Turmeda | 30 Setembre, 2020 16:12 |
Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 -
El darrer Primer de Maig (XXIV) - Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)
La neu continua caient insistent i ens obliga a romandre a la cambra. Sortosament Antoni, el recepcionista, ens porta el braser. Quan el caliu torna cendra, basta que l´avisi perquè torni a omplir-lo de rutilants tions d´olivera i ametler. A la nit també ens fa arribar dues bosses d´aigua calenta. Per aquesta banda no ens podem queixar. Margalida de can Toniet compareix amb tot el que necessitam: berenar, dinar, sopar... Malgrat que no podem fer les acostumades excursions, ens trobam bé. La padrina ja té mig acabat un jersei de llana que m´està fent i un munt de randes per a cortines i vànoves. Per part meva, la tranquil·litat que m´han donat aquestes setmanes em fan pensar que signaria un contracte per a romandre a Lluc per sempre. (Miquel López Crespí)
La neu continua caient insistent i ens obliga a romandre a la cambra. Sortosament Antoni, el recepcionista, ens porta el braser. Quan el caliu torna cendra, basta que l´avisi perquè torni a omplir-lo de rutilants tions d´olivera i ametler. A la nit també ens fa arribar dues bosses d´aigua calenta. Per aquesta banda no ens podem queixar. Margalida de can Toniet compareix amb tot el que necessitam: berenar, dinar, sopar... Malgrat que no podem fer les acostumades excursions, ens trobam bé. La padrina ja té mig acabat un jersei de llana que m´està fent i un munt de randes per a cortines i vànoves. Per part meva, la tranquil·litat que m´han donat aquestes setmanes em fan pensar que signaria un contracte per a romandre a Lluc per sempre.
Quan vull estirar les cames puj fins el museu i m´entretenc en la contemplació dels milers de peces i documents que hi ha. Cada objecte: una història que em puc inventar. És com tenir una enciclopèdia incommensurable a les mans! Somnio escriure una novel·la a partir de les idees que em porten les àmfores, els collarets púnics i romans, les monedes gregues, els plats àrabs, els anells trobats a Pollentia, les arracades de les tombes de Son Bauló. Comprenc que no podré escriure mai res de debò, amb força, sense aprofundir en la història dels pobles que han sacsejat l´illa, que han conformat el nostre caràcter. No pots escriure des del no-res. I una novel·la històrica imagín que requereix, a part d´imaginació, una acurada formació sobre l´època de la qual vols parlar.
Però per viure eternament d´aquesta manera la meva família hauria de ser milionària, i no és aquest el cas. Romandre una temporada a Lluc de cara a guarir-me la fictícia malaltia és una cosa: els pares poden fer el sacrifici econòmic que comporta. Restar unes setmanes al santuari tampoc és una despesa que no poguem assumir: la família vendria tot el que tenim si fos necessari per guarir la salut d´algun dels nostres! No sé fins quan podré mantenir la mentida que ens ha portat aquí. L´altre dia la padrina, mirant amb atenció com menjava, em va dir: “Sembla que t´has recuperat prou bé en només quinze dies. Ja no escups gens de sang, com a Palma. Menges a la perfecció. Fem llargues excursions i camines hores sense tossir. Haurem d´anar fent un pensament. Potser convendria pensar a tornar”.
Tornar a casa, enfrontar-me novament amb el dilema de trobar un col·legi on continuar els estudis o plantar cara i dir als pares que no vols estudiar, que t´estimes molt més anar al taller. Sé que aviat arribarà el dia en què podré mantenir aquesta ficció, la provatura de romandre en un espai de ningú, sense responsabilitats, portat per la inèrcia dels dies. No deu ser una covardia de part meva voler fugir del món, apartar-me d´una societat que no m´agrada? Hauria emprat el grup Nova Mallorca, l´activisme dels catorze anys, per a oblidar les meves responsabilitats? El pare sempre m´ho deia. Record a la perfecció les seves recomanacions en sortir dels jutjats, quan em demanaren uns anys d´internament a un reformatori: “Jo no vull que abandonis les teves idees Però has de comprendre que tens una edat en la qual tothom comença a bastir els fonaments del seu futur. Els que tenen algunes possibilitats econòmiques, estudiant per assolir una carrera, una qualificació que els permeti guanyar-se la vida. D´altres, i per ara no és el teu cas, anant a Formació Professional, entrant a un taller per aprendre un ofici. La política, vivint en una dictadura, només et pot portar problemes”.
Avançàvem per la Rambla per arribar a la parada d´autobus que ens portaria a Son Serra. La mare escoltava en silenci, fent capadetes afirmatives amb el cap. “Els anys passaran a una velocitat vertiginosa. Ara, amb catorze anys, et penses que mai no arribaràs als quaranta, als cinquanta. És una percepció que tots, a la teva edat, hem tengut. Pensa que nosaltres no som eterns. Un dia, no se sap mai quan, desapareixerem. Una malaltia inesperada, un infart, el càncer que sempre és a l´aguait pot trucar a casa nostra, demanant l´entrada sense pietat. Què faràs en el món sense un ofici que et pugui donar de menjar? Fins on pots arribar a caure? Vols ser esclau d´empresaris sense escrúpols, gent que t´explotarà en treballs mal pagats, sense cap mena de consideració?”.
Tenia raó. Però un jove eixelebrat com jo no està prou format per a reconèixer la veritat que pugui haver-hi en els consells dels pares. Encara pens que me´n podré sortir. No puc creure que tots els familiars que m´envolten desapareixeran en un temps marcat en els rellotges. Els padrins encara feinegen. La mare em sembla una joveneta malgrat les arrugues que li comencen a dibuixar caminois pel rostre. Qui pensa en la mort als catorze anys? No puc imaginar que un dia restaré sol en el món i que, en aixecar-me, no em trobaré amb els membres de la família al costat fent-me la vida fàcil i amable.
He engegat la radieta i sentim música clàssica. La locutora anuncia que en la pròxima mitja hora sentirem composicions de Chopin. Maneig les rodetes del so a un nivell que m´acompanyi sense molestar. Faig com si llegís un dels llibres que he portat de Palma. Es preocuparia si em veiés amb els ulls com un plat contemplant les parets. Ella continua amb el jersei, taral·lejant alguna antiga tonada del camp. Obr una de les novel·les de Jules Verne que he portat i, assegut a la vora de la tauleta, m´endins en els meus pensaments provant de trobar algun indici que em permeti trobar la sortida del laberint.
És just quan el soroll de la gent em distreu de les meves reflexions i em fa sortir a guaitar pels passadissos. Hi veig en Nofre del bar de la cantonada, el recepcionista del santuari, un home que no conec i que resultarà ser un taxista d´Inca. També hi han comparegut una parella de la Guàrdia Civil. És l´habitació de Josep Ferrer, l´excombatent republicà amb el qual hem fet tantes conserves aquest hivern de 1963.
En dues passes sóc al davant de la porta de la seva habitació. La padrina, atreta pel rebombori, ha deixat de fer randa i m´acompanya amb el rosari a la mà i greu posat de preocupació.
Mirant des de la porta veig en Nofre provant de reanimar el cos de Josep Ferrer, que em sembla blanquíssim. El nostre amic és al terra, just a uns pams de l´entrada de la cambra. Va en pijama. La primera impressió que tenc en veure´l és que s´ha trobat malament i ha intentat sortir per demanar auxili.
Antoni, el recepcionista, m´informa del que passa: “Anava a portar el braseret i en apropar-me a la porta he sentit uns gemecs. Just en obrir l´he trobat damunt el trespol. Li he netejat la sang de la boca: una glopada immensa. Em mirava amb els ulls oberts, blanc com una patena, sense poder pronunciar paraula. En vistes de la gravetat he trucat de seguida un taxista conegut. L´hem de portar amb urgència a un metge, a Inca, ara que encara alena. El veig molt malament”.
Hi compareixen alguns dels sacerdots del santuari.
L´amic Nofre i el taxista han tornat a col·locar el malalt damunt el matalàs que fa d´improvisada llitera. Els ajuden els sacerdots. M´oferesc a portar el matalàs, però amb un gest m´indiquen que no és necessari, que sobra gent per a fer la feina.
Què ha passat? Un sobtat agreujament de la tisi que el consumia? En el fons sabia a la perfecció que el grau d´avançament de la seva malaltia no permetia cap esperança. Ho notava quan sortíem a fer una volta pel camí del Rosari o quan m´explicava fets de la guerra civil al bar, els dies que no podíem sortir a fer la caminada.
Fa poc es va confessar amb tota sinceritat. Érem sols, a la Font Coberta. Li havia anat just arribar-hi. Suava i, a vegades, es portava el mocador a la boca. Sempre hi havia taques de sang.
Sorneguer, encara tenia humor per dir-me:
--Mires el mocador? No et preocupis! N´he portat una maleteta plena! A aquestes alçades del final de la vida no estarem per un mocador més o manco! Després, més seriosament, em digué:
--Aquí, sol amb els meus pensaments, em sent bé. El pitjor era ser a casa, amb els fills aprofitant-se de la malaltia, donant-me creu per heretar abans d´hora. No és que hagi pogut estalviar gaire: el pis, l´hort d´arbres fruiters que vaig comprar a Algaida. Però a ells ja els anirien bé aquestes pessetes per ampliar el negoci o, vés a saber!, per anar a fer uns viatges amb les dones. Els puc imaginar a París, al Moulin Rouge, veient el ball del Can-can, el xampany damunt la tauleta i donant propines esplèndides a costa de la meva suor. Ara, si morís a Lluc, estaran feliços. Una nosa menys de què tenir cura, rebre els diners que han estat esperant aquests darrers anys. Una loteria, la mort del pare!
La tos el feia deturar. Li costava pronunciar les frases, suava.
La seva dona havia desaparegut amb les primeres dificultats econòmiques del matrimoni. M´explicà que tot anava bé mentre hi hagué diners i festetes per als amics. Havien fet una petita fortuna convertint una casa a s´Arenal en un petit hotel a començament de l´allau turística. Després, no sabé adaptar-se a la competència. No trobà préstecs per ampliar el negoci i altres negociants més vius acabaren amb els somnis de grandesa de l´esposa.
--Ara, ja ho veus –afegia, amb un posat trist. Aquí, a Lluc, tot sol, sense ningú al costat, amb els fills esperant la meva mort.
Malgrat que tenia prohibit el tabac, obria la capsa de cigarretes i fumava sense aturar, aspirant el fum que era metzina verinosa per als seus pulmons.
--La mort no m´espanta. Fins i tot pot arribar a ser un alliberament o, qui sap, un camí cap a un altre món. Mai no he cregut en l´església i la seva colla de professionals de la mentida. Però quan arribes a una situació com la meva, quan sents com el cos es desfà dia a dia, sense esperança de millorament, i els pulmons esdevenen un xerrac que treballa sense misericòrdia, la fi dels patiments pot ser un camí millor que una penosa supervivència enmig del dolor.
Arribats aquí, la tos no el deixava continuar. Aleshores es tancava en un profund silenci i amb les mans palpava l´aigua freda que sortia de la font en un intent de sentir la fredor del líquid que sortia de l´interior de la terra.
Quan novament es recuperà em digué, amb un prim fil de veu i tota la passió del món en els ulls:
--Un dia em demanares pels republicans dels anys trenta; com eren les manifestacions del Primer de maig, l´ambient en aquella Mallorca dominada pel clergat i els cacics. Encara tenc ben present el darrer Primer de Maig en què vaig participar. Era a Inca, poques setmanes abans del cop d´Estat. Ho record com si fos ara mateix, com si el temps s´hagués detingut en el moment exacte en el qual començava la manifestació.
--A Inca, amb un gran contingent de població obrera dedicada a la indústria de la sabata, era on s´esdevenien les manifestacions del Primer de Maig amb la participació més nombrosa de Mallorca. A Manacor també eren força importants, no ho discutiré. Era un dia de festa gran. La nostra festa. Hi compareixien republicans i sindicalistes dels pobles dels voltants. Jo vaig participar a la darrera manifestació que poguérem fer. La del Primer de Maig del 36, pocs mesos abans de començar la guerra. Érem més de dues mil persones. Jornalers i jornaleres, obreres de les fàbriques, joves, empleades, més d´un petit comerciant. Una gentada mai vista! Uns companys de la UGT em demanaren si tenia inconvenient a portar la bandera roja al capdavant. Rient, els vaig mirar com si m’haguessin insultat. La vaig prémer amb força, amb tota la il·lusió del món. La nostra bandera! L'heroic emblema de la Comuna! L’estendard del proletariat universal. Hi podia haver honor més gran que enlairar l’ensenya dels damnats de la terra? La gent cantava cançons de lluita i de treball. Altres ballaven davant les grans pancartes on les brodadores havien deixat escrites una munió de consignes alliberadores. Llegia els escrits brodats damunt la tela roja: “Salvem el camarada Thälmann de les urpes del feixisme!”, “Reforma agrària immediata. La terra per al qui la treballa!”. Hi havia grups del Partit Comunista i del Partit Socialista uniformats, marxant en perfecta formació militar. Els anarquistes no volien portar uniformes; deien que aquella parafernàlia era una prefiguració de l’autoritarisme. Arreu, onejaven una munió de banderes roges i negres de la CNT. La germanor se sentia, ferma, potent. Tot plegat era un repte als propietaris de terres i fàbriques; una demostració de força davant l’egoisme de la patronal que, en haver-hi vaga, privaven els treballadors del jornal, sense anar a pensar mai què menjarien els treballadors i llurs famílies.
A poc a poc continuà, seguint el fil dels seus records:
--Quan la manifestació enfilà els carrers del centre i passàvem pel davant els casals dels rics comerciants i senyorassos, de la beateria inquera, vaig veure com les portes i finestres es tancaven amb soroll amenaçador. En un determinat moment, els càntics cessaren i el renou que sortia d’aquells edificis es va fer més i més desafiant. El grinyolar de portes que es tancaven semblava idèntic a l’espetec sord d´un tret o, quan eren unes quantes alhora, ben igual a les ràfegues de metralladora. Una premonició de la guerra? Potser sí. Jo anava al capdavant, portant la bandera, i sentia, punyents, com punyals que em penetraven dins la carn, cercant les venes, el cor, les mirades plenes d´odi sucós i tens dels senyors i senyores de missa diària i comunió. Ens vigilaven rere les cortines dels grans salons endomassats. Eren a l´aguait, ordint la tràgica cacera d´esquerrans que començaria ben prest. Esmolaven les urpes, fitant, des de la penombra dels negocis i casals, els rostres d´aquells que anirien a detenir dos mesos després. De cop i volta, per primera vegada en ma vida, vaig ser conscient que ens volien matar. Assassinar-nos i, si fos possible, escorxar-nos de viu en viu. Com al metge de Campanet, que els falangistes el torturaren la nit sencera abans de pegar-li un tret al cap. Li obriren la panxa, li tragueren els budells, li tallaren les parts... Els pagesos que vivien pels voltants el sentiren gemegar fins a la matinada. El pobre home demanava que el matassin, que no el fessin patir més. Però no hi hagué pietat. Aquesta mena de morts eren les que es congriaven en el Primer de Maig del 36. No, no eren solament mirades d´odi ferotge, llambregades verinoses adreçades als manifestants que desfilàvem pels carrers d´Inca. Era, ho notava a cadascun dels porus de la pell, unes ganes esbojarrades de prémer el gallet contra nosaltres, homes i dones, joves i infants. Volien cremar banderes i persones. Com els nobles i inquisidors de feia segles que portaven els descendents dels jueus conversos als foguerons. Els dominics, a les seves cròniques, descrivien com s’obria el ventre de la noia xueta embarassada i el foc consumia mare i fill enmig de les rialles de la gentada que havia anat a veure la cremadissa al bosc de Bellver.
Va encendre una nova cigarreta abans de continuar el relat.
A casa havia sentit moltes històries semblants. El Primer de Maig a València, quan el pare era jove i amb la gent de l´Ateneu anaven fins a la capital del País Valencià a juntar-se amb els seus amics de la CNT i la UGT.
La meva imaginació s´enfosa en aquell univers desaparegut feia segles, cobert per les dunes dels deserts, il·localitzable.
--Passen els segles i la humanitat no canvia. Ben igual que la munió de falangistes que hi havia al cementiri de Ciutat el dia que afusellaren el batle Emili Darder. Centenars de persones per veure, palpar amb la mirada i si és possible amb les mans, la sang que raja del cos desfet per les bales. Talment quan les senyores de la noblesa mallorquina s’enervaven en olorar la flaire de la carn cremada, en sentir els crits dels homes i dones que gemegaven, desesperats, rosegats pel dolor, sota el foc abrusador que els consumia. Gatzara i aplaudiments quan sonà la descàrrega que acabà amb la vida d’Emili Darder. Les al·lotes de la Sección Femenina de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, de bracet dels oficials de l’exèrcit i dels voluntaris italians i alemanys que han vengut a “salvar” Mallorca del comunisme, anant a menjar xocolata amb ensaïmades després dels afusellaments. Com llegir un llibre obert, descrivint el que s´esdevendria aviat. Això era el que em deia el llenguatge de les portes quan es tancaven, violentes, al pas de la manifestació del Primer de Maig. Un esbufec semblant als trets que sonarien pels camps de Mallorca a partir del mes de juliol. Una premonició de la Mort planant per muntanyes i valls, pobles i llogarets. Cap indret es salvaria de l’endemesa enemiga. Els senyors tenien ganes de sortir de cacera. Amb l´única diferència que ara no sortirien a caçar llebres o tords. El temps havia mudat de forma irremeiable. Ara la caça seria més cruel i sangonosa: es tractaria d’anar a cercar homes i dones, els que desfilàvem pels amenaçadors carrers senyorials d´Inca.
Turmeda | 29 Setembre, 2020 16:10 |
Tal com érem – Palma, Anys 70 – Normes de seguretat per a la lluita clandestina – Crònica sentimental de la transició - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Allò que el vent no s´endugué, El Tall Editorial)
El nostre secretari general era summament estricte amb les normes de seguretat. Va escriure un opuscle al respecte que, amb els anys, esdevingué un “clàssic” entre la majoria d´organitzacions revolucionàries de l´època. Instruccions mínimes, però eficients si eres detingut o paties un registre de la policia. L´essencial era no emprar mai cap tipus d´agenda, no escriure per part ni banda adreces dels llocs de reunió ni telèfons de companys, ni tan sols fos amb el nom de guerra. Bastava un telèfon per a posar en perill un munt de cèl·lules, el partit sencer! Calia no tenir mai cap material de propaganda al teu habitatge. Ni revistes ni fulls volanders. Ja bastaven les provocacions policíaques, per voler facilitar la feina a la repressió! Les recomanacions del llibret eren bàsiques, de sentit comú: si els companys no eren a l´indret acordat a l´hora prevista, era necessari suspendre la reunió o l’acció fins a saber què passava. (Miquel López Crespí)
El nostre secretari general era summament estricte amb les normes de seguretat. Va escriure un opuscle al respecte que, amb els anys, esdevingué un “clàssic” entre la majoria d´organitzacions revolucionàries de l´època. Instruccions mínimes, però eficients si eres detingut o paties un registre de la policia. L´essencial era no emprar mai cap tipus d´agenda, no escriure per part ni banda adreces dels llocs de reunió ni telèfons de companys, ni tan sols fos amb el nom de guerra. Bastava un telèfon per a posar en perill un munt de cèl·lules, el partit sencer! Calia no tenir mai cap material de propaganda al teu habitatge. Ni revistes ni fulls volanders. Ja bastaven les provocacions policíaques, per voler facilitar la feina a la repressió! Les recomanacions del llibret eren bàsiques, de sentit comú: si els companys no eren a l´indret acordat a l´hora prevista, era necessari suspendre la reunió o l’acció fins a saber què passava.
Va ser ell qui establí les instruccions adients per a la reunió setmanal del Comitè de Direcció. Dúiem a terme les trobades en un dels nostres pisos secrets, prop de la barriada de Son Gotleu. De bon començament, quan l´organització s´implantà a Mallorca, acordàrem que l’arribada de responsables dels diversos fronts fos a hores concretes. El més important era no comparèixer mai en grup. Les arribades eren escalonades, coincidint, si era possible, amb el moment en què els residents a la finca tornaven de la feina. Es tractava de no despertar sospites amb un timbre que sonàs cada cinc minuts. S´establí, igualment la conveniència de quedar a dormir al pis per no fer soroll a les dues o les tres de la nit, tancant i obrint portes, emprant l´ascensor, davallant per l´escala. Es comentava la gran caiguda de Barcelona en el setanta-tres. Uns companys principatins, acabada la reunió, cansats d´estar asseguts més de vuit hores a la cambra planificant la feina del partit, tengueren la mala ocurrència, per a fer cames!, de davallar les escales de l´edifici corrent, fent un gran enrenou. Els veïns avisaren la Guàrdia Civil que, ràpida, comparegué en uns minuts i encara va tenir temps d´agafar-ne set. Una caiguda que portà molts d´entrebancs a l´organització ja que, alguns, feia poc temps que hi militaven i no tenien gaire experiència. A comissaria, atemorits per agents especialitzats en la repressió, parlaren massa i tenguérem més de trenta empresonats, condemnats pel Tribunal d´Ordre Públic.
Per això es decidí no sortir mai al carrer si era massa tard. Millor repartir-nos per les habitacions i, a primera hora, tornàvem a fer una sortida escalonada. L´opuscle portava per títol Manual de seguretat per als militants de l’Organització d´Esquerra Comunista. Una petita obra mestra que evità moltíssimes detencions i que serví d´eina imprescindible d´orientació.
Per a la redacció del llibret ens serviren moltíssim els suggeriments dels vells quadres de la clandestinitat. Antics anarquistes i comunistes que conegueren els anys més foscos del franquisme. Aquelles instruccions servien per a donar confiança als més joves i inexperts, els que mai no havien passat per Governació, en el carrer de la Soledat, o per alguna caserna de la Guàrdia Civil. Cal dir que el comportament dels militants davant la policia depenia sovint del tipus d’interrogatori al qual eren sotmesos, de l´existència de tortures i de la capacitat de resistència de cada persona. A poc a poc anàrem comprovant com més d’un company s´atemoria de seguida, perdia el control i, si l’interrogador era prou intel·ligent, podia treure informacions ben valuoses sobre l´activitat del partit. En casos semblants, no servia de res el nostre famós manual de seguretat.
La por era superior a qualsevol raonament lògic.
D´altres reaccionaven de forma ben distinta quan eren portats als caus de la Brigada Social. Malgrat els cops i les amenaces amb una pistola al cap, castigats a romandre drets durant dies sencers, mai no digueren una paraula. Els podies matar! Amb cada insult, el seu esperit de resistència s’enduria, es feia més fort! Sortosament, malgrat les amenaces dels torturadors, no vaig patir mai aquelles pallisses que deixaven una persona desfeta. Quantes vegades, empesos pel dolor insuportable –costelles trencades, fuetades, fam...- no provaren de suïcidar-se llançant-se per la finestra en un moment de distracció dels botxins! Els valents no cedien davant la tortura. D´on treien la força que els mantenia dempeus? Què m´hauria passat si jo hagués estat la víctima? Fins on hauria arribat la meva capacitat de resistència?
La resposta a les preguntes que em formulava només podien contestar-se una vegada viscuda aquella traumàtica experiència. Fins que no eres a les seves mans, era impossible saber quines serien les teves reaccions. Debatre la qüestió no servia per res.
Més d´una vegada vaig rebre insults i amenaces. Record les airades paraules dels interrogadors de la Social quan, d´adolescent, ens agafaren fent pintades en el Passeig Mallorca. El rostre tristíssim dels pares quan la policia els envià a demanar i els digueren que el meu cas passava al Tribunal de Menors. Em volien internar en un reformatori! Prepararen un extens informe per a convèncer el jutge de la meva “perillositat”.
A casa feia temps que m´havien advertit del perill de la política.
Un dia, abans de marxar a la feina, el pare em va trobar escoltant les notícies de Ràdio Moscou. Jo no havia dormit i tampoc no tenia fets els deures del col·legi.
Obrí la porta de l´habitació i, sense cridar, amb veu trista volgué aconsellar-me, pronunciant les paraules amb veu baixa:
-Vas malament. T´ho advertesc pel teu bé. Estudia o, en cas contrari, en ser gran, ploraràs. Tu no saps què és la política, no has vist –i esper no ho vegis mai- el que significa ser conscient que han mort els millors amics. Assassinats davant els murs dels cementiris per haver volgut la llibertat, un món sense injustícies.
Els ulls li brillaven. Veia l’esforç que feia per a dominar les emocions, per dissimular el que sentia. Era un home que mai no m´amenaçà ni m´aixecà la mà. Però el veia summament preocupat.
Ara, dècades després de la seva mort, ho entenc a la perfecció. Aquell home marxava a la feina dolgut, amb el cap baix i ple de preocupacions pel fill que perdia el temps escoltant les emissores de ràdio estrangeres.
Com has de fer entendre a un adolescent eixelebrat la brutalitat del món que l´envolta, els problemes amb els quals s’enfrontarà si no aprofita la joventut per a formar-se, estudiar, tenir un ofici com pertoca?
Les valoracions que jo feia de l´actitud del pare eren absurdes, però les sentia autèntiques, ben reals. Pensava que el pare envellia, s’havia acovardit i ja no era el jovenet de vint anys que lluitava contra el feixisme, acudint voluntari al front cantant A les barricades!, el juliol del 36. Em costaria molt aprendre el que volia dir-me amb aquell to de veu ple de melangia. Ara entenc que no em volia indiferent en relació als problemes socials, a la manca de llibertat. Simplement era un home preocupat pel futur del fill. Així de senzill.
Amb el temps vaig arribar a esbrinar munió de fets, esdeveniments que condicionaren la seva generació i, de rebot, la meva. A poc a poc em feia conscient del que significà la sublevació militar del general Franco, els milers i milers d´afusellats per haver somniat en un possible canvi social. Tota una generació que cregué en la força alliberadora de la cultura, esventrada en els camps de batalla de la península, a les fosses comunes de tants pobles i ciutats!
L´any de la primera detenció, tenguérem sort. La mare anà a veure el rector de La Vileta, les velles amistats de la família i, finalment, malgrat la insistència de les autoritats per enviar-me a un reformatori, el cas fou arxivat.
Hauria fet bé, seguint els consells familiars? No sé quin hauria estat el rumb de la meva vida si l´hagués escoltat. El cert és que vaig seguir amb les meves dèries i, després de la mort del dictador, em trob en aquest bar situat al costat del Diario de la Provincia, preparant una roda de premsa clandestina que no sé si servirà per rompre el cercle de silenci que envolta la feina del partit. És possible que els anys de lluita per la República i el Socialisme comencin a esvanir-se justament ara i, el mil nou-cents setanta-sis sigui el moment exacte de la desfeta? Hauríem d´haver fet el mateix que els oportunistes per no ser esborrats dels llibres d´història escrits pels vencedors? Pactar amb l´enemic, ballar damunt els ossos que surten de les immenses fosses comunes, els milers de secrets enterraments on jeuen, en mil estranyes postures, els amics i companys del pare, els antifeixistes dels anys trenta?
Turmeda | 27 Setembre, 2020 15:49 |
A casa nostra, el progressisme no és aliè a aquesta manera d'actuar, especialment quan governa i s'acosten les cites electorals. Quan es produeix aquesta concatenació de factors és quan els afectats per la finor dermatològica -partiditis, en diu qualcú- acostumen a prodigar les mossegades més fortes contra els incauts que gosen obrir la boca per recordar alguns incompliments i s'entesten a no deixar que les promeses fetes caiguin en l'oblit dels despatxos. (Andreu Perelló)
Té cura la partiditis?
Andreu Perelló | 19/04/2011 |
Diu el manual del bon polític que quan les coses comencen a no anar bé per als teus, la sortida més ràpida és trobar un bon culpable. Si es pot triar, convé que el cap de turc sigui de l'entorn propi. Es veu que posats a cercar algú a qui carregar les culpes, sempre és més rendible assenyalar un traïdor a la causa, a qui poder atribuir totes les incapacitats i debilitats, que no pas reconèixer la part de responsabilitat en el naufragi.
A casa nostra, el progressisme no és aliè a aquesta manera d'actuar, especialment quan governa i s'acosten les cites electorals. Quan es produeix aquesta concatenació de factors és quan els afectats per la finor dermatològica -partiditis, en diu qualcú- acostumen a prodigar les mossegades més fortes contra els incauts que gosen obrir la boca per recordar alguns incompliments i s'entesten a no deixar que les promeses fetes caiguin en l'oblit dels despatxos.
Demanau-ho, si no, a la gent del GOB. Fa vuit anys, reberen clatellades arreu per haver volgut mantenir la coherència amb els seus plantejaments i per haver criticat, com no podia ser d'altra manera en una entitat ecologista, algunes renúncies en l'àmbit de la protecció de la natura que protagonitzà el primer govern del Pacte de Progrés. Aleshores, no només se'ls insultà per haver escenificat de manera pública el seu descontentament amb els governants progressistes, sinó que se'ls arribà a acusar de ser els màxims culpables de la desfeta electoral de l'any 2003. Entre d'altres tergiversacions, foren presentats com els responsables d'haver fet possible el retorn triomfal del PP i l'entrada a l'era Matas.
La línia argumental que es va preparar aleshores per fer entendre als votants la desfeta atorgava un paper gairebé preponderant a la satanització d'aquesta entitat ecologista. Curiosament, era la mateixa entitat que havia estat capaç d'aglutinar l'ampli moviment ciutadà que havia fet possible el govern dels aprenents de Torquemada. Ara, la situació es torna a repetir. I els protagonistes s'assemblen. D'una banda, els defensors del patrimoni natural -siguin del GOB o de més enllà d'aquestes sigles-; i de l'altra, els conservacionistes de les cadires.
Aquests darrers han recuperat el costum de dejectar els ecologistes per haver-se mantingut fidels als seus principis i per haver sortit del discurs de l'"això no toca", que tant de bé ha fet als nostres veïns. I tornen a acusar-los de voler repetir la irresponsabilitat que ja els foragità del Govern autonòmic fa vuit anys per haver fet repàs d'alguns aspectes que no han agradat als ecologistes aquesta legislatura.
És clar que aquest tipus d'argumentaris no cerquen cap explicació més o menys real al perquè d'aquella derrota i al de la que pot venir. L'únic objectiu que té aquest relat és desviar l'atenció de les mancances d'aquells que el publiciten per poder espolsar-se les culpes amb la consciència ben tranquil·la.
Els partidaris de les pilotes enfora semblen oblidar que aquest comportament és castigat sistemàticament per un nombre significatiu de votants de l'entorn progressista. Molts prefereixen quedar a casa abans que tolerar la mentida i la traïció a les promeses. Una cosa és que quedin projectes -molts o pocs- arraconats al fons del calaix i l'altra és que el vot d'un serveixi per fer tot el contrari d'allò que li havia estat promès.
Arribats a aquest punt, de ben poc serveix recuperar la bandera del "tothom contra el PP" per mirar de despertar les bubotes col·lectives, més encara si no va acompanyada de cap projecte mínimament engrescador i de l'abandó de les pràctiques sectàries que allunyen una mica més aquells que no comparteixen el carnet.
Diari de Balears
La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica. (Miquel López Crespí)
Defensa d’Aina Calafat, de la Plataforma Salvem la Real i de la societat civil
Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tot plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica? Si en el passat no tengueren vergonya per a oblidar quaranta anys de lluita republicana i anticapitalista per tal de fruir dels bons sous que donava pactar amb el franquisme reciclat... per què ara haurien d´avergonyir-se de trair la Plataforma Salvem la Real, ses Fontanelles, la memòria de Toni Roig, els esforços de tots els mallorquins i mallorquines que confiaven que l´esquerra nominal sabria complir les promeses electorals?
La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec. Eren dues persones, Margalida Rosselló i Nanda Caro, que deien el que pensaven, que no volien vinclar-se davant l´embranzida dels poders fàctics i per això mateix molestaven aquells dels seus que només eren en política per a cobrar uns bons sous. Les idees, els principis? De quan l´oportunisme ha tengut mai coherència i dignitat?
Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.
Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. Ramat d’oportunistes a recer del poder. La seva ideologia és el compte corrent, i l´enemic no és tant la corrupció o els que han destruït Mallorca, sinó tots aquells i aquelles que, servant la memòria històrica de les lluites més emblemàtiques del nostre poble, no combreguen amb rodes de molí.
El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.
Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! (Miquel López Crespí)
Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. (Miquel López Crespí)
Defensa del GOB
Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!
No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les “argumentacions” dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?
Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.
Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.
Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme d’afirmar, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.
Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.
Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?
Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds “florero”, uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.
I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.
Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.
L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de “fan el joc a la dreta”, com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.
Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
El secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge [Jaume Carbonero] si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.
Biel Barceló (PSM) amenaçat per Jaume Carbonero
Els desastres de Jaume Carbonero
La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment, el prepotent conseller d’Habitatge, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.
La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.
La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?
Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.
Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.
Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes.
Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Turmeda | 26 Setembre, 2020 15:20 |
( 2 vídeos) Vet aquí el concret panorama de la derrota. Bàbel ens serveix de pretext per parlar de tantes desfetes.... L’exèrcit de la Revolució Universal aturat davant Varsòvia. Les Revolucions dels Consells Obrers a l’Alemanya de 1918 i a l’Hongria de 1919 foren liquidades, els seus dirigents assassinats. La sang de Karl Liebkneth i Rosa Luxemburg corre abundosa pels carrers de Berlín. Premonició de la mort de Bàbel i de tants d’herois del 17 a les txeques estalinistes. L’efecte permanent en l’esperit de l’autor de la derrota dels pares a la guerra civil revolucionària del 36-39, dels anys d’internament en els camps de concentració mallorquins? Fantasmagòrica visió de les traïdes de la transició, de la fallida de les idees republicanes i independentistes a mitjans dels anys setanta, enfonsades per tones de cinisme, l’oportunisme dels polítics del règim, els “socialistes” i “comunistes” de mentida, els pallassos que salvaren l’essencial de l’herència de la victòria feixista del 39, és a dir, la “sagrada unidad de España”, el capitalisme, la monarquia que ens llegava el dictador? (Miquel López Crespí)
Poesia catalana i memòria històrica: Espais secrets (Edicions Can Sifre)
A aquestes alçades de la nostra vida, anant cap al seixanta-tres anys i sobretot, després d’aquestes desenes de poemaris, seria absurd amagar –els llibres són enmig del carrer per a tots aquells i aquelles que els vulguin llegir!— el pes del dolor, de les successives derrotes –la dels pares a la guerra, la nostra, a la transició... – en els meus poemes i, més concretament en el poemari Espais secrets que comentam. Just al començament del llibre, obrint les primeres pàgines, el lector pot llegir: “sé que molt aviat les ones penetraran / sense que hi hagi res que pugui aturar-les / dins de la cambra / no podré salvar cap dels meus somnis /...”. De cop i volta, sorgint des de les fondàries de la Lubianka on l’han empresonat, torturat i executat, ensopegam amb la presència de Bàbel (“però ara no endevín cap record precís / salabror de textos tèrbols / paradoxals / malediccions de soldats / vaixells carregats de gnoms esblanqueïts / fulgurants imatges d’horabaixa travessant enderrocats arcs de triomf / inútil sortir al carrer vestits de carnestoltes / mentides les profecies de l’oracle / falsos els sonets amb rima / bàbel em diu que a la nit arribarem a novograd / s’escolen els dies / els estius se’n van i continuam en campanya / dringuen les nostres rialles desesperançades en la nit”.
Vet aquí el concret panorama de la derrota. Bàbel ens serveix de pretext per parlar de tantes desfetes.... L’exèrcit de la Revolució Universal aturat davant Varsòvia. Les Revolucions dels Consells Obrers a l’Alemanya de 1918 i a l’Hongria de 1919 foren liquidades, els seus dirigents assassinats. La sang de Karl Liebkneth i Rosa Luxemburg corre abundosa pels carrers de Berlín. Premonició de la mort de Bàbel i de tants d’herois del 17 a les txeques estalinistes. L’efecte permanent en l’esperit de l’autor de la derrota dels pares a la guerra civil revolucionària del 36-39, dels anys d’internament en els camps de concentració mallorquins? Fantasmagòrica visió de les traïdes de la transició, de la fallida de les idees republicanes i independentistes a mitjans dels anys setanta, enfonsades per tones de cinisme, l’oportunisme dels polítics del règim, els “socialistes” i “comunistes” de mentida, els pallassos que salvaren l’essencial de l’herència de la victòria feixista del 39, és a dir, la “sagrada unidad de España”, el capitalisme, la monarquia que ens llegava el dictador? Què pot fer el poeta enmig d’aquest terrífic espectacle de devastació? L’autor d’Espais secrets escriu: “ara ja ningú no trobarà refugi / vet aquí els amics morts / els pares / la pàtria ocupada / totes les paraules que hem estimat / en derrota / les ombres del riu em diuen que llur victòria serà implacable / i que la esdevendrà llarga, / transparent, / posseïda.”.
Què ens sostén enmig de la barbàrie quotidiana? Potser “l’antiga bellesa dels nostres herois”. El poeta ho descriu en el poema “La senzilla supervivència quotidiana”: “És com un antic combat de gladiadors / la senzilla supervivència quotidiana / l’antiga bellesa dels nostres herois / fluctuant / com un llamp / enmig de l’aspre soroll dels metalls”. En la derrota, enmig de la brutalitat que ofega la poesia... tot esdevé clau ardent on l’home prova d’aferrar-s’hi per a intentar sobreviure: la mirada d´una dona desconeguda aturada en una parada d’autobús, els ametlers en flor... Així i tot és difícil trobar un ancoratge on aferrar-se: arreu se senten trets, hi ha desbandada de convidats, munió de projectes abatuts, gent petrificada a les terrasses dels cafès. És una visió prou feridora del començament d’un any qualsevol d’aquesta transició vers el no res que s’allargassa fins a l’infinit, que sembla mai no fineix. Aquest panorama desolador per on navegam, vaixell batut per tota mena de tempestes, es descrit a “Gener”: “gener / una dona crida amb els ulls aturada en una parada d’autobús / els ametllers floreixen / i hom endevina les lamentacions fosques del desamor / són instants d’esmolada daga / l’estèril sublimitat de tantes falses promeses / no hi ha on aferrar-se / sense paraules li dic que no puc fer-hi res / se senten trets al costat / desbandada de convidats / furients escorpins pugnant per mossegar mugrons d’ivori / cap ancoratge per a batre la fosca / els meus infidels projectes abatuts / com solcar rastres antics d’enquimerada llum a l’aguait / tothom petrificat a les terrasses dels cafès”.
Els fets de la quotidianitat, la realitat més propera al poeta, cobra, enmig d’aquesta dolorosa supervivència enmig la barbàrie un pes específic. Una herència situacionista? Guy Debord i Raul Vaneigem novament? Els poemes “instantanis” que, talment esmolats anuncis de propaganda comercial, dibuixaven els estudiants del Maig del 68 pels carrers i places de París, en els murs de la universitat i les fàbriques? Possiblement. L’autor del poemari no vol amagar cap de les seves influències. A Espais secrets es tractava de deixar constància, sense cap mena de subterfugi, de la situació final que, dins l’ànima del poeta, van conformant les successives derrotes que comporta la simple existència quotidiana. Per això l’aplec de poemes que ha publicat Edicions de Can Sifre està format per tot d’experiències escrites sota els signes idèntics del dolor i la desfeta. A partir d’aquí hom prova de defugir certa herència culturalista apresa en tantes i tantes lectures. Sovint, quan al llarg dels anys anava escrivint aquests poemes, em demanava si aconseguiria sortir de la retòrica buida, de les fórmules de la poesia acadèmica, de les múltiples variants, malgrat que adopti un posat “modernista” de l’Escola Mallorquina. M’hauria influït massa l’obra poètica de Miquel Costa i Llobera, repassada amb cura a conseqüència de la preparació d’unes novel·les sobre la seva vida? Eren els anys en els quals enllestia les novel·les Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editorial, Pollença, 2005) i Damunt l’altura (Pagès Editors, Lleida, 2006). Però res més lluny de l’herència de l’Escola Mallorquina el recull de poemes aplegats sota el títol d’Espais secrets! D’aquesta problemàtica –la influència l’Escola Mallorquina en els poetes de la generació literària dels anys 70--, ja n’havia parlat amb deteniment en la introducció Antologia 1972-2002 (Col·lecció Tià de sa Real, Palma, 2003) quan escrivia: “Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: ‘Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repellia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions’.
‘Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així- arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'’ordre’ literari (la ‘forma’ per damunt de tot!) contra l'’anarquia’ (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnàs literari qui no accepti aquesta ‘contenció’ que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a ‘aprofundir l'obra del senyor damunt la terra’. Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de ‘l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síllabes i tons’. Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: ‘versificació’, ‘retòrica’ i ‘artificiositat’.
‘Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de ‘etèria lluita cultural’ quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la ‘bohèmia anarcoide’ del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric”.
Espais secrets és, en definitiva, un aplec de versos lliures, una utilització punyent de les influències culturals del poeta –els “ismes” de començament del segle XX, el situacionisme francès, l’escriptura automàtica, la prosa poètica— per deixar constància de l’angúnia i desolació del poeta en una època en què, possiblement, han mort les il·lusions de canvi revolucionari dins la societat alletades amb l’esclafit del Maig del 68, amb les grans manifestacions antisistema de la transició, traïdes, com s’esdevé en tantes i tantes revolucions, pels vividors de la política, els cínics i menfotistes que tots coneixem.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
.Turmeda | 25 Setembre, 2020 14:21 |
Sa Pobla (Albopàs) – Missa solemnis – Records dels Anys 10 i 20 (III) - (Un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs, Ajuntament de sa Pobla)
L’Església i el meu ramat! La feina que m’ha encomanat Jesús! Mir la gran nau del temple: avui és plena de gom a gom. Les franciscanes en tenen cura i arreu llueixen rams de flors d’una bellesa que palesa el poder diví, la sublimitat de la Creació per Deu Nostre Senyor. M’arriba flaire de roses, murta i romaní. Resplendeixen els ciris situats a l’altar major i les capelles. Els senyors de finques grans i possessions seuen en els bancs especials que hi ha a la dreta i l’esquerra de l’altar major. Pels genolls, amples coixins folrats de vellut vermell, desgastats pels anys però que mostren encara les exactes diferències establertes en els bancs de l’església entre qui té molt i qui té poc, entre els senyors que lloguen desenes de jornalers i el simple botiguer, entre el propietari de vuit o nou quartons i el barber, el carnisser i els forners que solen seure sempre plegats en el quart banc de l’esquerra. Distinguesc des de la distància el grup de les Mares Cristianes, l’estol de les Filles de Maria, les Adoradores de Jesús i la Verge Maria. I aquí, al costat, molts membres d’Acció Catòlica, dels sindicats que obeeixen l’Església. La missa setmanal reuneix aquest poderós exèrcit de la Fe, els creients que sense defallença lluiten per escampar amor i caritat arreu del nostre poble i el món. (Miquel López Crespí)
L’Església i el meu ramat! La feina que m’ha encomanat Jesús! Mir la gran nau del temple: avui és plena de gom a gom. Les franciscanes en tenen cura i arreu llueixen rams de flors d’una bellesa que palesa el poder diví, la sublimitat de la Creació per Deu Nostre Senyor. M’arriba flaire de roses, murta i romaní. Resplendeixen els ciris situats a l’altar major i les capelles. Els senyors de finques grans i possessions seuen en els bancs especials que hi ha a la dreta i l’esquerra de l’altar major. Pels genolls, amples coixins folrats de vellut vermell, desgastats pels anys però que mostren encara les exactes diferències establertes en els bancs de l’església entre qui té molt i qui té poc, entre els senyors que lloguen desenes de jornalers i el simple botiguer, entre el propietari de vuit o nou quartons i el barber, el carnisser i els forners que solen seure sempre plegats en el quart banc de l’esquerra. Distinguesc des de la distància el grup de les Mares Cristianes, l’estol de les Filles de Maria, les Adoradores de Jesús i la Verge Maria. I aquí, al costat, molts membres d’Acció Catòlica, dels sindicats que obeeixen l’Església. La missa setmanal reuneix aquest poderós exèrcit de la Fe, els creients que sense defallença lluiten per escampar amor i caritat arreu del nostre poble i el món.
Els jornalers solen seure als bancs del darrere, molt prop d’on comencen els de les dones. Tothom porta el millor abillament. Els senyors mostren orgullosos els anells d’or i, ben vistosa, a la pitrera, la cadeneta d’or del rellotge de butxaca que sobresurt una mica, perquè es pugui distingir a la dreta del guardapit. Grans propietaris, menestrals, els mestres, el comandant de la Guàrdia Civil, el metge, don Bernat Sió, han passat abans pel sabater que els ha enllustrat les sabates, les de les festes de guardar, les de les processons o trobades amb les autoritats vengudes de Palma en ocasions especials.
Alguns jornalers encara porten espardenyes. Les més noves. Desitjosos de lluir sabates algun any de bons jornals. Veig que, una mica avergonyits, proven d’amagar les espardenyes davall del banc dels pobres. Però abans de senyar-se per entrar al temple sé que s’han rentat amb cura i han tret del canterano els pantalons més nous que tenien, la camisa de cotó blanca embotonada fins el darrer botó i el gep per a aquestes ocasions. Vestimenta únicament dels diumenges i per anar a enterraments i casaments, comunions i actes d‘especial relleu.
Rics i pobres, velletes i jovenetes resten al seu indret resant el rosari o senyant-se quan pertoca. Els homes aguanten el desig d’anar a beure una copa de cassalla o de conyac. Aquí fan bondat a la força. Els conec prou bé. Excepció dels millors dels ramats, els altres no són de fiar. Els sent des de la vicaria quan, al matí, surten renegant i flastomant cap a sa marjal. Després compareixen, cap baix, i es confessen amb gran demostració de penediment. I així, mes rere mes, any rere any. Només fan bondat quan seuen al banc i, impressionats per uns moments per la gentada que ompl l’església, per la potència impressionant de la música de l’orgue, saben que no poden comportar-se com a la taverna, igual que quan peguen amb ràbia al cavall o l’ase que no vol llaurar amb la rapidesa que ells voldrien.
Ara resten quiets, seguint l’ofici diví.
Ningú diria que hi ha dies que són assedegats de sang. Les curses de braus! Ansiosos per veure els pobres animals martiritzats enmig de l’improvisat redol de carros que han muntat a la Tanca de Can Verdera, a la plaça del Mercat. Abillats com si anassin a missa, dues o tres mil persones dalt dels carros, amb els ulls encesos per una estranya brillantor, esperant veure els improvisats toreros jugant amb el brau. Banderillers i picadors, cavalls esventrats, butzes damunt la terra, crits d’alegria quan el torero és a punt de ser agafat pel bou. La qüestió és veure sang! Una ràbia continguda si el noviller no sap treure el suc que s’espera de l’animal. Li cauen al damunt crits, insults, ous podrits, alguna pedra que li podria obrir el cap. No s’hi nota cap mena de compassió ni per l’animal ni per l’home que prova de fer la seva feina amb el suport d’una simple capa roja. L’any passat, la festa no va anar com volien els pagesos. La quadrilla venguda de Palma va ser perseguida fins a la fonda de madó Morbera i poc va faltar que no hi hagués ferits i morts.
Sortosament el batle ha prohibit, amb multa de deu pessetes, les bàrbares bregues de cans que es feien al bell mig de la plaça. Sempre la sang al nostre recer! Fins fa poc existia una munió de pagesos que vivien d’aquest ofici maligne: ensinistrar cans i convertir-los en assassins dels altres animals. Festa gran, com si fos una corrida de braus. Milenars de persones deixant les feines, qualsevol cosa que feien, per fruir d’un espectacle dantesc. Hi compareixien altres pagesos de Muro, Santa Margalida, Búger i Campanet amb els seus animals. S’hi jugaven milers de duros. Com més durava la brega entre els dos cans, més emoció tenia l’espectacle i més satisfeta en sortia la gent després de veure aquella brutalitat.
Com era possible que els mateixos propietaris i jornalers que per sant Antoni compareixien per la plaça de l’església a beneir les eugues i someres, moixets i cans, el lloro de la senyora Francesca de can Coix, després esdevenguin salvatges contemplant l’animal mossegat, amb un ull penjat, oberta la panxa a mossegades, devorat de viu en viu pel contrari?
Quan em relataven els fets esdevinguts a la corrida de braus o les bregues entre cans, un calfred em pujava per l’espinada. No era sant Antoni, el protector dels animals, el patró de la vila? Què havia après aquesta humanitat que semblava en calma a l’hora de confessar-se i combregar, de tot el que els havia provat d’ensenyar? Les predicacions dels sacerdots, els exemples de respecte a la natura... seria com fer retxes dins l’aigua? No havia servit de res? Una suor freda em pujava per l’espinada.
I si un dia aquesta set de sang, el desig de veure els animals patir, es convertís en quelcom pitjor? Les revolucions que sacsegen el món no són, al final, l’expressió del desig innat de sang que té el poble influït pel poder de Satanàs i els propagadors de les idees infernals sobre la terra? I si demà l’enveja fes embogir els pagesos com en temps de les Germanies, com a París a l’època de la Revolució Francesa? No seran aquests entreteniments sangonosos un exercici inconscient per acostumar els homes a gaudir del patiment de bèsties i persones? Com es pot aturar aquesta tendència insana a la maldat? Déu Nostre Senyor ens va crear així per alguna determinació específica? Uns naixem amb sentiments vers el proïsme i la natura, i d’altres llops, animàlies/{bèsties} carnisseres?
A l’escola de la parròquia ho he vist sovint entre els més petits. Tenen quatre o cinc anys i als primers dies de classe ja pots distingir els nins que, pel seu bon cor, aviat patiran el jou dels que se senten més poderosos. En veure un infant dèbil, aquell que no gosa trepitjar una formiga, agafar papallones al jardí de l’escola, que no gaudeix quan jugant amb les baldufes no vol xapar la del company, rompre les bolles de fang amb què juguen al carrer, s’hi afuen i li fan mil jutipiris. Pels dolents, pel que han nascut sense un bri d’humanitat, rompre les joguines dels altres és un plaer celestial. Van al ferrer perquè els hi esmoli la punta de ferro de la baldufa, fan pràctiques durant hores per ser els millors a l’hora de xapar la joguina de l’altre. Ho he vist amb els meus ulls! Apunten al centre de la baldufa del company i la llancen amb tota la força que són capaços a la seva edat. Si la rompen, han guanyat! Alhora esperen el plor del company de classe. Gaudeixen en veure el patiment de la personeta que pensava, innocent, que només es tractava de jugar, de saber qui encertava en el centre del cèrcol marcat a terra amb més precisió.
És el resultat del poder de l’Àngel caigut que vol fer malbé l’obra grandiosa del Creador?
Ho sabem. Munió de dimonis proven de desviar els nostres marjalers del recte camí: la taverna, el vi, els balls d’aferrats que comencen a proliferar en sales de festa poc recomanables. I el pitjor de tot: la blasfèmia que, imparable, surt de les seves boques quan la feina és dura i resten molts quartons de l’hort per sembrar. La blasfèmia! Vet aquí la primera trinxera de l’Anticrist que cal vèncer sigui com sigui. En sortir a la llum pública la revista Sa Marjal, el primer que pens fer, amb suport de les nostres autoritats, serà convocar un concurs de glosses contra aquest mal que ho omplena tot. Un gran concurs obert a la participació dels habitants d’Albopàs on es pugui mostrar la maldat del fet, la necessitat urgent de la seva eradicació. Molts senyors amb els quals he parlat durant les darreres setmanes hi estan d’acord i s’han ofert a donar cinquanta pessetes per al guanyador, vint-i-cinc per al que quedi en segon lloc i un duro per al tercer. Evidentment, les glosses gunyadores seran publicades a la revista i, posteriorment, arreplegades en un llibret que podria ser recomanat per escoles i instituts de Mallorca, si comptam amb la benvolença del bisbe.
Sí; malgrat el murmuri d’oracions que surt dels seus llavis pecadors, a mi no em poden enganyar. Per les confessions de llurs dones sé a la perfecció com les tracten: portar el pes de la casa, dels fills, dels vells i a més, tenir cura dels horts, igual que l’home. Per això, algunes, quan s’apropen al confessionari, arriben plorant, demanant consell. Voldrien separar-se, marxar lluny d’Albopàs. Quan ja és massa tard comproven que només les volien com a bèsties de càrrega, per l’hort i la casa que aportaven al matrimoni, per a tenir cura dels fills i els vells. La vida d’aquests toixarruts és més senzilla, amb manco obligacions. Les dones s’encarreguen de tenir cura dels animals, fer el recapte pels porcs, endreçar la casa, escurar els plats, planxar la roba, pastar i coure el pa. Ells, com si fóssim els habitats de les nacions àrabs que resen al Profeta Mahoma, es renten just acabats d’arribar de l’hort i mentre l’esposa els prepara el sopar encara tenen temps de marxar a jugar a cartes, comentar els preus de l’anyada de patates o mongetes.
He de consolar les al·lotes que, innocents, confiaven en un home que les ajudàs, que no les tractàs com si fossin animals. Només els sacerdots sabem el preu en llàgrimes que costa el manteniment del sagrat vincle del matrimoni. Reconfortar les pobres ànimes desesperades. Explicar que, amb el seu sacrifici a la terra, guanyaran el cel, i explicar una i mil vegades que anirien a l’infern, a patir amb lladres i assassins, si s’atrevissin a mudar el destí de la seva vida.
La majoria ens creu. Les fileres de les Filles de Maria són plenes d’aquestes resignades al·lotes cristianes. Moltes moren per la feina feta, per l’esforç, el mal menjar, la pena, la tisi, els mals estranys que fan que només es pugui dir: va morir d’un atac de cor, la trobaren morta al llit, va caure dins el pou (per dissimular un suïcidi), ha mort de “mal de panxa”, de nervis... Tot de misterioses malalties que només amaguen la desesperació de les dones obligades a una feina esclava que no poden portar.
Una altra cosa {de} ben diferent és la vida regalada de les filles de casa bona, les senyoretes que no han d’anar a conrear al camp i poden restar al poble fent com qui aprèn a cosir, envoltades de criades que els porten el menjar fet, la xocolata i les ensaïmades a l’hora de resar el rosari, a l’horabaixa. Filles de senyors i botiguers, de grans propietaris rurals, del metge, els professionals que acabaren les carreres a Madrid i Barcelona. Dones que s’entretenen llegint novel·les (sense pensar en els perills a què s’exposen!) o aprenent a tocar el piano.
Sempre m’he estimat el sacrifici de les pobres jornaleres, les que vénen a missa primera abans de marxar a la dura feina del camp. Sovint les riques s’aixequen a les deu o les onze del matí. Envoltades de criades, es troben el berenar a taula, la roba planxada i neta, feta la compra, el menjar del migdia a mig fer, la casa fregada i els mobles sense pols. Quin és, doncs, el sacrifici de les privilegiades? Comparèixer a resar el rosari ben abillades, amb la cadireta de seure per si no troben cap banc buit? No tenen altre entreteniment que seguir misses, novenes i rosaris. Possiblement s’entretenen sentint el nostre organista interpretar alguna peça de Bach, les improvisacions que sap fer amb tanta mestria. La missa com a lloc d’entreteniment de les més desenfeinades! Comentar en veu baixa quina ha anat a l’ofici i quina no. Parlar en veu baixa sobre el vestit que porta l’amiga, asseguda tres bancs més endavant, ullar les joies, enregistrar si s’ha comprat unes noves arracades, una polsera. Xafardejar damunt les sabates, el tipus i qualitat del vel, si ha canviat el missal amb cobertes de nacre per un altre de comprat recentment. Debilitats humanes que perdon fent-los resar un parell de parenostres i avemaries. En el fons les comprenc a la perfecció. Són joves. No tenen altre entreteniment que l’església.
Sonen les campanes.
És hora de començar l’ofici.
Turmeda | 23 Setembre, 2020 14:27 |
Parets de foc (El Tall Editorial), detalls de la restauración borbònica (la “transició”) en pla divertit i irònic. (Vegeu un petit tast: la narración El secretari general) -
Ara que ha mort d'un infart -quan ja havia demanat l'entrada al PSOE!- produït pel disgust que li ha causat la vint-i-sisena escissió del Partit, és hora de parlar de "El Manxol", Secretari General a les Illes. Si visqués, de continuar comandant, jo no hagués escrit aquesta història, que, indubtablement, li hauria servit per a blasmar contra els escriptors petit-burgesos que "no entenen la ideologia del proletariat".
Ara que ha mort d'un infart -quan ja havia demanat l'entrada al PSOE!- produït pel disgust que li ha causat la vint-i-sisena escissió del Partit, és hora de parlar de "El Manxol", Secretari General a les Illes. Si visqués, de continuar comandant, jo no hagués escrit aquesta història, que, indubtablement, li hauria servit per a blasmar contra els escriptors petit-burgesos que "no entenen la ideologia del proletariat". Deia això ell, que mai de la vida no vinclà l'esquena i sempre havia viscut de rendes: molts d'anys a casa dels pares; després xuclant el migrat sou d'alliberat que li enviaven amb retard -cada vegada amb més retard!-, de Madrid a mesura que es multiplicaven les ruptures internes. Finalment l'Estat li atorgà una pensió d'invàlid vitalícia.
Vista la situació s'espavilà per demanar l'entrada al partit del Govern com en Curiel, na Pilar Bravo, en Mohedano, els darrers carrillistes i tutti quanti.
Per a fer-li justícia cal dir que, de jove, quan encara no estava il.luminat per la dèria de ser l'únic "elegit" que podia portar la causa endavant, volgué treballar en una fusteria (o almenys així ho conten els més vells). Només tenia quinze anys, i que pogués entrar d'aprenent costà molt als seus pares, que ja no sabien què fer-ne. Negat per als estudis -res del que deien els llibres li interessava-, l'atreia més jugar al futbol o a les cartes amb els amics. La família ja estava desesperada! Per sort, un conegut del pare li obrí les portes del taller. Poca cosa més pogué fer per ell. Després d'una certa pràctica, una volta li havien explicat una i mil vegades com es manipulava la fusta amb la serra elèctrica, en deixar-lo sol, es tallà la mà al primer intent. D'ací li ve el malnom de "El Manxol", en record d'aquella època en què en volgueren fer un home de profit o almenys un treballador que es pogués guanyar les sopes i no morís de fam si faltaven els pares.
Tot això que us estic contant passava fa unes dècades, en temps de la finida dictadura. Ningú no imaginava llavors que, amb el pas dels anys, algú pogués viure de fer discursos, de la política o el sindicalisme. Però de laborar, el nostre secretari, només en féu el primer gest. Un gest que no va acabar mai perquè la serra elèctrica li va tallar la mà esquerra.
L'accident portà un cert respir econòmic a la seva resignada família. La mare coneixia un capellà molt anomenat, ajudant del Comte Rossi en temps de la guerra civil, i fent paperassa i anant d'un despatx a l'altre aconseguiren una pensió vitalícia. Crec que encara la cobrava quan morí de l'infart produït per la darrera escissió!
Més endavant, pocs mesos abans de la mort del dictador i pensant que els partits esquerrans aviat serien al poder, s'apuntà al més radical, tot esperant que a l'Estat Espanyol fos com a Itàlia, amb moltes poltrones a repartir. No sé com se les va arreglar per estar deu anys seguits comandant sempre els darrers militants que quedaven a les Illes! En qualsevol situació crítica, en totes les ruptures, procurà esser al costat de la direcció guanyadora. No em refereixo a la gent que pogués tenir la raó política en un debat: em refereixo -és evident, parlant del nostre personatge- a la fracció que era prou intel.ligent com per quedar-se amb els locals del partit i la caixa amb els diners de les finances. L'he vist defensar tantes postures polítiques que seria quasi impossible fer-ne una mínima relació! Defensor de la construcció d'un partit obrer d'estil clàssic, com manaven els manuals de Moscou d'abans de la perestroika; més tard, quan legalitzaren l'organització i s'hi apuntaren munió de professionals amb ganes de ser regidors i diputats, canvià ràpidament el discurs i es féu eurocomunista. Fou l'època daurada del seu poder. Tothora de bracet d'advocats, catedràtics i arquitectes. En secret, als àpats de l'oposició democràtica, d'amagat dels militants, teoritzava la fi del proletariat i la necessitat, per a fer el canvi, de les aliances amb les forces rupturistes (!) del franquisme i els burgesos enriquits amb la dictadura. Era un espectacle, veure'l mudar de posicions segons qui li pagava el sou en cada conjuntura concreta! I més impressionant era constatar com el personal que ell comandava s'ho empassolava tot sense protestes i acceptaven d'un dia per l'altre el que havien rebutjat anteriorment com a contrari a la sagrada causa de l'emancipació de la humanitat! Leninista primer, antileninista després, sortí de les quatre primeres ruptures partidistes amb una confirmació in aeternum en el càrrec de Secretari General i amb la paga augmentada. Jo també, de principi, era com els altres, igual de babau. Immergit dins el laberint d'un discurs que no entenia, ple de citacions i exemples lluminosos, de tàctiques i estratègies evanescents, finalment m'havia arribat a creure que el súmmum de la intel.ligència política consistia en no tenir ideologia i dir cada dia el que millor convingués per a guardar la vinya. Allò tan conegut d'en Lenin que "els revolucionaris no podien tenir la moral de la burgesia", ho havia entès com que nosaltres no podíem tenir cap moral que no fos salvaguardar permanentment els quatre que dirigien el Partit, i qui no estava d'acord era un agent de l'enemic. Però potser caldria conèixer un poc més "El Manxol". Al cap i a la fi, passarà a la història de les Illes com un dels responsables que ajudaren a destruir el moviment obrer, la consciència de classe del proletariat construïda, graó rere graó, en cent anys de lluites populars.
Els qui el conegueren millor, els companys que se n'anaren en el decurs dels successius i continuats trencaments, diuen, analitzen, provant de trobar l'origen de les seves provades mancances, que tot venia dels problemes que tingué als vint anys amb una al.lota que provà de seduir. En efecte, durant un parell de mesos va estar enamorat d'una joveneta del seu barri que tenia per nom Magdalena. Es passava les hores anant-li al darrere, provant de portar-la al llit. No ho aconseguí mai. Una vegada sembla que l'al.lota el deixà acostar-se a un pam d'ella i allà mateix, enmig del carrer, li va dir que la deixés en pau, que no volia saber res de ganduls, que a casa seva eren bons treballadors i el fet que no tingués la mà esquerra no el redimia de cercar alguna feina per a guanyar-se les peles. No hi ha dubtes: aquell rebuig, el primer i darrer de la seva vida, el marcà a fons i d'allí mateix sorgí el seu odi visceral vers el sexe femení. Que jo recordi, mai de la vida no vaig veure cap dona als llocs de direcció del Partit. Si era necessari, treia citacions de la Bíblia per a argumentar decisions masclistes! En ple apogeu del moviment feminista, quan arreu de l'Estat hi havia mobilitzacions en defensa de l'avortament lliure i gratuït, a ell se li va ocórrer teoritzar el combat de la dona com a quelcom de burgès infiltrat dins el moviment popular. Enfollit, es passava hores escrivint articles que ningú no llegia parlant del mal que el sexe femení havia fet a la causa revolucionària. Es remuntava, en la seva bogeria, a la poma d'Adam, passant per la traïció de Judit al general Holofernes! L'escissió novena tingué l'origen en aquests articles i actituds. Ara veig ben clar que per aquella època ja havia perdut l'enteniment!
De cop i volta, un dia ens trobàrem amb el Partit reduït a menys de la meitat!
Les dones dimitiren posant com a condició per a la seva tornada que "El Manxol" fos destituït del seu càrrec vitalici de Secretari General. Com podeu suposar, a Madrid, preocupats per les contínues ruptures i la davallada de les cotitzacions, i sabent que "El Manxol" sempre estava al seu servei, no feren cas de les reivindicacions femenines, i així quedàrem, tot solets i sense que ningú ens netegés el local, cosís les banderes, fes les pancartes per a les manifestacions. Penso que l'agreujament posterior de la nostra organització també va venir donat per l'inesperat caramull de circumstàncies adverses que ens encerclaven. La seu, bruta, plena de llosques, amb les banderes sense plegar, fetes malbé a un racó, amb tot de cartells que no havíem pogut aferrar per falta de gent, no era l'indret més adient per a portar-hi simpatitzants i parlar-los de les excel.lències del socialisme.
En els anys següents, encara hi vaig viure esdeveniments més curiosos i divertits, ara que els analitzo amb una certa perspectiva històrica, a la llum de la fi del socialisme degenerat a l'Est.
Després de la partida de les dones vingué la sortida en massa del front obrer, cansats, deien, de mantenir els vividors de la direcció que es passaven els dies asseguts a la seu, llegint el diari i conspirant permanentment per a mantenir-se en el càrrec. Fins llavors, malgrat les setze escissions, les coses encara podien rutllar una mica. Teníem el nombre de carnets suficients per pagar, amb les cotitzacions mensuals, el lloguer, la subscripció als diaris i revistes que rebíem, la llum, el telèfon i la senyora de la neteja. Perquè, d'ençà que se n'anaren les companyes, haguérem de llogar una dona i ens costava trenta mil pessetes mensuals. L'esclafit final vingué quan els militants obrers -de la construcció, els miners-, que eren els que més pagaven, digueren que en un partit obrer tothom havia de treballar i que estaven cansats de cotitzar per a no-res. S'armà la més grossa dels darrers anys! Fins i tot vingueren a Ciutat els responsables de Madrid per veure si podien encarrilar la situació.
No hi hagué forma d'adobar el desastre.
El front obrer s'havia sectaritzat, imbuït de nocives idees anarquistes que qüestionaven l'eficàcia i utilitat dels dirigents. Ningú els va poder convèncer del seu error. No pagaren mai més les quotes religiosament com abans.
En un ple extraordinari li diguérem a "El Manxol" que fos flexible, que fes algunes concessions polítiques per veure si podíem mantenir unides les restes del Partit; i cal dir, en el seu honor, que ho intentà. Es dedicà durant un parell de dies, fervorosament, a posar, amb xinxetes, un caramull de cartells de la revolució russa i de la guerra civil. Accedí també a posar pòsters amb la imatge del Che Guevara, el qual sempre havia considerat un esquerranista perillós...
No fou suficient per a acontentar els disconformes. Els obrers ens donaren la portada definitiva dient que ja estaven farts de paraules i cartells mentre els nostres diputats -encara ens en quedaven tres a Madrid!- es passaven els dies anant rere el rei, firmant comunicats a favor de la Guàrdia Civil, defensant les lleis capitalistes sempre que feia falta...
"El Manxol", conseqüent amb les seves cabòries adaptades a totes les circumstàncies, teoritzà el problema a la nostra revista, el full que només llegien ell i els seus íntims, dient que precisament el partit s'enfortia més i més amb cada ruptura. "Les expulsions de renegats són la saba que rejoveneix l'organització", exclamava, exultant de goig. Recordà a Stalin quan deia que quatre de bons eren més eficaços que mil de dolents. Ho argumentava molt bé, amb infinitat de citacions dels clàssics de la nostra confraria, però el punt feble era que no acabava d'explicar com es podia mantenir un partit sense militants i sense cotitzacions. Fou una incògnita que se'n portà a la tomba i que "El Coix", el successor, tampoc no va en camí de resoldre. "El Coix" encara va més lluny en les seves preteses teoritzacions. Afirma que un partit no pot créixer si primer no queda reduït a un sol membre: el Secretari General!
"El Manxol" ha mort sol, després d'haver firmat l'adhesió al PSOE, un manifest contra la vaga general i quan ja tenia la garantia de rebre un bon sou mensual. La funerària l'ha portat al cementiri acompanyat únicament per "El Coix", que l'ha enterrat cobert amb la bandera monàrquica que tant havia estimat -"el rei ens ha portat la democràcia"-, deia sempre. Només la premsa de la Banca March ha reconegut els seus esforços en l'enfortiment del sistema sorgit de la reforma del franquisme. Un insigne periodista del règim anterior ha lloat la seva intel.ligència, el seu esperit de servei arrelat en tot moment a la realitat de les Illes quan prohibí la bandera tricolor o alçar el puny a les manifestacions. El comentarista reconeix el mestratge de "El Manxol" en la consolidació del nostre sistema democràtic i demana per a l'esquerra el sorgiment d'homes com el nostre ex-Secretari General, que tant va fer per la reconciliació dels espanyols. Cap grup revolucionari hi era present a les exèquies.
Rebutjat per tots els antics companys, almenys ha tingut l'oportunitat de sortir, de mort, als diaris. Ell, pobret, que tant patí quan passaven mesos i ningú no se'n recordava de fer-li una entrevista. Aprovada la constitució amb el suport decisiu del nostre partit, cap periodista no el trucà mai més per demanar la seva qualificada opinió!
Un dia, algun humorista en podrà fer acudits, amb totes aquestes aventures.
Treballador per unes hores en l'adolescència, rebutjat per l'única al.lota a què s'atreví a parlar, Secretari General d'una organització que sofrí en quinze anys vint-i-sis escissions, odiat pel moviment feminista de les Illes, pels obrers, pels intel.lectuals progressistes, estimat només (i tan sols perquè servia fidelment els seus interessos) per la burocràcia partidista que encara restava a Madrid, tan sols recordat per la premsa de la banca i els antics gasetillers franquistes, morí quan els darrers militants se n'anaren emportant-se el seu joc de cartes, les quatre cadires de les reunions, la taula on llegia el diari i la clau de la seu.
Diuen els empleats de la funerària que, quan el capellà inicià l'oració final, pareixia que somreia des del bagul, com dient: "Veieu, veieu, que a prop de nosaltres que està l'església! Sempre hem de comptar-hi per a fer la Revolució!". I quan "El Coix" el cobrí, en el moment de descendir a la tomba, amb la bandera que havia guanyat la guerra als republicans, es va sentir, com en somnis, la seva veu llunyana, vinguda de la fondària dels inferns, exclamant: "El rei ens ha salvat! El rei ens ha salvat!".
Ningú no pot saber, emperò, si amb aquell "El rei ens ha salvat!" feia referència al vergonyós capítol del vint-i-tres de febrer, quan, assabentat de l'entrada d'en Tejero al Parlament, s'amagà quinze dies a la casa del rector de la parròquia, deixant la seu oberta i l'arxiu a disposició de qui hi entrés.
Quan finalment el poguérem localitzar, encara portava el rosari a la mà i mormolava pregàries misterioses que no entenguérem.
Tot un personatge, "El Manxol". No és estrany que amb gent d'aquest tipus l'ensorrada hagi estat total i definitiva.
Què hi farem! Cada país té els polítics que es mereix!
Turmeda | 23 Setembre, 2020 10:20 |
Les primeres manifestacions illegals que es feien a Ciutat, la creixent embranzida dels partits i organitzacions que lluitàvem efectivament per la República i el socialisme, la forta repercusió -tant a nivell de les Illes com a nivells estatal i internacional- que tengueren els fets de Lluc de 1975, en lloc d'animar el PCE a fer una passa cap endavant, serví, més que res, per a preocupar-lo. Un informe secret del Comitè Local de Mallorca que coneixem gràcies a la reproducció que en fa l'historiador Antoni Nadal al seu llibre El 1r de maig a Mallorca (1937-1989) (vegeu pàgs. 35 i 36) ho demostra ben a les clares. (Miquel Lópes Crespí)
La debilitat dels carrillistes (PCE) en els anys seixanta i setanta
N'Antoni Serra ja havia parlat d'aquest tema en el seu llibre Gràcies, no volem flors (pàgs. 18-19). "Quan l'any 1961 vaig tornar a la Ciutat de Mallorca per dedicar-me al periodisme a Última Hora, després d'una llarga estada a València, vaig tenir la impressió superficial que a l'illa havien acceptat el franquisme com una realitat inamovible. Fins i tot semblava que hi havia una certa eufòria feliç, ja que eren els primers anys de turisme massiu, l'època en què tothom que volia presumir d'esser qualcú obria una botiga de souvenirs. Em vaig proposar de connectar amb els grups clandestins, però no compareixien per enlloc. M'havien dit que els comunistes [l'escriptor Antoni Serra parla dels carrillistes] eren els únics que havien tingut capacitat per a mantenir l'estructura de partit dins la clandestinitat, fins i tot es parlava d'un famós 'Mestre' que havia sobreviscut a la repressió del 36, però jo no aconseguia de trobar l'enllaç que fes possible la presa de contacte.
'I així, entre indecisions i temors, amb una clandestinitat tan clandestina que semblava silenci de cementiri, no vaig arribar a entrar en relació 'oficial' -diguem-ho de qualque manera- amb cap grup polític fins l'any 1967. Sí, a la fi, vaig localitzar, o em localitzaren a mi, per esser més exactes, els comunistes... Però, no havien d'esser els comunistes autòctons, aleshores Partido Comunista de España, amb qui vaig arribar a fer tec, sinó amb els del PSUC del Principat, que per aquell temps comptaven amb tres cèllules, completament ocasionals, a Ciutat".
Les primeres manifestacions illegals que es feien a Ciutat, la creixent embranzida dels partits i organitzacions que lluitàvem efectivament per la República i el socialisme, la forta repercusió -tant a nivell de les Illes com a nivells estatal i internacional- que tengueren els fets de Lluc de 1975, en lloc d'animar el PCE a fer una passa cap endavant, serví, més que res, per a preocupar-lo. Un informe secret del Comitè Local de Mallorca que coneixem gràcies a la reproducció que en fa l'historiador Antoni Nadal al seu llibre El 1r de maig a Mallorca (1937-1989) (vegeu pàgs. 35 i 36) ho demostra ben a les clares.
Pel desconcert que palesa, per la dèria contra els grups comunistes, per la por envers les accions del poble en mig del carrer que posa al descobert, per la debilitat orgànica i de direcció que afirmen patir, aquest és un document vertaderament interessant que exposa ben a les clares la ficció de la pretesa "majoria" del carrillisme dins l'ampli ventall de l'esquerra mallorquina. És evident que el PCE tenia força militants si el comparam amb els partits burgesos que aleshores començaven molt tímidament a perfilar-se (simples personalitats sense cap base). El mateix PSOE era una sigla, històrica, això ningú no ho nega, però amb quatre advocats (si hi arribaven!) i res més.
Aquesta debilitat de la socialdemocràcia illenca és ben evident en el llibre de Bartomeu Canyelles i Francisca Vidal (L'oposició antifranquista a les Illes, Editorial Moll 1977, pàgs. 110-118). L'UGT (el sindicat del PSOE) declara: "Acabada la guerra, la FB-UGT és desmantellada completament i no es torna a reimplantar fins el 23 de gener de 1974, participant, entre altres, Gabriel Sevilla, José Luis Martín i Emilio Alonso" (Pàg. 112 del llibre abans esmentat). I en la pàgina 114, en l'apartat referent al nombre de militants que té l'UGT, declaren tenir-ne cent vuitanta-set! (I si aquests eren els militants del sindicat, ja podem imaginar el que era aleshores -1975- el PSOE!).
Però el curiós document intern dels carrillistes illencs demostra d'una manera clara i llampant la preocupació (evidència del creixement de l'esquerra revolucionària a Mallorca) que els produïen "los grupos izquierdistas con los que intentamos una acción unitaria".
Amb por que les seves minvades bases obreres es poguessin "contagiar" d'idees republicanes, nacionalistes, o marxista-leninistas; atemorits que les accions i creixent implantació (tant de l'OEC com de les Comissions Obreres Anticapitalistes, o dels altres grups revolucionaris: la CNT, trosquistes, maoistes, independents, cristians o les mateixes Plataformes Anticapitalistes de Barris) de tot l'ampli ventall que no volia pactar amb la burgesia i el franquisme, els carrillistes -pensant únicament en llurs seus fantasmals organismes unitaris sense base en la vida real mallorquina, del tipus Taula Democràtica o Junta Democràtica de Mallorca, aclareixen en l'esmentat informe secret que (punt 5è del document): "Frente a estos grupos nuestra postura debe ser clara, si aceptan un planteamiento democrático [la qual cosa volia dir si acceptàvem els pactes i les manipulacions "normals" en la seva pràctica] y de acuerdo con la actualidad política aceptamos situaciones conjuntas. Si no lo aceptan, nuestra respuesta no puede ser nunca ambigua o que se preste a confusiones y críticas, debido a nuestras rectificaciones".
El revelador informe intern que comentam no té data, però l'historiador Antoni Nadal ens diu que es degué escriure "algun temps després del 1 de maig" (de 1975). Textualment, el document diu:
"En cuanto a la campaña que el Partido lanzó en el pasado 1º de Mayo, el Comité Local se hizo una autocrítica por una serie de razones que se tenían que haber tenido presentes a la hora de analizar las perspectivas de lucha democrática en esta jornada de lucha.
Los errores se podrían resumir en:
1º.- Ambiguedad de los objetivos reflejados en el comunicado interno (acta de la reunión del Comité del 6 de Abril).
2º.- En este comunicado pedíamos iniciativas a la base pero éstas no se discutieron porteriormente. Solamente el Comité Pro 1º de mayo las trató para su inmediata ejecución.
3º.- El Comité Pro 1º de Mayo se reunió, a última hora, con presuras y nerviosismo e intentó cubrir la falta de organización con medidas de eficacia.
4º.- Sobrevaloración de la manifestación de 100l.
5º.- Equivocaciones en los contactos con los grupos izquierdistas con los que intentamos una acción unitaria. Frente a estos grupos nuestra postura debe ser clara, si aceptan un planteamiento democrático y de acuerdo con la actualidad política aceptamos actuaciones conjuntas.
Si no lo aceptan, nuestra respuesta no puede ser nunca ambigua o que se preste a confusiones y críticas, debido a nuestras rectificaciones.
6º.- Confusión de citas y horas para la manifestación.
7º.- Posturas poco decididas y de temor en el momento de arrancar la manifestación.
8º.- Falta de un piquete (completo) que tomara decisiones.
9º.- Lanzamiento conjunto de octavillas del Partido Comunista y CCOO (por razones de eficacia y rapidez, pero erróneo completamente).
10º.- Falta de dirección política en los actos de Lluc. Un acto de la Junta Democrática debe ser siempre una manifestación cívica y seria, una expresión de la exigencia de democracia del pueblo. Lo que no puede convertirse es en una manifestación de 50 jóvenes; en gritos y consignas (por muy auténticas y sentimentales que sean).
11º.- El Partido Comunista no puede tomar hoy en Mallorca una actitud pasiva ante un acto de masas.
12º.- El Partido Comunista no puede abandonar el trabajo normal y dedicarse exclusivamente a la agitación. El Comité ha aceptado la propuesta de formar una comisión dedicada a planificar las acciones de agitación y llevar a cabo todas las que no necesiten colaboración amplia del Partido Comunista.
13º.- Ante detenciones como en Lluc o futuras posibles detenciones el Partido Comunista no puede tener horas y días de desorganización, los actos represivos no pueden separarnos de nuestros objetivos.
14º.- El Partido no puede hacer pintadas en monumentos y edificios de significado histórico".
Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001).
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Turmeda | 21 Setembre, 2020 15:54 |
Joan Comorera tenia molts problemes amb la direcció central del PCE (per l'autoritarisme envers el PSUC), pels intents constants de supeditar el marxisme català a la política oportunista i espanyolista del PCE). (Miquel López Crespí)
Joan Comorera en no poder ser executat pels sicaris carrillistes, fou denunciat a la policia franquista. Jutjat en consell de guerra, morí dignament en el penal de Burgos dia 8 de juny de 1958 sense haver renunciat a les seves idees d'autodeterminació per a Catalunya, socialisme i llibertat. (Miquel López Crespí)
Santiago Carrillo i el PCE contra Joan Comorera, secretari general del PSUC
Al Principat, la guerrilla d'inspiració comunista rebé un fort cop a ran de tot l'execrable "afer" de Carrillo en contra d'un dels dirigents del PSUC que més s'havien destacat en la defensa de la independència del partit enfront el centralisme espanyolista, estalinista i promoscovita de la Pasionaria, Díaz i Carrillo. Es tracta del "cas" Joan Comorera.
Joan Comorera tenia molts problemes amb la direcció central del PCE (per l'autoritarisme envers el PSUC), pels intents constants de supeditar el marxisme català a la política oportunista i espanyolista del PCE).
Miquel Caminal Badia, en el pròleg al recull d'articles de Joan Comorera (Antologia) publicat a Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català, núm. 16, Edicions de la Magrana, 1987), afirma: "Un preludi de la crisi (del PSUC amb el PCE) es va produir el 1946, quan Dolores Ibárruri i Santiago Carrillo plantejaren a Comorera la necessitat de prendre algunes mesures organitzatives que, salvant la formalitat orgànica del PSUC, asseguressin una centralització de la direcció política de tot el moviment comunista espanyol. La manifestació pública de les intencions de la direcció del PCE la va fer la Pasionaria en afirmar, en el III Ple del PCE celebrat el març de 1947, que 'quan les exigències de la lluita ho determinessin' el PSUC formés un tot orgànic amb el PCE. La condemna del titisme i l'expulsió del partit comunista iugoslau del Kominform, el 1948, eren el millor exemple per acabar amb tots els 'titos' discrepants de l'ortodòxia stalinista. Si Stalin era el dirigent indiscutible del moviment comunista internacional, Dolores Ibárruri ho era del moviment comunista espanyol. No hi havia, doncs, una relació d'igualtat entre Comorera i la Pasionaria, entre el PSUC i el PCE".
En el llibre del general estalinista Líster Así destruyo Carrillo el PCE, podem llegir (pàg. 74), referent a l'eliminació física del gran dirigent obrer català Joan Comorera: "En relación con las medidas represivas y crímenes, me dijo Uribe, entre otras cosas: 'El examen y decisión sobre las eliminaciones físicas se hicieron siempre en el Secretariado, y el encargado de asegurar su ejecución era Carrillo, quien tenía los ejecutores en su aparato. Alguna vez la ejecución fallaba. Tomemos, por ejemplo, el caso Comorera. Tú conoces toda la parte política del problema. Pues bien, Carrillo y Antón propusieron al secretariado la liquidación física de Comorera. La propuesta fue aceptada y Carrillo, encargado de organizar la liquidación".
Per veure encara més els sistemes provocatius, estalinistes, policíacs, del carrillisme, basta constatar quin llenguatge empraven per a desqualificar els dissidents del tipus Joan Comorera. En un comentari escrit per Santiago Carrillo per a Ràdio Espanya Independent i publicat al Mundo Obrero de 15 de setembre de 1951, el conegut oportunista blasma dient:
"Obreros de Cataluña: Juan Comorera es un provocador, que durante nuestra guerra conspiró contra el Gobierno Negrín, de acuerdo con el cónsul francés que estaba en Barcelona, en la famosa crisis de la 'charca'. Juan Comorera es un provocador cuyas actuales actividades es entregar a los comunistas a la policía, tanto en Francia como en Cataluña. Y nosotros sostendremos esta acusación delante de la clase obrera y del pueblo catalán. Juan Comorera es un enemigo de la clase obrera y como tal hay que tratarle allá donde se le encuentre" (citat per Enrique Líster, Así destruyó Carrillo el PCE, p. 76).
La campanya de la direcció carrillista contra la fracció nacionalista i revolucionària dins del PSUC que representava Joan Comorera fou salvatge (del tipus de l'emprada contra els trotsquistes a l'URSS o contra el POUM i la CNT en temps de la guerra civil).
Ràdio Espanya Independent transmetia dia 15 de novembre de 1953 (vegeu Líster, op. cit., pàg. 78) "El PSUC de Cataluña es depurado de los elementos corrompidos y traidores que se habían infiltrado en nuestras filas como agentes de la burguesía. Comorera, que hoy está abiertamente al servicio de la policia franquista cumpliendo el repugnante papel de delator de los militantes comunistas del interior del país".
Mostres d'aquest conegut estil carrillista podrien repetir-se fins a l'infinit. Finalment, segons Enrique Líster, Joan Comorera en no poder ser executat pels sicaris carrillistes, fou denunciat a la policia franquista. Jutjat en consell de guerra, morí dignament en el penal de Burgos dia 8 de juny de 1958 sense haver renunciat a les seves idees d'autodeterminació per a Catalunya, socialisme i llibertat.
Aquestes eren brutors que antics combatents republicans com l'oncle o el meu pare no podien entendre malgrat haguessin viscut a fons els fets de maig del '37 a Barcelona. El "cas" Comorera ben cert que ajudà a desmoralitzar la guerrilla catalana que lluitava contra la dictadura (i potser aquesta era la intenció autèntica del carrillisme amb les seves campanyes de desprestigi i denuncies).
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Turmeda | 20 Setembre, 2020 14:13 |
Dirigents d´esquerra que pensaven que llegir era de burgesos!
Crònica sentimental dels anys 60 i 70 - (Vet aquí un tast de la novel·la Joc d´escacs (Llibres del Segle)
Senyor, quina creu, haver de suportar tots aquests personatges, els super-revolucionaris que acabaren besant les botes dels capitalistes i els borbons
Continuava sense entendre els motius de l´odi de n´Antònia cap els llibres. Per quina estranya raó demanà l´entrada al partit? De què li servia fer feina en una organització que lluitava per l’abolició de privilegis econòmics i culturals, per acabar amb tota mena de prohibicions en el cine, el teatre, la literatura i la música, per obrir les portes de la Universitat als fills dels treballadors? El combat contra la dictadura anava lligat a una ferma concepció de la necessitat de democratitzar el saber: aconseguir més beques per als estudiants amb manco possibilitats, el abaratir el suport a les editorials que fessin edicions a preus populars... Acabar amb la dictadura era essencial per rompre les falsedats històriques fomentades pels intel·lectuals del règim, els “cans guardians del capitalisme”, com escrigué Paul Nizan. Exceptuant els sectors més obreristes i endarrerits del partit, tothom coincidia que la batalla per a l´accés a l´estudi, a la formació universitària era bàsica per aconseguir l´home i la dona nous pels quals lluitàvem. Què era el que no funcionava? Devia existir un error que jo no arribava a captar. La militància com a forma de sortir de la personal i intransferible soledat? El partit com a club d’amics, com a sistema per a trobar companyia en el desert de la jungla capitalista? Participar en les nostres accions perquè era la moda del moment sense haver assimilat cap dels continguts dels materials de formació que publicàvem, dels clàssics del socialisme recomanats des de les pàgines de les revistes publicades enmig de tantes dificultats?
També militàvem al partit eixelebrats, curiosos personatges. N’Antònia n´era un exemple paradigmàtic. Anys abans de cobrar dels partits del govern esdevenia inquisidora, aferrissada enemiga d´aquells a qui ens agradava llegir novel·les, poesia, teatre o, simplement, aprofundir en la història del moviment obrer. La dèria de la “proletarització”, que va estar de moda durant uns anys entre els antifeixistes, consistia, per a molts, en la bogeria d´anar contra la lectura. Una ràbia sorda i profunda posseïa aquella al·lota eivissenca que vengué a Mallorca a treballar a un hotel d´Andratx. Mai no vaig entendre d´on li podia sortir l´amargor vers els militants als quals ens delia l´estudi, l´aprofundiment en l´aventura espiritual que ens proposaven els autors estimats. Com han canviat les persones, quin món d’idees tan diferent tens quan passes de ser una joveneta que fa llits i neteja la terrassa de l´hotel a gaudir de les miques que atorga el poder, asseguda a un despatxet!
Com explicar un odi tan aferrissat a la formació intel·lectual en persones que es deien d’esquerra! Difícil copsar-ne l´origen, d´una actitud inexplicable. El pare i l’oncle, membres d’aquella periclitada generació que cregué en la República, alletada en l’amor als llibres, formada en els ateneus populars del socialisme i l’anarquisme, haurien sentenciat que no calia fer res al costat de gent tan semblant a militars i falangistes. Qui no recordava com tractaven els professors i escriptors d´esquerra els sublevats? Quants mestres no foren assassinats pels escamots d´execució del Movimiento Nacional salvador de España? Impossible no pensar en les tortures, en Federico García Lorca, els homes i dones que passejaren per tota la geografia de l´Estat les biblioteques ambulants, els actors que representaven els clàssics a les places de tants pobles assedegats de coneixements? L´arribada de la República, després de l´oprobi borbònic, de les persecucions decretades pel general Miguel Primo de Rivera, ompliren d´esperances els treballadors. Una gernació plena d’il·lusions, treballant de forma gratuïta en la construcció dels ateneus populars, els locals de les cooperatives. Diumenges i dies de festa per bastir els fonaments dels casals que servien per fer front a la barbàrie que mantenia el poble en les tenebres. El pare em contava la inauguració de la Casa del Poble quan ell era jove! Llogaren la banda de música de Xàtiva per fer l’acte més solemne. A la fi una biblioteca amb els llibres que els cacics i l’església tenien prohibits! Una sala gran per a espectacles teatrals, per als concerts del l’Orfeó Proletari i els mítings i festes solidàries! Espaioses cambres per a la formació dels adults i els infants que no podien anar a escola! Tothom volia saber llegir i escriure per assolir la capacitat d’entendre, assimilar el contingut de llibres i diaris, per a saber.
Saber! Conèixer! Paraules d’encanteri que feien que quan un pagès agafava un llapis i començava escriure les primeres paraules l’emoció el dominàs.
Aleshores l’analfabetisme era la plaga que planava arreu. Només qui tenia diners podia accedir a estudiar, anar a un institut, fer el batxillerat. Si naixies entre les classes humils estaves condemnat a romandre en l’obscuritat. Segles de tenebrós reialme de l’Inquisició, de persecució de les idees alliberadores, planaven per camps i ciutats, talment aus carronyaires ensinistrades en l´extermini de l´esperit.
La Casa del Poble! La gent mirava l’edifici acabat d’inaugurar talment fos el màgic castell ple d’ensenyances i saviesa que els portaria a una vida nova, al paradís somniat per generacions i generacions.
Continuava sense entendre els motius de l´odi de n´Antònia cap els llibres. Per quina estranya raó demanà l´entrada al partit? De què li servia fer feina en una organització que lluitava per l’abolició de privilegis econòmics i culturals, per acabar amb tota mena de prohibicions en el cine, el teatre, la literatura i la música, per obrir les portes de la Universitat als fills dels treballadors? El combat contra la dictadura anava lligat a una ferma concepció de la necessitat de democratitzar el saber: aconseguir més beques per als estudiants amb manco possibilitats, el abaratir el suport a les editorials que fessin edicions a preus populars... Acabar amb la dictadura era essencial per rompre les falsedats històriques fomentades pels intel·lectuals del règim, els “cans guardians del capitalisme”, com escrigué Paul Nizan. Exceptuant els sectors més obreristes i endarrerits del partit, tothom coincidia que la batalla per a l´accés a l´estudi, a la formació universitària era bàsica per aconseguir l´home i la dona nous pels quals lluitàvem. Què era el que no funcionava? Devia existir un error que jo no arribava a captar. La militància com a forma de sortir de la personal i intransferible soledat? El partit com a club d’amics, com a sistema per a trobar companyia en el desert de la jungla capitalista? Participar en les nostres accions perquè era la moda del moment sense haver assimilat cap dels continguts dels materials de formació que publicàvem, dels clàssics del socialisme recomanats des de les pàgines de les revistes publicades enmig de tantes dificultats?
Amb el temps aniríem descobrint molts dels misteris que aleshores enterbolien la nostra mirada.
Però l’etapa de les ràpides girades de casaca arribarien un poc més tard, una vegada que tothom ja sabés qui comandava i repartia favors. No passaria gaire temps perquè poguéssim constatar com es fonien, talment la neu sota l’efecte del sol, les ardents promeses, els juraments de romandre sempre fidels a la lluita contra la injustícia.
N’Antònia considerava “intel·lectuals” els companys procedents del front d’estudiants i els obrers que llegien. Ella no pogué acabar els estudis. Patí, de ben joveneta, greus dificultats econòmiques que li enverinaren la vida. Qualsevol que la conegués un poc o que hagués de desenvolupar alguna activitat al seu costat notava l´enveja que sentia cap a qui podia estudiar o s´interessàs per la cultura. Després d´abandonar el partit anà mudant d´opinió, es transformà. Amb el pas dels anys, les voltes que fa la vida!, acaba treballant per al PSOE a l’Ajuntament de Palma, cobrant un bon sou i gaudint dels privilegis habituals de qui acota el cap davant qui comanda. Aleshores, per les informacions que m’anaven arribant, ja no tractava de “burgesos” els nombrosos professors i sectors de professions liberals que conformaven la direcció de qui manava a les institucions. La podíem veure somrient, fent costat a un exèrcit de tèrbols personatges als quals mai no havíem vist en els caus de la clandestinitat. El terratrèmol s´havia consumat i ara, amb els diners de la banca i el suport dels mitjans de comunicació, una munió d´oportunistes s´ensenyorien dels despatxos que repartien els franquistes. En temps de la reforma, quan encara formava part de la nostra direcció política, en el moment en que l’esquerra homologada ja havia substituït el protagonisme que abans tenien les assemblees, explicava que no calia perdre el temps provant de sortir en els diaris. Quan afirmava dogmàticament que la pretensió d´arribar a més sectors del poble era una “desviació petit-burgesa”, palesava una accentuada ignorància en referència al paper essencial que desenvolupaven els mitjans de comunicació en la conformació de la consciència. Afirmava, encesa, que el deure de l´organització era restar a la fàbrica, a l’hotel, a la universitat. S´exaltava predicant que tan sols els obrers de la indústria metal·lúrgica i la mina es podien considerar “classe treballadora”. Un empleat d´oficina, un pagès, un estudiant, mai no podrien assolir una autèntica ideologia proletària.
Com fer-li entendre, que si no fèiem una passa endavant, si no aconseguíem sortir d´alguna forma dels caus clandestins, el poble mai no sabria res dels esforços del present? Seríem soterrats sota murs de silenci, esborrats de la història pels segles dels segles. Talment els agermanats, penjats i esquarterats a les voreres dels camins, sense poder escriure els fets que protagonitzaren. Com a cronistes de la guerra de les Germanies només restaren els notaris al servei de l´Emperador. Cap relat deixat pels homes i les dones que volgueren mudar la societat que els va tocar viure.
Ben cert que ens passaria el mateix.
Cap notícia de les nostres lluites a barris i universitats. En consolidar-se la reforma, quan el pas inexorable de les manetes dels rellotges convertís en faula evanescent la realitat dels anys seixanta i setanta, només quedarien les fotografies i els relats dels guanyadors.
Endebades provar de fer-li entendre el futur obscur que s´apropava.
Record una pretèrita reunió del Comitè de Direcció en un llunyà dia d´hivern de començament dels setanta. N´Antònia era l´encarregada d’obrir la porta als companys i companyes provinents dels diversos fronts de lluita. En trucar a l’entrada li havíem de donar la consigna acordada i, solament, si era la frase correcta ens deixava entrar. Aquell horabaixa em rebé amb una de les seves acostumades envestides. Una expressió evident de la fonda desesperació que la posseïa per no haver pogut acabar els estudis, obligada, de per vida, a fer una feina que no necessitava cap mena de qualificació. La seva enveja era tan agressiva, tan insultant, que arribava a causar problemes a altres al·lotes del partit que, sabent idiomes, eren col·locades a l’administració de l’hotel, a la recepció, fent de guies de les excursions organitzades per les agències de viatges.
Devia pensar que també eren “intel·lectuals” perilloses per a l'emancipació de la classe obrera?
Qui podria preveure aleshores la seva evolució? No la podíem imaginar al costat de les autoritats, els batles i regidors de l’esquerra oficial sorgits de les primeres eleccions municipals! Però en política tot és possible! Ho hem comprovat a la perfecció!
N’Antònia fugí del partit, escapada, talment les rates que abandonen el vaixell que s’enfonsa. Què esperava d’una organització revolucionària? Que li trobasasin un endoll ben pagat? Hauria d’haver sabut que això no era possible. Sovint no teníem prou diners per pagar els pisos on ens reuníem, el paper per a les revistes. Érem molts pobres! Treballadors amb sous que no permetien arribar a final de mes, estudiants vivint encara amb la família, fent feines ocasionals. Alguns mestres, auxiliars de clínica, mitja dotzena d´infermeres, pagesos amb poca terra, botiguers... Ningú podia aportar gaires recursos a l´organització! El secretari general, els responsables de la publicació de La Veu dels Treballadors i Democràcia Proletària, funcionàvem com podíem, amb les senzilles cotitzacions dels militants i simpatitzants. Poca cosa més.
Ho entengué de seguida. No va caldre explicar res. Sense cap mena de vergonya, utilitzant amistats, fent-se imprescindible a les associacions de veïns, anant a visitar els emergents polítics del PSOE, inicià, sense cap mena d´escrúpols, una meteòrica carrera al servei dels poderosos. Els nous gestors necessitaven gent experimentada en el contacte amb el poble, que fos útil per a netejar la façana sangonosa de la dictadura.
Millor començar a oblidar les follies de joventut. Ara es delia -bastava veure el seu posat a les fotografies que sortiren als diaris-, per retratar-se amb el batle i els regidors dels nous ajuntaments. Finalment havia trobat un sistema eficaç per abandonar la marginalitat, les feines que no li agradaven. Els que la tractaven deien que ja no protestava per sortir entrevistada. És més: era ella qui, des de protocol, s’encarregava de coordinar la premsa. Qui ho hauria dit! Quan era al nostre costat atacava contínuament els que parlàvem de la necessitat de tenir contactes en els mitjans de comunicació per a donar a conèixer la política del partit!
Ens costà molt convèncer els companys. Posàvem l’exemple del PCE, que sovint, sense tenir quasi ningú a un indret determinat, en haver-hi una vaga o una manifestació, monopolitzava les informacions, exagerava les seves accions i, mitjançant els contactes que tenia a les redaccions, es feia l´únic protagonista del que s´esdevenia en el carrer.
Ara, ens veure´ns, viu prop de casa meva!, quasi no ens saludam. No em puc llevar del cap l´estret sectarisme de n´Antònia! Amb els anys que han passat d´ençà d´aquella època, mai no he trobat ningú semblant. Record que, alhora que anàvem llegint els materials que ens proporcionava el partit, jo em perdia per l´infinit univers de la poesia i la novel·la. Malgrat les meves minvades possibilitats econòmiques, comprava tot el que podia i devorava materialment Salvador Espriu, Pablo Neruda, César Vallejo, Vicent Andrés Estellés, Josep M. Llompart...
Aquell dia em va veure amb la novel·la de Gabriel García Márquez Cien años de soledad, just acabada de sortir. N’Antònia s’enfurismà, i de seguida m´escometé de mala manera, airada:
-Hola!, ja han arribat els burgesos! Vet aquí els intel·lectuals, els que es pensen que les revolucions es fan amb llibres!
La vaig mirar de dalt a baix sense immutar-me. Ja estava acostumat a les seves sortides i l´atac no em vengué de nou. Deixant la novel·la damunt la taula, vaig agafar una cigarreta de la meva capsa de tabac i, aspirant profundament el fum, li vaig dir, tranquil, sense que el meu rostre traspuàs la més mínima emoció:
-Antònia, escolta i no et posis nerviosa. Crec que oblides per què estam lluitant. El feixisme és ignorància, és manca de llibertat, és un règim que barra el pas a la promoció cultural del poble. No es tracta solament, i és molt important, ningú no ho nega, d´aconseguir cent pessetes més al mes. El que volem és obrir les portes de les universitats als treballadors, tenir temps lliure per a estudiar, per a formar-se, per a sortir de l’embrutiment a què el capitalisme sotmet la majoria de la població.
Em mirava enfurismada, talment estàs pronunciant l’heretgia més gran de la història. Llibres, cultura, estudi... Vade retro, Satanàs!
La coneixia massa. Jo no tenia gaire voluntat de continuar amb aquella absurda conversa. Estava cansat de debatre ximpleries i la provocació de n’Antònia estava a punt de fer vessar el tassó. Vaig optar per concloure un debat tan irracional.
-No sé si mai ho podràs entendre. Potser siguis més curta del que imaginava. T´assegur que fins que els treballadors no sàpiguen qui van ser Salvador Espriu, Federico García Lorca, Gabriel García Márquez, Vicent Andrés Estellés i Julio Cortázar, per dir solament uns noms, mai no veurem la República i el Socialisme pel qual lluitam.
Sortosament, en veure que tots els membres de la direcció estaven d’acord amb les meves paraules, optà per no continuar desbarrant. S’envià la saliva i la resposta que pogués tenir preparada i ocupà, cap baix, el seu lloc a la taula.
Turmeda | 19 Setembre, 2020 13:59 |
Novetats editorials de les Illes -
De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) -
De cop i volta els grans somnis s’esfondraven sense poguéssim salvar-ne ni la més petita espurna d’esperança. Com havíem pogut arribar a la grisa desesperació que ens envoltava? No ho sabia. Però m’adonava, com si un àcid que em devoràs la gargamella i m’arrancàs la carn fins al moll dels ossos, que ara disposaria de moltes hores, potser la vida sencera, per esbrinar-ho. (Miquel López Crespí)
De cop i volta els grans somnis s’esfondraven sense poguéssim salvar-ne ni la més petita espurna d’esperança. Com havíem pogut arribar a la grisa desesperació que ens envoltava? No ho sabia. Però m’adonava, com si un àcid que em devoràs la gargamella i m’arrancàs la carn fins al moll dels ossos, que ara disposaria de moltes hores, potser la vida sencera, per esbrinar-ho.
Vaig fer una ullada al pis. Arreu els llibres, els quadres, els objectes que m’havien agombolat els darrers anys. Feia segles que no tenia temps per a contemplar el meu improvisat refugi contra les onades i els caps de fibló que, sovint, compareixien, furients, poblant l’horitzó de mals presagis. El sol que entrava per la finestra dibuixava ombres i clarors a les parets, ben igual que si tot l’espai s’hagués poblat de monstres provinents del més enllà. Eren els dimonis amb els quals ens atemoria el sacerdot, quan ens era obligat anar a doctrina en la multitud de dies plujosos i sense sortida de la infantesa? Un inesperat calfred em sacsejà de cap a peus. Fantasmagòrics esperits amb enormes cues i banyes, portant forques a les mans, arribaven, de sobte, pujant per l´escala de l´edifici, penetrant en el replec més amagat del cervell. Ball de màscares i flaire de sofre provinent de l´infern. Realment ens portarien davant la presència de Satanàs i l´exèrcit de dimonis que l´acompanyaven? Els genis malèfics ens introduirien dins les grans olles que poblaven el reialme del Mal? Ens bullirien fins aconseguir que la carn se separàs dels ossos? Podríem suportar el dolor etern que ens prometia el rector des de dalt de la trona si continuàvem mirant les al·lotes pel carrer? Com escapar a la tortura que ens esperava? La mare... seria capaç de comparèixer a les portes de l’Avern, convèncer Lucífer que ens alliberàs? Qui havia ordit tantes bestieses contra els infants? Embrutar les il·lusions més dolces dels nins! Fer creure que mirar les cames de la companya de jocs era pecat i que, si un dia arribàssim a acaronar el rostre àngelic que ens delia fins a límits increïbles, patiríem, per a tota l´Eternitat, el foc i l’oli bullent damunt la nostra pell!
I si el món hagués pogut ser diferent, sense aquesta sensació de culpabilitat ancorada al fons de l’ànima?
Els mots sonaven ara com un eco de certeses remotes. Tot havia canviat. Capgirada la realitat, els ulls s'obrien a poc a poc, absents del món, en el laberint escollit. Els colors del paisatge i dels cossos eren posseïts per una llum que sorprenia i encegava, que queia verticalment sobre la terra trencant els espills dels llacs, alimentant visions de miratges. Resplendor de la natura més salvatge perllongant la perfecta línia de l'esglai.
A casa, el pare, en veu baixa, contava com, en temps de la guerra el poble convertia les esglésies en sales de cine, salons per anar-hi a ballar, teatres, mercats, infermeries, escoles... Guaitant la porta, mirant des de rere les cortines de les finestres, abaixant la veu perquè els veïns no el sentissin, s´apropava a la mare i li xiuxiuejava: “Molts sacerdots renegaren del catolicisme i s’ajuntaren amb joves milicianes, partidàries de l’amor lliure i la Revolució Universal. Els veies feliços, amb una pistola al cinturó, passejant la bandera roja del proletariat i fent sermons a favor de les col·lectivitzacions des de la seva antiga trona. Els casaments es feien davant l’antic altar major, on ara, en lloc del Crist, els sants i la Verge hi havia un quadre amb la figura de la República. Talment Atenea presidint el Partenó. Sovint les parelles feien el jurament d’amor etern amb una pistola a la mà dreta i alçant el puny amb l’esquerra. En alguns pobles, els més radicals, substituïen la imatge de la Llibertat per les banderes de la CNT-FAI i el POUM. En acabar la guerra, els falangistes els mataren a tots. Amb les dones, tampoc no hi hagué pietat.
La que pogué escapar dels escamots d’execució patí tortures i violacions. Amb els cabells tallats arran, després de fer-les beure sis o set tassons d’oli de ricí, eren exposades enmig de la plaça, a mercè de les escopìnades dels guanyadors, a la ràbia de beates i feixistes”.
El pare callava un moment i, agafant el bufador, procurava que el foc no s’apagàs. A l’hivern, el vent de tramuntana feia grinyolar les portes. Senties llunyanes portades provinents de cases on no tengueren la precaució de tancar-les. Després, restàvem en silenci. L’oncle posava la ràdio per sentir el “parte”. La veu gutural del locutor acabava sempre amb la coneguda consigna: !Caídos por Dios y por España! ¡Viva Franco! Arriba España!.
Aleshores ja feia temps que m’havia adormit, descansant el cap damunt els genolls de la mare. M´imaginava en el jardí de l’Escola Graduada, caçant papallones amb na Margalida, la veïna de la qual estava enamorat. Somniava que m’apropava al seu cos. Era primavera i restàvem sols entre palmeres i rosers. Anar a cercar papallones era l’excusa per estar amb ella i trobar el moment adient per sentir el seu alè, la flaire entabanadora del seu cos. Em perdia en un màgic món de fantasia, imaginant que érem sols enmig del poble i que ningú, mai, ens podria separar. Junts per a tota l’eternitat en un espai on només se sentís el batec de la nostra respiració, el soroll dels nostres cors palpitant vertiginosament mentre ajuntàvem els llavis en una besada a les galtes que ens feia enrogir intensament.
Després de l´esbatussada, en tornar a casa era com el nàufrag que, miraculosament, troba unes fustes enmig de la mar on s´aferra amb desesperació.
Reconeixia mobles estimats salvats dificultosament de l’ensorrada familiar, restes de les cases venudes en adverses circumstàncies, el canterano de la repadrina, curull de sants i creus, ramells de flors coral·lines, cadires bellament treballades per fusters desapareguts feia anys, taules de caoba que mai no vaig veure fer servir per dinar o sopar, misterioses capsetes de contingut ignot... A la seva cambra hi hagué sempre corcats angelets de fusta, querubins de guix plens d'estudiada satisfacció entremig la forassenyada regularitat d'un cucut de paret. Posseïa igualment un somort reialme fluvial d'increïbles estrelles de mar, navegant, a les palpentes, per abissals estius agostadors d'arenes cruelment dessagnades. Portat per la meva curiositat d'infant, topava, per atzar, amb peixos i llurs vidres de coloraines als ulls, gàbies misterioses plenes d'ocells i lloros dissecats. Per qualque lloc el retrat de la repadrina i un floc de cabells que li tallaren quan tenia cinc anys. Aleshores, en èpoques remotíssimes, aspirava la fragància de les flors deixades a l´entrada de la cambra. Record que, amb una dolcesa corprenedora em mostrava els escapularis de la guerra -aquell netet mort a l'Ebre!-, camafeus i rosaris d'argent, vitrines amb papallones crucificades que tenien un aire de tristesa pensarosa. Jo era aleshores un explorador a la recerca d'auguris i prodigis, un permanent habitant de les tardors perdudes dins l'ombra.
La record com la fotografia que m'espera al cementiri. Ella, lluna creixent ensenyant-me a trobar el rastre fonedís de l'albada, a parlar amb la llum extraordinària que naixia de les pedres.
Mirar, com si fos ara mateix, els armaris amb inversemblants espills i sedes arnades, cortines fetes malbé pel pas immisericorde dels anys, ventalls de nacre que només s’obrien en situacions molt especials, esgrogueïdes fotografies de familiars dels quals ja ningú recordava els noms... Divisava el sofà que portà l’oncle des de Barcelona, quan es va arruïnar amb el negoci dels vins, els mobles del menjador amb el ressò de mil converses surant enmig d´una atmosfera espectral; els quadres de sants arnats, obscurits per anys de pols i humitat... Tot perdut. Les veus dels dies de festa oblidant-se, desfent-se menjades pel corc. Esvanides presències dels morts que, envoltats de negres cortinatges, els empleats de la funerària situaven a l´habitació més bona de la casa el dia del funeral. Jo era un infant i eren els meus primers contactes amb la Mort: el bagul, la flaire espessa dels ciris, la remor de les beates, resant el rosari, provant de consolar els pobladors d´aquell univers que desapareixia en la fondària de l´oblit... Arreu, en calaixos plens de pols, fotos molt antigues, joves, al·lotes de finals de segle XIX, lluint totes les joies de la família... qui eren, com es deien? Ningú havia tengut cura d’escriuren´n el nom al darrere. Diverses generacions de desapareguts poblant encara les cambres i els passadissos que conegueren tristors i alegries, festes de casament, naixements i sobtats viatges sense retorn. En el fons, romandre perduts en aquell casal en declivi, aferrar-se als records, era la nostra forma de resistir les punyents humiliacions de l'època, de defugir la brutal mesquinesa dels assassins de la guerra, els botiguers enriquits amb la suor del poble. Un particular sistema de senyals ens permetia marxar lluny de l'enfollida urgència dels rellotges, la irrespectuosa violència dels vencedors malbaratant el laberint on encara sosteníem un dur combat contra enemics i malfactors. Aleshores ens delia gaudir dels petits objectes, les sensacions considerades insignificants pels nostres cínics dominadors: menjar amb culleres de fusta, beure aigua de la cisterna amb treballades gerres de fang, olorar la flaire del pa just acabat de coure amb aromàtiques branques de pi i olivera. Maldàvem per descobrir els fonaments de les coses, la tendresa de les primeres carícies sense pecat, l'eco dels avantpassats i llurs erosionades rialles viatjant per les cambres en penombra. Són els fonaments subterranis de l'existència, el cant, l'ampla marea de l'experiència que embelleix els dies i que esclata, sortosament, dins la retina com una sobtada explosió d'estrelles.
Els pares, les meves germanes i jo, havíem ocupat els buits deixats per les tenebroses visites de la Dama de Negre. En el despatx, els llibres de la família, alguns d’ells salvats miraculosament de la guerra; d´altres, adquirits a les llibreries de vell de Barcelona i Palma. Quan el pare va sortir dels camps de treball dels vencedors, en tornar a casa després de cada viatge a la península, solia portar sempre joguines pels fillets estimats. I, malgrat que hagués de romandre setmanes sense fumar, portava, dins la maleta, un caramull d´antics i valuosos exemplars provinents dels encants. Era un home que es delia per tocar suaument amb les mans aquelles joies de la impremta. Les acaronava com un enamorat i, només amb el tacte, podia endevinar-ne l’època de publicació. La seva dèria era trobar volums publicats abans de la victòria del franquisme. Novel·la, poesia, teatre, assaig... li era ben igual. Com si abans, en temps de la monarquia, no hagués existit la censura! Considerava, no sense raó, que el règim que ens aclaparava, feixuc i sangonós, era el pitjor que havia patit Espanya. El comparava amb la tenebror existent en temps de Ferran VII que, per a ell, representava un dels monarques més ignominiosos que poblaren el planeta. Els llibres del segle XIX, i no em parlem si eren d´abans d´aquesta època!, li semblaven fantàstiques meravelles. Trobar una edició de Màkxim Gorki i Charles Dickens publicada abans del triomf del general Franco era assolir la màxima felicitat possible! El record assaborint les seves troballes, tancat al despatx particular que tenia a les golfes, el refugi on servava els tresors més estimats.
Sí, restes d’un antic naufragi. Talment les fustes i els objectes d’un vaixell estavellat contra les roques i que les onades porten fins a la platja. Com caminar entre els núvols.
El passat assoleix una curiosa densitat nerviosa. Ple i ric, madur com una fruita a la tardor. A la pàl·lida llum del capvespre brilla un sol fràgil sobre les llunyanes neus perpètues del record. Rememorava els pendents i contorns d'antigues promeses amb afecte condemnat i ert. Sentir la crua ambivalència dels pensaments oscil·lant d'una banda a l'altra: les citacions d'algun poeta oblidat, la flaire de les magnòlies, el gust del iode, els cementiris familiars, aquella precisa, exacta hora amb la textura de la Mort, l'imprevist, la ràbia dels pares, l'exili interior. Espectacle de follia suspès en una solució de silenci. Tot de mots provisionals i insegurs produïts pels narcòtics als nervis. Meravellosa i falsa eufòria de cap a peus. Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle. Palpava els objectes que m’envoltaven. Com es pogueren salvar? Recordava la casa del poble en silenci. Els padrins i la mare eren als horts vigilant els jornalers. Jo tenia nou anys i el món era una capsa permanent de sorpreses. Els animals del casalot em fascinaven: l’exèrcit de moixos que s’ensenyorien del llit i les cadires de l’entrada i les llunyanes habitacions; el soroll dels ànecs i les gallines del corral, sempre demanat recapte, anant amunt i avall. A vegades, una porta mal tancada feia que el gall o algun conill s’escapàs del tancat i penetràs, sorollós, per les cambres endomassades del casalot. Aleshores jo era l’encarregat de posar ordre i, armat amb la granera –que em semblava la llança de don Quixot!- les perseguia, talment fossin poderosos enemics als quals havia de fer rendir fos com fos.
Per primer cop en la vida em trobava sol.
El nostre món era ferit, al costat de la voravia. Ningú podria ressuscitar les sirenes dels vaixells quan entraven dins la badia, entre boirines matinenques, núvols germinals i dies plens de cançons (curulls de les multiplicades pors de la infantesa). Absurda feina enmig de la mediocritat dels dies amb tot d'amistats trencades i llibres menjats pels corcs en els prestatges. No trobava cap signe indicador del camí que ens portaria al paradís. Havíem passat els anys anant a la recerca d'una paraula amiga, la bella lluïssor que tenien als ulls munió de familiars enterrats en l'oblit. Emmanillats, sense queviures... com seria possible continuar aquesta lenta travessia del desert? Prov novament de servar les acolorides imatges que ens agombolaren (els jocs en polsosos carrers sense asfaltar, les màgiques nits de simbomba al costat de les fogueres, el pànic produït per les processons amb tot de sants de guix cruelment fuetejats: Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes). Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns.
Ja no restava ningú de la família que protegí els meus anys d’infància i adolescència. Els pares, els padrins, els oncles... ja eren un record fonedís, habitants de l’univers dels somnis, a punt d´esborrar-se per sempre el dia en què tancàs els ulls. Els germans també desapareixerien, engolits pel tràfec de la vida quotidiana. Alguns residien a ciutats llunyanes i només coincidíem uns dies, a l’estiu, quan compareixen per passar uns dies a l´única propietat que ens restava: la casa del Barcarès, construïda per l´oncle-padrí que en els anys vint havia estat batle del poble. Tota la resta: cases, horts, els pisos de Palma, va quedar en mans d’usurers, dels socis dels negocis fracassats que provaren de portar endavant la mare i el pare: el magatzem de recollida de fruits secs que mai no funcionà, el taller de reparació de cotxes que s´engolí l’import de la venda de l´hort a prop del torrent de Sant Miquel, el figueral de Son Puig...
Difícil saber ara els motius exactes que provocaren aquell terrabastall. La fugida a Amèrica de l’oncle que va fer fallida amb la construcció de l’Escola del poble? A què treia cap oferir de forma gratuïta desenes de solars familiars per bastir l’edifici? El desig d´un petit cacic per a impressionar el dictador Miguel Primo de Rivera el dia de la inauguració de l´Escola en un llunyà estiu dels anys 20? Què era el que l’impulsava a voler construir un dels millors centres d’ensenyament de Mallorca? L’amor als infants en constatar que mai no tendria fills? No ho podia esbrinar amb certesa. Pareix que, el fet de pertànyer al partit del dictador, Unión Patriótica, li va fer perdre molts diners. Invertia els seus estalvis en el finançament d´aquesta organització política. Quantes anyades de blat i mongetes desaparegueren per aquestes misterioses clavegueres? Quin somni de foll el guiava? Què esperava aconseguir de Madrid?
El cert és que la família, els deliris de l’oncle i el nostre patrimoni es van fer malbé en pocs anys.
Obria els ulls a una nova època.
Ho notava. Ho sentia en cada partícula de l’aire que respirava. Fins i tot les veus llunyanes que m’arribaven des de la distància, el soroll del carrer, eren diferents. La nit anterior vaig tornar a casa amb la sensació que el partit tenia els dies comptats. Els vividors i l´exèrcit de malfactors que oloraven bons sous i privilegis a recer del poder, anaven capolant totes les esbojarrades il·lusions de la joventut.
Contemplava el munt de cartes acaramullades en els calaixos del meu despatx. Què fer amb tanta paperassa plena de somnis i una munió de resplendents utopies que feia poc encara ens semblaven a l’abast de la mà?
Obrir un sobre a l’atzar. Penetrar a través del túnel del temps cap a regions remotes, cases abandonades, racons plens de runes. Tornar a sentir l’eco de les veus amagades rere les cortines, el xiuxiueig de promeses i juraments, el gust de la teva saliva als llavis. Com si fos ahir quan escrivia des de qualsevol indret d’aquest mapa destenyit per les hores. Em sorprèn recordar-ho tot: el bar, la música que sonava pels altaveus, el tamborineig de la pluja percudint sobre les teulades d’aquell vell cafè del port. Provar d´oblidar? Viure sense records? Que no en quedin ni les cendres? Però com fer-ho? Com desfer-te de les successives capes d´il·lusions que conformen la teva vida? Tasca difícil a l´ hora dels silencis i les més amenaçadores prediccions!
Una vegada ho vaig provar encenent foc a la xemeneia. Treball impossible! Hauria necessitat un forn gegantí per a poder cremar els bocins de la teva existència! A més existiria el perill de l’incendi. Un full que surt de la foganya en el moment més inesperat i cau en un dels prestatges de la biblioteca, damunt els diaris, la desgastada catifa portada d´Istambul. Bastaria sortir per uns segons del despatx, anar a beure un tassó d’aigua a la cuina i, de sobte, una guspira podia acabar amb el darrer refugi que em protegeix de la inclemència dels dies.
I, per moltes cartes que cremàs... qui pot desfer-se de la memòria dels anys, dels sentiments viscuts, dels plors i les rialles que han format part dels breus segons que dura la nostra efímera presència sobre la terra? Endebades les meves provatures!
Abans de llançar-les al foc obria alguna de les missives provinents d’una època geològica amagada en la fondària dels espills. Nervioses lletres escrites sota el pes de l’ansietat i la soledat; restes de llàgrimes que difuminaven els gargots fins a ser irreconeixibles; pretèrites roses agafades a jardins de màgiques ciutats després de llargues passejades on bastíem palaus de paraules i amples cambres amb tot disposat per acollir els més dèbils, la humanitat desvalguda; fotografies que mostraven amics morts feia dècades, desapareguts per les clavegueres d´un país en derrota; acuradament plegats, els fulls trepitjats per la policia parisenca en aquell esvanit Maig del 68; entrades de cine, recitals de la Nova Cançó o per veure Joan Baez i Bob Dylan a Londres en un boirós hivern del 70, quan fugíem de l’Estat espanyol per a romandre uns dies perduts enmig d´un univers que ens feia oblidar el vell dolor d´on procedíem. Barates pensions en una travessera de Dean Street, a dues passes de l´habitatge on Karl Marx, esposa i fills, patiren misèria i fam. Però sovint no trobàvem la fusta salvadora que cercàvem. Els corbs de la Torre de Londres planejaven, amenaçadors damunt els nostres caps! Era la sumptuosa i tètrica època d’Enric VIII arribant, violenta des del passat. Veure el monarca ebri, luxuriós, indiferent als crits d´angoixa que l´envoltaven, bevent la sang de les esposes i amants que ja no estimava.
Plou dolçament, quietament en aquest hivern. Som a Londres per a turistes pobres i no resta gens lluny el cop dels coronels, a Grècia (el record de Lambrakis sempre present). Ara es fa tard i ens hem cansat de voltar per les llibreries de Trafalgar Square, de l'obligada visita a la White Tower (amb la presència boirosa de totes les Annes Bolenes de la història). A l'horabaixa no volem anar al museu de figures de cera de Madame Tussaud. Tampoc ens atreu gaire caminar per Regent's Park ni perdre'ns pel Soho a la recerca de la casa on Marx escrigué El 18 Brumari de Lluís Bonapart. A Hyde Park (qui no recorda Speaker's Corner amb tot el seu infinit exèrcit de folls?) hem deixat una parella de maoistes britànics lloant les excel·lències de la Revolució Cultural Proletària (un grup de monges portugueses miren, encuriosides, les roges banderes de seda, els cartells amb la imatge del president Mao, el posat altiu de les milicianes de la Jove Guàrdia en ple combat contra la burocràcia). A qualsevol hora del dia la salvació de la humanitat, una nova religió universal, el retorn de les sufragistes, els discursos d'un exaltat obrer en atur enmig de les riallades dels turistes. Però nosaltres som a Londres per veure Z, un film de Costa-Gavras que perdura en la nostra memòria com una sòlida, estilitzada aura d'infinites sensacions obertes a la revolta. Homenatge doncs, a Yves Montand, Irene Papas, Jean-Louis Trintignant, tots els treballadors del cinema que feren possible aquell ferm esclat de llum en la foscor.
Mai no ho vas reconèixer obertament, però aleshores els corrents subterranis ja ens arrossegaven vers un esdevenidor imprevisible. La mar estava moguda, fustigada per pensaments no formulats, per presagis incerts que no sabíem explicar. De sobte, aquell canvi brusc, definitiu: ones petant contra les roques com els pistons d'una enorme màquina. Esquitxos freds sobre les galtes. Subtilment, per art de bruixeria i encanteris, esdeveníem personatges de sal plens de mutismes perllongats. Les nostres faccions s'havien endurit i l'aigua de la pluja tenia el gust salabrós de la sang. Tots els fragments esmicolats d'una ciutat refulgent sota la llum del sol. Taral·larejaves la darrera cançó calculant el moment precís que calia virar en el sentit del vent. S'esbucaven amb lentitud les estàtues, els símbols, el tabernacle del déu invisible de l'amor. Finalment ens capbussàrem davallant cap al fons: figures flamejants, guspires rutilants, intens espurneig fulgurant repetint vagament els moviments de la marea.
En quina escletxa dels murs ensangonats dels cementiris podríem trobar els primers indicis de la desfeta? El meu pare i l’oncle havien fet la guerra al costat de la República. El dia que veieren Santiago Carrillo de bracet amb el darrer cap del Moviment, no varen entendre. El secretari general del PCE explicà que, a partir d´aquells moment, la bandera dels comunistes seria la bicolor, la vencedora en la guerra civil. No és que els dos homes confiassin excessivament en les promeses dels polítics professionals. Ni molt manco! A les trinxeres, amb el fusell a la mà, combatent en terribles condicions, aprengueren a conèixer quin valor tenien les paraules d’alguns dels dirigents del Front Popular. L’oncle m’explicà el dia en què la Pasionaria, envoltada per una munió de periodistes, arribà al sector on romanien, morts de fred, els homes de la XII Brigada Mixta. Una unitat que comandava Francisco Galán, el germà de Fermín Galán. La XII Brigada, portava, brodats damunt l’ensenya tricolor, els rostres dels herois caiguts en la lluita per la Llibertat. Els capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández esdevenien lluminoses escletxes de claror, per als homes i les dones ensinistrats en la lectura de Vicente Blasco Ibáñez i Víctor Hugo, de Bakunin i Karl Marx, de les històries de Bravo, Padilla i Maldonado. La imatge de Marina Pineda brodada damunt una ensenya tricolor!
L’oncle recordava com Pasionaria arribava envoltada d’enxufats de l’Estat Major Central, joves ben afaitats i clenxinats, amb uniforme immaculat, sense una taca de fang, com si l’haguessin acabat de planxar feia un instant. El comissari feia sortir els soldats dels seus caus. Aleshores començava l’acostumat discurs: el món estava atent a la nostra lluita contra el feixisme. “Sou un exemple per a la humanitat progressista, per a totes les generacions del futur”. I, amb moviment destre i silenciós, de forma instintiva, procurava netejar-se la falda del fang de la trinxera.
Expectants davant la xerrameca dels endollats, el que més enfurismà els combatents va ser la imprudència de la dirigent comunista: per tal d’aconseguir una fotografia de portada agafà el fusell d’un soldat que l’escortava, mig adormit i, sense demanar permís a Galán, disparà uns trets contra l’enemic. Sí, era molt bonic, asseguts a un bar de la Gran Via de Madrid, llegir la publicació i comentar el valor de Pasionaria que lluitava, amb armes a la mà, contra moros, requetès i falangistes. El que mai explicarien els diaris serien les posteriors conseqüències de l’acte tan “valent” de Pasionaria.
El front, fins aleshores en silenci, despertà de sobte –continuava l’oncle-. Els legionaris, pensant que s’iniciava un atac, responien, furients, amb foc d’artilleria i metralladores.
Va ser quan va morir el meu amic, Miquel Figuerola –digué l’oncle-. Just començava a fer-se a mà una cigarreta quan, inesperadament, una bala li rebentà el cap. No duia posat el casc! Eren uns moments de descans i, en no haver-hi combats, els homes de la Brigada es llevaven els ormeigs de guerra –casc inclòs!- provant de descansar una mica.
El record del fred i la fam en la batalla de Terol li feien mudar el semblant. Notaves com el seu rostre s´entristia per moments. Era quan el pare intervenia, alhora que atiava el foc de la foganya.
-Apa, no li donis més voltes. El dia en què deixàrem les armes, en un munt, a l´entrada del port d´Alacant, ja sabia que tot s´havia perdut. Vés a saber si no hauria estat preferible morir, disparar les darreres bales, no abandonar el fusell. Tanmateix, els vaixells de les fantasmals democràcies amigues mai no arribaren.
Turmeda | 18 Setembre, 2020 14:35 |
Nou llibre de narracions de Miquel López Crespí -
– Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada –
Esfereïdora història de quatre-centes famílies que durant segles -fins ben entrada la nostra centúria- varen romandre confinades dins del gueto, dècades després que fos abolida la Inquisició i que el seu tenebrós Palau -situat on actualment hi ha la Plaça Major- fos completament enderrocat. Els descendents dels reus dels autos de fe de 1679 i 1691 foren considerats de sempre "impurs", privats dels oficis més importants, perseguits, sospitosos de reincidir dins la Llei antiga dels hebreus. Sabem fil per randa -l'obra del Pare Garau: La Fe Triunfante és una prova ben real de la tragèdia que commogué el Call l'any 1691- que més de dos-cents cinquanta veïnats del carrer del Segell foren tancats a les presons de la Inquisició, torturats, confiscades llurs propietats i, finalment, els més ferms en la seva fe, cremats vius a l'explanada del Castell de Bellver. (Miquel López Crespí)
Eren segles d'opressió militar, de pestes continuades, de males anyades i falta de blat. Els habitants del carrer del Segell foren sempre les víctimes innocents que la situació requeria.
Esfereïdora història de quatre-centes famílies que durant segles -fins ben entrada la nostra centúria- varen romandre confinades dins del gueto, dècades després que fos abolida la Inquisició i que el seu tenebrós Palau -situat on actualment hi ha la Plaça Major- fos completament enderrocat. Els descendents dels reus dels autos de fe de 1679 i 1691 foren considerats de sempre "impurs", privats dels oficis més importants, perseguits, sospitosos de reincidir dins la Llei antiga dels hebreus. Sabem fil per randa -l'obra del Pare Garau: La Fe Triunfante és una prova ben real de la tragèdia que commogué el Call l'any 1691- que més de dos-cents cinquanta veïnats del carrer del Segell foren tancats a les presons de la Inquisició, torturats, confiscades llurs propietats i, finalment, els més ferms en la seva fe, cremats vius a l'explanada del Castell de Bellver.
Els luctuosos esdeveniments eren prou coneguts per nombroses obres de divulgació del problema xueta a Mallorca. Però fins al present no sabíem res dels contactes d'un sector de la comunitat de conversos amb els deixebles de Giovanni Domenico Campanella, el dominic rebel que, als catorze anys, quan professà, adoptà el nom de Tommaso. D'indicis de contactes amb seguidors de Giordano Bruno, també n'abunden a les declaracions aconseguides sota turment. Qui hagués pogut imaginar mai aquesta relació estreta d'un sector de conversos amb l'esperit del calabrès que volgué subvertir l'ordre establert a la seva època, o amb el savi rebel cremat pel clergat! Parlem, és evident, dels autors de La Ciutat del Sol (Campanella) i de El mínim (Bruno) on el capellà nat a Nola l'any 1548 intuïa, tot seguint els materialistes grecs de l'antiguitat (Epicur, Demòcrit), els àtoms que formaven la matèria. Aquest treball d'investigació històrica tan important ha estat portat a terme per l'estudiós anglès Kevin Edouard, que ha investigat els documents ocults del Tribunal de la Inquisició mallorquí. Les confessions, informacions sumàries, el resultat dels interrogatoris sota tortures, els informes dels espies i murmuradors a sou del Poder Reial fent referència a la influència de l'obra dels savis considerats heretges per l'Església, han estat guardats a l'Arxiu Històric Nacional i no havien pogut ser consultats mai. Així com es donà molta publicitat a les execucions oficials de 1691, la Inquisició mallorquina rebé ordres severíssimes de no fer esment dels conversos acusats d'utòpics, igualitaris, adoradors de Sabaoth i provats rebels contumaços. El record de la finida Germania encara romania viu dins dels menestrals ciutadans i la pagesia forana i ni la Inquisició, ni els senyors feudals de final del segle XVII, no volien avivar les cendres de la revolta. El llibre de Kevin Edouard és precís en les seves troballes. La utopia al Call mallorquí: la secta dels Igualitaris ens desvetla, doncs, una altra visió de la tragèdia dels conversos. El desastre començà un dia de juliol de 1685. Un poc abans, Raphael Cortés de Alfonso, botiguer de sederies del carrer del Segell, havia denunciat, anant a veure el Pare Sebastià Sabater, de la Companyia de Jesús, els seus amics i familiars que continuaven practicant la fe dels hebreus; i dóna les primeres indicacions que un altre grup, igualment nombrós, volia fugir del Call, "per anar a ajuntar-se amb los heretges que a Itàlia volien muntar herètica expedició per a bastir 'La Ciutat del Sol' a qualsevol indret del món". La carta d'acusació que fa referència als utòpics mallorquins del segle XVII porta la data de 29 de juliol de 1685, és a dir, ens trobam, en paraules de Kevin Edouard, davant un document redactat tres dies després del que portarà a la foguera bona part de la comunitat de conversos del Call. Els altres, el procés dels Igualitaris, serà portat en secret i quinze dels acusats moriran en la fosca de les presons, ofegats pels botxins inquisitorials en el més rigorós secret. Aquests tres dies foren decisius, car la Inquisició, avisada pel Pare Sebastià Sabater, pogué comptar, a partir de la primera denúncia de Raphael Cortés de Alfonso, amb un agent dins del mateix gueto. Un espia molt ben relacionat amb uns sospitosos i altres. )Com fou possible que un home d'ascendència jueva, un dels mateixos conversos, s'atrevís a fer la passa que el marcaria per sempre amb l'estigma de la més gran traïció entre els seus? Kevin Edouard només pot fer-hi aproximacions, deduccions mitjançant les mateixes cartes de delació que ha trobat a l'Arxiu Nacional. De casos de traïció com el de Raphael Cortés de Alfonso no se'n troben en segles. De quina por volia fugir en Raphael Cortés amb la seva denúncia? L'havia amenaçat amb anterioritat el Tribunal? Quins conflictes secrets tenia, l'acusador, amb els seus amics i familiars? Enveja soterrada per no ser tingut en consideració ni per part dels practicants de la Llei de Moisès ni per part dels utòpics? Al Tribunal no li importaven els motius ocults que impulsaven a la denúncia. El Pare Sabater l'encoratja i li diu que "delatar la seva pròpia gent és procedir com un bon catòlic cristià". Pels documents que ens mostren tant Angela Selke com Kevin Edouard, tot començà molts anys enrere, quan, casat per segona vegada Raphael Cortés de Alfonso, cap dels seus amics i familiars del Call acudiren per casa seva a dar-li l'enhorabona. El futur causant de la tragèdia del Call se sentí molt ferit per tal mostra de menyspreu -l'acusaven d'haver-se maridat amb una dona que no practicava la Llei de Moisès, "una poma préssech", en paraules dels utòpics, que equivalia a dir una beneitona que només sap anar a missa, rere els capellans. El vertader motiu, emperò, escriu l'historiador anglès, és que el matrimoni de Rapahel Cortés de Alfonso amb una dona que no era de l'ètnia posava en perill el secretisme del Call i les diverses conspiracions que s'hi covaven. La pràctica provada dels ritus hebreus, l'observança de la llei jueva, podia ser, des de dintre, coneguda per una persona -la dona de Rapahel Cortés- que no era del carrer del Segell. Per altra banda, els Igualitaris, estudiosos dels llibres prohibits, es reunien sovint als afores de Ciutat, en un hort de Joan Galiana, fuster, on constantment parlaven de fugir de Mallorca, embarcar-se, potser a les Índies, i aconseguir fer realitat el somni del Món Nou relatat per Tommaso Campanella. Era el moment en què, d'amagat del Vaticà, els seguidors del frare calabrès organitzaven diverses expedicions al continent obert a la invasió europea feia prop de dos segles per Cristòfor Colom i Amèrico Vespuccio. Es tractava de dur endavant les idees de justícia i llibertat que els deixebles de Campanella havien fet córrer per tot Europa. Per tant, aquell casament improvisat, sense consultar amb ningú del carrer, no caigué bé entre els habitants del Call. Cap dels grups que, en secret, resistien l'opressió de la Inquisició i de la religió catòlica, no acceptà tenir tan a prop, al costat de casa, una possible agent del Poder. S'erraren ambdues fraccions de conversos. Pels documents que han anat sortint a la llum, ara ja sabem que l'únic culpable de la tragèdia fou Raphael Cortés. La seva dona no denuncià mai cap veí, malgrat conèixer ben bé les pràctiques misterioses i les reunions als horts dels afores.
Tast de la narració Una història amagada (que pertany al llibre Una història amagada, publicat per Lleronard Muntaner Editor)
Turmeda | 17 Setembre, 2020 21:21 |
Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)
Un univers kafkià
Ens demanàvem com era possible que la dictadura hagués permès la projecció del film. Aquella revolta dels esclaus ens emocionava fins a límits increïbles. La lluita per la Llibertat a la pantalla, en aquella Palma dels anys seixanta! Que fàcil era identificar la revolta amb la resistència republicana del trenta-sis! Les unitats militars formades pels esclaus alliberats lluitant contra Cras, representant del poder de Roma! Res de diferent de com imaginàvem la lluita dels nostres pares contra el franquisme. I la derrota final d´Espàrtac a mans de César no era ben semblant a la dels republicans davant la Legión, els moros, italians i alemanys? Tots els rebels crucificats! I nosaltres vèiem el film a la sala Augusta, justament un indret on feia dècades havia existit el magatzem de Can Mir, el lloc on tancaven els antifeixistes mallorquins abans de portar-los al cementiri de Palma on eren executats. (Miquel López Crespí)
El relat de les presons patides després de la derrota republicana era molt semblant al que ens explicava Salvador Trias: els dies d´angoixa en el port d´Alacant, esperant uns vaixells que mai no arribarien, la prepotència dels italians que els havien fet presoners; les rialles, a l´entrada del port, dels falangistes fent el gest de tallar els cap als internats en aquella presó sense parets; la marxa, amb les baionetes dels soldats a l´esquena, cap el camp de concentració de Los Almendros; l´enviament, amb un grup de més de cent presoners a fer carreteres a Mallorca... i, oh miracle!, les inesperades relacions amb la meva mare, una filla de Can Verdera, neboda del batle de sa Pobla i cap d´Unión Patriótica, el partit del general Miguel Primo de Rivera, cosa que li salvà la vida.
Ho sabia pel pare i per l´oncle. Els dies tancats al port d´Alacant foren d´un pànic especial. Envoltats per les tropes franquistes, sense menjar, sense saber quina sort vendria. Alguns, desesperats, es suïcidaven d´un tret al cap, i els que no tenien armes, pujant a un fanal i llançant-se daltabaix. No era tant la por a la mort, a acabar davant una paret, com a les tortures dels falangistes. Se sabia que els vencedors anaven cercant antics dirigents polítics i sindicals, comandaments de l´exèrcit republicà, gent destacada en el sosteniment de les cooperatives i fàbriques col·lectivitzades, comissaris, periodistes... Era difícil escapar a la meticulosa triadella de feixistes i militars. Se sabia exactament el que havia passat a la zona franquista, quin havia estat el destí de persones semblants... per això mateix els trets al cap en el port, els que s´obrien les venes amb les navalles d´afaitar, aquells que es llançaven al mar sense saber nedar... Tot era preferible abans que caure en mans d´aquella colla d´assedegats de sang.
Sovint ho pensava a classe, just en l´instant que el professor de llatí escrivia amb guix a la pissarra un fragment de la Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar.
Què hauria estat d´un presoner republicà a la Mallorca dels anys quaranta sense el suport d´una de les hereves de Can Verdera? Alguns sobrevisqueren a la tràgica maror dels camps de concentració. D´altres no pogueren resistir el pes de la derrota, la prepotència dels militars, els treballs forçats de sol a sol, el mal menjar.
Un dia vaig demanar a la mare com havia conegut el pare. Em contestà amatent:
--Havia anat amb el teu padrí a cercar algues a la platja d’Alcúdia, com era costum entre els pagesos del poble d'ençà generacions. Jo era la filla estimada, i sempre em volia vora seu.
Va ser el dia que vaig veure per primera vegada el que seria el meu home, dibuixant sota la pineda. Pintava vigilat pel comandant del camp d´internament. Li havien comanat una marina. Feinejava amb els colors, tranquil·lament, com si tengués la vida pel davant, per deixar constància de les impressions que li produïa la mar, l´horabaixa, els mil matisos que el lent navegar dels núvols per la immensitat del blau li produïa a la retina. La meva relació amb ell va començar des de l´instant en què ens miràrem als ulls, des de la primera llambregada. Setmanes més endavant em digué que s’havia fixat en mi el dia que arribaren a l’estació.
--Li vaig confessar que no ho recordava.
--Sí que havia ullat aquella corrua de presoners, drets sota l’inclement sol d’agost, asseguts sota els pins de l´estació, esperant l´hora de continuar la marxa cap al camp de treball. Era una imatge acostumada; ja no hi paràvem esment. Des dels començaments de la guerra, amb la conquesta d’Astúries per les tropes de Franco, havien anat arribant al poble diversos contingents de presoners republicans. Ell recordava que jo anava en bicicleta, els cabells lliurats al vent, cantant una cançó. Sempre em deia, somrient, que, per a ell, va ser com ensopegar amb una visió del paradís, un ocult món ple de caminois i màgiques dreceres que calia descobrir.
--Tenc ben presents les paraules que em digué:
--Quan et vaig veure avançar, decidida, pels carrers polsosos del poble en aquell matí sense esperança, tot mudà en el meu interior. Et veia com si fossis una estrella brillantíssima, perduda en la distància infinita de l’espai. Una claror que, malgrat els milions d´anys-llum que ens separaven, il·luminava la tenebror, fent estelles el neguit. Pensava que un presoner republicà no podria apropar-se mai a una dona del poble. Encara no sabia que els bascos s’havien integrat plenament en la vida quotidiana de la població. Tampoc no sabia, ni podia endevinar, res del tarannà obert de pagesos i menestrals. Nosaltres procedíem de les clavegueres de les presons madrilenyes, de les cel·les des d´on esperàvem que els carcellers pronunciassin els nostres noms per portar-nos a l´escorxador. Què tenien a veure els gèlids camps de treball de Sòria i Pamplona amb els llocs d´internament de les Illes? Encara tenia en ment l´hivern anterior, arraulits a les pobres cabanes de palla, provant d’encalentir-nos una mica les mans abans de sortir novament a la neu per continuar treballant en la construcció de les vies del tren. Sí, et tenc present com un raig de llum rompent les tenebres. Mallorca seria, finalment, la taula de salvació on ens podríem aferrar els nàufrags?
--Era el primer cop en ma vida que un home parava esment en la meva persona sense que la seva ullada denotàs una luxúria desfermada o una simple valoració econòmica de les possibilitats d’augment de patrimoni que significava el casament amb una hereva de Can Verdera. Ho reconec. Estava cansada dels jovençans que només cercaven una dona per fer feina als horts i que tengués fills abastament per a portar més gent al tall, segar el blat o treure patates amb els gavilans. Al poble, la riquesa consistia no solament en la quantitat d’horts que hom tenia en propietat, sinó també, i això era molt important, en el nombre de fills de què cada família disposava per atendre les necessitats de la casa.
--Ho sabia d’ençà la infantesa.
--La teva posició, saber qui ets, si et tenen respecte o no, s’aprèn de forma instintiva, com el simple fet de respirar.
--De nina havia vist com els pagesos pobres, els que depenien d´un jornal, es llevaven el capell quan el pare passava a la vora. Aquells que només tenien les mans, la seva suor per a provar de sobreviure, acotaven el cap en topar-se amb un dels senyors que et podia contractar a l´hora de recollir l’anyada o fer de missatge. No solament existia, ferm, poderós, aquest respecte envers els rics. Hi havia por. Por de la misèria, de la marginació, de no tenir feina. Por de l´emigració, d´haver de deixar el poble, els amics i familiars, la teva terra, els paisatges coneguts. Ho veies en el rostre, en els gests dels jornalers, en la manera de moure les mans quan parlaven amb qui tenia poder per contractar-los. Viure amb temor, amb por de tot, de quedar malament, de dir cap paraula que disgustàs l´amo o la madona i ja no et volguessin llogar mai més. En un poble on tots ens coneixíem, que un jornaler tengués mala anomenada era la perdició d’una família. En el casino, els propietaris comentaven qui servia o qui no rendia abastament, qui no anava a missa o era d´un sindicat. Era així de senzill i alhora tràgic, restar marcat per sempre. En la meva adolescència vaig veure nombroses famílies amb el saquet a l’esquena anant cap a l’estació per mirar de trobar sort a Ciutat, a França, a l’Argentina. Eren els que sabien que mai no trobarien un jornal al poble. Una paraula mal pronunciada davant el senyor? L’home que no anava a missa? Vés a saber! Les excuses per no donar feina eren diverses i, sovint, inexplicables. Bastava que un jornaler s’hagués estorbat una mica fent la cigarreta. O que la madona trobàs que, mentre segava, anava a beure massa vegades a la gerra de sota la figuera. Qualsevol excusa servia per no contractar-lo mai més. I si no tenies terra... quina altra sortida hi havia que no fos l’emigració a Ciutat o a l’estranger?
De la història familiar em restà per sempre a la memòria un fet remarcable: saber que la llista dels milers i milers d´assassinats era provisional i que, un dia, s´hauria d´ampliar fins a l´infinit amb la relació dels que moriren de tristor per la derrota, dels morts de fam, per la feina esclava de la postguerra, per mil malalties que segaven vides amb més eficàcia que les metralladores dels botxins.
Però aquest ja és un altre capítol.
El cervell organitzatiu del grup Nova Mallorca era Sebastià Terrades, un cataliner nét d´un pescador que va arriscar la vida en nombroses ocasions portant perseguits fins a Menorca.
El descobriren quan tornava d´un viatge i, jutjat per un tribunal militar, fou condemnat a mort. Posteriorment la pena li fou commutada per trenta anys de presó. En va fer nou. Però mai pogueren vèncer el seu esperit alegre i divertit. El vaig arribar a conèixer, vell i rabassut, encenent la seva pipa de fang a la caseta de Santa Catalina, i mai ningú no hauria pogut imaginar els sofriments que havia patit en el passat.
D´on tragué la força per resistir? Imagín que com el meu pare, com els familiars dels altres membres de la colla, era la consciència d´haver lluitat per una causa justa els que els mantenia dempeus en les més ferotges circumstàncies.
Ho sabia per l´oncle. Havien vist tant de dolor pels pobles i ciutats d´aquella Espanya en guerra! Els supervivents, els condemnats a anys de presó i treballs forçats, vivien en la convicció que, sense cap mena de dubte, tornarien fer el que havien fet. Eren homes i dones formats en els ateneus populars dels anys trenta, en la lectura dels clàssics del pensament socialista i anarquista, amb fermes conviccions, decidits a lliurar la vida a la causa si era necessari.
Sebastià Terrades era un organitzador especial. Coneixia a fons els horaris, les parades de tots els autobusos de ciutat. Era el primer a assabentar-se d´una obra nova, d´on es trobava una paret extraradial per anar-hi a fer pintades. I l´únic també que, malgrat la dèria que ens dominava, trobava temps per a estudiar i treure bones notes.
Com ho feia? Mai no sabérem d´on treia aquella capacitat innata per a concentrar-se en tantes coses alhora. Un do especial? Li teníem enveja. Una enveja sana, però enveja al cap i a la fi.
Era un assenyat especialista a escodrinyar la cartellera dels cines de ciutat. Sabia a la perfecció la pel·lícula que ens convenia anar a veure, el film que podia significar una aportació a la nostra formació humana. Va ser el que ens va descobrir les estrenes de les pel·lícules de Bergman, Berlanga, Fellini i Orson Wells a la Sala Augusta, el Líric, l´Astoria o el Born.
Una tarda ens obligà quasi per la força a anar a veure Espàrtac, de Kubrick. Després, en el pati, o en alguna trobada de dissabte a casa d´algun de nosaltres, ens feia analitzar punt per punt les troballes revolucionàries que hi havia en el film. L´efecte d´aquells descobriments ha estat perdurable a través d´aquestes dècades. Com un cec que, inesperadament, després d´una miraculosa operació, veu la claror, un nou univers.
Ens demanàvem com era possible que la dictadura hagués permès la projecció del film. Aquella revolta dels esclaus ens emocionava fins a límits increïbles. La lluita per la Llibertat a la pantalla, en aquella Palma dels anys seixanta! Que fàcil era identificar la revolta amb la resistència republicana del trenta-sis! Les unitats militars formades pels esclaus alliberats lluitant contra Cras, representant del poder de Roma! Res de diferent de com imaginàvem la lluita dels nostres pares contra el franquisme. I la derrota final d´Espàrtac a mans de César no era ben semblant a la dels republicans davant la Legión, els moros, italians i alemanys? Tots els rebels crucificats! I nosaltres vèiem el film a la sala Augusta, justament un indret on feia dècades havia existit el magatzem de Can Mir, el lloc on tancaven els antifeixistes mallorquins abans de portar-los al cementiri de Palma on eren executats.
Què tenien a veure les ensucrades pel·lícules pagades per la dictadura amb els films que ens feia veure Sebastià Terrades? Com comparar les insuportables espanyolades plenes de Joselitos, Marisols i Saras Montiels amb la creativitat gegantina d´una pel·lícula de Bergman i Fellini. No res a veure entre el missatge falangista de Raza i La font de la donzella.
Són els anys que, menjant pipes i cacauets en el "galliner" (o a butaca quan hi anàvem amb els pares), ens anam empassolant --sense creure en el que ens mostren-- "obres mestres" de la cinematografia espanyola del tipus Sin novedad en el Alcázar, aquella infumable pel·lícula dirigida per Augusto Genina (coproducció hispano-italiana de l'any 1940) i interpretada per Fosco Giachetti, Mirelle Balín, María Denis, Rafael Calvo, Andrea Cecchi, Aldo Fiorelli, Silvio Bagolini, Carlo Tamberlani i Carlos Muñoz. Dins aquesta línia d'exaltació de les "heroïcitats" dels franquistes veuríem, com hem dit, monuments a la propaganda militar espanyola, a la "raça" hispànica i al nacionalcatolicisme com El santuario no se rinde, Escuadrilla o A mí la Legión. És evident que els fills dels vençuts no podíem combregar ni amb els continguts, ni amb l'estètica, ni amb la interpretació de qui posava el seu art al servei d´interessos tan tèrbols: la mistificació històrica, la mentida més barroera. El "meu" heroi no podia ser mai la mena d´estereotips que interpretava Alfredo Mayo. Crec que és bo d'entendre que els meus herois particulars eren el pare i els oncles. Malgrat els meus deu o onze anys, escoltant les històries de la guerra a casa, al voltant de la foganya als hiverns, creia molt més els meus familiars que no el que em presentaven a la pantalla els servidors intel·lectuals del règim.
Menció a part mereixeria un film --igualment de propaganda-- com va ser Los últimos de Filipinas. Cert que la pel·lícula no deixava de ser una "espanyolada" com totes les altres. La història era sempre la mateixa: un grup de valents soldats comandats pel capità Las Morenas, resisteix heroicament la brutal embranzida de les salvatges hordes filipines dins l'església del poble de Baler. La guerra entre Filipines i Espanya fa mesos que ha finit, però els soldats espanyols resisteixen sense voler deixar les armes. La pel·lícula fou dirigida per Antonio Román l'any 1945 i protagonitzada per Armando Calvo Calvo, José Nieto, Guillermo Marín, Fernando Rey, Nani Fernández, Juan Calvo, Manuel Morán, Carlos Muñoz, Manuel Kaiser i Tony Leblanc, amb decorats de Sigfrido Burmann i música de Manuel Parada. Es tracta d'una obra que m'interessà especialment. Si he d'anar a cercar les causes potser fos aquella cançó magistralment interpretada per Nani Fernández. La record a la perfecció, la sent ara mateix en la meva torre musical: és el Yo te diré, inesborrable de la memòria.
Les pel·lícules de la guerra que hem comentat, la comedieta de costums del Rafael Gil o l'inefable Dibildos, la bogeria "històrica" que representen les monstruositats del tipus Locura de amor (Juan de Orduña, 1948), Agustina de Aragón, La leona de Castilla, Reina Santa, Inés de Castro, El tambor del Bruch, Alba de América, Jeromín, Pequeñeces, El marqués de Salamanca... no tenen justificació possible; i el poble, la gent del carrer, així ho va entendre de seguida batiant aquells horrors amb una paraula exacta i precisa. I aquesta paraula era: "una espanyolada".
Aprenguérem la paraula de seguida en aquells anys de la nostra adolescència poblera. "Espanyolada" era l'exacta definició que es podia donar a les obres dels Gil i els Heredia, dels Ruiz-Castillo i els Genina. Així qualificava el poble de qualsevol indret de l'Estat tant la cinematografia de la guerra (tipus A mí la Legión) com la comedieta rosa (La vida en un hilo) o tots aquests productes -majoritàriament de CIFESA- que, no se sap per quines estranyes circumstàncies, sempre obtenien els més importants premis dels sindicats feixistes, les més generoses subvencions econòmiques... Encara les tenc ben ficades dins la retina, les actuacions d'aquells actors: Aurora Bautista, Rafael Calvo, María Martín, Fernando Rey, sempre amb l'espasa o amb la creu, defensant la sagrada España dels infidels (moros, jueus, indis americans, rojos i separatistes), sempre oferint rostre, les seves millors actuacions d'aquells anys per a portar als pobles més oblidats de la geografia, a les barriades més marginals i miserables de les grans ciutats derrotades, el catecisme falangista, els ensopits discursos gens amagats dels Padre Coloma, de Tamayo, de Villaespesa, de José María Pemán. Però nosaltres ja havíem sentit parlar de Miguel Hernández i Rafel Alberti, de Tagüeña i Modesto, de la CNT i la FAI, de la derrota de l'exèrcit espanyol en els carrers de València, Madrid i Barcelona...
L´any 1962 s´estrenava en el Teatre Balear de Palma El Procés, d´Orson Welles, basada en la novel·la de Kafka del mateix títol. En Sebastià ens ho havia advertit de bon matí, al pati. “Demà dissabte, toca anar al Balear. Ja ho sabeu. Hi fan El Procés. És una pel·lícula bàsica, no hi podeu faltar!”.
A la primera sessió, cap a les tres de l´horabaixa, el cine era quasi buit. Nosaltres quatre, Nova Mallorca en ple, al bell mig de la sala, esperant l´inici de la projecció. Al nostre darrere, unes quantes parelles que només havien pagat l´entrada per a poder besar-se a les fosques, sense que els importàs el film que s´havia de projectar. Al davant una parella de vells, possiblement estrangers pel tipus de vestimenta que portaven. Ningú més. Al fons, rere les cortines, l´acomodador parlant amb la venedora de cacauets, protestant segurament per la manca de públic i de propines que tot plegat comportava.
El film ens obria l´esperit a noves experiències i percepcions. De seguida ens submergírem en la fondària kafkiana de les imatges que ens oferia Welles. Les magistrals interpretacions d´Anthony Perkins, el mateix Orson Welles, una nova Rommy Schneider que no tenia res a veure amb l´ensucrada Sissí, emperadriu que havíem vist a la infantesa, ens tenien corpresos. La injustícia de les persecucions contra el protagonista, l´absurd univers que Anthony Perkins havia de travessar per tal de trobar una espurna de justícia i veritat, ens evocava les respectives odissees familiars.
Era l´inicial descobriment d´un autor, Franz Kafka, magistralment portat al cine per Welles. A partir d´aquell dia anàvem a cercar llibres de Kafka per totes les llibreries de Palma. I era difícil trobar-ne cap! Encara no s´havia posat de moda La Metamorfosi, que anys després editaria Alianza Editorial i seria recomanada per tots els professors de literatura de l´Estat espanyol. Però ara els havíem de comanar als llibreters coneguts de ciutat. Ens seduïa l´univers barroc de l´escriptor germanotxec. Tots ens sentíem com el personatge del film, el protagonista de la novel·la: persones perdudes, perseguides per l´engranatge ferotge de la dictadura. Ens sabíem abandonats, sense poder fer res per assolir la nostra llibertat. Per això ens identificàvem amb el món angoixós del senyor K, els laberints de la Llei, l´aparició inesperada de la policia en qualsevol moment, els indrets que no tenien cap sortida. Encara no sabíem emprar la paraula “kafkià”, però sentíem en la pell que aquell món que ens descrivia era el nostre, sense cap mena de dubte.
A la fi ensopegàvem amb un tipus de pel·lícules que no tenien res a veure amb el que ens oferia el cine oficial. Amb Welles, Buñuel, Fellini i Bergman (era el temps de les estrenes de Maduixes silvestres, L´estiu amb Monika, El setè segell, La font de la donzella...) començàvem a conèixer el que era el cine autèntic, el camí cap al coneixement i la bellesa.
Aquell dia en sortir del Balear diluviava. Restàvem a l´aguait que cessàs la ruixada. Vèiem passar la gent talment visquéssim enmig d´un somni. Fosquejava. La gent anava apressada, amb temor de xopar-se. Mirava els fars dels cotxes. La llum dels vehicles permetia copsar la força de l´aigua que queia inclement damunt la ciutat.
Ens costà una bona estona recuperar-nos, tornar a la realitat. Malgrat la meva manca de formació cinematogràfica, em vaig adonar que el film marcaria per sempre el que em restàs de vida. En aquelles imatges sentia, com un punyal que em penetràs dins la carn, tota l´absurditat de la vida. Em servia, de forma inconscient, per racionalitzar la bogeria que havia fet malbé l´existència dels pares.
Ens acomiadàrem en silenci, sense dir ni una paraula. La processó covava per dins i, més de mig segle després del que record, la força del film resplendeix dins el meu esperit amb la mateixa lluminositat d´aquell dia.
Turmeda | 16 Setembre, 2020 13:38 |
Tal com érem – Palma, Anys 70 – La decadència de l´aristocràcia malloquina i el feixisme – El naixement de la Mallorca dels especuladors - (Un petit tast de la novel·la Allò que el vent no s´endugué, El Tall Editorial) -
Era un món que s’esfondrà de forma irremeiable amb l’incipient industrialització de l’illa. Es consolidava el triomf dels nouvinguts al poder, els porquerets convertits en grans estraperlistes, que bastien enormes fortunes, imperis financers iguals o superiors als dels antics senyors mallorquins, els burgesos catalans i terratinents castellans i andalusos. Dominaven el panorama fabricants de sabates, exportadors d’oli, ametles i garroves; els primers hotelers, importadors de maquinària agrària, fabricants de teixits de Santa Catalina, els propietaris de les fàbriques de mobles manacorins, incipients constructors que, amb poc temps, anaven cobrint Mallorca de xemeneies i una espessa capa de ciment armat que s´ampliaria fins a l´infinit en els propers anys.
És fàcil imaginar el pànic d’aquesta rància aristocràcia sense futur, la ràbia interior, l´enveja acumulada en veure com s’enfonsaven, sense poder-hi fer res mentre el venedor de porcs s’asseia a la llotja del costat, al Líric i al Principal, i un exèrcit de nou rics sense cap vernís de cultura anaven ensenyorint-se del Círculo Mallorquín. Homes que no dissimulaven l´afany per les riqueses i que no tenien res de sagrat (a no ser la defensa aferrissada del dret de propietat). Els mateixos que compraven els palaus i possessions de comtes i marquesos arruïnats, obligats a llogar els baixos de les cases que encara eren seves i, el que era pitjor, pidolaven a la desesperada un matrimoni amb un militar o un funcionari per a poder subsistir de l´almoina de la filla. Com barrar el pas als senyors de l´exportació d´oli d´oliva i de les sabates, de mobles i de tabac, de mongetes i patates? Una classe que s´enlairava, ferma i poderosa, trepitjant al seu pas tot el que trobava pel davant? Uns nous personatges als quals els agradava més el cine i les sarsueles que no pas els conjunts d’òpera que cada hivern actuaven a Palma. (Miquel López Crespí)
Els hereus dels Montaner i Vallespir ja no disposen de les propietats del passat. Tan sols el casalot de la Concepció, un apartament al Passeig Mallorca i dues finques petites a Algaida. La senyora Margalida Isabel Maria de Montaner va vendre la darrera possessió que li quedava de l´antiga època de bonança econòmica. La majoria de cases i d´horts desaparegueren en mans d’usurers i pseudoempresaris de curiosos negocis sense viabilitat: el motor que havia de funcionar amb aigua de mar; una fàbrica de formatge de cabra, el soci de la qual marxà amb tots els diners invertits pels Montaner; el negoci de l´exportació de l´anguila i la xufla de l´Albufera d´Alcúdia als valencians... En els anys trenta, el padrí dels actuals propietaris volgué muntar una cooperativa per fer un petit Hollywood a Mallorca. Els actors i directors que vendrien des dels Estats Units, França i Alemanya viurien a l’Hotel Formentor i a l´Hotel Mediterrani. El fantasmagòric pla anava unit a la construcció d´un casino, la creació de companyies d’aviació i marítimes que portassin més turistes a l´illa. Fantasies bastides en la suposició que els governs del general Miguel Primo de Rivera duraria molt! Corregudes per fer-se del partit del dictador, muntar Unión Patriótica a la majoria de pobles de l’illa, vendre algunes terres per comprar vots que afavorissin els partidaris del militar colpista. I, de cop i volta, quan menys ho esperaven, quan les compres de terrenys que s’havien de revaloritzar ja estaven fetes... arribà el terratrèmol. La victòria republicana acabà amb els plans bastits al voltant de la dictadura. De seguida, els batles i regidors que havien de garantir els negocis, les expropiacions forçoses de terres, són cessats l´abril del trenta-u i res del que tenien planificat va funcionar.
És la ruïna dels Montaner i la majoria de socis embarcats en multitud de negocis semblants: la prolongació del tren fins al Port d’Alcúdia; la construcció de nous edificis públics, mercats, ajuntaments, escorxadors; la restauració d´esglésies i ermites... una munió de projectes ininterromputs que donarien feina als contractistes amics i consolidar així la poderosa xarxa caciquil existent. Però l´anua·lació de l’ampliació del Port d’Alcúdia, l´aturada de les urbanitzacions i dels hotels que s’havien de bastir a les badies de Pollença i Alcúdia, marcaren la bancarrota absoluta dels somnis aixecats damunt la sorra movedissa de la política.
Als Montaner i Vallespir els restava una possessió a Escorca, el casal del carrer de la Concepció, l’antiga cereria del carrer de sant Magí, i les terres a Algaida on, se sabia ben bé, els administradors robaven el que volien.
Era un món que s’esfondrà de forma irremeiable amb l’incipient industrialització de l’illa. Es consolidava el triomf dels nouvinguts al poder, els porquerets convertits en grans estraperlistes, que bastien enormes fortunes, imperis financers iguals o superiors als dels antics senyors mallorquins, els burgesos catalans i terratinents castellans i andalusos. Dominaven el panorama fabricants de sabates, exportadors d’oli, ametles i garroves; els primers hotelers, importadors de maquinària agrària, fabricants de teixits de Santa Catalina, els propietaris de les fàbriques de mobles manacorins, incipients constructors que, amb poc temps, anaven cobrint Mallorca de xemeneies i una espessa capa de ciment armat que s´ampliaria fins a l´infinit en els propers anys.
És fàcil imaginar el pànic d’aquesta rància aristocràcia sense futur, la ràbia interior, l´enveja acumulada en veure com s’enfonsaven, sense poder-hi fer res mentre el venedor de porcs s’asseia a la llotja del costat, al Líric i al Principal, i un exèrcit de nou rics sense cap vernís de cultura anaven ensenyorint-se del Círculo Mallorquín. Homes que no dissimulaven l´afany per les riqueses i que no tenien res de sagrat (a no ser la defensa aferrissada del dret de propietat). Els mateixos que compraven els palaus i possessions de comtes i marquesos arruïnats, obligats a llogar els baixos de les cases que encara eren seves i, el que era pitjor, pidolaven a la desesperada un matrimoni amb un militar o un funcionari per a poder subsistir de l´almoina de la filla. Com barrar el pas als senyors de l´exportació d´oli d´oliva i de les sabates, de mobles i de tabac, de mongetes i patates? Una classe que s´enlairava, ferma i poderosa, trepitjant al seu pas tot el que trobava pel davant? Uns nous personatges als quals els agradava més el cine i les sarsueles que no pas els conjunts d’òpera que cada hivern actuaven a Palma.
L´odi a la República, als socialistes, al moviment obrer els emboirava l´enteniment. Per això les vendes d´horts per ajudar els carlins, la CEDA, els eixerits jovenets de Falange Española que feien pràctiques de tir rere el cementiri de la Vileta i Establiments. Qualsevol cosa abans que haver de patir en pròpia carn l´ensorrament total i definitiu dels privilegis que gaudiren durant segles. Quina por veure i sentir Emili Darder i Alexandre Jaume a la balconada de l´Ajuntament! Les esfereïdores banderes tricolors, i la roja del comunisme!, onejant pels carrers de Palma. I les criades, amb l´uniforme dels partits obrers i grans cartells on es demanava la Revolució Social, enlairant estendards amb la falç i el martell, cantant la Internacional, amenaçant amb el puny les senyores que miraven, atemorides, rere les finestres dels casals de Palma.
Com aturar el terratrèmol que avançava, incontenible, talment un torrent desbordat i es consolidava, ferm i d´apariència invencible? Bastaria proclamar l´estat de guerra, exiliar un parell de polítics i intel·lectuals, com va fer l´enyorat general Miguel Primo de Rivera?
La senyora Margalida Isabel Maria de Montaner i Vallespir no creia que aquesta vegada bastàs amb un centenar de detinguts per provar d´aturar la desfeta. Tothom mirava amb esperança els fets que s´esdevenien a Alemanya i Itàlia.
Na Magdalena Roig em diu –i té tota la raó del món!- que segurament hem mitificat massa una aristocràcia quasi inexistent.
-No ens deixem enredar per les ràncies històries de quatre periodistes amb molta imaginació, les novel·les –Bearn, per exemple- que parlen d´uns senyors de possessió que mai no existiren. Grans propietaris lectors de Voltaire, a Mallorca? Els descendents de la repressió de les Germanies, del lliurament de la nostra terra a Felip V, la tropa de militars i clergat que fa quaranta anys donen suport a Franco, presentats com si fossin deixebles de d´Alembert i Diderot? On s´ha vist mai una ximpleria semblant! Que Llorenç Villalonga hagí volgut bastir un personatge com don Toni, el protagonista del llibre, amb una sèrie d´imaginàries virtuts és normal. Com a creador, pot escriure emprant com a matèria primera tot l´aparell dels seus somnis i els desitjos secrets que sempre l´han acompanyat. Qui ignora que la màxima aspiració que domina la vida d´aquest falangista de primera onada és aconseguir provar que té arrels aristocràtiques? Don Toni no és més que un Llorenç Villalonga mitificat, el que li hauria agradat ser a l´autor.
Na Magdalena encertava en la seva anàlisi. Aquestes ràncies nissagues mai assoliren la categoria que podrien tenir els senyors del Principat, de França, d´Anglaterra i Itàlia. George Sand va descriure a la perfecció les fosques cambres dels casalots mallorquins, amb mobles de mal gust, quadres religiosos sense valor artístic, ennegrits per segles de fum d´espelmes i pols aferrada als vernissos de mala qualitat. Possiblement la mateixa senyora Margalida Isabel Maria de Montaner i Vallespir no deixava de ser una madona de possessió amb cultura de sagristia i llibre d´oracions.
Turmeda | 15 Setembre, 2020 12:29 |
L’exbatle de sa Pobla Antoni Serra (Xineta) i els escriptors mallorquins - La literatura mallorquina del segle XXI
"Un escriptor reivindicatiu i vehement, profundament compromès amb una tradició revolucionària mamada des de ben petit, i que en Miquel ha fet seva amb una perseverança típicament poblera. No espereu, per tant, sorpreses en aquest punt: estam davant el Miquel que tots coneixem, amb la seva fermesa ideològica encara sense crivellar". (Antoni Serra i Mir)
Pagès Editors publica Estat d'excepció de Miquel López Crespí.
Per Antoni Serra Mir, metge i batle de sa Pobla (Mallorca)
Estat d'Excepció no és, al contrari de les obres de Miquel López Crespí, un llibre essencialment polític. M'explicaré: el fil conductor de la trama i la major part del seu contingut conserva, evidentment, la tradicional combativitat ideològica i vital, amb la que l'autor pobler ha explicat des de sempre als seus lectors la seva posició davant el fet polític i davant la vida en general. En aquest punt, per tant, ens trobam amb el Miquel que tots coneixem: un escriptor reivindicatiu i vehement, profundament compromès amb una tradició revolucionària mamada des de ben petit, i que en Miquel ha fet seva amb una perseverança típicament poblera. No espereu, per tant, sorpreses en aquest punt: estam davant el Miquel que tots coneixem, amb la seva fermesa ideològica encara sense crivellar.
Hi ha, emperò, un fet singular en aquesta obra, un detall que potser sigui només fruit de la natural evolució literària de l'autor o, en canvi, podria ser un símptoma que ens pot obrir les portes cap a un terreny encara desconegut: a Estat d'Excepció el protagonista absolut és el mateix Miquel López Crespí, sense trampa ni cartró. El pes de l'acció no recau, com a Núria i la glòria dels vençuts, sobre les milícies que lluitaren a terres del llevant mallorquí, a la guerra civil; ni són tampoc els personatges que, barrejats de realitat i fantasia, han protagonitzat sempre els seus viatges literaris a les trinxeres de totes les guerres. En aquesta ocasió, en canvi, és el mateix autor el qui sembla tenir la necessitat d'alçar la seva pròpia veu, forta i clara, amb una sinceritat esgarrifadora que és, al mateix temps, la prova d'una vulnerabilitat profundament humana.
"Visc en una ciutat assetjada, envoltat per una fastigosa soledat glaçada i fatal. Potser seria bo fugir un dia dels rancis sons dels timbals...". El corc del dubte, l'angoixa de no saber si el camí ha estat l'adequat, és present en aquesta darrera obra de Miquel López Crespí. Un dubte que ni és renúncia ni és rendició, sinó més aviat la constatació dolorosa de que només hi ha preguntes en el món, gairebé mai respostes. El mateix dubte que el du a demanar-se si "és possible que fos una equivocació de la nostra part dedicar-nos exclusivament a la lluita revolucionària? No ho sé. Han passat dècades i encara no tenc aclarida la qüestió". És el moment de la reflexió, de posar a la balança la tasca de tota una vida, repartida entre un ideal polític que ha exigit molts de sacrificis i que s'ha traduït en una trajectòria literària que mai s'ha pogut llevar de damunt la sensació de ser una eina al servei d'una revolució sempre pendent.
Però s'esquivocaria el qui pensàs que el llibre de Miquel López Crespí és un testimoni de malenconia. La seva evocació de París a finals dels seixanta, amb el maix francès sacsejant les estructures de mitja Europa, el París dels anys en els que tots haguérem d'aprendre a viure perillosament, són un bell tribut a la joventut entesa com una aposta vital, un salt al buit sense xarxa, un "trucar l'amo" sense cartes però amb la illusió desfermada del qui encara pensa que els molins són gegants. El París que Miquel recorda és el París de tots, dels que un dia compartirem amb ell el vertigen d'una vida sense demà assegurat i dels que, en unes altres contrades ideològiques, també sabem el que representa aspirar a escriure un dia, cada un de nosaltres, la nostra pròpia història. Jo pens que, en el fons de tot, París era, per si mateix, la revolució que no acabà de néixer: després del nostre París particular, res no ha tornar a ser el que era.
Per als que tenim una vocació política, hi ha fragments del llibre den Miquel que tenen un valor molt més enllà del que diuen i fins i tot del que volen dir: "L'activisme quotidià... feia que no tinguéssim gaire temps per a les cabòries personals. La causa, el partit, l'obediència als responsables, la tasca per a l'alliberament del poble... era l´únic que tenia importància...". Sabem molt bé, Miquel, de què parlàs. Qualsevol projecte polític només pot sobreviure a costa de les renúncies individuals, de les illusions mutilades de persones anònimes, empeses per la vocació, per la lleialtat o per la resignació a donar el millor d'elles mateixes a una tasca en la que conviuen sovint l'amor i l'odi, la noblesa i la mesquinesa, l'afany de servei i l'egoisme més grosser. No té res a veure, Miquel, que l'objectiu sigui alliberar les masses oprimides o mantenir un determinat status social i econòmic: la política sempre s'alimenta de les vides dels altres, és una amant golafre i dura, que mai no et demana si ha valgut la pena l'esforç, ni si t'ha compensat deixar tantes i dolores trinxes d'innocència al llarg del camí durant els millors anys de la teva vida.
En Miquel de l'Estat d'Excepció es fa poques preguntes, recupera molts de records, però no es fa cap retret, ni a ell mateix ni als que un dia guiaren la seva trajectòria, manllevaren una part de la seva vida i un dia el deixaren tot sol en un món en el que cada dia és més difícil crear les pròpies revolucions. Però, al meu entendre, el llibre ens torna a un autor sense ràbia, un evocador de moments màgics barrejats d'angoixes i dubtes, però és evident que una cosa ha canviat: en Miquel s'estima més recordar que retreure, estimar que plorar. Quan la poesia d'en Miquel omple les planes del llibre, el lector sap que la seva mirada té més d'introspecció que de denúncia. I no perquè els objectius de llavors ja no valguin la pena, ni molt manco perquè cap d'aquells objectius s'hagin complit -ell sap que no és així- sinó perquè en Miquel té perfectament clar allò que, diuen, ens acosta a la saviesa: que les úniques guerres que podem guanyar les lliuram sempre dins de nosaltres mateixos.
Estat d'excepció és, per acabar, un llibre estrany, formós i profundament sincer. Miquel López Crespí arriba a aquest moment de la vida -biològica i creativa- en que un home ja no ha de demostrar res a ningú, ni tan sols a ell mateix. Els dimonis que l'espantaren de petit ja han estat exorcitzats; la guerra, l'odi fraticida, l ignorància... els fonaments seculars de la desgràcia dels pobles fa temps que, si bé no han desaparegut, sembla que estan més o manco controlats en aquestes contrades. Tot l'esforç, tota la illusió, tota la feina feta aquests darrers trenta anys han de semblar per força, a un revolucionari com ell, un poc debades, però això Miquel, no és un problema de revolució, sinó simplement de vida, de regles de joc, de saber -i creu-me a mi que sóc metge- que la joventut no és més que una malaltia que es cura amb el temps.
El realment important és tenir el valor de reconèixer que hem viscut i que, massa vegades, hem perdut. Però sempre podrem dir que hem elegit el nostre camp de batalla. Tu ho has fet, Miquel: potser sigui ara el moment de començar a gaudir del bàlsam que ens dóna a tots l'oblit, el moment dolç i esperat de l'armistici.
Sa Pobla (Mallorca), juliol de 2001. L'aleshores diputat del PSM Cecili Buele i l'actual batle de sa Pobla, el metge Antoni Serra presentaren la novel·la de Miquel López Crespí Estat d'Excepció editada per Pagès Editors de Lleida.
Turmeda | 14 Setembre, 2020 15:38 |
Una arcàdia feliç, premi de Narrativa Pare Colom 2010, ens situa al Mallorca a començament de la guerra. Ens mostra l’engranatge criminal falangista d’aquell juliol del 36 quan a Mallorca l’escriptor Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980) col·labora amb el Movimiento, que alhora vol executar tots aquells intel·lectuals autòctons que anys enrere van desprestigiar la seva novel·la Mort de dama (1931). D’entrada Una arcàdia feliç és una aproximació valenta de l’autor, Miquel López Crespí, a la guerra civil, una anàlisi sense complexos lluny del maniqueisme i de la visió compacte que tenim dels territoris de parla catalana davant el conflicte bèl·lic. La novel·la es construeix a partir del retrat – l’esmicolament- psicològic de Salvador Orlan, protagonista que encarna el pes de la biografia real de Llorenç Villalonga i de l’univers literari de l’escriptor, en especial, de Bearn o la sala de les nines (1961). (Patrícia Font)
Revista Benzina - Una arcàdia feliç
Per Patrícia Font
Tanmateix eixordadora. És la inquietud dels migdies d’estiu a la platja –sense construir- amb tot d’insectes que criden (?), torrats al sol, sota tones de llum. Potser aquesta primera reflexió només és comprensible per a les poblacions de més de mil habitants. El silenci humà d’aquests migdies comparat amb el parlar continu de les ciutats és l’intent nostre per resumir un instant d’emoció, allò que aquells que som de ciutat busquem quan sortim fora. I no ho trobem. La naturalesa somiada de la natura. Aquell alleujament bucòlic. Però la natura no és innocent. És un lloc infernal. És “una celebració constant de l’assassinat” (W. Herzog, director de cinema), un camp de batalla.
Un referent bucòlic per parlar de la guerra civil? Una arcàdia feliç, premi de Narrativa Pare Colom 2010, ens situa al Mallorca a començament de la guerra. Ens mostra l’engranatge criminal falangista d’aquell juliol del 36 quan a Mallorca l’escriptor Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980) col·labora amb el Movimiento, que alhora vol executar tots aquells intel·lectuals autòctons que anys enrere van desprestigiar la seva novel·la Mort de dama (1931). D’entrada Una arcàdia feliç és una aproximació valenta de l’autor, Miquel López Crespí, a la guerra civil, una anàlisi sense complexos lluny del maniqueisme i de la visió compacte que tenim dels territoris de parla catalana davant el conflicte bèl·lic. La novel·la es construeix a partir del retrat – l’esmicolament- psicològic de Salvador Orlan, protagonista que encarna el pes de la biografia real de Llorenç Villalonga i de l’univers literari de l’escriptor, en especial, de Bearn o la sala de les nines (1961).
El retrat de Salvador se’ns presenta sobre tres eixos. Primer: la ràbia envers les crítiques dels companys escriptors “autors de poca volada”. Una endogàmia hermètica i servil. No es tracta d’un sentiment de venjança sinó d’un despit intel·lectual cap a allò que tant s’estima –la literatura- però que no és correspost pel professionalisme mediocre. Segon: la República, “el triomf democràtic de la vulgaritat i l’absurd” confrontat als anys previs, de tertúlies amb aires aristocràtics i amors de dones estrangeres. I tercer: el pas del temps que allunya la infantesa. Tot plegat davant un futur sense descendència que provoca l’obsessió de mirar enrere.
Mirar enrere la recerca del temps perdut. M.Proust. Referent de Llorenç Villalonga i que López Crespí sap utilitzar en la construcció de la narració, a través de quinze capítols i dues línies temporals de diferent mesura: una abasta la presència a Mallorca de l’escriptor G.Bernanos i la fugida amb l’esclat de la guerra. Una segona ens fa mirar la fugida d’Orlan/Villalonga a Bearn després que el Movimiento volgués utilitzar l’escriptor com a testimoni per executar els intel·lectuals republicans.
“El silenci més absolut és la nostra resposta en aquest dia que ja s’ha perdut en la fondària dels calendaris” Una arcàdia feliç té l’habilitat gairebé matemàtica de convertir la línia recta del temps en un cercle. Un cercle que de tant recorre’l provoca una força centrífuga i engolidora. López Crespí té el mèrit de saber empastifar aquell record bucòlic del passat, de saber embrutar la melangia típica del record amb el pes de la culpa, amb la sang de la guerra perquè al final, la naturalesa somianda dels records sigui, en essència, un malson i allò que es rememora sigui, en part, inexistent.
Revista Benzina, 31 Març de 2011
Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)
Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010
Per Miquel López Crespí, escriptor
Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.
Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.
Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.
Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.
Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.
De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.
Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.
A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.
L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.
A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.
És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.
Turmeda | 13 Setembre, 2020 14:25 |
La novel·la històrica a les Illes -
Els convulsos 70 segons Miquel López Crespí -
El polifacètic escriptor de sa Pobla publica una novel·la testimoni sobre les lluites de la Transició – Joc d´escacs (Llibres del Segle) -
Per PERE ANTONI PONS (Ara Balears)-
Miquel López Crespí va viure intensament els anys 70, va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària.
Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores. (Pere Antoni Pons)
Varen ser uns anys d’esperança i d’expectatives, però també de decepcions i de por. Uns anys de grans paraules, però també de lluites subterrànies i callades. Uns anys en què tot havia de canviar per sempre, però en què ja es veia que algunes coses -potser les més centrals i transcendents- en realitat no arribarien a canviar mai. A Mallorca, igual que arreu de l’estat espanyol, la dècada dels 70 va estar marcada per la llarga agonia del franquisme, primer, i després per les maniobres -ben intencionades i amb unes ànsies autèntiques de progrés en uns casos, reaccionàriament maquiavèl·liques i conspiratives en altres- de la Transició.
Miquel López Crespí, el polifacètic escriptor de sa Pobla (1946), va viure intensament els 70. Va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària, va estar tancat uns mesos a la presó, va esmerçar moltes hores i energies en la causa de l’antifranquisme i del socialisme i, a la fi, es va sentir desconcertat i traït pels pactes a què els principals partits de l’esquerra espanyola (PSOE i PCE) arribaren amb les elits del franquisme per dur a terme el que ell qualifica de “restauració borbònica”, en la qual encara vivim.
Recuperació
Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores.
“La meva voluntat inicial era literaturitzar unes experiències dels anys 70 i, a la vegada, fer un homenatge a tota la gent de Mallorca i dels Països Catalans que va militar en l’antifranquisme”, resumeix l’escriptor. El punt de partida de la novel·la és una anècdota que, vista amb perspectiva, té una certa gràcia, però que en la grisa i convulsa Espanya del postfranquisme era greu i seriosa. “Jo militava a l’Organització d’Esquerra Comunista i, tot i que érem pertot arreu, als barris, als instituts, a les fàbriques, ningú parlava de nosaltres als mitjans. Per solucionar-ho -diu López Crespí-, convocàrem una roda de premsa clandestina, a la qual només vingueren l’ Última Hora i el Diario de Mallorca. Sabíem que ens la jugàvem i, en efecte, l’endemà ens detingueren. Passàrem uns dos mesos a la presó”. Era a finals del 1976 i ja es veia -segons l’escriptor- que “la Transició era una estratègia de la burgesia espanyolista per controlar els moviments populars. Nosaltres ja vèiem que més que una lluita per la llibertat -argumenta-, tot allò era una reforma del règim per continuar amb l’essencial, que era la unitat d’Espanya, els Borbons i el capitalisme”.
Joc d’escacs té un interès documental evident. Hi surten personatges molt representatius de l’època. Hi ha, per exemple, una comunista tan sectàriament proletària que considera que els llibres i tota forma de cultura són imperdonablement burgesos. Curiosament, el personatge en qüestió -una dona- va ser de les primeres militants que, a finals dels 70, va abandonar la causa de la revolució i es va apuntar, des de les files del PSOE, a la política institucional. “Aquest personatge no està basat en una persona concreta, sinó en desenes!”, exclama López Crespí. També hi ha escenes que retraten amb exactitud el món de la clandestinitat. Per exemple, les interminables reunions secretes, espesses de fum de tabac i de retòrica ideològica inflamada. “Les reunions eren molt llargues perquè ho discutíem tot. Cada pàgina que redactàvem era debatuda paraula per paraula, línia a línia, paràgraf a paràgraf -explica l’autor-, perquè no ens podíem desviar del que era correcte. Fèiem les reunions en pisos llogats, o en esglésies i seminaris”.
Un altre aspecte interessant de la novel·la és que mostra les interioritats d’una esquerra revolucionària poc tractada des del món de la cultura. “El nostre objectiu, com a OEC, era el socialisme, però veníem de l’herència del POUM i no tinguérem mai contacte amb l’esquerra estalinista, és a dir, amb el PCE. A diferència d’ells -continua López Crespí-, que només llegien material oficial (Dolores Ibarruri, Carrillo, documents de la Tercera Internacional), nosaltres érem uns heterodoxos que llegíem de tot, des de Gramsci i Marcuse fins a Wilhelm Reich, passant per Rosa Luxemburg, el Che, Sartre i Andreu Nin”.
Vinculació
Per López Crespí, un fet clau va ser la vinculació amb la cultura catalana de Mallorca i d’arreu dels Països Catalans, que, segons diu, els diferenciava del neoestalinisme i dels grups maoistes, en general més espanyolistes. “Per a mi i per a molts altres, l’Editorial Moll, Josep Maria Llompart i l’Obra Cultural Balear varen ser determinants. Ens varen fer obrir els ulls. Per a uns autodidactes que no havíem posat un peu a la universitat, poder disposar dels seus llibres era com tenir una fàbrica d’armament”.
Palma 30/06/2018
Turmeda | 12 Setembre, 2020 21:07 |
Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 - La Dama de Negre - (Vet aquí un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)
Visc amb la premonició que ja he complert amb el temps que em va ser concedit pel Senyor per viure en aquest món. No és solament la debilitat que, progressivament, va ocupant venes i nirvis, tots els racons d’aquest cos mortal que s’encongeix amb el pas dels anys i que, a cada dia que passa, deixa de ser àgil, vital com ho era no fa gaire. És una sensació més forta. Però, a les nits de soledat, al despatx, mentre prepar els articles per a Sa Marjal, not que Ella hi és present, la Dama de Negre, l’obscura reina de les tenebres, la ferotge senyora de les tombes i de tots els silencis existents. Propietària de l’Avenc final, nua, amb la falç per segar vides sempre a la mà, invicta segle rere segle d’ençà que el Senyor volgué que la terra fos habitada pels humans. La not, atenta, vigilant, sorneguera entre les cambres solitàries de les cases.
Defalliment és una paraula que empra sovint Miquel Costa i Llobera. És la que millor defineix la sensació que em domina quan arriba l’hora de la tristor. Potser és un sentiment produït per l’edat. Ja he fet els seixanta-dos anys i en fa trenta-dos que visc a Albopàs. Sovint pens que he nascut en aquest poble. Que form part de la seva vida, de la sang pagesa que hi circula, atrafegada, per places i carrers. Com desfer-me d’aquesta punyent sensació d’angoixa? Què fer per continuar resistint? Aparentar que som forts, que res no ens fa defallir, que el seminari ens va fer de pedra viva, de marbre sense fissures?
Visc amb la premonició que ja he complert amb el temps que em va ser concedit pel Senyor per viure en aquest món. No és solament la debilitat que, progressivament, va ocupant venes i nirvis, tots els racons d’aquest cos mortal que s’encongeix amb el pas dels anys i que, a cada dia que passa, deixa de ser àgil, vital com ho era no fa gaire. És una sensació més forta. Però, a les nits de soledat, al despatx, mentre prepar els articles per a Sa Marjal, not que Ella hi és present, la Dama de Negre, l’obscura reina de les tenebres, la ferotge senyora de les tombes i de tots els silencis existents. Propietària de l’Avenc final, nua, amb la falç per segar vides sempre a la mà, invicta segle rere segle d’ençà que el Senyor volgué que la terra fos habitada pels humans. La not, atenta, vigilant, sorneguera entre les cambres solitàries de les cases.
Són somnis o conviu, invisible, entre els prestatges dels llibres, amagada entre els vells cortinatges de la cambra on em trob sol amb els meus pensaments?
Més d’una vegada, quan aixec els ulls del llibre, la trob davant meu, viva, bategant. Em somriu sense amagar l’alegria frenètica que la domina en saber que d’aquí poc, em tendrà, presoner, lligat de mans, als seus peus. Xiscla, com si fos folla. Però ningú no sent la seva veu, que ressona, potent, enmig de la fosca de la nit.
Posa la falç damunt la taula vessant la tassa de valeriana que fa poc m’ha portat na Catalina. Li es indiferent el meu posat de ràbia. És feliç constatant la por que em domina, els dubtes que m’aclaparen, la meva desesperació sabedor que no puc fer res contra la seva decisió cruel. No perdona, no té sentiments. Va néixer sense cor. Engendrada per l’incest dels dimonis més salvatges, beneïda per Satanàs i tots els reis i emperadors que li fan companyia, es clava un ganivet i em mostra com el seu cos transparent no té sang. De la fantasmal ferida només raja un líquid groc, corrosiu, que desfà, en segons, tot el que toca.
Miquel Costa i Llobera prova de superar l’angoixa que el domina mitjançant l’oració i els cilicis que li mortifiquen la carn. Li tenc enveja. Sóc massa dèbil per atrevir-me a mortificar-me amb filferros i corretges al voltant de cames i braços. Prov de submergir-me en la lectura, en els articles que escric. Alguna vegada m’atur per a resar un rosari. Però tanmateix la meva ment no em deixa concentrar en l’oració com pertoca. El meu cap es distreu amb qualsevol anècdota de la lectura. El meu sistema preferit de defugir pensaments autodestructius és volar cap a indrets llunyans, els portentosos descobriments que ens mostren els llibres d’història. Fins i tot la Bíblia em fa viatjar en direccions ignotes i em trob capficat en les narracions dels profetes talment el que llegesc no fos la paraula de Déu sinó un llibre insòlit creat per novel·listes d’un passat remot. La creació de l’Univers, demostrant el poder inabastable del Senyor, la construcció de la nau de Noè portant tots els animals de la terra; l’esclavatge dels jueus a Egipte, les Set Plagues, la sortida cap a la llibertat del poble que, amb la seva suor, va bastir l’esplendor d’una civilització superior... Les lamentacions d’Isaïes i Jeremies, blasmant contra els pecats d’Israel, els càstigs que Iahvè enviaria contra tots aquells que el deixin d’adorar i tornin a les velles creences, alçant temples a monstruosos animals, tenint cura solament de l’or, vivint constantment enmig de la luxúria, lliurant monedes i queviures a les prostitutes que ballen nues davant Baal.
Em deman si hem avançat gaire d’ençà aquella dura època de combat contra la maldat dels homes. Malgrat els dos mil anys de poder de la Roma catòlica... no estam igual que en el passat, vivint enmig de seguidors de falsos déus i predicadors?
Tanmateix, per molt que prov de defugir els tèrbols pensaments que em dominen, Ella torna, sorneguera, rient, al meu costat. Per fer-me més mal, per riure's del que més estimam, es disfressa de Verge Maria i, sense abandonar la falç que agita, amenaçadora, per damunt el meu cap, em mostra els pits i m’escomet, talment els dimonis de l’Apocalipsi:
--Inútil la teva vida, dedicada a l’oració, Joan! Moriràs ben aviat, et vendré a cercar més prest del que imagines. Pensa en el gran fracàs de la teva existència! Ho pots copsar, no? Mai has gaudit de la bellesa d’una dona en els teus braços, del significat de les carícies femenines. Mira els meus pits, contempla aquesta pell suau, com els pètals d’una flor que s’ha acabat d’obrir a la vida. Et convertiràs en cendra sense haver sabut mai què significa l’amor autèntic, el plaer que et poden donar els cossos nus de les filles d’Eva! No ho dubtis: és el patiment més gran que pot tenir un home sobre la terra! Misèria de tota una vida dedicada a l’estudi i l’oració! I ja no ets a temps de rectificar! El rellotge marca, inexorablement, el teu final!
Catalina no pot consentir que romangui tantes hores sense anar al llit, perdut enmig de llibres, tractats, mapes, pergamins menjats per les rates. La pols dels vells papers em fa tossir i sovint la despert. Em troba suat, parlant amb sons inintel·ligibles davant una cadira buida. O almanco, ella s’ho pensa. No sap que parl amb la Mort. No entén que port a terme un combat amb totes les provocacions que he de patir quan em compareix davant, assedegada de sang. Com explicar-li la presència d’aquest malèfic esperit en el despatx? Catalina és una bona dona, exemplar quant a tenir cura d’un sacerdot que no sap fer res de la casa. Sí, té raó quan diu que al seminari no ens han acabat de fer, que només han cultivat una part de la nostra personalitat.
Em porta una tovallola banyada amb aigua fresca, just acabada de treure de la cisterna. Em renta la cara a poc a poc, murmurant antigues malediccions de poble que no són pecat. Mou el cap amb desesperança, com si, en efecte, em mancàs l’enteniment. No descansa fins que apaga els llums i, com si fos un somnàmbul, em porta fins a la cambra, a descansar.
Na Catalina ha marxat, satisfeta d’haver-me fet marxar del despatx. Creu que m’he adormit. Va ben errada! Amb els llums apagats, sense poder distreure’m amb els llibres, la nit, el que manca per a sortir el sol, esdevé més terrífica que mai. És com si la Mort hagués deixat obertes totes les aixetes de la desesperació més crua i refinada. Com si el cor s’hagués aturat. Sent com si l’ànima sortís del cos i comtemplàs les meves despulles, refredant-se a cada segon que passa. Qui hauria dit que l’esperit funciona ben igual que una persona viva!
Ja no recordava que avui era la revetlla de sant Antoni. Arreu ressò de ximbombes, la remor de glosses gruixudes que fan enrogir les fadrines. Els més borratxos llancen cassalla als foguerons. Les flames amenacen d’engolir les cases més properes. La gent fuig del costat del fogueró per por de morir cremats, envoltats per les flames que campen sense control, fent la gran riallota dels albopassins que envoltaven la llenya que crema, esponerosa, invicta.
El dia de la meva mort havia fet missa major amb assistència dels rectors de les parròquies d’Alcúdia i Muro. Semblava un dia normal. Res el diferenciava dels que havia viscut fins aquell moment. Una llarga malaltia et va preparant per a deixar aquest món. Però quan la Gran Bruixa compareix, aturant de sobte el bategar del cor, no hi ha temps per a cap mena de reflexió. Qui m’hauria dit aquell matí que no arribaria al vespre? Just em va donar temps a sentir, des de la distància, la remor de tavernes i cellers plens, ocupades totes les taules, celebrant la festa del nostre sant.
D’aquí poques hores, quan els galls comencin l’acostumat concert matinal, na Catalina, que compareixerà per dir-me que és el moment d’aixecar-me per a la missa primera, trobarà, esglaiada, cadàver inert del vicari d’Albopàs. O tot és un somni i encara no m’ha arribar el moment de la definitiva solitud? Qui ho pot endevinar en aquesta alçada de la història? El cert és que el De Profundis ressona amb força enmig d’un temple ple de gom a gom. Tothom hi ha vengut a fer la darrera ullada, a acomiadar-se del vicari que ha sabut dels seus pecats, dels pensaments profunds que només es diuen a recer del confessionari. Si no ens hagués estat prohibit, hauria fet un llarg dietari de les pors i misèries dels albopassins! Tant de dolor mussitat en veu baixa! Les contradiccions de la dona que ja no estima l’home, el pecat de luxúria a les casetes de camp, les infidelitats, els crims secrets, aquelles malalties mal guarides, accelerades per tenir accés ràpid a l’herència del difunt... I també les debilitats en la fe, els dubtes quant a la vida eterna, la resistència a acceptar amb resignació els sofriments que Déu nostre Senyor ens envia dia a dia.
Catalina resta aturada davant el meu cadàver. Nerviosa, sense saber el que ha de fer, m’agafa de la mà, freda ja com un bocí de gel, i prova inútilment de trobar el pols. M’apropa un mirall als llavis. Cap signe de vida. No acaba d’entendre el que ha passat. Ahir a la nit tot semblava normal. La meva mateixa dèria de llegir fins a altes hores de la nit. La preocupació, com de costum, per la meva salut. Saber que a les sis he de dir missa primera i són més de les tres de la matinada i encara estic a la tauleta del despatx, desvariejant, parlant sol (ella no sap que discutia amb la Mort). Corr per la casa sense saber a qui comunicar primer l’infausta nova. Ha d’anar de seguida a parlar amb el rector. Ansiosa per comunicar la mala notícia, obre les finestres de la cambra i crida als primers albopassins que marxen cap a marjal:
--El vicari és mort, el vicari és mort!
I tanmateix... res no podrà fer ningú per retonar-me a la vida. Ja no resta ni un bri de calor en el meu cos. L’ànima fa hores que ha sortit de la presó de carn i sang que la mantenia captiva, i navega, esmaperduda, pels racons del que ha estat la casa meva. Una mort sobtada que no m’ha donat temps per a deixar cap mena d’indicació del que s’ha de fer amb els llibres, els papers, les col·leccions amb les restes d’objectes domèstics trobats als talaiots (ceràmica, collarets, estris de feina). I la meva col·lecció de monedes? Qui tendrà cura de la col·lecció amb les monedes que em portaven els pagesos, trobades quan llauraven els camps? El rostre dels emperadors romans que tant vaig cuidar de netejar i que em servien per aprofundir en la memòria d’un dels imperis més grans de la història de la Humanitat. Coure, plata i or de Bizanzi, del Califat de Còrdova, de Dénia... I les llànties trobades a Pol·lentia, l’anell d'or d’una patrícia romana, les làpides amb els noms dels senyors més poderosos escombrats pel pas dels segles!
A què treu cap acaramullar tants d’objectes si tanmateix tot s’ho emportarà el vent?
Hauria d’haver deixat escrit un testament sentimental i indicatiu. “Vull que això i això vagin aquí i allà”. No ho vaig fer.
Pensar que la Dama de Negre et donarà temps a fer les coses de la teva manera és un greu error. Tanmateix Ella colpeja quan menys ho esperes. Seixanta-dos anys no és una edat gaire avançada. He vist morir un exèrcit de gent jove, evidentment. Però també conec centenars d’albopassins de més de vuitanta i noranta anys. He donat l´extremunció a pagesos i menestrals que havien fet els cent anys!
Faig la darrera ullada al món que m’agombolà. L’arxiu amb els centenars d’articles que he escrit per a la revista Sa Marjal. Els originals dels concursos de glosses contra la blasfèmia, el munt de revistes catòliques arribades de tots els punts d’Espanya i l’estranger... Aniran als fems? Qui vol servar a casa seva un munt de papers grogosos plens de pols? Qui podrà desxifrar la meva lletra, les còpies de les cartes escrites als amics durant aquests anys de lluita esbojarrada contra el pecat?
Obr els calaixos de la tauleta del despatx. Darrera ullada als records que m’agombolaren. Les petxines de la platja el dia de l’excursió amb Miquel Costa i Llobera, a cala Murta! Record el que em digué mentre em veia atrafegat recollint aquells petits tresors:
--Joan, no perdis el temps amb les coses d’aquest món. No ens en portarem res al cel quan ens sigui arribada l’hora! Atresora pensaments, aprèn noves oracions, llig... però deixa els objectes allà on són, en el lloc exacte on la mà de la Divina Providència els ha deixat!
I en veure que no li feia cas i continuava amb la meva dèria, afegí, compassiu:
--En tots els funerals que has oficiat, en fer la darrera ullada al mort que acompanyaràs a la fossa... has vist mai que dins el bagul hi portàs res del que ha atresorat en aquest món? Joies, or? He conegut molts senyors de possessió que, abans de la mort, després de l’extremunció, han plorat fent la darrera ullada als vasts camps que els envoltaven, obrint les capsetes amb les monedes d’or i plata acumulades, les polseres, anells, arracades i botonades de la família.
Miquel Costa i Llobera té raó a vessar. N’he estat testimoni en els darrers trenta anys de sacerdoci. Quantes llàgrimes producte de l’egoisme no he vist desfilar davant els meus ulls. L’avarícia que no pot consentir haver de deixar-ho tot! Si de cas, se’n porten el darrer vestit, inservible per als hereus que esperen ansiosos remenant nerviosament els armaris on hi ha les escriptures, el testament que els ha de consagrar com a únics propietaris de tot el que era l’univers del mort. Alguns, els més desgraciats, s’aferren als llençols com si no volguessin marxar, deixar tot el que era seu i ara desapareixerà per sempre més de la seva mirada. Tanta feina per acumular terres, per fer més rendible l’anyada! Llogar els jornalers i missatges que cobraven menys i feien el doble de feina! Cap compassió amb els que queien malalts o tornaven inútils per un accident. I en arribar a una certa edat, quan ja no podien rendir com abans, al carrer sense ni una paraula de gràcies, sense el regal d’una camisa vella, les sabates que ara seran per al nou pastor, l’amo que tendrà cura de tot l’exèrcit de servents que l’han envoltat.
Però les petxines foren part de la meva supervivència. Són el substitut de les joies que mai no he tengut ni m’han interessat. Tancades per a l’eternitat dins una ampolla de vidre, seran el recordatori d’una conversa amistosa amb un dels més grans poetes de la nostra terra.
En uns dies vendrà gent nova i ocuparà els meus racons. Deixaran na Catalina al servei del nou vicari? La faran marxar a casa seva, sense cap mena de premi pels anys que ha dedicat a tenir cura de les meves necessitats? No ho sé ni ho puc saber. No sé cap on marxaré. No hi ha cap llibre que ho expliqui. Sí, aniré a retre comptes davant sant Pere i els àngels a l’espera que em deixin gaudir, durant tota l’eternitat, de la presència lluminosa del Senyor. Tenc la consciència neta. Sé que puc enfrontar-me amb el tribunal celestial més rigorós.
Imagín que em ficaran dins la caixa, amb la creu de plata que em regalà la mare quan m’ordenaren sacerdot enmig de les mans, amb el rosari. Hi haurà també una camisa de lli blanc amb randes, el cíngol de cordó de seda vermella i la casulla morada. La meva ànima, surant sobre l’espai ple de gent del temple, mirarà l’espectacle, bocabadada en contemplar les capelles ben adornades de flors portades per les monges franciscanes. Com si fos un ofici solemne ressonen notes del Rèquiem de Mozart, aquell descregut músic vienès tan de moda en aquestes circumstàncies tràgiques. No m’han fet cas! Vaig donar instruccions al rector que, en cas de mort, no volia música de descreguts en el meu funeral. El rector deu trobar que és una música adient, més solemne que la partitura de Palestrina que li vaig deixar preparada. Les campanes no deixen de sonar cridant els darrers feligresos a l’acomiadament del vicari.
La Mort s’ha vestit de gala. Porta un llarg vestit de seda negra i, en el pit, desafiant, l’espasa d’una Sibil·la indicant-me el camí.
--Et vull acompanyar fins a les portes del cel, ara que aniràs a veure sant Pere –exclama, riallera--. No diràs que no t’estim, Joan! A poca gent li és concedit aquest alt honor. T’acompanyaria fins a la Sala del Judici, però no puc entrar-hi. Els teus m’ho tenen prohibit. Tanmateix, malgrat el meu poder, em menystenen. Em tenen per una criada de poca vàlua. Una jornalera enviada a fer una feina. Res més. El botxí de l’infern, m’anomena sant Miquel. Després de tota una eternitat complint fidelment el que m’encomanen, vet aquí el pagament que em donen: un botxí, una criada. Quina manca de consideració!
No puc fer-hi res per desempallagar-me de la seva llefiscosa presència. És aquí, com de costum, com a totes les nits que no podia dormir pensant en el final de la meva vida terrenal.
Sent el final, Ite, missa est. És el moment que desenes de mans m’alcen i comencen el camí cap a l’exterior del temple. Els portadors del taüt no poden avançar, tal és la gentada que ha omplert l’església. Amb dificultats arribam a la porta principal. La placeta de davant la rectoria és plena de gom a gom. Tot el poble hi és present. Sent el bategar ansiós de tants cors que volen dir-me el darrer adéu. Uns s’han abillat amb els seus millors vestits; d’altres, just havent acabada la feina han vengut de pressa, amb una simple camisa nova o el jec de les festes. Moltes dones resen el rosari. Veig les Filles de Maria agenollades mentre el bagul fa el seu camí portat per tantes mans de cristians fervents.
--A vegades val morir per constatar que hi havia molt gent que t’apreciava –continua dient la Senyora dels Avencs, amb veu suau. Allarga el braç nu i em mostra els carrers atapeïts, les balconades plenes, els domassos que adornen les cases.
El saig i els municipals obrin pas a la processó que em portarà fins al cementiri. Sent el plor de les dones. Passam davant la casa que vaig habitar. Encara hi ha el banc de fusta duit per l’església.
De la novel·la de Miquel López Crespí El vicari d´Albopàs
Turmeda | 12 Setembre, 2020 14:51 |
El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. (Miquel López Crespí)
Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. (Miquel López Crespí)
Llibres per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària i independendista dels Països Catalans: De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)
Acte de Sobirania.
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
Des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un indivitu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l´univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau,
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d´agost de 2007
La publicació del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006) m´ha fet recordar les dificultats de la tenebrosa època de la postmodernitat per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària, del moviment independentista dels Països Catalans. Sempre recordaré, per la brutalitat demostrada, per la tàctica emprada pel carrillisme i afins contra el meu llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editor, Ciutat de Mallorca, 1994), la campanya rebentista dels mentiders, calumniadors i plamfletaris Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida l´any 1994. Personatges que tengueren la barra i el cinisme de publicar un tenebrós pamflet a la premsa illenca on afirmaven, sense cap mena de vergonya, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien-- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l´estalinisme ordí brutals campanyes d´extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l´extermini de bona part de l´avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d´Andreu Nin, no ho oblidem--, a la mort de centenars d´anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.
El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. Pseudohistoriadors falsament “objectius”, al servei de la maniobra de restauració monàrquica, enlairaven fins a la nàusea el “paper fonamental de la monarquia en la instauració de la democràcia”, la “clarividència de Santiago Carrillo i Felipe González” per haver liquidat l´herència leninista i republicana (en el cas del carrillisme) i marxista (en el cas de Felipe González). Ara ja no serien solament els intel·lectuals reaccionaris, els hereus del falangisme, de l´històric anticomunisme de la dreta els que blasmarien contra el marxisme com a mètode d´anàlisi de la realitat, com a guia per a l´acció de les classes i pobles oprimits. Ara, en els moments àlgids de la transició, s´hi afegien les direccions del PCE i del PSOE, estretament aliats amb els sectors reformistes del Movimiento, units per a aturar l´onada revolucionària que sacsejava la dictadura a mitjans dels anys setanta.
Calia i cal estudiar a fons el que s´esdevengué en la transició lluny de les edulcorades interpretacions de la Victoria Prego i divulgadors semblants. Una interpretació, la de la Prego, que ja va bé a tot el ventall de servidors del règim, siguin aquests del partit que siguin. Però en el seminari que férem a la Universitat de Lleida organitzat per l´Alternativa Estel, les ponències del qual han servit per a editar el llibre De l´esperança al desencís: La transició als països catalans, un llibre col·lectiu de Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre, el que volíem era aprofundir en la munió d´aspectes oblidats i silenciats per la historiografia oficial. Historiadors, investigadors i militants de l´independentisme d´esquerra el que volíem analitzar eren qüestions com l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del procés i les renúncies de bona part de les forces polítiques del moment. El seminari, els debats, les actes que ha publicat Edicions El Jonc tenien i tenen com a objectiu fonamental que aquestes anàlisis esdevenguin una eina útil per a transformar l´actual realitat dels Països Catalans.
Com explica molt bé Feliu Ripoll, l´estudi de la restauració borbònica, l´inici del postfranquisme ens situa davant un primer problema: “Segons es reconeix al pròleg, un primer inconvenient va ser la delimitació cronològica d’aquest període històric, convenint que fos estudiada des dels darrers anys del franquisme (amb Franco encara viu) fins al 1982, any de la victòria del PSOE a les eleccions a les Corts espanyoles. El conte de fades d’aquest procés es va saldar, en definitiva, en un continuïsme evident amb el règim en teoria superat, amb la ‘traïció dels líders’ i el canvi de la ruptura democràtica per un lloc en la nova administració política i, com a conseqüència d’aquests fets, la desaparició del projecte nacional i social que comporta en si mateix la territorialitat dels Països Catalans. La manca d’un projecte global en la lluita antifranquista, l’abandonament de la unitat d’acció a través de l’Assemblea de Catalunya (AC), la continuació de la repressió i el terrorisme de l’estat contra els opositors al règim, la supeditació a les demandes europees i nord-americanes d’una transició sense ruptura i la restauració de la monarquia borbònica, són peces claus en aquest procés. Aquest procés, però, no ha servit per resoldre els anomenats pels espanyols problemes “català” i “basc” perquè no s’ha fet front a la causa primera que els genera: l’opressió nacional i de classe del capitalisme espanyol”.
Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. Els fonaments del règim sorgit de la reforma del franquisme s´havia de fonamentar damunt la liquidació de qualsevol expectativa d´autèntic canvi social o que pogués posar en qüestió l´essència de la “sagrada unidad de España”. La lluita ideològica i política, la manipulació de la història, tant en aspectes fonamentals del passat com del present, eren el complement bàsic de les mesures econòmiques –els famosos Pactes de la Moncloa, de 1977- que havien de rompre l´espinada del poble treballador, de les avantguardes nacionals dels pobles de l´estat.
Visquérem uns anys tenebrosos enmig d´un silenci que solament ara, amb la publicació per part d´Edicions El Jonc del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans i d´altres aportacions semblants, es comença a trencar.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Turmeda | 11 Setembre, 2020 17:01 |
Novetats editorials – Parets de foc (El Tall Editorial) -
La narrativa experimental dels anys 70 i 80 també servia per riuren´ns una mica de tots nosaltres! (Vegeu aquí una de les narracions del llibre fent conya del carnaval literai que ens encerclava i encercla) -
Escriptors
1) L'escriptor que regala encenedors d'or als membres dels jurats dels premis literaris. L'escriptor que no va a missa ni combregar perquè la seva religiositat està per damunt de la missa i el combregar. L'escriptor que es va fer ric, més que ric multimilionari amb el feixisme. L'escriptor que diu públicament que no s'ha ficat mai en política però que va fer els diners defensant aquesta posició política. L´escriptor que es creu ell mateix compendi de tots els escriptors. L' escriptor guardonat pels membres dels jurats que han rebut encenedors d´or. L'escriptor que mai no hauria estat escriptor si no hi hagués hagut el feixisme, si no hagués col•laborat amb el feixisme per poder, així, regalar encenedors d'or. L´escriptor que no hagués editat mai cap llibre ni hagués obtengut cap premi de no ser pels seus diners. Aquesta és la seva tragèdia personal que només coneixem ell i jo.
2) El guardonat poeta membre de tots els jurats del món i que sap grec, llatí i hebreu. El poeta que va aprendre totes aquestes llengües per tal de poder plagiar lluentes i acolorides imatges. El famós poeta nostrat que hagués estat un bon professor de grec, un bon professor de llatí, un bon professor d'hebreu, però que va triar la poesia. El poeta del qual estam parlant, que té els seus poemes en totes les antologies i cada dia crema a la xemeneia el llibre del qual va copiar les imatges, les paraules, les frases, per tal que les futures generacions no puguin saber mai d' on va treure aquell preciós pensament, aquella agilitat amb el metre i la rima, aquell resplendent exèrcit de paràboles. El guardonat poeta membre de tots els jurats dels premis en llengua catalana que sap que un dia el descobriran. El poeta que ja fa setmanes vol morir per no haver d'assistir al martiri d'aquest descobriment. Perquè hi havia aquell jove estudiant, aquell emprenyòs estudiant que no tenia cap interès de capelleta i que també sabia llatí, que també sabia grec, que també sabia hebreu, que també sabia d´on el guardonat poeta extreia la seva inspiració. El famós poeta que un dia assassinà el jove estudiant i encara avui ningú no hi troba explicacions.
3) Aquell escriptor que fa moltíssims anys obtengué un premi Ciutat de Palma, un premi a Manacor, la Flor Natural de Castelló i que no pot suportar que els altres escriptors guanyin el Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor, la Flor Natural de Castelló, que publiquin llibres, que escriguin als diaris, que els altres parlin per la TV, que els altres no canviïn mai d'idees, que els altres escriptors escriguin millor. L'infern personal d'aquest personatge que va deixar d'escriure per no haver de publicar a cap editorial on publicassin els altres. Que va deixar de comprar els diaris per no veure els articles dels altres i que va tornar mut per no pronunciar el nom dels altres. Aquell escriptor tenia tanta enveja que va tornar boig i l'hagueren de portar al manicomi. L'escriptor aquell que dins del manicomi encara es creu el premi Ciutat de Palma, el premi Ciutat de Manacor, la Flor Natural de Castelló.
4) L'escriptor que entrà a militar a Bandera Roja pensant que els militants d'aquest partit el llegirien i que després es féu del PCE pensant que els militants d'aquest partit el llegirien i que després es féu d´Unió Mallorquina pensant que els afiliats d'aquest partit el llegirien i que després es féu d'Alianza Popular pensant que els militants d'aquest partit el llegirien... i li pegaren un tret quan arribà el cop d'estat. El Ministeri de l' Interior no havia cremat el fitxer dels antics militants esquerrans i ja no hi havia temps per aclarir la confusió.
5) Aquell escriptor al qual la dona li posava banyes contínuament i en venjança ell escrivia novel•les antifeministes on tot eren mascles poderosos. Aquell escriptor que arribà a fer deu novel•les policíaques on sempre moria l'amant de la protagonista i la policia mai no trobava el culpable de l'assassinat. Aquell escriptor que amb les seves novel•les arribà a ser tan famós pel nombre de llibres publicats com la seva dona pel nombre d'amants. Aquell escriptor que sabia ben cert i sense cap possibilitat d'error que quan escrivia el seu llibre antifeminista la dona estava amb un altre i quan assassinava damunt el paper l'amant, deu amants, la dona disfrutava dins els braços d'un altre. Aquell escriptor que a força de banyes arribà a escriure tants llibres que fou nomenat doctor Honoris Causa de totes les universitats del món. Aquell escriptor que veia diàriament com la dona l'enganava mentre els seus llibres eren traduïts a l'anglès, al francès, al rus, al xinès sense poder-hi fer res. Aquell escriptor arribà a fer tants diners que posseïa iots, terres, servents i un casal de l'edat mitjana al qual hagué de reformar totes les portes car eren massa baixes per poder-hi passar amb les banyes posades.
6) Un escriptor que només podia escriure enmig del sofriment dels altres. Un escriptor que no podia pensar, actuar, parlar sense sentir a prop el sofriment dels altres. Un escriptor que disfrutava d'amagat amb el sofriment, la pobresa, la misèria dels altres. Un escriptor que havia arribat a tal grau d'insensibilitat que no podia fer un poema, una ratlla, emetre un judici coherent, sense estar envoltat de dolor humà. Un escriptor tan conscient de tota la seva podridura que quan s'engatava volia ser missioner, Papa, màrtir o diputat per tal de poder oblidar les seves innumerables culpes. Un escriptor expert en l'engany per tal de treure diners a qualsevol. Un escriptor sotmès al xantatge de la seva maldat. Un escriptor que no tenia el valor d'escriure el vertader llibre que l'hagués consagrat definitivament: el llibre de la sang.
7) Un escriptor tan revolucionari fora de casa que tots els adjectius li fugien en els mítings i després només sabia dir "la perfecció de l'home", "tremolor de l'aigua", "tèbia besada de mitjanit". Aquell escriptor que quan no era a Mallorca cridava a la insurrecció armada, a la creació immediata de milícies obreres, a la independència de la pàtria i després només sabia asseure's davall de la parra i dir: "arriba porpra nuvolada de ponent". Aquell escriptor tan revolucionari que omplia places de braus i després només sabia escriure oracions a la mare de Déu de Crestaix. Aquell escriptor tan educat, tan fi, tan famós que fins i tot la policia no li podia dir res. Aquell conegut escriptor que quan veia els llibres dels altres escriptors esquerrans solia dir: "Només fan política. No saben escriure com pertoca. Els manca un acurat domini del llenguatge". I se n'anava a dormir segur de la seva superioritat intel•lectual. Bon bajoca!
Turmeda | 11 Setembre, 2020 14:54 |
Fotografia: Francisca Bosch i Miquel López Crespí (1985) el dia de la fundació de l´Ateneu Aurora Picornell (na Francisca era la presidenta i Miquel López Credspí el vicepresident) -
Recordant els amics mort: Francisca Bosch -
Del carrillisme (PCE) i els pactes de Santiago Carrillo amb els hereus del franquisme per a gaudir de bons sou-s i cadiretes a la lluita comunista marxista-leninista del PCPE (Ignacio Gallego).
Una revolucionària que va saber fer autocrítica de la seva militància amb l´esquerra borbònica (PCE) abans de morir-
EN LA MORT DE FRANCISCA BOSCH, UNA DONA EXEMPLAR.
L'acomiadament al cementiri de Francisca Bosch, la dirigent històrica dels eurocomunistes illencs, ha estat emotiu. Ens hem arreplegat unes dues-centes persones. La majoria, gent de certa edat. Crec que tota la gernació que li retíem el darrer homenatge havíem fet ja els quaranta, en camí cap als cinquanta. Cap jove universitari. Alguns professors que treballen en la història del moviment obrer. Potser avui dia, la moda sigui perseguir gitanos, i negres, enlairar les banderes del feixisme. Per un moment, mentre els companys de més edat ajudàvem els fossers, i, lentament, introduïen el bagul dins la tomba, cobert amb la bandera roja del proletariat universal, he pensat si no seria aquest l'enterro mallorquí de les idees que han commogut el món durant cent cinquanta anys.
A les deu del matí el sol queia inclement damunt els quatre punys tancats que l'acomiadaven. Evidentment, en temps de la transició, no militàrem a la mateixa organització. Ella, aleshores, era una defensora dels postulats de'n Carrillo i nosaltres provàvem de ressuscitar, inútilment, les cendres d'Andreu Nin, assassinat, d'un tret al cap, feia segles, a un polsós camí dels afores de Madrid, i enterrat secretament, en lloc ocult, pels agents de la KGB.
No, no teníem gaire punts de contacte, en temps de la transició. Però hom mai no podrà negar la seva actitud honrada vers els companys i els treballadors. Mai guanyà una pesseta amb la política. Ha mort pobre, com la majoria de gent que no renuncia a llurs idees de justícia i igualtat.
Vers el 1984 va rompre amb l'eurocomunisme i s'apuntà a un estrany experiment que s'anomenà Partit Comunista dels Pobles d'Espanya. Cercava construir un partit que no abandonés les idees essencials de Marx i Lenin. Ella, potser equivocadament, cregué trobar-ho en aquest nou instrument. Sovint em deia que s'havia errat amb l'eurocomunisme. Visqué la nova provatura com un adolescent que asaboriex el seu primer amor. Ho vivia d'una manera fervent. Per a ella Rússia era la seva segona pàtria, el país que foragità la bèstia nazi del món. Amb na Francisca, col.laboràrem una llarga temporada, durant quatre o cinc anys. Era una època en la qual ja havien desaparegut pràcticament la majoria de revistes clandestines que es reclamaven del comunisme. Ella tingué la idea de tornar a treure "Nostra Paraula", la revista història del PCE en temps de la III Internacional.
Foren uns anys, els darrers de la seva vida, intensos. La seva segona joventut. Tornava jove davant el paper imprès. Romania tot el dia a la redacció, arreglant els articles de companys que casi no sabien escriure. Els corresponsals obrers! Imaginava les portades, els titulars. Periodisme marginal, el dels comunistes, a Mallorca. Tirades reduïdes. Dos o tres mil exemplars eren un fet extraordinari. Cercar fotografies adequades. Entrevistes a les jornaleres en vaga. Anar a les mines. Me'n record dels darrers miners mallorquins! La mina de Lloseta! Davallar al fons dels pous. I no per a gunayar un vots, obtenir un escó! Res més lluny de la seva imaginació!
La seu de "Nostra Paraula" era un món vivent, vibrant. Sense aturar la feina, hi fèiem la xerrada d'actualitat, enmig dels papers, el soroll de la màquina d'imprimir. Dibuixava les portades a mà. Uns dibuixos no gaire valorats, lluny del que paguen els especuladors de l'art per unes retxes sense gaire significats, però útils per decorar l'entrada del banc, els despatxos de la burocràcia oficial.
En els darrers anys tingué posades les esperances de canvi del socialisme en les reformes de Gorbatxev. S'enfadava moltíssim si li insinuaves que la situació, a l'Unió Soviètica, no tenia remei. No suportava tampoc les crítiques a la burocràcia que ella encara volia creure no era tan perversa ni degenerada com li contàvem. S'aferrava a les velles il.lusions del passat i callava quan li anomenaves l'assassinat, en temps de la guerra, d'Andreu Nin, en mans dels "camarades" russos i del PCE. Creia firmement que les reformes de Gorbatxev podrien salvar el comunisme del fang i la brutor on havia estat portat per la nova burgesia soviètica.
Els esdeveniments de l'est foren terribles per a ella, que tota la vida havia cregut que el socialisme, a l'URSS, era irreversible. Solia dir-nos: "Si en Hitler no pogué enfonsar la bandera roja, com voleu que l'enfonsin els mateixos companys de la causa, per molt errats que vagin. Els errors poden corregir-se. Els pobles de l'Unió Soviètica, no voldran tornar mai al capitalisme!". Era la seva fe.
Amb l'ensorrament dels països de l'antic Pacte de Varsovia, també començà el seu ensorrament personal. El càncer que l'ha portada a la tomba s'inicia poc després de veure, una nit, la davallada de la bandera roja de les altes torres del Kremlin. Crec que ni el seu cos ni el seu esperit pogueren aguantar la fi de tantes esperances i de tantes il.lusions. La mort de la Revolució d'Octubre, ha estat també la seva mort. Potser no ha volgut esser-hi present en aquesta nova Europa que ens estan construint els assassins de Petra Kelly i Gerard Bastian, els destacaments de joves nazis que assalten i cremen residències per a immigrants.
Una època grisa s'apropa. Na Francisca no ha volgut esser-hi a l'hora en que tornen a cremar els homes i les dones a la "civilitzada" Europa. A Dresde,. Hamburg, Madrid o París, s'hi veuen fogueres amb llibres i persones. Al.lotells sense escrúpols, armats per misteriosos grups amb prou diners, ataquen per les nits, les cases en runes on es refugien els immigrats àrabs o sud-americans.
Pel carrer, tornant de l'enterro, anava pensant en el darrer comiat a una dona ferma, com ja n'hi ha poques. Tota una vida dedicada a defensar unes idees, sense esperar res a canvi, sense obtenir cap profit personal. Donar-ho tot pels altres. Com els antics cristians. L'Evangeli portat a la pràctica lluny dels ensucrats sermons de les trones, que només serveixen per alleugerir la consciència d'una classe mitja egoista, només preocupada pels diners i els aparells que es poden comprar als Hípers.
Tornant del cementiri, parlo amb en Miquel, l'únic esquerrà de la meva barriada. Pertany a Coalició Unida, i treballà també, fa temps, amb na Francisca. Ara, després de l'ensorrada del "socialisme real" reconeix que no poden fer el mateix de fa uns anys. La bandera roja, la falç i el martell no serveixen avui dia per guanyar eleccions. El rebuig, al carrer, de les idees que defensà na Francisca, és evident. Els mateixos companys han canviat el nom de l'organització. La lluita consisteix actualment en fer amollades d'estels per la Pau, pintar coloms a les parets en obres, procurant no molestar als veïnats amb consignes massa cridaneres. Una tasca lloable, al de'n Miquel. Ho reconec, malgrat que personalment hom anyori el temps en el qual no era un perill per obtenir un escó, enlairar la bandera de la germanor universal entre els oprimits. Ell m'ho explica, emocionant encara, pel darrer comiat a la que fou la seva dirigent durant molts d'anys.
"No podem fer gaire cosa a part de les pintades i d'amollar estels per la pau al Parc de la Mar. Ja veus on han portat el socialisme els buròcrates de l'Est. Els veïns del barri, amb tot el que han vist per la televisió aquests darrers anys, no en volen saber res de les idees que defensava na Francisca. Amb la rentada de cervells generals, tothom lliga socialisme i igualtat, amb misèria i esclavatge, amb el reialme de la fam. El món s'ha capgirat. I si volem fer quelcom electoralment, no podem fer com en el passat, quan ens apuntàvem a les mogudes més radicals. De Madrid ens han dit que ens desmarquem dels àcrates i altres grups que criden a la deserció, a la insubmissió en front els militars. Nosaltres, ja ho saps, estem a favor de la pau, però no podem ser oportunistes, fer el joc als elements disgregadors de la pàtria. Coalició Unida vol esser una alternativa de govern. Tu saps molt bé que hem acceptat la Constitució, fa anys que diem que l'exèrcit és democràtic, que el Govern ha estat elegit pel poble. Com podem ara fer crides contra l'Executiu, agitar el fantasma de la deserció, dir als joves que abandonin els vaixells, que no vagin a la guerra?
Na Francisca tenia una concepció massa ideològica de la lluita. Oblidava la necessitat de cert pragmatisme, un tocar de peus a terra, per sintonitzar amb els nous corrents de pensament: l'ecologisme, el pacifisme, el feminisme ben entesos. Ella era despresa, mai es preocupà pels diners. Podia treballar pel partit tot el dia menjant dos entrepans, un cafè amb llet. L'esperit de la revolta la posseïa. Però nosaltres, hem de pensar en totes les nostres responsabilitats. Els diners que ens dóna el Govern pels diputats, les subvencions als sindicats, el recolzament econòmic per part de l'Ajuntament a la feina de barriades... Molta de la gent que ens recolza no entendria una actitud massa radical de part nostra contra el PSOE. Na Francisca era una cosa, però saps perfectament el paper jugat pel partit d'ençà la transició i molt abans. El respecte de l'actual democràcia i la monarquia han estat sempre normes de conducta essencials. Com podríem ara passar a un atac frontal de les institucions? No seria oportunisme, aprofitar la greu conjuntura econòmica, per convocar més vagues generals? A vegades s'ha de col.laborar amb el poder. No podem estar sempre fent d'oposició radical. Mira, ara mateix, a causa de les guerres que sacsegen Europa, hem convocat moltes activitats en favor de la Pau. La pau és un tema unitari. Tothom s'hi pot apuntar, sigui de la ideologia que sigui. Aquí no importen els colors, l'estratègia final de cada partit. Aquí tens un caramull de coloms per la pau, en diferents estils, portant ramells d'olivera al bec. Es poden pintar a les parets de la barriada. L'Ajuntament ens ha donat permís si no pintem cap consigna subversiva, si no ataquem al Govern. Crec que és el millor que podem fer. Omplir la ciutat de coloms per la pau, no dificultar la tasca de l'esquerra. Si, portats per la dèria de la revolta, agitessim la consigna de la vaga general contra l'atur i les mesures anti-populars de l'executiu, podríem ajudar a podrir encara més la situació. Tot podria esclatar. Només guanyaria la dreta. Una nova vaga general podria tenir conseqüències nefastes. Pensa que, si aquí la gent és conservadora, amb mentalitat d'abans del Vaticà II, a Catalunya, Madrid, el País Basc, el poble treballador, el moviment pacifista, només esperen una excusa per sortir al carrer, per aturar la feina, per posar en perill la nostra economia, la incorporació al Mercat Comú. En una situació de descontrol podria haver-hi provocacions. Imagina't si milers de manifestants entrassin dins les bases militars, si hi hagués una bomba contra l'ambaixada dels Estats Units! Nosaltres estem a favor de la pau, però amb certes condicions, sense caure mai en actituds testimonials, provocatives. Tenim una llarga experiència al respecte. La transició, l'extermini dels cinc antifeixistes l'any setanta-cinc. Hem de controlar els fets i els esdeveniments. Impedir desbordaments populars que se sap com comencen i mai com poden acabar. Malgrat na Francisca no em perdonaria el que ara et diré, crec que tots els nostres errors s'iniciaren el disset, a Rússia. El poble només volia una República democràtica i els bolxevics imposaren llur dictadura. Quin gran error històric! Ara que ella ha mort ho podem dir. Per sort amb gent com Anguita, en Ribó i l'Ochetto ho podem arreglar. Malgrat que a vegades penso si hi serem a temps. Desgraciada herència, la del bolxevisme! Imagina si anéssim cap a la vaga general! Tornarien a sortir grupets trotskistes, reverdiria el maoisme, portarien banderes de la República, senyeres amb l'estel de la Independència. Qui sap si còctels molotov contra la policia, els consolats dels aliats! Seria la desestabilització de la democràcia, fer el joc a la dreta, als Tejeros que encara hi ha amagats".
L'escoltava i no l'escoltava. En el fons feia anys que coneixia prou bé el possibilisme de gent com en Miquel, a mil anys llum de l'esperit revoltat de na Francisca. Quantes persones, de diferents mentalitat, podem conviure dintre del mateix partit! Amb na Francisca, indubtablement, mor la part més íntegra, la més decidida, la menys pragmàtica -en el mal sentit de la paraula- de l'organització. Resten joves que no conegueren la postguerra, quadres preocupats per obtenir un petit espai dins la societat actual i disposats a deixar en el camí, bandera, història, himnes, símbols de la resistència. "Sentimentalisme que no sreveix de res", solen xerricar, satisfets, els oportunistes.
M'acomiado de'n Miquel, una mica decebut. Penso: amb aquesta actitud no serà possible barrar el pas al nazisme i el racisme creixents. Ens lliuraran, fermats de mans i peus, com la socialdemocràcia alemanya lliurà els treballadors a Hitler i la Gestapo?
Enmig del carrer, passada l'emoció de l'enterro, sentit en el cap encara els darrers compassos de La Internacional, ensopego amb el renouer eixordador del carrer. Record que la dona m'ha comanat passar per la botiga, comprar queviures, pa i llet, fruita. La nevera està buida! Però el pànic em posseeix davant del portal del forn. Ahir, la propietària, blasmava contra els moros i negres, dient que caldria muntar camps de concentració i tornar-los al seu país. És de bogeria! L'acomiadament de la darrera resistent m'ha trastocat el cap. No podré entrar a cap botiga? Passant davant els portals, veus els mateixos cercles de gent agitada, gesticulant, alçant la veu, amb el rostre vermell d'excitació, dient que caldria internar els malalts de la sida a uns hospitals especials, fora de les ciutats i que en tinguessin cura llurs familiars. Empleats, mestresses de casa especialitzades en el poder destructiu dels avions i míssils de l'OTAN, parlen, amb elevat coneixement de causa, de quines armes serien les millors per impedir el pas de l'estret de Gibraltar, per exterminar els pobles àrabs, la xurma inculta que cada dia ens envaeix, demanat almoina a les nostres fronteres, treballant per un tros de pa, el que els hi vulguem donar.
La guerra del Golf, també fou un descobriment. M'imaginava que quinze anys de democràcia havien servit per humanitzar els meus veïnats. Creia que, almenys, les senyores, el carnisser o l'empleat del banc, tindrien greus preocupacions en veure passar diàriament els bombarders per damunt casa seva. Hom pensava que es preocuparien per la seva seguretat o la dels seus fills. Però no. Vaig constatar que els que els agitava i commovia era no hi havia prou avions per massacrar encara més els pobles del Tercer Món. "Aquests moros, que s'han pensat! Voler robar-nos el petroli!", eren els comentaris generals.
Torno apressat a casa. Ningú no sap qui fou Francisca Bosch, la darrera resistent de les Illes. A qui pot importar la mort d'una dona combativa, que tot ho va donar pels altres? Una vida sencera, plena de lluites i sacrificis, que ha passat enmig de la indiferència generalitzada de la ciutat. Cap jove del carrer no sap el que ha significat per a la nostra generació el seu l'exemple. Un petit comentari al diari, a la darrera plana, una esquela pagada pel partit, dos-cents amics a l 'enterro, i el seu nom, esvaïnt-se de la nostra consciència col.lectiva.
Un dia hauré de canviar de barri. Fugir -malgrat que no sé si això podrà ser una solució. Estic enfollint, no acabo d'entendre el món, i això em preocupa. D'on surt la indiferència generalitzada que ens aclapara? Caldrà fugir d'aquests indrets, lluny de les senyores indiferents davant els cadàvers que ens mostra diàriament la televisió, els pobres que demanen almoina davant l'església. Caldrà escapar d'aquests carrers curulls d'ex-combatents del Movimiento Nacional, d'ex-militants de la Sección Femenina, Falange, antics antifeixistes reconvertits en servidors de l'ordre per miracle d'un bon sou del Govern. Caldrà deixar de banda uns veïns que justifiquen qualsevol carnisseria -la guerra del Golf- tan sols per a poder anar tranquil.lament al xalet, els caps de setmana, sense problemes en el subministrament de benzina. Caldrà plegar, fugir de bon de veres, trobar un indret en algun poble ocult en les muntanyes, o per les pinedes, allunyat d'aquesta indiferència general que ens barra el pas i ofega. Algun llogaret de pescadors, prop d'una cala sense urbanitzacions; treball difícil, quasi impossible. Serà qüestió de trobar un indret on, travessant senzillament el carrer, els infants puguin aprendre a llegir i escriure, estudiar la nostra vertadera història, saber qui era na Francisca, els homes i dones que l'ajuidaren en la lluita. Descobrir, potser, un altre tipus d'existència, una humanitat nova, diferent. Un llogaret pacífic, no contaminat per aquesta febre mortal pel consum que ha convertit els homes i les dones en enemics un de l'altre, soldats d'una batalla permanent de tots contra tots per adquirir més objectes, xatarra a terminis.
Una altra boja il.lusió? No ho sé. Ho penso ara que hem quedat sols, sense na Francisca, que jeu allà, sola, sense cap companyia. Qui sap si per les nits, sortirà de la tomba hi anirà a parlar amb en Gabriel Alomar, que també dorm al seu costat, o amb en Gaspar, l'amic de l'ànima, company de tantes hores d'il.lusions i combats. Potser que, quan menys ho ens ho esperem, vagi fins a la gran fossa comú, el gran forat on reposen les cendres dels nostres milers d'afusellats del temps de la guerra, i, farta de les nostres renuncies i claudicacions, organitzant els morts, els armi amb la roja flama encesa, reverdint antigues cançons d'esperança, i surtin de nou al carrer, fent tremolar les façanes de les cases dormides amb llurs càntics esperitats. Potser, un dia qualsevol, trobem el fantasmal exèrcit de Na Francisca, enmig del tràfec de les avingudes, demanant-nos que fem, que estem fent per ajudar a canviar la vida.
Turmeda | 10 Setembre, 2020 22:29 |
Narrativa insular -
Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí -
Vet aquí un tast de la narració El Casal -
Fou quan, per divertir-se, decidí cremar llibres i antiquíssims pergamins de la família. Vademècums hebreus salvats de la Inquisició; devocionaris primorosament il.luminats; tractats i receptaris per a assolir la saviesa perfecta heretats religiosament de generació en generació. Els llibres que havia pogut salvar de la biblioteca d'Antoni Villalonga, aquell foll que s'arruïnà provant d'alliberar els esclaus de Puerto Rico. Còdexs salvats miraculosament de l'assalt, en el mes d'agost de 1391, del Call de Mallorca; manuscrits de poesia àrab (vastíssima feina de copista feta per un llunyà cosí jesuïta); escrits de Mossé Gabbay, escriptor hebreu d'una prosa directa, precisa, de clar i expressiu vocabulari. Mossé Gabbay, fugitiu de les persecucions de 1391, emigrà a Àfrica i retornà tres anys després a Mallorca com a agent del rei d'Aragó, Joan I; s'establí novament al Call amb la seva família. Cremaven igualment originals de Mossé Remos, l'Himne de la Creació, ple de filigranes sintàctiques i riquesa de lèxic. Autèntiques creacions d'Ishag ben Natan, poeta que també visqué en el Call vers 1347 i que traduí el comentari que el persa Muhammad al-Tabrizí havia fet de l'obra de Maimònides. Veig, igualment escampades per terra, pàgines del rabí Simeó ben Sémah Duran, del barceloní Ishag ben Sesset Perfecte, la primera edició dels Viatges de Gulliver, de Jonathan Swift, autor d'aquelles meravelles de països imaginaris com Liliput, Brobdinngnac, Lupata... El Diari d'un seductor, de Soren Kierkegaard. Una edició única d'aquella versió apòcrifa del Quixot que volgué aprofitar l'èxit de Cervantes (qui era en el fons Alonso Fernández de Avellaneda? Algú parla de fra Lluís d'Aliaga, de Bartomeu d'Argensola, de fra Joan Blanco de Paz... també de Lope de Vega, Tirso de Molina, fra Andrés Pérez, Joan Martí. El cert és que, segles després, ningú no sap res d'aquest escriptor amagat eternament sota un indesxifrable pseudònim: Alonso Fernández de Avellaneda, per a sempre perdut entre les escletxes dels segles). Les novel.les filosòfiques de Jean-Jacques Rousseau (per a saber què opinaven, en el segle XVIII els nostres enemics!); aquella utòpica Emili o De l'Educació, on Rousseau pretén ensenyar com s'han de formar moralment els homes sense que entengui la impossibilitat de la tasca degut a la maldat connatural de la humanitat. Quina follia la seva prèdica! El retorn a la natura, creure en l'excel.lència de l'ésser humà... L'absurd de lluitar per un contracte social capaç de protegir els drets dels més desvalguts. Ella, salvatge, incontrolable, només preocupada per alimentar les plantes carnívores, per oferir-se a les nits als servents... )què en sabia de la filosofia de Spinoza, de les aportacions de Rousseau al pensament universal? Quan acabà de destruir els més valuosos volums de la biblioteca, començà de nou la febril tasca amb la col.lecció de documents del meu avi. Cartes autèntiques de Colom, del Papa Climent VII, de l'emperadriu Caterina de Rússia narrant els seus amors amb el Príncep Potiomkim i altres nobles feudals de l'estepa. Allà, a la seva cambra convertida en un infern, suosa per l'esforç, dreta com una deessa grega, amb l'acostumada túnica de seda blanca transparent, marcades encara a les anques les mans brutes de qualsevol criat, llençava aquelles joies raríssimes al foc amb decisió i plaer exacerbat. Partitures originals de Wagner i Verdi; manuscrits del cardenal Mazzarino, el comte-duc d'Olivares, Napoleó I i Napoleó III, la reina Victòria, Pere el Gran, Ramon Llull. Les flames anaven consumint els treballats portolans creats pels hebreus del Call en l'Edat Mitjana, fórmules de verins inconcebibles i per a conquerir l'amor etern d'homes i de dones de totes les edats i posicions socials. La fórmula secreta proporcionada per bruixes i endemoniats de segles antics parlant de vigílies en la nit de Sant Joan on havies de romandre dret, enmig del porxo de la casa, amb una candela encesa on hi havia d'haver fulles d'herba valeriana mirant el cel per tal de collir-hi la llavor que hi floriria; els encanteris per fer venir persones absents i per a enamorar fins a la mort; els pergamins amb les ordres de l'Emperador per a degollar els agermanats empresonats... Era llavors quan em dominaven autèntics desitjos de matar-la, assassinar-la cruelment o, com féu el meu rebesavi amb la seva esposa, tapiar-la amb l'única companyia de les seves plantes carnívores dins d'una habitació sense sortides. Imaginava els seus sofriments sota l'efecte d'una terrible metzina, un verí letal que la matava a poc a poc, entre esgarrifosos patiments. L'hauria contemplada en l'agonia, mentre em demanava ajut, sense moure un dit, sense deixar-me impressionar pels crits d'auxili. Seria el moment adequat per a fer venir la meva orquestra de cambra, de tancar les portes del casal, d'encendre els canelobres i manar als darrers servents que cremassin encens arreu d'aquell món absurd que ens agombolava. Podríem interpretar Mozart o Haydn per a acompanyar l'ària final de la meva dona interpretant una òpera mortal. Una òpera tràgica, que mai s'ha escrit. Potser la darrera fórmula per a atènyer el plaer.
De la narració El Casal (pertany al llibre de narracions Una història amagada publicat per Lleonard Muntaner Editor)
Turmeda | 10 Setembre, 2020 14:52 |
Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 - Les Germanies - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs, Ajuntament de sa Pobla)
Un calfred em puja encara per l’espinada en recordar els crims i injustícies dels agermanats contra els nobles i alts estaments del regne. L’absurd rebuig de pagar els imposts que per llei estaven obligats a retre a la noblesa i al rei fou la causa del terrible terratrèmol que sacsejà Mallorca. Insana pretensió d’igualtat; injustícia a l’hora de voler carregar el pagament als més rics. Amb excusa de fam i misèria, munió de predicadors exaltats anaven en completa llibertat, amb suport de grups armats, per viles i llogarets predicant que havia arribat l’hora que tots els mallorquins pagarien igual i no hi hauria mai més càrregues especials damunt els pagesos i menestrals.
Avui hem anat en processó a inaugurar el marbre que commemorarà la desfeta dels agermanats a Son Fornari. He fet transportar el recordatori, obra del mestre Josep Binimelis, l’autor de moltes de les magnífiques escultures amb creus i àngels del nostre cementiri, en un carro curull de rams de flors i murta. La participació ha estat grandiosa, amb presència de les autoritats i banda de música municipal que ha interpretat l’himne d’Espanya i algunes composicions típicament mallorquines. Més de dues-centes persones ens han acompanyat fins a la finca on havíem de dir dues paraules i col·locar la placa a la caseta de camp del propietari de Son Fornari. Cal dir que el temps, com si el Senyor ens volgués ajudar, ens ha acompanyat, i malgrat que encara no ha arribat la tardor, uns núvols lleugers i una suau brisa marina provinent de la badia d’Alcúdia ens han fet la caminada agradable.
Els pagesos que feinejaven als horts s’aturaven un moment en veure la processó, es llevaven el capell i se senyaven en senyal de respecte. Possiblement la majoria dels albopassins que ens veien passar amb el carro endomassat i la peça de marbre no sabien que a les terres que conreaven amb tant d’amor i sacrificis hi havia hagut una de les batalles més importants de Mallorca en defensa de la llei i l’ordre. Una època de pertorbacions socials encapçalades per les incitacions criminals d’homes sense principis ni escrúpols: els endimoniats agermanats Joan Crespí, Joanot Colom, Guillem Colom i Pau Casesnoves, entre molts d’altres malfactors. Els camperols són homes i dones de provada fe cristiana, però analfabets; mai han obert un llibre d’història, cap mestre els ha explicat l’autèntica història de la terra que trepitgen.
Un calfred em puja encara per l’espinada en recordar els crims i injustícies dels agermanats contra els nobles i alts estaments del regne. L’absurd rebuig de pagar els imposts que per llei estaven obligats a retre a la noblesa i al rei fou la causa del terrible terratrèmol que sacsejà Mallorca. Insana pretensió d’igualtat; injustícia a l’hora de voler carregar el pagament als més rics. Amb excusa de fam i misèria, munió de predicadors exaltats anaven en completa llibertat, amb suport de grups armats, per viles i llogarets predicant que havia arribat l’hora que tots els mallorquins pagarien igual i no hi hauria mai més càrregues especials damunt els pagesos i menestrals.
És fàcil imaginar la fúria i els avalots d’una tropa sense fre. El terror de les persones benestants, la commoció que representà tot plegat. Qui pogué abandonà Mallorca en barcasses de pescadors i navilis de comerciants. D’altres s’amagaren a les muntanyes. El més privilegiats pogueren arribar fins a Alcúdia, sempre fidel a l’emperador i al virrei Miquel de Gurrea. Sota les protectores murades de la ciutat es pogué resistir l’endemesa agermanada que l’any 1521 envoltà la vila amb més de sis mil homes, canons i ginys de guerra i destrucció.
Endebades totes les provatures dels desalmats per obrir una escletxa a les defenses de la població assetjada. Amb foc d’arcabussos i ballestes els defensors de la ciutat no deixaren entrar els agermanats. Qualsevol revoltat que es trobàs a la distància on arribaven les fletxes i els trets, queia irremeiablement mort. Les fosses protectores s’omplien de cadàvers dia i nit. Les aus rapinyaires feien l’àpat amb les despulles d’aquells que volgueren violentar la divina voluntat. Per evitar la pesta i altres malalties que poguessin propagar els cadàvers en descomposició, de nit sortien del recer segur d’Alcúdia valents que acaramullaven els morts agermanats i els calaven foc amb molta rama de pi ben sec i quitrà. Conten les cròniques que, en la fosca, les flames il·luminaven la nit i la pudor de carn cremada envaïa tot l’espai a l’abast d’encerclats i atacants. Alhora que el cel s’enrogia creant imatges fantàstiques en els núvols, dibuixant espectres a les murades, els nostres feien sonar tambors per fer ben patent la voluntat de resistència fins a la mort dels refugiats i defensors de l'heroica ciutat.
Inútils els encesos sermons d’alguns frares renegats animant la tropa en els successius assalts a les fortificacions. Homes i dones, rics i pobres, els refugiats a Alcúdia feien inútils tots els esforços dels sediciosos malgrat el valor demostrat per la xurma. Amb oli bullint eren rebutjats els que s’atrevien a pujar amb escales. Els infants dels nobles, en+estreta germanor amb els més pobres de la vila, s’encarregaven de portar-hi noves olles d’oli purificador. Les dones no donaven abastament a tenir cura dels ferits, proveir els defensors dels murs dels queviures necessaris. Aquelles valentes defensores, seguint l’exemple de les pageses que s’havien enfrontat, armes a la mà, contra els pirates turcs, eren al costat dels homes emprant llances i espases talment els soldats de l’emperador.
Tothom era conscient del perill que corrien si queien en mans de la turba. La lluita era a vida o mort.
Les masses, enceses pels discursos dels igualitaris, per la consigna “Pac qui deu”, només desitjaven sang.
Llegint les memòries de Magí Casesnoves, notari general del virrei Miquel de Gurrea, que estava refugiat a Alcúdia, podem copsar l’estat d’ànim d’aquella valenta gernació que resistia amb totes les seves forces la diabòlica endemesa. Estudiant aquestes pàgines escrites en temps del setge, enmig del desgavell terrorífic de les canonades, dels crits dels ferits, amb cases cremant i repic de campanes cridant al combat, ens podem adonar a la perfecció de com va ser d’heroica la nostra ciutat. Els assaltants, en veure com eren rebutjats els seus atacs, optaren per provar de batre el valor dels vilatans mitjançant la fam i la crueltat. Cap carro ni vaixell podia arribar a la vila. Els agermanats esperaven ansiosos que la necessitat forçàs la rendició. Estaven disposats a prometre qualsevol cosa perquè s’obrissin les portes. Traïdors com eren, era ben segur que no complirien cap dels punts acordats i, com es va esdevenir en altres indrets, una vegada penetrats a la vila. Pass arien a degolla la població. Per això mateix els refugiats mai no caigueren en la trampa i continuaren resistint sense la més mínima defallença.
Va ser llavors quan els caps de la Germania augmentaren el terror. Enviaren destacaments a les possessions i propietats dels nobles que hi romanien. Portaren davant les murades familiars, fills, dones, mares... No hi hagué pietat. Talment fossin els sarrains que sovint desembarcaven a les nostres costes, sense misericòrdia, davant les murades degollaven els pobres ostatges. Els assetjats s’havien juramentat a no rendir mai la fortalesa per res del món. Ploraven en silenci, serrant les dents, estrenyent encara més fort les armes, en veure la matança d’innocents.
Ningú mai no es va rendir malgrat veure la mare o els fills, el germà, morts cruelment a dues passes d’on eren.
Foren dies de sang regant els entreforcs dels camins.
Arreu patíbuls alçats.
Fins i tot eren penjats els criats dels nobles que havien quedat fora de la protecció de les murades. Botxins borratxos, a cara descoberta, alçant crists i banderes, feien jutipiris als valents resistents d’Alcúdia. Indiferents a les nombroses baixes que patien per la resistència dels defensors, continuaven pugnant per entrar a la població.
El notari Gabriel Gual de Son Forteza, que s’havia refugiat amb els familiars a la vila màrtir, explica al seu dietari els fets espaventosos de què va ser testimoni. A la pàgina trenta-dos del manuscrit que he pogut consultar als arxius d’Alcúdia narra la follia agermanada, la insistència a escalar les altes murades, els esforços enderrocar les diverses portes d’entrada a la vila. Pàgines que ens recorden l’Apocalipsi de sant Joan, les imatges de l’infern pintades pels artistes que decoren capelles i esglésies.
Com no recordar la incertesa d’aquells anys? Quin futur pot tenir un poble que no recorda el seu passat?
Han passat segles d’ençà la demoníaca endemesa, però encara avui moltes de les famílies perseguides per la salvatge revolta recorden prou bé la repressió patida sota el comandament dels malvats instigadors de la Germania. Destacaments a cavall, armats de llances i arcabussos, violentaven les propietats robant el que volien i destruint el que no podien emprar. S’alliberaven esclaus que tenien legítim propietari, es feien malbé les anyades. Tot el que no podia servir al manteniment de les tropes revoltades era cremat enmig de les eres. Grans foguerons amb llibres, mobles de qualitat, retrats de nobilíssims senyors i senyores, ducs, contes i marquesos perien fruit de les flames. Assalts brutals als casalots amb expropiació forçosa del blat, el vi, la roba de qualitat. Joiers en complicitat amb els agermanats anaven directament als canteranos a cercar les joies, que s’enviaven de seguida als capitosts. Diuen que Joanot Colom i Joan Crespí eren els que triaven els millors ornaments de plata i or que, sense cap mena de vergonya, repartien entre les seves famílies. S’enviaren saquets del preciat tresor als revoltats de València per a les revoltes d’aquell regne. Comparegueren per la llotja jueus d’Amsterdam, Gènova, Venècia i París per a comprar a baix preu alguns d’aquells collars, polseres, anells, botonades d’or. S’establí a la Llotja un mercat de mobles i teles precioses robades de casals i possessions. Palma esdevenia un centre important de pirateria. Enviats de les corts europees que de boqueta deien estar contra els agermanats enviaven emperò emissaris secrets, i nombrosos vaixells carregats de riqueses partien cap els palaus de les corts d’aquests cristians que s’aprofitaven del temps convuls en què vivia Mallorca.
Es desfermà la ira dels pobres contra els rics; l’enveja a qui tenia objectes de valor, bones terres, ramats d’ovelles, vaques i porcs s’accentuà fins a convertir-se en normal l’assalt només per a destruir. Els centenars d’ovelles que els Zaforteza tenien a Escorca foren mortes amb llances només per plaer d’arruïnar uns senyors de tanta anomenada. En d’altres possessions feien passar estols de cavalls damunt les plantacions de vinyes. Els cellers amb les collites de vi eren envaïts per la turba i després d’emborratxar-se obrien a destralades les bótes i feien córrer el vi pel terra. Els arbres fruiters eren arrencats de rel, anyades de blat i civada eren segades només per gust, sense pensar treure’n cap profit, només pel plaer de veure el patiment dels senyors.
Algunes de les criades de les possessions eren les més fermes defensores de la barbàrie. Mostraven als revoltats els amagatalls on es guardaven les joies. Obrien caixes i canteranos per mostrar la riquesa dels propietaris que, boges, deien que s’havia acumulat amb la seva suor i llàgrimes. Hi hagué nombrosos casos de judicis amb tribunals de borratxos i malànimes. Treien els pobres senyors a colzades, amb tot de crits i insults. Sense respecte per l’edat, sense consideració per si estaven malalts, els portaven a l’era i de manera forassenyada començaven a explicar imaginaris patiments. Es recordava les hores de treball de sol a sol, el magre menjar, les fuetades dels capatassos, la manca de dies de descans... Quan arribava la nit, encenien torxes per a continuar amb aquell espectacle lluciferí. Sense descans, hora rere hora, desfilaven els porquerets i la cuinera, el pastor de les ovelles, l’amo d’escapçar els arbres, l’encarregat de collir la mel de les abelles, els llauradors. Capteniment inexplicable d’aquells que ahir besaven la mà dels senyors, agraint tenir un sostre sota el cap, menjar cada dia, uns cèntims a final d’any, i ara expressaven queixes i patiments de què mai s’havien atrevit a parlar. L’estol de facinerosos presidia els actes, satisfet, bevent sense aturar les ampolles de vi bo servades als cellers.
Hom pot imaginar el patiment de les nobles persones sotmeses a semblant tortura. Hi hagué marquesos d’edat avançada, els Montaner en són un exemple, que, per tenir els fills joves refugiats a Alcúdia, patiren molt més que d’altres senyors. Es diu que quan, cansats per les hores de romandre drets enmig de l’era, queien al terra sense coneixement, les criades els llançaven poals d’aigua freda. Algunes es compixaren damunt seu rient i ballant talment fúries desfermades.
Sempre m’he demanat com és possible que la dolentia dels homes no tengui remei. De què serviren els patiments de nostre Senyor Jesucrist sí quinze segles després de la seva mort constates que el sacrifici ha estat inútil i el mal campa arreu més potent que mai? I les predicacions constants de l’Església Catòlica abans de la revolta... serviren per res? El poder omnímode de Satanàs és més fort i poderós que mai.
Cal no defallir mai en $l’aferrissat combat$ +el combat aferrissat+ contra la influència diabòlica entre els vilatans. Qui sap $que$ +què+ seria del món sense la mà protectora del catolicisme que, sense descans, pugna per mantenir l’esperança de la Humanitat en un futur més cristià, més apropiat a les ensenyances dels Evangelis.
M’atur un moment a cada hort i salut un a un aquests homes que creen amb l'esforç quotidià la riquesa del nostre poble. No em sap greu embrutar-me la mà de terra. Tot plegat em recorda els anys feliços de la meva infantesa manacorina quan, lliure com un ocell, sense cap mena de responsabilitat, em perdia pel mig de les altes torres del blat de les índies que s’alçaven, infinites, per damunt el meu cap. Aleshores l’aigua dels solcs per regar les plantes em semblava un riu. Els ametlers, albercoquers i figueres, un bosc, una selva grandiosa on podia jugar fins que queia cansat i satisfet damunt els feixos de blat tot just segats. Arreu, cançons de batre i flastomies del pagès que porta des de la sortida del sol ajupit sobre la terra. Xipollejar en el fang, sense por de les renyades que inexorablement em faria la mare. Tots els pagesos sabien de qui era fill! No tenia gens de por. Més d’una vegada els pares em cercaven, preocupats, pels horts, cercant notícies d’on havia anat. Invariadament, un pagès o una pagesa m’agafaven de la mà i em tornaven a l’indret on m’estiraven de les orelles, enfadats per no saber per què ho havia fet. Com explicar-los que em sentia lliure com un ocell avançant, sense rumb, per la terra xopa o, a l’estiu, per damunt el matoll del blat just acabat de segar? Una recerca primitiva i inconscient del poder de Déu? Aleshores ja considerava la natura, l’aigua, la terra, el cel, com a expressió claríssima del poder diví. Qui, sinó, podria haver creat tanta bellesa? Les serralades imponents que s’estenien enllà on alçàs la mirada, l’amplària infinita de la mar quan acompanyava el pare a cercar algues a Portocristo, a les cales de la comarca, em feien pensar en la mà creadora del Senyor.
Sortosament la processó avança prou lentament per sentir i olorar amb la seva plenitud la flaire de la terra just acabada de regar. I, quan la música de la banda s’atura uns moments, el grinyolar de les veles dels molins i el giravolt de les rodes de la sínia esdevenen música celestial a les meves oïdes, massa acostumades al silenci del despatx.
M’ha costat molt arribar fins aquest dia gloriós. El rector i algunes famílies benestants no volien que es fes memòria de la batalla en què l’emperador i la Santa Església Apostòlica Romana sortiren vencedors. Estranyat pel fet, els en vaig demanar expilacions, ja que no entenia per quin motiu s’oposaven a la col·locació de la placa.
` En una de les darreres reunions que tenguérem a casa dels molt honorables notaris i advocats d’Albopàs,+els senyors Marià Ximenis, Tomeu des Molí i Guillem Lluc, els vaig demanar directament quin mal hi havia a commemorar aquest fet històric a benefici de les noves generacions d’albopassins. Evidentment, persones de tan elevada categoria, amb carreres fetes a Madrid i Barcelona, no ignoraven res de l’alçament de pagesos i menestrals contra l’alta noblesa mallorquina i altres estaments ciutadans privilegiats. Com no recordar els tres infausts anys de domini de la xurma sobre Mallorca, els contactes dels revoltats amb les altres Illes i la Germania valenciana? Tots havien llegit i apreciat en el seu just valor les aportacions de Josep Maria Quadrado, Antoni Furió, Pere d’Alcàntara Penya i Joan Binimelis. Per què s’oposaven a la col·locació de la làpida?
Restaren pensatius durant uns instants. Després, el notari, el senyor Marià Ximenis, es va treure el tabac de la petaca i carregant lentament la pipa em digué:
--Joan, no creguis que no coneixem la importància de la història. Saps que ens hem passat molts d’horabaixes parlant de les qüestions més diverses al teu menjador o aquí mateix, a la notaria. Però hauries de reflexionar. Hi ha qüestions que val més no remoure. I més ara que liberals i maçons, seguint els dictats de la llegenda negra antiespanyola propagada d’ençà fa segles pels protestants, ressusciten amb més força que mai. Vivim un segle de fortes commocions socials. Les revoltes obreres i anticatòliques s’estenen arreu del món. No parlem dels lamentables fets de la Comuna de París, on va néixer el moviment ateu que s’ha escampat com una pluja mortífera. Aquí mateix hem parlat sovint de la rebel·lió del Marroc, dels fets ocorreguts recentment a Barcelona durant la Setmana Tràgica... Per això et demanam: a què treu cap voler recordar els luctuosos fets de les Germanies? Sí, ja ho sabem, es un esdeveniment important de la nostra terra, un fet remarcable en els llibres, sortosament vençuda per les forces de l’emperador Carles I. Pensam que no és gaire convenient recordar a la pagesia que hi hagué un dia que comandaren a Mallorca, que foren amos de vides i hisendes.
Es va deturar un moment per a encendre de nou la pipa. Aspirant de forma voluptuosa el fum, afegí:
--Deixa la pagesia en pau. Val més no omplir-los el cap amb cap mena de fantasies. Ja en tenen prou amb conrear la terra, amb aconseguir quatre cèntims per la feina tan dura que porten a terme. Nosaltres hem estudiat una carrera, tenim temes de sobra per a estudiar, per a discutir fins a altes hores de la nit del sexe dels àngels i de qualsevol esdeveniment que ens interessi. Però els pagesos, aparentment tranquils, bons cristians, que es lleven el capell quan passen al costat nostre en el fons són perillosos. Si han dominat l’illa una vegada... qui et diu que, en una altra conjuntura favorable, no ho podrien tornar a provar? Col·locar una placa de marbre recordant una època en la qual tengueren el valor i la decisió d’enfrontar-se armes a la mà contra el rei, no ens és gens convenient.
Era inútil provar de convèncer-los. No entenien que la meva intenció era precisament la d’evitar en el futur qualsevol idea d’alçament forà. Precisament recordar la derrota agermanada de Son Fornari em sembla la millor manera de prevenir les previsibles revoltes del dia de demà. Si manteníem la pagesia en la ignorància poden ser captats per les idees dissolvents dels demagogs, dels predicadors del paradís sobre la terra i altres ximpleries semblants.
Ni el rector, ni el notari, ni els advocats de les tertúlies saben preveure el futur. Pensen que estan en un altre segle. Temps enrere bastava la vigilància de la Santa Inquisició per a tenir el ramat controlat. Ara hem d’anar molt més enllà, ser summament intel·ligents, emprar totes les nostres eines per a+aturar precisament la propagació de mites i falses històries que un dia no gaire llunyà podrien ressuscitar els terribles fets que narren els llibres.
No els vaig convèncer. Però vaig poder inaugurar la placa enmig de càntics, música i gatzara.
De la novel·la El vicari d´Albopàs
Turmeda | 09 Setembre, 2020 15:24 |
Sa Pobla – Records de la Mallorca dels anys 60 - Cuplets d´Imperio Argentina i tangos de Carlos Gardel (VII) - (Un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)
Quan moriren els pares del batle Verdera, Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern, és a dir, els meus repadrins, la meva família es mudà a viure a la casa que quedava buida. Era a començaments dels anys cinquanta i, el record del que hi vaig viure, les primeres experiències infantils, encara perduren en la meva memòria. Totes les vivències hi són presents, com si el temps no hagués passat, inexorable, i jo encara fos un al·lotet que, despreocupat, juga a les golfes de la casa. Aleshores l’oncle, el batle Verdera, l’ànima de la construcció de l’Escola Graduada juntament amb l’arquitecte Guillem Forteza, ja havia emigrat a l’Argentina. Home, com deia, de la famosa Unión Patriotica, malgrat certes concomitàncies regionalistes com ho demostren les seves amistats, l’arribada de la República va fer ensorrar molts negocis que tenia aparaulats amb comerciants propers al general Miguel Primo de Rivera. (Miquel López Crespí)
Davallàvem els graons inicials de l´escala d´un pou sense fons.
Què fer amb nosaltres? Què seria el dia de demà del fill estimat? Ara, fos quina fos la decisió del jutge, estàvem fitxats per a tota la vida. Els nostres noms i els papers de l´informe restarien in aeternum en els arxius de la Social.
És el que més temien els pares. Restar fitxat significava que sempre romandríem en mans de les autoritats. A partir d´aquest moment quan hi hagués noves pintades, aldarulls, repartides de fulls volanders seríem els primers que anirien a cercar. També significava entrar a formar part de les llistes negres que circulaven entre les empreses que podien oferir-te feina, perdre punts per ser funcionari. I en fer el servei militar ser destinat a una colònia africana, a les selves impenetrables de Guinea, el desert del Sahara, a fer guàrdies a Ceuta i Melilla o romandre els dos anys de càstig oficial netejant excusats a una caserna perduda enmig dels infinits camps de Castella, lluny de casa, de permisos, dels mínims avantatges de què gaudirien els altres companys d´infortuni.
Sé que no em retraurien l´acció. Segurament n´estaven orgullosos. Però la preocupació perquè m´havien fitxat hi era, forta. El seu rostre no podia amagar una intensa tristor. La mare, malgrat la manca de por que denotaven les seves faccions, no deixava d´agafar-me fort de les mans com si em volgués protegir d´una intensa pedregada. Les altres famílies romanien igual, estàtiques, com si un raig invisible les hagués petrificades en aquell punt concret de l´oficina.
El jutge llegí lentament la resolució del TOP.
La paperassa del nostre interrogatori havia arribat al Tribunal de Menors. Les instruccions, ordres, contraordres, reports de la fiscalia, resolucions de les institucions involucrades ens perjudicaven. Sembla que es trobaven amb un cas inesperat, sorpressiu, i volien fermar molt bé les coses. Famílies, col·legi i societat en general havien de saber que a l´Estat espanyol es continuava fent justícia i la mà ferma del règim no perdonava ningú, malgrat els acusats fossin menors d´edat.
La resolució final del TOP i l´acord del Tribunal de Menors van ser dràstics. Se´m feia màxim responsable del grup Nova Mallorca i, en conseqüència, era condemnat a patir un any internat en un reformatori, l´indret on portaven els petits delinqüents juvenils o joves que no sabien on ficar. En els fons, els lladres de catorze anys, els inesperats batxillers subversius eren mals de tenir a recer.
Què fer amb nosaltres?
No ens podien tancar al manicomi. I molt manco a la presó. Aleshores el reformatori era una terra de ningú on desfer-se d´alguns casos problemàtics.
Els companys en sortiren amb penes més lleus. La família havia de pagar multes que variaven entre cinc-centes i mil pessetes d´aquell temps, amb l´obligació, inajornable, de presentar-se cada mes amb els pares a la seu del Tribunal de Menors. Portarien la llibreta de notes del col·legi i un informe del director del centre informant de la conducta de cada un dels implicats.
Tornàrem a casa capbaixos.
Els pares estaven trists. Intuïen clarament que aquell fet marcava un punt d´inflexió definitiva en la vida del fill. Altra volta la preocupació pels estudis, pel meu futur.
Va ser quan vaig escopir sang per primera vegada. Em vaig portar el mocador a la boca. Em va sorprendre la taca roja. Què passava? De seguida em vaig amagar el mocador a la butxaca. No volia amoïnar encara més els pares. Possiblement eren els nervis. Aleshores no tenia la més mínima idea del que era i significava la tuberculosi. Mai no havia sentit a parlar-ne.
Era per aquesta petita glopada de sang que darrerament em cansava tant? Em costava pujar l´escala que ens portava a classe. M´havia d´aturar al replà i sempre arribava el darrer, quan tots ja havien obert la cartera i tenien els llibres i els quaderns damunt el pupitre. I la suor freda que em dominava sovint? Ben seguir que si continuava empitjorant, si la febre augmentava ho, hauria de dir als pares.
Un dia d´aquests seria qüestió de dir-ho a la mare i més ara que la sang havia fet la seva aparició, brillant i amenaçadora.
Tot plegat tendria greus repercussions en el futur.
A la nit, a casa, hi hagué reunió familiar. Els pares, els padrins materns, l´oncle Josep. La repadrina, silenciosa a un racó del menjador, resava el rosari. El silenci es feia pesant. Se sentien lentes, penetrants, les campanades del rellotge de paret marcant les hores. Fins i tot, na Perleta la cussa, mirava atemorida des del cistell on descansava. Jo era al costat de l´oncle. No sabia què dir. De cop i volta m´adonava que la meva acció havia commogut els fràgils fonaments que ens sostenien.
Qui reaccionà més ràpidament va ser la padrina Martina.
Per a ella jo era, no solament el nét estimadíssim; era quelcom més: el fill que recentment havia mort d´un accident de moto, quan amb la Montesa acudia a regar una finca que teníem prop de cementiri. D´ençà que una mèdium li havia dit que el fill s´havia reencarnat en la meva persona, multiplicà per cent la seva protecció. No hi havia caprici que no em concedís. Si volia una cartera nova en començar el curs, tenia la millor. Si desitjava anar a classe de dibuix, matricular-me en un curset de fotografia, adquirir una nova capseta de llapis de coloraines, una novel·la de Jules Verne o Zane Grey, tot era meu de seguida.
Als pares no els agradava que em permetés tants capricis. Però no hi podien fer res. La padrina disposava dels ingressos proporcionats per les seves finques i podia gaudir del luxe d´aviciar els néts. Era esplèndida. Les germanes tenien de seguida el mateix. Bastava que li ho demanassin i, a l´endemà, sense necessitat d´haver-hi d´insistir, era damunt el seu llit, al pupitre.
La mort del fill als trenta anys la marcà de forma indeleble. Potser embogí i nosaltres no ens n´adonàvem.
L´accident mortal s´esdevengué un dia de juliol del 59. En aquell moment, quan ens arribà la notícia, celebràvem una bona venda de blat de les índies. Els preus havien sobrepassat les expectatives familiars i podríem rescabalar els diners invertits. Érem asseguts al porxo de casa. Els padrins havien vengut a celebrar l´esdeveniment. Semblava un dia feliç. La padrina cantava cançons pageses alhora que vigilava el foc de la cuina, remenant el menjar. Va ser en començar a servir la paella quan un grup de pagesos esvalotats entraren per la porta del jardí amb posat esverat. Venien suats, amb la roba de feina, alguns descalços, a donar-nos la mala nova: l´oncle Miquel s´havia estavellat just feia uns moments a la sortida del cementiri, al primer revolt de la carretera que portava a la cruïlla amb Crestatx, Alcúdia i Palma. Aquell dia havia d´anar a regar a l´hort de Can Verdera, just unes passes rere l´Escola Graduada. Hi hauria pogut anar a peu; tan sols eren uns minuts. Però s´estimà més agafar la potent Montesa just acabada de comprar. Una moto que pocs joves podien tenir: encara era l´època dels carros i les bicicletes. Les motos just acabaven de fer-se presents. Jo gaudia com un boig d´anar amb l´oncle Miquel en aquell giny diabòlic. M´asseia al darrere i m´agafava fort al seu cos quan, com un coet, partia ràpid, fent soroll, accelerant per fer enveja als seus amics del carrer de l´Escola.
Aleshores jo esdevenia el rei de la barriada. Cap dels meus companys tenien familiars amb una moto a disposició. El vent em pegava al rostre descambuixant els cabells. Em sentia un ésser d´un altre planeta amb poders màgics. Qui hauria pogut pensar que tota aquella alegria frenètica acabaria amb llàgrimes, amb dol, en un funeral, en les oracions dels sacerdots acompanyant el cotxe dels morts?
Va ser en aquests dies, en aquell exacte mes de juliol, que la vida de la família va restar trasbalsada per sempre?
Tot el que segueix a la inesperada notícia em sembla avui com un malson, com haver viscut una pel·lícula de terror.
Els pares, els padrins, l´oncle Josep s´aixecaren de la taula i desaparegueren entre la gentada que els esperava a la porta. Vivíem a la sortida del poble, a uns centenars de metres on tengué lloc el desgraciat accident. El carrer anava alçat. La família, apressada, es perdé enmig de la multitud. Jo els seguia de lluny, impulsat per l´onada que empenyia amb força. Al cap de pocs instants ens trobàrem amb la comitiva que, allargassat damunt una escala, portava el cos inerme de l´oncle Miquel. Distingia les veus de la gent com si venguessin de molt lluny. La pols de la carretera, encara sense asfaltar, feia més dantesca l´escena. Em vaig acostar a l´escala. Els quatre pagesos que la transportaven avançaven a bon ritme, cap a l´hospital, amb l´esperança de salvar-li la vida. Jo corria al costat i veia com la sang li regalimava des del cap fins a la pols del terra. Les gotes queien a una velocitat lentíssima. Brillaven amb la llum esclatant d´aquell migdia de juliol. De sobte, es confonien amb la terra i deixaven un rastre que era trepitjat per la munió de pagesos que ens acompanyava.
Em vaig fixar en els seus ulls. Els portava oberts, com si encara volgués veure els camps, els carrers que l´havien alletat d´infant. Per uns moments vaig intuir que no havia mort. Algú se n´havia adonat? El pit pujava i davallava a una velocitat sorprenent. Vivia!
No sé fins quan va durar el malson. Jo anava ben a prop, al costat. Tenia un braç penjant de l´escala que anava amunt i avall segons el moviment del que el portaven.
Quan aquell cos inert em va fregar les cames, vaig sentir un calfred travessant-me de dalt a baix. Era el balanceig de l´escala? A mi em va fer l´efecte d´un últim acomiadament, com si volgués dir adéu al nebot que tant havia estimat.
Després, el malson avançà a una velocitat inusitada. Casa nostra era a dues passes. Era evident que l´oncle moria. Optaren per portar-lo a casa. Entre la pols dels carrers hi veig la negra sotana del rector que arriba fins a l´escala on agonitza i li fa el senyal de la creu damunt el front cobert de sang. El porten al llit dels pares. La cambra és plena de gent. Les veïnes ploren. El pares, els padrins, resten al costat del llit sense saber què fer. El rector s´apropa al moribund, li agafa el cap amb una mà. Sent, enmig de la cridòria del poble que ha envaït l´entrada i les amples sales, la seva veu dient: “Miquel, Miquel... t´apenedeixes dels teus pecats?”. Em va semblar sentir un “Sí!”, imperceptible. Però no ho podria afirmar amb certitud. Qui saps si l´oncle ja era mort, en una altra dimensió de l´espai i el temps. Tenc la vista fixada en els llençols blancs on reposa i m´espanten els rierols de sang que van dibuixant el tèrbol mapa de la Mort en la tela blanca de forma inexorable.
La padrina estava indignada.
--Què s´ha pensat aquesta tropa? Voler tancar en Miquel? No ho consentiré mai, malgrat hagi de vendre un hort, el que faci falta! Sempre trobarem un advocat com pertoca que porti el cas a tribunals superiors!
L´escoltàvem en silenci, en la seguretat que faria el que deia costàs el que costàs.
La seva força d´esperit era capaç de moure muntanyes.
No anava equivocada. La família Verdera! El meu padrí Rafel era el germà del batle Miquel Crespí Pons, el cap d´Unión Patriotica, el partit del dictador Miguel Primo de Rivera. Durant els anys vint, els cacics lligats a la monarquia i el general havien dominat la vida política del poble i de Mallorca. L´oncle Miquel Crespí havia bastit l´Escola Graduada del poble i, malgrat la seva filiació dretana, era ben considerat pels poblers per haver ajudat a resoldre, definitivament, el problema de l´escolarització. D´aquella època, que finí amb l´adveniment de la República, restaven a la família materna munió de relacions amb sectors importants del clergat, els militars i certs sectors de terratinents.
Quan moriren els pares del batle Verdera, Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern, és a dir, els meus repadrins, la meva família es mudà a viure a la casa que quedava buida. Era a començaments dels anys cinquanta i, el record del que hi vaig viure, les primeres experiències infantils, encara perduren en la meva memòria. Totes les vivències hi són presents, com si el temps no hagués passat, inexorable, i jo encara fos un al·lotet que, despreocupat, juga a les golfes de la casa. Aleshores l’oncle, el batle Verdera, l’ànima de la construcció de l’Escola Graduada juntament amb l’arquitecte Guillem Forteza, ja havia emigrat a l’Argentina. Home, com deia, de la famosa Unión Patriotica, malgrat certes concomitàncies regionalistes com ho demostren les seves amistats, l’arribada de la República va fer ensorrar molts negocis que tenia aparaulats amb comerciants propers al general Miguel Primo de Rivera.
El batle Verdera, abans de marxar a l’Argentina, d’on no tornaria mai més, havia tengut temps de construir-se un gran casal en el carrer de la Muntanya. Un casalot que encara existeix, presidit per les seves inicials, de què ja no podria gaudir. El casal, amb tots els mobles i llibres, restà en mans dels comerciants amb què tenia concertades algunes hipoteques. L´únic que se salvà de la desfeta varen ser alguns llibres i revistes que romanien, quan jo petit, a la casa dels pares del batle. I precisament aquell era l’indret on jugava de nin quan ens hi mudàrem a viure-hi. No cal dir que no sabia encara l’alt valor històric d’aquelles restes del que havien estat els interessos culturals d’uns regionalistes de dreta mallorquins. Em referesc a diverses edicions de mossèn Antoni Maria Alcover, a carpetes plenes de papers esgrogueïts amb articles de Guillem Forteza Piña, l’amic arquitecte que dissenyà l’Escola. Parl també de les primeres edicions de Poesies de Miquel Costa i Llobera, editades el 1885 o De l’agre de la terra publicat el 1897. Els exemplars de la revista de mossèn Parera i Sansó, Sa Marjal, hi eren abundosos. N’hi havia un bon munt que, al·lotets de sis o set anys, ens servien per a jugar a vaixells que fèiem navegar a les piques de pedra picada del pati de casa. Què sabíem, nosaltres, al·lotells de set o vuit anys, de les dèries i il·lusions regionalistes d’aquells homes de començament de segle!
L’oncle Josep salvà algunes d’aquestes joies editades a finals del segle XIX i començaments del XX. Feinada inútil, evidentment, ja que, en una de les detencions que vaig patir en els anys seixanta, la Brigada Social les agafà i mai no vaig poder recuperar res. Una pèrdua irreparable que, tants d’anys després, encara em dol com una ferida oberta. Imagín que, per a aquells sicaris, ensopegar amb llibres i revistes escrits en català, “la lengua de los separatistas”, devia ser un pecat quasi igual o molt més greu que trobar-se amb un munt d’exemplars de Mundo Obrero.
Potser va ser la lectura de Lo Pi de Formentor el que em va condicionar la dedicació posterior a la literatura. El cert és que, a les tertúlies que l’oncle Miquel Crespí i Pons tenia a casa dels seus pares, en el carrer de la Muntanya de sa Pobla, reunions a les quals anaven Miquel Costa i Llobera, Guillem Forteza Piña, mossèn Joan Parera i Sansó, uns homes contradictoris, de diverses ideologies, cadascun a la seva manera i enmig d’un munt de contradiccions que no negarà ningú, anaven posant els fonaments d’una renaixença cultural ben concreta.
Ben cert que la majoria de clergues i sectors de dreta que conreaven la nostra llengua ho feien des d’una perspectiva conservadora. Per a molts d’ells es tractava de servar algunes de les senyes d’identitat del nostre poble, arrabassades d’ençà el decret de Nova Planta. La llengua era una de les seves preocupacions essencials. I cada un dels contertulians ho provava de fer a la seva manera: Miquel Costa i Llobera, mitjançant la poesia i els sermons en defensa del catolicisme militant (malgrat que d’una forma no tan abrandada i virulenta com ho feia mossèn Antoni M. Alcover); Guillem Forteza, mesclant, de forma creadora, l’arquitectura tradicional mallorquina amb els corrents més moderns del racionalisme arquitectònic europeu i bastint, així, unes obres de qualitat inqüestionable; mossèn Joan Parera i Sansó, home reaccionari com n’hi havia pocs, però entestat a servar tradicions i costums de les Illes mitjançant la revista Sa Marjal; i l’oncle Miquel Crespí Pons, portant endavant la modernització de sa Pobla, bastint escoles, una infraestructura cultural que encara perdura en el meu poble, per tal d’elevar el nivell de formació dels poblers i pobleres. Cap d’ells, evidentment, era, esquerrà. Els podem demanar més del que feren? Potser avui dia serien considerats tímids regionalistes, Costa i Guillem Forteza inclosos. Però si ens deixam d’etiquetes i ens fixam en els fets concrets, en els fonaments culturals que crearen amb llur dedicació, veurem que contribuïren a modernitzar la Mallorca caciquil del seu temps i, oracions i filípiques religioses a part, la realitat és que la cultura catalana en sortí enfortida.
De petit, record visites a Palma acompanyant la padrina. Sempre que tenia un problema, alguna injustícia en el repartiment de les quotes de benzina, una apropiació abusiva de blat o mongetes per part de l´Estat, un magatzemista aprofitat que no havia pagat el que pertocava de les patates exportades a Anglaterra, acudia a Palma a parlar amb el don Ricardo Punset, general en la reserva que exercia d´advocat en el carrer de la Mar.
Allunyat del soroll ciutadà, dels cotxes i la gentada que circulava per Palma, dels tramvies atapeïts de ciutadans, els patis d´aquells senyors que anàvem a visitar em seduïen. Els carrers silenciosos, els patis ombrívols, curulls de plantes just acabades de regar per criades amb davantals blancs i còfia emmidonada, tenien un posat misteriós. Com si servassin la presència de les antigues nissagues que els habitaren. Contemplava el fustam impressionant dels sòtils, els antiquíssims arrambadors de ferro forjat, les àmplies escales de marbre amb raconets verds per l´herbei que ocupava escletxes i racons. El sol hi penetrava poques vegades. Potser a l´estiu, a migdia, quan tothom romania amagat a les amples cambres dels pisos podies veure un resplendent raig de sol anant d´un arc a l´altre.
Em sorprenia aquella calma repentina enmig del brogit ciutadà.
A la sala d´espera sempre hi tenia clients. Trucàvem la campaneta de l´entrada i ens obria la secretària, ben vestida i perfumada. L´ampla sala, el rebedor de les visites, mostrava resplendor familiar dels Punset i Servera. Mobles de preu, cisellats pels millors artesans dels segles XVII i XVIII omplien aquella sala curulla de bronzes, cadires d´ample respatller de cuiro, quadres de militars i bisbes, gran nombre de plantes omplint cada racó. A la finestra, mitja dotzena de geranis florits posaven una taca de roig a les ombres i els grisos del casal.
No vaig saber mai què hi havia rere la gran cristallera de coloraines que ens barrava el pas a les altres cambres. Però, llunyà, s´endevinava un món actiu amb criades feinejant, olor de menges exquisides, ràdios cantant cuplets d´Imperio Argentina i tangos de Carlos Gardel.
De la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)
Turmeda | 08 Setembre, 2020 23:14 |
Alguns dels meus lectors -
Antoni Vidal Ferrando i el meu llibre de narracions Parets de foc (El Tall Editorial)
Amic Miquel,
Només uns mots per felicitar-te per les teves “Parets de foc”. Pots estar ben content d’aquest nou llibre. Realment, ha estat un plaer llegir-lo. Entre dones i homes crucificats en rodes de carro, entre interns del manicomi que mengen flors o teixeixen cistells amb les onades de la mar, entre volcans ocults sota la terra humida, ecos perduts de Grândola, Vila Morena, escriptors revolucionaris que només saben dir “tèbia besada de la mitjanit” o aspirants al Nobel de literatura que es renten i perfumen les mans abans d’obrir un llibre, hi he trobat moltes coses: idees, sentiment, ironia, humor, lirisme i un indomable esperit crític que, endemés, no comet l’error de parlar des de les seves secrecions biliars ni des de l’odi (jo diria que, fins i tot dins els moments més lacerants, hi he trobat més tendresa, més nostàlgia, que indignació). Però encara no he dit el que més valor de les teves “parets”, que també és el que més valor de qualsevol obra literària: que sigui ver, que neixi d’alguna necessitat. I, en aquest sentit, els teus relats són ben vius: vibren, respiren, interpel·len, sacsegen, qüestionen, es lamenten, donen testimoni. Segons com, pens que hi contes allò que jo ja fa estona que també intent contar quan escric, i que ja ho intentava Leonardo Sciascia quan parlava de la seva Sicília: la derrota de la raó i el triomf dels deliris, dels traumes, de les ambicions i de les contradiccions dels humans.
Una abraçada i enhorabona!
Antoni Vidal Ferrando (8-IX-2020
Turmeda | 08 Setembre, 2020 15:34 |
La revista Iris de Menorca i el recull de narracions de Miquel López Crespí Parets de foc (El Tall Editorial)
PARETS DE FOC,
Per Eduard Riudavets Florit
Desset són els capítols, desset relats que mereixerien, cadascun d’ells, una ressenya. Des del lirisme dolorós de La mort a la ironia gairebé humorística d’El secretari general, tot passant per l’evocació cinèfila de Plou dolçament o la dissecció del poder a Senyors, Parets de foc ens fa viure un calidoscopi de narracions tan engrescadores com punyents. (Eduard Riudavets Florit)
Estava convençut que no em decebria. Donava per fet que m’agradaria. He llegit, i ressenyat a aquesta secció, algunes de les obres de Miquel López Crespí i per tant conec, ni que sigui un xic, la seva obra literària. Estava segur, llavors, que gaudiria de la lectura de Parets de Foc, l’últim, per ara, dels seus llibres.
Allò que no m’esperava, ni de bon tros, és la sorpresa que m’he emportat. Un altre cop López Crespí va més enllà d’allò que es podia esperar i ens regala un excepcional recull de relats que no permeten restar indiferent, que forcen a obrir els ulls, que ens interpel•len directament i sense concessions. I potser allò que més sobta és saber que aquests relats –narracions, evocacions, vivències, reflexions, records – foren escrits els anys 70 i 80 del passat segle i, malgrat això, no poden ser més d’actualitat.
Si, al seu moment, aquests textos tenien la voluntat, brillantment assolida, de trencar amb els esquemes de la pansida narrativa naturalista que dominava el panorama literari d’aquells anys, i fer-ho des de l’experimentació rupturista, en llegir-los ara ens sentim absolutament identificats amb les idees que ens exposen. Avui, quan la conxorxa, que va fer possible la gran mentida sacralitzada de la transició, s’esqueixa per tots els costats, els relats de Parets de foc, ens posen davant els ulls les misèries del poder, l’ofegor eterna dels explotats, la necessitat d’una veritable –i no només cosmètica- ruptura amb el passat.
No penseu, però, que López Crespí exerceix d’àugur visionari, res d’això. Simplement la fèrria coherència de les seves idees, el rebuig a la claudicació, el manteniment, contra l’embat de tots els vents, de la seva visió rebel, han fet que el temps i els esdeveniments li donin la raó.
Desset són els capítols, desset relats que mereixerien, cadascun d’ells, una ressenya. Des del lirisme dolorós de La mort a la ironia gairebé humorística d’El secretari general, tot passant per l’evocació cinèfila de Plou dolçament o la dissecció del poder a Senyors, Parets de foc ens fa viure un calidoscopi de narracions tan engrescadores com punyents.
Si més no, ara em permetreu una apreciació estrictament personal. Una història obscura, un relat on es barreja el present i al passat, m’ha fascinat. És una d’aquelles històries que arriben, esmolades i sense anestèsia, al més profund de les entranyes. No me n’he pogut estar de fer-vos-ho saber.
Cal cloure ja aquesta ressenya i no hi ha millor manera que amb unes paraules del mateix autor,
“Un vertader poeta, un narrador extraordinari, sorgeix de la fondària de les seves pròpies vivències personals, de l’assimilació d’una intransferible experiència: la realitat que l’envolta. Si vol defugir el seu propi món, la pluja de sentiments que l’alletaren des de la infància, segurament podrà escriure llibres d’èxit conjuntural, però mai una obra que perduri”.
Sense pretendre-ho, López Crespi es defineix a ell mateix en aquest paràgraf. Ell és el vertader poeta, el narrador extraordinari, i no tinc cap mena de dubte que la seva obra perdurarà.
Parets de foc, un llibre que cal llegir. Llegiu-lo, us ho recoman de tot cor.
Eduard Riudavets Florits (Revista Iris de Menorca, 4-9-2020)
Alguns dels meus lectors -
Antoni Vidal Ferrando i el meu llibre de narracions Parets de foc (El Tall Editorial)
Amic Miquel,
Només uns mots per felicitar-te per les teves “Parets de foc”. Pots estar ben content d’aquest nou llibre. Realment, ha estat un plaer llegir-lo. Entre dones i homes crucificats en rodes de carro, entre interns del manicomi que mengen flors o teixeixen cistells amb les onades de la mar, entre volcans ocults sota la terra humida, ecos perduts de Grândola, Vila Morena, escriptors revolucionaris que només saben dir “tèbia besada de la mitjanit” o aspirants al Nobel de literatura que es renten i perfumen les mans abans d’obrir un llibre, hi he trobat moltes coses: idees, sentiment, ironia, humor, lirisme i un indomable esperit crític que, endemés, no comet l’error de parlar des de les seves secrecions biliars ni des de l’odi (jo diria que, fins i tot dins els moments més lacerants, hi he trobat més tendresa, més nostàlgia, que indignació). Però encara no he dit el que més valor de les teves “parets”, que també és el que més valor de qualsevol obra literària: que sigui ver, que neixi d’alguna necessitat. I, en aquest sentit, els teus relats són ben vius: vibren, respiren, interpel·len, sacsegen, qüestionen, es lamenten, donen testimoni. Segons com, pens que hi contes allò que jo ja fa estona que també intent contar quan escric, i que ja ho intentava Leonardo Sciascia quan parlava de la seva Sicília: la derrota de la raó i el triomf dels deliris, dels traumes, de les ambicions i de les contradiccions dels humans.
Una abraçada i enhorabona!
Antoni Vidal Ferrando (8-IX-2020
Última Hora entrevista l´escriptor Miquel López Crespí - Una entrevista de la periodista Clara Ferrer
López Crespí publica Parets de foc, el inicio de una trilogía “experimental”
En este primer libro el autor apuesta por “recuperar la literatura rupturista de los 70 i 80” – En estes tres volumenes, el escritor tratará temas como el sexo, la política y la religión. En el libro el escritor funde técnicas en un collage de teatro, prosa, poesía, misivas o dietarios. (Clara Ferrer)
Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) regresa al género de los relatos breves con Parets de foc (El Tall Editorial). Es la primera entrega de una trilogía (con la que el prolífico autor intenta “recuperar la narrativa experimental y rupturista de los 70 i 80”, y que se basa en dietarios y documentos encontrados de aquella época y escritos por él mismo. La mayoría de los cuentos són inéditos, mientras que otros responden a algunas antologías publicadas entre los años 70 y la actualidad.
“Junto a escritores como Llorenç Capellà, Antònia Vicens, Vidal Ferrando, Maria Antònia Oliver o Guillem Frontera empezabamos a escribir de manera diferente a lo que hacía la Escola Mallorquina, con autores como Costa i Llobera, Llorenç Riber o Maria Antònia Salvà”, explica.
“Nos parecía que tenía un formalismo técnico interesant, pero que era vacio de contenido. Estábamos influidos por las vanguardias europeas y españolas y pensábamos que Mallorca estaba atrasada, pues la narrativa mallorquina eclesiàstica no trataba temas que nos interesaban, como la sexualidad, la política, la crítica social o la religión”, apunta. “Se trataba de cuestionar la herencia recibida, con la misma fuerza con la misma fuerza que lo hacían grupos de artistas como Equip Crònica, el colectivo Criada i Art Pobra”, insiste.
Así, en los 17 cuentos de Parets de foc, cada uno de un estilo diferente, López Crespí funde técnicas y formatos, como un collage, teatro, prosa, poesía, casrtas, dietarios y conversaciones de viajes e incluso incluye una especie de decálogo para quien quiere dedicarse a la escritura (Per a qui vulgui dedicar-se al dur ofici d´escriptor).
Mientras, sigue indagando en sus recuerdos para “volver a dar vida a esa literatura rupturista”, pues hace ya más de diez años que no se presenta a ningún concurso literario. Con todo, ya son muchos los premios que ha conseguido en su dilatada carrera de cerca de 50 años, entre ellos el Ciutat de Palma (narrativa y teatro), el Joanot Martorell, el Joan Ballester o el Ciutat de Manacor. (UH, 18-8-2020)
Parets de foc (El Tall Editorial)
La publicació del recull de narracions Partes de foc (El Tall Editorial) i i els altres llibres de narracions que sortiran l´any vinent corresponen al meu interès per deixar constància de la meva particular narrativa rupturista dels anys 70 i 80. La majoria de contes experimentals d´aquests llibres evidencien el desig (i el de tants d´altres autors de la meva generació) de defugir el pansit naturalisme de tants d´escriptors nostrats encara lligats a l´herència de l´Escola mallorquina. La majoria d´aquestes narracions són inèdites. D´altres han estat recuperades d´algunes de les antologies publicades entre els anys 70 i el present. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col•lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col•lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. (Miquel López Crespí)
Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80
És a començaments dels tenebrosos anys vuitanta –criminalització de les avantguardes revolucionàries marxistes i independentistes, control de la cultura per part dels intel•lectuals i partits del règim, oblit i menysteniment de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77... --que volem continuar avançant en la tasca literària rupturista començada a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col•lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col•lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Són anys de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura. Els nostres llibres de capçalera són La revolución y la crítica de la cultura (Barcelona, Grijalbo, 1970) d’Alfonso Sastre, La definición del arte (Barcelona, Ediciones Martínez Roca, 1971), Apocalípticos e integrados ante la cultura de masas (Barcelona, Editorial Lumen, 1968), ambdós de Umberto Eco. Llegim La crítica de la cultura y la sociedad de T. W Adorno, Júlia Kristeva, les teoritzacions de Robbe-Grillet damunt el nouveau-roman, repassam Roland Barthes, Luckás, Henri Lefebre, Lucien Goldmann, Guy Debord, Jean-Paul Sartre, Antonio Gramsci, Hans Magnus Enzsensberger... sense deixar mai de banda les obres filosòfiques, polítiques, econòmiques dels clàssics del marxisme. Però aquests noms han estat escrits a l’atzar. Simplement per indicar quins eren alguns dels nostres interessos culturals quan començam a publicar els nostres primers reculls de narracions. Aprofitam els dos anys inútils que el franquisme ens fa perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre ens han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausias March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella. Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació.
De tota aquesta problemàtica en podeu trobar prou informació en els articles d’Alexandre Cirici “Plor sobre el crepuscle dels anys setanta” (Serra d’Or, núm. 273) i en les reflexions de l’investigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El talp sota el títol “Per una dissecció de la postmodernitat”. Treballs que m’ha fet recordar amb precisió des de quins fonaments començam a escriure, quins són alguns dels esdeveniments que condicionen els nostres primers llibres, la decisió a entrar a militar en organitzacions marxistes revolucionàries. Deia Alexandre Cirici en l’article abans esmentat: “Abocats ja a l’estiu del darrer dels anys setanta, comença a ésser hora de considerar quin balanç cal fer de la dècada que s’acaba.
‘Per a pensar-hi, és bo de dibuixar primer una silueta de l’apassionant dècada dels seixanta, que va precedir-la. Va ésser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les darreres descolonitzacions –Camerun, el Congo i Algèria--, la lluita complexa de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans, la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecumènic i la Pacem in Terris, la relativa liberalització artística russa [i.e. soviètica] –Evtuixenko i l’exposició del Manège--, la insurrecció dels estudiants de Berkeley contra l’alienació, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes d’Estrasburg, dels provos d’Amsterdam, dels estudiants de Berlín, amb Dutschke, de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a París, i la primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot això hi havia les recerques evasives, col•laterals, dels hippies, de les drogues, de l’unisex, dels flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revolució Sexual, etc.
‘La tensió cap endarrere també hi era present, amb la substitució de Joan XXIII per Pau VI, de Khruixtxov per Kossiguin i Bréjnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per Papadópoulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy, de Che Guevara i de Luther King. ‘Una tercera línia d’aventura d’aquesta dècada era l’econòmica i la tècnica, amb l’apogeu de la societat de consum i la cursa espectacular cap a l’espai, des de la volta al món del satèl•lit de Gagarin fins al desembarcament a la Lluna d’Armstrong i Aldrin, mentre la gent fingia creure en les possibilitats tècniques infinites del mite de James Bond”.
A nivell artístic, Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les línies de força que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos s qüestionar bona part de l’herència cultural del passat. El resum d’Alexandre Cirici és prou sucós i significatiu: “L’art d’aquesta dècada extraordinària va ésser també una gran aventura, dominada per la voluntat d’abolir les fronteres entre l’art i la vida que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima d’abolició de fronteres i d’intercomunicació entre l’art i la vida real, i encara més l’artificació del record personal a l’estil de Boltanski. Els ballets de Merce Cunningham, com la Música a l’espai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen la mateixa qüestió comunicativa en la qual la representació tendeix a cedir el lloc a la realització d’actes autèntics.
‘Els grans fets artístics col•lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de l’illa de Wight coronaren les il•lusions d’aquesta època, alimentades durant la dècada pel folk urbà i la cançó de protesta.
‘Joan Baez cantant We shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il•lusionada dels seixanta.
‘Conclusions artístiques tan oposades com l’Hiperrealisme, l’art Povera i el Support-Surface semblen ésser l’arribada de les tendències apuntades a unes cotes extremes.
‘Per al pensament artístic, després de les idees Pop de Banham i Alloway, a hi hagué l’impacte de l’Estructuralisme, de Barthes i Goldmann, l’imperi de la Semiòtica de Tel Quel, de la ciència de la comunicació de Wiener i les teories sobre els mitjans de massa, de McLuhan”.
És aleshores, sota aquestes influències, que començam a escriure les primeres narracions que sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes de les que sortiran molt més endavant en Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987) i Necrològiques (València, Editorial Amós Belinchón, 1988).
En els fulls de promoció de Notícies d’enlloc, el lector podia copsar les nostres intencions, del que anava aquella selecció de contes quan, llegia: "Notícies d’enlloc el portarà a ‘La misteriosa estació’ on l’espera un món inversemblant, diferent i alhora idèntic al desencisat present; més endavant coneixerà els indestriables laberints que porten a una senyora-bé a suïcidar-se en primavera; també hi podrà trobar, en aquest estrany i meravellós llibre de narracions la visió d’aquests curiosos amants que solen tenir alguns exmilitants d’aquella revolució que va ser traïda pels pares de la pàtria; a més a més es podrà distreure amb la descripció que l’autor fa del nostre món cultural fet d’amiguisme i capelletes de tota mena; la riallada immensa sobre els premis literaris i el seu significat s’evidència a ‘L’important és participar’, però això només és el començament. Què pot succeir un dissabte si vostè està avorrit i en sortir a la nit al carrer es troba una al•lota rossa amb Mercedes que el convida a seduir-la? I què en direm, de la nostra ‘Estimada burocràcia’ que cobra per a no fer res? Més endavant, a mesura que anem avançant per aquest obra al•lucinant també podrem ensopegar amb un hipotètic ‘Cop d’estat’ on són assassinats tots els polítics, cantants i escriptors nostrats; un mallorquí eixelebrat que se’n va voluntari a lluitar amb els sandinistes a Nicaragua; més suïcidis; viatges a països exòtics; robatoris, disbauxes discotequeres poblades de coneguts ‘bons vivants’ que han sabut canviar a temps de camisa i allà on digueren Visca la República!, ara diuen Visca el Rei!
‘Si per desgràcia totes aquestes narracions no l’han aconseguit impressionar més que qualsevol sèrie estato-unidenca, trobarà, a ‘Acqua alta’, la possibilitat de perdre’s pels laberints de la vella Venècia tant del grat dels babaus de totes les èpoques i totes les contrades. I les altres coses, els misteris, trampes, endevinalles, profecies que hi pugui haver-hi, no les explicam per tal que vostè les pugui descobrir pel seu compte sense necessitat de guia ni mestratge”.
Miquel López Crespí
Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."
Turmeda | 08 Setembre, 2020 01:18 |
Novetats editorials - Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del Segle) -
Els fills del Maig del 68 en la literatura catalana contemporània -
Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”. (Jaume Obrador)
Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel•la “JOC D’ESCACS”, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel•les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-m’hi.
Pensàvem en aquells moments que estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions…No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català) era aleshores un partit que actuava en plena clandestinitat. No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui vos parla són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!
És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri i un ambulatori per zona, que han evolucionat cap a un nou concepte de salut.
En aquesta novel•la que avui presentam, l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim i el posterior empresonament, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.
El problema, segons la novel•la, era que “una època obscura s’apropava, silent però ferma i segura. Podríem aturar l’escomesa que ens queia al damunt? Calia no defallir. El que no podíem fer era restar solament al tall com en el passat, veure com ens enterraven sota munts de cendres i mentides, criminalitzant la nostra feina, estigmatitzant-la amb l’etiqueta d’”extrema esquerra”, quan nosaltres l’únic que fèiem era mantenir uns principis i unes idees que consideràvem útils i encertades per acabar amb les desigualtats socials”.
Per això decidírem fer una roda de premsa per presentar el partit. Després de ser vigilats per la policia haguérem de canviar d’indret i fer-la a casa de Miquel López. Ell, ajudat per nosaltres, posà una senyera rere la tauleta del seu despatx i sis cadires, totes les de casa!, diu a la novel•la.
El mes de novembre de 1976 entràrem a la presó.
Jo no veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i en aquest punt no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), que era el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl•lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi i al Perú…era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls…”.
La transició no va ser un camí de roses. Diu Miquel: “Molts caigueren sota els trets de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Altres, queien “accidentalment” des de les finestres dels sinistres caus d’interrogatori de la Social. Companys metrallats, com a Vitòria, mentre assistien a assemblees pacífiques a l’interior d’una església, pintant consignes en els murs dels descampats extraradials i en el centre de les ciutats; treballadors que reben trets al cap per participar en una manifestació o moriren d’una culatada, mentre exigien Treball i Llibertat...”
Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”.
La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a les quals anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris, a les fàbriques i a la universitat per millorar les condicions de vida de les capes populars, lluites que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col•lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.
Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.
Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anècdota principal de la novel•la que acaba de publicar Miquel López Crespí.
Però Miquel sovint es preguntava: “Quina podria ser la meva actitud davant la tortura, sotmès a un cansament continuat per manca de son, per la pressió dels insults i els crits a l’hora dels interrogatoris? Confiava en la meva experiència, m’aferrava a l’esperança de pensar que, si no em torturaven físicament, podria resistir els crits i les vexacions”.
A JOC D’ESCACS en Miquel, era un “jove ansiós, com diu ell, per conèixer la veritat i que estava assedegat per la dèria de saber, que retrata el món cultural i polític de la seva joventut i que pensava que ens trobàvem a les darreries del franquisme”. Ell sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col•lectiva”. Menys mal, Miquel, que has servat, amb gran encert, aquesta memòria dels que hem lluitat per la democràcia i la llibertat.
Sense els teus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel•la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdot. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment.
Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança. Ell, com diu, i també nosaltres, estàvem cegats per l’exemple lluminós dels nostres herois enterrats en milers de fosses comunes arreu de l’Estat.
JOC D’ESCACS ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Aquesta novel•la ens recorda que pensàrem que podríem anar influint en els esdeveniments que sacsejaven l’Estat espanyol. Malgrat que no ocupàssim les noves institucions, com diu Miquel, des del carrer, des dels llocs de feina i estudi, mitjançant la nostra influència en les associacions de veïns, empreses i sindicats, seríem capaços de condicionar en un sentit progressista els anys vinents. Ell ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superestructura.
Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. El temps, diu Miquel, “canviava a una velocitat vertiginosa. Els recitals de la Nova Cançó a teatres i camps de futbol esdevenien un crit d’esperança que es podia sentir arreu del món. Detenir Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet perquè cantaven “Diguem no!”, “L’estaca” i “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”
A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme.
Els protagonistes de la novel•la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.
Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant! Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem...”.
En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel•la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel•la JOC D’ESCACS és d’una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.
I avui, gràcies a llibres com JOC D’ESCACS ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.
No puc acabar aquesta petita reflexió sense tenir ben presents els actuals presos polítics, tant Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, com els Consellers i Conselleres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya que es troben empresonats o a l’exili. Ni uns ni els altres han comès cap delicte: els volem el més aviat possible a casa. Desitjam que el nou govern de la Generalitat catalana, encapçalat pel seu president Quim Torra, encerti amb seny per aconseguir la república. Volem una Catalunya sobirana i uns Països Catalans republicans.
Palma, 28/05/2018
Turmeda | 06 Setembre, 2020 16:27 |
Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (II) -
Els maquis operaven per les muntanyes i de tant en tant sentíem el renou dels combats. De nit, camions de soldats arribant al poble. Escorcolls, detencions de veïns a qualsevol hora del dia. Pallisses i brutals interrogatoris a la caserna de la Guàrdia Civil. Se sentien els crits dels torturats d´un quilòmetre enfora. Un hivern, la guerrilla, segurament espitjada per la fam, comparegué al molí i s’endugué el blat i els pernils amb la colla de mules que portaven. Una altra vegada, quan tornava del riu, vaig veure unes mongetes amb barba de dies i el cul d'una metralladora per davall de les faldilles. El maquis era arreu. Com si visqués al nostre costat. O, qui sap, amagats sota terra. El meu home sempre duia el matxet els vespres quan havíem de davallar al poble per a qualsevol urgència. Les serralades eren plenes de combatents republicans que no havien volgut lliurar les armes a l’enemic. Sabien el que els esperava si queien en mans dels guanyadors i per això mateix molts preferiren continuar lluitant amb les armes a la mà. Morir per morir, havien escollit el cara a cara, l’enfrontament directe amb els que els perseguien. Sempre existia l´esperança d´un desembarcament aliat a Andalusia, a les costes del País Valencià o les Illes. La fi del feixisme, a Itàlia, havia començat amb l´arribada de les tropes anglo-americanes al nord d´Àfrica. A mitjans dels anys quaranta després de la derrota dels exèrcits alemanys a Stalingrad... Qui podia sospitar que el règim de Franco no fos aïllat i enderrocat per les potències aliades? (Miquel López Crespí)
Els maquis operaven per les muntanyes i de tant en tant sentíem el renou dels combats. De nit, camions de soldats arribant al poble. Escorcolls, detencions de veïns a qualsevol hora del dia. Pallisses i brutals interrogatoris a la caserna de la Guàrdia Civil. Se sentien els crits dels torturats d´un quilòmetre enfora. Un hivern, la guerrilla, segurament espitjada per la fam, comparegué al molí i s’endugué el blat i els pernils amb la colla de mules que portaven. Una altra vegada, quan tornava del riu, vaig veure unes mongetes amb barba de dies i el cul d'una metralladora per davall de les faldilles. El maquis era arreu. Com si visqués al nostre costat. O, qui sap, amagats sota terra. El meu home sempre duia el matxet els vespres quan havíem de davallar al poble per a qualsevol urgència. Les serralades eren plenes de combatents republicans que no havien volgut lliurar les armes a l’enemic. Sabien el que els esperava si queien en mans dels guanyadors i per això mateix molts preferiren continuar lluitant amb les armes a la mà. Morir per morir, havien escollit el cara a cara, l’enfrontament directe amb els que els perseguien. Sempre existia l´esperança d´un desembarcament aliat a Andalusia, a les costes del País Valencià o les Illes. La fi del feixisme, a Itàlia, havia començat amb l´arribada de les tropes anglo-americanes al nord d´Àfrica. A mitjans dels anys quaranta després de la derrota dels exèrcits alemanys a Stalingrad... Qui podia sospitar que el règim de Franco no fos aïllat i enderrocat per les potències aliades?
Els assalts als locals de Falange eren abundosos. A poc a poc, s’accentuà la presència de la Guàrdia Civil i l’exèrcit. La caserna n’augmentà la dotació i, de mitja dotzena d´homes va passar a tenir-ne més de trenta. Pel poble compareixia gent sospitosa, viatjants que anaven casa per casa a vendre productes inversemblants: curiosos raspalls de dents de coloraines que s’espanyaven en dos dies; plomes estilogràfiques que no necessitaven tinta; líquids d’imaginaris poders màgics que servien, deien, per llevar les taques a la roba sense haver de rentar-la; llums de carbur amb formes mai vistes, hams d’estranys dibuixos que en teoria eren útils per a pescar alhora peixos i anguiles... Ningú no sabia si eren autèntics viatjants o membres disfressats del servei d´informació de la Guàrdia Civil per poder entrar més fàcilment a cases i negocis. Per si de cas, quan algú desconegut entrava en una taverna o un comerç, cessaven les converses i la gent començava a parlar del temps i de qualsevol qüestió irrellevant. Un món d’espionatge i sospita contínua que enraria l’ambient i complicava les relacions personals.
Els guerrillers havien cobrat força amb les derrotes dels alemanys i la caiguda de Berlín. N’hi havia que, després d’haver lluitat contra els nazis a França o Rússia, travessaven els Pirineus a peu i, de la manera que podien, amb documentació falsa, arribaven als seus pobles o a l’indret on els enviaven les organitzacions de l’exili. Organitzaven o reforçaven els grups de combat per atacar aquells que col·laboraven amb els falangistes.
Ho vàrem anar comprovant a mesura que passaven els dies. La nostra situació era compromesa i delicada. Després, molts d’anys més tard, vàrem saber que érem ben a prop d’una de les bases guerrilleres més importants de la contrada. Teníem el molí a menys d´un quilòmetre d’on estaven amagats els membres del maquis i nosaltres no ho sabíem, malgrat que el meu home i els germans ho sospitaven. Haguéssim estat cecs de no veure aquelles ombres misterioses que passaven prop del molí. Teníem les nostres sospites, però no podíem saber si eren membres dels escamots especials de la Guàrdia Civil. Aquestes unitats es disfressaven de pagesos, de pastors o de llenyataires. Anaven d´un poble a l’altre amb càrregues de llenya o pins fent veure que negociaven la venda de fusta per a les industries del moble de València o combustible per als forns.
Responíem al “bona nit”, amb certa por, sense poder saber mai qui era qui ens saludava o a qui responíem nosaltres.
Em parlàvem al costat de la llar, mentre sentíem els trets dels enfrontaments amb la Guàrdia Civil.
-Hi ha combats prop del castell. Demà sabrem qui ha guanyat.
Guanyàs qui guanyàs, al matí tothom ho sabria. Si els morts eren guerrillers, els deixaven uns dies al bell mig de la plaça, allargassats, amb un rètol damunt el pit que deia “Bandolero”. Els cans s’hi apropaven i compixaven els cadàvers foradats per les bales o destrossats per les bombes de mà. Volien que la vista pública dels morts servís de lliçó, perquè hom s’adonàs del que significava oposar-se a Franco. Cercaven els maquis com els assenyats cans eivissencs van rere les llebres. Torturaven els pastors, els carboners per tal de trobar informació per saber per on capllevaven. Aleshores ajuntaven la majoria de forces de la comarca i, sense demanar que es rendissin o deixassin les armes, la feina era matar-los allà on els trobaven, sense presoners. En alguns pobles, la Guàrdia Civil no volia enterrar els guerrillers morts. Deixaven que els cossos es podrissin a la vista de la gent. Cap familiar podia apropar-se a tapar els cadàvers amb un llençol o portar-los al cementiri. Els sacerdots no els volien enterrar en lloc sagrat. Normalment, i vaig veure molts foguerons, els portaven al corral dels suïcidats i els cremaven amb petroli. El fum es podia veure des de molts quilòmetres de distància. Els sobrevivents, si és que en aquell combat algú havia pogut escapar del setge de la Guàrdia Civil, els que encara romanien amagats a les muntanyes, podien contemplar la columna de fum que pujava, amenaçadora, vers el cel. El fum certificava quin seria el destí final d'aquells que havien gosat agafar les armes per lluitar contra el règim. Arreu se sentia l´olor de carn cremada mesclada amb petroli. Si el vent bufava en direcció al poble, la gent s’havia de tapar el nas amb un mocador. Durant unes hores llargues, eternes, no senties la flaire dels pins o el romaní del bosc.
Sovint detenien la dona, la mare, els fills dels que havien estat caçats per la Guàrdia Civil. Se sabia de gent que havia mort a les casernes a conseqüència de les pallisses o a la presó, on eren condemnats a llargs anys de presidi per haver donat suport a la guerrilla.
Plors a les cases dels morts i flaire de carn cremada.
Tenia ganes de vomitar.
Em vaig negar a anar a missa, a ajuntar-me amb aquells falsos beats que vivien, panxacontents, indiferents al sofriment de la població. Hipòcrites que es donaven copets pel pit, però que fruïen intensament en veure com mataven els guerrillers.
Tant m’era el que pensasin les senyoretes del poble. Jo no les saludava quan ens topàvem pel carrer. Elles tampoc no em dirigien la paraula perquè m’havia casat amb un republicà i ningú no sabia si el dia menys esperat també tocarien a la porta del molí per anar a cercar-lo.
Un dia havia davallat al poble per deixar una carta per a la família. Els vidres de la finestra de correus eren tancats. Els pocs clients que eren en la petita habitació, als baixos de l’Ajuntament, miraven en silenci la columna de fum que s’enlairava fins als núvols. De cop i volta, talment caigués una pedregada o una poderosa calabruixada, vaig notar com les espurnes del fogueró copejaven els vidres. Tothom escoltava en silenci la sinistra i inesperada música. Mai no havia sentit tan dins meu la pena i el dolor. Jo no coneixia de res els guerrillers que cremaven en un corral dels afores. Però les seves cendres em parlaven i les veus que sentia, els cops contra els vidres, em xiuxiuejaven en la mateixa llengua del meu marit i em feien arribar, des de l’univers dels desapareguts, una munió de somnis inabastables, un univers esplendent d’idees de justícia i llibertat que arribava amb les guspires del foc. Era el llenguatge secret de les cendres! La demostració que res podia fer callar la veu del poble! Per un moment vaig creure en la reencarnació, en la transmutació dels cossos i les ànimes. Aquell renou era com un Morse invisible, com les paraules d´una telegrafia sense fils escrivint un missatge que només uns pocs sabíem llegir, copsar-ne el significat. O potser era tot el poble el que sabia llegir en les cendres que escampava el vent? Per què callava la gent, per quins motius els tallers havien deixat de treballar, què era el que feia que no es sentís el soroll del martell del ferrer?
Se sentien gemecs desesperats en una casa del costat.
Un home molt vell que era al meu costat digué, sense baixar gens ni mica la veu, com si parlàs per a ell mateix.
-Són els plors de Maria Antònia, la dona del sabater. Tota la vida treballant de sol a sol, fent jornals a les cases dels rics per ajudar l’home i poder surar la filla que ara crema, al corral, amb els que fa uns dies matà la Guàrdia Civil. Mercedes López Sánchez, 24 anys. El seu company morí en la conquesta de Terol. Era soldat de la XXII Brigada Mixta, la que comandava el capità Francisco Galán, el germà de Fermín, l´heroi de la revolta de Jaca.
Si qualque falangista l’hagués sentit pronunciar la paraula “heroi” referint-se a Fermín Galán, l’hagués pogut matar d´un tret davant tothom i ningú no hagués demanat cap responsabilitat. Aleshores, la vida no valia dos rals i eren en mans del primer caprici dels guanyadors, d´una denúncia d´algú que et volgués perjudicar.
No solament morien guerrillers en aquells anys. També vaig veure guàrdies civils i falangistes, el batle, el secretari de l’Ajuntament, penjats d´un arbre amb un cartell que deia “Per haver col·laborat amb la dictadura”. O altres, morts per haver parlant i denunciat els guerrillers.
S’esdevenien fets molts estranys, membres de la guerrilla que, penedits, tornaven al poble. Jo vaig conèixer en Joan de la ferreria. Un antic cenetista que marxà a les muntanyes en acabar la guerra. Tothom sabia que era amb els maquis i la gent del poble, d’amagat de les autoritats, li feia arribar una mica de blat, alguns diners, les millors tallades de la matança del porc a la seva mare. Però no tots els que havien marxat a les muntanyes eren capaços de resistir la duresa d’aquella vida. Jo ja era al poble quan un dia el meu home m’indicà que el fill del ferrer havia tornat. Anava ben vestit, sense rastre de tortures ni patiments. També es veren alguns detalls que no passaren desapercebuts en una època curulla de misèries i dificultats. De sobte posà cortines noves a la casa de la mare, i la fusteria començà a bastir tota una sèrie de mobles nous, prou cars per a una persona a la qual no se li coneixia cap mena d´ingrés i que, en altres circumstàncies hauria d’estar mort per haver col·laborat amb el maquis o, almanco, tancat a la presó. Em sobtà que ningú del poble el saludàs, exceptuant els falangistes i el rector, quan el trobaven pel carrer.
El meu home em digué:
-Ha traït els de les muntanyes. No gaudirà gaire del que li han donat per haver denunciat els nostres. És un home sentenciat. Quan menys ho esperi, rebrà dos trets al cap. Ja no hi haurà mai calma per a ell. Tot el que li resti de vida haurà de vigilar les ombres, el soroll del vent. Els arbres, les roques, l´ombra de les cases poden amagar els guerrillers a l’aguait. I els amics de la infantesa que ja no et saluden quan ensopeguen amb ell pel carrer. I la primera al·lota, aquella noia amb qui sortia a passejar quan tenien quinze anys i que ara, en veure’l li escup als peus com a senyal inequívoc de tot el menyspreu que sent per ell. Fins i tot la Guàrdia Civil que li ha donat una pistola perquè pugui protegir-se, el saluden sorneguers, com si pensassin: “Quin miracle, encara no l’han mort! Ja no poden trigar gaire”.
Els sogres varen ser els primers que ens aconsellaren regressar a Mallorca. Malgrat no poguessin portar el molí, podien defensar-se amb les quatre coses que sembraven a l’hortet. I tenien el corral, amb gallines i conills. Tanmateix, el moldre ja no donava com en el passat. Començava a ser un negoci ruïnós. Amb la guerra, els pobles havien quedat despoblats. Els camps, ara abandonats, eren a mans de falangistes i requetès que es feien amb les propietats dels republicans. Quin negoci, la guerra! Sovint pensàvem què havíem de fer davant una situació tant preocupant. Malgrat que no hi havia cap acusació concreta contra la família del meu home, la situació no deixava de ser angoixosa. La més mínima sospita de col·laboració amb el maquis ens hauria pogut costar la vida. I jo tampoc no n’hauria sortit ben parada, per molt que tothom sabia que “la mallorquina” just acabada d’arribar al poble, era filla d´una coneguda família conservadora.
Començàrem a pensar seriosament en les recomanacions dels sogres. Em resistia a prendre aquella decisió. Ja havia començat a estimar una terra que havia fet meva des del moment que vaig conèixer el meu home. Els turons, les muntanyes, les valls que descobríem quan sortíem a trescar món, em tenien corpresa. El paisatge era tan diferent al Pla de Mallorca! Sentia que formava part dels humils llogarets que trescava a peu, dels rius; propera al pastor que ens feia compartir el bocí de pa, el formatge que tenia. Els al·lotets desvalguts que compareixen pel molí a cercar unes grapades de blat, mig quilo de farina, ja eren com si fossin fills meus. Donar suport als fills dels republicans morts o represaliats no era ben vist, entre les autoritats de la contrada,. M´era ben indiferent el que poguessin pensar de mi les esposes i filles dels caps de Falange! Havia fet nombroses amigues entre les dones que anaven a rentar la roba al riu, just al costat del molí. Un dia que rentàvem a la vorera del riu, Joana, una veïna que perdé l´home a la batalla de l’Ebre i que, amb dos fills petits, sobrevivia fent alguns jornals pels rics, em féu unes confidències que em sobtaren.
-Va ser una alegria poder tornar a veure sa i estalvi el fill de la Mònica. En acabar la guerra arribà la notícia que l’havien tancat a Alacant. Algú el va veure entre la corrua de presoners que eren portats, a cops, a punta de baioneta fins al camp d´Albatera. Altres digueren que l´havien mort els falangistes que anaven a caçar rojos als centres d´internament. Posteriorment la teva sogra ens digué que era a Porlier. Informacions procedents del Socors Roig clandestí! Porlier és una de les presons més sinistres de Madrid. No volguérem preocupar la Mònica, però tothom imaginava el pitjor. Finalment ens assabentàrem que era a Mallorca. Els germans anaren a veure'l per la primavera del 41. En tornar ens tranquil·litzàrem. Semblava que es trobava prou bé i no hi havia cap acusació greu en contra seva. La família del teu home no havia tengut morts a la guerra. Jo no havia tengut tanta sort. El que més ens sobtà, quan comparegueres pel poble, va ser la teva alegria, la felicitat que traspuava el teu rostre. No podies amagar la joia que t’emplenava quan passejaves agafada de la mà amb el fill de la Mònica. Que en el poble hi hagués una persona jove, rient! Com abans de la guerra i de totes les desgràcies! Feia anys que no havíem vist riure ningú, excepte els falangistes. D´entre els nostres, ningú no reia. El pes de la derrota i la repressió queia, com una llosa damunt la gent. Quina enveja més sana, en constatar l´alegria que portaves dins i que et vessava pels ulls! Va ser com si un raig de sol fes desaparèixer la fosca més densa. Tu no te n’adonaves, la teva vitalitat produïa ones de calor que ens feia confiar en l’endemà, a tenir esperança en l’arribada d´un temps millors.
Turmeda | 05 Setembre, 2020 16:34 |
La revista Iris de Menorca i el recull de narracions de Miquel López Crespí Parets de foc (El Tall Editorial)
PARETS DE FOC,
Per Eduard Riudavets Florit
Desset són els capítols, desset relats que mereixerien, cadascun d’ells, una ressenya. Des del lirisme dolorós de La mort a la ironia gairebé humorística d’El secretari general, tot passant per l’evocació cinèfila de Plou dolçament o la dissecció del poder a Senyors, Parets de foc ens fa viure un calidoscopi de narracions tan engrescadores com punyents. (Eduard Riudavets Florit)
Estava convençut que no em decebria. Donava per fet que m’agradaria. He llegit, i ressenyat a aquesta secció, algunes de les obres de Miquel López Crespí i per tant conec, ni que sigui un xic, la seva obra literària. Estava segur, llavors, que gaudiria de la lectura de Parets de Foc, l’últim, per ara, dels seus llibres.
Allò que no m’esperava, ni de bon tros, és la sorpresa que m’he emportat. Un altre cop López Crespí va més enllà d’allò que es podia esperar i ens regala un excepcional recull de relats que no permeten restar indiferent, que forcen a obrir els ulls, que ens interpel•len directament i sense concessions. I potser allò que més sobta és saber que aquests relats –narracions, evocacions, vivències, reflexions, records – foren escrits els anys 70 i 80 del passat segle i, malgrat això, no poden ser més d’actualitat.
Si, al seu moment, aquests textos tenien la voluntat, brillantment assolida, de trencar amb els esquemes de la pansida narrativa naturalista que dominava el panorama literari d’aquells anys, i fer-ho des de l’experimentació rupturista, en llegir-los ara ens sentim absolutament identificats amb les idees que ens exposen. Avui, quan la conxorxa, que va fer possible la gran mentida sacralitzada de la transició, s’esqueixa per tots els costats, els relats de Parets de foc, ens posen davant els ulls les misèries del poder, l’ofegor eterna dels explotats, la necessitat d’una veritable –i no només cosmètica- ruptura amb el passat.
No penseu, però, que López Crespí exerceix d’àugur visionari, res d’això. Simplement la fèrria coherència de les seves idees, el rebuig a la claudicació, el manteniment, contra l’embat de tots els vents, de la seva visió rebel, han fet que el temps i els esdeveniments li donin la raó.
Desset són els capítols, desset relats que mereixerien, cadascun d’ells, una ressenya. Des del lirisme dolorós de La mort a la ironia gairebé humorística d’El secretari general, tot passant per l’evocació cinèfila de Plou dolçament o la dissecció del poder a Senyors, Parets de foc ens fa viure un calidoscopi de narracions tan engrescadores com punyents.
Si més no, ara em permetreu una apreciació estrictament personal. Una història obscura, un relat on es barreja el present i al passat, m’ha fascinat. És una d’aquelles històries que arriben, esmolades i sense anestèsia, al més profund de les entranyes. No me n’he pogut estar de fer-vos-ho saber.
Cal cloure ja aquesta ressenya i no hi ha millor manera que amb unes paraules del mateix autor,
“Un vertader poeta, un narrador extraordinari, sorgeix de la fondària de les seves pròpies vivències personals, de l’assimilació d’una intransferible experiència: la realitat que l’envolta. Si vol defugir el seu propi món, la pluja de sentiments que l’alletaren des de la infància, segurament podrà escriure llibres d’èxit conjuntural, però mai una obra que perduri”.
Sense pretendre-ho, López Crespi es defineix a ell mateix en aquest paràgraf. Ell és el vertader poeta, el narrador extraordinari, i no tinc cap mena de dubte que la seva obra perdurarà.
Parets de foc, un llibre que cal llegir. Llegiu-lo, us ho recoman de tot cor.
Eduard Riudavets Florits (Revista Iris de Menorca, 4-9-2020)
Última Hora entrevista l´escriptor Miquel López Crespí - Una entrevista de la periodista Clara Ferrer
López Crespí publica Parets de foc, el inicio de una trilogía “experimental”
En este primer libro el autor apuesta por “recuperar la literatura rupturista de los 70 i 80” – En estes tres volumenes, el escritor tratará temas como el sexo, la política y la religión. En el libro el escritor funde técnicas en un collage de teatro, prosa, poesía, misivas o dietarios. (Clara Ferrer)
Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) regresa al género de los relatos breves con Parets de foc (El Tall Editorial). Es la primera entrega de una trilogía (con la que el prolífico autor intenta “recuperar la narrativa experimental y rupturista de los 70 i 80”, y que se basa en dietarios y documentos encontrados de aquella época y escritos por él mismo. La mayoría de los cuentos són inéditos, mientras que otros responden a algunas antologías publicadas entre los años 70 y la actualidad.
“Junto a escritores como Llorenç Capellà, Antònia Vicens, Vidal Ferrando, Maria Antònia Oliver o Guillem Frontera empezabamos a escribir de manera diferente a lo que hacía la Escola Mallorquina, con autores como Costa i Llobera, Llorenç Riber o Maria Antònia Salvà”, explica.
“Nos parecía que tenía un formalismo técnico interesant, pero que era vacio de contenido. Estábamos influidos por las vanguardias europeas y españolas y pensábamos que Mallorca estaba atrasada, pues la narrativa mallorquina eclesiàstica no trataba temas que nos interesaban, como la sexualidad, la política, la crítica social o la religión”, apunta. “Se trataba de cuestionar la herencia recibida, con la misma fuerza con la misma fuerza que lo hacían grupos de artistas como Equip Crònica, el colectivo Criada i Art Pobra”, insiste.
Así, en los 17 cuentos de Parets de foc, cada uno de un estilo diferente, López Crespí funde técnicas y formatos, como un collage, teatro, prosa, poesía, casrtas, dietarios y conversaciones de viajes e incluso incluye una especie de decálogo para quien quiere dedicarse a la escritura (Per a qui vulgui dedicar-se al dur ofici d´escriptor).
Mientras, sigue indagando en sus recuerdos para “volver a dar vida a esa literatura rupturista”, pues hace ya más de diez años que no se presenta a ningún concurso literario. Con todo, ya son muchos los premios que ha conseguido en su dilatada carrera de cerca de 50 años, entre ellos el Ciutat de Palma (narrativa y teatro), el Joanot Martorell, el Joan Ballester o el Ciutat de Manacor. (UH, 18-8-2020)
Parets de foc (El Tall Editorial)
La publicació del recull de narracions Partes de foc (El Tall Editorial) i i els altres llibres de narracions que sortiran l´any vinent corresponen al meu interès per deixar constància de la meva particular narrativa rupturista dels anys 70 i 80. La majoria de contes experimentals d´aquests llibres evidencien el desig (i el de tants d´altres autors de la meva generació) de defugir el pansit naturalisme de tants d´escriptors nostrats encara lligats a l´herència de l´Escola mallorquina. La majoria d´aquestes narracions són inèdites. D´altres han estat recuperades d´algunes de les antologies publicades entre els anys 70 i el present. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col•lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col•lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. (Miquel López Crespí)
Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80
És a començaments dels tenebrosos anys vuitanta –criminalització de les avantguardes revolucionàries marxistes i independentistes, control de la cultura per part dels intel•lectuals i partits del règim, oblit i menysteniment de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77... --que volem continuar avançant en la tasca literària rupturista començada a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col•lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col•lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Són anys de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura. Els nostres llibres de capçalera són La revolución y la crítica de la cultura (Barcelona, Grijalbo, 1970) d’Alfonso Sastre, La definición del arte (Barcelona, Ediciones Martínez Roca, 1971), Apocalípticos e integrados ante la cultura de masas (Barcelona, Editorial Lumen, 1968), ambdós de Umberto Eco. Llegim La crítica de la cultura y la sociedad de T. W Adorno, Júlia Kristeva, les teoritzacions de Robbe-Grillet damunt el nouveau-roman, repassam Roland Barthes, Luckás, Henri Lefebre, Lucien Goldmann, Guy Debord, Jean-Paul Sartre, Antonio Gramsci, Hans Magnus Enzsensberger... sense deixar mai de banda les obres filosòfiques, polítiques, econòmiques dels clàssics del marxisme. Però aquests noms han estat escrits a l’atzar. Simplement per indicar quins eren alguns dels nostres interessos culturals quan començam a publicar els nostres primers reculls de narracions. Aprofitam els dos anys inútils que el franquisme ens fa perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre ens han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausias March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella. Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació.
De tota aquesta problemàtica en podeu trobar prou informació en els articles d’Alexandre Cirici “Plor sobre el crepuscle dels anys setanta” (Serra d’Or, núm. 273) i en les reflexions de l’investigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El talp sota el títol “Per una dissecció de la postmodernitat”. Treballs que m’ha fet recordar amb precisió des de quins fonaments començam a escriure, quins són alguns dels esdeveniments que condicionen els nostres primers llibres, la decisió a entrar a militar en organitzacions marxistes revolucionàries. Deia Alexandre Cirici en l’article abans esmentat: “Abocats ja a l’estiu del darrer dels anys setanta, comença a ésser hora de considerar quin balanç cal fer de la dècada que s’acaba.
‘Per a pensar-hi, és bo de dibuixar primer una silueta de l’apassionant dècada dels seixanta, que va precedir-la. Va ésser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les darreres descolonitzacions –Camerun, el Congo i Algèria--, la lluita complexa de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans, la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecumènic i la Pacem in Terris, la relativa liberalització artística russa [i.e. soviètica] –Evtuixenko i l’exposició del Manège--, la insurrecció dels estudiants de Berkeley contra l’alienació, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes d’Estrasburg, dels provos d’Amsterdam, dels estudiants de Berlín, amb Dutschke, de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a París, i la primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot això hi havia les recerques evasives, col•laterals, dels hippies, de les drogues, de l’unisex, dels flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revolució Sexual, etc.
‘La tensió cap endarrere també hi era present, amb la substitució de Joan XXIII per Pau VI, de Khruixtxov per Kossiguin i Bréjnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per Papadópoulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy, de Che Guevara i de Luther King. ‘Una tercera línia d’aventura d’aquesta dècada era l’econòmica i la tècnica, amb l’apogeu de la societat de consum i la cursa espectacular cap a l’espai, des de la volta al món del satèl•lit de Gagarin fins al desembarcament a la Lluna d’Armstrong i Aldrin, mentre la gent fingia creure en les possibilitats tècniques infinites del mite de James Bond”.
A nivell artístic, Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les línies de força que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos s qüestionar bona part de l’herència cultural del passat. El resum d’Alexandre Cirici és prou sucós i significatiu: “L’art d’aquesta dècada extraordinària va ésser també una gran aventura, dominada per la voluntat d’abolir les fronteres entre l’art i la vida que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima d’abolició de fronteres i d’intercomunicació entre l’art i la vida real, i encara més l’artificació del record personal a l’estil de Boltanski. Els ballets de Merce Cunningham, com la Música a l’espai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen la mateixa qüestió comunicativa en la qual la representació tendeix a cedir el lloc a la realització d’actes autèntics.
‘Els grans fets artístics col•lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de l’illa de Wight coronaren les il•lusions d’aquesta època, alimentades durant la dècada pel folk urbà i la cançó de protesta.
‘Joan Baez cantant We shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il•lusionada dels seixanta.
‘Conclusions artístiques tan oposades com l’Hiperrealisme, l’art Povera i el Support-Surface semblen ésser l’arribada de les tendències apuntades a unes cotes extremes.
‘Per al pensament artístic, després de les idees Pop de Banham i Alloway, a hi hagué l’impacte de l’Estructuralisme, de Barthes i Goldmann, l’imperi de la Semiòtica de Tel Quel, de la ciència de la comunicació de Wiener i les teories sobre els mitjans de massa, de McLuhan”.
És aleshores, sota aquestes influències, que començam a escriure les primeres narracions que sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes de les que sortiran molt més endavant en Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987) i Necrològiques (València, Editorial Amós Belinchón, 1988).
En els fulls de promoció de Notícies d’enlloc, el lector podia copsar les nostres intencions, del que anava aquella selecció de contes quan, llegia: "Notícies d’enlloc el portarà a ‘La misteriosa estació’ on l’espera un món inversemblant, diferent i alhora idèntic al desencisat present; més endavant coneixerà els indestriables laberints que porten a una senyora-bé a suïcidar-se en primavera; també hi podrà trobar, en aquest estrany i meravellós llibre de narracions la visió d’aquests curiosos amants que solen tenir alguns exmilitants d’aquella revolució que va ser traïda pels pares de la pàtria; a més a més es podrà distreure amb la descripció que l’autor fa del nostre món cultural fet d’amiguisme i capelletes de tota mena; la riallada immensa sobre els premis literaris i el seu significat s’evidència a ‘L’important és participar’, però això només és el començament. Què pot succeir un dissabte si vostè està avorrit i en sortir a la nit al carrer es troba una al•lota rossa amb Mercedes que el convida a seduir-la? I què en direm, de la nostra ‘Estimada burocràcia’ que cobra per a no fer res? Més endavant, a mesura que anem avançant per aquest obra al•lucinant també podrem ensopegar amb un hipotètic ‘Cop d’estat’ on són assassinats tots els polítics, cantants i escriptors nostrats; un mallorquí eixelebrat que se’n va voluntari a lluitar amb els sandinistes a Nicaragua; més suïcidis; viatges a països exòtics; robatoris, disbauxes discotequeres poblades de coneguts ‘bons vivants’ que han sabut canviar a temps de camisa i allà on digueren Visca la República!, ara diuen Visca el Rei!
‘Si per desgràcia totes aquestes narracions no l’han aconseguit impressionar més que qualsevol sèrie estato-unidenca, trobarà, a ‘Acqua alta’, la possibilitat de perdre’s pels laberints de la vella Venècia tant del grat dels babaus de totes les èpoques i totes les contrades. I les altres coses, els misteris, trampes, endevinalles, profecies que hi pugui haver-hi, no les explicam per tal que vostè les pugui descobrir pel seu compte sense necessitat de guia ni mestratge”.
Miquel López Crespí
Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."
Turmeda | 05 Setembre, 2020 15:27 |
Ens perdíem per carrers plens de cases abandonades, sense teulada. Els casals en runes palesaven l´existència de velles nissagues, grans riqueses que el pas inexorable del temps esvaní, talment el sol del matí se’n porta la boirina que cobreix les serralades. D´on sorgí, a l´antigor, el poder que evidenciaven els escuts nobiliaris tallats en pedra viva, coberts de verdet, altius encara, dalt les entrades dels palaus sense portes? Quins foren els motius de la decadència? Mirava les esglésies fetes malbé pel vent i la pluja, les tempestes de neu que tot ho cobrien a l’hivern. Els convents en runes, els claustres deserts, sense rastre de portes a les cambres on resaren i es flagel·laren generacions de monges de clausura. El meu home m’ensenyava la història de cada poblet abandonat, em feia copsar la corprenedora bellesa, la importància dels bocins de pintures murals que es conservaven a les parets dels temples. Arreu, quasi irrecognoscibles, els bancs de fusta corcats, desfets per la inclemència dels anys, les bigues caigudes a terra, els sants de guix desfigurats per dècades de pluja caient sense aturar. Seguia les explicacions, del meu home. El veia feliç de trobar-se entre els seus després de la forçada absència. Dalt d’algun turó, les runes d´una ermita del segle XII o XIII, palesaven la importància del cristianisme i les ordes militars en la guerra contra els musulmans. (Miquel López Crespí)
De nit no hi havia llum a cap poble de la comarca. Fèiem de moliners i els pagesos dels voltants ens duien el blat a moldre. Els camperols pagaven la feina amb sacs de blat, amb sucre i, quan en tenien, amb mel. Fèiem uns grans torrons amb mel i sucre i els posàvem a refredar sobre muntanyes de neu: sempre recordaré aquella neu tan blanca, el fred que gelava. M´arraulia a prop del meu home i ell em donava calor agafant-me, ben fort, entre els braços. Sensació de joia i de felicitat absoluta. La vida, l´existència d´una persona cobra sentit si hom pot gaudir de moments semblants. Per rentar-te els matins, primer havies d'encendre foc i fondre l'aigua glaçada. No record d´on ni com aconseguíem el cafè. Eren temps de privacions. El meu home, reia, sense voler contestar-me quan li ho demanava. Què hauria pagat, on l´havia anat a cercar, a quins deutes s´hauria compromès per trobar-ne un paquet? De bon matí, el marit feia una bona cafetera i em portava el desdejuni al llit. Pa torrat al caliu, pernil, pastissos fets al forn del molí. Teníem dos cans i tres moixos que anaven a lloure per la casa i, en sentir la flaire de la pitança, deixondits, pegaven un bot damunt el llit i em disputaven les menges. Aleshores em quedava mirant per la finestra; tot era blanc, blanc a molts de quilòmetres al voltant. Quan feia sol arribava a fer mal als ulls. Com les façanes emblanquinades de les cases d´Alcanada, a Mallorca. El mateix esclat brillant de claror en la retina. De sobte, recordava els estius al xalet de l´oncle Miquel Crespí. Les ulleres de sol que em va regalar, enveja de les amigues de la meva edat. Ningú no portava aleshores ulleres de sol. Capricis de rics. En el molí vivíem bé malgrat que, arreu, tan sols veies dones endolades, dones amb l'home o el fill mort a qualsevol trinxera. Famílies on quasi tothom havia estat afusellat. Quina angoixa i profunda tristor en el rostre dels sobrevivents! Mai no havia vist tanta gent endolada! També hi havia exiliats patint a França, Mèxic, Rússia, qui sap! Nosaltres vivíem la lluna de mel i la nostra felicitat s´estroncava en adonar-nos dels nins magres que ens allargaven la mà demanant almoina, un bocí de pa.
Arreu, cares fosques, trets en la nit, llàgrimes en els veïns que ens contemplaven, desesperats.
Molts de guàrdies civils, patrulles militars -això sí que ho tenc ben present en la memòria- una munió de guàrdies civils i patrulles militars pels pobles sense jovent, curulls de velles silencioses, talment estàtues tallades en pedra viva, amb interrogants a la mirada, demanant en silenci pel fill tancat a la presó, pels familiars que eren a les muntanyes.
El teu pare s’ho mirava tot amb els ulls esglaiats. De cop i volta, ara ho comprenc, copsava la grandària de la derrota.
Potser va ser un error provar de reconstruir la vida que havia portat al poble, retrobar-se amb la família i els amics, tornar a posar en marxa el molí de farina. Malgrat haver viscut a fons la repressió, pens que encara no havia copsat a fons els canvis esdevenguts als pobles, la ruptura que significà la guerra. Res ja no era ni seria igual. Ho havies de viure, palpar, contemplar amb els ulls les arestes de l´infern. No el vaig voler desanimar perquè jo era la primera que volia marxar de Mallorca. Una fugida envers el desconegut? El cert era que desitjava deixar al darrere el que havia viscut fins aleshores. Estava cansada, avorrida de tanta hipocresia i mentides, de la feina de sol a sol, dels rosaris de les Filles de Maria, dels sermons del rector, dels deures i obligacions de les afiliades d’Acció Catòlica, de no poder anar a ballar a la Plaça, de considerar la rialla un pecat, de les llambregades valorant la possible herència, la capacitat de feina dels meus braços. En aparença, una al·lota de casa bona tenia el món obert al davant. No era veritat. Hagués tengut l´univers a l´abast si els pares m’haguessin fet estudiar una carrera, a Palma o Barcelona. Així sí que hauria pogut guaitar el que hi havia més enllà de la creu del terme. Algunes de les meves amigues, amb menys possibilitats que nosaltres, estudiaren a l’Institut, a Ciutat. Jo vaig haver de deixar els estudis de seguida. Saber llegir i escriure, fer quatre números, ja era massa per a una dona del meu temps. L’església i les monges tampoc no eren cap suport per a la dona mallorquina dels anys vint. Ans al contrari, els sacerdots, des de la trona, predicaven que les al·lotes només s’havien de preocupar de la llar. Anar a missa, cosir, planxar, tenir cura de l’espòs i els fills. La resta era pecaminós. El pecat! Qualsevol fet, per senzill que fos, podia portar-te a l´infern: somriure, cantar, passejar amb els joves coneguts, anar al teatre, nedar, córrer, olorar les flors, gaudir del paisatge... què era el que no era pecaminós, condemnat per l'església? Una dona havia de caminar sense alçar els ulls del terra, sense mirar mai els homes directament a la cara. A les festes, per Sant Jaume, podies anar a veure la banda de música de l´Ajuntament si hi anaves al costat dels pares, sempre sota la vigilància de la mare. Anar a lloure, riure els acudits dels al·lots que t´anaven al darrere, tan sols ho podien fer les jornaleres, les filles de casa pobra, les noies que mai no serien admeses com a membres d´Acció Catòlica o del selecte grup de les Filles de Maria.
Ell vivia en preocupació constant pels pares, pels germans. Patia, en no saber què seria de la família sense el suport que sempre els havia donat. Feia el possible perquè no m´adonàs del que sentia, de les seves contradiccions internes. Però no em podia enganyar. Notava que, per dins, el rosegava un desig d’ajudar els germans. Abans de la guerra, el molí fariner era un negoci relatiu. Donava per menjar, per fer algun petit estalvi. Una economia de supervivència. La família feia funcionar el molí talment com al meu poble els pagesos sostenen la casa: tothom fent feina, contribuint a portar els horts o el negoci amb energia i dedicació absoluta. Portar la terra requereix l’esforç de tothom. Des dels més joves als més vells. En cas contrari la finca no pot funcionar.
La feina, al molí, era ben igual.
Marxàrem sense saber l’exacta fondària dels canvis esdevenguts amb la derrota de la República. Des de Mallorca, el temps que durà la Guerra Mundial, durant els anys que romangué en el camp de treball, ho podia endevinar. Eren intuïcions. Arribaven notícies fragmentàries. Els presoners, mitjançant les informacions proporcionades per les noves remeses de condemnats, talment aquell que va ajuntant les peces d´un trencaclosques, anaven reconstruint el que s’esdevenia als seus pobles. Així i tot, era una lleugera aproximació del que passava de veritat. Quan algun estiu els germans anaven a veure’l al camp, li ho explicaven. Per això sabia quants amics havien mort en el front, eren a la presó o havien estat afusellats. Eren noves dels escapats a França, al Marroc. Li feien arribar noticies dels que preferiren tornar a agafar les armes i anar a les muntanyes. El maquis actuava intensament en aquella zona fronterera amb València. Ningú no desconeixia que hi havia forts enfrontaments entre els maquis i la Guàrdia Civil.
Els germans ens havien contat el que s’esdevenia al poble. Així i tot, malgrat les informacions de primera mà, des de l´illa no podíem saber com es vivia el dia a dia a Castella. Ha estat necessari el pas dels anys, que morís Franco i que alguns joves historiadors volguessin investigar el paper de la guerrilla a la postguerra, per copsar el que de veritat s´esdevengué, la càrrega de sofriment que comportà la desfeta republicana i la magnitud de la repressió. Ningú, encara que visqués en aquells indrets, podia saber el que de veritat s’esdevenia a les muntanyes.
Amb na Mònica, la mare, hi restaven els dos germans del meu home. El molí era als afores, just on començava la serralada que, poblada de pins i vells roures, pujava fins a tocar el cel. Mai no havia vist muntanyes tan altes! Les nostres, a Mallorca, fins i tot el Puig Major, semblaven turonets davant l’altura de les altíssimes formacions rocoses que tenia al meu davant. Univers de boscúries impenetrables, poblades solament per colles de carboners i llenyataires, que havien quedat quasi despoblades després de la guerra. Les terres havien estat col·lectivitzades per la CNT i la UGT. La cooperativa de carboners s’encarregava d’enviar carbó als habitants de Madrid assetjats per les tropes franquistes i, una bona part de les colles de joves llenyataires, eren a les milícies. Molts ja no tornaren i els pocs que sobrevisqueren a la guerra, foren afusellats en els quaranta.
En arribar poble i durant les primeres setmanes, tot foren descobriments. Un món nou, desconegut, talment un llibre obert, s´obria davant els meus ulls. Aquelles valls i serralades eren plens de pobles abandonats, de mil·lenàries esglésies en runes, de castells d’altes torres damunt d’increïbles altures, bastits en els llocs més inaccessible dels roquissars.
Lluna de mel en plena postguerra.
Provar de ser feliços quan la majoria plorava els morts.
Els absurds de la vida!
Una felicitat quasi perfecta si no hagués estat per la difícil situació que es vivia sota el signe d’una postguerra que semblava no finiria mai.
Ens perdíem per carrers plens de cases abandonades, sense teulada. Els casals en runes palesaven l´existència de velles nissagues, grans riqueses que el pas inexorable del temps esvaní, talment el sol del matí se’n porta la boirina que cobreix les serralades. D´on sorgí, a l´antigor, el poder que evidenciaven els escuts nobiliaris tallats en pedra viva, coberts de verdet, altius encara, dalt les entrades dels palaus sense portes? Quins foren els motius de la decadència? Mirava les esglésies fetes malbé pel vent i la pluja, les tempestes de neu que tot ho cobrien a l’hivern. Els convents en runes, els claustres deserts, sense rastre de portes a les cambres on resaren i es flagel·laren generacions de monges de clausura. El meu home m’ensenyava la història de cada poblet abandonat, em feia copsar la corprenedora bellesa, la importància dels bocins de pintures murals que es conservaven a les parets dels temples. Arreu, quasi irrecognoscibles, els bancs de fusta corcats, desfets per la inclemència dels anys, les bigues caigudes a terra, els sants de guix desfigurats per dècades de pluja caient sense aturar. Seguia les explicacions, del meu home. El veia feliç de trobar-se entre els seus després de la forçada absència. Dalt d’algun turó, les runes d´una ermita del segle XII o XIII, palesaven la importància del cristianisme i les ordes militars en la guerra contra els musulmans.
El meu home m’ho explicava, content d’haver pogut retrobar novament els amagatalls secrets de la infantesa, les terres que conegueren els primers jocs o les caminades, amb el seu pare, per anar a comprar carbó o portar carregaments de pedres, dels edificis senyorials en runes, per fer cases per als pagesos.
Se’n reia, sorneguer, del final que havien tengut els grans palaus, les lloses bellament cisellades de les tombes de ducs i marquesos.
-Davant la fam i la necessitat no hi ha art ni joia arquitectònica que valgui –em deia, palpant amb les mans els relleus finament treballats de les columnes del claustre abandonat, les estàtues cobertes de verdet de vells cementiris envaïts per les arrels i els arbres dels boscos.
Després d´un silenci atent, afegia, amb veu tranquil·la:
-Pensa que aquests homes havien viscut abandonats de la mà de Déu durant generacions i generacions. La picota enmig de la plaça els recordava quin havia estat el destí dels avantpassats, dels nostres avantpassats! Segles de treballar de sol a sol pels senyors, patint sota el domini de l’església, útils tan sols com a carn de canó per a les guerres de l’imperi, per anar a morir a Amèrica o a Flandes o, en cas d’expressar la més mínima protesta, engrillonats en una galera de per vida. I, els que romanien al poble, fent feina al camp, tenint cura dels ramats dels marquesos, portant el producte de l´esforç quotidià al pati del castell per rebre a canvi una petita almoina.
Des dels amplis finestrals sense vidres, sense portes, fitant el pla i les muntanyes des d’aquelles àmplies sales abandonades, continuava dient-me, submergit enmig de la munió d´esplendents records que el dominaven:
-Per què ens hauríem d’estranyar que no tenguessin cap mena de respecte per servar l’herència arquitectònica dels que consideraven els seus botxins? Durant dècades, les pedres dels palaus en runes, els blocs de granit i marbre dels castells i convents foren transportats amb carro fins a les planures on vivia el poble i serviren per anar bastint els humils habitatges de la pagesia. Sovint, professors de ciutat s’espantaven, en veure les làpides de marbre emprades per fer abeuradors per a les vaques, solls per als porcs. Potser era una forma instintiva de venjança. El treball realitzat per un antic familiar del moliner o del carboner ara, segles després, era útil als descendents per provar de sobreviure en el present.
Callava uns instant, i afegia:
-D´infant, amb la colla d´amics, en acabar l´escola, veníem fins a les esglésies en runes. En aquell temps encara podies trobar, pel terra, els tubs d´estany dels grans orgues destrossats. Els fèiem servir de trompetes d´una imaginària banda de música que interpretava desafinats concerts sense cap ni peus. Jugar d’amagatotis entre els tombes dels cementiris abandonats. Algun company, el més valent i eixerit, compareixia poc després amb la rentada calavera d´un mort ignot, qui sap si un antiquíssim familiar, els ossos del qual ara ens servien d´improvisada joguina. Quan més temps quedàvem entre les descurades tombes, més valents ens sentíem. Jocs per sentir-te home abans d´hora, malgrat la por viatjàs per dins i pugnàssim perquè ningú no se n’adonàs.
Imaginàvem les festes, la música antiga, les rialles de comtes i marquesos, poderosos, en els anys de màxim poder. I la picota enmig de les places plenes d’herba indicant el destí que esperava a qui gosàs oposar-se als desigs de qui manava. Un altiu univers que va desaparèixer, engolit per la voracitat dels anys. Què en restava de l´altiu poderiu basat en el treball dels pagesos i menestrals, en les expedicions contra els reialmes àrabs dels voltants? Algun porc senglar furgava amb el morro entre el fang dels grans salons senyorials que conegueren els àpats de la victòria sobre els sarraïns, les festes ofertes als reis de Castella o d’Aragó quan venien de cacera. Les serps niaven als racons de les llars ja per sempre apagades, sense caliu. Alguna vegada ensopegaven amb velles espases rovellades, inservibles canelobres que mai més no il·luminarien les alegries i misèries dels poderosos.
A vegades trobàvem algun pastor que coneixia l´home, que l´havia vist jugar, amb la colla d´amics per aquelles boscúries. Compartíem el pa i el formatge, asseguts a la gran pedra que sostenia la picota de la plaça abandonada, es passaven hores rememorant el passat, com era la vida abans de l’alçament militar. Sorgien novament els noms dels amics desapareguts, dels homes i dones que havien estat companys d´infantesa del meu home i que, a d’adolescents compartiren idees i esperances.
En parlar de l´Ateneu, de la venguda al poble de Federico García Lorca i els actors i actrius de La Barraca, baixaven la veu, mirant endavant i endarrere, com si, de sobte, pogués comparèixer la Guàrdia Civil.
A la tardor el temps era inestable i, setmanes abans de les grans nevades, el vent i els aiguats queien sense interrupció formant rius en els indrets menys inesperats. Es desbordaven rierols, els torrents que davallaven de les muntanyes fins a les fèrtils planures que albiràvem des de dalt de les murades d’algun castell de la serra.
En ploure, ens agafàvem de les mans i corríem a refugiar-nos on podíem. Alguna de les cases abandonades, portes obertes a tots els vents del món, encara conservava part de la teulada i ens permetia protegir-nos del ruixat.
Turmeda | 04 Setembre, 2020 23:10 |
La revista Iris de Menorca i el recull de narracions de Miquel López Crespí Parets de foc (El Tall Editorial)
PARETS DE FOC,
Per Eduard Riudavets Florit
Desset són els capítols, desset relats que mereixerien, cadascun d’ells, una ressenya. Des del lirisme dolorós de La mort a la ironia gairebé humorística d’El secretari general, tot passant per l’evocació cinèfila de Plou dolçament o la dissecció del poder a Senyors, Parets de foc ens fa viure un calidoscopi de narracions tan engrescadores com punyents. (Eduard Riudavets Florit)
Estava convençut que no em decebria. Donava per fet que m’agradaria. He llegit, i ressenyat a aquesta secció, algunes de les obres de Miquel López Crespí i per tant conec, ni que sigui un xic, la seva obra literària. Estava segur, llavors, que gaudiria de la lectura de Parets de Foc, l’últim, per ara, dels seus llibres.
Allò que no m’esperava, ni de bon tros, és la sorpresa que m’he emportat. Un altre cop López Crespí va més enllà d’allò que es podia esperar i ens regala un excepcional recull de relats que no permeten restar indiferent, que forcen a obrir els ulls, que ens interpel•len directament i sense concessions. I potser allò que més sobta és saber que aquests relats –narracions, evocacions, vivències, reflexions, records – foren escrits els anys 70 i 80 del passat segle i, malgrat això, no poden ser més d’actualitat.
Si, al seu moment, aquests textos tenien la voluntat, brillantment assolida, de trencar amb els esquemes de la pansida narrativa naturalista que dominava el panorama literari d’aquells anys, i fer-ho des de l’experimentació rupturista, en llegir-los ara ens sentim absolutament identificats amb les idees que ens exposen. Avui, quan la conxorxa, que va fer possible la gran mentida sacralitzada de la transició, s’esqueixa per tots els costats, els relats de Parets de foc, ens posen davant els ulls les misèries del poder, l’ofegor eterna dels explotats, la necessitat d’una veritable –i no només cosmètica- ruptura amb el passat.
No penseu, però, que López Crespí exerceix d’àugur visionari, res d’això. Simplement la fèrria coherència de les seves idees, el rebuig a la claudicació, el manteniment, contra l’embat de tots els vents, de la seva visió rebel, han fet que el temps i els esdeveniments li donin la raó.
Desset són els capítols, desset relats que mereixerien, cadascun d’ells, una ressenya. Des del lirisme dolorós de La mort a la ironia gairebé humorística d’El secretari general, tot passant per l’evocació cinèfila de Plou dolçament o la dissecció del poder a Senyors, Parets de foc ens fa viure un calidoscopi de narracions tan engrescadores com punyents.
Si més no, ara em permetreu una apreciació estrictament personal. Una història obscura, un relat on es barreja el present i al passat, m’ha fascinat. És una d’aquelles històries que arriben, esmolades i sense anestèsia, al més profund de les entranyes. No me n’he pogut estar de fer-vos-ho saber.
Cal cloure ja aquesta ressenya i no hi ha millor manera que amb unes paraules del mateix autor,
“Un vertader poeta, un narrador extraordinari, sorgeix de la fondària de les seves pròpies vivències personals, de l’assimilació d’una intransferible experiència: la realitat que l’envolta. Si vol defugir el seu propi món, la pluja de sentiments que l’alletaren des de la infància, segurament podrà escriure llibres d’èxit conjuntural, però mai una obra que perduri”.
Sense pretendre-ho, López Crespi es defineix a ell mateix en aquest paràgraf. Ell és el vertader poeta, el narrador extraordinari, i no tinc cap mena de dubte que la seva obra perdurarà.
Parets de foc, un llibre que cal llegir. Llegiu-lo, us ho recoman de tot cor.
Eduard Riudavets Florits (Revista Iris de Menorca, 4-9-2020)
Turmeda | 04 Setembre, 2020 14:35 |
1935 el Bloc Obrer i Camperol i l'Esquerra Comunista s'unifiquen en el POUM
El Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) va ser fundat a Barcelona, en plena clandestinitat, el 29 de setembre de 1935, sobre la base de la fusió del Bloc Obrer i Camperol i d'Esquerra Comunista. Entre els seus dirigents Joaquim Maurín, Andreu Nin, Jordi Arquer i Saltor, Pere Bonet i Cuito, Enric Adroher, Julián Gorkin, Juan Andrade, Albert Masó i Salvador Clop.
En el moment de la seva fundació el POUM tenia uns 8.000 militants i prop de 40.000 simpatitzants, i comptava amb una organització juvenil, la Joventut Comunista Ibèrica, que era ja bastant forta a Catalunya i el País Valencià, organització que anava a conèixer un ascens considerable alguns mesos després.
Es va convertir ràpidament el primer partit obrer de Catalunya. Després, amb relativa rapidesa, sobre la base de les posicions que ja tenia al País Valencià, Madrid, Astúries, Andalusia i Extremadura, es va anar estenent per tot l'Estat.
Prenent com pretext les Jornades de Maig de 1937, els consellers estrangers del PCE (Palmiro Togliatti, Stepanov, Ernő Gerő, Codovila, etc.) van començar per derrocar el govern de Francisco Largo Caballero, que s'havia oposat reiteradament a les seves exigències, i van obrir pas a la "fórmula de Negrín", que els oferia gairebé totes les garanties que Stalin reclamava per a prosseguir la seva "ajuda a la República Espanyola".
Eliminat Largo Caballero els objectius van ser la limitació dràstica de l'autonomia de Catalunya, la neutralització de la CNT i la destrucció del POUM, sota l'acusació de trotskisme.
De fet, Andreu Nin, un dels mes coneguts dirigents del POUM, va ser detingut per agents soviètics i assassinat prop de Madrid.
Contràriament al que han sostingut alguns historiadors, el POUM no va desaparèixer després del cop del 16 de juny de 1937. Al contrari, les organitzacions del POUM i de la Joventut Comunista Ibèrica es van mantenir en la clandestinitat fins a la fi de la guerra. La millor prova d'això són les seves publicacions, en particular La Batalla i Joventut Obrera, que es van publicar amb una regularitat sorprenent fins a maig de 1938, setmana després setmana, provocant la irritació pública dels dirigents del PCE, del PSUC i de les JSU.
Font: Wiquipèdia
Per saber-ne més:
Jordi Arquer: el marxisme nacional als anys trenta
marxist.org
Lectures recomanades: Cronologia del POUM: Primers anys de clandestinitat de Manel Alberich; El POUM durant la transició democràtica de Pelai Pagès (1998).
30 minuts - POUM: UNA VIDA PER LA UTOPIA
Fundación Andreu Nin
Web Llibertat.cat
Mallorca antifeixista: els hereus de la Federació Comunista Catalano-Balear, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit
Obrer d'Unificació Marxista).
En el Diccionari vermell de Llorenç Capellà (Moll, 1989) podeu veure (pàg. 102) una famosa fotografia d'esquerrans mallorquins a punt de partir d'excursió. És, segurament, un Primer de Maig dels anys trenta. A part de la famosa dirigent comunista Aurora Picornell (assassinada a Porreres el dissabte de Reis del trenta-set), la fotografia ens mostra el conegut activista Ateu Martí (primer director del setmanari comunista Nuestra Palabra), en Jaume Campomar i en Gabriel Picornell, tots tres afusellats igualment pel feixisme en temps de la guerra.
Si ens hi fixam bé comprovàrem com alguns dels militants que hi surten retratats porten, obert, un famós setmanari. Es tracta de La Batalla, revista obrera d'orientació comunista (no estalinista) que prengué nom del grup polític del mateix nom. La Batalla s'imprimia a Barcelona i es venia al preu de 15 cèntims. Els articles editorials eren generalment de Joaquim Maurín. Els col.laboradors més assidus eren Hilari Arlandis, Pere Bonet i Jordi Arquer. A la tardor de 1923 es constitueix a Ciutat de Mallorca la Federació Comunista Catalano-Balear (el primer nucli comunista mallorquí data de l'any 1921). Ignasi Ferretjans, des de El Obrero Balear, afirma que a primers de març del 1926 ell formava part del comitè de la FCCB. La Federació té, doncs, un fort nucli de militants a Palma de Mallorca (¿els lectors de La Batalla de la fotografia abans esmentada?). Els revolucionaris reunits al voltant de La Batalla estaven en desacord amb la passivitat de la direcció del Partit Comunista (que feia poca cosa contra la dictadura de Primo de Rivera). Hem parlat abans de Joaquim Maurín, que era el dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear. Pel novembre del 1930, aquesta s'unificà amb el Partit Comunista Català per donar origen al BOC (Bloc Obrer i Camperol).
La Federació Comunista Catalano-Balear no volgué condemanar Trostki i els bolxevics soviètics perseguits per la nova burgesia "roja" instal.lada a Moscou
La Federació Comunista Catalano-Balear en realitat era un nom que, en la pràctica, es confonia amb els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i
La Batalla. Quan l'estalinisme començà a depurar els comunistes del partit bolxevic (assassinats en massa, farses judicials, etc), Maurín i el grup de La Batalla no volgueren condemnar Trotski i els trotskistes, com havia esdevingut obligatori per als dirigents dels partits afiliats a la Internacional. D'altra banda, els dirigents comunistes catalans i mallorquins podien prendre aquesta posició perquè no havien estat nomenats per Moscou i, de fet, els Comitès i La Batalla eren el Partit Comunista, a Catalunya. En la pràctica ens trobam amb dos partits comunistes (i cap és d'obediència soviètica!). El Partit Comunista Català edita Treball, mentre que la Federació Catalano-Balear publica La Batalla. A començaments de l'any 1930 la Internacional decideix expulsar la Federació Catalano-Balear del partido (el comunisme oficial) perquè Moscou volia unes organitzacions submises i uns dirigents obedients.
L'any 1923 les agrupacions comunistes de Barcelona i Ciutat de Mallorca decideixen organitzar la Federació Comunista Catalano Balear (vegeu El Bloc Obrer i Camperol, 1930-1932 de Francesc Bonamusa, pàgs. 184-186). Més tard, el nucli dirigent de la FCCB a Mallorca no romprà amb el PCE quan aquest expulsi els partidaris de Trotski i de la Revolució Permanent. Els oficialistes editaran Nuestra Palabra, que a mitjan del 1931 se subtitula "Órgano de la Agrupación Comunista Palmesana (Sección Española de la Internacional Comunista)". Els simpatitzants de La Batalla (més tard militants del BOC, organització comunista no sotmesa a Moscou) s'agruparan entorn d'un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Ciutat de Mallorca: Antoni Bauzà.
Els comunistes de les Illes (OEC) no tenguérem mai cap relació amb l'estalinisme ni amb el carrillisme (P"C"E)
Per a aprofundir encara més en l'origen del comunisme a les Illes cal estudiar dos "clàssics" de la història del moviment obrer com són els llibres editats per Curial El Moviment obrer a Mallorca, de Pere Gabriel (Curial-Lavínia, Barcelona 1973) i El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), de Francesc Bonamusa, igualment editat per Curial l'any 1974. Cal explicar que, si hem parlat abans de La Batalla, de la Federació Comunista Catalano-Balear, de Joaquim Maurín, és per fer entendre una mica l'origen d'organitzacions revolucionàries del tipus OEC i d'altres que no tenien cap tipus de vinculació amb l'estalinisme (ens referim al P"C"E de Carrillo-Pasionaria). Per posar-ne uns exemples: així com partits tipus PTE, PCE(ml), etc, provenen de successives escissions de l'estalinisme, organitzacions com l'OEC no tengueren cap relació, ni remota!, amb els hereus de Stalin a l'Estat espanyol. Nosaltres, amb altres corrents del moviment obrer (LCR, PORE, AC o fins i tot Germania Socialista i el Movimient d'Alliberament Comunista [MAC] del País Valencià), ens consideràvem hereus de l'oposició bolxevic als botxins de Stalin que liquidaren les conquestes socials de la Revolució d'Octubre.
L'OEC i el procés d'unitat amb el PSM(PSI)
L'Organització d'Esquerra Comunista (OIC a nivell estatal fins que cada organització nacional anà adoptat un nom adient a la història de cada país) fou un dels partits de militància més nombrosa, amb els quadres dirigents, militants i publicacions més interessants, de tots els grups revolucionaris existents en temps de la clandestinitat. Si exceptuam els defensors del carrillisme, no trobarem entre els partits d'aquells moments cap altre que si li pugui comparar. L'OEC és, sense dubte, l'organització comunista més gran de les Illes (hem de tenir en compte que feia anys que la direcció del P"C"E ja no portava endavant una política comunista havent renunciat, a les acaballes de la dictadura, a la lluita pel Poder Obrer, per l'autodeterminació i independència de les nacionalitats, abandonant qualsevol mobilització contra la monarquia, etc, etc). L'OIC (la posterior OEC de les Illes) era el resultat del procés de creixement polític i organitzatiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) sorgits l'any 1970 al Principat. Els COC es fusionaren l'any 1974 amb els Nuclis Obrers Comunistes d'Euskadi i en pocs anys arribaren a tenir una forta implantació a totes les zones de l'Estat. A les Illes tengué militants i simpatitzants en quasi tots els pobles de Mallorca i Menorca. A Eivissa hi començava la implantació quan, a causa de determinats problemes polítics derivats de la transició que analitzàrem més endavant, la majoria de l'OEC decidí obrir un procés d'unitat amb el PSM(PSI). De totes maneres, cal anar a cercar l'origen primer de l'OICE (després OEC) en el FLP-FOC i, també, entre els nombrosos grups de cristians pel socialisme d'aleshores.
L'OEC a nivell internacional mantenia contactes amb el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens integràrem dins aquesta perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. També es mantenien estretes relacions de col.laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR). Si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (a nivell de diaris) tan coneguda com, per exemple el PTE, l'ORT, el mateix MC, va ser senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (P"C"E) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.
Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 109-112.
"...reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los"
.
Com explicava (vegeu l'article "Els comunistes de les Illes I, publicat en aquest mateix blog), era molt difícil "sortir" a la fotografia perquè no participàvem en cap instància unitària amb partits fantasmals, opusdeistes, burgesos i/o franquistes reciclats. A part, l'OEC i altres partits consellistes teníem una concepció molt especial, i completament diferent a la de tots els altres partits d'esquerra, del que era el "partit" o "fer política". En el fons -i tots els exmilitants d'OEC ho poden confirmar- nosaltres lluitàvem per una nova manera d'intervenir en la societat. He contat en altres ocasions (L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, El Tall Editorial) que, més que practicar una política d'estricte proselitisme, el que ens interessava era estar enmig del poble, sense protagonisme de sigles, per tal d'anar elevant els nivells de consciència i d'organització autònoma de la classe obrera i el poble treballador. Érem, per tant, ben lluny del messianisme i el "consignisme" burocràtic dels grups que es creien -i es creuen!- detentors de la "Veritat" (inclòs el P"C"E carrillista).
Ben cert que no negàvem que el nostre objectiu estratègic era la consecució d'una societat comunista en la qual, desaparegudes les classes socials i l'Estat (forma d'opressió d'unes classes sobre d'altres), s'eliminarien les diferències de poder entre persones, entre nacions, etc, etc, i es passaria realment a l'exercici d'una autèntica llibertat. Enteníem que la classe obrera, tots els sectors explotats pel capitalisme, eren els més interessats en aquest objectiu igualitari. Per a nosaltres la lluita per a la transformació de la societat de classes només era possible si es basava en un projecte social, en un autèntic projecte de construcció del socialisme on el poder radicàs en les masses treballadores organitzades en Consells. És a dir, no res de democràcia delegada. La nostra concepció de la participació popular anava molt més enllà de la possibilitat d'exercir el dret al vot cada quatre anys; lluitàvem per un tipus de ciutadà capaç de dirigir ell mateix l'Estat sense necessitat d'intermediaris costosíssims.
Per l'autonomia obrera i la democràcia directa
Enfront de la delegació de poder que impulsava el reformisme, tant burgès com obrer, ens esforçàvem, com a tasca prioritària, per reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los. Per als comunistes d'OEC (i molts d'altres grups revolucionaris no reformistes) la democràcia obrera era una de les armes principals contra la política burgesa que, ja en aquella època, intentava -avui ja quasi ho ha aconseguit completament- dur la passivitat i l'individualisme al si dels sectors populars explotats pel capitalisme, com a forma d'allunyar-los de qualsevol possibilitat de decisió sobre el seu propi destí, delegant les possibles alternatives en els sindicats pactistes i en els partits electoralistes, en els polítics professionals que només lluiten per una bona poltrona al costat del poder i un bon sou que els allunyi del treball quotidià (i per altres privilegis molt més "sofisticats", com són, per exemple, les orgies que dirigents pretesament "socialistes" com Roldán es pagaven amb els nostres impostos).
L'autonomia obrera i la democràcia directa esdevenien, doncs, l'eix central de tota la intervenció dels comunistes illencs (OEC) i de la resta de les distintes nacions de l'Estat espanyol.
Aquest nou tipus de democràcia popular que portàvem diàriament a la pràctica (a fàbriques, barris, instituts, universitats, etc) en contra de l'opinió dels grups reformistes que només volien l'actual tipus de democràcia burgesa, es concretava en anar impulsant una estructura d'assemblees com a òrgans màxims de decisió dels treballadors, veïns, estudiants, pagesos (el que anomenàvem el Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari). Aquestes estructures flexibles i operatives de delegats obrers i d'altres sectors explotats pel capitalisme, elegits i revocables en tot moment (per tal d'impedir la consolidació d'una capa parasitària de polítics professionals que visquessin a costa del poble). Allunyat de les concepcions etapistes dels estalinistes (P"C"E i grupets afins) que dividien les lluites del poble en infinitat d'"etapes" per les quals forçosament s'havia de passar (primer la democràcia burgesa, després la democràcia popular avançada, després el socialisme, després...), nosaltres pensàvem que en el capitalisme actual l'enfrontament entre burgesia i classes i nacions oprimides es presentava obertament i definitivament, amb la qual cosa apareixia el socialisme, el poder dels treballadors, com a única solució real a la crisis de societat que ens plantejava la dictadura de la burgesia.
Era evident -i amb això també ens diferenciàvem dels partits molt més economicistes -tot i que nosaltres ho érem molt!- que pensàvem que tan sols la lluita per les reivindicacions concretes era "lluita de classes", oblidant els aspectes polítics, culturals, ideològics, etc, de la mateixa lluita de classes. Per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, l'enfrontament amb les diverses formes de dominació del capitalisme avançat, com dèiem abans, no podia donar-se parcel.lat, separat en els seus aspectes econòmics, polítics, ideològics o culturals. Aquell era un enfrontament global o indivisible que el poble treballador assumia en les seves lluites més avançades, perquè allò que de veritat es plantejava en aquells anys de la transició era la transformació de totes les relacions socials. El nostre concepte (en parlàrem en altres capítols) de Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari -"tots els oprimits amb la classe obrera, la classe obrera amb tots els oprimits"- era conseqüència d'aquesta teorització del bloc de classes populars objectivament anticapitalistes; i en la pràctica diària significava que s'havien d'assumir, i lluitar per acabar amb elles, tot tipus d'opressions específiques -especialment l'opressió de les nacions de l'Estat-, així com unificar els esforços dels joves, dones, els homosexuals i lesbianes, presos polítics, amb els interessos generals de la classe obrera i altres sectors populars.
Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 112-114.
Turmeda | 03 Setembre, 2020 14:48 |
Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 – La guerra de Cuba - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs, Ajuntament de sa Pobla)
--Weyler no sabia com sortir-ne. El suport de la població als combatents era total. Com fer-ho per acabar amb aquesta ajuda permanent? No va tenir altra idea que concentrar els pagesos en tancats enfilferrats envoltats de seccions especials d’infanteria. Creia, equivocadament, que d’aquesta forma seria més fàcil sortir a caçar els mambises. Però amb la idea de tancar els cubans dins aquestes grans presons l’únic que va aconseguir fou enfortir la voluntat de lluita dels que ens feien la guerra. Ningú no sabrà mai els milers de persones que moriren a causa de les disposicions del general Weyler! Qui en va portar el compte? Per a l’alt comandament espanyol els cubans no eren persones. Si morien de fam... a la fossa comuna! Res no importava als generals i oficials que ens comandaven en aquella tràgica aventura.
Volia anar a veure Jaume Cladera. Record que era un dia de primavera, lluminós, amb un blau immaculat i esclatant que convidava a sortir del despatx. Vaig dir a na Catalina que em preparàs la sotana d’anar per sa marjal. No volia embrutar-me els baixos amb la pols del camí o amb algun dels bassiots imprevists que resten per les dreceres dels horts quan el pagès acaba de regar el seu bocí de terra.
Era una sotana amb mig pam manco de llargària que les que utilitz per estar per casa o trescar pel poble. Na Catalina la va retallar i tornar a cosir com pertoca. Una mica vella pels anys, però útil per a caminar per camp i muntanya.
Sé que en Jaume em va veure de ben lluny. Una sotana negra enmig de la planura, sota el sol primaveral, no es pot amagar.
M’esperava assegut al pedrís de davant la caseta. Havia començat a carregar la pipa de canya i fang i em guaitava seriós, fumant amb tota tranquil·litat sota l’emparrat.
--Bon dia tengui, don Joan! --va ser el primer que em digué--.
Li vaig estrènyer la mà que m’oferia cordialment.
Romanguérem uns minuts en silenci gaudint del paisatge.
Érem asseguts al banc de pedra. La calma que ens envoltava afavoria la reflexió, el gaudir de la companyia de la natura.
Jo també callava encisat per la meravella que veia, lluny de la foscor de les capelles de l’església. Sota l’emparrat, una suau brisa primaveral feia l’estada paradisíaca: la flaire dels camps regats a primera hora dulcificava l’ambient. La bonior propiciava el moment exacte d’una oració per donar gràcies a Déu per tanta bellesa oferta als ulls dels homes. Em sentia en pau, lluny de les meves nits d’insomni pensant en el destí dels homes, navegant pels vells pergamins que parlaven de temps difícils per als albopassins, de llunyanes guerres i execucions.
Ara entenia a la perfecció l’amor per la bellesa del paisatge que ompl els poemes de Miquel Costa i Llobera! Com sent el meu amic coral cada un dels racons de la nostra terra!
Les preguntes s’acumulaven una rere l’altra Però a Mallorca no tot ha estat calma i placidesa. A Miquel Costa i Llobera li basta veure un pi del seu Formentor, la calma de Cala Murta, per fer-ne un poema immortal sense demanar-se res més. No li agrada aprofundir en els aspectes tèrbols i sagnants de la nostra història. Però jo em deman sovint com devia ser el paisatge en temps de les Germanies, quan la pagesia es revoltà contra els seus senyors naturals. Es distingiria des d’aquí el fumeral de l’església de Pollença cremant amb els seus habitants dins? Se sentirien els trons de canons, el soroll dels arcabussos en la vana provatura agermanada de conquerir Alcúdia? Just a dues passes d’aquí, prop de Crestatx els seguidors de Joanot Colom foren derrotats per les tropes de l’emperador i més enllà, guaitant cap a Muro, prop del torrent, a la planura de Son Fornari, es lliurà la batalla que rompré per sempre la columna vertebral de les forces revoltades contra la llei i l’orde.
--Vol saber el que em va passar a Cuba? És per això que ha vengut a veure’m? --em digué de sobte, tranquil--.
No calia mentir. Era cert. M’interessava saber noves de la seva vida, els motius perquè havia decidit romandre a la caseta, lluny del brogit del poble. Altres soldats que havien anat amb ell no feren el mateix quan tornaren. A poc a poc s’integraren novament a la vida d’Albopàs, i si patiren pel que havien vist allà procuraven no fer-ho coneixedor. N’hi havia que fins i tot feien acudits sobre els combats lliurats amb els mambises, explicaven com era de difícil conquerir una cubana, fos blanca, negra o mulata. La majoria no volia saber-ne res dels espanyols i els miraven amb altiu posat de menyspreu.
--Sí –li vaig contestar--. No vas errat. He vengut especialment fins a l’hort per saber-ne la teva versió. He llegit sovint cròniques de la guerra, però parlar-ne seriosament amb algú que va ser testimoni dels fets que narren les revistes i els llibres, m’interessa molt. No t’ho puc negar.
Jaume Cladera va tornar a carregar la pipa i, mirant a la immensitat del paisatge, talment parlàs amb les ombres d’un món invisible, va començar a parlar.
--Sovint no sé com vaig poder tornar. Ningú pot imaginar-se l’infern si no ha estat a Cuba. Els frondosos boscos tropicals, els aiguamolls traïdors, les trampes amb punxes que ens paraven els separatistes, tot plegat unit a la calor sufocant, la humitat, els mosquits, les llargues marxes forçades i la fam em feien veure que havíem caigut en una trampa mortal. Sortir de les casernes de les ciutats, avançar per aquells camins enfangats esperant un atac d’un moment a l’altre, era viure dins un somni dantesc.
Aturà de parlar alhora que acaronava el seu ca, en Moreno, única companyia del nostre conegut. Diuen, els que l’anaven a visitar, que les converses més llargues les feia amb en Moreno. Sovint el trobaven enraonant amb l’animal, explicant-li coses de la seva vida o de la feina a l’hort. Inseparables, el ca el seguia arreu on anàs, dòcil, obeint cada una de les seves indicacions.
--Moreno, descansa aquí, al costat, a l’ombra –li digué alhora que continuà amb la història sense deixar de mirar les muntanyes en direcció a Pollença amb accentuat posat de nostàlgia i tristor als ulls--.
--Weyler no sabia com sortir-ne. El suport de la població als combatents era total. Com fer-ho per acabar amb aquesta ajuda permanent? No va tenir altra idea que concentrar els pagesos en tancats enfilferrats envoltats de seccions especials d’infanteria. Creia, equivocadament, que d’aquesta forma seria més fàcil sortir a caçar els mambises. Però amb la idea de tancar els cubans dins aquestes grans presons l’únic que va aconseguir fou enfortir la voluntat de lluita dels que ens feien la guerra. Ningú no sabrà mai els milers de persones que moriren a causa de les disposicions del general Weyler! Qui en va portar el compte? Per a l’alt comandament espanyol els cubans no eren persones. Si morien de fam... a la fossa comuna! Res no importava als generals i oficials que ens comandaven en aquella tràgica aventura.
En Jaume fuma tranquil·lament, assaboreix les glopades del perniciós fum com aquell que gaudeix d’un plaer immens. La tossina l’interromp sovint. Sembla que abusa massa del tabac. Però Albopàs n’és un gran productor i l’exporta arreu d’Espanya. En Jaume en fa algunes anyades i sempre, després d’haver assecat les fulles al sol, en deixa un bon saquet pel propi consum i pels amics i coneguts que acudeixen a la caseta.
--Sí, és el tabac. No sé si un dia hi deixaré la pell. Ja sé que és un mal vici. Però no puc deixar de fumar. És superior a les meves forces! Ho he provat moltes vegades. Mai no ho he pogut aconseguir.
--Les instruccions que tenien els nostres oficials --continuà-- eren romandre al camp i anar en persecució dels sublevats. Però, què sabien aquells jovenets sortits de les acadèmies, el que era una lluita de guerrilles en territori desconegut? Alguns, com els soldats, morien de febres els primers dies; d’altres, els més covards, en constatar que allò no era una desfilada militar amb al·lotes que et tiren flors quan passen davant les tribunes, escrivien de seguida a qui coneguessin a recer del poder per a ser destinats a l’Havana o tornar a Espanya.
Ens enviaren a Aguitas, una remota posició perduda enmig de la selva, de difícil accés, ja que la major part de l’any estava envoltada pels mambises. Tan sols hi restaven setanta homes. Els altres havien mort a conseqüència de les febres, la fam i els atacs dels sublevats. Només hi restava un sergent manant aquelles desferres. Els oficials havien mort en el darrer combat. Altres havien desertat. Encara no sé com hi arribàrem! Havíem perdut quinze homes en el llarg viatge des de Matanzas. El perill no era solament l’atac directe, quan et trobaves enmig de la selva i atacaven, nus, salvatges, amb el matxet a la mà, cavalcant com a dimonis embogits, tallant els caps dels nostres soldats. El perill més evident t’esperava a la nit, mentre feies guàrdia rere els troncs que ens servien de defensa en aquella allunyada posició. Els mambises són també assenyats animals nocturns. Et vigilen des de la foscúria i la protecció que els ofereix la selva i, quan menys ho esperes, et llancen unes fletxetes enverinades mitjançant uns senzills tubs de canya. Encerten en el coll, a les mans, a les cames. En un moment ja has caigut a terra i mors enmig dels sofriments més esfereïdors.
En Moreno ens distreu per uns moments. Em mossega els baixos de la sotana i no hi ha forma de fer-li deixar la improvisada joguina. Pens si està gelós de l’atenció que em presta Jaume Cladera. Potser no vol que enraonem tant de temps. Segurament m’indica que marxi, que ja està bé de plàtica i que és hora de deixar tranquil l’amo. Finalment en Jaume aconsegueix que deixi de mossegar la sotana i, amb un gest imperatiu, el fa marxar a un racó des d’on mira amb mals ulls.
--Podríem estar parlant dies sencers –continua explicant-- i mai ningú que no hagi patit aquelles desgràcies podrà copsar el terror que ens dominava. Com resistir en aquelles condicions? Havíem pogut arribar al fortí per miracle. Qui sap si pensaven que era mes fàcil acabar amb nosaltres a força de fam i de por sense necessitat d’entrar en combat!
A la nit, els tambors no ens deixaven dormir; sonaven de forma implacable hora rere hora, sense descans. La selva s’omplia d'estranys càntics de significat indesxifrable per a nosaltres. Quins déus invocaven? No ho sabrem mai! La seva cultura no tenia res a veure amb l’espanyola, malgrat els anys de restar sota el domini de la corona.
Menjàvem pa amb cucs, restes del que quedava de les provisions enviades al destacament feia mesos. L’alt comandament instal·lat a l’Havana robava tot el que podia dels queviures. Hi hagué comandants que, mancats de cap moral, venien els fusells i les bales als nostres enemics! No parlem del menjar! Cues immenses de carros esperaven l’arribada dels vaixells enviats de Cadis i Cartagena, de Màlaga o Barcelona. Les capses amb llaunes de conserves, les bótes de vi desapareixien en minuts en direcció als magatzems secrets que tenien els especuladors. Res no feien les autoritats per aturar un desgavell que afectava igualment les medecines, l’alcohol per a+ les ferides, les benes... Amb la venda de tots aquests productes els oficials de Weyler vivien una vida de luxe, de luxúria. Abundaven els prostíbuls i els casinos, sempre plens de gom a gom per membres de l’exèrcit i la burocràcia de l’Estat.
Nosaltres no existíem per a l’alt comandament. Carn de canó barata! Un número en un paper a l’hora de parlar de les baixes que havíem tengut aquell dia. Què menjàvem? Les galetes d’Inca s’havien podrit. Així i tot les bullíem per a fer una sopa de supervivència. Sabedors de les nostres mancances, els rebels, amagats a la selva, torraven porcs senglars, aus de ploma, i la flaire d’aquelles menges ens feia enfollir.
Maleíem el destí que patíem. Ens sabíem condemnats sense possibilitat de fugida. Envoltats, lluny de tot remei humà, els més creients resaven el rosari de forma continuada, alhora que els altres escopíem al terra a l’espera de qualsevol atac sobtat dels fantasmes de la selva.
En Moreno continuava fitant-me amb posat de pocs amics. Sembla que la nostra conversa li havia desbordat la paciència. S’aixecava del racó on estava condemnat i feia provatures d’atacar de nou. Però es contenia pel gest que cada estona feina Jaume Cladera.
--Què hi feíem en aquell país llunyà, quins interessos defensàvem en terra tan inhòspita? Eren les preguntes que ens rosegaven per dins mentre esperàvem la mort. Era fàcil imaginar el destí final dels espanyols a Cuba. Centenars de guarnicions solitàries, perdudes a l’interior de les selves, a les serralades, a les planures sembrades de canya i tabac. Tanmateix era impossible vèncer un poble revoltat contra els dictats d’una metròpoli llunyana. Mancats de proveïments, sense saber quina tàctica emprar per derrotar l’enemic, l’agonia em què vivíem es perllongava durant mesos sense cap via de solució. Inútils els camps de concentració de Weyler, els presoners penjats a les places dels poblats, a les clarianes del bosc. Inefectiva l’arribada de noves reserves de carn de canó que es menjava la boscúria. Obscur reialme de serps i mosquits i dels cocodrils dels pantans que sovint havíem de travessar. Crits d’angoixa dia i nit. Morir sense extremunció. Univers del matxet que t’esperava a qualsevol entreforc de camí quan anaves a cercar aigua lluny del destacament.
La història s’allargà fins a mitjans horabaixa. Dinàrem d’un trempó sota l’emparrat, amb els ulls sempre vigilants d’en Moreno que, cansat de la conversa, finalment s’havia adormit damunt el sac que li servia de matalàs. Aquell dia vaig marxar de la caseta amb el cor encongit. Jaume Cladera no mentia. Notava que la seva història em produïa contradiccions. Em demanava què feia jo defensant les guerres de la monarquia des de la trona. Per quins motius no he parlat mai dels patiments dels soldats que morien a Filipines, el Rif, Cuba? Mentre des de la distància sentia els lladrucs del ca reflexionava sobre el meu paper en la vida. I si tenguessin raó les mares que no volien que els seus fills anassin a la guerra? I si els meus esforços per provar de salvar costums i tradicions només haguessin estat una mentida, una gran estafa ordida i planificada per a mantenir en calma els pagesos, barrar el pas a les seves justes peticions?
Quan vaig tornar a casa moments abans del rosari de les set, el cor em bategava com no ho havia fet mai.
Turmeda | 02 Setembre, 2020 14:55 |
La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art. (Miquel López Crespí)
Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia. (Miquel López Crespí)
La revolució Internet: contra els enemics dels escriptors mallorquins
Internet és una eina que ha ajudat i ajuda a la democratització de la cultura. Pel que fa a la literatura, als llocs web que tenen la majoria d'autors i que porten la més diversa informació, han servit per a rompre l'estricte control de determinats clans i elits culturals; el control abusiu d'aquells que, des del poder mediàtic i institucional, sentenciaven qui era el que podia existir en el món de la ploma i qui era el condemnat a desaparèixer. Un bon sistema, en definitiva, per a tallar l'herba sota els peus de tota mena de manipuladors del fet artístic i literari.
Un dels principals problemes que tenia l'autor de vena, l'escriptor que no acceptava els estrets i sectaris cànons del paranoucentisme i la postmodernitat dominants era el fer arribar a l'hipotètic públic lector la notícia referent a l'aparició d'una determinada obra. De fora estant, és difícil entendre el nivell de prepotència que contra l'autor i el creador en general s'ha exercit i s'exerceix encara. La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art.
Els anys posteriors a la restauració monàrquica ens demostraren fins a límits inimaginables el que era i el que significava el control del paranoucentisme sobre la literatura. El ferreny domini de les pàgines de cultura, dels suplements o les revistes culturals i, de rebot, de determinades institucions serví per a demonitzar aquell o aquella que no combregava amb el credo oficial de la reacció que ens aclaparava i, en determinats aspectes, ens aclapara encara. De cop i volta, el silenci sobre l'obra de Salvador Espriu, Manel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló o Josep M. Llompart es va fer evident amb tota la seva virulència. Durant un quart de segle, el comissariat que hem patit i patim ha maldat i malda per desertitzar la nostra cultura de les veus més punyents, autèntiques i discrepants. Conec alguns companys de dèries literàries que farts de tanta martingala i manipulació han deixat d'escriure. Supòs que és el que volen els malfactors: desfer-se de la competència literària i política; consolidar el reialme de la mediocritat i les màfies culturals. I, com en temps de la transició, quan s'enterraren sota tones de ciment armat les idees de ruptura, socialisme i republicanisme, els sicaris pugnen per bastir una literatura no conflictiva, suau i edulcorada que barri el pas a la subversió que l'art autèntic representa.
Però vet aquí que la revolució Internet tira pel terra els plans de control tan treballosament bastits. De cop i volta, la manipulació del suplement de cultura ja no basta. L'autor que vol fer arribar una informació, no solament a Catalunya, sinó a qualsevol persona de la resta del món, si ha tengut esment a arxivar les adreces adequades (premsa, mitjans de comunicació, sectors professionals, grups culturals, lectors en general...), en segons pot enviat la notícia de l'aparició del llibre, el poemari o l'obra de teatre a quatre o cinc mil persones. Ja no hi ha obres silenciades! Internet té més difusió que qualsevol revisteta o suplement per als amiguets.
Aquest fet, juntament amb l'existència dels llocs web d'autors, ajuda a fer bocins els plans del comissariat. Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia.
Tot ha mudat. L'autor arriba en un moment a cinc mil possibles lectors. Pot proporcionar informació de primera mà a lectors de tot el planeta. En un moment la notícia de l'aparició d'aquell llibre és a l'ordinador de milers d'interessats en el fet cultural. Per si mancava alguna cosa, els llocs web, les revistes alternatives, ofereixen un material inabastable que, per la seva solidesa i seriositat han ensorrat igualment les més ferotges campanyes rebentistes dels malfactors. Al lloc web o a la revista alternativa, el lector pot consultar les opinions contrastades de multitud d'especialistes en el fet literari. Internet ajuda, doncs, a dinamitzar de forma efectiva el nostre somort panorama cultural.
(26-V-06)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins.
Les acostumades campanyes rebentistes de determinats grupuscles de dreta i també de l'extrema dreta falsament nacionalista, aquells falsaris que s'amaguen rere les nostres banderes per poder atacar millor els nostres escriptors, els dements pamflets de coneguts sicaris que, encegats per l'enveja i l'autoodi més ferest, no fan més que complotar contra l'escriptor de les Illes, m'han fet recordar una campanya semblant ordida pel TOP, el Tribunal de Orden Público franquista, en contra meva i en contra del meu llibre La guerra just acaba de començar ara ja fa prop de trenta anys.
En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins. El problema és que abans, en temps de la dictadura, els enemics eren a l'altra part de la trinxera, en camp contrari. Ara també hi són els mateixos, en el camp de l'adversari. Amb això no hem canviat gaire. Però la diferència consisteix que la podridura actual ha enfollit alguns que prediquen des de les nostres pròpies banderes i, venuts als poders fàctics econòmics i mediàtics esdevenen els pitjors enemics dels escriptors nostrats.
Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel·la, poesia i teatre. El cert és que, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)". Vist amb perspectiva, ara que han passat més de trenta anys d'aquella persecució, crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes...). El cert és que en un determinat moment de la història que contam -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la Social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la Social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer de l'Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carlos García Delgado...). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria L'Ull de Vidre, l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...
El que sí que record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi em va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos.
Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts. Va ser un gran triomf de l'antifeixisme illenc, un gran fracàs de les forces reaccionàries que amb la repressió volien dificultar l'avenç de la nostra literatura.
Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre [els excarrillistes i afins]? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context. (Miquel López Crespí)
1994: els atacs carrillistes (PCE) i sectors afins contra l´obra de Josep Melià i la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes.
Per servar la memòria de Josep Melià
Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina
Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista com Els mallorquins, de Melià era un acte antifranquista): "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos El Capital". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris podíem haver estat fent feina al servei del franquisme pólicíac (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".
Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dins" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el PCE participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per provar de "reformar i utilitzar el sindicalisme des de dins".
Bé, anem a pams. Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context.
Com explicava Joan Gelabert, secretari de la CGT de Correus l'any 1994 en carta publica que sortí en el diari Baleares (24-V-94): "No és estrany que el llibre de Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca faci mal a més d'un. Concretament Ignasi Ribas i Antoni M. Thomàs tengueren la seva responsabilitat en la defensa de la nefasta política carrillista que enterrà anys de lluita i esforços populars. En un pamflet que ha sortit en un diari de Ciutat es proclamen defensors dels 'èxits' polítics del carrillisme. Són precisament aquests 'èxits' els que intentaren acabar amb la lluita per la República, pel socialisme, pel poder dels treballadors, per l'autodeterminació nacional, etc. El moviment obrer encara paga amb un cert grau de desencís i desmobilització la signatura dels perjudicials Pactes de la Moncloa que serviren per consolidar el poder econòmic i polític de la burgesia damunt el poble treballador.
'La política del PCE que defensen els Riutorts, Carboneros, Sevilles, Saoners i CIA fou la que consolidà la monarquia que ens deixà el dictador i serví per abandonar precisament la lluita republicana (els dirigents carrillistes a Espanya i Mallorca prohibien i espenyaven les banderes tricolors a les manifestacions). ¿Han oblidat aquests senyors que fou per lluitar per la República pel que sofriren i moriren milers i milers de comunistes, socialistes o demòcrates sense partit? La direcció central carrillista (i de rebot, la de les Illes) fou enterradora de quaranta anys de lluita popular pel socialisme, per l'autodeterminació de les nacions oprimides, per la República. Els pactes amb els franquistes en temps de la transició, l'abandó de qualsevol idea de combat econòmic, cultural o polític contra el capitalisme, l'acceptació dels marcs imposats per la burgesia, només han servit i serveixen per consolidar i mantenir l'opressió dels treballadors. La fracassada política de Santiago Carrillo que defensen els Saoners, Ribas i CIA només fou útil a la banca i a les multinacionals per a bastir una democràcia curta de mires, plena de dirigents corruptes i vividors del sistema tipus Roldán, Mariano Rubio, Guerra, Amedo, etc. Aquests senyors -els que tengueren responsabilitats ajudant Carrillo- ens imposaren la bandera bicolor de la monarquia, unes lleis que ens barren el pas envers l'emancipació de la classe obrera, que impedeixen la nostra llibertat nacional. En el fons amb el pamflet que han publicat han provat de justificar totes les venudes que han fet per un plat de llenties.
'El llibre de Miquel López Crespí els ha molestat perque diu la veritat. Perquè denuncia la pobresa política que defensaren venent anys de lluita popular. Crec que els milers de morts per la República, els milers i milers de lluitadors pel socialisme no podran perdonar mai els resultats de tants fracassos històrics.
'Enlairar la bandera de Franco dins la seu del PCE el dia que foren legalitzats! Vet aquí, com deia abans, tot el que aconseguí el carrillisme abans de ser enviat al femer de la història".
Nota de Miquel López Crespí. El pamflet contra el llibre de memòries antififeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) i contra la tasca de Josep Melià va ser signat per Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Per a servar la memòria de Josep Melià
Quaranta anys del «primer llibre de notes», de Josep Melià
L'any 1967, va esser un any molt positiu per a la represa cultural mallorquina, en general, i per a Josep Melià, en particular. Entre d'altres elements de renovació, es poden destacar la posada en marxa a Palma dels cursos de filosofia i lletres dependents de la Universitat de Barcelona, les aules de teatre (1966-67) i novel·la (1967-68), que es realitzaven a la Casa Catalana de Palma, el II cicle de conferències impulsat per Damià Huguet a Campos, l'increment dels cursos de «mallorquí» a diverses escoles, col·legis i associacions culturals i la proliferació de textos en català, ja fossin articles a la premsa diària, fragments de programes de festes o llibres de prosa o de poesia.
En aquell context, l'aportació de Melià fou ben significativa. L'autor artanenc va publicar fins a quatre llibres al llarg del 1967. Sens dubte, Els mallorquins, fou el més important i el que va aconseguir un ressò més important. Els altres llibres eren Cap a una interpretació de la història de Mallorca, que ha estat reeditat recentment en la Biblioteca d'Escriptors Mallorquins (Consell de Mallorca/Diari de Balears); El Dret Civil de les Illes, un interessant estudi inclòs en el volum I de les Obres Completes de Josep Melià (2001) i Primer Llibre de Notes, un treball que ha passat més desapercebut, però que es mereix més d'una relectura.
Aquest llibre, constituïa el número 89 de la col·lecció Les Illes d'Or, de l'Editorial Moll i recollia un conjunt d'articles publicats, en català, en el Diario de Mallorca cap al 1966. En aquella època, Josep Melià residia a Madrid i compaginava la seva tasca de cap del Gabinet de Documentació del Ministeri de Treball amb les col·laboracions a la premsa i les classes a la Universitat de Madrid com a professor d'Hisenda Pública. Però abans de passar a comentar aquest deliciós llibret cal que ens aproximem un poc més al Melià d'aquells anys.
L'abril del 1967, el diari Baleares, a la secció «Se le acusa de...», que menava Tomeu Payeras, se'l descriu com «un hombre joven, tirando a gordo, bon vivant; es una especie de Cherterton de vía estrecha: paradójico, agresivo y conciliador a la vez». A continuació, en una peculiar entrevista, Payeras explica que «se le acusa de que en Madrid le acusan de que va vd. a ser elegido procurador en Cortes por Baleares». La contestació de Melià és ben transparent ja que reconeix que «en Madrid hay mucha gente que da mi elección por segura». A més, afirma estar en sintonia amb «buena parte de la clase política madrileña», si bé «como buen demócrata no creo en otra seguridad que aquella que va respaldada por el voto libre y espontáneo de la mayoría del censo electoral». Així, no és estrany que el primer article recollit en el Primer Llibre de Notes es tituli «La llibertat com a opció» i en ell, l'escriptor artanenc, es manifesti sense ambigüitats com un reformista radical que considera que «tenim a les nostres mans la possibilitat de construir el futur des de dintre». En conseqüència, criticava tant «els ultres del Règim que li neguen la possibilitat de posar-se al dia» com els «ultres de l'exili que tampoc no volen que el Règim evolucioni pel camí de la Llibertat». En un altre article, «Pessimisme i esperança», advoca per una «nova Espanya alegre i de falda curta del desenvolupament», si bé «hi ha molt, moltíssim per corregir, molt més del que suposen alguns politicastres» però la seva crítica és una «crítica esperançada» ja que «tots els disbarats d'avui són susceptibles d'una correcció futura».
D'altres articles, tenen una orientació més cultural i en ells, des de «la nostra comuna catalanitat», denuncià la manca d'Universitat a Mallorca, la castellanització de «les senyoretes bledes de casa bien», la manca de suport dels industrials, homes de negocis i comerciants a l'OCB, o la brutal persecució lingüística contra els catalanoparlants perpetrada aleshores per alguns col·legis religiosos. Així mateix també tracta un tema que encara és d'actualitat, la manca de finançament públic. Aquest era, segons Melià, un factor que diferenciava el creixement econòmic de Mallorca, a partir del 1950, del d'altres indrets de l'Estat on, «devora la iniciativa privada funciona l'ajuda pública i el finançament bancari».
La col·laboració de Melià amb el Diario de Mallorca es va interrompre, segons el seu propi testimoni, per les «pressions d'alguns dirigents de la societat mallorquina» i per «provincialismos asustadizos», que feien que no escandalitzàs a Madrid però si a Palma. D'aquest llibre se'n feren ressò, a més de la premsa de Palma, com a mínim, el Diario de Barcelona i el setmanari barceloní Tele-estel, que indicava que els articles de Melià eren llegits a «totes les terres catalanes, perquè revelaven una forma nova i valenta de plantejar els problemes». A més, sabem que el dia de la Festa del Llibre del 1967, Josep Melià Llompart afirmava que aquest llibre s'havia venut molt bé a Palma.
Ara, quaranta anys després, el Primer Llibre de Notes té un enorme valor testimonial i seria ben convenient reeditar-lo amb una bona introducció i les pertinents notes explicatives.
Antoni Marimon. Historiador
Diari de Balears (4-XII-07)
Turmeda | 01 Setembre, 2020 20:52 |
El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones. (Mateu Morro)
CINEMA DEL SEGLE XX DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ
Per Mateu Morro, historiador
Miquel López Crespí és un autor prolífic. Ja és difícil saber quants de llibres, dels més diversos gèneres i temàtiques, ha estat capaç d’enllestir. Poc a poc, però, la seva obra va agafant més forma, més coherència i va entrelligant els temes i el móns que l’han atret. Ara en aquest volum sobre el cinema del segle XX arreplega amb molt d’encert un conjunt de treballs amb totes les referències i reflexions biogràfiques, poètiques i ideològiques que a l’autor li inspira el fet cinematogràfic.
El cas és que jo no som, ni de prop fer-s’hi, cap entès en cinema. De fet a l’actualitat em dedic més aviat a tractar temes d’agricultura i alimentació. I per tant som una persona molt poc adequada per a ser aquí avui en aquesta presentació. Pens que en Miquel m’ha convidat, sobretot, perquè som amic seu des de fa molts d’anys, i sap que jo no el deixaré malament. En tot cas, a pesar de la meva incultura, no se m’escapa un fet que per mi és definitori de la manera de pensar d’en Miquel López-Crespí: la seva profunda identificació amb el fet cinematogràfic, tant com a art i com a tècnica, com sobretot com a mirall de la societat i eina de coneixement i transformació.
El segle del cinema
El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones.
Per això en aquest interessantíssim llibre el cinema ens apareix lligat als grans esdeveniments històrics que han marcat el segle passat: la revolució russa, les guerres mundials, el feixisme, els moviments d’avantguarda cultural o les lluites anticolonials.
Evocació del cinema de poble
Però tot començà en un cinema de poble. En Miquel López evoca a la perfecció la seva intensa vida de cinèfil des de la primera infància. És cert que, quan son pare i el seu oncle, aleshores pintors en actiu, dibuixaven el rètol del famós “Salón Montaña” de sa Pobla, en Miquel jugava per la pista de ball i va poder veure la instal·lació de la màquina de projecció. Era l’any 1955. Aquella visió, i més encara amb la seva assistència a totes les estrenes que s’esdevenien en aquell poble tan ben dotat pel que fa a cinemes (el “Cine Principal” (Can Guixa), el “Coliseum” (Can Pelut), el “Gardenia” que era el cinema a l’aire lliure i més tard el luxuriós “Montecarlo”), va ser d’uns efectes impactants sobre aquell nin que, com ara encara, estava posseït per una curiositat fora mesura. D’aquell aparell, a través dels seus rajos de llum, en sortien dones i homes, exèrcits, vaixells, reis i emperadors, soldats i generals, gladiadors i romans, personatges de totes les èpoques i totes les contrades que poblaven aquelles prodigioses pantalles dels cinemes de poble.
Els cinemes de sa Pobla devien ser un poc com tots els cinemes de poble o de barriada. Encara que potser el nivell del “Saló Montaña” o, després, del “Montecarlo” hagi estat poques vegades igualat. Eren cinemes de poble i del poble. Allà dins hi solia haver una gernació. Jo també me’n record: gent de totes les edats i totes les condicions, encara que el públic variava molt segons l’hora de la sessió. Al meu poble record com una cosa apoteòsica les sessions del dissabte vespre, veritablement massives, plenes de matrimonis, gent major i parelles de totes les edats. En canvi el diumenge horabaixa hi anava més tota l’al.lotea. Com és lògic en aquells ambients jovenívols era més fàcil el desbordament del públic, que a vegades s’ho passava més bé amb l’aldarull que suscitava qualsevol interrupció inoportuna que no en la pròpia projecció. En Miquel també ens recorda la tauleta amb cacauets i caramels amb figures populars cabdals com eren l’amo de Can Calent, s’Inquero o en Panero, que venien uns xufles o uns cacauets que havien collit ells mateixos del seu hort o havien comprat als veïnats. Productes, idò, d’alta qualitat alimentària, comparats amb aquests temps actuals de globalització.
En aquells cinemes de poble de la nostra infància, amb el seu flaire de cacauets torrats i els inesperats talls de la llum que feien xiular els espectadors, ens diu Miquel López-Crespí, “hi hagué increïbles descobriments”: Charles Chaplin, encara que no pogués captar encara els misteris i suggeriments de cada un dels seus gestos de La quimera de l’or; les aventures d’Stan Laurel i Oliver Hardy, les anades i vengudes de Buster Keaton a El maquinista de La General o la frescor dels germans Marx a Una nit a l’òpera. La màgia del cinema ja es va fer present i es posaren els fonaments d’una relació que, amb els anys, arribà a la més estreta intimitat.
És potser dins aquest panorama pobler on s’hi pot ubicar la figura de l’actor Simó Andreu, un nom màgic de la infantesa poblera d’en Miquel López. Simó Andreu és una persona que va ser capaç de partir de Mallorca i fer-se un nom en l’àmbit del cinema i del teatre, sense renegar mai de la seva terra i del seu poble. I també cal assenyalar la figura emblemàtica d’Alexandre Ballester que ja feia crítica de cinema a la revista Vialfás.
Una finestra al món en temps de tenebror
Però és a Ciutat on l’interès pel cinema d’en Miquel es realitzà plenament. Aleshores era l’època de màxim esplendor del Teatre Líric, del cine Born i de la Protectora, del Rialto i de l’Avenidas, de la Sala Astoria i de l’Actualidades. Va ser en aquests cinemes on en Miquel continuà el seu aprenentatge amb els seus companys d’escola, fugint sovint de les avorrides classes, o freqüentant-los en companyia de son pare i el seu oncle, antics combatents de l’exèrcit republicà.
“La sessió contínua: per a nosaltres universitat dels pobres, curs permanent de poesia, els misteris més fascinants a l’abast de la retina”. Sobretot el nostre autor dóna importància al “Cineclub Universitari” de Francesc Llinàs i Antoni Figuera, amb en Vicenç Santandreu, n’Emili Garcia i en Joan Escarrer. Al seu costat és just recordar noms pioners com els de Vicenç Mates o de Jaume Vidal Amengual. En aquelles sessions del diumenge de matí, a les 10 o a les 11, s’hi podien veure pel·lícules de gran qualitat. En els anys 1996-67 es projectaren pel.lícules com Las timnieblas del dia de Fabri, Jazz en un día de verano d’Stern, Tierra sin pan de Buñuel, La piel y los huesos de Panigel, Ciudadano Kane de Welles, Psicosis de Hitchcock, El eclipse d’Antonioni, Los cuentos de la luna pálida de Mizogouchi, El año padado en Marienbad de Resnais, El infierno del odio de Kurosawa, La piel suave de Truffaut, Giulieta de los espíritus de Fellini i tants altres films inoblidables. És aleshores quan el cinema esdevengué als ulls d’en Miquel López un mitjà d’expressió formidable i quan es consolidà com una eina que ens aporta instruments d’anàlisi i ens ajuda no sols a entendre el món sinó a transformar-lo. Els llibres, els viatges, la vida, es casen amb el cinema per a obrir un món ple de possibilitats per al somni, per a la fantasia, per a la poesia o per a l’impuls revolucionari.
És en aquests moments quan en Miquel, que ja ho intuïa des de sempre, se n’adona que els seus varen perdre la guerra i que el règim de Franco no és més que l’expressió del poder feixista. És el compromís polític, la identificació amb la lluita dels obrers, la solidaritat amb la vaga d’Astúries, les primeres pintades nocturnes, la primera detenció. En aquestes circumstàncies el cinema, que a la nostra infància havia representat la capacitat màgica de reviure els fets del passat i endevinar els del futur, ara cobra una dimensió nova, igualment fabulosa. A través del cinema es produeix la identificació amb un sistema de valors que fora del cinema està prohibit, perseguit i condemnat. El cinema és la llibertat, una finestra a la veritat en temps de tenebres. La pel·lícula pren una funció quasi mística, iniciàtica, en un camí que ens ha de dur a obrir els ulls a la realitat amagada i prohibida. Els viatges i el cinema tenen un poc la mateixa funció il·luminadora. I en temps de dictadura els viatges també són una manera de veure bon cinema. Però aviat no fa falta sortir a l’exterior de l’estat, perquè el cinema de qualitat també es fa present a les sales mallorquines. El cinema és un art i les dictadures sempre han tengut dificultats per a controlar l’expressió artística.
El cinema de la dictadura
Això ho sabia molt bé el règim de Franco. Ja des del seu inici i amb la creació d’un aparell de propaganda política en el qual el cinema hi jugava un paper molt important. Cal esmentar materials infectes com Raza (1941), un film de José Luís Sáenz de Heredia que dugué a la pantalla un text històric de “Jaime de Andrade”, és a dir del General Franco. És encara l’esperit de la croada contra el marxisme, la república i la democràcia. Cinema d’exaltació feixista i de l’imperi espanyol com Sin novedad en el Alcázar, El Santuario no se rinde, Los últimos de Filipinas, Escuadrilla, A mi la legión, etc. Quan el sistema es fa decrèpit i s’acosta el seu final, incapaç d’aturar uns canvis socials i culturals que, des de la pèrfida Europa, ens van arribant, la cinematografia oficial es va fent de cada cop més barroera, més superficial, més penosa, en el seu intent de contrarestar els símptomes de crítica. És quan es genera allò que el poble va anomenar sàviament una “espanyolada”. Era un cinema “que ens feia créixer en l’esclavatge enmig del més cruel embrutiment de l’esperit”. El Marcelino, pan y vino que ens obligaven a veure aquells miserables capvespres del diumenge. Res a veure, diu en Miquel, amb el fulgor de Godard de Al final de la fugida.
Tot i això, enmig de la tenebror hi ha pel.lícules si més no “estranyes” com La muerte de un ciclista de Bardem, Bienvenido, Mr. Marshall de Berlanga o Surcos de Nieves Conde, “que no saps d’on surten ni com va ser possible la seva realització”. No en parlem ja de Calle Mayor, l’obra més important de Bardem. S’ha de fer referència a revistes com “Nuestro Cine”, “Triunfo” o “Primer Acto” que serviren per donar a conèixer aquell nou cinema i per obrir una reflexió de primer nivell.
El cinema crític
Aquest és el cinema que interessa a Miquel López-Crespí. Ell sempre ens ha parlat d’Eisenstein, Dziga Vertov, Fritz lang, Elia Kazan, Visconti, Buñuel, Forman, Ford, Rossellini, Orson Welles, Antonioni, Bergman o Kubrick Ens remarca, per exemple, el seu primer contacte amb Fellini, que s’esdevengué el mes d’octubre del cinquanta-vuit, quan a sa Pobla, al “Montecarlo”, s’estrenà Las noches de Cabiria. “En plena època daurada del nacional-catolicisme i de les pel.lícules de consum sense gaire qualitat artística, el xoc amb el cinema de Fellini va ser vertaderament impactant”. Ens parla de la influència del neorealisme italià, del poder suggestiu del realisme a El salari de la por de George Clouzot.. I després de Bardem, de Berlanga, de Saura. Un cinema molt diferent de les produccions del règim. El descobriment de Rainer Werner Fassbinder, de Wuilhelm Murnau, d’Otto Preminger o de Joseph Losey són fets que assoleixen una importància per ells mateixos i que defineixen l’especial relació d’en Miquel amb l’art i amb la política, és a dir amb el cinema.
Des de mitjans dels anys seixanta en Miquel començà a preocupar-se sobre el compromís de l’intel·lectual –fos aquest director de cinema o fos simple mestre d’escola- amb el seu poble. De fet el seu primer escrit a “Última Hora”, de la mà de Pepín Tous i Frederic Suau, va ser l’article “El compromiso político del escritor”. I el cinema és un aspecte més, de gran importància, en aquesta vinculació que uneix la manera de pensar de Miquel López-Crespí i la seva experiència de l’expressió artística. Podríem parlar, potser, d’una relació d’amor. De l’amor al cine que es demostra en la seva presència a totes les estrenes d’interès, en l’època del “Cineclub Universitari”, en el llibre de poemes “Temps moderns: homenatge al cinema”, en els viatges a l’estranger per veure les pel.lícules prohibides per la dictadura i també en cada un dels escrits recollits en aquest llibre.
« | Setembre 2020 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 | 29 | 30 |