar al corral o a la cuina.

La padrina empitjorava sense que poguéssim fer-hi res. Em feia pena. Una dona que de jove portava tres hortets i que als deu anys ja regava vuit o nou quartons en un matí, ara romania hores i hores asseguda davant la fonyava, perduda en la fondària dels seus somnis misteriosos.

Una nit li vaig haver d’obrir. Dreta davant la porta de la cambra, copejava de forma insistent, talment hagués perdut el seny.

-Caterina, apropa’t, tenc por! –mormolava, nerviosa.

En entrar a l’habitació s’aferrà al meu cos. Tremolava de fred i era en ple mes d’agost.

-Caterina... no has sentit res? –em digué, mirant-me fixament als ulls-. Posa-hi atenció. Són per aquí. En Rafel ja ha tornat. Hi ha veus a la cuina. M’he despert perquè sentia el teu pare i na Isabel que parlaven. Crec que hauríem d’anar a veure qui hi ha a les cambres de la planta baixa.

La vaig conformar així com vaig poder.

No tothom gaudia de les condicions especials del padrí: un bon amagatall, una família que li tenia esment. Fins quan ho podríem fer? Vivíem sota amenaça constant. Sortosament, mai no li va mancar un plat de calent, la companyia de ma mare i jo mateixa que, sempre que podia, anava a parlar amb ell a través del llenyam que l’ocultava. Sentíem els lladrucs dels cans de caça, el caçadors d’homes que s’ensenyorien dels carrers. S’havien especialitzat en la recerca de les persones. Ensumaven la gent fins i tot si estava en el fons de les cisternes, a un racó de les golfes. Qui podia resistir dies i dies dins un pou, penjat de la corda del poal? Sabíem d’alguns que no pogueren suportar-ho i es lliuraren a les noves autoritats.

El rebombori em féu sortir a guaitar. Volia saber què s’esdevenia.

Els camions amb els soldats passaren davant casa nostra omplint l’entrada i les cambres de pols. Els vaig mirar passar al meu costat. Els soldadets no anaven tan alegres com els seus oficials. Qui sap quants d’aquells homes enviats per a reprimir els republicans no eren uns bons esquerrans i ara, a la força, es veien obligats a estar amb els colpistes. Bastava veure'ls la cara! Ni punt de comparació amb els rostres esperitats dels seguidors de José Antonio, enlairant fusells i banderes de Falange, cantant cançons de guerra.

Ara ho entenia. Havien muntat una expedició especial per trobar n’Andreu i els socialistes amagats a les pinedes d’Alcúdia, anant a l’ermita de la Victòria.

En totes les setmanes que romangueren ocults només vaig tenir noves del meu nuvi una vegada. En Miquel Beia feia carbó a la garriga. Era bon amic del pare. Un dia, amb l’excusa de vendre’ns un sac, trucà a casa. En entrar va demanar a la meva mare per veure’m. Portava noves de n’Andreu!

El férem passar a la cuina i la mare li serví un tassó d’aigua fresca acabada de treure de la cisterna. No podíem oferir-li res més. Els falangistes havien agafat les quatre ampolles de suc que teníem per a les festes. Enfollien quan ullaven una ampolla de conyac o d’herbes!

Tancàrem les vidrieres per tal que ningú no ens pogués sentir.

-Eren al costat de la sitja –ens explicà-. Els vaig donar tot el que tenia: el pa, les sobrassades, el formatge que m’havia de durar un munt de dies. Anaven afamegats. Es pensaven que la sublevació seria cosa de poc temps i ja durava setmanes. No sabien què fer. El teu enamorat em va fer prometre que et diria que es trobava bé, que t'enyorava, que només pensava en tu.

Les llàgrimes em venguéren als ulls.

Per les paraules d’en Miquel Beia comprenia que no existien gaires possibilitats de salvació. Durant uns dies vaig pensar que haurien pogut marxar a Menorca on, pel que sabérem, els sublevats foren derrotats. Però ara, amb el cor encongit, copsava que eren a Mallorca, sense menjar, sense esperances en una ràpida victòria del Front Popular.

En Miquel Beia continuà amb les seves explicacions:

-Sembla que volen lliurar-se a les autoritats. Pensen que no han fet res de dolent. Defensar el govern legalment constituït. Potser els caiguin un parell d’anys de presó, però pitjor seria que els trobassin les patrulles de milicians i els matassin allà mateix. El somni era marxar amb un llaüt a Menorca. Va ser impossible. L’altre dia s’assabentaren que el patró, un conegut socialista d’Alcúdia, havia estat detingut i mort. Ja no restava cap esperança. Un al·lot, en Gori Colomí, el més jove del grup, s’atreví a anar caminant fins a Pollença. Va haver de tornar de seguida. Abans d’entrar a la població ja va veure els camions de soldats i falangistes. De lluny estant, amagat rere unes figueres properes a la creu, pogué divisar com portaven una corrua de presoners i els feien pujar a cops. En Gori en va contar més de cinquanta! Pels crits, per les culatades que rebien, pels insults que va sentir pogué endevinar que els esquerrans provaren de resistir l’endemesa.

L’amic ens mirava amb un posat trist. Li feia pena haver de portar-nos males notícies.

-N’Andreu i els carrabiners arribaren a la conclusió que, comprovada la victòria dels sublevats i davant la impossibilitat de fugir a Menorca, no els restava cap altra solució que rendir-se als guanyadors, amb tots els perills que comportava la decisió.

Derrotats, lliurats als militars! Per això la frenètica alegria de na Ratil. Era el dia de la seva venjança. A la fi podria castigar qui no volgué festejar-la. El rancor de la gent! Mai no m’havia adonat de la ràbia que covava dins d’aquella ànima malalta. I pensar que abans em saludava, somreia quan ens veia passejar pel poble agafats de les mans! Quina manera de dissimular els enverinats sentiments que la dominaven!

Per què li posaren Ratil de malnom? Sembla que de petita la mare li manà que possàs verí pels indrets del corral on corrien les rates. En va posar tanta quantitat que matà tots els animals del galliner. No restà cap gallina ni conill! La feta va ser molt comentada perquè tothom sentí els crits de la mare, renyant la filla.

-No tens coneixement! Què has fet, desgraciada? No veus que ens has deixat sense animals per tot l’any? Vine cap aquí, beneita. No serveixes per a res.

Algunes veïnes entraren a la casa, preocupades, no fos cosa que la mare o el pare li pegassin quatre cops mal donats.

El fet del ratil, el poc coneixement d’una al·lota que ja tenia tretze anys va ser comentat entre rialles durant setmanes i mesos.

Mai més no pogué llevar-se del damunt el malnom. I n’Alberta va ser coneguda per Ratil a partir d’aquell dia atziac.

Era un malnom que l’enrabiava. No podia suportar que li diguessin. El seu caràcter s’agrià definitivament. Mai més no va ser la mateixa. Va tornar baralladissa. Pegava les nines de l’escola que, rient, li feien befa. Les mestres no sabien què fer per calmar-la.

Diuen que tornà boja. En els anys de la República no ens estranyà gaire veure-la fent costat als joves més extremistes d’Acció Catòlica, la colla que més tard es faria de Falange i anirien a practicar amb pistoles per la garriga, a l’ombra del castell. Qui sap, segurament les pràctiques de tir li servien per apaivagar la ràbia continguda que la dominava.

Com desfer-me de la seva llefiscosa presència? Era aquí, agressiva, histèrica, com de costum. M’amenaçava amb la pistola alhora que un caramull de gent s’apropava per veure el que passava.

Na Ratil anava desfermada. Feia uns anys havia estat mig enamorada de n’Andreu, però ell ja m’estimava. Amb molt bones paraules li digué que ho deixàs anar, que sortia amb mi.

Mai no ens ho va perdonar.

Sempre vaig pensar que es va fer del Moviment a causa del desengany que patí. Ella no ignorava que el meu nuvi era l’ànima del jovent esquerrà. La majoria de joves, fos quina fos la seva tendència política, el respectaven i l’estimaven. Aquell rebuig la marcà profundament, li va fer accentuar les seves tendències dretanes. Abans, a l’adolescència, no passava de ser una més de la colla d’aspirants a les Filles de Maria. Era l’encarregada de portar les ensaïmades i la xocolata a les senyores que conspiraven a la rectoria.

Ara la tenia al davant, amenaçant-me amb la pistola.

La notaves exultant, posseïda per una alegria que no podia dissimular.

Obrí el carregador i em mostrà les bales. El tornà a situar i m’apuntà directament al cor.

-On és el teu enamorat, xuetona? Ja no el tens! L'hem agafat –xerricava, embogida-. Per què no cantes “La Internacional” com quan anàveu d’excursió? O ja no en recordes la lletra? En unes setmanes heu perdut la memòria? Ara cantareu el “Cara al sol”. Ja veuré si aprendreu la cançó de Falange. Vos jur que ben aviat la coneixereu de memòria! No vaig pronunciar paraula.

Mirava la pistola. Em demanava si seria capaç de disparar. El dolor produït per la inesperada noticia de la detenció de n’Andreu em mantenia paralitzada. Sentia el cor bategant a una velocitat desfermada. Per uns instants el soroll del carrer desaparegué del meu cervell. La realitat exterior s’esmorteïa, es feia fonedissa. No sentia els crits de na Ratil. Només veia el seu rostre excitat, la saliva que li sortia de la boca, els gests irats amenaçant amb l’arma. Intuïa que cridava, que feia palesa la felicitat immensa que la dominava mitjançat aquella cridòria.

Però jo no sentia res. Vaig trigar una bona estona a tornar sentir el rebombori del carrer. Em recuperava lentament, de forma imperceptible. Pensava que ningú no havia de conèixer els moments de defallença que s’apoderaven del meu esperit, la debilitat que s’ensenyoria del cos i em feia trontollar com si m’haguessin apallissat. Vacil·lant, em vaig recolzar a la porta de la casa. No volia que s’adonàs que les seves paraules, la notícia de la detenció de n’Andreu m’havia paralitzat. Talment portàs clavat un ganivet enmig del cor i la sang rajàs, abundosa, tacant de roig la camisa que portava. Podia sentir el líquid vital davallar des de l’alçada dels pits fins a les cames. Per uns moments em vaig sentir a punt de morir, sense alè. Pensava que cauria estesa al seu davant, atordida, sense possibilitat de recuperar-me.

Quina alegria si hagués pogut saber que aquelles paraules havien fet diana!

Em vaig mossegar la llengua fins a sentir el gust salat de la sang dins la boca.

Tornava a sentir les recomanacions de na Ratil.

Es dirigia a la gent que ens envoltava. La veies feliç, convertida en una autèntica fúria, lluint l’uniforme nou de Falange, la pistola, els correatges que li travessaven el pit, la funda de cuiro on portava l’arma, les bales.

-Es pensaven que el Moviment només duraria un parell de dies i que després tornarien a guanyar els republicans. No sabien que aquesta vegada anava de bon de veres. No, ara no serà com en temps del general Primo de Rivera. Quatre detencions, alguns exiliats a Canàries i París, pactes amb els socialistes... S’han acabat les contemplacions amb les esquerres. Segarem la mala herba per un parell de gernacions!

Després, sense deixar d’amenaçar-me amb la pistola, la col·locà damunt el meu front. Volia atemorir-me.

No sé què va impulsar-me a parlar. Possiblement era un error. Millor callar, restar silenciosa com em recomanà la mare, preocupada pel pare i la germana. I pel padrí, pobret!, que vivia rere la llenya de la soll, a uns centímetres de la mort si es decidien a escorcollar a fons cada racó de la casa. Hauria bastat ben poc per a trobar-lo! Així com miraven a l’interior de les cisternes, dins els forns de les cases, als pallers, a les golfes, també hauria estat possible fer una neteja a fons de l’enfony on romania ocult i treure la llenya enmig del corral. No ho feren. Dins la desgràcia, la sort ens acompanyava un poc. Una sort que ara posaria en perill en pronunciar les paraules que, implacables, em sortiren de la boca, talment una daga amb vida pròpia, una arma que volia ferir la falangista de la pistola.

La fitava als ulls fixament. Va ser quan vaig pronunciar aquelles paraules que sabia que li farien mal. Li volia recordar l’origen del malnom que li enverinà l’existència, juntament amb el rebuig amorós de n'Andreu.

-Ratil -li vaig dir-. Ja no et basta matar conills i gallines com quan eres més jove? Ara també vols assassinar persones com els teus amics?

Per uns moments vaig pensar que premia el gatell. Algú dels que ens envoltaven no va poder contenir les rialles.

Na Ratil es va girar enfurismada, rabiosa com un sergent.

Va deixar d’apuntar-me i, desesperada, movia la pistola en cercle, cercant el culpable de la riallada. Sortosament, no endevinà qui l’havia feta. Crec que hagués disparat sense cap mirament. Aleshores els falangistes mataven enmig del carrer. No li hauria passat res. “Era un roig o una roja provocadora”, podria haver declarat tranquil·lament. “Va parlar malament del Moviment, de Falange. Encoratjà els socialistes del poble”. La causa en contra seva, suposant que s’hagués obert cap expedient, es tancaria sense cap conseqüència personal. Vés a saber si els superiors la condecorarien o li proporcionarien una bona feina a les oficines del partit, a Palma!

Possiblement aquella riallada em salvà la vida.


Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - El casalot - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)

Turmeda | 10 Juliol, 2020 21:47 | facebook.com

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - El casalot - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Parlar dels padrins i repadrins, de les generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la col·lectiva. Potser seria una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps ho esborri tot. (Miquel López Crespí)


Al cap d´uns dies ens arribà la notícia de la mort, a Inca, de Josep Ferrer. En Martí, el xofer de la camiona, ens ho comunicà de seguida que ho va saber. En Josep s´havia fet imprescindible a les tertúlies nocturnes, a les excursions pels voltants del santuari! Un home que hauria pogut escriure un munt de llibres d´història, la narració exacta de com eren els republicans dels anys trenta. A vegades em demanava com era possible que aquelles persones no haguessin escrit les seves memòries i d´altres, que passaven per autèntics escriptors, narraven fets que no valien dos rals. La vida de qualsevol persona del poble, la més insignificant, la que sembla no té res a explicar, és, sovint, més interessant que el relat de tants volums buits de vertadera saba vital.

Alguns autors es passen la vida tancats en el despatx, sense saber ni endevinar com és la vida que batega fora del seu estret univers. Rendistes de casa bona, gent que sempre ha tengut el plat damunt la taula sense necessitat d´aixecar-se de bon matí per anar a l´hort o, com en el passat, a una fàbrica. Si parlen d´amor o patiments és perquè han memoritzat les emocions humanes mitjançant la literatura, llegint a l´estudi, espipellant d´un autor a l´altre fins a xopar-se amb els sentiments expressats pels autors de totes les èpoques i contrades. Falsa literatura bastida amb idees copiades d´aquí i d´allà, refrit d´emocions que mai no han viscut. Descripció de vivències que mai no han tengut, amors inexistents, falsos patiments existencials.

M´agradaria escriure un dia la vida de Josep Ferrer, la del pare i la mare, la dels padrins. Per això volia ser escriptor; submergir-me en el món de les persones que he conegut, que he tengut al costat i de les quals sé que el que expliquen és autèntic.

La padrina va anar a parlar amb els capellans i pagà diverses misses per l´ànima del vell combatent. Ben segur que en Josep, descregut com tants dels republicans que cremaren esglésies en temps de la guerra civil, hauria dit que valdria més gastar els diners en bons àpats a la seva salut i la de tothom. Ens hauria renyat per un dispendi tan innecessari. En el fons deixava de patir, que era el que cercava de forma inconscient amb la insistència a fumar dia i nit malgrat la prohibició dels metges. Una mort cercada? Possiblement. El que més l´afectà va ser la marxa de la dona quan el negoci va fer fallida i, també, i de forma molt especial, l´insaciable interès dels fills per heretar el poc que restava de la riquesa del passat.

M´hauria agradat estar al seu costat a l´hora de la mort. Que hagués pogut marxar d´aquest món amb el consol d´una veu amiga a la vora. Segurament m´hauria dit: “Ara sabrem de debò si són veritat els sermons dels sacerdots sobre l´existència del cel i l´infern. A mi, de segur, em tocarà anar a veure Llucifer, el Satanàs que ens ha de tenir dins les olles d´oli bullent per a tota l´eternitat”. I hauria afegit: “No ho dubteu: si el cel i l´infern existeixen sereu els primers a assabentar-vos; us vendré a veure en somnis i així podreu saber el que existeix de debò. Si passats uns mesos no he comparegut és que era un conte de fades talment com ho he cregut sempre”.

Sabia que no tornaria. El padrí, incrèdul com en Josep, em comentava com s´havia conjurat amb els amics, els companys de truc de la taverna, els veïns de l´hort de Can Verdera. Un poc més joves que ell, la majoria havien mort. Tots els morts també havien fet idèntica promesa: en morir tornarien a explicar als companys dels jocs de cartes si el cel existia o no. El padrí m´ho contava modulant bé les paraules, una mica trist, enyorant els companys desapareguts: “Et penses que ningú ha tornat del més enllà? Cap ni un! Resten al cementiri, tapats pel marbre de les tombes, podrint-se com un ca abandonat enmig del camp”. I continuava, en veu baixa alhora que amb les tenalles, removia el caliu de la foganya: “Pot ser que hi hagi un Déu més enllà de les nostres percepcions i coneixements, algú que hagi creat de veritat el cel i la mar, els núvols i les estrelles. No ho sé. Però cal no creure mai en les invencions dels sacerdots. És un romanço del qual viuen i gaudeixen de la vida sense necessitat d´anar a llaurar de sol a sol. Sermons que només serveixen per a tenir-nos conformats aquí baix, a la terra. Volen que visquem en l´esperança que si no hi ha justícia en aquest món, la trobarem en el cel. I així passen els anys, els segles, sense que res canviï per al pobre, sempre sotmesos al poder implacable dels rics i militars”.

Parlar dels padrins i repadrins, de les generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser seria una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps ho esborri tot.

Una de les persones que va tenir més influència en la meva infantesa va ser la repadrina. Com la mare, com tots els que m´envoltaren i em donaren la parla, una determinada manera de copsar la realitat que ens envolta. La meva repadrina (per part de mare), Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 63. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural pagesa, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els quaranta i cinquanta.

El repadrí Antoni Caldés ja no el vaig conèixer. Però de la padrina "Nana" (que visqué tota la vida, abans de marxar a Ciutat, en el número 4 del carrer de l'Escola) serv munió de records; anècdotes, històries que em contava sovint i que jo de menut escoltava com si es tractàs de les rondalles més interessants i saboroses. El cert era que en sabia moltes, de rondalles (com la majoria de les seves amigues de generació). Amb aquells "contes" d'abans de la invasió Disney, els vells transmetien als més joves no solament l'accent, el to de la veu, els registres més secrets d'una llengua; també els costums, les tradicions (i les pors i les alegries) de tot un poble, d'una societat.

En el fons, sigui contant esdeveniments concrets o les més fantasioses rondalles, ens explicaven a la seva manera la història de sa Pobla. I els professors n´eren els protagonistes: els poblers i pobleres que, d'una terra erma, eixuta, aixecaren el verger més esponerós de l'illa a costa del seu treball, d'un sacrifici immens. Després, les successives generacions que els han succeït no han tengut gaire cura de les meravelles que aixecaren amb la seva feina: un esponerós exèrcit de molins d'aigua, les més de mil sínies que hi havia en els anys deu del segle passat. Amb l'esforç dels avantpassats, sa marjal esdevendria paradís verd per on circulava l'aigua alimentant les anyades de patates i mongetes, tot el que d'ençà aquell temps hi han sembrat els pagesos del meu poble.

Potser el vertader progrés de sa Pobla s'inicià cap al 1866 amb l'arribada dels anglesos (Bateman i els enginyers Waring i Green) i els inicis dels treballs de dessecació de l'Albufera. Recordem que aquesta gran obra d'importància cabdal, a part de contribuir a augmentar la riquesa del poble amb totes les quarterades aprofitades amb la dessecació, serví per a acabar amb la pesta --el paludisme!-- que des de feia segles colpejava brutalment la salut dels pagesos. En menys de mig segle sa Pobla triplicà la població, i cap al 1900 ja teníem sis mil habitants.

Dissortadament en els darrers anys s'han deixat perdre molts molins d'aigua i fet malbé innumerables sínies, safareigs... tot un immens tresor històric, pàgines escrites damunt la terra o fetes monument. O quina altra cosa és un dels nostres molins, una de les sínies que encara resten anant a l'Albufera?

Inclemència del temps que no deixa res dempeus? Què se n'ha fet dels mestres artesans de tots els oficis, dels artistes del ferro, la fusta i la pedra que bastiren a començaments de segle les "escultures" (els molins!) que cap escultor modern no sabria fer? Jo encara he pujat (en els horts de Can Verdera i Ca Na Ximbona) a plegar les veles del molí. Encara hi he estat a temps que els padrins m'ensenyassin què era el ramell, la càbria, la coa o el violí del molí d'aigua. I si la meva fos la darrera generació que veurà treballar els fusters de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muxella o Can Malondro?

Tot es fa malbé.

La repadrina vivia prop de l´església. Jo hi tenia una cambra sempre preparada. Sovint demanava permís als pares i em deixaven anar-hi a dormir o a estar uns dies. Entrar al casalot del carrer de l´Escola era penetrar amb molta cura en un món diferent. Em trobava bé en aquell antic casal. Una vegada, investigant indicis que em permetessin saber més, a l´arc de l´entrada, tapat per dècades de capes de calç, hi vaig poder endevinar una data: 1668. Volia dir que l´edifici s´havia bastit en aquella època? Possiblement era anterior. Pens que la marca que vaig descobrir a l´arc podria correspondre a un temps de reformes, un any en el qual es feren importants modificacions al buc inicial de la construcció. A casa sempre havia existit la tradició de dir que la planta inicial era dels temps dels moros, molt abans de l´existència històrica de sa Pobla, fundada a l´època del rei Jaume II, enmig de les terres insalubres de l´Albufera.

D´on sortien aquestes suposicions? El padrí m´ensenyà el pou d´on trèiem l´aigua abundosa de què ens servíem. Efectivament, mirant amb atenció el coll de la cisterna podia veure com els murs existents corresponien a una sínia antiquíssima. Els experts que visitaren el pou quan el batle Miquel Crespí Pons governava el poble, uns arqueòlegs procedents de Barcelona, confirmaren sense cap mena de dubte que es tractava d´una sínia àrab, ja que era exactament igual a algunes que es conservaven en el camí que portava a la badia d´Alcúdia.

Aleshores es confirmaven les sospites de la família, que, sense tenir estudis, només per les pedres i el tipus de construcció, endevinaren l´època que es construí. Ara entenia a la perfecció per què la repadrina no recollia l´aigua quan plovia! No necessitava omplir la cisterna amb la pluja! Simplement tenia un corrent d´aigua subterrània, un riu!, sota els peus! A diferència de casa nostra, en el carrer de la Muntanya, on sí que disposaven d´una cisterna que s´omplia quan plovia, al casalot del carrer de l´Escola no hi havia aigua corrent. Tota la que es necessitava per al manteniment de la casa i els animals es treia a força de poals. Encara avui, en aquest hivern de pluja, vent i neu puc sentir (o és la meva imaginació?) el soroll del líquid element circulant sota els peus. Com la majoria de cases benestants de la pagesia, la repradina disposava de dues cuines. Una era la bona, la del menjador, enrajolada, moblada amb luxosos mobles dels anys deu, curulla d´inversemblats làmines amb idíl·lics paisatges i composicions plenes de fruites i animals de ploma. Menjador que mostrava, orgullosa, a les visites i on menjàvem i acollíem els convidats. L´altra, ben diferent, més de feina, era al corral, prop de les antigues piques de pedra on es rentava la roba i, els dies que feia bon temps, les dones planxaven la roba amb pretèrites planxes de ferro encalentides al foc o amb carbó dintre.

La cuina del corral era on hi havia el fogó de ferro, la llenya, els plats i les olles, les paelles i torradores. Malgrat l´emblanquinat de cada any, el fum s´ensenyoria de les parets i sempre vaig conèixer aquell indret amb un color grogós. Per molt que emblanquinassis, sempre sortia a relluir, fort i poderós, l´indestructible color producte del foc congriat durant generacions i generacions. Un món increïble, aquell racó de la casa, amb el forn de pedra al costat de l´entrada de la cuina, les grans piques, possiblement del segle XVII (o anteriors), enmig del corral, l´empedrat del patí fet amb còdols anats a cercar al torrent de sant Miquel, les parres protegint-nos del sol. Malgrat la bombeta elèctrica de pocs vats, sempre hi havia els llums d´oli penjats al costat de la foganya. De petit mirava amb extremada curiositat l´operació de posar-hi l´oli, el ble que ens hauria d´il·luminar de nit. /p>

Tot el que anava bastint la repadrina Francesca eren per a mi encateris, misteris indesxifrables, prodigis fets per una fada venguda de la fondària d´un fantàstic conte infantil. Feia rodar el petit molí de farina que tenien a la portassa amb la mà i en sortia una farina blanca mesclada amb segó. Al costat, amb un sedàs, separava la farina del segó i anava a la pastera de fusta de nord on feia el pa. Afegia un poc de llevat i ho tapava tot amb un pedaç blanc que ella mateixa havia cosit feia temps. Es deixava reposar i, quan hi tornàvem, la massa havia pujat fins assolir el punt convenient. Senyal que ja era apta per entrar en el procelós món del foc i el caliu. De feia temps en el forn es cremava intensament fusta de pi mesclada amb branques de figuera. La repadrina deia que un poc de llenya de figuera i olivera esmorteïa la flaire del pi i donava al pa un gust especial que només les velles generacions sabien apreciar.

Guaitant podies veure les darreres flames, el caliu, roig encara, amb petites guspires sorgint dels bocins més grans de la llenya. El pa era situat a un lloc adient, una mica allunyat del caliu. Moreno, la repadrina li havia fet uns talls al damunt per aconseguir que el calor penetràs a fons dins la pasta.

El pa ens durava una setmana sencera i era igual de bo el primer dia que el darrer! Res de semblant al present, el pa industrial fet amb màquines. Ja no existeix cap forner que pasti amb les mans. Motors elèctrics, pales d´acer mogudes per motors per remoure la pasta fan tota la feina que la repadrina feia a mà.

Sovint les gallines, provinents del corral existent al costat de les païsses, compareixien a cercar recapte, insidioses amb les unes insaciables exigències de gra! El gall, eixerit, les seguia vigilant les seves evolucions. Dominant, les feia fugir quan la repadrina treia del sac unes grapades de blat de les índies i els feia menjar dins la mà. Com era que podia aguantar les picotades de l´aviram i a mi de seguida em feien mal? Un dia em vaig fixar força bé en les seves mans aspres i rugoses pels anys de conrear el camp. A casa érem pagesos benestants, però sempre vaig veure tothom fent feina als horts. Les dones no eren les senyores que podies veure sempre al costat de la tauleta, rere les cortines amb randes dels finestrals, brodant o petant la conversa amb les amigues. Quan no hi havia res a fer sí que teníem visites i tertúlies parlant de la vida dels sants i el preu de l´anyada. A mitja tarda, xocolata Rosselló per a tothom. M´enviaven al forn del costat a comprar ensaïmades i pastissos.

La repadrina em mirava satisfeta alhora que les amigues d´aquell horabaixa reien veient els meus mostatxos de xocolata i el sucre de les ensaïmades adornant la meva boca. “Apa, ves de seguida a rentar-te la cara”, em deia, rieta. “No veus que així no pots tornar a casa teva?”.

El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tot presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.

Escriptors de sa Pobla - El primer llibre (records dels anys 60 i 70)

Turmeda | 09 Juliol, 2020 22:55 | facebook.com

El primer llibre (records dels anys 60 i 70)


Fa molts d´anys, quan vaig començar a escriure, analitzava meticulosament els meus originals. Volia saber si m'havia sortit bé l'estil, la tècnica descriptiva escollida, el contingut ideològic. Enllestir un llibre em costava molt més d'esforç que ara. La meva innocència en el ram de la ploma em feia ser molt més exigent. Fotografiava els indrets que havia de descriure. Anava a consultar biblioteques, diaris, epistolaris, revistes de l'època en què havia de succeir l'acció, per tal de capficar-me dins d'un temps i un ambient precisos. No escrivia ni una retxa, ni un capítol sense estar ben segur que l'atmosfera de la situació narrada era talment com jo la reproduïa. I, de veritat, )a qui importava tanmateix tot aquest immens treball preparatori?


A la fi ha sortit el llibre! Al cap de més d'un any rodolant per l'editorial ja començava a pensar que no el veuria mai al carrer. Quina tragicomèdia, l'edició d'un llibret! Amb la boja colla d'editors, llibreters i distribuïdors, mai no et pots fiar. Et prometen qualsevol cosa, t'entabanen amb quatre ximpleries per tenir-te enredat, i si els surt la darrera novel.leta guardonada -amb edició pagada per l'Ajuntament o el Consell- ja pots plegar. Avui dia el fet literari esdevé un negoci en el qual no importa -ni molt manco!- la qualitat. El nouvingut serà el primer a veure editades les seves cabòries. No en diguem res, si l'autora és filla de militar franquista, amiga de l'honorable Jordi Pujol o ex-seminarista a sou de la Universitat. Malgrat que hagin escrit un tractat indigerible damunt el ca de raça mallorquí -per altra banda un tema ben interessant-, el teu original continuarà acumulant pols al racó més amagat d'una oblidada oficina.

A l'adolescència, quan em pegà la curolla de voler ser escriptor no sabia el que m'esperava. Sentia dir que escriure a la nostra terra era plorar. Mai ningú al meu voltant s'interessà per l'art o la literatura. Un escriptor era un gandul que no volia treballar. Un pintor, un desgraciat al qual donaven un plat de sopes per una obra. Ara, passats els anys, i malgrat certa riquesa que es malgasta en cotxes esportius i xalets hol.livudencs, crec que la situació és pitjor. La pintura ha esdevingut simple producte d'especulació i la literatura un objecte d'adorn que els bancs regalen als clients. No hi ha manera de publicar un llibre per molt bo que sigui si abans no guanyes un d'aquests premis milionaris en els quals, mesos abans del lliurament, ja se sap qui és el sortat. Misèries d'una cultura mai normalitzada? Potser. Em trob avui posseït per l'eufòria, en certa mesura falsa, de tenir a les mans, editat, el producte d'anys d'esforços i sacrificis. Un llibre que surt imprès sense premis, sense recomanacions del comissariat de guerra, sense anar rere l'editor mesos i mesos. Un miracle! Cal deixar constància escrita de l'esdeveniment mai vist! Però que ningú cregui que amb l'edició de la seva obra l'escriptor nostrat passarà a la història. Pots haver publicat un munt de novel.les, fins i tot -per sort i carambola- pots haver tingut unes bones crítiques dels estantissos patums que controlen les xirimandangues culturals; però indubtablement, sens falta, al cap d'unes setmanes d'haver-lo publicat, d'estar al carrer, ja ningú, ni editors, ni llibreters, ni hipotètic públic comprador, se'n recorda d'aquella obra tan elogiada. L'escriptor comença, amb cada nou treball, la tasca per obrir-se pas enmig de la selva quotidiana d'indiferència generalitzada que l'encercla.

Aquests fets que assenyalam només passen al ram de la ploma. En cap altre ofici, en cap professió reconeguda -concretem: les que donen diners, prestigi, categoria social-, s'esdevé quelcom de semblant. Metges o arquitectes, alguns dels quals han obtingut el títol copiant als exàmens, no han de patir aquest martiri. En acabar la carrera, emmarquen el diploma, el pengen al despatx i ja està. Ningú mai de la vida no posa en qüestió els seus estudis. La còpia i el plagi en el món professional resten considerats com a símbols d'intel.ligència i de vivor. Amb la literatura succeeix ben al contrari: el ximple, el beneitó que es dedica -boig!- a escriure ha de revalidar el títol cada vegada que acaba una nova obra teatral, un volum de poemes. I conec molts d'autors que, una vegada editades treballosament les seves obres, i en no haver donat a guanyar prou diners als editors, són aparcats al cementiri de lletraferits per sempre més. No em parlem, si els creadors, en la joventut, es distingiren defensant posicions esquerranes! Llavors ja podem assegurar que el silenci serà etern, inamovible. No hi val dins d'aquest ram cap llicenciatura d'anys de treball, cap doctorat de novel.la exemplar, cap tesi en forma de meravellós llibre de poemes. Suspès i al carrer si no dóna prou pessetes! I val més no insistir gaire en el tema. De més agosarats que qui signa l'escrit ho han volgut arreglar, s'han reunit, han editat manifestos, i no han aconseguit res. Hi han deixat la pell en l'intent. Qui se'n recorda avui dels seus noms?


Em dominava encara aquest estúpid estat eufòric de l'escriptor que ha pogut veure publicat el seu llibre abans de morir i, mirant-lo per davant i pel darrere, palpant la coberta, olorant la tinta fresca de les pàgines, creu que és un bell producte cultural. Imagina, en la seva palesa ignorància, que té a la mans una obra d'art quasi perfecta. Pensa -i n'està ben convençut- que el que ell diu no ho ha escrit mai ningú. És una festa que dura poc. Una espècie de drogaddicció de què no se salven ni els més prestigiosos lletraferits. Il.lusions òptiques! Simple efecte de la follia. Alhora succeeix que el pobre company que ha treballat dos, tres anys en la novel.la, que n'ha esperat altres dos per a veure-la materialitzada en lletra impresa, no acaba de creure que l'objecte, el producte, sigui real, existesqui de veritat, estigui als mostradors de les llibreries, es vengui, es compri, en parlin a les pàgines de cultura un parell de dies.

Els més folls, quan veuen el volum dins les seves mans arriben a pensar que ja tenen la categoria reconeguda i que aviat seran tan famosos com la Sarita Montiel o el Buitrageño. Quina profunda equivocació! Mai no han anat tan errats de comptes! Ben aviat aquesta falsa il.lusió els esclatarà enmig del cervell, talment una bombolla de sabó.

No és aquest el meu cas. O almenys no vull pensar que sóc de la colla dels il.luminats. Sé que el que he fet no és encara perfecte. Ignor igualment si vull assolir cap mena de perfecció. Potser només desitgi deixar constància del que m'encercla. Cadascú coneix les seves insuficiències! Abans que hagin passat un parell de dies em farà gràcia la meva trista, ridícula autosuficiència, pensant que amb la meva faula aportava quelcom de nou al mercat literari que no haguessin aportat Joanot Martorell, Cervantes o Dostoievski. Quina ximpleria, creure, imaginar que el que tu escrius és igual de bo o molt superior al que ja havien experimentat James Joyce, Durrell, Pere Calders. I què en direm de tota aquesta pretesa experimentació excelsa editada per tanta editorial, feta ja fa més de dos mil anys per novel.listes romans i bizantins, Ramon Llull o Julio Cortázar. Tant de realisme màgic plagiat de García Márquez! Rovellada experimentació copiada dels Charles Bukowski d'arreu del món pensant que és la innovació literària més aconseguida, quan tothom sap o hauria de saber que no passa de ser una pobra imitació mitjanament realitzada. I el mateix podríem dir de la moda pseudoeròtica, de la novel.la policíaca, llordes còpies de Miller, Hammet o Chandler.

Per això sé ben cert que demà mateix, abans que el llibre perdi la calentor de les màquines d'imprimir, ja em repugnarà qualsevol indici de falsa autosuficiència. Aquesta beneitura, herència indiscutible del col.legi de jesuites on m'engirgolaren i que ara surt a les totes amb mescladissa d'elitisme nietzschià. Un llibre al carrer? Potser la millor imatge damunt l'escriptor, aquella que li hauria de servir per a tocar de peus a terra, seria la de comparar-se a un llangardaix que ha perdut la cua i ha d'esperar que li torni a sortir. Veure's com aquest llangardaix, tot sol, sense ningú enmig d'una explanada rocosa batuta implacablement pels vents i la pluja. Sí. Podria ser un bon exemple. Perquè, de no comparar-te amb el llangardaix, si realment hom s'ho creu, si de veritat penses que el que escrius pot interessar algú, emocionar, ferir, explicar, denunciar, reflectir no se sap quina dura realitat, llavors, ineludiblement, vindrà, implacable, el desencís, la tempesta que ho ensorrarà tot en uns segons. Bastarà que qualsevol comissari a sou d'una editorial de la competència o d'una institució contrària a la que edita el llibre s'aixequi amb mal de panxa per a iniciar una cacera de bruixes. No ho dubtis. Et treuran el passat, si estàs casat o divorciat, si tens estudis, si en la transició et distingires pel teu compromís polític, si imites l'estil de tal escriptor o de tal altre, si ets homosexual, si et dutxes cada dia o només un pic a la setmana, si tens fills o no en pots tenir. Qualsevol indici els serà útil per a atacar la teva obra. No cal enfadar-se ni covar mala sang. És el que cerquen! Tanmateix, això s'ha de saber, ací ningú no atorga a l'autor el dret a errar-se, el dret de dir el que vulgui, de provar sort amb una determinada forma d'escriure. A la nostra terra un home dedicat a l'art és i serà sempre un zero a l'esquerra a qui se li ha de perdonar la vida cada dia. )A qui pot importar que hagis estat vint anys covant la teva dèria creativa, el tipus de faules que vols narrar? Plagiari! Et dediques a l'escriptura perquè no has sabut fer diners amb les necessitats dels altres -metge, advocat, arquitecte-. Ni per a urbanitzar les zones encara verges de les Illes, no serveixes! Hi ha prova més total d'inutilitat o de fracàs? Fa anys, quan vaig començar a escriure, analitzava meticulosament els meus originals. Volia saber si m'havia sortit bé l'estil, la tècnica descriptiva escollida, el contingut ideològic. Enllestir un llibre em costava molt més d'esforç que ara. La meva innocència en el ram de la ploma em feia ser molt més exigent. Fotografiava els indrets que havia de descriure. Anava a consultar biblioteques, diaris, epistolaris, revistes de l'època en què havia de succeir l'acció, per tal de capficar-me dins d'un temps i un ambient precisos. No escrivia ni una retxa, ni un capítol sense estar ben segur que l'atmosfera de la situació narrada era talment com jo la reproduïa. I, de veritat, )a qui importava tanmateix tot aquest immens treball preparatori? Als gasetillers? Ca barret! Als qui signen les ressenyes de solapa només els importen algunes dades personals de l'escriptor, mai la seva obra. Ensumen, com si fossin cans assenyats, per a saber qui era la teva família, si en la guerra civil havia ajudat a l'esquerra o als franquistes. Pobre de tu, si ets esquerrà! Ja estàs contaminat per sempre de no se sap quina estranya malaltia que desvirtua in aeternum, la teva obra. Analitzen després la teva professió a part de la d'escriure -desgraciat si no tens una bona carrera!-, si guanyes poc o molt, si estàs ben situat o a recer del Poder, quins són els teus padrins literaris, el nom dels patums que et protegeixen, què els pots oferir si parlen elogiosament de la teva novel.la. Només després d'estudiar i restar ben informats de tots aquests detalls es decideixen a parlar del teu llibre. Si arriben a la conclusió que ets dels seus o els pots oferir quelcom, llavors no importa gaire la teva qualitat literària. Indiscutiblement, ets un membre de la seva colla, un bon escriptor digne de figurar a les pàgines d'honor del Serra d'Or o l'Avui.

Però si de veritat vols escriure, dedicar-te en cos i ànima a la literatura, val més no fer-ne cas. Es preferible oblidar que hi ha comissaris, lacais doctorats en saber vinclar l'esquena davant qui comanda, paràsits i vividors que portes sempre aferrats al cos, xuclant-te la sang. Val més contemplar cada nou llibre com si fos un miracle que no s'ha de repetir. Una fràgil, delicada que flor de primavera nascuda en ple hivern, enmig de la tempesta i la neu.


Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil – Soledat – (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

Turmeda | 09 Juliol, 2020 00:22 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil – Soledat – (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


Després de la detenció del pare i la germana, la vida ja no va ser mai la mateixa. El poble, tret d’algunes excepcions, ens girà l’esquena. De cop i volta, de ser una de les famílies més ben considerades, ens convertírem en unes persones rebutjades. Talment patir una malaltia contagiosa, incurable. Com si fóssim gitanos. Pitjor: érem rojos. Rojos! Una paraula maleïda a partir del dia de la sublevació militar. D’ençà d’aquell moment ens podien fer el que volguessin. Ara només gaudíem d’una efímera llibertat, sempre a mercè dels matons. Quan hi havia processons religioses o desfilades d’afiliats a Falange Española, s’aturaven davant l’entrada principal, pegaven cops a les portes i a les finestres. Entraven com feres dins la casa cridant “!Viva Franco¡ ¡Arriba España¡. Les beates del carrer aplaudien satisfetes. (Miquel López Crespí)


Després de la detenció del pare i la germana, la vida ja no va ser mai la mateixa. El poble, tret d’algunes excepcions, ens girà l’esquena. De cop i volta, de ser una de les famílies més ben considerades, ens convertírem en unes persones rebutjades. Talment patir una malaltia contagiosa, incurable. Com si fóssim gitanos. Pitjor: érem rojos. Rojos! Una paraula maleïda a partir del dia de la sublevació militar. D’ençà d’aquell moment ens podien fer el que volguessin. Ara només gaudíem d’una efímera llibertat, sempre a mercè dels matons. Quan hi havia processons religioses o desfilades d’afiliats a Falange Española, s’aturaven davant l’entrada principal, pegaven cops a les portes i a les finestres. Entraven com feres dins la casa cridant “!Viva Franco¡ ¡Arriba España¡. Les beates del carrer aplaudien satisfetes. Grups d’exaltats anaven fins a la cuina, miraven dins el rebost, agafaven el que volien, obrien els calaixos, feien befa de les antigues fotografies, dels retrats dels padrins i repadrins, dels records de la infantesa. Na Catalina, una veïna amb qui jugava de petita, aprofità el desgavell per endur-se les pepes de quan tenia cinc anys. No ho podia creure! De cop i volta, com una inesperada torrentada, sortien a la superfície els més baixos instints. Ens robaren la ràdio, la màquina d’escriure, els pocs llibres que quedaven després de la crema de la biblioteca. Una vegada, sense tenir compassió per la padrina Margalida, que era davant el foc, a la cuina, la feren aixecar apuntant-la amb els fusells.

-On teniu el roig del vostre home? Si no ho dieu de seguida us farem beure una grapada de tassons d’oli de ricí!

La padrina els mirava sense entendre el que li deien. No els podia contestar. Els gests irats, les actituds amenaçadores empitjoraven encara més el seu estat de salut. Sempre patí del cor i ara, en veure tot allò, la detenció del fill, de la néta, l’angoixa la feia trontollar. Cada vegada li costava més caminar. Per fer dues passes s’agafava a les cadires, s’aguantava a les parets. Sovint desvariejava. Parlava sola. De nit s’aixecava i anava fins al llit de na Isabel i es passava una bona estona endreçant aquella cambra buida d’ençà que detingueren la meva germana. La trobàvem caminant pel jardí o donant recapte als animals del corral a altes hores de la matinada.

Sortosament, ignorava la presència del padrí a la soll! No sé que hauria pogut fer si hagués arribat a saber que tenia l’espòs just al costat!

La casa destrossada, la mare plorant. Era un espectacle dantesc. Després, els exaltats marxaven de sobte, posseïts per la mateixa follia amb la qual entraven arreu. Ho deixaven tot fet malbé. Les cadires pel terra. Els calaixos dels armaris oberts. Deien que cercaven escopetes. Armes a casa nostra? Les úniques “armes” que havíem tengut eren les de la intel·ligència: els llibres. I ara els volums de la biblioteca eren enmig del carrer, cremats amb benzina. I els més valuosos, els exemplars més mals de trobar, els que aconseguírem dificultosament als encants de Barcelona, les joies autèntiques de la col·lecció, robats per vendre per quatre rals a les llibreries de vell de Palma.

Tan sols na Joana i algunes amigues molt valentes s’atrevien a comparèixer per a demanar-nos si necessitàvem res. Ens trobàvem en una situació summament complicada. La joieria del pare restava destrossada. Les polseres, els rellotges, els anells, les arracades i botonades, tot va ser repartit entre els falangistes els primers dies del Moviment. No deixaren res. Na Joana ens ho comentava:

-Al bar fan ostentació dels rellotges que han agafat dels mostradors. Deixen els fusells i les pistoles damunt les taules on juguen a cartes i mostren el que robaren a la botiga. No s’amaguen de res. Tots aquestes pocavergonyes les porten ben visibles, sense avergonyir-se del que han fet. I les seves dones i filles llueixen els anells i les arracades els dies de festa, quan van a missa o hi ha processó.

Na Joana tampoc no podia entendre el que s’esdevenia. Abans de la guerra ningú no hauria agafat una poma d’un hort que no fos seu. La gent era pobra però tenia com a símbol de màxima dignitat no tocar res del veí. El producte de la suor dels altres era sagrat i la paraula “lladre” equivalia a un estigma permanent. La marginació més absoluta podia caure damunt qui hagués robat alguna cosa, per petita que fos! Ja mai més no seria considerat un igual pels veïns. Podies anar mal vestit, no tenir sabates, portar sempre unes espardenyes velles. Era igual. Una persona que complia amb el pacte signat amb una estreta de mans era respectada. Tothom sabia quines eren les necessitats dels treballadors i ningú no demanava que portassin camisa nova si no disposaven de diners per a comprar-ne. L’únic important era l’honradesa, la feina ben feta. El vestit, les aparences passaven a un segon terme. N’Andreu deia sempre que fixar-se solament en l’exterior era un vici de la petita burgesia desenfeinada. I que aquells que només paren esment en les sabates noves, les joies d’una persona, tenen el cap ben buit.

-Un home pot anar amb espardenyes –deia sovint-. Però si sap llegir i escriure, és capaç d’entendre un llibre d’història, les informacions dels diaris, pot arribar a posseir molt més que el més ric de la contrada: la saviesa, el saber, una riquesa que manca sovint a tants senyors de possessió la cultura dels quals no va més enllà del que ha dit el rector des de la trona.

Na Joana ens explicava el que deien de nosaltres. Comentaven que ja no aixecaríem el cap. Afirmaven que possiblement el pare i la germana serien condemnats a mort i que era l’hora de fer callar els rojos. Em demanava si el cop militar només serviria per a això, per humiliar el vençut, per robar el que havia costat generacions de feina i sacrificis. Parlaven de defensar la propietat privada, justificaven les detencions amb excusa de barrar el pas al marxisme encarnat pel Front Popular. Buida xerrameca. Els conservadors eren els primers a atiar el robatori generalitzat a partir del dinou de juliol. Els mateixos que deien que els rojos entrarien a degolla a sagristies i possessions ara es feien amb totes les existències de botigues i magatzems. Els queviures de La Societat foren subhastats enmig de la Plaça Major. El cafè de Colòmbia, les garrafes d’oli, les bótes de vi, els sacs d’arròs, les capses amb llaunes de conserva, la llet condensada... Els pobres no pogueren comprar res perquè va ser venut a l’engròs. Només tenien diners abastament els senyors del Círculo Mercantil. Els altres tan sols podien mirar, veure com la feina de tants d’anys anava a engreixar els de sempre.

Convertiren la joieria en seu de la Secció Femenina i confiscaren la casa del padrí Rafel. Sovintejaven les visites de la Guàrdia Civil a casa nostra.

Ens sentíem amenaçats.

-Ens podeu dir on el teniu amagat o serà pitjor –deia el sergent que enviava en Martí Cerol. Ens costa poc portar-vos a l’Ajuntament o a la presó de dones de Palma. Si es lliura a les autoritats no li passarà res. Tan sols volem que contesti unes preguntes. Després, si no ha fet res contra el Moviment, l’amollarem.

Ma mare no s’escoltava cap d’aquestes recomanacions. Com els havia de creure? El pare i na Isabel romanien detinguts i cada nit se sentien trets per la garriga. Ningú no ignorava que als matins es trobaven cadàvers a la sortida del poble. Els deixaven a la cuneta. Volien que tothom ho veiés. Atemorir mitjançant la mort i la tortura. Quan els pagesos marxaven a la feina podien contemplar el trist espectacle. Cap a mitjans d’agost eren més de vint les persones trobades allargassades davant el mur del cementiri, a qualsevol entreforc dels camins.

El padrí Rafel romania en el seu enfony, silenciós, atent al que podia passar. Els falangistes compareixien d’improvís a escorcollar. Hi entraren sovint i mai no trobaren res. Fins i tot fitoraren amb les baionetes la llenya acaramullada a la soll. No podien endevinar que rere els feixos de branques i troncs existís un racó ocult on podia amagar-se un home. La finestreta de ventilació era invisible des de l’exterior. Una paret mestra impedia que els cops amb les culates fessin ressò de buit. Era l’amagatall perfecte. L’enfony era petit però permetia que el padrí fes llatra. Així podia entretenir-se hores i més hores. Feia senalles que la mare lliurava a un santamarier que feia anys vivia al poble. Mestre Vidal s’havia casat amb una coneguda de la meva mare, n’Antònia, sa Confitera. Morí d’una pulmonia abans d’entrar la República. El pare acompanyà sovint mestre Vidal a Palma, a veure la dona ingressada a l’hospital. Mai no li cobrà res pels viatges. El cert és que, després de la detenció del pare, va ser una de les persones que ens ajudaren. Ens va fer nombrosos favors. Abans del moviment ja havia ajudat el padrí en el conreu de l’hort de prop del torrent. A la família tothom sabia que hi podíem comptar amb ell. Era de summa confiança. Mai no es destacà en qüestions polítiques. Per això no l’anaren a molestar. Va ser un dels pocs amics del passat que de seguida comparegueren per donar-nos suport. Ell i les misterioses persones que, de nit, quan no es divisaven vigilants rondant pels carrers, ens deixaven un sac de patates o de blat a la porta del darrere, a l’entrada del jardí, que era el lloc més resguardat de la casa. Mai no vàrem saber de qui eren les mans amigues que ens ajudaren a passar els mesos més terribles de la nostra existència.

Mestre Vidal anava a vendre les senalles que feia el padrí als mercats de Sineu, sa Pobla, Felanitx... També agafava el tren i arribava fins a Palma. A la capital coneixia moltes botigues que li compraven tot el que hi portava. L’home no volia cobrar quasi res per aquella feinada. Però la mare sempre li donà una bona part del que treíem venent els productes de llatra. Com ens hauríem pogut mantenir sense el suport de mestre Vidal? No ho sé. Alguna de les vídues dels primers assassinats se suïcidaren. A na Maria Lluïsa Bestard, una al·lota joveníssima que sempre assistia a les reunions de l’Ateneu, la trobaren penjada d’un ametller. S’havia casat a començaments de juny amb un jove socialista, en Felip Amer, company de n’Andreu, el meu nuvi. Li mataren l’espòs en els primers dies del Moviment i no ho pogué suportar. Altres vídues s’hagueren de llogar a qualsevol preu. Els senyors de les possessions pagaven als familiars dels assassinats una mica menys que als altres. Se n’aprofitaven talment fossin aus carronyaires. No tenien pietat del pobre, de qui patia fam. Xerricaven, plens d’inflor, més segurs que mai del seu poder, que els miserables que donaren suport al Front Popular haurien de donar gràcies a Déu per conservar la vida. Es vanaven de la “generositat” que demostraven lliurant un bocí de pa als seus jornalers i jornaleres.

El rector Palou ho digué un diumenge, des de la trona:

-Les dones i familiars dels rojos haurien d’agrair el cor generós dels cristians que, sense tenir en compte els pecats i les males intencions de pares, fills i esposos encara els donen feina. He sentit dir que es queixen dient que estan explotades, que els paguen menys que a les altres. Quin atreviment! Protestar quan segurament haurien de romandre tancades amb els seus marits, amb els seus pares i la tropa d’anticlericals que en Martí Cerol ha portat a Palma! Quina manca de comprensió de la realitat que ens envolta! Quina curtor de mires! A molts d’altres pobles el rector no és tan benvolent com qui vos parla. A Esporles, a Manacor, a tants i tants indrets dels voltants, el sermó no és el mateix d’aquí, sempre amarat de caritat cristiana. Arreu es demana l’exclusió social dels que han estat contaminats pel republicanisme, un públic escarment que arribi fins a la quarta generació.

Alguna de les dones que assistia al sermó no suportà tanta mentida i s’aixecà del banc, abandonat l’església. Actes d’aquest tipus eren summament perillosos. Compareixien a cercar-te. Donar-te a beure un parell de tassons d’oli de ricí era el càstig més suau que podies patir. No sé per què no vingueren a detenir-nos, per quins motius no ens obligaren a anar a missa a la força. D’ençà que tancaren el pare i la meva germana, la mare no va posar mai més els peus dins el temple. Deia que de la sagristia havien sortit les armes que servien per a matar tanta gent. Jo acompanyava la padrina Margalida a l’ofici de diumenge. Ens feien el buit. Ningú no volia asseure’s al nostre costat. Jo no era creient, però ella sempre resà al bon Jesús, a la Verge Maria i els àngels. L’acompanyava perquè sabia que li feia bé. L’encens, la música de l’orgue, la rutina d’aixecar-se i asseure’s, sentir el llatí del capellà actuaven com un sedant dins el seu esperit. No sé si resava pel fill i la néta empresonats, per l’home que havia desaparegut. El cert era que després de la missa restava uns dies més calmada. Per això hi anava, malgrat el fàstic que em feien les beates, les mateixes que gaudien amb les desgràcies que planaven damunt nosaltres.

Un diumenge, el rector Palou estava fent l’acostumat sermó des de la trona i ens veié a un racó, prop de la capella de Sant Sebastià, a la part de les dones. Va ser quan digué que no entenia què feien a l’església els familiars dels detinguts, els que des dels partits del desordre atiaven l’odi contra la religió i, amb excusa d’ensenyar de llegir i escriure, educaven el jovent en les idees que propagaven l’acràcia i el bolxevisme.

Li vaig aguantar la mirada.

Podien detenir-me, tancar-me en voler, però mai m’humiliaren ni em farien sentir culpable amb les seves paraules. Eren ells els contradictoris, els que feien mal amb tota intenció. I a més eren cínics, mancats de qualsevol espurna de moral. No era el rector el que obligava les dones republicanes a anar a missa i batiar els fills? Rere els càstigs sempre es podia endevinar la mà del rector. O no era ell, a la sagristia, envoltat de les més exaltades Filles de Maria, qui feia la llista de les condemnades a l’escarni públic, tallar els cabells a ran, portar la gent a la presó? Al començament del Moviment els falangistes feren formar totes les esposes i filles dels esquerrans a la plaça Major. La meva mare i jo hi haguérem d’anar forçades per fusells i pistoles. Ens feren cantar el Cara al Sol i ens amenaçaren amb anys de presó en cas de no anar a missa. I ara, mentider, cínic, deia que no sabia per què hi anàvem? Estava borratxo de sang. Gaudir amb tants patiments li emboirava l’enteniment.

Ens defensàvem com podíem. Ens salvaren els invisibles ajuts, la venda de les senalles que feia el padrí, amagat a la soll. Les quatre gallines, els conills, els coloms, ens serviren per anar subsistint.

Quan sabíem ben cert que la vigilància afluixava fèiem sortir el padrí del petit enfony on estava tancat. Entrava a la cuina per la part del jardí, amagat entre les plantes i arbres que ell mateix sembrà en una llunyana època de la seva joventut. Respirava la fragància de la nit. Acaronava les flors dels cossiols, olorava els geranis. Però abans de dir-li que sortís portàvem la padrina a dormir. A poc a poc havia anat perdent l’enteniment. No ens en podíem refiar. Si el veiés podria trastornar-se, enfollir encara més. I si els feixistes l’amenaçaven fort? Què podríem fer si la portaven a tancar? No sabíem què s’esdevindria. El perill ens encerclava, talment una llopada furient. Era necessari ser prudents. Vigilar i controlar cada un dels nostres moviments. No fèiem sortir el forçat presoner fins que no comprovàvem que tot era en silenci. Aleshores el padrí Rafel podia moure una mica les cames, respirar l’aire lliure, menjar calent, parlar una estona en veu molt baixa i sempre alerta per si de cas hagués de córrer per amagar-se novament.

Mai no sabíem quan tornarien a escorcollar la casa, a amenaçar-nos novament. El temps ja no tenia la durada d’abans. Ara, les hores podien allargassar-se fins a l'infinit. El padrí Rafel deia que si no hagués estat per la feina de les senalles no hauria pogut resistir aquella immobilitat forçada.

A vegades sentia els falangistes que feien guàrdia al carrer, sota la finestreta invisible de la soll. Mentre encenien la cigarreta parlaven dels que havien mort, de les darreres paraules que pronuncià, del que li pogueren robar, si portava diners, un rellotge, una bona ploma d’escriure. Les cases eren escorcollades a consciència. Alguns assassinats només es cometeren per a poder agafar el que sempre havien envejat: joies, quadres de valor, una vaixella, un gramòfon, la bicicleta, el cotxe, la ràdio del detingut.

-No es conformen amb pegar quatre trets –deia el padrí-. Passen hores explicant els patiments dels homes i dones torturats. A en Francesc Carrió, el fuster, el tiraren viu dins el pou de Can Tianet. Deien que es va agafar al coll d’un dels assassins i per poc el va fer davallar amb ell. Només amb un cop de culata el pogueren fer caure a l’aigua, alliberar el criminal que ja es veia perdut. A en Martí Coll, el mestre d’obres que feia l’escola pública, l’apallissaren salvatgement, li tragueren els ulls amb un ganivet i l’esbudellaren de viu en viu. En Miquel Mas, el falangista que el va matar, explicava que el pobre home demanava que acabassin el martiri d’una vegada, que no podia suportar el dolor. Cruels, no li feren cas. El volien veure patir fins al final. Els delia la desesperació del pobre picapedrer. L’agonia durà fins a primeres hores del matí. Finalment acabaren amb ell i, salvatges, li tallaren el nas i les orelles. Li posaren un cartell damunt el pit amb aquestes paraules: “Por comunista”.

Un dia decidírem que no podíem continuar sense saber notícies del pare i la germana. Què podíem fer? Quan anàvem a demanar noves a l’Ajuntament només rebíem insults i amenaces com a resposta. Volien que els diguéssim on s’hauria pogut amagar el padrí.

Finalment ens deixaren una mica tranquil·les. Va ser després de comparèixer per casa desenes de vegades. Semblava que quedaren més o manco convençuts. Havien pegat culatades a les parets, al terra, al llenyam de la soll. Res no feia sospitar en l’existència d’un enfony. També miraren a l’interior de la cisterna, al sostre, remogueren tota la palla, ansiosos. Possiblement pensaren que el padrí pogué fugir en un llaüt fins a Menorca o el nord d’Àfrica. Se sabia de gent que pogué arribar a Barcelona i l’Alger. A cala Encruix, prop del poble, una nit desaparegueren misteriosament un parell de barquetes i els falangistes sospitaven que el robatori era fet per alguns dels que cercaven. La fugida era prou difícil. Cada dia posaven més guàrdies vigilant la cala. En Martí Cerol es preguntava com haurien pogut burlar el seu control. L’única possibilitat existent era aprofitar la foscor d’una nit sense lluna. Es tractava de tenir la sort de poder remar silenciosament fins a alta mar. Després, sense fer gens de soroll, protegits per la fosca, gaudir d’una mica de vent. Alçant la vela llatina els perseguits podrien arribar en unes hores a Menorca o, en uns dies, a la costa valenciana i algeriana.

La creença que el padrí ja era a Menorca ens salvà de més visites i interrogatoris. Altres conegudes no tengueren tanta sort i ja eren a Can Salas. Em preguntava els motius pels quals en Martí Cerol no va ser encara més cruel amb la família. Es conformava amb l’empresonament del pare i la germana? Considerà que la destrucció del negoci familiar i el robatori de les joies ja era un càstig suficient? No ho sabria dir amb certitud. Era difícil aprofundir en la ment folla d’un assassí.


Lluís M. Xirinacs, Joan Buades, Miquel López Crespí i la memòria històrica

Turmeda | 08 Juliol, 2020 13:32 | facebook.com

A qui fa por la memòria dels moviments d'alliberament? (Joan Buades)

No era això, no és això: altres futurs són possibles

Jaume Santandreu, Joan Buades, Lluís M. Xirinacs, Cecili Buele, Tomeu Martí, Mateu Morro, Llorenç Buades... recomanen No era això: memòria política de la transició.


Lluís M. Xiricans (a la dreta de la fotografia)i un dirigent de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional, Endavant, (a la dreta) presentaren a Barcelona el llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.

Per Joan Buades, exdiputat d'Els Verds d'Eivissa

Recentment, Miquel López Crespí ha publicat la seva memòria política de l'anomenada "transició" espanyola de la dictadura a la democràcia. El seu títol, No era això, expressa la intenció de l'autor de parlar clar i català sobre un període avui condemnat a l'oblit des del que s'ha convertit en políticament correcte per a l'establiment oficial de l'Estat.

En aquest sentit, l'assaig té l'inusual mèrit de burxar en la fractura que és a la base de l'impuls, la creença i el compromís que ha caracteritzat l'utopisme socialista des dels seus primers temps. Des del socialisme teòric, aquest món no només és injust sinó que es pot transformar en favor d'una justícia social més gran. Aproximació que comporta una exigència d'activisme ètic personal per tal de collaborar a aquesta millora del món que sabem possible. Miquel López Crespí escriu exactament des d'aquí. Els Països Catalans i Mallorca en particular van viure uns anys, pocs la veritat, on altres horitzons eren possibles. No és una llei biològica ni un mèrit de les esquerres que es vanin de ser-ho que els néts polítics de l'Ordre dictatorial puguin tornar a governar, quinze anys després, les principals institucions de l'Estat a recer del "retorn a l'ètica" contra la corrupció "socialista". Per això, la seva revisió personal i collectiva del període que va de finals dels seixanta al cop d'estat del 1981 permet tornar-se a fer preguntes o, més aviat, a canviar de preguntes. Vista la misèria de la pràctica i de la teoria de les forces suposadament transformadores arreu, l'exercici ho ben paga.


Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

Abans que res, però, Miquel López Crespí ens retrotreu a dos episodis claus que illuminaran el valor de les derrotes transformadores a la sacrosanta transició gestionada, certament que amb paquets d'accions de pes prou divers, per la UTE entre franquisme "modern", socialdemocràcia "renovada" i estalinisme "dernier cri". Va haver-hi una esquerra ni socialdemocrata ni estalinista a Catalunya que es dir Bloc Obrer i Camperol i, sobretot, Partit Obrer d'Unificació Marxista. Precisament, Georges Orwell va allistar-se com a brigadista internacional a les milícies d'aquest en la guerra contra el feixisme. López Crespí, com Orwell al seu massa ignorat Homenatge a Catalunya, relata el propòsit exterminista de l'estalinisme del PSUC i del PCE contra aquestes organitzacions revolucionàries (i, en un sentit complementari però autònom, contra la CNT i l'anarquisme internacionalista d'un Camillo Berneri) en plena contesa contrarevolucionària. El feixisme de Burgos no ho hagués fet amb més eficàcia. L'altre episodi rescatat és el model kleenex d'usar i tirar el maquis a la península per part de l'estalinisme més conspicu durant els anys cinquanta. Més de 8.000 atacs armats contra la Dictadura van ser protagonitzats pels maquis anarquistes i comunistes, més de 20.000 persones van ser represaliades per cooperar amb aquesta forma de lluita antifeixista, un mètode, per cert, que era idèntic a l'utilitzat per la Resistència francesa i les guerrilles italianes durant la Segona Guerra Mundial. Quan el Gran Pare Socialista va deixar d'estar interessat a sostenir aquesta estratègia, els titulars de la seva franquícia a Espanya i Catalunya no dubtaren a abandonar, difamar, delatar i tractar d'esborrar tota memòria d'aquest moviment popular.


D'esquerra a dreta. Jaume Santandreu, Tomeu Martí i Miquel López Crespí presentant el llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). Jaume Santandreu, Tomeu Martí, Mateu Morro, Llorenç Buades i Violeta Giménez recomanaren el llibre de Miquel López Crespí davant el nombrós públic que anà a la presentació.

Aquests precedents són claus per entendre el canemàs del No era això. El Franquisme va viure el seu esplendor els anys seixanta, quan va recuperar els nivells de vida anteriors a la guerra civil i, gràcies a la industrialització turística i a les aportacions dels emigrants, va poder ser vist com l'impulsor a Espanya de la societat de consum. El final de la dècada, però, és també el del naixement de dues grans tedències polítiques rupturistes: ETA i l'esquerra revolucionària (des del Frente de Liberación Popular fins a la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització d'Esquerra Comunista). Aquests collectius, essent minoritaris entre una població ampliament despolititzada i narcotitzada pel consumisme incipient, van protagonitzar dinàmiques de canvi real que posaren en escac a l'Estat. D'un costat, l'assassinat etarra de Carrero Blanco, el Guardià de Ferro de Franco i el seu hereu polític indiscutible, va obligar el franquisme però també l'industrialisme capitalista (o globalitzador, per dir-ho amb una paraula de moda) a plantejar-se com fer cap a un futur segur sense Franco i sense aventures "radicals". D'altra banda, la puixança dels nombrosos collectius revolucionaris d'esquerra, que mantenien un pols activista molt igualat sinó superior amb una socialdemocràcia somnàmbula i un estalinisme que somniava a ser el primer partit de l'esquerra, era creixentment percebuda com un perill per als interessos industrials. A diferència de l'esquerra autoritària d'un PCE i a l'institucionalisme exacerbant d'un PSOE que maldava per ser reconegut a l'Europa occidental com el referent de la socialdemocràcia a Espanya, l'OEC, l'LCR, les Comissions Obreres Anticapitalistes o les Plataformes Anticapitalistes, propugnaven una estratègia de consells obrers i populars, de donar poder de decisió a la base, i qüestionaven qualsevol arranjament polític amb el franquisme des de les cúpules polítiques. Des de la mort del dictador el novembre del 1975 fins a les primeres eleccions el juny del 1977 es va viure el període clau.

Miquel López Crespí argumenta en No era això: memòria política de la transició publicat per Edicions El Jonc, que va ser llavors, en plena angúnia franquista i occidental sobre el futur, que el PCE va tornar a jugar la carta de la "responsabilitat" ajudat per un PSOE pràcticament inexistent i necessitat de ser reconegut com a força política de primer ordre per l'establiment feixista. Com el PCF de Marchais el maig del 68 però també com el PCE i el PSUC de la Guerra Civil, l'establiment comunista es va oferir a fer de partenaire privilegiat del franquisme reciclat amb l'esperança d'esdevenir el primer partit de l'esquerra electoral a la Berlinguer. Qualsevol principi polític va ser subordinat i sacrificat a aquesta estratègia, com demostren tant els Pactes de la Moncloa i la Constitució del 1978. Estat i PCE van cooperar a fer la traveta a qualsevol intent que l'esquerra rupturista política i social pogués qüestionar aquest model de transició d'una dictadura feixista a una democràcia de molt baixa intensitat i sense canvis rellevants en els aparells de l'Estat, des de la policia fins a l'ensenyament. Així, en les eleccions del 1977 els partits d'esquerra revolucionària simplement eren illegals i van haver de comparèixer-hi en unes condicions impossibles. Els resultats, que donaren carta de naturalesa a un PSOE multimilionari en vots i esquàlid quant a militants i deixaren molt tocat un PCE que a penes va treure un terç del vot socialdemòcrata, van escapçar també per a molts d'anys la possibilitat que llistes d'esquerra alternativa tinguessin representació parlamentària.

La memòria de López Crespí té un tercer allicient en la seva aproximació a aquests processos des de la realitat mallorquina. En el llibre hi trobem una perspectiva alternativa de l'ampla preponderància -dins els raquítics rengles de l'antifranquisme mallorquí, gens comparable al de Catalunya o Asturies- de persones lligades a l'esquerra revolucionària a qui devem, en bona mesura, la creació d'organismes populars unitaris com van ser les associacions de veïns de Palma, que tant feren per millorar la qualitat de vida dels barris de la capital. Hi llegim també el desencís per l'abandonament gairebé immediat per la majoria de partits més o menys democràtics de la lluita per l'autogovern, tot i l'èxit clamorós de la manifestació del 1977 per l'autonomia. Aquesta manca de compromís amb la pròpia terra és a la base de la microautonomia que encara patim a les Balears gairebé vint-i-cinc anys després.

És interessant conèixer de primera mà com una part ben rellevant d'aquella esquerra revolucionària mallorquina dels anys setanta va confluir amb el PSM el 1978 sobre la base de la defensa del dret a l'autodeterminació dels Països Catalans i de la seva adscripció ideològica al socialisme no autoritari. Eren temps realment moguts, d'exigències polítiques majors i resultats ínfims, i no era fàcil sobreviure amb un mínim de dignitat ètica.

No era això: memòria política de la transició es tanca aparentment amb la sanció del cop militar fallit(?) del 1981 com a fita històrica per a la consolidació d'un règim postdictatorial, clarament capitalista i occidentalista, allèrgic als canvis reals i a fomentar la participació popular. Per als que, per edat, hem viscut de lluny aquella etapa no deixa de sorprendre'ns la continuïtat en el temps dels hàbits estalinistes ahir en dictadura avui en democràcia, la por que genera en l'esquerra establerta l'ampliació dels drets democràtics i l'afavoriment de la participació popular directa i de les entitats cíviques en els afers ciutadans i el menyspreu malaltís per totes aquelles persones i organitzacions que, normalment amb mala fortuna, han intentat promoure debats, proposar idees i fer canvis amb un sentit social i nacional a casa nostra.

A qui fa por la memòria dels moviments d'alliberament?

Ha escrit Kundera que la lluita de la humanitat contra el Poder és la memòria contra l'oblit. Com a aprenent d'ecologista, objector de consciència i democràta, m'agrada llegir llibres com el d'en Miquel López Crespí. Enforteixen davant la misèria del present edulcorat amb vernís de Porgrés. Ens fan recordar aquests mots de Rudi Dutschke: "Podem canviar el món. Per què hauríem de renunciar a aquesta possibilitat històrica i dir: deixam-ho, no ho aconseguirem, tanmateix aquest món se n'anirà en orris? Al contrari: podem ajudar a fer un món com mai l'hem conegut, un món, que no conegui la guerra ni la fam i, a més, en tot el Planeta. No sóc cap polític professional però som persones que no volem que el món segueixi el camí d'avui, per això lluitem, per això acabem de començar a lluitar". Entesos?


Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui. (Lluís M. Xirinacs)


Per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.



Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Per Lluís M. Xirinacs.


"En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".


'No hi estic gens d'acord.


'La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.

'Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.


'Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya


'Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.



Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

'Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.


'Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.


'Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.


'El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans".


Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició. (Edicions El Jonc)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Republicans i oportunistes en temps de la restauració borbònica (la "transició")

Turmeda | 07 Juliol, 2020 22:13 | facebook.com

Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que la pseudoesquerra aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia) i a la reivindicació de l'autodeterminació dels pobles. (Miquel López Crespí)


Per a la recuperació de la memòria històrica


Falsos republicans



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

El diari El País parlava recentment, comentant l'estrena del documental de Manuel Palacios Rejas en la memoria, del "pacte de silenci" entre PCE, PSOE i els franquistes reciclats en tot el que feia a la memòria històrica del nostre poble. La pseudoesquerra acceptà de seguida les condicions d'aquests franquistes aperturistes per a instal·larse en els privilegis que comportava la gestió del nou règim. Personatges com Santiago Carrillo, la "Pasionaria", Ignacio Gallego, Pere Ardiaca (tots plegats autèntics protagonistes dels assassinats dels militants del POUM, d'Andreu Nin, de centenars d'anarquistes en temps de la guerra civil) per part del PCE o Alfonso Guerra, per part de la socialdemocràcia, foren els encarregats de perseguir la dissidència en temps de la transició i anys posteriors. Els serveis d'ordre del carrillisme (PCE) estripaven les banderes republicanes en les manifestacions de la transició, criminalitzaven els partits republicans i nacionalistes, acusaven sense cap mena de vergonya les diverses organitzacions d'esquerra i marxistes que no acceptaven els pactes amb la patronal i el franquisme reciclat de "fer el joc al feixisme".

A les Illes eren els Antoni M. Thomas, els Pep Vílchez i CIA, els encarregats de defensar la política antipopular de Santiago Carrillo. Aquesta ràbia contra la gent que hem treballat en servar la memòria històrica dels grups marxistes de les Illes, arriba fins al punt que, en una data tan recent com el 28 d'abril de 1994, les restes d'aquest carrillisme estantís publicaven un pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per Lleonard Muntaner i que, precisament, jo havia escrit per a servar la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. Els autors del pamflet, els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida s'atrevien a dir, i ho signaven sense cap mena de vergonya, que els partits a l'esquerra del carrillisme... "ajudaven el franquisme per a debilitar el PCE". Quina manca d'ètica, quina brutor atrevir-se a escriure aquestes mentides contra l'esquerra alternativa de les Illes!



Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina


Com diu l'article de El País que comentam, la munió de personatges que, a nivell estatal o de les Illes, tant mal feren a causa de la recuperació de la nostra memòria històrica en temps de la transició, volen llevar-se la taca que porten d'ençà aquells anys i, sovint, els trobam en determinats actes en record de la República. Fa vergonya aliena veure'ls! Nosaltres, que en temps de la transició hem vist els serveis d'ordre del PCE estripar les banderes de la República Espanyola i que posteriorment hem sofert en carn pròpia les campanyes rebentistes en contra nostra i en contra dels llibres escrits en defensa de la memòria republicana, nosaltres, repetesc, no podem creure en la "sinceritat" dels exdirigents carrillistes. Per part ni banda no hem llegit una rectificació pública dels seus errors. Mai no hem llegit una petició de perdó per totes les mentides i calúmnies que han escrit i signat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. La participació en determinats actes republicans un quart de segle després de les accions contra la memòria republicana i la lluita per la República tan sols amaga el conegut oportunisme polític dels dirigents propers a l'òrbita "pecera". Es pensen poder enganar les joves generacions de ciutadans i ciutadanes de l'estat, aquells que, per l'edat, no els pogueren veure ni sentir criminalitzant els republicans, demonizant els partits comunistes que no combragaven amb la línia de Santiago Carrillo i CIA. Ara, portats als límits de l'extraparlamentarisme, proven de recuperar alguns vots practicant un "republicanisme" de fotografia electoral. Quin oportunisme, tot plegat!

Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que la pseudoesquerra aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme i el leninisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia) i a la reivindicació de l'autodeterminació dels pobles. En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història i de lluites del poble. Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservar l'essencial del sistema.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III).


Republicans i oportunistes en temps de la transició (I)



14-IV-1985. Acte a Son Coletes (Manacor) recordant els republicans assassinats pel franquisme. El pacte entre el franquisme reciclat i la pseudoesquerra es va fer també contra la nostra memòria històrica. L'escriptor Miquel López Crespí (primer a l'esquerra) recorda els oblidats en temps de la transició.

Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). Els llibres varen ser concebuts com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva del nostre poble i descriuen, de manera inèdita, les lluites oblidades, silenciades, tergiversades per corifeus de la mistificació.


Particularmente record com, a Ciutat, a les Illes, en aquells anys difícils (i plens d'esperances!), era cada volta més complicada la lluita per l'autodeterminació dels Països Catalans, per la unitat sindical, per la defensa del socialisme o, simplement, per organitzar algun homenatge de solidaritat amb els familiars assassinats pel feixisme, en favor de la República. Murs de covardia, tones d'oportunisme i de claudicacions ho omplien tot. En les primeres manifestacions autoritzades -i en les no autoritzades també!- el servei d'"ordre" del PCE s'encarregava d'estripar i retirar les banderes republicanes. Ara ja no era la Brigada Social del règim, la policia política, la Guàrdia Civil, els encarregats de blasmar contra els ciutadans que defensaven el dret de lluitar per la República (enfront de la forma monàrquica d'Estat que ens imposaven els aspirants a entrar en la nòmina institucional). No, ni molt manco. Ara, militants carrillistes ensinistrats per les respectives direccions s'encarregaven de la feina bruta de lluitar contra la República. Record a la perfecció les llàgrimes dels vells militants republicans en veure com "els nostres" -el carrillisme illenc- s'encarregaven de la feina que, durant quaranta anys, havia fet, a sang i foc, Falange Española. Era demencial comprovar, en la pràctica de cada dia, aquesta venda dels estalinistes espanyols -el PCE- de les més grans tradicions democràtiques del poble treballador al franquisme pel plat de llenties d'uns seients en el Parlament, per a poder trepitjar les catifes dels salons de la burgesia, prendre cafè amb els botxins de la guerra civil i de la llarga postguerra.


Alguna vegada, per allò de "quedar bé" amb algun sector popular, i després que MCI, OEC o PSM ens haguéssim cansat d'anat darrere de l'acció, PSOE i PCE s'avenien a fer alguna activitat conjunta: celebrar quasi d'amagats un aniversari de la proclamació de la República, posar un ramell de flors a les fosses comunes on va ser exterminada l'avantguarda nacionalista, socialista, republicana, anarquista o comunista de les Illes. Ho feien d'una forma miserable, anant a contracor als actes que l'esquerra revolucionària muntava (i no a tots!). La majoria de vegades no hi compareixien i quan venien (poques vegades) era per a dir als familiars dels represaliats, als joves militants revolucionaris de les Illes, que tot allò era molt romàntic, molt utòpic, però que s'havia d'anar deixant de banda, oblidant, ja que no tenia sentit, en una Espanya unitària, capitalista i monàrquica, provar d'anar contra els pactes signats amb els franquistes reciclats. El carrillisme, la socialdemocràcia finançada per la banca alemanya i l'imperialisme ianqui, esdevenien així els més poderosos enemics d'un autèntic aprofundiment democràtic, els contraris més aferrissats de l'autodeterminació de Catalunya, Euskadi i Galícia, els agents -ben pagats, evidentment!- d'una monarquia imposada que no havia estat sotmesa a un referèndum popular (per a saber si el poble optava per la monarquia o per la república).


Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. Aquell matí (el 26-IX-1977) s'hi ajuntaren més de dues-centes persones que reteren un homenatge emocionat a qui havia estat l'ànima de l'esquerra a Búger i la seva comarca en temps de la República. Una néta del batle afusellat pels falangistes s'encarregà de col·locar la placa que els organitzadors havíem portat i, emocionada, amb llàgrimes en els ulls, digué: "Padrí, quan t'assassinaren, jo encara no era aquí i, amb tots aquests anys de silenci no havíem pogut venir a posar una làpida...". Les llàgrimes i l'emoció continguda no la deixaren continuar. També hi parlà Joan Nadal, batle republicà de Bunyola, que, miraculosament, es salvà de la repressió. Joan Nadal volgué aprofitar aquell moment tan ple de sentiment i records envers els millors homes i dones que ha donat la nostra terra d'ençà les Germanies per recordar tots els desapareguts, víctimes de l'irracional odi del nazifeixisme a tot el que era progrés i cultura.


El moment més àlgid de l'acte fou, després de la lectura d'un comunicat en favor de la República de l'OEC, fou quan els joves de les JEC (les Joventuts d'Esquerra Comunista) desplegaren, enmig d'un silenci de respecte i admiració, la bandera republicana i, visiblement commogut, un dels joves santamariers prometé -en nom de les JEC- servar per sempre la memòria dels antifeixistes mallorquins.


Per acabar, es llegí una carta -aleshores ja estava malament de salut- de l'històric dirigent del PSOE, Andreu Crespí. L'Agrupació Socialista de Santa Maria del Camí tancà l'acte recordant els amics del dirigent republicà assassinat per la reacció que, per l'avançada edat, no havien pogut anar, aquell matí, a Santa Maria per participar, com hauria estat la seva voluntat, en l'homenatge als republicans afusellats en el cementiri.


Amb el temps l'OEC esdevingué l'avantguarda d'aquest tipus d'homenatges (una forma de provar de servar la memòria de la lluita antifeixista del nostre poble). En els meus arxius encara guard, com un inapreciable tresor, els retalls que, des de Menorca i d'altres indrets de les Illes, m'enviaven els companys de l'organització. Com a membre del Consell de Redacció de la revista dels comunistes de les Illes (Democràcia Proletària) i del nostre òrgan federal (La voz de los trabajadores) jo m'encarregava de fer els corresponents resums informatius per a aquestes publicacions i moltes altres. Record ara mateix les cròniques enviades a les nostres publicacions d'Astúries (El comunista), d'Aragó (Surcos) dels Països Catalans (Lluitem), etc.


Miquel López Crespí


"La lluita per l'autodeterminació i la república en temps de la transició (I)". Del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria polìtica de la transició. Lleida. Edicions El Jonc, 2001.


Republicans i oportunistes en temps de la transició (i II)


En la nit del 29 d'octubre de 1977, un jove d'esquerres mallorquí, Simó Capó, s'"atreví", malgrat el clima d'intimidació antirepublicana i promonàrquica que hem descrit, a col·locar la bandera tricolor i la senyera de les quatre barres en el balcó del seu pis.



Dia 4 de maig de 1978 un nombrós grup de ciutadans eren al davant del Palau de Justícia per a demanar la llibertat de Simó Capó i de Maribel Montesinos. A l'avantguarda de la lluita per la llibertat dels republicans detinguts hi havia l'escriptor Miquel López Crespí (primer per l'esquerra), Antoni Mir (el quart per l'esquerra)i molts d'altres companys i companyes de les organitzacions revolucionàries de les Illes.

En Tomeu Febrer, que a Menorca era membre de la direcció de l' OEC, organitzà, juntament amb una delegació de les JEC de l'illa germana, així com amb altres forces d'esquerra (republicans independents, PCI-Menorca, PTE i PSOE), un nou acte d'homenatge als republicans afusellats pel feixisme i en commemoració de la instauració de la Segona República. El 14 d'abril de 1978 pagaren una esquela en el diari Menorca recordant "tots aquell menorquins que, aquí o a l'exili, perderen la vida pels seus sentiments republicans". El periodista Joan C. de Nicolás en va fer una crònica de dues pàgines en el mateix diari informant que: "el día 14 de abril [de 1978] se celebró, en un local de la calle del Carmen de Mahón un acto recordando a aquel otro 14 de abril de 1931...". I els actes en record del republicans represaliats per la reacció continuaren, com molt bé informa el periodista abans esmentat, dia 15: "...a las 4,30 de la tarde se celebró una concentración en el cementerio Municipal de Mahón, previamente a la celebración de una emotiva ofranda floral ante la tumba de destacados dirigentes de diversos partidos políticos y la fosa común de los republicanos represaliados... sobre la que se depositaron dos ramos de claveles rojos por miembros de la OEC y de la CNT".


En els retalls que m'envià Tomeu Febrer es veu l'al·lota de les JEC (Joventuts d'Esquerra Comunista de Menorca) en el moment de deixar els clavells rojos damunt la fossa comuna on reposaven les restes dels assassinats per la dreta antiesquerrana.


Costava molt, com explicava més amunt, poder organitzar aquesta sèrie d'actes. Amb el temps, a mesura que s'anava consolidant la reforma, arribaven a les sucursals illenques dels partits espanyols (especialment PCE i PSOE) les ordres sorgides del pacte amb el franquisme reciclat, i tota mena de commemoració anà finint. I si no anaren finint (perquè l'esquerra revolucionària les va continuar celebrant) el cert és que, entre els partits d'"ordre", els partits que havien acceptat no parlar de l'autodeterminació ni de la República per fruir de sous i poltrones, s'anà deixant de banda qualsevol tipus de celebració republicana (i de lluita per l'autodeterminació). Els serveis d'ordre (la "nova policia democràtica") continuà encarregant-se d'estripar les banderes republicanes i les direccions partidistes anaren accentuant la campanya interna (i externa) contra el que fes olor de qüestionar els pactes amb el franquisme reciclat.


En temps de la Diada per l'Autonomia de 1977, concretament en la nit del 29 d'octubre de 1977, un jove d'esquerres mallorquí, Simó Capó, s'"atreví", malgrat el clima d'intimidació antirepublicana i promonàrquica que hem descrit, a col·locar la bandera tricolor i la senyera de les quatre barres en el balcó del seu pis. Va ser pitjor que col·locar una bomba a una caserna policíaca! Tot varen ser corregudes i anades amunt i avall de la Policia Armada, dels serveis d'informació de la Guàrdia Civil... Es trucà al Governador Civil, als bombers... sonaren les sirenes, els cotxes de la policia anaren tota la nit amunt i avall. Tant era l'odi que, en els primers anys de la transició, despertava, entre els forces reaccionàries, la bandera de la república i la nostra, la quadribarrada.


Els bombers hagueren de fer una operació ben complicada per a llevar les banderes que els nostres bons amics Simó Capó i na Maribel Montesinos havien col·locat en el balcó de la casa on vivien. Finalment, amb cordes i escales, pujant a la terrassa de la finca i davallant posteriorment fins al pis, forçant la porta, pogueren entrar-hi (en Simó i na Maribel no hi eren en aquells moments) i, com qui guanyà la batalla de Verdun, policies i servils del règim celebraren la retirada dels estendards.


Set mesos després dels esdeveniments que comentam, en Simó Capó i na Maribel Montesinos havien de comparèixer davant els tribunals ja que el fiscal demanava dos mesos i un dia de presó per "incitació al desordre públic"(!).


Evidentment l'OEC, les JEC (també hi hagué comunicats del PSOE i el PCE en favor de la llibertat d'expressió) encapçalaren la lluita contra aquest repugnant procés antinacionalista i antirepublicà. A part dels comunicats que sortiren en el diari Baleares (4-V-1978) i Última Hora (5-V-1978), les JEC bombardejaren, amb nombrosos fulls de protesta, instituts i centres de producció. Particularment, jo -amb altres companys del partit- vaig estar a la plaça d'Espanya (davant la "paret del poble", a les estacions) repartint els fulls volants que havia fet l'OEC i cridant en defensa de la llibertat d'expressió amb un atrotinat aparell de megafonia que, per a aquestes accions d'urgència, llogàvem a Eléctrica Española.


Era normal que la premsa oficial -que sempre pugnava per silenciar les nombroses activitats dels comunistes i independentistes mallorquins- no parlàs mai de les nostres campanyes de solidaritat. Però en aquesta ocasió Última Hora reproduí quasi integrament el comunicat del partit. Sota el titular "Un nuevo atentado contra la libertad de expresión", el diari explicava: "L'Organització d'Esquerra Comunista ha emitido un comunicado de repulsa al juicio que se celebrará mañana contra Simó Capó, por haber colgado desde un balcón una bandera republicana en la Diada del pasado 29 de octubre. 'El juicio representa' -dice el comunicado- 'un nuevo atentado contra la libertad d'expresión'. 'Volem recordar' -añade- 'que la Monarquía encara no ha estat escollida per ningú. Que seria necessari un referèndum popular sobre la forma d'Estat, per dotar-la d'una base democràtica'. OEC, pues, convoca a todas las personas que puedan asistir al juicio mañana, a las once y media, en el Palacio de Justicia".


A l'endemà matí -el 4 de maig de 1978- un nombrós grup de ciutadans i ciutadanes érem davant les portes del Palau de Justícia per a demanar la llibertat de Simó Capó i la seva companya. Les JEC havien pintat una pancarta enorme que, presidida per la falç i el martell i la quadribarrada dels joves comunistes de les Illes (JEC), deia "Llibertat d'expressió. Llibertat Simó Capó". Record que hi havia molts antics republicans salvats, per miracle, dels escamots d'afusellament dels anys de la guerra i postguerra. Entre els membres de l'OEC i de les JEC vaig poder parlar amb en Macià Abraham, n'Antoni Mir (l'actual president de l'OCB), en Rafel Ramis, na Margarida Chicano Sansó, en Francesc Delgado, na Josefina Valentí, en Domingo Morales...


La lluita per la democratització del règim sorgit dels pactes amb el franquisme reciclat anava quedant en mans de l'esquerra de les Illes (MCI, OEC, LCR, PSM, PORE, etc, etc.), partits que érem sistemàticament silenciats i criminalitzats per tota mena de servils a sou del poder.


Miquel López Crespí


Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Un tren carregat de presoners – (Un petit tast de la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner, Editor)

Turmeda | 07 Juliol, 2020 00:12 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Un tren carregat de presoners – (Un petit tast de la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner, Editor) -


Estava exaltada. Les injustícies que veia al meu davant em sublevaven. Si no hagués estat per na Joana que m’aguantava n’hauria fet alguna de grossa. Als vint anys la sang que corria per les meves venes era en plena ebullició. En adonar-me de la maldat que ens envoltava, de la follia que ens volia destruir, res no m’importava, com si s’hagués esvanit l’instint de conservació. Com suportar la visió del pare i na Isabel escarnits pel carrer? Si havia arribat l’hora de morir, moriria sense claudicar, sense acotar el cap, amb orgull, com ho varen fer els meus avantpassats del segle XVII, la pretèrita Caterina Tarongí cremada en els foguerons del castell de Bellver. (Miquel López Crespí)


Quan arribàrem a l’estació vaig provar d’apropar-me a l’indret on hi havia els presoners. El pare i na Isabel em miraven des de la distància, però els falangistes no deixaven que ens hi apropéssim.

En Martí Cerol era al costat de la porta, vigilant. Estava una mica nerviós. Segurament tenia ordres de portar els detinguts a les presons de Palma, i no estaria tranquil fins a fer el que li comanessin els mandos de Falange.

Em va veure enmig de la gent i féu un gest de contrarietat. Ja no recordava els favors fets per la nostra família. Havia oblidat el dia en què vengué apressat, a casa, demanant humilment que el pare el portàs a Ciutat amb la filla malalta? El metge li havia dit que era urgent ingressar-la a l’hospital, que no resistiria un viatge en tren. La vida de l’al·lota perillava. El pare no es va fer pregar. Com feia en tantes ocasions, sense pensar-ho ni un segon, deixà tot el que feia, els encàrrecs dels clients i, agafant l’americana del penjador i les claus del cotxe, digué al seu ajudant:

-Marxam a portar la nina d’en Martí a l’hospital. Li dius a la meva esposa que no sé quan tornaré. Que no m’esperi fins a la nit. Si de cas, ja li trucaré i li diré com van les coses.

En Martí Cerol estava desesperat. Seguia el pare com un ca assenyat. Els vaig veure marxar amb presses. Havien d’anar a cercar l’al·loteta malalta. Qui podia imaginar aleshores que aquell home nerviós per salvar la filla pogués convertir-se en el nostre botxí?

Més endavant vengué a pidolar alguns sacs de patates, blat per a poder passar l’hivern. Un dia el vaig sentir quan parlava en el porxo. La seva veu era suplicant. Explicava que no tenia diners per arribar a final d’any. Hauria d’haver cobrat alguns jornals endarrerits però els ingressos no arribaven i es trobava sense poder donar de menjar a la família. En Martí Cerol prometia fer els jornals necessaris quan arribàs l’hora de recollir l’anyada de mongetes i patates. Aquella veu disminuïda d’intensitat, com si estigués empegueïda de continuar contant misèries. Li era imprescindible disposar d’un parell de sacs de blat. Amb una mica de farina podrien coure el pa al forn de la casa i amb els conills i gallines del corral no seria difícil subsistir fins l’època de la feina.

El pare no es feia pregar. Al cap d’unes hores va comparèixer en Martí amb el carro i, de seguida, va carregar el que necessitava.

I aquest era el pagament que ens feia, després d’ajudar-lo tant? Emmanillar-lo, pegar-li quatre culatades, fer-li sang amb un cop de pistola al rostre, detenir la filla, destrossar la casa, sacsejar la joieria, amenaçar amb matar el padrí Rafel?

No li tenia por.

Estava exaltada. Les injustícies que veia al meu davant em sublevaven. Si no hagués estat per na Joana que m’aguantava n’hauria fet alguna de grossa. Als vint anys la sang que corria per les meves venes era en plena ebullició. En adonar-me de la maldat que ens envoltava, de la follia que ens volia destruir, res no m’importava, com si s’hagués esvanit l’instint de conservació. Com suportar la visió del pare i na Isabel escarnits pel carrer? Si havia arribat l’hora de morir, moriria sense claudicar, sense acotar el cap, amb orgull, com ho varen fer els meus avantpassats del segle XVII, la pretèrita Caterina Tarongí cremada en els foguerons del castell de Bellver.

Però na Joana romania al meu costat, vigilant. Em tenia ben agafada pel braç, atenta a controlar qualsevol gest irat que pogués fer.

-Vigila els teus impulsos, Caterina. No facis cap desbarat. No veus que és el que cerquen? Tenir una excusa per pegar-te un tret al cap. “Una roja menys”, dirien, satisfets. Ningú no els en demanaria cap responsabilitat. Ho fan “per la Pàtria”, per salvaguardar la “Santa Fe Catòlica”, per a mantenir la “sagrada unitat d’Espanya”. Assassinar ja no és considerat un pecat. Ans al contrari: barrar el pas al Front Popular significa haver-ho fet tot per Crist Nostre Senyor i la Puríssima Verge Maria. Els empresonats ja no són persones. D’ençà de la proclamació del ban militar, heu perdut el més mínim dret. Sou considerats animals, feres perilloses a exterminar.

Tenia raó. No podia cometre un desbarat. La mare, la padrina, els dos detinguts em necessitaven. Ja era un miracle que no m’haguessin empresonat amb na Isabel. Potser estaven massa enfeinats amb el que feien i els mancava gent per detenir els sospitosos. Massa pocs falangistes per a poder seguir com pertocava les instruccions de Palma: cercar els fugitius, mantenir la vigilància sobre la població, organitzar els escamots d’execució, portar els esquerrans a Can Mir i al Castell de Bellver?

Era això el que em salvà en un primer moment?

Malgrat les assenyades recomanacions de la meva amiga no em vaig poder contenir i, en un atac de temerària imprudència, plantada al davant del nostre perseguidor, li vaig dir, sense cap mena de por:

-Vull veure el pare. He de parlar amb na Isabel.

Em mirà com qui estudia un insecte.

L’home que tenia al meu davant ja no era el mateix que compareixia per casa nostra, cap baix i humil, pidolant un sac de blat per a poder passar l’hivern.

Bastava veure'l per a notar el canvi. L’uniforme, el fusell, la pistola. Era un altre. El veia completament transformat. Et mirava des d’una alçada inassolible, talment fos el propietari d’una gran possessió. Em vaig haver de mossegar la llengua per no esclafir en una immensa riallada. Es devia sentir com el senyor de Son Fornari, amo de vides i hisendes, amb poder de matar i robar a qui volgués. De cop i volta, pel sol fet de portar la camisa blava tenia el foll privilegi de comandar els habitants del poble. Amb el suport dels militars arribats de Palma podia detenir fins i tot el rector Palou.

Em contemplava d’una estranya manera, talment un boig acabat de sortir del manicomi. Els seus ulls semblaven els d’un monstre provinent d’un espantós malson. Com si no fossin humans. S’hauria convertit en un dimoni sense sentiments capaç de fer mal a tothom que tengués al davant?

Em fità amb aquella mirada d’infernal d’escurçó i m’escopí les mateixes paraules que ja m’havia dit davant la porta de l’Ajuntament.

-Encara ets per aquí? No t’he dit que vagis a casa teva abans que sigui massa tard? No veus que amb una simple indicació meva pots ser detinguda, pelada, obligada a beure oli de ricí? No t’adones que els temps han canviat? Et podem posar al costat de la teva germana i portar-te a la presó de dones de Palma.

Si hagués seguit el meu instint, constatant les morts i patiments dels quals era culpable, hauria estat de justícia clavar-li un ganivet enmig del cor. En aquell moment en Martí Cerol representava el Mal en lletres majúscules. Era el màxim responsable de la destrucció de la nostra família, del negoci del pare, del saqueig de La Societat i de la crema de llibres enmig de la plaça. Era responsable igualment dels plors de la mare, de la desesperació de la padrina Margalida, de la incerta fugida de n’Andreu vers les pinedes d’Alcúdia. Com respondre a l’atac d’aquella bèstia carronyaire, dels obscurs poders de la història que retornaven, amb sentor de sang i el ressò dels crits dels condemnats per la Inquisició des de la fondària dels segles?

Na Joana em va estrènyer la mà amb força, com si digués: “Vigila el que dius, encara no t’ha detingut. Encara pots ajudar els que resten en llibertat! Alerta amb les paraules! Cuida cada un dels teus gests!”.

Vaig provar de moderar el to de la meva veu.

-Ja t’he dit que només vull parlar un moment amb el pare i na Isabel. Saps perfectament que no han fet res de dolent. No té sentit el que feis. Mai no han robat a ningú. No matarien ni a una mosca. Nosaltres no mentim com vosaltres. Tu mateix vares venir per casa a demanar ajut i mai no sortires amb les mans buides, sense un suport concret. O no recordes el dia en què la vida de la teva filla perillava? Aleshores encara semblaves una persona. Tenies els ulls plorosos. Paties per aquella al·lota que moria en les teves mans. Com hauries pogut arribar d’hora a l’hospital si no hagués estat per l'Opel del pare? El vehicle que ara us serveix per a anar a cercar les persones honrades del poble, els teus veïns?

Hieràtic al meu davant, semblava de pedra. S’envià la saliva abans de dir res. Per un instant vaig pensar que em pegaria una galtada o manaria que em detinguessin. Qui sap del que era capaç de fer ara que se sentia tan poderós.

-No sé què fas per aquí –digué, exaltat-. Tens molta sort que no t’hagi posat amb les altres detingudes. Però tot arribarà, no et preocupis. Deixa que acabi la feina amb els que ja hem agafat. No en tenguis cap dubte: després serà l’hora de parlar amb tu i la teva mare.

Arribava el tren de Palma que havia de conduir els republicans fora del poble. En Martí Cerol començà a caminar vers la corrua de presoners que esperaven a l’andana de l’estació. Un tinent li feia senyals amb la mà indicant que no s’estorbàs. La màquina de vapor no deixava que sentíssim les paraules dels que teníem més a prop. En Martí Cerol marxava en direcció al militar que el reclamava. Copsava que em dirigia algunes paraules. Però no el sentia. Tan sols veia que movia els llavis. Vés a saber si eren noves amenaces, més insults. El vapor que sorgia, furient, d’entre rodes i bieles del tren, ens ho feia veure tot boirós, com si una grisa nuvolada hagués caigut damunt nosaltres, tapant l’encegadora claror del cel. Des de la distància podia distingir els falangistes pujant els detinguts a culatades. Els transportaven en els mateixos vagons que servien per portar les patates i els porcs. L’escena em recordava la infantesa, amb la diferència que els productes del camp i els animals eren substituïts per persones. A l’horabaixa, en sortir d’escola veníem a l’estació a veure com carregaven els sacs en direcció al port. Era un entreteniment contemplar com partien els pocs passatgers que aleshores podien permetre’s el luxe de viatjar en dies de feina. Assegudes a un racó de la sala d’espera miràvem les gitanes que havien vengut a vendre llençols, el representant de Barcelona que anava a botigues i adrogueries per col·locar els productes de les cases catalanes: pintura, eines de feina pels tallers i pagesos, bicicletes, ràdios... També podies ensopegar amb el senyor Antoni Julià, un rendista que tenia nombrosos horts llogats i que cada setmana, en arribar el dissabte, marxava, impecablement vestit i perfumat, a Ciutat. Sentíem els comentaris a casa de les amigues. On anava el senyor Julià tan mudat i clenxinat? Ningú no ho sabia. Però d’ençà que enviudà i els fills havien anat a estudiar a Saragossa i Madrid, ell comprava el bitllet cada dissabte i no tornava fins diumenge a la nit.

La sala d’espera de l’estació era un univers inabastable, un espai immens per a fer créixer la nostra desbordant imaginació d’infants. A vegades hi havia mares que coneixíem amb la filla. Possiblement la portaven al metge. Només es feien viatges fora del poble per causes excepcionals Aleshores si l’al·lota era veïna, companya de classe, amiga de jocs, li fèiem companyia i ens entreteníem parlant dels nostres somnis infantils.

El que més ens seduïa era veure com els pagesos i els encarregats del tren feien pujar els animals. Els porcs xisclaven com si fossin conscients que els portaven a l’escorxador. Ben segur que intuïen el seu destí final. La diferència essencial era que els presoners d’en Martí Cerol no xisclaven, patien en silenci sabent que res no podia commoure el cor eixut dels botxins.


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb