Literatura catalana contemporània

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - La follia – (un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

Turmeda | 16 Juliol, 2020 23:51 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - La follia – (un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


Repartíem el que ens arribava entre les famílies dels carrabiners detinguts. Les esposes, mares i fills dels presoners menjaven garroves per dinar i sopar. Cercaven clovelles de taronges i patates entre els fems. Temps de fam i silenci. A vegades vaig veure alguns dels familiars dels socialistes tancats pugnant per agafar el pa dels cans. Teníem prohibit aturar-nos a parlar enmig del carrer. Reunir-nos era optar per la tortura i la detenció. Però jo no tenia por. De bon matí agafava una senalla amb mongetes i patates, el que tenguéssim aquell dia, i ho deixava a les cases que tenien gent empresonada i desapareguda.


La mare va aprovar de seguida la idea d’anar a viure a Ciutat, a casa de l’oncle Joan. Era l’única manera d’estar al costat del pare, la germana, n’Andreu. Aviat descobrírem que els homes eren a Can Mir, un magatzem de fusta esdevengut lloc d’internament. Na Isabel havia anat a caure a Can Sales, la presó de dones.

-Pots marxar en voler –em digué la mare, decidida-. Agafa algunes mudes de roba pel pare i na Isabel. Sortosament, en Josep és a Barcelona. Les camises i pantalons del teu germà poden servir a n’Andreu. Tenen la mateixa talla. L’hem d’ajudar en tot el que puguem. Tu no passis pena. Ja m’arreglaré com pugui. Amb els animals del corral i els quatre pebres i tomàtigues de l’hort podrem sobreviure. Ja ho veus. A vegades ens deixen a la porta algun sac de patates i mongetes. Qui deu ser que es recorda de nosaltres? És mal d’endevinar. Un dia, quan passi aquest vendaval furient, ho hauríem d’esbrinar. La majoria d’amics i coneguts ens ha abandonat. Tants que venien per la joieria a demanar un favor i ara, en veure que ens han robat i tancat a la presó, fan de no veure’ns!

Si amb el temps sobrevivíem a l’endemesa dels malfactors voldria saber qui ens ajudava per les nits. Qui era, d’on procedia la mà amiga que ens donava suport enmig de les ombres i els botxins? Pagesos que reberen queviures de la cooperativa de consum, mares agraïdes al pare per haver portar els seus fills malalts a l’hospital? Algú inconegut, receptor d’un préstec per casar la filla, pagar la contribució?

Quina diferència de comportament! Uns cremaven els llibres de comptabilitat del pare, els rebuts que encara havíem de cobrar a fi de no retre comptes; altres, ens ajudaven portant sacs de cigrons d’amagat. Possiblement amics silenciosos amb valor abastament per a jugar-se la vida. Els uns i els altres. Els bons, al costat nostre; els altres, dolents, enverinats, els que havien destrossat la joiera, incautat les existències de la cooperativa, fent tot el possible per humiliar-nos i que sentíssim al damunt tot el poder dels guanyadors.

Sense el suport d’aquestes desconegudes mans amigues, la tenebror dels dies del Moviment hauria estat pitjor. Què podríem haver fet sense poder obrir el negoci, amb el pare i el padrí tancats i amagats? Com aconseguir un mínim de diners per a subsistir? Ja no teníem res. Era un miracle que ens haguessin deixat la casa! El futur esdevenia un enorme interrogant, un pou profund d’on, pensàvem, no podríem sortir mai més.

Repartíem el que ens arribava entre les famílies dels carrabiners detinguts. Les esposes, mares i fills dels presoners menjaven garroves per dinar i sopar. Cercaven clovelles de taronges i patates entre els fems. Temps de fam i silenci. A vegades vaig veure alguns dels familiars dels socialistes tancats pugnant per agafar el pa dels cans. Teníem prohibit aturar-nos a parlar enmig del carrer. Reunir-nos era optar per la tortura i la detenció. Però jo no tenia por. De bon matí agafava una senalla amb mongetes i patates, el que tenguéssim aquell dia, i ho deixava a les cases que tenien gent empresonada i desapareguda.

Ara s’encarregaria de fer-ho la mare. Si jo marxava a Ciutat, ella hauria de multiplicar-se per dos, per quatre. Portar la casa, atendre la padrina, aconseguir que ningú no s’adonàs de l’amagatall on romania el padrí.

Sabria resistir sola, sense que jo estigués al seu costat? Era molt forta, però el feix que li deixava podia ser excessiu.

La situació es complicava per moments. Què fer enmig de tanta confusió? No trobava altre camí al meu davant. Si volíem saber el que passava amb el pare i na Isabel, el destí que esperava n’Andreu, jo havia d’anar a casa de l’oncle el més ràpidament possible.

-I el padrí? –vaig dir a la mare-. Creus que podrà resistir?

-No et preocupis, Caterina. És més fort que el roure. Si li puc fer una mica de calent i, a la nit, quan ningú no vigili, pot fer quatre passes per la cuina, resistirà tot el que hagi de resistir. S’entretén fent les senalles. L’anima pensar que fa una feina útil per a la família. L’únic problema seriós és la padrina. Dia a dia va perdent l’enteniment. Hem de procurar que mai no s’adoni que tenim el padrí a casa, no fos cosa que ho digués a algú.

Era evident que la padrina Margalida empitjorava gradualment. Sovint, quan menys ho esperàvem, anava a l’habitació de na Isabel, als altres dormitoris i, sense que hi poguéssim fer res, desfeia els llits i els tornava a fer. Anava embogida. Fregava les cambres contínuament. Canviava les cadires de lloc. Es passava hores netejant els vidres de les finestres, fent net els canteranos, traient i tornant a posar la roba dels armaris. La deixàvem fer. Almanco s’entretenia. Parlava sola. A vegades semblava que renyava fantasmes. La trobaves dreta, enmig del passadís, discutint amb les ombres. D’altres, asseguda al balancí, iniciava una conversa amb algun moix dels veïns que entrava, silent, al menjador, a la recerca de l’escalfor humana. La miràvem en silenci, sense gosar dir res. Era com si visqués en somnis. La seva vida ja no era la realitat quotidiana que ens encerclava. Res del que nosaltres vivíem tenia sentit per a ella. La vèiem reclosa a l’interior d’un univers boirós, en un món on els desapareguts cobraven vida i vivien al seu costat. No solament parlava amb na Isabel i el padrí Rafel... Sovint feia recomanacions especials a Jesús. Li demanava de parlar amb Sant Pere, convençuda que era el culpable de la desaparició del seu home, el gendre i la néta. Estava disposada a anar a missa de genollons si Sant Pere aconseguia la llibertat dels detinguts.

Vaig parar esment en el que deia.

-En Martí Cerol és un enviat del diable. No té ànima. Només pensa a fer mal. Satanàs no perdona que vagi a missa. Em voldria fer de les seves. Que em convertís en una beata falsa. Com les que són sempre amb el rector i mai no practiquen l’Evangeli. Donar dos cèntims a un pobre... és seguir el camí que ens assenyalà Crist? Ressen el rosari a l’hora que critiquen tothom que passa davant casa seva. Em fa riure la beateria d’oracions, xafardeig i moscatell! Mai no he caigut en les temptacions parades per l’Infern. El meu marit no em besà fins que vàrem ser casats. Per convèncer-me contava rondalles d’enamorats dient que si dues persones s’estimen no és pecat besar-se. Mai no el vaig voler creure. Vaig arribar pura a l’altar. Per això el dimoni em persegueix, no ens deixa tranquils. Voldria que hagués claudicat, caient en les trampes que sap parar a les jovenetes desprevingudes.

Es returava un moment i em mirava. M’adonava que no em reconeixia. Ja no sabia que jo era la néta. Els seus ulls només contemplaven un fantasma, una ombra més poblant el tèrbol i fantasmagòric univers que habitava.

Al cap d’una estona tornava amb la seva història. La mare plorava, pensant que havia enfollit. I en el fons aquesta era la veritat, per molt que ens fes mal. La padrina vivia dins unes altres coordenades. Fugia vers regions ignotes, cada vegada més allunyades del món real que ens mantenia subjectes a l'angoixa constant que ens encerclava.

-Llúcifer ens vol castigar per haver fet bondat, per no ser uns lladres i uns aprofitats. Què és el pitjor per als moradors del regne de l’Infern? La caritat, ajudar el proïsme. Els dimonis fugen de fer el bé i estimar els altres com si fos la pesta. Una persona honrada, un cristià que segueixi les recomanacions de l’Evangeli els fa enfollir. No ho poden consentir. Adoren el cinisme, la mentida. Gaudeixen i són feliços amb els hipòcrites, amb els que saben robar però després es pensen salvats en fer una confessió setmanal i resant un parell de parenostres i avemaries. L’Àngel Rebel ens vol anorrear, vol instaurar el Mal sobre la terra. I per això mateix ha fet davallar al poble aquest exèrcit de diables armats i vestits amb camisa blava.

S’apropava a la finestra, mirava el carrer sense veure-hi res i afegia, sense dirigir-se a ningú en concret:

-És curiós. Ara, els dimonis no porten forques com quan jo era joveneta. Els he vist amb escopetes i pistoles. Però fan el Mal igualment. Maten amb els fusells de la mateixa manera que abans ho feien amb les forques. I canten a Luzbel. No sentiu els crits eixordadors de les seves cançons? Què és aquest himne ferest? El “Cara al Sol” és una cançó d’homenatge al Diable Major, al general Franco. El General és Satanàs disfressat. Un dimoni nou, un esperit de la maldat que arriba amb uniforme militar per enganyar els ignorants.

M’agafava fort les mans. Les tenia fredes, com si hagués mort feia dies.

-Padrina, despertau, heu d’anar a dormir –li deia, preocupada per la gelor del seu cos.

La tapava amb una manta, mirant d’aconseguir portar-la al llit. Volia que descansàs, que abandonàs aquell malson on vivia immersa d’ençà del començament del Moviment.

-Apa, venga, que ja és hora de pujar a l’habitació. El foc que s’ha apagat. Ja no hi ha caliu a la foganya. Anem i vos ajudaré, no fos cosa que agafeu un refredat.

Em mirà sorpresa, talment despertàs del malson. Em reconeixia? Tenia moments de lucidesa? Per uns segons ho semblava. Com si retornàssim al passat, quan jo anava fins al seu llit, atemorida per imaginaris fantasmes, pels misteris que poblaven la meva cambra i la de na Isabel. Les dues germanes estàvem sempre plegades, a dos llitets que ens va fer mestre Guillem Collut, un fuster que era cosí llunyà nostre.

Na Isabel mai no va tenir por a la nit.

Era valenta.

Provava d’explicar-me com les ombres que s’agitaven per la cambra i els passadissos eren jocs de llum produïts per les espelmes i els sorolls, simple efecte del vent que feia obrir i tancar les portes i finestres que no s’havien assegurat.

-No hi ha esperits, ànimes provinents del cel o l’infern. No has d’estar espantada. Un dia vaig parlar amb el fosser. M’ho explicà amb paraules ben senzilles i planeres. En vint anys d’enterrar morts mai ningú no havia sortit de la tomba. “Els dimonis –contava- són els mortals que ens fan la vida impossible: les contribucions de l’Estat que ens xuclen el poc que guanyam; els militars, que envien els nostres fills a morir a guerres llunyanes; els sacerdots que, predicant la resignació des de la trona, consenteixen que els rics siguin cada vegada més poderosos i els pobres més desgraciats”.

Endebades les explicacions de la germana. Jo tenia por i de res no em servien les recomanacions de na Isabel. Anava al llit dels padrins i em situava entre ells dos. Talment aquells cossos estimats fossin la murada que em salvaria de la presència del Mal, dels enviats de l’Infern que poblaven les nits de la meva infantesa.

Ara era la padrina Margalida la que veia els dimonis poblant casa nostra, els carrers del poble.

-Caterina... què fas desperta a aquestes hores de la nit? Cal anar amb compte! Els diables corren a lloure, són arreu on alcis la vista! Van desfermats, amb camisa blava i fusells, el jou i les fletxes brodats damunt el pit. Escolta... no sents els tambors i les cornetes? No els veus desfilar en direcció a la plaça Major? Porten el meu fill i la meva néta a tancar! Els veig avançar amb les banderes desplegades. Canten, disparen a l’aire per atemorir els veïns. Entren a les cases a la recerca de llibres prohibits. No volen que ningú pugui llegir novel·les, revistes com les que et portava n’Andreu. Vosaltres teniu una àmplia biblioteca. En Gabriel, sempre que davallava a Ciutat anava a veure quines novetats podia comprar. Tots els néts han sortit igual. Què cercau amb tanta lectura? La llibertat? El que no heu pogut trobar mai a l’església, en els sermons del rector? Jo he anat sempre a missa primera però no crec en els sacerdots. Només amb l’Evangeli. L’Evangeli és la paraula de Déu i tots podem estar en contacte amb el Senyor, arribar al cel si complim amb els deu manaments i no fem mal a ningú. Vols dir que poden gaudir de la presència divina els que maten i insulten, els que porten a la presó gent innocent, persones que mai no han perjudicat el proïsme? He de parlar amb urgència amb Sant Pere. L’he de convèncer que vagi a tancar les portes de l’Infern amb els àngels i Sant Miquel al front dels exèrcits del bon Jesús. Els dimonis han sortit del seu redol i campen a lloure, destrossant el que troben al seu pas. Ens han robat els llibres i les joies... Han obert els armaris, llançat la roba al terra. On s’ha vist mai tant salvatgisme? Per provar de salvar-nos ja no basten les oracions, les novenes, confessar-se i combregar, tenir aigua beneïda a la porta de la casa. Són els temps anunciats a l’Apocalipsi de Sant Joan. La guerra, la pesta, la fam i la mort dansen, enlairant les armes que porten. Aquesta vegada l’endemesa és més forta que mai. Cal convèncer Sant Pere que parli amb Sant Miquel i que s’obrin definitivament les portes del cel. És imperiós que surtin els exèrcits del Bé, amb espases i llances, ben cuirassats per fer front als monstres de la camisa blava.

Desvariejava. La mare contemplava l’escena en silenci. Tenia tots els mocadors banyats. Li vaig donar el meu. Entre les dues aconseguírem aixecar la padrina del balancí i pujar-la a la cambra, en el primer pis de la casa.

El padrí, que havia sortit de l’enfony on romania amagat, també tenia els ulls humits. Patia. El seu rostre reflectiu el sofriment interior, les fondes preocupacions que el dominaven.

El padrí estimava moltíssim la seva esposa. Mai vaig sentir que s’alçassin la veu. Era un home que es desvivia per fer-la feliç. Existia entre ells una química especial, una capacitat d’enteniment sorprenent. Les parelles de la meva edat es barallaven per no res. Qualsevol caprici servia per a rompre amors que semblaven eterns. La superficialitat s’ensenyoria del cor de la gent. Un ferotge egoisme regnava, ferotge, en molts matrimonis. Em demanava on era l’amor, la vertadera estimació. En parlàvem sovint a l’Ateneu. Com aconseguir que les persones puguin relacionar-se, conviure sense pensar en els horts, en els diners? Al poble hi havia parelles que es casaven per ajuntar les propietats, les cases de les dues famílies. A qui importava la felicitat, que els joves s’estimassin de veritat? A ningú! Els pares volien per als fills bons partits, professionals amb una bona carrera, militars, rendistes d’esquena dreta, algun senyor de possessió... Si per desgràcia la filla s’enamorava d’un al·lot amb pocs diners, començaven els problemes i impediments. Els treballadors eren considerats inferiors per a la classe benestant. Com si la felicitat consistís a anar comptant els horts que tens!

Era una de les eternes discussions a l’Ateneu. Com serà l’amor en la societat futura? L’Estat... proporcionarà un ensenyament gratuït a qui tengui capacitat intel·lectual? Pensàvem que, amb l’adveniment de la República, l’estudi de la medicina i arribar a ser enginyer o advocat no seria solament per a quatre privilegiats. Els més somniadors crèiem que seria deure de la futura societat socialista posar a disposició del poble vivendes a baix preu. Com podria independitzar-se una parella que no tengués un habitatge digne? Era completament impossible! Sempre hauria d’estar a recer dels pares, sense poder disposar d’un espai propi? Viure de lloguer, pagar als propietaris la major part del jornal de la fàbrica? Necessitàvem rompre aquesta dinàmica malaltissa. I tan sols uns poders públics preocupats pel benestar dels ciutadans podria donar passes efectives vers la llibertat.

Somnis de la joventut, la il·lusió dels treballadors de totes les tendències esquerranes!

Ara veia el padrí desfet en sentir desvariejar l’esposa.

Continuava demanant-me si la mare podria resistir sola. Com s’ho faria sense el meu suport? Hauria de tenir cura dels padrins, fer front als possibles interrogatoris dels falangistes que, ben segur, no la deixarien tranquil·la. Podria resistir les amenaces constants de ser detinguda, de fer-li beure oli de ricí, de matar els familiars detinguts?

-Mare -li vaig demanar abans d’anar a Palma-, podràs suportar el que t’espera? El padrí et farà companyia, però és a la soll, tancat. No pot sortir. Si algun veí el veiés podria ser denunciat de seguida. I el menjar... com podreu aguantar, amb el pare tancat, la joiera destrossada, ocupada per la gentussa d’en Martí Cerol?

-No passis ànsia... mentre el padrí pugui fer senalles i no ens llevin l’hort del torrent podrem anar tirant. Ara, l’essencial és romandre el més a prop possible del teu pare i na Isabel. Encara no han anat a veure l’oncle Joan. Potser tenguem sort i els falangistes no hi vagin. Mai no s’ha destacat en res de política. Sempre ha viscut pel negoci i la família.

Era urgent anar a Palma. En cas contrari... què farien sense tenir ningú al costat? Qui els portaria una truita, un plat de calent, la roba neta cada setmana?

Jo no li volia dir res a la mare. Però no era solament portar-los el que necessitassin. Ho havia sentit dir a les dones dels carrabiners. Existia la possibilitat que els matassin abans de fer qualsevol mena de farsa judicial. No tots els detinguts eren portats davant un jutge militar. La majoria eren assassinats d’amagat, sense tenir cap condemna, per simple caprici de Barrado i els matons de Falange. La forma d’extermini era ben senzilla: els responsables de la presó llegien una llista de noms i els deien que els obririen les portes i podrien marxar. Al començament del Moviment els presos s’ho creien. Als més crèduls els dominava l’alegria. “En llibertat!”, “som lliures!”, exclamaven, feliços, i donaven les poques coses que tenien als companys d’infortuni. Uns regalaven la pinta, una pipa, un bocí de llapis, la manta, un poc de paper per escriure a la família... La il·lusió durava ben poc. Al cap d’unes setmanes tothom ja estava assabentat que la llibertat era fictícia. En sortir de la presó esperaven els sicaris que feien pujar els presos d’alt d’un camió. Partien en direcció desconeguda. El cert és que mai cap dels detinguts posats en llibertat arribà a casa seva.

No li volia dir res a la mare, però marxava a Ciutat dominada pels pressentiments més trists.


Sa Pobla i la literatura catalana de Mallorca

Turmeda | 16 Juliol, 2020 15:25 | facebook.com

Avançaments editorials: propera publicació del llibre de narracions Parets de foc (El Tall Editorial)


La propera publicació del recull de narracions Partes de foc (El Tall Editorial) i i els altres llibres de narracions que sortiran l´any vinent corresponen al meu interès per deixar constància de la meva particular narrativa rupturista dels anys 70 i 80. La majoria de contes experimentals d´aquests llibres evidencien el desig (i el de tants d´altres autors de la meva generació) de defugir el pansit naturalisme de tants d´escriptors nostrats encara lligats a l´herència de l´Escola mallorquina. La majoria d´aquestes narracions són inèdites. D´altres han estat recuperades d´algunes de les antologies publicades entre els anys 70 i el present. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col·lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col·lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. (Miquel López Crespí)


Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80


És a començaments dels tenebrosos anys vuitanta –criminalització de les avantguardes revolucionàries marxistes i independentistes, control de la cultura per part dels intel·lectuals i partits del règim, oblit i menysteniment de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77... --que volem continuar avançant en la tasca literària rupturista començada a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col·lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col·lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Són anys de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura. Els nostres llibres de capçalera són La revolución y la crítica de la cultura (Barcelona, Grijalbo, 1970) d’Alfonso Sastre, La definición del arte (Barcelona, Ediciones Martínez Roca, 1971), Apocalípticos e integrados ante la cultura de masas (Barcelona, Editorial Lumen, 1968), ambdós de Umberto Eco. Llegim La crítica de la cultura y la sociedad de T. W Adorno, Júlia Kristeva, les teoritzacions de Robbe-Grillet damunt el nouveau-roman, repassam Roland Barthes, Luckás, Henri Lefebre, Lucien Goldmann, Guy Debord, Jean-Paul Sartre, Antonio Gramsci, Hans Magnus Enzsensberger... sense deixar mai de banda les obres filosòfiques, polítiques, econòmiques dels clàssics del marxisme. Però aquests noms han estat escrits a l’atzar. Simplement per indicar quins eren alguns dels nostres interessos culturals quan començam a publicar els nostres primers reculls de narracions. Aprofitam els dos anys inútils que el franquisme ens fa perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre ens han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausias March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella. Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació.

De tota aquesta problemàtica en podeu trobar prou informació en els articles d’Alexandre Cirici “Plor sobre el crepuscle dels anys setanta” (Serra d’Or, núm. 273) i en les reflexions de l’investigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El talp sota el títol “Per una dissecció de la postmodernitat”. Treballs que m’ha fet recordar amb precisió des de quins fonaments començam a escriure, quins són alguns dels esdeveniments que condicionen els nostres primers llibres, la decisió a entrar a militar en organitzacions marxistes revolucionàries. Deia Alexandre Cirici en l’article abans esmentat: “Abocats ja a l’estiu del darrer dels anys setanta, comença a ésser hora de considerar quin balanç cal fer de la dècada que s’acaba.

‘Per a pensar-hi, és bo de dibuixar primer una silueta de l’apassionant dècada dels seixanta, que va precedir-la. Va ésser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les darreres descolonitzacions –Camerun, el Congo i Algèria--, la lluita complexa de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans, la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecumènic i la Pacem in Terris, la relativa liberalització artística russa [i.e. soviètica] –Evtuixenko i l’exposició del Manège--, la insurrecció dels estudiants de Berkeley contra l’alienació, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes d’Estrasburg, dels provos d’Amsterdam, dels estudiants de Berlín, amb Dutschke, de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a París, i la primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot això hi havia les recerques evasives, col·laterals, dels hippies, de les drogues, de l’unisex, dels flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revolució Sexual, etc.

‘La tensió cap endarrere també hi era present, amb la substitució de Joan XXIII per Pau VI, de Khruixtxov per Kossiguin i Bréjnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per Papadópoulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy, de Che Guevara i de Luther King. ‘Una tercera línia d’aventura d’aquesta dècada era l’econòmica i la tècnica, amb l’apogeu de la societat de consum i la cursa espectacular cap a l’espai, des de la volta al món del satèl·lit de Gagarin fins al desembarcament a la Lluna d’Armstrong i Aldrin, mentre la gent fingia creure en les possibilitats tècniques infinites del mite de James Bond”.

A nivell artístic, Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les línies de força que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos s qüestionar bona part de l’herència cultural del passat. El resum d’Alexandre Cirici és prou sucós i significatiu: “L’art d’aquesta dècada extraordinària va ésser també una gran aventura, dominada per la voluntat d’abolir les fronteres entre l’art i la vida que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima d’abolició de fronteres i d’intercomunicació entre l’art i la vida real, i encara més l’artificació del record personal a l’estil de Boltanski. Els ballets de Merce Cunningham, com la Música a l’espai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen la mateixa qüestió comunicativa en la qual la representació tendeix a cedir el lloc a la realització d’actes autèntics.

‘Els grans fets artístics col·lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de l’illa de Wight coronaren les il·lusions d’aquesta època, alimentades durant la dècada pel folk urbà i la cançó de protesta.

‘Joan Baez cantant We shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il·lusionada dels seixanta.

‘Conclusions artístiques tan oposades com l’Hiperrealisme, l’art Povera i el Support-Surface semblen ésser l’arribada de les tendències apuntades a unes cotes extremes.

‘Per al pensament artístic, després de les idees Pop de Banham i Alloway, a hi hagué l’impacte de l’Estructuralisme, de Barthes i Goldmann, l’imperi de la Semiòtica de Tel Quel, de la ciència de la comunicació de Wiener i les teories sobre els mitjans de massa, de McLuhan”.

És aleshores, sota aquestes influències, que començam a escriure les primeres narracions que sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes de les que sortiran molt més endavant en Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987) i Necrològiques (València, Editorial Amós Belinchón, 1988).

En els fulls de promoció de Notícies d’enlloc, el lector podia copsar les nostres intencions, del que anava aquella selecció de contes quan, llegia: "Notícies d’enlloc el portarà a ‘La misteriosa estació’ on l’espera un món inversemblant, diferent i alhora idèntic al desencisat present; més endavant coneixerà els indestriables laberints que porten a una senyora-bé a suïcidar-se en primavera; també hi podrà trobar, en aquest estrany i meravellós llibre de narracions la visió d’aquests curiosos amants que solen tenir alguns exmilitants d’aquella revolució que va ser traïda pels pares de la pàtria; a més a més es podrà distreure amb la descripció que l’autor fa del nostre món cultural fet d’amiguisme i capelletes de tota mena; la riallada immensa sobre els premis literaris i el seu significat s’evidència a ‘L’important és participar’, però això només és el començament. Què pot succeir un dissabte si vostè està avorrit i en sortir a la nit al carrer es troba una al·lota rossa amb Mercedes que el convida a seduir-la? I què en direm, de la nostra ‘Estimada burocràcia’ que cobra per a no fer res? Més endavant, a mesura que anem avançant per aquest obra al·lucinant també podrem ensopegar amb un hipotètic ‘Cop d’estat’ on són assassinats tots els polítics, cantants i escriptors nostrats; un mallorquí eixelebrat que se’n va voluntari a lluitar amb els sandinistes a Nicaragua; més suïcidis; viatges a països exòtics; robatoris, disbauxes discotequeres poblades de coneguts ‘bons vivants’ que han sabut canviar a temps de camisa i allà on digueren Visca la República!, ara diuen Visca el Rei!

‘Si per desgràcia totes aquestes narracions no l’han aconseguit impressionar més que qualsevol sèrie estato-unidenca, trobarà, a ‘Acqua alta’, la possibilitat de perdre’s pels laberints de la vella Venècia tant del grat dels babaus de totes les èpoques i totes les contrades. I les altres coses, els misteris, trampes, endevinalles, profecies que hi pugui haver-hi, no les explicam per tal que vostè les pugui descobrir pel seu compte sense necessitat de guia ni mestratge”.

Miquel López Crespí


Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."


Sa Pobla i la narrativa insullar - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració Dietari de succeïts de Mallorca

Turmeda | 16 Juliol, 2020 14:05 | facebook.com

Illes - Novetats editorials - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració Dietari de succeïts de Mallorca


La fam torna sacsejar el comú. Hi ha hagut constants rebel.lions de pagesos al pla i a la muntanya. Forns, magatzems, palaus, possessions de nobles i terratinents han estat assaltats per la població i lo Gran i General Consell ha pres mesures especials per provar de contenir la xurma avalotada. Arriben noves de vint-i-quatre llauradors penjats i esquarterats a Pollença per haver participat en la revolta. Els capdavanters del motí han estat ajusticiats en el camí que va de Pollença a Sa Pobla i els principals instadors de la sedició foren enforcats a la mateixa plaça del poble.


Davant la greu situació que ens aclapara, les autoritats romanen en sessió permanent. El Tribunals del Sant Ofici i el Lloctinent Reial no aturen ni de dia ni de nit en llur tasca d'escalivar agitadors, jueus i heretges, així com tota mena de gentussa de mal viure i pobra condició. Un esclau procedent de Tartària, propietat de l'insigne patrici Bartomeu Conillers, fou penjat davant la Porta del Moll per haver-li robat una gallina amb excusa de fam pels seus fills; i una dona que havia enganat al seu home fou cremada viva al raval de Santa Caterina. Diversos captius russos i moros, entre els quals una al.lota de molt bon veure, foren condemnats a tallar-los la llengua per haver proferit blasfèmies contra la Santíssima Mare de Déu. També un pagès de Campos fou condemnat a mort per cridar a la rebel.lió, i tres menestrals de Ciutat penjats a la Volta d'en Rexardo per haver escrit proclames contra el Sant Ofici.


El Papa Calixte III dóna a Roma butlla i deu mil anys d'indulgència plenària a qualsevol home o fembra del regne que treballi gratuïtament en la construcció de nous ports. A causa de l'abandonament i les constants tempestes resten fets malbé i els navilis d'altres comarques cristianes no hi poden amarrar amb facilitat. Cal tenir en compte que la nostra abundor actual és produïda -d'ençà de la crisi de l'agricultura- per la permanent arribada de viatgers, de peregrins que vénen a veure el cos incorrupte del Rei Jaume II o el de la Santa de Costix. A més, hem de pensar amb el caramull d'or i plata que deixen a hostals i tavernes els navegants venecians i florentins que tenen base a Mallorca per comerciar amb l'infidel.


Es fa públic un ban del Sant Ofici informant de la terrible conjura de jueus i agermanats que tenien intenció de trastornar el Regne. Per la púrria detinguda pels agutzils, per les declaracions fetes sota tortura als nombrosos presoners en mans de la Inquisició, sembla que, a més de voler subvertir els fonaments de la nostra santa fe cristiana, catòlica i apostòlica, els conjurats, a les ordres del Dimoni i altres poders infernals, volien mudar les lleis i fer un repartiment de cases, terres i tota mena de propietats entre els més miserables. Posaven com a dèbil excusa per a llurs malifetes algunes epístoles mal interpretades, paraules canviades dels Evangelis i l'exemple de Nostre Senyor Jesucrist expulsant els mercaders del Temple de Jerusalem. Per sort, un captiu moro, assabentat de tan ferestos plans, els denuncià oportunament, i fins ara són ja més de tres-centes les detencions. Amb excusa de fam i misèria, quins grans crims por arribar a imaginar la humanitat.


Fou una jornada joiosa amb gran i solemne Auto de Fe davant la Porta Plegadissa amb més de vint heretges i cismàtics cremats vius en càstig a llurs monstruosos crims. Els bons cristians, amants de la sàvia jurisdicció i fidelíssims a l'omnipotència de la Santa Inquisició, no ens hem d'atemorir ni dubtar mai davant la justa aplicació de la Llei. Escric aquestes reflexions perquè alguns cavallers, alguns frares inexperts, més d'un militar bregat en les guerres d'Itàlia, comentaven d'amagat que era una desmesurada crueltat cremar vius al.lots i al.lotes "amb l'única prova de declaracions fetes sota terribles tortures". Quina poca fe! Molt poc en saben de com s'expressa la voluntat de Déu, car és mitjançant el patiment com es pot treure Llucifer de les ànimes condemnades de l'infidel. I, si per humà error morís cap innocent -cosa poc probable, tanta és la maldat de la turbamulta-, caldria tenir en compte que ha estat un cristià sacrifici per posar a cobro de temptacions tot el ramat. Quanta debilitat hi ha encara als nostres cors, quan uns xiscles de jueus o captius serveixen com a excusa per proposar mitigar la potestat de la Justícia i de la Llei!


La potència del Dimoni, de l'heretgia, de les forces del Mal, arriba fins als racons més llunyans de la nostra cristianíssima terra. Ens hem assabentat de l'espaventós crim d'un pagès de Fornalutx -al qual li han tallat la mà dreta i després l'han enforcat a la plaça del llogaret- que havia pegat una bastonada a la verge del santuari amb l'excusa que portava molt d'or i argent mentre "la gent moria per falta de blat" a cases i possessions.


Es reuneix en sessió plenària lo Gran i General Consell per aprovar els nous impostos que calen per pagar part de les despeses del casament del Príncep Felip, el qual properament s'esposarà amb l'hereva del regne de Grècia. Són necessaris més de quatre-cents milions i ja hi ha hagut protestes de nobles i rics comerciants que voldrien veure disminuïdes llurs taxes i imposicions. Després de molts de dies d'animat debat, s'ha trobat una justa solució: en lloc de carregar despeses a la noblesa i comerciants, s'augmentarà el preu del forment i queviures de primera necessitat. Així, en menys d'un any, els recaptadors reials tindran a disposició l'alta suma a què ens obliga l'enllaç matrimonial. Tots els membres del Gran i General Consell han aprovat mesures tan justes amb absoluta unanimitat.


A causa de les terribles commocions que sacsegen aquest Regne, augmenten les colles de bandejats que atemoreixen la població tant al pla com a la muntanya. Són constants els atemptats contra les autoritats del Sant Ofici, aristòcrates i cavallers. Aviat caldrà posar guàrdies permanents davant les mansions de la gent principal, car no passa un dia sense que un tret d'arcabús, una ganivetada a traïció, no acabi amb la vida dels més bons cristians i servidors reials. Temps difícils vivim, quan els homes no es conformen amb les proves i sacrificis que ens mana Déu Nostre Senyor i encara cerquen fer maldat. Heretges, jueus i esclaus, pagesos incultes, menestrals envejosos, que de tot quant hi ha de dolent i esguerrat donen la culpa a la sàvia potestat, en lloc de mirar llurs pecats com a vertadera causa de la fam i la pestilència que ens té aclaparats. El noble cavaller Safortesa diu que, de continuar així els esdeveniments, caldrà enviar a demanar soldats de Nàpols i Castella per preservar la seguretat i defensar les propietats.


La fam i la pesta fan desvariejar la població. Corren rumors que a les nits surten monstres, animals alats de les clavegueres, els quals se'n porten els infants. L'altre dia, al Born, hi hagué gran avalot, car uns veïnats veieren -ho juren i perjuren- una bèstia immunda de dos cap caps que volia endur-se a una nina de cinc anys. El Sant Ofici no sap que pensar. Molts nobles diuen que val més que la turba cregui en dèries de monstres i fantasmes que no pensi que són els rics comerciants i propietaris qui tenen la culpa de la fam. Els més malpensats conten que tots aquests esgarrifosos rums-rums surten del palau del Lloctinent. Pareix que paga gent pobra i de baixa condició i la fa sortir al carrer per atemorir i entretenir la multitud.


El Bisbe, a la Seu, ens ha confortat i a l'homilia ha parlat del perill constant que per a la nostra Santa Fe representen els hebreus. Encès, posseït per l'esperit diví ha dit que de la llavor criminal que assassinà a Jesucrist res de bo no en pot sortir. Al Call circulen llibres prohibits, satànics vademècums que consulten quan es reuneixen en secret. Receptaris i tractats diabòlics explicant que, enllà l'horitzó, hi ha regions diferents a la nostra, on totes les idees són respectades i no hi ha persecucions ni coneixen l'existència del Sant Ofici. Segons conta el Bisbe, són molt perilloses les notícies que els israelites propaguen i semblen ordenades per Luter i altres heretges servidors del Dimoni. Posà l'exemple del Rabí Leví, que no es volgué convertir després de les darreres cremadisses. A casa seva els agutzils trobaren cartes i discursos on narrava com, en altres països, els sefardites havien pogut progressar per no haver de viure sota el domini del Sant Ofici. La impremta, la llibertat religiosa, són un exemple, explicava el renegat, del progrés a què pot aspirar la humanitat se s'alliberava del poder del Vaticà. El Bisbe, cristianíssim, acabà l'homilia cridant a mantenir la vigilància de les autoritats damunt els habitants del Call i exhortant tots els jueus a una prompta i sincera conversió si volien servar vides i propietats.


Ban del Lloctiment Reial -amb aprovació de la cúria- manant fer les execucions i esquarteraments fora de Ciutat, a esser possible al bosc de Bellver, per la brutor i perill per a la salut dels bons cristians representa tenir tanta gentalla enforcada i esquarterada al bell mig de places i carrers. Era ferest -sobretot a l'estiu- veure els cans afamegats arrossegar bocins de cadàver vers l'interior de palaus i casots. Calia trobar-hi alguna mesura adient. Causà commoció, l'altre diumenge, enmig de la sant missa, veure com un dels cans del comte d'Aiamans entrava amb el cap d'una al.lota xueta a menjar-se'l davant l'altar major. Molts nobles s'aixecaren misericordiosament dels seients per treure'l de l'església. Més d'una dama principal, d'aquestes que no s'atemoreixen d'esquarteraments o degolladisses generals, s'acubaren en haver de sofrir espectacle tan esgarrifós.


Es mana obrir grans fosses comunes als afores de les murades i als vilatges (especialment a Inca, Manacor, Petra, Pollença i Montuïri) a causa de l'exorbitant mortaldat produïda per la fam i la pestilència. El Bisbe ens ha portat de Roma una butlla papal per la qual hom dóna cinc mil dies d'indulgència plenària a qualsevulla que hi vulgui contribuir amb feina, carros o bestiar. També, i dins el mateix ordre de fets, lo Gran i General Consell mana fer recapte de calç per tirar damunt els cadàvers a fi d'impedir la fatal contaminació que amenaça amb estendre, encara més, les cruels plagues enviades per Déu a fi de provar la rectitud de nostra fe.


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb