Literatura catalana contemporània

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (X) – La Dama de Negre - (Un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

Turmeda | 14 Agost, 2020 21:06 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (X) – La Dama de Negre - (Un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)


Visc amb la premonició que ja he complert amb el temps que em va ser concedit pel Senyor per viure en aquest món. No és solament la debilitat que, progressivament, va ocupant venes i nirvis, tots els racons d’aquest cos mortal que s’encongeix amb el pas dels anys i que, a cada dia que passa, deixa de ser àgil, vital com ho era no fa gaire. És una sensació més forta. Però, a les nits de soledat, al despatx, mentre prepar els articles per a Sa Marjal, not que Ella hi és present, la Dama de Negre, l’obscura reina de les tenebres, la ferotge senyora de les tombes i de tots els silencis existents. Propietària de l’Avenc final, nua, amb la falç per segar vides sempre a la mà, invicta segle rere segle d’ençà que el Senyor volgué que la terra fos habitada pels humans. La not, atenta, vigilant, sorneguera entre les cambres solitàries de les cases.


Defalliment és una paraula que empra sovint Miquel Costa i Llobera. És la que millor defineix la sensació que em domina quan arriba l’hora de la tristor. Potser és un sentiment produït per l’edat. Ja he fet els seixanta-dos anys i en fa trenta-dos que visc a Albopàs. Sovint pens que he nascut en aquest poble. Que form part de la seva vida, de la sang pagesa que hi circula, atrafegada, per places i carrers. Com desfer-me d’aquesta punyent sensació d’angoixa? Què fer per continuar resistint? Aparentar que som forts, que res no ens fa defallir, que el seminari ens va fer de pedra viva, de marbre sense fissures?

Visc amb la premonició que ja he complert amb el temps que em va ser concedit pel Senyor per viure en aquest món. No és solament la debilitat que, progressivament, va ocupant venes i nirvis, tots els racons d’aquest cos mortal que s’encongeix amb el pas dels anys i que, a cada dia que passa, deixa de ser àgil, vital com ho era no fa gaire. És una sensació més forta. Però, a les nits de soledat, al despatx, mentre prepar els articles per a Sa Marjal, not que Ella hi és present, la Dama de Negre, l’obscura reina de les tenebres, la ferotge senyora de les tombes i de tots els silencis existents. Propietària de l’Avenc final, nua, amb la falç per segar vides sempre a la mà, invicta segle rere segle d’ençà que el Senyor volgué que la terra fos habitada pels humans. La not, atenta, vigilant, sorneguera entre les cambres solitàries de les cases.

Són somnis o conviu, invisible, entre els prestatges dels llibres, amagada entre els vells cortinatges de la cambra on em trob sol amb els meus pensaments?

Més d’una vegada, quan aixec els ulls del llibre, la trob davant meu, viva, bategant. Em somriu sense amagar l’alegria frenètica que la domina en saber que d’aquí poc, em tendrà, presoner, lligat de mans, als seus peus. Xiscla, com si fos folla. Però ningú no sent la seva veu, que ressona, potent, enmig de la fosca de la nit.

Posa la falç damunt la taula vessant la tassa de valeriana que fa poc m’ha portat na Catalina. Li es indiferent el meu posat de ràbia. És feliç constatant la por que em domina, els dubtes que m’aclaparen, la meva desesperació sabedor que no puc fer res contra la seva decisió cruel. No perdona, no té sentiments. Va néixer sense cor. Engendrada per l’incest dels dimonis més salvatges, beneïda per Satanàs i tots els reis i emperadors que li fan companyia, es clava un ganivet i em mostra com el seu cos transparent no té sang. De la fantasmal ferida només raja un líquid groc, corrosiu, que desfà, en segons, tot el que toca.

Miquel Costa i Llobera prova de superar l’angoixa que el domina mitjançant l’oració i els cilicis que li mortifiquen la carn. Li tenc enveja. Sóc massa dèbil per atrevir-me a mortificar-me amb filferros i corretges al voltant de cames i braços. Prov de submergir-me en la lectura, en els articles que escric. Alguna vegada m’atur per a resar un rosari. Però tanmateix la meva ment no em deixa concentrar en l’oració com pertoca. El meu cap es distreu amb qualsevol anècdota de la lectura. El meu sistema preferit de defugir pensaments autodestructius és volar cap a indrets llunyans, els portentosos descobriments que ens mostren els llibres d’història. Fins i tot la Bíblia em fa viatjar en direccions ignotes i em trob capficat en les narracions dels profetes talment el que llegesc no fos la paraula de Déu sinó un llibre insòlit creat per novel·listes d’un passat remot. La creació de l’Univers, demostrant el poder inabastable del Senyor, la construcció de la nau de Noè portant tots els animals de la terra; l’esclavatge dels jueus a Egipte, les Set Plagues, la sortida cap a la llibertat del poble que, amb la seva suor, va bastir l’esplendor d’una civilització superior... Les lamentacions d’Isaïes i Jeremies, blasmant contra els pecats d’Israel, els càstigs que Iahvè enviaria contra tots aquells que el deixin d’adorar i tornin a les velles creences, alçant temples a monstruosos animals, tenint cura solament de l’or, vivint constantment enmig de la luxúria, lliurant monedes i queviures a les prostitutes que ballen nues davant Baal.

Em deman si hem avançat gaire d’ençà aquella dura època de combat contra la maldat dels homes. Malgrat els dos mil anys de poder de la Roma catòlica... no estam igual que en el passat, vivint enmig de seguidors de falsos déus i predicadors?

Tanmateix, per molt que prov de defugir els tèrbols pensaments que em dominen, Ella torna, sorneguera, rient, al meu costat. Per fer-me més mal, per riure's del que més estimam, es disfressa de Verge Maria i, sense abandonar la falç que agita, amenaçadora, per damunt el meu cap, em mostra els pits i m’escomet, talment els dimonis de l’Apocalipsi:

--Inútil la teva vida, dedicada a l’oració, Joan! Moriràs ben aviat, et vendré a cercar més prest del que imagines. Pensa en el gran fracàs de la teva existència! Ho pots copsar, no? Mai has gaudit de la bellesa d’una dona en els teus braços, del significat de les carícies femenines. Mira els meus pits, contempla aquesta pell suau, com els pètals d’una flor que s’ha acabat d’obrir a la vida. Et convertiràs en cendra sense haver sabut mai què significa l’amor autèntic, el plaer que et poden donar els cossos nus de les filles d’Eva! No ho dubtis: és el patiment més gran que pot tenir un home sobre la terra! Misèria de tota una vida dedicada a l’estudi i l’oració! I ja no ets a temps de rectificar! El rellotge marca, inexorablement, el teu final!

Catalina no pot consentir que romangui tantes hores sense anar al llit, perdut enmig de llibres, tractats, mapes, pergamins menjats per les rates. La pols dels vells papers em fa tossir i sovint la despert. Em troba suat, parlant amb sons inintel·ligibles davant una cadira buida. O almanco, ella s’ho pensa. No sap que parl amb la Mort. No entén que port a terme un combat amb totes les provocacions que he de patir quan em compareix davant, assedegada de sang. Com explicar-li la presència d’aquest malèfic esperit en el despatx? Catalina és una bona dona, exemplar quant a tenir cura d’un sacerdot que no sap fer res de la casa. Sí, té raó quan diu que al seminari no ens han acabat de fer, que només han cultivat una part de la nostra personalitat.

Em porta una tovallola banyada amb aigua fresca, just acabada de treure de la cisterna. Em renta la cara a poc a poc, murmurant antigues malediccions de poble que no són pecat. Mou el cap amb desesperança, com si, en efecte, em mancàs l’enteniment. No descansa fins que apaga els llums i, com si fos un somnàmbul, em porta fins a la cambra, a descansar.

Na Catalina ha marxat, satisfeta d’haver-me fet marxar del despatx. Creu que m’he adormit. Va ben errada! Amb els llums apagats, sense poder distreure’m amb els llibres, la nit, el que manca per a sortir el sol, esdevé més terrífica que mai. És com si la Mort hagués deixat obertes totes les aixetes de la desesperació més crua i refinada. Com si el cor s’hagués aturat. Sent com si l’ànima sortís del cos i comtemplàs les meves despulles, refredant-se a cada segon que passa. Qui hauria dit que l’esperit funciona ben igual que una persona viva!

Ja no recordava que avui era la revetlla de sant Antoni. Arreu ressò de ximbombes, la remor de glosses gruixudes que fan enrogir les fadrines. Els més borratxos llancen cassalla als foguerons. Les flames amenacen d’engolir les cases més properes. La gent fuig del costat del fogueró per por de morir cremats, envoltats per les flames que campen sense control, fent la gran riallota dels albopassins que envoltaven la llenya que crema, esponerosa, invicta.

El dia de la meva mort havia fet missa major amb assistència dels rectors de les parròquies d’Alcúdia i Muro. Semblava un dia normal. Res el diferenciava dels que havia viscut fins aquell moment. Una llarga malaltia et va preparant per a deixar aquest món. Però quan la Gran Bruixa compareix, aturant de sobte el bategar del cor, no hi ha temps per a cap mena de reflexió. Qui m’hauria dit aquell matí que no arribaria al vespre? Just em va donar temps a sentir, des de la distància, la remor de tavernes i cellers plens, ocupades totes les taules, celebrant la festa del nostre sant.

D’aquí poques hores, quan els galls comencin l’acostumat concert matinal, na Catalina, que compareixerà per dir-me que és el moment d’aixecar-me per a la missa primera, trobarà, esglaiada, cadàver inert del vicari d’Albopàs. O tot és un somni i encara no m’ha arribar el moment de la definitiva solitud? Qui ho pot endevinar en aquesta alçada de la història? El cert és que el De Profundis ressona amb força enmig d’un temple ple de gom a gom. Tothom hi ha vengut a fer la darrera ullada, a acomiadar-se del vicari que ha sabut dels seus pecats, dels pensaments profunds que només es diuen a recer del confessionari. Si no ens hagués estat prohibit, hauria fet un llarg dietari de les pors i misèries dels albopassins! Tant de dolor mussitat en veu baixa! Les contradiccions de la dona que ja no estima l’home, el pecat de luxúria a les casetes de camp, les infidelitats, els crims secrets, aquelles malalties mal guarides, accelerades per tenir accés ràpid a l’herència del difunt... I també les debilitats en la fe, els dubtes quant a la vida eterna, la resistència a acceptar amb resignació els sofriments que Déu nostre Senyor ens envia dia a dia.

Catalina resta aturada davant el meu cadàver. Nerviosa, sense saber el que ha de fer, m’agafa de la mà, freda ja com un bocí de gel, i prova inútilment de trobar el pols. M’apropa un mirall als llavis. Cap signe de vida. No acaba d’entendre el que ha passat. Ahir a la nit tot semblava normal. La meva mateixa dèria de llegir fins a altes hores de la nit. La preocupació, com de costum, per la meva salut. Saber que a les sis he de dir missa primera i són més de les tres de la matinada i encara estic a la tauleta del despatx, desvariejant, parlant sol (ella no sap que discutia amb la Mort). Corr per la casa sense saber a qui comunicar primer l’infausta nova. Ha d’anar de seguida a parlar amb el rector. Ansiosa per comunicar la mala notícia, obre les finestres de la cambra i crida als primers albopassins que marxen cap a marjal:

--El vicari és mort, el vicari és mort!

I tanmateix... res no podrà fer ningú per retonar-me a la vida. Ja no resta ni un bri de calor en el meu cos. L’ànima fa hores que ha sortit de la presó de carn i sang que la mantenia captiva, i navega, esmaperduda, pels racons del que ha estat la casa meva. Una mort sobtada que no m’ha donat temps per a deixar cap mena d’indicació del que s’ha de fer amb els llibres, els papers, les col·leccions amb les restes d’objectes domèstics trobats als talaiots (ceràmica, collarets, estris de feina). I la meva col·lecció de monedes? Qui tendrà cura de la col·lecció amb les monedes que em portaven els pagesos, trobades quan llauraven els camps? El rostre dels emperadors romans que tant vaig cuidar de netejar i que em servien per aprofundir en la memòria d’un dels imperis més grans de la història de la Humanitat. Coure, plata i or de Bizanzi, del Califat de Còrdova, de Dénia... I les llànties trobades a Pol·lentia, l’anell d'or d’una patrícia romana, les làpides amb els noms dels senyors més poderosos escombrats pel pas dels segles!

A què treu cap acaramullar tants d’objectes si tanmateix tot s’ho emportarà el vent?

Hauria d’haver deixat escrit un testament sentimental i indicatiu. “Vull que això i això vagin aquí i allà”. No ho vaig fer.

Pensar que la Dama de Negre et donarà temps a fer les coses de la teva manera és un greu error. Tanmateix Ella colpeja quan menys ho esperes. Seixanta-dos anys no és una edat gaire avançada. He vist morir un exèrcit de gent jove, evidentment. Però també conec centenars d’albopassins de més de vuitanta i noranta anys. He donat l´extremunció a pagesos i menestrals que havien fet els cent anys!

Faig la darrera ullada al món que m’agombolà. L’arxiu amb els centenars d’articles que he escrit per a la revista Sa Marjal. Els originals dels concursos de glosses contra la blasfèmia, el munt de revistes catòliques arribades de tots els punts d’Espanya i l’estranger... Aniran als fems? Qui vol servar a casa seva un munt de papers grogosos plens de pols? Qui podrà desxifrar la meva lletra, les còpies de les cartes escrites als amics durant aquests anys de lluita esbojarrada contra el pecat?

Obr els calaixos de la tauleta del despatx. Darrera ullada als records que m’agombolaren. Les petxines de la platja el dia de l’excursió amb Miquel Costa i Llobera, a cala Murta! Record el que em digué mentre em veia atrafegat recollint aquells petits tresors:

--Joan, no perdis el temps amb les coses d’aquest món. No ens en portarem res al cel quan ens sigui arribada l’hora! Atresora pensaments, aprèn noves oracions, llig... però deixa els objectes allà on són, en el lloc exacte on la mà de la Divina Providència els ha deixat!

I en veure que no li feia cas i continuava amb la meva dèria, afegí, compassiu:

--En tots els funerals que has oficiat, en fer la darrera ullada al mort que acompanyaràs a la fossa... has vist mai que dins el bagul hi portàs res del que ha atresorat en aquest món? Joies, or? He conegut molts senyors de possessió que, abans de la mort, després de l’extremunció, han plorat fent la darrera ullada als vasts camps que els envoltaven, obrint les capsetes amb les monedes d’or i plata acumulades, les polseres, anells, arracades i botonades de la família.

Miquel Costa i Llobera té raó a vessar. N’he estat testimoni en els darrers trenta anys de sacerdoci. Quantes llàgrimes producte de l’egoisme no he vist desfilar davant els meus ulls. L’avarícia que no pot consentir haver de deixar-ho tot! Si de cas, se’n porten el darrer vestit, inservible per als hereus que esperen ansiosos remenant nerviosament els armaris on hi ha les escriptures, el testament que els ha de consagrar com a únics propietaris de tot el que era l’univers del mort. Alguns, els més desgraciats, s’aferren als llençols com si no volguessin marxar, deixar tot el que era seu i ara desapareixerà per sempre més de la seva mirada. Tanta feina per acumular terres, per fer més rendible l’anyada! Llogar els jornalers i missatges que cobraven menys i feien el doble de feina! Cap compassió amb els que queien malalts o tornaven inútils per un accident. I en arribar a una certa edat, quan ja no podien rendir com abans, al carrer sense ni una paraula de gràcies, sense el regal d’una camisa vella, les sabates que ara seran per al nou pastor, l’amo que tendrà cura de tot l’exèrcit de servents que l’han envoltat.

Però les petxines foren part de la meva supervivència. Són el substitut de les joies que mai no he tengut ni m’han interessat. Tancades per a l’eternitat dins una ampolla de vidre, seran el recordatori d’una conversa amistosa amb un dels més grans poetes de la nostra terra.

En uns dies vendrà gent nova i ocuparà els meus racons. Deixaran na Catalina al servei del nou vicari? La faran marxar a casa seva, sense cap mena de premi pels anys que ha dedicat a tenir cura de les meves necessitats? No ho sé ni ho puc saber. No sé cap on marxaré. No hi ha cap llibre que ho expliqui. Sí, aniré a retre comptes davant sant Pere i els àngels a l’espera que em deixin gaudir, durant tota l’eternitat, de la presència lluminosa del Senyor. Tenc la consciència neta. Sé que puc enfrontar-me amb el tribunal celestial més rigorós.

Imagín que em ficaran dins la caixa, amb la creu de plata que em regalà la mare quan m’ordenaren sacerdot enmig de les mans, amb el rosari. Hi haurà també una camisa de lli blanc amb randes, el cíngol de cordó de seda vermella i la casulla morada. La meva ànima, surant sobre l’espai ple de gent del temple, mirarà l’espectacle, bocabadada en contemplar les capelles ben adornades de flors portades per les monges franciscanes. Com si fos un ofici solemne ressonen notes del Rèquiem de Mozart, aquell descregut músic vienès tan de moda en aquestes circumstàncies tràgiques. No m’han fet cas! Vaig donar instruccions al rector que, en cas de mort, no volia música de descreguts en el meu funeral. El rector deu trobar que és una música adient, més solemne que la partitura de Palestrina que li vaig deixar preparada. Les campanes no deixen de sonar cridant els darrers feligresos a l’acomiadament del vicari.

La Mort s’ha vestit de gala. Porta un llarg vestit de seda negra i, en el pit, desafiant, l’espasa d’una Sibil·la indicant-me el camí.

--Et vull acompanyar fins a les portes del cel, ara que aniràs a veure sant Pere –exclama, riallera--. No diràs que no t’estim, Joan! A poca gent li és concedit aquest alt honor. T’acompanyaria fins a la Sala del Judici, però no puc entrar-hi. Els teus m’ho tenen prohibit. Tanmateix, malgrat el meu poder, em menystenen. Em tenen per una criada de poca vàlua. Una jornalera enviada a fer una feina. Res més. El botxí de l’infern, m’anomena sant Miquel. Després de tota una eternitat complint fidelment el que m’encomanen, vet aquí el pagament que em donen: un botxí, una criada. Quina manca de consideració!

No puc fer-hi res per desempallagar-me de la seva llefiscosa presència. És aquí, com de costum, com a totes les nits que no podia dormir pensant en el final de la meva vida terrenal.

Sent el final, Ite, missa est. És el moment que desenes de mans m’alcen i comencen el camí cap a l’exterior del temple. Els portadors del taüt no poden avançar, tal és la gentada que ha omplert l’església. Amb dificultats arribam a la porta principal. La placeta de davant la rectoria és plena de gom a gom. Tot el poble hi és present. Sent el bategar ansiós de tants cors que volen dir-me el darrer adéu. Uns s’han abillat amb els seus millors vestits; d’altres, just havent acabada la feina han vengut de pressa, amb una simple camisa nova o el jec de les festes. Moltes dones resen el rosari. Veig les Filles de Maria agenollades mentre el bagul fa el seu camí portat per tantes mans de cristians fervents.

--A vegades val morir per constatar que hi havia molt gent que t’apreciava –continua dient la Senyora dels Avencs, amb veu suau. Allarga el braç nu i em mostra els carrers atapeïts, les balconades plenes, els domassos que adornen les cases.

El saig i els municipals obrin pas a la processó que em portarà fins al cementiri. Sent el plor de les dones. Passam davant la casa que vaig habitar. Encara hi ha el banc de fusta duit per l’església.


De la novel·la de Miquel López Crespí El vicari d´Albopàs


Sa Pobla | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent – La dèria d´escriure - Records de la Mallorca dels anys 60 - (vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

Turmeda | 14 Agost, 2020 11:57 | facebook.com

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent – La dèria d´escriure - Records de la Mallorca dels anys 60 - (vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)


Seria l´escriptura la meva oculta follia, l´origen dels meus problemes? La batalla era trobar temps per llegir i escriure? Evidentment, a l´època de la meva estada a Lluc no podia racionalitzar el món interior que em sacsejava. Em sentia com un bocí de fusta enmig de la mar, impulsat per ones i marees, pel vent de l´existència. Trigaria encara molts d´anys a descobrir que, efectivament, la majoria dels problemes venien donats per aquesta misteriosa força interior que m´impel·lia cap al quadern, encara en blanc, esperant que l´obrís i començàs la tasca que em rosegava per dintre. (Miquel López Crespí)


Un sol esclatant ens despertà cap a les nou del matí. La padrina havia matinat i era a missa. Sembla que s´havia aixecat amb molt de compte per no fer renou i, agafant el vel i el missal, feia companyia als seus sants. Era un dia magnífic. No hi restava res de la tempesta del dia anterior. El cel blau lluïa amb tota la intensitat. El sol ja havia pujat per damunt els porxets i il·luminava mitja plaça.

Arreu es respirava una sensació de punyent serenor.

Obrint de bat a bat les finestres vaig alenar amb força. Els arbres encara eren banyats per la pluja, i la molsa de les soques reverdia creant un impressionant concert de verds. Es confirmava la meva victòria! Era a Lluc, lluny del col·legi, provant d´oblidar la detenció del mes d´abril, les avorrides lliçons dels professors, les mentides de l´exfalangista de la División Azul.

Mai vaig creure el caramull de mentides que ens explicaven sobre la guerra civil. Com podien fer-me combregar amb la idea que el pare i els oncles, les persones més bones que havia conegut, eren criminals assedegats de sang? Era una tasca impossible! El grup Nova Mallorca va néixer precisament d´aquesta constatació. La mentida oficial només havia servit per unir els fills dels vençuts de la classe. Les mirades entre nosaltres, els primers comentaris en el pati, l´aprofundiment de la nostra amistat serví per consolidar la unió que ens portaria a les pintades nocturnes en favor de l´amnistia i la vaga dels miners asturians. I, també, evidentment, a la detenció.

Amb sol aixecant-se per damunt les muntanyes, imaginava els companys formats a l´esplanada del col·legi. Tots amb uniforme de retxes, com si fossin presoners, la cartera amb els llibres, soldats preparats per entrar a la caserna. Com si res no hagués canviat. Al poble, en els anys quaranta i cinquanta, a l´escola primària, ens feien formar igualment, però no entràvem a classe fins no haver cantat els himnes de rigor. Després, el toc de campana i, com a xotets, a les aules.

A començaments dels seixanta tot continuava igual: els uniformes, la formació quasi militar, els tocs de campana, l´obligatori silenci mentre pujàvem les escales cap a classe. Només de recordar-ho, un calfred de pànic em puja per l´espinada. El soroll de les cadires i els bancs. Els maquinals moviments per obrir les carteres i treure els llibres i els quaderns. Algú tus. Un altre es baralla amb el company de banc. Els més sàdics proven de pessigar el més dèbil que, atemorit, calla per por del que li pugui passar a l´hora dels jocs.

Tot això fins que, emmurriat, arriba el professor i amb un gest ordena que cessin els comentaris.

Just eren les nou del matí i em demanava com podria arribar viu a les set de l´horabaixa. Mirava a dreta i esquerra, talment un ocell engabiat. Res a fer. Engrillonat. No podia marxar. Condemnat, talment els remers de les naus romanes i cartagineses que s´enfrontaven en cruel batalla enmig de la Mediterrània. Mirava el pla d´estudis del dia. Si teníem història podria entretenir-me un poc imaginant com era la vida a les èpoques antigues, les guerres del passat, fets històrics que jo interpretava a la meva manera.

Però avui no era a classe. Contemplava la lluminositat del blau, aspirava amb força l´aire pur d´aquell matí a la muntanya. A la dreta, l´Ajuntament d´Escorca, el bar, la botigueta; al fons, la caserna de la Guàrdia Civil; a l´esquerra, els porxets que havien agombolat tants milers de peregrins a través dels segles. No es sentia cap renou. El lladruc d´un ca en la distància era l´únic signe de vida que podia constatar. En els bassiots de la plaça, una dotzena de coloms bevien, tranquils, aprofitant l´aigua del ruixat que havia caigut durant la nit. Les pedres de les cases encara eren banyades pel plugim i els raigs del sol hi dibuixaven minúsculs esclats de llum que brillaven com a petits diamants.

Em vaig mudar lentament, assaborint aquells moments de calma. Res a veure amb les presses de quan anava al col·legi. El maleït soroll del despertador sonant a les set i mitja del matí. Vestir-se a tota velocitat. Mirar de fer una ullada als llibres per si et fan alguna pregunta a classe. Marxar apressat fins a la parada de l´autobús que et deixarà just davant de l´institut. Viatjar amb els empleats i empleades que cada dia baixen a Palma, endormiscats, amb el rostre seriós del modern esclavatge. Aferrar-te fort als tubs de ferro interiors del vehicle que et permeten romandre dret, no trontollar en una de les seques arrancades i frenades del conductor. Sortosament, els amics de Nova Mallorca, el grup clandestí que teníem format al col·legi, m´alliberaven de la rutina dels estudis. Si no hagués estat pels debats d´abans d´entrar a classe, per les converses al pati, no hauria pogut resistir tot el curs tancat entre aquelles quatre parets. Només més tard, anys endavant, quan vaig fer el servei militar, vaig tornar ensopegar amb un tedi semblant. Les hores a la caserna, idèntiques a les hores de l´aula.

Vaig mirar el prestatge amb els llibres. Tot era en ordre. Les novel·les, els llibres d´història agafats de la biblioteca del pare i de l´oncle, el quadern de notes. Volia començar a escriure. No sé per quines estranyes circumstàncies, potser a conseqüència de llegir tantes novel·les, sempre havia pensat a deixar constància de les meves emocions. Provar de bastir una història. I si un dia pogués imitar els autors que estimava? I si el futur que tant preocupava a la família anàs lligat precisament a la lectura i l´escriptura?

A casa no tenia temps d´escriure. L´horari del col·legi ho impedia. I, també, els sorolls cridaners de deu persones vivint sota la mateixa teulada: germanes, pares, oncle, padrins... Per escriure, pensava, es necessita una especial tranquil·litat, res que et faci distreure de la tasca creativa. El soroll, les visites, les obligacions de la vida quotidiana són els principals enemics d´un autor. Em demanava si la història de la falsa malaltia no era causada precisament, malgrat fos de forma instintiva, per voler trobar la calma desitjada, el moment en el qual descobrir si podria fer un conte, deixar constància dels pensaments més íntims, de les preocupacions que sacsejaven una ànima juvenil.

No era la primera vegada que provava d´escriure. Algun estiu havia començat una novel·la d´indis i vaquers. No me´n vaig sortir. Comparat amb les obres de Zane Grey, no em feia el pes.

Em va anar millor quan, comprant un quadern, vaig començar a deixar constància de la impressió que m´havien fet les excursions que feia, les pel·lícules que anava a veure sol o acompanyat pel grup d´amics de Nova Mallorca. D´aquestes dèries en tenia bona part de culpa la lectura del dietari d´Anna Frank. Un dietari resumit i censurat, evidentment, però que em marcà profundament. Record que mentre anava llegint em quedava una bona estona mirant la fotografia d´Anna Frank que hi havia a la coberta posterior. Ben cert que no entenia gaire coses del contingut del llibre. Els meus coneixements sobre la persecució nazi dels jueus eren superficials: just el que havia sentit dir al pare, les lectures de la revista Mundo, amb tantes i tantes fotografies de la guerra, les informacions de Ràdio Moscou i Ràdio Espanya Independent. Poca cosa més.

Però Anna Frank em feia sentir el que ella havia patit i somniat dins els seu habitacle, envoltada pels llops afamegats de les SS! La fitava directament als ulls. Hi parlava. Li demanava si pensava que podria arribar a escriure algun dia d´una forma semblant. Crec que va ser el meu primer amor juvenil. M´adormia amb la seva imatge penetrant lentament dins el meu esperit.

Ara tendria més temps, res no podria interrompre les meves provatures.

Vaig mirar el quadern i la ploma estilogràfica que em regalaren quan vaig aprovar ingrés per entrar a l´institut. El quadern i la ploma eren allà, damunt la llitera, il·luminats pel sol, convidant a iniciar l´aventura d´escriure.

Seria l´escriptura la meva oculta follia, l´origen dels meus problemes? La batalla era trobar temps per llegir i escriure? Evidentment, a l´època de la meva estada a Lluc no podia racionalitzar el món interior que em sacsejava. Em sentia com un bocí de fusta enmig de la mar, impulsat per ones i marees, pel vent de l´existència. Trigaria encara molts d´anys a descobrir que, efectivament, la majoria dels problemes venien donats per aquesta misteriosa força interior que m´impel·lia cap al quadern, encara en blanc, esperant que l´obrís i començàs la tasca que em rosegava per dintre.

De sempre, les assignatures que m´anaven millor eren les d´història i literatura. A l´hora de la redacció, ningú no em guanyava a classe. Va ser aleshores que vaig acabar escrivint en la revista del col·legi, Germans. Malgrat que la publicació era especialitzada en la propaganda religiosa, també permetia la inclusió de contes, relats de les nostres excursions. Va ser aquí, escrivint per a Germans, que vaig fer les primeres pràctiques amb l´escriptura? No ho sabria precisar amb exactitud. Possiblement el sotrac de veure escrites les meves paraules en lletra d´impremta tengué un efecte perdurable. Tan sols record que submergir-me en una història, provar de trobar les idees, les paraules adequades per descriure un pensament o una acció concreta, em portava a una situació on res no importava. Mentre duràs la bogeria creativa era fora de la realitat concreta que m´envoltava. La fam, la son, podien esperar. No m´adonava ni del fred ni dels ruixats que poguessin caure damunt la teulada. La mare s´enfadava. Venia a la cambra, preocupada. “Fa mitja hora que tens plat parat damunt la taula!”, deia, sense poder entendre els motius que em fermaven al petit escriptori d´estudiant. “Ara venc”, contestava, molest per la ruptura de la meva inspiració creativa.

Quan compareixia la família a dir-me res, a demanar-me que fes allò o allò altre, sabia que no podria continuar relatant la meva història. La imaginació desapareixia talment com fineix la claror d´una bombeta quan l´apagues.

No res a fer.

Havia d´esperar un altre moment, retrobar la calma necessària, la concentració adient per a reiniciar el relat en el punt exacte on tot s´havia esvanit de forma irremeiable.

La padrina, just acabada la missa, em donà presses per davallar al bar de la cantonada: “Apa, encara estàs sense mudar? Venga, home que és molt tard. Hem d´anar a berenar i saludar l´amo Nofre Segui i la seva dona, na Margalida de can Toniet”.

Sí, la padrina tenia tota la raó del món. Potser hi hauríem d´haver anar ahir mateix, però amb el diluvi i compondre roba i llibres no hi havíem parat esment.

Coneixíem l´amo en Nofre pels nostres estiueigs, dels anys en què hi veníem a passar el juliol o l´agost. Educat, amatent, els pares sabien que ens podien deixar sota la seva vigilància si havien de tornar al poble per qualsevol feina urgent. Quant a la companya, na Margalida, era poblera i la coneixíem d´ençà que era petita. Vivia justament en el carrer de l´Escola, al costat de l´església, paret per paret de la casa de la repadrina Francesca Torrens Comas.

Margalida era una al·lota eixerida, alegre, sempre amb una rialla al rostre. Era coneguda per ser una de les jornaleres més feineres del poble. De matí, quan acudia a la plaça per veure si algun propietari la volia llogar, era la més sol·licitada. Sovint, el padrí Rafel anava fins a casa seva i li demanava que a l´endemà no anàs a la plaça, que ell la llogava per tot el temps que duràs la collida de la patata, la sembra de les mongetes, la sega del blat i les faves. Per a mi era com una germana gran, qualcú de la família.

Es casà als vint anys amb un bon xicot, un ferrer de prop de l´estació. Un jove apreciat i respectat, en Tomeu de Can Serrall. Jo era molt petit. No sé el que degué passar. A vegades ho comentaven a casa. Deien que, al cap de poc temps de casats, s´havien separat sense que ningú en pogués entendre els motius. Semblava que la parella de bon començament s´estimava, però en un moment determinat s´esdevengué la ruptura.

I aquí és quan intervé la presència de l´amo Nofre Seguí. En Tomeu, l´espòs, de Margalida, pertanyia a una famosa penya poblera de caçadors, la Llebre. La penya, que solia caçar a l´Albufera, sa Bufera en boca dels poblers, era tan famosa que tenia com a socis molta gent de Mallorca, entre els quals, l´amo Nofre Seguí. Com de costum, un any s´organitzà una de les caceres més importants de l´illa. Tot va anar a càrrec de la Llebre. La nit abans, els caçadors ja eren a les casetes, vetllant i preparant els cans i les armes per sortir a l´endemà. Algunes dones s´encarregaven de fer el menjar. Margalida hi anava a ajudar, fent companyia al seu home. Alguns caçadors hi havien anat un parell de dies abans i tenien un munt d´anguiles i fotges per sopar la primera nit. Les dones les servien farcides de carn de porc capolada, ous, panses i pinyons posats al forn.

Era un començament magnífic. Els cans es removien inquiets, desitjosos d´anar a cercar els ànecs d´aigua i les fotges als indrets acordats per la tirada. Eren les darreres hores abans de sortir dels amagatalls situats a la vorera dels canals, prop de les veles on encara hi havia pagesos que hi sembraven arròs.

Els caçadors untaven les armes amb una mescladissa d´herba de la mare de déu bullida en suc de llebre o de conill.

Però no tots els caçadors anaven als amagatalls previstos, amb els cans i les escopetes preparades. Altres, com mestre Nofre, cercaven altres peces per portar al morral. Amb excusa d´ajudar les dones, restava a les cabanes preparant els ormejos per quan arribassin els altres. Hi havia abundor de feina per tallar la llenya adient, netejar olles, preparar tassons i culleres. A darrer moment, comptant el nombre d´assistents, hom trobava que no s´havien portat les ampolles de vi adient i era precís anar al poble a cercar-ne més. Més endavant es descobria que no havien pensat en el conyac, les herbes o la cassalla: més viatges amb bicicleta o en moto fins a les tavernes acostumades.

Segons m´explicava la padrina, l´amo Nofre Seguí tenia les dones encaptivades. Era un bergant d’uns trenta anys i busques, alt, ben plantat, educat, sempre ben vestit. Les feia riure amb desenes d´acudits. Mai no parava de contar històries. Es delien per romandre al seu costat. No solament era un home feiner, amb do de comandament, actiu: també entretenia el personal amb el relat de rondalles que mai ningú no havia sentit.

Així va ser com Margalida va caure encisada per la presència del jovençà vengut d´Escorca. El ferrer ja no hi va ser a temps de fer res: anar a les famoses caceres de l´Albufera li costà la dona. Un dia s´aixecà i ja no trobà l´esposa al costat. I sort que no tenien fills! En cas contrari aquesta sobtada separació encara hauria estat més dolorosa i problemàtica.

No li va deixar ni una nota damunt la taula.

Marxà a la sortida del sol i agafà el primer tren cap a Inca. Després, el camí de sempre: la camiona que anava fins a Lluc on els pares de l´encisador i enganyós caçador tenien el bar.

A sa Pobla ningú va saber què havia passat en moltes setmanes. Posteriorment, pels peregrins i visitants del santuari es va saber que na Margalida ajudava en el bar de la plaça. Tot indicava que era feliç. Feinejava amb en Nofre i no havia perdut la rialla que la caracteritzava.

El problema era que no es pogueren casar perquè en Nofre estava separat de la seva dona i en aquell temps no existia el divorci. No es podia casar legalment amb na Margalida.

A partir del dia de la separació, el ferrer va perdre les rialles. Mai més tornà a caçar a l´Albufera. Deixà de freqüentar el Bar Rapinya, la seu principal dels caçadors, i no el veieren mai més al cine o per sa Fortalesa, el camp de futbol. Tothom sabia que l´estimava i no la podia oblidar. Per això mateix ningú mai no demanà per ella, cap amic en pronuncià el nom.

En Tomeu es dedicà al seu ofici convertint-se i amb els anys es convertí en un dels ferrers més apreciats del poble. Sempre a disposició de qualsevol persona que el necessitàs. Jo l´he conegut i he anat sovint a veure com feinejava amb el ferro roent. Silenciós, convertia el metall que manejava en una reixa per a un balcó, fogons, la clau de les cases, les ferradures dels cavalls i someres. Especialista en bombes per extreure l´aigua dels pous, era a disposició dels pagesos a qualsevol hora del dia, fos feiner o una senyalada festa oficial.

La padrina em donava presses.

Feia un sol radiant i era hora de trescar pels voltants.

Començava el meu primer dia de llibertat.

Sa Pobla | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb