Literatura catalana contemporània

Sa Pobla i la narrativa mallorquina: Parets de foc (El Tall Editorial)

Turmeda | 11 Setembre, 2020 17:01 | facebook.com

Novetats editorials – Parets de foc (El Tall Editorial) - La narrativa experimental dels anys 70 i 80 també servia per riuren´ns una mica de tots nosaltres! (Vegeu aquí una de les narracions del llibre fent conya del carnaval literai que ens encerclava i encercla) -


Escriptors


1) L'escriptor que regala encenedors d'or als membres dels jurats dels premis literaris. L'escriptor que no va a missa ni combregar perquè la seva religiositat està per damunt de la missa i el combregar. L'escriptor que es va fer ric, més que ric multimilionari amb el feixisme. L'escriptor que diu públicament que no s'ha ficat mai en política però que va fer els diners defensant aquesta posició política. L´escriptor que es creu ell mateix compendi de tots els escriptors. L' escriptor guardonat pels membres dels jurats que han rebut encenedors d´or. L'escriptor que mai no hauria estat escriptor si no hi hagués hagut el feixisme, si no hagués col•laborat amb el feixisme per poder, així, regalar encenedors d'or. L´escriptor que no hagués editat mai cap llibre ni hagués obtengut cap premi de no ser pels seus diners. Aquesta és la seva tragèdia personal que només coneixem ell i jo.


2) El guardonat poeta membre de tots els jurats del món i que sap grec, llatí i hebreu. El poeta que va aprendre totes aquestes llengües per tal de poder plagiar lluentes i acolorides imatges. El famós poeta nostrat que hagués estat un bon professor de grec, un bon professor de llatí, un bon professor d'hebreu, però que va triar la poesia. El poeta del qual estam parlant, que té els seus poemes en totes les antologies i cada dia crema a la xemeneia el llibre del qual va copiar les imatges, les paraules, les frases, per tal que les futures generacions no puguin saber mai d' on va treure aquell preciós pensament, aquella agilitat amb el metre i la rima, aquell resplendent exèrcit de paràboles. El guardonat poeta membre de tots els jurats dels premis en llengua catalana que sap que un dia el descobriran. El poeta que ja fa setmanes vol morir per no haver d'assistir al martiri d'aquest descobriment. Perquè hi havia aquell jove estudiant, aquell emprenyòs estudiant que no tenia cap interès de capelleta i que també sabia llatí, que també sabia grec, que també sabia hebreu, que també sabia d´on el guardonat poeta extreia la seva inspiració. El famós poeta que un dia assassinà el jove estudiant i encara avui ningú no hi troba explicacions.


3) Aquell escriptor que fa moltíssims anys obtengué un premi Ciutat de Palma, un premi a Manacor, la Flor Natural de Castelló i que no pot suportar que els altres escriptors guanyin el Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor, la Flor Natural de Castelló, que publiquin llibres, que escriguin als diaris, que els altres parlin per la TV, que els altres no canviïn mai d'idees, que els altres escriptors escriguin millor. L'infern personal d'aquest personatge que va deixar d'escriure per no haver de publicar a cap editorial on publicassin els altres. Que va deixar de comprar els diaris per no veure els articles dels altres i que va tornar mut per no pronunciar el nom dels altres. Aquell escriptor tenia tanta enveja que va tornar boig i l'hagueren de portar al manicomi. L'escriptor aquell que dins del manicomi encara es creu el premi Ciutat de Palma, el premi Ciutat de Manacor, la Flor Natural de Castelló.


4) L'escriptor que entrà a militar a Bandera Roja pensant que els militants d'aquest partit el llegirien i que després es féu del PCE pensant que els militants d'aquest partit el llegirien i que després es féu d´Unió Mallorquina pensant que els afiliats d'aquest partit el llegirien i que després es féu d'Alianza Popular pensant que els militants d'aquest partit el llegirien... i li pegaren un tret quan arribà el cop d'estat. El Ministeri de l' Interior no havia cremat el fitxer dels antics militants esquerrans i ja no hi havia temps per aclarir la confusió.


5) Aquell escriptor al qual la dona li posava banyes contínuament i en venjança ell escrivia novel•les antifeministes on tot eren mascles poderosos. Aquell escriptor que arribà a fer deu novel•les policíaques on sempre moria l'amant de la protagonista i la policia mai no trobava el culpable de l'assassinat. Aquell escriptor que amb les seves novel•les arribà a ser tan famós pel nombre de llibres publicats com la seva dona pel nombre d'amants. Aquell escriptor que sabia ben cert i sense cap possibilitat d'error que quan escrivia el seu llibre antifeminista la dona estava amb un altre i quan assassinava damunt el paper l'amant, deu amants, la dona disfrutava dins els braços d'un altre. Aquell escriptor que a força de banyes arribà a escriure tants llibres que fou nomenat doctor Honoris Causa de totes les universitats del món. Aquell escriptor que veia diàriament com la dona l'enganava mentre els seus llibres eren traduïts a l'anglès, al francès, al rus, al xinès sense poder-hi fer res. Aquell escriptor arribà a fer tants diners que posseïa iots, terres, servents i un casal de l'edat mitjana al qual hagué de reformar totes les portes car eren massa baixes per poder-hi passar amb les banyes posades.


6) Un escriptor que només podia escriure enmig del sofriment dels altres. Un escriptor que no podia pensar, actuar, parlar sense sentir a prop el sofriment dels altres. Un escriptor que disfrutava d'amagat amb el sofriment, la pobresa, la misèria dels altres. Un escriptor que havia arribat a tal grau d'insensibilitat que no podia fer un poema, una ratlla, emetre un judici coherent, sense estar envoltat de dolor humà. Un escriptor tan conscient de tota la seva podridura que quan s'engatava volia ser missioner, Papa, màrtir o diputat per tal de poder oblidar les seves innumerables culpes. Un escriptor expert en l'engany per tal de treure diners a qualsevol. Un escriptor sotmès al xantatge de la seva maldat. Un escriptor que no tenia el valor d'escriure el vertader llibre que l'hagués consagrat definitivament: el llibre de la sang.


7) Un escriptor tan revolucionari fora de casa que tots els adjectius li fugien en els mítings i després només sabia dir "la perfecció de l'home", "tremolor de l'aigua", "tèbia besada de mitjanit". Aquell escriptor que quan no era a Mallorca cridava a la insurrecció armada, a la creació immediata de milícies obreres, a la independència de la pàtria i després només sabia asseure's davall de la parra i dir: "arriba porpra nuvolada de ponent". Aquell escriptor tan revolucionari que omplia places de braus i després només sabia escriure oracions a la mare de Déu de Crestaix. Aquell escriptor tan educat, tan fi, tan famós que fins i tot la policia no li podia dir res. Aquell conegut escriptor que quan veia els llibres dels altres escriptors esquerrans solia dir: "Només fan política. No saben escriure com pertoca. Els manca un acurat domini del llenguatge". I se n'anava a dormir segur de la seva superioritat intel•lectual. Bon bajoca!


Recordant els amics morts: Francisca Bosch - Del carrillisme (PCE) i els pactes de Santiago Carrillo amb els hereus del franquisme per a gaudir de bons sou-s i cadiretes a la lluita comunista marxista-leninista del PCPE (Ignacio Gallego). Una revolucionària que va saber fer autocrítica de la seva militància amb l´esquerra borbònica (PCE) abans de morir

Turmeda | 11 Setembre, 2020 14:54 | facebook.com

Fotografia: Francisca Bosch i Miquel López Crespí (1985) el dia de la fundació de l´Ateneu Aurora Picornell (na Francisca era la presidenta i Miquel López Credspí el vicepresident) - Recordant els amics mort: Francisca Bosch - Del carrillisme (PCE) i els pactes de Santiago Carrillo amb els hereus del franquisme per a gaudir de bons sou-s i cadiretes a la lluita comunista marxista-leninista del PCPE (Ignacio Gallego). Una revolucionària que va saber fer autocrítica de la seva militància amb l´esquerra borbònica (PCE) abans de morir-


EN LA MORT DE FRANCISCA BOSCH, UNA DONA EXEMPLAR.


L'acomiadament al cementiri de Francisca Bosch, la dirigent històrica dels eurocomunistes illencs, ha estat emotiu. Ens hem arreplegat unes dues-centes persones. La majoria, gent de certa edat. Crec que tota la gernació que li retíem el darrer homenatge havíem fet ja els quaranta, en camí cap als cinquanta. Cap jove universitari. Alguns professors que treballen en la història del moviment obrer. Potser avui dia, la moda sigui perseguir gitanos, i negres, enlairar les banderes del feixisme. Per un moment, mentre els companys de més edat ajudàvem els fossers, i, lentament, introduïen el bagul dins la tomba, cobert amb la bandera roja del proletariat universal, he pensat si no seria aquest l'enterro mallorquí de les idees que han commogut el món durant cent cinquanta anys.

A les deu del matí el sol queia inclement damunt els quatre punys tancats que l'acomiadaven. Evidentment, en temps de la transició, no militàrem a la mateixa organització. Ella, aleshores, era una defensora dels postulats de'n Carrillo i nosaltres provàvem de ressuscitar, inútilment, les cendres d'Andreu Nin, assassinat, d'un tret al cap, feia segles, a un polsós camí dels afores de Madrid, i enterrat secretament, en lloc ocult, pels agents de la KGB.

No, no teníem gaire punts de contacte, en temps de la transició. Però hom mai no podrà negar la seva actitud honrada vers els companys i els treballadors. Mai guanyà una pesseta amb la política. Ha mort pobre, com la majoria de gent que no renuncia a llurs idees de justícia i igualtat.

Vers el 1984 va rompre amb l'eurocomunisme i s'apuntà a un estrany experiment que s'anomenà Partit Comunista dels Pobles d'Espanya. Cercava construir un partit que no abandonés les idees essencials de Marx i Lenin. Ella, potser equivocadament, cregué trobar-ho en aquest nou instrument. Sovint em deia que s'havia errat amb l'eurocomunisme. Visqué la nova provatura com un adolescent que asaboriex el seu primer amor. Ho vivia d'una manera fervent. Per a ella Rússia era la seva segona pàtria, el país que foragità la bèstia nazi del món. Amb na Francisca, col.laboràrem una llarga temporada, durant quatre o cinc anys. Era una època en la qual ja havien desaparegut pràcticament la majoria de revistes clandestines que es reclamaven del comunisme. Ella tingué la idea de tornar a treure "Nostra Paraula", la revista història del PCE en temps de la III Internacional.

Foren uns anys, els darrers de la seva vida, intensos. La seva segona joventut. Tornava jove davant el paper imprès. Romania tot el dia a la redacció, arreglant els articles de companys que casi no sabien escriure. Els corresponsals obrers! Imaginava les portades, els titulars. Periodisme marginal, el dels comunistes, a Mallorca. Tirades reduïdes. Dos o tres mil exemplars eren un fet extraordinari. Cercar fotografies adequades. Entrevistes a les jornaleres en vaga. Anar a les mines. Me'n record dels darrers miners mallorquins! La mina de Lloseta! Davallar al fons dels pous. I no per a gunayar un vots, obtenir un escó! Res més lluny de la seva imaginació!

La seu de "Nostra Paraula" era un món vivent, vibrant. Sense aturar la feina, hi fèiem la xerrada d'actualitat, enmig dels papers, el soroll de la màquina d'imprimir. Dibuixava les portades a mà. Uns dibuixos no gaire valorats, lluny del que paguen els especuladors de l'art per unes retxes sense gaire significats, però útils per decorar l'entrada del banc, els despatxos de la burocràcia oficial.

En els darrers anys tingué posades les esperances de canvi del socialisme en les reformes de Gorbatxev. S'enfadava moltíssim si li insinuaves que la situació, a l'Unió Soviètica, no tenia remei. No suportava tampoc les crítiques a la burocràcia que ella encara volia creure no era tan perversa ni degenerada com li contàvem. S'aferrava a les velles il.lusions del passat i callava quan li anomenaves l'assassinat, en temps de la guerra, d'Andreu Nin, en mans dels "camarades" russos i del PCE. Creia firmement que les reformes de Gorbatxev podrien salvar el comunisme del fang i la brutor on havia estat portat per la nova burgesia soviètica.

Els esdeveniments de l'est foren terribles per a ella, que tota la vida havia cregut que el socialisme, a l'URSS, era irreversible. Solia dir-nos: "Si en Hitler no pogué enfonsar la bandera roja, com voleu que l'enfonsin els mateixos companys de la causa, per molt errats que vagin. Els errors poden corregir-se. Els pobles de l'Unió Soviètica, no voldran tornar mai al capitalisme!". Era la seva fe.

Amb l'ensorrament dels països de l'antic Pacte de Varsovia, també començà el seu ensorrament personal. El càncer que l'ha portada a la tomba s'inicia poc després de veure, una nit, la davallada de la bandera roja de les altes torres del Kremlin. Crec que ni el seu cos ni el seu esperit pogueren aguantar la fi de tantes esperances i de tantes il.lusions. La mort de la Revolució d'Octubre, ha estat també la seva mort. Potser no ha volgut esser-hi present en aquesta nova Europa que ens estan construint els assassins de Petra Kelly i Gerard Bastian, els destacaments de joves nazis que assalten i cremen residències per a immigrants.

Una època grisa s'apropa. Na Francisca no ha volgut esser-hi a l'hora en que tornen a cremar els homes i les dones a la "civilitzada" Europa. A Dresde,. Hamburg, Madrid o París, s'hi veuen fogueres amb llibres i persones. Al.lotells sense escrúpols, armats per misteriosos grups amb prou diners, ataquen per les nits, les cases en runes on es refugien els immigrats àrabs o sud-americans.

Pel carrer, tornant de l'enterro, anava pensant en el darrer comiat a una dona ferma, com ja n'hi ha poques. Tota una vida dedicada a defensar unes idees, sense esperar res a canvi, sense obtenir cap profit personal. Donar-ho tot pels altres. Com els antics cristians. L'Evangeli portat a la pràctica lluny dels ensucrats sermons de les trones, que només serveixen per alleugerir la consciència d'una classe mitja egoista, només preocupada pels diners i els aparells que es poden comprar als Hípers.

Tornant del cementiri, parlo amb en Miquel, l'únic esquerrà de la meva barriada. Pertany a Coalició Unida, i treballà també, fa temps, amb na Francisca. Ara, després de l'ensorrada del "socialisme real" reconeix que no poden fer el mateix de fa uns anys. La bandera roja, la falç i el martell no serveixen avui dia per guanyar eleccions. El rebuig, al carrer, de les idees que defensà na Francisca, és evident. Els mateixos companys han canviat el nom de l'organització. La lluita consisteix actualment en fer amollades d'estels per la Pau, pintar coloms a les parets en obres, procurant no molestar als veïnats amb consignes massa cridaneres. Una tasca lloable, al de'n Miquel. Ho reconec, malgrat que personalment hom anyori el temps en el qual no era un perill per obtenir un escó, enlairar la bandera de la germanor universal entre els oprimits. Ell m'ho explica, emocionant encara, pel darrer comiat a la que fou la seva dirigent durant molts d'anys.

"No podem fer gaire cosa a part de les pintades i d'amollar estels per la pau al Parc de la Mar. Ja veus on han portat el socialisme els buròcrates de l'Est. Els veïns del barri, amb tot el que han vist per la televisió aquests darrers anys, no en volen saber res de les idees que defensava na Francisca. Amb la rentada de cervells generals, tothom lliga socialisme i igualtat, amb misèria i esclavatge, amb el reialme de la fam. El món s'ha capgirat. I si volem fer quelcom electoralment, no podem fer com en el passat, quan ens apuntàvem a les mogudes més radicals. De Madrid ens han dit que ens desmarquem dels àcrates i altres grups que criden a la deserció, a la insubmissió en front els militars. Nosaltres, ja ho saps, estem a favor de la pau, però no podem ser oportunistes, fer el joc als elements disgregadors de la pàtria. Coalició Unida vol esser una alternativa de govern. Tu saps molt bé que hem acceptat la Constitució, fa anys que diem que l'exèrcit és democràtic, que el Govern ha estat elegit pel poble. Com podem ara fer crides contra l'Executiu, agitar el fantasma de la deserció, dir als joves que abandonin els vaixells, que no vagin a la guerra?

Na Francisca tenia una concepció massa ideològica de la lluita. Oblidava la necessitat de cert pragmatisme, un tocar de peus a terra, per sintonitzar amb els nous corrents de pensament: l'ecologisme, el pacifisme, el feminisme ben entesos. Ella era despresa, mai es preocupà pels diners. Podia treballar pel partit tot el dia menjant dos entrepans, un cafè amb llet. L'esperit de la revolta la posseïa. Però nosaltres, hem de pensar en totes les nostres responsabilitats. Els diners que ens dóna el Govern pels diputats, les subvencions als sindicats, el recolzament econòmic per part de l'Ajuntament a la feina de barriades... Molta de la gent que ens recolza no entendria una actitud massa radical de part nostra contra el PSOE. Na Francisca era una cosa, però saps perfectament el paper jugat pel partit d'ençà la transició i molt abans. El respecte de l'actual democràcia i la monarquia han estat sempre normes de conducta essencials. Com podríem ara passar a un atac frontal de les institucions? No seria oportunisme, aprofitar la greu conjuntura econòmica, per convocar més vagues generals? A vegades s'ha de col.laborar amb el poder. No podem estar sempre fent d'oposició radical. Mira, ara mateix, a causa de les guerres que sacsegen Europa, hem convocat moltes activitats en favor de la Pau. La pau és un tema unitari. Tothom s'hi pot apuntar, sigui de la ideologia que sigui. Aquí no importen els colors, l'estratègia final de cada partit. Aquí tens un caramull de coloms per la pau, en diferents estils, portant ramells d'olivera al bec. Es poden pintar a les parets de la barriada. L'Ajuntament ens ha donat permís si no pintem cap consigna subversiva, si no ataquem al Govern. Crec que és el millor que podem fer. Omplir la ciutat de coloms per la pau, no dificultar la tasca de l'esquerra. Si, portats per la dèria de la revolta, agitessim la consigna de la vaga general contra l'atur i les mesures anti-populars de l'executiu, podríem ajudar a podrir encara més la situació. Tot podria esclatar. Només guanyaria la dreta. Una nova vaga general podria tenir conseqüències nefastes. Pensa que, si aquí la gent és conservadora, amb mentalitat d'abans del Vaticà II, a Catalunya, Madrid, el País Basc, el poble treballador, el moviment pacifista, només esperen una excusa per sortir al carrer, per aturar la feina, per posar en perill la nostra economia, la incorporació al Mercat Comú. En una situació de descontrol podria haver-hi provocacions. Imagina't si milers de manifestants entrassin dins les bases militars, si hi hagués una bomba contra l'ambaixada dels Estats Units! Nosaltres estem a favor de la pau, però amb certes condicions, sense caure mai en actituds testimonials, provocatives. Tenim una llarga experiència al respecte. La transició, l'extermini dels cinc antifeixistes l'any setanta-cinc. Hem de controlar els fets i els esdeveniments. Impedir desbordaments populars que se sap com comencen i mai com poden acabar. Malgrat na Francisca no em perdonaria el que ara et diré, crec que tots els nostres errors s'iniciaren el disset, a Rússia. El poble només volia una República democràtica i els bolxevics imposaren llur dictadura. Quin gran error històric! Ara que ella ha mort ho podem dir. Per sort amb gent com Anguita, en Ribó i l'Ochetto ho podem arreglar. Malgrat que a vegades penso si hi serem a temps. Desgraciada herència, la del bolxevisme! Imagina si anéssim cap a la vaga general! Tornarien a sortir grupets trotskistes, reverdiria el maoisme, portarien banderes de la República, senyeres amb l'estel de la Independència. Qui sap si còctels molotov contra la policia, els consolats dels aliats! Seria la desestabilització de la democràcia, fer el joc a la dreta, als Tejeros que encara hi ha amagats".

L'escoltava i no l'escoltava. En el fons feia anys que coneixia prou bé el possibilisme de gent com en Miquel, a mil anys llum de l'esperit revoltat de na Francisca. Quantes persones, de diferents mentalitat, podem conviure dintre del mateix partit! Amb na Francisca, indubtablement, mor la part més íntegra, la més decidida, la menys pragmàtica -en el mal sentit de la paraula- de l'organització. Resten joves que no conegueren la postguerra, quadres preocupats per obtenir un petit espai dins la societat actual i disposats a deixar en el camí, bandera, història, himnes, símbols de la resistència. "Sentimentalisme que no sreveix de res", solen xerricar, satisfets, els oportunistes.

M'acomiado de'n Miquel, una mica decebut. Penso: amb aquesta actitud no serà possible barrar el pas al nazisme i el racisme creixents. Ens lliuraran, fermats de mans i peus, com la socialdemocràcia alemanya lliurà els treballadors a Hitler i la Gestapo?

Enmig del carrer, passada l'emoció de l'enterro, sentit en el cap encara els darrers compassos de La Internacional, ensopego amb el renouer eixordador del carrer. Record que la dona m'ha comanat passar per la botiga, comprar queviures, pa i llet, fruita. La nevera està buida! Però el pànic em posseeix davant del portal del forn. Ahir, la propietària, blasmava contra els moros i negres, dient que caldria muntar camps de concentració i tornar-los al seu país. És de bogeria! L'acomiadament de la darrera resistent m'ha trastocat el cap. No podré entrar a cap botiga? Passant davant els portals, veus els mateixos cercles de gent agitada, gesticulant, alçant la veu, amb el rostre vermell d'excitació, dient que caldria internar els malalts de la sida a uns hospitals especials, fora de les ciutats i que en tinguessin cura llurs familiars. Empleats, mestresses de casa especialitzades en el poder destructiu dels avions i míssils de l'OTAN, parlen, amb elevat coneixement de causa, de quines armes serien les millors per impedir el pas de l'estret de Gibraltar, per exterminar els pobles àrabs, la xurma inculta que cada dia ens envaeix, demanat almoina a les nostres fronteres, treballant per un tros de pa, el que els hi vulguem donar.

La guerra del Golf, també fou un descobriment. M'imaginava que quinze anys de democràcia havien servit per humanitzar els meus veïnats. Creia que, almenys, les senyores, el carnisser o l'empleat del banc, tindrien greus preocupacions en veure passar diàriament els bombarders per damunt casa seva. Hom pensava que es preocuparien per la seva seguretat o la dels seus fills. Però no. Vaig constatar que els que els agitava i commovia era no hi havia prou avions per massacrar encara més els pobles del Tercer Món. "Aquests moros, que s'han pensat! Voler robar-nos el petroli!", eren els comentaris generals.

Torno apressat a casa. Ningú no sap qui fou Francisca Bosch, la darrera resistent de les Illes. A qui pot importar la mort d'una dona combativa, que tot ho va donar pels altres? Una vida sencera, plena de lluites i sacrificis, que ha passat enmig de la indiferència generalitzada de la ciutat. Cap jove del carrer no sap el que ha significat per a la nostra generació el seu l'exemple. Un petit comentari al diari, a la darrera plana, una esquela pagada pel partit, dos-cents amics a l 'enterro, i el seu nom, esvaïnt-se de la nostra consciència col.lectiva.

Un dia hauré de canviar de barri. Fugir -malgrat que no sé si això podrà ser una solució. Estic enfollint, no acabo d'entendre el món, i això em preocupa. D'on surt la indiferència generalitzada que ens aclapara? Caldrà fugir d'aquests indrets, lluny de les senyores indiferents davant els cadàvers que ens mostra diàriament la televisió, els pobres que demanen almoina davant l'església. Caldrà escapar d'aquests carrers curulls d'ex-combatents del Movimiento Nacional, d'ex-militants de la Sección Femenina, Falange, antics antifeixistes reconvertits en servidors de l'ordre per miracle d'un bon sou del Govern. Caldrà deixar de banda uns veïns que justifiquen qualsevol carnisseria -la guerra del Golf- tan sols per a poder anar tranquil.lament al xalet, els caps de setmana, sense problemes en el subministrament de benzina. Caldrà plegar, fugir de bon de veres, trobar un indret en algun poble ocult en les muntanyes, o per les pinedes, allunyat d'aquesta indiferència general que ens barra el pas i ofega. Algun llogaret de pescadors, prop d'una cala sense urbanitzacions; treball difícil, quasi impossible. Serà qüestió de trobar un indret on, travessant senzillament el carrer, els infants puguin aprendre a llegir i escriure, estudiar la nostra vertadera història, saber qui era na Francisca, els homes i dones que l'ajuidaren en la lluita. Descobrir, potser, un altre tipus d'existència, una humanitat nova, diferent. Un llogaret pacífic, no contaminat per aquesta febre mortal pel consum que ha convertit els homes i les dones en enemics un de l'altre, soldats d'una batalla permanent de tots contra tots per adquirir més objectes, xatarra a terminis.

Una altra boja il.lusió? No ho sé. Ho penso ara que hem quedat sols, sense na Francisca, que jeu allà, sola, sense cap companyia. Qui sap si per les nits, sortirà de la tomba hi anirà a parlar amb en Gabriel Alomar, que també dorm al seu costat, o amb en Gaspar, l'amic de l'ànima, company de tantes hores d'il.lusions i combats. Potser que, quan menys ho ens ho esperem, vagi fins a la gran fossa comú, el gran forat on reposen les cendres dels nostres milers d'afusellats del temps de la guerra, i, farta de les nostres renuncies i claudicacions, organitzant els morts, els armi amb la roja flama encesa, reverdint antigues cançons d'esperança, i surtin de nou al carrer, fent tremolar les façanes de les cases dormides amb llurs càntics esperitats. Potser, un dia qualsevol, trobem el fantasmal exèrcit de Na Francisca, enmig del tràfec de les avingudes, demanant-nos que fem, que estem fent per ajudar a canviar la vida.


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb