Turmeda | 01 Gener, 2021 22:17 |
Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració feixistes - Els al•lots van a escola (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester, Lleonard Muntaner Editor)
A la presó, unes peladures de patata feien barallar-se homes que, amb una metralladora i unes bombes de mà, havien aturat regiments sencers de l’enemic. La fam era capaç de convertir un heroi de la guerra en un personatge indigne, capaç de qualsevol baixesa per tal d’aconseguir la magra pitança que ens sostenia. Altres, també n’havíem vist al nostre costat, no es doblegaven mai, i la miserable ració que ens donaven, aquelles quatre fulles de col brutes de terra, llenties plenes de ccs, la donaven als presos que havien estat condemnats a mort. (Miquel López Crespí)
Els falangistes que han vengut a cercar carnassa al port marxen, desencantats, en no trobar entre els presoners aquell o aquells que cercaven.
Quan troben algú que consideren responsable de qualsevol fet dels que ara consideren una malifeta, com per exemple haver estat encarregat d´una cooperativa, militant d´un partit d’esquerra o participant d´una manifestació en temps de la república, ja estàs perdut. A Albatera venien falangistes, homes i dones, tots amb la camisa blava i el jou i les fletxes brodats al pit, ansiosos per matar, torturar els vençuts. Ells portaven pistoles, fusells fuets de verga de bou. Els seus ulls feien por. Venien a cercar sang. Elles eren encara més ferotges. En veure’ls, tothom patia pensant que d´un moment a l´altre et podien reconèixer. El nostre Ateneu Llibertari havia anat per molts pobles de València projectant pel•lícules, fent representacions teatrals amb els grups juvenils de Cultura y Anarquía. Bastava per a morir a cops, per a ser considerat culpable del crim més monstruós que hom pogués imaginar. Davallaven dels cotxes com a cans assenyats, a la recerca de la presa. Talment feres que portassin setmanes sense menjar. S’obrien pas enmig dels presoners cansats, morts de fred i de fam, i quan trobaven algú que, deien, era un responsable roig, l’apallissaven sense miraments davant tothom.
Cap soldat ni comandament del camp deia res.
Es feien els desentesos.
Les dones, les falangistes que veien a cercar venjança, tenien l´ànima molt més enverinada que els homes. Les he vistes potejant un home a punt de morir, ja sense alè, traient sang per la boca. Un pobre desgraciat que provava, ja inútilment, de salvar-se de la mort protegint-se amb les mans. Però la mort l’havia agafat de la gargamella i res no el podia salvar. Els soldats, amb la baioneta calada als fusells, impedien que féssim el més mínim moviment. Havíem de contemplar, impotents, sense poder-hi fer res, el terrible espectacle de la ira, dels cops i la sang.
Els insults dels vencedors ressonaven en tota l’amplària d’aquells terrenys que conegueren els patiments, l´agonia de tants companys i companyes.
Com si la sang els excitàs encara més, els senties cridar, alhora que, fuetejant aquell que havien reconegut, cridaven: “Rojo de mierda. Ahora sí que no vas a escapar. Tú fuiste el que incluyó mis tierras en la cooperativa. ‘Ahora la tierra es de todos’, explicábais en la Casa del Pueblo, en las reuniones del Ayuntamiento. Ahora vas a saber de quién es la tierra, desgraciado”.
Som a Palma i els falangistes que hi havia al moll han marxat. Això és l´únic que ens importa en aquest moment.
Respiram una mica alleugerits.Ens hem acabat de menjar el bocí de pa i la mitja sardineta de llauna i ens demanam on ens portaran ara. Ningú no ens diu res. D’ençà el final de la guerra anam per aquí i per allà com el ramat que porten a l’escorxador. No sabem si anirem directament al camp de concentració o abans ens portaran a fer alguna nova revisió. D’ençà aquell mes d´abril del trenta-nou no atura el procés de remenar fitxes i demanar informes al poble d’on és cada un de nosaltres. Els tribunals especials són encara en ple funcionament i a cada capital de província un departament especial de depuració actua sense descans. A la presó central de Valencià, per uns papers de diari que arribaren a la cuina embolicant els ossos de cavall que servien per a fer una mica de brou, ens assabentàrem que Himmler, el cap de la Gestapo, era a Madrid, rebut per les més altes autoritats del règim. Per a nosaltres no hi havia cap dubte que el policia hitlerià havia vengut solament per a ajudar els feixistes a perfeccionar els mètodes de repressió.
Finalment hem vist el tinent que mana l’expedició. El vérem un moment al port de València. Tanmateix l’home deixa tota la feina al sergent que sempre és vora seu, servicial. D´un bar proper porten un parell de llaunes grans amb cafè i llet. Als presos no ens donen res. Ja no record quan va ser el dia, d’abans de la derrota, en què vaig poder olorar i beure cafè. Tot això, el cafè, la llet, la carn, els ous, el pernil, la fruita, no existeix en la nostra perspectiva diària. Ens conformam a sentir-ne l’oloreta des de lluny. Observam, envejosos, com els soldats es beuen àvidament el preciós líquid fumejant.
El cert és que ens han manat formar en filera de dos i, pel que sentim, haurem de travessar a peu la ciutat per a arribar a l’estació del tren. Bellíssima, aquesta ciutat que sorgeix, imponent, d'enmig de la mar, i esclata, radiant, amb els primers raigs de sol del matí. Des de la coberta del vaixell, just moments abans de desembarcar, ja es divisaven tot de campanars. En veure la cara que pos, Joan Busquets, el mallorquí, somriu i, sense que ningú ens pugui sentir, em diu a cau d´orella: “No t’amoïnis. En arribar a Mallorca tothom pensa el mateix. ‘Una illa de frares i monges, quatre aristòcrates estantissos i un poble callat, anant a missa i combregar sense piular mai’. És una opinió equivocada. Si t’hi fixes, en el raval de Santa Catalina, al nostre darrera o més endavant, enllà de l'impressionant edifici de la Seu, pels carrerons de l’antic barri jueu de Palma, pots distingir les nombroses xemeneies de les fàbriques. Fabriques de teixit, de ferro forjat, de mobles o per a processar els diversos productes del camp. A les barriades més allunyades del centre de Ciutat, sortint per la Porta de Sant Antoni i anant cap el Molinar, pots veure més xemeneies poblant l’amplada de l’horitzó. Pensa que a totes les barriades hi havia els locals dels partits, de les cooperatives de consum, societats de suport per als treballadors en cas de mort o accident. Les idees socialistes i anarquistes hi eren arrelades amb força. Per això mateix la brutalitat de la repressió”.
Joan Busquets l’encertava. No hi havia solament la munió de campanars que sobresortien per damunt l’ocre de les teulades de les cases ciutadanes: una fumarada negra i espessa produïda per desenes de fàbriques ens rebia aquell matí, talment com si en lloc d’arribar a Palma el vaixell hagués atracat al port de Barcelona o de Marsella.
Mai no ho hauria imaginat. Vivim encerclats de prejudicis i mentides. Què sabíem de Mallorca abans que el destí ens hi portàs, després de la derrota? El record esvanit de les Germanies, un poble amb una llengua inintel•ligible per a nosaltres però que sentíem a les trinxeres quan arribaven alguns combatents mallorquins, la majoria d’aquells que pogueren salvar-se anant a l’Olimpíada Popular i s’apuntaren voluntaris a les milícies. La mateixa que parlaven els voluntaris catalans i valencians que eren amb nosaltres, a Madrid, el set de novembre del trenta-sis, donant la seva sang per a aturar els regulars de Varela que ja avançaven pel carrer de la Princesa cap al centre de la ciutat. Una llengua inintel•ligible per a nosaltres, en aquell llunyà novembre que prov de recuperar de les fondàries de l´oblit, les arenes movedisses dels rellotges, engolint-se els noms, els crits, les imprecacions dels homes i dones que moren, a centenars, per aturar l´endemesa enemiga. Una llengua de la qual vaig aprendre a copsar el significat de tantes frases familiars durant mesos i mesos: “Disparen des d´aquell racó. Atenció! Portau bombes de mà, ampolles de benzina, metralladores... Els moros són aquí! Apa, a disparar sense descans. Que no passin, cal aturar-los en el pont dels Francesos. Si continuen avançant pel carrer de la Princesa, si ocupen la Ciutat Universitària, Madrid haurà caigut”.
Havíem parat l’orella a la porta de la bodega, provant de respirar àvidament una mica d’aire pur a través d’unes petites retxilleres. A poc a poc anàrem entenent moltes altres paraules de significat universal: dona, pare, mare, menjar, fills... Entenies les paraules amoroses, i també les imprecacions, només pel to de veu amb què eren pronunciades. Enteníem que aquell home que moria, esventrat per la bomba d´un morter anomenava la mare per així com pronunciava la paraula. I nosaltres no sabíem res del catala, alemany o el xinès; però la majoria de vegades, per no dir sempre, aquest, “Mare”, era el darrer mot pronunciat pels combatents que havien vengut a donar-nos suport des de tots els indrets del món. Joan Busquets i els altres mallorquins que venien amb nosaltres ens digueren que els mariners també parlaven de les cartilles de racionament, de la pastilla de xocolata que donaven a la setmana, dels cent grams de sucre per família. El cafè feia temps que havia desaparegut de les botigues i la gent s’havia de conformar amb una mica de malta. Tothom amb els mateixos problemes del menjar. Com nosaltres, sempre afamegats, fent durar el màxim possible el bocí de pa, provant de trobar uns cigrons enmig de l’aigua bruta que ens donaven per dinar o sopar.
Sobreviure un dia més.
A la presó, unes peladures de patata feien barallar-se homes que, amb una metralladora i unes bombes de mà, havien aturat regiments sencers de l’enemic. La fam era capaç de convertir un heroi de la guerra en un personatge indigne, capaç de qualsevol baixesa per tal d’aconseguir la magra pitança que ens sostenia. Altres, també n’havíem vist al nostre costat, no es doblegaven mai, i la miserable ració que ens donaven, aquelles quatre fulles de col brutes de terra, llenties plenes de cucs, la donaven als presos que havien estat condemnats a mort.
No tot eren indignitats, claudicacions davant els vencedors per una clovella de plàtan o un moniato podrit.
Jo els he vist anar a la mort cantant la Internacional, la Jove Guàrdia, Els Segadors. Destrossats per les pallisses, sense poder sostenir-se dempeus, el cos fet miques, sense voler donar un nom, dir quins eren els oficials de la seva unitat, qui era el seu el comissari polític. A les presons de dones s’esdevenia el mateix. Idèntica misèria humana i personal per un bocí de pa brut i idèntic i sublim heroisme a l’hora d’enfrontar-se amb els escamots d’execució. Homes i dones que el dia anterior a l´execució deixaven totes les seves “riqueses” als companys i companyes de la galeria: una cullera i un plat d’alumini espanyats, un bocí de llapis que podia servir encara per a escriure algunes notes a la família...
El tinent pensa que ja portam massa temps, al moll i que és hora anar fins a l’estació.
Sent la seva veu, seca, forta:
--En fila de dos, detrás del sargento, y no quiero oir hablar a nadie. Vamos a ir por la ciudad hasta la estación. Al primero que vea dar algo o recoger lo que sea por la calle le voy a cortar la mano sin pensarlo dos veces. Ya estáis enterados.
Vaig somriure per dins. Tallar-nos les mans? Amb què? Amb la baioneta dels soldats? El màxim que podia fer era fuetejar-nos com havia fet el sergent amb el Sevillano. Però la feina bruta la deixaven per als sergents. El nostre tinent era massa senyor. Hom li podia veure unes mans fines, d´aquelles que mai no han fet feina, agafat un càvec o manejat l’estri d´un ofici. Un oficial de carrera que, ben segur, amb poc temps, si seguia els estudis a l’Acadèmia Militar, seria capità o major.
El destacament de soldats que ens ha acompanyat des de València es va col•locant a dreta i esquerra de la filera de presoners. A cada parell de passes tenim un soldat al costat. El sergent, amb el fuet a les mans, va i ve, amunt i avall, llançant una tèrbola mirada d’au carronyaire damunt els membres de l’expedició.
Record que l’avinguda era acabada de regar i encara hi havia poca gent pel carrer. Alguns cafès propers al port s’havien obert just en aquells moments i només hi havia algun visitant assegut a una de les taules de marbre, o drets, fent la consumició, petant la conversa amb els cambrers o el propietari de l’establiment. A mesura que sortíem de les instal•lacions del port ens podíem adonar com, malgrat els esdeveniments polítics, malgrat les guerres i les revolucions, caigués qui caigués, desaparegués qui desaparegués, la vida quotidiana feia el seu camí per damunt les llàgrimes i la sang. A Porlier, a Madrid, un dels nostres entreteniments era imaginar la vida fora dels murs de les presons, desxifrar el significat de les veus que sentíem en la distància. Homes, dones i infants enllà de les altes parets enfilferrades anant a les seves feines, lluitant aferrissadament per a poder arribar, com nosaltres, a l’endemà.
A Mallorca no sentim el soroll de la humanitat des de l’interior dels murs.
Per un estrany privilegi, per no haver-hi avui camions a disposició de l’expedició, som enmig del carrer sentint el batec de la vida quotidiana ben a prop nostre. Amb un exercici de la imaginació, malgrat que sigui per uns moments, podem imaginar que som lliures. Quin somni, ara, la llibertat! Però és un premi poder veure els al•lots i les nines anant a escola, els més petits plorant, igual que a València o Madrid, com a qualsevol ciutat del món. Sempre aquesta desesperació, quan ets infant, de no voler deixar la mà amiga i protectora de la mare. I els més dolents, els al•lotells que ja de petits demostren certes tendències a la maldat, pegant al més dèbil, provant de prendre-li el berenar, els cromos d´indis que tenen igual o més valor que els bitllets de deu duros per als grans.
La gent passa al costat i ens mira amb certa indiferència. Altres ni això, com si no existíssim, talment estiguessin acostumats a veure passar corrues de presoners, els homes abandonats pel destí, nosaltres, en definitiva. O és que la humanitat s’ha fixat mai en els pobres, si no era per a escopir-los a la cara o llançar una almoina, que sovint és el mateix, des de la prepotència d'una posició segura, garantida per les lleis i els fusells? Les beates riques donant cincs cèntims als pobres que esperen al portal de l’església, o el vigilant municipal pegant una bufetada en aquell miserable que molesta la passejada dels senyors. Sempre la mateixa indiferència generalitzada davant les necessitats dels desvalguts. Era precisament tot això el que volíem canviar. I no hem pogut reeixir en l’intent. Palma, un any després de la derrota.
Hi ha una dona que neteja els vidres d´un primer pis que ens mira sense poder contenir les llàgrimes. De seguida s’amaga a l’interior fosc de la casa no fos cosa que algú la pogués veure i denunciar per haver demostrat simpatia pels rojos. Tan lamentable ha de ser el nostre posat perquè aquesta dona, en veure’ns, se’n porti el mocador als ulls? És la barba de dies? Els parracs que pengen, com a pelleringos, i que arrossegam presó rere presó? El tinent digué que en arribar a Mallorca ens donarien roba de soldat nova i que podríem llençar aquelles deixalles que cap captaire hauria volgut portar.
De cop i volta, en passar per un bar situat davall un local de Falange Española, uns senyorassos ben vestits i fumant uns bons cigars es planten davant el tinent i, exaltats, aixecant el braç en salutació romana, escupen a la cara dels primers presoners de la columna.
Criden, “¡Viva Franco!, ¡Arriba España! I després, un d´ells, el més agosarat, adreçant-se al tinent, li diu:
--On els porta? No perdi temps amb aquesta xurma! En sortir de la ciutat els pegui dos trets i hi haurà unes desenes de rojos menys a Espanya. Tanmateix... quin sentit té alimentar enemics de la pàtria?
El tinent no s’immuta davant la inesperada envestida dels tres exaltats. Simplement fa un senyal acordat i els soldats, que són al costat nostre, els fan recular fins a l’interior del bar.
Segur que no s’esperaven aquesta reacció. El tinent no ens té cap simpatia: mai hem vist que hagi demanat major nombre de proveïments per als presoners o que s’hagi preocupat per un malalt. Nosaltres no som res per a ell; potser menys que res: un destorb. Però els superiors li han comanat una tasca que prova d’acomplir com si es tractàs d´una operació militar. Ha de portar els cinquanta presoners des de Porlier, a Madrid, fins a un poblet d’aquesta illa perduda enmig de la mar. Quan arribi al camp vol lliurar sans i estalvis els cinquanta homes al comandant que té a càrrec les instal•lacions. Si hi ha hagut baixes per malaltia o ha calgut disparar en contra d’algú que volia escapar, no s’esdevé res d’especial: són baixes que es tenen en compte de bon començament i, siguin tres o quatre els que caiguin durant el trasllat, ningú no diu ni demana clarícies. Com quan els falangistes venien a apallissar i matar la gent a Albatera, al castell d’Alacant. Tot això és cert. Però que un grup de paisans, per molt falangistes o requetès que siguin, i ell també ha portat camisa blava i boina roja durant tota la guerra, vulguin posar entrebancs a l’expedició, causar retard en el dia i hora de lliurament dels presos al camp, això no ho consentirà mai. En cas necessari agafarà el responsable dels entrebancs i, sense cap mirament, fent l’informe corresponent, el lliurarà a qualsevol caserna de la Guàrdia Civil que trobi en el camí. El tinent és ben conscient que, malgrat el poder de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, és l’exèrcit qui ha guanyat la guerra.
Turmeda | 01 Gener, 2021 20:59 |
Entrevistes a Olga Xirinacs, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà, Alexandre Ballester, Josep-Lluís Seguí, Josep Verdura, Joaquim Carbó, Pau Faner, Isidre Grau, Patric Gifreu, Jaume Cabré, Valerià Pujol, Margarida Aritzeta, Joan Soler Antich, Emili Teixidor, Joan Rendé, Enric Valor, Gaspar Jaen i Urban, Joaquim Soler, Ignasi Riera, Joan F. Mira, Jordi Coca, Josep Albanell, Damià Huguet, Marc Granell, Miquel Ferrà Martorell, Pilar Rahola, Josep Piera...
Escriptors catalans i entrevistes: memòria dels anys 80
A mitjans dels anys vuitanta m'encarregava de la secció d'entrevistes que apareixia en el suplement de cultura d'un diari de Ciutat També en vaig fer molets per a la revista de l'Obra Cultural Balear, El Mirall. Entre els escriptors ja desapareguts i que vaig entrevistar a mitjans dels anys vuitanta record Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Montserrat Roig, Josep M. Palau i Camps, Jaume Fuster, Joan Brossa... Potser mai no podré agrair com pertoca el favor que em feren els responsables d'aquell suplement de cultura quan em digueren que havia d'encarregar-me de la secció d'entrevistes amb els escriptors catalans. Si un universitari que estudia literatura catalana sovint no té la possibilitat de parlar, conèixer, intercanviar punts d'opinió amb els escriptors que estudia en els llibres, jo vaig tenir la immensa sort de tenir aquest contacte amb personalitats de la talla humana dels citats, i tants d'altres. Parlar dels orígens de la seva vocació literària, de les obres autors i esdeveniments polítics que els havien condicionat en la seva dedicació a la literatura, va ser un dels plaers més importants, com a experiència d'escriptor, que mai no he tengut. Si la vida no fos tan curta i no se'ns esmicolàs entre els dits amb la implacable meticulositat dels rellotges potser seria oportú recuperar aquelles entrevistes i mirar de fer-ne un recull.
Un llibre que recollís no solament les preguntes i respostes que sortiren publicades setmana rere setmana en aquelles pàgines; es tractaria d'anar una mica més enllà: agafar les desenes d'entrevistes i mirar de recordar experiències, històries, les mil i una anècdotes que, evidentment per manca d'espai, mai no pogueren sortir al diari. Ben cert que els escriptors joves i, qui sap!, també els més vells podrien trobar en aquestes pàgines les vibracions més humanes d'unes generacions d'escriptors catalans que han estat bàsics en la conformació del que és i representa la cultura catalana a les acaballes del segle XX i començaments del XXI. Potser es podria entendre l'actitud militant davant la vida i davant la repressió feixista contra la nostra cultura d'homes i dones del tarannà d'un Josep M. Llompart, na Montserrat Roig, en Joaquim Soler, en Jaume Vidal Alcover o en Josep M. Palau i Camps, entre molts d'altres. Si uns portaren endavant la flama de les nostres lletres en els anys més foscos de la postguerra franquista, en Llompart, en Palau i Camps o en Vidal Alcover, altres, com Montserrat Roig, Damià Huguet i Jaume Fuster, foren els continuadors a les acaballes de la dictadura franquista i en els primers anys del nou règim sorgit dels pactes dels anys 76-77 entre els franquistes reciclats i l'esquerra nominal. No va ser el Congrés de Cultura Catalana que tengué lloc en aquella època la continuació de l'esperit de resistència dels Pere Quart, Francesc de B. Moll, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Manuel de Pedrolo o Joan Fuster? Aquella flama... no va ser continuada fins al darrer alè de la vida militant per Jaume Fuster, Maria Mercè Marçal, Damià Huguet o Montserrat Roig?
Record igualment les entrevistes a Valerià Pujol, Olga Xirinacs, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà, Alexandre Ballester, Josep-Lluís Seguí, Josep Verdura, Joaquim Carbó, Pau Faner, Isidre Grau, Patric Gifreu, Jaume Cabré, Margarida Aritzeta, Joan Soler Antich, Emili Teixidor, Joan Rendé, Enric Valor, Gaspar Jaen i Urban, Joaquim Soler, Ignasi Riera, Joan F. Mira, Jordi Coca, Josep Albanell, Damià Huguet, Marc Granell, Miquel Ferrà Martorell, Pilar Rahola, Josep Piera.... En vénen igualment a la memòria aquelles xerrades culturals en algun dels bars de prop de la redacció del diari. El pintor Miquel Morell, un dels fundadors del grup pictòric Tago, encara hi treballava en la correcció dels articles. Antoni Serra coordinava les pàgines. A pocs minuts de les oficines hi vivia aquell home incombustible, animat, tan bon escriptor i tan oblidat pels neonoucentistes que ahir i avui malden per controlar la nostra cultura. Em referesc a Josep M. Palau i Camps, una autèntica enciclopèdia en tot el que feia referència a la lluita per a modernitzar el teatre català... Miquel Rayó, Joan Manresa, Jaume Llabrés, Vicenç Sastre, Pere Llofriu, Ferran Lupescu, Manuel Picó, Cosme Aguiló, Miquel Ferrà Martorell, Carles Manera, Valerià Pujol, Jaume Corbera, Joaquim Horta, Mateu Morro, Lila Thomàs, Manuel de Seabra, Joan Bonet de ses Pipes i tants i tants d'inoblidables companys d'aquells anys contribuïen a fer un dels millors suplements culturals de mitjans dels vuitanta. A vegades s'esdevenia que, per abundor d'articles meus, en un dels suplements publicava els articles o les entrevistes amb algun pseudònim; Joan Pere Bach i Aurora Picornell en van ser uns que vaig emprar sovint.
« | Gener 2021 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |