Literatura catalana contemporània

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (IV)

Turmeda | 05 Juliol, 2020 22:35 | facebook.com

No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de l’intel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra l’establert no em van convèncer mai. (Miquel López Crespí)


Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (IV)


En llibres de narracions com La guerra just acaba de començar hi ha molt de l’experimentalisme que vaig practicar en aquells començaments dels anys setanta. I, què vull dir exactament amb la paraula “experimentalisme”? Em referesc, i ho he explicat en altres articles, a portar a la pràctica moltes de les idees que, i ara ho veig amb certa perspectiva històrica, s’havien congriat en la meva imaginació a ran d’haver fet meves moltes de les idees rupturistes de les avantguardes literàries i artístiques de començaments del segle XX, passades pel sedàs del situacionisme –Guy Debord, Raul Vaneigem!—i la militància antifeixista. Pens en els contes guardonats amb el Ciutat de Manacor per un jurat format per Manuel Vázquez Montalbán, Blai Bonet, Antoni Serra, Josep Melià i Guillem Lluís Díaz-Plaja. Narracions com “El grup”, “La guerra just acaba de començar”, “Amb els ulls plens de pànic”, “La presó”, “Aquesta illa on et duré”, “La nostra herència”, “Pàgines d´un diari”, “Ningú no romp el silenci”, “Genteta de Ciutat”, “L’home que cada dia anava a comprar el diari”, “Notícia dels escriptors illencs”, “La Perla Balear”, “Passa que...” i “Fugir”, ho demostren. És la influència del surrealisme, de certs aspectes del nouveau roman i, més que res, de les teoritzacions artístiques del situacionisme, com ja he dit. El collage esdevé element essencial de moltes d’aquestes narracions. L’autor ho adverteix ben explícitament en la introducció de La guerra just acaba de començar quan escriu: “Per a la realització d’algunes de les narracions d’aquest llibre s’han utilitzat fragments dels següents materials: La isla de la calma (Santiago Rossinyol); Socialisme, sindicalisme i comunisme a Mallorca (Pere Gabriel); Gent del carrer (Antoni Serra); Los grandes cementerios bajo la Luna (Bernanos); Guia Turistica y comercial de Mallorca 1943; La Nostra Terra (Novembre 1934); Joanot Colom (Oliver)”. El conte de La guerra just acaba de començar titulat “La Perla Balear” és bastit quasi completament amb fragments de la Guia Turistica y comercial 1943, i el titulat “Aquesta illa on et duré” es va fer com una mena de collage amb frases agafades a l’atzar dels diaris. També s’hi troben paràgrafs complets de determinats llibres que llegia en el moment exacte de posar-me a escriure. Altres narracions del llibre són simples pràctiques d’escriptura automàtica seguint les instruccions de Breton als inicials components dels grups surrealistes. A vegades una aplicació mecànica de les instruccions que Freud donava als seus pacients per a aprofundir en el subconscient de les persones... També s’hi poden trobar contes escrits a partir de fragments de cartes personals i altres experiments, alguns fins i tot d’utilització de la tipografia per ressaltar més allò que l’autor vol expressar. Però no em semblava el més adient considerar que els jocs tipogràfics fossin l´únic sistema, o el sistema més important, per eixamplar els límits del codi lingüístic de l’escriptor. Segurament mai em va interessar a fons la simple experimentació textual. Crec que en aquell temps els jocs tipogràfics ens semblaven desfasats, fora d’època, un vulgar seguidisme de determinades pràctiques parisenques de començament de segle XX. No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de l’intel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra l’establert no em van convèncer mai.



Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.

Però el que em seduïa més en el moment d’escriure els contes que conformen La guerra just acaba de començar era la idea que la narració, el llibre, no es bastia com un intent de construir una “joia” literària experimental de validesa eterna. Ni molt manco! L’autor volia emprar, i de fet així ho feia, la literatura per establir un diàleg de complicitat amb el lector. El lector esdevenia així confident de dèries amoroses, polítiques, culturals de l’escriptor. Els experiments fets aleshores s’inscrivien, doncs, en el marc d´una concepció efímera del fet literari, quasi situacionista, i la importància del text no consistia tant en la simple experimentació formal, sinó en el fet que les narracions esdevenien una part activa d’una revolta global, d’acord amb les noves sensibilitats sorgides a ran d´una nova situació històrica i cultural.

Amb l’agreujament de la lluita de classes cultural, política i econòmica també s’anaren modificant alguns dels pressupòsits inicials que teníem quan començarem a escriure a finals dels anys seixanta. L’augment dels crims de la dictadura, l’assassinat d’obrers a les fàbriques en vaga, la mort a garrot vil de l’anarquista Puig Antich, els afusellats del 27 de setembre de 1975, les declaracions de l'almirall Carrero Blanco i altres jerarques del règim dient que mai hi hauria democràcia a l’estat espanyol, feien que ens anàssim implicant més i més en la militància antifeixista. Record que molts companys de “revolta textual i literària”, molts “revolucionaris de tipografia”, amics de xerrada de cafè, no volgueren fer aquest pas en el camí d´una autèntic combat contra la putrefacció regnant, tant política com cultural. Sembla que no anaven més enllà de la provatura malgirbada, de l’avorrit entreteniment de senyorets desenfeinats. Quants pamflets “rupturistes”, copiats del moviment Dadà, dels surrealistes dels anys vint no eren sinó l’expressió enrabiada d´una malaltissa enveja contra els grans escriptors del moment. Ràbia contra Joan Fuster, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Jaume Vidal Alcover, Pere Quart, Vicent Andrés Estellés... la impotència d’escriure res de vàlid, ni comparable en aquests grans autors es concretava en aquells jocs de mans lluny de qualsevol ruptura seriosa envers la societat capitalista.

La implicació personal en la lluita subversiva per a mudar la cultura burgesa, la pseudocultura produïda pel feixisme i els intel·lectuals de dreta, va ser el pas que alguns férem. Aleshores, fent costat als companys i companyes de partit, a conseqüència de la participació en centenars de reunions clandestines, en accions enmig del carrer, també anà variant la meva concepció del que era art i literatura experimental.

Fent nostres molts conceptes del teatre de la guerrilla, dels futuristes russos del 17, del teatre d’agitació polític català i espanyol del temps de la guerra civil, de les propostes de Raul Vaneigem i de Guy Debord, els situacionistes que impregnaren amb les seves idees el Maig del 68, vaig passar a considerar “nova cultura revolucionària”, “art experimental”, “teatre subversiu” molt del que fèiem a fàbriques, hotels, facultats, carrers i indrets clandestins de reunió. Hi ha dos llibres bàsics per a copsar aquest canvi de percepció, descobrir l’explicació de perquè, a mesura que s’anava complicant la lluita contra la dictadura, també s’anava modificant la nostra concepció quant als experiments de simple “revolta” de saló. Els dos llibres que entre molts d’altres ens condicionaren i condicionen encara eren La société du spectacle de Guy Debord i el famós Traité de savoir-vivre à l’usage des jeunes générations que havia estat publicat per Edicions Gallimard de París el 67, un any abans dels esdeveniments dels Fets de Maig parisencs de 1968. I com ens havien fet canviar la sensibilitat artística i política els llibres dels situacionistes?


La realitat que ens encerclava era vista aleshores des d’una òptica diferent. Caldria recordar l’ambient “teatral” existent en les assembles d’estudiants i obrers antifeixistes dels anys setanta. Una passió i una creativitat revolucionària avui dia desapareguda sota les tones de ciment armat on han provat d’enterrar la Revolució els menfotistes i endollats del règim. Hom recorda com si fos ahir mateix els cartells subversius penjats a les parets, les cançons revolucionàries cantades pels improvisats cors de les assemblees, pels participants a les manifestacions il·legals. Tot cobrava un sentit quasi èpic, experimental: la intervenció dels delegats de curs, de les comissions de col·lectius solidaris que venien a parlar a l’assemblea per a exposar els problemes des d´un hotel o des de les associacions clandestines de barris. O, també, del més diversos comitès de solidaritat amb col·lectius represaliats pel feixisme, i de presos polítics. Recordem com, dalt l’escenari de la sala d’actes, els estudiants que sabien cantar interpretaven les cançons de Raimon, Lluís Llach, tonades de la guerra civil, els himnes de les brigades internacionals. Era una època en què molts estudiants i obrers, nombrosos ciutadans i ciutadanes antifeixistes sabien de memòria el repertori d´himnes del moviment revolucionari mundial. Des d’Els Segadors fins a La Internacional, passat per l´himne de la CNT, La Jove Guàrdia o algunes cançons d’Eisler. Jo m´ho mirava des de la butaca, esperant el meu torn per intervenir, si és que aquell dia em tocava dir res. Veia el desenvolupament de l’assemblea com si fos una gran obra de teatre escrita per tothom, una obra del nou teatre, la vida de la nova societat que el poble bastia amb la seva lluita, amb bocins de la seva vida.

La revolta quotidiana, la subversió practicada pels sectors més combatius del poble, eren situacionisme pur! Com podíem haver escrit un guió, per molt “obert” que fos, que hagués estat capaç d’incorporar tanta vitalitat, tan gran quantitat de matisos? I això sense tenir en compte la mateixa ruptura del concepte d’actor professional, com a persona “diferent” del poble, dels treballadors! Aquesta, i no unes altres, eren les nostres “experimentacions” del moment, el que de veritat ens seduïa, el canvi cultural subversiu al qual lliuràrem els millors anys de la nostra joventut.

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - El desig de fer mal – (Un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)

Turmeda | 05 Juliol, 2020 01:57 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - El desig de fer mal – (Un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)


Mecànicament, atordida pels esdeveniments, seguia la gent que feia bulla rere els detinguts. El grup d’homes i dones on anaven el pare i la germana travessà els carrers del poble sota el sol abrusador que queia, inclement, damunt persones i edificis. La xafogor del migdia no et deixava respirar. La pols i les llàgrimes m’entelaven la vista. Veia ombres boiroses, irades aparicions, dimonis provinents d’un malson espantós. Em mossegava els llavis fins a fer-m’hi sang per a comprovar si allò que veia era realitat o no. Mai no m’havia sentit tan desvalguda. Talment romangués abandonada en el desert i, en la distància, veiés com martiritzaven la família sense poder-hi fer res. (Miquel López Crespí)


Mecànicament, atordida pels esdeveniments, seguia la gent que feia bulla rere els detinguts. El grup d’homes i dones on anaven el pare i la germana travessà els carrers del poble sota el sol abrusador que queia, inclement, damunt persones i edificis. La xafogor del migdia no et deixava respirar. La pols i les llàgrimes m’entelaven la vista. Veia ombres boiroses, irades aparicions, dimonis provinents d’un malson espantós. Em mossegava els llavis fins a fer-m’hi sang per a comprovar si allò que veia era realitat o no. Mai no m’havia sentit tan desvalguda. Talment romangués abandonada en el desert i, en la distància, veiés com martiritzaven la família sense poder-hi fer res.

Arreu se sentien crits demanant tortures i extermini.

-No heu de deixar cap roig viu! Els heu de matar, que no en quedi ni la rel! –deien, animant els falangistes que portaven els presoners.

Em trobava aïllada enmig d’aquell eixordador soroll de veus repelenques. La maldat de tants d’homes! L’insà desig de fer mal al proïsme, de gaudir amb l’angoixa dels detinguts.... Les dones enfurismades que eren al meu costat... eren les mateixes que cada dia anaven a missa primera per a guanyar el cel? Quina hipocresia, la pretesa pietat i caritat dels catòlics! Les mirava i no em semblaven persones. Tenien el cor eixut, urpes en lloc de mans. Treien foc per la boca. Inesperadament s’havien convertit en hienes afamegades de sang. I les mans, acostumades a portar missals de nacre blanc, ara esdevenien esmolats ganivets amb voluntat d’obrir de viu en viu la carn dels presoners. Els seus rostres eren semblants als de les burgeses de les pel·lícules d’Eisenstein que vèiem a l’Ateneu. En un viatge que va fer a posta a Barcelona, n’Andreu ens portà La vaga, El cuirassat Potemkim i Octubre. Va ser quan estrenàrem la màquina de projecció que tants d’esforços ens constà.

A un racó de La Societat hi teníem el magatzem. Era l’indret on ens reuníem per fer senalles i espardenyes que, posteriorment, anàvem a vendre al mercat. Ningú mai no protestava si era feina per a millorar la nostra escola, la biblioteca. Els pagesos hi compareixien després de la dura jornada. En acabar de segar o regar es rentaven, donaven recapte als animals i, sense passar pel bar a prendre una copa, venien a l’Ateneu a fer el que corresponia aquell dia. Els mobles, les cadires del teatret i els llibres es compraren d’aquesta manera. Homes i dones feinejant fins a les onze i les dotze de la nit. Sempre teníem un munt de coves fets amb canya de l’albufera. Les senalles i les espardenyes eren la nostra especialitat i els més joves ens encarregàvem de vendre’ls als mercats de la comarca. Hi participaven membres de les cooperatives, les joventuts socialistes, comunistes i anarquistes. I molts al·lots i al·lotes sense partit però que comprenien el significat d’enfortir les societats culturals obreres.

Tot el que es recollia anava a la caixa de l’Ateneu i La Societat.

Una tasca imprescindible si volíem fer front a les pel·lícules embrutidores que projectaven en el cine de la dreta, El Dorado, on tot eren films de vides de sants i miracles, ximpleries que no servien per a la nostra formació cultural. L’odi que traspuaven els rostres de les fures que insultaven el pare i la germana eren idèntiques al de les burgeses d’Octubre, les senyores que perseguien els bolxevics i mataven els ferits de les manifestacions del juliol del disset. Idèntica agressivitat, el mateix salvatgisme contra qui pogués qüestionar els seus privilegis. I els al·lots petits amb pedres a les mans? D’on sortia aquella gernació d’infants disposats a seguir les indicacions dels grans, capaços de llançar els macs als pobres homes que anaven emmanillats vers un destí incert? Quin mal havíem comès per ser tractats talment fóssim lladres i assassins? Era la por a la unitat del poble? No podien consentir que els jornalers s’organitzassin per a provar de millorar la seva existència? I per això tantes misses i novenes, les cadenes als turmells en les processons de Setmana Santa? Deien que resaven per salvar la humanitat però no acceptaven que la República anàs més enllà de les oracions i les bones paraules dels sacerdots. Deu cèntims d’almoina, un jornal de tant en tant si la persona anava a l’església i votava la dreta. En això consistia la justícia social dels seguidors de Gil Robles i el papa de Roma! Almanco el govern republicà bastia col·legis i dispensaris... Una diferència essencial! Ho digué n’Aurora Picornell en els mítings electorals del mes de febrer: “La sanitat i l’ensenyament són un dret inalienable de la societat. Si els burgesos no volen construir escoles nosaltres convertirem les catedrals en universitats!”.

Ho parlàvem sovint amb n’Andreu. Venia a cercar-me a l’Ateneu. No acabàvem la conversa fins a mitjanit. Mai no em cansava de sentir les seves explicacions. N’Andreu vivia el present però alhora tenia la capacitat de saber veure el futur. Allà on els companys tan sols podien entrellucar una simple cooperativa per aconseguir queviures ell endevinava una societat culta, lliure, on el poble, per primera vegada en la història, posava els fonaments del seu destí.

-Les nostres cooperatives, La Societat, La Vida Nueva, La Hormiga, El Porvenir són la llavor del socialisme autogestionari. T’imagines la força, les possibilitats d’una humanitat que ha aconseguit, fent hores després de la feina, bastir un teatre, comprar mobles i cadires, organitzar la distribució dels aliments, aixecar la Casa del Poble?

N’Andreu em mirava als ulls, emocionat. La Casa del Poble era un miracle de la unitat popular. Com l’església per als catòlics! Un lloc de reunió, de formació i esbarjo. El temple de la Saviesa! Per a nosaltres, per al jovent alletat amb les idees de la Revolució Francesa, els centres d’ensenyament i les biblioteques eren les escales que ens portaven al futur. Res no ens inspirava tanta devoció com les aules dels instituts, els prestatges de les llibreries, els bocins de pedres antigues, les joies del passat exposades als museus de Palma. Vet aquí l’autèntica força que impulsava els membres de la Societat, els joves que donaven suport a l’Ateneu! Qui hauria pogut imaginar mai que els jornalers i jornaleres, els treballadors de les fàbriques de sabates, el jovent de la comarca tenguessin aquella capacitat de portar endavant un projecte, posseir una il·lusió que feia moure muntanyes?

-Tot és possible, Caterina –deia, alhora que m’estrenyia les mans fortament-. El que s’ha aconseguit és una passa important en el deslliurament dels sectors populars. Els padrins no haurien pogut imaginar que tendríem una Casa del Poble, l’Orfeó Proletari, la mútua per a l’assistència sanitària, la quantitat de societats existents. La possibilitat de disposar de llibres, saber que s’està bastint la primera escola pública! Qui ho podia concebre fa uns anys? La vida era trista, dura, sense cap mena d’esperança. Viure sense suport de ningú, sempre en mans del clergat, dels poderosos. Venir al món per a treballar de sol a sol i, de jove, marxar a les llunyanes guerres dels borbons al Marroc, Cuba i Filipines. Tan sols en la guerra de Cuba moriren més de set-cents mallorquins. Una mortaldat per a un poble que no tenia els habitants dels anys trenta. Si el desaparegut en combat era un oficial potser hi havia un solemne funeral oficiat pel rector. En cas contrari, en morir el fill de pagès, tan sols la carta oficial que anunciava el trist final d’aquell al·lot. Els rics, pagant una quota, aconseguien que els seus fills no anassin a perdre’s per les selves properes a Manila; els pobres acabaven esventrats, fets bocins per la metralla dels seguidors de Maceo i Martí a les províncies de Matanzas i L’Havana, a les ermes planures i muntanyes del Rif. Les restes del famós imperi colonial espanyol es desfeia com el sucre dins un tassó d’aigua sota la implacable artilleria de la flota dels Estats Units! Milers de mariners enfonsats en la profunda negror de les aigües de Luzón i Cavite. Decimonònics vaixells de fusta i ferro rovellat provant de fer front als moderns vaixells ianquis!

La Societat, les cooperatives, la feina del teu pare i la de tants socis ha aconseguit que molts treballadors poguessin mirar vers el dia de demà amb una certa tranquil·litat. Ara és possible anar a consultar el metge de la mútua, portar els infants a escola. Sabem que el consistori republicà està bastint un edifici que serà l’enveja de tothom, un autèntic palau de la cultura. I nosaltres, al cine de l’Ateneu, continuarem amb les funcions de teatre, projectant les pel·lícules i documentals que ens porten de Palma i de la Península. Tenim discos, un gramòfon per sentir música en voler. I la ràdio, quin invent! Ens reunim per sentir les notícies de Barcelona i París, de Londres i Berlín! De Moscou, retransmetent en espanyol, la veu autèntica de la Revolució Socialista! Els més vells de l’Ateneu no creien el que estaven escoltant! La veu de Lenin i Trotski, de Bujarin i Alexandra Kollontai... Vivim una època de canvis gegantins. La Rússia soviètica assolint el nivell industrial de França i Anglaterra en tan sols uns anys! Un progrés que als anglesos, francesos i alemanys havia costat dos segles, els bolxevics ho aconseguien ràpidament mitjançant la planificació econòmica, col·lectivitzant les terres i les fàbriques!

N’Andreu tenia raó.

Estàvem enlluernats per un avenç tècnic i polític que pareixia que ningú no podia aturar. Consideràvem la pujava de Hitler i Mussolini al poder com un fet circumstancial. Quan els obrers volguessin es llevarien del damunt les opressives dictadures que els privaven de llibertat i continuarien avançant, sense descans, vers el futur lluminós que somniàvem. En sentir-lo parlar imaginava la societat futura: ciutats amb casetes que tenien jardí, universitats per als treballadors, residències per a les persones d’edat, grans hospitals amb cambres amples i ventilades on metges i infermeres tenien cura dels pacients... Un dia vaig anar a Palma a veure un conegut al qual la família havia portat a la Misericòrdia. Vaig tornar malalta. Com era possible que el destí final de tanta gent que no tenia fills o era rebutjada pels seus, fos aquell llòbrec edifici? No em podia llevar del cap els passadissos sinistres, els vells abandonats a un racó, la presència omnipresent de les monges, talment capataços d’una fàbrica, dirigint els darrers dies de la vida dels pobres abandonats. A la cuina, a un racó prop dels fogons, s’acaramullaven les deixalles dels cavalls que algunes carnisseries donaven per compassió. Era tot el que podien menjar els que hi romanien tancats. Brou amb els ossos rebutjats pels cans; sopes de pa dur amb la col que no volien els porcs.

Aquest era el final de tants pagesos i treballadors. Quan les religioses no vigilaven, els podies veure guaitant rere l’enreixat que els mantenia presoners demanant una cigarreta, una almoina als vianants.

Sempre m’havia preguntat què fer des de l’esquerra per acabar amb aquella injustícia, per aconseguir que el final d’una persona fos digne, tengués un autèntic suport, metges, infermeres, menjar de qualitat.

Vaig tornar al poble plorant.

A vegades era necessari ensopegar amb la crueltat de la vida per a refermar-se en les idees de justícia i llibertat.

La hipocresia del catolicisme militant! Bastava restar unes hores entre els vellets desvalguts per a copsar la brutalitat del món que ens tenia engrillonats. Com era possible que el pretès “esperit cristià” de tants veïns i coneguts no es sublevàs davant la tenebrosa misèria beneïda i gestionada per sacerdots i monges?

I ara, per voler ajudar a millorar el destí de les persones ens volien matar, portaven el pare i la germana a tancar. Què era el que odiaven les beates, el rector que les afuava contra nosaltres? Quin pecat havíem comès? Que el fill del jornaler pogués saber llegir i escriure? Moltes de les senyores i senyoretes que pertanyien a les Filles de Maria consideraven La Societat un l’embrió del comunisme. El treballador no tenia dret a res. Metges, escoles per als més necessitats? Per a la dreta local, per als rendistes, era inútil que un jornaler tengués una mica de cultura. El pobre venia al món per a estar a les ordres dels senyors. I els propietaris no necessitaven gent que sapigués llegir un llibre. De què servia saber qui eren Tolstoi, Pablo Iglesias, Kropotkin , Bakunin? Per emboirar el cap, per aconseguir que els més desvalguts es pensassin que tenien els mateixos drets que els rics?

Conversant amb na Joana, l’amiga que tenia bones relacions amb les Filles de Maria, sabia que, a les converses de la rectoria i del Casino es comentava amb molta por la força que anaven agafant les societats obreres. La consolidació de La Societat, que haguéssim estat capaços de bastir l’impressionant edifici de la Casa del Poble els preocupava. Comentaven que l’indret, si guanyaven els socialistes i comunistes, seria una presó per als propietaris. Com el que feien Lenin i Stalin a Rússia. El rector els explicava una història falsejada sobre la Setmana Tràgica de Barcelona. La insurrecció dels catalans contra la guerra del Marroc, les vagues per aconseguir pa, eren presentades com un moviment revolucionari encaminat a instaurar un règim de tipus bolxevic. La crema d’esglésies esdevenia el futur immediat, el que es faria a Mallorca en cas de consolidar-se el poder dels republicans. Els sacerdots no explicaven que els treballadors odiaven l’església pel seu suport a les aventures militars de la monarquia. La guerra era sagrada, un deure, com també morir en els deserts i muntanyes del Marroc sense la més mínima protesta. Al clergat no li importava que la revolta hagués començat per la indignació i la ràbia de les mares que no volien veure com els seus fills morien en combats absurds per a defensar els interessos de la Companyia del Rif. Les mines de ferro valien la mort dels nostres fills? Ja havíem vist les fotografies dels cadàvers a Monte Arruit. Homes de vint anys esventrats enmig de planures interminables. Munió de voltors menjant-se les despulles de la joventut dels pobles d’Espanya. I, per molt que parassis atenció, des de les trones dels temples de Mallorca mai no se sentia cap veu alçant-se contra la carnisseria que dessagnava les classes populars. Gens de pietat pels fills dels obrers i pagesos. Cada dia podíem constatar la indiferència eclesiàstica als plors i al dolor de les mares.

En la Setmana Tràgica cremaren alguns temples. Però qui n’explicava els motius? L’Església deia que era a causa de la llibertat, per l’existència de les societats obreres. Acusaren el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, que fou executat. La llibertat de pensament i l’Escola Moderna eren els culpables dels avalots contra la guerra!

I ara la sublevació contra la República. Novament l’odi a la intel·ligència. Enfollien. Bastava veure la cara que posaven quan veien el camió de La Societat repartint l’oli, les llaunes de conserva, l’arròs, el cafè. Talment repartíssim armes, bombes, petroli per a cremar les cases dels rics.


Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (III)

Turmeda | 05 Juliol, 2020 00:20 | facebook.com

És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovador, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... (Miquel López Crespí)


Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (III)



Què significava per a mi el recull de contes Notícies d’enlloc que acabava de guanyar el Premi de les Lletres? La pregunta pot tenir més d’una resposta. Després de tants d’anys d’haver estat escrit, vaig als prestatges de la meva biblioteca i agaf un exemplar del llibre que publicà Documenta Balear. Mir el sumari i llegesc els títols de cada narració per a poder fer memòria del que pretenia fa trenta anys, quan començava a escriure alguns d’aquests contes. I, quin són aquests títols? Vaig repassant els títols a poc a poc, deia, provant de rememorar les circumstàncies en les quals foren escrits: “La misteriosa estació”, “Suïcidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Final inesperat”, “Estimada burocràcia”, “En els ulls de la gent...”, “Cop d’estat”, “Voluntari”, “Sa padrina”, “’Bon dia’”, “La decisió”, “Disbauxa”, “Una bona carrera”, “Un mallorquí exemplar”, “Genteta de ciutat”, “Plaça Major”, “100 milions contra l’agressió...”, “La maquina del temps”, “Acqua alta”, “El Papa Noël”, “L’aire s’omplia de la fosca més densa”, “Notícies d’enlloc”, “Història sense temps”, “Vessava plom vermell sobre la pell”, “Missatge xifrat”, “Amants”, “La terra inexistent”... M’adon que les narracions són com un dietari d’aquella època incerta!



La militancia partidista ens havia robat molt de temps. Provàvem de reiniciar moltes de les experiències literàries deixades de banda en els anys més durs de la repressiò feixista, quan érem detinguts i torturats per la Brigada Politico-Social del règim. En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià), ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos. No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovado, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica. El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, polìtica, literatura, revolució, experimentalisme... Ho podem trobar en els primers contes de Notícies d’enlloc. Basta llegir “Suicidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Genteta de ciutat” o “100 milions contra l’agressió” per tenir a l’abast aquesta mescladissa de formes d’escriure i temes que no tenen res a veure amb el que s’havia escrit fins aleshores. La narratriva ens serveix per a teoritzar amb el lector sobre la situació política, sobre la lluita cladestina, del paper de l’escriptor i la literatura en la societat contemporània... És “literatura”, un dietari especial o un manifest cultural rupturista? El cert era que pensàvem que la tradicicó literària anterior ens havia de servir per bastir la nova literatura que pensàvem que necessitava la societat del segle XX. No ens sentíem identificats ni en la forma d’escriure ni en molts dels temes plantejats per la narrativa del passat. Consideràvem que si érem revolucionaris en la nostra pràctica quotidiana, és a dir, militants d’organitzacions antifeixistes i anticapitalistes, també ho havíem de ser en la pràctica literària. I per això mateix els experiments textuals i ideològics en La guerra just acaba d començar (narrativa), Autòpsia a la matinada (teatre), Notícies d’enlloc (narrativa), Homenatge a Rosselló-Pòrcel (teatre), Necrològiques (narrativa), Atzucac (teatre), Foc i fum (poesia), Les germanies (teatre), Ara, a qui toca (teatre), Premi Carles Arniches de teatre en català a Alacant...

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb