Turmeda | 19 Juliol, 2020 21:45 |
Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - L’estel blau de Caterina Tarongí - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)
Que hauria estat de nosaltres sense el suport de l’oncle Joan? Hauríem patit de forma inimaginable. Tres dones soles, abandonades, perseguides pels facciosos... Si poguérem sobreviure en els anys més foscos de la guerra va ser per l’oncle que, en tenir notícia de les detencions, ens va fer arribar alguns diners per atendre les necessitats més imperioses de la família. Ni els sacs deixats per mans desconegudes rere el jardí de casa, ni la venda de les senalles que feia el padrí amagat a l’enfony, no bastaven per a viure amb una mica de dignitat. Llogar-nos de jornaleres, sortir al camp, emblanquinar parets... No hi havia feina per als que érem considerats “rojos”. El sofriment que ens causaven les noves autoritats no consistia solament en la mort de les persones estimades, en la tortura pública a què eren sotmesos els detinguts. La destrucció de la nostra capacitat de resistència era molt més subtil. Els falangistes actuaven talment el carnisser que maçola la carn damunt el tall de fusta. Es tractava de copejar fins que no restàs cap possibilitat de ser persona. Destruir a fons la teva personalitat. Augmentaven de forma sistemàtica el dolor de les víctimes al màxim, fins a fer-les enfollir. (Miquel López Crespí)
Que hauria estat de nosaltres sense el suport de l’oncle Joan? Hauríem patit de forma inimaginable. Tres dones soles, abandonades, perseguides pels facciosos... Si poguérem sobreviure en els anys més foscos de la guerra va ser per l’oncle que, en tenir notícia de les detencions, ens va fer arribar alguns diners per atendre les necessitats més imperioses de la família. Ni els sacs deixats per mans desconegudes rere el jardí de casa, ni la venda de les senalles que feia el padrí amagat a l’enfony, no bastaven per a viure amb una mica de dignitat. Llogar-nos de jornaleres, sortir al camp, emblanquinar parets... No hi havia feina per als que érem considerats “rojos”. El sofriment que ens causaven les noves autoritats no consistia solament en la mort de les persones estimades, en la tortura pública a què eren sotmesos els detinguts. La destrucció de la nostra capacitat de resistència era molt més subtil. Els falangistes actuaven talment el carnisser que maçola la carn damunt el tall de fusta. Es tractava de copejar fins que no restàs cap possibilitat de ser persona. Destruir a fons la teva personalitat. Augmentaven de forma sistemàtica el dolor de les víctimes al màxim, fins a fer-les enfollir. Algunes ànimes fortes poden suportar dificultosament, amb un immens patiment, la mort de qui estimen. Gent que portarà la ferida al cor per a tota la vida. Ara bé, si la persecució es contínua, si a la tortura psicològica s’afegeix la humiliació, la fam... d’on treure les forces necessàries per a la supervivència? Algunes veïnes, poques, pogueren superar la vergonya d’haver d’anar pel carrer, enmig de la befa i els insults, després de ser obligades a prendre uns tassons d’oli de ricí. A unes altres els tallaren els cabells ran... L’esposa del carrabiner Orozco, detingut i condemnat a mort els primers dies de la sublevació, tengué el valor d’aixecar el puny enmig de la plaça Major i, a la vista d’en Martí Cerol i els seus botxins, digué:
-Dia arribarà que es farà justícia. El poble demanarà explicacions pels assassinats comesos. Ni els animals salvatges són capaços d’arribar al grau de putrefacció que heu assolit. Superau els tigres i els lleons. Les bèsties tan sols ataquen per a poder assaciar la fam, per a portar menjar als cadells... Vosaltres matau per plaer. Gaudiu amb els patiments, amb els crits dels que torturau. No teniu ànima.
Li pegaren un munt de culatades a la vista de tothom. Rajava sang pel rostre. Atupada, amb les feres uniformades envoltant-la, la dona es mantengué ferma, sense vessar ni una llàgrima davant els criminals.
-Calla, roja malparida –li deien, mentre continuaven amb els cops de puny, plens d’un sadisme fora mida. Si no atures d’insultar et farem com al teu home. I si no et matam aquí mateix és perquè no vals una bala.
-Matar-me? –els respongué des de la pols del carrer, desafiant els fusells que l’apuntaven directament al cap-. Ja em llevàreu la vida el dia que assassinàreu el meu marit? Què més voleu fer? Matar aquesta al·loteta de sis anys?
Na Sebastianeta, la filla, plorava aferrada a la seva mare.
-Per què pegau la mare? -deia amb els ulls vermells de tant de fregar-se les llàgrimes, sense arribar a copsar a fons el que passava, la vesània que dominava els que les encerclaven.
-I el pare, on és el pare? -continuava, mirant en Martí Cerol, que no sabia com fer-la callar. Fer mal a un infant a la vista de la gent? Als nins petits els podies pegar i amenaçar dins les cases, d’amagat, per demanar informació sobre els fugitius. Copejar algú enmig de la plaça potser era excessiu. Ja passarien comptes! Es notava tensió dins l’ambient. No tothom era davant l’Ajuntament per aplaudir els falangistes. A alguns els podies endevinar una espurna de pietat en la mirada. Però ningú no podia fer coneixedor que passava pena pels apallissats, pels humiliats. Si sorties a veure el que ocorria l’únic que podies fer era aixecar el braç com els altres i cantar el “Cara al sol”. O, almanco, moure els llavis i fer com si ho cantassis de veritat.
La fam era un dels principals problemes dels supervivents. Com aconseguir uns jornals, uns cèntims per a comprar queviures per als infants? Sí, a vegades era possible resistir la tortura, fins i tot la mort dels teus... però com suportar veure els al·lots sense res per alimentar-se, haver de sentir que et demanen una mica de pa, afamats? Per a una mare és el mateix que si li tallassin una mà, la ferissin amb un ganivet.
Vet aquí la maldat de les autoritats. Vèncer la resistència del teu esperit per la fam. Volien que desaparegués la més mínima capacitat de resposta de les persones. Anar a demanar feina als assassins, als inductors de la mort dels teus familiars? Els pagesos tenien por d’ajudar-te si estaves marcat per la repressió. Donar suport a algú fitxat per Falange podia ser considerat una forma d’atacar el Moviment. Ens movíem enmig de la tragèdia, sense saber què faríem a l’endemà, on ens podríem agafar per arribar a la nit. Guanyar unes hores, uns dies! No podíem fer cap mena de plans per al futur. El pervindre ja no existia. Una tempesta ferotge ens portava vers indrets desconeguts. Com resistir la mirada suplicant dels fills demanant un bocí de pa? Hi hagué dones que, destrossades, amb els infants emmalaltits, s’enviaren les llàgrimes i tocaren a les portes dels senyors que havien fet les llistes de matar i empresonar. I els inductors dels crims no sempre els donaven l’almoina d’uns jornals. Un pa per dies de feina de sol a sol. La majoria dels propietaris de terres i negocis es rentaven les mans. Tancaven els ulls davant el patiment dels al·lots. Els més despietats eren capaços d’insultar qui trucàs a la seva porta.
-Feina? –exclamaven, des de la supèrbia que proporciona la victòria-. Donar-vos unes pessetes? Has perdut l’enteniment? El teu home... no volia repartir les meves terres entre els jornalers? No sé com vos atreviu! Sort de l’exèrcit i el general Franco! I, ara, quan s’ha fet justícia, quan s’ha aconseguit aturar la instauració d’una república bolxevic, vos atreviu a demanar un jornal?
L’esposa del propietari mirava des de la cuina amb mirada i gest d’aprovació. A vegades, alguna beata s’atrevia a llançar al carrer alguns bocins de pa dur, el que donaven als porcs mesclat amb segó i les figues que no servien per a confitar. Pensava haver guanyat el cel amb una bona acció! Després ho comentava a la rectoria, a la reunió amb les Filles de Maria.
-He donat el pa que ens sobrava a quatre desgraciades que tenen l’home mort. Més que res ho he fet pels fills. Encara són petits, no poden anar a marjal per guanyar uns cèntims. Per a ella no ho hauria fet. Casar-se amb republicans? Quin poc cap! Però els cristians hem de tenir una mica de compassió amb els folls que han perdut l’enteniment i errat el camí.
El rector feia signes afirmatius amb el cap mentre s’acabava de beure la xocolata que li havia portat la criada, una murera de trenta anys, decidida i desvergonyida i que tothom sabia era la seva amiga. Ningú no ignorava que els dos fills de la dona eren del sacerdot. Les beates ho negaven. Endebades. Els mureros afiliats a La Societat i que coneixien la família de l’al·lota ho afirmaven amb total rotunditat. D’ençà que na Catalina Rebassa feia de criada a la rectoria, els pares de la serventa ja no anaven a llogar-se per les places de sa Pobla i Santa Margalida. Des de feia temps portaven sabates de pell, fetes pels millors artesans d’Inca. Mai més no tornaren a demanar que els fiassin a la botiga. Arreglaren la teulada de la casa i al jardí, sempre abandonat, ara es podien veure brolladors d’aigua, taules i cadires de ferro forjat, plantes exòtiques. Un dia veieren que la mare de na Catalina portava un collaret d’or i una polsera que, semblava, havia costat un parell de mils de duros. Una fortuna fins i tot per a rics, per als grans propietaris de la comarca!
El rector escoltava en silenci. Quan acabà de beure la xocolata i menjar-se l’ensaïmada, digué de forma displicent, com si parlàs d’alguna qüestió esotèrica o del llunyà resplendor de les estrelles:
-Cal fer una bona acció al dia. Malgrat que sigui amb els rojos. Sense exagerar, evidentment. Es mereixen el càstig que els ha enviat la Divina Providència. Ja ho sabeu. No cal que us ho expliqui. Els republicans no anaven a missa. Volien cremar les esglésies, matar els capellans, llevar els fills als pares, fer la Repartidora. No té perdó. Es mereixen el que tenen i encara més! Vos imaginau que s’hauria esdevengut de no ser pel general Franco, per les idees salvadores de José Antonio? Ara seríem sota terra, com els catòlics de Madrid, València i Barcelona. O condemnats a fer feina a una fàbrica sota l’amenaça de morir de fam! Ben igual que a Rússia! Largo Caballero era el Lenin espanyol i els anarquistes feien bons Lenin i Stalin, el més grans criminals de la humanitat!
Es netejava els llavis amb un torcaboques de fil brodat per la serventa. Dibuixos de flors i plantes d’una qualitat indiscutible: deien els que en sabien que na Catalina Rebassa brodava bé.
N’Andreu, que coneixia un cosí llunyà de la criada, em digué un dia rient:
-Ho fa tan bé perquè el rector li toca les cuixes quan broda a la rectoria.
Al poble tothom sabia que l’al·lota murera era l’amiga del sacerdot. Un tema prohibit. Ningú no en parlava. Potser era un costum establert. La padrina Margalida deia que mai no conegué cap rector que no fos criticat per les seves relacions amb les serventes.
Em puc imaginar molt bé el representant del Vaticà al nostre poble després de prendre la xocolata, bevent una mica d’aigua fresca per a netejar la gargamella, xerrant amb les beates que resaven pel triomf del Moviment:
-Les pomes podrides s’han de llevar del cistell on tenim les bones. Basta una fruita dolenta per a fer malbé la resta. Els republicans i maçons són com els jueus que mataren Nostre Senyor Jesucrist: una mala herba que cal extirpar d’arrel.
Què hauríem fet sense el suport de l’oncle Joan, sense aquells sacs de menjar que unes mans amigues ens deixaven d’amagat, en la fosca de la nit?
L’ajuda de l’oncle serví per estalviar-nos més humiliacions. No vaig haver d’anar a llogar-me, a trucar a la porta dels senyors. Moltes filles i esposes dels republicans detinguts, per a no morir de fam, anaven a plaça, a primera hora del matí, i s’oferien a l’amo de la possessió, a qui les volgués agafar per a collir patates, sembrar mongetes. M’ho contava n’Aina, sa Confitera, que, juntament amb na Joana, era una des les poques amigues que encara s’atrevien a trucar a la nostra porta.
-Les fan estar dretes a la plaça i ningú no les vol llogar. Els pagesos que ho podrien fer tenen por –deia n’Aina, esverada en constatar tanta injustícia-. La rectoria ha donat instruccions al respecte. Volen fer-les patir. Ben igual que a vosaltres, però amb una diferència essencial. Dins la desgràcia encara podeu menjar. Malgrat que el senyor Gabriel i la teva germana romanen tancats, disposau d’uns cèntims per anar a la botiga, un hort, prop del torrent que vos dóna una mica de verdura. Però què fer si solament tens les teves mans? Com fer front a la fam en no poder disposar d’un bocí de terra, algú que et doni una mà?
Als falangistes no els bastaven les persecucions a les quals érem sotmesos. Volien més. Navegaven per la mar d’una bogeria absoluta. Maldaven per sentir-se déus. Ara podien decretar qui podia guanyar un jornal, qui beuria oli de ricí, qui seria escarnit o no. Una victòria absoluta damunt vides i hisendes.
La repressió que patíem ens feia tornar segles enrere, a l’esclavatge. Començava a adonar-me de tot el que havíem perdut: la llibertat, la riquesa més importat per a una persona. En temps de la República ens queixàvem de la lentitud de certes reformes. Érem summament crítics. Exigíem que les paraules, les promeses electorals tenguessin una realització concreta. A l’Ateneu, entre els socis de les societats obreres, hi hagué dol el dia que ens assabentàrem dels crims de Casas Viejas. Trets a la panxa com a contestació a l’exigència d’escoles i pa? Aquesta era la República que defensàvem amb tanta il·lusió i de la qual esperàvem miracles, solucions a les injustícies que ens envoltaven? Els fusells i les pistoles de juliol del trenta-sis, la declaració de l’estat de guerra pels militars ens ensenyaria que encara no coneixíem prou bé el feixisme. No li havíem vist el seu rostre sinistre. Ara ja sabíem el que era viure amb la família tancada, perseguida. Ni en somnis no era possible imaginar la fondària del dolor que s’apropava. Visquérem la repressió del moviment revolucionari a Astúries des de la distància. A Mallorca hi hagué nombroses detencions. Però érem lluny de pensar en la mort. No podíem fer-nos a la idea que algú vengués a cercar-nos i matàs sense judici, per venjança personal, pel plaer d’atemorir. Ens dominava encara una il·limitada confiança en la capacitat de resistència del poble. En comentar un hipotètic cop dels militars pensàvem que amb una simple declaració de vaga general, els generals tornarien a les casernes. No hagué de marxar a l’exili el general Miguel Primo de Rivera? El mateix faríem amb Franco, Mola, Queipo de Llano, López Ochoa! Si els treballadors aturaven la producció i paralitzaven el país... quin govern dictatorial podria resistir?
Aquella crueltat desfermada fins al paroxisme ens agafà desprevinguts. Només uns pocs de la colla imaginaren que la situació podria empitjorar fins a límits increïbles. N’Andreu sempre explicava que la burgesia era capaç de qualsevol crim per a servar els seus privilegis.
N’Andreu tenia raó. Ara ho podia veure amb tota claredat.
Dins la desgràcia, encara tenguérem sort. Ningú no havia enviat a demanar l’oncle Joan. L’adrogueria funcionava normalment. No es despatxaven tants productes com abans del juliol, però no mancaven els clients.
Era un matí de setembre. Un sol esplendorós m’esperava en arribar a Palma. En davallar del vagó vaig mirar a la meva dreta: el magatzem de Can Mir. Ja sabia que el pare hi romania presoner. M’ho digué na Coloma Lladonet. Na Coloma hi tenia tancat un fill, en Felip. Un bon amic de n’Andreu i membre de l’Orfeó. Ambdós es coneixien des de la infantesa.
-El teu pare és amb el meu fill –em digué un dia que ningú vigilava la nostra casa. M’ha enviat un petit escrit en el doblec dels pantalons. Vaig cada setmana a Palma, a portar-li una mica de roba i menjar. Si pogués quedar a Ciutat... Però no hi tenc família ni diners per a llogar un piset.
Li vaig dir que no patís. Jo aniria a viure a Son Rapinya i, amb el menjar pel pare també faria arribar alguns queviures per al fill.
Na Coloma estava emocionada. No sabia com agrair les meves paraules.
-Fes el que puguis. Qui sap els dies que els resten de vida. En els papers que m’ha fet arribar amb la roba bruta explica que, de nit o ben de matinada, els fan formar i en criden uns quants. Diuen que els posaran en llibertat, que aniran a casa seva en no haver-hi cap càrrec ni acusació. Una mentida! Tothom sap que els que travessen el portalam de Can Mir no són vistos mai més. Sempre hi ha un camió o un cotxe ple de falangistes armats que els fa pujar a punta de baioneta, amb les mans fermades a l’esquena. Ja em diràs! Quina mena de llibertat pots aconseguir si, en posar un peu al carrer, algú t’espera per fer-te pujar dalt d’un vehicle sota l’amenaça dels fusells?
Sense la informació proporcionada per na Coloma no hauria sabut tan ràpidament on restava empresonat el pare. Sabia el que això significava. Quantes conegudes no peregrinaven de presó en presó, de Can Mir al Castell de Bellver, del castell al port, al vaixell Jaume I? I les que anaven a peu fins al fortí d’Illetes perquè no tenien diners per pagar el bitllet de la camiona que anava a Andratx? Trobar l’indret on romania tancat el teu familiar era una autèntica odissea. Com provar de cercar una agulla dins d’un paller! Talment avançar a les palpentes per un territori desconegut. Arreu silencis, gent que no volia dir res, autoritats que et tractaven amb menyspreu o que et rebien amb amenaces per haver gosat demanar pels teus. Qui era capaç de continuar indagant davant tanta indiferència, veient com es gaudia amb la desesperació que et dominava?
L’oncle em rebé amb una forta abraçada.
-Apa, passa de seguida. Com menys et vegin, millor. La barriada és plena d’espies, de gent que fa feina per a la policia. Per Son Serra, la Vileta, Son Roca, Son Espanyolet i Son Rapinya no han deixat ningú d’esquerres. A la majoria els han mort, els altres són a la presó.
L’oncle em va fer entrar a casa seva i em mostrà la cambra que, a patir d’aquells moments, seria on jo viuria.
-Com estan la padrina i na Martina? –em demanà de seguida. I, en Rafel... encara aguanta dins la soll? Què podem fer per ajudar-los? D’ençà del triomf dels militars no puc dormir. Tenc insomni. Em pas les nits pensant en la tragèdia que ens ha caigut al damunt. I sort que no m’han vengut a demanar res! Per aquestes barriades s’han donat casos terribles. Sovint detenen famílies senceres. No tenen cap mena de consideració. Volen fer por, escalivar. Si vosaltres haguéssiu viscut aquí segur que també m’haurien tancat. Tenen planificat exterminar l’esquerra de rel i actuen en conseqüència.
M’ajudà a col·locar la meva roba a l’armari. Les camises i els pantalons per al pare i n’Andreu els vaig posar en el canterano, en els calaixos on encara podies trobar vells vestits dels repadrins, els aspres llençols de lli, els davantals de les matances...
-Pots fer el que vulguis amb la roba antiga. A mi ja no em serveix de res. Són records sentimentals. Ara l’important és donar suport els que estan tancats. Si es necessari per salvar-los, podem vendre aquesta casa! No en tenguis cap dubte! La vida d’en Gabriel, de na Isabel, de n’Andreu val tot el que tenim i encara més. La desgràcia és que els falangistes prefereixen la sang a l’or. Els han ensinistrat a la perfecció: primer matar; després robar. Alguns, els més intel·ligents aconsegueixen unir l’assassinat i el robatori... Però les instruccions dels militars són fer net, acabar mitjançant el terror amb la més mínima capacitat de resistència.
-Com en Martí Cerol, al poble –vaig pronunciar sense adonar-me molt bé del que deia.
D’ençà de la mort de l’esposa l’oncle perdé l’alegria de viure. Crec que mantenia oberta l’adrogueria solament per a ajudar-nos. Na Isabel i jo érem les al·lotetes estimades, les filles que mai no va poder tenir. Jo ho sabia ben bé, que ens adorava fora mida. De petites, quan veníem a estiuejar a Palma, ens parlava de quedar amb ell a l’adrogueria. Ens ho digué en moltíssimes ocasions.
-I ara no quedaríeu aquí? Anireu a un bon col·legi i els diumenges vos acompanyaria al cine Líric, al Balear... Fan unes pel·lícules excel·lents! Podríem anar al Ram, al circ...
Mai no concretàrem una estada de llarga durada a casa de l’oncle. Els pares sempre hi posaren entrebancs. No volien que els deixàssim! Per això les nostres estades es reduïen als estius meravellosos vorera de mar, als dies d’esbarjo a la Ciudad Jardín i el Molinar.... Córrer per la sorra amb l’estel agafat de les mans veient com volava, volava i na Isabel reia, perseguida per n’Aurora Picornell. Ambdues al meu darrere, perseguint-me, volent agafar el meu estel i jo, lleugera, més àgil, guanyant sempre, arribant a recer de l’oncle Joan que, com un vigilant al meu servei, deia, aturant n’Aurora i na Isabel:
-L’estel és de na Caterina. Si voleu vos puc fer un altre estel. Però aquest és seu i de ningú més. No heu vist que, a un racó, hi ha escrit el seu nom: Caterina Tarongí?
L’estel blau de na Caterina Tarongí! On deuen ser tots els estels que hem fet volar de joves? A quin indret han marxat? Quin vent de tempesta els esquinçà? Què fer per a recuperar-los, per tornar a reviure aquells dies de lluminosa claror i rialles?
Turmeda | 19 Juliol, 2020 15:58 |
Pagesia i turisme: sa Pobla anys 50 i 60 - (Vet aquí un petit tast del llibre Visions literàries de sa Pobla, Llorenç Gelabert Editor)
Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres. (Miquel López Crespí)
Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres...
La manca de demanda d´alguns dels productes essencials de l´exportació feia patir el pagès. Mai no sabien si podrien recuperar la inversió feta: el nitrat de Xile pujava de preu, i també, el petroli i la benzina. Les hores de feina eren incomptables. Tot el nucli familiar era dedicat a treballar el camp de sol a sol. El camperol sortia a primera hora del matí i no tornava fins a les vuit o les nou del vespre. I, a l´estiu, fins més tard, quan els senyors del poble i les famílies dels menestrals ja restaven assegudes prenent la fresca davant casa seva. En aquell temps la mare tenia una botiga de queviures al carrer de la Marina, cantonada amb el de l´Escola. El pare tenia llogat un racó en el taller mecànic de Can Ripoll, que li servia per pintar cotxes i camions. Quan sortia de l´institut, a les set del vespre, els passava a veure i els trobava, acabada la feina, petant la conversa amb alguns dels antics presoners republicans que, portats a la força a fer carreteres, s´havien casat amb pobleres després de sortir del camp d´internament.
Nosaltres érem menestrals, malgrat els padrins continuassin conreant la terra.
A les vuit o les nou del vespre, a l´estiu, jo havia regat el bocí de carrer, sense asfaltar encara!, de davant casa nostra per apaivagar la calor acumulada durant el dia. Com els altres veïns del carrer de la Muntanya, trèiem els balancis davant el portal i ens disposàvem a passar unes hores d´esbarjo aprofitant la fresca de la nit. No hi havia ningú que tengués televisió. Tan sols coneixíem de la seva existència per les pel·lícules americanes que feien a Can Guixa, Can Pelut o el Montecarlo. Una petita ràdio Telefunken ens proveïa de notícies, de la música del moment i, més tard, en tancar les portes, els pares i l´oncle Josep engegaven l´aparell cercant emissores estrangeres que ens informassin de veritat del que passava al món.
A sol post molts pagesos encara arribaven del camp. Dalt dels carros, cansats per una llarga jornada de treballar en els horts, ens miraven amb mirada resignada. Ells encara havien d´arribar a casa seva, donar menjar als animals, davallar la palla del paller, tenir cura dels porcs i les gallines, fer el sopar per la família, netejar-se a un ribell abans de sopar. Algunes dones feien el pa a mà, a la pastera heretada dels padrins i repadrins. A través de la boira dels anys, encara veig la repadrina encenent el forn de llenya, suada, escollint les branques de pi més adients per encalentir-lo. Les mesclava amb algunes rames d´olivera i garrover. Deia que les pedres del forn agafaven una flaire misteriosa que feia el pa més mengívol.
Els homes aprofitaven un moment per anar fins a la taverna més pròxima per beure una copa de conyac o cassalla abans d´anar a dormir.
No hi havia temps per res més.
Seure a la fresca per a gaudir de la nit? Això només podia fer-se uns dies especials, quan la feina no havia estat esgotadora i havien pogut plegar d´hora.
No era gens estranya, doncs, la dèria d´alguns per trobar recer en altres oficis. L´autèntica vida de la pagesia poca cosa tenia a veure amb els poemes ensucrats de Maria Antònia Salvà ni amb les postals amb pagesetes ben vestides i un càntir al costat, o brodant, felices, en el portal taral·lejant una cançó. Fins i tot els balls, per Sant Jaume, les jotes i boleros de les festes, tenien un aire soterrat de combat per la supervivència. Els cossos dels ballarins, impulsats per la força de les guitarres, la bandúrria i les castanyoles, assolien un aire de repte instintiu que emocionava. Era una mena d´alegria explosiva per haver acabat la sega, lliurat al magatzem el resultat de l´anyada, culminat el més pesat de la temporada. Moments d´esbarjo. Hi havia rialles pel carrer confiant en uns preus que compensassin tants d´esforços. Tavernes i cafès anaven plens. Es jugava a cartes, es feien acudits i les ampolles de conyac i herbes anaven de mà en mà.
Els poetes que han cantat l´excelsa bonior de la vida pagesa no saben què és llaurar amb l´arada romana de sol a sol, sembrar, regar, llevar els macs i l´herba de l´hort, batre a l´era en el mes d´agost, espolsar les mongetes, el blat, amb la pols que ocupa el teu cos, t´encega els ulls.
És una poesia feta pels senyors i pagada per ells. Falsa mitificació de la terra, els poemes de l´amo de Formentor i Llorenç Riber. L´ensucrada visió d´uns pagesos feliços, que no coneixen la fam, el treball esclau.
Com no imaginar el gran patriarca de les nostres lletres, Miquel Costa i Llobera, assegut al gran menjador del casal, envoltat de velluts i randes, els amples cortinatges per matisar la llum, grans tapissos heretats de la família, els foscos quadrets de sants i verges, el rellotge de paret, implacable, donant les hores de forma meticulosa, els grans canteranos, els ramells de flors fetes amb conxes i tapades amb grans protectors de vidre, la tauleta amb els missals, la plagueta de notes per fer els sermons, els apunts dels darrers articles, el rosari de nacre. Escriure envoltat per crists crucificats, de fusta noble, policromies del segle XVI, marfil, or i plata. El petit cofre amb les relíquies dels sants portats del viatge a Jerusalem: un bocí de la creu de Nostre Senyor, un queixal de sant Pere, una ungla de santa Teresa de Jesús, un os de les costelles de sant Francesc d´Assís. I tot de petits paquets, amb el pergamí grogós pel temps, amb cabells d´infinitud de personatges religiosos i grans reis i reines de la cristiandat, amb el corresponent certificat de la Cúria Romana.
Posar les santes relíquies al costat de la plagueta on escriu els versos, obrir-la lentament, com qui obre la porta a un altre món i, besant-los un munt de vegades, posar-se els cilicis al voltant del pit, als braços i les cames. Respirar fondo en sentir el dolor. Notar, amb un infinit plaer místic, els petits rierols de sang que fan el seu camí. Rebre la inspiració divina per a saber el que has d´escriure avui. Fer servir el dolor com a una droga que et transporta a indrets llunyans, fins als núvols altíssims de la creació. Talment un encontre amb els esperits del més enllà aconseguit enmig de gemecs i oracions.
Tot d´objectes acumulats gràcies a l'esforç de generacions i generacions de pagesos de la possessió, a Formentor. A l´estiu, les criades portant el gelat de cacau fet amb la neu de les casetes de la muntanya. Es fàcil imaginar els corredors silenciosos amb tot de velles cadires folrades de cuiro, recolzades a la paret. A vegades una ombra silenciosa, en la llunyania de les sales, netejant la pols dels mobles, endreçant els llibres damunt les taules de fusta de nord i d´olivera, les més antigues. I, enllà, al·lotes de quinze anys netejant el bronze dels vells canelobres, la plata que brilla, malgrat la fosca, a les prestatgeries de les sales. Tot un decorat adient per cantar la bellesa de les seves propietats, la pau de Cala Murta, l´àgil caminar de les pagesetes, el Pi de Formentor. La natura i els homes, exacta reencarnació de Déu sobre la terra. Homes i paisatges com a expressió de la sublim bellesa, de l´alè diví damunt la matèria abans inanimada.
El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.
Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...
L´hora del ball havia acabat.
La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.
Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.
Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.
Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent. Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?
Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.
La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.
Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.
Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.
De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.
Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.
« | Juliol 2020 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 | 31 |