Turmeda | 27 Febrer, 2022 14:11 |
Illes – Avançaments editorials: Llibre de viatges (El Tall Editorial), de Miquel López Crespí
“Aquest llibre de viatges tracta de deixar constància de l´experiència vital d´un escriptor de la generación literària del 70: Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca, 1946) En els vint-i-dos capítols que conformen aquesta obra hi podem trobar algunes de les experiències vitals d´aquest autor. Experències que fan referència a Irlanda, Grècia, Itàlia, Portugal, Castella, França, Menorca, Romania, Eivissa i Formentera, Anglaterra… I, també, a nostàlgics viatges al passat, especialmente a la Mallorca d´abans del turisme que conegué l´autor en els cinquanta, a la repressió de la dictadura en un relat de com era la presó de Palma en els setenta. Llibre de viatges s’ ha anat bastint enmig d'una barreja d'emocions que de forma inconscient traspuen la desesperada marxa de l'home a la recerca d'una antiga i imaginària felicitat per totes les geografies que Miquel López Crespí ha conegut. És evident que l'escriptor sap a la perfecció que res no trobarà en els decorats que l'envolten a no ser que el seu interior sigui ric en experiències, principis i coneixences. Davant la fugidesa del temps que s'escola com l'aigua entre els dits sovint, a través de les pàgines de Llibre de viatges, retornen altra volta els homes dempeus, els records més estimats, les accions de la humanitat sencera quan s'aixecava des dels fondals de la misèria, l'oblit i l'esclavatge”. (El Tall Editorial - Promoció)
A Llibre de viatges podem constatar com, a mesura que els anys han anat avançant, els records de l´autor s'han fet més reals i presents. Nostàlgia per un món que s'esvaneix. Seguretat que potser no quedarà res de les il·lusions que alletaren els anys d'empenta, de feina i de revolta si no es deixa constància. I l´autor ho sap a la perfecció. Així d'injust i d'inclement és el temps amb els nostres instants evanescents de gaudi i esperança. En un dels capítols dedicats a Itàlia podem trobar uns versos que pertanyen al poemari Les ciutats imaginades (Premi de Poesia Ciutat sde Tarragona 2005) on podem veure ben clarament quina és la intenció de l'autor i com s'evidencia de bon principi aquest desig de recuperar els instants feliços. Hores que mai més no tornaran per molt que l´escriptor ho provi amb el seu dèbil exèrcit de metàfores, de treballades paraules i recerques nocturnes pels diccionaris i els més fondos replecs de la memòria. Presència d'un llunyà i oblidat amor juvenil pels carrers empedrats de Roma, primeres besades al costat de les runes del Panteó mentre un grapat d'al·lots que surten d'escola, encuriosits, el volten ballant i fent jutipiris. El poema que comentam comença així: "Marxar vora teu novament, / sentint dins les venes com bateguen / altíssims reductes de tendresa inexplorada. / Palpar, / amb gest molt lent, / les pedres antigues del Panteó, / venerables. /".
Els viatges i la generación literària dels 70
L'autor és ben conscient que aquell món d'il·lusions i sensacions, l'ample univers de molts dels viatges de la joventut, ha desaparegut, esmicolat per l'embranzida de les estacions. Però el record és una forma de servar el més preuat per a la persona: la primera besada, el batec del cor quan travessaves per primera volta la frontera, els sentiments que poblaven de somnis i juraments per acomplir quan eres davant el mur dels afusellats...Aquest llibre de viatges tracta de deixar constància de l´experiència vital d´un escriptor de la generación literària del 70: Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca, 1946) En els vint-i-dos capítols que conformen aquesta obra hi podem trobar algunes de les experiències vitals d´aquest autor. Experències que fan referència a Irlanda, Grècia, Itàlia, Portugal, Castella, França, Menorca, Romania, Eivissa i Formentera, Anglaterra… I, també, a nostàlgics viatges al passat, especialmente a la Mallorca d´abans del turisme que conegué l´autor en els cinquanta, a la repressió de la dictadura en un relat de com era la presó de Palma en els setenta. Llibre de viatges s’ ha anat bastint enmig d'una barreja d'emocions que de forma inconscient traspuen la desesperada marxa de l'home a la recerca d'una antiga i imaginària felicitat per totes les geografies que Miquel López Crespí ha conegut. És evident que l'escriptor sap a la perfecció que res no trobarà en els decorats que l'envolten a no ser que el seu interior sigui ric en experiències, principis i coneixences. Davant la fugidesa del temps que s'escola com l'aigua entre els dits sovint, a través de les pàgines de Llibre de viatges, retornen altra volta els homes dempeus, els records més estimats, les accions de la humanitat sencera quan s'aixecava des dels fondals de la misèria, l'oblit i l'esclavatge.
El poemari que hem comentat més amunt (i que pertany a Les ciutats imaginades) ens proporciona moltes de les olaus de Llibre de viatges, En el poema "La recerca de l'imprevist", podem trobar, talment un manifest que exposa de forma clara i llampant el desig de l'autor, les motivacions, el significat de Llibre de viatges. Diu el poema: "Vet aquí la presència encegadora de les ciutats que hem visitat, / les primaveres de vent càlid colpejant el rostre, / la neu d'Irlanda acompanyant la nostra retina sense descans. / Sent encara els grills amagats en el racó més arrecerat de l'estiu, / la boirina d'una Venècia eternament inundada. / La pluja ens colpeja quan caminam per un París silenciós / a la recerca dels enfonsats somnis de Chopin i George Sand. / Aleshores la consigna era no mirar mai més enrere, / continuar el viatge a la recerca de l'imprevist. / Es tractava d'aconseguir que, / almanco, / canviàs la naturalesa immutable / del món que ens alletà d'infants, / el cel, / els camins, / els homes i dones que trobàvem al davant.".
A Llibre de viatges hi ha referències concretes a molts dels indrets visitats per l'autor. El nom d'una ciutat, d'un carrer, d'un monument, d'una església... A unes ciutats hi va romandre molt temps. En unes altres només hi va estar el temps efímer que hi passa un turista quan hi va de vacances. En algunes, explica, hi va deixar part de la seva vida, ja que als carrers, a les places d'aquests pobles i ciutats que conegué en els anys més feliços, o imaginàriament feliços de Miquel López Crespí, s'esdevengueren fets cabdals en la vida personal de l'autor.
Els viatges i la repressió de la dictadura franquista
Pensam que, alesmores (en temps de la dictadura franquista), marxar de viatge, fugir per uns dies del tancat ambient opressiu d'una capital de províncies en poder dels vencedors de la guerra civil, amb la presència omnipotent de la Brigada Social era, indiscutiblement, penetrar en una galàxia de llibertat.
La fugida a la recerca de no se sap quina mena de paradís perdut. Qui sap si anar a la recerca de la llibertat assassinada l'any 1939 amb la victòria militar del feixisme. Maig del 68. L'optimisme que posseeix l'esperit del jovent regnava arreu i semblava que cap núvol de tempesta podria marcir aquella esplendent joventut molt lluny encara dels primers símptomes de la vellesa i el desencís.
Llibre de viatges i el pas inexorable del temps
Heràclit, François Villon i Jorge Manrique, com diuen Xavier Macià i Núria Perpinyà en el llibre La poesia de Gabriel Ferrater (Barcelona, Edicions 62, 1986) "son alguns dels molts poetes i pensadors que han estat preocupats pel pas inexorable del temps, o dit altrament, pel seu caràcter furiosament efímer" (pàg. 77). Però deixar constància de la desintegració del temps, de les persones, de les idees que havien de trasbalsar el món, recrear aquesta fugacitat, provar de recuperar, sempre inútilment, mitjançant el conreu de la paraula, el caramull de sentiments i emocions que alletaren aquella joventut, no és una tasca senzilla ni basta sentir fortament el pes de la nostàlgia per a escriure poesia o narrativa, plorinyant davant l'avenç inexorable de les manetes del rellotge. Potser, com fa López Crespí, és el moment precís de trobar la forma adient, la paraula justa i exacta per a bastir la senzillesa del verb, per construir aquella experiència útil als lectors i qui sap si universal. Aquesta és la tasca fonamental de l'autor que, segur del seu ofici, ha de treballar la llengua talment l'argenter treballa l'or i la plata.
Que l´autor de Llibre de viatges s'aferri al passat, seguint el tòpic de "qualsevol, temps passat va ser millor" anant a la recerca, com aquells antics cercadors d'or del "paradís perdut", potser és un tòpic literari. No ho negarem. Un tòpic al qual han recorregut tots els escriptors d'ençà que el món és món. En molts dels poemaris que tracten aquests temes trobarem sempre, com a Llibre de viatges, una immersió en l'adolescència i la joventut. Quan hom escriu, conscient dels matemàtics cicles de l'existència, sent aquesta amarga percepció de la lenta, però segura destrucció de la vida. La vida personal de l'autor, la vida de la família, la vida dels pobles i de les societats que ens han fet tal com som. Podrem pensar que tanmateix, malgrat la mort de les persones, la Vida, en majúscules, o l'existència dels pobles, malgrat les guerres, l'opressió i els dictadors, sura sempre. No obstant aquesta constatació, una realitat evident, el cert és que sentir com la senectut personal arriba lenta, implacable, és força dur. I, per molt que ens puguem il·lusionar pensant que la Vida reneix en cada una de les persones que neixen al costat, ningú pot obviar el dolor estrictament personal que comporta veure, sentir, patir la mort dels teus, constatar la teva pròpia decadència física. És precisament la constatació ben real que mai més no tornarà aquell paradís perdut de la joventut, el motor que impulsa la creació. Narrativa, doncs a la recerca del tòpic però ben real "paradís perdut". Narrativa a la "recerca del temps perdut", com va provar de fer de forma magistral i inigualable Marcel Proust amb les seves novel·les.
París, Londres, Roma, Atenes, Venècia, Dublín, Belfast, Derry, El Caire, Saqqarà, Moscou, Lisboa...
En el llibre de l´autor pobler, la joventut de l'home és contemplada sovint com un camí obert a totes les possibilitats. Ho podem veure a cada pàgina escrita: els lluminosos dies de Maig del 68, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis… Es tracta de deixar constància de les sensacions tengudes en algunes ciutats visitades per l'autor i de les quals li han quedat uns records perennes. Reviure amb la memòria aquells moments de joiosa nostàlgia que el temps va escombrant a poc a poc. Un llibre en el qual podrem trobar la presència concreta de París, Londres, Roma, Atenes, Venècia, Dublín, Belfast, Derry, El Caire, Saqqarà, Moscou, Lisboa... La presència de les ciutats, dels indrets estimats per l'autor...
Però no tot són ciutats pels carrers de les quals l´escriptor hi ha caminat, s'ha manifestat, ha fet l'amor o ha plorat al costat d'algun d'aquells llunyans amors juvenils. En el llibre hi ha també la presència de les ciutats de la memòria, les ciutats del passat, aquelles que palpitaven en un temps en el qual encara no havia nascut l'escriptor però que, temps i ciutats, formen part de l'imaginari del poeta talment fos la Irlanda real, la viscuda per l'autor a finals dels seixanta o el Londres i la Venècia de començaments dels setanta. I és precisament aquest combat dialèctic contra la presència de la Dama de Negre, la Mort, la impossibilitat de detenir la roda del temps en el moment exacte de la joventut i la felicitat, el que tanmateix dóna sentit a la vida i a l'existència del poeta. Però crec que seria bo precisar que malgrat la nostàlgia pel temps esvanit, Miquel López Crespí no deixa mai de banda els principis de justícia, llibertat i dignitat amb els quals l´alletaren els homes i dones que, malauradament per a la pàtria, perderen la guerra. Ho palesen així els capítols dedicats a recordar els viatges de la seva mare en temps del maquis i la tètrica postguerra franquista en els anys quaranta del segle passat. Una descripció prou aconseguida de l´ambient de repressió i tristor regnant per terres del País Valencià i Castella. Pàgines que ens reafirmen en la idea que, malgrat una lectura apressada del llibre, pugui semblar que alguns capítols són allunyats de qualsevol intenció cívica, no és així ni molt manco.
L'autor no vol oblidar res, no "passa de res", no creu ni ha cregut mai que el component cívic de la poesia i la narrativa hagi estat "superat" com afirmen tots aquells que critiquen i silencien Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Miquel Martí i Pol, Celaya, Blas de Otero o Maiakovski, per dir solament uns noms prou coneguts i importants, dient que són expressió d'un "desfasat realisme". Quines ximpleries per a amagar la buidor i la reacció cultural i política!
Llegint aquest Llibre de viatges ens adonarem com mai, en cap de les obres que ha escrit, l´autor ha baixat la guàrdia ni ha cedit als cants de sirena dels postmoderns. Aquesta afirmació la volem deixar ben aclarida per tal que no hi hagi cap mena de dubte ni confusió. En arribar a Dublín, el primer que feia l´escriptor era anar per uns moments als indrets on moriren, defensant la llibertat, els rebels que comandaven James Connolly i Michael Collins. O, a Barcelona, en el Fossar de les Moreres, saber exactament d'on venim i on volem anar. Lluís Companys, torturat i afusellat al castell de Montjuïc. Lluís Companys i milers de patriotes i antifeixistes arreu de l'estat i arreu del món.
Els viatges i les geografies de l´esperit
Llibre de viatges tracta de reivindicar, evidenciar la forta càrrega d'il·lusions, rebel·lió i utopia militant que posseí la generació de joves dels anys seixanta i setanta, hereva de totes les generacions de lluitadors que ens precedí.
Tanmateix, l´autor de sa Pobla… ¿podria escriure un llibre sense aquesta mena de referències als esdeveniments històrics que ens condicionaren i condicionen encara? Com separar el món personal de l´escriptor de la realitat que l'ha fet fer ser com és? Quina mena de monstre seria aquell que s'hagués sotmès a aquesta mena de lobotomia? Com deixar de banda la presència de tot el món cultural i polític que ens ha ajudat a alimentar les bateries de l'esperança i de la il·lusió?
Llibre de viatges és també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar pels epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que la influència cultural de la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l'estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s'ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, els postmoderns actuals? Allende no va existir mai? ¿La primavera lluminosa del Maig del 68, les multituds expectats i combatives de Praga contra els tancs soviètics, la Lisboa revolucionària de 1974, aquella ciutat en flames, la Gasteiz dels consells obrers i estudiantils de 1976... foren un somni inexistent producte de la "propaganda marxista", la "conspiración judeo-masónica"? ¿Ningú no va viatjar pels soterraanis clandestins de la lluita contra Franco, sortir a pintar les parets de Ciutat per provar de salvar la vida de Salvador Puig Antich? Vet aquí, doncs, el llibre que ens explica i narra a la perfección tots aquests viatges a través de geografies i l´esperit. /El Tall Editorial - Promoció)
Turmeda | 24 Febrer, 2022 13:47 |
La revista Iris de Menorca i el recull de narracions de Miquel López Crespí Parets de foc (El Tall Editorial)
PARETS DE FOC,
Per Eduard Riudavets Florit
Desset són els capítols, desset relats que mereixerien, cadascun d’ells, una ressenya. Des del lirisme dolorós de La mort a la ironia gairebé humorística d’El secretari general, tot passant per l’evocació cinèfila de Plou dolçament o la dissecció del poder a Senyors, Parets de foc ens fa viure un calidoscopi de narracions tan engrescadores com punyents. (Eduard Riudavets Florit)
Estava convençut que no em decebria. Donava per fet que m’agradaria. He llegit, i ressenyat a aquesta secció, algunes de les obres de Miquel López Crespí i per tant conec, ni que sigui un xic, la seva obra literària. Estava segur, llavors, que gaudiria de la lectura de Parets de Foc, l’últim, per ara, dels seus llibres.
Allò que no m’esperava, ni de bon tros, és la sorpresa que m’he emportat. Un altre cop López Crespí va més enllà d’allò que es podia esperar i ens regala un excepcional recull de relats que no permeten restar indiferent, que forcen a obrir els ulls, que ens interpel•len directament i sense concessions. I potser allò que més sobta és saber que aquests relats –narracions, evocacions, vivències, reflexions, records – foren escrits els anys 70 i 80 del passat segle i, malgrat això, no poden ser més d’actualitat.
Si, al seu moment, aquests textos tenien la voluntat, brillantment assolida, de trencar amb els esquemes de la pansida narrativa naturalista que dominava el panorama literari d’aquells anys, i fer-ho des de l’experimentació rupturista, en llegir-los ara ens sentim absolutament identificats amb les idees que ens exposen. Avui, quan la conxorxa, que va fer possible la gran mentida sacralitzada de la transició, s’esqueixa per tots els costats, els relats de Parets de foc, ens posen davant els ulls les misèries del poder, l’ofegor eterna dels explotats, la necessitat d’una veritable –i no només cosmètica- ruptura amb el passat.
No penseu, però, que López Crespí exerceix d’àugur visionari, res d’això. Simplement la fèrria coherència de les seves idees, el rebuig a la claudicació, el manteniment, contra l’embat de tots els vents, de la seva visió rebel, han fet que el temps i els esdeveniments li donin la raó.
Desset són els capítols, desset relats que mereixerien, cadascun d’ells, una ressenya. Des del lirisme dolorós de La mort a la ironia gairebé humorística d’El secretari general, tot passant per l’evocació cinèfila de Plou dolçament o la dissecció del poder a Senyors, Parets de foc ens fa viure un calidoscopi de narracions tan engrescadores com punyents.
Si més no, ara em permetreu una apreciació estrictament personal. Una història obscura, un relat on es barreja el present i al passat, m’ha fascinat. És una d’aquelles històries que arriben, esmolades i sense anestèsia, al més profund de les entranyes. No me n’he pogut estar de fer-vos-ho saber.
Cal cloure ja aquesta ressenya i no hi ha millor manera que amb unes paraules del mateix autor,
“Un vertader poeta, un narrador extraordinari, sorgeix de la fondària de les seves pròpies vivències personals, de l’assimilació d’una intransferible experiència: la realitat que l’envolta. Si vol defugir el seu propi món, la pluja de sentiments que l’alletaren des de la infància, segurament podrà escriure llibres d’èxit conjuntural, però mai una obra que perduri”.
Sense pretendre-ho, López Crespi es defineix a ell mateix en aquest paràgraf. Ell és el vertader poeta, el narrador extraordinari, i no tinc cap mena de dubte que la seva obra perdurarà.
Parets de foc, un llibre que cal llegir. Llegiu-lo, us ho recoman de tot cor.
Eduard Riudavets Florits (Revista Iris de Menorca, 4-9-2020)
Alguns dels meus lectors -
Antoni Vidal Ferrando i el meu llibre de narracions Parets de foc (El Tall Editorial)
Amic Miquel,
Només uns mots per felicitar-te per les teves “Parets de foc”. Pots estar ben content d’aquest nou llibre. Realment, ha estat un plaer llegir-lo. Entre dones i homes crucificats en rodes de carro, entre interns del manicomi que mengen flors o teixeixen cistells amb les onades de la mar, entre volcans ocults sota la terra humida, ecos perduts de Grândola, Vila Morena, escriptors revolucionaris que només saben dir “tèbia besada de la mitjanit” o aspirants al Nobel de literatura que es renten i perfumen les mans abans d’obrir un llibre, hi he trobat moltes coses: idees, sentiment, ironia, humor, lirisme i un indomable esperit crític que, endemés, no comet l’error de parlar des de les seves secrecions biliars ni des de l’odi (jo diria que, fins i tot dins els moments més lacerants, hi he trobat més tendresa, més nostàlgia, que indignació). Però encara no he dit el que més valor de les teves “parets”, que també és el que més valor de qualsevol obra literària: que sigui ver, que neixi d’alguna necessitat. I, en aquest sentit, els teus relats són ben vius: vibren, respiren, interpel·len, sacsegen, qüestionen, es lamenten, donen testimoni. Segons com, pens que hi contes allò que jo ja fa estona que també intent contar quan escric, i que ja ho intentava Leonardo Sciascia quan parlava de la seva Sicília: la derrota de la raó i el triomf dels deliris, dels traumes, de les ambicions i de les contradiccions dels humans.
Una abraçada i enhorabona!
Antoni Vidal Ferrando (8-IX-2020
Última Hora entrevista l´escriptor Miquel López Crespí - Una entrevista de la periodista Clara Ferrer
López Crespí publica Parets de foc, el inicio de una trilogía “experimental”
En este primer libro el autor apuesta por “recuperar la literatura rupturista de los 70 i 80” – En estes tres volumenes, el escritor tratará temas como el sexo, la política y la religión. En el libro el escritor funde técnicas en un collage de teatro, prosa, poesía, misivas o dietarios. (Clara Ferrer)
Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) regresa al género de los relatos breves con Parets de foc (El Tall Editorial). Es la primera entrega de una trilogía (con la que el prolífico autor intenta “recuperar la narrativa experimental y rupturista de los 70 i 80”, y que se basa en dietarios y documentos encontrados de aquella época y escritos por él mismo. La mayoría de los cuentos són inéditos, mientras que otros responden a algunas antologías publicadas entre los años 70 y la actualidad.
“Junto a escritores como Llorenç Capellà, Antònia Vicens, Vidal Ferrando, Maria Antònia Oliver o Guillem Frontera empezabamos a escribir de manera diferente a lo que hacía la Escola Mallorquina, con autores como Costa i Llobera, Llorenç Riber o Maria Antònia Salvà”, explica.
“Nos parecía que tenía un formalismo técnico interesant, pero que era vacio de contenido. Estábamos influidos por las vanguardias europeas y españolas y pensábamos que Mallorca estaba atrasada, pues la narrativa mallorquina eclesiàstica no trataba temas que nos interesaban, como la sexualidad, la política, la crítica social o la religión”, apunta. “Se trataba de cuestionar la herencia recibida, con la misma fuerza con la misma fuerza que lo hacían grupos de artistas como Equip Crònica, el colectivo Criada i Art Pobra”, insiste.
Así, en los 17 cuentos de Parets de foc, cada uno de un estilo diferente, López Crespí funde técnicas y formatos, como un collage, teatro, prosa, poesía, casrtas, dietarios y conversaciones de viajes e incluso incluye una especie de decálogo para quien quiere dedicarse a la escritura (Per a qui vulgui dedicar-se al dur ofici d´escriptor).
Mientras, sigue indagando en sus recuerdos para “volver a dar vida a esa literatura rupturista”, pues hace ya más de diez años que no se presenta a ningún concurso literario. Con todo, ya son muchos los premios que ha conseguido en su dilatada carrera de cerca de 50 años, entre ellos el Ciutat de Palma (narrativa y teatro), el Joanot Martorell, el Joan Ballester o el Ciutat de Manacor. (UH, 18-8-2020)
Parets de foc (El Tall Editorial)
La publicació del recull de narracions Partes de foc (El Tall Editorial) i i els altres llibres de narracions que sortiran l´any vinent corresponen al meu interès per deixar constància de la meva particular narrativa rupturista dels anys 70 i 80. La majoria de contes experimentals d´aquests llibres evidencien el desig (i el de tants d´altres autors de la meva generació) de defugir el pansit naturalisme de tants d´escriptors nostrats encara lligats a l´herència de l´Escola mallorquina. La majoria d´aquestes narracions són inèdites. D´altres han estat recuperades d´algunes de les antologies publicades entre els anys 70 i el present. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col•lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col•lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. (Miquel López Crespí)
Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80
És a començaments dels tenebrosos anys vuitanta –criminalització de les avantguardes revolucionàries marxistes i independentistes, control de la cultura per part dels intel•lectuals i partits del règim, oblit i menysteniment de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77... --que volem continuar avançant en la tasca literària rupturista començada a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col•lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col•lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Són anys de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura. Els nostres llibres de capçalera són La revolución y la crítica de la cultura (Barcelona, Grijalbo, 1970) d’Alfonso Sastre, La definición del arte (Barcelona, Ediciones Martínez Roca, 1971), Apocalípticos e integrados ante la cultura de masas (Barcelona, Editorial Lumen, 1968), ambdós de Umberto Eco. Llegim La crítica de la cultura y la sociedad de T. W Adorno, Júlia Kristeva, les teoritzacions de Robbe-Grillet damunt el nouveau-roman, repassam Roland Barthes, Luckás, Henri Lefebre, Lucien Goldmann, Guy Debord, Jean-Paul Sartre, Antonio Gramsci, Hans Magnus Enzsensberger... sense deixar mai de banda les obres filosòfiques, polítiques, econòmiques dels clàssics del marxisme. Però aquests noms han estat escrits a l’atzar. Simplement per indicar quins eren alguns dels nostres interessos culturals quan començam a publicar els nostres primers reculls de narracions. Aprofitam els dos anys inútils que el franquisme ens fa perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre ens han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausias March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella. Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació.
De tota aquesta problemàtica en podeu trobar prou informació en els articles d’Alexandre Cirici “Plor sobre el crepuscle dels anys setanta” (Serra d’Or, núm. 273) i en les reflexions de l’investigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El talp sota el títol “Per una dissecció de la postmodernitat”. Treballs que m’ha fet recordar amb precisió des de quins fonaments començam a escriure, quins són alguns dels esdeveniments que condicionen els nostres primers llibres, la decisió a entrar a militar en organitzacions marxistes revolucionàries. Deia Alexandre Cirici en l’article abans esmentat: “Abocats ja a l’estiu del darrer dels anys setanta, comença a ésser hora de considerar quin balanç cal fer de la dècada que s’acaba.
‘Per a pensar-hi, és bo de dibuixar primer una silueta de l’apassionant dècada dels seixanta, que va precedir-la. Va ésser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les darreres descolonitzacions –Camerun, el Congo i Algèria--, la lluita complexa de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans, la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecumènic i la Pacem in Terris, la relativa liberalització artística russa [i.e. soviètica] –Evtuixenko i l’exposició del Manège--, la insurrecció dels estudiants de Berkeley contra l’alienació, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes d’Estrasburg, dels provos d’Amsterdam, dels estudiants de Berlín, amb Dutschke, de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a París, i la primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot això hi havia les recerques evasives, col•laterals, dels hippies, de les drogues, de l’unisex, dels flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revolució Sexual, etc.
‘La tensió cap endarrere també hi era present, amb la substitució de Joan XXIII per Pau VI, de Khruixtxov per Kossiguin i Bréjnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per Papadópoulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy, de Che Guevara i de Luther King. ‘Una tercera línia d’aventura d’aquesta dècada era l’econòmica i la tècnica, amb l’apogeu de la societat de consum i la cursa espectacular cap a l’espai, des de la volta al món del satèl•lit de Gagarin fins al desembarcament a la Lluna d’Armstrong i Aldrin, mentre la gent fingia creure en les possibilitats tècniques infinites del mite de James Bond”.
A nivell artístic, Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les línies de força que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos s qüestionar bona part de l’herència cultural del passat. El resum d’Alexandre Cirici és prou sucós i significatiu: “L’art d’aquesta dècada extraordinària va ésser també una gran aventura, dominada per la voluntat d’abolir les fronteres entre l’art i la vida que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima d’abolició de fronteres i d’intercomunicació entre l’art i la vida real, i encara més l’artificació del record personal a l’estil de Boltanski. Els ballets de Merce Cunningham, com la Música a l’espai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen la mateixa qüestió comunicativa en la qual la representació tendeix a cedir el lloc a la realització d’actes autèntics.
‘Els grans fets artístics col•lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de l’illa de Wight coronaren les il•lusions d’aquesta època, alimentades durant la dècada pel folk urbà i la cançó de protesta.
‘Joan Baez cantant We shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il•lusionada dels seixanta.
‘Conclusions artístiques tan oposades com l’Hiperrealisme, l’art Povera i el Support-Surface semblen ésser l’arribada de les tendències apuntades a unes cotes extremes.
‘Per al pensament artístic, després de les idees Pop de Banham i Alloway, a hi hagué l’impacte de l’Estructuralisme, de Barthes i Goldmann, l’imperi de la Semiòtica de Tel Quel, de la ciència de la comunicació de Wiener i les teories sobre els mitjans de massa, de McLuhan”.
És aleshores, sota aquestes influències, que començam a escriure les primeres narracions que sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes de les que sortiran molt més endavant en Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987) i Necrològiques (València, Editorial Amós Belinchón, 1988).
En els fulls de promoció de Notícies d’enlloc, el lector podia copsar les nostres intencions, del que anava aquella selecció de contes quan, llegia: "Notícies d’enlloc el portarà a ‘La misteriosa estació’ on l’espera un món inversemblant, diferent i alhora idèntic al desencisat present; més endavant coneixerà els indestriables laberints que porten a una senyora-bé a suïcidar-se en primavera; també hi podrà trobar, en aquest estrany i meravellós llibre de narracions la visió d’aquests curiosos amants que solen tenir alguns exmilitants d’aquella revolució que va ser traïda pels pares de la pàtria; a més a més es podrà distreure amb la descripció que l’autor fa del nostre món cultural fet d’amiguisme i capelletes de tota mena; la riallada immensa sobre els premis literaris i el seu significat s’evidència a ‘L’important és participar’, però això només és el començament. Què pot succeir un dissabte si vostè està avorrit i en sortir a la nit al carrer es troba una al•lota rossa amb Mercedes que el convida a seduir-la? I què en direm, de la nostra ‘Estimada burocràcia’ que cobra per a no fer res? Més endavant, a mesura que anem avançant per aquest obra al•lucinant també podrem ensopegar amb un hipotètic ‘Cop d’estat’ on són assassinats tots els polítics, cantants i escriptors nostrats; un mallorquí eixelebrat que se’n va voluntari a lluitar amb els sandinistes a Nicaragua; més suïcidis; viatges a països exòtics; robatoris, disbauxes discotequeres poblades de coneguts ‘bons vivants’ que han sabut canviar a temps de camisa i allà on digueren Visca la República!, ara diuen Visca el Rei!
‘Si per desgràcia totes aquestes narracions no l’han aconseguit impressionar més que qualsevol sèrie estato-unidenca, trobarà, a ‘Acqua alta’, la possibilitat de perdre’s pels laberints de la vella Venècia tant del grat dels babaus de totes les èpoques i totes les contrades. I les altres coses, els misteris, trampes, endevinalles, profecies que hi pugui haver-hi, no les explicam per tal que vostè les pugui descobrir pel seu compte sense necessitat de guia ni mestratge”.
Miquel López Crespí
Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."
Turmeda | 23 Febrer, 2022 14:16 |
Homenatge a Aina Calafat
Aina Calafat, exemplar lluitadora en defensa de la Real, capdavantera en el combat per preservar Mallorca de l’especulació i la corrupció, ha estat molt malalta. La lluita en contra del hospital de Jaume Matas, el compromís amb la terra i amb els principis que els profesionals de la mentida obliden una vegada que s'han assegut a les cadideretes, han perjudixat la seva salut. Sortosament ja s’ha recuperar i torna a fer feina en defensa de Mallorca, més valenta que mai i ben decidida a no deixar el mac de les mans, a no afluixar mai.
Avui, i en el seu honor, li dedicam aquests articles inspirats en el seu combat.
Aina, ànims i endavant! Tens tots els amics al teu costat, no ho dubtis!
Una aferrada ben forta.
Miquel López Crespí
Analitzant l´oportunisme elevat a la màxima potència que domina el panorama actual, Llorenç Capellà pensava que la manca de principis, de coherència i de dignitat eren producte d´una sola cosa: la cadira. Per això en Llorenç escrivia: “Divendres passat, davant el Consolat de Mar, on vaig acudir responent a la crida de la gent de la Real, vaig tenir oportunitat de comprovar com la ideologia de la cadira s´imposa descaradament, sense matisos ni excuses pietoses. On era, divendres, la gent amb la qual, fa tres mesos, em vaig manifestar en defensa de la terra? A hores d´ara la xarxa de govern del nou Pacte de Progrés emmordassa més de tres mil persones, em vaig dir. I vaig concloure que totes les ideologies convergeixen en la cadira. Ni socialistes, ni comunistes, ni anarquistes, ni nacionalistes, tots ells partidaris de protegir la Real, canvien de parer en un batre d´ulls. Els embruteix l´ànima, la cadira” (Miquel López Crespí)
Son Espases i la cadira
L´Hospital de Jaume Matas
La decisió del president Antich de continuar amb el projecte estrella del PP fent l´hospital a Son Espases és motiu de nombroses reflexions i comentaris. I també, com no podia ser altrament, d´un profund desencís que augmenta entre les fileres progressistes, entre tots aquells i aquelles que volguérem creure altra volta en les promeses dels professionals de la política. N´hem parlat en alguna ocasió des d´aquestes mateixes pàgines d´opinió. Per als més cínics, alguns centenars de vividors del romanço que són en nòmina i només compareixien a les manifestacions de la Plataforma Salvem la Real! per a aconseguir la cadireta, la decisió del president és la més lògica i coherent. En el fons, tots aquests especialistes de la mentida i la mistificació no creien en el contingut de les pancartes que portaven quan eren al carrer en lluita aparent contra el PP. Com han fet sempre els oportunistes de totes les tendències, tan sols eren al costat nostre per provar de treure rendiment personal a la lluita de les plataformes antiautopistes, a les plataformes de ses Fontanelles, al valent col·lectiu de Salvem la Real! Empraven les mobilitzacions del poble com a estri, com un simple objecte manipulable. L´oblit de les promeses i de les lluites de les plataformes, l´elaboració d´excuses de mal pagador, increïbles i gens elaborades, així ho han fet veure a una gran part de l´electorat progressista que SÍ que, per enèsima vegada, provaven de confiar novament en uns professionals de la política que sempre ens acaben enganyant.
És evident que quan el PSOE inicià la campanya electoral demanant perdó als poders fàctics de les Illes, especialment a la patronal d´hostaleria, i els prometé que mai més de la vida pensaria en l'ecotaxa (demanar als turistes un euro per a projectes mediambientals!) ja imaginàvem que la legislatura podia començar malament. Era massa submissió a qui realment controla la situació –la banca, el capital- per a fer-se excessives il·lusions del que podia fer una esquerra oficial amb tantes prevencions davant els poders fàctics de la nostra terra. Però, talment com hem fet tantes vegades, en un acte voluntarista, hem volgut donar una nova oportunitat a tots aquells que havien fet seu el discurs de la protecció de la terra i de la lluita contra l´especulació.
Però les promeses electorals sembla que són sempre el mateix: cortines de fum per a rapinyar uns vots als incauts i, damunt la suor, les il·lusions i esperances del poble, aconseguir fruir dels bons sous i privilegis que comporta la gestió del règim.
Tot plegat d´una grisor política vertaderament esfereïdora. Potser mai, en tots aquests anys de renúncies i claudicacions no s´havia vist tan clarament la supeditació d´aquells que diuen ser els nostres governants a la banca i els especuladors. Qui ha escrit l´article més trist i més desesperat sobre totes aquestes qüestions que comentam ha estat l´escriptor Llorenç Pellà, que era al costat nostre en la manifestació de l´altre dia per a demanar coherència i dignitat al govern progressista. Analitzant l´oportunisme elevat a la màxima potència que domina el panorama actual, Llorenç Capellà pensava que la manca de principis, de coherència i de dignitat eren producte d´una sola cosa: la cadira. Per això en Llorenç escrivia: “Divendres passat, davant el Consolat de Mar, on vaig acudir responent a la crida de la gent de la Real, vaig tenir oportunitat de comprovar com la ideologia de la cadira s´imposa descaradament, sense matisos ni excuses pietoses. On era, divendres, la gent amb la qual, fa tres mesos, em vaig manifestar en defensa de la terra? A hores d´ara la xarxa de govern del nou Pacte de Progrés emmordassa més de tres mil persones, em vaig dir. I vaig concloure que totes les ideologies convergeixen en la cadira. Ni socialistes, ni comunistes, ni anarquistes, ni nacionalistes, tots ells partidaris de protegir la Real, canvien de parer en un batre d´ulls. Els embruteix l´ànima, la cadira”.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (9-X-07)
La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica. (Miquel López Crespí)
Defensa d’Aina Calafat, de la Plataforma Salvem la Real i de la societat civil
Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tot plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica? Si en el passat no tengueren vergonya per a oblidar quaranta anys de lluita republicana i anticapitalista per tal de fruir dels bons sous que donava pactar amb el franquisme reciclat... per què ara haurien d´avergonyir-se de trair la Plataforma Salvem la Real, ses Fontanelles, la memòria de Toni Roig, els esforços de tots els mallorquins i mallorquines que confiaven que l´esquerra nominal sabria complir les promeses electorals?
La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec. Eren dues persones, Margalida Rosselló i Nanda Caro, que deien el que pensaven, que no volien vinclar-se davant l´embranzida dels poders fàctics i per això mateix molestaven aquells dels seus que només eren en política per a cobrar uns bons sous. Les idees, els principis? De quan l´oportunisme ha tengut mai coherència i dignitat?
Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.
Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. Ramat d’oportunistes a recer del poder. La seva ideologia és el compte corrent, i l´enemic no és tant la corrupció o els que han destruït Mallorca, sinó tots aquells i aquelles que, servant la memòria històrica de les lluites més emblemàtiques del nostre poble, no combreguen amb rodes de molí.
El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.
Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 22 Febrer, 2022 15:12 |
“Villalonga estava orgullós de ser l’avantguarda anticatalanista a Mallorca”
Per Sebastià BENNASAR
-Continuau amb Villalonga com a subjecte de la vostra narració, però, com és que no hi ha hagut continuïtat editorial?
-Quan a una editorial els hi vas amb un manuscrit de vuit-centes pàgines és gairebé impossible que te’l vulguin publicar, a no ser que siguis el nou García Márquez, per això he hagut de fer-ho així, en tres parts.
-Però això és una cosa que deu passar en català, perquè en el món anglosaxó la novel·la llarga, fins i tot d’autors desconeguts, és una constant...
-Idò aquí tenim molts de problemes d’editorials i de vendes i fins i tot trobem pocs concursos literaris on es puguin presentar obres que vagin més enllà de les tres-centes pàgines. Per això he hagut de dividir la història en tres parts i jo crec que no ha quedat malament, però la concepció original era la d’una sola novel·la.
-On explicau què?
-Com m’imagin jo en Llorenç Villalonga en un dels anys més complicats de la seva vida i també en l’any més complicat de la guerra a Mallorca, el moment que va del juliol del 26 fins a mitjans de 1937. El que he intentat era mostrar-lo com era psicològicament en una època del seu màxim compromís amb Falange.
-I què en fareu amb la tercera part?
-Jo per mi la publicaria ara mateix, però els escriptors catalans mos hem de consagrar cada dia i a les editorials no els importa si un autor du una trajectòria de més de setanta llibres, sempre és com si començassis de zero, amb les excepcions de rigor de quatre o cinc o sis escriptors d’elit que són les estrelles literàries...
-Estam al davant d’un sistema pervers?
-Del sistema literari millor en podem parlar un altre dia, però quan mos arribi la mort serà quan mos faran els homenatges, o no, basta veure com està el tema de les obres completes de Blai Bonet, o la desaparició de les llibreries de Jaume Vidal Alcover, per exemple.
-Com i per què feis de Villalonga el vostre protagonista?
-Ha estat un entreteniment. Jo havia fet dues novel·les sobre la vida de presoners republicans i sobre la Guerra Civil i havia rellegit les novel·les de Villalonga i entre elles Les falses memòries de Salvador Orlan, on ell ho novel·la a la seva manera i em vaig plantejar com devia ser l’altra gent, la que no es va mantenir fidel a la República, els intel·lectuals de dretes i com era aquella Palma dels anys vint on va viure la gent sublevada, i així va néixer la idea.
-Presentau un Villalonga que va tenir una relació amb falange gens circumstancial...
-En Pere Rosselló Bover me va deixar un llibre, Centro, que havia editat Villalonga el 1934 i on es recullen tots els atacs contra Catalunya i l’Esquerra. Jo havia llegit alguns articles que havia publicat a Randa en Toni Nadal, i aquest llibre serveix per obrir els ulls sobre el personatge. Evidentment va ser un gran escriptor, però de vegades ens hem quedat massa enlluernat per la història oficial que diu o apunta que el seu falangisme és ocasional i de circumstàncies i que no ens hi hem de fixar gaire, però quan veus i llegeixes tot aquest material veus que l’experiència és llarga i que té tota una trajectòria cultural d’enfrontament amb l’escola mallorquina i amb La Nostra Terra com a nucli del catalanisme mallorquí. Una trajectòria que el va arribar a afirmar que estava orgullós de ser l’avantguarda anticatalanista de Mallorca.
-Un Villalonga que després mantendrà una postura contrària...
-El que fascina i sedueix és el fet que és un personatge absolutament camaleònica que s’adapta a tot. Jo crec que no el tract gens malament a la novel·la, simplement he volgut aprofundir psicològicament en la ment d’un home que vol ser escriptor per damunt de tot i que en el moment previ a la Guerra Civil sap que els catalanistes de la Nostra Terra li feien ombra i ell se veu totalment perdut. Molt després arribarà l’operació del catalanisme a través del matrimoni Sales i de Jaume Vidal Alcover i se va ordint un altre Villalonga, se va transformant i conta les seva història les falses memòries de Salvador Orlan. Jo ara explico les vertaderes.
-Un home que vol ser escriptor per damunt de tot, ha estat també el vostre objectiu sempre...
-El meu i el de tots els meus companys de generació... reflexiona sobre una dada, Alexandre Ballester, el dramaturg més important dels Països Catalans, publica els seus llibres a Sa Pobla, Damià Huguet ha de crear-se la pròpia editorial... i així tots els exemples que vulguis, però cap d’ells no va desistir. Jo tampoc, malgrat que ja estigui de retirada.
L’Espira (suplement cultural de Diari de Balears) (6-V-2012)
Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. (Miquel López Crespí)
“Desmitificar un personaje es difícil, sea el Rey o Villalonga”
López Crespí continúa su trilogía sobre el autor de Bearn
Por Laura Jurado, periodista
En 1967 Llorenç Villalonga publicava Les falses memòries de Salvador Orlan. Era lo que reconocía como una autobiografía ‘apócrifa’ que no renunciaba a la ficción. Un subterfugio con el que maquillar, según Miquel López Crespí, su adhesión a la Falange y su actitud durante los primeros años de la Guerra Civil. Disfraz que el escritor pobler continúa desmontando con la segunda parte de una trilogía: Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.
A López Crespí no le quedó más remedio que convertir su gran obra sobre Llorenç Villalonga en una trilogía. ‘No hay editorial que publique un libro de 700 páginas’, puntualiza. Factor al que se suma su intención de desmontar la visión idílica de uno de los escritores mallorquines más reconocidos. ‘Desmitificar un personaje nunca es sencillo, sea el Rey o Villalonga’, apunta.
Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (Onada Edicions) es ahora el segundo volumen en el que el autor explora su vida en los primeros años de la Guerra Civil. ‘La primera parte fue más un experimento literario en el que los personajes de sus obras se colaban en su vida. Ahora me ciño más a la persona’, explica el autor. Una novela en la que Villalonga aparece como un ‘activista destacado’ y en su etapa más activa como miembro de la Falange. ‘Los años en los que escribía contra la República y el catalanismo y criticaba a los autores de la Escola Mallorquina’, detalla el autor.
Sin la pretensión de convertirse en un ajuste de cuentas con la Historia, Miquel López Crespí desmaquilla la autobiografía que el autor de Bearn escribió y bautizó como Les falses memòries de Salvador Orlan. ‘Sepa el lector que Salvador Orlan sólo es Llorenç Villalonga en el sentido que Flaubert era Madame Bovary’, afirmaba él mismo.
‘En estas memorias disimula y maquilla muchos aspectos vinculados con la guerra y con su relación con la Falange’, asegura el autor pobler. Una faceta que diseccionan Les vertaderes memòries de Salvador Orlan con los meses más sangrientos del conflicto bélico como telón de fondo. Según López Crespí, Villalonga nunca se arrepintió de su adhesión al falangismo ‘ni de haber apoyado el genocidio’.
‘A los intelectuales se les supone cierta sensibilidad con el sufrimiento y los valores humanos, algo que él no tenía’, continúa el escritor. Mientras última la tercera i última parte de la trilogía, reconoce que quizá la ‘deformación profesional’ le ha llevado a humanizar mucho más a su protagonista de lo que era en realidad. ‘Siempre me han dicho que era alguien sin sentimientos, un cínico’”.
El Mundo-El Día de Baleares (19-IV-2012)
Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX. (Miquel López Crespí)
Llorenç Villalonga i la guerra civil en la literatura catalana contemporània
Onada Edicions publica Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (IV)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.
Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.
Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.
Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.
Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.
De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.
Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.
A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.
L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.
A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.
És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.
Turmeda | 20 Febrer, 2022 21:51 |
A la seva darrera novel·la: CATERINA TARONGÍ, López Crespí intenta i aconsegueix transmetre als lectors les maldats del feixisme i d’altres formes de totalitarisme que hem patit en aquest país, encara que ell centri l’escenari de l’obra a ses illes. Sí, a partir de les seves lletres aconsegueix fer real l’ambient que es vivia en les dates prèvies al cop d’estat feixista esdevingut a partir de la sublevació militar del disset de juliol de mil nou-cents trenta-sis, el drama viscut per moltes famílies que patiren les maldats protagonitzades pels contraris a les llibertats i, a més, relaciona de forma magistral els crims organitzats contra els partidaris de la República amb les persecucions contra els jueus illencs del final del segle disset.
CATERINA TARONGÍ, d’en Miquel López Crespí
Per Josep Gironès Descarrega, escriptor i investigador
El poblenc Miquel López Crespí escriu molt bé, però no és d’ara. El seu currículum literari és ple d’obres poètiques, memòries, articles i novel·les d’un alt nivell, algunes de les quals han estat reconegudes amb premis. Les lletres d’en Miquel són entenedors, just perquè empra un estil assequible a la majoria de lectors i, alhora, tenen un contingut que només resulta possible bastir a partir de coneixements profunds i amplis de la realitat i de la història.
A la seva darrera novel·la: CATERINA TARONGÍ, López Crespí intenta i aconsegueix transmetre als lectors les maldats del feixisme i d’altres formes de totalitarisme que hem patit en aquest país, encara que ell centri l’escenari de l’obra a ses illes. Sí, a partir de les seves lletres aconsegueix fer real l’ambient que es vivia en les dates prèvies al cop d’estat feixista esdevingut a partir de la sublevació militar del disset de juliol de mil nou-cents trenta-sis, el drama viscut per moltes famílies que patiren les maldats protagonitzades pels contraris a les llibertats i, a més, relaciona de forma magistral els crims organitzats contra els partidaris de la República amb les persecucions contra els jueus illencs del final del segle disset.
Fins fa relativament pocs anys, la història s’explicava a partir del creacionisme religiós, una forma d’entendre l’ensenyament explicada pels partidaris d’una Església gairebé sempre aliada amb els poderosos. Al llarg de molt temps, els llibres reflectien els annals dels reis, emperadors, militars i governants que, amb la raó del seu costat o sense, dictaven la versió dels fets que els era més favorable. Durant els anys de plom que ocupà la dictadura franquista, les cròniques partien del “Imperio español” posat sota protecció divina, ben custodiat per militars i religiosos que, en nom de Déu i de la Pàtria, actuaven una vegada i una altra contra el poble al qual havien de servir. Per sort, amb l’esdeveniment de la democràcia aparegueren versions científiques de la nostra història, bastides a partir d’estudis seriosos contrastats a dintre i a fora del país.
La història que forma part de la novel·la d’en Miquel López Crespí s’explica a partir de l’autèntica realitat del món, en el qual un reduït grup de persones ha aconseguit viure molt bé a costelles de la resta de persones, que malviuen després d’haver de treballar molt i en mig de penalitats. En aquest apartat, Miquel critica sense embuts una Església que, ben allunyada dels postulats de Crist, fa anys que combat la cultura, per tal de mantenir els seus privilegis i els dels grups que li fan costat, una Església que al llarg dels temps ha protagonitzat pàgines de maldat: la Inquisició, la expulsió de presumptes heretges, moriscs i jueus, l’anorreament d’intel·lectuals o la promoció del feixisme, que els haurien de fer vergonya.
A CATERINA TARONGÍ, l’autor s’esforça en demanar que la llibertat i la cultura arribin a tots els sectors socials, ja que només serà des del coneixement que la societat podrà esdevenir en plenitud.
Si hagués de destacar alguna cosa de la novel·la, aquesta seria que els fets s’expliquen des del darrer graó, a partir de les persones, les famílies i els grups que patiren de forma ben directa les malvestats feixistes, amb un seguit de detalls que fan viure les escenes com si estiguessin succeint.
El llibre ajuda a conèixer el nostre passat més obscur, uns crims que ni amb l’esdeveniment de la democràcia van ser jutjats, en un afront més dels autors intel·lectuals del cop d’estat i dels seus sequaços cap a les víctimes.
Si un missatge he estret d’aquesta gran obra és que la maldat es repeteix com si fos idiota. Per això, ens caldrà sempre estar atents a veure com actua el conglomerat de interessos que, en nom de Deu i de la Pàtria, sempre estan a punt de robar-nos les llibertats, de la mateixa forma que ens escuren les butxaques.
Enhorabona!, Miquel, per aquesta sucosa CATERINA TARONGÍ, i també moltes felicitats a tots aquells que llegeixin una obra que els omplirà de satisfacció i de coneixements.
Josep Gironès Descarrega
Octubre de 2013
Miquel López Crespí ha volgut en aquesta novel·la, escrita amb el to dramàtic i la intensitat que li són característiques, fer un paral·lelisme simbòlic entre la situació dels xuetes a les darreries del segle xvii, quan foren descoberts, jutjats i executats; i la persecució, caça i assassinat dels republicans, lliberals i comunistes, represaliats durant l’Alzamiento Nacional. (Rosa Planas)
ELS XUETES I LA GUERRA CIVIL
Per Rosa Planas, escriptora
El tema de la posició dels xuetes durant el conflicte ha estat analitzat en llibres d’història i en articles que han aparegut en diferents mitjans, però poques vegades s’ha traslladat al context literari, tret d’algunes excepcions com la novel·la d’Antoni Serra, Carrer de l’Argenteria núm.36. Per aquest i altres motius, cal parar esment a la darrera obra de Miquel López Crespí: Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor, 2013).
Els xuetes, com a col·lectiu, no es decantaren de manera ostentosa vers cap de les dues posicions enfrontades, intentaren mantenir-se “neutrals” si és que aquesta paraula pot definir l’intent de passar desapercebuts en una guerra amb proporcions de crueltat fora del comú. Si més no, alguns dels xuetes que optaren de manera pública, ho feren a favor del Movimiento Nacional, com és el cas de Gabriel Cortès i Cortès, militant de la CEDA i després de Falange, autor d’una història dels jueus de Mallorca, que patí en carn pròpia el terror de veure’s probablement inclòs en les llistes sol·licitades per l’Alemanya de Hitler amb la intenció de deportar els xuetes. Els xuetes, com tants d’altres col·lectius mallorquins, eren en sa majoria gent devota i conservadora, el que en aquelles èpoques anomenaven “d’ordre”, i s’esgarrifaven només de sentir les propostes del Front Popular o en conèixer els excessos dels militants de la FAI.
Miquel López Crespí ha volgut en aquesta novel·la, escrita amb el to dramàtic i la intensitat que li són característiques, fer un paral·lelisme simbòlic entre la situació dels xuetes a les darreries del segle xvii, quan foren descoberts, jutjats i executats; i la persecució, caça i assassinat dels republicans, lliberals i comunistes, represaliats durant l’Alzamiento Nacional. Caterina Tarongí, heroïna d’aquet relat, és la reencarnació de l’única dona cremada de viu en viu en els actes de fe de 1691. Germana de Rafel Tarongí, es distingí pel seu valor i per la seva enteresa a l’hora d’enfrontar-se amb la mort. Seves són les paraules de coratge que, adreçades al seu germà, passaren més tard al llenguatge popular de Mallorca com a signe de resistència: Falet no et dons! L’obra de Crespí recrea amb la seva habitual mestria els ambients prebèl·lics de la Mallorca rural, sacsejada per la divisió, i enlluernada pels vents de canvi que arriben de la Península en forma de visites esporàdiques, com la de Frederica Montseny. Crespí s’esplaia en les idees que romanien en l’ideari dels grups d’esquerra, i s’encarrega de situar la vella lluita xueta pels drets civils dintre de l’encaix d’una ancestral resistència contra el poder oligàrquic i els seus abusos. Mallorca, escenari de la violència de la guerra civil, esdevé paradigma de la intensitat d’un conflicte la profunditat del qual amaga les seves arrels en la història dels derrotats d’altres guerres. Amb paraules profètiques, Caterina Tarongí es refereix al futur que vindrà després: “Els temps que vénen seran durs. Hem d’aconseguir que mai no ens facin malbé l’esperança, que ens matin l’esperit.” La lluita, en opinió de l’heroïna, esdevé llavors el signe d’identitat d’un grup, la seva ideologia. (Diari Última Hora, 1-X-2013)
La periodista i escriptora Margalida Capellà digué, a Can Alvover, el dia de la presentació de la novel·la Caterina Tarongí: “Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.
LES DONES REPUBLICANES I LA NOVEL·LA HISTÒRICA: CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR) (I)
Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca
La periodista i escriptora Margalida digué, a Can Alvover, el dia de la presentació de la novel·la Caterina Tarongí: “Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.
`Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la, Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. `Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver´, escriu López Crespí.
`Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: `No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant´. “.
Caterina Tarongí, és el títol de la novel·la de Miquel López Crespí, editada a Palma per Lleonard Muntaner. S'acaba d'estampar el 26 de maig de 2013, festa de Sant Felip Neri, dins la col·lecció Aliorna 36. Vet ací un altre llibre de l'escriptor pobler, qui torna a tractar sobre la guerra civil espanyola a Mallorca -i ja en van quants?-.
Amb això, l'escriptor es reitera en l'afany de voler fer veure avui, 77 anys després, la munió de males conseqüències que comporta la victòria militar franquista, de caràcter feixista, el legat de la qual, malauradament, encara perdura vivent entre nosaltres a certs àmbits tenyits de porpra hispànica fanàtica.
També s'hi traspua, emperò, l'anhel inexhaurible de fer arribar a les generacions actuals i a les generacions futures el dinamisme infinit i l'esperança inabastable de tota aquella gent que lluità fermament per un esdevenidor lluminós, ple de vida profundament democràtica.
Ja a primer cop d'ull, es veu ben a les clares que l'autor d'aquesta novel·la, a més d'escriptor excel·lent, és també, des de fa dècades, lector apassionat, d'aquells que es deixen travessar profundament per la presència vigorosa d'obres llegides en l'adolescència i la joventut.
També s'hi veu clarament que certs mestratges literaris i polítics de renom han anat modelant la manera que té l'autor de copsar el fenomen literari avui dia: la presència gegantina de la lluita contra el feixisme, la desfeta republicana, la guerra civil, la revolució social, l'exili català antifeixista, el món democràtic republicà esbucat per la victòria feixista del 39...
D'aquí la importància que l'escriptor dóna, quasi sense proposar-ho, al paper dels llibres, sobretot entre la joventut més agosarada de la vila mallorquina on es desplega la narració. Deu ser a sa Pobla?
Lluny de servir per emboirar l'enteniment dels toixarruts, com xafardegen les beates pobleres de missa i comunió diàries, un llibre esdevé l'eina millor que la joventut pot tenir a les mans per tal d'esdevenir crítica, amb personalitat pròpia, audaç, oberta, enriquida profundament i, sobretot, intensament coneixedora de la realitat, la local i la global.
També hi mantenen el seu paper primordial les escoles, els col·legis, les biblioteques, els ateneus populars, les cooperatives de consum, les societats culturals obreres, els orfeons, l'ensenyament en general.
Instituts i universitats són àmbits tractats com a autèntics temples de la saviesa. S'orienten a aconseguir que la gent visqui millor i obri la ment a la cultura universal, enfrontant-se al paper d'un clergat majoritàriament dedicat a consolidar la ignorància entre la població.
Em sembla que l'autor pretén, amb la publicació d'aquest llibre, i crec que ho aconsegueix amb escreix, reflectir expressament allò que tan expressivament manifesta Joan Fuster, “Tots aquests “temes”, nous, remouen profundament la literatura catalana: la treuen d'unes inèrcies fredes i elegants, o d'altres d'excessivament nostrades, i li injecten un vigor inèdit”.
Com va explicar l´historiador Mateu Morro el dia de la presentació de la novel·la: “Caterina Tarongí, doncs, és un llibre compacte, sòlid i sense escletxes. Escrit en un estil clar i precís. Un llibre trist també, que ens descriu el retaule terrible de la repressió a través d’històries sentides i senzilles, que tots hem senti contar qualque vegada, i que ens mostra la repressió en una dimensió global, de sentit històric: la repressió ancestral de tot allò que surt dels esquemes dels poderosos.
`Miquel López estableix un paral·lelisme entre la vida i persecució dels jueus i la vida i persecució de les persones d’esquerra a Mallorca. La comparança no és absurda perquè els dos moments tenen moltes coses en comú. Són dues realitats completament diferents, és obvi, però que topen amb uns mateixos comportaments dels grups de poder i també, tot s’ha de dir, amb la complicitat, activa o indiferent, de la majoria de la població. Perquè aquest és un fet que no s’ha d’oblidar: la manca de modernització, la manca de democràcia, la destrucció de la identitat nacional del poble de Mallorca, s’ha fet amb el suport actiu dels grups dominants mallorquins i el consentiment de la immensa majoria de la població. Eren molts de mils els que anaren a veure cremar gent a finals del segle XVII i eren molts el que desfilaven i anaven a les misses d’acció de gràcies a cada èxit de l’exèrcit franquista. Per no parlar dels suports socials al règim en els llargs i pacífics anys de dictadura, els anys de pau i creixement econòmic, quan es varen posar els fonaments de l’economia turística.
`És cert que, tot i les involucions i crisis, les coses han millorat molt en relació a aquells temps de foscor, però encara roman viu molt del passat més fosc que va protagonitzar episodis com els que en Miquel descriu mestrívolament a Caterina Tarongí. Viure una altra religió no era possible, en aquella Mallorca obscurantista del Pare Garau, sense córrer un perill cert que et tancassin i potser et matassin. I pensar pel teu compte en aquella societat de fa vuitanta anys, quan de nit els matons pasturaven a lloure assedegats de sang, també era molt perillós. Les societats de tarannà tolerant, les societats democràtiques, no generen mai situacions tan opressives. Aquestes situacions sols són possibles en societats en les quals el discrepant no és acceptat, i és vist com un delinqüent, un “heretge”, un pervertit que “no és com els altres” i que mereix ser aniquilat.
Mantenir les pròpies conviccions en aquestes conteses, ni que sigui de manera privada, és cosa d’herois i de valents. I aquests papers solen estar reservats als homes. Són molt poques les dones que aconsegueixen que el seu nom sigui present en els llibres d’història; a la dona li toca un paper més reservat, de segona línia. De tota manera les dones sovint juguen un paper cabdal, com es veu en el cas dels xuetes del segle XVII, en la transmissió cultural que fa possible la pervivència de la identitat comunitària. Per això la dona ha estat perseguida com a heretge, bruixa, fetillera, judaïtzant o com a encobridora i protectora d’opositors. Les dones varen jugar un paper activíssim a Mallorca a partir de juliol de 1936 i possiblement, tal i com descriu la novel·la de Miquel López Crespí, varen ser elles les que protagonitzaren els millors moments de sacrifici i solidaritat.
`Na Caterina Tarongí és un personatge de la nostra història, i un referent de la resistència digna i ferma davant l’opressió, que va ser més intens durant la Segona República quan Gabriel Alomar i altres intel·lectuals progressistes s’hi comprometeren, intentant posar les fites d’una nova identitat democràtica. Forma part del nostre martirologi, al costat d’Emili Darder i Aurora Picornell. Però la memòria del poble mallorquí està filtrada, amb caràcter previ, per un sedàs que no deixa passar segons quines arestes. Els esforços per recuperar uns noms que cohesionin la migrada consciència col·lectiva de les illenques i illencs troben moltes traves en el seu llarg pelegrinatge.
`Així la Germania és una gran desconeguda del poble mallorquí, la Guerra de Successió està tapada amb set panys i, en general, la nostra història malviu escassament coneguda entre la població. El que hi ha, a un nivell de gran difusió, és l’intent d’encolomar-nos una història oficial falsa i feta a mesura d’ideologies reaccionàries i assimilacionistes. És la marca España, que en diuen ara. L’escola és l’únic reducte que resisteix, ho saben, i per això van per ella. Els molesta la tasca enorme i desinteressada, que mai podrem agrair prou, que han fet milers d’ensenyants per formar persones conscients, actives i crítiques. Desmuntar l’escola és el seu gran objectiu.
`Per això hem de llegir i acollir amb interès aquesta novel·la, que entra en un tema difícil que n’hi ha que voldrien que fos silenciat per a sempre. Llegint Caterina Tarongí hi hem de trobar els arguments positius per voler una societat més justa i més democràtica. És cert que els nostres grans moments històrics són moments trists, de derrotes i desgràcies col·lectives, però l’exemple dels que lluitaren i mantengueren unes conviccions és el que fa possible la continuïtat d’un fil alliberador mai estroncat i avui més necessari que mai”.
Amb més de dues-centes pàgines, Miquel López Crespí relata les peripècies de la protagonista d'aquesta història de lluita per la llibertat, per un món més just, més solidari, més democràtic. Hi presenta una dona mallorquina, catalana, republicana, esquerrana, xuetona amb nom i llinatges il·lustres, filla de joiers benestants, que arriben a veure com el local es converteix en seu de Falange.
Porta el nom de Caterina Tarongí, descendent d'aquella altra Caterina Tarongí, empresonada i torturada pels dominics, que s'estima més morir cremada viva abans que renunciar a la seva fe jueva heretada dels pares. Mai no claudica davant de l'estament poderós d'una església com la catòlica.
Al llarg del llibre sobresurt, entre d'altres, el paper ferest que exerceix certa gent d'església, majoritàriament dretana, beates de missa i comunió diàries, capellans i rectors tan contraris a jueus i republicans com favorables al rei i al Vaticà, representant un poder quasi invencible, dedicat a escampar i sembrar la llavor de la por dins l'ànima del poble, d'ençà la revolta de les Germanies.
Vull parar esment especial al fet que s'hi despunta, per damunt tot, la presència majoritària de dones, al llarg de la novel·la, centrada en la figura de na Caterina Tarongí. Elles en són les protagonistes veres.
Hi compareixen, entre moltes d'altres, la seva mare, Martina. La seva padrina Margalida. La seva germana Isabel, mestra, amb vena d'escriptora, que sap tocar el piano. Na Bàrbara, una de les seves cosines. Na Joana, l'amiga que té bones relacions amb les Filles de Maria. Na Catalina, una veïna amb qui juga de petita. N'Antònia, sa Confitera. Na Maria Lluïsa Bestard, l'al·lota joveníssima trobada penjada d'un ametller. Na Marina Collet, estudiant excel·lent a qui agrada la història universal, qui fa creure que és republicana i ho conta tot als falangistes. N'Alberta “Ratil” que la insulta contínuament, l'amenaça i la maltracta. Na Dora, esposa de l'oncle Joan de Son Rapinya, que sempre es comporta amb na Caterina com una autèntica mare. Na Tonina, la criada que ajuda l'oncle Joan. N'Aurora Picornell, amiga de l'adolescència, eixerida i inquieta, summament curiosa i desperta, qui li explica el contengut de llibres on es pot aprendre que cap grup dominant no cedeix mai el poder sense una lluita a mort. Na Dolors Vaquer, una altra amiga de la infància, de les confessions de l'adolescència, qui li demana insistentment de poder estar amb ella a Son Rapinya. Na Dolors Pericàs, la companya del doctor Pere Abrines i Montaner, al·lota de la fonda on es reuneixen, qui exerceix com a autèntica i omnipotent senyora de Son Flor. Madò Margalida, la peixatera del barri. Madò Coloma, la carnissera del carrer de la Muntanya. Madò Miquela Feliu, bona amiga de la família. Na Catalina Gamundí, una pagesa capaç d'aixecar sacs de blat de cent quilos, és la cosidora que ensenya a brodar la protagonista, quan té dotze anys d'edat. Madó Antònia Molinera, la dona de mestre Salvador Corriola, el ferrer que viu al mateix carrer, trobada penjada en un taronger del seu jardí. Na Salvadora, l'esposa del veterinari, el senyor Felip Bestreta, l'home que més estima els animals. La madona de Son Caliu, que deixa de menjar el dia que li maten l'espòs. Madó Joana Cerverina, que se'n va al llit i no se n'aixeca pus mai més quan li tanquen el fill. N'Apol·lònia, que aconsegueix alguns queviures per portar als empresonats...
Quan arrib a la meitat del llibre, més o manco, em sorprèn una mica no haver-hi detectat cap esment d'altres personatges femenins que, aleshores, s'esdevenen ben representatius de l'època, com són ara les monges. Ni monges negres, ni monges blaves, ni monges de cap altra congregació religiosa.
M'adon, emperò, en obrir la pàgina 125, que sí que se n'esmenten. S'hi comencen a tractar les Germanes de la Caritat! Sor Coloma Ripoll, la religiosa encarregada de censurar la correspondència de les preses de Can Sales. Sor Alberta Nadal, la mare superiora de les Germanes de la Caritat que regenta la presó. Sor Maria Xamena Fiol, l'encarregada dels diners de les preses...
Un cop acabada la lectura de la novel·la, Caterina Tarongí, que acaba de publicar l'escriptor pobler Miquel López Crespí, em qued amb algunes observacions i reflexions que me n'ha provocat la repassada feta:
Aquesta novel·la comença el primer dia, trist i dolorós, que falangistes i militars inicien el Movimiento, l'alçament militar, la guerra civil espanyola a Mallorca. Amb trets al carrer de la vila. Amb plors i gemecs a l'interior de la casa d'una família mallorquina, xuetona, dedicada a la venda i adquisició de joies, la família de na Caterina Tarongí, qui té la carrera de magisteri i molt bons coneixements d'idiomes.
Amb l'arribada i els trets de falangistes i militars, una altra gent de la vila, com són ara carrabiners i socialistes defensors de la República i la Llibertat, membres de la UGT, regidors de l'Ajuntament, estudiants de l'Ateneu favorables al Front Popular, etc., es veuen empesos a haver de pujar dalt d'una camiona enfilant cap a les pinedes de la badia d'Alcúdia, cap a Alcanada... Una forma de provar de salvar la pell en moments de perill. Entre aquests, hi figura n'Andreu Tonió, d'idees anarquistes, enamorat i mestre amatent de na Caterina. Una dona que pensa que, mentre el seu al·lot estimat l'agafi de la mà i estigui sempre al seu costat, l'univers sencer els pot pertànyer i cap poder del món no serà capaç de desfer mai el màgic i efímer instant de felicitat absoluta...
Una dona que té i fa present la seva antecessora homònima del segle XVII. Aquella dona mallorquina que, a l'esplanada de Bellver, no cedeix a cap de les insinuacions dels sicaris del Pare Garau, superant totes les pors que l'envaeixen. Els altres jueus conversos són escanyats abans que comenci a cremar la llenya. Ella no. Hi és cremada de viu en viu. La Caterina Tarongí del segle XX, perseguida i morta com la de mil sis-cents noranta-u?
El llibre va reproduint i actualitzant la relació profunda, inseparable, entre els mals moments passats pels xuetes a la Mallorca del temps de la Inquisició, i aquests altres mals moments patits segles després durant la guerra civil espanyola, també a Mallorca, pel mateix col·lectiu jueu.
L'univers que alleta Caterina Tarongí en el passat és idèntic al que viuen els Tarongí en el present de la novel·la. Poca diferència essencial existeix entre les persecucions de la Inquisició i les que pateix la família de la protagonista sota el poder de Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Al seu voltant s'instal·la, sinistre, el reialme paorós de la mort rabiosa, famolenca i sense disfresses: -la imatge del novel·lista no pot ser més expressiva- serp verinosa sorgida de les fondàries de l'infern, que passeja triomfant, vestida de negre, cantant el Cara al Sol!
Turmeda | 19 Febrer, 2022 14:25 |
El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).
Sa Repartidora
Era difícil no prendre partit a favor de Franco si pensam en quin era el nostre passat, d’on procedíem. El pare només llegia revistes militars espanyoles. A vegades obria el Quixot. Mai no el vaig veure fullejar cap altre tipus de llibre. Madame Alabart, la criada menorquina, lletja com un dimoni, ens ensenyà francès. Els primers llibres que vaig llegir eren francesos. A la universitat em delien Marcel Proust, Anatole France, Voltaire... El ressentiment contra les classes socials que eren considerades privilegiades planava arreu. Amb el final de la Gran Guerra finia aquella dolçor de viure que havíem conegut en un passat recent. Arribaven a Mallorca munió de publicacions anarquistes i marxistoides. S’havia creat una gernació de ressentits que no sabia què fer per llevar-nos allò que ells consideraven propietat del poble.
Mai no m’he considerat un valent. No m’importa gens ni mica que em diguin covard. Per això mateix encara no entenc com vaig decidir afiliar-me a Falange. Per quins motius no vaig romandre amagat, silenciós? No hauria pogut restar en un segon plànol? Dissimular, deixar, com ho va fer tanta gent, que fossin els altres els que donassin la cara, els que escrivissin als diaris, parlassin per la ràdio?
Tenia sentit prendre una decisió tan agosarada, ser dels primers a vestir-se amb la camisa blava dels seguidors de José Antonio Primo de Rivera? Els socialistes de Palma m’ho havien dit deu anys abans. El propietari del quiosc de davant el Lena’s Bar m’ho digué un dia de l’any vint-i-sis, després d’haver llegit alguns dels meus articles: -Vostè té ànima de feixista. No li vaig contestar, però mai més no vaig tornar-hi a comprar el diari. Ànima de feixista, per voler el refinament dels esperits, per enyorar la serenor, el classicisme de l’annciene regim? Què podia saber un homeneu sense estudis que de menut havia fet de porqueret? Fins a quin punt ens havien de preocupar les opinions de la massa amorfa de republicans que ens envoltava i espiava els nostres escrits, qualsevol opinió que sortís als papers i no concordàs amb les seves? El dogmatisme de l’ignorant. Era difícil no prendre partit a favor de Franco si pensam en quin era el nostre passat, d’on procedíem. El pare només llegia revistes militars espanyoles. A vegades obria el Quixot. Mai no el vaig veure fullejar cap altre tipus de llibre. Madame Alabart, la criada menorquina, lletja com un dimoni, ens ensenyà francès. Els primers llibres que vaig llegir eren francesos. A la universitat em delien Marcel Proust, Anatole France, Voltaire... El ressentiment contra les classes socials que eren considerades privilegiades planava arreu. Amb el final de la Gran Guerra finia aquella dolçor de viure que havíem conegut en un passat recent. Arribaven a Mallorca munió de publicacions anarquistes i marxistoides. S’havia creat una gernació de ressentits que no sabia què fer per llevar-nos allò que ells consideraven propietat del poble. Teoritzaven que el nostre benestar provenia del robatori. De la injusta apropiació del producte del treball de generacions de jornalers i jornaleres. “La propietat és un robatori”, afirmaven, cofois. Col•lectivistes, envejaven les mans fines, unes mans en les quals podies distingir les venes blaves sota la pell quasi transparent. Somniaven amb les rendes, els sacs de patates que els amitgers portaven al casal, els coves de figues, el blat que els nostres jornalers batien a les eres. Discutien sobre el sou segur que ens proporcionava el fet d’haver acabat uns estudis, de la qualitat de la roba que portàvem... A Barcelona, els Tribunals Populars enviaven a matar les persones que tenien les mans fines. Quants innocents, funcionaris que no havien agafat mai un càvec, un martell, acabaren a les cunetes! Amb el ganivet a les mans, talment llops a l’aguait esperant el moment oportú per llançar-se sobre nosaltres. Ben igual que les peixateres de París, arrabassant les cortines dels grans salons senyorials per fer les banderes de la Convenció, els vestits que lluïen quan ballaven damunt l’altar de Notre Dame. A les tavernes, a la Casa del Poble de Palma, després de les representacions del teatre d’afeccionats, el cant de l’Orfeó Proletari, parlaven de com repartirien les possessions, a quin sindicat anirien a parar les cases dels qui eren en la llista. Aurora Picornell, l’exaltada comunista de la barriada del Molinar, va dir en un míting que els palaus de Palma serien expropiats i posats al servei del poble. -El bressol de la reacció, les cambres que fins ara només han servit per agombolar vagos i explotadors serviran, a partir del triomf de la Revolució, per fer-hi escoles per als nostres fills, residències per als treballadors sense recursos. Els demagogs excitaven les masses i tot eren cançons revolucionàries i onejar de banderes roges. Quan s’emborratxaven presumien del casal que seria de tal o qual partit. Somniaven en instal•lar, com predicaven els marxistes, escoles, en els amples salons dels casalots senyorials. Altres volien escoletes per als infants, biblioteques, hospitals, llars per als treballadors impossibilitats... “Sa Repartidora”, el tema de conversació més comú entre totes aquelles masses d’analfabets que somniaven en nous i més sangonosos assalts a la Bastilla. És prou difícil analitzar el perquè de determinades decisions quan són observades des de la distància. Què pot saber un historiador del futur del que sentíem els mallorquins en aquell mes de juliol? Estàvem aïllats de la zona d’Espanya que ja havien alliberat les tropes nacionals. Sols, sense cap possibilitat d’ajut, encerclats per una població hostil. Qui sap el que ens hauria pogut passar si els homes de Zayas i del comte Rossi no haguessin actuat amb fermesa i decisió! Per damunt de tot hi ha l’instint de supervivència. I nosaltres, la gent de bons costums, els homes de carrera, els que estimàvem i estimam l’ordre per damunt de totes les coses, els que teníem molt a perdre amb l’anarquia que propagava la ineptitud republicana, ens sentíem amenaçats. Què pot saber un historiador que no hagi viscut els fets que patírem, el que significava viure sota l’amenaça constant de possibles invasions organitzades des de Barcelona, València i Menorca? I la por que sentíem quan ens comunicaren que, a mitjans d’agost, els rojos ja eren a Portocristo, avançant cap a Manacor? A tot això cal afegir els constants bombardejaments de l’aviació. No hi havia dia que no arribassin avions per llançar bombes damunt Palma. Malgrat que fossin unes bombes petites si les comparam amb les de la Segona Guerra Mundial, sentíem que podíem morir de la forma més estúpida: anant a comprar el diari al quiosc, passejant per la ciutat... És evident que em vaig fer de Falange per provar d’aturar, d’una forma instintiva, l’endemesa enemiga que provava de destruir Mallorca. Les reflexions vengueren després, quan pareixia que havien passat els moments més perillosos. A Mallorca és visqué una certa calma després de la retirada de les tropes de Bayo. La possible resistència interior havia estat sufocada pels Dragones de la Muerte, per les eficients mesures de falangistes i militars. La pacificació va ser ràpida. El terror pot esdevenir un sistema de control de la població més poderós que un exèrcit. Va ser l’arma que va emprar el comandament militar per controlar la situació. Al començament de la guerra, els falangistes érem pocs. El nombre va anar creixent a mesura que es feia evident que no hi havia una forta resistència interior i esdevenia una realitat ben constatable que ningú de l’esquerra no podia fer res davant els nostres fusells i canons. Que el governador Antoni Espina no pogués repartir armes entre els membres dels sindicats i les altres organitzacions extremistes fou una autèntica benedicció que ens facilità la tasca de control de Palma i els pobles en els primers moments. No sé què hauria pogut esdevenir-se si els republicans haguessin estat armats. Potser que, com a Madrid, València i Barcelona, on guanyaren els milicians, la victòria fóra per Emili Darder i Alexandre Jaume. Tenia molts d’enemics. Ho sabia. Ho llegia en el rostre dels jornalers i jornaleres de Bearn. Contraris que volien fer-me mal pel simple fet d’haver estudiat, per ser fill de militar, per haver escrit novel•les, per ser metge, per haver-me vist passejar ben mudat per Palma, del bracet d’escriptores i ballarines com Emilia Bernal i Eva Tay... L’enveja, el mal que tot ho omplia i enverinava. L’entreteniment màxim, el foc que encenia les revolucions. El que no té estudis en vol tenir, encara que no tengui diners per a pagar-se una carrera. Per això l’exigència d’escoles i universitats, d’un horari de feina que permeti compaginar l’estudi amb la pràctica de l’esport i el descans. Jo mateix, en temps de la República, havia estat testimoni de les manifestacions en petició d’una sanitat a l’abast de tothom, d’escoles gratuïtes. Absurdes exigències de la xurma. Un debat sense sentit. Què faríem els metges, si la gent tengués assistència sanitària de franc? Per què hauríem d’estudiar una carrera, passar cinc anys a la universitat? Anar a sou de l’estat com a la Rússia bolxevic? Eren peticions il•lògiques que podies llegir a les pancartes que portaven en les demostracions d’empleadets, criats i intel•lectuals de poca volada. La bogeria anant a lloure pels carrers de Palma. Si el meu pare ressuscitàs! Com podria fer-li entendre aquell món que amenaçava amb soscavar els fonaments del nostre univers? Qui sap, a lo millor, com el Quixot, hauria agafat el sabre i, dalt del cavall, hauria sortit al carrer per a enfrontar-se amb aquella follia. L’absurd, planant per places i carrers. Medicina gratuïta, uns dies de vacances per a estar amb la família, descansar després d'un any esgotador. L’any nou, el govern... no va haver d’afusellar el pedagog Ferrer i Guàrdia? L’Escola Laica, la llibertat mal entesa, aquell no voler ensenyar la religió als infants... no havia provocat la revolta dels soldats, la indisciplina de tots els que no volien anar a defensar la pàtria al Marroc? Coneixíem prou bé la recent història del país. Espanya havia vengut a menys d’ençà de la introducció de les idees de la Revolució Francesa. I ara, amb la República, tornàvem al de sempre. A la indisciplina, a les provatures de mudar l’ordre natural de les coses. Sempre ensopegant amb els mateixos problemes. Com els ases. Sense voler aprendre les lliçons de la història. Masses d’ignorants desitjant el paradís sobre la terra! Com si això fos possible! Tothom volia ser més que els altres, presumir, alçar-se damunt el veí. Com era possible que ningú no entengués que no tots podien ser metges, generals, rendistes, enginyers, sacerdots? No tothom provenia de famílies amb terres i casals. Qui conrearia els camps, davallaria a les mines per a treure el carbó que feia funcionar els forns de les fàbriques, les calderes de vaixelles i locomotores? Per això els socialistes volien “sa Repartidora”. Per igualar dins la misèria, per apropiar-se del que havies heretat dels avantpassats, per menjar dels productes d’unes terres que no eren teves i que sabies que mai no ho serien a no ser que hi hagués un terratrèmol social. És d’aquí on sorgia la necessitat de mudar les lleis, de la demagògia dels més vius que, aprofitant la incultura del poble, es convertien en els nous cabdills de la revolta. A Mallorca, des de les Germanies, en sabíem molt, de convulsions que pareixia que havien de mudar les lleis immutables de la societat. Als morts i esquarterats en la guerra de les Germanies, els que perderen la vida a les batalles de Pollença, Crestatx, Son Fornari i Rafal Garcés... no els hauria convengut més continuar llaurant la terra, acotar el cap davant el senyor de la possessió? De què els serví deixar-se portar per les falses il•lusions igualitàries? Menjar un bocí de pa dur amb quatre figues seques... no era millor que anar a galeres per a tota la vida, patir els turments de la roda i el foc als soterranis del castell de Bellver, a les presons de Palma? Jo els havia vist, els instruments de tortura del virrei i de la Inquisició. Era abans de proclamar-se la República. Romanien amuntegats a les coves del castell i no sabien què fer amb tant de ferro vell. Hi vaig anar per curiositat, amb Emilia Bernal, la poetessa, que insistí en la qüestió de veure-ho amb els propis ulls. L’escriptora era prou morbosa per a fruir amb la visió d’aquells artefactes. El que més m’impressionà foren les destrals, les cadenes, els fuets, les cadires amb punxes de ferro, els estris per esquarterar. Terribles, les màscares de ferro que posaven als xuetes i les bruixes que havien de cremar vives. Les màscares eren el més diabòlic que podien inventar els homes. Representaven caps de dimonis esgarrifosos, porcs de presència feresta. Les mans hàbils dels ferrers també servien per dissimular el terrible dolor d’una persona que cremen viva. Els inquisidors, els botxins del virrei, posaven aquestes màscares damunt el cap del condemnat que havia de morir a la foguera. Era un sistema ideal per aconseguir que ningú pogués veure la cara de dolor que feien les persones devorades pel foc. Es podien sentir els crits espantosos que feien en ser consumits per les flames. Però mai ningú no podia veure el rostre d’algú que podia ser el pare, el germà, el veí. Qui moria cremat no tenia ulls, ni llavis, ni faccions reconeixibles. Era un monstre. Molts ho creien: el condemnat, qui anava a la foguera, era el dimoni en persona. La gent només veia un porc o un diable. Res més. Així de fàcil, així de senzill. La màscara amb la cara del porc era tot el que distingia la població que havia acudit a l’Acte de Fe o a veure complir la sentència de les autoritats. Un dia em digueren que tota aquella ferralla havia desaparegut en direcció a Madrid. Sembla que havia intenció de crear un museu que explicàs a les generacions futures els horrors dels anys inquisitorials, la inhumanitat del clergat i l’aristocràcia espanyola. Devia ser una idea de la maçoneria que governava el país. Potser Emili Darder ho enviàs a la capital d’Espanya. El cert és que un dia aparegué la notícia a la premsa: aquells estris repugnants sortien de Mallorca. Millor que fos així. No vull imaginar què hagués pogut pasar si alguns falangistes els haguessin trobat en temps de la guerra, quan el castell de Bellver era ple de presoners republicans! Tanmateix, passats els primers mesos d’ençà de l’Alçament, acabades les col•laboracions a la premsa i la ràdio, volia marxar de Palma, instal•lar-me, a Bearn amb Maria Antònia. Provar d’escriure. Una idea insistent em rondava pel cervell: convertir en material literari, en una novel•la, el caramull de records de la meva infantesa. El mite de Bearn començava a congriar-se en la meva imaginació. Era urgent trobar una certa calma, aconseguir fer abstracció del que s’esdevenia cada nit per carreteres i caminois. Com escriure sentint els trets de les execucions?Turmeda | 18 Febrer, 2022 23:26 |
Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - El tramvia em deixà davant l’estació de Sóller (un petit tast de la novel•la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)
En davallar del tramvia vaig veure el conegut panorama quotidià. Al bar de la cantonada, falangistes i militars feien guàrdia amb un canó dirigit a les portes de Can Mir. Temien una fugida massiva dels internats? Quines beneitures! Els detinguts eren envoltats de metralladores. Fins i tot dins del magatzem existia una passarel•la per on circulaven els soldats amb els fusells preparats per a disparar! (Miquel López Crespí)
L’oncle Joan m’aconsellà anar a cercar ajuda on fos. En Jaume Adrover, l’advocat que tant va fer pels detinguts del trenta-quatre i en defensa de les propostes d’Emili Darder... podria donar-nos suport?
Ho havíem de provar tot. No teníem on anar. Talment viure enmig del desert amenaçats per serps i escorpins.
Em sentia perduda, sense saber on aferrar-me. I el meu deure era semblar forta, que ningú veiés que defallia. La mare, la padrina, l’oncle, els detinguts... la família sencera depenia de la meva actitud.
Aniria fins a la fi del món per trobar una mà amiga. Portava a la butxaca el paper amb l’adreça que em donà l’oncle. El palpava per estar segura que no l’havia perdut. Caminava apressada en direcció a la casa del misser.
El tramvia em deixà davant l’estació de Sóller. El fred em gelava les orelles. Tremolava, malgrat que duia l’abric posat. Em dominaven els nervis. Talment avançar nua enmig d’un gran camp de batalla divisant la primera línia de l’enemic.
En el tramvia hi anàvem pocs passatgers. Immisericordes corrents d’aire batien els seients on romaníem arrufats i em travessaven l’abric i el jersei. Com fer un viatge a un univers desconegut. Tothom amb por en els ulls, sense parlar, anant a la feina o, qui sap, a provar de veure els familiars tancats a les presons. Era l’hora de fer cua davant el magatzem de Can Mir. Quantes vegades havia davallat al mateix indret, amb la senalla que portava la roba neta, el menjar que acabava de fer? Impossible dur-ne el compte! Ni els calendaris ni els rellotges servien per a mesurar els minuts i les hores de la tristor. Vivíem submergits en la pena més fonda. La vida dels sobrevivents, dels que encara podíem anar pel carrer, no tenia res a veure amb la de la gent que no coneixia la fuetada de la repressió. Ho notava en les mirades, en la forma que tenien de parlar. Caminaven, movien els braços, gesticulaven de forma diferent. Com si poguessin abraçar sense entrebancs les hores, l’alegria, la vida.
Era com si tenguéssim un sisè sentit. El dolor ens feia més sensibles, més receptius al que ens envoltava. Bastava una simple ullada a qui tenies al costat per a saber què pensava, quins problemes l’agitaven, les preocupacions que sentia. El posat de la persona, el seu esguard, ho deien tot. En el rostre: els signes del dolor més profund i la desesperació més refinada. Molts no podien dissimular els seus sentiments i ploraven plens de desconsol. Ploraven en el carrer, dins el tramvia, esperant a la cua de la presó. Com la mare, al poble. La mare era forta. No volia que jo copsàs la desesperança que la posseïa. Feia l’impossible per aconseguir que no em preocupàs. Però jo li notava els ulls vermells, la brillantor que indica la presència de les llàgrimes. Quan em veia intentava somriure per animar-me. La coneixia massa. No podia enganyar-me. M’abraçava al seu cos perquè sentís el meu cor ben al seu costat. Ens consolava aquesta calor dels cossos. Estàvem juntes una bona estona, sense dir res, sense moure’ns de l’entrada de la casa, gaudint d’uns moments de perfecta compenetració. Era una llarga conversació en silenci, sense pronunciar cap paraula. Bastava aquella aferrada per a comunicar-nos tot el que ens havíem de dir. El llenguatge dels gests, del cor, de la respiració! Jo sabia que després de l’abraçada no importava dir res. Només amb una lleu carícia sobre la meva pell, veient-me venir de lluny ja sabia com es trobaven el pare, na Isabel, n’Andreu.
Endevinar els sentiments! Com si m’hagués especialitzat en un nou ofici. Va ser un aprenentatge ràpid. De seguida, pel rostre de les persones, per la manera de caminar, vaig arribar a saber si la dona amb la senalleta que em trobava enmig del carrer anava a comprar al mercat o portava el menjar a un detingut de Can Mir. Imagín que elles també copsaven el meu patiment. La germanor del silenci! Un llenguatge sense paraules! Els falangistes no solament ens robaren la llibertat, l’alegria, els familiars que estimàvem. Ens volien muts. Talment ens haguéssim tallat la llengua. Però nosaltres havíem aconseguit rompre les seves barreres i establíem mil converses amb la mirada.
No anava errada. Algunes de les passatgeres anaven a fer cua davant l’antic magatzem de fustes. Eren dones que no coneixia. Possiblement en els darrers mesos hi havia hagut més detencions. Els que anàvem a portar roba i menjar no sempre érem els mateixos. Els contemplaves arraulits l’un al costat de l’altre, agermanats en una idèntica confraria del dolor mentre teníem els nostres a la presó. Però tot variava d’un dia a l’altre. Els presos podien ser enviats a un altre indret o, el que era pitjor, els podien posar en “llibertat”, la qual cosa volia dir que ja no restava cap bri d’esperança.
Si els escamots d’execució havien assassinat familiars tancats a Can Mir, al Fortí d’Illetes, al vaixell Jaume I, ja no tornàvem a veure l’esposa, la filla, la mare que feia cua enmig de carrer. Altres dones les substituïen. Eren les noves fornades d’esposes i mares dels detinguts. De bon començament et feien munió de preguntes: els horaris de portar el menjar, les possibilitats per a poder veure els presoners. Moltes encara no sabien res del que s’esdevenia allà dins i encara pensaven que el malson s’esvaniria i la vida tornaria a la normalitat.
L’esperança era sempre la mateixa. Les escoltava sense dir paraula. Entristir-les més informant del que de veritat passava rere les portes de la presó?
No m’hi veia amb forces.
Ja tendrien temps de conèixer la veritat.
Parlaven sense aturar, ansioses per veure confirmades les il•lusions a les quals s’aferraven amb totes les forces.
-El meu home no ha fet res –deien, esperant que poguessis confirmar la seva esperança-. Mai no va estar afiliat a cap partit d’esquerres ni sindicat. No ha participat en vagues ni manifestacions. Encara no sabem per quins motius l’han detingut. Possiblement és un error que se solucionarà ben aviat.
Les miraves en silenci, sense voler dir res. Per a consolar-les feies gests afirmatius amb el cap. Aleshores, amb aquell simple signe d’assentiment veies que es tranquil•litzaven i que el seu pit respirava més a poc a poc. El teu silenci proporcionava uns minuts d’incerta il•lusió, uns segons de fictícia tranquil•litat.
Tanmateix... què dir en circumstàncies tan adverses? Que de matinada els falangistes venien a cercar els homes acaramullats a Can Mir? Que quan els donaven la “llibertat” volia dir que anaven als murs dels cementiris, a les cunetes dels camins? Que el sacerdot que els esperava els volia fer besar la creu abans de portar-los a l’escorxador i si s’hi resistien els refregava el Crist pels llavis fins a destrossar la boca dels pobres desgraciats? Els obligaven a confessar-se a la força i pobre de qui no acceptàs aquelles humiliants condicions! Ningú no ignorava que els homes de Zayas gaudien torturant qui no era dòcil a les insinuacions del clergat. Aleshores, portats els reus davant els murs d’execució, no disparaven a matar. Malferien els presoners, els deixaven que es dessagnassin enmig de grans dolors. Escopien al rostre els ferits, que pregaven el tret de gràcia per deixar de patir.
Ningú no en feia cas. Els militars actuaven d’idèntica forma. No existia cap diferència entre els botxins que comandava Barrado i els soldats i oficials enviat des de Comandància.
No volia desenganyar ningú. Millor que visquessin dins la il•lusió. Qui sap! Sempre era possible el miracle. No tots eren portats a matar. Se sabia que algun dels habitants del tenebrós univers de les presons no havia estat assassinat. Els que eren portats davant els militars tenien alguna possibilitat de fugir de les bales. Els tribunals condemnaven a mort, però, a vegades, alguna de les sentències era commutada per la de vint o trenta anys de presó. Quina festa entre els familiars que podien assistir al judici! Dues dècades d’empresonament significaven salvar la vida! La gent s’aferrava a aquelles resolucions dels consells de guerra somniant en canvis sobtats, pensant que, vés a saber les voltes que dóna la història!, Franco podia ser derrotat. Si guanyava la República, els presoners sortirien de seguida dels seus indrets d’internament sense haver de complir la condemna.
Però aquell matí jo no anava a portar el menjar al pare i n’Andreu. Ho havia fet el dia anterior. Davallava a la parada de les estacions perquè volia anar a veure l’advocat Jaume Adrover. Era urgent trobar un ajut, algú que ens pogués orientar. Els dubtes i les incerteses no em deixaven viure. A qui podíem acudir a demanar una orientació?
En davallar del tramvia vaig veure el conegut panorama quotidià. Al bar de la cantonada, falangistes i militars feien guàrdia amb un canó dirigit a les portes de Can Mir. Temien una fugida massiva dels internats? Quines beneitures! Els detinguts eren envoltats de metralladores. Fins i tot dins del magatzem existia una passarel•la per on circulaven els soldats amb els fusells preparats per a disparar!
De manera instintiva vaig mirar la cua de dones que esperaven davant les portes del magatzem. Feien el mateix que jo quan hi anava. Cap diferència entre nosaltres. Totes preocupades pel destí de les persones que estimàvem.
Quantes converses esperant que els vigilants ens revisassin el menjar!
Nosaltres vivíem en unes altres coordenades del temps, en estranys llocs on provàvem de sobreviure a les endemeses dels malfactors. Les empleades passaven al nostre costat i ens feien una ullada, indiferents. Segur que fèiem llàstima. Alguna pagesa que anava a vendre fruita o verdures a la plaça Major s’apropava a la cua i ens donava un poc del que portava. Senyores molt estufades que sortien de missa giraven ostensiblement el cap, fent com si no ens haguessin vist. Lo més normal era la fredor més absoluta. Talment fóssim invisibles.
Tanmateix, ningú no podia fer res per alleujar el dolor que sentíem, profund, potent.
Queia una pluja fina que mullava la roba i ens deixava xops. Algunes de les dones que esperaven que s’obrissin les portes de la presó portaven paraigües; d’altres provaven de protegir-se amb sacs damunt el cap. Les que no tenien cap mena de protecció, romanien sota l’aigua, tremolant de fred. Res a l’abast on poder guarir-te del silenciós plugim que et penetrava fins al moll dels ossos. Moltes compareixien amb l’infant de pit, amb els nins que no podien deixar amb ningú. De rampellada vaig veure els rostres d’aquells al•lots morts de fam.
Com ho feien, per a poder alimentar els presos, si els senyors no volien donar feina als familiars dels rojos? Tanta gent a la qual robaren l’hort, la casa, el negoci! La misèria planant arreu, implacable. La necessitat matava igual que les bales dels botxins. Si un dia s’arribàs a poder escriure l’autèntica història dels nostres patiments i es publicassin els noms dels morts, hauríem d’anar més enllà de la recerca dels que caigueren davant els murs dels cementiris. La llista més llarga seria la dels que desaparegueren engolits per la tristor i la fam. Les malalties més inesperades arribaven com una plaga de llagostes sobre nombroses llars dels repressaliats. Ressonaven les campanes a l’horabaixa anunciant l’ofici de difunts. Ningú no ho comentava al bar o al mercat. Morien de tuberculosi, d’un sobtat atac al cor. Es deia en veu baixa, entre amics de confiança. Miraven a dreta i esquerra, desconfiats, quan parlaven de tantes desaparicions de gent que, fins abans del Moviment, romania sana, feliç, sense cap símptoma de malestar i debilitat. Ningú no ignorava que la madona de Son Caliu deixà de menjar el dia que li mataren l’espòs. També se sabia que madò Joana Cerverina anà al llit i no s’aixecà mai més quan li tancaren el fill. Els veïns hagueren d’anar a fer-se càrrec dels pobres animals que tenia al corral.
A nosaltres ens havien llevat la joieria, però encara podíem disposar de la casa on vivíem, de l’hort del torrent. Fins quan podia durar la situació? Ho incautarien tot? En Martí Cerol ens amenaçava sovint.
-Si no ens deies on s’ha amagat en Rafel tancarem la vostra padrina a la Misericòrdia i vosaltres anireu a la presó. La casa i l’hort aniran a parar al Moviment, a la llista de propietats que es queda l’Estat. O pensàveu que vos sortiria barat ensinistrar obrers i pagesos per implantar el comunisme a Mallorca? –deia, irat.
N’Apol•lònia em contava com aconseguia alguns queviures per portar al seu home.
-M’he pogut defensar un poc perquè no demanava diners per la feina –explicava-. He trobat algunes senyores que m’admeten de serventa pagant-me solament amb les restes dels dinars i sopars que llançaven als fems. El seu marit és un alt comandament de l’exèrcit. Roba el que vol a la caserna. Els seus cans mengen millor que qualsevol treballador. Hi ha dies que faig quinze hores, però em dóna tot el que els resta. Alguna vegada deixa els millors bocins de carn per als cans, però sempre hi ha restes de truites de patates, de pollastre, peix, pastissos, pa que no es mengen.
Sanglotava, nerviosa, recordant els anys de la República.
-Érem feliços. Just feia sis mesos que ens havíem casat. Teníem una ferreria i no ens podíem queixar de la clientela. No podia complir amb tots els encàrrecs! Crec que el denuncià l’apotecari de la barriada. El meu home li havia fet les barreres del xalet que manà construir a La Vileta. No em llevaran del cap que el denuncià per a no pagar les factures que ens devia!
Provava de consolar-la però era inútil. Totes sabíem el que succeïa de matinada, quan el director de la presó els manava formar i llegia la llista dels que, explicava, “sortien en llibertat”.
Amb el menjar, n’Apol•lònia tengué sort. No sempre donaven feina als familiars dels esquerrans. La majoria de senyores s’estimaven més veure patir la gent. Beates de missa diària, semblaven bèsties sense sentiments, talment un monstre malèfic els hagués arrabassat el cor. Vivien posseïdes per una ràbia contínua. Compensaven la por que sentiren en temps de la República fent patir els dèbils. Els trets que encara sentíem a les nits enervava la seva ànima miserable. Amb cada descàrrega, sospiraven, gaudint del plaer que els proporcionava la mort de tants innocents.
Turmeda | 17 Febrer, 2022 13:56 |
Narrativa insular - Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) de Miquel López Crespí
Tot i la curiosa causalitat que motiva el “viatge” i l’especial personalitat del protagonista, en el qual ja s'entreveuen els trets essencials del jo adult, el llibre no es pot desvincular de tota una tradició de la literatura autobiogràfica mallorquina que arranca amb La minyonia d'un infant orat, de Llorenç Riber, al qual s'han afegir títols com De com era infant, de Rafel Ginard, Entre el caliu i la cendra, de Guillem Colom, o Caramells de l'alba, d'Antònia Ordinas. La infantesa, sens dubte, esdevé un paradís perdut, precisament perquè el distanciament temporal permet fer-nos veure aquell moment amb els ulls de la nostàlgia. El fet de ser un temps irremissiblement esvaït, emmarcat en un espai determinat, clou i cohesiona el relat. (Pere Rosselló Bover)
Per Pere Rosselló Bover, catedràtic de la Universitat de de les Illes Balears (UIB)
A Un hivern a Lluc (2019) Miquel López Crespí ha dut a terme un experiment que consisteix a hibriditzar diversos gèneres literaris. Des del punt de vista genèric el llibre és una combinació de memòries autobiogràfiques, reportatge històric i novel·la, sense que sigui fàcil determinar el grau de cada un dels ingredients d'aquesta amalgama. El denominador comú d'aquesta barreja és la recuperació de la memòria, atès que és també la columna vertebral de la identitat. D'aquesta manera el jo individual i el nosaltres col·lectiu queden també sintetitzats. I la recuperació del passat individual es concreta en un moment de la infantesa, paral·lel als anys de la postguerra, que formen part de la memòria col·lectiva. Però aquesta barreja també deixa sense efecte la demanda d’una veracitat absoluta i dóna pas a una presentació dels fets en què la veritat és més bé relativa.
Tanmateix l'objectiu del llibre –del qual ja coneixíem alguns fragments que havien estat inclosos a Visions literàries de sa Pobla (2018)— és narrar una experiència de l'adolescència, que esdevindrà essencial en la construcció de la personalitat de l'autor-narrador-protagonista. D’aquí les semblances del llibre amb la novel·la d’aprenentatge, el bildungsroman, i també amb la literatura de viatges, que narra un trajecte exterior que es converteix en un viatge interior i que, per tant, provoca una metamorfosi del jo. Per això el títol remet a un clàssic de la literatura de viatges: Un hivern a Mallorca, de George Sand, autora sobre la qual López Crespí va escriure dues novel·les i un bon nombre d'articles. Tant en Sand com en el nostre escriptor el viatge es converteix en una experiència d'allunyament del món exterior i de fuita de la civilització, que fa possible la trobada amb el jo més íntim.
Com en tota la literatura autobiogràfica, l'escriptor ens vol donar una imatge de si mateix. És inevitable. Així, a Un hivern a Lluc l'al·lot protagonista és ja un lluitador antifranquista, tot i ser encara un estudiant de quart de batxillerat, segons els plans d’estudis d’aquella època. Els esdeveniments el porten a simular una malaltia, la qual cosa el conduirà a passar una temporada a Lluc, apartat del col·legi, dels seus amics i amb la companyia protectora de l'àvia. Tot i la curiosa causalitat que motiva el “viatge” i l’especial personalitat del protagonista, en el qual ja s'entreveuen els trets essencials del jo adult, el llibre no es pot desvincular de tota una tradició de la literatura autobiogràfica mallorquina que arranca amb La minyonia d'un infant orat, de Llorenç Riber, al qual s'han afegir títols com De com era infant, de Rafel Ginard, Entre el caliu i la cendra, de Guillem Colom, o Caramells de l'alba, d'Antònia Ordinas. La infantesa, sens dubte, esdevé un paradís perdut, precisament perquè el distanciament temporal permet fer-nos veure aquell moment amb els ulls de la nostàlgia. El fet de ser un temps irremissiblement esvaït, emmarcat en un espai determinat, clou i cohesiona el relat.
En aquest cas, però, la idealització a què el tema de la infantesa perduda sol conduir queda contrarestada per la visió crítica del món opressor de la postguerra i per la memòria viva de la repressió durant la guerra civil. Aquí el record del passat, introduït sobretot per l'àvia, es barreja amb el present del sojorn, evocat pel narrador des de la perspectiva de l’adult. Ni tan sols recloure's en un lloc apartat i idíl·lic com Lluc als anys 60 permet al protagonista lliurar-se de l'ombra persecutòria del feixisme, que és representat per les sinistres germanes Gelabert.
Com en tot llibre de viatges o com en tota autobiografia, Un hivern a Lluc és el relat d’una descoberta, de l’inici d'un camí. És l’entrada al món dels adults, marcat pels fets de la guerra civil i de la repressió franquista, que el protagonista ja coneix pel que li ha contat l’àvia. Però també és la descoberta de la vocació d'escriptor, intuïda només aleshores per les migrades lectures que la censura permetia. Una vocació que ara, passats ja més de cinquanta anys, ha donat un fruit abundant i de qualitat, amb una llarga llista d'obres que Miquel López Crespí ha aportat per a les nostres lletres.
Pere Rosselló Bover (16-VII-2019)
Turmeda | 16 Febrer, 2022 12:03 |
LA GENERACIÒ LITERÀRIA DELS 70 I LA NOVEL·LA HISTÒRICA DEL SEGLE XXI: EL VICARI D’ALBOPÀS
Per Mateu Morro Marcé (historiador)
En l’extensa i polivalent obra literària de Miquel López-Crespí, «El vicari d’Albopàs» representarà, sense dubte, una fita caracteritzada per la plenitud de la seva escriptura i per la maduresa narrativa assolida. L’escriptura és austera i clara, precisa, despullada d’elements innecessaris, i per això adequada a les finalitats biogràfiques, reflexives i descriptives que l’autor ha volgut cercar. El relat, d’altra banda, descansa sobre dos dels grans temes de l’obra d’en Miquel López-Crespí: la reinterpretació de les arrels pobleres -de sa Pobla i de la seva gent- des d’una mirada històrica i, per un altre cantó, la reflexió sobre la lluita entre el nou i el vell, entre les idees transformadores i les idees conservadores, en una confrontació que parteix de la pròpia biografia per establir un diàleg amb ell mateix, amb els seus records i els seus referents, per a esdevenir un quadre interpretatiu de la nostra història contemporània. (Mateu Morro)
En l’extensa i polivalent obra literària de Miquel López-Crespí, «El vicari d’Albopàs» representarà, sense dubte, una fita caracteritzada per la plenitud de la seva escriptura i per la maduresa narrativa assolida. L’escriptura és austera i clara, precisa, despullada d’elements innecessaris, i per això adequada a les finalitats biogràfiques, reflexives i descriptives que l’autor ha volgut cercar. El relat, d’altra banda, descansa sobre dos dels grans temes de l’obra d’en Miquel López-Crespí: la reinterpretació de les arrels pobleres -de sa Pobla i de la seva gent- des d’una mirada històrica i, per un altre cantó, la reflexió sobre la lluita entre el nou i el vell, entre les idees transformadores i les idees conservadores, en una confrontació que parteix de la pròpia biografia per establir un diàleg amb ell mateix, amb els seus records i els seus referents, per a esdevenir un quadre interpretatiu de la nostra història contemporània.
En Miquel López-Crespí no defuig mai els seus orígens: ni els del pare presoner republicà reclòs en un camp de treball a Mallorca, ni el de la mare de bona família pagesa poblera. I la tensió entre aquesta divergència d’orígens i d’identitats, en aparença irresoluble, que en l’obra literària de Miquel López-Crespí es manté en permanent exercici de diàleg, a les pàgines de «El vicari d’Albopas», arriba a una intensitat especial, en la qual el diàleg interior del vicari Parera és també una lectura crítica de la història del poble i del país.
El vicari Parera
«El vicari d’Albopàs» és un retrat interior del prevere Joan Parera Sansó, vicari de sa Pobla entre 1890 i 1927, que va ser un personatge notable per moltes raons, com reflecteix amb rigor històric el llibre d’en Miquel López-Crespí. Sense cap dubte, Parera era un home conservador fins a la medul·la, integrista i oposat als moviments ideològics de signe progressiu, però alhora era un home inquiet i ansiós de coneixements, interessat per la història i els progressos tècnics, amb una capacitat de treball desbordant i va ser un prevere que va viure el seu sacerdoci amb intensitat i amb una estreta vinculació als batecs de la vida poblera.
En ell, l’arrel pagesa, la cultura pagesa manacorina que l’havia embolcallat des de la infància, s’uneix a la gent de la terra camperola per excel·lència que és sa Pobla. I els sentiments del sacerdot, defensor de l’ordre i de la tradició cristiana, es fonen amb la tradició popular, amb l’herència dels avis, que ell pensa que ha de servir per aixecar una barrera insalvable davant les idees dissolvents d’una modernitat desencaminada. Parera, per mor de la ploma de Miquel López-Crespí, ens apareix com un home contradictori que, a més, pretén aconseguir l’impossible, ja que ni la cultura ni la defensa de la tradició popular són possibles al darrera de l’integrisme intolerant al qual es veu abocat i que en darrer terme durà a la negació estricta de tota possibilitat democràtica. La història del vicari Parera és, potser, la història d’un somni esgarriat: l’intent de construir una Mallorca contemporània, que seria també la reencarnació de la idealitzada Mallorca de sempre, sobre els fonaments d’una tradició popular netejada d’impureses pertorbadores, tasca a la qual es va dedicar el vicari amb l’abrandament que sols pot eixir de la fermesa de les seves conviccions.
El vicari Parera devia ser un homenot de poble, feiner i obstinat, com aquell altre homenot manacorí que Francesc de Borja Moll va qualificar com «un home de combat». La trajectòria intel·lectual i política d’Antoni Maria Alcover Sureda allunyant-se del catalanisme polític i posant-se a l’aixopluc de la Dictadura de Primo de Rivera, no degué ser diferent a la trajectòria de Joan Parera. En Miquel López-Crespí el retrata amb traços clarificadors i dissecciona la seva ideologia ultramuntana i les seves inquietuds socials i polítiques, que podem conèixer bé, entre altres coses, gràcies a les planes de «Sa Marjal», la revista que va editar mossèn Parera a sa Pobla, entre 1909 i 1927. En Miquel retrata a la perfecció la unió entre la religiositat abrandada, el conservadorisme social i la defensa d’un ordre polític i social indefensable. I al costat del vicari, ens confegeix un quadre intel·lectual i humà en el qual hi apareixen Llorenç Riber, Miquel Costa i Llobera, Maria Antònia Salvà, Antoni Maria Alcover i altres personatges de l’època de característiques ideològiques semblants.
Però, a més de tot això, crec que també hi ha en «El vicari d’Albopàs» una defensa implícita del vicari Parera que neix del respecte cap a la vena popular que el nodreix, la que el fa travessar la marjal per anar a conversar amb el pagès que ha sobreviscut la guerra de Cuba, la que el fa tenir cura dels pobres i la que, al fil del relat, el fa entrar en dubtes, per un moment, sobre la bondat del sistema polític imperant. El vicari, de la mà de la interpretació literària que en fa Miquel López-Crespí, és un home del poble que el vol defensar dels perills de la modernitat i de la revolució, però alhora és un home que també sap del treball dels pagesos de sol i sol, que sap que és en el dur treball de marjaler on la vila aixeca la seva prosperitat i, per tant, no es planteja una tasca sublim i elitista, sinó que també s’embruta la sotana en el fang dels conradissos per escoltar i servir la gent poblera. Per això en Miquel López-Crespí no salva la institució ni la funció social regressiva de l’església d’aquell moment, però salva l’home, tot i la seva profunda discrepància amb tot el que va representar, amb unes pinzellades que en fan el dibuix humà del pagès manacorí, del pobler adoptiu i del voluntariós capellà de poble, lliurat tothora a les seves devocions i obligacions.
Sa Pobla, sa Pobla...
Sa Pobla, a més del vicari Parera, és en el meu parer l’altre protagonista del llibre. De fet, els veritables protagonistes són els poblers i les pobleres, amb les seves limitacions i les seves grandeses, amb aquesta ànima poblera que singularitza la gent de la contrada i que tan bé sap descriure en Miquel López-Crespí, que lluny de distanciar-se de les seves arrels de cada cop s’hi identifica més i de cada cop les entén millor, perquè les sap veure amb la saviesa que li dona la seva pròpia trajectòria vital i, sobretot, amb l’amplitud de mirada que dona l’ofici de l’escriptor i la tasca de l’historiador que mai ha trencat el fil umbilical que l’uneix amb el poble on va néixer i la seva gent.
L’obra del vicari Parera, a través de «Sa Marjal» i les seves publicacions, però també a través de la seva obra religiosa, social i cultural, posant en marxa institucions de crèdit i mutualitats de previsió o fomentant l’educació popular, és fonamental per a entendre el que ha estat sa Pobla al llarg del segle XX i parteix d’una estretíssima vinculació del sacerdot amb el seu poble d’adopció i amb la gent concreta que l’habitava. Miquel López-Crespí ho recull amb detall i ho reinterpreta des de la reflexió històrica i des de la seva pròpia trajectòria personal, cosa que li permet construir un text ric i suggerent.
El pes de la història
Llegint «El vicari d’Albopàs» tenc la sensació que sobre el vicari Parera, sobre sa Pobla, hi gravita tot el pes de la història: el pes feixuc dels segles, des dels talaiots i les restes romanes que recull amorosament el prevere, a les germanies i les tensions socials i polítiques del segle XIX i XX. Perquè la mirada d’en Miquel López-Crespí, és sobretot una mirada històrica.
I, d’aquesta mirada històrica i per tant crítica, d’una manera especial, n’emergeix en el relat el pes aclaparador del que podríem dir «la Mallorca de sempre», la que han forjat els poderosos en aliança amb el poder polític i eclesiàstic. Aquesta Mallorca que va encarar el segle XX mobilitzada contra el liberalisme, contra el laïcisme, contra la democràcia i contra el socialisme, que estava entestada en aixecar fos com fos murs de contenció contra les idees dissolvents que venien de fora.
La cosa va acabar malament com tots sabem. Des de la Dictadura i la República anàrem a caure dins el pou de la Guerra Civil, la repressió i les misèries d’una llarguíssima postguerra, de la qual no n’hem acabat de sortir del tot. L’església mallorquina i mallorquinista que havia volgut forjar Antoni Maria Alcover, a l’ombra del bisbe Campins, no va tenir el mínim de generositat necessari com per encetar un diàleg amb els «altres». Com si fos possible un retorn a l’edat mitjana, al temps de la tenebrosa inquisició que descriu en Miquel López-Crespí. I així ens va anar. Recuperar la identitat absoluta entre estat, religió i vida social, extirpant els elements dissidents, sols seria possible després d’una llarga guerra i una penosa postguerra, amb centenars de milers de morts, empresonats i exiliats. L’amable pàtria mallorquina de les tradicions nostrades acabà sent substituïda per l’aspra pàtria espanyola dels exèrcits salvadors i els escamots d’afusellament.
El moviment catòlic, en el qual podem inscriure l’obra de Joan Parera, va tenir una gran transcendència en l’articulació a Mallorca d’un model associatiu de base popular capaç de fer front a la irrupció del moviment obrer, al republicanisme i al socialisme. Aquest moviment tenia en la seva formulació alguns elements reformistes que aspiraven a introduir millores socials i tecnològiques en la vida de les persones, encara que fos per combatre el progrés de les idees i organitzacions obreres, però la dinàmica política espanyola i europea afavoria la confrontació, irreconciliable, sense punts d’entesa possibles, i ben prest convertiria la dreta catòlica en el seu conjunt en un dels components essencials de moviments reaccionaris com la Dictadura de Primo de Rivera i, després, del franquisme.
Hagués pogut esser d’una altra manera? En la meva opinió era difícil, en una Europa en la qual primer Mussolini i després Hitler mostraven el camí de l’èxit totalitari davant l’amenaça revolucionària. L’església feia seu un catolicisme social, de combat, apte per a disputar pam a pam el terreny als adversaris laïcistes, però que de manera majoritària era lluny d’acceptar els valors democràtics compartits de la il·lustració europea, que encara eren rebutjats amb violència.
Quan sentim certes declaracions sobre l’actual llei d’educació, sobre la defensa de l’escola concertada o sobre l’ús de les llengües no castellanes, ens adonam de com segueix de viu l’integrisme i com segueix tractant d’unir la defensa del poder temporal de l’església amb la d’un model polític antidemocràtic. Però tot això no lleva que el vicari Parera, com altres sacerdots, no fes una labor cultural i de recuperació de les tradicions i de la història molt lloable, que avui forma part del nostre llegat més valuós. I el mateix podríem dir de la seva tasca social, benèfica i associativa. Som qui som perquè venim d’allà on venim, d’aquest garbuix de contradiccions i d’identitats, a les quals no podem renunciar.
Turmeda | 15 Febrer, 2022 12:38 |
La generació literària dels 70 i els pobles de Mallorca - La postguerra a sa Pobla -
Per Jaume Vicens (dBalears) -
Enguany s’ha publicat el llibre Visions literàries de sa Pobla —Ajuntament de sa Pobla, 2018, col·lecció Uialfàs—, un document històric que inclou fotos de l’àlbum familiar i altres que són de l’arxiu de Joan LLabrés. Posam esment a una selecció de textos que ens facilita tenir una idea molt aproximada, perquè la informació de què ha disposat l’autor i la seva habilitat narrativa ho han permès, d’allò que va ser la vida quotidiana de la vila, durant els anys 40 i 50 del segle passat, determinada per la misèria econòmica que patia una gran part de la població, combinada amb la por a causa d’una repressió feixista sempre latent; violència que podia esclatar amb la mínima excusa, tal era el sinistre poder que ostentaven els falangistes. (Jaume Vicens)
De vegades s’ha remarcat que una de les millors aportacions que Miquel López Crespí ha fet a la literatura catalana, ha tengut un caràcter memorialista. Tot sigui dit, l’escriptor pobler ha disposat d’una magnífica tradició oral per al treball de recopilació. Fill de Paulino López, represaliat del franquisme, pres a sa Pobla i condemnat a treball forçat a la badia d’Alcúdia, i fill de Francesca Crespí, emparentada amb Miquel Crespí Pons, Verdera, cap de la Unión Patriótica, el partit del dictador Miguel Primo de Rivera, i batle del poble durant els anys vint del segle passat, López Crespí també va poder accedir, de ben petit, a un bon assortiment de llibres, propietat de la família. És igual, el mèrit és que n’ha sabut treure profit, del llegat, per sort dels lectors.
Enguany s’ha publicat el llibre Visions literàries de sa Pobla —Ajuntament de sa Pobla, 2018, col·lecció Uialfàs—, un document històric que inclou fotos de l’àlbum familiar i altres que són de l’arxiu de Joan LLabrés. Posam esment a una selecció de textos que ens facilita tenir una idea molt aproximada, perquè la informació de què ha disposat l’autor i la seva habilitat narrativa ho han permès, d’allò que va ser la vida quotidiana de la vila, durant els anys 40 i 50 del segle passat, determinada per la misèria econòmica que patia una gran part de la població, combinada amb la por a causa d’una repressió feixista sempre latent; violència que podia esclatar amb la mínima excusa, tal era el sinistre poder que ostentaven els falangistes. El llibre descriu molt bé un aplec de deliris de grandesa —mística feixista— i de desesperació humana; la veritat històrica i lectura de la realitat molt objectiva, perquè la procedència familiar de l’escriptor també té antecedents conservadors.
És cert que López Crespí pren partit; segurament gràcies a la influència materna, perquè la mare provenia d’una família tradicionalista, de pagesos benestants i, en canvi, va tenir el coratge de fer front als desitjos familiars i als poders fàctics locals, contraris al seu casament amb Paulino López. Una filla de Can Verdera casada amb un republicà pres! Un desgraciat que havia perdut la guerra!, tal com escriu l’autor del llibre. No desvetllarem més incidències perquè paga la pena llegir el relat. Simplement hem volgut destacar que hi ha molta veritat històrica, en la narració, precisament arran dels caràcters familiars diversos que hi són descrits i que garanteixen l’objectivitat de judici i, d’aquesta manera, la tria més adequada.
El rector del poble, cueta a favor dels falangistes. Les terribles germanes Gelabert, caps de la Secció Femenina i que tan sovint intimaven amb el comte Rossi. Els prejudicis d’una societat endarrerida. El patiment dels xuetes locals. Els fonaments de l’anticlericalisme. Una bona descripció de la sotragada que va representar el primer turisme, el dels anys cinquanta; els motius de l’atracció popular que va tenir. Les primeres lectures de l’escriptor, de ben jovenet. Una magnífica descripció interiorista dels immobles familiars; tants d’ormejos, de teles, de mobles s’hi detallen que sembla que l’autor ens mostra un museu etnològic. La capacitat de feina que tenien les dones de l’època, imprescindible per a la subsistència familiar. Les vicissituds de l’estraperlo de sa Pobla, molt arrelat a l’agricultura local, tot i que a la vila no s’hi va passar la fam que patí la gent per devers Palma.
Impressiona un poc, l’apartat d’un capítol que posa esment als poblers de la División Azul; el dia que obligaren tothom a anar a missa, per celebrar la caiguda d’Stalingrad i la tan ambicionada i ja propera evangelització de Rússia. A sa Pobla s’hi desplaçaren capellans i predicadors de Palma i hi hagué murta pels carrers i tocs de campanes, concert d’orgues i desplegament de banderes espanyoles, italianes i alemanyes. Però les festes, les misses i els actes en honor de les victòries alemanyes s’esfumaren aviat, a mesura que els aliats progressaven per la península italiana en direcció als Alps. Els russos també derrotaven els exèrcits nazis i ja s’apropaven a les fronteres alemanyes. Els falangistes de la vila començaren a tenir por de les possibles represàlies, en cas de victòria aliada, i les al·lotes que festejaven els joves voluntaris de la División Azul ploraven desconsolades.
Però el llibre Visions literàries de sa Pobla no relata tan sols fets luctuosos. També descriu el goig dels anys de la infància que va passar Miquel López Crespí, gràcies, sobretot, a la generositat que demostraren el pare i la mare, sempre ben disposats a facilitar el trànsit de la vida quotidiana que va haver de passar el fill. Acabarem afegint un comentari del llibre que presentam avui i que ha escrit el professor de la UIB, Pere Rosselló Bover: «En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers.»
Palma, 28-VIII-2018
Turmeda | 13 Febrer, 2022 23:55 |
Els anys difícils
S’adonaven Emili Darder, Guillem Colom, Andreu Crespí, Mateu Oliver Capó, Maria Mayol, Pere Oliver i Domenge dels perills que ens amenaçaven? Els nostres enemics eren els mateixos. L’aterridora presència de la guillotina penjava en el cel blau de Mallorca. La Revolució Socialista propagada per Nostra Paraula, El Obrero Balear, tota aquella munió de revistes que llegien els manifestants del Primer de Maig, els Orfeons Proletaris que actuaven a la Casa del Poble de Palma, els esportistes que volien participar en l’Olimpíada Popular que s’havia de celebrar a Barcelona el juliol del trenta-sis. Tots entestats en acabar amb la Mallorca que ens havia conformat, amb els nostres records, amb la vida que nosaltres havíem conegut bella, resplendent, curulla de matisos, d’una elegància sublim. Què havíem de fer per salvar el que més estimàvem? Escriure? Bastaria solament l’escriptura, fer novel•les, llibres de memòries, per preservar tot el que consideràvem que havia de romandre intacte? O, no seria suficient, i s’haurien d’agafar les armes?
Una cultura tancada en ella mateixa, incapaç de saber apreciar Spengler, D’Ors, Voltaire, Freud, Young, Huxley, Bergson... Cap on podia anar un grupet entestat a mirar-se el melic, a no voler aprendre res del que venia de l’exterior? Feia anys que llegia Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Llorenç Riber, Salvador Galmés... Havia estudiat Ramon Llull molt abans que ho fessin alguns dels meus crítics!
Ells no podien dir el mateix dels autors que a mi m’interessaven. Per quins motius els regionalistes no volien saber res del que jo comentava des de les pàgines de El Día? D’on sorgia aquella indiferència generalitzada envers el que jo considerava important i sublim? Mai no ho vaig arribar a entendre. Eren escolanets? Estaven dominats espiritualment per l’església i per això La Nostra Terra no volgué publicar un article sobre temes sexuals? M’adonava del poder del clergat sobre els regionalistes. La influència aclaparadora de la beateria condicionava l’ambient intel•lectual de l’època. Un clergat endarrerit culturalment que veia un perill en tot allò que no coneixia. Potser els meus articles els feren obrir els ulls. Amb el temps començaren a fer algunes traduccions d’escriptors estrangers. La qual cosa no volia dir que la majoria de col•laboradors de La Nostra Terra apreciàs les aportacions a la cultura universal d’aquells autors. I, tanmateix... traduir Víctor Hugo! Mai no em va seduir un autor capaç d’escriure un pamflet com El 93. Amb les traduccions donaven un aire més mengívol, més cosmopolita, a la seva revista. Una publicació que volia ser el màxim exponent de la cultura a Mallorca. Eren dogmàtics i pretensiosos. El cercle que envoltava la revista considerava aliens al món cultural tots aquells que no eren col•laboradors de la publicació. Era difícil enraonar amb una gent que no volia saber els perills que amenaçaven la humanitat. L’ateisme militant dels bolxevics, els atacs a la propietat privada i les conquestes més elevades de l’esperit no es combatien solament amb novenes i rosaris, amb les ensucrades poesies de Maria Antònia Salvà. Tants d’escolanets que volien contenir el contagi de les idees propagades per la Revolució Francesa amb antigues receptes que de res no servien. L’església catòlica, la jerarquia que no volia rompre amb la República, també va ser culpable de la guerra. Responsable per covardia, per no saber i no voler donar un pas cap endavant. El respecte per a la legalitat constituïda! Vaja ximpleria quan les més importants conquestes de la nostra civilització, l’herència de Grècia i Roma, eren en perill! O no pensaven que, d’entre aquestes conquestes, el cristianisme també podia ser anihilat? No volien recordar que la República va començar el seu caminar amb els incendis d’esglésies a la capital d’Espanya. On eren les fermes protestes del clergat, de la jerarquia eclesiàstica, quan ja era evident que la maçoneria i els socialistes iniciarien els seus designis de descristianitzar el país? Manuel Azaña havia declarat: “España ha dejado de ser católica”. Molts sacerdots encara no imaginaven que tenien la vida amenaçada i que, en uns anys, els descamisats que desfilaven a les manifestacions del Primer de Maig els portarien a matar. En temps de perill, quan els fonaments de tot el que estimam poden esbucar-se, l’església no pot actuar amb timidesa, imitant Bernardeta de Lorda o la Beateta de Valldemossa. En moments d’excepció cal inspirar-se en el geni i l’espasa de Sant Ignasi de Loiola. Ha estat aquesta ridícula timidesa el que ha perdut la majoria de sacerdots. Ho vaig dir pels micròfons de Ràdio Mallorca. Però tampoc no vaig voler insistir-hi massa, clavar més a fons el ganivet ja que, per desgràcia, en aquells mateixos instants, a Madrid, Barcelona, per tot el territori dominat pels rojos, el clergat pagava amb un riu de sang la seva covardia. L’església hauria d’haver estat la primera a recordar Crist i el fuet que tenia a les mans quan expulsà els mercaders del temple. Per què no imitaren el Salvador? Per quins motius no ens explicaren que ens havíem de preparar per a un temps de fuetades i no ens varen dir que havia arribat el moment de ser implacables, durs, altius com els arcàngels de l’espasa flamígera? S’hauria d’haver actuat amb decisió excomulgant els polítics liberaloides que transigien amb la maçoneria, amb una situació caòtica que, si no hi posaven remei, podria acabar amb nosaltres, amb tot el que des de sempre hem considerat bell i harmoniós. Són uns anys en els quals sempre ensopegam amb els mateixos problemes. Un liberalisme producte de mentalitats de cinquè ordre. Polítics que s’han format llegint pèssimes traduccions de Víctor Hugo, Tolstoi, Remarque, Zola, Gorki, Blasco Ibáñez. L’esperit del poble inculte es filtra en aquests autors i també, i molt especialment, en Shakespeare i Cervantes. En cap d’aquests escriptors trobam la claredat que segrega un esperit selecte, l’ordre, la mesura, la jerarquia que sí existeix en Molière, en Mme. La Fayette, en la música d’Offenbach. Però quina diferència podem trobar entre el fulletó del Quixot o els que escrivia Alexandre Dumas? No hi ha en moltes pàgines de Cervantes una premonició del socialisme, una exaltació dels delinqüents? Pensau en aquella escena en la qual l’estrambòtic cavaller castellà allibera els condemnats a galeres i aquests, com a pagament, l’apallissen sense compassió. El Quixot parla de somnis impossibles, d’utopies, d’igualtat, enaltint el lladre, el facinerós. La demagògia esquerrana sempre s’ha bastit amb aquesta mena de literatura. I, què hi ha rere les protestes de Cervantes? Qui és realment aquest l’home que facilita la tasca de disgregació social amb els llibres que escriu? Hem de recordar que Cervantes és un descendent dels jueus conversos, un intel•ligent sefardita que prova de dinamitar l’edifici imponent de la monarquia espanyola, l’ordre tan dificultosament aconseguit en lluita constant contra el protestantisme anglès i alemany? El naturalisme, el realisme excessiu porten indefectiblement a un debilitament intel•lectual, a l’absurda idea de voler que tothom sigui igual materialment i espiritualment. En el fons, la manca d’exigència literària dels autors esmentats basteix l’actual banalització espiritual. Una literatura apta per a criats i criades, per a nourics, per a burgesos sense formació. Què té a veure aquest absurd igualitarisme espiritual amb l’essència de la cultura, amb el pensament que destil•len cervells privilegiats com poden ser Eugeni d’Ors, José Ortega y Gasset, Waldo Frank, Keyserling i Spengler? Com discutir aquestes idees amb els rucs de La Nostra Terra? Estudiar a fons la filosofia de Bergson, el pensament de José Ortega i Gasset ens podia donar armes per combatre la vulgaritat de les idees propagades pels socialistes, per tot aquell univers de pensadors dissolvents a l’estil de Karl Marx, que s’infiltraven dins la societat i eren assimilades per unes masses incultes, sempre properes a la rebel•lió. La destrucció del món quasi perfecte de la França d’abans de la Revolució havia trastocat el normal ordre de l’existència. Aquella finesa en les formes de viure! Les cultes dames de l’aristocràcia francesa, expertes en interpretar Scarlatti en el clavicordi del gran saló senyorial, eren portades a la guillotina. Altives, encara demanaven als botxins un instant per a empolsar-se el rostre. I no sempre els era concedida aquesta darrera voluntat. Les criades que havien tengut a palau, la xurma envejosa de l’opulència i el savoir vivre de la noblesa, actuava com a feres sense cor. Escopien als que els donaren feina, el pa que menjaven, un racó on guarir-se de la pluja, del fred de l’hivern. La gent més elegant del món, aquelles dames i grans senyores, posseïdores d’una cultura d’abast universal, morien enmig d’una orgia de crits i blasfèmies, mirant un poble rebel•lat que ja no coneixien, preguntant-se d’on sorgia l’odi inabastable existent en les mirades que els enviaven a la mort. La rebel•lió de les masses de la qual parla magistralment Ortega i Gasset ve de lluny. El germen deixat per Demòcrit i Epicuri s’ha estès com una gran taca d’oli i, amb la Il•lustració, agafa una volada grandiosa. Tot ve de molt abans que els descamisats de París assaltassin els palaus, cremaren les grans biblioteques senyorials. París era com l’Espanya roja. Les verduleres de Saint Antoine feien estelles els mobles de caoba, els clavicordis de nacrat teclat. Feien foc amb la fusta de preu. Hi posaven al damunt l’olla on bullien les patates que havien de menjar a migdia. Amb Napoleó vengueren altres aprofitats. Munió de nous rics, els que saberen fer-se amb les propietats dels que portaren a matar. Parvenus que provaven imitar els nobles que morien dalt del cadafal de la plaça de la Revolució. Però la màgia s’havia romput; aquell esperit elitista tan especial, saber com s’ha de viure sense que cap mestre ho hagi d’ensenyar, desaparegué per sempre i amb el sufragi universal i l’ensenyament públic per a tothom, el més ignorant s’ha cregut que pot opinar sobre qualsevol matèria. La ignorància elevada a la màxima potència! Ho escrigué José Antonio Primo de Rivera abans de ser assassinat pels rojos. Ajuntant els vots d’uns milers de toixarruts, qualsevol govern liberal podia decretar que Déu no existia, que Espanya no era una nació sinó un conjunt de països oprimits per Madrid, com pensaven els separatistes. El súmmum de la bogeria s’havia instaurat amb el Directori i es consolidà amb Napoleó i la posterior restauració borbònica. La humanitat no avançava en línia recta, com pensen els il•lusos que es deixen portar pels somnis. Ans al contrari, amb la victòria de les idees igualitàries, el món retrocedia fins a la barbàrie. El triomf del bon salvatge de Rousseau significava el retrocés cap a les èpoques més fosques de la història de la humanitat. La ignorància triomfava alhora que, engrillonada, portada a la guillotina, moria l’antiga perfecció, el savoir vivre que sempre havia caracteritzat la noblesa francesa. Com poder fer retrocedir les manetes de la història? Com retrobar l’Arcàdia feliç esbucada per les idees dels demagogs? Tasca impossible, segurament. I per això la meva decepció davant l’absurd univers que ens encercla. Qui pot creure en el progrés indefinit dels homes quan l´únic que avança és la perfecció de les armes d’extermini? Rousseau no era solament un dels màxims responsables de la Revolució Francesa. Els mals que pensament tan nefast va fer a la humanitat és inabastable. En ampliar al màxim el concepte que es tenia de qui era ciutadà, atorgà al ferrer, al pagès, al mestre d’escola, el mateix poder, idèntic valor que el d’un noble que posseís una cultura heretada de generació en generació. A partir de les idees de Rousseau ja res no seria igual. Qualsevol criada, el fuster, l’advocat que entengués aquell missatge subversiu ja no s’aproparia al seu senyor natural amb la mirada baixa i un gest modest. La idea d’igualtat, fomentada feia dos mil anys pel cristianisme –“una religió d’esclaus”, que diria Nietzsche-- assolia una volada gegantina. De Rousseau a Marx només hi ha una passa. I amb la proclamació de la República espanyola, es va donar la passa. A partir de febrer del trenta-sis érem a un camí sense retorn. Els bàrbars ja eren al carrer, cremant esglésies, amenaçadors, amb el puny tancat, desfilant amb la bandera que anunciava la sang. Davant l’embranzida dels canons de la Convenció, de res servia pertànyer a una elit cultural depurada per segles de lectures i coneixements. Igualtat a la força, aconseguida sota el poder de la metralla! Vaja quina manera d’aconseguir els designis de Llibertat, Igualtat i Fraternitat brodats a les banderes republicanes del 93! Els mateixos canons proletaris que ressonaven, sinistres, a Astúries, quan els miners, avançant cap a Oviedo, proclamaren la dictadura del proletariat l’octubre del trenta-quatre. S’adonaven Emili Darder, Guillem Colom, Andreu Crespí, Mateu Oliver Capó, Maria Mayol, Pere Oliver i Domenge dels perills que ens amenaçaven? Els nostres enemics eren els mateixos. L’aterridora presència de la guillotina penjava en el cel blau de Mallorca. La Revolució Socialista propagada per Nostra Paraula, El Obrero Balear, tota aquella munió de revistes que llegien els manifestants del Primer de Maig, els Orfeons Proletaris que actuaven a la Casa del Poble de Palma, els esportistes que volien participar en l’Olimpíada Popular que s’havia de celebrar a Barcelona el juliol del trenta-sis. Tots entestats en acabar amb la Mallorca que ens havia conformat, amb els nostres records, amb la vida que nosaltres havíem conegut bella, resplendent, curulla de matisos, d’una elegància sublim. Què havíem de fer per salvar el que més estimàvem? Escriure? Bastaria solament l’escriptura, fer novel•les, llibres de memòries, per preservar tot el que consideràvem que havia de romandre intacte? O, no seria suficient, i s’haurien d’agafar les armes? Aquest era el dilema. Els regionalistes no em perdonaren mai els articles en castellà parlant de Le Corbusier. Massa admiració pel carregat vitalisme de Gaudí! Els repel•lien les meves opinions sobre Proust, Gide, Chateaubriand, Cocteau... Quan ens trobàvem pel carrer em miraven com si tengués la pesta. Quina cara d’oi en aquelles ullades enverinades! Finalment vaig arribar a la conclusió que era necessari prescindir d’ells i de tot el que poguessin ordir en la tenebror de les seves capelletes. Ja els havia deixat ben servits amb Mort de dama. No volia insistir en el tema. Mort de dama havia estat un entreteniment, una mirada irònica a les seves mancances i ridiculeses. M’ho havia passat molt bé escrivint la novel•la. A Gabriel Alomar, que en féu el pròleg, li agradà moltíssim. Rèiem plegats, pensant en la nerviada que agafarien Miquel Ferrà i els amics de confraria literària. No ens erràrem gens ni mica. Treien fum pels queixals. Hi hagué provatures de fer una fogatera amb l’edició. Els més exaltats, sense poder-se contenir, el llançaren a la mar com a signe de rebuig total i absolut. Quin futur podia sorgir de tanta beateria condormida, de tant de missal de nacre, d’excussions a Lluc i viatges a Lorda i Fàtima? I ara volien un estatut semblant al de Catalunya! Em vaig posar contra l’estatutet. Gabriel Alomar, que era el més intel•ligent, també va endevinar el perill que representava una Mallorca en mans de la ignorància. Ben igual que Alomar, jo només hi veia desavantatges. En cas que les seves exigències fossin reconegudes, els podia imaginar governant les Illes, censurant les meves obres, dient que eren dolentes en totes les publicacions on hi hagués afiliats a l’Associació per la Cultura de Mallorca, col•laboradors de La Nostra Terra. Ho havien dit tantes vegades! Els imaginava prohibint els meus articles, atacant els escriptors que jo apreciava. Una autonomia governada pels regionalistes podia esdevenir un infern, la beateria i la buidor elevada a l'enèsima potència. Seria com viure en el desert! Podia veure els nombrosos Jocs Florals que organitzarien per a celebrar la setmana dels ametllers en flor, la taronja de Sóller, els goigs de totes les verges entronitzades a les esglésies del pla i la muntanya... On amagar-me per llegir les novel•les d’Anatole France, les gregueries de Ramon Gómez de la Serna, la poesia de d’Annunzio, les investigacions sobre les malalties mentals escrites per Eugen Bleuler? L’autonomia entesa a la manera de Francesc Cambó encara la podia entendre. Els catalans no eren com nosaltres. Malgrat la dèria separatista, la força d’una cultura universal s’hi respirava, fins i tot entre els sectors més entestats a diferenciar-se d’Espanya. Però a Mallorca el regionalisme feia olor de podridura, d’humitat i encens de rectoria. Que traduïssin uns versets de Baudelaire i Carducci els redimia de la ignorància, dels milers de versos als ametllers en flor? Com podíem compaginar Voltaire amb Maria Antònia Salvà? Mai no en sortien, dels insípids versets lloant la pageseta garrida, la pineda ombrívola, les runes talaiòtiques, la cova on els pastorets trobaren la Verge Maria, els colors del mar encalmat, els abruptes roquissars del torrent de Pareis... Arreu només trobaves descripcions de paisatges sense ànima, costumisme d’anar per casa... Com es podien comparar aquelles esburbades experimentacions literàries amb les aportacions clares, lògiques, ordenades de les obres dels clàssics de la literatura francesa? On trobar, entre tants aprenents d’escriptors de poca volada alguna de les obres mestres produïdes per la senyora La Fayette, Racine, Proust, per dir solament uns noms? Abans de la guerra jo ja estava aïllat. M’havia hagut de crear un refugi particular des d’on poder resistir l’endemesa dels enemics. En preguntava si mai en podria sortir, del cercle de foc on m’havien reduït. No volien que fos un escriptor mallorquí i ho estaven aconseguint. En sentir el meu nom se senyaven, com les beates que anaven a missa primera a la Seu. Talment Salvador Orlan fos el dimoni, l’expressió de tot el dolent que pogués haver-hi a Mallorca. Em veia perdut, condemnat a romandre sense amics, per a tota l’eternitat. Per això el canvi produït per la guerra va ser com un miracle. De cop i volta, talment un terratrèmol hagués sacsejat els fonaments de l’illa, el món restava capgirat. Qui comandava fins aleshores esdevenia pols, cendra, un arbre abatut per la tempesta. I els germans Orlan, els espanyolistes que calia aïllar i mantenir lluny de qualsevol lloc de poder cultural, érem els amos i senyors absoluts del present. La derrota de l’expedició catalana de Bayo ens tranquil•litzà de forma momentània. García Ruiz, el Comte Rossi, l’exèrcit, les milícies falangistes ens havien salvat del marxisme. Però tot era problemàtic i confús. Cantar victòria tan ràpidament, quan durant unes setmanes havíem sentit les canonades de la flota republicana i, a Manacor, a Portocristo, onejaven les banderes catalanes, de la FAI, la CNT, el POUM i Estat Català? Sabíem que no hi havia hagut cap victòria espectacular a Son Servera, com pintava la propaganda que dirigia el meu germà, des de Comandància Militar. El Comte Rossi, un dels principals responsables de la repressió contra els republicans va anar al port, i una vegada reembarcats els milicians de Bayo, va filmar una pel•lícula de propaganda, falsa, buida de contingut, mal feta, en la qual, sense cap mena de vergonya s’atribuïa la derrota roja. Quina presumpció, quanta mentida! El cert era que, els milicians, seguint ordres de Madrid, havien decidit marxar de l’illa cansats d’esperar uns reforços que mai no els arribaren. La capital d’Espanya era en perill, Franco avançava decididament i, per al govern republicà, la conquesta de les Illes era un fet anecdòtic que posava en perill la supervivència de la República. L’exèrcit havia immobilitzat els rojos a Portocristo. Els derrotà quan provaren d’avançar per la carretera de Manacor. Els avions de bombardejament italians que arribaren en els dies posteriors al desembarcament posaven en perill els vaixells de la flota republicana. Militarment la situació era claríssima fins i tot per a ignorants en qüestions militars com ho era jo mateix. O arribaven més reforços de València i Barcelona, de la base d’operacions menorquina, o una gran desfeta dels expedicionaris podia albirar-se a l’horitzó. Bayo fou desautoritzat i s’ordenà la retirada de les forces que havien participat en l’aventura. Aquella fugida inesperada, l’arribada dels avions italians que Joan March havia comprat a Mussolini va ser el que ens salvà de caure en mans dels expedicionaris enviats per la Generalitat. La retirada esdevengué en la pràctica un gran desastre republicà. El perill roig s’esvania. Podíem respirar amb una certa tranquil•litat malgrat que sempre vaig estar atemorit pels possibles canvis de la situació, pel fet d’haver-me destacat massa en la defensa del Moviment. Vaig començar a escriure Madame Dillon per oblidar, per defugir els malsons que, sovint, no em deixaven dormir. El llibre de Bernanos m’impressionà malgrat que en vaig parlar sempre malament, dient que era una exageració i que, literàriament, no valia dos rals. Un pamflet escrit a base de falses informacions i rumors d’escassa consistència. Aquesta era la versió que jo donava a tothom que em volia escoltar. Pensava que Bernanos no havia escrit Les grands cimetières basant-se en algunes de les informacions confidencials que jo li donava. Casos que li havia contat, quan em venia a veure al Mercat Central. Què podia esdevenir-se si Serrano Suñer, des de Madrid, arribàs a la conclusió que l’informant de Georges Bernanos era Salvador Orlan? Zayas va demanar un informe exhaustiu al meu germà Miquel. La policia seguia la pista a tothom que hagués mantingut la més mínima relació amb l’escriptor francès. Volien fer un llibre de resposta, una contestació en la qual col•laborava activament Joan Estelrich que, a París, mantenia contactes amb els sectors francesos favorables a Franco. Una investigació que també anava encaminada a embrutar el nom de Jeanne, l’esposa de l’escriptor. Mai no vaig voler col•laborar en aquesta brutor. La meva admiració per la bellesa i forma de ser de Jeanne feia que encara restàs encaptivat i haver de participar en el libel que preparaven Serrano Suñer, Zayas i els caps de Falange em semblava inacceptable. Miquel, el germà, havia estat requerit a escriure un informe detallant les seves relacions amb l’escriptor francès. Però desaconsellà a Zayas escriure el pamflet. Jo sempre havia volgut presumir de serenor, de no deixar-se portar pels esdeveniments almanco, aquest era el meu posat “oficial” a les tertúlies... Mai no havia actuat de forma eixelebrada. De cop i volta em començava a adonar del significat de les conferències per Ràdio Mallorca, dels escrits en els diaris de Palma. Malgrat la victòria aclaparadora de Franco l’abril del trenta-nou, el cert era que moltes de les il•lusions que teníem posades en una Revolució nacional-sindicalista que acabàs amb els lacres del parlamentarisme i el liberalisme no es varen veure realitzades. Quatre primaris, els aprofitats que de tot en treuen algun guany, s’havien apuntat al Moviment, i a colzades, a empentes s’havien posat en primera línia copant llocs de comandament, oficines i qualsevol situació de privilegi que hi hagués a l’abast. Tothom lloava el “Ausente”, precisament perquè era el “Ausente”. Potser m’havia compromès massa. Tenia por. No sabia on amagar-me. Pensava que potser havia arribat l’hora de callar malgrat que em diguessin covard.Turmeda | 13 Febrer, 2022 15:22 |
Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari. (Miquel López Crespí)
Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (El Tall Editorial)
En el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial podem trobar una acurada informació sobre la meva dedicació a la literatura en aquests darrers quaranta anys. I, també, sobre les influències culturals que marcaren la meva formació literària i la de bona part del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”. S’hi poden trobar capítols dedicats especialment a aquestes qüestions. Són els capítols “El Maig del 68”, “Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta” (I) i (II); “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta” (I) i (II) i també en “Cultura i transició a Mallorca”, “Les ciutats imaginàries”, “Trenta anys de poesia” (I) i (II). Moltes de les influències culturals i polítiques que condicionaren -–i condicionen encara!— la nostra forma de copsar el fet literari i la vida ja foren comentades en els llibres L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003), Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006). Hauríem de parlar igualment d´un llibre que estim molt: Breviari contra els servils – Dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie, que va publicar Calima Edicions l’any 2002. Un llibre de records molt subjectius, experiències estrictament personals. Però potser per això mateix, perquè és el dietari personal de l’autor, qui sap si és una de les obres que reflecteixen més a la perfecció l’”ofici de viure”, la problemàtica d’un escriptor català del segle XX.
El llibre Novel·la, poesia i teatre té un subtítol que el defineix a la perfecció. Quan l’autor escriu a sota del títol les paraules “Memòries 1968-2008”, queda ben definit el que vull dir i explicar a través de les tres-centes pàgines d’aquesta obra. L’objectiu essencial del llibre que comentam és deixar constància d´una part essencial de les idees que han fonamentat aquests anys de dedicació a la literatura. El llibre que ha publicat El Tall, els vint-i-sis capítols de records literaris, deixen constància de l’estreta relació existent entre l’obra literària i l’activitat política de l’autor. És evident que a mitjans dels anys vuitanta, després de més vint anys d’intensa lluita política, ja no ens dedicam quasi “professionalment” (sense cobrar un cèntim!) a la lluita antifeixista. En els deu anys que conformen el període final de la dictadura i el començament de la transició hem dedicat més temps a la lluita per la llibertat que no pas al conreu de la poesia, el teatre i la novel·la. Consolidada la reforma del règim, desfetes i criminalitzades pels polítics i intel·lectuals del règim la majoria d’organitzacions en les quals hem militat en els anys més foscos del franquisme, és quan decidim retornar als nostres orígens literaris, fer una immersió absoluta en el món –la poesia, el teatre, la novel·la, el periodisme... que sempre ens ha interessat. La qual cosa no vol dir, ni molt manco! -deixar de participar activament en tota mena d’activitats progressistes, d’esquerra nacionalista que em demanen els diversos col·lectius que resisteixen encara l’onada de cinisme i menfotisme que tot ho envaeix. Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva collaboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fet costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).
Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.
Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuint, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.
Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) és un llibre que deixa constància d’aquesta unió estreta, indissoluble, que existeix entre la meva vida personal, el compromís polític de l’escriptor i l’obra literària que anam fent. És evident que qui signa aquest article no creu ni ha cregut mai en la “separació” que, diuen, hauria d’existir entre vida i obra d’un autor. Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Josep Pla i tants d’altres de personatges semblants.
En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafael Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, tots aquests citats ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris, contra el que pretenen sovint contra aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres dels grans de postguerra com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes actuals com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 13 Febrer, 2022 00:04 |
Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60- La torrentada (XXII)
Sentia dins el cap les mil històries de la guerra contades pel pare. Amb catorze anys ja era prou gran per copsar la inexorable decadència dels padrins. Cada vegada els costava més tenir cura dels horts. Les filles, casades amb menestrals, ja no ajudaven a conrear les terres. El fill, l´oncle Miquel, va morir en aquell desgraciat accident, prop de cementi. La feina en els horts depenia de tota una família i quan aquesta es desintegrava, era impossible continuar seguir el ritme de les anyades. En temps de recollir el blat o les patates podies llogar alguns jornalers. Tothom ho feia. Però no podies garantir el conreu de la terra amb gent llogada. La producció de la terra no donava per tant. (Miquel López Crespí)
Volia escriure i era completament impossible. Les idees em bullien al cap però quan provava de portar-les al paper no em sortia res. Em dominava la preocupació pel que seria de la meva vida.
Anar cap passat.
Endevinar com era el món quan vaig néixer. Sentia dins el cap les mil històries de la guerra contades pel pare. Amb catorze anys ja era prou gran per copsar la inexorable decadència dels padrins. Cada vegada els costava més tenir cura dels horts. Les filles, casades amb menestrals, ja no ajudaven a conrear les terres. El fill, l´oncle Miquel, va morir en aquell desgraciat accident, prop de cementi. La feina en els horts depenia de tota una família i quan aquesta es desintegrava, era impossible continuar seguir el ritme de les anyades. En temps de recollir el blat o les patates podies llogar alguns jornalers. Tothom ho feia. Però no podies garantir el conreu de la terra amb gent llogada. La producció de la terra no donava per tant.
D´ençà la mort de l´oncle, al revolt de la carretera que anava de sa Pobla a Alcúdia, em feia conscient de la lenta descomposició del que havia estat un petit imperi agrícola. Es venien els horts. La padrina, malalta per la mort del fill, va caure en mans de médiums que li treien els diners. El padrí anava entristit, incapaç de fer front al conreu de les terres. A vegades compareixia per casa a demanar ajut al pare i l´oncle José. Aquests deixaven per unes setmanes el taller i, esdevinguts pagesos per una temporada, ajudaven en el que podien. Tot plegat era un cercle viciós del qual era difícil sortir-ne. Amb el taller de cotxes, el pare es defensava i portava els diners que necessitavem per a mantenir la casa. L´economia dels pagesos era ben diferent. No hi havia factures setmanals que anar a cobrar. Tot depenia de l´anyada. No es cobrava res en mesos! El producte dels horts s´havia d´exportar. I si aquell anys la patata havia anat barata a Londres només restaven despeses per abonar.
La subsistència d´una família pagesa sempre era en mans de la sort. Que no fes una gelada, que no es desbordàs el torrent i omplis l´hort de pedres, que el preu pagat pels magatzemistes donàs per cobrir el que s´havia invertit.
Les revistes de sa Pobla Sa Marjal i Vialfàs em fornien d'informacions imprescindibles per a aprofundir en la vida, en els problemes i alegries de la vida quotidiana dels poblers. Pel que fa a les contínues inundacions produïdes pels torrents de Sant Miquel i de Muro, hi trobava nombrosa documentació. I, també, com és evident, protestes per la manca de solució d'una problemàtica que tant de mal feia a l'economia de sa Pobla. Quant a la indignació per la manca de solucions sorprén, per la valentia, l'editorial de la revista Vialfás del 4 de maig de 1957. Pensem que som en plena dictadura franquista i que no es permet ni la més petita crítica al que fan o deixen de fer les autoritats.
L'editorial, deia: "Para nadie es un secreto que el torrente de San Miguel constituye un peligro constante para las fincas situadas a ambos lados de su cauce. Sus crecidas y desbordamiento han inundado fajas de terreno en un radio aproximado de un kilómetro. Una 'plena' supone la pérdida de muchos cientos de miles de pesetas".
Ningú no va escoltar l'editorialista de la revista Vialfás. Un any després, exactament pel mes d'octubre de 1958, el torrent de Sant Miquel, com havia fet sempre d'ençà de segles, es desbordava i portava la ruïna i la preocupació a la majoria de pagesos que tenien terres al seu costat.
Ho record a la perfecció, perquè aquesta plena agafà de ple un hort del meu padrí que, com a la majoria de terres dels voltants, va quedar tot ple de pedres que arrossegava el torrent en el seu avanç desfermat fins a l'Albufera.
La torrentada no solament havia omplert de pedres els horts; en l'entorn familiar, i el cas també va ser idèntic per a molts veïns, la riuada esbucà part del safareig que just acabava de construir-se i, per a fer més mal, també va inutilitzar un motor nou de gasoil just acabat d´adquirir.
A la revista Sa Marjal, ben al costat de la vida de sants, beats i beates, papes i sacerdots exemplars, hi ha articles sencers dedicats a atacar de forma furibunda les concepcions liberals, darwinistes i, també, la "nefasta herència" de "Rousseau, Diderot, Voltaire i d'Alembert", com escriuria el reaccionari rector de sa Pobla.
Però Sa Marjal s'ha de consultar per a seguir el pas de la vida diària de sa Pobla en el període en el qual sortia aquesta revista. Festes, història, detalls referents a l'emigració dels poblers i pobleres, la situació econòmica de la vila, els cultius, el preu de les collites, la situació de l'ensenyament i de la sanitat pública, detalls referents a la religiositat de la nostra població, els concursos literaris marians, les processons, els viatges a Lorda, Roma, Fàtima i Terra Santa... i mil detalls més sobre arqueologia, actes culturals de tota mena, vinguda de personalitats, conferències realitzades a locals parroquials o a l'Ajuntament es poden trobar en les pàgines de Sa Marjal. I, evidentment, notícies de les plenes, tant del passat, com de l 'època en què la revista sortia al carrer.
Però en temps de la plena de mil nou-cents cinquanta-vuit no hi havia trams de torrent encimentats. Les fotografies de Barceló que il·lustren el reportatge d'Alexandre Ballester del número 42 de la revista Vialfás ens mostren el carrer de l'Assalt completament inundat. La fotografia, feta des del davant del cinema "Coliseum" (Can Pelut), és ben demostrativa de la força de les aigües que, després d'inundar els camps, entraven fins a l'interior del poble feien malbé cases particulars i negocis.
La torrentada que vaig patir en carn pròpia veient les destrosses que l'aigua havia fet en l'hort del padrí i en els dels nostres veïnats, era ben igual que la descrita pels cronistes de totes les èpoques. Mai no podré oblidar el paisatge de desolació que restava després del pas de la violència de les aigües desfermades. La terra dels horts portada, mercès a la riuada, fins a l'Albufera o acaramullant-se en camps llunyans. Uns rebien tones i tones de pedres; altres la terra, mesclada amb pedres del torrent procedents dels horts dels voltants. En uns altres indrets, i ho vaig veure amb els meus ulls, la destrossa encara havia estat més paorosa: romputs els dèbils murs de contenció que protegien els camps, la força de la inundació no solament s'havia portat lluny la terra, la collita tan difícilment treballada, sinó que s'havia emportat mig hort del pobre pagès.
Turmeda | 11 Febrer, 2022 14:24 |
Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 La Biblioteca Pública de sa Pobla (XX)
Maria Sureda vigilava amablement la nostra estada a la biblioteca. Sempre tenia a l'abast d'aquell exèrcit inquiet i renouer les darreres biografies "exemplars" per a la nostra formació: vides de sants i màrtirs del cristianisme, relats dels conqueridors d'Amèrica, dels generals de la croada contra la República... La vida i miracles de Ruth, la moabita, de la Reina Esther, de Jimena, l'esposa del Cid Campeador; de Santa Eduvigis, la duquessa de Polònia. No hi mancaven tampoc, en aquells prestatges que ens havien de "formar", diverses "vides" (biografies) d'Isabel la Catòlica, de santa Joana d'Arc i d'Agustina d'Aragó. I què hem de dir de la vida de santa Teresa de Jesús o de la mort gloriosa del fill del general Moscardó, l'heroi de la defensa de l'Alcázar, que (cual nuevo Guzmán el Bueno) preferí que matassin el seu fill estimat abans que lliurar l'acadèmia militar a las hordas marxistas que querían esclavizar España. Eren els llibres que les autoritats imaginaven útils per a la formación del patriota español, del católico practicante. Cal dir que el que més ens interessava de la nostra secció no era precisament aquella caterva d'exòtiques i sovint incomprensibles vides "heroiques". El que més ens delia eren els darrers exemplars de "tebeos", fossin aquests El Capitán Trueno, El Jabato, Superman, El hombre araña, El llanero solitario, Roberto Alcázar y Pedrín... i sobretot la famosa col·lecció Hazañas Bélicas i el popular TBO, amb les aventures de l'etern afamegat Carpanta, Doña Úrsula, La familia Ulises, Zipi y Zape, Melitón Pérez, Los grandes inventos del TBO, Las aventuras de Eustaquio Morcilón, El Reyecito i molts d'altres personatges que il·luminaren amb la seva màgia els anys de la infantesa. (Miquel López Crespí)
La padrina ha sortit de bon matí per anar a parlar una estona amb Margalida de can Toniet. Li he dit que volia començar a escriure i restaria a l´habitació en companyia dels meus llibres i el quadern de notes. Un quadern encara en blanc, obert per la primera pàgina.
Fa més de trenta minuts que el mir i no sé què dir, per on començar.
Per una part m´agradaria anar a passejar, perdre'm per la serralada, llegir sota els pins, al costat d´una de les impressionants oliveres que envolten el santuari. Flaire de murta i romaní. D´altra banda pens que si vull escriure de veritat hauria d'organitzar-me, disciplinar la voluntat, pensar que no tot depèn de la inspiració. Els escriptors amb una forta pulsió creativa, ho vaig anar descobrint amb el temps, poden escriure un poemari (Rimbaud, Bartomeu Rosselló-Pòrcel...), obres genials, evidentment. Però la creació d´obres com les de Lev Tolstoi, Charles Dickens, Salvador Espriu, Pere Calders, Miguel de Cervantes, Victor Hugo requereixen d´una disciplina ferrenya, d´un món interior inabastable, una formació cultural immensa. Sé que som massa jove per bastir una obra literària com pertoca. Em manca llegir molts llibres, viure determinades experiències, conèixer món, saber arribar al fons de l´ànima de les persones. Reconec que encara no estic capacitat per fer la provatura. Tot em distreu: el cotxe que arriba a la plaça amb un parell de turistes, els picarols de les ovelles, els lladrucs dels cans, el moviment incessant dels núvols...
Podria justificar-me pensant que Anna Frank tenia la meva mateixa edat i va aconseguir bastir un univers que pocs escriptors han pogut concebre. Però... com es podria comparar la vida fàcil d´un jove estudiant a la Mallorca dels seixanta amb les angoixoses experiències d´unes famílies tancades entre quatre parets, perseguides per la llobada nazi?
Sé, ho not en la sang, que dins meu hi ha alguna cosa que m´aboca a l´escriptura. Aquelles provatures de l´any passat d´imitar Zane Grey, Jules Verne, Agatha Cristhie! Si pogués trobar el secret per fer una novel·la com el Viatge a la Lluna, imaginar un nou Nautilus avançant, silenciós, per les profunditats dels oceans!
Interpretar Bach sota les ones! Veure els dofins i les balenes pels amples vitralls de la meva nau submarina! Imagín el meu escriptori en la immensitat de la sala, la llunyana claror del sol penetrant dèbilment fins al lloc on escric amb una llarga i blanca ploma d´un cigne. He fet col·locar uns altaveus especials i m´entretenc provant de desxifrar les converses dels animals marins que segueixen la nau. Sota la superfície de la mar sóc lluny de qualsevol preocupació quotidiana.
Un indret ideal per escriure i llegir!
Em sedueix la descripció de cultures ignotes, submergir-me en la vida lliure i salvatge dels indis abans de l´arribada dels conqueridors, assistir a la construcció de les piràmides asteques i d´Egipte, aprofundir en la psicologia de les persones amb altres creences. La Bíblia sempre m´havia semblat una novel·la fabulosa. Mites increïbles que han perdurat a través de generacions i generacions. Em demanava com era el món abans dels grecs, els primers materialistes de l´antiquidat. El professor de llatí ens explicava el fabulós entramat dels déus grecs i romans. La fantasia d´una humanitat que, abans de Demòcrit i Epicur, bastien un Olimp de déus humanitzats, personatges mítics amb les mateixes apetències que els homes. Però els grecs són els primers a racionalitzar el combat contra la superstició religiosa, els primers científics de la història. Per això mateix voldria saber com era el pensament màgic de les civilitzacions que precediren als autors de la Grècia clàssica.
No trob la inspiració adient. Com si el meu Nautilus s´hagués estavellat amb una mina submarina i ens enfonsàssim sense salvació possible.
Potser hauria d´haver sortit, passejar fins a la Font Coberta, provar de trobar la inspiració en la natura i deixar endarrere els pensaments que em sacsejaven. No podia deixar de banda la història de la família, el patiment del pare en caure presoner dels franquistes, els anys en els camps de concentració, l´arribada a Mallorca, la tortura patida en construcció de carreteres... Com es pot assimilar la derrota? Com pots continuar vivint quan el que ha estat el teu món s´ensorra sense que puguis fer-hi res? M´admirava la capacitat de resistència del pare i l´oncle. Bastir una nova vida damunt les runes del passat. Anys de callar, amagar la melangia per l´univers enfonsat. I, en sortir del camp, anar a fer feina com si no hagués passat res.
Intuesc que en la vida de la família hi ha material per bastir una vasta novel·la. O no és una epopeia el que expliquen a casa en veu baixa? La descripció de la por en el combat, les ferides que deixa en el cor veure els companys morts, estripats sota l´inclement sol d´aquell estiu de 1936?
Què sents quan saps que pots morir en uns minuts, que l´amic amb què parles ara mateix trigarà uns segons a desaparèixer d´aquest món? El pare explicava que sempre moria el primer que sortia de la trinxera. Era estrany que sobrevisqués.
El pare m´ho va explicar sovint: “Ets molt jove encara i no pots imaginar el que és i el que significa una guerra. Nosaltres no la vàrem començar: ens la imposaren. Sabíem els sofriments, els sacrificis que comporta per als pobles. He vist homes i dones clavats de viu en viu a les portes de casa seva, morts a punyalades, la pell feta bocins, arrencada quan encara vivien, amb estelles a les ungles dels peus i dels dits. I molts amics meus, jovençans de divuit anys, morts de sobte en caure una bomba enmig de la trinxera just després de fer una partida d’escacs, d’haver parlat de la família, l'al·lota... La Mort no té un posat amable ni heroic. Jo l’he vista sovint vora meu emportant-se les persones que més he estimat. La guerra és un fantasma ple de pústules i cucs carnívors niant en els ulls dels morts. Res a veure amb les pel·lícules d'agitació revolucionària, malgrat que siguin obres d’art signades per Eisenstein. La Mort desfà en segons les esperances i somnis de la humanitat i, despietada, és capaç d´obrir-te el pit de viu en viu per a menjar-te les entranyes, com els sacerdots asteques d’abans de la conquesta de Mèxic pels espanyols. Ella hi era, afamegada, davant les nostres trinxeres, al costat dels canons i metralladores de l’enemic, apropant-se a nosaltres veloç, calvalcant damunt el xiulet de les bales. Se’n reia, ballant nua per damunt els cadàvers estesos a les planures, quan sortíem dels enfonys en un intent desesperat de vèncer-la, o almanco d’evitar que ens aglapís amb les esmolades urpes assedegades de sang. La vaig conèixer regnant, inclement, per damunt les nostres posicions, en centenars de dies de fatiga i cruel insomni. Ens considerava pigmeus, esclaus al seu servei. Ara, passats els anys, quan el soroll de les bombes ja només és un antic malson, comprenc que tots érem els seus serfs, vinclats sota el domini del fuet i la falç que, tota sagnosa, aixecava per damunt els nostres caps cercant la jugular dels combatents, el pit, l´indret exacte per on pogués penetrar, assassina i riallera, per a obrir-hi ferides mortals on niàs per sempre la negror sinistra de la desesperació”.
Després callava i no badava boca durant un llarg període de temps.
Quan no hi havia combats, els soldats s´intercanviaven les adreces de les famílies, la darrera carta, l´últim missatge adreçat a l´esposa, la mare, l´al·lota. Tothom deixa en herència als amics de trinxera les poques pertinences de què disposa un soldat: la navalla d´afaitar, el mirall, el plat i la cullera, la pinta, el bloc de paper d´escriure...
Faig dibuixets damunt el paper en blanc. Però no em surt res. Em deman què s´ha de fer per a concentrar-te en una història qualsevol. Com pots deixar de banda, ni que sigui per unes hores, les preocupacions que naveguen a velocitat vertiginosa pel teu interior?
Podria començar a escriure la història d´uns adolescents que, seguint l´exemple dels seus pares, es volen enfrontar amb la dictadura. Seria una bona pràctica literària. I si començàs descrivint com ens detingueren el mes d´abril, què ens feren a comissaria, els motius pels quals sortírem a pintar consignes a favor de l´amnistia?
Com trobar les coordenades exactes que et permetin plasmar el que sents sense la presència dels fantasmes que t´envolten? Quina mena d´aprenentatge s´ha de fer per a escriure? Tenc el cap en blanc. No entenc la societat que m´ha tocat viure. M´adon que els professors parlen malament de la República i els republicans. El pare i l´oncle que lluitaren fins al darrer dia de la guerra defensant la llibertat són les persones més bones del món! Com és possible tanta mentida, tan vergonyosa manipulació d´uns fets històrics?
Ha passat més d´una hora i no he estat capaç d´escriure res.
Burots damunt el paper, signes sense sentit, retxes amunt i avall. Potser m´he equivocat i escriure és una aspiració sense sentit.
Tanta lectura juvenil podria haver-me emboirat el cap.
El sol continua, resplendent, convidant al passeig. De la cambra estant sent el pastor cantant cançons de la pagesia. Les tonades em fan pensar en els anys de la més tendra infantesa, quan acompanyava els padrins als horts. Cada feina i la seva cançó! El cant que acompanyava la sega, la recollida d´olives, el batre a l´era, l´espolsar ametlles... Podria estar-me hores escoltant el pastor, mirant el que fan els animals. De petit era un dels meus entreteniments més estimats. A la casa de la repadrina, on també vivien els padrins, hi teníem un exèrcit d´animalons; No solament el cavall i la somera pels treballs del camp. El corral era gran: gàbies per als conills, gallines i ànecs pasturant. La meva tortuga feia el seu camí a la recerca de les fulles de col que la padrina hi deixava prop seu. El paller era ple de moixos a la recerca de les rates que foradaven els sacs de blat de la portassa. I na Perleta, la cusseta, sempre al meu costat, botant, feliç, a la recerca d´un bocí de formatge, la seva menja més apreciada.
Podria haver davallat al bar i, assegut a una tauleta de marbre, prop del caliu de la xemeneia, amb un cafè amb llet ben calent al davant, iniciar la meva experiència com a escriptor. Alguna cosa en el meu interior en feia sentir que, possiblement, aquell era el camí que no trobava a l´escola i, qui sap, l´origen de tots els meus problemes.
El cert era que, després d´una llarga estona de romandre assegut davant del quadern, la meva imaginació es perdia en mil viaranys sense sentit. Havia obert l´estilogràfica que em regalaren pel meu sant. Mantenia el plomí damunt el paper esperant la idea inicial que em permetria avançar en la provatura. Previsor, havia portat un tinter de tinta blava Pelikán! Potser perdia el temps i no estava destinat a les aventures de l´escriptura? I si totes les meves il·lusions fossin un simple somni d´adolescent, d´un al·lot desenfeinat que cerca un entreteniment? D´altres juguen al futbol, a indis i vaquers o amb les baldufes i les bolles de fang enmig del carrer. Just fa uns anys, abans d´anar a estudiar el batxillerat a Palma, érem davant casa nostra, experimentant les nostres primeres mostres de maldat juvenil.
En aquestes qüestions era ben igual que els amics del poble. Anàvem al ferrer i li demanàvem que fes una punta d´acer ben esmolada per a la baldufa. I que fos summament punxeguda! La baldufa esdevenia una eina de destrucció molt eficient. Amb un llançament precís, colpejant amb força, podíem xapar pel mig la joguina dels altres. Malvats, ens delia comprovar la sorpresa de l´al·lot que no l´havia sabut protegir com pertocava. Si no volies que et passàs aquest “accident”, havies de col·locar un munt de xinxetes de les més reforçades envoltant la baldufa a fi que les punxes dels amics rebotassin en xocar contra el ferro protector. Eren joguines cuirassades, baldufes assassines!
Amb les bolles de fang passava una cosa semblant. En el joc estaven permeses les de vidre, les senzilles, fetes amb fang i, per a desgràcia de qui no en pogués disposar, les de ferro i acer. Jo ho tenia bé. Just al costat del taller del pare n´hi havia un de reparacions de cotxes, camions i motors de treure aigua. Els joves que hi treballaven sempre ens donaven bolles d´acer inservibles ja per als engranatges dels motors. Eren ideals per rompre les pobres bolletes de vidre i fang!
Finalment, en un dia perdut en els calendaris de la infantesa, en una assemblea massiva de jugadors de bolles celebrada als jardins de l´Escola Graduada, es decidí prohibir les d´acer. Hi hagué discussions acalorades. Defensors dels antics costums. No cal dir que els més dolents de nosaltres intervinguérem en el sentit que no era oportú mudar les tradicions, les antigues lleis que, des de temps immemorial, regien la vida dels nostres carrers.
No hi hagué res a fer. Una munió d´amics votà en contra de les nostres propostes i s´acabà la dèria per rompre les bolles dels altres. A partir de la votació, si en els jocs es feien malbé era un accident normal i no un atac planificat amb tota la follia assassina d´uns infants de nou i deu anys.
Va ser quan vaig començar a interessar-me per la lectura. A casa sempre havia vist el pare i l´oncle llegint. Les converses sobre els més diversos autors eren abundoses. Em vaig apuntar a la biblioteca pública i quan, una vegada acabades les classes, els altres amics del carrer jugaven a futbol, m´endinssava en el món especial d´aquell silenci que omplia les sales de la biblioteca del poble. Acabàvem les classes cap a les cinc de l´horabaixa. De seguida deixava la cartera a casa i, menjant l´entrepà que m´havia preparat la mare, marxava a velocitat vertiginosa a la recerca dels llibres. Perdura en la meva consciència el respecte que sentia per aquell indret d´estudi i lectura. En obrir la porta, després de saludar Maria Sureda, la bibliotecària, entrava de puntetes fins al racó dels llibres juvenils, les enciclopèdies per a infants, els tebeos. Era la sala del fons, separada de les taules de lectura per a majors. I allí, ben igual que quan anàvem al cine a Can Guixa i Can Pelut, un món inabastable s´obria davant els nostres ulls.
Maria Sureda vigilava amablement la nostra estada a la biblioteca. Sempre tenia a l'abast d'aquell exèrcit inquiet i renouer les darreres biografies "exemplars" per a la nostra formació: vides de sants i màrtirs del cristianisme, relats dels conqueridors d'Amèrica, dels generals de la croada contra la República... La vida i miracles de Ruth, la moabita, de la Reina Esther, de Jimena, l'esposa del Cid Campeador; de Santa Eduvigis, la duquessa de Polònia. No hi mancaven tampoc, en aquells prestatges que ens havien de "formar", diverses "vides" (biografies) d'Isabel la Catòlica, de santa Joana d'Arc i d'Agustina d'Aragó. I què hem de dir de la vida de santa Teresa de Jesús o de la mort gloriosa del fill del general Moscardó, l'heroi de la defensa de l'Alcázar, que (cual nuevo Guzmán el Bueno) preferí que matassin el seu fill estimat abans que lliurar l'acadèmia militar a las hordas marxistas que querían esclavizar España. Eren els llibres que les autoritats imaginaven útils per a la formación del patriota español, del católico practicante. Cal dir que el que més ens interessava de la nostra secció no era precisament aquella caterva d'exòtiques i sovint incomprensibles vides "heroiques". El que més ens delia eren els darrers exemplars de "tebeos", fossin aquests El Capitán Trueno, El Jabato, Superman, El hombre araña, El llanero solitario, Roberto Alcázar y Pedrín... i sobretot la famosa col·lecció Hazañas Bélicas i el popular TBO, amb les aventures de l'etern afamegat Carpanta, Doña Úrsula, La familia Ulises, Zipi y Zape, Melitón Pérez, Los grandes inventos del TBO, Las aventuras de Eustaquio Morcilón, El Reyecito i molts d'altres personatges que il·luminaren amb la seva màgia els anys de la infantesa.
La Biblioteca Pública de la Caixa de Pensions ja era una institució a mitjans dels cinquanta. Va ser inaugurada per les festes de Sant Antoni de 1952 i, malgrat que als seus inicis no eren gaires els poblers que la visitaven, amb el temps va esdevenir un instrument de formació bàsica per a tots els habitants del poble. Les al·lotes ja més granades, de quinze i setze anys, per posar-ne un exemple, hi anaven a cercar revistes de tall i confecció, obres d'educació social, biografies de personatges famosos... Record, malgrat que jo era massa jove per a sentir-me interessat per tan elevades matèries, que na Maria Sureda, sempre dins les seves possibilitats, procurava tenir al dia les seccions de filosofia, religió, ciències socials, belles arts, literatura, història, la Secció Infantil... que era la nostra, indubtablement.
Molt d´anys després l´escriptor Alexandre Ballester em va dir que cap a l'any 1958 la biblioteca ja tenia unes existències de més de dos mil exemplars (uns propietat de la Caixa de Pensions, altres de l'Ajuntament). I el més impressionant era constatar que l'any 1957 la biblioteca havia tengut prop de quinze mil lectors amb un total de divuit mil llibres consultats!
Però no sempre miràvem tebeos! La febre pel saber ens dominava. Més d´una vegada Maria Sureda en va fer marxar de les seccions per a majors. De seguida que podia m´escapolia i anava a investigar el que llegien els grans. Aleshores em delien els atles. En obrir-lo et robaves de seguida navegant per la immensitat de la Terra. Podies veure mars, oceans i continents. Mirava la distància entre Espanya i Amèrica provant d´endevinar el llarg viatge de Colom a través dels oceans fins arribar a les illes del Carib. L´atles tenia altres il·lustracions, també. Al costat dels mapes, dibuixos en color et mostraven com eren els primers vaixells construïts pels homes: des de les simples canoes dels navegants indis i esquimals fetes de pell de foca o arbres buidats a les impressionants naus vikingues, romanes i egípcies. Durant una llarga temporada vaig somniar ser mariner. Em seduïen les històries de pirates. Més d´una vegada, en els combats amb les colles del barri, adoptàvem l´ensenya negra amb la calavera com a la nostra insígnia. Potser els pares pensaven que estudiàvem la lliçó de geografia de l´endemà. Anaven ben errats! Nosaltres, els pocs que ens tancàvem els horabaixes a la biblioteca, no hi anàvem per estudiar. Ni molt manco! Els mapes que teníem davant els ulls eren una porta oberta a l´infinit, una poderosa nau vikinga que ens portava molt lluny de la grisor que ens envoltava.
Turmeda | 10 Febrer, 2022 11:39 |
Les novel·les Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) i Joc d´escacs (Llibres del Segle) – Novel·lar el món cultural i polític dels anys 70 a Mallorca -
Per Miquel López Crespí, escriptor
Fa uns dies, una periodista em demanava per quins motius havia novel·lat aquells anys decisius [el món cultural i polític dels anys 70 a Mallorca]. Li vaig respondre que no ho sabia amb certitud. Potser perquè la vida s’acaba i volem deixar constància del temps que ens ha tocat viure? Ja hem fet els setanta anys. Hem escrit poesia, novel·la, poesia, assaig i sovint ens hem notats summament influïts per aquella època. Recordeu que som fills de la postguerra. Els historiadors, les enciclopèdies literàries, ens defineixen com a membres de la “generació literària dels 70”, malgrat que molts dels autors situats en aquestes coordenades tenguem idees literàries i polítiques divergents. Potser l´únic que ens unifica és època, la situació concreta de la nostra formació en els 50 i 60. Tots, sigui quin sigui el camí que hem escollit, ens hem alletat en els mateixos ambients i, llevat algunes excepcions, som de les mateixes classes socials. Ho he escrit en diversos articles i n’he deixat constància en llibres com Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Cort Edicions), No era això: memòria política de la transició (El Jonc Edicions), L’antifranquisme a Mallorca (1950-70) (El Tall Editorial), Cultura i transició a Mallorca (Roig Editorial) i Novel·la, poesia i teatre (memòries 1968-2008) (El Tall Editorial). (Miquel López Crespí)
Si hagués de respondre a la pregunta quin personatge de les novel·les Allò que el vent no s´endugué (El Tall ·Editorial) i Joc d´escacs (Llibres del Segle) consider més important, crec que seria difícil esbrinar-ho. Estim molt els meus personatges, tant els autèntics com els de ficció. Tots són bastits amb sang i carn del meu cos. Formen part indestriable de la meva vida. Entre els personatges reals destacaria la presència (amb noms canviats, evidentment) de Mateu Morro, Josep Capó, Jaume Obrador, Andreu Ferret, Domingo Morales, Isidre Forteza, Antoni Mir i tants i tants amics i amigues del món. Sense oblidar l’exèrcit de “secundaris”, de militants de base que encapçalen les lluites d’aquells anys de lluita contínua per la Llibertat.
És evident que em sent molt identificat amb aquests personatges que he anomenat; però sovint els protagonistes d' Allò que el vent no s´endugué i Joc d´escacs només són l’excusa per avançar, a través del record, per l’atmosfera d´una època irrepetible. En aquestes novel·les testimoni no hi surten directament Josep M. Llompart, Francesc de B. Moll, el Che, Andreu Nin, Trotski, els meus pares, l’oncle José, que va ser cap de transmissions de la 22a Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular de la República... ni Lenin ni Karl Marx! Però la seva presència, l’empremta que deixaren en els nostres esperits d’adolescent, hi és present amb força, condicionant tot el panorama d’aquestes obres. Ben igual que la presència de la guerra civil, el Maig del 68, els anys de la Nova Cançó, la Revolució Russa, les lectures d’autors catalans, espanyols i d’arreu del món. La formació cultural i política de l’autor afecta, com és normal, el desenvolupament de les obres literàries. Qui pot escapar de les influències exteriors, de la realitat que l’envolta, com una xarxa invisible, però poderosa?
El meu llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008, El Tall Editorial) situa l’origen de la nostra dedicació a la literatura i avança informació de primera mà sobre els darrers llibres publicats. Vist amb perspectiva històrica, les meves primeres narracions (les que podem trobar en els llibres Notícies d’enlloc i La guerra just acaba de començar, així com també les obres de teatre Autòpsia a la matinada, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, Atzucac...), a més de voler representar una ruptura estètica amb el passat, un combat per anar trobant un nou codi narratiu entroncat als corrents de la literatura mundial que m’interessen, són igualment un manifest subversiu contra el feixisme i contra la podridura ideològica del capitalisme que li dóna suport. La transgressió subversiva, la ruptura que proposen aquestes obres, també esdevé una ruptura personal, activa, contra la societat burgesa que ens esclafa i manipula. Per això l’estreta unitat existent entre les propostes culturals rupturistes i la militància en organitzacions antifeixistes i anticapitalistes. Per a nosaltres s’havia acabat la “torre d’ivori” en què havien viscut alguns escriptors rendistes i profeixistes del passat. No res a veure amb la pràctica literària del clergat i alguns escriptors tradicionals que havien donat suport al cop d’estat del general Franco, cas concret d’intel·lectuals dels tipus Llorenç Villalonga, Josep Pla, Joan Estelrich, Llorenç Riber, Maria Antònia Salvà i tants d’altres.
De la situació cultural i política que condicionà bona part de la generació literària dels 70 en podeu trobar prou informació en els articles d’Alexandre Cirici “Plor sobre el crepuscle dels anys setanta” (Serra d’Or, núm. 273) i en les reflexions de l’investigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El Talp sota el títol “Per una dissecció de la postmodernitat”. Treballs que m’han fet recordar amb precisió des de quins fonaments començ a escriure, quins són alguns dels esdeveniments que em condicionen els primers llibres, la decisió d’entrar a militar en organitzacions marxistes revolucionàries. Deia Alexandre Cirici en l’article citat: “Abocats ja a l’estiu del darrer dels anys setanta, comença a ésser hora de considerar quin balanç cal fer de la dècada que s’acaba.
‘Per a pensar-hi, és bo de dibuixar primer una silueta de l’apassionant dècada dels seixanta, que va precedir-la. Va ésser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les darreres descolonitzacions –Camerun, el Congo i Algèria--, la lluita complexa de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans, la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecumènic i la Pacem in Terris, la relativa liberalització artística russa [i.e. soviètica] –Evtuixenko i l’exposició del Manège--, la insurrecció dels estudiants de Berkeley contra l’alienació, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes d’Estrasburg, dels provos d’Amsterdam, dels estudiants de Berlín, amb Dutschke, de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a París, i la primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot això hi havia les recerques evasives, col·laterals, dels hippies, de les drogues, de l’unisex, dels flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revolució Sexual, etc.
‘La tensió cap endarrere també hi era present, amb la substitució de Joan XXIII per Pau VI, de Khruixtxov per Kossiguin i Bréjnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per Papadópoulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy, de Che Guevara i de Luther King.
‘Una tercera línia d’aventura d’aquesta dècada era l’econòmica i la tècnica, amb l’apogeu de la societat de consum i la cursa espectacular cap a l’espai, des de la volta al món del satèl·lit de Gagarin fins al desembarcament a la Lluna d’Armstrong i Aldrin, mentre la gent fingia creure en les possibilitats tècniques infinites del mite de James Bond”.
A nivell artístic, Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les línies de força que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos a qüestionar bona part de l’herència cultural del passat. El resum d’Alexandre Cirici és prou sucós i significatiu: “L’art d’aquesta dècada extraordinària va ésser també una gran aventura, dominada per la voluntat d’abolir les fronteres entre l’art i la vida que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima d’abolició de fronteres i d’intercomunicació entre l’art i la vida real, i encara més l’artificació del record personal a l’estil de Boltanski. Els ballets de Merce Cunningham, com la Música a l’espai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen la mateixa qüestió comunicativa en la qual la representació tendeix a cedir el lloc a la realització d’actes autèntics.
‘Els grans fets artístics col·lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de l’illa de Wight coronaren les il·lusions d’aquesta època, alimentades durant la dècada pel folk urbà i la cançó de protesta.
‘Joan Baez cantant We shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il·lusionada dels seixanta”.
És aleshores, sota aquestes influències, que començ a escriure les primeres narracions que sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes de les que sortiran molt més endavant en Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987) i Necrològiques (València, Editorial Amós Belinchón, 1988).
M’he allargat una mica parlant de les influències culturals i polítiques que teníem a mitjans dels anys seixanta i començaments dels setanta per a fer copsar al lector que lluny som alguns escriptors d’una herència conservadora del fet literari i artístic. I malgrat que escrivim teatre, poesia o narracions seguint a la nostra manera el mestratge d’alguns dels clàssics heretats del nostre recent passat cultural, enteníem, i entenem!, l’art com un poderós instrument de transformació del món i de les consciències. És evident que aquesta concepció de l’art, la cultura i la política no s’hauria pogut consolidar en la nostra forma de ser i pensar sense haver estudiat l’obra d’Antonio Gramsci. El famós llibre de Maria Antonietta Macciochi Gramsci y la revolución de occidente (Madrid, Siglo XXI de España, 1976) ens resumia de forma clara i didàctica tot el que, amb els anys, havíem pogut anar llegint de l’intel·lectual marxista represaliat pel feixisme italià. Els estudis gramscians sobre la superestructura ideològica de la societat capitalista, l’aprofundiment en les qüestions de l’hegemonia cultural i política del bloc històric de les classes populars, el paper de l’intel·lectual en les societats de classes, la necessària creació d’una cultura nacional-popular, feien del tot coincidents les tesis gramscianes amb bona part de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana. Començàvem a aprofundir en la nostra dèria literària sense cap il·lusió quant a la pretesa “independència” de l’intel·lectual en una societat de classes i, molt manco, en una societat feixista com era l’Estat espanyol d’aleshores. De cop i volta fins i tot els nostres clàssics, Ramon Llull per exemple, agafaven una altra volada, eren entesos des d’una nova perspectiva. Ramon Llull, Ramon lo Foll, l’il·luminat, posseït per la dèria de la fe cristiana, era un clar exponent, amb totes les seves contradiccions i conflictes, del que era un intel·lectual compromès totalment i absolutament amb una determinada concepció del món. Nosaltres, llunyans fills d’un dels màxims constructors de la llengua catalana, volíem, ja des dels primers llibres, seguir, amb uns altres objectius, evidentment, la línia marcada per Ramon Llull quan, mitjançant la seva apologètica literària, vol conquerir el món per a la fe cristiana. Nosaltres el volem conquerir per a ampliar i consolidar qualsevol espai de llibertat i de progrés nacional i social. El seu exemple, la forma de concebre la funció de la literatura, el feia molt proper. Com un germà gran, un mestre del qual mai no deixaríem d’aprendre.
Analitzar les diverses tècniques i recursos dels escriptors ens portaria molt lluny, ja que la història de la literatura així ens ho confirma: les tècniques, els trucs, que empren uns autors són completament oposats als que utilitzen uns altres. És molt complicat arribar al fons del motor literari d’un autor, les motivacions conscients i subconscients que l’impulsen en una direcció i no en una altra. Pensem que, més d’una vegada, l’escriptor basteix columnes de fum al seu voltant per tal de dissimular les seves motivacions, per a crear móns imaginaris on portar-hi aquell o aquella que volen saber massa coses. Basta llegir l’obra de Llorenç Villalonga Falses memòries de Salvador Orlan (Barcelona, Club Editor, 1982) per a constatar els esforços, prioritaris en molts dels escrits del famós escriptor, per a dissimular moltes de les seves autèntiques motivacions literàries i polítiques. Un dels assagistes que més s’ha aproximat al coneixement de les coartades d’uns determinats escriptors ha estat Roger Poole, que, en la seva magistral obra assagística La Virginia Woolf desconocida (Madrid, Alianza Editorial, 1982) ens ha ajudat a rellegir l’obra de Woolf. Sense estudiar a fons aquesta aportació de Roger Poole a l’obra de Virginia Woolf poc podrem entendre de les motivacions internes que li feien escriure unes obres i no unes altres. La metodologia analítica de Roger Poole encerta a la perfecció a l’hora de relacionar l’obra escrita de l’autora anglesa amb tots i cada un dels problemes personals que sacsejaren l’existència de l’autora de Les ones, La senyora Dalloway o Diari d’una escriptora.
Fa uns dies, una periodista em demanava per quins motius havia novel·lat aquells anys decisius. Li vaig respondre que no ho sabia amb certitud. Potser perquè la vida s’acaba i volem deixar constància del temps que ens ha tocat viure? Ja hem fet els setanta anys. Hem escrit poesia, novel·la, poesia, assaig i sovint ens hem notats summament influïts per aquella època. Recordeu que som fills de la postguerra. Els historiadors, les enciclopèdies literàries, ens defineixen com a membres de la “generació literària dels 70”, malgrat que molts dels autors situats en aquestes coordenades tenguem idees literàries i polítiques divergents. Potser l´únic que ens unifica és època, la situació concreta de la nostra formació en els 50 i 60. Tots, sigui quin sigui el camí que hem escollit, ens hem alletat en els mateixos ambients i, llevat algunes excepcions, som de les mateixes classes socials. Ho he escrit en diversos articles i n’he deixat constància en llibres com Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Cort Edicions), No era això: memòria política de la transició (El Jonc Edicions), L’antifranquisme a Mallorca (1950-70) (El Tall Editorial), Cultura i transició a Mallorca (Roig Editorial) i Novel·la, poesia i teatre (memòries 1968-2008) (El Tall Editorial).
Possiblement les novel·les Allò que el vent no s’endugué i Joc d’escacs, ben igual que les obres de teatre Carrer de Blanquerna, Acte únic i Els anys del desig més ardent (i alguns dels meus poemaris) volen ser una provatura, qui sap si inútil, de barrar el pas a la desmemòria, al discórrer inexorable dels anys. Aleshores érem joves, teníem vint anys i volíem canviar el món malgrat que fos al preu de la nostra vida! Quan et trobes sol, a casa, davant el paper en blanc, veient com avancen, inexorables, les manetes del rellotge, et sents com un nàufrag provant de sobreviure enmig d´una tempestat. Què va ser de les paraules enceses d’aquelles reunions clandestines, dels mítings a la facultat o d’amagats al bosc on ens reuníem, els habitatges clandestins, els congressos fets als llocs més inversemblants: l’església del poble, un convent de monges... Qui podria saber en el futur com eren aquells anys prenyats d´esperances de llibertat? I dels amors que agombolaren els anys juvenils? Què restaria en el futur dels encesos juraments, de les primeres besades enamorades, del ressò de la veu que ens ensenyà que existien mons desconeguts més enllà de la grisa vida quotidiana que ens encerclava? Tot plegat és una desesperada fugida de la Mort que ens persegueix, ansiosa per veure la nostra sang, per convertir la nostra vida en cendres?
No us ho sabria dir. Per a mi sempre ha estat un misteri endevinar on neix la força misteriosa que obliga un creador a escriure, cantar, compondre, pintar, esculpir.
Turmeda | 09 Febrer, 2022 15:49 |
La feina, la supervivència quotidiana d’una persona depenia d’una simple insinuació. Una paraula era suficient per portar una família a la misèria i la desesperació. Una indicació, un simple gest amb la mà assenyalant aquella casa bastava per enfonsar totes les esperances de les persones marcades. Els cavalls de la Dissort i la Mort anaven a lloure i ningú no podia fer res contra la follia desbordada. Els instints més primitius de les persones eren en llibertat i cap autoritat no podia aturar la voluntat de qui volgués fer mal.
Per quins motius criticaren d’una manera tan forassenyada Mort de dama?
Realment no es podia salvar res del meu llibre? Els estantissos regionalistes de pa amb fonteta em negaven el pa i sal. Era una guerra a mort. Aprofitaren per parlar en contra meva amb tothom qui coneixien. Aquell reduït cercle d’aspirants a la immortalitat literària em girà l’esquena i quan em veien pel carrer canviaven de voravia per no haver de topar-se amb mi. Per a ells, per a la colla que acceptava les valoracions de Miquel Ferrà, Mort de dama no valia un ral. Afirmaven que mai no seria un escriptor de debò. Almanco ells no em volien donar l’aprovació per a l’exercici de les lletres! Si no era dels seus no era escriptor. Així de senzill, malgrat que hagués escrit la millor novel•la mallorquina dels darrers anys. Els diàlegs? Tampoc no valien un cèntim. Eren d’un mal gust deplorable, afirmaven, cofois. Deien que les escenes de la novel•la estaven mancades de realisme i les paròdies demostraven una gran manca d’enginy, per la qual cosa la meva obra era tan falsa, tan agra, tan descolorida, que feia pena. En resum: Salvador Orlan havia de desaparèixer del mapa. Mai no seria un escriptor de debò. Els prejudicis que dominaven el seu estret esperit de secta no els deixaven veure els possibles encerts que podia haver-hi al llibre. Cecs a tot el que no era la revisteta i les seves reunions, m’havien situat en la llista dels condemnats. Jo no havia d’aixecar cap. Ni aigua, m’havien de donar! Aquella crítica de Miquel Ferrà equivalia a una sentència de mort cultural. Encara que no ho faig fer coneixedor, les crítiques, tot el que digueren de mi, em va fer molt de mal. Ells eren els pontífexs de la veritat absoluta. El meu llenguatge era d’una indigència summa, xericaven, sense descans. Per aquell grupet d’escriptors de tercera categoria Mort de dama era un pamflet indigne que mai no aconseguiria ser considerat una novel•la de debò. Em recomanaven abandonar les lletres. El camp de la creació literària mai no seria el meu, afirmaven, amb ràbia i un posat d’odi intens en cada una de les seves afirmacions. Els socialistes havien escrit que em penjarien; els regionalistes em feien la vida impossible. Aquesta era la situació en què em trobava pocs mesos abans de començar la guerra. És estrany que, per passar l’estona, per fugir una mica de tot aquest ambient enrarit, fes una revista, Brisas, una publicació que vaig voler lliure, alegre, divertida? Amb Brisas m’entretenia, era un bàlsam per defugir les impertinències dels uns i els altres. Com patiren tots aquells que no em podien veure quan, el juliol del trenta-sis, el meu germà Miquel va ser nomenat Cap de Premsa i Informació de la Comandància Militar de les Balears! El sacerdot Antoni Pons, un gran amic d’Emili Darder, va empal•lidir la primera vegada que em va veure amb l’uniforme de Falange passejant pel Born. Amb un segon vaig copsar que havia entès la fondària de la seva derrota. Era indubtable que nosaltres érem els guanyadors. Vaig riure quan va passar pel meu costat, cap baix, sense gosar dir paraula. Per fer més gran la nostra victòria el vaig saludar efusivament i encara vaig tenir humor per dir-li, sorneguer: -No passi ànsia. Tot s’arreglarà. Si els signants de la Resposta als Catalans fan una carta pública explicant els seus errors i oferint-se per fer feina amb les forces salvadores d’Espanya, no hi haurà més problemes. Però la carta de reconeixement d’errors s’ha de fer aviat. El pobre sacerdot no sabia què dir. No gosava obrir boca. -Ho digui a Miquel Ferrà. Per Comandància Militar tenen ganes de fer un escarment. No sé fins quan els podré tenir entretinguts amb el debat que surt pels diaris. Convé no perdre temps. Acotà el cap, com si estigués empegueït. Qui sap! Potser es pensà que el podríem detenir allà mateix. Es perdé per un carreró proper a la plaça de Reina sense haver obert la boca. Tan sols vaig ser a temps de veure com feia un dèbil moviment afirmatiu amb el cap. Pareixia una rata fugint del moix. I, en aquest cas, el moix era jo. En Miquel, el germà, sempre feia una gran riallada quan xerrava de la por dels signants de la carta, les corregudes per desdir-se, per provar de quedar bé amb les noves autoritats. -Corren com si fossin rates escaldades. Has vist la carta que els ha fet signar Miquel Ferrà? Demanen perdó. S’avenen a fer el que els hem demanat. Però no calia que fossin tan servils. Has vist com han traït els amics, els que no pogueren córrer per signar la petició de perdó? Vols dir que tenien necessitat de dir, acusant els altres: “Cada cual responderá de la intención con que lo suscribiera. Nosotros respondemos de la nuestra, que no pudo ser más limpia. De la sangrienta traición a su letra y a su espíritu, cúlpese no más a los que la perpretaron”. En Miquel em mirà de fit a fit, interrogant. -Ho has sentit? “De la sangrienta traición a su letra y a su espítitu, cúlpese no más a los que la perpretaron”. I ho signen en el moment en què Emili Darder i tants d’altres són en perill. És com si venguéssin a dir. “Nosaltres som uns bons al•lots, són aquells altres els dolents. Els esquerrans, els autèntics separatistes, els catalanistes de debò com Darder”. No m’havia adonat del significat de la frase. De sobte copsava la crueltat d’aquella afirmació. No havien pensat en els signants que eren empresonats! Per uns instants vaig pensar amb la força de la por. De quina manera havien interioritzat el pànic que anava a lloure pels carrers. Estaven atemorits. Només pensaven a salvar la pell, la família, les propietats que poguessin tenir. Els havia de recriminar la misèria humana que demostraven? No fèiem tots el mateix? Si ells eren uns covards... no ho era jo també, servil a les indicacions de qui manava i ordenava les detencions i desaparicions? Qui no tenia por en aquells moments, quan cada nit senties els motors dels camions carregats de gent que portaven a matar davant els murs del cementiri? Com no havies de viure enmig del pànic si se sentien, nítids, precisos, els trets dels escamots d’execució, els crits dels homes i les dones que morien, amb les mans fermades a l’espatlla, amb un crit de Visca la República! que m’arribava, potent, al•lucinant, al despatx del Manicomi? No sabia quina resposta havia de donar al germà. -Tenen por –vaig dir. -Sí, tenen molta por –em contestà, encenent una cigarreta. Però amb aquestes afirmacions lliuren als llops els seus companys. Aspirà amb força el fum i el va retenir per uns segons dins els pulmons, talment esperàs l’efecte de la nicotina dins la sang abans de prosseguir. Deixà la carta dels signants de la Resposta als Catalans damunt la taula i agafà el cinturó amb la pistola de l’uniforme. Marxava cap a Comandància Militar. El procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume i els altres implicats en el cop d’estat que havien de donar els comunistes i la maçoneria continuava. -Quina riallada no farà el coronell Tamarit... i Francesc Barrado! No volia criticar els que eren emportats per la por. Jo també tenia por. Tots érem enmig d’una cruïlla de camins i si t’erraves en la direcció que havies pres no podies saber quin seria el teu final. Com l’equilibrista que avança per sobre una corda fluixa, amb temor d’estavellar-se contra el terra en qualsevol instant. Així to tot, ara érem nosaltres, els germans Orlan, els que podíem dir que eren ells els que no servien de res, un grupet errat, equivocat, aliat amb els enemics de Mallorca, amb els catalans que venien a bombardejar l’Illa. Igual que els anarquistes que tiraven bombes al Liceu. Gent que donava suport a qui venia a matar mallorquins. Quatre arreplegats que no havien entès la tasca salvadora i alliberadora del general Franco. Qui podia portar la contrària als germans Orlan? Des del poder que ens donava la nova situació podíem atorgar o llevar la facultat d’escriure, de publicar. La feina, la supervivència quotidiana d’una persona depenia d’una simple insinuació. Una paraula era suficient per portar una família a la misèria i la desesperació. Una indicació, un simple gest amb la mà assenyalant aquella casa bastava per enfonsar totes les esperances de les persones marcades. Els cavalls de la Dissort i la Mort anaven a lloure i ningú no podia fer res contra la follia desbordada. Els instints més primitius de les persones eren en llibertat i cap autoritat no podia aturar la voluntat de qui volgués fer mal. Els col•laboradors de La Nostra Terra que m’havien negat el pa i la sal durant anys i més anys ara eren uns personatges ridículs, insignificants, als quals podies fer anar amunt i avall com si fossin titelles. On havia quedat l’aire de superioritat que tenien mesos abans de la guerra? On la mirada altiva d’aquells professors, els periodistes, els investigadors que pretenien saber més que ningú, que et miraven amb orgullosa suficiència? Jo no era tan poderós com en Miquel, el germà. Però amb qualsevol suggeriment que hagués fet en aquelles dramàtiques circumstàncies els hauria pogut fer callar definitivament. Molta gent moria per una carta anònima, pels motius més inversemblants: algun veí que havia dit que aquell no havia anat a missa o en temps de la República feia befa de les processons. Bastava per obligar-lo a beure un litre d’oli de ricí o enviar-lo a Can Mir, al castell de Bellver. Els meus enemics del passat, els quatre fanàtics entestats en aquesta cacera de bruixes que mai no fineix, diuen que amb els nostres articles els férem perdre la feina, que alguns emmalaltiren, i que d’altres deixaren de conrear les lletres per sempre. Afirmen que he contribuït a la destrucció de la cultura catalana. Salvador Orlan seria culpable de la desfeta catalanista del trenta-sis. Mai no m’ho han perdonat. Des de les pàgines on escriuen, malden per recordar uns temps que haurien d’estar definitivament oblidats. Els meus perseguidors haurien de deixar anar les seves dèries. A qui importa la vida personal d’un autor, pensar si té un gra en el nas, si és alt o baixet? D’un autor ha d’interessar la qualitat de la seva obra literària. Mai si li agrada el color roig o el blau. L’obra és l´únic important. Tota la resta és pura anècdota. Una insignificança. Encara avui, quan escric aquestes retxes, ignoren de quina tempesta vaig salvar tanta gent! Es queixen i no saben de què. Cert que els més sensibles patiren en veure alguns noms en els diaris, en sentir les nostres recriminacions. Ho entenc. No és fàcil mantenir la serenitat, un estat d’ànim tranquil quan, de nit, sents els trets dels escamots que maten els amics. Però la repressió contra els signants de la Resposta als Catalans hauria pogut ser més feresta. Si m’ataquen dient que vaig agreujar la situació dels regionalistes és que no saben quina era la situació del moment. El coronell Tamarit els podria haver portat a l’escorxador, com ho va fer amb Emili Darder, el batle de Palma. Darder havia signat el document i el mataren. Tots haurien pogut acabar a la presó. Sortosament, en Miquel Ferrà els cridà a l’ordre i, reunits a la biblioteca de la Diputació, redactaren la famosa carta que proclamava el seu penediment. Això els va salvar del pitjor. Sentíem l’alè dels milicians rojos al clotell. Hi hagué dies en què tots els que ens havíem apuntat al Moviment ens consideràrem morts. I si els rojos haguessin conquerit Manacor? Què hauria estat de nosaltres si Bayo, reforçat per tropes i més armament, hagués derrotat aquelles primeres columnes que García Ruiz envià a combatre el desembarcament? Com mantenir la serenor, la sang freda, no cometre injustícies quan ets tu mateix que et sents en perill? Sabíem que, si vencien els rojos, seríem nosaltres els morts a qualsevol cuneta dels afores. En Miquel era més dur que jo. Durant un temps, fins que vaig anar a viure a Bearn, hagueren de patir les nostres constants recriminacions. La truita s’havia girat! Ara érem nosaltres, els germans Orlan qui comandàvem, qui teníem a l’abast tots els mitjans de comunicació de Mallorca, la ràdio, els diaris. Érem nosaltres qui els podíem assenyalar amb el dit davant la societat, atacar-los d’haver col•laborat amb la Generalitat de Catalunya, identificar-los com a amics dels que manaven els avions a bombardejar-nos cada dia. Molts, cap baix, trists, vengueren a demanar el carnet de Falange. Altres ens serviren en tasques de rereguarda. Unes tasques del tot lloables que els salvaren d’haver de patir qualsevol entrebanc. Jo havia fet uns versets als joves falangistes que pacificaven Palma. Ara, Maria Antònia Salvà també escrivia poemes al general Franco. Una bona part dels signants fou delmada per la guerra: Emili Darder, mort, assegut a una cadira, perquè no podia aguantar-se dret, al cementiri de Palma. Altres acabaren exiliats. Gabriel Alomar, a Egipte, com a ambaixador de la República. Sabia que Ernest Maria Dethorey vivia a Suècia. Altres demanaren el carnet i es feren falangistes. La majoria d’intel•lectuals de reconegut prestigi eren al nostre costat. No solament Joaquim Verdaguer. També Joan Estelrich que, des de París, va dirigir la campanya contra Georges Bernanos i Les grands cimetières sous la lune. Llorenç Riber es posà incondicionalment al servei del Moviment. Alfonso Zayas no volgué que tot aquella allau de nous conversos entrassin en massa al partit. Em digué que cada cas seria estudiat en particular. I així es va fer. Potser hauria estat massa vergonyós, per a ells mateixos, acceptar-los tots plegats. Fer-los desfilar pels carrers de Palma, en grup, camisa blava i boina roja de requetè després de la derrota de Bayo. La història podria haver tengut una fotografia que mai no es va fer però que a ningú hauria estranyat. Una fotografia on haguéssim pogut sortir retratats el Marquès de Zayas, el tinent coronell García Ruiz, el Comte Rossi, el pare Julià Adrover Llaneras, que beneí totes les accions dels Dragones de la Muerte i jo mateix, l’il•lustre i conegut escriptor mallorquí Salvador Orlan. No hi podrien haver mancat el vicari general castrense Francesc Sureda Blanes, els meus germans Miquel i Guillem, Llorenç Riber, Maria Antònia Salvà al costat del coronell Tamarit i de Josep Zafortesa, responsable dels requetès. Podia haver-hi igualment l’amic Mateu Palmer, el cap de les milícies falangistes i dels Dragones de la Muerte. José Antonio Primo de Rivera hauria parlat de la sagrada unidad de las fuerzas más sanas de la sociedad, aquellas que son la vanguardia de la regeneración y salvación de España. Pagaren ben cares les crítiques a Mort de dama, la signatura de la Resposta als Catalans! I encara vaig haver t’aturar Tamarit! Ben cert que els hauria tancat a la presó! El coronell deia que no eren creïbles aquelles cartes de penediment. No volia creure de cap de les maneres el que jo li deia. Afirmava, nerviós, que no podíem confiar en una gent que canvia d’idees en vint-i-quatre hores. Ahir amb els catalanistes, avui amb Espanya, Personatges de missa i comunió diària, molts dels redactors de La Nostra Terra s’escandalitzaven davant les provatures tipogràfiques de Brisas o en veure una noia alemanya fumar a la terrassa de l’hotel Victòria. Gent que encara mirava la platja, els hotels com a quelcom de demoníac i perniciós. A alguns indrets de la badia d’Alcúdia, el Port de Pollença, Can Picafort, s’usava posar un llarg passadís de canyís enmig de la mar per a separar el lloc on nedaven els homes i les dones. El pecat, la luxúria dels cossos nus! La platja i l’esport com a camins de perdició. La bellesa dels homes i les dones, la nuesa d’Adam i Eva portaren la humanitat a perdre el Paradís, a entrar en el reialme de la condemnació eterna. En aquell temps, les platges tenien la mateixa divisió entre els sexes que les esglésies. Més endavant m’avorrí l’abundor d’hotels, el fals progressisme de les dones que entenien per modernitat mostrar les cuixes i els pits, fumar més que un carreter, pronunciar paraulotes. Però en els anys vint, a Mallorca, amb tanta falsa beateria, amb una cultura regionalista de floretes i rosari, anar a nedar a la piscina de l’hotel Victòria era sentir-se lliure, viure en unes altres coordenades del temps i l’espai. La primera entrevista a la ballarina Eva Tay! Un horabaixa espectacular, amb tots els colors roigs del cel menjant-se, afamegats, la silueta impressionant del castell de Bellver. L’havia citada per a una de les meves entrevistes. Portava un vestit verd, prou curtet. Mostrava els genolls, un gran atreviment en aquells dies, quan la moral era valorada pels centímetres de roba que tapava la carn de les dones. Va ser el moment en què em va seduir, que vaig pensar que partir amb ella, lluny dels avorrits indrets que coneixia, seria com descobrir un univers nou? Citava els meus entrevistats a les terrasses del Victòria i del cafè Alhambra. Quins debats més enriquidors sobre boxa amb Mompó i Martí! El comte Karol Nowina inaugurà les vetllades de lluita lliure a Palma. M’estimava molt més parlar amb ell dels trucs que emprava per animar els afeccionats que no de la qüestió de si convenia o no l’estatut d’autonomia per a les Balears. Quin avorriment, els regionalistes amb la consecució de l’estatutet! No podia suportat tant de catalanisme estantís. I els mallorquins, sense voler-se adonar que, si seguien pel camí que ens marcaven de Barcelona, esdevendrien una colònia de Catalunya. No els ho podies fer entendre! Eren rucs com una somera, tots amb cucales, sense veure res més que el que els indicaven quatre demagogs que venien a fer propaganda des de la península. Aquella placidesa d’abans de la guerra, malgrat els aldarulls d’alguna manifestació demanant pa, escoles, hospitals! A Mallorca ningú no es conformava amb el que tenia. Tothom volia ser ric, com si els jornalers, qualsevol sabater o guixaire hagués nascut senyor de possessió! La gent exigia, volia!, tenir hospitals barats, escoles gratuïtes, vacances, una jornada laboral de vuit hores. Ho discutíem sovint a la tertúlia, l’avanç de la rebel•lió de les masses, que havia escrit Ortega i Gasset, es palpava en l’ambient. La nostra placidesa, l’herència d’una Mallorca idíl•lica, ordenada i feliç era a punt de sucumbir sota la influència de les idees promogudes per quatre ignorants que pretenien salvar el món. Millor refugiar-me en la redacció de la revista, entrevistar el comte Keyserling, Bernard Shaw, escoltar els recitals de poesia d’Emilia Bernal... qualsevol cosa era més interessant que seguir les banalitats de la política espanyola i balear. Per defugir l’estantís ambient provincià sovint anava a visitar l’escriptora cubana Emilia Bernal, apassionada i excitada sempre per la poesia. Una dona exuberant, rebutjada per la societat illenca, com tot el que era innovació, aventura, modernitat. Va ser quan vaig conèixer la ballarina alemanya Eva Tay. Qui sap si va ser la història d’aquell fill que no volgué tenir amb mi, d´un avort que jo no desitjava, el que em va fer escriptor! Sovint pens si el fet d’anar desesperat a la recerca del temps perdut no neix precisament d’aquesta sensació punyent que sents en saber que no tendràs descendència, que el teu món desapareixerà irremissiblement engolit pel pas dels anys. Fins i tot, en els moments més feliços, a Bearn, aquella l’Arcàdia feliç de la guerra, una suor freda em paralitzava i em feia caure, sec, al balancí on feia la migdiada, si pensava en el bòtil de vidre on havia vist el meu fill de cinc mesos. Desaparèixer del món sense deixar-ne la més mínima petjada? Feia estona que Maria Antònia i jo sabíem que no podríem tenir descendència. Qualsevol pobrissó veí nostre ens podria refregar per la cara al•lots juganers, feliços i alegres malgrat les mancances de l’època. Els mirava amb enveja quan, morts de fam, venien a casa a demanar una mica de pa amb una rialla als llavis. Sempre els vaig donar el que tenia: no era molt, perquè aleshores els nostres ingressos eren esquifits. Però els que venien a veure’ns, els que tocaven a la porta, sempre sortien amb qualque cosa, fos el bocí de pa que demanaven, un parell de taronges, els caramels que els delien. Maria Antònia i jo semblava que ho teníem tot. Bona posició, cases, terres per a mantenir més d’una família. Per quins motius els déus ens havien negat la riquesa més gran de la terra, el goig de poder gaudir de la rialla d’un infant que porti la teva sang? Mai no he pogut riure amb la sensació de ser autènticament feliç. D’ençà de l’avortament d’Eva Tay sabia que la felicitat em seria negada. A qui podria deixar l’herència del que havia viscut, les sensacions que jo havia sentit, la idea de les coses que m’havien agradat i desagradat? Tot esdevendria un munt de pols a una tomba oblidada del cementiri de Palma? Quatre ossos i cendres que espargiria el vent? Això era la vida, el motiu de tanta lluita, de tant d’esforç per acabar una carrera, per escriure durant tants d’anys? En morir, una petita nota necrològica a les darreres pàgines del diari i pocs dies després l’oblit més glacial, el silenci més absolut. Mirava els mobles antics, els cortinatges de vellut, les caixes plenes de roba, els paisatges penjats a les parets, obscurs, sense saber què representaven, quasi invisibles, tapats pel fum i la pols de generacions i generacions. Quants d’ulls no havien vist aquelles marines, els sants penjats de les parets, els retrats de familiars dels quals ja no queda ni el record. Contemplava les caixes amb els llençols brodats a mà per expertes al•lotes que havien feinejat per a la família durant anys incomptables, els aparadors amb la vaixella antiga, els canelobres de plata que només s’encenien quan hi havia un venturós naixement a la casa, els antiquíssims llibres d’oracions de l’àvia... La suor freda que amenaçava paralitzar-me el cor em feia seure, extenuat, com si hagués de fer el darrer alè en el balancí de la saleta d’estar. Era quan Maria Antònia, amatent, s’apropava al balancí i em posava suaument la mà al front dient-me: -Salvador... què tens? Una altra vegada la febre? Per què no vas a Palma i parles amb Mateu Palmer, que és bon amic teu? I si ell no endevina el que tens sempre et pot recomanar algun metge conegut. Anava un moment fins a la cuina a cercar més aigua freda. Refredava el bocí de roba blanca que em posava damunt el front. Quan notava que estava una mica millor, que la febre havia minvat una mica, afegia: -Podràs saber molt de psicologia, entendre la gent que ha perdut l’enteniment, No t’ho negaré. Però, de medicina general, no saps res de res. Na Francesca, la cuinera, en sap molt més. T’ho puc ben assegurar. Per tranquil•litzar-la li deia que no tenia res, que m’anava passant. Tanmateix... què li havia de dir? Que tenia por a la mort? Que somniava amb aquells que desapareixien per les carreteres i caminois de Mallorca? Que el casal era poblat per veus d’un altre món, per Xima, que compareixia de bracet d’Antonio Espina, l’exgovernador de Balears que volia suïcidar-se per no haver lliurat armes al poble? No podia parlar-li de la sang que denunciava Georges Bernanos a Les grands cimetières sous la lune. Com explicar-li que els meus, els falangistes, també feien pujar al camió Colometa, la meva núvia dels deu anys? Hi havia tants de records que em mantenien fermat al balancí! La sensació ben real que en morir no quedaria res del nostre món, de la vida personal i familiar, de les cases, dels objectes que ens han envoltat els pocs anys que dura la nostra existència sobre la terra. El fill que mai no vaig tenir! Per quins motius Eva Tay no em preguntà el volia? Qui sap, de jove ets capaç d’embarcar-te en qualsevol follia sense atenir-te a les conseqüències. I si hagués marxat amb ella envers un país desconegut, a qualsevol indret d’Amèrica Llatina? Podia haver obert consulta a Xile, Mèxic o Buenos Aires. Tanmateix... què m´unia a Mallorca? Les bregues amb els regionalistes, les polèmiques amb els socialistes de Palma? La responsabilitat de portar endavant Brisas tampoc no era res tan important com per a impedir-me marxar a l’estranger amb Eva Tay i el fill que mai no va néixer. Escriure per compensar el buit que la manca de descendència m’ha produït? Des de quan m’he sentit un estrany a la meva terra? Potser des de sempre, des del dia que, dempeus, cavalcant, agafat a les poderoses espatlles d’Antonio, l’ajudant del pare, amb el vent que em pegava, furient, al rostre, sabia que els moments de joia i llibertat són curts. I que, indubtablement, minuts després d’aquella sensació esclatant de plenitud, la severa veu del meu progenitor em cridaria per anar a fer els deures del col•legi i renyar- me per la manca de concentració en els problemes de matemàtiques, els exercicis de grec i llatí. Jo només volia sentir el vent en el rostre, sentir-me lliure com els àngels.Turmeda | 08 Febrer, 2022 15:54 |
Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers. (Pere Rosselló Bover)
Visions literàries de Sa Pobla, a diferència del que algú podria pensar a partir del títol, no és cap llibre de caràcter local, nostàlgic, sobre un passat enyorat. De fet, tampoc no és ben bé un retrat només de Sa Pobla, sinó que pràcticament tot el que en diu podria ser l’anàlisi de la vida quotidiana de qualsevol poble de Mallorca durant els anys més durs de la postguerra.
Miquel López Crespí ha bastit aquest llibre de records, seus i dels seus familiars més propers, a partir de retalls d’altres obres pròpies. Una part dels capítols provenen d’Els crepuscles més pàl·lids (2009), una novel·la construïda a partir de la biografia del seu pare, que havia estat presoner republicà i que va patir la repressió franquista. D’altres capítols, en canvi, tenen l’origen en un altre llibre, essencialment autobiogràfic, a hores d’ara encara inèdit.
És per aquest motiu que el lector es trobarà en aquest llibre amb una diversitat de veus narratives que parlen i que, entre totes, ens fan un fris del que fou la vida diària de la gent de Sa Pobla durant aquells anys llargs i foscos. Si bé la majoria de les vegades ens apareix una veu narrativa en primera persona, que coincideix amb la de l’autor, en altres ocasions són altres personatges de l’entorn familiar (la mare, la padrina, el pare, etc.) els que ens ofereixen el seu testimoni. Naturalment, d’aquesta manera Miquel López Crespí ens pots oferir una visió molt més completa i complexa que la que en podria tenir un infant de la postguerra, com era ell en aquells anys.
Visions literàries de Sa Pobla és, com hem dit, un retrat de la vida de la gent del poble en uns anys difícils. Però també es podria llegir, potser per l’origen dels capítols que l’autor ha triat, com una novel·la sense un argument concret i, sobretot, sense intriga. De fet, és una “novel·la” que es tanca amb l’episodi que dóna lloc a tota la història: el moment en què son pare i sa mare es coneixen en la platja d’Alcúdia, que és, de fet, quan s’inicia la història d’amor de la qual naixerà el nostre escriptor. Tanmateix, aquest viatge no es du a terme d’una manera cronològica, sinó que, constantment, anam avançant i retrocedint en el temps, perquè el llibre està ordenat més bé per motius temàtics. Fins i tot, assistim a fets que tenen lloc abans de la guerra civil, però que ja anuncien el que ocorrerà més tard.
Visions literàries de Sa Pobla entra de ple en la denominada literatura autobiogràfica. Potser no es pot considerar una autèntica autobiografia perquè, com hem dit, l’autor i el narrador no sempre coincideixen. Tanmateix, hi ha un cert pacte autobiogràfic: els lectors sabem que l’autor ens conta uns fets que han ocorregut realment i que, encara que no tots els hagi viscut ell mateix, altres els han protagonitzat persones del seu entorn. La veracitat, per tant, hi és implícita i els possibles detalls que siguin fruit de la imaginació del novel·lista no desmenteixen la veritat essencial del que s’afirma en el text.
Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers.
Miquel López Crespí ens ofereix el retrat de la postguerra més sòrdida i més miserable vista pels ulls d’un infant d’una família que havia viscut els fets des dels dos costats. Mentre que la mare procedia d’una família benestant, alguns membres de la qual –com el batle Miquel Crespí Pons Verdera− havien contribuït a millorar la vida del poble durant la dictadura de Primo de Rivera; el pare, en canvi, era, com hem dit, un presoner republicà, que havia estat traslladat a Mallorca per fer feines com a càstig a les ordres de les autoritats feixistes. Contra l’apropiació, el control i la tergiversació de la memòria col·lectiva que la dictadura franquista va practicar, els nostres escriptors compromesos han fet surar la veritat històrica. Per aquest motiu López Crespí manté una actitud de recerca de la veritat per sobre de qualsevol partidisme, la qual cosa el du tant a denunciar la violència extrema dels crims del franquisme, com a lloar la bona feina per al bé del país que, abans de la guerra, havien fet alguns dels representants de la dreta regionalista. La crueltat dels feixistes envers les víctimes i els seus familiars i descendents sols s’explica per un odi profund i irracional.
A Visions literàries de Sa Pobla assistim, com hem dit, al retrat de la vida quotidiana de la gent d’un poble de l’època preturística: els durs treballs del camp, els jornals magres, les festes del poble, el cinema, el control de l’església, el poder de les classes altes, els jocs dels infants, la persecució dels xuetes, les supersticions, les feines casolanes, etc. Es tracta d’un món esvaït, que l’autor ens presenta des d’una actitud ambivalent: perquè, per un costat, és el temps irrecuperable de la infantesa; però, per altre, és un temps de repressió i de pobresa, de por i d’anul·lació de la llibertat.
Hi ha molts de motius per llegir Visions literàries de Sa Pobla. Però més enllà del que hom hi vulgui cercar, també hi pot trobar l’eficàcia d’una prosa senzilla amb què l’autor assoleix una comunicació directa amb el lector, basada en la sinceritat i en la complicitat. Hi trobam una veu amiga que ens parla a cau d’orella per fer-nos saber tots els patiments i els goigs que el vent ja fa temps que s’emportà.
Pere Rosselló Bover (Juny 2018)
Turmeda | 05 Febrer, 2022 21:12 |
Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Una pistola al cap (un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)
Què cercaven? Diners amagats entre les pàgines de les novel·les de Gorki, Tolstoi i Valle-Inclán? Amagades instruccions de la conspiració comunista de la qual ens acusaven? Llançaven al carrer les publicacions de l’editorial Cenit, Tierra y Libertad, Revista Blanca. Trepitjaven les obres d’Anselmo Lorenzo, Federico Urales, Álvarez del Vayo, Gabriel Alomar, Marcelino Domingo... Portaven una llista amb els autors que consideraven subversius. Vaig sentir que parlaven d’Antonio Machado i Federico García Lorca talment fossin dos dimonis. En el carrer ja cremaven les obres de Largo Caballero, Lenin, Trotski, Rosa Lusemburg, Fernando de los Ríos i John Reed. La novel·la de Stendhal, El Roig i el Negre, els semblava un tractat d’anarquisme. Dostoievski, un bolxevic. Rússia, el perill, la cultura a exterminar. Els noms i cognoms eslaus esdevenien l’enemic a vèncer. (Miquel López Crespí)
Em costà acostumar-me a l’obscuritat de l’entrada. Quan els meus ulls pogueren veure-hi, tenia al davant una escena que no oblidaré mai. Na Isabel i el pare estaven drets, amb les mans fermades amb filferro. Dins casa nostra, el desordre era total. Un grup nombrós de falangistes anaven amunt i avall obrint armaris a culatades, llançant els llibres al terra. Havien romput els vidres dels prestatges amb els fusells. Cercaven documents comprometedors, diners o tot alhora? En Joan Rupit, un veí a les ordres d’en Martí Cerol, davallà del pis de dalt mostrant el joier de la família.
Ens miràrem sense poder creure-ho. Pensaven robar-nos les joies? No els bastaven la destrossa, els calaixos oberts, les cortines espanyades, les detencions. Encara volien extremar les humiliacions?
En veure-ho, la padrina no pogué contenir-se. Dreta davall l’arc de l’entrada, els digué en veu alta:
-Lladres! Deixau el que no es vostre allà on ho heu trobat. No teniu vergonya!
En Joan Rupit mostrava les arracades i les botonades amb un somriure de satisfacció.
-Ja ho veieu –deia als seus homes-. Els xuetes no fan feina però gaudeixen de tot el que volen: or, plata, llibres, cotxe... Sempre han anat vius. Sense haver d’anar a suar a l’hort saben aprofitar-se de la feina dels pagesos. Són els propietaris dels magatzems més importants d’exportació de patates i mongetes. S’han convertit en senyors. Les filles dels comerciants no han anat mai a regar ni sembrar a marjal. Tampoc les veureu a l’hora de batre, sota el sol abrusador de l’estiu, porgant el blat, ventant el gra. Aquestes al·lotes estudien música, van a Magisteri, saben idiomes. Que no heu vist quina pell més blanca que tenen? Sempre a casa seva, llegint, portant els comptes del negoci de la família.
Una història prou coneguda. Quan podríem viure en pau, sense recordar constantment la cremadissa de l’any 1691? Sempre la presència aclaparadora de La Fe Triunfante del pare Garau. Un llibre que ens ha perseguit durant segles. La seva ombra sangonosa torna a través dels anys. Un malson del qual mai no ens podem desfer. Quan ja creus que tot s’ha acabat, els sacerdots recorden novament els cognoms maleïts, els sambenets penjats a l’església dels dominics.
Els inquisidors aquí, de nou, amb camisa blava i fusells a les mans.
El pare, envoltat de falangistes armats, suportava amb silenci aquella humiliació. Què podíem fer amb tantes pistoles i baionetes que ens apuntaven directament al pit? Vaig notar que tenia els ulls humits. Hauria començat a cridar amb totes les meves forces. Volia pegar els homes que estaven destruint la família, que insultaven les persones que més estimava.
Pensava en la tempesta que ens queia al damunt. No podia consentir el que em veia forçada a contemplar. Si hagués pogut hauria deslliurat na Isabel i el pare del filferro que els lligava les mans. Els botxins, sense cap mena de consideració, l’havien estret amb força. Tenien sang a les mans i no es queixaven. Sabia que els feia més mal el que estaven veient. Però no hi podíem fer res. Eren massa fusells contra les nostres mans nues, la desesperació que ens dominava.
De cop i volta estava navegant per l’interior d’un inesperat malson. Veia com anaven llançant els llibres que trobaven als prestatges al terra. Em preguntava per quin estrany submón viatjava, per quines obscures escales de l’infern havia davallat fins a ensopegar amb els missatgers de la Mort. El que m’envoltava s’assemblava als documentals sobre el triomf del nazisme a Alemanya. El mateix que havíem vist a les projeccions sobre la victòria de Hitler l’any trenta-tres. Els uniformes eren diferents però el que feien els escamots d’assalt hitlerians i falangistes no es diferenciava en res. Idèntics rostres plens d’ira arrabassant els cartells de les seus socialistes i comunistes. La fúria a l’hora de les detencions, els insults, els cops. A Berlín, Frankfurt i Hamburg, els esquerrans, juntament amb els jueus, són obligats a netejar els carrers agenollats damunt les llambordes, mentre són escarnits per un públic que gaudeix contemplant com pateixen. Al·lots i al·lotes de cabells rossos riuen, feliços, en veure com els detinguts són obligats a portar una estrella de David damunt el pit. A uns altres els fan portar grans cartells de cartró amb la paraula “Comunista”. Del darrer documental que veiérem feia uns mesos, poc abans del Primer de Maig, record els camions amb les unitats d’assalt de les SA arribant davant els locals dels partits marxistes, les biblioteques que s’havien de netejar de bolxevisme i judaisme. Ben igual que els que han destrossat casa nostra. Joves enviats pels senyors i la rectoria. Exaltats ansiosos de fer mal. Una joventut ensinistrada per a acabar, mitjançant la violència, amb qualsevol idea de justícia social. Des del Ministeri de Propaganda, Goebels parla d’acabar amb l’``art degenerat”, amb la influència del socialisme judaic dins la cultura d’Alemanya. Dóna ordres de ser implacables amb la música de jazz, amb les creacions de negres i altres races que considera inferiors. Asseguts a la sala de projeccions de la Casa del Poble poguérem veure com els nazis llançaven els mobles i els llibres per les finestres i posteriorment, talment feres sense control, calaven foc a les enormes muntanyes de volums amb les obres dels grans intel·lectuals alemanys i estrangers considerats “perillosos” .
Ara s’esdevenia el mateix a Palma, al nostre poble!
Miraven entre les fulles.
Què cercaven? Diners amagats entre les pàgines de les novel·les de Gorki, Tolstoi i Valle-Inclán? Amagades instruccions de la conspiració comunista de la qual ens acusaven? Llançaven al carrer les publicacions de l’editorial Cenit, Tierra y Libertad, Revista Blanca. Trepitjaven les obres d’Anselmo Lorenzo, Federico Urales, Álvarez del Vayo, Gabriel Alomar, Marcelino Domingo... Portaven una llista amb els autors que consideraven subversius. Vaig sentir que parlaven d’Antonio Machado i Federico García Lorca talment fossin dos dimonis. En el carrer ja cremaven les obres de Largo Caballero, Lenin, Trotski, Rosa Lusemburg, Fernando de los Ríos i John Reed. La novel·la de Stendhal, El Roig i el Negre, els semblava un tractat d’anarquisme. Dostoievski, un bolxevic. Rússia, el perill, la cultura a exterminar. Els noms i cognoms eslaus esdevenien l’enemic a vèncer.
No em vaig poder contenir:
-No vos basta robar les joies de la família? També voleu acabar amb la cultura, com els feixistes de Mussolini a Itàlia i els nazis a Alemanya? Sembla que he perdut l’enteniment! El Roig i el Negre és una novel·la, no un llibre escrit per Proudhom o Bakunin!
En Joan Rupit em mirà amb ràbia continguda. Envermellí, talment li hagués pegat un cop enmig del rostre. Quasi podia sentir els batecs del seu cor, excitat, dominat per aquella ànsia de fer mal, d’imposar la seva voluntat.
-Llibres? Cultura? –i mirava els homes que l’acompanyaven com si nosaltres haguéssim perdut el cap.
Escopia les paraules com si fossin pedres.
-Tanmateix no ens enganyaràs. El perill ve de Rússia. Ho sabem. Ens ho ha dit el rector. Els mestres, periodistes, polítics i escriptors sou culpables de l’anarquia regnant! És a conseqüència dels vostres diaris, de les classes nocturnes a l’Ateneu que l’exèrcit ha hagut de sortir al carrer per salvar les propietats dels bons ciutadans, la santa fe catòlica.
Des de l’indret on em trobava vaig veure com s’agenollava per agafar alguns dels volums que havien tret de la nostra biblioteca. En Joan Rupit sostenia a les mans uns llibres de poemes de Miguel Hernández i Rafael Alberti.
-Amb aquest fems heu omplert el cap als pobres jornalers! –cridava, enfurismat-. Quin sentit tenia ensenyar de llegir i escriure amb fragments d’obres de Bakunin i Marx? Adoctrinar aprofitant les ànsies de saber dels desgraciats. Sabem ben bé quines han estat les vostres tàctiques. Fer creure als toixarruts que voleu ajudar-los només per aconseguir que participin a les vagues contra els senyors que donaven feina, pa i menjar per als seus fills!
Estava davant meu, embogit.
-Bastir falses il·lusions en el cap dels pobres? –continuava, encès-. Per què no et dedicares a fer classes a qualsevol institut de Palma? Potser tot hauria estat ben diferent sense tants de llibres perniciosos, sense mestres com tu i la teva germana.
D’una manotada llançà al terra el volum de poesia que tenia a les mans.
-Ara tendrem molta feina segant la mala herba que heu fet créixer al camp en aquests anys d’infausta República!
La mare plorava desconsoladament.
La padrina Margalida resava el rosari amb els ulls esperitats, com si no sabés el que passava. Des de feia temps estava malament de salut. La inesperada invasió de la casa agreujava encara més la seva situació. I, ara, haver de veure com fermaven els fills i la néta amb filferro la feia empal·lidir. Els tractaven talment fossin lladres o assassins. Veient el que feia aquella gernació d’homes armats, empitjoraria. Bastava veure el tremolor de les seves mans, la mirada ansiosa, el dolor que traspuava el seu rostre. No tenien pietat de veure una dona d’edat, malalta? Com era possible tanta insensibilitat, tal grau de maldat?
En Joan Rupit va mostrar als seus homes el joier que havia davallat de l’habitació dels pares:
-Veieu? Un munt de joies! Possiblement haurien servit per comprar armes per als comunistes! Les hem de portar al local juntament amb totes les que trobem al negoci d’aquest xuetó.
S’aturà un moment i continuà, somrient.
-Imaginàveu que no descobriríem els vostres plans? Ho sabem tot. A la cambra de na Isabel hem trobat un munt d’exemplars de Nostra Paraula, la revista del PCE. Ara, en arribar a l’Ajuntament vos prendrem declaració. Volem saber els plans que teníeu a l’hora de cremar l’església i matar el senyor rector.
Mentre parlava anava agafant les arracades de la mare i la padrina, les polseres d’or heretades dels avantpassats. Vaig veure com es posava a la butxaca les botonades dels padrins. Unes joies que sempre havíem estimat, més que pel valor econòmic que tenien, pel que sentimentalment representaven. El petit tresor que contenia la capsa que mostrava en Joan Rupit significava l’esforç d’unes quantes generacions, el fruit de dècades de fer feina sense descans.
Impossible contenir la meva indignació.
-No estau avergonyits? Robar a la casa d’una família que no ha fet mai mal a ningú, rompre els mobles a culatades, com si fóssiu bèsties. Els animals no tenen un cor tan dolent, serien incapaços de fer patir ningú.
Potser no ho hauria d’haver fet mai. Tenia al meu davant el pare i la germana amenaçats pels fusells, a punt de ser portats no sabíem encara a quin tenebrós indret. I si les paraules que acabava de pronunciar agreujaven més la situació? No era una imprudència per part meva? Però l’escena em sublevava. Més que fer-me tenir por, els fets que contemplava m’enervaven fins a límits insospitats, posaven en tensió el meu esperit rebel. Hauria estat capaç de fer qualsevol cosa. Inconsciència de la joventut? Possiblement. El rostre de la mare era un quadre. Tremolava. Amb la mirada em deia que callàs, que estàvem en perill. El padrí havia pogut marxar. Potser el millor fos entretenir-los amb qualque conversa banal. El pare i na Isabel ja estaven detinguts. Ara ens podien agafar a nosaltres, a les tres dones que quedàvem. Si hi havia sort el padrí podria amagar-se a la muntanya. Tenia amics al port. Qui sap si podria fugir de Mallorca amb una barqueta.
De cop i volta els falangistes es giraren cap a l’indret on jo estava recolzada, amb el braç en el piano de l’entrada. Recordaré per sempre els seus rostres. Els que havien begut m’aguantaren la mirada, sorneguers. El que apuntava la meva germana amb el fusell escopí damunt les rajoles acabades de fregar. En Pancuit i en Robiolet, dos coneguts de la infantesa, acotaren el cap, com si els quedàs encara una mica de vergonya.
Qui no s’acovardà va ser en Joan Rupit.
Em mirà desafiant.
Es va treure la pistola de la cartutxera i, amb l’or de la família dins la butxaca, s’apropà al lloc on jo romania dreta. Els que vigilaven la porta també feren unes passes cap endavant, amenaçadors.
Què ocorria?
No podia reconèixer en Joanet de quan érem infants. Què havia succeït al poble per aconseguir convertir les persones en animals? Caminava lentament vers l’indret on em trobava, recolzada en el piano que el pare m’havia comprat el dia que feia els vint anys, el primer d’abril del trenta-sis. D’ençà que tenia consciència, el meu somni era saber música. Desitjava poder acompanyar al piano les cançons de l’Orfeó, fer concerts, entretenir els amics, organitzar recitals i així poder recollir diners per als presos polítics i publicar les revistes de les nostres organitzacions. Sovint anàvem mancats de diners i aquell em semblava un bon sistema per a recaptar unes pessetes.
N’Andreu estava encantat amb la meva idea. El negoci del pare rutllava a la perfecció i per això mateix la família m’havia regalat el piano.
De sobte vaig ser conscient del que s’esdevenia. En Joan Rupit m’apuntava al cap amb la pistola. Vaig sentir el fred de l’acer damunt el front.
A poc a poc, pronunciant les paraules una a una, em digué:
-Tu, Caterina, ets la que més ha de callar. Ara mateix podria fermar-te, com he fet amb el teu pare i la teva germana. O et penses que som ximples? Els companys de Palma han ocupat les seus dels partits i sindicats que donaven suport al Front Popular. Hem tengut sort. Encara no havien cremat la llista d’afiliats. Tenim els noms. Ningú no escaparà! I la teva germana Isabel és la màxima responsable del jovent esquerrà de la comarca. Vés a saber si va ser la culpable de la destrucció de la creu d’entrada al poble! L’hem de detenir, interrogar i enviar a la comissaria de Francesc Barrado. Aquestes són les instruccions que ens han donat.
Notava com, de forma inconscient, palpava l’or que ens havia robat i que portava dins les butxaques.
-En Barrado sap perfectament el que s’ha de fer amb tots vosaltres. Tanmateix sou uns rojos que volíeu fer la Repartidora –afegí-. N’Andreuet, el teu promès, ha marxat amb els carrabiners i els socialistes. El padrí ha estat el més viu. No l’hem trobat. Sembla que ha botat per la finestra i possiblement pensa amagar-se en alguna cova de la muntanya. Ja caurà en els nostres mans. Els que van a cercar els fugitius no van de bromes. No tenen les meves consideracions. Els que surten de nit a la recerca dels que han marxat ho fan com si anassin de cacera. Sí, ho heu sentit bé: de cacera. Talment anar a matar conills. I tenen bona punteria, us ho puc ben assegurar!
Apropà la cara a la meva i vaig poder sentir la pudor de conyac barat que sortia de la seva boca. Sentia el canó de la pistola en el cap. Em feia mal. “Em deixarà una marca al front”, pensava, sense gosar fer un moviment.
-Val més que callis –afegí novament-. Amb el teu pare president de La Societat, la germana comunista, el nuvi fugint amb els carrabiners, puc fer el que vulgui amb vosaltres. Ara mateix us podria matar com si fóssiu rates.
Deixà d’apuntar-me i retrocedí vers a l’indret on es trobaven el pare i la germana. Rigué, alhora que feia un senyal als seus, com dient-los que se'ls podien emportar.
-Començarem els interrogatoris amb aquests dos. Al teu padrí ja li demanarem comptes més endavant. Això si el porten viu a l’ajuntament.
Tornà a mirar-me de fit a fit.
-Per ara no et faig res. Ja sé que ets igual de perillosa que els altres. A mi no m’enganyes amb aquest posat de nineta bona al·lota. Sou com el dimoni, que sovint es vesteix d’àngel per a fer més mal a la gent! I nosaltres no deixarem cap diable damunt la terra, per molt que vulgui disfressar la seva presència. La teva llibertat és provisional. No cantis victòria. Són nombrosos els detinguts i tenim un excés de feina amb les declaracions. Et vendrem a cercar quan pertoqui.
Se’n portaren el pare i na Isabel ben fermats. Només poguérem acomiadar-nos amb la mirada. El pare no pogué abraçar la padrina, que plorava a un racó de la cuina.
Coneixia la meva germana profundament. La notava ferma, serena. El pare també es mantenia aparentment tranquil. Crec que encara no podien imaginar el seu destí. Provava de consolar-me pensant que el padrí havia pogut amagar-se. Possiblement no el trobassin. Coneixia nombrosos amagatalls secrets a la muntanya, coves desconegudes per a tothom, secrets rierols d’aigua... Jo coneixia cada un dels enfonys on podia restar ocult. Ben cert que posarien vigilància a la casa i que, si ens deixaven en llibertat, farien que algú ens seguís. I, si aconseguíem despistar els cruels perseguidors sempre podríem deixar queviures en indrets que només coneixia el padrí.
Malgrat el valor aparent, em sentia commocionada.
Ara el problema més important era saber què volien fer amb la germana i el pare.
La mare continuava plorant. “Els mataran”, deia sense poder contenir el riu de llàgrimes que li regalimaven per les galtes.
Per quins motius no em portaven amb ells? A què esperaven? Quines intencions tenien? Què volien fer amb nosaltres? D’en Joan Rupit recordava que jugava amb na Isabel i tota la colla del nostre carrer. La mare li havia donat berenar, dues llesques de pa amb botifarró o xocolata!, en moltes ocasions. Quantes vegades no comparegué per la cuina, afamegat, suplicant per aquelles pastilles de xocolata que tant li agradaven!
Però ara s’emportava la família envers un destí incert. Amenaçava a enviar els falangistes a caçar el padrí, “com si fos un conill”, digué.
El padrí, un home que l’havia tengut damunt els genolls! Com era possible una transformació tan radical del cor de les persones? Que s’esdevenia dins l’ànima de la gent? Com era possible que en uns dies s’oblidassin anys d’amistat, els jocs de la infantesa, els favors fets a través dels anys?
Els plors de la mare em portaren de nou a la realitat.
No podia romandre tancada a casa o la pena i la depressió em paralitzarien. Era necessari sortir fos com fos del pou profund de la desesperació. Què més ens podien fer? Portar-me a la presó? I què importava si ja havien detingut el pare i na Isabel, m’havien amenaçat de mort?
Volia saber on els portaven costàs el que costàs.
De la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)
Turmeda | 04 Febrer, 2022 22:18 |
Tanmateix, la senyora Ramon encara aposta per la contextualització, perquè probablement pensa que, dels temes espinosos, si se'n parla poc, millor. I no sempre és així. El monòlit al Baleares tan sols es podria contextualitzar amb la llegenda següent: "En record d'una societat moralment malalta, perquè no va dubtar a adoctrinar els menors amb el credo feixista, ni a exposar-los a la mort física en benefici d'uns ideals d'inspiració totalitària que implicaven la supressió de les llibertats públiques". I la senyora Ramon no ho farà mai de mai. Quan la regidora parla de contextualització, pensa en com va de bé afegir aigua al lleixiu per a rebaixar-lo. I és cert. Però el monument al Baleares s'ha d'enderrocar. Molts de columnistes han aportat infinitat de motius, perquè l'Ajuntament el faci desaparèixer sense manies. Els bombardejos de Tarragona o de la costa valenciana, per exemple. O la matança de centenars de civils a la carretera de Màlaga a Almeria. Tanmateix, no s'ha parlat gaire de la manipulació ideològica dels Fletxes Navals. (Llorenç Capellà)
Enderrocament o contextualització
Per Llorenç Capellà | 18/08/2009 |
Nanda Ramon ha dit en roda de premsa que encara no sap què fer amb el monument de la Feixina. Té un dilema: pot optar per enderrocar-lo o per contextualitzar-lo; i que faci una cosa o l'altra depèn, en bona part, de l'opinió dels seus assessors. Doncs bé, convé que l'encertin, els assessors, perquè aquesta decisió marcarà definitivament el pas de la senyora Ramon per Cort. No hauria d'ésser així, però la polèmica s'ha orquestrat tan malament des de la mateixa regidoria de Cultura que s'ha convertit en una bomba de rellotgeria. Ho sento per Nanda, que va acceptar fer part de la candidatura del Bloc il·lusionada amb la possibilitat de treballar per Palma (cosa que ha fet, i força bé) i no amb la d'anar a la guerra. Però els problemes vénen quan vénen i cal acarar-los amb seny. La Feixina sols té una sortida digna, l'enderrocament.
Tanmateix, la senyora Ramon encara aposta per la contextualització, perquè probablement pensa que, dels temes espinosos, si se'n parla poc, millor. I no sempre és així. El monòlit al Baleares tan sols es podria contextualitzar amb la llegenda següent: "En record d'una societat moralment malalta, perquè no va dubtar a adoctrinar els menors amb el credo feixista, ni a exposar-los a la mort física en benefici d'uns ideals d'inspiració totalitària que implicaven la supressió de les llibertats públiques". I la senyora Ramon no ho farà mai de mai. Quan la regidora parla de contextualització, pensa en com va de bé afegir aigua al lleixiu per a rebaixar-lo. I és cert. Però el monument al Baleares s'ha d'enderrocar. Molts de columnistes han aportat infinitat de motius, perquè l'Ajuntament el faci desaparèixer sense manies. Els bombardejos de Tarragona o de la costa valenciana, per exemple. O la matança de centenars de civils a la carretera de Màlaga a Almeria. Tanmateix, no s'ha parlat gaire de la manipulació ideològica dels Fletxes Navals.
I cal fer-ho. Si tant voleu per deixar sense arguments de caire sentimental a Cort en la seva resistència numantina de la Feixina. Ja sabeu: els al·lots s'havien embarcat en el Baleares per jugar a fer de soldats i, en definitiva, no deixaven d'ésser al·lots. Cap referència, per tant, al fet que tots els tractats internacionals en defensa dels drets humans condemnen els governs que permeten que els menors vagin a la guerra. Però anem per feina. L'historiador Jeroni Fullana, a Los Flechas Navales de Baleares (Lleonard Muntaner, 2005), els desmunta tots. Els arguments que pretenen endolcir la cosa, ja m'enteneu. I probablement ho fa sense pretendre-ho, cosa que confereix més importància a la seva aportació. Els Fletxes s'allistaven a partir dels catorze anys, una bestiesa. I eren ensinistrats en les feines marineres, "sin mermar en nada el ideario de Falange que dio origen a la escuela". Això explica que entre els benefactors de l'escola esmentada -instal·lada en el vaixell Unión- figuressin Alfonso de Zayas i Martí Pou, dos personatges força significatius de la dreta mallorquina més sinistra. Zayas ha d'ésser considerat un dels dissenyadors de la repressió que va suposar més de mil morts.
Pou va ésser un criminal, un pinxo. Imaginem, fredament, la instrucció que reberen aquests al·lots, els Fletxes, tant els que moriren a bord del Baleares com els que aconseguiren sobreviure, per a satisfer les exigències ideològiques de Zayas o de Pou. No ho dubti, senyora Ramon, els ensenyaven la cara més fosca de la vida. L'himne que els identificava diu bestieses d'aquest gruix: "Orgulloso a la Marina/ mi vida tengo que dar". Heus ací una apologia de la mort, repetida una i altra vegada de manera banal en infinitat de cançons. En aquestes altres estrofes hi és tot: "Arriba nuestro Caudillo./ Arriba nuestra bandera/ que es la bandera de Cristo". És a dir: pàtria, Don Francisco, l'Església... Uf! I els receptors, infants de 14 a 16 anys. Veritat que ho troba vergonyós, senyora Ramon? Tanmateix, allò del llibre de Fullana que causa més impacte en el lector és la transcripció de la carta que, amb data del 14 de març de 1938, adreçaren Pere Roca i Mateu Matas al responsable de l'Escola de Fletxes Navals.
Ambdós havien perdut un infant en el Baleares, i li diuen: "... lo que sentimos en el alma no es la pérdida de un pedazo de nuestro corazón allí en alta mar, sino el no tener otro muchacho útil para servir en los Ejércitos del Bien". Senyora Ramon, recorda que li he parlat d'una societat malalta...? Amb aquesta cita en té una prova definitiva. El monument de la Feixina fa empegueir, fins i tot, a una dreta amb seny. Allò que passa, i possiblement compartirà el matís, és que ja no sabem on s'amaga aquesta dreta ni si existeix o ha existit realment.
dBalears
Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares
El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.
Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.
Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.
El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.
El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.
Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.
La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Turmeda | 03 Febrer, 2022 12:29 |
De cop i volta s’esvania el posat liberal que a vegades havia cultivat. On restava el record dels tea-partys de l’Hotel Victòria parlant de Keyserling, Bergson, Spengler? Les amables discussions analitzant el primitivisme d’Homer, Dant, Shakespeare, Goethe? S’escandalitzaven quan criticava els clàssics, aquells escriptors que alguns tertulians consideraven genis de la literatura. El Quixot sempre em va semblar una síntesi indigerible del castellanisme. Una novel•la amb una pobresa de matisos al•lucinant! I tothom considera Cervantes una figura de la literatura universal.
Potser fos un absurd afiliar-me a Falange, provar de salvar una Mallorca que tanmateix només existia en la meva imaginació.
Qui sap! La vida és una bogeria. Si hagués estat a Barcelona... m’hauria fet de la CNT, del POUM, d’Estat Català? Qui ho podria creure? Amb els anys, i més que res per quedar bé amb els que publicaven i enlairaven la meva obra, vaig afirmar que, si hagués viscut a la zona en mans d’Azaña i els rojos hauria estat republicà. Mallorca va fer costat a Franco i em vaig fer del Moviment. Era excusa per dissimular el meu passat falangista. Xerrar per xerrar. Però tothom s’ho cregué. “És un cínic”, afirmaven. I quedaven tan feliços, sense anar a aprofundir res més. “No té ideologia. Salvador Orlan està sempre amb qui guanya”. Ximples, es pensaven que em coneixien. Aquestes opinions servien els meus propòsits. Es tractava de fer oblidar el passat, dissimular els fets de la guerra. Que ningú no recordàs el que havia escrit en els anys trenta. No vaig tenir gaires problemes, Els catalans són tan crèduls! Acceptaren a les bones tot el que vaig dir. La crítica va ser prou generosa en la consideració de les meves novel•les. No, no crec que, en cas de romandre a Barcelona en temps de la guerra, hagués agafat el carnet d’alguna organització esquerrana. No crec que el meu oportunisme, que diria Baltasar Porcel, arribàs fins al punt d’agafar el carnet de qui em volia mal. No anaren al domicili de Llorenç Riber? No cremaren els mobles, robaren els llibres de la seva biblioteca? Què li haurien fet si els milicians l’haguessin trobat? No cal tenir molta imaginació per endevinar-ho. Era massa conegut per fer creure a anarquistes i comunistes que m’havia fet dels seus. Ningú no ho creuria i, molt manco, els mallorquins que fugiren de Mallorca i que residien a la capital de Catalunya. Quants d’ells no haurien participat en un judici en contra meva! Això si hagués tengut el privilegi de ser jutjat, cosa que dubt! Un fill de militar i germà de dos militars, col•laborador dels diaris de dretes... Els articles del trenta-quatre atacant el Govern de la República... Les polèmiques amb els catalanistes... Un intel•lectual amb aquestes connotacions... on podia situar-se en el moment que esclatà el Moviment? Amic d’Alfonso de Zayas, el cap de Falange, de Georges Bernanos, Camelot du Roi, de tota la colla d’eixelebrats mallorquins que defensaven el pensament clar i esperançador de José Antonio Primo de Rivera... Era massa evident quin lloc de la trinxera ocuparia quan arribàs el moment de la veritat. De cop i volta s’esvania el posat liberal que a vegades havia cultivat. On restava el record dels tea-partys de l’Hotel Victòria parlant de Keyserling, Bergson, Spengler? Les amables discussions analitzant el primitivisme d’Homer, Dant, Shakespeare, Goethe? S’escandalitzaven quan criticava els clàssics, aquells escriptors que alguns tertulians consideraven genis de la literatura. El Quixot sempre em va semblar una síntesi indigerible del castellanisme. Una novel•la amb una pobresa de matisos al•lucinant! I tothom considera Cervantes una figura de la literatura universal. No ho podia entendre. Com la discussió amb el batle de Palma, Emili Darder. Era a la Casa del Libro, a un racó del Born. El batle, que havia vengut a la presentació de Brisas, acabava de comprar una obra de Tolstoi. Vaig veure el títol de la coberta: Resurrecció. Em mirà somrient i apropant-se a l’indret on jo fullejava la darrera novetat de José Ortega y Gasset. Joiós, mostrant-me el llibre, em digué: -Salvador, ja sé que les obres de contingut social no t’agraden. He llegit sovint els teus articles atacant Víctor Hugo, Remarque, Blasco Ibáñez, Tolstoi... i Cervantes, Shakespeare, Dant i Homer! No et prives de res! El vaig saludar cordialment. Emili Darder era un esquerrà entestat en impossibles quimeres: la solució dels problemes de salut dels més desvalguts, de l’alfabetització del poble... “Arribar a la igualtat mitjançant la cultura”. Els coneixia, tots aquests utopistes que volien salvar la humanitat. Gent amb estudis que no entenia que és precisament l’aparent desigualtat que ells combaten el que enriqueix la vida. Què faríem a una societat on tothom fos metge, professor, enginyer? Qui treballaria la terra, bastiria els edificis, sortiria a la nit a recollir els fems que deixam al portal? Era un absurd, una bogeria voler igualar mitjançant decrets i a la força l’espontaneïtat de la vida. La vida, i Darwin va proporcionar nombroses proves al respecte, és la lluita per la supervivència del més fort, del més apte. Voler acabar amb aquest combat etern per a la supervivència del més apte és anar contra les lleis de la natura. Quina societat pot subsistir si desapareix la riquesa que ofereix la diversitat social, els distints oficis, les tasques diferenciades que desenvolupen els diversos estaments socials? La igualtat que volgueren implantar a la França Revolucionària del noranta-tres em feia estremir. Sortosament, Napoleó acabà amb moltes d’aquelles absurditats dels jacobins. El dia que mataren Marat, quan Robespierre i tot els seus anaren a la guillotina, començà a restablir-se l’equilibri trastocat per la Revolució. És prou evident que França ja no va ser mai més la societat del passat, amb tota aquella riquesa cultural esbucada per la follia dels demagogs i les verduleres de París. L’igualitarisme soviètic encara era més espantós. Lenin i Trotsqui havien perfeccionat la màquina del terror igualitari. Les txeques de Moscou i Leningrad no tenien res a envejar als decrets del Comitè de Salut Pública parisenc! Emili Darder, els fanàtics catalanistes i socialistes de Palma, aquells que pugnaven per anar controlant les nostres institucions, no s’adonaven que, amb l’alfabetització general i gratuïta obrien pas a l’esperit de chauffer que ja omplia places i carrers, escoles i institucions. Amb la República, l’esperit sentimental i poc cultivat de la xurma havia arribat a apoderar-se del Parlament, del govern, de l’Estat! Què li havia de dir? Tanmateix no m’entendria. Només li vaig comentar que m’estimava molt més llegir Proust, Flaubert, Racine o Lafayette que Tolstoi, Víctor Hugo, Dostoievski, el bolxevic Màksim Gorki. L’ensenyament públic que defensava Emili Darder podia significar el final del necessari elitisme i aristocratisme en el camp de la cultura. És evident, no ho vaig negar mai, que la burgesia, els nous rics, necessiten empleats amb estudis. L’alfabetització mai no va ser una prioritat de les monarquies del segle XVIII. Ni els passava pel cap la idea d’ensenyar a llegir i escriure els toixarruts! La idea és dels burgesos que volen tenir servidors eficients. Empleats que portin la comptabilitat dels negocis, que puguin llegir les instruccions per fer funcionar la nova maquinària industrial. Saber lletra per a poder comprar els diaris i llibres que publiquen les seves empreses editorials. L’alfabetització era una necessitat burgesa, no de la humanitat. El món ha funcionat durant milers d’anys amb la majoria de la població sense saber llegir i escriure. Amb el temps, el democratisme polític que portà la Revolució Francesa esdevengué un atac directe a la línia de flotació de la cultura de qualitat. Amb la generalització dels estudis i la creació de noves escoles, instituts i universitats, el fill de l’amitger podia estudiar a Barcelona o Madrid, acabar una carrera. Qualsevol home provinent de les classes baixes, ho vérem en temps de la República, arribava a considerar-se igual que nosaltres, semblant als professionals provinents de nissagues consolidades a través dels segles. Era un absurd considerar que el fill del porquer de la possessió, pel simple fet d’haver estudiat una carrera, pogués opinar en igualtat de condicions de qualsevol qüestió. A les tertúlies em repel•lien aquests nous vinguts. Mai no vaig voler discutir res amb ells. Em repugnava aquella suficiència. Era de riure. Voler debatre com si fos un dels nostres. Oblidant que els seus pares, que netejaven les solls del casal, no podien ser iguals que els nostres, provinents de famílies del temps de la conquesta. L'elegància del viure, el comportament en societat, els matisos en les converses, les subtilitats del llenguatge, la forma d’asseure’s a una cadira, d’agafar la mà d’una senyora, de dirigir-se a les persones són accions que no s’aprenen a una escola de protocol per molts diners que puguis tenir. La malaltia del segle ha estat que els pobres vulguin ser com nosaltres. Tots els mals i desastres vénen d’aquesta concepció del món. Les idees igualitàries d’Emili Darder i els seus amics portaren al desordre i l’anarquia republicana. Com fer-li entendre una realitat tan senzilla? Com de costum, somriuria des de la seguretat dels seus dogmes culturals i polítics. El vaig deixar, feliç amb la novel•la de Tolstoi. Però feia anys d’aquella conversa amb Emili Darder. Quan el tancaren a la presó m’arribaren notícies sobre la seva situació. Deien que estava malalt, molt delicat. Que l’hivern que va passar a una cel•la del castell de Bellver empitjorà la seva salut fins a límits perillosos. L’hagueren de traslladar a l’hospital de la Sang. La mare només el podia ullar des de la placeta de la Misericòrdia, davant l’hospital. Hi anava amb un nét, un infant de set o vuit anys. La vaig veure una vegada que era a l’Hospital a fer unes feines. -És la mare d’Emili Darder –em digué fluixet, un metge amic. Ve sovint, amb el nét. Plora tot el dia, asseguda en el banc de pedra que hi ha a la plaça. Ningú no gosa ni dir-li bon dia. Molts d’amics fan com si no la coneguessin. Ningú no vol saber res dels empresonats. L’amic em dugué a un racó de l’entrada. I mirant a dreta i esquerra, amb por que ningú no el sentís, afegí: -Quan era batle tothom anava a veure’l. I Emili Darder en va fer molts, de favors. Tothom ho sap. Ara, fixa’t com és la gent, ningú no l’ha conegut, ningú mai no ha anat a trucar a la porta de casa seva. Vaig guaitar a la plaça i vaig veure la mare de l’empresonat a un racó. Crec que resava el rosari. Plorava desconsoladament, en silenci. Com si també estigués prohibit plorar per tenir un fill en condiciones tan lamentables. Si l’oficial de guàrdia estava de bones, feia que Emili Darder passàs per davant d’una finestra. La mare el podia veure aquest breu instant. I no era tots els dies! En uns mesos la vida havia fet un canvi absolut. Com si un terratrèmol inesperat hagués escombrat, en minuts, tot el que havia estat el nostre passat. Qui podia haver imaginat que caminaríem per Ciutat d’uniforme, al costat dels Dragones de la Muerte, ben a prop del Comte Rossi i el coronell Tamarit? Per molt que m’ho haguessin jurat no ho hauria cregut. On restava el record d’aquelles discussions eternes sobre la França del Grand Siècle, els debats sobre el paper de Voltaire en la cultura francesa? La llangor dels dies d’hivern, amb Eva Tay al Lena’s Bar. En aquella època va ser quan em digué que estava embarassada i que possiblement tendríem un fill. La notícia em deixà aturat per uns moments. Igual que si hagués rebut un cop de puny enmig de la cara. De bon començament no vaig saber com reaccionar. Record el rostre d’Eva Tay com si fos ara mateix. Tremolava. Potser tenia una mica de febre. S’aferrava amb força al meu braç, com algú que demana protecció. Mai no l’havia vist tan preocupada. -Si vols, anam a l’hotel i parlam un moment –li vaig dir, procurant tranquil•litzar-la una mica. Després vaig afegir, just a cau d’orella. -És una notícia inesperada. Un fet que pot trastocar les nostres vides. I si marxàssim a l’Havana, a Mèxic, i provàssim de reorganitzar-ho tot? Què et sembla la idea? Començar de bell nou a una ciutat on ningú no ens conegui i tot sigui nou per a nosaltres. Eva Tay no responia, continuava tremolant al meu costat, sense pronunciar cap paraula. Jo estava decidit a marxar amb ella allà on fos. Qualsevol lloc m’anava bé. Estava cansat de les cales d’aigua transparent mallorquines, dels ametllers en flor, de les pagesetes cantades per Maria Antònia Salvà, dels poemes insubstancials de tant deixeble de Costa i Llobera. Fart d’una Mallorca de tarja postal. Paisatge idíl•lic per a turista nord-americana, per a matrimonis anglesos i francesos a la recerca del sol de la Mediterrània. Marxar, fugir definitivament dels carrers ombrívols del barri de la Seu, dels moixos que et trobes quan surts a fer un tomb, dels canonges que caminen resant, amb el rosari a la mà, talment fóssim en temps de la reina Isabel II. Però Eva Tay no deia res. Continuava callada. Per què no em mirava als ulls? Què tenia realment? Quin món interior la tenia trasbalsada, completament canviada? On havia desaparegut la seva rialla, la confiança que sempre reflectia el seu rostre? Aquella actitud em preocupava. Alguna cosa no rutllava. Volia o no volia tenir l’infant, el meu primer fill? Feia fred. Li vaig posar l’abric a les espatlles. Em donà les gràcies amb una besada als llavis. -Salvador, estic gelada –em digué, amb una veu molt apagada. Tenc por al futur, al fill, a la vida, al món que ens volta. -Por... i ara què dius? –vaig articular amb certa dificultat-. Precisament ara és el moment de prendre les grans decisions. Dies després tots els meus plans s’ensorraren de forma inexorable. Eva Tay volgué avortar./p> El record d’aquell fill perdut mai no m’ha abandonat. Quantes maneres té un home de lluitar contra el buit i la soledat? Moltes. Un dia hauré de fer una novel•la al respecte. O, qui sap, potser ja estan fetes. És ben possible que tota la meva obra sigui producte d’aquest combat continuat per vèncer el buit de l’existència. Aleshores encara no coneixia les exigències de la nostàlgia. On havia desaparegut Eva Tay, quan va ser que es va fer fonedissa, com si mai no hagués existit? Ara era amb Emilia Bernal corrent, descalços, pels passadissos de l’Hotel Mediterrani abans que fos ocupat pels primaris del Comte Rossi. Ningú que no hagi conegut la Mallorca d’abans de la guerra no podrà saber què era la felicitat. Acaronar els pits d’una dona després de la dutxa, fumant una cigarreta egípcia. Besar-la al final d’una partida de tennis, haver fet deu piscines amunt i avall. On desaparegueren aquells llunyans amors, per quina escletxa del temps han marxat per a no regressar? I les converses amables i intel•ligents amb Erwin Hubert, Elisabeth Ringer, Cittadini? Qui recorda les festes de Roberto Ramanugé, que havia comprat la Fortalesa d’Albercutx? Ramanugé portava dones esplèndides a la Fortalesa. Dones que semblaven belles estàtues gregues. Dones esveltes, altes, d’uns ulls verdosos sorprenents. D’on treia aquells exemplars meravellosos, unes rosses nòrdiques que mai no havíem vist per Palma? Hi havia indrets de plaers ocults que nosaltres desconeixíem? On romanien amagades aquestes belleses espectaculars. Preguntes sense resposta. Un misteri que mai vaig poder descobrir. Quan li fèiem alguna pregunta al respecte, Ramanugé feia un estrany somriure. Mai no contestà els nostres interrogants. El cert és que les feia ballar a la claror de la lluna, nues, només vestides amb vestits transparents que res no ocultaven. Sovint em convidava, i quan hi anava feia que l’orquestrina, després del tango i el foxtrot, interpretàs alguna peça de Gounod i Offenbach. -Y ahora –deia en castellà-, escucharemos unas selectas piezas de música francesa en honor de nuestro prestigioso médico, el conocido escritor Salvador Orlan, que hoy está con nosotros. Hi havia xiulets, aplaudiments. Algú em feia arribar un platet d’argent amb unes retxes de cocaïna. Hi havia diners a lloure. Dones, i no solament les misterioses al•lotes rosses vingudes d’un nord llunyà, també dames de l’aristocràcia palmesana que havien deixat els marits a casa dient que anaven a uns cursets amb les monges. El vici sap inventar moltes mentides. Els homes són tan ximples! Als grans saraus de La Fortalesa hi acudien pintors, parelles de noies bellíssimes que es besaven a la vista de tothom. Homes ben fornits, de perfecta musculatura i de llavis pintats de vermell, passejaven entre els convidats oferint paradisos de prohibida luxúria a qui volgués. Tot esvanit, perdut en la cendra de les hores. En temps de la guerra, la Comandància Militar de Balears situà una metralladora en el mateix lloc on, uns anys abans, el plaer, en totes les seves accepcions, triomfava en nits d’eterna disbauxa. Com podria recuperar el temps esvanit, els rostres, les mirades, aquell univers ple d’una frivolitat exultant, un món que semblava que mai desapareixeria del meu costat? Quin terratrèmol constant, la vida quotidiana! Llegir José Ortega y Gasset, Gregorio Marañón, Xènius, per acabar defensant els seguidors de Hilter i Mussolini. És vàlid, com a justificació, dir que alguns col•laboradors de La Nostra Terra també es feren falangistes, també demanaren l’ingrés a Falange? No, no és el mateix. Jo ho vaig fer per pròpia voluntat. Ningú no em va amenaçar, cap intel•lectual de les illes escrigué en els diaris condicionant-me, dient que m’havia d’afiliar o la meva vida perillava. Els membres de l’Associació per la Cultura vengueren a demanar el carnet obligats pels meus articles i els del meu germà Miquel. Estàvem en guerra i les pressions eren prou fortes. El coronell Tamarit els volia tancar a la presó, foragitar-los de Mallorca per traïdors. No, no era el mateix apuntar-te de la manera que jo ho vaig fer. Era completament diferent. Per als regionalistes era un acte d’humiliació. Venien a demanar perdó amb els ulls baixos i una pistola a l’esquena. Sabien que havien perdut. Nosaltres érem els guanyadors. Havien de callar, comparèixer, suplicants, esperant el perdó. L’ambient no era propici per a mantenir actes suïcides de valentia. Hi anava la vida. Bastava veure el que s’esdevenia amb Emili Darder. Processat, tot el que havia fet al llarg de la vida en defensa del catalanisme ara esdevenia una prova contundent de la seva maldat. Comprar llibres en català per a la biblioteca del Círculo Mallorquín, un pecat mortal! El fiscal s’hi acarnissava amb tots aquests detalls. Haver signat la carta de resposta als catalans bastava per perdre la feina, per ser foragitat de l’escola, el despatx on treballaves. Talment t’haguessin trobat el carnet de la CNT o del Partit Comunista. Ben igual. Sense cap diferència. Comunistes i catalanistes, defensors de La Nostra Terra o de Nostra Paraula, igualment considerats perillosos, aptes per a ser empresonats. En la vida hi ha instants únics, aquells que defineixen per sempre el tarannà d’una persona. Moments en els quals no hi ha amagatalls on puguis refugiar-te. És el que va esdevenir-se aquí quan arribà l’hora de les autèntiques definicions, del final de la buida xerrameca dels polítics. El moment del fusell i l’acció directa. L’instant definitiu dels punys i les pistoles, que deia José Antonio. Tanmateix, no vaig fer res que no estigués determinat des del meu naixement. Res que no hagués estat condicionat per la família, l’educació, la formació que havia rebut, la classe social a la qual pertanyia. Els socialistes mallorquins, els redactors de El Obrero Balear... no m’havien demanat públicament –corria l’any trenta-quatre i els rojos avançaven per Astúries a cop de cartutxos de dinamita- que hauria d’estar tancat, amb camisa de força i que, quan arribàs l’hora de la Revolució em penjarien d’un arbre? Què fer en aquelles circumstàncies? Esperar, assegut al Círculo Mallorquín, l’hora de la revenja? Que venguessin a cercar-me per posar-me la camisa de força o la corda al coll? Jo volia escriure. Fer una novel•la que em fes oblidar els mals records de Mort de dama. Tants d’enemics per haver escrit una història irònica? Per haver volgut distreure’m brodant, damunt el paper, amb una certa dosi de menfotisme, el món tancat i impermeable a les influències exteriors dels col•laboradors de La Nostra Terra? Realment, hi havia per tant? Mitificar la figura de la meva tieta Rosa Ribera, fer broma amb alguns personatges de l’Associació per la Cultura era tan dolent? Tots plegats, com un eixam d’abelles, entestats a enfonsar-me com a escriptor, a no deixar-me respirar. Miquel Ferrà, des de El Día, volent girar la truita, escrivint que el provincià era jo, que mai no havia conegut la realitat del país i per això mateix la meva ignorància feia que reaccionàs amb una fòbia pobra d’ironia. I, com eren els meus personatges? Ferrà m’acusava de presentar uns protagonistes inversemblants, uns ninots buits de substància humana, bons per posar dalt una figuera. És el que més em va doldre. Jo sabia tot el que hi havia de veritat, de sentiment, en la recreació del món de la tieta Rosa Ribera. I quant a la crítica als versets dels ametllers en flor... ignoraven el meu coneixement de l’obra de Maria Antònia Salvà? No era lliure de posar en solfa el que consideràs ranci, estereotipat, mancat d’alè? M’atacaren sense cap mena de pietat, amb totes les armes de què disposaven aleshores. Justa revenja pel meu menysteniment, per les crítiques a què sempre els havia sotmès? Qui sap! Ara, passats els anys, és molt difícil esbrinar els motius reals de cada atac. Per a ells jo era quasi un estranger, un ignorant de tot el que s’havia fet i escrit a Mallorca, un esnob espanyol indigne de figurar en la nòmina d’autors mallorquins. D’on sorgia tanta ràbia? Què intuïen en la meva literatura? Potser els va fer mal ensopegar amb la millor novel•la escrita a Mallorca. Miquel Ferrà era un intel•lectual prou intel•ligent per a no entendre el valor de Mort de dama. S’atemorí davant les meves possibilitats literàries? Va veure de seguida que cap dels seus amics podria escriure res de semblant, que tots serien escombrats per la història i que només romandria Salvador Orlan? Els escriptors tenim un sisè sentit. Sabem olorar d’on prové el perill. Cal fixar-s’hi bé, en les crítiques literàries, per a copsar el fons de les meves afirmacions. Normalment se sol enlairar l’escriptor mediocre, l’autor de poca volada que no molesta, el que no representarà cap perill el dia de demà. Aprenents que no passaran a la història de la literatura! També s’enlairen autors situats a recer del poder i dels quals pots esperar que et tornin el favor. No cerqueu objectivitat, justícia, una visió freda i estudiada en les opinions de la majoria de crítics. I molt manco espereu res de bo d’aquells que, en una època llunyana, volgueren ser autors i no han fet res. Aquests darrers solen ser els pitjors. Enverinats de veure com les editorials publiquen llibres i més llibres, com altres guanyen premis, són reconeguts, viatgen a l’estranger, fan conferències, s’entesten en la teoria que tots són dolents i no hi ha res de bo sota el cel. Només solen escriure bé dels autors amb poca obra escrita, dels que moriren en la indigència i patiren alguna malaltia mortal. Els crítics amargats, els escriptors frustrats enlairen solament aquells que moriren sense deixar gaire cosa escrita. Tota la resta no importa, no és vàlida en el camp de la literatura. Potser seria un tema prou interessant a nivell psiquiàtric: la follia dels escriptors, la bogeria de la pseudocrítica contemporània, la mentira en el camp literari. Amb els anys he arribat a pensar que els atacs contra la meva primera novel•la eren producte d’aquesta sensibilitat especial, d’haver copsat el perill que representava Salvador Orlan. Qualsevol excusa és vàlida per provar d’ensorrar el competidor. Amb Mort de dama, Salvador Orlan esdevenia un entrebanc que calia abatre sense cap mirament. Crec que intuïren que els enterraria tots, que si em deixaven respirar podria capgirar el que havia estat la novel•leta rural mallorquina. Per això feren el possible per desanimar-me, per fer-me callar. És la tàctica acostumada contra l’escriptor que promet, que pot fer mal als grupets que controlen la situació cultural en un determinat moment. Si ataques l’autor que pot fer-te ombra tot just quan comença a escriure, quan ha publicat els primers llibres, jugues amb la possibilitat que deixi el conreu de la literatura, que pensi que no està preparat, que mai no serà un escriptor de veritat. Si interioritza les crítiques dels contraris mai no aixecarà cap. S’ha de saber superar les trampes parades o, en cas contrari, l’enfonsaran. Les crítiques no són mai neutrals. Els atacs tenen un sentit ben precís. Si els enemics s’adonen de la teva sensibilitat i constaten que t’afecta el que puguin opinar de la teva obra estàs perdut! Ja saben per on començar l’enderrocament de la teva personalitat. Els efectes a una crítica destructiva solen ser immediats. Alguns autors emmalalteixen; altres no tornen a agafar la ploma. Els més resistents es recuperen lentament i continuen amb la tasca. Fer-me callar, que deixàs d’escriure... Era aquesta la intenció del grup de Miquel Ferrà? Acabar, de bon començament, amb les meves potencialitats literàries? Els ho vaig fer pagar molt car.Turmeda | 02 Febrer, 2022 15:44 |
Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 -
Jo volia escriure (XXX) - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)
Era arribada l´hora de partir. Havia estat una experiència inoblidable malgrat que no hagués pogut solucionar cap dels problemes que em rosegaven per dins. El quadern per a escriure els contes, els records, el començament d´una novel·la, restava en blanc. Tan sols quatre burots a la primera pàgina palesaven l´esforç per pouar en el meu interior. Les preocupacions pel futur, el patiment pels problemes de la família, la dèria per la política, l´enyor dels amics del grup Nova Mallorca, no havien deixat que em concentràs com pertocava. Fins i tot la lectura m´era difícil i qualsevol cosa em distreia. Ben igual que al col·legi, quan no podia seguir les explicacions dels professors pels mateixos motius: estar sempre en una altra dimensió del temps i l´espai. Com si no fos d´aquest món, com si visqués en una galàxia paral·lela, enmig de mil històries que a ningú no importaven. (Miquel López Crespí)
Era arribada l´hora de partir. Havia estat una experiència inoblidable malgrat que no hagués pogut solucionar cap dels problemes que em rosegaven per dins. El quadern per a escriure els contes, els records, el començament d´una novel·la, restava en blanc. Tan sols quatre burots a la primera pàgina palesaven l´esforç per pouar en el meu interior. Les preocupacions pel futur, el patiment pels problemes de la família, la dèria per la política, l´enyor dels amics del grup Nova Mallorca, no havien deixat que em concentràs com pertocava. Fins i tot la lectura m´era difícil i qualsevol cosa em distreia. Ben igual que al col·legi, quan no podia seguir les explicacions dels professors pels mateixos motius: estar sempre en una altra dimensió del temps i l´espai. Com si no fos d´aquest món, com si visqués en una galàxia paral·lela, enmig de mil històries que a ningú no importaven.
La padrina Martina anà a la recepció a pagar el que devíem. N´Antoni ens atengué com de costum, amablement. “Esper que tornin aquest Nadal per veure la Sibil·la. Si volen quedar-hi a dormir basta que m´ho diguin un parell de dies abans. A l´hivern, ja ho saben, sempre tenim habitacions disponibles”.
Anàrem a la cuina que havíem llogat, a recollir els queviures sobrers. La majoria de paquets que havíem portat estaven intactes. El formatge maonès just era començat. En vaig fer un bolic per lliurar-lo a mestre Nofre Crespí. Tot era en perfectes condiciones i si no el volien vendre al bar el podrien lliurar al pastor, en Felipet.
Mancaven unes hores per a agafar la camiona fins a Inca. I, després... el tren fins a Palma!
Al bar hi hagué tristesa. Era evident que ja formàvem part de la família. Havíem compartit tants dies! Les xerrades a la nit, quan diluviava o nevava de forma contínua eren presents en l´acomiadament. Mestre Nofre i na Margalida deixaren el que feien rere el mostrador per romandre al costat nostre. Madò Juliana es netejava les llàgrimes que li queien, abundoses, per les galtes.
Moments abans, aprofitant que la padrina parlava amb na Margalida, m´havia apropat a la cuina per dir a madó Juliana que m´encalentís un poc d´aigua per fer el beuratge amb les herbes del vell combatent republicà. Li vaig dir que era un antic medicament per si em marejava en el viatge. L´amic Ferrer em digué que l´efecte tan sols es notava al cap de trenta minuts i, en algunes ocasions, trigava una hora o més. Malgrat que m´havia explicat que la reacció era segura, jo no ho tenia gens clar: eren massa anys de visitar mèdiums i curanderes de bracet de la padrina, herboristeries de Palma, Inca i Manacor, i mai no havia estat testimoni de res que em fes creure en efectes sobrenaturals.
Tanmateix no m´era cap problema provar d´endevinar el futur provant la màgica metzina. Què em podria fer? No res. Com prendre un cafè o, si tenia cap propietat especial, adormir-me, talment hagués pres una tassa de valeriana, única herba que havia comprovat que tenia efectes reals.
Queia una brusca finíssima que et penetrava fins al moll dels ossos. Per això havíem estat esperant la camiona a l´interior solitari del bar. En Felipet pasturava les ovelles pels camps del costat de la Font Coberta i en adonar-se que marxàvem vengué a acomiadar-se. Dos guàrdies civils esperaven també el moment de davallar fins a Inca. Margalida els serví un cafè amb llet amb unes ensaïmades. Vendria algú més? Com de costum, a l´hivern, molt poca gent pujava en la camiona fins al santuari. Pedrona, l´al·lota que cada dia portava els productes del forn des d´Inca romania a recer, a la sala gran del bar, esperant l´hora de tornar al poble. Es fregava les mans al costat de la foganya que en Nofre encenia ben d´hora.
En aquelles èpoques de l´any hi compareixien alguns turistes en cotxes de lloguer; més que visitants emprant el transport públic. A començaments dels seixanta començava a haver-hi alguns Seats 600, el vehicle de moda i que era l´orgull dels primers mallorquins que superaven econòmicament la dura postguerra que, a poc a poc, s´anava deixant enrere.
Hi hagué les paraules rituals d´acomiadament, la promesa de tornar per Nadal a sentir la Sibil·la com de costum. Feia poc temps que esperàvem. El conductor de la camiona tocà un parell de vegades el clàxon indicant que ja era hora de marxar. Els guàrdies civils hi pujaren primer, amb els seus grans mosquetons i, sense dir res, s´instal·laren al darrere, tot continuant la conversa. L´accent andalús en delatava la procedència. Comentaven que no tendrien vacances fins a l´estiu. Un dels guàrdies havia tengut un fill a Granada i tenia ganes de conèixer-lo. L´altre el provava de convèncer que fes venir la família i així els podria veure cada setmana, quan lliuràs en el servei.
La xerrameca dels civils no m´interessava. Vaig ajudar la padrina a acomodar-se en un seient del davant, prop de na Pedrona. Jo no podia anar al darrere: em marejava. Si no anava prop de xofer vomitava. L´únic que em permetia fer viatges en cotxe o en camiones era situar-me en els primers seients podent veure la carretera. Com si fos jo mateix que manàs el vehicle.
Quan el conductor engegà el motor, i mentre fèiem la volta per la plaça dels porxets, encara vaig ser a temps de veure com madò Juliana, mestre Nofre i na Margalida ens saludaven. Els diguérem adéu igualment, entristits, i, en tombar cap a la sortida de la plaça, desaparegueren de la nostra visió.
Havien estat unes setmanes profitoses. Malgrat que el meu quadern romania en blanc, el temps de reflexió em situava en una posició millor per a afrontar el futur. Em sentia més unit a la família, a la seva història. Havia aprofundit molt més en la situació patida pels padrins i els pares. Era com si una poderosa escombra hagués netejat cendres, el record del col·legi.
Sortint per l´arc d´entrada a la plaça, fent una ullada final a l´abeurador, a la impressionant façana del santuari, contemplant la meravella dels porxets, l´efecte de les herbes que m´havia lliurat el vell republicà començaren a fer efecte. De quin món ignot de les selves de Veneçuela procedien? Quina tribu amagada en els racons més allunyats dels boscos havia creat aquella eina meravellosa per a indagar el fons de la ment? Imaginava segles de coneixement de la natura, les plantes, la força medicinal de determinades herbes: conèixer les propietats de les fulles d´aquell arbust, la rel de curiosos arbres que donaven fruits capaços de transportar-te enllà de l´estret redol de les cabanes de palla. Per quins motius moltes de les recomanacions de les curanderes no funcionaven? No coneixien les metzines fetes pels habitants de les àmplies planures americanes, els supervivents amagats a les coves de les més altes muntanyes? D´on neix aquest coneixement inexistent a les nostres contrades? Possiblement, en segles anteriors, abans del naixement de la medicina moderna, del negoci que avui dia representa guarir malalts, també hi hagué homes i dones especialitzats a trobar a remeis casolans.
Però feia temps. La Inquisició portà a les fogueres bruixes i curanderes acusades d´heretgia, de contactes amb el diable. Sota el poder de la creu es convertí en fum el vell saber de les generacions antigues. Les cases dels estudiosos, dels coneixedors de les propietats de plantes i constel·lacions, foren cremades ben igual que els seus propietaris. Masses incultes manipulades per agents de l´aristocràcia i el clergat entraven a degolla en el call dels jueus, tallaven el cap a homes i dones, feien grans foguerons amb els llibres trobats a les cases.
A Veneçuela encara no han arribat els conqueridors. És molt abans de la construcció d´edificis de pedra, de la divisió de la societat entre els que treballaven la terra i els que pensen i inventen déus al capdamunt de gegantines piràmides bastides a força de fuetades i treball esclau. Som a una societat de pescadors i caçadors. Es surt a caçar i es reparteix el producte entre els components de la tribu. Ja tenen flabiols i rudimentaris tambors. L´al·lotea juga, nua, per l´interior de la gran cabana comunal. Després de l´àpat hi haurà un lliurament col·lectiu de les misterioses herbes aromàtiques. Satisfetes les necessitats essencials del dia, arriba l´hora de viatjar més enllà del tancat espai on la tribu sobreviu d´ençà mil·lennis.
El soroll grinyolaire del vell motor, el seu ritme monòton i cansat, ajudava a condormir-me. L´interior de la camiona semblava un espai separat del temps. Les respiracions entelaven els vidres. Augmentava el ruixat. La pluja intensa i la boira que cobria els camps no et deixaven veure res. Tan sols arbres fugissers que esdevenen fantasmes fonedissos. El ressò dels trons en la distancia feia encara més impressionant el viatge de retorn.
Notava que, progressivament, anava perdent la consciència i m´embarcava en un espai prou conegut. Com en els viatges a l´interior del cambril de la Verge. Una pèrdua de contacte amb la realitat que m´envoltava, una immersió dins l´Ignot. Talment una selva poblada d´arbres altíssims, una exuberant vegetació en la qual t´havies d´obrir pas a cop de matxet.
Em veig a casa, reunit amb la família, parlant del meu futur. El pare no troba cap altra solució que portar-me al taller, comprovada la meva insistència a no tornar al col·legi. Em matriculen en una acadèmia particular confiant que pugui anar acabant el batxiller. Durant anys, abans d´anar al servei militar, visc tranquil ajudant la família. El taller de cotxes necessita una persona per anar i cercar els vehicles, encarregar-se de la compra de materials, portar l´administració. Em sent útil. Estudio per lliure. A vegades, pel juny, he suspès alguna assignatura. Però sense presses, ajudat pels professors de l´acadèmia, puc acabar el batxiller. Els professors són persones d´un fort tarannà antifranquista. Ho sé de seguida en comprovar com i què expliquen a les lliçons, com tracten la història, la importància que donen a determinades qüestions. Ens parlen de la rebel·lió d´Espàrtac, la guerra de les Germanies i els Comuners de Castella. La colonització d´Amèrica és definida com a genocidi. De la guerra civil, poques coses; encertades insinuacions. Not que tenen una mica de por, per si de cas hi ha entre nosaltres el fill d´algun falangista que els pugui denunciar. Però resta evidenciada la tasca pedagògica del règim republicà, la construcció d´escoles, l´aprovació del vot a la dona... I, el més important, em puc retrobar novament amb els amics del grup Nova Mallorca. Els dissabtes ens trobam amb Pep Balaguer, l´especialista en històries sobre la Segona Guerra Mundial, Salvador Tries i Sebastià Terrades que, malgrat que el grup ja s´ha dissolt, continua inventant estranys ginys per a fer propaganda contra el règim quan es donin les circumstàncies adients. És l´inventor d´un curiós aparell que, fet amb unes molles i unes fustes, situat al terrat d´un edifici, és capaç de llançar desenes de fulls volanders al carrer sense que la policia et pugui trobar. El sistema funciona mitjançant una corda i una cigarreta: s´encen la cigarreta al costat del cordill; mentre es va consumint la corda et dóna temps a fugir del lloc de l´acció. Quan el caliu arriba fins al fil, aquest es romp i les molles expulsen els fulls arreu.
Els dissabtes són els nostres dies d´acció. Ens uneix la dèria d'avançar en el coneixement de la situació del poble. Ens reunim amb altres companys que s´han afegit a la colla en el Bar Nilo de les avingudes, en el Cristall, en el Niza. Inventam enquestes fictícies per poder entrar a les cases i comprovar quina és la situació de les famílies més desvalgudes. Anam a Son Gotleu, el Molinar, el Puig de Sant Pere, la Calatrava, les barriades de Son Serra, Son Roca, la Vileta, Son Rapinya. Els demanam quina és la situació del suministrament d´aigua, si estan satisfets amb el transport públic, si hi ha rates, si troben a faltar cap servei essencial, si les escoles són prou eficients. Pens a elaborar articles per a Ràdio Espanya Independent si puc treure les conclusions adients.
Un sotrac inesperat em fa sortir per uns instants de l´estat letàrgic on em trob, del món dels somnis on es desenvolupa la meva vida. El conductor ens indica que el motor necessita aigua. S´ha encalentit massa. Amb la mirada enterbolida, llevant el tel del vidre amb la mà, veig el carrer principal de Caimari tot desert. El xofer entra a un bar il·luminat amb uns gèlids tubs de neó. Pel costat de la camiona passa un al·lotell amb un sac damunt el cap per a protegir-se de la pluja. Ens miram de fit a fit. Juganer, em fa quatre jutipiris amb les mans davant el nas. Jo també li trec la llengua i fuig rient-se de mi.
Quant de temps estam aturats a Caimari? No ho sé. Crec que el conductor ha aprofitat la parada per a fer un tallat. Els guàrdies civils també surten a estirar les cames. Però el fred i la pluja els fan pujar novament al vehicle.
Esperam a poder continuar el viatge. La padrina, en veure´m adormit, m´ha posat l´abric damunt l´esquena i, instintivament, sent que una calentor vivificadora s´apodera del meu cos.
El sol ha desaparegut rere els gegantins arbres de la selva. Se senten tambors i una tonada desconeguda. On sóc? Pensava que érem a l´interior de la camiona, anant cap a Inca. Imaginava que ens havíem aturat un moment a Caimari per a posar aigua al motor del vell vehicle que cada dia fa el camí Inca-Lluc. Potser m´he errat. Com si no sabés qui sóc, d´on vénc, cap on anam. Al final del camí, en la llunyana distància, distingesc una clariana, una gran cabana on la gent, envoltant una foganya, beu un estrany beuratge i toca uns primitius instruments musicals: carabasses amb llavors, tambors fets amb la pell de diversos animals, petxines marines que parlen. Joves índies completament nues i que només porten sofisticades polseres i plomes que els adornen la llarga cabellera cantussegen melodies sorgides del fons dels segles. Lentament m´aprop al portal de la gran casa col·lectiva. En veure´m m´assenyalen un lloc al costat del foc i m´ofereixen el mateix que beuen. Una jove de resplendents ulls verds fa una inclinació amb el cap i pronuncia paraules que no entenc.
La gent em fa lloc i somriu. Tots plegats ens submergim en els nostres somnis respectius. L´efecte de les herbes ens transporta a fantasmals reialmes mai assolibles en una altra situació. En la meva ment es confon el ritme dels tambors i els flabiols fets de canya amb el soroll del motor de la camiona que es posa novament en marxa. Vull aferrar-me a algun lloc concret i no puc. Ara ja és impossible tornar a un estat anterior, als moments d´abans d´ingerir el beuratge. La força d´aquest líquid misteriós m´ha transformat i no puc controlar la consciència. És com si algú hagués sortit del meu cos i marxàs a velocitat vertiginosa sense que pugui agafar-lo, fer que retorni a l´interior de la meva sang. Talment veure córrer el torrent de sant Miquel a una velocitat inusitada. Com aturar la força desfermada de les aigües? M´adon que els anys passen al meu davant a la mateixa velocitat. De cop i volta m´arriba una citació oficial per anar a fer el servei militar. Dos anys inútils a Cartagena on ens ensenyen a matar, a manejar les armes, a disparar contra un hipotètic enemic que vol destruir Espanya. Desfilades, crits guturals de sergents sense ànima. I, un dia, em trob dins d´un vaixell regressant a casa.
Li explic al pare que he trobat feina a una llibreria de Palma. Em paguen bé i el treball és més descansat que el del taller. Li not una brillantor als ulls. No s´esperava aquesta sobtada ruptura. S´havia fet a la idea que seria el continuador de la saga familiar. El negoci de pintura rutllava a la perfecció i la meva vida restaria assegurada per sempre si el continuava portant fins a la jubilació. Però no em retreu res. Accepta la meva decisió i em desitja sort.
Començ a fer feina enmig de llibres. A la nit, una hora abans de tancar el negoci, amb el propietari i els clients afeccionats a fer tertúlia literària, encetam animades converses on comentam les darreres novetats. Hi compareixen clients de totes les tendències ideològiques i polítiques. Josep M. Llompart, l´home que m´obrirà els ulls en referència a la cultura catalana contesta, burleta, a les enverinades afirmacions de Cristóbal Serra contra la vàlua de la nostra literatura. Hi ve a comprar llibres Xim Rada, el director de la secció de Cultura de Diario de Mallorca, que, amable, em diu que comenci a escriure-hi cada setmana.
Xim Rada em demana algunes crítiques i opinions sobre la literatura d’Amèrica Llatina, el famós boom de la novel·la llatinoamericana, i, també, sobre novetats catalanes i espanyoles del moment. Ara, després del maig del 68, està de moda el freudomarxisme i l’estudi d’alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. Són anys de descobriments intel·lectuals i de debats apassionats amb els amics i amb alguns dels col·laboradors de les pàgines de cultura de Diario de Mallorca. Ens interessen Allen Ginsberg i Jack Kerouac, que hem llegit a Cartagena, en temps del servei militar. Lectures de Julio Cortázar, Manuel de Pedrolo, Susan Sontag, els clàssics del pensament socialista mundial. Tants i tants autors provant sempre d’albirar més enllà de la tèrbola i sangonosa alenada del feixisme que ens encercla. M’interessen els problemes derivats del poder dels grans mitjans de comunicació en el control de les consciències. Marshall MacLuhan, Umberto Eco, Marcuse, Gilo Dorfles i Sartre estan de moda.
Em deman si he descobert el meu autèntic camí. Em trob bé entre llibres, comentant les darreres novetats, participant a les tertúlies de l´horabaixa, escrivint a Diario de Mallorca. Not que, dins meu, de forma completament espontània, es van acumulant multitud d´experiències que, a poc a poc, es concretaran en les meves primeres narracions, els primers llibres. Com oblidar el coneixement, les xerrades literàries i polítiques amb Damià Huguet, Josep M. Llompart, Jaume Fuster, Gregori Mir, Damià Ferrà-Pons? En el fons corca dins meu un cert sentiment de culpabilitat per haver abandonat el taller del pare i l´oncle. Sé que ells restaven feliços si em tenien al costat. La meva presència els donava un cert sentiment de seguretat. Tots els homes de la família fent pinya, fent feina plegats! Però no ignor que la meva vocació es va definint. Indubtablement, el món de les lletres m´estira amb una força que jo no puc dominar. El sou de la llibreria juntament amb el que guany amb les col·laboracions a la premsa em permet una certa independència personal. A partir d´aquell instant començaran les primeres relacions amoroses, el lloguer d´un pis en un cèntric indret de Palma. Començ a entendre l´origen dels meus problemes amb el col·legi i els professors. Totes les meves dificultats d´adolescent venien precisament d´aquesta dèria interior que em feia anar en una determinada direcció. I aquesta direcció era, sens dubte, la literatura.
De la novel·la Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)
Turmeda | 01 Febrer, 2022 14:11 |
Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari. (Miquel López Crespí)
Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (El Tall Editorial)
En el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial podem trobar una acurada informació sobre la meva dedicació a la literatura en aquests darrers quaranta anys. I, també, sobre les influències culturals que marcaren la meva formació literària i la de bona part del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”. S’hi poden trobar capítols dedicats especialment a aquestes qüestions. Són els capítols “El Maig del 68”, “Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta” (I) i (II); “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta” (I) i (II) i també en “Cultura i transició a Mallorca”, “Les ciutats imaginàries”, “Trenta anys de poesia” (I) i (II). Moltes de les influències culturals i polítiques que condicionaren -–i condicionen encara!— la nostra forma de copsar el fet literari i la vida ja foren comentades en els llibres L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003), Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006). Hauríem de parlar igualment d´un llibre que estim molt: Breviari contra els servils – Dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie, que va publicar Calima Edicions l’any 2002. Un llibre de records molt subjectius, experiències estrictament personals. Però potser per això mateix, perquè és el dietari personal de l’autor, qui sap si és una de les obres que reflecteixen més a la perfecció l’”ofici de viure”, la problemàtica d’un escriptor català del segle XX.
El llibre Novel·la, poesia i teatre té un subtítol que el defineix a la perfecció. Quan l’autor escriu a sota del títol les paraules “Memòries 1968-2008”, queda ben definit el que vull dir i explicar a través de les tres-centes pàgines d’aquesta obra. L’objectiu essencial del llibre que comentam és deixar constància d´una part essencial de les idees que han fonamentat aquests anys de dedicació a la literatura. El llibre que ha publicat El Tall, els vint-i-sis capítols de records literaris, deixen constància de l’estreta relació existent entre l’obra literària i l’activitat política de l’autor. És evident que a mitjans dels anys vuitanta, després de més vint anys d’intensa lluita política, ja no ens dedicam quasi “professionalment” (sense cobrar un cèntim!) a la lluita antifeixista. En els deu anys que conformen el període final de la dictadura i el començament de la transició hem dedicat més temps a la lluita per la llibertat que no pas al conreu de la poesia, el teatre i la novel·la. Consolidada la reforma del règim, desfetes i criminalitzades pels polítics i intel·lectuals del règim la majoria d’organitzacions en les quals hem militat en els anys més foscos del franquisme, és quan decidim retornar als nostres orígens literaris, fer una immersió absoluta en el món –la poesia, el teatre, la novel·la, el periodisme... que sempre ens ha interessat. La qual cosa no vol dir, ni molt manco! -deixar de participar activament en tota mena d’activitats progressistes, d’esquerra nacionalista que em demanen els diversos col·lectius que resisteixen encara l’onada de cinisme i menfotisme que tot ho envaeix. Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva collaboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fet costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).
Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.
Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuint, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.
Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) és un llibre que deixa constància d’aquesta unió estreta, indissoluble, que existeix entre la meva vida personal, el compromís polític de l’escriptor i l’obra literària que anam fent. És evident que qui signa aquest article no creu ni ha cregut mai en la “separació” que, diuen, hauria d’existir entre vida i obra d’un autor. Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Josep Pla i tants d’altres de personatges semblants.
En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafael Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, tots aquests citats ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris, contra el que pretenen sovint contra aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres dels grans de postguerra com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes actuals com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
« | Febrer 2022 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 |