Turmeda | 02 Agost, 2020 22:45 |
Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Isabel - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)
Na Isabel estava molt canviada. Havia envellit. Com si haguessin passat anys d’ençà de la detenció. M’adonava de l’abundor de cabells blancs que abans no tenia. Unes profundes arrues li marcaven el rostre. Les preocupacions pel destí de la família? El cor em va fer un sotrac. Què passava entre les antigues parets del casalot, quina mena de patiments transformaven de tal manera les persones? La vida sota el control de monges i militars... era pitjor del que m’explicaven alguns parents de les presoneres? El que veia mentre avançava pels llòbrecs passadissos era només la superfície d’un món que no podíem imaginar? El terror autèntic arribava quan sortien els visitants? (Miquel López Crespí)
Na Isabel estava molt canviada. Havia envellit. Com si haguessin passat anys d’ençà de la detenció. M’adonava de l’abundor de cabells blancs que abans no tenia. Unes profundes arrues li marcaven el rostre. Les preocupacions pel destí de la família? El cor em va fer un sotrac. Què passava entre les antigues parets del casalot, quina mena de patiments transformaven de tal manera les persones? La vida sota el control de monges i militars... era pitjor del que m’explicaven alguns parents de les presoneres? El que veia mentre avançava pels llòbrecs passadissos era només la superfície d’un món que no podíem imaginar? El terror autèntic arribava quan sortien els visitants?
Va veure la meva cara d’espantada i provà de fer-me un tímid somriure.
-Estic bé –em digué, en veu baixa-. No et preocupis. He millorat d’ençà que sé que ets a Ciutat amb l’oncle Joan. Els queviures i poder mudar-me de roba m’han ajudat molt. Em sent millor. Not com la sang torna a circular per les venes. De bon començament em pensava que moriria. El menjar era infecte. Vomitava. Em veia a les darreres. Plorava tot el dia pensat en vosaltres, en com vos trobaríeu. Ara estic més tranquil·la. Almanco tenc notícies vostres. Sé que el pare aguanta i que, amb dificultats, resistiu. En les actuals circumstàncies, disposar d’un plat de calent ja és un miracle. Una companya em deia que s’estimava més restar a la presó que sortir en llibertat. A casa seva morien de fam, no tenen res i són set de família! El pare, la mare, tres germanes i els padrins. Ningú no els dóna feina. Prefereix romandre entre reixes, subsistint amb l’aigua bruta que ens donen el matí, el bocí de pa negre i els moniatos sense pelar que no tornar a Son Serra i ser un altra boca per alimentar.
Sor Coloma la mirà estranyada. Potser ni s’hagués adonat que donaven aquell menjar miserable a les dones que vigilava. Les monges vivien somniant en el cel, àngels i querubins. Els portaven el dinar i el sopar des del convent i feien vida a una sala especial, lluny de les preses. Així i tot podien veure ben bé el tipus d’alimentació existent a Can Sales. Potser pensaven que la fam era una forma de guanyar el cel!
Sor Coloma no pogué resistir la temptació de dir-hi la seva.
-Pensau que estam en guerra –digué-. Ara el més prioritari és alimentar els soldats que ens defensen del comunisme. Tot el més essencial va dirigit vers el front. Nosaltres resam tres rosaris diaris per aconseguir que el general Franco i la cristiandat puguin salvar Espanya. Ens hem de sacrificar una mica per la Creuada que ha beneït el papa Pius XII. Així mateix hi ha gent que té pietat de vosaltres. Un gran nombre de senyores de ciutat fan la bona acció de portar alguns paners de figues de les possessions, sacs de patató. Al carrer hi ha necessitat i ho podrien vendre. Treure un profit malgrat que fos mínim. Sempre guanyarien unes pessetes! Però aquestes bones cristianes fan arribar aquests queviures per a vosaltres. Ho fan sabent que, si guanyessin els rojos, segurament serien detingudes, vexades i potser assassinades per la xurma que vol acabar amb la propietat i la família cristiana. Talment com s’ha esdevengut a Menorca, l’illa màrtir, on els republicans han assassinat nombrosos catòlics.
Sor Coloma se senyà tres vegades. Creia realment en el que deia, podia imaginar les preses de Can Sales matant, torturant, bevent la sang de les víctimes, com deia la propaganda?
Salvar Espanya del marxisme! Estaven ben adoctrinades les monges de la Caritat! En temps de la República criticaren les escoles que feia el govern. Propagaven que els edificis servirien més endavant per fer de presó dels creients. Quina indiferència envers l’esforç de la República per aconseguir que els treballadors poguessin tenir metge, com els rics. Deien que les dones només necessitaven saber cosir i fer el dinar. Una esposa cristiana era sempre silenciosa, dòcil, només preocupada per la feina i la casa. Si era Filla de Maria, si participava en les activitats de la parròquia, si es convertia en un exemple de creient per a les noves generacions tendria el cel guanyat! Però la follia esquerrana per aconseguir acabar una carrera era una bogeria. Voler que fossin iguals que els homes! Anar a marjal i a missa, tenir cura dels fills, portar la casa i ajudar l’espòs era el que santificava el matrimoni. Pregar sempre a Déu, morir amb un rosari a la mà. Aquesta era la tradició que defensava l’Església. Tota la resta era perniciosa i s’havia de prohibir. Dolent anar al cine per distreure’s, poder oblidar uns instants la grisor de la vida quotidiana. Pecat els balls que no fossin jotes i boleros. Perillós per a l’ànima sortir d’excursió amb els joves de l’Ateneu, pertànyer a un sindicat, a una cooperativa de consum. Les dones podrien condemnar-se per a tota l’eternitat si sentien, malgrat que fos des de la distància, un míting dels enemics de la religió, si cedien a la temptació d’anar a veure una obra de teatre que no fos autoritzada pel bisbat.
El rector feia sermons dient que, a Rússia, els comunistes llevaven els fills a les famílies i els adoctrinaven en el marxisme i l’ateisme. També convertien les dones en homes. Sense cap mena de sentiment humà, les posaven a treballar a les fàbriques i feien que portassin avions i tractors, i les transformaven en monstres. Quan passaven davant l’Ateneu on ensenyava de llegir i escriure, se senyaven, talment haguessin vist el dimoni. Aconsellaven la gent a no fer-se de les cooperatives. Com era possible tanta ignorància? Quin pecat podia haver-hi en el fet de ser d’una associació obrera? Però ara, amb el triomf del Moviment sí que els interessava la política. Fer la feina dels carcellers, estar a les ordres de Falange els pareixia excel·lent, una labor “cristiana”!
Potser n’Andreu tenia raó quan deia que els socialistes érem els autèntics cristians del segle XX. De primer jo no ho entenia. L’escoltava en silenci. Què volia dir quan afirmava que nosaltres érem els vertaders seguidors de Crist? L’Església sempre estava al costat dels poderosos. El cristianisme només serví per a consolidar segles d’opressió i d’ignorància, per a bastir d’una justificació les guerres de rapinya i els genocidis. Quan pensava en els catòlics tan sols podia imaginar les guerres i creuades, els milers de morts en nom de Crist, les ciutats arrasades, el poder omnímode de la Inquisició, la cremada d’heretges i jueus, de tantes i tantes persones que s’havien lliurat a la ciència com Miquel Servet i Galileu Galilei. El clergat mai no canviaria. Sempre donant suport als grans propietaris. Quants segles predicant l’odi, el fanatisme més ferotge? No bastava enderrocar els palaus de la Inquisició, promulgar lleis en defensa d’un ensenyament laic i gratuït com a França. Res no mudaria si no aconseguíem vèncer l’ignominiós llegat que ens venia de Roma. Bastava veure les fotografies del present. El bisbe de Mallorca beneint les tropes italianes, les armes que servien per a la matança. O no eren els sacerdots els que atiaren la follia de l’extermini? On era el missatge de pau i reconciliació esperat? Cap monja de Caritat, cap predicador podria convèncer-nos de la bondat de les seves intencions. La sang dels Tarongí em bullia dins les venes. L’únic evangeli practicat pel catolicisme militant era el dels foguerons del bosc de Bellver, el del pare Adrover, el sacerdot que, amb una creu al pit, acompanyava el comte Rossi en la cacera de republicans pels pobles de l'Illa.
N’Andreu ens mirava somrient, atent als meus dubtes.
-O no heu llegit els Evangelis? –deia, fent-se càrrec de les nostres prevencions-. Ja sabem que és el Vaticà, la burocràcia eclesiàstica, qui ha manat des de sempre. Tot això ja ho sabem a la perfecció. Recordau que, d’ençà dels primers segles del cristianisme, des del mateix moment en què l’emperador Constantí acabà amb les persecucions de Calígula, Neró, Dioclecià i Vespasià, els patricis romans es feren seguidors de Crist per a poder continuar servant el control sobre el poble.
El meu nuvi era una d’aquestes persones que llegia tots els llibres que li queien al davant. Mai no vaig conèixer ningú amb tanta ànsia de saber! Romandre al seu costat era com fer viatges a altres èpoques, a segles pretèrits dissolts en la boira del temps. El que m’explicava era més atractiu que alguna de les pel·lícules que anàvem a veure al cine.
-Del cristianisme –continuava, apassionadament, talment hagués de canviar el món amb les seves paraules – ens interessa el missatge evangèlic i no tant el que han fet bisbes i sacerdots d’ençà del decret de Constantí, aprofitant-se de la credulitat popular. Es tracta de no fer mal al proïsme, de repartir el que tens entre els pobres, de foragitar els mercaders del temple, de respectar els vells, els malalts, els necessitats. Per això lluita qualsevol persona que vulgui dignificar la vida.
Sí, tenia raó. Tot era molt simple. Repartir la riquesa, acabar amb els abusos, lluitar per aconseguir que la gent no patís tant. Estava cansada de veure cares tristes entre els jornalers i jornaleres que anaven a llogar-se a la plaça Major. Com era possible que els catòlics no s’immutassin davant la misèria dels desvalguts? O no sentien mai les campanes de l’església repicant per una dona jove morta de tuberculosi, els nombrosos infants que desapareixien just acabats de néixer o al cap de pocs mesos per no haver estat ben alimentats? D’on sorgia la indiferència de les Filles de Maria, dels rendistes del Círculo Mercantil? En quin moment de la seva existència es convertiren en estàtues de sal?
I ara, aquestes monges de la Caritat, pensant que feien un servei, s’oferien per a fer de carcelleres. Quines maneres tan distintes d’entendre el missatge de Crist! Em demanava qui seguia de forma més eficient l’Evangeli... ¿el pare donant suport a La Societat, a les cooperatives de consum o aquestes religioses vigilant les portes de la presó, fent formar les detingudes enmig del pati, castigant les que consideraven rebels en cel·les especials, tancant els ulls cada vegada que el director llegia la llista de les que havien de pujar al camió per a no tornar mai més?
Si em deixava dominar per la nostàlgia, si pensava massa en els temps feliços al costat de n’Andreu i la família, m’enfonsaria, es debilitaria la meva capacitat de resistència. No podia defallir. Tenia el deure de ser forta, deixar de banda qualsevol debilitat. L’enyorança pels dies de llibertat, per aquells estius a casa de l’oncle Joan, les excursions amb n’Andreu i els joves de l’Ateneu, les converses prop de la platja, en es Molinar i la Ciudad Jardín amb n’Aurora Picornell, les discussions sobre literatura i política, havien de restar provisionalment a un racó de la memòria. No podia submergir-me en el record d’un passat feliç o m’enfonsaria per sempre. No volia dir que oblidàs la felicitat perduda, però l’essencial era no capbussar-me en aquells records oblidant els que depenien del meu suport. Servar a l’interior profund del pensament l’escalfor dels dies joiosos viscuts abans del Moviment. Saber que havíem pogut gaudir dels moments més intensos de la nostra existència. Però el més important era no fer coneixedores les debilitats sentimentals que ens posseïen als botxins que pul·lulaven arreu. Era essencial que l’enemic mai no pogués intuir que estàvem destrossats i que el dolor que ens feien sentir matava l’antiga alegria, els anys de tranquil·la existència que ens alletava fins no feia gaire. Mossegar-se la llengua fins a fer-se sang, resistir. Cap altre deure era més importat. El que volien els facciosos era enfonsar-nos definitivament, que mai no tornàssim a ser persones. Convertir-nos en homes i dones sense voluntat, esclaus que funcionassin a tocs de corneta i consigna. Com fer-ho per ser més durs que el marbre però alhora servar la tendresa acumulada al llarg de la vida? Tasca difícil. Sabia el meu deure: fer tot el possible per ajudar els que eren a la presó, a la mare, al padrí, amagat a la soll. Què devia fer n’Andreu en aquells moments a Can Mir, esperant d’un moment a l’altre l’instant fatídic? No ho volia pensar. L’alegria de la joventut fugia de sobte, espantada amb els primers crits dels falangistes el dinou de juliol.
El posat de na Isabel continuava essent trist. Malgrat notar una espurna d’alegria en el seu rostre en dir-li que tots érem vius, el pes de la presó planava damunt ella com una llosa. Em vaig apropar als barrots que ens separaven amb un intent d’acaronar la seva pell i que sentís l’escalfor de la meva carn, l’amor que sentia per ella.
Just vaig poder fregar la mà que tenia posada en la reixa.
Sor Coloma, atenta a cada un dels nostres moviments, tornà a intervenir, aquesta vegada amb greu seriositat.
-Ja vos he advertit que no podeu acostar-vos al reixat. Vés a saber què podeu intercanviar. Res de cartetes secretes. Aquí, per desgràcia, ja les sabem totes. Si voleu contar la vostra vida, fer preguntes, emprau els sistemes normals. Sí, ja sé que pensau que les missives són censurades. Però per explicar l’estat de salut de la família, el més essencial en aquestes circumstàncies, no valen misteris.
I afegí, amb certa intencionalitat cruel:
-En els temps que corren no calen massa paraules. Seria gastar paper i tinta inútilment. Tanmateix na Isabel no anirà d’excursió ni sortirà de Can Sales aquesta setmana. Només li cal agafar el llapis per dir-te quan necessita la roba neta o per a saber el dia que li portaràs la senalla del menjar. Quatre retxes basten i sobren per estar informada de la salut dels pares. També et pot enviar una tarja per a comunicar-te els dies que pot rebre visites. Per tenir-la assabentada de com està la família basta posar “tots estam bé de salut”. Cinc paraules. La resta, sobra.
Vaig quedar corglaçada en constatar la maldat que representaven uns suggeriments tan deshumanitzats. Què sabien les monges de la vida familiar, del valor d’unes paraules escrites des de la presó? Ens obligaven a emprar els doblecs de la roba per explicar el que no es podia dir en una carta normal, censurada. Nombroses detencions eren per sorpresa. Alguns dels innocents represaliats, sospitant que res no els podria salvar de morir, escrivien d’amagat les últimes recomanacions. Les mares i esposes dels assassinats em mostraren alguns dels papers que reberen. Eren les darreres paraules escrites a corre-cuita, minuts abans de ser portats als fossats del fortí d’Illetes, a les cunetes del camí dels Reis. Escrits amb algunes faltes d’ortografia, amb paraules il·legibles per les llàgrimes derramades. I sempre els mateixos pensaments: que el fill el recordi, que l’esposa sigui forta per poder tirar endavant la família. I si hi havia factures que es podien cobrar, explicava qui era el deutor, on anar aquells duros. Si era ell qui devia favors, demanava fer tot el possible per quedar bé. Però què sabien del bategar de la vida unes religioses que castigaven i amenaçaven les detingudes que posaven entrebancs per anar a missa, per a convertir-se al catolicisme?
Sobreres les relacions familiars? Per això molts directors de presó només deixaven escriure tres retxes a una postal.
Sor Coloma m’ho digué abans d’arribar al locutori. Ella era la censora.
-No vull que els arribi cap mala notícia –deia, segura de fer un bé a les presoneres-. Jo estim fora mida la feina que m’han comanat. Si una presa rep una carta dient que algú de la família ha mort no li don fins que veig que està en condicions d’assimilar la notícia. No vull que emmalalteixi, que hagi d’anar al metge o provi de fer vés a saber quin desbarat. Al començament, quan no ens hi miràvem tant, alguna de les dones que guardam provà de suïcidar-se en assabentar-se de la desaparició del pare, l’espòs, un fill o un germà. Per això mateix decidírem anar amb cura. Si l’escrit no porta res d’especial, la lliuram el mateix dia que arriba. Però si hi trobam informacions del tipus que t’he contat, esperam un temps prudencial. El que més ens importa és la salut de les preses!
La monja que vigilava la meva germana l’obligà a aixecar-se i retirà la cadira on estava asseguda a dues passes de les reixes. Sor Coloma va fer el mateix amb la meva.
-Apa, aixeca’t –m’ordenà, fredament-. No vull tenir problemes amb el director. No voldria que aprofitàssiu la bondat de les monges per introduir qui sap quines noves no recomanables.
Na Isabel no pogué resistir restar amb la boca callada.
-Qui em va salvar els primers dies va ser n’Aurora Picornell. Quan em portaren a tancar ella ja feia temps que era a Can Sales. En veure que no menjava em donà la seva ració de pa i moniatos. A mi em feien oi. Ella els va pelar i aconseguí que la meva salut anàs millorant a poc a poc. No sé d’on treu les forces. Encara ara és la que ens fa cantar cançons a l’hora de brodar. Interpretam tonades de la pagesia, alguna copla permesa per la direcció. Ens entretenim com podem i ella és l’ànima de tot.
Aquesta vegada no ens digueren res. Sor Coloma, comprovat que no podíem apropar-nos al reixat, estava més tranquil·la. S’assegué a un metre de distància d’on em trobava i continuà resant el rosari mecànicament. Jo deixava parlar na Isabel. No la volia interrompre. Notava que li feia bé explicar el que sentia. Tanmateix, pel to de veu, pels cabells blancs i el tremolor de la mà esquerra, pel moviment imperceptible d’un nervi de la galta, per la forma de mirar-me, jo sabia tot el que no podia dir-me de paraula per la presència vigilant de les monges.
Na Isabel em relatava la rutina de la presó, l’horari obligatori, la feina als tallers, les hores de doctrina cristiana i sermons dels sacerdots. Jo endevinava -ho vaig copsar de seguida que m’obriren les portes-, l’acaramullament de persones en un indret que no havia estat pensat per lloc d’internament. Bastava veure les sales, amb les pobres màrfegues tirades al terra. Massa gent per a un espai tan reduït. Les habitacions eren plenes de gom a gom. No calia que na Isabel m’ho contàs. Podia llegir en el seu rostre el que passava per cambres i passadissos. Els camions i cotxes que arribaven cada moment amb detingudes de tots els pobles de l’Illa i la Península. Mentre avançava cap al locutori havia vist perfectament senyals de fuetades en les cames i braços de les dones que, agenollades, fregaven el trespol. No eren ferides accidentals. Eren rastres ben evidents de pallisses. En algun braç es podia veure la curvatura de la corretja marcada, en negre, damunt la carn. Ho sabia per la mirada de por en les detingudes que havia vist feinejant. Per a sor Coloma devia ser un paisatge conegut. No li donava importància. Potser no el veia, absorta en els seus rosaris i meditacions. Aquelles dones tenien prohibit apropar-se als visitants. Miraven les rajoles, atemorides que les castigassin. L’oncle Joan m’explicà que, pels comentaris temorosos d’alguns familiars d’internades, sabia de l’existència de cel·les de càstig. Les preses que no eren obedients i no seguien a ulls clucs les normes del director o que havien demostrat algun signe de rebel·lia, eren castigades a romandre incomunicades dies i setmanes, alimentades solament amb aigua i una mica de pa dur.
Com es podia mantenir l’esperança, la dignitat, enmig de la tenebror que alimentaven les monges de la Caritat?
Turmeda | 02 Agost, 2020 00:51 |
Sa Pobla (Albopàs) – Records de la Mallorca dels anys 60 - Els cines de sa Pobla i la destrucció dels nostres somnis - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)
Estic espantat. Observar el meu cine en runes és el mateix que viure l´esfondrament de les cases de la família, la mort del repadrins. Buidar la casa. Emblanquinar de nou. Repartir els mobles entre els supervivents. La mateixa melangia pel temps que s´esvaneix enmig de les mans sense que ningú pugui fer-hi res. Des de l´altura, des del galliner on descobrírem que existia una altra vida més enllà de les quatre creus d´entrada del poble, mir els homes feinejant. Quina manca de pietat amb el que significà una part indestriable de la nostra joventut! A martellades rompen el que restava dels altaveus, de les fileres de cadires que desfan a cops. Tot mesclat cap al camió de les deixalles! Cadires, cartells, les rovellades i inútils màquines de projecció. Sense pietat trepitgen el rostre dels meus amors jovenívols: Lana Turner, Silvana Mangano, Sofia Loren, Marilyn Monroe, Andrey Hepburn... Veig com ho van llançant al camió aparcat davant el portal. Treballen enmig de la pols. La seva figura es difumina i pareixen éssers d´un altre món feinejant enmig de la boira. (Miquel López Crespí)
Estic espantat. Observar el meu cine en runes és el mateix que viure l´esfondrament de les cases de la família, la mort del repadrins. Buidar la casa. Emblanquinar de nou. Repartir els mobles entre els supervivents. La mateixa melangia pel temps que s´esvaneix enmig de les mans sense que ningú pugui fer-hi res.
Des de l´altura, des del galliner on descobrírem que existia una altra vida més enllà de les quatre creus d´entrada del poble, mir els homes feinejant. Quina manca de pietat amb el que significà una part indestriable de la nostra joventut! A martellades rompen el que restava dels altaveus, de les fileres de cadires que desfan a cops. Tot mesclat cap al camió de les deixalles! Cadires, cartells, les rovellades i inútils màquines de projecció. Sense pietat trepitgen el rostre dels meus amors jovenívols: Lana Turner, Silvana Mangano, Sofia Loren, Marilyn Monroe, Andrey Hepburn... Veig com ho van llançant al camió aparcat davant el portal. Treballen enmig de la pols. La seva figura es difumina i pareixen éssers d´un altre món feinejant enmig de la boira.
Aquests homes que feinegen entre deixalles... saben, poden imaginar el que va significar aquest cine per a generacions i generacions d´habitants del poble? Esperar que arribi el dissabte o el diumenge per a posar-se roba neta, anar a conèixer Madrid, Nova York, Roma, París, sense necessitat de sortir d´entre els quatre carrers que ens agombolen. No importa gens el que expliqui la pantalla si ens permet fugir per unes hores de la rutina diària, la preocupació per l´anyada, la manca de gasoil per al motor del molí, els preus del blat, que enguany pot ser molt baix. La gent es perd enmig de les històries d´amor i gàngsters, exòtics viatges de princeses rebels... Vacaciones en Roma, amb Gregory Peck i Andrey Hepburn! Qualsevol història serveix per oblidar les cartilles de racionament, els familiars que es perderen una nit pels murs d´execució de Porreres, el Fortí d´Illetes, el cementiri de Ciutat. Millor anar a veure Lo que el viento se llevó, perdre's enmig de les grans possessions americanes d´abans de la guerra civil, amb aquells servicials negrets sempre al servei dels senyors, blancs, evidentment!, contraris a Abraham Lincoln que vol alliberar els esclaus dels fuets dels capatassos, les vendes de persones enmig de les places i carrers d'Alabama, San Francisco, Nova Orleans.
Tot ha desaparegut en uns instants. I, de cop i volta, constatar que la pel·lícula s´ha acabat. Tornar lentament a la realitat. Sentir a poc a poc el soroll de la pluja sobre els vidres dels finestrals del Santuari.
Som a Lluc, amb la padrina. A poc a poc tornen les veus. Ara el film es fa real.
Finalment ens donen les mantes, les claus, els llençols.
“Us acompanyarem”, diu el responsable de la recepció. “Vosaltres sols no podreu anar-hi amb les maletes i l´embalum que portau!”.
Entre els tres ens repartim l´equipatge i tot el que necessitam per estar aquestes setmanes al santuari.
Caminam pel passadís central de la planta baixa. En altres ocasions, quan veníem per l´estiu, sempre anàvem al primer pis. Malgrat la gentada d´aquells estius, era un lloc més tranquil. No hi arribava tant el soroll dels residents entrant i sortint de les habitacions, anant a missa a escoltar els blauets o visitar el museu. El restaurant del santuari, tancat a l´hivern, era ple de gom a gom a l´estiu. Les persones amb més possibilitats econòmiques no llogaven cuines ni, molt manco, es mesclaven amb els pagesos i menestrals que pul·lulaven per la cuina col·lectiva i el menjador per als peregrins. Els rics sempre tenien plat preparat al restaurant, lluny del poble treballador, dels petits menestrals dels pobles que es podien permetre romandre a Lluc però sense despeses extraordinàries. Es feien ben evidents les diferències de classe! Les senyores dels rics no eren a la cuina col·lectiva escaldant les gallines per a llevar-hi les plomes, fent bocins el conill que anirà a la cassola, tallant la ceba i les tomàtigues per al sofrit!
Des dels grans finestrals que donaven a l´exterior miràvem aquelles tauletes de marbre amb cobertures de lli brodat i tovalloles blanquíssimes, amb la marca del restaurant a un raconet. Ens distreia veure com els cambrers paraven taula: munió de plats, culleres, ganivets i forquetes, tassons per beure vi i aigua, petites culleretes per a les postres... En el restaurant no hi havia els crits i gatzara de les cuines individuals, del menjador col·lectiu. Era un indret especial, talment un temple dedicat als déus del menjar; tot era silenci. S´hi parlava en veu baixeta, xiuxiuejant. Ens sorprenia constatar com els fills d´aquells matrimonis estufats eren com els pares: seriosos, sense rialles, obedients, amb vestits netíssims, just acabats de planxar. Els senyors portaven les criades a Lluc! Els al·lotets pareixien robots. Ens feia gràcia tanta solemne immobilitat, Des de les finestres els fèiem jutipiris en una provatura de fer-los riure, de fer que modificassin la seva actitud d´estàtua.
Impossible! Estaven ben ensenyats. No hi havia forma, malgrat els traguessin la llengua, els fessis facècies. Et miraven hieràticament i, de lluny estant, veies com es senyaven per resar les oracions pertinents abans de començar a dinar.
Dolents com érem, si en cap ocasió els trobàvem anant de passeig amb la criada, ben vestits, tan netets, fèiem el possible per llançar-los terra i aconseguir que s´embrutassin una roba no apta per a jocs infantils. I si hi havia fang pel terra, molt millor! Si aconseguíem el nostre propòsit, veies com mudaven el rostre sense saber el que havia passat. Es miraven els pantalons, tots bruts, i, sense que fallàs marxaven plorant a cercar el recer de les faldes de la criada. Però no podien escapar de les persecucions. Ensinistrats a caçar gorrions amb els nostres tiradors de goma, podíem encertar el llançament d´una pedra a llarga distància. Amagats entre els arbres, disparant des de qualsevol racó, els podíem fer la vida impossible. Perseguir els autors de l´atemptat entre els arbres i matolls del bosc, escodrinyar els racons de l´hospederia on ens amagàvem? No era possible. Sabíem escapolir-nos. Coneixíem els enfonys on ens podíem fer invisibles. El monestir no tenia secrets per a nosaltres.
M´adon que, per aquells senyorets, anar a Lluc no era fer vacances. El seu patiment devia ser insuportable. Hieràtics, a les ordes dels pares, clenxinats, perfumats, rebent les endemeses, el més probable era que somniassin tornar a l´ambient protector de casa seva o els col·legis.
Però ara no és l´estiu. El vent xiula pels passadissos del santuari mentre avançam cap a la cambra. Pens que algú ha deixat algun finestral obert. De cop i volta, un exèrcit de fulles portades pel vendaval em donen al rostre.
El recepcionista que ens acompanya es gira i diu: “Sembla que hi ha una finestra oberta. De seguida que us deixi a la vostra habitació aniré a tancar-la. En cas contrari pot haver-hi portades, sorolls que no us deixaran dormir i, a més a més, la brutor pot omplint els passadissos”.
No diem res. M´apuj el coll de l´abric i mir amb amor les gruixudes mantes de llana que port. Amb aquest tapament no hi ha por de fred!
Obrim la porta i entram d´una volada. Com si ens volguéssim protegir del corrent d´aire que inunda els passadissos.
El recepcionista deixa les maletes prop del llit, s´acomiada i marxa a tancar les finestres obertes per la ventada.
--A la nit vendré a portar-vos un braseret amb caliu. Com podeu imaginar, el santuari no disposa de calefacció central, però sempre tenim foc encès per als hostes d´hivern. Aquestes setmanes estareu tranquils. A tota l´hospederia només hi trobareu en Josep, que també ha vengut a curar-se per prescripció del metge, i dues germanes, dues campaneteres que vénen cada hivern i s´estan un mes entre nosaltres. Malgrat són una mica esquerpes, si agafau confiança poden fer-vos companyia i anar junts a missa. Bé, vos deix. La ruixada és fa més forta i he d´anar a tancar els finestrals.
Des del portal, just abans de tancar la porta, encara té un moment per a dir-nos:
--Aquests dies hi ha molt poca gent. Ja ho véreu. Només trobareu un altre malalt. Ja us n´he parlat d´ell. Es diu Josep Ferrer. Bona persona, malgrat no va a missa. No pot caminar gaire. El trobareu durant el dia assegut al bar de la cantonada, llegint el diari o escoltant la ràdio. Com us he dit, també hi ha na Joana i na Beatriu. Són fadrines. Tot el dia són a l´església, resant el rosari davant l´altar de la capella de la Verge.
I amb aquestes paraules tanca la porta i ens deixa sols a la cambra.
Ja hem arribat! Mir l´habitació. Dos llits, una tauleta, quatre cadires, una moderna sala de bany. No em puc avenir! Com han canviat les coses d´ençà els estius dels cinquanta! Han enrajolat el terra, hi ha cambra de bany, un armari modern i funcional, dos llits nous de trinca. La padrina també resta aturada per uns moments i em mira com dient “Lluc ja no és el que era”. No sé si la reforma afecta tot el santuari o només la planta baixa, la més usada pels visitants, El cert, emperò, és que aquesta habitació no té res a veure amb les que sempre havia conegut en el passat. Aleshores, quan amb la repadrina i les germanes petites ocupàvem dues habitacions de la primera planta, tot era ben diferent. Els mobles eren molt antics, com els de casa. El pare deia que eren donacions de les beates. Les donacions no eren solament de diners o terres: també hi havia gent que enviava carretades de mobles per a muntar l´hospederia. Vells armaris de nord, llits amb cobricel, alguns de caoba, treballats per experimentats artesans dels segles XVIII i XIX.
M´agradaven aquelles cambres, tan diferents una de l´altra, amb mobles d´èpoques remotes. Era com si no t´haguessis mogut de casa teva. Respiraves la mateixa flaire de fusta antiga, de bigues netejades amb oli de lli, de parets blanques just acabades d´emblanquinar. Sempre m´havia demanat qui tenia cura de tantes habitacions. Tot ben net, com acabat de fer. Passaves el dit pels mobles i no trobaves senyals de pols. Les rajoles, com si s´haguessin acabat de fregar. On era, on vivia l´exèrcit de persones que es necessitava per tenir en condicions aquella gran hospederia?
No he descobert mai el misteri. Talment com si el servei fos un estol d´àngels invisibles. Alguna vegada, una ombra fugissera en la fondària del passadís; d´altres, un carretó solitari amb tot d´estris de neteja. Qui el portava? On era el misteriós personatge que feinejava amb aquell instrumental?
Sovint em feia el propòsit de demanar-ho al primer frare que ensopegàs, anar a la recepció i fer les preguntes pertinents. No ho vaig fer mai i el misteri es va fer permanent, sense possibilitat de solució.
És hora d´obrir les maletes, posar la roba i els llibres als armaris. Estirar els matalassos i fer el llit. Crec que necessitarem les quatre mantes que ens han donat. Farà molt de fred a la nit? El recepcionista ens ha promès un braser amb caliu, senyal que el termòmetre baixa alguns graus a la posta del sol. És la meva primera experiència d´estar a Lluc per l´hivern. A l´estiu quasi no portàvem roba: un parell de calçons curs i quatre camises. Cap problema. Ara serà diferent. Basta sentir els trons rodolant per l´altura per fer-se conscient del clima que ens espera. I aquesta era l´atmosfera d´aire pur que necessitava per a guarir-me de la malaltia fictícia? M´imagín igual que Chopin el dia que arribà a Valldemossa, amb la diferència que jo no estic tuberculós i, realment, el clima no afectarà gens la meva “recuperació”. Em sent més fort que mai. L´alliberament de la disciplina del col·legi, no haver de sentir uns professors avorrits ni llegir els llibres de text em dóna una sensació de llibertat infinita. Tan sols tenc ganes de submergir-me en la lectura de les novel·les que he portat, sortir d´excursió quan faci bon temps, entretenir-me en la contemplació de les meravelles del museu... Encara no puc entendre com he pogut enganyar la família, les bruixes i curanderes del poble, el metge, el senyor Sion. Tots han caigut en el parany de la meva comèdia: les gotes de sang en el mocador, els mentiders trenta-nou graus de febre, fer veure que vomitava el menjar. Què senzill enganyar els pares si ho saps fer bé! La preocupació per la teva salut els tanca els ulls, no poden veure el que és evident.
« | Agost 2020 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | |||||
3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 |
10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 |
17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 |
24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |
31 |