Turmeda | 21 Agost, 2020 22:18 |
Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Viure en perill – (un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)
Les canonades dels vaixells de guerra republicans se sentien fins a Muro i sa Pobla. Mitja Mallorca podia seguir des de la distància el desenvolupament dels combats parant esment en l’espetec de l’artilleria de la flota. Els vidres de les cases de Sineu i Santa Margalida tremolaven. A Manacor s’olorava la pólvora. Ningú no estava segur de res. Es perdé la noció del temps. Talment les manetes dels rellotges s’haguessin aturat el dia que les milícies del capità Bayo desembarcaren a Son Amer. Falangistes i militars volien llevar-se el temor que els dominava, la incertesa del futur accelerant les execucions sumaríssimes. (Miquel López Crespí)
A mitjanit, després de comprovar que ningú no ens vigilava, el padrí sortí de l’amagatall. Extremàrem les precaucions. Vaig estar hores provant de veure-hi entre les ombres, atenta a qualsevol moviment que pogués distingir pels carrers. Deixàrem la porta de la cuina oberta per si sentíem sorolls sospitosos. Si venguéssin a escorcollar la casa, el padrí Rafel tendria temps de tornar a l’enfony i desaparèixer novament entre els feixos de llenya.
Quants mesos portava ocult? Quasi no ho recordava. Amb tantes preocupacions, anant i venint, de presó en presó, el temps es feia fonedís a una velocitat vertiginosa. Si m’aturava a pensar amb calma, de seguida em venien a la memòria els fets de juliol, la sublevació militar que trastocà la nostra existència. Em costava reconstruir la vida d’abans, l’alegria que regnava a casa abans dels tocs de corneta i les culatades dels fusells a la porta. Al juny el pare ens deia que tancaria la rellotgeria un mes i vendria amb nosaltres a estiuejar unes setmanes a Alcanada, a la caseta que, feia dècades, construí el padrí amb les seves pròpies mans.
La mare començava els preparatius de cada estiu. Comprovava si els vestits de bany i les faldes encara ens venien bé. En cas contrari, hauríem d’anar fins a les botigues de roba de la plaça Major per a comprar-ne de nova. Volia que les seves filles anassin ben mudades. No podia consentir que el vestit de bany hagués quedat petit i que algun dels amics hi trobàs forats, conseqüència de jugar entre les roques d’Alcanada, per la platja des Molinar.
Pensar com era la vida tan sols feia uns mesos era retrocedir a una llunyana època geològica. El sol s’havia amagat rere les muntanyes i amenaçava a no tornar a sortir mai més. Per què ara tot em semblava obscur, profundament tenebrós? Eren els plors de la mare, veure com empitjorava la padrina, saber que el pare, la germana i el nuvi patien dins la presó? O era tot plegat el que m’ofegava?
Feia fred.
L’estiu desaparegué com una exhalació. Des de la terrassa de casa nostra podíem distingir la serralada de Tramuntana amb els cims de les muntanyes coberts de neu.
La mare havia encès el foc a la cuina i en comparèixer el padrí anà a mirar per les retxilleres de la finestra del primer pis. Des d’aquella posició podria vigilar el carrer, estar atenta a qualsevol moviment que ens amenaçàs.
Els escamots d’en Martí Cerol podien comparèixer inesperadament. A vegades podies endevinar la seva presència pel soroll dels cotxes, els camions on portaven la gent a matar. Altres, arribaven silenciosos, provant de trobar-te desprevingut. Els veies sempre a l’aguait, ansiosos de tastar carn humana. Quantes vegades no comparegueren a l’hora més inesperada, amenaçant la mare, dient-li que ens tancarien a la presó si no deia on era el padrí? Fins quan podríem suportar el malestar constant, no saber què ens passaria? D’on trèiem la força necessària per a resistir un dia més aquell martiri?
Viure en perill constant sense saber mai què seria de la teva vida, què ens reservava el destí en les properes hores. Callar, mossegar-te la llengua davant les provocacions. Acostumar-se a suportar la maldat. Sentir, talment un animal ferit, com els cans són al teu davant a punt de llançar-se a la gargamella.
-Així podreu parlar amb més tranquil·litat –em digué la mare, alhora que apagava la dèbil bombeta elèctrica que ens il·luminava.
Encengué un llum d’oli. La cuina es poblà d’ombres, d’un exèrcit de fantasmes provinents d’un món estrany. Vaig parar esment en els lladrucs dels cans. El rellotge de l’església tocà les dues. Una hora tèrbola. Els falangistes ja havien begut conyac abastament i tenien, amb les mans fermades a l’esquena, els homes i dones que volien fer desaparèixer aquella nit. Carregant les cartutxeres, bevien les darreres copes. Esperaven a les cinc de la matinada per començar les descàrregues, els trets de gràcia al cap. Però no hi havia una hora exacta per a la mort. Tot depenia de l’humor de qui comandàs els sicaris. Uns escamots mataven de seguida; altres esperaven fins a primeres hores del matí. Els delia veure sortir el sol després de la matança. El botxí que manava l’escamot que afusellà n’Aurora Picornell i les roges del Molinar es vanava d’haver estat l’autor dels trets de gràcia. L’endemà de l’assassinat, quan obrien els cafès, es passejava orgullós amb els sostenidors plens de sang de n’Aurora com si fossin un preuat trofeu de caça.
-Ho veis? Són els sostenidors de la comunista Aurora Picornell –deia, agitant la peça de roba talment fos una bandera.
-Amb el llum d’oli i les finestres de la cuina tancades, ningú no pot saber que hi ha gent desperta a aquestes hores de la nit –digué la mare-. Totes les precaucions són poques. Se sap d’algunes persones que han estat denunciades pels veïns. Mai no saps d’on pot venir el perill. Hi ha mil ulls a l’aguait. En veure la més petita finestreta amb llum sospiten, vigilen el que s’esdevé i van a dir-ho a en Martí Cerol.
Quan el padrí em va veure em donà una forta abraçada. Estiguérem una bona estona sense dir res. Notava que el cor li bategava amb força malgrat que provàs de dissimular l’emoció. Feia setmanes que no ens vèiem. La darrera vegada que havia tornat a casa no pogué sortir de l’amagatall. Tota la nit hi hagué patrulles pel carrer i no era qüestió de cometre cap imprudència. Ens haguérem de conformar a dir-nos algunes paraules amb veu molt baixa.
Ara era diferent. Feia una bona estona que els falangistes eren de cacera. Anar a cercar els republicans amagats a la muntanya esdevenia un costum. Ja en quedaven pocs a les coves de la garriga i les casetes de camp. Tots els fugitius anaren caient l’un rere l’altre. En sentir tirs tothom sabia que algú havia caigut en mans dels botxins.
Terribles moments d’angoixa agitaven els cors dels que tenien familiars amagats. Qui podia ser el destinatari dels trets? L’havien mort de seguida o el feren patir hores i més hores, sotmès a tortures inimaginables? Com endevinar si era el fill o l’espòs, el pare o el padrí? On anar, a qui demanar per a confirmar sospites i pressentiments? Sortir a recórrer els camins dels voltants, sempre sota la pressió de la riallada i els jutipiris d’aquells esperits malignes? Començar la trista peregrinació pels cementiris de la comarca, cercar enmig dels munts de roba dels cossos llançats a la fossa comuna, els pantalons, la camisa que permeti confirmar que han assassinat els teus?
Escapar de la tortura i la mort era l’esperança dels que s’amagaren els primers dies del Moviment. Era mal de saber què era pitjor: si morir d’un tret o romandre mesos al bosc, perseguit dia i nit sense poder menjar com pertoca, impossibilitat de dormir amb una certa tranquil·litat. Alguns no podien resistir i es lliuraven als perseguidors. Altres davallaven al poble i anaven directament a l’Ajuntament, a la caserna de la Guàrdia Civil amb la il·lusòria esperança que no els fessin res. Amb la nostra família s’havien conformat provisionalment amb la detenció del pare i na Isabel. Durant un temps estaven segurs de trobar el padrí. L’agost del trenta-sis va ser un mes dur. El desembarcament de les tropes del capità Bayo al port de Manacor els enfurismà. Reberen ordres de Burgos. Tenien instruccions de no deixar viu cap esquerrà que s’hagués destacat un poc en temps de la República. Foren setmanes de por. Ara eren ells els posseïts pel pànic. Imaginaven que, si guanyaven els rojos, els podria passar el mateix que feien als detinguts. Per això les ganes esbojarrades de matar sense treva.
Les canonades dels vaixells de guerra republicans se sentien fins a Muro i sa Pobla. Mitja Mallorca podia seguir des de la distància el desenvolupament dels combats parant esment en l’espetec de l’artilleria de la flota. Els vidres de les cases de Sineu i Santa Margalida tremolaven. A Manacor s’olorava la pólvora. Ningú no estava segur de res. Es perdé la noció del temps. Talment les manetes dels rellotges s’haguessin aturat el dia que les milícies del capità Bayo desembarcaren a Son Amer. Falangistes i militars volien llevar-se el temor que els dominava, la incertesa del futur accelerant les execucions sumaríssimes.
Quan ens venien a cercar per anar a declarar a la caserna de la Guàrdia Civil mai no podíem preveure si tornaríem a casa. Anaven encegats. Quantes vegades no ens amenaçaren amb tallar-nos els cabells ran, amb portar-nos a Can Sales? Jo crec que finalment es degueren convèncer del que la mare els contava. Les dues sempre dèiem el mateix: ignoràvem on era el padrí. I afegíem que, possiblement, havia marxat a Menorca o a Alger, on hi teníem familiars.
Es mossegaven la llengua i callaven. Sabien ben cert que alguns dels que perseguien escaparen de la mort fugint en llaüt. Vigilaven els ports, les cales més petites. Però era impossible tenir-ho tot controlat. No tenien prou voluntaris per vigilar cada barqueta de Mallorca! Posaven uns quants guàrdies a la bocana del port i les cales. Endebades l’extremada vigilància. Els dies sense lluna o quan els núvols tapaven la dèbil claror de les estrelles, sorgien fantasmes des de les ombres que, desfermant la barca, remant en silenci, aconseguien sortir a la mar ampla. Menorca era al costat. Els perseguits s’arriscaven a fer el viatge vers el desconegut. El nord Àfrica o poder arribar a València i Barcelona eren l’esperança que movia muntanyes.
Sí, crec que al final, després de tants interrogatoris, acabaren per convèncer-se que el padrí ja no era a Mallorca. Però fins i tot pensant que era fóra de l’illa mai no deixaren de comparèixer d’improvís. Arribaven de sobte, sense avisar. Pujaven a les cambres del primer pis, copejaven les parets amb intenció de trobar-hi enfonys secrets, el ressò buit d’una cambra amagada. Tornaven al jardí, il·luminaven amb piles o amb llums de petroli el fons obscur del pou. No es fiaven de res. Una vegada feren davallar al pou un falangista fermat a la cadena del poal. Escodrinyaven on podia amagar-se un home. Palpaven les parets a la recerca de qualsevol possible obertura en les parets. Pujaven cansats, amb forta ràbia reflectida al rostre per no haver trobat ningú. Ens feien obrir la soll, enfonsaven la baioneta entre els feixos de llenya que protegien el racó on romania, silent, el padrí, quasi sense respirar.
Tenguérem sort. Fitoraven amb desgana les branques de pi. Els dominava la desesperança. Ho havien fet sovint i mai no hi trobaren res. Finalment marxaven pegant una portada, amenaçant com sempre.
-Tornarem. Això no acabarà així –deien, apuntant amb els fusells-. Si arribam a descobrir que ens heu enganyat, acabareu al cementiri de Porreres. Fa poc férem un escarment amb n’Aurora Picornell. Mallorca quedarà neta de marxistes i anarquistes, en podeu tenir la més completa seguretat! No ens costaria res fer-vos pujar al camió. Encara n’hi ha d’amagats.
Marxaven cantant el “Cara al sol” fent vives a Franco i José Antonio.
Nosaltres fèiem un alè. Ens agafàvem les mans i procuràvem recuperar la calma.
Per ara ens havíem salvat.
Miraculosament, cap detenció.
No havien trobat el padrí.
La padrina continuava resant a un racó del menjador.
Turmeda | 21 Agost, 2020 15:49 |
Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (VIII) - Les Germanies - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)
Un calfred em puja encara per l’espinada en recordar els crims i injustícies dels agermanats contra els nobles i alts estaments del regne. L’absurd rebuig de pagar els imposts que per llei estaven obligats a retre a la noblesa i al rei fou la causa del terrible terratrèmol que sacsejà Mallorca. Insana pretensió d’igualtat; injustícia a l’hora de voler carregar el pagament als més rics. Amb excusa de fam i misèria, munió de predicadors exaltats anaven en completa llibertat, amb suport de grups armats, per viles i llogarets predicant que havia arribat l’hora que tots els mallorquins pagarien igual i no hi hauria mai més càrregues especials damunt els pagesos i menestrals.
Avui hem anat en processó a inaugurar el marbre que commemorarà la desfeta dels agermanats a Son Fornari. He fet transportar el recordatori, obra del mestre Josep Binimelis, l’autor de moltes de les magnífiques escultures amb creus i àngels del nostre cementiri, en un carro curull de rams de flors i murta. La participació ha estat grandiosa, amb presència de les autoritats i banda de música municipal que ha interpretat l’himne d’Espanya i algunes composicions típicament mallorquines. Més de dues-centes persones ens han acompanyat fins a la finca on havíem de dir dues paraules i col·locar la placa a la caseta de camp del propietari de Son Fornari. Cal dir que el temps, com si el Senyor ens volgués ajudar, ens ha acompanyat, i malgrat que encara no ha arribat la tardor, uns núvols lleugers i una suau brisa marina provinent de la badia d’Alcúdia ens han fet la caminada agradable.
Els pagesos que feinejaven als horts s’aturaven un moment en veure la processó, es llevaven el capell i se senyaven en senyal de respecte. Possiblement la majoria dels albopassins que ens veien passar amb el carro endomassat i la peça de marbre no sabien que a les terres que conreaven amb tant d’amor i sacrificis hi havia hagut una de les batalles més importants de Mallorca en defensa de la llei i l’ordre. Una època de pertorbacions socials encapçalades per les incitacions criminals d’homes sense principis ni escrúpols: els endimoniats agermanats Joan Crespí, Joanot Colom, Guillem Colom i Pau Casesnoves, entre molts d’altres malfactors. Els camperols són homes i dones de provada fe cristiana, però analfabets; mai han obert un llibre d’història, cap mestre els ha explicat l’autèntica història de la terra que trepitgen.
Un calfred em puja encara per l’espinada en recordar els crims i injustícies dels agermanats contra els nobles i alts estaments del regne. L’absurd rebuig de pagar els imposts que per llei estaven obligats a retre a la noblesa i al rei fou la causa del terrible terratrèmol que sacsejà Mallorca. Insana pretensió d’igualtat; injustícia a l’hora de voler carregar el pagament als més rics. Amb excusa de fam i misèria, munió de predicadors exaltats anaven en completa llibertat, amb suport de grups armats, per viles i llogarets predicant que havia arribat l’hora que tots els mallorquins pagarien igual i no hi hauria mai més càrregues especials damunt els pagesos i menestrals.
És fàcil imaginar la fúria i els avalots d’una tropa sense fre. El terror de les persones benestants, la commoció que representà tot plegat. Qui pogué abandonà Mallorca en barcasses de pescadors i navilis de comerciants. D’altres s’amagaren a les muntanyes. El més privilegiats pogueren arribar fins a Alcúdia, sempre fidel a l’emperador i al virrei Miquel de Gurrea. Sota les protectores murades de la ciutat es pogué resistir l’endemesa agermanada que l’any 1521 envoltà la vila amb més de sis mil homes, canons i ginys de guerra i destrucció.
Endebades totes les provatures dels desalmats per obrir una escletxa a les defenses de la població assetjada. Amb foc d’arcabussos i ballestes els defensors de la ciutat no deixaren entrar els agermanats. Qualsevol revoltat que es trobàs a la distància on arribaven les fletxes i els trets, queia irremeiablement mort. Les fosses protectores s’omplien de cadàvers dia i nit. Les aus rapinyaires feien l’àpat amb les despulles d’aquells que volgueren violentar la divina voluntat. Per evitar la pesta i altres malalties que poguessin propagar els cadàvers en descomposició, de nit sortien del recer segur d’Alcúdia valents que acaramullaven els morts agermanats i els calaven foc amb molta rama de pi ben sec i quitrà. Conten les cròniques que, en la fosca, les flames il·luminaven la nit i la pudor de carn cremada envaïa tot l’espai a l’abast d’encerclats i atacants. Alhora que el cel s’enrogia creant imatges fantàstiques en els núvols, dibuixant espectres a les murades, els nostres feien sonar tambors per fer ben patent la voluntat de resistència fins a la mort dels refugiats i defensors de l'heroica ciutat.
Inútils els encesos sermons d’alguns frares renegats animant la tropa en els successius assalts a les fortificacions. Homes i dones, rics i pobres, els refugiats a Alcúdia feien inútils tots els esforços dels sediciosos malgrat el valor demostrat per la xurma. Amb oli bullint eren rebutjats els que s’atrevien a pujar amb escales. Els infants dels nobles, en+estreta germanor amb els més pobres de la vila, s’encarregaven de portar-hi noves olles d’oli purificador. Les dones no donaven abastament a tenir cura dels ferits, proveir els defensors dels murs dels queviures necessaris. Aquelles valentes defensores, seguint l’exemple de les pageses que s’havien enfrontat, armes a la mà, contra els pirates turcs, eren al costat dels homes emprant llances i espases talment els soldats de l’emperador.
Tothom era conscient del perill que corrien si queien en mans de la turba. La lluita era a vida o mort.
Les masses, enceses pels discursos dels igualitaris, per la consigna “Pac qui deu”, només desitjaven sang.
Llegint les memòries de Magí Casesnoves, notari general del virrei Miquel de Gurrea, que estava refugiat a Alcúdia, podem copsar l’estat d’ànim d’aquella valenta gernació que resistia amb totes les seves forces la diabòlica endemesa. Estudiant aquestes pàgines escrites en temps del setge, enmig del desgavell terrorífic de les canonades, dels crits dels ferits, amb cases cremant i repic de campanes cridant al combat, ens podem adonar a la perfecció de com va ser d’heroica la nostra ciutat. Els assaltants, en veure com eren rebutjats els seus atacs, optaren per provar de batre el valor dels vilatans mitjançant la fam i la crueltat. Cap carro ni vaixell podia arribar a la vila. Els agermanats esperaven ansiosos que la necessitat forçàs la rendició. Estaven disposats a prometre qualsevol cosa perquè s’obrissin les portes. Traïdors com eren, era ben segur que no complirien cap dels punts acordats i, com es va esdevenir en altres indrets, una vegada penetrats a la vila. Pass arien a degolla la població. Per això mateix els refugiats mai no caigueren en la trampa i continuaren resistint sense la més mínima defallença.
Va ser llavors quan els caps de la Germania augmentaren el terror. Enviaren destacaments a les possessions i propietats dels nobles que hi romanien. Portaren davant les murades familiars, fills, dones, mares... No hi hagué pietat. Talment fossin els sarrains que sovint desembarcaven a les nostres costes, sense misericòrdia, davant les murades degollaven els pobres ostatges. Els assetjats s’havien juramentat a no rendir mai la fortalesa per res del món. Ploraven en silenci, serrant les dents, estrenyent encara més fort les armes, en veure la matança d’innocents.
Ningú mai no es va rendir malgrat veure la mare o els fills, el germà, morts cruelment a dues passes d’on eren.
Foren dies de sang regant els entreforcs dels camins.
Arreu patíbuls alçats.
Fins i tot eren penjats els criats dels nobles que havien quedat fora de la protecció de les murades. Botxins borratxos, a cara descoberta, alçant crists i banderes, feien jutipiris als valents resistents d’Alcúdia. Indiferents a les nombroses baixes que patien per la resistència dels defensors, continuaven pugnant per entrar a la població.
El notari Gabriel Gual de Son Forteza, que s’havia refugiat amb els familiars a la vila màrtir, explica al seu dietari els fets espaventosos de què va ser testimoni. A la pàgina trenta-dos del manuscrit que he pogut consultar als arxius d’Alcúdia narra la follia agermanada, la insistència a escalar les altes murades, els esforços enderrocar les diverses portes d’entrada a la vila. Pàgines que ens recorden l’Apocalipsi de sant Joan, les imatges de l’infern pintades pels artistes que decoren capelles i esglésies.
Com no recordar la incertesa d’aquells anys? Quin futur pot tenir un poble que no recorda el seu passat?
Han passat segles d’ençà la demoníaca endemesa, però encara avui moltes de les famílies perseguides per la salvatge revolta recorden prou bé la repressió patida sota el comandament dels malvats instigadors de la Germania. Destacaments a cavall, armats de llances i arcabussos, violentaven les propietats robant el que volien i destruint el que no podien emprar. S’alliberaven esclaus que tenien legítim propietari, es feien malbé les anyades. Tot el que no podia servir al manteniment de les tropes revoltades era cremat enmig de les eres. Grans foguerons amb llibres, mobles de qualitat, retrats de nobilíssims senyors i senyores, ducs, contes i marquesos perien fruit de les flames. Assalts brutals als casalots amb expropiació forçosa del blat, el vi, la roba de qualitat. Joiers en complicitat amb els agermanats anaven directament als canteranos a cercar les joies, que s’enviaven de seguida als capitosts. Diuen que Joanot Colom i Joan Crespí eren els que triaven els millors ornaments de plata i or que, sense cap mena de vergonya, repartien entre les seves famílies. S’enviaren saquets del preciat tresor als revoltats de València per a les revoltes d’aquell regne. Comparegueren per la llotja jueus d’Amsterdam, Gènova, Venècia i París per a comprar a baix preu alguns d’aquells collars, polseres, anells, botonades d’or. S’establí a la Llotja un mercat de mobles i teles precioses robades de casals i possessions. Palma esdevenia un centre important de pirateria. Enviats de les corts europees que de boqueta deien estar contra els agermanats enviaven emperò emissaris secrets, i nombrosos vaixells carregats de riqueses partien cap els palaus de les corts d’aquests cristians que s’aprofitaven del temps convuls en què vivia Mallorca.
Es desfermà la ira dels pobres contra els rics; l’enveja a qui tenia objectes de valor, bones terres, ramats d’ovelles, vaques i porcs s’accentuà fins a convertir-se en normal l’assalt només per a destruir. Els centenars d’ovelles que els Zaforteza tenien a Escorca foren mortes amb llances només per plaer d’arruïnar uns senyors de tanta anomenada. En d’altres possessions feien passar estols de cavalls damunt les plantacions de vinyes. Els cellers amb les collites de vi eren envaïts per la turba i després d’emborratxar-se obrien a destralades les bótes i feien córrer el vi pel terra. Els arbres fruiters eren arrencats de rel, anyades de blat i civada eren segades només per gust, sense pensar treure’n cap profit, només pel plaer de veure el patiment dels senyors.
Algunes de les criades de les possessions eren les més fermes defensores de la barbàrie. Mostraven als revoltats els amagatalls on es guardaven les joies. Obrien caixes i canteranos per mostrar la riquesa dels propietaris que, boges, deien que s’havia acumulat amb la seva suor i llàgrimes. Hi hagué nombrosos casos de judicis amb tribunals de borratxos i malànimes. Treien els pobres senyors a colzades, amb tot de crits i insults. Sense respecte per l’edat, sense consideració per si estaven malalts, els portaven a l’era i de manera forassenyada començaven a explicar imaginaris patiments. Es recordava les hores de treball de sol a sol, el magre menjar, les fuetades dels capatassos, la manca de dies de descans... Quan arribava la nit, encenien torxes per a continuar amb aquell espectacle lluciferí. Sense descans, hora rere hora, desfilaven els porquerets i la cuinera, el pastor de les ovelles, l’amo d’escapçar els arbres, l’encarregat de collir la mel de les abelles, els llauradors. Capteniment inexplicable d’aquells que ahir besaven la mà dels senyors, agraint tenir un sostre sota el cap, menjar cada dia, uns cèntims a final d’any, i ara expressaven queixes i patiments de què mai s’havien atrevit a parlar. L’estol de facinerosos presidia els actes, satisfet, bevent sense aturar les ampolles de vi bo servades als cellers.
Hom pot imaginar el patiment de les nobles persones sotmeses a semblant tortura. Hi hagué marquesos d’edat avançada, els Montaner en són un exemple, que, per tenir els fills joves refugiats a Alcúdia, patiren molt més que d’altres senyors. Es diu que quan, cansats per les hores de romandre drets enmig de l’era, queien al terra sense coneixement, les criades els llançaven poals d’aigua freda. Algunes es compixaren damunt seu rient i ballant talment fúries desfermades.
Sempre m’he demanat com és possible que la dolentia dels homes no tengui remei. De què serviren els patiments de nostre Senyor Jesucrist sí quinze segles després de la seva mort constates que el sacrifici ha estat inútil i el mal campa arreu més potent que mai? I les predicacions constants de l’Església Catòlica abans de la revolta... serviren per res? El poder omnímode de Satanàs és més fort i poderós que mai.
Cal no defallir mai en $l’aferrissat combat$ +el combat aferrissat+ contra la influència diabòlica entre els vilatans. Qui sap $que$ +què+ seria del món sense la mà protectora del catolicisme que, sense descans, pugna per mantenir l’esperança de la Humanitat en un futur més cristià, més apropiat a les ensenyances dels Evangelis.
M’atur un moment a cada hort i salut un a un aquests homes que creen amb l'esforç quotidià la riquesa del nostre poble. No em sap greu embrutar-me la mà de terra. Tot plegat em recorda els anys feliços de la meva infantesa manacorina quan, lliure com un ocell, sense cap mena de responsabilitat, em perdia pel mig de les altes torres del blat de les índies que s’alçaven, infinites, per damunt el meu cap. Aleshores l’aigua dels solcs per regar les plantes em semblava un riu. Els ametlers, albercoquers i figueres, un bosc, una selva grandiosa on podia jugar fins que queia cansat i satisfet damunt els feixos de blat tot just segats. Arreu, cançons de batre i flastomies del pagès que porta des de la sortida del sol ajupit sobre la terra. Xipollejar en el fang, sense por de les renyades que inexorablement em faria la mare. Tots els pagesos sabien de qui era fill! No tenia gens de por. Més d’una vegada els pares em cercaven, preocupats, pels horts, cercant notícies d’on havia anat. Invariadament, un pagès o una pagesa m’agafaven de la mà i em tornaven a l’indret on m’estiraven de les orelles, enfadats per no saber per què ho havia fet. Com explicar-los que em sentia lliure com un ocell avançant, sense rumb, per la terra xopa o, a l’estiu, per damunt el matoll del blat just acabat de segar? Una recerca primitiva i inconscient del poder de Déu? Aleshores ja considerava la natura, l’aigua, la terra, el cel, com a expressió claríssima del poder diví. Qui, sinó, podria haver creat tanta bellesa? Les serralades imponents que s’estenien enllà on alçàs la mirada, l’amplària infinita de la mar quan acompanyava el pare a cercar algues a Portocristo, a les cales de la comarca, em feien pensar en la mà creadora del Senyor.
Sortosament la processó avança prou lentament per sentir i olorar amb la seva plenitud la flaire de la terra just acabada de regar. I, quan la música de la banda s’atura uns moments, el grinyolar de les veles dels molins i el giravolt de les rodes de la sínia esdevenen música celestial a les meves oïdes, massa acostumades al silenci del despatx.
M’ha costat molt arribar fins aquest dia gloriós. El rector i algunes famílies benestants no volien que es fes memòria de la batalla en què l’emperador i la Santa Església Apostòlica Romana sortiren vencedors. Estranyat pel fet, els en vaig demanar expilacions, ja que no entenia per quin motiu s’oposaven a la col·locació de la placa.
` En una de les darreres reunions que tenguérem a casa dels molt honorables notaris i advocats d’Albopàs,+els senyors Marià Ximenis, Tomeu des Molí i Guillem Lluc, els vaig demanar directament quin mal hi havia a commemorar aquest fet històric a benefici de les noves generacions d’albopassins. Evidentment, persones de tan elevada categoria, amb carreres fetes a Madrid i Barcelona, no ignoraven res de l’alçament de pagesos i menestrals contra l’alta noblesa mallorquina i altres estaments ciutadans privilegiats. Com no recordar els tres infausts anys de domini de la xurma sobre Mallorca, els contactes dels revoltats amb les altres Illes i la Germania valenciana? Tots havien llegit i apreciat en el seu just valor les aportacions de Josep Maria Quadrado, Antoni Furió, Pere d’Alcàntara Penya i Joan Binimelis. Per què s’oposaven a la col·locació de la làpida?
Restaren pensatius durant uns instants. Després, el notari, el senyor Marià Ximenis, es va treure el tabac de la petaca i carregant lentament la pipa em digué:
--Joan, no creguis que no coneixem la importància de la història. Saps que ens hem passat molts d’horabaixes parlant de les qüestions més diverses al teu menjador o aquí mateix, a la notaria. Però hauries de reflexionar. Hi ha qüestions que val més no remoure. I més ara que liberals i maçons, seguint els dictats de la llegenda negra antiespanyola propagada d’ençà fa segles pels protestants, ressusciten amb més força que mai. Vivim un segle de fortes commocions socials. Les revoltes obreres i anticatòliques s’estenen arreu del món. No parlem dels lamentables fets de la Comuna de París, on va néixer el moviment ateu que s’ha escampat com una pluja mortífera. Aquí mateix hem parlat sovint de la rebel·lió del Marroc, dels fets ocorreguts recentment a Barcelona durant la Setmana Tràgica... Per això et demanam: a què treu cap voler recordar els luctuosos fets de les Germanies? Sí, ja ho sabem, es un esdeveniment important de la nostra terra, un fet remarcable en els llibres, sortosament vençuda per les forces de l’emperador Carles I. Pensam que no és gaire convenient recordar a la pagesia que hi hagué un dia que comandaren a Mallorca, que foren amos de vides i hisendes.
Es va deturar un moment per a encendre de nou la pipa. Aspirant de forma voluptuosa el fum, afegí:
--Deixa la pagesia en pau. Val més no omplir-los el cap amb cap mena de fantasies. Ja en tenen prou amb conrear la terra, amb aconseguir quatre cèntims per la feina tan dura que porten a terme. Nosaltres hem estudiat una carrera, tenim temes de sobra per a estudiar, per a discutir fins a altes hores de la nit del sexe dels àngels i de qualsevol esdeveniment que ens interessi. Però els pagesos, aparentment tranquils, bons cristians, que es lleven el capell quan passen al costat nostre en el fons són perillosos. Si han dominat l’illa una vegada... qui et diu que, en una altra conjuntura favorable, no ho podrien tornar a provar? Col·locar una placa de marbre recordant una època en la qual tengueren el valor i la decisió d’enfrontar-se armes a la mà contra el rei, no ens és gens convenient.
Era inútil provar de convèncer-los. No entenien que la meva intenció era precisament la d’evitar en el futur qualsevol idea d’alçament forà. Precisament recordar la derrota agermanada de Son Fornari em sembla la millor manera de prevenir les previsibles revoltes del dia de demà. Si manteníem la pagesia en la ignorància poden ser captats per les idees dissolvents dels demagogs, dels predicadors del paradís sobre la terra i altres ximpleries semblants.
Ni el rector, ni el notari, ni els advocats de les tertúlies saben preveure el futur. Pensen que estan en un altre segle. Temps enrere bastava la vigilància de la Santa Inquisició per a tenir el ramat controlat. Ara hem d’anar molt més enllà, ser summament intel·ligents, emprar totes les nostres eines per a+aturar precisament la propagació de mites i falses històries que un dia no gaire llunyà podrien ressuscitar els terribles fets que narren els llibres.
No els vaig convèncer. Però vaig poder inaugurar la placa enmig de càntics, música i gatzara.
De la novel·la El vicari d´Albopàs
« | Agost 2020 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | |||||
3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 |
10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 |
17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 |
24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |
31 |