Literatura catalana contemporània

L´esquerra mallorquina i els comunistes (LCR, OEC, MCI, PORE...)

Turmeda | 11 Juliol, 2020 23:31 | facebook.com

La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco? (Llorenç Buades)


Edicions El Jonc publica una història alternativa de la restauració borbònica: No era això: memòria política de la transició



Per Llorenç Buades Castell

Coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa de les Illes)

Exdirigent de la LCR


La transició política mereixia una crònica: no la crònica oficial, políticament correcta i feta per encàrrec i subvenció de poders fàctics que comparteixen la ideologia del pensament únic, o si més no, almenys la pràctica diària de l'administració neoliberal de l'Estat; sinó una crònica històrica des d'una perspectiva militant.

En Miquel López Crespí és a Mallorca un dels pocs que és on era, al seu lloc de la barricada, amb la ploma abans i l'ordinador ara, capaç de defensar la memòria històrica des del punt de vista dels de baix, sense necessitat que un partit o institució determinada unti les corrioles a fi que la història passi pel sedàs d'allò que els tecnòcrates de la gestió ciutadana en diuen oportunitat política. La mateixa oportunitat política que serví a l'estalinisme per arreglar la història.

En Miquel és un militant amb cor, caparrut, mal de doblegar, i per això mateix reacciona davant la manipulació interessada d'una història que ell mateix va patir. La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco?

De la lluita, de les hores perdudes, de les militàncies, se'n beficiaren molts dels venedors de títols i tractaren els moviments socials com a simples mercaderies que venudes a l'alça podrien donar prou benefici a les tecnocràcies. A Suresnes, al congrés del PSOE imposaren el felipisme des de la Casa Blanca i Alemanya. Ho va dir Pablo Castellanos i només fa uns mesos ho repetí Nines Maestro a la Sala Groga de CC.OO.

El felipisme va ser un dels elements claus per a la venda del moviment, mitjançant la construcció d'un aparell incentivat econòmicament que havia pescat poc al llarg del franquisme, però que seria un bon venedor de peix.

L'eurocomunisme era lloat pertot arreu com un element genial de transformació que de la mà de Berlinguer i Carrillo ens duria a una revolució política i social, pacífica i de majories. I de tant de vendre el peix es quedaren sense paradeta: els Pactes de la Moncloa dugueren els treballdors a perdre divuit punts de poder adquisitiu en un no-res.

Vaig durar un any al PCE. Jo era del PCE i, en aquell any, gairebé totes les crides anaren en el sentit de no caure en provocacions, d'actuar responsablement, de tenir por del PSOE, un partit poc homegeni que pot caure en mans dels infiltrats trotskistes. Els atacs a l'esquerra eren constants. Tot allò formava part d'un procés ben estudiat de desactivació de l'esquerra. I aquella desactivació era tant o més possible en un partit disciplinat, acrític, un partit covat per l'estalinisme i dirigit per una tecnocràcia gairebé infallible. Fins i tot els militants més combatius es doblegaren a la raó que el fi justificava qualsevol mitjà. I si, efectivament, la lectura positiva per part de la militància estalinista del pacte de Hitler amb Stalin havia superat fins i tot la sang fresca dels republicans morts a les voreres dels camins o a les parets dels cementiris, qualsevol cosa podria ser assumible.

Els partits socialdemòcrates tampoc són partits internament demòcrates: com tots sabem, es fonamenten en una tecnocràcia professional activa i una adherència acrítica passiva on els corrents són més per a guanyar posicions de poder que per raons ideològiques. Eurocomunistes i socialdemòcrates (ara neolliberals de fets) desactivaren el moviment; i els esquerranistes, empresonats de sectarismes i, a vegades, d'oportunismes, no saberen capgirar la situació. Jo vaig continuar lluitant a la LCR i a l'esquerra sindical de CC.OO., i continuu lluitant ara a la CGT, però veig el tall generacional que les burocràcies de l'esquerra han provocat i ara més que mai, quan a tot el món es reactiven els moviments (salvant el sindical), són necessàries referències textuals, fonts, com les que descriu en Miquel López Crespí i, sobretot, memòria històrica, de manera que el jovent, el protagonista de les lluites d'avui i de demà, arribi a comprendre quines són les passes que han fonamentat la seva precarietat laboral i, en definitiva, la consolidació del poder del capital, i la minva de llibertat real dels treballadors a les empreses.


La LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos. (Miquel López Crespí)


Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (LCR)


Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).

Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.

Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.

Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).

A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Els escriptors mallorquins de la generació literària dels 70: algunes de les nostres influències culturals

Turmeda | 11 Juliol, 2020 14:27 | facebook.com

Els escriptors mallorquins de la generació literària dels 70: algunes de les nostres influències culturals –


A finals dels seixanta, quan començàvem a escriure... qui no va estudiar a fons, talment es tractàs d'una "bíblia", el llibre de Jean-Paul Sartre ¿Qué es la literatura? (Buenos Aires, Losada, 1950)?, el famós i controvertit Un realismo del siglo XX de Roger Garaudy (Madrid, Siglo XXI de España, 1971)? En aquella època, amb unes dècades de retard a causa de la censura franquista, ens arribaven amb comptagotes els llibres que han commogut els intel·lectuals europeus i llatinoamericans d'ençà el final de la Segona Guerra Mundial. Són els anys en els quals el situacionisme francès, que més endavant serà omnipresent entre els moviments culturals d'avantguarda del Maig del 68, vol trasbalsar el mateix concepte de "gènere" literari, els fonaments de la pràctica de la política i cultura oficials amb una força igual o superior a la que impulsa els futuristes russos i soviètics de començaments de segle, els surrealistes, els expressionistes alemanys del temps de la República de Weimar, i tants d'altres moviments que, amb les eines freudianes del subconscient o la utilització del cos conceptual i analític del materialisme històric i dialèctic, pugnen per rompre l'estantís marc cultural burgès. (Miquel López Crespí)


La recent publicació per Brosquil Edicions del País Valencià del poemari El cant de la sibil·la, l'obra que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2004, m'ha fet fer algunes reflexions quant als mecanismes conscients i inconscients que poden guiar la feina de l'escriptor. Analitzar des de quina situació, des de quina concepció del món i del fet literari un autor enfoca la seva creació pot servir per a conèixer millor les claus internes d'aquelles obres. Potser és un exercici necessari i aquestes senzilles explicacions ajudaran algun lector a entendre millor la gènesi del meu darrer poemari, El cant de la sibil·la, i també, possiblement, la novel·la Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. Per desgràcia no anam gaire sobrats de dietaris ni d'estudis escrits pels mateixos escriptors explicant les interioritats dels seus processos creatius. Un excés de modèstia? Por de despullar-se massa davant la societat? Qui sap! Potser és tot plegat i el temor de lliurar algun secret personal o creatiu a gent que, imaginam, podrà emprar les nostres confidències culturals i literàries en contra nostra.

Avui voldria parlar precisament d'aquestes interioritats que no solen detallar-se i que la majoria de vegades queden per sempre dins els plecs més ocults de l'ànima d'un escritor. Em referesc als plans que sol tenir un autor quan comença a redactar els primers esborranys de la seva obra, a les motivacions més o manco amagades del fet d'escriure. Qui signa aquestes retxes ja fa molts d'anys que conrea la literatura; més de trenta. En aquest llarg període de temps, acostumat a certa mena d'anàlisi interna, pouant endins d'un mateix, hom ja ha arribat a copsar ben bé alguns dels impulsos que fan funcionar o no la màquina interna de l'escriptor. Amb la novel·la Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera que enguany, el 2005, edita El Gall Editor, són ja més de quaranta les obres publicades en català i més de vint les traduccions a altres llengües, concretament a l'espanyol, el romanès i l'anglès. Més d'una vegada, i ara mateix!, he treballat en diversos projectes combinant la redacció de treballs per a la premsa amb la preparació de poemaris, teatre i novel·les. En referència a les concepcions literàries d'un autor, a la "cuina" que hi ha rere cada llibre, una de les preguntes que els periodistes fan sovint als escriptors que conream diversos gèneres literaris és aquella tan coneguda de... "I vostè que s'estima més fer... novel·la, poesia o teatre?". És una pregunta ben intencionada però que sovint palesa la ignorància d'aquell redactor del diari envers el que és i representa l'ofici d'escriptor. Per als que hem escollit, o la societat ens ha fet escollir, aquesta difícil tasca d'enfrontar-nos amb el món de la paraula i la imaginació, per a aquells que no són autors de cap de setmana o de vacances, el problema no es planteja mai entorn "el gènere on ens trobam més còmodes". En literatura no hi ha "gèneres còmodes". Hi ha treball intens, dedicació vital, obres ben fetes o mal fetes, però la "comoditat" no és el motiu essencial per a escollir de treballar en un "gènere" determinat en un moment precís. Ernst Robert Curtius, en el llibre Ensayos críticos sobre la literatura europea (Barcelona, Seix Barral, S.A., 1972) ja parlava extensament dels complexos móns creatius de Virgili, Goethe, Herman Hesse, Calderón, Unamuno, James Joyce, T. S. Eliot, Jorge Guillén i Balzac. Arnold Hauser en els tres volums, imprescindibles!, de la seva famosa Historia social de literatura y el arte (Madrid, Guadarrama, 1969) havia desenvolupat aproximacions auténticament lluminoses quant al fet creatiu. Record igualment les primeres lectures de Walter Benjamin, l'obra Sobre el programa de la filosofía futura y otros ensayos (Caracas, Monte Ávila Editores, 1970) que tantes "il·luminacions" ens proporcionà sobre el món de la cultura; l'estudi de la Teoría de la novela (Barcelona, Edhasa, 1970) de György Lukács, les nombroses obres d'Ernst Fischer, Roger Garaudy o Jean Paul Sartre sobre el món de la literatura i l'art que ens servien, amb molt d'altre material espanyol i català, per a la nostra incipient formació literària. Sovint, quan mir endarrere, pens en les lectures de quan feia el servei militar, a Cartagena. D'amagat dels oficials de la dictadura, en aquelles interminables nits de guàrdia sense sentit, omplia les hores llegint les darreres novel·les llatinoamericanes de Mario Vargas Llosa, Gabriel García Márquez, Lezama Lima, Alejo Carpentier, Julio Cortázar... i, també, en el camp de la teoria literària, els darrers treballs de Roland Barthes, Henri Lefebvre i Lucien Goldmann. Aquell famós Literatura y sociedad editat per Ediciones Martínez Roca de Barcelona l'any 1969!

A finals dels seixanta, quan començàvem a escriure... qui no va estudiar a fons, talment es tractàs d'una "bíblia", el llibre de Jean-Paul Sartre ¿Qué es la literatura? (Buenos Aires, Losada, 1950)?, el famós i controvertit Un realismo del siglo XX de Roger Garaudy (Madrid, Siglo XXI de España, 1971)? En aquella època, amb unes dècades de retard a causa de la censura franquista, ens arribaven amb comptagotes els llibres que han commogut els intel·lectuals europeus i llatinoamericans d'ençà el final de la Segona Guerra Mundial. Són els anys en els quals el situacionisme francès, que més endavant serà omnipresent entre els moviments culturals d'avantguarda del Maig del 68, vol trasbalsar el mateix concepte de "gènere" literari, els fonaments de la pràctica de la política i cultura oficials amb una força igual o superior a la que impulsa els futuristes russos i soviètics de començaments de segle, els surrealistes, els expressionistes alemanys del temps de la República de Weimar, i tants d'altres moviments que, amb les eines freudianes del subconscient o la utilització del cos conceptual i analític del materialisme històric i dialèctic, pugnen per rompre l'estantís marc cultural burgès.

De tota aquesta problemàtica, la transformació dels conceptes i les finalitats de l'art i la literatura, de la política i de la vida quotidiana de les ciutadanes i ciutadans de la societat de l'espectacle ja n'havia parlat en el pròleg a Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000, p. 9-10).

M'he allargat una mica parlant de les influències culturals i polítiques que teníem a mitjans dels anys seixanta i començaments dels setanta per a fer copsar al lector que lluny som alguns escriptors d'una herència conservadora del fet literari i artístic. I malgrat que escrivim teatre, poesia o narracions seguint a la nostra manera el mestratge d'alguns dels clàssics heretats del nostre recent passat cultural, enteníem, i entenem!, l'art com un poderós instrument de transformació del món i de les consciències. És evident que aquesta concepció de l'art, la cultura i la política no s'hauria pogut consolidar en la nostra forma de ser i pensar sense haver estudiat l'obra d'Antonio Gramsci. El famós llibre de Maria Antonietta Macciochi Gramsci y la revolución de occidente (Madrid, Siglo XXI de España, 1976) ens resumia de forma clara i didàctica tot el que, amb els anys, havíem pogut anar llegint de l'intel·lectual marxista represaliat pel feixisme italià. Els estudis gramscians sobre la superestructura ideològica de la societat capitalista, l'aprofundiment en les qüestions de l'hegemonia cultural i política del bloc històric de les classes populars, el paper de l'intel·lectual en les societats de classes, la necessària creació d'una cultura nacional-popular, feien del tot coincidents les tesis gramscianes amb bona part de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana. Començàvem a aprofundir en la nostra dèria literària sense cap il·lusió quant a la pretesa "independència" de l'intel·lectual en una societat de classes i, molt manco, en una societat feixista com era l'espanyola d'aleshores. De cop i volta fins i tot els nostres clàssics, Ramon Llull per exemple, agafaven una altra volada, eren entesos des d'una nova perspectiva. Ramon Llull, Ramon lo Foll, l'il·luminat, posseït per la dèria de la fe cristiana, era un clar exponent, amb totes les seves contradiccions i conflictes, del que era un intel·lectual compromès totalment i absolutament amb una determinada concepció del món. Nosaltres, llunyans fills d'un dels màxims constructors de la llengua catalana, volíem, ja des dels primers llibres, seguir, amb uns altres objectius, evidentment, la línia marcada per Ramon Llull quan, mitjançant la seva apologètica literària, vol conquerir el món per a la fe cristiana. Nosaltres el volem conquerir per ampliar i consolidar qualsevol espai de llibertat i de progrés nacional i social. El seu exemple, la forma de concebre la funció de la literatura, el feia molt proper. Com un germà gran, un mestre del qual mai no deixaríem d'aprendre.

En el fons, ho vulguem o no, malgrat l'herència de la formació marxista que portam al damunt, la força de l'existencialisme francès, de l'estètica i la filosofia de l'absurd, dels submons creats per Dostoievski o Kafka, per dir solament uns noms, ens fa concebre la cultura, malgrat la desesperança, com a una eina essencial en el camí de la transformació del món, de les persones i, de rebot, del mateix autor. Quan els situacionistes, Raoul Vaneigem, Guy Debord, entre molts d'altres, disseccionen la societat capitalista en un clàssic de l'assaig, La societat de l'espectacle, ja sabem que el mateix concepte de "gènere" literari és en crisi a l'interior de la nostra consciència. Per això, com he escrit una mica més amunt, el nostre forçat somriure als llavis quan el redactor de la secció de cultura ens demana en el conreu de quin "gènere" ens trobam més còmodes. Com explicar-li la història de les avantguardes, de totes les revolucions que han sacsejat el món, en cinc minuts? És impossible. Hem de fer aproximacions, sempre incompletes, sempre mal interpretades per aquests informadors que, quan ens fan unes preguntes, ja saben el reduït espai que el director atorgarà a les informacions literàries en el seu diari (a no ser que l'escriptor hagi guanyat el Nobel o ajudi a fer els discursos a Sa Majestat el Rei Juan Carlos! Aleshores tot són pàgines de promoció, interessats" aprofundiments" i si ve de cas, nomenament de doctor honoris causa a tan important personatge).

Parlar de les influències mútues i similituds temàtiques que es poden trobar entre el poemari El cant de la sibil·la, la novel·la Defalliment i el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla és tornar a parlar de la nostra concepció del fet literari i artístic. El que eren inicials provatures en obres de teatre com Autòpsia a la matinada, que guanyà el Premi Ciutat de Palma de teatre l'any 1974, o en els reculls de narracions La guerra just acaba de començar i A preu fet, són ara, després del llarg parèntesi de dedicació a la lluita política clandestina antifranquista, el cos d'una pràctica literària.

Feta aquesta petita introducció, crec que ja podem començar a parlar de la unió existent entre les diverses obres creades a partir de finals del noranta i, més concretament, entre aquestes tres de les quals parlava en començar.

L'edició de El cant de la sibil·la coincideix, amb uns mesos de diferència, amb l'edició per part de El Gall Editor de Pollença de la novel·la Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera, novel·la que sortí editada pel mes de febrer del 2005.

Per quins motius El cant de la sibil·la m'evoca altres treballs? El cert és que quan escrius, quan restes lliurat a la tasca creativa o de recerca no penses que amb el temps puguin establir-se aquesta mena de relacions. L'escriptor Edward Morgan Foster, autor de novel·les tan famoses com Where angels fear to tread (1905), The longest journey (1907), A room with a view (1991) i Howards end (1911) entre moltes altres, afirmava (vegeu El oficio de escritor, pàgs. 13-21) que "l'acte d'escriure m'inspira". François Mauriac, en el mateix llibre (pàg. 25) afirmava que "quan em pos a escriure mai em deman quina tècnica estic emprant". Truman Capote deia (pàg. 317), quant a la tècnica d'escriure, que "l'únic recurs que conec és la feina". Quan demanen a Ernest Hemingway si mentre escriu continua essent un observador de la realitat que l'envolta, cercant sempre alguna cosa que pugui emprar literàriament, l'autor de Per qui toquen les campanes? (1940) i El vell i el mar (1952), contestava, segur de les seves afirmacions: "Si un escriptor deixa d'observar és que és mort".

A tot aquest caramull de veritats caldria afegir-hi que, per a poder bastir determinat tipus d'obra, molts escriptors consideren que l'autor ha d'haver complit una determinada edat. Ben cert que trobaríem nombrosos exemples en la literatura universal d'autors joves amb una obra immortal. El tòpic seria parlar de Rimbaud, Rosselló-Pòrcel o Lord Byron, per posar els primers exemples que m'han vengut a la memòria. Però haver tengut determinades experiències humanes, haver vist com acabaven moltes de les històries, determinats fets viscuts en la joventut, crec que pot donar una bona perspectiva literària, molt de material a l'autor de vena. Ho he escrit en un altre article dedicat especialment als poemaris El cant de la sibil·la i Calendaris de sal (inèdit). En apropar-me als seixanta anys la memòria agafa el comandament de la nau i el passat, la història personal i col·lectiva de l'escriptor, fa ressaltar amb lluïssor els records que t'han agombolat fins ara mateix. Molts dels articles que sortien publicats en la revista Sa Plaça de sa Pobla a començaments dels anys noranta i els que seguiren en la seva nova etapa inquera foren inclosos en el llibre Temps i gent de sa Pobla. El poeta, d'ençà el seu primer poemari editat, aquell llunyà Foc i fum que publicà Oikos-Tau (1984), sempre ha sentit el pes de la fugidesa del temps damunt la seva vida. Quan hom comença a redactar els articles recollits a Temps i gent de sa Pobla és per a deixar constància d'amics i familiars, d'indrets molts d'ells ja desapareguts o transformats irremeiablement pel pas implacable de les manetes del rellotge, fets locals que saps que desapareixeran amb la teva mort física. I és precisament a finals dels vuitanta i començaments del noranta, anant a veure el que resta dels indrets que alletaren la teva infantesa, quan d'una manera, primer inconscient, després ja amb més premeditació, es congrien els primers capítols de Defalliment, els inicials poemes de El cant de la sibil·la i Calendaris de sal. El record del dia que als nou o deu anys, que vaig recitar "Lo Pi de Formentor" a l'Escola Graduada de sa Pobla, els estius a ses Casetes, a s'Albufera, les excursions en barca i després a peu a Formentor, la primera visita a ses Cases Velles, les pinedes que conegueren la infantesa del gran escriptor de Pollença... Des de Can Picafort a Formentor, de sa Pobla fins a Lluc, aquelles matines amb el cant de la sibil·la!, les al·lotes de Muro, Búger o Campanet que venien a treballar al camp de sa Pobla, els foguerons de sant Antoni... tot torna i torna a la memòria sense que puguem fer-hi res.

En aquestes alçades de la vida, apropant-nos a la seixantena, arribam a pensar que els mallorquins nascuts a mitjans dels quaranta del segle passat hem estat els darrers habitants d'aquesta terra que, malgrat l'avenç del turisme i una certa industrialització, l'hem coneguda quan encara podia dir-se que era una terra de pagesos, mariners i menestrals. Per cert, la mateixa que, amb els canvis del temps, segurament conegué Miquel Costa i Llobera. En el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla hi ha notícia dels vells oficis dels nostres padrins i redepadrins, de les festes populars, d'aspectes destacats de la vida quotidiana d'una població en puixança constant com és sa Pobla. Tampoc no hi poden mancar els records personals de l'autor del llibre: l'escola del passat, les vacances a les cabanes de palla fetes a la platja d'Alcúdia...

És aquest pas furient dels anys, la punyent constatació que després dels teus padrins i pares, després de la mort d'amics i familiars, hi aniràs al darrere per matemàtica llei de vida, el que, com una força incontrolada que neix del fons del teu subconscient, et fa que comencis a perfilar molts poemes dels teus llibres i, concretament, aquest poemari, El cant de la sibil·la, que acaba d'editar Brosquil Edicions.

Si un especialista analitzàs a fons la temàtica dels treballs sobre història local aplegats en el llibre Temps i gent de sa Pobla podria trobar algunes de les idees que després m'han servit per a escriure molts dels llibres que he anat publicat aquests darrers anys. O les converses amb els vells republicans de sa Pobla, amb el pare Paulino, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, no són el bessó de novel·les com L'Amagatall, Estiu de Foc o Núria i la glòria dels vençuts? El cinema de la postguerra, el record de les sessions cinematogràfiques en el "Montecarlo", el "Salón Gardenia", "Can Guixa", "Can Pelut" o el "Salón Montaña" de les quals hi ha informació periodística recollida a Temps i gent de sa Pobla... no són l'embrió del poemari "Temps moderns: homenatge al cinema, el llibre que guanya el Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2002" de la Universitat Autònoma de Barcelona?


Els records de sa Pobla, de les cales de Mallorca, de les festes populars, de s'Albufera, de Lluc, de Formentor i la talaia d'Albercutx, de les ruïnes de Bóquer, Pollentia i el teatre romà d'Alcúdia, de cala Sant Vicenç o Aucanada, de Cala Murta o la badia de Pollença, excursions i visites fetes des de la infantesa fins al present, sentiments que el lector trobarà poetitzats en El cant de la sibil·la, són, com ja hem explicat, l'origen de molts dels capítols de Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. Més d'un especialista en qüestions literàries ha explicat com, la majoria de vegades, les novel·les de molts autors, fins i tot aquelles que puguin semblar més allunyades de la situació concreta de l'escriptor, són, en realitat, la transmutació literària de les experiències viscudes per l'autor. Si hom analitza cada un dels capítols que conformen Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera podrà trobar, transformat, l'esperit dels poemaris El cant de la sibil·la, Calendaris de sal, el desenvolupament literari d'algunes idees que hi són presents a Temps i gens de sa Pobla i del recull d'articles encara inèdit Sa Pobla en la història.

Tot plegat no és tampoc cap gran descobriment; tot lector intel·ligent ho sap a la perfecció. És evident que el món religiós, la classe social de l'autor de Lo Pi de Formentor, l'època en la qual transcorren els fets narrats a Defalliment, no tenen, en aparença, cap relació amb la vida de l'autor de la novel·la. Però els lectors que hagin llegit l'obra saben que la temàtica del llibre fa referència a les contradiccions d'un escriptor, en aquest cas Miquel Costa i Llobera, que, ja prop dels seixanta anys, reflexiona sobre la seva vida, la funció de l'art i de la poesia, el seu paper en una hipotètica transformació del món i de les persones mitjançant l'obra literària. Ben cert que, en part, podrien ser unes reflexions, amb les normals diferències, molt semblants a les que pot tenir un autor d'esquerres, que també creu en la paraula i que també, vaja quina casualitat!, s'apropa a la seixantena d'anys.

Si a tot això afegim que la història, els llocs on viu, escriu i treballa l'autor de Pollença són els de la infantesa de qui signa aquestes retxes, ja ens podem fer una idea de com l'escriptor empra a fons tot el material vital de la seva existència per a donar sang i vida als personatges de les seves novel·les. A no ser per la destrucció de paisatge i recursos naturals que hem patit en aquest darrer segle, el cert és que l'estructura bàsica de la Pollença de finals de segle XIX i començaments dels anys vint, el Formentor de ses Cases Velles, el monestir de Lluc, les badies de Pollença i d'Alcúdia, l'Albufera i s'Albufereta, les pinedes que encara resten aquí i allà delmades per l'especulació i l'avenç incontenible d'urbanitzacions i hotels, l'arena, l'aire salobrós del vent, la imponent Serra de Tramuntana, tot el nostre inabastable horitzó marí, els núvols i el sol ponent, són també, no solament els mateixos eixos naturals que encerclen i condicionen el protagonista de Defalliment. També són els paisatges, el món concret de la meva infantesa, alguns dels records que he provat de servat en el poemari El cant de la sibil·la, tan coincidents amb determinats ambient i atmosferes de Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera.

Analitzar les diverses tècniques i recursos dels escriptors ens portaria molt lluny, ja que, la història de la literatura així ens ho confirma, les tècniques, els trucs, que empren uns autors són completament oposats als que utilitzen uns altres. És molt complicat arribar al fons del motor literari d'un autor, les motivacions conscients i subconscients que l'impulsen en una direcció i no en una altra. Pensem que, més d'una vegada, l'escriptor basteix columnes de fum al seu voltant per a dissimular les seves motivacions, per a crear móns imaginaris on portar-hi aquell o aquella que volen saber massa coses. Basta llegir l'obra de Llorenç Villalonga Falses memòries de Salvador Orlan (Barcelona, Club Editor, 1982) per a constar els esforços, prioritaris en molts dels escrits del famós escriptor, per a dissimular moltes de les seves autèntiques motivacions literàries i polítiques. Un dels assagistes que més s'ha aproximat al coneixement de les coartades d'uns determinats escriptors ha estat Roger Poole, que, en la seva magistral obra assagística La Virginia Woolf desconocida (Madrid, Alianza Editorial, 1982) ens ha ajudat a rellegir l'obra de Woolf. Sense estudiar a fons aquesta aportació de Roger Poole a l'obra de Virginia Woolf poc podrem entendre de les motivacions internes que li feien escriure unes obres i no unes altres. La metodologia analítica de Roger Poole encerta a la perfecció a l'hora de relacionar l'obra escrita de l'autora anglesa amb tots i cada un dels problemes personals que sacsejaren l'existència de l'autora de Les ones, La senyora Dalloway o Diari d'una escriptora.

Però totes aquestes reflexions, i més que en podríem fer, quant a l'origen de l'escriptura d'un autor surten a rotllo en constatar algunes similituds entre Temps i gent de sa Pobla (història local), Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (novel·la) i El cant de la sibil·la (poesia).


Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Concert de campanes – (Un petit tast de la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)

Turmeda | 11 Juliol, 2020 00:15 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Concert de campanes – (Un petit tast de la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)


De sobte ens despertà un estrany concert de campanes. Talment com si s’hagués calat foc en alguna casa. Tothom era al carrer demanant què passava. Si paraves esment constataves que no semblava l’acostumat repic avisant d’un incendi. Era un nou tipus de crida. Amb els mesos es faria molt conegut, ja que anunciaria la conquesta d’alguna ciutat de la Península per part de Franco i els generals sublevats. (Miquel López Crespí)


p>De sobte ens despertà un estrany concert de campanes. Talment com si s’hagués calat foc en alguna casa. Tothom era al carrer demanant què passava. Si paraves esment constataves que no semblava l’acostumat repic avisant d’un incendi. Era un nou tipus de crida. Amb els mesos es faria molt conegut, ja que anunciaria la conquesta d’alguna ciutat de la Península per part de Franco i els generals sublevats.

Però aquell dia d’agost no sabia encara què significava.

Va ser una falangista, n’Alberta Ratil, qui, pistola en mà, m’ho escopí a la cara:

-Què et pensaves? Ja hem agafat el teu promès i tots els seus, la tropa de descreguts que estava amagada a les pinedes d’Alcúdia.

Ara entenia els darrers moviments de tropes pels carrers. Soldats arreu, els oficials que ocupaven els cafès, les dues pensions situades prop de la plaça Major. Ens preguntàvem quin sentit tenia aquella ocupació militar quan la majoria de republicans ja romanien detinguts i altres eren a la muntanya o dins algun enfony de la casa, com nosaltres mateixos. Preparaven una recerca més exhaustiva? Possiblement havien arribat a la conclusió que, sense la intervenció de l’exèrcit, no podrien trobar els fugitius. La pregunta era saber qui podia restar encara per les coves de la serra. Fins quan podrien resistir sense menjar.

El cercle es tancava lentament.

Patrulles de milicians vigilaven l’entrada i les sortides del poble. Els familiars d’alguns dels que fugiren amb els primers trets del Moviment eren vigilats amb insistència. No els deixaven sortir, ni en cas de malaltia greu. Si podien aconseguir que el metge els visitàs, tenien sort. Escorcollaven les senalles cercant menjar. Anaven caient els que s’amagaren en alguna caseta de camp. Els grups de matons que patrullaven per fora vila anaven trobant els fugitius. La majoria dels que eren descoberts acabaven morts a les cunetes. El padrí era dins la soll, ocult i en silenci, fent llatra. De nit, si no hi havia falangistes pels voltants de casa, el fèiem sortir i dormia en el banc de la cuina, damunt un matalàs que li havíem preparat especialment. Si algú feia soroll pel carrer o tocava a la porta d’entrada, d’un bot podia marxar ràpidament al seu racó. Tancàvem la padrina a la seva cambra. Jo la vigilava de nit, no fos cosa que volgués davallar al corral o a la cuina.

La padrina empitjorava sense que poguéssim fer-hi res. Em feia pena. Una dona que de jove portava tres hortets i que als deu anys ja regava vuit o nou quartons en un matí, ara romania hores i hores asseguda davant la fonyava, perduda en la fondària dels seus somnis misteriosos.

Una nit li vaig haver d’obrir. Dreta davant la porta de la cambra, copejava de forma insistent, talment hagués perdut el seny.

-Caterina, apropa’t, tenc por! –mormolava, nerviosa.

En entrar a l’habitació s’aferrà al meu cos. Tremolava de fred i era en ple mes d’agost.

-Caterina... no has sentit res? –em digué, mirant-me fixament als ulls-. Posa-hi atenció. Són per aquí. En Rafel ja ha tornat. Hi ha veus a la cuina. M’he despert perquè sentia el teu pare i na Isabel que parlaven. Crec que hauríem d’anar a veure qui hi ha a les cambres de la planta baixa.

La vaig conformar així com vaig poder.

No tothom gaudia de les condicions especials del padrí: un bon amagatall, una família que li tenia esment. Fins quan ho podríem fer? Vivíem sota amenaça constant. Sortosament, mai no li va mancar un plat de calent, la companyia de ma mare i jo mateixa que, sempre que podia, anava a parlar amb ell a través del llenyam que l’ocultava. Sentíem els lladrucs dels cans de caça, el caçadors d’homes que s’ensenyorien dels carrers. S’havien especialitzat en la recerca de les persones. Ensumaven la gent fins i tot si estava en el fons de les cisternes, a un racó de les golfes. Qui podia resistir dies i dies dins un pou, penjat de la corda del poal? Sabíem d’alguns que no pogueren suportar-ho i es lliuraren a les noves autoritats.

El rebombori em féu sortir a guaitar. Volia saber què s’esdevenia.

Els camions amb els soldats passaren davant casa nostra omplint l’entrada i les cambres de pols. Els vaig mirar passar al meu costat. Els soldadets no anaven tan alegres com els seus oficials. Qui sap quants d’aquells homes enviats per a reprimir els republicans no eren uns bons esquerrans i ara, a la força, es veien obligats a estar amb els colpistes. Bastava veure'ls la cara! Ni punt de comparació amb els rostres esperitats dels seguidors de José Antonio, enlairant fusells i banderes de Falange, cantant cançons de guerra.

Ara ho entenia. Havien muntat una expedició especial per trobar n’Andreu i els socialistes amagats a les pinedes d’Alcúdia, anant a l’ermita de la Victòria.

En totes les setmanes que romangueren ocults només vaig tenir noves del meu nuvi una vegada. En Miquel Beia feia carbó a la garriga. Era bon amic del pare. Un dia, amb l’excusa de vendre’ns un sac, trucà a casa. En entrar va demanar a la meva mare per veure’m. Portava noves de n’Andreu!

El férem passar a la cuina i la mare li serví un tassó d’aigua fresca acabada de treure de la cisterna. No podíem oferir-li res més. Els falangistes havien agafat les quatre ampolles de suc que teníem per a les festes. Enfollien quan ullaven una ampolla de conyac o d’herbes!

Tancàrem les vidrieres per tal que ningú no ens pogués sentir.

-Eren al costat de la sitja –ens explicà-. Els vaig donar tot el que tenia: el pa, les sobrassades, el formatge que m’havia de durar un munt de dies. Anaven afamegats. Es pensaven que la sublevació seria cosa de poc temps i ja durava setmanes. No sabien què fer. El teu enamorat em va fer prometre que et diria que es trobava bé, que t'enyorava, que només pensava en tu.

Les llàgrimes em venguéren als ulls.

Per les paraules d’en Miquel Beia comprenia que no existien gaires possibilitats de salvació. Durant uns dies vaig pensar que haurien pogut marxar a Menorca on, pel que sabérem, els sublevats foren derrotats. Però ara, amb el cor encongit, copsava que eren a Mallorca, sense menjar, sense esperances en una ràpida victòria del Front Popular.

En Miquel Beia continuà amb les seves explicacions:

-Sembla que volen lliurar-se a les autoritats. Pensen que no han fet res de dolent. Defensar el govern legalment constituït. Potser els caiguin un parell d’anys de presó, però pitjor seria que els trobassin les patrulles de milicians i els matassin allà mateix. El somni era marxar amb un llaüt a Menorca. Va ser impossible. L’altre dia s’assabentaren que el patró, un conegut socialista d’Alcúdia, havia estat detingut i mort. Ja no restava cap esperança. Un al·lot, en Gori Colomí, el més jove del grup, s’atreví a anar caminant fins a Pollença. Va haver de tornar de seguida. Abans d’entrar a la població ja va veure els camions de soldats i falangistes. De lluny estant, amagat rere unes figueres properes a la creu, pogué divisar com portaven una corrua de presoners i els feien pujar a cops. En Gori en va contar més de cinquanta! Pels crits, per les culatades que rebien, pels insults que va sentir pogué endevinar que els esquerrans provaren de resistir l’endemesa.

L’amic ens mirava amb un posat trist. Li feia pena haver de portar-nos males notícies.

-N’Andreu i els carrabiners arribaren a la conclusió que, comprovada la victòria dels sublevats i davant la impossibilitat de fugir a Menorca, no els restava cap altra solució que rendir-se als guanyadors, amb tots els perills que comportava la decisió.

Derrotats, lliurats als militars! Per això la frenètica alegria de na Ratil. Era el dia de la seva venjança. A la fi podria castigar qui no volgué festejar-la. El rancor de la gent! Mai no m’havia adonat de la ràbia que covava dins d’aquella ànima malalta. I pensar que abans em saludava, somreia quan ens veia passejar pel poble agafats de les mans! Quina manera de dissimular els enverinats sentiments que la dominaven!

Per què li posaren Ratil de malnom? Sembla que de petita la mare li manà que possàs verí pels indrets del corral on corrien les rates. En va posar tanta quantitat que matà tots els animals del galliner. No restà cap gallina ni conill! La feta va ser molt comentada perquè tothom sentí els crits de la mare, renyant la filla.

-No tens coneixement! Què has fet, desgraciada? No veus que ens has deixat sense animals per tot l’any? Vine cap aquí, beneita. No serveixes per a res.

Algunes veïnes entraren a la casa, preocupades, no fos cosa que la mare o el pare li pegassin quatre cops mal donats.

El fet del ratil, el poc coneixement d’una al·lota que ja tenia tretze anys va ser comentat entre rialles durant setmanes i mesos.

Mai més no pogué llevar-se del damunt el malnom. I n’Alberta va ser coneguda per Ratil a partir d’aquell dia atziac.

Era un malnom que l’enrabiava. No podia suportar que li diguessin. El seu caràcter s’agrià definitivament. Mai més no va ser la mateixa. Va tornar baralladissa. Pegava les nines de l’escola que, rient, li feien befa. Les mestres no sabien què fer per calmar-la.

Diuen que tornà boja. En els anys de la República no ens estranyà gaire veure-la fent costat als joves més extremistes d’Acció Catòlica, la colla que més tard es faria de Falange i anirien a practicar amb pistoles per la garriga, a l’ombra del castell. Qui sap, segurament les pràctiques de tir li servien per apaivagar la ràbia continguda que la dominava.

Com desfer-me de la seva llefiscosa presència? Era aquí, agressiva, histèrica, com de costum. M’amenaçava amb la pistola alhora que un caramull de gent s’apropava per veure el que passava.

Na Ratil anava desfermada. Feia uns anys havia estat mig enamorada de n’Andreu, però ell ja m’estimava. Amb molt bones paraules li digué que ho deixàs anar, que sortia amb mi.

Mai no ens ho va perdonar.

Sempre vaig pensar que es va fer del Moviment a causa del desengany que patí. Ella no ignorava que el meu nuvi era l’ànima del jovent esquerrà. La majoria de joves, fos quina fos la seva tendència política, el respectaven i l’estimaven. Aquell rebuig la marcà profundament, li va fer accentuar les seves tendències dretanes. Abans, a l’adolescència, no passava de ser una més de la colla d’aspirants a les Filles de Maria. Era l’encarregada de portar les ensaïmades i la xocolata a les senyores que conspiraven a la rectoria.

Ara la tenia al davant, amenaçant-me amb la pistola.

La notaves exultant, posseïda per una alegria que no podia dissimular.

Obrí el carregador i em mostrà les bales. El tornà a situar i m’apuntà directament al cor.

-On és el teu enamorat, xuetona? Ja no el tens! L'hem agafat –xerricava, embogida-. Per què no cantes “La Internacional” com quan anàveu d’excursió? O ja no en recordes la lletra? En unes setmanes heu perdut la memòria? Ara cantareu el “Cara al sol”. Ja veuré si aprendreu la cançó de Falange. Vos jur que ben aviat la coneixereu de memòria! No vaig pronunciar paraula.

Mirava la pistola. Em demanava si seria capaç de disparar. El dolor produït per la inesperada noticia de la detenció de n’Andreu em mantenia paralitzada. Sentia el cor bategant a una velocitat desfermada. Per uns instants el soroll del carrer desaparegué del meu cervell. La realitat exterior s’esmorteïa, es feia fonedissa. No sentia els crits de na Ratil. Només veia el seu rostre excitat, la saliva que li sortia de la boca, els gests irats amenaçant amb l’arma. Intuïa que cridava, que feia palesa la felicitat immensa que la dominava mitjançat aquella cridòria.

Però jo no sentia res. Vaig trigar una bona estona a tornar sentir el rebombori del carrer. Em recuperava lentament, de forma imperceptible. Pensava que ningú no havia de conèixer els moments de defallença que s’apoderaven del meu esperit, la debilitat que s’ensenyoria del cos i em feia trontollar com si m’haguessin apallissat. Vacil·lant, em vaig recolzar a la porta de la casa. No volia que s’adonàs que les seves paraules, la notícia de la detenció de n’Andreu m’havia paralitzat. Talment portàs clavat un ganivet enmig del cor i la sang rajàs, abundosa, tacant de roig la camisa que portava. Podia sentir el líquid vital davallar des de l’alçada dels pits fins a les cames. Per uns moments em vaig sentir a punt de morir, sense alè. Pensava que cauria estesa al seu davant, atordida, sense possibilitat de recuperar-me.

Quina alegria si hagués pogut saber que aquelles paraules havien fet diana!

Em vaig mossegar la llengua fins a sentir el gust salat de la sang dins la boca.

Tornava a sentir les recomanacions de na Ratil.

Es dirigia a la gent que ens envoltava. La veies feliç, convertida en una autèntica fúria, lluint l’uniforme nou de Falange, la pistola, els correatges que li travessaven el pit, la funda de cuiro on portava l’arma, les bales.

-Es pensaven que el Moviment només duraria un parell de dies i que després tornarien a guanyar els republicans. No sabien que aquesta vegada anava de bon de veres. No, ara no serà com en temps del general Primo de Rivera. Quatre detencions, alguns exiliats a Canàries i París, pactes amb els socialistes... S’han acabat les contemplacions amb les esquerres. Segarem la mala herba per un parell de gernacions!

Després, sense deixar d’amenaçar-me amb la pistola, la col·locà damunt el meu front. Volia atemorir-me.

No sé què va impulsar-me a parlar. Possiblement era un error. Millor callar, restar silenciosa com em recomanà la mare, preocupada pel pare i la germana. I pel padrí, pobret!, que vivia rere la llenya de la soll, a uns centímetres de la mort si es decidien a escorcollar a fons cada racó de la casa. Hauria bastat ben poc per a trobar-lo! Així com miraven a l’interior de les cisternes, dins els forns de les cases, als pallers, a les golfes, també hauria estat possible fer una neteja a fons de l’enfony on romania ocult i treure la llenya enmig del corral. No ho feren. Dins la desgràcia, la sort ens acompanyava un poc. Una sort que ara posaria en perill en pronunciar les paraules que, implacables, em sortiren de la boca, talment una daga amb vida pròpia, una arma que volia ferir la falangista de la pistola.

La fitava als ulls fixament. Va ser quan vaig pronunciar aquelles paraules que sabia que li farien mal. Li volia recordar l’origen del malnom que li enverinà l’existència, juntament amb el rebuig amorós de n'Andreu.

-Ratil -li vaig dir-. Ja no et basta matar conills i gallines com quan eres més jove? Ara també vols assassinar persones com els teus amics?

Per uns moments vaig pensar que premia el gatell. Algú dels que ens envoltaven no va poder contenir les rialles.

Na Ratil es va girar enfurismada, rabiosa com un sergent.

Va deixar d’apuntar-me i, desesperada, movia la pistola en cercle, cercant el culpable de la riallada. Sortosament, no endevinà qui l’havia feta. Crec que hagués disparat sense cap mirament. Aleshores els falangistes mataven enmig del carrer. No li hauria passat res. “Era un roig o una roja provocadora”, podria haver declarat tranquil·lament. “Va parlar malament del Moviment, de Falange. Encoratjà els socialistes del poble”. La causa en contra seva, suposant que s’hagués obert cap expedient, es tancaria sense cap conseqüència personal. Vés a saber si els superiors la condecorarien o li proporcionarien una bona feina a les oficines del partit, a Palma!

Possiblement aquella riallada em salvà la vida.


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb