Literatura catalana contemporània

Pagesia i turisme: sa Pobla anys 50 i 60

Turmeda | 28 Desembre, 2019 21:44 | facebook.com

Dia del Llibre – Novetats editorials: Visions literàries de sa Pobla, de l´escriptor Miquel López Crespí -


Pagesia i turisme: sa Pobla anys 50 i 60 -


Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres. (Miquel López Crespí)


Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres...

La manca de demanda d´alguns dels productes essencials de l´exportació feia patir el pagès. Mai no sabien si podrien recuperar la inversió feta: el nitrat de Xile pujava de preu, i també, el petroli i la benzina. Les hores de feina eren incomptables. Tot el nucli familiar era dedicat a treballar el camp de sol a sol. El camperol sortia a primera hora del matí i no tornava fins a les vuit o les nou del vespre. I, a l´estiu, fins més tard, quan els senyors del poble i les famílies dels menestrals ja restaven assegudes prenent la fresca davant casa seva. En aquell temps la mare tenia una botiga de queviures al carrer de la Marina, cantonada amb el de l´Escola. El pare tenia llogat un racó en el taller mecànic de Can Ripoll, que li servia per pintar cotxes i camions. Quan sortia de l´institut, a les set del vespre, els passava a veure i els trobava, acabada la feina, petant la conversa amb alguns dels antics presoners republicans que, portats a la força a fer carreteres, s´havien casat amb pobleres després de sortir del camp d´internament.

Nosaltres érem menestrals, malgrat els padrins continuassin conreant la terra.

A les vuit o les nou del vespre, a l´estiu, jo havia regat el bocí de carrer, sense asfaltar encara!, de davant casa nostra per apaivagar la calor acumulada durant el dia. Com els altres veïns del carrer de la Muntanya, trèiem els balancis davant el portal i ens disposàvem a passar unes hores d´esbarjo aprofitant la fresca de la nit. No hi havia ningú que tengués televisió. Tan sols coneixíem de la seva existència per les pel·lícules americanes que feien a Can Guixa, Can Pelut o el Montecarlo. Una petita ràdio Telefunken ens proveïa de notícies, de la música del moment i, més tard, en tancar les portes, els pares i l´oncle Josep engegaven l´aparell cercant emissores estrangeres que ens informassin de veritat del que passava al món.

A sol post molts pagesos encara arribaven del camp. Dalt dels carros, cansats per una llarga jornada de treballar en els horts, ens miraven amb mirada resignada. Ells encara havien d´arribar a casa seva, donar menjar als animals, davallar la palla del paller, tenir cura dels porcs i les gallines, fer el sopar per la família, netejar-se a un ribell abans de sopar. Algunes dones feien el pa a mà, a la pastera heretada dels padrins i repadrins. A través de la boira dels anys, encara veig la repadrina encenent el forn de llenya, suada, escollint les branques de pi més adients per encalentir-lo. Les mesclava amb algunes rames d´olivera i garrover. Deia que les pedres del forn agafaven una flaire misteriosa que feia el pa més mengívol.

Els homes aprofitaven un moment per anar fins a la taverna més pròxima per beure una copa de conyac o cassalla abans d´anar a dormir.

No hi havia temps per res més.

Seure a la fresca per a gaudir de la nit? Això només podia fer-se uns dies especials, quan la feina no havia estat esgotadora i havien pogut plegar d´hora.

No era gens estranya, doncs, la dèria d´alguns per trobar recer en altres oficis. L´autèntica vida de la pagesia poca cosa tenia a veure amb els poemes ensucrats de Maria Antònia Salvà ni amb les postals amb pagesetes ben vestides i un càntir al costat, o brodant, felices, en el portal taral·lejant una cançó. Fins i tot els balls, per Sant Jaume, les jotes i boleros de les festes, tenien un aire soterrat de combat per la supervivència. Els cossos dels ballarins, impulsats per la força de les guitarres, la bandúrria i les castanyoles, assolien un aire de repte instintiu que emocionava. Era una mena d´alegria explosiva per haver acabat la sega, lliurat al magatzem el resultat de l´anyada, culminat el més pesat de la temporada. Moments d´esbarjo. Hi havia rialles pel carrer confiant en uns preus que compensassin tants d´esforços. Tavernes i cafès anaven plens. Es jugava a cartes, es feien acudits i les ampolles de conyac i herbes anaven de mà en mà.

Els poetes que han cantat l´excelsa bonior de la vida pagesa no saben què és llaurar amb l´arada romana de sol a sol, sembrar, regar, llevar els macs i l´herba de l´hort, batre a l´era en el mes d´agost, espolsar les mongetes, el blat, amb la pols que ocupa el teu cos, t´encega els ulls.

És una poesia feta pels senyors i pagada per ells. Falsa mitificació de la terra, els poemes de l´amo de Formentor i Llorenç Riber. L´ensucrada visió d´uns pagesos feliços, que no coneixen la fam, el treball esclau.

Com no imaginar el gran patriarca de les nostres lletres, Miquel Costa i Llobera, assegut al gran menjador del casal, envoltat de velluts i randes, els amples cortinatges per matisar la llum, grans tapissos heretats de la família, els foscos quadrets de sants i verges, el rellotge de paret, implacable, donant les hores de forma meticulosa, els grans canteranos, els ramells de flors fetes amb conxes i tapades amb grans protectors de vidre, la tauleta amb els missals, la plagueta de notes per fer els sermons, els apunts dels darrers articles, el rosari de nacre. Escriure envoltat per crists crucificats, de fusta noble, policromies del segle XVI, marfil, or i plata. El petit cofre amb les relíquies dels sants portats del viatge a Jerusalem: un bocí de la creu de Nostre Senyor, un queixal de sant Pere, una ungla de santa Teresa de Jesús, un os de les costelles de sant Francesc d´Assís. I tot de petits paquets, amb el pergamí grogós pel temps, amb cabells d´infinitud de personatges religiosos i grans reis i reines de la cristiandat, amb el corresponent certificat de la Cúria Romana.

Posar les santes relíquies al costat de la plagueta on escriu els versos, obrir-la lentament, com qui obre la porta a un altre món i, besant-los un munt de vegades, posar-se els cilicis al voltant del pit, als braços i les cames. Respirar fondo en sentir el dolor. Notar, amb un infinit plaer místic, els petits rierols de sang que fan el seu camí. Rebre la inspiració divina per a saber el que has d´escriure avui. Fer servir el dolor com a una droga que et transporta a indrets llunyans, fins als núvols altíssims de la creació. Talment un encontre amb els esperits del més enllà aconseguit enmig de gemecs i oracions.

Tot d´objectes acumulats gràcies a l'esforç de generacions i generacions de pagesos de la possessió, a Formentor. A l´estiu, les criades portant el gelat de cacau fet amb la neu de les casetes de la muntanya. Es fàcil imaginar els corredors silenciosos amb tot de velles cadires folrades de cuiro, recolzades a la paret. A vegades una ombra silenciosa, en la llunyania de les sales, netejant la pols dels mobles, endreçant els llibres damunt les taules de fusta de nord i d´olivera, les més antigues. I, enllà, al·lotes de quinze anys netejant el bronze dels vells canelobres, la plata que brilla, malgrat la fosca, a les prestatgeries de les sales. Tot un decorat adient per cantar la bellesa de les seves propietats, la pau de Cala Murta, l´àgil caminar de les pagesetes, el Pi de Formentor. La natura i els homes, exacta reencarnació de Déu sobre la terra. Homes i paisatges com a expressió de la sublim bellesa, de l´alè diví damunt la matèria abans inanimada.

El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

L´hora del ball havia acabat.

La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent. Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.


Sa Pobla i la guerra de Cuba (segle XIX)

Turmeda | 28 Desembre, 2019 15:59 | facebook.com

Viatges – Sa Pobla i la guerra de Cuba (segle XIX) –


Menjàvem pa amb cucs, restes del que quedava de les provisions enviades al destacament feia mesos. L’alt comandament instal·lat a l’Havana robava tot el que podia dels queviures. Hi hagué comandants que, mancats de cap moral, venien els fusells i les bales als nostres enemics! No parlem del menjar! Cues immenses de carros esperaven l’arribada dels vaixells enviats de Cadis i Cartagena, de Màlaga o Barcelona. Les capses amb llaunes de conserves, les bótes de vi desapareixien en minuts en direcció als magatzems secrets que tenien els especuladors. Res no feien les autoritats per aturar un desgavell que afectava igualment les medecines, l’alcohol per a+ les ferides, les benes... Amb la venda de tots aquests productes els oficials de Weyler vivien una vida de luxe, de luxúria. Abundaven els prostíbuls i els casinos, sempre plens de gom a gom per membres de l’exèrcit i la burocràcia de l’Estat. (Miquel López Crespí)


--Weyler no sabia com sortir-ne. El suport de la població als combatents era total. Com fer-ho per acabar amb aquesta ajuda permanent? No va tenir altra idea que concentrar els pagesos en tancats enfilferrats envoltats de seccions especials d’infanteria. Creia, equivocadament, que d’aquesta forma seria més fàcil sortir a caçar els mambises. Però amb la idea de tancar els cubans dins aquestes grans presons l’únic que va aconseguir fou enfortir la voluntat de lluita dels que ens feien la guerra. Ningú no sabrà mai els milers de persones que moriren a causa de les disposicions del general Weyler! Qui en va portar el compte? Per a l’alt comandament espanyol els cubans no eren persones. Si morien de fam... a la fossa comuna! Res no importava als generals i oficials que ens comandaven en aquella tràgica aventura.

Volia anar a veure Jaume Cladera. Record que era un dia de primavera, lluminós, amb un blau immaculat i esclatant que convidava a sortir del despatx. Vaig dir a na Catalina que em preparàs la sotana d’anar per sa marjal. No volia embrutar-me els baixos amb la pols del camí o amb algun dels bassiots imprevists que resten per les dreceres dels horts quan el pagès acaba de regar el seu bocí de terra.

Era una sotana amb mig pam manco de llargària que les que utilitz per estar per casa o trescar pel poble. Na Catalina la va retallar i tornar a cosir com pertoca. Una mica vella pels anys, però útil per a caminar per camp i muntanya.

Sé que en Jaume em va veure de ben lluny. Una sotana negra enmig de la planura, sota el sol primaveral, no es pot amagar.

M’esperava assegut al pedrís de davant la caseta. Havia començat a carregar la pipa de canya i fang i em guaitava seriós, fumant amb tota tranquil·litat sota l’emparrat.

--Bon dia tengui, don Joan! --va ser el primer que em digué--.

Li vaig estrènyer la mà que m’oferia cordialment.

Romanguérem uns minuts en silenci gaudint del paisatge.

Érem asseguts al banc de pedra. La calma que ens envoltava afavoria la reflexió, el gaudir de la companyia de la natura.

Jo també callava encisat per la meravella que veia, lluny de la foscor de les capelles de l’església. Sota l’emparrat, una suau brisa primaveral feia l’estada paradisíaca: la flaire dels camps regats a primera hora dulcificava l’ambient. La bonior propiciava el moment exacte d’una oració per donar gràcies a Déu per tanta bellesa oferta als ulls dels homes. Em sentia en pau, lluny de les meves nits d’insomni pensant en el destí dels homes, navegant pels vells pergamins que parlaven de temps difícils per als albopassins, de llunyanes guerres i execucions.

Ara entenia a la perfecció l’amor per la bellesa del paisatge que ompl els poemes de Miquel Costa i Llobera! Com sent el meu amic coral cada un dels racons de la nostra terra!

Les preguntes s’acumulaven una rere l’altra Però a Mallorca no tot ha estat calma i placidesa. A Miquel Costa i Llobera li basta veure un pi del seu Formentor, la calma de Cala Murta, per fer-ne un poema immortal sense demanar-se res més. No li agrada aprofundir en els aspectes tèrbols i sagnants de la nostra història. Però jo em deman sovint com devia ser el paisatge en temps de les Germanies, quan la pagesia es revoltà contra els seus senyors naturals. Es distingiria des d’aquí el fumeral de l’església de Pollença cremant amb els seus habitants dins? Se sentirien els trons de canons, el soroll dels arcabussos en la vana provatura agermanada de conquerir Alcúdia? Just a dues passes d’aquí, prop de Crestatx els seguidors de Joanot Colom foren derrotats per les tropes de l’emperador i més enllà, guaitant cap a Muro, prop del torrent, a la planura de Son Fornari, es lliurà la batalla que rompré per sempre la columna vertebral de les forces revoltades contra la llei i l’orde.

--Vol saber el que em va passar a Cuba? És per això que ha vengut a veure’m? --em digué de sobte, tranquil--.

No calia mentir. Era cert. M’interessava saber noves de la seva vida, els motius perquè havia decidit romandre a la caseta, lluny del brogit del poble. Altres soldats que havien anat amb ell no feren el mateix quan tornaren. A poc a poc s’integraren novament a la vida d’Albopàs, i si patiren pel que havien vist allà procuraven no fer-ho coneixedor. N’hi havia que fins i tot feien acudits sobre els combats lliurats amb els mambises, explicaven com era de difícil conquerir una cubana, fos blanca, negra o mulata. La majoria no volia saber-ne res dels espanyols i els miraven amb altiu posat de menyspreu.

--Sí –li vaig contestar--. No vas errat. He vengut especialment fins a l’hort per saber-ne la teva versió. He llegit sovint cròniques de la guerra, però parlar-ne seriosament amb algú que va ser testimoni dels fets que narren les revistes i els llibres, m’interessa molt. No t’ho puc negar.

Jaume Cladera va tornar a carregar la pipa i, mirant a la immensitat del paisatge, talment parlàs amb les ombres d’un món invisible, va començar a parlar.

--Sovint no sé com vaig poder tornar. Ningú pot imaginar-se l’infern si no ha estat a Cuba. Els frondosos boscos tropicals, els aiguamolls traïdors, les trampes amb punxes que ens paraven els separatistes, tot plegat unit a la calor sufocant, la humitat, els mosquits, les llargues marxes forçades i la fam em feien veure que havíem caigut en una trampa mortal. Sortir de les casernes de les ciutats, avançar per aquells camins enfangats esperant un atac d’un moment a l’altre, era viure dins un somni dantesc.

Aturà de parlar alhora que acaronava el seu ca, en Moreno, única companyia del nostre conegut. Diuen, els que l’anaven a visitar, que les converses més llargues les feia amb en Moreno. Sovint el trobaven enraonant amb l’animal, explicant-li coses de la seva vida o de la feina a l’hort. Inseparables, el ca el seguia arreu on anàs, dòcil, obeint cada una de les seves indicacions.

--Moreno, descansa aquí, al costat, a l’ombra –li digué alhora que continuà amb la història sense deixar de mirar les muntanyes en direcció a Pollença amb accentuat posat de nostàlgia i tristor als ulls--.

--Weyler no sabia com sortir-ne. El suport de la població als combatents era total. Com fer-ho per acabar amb aquesta ajuda permanent? No va tenir altra idea que concentrar els pagesos en tancats enfilferrats envoltats de seccions especials d’infanteria. Creia, equivocadament, que d’aquesta forma seria més fàcil sortir a caçar els mambises. Però amb la idea de tancar els cubans dins aquestes grans presons l’únic que va aconseguir fou enfortir la voluntat de lluita dels que ens feien la guerra. Ningú no sabrà mai els milers de persones que moriren a causa de les disposicions del general Weyler! Qui en va portar el compte? Per a l’alt comandament espanyol els cubans no eren persones. Si morien de fam... a la fossa comuna! Res no importava als generals i oficials que ens comandaven en aquella tràgica aventura.

En Jaume fuma tranquil·lament, assaboreix les glopades del perniciós fum com aquell que gaudeix d’un plaer immens. La tossina l’interromp sovint. Sembla que abusa massa del tabac. Però Albopàs n’és un gran productor i l’exporta arreu d’Espanya. En Jaume en fa algunes anyades i sempre, després d’haver assecat les fulles al sol, en deixa un bon saquet pel propi consum i pels amics i coneguts que acudeixen a la caseta.

--Sí, és el tabac. No sé si un dia hi deixaré la pell. Ja sé que és un mal vici. Però no puc deixar de fumar. És superior a les meves forces! Ho he provat moltes vegades. Mai no ho he pogut aconseguir.

--Les instruccions que tenien els nostres oficials --continuà-- eren romandre al camp i anar en persecució dels sublevats. Però, què sabien aquells jovenets sortits de les acadèmies, el que era una lluita de guerrilles en territori desconegut? Alguns, com els soldats, morien de febres els primers dies; d’altres, els més covards, en constatar que allò no era una desfilada militar amb al·lotes que et tiren flors quan passen davant les tribunes, escrivien de seguida a qui coneguessin a recer del poder per a ser destinats a l’Havana o tornar a Espanya.

Ens enviaren a Aguitas, una remota posició perduda enmig de la selva, de difícil accés, ja que la major part de l’any estava envoltada pels mambises. Tan sols hi restaven setanta homes. Els altres havien mort a conseqüència de les febres, la fam i els atacs dels sublevats. Només hi restava un sergent manant aquelles desferres. Els oficials havien mort en el darrer combat. Altres havien desertat. Encara no sé com hi arribàrem! Havíem perdut quinze homes en el llarg viatge des de Matanzas. El perill no era solament l’atac directe, quan et trobaves enmig de la selva i atacaven, nus, salvatges, amb el matxet a la mà, cavalcant com a dimonis embogits, tallant els caps dels nostres soldats. El perill més evident t’esperava a la nit, mentre feies guàrdia rere els troncs que ens servien de defensa en aquella allunyada posició. Els mambises són també assenyats animals nocturns. Et vigilen des de la foscúria i la protecció que els ofereix la selva i, quan menys ho esperes, et llancen unes fletxetes enverinades mitjançant uns senzills tubs de canya. Encerten en el coll, a les mans, a les cames. En un moment ja has caigut a terra i mors enmig dels sofriments més esfereïdors.

En Moreno ens distreu per uns moments. Em mossega els baixos de la sotana i no hi ha forma de fer-li deixar la improvisada joguina. Pens si està gelós de l’atenció que em presta Jaume Cladera. Potser no vol que enraonem tant de temps. Segurament m’indica que marxi, que ja està bé de plàtica i que és hora de deixar tranquil l’amo. Finalment en Jaume aconsegueix que deixi de mossegar la sotana i, amb un gest imperatiu, el fa marxar a un racó des d’on mira amb mals ulls.

--Podríem estar parlant dies sencers –continua explicant-- i mai ningú que no hagi patit aquelles desgràcies podrà copsar el terror que ens dominava. Com resistir en aquelles condicions? Havíem pogut arribar al fortí per miracle. Qui sap si pensaven que era mes fàcil acabar amb nosaltres a força de fam i de por sense necessitat d’entrar en combat!

A la nit, els tambors no ens deixaven dormir; sonaven de forma implacable hora rere hora, sense descans. La selva s’omplia d'estranys càntics de significat indesxifrable per a nosaltres. Quins déus invocaven? No ho sabrem mai! La seva cultura no tenia res a veure amb l’espanyola, malgrat els anys de restar sota el domini de la corona.

Menjàvem pa amb cucs, restes del que quedava de les provisions enviades al destacament feia mesos. L’alt comandament instal·lat a l’Havana robava tot el que podia dels queviures. Hi hagué comandants que, mancats de cap moral, venien els fusells i les bales als nostres enemics! No parlem del menjar! Cues immenses de carros esperaven l’arribada dels vaixells enviats de Cadis i Cartagena, de Màlaga o Barcelona. Les capses amb llaunes de conserves, les bótes de vi desapareixien en minuts en direcció als magatzems secrets que tenien els especuladors. Res no feien les autoritats per aturar un desgavell que afectava igualment les medecines, l’alcohol per a+ les ferides, les benes... Amb la venda de tots aquests productes els oficials de Weyler vivien una vida de luxe, de luxúria. Abundaven els prostíbuls i els casinos, sempre plens de gom a gom per membres de l’exèrcit i la burocràcia de l’Estat.

Nosaltres no existíem per a l’alt comandament. Carn de canó barata! Un número en un paper a l’hora de parlar de les baixes que havíem tengut aquell dia. Què menjàvem? Les galetes d’Inca s’havien podrit. Així i tot les bullíem per a fer una sopa de supervivència. Sabedors de les nostres mancances, els rebels, amagats a la selva, torraven porcs senglars, aus de ploma, i la flaire d’aquelles menges ens feia enfollir.

Maleíem el destí que patíem. Ens sabíem condemnats sense possibilitat de fugida. Envoltats, lluny de tot remei humà, els més creients resaven el rosari de forma continuada, alhora que els altres escopíem al terra a l’espera de qualsevol atac sobtat dels fantasmes de la selva.

En Moreno continuava fitant-me amb posat de pocs amics. Sembla que la nostra conversa li havia desbordat la paciència. S’aixecava del racó on estava condemnat i feia provatures d’atacar de nou. Però es contenia pel gest que cada estona feina Jaume Cladera.

--Què hi feíem en aquell país llunyà, quins interessos defensàvem en terra tan inhòspita? Eren les preguntes que ens rosegaven per dins mentre esperàvem la mort. Era fàcil imaginar el destí final dels espanyols a Cuba. Centenars de guarnicions solitàries, perdudes a l’interior de les selves, a les serralades, a les planures sembrades de canya i tabac. Tanmateix era impossible vèncer un poble revoltat contra els dictats d’una metròpoli llunyana. Mancats de proveïments, sense saber quina tàctica emprar per derrotar l’enemic, l’agonia em què vivíem es perllongava durant mesos sense cap via de solució. Inútils els camps de concentració de Weyler, els presoners penjats a les places dels poblats, a les clarianes del bosc. Inefectiva l’arribada de noves reserves de carn de canó que es menjava la boscúria. Obscur reialme de serps i mosquits i dels cocodrils dels pantans que sovint havíem de travessar. Crits d’angoixa dia i nit. Morir sense extremunció. Univers del matxet que t’esperava a qualsevol entreforc de camí quan anaves a cercar aigua lluny del destacament.

La història s’allargà fins a mitjans horabaixa. Dinàrem d’un trempó sota l’emparrat, amb els ulls sempre vigilants d’en Moreno que, cansat de la conversa, finalment s’havia adormit damunt el sac que li servia de matalàs. Aquell dia vaig marxar de la caseta amb el cor encongit. Jaume Cladera no mentia. Notava que la seva història em produïa contradiccions. Em demanava què feia jo defensant les guerres de la monarquia des de la trona. Per quins motius no he parlat mai dels patiments dels soldats que morien a Filipines, el Rif, Cuba? Mentre des de la distància sentia els lladrucs del ca reflexionava sobre el meu paper en la vida. I si tenguessin raó les mares que no volien que els seus fills anassin a la guerra? I si els meus esforços per provar de salvar costums i tradicions només haguessin estat una mentida, una gran estafa ordida i planificada per a mantenir en calma els pagesos, barrar el pas a les seves justes peticions?

Quan vaig tornar a casa moments abans del rosari de les set, el cor em bategava com no ho havia fet mai.


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí El vicari d´Albopàs


Visions literàries de sa Pobla (Llorenç Gelabert Editor)

Turmeda | 28 Desembre, 2019 14:42 | facebook.com

La crònica de la Mallorca desapareguda en el nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla (Llorenç Gelabert Editor) - Pere Rossselló Bover – L´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover analitza el llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla - Miquel López Crespí: Visions literàries de Sa Pobla (Sa Pobla: Ajuntament de Sa Pobla, 2018) «Col·lecció Uialfàs», 5. -


Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers. (Pere Rosselló Bover)


Visions literàries de Sa Pobla, a diferència del que algú podria pensar a partir del títol, no és cap llibre de caràcter local, nostàlgic, sobre un passat enyorat. De fet, tampoc no és ben bé un retrat només de Sa Pobla, sinó que pràcticament tot el que en diu podria ser l’anàlisi de la vida quotidiana de qualsevol poble de Mallorca durant els anys més durs de la postguerra.

Miquel López Crespí ha bastit aquest llibre de records, seus i dels seus familiars més propers, a partir de retalls d’altres obres pròpies. Una part dels capítols provenen d’Els crepuscles més pàl·lids (2009), una novel·la construïda a partir de la biografia del seu pare, que havia estat presoner republicà i que va patir la repressió franquista. D’altres capítols, en canvi, tenen l’origen en un altre llibre, essencialment autobiogràfic, a hores d’ara encara inèdit.

És per aquest motiu que el lector es trobarà en aquest llibre amb una diversitat de veus narratives que parlen i que, entre totes, ens fan un fris del que fou la vida diària de la gent de Sa Pobla durant aquells anys llargs i foscos. Si bé la majoria de les vegades ens apareix una veu narrativa en primera persona, que coincideix amb la de l’autor, en altres ocasions són altres personatges de l’entorn familiar (la mare, la padrina, el pare, etc.) els que ens ofereixen el seu testimoni. Naturalment, d’aquesta manera Miquel López Crespí ens pots oferir una visió molt més completa i complexa que la que en podria tenir un infant de la postguerra, com era ell en aquells anys.

Visions literàries de Sa Pobla és, com hem dit, un retrat de la vida de la gent del poble en uns anys difícils. Però també es podria llegir, potser per l’origen dels capítols que l’autor ha triat, com una novel·la sense un argument concret i, sobretot, sense intriga. De fet, és una “novel·la” que es tanca amb l’episodi que dóna lloc a tota la història: el moment en què son pare i sa mare es coneixen en la platja d’Alcúdia, que és, de fet, quan s’inicia la història d’amor de la qual naixerà el nostre escriptor. Tanmateix, aquest viatge no es du a terme d’una manera cronològica, sinó que, constantment, anam avançant i retrocedint en el temps, perquè el llibre està ordenat més bé per motius temàtics. Fins i tot, assistim a fets que tenen lloc abans de la guerra civil, però que ja anuncien el que ocorrerà més tard.

Visions literàries de Sa Pobla entra de ple en la denominada literatura autobiogràfica. Potser no es pot considerar una autèntica autobiografia perquè, com hem dit, l’autor i el narrador no sempre coincideixen. Tanmateix, hi ha un cert pacte autobiogràfic: els lectors sabem que l’autor ens conta uns fets que han ocorregut realment i que, encara que no tots els hagi viscut ell mateix, altres els han protagonitzat persones del seu entorn. La veracitat, per tant, hi és implícita i els possibles detalls que siguin fruit de la imaginació del novel·lista no desmenteixen la veritat essencial del que s’afirma en el text.

Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers.

Miquel López Crespí ens ofereix el retrat de la postguerra més sòrdida i més miserable vista pels ulls d’un infant d’una família que havia viscut els fets des dels dos costats. Mentre que la mare procedia d’una família benestant, alguns membres de la qual –com el batle Miquel Crespí Pons Verdera− havien contribuït a millorar la vida del poble durant la dictadura de Primo de Rivera; el pare, en canvi, era, com hem dit, un presoner republicà, que havia estat traslladat a Mallorca per fer feines com a càstig a les ordres de les autoritats feixistes. Contra l’apropiació, el control i la tergiversació de la memòria col·lectiva que la dictadura franquista va practicar, els nostres escriptors compromesos han fet surar la veritat històrica. Per aquest motiu López Crespí manté una actitud de recerca de la veritat per sobre de qualsevol partidisme, la qual cosa el du tant a denunciar la violència extrema dels crims del franquisme, com a lloar la bona feina per al bé del país que, abans de la guerra, havien fet alguns dels representants de la dreta regionalista. La crueltat dels feixistes envers les víctimes i els seus familiars i descendents sols s’explica per un odi profund i irracional.

A Visions literàries de Sa Pobla assistim, com hem dit, al retrat de la vida quotidiana de la gent d’un poble de l’època preturística: els durs treballs del camp, els jornals magres, les festes del poble, el cinema, el control de l’església, el poder de les classes altes, els jocs dels infants, la persecució dels xuetes, les supersticions, les feines casolanes, etc. Es tracta d’un món esvaït, que l’autor ens presenta des d’una actitud ambivalent: perquè, per un costat, és el temps irrecuperable de la infantesa; però, per altre, és un temps de repressió i de pobresa, de por i d’anul·lació de la llibertat.

Hi ha molts de motius per llegir Visions literàries de Sa Pobla. Però més enllà del que hom hi vulgui cercar, també hi pot trobar l’eficàcia d’una prosa senzilla amb què l’autor assoleix una comunicació directa amb el lector, basada en la sinceritat i en la complicitat. Hi trobam una veu amiga que ens parla a cau d’orella per fer-nos saber tots els patiments i els goigs que el vent ja fa temps que s’emportà.

Pere Rosselló Bover (Juny 2018)


Sa Pobla i les Germanies

Turmeda | 27 Desembre, 2019 21:12 | facebook.com

Empresonament de Joan Colom, detonant de la revolta de les Germanies


6 de febrer de 1521



Les Germanies de Mallorca fou una revolta, en part influïda per la revolta de les Germanies valenciana, que esclatà en 1521 com a conseqüència de l'empresonament de set menestrals, entre ells Joan Colom.

Igual que a València, es constituí una junta formada per tretze persones (la Tretzena). Aquesta es feu amb el control de la capital i destituí al governador general, Miguel de Gurrea, que fuigí a Eivissa. Els nobles que van sobreviure a la matança que es produí en el Castell de Bellver es refugiaren a Alcúdia, única població que romaní fidel al rei durant l'any i mig que els agermanats dominaren l'illa. A l'agost de 1522 l'emperador, Carles V envià a 800 homes per a ajudar a Gurrea, qui es desplaçà a Alcúdia per a sotmetre, juntament amb els nobles que si li uniren, l'illa. Al desembre assetjaren la capital, i el 8 de març de 1523 els agermanats es rendiren a Palma amb la mediació del bisbe.

Malgrat aquesta mediació, més de 200 agermanats van ser executats, fugint-ne molts a Catalunya.

Joanot Colom va ser un cap dels agermanats mallorquins. Barreter d'ofici, vivia amb la seva família a Palma, davant l'església de Sant Nicolau Vell.

Començada la germania, el lloctinent Miquel de Gurrea va acusar-lo de conspiració, i l'empresonà el 6 de febrer de 1521. Això precipità els esdeveniments i l'endemà va ser alliberat per la força. El 15 de febrer de 1521 partí cap a València per tal de conèixer l'organització de la Germania valenciana i per anar a la cort. Juntament amb Pau Casesnoves, cirurgià d'Inca, va donar suport a l'arbitratge fet per Ferran el Catòlic (1521), favorable als forans.

Durant la revolta alliberà els esclaus i intentà l'ocupació d'Alcúdia, que resistí diversos setges. L'octubre de 1522, s'enfrontà a les tropes reials, que havien desembarcat a Alcúdia, a Son Fornari (sa Pobla) amb el resultat de més de mil morts. Es refugià a Palma, juntament amb molts de forans, on resistiren el setge de l'exèrcit reial fins al 7 de març del 1523 que capitularen.

Joanot Colom fou empresonat dos mesos al castell de Bellver i degollat, arrossegat i esquarterat el 3 de juny. Els quarters del seu cos foren exposats damunt quatre pilars construïts a diferents llocs de la ciutat, inclosa la Porta Pintada. En aquesta hi hagué el cap exposat durant segles dins una gàbia posada a una fornícula, perquè els veiessin els forans en arribar a la ciutat. La seva execució encetà la repressió contra la Germania.

La casa de Colom fou enderrocada i el solar sembrat de sal i a l'indret actualment hi ha una làpida commemorativa col·locada durant la I República, on anualment es ret un homenatge als agermanats.

Web Llibertat.cat (6-II-08)


No resta cap partidari dels agermanats per a narrar llurs aspiracions i justes reivindicacions. A partir de la derrota de Son Fornari, foren els vencedors, els intel·lectuals al servei de terratinents i aristòcrates, els qui, com sempre, anirien bastint una història falsa, indecent, exceptuant-ne els comentaris elogiosos de Pere d'Alcàntara Penya. Josep Maria Quadrado dirà de Joanot Colom, cap del poble mallorquí: "No es más que un gran criminal"; I definirà la Germania com a "un levantamiento condenado y diabólico". (Miquel López Crespí)


Sa pobla i les Germanies



La GEM ens forneix nombroses informacions referents a la participació poblera en la guerra de les Germanies. L'historiador Josep Juan Vidal explica en el seu imprescindible llibre Els agermanats (Biografies de Mallorquins, Ajuntament de Palma, 1985) com la majoria de promotors de l'alçament popular foren menestrals i pagesos. Unes justes reivindicacions econòmiques portaren els agermanats a enfrontar-se amb els membres de les classes parasitàries de la societat mallorquina (nobles, eclesiàstics, terratinents...) en una ferotge lluita armada que, a poc a poc, assolí la forma d'una guerra civil.

El gruix d'agermanats poblers foren petits i mitjans propietaris agraris. La solidaritat de sa Pobla amb la revolta contra els privilegis de la noblesa feudal fou ferma i es mantingué fins a la desfeta final. Sabem que, una vegada consumada la derrota popular, els poblers foren sancionats amb el pagament de 1.667 lliures. Entre els partidaris de pagesos i menestrals s'hi trobaven alguns membres de famílies senyorials (els Cerdà de Vernissa, els Serra de Beniatria i Serra de Gaieta). Altres participants en la Germania foren condemnats a mort. Concretament Joan Serra, Onofre Roure i Simó Maçana.

No hem d'oblidar tampoc (si parlam dels esdeveniments de les Germanies en el nostre poble) dues batalles cabdals que s'esdevingueren a sa marjal. Es tracta de la batalla de Crestatx i la definitiva, la que tengué lloc el 3 de novembre de 1522 a Son Fornari. Els dos encontres varen ser perduts per les forces populars. A Crestax, el 23 d'abril de 1522, en el pujol de Son Sabater els reialistes tallaren les comunicacions entre Pollença i sa Pobla. A la batalla des Pujol hi participaren (entre forces populars i partidaris de la noblesa feudal) més de tres mil combatents. Els agermanats, vençuts, tengueren més de tres-cents morts. Aquesta derrota del poble permeté a les forces reialistes ocupar sa Pobla i preparar-se per al combat definitiu de Son Fornari. Abans, els partidaris de restablir els privilegis de les classes parasitàries feudals ja havien obtingut la victòria de Pollença (febrer de 1522), on cremaren vius més de dos-cents infants i dones dins de l'església (els homes -joves i vells- foren esquarterats i penjats a les forques del camins).

Per ampliar la repressió contra el poble mallorquí, forces reialistes comandades pel governador Miguel de Gurrea desembarcaven a Alcúdia i començaven la sistemàtica execució de pagesos i menestrals simpatitzants de la causa popular. Joanot Colom i el nucli principal de l'exèrcit agermanat prova de resistir l'avanç incontenible de l'exèrcit de l'Emperador aconseguint reunir una tropa de més de tres mil homes. Una de les batalles definitives tengué lloc el 3 de novembre de 1522, a Son Fornari (sa Pobla). Combat a vida o mort on perd la vida, lluitant per la llibertat del nostre poble, el millor de les classes populars mallorquines. Més de mil agermanats cauen aquest dia, mentre les tropes reialistes entren a Muro, victorioses.

No resta cap partidari dels agermanats per a narrar llurs aspiracions i justes reivindicacions. A partir de la derrota de Son Fornari, foren els vencedors, els intel·lectuals al servei de terratinents i aristòcrates, els qui, com sempre, anirien bastint una història falsa, indecent, exceptuant-ne els comentaris elogiosos de Pere d'Alcàntara Penya. Josep Maria Quadrado dirà de Joanot Colom, cap del poble mallorquí: "No es más que un gran criminal"; I definirà la Germania com a "un levantamiento condenado y diabólico".

De tots aquests esdeveniments n'havia fet teatre de combat en els anys setanta.

Ara, a qui toca?, l'obra en català (segrestada per la Brigada Social) que havia guanyat el premi "Carles Arniches 1972" a Alacant, havia armat el seu enrenou. Després, amb Autòpsia a la matinada (Premi Ciutat de Palma de teatre 1974) havia continuat amb la meva particular provatura de remoure l'estantís panorama teatral illenc. No sabia encara la capacitat de silenciament i de marginació de les obres autènticament rupturistes i revolucionaries que tenien les nostres classes dominants i els seus servents intel·lectuals. Llavors, a l'any 1975, una nova obra -en la línia del que estava fent Joan Soler i Antich, al qual no coneixia-, Les Germanies, obtenia el premi especial especial Born a Ciutadella. Potser fos en aquell moment que les "forces vives" (per a no dir mortes) de la nostra cultura decidiren marginar, silenciar el meu teatre. Ja ho estaven fent amb Alexandre Ballester i amb Joan Soler i Antich; ara ho començaven a fer amb la meva obra teatral, i poc temps després ho farien amb el teatre de Llorenç Capellà i altres autors d'avantguarda mallorquins.

En una entrevista publicada per aquell temps (1976) explicava al lector la temàtica de l'obra guardonada amb el Born. Contava a Damià Caubet que Les Germanies era una espècie de collage amb mescladissa de diverses situacions conflictives (la lluita de classes) esdevengudes al llarg del temps en la nostra història. Concretament es feia menció als agermanats, protagonistes d'un alçament popular que, a principis del segle XVI, constituí -com explica l'historiador Josep Juan Vidal- "un dels múltiples conflictes socials, que des del segle XIV, s'escamparen per Europa... Els promotors d'aquest alçament foren menestrals i pagesos, grups que aleshores integraven la major part de la població mallorquina. Les reivindicacions econòmiques els portaren a enfrontar-se amb els membres de les classes privilegiades (cavallers, ciutadans, eclesiàstics, mercaders...) en una lluita armada que pel seu caràcter violent assolí la forma d'una guerra civil" (la forma màxima de la lluita de classes, que dirien els clàssics dels marxisme).

En la revolta dels agermanats s'insertaven escenes de la guerra del 1936-1939 amb la sagnant repressió feixista contra el poble mallorquí i les seves organitzacions (partits, sindicats, ateneus, cooperatives obreres, etc, etc). La idea central que cohesionava tot el conjunt de Les Germanies era la unificació escènica, en una mateixa narració, dels fets del segle XVI i del segle XX. Es tractava de lligar totes les lluites que històricament havia desenvolupat el nostre poble a través dels segles amb la que en aquells moments (començaments dels anys setanta) es donava tant a les Illes com a la resta de l'Estat.

Potser el pla general de l'obra era massa ambiciós, massa agosarat per a un aprenent d'escriptor com ho era jo en aquells moments. El cert és que Les Germanies destacà entre totes les obres presentades al Born i el jurat decidí concedir-me aquest guardó especial. Feia poc havia vist a l'estranger algunes produccions del Berliner Ensembler que dirigien els successors de Bertolt Brecht, i sens dubte jo estava completament influit per la forma de dirigir i d'interpretar dels alemanys. El Congrés de Cultura Catalana deia d'aquesta mena de teatre experimental en què jo, instintivament, em situava: "Totes aquestes circumstàncies [maig del 68, etc] determinen el naixement [a les Illes] d'un teatre espontani, intuïtiu, que si bé continua fent-se de manera 'amateur', pren consciència de les possibilitats de comunicació social que ofereix el teatre. Es tracta d'un teatre compromès políticament i estèticament amb els nous corrents d'arreu dels Països Catalans".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sa Pobla i sant Antoni

Turmeda | 27 Desembre, 2019 15:01 | facebook.com

La devoció a Sant Antoni de Viana en aquesta terra nostra de Mallorca va ser solemne i molt popular en l'Edat Mitjana, i són nombrosos els documents que ens parlen de capelles i santuaris dedicats al patró. Un aspecte que no hem de perdre de vista és la relació entre Sant Antoni i el poble que aquest defensa de la figura del Diable, una representació sovint molt gràfica que prengué forma en cerimònies religioses, processons, ballades populars i, especialment, els simbòlics foguerons on Sant Antoni és el vencedor indiscutible sobre el foc. (Miquel López Crespí)


Sa Pobla i Sant Antoni



La devoció a Sant Antoni de Viana en aquesta terra nostra de Mallorca va ser solemne i molt popular en l'Edat Mitjana, i són nombrosos els documents que ens parlen de capelles i santuaris dedicats al patró. Un aspecte que no hem de perdre de vista és la relació entre Sant Antoni i el poble que aquest defensa de la figura del Diable, una representació sovint molt gràfica que prengué forma en cerimònies religioses, processons, ballades populars i, especialment, els simbòlics foguerons on Sant Antoni és el vencedor indiscutible sobre el foc.

Per tant, als ulls dels pagesos, els diables eren portadors de desgràcies, malalties, pestes, etc., que igualment afectaven l'home que els animals domèstics.

Les creences populars resten sempre amarades de supersticions antigues; pensau, sinó, quan diem "dimoni" a un pot de llauna destapat per damunt i per davall i que serveix per a mantenir encès el foc del braser. I el foc és en el nostre poble, sense cap mena de dubte, tota una cultura. Com si de les seves flames depengués servar el patrimoni de les nostres tradicions.

Però Sant Antoni és sobretot el patró del nostre bestiar i així queda determinat, any rere any, en la famosa cerimònia de les beneïdes; i resulta molt gràfica aquella cançó coneguda per tot Mallorca i que diu:


"Sant Antoni és un bon Sant

qui té un dobler li dóna,

perque mos guard s'animal

tant si és de pel com de ploma".


Dins les creences populars es barregen, sovint, dos antonis: el de Viana, l'anacoreta de la Tebaida (251-356), i el seu homònim Antoni de Pàdua (1195-1231), frare menor, natural de Lisboa, que predicà l'evangeli al Magrib i és patró de Portugal. Aquest darrer s'entretén a cercar enamorat a les allotes. D'aquestes confusions populars sorgeixen, dins el nostre cançoner de sa Pobla, textos com el que segueix:


"Sant Antoni de gener,

anomenat de Viana:

enviau-me un jovenet

que vénga de bona gana;

maldament que sia jove,

que tenga bestiar seu.

Jo vos promet, Sant Antoni,

cada any dur-vos un anyell".


I també és cançó poblera la que diu:


"San Antoni de Viana,

d'endiana de cassot:

si no mos voleu dar coca,

mos poreu dar camaiot".

I encara podríem afegir aquelles altres dues que cantaven els nostres avis:


"Sant Antoni gloriós,

anomenat de Viana:

a sa Pobla feis favors,

protector de tanta fama".


I la darrera que diu:


"Sant Antoni gloriós

guardau-mos sa somereta

i, si mos fa una ruqueta,

una pesseta per vós".


Aquesta antiquíssima festa de Sant Antoni de Viana, també anomenada de Sant Antoni Abat, que, com ja hem explicat, té les arrels en l'Edat Mitjana i és segurament la més pura i representativa del país, oferia, ja des dels començaments, tot un ventall d'actes populars: foguerons i ball, música i festes religioses, cavalcades, jocs, desfilades de confraries i el tradicional dinar familiar on és evocat el sant.

I, per acabar aquesta escrit damunt el nostre sant, potser aniria bé recordar aquella cobla que diu:


"Sant Antoni i el dimoni

jugaven a trenta-u;

el dimoni va fer trenta

i Sant Antoni, trenta-u".


Aquest text podria simbolitzar molt bé la supervivència, a través dels segles, de la nostra comunitat, sa Pobla, que, des de temps immemorial, enfrontada als Diables de la Destrucció (males anyades, sequeres, malalties, guerres...) té la darrera paraula, el trenta-u de la supervivència.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Festes de Sant Antoni a sa Pobla


Presentació del llibre de Miquel López Crespí Sa Pobla i la història.



Presentació a càrrec de Joan Comas, batle de sa Pobla

Sebastià Gallardo, regidor de Cultura

Mateu Morro, historiador

Miquel López Crespí, escriptor


Diumenge dia 13 de gener a les 19,30h.

Fundació Joan Soler Planas

C. del Mercat, 41

Sa Pobla (Mallorca)


Sa Pobla i la història és un sentit homenatge a les generacions que ens precediren, a tots aquells que amb el seu esforç aixecaren les poderoses torres dels molins poblers a començaments del segle XX. Un homenatge als padrins i redepadrins que feren un verger de l'Albufera. Aquells homes i dones que, sense cap altre ajut que les seves mans, roturaren el pla de sa Pobla, bastiren les marjals sembrant arròs en indrets on fins feia poc tan sols hi havia l'aigua salobre de la mar. Homenatge també als homes i les dones d'una Mallorca en vies d'extinció, unes generacions de mallorquins i mallorquines molts dels quals no sabien llegir o escriure però eren catedràtics de la nostra llengua, arquitectes dels molins i safareigs que s'alçaven sense plànols però tan ferms i resistents com els talaiots de la nostra terra. Homes i dones, poblers i pobleres doctorats en el coneixement de la terra i les anyades, meteoròlegs, veterinaris amb amples coneixements damunt totes i cada una de les malalties que podien esdevenir-se a vaques, cavalls i tota mena d'animals que el pagès manejava per a fer front a la seva quotidiana subsistència. Una humanitat de imaginació desbordada i de poetes, els glossats!, d'escriptors capaços d'assolir les fites més altes quant a la fantasia i el domini de la llengua.


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sa Pobla i el rei Jaume II

Turmeda | 26 Desembre, 2019 22:09 | facebook.com

Jaume II de Mallorca (Montpeller, 1243-Mallorca, 1311) és un rei problemàtic, difícil de situar políticament si no ho fem dins de les coordenades del feudalisme de l'Edat Mitjana. Per a uns historiadors és un rei culte (estudià a París), preocupat en tot moment per a fer complir, davant les exagerades exigències del seu germà Pere el Gran, el testament del seu pare, Jaume I.
Per a uns altres, Jaume II, a causa de les seves aliances amb el rei de França, esdevé un traïdor a la corona catalano-aragonesa. La GEM (Gran Enciclopèdia de Mallorca) deixa constància de fets tan contradictoris quan diu: "La historiografia romàntica personalitza en el seu caràcter i en el del seu germà i rival, el monarca de la Corona d'Aragó Pere el Gran, els distints destins dels seus regnes. Segons això, Pere el Gran seria el rei enèrgic i resolutiu que la conjuntura política exigia, mentre que Jaume II de Mallorca era un monarca bondadós i, en determinades circumstàncies, traïdor al seu germà".
Les guerres internes entre les diverses terres de la Corona d'Aragó són atribuïdes per l'historiador Ferran Soldevilla a "un mal testament del rei Jaume I". En el llibre Resum d'història dels Països Catalans (pàg. 67) l'autor diu: "Amb tot, va cometre [el rei Jaume I] l'error de dividir els seus Estats entre els seus fills Pere i Jaume, donant al primer Catalunya, València i Aragó, i al segon Balears, el Rosselló, la Cerdanya i Montpeller. Aquesta divisió va afeblir la seva obra i fou origen de lamentables lluites".
Però en aquest treball no ens interessen tant les guerres entre els dos germans (Pere el Gran i Jaume II) sinó el fet que, una vegada recuperat el domini de Mallorca per part de Jaume II (1298), aquest rei es va preocupar de fer tota una sèrie de reformes que varen promoure el creixement econòmic i de població de la part forana de l'illa (no hem d'oblidar que Jaume II ja tenia un coneixement profund dels problemes de les Illes ja que havia administrat l'arxipèlag en nom de Jaume I des de 1256 fins a 1276).
El papa Bonifaci VIII va ser qui impulsà l'entrevista entre representants dels reis de França, Nàpols i Catalunya-Aragó per tal d'aconseguir la pau a Europa. El tractat d'Anagni consagrava la devolució (per part de Jaume II d'Aragó) del regne de Mallorca a la monarquia mallorquina (malgrat que Catalunya-Aragó en retenia el feu).
L'historiador Pere Xamena Fiol (vegeu Història de Mallorca, pàgines 81-82) parla també de la bona disposició de la Corona mallorquina quant a la realització de determinades reformes que promogueren el desenvolupament de l'illa. Escriu l'historiador: "Quan Jaume II hagué recobrat altra volta el domini de Mallorca, tornà a l'illa i hi va viure bastants d'anys, dedicat a organitzar l'administració del regne i atent al benestar dels seus súbdits. Si son pare va merèixer el títol de conquistador, a Jaume II se li podria donar el d'organitzador del regne. Durant aquests darrers anys de la seva vida, Mallorca assolí un gran progrés".
I és dins aquest marc que hem de comprendre la transformació de l'antiga alqueria àrab de Huayar-alfas o Vialfàs, és a dir Fonts del Camp en traducció de Joan Coromines (vegeu l'Onomasticon Cataloniae), o Aigua del Prat (segons la Gran Enciclopèdia de Mallorca) en aquell nou poblament (sa Pobla) cristià del rei Jaume II. Les "Ordinacions" són de l'any 1300. El rei volia desenvolupar a fons la part forana de l'illa, bastant despoblada fins aleshores. És tractava de "poblar" (d'aquí sa Pobla; d'aquí els "poblers" i "pobleres"). Segons l'historiador Pere Xamena (Història de Mallorca, pàg. 91), aquestes noves viles són: Felanitx, Castellitx (Algaida), Llucmajor, Porreres, Campos, Santanyí, Sineu, Huyalfàs (sa Pobla), Manacor, Petra, Rubines (Binissalem), Selva "i possiblement algunes altres".
També en la mateixa pàgina del llibre abans esmentat trobam com havien de ser aquests nous "pobles": "Cada pobla constarà de cent famílies i cada una d'elles rebrà, per devuit diners anuals de cens, un quartó de terra per edificar la casa. Els pobladors proporcionaran espai per als carrers, els quals tendran un destre i mig d'amplària (6,3 m)".
S'ha de tenir en compte que les disposicions que comentam, les "Ordinacions" de 1300, vénen a resoldre un problema provocat per la conquesta catalana de l'Illa. El 1229 Mallorca només tenia un nucli urbà densament poblat -la Madina Mayurqa dels àrabs- i una població dispersa en l'àmbit rural. És evident que, si seguim la imprescindible Història de Mallorca de Pere Xamena Fiol, l'illa dels segles XIII i XIV és encara un territori per estructurar (malgrat que la butlla del papa Innocenci IV de 14 d'abril de 1248 hagués posat trenta parròquies foranes sota la protecció de Roma), D'aquí les instruccions del rei Jaume II (de 1300) encarregant a l'inquer Desbrull i al solleric Sturç l'ordenació urbanística, econòmica i política de les noves viles.
Les "Ordinacions" fan una exempció d'impostos al nous pobladors: "A tots els qui s'instal·laran a les noves viles de maig de 1300 fins al mateix mes de 1301, se'ls concedirà tres anys de pròrroga per a pagar els deutes que tenguin".
Amb els anys, emperò, s'anaren marcant greus diferències entre Ciutat (l'antiga Madina Mayurqa dels àrabs) i la repoblada part forana de l'illa de Mallorca. Ja pel mes d'abril del 1303 existien greus problemes per a pagar els deutes d'aquests nous pobladors de la part forana, els quals demanen al rei Jaume II de pagar a terminis.
D'aquesta nova problemàtica en parlà Josep Melià en el seu llibre Els mallorquins (capítol "Ciutat i part forana", pàgs. 47-66). Com deia igualment Pere Xamena (Història de Mallorca, pàg. 94) : "A principis del segle XIV, ja comença l'oposició entre la ciutat i la part forana. La causa de les discòrdies solia esser la proporció amb què havien de contribuir, la ciutat i les viles, a les despeses del regne. A vegades la ciutat pretenia que les viles contribuïssin a dispendis que només eren en profit de la ciutat... Devers l'any 1325, al principi del regnat de Jaume III, succeïren unes 'commocions populars' relacionades probablement amb les diferències entre la ciutat i les viles".

Miquel López Crespí

Sa Pobla i el tren

Turmeda | 26 Desembre, 2019 15:14 | facebook.com

La fotografia amb la màquina del tren deu ser de devers l'any 1924 i correspon al moment més àlgid de l'exportació de la patata (els vagons que hi ha rere la locomotora van curulls de sacs!). Es veu a la perfecció que els homes que hi fan feina només s'han aturat un moment per a fer-se una cigarreta, esperar que els 'senyors' (el batle, en Pere Antoni Aguiló 'Perentoni') s'hagin fet la foto". (Miquel López Crespí)


Sa Pobla: fotografies antigues



L'exportació de la patata a sa Pobla (1924). En el centre de la fotografia s'hi poden veure el batle "Verdera" (Miquel Crespí Pons) i Pere Antoni Aguiló "Perentoni".

L'oncle Miquel Crespí Pons, que durant el seu temps de batle de sa Pobla havia estat el màxim impulsor de la construcció de l'Escola Graduada del poble, havia marxat a l'Argentina. La caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i l'arribada de la República capgiraren el seus plans. Passats molts d'anys, morts els meus redepadrins (el pares de l'oncle i del padrí Rafel Crespí Pons), que tenien per nom Isabel M. Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern ("Verdera"), ens mudàrem a la casa del carrer de la Muntanya, just al costat de l'Escola Graduada.



Sa Pobla, 10-IX-1929. Inauguració de s'Escola Graduada. Hi són presents el Cap del Govern, el General Miquel Primo de Rivera, l'Infant don Jaume de Borbó, fill d'Alfons XII i el padrí-oncle de l'escriptor Miquel López Crespí, el batle de sa Pobla Miquel Crespí Pons, el batle "Verdera", juntament amb altres autoritats i gent del poble.

La meva primera relació amb el tren de sa Pobla, molt abans d'anar a jugar amb els amics per l'estació o de viatjar a Ciutat, al mercat del dijous bo a Inca, era una sèrie de fotografies antigues on es pot veure una d'aquelles impressionats i sorolloses locomotores que feien el trajecte (en prop de dues hores!) entre sa Pobla i Palma. Eren fotografies que havia deixat a les golfes de Can Verdera l'oncle Miquel Crespí, el batle Verdera.

Més endavant, estudiant documents tan valuosos d'història poblera, he pogut saber que la fotografia amb la màquina del tren deu ser de devers l'any 1924 i correspon al moment més àlgid de l'exportació de la patata (els vagons que hi ha rere la locomotora van curulls de sacs!). Es veu a la perfecció que els homes que hi fan feina només s'han aturat un moment per a fer-se una cigarreta, esperar que els "senyors" (el batle, en Pere Antoni Aguiló "Perentoni") s'hagin fet la foto.

Els personatges que hi ha al costat de l'antiga màquina de tren són (a part de l'oncle Miquel Crespí i l'amo "Perentoni") el Cap de l'Estació de sa Pobla, Miquel Mercadal, i alguns empleats. Un d'ells és mestre Pep de s'Escola (Josep Pastor Ballester).

Sens dubte aquesta és la primera imatge que tenc de l'estació del meu poble. Poc després ja la coneixeria de ben a prop i, per diverses circumstàncies, aniria amunt i avall sabent de bon de veres, a fons, el que era viatjar amb aquelles històriques locomotores (unes angleses, altres alemanyes i més endavant de Bilbo). Són molts records ben vius: jugar a les vies; anar a veure l'arribada i sortida del tren; contemplar la feinada dels poblers -la Cooperativa era just arran de l'estació- en moments d'exportació de la patata; sentir encara -dècades i dècades després!- l'efecte de la carbonissa que entrava per les finestres -i el fum!- fent-te plorar, obligant els passatgers a tancar els vidres... És evident que tots aquests records de la infantesa m'han vengut a la memòria just ara mateix, quan es dóna la feliç circumstància de la reobertura del servei de tren, interromput durant vint anys, entre Ciutat i el meu poble.

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell de Mallorca-Ajuntament de sa Pobla, 2002)


Sa Pobla: fotografies antigues


El tren arribà per primera vegada a sa Pobla el matí de dia vint-i-quatre d'octubre de mil vuit-cents setanta vuit.


El tren, els molins de vent per a treure aigua, i posteriorment la construcció de l'Escola Graduada (en el terreny familiar de la Tanca de Can Verdera), marquen algunes de les fites essencials del progrés -com dèiem una mica més amunt- econòmic i cultural de sa Pobla. Pensem, només a tall d'anècdota, el que significà l'embranzida produïda per l'arribada del tren". (Miquel López Crespí)



El tren de sa Pobla en els anys vint.

El tren arribà per primera vegada a sa Pobla el matí de dia vint-i-quatre d'octubre de mil vuit-cents setanta vuit. D'ençà aquella data històrica per al progrés del poble fins al dia atziac de la supressió del ramal (la línia fou suprimida amb excuses banals l'any 1981), gernació i gernació de poblers i pobleres véren augmentades les possibilitats de relacionar-se amb la resta de Mallorca i del món mitjançant la gran iniciativa del "Ferrocarril de Mallorca". El "Ferrocarril de Mallorca" va començar la seva tasca amb capital totalment mallorquí dia nou de juny de mil vuit-cents setanta-dos (la qual cosa demostra ben clarament l'empenta d'un poble). Hauríem de destacar igualment, per a ser justos amb la història, el paper decisiu que tengué per a impulsar l'arribada del tren aquell pobler illustre que va ser Miquel Socies Caimari que, amb el temps, va ser governador civil de Terol, de Pangasinan a les Filipines, de Segòvia Girona i Barcelona.



L'estació de sa Pobla en els anys cinquanta. Carros carregats de patates esperen el tren que portarà els sacs fins al port de Palma (Mallorca).

Sens dubte els anys vuitanta del segle XIX donen una embranzida definitiva al notable desenvolupament agrícola i cultural de sa Pobla. La construcció del primer molí de vent per a treure aigua (l'any 1885 a la finca de Can Culenrere de l'amo Bartomeu Pericàs "Borneta"), el qual seguirien desenes i desenes de molins fets en estreta col·laboració entre els diversos oficis (especialment fusters i ferrers), marca aquesta ruptura amb un passat que sempre fou de misèria i extrema necessitat. Entre els fusters més assenyalats en el muntatge del ramell, la càbria, la coa o el violí (peces essencials del molí de vent) destacaríem (entre molts d'altres) els homes de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muixella, Can Molondro o els famosos ferrers de Jaume Gelabert, Joan Grau "Eixut", Can Puça, Can Cinto, Can Pèl de Mel, Can Cerol...

El tren, els molins de vent per a treure aigua, i posteriorment la construcció de l'Escola Graduada (en el terreny familiar de la Tanca de Can Vedera), marquen algunes de les fites essencials del progrés -com dèiem una mica més amunt- econòmic i cultural de sa Pobla. Pensem, només a tall d'anècdota, el que significà l'embranzida produïda per l'arribada del tren. Recordem el mal estat de les carreteres -o fins i tot la seva inexistència- en el segle XIX, la penosa feina dels traginers portant en carro les mercaderies fins a Ciutat (o els altres pobles), les distàncies, enormes si s'havien de fer amb mula o cavall... Qui no recorda que, abans de la construcció del tren de Sóller, per exemple, era quasi mès ràpida la comunicació amb Occitània (el port de Seta, Marsella...) que no pas amb Ciutat! Aleshores ja durant l'any mil vuit-cents vuitanta-set... 15.828 poblers i pobleres havien viatjat en el nou mitjà de transport i s'embarcaren a l'estació 2.934 tones mètriques de mercaderies.

Però els records més frescos que tenc del tren de sa Pobla fan referència als viatges de mitjans dels cinquanta (aleshores jo havia fet el deu anys i havia començat a estudiar a l'Institut de Can Garroví, a la plaça del Mercat, ben a prop de l'estació, per cert). Com és evident, més que jugar a la plaça del Mercat el que de veritat ens agradava era arribar fins a l'estació per veure arribar o sortir la poderosa i màgica màquina negra que nosaltres aleshores imaginàvem (i no ens erràvem gens ni mica!) viva, com un monstre de TBO o de les pel·lícules que vèiem a Can Guixa o Can Pelut (els cines del meu poble). Els problemes que deguérem causar, ara que ho pens, al cap d'estació, Gabriel Sudera, per por que no tenguéssim cap accident anant i venint per les vies de ferro!

En aquell temps per anar a Ciutat els poblers trigaven prop de dues hores. El pare i l'oncle, que vingueren de la península just acabada la guerra civil (el pare com a presoner de guerra republicà), deien que en aquells anys era mès ràpid caminar per les vies fent camí que no pas anant dins dels vagons. Jo també hi havia anat de menut, en els cinquanta, en vagons de fusta, amb seients durs com la pedra, amb el revisor avançant per l'exterior, aferrat no se sap on, i el qual, inesperadament, trobaves al davant, com una aparició, sortint del mig del fum i la carbonissa. Aleshores ens demanava els bitllets de cartró que, en ser foradats per l'estranya maquineta que portava, feien un renou sec, sonor.

El tren xiulava, fent tremolar tots els vagons mentre avançava envers l'estació de Muro enfilant, a poc a poc, cap a Inca camí de Ciutat. Viatges amb fum i carbonissa, amb llargues aturades allà on hi havia els necessaris dipòsits d'aigua per alimentar el vapor de les màquines. Tot un espectacle, l'anar amunt i avall, voltar en les plataformes giratòries enmig dels núvols de vapor que sortien de la locomotora, l'exèrcit d'espires procedents de la caldera. Homes amb la cara ben negra -com en les pel·lícules de l'"oeste" que vèiem en el cinema- feinejaven dins el monstre de ferro movent les palanques que feien anar cap endavant o cap endarrere aquelles potents màquines que, sovint enfebrits, amb la imaginació ocupada per les pel·lícules ianquis, imaginàvem sortides de la mateixa pantalla de cine.

En aquella època, el tren, a part de servir per a l'exportació de la patata i altres productes del camp pobler, també era el mitjà adient -no hi havia dos o tres cotxes per família com ara!- per a la distracció i l'esbarjo. Els poblers, la meva mateixa família, davallàvem a vegades a Ciutat -un parell de vegades a l'any- per anar a veure els "famosos" que des de la península compareixien pel Teatro Lirico o el Balear. Record que un dels meus primers viatges va ser per anar a veure, amb els pares i alguns amics de la família, l'actuació de Juanita Reina. També venguérem en tren a Palma a veure (en el Teatre Lirico) la "Compañía de Arte Español de Antonio Molina" que representava "la fantasía lírica en 24 cuadros" Hechizos. Serv en la memòria nebulosos viatges plens de fum i carbonissa per a anar a contemplar les actuacions de Pepe Blanco o en el Balear el "millón de carcajadas de Zori-Santos-Codeso" amb "la escultural Lolita Rivero y 30 bellísimas modelos 30". Tot un món que va anar finint amb la motorització accelerada dels mallorquins (primer arribaren les motos, després el 600 i més endavant la invasió massiva de luxosos cotxes de totes les marques i contrades del món), amb la televisió i amb l'arribada massiva del turisme.

A poc a poc, la nostra història, la història d'una Mallorca pagesa (i també industrial), la Mallorca que va ser capaç de bastir amb el seu esforç l'aventura del ferrocarril, quedava més i més arraconada sota l'atac de la "modernitat", amb tot el que això ha significat de pèrdua de senyes d'identitat, d'avanç de la banalització i un progrés envers el no-res, envers la mundialització de la beneitura generalitzada. La Mallorca obrera i pagesa que contribuí a bastir els trens de Mallorca, el ramal de Palma a sa Pobla i que, amb el seu esforç i imaginació, va fer un verger -amb els molins d'aigua- allà on només hi havia quatre sínies eternes des del temps dels àrabs; aquella Mallorca treballadora que començà el seu deslliurament amb l'arribada de la República l'any trenta-u, rebé un fort sotrac a conseqüència de la victòria del feixisme l'any trenta-sis. Voldria pensar que amb la posada novament en servei del tren Ciutat-sa Pobla, i amb la possible extensió de la via fins a Alcúdia, alguna cosa ens torna a unir, els mallorquins del present, amb els d'ahir, amb les esforçades generacions de finals del segle XIX i començaments del XX.

En el fons, si som cap cosa, si resta res d'una concreta identitat com a poble o com a classe, és per l'esforç d'avis i besavis, ja que sabem el que feren, el món més just que provaren de bastir, el món més humà que ajudaren a crear amb la seva suor. L'arribada del tren a sa Pobla potser servirà per a reprendre de nou el camí cap a una autèntica reconstrucció de les senyes d'identitat del nostre poble. És, per tant, una alegria immensa deixar constància d'aquest fet, de la mateixa significació història que tengué l'arribada del tren l'any 1878.

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell de Mallorca-Ajuntament de sa Pobla, 2002)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Els molins de sa Pobla

Turmeda | 26 Desembre, 2019 13:49 | facebook.com

Mallorca: el paradís perdut - La saga de l'aigua – Els molins de sa Pobla -


Actualment hom parteix d'algunes premisses falses a l’hora d’analitzar o, almanco, entendre l'evolució econòmica de sa Pobla, imaginant, de forma errònia, que el nostre poble sempre ha estat com l'hem coneguda la generació que va néixer a mitjans dels anys quaranta o com la coneixen les generacions posteriors. Si no es parteix de la premissa que l'actual abundor d'aigua només ve donada com a conseqüència de la "revolució dels molins" iniciada l'any 1885 i amb la roturació de les terres de secà realitzada a finals del segle XIX i començaments del XX, si no tenim en compte tots els canvis transcendentals que comportà la introducció del molí d'aigua, no podrem entendre tot el desenvolupament econòmic del segle XX ni tampoc copsar com era el poble en el passat. (Miquel López Crespí)


Actualment hom parteix d'algunes premisses falses a l’hora d’analitzar o, almanco, entendre l'evolució econòmica de sa Pobla, imaginant, de forma errònia, que el nostre poble sempre ha estat com l'hem coneguda la generació que va néixer a mitjans dels anys quaranta o com la coneixen les generacions posteriors. Si no es parteix de la premissa que l'actual abundor d'aigua només ve donada com a conseqüència de la "revolució dels molins" iniciada l'any 1885 i amb la roturació de les terres de secà realitzada a finals del segle XIX i començaments del XX, si no tenim en compte tots els canvis transcendentals que comportà la introducció del molí d'aigua, no podrem entendre tot el desenvolupament econòmic del segle XX ni tampoc copsar com era el poble en el passat.

És evident que la zona, especialment el redol de Crestatx, ja produeix cereals i vinya en temps dels romans. I els prats de s'Albufera són adients per a la ramaderia.

Però s'Albufera i els terrenys que actualment conformen el terme de sa Pobla estan prou despoblats en temps de la conquesta catalana. El pal·ludisme ja devia ser endèmic. Són terres molt insalubres. A Die Balearen l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, a finals del segle XIX, parla de les "finques insalubres dels aiguamolls". El rei Jaume II concedeix alguns privilegis, especialment terres, perquè la gent vagi a poblar aquella comarca deshabitada i abandonada de la mà de Déu. Aleshores el poble encara no té la fesomia del present. S'aprofiten les terres més properes a s'Albufera per a produir faves, carabasses, hortalissa, cànyem i lli. Durant segles, es pot dir des de l'època musulmana, la sínia és la forma més comuna, per a no dir l´única, d'extracció de l'aigua del subsòl.

Recordem, com fa constar l'historiador Joan Binimelis l'any 1593, que en aquestes dates sa Pobla era la vila més escassa d'aigua de tot l'illa. El mateix historiador afirma que en tot el terme solament hi havia deu pous.

Per això, des de sempre, fins abans de la construcció dels molins d'aigua, les terres de reguiu eren situades a les zones baixes del poble, molt properes a s'Albufera. La pervivència d'aquestes sínies d'origen àrab arriba fins a la meva generació. Qui signa aquest escrit encara anava a regar amb el padrí a diversos horts d'aquestes zones baixes i ha pogut conèixer a fons tot aquest primitiu, però eficient, sistema de reguiu.

La històrica manca d'aigua del poble, les paraules de l'historiador Joan Binimelis de l'any 1593, s'han d'entendre en aquest context. Aprofitament dels cabals d'aigua propera a la superfície, cas de l'extracció mitjançant les sínies; revolució posterior en terres de secà mitjançant la introducció del molí de vent per a extreure aigua, en una primera fase, i de benzina i d'electricitat, posteriorment.

Aquesta manca d'aigua també és destacada per Jeroni de Berard en el seu Viaje a las villas de Mallorca: 1789, en afirmar: "Tiene el recinto de esta población [any 1784] diez molinos de viento y ninguno de agua. Se provee de pozos, que dicen es buena agua. No tiene manantiales y con norias riegan dos huertos cerca de la villa y otros en varías heredades"1.

Per tant, com es pot comprovar, la majoria d'investigadors i historiadors destaquen al llarg dels segles aquesta manca d'aigua en determinats indrets del nostre terme. Una aigua que, com es demostrà amb la introducció dels molins, corria abundosa pel subsòl pobler. Riquesa, aquesta, que necessitava l'eina d'extracció del preciós element: el molí de vent. La posterior modernització del molí amb els motors de gasoil i benzina i, més endavant, l'electricitat, contribuí a transformar completament el paisatge i l'economia de sa Pobla.

Cal destacar igualment que és la insalubritat produïda pel pal·ludisme el que condiciona durant segles la nostra història i economia.

És fàcil imaginar quines eren les principals fonts de riquesa del poble abans de la revolució dels molins iniciada l'any 1885 a la finca de Can Culenrere per l'amo en Bartomeu Pericàs Borneta. El segon molí de vent per a extreure aigua l'instal·larà l'any 1889 l'amo en Nicolau Socies Guixa, a la finca anomenada Son Gallina.

A partir d'aleshores, amb els corresponents avanços mecànics que comportava la "revolució dels molins", el progrés va ser imparable, cosa que canvià per sempre la història i el paisatge del poble.

Com explica l'escriptor Alexandre Ballester en el capítol "El clam dels molins" del seu llibre Retalls de la memòria. Sa Pobla. "La construcció d'un molí exigia la compenetració de distints oficis. Els picapedrers bastien la torre, quasi sempre cilíndrica, amb sàvies i econòmiques solucions per l'escala i el tancament de la volta. Els fusters, destres i arriscats, muntaven el ramell, la càbria, la coa, el violí i altres peces, fusters com Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muxella, Can Molondro. I els ferrers, hàbils i precisos instal·laven les parts mecàniques i, sobretot la bomba de pistó, tallers com els dos esmentats i els de Can Puça, Can Cinto, Can Pèl de Mel, Can Cerol"2.

Una gesta, la d'aquests poblers i pobleres, descrita en la novel·la de Joan Torres Gost La saga de l'aigua3 editada sota el patrocini de l'Ajuntament de sa Pobla l'any 1977. Hi trobam notícia de la lluita del poble per la supervivència; el combat de poblers i pobleres contra un medi hostil: les febres, les famoses "tercianes" que durant tants segles, fins a la dessecació de s'Albufera per Bateman, atenallaren el nostre poble d'un clima i unes condicions tan poc saludables. La saga de l'aigua3 és un llibre imprescindible per a aprofundir en els coneixements de costums i tradicions pobleres, per a copsar l'evolució econòmica i cultural del nostre poble, per a arribar a entendre des de quins fondals de necessitats i sovint de misèria es va anar bastint sa Pobla del segle XX.


1 Jerónimo de Berard. Viaje a las villas de Mallorca: 1789. Palma (Mallorca): Luis Ripoll, Editor, 1983. Pàg. 293.

2 Alexandre Ballester. Retalls de la memòria. Sa Pobla. Sa Pobla (Mallorca): Edicions Albopàs, 2000. Pàg. 171.

3 Joan Torres Gost. La saga de l'aigua. Palma (Mallorca): Ajuntament de sa Pobla, 1975.


La fundació de sa Pobla; les Germanies; la revista Sa Marjal; sa Pobla i Sant Antoni; el tren de sa Pobla; sa Pobla antiga; els nostres padrins; S'Escola Graduada de sa Pobla; el batle Miquel Crespí i Pons "Verdera"; l'arquitecte Guillem Forteza...

Turmeda | 25 Desembre, 2019 23:58 | facebook.com

Història local.


La fundació de sa Pobla; les Germanies; la revista Sa Marjal; sa Pobla i Sant Antoni; el tren de sa Pobla; sa Pobla antiga; els nostres padrins; S'Escola Graduada de sa Pobla; el batle Miquel Crespí i Pons "Verdera"; l'arquitecte Guillem Forteza...



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Temps i gent de sa Pobla.

Temps i gent de sa Pobla1 és una més de les meves aportacions a la història de la nostra terra ja que, com explicava recentment l'historiador i exconseller d'Agricultura del Govern de les Illes Mateu Morro parlant de la importància que tenen els estudis locals a Mallorca: "A molts llocs hi ha col·leccions o edicions de llibres, revistes, grups d'estudis, premis o certàmens. Es va aconseguint un coneixement important de la realitat local sense caure en el localisme que no té en compte una visió més general. Ben al contrari, els estudis locals són el fonament d'estudis més amplis i amb capacitat d'aportar coses d'abast nacional i universal".



Presentació del llibre Temps i gent de sa Pobla. D'esquerra a dreta, Jaume Font, Miquel López Crespí, la dirigent del PSM Maria Antònia Vadell i l'escriptor Alexandre Ballester.

En la inauguració de les II Jornades d'Estudis Locals de Santa Maria del Camí (Mallorca) l'historiador i polític Mateu Morro destacà la complexitat de la feina d'investigació del passat. La importància de les fonts orals ja ha estat destacada per nombrosos investigadors; l'interès pels glosats populars; la utilització de la fotografia com a document històric; la documentació notarial referent a les cases del poble i que sovint es perdia, sense arribar a copsar la seva significació en la reconstrucció de la vida dels nostres pobles; l'estudi dels testaments; la història de possessions i molins, la història familiar i el coneixement de l'evolució urbana... En Temps i gent de sa Pobla he procurat fer una acurada utilització de les fonts orals i del més divers material fotogràfic. Hi ha igualment el resultat de molts xerrades amb la gent major de sa Pobla, amb els participants en la guerra civil, amb escriptors i artistes, amb sobrevivents dels camps de concentració. L'estudi de les revistes Sa Marjal i Vialfás ha estat essencial per enllestir el llibre que comentam.


En el llibre La història i els joves historiadors catalans, en les Ponències i Comunicacions de les Primeres Jornades de Joves Historiadors Catalans s'ha destacat la importància de la història local. Com explica Jaume Sobrequés Callicó parlant de la ponència d'Andreu Mayayo Artal Història local i història total: "Les reflexions que s'hi fan sobre la importància d'inserir la història d'àmbit local en la general, sobre els paranys que presenta l'estudi de la història local i sobre les noves perspectives obertes en aquest terreny constituïren un dels eixos més importants de les Jornades. Cal no oblidar que molts dels assistents es trobaven realitzant treballs de recerca referents a entitats local (municipals i comarcals) d'arreu del país".


I és dins aquest marc de revalorització de la història local que he escrit Temps i gent de sa Pobla.


Un petit resum del contingut del llibre ens por informar de la qüestions que més m'han preocupat aquests darrers anys, quan redactava el llibre. Llegint l'índex de Temps i gent de sa Pobla podreu trobar nombrosos capítols dedicats a la història de sa Pobla i que serveixen per enllestir la crònica vital i sentimental d'un poble mallorquí en els anys cinquanta i seixanta, abans de l'embranzida del turisme. Alguns d'aquests capítols són: la fundació de sa Pobla; les Germanies; el metge Joan Serra; Cristòfol Cladera; John Frederic Bateman; Joan Parera i Sansó; la revista Sa Marjal; sa Pobla i Sant Antoni; el tren de sa Pobla; sa Pobla antiga; els nostres padrins; S'Escola Graduada de sa Pobla; el batle Miquel Crespí i Pons "Verdera"; l'arquitecte Guillem Forteza; Bartomeu Siquier i Serra; Jaume Serra i Cardell; la revista Sa Plaça; la resistència antifranquista a sa Pobla l'any 1936; Sor Catalina Caldés i Socies; Guzmán Rodríguez; Paulino López Sánchez: presoners republicans a sa Pobla; Rosa Vallespir i Pau Canyelles; Salvadora Canyelles; Margalida Serra i Cardell; Juan Orozco i Trulla; Crisanto Valcárcel; Ca'n Guixa i Ca'n Pelut; "Ses Casetes" de sa Pobla; el "Bar Figuera"; els allots del carrer de la Muntanya; l'exportació de la patata; el "Gardenia" i el "Salón Montaña"; el cine "Montecarlo"; 1956: l'any de sa neu; Gaspar Aguiló i l'Escola Municipal de Música de sa Pobla; Maria Sureda i la Biblioteca Pública de la Caja de pensiones para la Vejez y de Ahorros; Joan Retich; Rafel Moranta; Lluís Ripoll; l'arribada de la televisió; el carrer de la Marina; els corresponsals de sa Pobla; el teatre d'Alexandre Ballester; el batle Jaume Font i la cultura; sa Pobla i la poesia; sa Pobla i el teatre mallorquí; Jaume Font i Antoni Serra...


Temps i gent de sa Pobla ens proporciona també una important visió gràfica de la Mallorca de començaments del segle XX i dels anys cinquanta i seixanta. En aquesta obra hi ha moltes fotografies inèdites servades quasi religiosament en el meu arxiu particular (juntament amb les de l'arxiu de Joan Llabrès). Alguns d'aquests importants documents que surten per primera vegada a la llum pública són les fotografies titulades: les dones de la família "Verdera" a finals del segle XIX; el batle Miquel Crespí i Pons, el batle "Verdera"; Martina Caldés "Ximbona" i Rafel Crespí en una fotografia de l'any 1917; el General Miquel Primo de Rivera (1929); José López Sánchez i alguns soldats de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit de la República l'any 1937; fotografies de la primera comunió a sa Pobla (1954); una festa a l'Escola Graduada de sa Pobla l'any 1956; "Ses Casetes" de sa Pobla l'any 1954; l'"Any de sa Neu" (1956)...


Miquel López Crespí


1 López Crespí, Miquel. Temps i gent de sa Pobla. Consell de Mallorca, Ajuntament de sa Pobla, col·lecció Uialfàs número 1, sa Pobla (Mallorca), 2002.


Pere Rosselló Bover i els poetes de sa Pobla: Miquel López Crespí

Turmeda | 25 Desembre, 2019 20:32 | facebook.com

"Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa". (Pere Rosselló Bover)


MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ: TRENTA ANYS DE POESIA MALLORQUINA



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002).

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)

Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) és segurament l’escriptor mallorquí més guardonat de tot el temps i un dels més polifacètics, car ha conreat tot els gèneres literaris. La seva dedicació a les lletres ha assolit gairebé el difícil objectiu de la professionalització, un repte històric per als autors en llengua catalana. Home compromès amb les causes socials justes i molt vinculat als moviments polítics d’esquerra, durant el franquisme i la transició democràtica va dur una intensa activitat política a la clandestinitat, de la qual ha deixat constància en nombrosos articles i assaigs memorialístics com L’antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994) o Literatura mallorquina i compromís polític (2003). Fruit d’aquest compromís, l’obra de López Crespí s’inscriu en un realisme d’herència modernista, crític i inconformista, al qual aporta la introducció de noves tècniques experimentals, pròpies de la literatura d’avantguarda.

Segurament la poesia és la faceta menys coneguda d’aquest autor que, en canvi, com a narrador i novel·lista ha tengut més ressò. De fet, la poesia de López Crespí no ha tengut la difusió que mereix, ja que sovint ha aparegut en col·leccions i editorials d’un abast força limitat i –cal dir-ho– no ha comptat amb el suport dels principals factòtums del país. Bastarà recordar alguns dels títols publicats per López Crespí per adonar-nos-en: Foc i fum (1983), Les plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Cercle clos (2003), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Lletra de batalla (2003), Les ciutats imaginades (2006), etc.

L’aparició d’Antologia (1972-2002) reflecteix aquesta dilatada trajectòria de Miquel López Crespí com a poeta, car recull vuitanta-nou poemes procedents de vint-i-un llibres diferents. Per tant, aquesta antologia constitueix una bona aproximació a la seva obra poètica, que permet veure quins són els principals trets de la seva personalitat lírica. Tot i que es tracta d’una selecció, el volum té una entitat pròpia, la qual cosa permet fer-ne una lectura com si es tractàs d’un llibre independent. Aquesta unitat ve donada per causes diverses. En primer lloc, per la unitat formal del volum, que és el resultant de l’herència literària heterodoxa, clarament antinoucentista, en què l’autor s’ha format: ...“en aquests trenta-tants anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l’herència de l’Escola Mallorquina i seguint el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurismà poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom”, explica el poeta al clarificador pròleg del llibre.

La recerca de la llibertat formal de la poesia de López Crespí troba la seva expressió en l´ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme, però que tampoc no cau en la discursivitat ni en la facilitat que va caracteritzar certa poesia realista dels anys 60. Tanmateix, la poesia de López Crespí poques vegades es rendeix a la gratuïtat dels jocs formals, aparentment innovadors, que tant de moda es posaren entre els poetes del final dels anys 60 i dels 70. Sí hi trobam algun joc visual en l’adopció de recursos tipogràfics o en la distribució dels mots sobre el paper, però la paraula segueix constituint el bessó dels seus poemes. Potser per aquest motiu, la seva poesia ha resistit l’esvaïment de la febre de l’experimentalisme, que es produí a partir dels anys 80.

A més, la poesia de Miquel López Crespí es caracteritza per la unitat temàtica. Així, els poemes seleccionats en aquesta antologia recorren els principals temes i motius de la poesia de López Crespí, que podem enumerar ràpidament: en primer lloc, la memòria del temps històric viscut, des de la consciència del ciutadà engatjat que se sent hereu d’un passat i compromès amb la realitat que li ha tocat viure; en segon lloc, la lluita social i política i el compromís nacional, que sovint dóna lloc a homenatges a algunes de les personalitats que han esdevingut símbols d’aquesta lluita, com Emili Darder o Aurora Picornell; i, finalment, el cinema i els viatges, com a elements bàsics de la seva formació com a intel·lectual i com a persona.

Tanmateix, aquestes tres línies temàtiques arriben a confondre’s en una sola: l’experiència del poeta. Així, la tendència a la rememoració dels fets històrics viscuts és una constant de tota la producció del nostre escriptor, tant en la poesia com en la narrativa, el teatre i l’assaig. Els anys grisos de la postguerra viscuts a la infantesa i la participació en la lluita contra el franquisme durant la joventut són l’experiència vital del poeta i, per tant, formen la part més essencial de la seva evocació del temps perdut amb el pas dels anys. Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa.

En resum, rere l’aparença d’una poesia que evoca fets, personatges i motius culturals, en l’obra poètica de Miquel López Crespí batega la paraula d’un creador que ens transmet una visió completament personal i intransferible del món i del temps que li ha tocat viure.

1 Aquest text fou redactat per a la presentació de l'Antologia (1972-2002) al Centre de Cultura "Sa Nostra", de Palma, la primavera de l'any 2003. Hem actualitzat algunes referències a les obres del nostre autor.

2 Miquel López Crespí: Antologia (1972-2002) (Ciutat de Mallorca, Fundació "Sa Nostra", Col·lecció "El Turó", núm. 64.

3 Ibidem, p. 8.


Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". (Miquel López Crespí)



...un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric. (Miquel López Crespí)



Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repel·lia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".



Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així-arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'"ordre" literari (la "forma" per damunt de tot!) contra l'"anarquia" (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnás literari qui no accepti aquesta "contenció" que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a "aprofundir l'obra del senyor damunt la terra". Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de "l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síl·labes i tons". Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: "versificació", "retòrica" i "artificiositat".

Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric.

Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar.

Josep M. Llompart, en els seus llibres La literatura moderna a les Illes Balears (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1964) i Els nostres escriptors (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1996) deixa constància de les aportacions i mancances d'alguns dels cappares de l'Escola Mallorquina. En La literatura moderna... (pàg 136) Llompart ens diu: "Maria Antònia va lluitar per aconseguir el seu art, per donar forma rigorosa a les seves intuïcions i vivències; va viure el seu món líric tan en to menor com es vulgui, però amb intensitat, explorant i apurant a plena consciència les seves possibilitats". I, en l'obra Els nostres escriptors (pàg. 177), conclou: "El seu valor essencial consisteix en una rara capacitat de conferir categoria i contingut poètic a les coses i als fets més vulgars. És clar que aquesta transfiguració de la pura anècdota en categoria poètica no sempre es produeix, i per això gran part de la poesia de Maria Antònia Salvà resta aturada en un nivell, trivial, en una absoluta superficialitat".

Josep M. Llompart, tot i reconeixent les aportacions de Costa i Llobera a la nostra poesia (sobretot en qualitat de llenguatge), no amaga tampoc cap crítica: "Va aportar a la literatura catalana [Costa i Llobera] un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia. Aquests valors compensen sense escreix les limitacions i els caires negatius d'una obra que -seria absurd amagar-ho cau a vegades en la vulgaritat, en la carrincloneria o en la fredor més insustancial".

Vet aquí uns valors, en Maria Antònia Salvà: 'trivial, absoluta superficialitat'; en Costa i Llobera: vulgaritat, carrincloneria, la fredor més insustancial... que els joves dels anys cinquanta i dels seixanta i setanta, no podíem acceptar de cap de les maneres, fills com érem d'unes avantguardes culturals que pensaven, com Maragall, en la "paraula viva", en la sinceritat fent front a la falsa retòrica dels exquisits.

Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, de Màrius Torres i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat: els neonoucentistes que malden per desertitzar el nostre panorama literari de qualsevol "paraula viva" que pugui sorgir, enemics com són de tot el que fa olor de "bohèmia anarcoide" i "desfasat compromís" de l'intel·lectual català amb el seu poble i la tasca d'alliberament social i nacional de la qual hauria de ser protagonista essencial.

Els començaments dels setanta, amb una obertura de la censura franquista, amb el sorgiment de noves editorials a tots els Països Catalans i amb una lenta reincorporació a la vida cultural de Catalunya d'alguns intel·lectuals exiliats l'any 1939, el coneixement de Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Gabriel Ferrater marquen definitivament la nostra incipient dedicació a la literatura. Anys de complicada formació (per la dificultat de trobar els llibres adients i també, pel temps i esforços esmerçats en la lluita política clandestina). Intel·lectuals de la talla i amb el ferm compromís d'un Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avel·lí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca o Gonçal Castellóacaben per indicar-nos la direcció exacta per on ha de marxar la nostra "poètica". La militància dins de les organitzacions antifeixistes (l'OEC i el PSM posteriorment) i les resolucions del Congrés de Cultura Catalana, acaben de concloure el cicle de formació que centra el camp dins del qual ens mourem a partir d'aquella època de tempteigs.

Pròleg del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002). Palma (Mallorca). Col·lecció "El Turó", Fundació "Sa Nostra", 2003.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Sa Pobla en el record (pàgines del meu dietari)

Turmeda | 25 Desembre, 2019 13:45 | facebook.com

Simó Andreu, Frederic Bateman, Alexandre Ballester, Bartomeu Crespí, Miquel Cabanellas, Pere Antoni Ferragut, Antònia Buades, el batle Miquel Crespí Pons "Verdera", els escriptors i investigadors Bartomeu i Joan Torres Gost...


Sa Pobla en el record (pàgines del meu dietari)



L'escriptor Miquel López Crespí en els anys cinquanta

No deixa de ser curiós i és digne de reflexió constatar com va passant el temps quasi sense que t'adonis del que s'esdevé. De cop i volta, quan, de forma totalment casual, en comprar un llibre com aquest titulat Sa Pobla i sense anar a esperar-ho et trobes enmig dels "Personatges destacats" de la teva terra, no t'ho acabes de creure. Sembla que era ahir mateix que anaves a Casa de les Monges del carrer del Capità Pere de Sa Pobla. Encara et veus plorant, ben aferrat a la mà de la teva mare, el primer dia de classe a l'Escola Graduada del carrer dels Fadrins, l'escola bastida en els anys vint pel teu oncle Miquel Crespí Pons i l'arquitecte Guillem Forteza.... Sembla que era ahir mateix que començaves el primer de batxiller a l'Institut de la plaça del Mercat i, sense que ho sabessis, jugassis en el mateix indret on romangué presoner el teu pare en els anys quaranta, just arribat de València amb tants companys d'aquella generació que volgué bastir un món més just i solidari. A aquella heroica generació de lluitadors antifeixistes no li deixaren bastir escoles, escriure novel·les, repartir les terres entre els més necessitats. La sublevació militar, els falangistes, el clergat d'aleshores, els soldats i les armes enviats per Hitler i Mussolini els obligaren a agafar les armes per defensar la llibertat.



Sa Pobla, 10-IX-1929. Inauguració de s'Escola Graduada. Hi són presents el Cap del Govern, el General Miquel Primo de Rivera, l'Infant don Jaume de Borbó, fill d'Alfons XII i el padrí-oncle de l'escriptor Miquel López Crespí, el batle de sa Pobla Miquel Crespí Pons, el batle "Verdera", juntament amb altres autoritats i gent del poble

El temps ha passat inexorablement. Ara el jove estudiant dels anys cinquanta, sense anar a cercar-ho, per aquestes simples casualitats de la vida, per haver publicat prop d'una quarantena d'obres, es troba en els llibres fent costat a tots els personatges mítics de la seva adolescència i joventut: Simó Andreu; Frederic Bateman, Alexandre Ballester, Bartomeu Crespí, Miquel Cabanellas, Pere Antoni Ferragut, Antònia Buades, el batle Miquel Crespí Pons "Verdera", els escriptors i investigadors Bartomeu i Joan Torres Gost...

Com és possible que els anys hagin passat tan de pressa? Prop de seixanta anys. Ara recordes que vares néixer pel desembre de 1946, uns anys després de la victòria dels aliats damunt el nazifeixisme. També recordes que ja fa trenta-cinc anys que vares escriure el primer article de la teva vida en la secció de literatura del diari Última Hora de Palma. D'ençà 1969 centenars d'articles en la premsa de les Illes i, en temps de la dictadura, en nombroses revistes clandestines d'esquerra.

A vegades, immers dins la teva feina, enmig de la supervivència quotidiana, quasi no t'adones de la marxa implacable de les manetes del rellotge. Llegint el llibre Els mallorquins de Franco: la Falange i el Movimiento Nacional de l'historiador Joan Mas i Quetglas (Palma de Mallorca. Documenta. 2003), concretament la pàgina 142, tornava a constatar el pas del temps. Joan Mas i Quetglas recordava la meva primera detenció per part de la Brigada Social del règim i de la Guàrdia Civil a començaments dels anys seixanta, quan les vagues d'Astúries. Un grup de joves mallorquins sortírem, de nit, al carrer per a pintar consignes a favor de l'amnistia dels presos polítics i en solidaritat amb els vaguistes asturians, que eren torturats per les forces repressives del feixisme. Ens enxamparen just quan començàvem la "feina" i per poc ens costa uns anys de reformatori. Però la nota de l'historiador em feia copsar novament com ja havien passat més de... quatre dècades! d'ençà aquella acció juvenil de la lluita per la llibertat. Concretament... quaranta-dos anys! No és estrany, doncs, que a vegades surti la teva veu en les enciclopèdies, en els llibres història, en els diccionaris i guies de la literatura catalana. Quatre dècades d'anar pel món escrivint i emprenyant la reacció és temps, evidentment! Alhora és normal que algú, malgrat les campanyes de silenciament, s'hagi adonat de la teva obra o, almanco, hagi llegit alguns dels més de quaranta llibres publicats o dels centenars d'articles que han anat sortint en els més diversos mitjans de comunicació.

Les brutors en contra meva de determinats sectors de l'extrema dreta falsament nacionalista i l'excarrillisme coincidien amb l'edició del llibre Sa Pobla (2001), en el qual els autors, en la secció "Personatges destacats" del nostre poble escrivien (vegeu pàg. 82): "Cal recordar que sa Pobla té un important nombre de personalitats que han destacat en els diferents àmbits de la societat, com els escriptors Alexandre Ballester Moragues i Miquel López Crespí; els periodistes i escriptors Pere Bonnín Aguiló i Miquel Segura Aguiló; la cantadora Antònia Buades Vallespir "Madò Buades", el polític Jaume Cladera i Cladera, i l'arxiver i lul·lista Llorenç Pérez Martínez, entre d'altres".

Abans, els autors del llibre i el mateix apartat "Personatges destacats" havien parlat del gran actor Simó Andreu (sa Pobla, 1941); de John Frederic Bateman (Londres 1810-1904), ànima de la dessecació de s'Albufera; de l'epidemiòleg Miquel Cabanelles (sa Pobla 1760 - Madrid 1830); del poeta i glosador Bartomeu Crespí (sa Pobla 1885 - Palma 1964); de Pere Antoni Ferragut, el "Capità Pere", el famós militar pobler, comissionat pel rei Felip IV a Flandes i cap de la milícia a Palma. El "Capità Pere", personatge destacat de sa Pobla, hi va néixer l'any 1631 i morí igualment a la nostra contrada el 1702. El llibre Sa Pobla parla també de l'eclesiàstic Joan Parera Sansó, el promotor de la revista poblera Sa Marjal (Manacor 1865 - sa Pobla 1928), del famós entrenador de futbol Llorenç Serra Ferrer (sa Pobla 1953), del polític Miquel Socias (sa Pobla 1841 - Palma 1904), de l'investigador Bartomeu Torres Gost (sa Pobla 1905 - 1989) i del metge i escriptor Joan Torres Gost (sa Pobla 1900 -Madrid 1979).

També en la veu "Sa Pobla", en el volum XIII de la GEM (vegeu pàg. 209) es dels personatges més destacats de sa Pobla. El redactor de la GEM escriu: "Els personatges més destacats són els eclesiàstics Miquel Bonnín, Joan Parera, Antoni Serra, i Bartomeu Torres; el filòsof, teòleg i músic Francesc Bonnín; el religiós i polític Cristòfol Cladera -Tresorer Cladera-; el missioner i investigador Josep Obrador; el prevere i escriptor Antoni Aguiló -capellà Toniet-; l'epidemiòleg Josep Cabanellas -Veret-; els metges Joan Serra i Joan Torres; el polític i enginyer Jaume Cladera; els polítics Jaume Andreu, Jaume Font, Joan Pizà i Miquel Socies; els investigadors Bartomeu Siquier i Melcior Tugores; l'arxiver i lul·lista Llorenç Pérez; el dramaturg novel·lista i poeta Alexandre Ballester; el poeta i novel·lista Miquel López Crespí; el comediògraf, poeta i glosador Bartomeu Crespí Cladera...".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Viatges- El maig del 68, Irlanda i la lluita per la llibertat, Lisboa contra el feixisme, Grècia, la Itàlia Roja en el poemari Ls ciutats imaginades (Cossetània Edicions). - XVI Premi Ramon Comas i Maduell de Poesia (Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2005)

Turmeda | 25 Desembre, 2019 13:40 | facebook.com

Viatges- El maig del 68, Irlanda i la lluita per la llibertat, Lisboa contra el feixisme, Grècia, la Itàlia Roja en el poemari Ls ciutats imaginades (Cossetània Edicions). - XVI Premi Ramon Comas i Maduell de Poesia (Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2005)


Es tractava de deixar constància, fragmentària, incompleta com ho és la mateixa vida, d'experiències, viatges, fets contrets, realitats i subjectivitats que tenien una estreta relació amb les ciutats que havia visitat l'autor en èpoques remotes o feia poc i, també, amb les esperances del millor d'una generació, aquella que, a finals dels anys seixanta i començaments del setanta, se sent atreta per les idees de llibertat i justícia social que planaven arreu en la lluita contra la dictadura. Tanmateix, Les ciutats imaginades s'ha anat bastint enmig d'una barreja d'emocions que de forma inconscient traspuen la desesperada marxa de l'home a la recerca d'una antiga i imaginària felicitat per totes les geografies que hem conegut. És evident que l'autor sap a la perfecció que res no trobarà en els decorats que l'envolten a no ser que el seu interior sigui ric en experiències, principis i coneixences. Però davant la fugidesa del temps que s'escola com l'aigua entre els dits sovint retornen, amb ritme furiós, provant d'aturar el riu de sang que brolla de les venes dessagnant el poeta, els homes dempeus, els records més estimats, les accions de la humanitat sencera quan s'aixecava des dels fondals de la misèria, l'oblit i l'esclavatge dient, Prou! (Miquel López Crespí)


No cal dir que en els meus darrers poemaris, i especialment a Les ciutats imaginades, que ha editat Cossetània Edicions de Tarragona, s'accentua la presència insistent i aclaparadora de la tèrbola Dama de Negre, la Innombrable. Ella, la que resta a l'aguait, sorneguera, en el replà de l'escala, tot esperant que el temps faci la seva feina, rient-se de nosaltres, evidenciant amb la seva presència com acaben les nostres estèrils provatures de vèncer el seu poder absolut. Per això aquesta contradictòria urgència per deixar constància escrita, quatre pinzellades damunt el paper en blanc, en un desig intens de retratar amb les paraules adients i mesurades, tot allò que tengué un significat, per molt efímer que pogués ser, en la nostra vida. I també, seríem injusts si no ho féssim, per a deixar alguns senyals de les esperances i il·lusions que alletaren els millors homes i dones de la nostra generació.

El poeta escriu des d'una perspectiva personal ben concreta, sense amagar en cap moment que nota ben propera la vellesa. Finalment, ja sents a prop teu la Dama de Negre, de nit i de dia, a totes hores. És aquí present i cap poder de la terra pot fer variar la seva decisió. Ve a cercar-nos i ja sentim les seves passes que no dissimulen la urgència del desig que la posseeix: segar totes les vides i il·lusions que pot, sense fre, sense cap mena de descans, incansable en la seva tasca destructiva, insaciable sempre.

Els fulls dels calendaris cauen cada volta amb més rapidesa, a una velocitat vertiginosa. Quan ens aturam un moment, en ple brogit de la batalla quotidiana contra malfactors i menfotistes, el combat per la simple supervivència de cada dia, de sobte, amb el cor bategant a mil per hora, t'adones que ja han passat quaranta anys, quatre dècades!, d'ençà aquell dia en què, tremolós, anares a mostrar els primers versos teus, esburbats, a Josep M. Llompart. Respiràvem les darreres conseqüències de la guerra i la postguerra que, pel que posteriorment hem anat comprovant, duren molt més del que aleshores imaginàvem. Groguenca bombeta de pocs vats il·luminant els gastats escalons de l'Editorial Moll del carrer de la Torre del Amor on feinejaven Llompart de la Peña i Francesc de B. Moll, que, a vegades, ens obria la porta i ens conduïa, amatent, fins al despatx del poeta. Senzilla taula gastada pel temps carregada de carpetes i papers, dues velles cadires de bova, prestatges plens de llibres, d'originals i proves d'imprenta per a corregir... Quaranta anys, quantes converses que ha esborrat el temps! La lectura dels meus primers poemes que, recitats per ell, esdevenien quelcom de màgic que ens empenyia a escriure fins a perfeccionar la nostra escriptura primerenca. No serà precisament Josep M. Llompart aquell que, del no-res, bastí la generació d'escriptors dels anys setanta? Cada vegada estic més convençut que va ser ell, amb aquelles xerrades en el despatxet de Can Moll o amb aquelles voluntarioses lectures dels nostres inicials versos, el que, de forma molt dissimula però summament intel·ligent, guià les primeres passes de tants i tants escriptors de la meva fornada.

Llompart no desanimava ningú. Segurament pensava, i no anava gens errat en les seves apreciacions, que havia de ser temps qui digués la darrera paraula en referència a les qualitats d'un escriptor. ¿Quin sentit tenia cercar un nou Ramon Llull, un Kafka reencarnat, un nou Gabriel Alomar de bon començament quan encara s'havia d'anar bastint els fonaments i les infraestructures essencials de la nostra cultura? Els Ramon Llull, els Rosselló-Pòrcel no surten com a esclata-sangs enmig del bosc així, per les bones. Els genis de la literatura solen ser productes de la sedimentació final de cultures amb llargs períodes històrics de funcionament. Ens hauríem de demanar si durant els darrers tres segles havia funcionat normalment la nostra cultura. Ens sembla que tothom convendrà que la situació d'excepció no correspon solament al passat sinó que encara hi és ben present en l'actualitat. Llompart volia grans escriptors per a Mallorca i les Illes, però també volia que al costat dels possibles "genis" hi hagués, com en tota literatura normalitzada, escriptors de segona i de tercera. Ben igual que si la cultura catalana fos la francesa o l'anglesa.

Si Llompart de la Peña hagués tengut la mania persecutòria del nostre comissariat, aquesta necessitat psicòtica de bastir un cànon d'escriptors actuals al marge del sedàs del temps, mai no s'hauria congriat la plèiade d'autors i autores que s'anaren consolidant a partir de finals dels seixanta. Sortosament Josep M. Llompart no es dedicà a enlairar i promocionar quatre exquisits i, segur de la prova definitiva dels anys, el que va fer fou contribuir a crear els fonaments de la literatura catalana a les Illes de finals del segle XX. Fent una simple enquesta entre els escriptors dels anys setanta i vuitanta ho podrem comprovar. Quin de tots nosaltres no vàrem passar pel despatx de l'Editorial Moll on ell feinejava? Quin no va sortir convençut que el que escrivia tenia un sentit, era millorable però anàvem pel bon camí?

Però el mestratge intel·ligent de Josep M. Llompart fa temps que desaparegué d'aquestes contrades. Un personal gens subtil i sovint d'un provat sectarisme prova de substituir-lo. Malauradament aquell home, la seva manera d'entendre la necessària construcció dels nostres fonaments culturals, no ha trobat substitut. És un petit exemple del que enyoram, dels buits que sentim dins nostre, de la nostàlgia que a vegades plana damunt el nostre esperit. No és estrany que pugnem amb totes les nostres forces per a deixar constància dels instants de plenitud que hem viscut en l'adolescència i joventut. Si abans ho hem fet en escrits en forma d'assaig o de memòries, també hem volgut conrear la forma poètica, la més apropiada per a deixar constància de la nostàlgia, els sentiments més profunds. Quina força evocadora la del verb ben trobat, la de la metàfora ben cisellada, la del vers amb les paraules justes i mesurades per a parlar de l'amor, de la vida que va passant, el paisatge, la lluita dels homes, l'esperança en un món més just i solidari! Això és el que ens seduïa i ens sedueix en el moment de posar-nos a la tasca de recuperar les efímeres, però sòlides emocions del passat.

A mesura que els anys han anat avançant, i pens que ho podem constatar en cada un dels poemes que formen Les ciutats imaginades, s'han fet més reals i presents els moments d'intensa felicitat o de dolor que hem viscut. Nostàlgia per un món que s'esvaneix juntament amb nosaltres. Seguretat que potser no quedarà res de les il·lusions que alletaren els anys d'empenta, de feina i de revolta de padrins i pares, si no en deixam constància. Així d'injust i d'inclement és el temps amb els nostres instants evanescents de gaudi i esperança. En el primer poema, en els tres versos inicials que obren el poemari, en un poema titulat "Roma", ja es veu ben clarament quina és la intenció de l'autor i com s'evidencia de bon principi aquest desig ferotge de recuperar els instants feliços. Hores que mai més no tornaran per molt que ho provem amb el nostre dèbil exèrcit de metàfores, de treballades paraules i recerques nocturnes pels diccionaris i els més fondos replecs de la memòria. Presència d'un llunyà i oblidat amor juvenil pels carrers empedrats de Roma, primeres besades al costat de les runes del Panteó mentre un grapat d'al·lots que surten d'escola, encuriosits, ens volten ballant i fent-nos jutipiris. El poema comença així: "Marxar vora teu novament, / sentint dins les venes com bateguen / altíssims reductes de tendresa inexplorada. / Palpar, / amb gest molt lent, / les pedres antigues del Panteó, / venerables. /".

La intenció de l'autor s'especifica igualment en el poema "La neu del Taiget al sol ixent", quan llegim: "S'ha fet de nit. / Fer arqueologia amb els records? / ¿Provar de retrobar les emocions del moment, / les cisellades paraules que pronunciàrem, / cada un dels gests / que s'atansaven apassionadament al voltant dels nostres cossos?". Més que "fer arqueologia amb els records", l'afirmació del segon vers del poema, el que el poeta pretén, sabent com s'esmuny la vida a cada moment que passa, és anar a la recerca de les emocions autèntiques, les "cisellades paraules que pronunciàrem" i, sobretot, tenir ben presents en la memòria "cada un dels gests que s'atansaven apassionadament al voltant dels nostres cossos".

L'autor és ben conscient que aquell món d'il·lusions i sensacions, l'ample univers de la joventut, ha desaparegut, esmicolat per l'embranzida de les estacions. Però el record és una forma de servar el més preuat per al poeta: la primera besada, el batec del cor quan travessaves per primera volta la frontera, els sentiments que poblaven de somnis i juraments per acomplir quan eres davant el mur dels afusellats...

En els poemaris dels quals hem parlat, concretament en El cant de la sibil·la, Calendaris de sal. Temps moderns: homenatge al cinema i en aquest darrer, Les ciutats imaginades, hi ha, com ja he indicat en altres articles, una preocupació especial per defugir qualsevol mena de construcció poètica hermètica o recargolada. Ben al contrari, la feina final de redacció de cada una d'aquestes obres anava enfocada a treballar la paraula i la utilització de la metàfora en una línia de simplificació que obrís el vers a la comprensió més diàfana. Tenc amics del ram de la ploma que fan un treball tot al contrari del que jo he fet a Les ciutats imaginades, per exemple,. Treballen els primers materials simples i comprensibles de les inicials redaccions fins a complicar-ho el més possible amb ajut de gramàtiques, manuals de versificació, diccionaris de la llengua... A vegades pot sortir un "bon producte", no ho negaré, i fins i tot pot arribar a ser comprensible per al lector normal que ha comprat el llibre. Altres vegades, una supèrflua complicació verbal dificulta la comprensió i envolta els poemes d'una pedanteria i falsa autosuficiència que denota l'artificiositat del treball realitzat per l'autor. Moltes paraules; res de contingut. Simple buidor formal.

Es tractava de deixar constància, fragmentària, incompleta com ho és la mateixa vida, d'experiències, viatges, fets contrets, realitats i subjectivitats que tenien una estreta relació amb les ciutats que havia visitat l'autor en èpoques remotes o feia poc i, també, amb les esperances del millor d'una generació, aquella que, a finals dels anys seixanta i començaments del setanta, se sent atreta per les idees de llibertat i justícia social que planaven arreu en la lluita contra la dictadura. Tanmateix, Les ciutats imaginades s'ha anat bastint enmig d'una barreja d'emocions que de forma inconscient traspuen la desesperada marxa de l'home a la recerca d'una antiga i imaginària felicitat per totes les geografies que hem conegut. És evident que l'autor sap a la perfecció que res no trobarà en els decorats que l'envolten a no ser que el seu interior sigui ric en experiències, principis i coneixences. Però davant la fugidesa del temps que s'escola com l'aigua entre els dits sovint retornen, amb ritme furiós, provant d'aturar el riu de sang que brolla de les venes dessagnant el poeta, els homes dempeus, els records més estimats, les accions de la humanitat sencera quan s'aixecava des dels fondals de la misèria, l'oblit i l'esclavatge dient, Prou!

En el segon poema del llibre, el que porta per títol "La recerca de l'imprevist", podem trobar, talment un manifest que exposa de forma clara i llampant el desig de l'autor, les motivacions, el significat del llibre editat per Cossetània Edicions. Diu el poema: "Vet aquí la presència encegadora de les ciutats que hem visitat, / les primaveres de vent càlid colpejant el rostre, / la neu d'Irlanda acompanyant la nostra retina sense descans. / Sent encara els grills amagats en el racó més arrecerat de l'estiu, / la boirina d'una Venècia eternament inundada. / La pluja ens colpeja quan caminam per un París silenciós / a la recerca dels enfonsats somnis de Chopin i George Sand. / Aleshores la consigna era no mirar mai més enrere, / continuar el viatge a la recerca de l'imprevist. / Es tractava d'aconseguir que, / almanco, / canviàs la naturalesa immutable / del món que ens alletà d'infants, / el cel, / els camins, / els homes i dones que trobàvem al davant.".

A Les ciutats imaginades hi ha referències concretes a molts dels indrets visitats per l'autor. El nom d'una ciutat, d'un carrer, d'un monument, d'una església... A unes ciutats hi vaig estar molt temps. En unes altres només hi vaig romandre el temps efímer que hi passa un turista quan hi va de vacances. En algunes, al contrari, hi vaig deixar part de la meva vida, ja que als carrers, a les places d'aquests pobles i ciutats que conegueren els anys més feliços, o imaginàriament feliços del poeta, s'esdevengueren fets cabdals en la vida personal de l'autor. Un poemari, doncs, amb la presència dels amors viscuts, dels amics i familiars esvanits en el temps... Una època, també, de viatges quasi clandestins a la recerca de llibres i revistes amb els quals alimentar la set de llibertat i de cultura d'uns joves mallorquins que acabaven de complir divuit, dinou o vint anys.

Aleshores marxar de viatge, fugir per uns dies del tancat ambient opressiu d'una capital de províncies en poder dels vencedors de la guerra civil, amb la presència omnipotent de la Brigada Social del règim franquista, era, indiscutiblement, penetrar en una galàxia de llibertat. Aquella antiga sensació de deixar endarrere els tricornis de la Guàrdia Civil a la frontera, queda reflectida en els primers versos del poema "El color ardent", on podem llegir: "En deixar darrere l'obscura frontera enfilferrada / tot mudava al nostre entorn. / Com si algú molt poderós ens hagués arrencat de les tenebres / d'una manotada, / amb la força d'un furient huracà. / Et mirava als ulls sense arribar a creure / que existís la possibilitat de fugir".

La fugida a la recerca de no se sap quina mena de paradís perdut. Qui sap si anar a la recerca de la llibertat perduda l'any 1939 amb la victòria militar de la burgesia i el feixisme. Cap a mitjans dels anys seixanta ja havíem patit en pròpia carn les urpades de la repressió feixista, tortures i detencions per part de la Brigada Social i, com el pare i els oncles quan lluitaven amb les armes en la mà per la llibertat, ja sabíem a quina trinxera havíem de combatre tot el que ens restàs de vida.

Maig del 68. L'optimisme que posseeix l'esperit del jovent regnava arreu i semblava que cap núvol de tempesta podria marcir aquella esplendent joventut molt lluny encara dels primers símptomes de la vellesa i el desencís. L'amor hi era, radiant, al costat nostre, i res podia presagiar encara la lenta agonia de promeses i juraments. Com llegir en el poema "Tot tenia un sentit exacte": "La teva boca era un brillant símbol lliurat a excitants / divinitats capbussades en la fondària de les ones, / badant-se com els pètals de les roses.".

Heràclit, François Villon i Jorge Manrique, com diuen Xavier Macià i Núria Perpinyà en el llibre La poesia de Gabriel Ferrater (Barcelona, Edicions 62, 1986) "son alguns dels molts poetes i pensadors que han estat preocupats pel pas inexorable del temps, o dit altrament, pel seu caràcter furiosament efímer" (pàg. 77). Però deixar constància de la desintegració del temps, de les persones, de les idees que havien de trasbalsar el món, recrear aquesta fugacitat, provar de recuperar, sempre inútilment, mitjançant el conreu de la paraula, el caramull de sentiments i emocions que alletaren la nostra joventut, no és una tasca senzilla ni basta sentir fortament el pes de la nostàlgia per a escriure poesia, plorinyant davant l'avenç inexorable de les manetes del rellotge. Som en el moment precís de trobar la forma adient, la paraula justa i exacta per a bastir la senzillesa del verb, per construir aquella experiència útil als lectors i qui sap si universal. Aquesta és la tasca fonamental de l'autor que, segur del seu ofici, ha de treballar la llengua talment l'argenter treballa l'or i la plata. Tota la resta, tot el que no sigui anar per aquest camí, serà potser un caramull de bones intencions més o manco ben escrites però només això: bones intencions literàries.

Que el poeta s'aferri al passat, seguint el tòpic de "qualsevol, temps passat va ser millor" anant a la recerca, com aquells antics cercadors d'or del "paradís perdut", potser és un tòpic literari. No ho negaré. Un tòpic al qual han recorregut tots els escriptors d'ençà que el món és món. En molts dels poemaris que tracten aquests temes trobarem sempre, com a Les ciutats imaginades, una immersió en l'adolescència i la joventut. Quan hom escriu, conscient dels matemàtics cicles de l'existència, sent aquesta amarga percepció de la lenta, però segura destrucció de la vida. La vida personal de l'autor, la vida de la família, la vida dels pobles i de les societats que ens han fet tal com som. Podrem pensar que tanmateix, malgrat la mort de les persones, la Vida, en majúscules, o l'existència dels pobles, malgrat les guerres, l'opressió i els dictadors, sura sempre. No obstant aquesta constatació, una realitat evident, el cert és que sentir com la senectut personal arriba lenta, implacable, és força dur. I, per molt que ens puguem il·lusionar pensant que la Vida reneix en cada una de les persones que neixen al costat, ningú pot obviar el dolor estrictament personal que comporta veure, sentir, patir la mort dels teus, constatar la teva pròpia decadència física. És precisament la constatació ben real que mai més no tornarà aquell paradís perdut de la joventut, el motor que impulsa la creació. Poesia, doncs a la recerca del tòpic però ben real "paradís perdut". Poesia a la "recerca del temps perdut", com va provar de fer de forma magistral i inigualable Marcel Proust amb les seves novel·les.

En el llibre Les ciutats imaginades la joventut de l'home és contemplada sovint com un camí obert a totes les possibilitats. Ho podem veure en el poema "Estació d'Austerlitz", on hom recorda els lluminosos dies de Maig del 68, els amors juvenils, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis que ens sostenien i ens impulsaven a continuar sempre endavant... Aquests versos diuen: "Aleshores érem plens d'esperances i ens bastava sentir / les llambordes parisenques sota els peus per a pensar / que mai no arribarien les encarcarades hores submergides, / el punyent aldarull de tants dies agònics, / la nit que mataren Puig Antich.".

El poemari Les ciutats imaginades vol deixar constància de les sensacions tengudes en algunes ciutats visitades per l'autor i de les quals li han quedat uns records perennes. Es tracta de reviure amb la memòria aquells moments de joiosa nostàlgia que el temps va escombrant a poc a poc. En els poemes podrem trobar la presència concreta de París, Londres, Roma, Atenes, Venècia, Dublín, Belfast, Derry, El Caire, Saqqarà, Moscou, Lisboa... La presència de les ciutats, dels indrets estimats per l'autor... Hi ha igualment una evident similitud amb la forma i el contingut del poemari El cant de la sibil·la. No endebades ambdós llibres han estat escrits en la mateixa època.

En el llibre que ha editat recentment Brosquil Edicions del País Valencià, El cant de la sibil·la, eren Mallorca i els paisatges de la infantesa els protagonistes essencials de la majoria de poemes. Tanmateix, els records, inexorablement, et portaven a altres indrets, a altres contrades amb idèntica o superior càrrega de sentiments i evocacions que els indrets mallorquins. Per això, i de forma quasi simultània, s'anaven congriant els poemes dedicats a Lisboa o París, a Roma o Atenes, al Caire o Venècia. En un determinat moment, després d'anys i més anys d'anar acumulant poemes, vaig decidir-me per bastir dos poemaris amb temàtiques una mica diferenciades. Tanmateix l'alè vital que viatja per les pàgines dels dos llibres és el mateix. Si s'analitzen amb cura aquests poemaris es veurà que, de la feina feta en aquells anys, podrien haver sortit dos llibres amb una perfecta mescladissa de temes i situacions. L'opció que vaig escollir era una entre moltes i no vol dir que fos la més encertada. Separar els poemes per les temàtiques i continguts no vol dir que sigui el millor sistema per a construir un poemari dens i coherent. No. Senzillament, fent ús de la llibertat creativa, qui sap si una de les poques que ens resten!, vaig fer aquesta opció com n'hauria fet una de diferent i per això, de la feina de selecció, anaren sortint els llibres que he escrit al llarg d'aquests darrers anys: El cant de la sibil·la. Temps moderns: homenatge al cinema, Calendaris de sal (inèdit encara en aquests moments) i Les ciutats imaginades.

Però no tot són ciutats pels carrers de les quals el poeta hi ha caminat, s'ha manifestat, ha fet l'amor o ha plorat al costat d'algun d'aquells llunyans amors juvenils. En el llibre hi ha també la presència de les ciutats de la memòria, les ciutats del passat, aquelles que palpitaven en un temps en el qual encara no havia nascut l'escriptor però que, temps i ciutats, formen part de l'imaginari del poeta talment fos la Irlanda real, la viscuda per l'autor del poemari a finals dels seixanta o el Londres i la Venècia de començaments dels setanta. Hi ha uns versos que ho deixen tot ben indicat. En el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur" llegim: "Ara caminàvem per la ciutat en flames / de la nostra imaginació desfermada.". I, un poc més endavant, es pot anar aprofundint en la intenció de l'autor: "Talment com si en lloc d'agafar el tren / haguéssim pujat dalt un estrany giny que ens portava / a una nova dimensió del temps i de l'espai". En resum, són viatges imaginaris a situacions i indrets que han condicionat i condicionen encara l'existència de l'autor: el París de la Revolució de 1789 o de la Comuna de 1871 sense mancar-hi el Moscou de l'any 1917, quan semblava que el món, com diu la lletra de la Internacional, havia de canviar de base i els que avui no són res demà serien tot.

Aquest imaginari viatge al París de la revolució del segle XVIII el podem trobar en el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur". De cop i volta, de forma sobtada, el lector que tengui l'esperit obert i l'ànim disposat per a fruir de les propostes que hi ha en el poemari es pot trobar enmig de la gran revolució parisenca. S'hi diu: "El roig sol naixent il·lumina la sorollosa festa del poble. / Dringadissa de luxoses vaixelles trencades. / Hi ha sorprenents balls d'al·lotes nues, / capcinejant, / indicant el camí. / Els crits de 'A la Bastilla!' fan tremolar les parets de les cases".

La tensió dels versos ve donada precisament per aquest llarg i profund viatge envers el passat, envers una realitat a voltes autèntica i altres irreal. Una realitat a voltes procedent del món dels somnis i dels desigs. El que són ben reals són els evanescents moments de felicitat que l'escriptor vol que hi restin reflectits. Potser, és un pensament subconscient, però que condiciona el poemari, tots els poemaris escrits aquests darrers anys. I tot això malgrat que el poema "Record de Saqqarà" palesa la inutilitat de l'intent quan llegim: "Vana provatura de recapturar el temps esvanit / amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules / esclatant sorollosament damunt aquests fulls.". Versos escrits en moments de forta melangia i sobtat pessimisme. ¿Els resultats final de la feina poètica de prop de quaranta anys, la vida d'un escriptor es redueix, doncs, a constatar la "vana provatura" de recapturar el temps esvanit "amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules"?

I és precisament aquest combat dialèctic contra la presència de la Dama de Negre, la Mort, la impossibilitat de detenir la roda del temps en el moment exacte de la joventut i la felicitat, el que tanmateix dóna sentit a la vida i a l'existència del poeta. De la lluita per recapturar el passat, del treballós feinejar amb les metàfores i les "imprecises paraules" surten les obres que han servit, com a trinxera contra la destrucció programada, per a resistir l'endemesa enemiga, l'avenç de les manetes dels rellotges, les malifetes de cínics i menfotistes, el tèrbol exèrcit dels servils que han fet malbé les esperances del meu poble i del temps que em va ser donat per a viure.

Les ciutats imaginades, com abans El cant de la sibil·la, Temps moderns: homenatge al cinema o Calendaris de sal són part, els fonaments essencials, del mur que, per a servar il·lusions i bellesa, esperances i promeses, els juraments que mai no hem volgut trair, hem anat bastint al llarg dels anys. Fonaments de la resistència com abans havien estat els poemaris Les Plèiades, Els poemes de l'horabaixa, Llibre de Pregàries, Tatuatges, El cicle dels insectes, Planisferi de mars i distàncies o Un violí en el crepuscle.

Finalment ens adonam que hem viscut per a salvaguardar les dèbils empremtes de la nostra fugissera presència sobre la terra. "Et record a Saqqarà / caminant descalça / sobre l'arena del desert que ha envaït els antics temples, / les tombes excavades en la roca calcària.". O, com escrivim en el poema "Intuint la mar al fons dels teus ulls": "Caminar senzillament a l'atzar intuint la mar al fons dels teus ulls. / No saber res de les hores quan ens aturam sota els xiprers / i et veig el pit tremolant sota la camisa humida per la suada.".

Escriure, talment participar en una batalla contra el temps que marceix les roses, desfà les més belles promeses i juraments. Com sentir el batec de la sang dominant venes i nervis en les primeres i llunyanes enrampades del plaer: "És el formigueig del plaer pujant per l'espinada, / els llavis mormolant paraules en inintel·ligibles idiomes desconeguts".

Però crec que seria bo precisar que malgrat la nostàlgia pel temps esvanit, mai no hem deixat de banda els principis de justícia, llibertat i dignitat amb els quals ens alletaren els homes i dones que, malauradament per a la pàtria, perderen la guerra. La reflexió íntima i personal fent referència a les vivències amoroses, als viatges, als amics que ens han ajudat a resistir fins el dia d'avui, són una realitat que l'escriptor palesa a cada pàgina de Les ciutats imaginades i de molts dels altres poemaris publicats aquests darrers anys. Malgrat que, en una lectura apressada del llibre, pugui semblar que són allunyats de qualsevol intenció cívica, no és així ni molt manco. Ho podem constatar en el poema "El formigueig del plaer" on el poeta descobreix al lector els motius de les fugides i escriu, tot explicant l'origen primigeni d'alguns d'aquells viatges: "Pels racons més inversemblants dels carrers que trepitjam / cercam indicis, / rastres concrets que ens permetin saber / on neixen les emocions, / els poderosos càntics on fructifica la revolta".

Vet aquí la motivació, el nucli de moltes de les accions del poeta al llarg de breu temps que li va ser concedit damunt la terra. Els poemari Les ciutats imaginades no vol ser, ni molt manco, un catàleg de lamentacions, l'acurada expressió del plorinyar d'un vell recordant els dies joiosos de la seva joventut. Evidentment els poemes que conformen el llibre evoquen el passat, els amors i desamors que ens han agombolat, el record dels familiars desapareguts, juntament amb llurs idees i il·lusions, en els grans forats negres dels calendaris. Però evidenciant la presència final de la Mort, l'arribada de l'Oblit més i més fosc, també volen deixar constància de la perenne actualitat de la Revolta malgrat dècades de traïdes i tones d'estèril desencís promogut pels vencedors.

L'autor no vol oblidar res, no "passa de res", no creu ni ha cregut mai que el component cívic de la poesia hagi estat "superat" com afirmen tots aquells que critiquen i silencien Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Miquel Martí i Pol, Celaya, Blas de Otero o Maiakovski, per dir solament uns noms prou coneguts i importants, dient que són expressió d'un "desfasat realisme". Quines ximpleries per a amagar la buidor i la reacció cultural i política!

Llegint Les ciutats imaginades ens adonarem com mai, en cap dels poemaris escrits, el poeta ha baixat la guàrdia ni ha cedit als cants de sirena dels postmoderns. Aquesta afirmació la volem deixar ben aclarida per tal que no hi hagi cap mena de dubte ni confusió. En arribar a Dublín, el primer que fèiem era anar per uns moments als indrets on moriren, defensant la llibertat, els rebels que comandaven James Connolly i Michael Collins. O, a Barcelona, en el Fossar de les Moreres, saber exactament d'on venim i on volem anar. Lluís Companys, torturat i afusellat al castell de Montjuïc. Lluís Companys i milers de patriotes i antifeixistes arreu de l'estat i arreu del món. Una presència inquietant, la seva, la de tots els homes i dones que, lluny de cap mena d'egoisme, han donat el més valuós d'ells mateixos, la seva vida, en la lluita per una humanitat nova, per un món sense injustícies socials ni opressions nacionals.

Com, em deman, no havíem de servar un record emocionat en llur memòria? Els versos finals del poema "Els plànols de les ciutats perdudes" ho deixen ben explicat: "Sobtadament, / retornant de la letargia / de tants hiverns desconcertants, són aquí de nou, / llurs siluetes fonedisses a la cua de l'autobús, / caminant al nostre costat.".

Es tracta de reivindicar, evidenciar la forta càrrega d'il·lusions, rebel·lió i utopia militant que posseí la generació de joves dels anys seixanta i setanta, hereva de totes les generacions de lluitadors que ens precedí. En els versos de "Viatge a la Comuna" el poeta concreta quin era i és el seu món cultural i polític. L'autor mai no amaga d'on procedeix, de quina història se sent hereu, quin són els seus i qui són els enemics. ¿O no és una declaració de principis anar a posar un ramell de flors al mur del cementiri de Père Lachaise on la burgesia francesa afusellà els homes i les dones que aixecaren per primera vegada la bandera roja del proletariat universal? Recordem els versos finals del poema: "Novament l'endiumenjada presència de Louise Michel / i Eugène Pottier, / de Jules Vallès i Paul Verlaine, / de Rimbaud i Victor Hugo".

Tanmateix... ¿podríem escriure un poemari sense aquesta mena de referències als esdeveniments històrics que ens condicionaren i condicionen encara? Com separar el món personal del poeta de la realitat que l'ha fet fer ser com és? Quina mena de monstre seria aquell escriptor que s'hagués sotmès a aquesta mena de lobotomia? Com deixar de banda la presència de tot el món cultural i polític que ens ha ajudat a alimentar les bateries de l'esperança i de la il·lusió? O no hem bategat per les idees de la llibertat i la justícia social amb la mateixa força i intensitat que ho hem fet pel nostre primer amor, per servar els pètals de les roses? Per això, com hem escrit una mica més amunt, en el poema "Viatge a la Comuna", l'autor de Les ciutats imaginades no amaga ges ni mica les seves intencions quan, un matí qualsevol, en arribar a París, el primer que fa és caminar pels estrets carrerons del cementiri de Père Lachaise "amb ramell de flors vermelles a les mans, / avançant enmig de les tombes de Chopin i Balzac, / Rossini i Colette, / Flaubert i Édith Piaf", demanant-se, enmig de la grisor del present: "On trobar la tomba dels federats, / el record desesperadament lluminós / d'aquells que ens precediren en el combat?".

Les ciutats imaginades és també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar pels epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que l'exemple que significa i significarà sempre la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l'estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s'ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, la CIA i l'imperialisme ianqui, els postmoderns actuals? Allende no va existir mai? ¿La primavera lluminosa del Maig del 68, les multituds expectats i combatives de Praga contra els tancs soviètics, la Lisboa revolucionària de 1974, aquella ciutat en flames, la Gasteiz dels consells obrers i estudiantils de 1976... foren un somni inexistent producte de la "propaganda marxista", la "conspiración judeo-masónica"? Ningú no va sortir a pintar les parets de Ciutat per provar de salvar la vida de Salvador Puig Antich? ¿Qui no vol recordar i per què no vol recordar l'esforç, la lluita dels millors homes i dones de la nostra generació, de les generacions que ens precediren, de les multituds revoltades arreu del món a través de la història o ara mateix?


Sa Pobla i el cinema franquista en els anys 50

Turmeda | 24 Desembre, 2019 21:33 | facebook.com

José Luis Sáenz de Heredia (cosí de José Antonio Primo de Rivera) obtingué -treballant per a Falange Española y de las JONS- el càrrec de Cap de producció del Departamento Nacional de Cinematografía del nou règim. En Franco li demana que porti a la pantalla Raza, la novel·la que el dictador havia escrit amagat sota el pseudònim de "Jaime de Andrade". Cal dir que aquesta pel·lícula d'encàrrec no serà precisament la seva millor obra. Malgrat la ideologia d'aquest director tan lligat a la dictadura, Sáenz de Heredia basteix les millors obres a partir del 1948 (quan funda una productora pròpia: Chapalo Films). És quan dóna llum a dues de les seves millors produccions: Historias de la radio i Faustina. (Miquel López Crespí)



Ca'n Guixa i Ca'n Pelut (el "Principal" i el "Coliseum") eren els cines de la nostra infància i adolescència poblera. Dues i tres pessetes costava anar al "galliner" amb els amics (Miquel Crespí, Sebastià Bennàssar...). Aleshores érem infants, uns jovençans que jugàvem a la pilota enmig de carrers -alguns encara sense asfaltar- i ens delíem per anar a contemplar els "quadros" d'aquestes cines. Els "quadros" eren les fotografies de la pel·lícula que els propietaris dels cines posaven a unes posts que penjaven a la façana. "Quadros" la majoria de vegades en blanc i negre i, més endavant, pintats a imitació del tecnicolor.

Una mica abans que entenguéssim que allò que anàvem a veure era una "espanyolada" (sempre consideràvem les pel·lícules estrangeres molt millors!), el cine, per a nosaltres, era anar a veure una pel·lícula de gàngsters o policies, una d'espases o de romans... També -i eren les que més ens agradaven- les del "oeste" o de "vaqueros". Els més entesos de la meva colla -la del carrer Muntanya- estaven "especialitzats" en obres de "misteri", de "fer riure", "revistes" i "drames"... Les de "terror" (especialment les diferents versions de Dràcula) també ens seduïen malgrat que després, en arribar a ca nostra, al vespre, posàvem cadires rere la porta de de la nostra habitació! "Verdes", no n'hi havia (per allò de la ferotge censura que, sabíem, tot ho tallava). Però ja pels dotze o tretze anys, per a esbrinar si hi havia cap possibilitat o no de besada, ens apropàvem fins al portalam de l'església. Allà -ulls ben oberts- si copsàvem, al costat del nom del film, un "3" o, molt millor!, un "3 R", ja sabíem que, amb sort, podríem olorar alguna cosa. Veure, no. No ens deixaven entrar. En això sí que eren inflexibles els porters de Ca'n Guixa i Ca'n Pelut! Però anant a mirar els "quadros" de la façana potser poguéssim observar, amb plaer infinit, l'exuberant pitrera de Marilyn Monroe.



Llunyans capvespres de diumenge amb les inversemblants històries de les "heroïcitats" del franquisme a la pantalla; les mentides de pel·lícules com Raza (1941), un film de José Luis Sáenz de Heredia que portà ala pantalla un text històric: el de "Jaime de Andrade", pseudònim sota el qual s'amagava el "geni" de Franco.

Film, aquest, que, com diu Emilio Sanz de Soto en Cine español (Ed. Ministerio de Cultura, 1988), seria important per a arribar la tortuosa psicologia d'un frustrat com el general Franco. Escriu Sanz de Soto: "Lo que entonces ignoraba el general Franco era que esta película, con el tiempo. iría adquiriendo una importancia decisiva para la más honda comprensión de todas sus frustraciones. Más que una película es una radiografia: desde la familia que le hubiese gustado tener hasta el personaje -incluso físico- que le hubiese gustado ser, el José Churruca que interpreta Alfredo Mayo. En este sentido, la película sobrepasa, con mucho, los valores cinematográficos -los tiene por momentos- para convertirse en una obra de incalculable valor psicoanalítico. Y lo significativo de ella no es tanto lo que el general Franco quiso ocultar, pues no oculta nada, sino lo que muy a pesar suyo deja transparentar". Però tot això, aquesta lectura intel·lectual, nosaltres, infants d'onze i dotze anys, no la fèiem en veure Alfredo Mayo, valent, oferint el seu pit d'heroi feixista a les bales dels "dolents" (és a dir els republicans, els marxistes, els anarquistes: resumint, el pare i els oncle.

Altres films d'aquest tipus (exacerbada exaltació feixista) són: Frente de Madrid (Edgar Neville, 1939); Sin novedad en el Alcázar (Augusto Genina); El santuario no se rinde (Arturo Ruiz Castillo); Los últimos de Filipinas (Antonio Roman); Escuadrilla (delmateix Roman) i A mí la Legión (Juan de Orduña). A tota aquesta parafernàlia de mentides franquistes hi cal afegir les preteses comèdies d'humor -còpia dolenta del cine dels EUA- parlant d'inexistents paradisos imaginaris. Recordem que a nivell de l'Estat són els anys de la més salvatge repressió contra els vençuts en la guerra civil (els partits obrers; els defensors de la República). Lustres de fam i d'estraperlo, de misèries inenarrables per als pobles de totes les nacions de l'Estat i especialment per als sectors populars. Un dels màxims exponents d'aquesta comedieta intranscendent -simple còpia mal feta de la ianqui, com dèiem més amunt- era, sens dubte, Rafael Gil. Em vénen a la memòria títols com El hombre que se quiso matar, Viaje sin destino, Huella de luz, El fantasma de doña Juanita... Tota una sèrie de films que pretenien allunyar la població dels problemes de cada dia: la manca de llibertat, el racionament, les humiliacions quotidianes a què es veia sotmès el poble per part dels vencedors. Però si en alguna de les pel·lícules de Gil podem trobar encara alguna espurna de primigènia espontaneïtat serà -cap als anys cinquanta- amb la "comedia Dibildos" (recordem la intranscendència barroera de pel·lícules com Ana dice sí, Luna de miel, Muchachas de uniforme, Las chicas de la cruz roja...).



Ca'n Pelut (el "Coliseum") l'any 1960.

Però no avancem esdeveniments. Parlàvem de les pel·lícules de propaganda franquista que vèiem a sa Pobla a començaments dels anys cinquanta i fins ben entrants els seixantes: Raza, El Alcázar no se rinde, Frente de Madrid, A mí la Legión, Escuadrilla... Evidentment, eren films que no ens afectaren gaire, perquè, fill d'un exmilitar republicà -represaliat pel franquisme-, jo sabia, de molt jove, que tot allò que s'esdevenia a la pantalla era una gran mentida i m'ho mirava com qui veu ploure ben protegit davall el porxo. Anys endavant (a mitjans dels anys seixanta, com a membre del Cine Club Universitari que dirigia, entre d'altres, Paco Llinàs) vaig poder anar aprofundint en la història i gènesi de tota aquella gran farsa "històrica" (els bons eren sempre els defensors de l'ordre constituït; els dolents eren els maçons, republicans i comunistes).

José Luis Sáenz de Heredia (cosí de José Antonio Primo de Rivera) obtingué -treballant per a Falange Española y de las JONS- el càrrec de Cap de producció del Departamento Nacional de Cinematografía del nou règim. En Franco li demana que porti a la pantalla Raza, la novel·la que el dictador havia escrit amagat sota el pseudònim de "Jaime de Andrade". Cal dir que aquesta pel·lícula d'encàrrec no serà precisament la seva millor obra. Malgrat la ideologia d'aquest director tan lligat a la dictadura, Sáenz de Heredia basteix les millors obres a partir del 1948 (quan funda una productora pròpia: Chapalo Films). És quan dóna llum a dues de les seves millors produccions: Historias de la radio i Faustina.

Més endavant torna a encapçalar les campanyes de promoció del règim feixista i a mitjans dels seixanta dirigeix el documental Franco, ese hombre dins el marc del 25è aniversari de l'exaltació de la victòria damunt el poble.

Parlant de Raza (protagonitzada per un antic oficial feixista: Alfredo Mayo) em ve a la memòria l'agradable sorpresa que tenguérem en veure com els directors progressistes de finals dels seixantes (Saura, especialment) "recuperaven" aquest excel·lent actor i li oferien oportunitats que l'home sabé aprofitar. Per exemple, aquella magistral La caza (1965), o la no menys important Peppermint frappé (1967).

Però els nostres primers anys de cine són els de les pel·lícules que vèiem a Ca'n Guixa, a Ca'n Pelut, en el cinema a l'aire lliure Gardenia (en la carretera de Muro) i, a mitjans dels cinquanta, en el Salón Montaña (inaugurat el set de juny de mil nou-cents cinquanta-cinc). Un poc més tard els poblers gaudiríem d'un luxuriós cine, el Montecarlo; el dia de la inauguració patí un incendi -sense víctimes-; s'havia de projectar la famosa La túnica sagrada. Però fou un problema solucionat de seguida.



Són els anys que, menjant pipes i cacauets en el "galliner" (o a butaca quan hi anàvem amb els pares) ens anam empassolant -sense creure en el que ens mostren- "obres mestres" de la cinematografia espanyola del tipus Sin novedad en el Alcázar, aquella infumable pel·lícula dirigida per Augusto Genina (coproducció hispano-italiana de l'any 1940) i interpretada per Fosco Giachetti, Mirelle Balín, María Denis, Rafael Calvo, Andrea Cecchi, Aldo Fiorelli, Silvio Bagolini, Carlo Tamberlani i Carlos Muñoz. Dins aquesta líniea d'exaltació de les "heroïcitats" dels franquistes veuríem, com hem dit, monuments a la propaganda militar espanyola, a la "raça" hispànica i al nacionalcatolicisme com El santuario no se rinde, Escuadrilla o A mí la Legión. És evident que els fills dels vençuts no podíem combregar ni amb els continguts, ni amb l'estètica, ni amb la interpretació de qui posava el seu art al servei de tan tèrbols interessos: la mistificació històrica, la mentida més barroera. Els nostres pares, una bona part de la nostra família -la de procedència peninsular- havia lluitat en primera línia per a defensar els drets i llibertats dels treballadors, el règim republicà. El "meu" heroi no podia ser mai els estereotips que interpretava Alfredo Mayo. Crec que és bo d'entendre que els meus herois particulars eren el meu pare i els meus oncles. Jo, malgrat els meus deu o onze anys, escoltant les històries de la guerra a casa, al voltant de la foganya als hiverns, creia molt més els meus familiars que no el que em presentaven a la pantalla els servidors intel·lectuals del règim d'opressió que patíem.

Menció a part mereixeria un film -igualment de propaganda- com va ser Los últimos de Filipinas. Cert que la pel·lícula no deixava de ser una "espanyola" com totes les altres. La història era sempre la mateixa: un grup de valents soldats espanyols comandats pel capità Las Morenas, resisteix heroicament la brutal embranzida de les salvatges hordes -el poble tagàlog de les Felipines- dins l'església del poble de Baler. La guerra entre Filipines i España (una guerra fomentada, com la de Cuba, pels nord-americans) fa mesos que ha finit, però els soldats espanyols resisteixen i resisteixen sense voler saber de cap mena de rendició. La pel·lícula fou dirigida per Antonio Román l'any 1945 i protagonitzada per Armando Calvo Calvo, José Nieto, Guillermo Marín, Fernando Rey, Nani Fernández, Juan Calvo, Manuel Morán, Carlos Muñoz, Manuel Kaiser i Tony Leblanc, amb decorats de Sigfrido Burmann i música de Manuel Parada. Es tracta d'una obra que m'interessà especialment (jo tenia onze anys la primera vegada que la vaig veure). Si he d'anar a cercar les causes potser fos aquella cançó magistralment interpretada per Nani Fernández. La record a la perfecció, la sent ara mateix en la meva torre musical: és el Yo te diré, inesborrable de la memòria.

Quan Basilio Martín Patino, en les darreries del franquisme, realitzà una obra mestra, Canciones para después de una guerra, va incloure un fragment de Los últimos de Filipinas i, concretament, la cançó de Nani Fernández. De cop i volta, tota la infància i adolescència passada a sa Pobla em vengué de nou. I, ara -any 1998- per a escriure aquest article no he anat a cercar cap enciclopèdia del cinema. M'ha bastant, novament, posar el CD amb les cançons de la pel·lícula de Patino. I, com en un somni, misteriosament, provinent d'aquella llunyana postguerra que alletà la nostra infància, han tornat -sentint Yo te diré- noms d'actors, músiques, el sabor dels caramels que feien a Can Calent i que es venien -a vegades dins una senalla de vímet, altres damunt una petita tauleta- a l'entrada de Ca'n Guixa i Ca'n Pelut. I amb el record del sabor dels caramels de Can Calent, el record dels grans plafons amb els quadres -pintats a mà- dels films que es projectaven aquell dia.

Però no hem de mitificar el treball dels intel·lectuals del règim franquista. Les pel·lícules de la guerra que hem comentat, la comedieta de costums del Rafael Gil o l'inefable Dibildos, la bogeria "històrica" que representen les monstruositats del tipus Locura de amor (Juan de Orduña, 1948), Agustina de Aragón, La leona de Castilla, Reina Santa, Inés de Castro, El tambor del Bruch, Alba de América, Jeromín, Pequeñeces, El marqués de Salamanca... no tenen justificació possible; i el poble, la gent del carrer, així ho va entendre de seguida batiant aquells horrors amb una paraula exacta i precisa. I aquesta paraula era: "una espanyolada".

"Espanyolades". Aprenguérem la paraula de seguida en aquells anys de la nostra adolescència poblera. "Espanyolada" era l'exacta definició que es podia donar a les obres dels Gil i els Heredia, dels Ruiz-Castillo i els Genina. Així qualificava el poble de qualsevol indret de l'Estat tant la cinematografia de la guerra (tipus A mí la Legión) com la comedieta rosa (La vida en un hilo) o tots aquests productes -majoritàriament de CIFESA- que, no se sap per quines estranyes circumstàncies, sempre obtenien els més importants premis del Sindicats feixistes, les més generoses subvencions econòmiques... Encara les tenc ben ficades dins la retina, les actuacions d'aquells actors de la postguerra: Aurora Bautista, Rafael Calvo, María Martín, Fernando Rey, sempre amb l'espasa o amb la creu, defensant la sagrada España dels infidels (moros, jueus, indis americans, rojos i separatistes), sempre oferint rostre, les seves millors actuacions d'aquells anys per a portar als pobles més oblidats de la geografia de l'Estat, a les barriades més marginals i miserables de les grans ciutats derrotades, el catecisme falangista, els ensopits diàlegs -discursos gens amagats- dels Padre Coloma, de Tamayo, de Villaespesa, de José María Pemán. Però nosaltres ja havíem sentit parlar de Miguel Hernández i Rafel Alberti, de Tagüeña i Modesto, de la CNT i la FAI, de la derrota de l'exèrcit espanyol en els carrers de València, Madrid i Barcelona..

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sa Pobla i el franquisme

Turmeda | 24 Desembre, 2019 13:16 | facebook.com

Fotografies antigues.

Sa Pobla i la cultura en temps del franquisme


Els pobles, les classes populars, són sempre més intel·ligents que les dictadures. Si repasam els diaris i revistes dels anys quaranta i cinquanta veurem com, a sa Pobla, malgrat el domini aclaparador del més ferest nacionalcatolicisme i de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, els sectors més dinàmics de la nostra societat sempre trobaven la forma, d'una manera o d'una altra, per fer arribar una mica de cultura autèntica a la població. Ja hem parlat en un article que sortí publicat recentment de l'arribada de Fellini a sa Pobla. Ara bé, l'encontre amb la cultura no venia tan sols de la mà de les produccions cinematogràfiques, de la lectura del món que el setè art ens oferia. Aquest només era un aspecte de la batalla cultural per a provar de sobreviure enmig de la ignorància i brutalitat políticocultural dels guanyadors de la guerra contra la República i la cultura catalana.


En el llibre de Miquel López Crespí Temps i gent de sa Pobla el lector pot anar aprofundint en molts d'aspectes de la nostra història local i veure moltes fotografies antigues. Unes de començaments del segle vint, altres del temps de la dictadura franquista.

Les activitats culturals que es feien a sa Pobla a mitjans dels anys cinquanta eren tan nombroses i diverses que encara avui dia ens sorprèn que quatre eixelebrats -aquells voluntariosos promotors-, poguessin fer tot allò: remoure una mica el que la dictadura volia fossilitzat, aturat en un temps inamovible sense perspectives de futur.

Fins i tot, com molt bé explica l'escriptor Alexandre Ballester en un article publicat en aquestes mateixes pàgines, els balls de Carnestoltes esdevenien un esclat de llibertat mal d'imaginar per al jovent actual. Aconseguir que actuassin a sa Pobla Josep Guardiola i Ramón Arcusa i Manolo de la Calva, el Dúo Dinámico significava una alegria infinita per al jovent d'ara farà quaranta anys. Com explica el conegut autor pobler: "Dins la foscor general d'aquells anys, de prohibicions i de restriccions polítiques i culturals, el període de la Quaresma era una mena de retorn a la més profunda negror, d'aires inquisitorials, de l'edat mitjana. Tots els perjudicis dogmàtics d'una fe cega i fèrrica, tornaven a ésser vigents durant la temporada més trista de l'any". Per això mateix un ball dins del Teatre Coliseum amb Josep Guardiola i el Dúo Dinámico era festa, alegria i llibertat. Això sí, segellada amb el permís de Govern Civil, de l'Ajuntament i de la Guàrdia Civil.


Sa Pobla mesos abans de la guerra civil. La República va provar de promocionar la dona, amb el dret al vot i a la cultura. El feixisme aturà en sec aquesta experiència que considerava idea dels "bolxevics".

Entre el caramull infinit d'activitats culturals en podem destacar algunes de curioses. El Cine Club (un Cine Club a sa Pobla en els anys cinquanta!) del "Club Cultural y de Ajedrez", anunciava la projecció de les pel·lícules El pequeño Fugitivo i Canciones Vascas. Després de les projeccions hi havia un interessant colloqui on es discutien els mèrits (o demèrits) dels films que s'havien vist. Pensem que aquests col·loquis (un mínim espai de llibertat en plena dictadura franquista) tan sols es veurien a Ciutat a mitjans dels anys seixanta (deu anys més tard que a sa Pobla!). Pel mes d'abril de 1957 la revista Vialfás lloava la figura de Miquel Costa i Llobera en un excel·lent article de Miquel Castanyer. Costa i Llobera havia mort sobtadament a Ciutat el dia 16 d'octubre de 1922 en el convent de les Tereses. Com diu Llompart de la Peña en el seu llibre La literatura moderna a les Balears: "Se celebrava missa solemne amb motiu de les festes centenàries de la canonització de la santa titular... Aleshores esdevingué la catàstrofe. Cop en sec el predicador [Costa i Llobera] va emmudir i, lentament, a anar desplomant-se dins la trona. Quan, passats els primers moments d'estupor, anaren a alçar-lo, era mort". Posteriorment el cadàver de l'insigne autor va arribar en tren a sa Pobla. La fúnebre comitiva que l'acompanyava, seguí camí fins el cementiri de Pollença, on va ser soterrat. Amb l'homenatge que el senyor Miquel Socias va fer a la memòria de l'illustre escriptor, s'honrava també la nostra llengua i cultura. Com va escriure Llompart de la Peña en el seu assaig Els nostres escriptors: "Miquel Costa i Llobera és la primera gran figura que apareix en el marc de la literatura moderna de les Illes. Va aportar a la literatura catalana un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia".


Amb la victòria del feixisme les dones mallorquines tornaren al seu lloc "natural", és a dir a la llar, la família i la màquina de cosir. En la fotografia podem veure una escola poblera on s'ensenyava les dones a cosir.

Una mica més endavant, i dins del mateix any 1957 que comentam, un rumor que ningú no podia creure feia referència a la possible construcció d'una escola de música a sa Pobla. Amb el temps, l'Escola Municipal de Música de sa Pobla creada gràcies a l'esforç desinteressat del professor i compositor Gaspar Aguiló, esdevingué una realitat.

La "Congregación Mariana" servia en aquell any 1957 per a les trobades i representacions teatrals (ben vigilades per l'esgésia, evidentment!). Els dies 21, 22 i 23 d'abril s'estrenaven dues obres: Mestre Quel es curandero i Los apuros de Don Juan Tenorio, aquesta darrera una sátira escrita per Emilia Gallardo. L'actor principal de l'obra de la senyoreta Gallardo va ser el Felicià Bonnín. Posteriorment hi hagué vetllada musical a càrrec del quartet pobler "Los Panchos", conjunt musical format pels joves Antoni Rodríguez, Pere Crespí, Francesc Rodríguez i Julià Gallardo.

El mateix dia 23, commemorant la "Fiesta del Libro", el senyor Miquel Bordoy Cerdà parlà de l'immortal obra de Miguel de Cervantes en una conferencia titulada "La cuarta salida de Don Quijote". A l'horabaixa i en el cinema "Coliseum" (Can Pelut) es va projectar la pel·lícula Don Quijote de la Mancha. Hi anàrem una munió d'allots de les escoles i de l'Institut de sa Pobla. Qui signa aquest article tenia aleshores deu anys i tot eren descobriments: el cine, els llibres "per a grans" (nosaltres encara llegíem i fèiem intercanvi de "tebeos"), les conferències, el teatre, la música popular i la música clàssica, els glossats... Joves com érem, curiosos, com la jovenalla de totes les èpoques, el nostre esperit era com una esponja oberta a tots els descobriments. Tantes ganes hi havia d'aprendre i de saber!

El pintor Josep Coll Bardolet, que es va haver d'exiliar de Catalunya en entrar les tropes franquistes i que feia uns anys residia a Valldemossa, era a sa Pobla per pintar temes relacionats amb sa marjal. Igualment, en el número 7 de la revista Vialfás s'informava que el funcionari de l'Ajuntament de sa Pobla i col·laborador de la publicació, l'escriptor Alexandre Cuéllar, havia rebut una "menció extraordinària" en el premi de teatre "Carlos Arniches 1956" que lliurava l'Ajuntament d'Alacant. Per no sé se quines estranyes circumstàncies, els autors teatrals poblers (Cuéllar, Ballester...), les representacions teatrals a la Casa de la Congregació o en la plaça del Mercat tengueren el seu efecte en un jovenet anys que anava amunt i avall, cercant cultura de forma instintiva. Anys més endavant, qui signa aquest article guanyaria el primer premi de teatre en català "Carles Arniches" lliurat també a Alacant per la meva obra Ara, a qui toca? Després vendrien moltes altres obres de poesia, novella, teatre i assaig. I molts d'altres premis. Ben cert que alguna cosa degué quedar en l'esperit dels joves d'aquell temps. Les sessions de cine, les representacions de teatre, les festes de Sant Antoni amb la màgia dels foguerons i de les cançons de sa marjal, la revista Vialfàs, la Biblioteca de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, l'Escola Municipal de Música dirigida pel professor Gaspar Aguiló, les lliçons dels mestres de l'Escola Graduada o de l'Institut, el paisatge pobler, la llengua catalana parlada per aquelles gernacions d'homes i dones de la pagesia ens anaren fent talment com hem arribat a ser. I per res del món no canviaríem aquesta sana influència cultural viscuda i assimilada a sa Pobla!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

La narrativa insular del segle XX - Un viatge a l´interior de la follia (les narracions dels anys 70 i 80)

Turmeda | 24 Desembre, 2019 13:10 | facebook.com

Un viatge a l´interior de la follia (les narracions dels anys 70 i 80)


Encara no conec l'origen, els motius pels quals la família m'ha internat al manicomi. Alguns dels desgraciats companys, després dels electro-xocs, quan s'han recuperat un poc i els treuen al pati, em diuen que deu ser cosa dels germans, per a quedar-se amb l'herència familiar. No ho sé, malgrat que he de reconèixer que sempre he tengut problemes amb els meus i amb la gent que m'envolta. Diuen que parlava tot sol, de coses inexistents: ciutats abandonades, immolacions dalt piràmides, guerres pretèrites. Com si no fos veritat que cremen les parets dels nínxols on vivim! )Qui pot negar aquesta evidència? Almenys, ací, al manicomi, tothom està d'acord amb mi. La majoria dels meus companys han vist aquest fenomen, i molts d'altres fets més inexplicables. (Miquel López Crespí)


Encara no conec l'origen, els motius pels quals la família m'ha internat al manicomi. Alguns dels desgraciats companys, després dels electro-xocs, quan s'han recuperat un poc i els treuen al pati, em diuen que deu ser cosa dels germans, per a quedar-se amb l'herència familiar. No ho sé, malgrat que he de reconèixer que sempre he tengut problemes amb els meus i amb la gent que m'envolta. Diuen que parlava tot sol, de coses inexistents: ciutats abandonades, immolacions dalt piràmides, guerres pretèrites. Com si no fos veritat que cremen les parets dels nínxols on vivim! )Qui pot negar aquesta evidència? Almenys, ací, al manicomi, tothom està d'acord amb mi. La majoria dels meus companys han vist aquest fenomen, i molts d'altres fets més inexplicables.

Tot començà fa molts d'anys, aquell dia que vaig veure la mort, vestida de núvia, al meu costat, damunt el sofà, amb el posat de qui no ha fet mai mal a ningú, mostrant el seu somriure pervers, la boca esdentegada. No sé com, malgrat que no volia parlar-hi, iniciàrem, davant la sorpresa de pares i germans, una conversa a mitjanit, que es perllongà fins acabada la programació televisiva.

Record la mirada trista de la meva germana, quan em digué bona nit i em deixà tot sol -es pensava- parlant amb les parets.

Quan no hi hagué ningú, la mort i jo ens miràrem fit a fit, com mesurant les nostres forces, i iniciàrem el següent diàleg a les fosques:

Jo: L'escala que construeixes cada dia per a anar al futur és feta de milers de cadàvers. No tens pietat. Ni els infants de pit no respectes, i molt manco els vells! )Creus que així es pot construir el futur?

Ella: Darrere les flames, per damunt el runam de ciutats, esglésies i palaus, creix la vida de nou. La humanitat no té remei. Ja ho veus, treballen cada dia com si haguessin de viure eternament, com si haguessin de portar a la fosa tots els tresors acumulats.

Jo: Vius de xuclar la vida als homes. El teu llit és una mar de sang i sofriments. No respectes ni els amants! Quants n'has mort en el mateix instant de fer l'amor, de lliurar-se l'un a l'altre?

Ella: La carn és un breu moment de l'existència. Després sorgeix la flama.

Jo: Quina metafísica de butxaca! A qui vols enganar? La teva única veritat és la de la bèstia que tot ho trosseja. )Com vols que em deixi seduir pel teu destí occidor, pel teu món fet de negrors i de trampes, de mentides disfressades? Per allà on passes no hi ha res que no resti calcigat! Terra erma arreu!

Ella: La majoria moren abans que truqui a la seva porta. Les gernacions que tu tant estimes no són sinó llops les unes per a les altres. L'únic que faig és llevar feres salvatges del teu davant. I com més joves són, millor, car així aconseguesc que no facin mal en ser grans!

Jo: No tens sentiments!

Ella: Mai n'he tengut. I a tu et seria més útil llançar la teva falsa esperança a la mar, la teva fe al vent. T'assegur que no viuràs ni un dia més per molta esperança i fe que tenguis! Et vendré a cercar igualment.

No sé quantes hores estiguérem parlant. A la matinada, fugia per la finestra cavalcant, folla, per damunt els arbres. I amb la claror del sol es fonien dins el meu cervell les imatges més íntimes. El cert és que no recordava res del que havíem parlat. Els germans em trobaven, al matí, en la mateixa posició en què m'havien deixat la nit anterior, acomodat al sofà, mirant les retxes grises d'una televisió sense programació. Fou quan, en secret, i sense que els pogués escoltar, començaren a rumiar la idea de portar-me al manicomi. Els diaris portaven cada dia notícies de violacions i assassinats: un picapedrer havia mort quinze velles, algun foll cremava casa seva amb la dona i els fills dintre. Ara veig que tenien por que no fes quelcom de semblant. No m'entenien quan els tractava d'explicar, que, tanmateix, la casa ja cremava. I si no ho volien veure és que eren folls.

Ara ja deu fer un any que estic tancat aquí dins. Deuen dormir tranquils, allà, en la casa en flames sense que hi pugui fer res, per salvar-los. Si no fos pels electro-xocs i les dutxes d'aigua freda, no s'hi estaria malament. Almenys tots els companys són de la mateixa corda i ens entenem perfectament. Ací, al cap d'uns mesos de soledat i incomunicació, he conegut la gent més fabulosa del món. Tenc tantes coses a aprendre abans que ELLA torni venir a veure'm!

L'altre dia, sense anar més lluny, hi havia interns al pati que caminaven suspesos en l'aire. Això és quelcom que ningú del carrer, la munió de cretins amb títol penjat al despatx, no poden fer. D'altres teixien cistells amb les onades de la mar. Ací hi ha tancats homes i dones que saben convertir en realitat qualsevulla idea inimaginable i que, sens dubte, sabrien dirigir el món molt més bé que no els que hi ha fora. Si no, digau-me, )qui, de la gent encorbatada, sap fer sortir foc de les canonades d'aigua? Li han ensenyat a algú, a l'escola, a fer això? Tants de mestres, tants de professors... i què expliquen? Quatre fórmules escrites als llibres però que no serveixen ni per a caminar pel vent, ni per a fer cistells amb les ones de la mar ni per treure foc per les canonades d'aigua! I això és un ensenyament correcte?

Dins del manicomi, quan ens deixen tranquils, quan els metges no hi són i els vigilants estan distrets veient el partit de futbol per la televisió, ens entretenim ensenyant a volar a les serps o, si no tenim altra feina més entretinguda, construïm rellotges sense hores per a la venda a d'altres manicomis. De la música no ens podem queixar. Hi tenim l'home-violí, la dona-piano, el vell-trompeta, el jovençà-saxofon. Tothom sap música i en la vida del carrer mai no havia vist ni escoltat uns concerts com els que interpreten aquests genis meravellosos. Al cap i a la fi, nosaltres no ens sentim presoners. Tan sols quan ens fermen al llit i electrifiquen el somier metàl.lic. Llavors sí que es fa dolorós, inhumà el temps. Però llevat d'aquests moments, no veiem mai paret, murada, cap dels filferros que ens envolten. Quantes vegades, al matí, després de berenar, hem trobat damunt l'arena del pati el cadàver de la gitaneta assassinada! Molts de dies les ones ens porten el seu cadàver i no podem entendre, de veritat no podem entendre quin mal havia fet aquesta gitaneta violada al carrer. Hi ha tantes morts inexplicables! Un dia hauré de parlar seriosament amb la Mort i demanar-li explicacions per les coses sense sentit que fa. Sí, ja en conec prou bé les excuses. Em dirà que les ones són com una falç que no perdona. Però per aquí sí que no hi passaré! No la creuré i li ho diré ben clarament. La conec de fa molt temps. La conec, vaja si la conec!

Sí, ja sé que la meva germana petita no en té la culpa. Són les grans i els cunyats que m'han tancat aquí. El perquè, ja ho sabeu. Aquí no hi ha portes. La mar i el zèfir sempre hi són presents. Nosaltres, tots sense excepció, som àgils nedadors i voladors consumats! Qui ens podria detenir si de veritat volguéssim partir? O, més exactament, )és que ens han pogut tancar mai? Els que estan internats són les meves germanes, la meva família, que no saben veure les estrelles, sempre capbaixos, pensant on l'han de pegar per a arreplegar quatre pessetes, comprar cases, pisos. Com si s'ho haguessin d'emportar tot a la tomba! Quan me'n cansi parlaré amb La Mort i ja veuran! No la coneixen, però jo sempre he viscut amb ELLA. Ja dic, la meva germaneta no en té la culpa. No en sap res, dels electro-xocs, dels filferros, dels somiers electritzats, de les pallisses, les dutxes a pressió amb les mànegues, quan hem estat massa temps volant, no hem arribat a temps al dinar perquè teníem concert o no ens acabava de sortir com volíem el rellotge sense hores.

Avui mateix en parlava amb un nou company, un veí del meu poble, al qual els fills volien heretar abans de morir i l'han donat per boig. L'home estava preocupat, perquè tot li era nou. Era un home d'espais interiors, i estar així, tan obert als vents, a les ones de la mar, a qualsevol tempesta imprevisible, li venia gran.


Ell: I creus que em podré acostumar a viure en una casa oberta als vents?

Jo: Crec que sí, ens hi anam acostumant. Ja veuràs, no és tan difícil com sembla.

Ell: Però amb l'airàs no em puc sentir la veu, no puc sentir ni les meves cançons.

Jo: És un efecte passatger. T'ho puc ben assegurar. També al començament em pensava que la ventada apagaria el foc que surt de les canonades, i ja veus. Basta que obris l'aixeta; per molt mal temps que faci, maldement caigui un ruixat, sempre et trobes el foc sortint, resplendent, il.luminant les tenebres quan fa dia de sol negre. Ell: Però -no ho diguis!- jo he portat al manicomi tots els arbres del meu poble i tenc por que el vent no els despulli de fulles abans de l'hivern.

Jo: No passis ànsia. El vent no s'hi fica, amb les fulles dels arbres. Només, a vegades, es baralla amb els núvols, i amb el fum que surt de les xemeneies.

Ell: )N'estàs segur que podré salvar les fulles dels meus arbres?

Jo: I tant! T'ho assegur. Només que has d'anar amb compte quan es converteix en navalla i et cerca el coll. És quan fa l'amor amb la Mort. Llavors no hi ha qui els entengui. S'agita lluitant per posseir-la i, ferests, devoren la pols dels camins. Amb la seva fúria remouen les campanes i sents, vibrant, la música dels campanaris. Moltes vegades t'has de tapar les orelles, de tant de soroll. No sé com la gent folla del carrer pot dormir amb renouer tan infernal! Mai no ho he pogut entendre.

Ell: I si el celistre ens consumeix massa de pressa el cos, l'ànima? )I si ens desgasta els somnis, els records, tots els nostres pensaments?

Jo: No em preocuparia tant. Quan acaben d'estimar-se s'asserenen i són com un llibre que es pot llegir.

Ell: No m'hi acostaré gaire. Com la mort, el vent no té cor. Un dia enderrocà el poble i només em vaig salvar jo. Per això encara li tenc por.

El vaig tranquil.litzar tant com vaig poder. Es veia a les clares que el meu compare s'estimava més la companyia de les ombres que no la del ventijol, i s'hi entretén molt, amb elles. Amb els arbres que va portar del poble, té tanta feina que quasi no té temps per a fer res més. I és que en el meu poble ho som, de feiners!


L'altre dia em vingué a visitar la germaneta petita i em portà la notícia que, amb la meva part de l'herència, les germanes grans i els cunyats s'havien fet amb un parell d'hotels a s'Arenal i que els anava molt bé amb el turisme. Quin manicomi, s'Arenal! No sé com hi poden viure! Si coneguessin els plaers d'aquesta quietud! No els tenc gens d'enveja! Tanmateix els morts són ells i no s'adonen que caminen nus pels carrers.

És una de les altres coses que he après aquí, al manicomi, perquè, com us deia, a escola no vaig instruir-me mai en res. Tan sols a copiar els exàmens per a treure'n un aprovat. Però, de la vida, ho vaig d'assimilar tot pel meu compte, sense professors, en milers de nits sense dormir, parlant amb la Mort, amb la gernació invisible que camina al nostre costat i que si no és per mitjà d'un poderós esforç de concentració, no ens hi fixam mai.

La gent del carrer va ben errada. Es pensen que viuen quan, realment -i ELLA m'ho ha dit moltes de vegades!-, són ben morts. I molts ja han nascut morts i es tornen a morir, aquesta vegada oficialment, sense saber que no han viscut mai.

Ha nevat i m'he posat nostàlgic: recordava el meu amor. La vaig conèixer aquí, un dia que havia estat molt de temps conversant amb la Mort; i ella em mirava intrigada, menjant-se un ramell de flors. Em digué que les flors eren llum i que necessitava claror per a sobreviure. L'havia tancada al manicomi l'home, perquè era una rica hereva. Tot per una possessió als afores de Ciutat que el marit, desvergonyit, va parcel.lar per fer-hi xalets de luxe. Per sort, també tenim entre nosaltres confrares que saben cultivar flors de llum. Pobreta!, mai no li va agradar el menjar que ens donen. Un dia, els metges volgueren fer un experiment amb algú -un d'ells havia d'acabar el doctorat- i l'elegida per a l'extremada prova fou ella. No en sortí. No sé quants de dies la varen tenir tancada, i en no poder eixir del laboratori, allà quedà per sempre.

Al pati, acostumàvem de mirar-nos a través d'un mirall. El nostre entreteniment predilecte era intentar impedir que la neu es fongués quan tocava terra. Per això, avui que ha nevat he sentit encara més intensa la seva absència. Ara ja no m'atrevesc a mirar-me als espills perquè en tot moment em retornen la seva imatge i crec tornar-la a veure al meu costat, amatent, amb la seva rialla clara.

Ella: Tenc por del mirall malgrat que l'estimi. Saps què em preocupa? Que quan no hi sigui estigui per sempre presonera de la lluna, allà dintre, perduda, sense poder dir-te res, sense poder parlar amb tu, silenciosa dins les aigües.

Jo: Dins les aigües del mirall?

Ella: Exacte. El meu turment etern seria esguardar-te des de dintre i que tu no em poguessis veure.

Jo: Et puc assegurar que això no succeirà mai. Et veuré pertot arreu. Dins del mirall, en les flames del foc, en cada plec de la memòria, tot el temps que em resti de vida!

Ella: I si el que estem dient fos ja record? T'ho imagines? I si realment fóssim captius del mirall, parlant des de dintre, sense que ningú sapigués de la nostra existència?

Jo: No diguis beneitures. No veus els núvols, allà dalt? Nosaltres som a fora. Ella: No ho sé. Hi creus massa, en la veritat. Aquí he après que la veritat més ferma es tan fràgil com una gota de rosada.

Jo: Amb compte! El metge! El pobret es pensa que encara viu, i, mira, els cucs se l'estan menjant!

Ella: Ja ho veig. Em digué que era impossible que parlàs amb les estàtues del jardí. Deia que eren de marbre i que no podien davallar mai del pedestal. I ara, fixa-t'hi, tan ple de vida que pareixia, se'l mengen els cucs!

Jo: És normal. Sempre ha viscut presoner de les parets de foc. Mai no ha menjat flors de claror ni ha sabut construir rellotges sense hores. Un home així era ja un mort en vida.

Ella: Guaita! Les ones! Novament el cadàver de la gitaneta. Com és possible que al carrer hi hagi tanta gent perversa?

Jo: Els inhumans d'allà fora no tenen sentiments. ELLA m'ho ha dit i no s'equivoca mai.

I ens perdíem pel caminoi que portava a la mar.

Avui, sense ella, sóc com un pensament tancat dins una roca. Sent les seves vibracions. Podria dibuixar el seu rostre de memòria. La recordança és com un rierol d'aigua que surt constantment de les entranyes de la terra i forma un estany, un llac, una indescriptible mar des d'on em crida, amb veu imperiosa.

La meva germaneta m'ha vingut a veure i diu que no es troba bé amb les germanes grans i els cunyats. Pareix que també li volen prendre la seva part. Diu que l'altre vespre va veure les parets de foc i un exèrcit de cavalls corrent per dins la seva cambra. La família pensa que s'ha tornat tan folla com jo i que, per desgràcia, l'hauran d'internar. Li dic que s'ho pensi, que vagi amb compte, que aquí dintre hi ha lèmurs que pugnen per enfollir-nos: els metges, els vigilants... Hi ha també les dutxes a pressió, els electro-xocs; però, malgrat tot això, l'herba del prat és sempre verda, i el pati és com una planura enorme, vorejada de muntanyes altíssimes on molts de dies hi plouen estrelles, peixos voladors, vaixells curulls de pirates a la recerca de continents ignots.

Li explic que hi ha hores de tempesta, quan el vent vol fer l'amor amb la mort i s'agita, salvatge, intentant posseir-la, mentre ELLA corre, per fer-lo sofrir, i se'n va i el deixa sense tastar el plaer, desesperat. És quan fa volar els teulats, sacseja els arbres que portà del poble el meu company, lluita perquè no pugui sortir el foc de les aixetes.

-I els cavalls blancs del somni de l'altra nit? Els podré trobar al pati? em demana la germaneta, ansiosa.

-Sí que els trobaràs. Els cavalls blancs i les nits sense principi ni final, i les rodes dels carros que ja ningú no porta al camp, i els fantasmes de la infància quan encara no sabíem el preu de les coses i la pols de diamants per on caminam, i la veu poderosa dels trons, i el concert que mai no s'acaba de l'home-violí, de l'home-trompeta, la dona-arpa. Si véns, en mirar els teus anys passats fora d'aquí et veuràs talment com si durant una llarga època t'haguessin fet portar, sempre, un tros de roba dins la boca. Però, ja et dic, aquí no hi ha portes rere les quals puguis amagar-te de la por. El vent hi arriba com un ganivet que et cerca el coll i sempre hi ha la possibilitat que et perdis dins els replecs infidels dels espills.


Sa Pobla: servar la memòria de la pagesia mallorquina

Turmeda | 23 Desembre, 2019 21:48 | facebook.com

Sa Pobla: servar la memòria de la pagesia mallorquina


Miquel López Crespí ha rebut l´Escut d´Or de sa Pobla, màxima distinció cívica i cultural del nostre poble a proposta del batle Gabriel Ferragut (PI). El consistori pobler ho va aprovar per unanimitat de tots els grups polítics (MÉS, PI, PSOE i PP). (/b>


Sa Pobla: servar la memòria de la pagesia mallorquina (intervenció de l´escriptor Miquel López Crespí el dia que va rebre l´Escut d´Or de la vila)


(

Parlar dels avis i rebesavis, de totes aquelles generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser és una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps -la banalitat de la postmodernitat que ens aclapara- ho esborri tot. Avui voldria recordar la gent -avis, rebesavis- que ens ha donat la parla, una determinada manera de veure el món i copsar la realitat que ens envolta. La meva besàvia (per part de mare), Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 1963. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural (pagesa) poblera, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els anys quaranta del segle passat.

El rebesavi Antoni Caldés ja no el vaig conèixer. Però de la padrina "Nana" (que visqué tota la vida, abans de marxar a Ciutat, en el número 4 del carrer de l'Escola) serv munió de records; anècdotes, històries que em contava sovint i que jo de menut escoltava com si es tractàs de les rondalles més interessants i saboroses. El cert era que en sabia moltes de rondalles (com moltes de les seves amigues de generació). Amb aquells "contes" d'abans de la invasió Disney (o les japonesos actuals!) els vells transmetien als més joves no solament l'accent, el to de la veu, els registres més secrets d'una llengua; també els costums, les tradicions (i les pors i les alegries) de tot un poble, d'una societat.

En el fons, sigui contant esdeveniments concrets o les més fantasioses rondalles, aquella gent ens explicava a la seva manera la història de sa Pobla. I els professors eren els seus protagonistes: els poblers i pobleres que, d'una terra erma, eixuta, aixecaren el verger més esponerós de l'illa a costa del seu treball, d'un sacrifici immens. Després, les generacions que els hem succeït no hem tengut gaire cura de les meravelles que aixecaren amb la seva feina: un esponerós exèrcit de molins d'aigua, les més de mil sínies que hi havia a sa Pobla en els anys deu del segle passat. Amb l'esforç dels avantpassats, sa marjal esdevindria paradís verd per on circulava l'aigua alimentant les anyades de patates, mongetes, blat, cacauets, tot el que d'ençà aquell temps hi han sembrat els pagesos del nostre poble. Potser el vertader progrés de sa Pobla s'inicià cap al 1866 amb l'arribada dels anglesos (Bateman i els enginyers Waring i Green) i els inicis dels treballs de dessecació de s'Albufera. Recordem que aquesta gran obra d'importància cabdal, a part d'ajudar a augmentar la riquesa del poble amb totes les quarterades aprofitades amb la dessecació, serví per a acabar amb la pesta -el paludisme!- que des de feia segles colpejava brutalment la salut dels pagesos. En menys de mig segle sa Pobla triplicà la població, i cap al mil nou-cents ja teníem sis mil habitants.

Dissortadament en les darreres dècades s'han deixat perdre molts molins d'aigua, s'han fet malbé innumerables sínies, safareigs... tot un immens tresor històric, pàgines escrites damunt la terra o fetes monument. )O quina altra cosa és un dels nostres molins, una de les sínies que encara resten anant a l'albufera?

Inclemència del temps que tot ho desfà! )Què se n'ha fet dels mestres artesans de tots els oficis, dels artistes del ferro, la fusta i la pedra que bastiren a començaments de segle les "escultures" (els molins!) que cap escultor modern no sabria fer? Jo encara he pujat (en els horts de Can "Verdera" i Ca Na "Ximbona") a plegar les veles del molí. Jo encara hi he estat a temps que els padrins m'enssenyassin què era el ramell, la càbria, la coa o el violí del molí d'aigua. Potser la nostra és la darrera generació que ha vist treballar els fusters (i els seus descendents) de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muxella o Can Malondro. I també hem vist els ferrers (arreglant, installant les bombes de pistó), els homes de Can Puça, can Cinto, Can Pèl de Mel, Can Cerol...

Tot es fa malbé. Caldria una decidida política de protecció de tot el que bastiren amb les seves mans aquestes generacions heroiques d'artesans únics, de pagesos i pageses.

El molí d'aigua apareix a sa Pobla a mitjans de segle XIX. Hi ha informacions que ens parlen de molins devers l'any 1855. Però és a partir de començaments de segle -precisament quan els nostres avis són joves i estan en la plenitud de la vida- quan la construcció de tan útils i aparatoses estructures esdevé una activitat frenètica. Som a 1910. Amb la força de les bombes d'extracció, primer mogudes per la força del vent i després amb l'ajut dels motors de benzina (el primer data del 1914 i va ser installa a Son Tut) el poble canvia en mig segle més del que ho havia fet d'ençà la seva fundació en el segle XIII.

Més endavant arribarien els motors elèctrics (els primers es colloquen l'any del casament dels meus padrins, en Rafel "Verdera" i na Martina "Ximbona").

Molins d'aigua, motors de benzina i d'electricitat permeten multiplicar les terres de conreu. Alhora ja es pot regar, sembrar, conrear qualsevol cosa no solament a l'àrea de les sínies (les terres baixes del poble, molt apropades a l'Albufera). El terreny s'estén a força de braços (llevar macs, roturar, fer els pous, bastir els molins...) i noves i noves famílies poden viure i prosperar en indrets on en altres segles només hi havia terra seca, pedres.

Miracle aquest que realitzaren els nostres avantpassats i que mai no serà prou lloat. Recordem -potser interessi els afeccionats a la història- que el famós cronista Jaume Binimelis ja escrivia en Història de Mallorca (parlant concretament de sa Pobla) que el nostre poble era "la vila més pobre d'aigües de quantes en hi ha a l'illa és sa Pobla, en tot el seu terme just hi trobam deu pous". Miracle de la feina i la suor dels nostres padrins i repadrins, la conversió d'aquelles extensions de secà en el verger del segle XX!


En aquella època, abans de la mort dels avis, record que la majoria de carrers encara no eren asfaltats i els infants del carrer de la Muntanya jugaven a indis o al joc dels quatre cantons. Indrets polsosos a l'estiu, plens de fang en els hiverns.

Però aleshores, quan els avis i rebesavis vivien al nostre costat, ens preparaven menges exquisides. Cap de nosaltres no imaginava que el temps era inclement amb les coses i les persones. Ningú no podia pensar encara que els poderosos molins d'aigua de sa marjal podrien esbucar-se i els cadúfols de les sínies restar per sempre aturats, sense treure més aigua del fons de la terra poblera per regar llegum, els arbres fruiters, les parres que ens donaven ombra a l'estiu. Em semblava que tothom era immortal. Els avis conreaven la terra mentre els rebesavis ens tenien cura al poble, ens acompanyaven a escola a vegades i, quan la mare tenia molta feina, ens feien el dinar i ens preparaven els berenars.

La meva memòria queda aturada en els rebesavis que moriren, com he dit una mica més amunt, entre els cinquanta i els seixanta.

Ells són els que em contaven històries de com era sa Pobla en el passat. Jo era molt petit. Potser no vaig acabar d'entendre les seves explicacions. El cert és que em resten idees, fets concrets (esdeveniments, anècdotes, festes, comentaris damunt les matances, la forma de fer el menjar, panades, els tipus d'entreteniments que eren generals a finals del segle XIX...). Però amb la besàvia (que morí l'any 1963) sí que vaig tenir més contacte, ja que visqué amb nosaltres fins al dia de la seva mort. Jo ja tenia més de quinze anys i per tant sí que record a la perfecció moltes de les històries de sa Pobla antiga que em contà al costat de la foganya a l'hivern, i en el jardí, sota les parres de ca nostra, a l'estiu.

Sa padrina "Nana" em contava com era el nostre poble a començaments del segle XIX (hi havia alguna anècdota que segurament devia ser de finals del XVIII!). Aleshores la riquesa principal de sa Pobla era el correu del cànyom. Es cultivava el blat. L'aigua (proveïda per les sínies) era solament abundosa en els marjals baixos, que era on els pagesos podrien sembrar quatre carabasses, melons i síndries. El prat de l'Albufera servia per a alimentar braus i vaques. La resta, ja s'ha dit en nombrosos llibres, terra secana amb quatre figuerals i vinyes. El paludisme, abans de la dessecació dels anglesos, acabava de completar el trist panorama on sobrevivien com podien els poblers i pobleres.


És tot aquest món d'esforç, de lluita contra una naturalesa hostil, el que anys enrere he provat de servar anant a la recerca de vells papers, dels noms oblidats de tants i tants avantpassats.

Els poblers sabem que amb la mort d'un membre de Can Pelí, Can Verdera, Can Rian, Can Cuca, Can Ximbó, Can Pelut o Can Sabater mor una forma de parlar, una forma de cuinar, de bastir cases i molins, conrear la terra, fer espinagades, cantar, fer glosses, entendre la vida... És una cultura i tota una concepció del món que s'esvaeix amb cada persona que desapareix. La història completa de la construcció dels molins d'aigua, de l'aventura immensa que significà fer arribar el tren a sa Pobla, de la dessecació de l'Albufera, del conreu i exportació de la patata i les mongetes, de la guerra de Cuba o de la mateixa Guerra Civil, es perd amb cada darrer alè d'un o una dels nostres vells.

Qui vos parla ha conegut sa Pobla abans de l'embranzida turística, molt abans que la televisió acabàs amb les rondalles al costat de la foganya (aquella llum d'oli a les cuines o per anar al corral!). El camp de sa Pobla encara era lluny de la mecanització del present. Els tractors no es coneixien. Tot es feia a força d'home o animal. Cavall, mules i someres eren els reis de la creació. Només -i no sempre- una batedora servia per a alleugerir la feina a l'hora de preparar el blat o les mongetes per als magatzems i l'exportació.

Aleshores tot eren cançons (i alguna maledicció, evidentment!). Eren temps en els quals cada feina concreta del camp (batre, segar, llaurar, regar, recollir olives, sembrar mongetes...) tenia una tonada adient. No em parlem de les glosses i cançons de per Sant Antoni, davant el foguerons!

Crec que és tota aquesta saba popular el que no hem de deixar mai que es perdi, s'esborri de la nostra memòria collectiva. I crec que ha estat això el que m'ha fet pensar en els meus, en els avis i rebesavis que m'ensenyaren (a la seva manera) a estimar la meva terra, sa marjal de sa Pobla regada amb la sang dels agermanats, amb la suor de segles dels seus descendents.


Un viatge a la Revolució francesa (II) - De la novel·la de Miquel López Crespí París, 1793 (El Tall Editorial)

Turmeda | 23 Desembre, 2019 21:22 | facebook.com

Un viatge a la Revolució francesa (II) - De la novel·la de Miquel López Crespí París, 1793 (El Tall Editorial)


De jove, quan llegia Voltaire o Rousseau, assegut a l'ampla biblioteca familiar, o a la cabina de l'oncle Bartomeu Sureda, al vaixell que ens portava a les costes de Guinea, imaginava que les idees, si eren justes i raonables, vencien per la simple força de la raó. Em costava creure que existia gent entestada a defensar la ignorància, la misèria de la humanitat. I era precisament aquesta fe en la cultura, en el poder de la veritat i la justícia, el que ens havia fet dedicar tants d'anys de la nostra vida procurant introduir llibres prohibits, traduint articles, discursos, assaigs i obres científiques que servissin per al desvetllament de la humanitat. (Miquel López Crespí)


L'impressionant torre ja era encerclada pels habitants de París. Grups de treballadores dels barris propers havien fet les primeres provatures d'entrar-hi. Munió de persones, armades amb destrals, s'havien enfilat damunt el pont provant d'esfondrar-lo per a franquejar l'entrada a la gent. Amb el pont de fusta aixecat i els soldats de guàrdia situats en posició estratègica, els que intentaven l'escalada dels murs eren abatuts sense pietat.

Era la primera vegada en ma vida que veia gent lluitant i morint per la llibertat.

Sentia una sensació molt estranya dins meu.

De jove, quan llegia Voltaire o Rousseau, assegut a l'ampla biblioteca familiar, o a la cabina de l'oncle Bartomeu Sureda, al vaixell que ens portava a les costes de Guinea, imaginava que les idees, si eren justes i raonables, vencien per la simple força de la raó. Em costava creure que existia gent entestada a defensar la ignorància, la misèria de la humanitat. I era precisament aquesta fe en la cultura, en el poder de la veritat i la justícia, el que ens havia fet dedicar tants d'anys de la nostra vida procurant introduir llibres prohibits, traduint articles, discursos, assaigs i obres científiques que servissin per al desvetllament de la humanitat.

Va ser precisament davant la Bastilla, sentint l'esclafit dels mosquetons, veient caure al costat els homes i les dones que volien acabar amb la tirania, quan vaig copsar que la raó no venç per si mateixa i que, a vegades, la llibertat s'ha de defensar amb les armes al preu de la teva vida. Marat ho sabia ben bé i ho deixà escrit. Ho havia explicat sovint a les seccions de París. Robespierre, amb el temps, hagué de portar a la pràctica molts dels suggeriments publicats en L'Ami du peuple. Amb la presa de la Bastilla s'iniciava el primer acte d'un terrabastall que commouria i que commou encara el món. Però com consolidar, fer avançar, impedir que es gelassin en el no-res les idees de llibertat, igualtat i fraternitat que naixien davant dels nostres ulls? Per a molts la llibertat consistia solament a fer-se amb les propietats dels aristòcrates, en la llibertat de comerç i de continuar augmentant els preus dels queviures. A qui importava la fam dels desheretats, dels obrers, pagesos, menestrals i jornalers?

Robespierre ho digué pocs dies després de l'assalt a la Bastilla.

-Tenen por, són al nostre costat només per pur oportunisme, perquè pensen que és una forma d'enriquir-se més ràpidament. Però no tenen sentiments ni els sedueix el triomf de la moral i la virtut. Per a ells els Drets de l'Home i del Ciutadà són un paper banyat que destorba la migdiada. Uns decrets perillosos que poden enfonsar França en l'anarquia. Esperits dèbils que voldrien que les idees de justícia i llibertat romanguessin per sempre més dins dels llibres, arnades a les biblioteques on romanien fins que nosaltres i el poble les hem fetes sortir al carrer. Des del botiguer acomodat fins al patrici superb, des de l'advocat fins a l'antic duc i par, quasi tots semblen voler conservar el privilegi de menysprear la humanitat. Ells s'estimen més tenir amos que veure multiplicar-se els seus iguals. Tot allò que els interessa és saber en quina proporció el sistema actual de les nostres finances pot fer créixer, a cada instant del dia, els interessos dels seus capitals.

Però el dia de l'entrada a la Bastilla encara no sabíem que nombrosos personatges que predicaven des de les tribunes, alguns dels que rere les finestres veien com el poble es dessagnava en el combat, ja pugnaven per fer tornar endarrere la Revolució just iniciada.

Manuel Cortés, que havia avançat fins a situar-se davant la porta de la fortalesa, fent costat als més agosarats, s'apropà novament a nosaltres i ens digué:

-Ja he vist la primera sang vessada. He recollit un fuster al qual les bales havien travessat el pit. La sang, roja i calenta, rajava com un riu inaturable. Morint-se, sense quasi poder parlar, encara feia intents per incorporar-se i continuar l'assalt. Les dones del barri provaven d'aturar la terrible hemorràgia amb els mocadors. Endebades. Ha mort en pocs moments. Una venedora de fruites s'ha senyat el front amb la sang del fuster. Altres dones mostren els mocadors tacats de sang a la gent que s'apropava a veure els morts.

La metralla que escopien els canons de la Bastilla segava vides talment com la falç del segador sega l'herba. Just al meu costat, dos joves que avançaven riallers, cantant, seguint la gentada que volia travessar el pont de la presó, jeien en terra, desmembrats. Pels forats dels seus pits eixia la sang com si fos un brollador. Només que jo hagués avançat una passa seria mort al seu costat. M'adonava que era viu per miracle. Aturar-me un segon per a mirar els incendis, parlar un moment amb Manuel Cortés, observar els al·lots que seien damunt els canons que arrosseguen llurs pares i pares m'havia salvat la vida.

La sang demana més sang.

Sentíem les descàrregues de la guarnició provant d'aturar les envestides de la gent que, com a onades d'un temporal, pugnava per entrar al recinte. Quants homes i dones caigueren aquell dia anant a la recerca del seu somni? No ho sabria dir amb certesa. En recordar-ho, en rememorar el que visquérem tan intensament, l´únic que tenc present són aquelles descàrregues interminables, la sorda remor de la gentada avançant, sense por del que podria esdevenir-se. I, també, l'eco de les improvisades cançons que parlaven de bastir un món nou sobre les runes de l'antic.

S'havia encetat la caixa dels trons. Amb les mans, amb les dents, amb les piques, es tallaven les cordes que sostenien el pont de fusta. Cada home o dona que queia als fossats, ferit de mort, era substituït de seguida per altres voluntaris que prosseguien l'assalt.

Finalment, quan el pont caigué amb soroll eixordador, el poble de París penetrà en el pati d'armes. La guàrdia de la fortalesa continuava disparant sense aturar. En entrar a la Bastilla comprenguérem que ja era impossible aturar aquella voluntat desfermada.

Els soldats del cos de guàrdia romanien encerclats per la gentada. Els arrancaven els mosquetons de les mans, els clavaven les baionetes al pit. No hi havia pietat. Tota resistència era ja inútil. Un grup de dones que havien perdut els fills i els seus homes en l'assalt havien tallat el cap al governador de la presó. El cap de qui havia estat el màxim comandament de la torre ja era damunt una pica enmig de les exclamacions de joia del poble. Els més vells ploraven. Es ballava enmig del pati. Es repartien les armes dels soldats morts. Ningú no es podia creure que havia caigut aquell símbol sinistre de l'opressió. Ningú no ho hauria gosat imaginar, el que ara es vivia com una autèntica realitat. Un rellotger de prop del nostre hotelet i que, armat amb un gran ganivet de cuina, havia estat dels primers a entrar en el tètric recinte, es pessigava els braços en un intent desesperat de comprovar si somniava o estava despert. El pobre home ens havia explicat que el seu pare romangué quinze anys tancat a la fortalesa per no haver-se llevat el capell quan el duc de Saintes passà al seu costat.

Des de les finestres llançaven els mobles del governador, els llibres de registre, els quadres amb la imatge del rei.

Novament el foc il·luminant la joia dels parisencs.

Com quan els agermanats conqueriren el castell de Bellver, a Palma. Acabaria igual la historia d'aquests altres menestrals revoltats? Ningú no sabia per on capllevarien els esdeveniments. Una ciutat en festa malgrat els morts i les llàgrimes dels familiars dels primers herois de la història que començava a escriure's de bell nou. Les banderes de París eren banyades en la sang dels seus habitants. I la sang era com llenya seca cremant en una xemeneia. Com el vapor de les noves màquines que impulsaven les fàbriques de teixit o treien l'aigua de els mines de carbó. La sang feia avançar la maquinària rovellada de la història. Esdevenia l'oli de l'engranatge que es posava en marxa.

I si l'assalt a la presó de la Bastilla fos el senyal per a l'assalt de les tropes del rei? Fins on podia consentir la monarquia aquell esclat popular? No sabíem què pensar. La gent recollia els morts. Els fusters improvisaven taüts davant nostre. Els morts, coberts amb la bandera tricolor, portats per les mans de milers de ciutadans, avançaven envers la Casa de la Vila.

La sang rajant pels carrers de París? Què faria l'Assemblea Nacional davant l'agreujament dels incidents? I les tropes del rei... quines instruccions tenien els alts comandaments de la monarquia? Quan decidirien entrar a la ciutat, començar la matança provant de fer manxar endarrere les manetes del rellotge de la història?

Ningú no podia endevinar el que s'esdevendria en les properes hores.

Fumejaven les runes de la Bastilla.

Ens adonàvem, sense saber ben bé com, segurament per l'ambient que es respirava a cada racó, per la decisió que es podia constatar en el rostre de la gent que ensopegàvem, que el rei i la reina no podrien fer mai més la seva voluntat sense comptar amb el poble.

De tot el grup, qui més parlava era Joan Garasa.

Jo havia emmudit. Restava impressionat de tal forma pel que vivia a cada moment que havia perdut la parla. Només sabia pronunciar monosíl·labs. Cap frase coherent no sortia de la meva boca. El cervell intentava assimilar el que veia. Estava marejat. Com si hagués begut un vi d'alta graduació. Els peus no em sostenien. M'havia de recolzar en les parets. Qualsevol que m'hagués vist en aquell estat hauria pensat que era un borratxo, un ésser indigne de romandre entre la munió d'herois que havia fet avançar la història. Era la sensació més estranya de ma vida. Talment em dominàs la febre produïda per una malaltia inguarible. Tremolava. Pensava en els somorts dies passats a Mallorca. Les hores dominades per la follia de Joana Maria sense saber què fer amb aquella relació. Anys de dissimulació, procurant que els cosins, els amics de la família, no endevinassin els meus pensaments i em denunciassin a la Inquisició. Com si hagués viscut segles entre enemics. Tots espiant els meus moviments. Sicaris de la Inquisició dins el casal. Era per a tornar boig. Quin era el criat venut al Sant Ofici? Com descobrir-ho enmig de tanta hipocresia? El pare i la mare no s'adonaven de res, dominats pels confessors i els escrivents del governador. Em demanava d'on havia tret la força de voluntat per deixar endarrere el meu passat. Viure enmig d'un terratrèmol, l'erupció d'un volcà. Talment trobar-se entre els corrents d'un riu cabdalós i que no poguessis arribar a la costa. Em sentia com una fulla agitada pel vent, emportada a una velocitat vertiginosa cap a un indret desconegut.

L'esdeveniment que vivíem era un canvi sobtat produït per la naturalesa. Tot s'esdevenia igual que quan veus les primeres gotes de fina pluja caient en un dia tranquil de primavera. Aleshores no esperes que diluviï que els rius i torrents es desbordin, surtin de mare, envaeixin els camps, facin malbé les anyades, l'aigua penetri dins pobles i ciutats emportant-se el que troba al voltant.

Em feia la mateixa sensació que quan, de petit, el temporal ens trobà enmig del camp i, amb el pare, ens haguérem de refugiar a una senzilla caseta de pastor. Soroll de trons i llamps. El mateix calfred d'aleshores em pujava per l'espinada. Ben igual que si el temps no hagués passat.

Joan Garasa no podia mantenir-se silenciós.

-Com quan els soldats de Cromwell i el poble de Londres detingueren Carles I! París, igual que un Brutus d'un milió de caps, amb milers de punyals en les mans per tal de segar de rel la tirania.

Joan Pons, menys exaltat i manco impressionable que Garasa, s'ho mirava amb molta més calma que nosaltres malgrat que, en parlar, l'emoció el fes returar a cada frase que pronunciava.

-Sembla mentida que hagueu estudiat a Madrid i Salamanca amb els millors professors d'Espanya. De què us ha servit el coneixement de la història? No sabeu que després de la tempesta arriba la calma i que el que avui sembla una cosa demà pot esdevenir una altra de ben diferent?

No vaig poder estar de demanar-li:

-No veus el que s'esdevé? Què poden fer quatre regiments de soldats mercenaris contra un poble que s'aixeca, decidit a fer sentir la seva veu?

Joan Pons, ens mirà com aquell que mira uns infants que encara no saben anar pel món.

-Ningú discuteix que els esdeveniments de què som testimonis no siguin força importants, decisius, per a la història de la humanitat, si voleu. Vos ho puc acceptar. Però haurem d'estar atents, i el poble francès el primer, per a saber qui es pot aprofitar del vessament de sang popular. Hem d'esbrinar qui dicta i per què dicta les consignes per tal que siguin seguides per la multitud, quines altres són deixades de banda o no es llancen al carrer, a quins interessos serveix cada discurs, cada paraula pronunciada des de dalt les tribunes, a les places... Quines lleis decreta l'Assemblea Nacional i quines proposicions són rebutjades de seguida. No seria estrany que, finalment, qui menys profit tragués de la lluita fossin precisament els que més han fet per aconseguir la llibertat i, quan la batalla acabi, quan el poble encara enterri els seus morts, un exèrcit d'oportunistes i vividors del romanço sorgit de no se sap on s'atribueixi el mèrit de la victòria i, vencedor, dicti les lleis al seu favor. Què quedarà aleshores al poble? Poca cosa. El record d'una gran il·lusió esvanida que, ningú no sap com ni de quina manera, s'emportà la torrentada.

Joan Garasa es removia inquiet, mentre continuaven avançant enmig de la multitud.

-Has escoltat massa sermons de sacerdots. Serà molt difícil fer tornar endarrere aquesta gernació que ha sortit de casa seva disposada a no tornar-hi fins que s'hagin solucionat els problemes, el que creuen just i necessari. Per a la gent que ha entrat amb nosaltres a la Bastilla, les paraules Llibertat, Igualtat i Fraternitat que hi ha pintades a les banderes i estendards no són simple decoració. És el programa de Marat i de Rousseau. Per als que són aquí, al costat, encenent els foguerons de la llibertat present i futura, la caiguda de la fortalesa significa la fi de la misèria i les necessitats, l'obertura de les portes del paradís.

Garasa temia raó. Ni el rei no podria aturar el que s'havia posat en marxa i, si per a desgràcia seva ho provava, hi podria deixar el cap en l'intent. El record del que esdevengué al rei Carles I d'Anglaterra es feia cada vegada més patent.

De cop i volta, espitjats per aquella riuada humana en marxa, ens trobàvem davant la Casa de la Vila. A l'esplanada no hi cabia ni una agulla. La gent continuava arribant, talment els afluents que s'ajunten al gran riu. París, amb totes les portes de les cases obertes, amb els tallers tancats, il·luminada solament per la flama dels incendis que feien el panorama encara més irreal.

Miguel Rubín de Celis, em deia, suant, mentre ajudava a repartir dels fusells que aportaven soldats fidels al poble, les escopetes i pistoles que es trobaven a l'interior d'algunes armeries.

-Hi ha poques armes. No bastaran per a fer front a les tropes de suïssos i alemanys. No en parlem si no tenim l'ajut dels regiments de soldats francesos. Tot plegat pot ser una matança com mai no s'haurà vist. Com podran fer front als exèrcits de mercenaris professionals, com poder resistir a pit obert la metralla dels canons enemics?

Els esdeveniments marxaven a més velocitat que els pensaments. Les tropes suïsses i els alemanys, seguint les instruccions provinents de Versalles, amb oficials a les ordres de la corona, atacaren la multitud indefensa, les dones que demanaven pa portant els fills en braços. En veure aquella carnisseria de gent innocent, diversos regiments de soldats francesos s'uniren al poble de París i dispararen contra els suïssos. Aquesta sobtada confraternització entre la població i els regiments que s'enfrontaven a les tropes reials salva la situació. No se sap com, però, de cop i volta, segurament sortits de les casernes, poguérem veure com munió de soldats, treballadors, dones i burgesos armats, improvisaven la defensa de la ciutat. Grups de dones aïrades, amb els fills asseguts damunt els canons, empenyien els ginys de guerra dient que calia anar cap a Versalles per a fer venir el rei a París i fer-lo jurar una constitució.


De la novel·la de Miquel López Crespí París, 1793 (El Tall Editorial)


Un viatge al cor de les Brigades Internacionals - De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Gardènies en la nit (El Tall Editorial)

Turmeda | 23 Desembre, 2019 15:02 | facebook.com

Un viatge al cor de les Brigades Internacionals - De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Gardènies en la nit (El Tall Editorial)


Matinada del 7 de novembre


Mai no deixen de causar-me sorpresa el munt de velles fotografies de la guerra que em deixaren el pare i els oncles. Una persona que estigui familiaritzada amb les imatges d’aquella època, els que hagin consultat les hemeroteques i manejat els vells papers, les polsoses revistes publicades entre l´estiu del 36 i el trist hivern del 38, podran constatar una realitat indiscutible: fins ben entrada la guerra, malgrat les derrotes republicanes i les dificultats en la rereguarda, sotmesa a restriccions de tota mena, als constants bombardejaments de l’aviació italiana i alemanya, l’esperança en la victòria bategava, ferma encara, en el cor de la població. Una afirmació semblant, que algú podria considerar agosarada, es pot confirmar mirant amb cura el posat de la gent, els rostres dels combatents republicans immortalitzats en les plaques fotogràfiques. Amb els anys he pogut veure moltes fotografies de la guerra i les he comparades amb les que salvaren de la desfeta el pare i els oncles. Sempre hi trob idèntica confiança en la victòria. Els milicians i milicianes marxant, voluntàriament al front, enlairant les armes conquerides en l´assalt a les casernes. Igualment hi veus dones de certa edat, infants de pantalons curts dalt els canons que la gent del barri treu de les casernes i passeja, triomfal, pels carrers de Barcelona, València o Madrid.

Canons pels carrers!

La reencarnació de la Comuna? El retorn dels Consells Obrers, la revolució de 1917 a Rússia?

Les cosidores i els canons.

Els al·lots del barri i els canons.

Els aprenents de la fusteria i els canons.

Els vells que defensaren la I República i els canons.

Com si fossin joguines que els reis haguessin portat al poble. Els treballadors i empleats que es retraten amb els ginys de combat i destrucció saben a la perfecció que el poder que han assolit provisionalment se sosté sobre les pesants màquines de guerra que roden damunt les llambordes de places i carrers. Ningú no ignora la sang que ha costat poder agafar aquestes poderoses armes als oficials i soldats alçats. Si t’hi fitxes bé, si hom contempla amb cura les velles imatges, veurà com els homes i les dones encara porten a sobre la suor de la batalla. Hi ha joves milicians que s’eixuguen el rostre amb la màniga de la camisa. Com si venguessin de la feina, deixat el solc on llauraven fa uns moments, talment els obrers que aturen la màquina fresadora i respiren, alleugerits, mirant el rellotge, comprovant que han acabat la jornada. Així molts dels rostres dels milicians i milicianes que arrosseguen els canons per les ciutats on han derrotat els militars revoltats. Són imatges plenes de vida, com els fotogrames d´Octubre, d’Eisenstein.

Les fotografies del pare!

El dia abans de morir, quan era al seu costat a l´hospital i tots sabíem que en el proper atac el cor li fallaria irremeiablement, patia, pensant en aquelles fotografies salvades miraculosament de combats, presons i camps de treball.

És curiosa, la fotografia del pare, en un tramvia de la línia de Lavapies carregat de milicians i milicianes, que saluden el fotògraf mostrant fusells i pistoles.

En les llargues nits de la postguerra, a començaments dels anys cinquanta, quan jo encara no tenia noció del que podia significar la desaparició de les persones que estimaves, el pare, parlant amb l´oncle, deia, baixet-baixet:

-Dels amics de la CNT només restà viu n’Alexandre, un company que vengué amb mi a Madrid per a la trobada dels Ateneus. Jo i n’Alexandre. Ningú més. Tots anaren caient, primer un, després l’altre, en la defensa de la Ciutat Universitària. Al començament de la guerra lluitàrem amb els voluntaris de les Brigades Internacionals, homes valents com n’hi havia pocs. El comandant Kleber! Qui no recorda Kebler? Oficialment, era un estalinista convençut, però els que el tenguérem ben a prop, sentint el seu alè just moments abans d´entrar en combat, els que el poguérem sentir, mirant-li els ulls de fit a fit, asseguraríem que, de ser al servei de Stalin, ho era per les circumstàncies del moment. Com venir a fer costat a una Revolució llunyana, des de la Unió Soviètica, sense emprar les xarxes d’aquell poderós estat? Sé que volia donar suport actiu a la lluita antifeixista i ho feia a la seva manera, de l'única forma que ho podia fer en aquelles circumstàncies, vigilat pels sicaris de la policia secreta soviètica infiltrats en els comandaments de les Brigades. Em demanava què feien txecs, alemanys, italians, nord-americans, lluitant al costat nostre. Sí, era el famós internacionalisme proletari dels llibres i revistes d´abans de la guerra i que ara es concretava en suport actiu d´una gent que lluitava i moria al nostre costat.

Un xinès que era amb nosaltres, Ian Ze Ming, havia vengut des de Pequín, amb bicicleta! Ens ho explicava i no ho podíem creure. Ens pensàvem que es reia de nosaltres! Ens mostrava les fotografies de l’expedició i érem de l'opinió que tot plegat era un engany.

Més endavant ens explicà, emprant paraules de tots els idiomes que coneixia, mesclant l’anglès amb el francès i quatre paraules en espanyol, que també havia utilitzat el tren, els vaixells, i en algun indret de Síria i Palestina, el camell, fins arribar a port i poder embarcar vers València, procedent de Marsella.

Ian Ze Ming havia fet la Llarga Marxa amb Mao Ze Dong i, a Ienan, era l’encarregat de portar endavant les campanyes de solidaritat amb la República espanyola. A la pobra cartera de cuiro que portava, el tresor més estimat que posseïa, al costat de les fotografies amb la dona i els fills, eren els retalls de premsa informant de les manifestacions de solidaritat dels pagesos xinesos amb la lluita que s’esdevenia a l’Estat espanyol.

El xinès Ian Ze Ming morí fent costat al mallorquí Antoni Coll. Era a finals del 36, a Madrid. Ambdós provaven d’aturar l’entrada dels tancs franquistes amb bombes de mà, amagats rere els enderrocs propers a la Casa de Campo.


Jo era molt petit quan el pare explicava aquestes històries. Per a mi, sentir els relats de la guerra, tenia la mateixa importància que sentir les rondalles mallorquines que la padrina i repadrina em contaven d´infant. Un món poblat d’éssers extraordinaris. Homes que travessaven rius, valls i muntanyes per venir a lluitar a l’Estat espanyol. Joves eixerits i valents que, amb unes ampolles de benzina, eren capaços d´aturar els tancs. Viatgers de l’espai que, amb els seus ràpids avions, atacaven els cruels bombarders que volien ensorrar les cases, els sinistres voltors que derruïen els hospitals i les escoles. Els assassins dels infants que estudiaven asseguts als bancs de la classe o llegien Jules Verne, somniant en el Nautilus o en el llarg viatge a l´interior de la terra. Com les faules de reis i princeses captivades, les fades salvadores i altres éssers de fantasia, així les infermeres que salvaven els amics del pare de morir dessagnats i guarien les ferides pel tal que el combatent pogués tornar a casa seva i besar la núvia, la mare, els germans. Tots els meus contes de la infància i l’adolescència, junts, aquí, aquesta nit, com un impetuós riu que surt dels seus límits. Unes històries més inversemblants, més fantàstiques que les contades per la padrina quan jo era un al·lot. Imaginau! Un xinès a la guerra! Encara avui, quan ja ha passat més de mig segle d’ençà els meus primers records conscients, veig el rostre del pare, concentrat en els fets que narrava, atent a la veu de la memòria. Sovint els ulls se m'entelen perquè ja sé que mai no tornaran aquells instants màgics que poblaven la meva imaginació d´increïbles somnis narcotitzadors, les més resplendents aventures, els més fantàstics contes que mai no hagi escoltat.

-Sempre m’admirà constatar l’heroisme d’aquells homes venguts de l’altra part del món –deia el pare als oncles que l’escoltaven amb atenció creixent.

Com era possible que aquella gent –continuava -, ho deixàs tot, família, estudis, feina, amics, per venir a morir a una terra estranya?

S’aturava per uns moments, treia una de les cigarretes barates que fumava, l’encenia amb el caliu del foc i afegia:

-Venir a morir des de tan lluny... I, què els esperava aquí? Sí, en efecte, una gran acollida quan arribaven a la caserna. Flors, l’himne de Riego, la música de Fills del Poble... Les al·lotes dels sindicats fent-los arribar un jersei de llana, la bandera de la República que han acabat de brodar. Les dirigents del Socors Roig Internacional els donen una aferrada al coll, s’ofereixen com a padrines de guerra, els escriuen en un paper l’adreça de casa seva per si, en tenir un dia de permís, volen anar-hi a dinar. Arribaren a començaments de novembre, just en el moment que les tropes de Franco preparaven l’envestida final contra Madrid. Mola pugnava des de la serra de Guadarrama per fer pinça amb els regulars i legionaris que pujaven des del sud, des de Talavera de la Reina població que, juntament amb Toledo, havia caigut feia ben poc.

El 7 de novembre feia un fred espantós. A la ciutat amenaçada la gent ja havia començat a tallar les branques dels arbres. S’aprofitaven els mobles de les cases enrunades, esventrats per les bombes. Tot servia per encendre el foc de la cuina, per fer una mica de caliu. Estelles dels armaris destrossats, les cadires que es treien de davall els munts de pedres. Tres o quatre persones agafaven una biga i, així com podien, la portaven a l´esquena, talment haguessin trobat or o diamants sota terra. I, quan els era impossible fer estelles dels mobles abandonats, dels arbres del passeig, amb les mans, amb ganivets i forquetes, amb ferros punxeguts, provaven de llevar l’escorça del tronc, i omplien senalles amb el que podien treure malgrat es fessin sang a les mans o hi deixassin les ungles.

El Govern feia dies que havia fugit, d’amagat, cap a València. Ningú no sabia si aquell seria el darrer dia de la resistència. La fugida vergonyosa i covarda de la burocràcia estatal ens veia preveure el pitjor. Podríem aturar realment la Legión, els marroquins de les cabiles que manava Varela? Les columnes dels tinents coronels Castejón, Asensio i Barrón han sembrat de cadàvers Andalusia, Extremadura i les províncies de Castella que han dominat amb mà de ferro. Els fugitius que han pogut salvar-se de les matances són a Madrid i juren preferir morir lluitant abans que caure en les seves urpes.

Ens demanàvem si les nostres línies, la darrera barrera de la resistència, seria capaç d’aguantar l’infern de foc que s’apropava. Ningú no sabia el que esdevendria. Els dirigents, els ministres, secretaris i sotssecretaris, tots els cotxes, camions i autobusos del govern, plens de gom a gom, amb els endollats i llurs famílies feia dies que havien anat marxant de la ciutat assetjada. Ara, aquí, a la Casa de Campo, davant l´Hospital Clínic, a uns metres del Pont dels Francesos, a la Ciutat Universitària, només hi érem nosaltres, amb els vells fusells agafats en l’assalt a les casernes, les mans gelades, provant de fer una mica de cafè en un racó de la trinxera. Tots a l’aguait, vigilants, veient com s’apropa, fantasmagòrica, la cavalleria mora amb els sabres brillant amb els primers raigs del sol matinenc.

La mitja dotzena de metralladores russes arribades la nit anterior des d’Albacete, ens han salvat, provisionalment, del primer atac de l’enemic. Quina efectivitat, les armes modernes! Si ens fos possible dotar els milicians amb aquestes metralladores, amb moderns morters! Si hi hagués artilleria abastament, tancs per a l´avanç, aviació per desorganitzar els atacs, les línies d´aprovisionament de l´enemic! Cavalls i cavallers abatuts per les immisericordioses ràfegues dels nostres ginys de guerra, cauen en la llunyania, talment estàssim contemplant una pel·lícula filmada a càmera lenta. Ens demanam que hagués estat de nosaltres sense les armes arribades en darrer moment. És fàcil imaginar el soroll dels tancs penetrant pels carrers de Madrid i els soldats de Varela, entrant a mata-degolla, afusellant els darrers defensors de les nostres posicions.

Érem a la trinxera vigilant els moviments de l’enemic, tapats amb les mantes, xopes per la gebrada del matí. No havíem pogut encendre foc per no denunciar les nostres posicions als legionaris que sabíem que eren al davant, a cent metres de distància, preparant l’envestida final que, deien les seves emissores, havien d’alliberar la capital del bolxevisme internacional. Aquell dia no sabíem si podríem continuar sostenint la lluita. Els alemanys ja havien fet arribar carregaments d’armament molt sofisticat a Franco.

Exceptuant les metralladores russes arribades feia unes hores, d’ençà mitjans de juliol, nosaltres resistíem amb els vells fusells agafats en la caserna de la Muntanya.

Va ser quan, amb la primera claror del dia, vaig veure comparèixer aquelles ombres provinents de les més llunyanes contrades, dels països més inversemblants. Com havien pogut arribar fins a nosaltres travessant les fronteres tancades a pany clau, vigilades per exèrcits a les ordres de governs feixistes i d´altres, amb eleccions i partits d´esquerra, però que no volien donar suport a la República? Homes silents, caminant de puntetes-puntetes, travessant els llocs on romaníem a l’aguait, tapats amb les mantes, quasi paralitzats per la gebrada. Encara no sabíem qui eren ni d’on venien. Francesc Galán, el nostre cap, que seria després el màxim responsable de la XXII Brigada, ens parlà a cau d’orella, amb el rostre transmutat per l’alegria i l’emoció: “Són els internacionals!”, ens digué, mentre notàvem com li tremolava el cos. Pel to de la veu hom podia endevinar, i era un valent, sempre dels primers a fer-se càrrec de les missions més arriscades, que també havia imaginat que aquell dia hagués pogut ser el darrer.

De cop i volta, mentre vèiem com aquells combatents dèbilment il·luminats pels tímids raigs se situaven en les posicions que els indicaven els comandaments, ens vàrem sentir dominats per la més ferma voluntat de resistir. No érem sols al món! La solidaritat internacional esdevenia inabastable i arribava en el moment precís.

Matinada del 7 de novembre.

Multitud d’idiomes desconeguts.

No els enteníem, però sabíem que havien vengut a lluitar i morir al nostre costat. Una estranya emoció em pujava per la gorja i m’impedia pronunciar paraula. Els companys, els donaven copets de mà a l’esquena quan passaven al nostre costat per anar a les posicions més avançades del sector.

A la fi havíem vist l’armament que ens havien promès, els fusells d’assalt txecs, els nous tipus de bombes de mà. Els ulls se’ns il·luminaren! Per primera volta d’ençà havia començat la guerra vèiem armes noves, suport solidari, metralladores que podrien reforçar el foc dels antics fusells que empràvem.

El combat s’inicià poc minuts després.

En fer-se la nit ja havien mort més de tres-cents dels voluntaris de les Brigades Internacionals.

Aquell dia les tropes franquistes no pogueren avançar ni un metre. Romangueren clavades en les mateixes posicions en què haurien de romandre fins al març del 39, quan el cop d’estat de Casado i Besteiro els obrí les portes de Madrid.


Quantes vegades havia sentit la història de l’arribada de les Brigades Internacionals? Ja no ho record, però sempre era un nou relat, amb detalls que no havia sentit en l’anterior versió.

Era la vida del pare la que jo endevinava a les fotografies salvades miraculosament de la desfeta. La imatge dels combatents anant al front en tramvia sempre em sorprengué. La mir i encara, passats tants d’anys, no puc entendre aquella revolució en la vida quotidiana de les persones. Hi veig l’Alexandre, l’ateneista llibertari i el pare, somrients, amb el puny tancat i el rostre rialler. Anar a morir rient! Com si fossin immortals! Potser imaginaven que les bales mai no podrien matar-los. Sempre la mateixa sensació quan tens divuit o dinou anys. Creure que la Mort no et vendrà a cercar o que les bales passaran al costat, sense ferir-te.

El pare contava que la por vengué després, en veure caure els amics al costat. O quan queien ferits i es dessagnaven a la trinxera, enmig del fang, damunt la neu blanquíssima d’aquell hivern del 36.

Dies després d’haver-se fet la fotografia del tramvia que marxava al front ja no hi havia tantes rialles en el rostre dels amics. Algunes de les al·lotes que anaven amb ells, dues cosidores sindicades feia molt poc a la CNT, foren les primeres a morir. Una mort de forma quasi imperceptible, sense que mai no sapiguéssim d’on havien sortit les bales que havien acabat amb les seves vides. Com els joves que moriren al costat del pare el dia de l’assalt a la caserna de la Muntanya. La presència cruel i sorneguera de la Mort rient-se de les previsions dels homes. Caient, afamegada de sang, allà on ningú no l’espera. Com cau damunt l’infant, menyspreant el vell del costat, segant vides a l'indret on sap que pot fer mal.

Un any que vengué l’oncle Joan des de Barcelona, i posaren novament les velles fotografies de la guerra damunt la taula, el pare va acabar de contar la història de les primeres al·lotes mortes a la guerra.

-Tu les coneixies, Joan. Vengueren al poble amb la companyia La Barraca, de Lorca. Ajudaven en la representació tenint cura dels decorats i Joana feia d’apuntadora, per si algun dels actors quedaven en blanc damunt de l’escenari.

Sortírem a passejar pels afores. Els ensenyarem el molí, el procés de convertir el blat en farina blanca per fer el pa. Ens donarem les adreces i ens prometeren que ens veuríem novament pel juliol, el 19, dia de la inauguració de la trobada d’Ateneus.

Joana i Mercè caigudes just en el moment de posar peus a terra, quan el tramvia ens deixà a les portes de la Ciutat Universitària i tornava endarrere per anar a cercar més grups de milicians i milicianes.

I mentre donava la fotografia a l’oncle, afegí:

-Havíem cantat tot el temps que durà el viatge. Tenc l´eco de la seva veu incrustada en la memòria, en les artèries. Les sent cantar La Internacional, La Varsoviana... Tot el repertori de cançons revolucionàries sense deixar-ne cap ni una. I quan acabaven el repertori interpretaven bocins de les sarsueles més conegudes amb la lletra canviada, substituint el text antic per poesies de Lorca, Pedro Garfias, Miguel Hernández o Rafael Alberti. Com si a una pel·lícula reaccionària i de simple entreteniment li haguessis canviat el guió i, enlloc de parlar de ximpleries sense sentit, els protagonistes discutissin del problema de les aliances obreres o de la societat sense classes del futur. Talment com si anàssim a una festa. Quin poc coneixement que tens quan ets un jovençà! Més que anar a la guerra, allò, el que vivíem, ens semblava una aventura. Gent abandonant tallers i fàbriques com si anàs a un míting o a veure una sarsuela. Algunes mares, les que tenien els fills aviciats, els acompanyaven al front, sovint a uns carrers d´on vivien. Els portaven el fusell i un cove amb el dinar, com si en lloc d’anar a la guerra, envers un possible encontre amb la Mort, el fill anàs a fer feina a l’obra o la fàbrica.

Era quan intervenia l’oncle Josep.

-No sé com ens salvàrem. La Mort sempre era al costat, cercant-te la jugular, ansiosa, com una lleona afamegada que cerca carn per als cadells.

I la mare, dient-me que ja era hora d’anar a dormir, que demà havia d’anar d’excursió amb els amics i, si no pujava a la meva cambra, a l’estiu no aniríem a nedar a la platja d´Alcúdia.


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Gardènies en la nit (El Tall Editorial)


Un viatge a la Revolució francesa - De la novel·la de Miquel López Crespí París, 1793 - (El Tall Editorial)

Turmeda | 22 Desembre, 2019 21:56 | facebook.com

Un viatge a la Revolució francesa - De la novel·la de Miquel López Crespí París, 1793 - (El Tall Editorial)


Em fa l'efecte que heu arribat a París en el moment oportú. Tot mudarà a partir d'ara. El rei no vol acceptar la voluntat de la Nació i ha enviat les tropes en contra nostra. Però res no ens podrà aturar. El poble ha perdut la por. França és ja un clam, i aquest clam, la necessitat de justícia que sent, no s'aturarà fins que els aristòcrates acceptin la determinació de la voluntat general. (Miquel López Crespí)


)

De cop i volta érem a París.

El viatge havia estat llarg. Alhora França cremava arreu. Els crits d'ira i d'indignació contra la injustícia se sentien des del més petit llogaret fins a la ciutat més gran. La fam feia que pagesos i menestrals s'agrupassin a les places, en el porxo de les esglésies. Les tavernes esdevenien indrets de reunió. Es comentaven els esdeveniments, es redactaven els memorials de greuges que els representants del Tercer Estat havien de portar a Versalles. Circulaven impresos, papers contra els nobles que eren llegits sense cap mena de por, sabent que els espies de l'aristocràcia vigilaven i anaven escrivint els noms de qui més destacava en la protesta. El poble exigia a viva veu la fi de greuges tan antics. Imposts per a l'anyada, imposts per a adobar la teulada, imposts per a portar el ramat a pasturar, imposts per anar al riu a pescar, imposts per tenir una cabra al corral, imposts per cada conill i gallina del galliner. Tot plegat sense comptar amb els dies de feina obligada a les propietats del senyor. I la fam, sempre la fam, per manca de diners per a comprar uns queviures a un preu sempre en augment, sense tenir en compte les necessitats de la població.

De Tolosa fins a Bordeus, de Nantes a Tours i Orléans, la pagesia era revoltada. De nit, avançant pels camins de França sense cap mena de protecció, impulsats tan sols pel valor que porta dins la sang la joventut i el desig d'arribar a París, contemplàvem l'espectacle dels castells i casalots en flames.

-És el naixement d'un món nou -deia Lluís García, extasiat davant l'espectacle d'una humanitat dempeus.

La pagesia es venjava com podia de segles de misèria i opressió. Aquella egoista noblesa que no havia tengut cap mirament amb les necessitats del poble i havia enfonsat barcasses carregats de blat al Loira per augmentar el preu del gra, ara es trobava en mans d'homes i dones en complet estat d'indignació.

Arreu per on avançava la diligència ens trobàvem amb el mateix espectacle. Els pagesos reunits a la plaça, armats amb forques i garrots, destrals i mosquetons antiquíssims, escoltant el que semblava el cap de cada indret o, el més sovint, marxant sota la pluja o la neu vers el proper castell d'un senyor. Dies d'ira, d'insults i malediccions. Masses sortides dels caus on pareixia que havien de romandre ajupides per a tota l'eternitat entraven als ajuntaments, als palaus i sagristies a la recerca de vells pergamins, els llibres de lleis amb les antigues obligacions escrites amb la sang de segles de patiment.

Tot anava a parar enmig del carrer. Es feien grans foguerons entre els crits d'alegria de la multitud. Amb cada pergamí que era llançat al foc, els homes i dones del voltant de la foguera cobraven vida. Era com si tornassin joves. Els més vells ballaven amb els joves i els infants. No hi havia begudes, cap mena de borratxera, en la festa que començà en el primer poble al qual entràrem i que s'allargassava vers l'infinit, fins a l'entrada de París.

On era el temor davant l'autoritat? S'arrabassaven les forques senyorials, els patíbuls aixecats a la plaça principal. Pobre de qui gosàs oposar-se a la voluntat popular! Corria perill de ser apallissat per aquella gernació d'homes, dones i infants que havien començat a caminar.

No hi havia cap mena de por del que poguessin fer els soldats o les tropes de guàrdies mercenàries que molts comtes si ducs tenien al seu servei. Als afores de Chartres poguérem contemplar com una massa d'uns tres-cents o quatre-cents pagesos assaltava el castell del marquès de Beziers. El marquès es pensava segur amb una guàrdia de cinquanta criats armats i amb els dos canons carregats de metralla que tenia a l'entrada del pati.

No li serví de res.

De nit, quan menys ho esperaven, petits grups de revoltats, protegits per les ombres, avançant subreptíciament rere els arbres del bosc que envoltava la mansió, pujaren pels murs sense fer renou i en uns instants degollaren la guàrdia mercenària. El castell, mobles i riqueses, cremà a l'instant. El senyor de Beziers es pogué salvar perquè es disfressà de pagès i fugí, a cavall, aprofitant que els pagesos s'entretenien amb el saqueig de les propietats.

El marquès tengué sort. La ràbia acumulada durant tants segles havia fet desaparèixer la pietat del cor dels revoltats. De cop i volta tothom era conscient dels segles d'opressió que havien patit, dels fills morts de fam, de les al·lotes violades pels senyors, de l'esclavatge a què havien estat sotmesos per part dels rics propietaris de la comarca.

Copsar amb els nostres ulls el resultat de la feina callada de les obres dels mestres, l'efecte lent i silenciós, però decisiu, de Les cadenes de l'esclavatge de Marat.

Els nobles s'erraren pensant que el poble vivia en la més completa ignorància. Feia d'dècades que aquells que sabien llegir explicaven el contingut de les obres de Rousseau o de Marat als seus conciutadans. Els beats anaven a missa, com de costum, com s'esdevé arreu. Però la influència dels enciclopedistes esdevenia ferrenya, anava formant una murada infranquejable entre el món de l'aristocràcia i els somnis del poble.

En el viatge hi érem tots: Bernat Garasa, Joan Pons, el professor Ramón Salas, l'advocat Lluís Garcia i el l'amic de l'ànima, Miguel Rubín de Celis, entestat a tocar el cel amb les mans.

Rubín de Celis ens digué quina mena de sensacions li bategaven en el cor. Era feliç, igual que tots nosaltres. Però no podia deixar de fer-nos conèixer el que el feia tremolar d'emoció de cap a peus.

-Em fa l'efecte que entram en un altre univers. Com si en lloc d'agafar la diligència, pujàssim damunt un estrany enginy que ens ha de portar cap a una altra dimensió del temps i de l'espai.

Ens férem passar per negociants de vins i, després d'establir els contactes adients amb altres germans de les lògies, ens instal·làrem a un hotelet barat, prop de la Bastilla. Un hotelet on solien romandre-hi molts comerciants espanyols i italians. També hi compareixien propietaris de vaixells, fabricants anglesos i holandesos que cercaven socis per a consolidar companyies especialitzades en el comerç d'esclaus. Un món que, exceptuant-nos a nosaltres, es movia indiferent als esdeveniments que es desenvolupaven davant els nostres ulls.

Josep Lax no creia en l'aparent indiferència dels comerciants.

-Molts són aquí perquè pensen que potser s'esdevendran canvis d'una importància insospitada. Amb la promulgació de noves lleis i, si hi ha mudances en la propietat dels negocis, en les formes d'exportar, comprar i vendre el que una nació produeix, també s'hi endevina la possibilitat d'augmentar els guanys, de prevenir les pèrdues.

-I si esclatàs la guerra? -em vaig atrevir a demanar. Lax era el nostre expert en qüestions d'economia i segurament podria respondre als meus interrogants.

-La guerra? Les potències estrangeres envaint França per a defensar l'ordre i la monarquia, en cas de ser amenaçada per les exigències del poble? La guerra sempre ha estat el més gran negoci per als comerciants i els fabricants d'armes. O un exèrcit no necessita proveïments constants? Els soldats s'han d'alimentar, vestir, han de portar botes, disposar de mantes, uniformes... Tot això representa guanys, beneficis per a les companyies que contracten els subministraments amb el govern. No en parlem de la quantitat de fusells, baionetes, bales, canons, carros per al transport, animals de càrrega, estris de tota mena que necessita un exèrcit en moviment. Quan esclata una guerra el país sencer treballa per als soldats. No heu sentit dir a alguns comerciants que si no hi hagués guerres s'haurien d'inventar?

La guerra com a sistema de ràpid enriquiment! Lax tenia raó. Per això hi ha tants comerciants a l'hotelet de prop de la Bastilla! El seu instint els indicava que els aldarulls que havien vist venint cap a París podien arribar a més. Una guerra civil si la monarquia és en perill? Una invasió estrangera per a restablir l'ordre?

Ramón Salas no creia que la situació, per al rei, pogués empitjorar tant.

-Pensau en la repressió. Què pot fer un poble desarmat davant les tropes de la monarquia? Sovint, els pobles, i ho hem estudiat en tots els llibres d'història, es revolten a conseqüència de la fam, una sèrie de males anyades o una pèssima administració dels governants. Finalment, malgrat les justes raons de la població, malgrat que en un primer moment els esdeveniments semblin rutllar a favor dels de baix, és la força de les baionetes, els trets del canó, els regiments de soldats i la cavalleria qui decideixen la batalla.

-I si aquesta vegada fos diferent? -li vaig dir-. Recorda la victoriosa rebel·lió de les colònies angleses contra la corona. Una guerra per la independència que pareixia que no podrien guanyar els patriotes i que finalment comportà el naixement d'una nació que, amb el seu exemple, il·lumina el món.

Els rumors que corrien per la ciutat eren que el rei no acceptava les condicions dels representants del poble de França que, d'una forma valenta i decidida, s'havien declarat en Assemblea General fent la solemne promesa de no separar-se fins que es redactàs una Constitució. A la voluntat popular, el rei i la cort contestaren ordenant moviments de tropes sospitosos. Apropant-nos a París ja havíem vist aquests regiments de forces mercenàries. Uns soldats manats per oficials suïssos i alemanys. Ni Lluís XVI ni la reina Maria Antonieta es refiaven dels comandaments ni dels soldats francesos.

París semblava una ciutat encerclada. Però la població no dormia. Voluntaris al servei de l'Assemblea vigilaven cada un dels moviments de les tropes. Davant la Casa de la Vila, una multitud immensa, entre la qual hi érem nosaltres mesclats entre jornalers, menestrals, estudiants i fins i tot gent de posició acomodada, enlairava pistoles i piques en actitud amenaçant.

Camille Desmoulins, dalt d'una improvisada tribuna, portant una pistola en cada mà, deia a la gent que s'havia d'estar més vigilants que mai, que era el moment d'armar-se amb tot el que es trobàs per a restar preparats davant una sobtada envestida de la tirania.

Aleshores ja era evident la desconfiança del poble davant les intencions del rei. Circulaven papers escrits per Marat que eren llegits enmig del carrer, a les tavernes, per les places, advertint d'una nit de sant Bartomeu contra els patriotes, contra el poble entestat a proclamar el regnat de la igualtat, la justícia i la fraternitat.

A mesura que arribaven armes, el consell municipal organitzava els primers regiments d'una guàrdia nacional que havia de fer front a qualsevol possible atac dels reialistes. Ningú no es refiava ni del rei ni de la reina i, molt manco, dels seus consellers.

Amb Bernat Garasa i Joan Pons vaig participar de forma entusiasta en l'assalt a les armeries. En un primer moment no hi havia altra forma d'aconseguir armes. Les casernes romanien en silenci, espectants. Què farien els soldats? No ho sabíem. De moment era com si no es volguessin comprometre. Érem amb les mans buides mentre els regiments reials, a la rodalia de París, voltaven, talment voltors afamegats esperant el moment per a llançar-se sobre la presa.

Hi hagué veïns que envaïren els comerços on es venien destrals i ganivets. Altres, des de les ferreries, amb l'ajut dels ferrers, bastien punxegudes llances, llargs ferros que servien com a estri de defensa i d'atac. Semblava una festa de carnaval. Els improvisats combatents per la llibertat sortien dels museus vestits amb antigues cuirasses de l'edat mitjana, armats amb piques i espases d'èpoques indefinibles, amb els cascs dels antics cavallers francesos. Tot era útil en aquell moment de pànic, quan tothom pensava que els mercenaris del rei podrien començar la matança d'un moment a l'altre.

Vam veure grups de ciutadans vigilant els carregaments que navegaven pel Sena. Amb alegria es descobrien barcasses carregats de pólvora que anaven a proveir les tropes reials, camí de Versalles. Els inapreciables carregaments eren incautats a l'instant, repartits entre els destacaments que s'anaven formant a mesura que s'aconseguien armes, qualsevol mena de proveïment militar.

Enmig del sobtat i aparent desordre, es comença a congriar una nova autoritat que desafiava les instruccions que es donaven des de la Cort. Soldats i veïns de París, agitant estendards tricolors, palesaven que la flor de lis i la bandera blanca ja no regnaven a la ciutat.

En previsió d'un avanç sobtat de les tropes del rei, ciutadans i ciutadanes havien aixecat les llambordes dels carrers i bastit barricades a cada xamfrà. Destacaments armats aturaven els carruatges i interrogaven els viatgers per a saber on anaven. S'apropava la nit i els improvisats vigilants, començaven a encendre fogueres, ferms en la decisió de no deixar passar els mercenaris si aquests s'atrevien a voler entrar a París.


Crits i gatzara. Cançons. Rebombori de tambors per places i carrers.

Camille Desmoulins anuncia a les delegacions dels barris reunides en sessió permanent a la Casa de la Vila que l'Assemblea, encara a Versalles, ha legalitzat la creació d'una Guàrdia Nacional. Milers d'homes armats prometen defensar la voluntat popular. També proclama la prohibició que les tropes, que se suposa favorables a la corona, entrin a París i declara els ministres responsables de qualsevol incident que pugui esdevenir-se.

L'Assemblea Nacional es declara en sessió permanent fins que s'estableixi la llibertat a França i, a petició dels ciutadans de París, es proclama disposada a traslladar-se a la ciutat per tal de viure amb el poble, al seu costat, pel que pugui esdevenir-se.

A partir d'aquells moments tothom ja sap que hi ha dos poders a França. Dues forces que s'observen de fit a fit. Les del rei, que defensen una societat en vies d'extinció, i els que estam disposats a canviar el món.

Al capdavant de les manifestacions es veuen, escrites en totes les banderes, les consignes que s'han fet més populars en aquests dies d'agitació continuada. Els "Llibertat, Igualtat, Fraternitat" són els crits que més se senten arreu.

Els criats dels grans senyors surten de les mansions i, sense pensar-ho, s'afegeixen a la riuada humana que marxa cap a la Casa de la Vila. Ha corregut la veu que a l'esplanada del Consell Municipal ja ha començat el repartiment de les armes que s'agafen de les casernes o lliuren a la població els soldats francesos.

Per un moment, avançant amb la multitud, ens aturam a la cantonada on té el seu casal el duc de Damécort. Alçant els ulls cap a les finestres del primer pis, rere les cortines, podem veure l'esposa i les filles del duc, atemorides, sense entendre el que s'esdevé al carrer.

Un poc més endavant, just al davant d'un altre palau, uns exaltats dirigits per dones que marxen al davant amb cuirassa i les llargues piques preses d'un museu, obrin les portes a cops.

-És el casal del marquès de Saint-Priest. Diuen que ajuda els regiments s alemanys!

Poca cosa basta per a encendre l'esperit de la multitud.

Guait el cel. Voldria recordar tots els colors d'aquest instant. El sol rogent de l'horabaixa tiny l'espai d'un color especial.

Talment una tonalitat mai vista que es mescla amb el roig de les flames que comencen a brollar de les finestres del palau del marquès de Saint-Priest.

El grup de dones amb les llargues piques ha arribat a la nostra alçada i ens demanen d'on som.

-Comerciants i estudiants de Madrid i de Mallorca, d'Espanya.

-Al seu costat, un jove estudiant que hem vist com calava foc al palau ajudat per un estol d'infants i adolescents, s'eixuga la suor del front i ens indica amb un gest el casal que crema.

Els criats del marquès just han tengut temps de fer sortir els cavalls de les païsses de la planta baixa. Algunes persones, abans que el foc ho dominàs tot, han pogut treure al carrer uns pocs mobles, roba, plats de porcellana, estris de cuina, quadres que, sense oposició de ningú, se'n porten mentre es perden entre la gentada que marxa a la recerca d'armes.

Una al·loteta que encara no deu tenir deu anys ens mostra una pepona abillada amb roba de preu i un collar de perles autèntiques. L'ha trobada a la sala de jocs dels fills del marquès i l'ha feta seva abans que començàs el foc.

La mare, sense parar esment a les perles, la mira enternida.

-No li he pogut comprar mai cap pepona. Uns quants draps cosits era tot el que podia fer i, la pobra, s'hi havia de conformar. Al carrer on vivim ningú no ha tengut mai una pepa de veritat com aquesta.

I, sense dir res més, es perden enmig de la gentada.

El jove estudiant contempla l'incendi, sorneguer. Ens diu, enmig de l'eixordador renou dels tambors:

-Em fa l'efecte que heu arribat a París en el moment oportú. Tot mudarà a partir d'ara. El rei no vol acceptar la voluntat de la Nació i ha enviat les tropes en contra nostra. Però res no ens podrà aturar. El poble ha perdut la por. França és ja un clam, i aquest clam, la necessitat de justícia que sent, no s'aturarà fins que els aristòcrates acceptin la determinació de la voluntat general.

I, assenyalant el casal en flames, acaba la seva explicació amb aquestes paraules:

-Qui no accepti la voluntat de la Nació perirà enmig de les flames. Una vegada que el riu s'ha posat en marxa... qui el podrà aturar? Si restau un temps amb nosaltres veureu com, a poc a poc, però inexorablement, es van acomplint cada una de les afirmacions que us he fet.

El jove desaparegué entre la gentada d'igual manera com, sense quasi adornar-nos-en, s'havia situat vora nostre. Les dones de llargues piques que havien dirigit l'assalt al casalot, feia temps que havien marxat. De l'interior del palau ja no es podia salvar res. Ara era un immens fogueró que il·luminava, amb la seva resplendor, els rostres de la gent que avançava pel carrer sense aturall.

Els crits de "A la Bastilla!" ressonaven amb força, fent tremolar les parets de les cases.

De lluny estant es divisava, obscura, la fàbrica de la fortalesa.


De la novel·la de Miquel López Crespí París, 1793 (El Tall Editorial)


Sa Pobla i els presoners republicans en la literatura mallorquina

Turmeda | 22 Desembre, 2019 15:33 | facebook.com

Viatge a un camp de concentració (Mallorca, Anys 40)


Durant els anys que vaig romandre al camp la meva feina principal va consistir en anar al poble a cercar el que em demanava el sergent d´intendència. El temps que em quedava lliure em deixaven fer alguns quadres religiosos, còpies d’El Greco i Zurbarán que eren encàrrecs d’esglésies i convents. Sovint el comandant em demanava marines, una natura morta, el retrat a l´oli de la seva esposa o fills. Cobrava un duro, cinc pessetes per cada obra. Era una forma de sobreviure, d’aconseguir alguns diners per a la família. (Miquel López Crespí)


Durant els anys que vaig romandre al camp la meva feina principal va consistir en anar al poble a cercar el que em demanava el sergent d´intendència. El temps que em quedava lliure em deixaven fer alguns quadres religiosos, còpies d’El Greco i Zurbarán que eren encàrrecs d’esglésies i convents. Sovint el comandant em demanava marines, una natura morta, el retrat a l´oli de la seva esposa o fills. Cobrava un duro, cinc pessetes per cada obra. Era una forma de sobreviure, d’aconseguir alguns diners per a la família.

Molta gent dels voltants i, especialment personal eclesiàstic, sacerdots, les superiores dels convents de la comarca, em demanaven sants i verges per a temples i oratoris. Era una manera com una altra de poder anar passant una època tèrbola, mancada de llibertat. No deixava de ser curiós i trist alhora, constatar les mudances de la vida, l´efecte de la derrota damunt les persones... Anys abans, era sol·licitat per dibuixar els cartells de la Revolució. Les consignes d´unir estretament la guerra antifeixista amb la col·lectivització de fàbriques i terres, amb la fi del militarisme i el poder de l´obscurantisme clerical eren indissolubles i les representava amb al·legòriques figures de valents milicians que travessaven amb les seves baionetes el cor de la bèstia feixista. Ara, vençut i a mans dels guanyadors, emprava l´après al llarg de la meva vida, els anys de pràctica com a dibuixant de les Milícies de la Cultura, per pintar les comandes de l´Església. Potser fos un càstig per tots quadres que havia cremat la Columna de Hierro en l’avanç cap a l´Aragó. Jo no els podia fer entendre que, al costat de molts quadres i imatges de guix que no tenien cap valor artístic, altres, eren autèntiques joies d’art, producte del treball de generacions i generacions d´artesans al llarg de la història. Fusters i pintors, escultors i picapedrers, brodadores i enrajoladors, vidriers, especialistes en el mosaic i en la construcció orgues, editors de llibres religiosos, mestres en la realització de les làmines que il·lustraven la Bíblia o els grans llibres de música i que eren cisellats amorosament a les planxes de fusta que servien per gravar els dibuixos.

Com fer-ho entendre a gent il·luminada pel desig de bastir un món nou damunt les runes del passat?

Més d´una vegada, els confederals actuaven talment uns infants dolents. Imaginaven que la societat futura amb la qual havien somniat a la presó havia de néixer de les cendres del passat. Durruti sempre deia que no havíem de tenir por a la destrucció ja que, nosaltres, els treballadors, tot ho havíem bastit amb les nostres mans. Afirmava que ho reconstruiríem de les cendres, després del foc purificador de la Revolució. En teníem una absoluta confiança: tornaríem a bastir una civilització superior i més excelsa on l´art, la cultura, tendrien un sentit especial, diferent a tot el que, durant segles, serví per mantenir-nos en la ignorància.

No calia pensar-hi massa. Ara pintava per sobreviure. Per poder enviar uns diners a la península. En les llargues hores dedicades a pintar sant Antoni i sant Sebastià, la Verge Maria o qualsevol Crist a la creu, reproducció mecànica de làmines de Velázquez o Murillo, pensava si, tanmateix, els companys de la Columna de Hierro no haurien tengut raó quan feien servir els quadres religiosos fets estelles per fer foc i coure el dinar i el sopar. Per cada obra d´art autèntica... quantes pintures com les meves no penjaven de les parets dels temples? Artesans obligats a pintar representacions religioses per a la pitança, emprant a amants i prostitutes dels barris prohibits com a models de les verges i màrtirs del cristianisme. Un món de falsos fonaments, el catolicisme, apte únicament per barrar el pas a la ciència i a la il·lustració. Quadres ennegrits per segles de fum d’encens i ciris. Representacions portades davant de les processons de la Inquisició, quan el sant Ofici portava a cremar bruixes, heretges i rebels. Si els descendents dels jueus conversos valencians i mallorquins llaçaren al foc els sambenets dels darrers ajusticiats pel Sant Ofici a València i a Ciutat de Mallorca, provant d'esborrar d´un cop els segles d´opressió que patiren... perquè no havien de cremar igualment els sants de guix, les làmines religioses, que, com les fogueres, les forques o els grillons dels condemnats, no eren, sinó, un altre tipus d´instrument de tortura?

Sense quasi adonar-me’n em vaig acostumar a una feina que també era útil per fer multitud de serveis als companys d´infortuni. Els que teníem un mínim de diners per anar subsistint compràvem paper, sobres, segells que repartíem als presoners amb menys possibilitats de guanyar unes pessetes. Aquest suport entre nosaltres ens ajudava a resistir, ens feia sentir persones enmig de la brutalitat d´un temps de dissort. Quina càrrega d´humanitat, en tants dels amics que patiren i moriren en els camps, a les presons! T´adonaves que el règim, malgrat la victòria militar, encara no havia pogut vèncer l´esperit de la majoria d´antics combatents que érem a les seves mans. Qui no recorda els condemnats a mort, a punt de ser executats, homes i dones que repartien el magre menjar entre els més necessitats i que, com vaig veure tantes vegades, donaven el plat esportellat, la cullera vella, la roba amb forats, el bocí de llapis als sobrevivents, sense que ningú pogués adonar-se de la pena que sentien en acomiadar-se, ja per sempre, de nosaltres, de la vida, en definitiva. Aleshores era jo qui plorava, qui fugia i s´amagava en el racó més allunyat d´on eren perquè no contemplassin la desesperació que em rosegava per dintre.

Els temps anava passant de forma ràpida, sense les angoixes dels primers anys de la derrota.

Aprofitant les anades i vengudes al poble, sovint anava fins a l´hort de l´al·lota que vaig conèixer a la platja, la noia que m’havia donat un bocí de pa des del carro just el mateix dia que arribàvem a l’Albufera. La jove somrient, sota les pinedes d’Alcúdia, ajudant el pare a recollir algues el día que el comandant volgué que li pintàs una marina. El quadre del veler que sortia del port! El paisatge que entusiasmà l’al·lota del rostre feliç i els ulls oberts a qualsevulla meravella!

Fou el moment precís què canvià la meva vida.

Quan el soldat em digué que ella era als filferros, dreta, nerviosa, demanant pel pintor, vaig deixar el que feia i després de demanar, com era obligatori, permís al comandant, em vaig dirigir cap a l’indret on la veia.

L’entrada a la vella fàbrica on estàvem internats era prohibida, exceptuant casos especialíssims de familiars venguts de molt enfora. Normalment la visita mensual autoritzada tenia lloc en un vell magatzem de bestiar, al poble per on anàvem a peu hores abans, fes sol o diluviàs, sempre amb la il·lusió de poder parlar una estona amb aquell familiar que hagués pogut deixar la feina i pagar-se el viatge. Viatjar a l´illa perduda enmig de la mar era una aventura. Una aventura i una dificultat afegida per a qui tengués el fill, el pare o l´espòs tancat en aquell indret. Si ja era dificultós anar amb tren a Sòria o Burgos... quin problema afegit no era travessar la mar per poder veure la persona estimada! No tothom es podia permetre luxes semblants. Pagar bitllets de tren, de vaixell, tenir un mínim de diners per a restar dies viatjant, abonar el preu d´una pensió. I a tot això, encara s´hi havia d´afegir l’estalvi d’alguna pesseta per al presoner. Per això coneixia detinguts que no rebien cap visita en tot el temps que romanien en els camps de treball. Eren els que més patien, els que sovint patien profundes depressions sense que poguéssim fer-hi res per treure’ls del fondal on queien, emportats per la tristesa i la desesperació.

Més d´una vegada trobàrem aquell amic mort. De nit, mentre dormíem, s´havia penjat de les branques d´un dels pins del pati o, perquè que ningú no el veiés, de les canyeries dels excusats, prop del dormitori general.

Altres emmalaltien. Era la nostàlgia que els corcava per dintre fins que la tuberculosi que creixia en els pulmons els desfeia a bocins i, en el dia i el moment menys esperat, queien al terra, vomitant sang, sense possible recuperació.

Ella no tenia por a res.

Els presoners deixaren el que feien per contemplar-la. No era cada dia que una al·lota de tan bon veure s aventuràs a arribar fins als filferros que tancaven el recinte.

De lluny estant la vaig veure dreta, saludant-me amb la mà, rient a l’ombra dels pins propers a l’entrada del camp.

Els internats ens miraven amb una mica d’enveja i, perquè no dir-ho, amb un cert grau de satisfacció. Ningú no desitjava cap mal a l’altre company d´infortuni. Que un presoner, un amic de lluites i patiments pogués tenir un moment d’esbarjo, uns minuts d’il·lusió parlant amb una al·lota de la contrada també era motiu d’orgull per a qualsevol dels membres del destacament de treballadors.

Quan m’hi aprop em dóna un paquet de queviures. Ho fa cada vegada que ve a veure’m.

En ullar el paquet, tots els que ens miren somriuen i agiten les mans, en senyal de salutació. Saben que hi haurà quelcom per a ells. És una norma no escrita, però que acomplim com si fos un ritus sagrat: repartir sempre el poc que tenim. Poder ajudar el proïsme ens conforta, ens ajuda a resistir, ens dóna força per arribar a l´endemà.

La veia al costat dels filferros. La seva presència em treia del fondal. Mai no hagués pogut imaginar que, a l´illa perduda enmig de la mar, trobaria un nou sentit per a la vida. S’acomplia la premonició que vaig tenir en trepitjar terra mallorquina, al port de Ciutat? Record cadascuna de les paraules que em deia, cada gest del seu rostre, cada moviment de les mans, la tonalitat de la llum que ens envoltava, el renou de les branques dels pins agitades per la suau brisa marina, l’eco de les tonades pageses que se sentien en la distància. Per sempre dins el cervell, gravat a foc dins cada cèl·lula de la memòria. Fins al dia de la mort, fins que duràs el palpitar del meu cor.

L´escoltava en silenci, fitant-li directament els ulls, talment contemplàs la mar infinita.

-He vengut un moment a veure't amb la bicicleta. El pare i la gent que treballa a l’hort fa la migdiada i he pensat que en mitja hora podia anar i venir. Dit i fet. Sense pensar-ho més m´he decidit. Li portaré una mica de menjar i, si té temps, li diré que em conti quins quadres pinta ara mateix. Encara no m´has dit cap a on va el vaixell que dibuixaves el dia que ens coneguérem. O és que provaves d´escapar del camp amb el vaixell de veles blanques?

Li don la mà a través dels filferros i ens miram per uns moments, indiferents als amics que ens puguin estar contemplant. Qui torna vermell per l’emoció? Ella o jo? O tan sols ens imaginam que hem envermellit?

Li dic que un dia posaran una tanca a l’entrada del camí i no la deixaran passar amb la bicicleta.

-Ni t’ho pensis que ho facin! Conec l´ofical i sé que no ho farà. O és que sou uns criminals, uns lladres, uns assassins que cal portar a la forca per tenir-vos incomunicats, sense poder rebre visites? No fa gaire que vaig parlar amb el comandant i li vaig dir. “Aquests homes no són dimonis. Ho sabeu? Són soldats, com vos. Ho enteneu? Lluitaven per unes idees molt més respectables que les dels guanyadors: per un món més just, per una repartició de la riquesa entre tots, perquè els pobres tenguessin hospitals, escoles, treball assegurat. Mentre, digau,

-l’interrogava-, per què lluitaven les beates del poble, els falangistes? Per aconseguir que tot seguís igual, per poder lluir sempre les joies i les cadenetes d´or a les misses i processons, per viure d’esquena dreta, donant una almoina al jornaler, indiferents a la fam, a la ignorància, a les malalties dels de baix...

Amb una mà li feia un senyal perquè parlàs més baixet, però ella continuava amb l’explicació, sense gens ni mica de por a parlar amb veu alta, segura de sí mateixa i del que deia.

-Por perquè em prenguin per comunista? Gens ni mica! O no diu l’Evangeli que per seguir a Nostre Senyor Jesucrist primer has de donar i repartir el que tens entre els teus germans? O Crist no va agafar el fuet per expulsar del Temple els canvistes i mercaders? No lluitàveu tots els que estau aquí tancats per foragitar els adoradors del vedell d´or, aquells als quals només els batega el cor quan veuen l´or i la plata?

La mirava sense pronunciar paraula. La veia respirar agitada, com si li mancàs l´aire. Sota la roba de la feina, el pit li pujava i davallava, talment hagués fet una carrera. Per uns moments semblava una de les milicianes de l’UGT o la CNT, del POUM o del PSOE dalt les improvisades tribunes del carrer, una taula, una escala de pintor, un munt de sacs, cridant a la lluita contínua contra el feixisme. Eren així les nostres dones en temps de la guerra? Amb el mateix ànim, idèntica formació cristiana que els feia confondre Marx o Bakunin amb nous crists reencarnats? Era curiós. Totes parlaven i s’expressaven igual, ja sigui l’obrera de la fàbrica tèxtil de Sabadell, l’empleada madrilenya o la pagesa mallorquina. Potser fos això, aquest sentiment, el famós internacionalisme proletari d’articles i discursos.

Quan vaig veure la fondària dels seus ulls, els paisatges infinits que prometien, vaig intuir que una part de la meva vida s’anava diluint ja per sempre en l’infinit d’aquells espills. El temps passat a la presó havia estat prou dur i complicat. Les hores eternes patint l’espera del que seria de nosaltres. Les mil discussions referents als motius de la derrota, les constants anàlisis sobre la política de les diverses organitzacions sindicals i d’esquerra, el recordatori dels amics que moriren en la batalla, la preocupació per les famílies, pels companys i companyes que desapareixien engolits en la foscor de presons i camps de treball...

Viure de records, aferrats als ideals que ens feren resistir tres anys la barbàrie. Pensar en els que encara eren a les muntanyes lluitant contra la Guàrdia Civil. Què podíem fer pels que encara romanien amagats a ciutats i serralades? Com donar-los suport si no teníem quasi res per oferir. Els companys que treballaven a la impremta se les arreglaven, jugant-se mesos de cel·les de càstig, per aconseguir paper i fer alguns exemplars de premsa clandestina. Els comunistes tornaren a editar, escrit a mà, Mundo Obrero i nosaltres Solidaridad Obrera i Tierra i Libertad. Les notícies que publicàvem ens eren donades pels familiars que, aprofitant els replecs de la roba, el taló d´una sabata, ens escrivien les darreres informacions: cops de la guerrilla a Terol, Conca o València, l’execució de companys a presons llunyanes, la reorganització de les nostres organitzacions a París, Praga, Londres i Moscou.

Les dones feien més que nosaltres per ajudar el maquis. Com podien, establien una amplíssima xarxa de complicitats, ajuntaven esforços amb els familiars. Les que treballaven en els tallers cosint roba per a l’exèrcit de Franco, aconseguien, d’amagat, robant hores a la son, destrossant-se la vista, fer pantalons i jerseis per a la guerrilla. Material que sortia a l’exterior amagat en els cubells de les escombraries o dins el camió que portava els queviures a la presó.

Donar suport als resistents era jugar-se anys suplementaris de condemna, pallisses de les guardianes, càstigs innumerables ordenats per les monges. I, el que era més terrible, ser desterrades a altres penals, a presons lluny de la colla d’amigues que ara tenies vora teu fent-te costat. Se sabia de companyes que havien estat descobertes preparant aquests paquets de roba i que, després de romandre mesos en cel·les d’aïllament eren enviades a Zamora, Burgos o Salamanca, a presons on el mal menjar, la humitat i les pallisses acabaven amb elles en poc temps.

L’essencial era no rendir-se, no vinclar-se davant la salvatge embranzida dels guanyadors. El problema ja no consistia en fer front, amb les armes a la mà, a la trinxera, els moros i legionaris, els estols de falangistes que ens queien al damunt. Ara es tractava de superar el desànim, d’enfrontar-se novament a l’enemic amb les armes que teníem a l'abast. I les armes eren pobres, ben senzilles, però poderoses si les sabíem emprar.

Resistir era no acceptar les almoines dels carcellers. Restar alerta, vigilants. Aïllar i castigar els espies que enviava la direcció. Descobrir-los, fer-los el buit. En alguna presó alguns apareixien morts, penjats a la sala de dutxes, en els infectes excusats. Resistir era participar en la redacció de la premsa clandestina, repartir el poc menjar que ens podien enviar des de l’exterior, donar consol, suport, els més dèbils. Impedir que s’enfonsassin en la melangia. Resistir era donar ànims els companys que eren ben desperts dins les cel·les quan els botxins els portaven a matar. Resistir era aconseguir que sortís dels tallers una peça de roba, unes sabates, un jersei, que havia d’arribar als que lluitaven a les muntanyes. Resistir era aconseguir que els que lluitaven a l´exterior no caiguessin a mans de la Brigada Social, els serveis d´informació de la Guàrdia Civil. Resistir era que quan afusellaven un amic, una mà amiga, una mà desconeguda, la veu oculta de les presons, la resistència sense nom, deixàs un sobre amb unes pessetes a la casa de la dona, l’esposa, els fills d’aquell que havien mort. Resistir era, com fèiem en el camp, procurar-se els estris necessaris per fer una ràdio de galena i poder escoltar, d’amagat, les notícies que parlaven de la primera derrota dels nazis davant Stalingrad, a la Unió Soviètica. Aquestes i mil actituds semblants eren els fonaments per no caure mai en els paranys de l´enemic. El ciment que servia per bastir la nostra ferma decisió de formar part del seu gris univers carcerari.

En el dormitori i gràcies als esforços dels presos republicans que ja feia anys eren al poble, teníem, ben amagada, la ràdio de galena que ens permetia estar al corrent del que s’esdevenia al món, gràcies al truc que m’havia ensenyat el germà, cap de transmissions de la XXII Brigada Mixta. S´havien de donar tres voltes de fil metàl·lic a la pedra receptora per, posteriorment, afegir-hi un condensador anglès d’alguna ràdio espenyada. No era tan complicat. Malgrat que de bon començament, fins que aconseguírem modernitzar l´aparell, necessitàvem la utilització d’auriculars, el cert era que teníem una potència de recepció semblant a la dels aparells que es podien comprar al poble.

Amb la ràdio poguérem seguir, dia a dia, amb el cor dins un puny, les ràpides victòries dels nazis ocupant França en un parell de setmanes. Ens demanàvem, què seria dels que eren als camps de concentració francesos. Els deportarien novament a l'Estat espanyol? Prevèiem una estreta col·laboració entre la Gestapo i la policia política de Franco. Més feina per als escamots d’execució. L´Espanya dels escorxadors, dels rius de sang i les processons religioses. Ens demanàvem com era, per quines causes no havia pogut fer-se fort l'exèrcit francès? Qui, partidari de la victòria dels nazis, hi havia amagat dins l´estat major?


Defallíem. Era mal d´entendre que, a part ni banda, Hitler no trobàs una decidida oposició.

La derrota anglesa a Dieppe, el bombardejament d’Anglaterra per l’aviació alemanya, la progressiva ocupació dels països europeus i del nord d’Àfrica, feien que no albiràssim cap situació esperançadora per a nosaltres.

-Res no ens podrà deslliurar de la fosca, pensàvem, abatuts, sense poder trobar la sortida del laberint.

El cop de gràcia a les nostres esperances de veure vençut el Tercer Reich va ser sentir les informacions de Ràdio París i la BBC de Londres, emissora que emetia sota les bombes de Goering, informant que les tropes de Hitler ja eren davant Moscou, Leningrad i Stalingrad.

Ningú no deia res.

Ens passàvem els auriculars l´un a l´altre i el silenci que regnava en el dormitori era paorós.

Se sentia una òliba en la distància, signe de desgràcies i malaveranys.


De la novel·la de Miquel López Crespí Gardènies en la nit (El Tall Editorial)


L´Escola Graduada de sa Pobla i els meus mestres – Sa Pobla, anys 50

Turmeda | 22 Desembre, 2019 14:19 | facebook.com

L´Escola Graduada de sa Pobla i els meus mestres – Sa Pobla, anys 50 -


Alguna vegada arrribava el circ amb artistes de Barcelona o València. Ens delia poder seguir els trucs de màgia que feien sortir ànneres dels capells, coloms, un conill. El patiment de grans i petits quan el faquir, segur del que feia, fitant-nos als ulls, mostrant l’espasa a tothom, la clavava a poc a poc en la gran capsa on hi havia l’al·lota rossa. Una gran capsa pintada de blau amb munió d’estrelles desgastades pel viatge dalt dels carros que transportaven els objectes d’aquells circs per a pobres. Tot plegat, emperò, contemplat amb els ulls innocents d’al·lotells que encara creien en els miracles, en fades i bruixes, en dimonis i en tots els éssers misteriosos que poblaven la nostra contrada. Quina sensació d’alleujament quan el mag obria la capsa i l’al·lota sortia sense ferides d’aquell munt d'espases travessades en totes les direccions! Com aconseguia fer-ho? Mai no ho endevinàvem. Però tothom aplaudia com si haguéssim estat els testimonis privilegiats d´un miracle. (Miquel López Crespí)


De cop i volta, mentre ens llegia el dictat del dia, el senyor Jordi queia adormit amb el cap enmig del llibre. Just en aquell moment, finida la ferrenya vigilància del mestre, ens hi apropàvem de puntetes-puntetes, com aquell que s’acosta a un animal perillós i, en constatar la força del ronc, els ulls closos, el cos sense fer cap moviment, començàvem a jugar de forma incontrolada, llançant-nos el guix de la pissarra els uns als altres. Tampoc no es lliuraven de volar per damunt els pupitres les estimades plaguetes on hi havia les redaccions, comptes i dictats.

La nostra preocupació pel quadern, per si s’espenyaria el forro de paper blau comprat expressament per a impedir taques de tinta o de l´oli de l’entrepà, desapareixia de la consciència i tan sols ens importava el fet d’estavellar la plagueta contra el cap del company. El quadern o les bolles fetes amb el paper que hi havia a la paperera de la classe! Tot servia com a arma d´atac o defensa. Els més embogits, emportats per aquella febre destructora, eren capaços de llançar els llibres que hi havia damunt la taula del mestre, les gomes d’esborrar. Com si ja no els importàs que despertàs el mestre, disposats a acceptar qualsevol càstig quan el senyor Jordi obrís els ulls i s´adonàs del desgavell. Com era possible aquell canvi tan sobtat en l’actitud d´uns alumnes que, fins feia poc, mentre el mestre feia el dictat, semblaven xotets de cordeta, al·lotells incapaços de fer una destrossa com aquella?

Ningú no ignorava que el senyor Jordi s’adormia a classe perquè llegia a casa fins massa tard. La febre de la lectura el dominava i la seva era la darrera llum que s’apagava al poble.

Amb el renou fet per la tropa d’al·lots desfermats i a lloure per la cambra, el senyor Jordi es despertava i el primer que agafava per les orelles el feia posar a un racó amb un parell de llibres damunt cada mà. Ara veig que érem mals de portar i que el mestre que escarníem tenia una paciència infinita amb nosaltres. Érem dolents, com els infants de tot el món i de totes les èpoques.

Mai no li demanàrem perdó per les nostres malifetes.

Ben cert que ell ens hauria llevat el càstig si hagués vist el mínim senyal de penediment en la nostra actitud. Sabíem que ens fitava de coa d´ull, esperant un gest que li indicàs que podia perdonar-nos sense que quedàs en dubte la seva autoritat. Gest que, evidentment, mai no s’esdevengué per molt mal que ens fessin els genolls, malgrat sentíssim les punxades del dolor a les venes i nervis dels braços, maldament les llàgrimes ens rodolassin per les galtes: rierol salat que penetrava dins la boca tancada amb força a fi que, ni per casualitat, en sortís un gemec que pogués fer entendre com patíem.

Què volíem demostrar o demostrar-nos resistint, no demanant perdó? Quina estranya voluntat interior ens empenyia a refusar acotar el cap? Era la nostra infantil concepció de “ser homes”, de ser ja com “els grans”? Por que els companys ens tenguessin per dèbils i ens fessin l’abús? Com quan, exposant-nos a mil perills, jugàvem a botar per damunt un pou abandonat, enfilar-nos als arbres, entrar a una casa abandonada quan ja es feia fosc... Qui quedava el darrer seria la rialla dels amics que, sens dubte, farien córrer la notícia de la nostra covardia per tot el poble. Ah! si els pares s’haguessin assabentat que quan marxàvem al camp no era per a jugar a amagatois o amb les bolles de fang fetes a casa, cuites dins el forn, sinó per a demostrar als altres i a nosaltres mateixos que érem, indubtablement, els més valents, els al·lots més agosarats de la contrada.

Alguna vegada s’esdevenia l’inevitable accident. “Coses d´infants, no tenen coneixement”, mormolaven els més vells del poble, encenent la cigarreta moments abans d´entrar al funeral per a donar el condol als pares, que ploraven desesperats al primer banc de l´església. Com era possible que l’al·lot s’hagués atrevit a travessar el torrent que hi havia prop del pont?

Nosaltres sabíem que l’amic que s’havia emportat el corrent a més de cinc quilòmetres del poble havia estat el més valent de la colla. Quan ningú no s’hi atreví, olorant el perill, ell, per demostrar que no tenia por de res, deixà la cartera amb els llibres d’escola davall un arbre i, mirant-nos de dalt a baix, com aquell qui mira una tropa d’infantons atemorits, es llançà a nedar confiant en les seves forces. Era un bon nedador, ningú no ho dubta. Però els corrents, els fondals, les branques ocultes dins l’aigua, són elements traïdors a tenir en compte.

Encara ens mirava una mica sorneguer mentre nedava, com si no hagués de passar res, quan de sobte desaparegué per sempre sota les aigües.

Ja no el vérem més fins que, una vegada que el trobaren després de cercar-lo durant un parell de dies, el veiérem dins el bagul, davant l’altar major de l’església, el rostre blanquíssim, amb una cicatriu a la part dreta del rostre que, deien els entesos, li havien fet les pedres de la riba, allà on el van trobar.

En Joanet del forn no s’aturà a pensar en els perills amagats del torrent.

Moltes vegades havíem parlat plegats dels fantasmes de l´Albufera, dels genis malèfics que s´amagaven en la fondària de les aigües. En Joanet del forn sabia tant o més que tots nosaltres que no es podien provocar les ànimes d’aquells que no pogueren anar al cel. Els condemnats que, en companyia de bruixes i assassins, vaguen a l´espera que el dimoni els obri les portes de l´infern. Són els esperits que romanen ocults per les cases en runes, els pous abandonats, els fondals de la serralada, dins l´obscur reialme de l´aigua del torrent de sant Miquel.

Tanmateix ho oblidà, posseït per la voluntat de ser més valent que nosaltres. Qui als deu o onze anys s’atura a pensar en els perills que ens encerclen del moment de néixer fins al dia de la nostra mort?

Ningú mai no s’aturà a pensar si ens podríem rompre una cama caient del garrofer, o si, una vegada davallats al fons del pou amb una vella corda agafada al molí, tendríem prou forces per a sortir amb l’ajut dels que ens havien d’estirar des del brocal.

Jugàvem amb la mort sense anar a pensar que en qualsevol moment la bona sort podria desaparèixer i, en lloc de tornar a casa amb la roba bruta i unes esgarrinxades per les cames, hi podríem tornar com en Joanet des forn, en braços del pagès que ens hauria trobat entre l’herba i el canyís de la vorera del torrent, blancs com la calç.

“Era un angelet, pobret!”, exclamaven les veïnes del mort, i se senyaven una i deu vegades en una instintiva provatura de fer marxar els mals esperits que havien portat el dol al poble.

Quan el mestre queia adormit per uns instants i ens rebel·làvem, jugant, esvalotats, com les gallines del galliner quan la madona entra al corral per a donar-los el recapte... era per oblidar el fantasma de l’amic que planava damunt nostre, com una llosa pesant? Un homenatge postrer en recordança del darrer dia que llançava bolles de paper amb nosaltres? Una forma d'apaivagar el dolor instintiu que sentíem i que no sabíem com esmorteir?

Quan el senyor Jordi copsava el grau de bogeria que ens dominava, pegava un cop amb el regle damunt la taula i, sense pensar-ho dues vegades, castigava els primers que trobava al davant fent el gambirot.

Ningú no dubta que si haguéssim anat fins a la taula del mestre per a dir-li que no podíem sostenir els llibres, que els braços o els genolls ens feien mal, indubtablement ens hauria enviat a seure, feliç per haver tengut l’excusa adient per a deixar en suspens el càstig. Passat el moment, el dictat hauria continuat, com si res no s’hagués esdevengut i, tornant a mullar els plomins dins el tinter, continiaríem escrivint just per la frase on el senyor Jordi havia quedat adormit: ...la grandiosa Catedral de Palma, de arte gótico, con sus riquíssimas puertas y su torre cuadrada, que se estima como joya arquitéctonica de gran mérito, conserva el túmulo de Jaime II de Mallorca, el bello panteón del Marqués de la Romana y un coro con magnífica sillería...

No tothom podia anar a escola en aquell temps. Els que disposàvem d’un quadern i del llibre recomanat pel mestre érem uns privilegiats. Altres companys havien d’anar a feinejar amb cinc i sis anys, oferir-se pel que els propietaris els volien donar. Sovint la subsistència de la família depenia dels cèntims que pogués aportar de l’al·lot. Infants que eren tot el dia rere els segadors, a l’estiu, portant l’aigua per als grups d’homes i dones que segaven o ajudaven a fer els feixos per a portar a l’era. Altres, els més afortunats, els que no havien d’anar al camp, restaven al costat del pare sabater o espardenyer, forner o botiguer ajudant des que sortia el sol fins que era fosca nit.

Més d´una vegada el pagament consistia en el menjar i, així i tot, moltes famílies quedaven conformades en saber que l’infant no patia fam malgrat que s´alimentàs dels roïsos que queien de la taula dels senyors, les patates i la col que no volien els porcs.

Sabíem que érem uns privilegiats. I, per això mateix, volíem aprofitar el temps.

Tampoc no era segur que poguéssim romandre gaire anys anant a escola. Estudiar de metge o d’advocat, d’enginyer o veterinari eren fantasies exòtiques, somnis tan allunyats de la realitat que ningú gosava pensar-hi. Els pares havien envellit ràpidament. Quasi no podien portar endavant la feina als horts i, malgrat que ells no ens diguessin res, intuíem que ben prest també hauríem de deixar els bancs, els quaderns, els jocs a la plaça de davant l’ajuntament.

Per això anar a escola, fer els deures a casa, olorar, palpar els llibres nous de cada any era com anar a veure una d’aquelles pel·lícules que es projectaven a Can Guixa o Can Pelut. El pare i la mare sempre trobaven les tres pessetes necessàries per a anar a veure la pel·lícula. El pare no ho feia per a fer-se més que els altres, els que no hi podien anar, ni per a seure vora els rics del poble. Ens estimava. Ell i la mare gaudien de veure la nostra cara d’alegria amb les aventures de Buster Keaton o de Charles Chaplin. Jo veia com ens miraven de reüll, feliços.


Alguna vegada arrribava el circ amb artistes de Barcelona o València. Ens delia poder seguir els trucs de màgia que feien sortir ànneres dels capells, coloms, un conill. El patiment de grans i petits quan el faquir, segur del que feia, fitant-nos als ulls, mostrant l’espasa a tothom, la clavava a poc a poc en la gran capsa on hi havia l’al·lota rossa. Una gran capsa pintada de blau amb munió d’estrelles desgastades pel viatge dalt dels carros que transportaven els objectes d’aquells circs per a pobres. Tot plegat, emperò, contemplat amb els ulls innocents d’al·lotells que encara creien en els miracles, en fades i bruixes, en dimonis i en tots els éssers misteriosos que poblaven la nostra contrada. Quina sensació d’alleujament quan el mag obria la capsa i l’al·lota sortia sense ferides d’aquell munt d'espases travessades en totes les direccions! Com aconseguia fer-ho? Mai no ho endevinàvem. Però tothom aplaudia com si haguéssim estat els testimonis privilegiats d´un miracle.

Instants màgics, el circ, el mico ensinistrat a què donaven uns cacauets quan obeïa les ordres del domador. Fins i tot hi havia una serp, deien que molt verinosa, que sortia d´un cove quan el jove vestit de patge reial feia sonar el flabiol.

Encisats, només teníem ulls per als sinuosos moviments d’aquella serp que, imaginàvem, podia atacar i matar el músic que l’entretenia amb la melodia que sortia del flabiol.

Quin silenci expectant fins que acabava el número i el domador acaronava tendrament l’animal que ens havia fet passar aquella penada. La mare, que no havia perdut detall, ansiosa no fos cosa que la bèstia deixàs el cove i anàs a amagar-se entre el públic, prop nostre, respirava alleugerida.

Segurament aquells anys foren els més feliços i despreocupats de la nostra existència. Bevíem tot el que ens explicava el senyor Jordi com aquell assedegat que travessa el desert i de sobte troba un oasi amb una font d’aigua clara. Crec que va ser en aquella infantesa perduda en la distància quan ens submergírem per sempre en l’encanteri de les paraules. Quin miracle, aprendre de llegir i escriure, començar a copsar el significat de les lletres que hi havia als llibres! Com descobrir un univers immens curull de possibilitats. Igual que la primera sensació que vaig sentir en entrar dins la mar de la mà del pare, o del dia que em vaig perdre, jo era molt petit, pels afores del poble i de sobte, atemorit, intuïa que els carrers s’allargassaven fins a l’infinit i no hi havia manera de trobar-hi la sortida. Les lletres dels llibres: com un laberint on et podies passar la vida resseguint mil enfonys inimaginables que et portaven a altres contrades i països. Una sensació d’infinitud que mai no em va abandonar i que, ja de gran, sentia cada vegada que agafava un llibre i obria les seves pàgines amb cura quasi religiosa, com aquell que obri la porta a tots els misteris.


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Els crepuscles més pàl·lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester (fragment modificat)


Un viatge al passat – Lisboa i el vint-i-cinc d´abril

Turmeda | 22 Desembre, 2019 14:18 | facebook.com

Un viatge al passat – Lisboa i el vint-i-cinc d´abril


Narrativa insular dels anys 80


No recordava que fos l'aniversari d'aquell llunyà 25 d'abril. Ha estat la ràdio, i un dels seus programes d'arqueologia sentimental, allò que m'ha portat novament el passat a la memòria. Aquest passat que conviu dia a dia amb nosaltres, poblat d'esperits amics, plèiade de desapareguts per les escletxes del temps, sempre a l'aguait, esperant que et distreguis per a caure, ferotges, damunt teu, sense compassió. (Miquel López Crespí)


-No recordava que fos l'aniversari d'aquell llunyà 25 d'abril. Ha estat la ràdio, i un dels seus programes d'arqueologia sentimental, allò que m'ha portat novament el passat a la memòria. Aquest passat que conviu dia a dia amb nosaltres, poblat d'esperits amics, plèiade de desapareguts per les escletxes del temps, sempre a l'aguait, esperant que et distreguis per a caure, ferotges, damunt teu, sense compassió.

-El passat? Aquell passat que fou vençut i enterrat, encara et preocupa?

-No m'he pogut alliberar de la memòria i el tenc al meu costat, com avui matí, amenaçant-me el coll amb el seu esmolat ganivet de trinxar.

-Ja no pens en res. Procur oblidar per a sobreviure. Poc m'importa el passat. Els morts estan ben morts. Cap record, cap oració, cap sacrifici als Déus no podrà ressuscitar la gernació que cridava il.lusionada pels carrers del món ara farà quinze anys. Val més que ho oblidis. El que realment em preocupa és l'esdevenir... si és que encara podem aspirar a gaudir d'un futur.

-De quin avenir estàs parlant? )Dels tancs que massacren als manifestants a Geòrgia, dels desapareguts del Perú, El Salvador, Guatemala? Al final s'ha fet present la premonició d'Orwell quan deia, a 1984: "el futur de la humanitat serà una bota militar damunt del cap".

-El futur pel qual lluitàvem s'ha fet present. És el que no vull pensar. Romàntic com sóc, encara em perd viatjant pels miralls entelats de casa meva i rememor noms, accions. Però ben mirat tens raó. Quan els manifestants de Lisboa se n'anaren a casa escanyats, cansats de cantar Grândola, Vila Morena ja havien perdut la batalla. Feliços dins la ignorància, no sabien que ja eren presoners de les múltiples trampes d'ells, dins del conegut laberint.

-Ara ja no parlam de conquerir el cel com els comuners parisencs. Perdem el temps fent números per a arribar a fi de mes.

-És l'únic "futur" que preocupa la gent.

-Pitjor seria fer cas dels falsos capellans que prediquen des de les tribunes paradisos, eternitats inexistents, amb la boca plena de sang, recitant consignes arnades per tranquil.litzar als esclaus.

-Els escolt cada dia a contracor. Llur buida xerrameca penetrant pels intersticis de les portes, dibuixant decorats de mentides.

-Oblida els amics. Són feliços en la distància, dins l'oblit. Val més servar-los dins la memòria talment com partiren, com els contemplàrem la darrera vegada: estimant, agafats de les mans al capdavant de la manifestació, joiosos, plens d'il.lusions invertebrades, curulls de somnis volàtils. Quin sentit tindria anar a cercar-los, remoure cendres apagades? )Trobar-los a casa seva, asseguts davant l'aparell de televisió, amagats a un racó comptant diners rovellats? )Trucar-los de nou, i que surtin al replà de l'escala amb la desesperança marcada al rostre malgrat l'augment continuat de triennis i quatriennis?

-Avui fa quinze anys de tot allò. Val més que deixem que els morts enterrin els morts. Fa un dia de primavera bellíssim. Res no pertorba aquesta quietud. Les eleccions encara no han estat convocades. Els ametllers en flor dibuixen un paisatge xinès desconegut. Falten segles perquè les riuades de turistes embrutin la història, la vida, els pensaments.

-Potser el millor sigui -si ens ho permeten- cercar la llum enmig d'aquesta esponerosa obscuritat que ho omple tot.

-Caminar per damunt una terra imaginària, sense límits, sense cap frontera.

-Vés amb compte amb els genis malèfics! No hi tornarà a haver mai més un vint-i-cinc d'abril!

-Anar amb compte amb la irrealitat convertida en realitat, diràs.

-)T'has aturat mai a pensar que potser nosaltres morírem després d'aquell vint-i-cinc d'abril, i que ambdós som morts, ombres que caminen, esperits que parlen i escriuen?

-Eterns caminants pels laberints d'una casa sense fronteres?

-Això mateix.

-La mania teva de navegar pels oceans inconeguts de la memòria et farà perdre el cap. T'has fixat que cada vegada escrius més enigmàticament? Creus, de veritat, que un llibre com aquest pot esdevenir best-seller, un producte d'ampli consum, venut a milers als hípers, promocionat per la TV?

-A vegades no toques amb els peus a terra. Saps que si volgués vendre milers d'exemplars d'aquest volum hagués escrit una historieta eròtica com les que cada setmana publica Interviu, o faria novel.la policíaca. Però, avui, a quinze anys de distància, hem vingut a passejar per les retxes de l'escrit només per a parlar del passat... o del futur.

-I del present... )quan en parlarem, del present, que és el més essencial?

-No hi ha inconvenient. Si vols, podem enraonar d'aquest present que tant et sedueix.

-Saps quina imatge em suggereixen els fets que ens enflocaren fa quinze anys els guanyadors?

-No ho sé. Però digues, t'escolt.

-El present a vegades em fa l'efecte d'un perfumat mocador de seda al capdamunt d'un arbre al qual ningú no pot pujar.

-O una núvia, de blanc, amb un ramell a les mans, dins la fondària d'un immens llac glaçat.

-O un cementiri sense làpides amagat a una llunyana serralada sense camins ni dreceres per arribar-hi.

-Quin optimisme que portam avui, aniversari d'una revolució avortada!

-És el passat que torna i torna a la memòria sense poder-hi fer res.

-Els estudiants xinesos ja no es manifesten per les mateixes coses que ho feien els guàrdies rojos de la Revolució Cultural.

-Mao va morir fa molts de segles.

-Qualsevol es pensaria que estem parlant d'un Faraó de la IX dinastia.

-El que més em sacseja és veure aquesta corrua de captius amb les mans fermades a l'esquena pujant els esglaons del temple on seran sacrificats.

-Innocent! O és que realment cregueres en tot allò que "la terra serà el somni de la humanitat"?

-No sé per què ets tan cruel en un dia tan significat com avui. O no recordes la lluna d'aquelles nits, l'aigua clara, les cançons a la plaça, l'Arc de Sant Martí... tantes coses meravelloses que està esborrant el vent!

-Però també hi havia profundes cremades interiors, les ferides a flor de pell, el clima dur, els anys de sequera, els crucificats a les places i entreforcs dels camins, els cucs de la carn.

-Ho record. Caminàvem damunt vidres trencats i la sang ens rajava dels peus, incontenible.

-Els cotxes, plens de companys i de propaganda electoral, s'estavellaven l'un rere l'altre en un revolt del camí i nosaltres no ens adonàvem de res, cecs rere la flama que marxava al davant.

-No podíem deixar la manifestació per un que morís en la travessia, per un que abandonava abans d'hora el vaixell. Havíem de continuar fins al final!

-D'ençà que et conec -ara farà quinze anys-, sempre em dius el mateix: continuar, prosseguir. Però mai no expliques en quina direcció. Digue'm d'una vegada, )cap on havíem de marxar, si les sortides estaven barrades, amb els soldats disposats a la batalla, i nosaltres només portàvem flors, clavells rojos a les mans?

-Demanes massa coses. No dispós del llibre del Bé i del Mal per a contestar les teves preguntes. Havíem quedat que avui feia quinze anys del vint-i-cinc d'abril. Per la ràdio, havia sorgit, resplendent, com una flama encesa, Grândola, Vila Morena i tothom sortia al carrer disposat a començar una nova època. Quan ens hem retrobat, si ho recordes, parlàvem d'una misteriosa realitat inexistent, dels perills del bosc, de les ombres fugisseres dels companys desapareguts, dels al.lots de la ciutat abandonada que llançaven estels que es perdien en la immensitat del cel blau.

-Ets evasiu, com de costum. Si vols, no tenc inconvenient en seguir per aquest camí. Vés a saber si alguna de les ombres del passat, ressuscitant, no recollirà el missatge. Potser algun company oblidat resisteixi, sol, oblidat, a una trinxera que encara no ha caigut en mans de l'enemic. Jalalabad es manté ferma, fent front a les guerrilles de l'Islam que esperen entrar-hi per a posseir les dones sense vel que disparen dia i nit cap a les muntanyes d'on surt el perill. Però vés amb compte a no enlairar massa la imaginació. Hi ha quimeres de cendra i després les parpelles cauen com a escames.

-Record el darrer dia. Era molt abans de l'avenir. Érem a segles de distància del present.

-Creus de veritat que sortírem del passat? Juraries que vivim al present, que existia el futur?

-Llavors, en aquella època, érem a segles de distància d'allò que més endavant passà. Acomodats a la mateixa taula, tots els camarades, sense faltar-ne cap, sota la porxada. Els raïms penjaven de les parres que ens donaven ombra. Sé que algú, amb lentíssim moviment de llavis, deia a un interlocutor quasi invisible: "els fruits de la terra i tots els peixos de la mar estan ja contaminats de la rosada sangonosa de la mort". Callàrem. Provàvem d'esbrinar qui havia pronunciat la frase.

-Si. Ho record com si fos ara mateix. Fou l'horabaixa en què discutíem el que havíem de fer per provar de salvar els cinc joves condemnats a mort. Sabíem amb certesa que a la matinada els afusellarien. Calia fer alguna cosa, amb urgència. Aquella mateixa nit moltes portes se'ns tancaren.

-Molts dels que ara estan asseguts al Parlament, vivint del nostre treball, no en volgueren saber res, dels germans que donaven la vida per nosaltres.

-Miserables!

Ho són encara, uns desgraciats. Quan prediquen, per la TV, els surten cucs per la boca. És un espectacle lamentable, veure com proven d'amagar llur obscur passat.

-Continua.

-No sé si val la pena prosseguir. Aquest aniversari és molt més trist del que em pensava, del que imaginava de bon començament.

-Sempre pot haver-hi algú de receptiu. No continuaries amb la crònica dels fets si no tenguessis la confiança que encara hi resta algú viu sota el runam. Algú que lluita per sobreviure i recull indicis, notícies del que va passar.

-Et deia que estàvem asseguts sota la porxada i algú havia dit alguna cosa sobre els fruits de la terra fets malbé per la rosada de la mort.

-Teníem la sensació que era la darrera acció que podíem dur a terme. La memòria en torna l'instant precís. Les manetes del rellotge avançaven implacablement consumint les hores l'una rere l'altra, rovellant el temps.

-L'espera es féu interminable. Els havien d'afusellar i ningú no hi compareixia.

-Lluny, en la distància, hi havia dones davant l'altar. Oraven. L'església estava en penombra.

-Mentre tu encara esperaves, m'hi vaig apropar sense fer renou i els vaig dir que les oracions no els salvarien de la mort. Sé que em miraren atemorides, com si haguessin vist una aparició de l'altre món.

-Com acabà tot allò? Te'n recordes? Crec que n'he perdut els rastres i si avui no n'hagués estat l'aniversari, no m'hauria immergit dins del passat. Cada vegada se'm fa tot més fonedís.

-Moriren. Això és cert. Però, després... )vingué realment l'hivern, la pluja que esperàvem?

-No t'ho sabria dir amb certesa. Ara escolt aquella cançó, veig miríades de gent omplint places i carrers. Però també albir més enllà cases ensorrades, bombardejos, homes i dones damunt camions anant cap a un final cert, crits, una humanitat desconeguda, tremolant de fred, provant d'encalentir-se fent estelles les portes i finestrelles de palaus que espenyen a destralades.

-Llargues, interminables processons amb ciris encesos i la cera que em cremava les mans. No comprenia per què els nins havíem d'anar a la processó i sofrir tant.

-Amb els anys els rastres son més tèrbols. Cada cop em costa més precisar els signes de la memòria. Molts de dies una boira grisa i espessa ho omple tot i vaig cec pels viaranys, talpejant, a la recerca dels darrers indicis.

-És el pànic.

-Pànic?

-Saps perfectament de què t'estic parlant. Quan entraren les tropes ens salvàrem refugiant-nos entre les tombes del cementiri. Dels arbres penjaven calaveres orfes de dents d'or.

-Iniciàvem el camí vers el futur.

-Després de la grandiosa demostració d'aquell vint-i-cinc d'abril, iniciàrem el camí de retirada vers la frontera. Tothom ja estava desarmat i els fusells jeien amuntegats a un revolt de la vereda vigilats per l'exèrcit francès. Dins de les maletes tan sols portàvem alguns retalls de diaris, poemes, les desvalgudes banderes descolorides per tantes batalles perdudes, una carta d'amor, el vell rellotge espanyat, un globus de cristall per a endevinar el camí...

-Menjàvem melmelada de roses.

-Era com patinar damunt la coberta de naus que no volien acabar d'enfonsar-se.

-Havíem d'esperar la fi del vendaval.

-Alguns estaven a l'aguait de la cançó per a sortir per primer cop al carrer.

-Lluny, abandonats, els cadàvers dels cinc camarades afusellats.

-Volíem acurçar el temps que ens separava del futur.

-No sabíem encara que allò que ens esperava era molt pitjor que el passat.

-Ningú no podia endevinar tot el que ha succeït.

-Tens raó. )A qui importava llavors, mentre els fusells es cobrien de clavells, la rufagada o la permanent obscuritat?

-Érem milions de veus unides per la mateixa cançó!

-Grândola, Vila Morena.

-Sorra damunt els ulls. Cendra grisa dels dies que han anat passant. L'exèrcit del Faraó es va perdre pel desert i cap arqueòleg no l'ha trobat.

-Hauríem d'haver mort amb ells, cridant les nostres justes raons.

-Ens haguéssim estalviat la mudesa que vingué després.

-Som una maleïda generació tatuada d'imatges.

-No ens han deixat res. Tan sols ens permeten jugar amb els pensaments.

-Ja és molt. Podria esser pitjor.

-Abans, no fa gaire, crucificaven i castraven els poetes, els treien els ulls de viu en viu i les filles dels militars i falangistes en donaven les despulles als cans afamegats que acaronaven amb llurs mans tan fines. Davant la Porta Pintada, al bosc de Bellver, hi havia cremadissa de jueus, càntics de frares i monges, encens d'orient per a dissimular l'olor de carn socarrada.

-Estem finint la passejada. Més enllà només hi ha la pluja eterna, fetitxes.

-Les portes de la percepció i els records, el paisatge de la memòria, es tanca ara amb ciment transparent.

-Vint-i-cinc d'abril!

-Les flors comencen a perdre els pètals que se'n porta la ventada.

-No parlem jamai de les revolucions traïdes. Deixem els morts tranquils a l'altra riba. Ciutat crema enllà.

-Tots els temples en runes. Els soldats se'n porten les campanes per fer-ne bales i canons.

-Temps de guerra novament?

-Diuen que els soldats han sortit de les casernes i han llegit un ban davant Cort.

-Malament. Hi ha aus carronyeres damunt les teulades. Prohibiran a les dones donar a llum. Les paraules s'enverinaran i esclataran enmig del menjador a l'hora exacta de la migdiada.

-Diuen que si guanyen ens vendran a cercar.

-De nou hi ha llistes, noms, vides a exterminar.

-Moltes jovenetes de palau cuiden la blancor de la seva pell amb sang humana.

-Cau la pluja.

-Així va finir el vint-i-cinc d'abril? Fins aquí em volies portar?

-No ho sé. Allà hi ha el bosc impenetrable, l'avenc sens fons. Aquesta màquina del temps de l'escriptura cada pic està més rovellada. Creient avançar cap a la claror, moltes vegades em porta vers l'incert.

-En la distància, un poc més enllà de les mines d'or abandonades, veig grans vaixells de pedra navegant per les clarianes amb totes les veles esteses.

-Mariners pirates pujant al pal més alt de la nau.

-Els cinc afusellats del setanta-cinc.

-Fan força en el buit milers de remers orbs.

-Són les naus que esperàvem al port d'Alacant per sortir de la terra inexistent!

-Naus de pedra per a fugir del passat, per a navegar vers el futur?

-Mira! Els esquelets dels pagesos s'han aixecat de les tombes i tornen a llaurar les terres!

-Bromallons de glopada transparents com el vidre!

-Arbres que no coneixem, neu roja enmig dels sembrats.

-No cercàvem una terra verge, sense morts, on servessin resplendent el record? Les naus i llurs orbs remers ens esperen amb les veles desplegades.

-Hi veig ermitans a les coves, reis conqueridors demanant almoina, els companys que ens imaginàvem morts recollint la mel d'incomptables eixams, els raïms de la porxada en una llunyana reunió.

-Digues als corsaris que s'aturin prop de l'illa envoltada de cignes, de camps sembrats de roselles, arbres amb llum a les fulles que il.luminen la nit.

-Vés amb compte. No caminis més enllà per aquest camí de la memòria. Allà hi ha el bosc.

-Sempre ens resta la possibilitat d'aturar el present. Continuar dins l'interior acollidor d'aquesta conversa adessada de vida. El record d'aquell vint-i-cinc d'abril.

-Torna a haver-hi vida a la plaça. És molt abans de la guerra i dels suplicis. Ressorgeixen rialles, els jocs d'infants. En una tribuna plena de garlandes de flors interpreta un vals la banda de música del poble. Els desapareguts els contemplen amb llurs conques buides.

-)Vols dir que algun dia arribarem a pujar dalt d'aquesta nau de pedra que navega pels camps encara curulls de roselles?

-No et càpiga cap dubte. La gent ens espera per a sortir al carrer. Però abans haurem de trobar la drecera.

-Mira! Una ombra fugissera pel riu! Anem per bon camí!

-L'albada neix rere els turons. Contempl els primers raigs de sol. Ens acostam al dia esperat.

-Albires res? Coneixes algú entre la corrua de forçats que es perd en la distància?

-Hi veig les rels dels arbres enderrocant les cases, serps que mosseguen els llavis de les dones. Escolt els tambors dels sacrificis, fets amb pell humana. Música insondable. Riuades d'homes anant cap a l'interior profund de les galeries subterrànies. No podré oblidar-la mai, aquesta música que sona dalt del temple, on els presoners, nus, són esquarterats de viu en viu.

-T'has perdut en el cercle. És cap a la nau i llurs orbs remers, on ens hem de dirigir si volem esser-hi a temps, si volem que les manetes del rellotge no ens tornin a portar al mateix indret sense sortida.

-Demà els afusellaran!

-Els nostres millors companys, els que necessitarem per a continuar el camí.

-Els sacerdots dipositaran llurs cors palpitants davant l'ídol enjoiat.

-Ocells carnívors beuran sang calenta de llurs ferides.

-De què se'n riu, aquesta multitud que els mira sense fer res?

-Què fan, drets, endiumenjats?

-Timbals enmig de la plaça de Cort. Brillen les baionetes. Ha esclatat la guerra.

-Quina rialla sorollosa, el futur.


Els viatges de George Sand - De la novel·la de Miquel López Crespí El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions)

Turmeda | 21 Desembre, 2019 22:03 | facebook.com

Els viatges de George Sand - De la novel·la de Miquel López Crespí El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions)


Impossible recuperar les antigues veus suspeses damunt l'abisme, la bellesa dels dies ja marcits amb tota la seva rutilant significació i grandesa (tants d'ecos desapareguts entre les cruels escletxes del temps). A Mallorca, la lluna illuminava una terra xopa d'enlluernadores pluges. Aquella nit fantasmagòrica, les torxes dels pagesos i pageses de Valldemossa donaven llum a Chopin, que es disposava a interpretar el seu darrer preludi. (Miquel López Crespí)


Impossible recuperar les antigues veus suspeses damunt l'abisme, la bellesa dels dies ja marcits amb tota la seva rutilant significació i grandesa (tants d'ecos desapareguts entre les cruels escletxes del temps). A Mallorca, la lluna illuminava una terra xopa d'enlluernadores pluges. Aquella nit fantasmagòrica, les torxes dels pagesos i pageses de Valldemossa donaven llum a Chopin, que es disposava a interpretar el seu darrer preludi.

Flaire de murta i romaní.

Aquest hivern a nevat a Nohant.

Continuu llegint el diari, però ja no m'interessen les declaracions dels polítics.

Atmosfera buida d'ideals.

Molta de la gent que vaig admirar en un passat ben recent i de la qual havia escrit favorablement ara camina enmig de la sang sense adonar-se'n. La Comuna ha estat vençuda i arreu regnen els escamots d'afusellament.

Què s'ha esdevingut amb els somnis de joventut? M'ho deman, rodolant per les runes dels meus santuaris dessolats. Per part ni banda no distinguesc senyal de la llum que ens havia de deslliurar del llim. Quan ja tens la meva edat es relativitzen la major part de les illusions per les quals has lluitat. Què tenen a veure les eternes discussions del carrer de Richeliu, abans de les revoltes del quaranta-vuit, amb la la guerra civil que sacseja França? No res. Què signifiquen els plans de voler trasbalsar el món al costat de la mort de Niní, la meva neta? No res.

Encara avui, després de tants d'anys de la seva mort, donaria tots els meus moments de plaer per a poder tornar a acaronar el seu rostre.

Hem viscut moltes revolucions i sempre era l'herència sangonosa del noranta-res retornant des de les fondàries d'un passat que ens imaginàvem s'havia diluït, com la boira desapareix en sortir els primers raigs del sol. Vés a saber si mai he arribat a copsar com pertoca la revolta dels pobres. En el fons, Nohant sempre ha estat el meu refugi contra qualsevol endemesa del món exterior.

Nadal.

Hem aixecat un gran abet enmig del menjador. Amb Lina, Maurici i les nétes, Gabrielle i Aurore, volem tornar muntar el teatret, com en temps del pobre Chopin. Encara em veig amb cor de cosir la roba, repintar l'escenari i jugar amb les nines a bastir móns de fantasia.

Flaubert m'ha escrit i diu que vendrà a mitjans desembre. M'aconsella que no m'amoïni per res del que s'esdevé a l'exterior. La política és un engany, una absurda religió que vol substituir, sense poder aconseguir-ho, l'autèntica, la dels nostres déus interiors i la de la nostra permanent reencarnació a la recerca de l'estat últim de l'esperit.

Els pins, les plantes del jardí, els alts xiprers dels marges... tot és blanc i sembla un paisatge d'un conte de fades. Com quan nevava a Valldemossa. Amb l´única diferència que a Mallorca la neu només agafava una alçada de dos dits i de seguida es fonia. Aleshores no sabies si ho havies somniat o era autèntica realitat vista amb els teus ulls feia uns instants: els carrers i les teulades blanques, el ca que lladrava de fred i anava a la recerca del seu refugi, el pagès, amb un sac damunt el cap anant a la muntanya per mirar de trobar llenya... Imatges que vénen i s'en van en aquesta tardor de la meva existència.

Viure com en temps del Terror. El pitjor de la Revolució! I, ara, amb la Comuna, es talment com si haguessin ressuscitat Marat i Robespierre, les afamegades masses de desvalguts que no entenen, com diu el fill de Dumas, la necessitat de servar, per al futur, una partitura de Chopin, els grans vitralls de Notre Dame, la poesia de Musset. O, vés a saber, alguna de les meves novelles!

He envellit tant amb el pas implacable dels anys! Ja no sóc aquella dona que tothom desitjava en un París de daguerreotip que es va difuminant en la memòria.

Sent el sorollós percudir de les quadernes del cos mentre es perden en la distància records d'oliveres, els turmentats paisatges esborrats de la infantesa. A poc a poc les coses que més estimàvem esdevenen ombres, estranys llindars que ens emmenen a tèrbols abismes i dies oblidats en distants eres geològiques. Not com el meu pols es marceix i comença el fred. Ben aviat esdevindré un simple record ondulant en el vent (restes d'un naufragi entre algues fosques i peixos embruixats navegant a la deriva damunt boiroses àmfores abandonades).

Delacroix no podria pintar ara aquell retrat ple de llum, on encara mirava envers l'infinit i el món era obert a qualsevol bella sorpresa.

Un dia em presentaren Chopin. El vaig estimar de seguida. Les meves amigues se'n reien d'aquell amor impossible.

- No en tens ni per començar -em digué Listz. El teu instint maternal et delata. En vols tenir cura. Anar pel món dient que ets la infermera d'un geni. Quin trofeu per a la baronessa Dudevant! Cerques un nou artista per a la teva collecció d'amants. Esper que no li facis mal.

Listz! Potser tenia raó. Com poder esbrinar-ho ara, quan el temps s'escurça de manera implacable?

Em vaig enamorar de la música. Mai no havia sentit res de semblant. Era un Déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sortia del piano aconseguia transportar-me a indrets més enllà de qualsevol plaer terrenal. Sentir un preludi, una balada, colpejava el meu esperit, tot el meu cos, molt més que quan romania en braços de Pietro Pagello, aquell any trenta-quatre, a una Venècia emboirada, plena de fantasmes i estranys somnis de jovenesa.

La música de Chopin... Ben cert que em vaig enamorar de la màgia que sortia de les seves mans blanques, com d'alloteta tísica. Els metges digueren que no tenia la malaltia, que era una persona de constitució dèbil. S'havia educat entre l'aristocràcia. Jugava enmig de les sedes dels vestits de comtesses i duquesses. Un aviciat. Sempre havia patit del pit. La humitat de París li feia mal. Romania dies i dies tancat en la seva cambra sense poder sortir al carrer. Dissimulava els atacs de febre davant uns pares gelosos de la salut de les filles que, si haguessin sabut la seva malaltia, de seguida haurien acabat amb les classes que li ajudaven a sobreviure. Els pocs concerts que donava no bastaven per pagar l'estudi, la decoració del piset on vivia, les flors que cada dia havia de posar damunt el piano. Sovint es deprimia i no podia escriure una nota. Tenia el cor a Polònia, ferida de mort, sota la cruel ocupació tsarista. Quan pensava amb els seus amics empresonats, morts al camp de batalla, restava setmanes en silenci, plorant. Tenia la sensació d'haver-los traït, d'haver fugit quan més el necessitaven. La ràbia que sentia, les seves contradiccions més amagades, els records dels anys de joventut sortien potents en la música que escrivia, talment una flama inabastable inundant el món de gemecs i exigències de llibertat. Era d'aquesta màgia que em vaig enamorar. La força tellúrica d'un esperit gegantí reencarnat en un cos fràgil.

Vaig pensar que el sol de la Mediterrània li faria bé. Per això marxàrem a Mallorca, un imaginari paradís enmig de la mar on, illusions de l'esperit, pensàvem tot seria possible: l'amor, la creació més perfecta i absoluta, l'educació dels fills. Volíem trobar la natura verge. El bon salvatge del qual parlava Rousseau.


En aquell temps esvanit, juntament amb Frederic, Solange, Maurice i la nostra cambrera, decidirem deixar París. Marxar a l'aventura. Oblidar per uns mesos les conspiracions de cafè, els debats fins a altres hores de la nit, els concerts per a desenfeinats i allotes de bona posició que, amb les classes que els feia Chopin, entretenien el temps fins a casar-se amb un negociant de vins o formatges.

Com dedicar-se a fons a la creació enmig d'aquella vida fictícia de salons, de classes per a poder pagar el lloguer de l'apartament? Impossible crear anat amunt i avall pels casalots de París, tenint cura de les absurdes converses de negocis o de política amb els pares de les privilegiades allotes que tenien Chopin per mestre de piano. Però ell posseïa una inspiració divina. La seva creació era espontània, miraculosa. Necessitava unes condicions especials per a portar les troballes al paper pautat. Trobava aquesta inspiració sense cercar-la, sense preveure-la. Venia de sobre al seu piano, completa, sublim, o cantava al seu cap durant un passeig i s'apressurava a fer-se-la escoltar a ell mateix, bolcant-la sobre el teclat. Llavors tenia lloc la tasca més dolorosa que mai he vist. Era una successió d'esforços, d'irresolucions i d'impaciències amb l'objecte de plasmar certs detalls del tema de la seva audició. El que havia concebut en bloc, ho analitzava massa en el moment d'escriure-ho, i el seu disgust quan no ho trobava clar, el feia sumir-se a la desesperació, segons ell mateix deia. Passava dies sencers tancat a la seva cambra, plorant, rompent les plomes, repetint o canviant cent cops un compàs, escrivint-lo, esborrant-lo altres tants cops, per a tornar a començar l'endemà amb una perseverança minuciosa i desesperada... Es passava sis setmanes treballant una mateixa pàgina, per concloure escrivint-la tal i com l'havia traçada d'una primera tirada.

Jo també necessitava deixar endarrere amors antics, cendres de velles passions, l'absurda persecució de qui no entén que tot és ocasional i efímer. Ho sé per experiència pròpia. Quantes vegades no he pensat que aquell amor podia ser etern i, al cap de poques setmanes, s'ha desintegrat talment un bocí de sucre dins l'aigua. El que importava de debò eren els fills, fer-los estimar la natura, que coneguessin el nom dels arbres, les estrelles i la música per experiència pròpia. El contacte amb la naturalesa sempre havia estat el millor mestre de la humanitat.

Ens era imperiós trobar una mica de calma. Deixar de perdre el temps en aquelles inacabables converses que provaven de solucionar les injustícies del món.

Romania físicament i espiritualment cansada. Volia tallar amarres, provar d'oblidar fos com fos el meu recent passat, posar milles entre el meu esperit i els homes que em cercaven com a simple objecte de plaer. Havia triat Mallorca, guiada pels informes d'algunes persones que deien conèixer el clima i recursos del lloc. El nostre amic Mendizábal era a París. Ens digué que aniria a Madrid per acompanyar Chopin fins a la frontera si ell es decidia a realitzar el seu somni de viatge.

No ens portàrem gaire diners. Chopin demanà un avançament damunt algunes obres que volia acabar i Remisa, sempre atent amb nosaltres, em lliurà una carta de recomanació al banquer Canut que residia a Palma.

Estiguérem uns dies a Barcelona i, fins i tot, sense por a la guerrilla carlina, férem algunes excursions pels pobles i masies del voltat de la ciutat. Un oratge fresc temperava un sol brillant, agranava tots els niguls dels vats horitzons emmarcats al lluny de cims tantost negres i calbs, tantost blancs de neu.

Per tot arreu trobàrem indicis de la guerra civil que assolava aquella nació, Catalunya, tant diferent, per llengua i per cultura, d'allò que en diuen Espanya. Soldats a cavall. Presoners a peu, lligades les mans amb cordes, amb tota a desesperació marcada al rostre, segurs de la mort que els esperava en uns moments. Però quan s'havien franquejat les formidables i immenses fortificacions de Barcelona, no sé quantes portes, ponts llevadissos, poternes i defenses, no hi havia res que anunciàs que fóssim en una ciutat en guerra. Ben al contrari: dins la ciutat, la vida transcorria amb una normalitat absoluta, si exceptuam els misteriosos trets que se sentien de nit. Les noies festejaven per les Rambles, rialleres, indiferents a la guerra que encerclava la ciutat. Els teatres eren oberts i el comerç floria de forma inusitada. En el port, al final de la famosa Rambla, els vaixells provinents de França, Itàlia o Anglaterra, dels ports més importants d'Espanya, entraven i sortien protegits pels canons de la imponent ciutadella de Montjuïc, portant la seva càrrega de mercaderies i passatgers.

A l'hotelet on romanguérem uns dies, ens digueren que segurament eren execucions summarissímes de carlins. Sempre se sentien a la mateixa hora, devers les cinc o sis de la matinada. Alhora Chopin es despertava i no podia tornar a agafar la son fins que entrava a consolar-lo. Si qualsevol cosa el posava en tensió (una veu massa aguda, el miolar d'un moix abandonat en el carrer, una flor marcida, les gotes de la pluja caient damunt la teulada...) imaginau-vos l'efecte que li devien fer aquells trets anunciat la segura mort dels condemnats! Suat, assegut damunt el llit, amb la mirada perduda envers no sé sap quins mons de paüra, el trobava tremolant com un infant. L'havia de tapar amb una manta i consolar-lo, com si fos Maurice, de petit.

Vaig decidir embarcar ràpidament envers l'illa embruixada que ens esperava misteriosa i silent enllà de la mar. No volia que el pobre músic emmalaltís encara més. Era urgent trobar les palmeres, el paisatge africà que somniava. Fer-lo tocar amb les mans aquella terra de promissió on podria crear a plaer lluny dels entrebancs de la vida quotidiana.

Ens embarcàrem en l´únic vapor que feia la travessia Barcelona-Palma. Un vaixell comprat a Anglaterra feia uns anys i que s'emprava exclusivament per al transport de porcs des de l'illa fins a la capital de Catalunya. Els passatgers quasi estorbàvem; hi molestàvem, es podria dir! Potser que en un dia, no gaire llunyà, quan s'hagin perfeccionat els mitjans de transport i les Illes Balears no siguin un amagat indret enmig de la Mediterrània, el turisme, com avui a Suïssa, sigui una important font de recursos per als mallorquins. La bellesa esplendent d'aquella terra així ho fa imaginar.

Tenc encara els impressionants roquissars de la costa de Valldemossa i Deià gravats a foc dins dels meus ulls. Chopin restà enamorat de Mallorca des del primer dia i, de no haver estat per les seves precàries condicions de salut, pels inesperats problemes que tenguérem amb l'habitatge i amb un temps que empitjorà de sobte, segur que hagués volgut estar mesos i mesos entre tarongers, oliverars i llimoneres.

El Mallorquín s'anomenava el vaixell que ens portà a l'illa somniada. Férem el viatge en una nit esplendent on es podien comptar les estrelles una a una. Tot convidava a la calma. Ni una ona agitant la plana superfície de l'aigua. Només sentíem el soroll intermitent de les màquines feinejant en la nit. La llum de les estrelles era tan intensa que es podia distingir, com si fos de dia, els brodats en la brusa de Solange i els seus calçons verds, de drap, el capell de feltre, els cabells que li arribaven a la cintura...

Maurice, cansat per les llargues caminades per la Rambla de Barcelona, dormia a coberta, amb el cap recolzat damunt el davantal d'Amélie. Chopin era atent a les melodioses cançons del pilot.

Em digué, corprès per una intenssíssima emoció: "No sents aquestes músiques vingudes d'un altre món? No hi ha dubte... és Àfrica! Àfrica aquí, viatjant amb nosaltres, envers una terra de palmeres i blaus molt intensos! Ho endevín, la puc veure, tocar amb les mans enmig de la nit!".Àfrica? Vaig parar esment per uns instants. Potser sí que tenia raó Chopin. Deixàvem endarrere els temples aixecats a la nova religió universal: la cultura francesa -universitats, politècnics, parlaments, ciutadans que elegeixen els seus representants, revolucions que trasbalsen els fonaments del món i fan caure sistemes que semblaven inamovibles, eterns- i ens endinsaven envers contrades d'altres èpoques a la recerca de costums remots, músiques que encara no eren escrites, paisatges de fantasia que cap pintor no havia gosat reflectir en els seus quadres... Mallorca nit enllà, somni d'un moment de la nostra existència.


De la novel·la de Miquel López Crespí El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions)


Un viatge a la derrota: Madrid 1939 -

Turmeda | 21 Desembre, 2019 14:33 | facebook.com

Un viatge a la derrota: Madrid 1939


Ara ja sabíem que tot era inútil: enterrar els companys, esperar ordres, obtenir resposta als interrogants que ens sacsejaven. La derrota planava per places i carrers com una bandada de llops afamegada a la recerca de carn fresca. Les poques persones que et fitaven des del portal de les cases i veies guaitant per les finestres eren com estàtues de sal que et miraven sense fer cap moviment, provant d´endevinar el que passava, o hienes esperant llançar-se damunt teu per obrir-te el ventre a mossegades i menjar-te de viu en viu, la boca xopa de sang, fruint de desfer-te amb les dents el cor, el fetge, tota la carn i els ossos del cos. (Miquel López Crespí)


Margalida, la nostra secretària d´organització, havia rebut un tret al cap i jeia, mig cos damunt la taula, amb els ulls encara oberts mirant el sòtil. La sang rajava abundosa de la ferida i queia formant rierols en el terra. Li havien disparat just en el moment d´arribar al despatx. No havia tengut temps de deixar l´abric al penjador. Els altres companys també eren morts, uns als indrets on treballaven, altres metrallats en grups de tres o quatre, als passadissos del local, a la sala de juntes. Alguns havien provat d´escapar de la matança i els dispararen mentre fugien per les teulades dels edificis propers. Els havien mort sense pietat. Ens miràvem sorpresos, amb el cor batent sense descans. Els culpables de la carnisseria havien anat als locals dels partits i organitzacions que no volien lliurar les armes a l´enemic. Una guerra civil en la guerra civil? Llibertaris contra llibertaris? Les forces de Mena que havien embogit? Mataven de forma metòdica, maquinalment, sense judici previ, per vèncer qualsevol mena de resistència a la Junta de Casado, per aterrir els que encara pensàvem resistir.

Ens costà molt trobar un camió per a portar els cadàvers al cementiri. Ningú no volia jugar-se la vida circulant per una ciutat on es disparava contra tots els vehicles. No hi valien les banderes de la Creu Roja, indicar que portàvem combatents a enterrar. Ningú no demanava res. Primer eren els trets a matar, després les preguntes. La follia s´havia ensenyorit de la ciutat. I si els homes que mataves eren dels teus? L´absurd planava per damunt els edificis enrunats, els destacaments de soldats que començaven a abandonar les seves posicions.

Havíem aconseguit aturar el camió disparant a l´aire, un grup de soldats provava de fugir de la ciutat en flames. Els haguérem d´amenaçar amb els nostres fusells metralladors. Érem decidits a matar-los si no s´aturaven. Ho entengueren de seguida en copsar la voluntat expressada en el nostre esguard. Només a la força, en constatar que érem disposts a qualsevol acció, accediren al que els demanàvem. Malgrat que abans d´accedir, forçats per les armes, ens havien provat de convèncer que deixàssim els companys morts enmig del carrer i marxàssim amb ells, abans que les tropes de Franco entrassin a Madrid.

Ara ja sabíem que tot era inútil: enterrar els companys, esperar ordres, obtenir resposta als interrogants que ens sacsejaven. La derrota planava per places i carrers com una bandada de llops afamegada a la recerca de carn fresca. Les poques persones que et fitaven des del portal de les cases i veies guaitant per les finestres eren com estàtues de sal que et miraven sense fer cap moviment, provant d´endevinar el que passava, o hienes esperant llançar-se damunt teu per obrir-te el ventre a mossegades i menjar-te de viu en viu, la boca xopa de sang, fruint de desfer-te amb les dents el cor, el fetge, tota la carn i els ossos del cos.

Quina follia regnava arreu? Aleshores... era veritat el que havíem endevinat a les trinxeres, en constatar com es desenvolupaven els esdeveniments? El sospitós comportament de molts militars. El cop d´estat ja era aquí, avançant com l´àngel de l´extermini, amb el lluent punyal de la Mort a les mans, entrant a mata-degolla a les cases senyalades amb el signe de l´extermini. Ara ens matàvem entre nosaltres, sense pietat, facilitant la tasca a regulars i legionaris. Quina riallada devia fer la quinta columna que era a l´aguait, esmolant els sabres en els enfonys on romania amagada!

Talment com si m´haguessin pegat un fort cop de puny al ventre. Tots els companys i companyes morts al local, allargassats enmig del carrer, amb la sang encara fresca que ens tacava els uniformes, les botes. No podia contenir les llàgrimes que em davallaven per la barba de dies fins a penetrar en la boca, salades, amb tot el regust de la desesperança penetrant-me per la gargamella fins a ocupar cada una de les cèl·lules del cos. Mirava el rostre de Margalida. Pareixia que dormia. En Joan, que havia tancat els ulls a tots els companys, li havia posat (no sé per què: ja era inútil) un coixí sota el cap. Potser era un gest inconscient; talment pensàs que encara dormia i que, en el moment més inesperat, s´aixecaria del terra, tota estranyada de no trobar-se al despatx, teclejant la màquina d´escriure, enllestint l´article per al proper número de Tierra y Libertad.

Constatàvem que la guerra s´havia perdut i el que vèiem era la prova d´una derrota total, absoluta, definitiva. Ens devoràvem entre nosaltres, com els caníbals, retrocedint a la barbàrie quan havíem estat a punt de tocar les estrelles del cel amb les nostres mans. Unitats de la junta colpista executaven enmig del carrer tots aquells (soldats, administratius, periodistes, qui fos!) que no acceptassin les ordres de rendició donades per Casado. Pels carrers enrunats, enmig de les rates que sortien, famolenques, de les clavegueres, la gent que feia cua per a aconseguir unes poques llenties, mig quilo de cigrons, era testimoni impotent d’aquella nova guerra civil dins la guerra civil. Els més velles, treballadors que havien participat en més de mig segle de lluites populars, ploraven de ràbia, desconsolats, sense arribar a creure el que veien. Les dones provaven de protegir els fills amb el cos i, en sentir xiular les bales pel costat, corrien fins al portal més proper. L’artilleria franquista continuava capolant, sense descans, les avingudes desertes d´una ciutat que havia resistit durant prop de tres anys l’endemesa dels generals sublevats i les unitats d´elit i italianes, l’armament més modern que sortia de les fàbriques de Berlín i de Roma.

Amb Joan Busquets i altres companys havíem deixat per unes hores la trinxera per a assabentar-nos del que s’esdevenia realment a Madrid. Els nostres comandaments militars ja eren en contacte amb els oficials franquistes i nosaltres oloràvem la traïció arreu. Què faria Mena? Serien certs els rumors que també participava en el cop d´estat contra la República? En arribar prop de la Gran Via ja veiérem les primeres columnes de soldats que llançaven els fusells i les cartutxeres al terra. El soroll sec de les metralladores i les baionetes, les pistoles, els morters que eren tirats de qualsevol manera, abandonats davant el portal de les cases, ressonaven dins la meva oïda amb un soroll semblant al de les bombes de l´aviació caient damunt les trinxeres: talment un gran edifici que s´ensorra. Era la sensació que em dominava en aquells moments. Només tenia al cap un pensament obsessiu: amb la sang que ens havia costat armar-nos, tenir un fusell a les mans, i ara ho abandonàvem, ho llençaven com aquell que llença als fems qualsevol estri inútil! Plorava de ràbia. Per un moment vaig sentir uns desigs immensos de disparar contra els que abandonaven les armes. Però, quin sentit hauria tengut matar uns joves que només pensaven a tornar a casa seva? Sabia que allò significava la desfeta de tot allò perquè havia lluitat i donat la vida el millor del poble. Sense armes ja no seríem mai més res de res. Seríem esclafats sense pietat, a milers, durant generacions i més generacions.

Pel carrer se sentien càntics, veus que cridaven: La guerra s´ha acabat! La guerra s´ha acabat! Tots podem tornar a casa.

I continuava sentint-se el soroll sec i trist de les armes colpejant les llambordes quan eren llençades pels soldats.

No sé d´on ni a quin indret havien trobat una guitarra. Un dels joves militars que havia abandonat l´armament començà a tocar unes sevillanes. Algun altre va comparèixer amb unes ampolles de conyac trobades entre les runes d´un bar destrossat per la metralla. Les ampolles del bar anaven de boca en boca i, en aquella grisa matinada sense esperança, les sevillanes dels soldats borratxos es confonien amb els trets dels escamots d´execució casadistes.

Dels enfonys de les cases enrunades sortien algunes figures fantasmals que s´apropaven a nosaltres demanant-nos un bocí de pa, qualsevol cosa que es poguessin portar a la boca.

Fent estelles unes cadires que algun soldat havia trobat entre els enderrocs, la gent, soldats i veïns del barri, començaren a acaramullar-se encerclant el soldat de la guitarra. A falta de menjar, les ampolles passaven de mà en mà i en pocs minuts eren buides del seu màgic líquid enervant.

Qui se’n recordava ara dels ulls oberts cap al no-res de Margalida, dels companys que eren morts sense judici davant qualsevol mur dels carrers de Madrid, dins les trinxeres que havien defensat de l´enemic durant tres anys seguits, sense defallir?

Just en el moment que pensava en tots els estranys esdeveniments que es desenvolupaven al meu davant, l´esclafit de desenes de bales rebotant vora meu em fa fer llançar damunt les llambordes.

Joan Busquets era també al terra, palpant-se el cos. Tenia una ferida de bala al braç, però només era una resquillada. Res d´importància. El vaig tranquil·litzar alhora que provava de saber el què s´havia esdevengut.

Un soldat borratxo havia llençat al foc la cartutxera i tot el corretjam que portava sense pensar que allò era tot ple de bales. De sobte havien deixar de sonar les sevillanes. Arreu copsaves soldats morts i ferits. El vellet que havia sortit d´un enfony proper seia encara a la cadira de bova, la pipa a la boca, el pit foradat per les bales, rajant sang com una petita font que en lloc de treure aigua tragués la vida que ens circula per les venes.

Vaig mirar el cel. Al sol li costava sortir entre el caramull de núvols negres que cobrien la ciutat. Com si els raigs matiners no volguessin topar-se amb l´esfereïdor espectacle que sabien que trobarien quan allargassin els braços per a il·luminar la ciutat. Tenia ganes de vomitar. Sentor de sang mesclada amb flaire de conyac barat i la pólvora dels combats.

¿Què fer en aquell Madrid que s´esfondrava pels quatre costats, amb els falangistes guaitant d’amagat per les finestres, contemplant, amb immensa satisfacció, com ens matàvem entre nosaltres, com tot el nostre món es desfeia talment un castell de cartes davant una bufada de vent? Si hom hagués pogut veure els àpats de la quinta columna fets amb el menjar robat al poble, amb les ampolles de vi i les llaunes de procedència nord-americana i soviètica aconseguides mitjançant la complicitat dels venuts! Mentre el poble moria de fam, els col·laboracionistes, els que ja mantenien contactes amb Burgos, s’atipaven amb les menges exquisides dels seus magatzems clandestins. La consigna era robar tot el que es pogués dels indrets dels magatzems estatals a fi d’augmentar les necessitats i la fam de la població. Es tractava de doblegar Madrid, el que restava de l’Exèrcit Popular, fos com fos. I la fam, juntament amb els bombardeigs de l’aviació i el martelleig incessant de l’artilleria, era una arma que calia emprar al màxim.

El sabotatge s’havia fet més intens a cada dia que passava. Qualsevol cosa servia per a combatre l’esperit de resistència de les nostres unitats, per a anar desfent la moral de ferro que va impedir que les tropes de Yagüe i de Varela avançassin ni una passa de l’indret on quedaren aturades el novembre del trenta-sis. Tot era útil per a desorganitzar la rereguarda combatent: inundar el soterrani on es guardava material de guerra, el paper per a fer els diaris; calar foc a un magatzem; posar arena als motors dels cotxes i camions de l’exèrcit; propagar rumors, les mentides més absurdes, tot allò que servís per a desmoralitzar la gent; prometre als militars que si lliuraven els antifeixistes lligats de peus i mans els serien respectades les graduacions...


De la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Alexandre Ballester.


Viatges - La selva i la sublevació dels esclaus

Turmeda | 20 Desembre, 2019 21:41 | facebook.com

Viatges - La selva i la sublevació dels esclaus


Els esclaus fugien a les muntanyes després d'haver cremat la plantació. Quan ningú no ho esperava assaltaven les cases dels senyors amb bastons, forques, destrals i punyals, destruïen els instruments de l'ingeni, les premses de moldre la canya de sucre, les tines de rom. Res no se salvava de la destrucció programada. Ningú no sabia com havia estat possible aquesta sobtada sublevació. Els esclaus i els indis prenien les armes de les casernes que assaltaven. Bastien autèntiques fortaleses en les fondàries inaccessibles de les selves i les muntanyes. Cap destacament de soldats enviats pel virrei no aconseguia vèncer els revoltats que, a poc a poc, esdevenien un poderós i invencible exèrcit.(Miquel López Crespí)


Arribàvem a Yaruro, l'ignot castell, la fortalesa perduda enmig de la selva, envoltada per les més diverses tribus índies revoltades contra la corona espanyola i el reialme sangonós dels inquisidors. Guillem Segura, el mallorquí que comandava el destacament que havia vengut a cercar-nos a Cumanà, ens ho advertí de bon principi, just quan pujàvem als carros que ens havien de portar al forçat internament.

-Heu arribat en un temps incert. Tot és revoltat i cap camí no és segur. Hem perdut sis homes per arribar al port. No sabem què podem trobar a la tornada. Per aquestes contrades, els iemoé són els més perillosos. Et vigilen des de la foscúria i la protecció que els ofereix la selva i, quan menys ho esperes, et llancen unes petites fletxes enverinades mitjançant uns senzills tubs de canya. No hi ha cuirassa que ens pugui protegir. Encerten en el coll, a les mans, a les cames. En un moment ja has caigut al terra i mors enmig dels sofriments més esfereïdors.

També s'havien aixecat contra la dominació dels propietaris de les plantacions i del poder d'Espanya els milers d'esclaus negres que, amb llur feina, eren la columna fonamental de la riquesa que els colons aconseguien d'aquelles terres. Els colonitzadors, els descendents dels conqueridors, els Cortés, els Pizarro i tota la corrua d'assassins que havien exterminat a sang i foc tantes cultures mil·lenàries, no sabien el que havien fet portant d'Àfrica tanta mà d'obra forçada. Mai no havien imaginat que els esclaus negres poguessin tenir ànima i seny com els blancs. Per als espanyols simplement eren bèsties de càrrega que es llençaven a la fosa quan ja no donaven rendiment. Com havien d'imaginar, els hidalgos de Toledo, Cáceres o Ciudad Real, que els homes i dones que feinejaven de sol a sol a les plantacions també eren capaços d'amar, d'odiar i, sobretot, que tenien idèntica o superior capacitat per a preocupar-se, com qualsevol altra persona, pel futur dels fills que engendraven. Cap dona negra no volia que els seus fills nasquessin amb l'estigma de l'esclavatge. Era inútil que els frares enviats per la corona, ben pagats i alimentats pels senyors dels ingenis els volguessin ensinistrar en el temor de Déu, en la necessitat de portar fills al món perquè continuàs la roda eterna de l'esclavatge. Els esclaus anaven a missa forçats, sentint el fuet dels capatassos a les espatlles, sabent que aquell diumenge no hi hauria dinar fins que el sacerdot, vestit de plata i or, no els donàs la benedicció sota la mirada complaent dels propietaris de vides i hisendes.

De nit, finida la dura feina, a les cabanyes dels esclaus, es vivia una altra vida. Se somniava l'antiga llibertat. Uns mínims moments de descans abans de caure, esgotat, damunt la dura palla de la cabana. En la desesperació, algú, sacrificant alguns instants sagrats de l'escàs descans establert, aprofitant la cullera de fusta, el so dels grillons, una carabassa buida plena de llavors, colpejant amb les mans un tronc buit, es bastia amb música les columnes de l'enyorança i la fe en un esdevenidor millor. Tot era útil en l'intent de retrobar els sons perduts dels ancestres.

Del cansament de segles, de la fosca més profunda que hom podia imaginar, sorgien càntics improvisats, himnes a la llibertat, lloances als déus perseguits per la creu. De pares a filles, a través de les circumstàncies més difícils, s'havia servat el record dels dies clars i lluminosos en què, en el llunyà univers existent dellà de la mar, el món mític d'on procedien els desgraciats éssers de pell negra, l'alegria dominava cada minut de la seva existència. Un univers on la terra, l'aigua, la lluna i el sol eren els únics déus possibles, les forces que realment influïen en la collita, en la salut de la família, en la felicitat o dissort de la comunitat.

El record de la felicitat d'abans de l'arribada dels blancs o dels àrabs que proveïen de carn humana les naus dels negrers, omplia la vida sencera d'aquella gernació condemnada a romandre ajupida eternament. Se sobrevivia aferrats al miratge interior que servava memòria d'una existència anterior a l'arribada a l'infern.

En els anys de joventut havia vist amb els meus propis ulls els càstigs als quals eren sotmesos homes i dones de les plantacions. Era quan l'oncle Bartomeu Sureda volia "fer-me un home", com ell deia, mostrant-me les immenses possibilitats d'enriquiment que podia suposar el comerç d'esclaus.

A poc a poc vaig entendre que sovint era millor morir en la travessia que no arribar a Cuba, la Luisiana o Santo Domingo. En tornava a la memòria el record d'aquells esclaus que, en un moment de descuit de la tripulació, es llançaven a la mar amb un crit de joia. La mort els era preferible abans que romandre eternament mancats de llibertat.

Quin era el destí que esperava als supervivents? Els grillons als turmells al més mínim senyal de protesta.

Han passat molts d'anys d'ençà tan dissortada experiència; però serv en la memòria la remor seca del fuet caient amb tota la força del capataç damunt l'esquena del que no treballava al ritme ordenat per l'amo.

Morts de fam, alimentats amb les restes de mandioca que no volien els porcs i bocins de peix podrit, alguns propietaris els feien posar una màscara de llautó que els tapava la boca per evitar que menjassin la canya de sucre que tallaven. Sovint eren marcats amb ferro roent, com les vaques i els cavalls, a fi que cada senyor sabés quins eren els seus esclaus i quins no. Vaig veure posar sal i pebre coent damunt les nafres produïdes pel fuet. Altres, condemnats a mort per qualsevol ximpleria: per haver agafat un bocí de pa, per haver gosat mirar els ulls del senyor un dia que aquest estava de mal humor, morien fermats als arbres o enterrats sota terra, amb el cap cobert de mel; àpat per als exèrcits de formigues carnívores que poblaven la selva. Crits de desesperació que servien, com el fuet dels capatassos, per a fer treballar molt més els esclaus de les plantacions. Reialme de la sang i del terror beneït pel bisbe de Caraques, per tots els sacerdots que havien estudiat a Roma o Salamanca. Tot servia per mantenir atemorida aquella gernació d'homes i dones portats amb els vaixells negrers.

Les dones negres s'escoltaven més els remeiers dels poblats que no el que deien els predicadors enviats pel Virrei. No hi havia al·lota bari, guajibo o carínia que no sabés quines eren les herbes que servien per interrompre l'embaràs o per avortar.

La situació començà a mudar quan, lentament, seguint des de la distància els esdeveniments de París i d'Espanya, l'esperança s'anà consolidant i obrint pas en el cor dels esclaus. Segons ens constaven els soldats de la guàrdia, a mesura que arribaven les notícies de França les rebel·lions sovintejaren. Mestissos que conspiraven amb els esclaus negres, algun frare renegat que era amb els indis, a la selva, s'apropava als mariners de les naus comercials o de guerra que arribaven als ports per a demanar diaris, llibres, notícies del que s'esdevenia a Europa. Alguns mestissos que havien pogut aprendre a llegir i escriure, d'amagat dels capatassos, llegien als esclaus la Declaració dels drets de l'home i del ciutadà. Quan arribaren diaris i traduccions de discursos de Robespierre informant de l'execució de Lluís XVI i Maria Antonieta, comença la revolta gran, la commoció que tot ho anava trasbalsant. Frares i sacerdots renegats que s'estimaven més la companyia de les ardents indies guajibo o bari que no l'abstinència en les cel·les del convent agrupaven els indis que fugien del poder espanyol i, seguint el mestratge de Fra Bartolomé de las Casas, els inculcaven idees per enfortir llur odi contra els senyors. Guillem Segura pensava que devia ser cosa dels agents de Bolívar, que havien declarat la guerra a Ferran VII. Molta d'altra gent deia posseir proves quant a la intervenció d'agents anglesos que volien fer-se seves les colònies espanyoles.

Per a Guillem Segura saber quins eren els autèntics instigadors de la revolta generalitzada contra Espanya era el que menys importava. L'essència, ens deia, eren les conseqüències que comportava l'estat d'insumissió contínua.

-He llegit l'informe del Tribunal de la Inquisició. Aquí, molts, abans de la vostra arribada, ja sabíem els motius de la condemna: la conspiració contra els borbons, l'intent de proclamar la república catalana l'any 1793. Però tot plegat fa la sensació d'un gran error dels inquisidors. Sabien on vos enviaven? Imaginaven que aquí la situació era com abans, quan arreu només regnava la resignació i la conformitat? Quina gran equivocació han comès a Madrid! És com si la conspiració que no ha reeixit a Espanya s'estengués per aquestes terres com un rierol de pólvora.

Els esclaus fugien a les muntanyes després d'haver cremat la plantació. Quan ningú no ho esperava assaltaven les cases dels senyors amb bastons, forques, destrals i punyals, destruïen els instruments de l'ingeni, les premses de moldre la canya de sucre, les tines de rom. Res no se salvava de la destrucció programada. Ningú no sabia com havia estat possible aquesta sobtada sublevació. Els esclaus i els indis prenien les armes de les casernes que assaltaven. Bastien autèntiques fortaleses en les fondàries inaccessibles de les selves i les muntanyes. Cap destacament de soldats enviats pel virrei no aconseguia vèncer els revoltats que, a poc a poc, esdevenien un poderós i invencible exèrcit.

Quan arribàrem a la fortalesa de Yaruro, la comarca, molts d'indrets d'Amèrica, eren en plena efervescència revolucionària. En poques setmanes s'anà confirmant el que ens havia explicat Guillem Segura: els exèrcits espanyols, francesos i britànics patien severes derrotes en les respectives colònies. Els discursos de Marat i Robespierre a la Convenció, traduïts de forma convenient, circulaven per ciutats i poblets.

En arribar al poblat, el petit llogaret abandonat de la mà de déu vivia sota el temor dels esclaus que havien marxat de les plantacions.

Les cases dels propietaris, els estables, els magatzems on s'acaramullava la canya de sucre, els sacs de cacau, les tines de rom, encara fumejaven. Els cans que abans havien servit per atemorir els esclaus, anaven a lloure, afamegats. Altres, penjats de garrots vora els seus amos blancs, mostraven a la vista de tothom l'odi que indis i negres professaven als antics senyors. Per les senderes, per les clarianes de la selva, davant els casalots cremats, els cadàvers calcinats evidenciaven que no hi havia hagut treva per als vençuts. Segles de turments i fuetades s'havien cobrat el seu preu. Res no havia estat oblidat pels esclaus.

Guillem Segura, el mallorquí que manava el destacament que havia vengut a cercar-nos a Cumanà, tengué temps de sobra per explicar-nos la tenebrosa història d'aquestes terres de follia.

-Els propietaris blancs que s'havien atrevit a venir fins a aquestes llunyanes terres eren ben conscients que només podien mantenir el control damunt els indis i els esclaus mitjançant el terror. Com aconseguir que milers de persones obeïssin a un grapat de famílies blanques? Els esclavistes i les seves famílies, els soldats dels regiments enviats des d'Espanya ja no bastaven per a mantenir la situació del passat. La dominació dels espanyols, com la dominació dels francesos o dels anglesos damunt la mà d'obra esclava, tan sols era possible atemorint la població. Homes i dones crucificats als entreforcs dels camins, dones violades, amb la panxa oberta pel matxet dels capatassos per no acotar el cap al pas del carruatge de la senyora de la plantació. Mans, orelles i peus tallats. Una cuinera negra llançada viva al forn per haver fet un menjar una mica salat. Les al·lotes joves obligades a obeir qualsevol aberració sexual ordenada pels amos.

Ara se sabia que els esclaus de París havien portat al patíbul reis, reines i grans ducs de la cort. Per això no hi ha clemència ni perdó en la guerra entre negres i blancs.

No importava que Guillem Segura ens ho explicàs. Ho veiem amb els nostres ulls.

Vast espectacle de destrucció.

Algunes serps niaven en les calaveres dels morts allargassats pels camins. Per la postura dels cadàvers en descomposició hom podia endevinar el tipus de tortura al qual havia estat sotmès aquell desgraciat abans de morir. Les dones blanques tampoc no se salvaven de perir vora llurs homes i infants. Llances i fletxes havien travessat, sense pietat, els cossos de les mares que havien provat de protegir els fills en un desesperat i inútil intent de salvar-los la vida.

Com avançar a les palpentes, cecs per la inclemència del temps i la boira espessa que s'aferrava als nostres cossos. Primer dia al Nou Món, sense saber el que seria de nosaltres. A quin indret havíem arribat, ens demanàvem atemorits, davant la porta de l'infern que s'acabava d'obrir al davant.

El governador de la fortalesa ja feia temps havia perdut l'enteniment. No gosava enviar els soldats a combatre la rebel·lió, perquè tot just abandonar la presó oficials i soldats desapareixien a la selva: uns perquè anaven a la recerca d'imaginàries ciutats construïdes, pensaven, amb maons i llambordes d'or; d'altres, els que s'atrevien a combatre els revoltats, morts a indrets desconeguts, entre la foscúria de l'arbreda.

Esgarrifoses històries narrades pels supervivents. Els gemecs d'agonia dels presoners se sentien dies i més dies. No tots els indis eren pacífics com els carínia, els bari o els guajibo. D'altres, com els guavirs o els ramangues eren caníbals que fruïen amb deler de la carn humana.

En veure com creixia l'herba enmig dels carrers, com l'heura reptava per les parets de la presó fins a envair les cel·les, la miserable capella per on capllevaven les gallines i els porcs, ens demanàrem que seria de nosaltres en tan llòbrec indret.

Qui reaccionà més aviat va ser en Joan Pons. Li bastà sentir les primeres explicacions de Guillem Segura, veure el rastre que deixaven els revoltats pels remots llogarets per on passava la caravana, per a prendre una decisió.

-Aquest país és en rebel·lió! No sentiu els tambors enmig de la selva? Sacerdots i frares pengen dels arbres de davant les esglésies fumejants. Els soldats que ens porten presoners són els primers en dubtar d'on és l'amic i al costat de qui combatre.

Joan Pons ja vivia el nou present, la realitat on, engrillonats i a la força, ens havien portat. Jo era lluny de ser tan optimista. Pensava en Joana Maria. Que faria al casalot, envoltada d'aquell estol d'estranyes amistat? Tornaria algun dia a Mallorca, jo podria tornar a caminar pels indrets que havien agombolat la meva infantesa?

Tot era ple d'incertesa. Lluny restaven els dies esplendorosos de l'inici de la conspiració, aquell començament del somni, entrant a Puigcerdà juntament amb les tropes franceses, rere les banderes de la Convenció i la catalana de els quatre barres.

A la fi ho havíem aconseguit! Ni que fos amb l'ajut de les baionetes franceses. Però també Felip V i els borbons entraren a Barcelona a sang i foc, a força de metralla i l'extermini dels millors fills i filles de la nostra terra.

Lax, que havia conegut un jove oficial jacobí d'origen cors, un home d'extraordinària intel·ligència i provat valor anomenat Napoleó Bonaparte, ens digué:

-Us recordau d'aquell tinent mort de fam, que venia per l'hotelet a parlar amb nosaltres, a demanar informació sobre l'exèrcit espanyol, i ens demanava uns diners per a poder menjar, per comprar-se uns pantalons o uns llibres? Doncs bé, aquell soldat de la Convenció encertava quan deia que a vegades els pobles han de ser forçats a assolir la llibertat.

-Les nacions -afirmava Bonaparte, l'oficial ara s'ha fet famós amb la conquesta del nord d'Itàlia-, aixafades per segles d'obscurantisme i d'opressió, dominades per la buida xerrameca del clergat i dels mercenaris, lluiten sovint contra els seus vertaders interessos, bastint noves presons, elevant més i més temples als déus de l'esclavatge. Si el ferro i els tambors han de venir de fóra per alliberar una humanitat cega, muda i sorda, benvinguts sien els exèrcits de l'alliberament.

Recordava molt bé aquell oficial carregat de llibres, estudiós de Juli César i de Maquiavel. Parlàrem sovint amb ell de com veia els esdeveniments que succeïen vora nostre, sobre quins encerts i errors veia en la Revolució.

Pensava amb ell i en els seus encertats consells quan aquell matí de primavera, el set de maig de 1793, fent costat al comissari Milhaud, anant amb ell a avantguarda de l'exèrcit dels Pirineus, entràvem Puigcerdà.

El primer que vaig fer en entrar a la població va ser enderrocar les forques que havia fet aixecar el rei Felip V. Amb l'ajut d'un petit destacament de soldat francesos ensorrarem el vil recordatori de la nostra opressió i, en el seu lloc, enlairàrem, al capdamunt d'un pal, la bandera catalana. Alguns dels vells del poble, en veure el que fèiem, no pogueren contenir les llàgrimes. Ens miraven i no podien creure el que contemplaven els seus ulls. Les dones d'edat se senyaven, atemorides davant el nostre atreviment.

Bonaparte! Potser un dia s'haurà d'escriure l'autèntica història d'aquell jove tinent destinat a la guarnició d'Auxonne, prop del poblet de Seurre.

Era a començaments del vuitanta-nou.

Les males anyades, les injustes càrregues feudals que queien, implacables, damunt les espatlles dels pagesos, havien fet planar la fam sobre tota la comarca on era destacat el 64è Regiment de les tropes reials. Aleshores Napoleó ja havia afermat les seves relacions amb una societat secreta, els Amics de la Constitució, que des de l'ombra pugnava per aconseguir que el rei se sotmetés a la voluntat popular representada per una constitució redactada pels representants de la Nació.

Aquell tinent desconegut per tothom menys pels seus companys del club d'Amics de la Constitució, ens explicava com, pel març del vuitanta-vuit, li van ordenar reprimir de la forma que fos una sublevació de pagesos de la regió.

El poble de Seurre era al carrer i volia impedir que s'emportassin el blat de l'anyada.

El propietari de la contrada, el coronel i alhora baró Du Teil, senyor de la majoria de terres del poble, havia venut tot el blat d'aquell any a un comerciant de Verdun. Aristòcrata sense pietat, no havia deixat res per als homes i dones del llogaret. Feia setmanes que el forn no s'encenia. Els infants, afamegats, ploraven sense aturar agafats a les faldes de les mares. Els vells morien en silenci, esgotats pel patiment.

Es covava la ràbia i la desesperació en el cor dels desvalguts.

De cop i volta, els pagesos veien, impotents, com el blat que havien conreat desapareixia de la població, engolit per l'especulació. La fam seria encara més temible que els altres anys. Hi havia pagesos que es penjaven dels arbres o d'una biga de la casa. Alguna dona havia mort els fills, en no haver pogut suportar com morien, amb la panxa inflada, suplicant per un bocí de pa.


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí La Conspiració (Editorial Antinea)


Un viatge al futur - De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)

Turmeda | 19 Desembre, 2019 23:16 | facebook.com

Un viatge al futur


En la meva imaginació juvenil, anar unes hores al cambril era com entrar en una càpsula espacial. La ment es preparava per a iniciar el viatge a qualsevol regió remota del passat o del futur. La imatge de la Verge, l´únic lloc il·luminat d´aquell espai miseriós, era talment el quadre de comandament de la nau. Per a dissimular, portava el rosari de la padrina i el seu llibre d´oracions. Assegut al banc, movia els llavis mecànicament en previsió que, d´improvís, entràs algun sacerdot. Trampes per a amagar el meu estat de tensió. Una vegada hi comparegué el director del museu amb una visita. Volia mostrar la Verge a una parella ja ben entrada d´anys. Eren estrangers. El sacerdot els parlava en francès. De primer no s´adonaren de la meva presència, però quan em veren assegut, resant el rosari, feren alguns comentaris en veu baixeta. No sé què digueren, però de segur que no podien avenir-se que un jove de catorze anys tengués tan forta devoció a la Mare de Déu! (Miquel López Crespí)


Alguns matins, acabades les misses de cada dia, anava a l´església i m´asseia en un dels bancs del cambril de la Verge. L´església, d´estil renaixentista, va començar a construir-se el 1622 i es va acabar el 1691. Travessava lentament la planta de creu llatina d´una sola nau mirant les tres capelles existents a cada costat. Alçava la vista cap amunt, extasiat amb la cúpula, grandiosa, de bellesa sublim. Amb els dits palpava lentament les parets de pedra viva sentint el batec dels segles en la pell. Com si la sang circulàs pel seu interior, talment un organisme viu que m´enviàs rius de força del passat. La història, penetrant pel cos, transportant-me a espais inquiets i tremolosos!

Volia desaparèixer per unes hores, perdre'm pels viaranys dels records. Potser retrobar-me, ara que em sentia habitant d´un terreny de ningú. El temple, la soledat en aquelles hores matinenques, era el meu refugi més estimat. Un indret on podia estar temps sense que ningú interrompés les meves meditacions. M´entretenia contemplant el retaule de Jaume Blanquer, amb la imatge de santa Maria situada en el centre d´un giny giratori. Em seduïa l´esponerosa decoració barroca que es va fer seguint les instruccions d´Antoni Gaudí. La decoració encegadora et preparava per a iniciar qualsevol viatge a través d´un temps que ens encerclava talment una presó. Com si els arquitectes del segle XVII i els reformadors del XX haguessin volgut fer un món a part, un temple obert a tots els misteris de l´existència. Devia ser per això que el culte a la Verge s´havia estès tant arreu de Mallorca? Què era el que seduïa la munió de pagesos i gent procedent de les més diverses classes socials per acudir de forma constant a la basílica? Existia, potent, un poder ocult que desconeixíem? Era per aquestes raons que, instintivament, cercava recer a l´ombra de la història?

Penetrava silenciosament en el cambril. El director dels blauets ens havia explicat que la imatge que s´hi adorava era feta de marès policromat. Possiblement, segons els experts, es tractava d´una talla feta en els segles XIII o XIV. En uns quadres pintats per Salvador Torres podies veure, il·lustrada, la llegenda de la trobada de l´escultura i, més enllà, a les altures, els dibuixos dels escuts dels pobles de Mallorca. Tan sols unes dèbils bombetes il·luminaven aquella sala de rere l´altar major. Pels estius, quan arribaven autocars amb turistes espanyols, la visita obligatòria era anar a resar un parenostre i unes avemaries al cambril. O, simplement, fer la processó per veure la imatge i tocar l´escultura amb les mans. Els catòlics es senyaven amb mostres d´autèntica devoció. A mi, les imatges fetes amb fusta i guix sempre m´havien semblat ídols d´un cultura remota que havia sobreviscut a través del temps mitjançant guerres d´extermini, cambres de tortura i fogueres aixecades arreu les places de l´Europa cristiana.

Però aquell hivern, a Lluc, no hi havia turistes ni estiuejants. Els pocs habitants del gran edifici del santuari només érem suficients per omplir una taula del bar de la cantonada. I, una vegada acabada la missa, el temple era buit, a no ser que arribassin visitants inesperats.

Quan volia restar sol m´amagava en el cambril, reclòs en els meus pensaments. Amb la padrina sempre hi havia tema de conversa. I, al bar, els entreteniments eren abundosos: les notícies i les cançons de la ràdio que en Nofre sempre tenia en marxa, la plàtica constant de la padrina amb madò Juliana i Margalida de can Toniet, les històries de la guerra de Josep Ferrer... Restar a l´habitació tampoc no era cap solució. L´abundor de llibres que havia portat de Palma, la dèria que em dominava per provar d´escriure en el bloc encara sense una retxa... Tot plegat em dificultava la concentració.

En la meva imaginació juvenil, anar unes hores al cambril era com entrar en una càpsula espacial. La ment es preparava per a iniciar el viatge a qualsevol regió remota del passat o del futur. La imatge de la Verge, l´únic lloc il·luminat d´aquell espai miseriós, era talment el quadre de comandament de la nau. Per a dissimular, portava el rosari de la padrina i el seu llibre d´oracions. Assegut al banc, movia els llavis mecànicament en previsió que, d´improvís, entràs algun sacerdot. Trampes per a amagar el meu estat de tensió. Una vegada hi comparegué el director del museu amb una visita. Volia mostrar la Verge a una parella ja ben entrada d´anys. Eren estrangers. El sacerdot els parlava en francès. De primer no s´adonaren de la meva presència, però quan em veren assegut, resant el rosari, feren alguns comentaris en veu baixeta. No sé què digueren, però de segur que no podien avenir-se que un jove de catorze anys tengués tan forta devoció a la Mare de Déu!

No resava a la imatge que tenia al davant! Havia engegat els motors de la nau i començava a enlairar-me. Cap on viatjaria aquell matí? Ningú ho podia saber. Ni jo mateix podia endevinar per on anirien els meus pensaments! També era possible que la pressió dels records m´anul·làs el pensament i romangués mig adormit a la solitària sala.

Sortosament la visita no va durar gaire i, al cap d´una estona, estava sol novament. El cap em feia voltes, impulsant-me cap al futur. Era com si m´hagués posseït una força que no podia dominar. De sobte em trobava llançat a una velocitat vertiginosa. Els fulls dels calendaris anaven caient un rere altre. El sol sortia i es ponia de forma ininterrompuda, com les manetes que marquen els segons en els rellotges. Notava que el cos canviava. S´endurien i allargaven els membres. Per uns moments vaig pensar en la metamorfosi de Kafka. Esdevendria un immens insecte, un monstre contemplant el món des d´unes coordenades inexistents, situat a l´aire, volant, sense poder aterrar mai a la terra, recuperar l´antiga forma humana? En el fantasmagòric viatge mirava les mans, els peus. Volia comprovar si el malson era real, si em convertia en el terrífic insecte.

De cop i volta notava com el sol sortia i desapareixia amb més lentitud; com un cotxe que va frenant lentament. Per sort el meu cos no s´havia transformant en l´insecte que descriu l´escriptor de Praga. Em deman on sóc. On he aterrat després de la llarga travessia. En el trespol hi ha un calendari obert per una pàgina que diu “Abril de 1975”.

Abril de 1975? Aleshores he avançat dotze anys? Em mir les mans. La sang hi batega! Vol dir que dotze anys endavant encara no hauré mort? Seré viu, trepitjant les mateixes rajoles, mirant idèntiques parets del santuari?

Encara no ho puc creure! Ha passat més d´una dècada d´ençà que vaig entrar al cambril de la Verge? Intent recordar què feia l´any 1963, assegut a l´interior de l´església, provant de reflexionar, imaginar què seria de la meva vida. Un miracle de la figura màgica que em contempla, hieràtica, muda, des de la trona on està instal·lada? Hauré de tornar a creure en sants, déus i dimonis com quan era petit? Assolir el coneixement del futur sempre m´havia intrigat. Em demanava si, amb el pas inexorable del temps, tot es transformaria en el meu interior. Arribaria als trenta completament canviat, sense que restàs dins meu cap de les passions que m´alletaren de jove? Seria capaç de creure encara en un món més just i solidari? En el viatge a través dels anys que just acabava de fer veia com companys amb idees fermes, amics amb els quals sortíem a fer pintades contra la dictadura, mudaven de pell com les serps i esdevenien fidels guardians de l´ordre establert, màquines aptes solament per a complir instruccions, botxins al servei de l´explotació i la mort programada des de les altures.

El cambril de la Verge continuava en silenci. Tan sols una polsina daurada s´anava difuminant, resplendent, creant estranyes tonalitats dins l´espai tancat que m´envoltava. Era l´única prova del miracle que havia tengut lloc en aquell indret silenciós. Els meus pensaments anaven prenent forma. Començava a recordar a la perfecció què feia, què pensava, quines eren les meves idees en els anys finals de la dictadura. Sé que havíem de planificar un Primer de Maig que fos sonat. A la fi, després de nombroses reunions, els diferents grups de les Illes arribàrem a l´acord de sortir, junts, al carrer. La festa que el Santuari organitzava per motius religiosos, amb gent venguda de tots els pobles de Mallorca seria l´indret adequat per a fer sentir la nostra veu, repartir entre els assistents els fulls volanders que portaríem impresos. La Casa Regional Catalana havia organitzat una trobada sardanística, la qual cosa faria augmentar encara més l´assistència a la muntanya sagrada.

El record dels actes de Primer de Maig acut a la ment com si haguessin esdevingut ahir. El final de la dictadura s'anava acostant d'una forma irreversible. Pel 1974 el règim havia nomenat president del govern el "carnisser de Màlaga", Arias Navarro, que guanyà aquest malnom a causa de la ferotge repressió contra els republicans que exercí a la ciutat andalusa, en temps de la guerra (dirigí l'afusellament de milers de treballadors). El 12 de febrer hi hagué el cèlebre discurs que consagrà el fantasmal “espíritu del 12 de febrero”. Fou una provatura fracassada de seguida. Es tractava de permetre certes "asociaciones políticas" --tot respectant els principios fundamentales del Movimiento-- que, en opinió dels feixistes, haurien de contribuir a aturar l'onada de mobilitzacions populars que sacsejaven l'estat. La nit del 12 de febrer fou força tenebrosa. Jo no tenia televisió i vaig anar a sentir i veure el discurs del "carnisser" a casa dels arquitectes Guillem Oliver i Neus Inyesta, prop de Llibres Mallorca. Sopàrem de pa amb oli i pernil sense dir paraula, mirant la pantalla del televisor que reflectia --en blanc i negre-- el rostre sense ànima del botxí.

Havia travessat una ciutat trista, deserta. Anava capbaix, demanant-me quan ens seria possible assolir la llibertat per la qual havien donat la vida tants companys, herois anònims de la resistència, dels quals ens sentíem hereus.

Una vegada escoltat el discurs constatàvem que no podíem esperar res --talment com suposàvem- del règim franquista--. La llibertat i el socialisme només vendrien portats per la lluita popular, o no vendrien. Pel març, el govern "aperturista" dava garrot a l'anarquista Puig Antich; pel setembre de l'any següent, després del decret antiterrorista (una llei que permetia matar a voluntat qualsevol membre de l'oposició), foren afusellats per la Policia Armada i la Guàrdia Civil cinc joves militants antifranquistes: tres membres del PCE(m-l) pro-albanès i del FRAP, i dos d'ETA. La dictadura moria matant. Fou un any de nombroses accions, quasi diàries, en contra el règim.

Anar a Lluc a fer una manifestació antifeixista? Com ho podia haver imaginat en el 63, quan hi anàrem amb la padrina a causa de la meva malaltia fictícia? Qui hauria pogut pensar que, anys més endavant d´aquella estranya estada al Santuari, hi tornaria, però aquesta vegada acompanyat pels companys del partit. Ara ja no era l´incipient grup del col·legi, els amics de Nova Mallorca. En els deu anys que havien passat ja militava en un partit d´esquerres, compromès en la lluita final contra el franquisme. Aleshores... no havia traït les idees de quan era un jovenet? Tenia els mateixos ideals?

Record que el Primer de Maig del 75 havia de ser sonat. En Jaume Pinya, un bon amic del PCE --i que no podia consentir que jo treballás per a l'esquerra revolucionària--, em donà la llauna un parell de dies fins a convèncer-me per anar amb un "comando" d'"independents" (és a dir, no sotmesos a la disciplina dels seguidors de Santiago Carrillo) a fer les pintades rituals que fèiem els primers de maig. Vaig acceptar amb la condició de tenir llibertat absoluta amb el que feia a les consignes a pintar. Vaig sortir, doncs, amb el grup de Jaume Pinya i alguns anònims militants del PCE, i, amb esprai, ens passàrem un munt d'hores pintant per la barriada de General Riera, Magisteri, fins a la plaça de Toros, i arribàrem prop de Son Serra-la Vileta. Les consignes que vaig deixar marcades a les parets no eren exactament les del PCE (només tenien ordres de pintar "Visca el primer de maig!"). Jo hi afegia "Visca el Primer de Maig... Roig!" o diferents "Visca la República!" i "La llibertat serà comunista!", frases que eren considerades molt extremistes. Un dels contactes de seguretat --per a saber que no hi havia detencions-- era veure'ns a determinades hores a la gasolinera de la carretera de Valldemossa, prop de Magisteri. Allà vaig trobar Sebastià Serra, posant benzina i amb cara de preocupació, vigilant la feina.

Les pintades rutllaren a la perfecció. Com succeïa la majoria de vegades, no hi hagué entrebancs seriosos i tothom tornà a casa després d'haver deixat ben clara l'evidència palpable de la revolta.

Embarcats en aquella frenètica activitat --quasi diària--, a l'endemà també em vaig apuntar a una moguda que diverses organitzacions tenien muntada a Lluc aprofitant unes ballades de l'aplec de sardanistes de la Casa Regional Catalana.

Quan arribàrem al Santuari ja hi havia càntics i moviment de gent amunt i avall. Senties cançons folk catalanes: "No serem moguts" i altres. Una gernació de companyes i companys amb actitud combativa portaven banderes de les quatre barres (les roges amb la falç i el martell estaven preparades per a ser enlairades d'un moment a l'altre). Arreu hom podia distingir tipus sospitosos, guàrdies civils sense uniforme i alguns membres de la Social que coneixíem prou bé. L'ambient s'anà encalentint i, de sobte, amb força, començaren els crits demanant "Llibertat, Amnistia, estatut d'Autonomia!", a part d'altres de més radicals. La policia es començà a posar nerviosa. En un determinat moment, des de la teulada del Santuari, els companys començaren a llançar fulls volanders damunt la gentada. Llavors, els crits augmentaren d'intensitat. El poble, sense por, aixecava el puny, i vaig sentir com alguns començaven a cantar la Internacional. M'hi vaig afegir. Just en aquest moment començaren les corregudes i els cops. Vaig veure com la Guàrdia Civil detenia Biel Bassa, el fill de na Francesca Bosch, i més endavant, Baltasar Darder. De cop i volta, Sebastià Serra, perseguit per un membre de la Social, em va passar corrents per davant. L'anaven a agafar (al final l'agafaren), però, instintivament, en un reflex inconscient, en veure com perseguien un company, vaig pegar una potada ben forta al policia que l'empaitava. Ben segur que aquell home degué veure les estrelles. De seguida es girà i em detingué. Record que ens pujaren a cops al primer pis d'una casa de la plaça. El social cridava ¡Comunistas, os vamos a hostiar!. Al pis ja hi havia els altres detinguts, drets, amb un guàrdia civil que els apuntava amb una metralleta i amb la prohibició de xerrar --com vaig poder comprovar a l'instant--. Hi vaig veure Joan Antoni Alomar, Biel Bassa, Miquel Bueno, Sebastià Serra, Maria Mairata, Aurora Vidal, Jaume Serra, Baltasar Darder, Cathy Sweeney i alguns altres. Al final érem tretze els detinguts. La gent començà a dispersar-se; els uns a casa seva; els altres, els més compromesos, a muntar accions de solidaritat per si l'arrest s'allargava massa.

Allò, una detenció massiva d'antifeixistes, representava un problema per a la Guàrdia Civil. Hagueren d'avisar al Govern Civil per a demanar un autocar. No tenien cotxes abastament per portar-nos a la caserna d'Inca!

Finalment, emmanillats de dos en dos, ens dugueren a Inca. A Palma, els companys ja s'havien mobilitzat i avisat premsa i ràdio. El primer que hi comparegué preocupat per la nostra sort fou en Xim Rada, del Diario de Mallorca. Després hi aparegueren altres mitjans de comunicació, i els advocats progressistes començaren a fer passes. El vicari general de la diòcesi, en representació del bisbe, també va fer acte de presència demanant pels detinguts; es tractava d'impressionar els responsables de la repressió a fi que no ens apallissassin més: alguns rebérem fort! El servei d'informació de la Guàrdia Civil ens interrogà a fons, però no tragueren res en clar. A l'endemà ens posaren en mans del jutge i aquest decretà la nostra llibertat provisional. Potser rebé instruccions des d'amunt de no complicar més el problema. Hi havia massa mestres, professors, intel·lectuals coneguts, i no era qüestió de fer el joc a l'oposició muntant un procés monstre que es podria girar en contra del règim. De totes maneres l'enrenou va ser sonat. Mallorca i la resta de l'estat s'assabentaren de l'acte antifranquista de Lluc!

Va ser just en aquell moment que vaig sentir la veu de la padrina, insistent, imperiosa: “Què fas aquí, tot sol, a les fosques?”, deia, preocupada. “T´he cercat arreu i no et trobava. Portes més de tres hores desaparegut, sense dir res. Pensava que havies tengut algun accident. Per què no has dit on anaves? Almanco hauria estat tranquil·la, sense passar aquesta penada”.

Anava despertant del somni o del viatge a altres coordenades del temps. Mentre tornava a la realitat, la veu de la padrina ressonava, potent, dins el meu cervell, obligant-me a tornar a la realitat. “I si haguessis caigut dins un pou, dins un avenc de la muntanya, i ningú pogués sentir els teus crits demanant auxili?” afegia, agafant-me del braç per fer-me aixecar del banc. “No recordes quan, de petit, caigueres dins la sínia de Son Amer? Aquella vegada et salvares perquè feinejàvem ben prop del pou. T´hauries pogut ofegar. La sort va ser que aquella horabaixa havíem regat i el pou estava buit. Els homes que davallaren al fons per a salvar-te et trobaren tremolant de fred, assegut damunt les cadenes del cadufos, amb els peus dins l´aigua que, sortosament, no et tapava. No et sentíem fins que, acabat de regar l´hort, el motor s´aturà i poguérem sentir els crits demanant auxili”.

Es deturà un moment per agafar aire. Suava. Estava summament agitada. Jo ja m´havia despert i veia el seu rostre a dos pams del meu. Encara no sabia si havia viatjat al futur o tot era un somni produït per l´ambient misteriós del cambril. Feia dies que no menjava bé. Era l´estat de debilitat el que em portava a veure visions, perdre'm pels viaranys ocults de la imaginació?


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Viatges - A la recerca de la Ciutat del Sol

Turmeda | 19 Desembre, 2019 21:15 | facebook.com

Viatges - A la recerca de la Ciutat del Sol


Ben cert que la crònica recentment trobada -els pocs fragments salvats miraculosament de la destrucció- ens confirma que fou redactada per un home valerós, que tornà de l'expedició -com descriu als darrers fragments- pobre i sense les riqueses que havia anat a cercar. Potser, a punt de morir, va voler deixar escrites les experiències que havia viscut pensant que seria l'única riquesa que podria deixar als seus descendents. Tampoc no ens caben dubtes que fou un esperit inquiet, un rebel del seu temps, un home que, coneixedor de les idees de la secta dels Igualitaris, volgué cercar enllà de la mar la justícia i la felicitat que no trobà mai a la seva terra. (Miquel López Crespí)


Els importants fragments que publiquem aquí foren trobats fa uns anys per l'historiador Enric Siquier als Arxius Generals de la Conquesta, a Madrid. Ningú no sap qui els va escriure, però és evident que es tracta d'un mariner mallorquí de finals del segle XVI. Tampoc no hi ha dades concretes de l'any en què aquesta valuosa memòria fou escrita. Els especialistes Miquel Massuti i Gabriel Amorós, analitzant amb cura els pocs fragments trobats, situen la misteriosa expedició mallorquina vers el 1597, molts d'anys després de finida la Germania mallorquina. En les pàgines salvades de la destrucció, hom pot endevinar com la Germania era un preciós record de lluita i resistència servat de generació en generació. Els pares contaven als fills els fets més importants, les esperances que la pagesia i el menestralat dipositaren en el moviment alliberador.

També hi ha indicis certs que els mariners que s'embarcaren en l'expedició vers el desconegut coneixien l'existència de la secta jueva dels Igualitaris del Call, estudiada recentment per l'especialista anglès en la història dels jueus conversos, Kevin Edouard (cal llegir "La Utopia al Call mallorquí: la secta dels Igualitaris"). Hi trobem, en aquest preciós document descobert als Arxius Generals de la Conquesta, una relació de personatges que ens permet situar molt bé l'origen de la majoria dels expedicionaris. Tots són fills o descendents d'antics agermanats, jueus perseguits per la Inquisició, frares rebels, endevins acusats de bruixeria, condemnats a galeres, bandejats.

L'aventura empresa per les quatre naus mallorquines a la recerca d'una hipotètica Ciutat del Sol, on existia la font de l'eterna joventut i innumerables riqueses -mines d'or i argent, diu la crònica-, degué ser molt problemàtica, i els patrocinadors no esperaven que tornessin tan agosarats mariners, en enviar-hi gent tan marginal i perseguida. No hi trobem tampoc el nom de cap oficial reial conegut per altres cròniques i arxius. L'Almirall Nofre Crespí, que comanda l'expedició, no consta als pergamins del Consolat de Mar ni hi ha relació de la seva existència al Cronicon Maioricense.

L'únic cert que podem intuir per les pàgines que s'han salvat és que l'anònim autor era un mariner mallorquí d'una trentena d'anys, habitant del Call, emparentat amb els practicants secrets de la Llei de Moisès turmentats per la Inquisició. Els seus avis i pares han lluitat a la Germania i ell coneix igualment l'existència de la secta dels Igualitaris, el grup il.luminat de jueus conversos estudiat per Kevin Edouard, i que fou exterminat en secret a les presons inquisitorials a les acaballes del segle XVI.

Enric Siquier, a un treball publicat a Randa (número 47), suposa que les memòries foren escrites en la vellesa del protagonista (llegiu la darrera part dels documents trobats), quan l'agosarat mariner del Call tenia uns vuitanta anys. L'americanista Carles Pereira, a "Misterios de las expediciones españolas" (Editorial Austral, número 2563, Madrid 1920) és el primer a emprar alguns detalls de l'anònim cronista. Estableix també la primera relació entre el rebel Lope de Aguirre i un desconegut Felip Rabassa, que anava amb les naus mallorquines. Foren ambdues revoltes contra l'Emperador, un pla secret establert, part d'una conspiració general? Quines ocultes relacions aconseguiren ordir? Els misteris augmenten a mesura que aprofundim en la qüestió de la sangonosa conquesta d'Amèrica pels espanyols. )En alguna selva ignota, aconseguiren, els rebels mallorquins, mantenir un poder contrari al Rei d'Espanya, o finiren llurs provatures com la de Lope de Aguirre? No ho sabem, perquè els pocs documents localitzats a l'Arxiu General de la Conquesta no ens aporten més dades.

Però, com afirma Enric Siquier al seu treball "L'aventura desconeguda dels mariners mallorquins", el cert és que l'expedició comandada per l'Almirall Nofre Crespí marca una fita important en l'exploració europea d'Amèrica. I es fa evident la mala intenció, la parcialitat de l'historiografia oficial espanyola, en silenciar aquestes importants aportacions de la Corona d'Aragó i de Catalunya en el "descobriment". Com han demostrat Douglas Evans i Michael Burton, de la Universitat d'Oxford, la "Ciutat dels Gegants" descrita a la crònica inacabada que ens ocupa, forma part de la civilització maia del Yucatán (dins l'actual Hondures). La descripció d'algunes peculiaritats que només foren descobertes a mitjans del segle XX, ens confirma les asseveracions dels professors anglesos.

Ben cert que la crònica recentment trobada -els pocs fragments salvats miraculosament de la destrucció- ens confirma que fou redactada per un home valerós, que tornà de l'expedició -com descriu als darrers fragments- pobre i sense les riqueses que havia anat a cercar. Potser, a punt de morir, va voler deixar escrites les experiències que havia viscut pensant que seria l'única riquesa que podria deixar als seus descendents. Tampoc no ens caben dubtes que fou un esperit inquiet, un rebel del seu temps, un home que, coneixedor de les idees de la secta dels Igualitaris, volgué cercar enllà de la mar la justícia i la felicitat que no trobà mai a la seva terra.

En l'època incerta que ens ha tocat viure, quan el desencís i el materialisme més barroer planen damunt la nostra joventut, quan la moral de l'èxit fàcil i el més vulgar consumisme s'ensenyoreixen de la nostra terra, ensorrant somnis o esperances de bastir un món millor per a l'home; en el moment en què el racisme i la plaga del cinisme més llampant són les principals conquestes de la modernitat preconitzades pel Poder, hem pensat que fóra útil i interessant donar a la llum pública aquests fragments d'història del passat, el testimoni d'un mallorquí del qual no coneixem el nom; però que porta, en la seva experiència vital, ben enlairada l'esperança, i una set insadollable de coneixença i curiositat en cada una de les seves paraules recuperades avui per al lector encuriosit. Iniciem, doncs, la lectura d'aquests pergamins redactats fa quatre-cents anys.


A LA RECERCA DE LA CIUTAT DEL SOL; LOS ANTICS PAPIRS D'EGIPTE; L'ERUDICIÓ DELS JUEUS DEL CALL; L'AVENTURA VERS LO PARADÍS SOMNIAT I LA TERRA DE LA PAU PERPÈTUA; PRIMERES NOVES DE LA MISTERIOSA EXPEDICIÓ COMANDADA PER L'ALMIRALL NOFRE CRESPí.


"En aquella època érem molt joves i sovint somniàvem en trobar un altre món enllà de la mar, en una direcció on fins llavors no hi havia anat ningú o qui hi arribà no regressà jamai. Sabíem l'existència de la Ciutat del Sol per velles cròniques, pels fets que ens relataven els xuetes del Call. Eren aquests jueus els que ens parlaven de les inscripcions fetes en temps del Faraó Meneptah al temple de Karnak, de les escultures vistes al temple de Ramsès III a Madinat Habú on hi havia gravats en la pedra de les façanes munió de pobladors de l'Inconegut fets presoners pels faraons, papirs del savi escriba Ipuwer parlaven de la gran flota enviada a l'oceà, de la fortuna que portaren a la tornada. Altres papirs desxifrats pels jueus encara eren més precisos. Deien que les poblacions de Pithom i Nadir, prop del Nil, construïdes per ordre de Ramsès II, foren pagades amb l'or i l'argent portat de la Ciutat Ignota. L'erudició dels vells del Call ens entusiasmava i ens omplia la imaginació de fantasies. Existien també altres annals que ens contaven a la nit els mariners, al port. Relats que parlaven d'unes terres esplendoroses on no existia l'hivern, la misèria, la injustícia, i on fins les pedres del carrer i de les cases eren d'or. En aquell món de ficció, els homes eren germans els uns dels altres i s'ajudaven en les feines de cada dia sense demanar res a canvi. Dins la nostra ignorància juvenil, ens imaginàvem uns habitants feliços, que vivien sense restar sotmesos a les plagues de la fam, la pesta, la guerra, les persecucions que aquí sofríem a causa de la nostra pobresa i l'extremat rigor dels poderosos. Tancant els ulls hi vèiem cases blanques i netes, ben poblades d'arbres fruiters, palmeres amb dolços dàtils i milers d'altres fruites inimaginables on bastava alçar la mà i agafar-ho per a estar satisfet. Les terres del somniat paradís eren tan esponeroses i fèrtils que era suficient plantar-hi qualsevol llavor perquè hi creixés gran i abundosa la planta. No existien tampoc ni capellans ni senyors que s'aprofitessin del treball dels pobres. Tothom anava vestit amb la mateixa roba de cotó, ricament brodada, neta, com si fossin grans ducs o prínceps de la comarca. Hi vèiem, fantasiejant, places amb terra de marbre envoltades d'alts edificis de pedra ben tallada, amb escultures d'or, plata i metalls preciosos, treballades amb amor per a alegrar la vida d'aquells homes i dones privilegiats. I a les places, banyades sempre pel sol, per aiguats impalpables que no molestaven, multitud d'animals i objectes: curiosos rèptils de tres caps que sabien cantar i ballar al so de les músiques; ocells que canviaven de color a voluntat; sabates brodades amb fils d'or; vaixelles d'una argila que no s'espanyava, bellíssimament dibuixada; al.lotes vestides de seda i plomes, quasi nues, ballant dalt escenaris posats enmig de les places. La flaire de milers de perfums mai olorats et podia transportar al cel. Altra gent estava dedicada a entreteniments que semblaven esser la feina més apreciada d'aquell reialme de l'abundor i la felicitat: fer teatre per a divertir tothom, dibuixar, o compondre música. I el que més impressionava la nostra jovenívola imaginació era veure, com si fos ben present i real, que en aquell món res no es venia ni comprava, sinó que les coses eren canviades l'una per l'altra. I així, un home que necessitàs unes sabates d'or, les bescanviava per un parell d'ocells amb plomes de coloraines. També hi havia a l'abast de tothom molts de llibres acuradament dibuixats, sense creus i sense l'escut de la Santa Inquisició; i tots -sense saber llegir- podien entendre'ls amb la mirada, conèixer amb punts i senyals la seva història, els annals explicant d'on venien, on anaven, el que havien de fer per a servar eternament aquella felicitat. No cal dir que en els nostres enfebrats somnis de joventut no vèiem per part ni banda temples aixecats a obscures forces, altars d'immolacions, presoners i esclaus amb el cor arrancat xisclant dalt de les piràmides. Que poc podíem imaginar el que de veritat ens esperava enllà de la mar, lluny dels contes dels vells del Call i els mariners del port! Molt més endavant, quan, cansats de navegar per aigües desconegudes, ens aturàrem a descansar o a cercar menjar en ports ocults vora vastes platges de sorra, hi poguérem ser a temps per a descobrir, dins temples, cambres curulles de restes humanes dels milers i milers de captius que els senyors i cacics oferien a llur ídol assedegat de sang. Ara mateix, mentre escric i pos als papers els meus records, tot i que hagin passat anys i més anys, encara la tinc dins del cervell, aquella forta olor de podridura que tot ho omplia. Caminant, amb les armes sempre llestes per al combat, per ciutats molt de temps abandonades, encara ens trobàvem, entre els enderrocs, les ossades d'infants, homes i dones sacrificats. Però continuar narrant aquests detalls seria passar endavant dels capítols del relat; si hem de seguir amb els annals de l'Ignot, els hem de fer talment com ho fan els estudiosos de les Universitats Reials: passa a passa, contant els fets tal com anaren succeint, car si no ho féssim així dirien de nosaltres que no som uns cronistes de debò, dignes de crèdit. Per això dic que anar a la recerca de l'Inconegut, arribar al país de les mines d'or, era anar a cercar el cel sobre la terra, el paradís de les Sagrades Escriptures; tan farts n'estàvem del que vèiem diàriament a la nostra terra. I ningú en aquells moments no ens podia llevar de la imaginació la visió de les somniades ciutats amb els carrers fets amb pedres d'or i argent i opulentes cases on el poble vivia una vida regalada sense necessitat d'anar a treballar. La terra els donava tot el que calia sense haver-la de conrear. En no haver-hi ningú que tengués més propietats o poder que l'altre, sempre hi havia pau. No tenien necessitat de fer guerres per a anihilar i dominar el contrari. A la nostra edat, ja sabíem perfectament que al país deixat enrere les guerres les feien els poderosos per a tenir els pobres dominats. Record els nostres pares: asseguts vora el foc, quan n'eren ben segurs que ningú d'estrany els podia escoltar, denunciar al Sant Ofici; ens parlaven de quan vingueren les tropes de l'Emperador, de quan els pagesos s'insurgiren a causa dels impostos i de la fam. Llavors, un gran exèrcit de mercenaris, beneït per l'església, desembarcà provinent de la Itàlia al Port d'Alcúdia i anà poble per poble, del pla i la muntanya, penjant i esquarterant qualsevol que hagués gosat participar en la Germania. Deien els pares que tots els homes i dones que lluitaren contra els nobles s'anomenaren "agermanats" perquè es consideraven iguals, germans en Jesucrist. Volíem fugir fos com fos d'aquell present d'oprobi i opressió! Partir a la recerca de l'Ignot! Qualsevol cosa era molt millor que sofrir la desgràcia que ens havia tocat en dissort. Les converses amb els vells jueus del Call, amb els mariners del Port, ens alletaven, ens mantenien dempeus, ens feien sospirar per un nou món que trobaríem enllà de la mar! Cal dir, emperò, que alguns mariners ens explicaven també que malgrat que fos possible l'existència d'aquell univers -hi havia proves, els papirs egipcis, algun vell manuscrit amagat a la més oculta biblioteca dels convents-, les terres de promissió mai ningú no les havia vistes; i les poques coses entrellucades enmig de l'oceà, quan una tempesta feia sortir navilis de ruta, no eren gaire esperançoses. Qualsevol rondalla que ens contessin per a atemorir-nos no servia de res. Ans al contrari, tan sols confirmava palesament l'existència de l'Inconegut molt més enllà d'on arribaren, a les Índies, els primers conqueridors espanyols. El continent que cercàvem existia. Tan sols calia armar-se del valor necessari per a anar-ne a la conquesta. I pel que fa a les balenes gegants com una muntanya, als grans animals voladors de tres caps, als taurons que es podien menjar una nau amb la tripulació, a les pluges de foc i pedres, als volcans que sorgien de sobte enmig de la mar, a les ones vastíssimes, els temporals terribles que feien perdre de vista la ruta als vaixells, les estrelles que desapareixien del cel en el moment més inesperat; pensàvem si no serien producte de les borratxeres dels mariners, que, sense fer res en tot el dia, instal.lats davall de les palmeres del port, mataven les hores així, imaginant contarelles i buidant ampolles de vi l'una rere l'altra. Un bon nombre dels que participàrem en l'expedició ens cercava la justícia o estàvem cansats de treballar de sol a sol per a morir, de vells, abandonats al carrer com els cans. Aquesta era la paga que comtes i marquesos donaven a llurs criats després d'haver-nos tret el suc mitjançant treballs i sofriments. Per dir tota la veritat, entre els nostres, més d'un havia mort algú en bregues de joc o de faldilles, deshonrat dones de possessió, entrat de nit als convents de clausura o robat a les esglésies. En realitat érem gent marcada pel destí. Jueus conversos, rebels de foravila, bandejats, esclaus que havien comès crims, frares de mal viure. Tots amb possibilitats de caure en mans del Tribunal de la Santa Inquisició i anar a galeres tota la vida. Més d'un portava ben marcades a l'esquena les fuetades donades pels botxins enmig de la plaça de Cort. En Miquel Capó matà el rector del poble davant l'altar en dia de festa major. Havia trobat al capellà, en tornar del camp, ben aferrat a la seva dona. En Gaspar Nadal, capellà, doctor en dret i beneficiat a la parròquia de Sant Nicolau, de Palma, de 27 anys d'edat, predicava sovint contra els nobles i principals dalt de la trona. Condemnat pel Sant Tribunal, acabà per les serralades d'Escorca com a bandejat. En Toni Campins, natural de Santa Margarida i veí de Ciutat, donà verí als seus senyors. Condemnat, patí deu anys de galeres. En Felip de Son Abrines, felanitxer, era expert en filtres màgics i encanteris amorosos. També remà a galeres. Havia estat pres per bruixot. En Joan Palou, en Pere Vivó, en Martí Isern, agermanats, fills d'agermanats que havien ajudat a bastir la nau que sortí de Pollença per a demanar ajut a l'estranger. Fills de Llucifer, segons els capellans. Batejats amb aigua sangonosa, segons els cruels cavallers. Tots damnats, tocats al front per un destí atziac. Teníem poques sortides: o embarcar-nos o acabar qualsevol dia dalt dels cadafals inquisitorials servint de distracció als senyors de Ciutat".


La novel·la històrica a les Illes: Miquel López Crespí i la novel·la Gardènies en la nit

Turmeda | 19 Desembre, 2019 14:05 | facebook.com

Un viatge al terror (1939)


El comandant Agustín Martínez Sánchez ens va fer formar al davant de la gran nau de la fàbrica d’electricitat abandonada. Els presoners del camp ens miraven amb certa curiositat. Nosaltres érem “sang nova”, qui sap si un possible relleu als seus anys de patiment. Eren mirades d’amics, de gent que havia lluitat, des de distintes posicions polítiques, pels mateixos ideals. Potser ens contemplaven amb una mica de compassió en veure l’estat lamentable en què arribàvem, cansats, amb les espardenyes fetes malbé, la roba caient a bocins... (Miquel López Crespí)


Arribàrem al camp just en el moment en què ja no podíem donar una passa més. Dos valencians, que ja venien ferits a causa de les tortures patides a la presó, caminaven perquè els companys els sostenien com podien.

En vint-i-quatre hores tan sols havíem tastat un bocí de pa negre i dues sardinetes. Feia dies que no provàvem res de calent. Ni el dinar que ens donaven a Porlier, el brou sense substància, amb els bocins de col que no volien als mercats. Em demanava fins quan podríem resistir si no menjàvem algun aliment sòlid, malgrat fossin un parell de cigrons amb aigua bruta.

Sortosament ja érem al camp de treball i podíem descansar a l’ombra dels pins. A primera vista, les instal·lacions, si podíem anomenar d’aquesta manera els quatre edificis que ens envoltaven, consistien en un vell edifici de dues plantes que, pel que de seguida sabérem, en el passat va ser una antiga fàbrica d’electricitat, mig enrunada ja en temps de la República. L´arreglaren posant-hi una teulada nova i les finestres que hi mancaven i, en temps de la guerra serví, primer de caserna i, a començaments del 38, de lloc d’internament dels presoners que anaven arribant a l´illa.

La nau era immensa i tenia cabuda per a més de tres-centes persones. La lluminositat que entrava per les àmplies finestres que encerclaven la nau, ens feia aclucar els ulls. Res a veure amb la tenebror dels penals de Sòria o Madrid. El fred que et penetrava fins al moll dels ossos, la humitat que t´entrava, silent, com un esmolat bisturí desprovist de pietat, matava més que la fam.

Aparentment semblava que deixàvem endarrere aquella grisor. La neu al pati sacsejat pel vent gelat de la serra del Guadarrama. Els homes, esparracats, anant amunt i avall pel pati, sota la vigilància de les metralletes de la Guàrdia Civil. En el moment menys inesperat, mentre pegàvem bots provant d'encalentir el cos que tremolava, com una fulla agitada pel vent, un company amollava una gran glopada de sang que tenyia de roig intens la nevada de la nit anterior. La tuberculosi com a efecte ben real de les pallisses i la mala alimentació. La tisi, cavalcant, sinistra, cercant els homes i dones, que queien, sense misericòrdia damunt els que havien estat tocats per la desesperació i ja no podien resistir més. La sang feia estranys dibuixos en el llençol blanc del terra. Com aquells quadres de la pintura moderna que mostraven les revistes editades per les Milícies de la Cultura. L´abstracció aplicada a la vida quotidiana. Amb la diferència que, el pintor, en aquest cas el company, pintava amb la seva sang i no cobrava un cèntim per haver fet aquella obra.

A Mallorca no s’endevinava la neu. Vistes des del tren, les muntanyes de la serra eren verdes, cobertes de pinedes i oliverars. Una visió fugaç, inicial, de la terra. Potser, a l´hivern, podríem divisar una fina capa blanca en els cims més alts. A l´hivern, segurament.

Guaitava el cel blavíssim a través de les finestres de l´antiga fàbrica. Estols de núvols blancs circulaven per les altures. Les màrfegues, sense llençols, no eren al terra, com a tants d´indrets, sinó a llits de ferro arrenglerats en quatre fileres de part a part de la sala. Al davant i envoltant l’ample dormitori col·lectiu podies veure un parell de casetes baixes, amb un porxo cobert per unes parres. El recinte era envoltat de filferros, amb soldats de vigilància a les dues entrades principals. Una, la que donava al caminoi per on havíem vengut i l’altra, al darrere, per on sortíem a treballar per les carreteres de la badia o a construir búnquers, el més dissimulats que es podia, al costat de cada platja per on els enginyers imaginaven podien desembarcar els rojos, primer, i els aliats, posteriorment.

Amb el temps descobrirem que els primers presoners que ocuparen les improvisades instal·lacions, foren asturians i bascos venguts a Mallorca després de rodolar per tota la zona controlada pels franquistes. Ben igual que nosaltres, però amb uns anys d’avançada.

Els que tengueren la sort de rebre de seguida documents de les autoritats dels seus pobles certificant que no tenien judicis pendents o causes obertes, pogueren retornar a casa seva. Altres encara hauríem de romandre molts d’anys entre els filferros que ens encerclaven. Em demanava si era per la meva participació en la direcció de l’Ateneu Llibertari, per alguna denúncia referent al meu comportament en el front. Com poder esbrinar-ho? Els cartells de la guerra? Algun infiltrat, un quintacolumnista, que va informar fil per randa de les activitats que fèiem als tallers artístics de la CNT? Si descobrien que era autor de molts dels articles que sortien amb pseudònim a Tierra y Libertad, el diari de la Columna de Hierro no sortiria de la presó. La majoria dels nostres comandaments, començant per Josep Pellicer ja havien estat afusellats després de patir tortures i tota mena de vexacions. En els primers anys de la postguerra, els serveis de depuració del règim enviaven contínuament informes als tribunals militars. Qualsevol article publicat en una revista dels rojos podia equivaler a una pena de mort. Què passaria quan descobrissin la meva activa participació en nombrosos recitals poètics de contingut revolucionari? Ser membre de les Milícies de la Cultura era equivalent a ser un malfactor, com deia la propaganda franquista? Demostrar valentia en la defensa dels teus ideals es paga amb la vida, amb dècades de presó i treballs forçats? Potser romania en el Batallón de Trabajadores per haver participat en els cursets de formació d‘oficials de la República. Mai no ho vaig poder esbrinar. No era possible saber, amb certitud, la causa exacta per la qual podies morir, de matinada, davant els murs d´afusellament. Els camins de la burocràcia eren inescrutables.

Inútil donar-hi voltes, imaginar causes, motius. Sovint tot era un absurd. La bogeria elevada a la màxima potència.

Tampoc no sabíem res del que ens passaria. Érem a les seves mans, en poder dels vencedors. I era aquesta brutal certitud el que sentíem en la pell, en el pensament, omplint cadascuna de les hores i els dies de trista i desesperançada reclusió.

El tinent Alfredo Giménez Codina ens lliurà al responsable del camp, el comandant Agustín Martínez Sánchez. Sempre recordaré el seu nom perquè va ser un dels pocs oficials que ens tractà amb humanitat i mai, en el temps que hi vaig romandre, no ens sotmeté a cap tipus d’humiliació com les patides en altres indrets d´internament.

Finia la feina de vigilància del tinent Alfredo Giménez Codina i l’escolta que manava. Ell, el sergent i el destacament de soldats descansaren uns dies i després partiren. Mai més no tornaren a formar part de la nostra vida de presoners. Havien acomplert la seva tasca: acompanyar-nos a Mallorca, vigilar-nos durant el trajecte i tornaven, uns a València, altres, com el tinent, a Madrid.

Tanmateix, ara que reflexionava en els esdeveniments del viatge, el tinent no va ser, ni molt manco, un oficial especialment cruel amb nosaltres. No record que ens insultàs o fuetejàs com feien sovint altres comandaments. A parer dels presoners, el defecte principal que tenia era la seva fredor, un cert grau indiferència vers nosaltres. Però què podíem esperar d´un oficial que havia lluitat a les ordres de Queipo de Llano i Varela? La preocupació que sentia pels presos era l’estrictament necessària perquè arribàssim amb normalitat als indrets on estàvem destinats. Aigua a l´abast, el menjar reglamentari, les hores de marxa establertes i cap paraula amable o esperançadora. Aquest era el seu tarannà. Potser fos una forma de ser causada per l’afusellament, a mans dels republicans del germà major el dia que el poble assaltà la caserna de la Muntanya.

Reconegut per un dels assaltants, uns joves d’UGT li oferiren la possibilitat, si es llevava la guerrera d’oficial, de salvar la vida. No ho volgué fer. Morí sostenint amb les seves mans els comandaments que no podien romandre dempeus. Els militars alçats eren afusellats allà mateix, al pati, a la sala d’armes, en els indrets on eren trobats pel poble revoltat.

Un altre fet que, juntament amb la mort del germà, degué contribuir a enverinar-li el caràcter va ser el fet de ser abandonat per la núvia, una dona de la més estantissa aristocràcia mesetària que, a Madrid, i al costat d´un jove capità de la República, descobrí la injustícia social i es va fer comunista. Durant la guerra sortí retratada a diaris i revistes al costat de Maria Teresa León i Rafael Albertí, essent una dona destacada en el front de la cultura. Maria Antonia Carvajal de los Hidalgos i Cisneros, era el seu nom. Un personatge prou conegut en els ambients propers al Govern de Largo Caballero i posteriorment en el de Negrín. Sovint sortia retratada en la premsa valenciana, com a una de les responsables espanyoles del Congrés d´Intel·lectuals Antifeixistes. Aleshores no hi vaig posar gaire esment. Per a nosaltres era una dirigent comunista més. I s´havia d´anar amb compte amb els estalinistes que volien fer marxar enrere les rodes de la història aturant la Revolució en marxa. Senzillament, aquella dona no era de les nostres.

Qui m´hauria dit que, amb el pas dels anys, el pes de la ruptura de la coneguda aristòcrata amb el tinent Alfredo Giménez Codina condicionaria la nostra vida de presoners? En la trinxera, abans de la derrota, com hauria pogut establir la relació que en el futur hi hauria entre un revolucionari anarquista, una militant estalinista i un dels oficials franquistes que ens atacaven? Era un trencaclosques difícil d´ajuntar. Tan sols la desfeta d´un exèrcit, l´enfosament del món de tota una generació i la simple casualitat varen crear les condicions per lligar fils.

Maria Antonia Carvajal de los Hidalgos i Cisneros, pel que sabérem posteriorment a la presó, explicat per alguns dels comunistes condemnats i que l´havien coneguda de ben a prop, era una peça clau en l’espionatge i control que el Partit Comunista exercia dins el govern republicà. Una dona moderna, desimbolta, que sortia amb oficials de l´estat major i que, al costat de Miaja, Tagüeña i Enrique Castro Delgado pugnava per aconseguir que el partit de José Díaz i la Passionària obtengués el control absolut de l’exèrcit. Es tractava de tenir a les mans el nomenament d´oficials i comissaris, situar en els llocs estratègics els homes designats pel PCE. Una militant estalinista que anava i venia de Madrid a París, de París a Moscou. Al costat d´Álvarez del Vayo havia participat en la delegació del govern de la República que pugnava per donar a conèixer la causa republicana en els debats de la Societat de Nacions. Era realment una agent del NKVD soviètic, la policia política de Stalin? El que era cert, ens deien els militants del PCE que la conegueren, és que des del més alts comandaments de les Brigades Internacionals fins als ministres republicans, tots, inclosa Frederica Montseny, li tenien un respecte mesclat amb certa dosi de temor. Una simple indicació seva era suficient per fer-te desaparèixer del món dels vius. Degué arribar a interrogar Andreu Nin i els companys de la CNT detinguts a Barcelona en els Fets de Maig del 37? Potser era veritat el que deien els faistes que la conegueren: “És la Mort endiumenjada, la Parca amb un posat encisador que només serveix per enganyar-te, alhora que, sense cap mena de pietat, rient sorneguera, et clava el ganivet fins al fons del cor”.

Els anarquistes mai no havíem tengut cap mena de respecte pels estalinistes i, molt manco, després dels Fets de Maig, a Barcelona, quan tants companys i companyes desaparegueren per sempre a les presons secretes que tenien el PCE i el PSUC.

L’abandonament de la núvia, treballar pels rojos, degué ser el fet decisiu que marcà de forma indeleble el tinent Alfredo Giménez Codina. Per soldats del destacament que serviren a les seves ordres sabíem que durant la guerra romangué sempre en primera línia, desafiant la mort. Moltes vegades es posava dret, sense protecció de cap classe, damunt les trinxeres, sense por a les bales que xiulaven, mortíferes, passant prop seu. Justificava la boja temeritat dient que era per donar ànims als soldats, als homes que comandava. Altres, els que el coneixien ben de prop, pensaven que era una provatura continuada, mai no reeixida, de suïcidi. Sigui com sigui, aquesta manera d’actuar l’havia convertit en una espècia de mite i entre les tropes mores havia estat elevat a la categoria de sant. Els regulars procedents del Marroc li besaven les botes, la gel·laba àrab que portava, pensant que bastava tocar alguna part d’aquell uniforme per esdevenir igualment immunes a les bales i a la metralla de l’artilleria republicana.

Altres, en idèntiques circumstàncies, especialment els militars que tenien familiars assassinats per ordre dels tribunals republicans o pels incontrolats, eren força cruels amb els vençuts. Descarregar la rancúnia damunt els soldats derrotats esdevenia una forma ben barata de venjança a causa de la impossibilitat de contestar a les provocacions constants dels guanyadors.

Fuetejar-te, escopir-te a la cara, obligar-te a treballar en les pitjors condicions imaginables era el més normal. Quants comandaments, enfollits per qualsevol circumstància, no havien pegat un tret al cap d´un presoner? Qui podia demanar cap responsabilitat a un "heroi" de l’Alcázar o de l’Ebre per haver actuat en “legítima defensa” davant l’intent d’agressió d´un roig perillós?

El comandant Agustín Martínez Sánchez ens va fer formar al davant de la gran nau de la fàbrica d’electricitat abandonada. Els presoners del camp ens miraven amb certa curiositat. Nosaltres érem “sang nova”, qui sap si un possible relleu als seus anys de patiment. Eren mirades d’amics, de gent que havia lluitat, des de distintes posicions polítiques, pels mateixos ideals. Potser ens contemplaven amb una mica de compassió en veure l’estat lamentable en què arribàvem, cansats, amb les espardenyes fetes malbé, la roba caient a bocins...

El comandant revisà els presoners fent capadetes, en constatar aquell lamentable estat i ens digué, amb veu tranquil·la:

-Ben cert, i segurament ho sabeu millor que jo, ja que heu estat en els més diversos camps de treball, que la vostra situació no és gaire envejable, sotmesos com estau a una disciplina obligada i a una evident manca de llibertat. Per la meva banda us puc dir que, almanco dins les meves possibilitats, no passareu la fam que sé es pateix a tants d´altres indrets. No és què tenguem més pressupost, ni molt manco! Però m´han comanat la tasca d’acabar la carretera al far i de reforçar les fortificacions del nord de l´illa. Els enginyers diuen que tenim pel davant un parell d´anys de feina intensa.

L’escoltàvem, atents.

-Us puc prometre que mentre jo estigui al capdavant del camp, el menjar, amb les limitacions que sabeu, serà bo i abastament. Ja veurem com ens arreglam. Però, fins ara, i mirau com es troben els vostres companys, no hem tengut mai cap baixa per mala alimentació. I, per començar, no vull veure gent amb parracs. Ara mateix us donaran roba i espardenyes noves. Ni quan era al Marroc, en els pitjors anys de la guerra contra els cabiles revoltades, quan no ens arribava quasi res de la península mai no havia vist soldats, malgrat sigueu presoners, tan mal vestits i amb posat tan lamentable.

Era la primera vegada que ens tractaven com a persones.

Qui era, d’on procedia l’home que ens parlava d’aquella manera?

Drets, enmig del pati, protegits del sol pels pins, ens miràvem sense arribar a creure el que sentíem.

El comandant Agustín Martínez Sánchez no mentia. A l´instant, mentre anava parlant, un grup de presoners preparaven el dinar i les taules sota les palmeres de davant l’entrada del dormitori. Els fogons eren a un costat, rere les casetes que feien d’oficines. El comandant era, doncs, un home de paraula.

Ens donaren un plat d’alumini i al cap d´una estona de fer cua davant les olles, poguérem seure a les taules, a l’aire lliure. Eren cigrons amb carn! Brou de porc! No era l’aigua bruta amb la col podrida que no volien als mercats!

Mai no sabérem com se les arreglava per tenir sempre el patató sobrer dels pagesos dels voltants, pa de farina autèntica, en una època en què tota la collida era per a l’Estat i perseguien els camperols que amagaven blat per al consum particular. Tampoc no mancava la fruita del temps. Figues, taronges quan era el moment.

No sé d’on treia els subministraments. Sembla que a vegades desapareixia alguna de les vedelles o bous que pasturaven pels prats de l´Albufera. Els propietaris mai no denunciaven els fets perquè, sovint, els presoners també els solucionàvem alguns problemes que sense nosaltres haurien estat irresolubles. Bastir tanques per al bestiar, ajudar a netejar els canals, arreglat el motor del molí quan s’espenyava...

El nostre camp de treball era com un món especial que ja formava part de la vida quotidiana de la comarca. Nosaltres teníem per missió bastir les carreteres, prolongar la via del tren, bastir les fortificacions dissenyades pels enginyers i, mentre el camp pogués anar complint els compromisos adquirits, els quilòmetres que determinava el pla, tota la resta, a parer del comandant Agustín Martínez Sánchez, tenia una importància relativa. Si sobrepassàvem els metres de carretera estipulats per a cada jornada, teníem més hores per fer el que volguéssim. Un temps preciós que podíem emprar escrivint a la família, rentar la roba i a vegades, llegir o pintar.

Un miracle, tot plegat!

Podíem començar a alenar una mica.


De la novel·la Gardènies en la nit (El Tall Editorial)


Llorenç Villalonga i un viatge al Primer de Maig de 1936

Turmeda | 18 Desembre, 2019 20:38 | facebook.com

Llorenç Villalonga i un viatge al Primer de Maig de 1936


Havia vist moltes manifestacions del Primer de Maig i, sincerament, cal dir que em deixaven indiferent. Que quatre ganàpies incultes –malgrat que hi podies veure entre la gentada professors i mestres, gent de l’Ateneo i de les més diverses entitats culturals i esportives, les executives de tots els partits i sindicats, la maçoneria en ple volguessin provar de canviar el món-, no em preocupava gaire. Què significava una manifestació autoritzada en un resplendent dia de primavera mallorquina? Simple folklore. D’ençà de feia dècades els governs de la majoria de països parlamentaris autoritzaven aquestes demostracions per aconseguir reduir la pressió social. El poble s’esbravava, es cansava caminant, travessant la ciutat, cridant les consignes que els feien dir els demagogs de torn. Regressaven a casa feliços, creient que havien donat una passa important en el camí de canviar el món. Ingenus! En determinades circumstàncies, una certa dosi de llibertat ben controlada i dirigida pot ajudar a mantenir l’essencial de la societat. Només quan les exigències populars assoleixen graus no assumibles pel cos social és menester la mà segura del cirurgià i operar. Com ho haguérem de fer nosaltres en el moment que els quatre liberals que dirigien la República, malgrat els tirs a la panxa a Casas Viejas, no bastaren per a controlar el caos i l’anarquia. (Miquel López Crespí)

El Primer de Maig del trenta-sis estava assegut, com de costum, al cafè Alhambra. Llegia el diari. Les agències de notícies informaven de les noves lleis nazis contra els jueus. A Alemanya, l’esquerra feia temps que havia estat esborrada del mapa. El món canviava a marxes forçades. Finia l’antic parlamentarisme, ferit de mort a causa de les seves contradiccions. A Palma podies trobar cartells demanant la llibertat dels esquerrans detinguts per Hitler i Mussolini. Imaginava que, com havien fet sempre, els manifestants passarien per davant del cafè, entretinguts amb els seus càntics i crits rituals contra els rics. La processó era idèntica sempre. S’ajuntaven a la Casa del Poble, rere les estacions. Esperaven la gent provinent de les barriades i els pobles al costat de l’estàtua del rei en Jaume. Davallaven pels Oms i les Rambles fins a desembocar, una vertadera riuada humana, al passeig del Born. Pujaven després per la costa del Conqueridor, marxant a la plaça de Cort. Els polítics sortien a la balconada i feien els acostumats mítings incendiaris. Emili Darder els acabaria d’encalentir el cap? El pobre pagaria amb la vida aquells encesos discursos que tant agradaven als afiliats de partits i sindicats d’esquerra.

Mai no he entès el fervor excessiu per la política. Un dia els vaig escoltar per casualitat. Havia anat a casa de Lluís Zaforteza i la manifestació m’agafà de ple. Sortosament ningú no em reconegué. Vés a saber si hauria perillat la meva integritat física!

Vaig tenir sort. Amagat a l’entrada d’un edifici, procurant que ningú no em reconegués, vaig escoltar els discursos d’Alexandre Jaume i Emili Darder. Parlaven dominats per una passió ardent. Prometien hospitals i escoles, dies d’esbarjo, ambulatoris per a les barriades de Palma. Era una autèntica follia. Talment voler implantar l’anarquisme llibertari! D’on treurien els diners per a tot el que prometien? Els palmesans congregats davant Cort escoltaven en silenci, aplaudint amb entusiasme cada promesa dels oradors.

Al meu costat, una dona d’edat indefinible, però amb la marca de la feina i el sofriment marcades al rostre, sanglotava.

No vaig poder resistir la curiositat i li vaig demanar per quins motius plorava d’aquella manera.

-Pels meus fills, senyor. Podran estudiar. Qui sap si faran una carrera. Emili Darder ens ha promès una escola per a la barriada i ell mai ens ha decebut. No és un polític com els d’abans, dels que mai no complien les promeses que feien.

Un poble crèdul. Una massa amorfa il·lusionada amb els trucs de màgia dels predicadors. Per a mi era com anar al circ. Jocs de paraules, malabarismes amb pilotes de jugar al tennis, boira que pot desfer una bufada de vent.

Emili Darder, ben igual que els missioners. Anar a conquerir ànimes per a l’església. Els republicans i anticlericals volen guanyar els esperits de les masses per a la seva causa. Quina diferència podia haver-hi entre el religiós que marxa a Indoxina a evangelitzar els indígenes i Darder, que vol fer escoles per ensenyar a llegir i escriure els al·lots de les barriades proletàries? Socialisme i catolicisme podien ser religions intercanviables.

Ningú no pensava en el terratrèmol que vendria poc després. Com si Emili Darder hagués d’estar per a tota l’eternitat en el poder municipal! O no llegien els diaris? No s’adonaven dels perills que amenaçaven la societat?

A vegades envejava la gent que vivia d’il·lusions, somniant, enmig de tantes falses esperances, pensant que amb les promeses de quatre polítics professionals el món s’arreglaria. La il·lusió dels ximples! Qui llegia Voltaire? Ningú. Els anticlericals havien substituït la religió catòlica, els dogmes del Vaticà, per les creences en el socialisme i l’anarquisme. La bogeria humana. Arreu la mateixa necessitat de viure aferrats a una fe.

Mai no vaig creure en res a no ser en la meva salvació personal. Alfonso Zayas em considerava un cínic. Potser no anava errat. Em preocupava únicament la meva situació. Jo volia escriure i no podia. Guanyava poc. Aviat faria els quaranta anys i encara no havia trobat una dona adient, algú que em pogués ajudar a consolidar la vocació literària que em rosegava per dintre.

Necessitava diners. Una dona rica seria una bona solució. Amb les cinc-centes pessetes que guanyava anant cada dia al despatx mai no podria dedicar-me completament a la literatura.

Això és el que vertaderament em preocupava. La política? Ximpleries de somiatruites.

Vaig abandonar la plaça de Cort procurant que ningú no em reconegués. Em tapava el rostre amb el canotier comprat a París. “La darrera moda en capells per a desenfeinats”, hauria exclamat, riallera, Emilia Bernal.

Què hauria pogut passar si m’haguessin descobert escoltant el batle? Val més no pensar-ho. Per això em vaig fer fonedís.

D’ençà d’aquell dia no he tornat a estar mai més enmig de la xurma. Ni he tornat a sentir la suor dels treballadors vora meu veient els ulls esperançats de la multitud que escolta els predicadors. Quan vaig explicar als germans que havia estat a la plaça de Cort, envoltat d’esquerrans, em digueren que no ho tornàs a fer.

-Nosaltres no ens hi haguéssim atrevit. Imagina si et descobreixen els comunistes!

Tenien raó. Començaven a sovintejar els enfrontaments a qualsevol indret. Falangistes i esquerrans es perseguien i apallissaven. S’havia posat una bomba a la Casa del Poble. Corria la sang pels carrers. Mal senyal. Qui sap si Zayas i Bernanos tendrien raó. El futur es presentava incert. La joventut de dreta sortia a patrullar els carrers, armada amb garrots i pistoles. Protegien les esglésies, explicaven. Els comunistes i anarquistes feien el mateix amb els seus locals. Ningú no es fiava de ningú. L’ambient començava a enrarir-se.

Però la curiositat era més poderosa que el meu instint de supervivència.

Havia vist moltes manifestacions del Primer de Maig i, sincerament, cal dir que em deixaven indiferent. Que quatre ganàpies incultes –malgrat que hi podies veure entre la gentada professors i mestres, gent de l’Ateneo i de les més diverses entitats culturals i esportives, les executives de tots els partits i sindicats, la maçoneria en ple volguessin provar de canviar el món-, no em preocupava gaire. Què significava una manifestació autoritzada en un resplendent dia de primavera mallorquina? Simple folklore. D’ençà de feia dècades els governs de la majoria de països parlamentaris autoritzaven aquestes demostracions per aconseguir reduir la pressió social. El poble s’esbravava, es cansava caminant, travessant la ciutat, cridant les consignes que els feien dir els demagogs de torn. Regressaven a casa feliços, creient que havien donat una passa important en el camí de canviar el món. Ingenus! En determinades circumstàncies, una certa dosi de llibertat ben controlada i dirigida pot ajudar a mantenir l’essencial de la societat. Només quan les exigències populars assoleixen graus no assumibles pel cos social és menester la mà segura del cirurgià i operar. Com ho haguérem de fer nosaltres en el moment que els quatre liberals que dirigien la República, malgrat els tirs a la panxa a Casas Viejas, no bastaren per a controlar el caos i l’anarquia.

En Miquel, el germà, feia mesos m’havia dit que es preparava un moviment molt important per aturar el desgavell que s’estenia arreu. Malgrat l’incendi d’algunes esglésies, jo encara pensava que la situació no era tan delicada. Quan s’esdevengué la sublevació dels miners asturians, el trenta-quatre, l’actuació de Franco i la Legió em semblaren correctes. Un escarment en el moment que pertocava. Uns milers de detinguts i tot tornava a la normalitat. Organitzar un cop d’estat sangonós? Ni Hitler, a Alemanya, havia volgut donar cap cop d’estat i assolí el poder enlairat per una majoria electoral absoluta. No em passava pel cap haver de ser més eixelebrats que els nazis. No tenia cap mena de sentit. Tots pensàvem que, en cas que hi hagués alguna acció militar contra el desordre regnant, hauria de ser, això sí, una mica més extremada que la de Miguel Primo de Rivera. Però ningú no imaginava que els esdeveniments que patíem poguessin convertir-se en una guerra civil.

L’any mil nou-cents trenta-sis es presentava ben idèntic als altres. Calvo Sotelo continuava denunciant la progressiva anarquia que s’apoderava d’Espanya, el perill de revolució marxista. La gent amb possibilitats econòmiques comprava or i invertia en valors bursàtils a París i Londres. Tot plegat em semblava un doi. El pànic que s’apoderava dels meus amics, de les famílies conegudes, era excessiu.

Quan veia Alfonso Zayas sempre li feia la mateixa pregunta.

-Vols dir que a Mallorca, a Espanya, a un país banyat pel Mediterrani, pot instaurar-s’hi mai una república soviètica?

La seva resposta era sempre afirmativa.

No ho acabava de creure. Trobava que eren uns exagerats. Les reunions a casa de Georges Bernanos, els exercicis paramilitars al bosc de Son Serra i La Vileta, la compra d’armes, fer les llistes d’aquells que s’haurien d’anar a detenir el dia d’un cop militar.

Com més diners té la gent més en vol. La bogeria per provar de salvar els guanys, els beneficis que donaven terres i negocis, em semblava una pervivència de l’esperit fenici. La sang i l’ànima dels xuetons avançant per les venes. Era evident que els jueus conversos havien aportat molt a la nostra societat. Qui ho podria negar? Basta pensar en l’escola cartogràfica de Jafuda Cresques, per anomenar solament un nom prou conegut. Jo mai vaig ser partidari, ni quan era falangista, d’arribar a les mesures extremes contra els jueus que va emprar Hitler a Alemanya. I no podria dir el mateix d’alguns companys de partit que, en plena Guerra Mundial, feien llistes amb els noms dels descendents dels conversos per donar-les a la policia espanyola i la Gestapo. Quina salvatjada tot plegat! Els nazis donaven la culpa de la pèrdua de la Gran Guerra, la “traïció del 18”, als socialistes jueus i la banca internacional. Hitler sempre digué que els alemanys no havien perdut la guerra. Que l’armistici, la pau, fou una punyalada a traïció, un pacte entre la banca internacional i els polítics jueus que després dirigiren la República de Weimar.

Qui podia imaginar la guerra que vendria al cap d’uns mesos? Ives, el fill de Bernanos, Francesc Barrado, Mateu Palmer, Alfonso Zayas, Lluís Zaforteza, els germans Barberà, Miquel i Guillem Orlan... Trobava que desvariaven. En alguns moments albirava un règim autoritari, un govern que sabria el que era necessari i aturaria els desastres republicans. El general Batet va pacificar Barcelona amb quatre canonades i la detenció de Lluís Companys i els eixelebrats de la “República catalana”, proclamada, com si fos una festa, des del balcó de la Generalitat.

Ni Georges Bernanos ni Zayas, que seria el cap de Falange, pensaven així. Eren més pessimistes i no amagaven dir-ho.

Bernanos no tenia aleshores els miraments que després va mostrar a Les grands cimentières sous la lune.

En Miquel, que el dinou de juliol anava a cercar el fusell a Capitania, el trobà pel carrer. Em contà que veié l’escriptor joiós, exultant d’alegria per l’inici de la sublevació. Era l’únic motorista que circulava per Palma. No tenia por. Passava els controls de falangistes i soldats dient que era amic de Zayas i que Ives, el fill, era a primera línia. No sé com convencia les patrulles de militars. El cert és que era pertot, amb ulls espectants, esperant el començament d’una hipotètica revolució falangista que “salvaria definitivament Espanya del comunisme”.

Bernanos va trobar en Miquel just a les portes de Capitania i, nerviós, li digué:

-Quina mena de revolució és aquesta? On són els morts i la sang? Pot ser mai seriosa una revolució sense sang?

En Miquel em digué que el va deixar discutint amb els germans Barberà.

Joan Barberà va morir aquell mateix dia en un tiroteig prop de Cort. En la confusió dels primers moments hi hagué trets entre falangistes i soldats. En els enfrontaments també morí el capità d’artilleria Josep Puch. Després donaren la culpa a elements del Front Popular que, segons digueren, disparaven des de les terrasses dels edificis de la plaça de Santa Eulàlia.

A Josep Barbarà, l’altre germà, el vaig veure esventrat a Portocristo. Havia caigut una bomba damunt el camió sota el qual s’havia refugiat.

Una família dissortada. Dos germans morts amb poques setmanes de diferència.

És la Mort que sempre navega al nostre costat, a l’aguait d’una distracció per a portar-te a l’”indret que no té mai tornada”, com diu l’amic Salvador Espriu.

La Mort i la sang pels carrers de Palma. Això era el que Bernanos volia aquell matí, quan l’escriptor cercava la Revolució, anant amunt i avall per Palma.

Uns mesos després Bernanos mudarà d’opinió i es farà famós amb els canvis en la seva manera de veure els fets esdevenguts a Mallorca.

Però qui podia pensar que la situació arribaria a complicar-se tant? Com imaginar, prenent el sol des de la terrassa de l’Hotel Victòria, que el nostre món canviaria en un parell de dies i que el cop d’estat esdevendria una guerra de tres anys de durada?

M’avorrien les discussions polítiques. Deixava Zayas i el metge Mateu Palmer, discutint fins altes hores de la nit. Parlaven d’armes, de detencions. Però jo havia de preparar el proper número de Brisas. Aquesta era la meva passió vertadera. No em podia imaginar que la revista tenia els dies comptats. Pel juny havia començat a publicar els primers capítols de Madame Dillon i m’entretenia molt més imaginar alguns enginys del pousse-café que no parlar de política. Tanmateix sempre solia errar-me en les meves apreciacions. Potser encertàs en comentar els llibres de Jung, Freud, López Ibor, però com a comentarista d’actualitat política era un vertader desastre. Els socialistes tenien raó! Un esnob que volia fer-se notar dins el tancat ambient ciutadà.

Si en un passat recent els diaris liberals, la premsa esquerrana i anticlerical havia ajudat a soscavar el poder de l’església catòlica, el poder tradicional que des de temps immemorials dominava els ressorts de la nostra societat, ara era la ràdio que, com una bomba d’incalculable potència, dinamitava de rel el que pogués restar d’influència religiosa i conservadora entre el poble. En els bars de les barriades, a les tavernes dels pobles se sentien les transmissions d’alguna sessió parlamentària, dels principals mítings que els oradors de dretes i esquerres pronunciaven a les places de braus d’Espanya. Quin poder podien tenir els suggeriments i consells del sacerdot de la parròquia si qualsevol verdulaire podia sentir de viva veu Manuel Azaña, el separatista Companys o l’eixelebrat Lenin espanyol, Largo Caballero? Al cafè, quan hi havia retransmissió d’algun míting, ho veia amb els meus propis ulls. Els cambrers paraven orella deixant qualsevol treball. Per uns moments, mentre durava la intervenció de l’agitador, deixaven d’atendre els clients amb la diligència acostumada. El propietari tampoc no deia res. Deixava de fer el que feia i romania embadalit davant l’aparell que feia el miracle de poder transportar-te a un indret tan llunyà.

El cinema, les pel·lícules franceses i nord-americanes, els documentals que podies veure als cines de Palma, ajudaven a completar la cultura d’una humanitat que no agafava un llibre si no era de Blasco Ibáñez o Remarque, i això els més intel·ligents de qui llegia.

Què podíem esperar d´unes classes populars ensinistrades en la lectura del més vulgar realisme, portades al paroxisme de l’odi vers les castes benestants pels agitadors que poblaven les ones i els diaris esquerrans? Com es podria aturar aquesta implacable rebel·lió de les masses de la qual feia tants d’anys que parlava l’admirat José Ortega y Gasset?


De la novel·la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (Onada Edicions)


Temps i gent de sa Pobla

Turmeda | 18 Desembre, 2019 19:46 | facebook.com

Història local.


La fundació de sa Pobla; les Germanies; la revista Sa Marjal; sa Pobla i Sant Antoni; el tren de sa Pobla; sa Pobla antiga; els nostres padrins; S'Escola Graduada de sa Pobla; el batle Miquel Crespí i Pons "Verdera"; l'arquitecte Guillem Forteza...



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Temps i gent de sa Pobla.

Temps i gent de sa Pobla1 és una més de les meves aportacions a la història de la nostra terra ja que, com explicava recentment l'historiador i exconseller d'Agricultura del Govern de les Illes Mateu Morro parlant de la importància que tenen els estudis locals a Mallorca: "A molts llocs hi ha col·leccions o edicions de llibres, revistes, grups d'estudis, premis o certàmens. Es va aconseguint un coneixement important de la realitat local sense caure en el localisme que no té en compte una visió més general. Ben al contrari, els estudis locals són el fonament d'estudis més amplis i amb capacitat d'aportar coses d'abast nacional i universal".



Presentació del llibre Temps i gent de sa Pobla. D'esquerra a dreta, Jaume Font, Miquel López Crespí, la dirigent del PSM Maria Antònia Vadell i l'escriptor Alexandre Ballester.

En la inauguració de les II Jornades d'Estudis Locals de Santa Maria del Camí (Mallorca) l'historiador i polític Mateu Morro destacà la complexitat de la feina d'investigació del passat. La importància de les fonts orals ja ha estat destacada per nombrosos investigadors; l'interès pels glosats populars; la utilització de la fotografia com a document històric; la documentació notarial referent a les cases del poble i que sovint es perdia, sense arribar a copsar la seva significació en la reconstrucció de la vida dels nostres pobles; l'estudi dels testaments; la història de possessions i molins, la història familiar i el coneixement de l'evolució urbana... En Temps i gent de sa Pobla he procurat fer una acurada utilització de les fonts orals i del més divers material fotogràfic. Hi ha igualment el resultat de molts xerrades amb la gent major de sa Pobla, amb els participants en la guerra civil, amb escriptors i artistes, amb sobrevivents dels camps de concentració. L'estudi de les revistes Sa Marjal i Vialfás ha estat essencial per enllestir el llibre que comentam.


En el llibre La història i els joves historiadors catalans, en les Ponències i Comunicacions de les Primeres Jornades de Joves Historiadors Catalans s'ha destacat la importància de la història local. Com explica Jaume Sobrequés Callicó parlant de la ponència d'Andreu Mayayo Artal Història local i història total: "Les reflexions que s'hi fan sobre la importància d'inserir la història d'àmbit local en la general, sobre els paranys que presenta l'estudi de la història local i sobre les noves perspectives obertes en aquest terreny constituïren un dels eixos més importants de les Jornades. Cal no oblidar que molts dels assistents es trobaven realitzant treballs de recerca referents a entitats local (municipals i comarcals) d'arreu del país".


I és dins aquest marc de revalorització de la història local que he escrit Temps i gent de sa Pobla.


Un petit resum del contingut del llibre ens por informar de la qüestions que més m'han preocupat aquests darrers anys, quan redactava el llibre. Llegint l'índex de Temps i gent de sa Pobla podreu trobar nombrosos capítols dedicats a la història de sa Pobla i que serveixen per enllestir la crònica vital i sentimental d'un poble mallorquí en els anys cinquanta i seixanta, abans de l'embranzida del turisme. Alguns d'aquests capítols són: la fundació de sa Pobla; les Germanies; el metge Joan Serra; Cristòfol Cladera; John Frederic Bateman; Joan Parera i Sansó; la revista Sa Marjal; sa Pobla i Sant Antoni; el tren de sa Pobla; sa Pobla antiga; els nostres padrins; S'Escola Graduada de sa Pobla; el batle Miquel Crespí i Pons "Verdera"; l'arquitecte Guillem Forteza; Bartomeu Siquier i Serra; Jaume Serra i Cardell; la revista Sa Plaça; la resistència antifranquista a sa Pobla l'any 1936; Sor Catalina Caldés i Socies; Guzmán Rodríguez; Paulino López Sánchez: presoners republicans a sa Pobla; Rosa Vallespir i Pau Canyelles; Salvadora Canyelles; Margalida Serra i Cardell; Juan Orozco i Trulla; Crisanto Valcárcel; Ca'n Guixa i Ca'n Pelut; "Ses Casetes" de sa Pobla; el "Bar Figuera"; els allots del carrer de la Muntanya; l'exportació de la patata; el "Gardenia" i el "Salón Montaña"; el cine "Montecarlo"; 1956: l'any de sa neu; Gaspar Aguiló i l'Escola Municipal de Música de sa Pobla; Maria Sureda i la Biblioteca Pública de la Caja de pensiones para la Vejez y de Ahorros; Joan Retich; Rafel Moranta; Lluís Ripoll; l'arribada de la televisió; el carrer de la Marina; els corresponsals de sa Pobla; el teatre d'Alexandre Ballester; el batle Jaume Font i la cultura; sa Pobla i la poesia; sa Pobla i el teatre mallorquí; Jaume Font i Antoni Serra...


Temps i gent de sa Pobla ens proporciona també una important visió gràfica de la Mallorca de començaments del segle XX i dels anys cinquanta i seixanta. En aquesta obra hi ha moltes fotografies inèdites servades quasi religiosament en el meu arxiu particular (juntament amb les de l'arxiu de Joan Llabrès). Alguns d'aquests importants documents que surten per primera vegada a la llum pública són les fotografies titulades: les dones de la família "Verdera" a finals del segle XIX; el batle Miquel Crespí i Pons, el batle "Verdera"; Martina Caldés "Ximbona" i Rafel Crespí en una fotografia de l'any 1917; el General Miquel Primo de Rivera (1929); José López Sánchez i alguns soldats de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit de la República l'any 1937; fotografies de la primera comunió a sa Pobla (1954); una festa a l'Escola Graduada de sa Pobla l'any 1956; "Ses Casetes" de sa Pobla l'any 1954; l'"Any de sa Neu" (1956)...


Miquel López Crespí


1 López Crespí, Miquel. Temps i gent de sa Pobla. Consell de Mallorca, Ajuntament de sa Pobla, col·lecció Uialfàs número 1, sa Pobla (Mallorca), 2002.


La postguerra a sa Pobla

Turmeda | 18 Desembre, 2019 19:41 | facebook.com

"D'ençà el juliol de 1936 manaven en el poble les autoritats feixistes 'elegides' per la força de les armes i sostingudes, durant més de quaranta anys, pels fusells de la Guàrdia Civil". (Miquel López Crespí)

Sa Pobla i el franquisme

La joventut d´un escriptor pobler.


Aleshores sa Pobla era "La Puebla". Haureu endevinat que parlam dels anys cinquanta. Vivíem enmig del reialme victoriós del franquisme i del més ranci nacionalcatolicisme. El Papa Pius XII imperava damunt tot l'orbs catòlic (sa Pobla inclosa). Ja mancava poc per al Concili Vaticà II i la profunda reforma que iniciaria Joan XXIII. El 1949 sa Pobla rebé la visita de la Verge de Lluc. Murta i brins d'olivera enmig dels carrers. Estols de beates anant amunt i avall. Càntics i rosaris a la l'església. Misses concelebrades. La Verge de Lluc va ser designada batlesa honorària. Es bastí una capella especial que va ser beneïda a mitjans dels anys cinquanta. Mentrestant nosaltres formàvem en el pati de l'escola i ens feien cantar aquella munió d'himnes dels vencedors en la guerra civil, drets, arrenglerats davant la porta de cada aula, sense poder moure'ns tot el temps que durava la tortura. Aleshores (1957) només arribaven a sa Pobla uns tres-cents diaris (per a una població de deu mil habitants).



D'ençà el juliol de 1936 manaven en el poble les autoritats feixistes "elegides" per la força de les armes i sostingudes, durant més de quaranta anys, pels fusells de la Guàrdia Civil. Dècades de setmanes santes que volien ser silencioses, "profundes" (nosaltres, els al·lots, anàvem a veure els diferents "passos" tot esperant els caramels que familiars i amics ens donarien). Misses i comunions diàries. Eternes prèdiques dels sacerdots (especialment dels reverends Antoni Aguiló i Jaume Vallès) contra el "ball d'aferrats", les pel·lícules que no fossin qualificades (pecat mortal les qualificades amb un 3 o un 3R en el portal de l'església!). Oficis de més d'una hora de durada. Predicacions per a salvar el món del comunisme. Més oficis solemnes en el dia de la Sagrada Familia. Cursets de cristiandat (la República havia volgut enterrar el catolicisme; ara es tractava de lluitar contra aquella herència de maçons i marxistes).

L'obligatòria assistència a les activitats de la Sección Femenina de F.E.T. y de las J.O.N.S., si una al·lota es volia treure el certificat d'haver fet el Servicio Social. Deien els anuncis publicats en la premsa local: "Presentar a la Delegada Local de F.E.T. y de las J.O.N.S certificado de nacimiento, expedido por el registro civil. Certificación de residencia del Ayuntamiento. Dos fotografías de carnet y 27 pesetas en metálico". Activitats del Secretariado de Caridad. Els pobres de sa Pobla. Deia la premsa local: "Ha sido entregado a todos los pobres de nuestra Parroquia el correspondiente aguinaldo navideño. Es altamente satisfactorio y conmovedor ver las caras alegres y risueñas de los pobres al ver cubiertas sus necesidades para pasar las fiestas más entrañables del año". Excursions al monestir de Lluc (més ofrenes a la Verge, més rosaris) organitzades per la Delegación Provincial de Sindicatos (la delegació local recollia diners per a bastir un nou tron a la Verge). A l'estiu, els joves de l'Institut hem d'anar unes setmanes al Campamento de la Victoria (més bona nota en l'assignatura Formación del Espítiru Nacional) i restar en mans dels dirigents feixistes del Frente de Juventudes. Sortides en tren cap a Inca on hi ha concentració de tots els joves de l'Illa. Obligats a cantar el Cara al sol una i mil vegades. Montañas nevadas, Yo tenía un camarada, enmig de la mirada complaent dels sacerdots que ens acompanyen i que, a la Victòria, ens faran resar cada dia per Franco i José Antonio. Des de la trona, cada diumenge, propaganda de les eternes excursions a Lorda. Per Sant Josep se celebrava el Día del Seminario (preservar la fe contra els comunistes que a Rússia i a la Xina mataven i torturaven els missioners, explicaven). Conferència del professor de Formación del Espíritu Nacional que conta les barbaritats d'indis i negres, la incultura dels països africans (mengen carn humana, adoren animals... sort dels missioners que els hi porten la fe autèntica!).


L'any 1957, en aquest Día del Seminario es recullen 13.000 pessetes. Tres seminaristes poblers (Joan Soler Planas, Sebastià Franc i Mateu Buades) ens expliquen que la humanitat no podria funcionar sense monges i sacerdots. Exaltació de les missions. Col·lectes en favor de les obres del nou seminari. En un parell de dies, s'aconsegueix arribar a la xifra de 54.768 pessetes. A l'horabaixa assistència obligatòria de tots els alumnes de les escoles a l'església parroquial: commemoració del Día de los Caídos. Més Cara al sol i més hores de braços a la romana. Ofrenes de flors a la paret del temple on hi ha la creu i el nom dels poblers (d'una part ben determinada dels poblers!) morts a la guerra. A la casa dels sindicats feixistes una altra lectura del testament de José Antònio. Avorrit discurs del cap local de F.E.T. y de las J.O.N.S.

Dia 23 de març de 1957 ingressen en el noviciat de Religioses Franciscanes (a Pina) dues allotes pobleres: na Micaela Socies Socies i n'Antònia Comas Comas. Per primera vegada ens fem conscients dels atacs que es fan des de la trona contra els jueus ("que mataren Nostre Senyor Jesucrist"). Alguns veïns ens ensenyen els cognoms dels xuetes. En el Campamento de la Victoria, els monitors feixistes ens expliquen que "los judíos hacen olor". Primeres lliçons pràctiques de racisme i xenofòbia. A les nits els més bèsties dels nostres companys es dediquen a pintar la cara d'alguns allots suposadament "xuetes" amb pasta de dents. Insults contra els Aguiló-Forteza-Piña o Bonnín (per dir només un parell de cognoms). Exposició de "flores y plantas" organitzada per la Sección Femenina. Festa de la Congregación de las Hijas de María. Més cursets de la Sección Femenina de F.E.T. y de las J.O.N.S. "para promocionar la mujer de La Puebla" (trenta alumnes participen en un curset de religió, confecció de vestits, puericultura i cultura general).

L'escriptor Guillem Cabrer ens informava en el seu opuscle L'església mallorquina i els intel.lectuals dels anys 70 (Ciutat de Mallorca, 1980) del ferotge control que l'Església vencedora en la guerra civil, l'església de la croada i el nacionalcatolicisme, exercia sobre l'ensenyament a les Illes, sobre la vida dels mallorquins en general. A Ciutat, amb ajut del règim i del capital (especialment de can Verga, en el cas dels frasciscans) es basteixen els edificis dels frares del Bavarall, de Madre Alberta, el de les Agustines, de les Teresianes, el de la Immaculada, les ampliacions dels col.legis dels Jesuïtes, Teatins, etc, etc.

Els seminaris tenien una importància cabdal pel que fa a l'educació del poble mallorquí. Hem de pensar -com molt bé explicava Guillem Cabrer- que "la situació acadèmica mallorquina de la postguerra era, senzillament, desoladora. Molts de professors de reconeguda vàlua havien estat purgats, l'ensenyança laica era temuda, les escoles nacionals havien estat desacreditades, els instituts eren mal vists pels ulls de la bona societat...". Molts fills de pagesos -i bona part de la fornada d'escriptors dels anys setanta- s'eduquen en els seminaris d'aquella època. Concretament en el Diocesà, el dels Franciscans, el dels Sagrats Cors, el dels Teatins, el de la Missió i el de La Salle. El Bisbe Hervàs impulsa la creació d'un Seminari Nou i dels famosos "Cursillos de Cristiandad". Hervàs es traslladat a Ciudad Real i l'any 1955 pren possessió de la mitra mallorquina Jesús Enciso Viana.

Enciso Viana consolida la idea dels "Cursillos de Cristiandad" i esdevé columna vertebral del poder de la dictadura feixista a Mallorca. Organitza el control dels creients en aquesta línia d'exaltació del franquisme. Són conegudes de tothom les seves normes i directrius emeses en cartes pastorals: sobre la moralitat en les platges; referent a l'Acció Catòlica; organitzant manifestacions marianes, les famoses setmanes de la joventut i les processons multitudinàries; recomanant a ecònoms i vicaris el control sobre la pràctica dels feligresos, mitjançant un arxiu secret on se'n recollís l'assistència a missa i la freqüència amb què rebien els sagraments...

De totes maneres potser el més perdurable d'aquest pontificat nacionalcatòlic hagi estat la creació i consolidació del Seminari Nou, ubicat a la possessió de Son Gibert, en el Rafal. El primer Rector d'aquest Seminari va ser Francesc Payeres, que després seria substituït per Pere Sureda (juny de 1960). Des del curs 1956-1957, tots els alumnes de l'antic Seminari ja es troben en el nou.

Molts dels escriptors educats en aquests seminaris es rebel·len i amb el temps van bastint una obra ben diferent d'aquella que els seus professors haurien volgut. Enfront d'una moral closa, com havien rebut, ens parlaran d'uns costums lliures; enfront d'un Déu creador posen l'ateisme i el materialisme; enfront d'una llengua oficialment imposada, defensen, estudien, aprenen i publiquen en una llengua pròpia. ¿Qui són aquests escriptors revoltats contra la falsa moral imposada per una Església al servei de la dictadura franquista? Guillem Cabrer ens parla de Gabriel Janer Manila, Josep Massot i Muntaner, Sebastià Mesquida, Joan Moll, Jaume Santandreu, Guillem Frontera, Pere Orpí, Biel Moll, Jaume Oliver, Joan Miralles, Joan Bestard Comes, Pere Llabrés, Francesc Barceló...

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell Insular de Mallorca- Ajuntament de sa Pobla, 2002)

Sa Pobla i els presoners republicans en la literatura mallorquina

Turmeda | 17 Desembre, 2019 23:12 | facebook.com

Viatges: els presoners republicans arriben a Mallorca (records del meu pare)


Havia sentit parlar de Mallorca a l’Escola de Comandaments de l’Exèrcit Popular, quan després de la dissolució de les milícies el govern de la República militaritzà les unitats que havien derrotat el feixisme en els primers dies de la guerra. Llibert, l’oficial instructor, un dels màxims impulsors a València de l’Ateneu Llibertari Espàrtac, ens parlà de la guerra de les Germanies, de la relació de fraternitat que existí en aquells anys convulsos entre agermanats mallorquins i valencians. Va ser un gran descobriment per a molts dels que seguírem el curs de formació políticomilitar. Escoltant les lliçons del company Llibert ens adonàvem de la misèria de l’educació espanyola malgrat que aquesta fos impartida per mestres i professors de tendència àcrata o socialista. La història d’Espanya sempre havia de ser la història dels fets protagonitzats per Castella, tot i que s’evidenciàs, ara ho copsava a la perfecció, que la famosa “Espanya” dels Reis Catòlics en realitat no va existir mai i no deixava de ser, com ho havia estat la monarquia austrohongaresa abans de la seva disgregació o l’imperi rus abans de Lenin i Trotski, una ficció que amagava l'esclavatge de les nacions que patíem sota la bota imperial. (Miquel López Crespí)


En arribar al port de Palma, encara érem sota el xoc de la derrota.

Havia sentit parlar de Mallorca a l’Escola de Comandaments de l’Exèrcit Popular, quan després de la dissolució de les milícies el govern de la República militaritzà les unitats que havien derrotat el feixisme en els primers dies de la guerra. Llibert, l’oficial instructor, un dels màxims impulsors a València de l’Ateneu Llibertari Espàrtac, ens parlà de la guerra de les Germanies, de la relació de fraternitat que existí en aquells anys convulsos entre agermanats mallorquins i valencians. Va ser un gran descobriment per a molts dels que seguírem el curs de formació políticomilitar. Escoltant les lliçons del company Llibert ens adonàvem de la misèria de l’educació espanyola malgrat que aquesta fos impartida per mestres i professors de tendència àcrata o socialista. La història d’Espanya sempre havia de ser la història dels fets protagonitzats per Castella, tot i que s’evidenciàs, ara ho copsava a la perfecció, que la famosa “Espanya” dels Reis Catòlics en realitat no va existir mai i no deixava de ser, com ho havia estat la monarquia austrohongaresa abans de la seva disgregació o l’imperi rus abans de Lenin i Trotski, una ficció que amagava l'esclavatge de les nacions que patíem sota la bota imperial.

Des de les trinxeres, en els mesos d’agost i setembre del 36, seguírem emocionats l’esperança que, per a l’alliberament de les Illes, podia significar el desembarcament del capità Bayo a Mallorca.

Menorca havia quedat a mans de la República des del primer dia de l’alçament. Molts companys dels primers dies de la Revolució, els amics que participaren en l’assalt de les casernes, marxaren, il·lusionats, amb el capità Uribarry per participar en l’alliberament d’Eivissa, Formentera, Mallorca... Després de la conquesta d’Eivissa hi hagué desavinences entre Bayo i Uribarry, i aquest amb totes les seves tropes tornà al País Valencià sense haver acomplert la tasca d’alliberar les Illes. Hi hagué manca de comprensió entre les unitats militars i de milicians sortides de Barcelona i les que procedien de València. Finalment, Bayo hagué de reembarcar. Sense tropes ni armes abastament per a la conquesta de Mallorca, pressionat per la incomprensió del govern central que mai no va entendre la importància estratègica de les Illes quant a un control efectiu de la Mediterrània, el somni de salvar els republicans mallorquins que eren executats sense pietats pels feixistes s’esvaí. Per a molts de nosaltres existia la possibilitat, si les Illes no eren alliberades, que Mallorca esdevingués un gran portaavions de Franco i Mussolini per bombardejar la costa en poder dels republicans. I sort, em contà un company que estigué amb mi a la Columna de Hierro, que es pogueren retirar a temps en una nit angoixosa sense que els feixistes s’adonassin de la fugida. La retirada s´hauria pogut convertir en una derrota sagnant amb milers i milers de morts, caçats com a conills, podrint-se damunt l´arena de les cales mallorquines.

A les platges del port de Manacor, a Portocristo, hi restaren, emperò, unes milicianes i uns companys que no s’assabentaren a temps de la marxa de les tropes i, l’endemà, foren capturats pels franquistes. Les noies, infermeres d´una bondat i esperit de sacrifici immens, es fan fer mítiques per la feina que realitzaren en suport dels ferits durant les setmanes que durà el desembarcament.

Amb els mesos, a través de les informacions que ens proporcionaren alguns mallorquins escapats de l’illa, ens assabentàrem que les cinc infermeres capturades per l’exèrcit de Franco i les milícies falangistes al Port de Manacor foren violades brutalment i després d’aquestes tortures i vexacions, foren afusellades amb la resta de combatents capturats en aquella primera setmana de setembre del 36.

Mallorca en la distància, enllà de la mar!

Durant tot el temps que durà la guerra mai no deixàrem de pensar, patint el bombardeigs de l’aviació italiana que tenia les bases principals a Palma i a la badia de Pollença, en l’error del govern republicà de no voler donar suport als milicians, soldats i carrabiners comandats pel capità Bayo. Quantes morts no s’haurien evitat a Alacant, València, Castelló, Tarragona i Barcelona! Però, com deia el comissari Llibert, els sacrificis per a l’alliberament de Mallorca, Eivissa i Formentera eren una “aventura catalana”. Bastava que l’expedició hagués rebut el suport de la Generalitat de Catalunya per merèixer els retrets dels polítics madrilenys.

Com maleírem durant tota la guerra l’error d’uns republicans tan espanyolistes com els que anaven amb el general Franco!

Però ara érem a l’illa perduda enmig de la mar, presoners de guerra, sota la inclemència del sol d´un dia d’agost de 1940.

Presoners de guerra, Batallón de Trabajadores número 151 amb destinació a la badia d’Alcúdia, per fer carreteres, un ramat de carn esclava a disposició dels vencedors.

Havia passat més d´un any d’ençà la derrota de la República i de la rebel·lió de la Junta de Casado que obrí les portes de Madrid a les tropes franquistes, i encara no m’havia recuperat del terrabastall que, en el meu esperit, havia significat la desfeta. Era com un somni terrible, un malson que em perseguia dia i nit. Romanien ben presents en la meva memòria els dies de joia i esperança, que també n’hi hagué, i molts!, viscuts al costat dels homes i dones de les milícies, primer, i després, quan les al·lotes foren enviades a rereguarda, amb els companys de l’Exèrcit Popular.

Estranya matinada amb el vaixell presó lliscant, silenciós, per damunt les quietes aigües de la badia de Palma. Cinquanta els presoners que davallàvem aquell matí d’agost per les estretes escaleretes de fusta de l'atrotinat vaixell, que havia servit per al transport de les taronges valencianes fins a Marsella i altres ports francesos, i ara era una presó on uns quants sobrevivents de la derrota rebíem les fuetades i els insults del tinent i el sergent que manaven l’expedició.

En sortir de la bodega on havíem estat prop de dotze hores, acaramullats, sense aigua i sense menjar, sense tenir cap indret on fer les necessitats, menjats per la brutor de setmanes de no poder rentar-nos, el sol em colpejà inesperadament. Vaig estar a punt d’ensopegar amb uns ferros de la coberta i caure dins la mar. La mà d’un amic em salvà, miraculosament d’anar a parar a l’aigua. Dubt que, si hagués tengut la desgràcia de caure, els militars que ens custodiaven o els falangistes del moll haguessin fet el més mínim moviment per ajudar-me. Els maltractaments, la manca total d’assistència mèdica, l’excessiva feina dels camps de concentració tenia un objectiu ben estudiat per les autoritats del règim: anar acabant, d’una forma diríem “legal” i sense necessitat de la ficció dels tribunals de guerra, amb els rojos que havien tengut l’atreviment de lluitar contra Franco durant els tres anys de guerra.

De cop i volta, una vegada recuperat de l’ensurt, vaig fer peu en terra mallorquina. A les vuit el matí el sol ja picava fort, però encara era suportable en comparació amb el migdia, com aviat no trigaríem a constatar.

Al port, uns soldats a les ordres d’un sergent que portava un llarg fuet de cuiro ens lliuraren una mica d’aigua en uns tassons d’alumini bruts. Després de dos dies sense menjar ens oferiren dues sardines de llauna per cap i un tros de pa d’ordi, immenjable. Potser fins i tot trobaven que eren massa amatents amb els miserables que, pensaven, havien cremat esglésies i volien fer la “repartidora” entre els pobres.

Arribar a Mallorca, sentir les llambordes del port de Palma sota els peus! El primer pensament que vaig tenir era el mateix dels dies de març del 39, quan, metrallats per les tropes de Franco i les de Casado, no sabíem què seria de nosaltres a l’endemà. O quan, després de la nostra tràgica fugida de la ciutat lliurada a l’enemic, avançant per una Castella ja a mans de la cinquena columna, poguérem arribar primer a València i després a Alacant.

La mateixa sensació d’impotència que teníem tots els que ens havíem arreplegat al port d’Alacant, aquelles trenta mil persones, desesperançades davant la tragèdia que s’apropava en forma de baionetes i metralladores italianes, soldats del Marroc i espanyols i tota aquella munió de falangistes i requetès amb la set de venjança en els ulls. La guerra, tot el que havíem viscut aquells tres anys de combats i enfebrades esperances revolucionàries... havia estat un somni, un producte de la nostra malaltissa imaginació? Els patiments ens feien desvariejar. Un any vivint enmig del malson, anant d´un camp de concentració a un altre, de presó en presó, sotmesos a mil controls i identificacions, als insults constants. Nits de sentir com s’emportaven els companys i companyes a matar. I després de la descàrrega de les metralladores, els trets de gràcia, implacables, com les campanades del rellotge de l’església del meu poble, abans de totes aquestes desgràcies.

Més d´un any d’un malson constant! Una eternitat sentint en la carn, en totes les artèries, com havia canviat el temps. Ara el sentit de les hores era un altre. Ja res ens unia a la lògica del passat. Els minuts podien esdevenir dies, els segons angoixoses hores, les nits esdevenir interminables, eternes. Un rellotge era per a nosaltres una màquina infernal que ja no marcava el pas del temps d´una manera raonable: les manetes indicaven ara l´instant del pànic i del terror i res no les feia avançar cap a un amagatall segur, un indret on ens poguéssim protegir dels crits desesperats dels condemnats a mort.

Abans que els partidaris de Casado i Besteiro ens lliurassin fermats de mans i peus a Franco decidírem provar sort i mirar d’arribar a València, on deien, darrera esperança!, que esperaven vaixells anglesos i francesos per embarcar els vençuts. Qui podia fiar-se de les promeses de l’estat major del general Franco? Era absurd tenir la més mínima confiança en les paraules d’aquells que ja portaven tres anys assassinant republicans, comunistes i anarquistes, sense judici, sense cap mena d’escrúpols. La guerra que portaven endavant tots aquells generals ensinistrats en el genocidi dels pobles del Marroc era una guerra d’extermini, feta sense pietat, amb la ferma voluntat de matar per matar, d’escalivar per generacions aquella gent que, com tots nosaltres, havia cregut que era possible canviar el destí immutable dels astres.

El terror era arreu. En què confiaven els casadistes? O no tenien ulls per veure el que s’havia esdevengut? Bastava que hom no hagués anat a missa i les beates del poble et denunciassin, que una al·lota hagués cosit uniformes per a l’exèrcit de la República, que algú es recordàs de la teva participació en una antiga vaga, per ser digne de la tortura i de la mort més cruel. Mestres d’escola afusellats pel simple fet de fer classes en un edifici bastit per la República; infermeres violades i torturades; un metge conegut, que havia quedat en camp feixista en començar la guerra i el martiri del qual m´explicaren uns veïns del poble fugits a zona republicana: li havien llevat la pell amb una fulla d’afaitar, a poc a poc, per fer-lo patir, lentament, i després, encara viu, li tallaren les parts.

Un malson que durava i durava de camp de concentració en camp de concentració, de presó en presó, sense que acabàs mai, perseguint-te en tot moment, com els trets dels escamots d’afusellament segant vides totes les matinades d’ençà el final dels combats.

Havíem de fugir de la trampa en què el cop d’estat de Casado havia convertit Madrid.

Però hi hauria cap taula de salvació, algun indret on amagar-nos de l´odi que s’estenia, sense aturar, com una gran taca d’oli inundant, implacable, tots els racons que abans havíem conegut en ple combat en la lluita per un món sense injustícies socials?

No sé com poguérem arribar a València. Defensàvem el camió amb ungles i dents, amb totes les armes que portàvem. Ens el volien prendre els oficials en retirada, els falangistes que ja muntaven controls a les carreteres, tot esperant l’arribada dels seus.

En deixar Madrid, la ciutat era una orgia de sang. Les unitats que s’havien revoltat contra el govern del doctor Negrín, partidari de resistir fins que esclatàs la guerra mundial que ja s’entrevia a l’horitzó, aquestes unitats traïdores a la República afusellaven els que no es volien rendir, enmig del carrer, amb fúria. Matar comunistes i antifeixistes, abans que ho fessin els escamots d’extermini dels requetès i falangistes! Tot plegat era un absurd. Franco enganyava els comandaments republicans i els agents de Burgos, que mantenien contactes constantment amb els partidaris de la rendició sense condicions; els havia dit que, si obrien les portes de la ciutat i es desfeien dels comunistes, de tots els partidaris de resistir, els militars de carrera, evidentment, no solament serien perdonats pels vencedors, sinó que servarien la mateixa graduació que tenien quan fossin integrats en les unitats de Mola, Yagüe, Asensio o Aranda.

Quin somni de folls!

A Franco no li interessava cap pacte amb els republicans. L´únic que volia era aconseguir el màxim de putrefacció en la zona que encara restava en mans de la República i obtenir així avantatges per a la seva victòria militar. Dividir l´enemic, aconseguir que els darrers resistents al feixisme es matassin entre ells, aquest i no cap altre era l’objectiu gens amagat del govern de Burgos.

Per a desgràcia nostra, moltes d’aquestes falses promeses varen actuar com a enèrgic dissolvent del darrer esperit de resistència. I molts comandaments militars es cregueren el que prometien els feixistes: conservar la graduació, entrar a formar part del nou exèrcit espanyol! I per això mataven comunistes, el coronel Barceló, tot el seu estat major, els centenars d’antifeixistes que no es volien lliurar a l’enemic.

Ja per sempre, per tot el temps que em restàs de vida, la imatge dels nostres companys i companyes morts pels casadistes el primer dia del cop d´estat de la Junta. Margalida, amb un tret al cap, mirant-me des d´una distància infinita amb els ulls oberts per a tota l’eternitat.

--Primer morir a la trinxera, lluitant, abans que em violin els falangistes o que em torturin a les presons.

Mai no hauria pogut imaginar que la bala que la mataria hagués de procedir dels nostres fusells; i l´ordre, de l´estat major de Cipriano Mera, el dirigent anarquista que era al servei de Casado i Besteiro.


De la novel·la Els crespuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Alexandre Ballester


Poblers a Lluc (1963) - De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)

Turmeda | 17 Desembre, 2019 14:43 | facebook.com

Un viatge a Lluc (1963)


Procurava distreure´m mirant per les finestres de la camiona. Sortint de Caimari havia començat a caure una fina pluja intermitent que anava en augment fins a convertir-se en un autèntic ruixat. Era difícil divisar les muntanyes que ens envoltaven, poderoses, alçant-se com un crit vers el cel. Hi havia moments en què no podia albirar el firmament grisenc que descarregava la pluja amb tota la seva força. L´eco dels congosts feia ressonar els trons i repetia l´amenaçador missatge dels núvols un parell de vegades. (Miquel López Crespí)


A partir de Caimari sentia com anava deixant al darrere algunes de les preocupacions que em dominaven l´esperit. La camiona començava l´ascens cap a Lluc, lentament. El motor, una vella relíquia del passat, tossia i em feia pensar que s´aturaria d´un moment a l´altre. Vaig fer una ullada al voltant. Érem pocs viatjant cap al santuari en aquell mes de novembre. Una parella de la Guàrdia Civil, la padrina i jo, una mare amb un al·lot d´uns dotze anys que --parlava fort i ens assabentàvem de tot el que deia-- s´anava a incorporar als famosos blauets, i una joveneta carregada amb un munt d´ensaïmades, possiblement per al bar de la plaça.

Exceptuant la mare que donava consells interminables al fill, ningú no parlava gaire. El conductor, amb un enorme mostatxo que em feia recordar les fotografies de l´emperador Guillem II d´Alemanya, provava de sintonitzar una vella ràdio que no funcionava bé. A vegades senties notícies de futbol, més endavant alguns bocins de cançons de Sarita Montiel i Pepe Blanco, però de seguida el so s´esvania i només t´arribava un renouer eixordador. Veia com el xofer feia esforços per no pronunciar paraules gruixudes. Veus esquerdades sortien del vell giny. Al cap d´una estona, una cançó àrab; melodies que et feien pensar en palmeres i oasis enmig del desert, en camells transportant exòtiques mercaderies a través de rutes misterioses. Especialitzat a captar emissores llunyanes, de seguida vaig reconèixer la veu dels locutors algerians. Només ho vaig poder sentir uns instants: amb una frase irreproduïble, el conductor optà per apagar l´aparell.

Una calma inesperada envaí el vehicle.

Només senties el soroll del motor, talment una persona que tengués dificultats a respirar i li costàs caminar. Com un vell del meu poble avançant, geperut, ajupit pel pes dels anys i tossint per l´abundor de picadura a la gargamella i els pulmons.

Vaig pensar que aniria molt bé que la tranquil·litat duràs tot el viatge. La padrina Martina resava el rosari en silenci. Vaig veure que feia un alè en copsar la calma del moment. Tampoc li agradava sentir la veu histeritzada de la mare amb tantes interminables recomanacions: “Has de fer bondat i creure els frares. Procura obeir tot el que t´ordenin. Recorda que seràs al lloc més sagrat de Mallorca i has de ser digne de l'indret que t´acull. Menja com els altres, sense deixar res en el plat. Renta´t i pensa a netejar-te les dents. Quan t´aixequis el matí, el primer que has de fer, després de resar les teves oracions, és netejar-te les dents; t´he posat quatre tubs de Profidén. Per la resta, el que necessites ho demanes als frares. Hem quedat que et proveiran de tot el que hagis d´emprar...”.

I així minut rere minut.

Procurava distreure´m mirant per les finestres de la camiona. Sortint de Caimari havia començat a caure una fina pluja intermitent que anava en augment fins a convertir-se en un autèntic ruixat. Era difícil divisar les muntanyes que ens envoltaven, poderoses, alçant-se com un crit vers el cel. Hi havia moments en què no podia albirar el firmament grisenc que descarregava la pluja amb tota la seva força. L´eco dels congosts feia ressonar els trons i repetia l´amenaçador missatge dels núvols un parell de vegades. Els guàrdies civils miraven el rellotge. Possiblement anaven a substituir els que estaven de guàrdia a la petita caserna del monestir. Uniforme verd, dos grans mosquetons enmig de les cames, com si fos el tresor més preuat. La pistola al cinturó. De petit havia vist com la Guàrdia Civil se´n portava a la caserna un lladre del meu poble. Havia gosat entrar a una casa del nostre carrer pensant que no hi havia ningú. Descobert, provà de fugir per les teulades, però els veïns el detingueren al cap de pocs instants. Quan arribà la parella de guàrdies ja el tenien fermat i a disposició de l´autoritat. Tota l´al·lotea del carrer acompanyà la processó fins a la caserna. El portaven enmig, emmanillat. El jove avançava amb el cap baix, sense mirar ni a dreta ni esquerra. Érem petits, però ja intuíem que aquell jove restaria marcat per sempre. Què li farien a la caserna de prop de l´estació? Estàvem convençuts que l´apallissarien, el torturarien fins a fer-li confessar el que volguessin.

Aquell jove desaparegué com per art de màgia de la nostra vida. No sé si el condemnaren a molts d´anys de presó. El cert és que mai més tornà al poble, i els pobres pares, d´ençà aquella feta, mai sortiren a celebrar cap festa. Condemnats a la solitud, tan sols els podies veure a missa, a un racó, separats per unes passes de la gent. Quasi ningú els anava a veure ni els saludava pels carrers.

Tanmateix, la camiona no podia augmentar de velocitat. El xofer va disminuir la marxa. Agafava els revolts en primera, canviant a segona i tercera quan es trobava més segur. Veia com els vidres s´entelaven de la respiració dels passatgers. Amb el mocador netejava el vidre de la meva finestra per a poder guaitar del paisatge intuït en la distància.

Arreu del que abarcava la meva mirada, a través de la pluja, distingia l´infinit exèrcit d´oliverars muntanyencs, les marjades de pedra seca, la força del vent agitant les branques dels arbres. Tot plegat em feia l´efecte d´anar avançant cap a un altre món. No res a veure amb el sol del matí, quan el tren, a l´estació de sa Pobla, ens esperava expulsant el vapor, movent les rodes de ferro talment fos un monstre prehistòric, un dragó de ferro infernal, esbufetegant fum per la boca i els ulls.

Canviava el paisatge. La planura del meu poble i de Muro havien quedat enrere. Tan sols feia unes hores encara viatjava entremig d´horts i molins. Ara em trobava enmig de les muntanyes. La feina dels pagesos d´aquestes contrades, ben diferent de la del pla, també denotava la lluita d´uns pobles per la supervivència. Les marjades representaven un esforç igual o superior que la construcció dels molins. Aquí era la pedra tallada segle rere segle el que permetia el conreu de les oliveres i d´alguna petita anyada de blat o faves. Com havien pogut aconseguir donar vida a la pedra esquerpa de la muntanya?

La fam creant vergers enmig d´un indret on, abans de l´esforç dels homes, fins i tot a l´herba li era difícil subsistir. Mirava les pedres tallades a mà. Quanta suor i llàgrimes per aconseguir la bellesa perfecta de les marjades, que fructificàs l´oliva, productora del millor oli de l´illa, peça bàsica per a l´exportació. El professor Antoni Serra, a l´institut de sa Pobla, ens parlava del treball esclau a les possessions, del fred de les al·lotes recollidores d´olives que compareixien per aquestes contrades des de tots els pobles de Mallorca. A la majoria els pagaven amb espècie. Uns saquets d´olives era tot el que guanyaven després de deixar-hi la pell de les mans. La meva padrina em contava com aquelles al·lotes encalentien pedres al foc i les posaven dins els davantals per a poder tenir un poc d´escalfor mentre recollien el fruit de les oliveres. Quan notaven els dits congelats agafaven uns moments les pedres de la butxaca i provaven d´encalentir-se. Algunes, mal alimentades, no podien acabar la temporada. Queien malaltes per un esforç superior a les seves forces i les tornaven a casa seva.

Què podia fer un pagès en aquell temps? O doblegar l´espinada davant la situació establerta o marxar a fer feina a França i Amèrica. Cap altra alternativa. Els missatges, a la possessió, dormien amb els animals, a les païses. Els donaven sopes amb col, un bocinet de botifarró o sobrassada els diumenges i festes principals. Per això mateix la fugida cap a altres indrets. Marxar a l´Argentina, Cuba, l´Uruguai, amb l´esperança de guanyar uns diners, fugir de la fam d´una Mallorca sotmesa sempre al poder omnímode de cacics i sacerdots.

Davant els meus ulls, fugissera, alguna cabana de roter. Pensava en el significat de la paraula roter. Provenia de roturar? Ho hauria de mirar. Ho volia saber amb precisió. El cert era que molta de la riquesa que ara veia desfilar davant els meus ulls havia costat sang a generacions de jornalers sense terra. Ho havia sentit parlar sovint a casa dels padrins, mentre dinàvem. No feia gaire, els senyors oferien a un pagès pobre un bocí de terra plena de pedres per feinejar-hi i deixar-la en condicions de sembrar una anyada. Si l´amo de la possessió era bon home li prometia que, durant un parell d´anys, mitja anyada seria per al roter. Després, evidentment, la terra tornava al propietari.

El roter s´instal·lava en el seu racó de la muntanya i bastia una d´aquestes petites cabanes de pedra en sec on s´estava mesos i mesos netejant amb un picassó les roques de la finca. De què vivia mentre la terra era improductiva? Un poc de pa dur i formatge que li portava la dona quan n´hi havia. Quatre gorrions caçats amb xarxes. Possiblement algun eriçó que, netejat de punxes, esdevenia una menja exquisida. Sempre existia la possibilitat que un pastor s´apiadàs de la seva misèria i li oferís algun bocí de camaiot i sobrassada.

Els padrins recordaven el cas del propietari de les cases de Son Puigverd. Un cacic que va deixar bona anomenada per la zona de Deià. Cada parell de dies enviava les criades amb una senalleta plena de figues, alguns ous, un dels conills que havia caçat i no sabia què fer-ne. També donava llençols vells als jornalers que feinejaven a les seves propietats. Els homes, en arribar la nit, feien un nus al llençol i el convertien en una caputxa. Així es podien tapar el cos i dormir entre la palla, única manta que els protegia del fred.

Però eren casos excepcionals.

Normalment no hi havia misericòrdia amb els treballadors i treballadores de les possessions. Ni que haguessin estat les mares de llet, la dida que surà el senyor quan era un infant!

De seguida que aquella persona emmalaltia o tornava vella, era llançada a les tenebres exteriors, al carrer, sense que hagués servit de res el que havia fet durant tota una vida d´esclavatge...

No havia plor que servís.

Eren uns costums venguts del fons dels segles, i així continuaven amb la benedicció de l´església que, evidentment, mai va denunciar aquests fets.


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Un viatge a Mallorca (1936) - El desembarcament del Capità Bayo i les infermeres violades i assassinades pel feixisme

Turmeda | 16 Desembre, 2019 20:58 | facebook.com

Un viatge a Mallorca (1936) - El desembarcament del Capità Bayo i les infermeres violades i assassinades pel feixisme -


La mare, a la motxilla, m'ha posat dues mudes de roba interior, mitjons, un munt de paquets de tabac... i dos pinta-llavis! Dos pinta-llavis! No sabia on amagar-los, al bar, aquesta tarda. Si abans de la revolta militar quasi mai perdia el temps fent de petit-burgesa desenfeinada...) com ara, moments abans de marxar al front de combat es pensa que em pintaré els llavis! Li he fet creure que faré d'infermera a un hospital de debò, quilòmetres lluny del front. S'imagina un senyorial edifici de pellícula, amb metges, doctors i ajudants, impecable servei d'urgències vestit de blanc, feinejant enmig de nafrats somrients, mentre sona música de valsos vienesos pels altaveus. Ben cert que es pensa que estaré amb amigues passejant-nos tranquillament d'habitació en habitació, parlant amb els ferits. (Miquel López Crespí)


La mare, a la motxilla, m'ha posat dues mudes de roba interior, mitjons, un munt de paquets de tabac... i dos pinta-llavis!

Dos pinta-llavis! No sabia on amagar-los, al bar, aquesta tarda. Si abans de la revolta militar quasi mai perdia el temps fent de petit-burgesa desenfeinada... )com ara, moments abans de marxar al front de combat es pensa que em pintaré els llavis! Li he fet creure que faré d'infermera a un hospital de debò, quilòmetres lluny del front. S'imagina un senyorial edifici de pellícula, amb metges, doctors i ajudants, impecable servei d'urgències vestit de blanc, feinejant enmig de nafrats somrients, mentre sona música de valsos vienesos pels altaveus. Ben cert que es pensa que estaré amb amigues passejant-nos tranquillament d'habitació en habitació, parlant amb els ferits.

Li he hagut de muntar una història color rosa, un conte de fades. Ha estat l'única manera de conformar-la, aconseguir que no plorés més. Té por que no torni, si marxo amb l'expedició.

Barcelona, amb la victòria, s'ha vestit de roba proletària. Fa goig passejar per les Rambles! Ningú, ni els camarades més vells, no podien imaginar-se que un dia la classe obrera manaria a la nostra ciutat. Centenars de milicians i milicianes esperant l'hora de salpar el vaixell, amb la mainada --els que tenen fills--, agafats de la mà amb les companyes, les esposes, amb els amics, envoltats de la família, orgullosa de tenir un heroi que surt a deslliurar els seus germans de classe... Amunt i avall esperant que siguin les dotze de la nit, asseguts als cafès collectivitzats, amb cambrers que et saluden amb el puny tancat, mirant-te fixament als ulls, sense gens del servilisme del passat, contents d'haver aconseguit, amb la lluita, amb la sang vessada enmig del carrer, ser homes, ciutadans lliures per primera volta en la seva existència.

Rambla amunt, Rambla avall. Amb les unitats d'Estat Català cantant Els Segadors, Els emigrants. Els voluntaris del POUM o del PSUC, tarallejant La Internacional, La Marsellesa, Hijos del Pueblo... Els militants de la CNT, afegint-se a l'escalfor de les cançons revolucionàries, interpretant, feliços, A les barricades...

No hi ha edifici important on no onegi al vent la bandera roja, o la roja i negra nostra.

Malgrat que no es vegin quasi enlloc policies ni uniformes militars, el cert és que tothom va armat. Ah! Aquestes parelles de treballadors i treballadores, ambdós agafats de les mans, ambdós armats, amb l'infant de la mà... )qui podria afirmar que el món no els pertany, no ens pertany? Circulen cotxes requisats pels diferents comitès antifeixistes. Les sigles dels partits i organitzacions obreres, pintades apressadament a la dreta o l'esquerra, palesen el canvi que copsen els meus ulls. Ja no hi ha cotxes de propietat particular. Els vehicles acompleixen avui dia una funció relacionada amb algun servei necessari per a la societat: portar queviures als barris o al front, transportar malalts, mantenir els contactes entre les trinxeres i la rereguarda...

Podria morir a Mallorca, a primera línia, i expiraria amb la certesa que ningú mai més ens podrà prendre aquesta llibertat guanyada. Tothom que tingui ulls ho pot veure: les esglésies tancades o convertides en magatzems, i aquelles des de les quals es dispara contra el poble, cremades. Ara serà l'hora de bastir palaus de la ciència, escoles i universitats populars. Una nova època comença, lluny de la ignorància a què ens tenien sotmesos el Vaticà i els ordes religiosos. Final de la caritat, inici de la justícia social.

De petita, quan ma mare em portava al temple, recordo que, sempre, el que més m'impressionava dels sermons dels capellans era quan explicaven la paràbola que seria més difícil que un ric entrés en el regne del cel que no pas un camell per l'ull d'una agulla. Ningú ja no diu "senyor" o "don". Ara que ho penso, d'ençà la victòria de la revolució no he tornat a sentir la paraula "vostè". Si un s'atura una mica i para l'orella només sentirà que "camarada", "tu" o "Salut!". Sembla que faci segles que vaig sentir per darrera vegada aquell "Bon dia tingui". Reflexiono mentre espero les companyes. Tant han canviat les coses, d'ençà que vencérem els soldats en les batalles enmig del carrer?

El 19 de juliol, a dos quarts de cinc de la matinada, les tropes havien sortit de les casernes cridant "Visca la República! Visca Espanya!". Burda astúcia de guerra, inventada per Mola, que fracassà de seguida.

Evocar aquelles hores enceses encara em fa tremolar de cap a peus. El pla dels sublevats era ocupar ràpidament els llocs estratègics de la ciutat. Se sentien els primers trets. Les tropes prenien posicions a les places d'Espanya, de la Universitat i de Catalunya. De seguida començà la resistència obrera. Veig una bandera del POUM prop de la plaça de Catalunya. Anem amunt i avall, acompanyant algunes patrulles de control que hem de situar a llocs estratègics. Josep Rovira, poumista, amb un centenar de companys dispara contra els soldats que resisteixen com poden el diluvi de foc que els cau al damunt des de la Telefònica.

Rovira ens explica que ara vénen Gorkin, Andreu Nin, Pere Bonet, Enric Adroher... Joaquim Maurín és a Galicia, realitzant un cicle de conferències.

Recordar! La Rosa, em sacseja:

-"Núria... què penses? Estàs a un altre món! No oblidis que embarquem d'aquí unes hores. Desperta!".

Sento el soroll del bar com qui sent ploure. Sense anar-ho a cercar, m'adono que m'he deixat portar al cor de la batalla, al matí del dinou de juliol a Barcelona, quan la ciutat cremava d'ira i d'esperances desfermades.

Estic escoltant Rovira.

-"Quan els feixistes surtin de les casernes, us donarem fusells".

-"Aleshores potser sigui inútil la defensa. Qui sap si ens vindran a buscar a casa, de nit, com els hitlerians van fer amb els anarquistes, amb l'esquerra socialista i comunista alemanya".

-"L'Andreu Nin té raó", continua. "Molts petit-burgesos de la Generalitat tenen més por del proletariat armat que no pas del feixisme".

Els deixàrem, perquè ens necessitaven a les Drassanes.

-"Salut!"

-"Salut i revolució! I provem de sortir d'aquesta zona batuda per l'enemic".

"UHP, el feixisme a fer la mar!" La consigna d'unitat proletària es va fer universal. M'estranyava sentir-la en boca de la Guàrdia Civil! La Guàrdia Civil saludant amb el puny tancat! Si m'ho haguessin dit el dia disset o divuit, abans de començar el combat, no m'ho hagués pogut creure. Teníem tan presents els assassinats de Casas Viejas!

El darrer record que servo en la memòria d'aquells dies inoblidables és el de l'assalt a la caserna de les Drassanes, al costat d'Ascaso i Garcia Oliver.

L'Ascaso estava segur, rere d'un arbre, disparant sense parar contra els militars sublevats. Podia haver-se estat així fins a la conquesta de la caserna. Era a primera línia. Lluitant com el que més.

Va veure una finestra amb una metralladora que impedia l'avanç dels milicians que davallen pel carrer de Santa Madrona.

-"Aquests malparits no deixen passar els nostres! Hem de fer alguna cosa, ràpidament". A la mà porta una Astra de 9 mm. "Si pogués arribar on són els arbres..." --i m'assenyala un que hi ha a una distància una mica llarga pel davant nostre...

-"Vés amb compte" --li dic. "Hi ha molts metres fins allà i els feixistes tenen la zona batuda".

Són les darreres imatges que servo d'Ascaso. Comprenc que no pot consentir que estiguin tirotejant els nostres companys. Som prop de la metralladora enemiga. Intueix que si es pot acostar a l'arbre i es situa sota les finestres de l'edifici podria disparar al servent de la mortífera arma.

S'acomiada amb la mirada, ajustant-se el mocador roig i negre.

-"És qüestió d'uns minuts. Ara veuràs com acabo amb aquest bord".

Només ha pogut avançar uns metres. No porta casc. La gorra amb els colors roig i negre no protegeix de les bales. Cau en sec. L'han ferit al cap. Queda estès amb el rostre mirant al cel. Des de la relativa protecció que em proporciona el meu arbre, distingeixo que parpelleja. L'Astra li ha fugit de les mans. Sense arribar a creure el que he vist --el cor em palpita a mil per hora--, em fixo en la mà dreta, la que portava l'arma. La tanca lentament i es clou en un puny. A l'endemà, no hi va haver manera d'obrir-li aquesta mà.

Degué pensar: Quina mala sort! No ho he aconseguit!

En restaran per sempre a la memòria els minuts eterns en què la mort encerclà, definitivament, d'una revolada, Ascaso. En Joan, l'home que estimo, al meu costat, preocupat per la meva seguretat, encara no ha copsat l'escena. En veure'm plorar, amb el fusell a terra, em demana, preocupat:

-Què cony passa, Núria? Per què deixes el fusell? No veus que estan disparant de ferm?

Amb un gest --no sé d'on trec les forces per a fer els moviments adients-- li indico el lloc on ha caigut. En un segon entén la situació i, foll, rabiós pel que ha vist, crida als amics del sindicat, que inicien l'assalt definitiu:

-Companys, han mort Ascaso! Ascaso és mort! Endavant!

Vaig estar més de mitja hora atabalada, sense saber el que feia. Entre somnis havia vist com els cenetistes, tants i tants revolucionaris, es jugaven la vida per a fer callar la metralladora que acabà amb Ascaso. No sense esforços, ho aconseguiren. Després hi hagué cants i llàgrimes. La nostra bandera onejava damunt de la caserna de les Drassanes.

Jo només sabia que Ascaso havia mort.

D'aquí poques hores marxem cap a les Illes. Mallorca en mans de la reacció. Em recupero. Estic amb les companyes del sindicat en un bar, propietat del poble, de les Rambles. Torno a sentir veus, soroll, les cançons dels germans d'armes que vindran amb nosaltres cap al front. En efecte, estem fent la revolució. A ningú li passaria pel cap de donar una propina a un company que et serveix un cafè en un bar col·lectivitzat! Et mirarien com a un contrarevolucionari, potser una patrulla de control et detindria! Qui sap!

La primera que arriba i m'abraça és l'Anna. L'acompanya el pare, que ja té prop de setanta anys i no ha pogut anar voluntari amb la columna de Durruti, cap a Saragossa. M'escomet, de seguida que em veu:

-Espero que la vigilis, tu ets la més gran, ja tens vint-i-quatre anys, i ella només n'ha fet vint. No l'hauria de deixar marxar. No dormiré tranquil fins que no torni. Què puc fer? M'ho dius? Jo sóc anarquista, collectivista. Ella ha estat conseqüent amb el que li he ensenyat. Com li podria impedir que marxi cap a Mallorca? Vigila, t'ho agrairé sempre. Cuida-la!

L'Anna deixa el fusell recolzat a la tauleta del bar. Un grup de milicians que camina cap al port canta Hijos del pueblo. Hi veig, de lluny --em coneixen i em saluden--, en Gilabert, el corresponsal que envia al front el nostre periòdic, la Soli; al seu costat, redactors de La Batalla, dels poumistes.

En Gilabert, en veure'm, deixa els germans d'armes i m'abraça. Tot i que sap que estimo el Joan, no deixa de fer-me la bona. Les dones el porten de cap! És un bon xicot. Diu, parlant fort, perquè amb les cançons quasi no puc sentir el que explica:

-Les notícies són excellents. Uribarri, que amb els seus homes i l'ajut del proletariat de València ajudà decisivament a vèncer els feixistes valencians, dirigeix les unitats que ens faran costat en la redempció de les Illes. Ho sé de bona tinta: a Maó, no donen l'abast allistant voluntaris. Els mallorquins que han pogut escapar de la repressió i han arribat a Menorca, són els primers a apuntar-se a les milícies.

S'acomiada, emocionat, seguint els de la seva colla, amb un crit de: Salut i revolució!

Són compares excellents. Hem feinejat tant, plegats, contra la monarquia i la dictadura de Primo de Rivera, que es pot dir que quasi som germans.

Ens aixequem amb soroll de taules i cadires. Alguns fusells cauen al terra. Per sort no n'hi ha cap de carregat! L'Anna, emocionada, crida: Ens veurem ara mateix; també sortim cap a les Illes! Després, agitada, feliç, exclama:

-Has vist? Ja no es veu gens de senyoriu a Barcelona! Hem vingut fins aquí caminant per Sants, des de l'Hospitalet. Enlloc cap burgesa mudada. Cap senyorito engominat, amb corbatí.

El pare de l'Anna intervé, mentre s'adoba el nus del mocador roig i negre que porta al coll.


-Fa temps que la gent de la Generalitat ho recomanà. A hores d'ara no sé amb quines intencions... )per a impedir que els obrers reconeguem els burgesos? El cert és que, de cop i volta, no hi resta a tot Barcelona cap barret, corbata ni corbatí.

Esclafim a riure. Pobres, els companys que han collectivitzat els establiments de barrets! Hauran de canviar d'ofici!

Entra al Trincall, la Irene, amb un mosquetó que és més gros que ella. Crida, des del portal: "Us he sentit" --s'apropa a la taula, s'asseu, llevant-se els cabells del davant d'una revolada. "Solidaridad Obrera ho deia l'altre dia: 'mentre no es vegin barrets ni corbates per les Rambles, els treballadors podrem estar segurs de la victòria'".

La Irene no pot dissimular la seva joia. Agita la Soli.

-Els capells representaven una prova evident d'arrogància i de privilegi. Símbols distintius de senyoritos, prínceps o capellans...

En això la Irene té tota la raó del món. )Què hi té a veure el proletariat emancipat per sempre de la seva opressió secular, amb un signe tan atrotinat de la "superioritat" burgesa?

La Rosa, amiga de la infància, veïna, militant dels grups d'acció del sindicat, s'apropa, posseïda per una alegria incontenible:

-Companys i companyes, foragitem els barrets de les Rambles i el futur, sens dubte, serà nostre!

Una veu que no acabo de distingir d'on surt, sentencia, des del racó del bar.

-Les corbates només escauen als rics per a penjar-se!

És hora de marxar. La mare plora i m'estreny fort de la mà. El pare de l'Anna dissimula com pot.

Finalment hi ha comparegut el grup de companyes, sense faltar-ne cap. Les més fermes. Penso: no haurien de trobar els pinta-llavis. )Una absurditat creure que tindrem un moment de descans, un bocí de mirall per a mirar-nos la cara entre batalla i batalla? Vés a saber. Potser totes en porten, amagats dins les cartutxeres, de pinta-llavis.

La Gabriela ha arribat, a darrera hora, contenta, com si anés a una excursió del collegi. Ens mostra un munt de fulls amb himnes anarquistes que venen a les mateixes Rambles. Tarallareja una cançó francesa.

-Escolteu, escolteu! La cantaven els comuners, l'any 1871, a França.

No la podem sentir. Hi ha massa soroll. Tothom parla, explica la seva, fa les darreres recomanacions.

Una forta recança em domina ara que s'acosta l'hora de pujar al vaixell. Haver viscut per a copsar tot el que hem vist en tres setmanes històriques! L'ensorrament de l'antic món de la burgesia! Una victòria total de les milícies damunt l'Exèrcit, la neutralització de la Guàrdia Civil, l'assalt triomfant a les casernes, el repartiment d'armes entre el proletariat, la collectivització de les fàbriques...

Hi ha electricitat dins l'ambient. La Rosa em diu, mostrant-me els braços:

-No sé que em succeeix. Tinc la carn de gallina!

No sé què dir.li. Jo també tremolo per dintre.

-Deu ser l'emoció de la partida.

No voldria que ningú veiés les llàgrimes que pugnen per davallar-me per les galtes! Per sort tinc un mocador a punt! Què dirien si em veiessin així! "Vaja una miliciana d'opereta!", exclamarien. No. No ho puc consentir. Inesperadament, taral·lejo:

"Som fills de la misèria

ella, rebel, ens alletà.

Odiem la tirania

que els nostres pares explotà".

-"La Jove Guàrdia"? -em demana la Rosa.

-"Sí. M'agrada" -li he contestat.

L'Anna, ma mare, la Irene i el seu nuvi, l'Aurora, ens hem ajuntat amb els companys que circulen Rambles avall, en direcció als vaixells. Nosaltres, la majoria de dones, anirem amb l'Almirante Miranda.

L'Elisa no parla; és una jove ferma i m'ho ha explicat sovint, no vol deixar-se endur per l'optimisme de les aparences. Em diu a cau d'orella: "hem de vèncer ben ràpidament el feixisme i tornar a Barcelona. Encara no ha passat un mes d'ençà que derrotàrem la reacció i ja n'hi ha molts d'entre els nostres que els agrada massa escapolir-se del combat, amagar-se rere els despatxos, apropiar-se dels cotxes oficials, manar... Fixa't en tants de discursos que ja comencen a parlar d'ordre i disciplina... com en els vells temps!

Caterina és del seu parer: "Al meu barri comença a escassejar la carn, però les meuques burgeses, que s'han fet a darrera hora d'Esquerra Republicana o del PSUC, tenen el rebost ben assortit, i ben cert que no vindran amb nosaltres, voluntàries cap a Mallorca... En la majoria de cases proletàries manca la llet per als infants, el sucre, el pa...

Penso com l'Elisa. No podem deixar Barcelona en mans de la burgesia i la petita burgesia, la quinta columna que ens aplaudeix membre partim cap a les trinxeres --com més lluny, millor! Senyoralla camuflada amb la granota del proletariat i que pensa --mira'ls als ulls, a la voravia, el seu somriure forçat--: "Mal no rebenteu en el front, mal no tornéssiu mai més. Que les bales dels heroics soldats del general Franco us foradin el cor, us deixin estripats enmig del camp, menjats pel cucs, sense que ningú us enterri, us clogui els ulls, rojos de merda!".

Un calfred m'ha pujat per l'espinada, mentre estrenyia fort el fusell que em donà, moments abans de caure mort, el company Ascaso en l'assalt a la caserna de les Drassanes. La quinta columna!, entre nosaltres, en la gent que ens aplaudeix quan marxem cap a les Illes! Els "camuflats", els falsos treballadors, els feixistes disfressats d'obrers, amb camisa arromangada, saludant-nos amb el puny tancat, escopint amb una falsa rialla als llavis les estrofes de Els Segadors, La Internacional...

No ho diria ningú aquesta nit del 5 d'agost, mentre els altaveus de les Rambles bramen amb els himnes del proletariat universal i la mainada, que ha vingut a acomiadar els familiars que marxen a les Illes, juguen amb els fusells dels pares. oncles o germans. Amb granota, com si haguéssim sortit de la fàbrica. Tot plegat és romàntic, commovedor. Dies, esperances -malgrat l'existència de tants traïdors amagats entre nosaltres-, que no es tornaran a repetir mai més.

Un vell camarada que visqué la proclamació de la Primera República, m'ho digué. "Aprofita tant com puguis els dies ardents de la Revolució. Aquests fets només solen succeir -quan s'esdevenen!- una vegada en l'existència d'una generació. Després haurem de viure de records, somniant en quan tinguérem a l'abast, en les nostres mans, la possibilitat que tot mudés o restés ben igual".

Té raó. Medito, pujant al vaixell, acomiadant-me de la mare, de les amigues del sindicat, que ha valgut la pena lluitar per a arribar fins a aquest dia d'agost.


A un quart de dotze, ja érem a bord de l'Almirante Miranda. La família, els companys i companyes, havien volgut venir a acomiadar-nos a peu d'escala. No sabia com fer-ho per a consolar la mare. No m'havia imaginat mai que fos tan complicat marxar a la guerra.

Ja dalt del destructor, les dones ens hem anat arreplegant cap a popa sense tenir gaire en compte la filiació política o sindical. Grups d'homes, amb manta i fusell, van i vénen provant de trobar recer. Són centenars i no sobra gens d'espai! Les noies del PSUC semblen força animades. Hi reconec l'Antònia Socies. M'ha fet un senyal amb la mà com dient: ens veurem més tard. Cantaven:

"Salve Rusia de sol refulgente

baña el mundo en tus bellos fulgores

y germina con tus resplandores

ideales de santa igualdad".

Alguns camarades protestaven de debò, dient que el primer que haurien d'haver fet els responsables de l'expedició hagués estat canviar els noms --reaccionaris, de destacats membres de les classes dominants-- que porten els nostres vaixells. Un bon amic que conec de les reunions del Sindicat, amb un gran pot de pintura d'aquells que els mariners empren per a pintar les parts rovellades, ha començat a escriure Bakunin a l'entrada de les cabines.

De seguida s'arma un renou eixordador. Cal tenir en compte que el voluntariat que omple el vaixell és molt i molt divers. Hi ha nacionalistes d'ERC, d'Acció Catalana i, sobretot, d'Estat Català, que el Comitè de Milícies Antifeixistes, a Barcelona, no ha volgut incorporar en les columnes que sortiren per a anar a reconquerir Aragó. Hi som nosaltres mateixos, les centúries de la CNT-FAI juntament amb poumistes i membres del PSUC...

Els catalanistes li volen posar Roger de Flor, potser desitjant emular la famosa expedició a Orient en el segle XIV. Recordo com si fos ara mateix que, de més jove, anant a classes de l'Ateneu, la professora, ben nacionalista ella, ens explicava les aventures d'aquell personatge agosarat i fort que es deia Roger de Flor. Enfocava sovint les lliçons d'història com una rondalla, una faula de reis i de princeses.

Era entretingut. Per unes hores, viatjant amb els valents almogàvers, m'oblidava de les greus dificultats familiars. El pare, pobre, que morí tuberculós, després de tants anys de feinejar en el taller. Sempre a peu de canó, com li agradava dir, amb l'únic entreteniment de l'orfeó o les reunions del sindicat, a punt de ser liquidat --la maleïda llei de fugues!-- l'any vint-i-tres a causa del cop de Primo de Rivera... Per això m'agradava imaginar Constantinoble, l'imperi d'Andrònic, sempre amenaçat pels turcs fins que hi arribaren els almogàvers...

En el fons sabia ben bé que en aquestes idealitzacions hi havia bastant d'imaginació i que els famosos croats que tant em seduïen no eren, en el fons, més que --en termes moderns-- una legió de mercenaris que mudaven de bàndol segons qui pagava millor. Però volia deixar constància en el meu dietari del soroll armat pel canvi de nom de l'Almirante Miranda.

Els membres del POUM, més seriosos i organitzats, s'amunteguen prop del company que porta el pot de pintura.

-Company --li diuen--: pensa que els vells temps, quan quatre oficials comandaven i dictaven la seva voluntat, ja han passat a la l'història. Si de veritat trobes que hem de canviar els noms dels vaixells --i nosaltres hi estem d'acord--, el que cal és convocar una assemblea, i, després d'haver-se explicat com pertoca cada proposta, votar a mà alçada aquest punt.

Els membres del PSUC, malgrat no poder veure els poumistes --els quals qualifiquen de "trosquistes que fan el joc al feixisme--", hi assenteixen i fan capadetes afirmatives.

Se senten crits arreu. Uns dient: Cal posar-li Karl Marx! La Caterina, que per suposat desitja que el nom en discussió tingui a veure amb la nostra forma de pensar i entendre el món, crida: Terra i Llibertat!, és l'única denominació que pertoca.

No sé si ens deuen sentir des del moll. El cert és que la discussió ha començat just de seguida que l'Almirante Miranda posava proa a València, perquè --ens ho han explicat a darrer moment-- hem d'anar fins a la ciutat germana a recollir un grup de més de tres-cents companys. També cal cercar armes.

Un bon nombre dels que viatgen amb nosaltres no porten fusells. A Madrid els preocupa ben poc la qüestió de les Illes. "Cosa de catalanes", diuen, i no amollen ni metralladores ni canons.

El mateix Comitè de Milícies Antifeixistes prioritza la conquesta de l'Aragó i, a mesura que van passant les hores, vaig comprenent que aquesta campanya és fruit d'algunes circumstàncies ben especials.

És evident la voluntat dels treballadors d'ajudar els seus germans mallorquins, eivissencs i formenterencs; però també hi ha l'interès particular del capità Bayo, la seva ferma voluntat, així com les ganes que té la Generalitat de fer quelcom de positiu --no tan sols de paraula-- per rescatar del jou de l'opressió aquests territoris tan germans de Catalunya, que en el passat formaren part de la Corona Catalano-Aragonesa.

El debat sobre el canvi de nom continua, tot augmentant d'intensitat els crits, que quasi arriben a insults. Just quan ja començava a amoïnar-me pel desenvolupament de la controvèrsia, veig que davalla ràpidament de la seva cabina de comandament el capità Bayo.

Sense discutir amanolla el pot de pintura que portava el company de la CNT i l'ha collocat al seu lloc, esborrant la pintada que deia Bakunin.

Agafat al passamans de l'escala, damunt quatre graons perquè tothom el pugui veure i sentir millor, ha explicat que no era el moment de debats d'aquest tipus. El canvi de nom dels vaixells --ha continuat explicant-- no és una qüestió de vida o mort. Ara, el que cal és arribar al nostre destí, alliberar Mallorca, Eivissa i Formentera. L'important és derrotar la bèstia antipopular, obrir les presons on pateixen els fills del poble, impedir que continuï la matança, que --ho sabem amb certesa per la gent que ha pogut escapar d'aquell gran camp de concentració-- fa setmanes que cobreix de sang els camins de les Illes.

Un destacat membre de la FAI forfolla al meu costat, assenyalant Bayo: "Els oficials de carrera seran la nostra perdició. Com els capellans i jesuïtes, els han ensenyats a manar. Saben parlar. Si no els pengem, els senyorets que porten galons, estrelles i distincions, del pal major d'una nau, no ens alliberarem mai de l'opressió".

Sovint, en el passat, havia compartit opinions per l'estil. Ara hi estic en desacord. Penso que no és el moment de barallar-nos per ximpleries. L'enemic espera, amb la bocassa oberta per a digerir-nos d'un cop si no sabem fer pinya en el moment que pertoca.

A València ens esperaran milers de treballadors i treballadores de totes les organitzacions i partits obrers... )ens hi hem de presentar amb l'estigma de la divisió i la desavinença?

El discurs del màxim responsable de l'expedició encara s'allarga una bona estona.

No sense esforç, aconsegueix calmar els ànims dels voluntaris i --me n'adono a la perfecció--, com si fossin uns infants, passat la dèria pel canvi de nom, comencen a discutir d'altres coses.

En Bayo torna a la cabina de comandament. Si mires amb cura el rostre del miler llarg de combatents que fa unes hores hem sortit del port de Barcelona, hi pots copsar una mena d'alegria frenètica. Hi ha, en efecte, la illusió en el món nou que indubtablement, després de la derrota final del feixisme i del capitalisme, ajudarem a bastir. Torna a haver-hi camaraderia i solidaritat entre els expedicionaris. Fins i tot hi ha grups de militants del PSUC que juguen a cartes amb els poumistes, indiferents --per sort!-- a les crides que fa Mundo Obrero --òrgan central del PCE-- a l'extermini de la "quinta columna fascista que es el POUM".

A popa ens hem anat ajuntant les dones. Crec que som més de quaranta. Hi anem milicianes de totes les tendències. He saludat l'Antònia Socies. Recentment, alguns collectius femenins contraris a la revolta social havien fet la primera provatura d'unificar els esforços de la dona catalana.

)Per què no volen parlar mai de la treballadora? Parlen de la dona, en abstracte, com si ja no hi hagués classes socials. Com si ja s'hagués consolidat el comunisme llibertari. En el fons crec que és un muntatge per a treure bons locals i diners per als enemics de la Revolució. Sabíem sabem! --juntament amb les companyes del POUM-- que som les autèntiques dipositàries de l'instint de classe. Era la nostra ferma creença en aquells moments, i encara ho és. L'Antònia, malgrat estar "marcada" a fons pel PSUC, és una xicota desimbolta i riallera i que en les més greus discussions polítiques sempre sap trobar el toc que les humanitza. En una època no gaire llunyana --abans del triomf del Front Popular-- feinejàrem plegades en la recollida de diners per als presos polítics. Després els nostres camins han divergit. Ella, segurament influïda per família i amics, s'anà decantant cada vegada més envers les Joventuts Socialistes que, més endavant, després d'un "cop d'Estat" fet per Santiago Carrillo --el fill del conegut dirigent socialista-- es passaren a anomenar JSU, i a Catalunya JSUC; mentre que jo em vaig anar afermant en la meva dèria cenetista.

Fa poc ens trobàrem pel carrer i m'explicà, rient, alguns dels "problemes" per a anar bastint una organització unitària de les catalanes.

-"Sí, ja sé. He llegit un article de la Teresa Pàmies, que l'explica, l'embolic".

Em contà que feia més de vint dies que es reunien i no aconseguien posar fil a l'agulla. Com sempre, el primer problema amb què ensopegaren era el del nom. Unió de Noies de Catalunya va ser la proposta inicial del PSUC, que no agradà gens les representants d'ERC. Una noia d'un grup folklòric, sense pensar gaire el que deia, va proposar el de Pubilles Catalanes. "Totes -m'explicà l'Antònia- ens hi tiràrem damunt". L'Anna, que també era a la reunió, botí com un ressort d'acer, tot dient:

-"No esteu bé del cap, noies. Pubilla és l'equivalent femení d'hereu. Imagineu una societat revolucionària que es digués Unió d'Hereus de Catalunya? Evidentment, les dones presents en la reunió esclafírem de riure".

-"Paraula per paraula del que ha escrit la Pàmies! Has llegit l'article, Anna?". -"Tampoc ha funcionat la proposta de 'companyes'. En rebutjar-la, les representants d'ERC i l'EC proposaren 'amigues'".

-"Per un moment vaig pensar en tu, Núria. Reflexionava: 'Si les dones de la CNT-FAI o del POUM s'assabenten d'aquestes discussions, es faran un tip de riure impressionant'. I encara no ha acabat aquí el debat".

Feia una nit d'estiu meravellosa. Escoltàvem l'Anna i, en aquells instants de forta amistat entre companyes, enmig dels càntics revolucionaris, ningú no hagués pogut imaginar que anàvem cap a la guerra. I era ben possible que algunes de les que discutíem animadament a popa moríssim en el front.

Lluna plena d'estiu damunt dels nostres caps! Com anar a l'aventura! El ventet que bufava, alhora suau, després amb més força, em posava la pell de gallina. L'emoció ens feia sortir les llàgrimes dels ulls.

Just després d'haver deixat el port de Barcelona, ningú no pensava en la mort. I menys encara escoltant la divertida contarella de les eternes i infructuoses reunions muntades a instàncies del PSUC per a "unificar les dones catalanes". Em demano què volen organitzar. )Quatre balladores de sardanes o grups d'esbarjo i excursionistes de dia de festa? Tot ha de ser dit: les Dones Llibertàries no hem volgut participar mai en aquestes reunions a causa precisament del sectarisme del PSUC en no voler convidar les companyes de les Joventuts Comunistes Ibèriques (POUM).

L'Antònia prova de netejar el màuser que li han donat. Mentrestant, ens fa riure amb tantes d'absurdes denominacions agafades d'oratoris montserratins.

-Han arribat a proposar Brots de Ginesta. Altres han demanat que ens diguem --si un dia arribem a concretar aquesta organització femenina-- Aloc Femení.

La direcció de les JSUC, proposa, sense descans, noves denominacions:

-Per què no Unió de Noies?

Tampoc no agrada. I, tanmateix, ja existia a Catalunya.

Finalment --acaba l'Antònia Socies--, i això mostra quant ens falta encara a les dones d'autoafirmació i de decisió, de saber anar pel món soles, amb ganes i voluntat d'esdevenir ciutadanes lliures, amb capacitat d'acció, de decidir per nosaltres mateixes, hem recorregut al Comitè Executiu del PSUC perquè ens ajudi a resoldre el problema. Aliança de la Dona Jove, ha estat la resposta. Ara cal esperar a l'any que ve. Hem d'organitzar un Congrés, demanar locals a la Generalitat i als partits.

-Ho reconec -diu l'Antònia. Estic una mica avergonyida d'explicar-vos ridícules històries, més semblants a contarelles d'internat de niñas bien, que no pas d'obreres comunistes. Tantes juntes per a no haver arribat encara a l'encontre del que ens proposem, em fa una mica de vergonya, contar-vos les nostres misèries! Bé, és un dir. Entre companyes no hi ha d'haver secrets, i menys ara, que anem embarcades en la mateixa expedició.

He somrigut provant d'animar-la. Un altre dia, a Barcelona, m'hi hauria pogut allargar, demanar-li explicacions per la seva militància en una agrupació tan sectària --per altra banda, acabada de néixer, amb poca tradició dins del moviment obrer català--, demanar-li quin significat tenia avui, per a una filla del poble, una obrera com ella, formar part del tenebrós engranatge d'un partit comandat per un dictador llunyà --Stalin--, l'inventor de l'equació trotsquisme=feixisme. I si això li hagués pogut fer mal --en el fons era una noia excellent, bona amiga malgrat les diferències ideològiques--, fer-la recapacitar sobre com es podia ser tan ximple de considerar --com ho feien els estalinistes catalans-- Trotski, la vella guàrdia bolxevic, els quadres revolucionaris que havien fet la Revolució d'Octubre al costat de Lenin, agents d'Alemanya o el Japó.

Ja sé que la culpa no és seva. Una direcció política completament enfeudada a les directrius que provenen de Moscou els barra el pas a una visió oberta, sense prejudicis, del que succeeix arreu del món.

M'adonava que no eren moments d'entrar en baralles d'idees. La mar restava en calma absoluta. Agafades del braç amb les amigues del sindicat, arribàvem a restar afòniques amb tants d'himnes i cançons. No s'adormirien mai?, em demanava preocupada. )Com podríem guanyar la guerra si sempre estàvem parlant, ordint el canvi radical del món?

Abans d'embarcar pensava, equivocadament, que els homes estarien més pendents de nosaltres i que, potser, ens farien enfadar amb els seus absurds acudits que es pensen que satisfan la vanitat femenina. No ha estat així i, no cal dir-ho, me n'alegro. Hagués estat molt trist que els voluntaris, revolucionaris que lluiten per "canviar el món de base", després, a nivell humà, es comportessin com un senyorito burgès qualsevol.

Quan, a dos quarts de dotze, la Irene va pujar al vaixell, s'havia empolvat una mica i pintat els llavis. En demanar-li, intrigades, per què feia allò, ens contestà, rient: "No tinc nuvi i aquí dalt hi ha més d'un miler de possibles companys".

Ben cert que la Irene no ho diu per fer un acudit. És una cenetista de provada militància. Altres --les hem vistes de seguida que les hem trobades a la coberta-- només s'han fet milicianes per a estar amb els seus homes. N'hi ha dues --les coneixia de Sabadell-- que tenien una parada a la plaça, i s'han posat la granota i agafat el fusell perquè els agrada l'aventura, sortir de la rutina de cada dia, de la feina esgotadora d'anar al mercat central a cercar la fruita que després han de vendre plogui o faci sol, diluvi o nevi.

No hauria d'estranyar-nos, això. Estem en revolució! I les combatents femenines, si en el futur hem de ser lliures, també hem de ser les úniques propietàries del nostre cos.

El dret a disposar lliurement de tu mateixa! Hi ha munió d'homes que hi estan d'acord, amb tan suggerent "programa". Parlen per parlar. Més endavant, a l'hora de la veritat, quan han de trobar noia són més conservadors que nosaltres. Volen segells i pòlisses, documents escrits i, en no haver-hi capellà com abans, exigeixen la firma d'un oficial, del capità del vaixell, del responsable de la unitat. És molt seriós, l'escollir una mare per als fills, l'esposa! Volen noia verge, que no hagi tingut mai relació amb ningú.

Ah! L'honor dels treballadors! Quanta lluita cultural tenim pel davant! És ben evident --i basta parlar una mica amb qualsevol d'ells, sigui de l'organització que sigui--, l'amor lliure, l'alliberament del sexe femení, el divorci, etc, tot els hi va bé, mentre ho practiquem dones que no siguin de la família i ells en puguin treure alguna cosa de profit.

En el fons --i llevat d'honroses excepcions-- no deixen de considerar una prostituta la companya que no arriba verge al matrimoni. Parlar amb molts sindicalistes de les idees de Flora Tristán o d'Alexandra Kollontai, són ximpleries que no condueixen a res.

És el món del catolicisme més ranci, ficat fins al moll dels ossos dels nostres "revolucionaris" companys d'expedició. Entrebancs del passat que només la cultura, la consecució de tots els drets de la dona -començant pel dret a l'educació i a la feina- podrà anar modificant a poc a poc.

Vespreja. Lluna nova just tapada per exèrcits de núvols que passen ràpids. Inoblidable nit d'agost camí de València. Ben aviat, en sortir el sol, arribarem a la ciutat germana que ens espera per a ajudar-nos, amb els seus voluntaris, en la lluita per alliberar les Illes, enllà, enmig de la mar.


Capítol de la novel·la de Miquel López Crespí Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors)


Viatge a una ciutat assetjada (les narracions dels anys 70 i 80)

Turmeda | 16 Desembre, 2019 14:38 | facebook.com

Viatge a una ciutat assetjada (les narracions dels anys 70 i 80)


Paralitzat a la cadira de rodes, no puc fer gaire coses. Escriure. Vigilar les muntanyes. Defensar-me dels perills que m'envolten. Constantment estic a l'aguait del que s'esdevé a l'exterior: renous misteriosos, les veus dels desapareguts poblant les eternes hores de l'insomni. He presenciat multitud de crims als pisos dels voltants. Moltes nits se senten crits que demanen ajut provinents de la ciutat sacsejada. Ningú no dóna una mà al veí. La solidaritat fa temps s'esvaí per les clavegueres del carrer. Els cretins i assassins que ens comanden s'en riuen de les idees que ens agombolaren fa unes dècades. He cuirassat la porta; i les finestres. He construït a poc a poc, així com he pogut unes petites retxilleres que em permeten veure el carrer o disparar si m'ataquen. El perill ens volta i cal no estar desprevinguts. Atacs sobtats. Robatoris. Ciutat, d'ençà la desfeta, sense llei ni ordre, s'ha convertit en un camp de batalla on tan sols sobreviu el més fort. (Miquel López Crespí)


Quants d'anys fa que estic aquí dintre, amagat, tancat dins del pis, aïllat del món exterior? Ja no ho puc recordar. Fa vint-i-cinc anys assassinaren al Che. Ningú no se'n recorda. Fa vint-i-cinc anys jo en tenia vint. Tots volíem lluitar -lluitàvem!- contra la injustícia. Llunyanament, a vegades, recordo l'accident, uns dies obscurs a la clínica. Avui tot és fosc dins de la meva memòria. Ella degué morir al meu costat. Ningú m'ha parlat mai més del què se'n féu. Quina situació més estranya! De cop i volta, als quaranta-cinc anys, quan la professió, el treball al diari semblaven anar immillorablement, sorgí d'improvís, envaint la carretera, aquell cotxe negre. El meu únic contacte amb l'exterior es n'Antònia. Em porta el menjar de la setmana, m'ajuda a arreglar una mica la casa. Sempre protesta. Troba que conservo massa llibres, posters, records d'un temps esvaït que mai més no tornarà. Aquest cartell del Che desgastat pels anys! Un home que volgué ajudar a la humanitat i morí, com Crist, penjat de la creu, metrallat. La mateixa mort. El mateix destí. Dos homes idèntics. El Che. Crist. Ambdós es confonen dins del meu cervell formant una imatge inseparable. Paralitzat a la cadira de rodes, no puc fer gaire coses. Escriure. Vigilar les muntanyes. Defensar-me dels perills que m'envolten. Constantment estic a l'aguait del que s'esdevé a l'exterior: renous misteriosos, les veus dels desapareguts poblant les eternes hores de l'insomni. He presenciat multitud de crims als pisos dels voltants. Moltes nits se senten crits que demanen ajut provinents de la ciutat sacsejada. Ningú no dóna una mà al veí. La solidaritat fa temps s'esvaí per les clavegueres del carrer. Els cretins i assassins que ens comanden s'en riuen de les idees que ens agombolaren fa unes dècades. He cuirassat la porta; i les finestres. He construït a poc a poc, així com he pogut unes petites retxilleres que em permeten veure el carrer o disparar si m'ataquen. El perill ens volta i cal no estar desprevinguts. Atacs sobtats. Robatoris. Ciutat, d'ençà la desfeta, sense llei ni ordre, s'ha convertit en un camp de batalla on tan sols sobreviu el més fort. Exercits de captaires s'arreplegaven pels carrers. Homes i dones terriblement desfigurats per desconegudes plagues estan a l'aguait rere les cantonades. No són estranys els casos de canibalisme. Al començament de la meva malaltia, abans de la guerra, la situació no era tan dolenta. Cada matí, des dels finestrals podia veure els autobusos amb els infants anant als col.legis o a la gent apressada cap a la feina. Les dones encara podien anar a la botiga, al forn, als quefers quotidians. Per les nits ens reuníem. Parlàvem, organitzàvem el món millor que havia de venir sense imaginar que la guerra estava en marxa i que els militars es disposaven a la rebel.lió, a la venjança. Quant d'odi s'acumulà en poc temps dins el cor de les persones! En pocs anys la situació s'enterbolí. Les nostres organitzacions feren figa, nosaltres mateixos les deixàrem anar a la deriva. Despenjàrem els cartells del Che. L'assalt al Parlament fou la senyal per a la matança de forasters i gitanos. Escamots armats anaren a cercar els amics que s'havien destacat en la protesta. Cremaven les cases dels treballadors estrangers davant la còmplice indiferència de la policia. Un cercle de foc encerclà la Ciutat. Esclataven bombes a places i mercats. Els autobusos amb escolars eren incendiats, estripats per la metralla que arribava, silent, de les muntanyes. Multiplicació permanent de la violència. Mataven les empleades de les botigues per robar-hi la recaptació. Els carrers s'anaren despoblant. Tothom es refugià als soterranis de les finques. A cada cent metres s'hi veien les restes dels cotxes cremats, fems de mesos. Ni la televisió ni la ràdio no parlaven mai del que s'esdevenia al carrer. Si no hagués estat per la meva curiositat innata; si no m'hagués preocupat jo mateix d'estar informat pel meu compte, hom podia creure que vivíem al millor dels mons. Controlaven els mitjans de comunicació. El telenotícies només parlava de fets i esdeveniments llunyans: terratrèmols a Amèrica Llatina, ciclons als Estats Units, assassinats arreu del món. Es repetien setmana rere setmana els concursos televisius, els programes d'entreteniment: tertúlies on s'explicava fil per randa cada detall de la vida dels famosos. Però la guerra que ens sacsejava contínuament no existia, era una fal.làcia. Una mentida l'assassinat del Che o de Salvador Allende. Una rondalla les victòries permanents del poble vietnamita. Una faula que els homes i les dones poguessin, un dia, alliberar-se de l'esclavatge permanent, de la fam, de les guerres imposades pels de dalt. La ràdio era sovint l'únic mitjà de contacte amb la realitat. Per la BBC de Londres i per Ràdio París em vaig assabentar dels combats entre els pescadors i la Guàrdia Civil, de l'execució dels cincs joves antifeixistes el vint-i-set de setembre. Des de les retxilleres de les finestres clausurades contemplo, esfereït, l'increïble paisatge quotidià. Els camions carregats de presoners, els escamots d'afusellament, ebris, cantant cançons de guerra i extermini, enlairant banderes i estendards. Hi a finques que cremen. Incessant vol d'helicòpters damunt les barriades rebels. Sinistres avions de combat, provats en la guerra del Golf, deixen caure gas verinós damunt els pobles veïns, nàpalm, bombes de fragmentació. Una de les sofisticacions més terribles d'aquesta guerra són les trampes per a infants. Es tracta d'uns enginys especials en forma de flors de coloraines o de papallones pintades i que criden l'atenció dels al.lots. Quan aquests s'apropen i les toquen, de seguida esclaten i desfan en mil trossos el nin o la nina que s'hi ha acostat.

Abans d'aquest terrible nou ordre que ens han imposat, quan ella vivia i jo no estava immobilitzat, assegut en aquesta cadira de rodes, tot era distint. No ens imaginàvem que un dia pogués esclatar la guerra. Era impensable una revolta militar. Qui s'hagués pogut mai imaginar que el veí, armat, vingués a cercar-te?

Les nits, a l'estiu, eren lluminoses i clares. Escoltàvem música. Provàvem d'esbrinar el nostre destí estudiant les constel.lacions. La mar encara era blava, neta, sense les deixalles que llancen a la costa els centenars de petrolers enfonsats. Podies davallar a una cala, despullar-te i submergir-te en l'aigua clara que esclatava de reflexos daurats envoltant-te en un alè protector. Llegíem poemes al costat d'una improvisada foguera. Cantàvem cançons d'amor allunyats de l'odi i la rancúnia que covaven en secret al nostre voltant. La vida era feliç abans del fatal accident. Voldria, a vegades, saber realment com s'esdevingué tot allò, quins foren de veritat els fets que portaren a la situació actual. Si no recordo malament -ara la memòria em falla sovint- abans de l'accident el món semblava penetrar en una època esplendent: finida la guerra freda, els ianquis i els soviètics aprovaren la destrucció dels seus respectius arsenals nuclears. Pareixia que s'iniciaria un temps de permanent tranquil.litat per a la humanitat. La pau eterna somniada per tots els profetes de l'antiguitat. D'on ha sorgit, doncs, la guerra, l'odi entre germans? Des de la petita obertura de la finestra veig com cauen els projectils damunt Ciutat.

Hi ha dies, quan estic veient la televisió o escoltant Vivaldi, Albinoni, pel tocadisc, que toquen al timbre sobtadament. És gent estranya que ha pogut passar, no sé com, les defenses protectores que tenim a l'entrada de la casa; filferros electrificats, trampes ocultes que menen l'infeliç a fondals plens de llances punxegudes, enverinades. Es presenten davant la porta amb fals posat llastimós, demanant almoina, un bocí de pa, dient que no tenen feina, que estan en l'atur. Altres es fan passar per predicadors de misterioses religions esotèriques. Ofereixen la salvació eterna mitjançant una modesta contribució econòmica. La curació de qualsevol malaltia només resant unes estrambòtiques oracions. Altres, més folls, ofereixen assegurances contra la guerra, prometen una riquesa inabastable per a la teva família si un dia vinguessin a cercar-te els escamots de la mort. Estàs perdut si els fas cas! Tot són falsedats: després maten les famílies, violen les dones, se'n porten els fills presoners, roben el menjar, cremen els llibres.

Les nits són paoroses. Al.lots i al.lotes adolescents surten dels seus caus aprofitant que els helicòpters artillats són a la base. Van en cotxes cuirassats, armats de metralladores. Es veuen afamats, a la recerca desesperada de coca o heroïna. S'estableixen vertaders combats entre aquests grups i els narcotraficants. Ataquen els quarters de les forces d'ordre públic que encara existeixen. Jovençans esparracats, amb "mono" de dies, assalten a pit obert els filferros i trinxeres de davant les casernes. Saben que allà dintre hi ha sovint els paquets de droga confiscats als traficants. A vegades aconsegueixen vèncer les defenses i entren a degolla dins dels quarters. Després d'assassinar els guàrdies, es punxen allà mateix, entre els morts i ferits, les mans encara tacades de sang. Hi ha trets. Cremen pneumàtics enmig del carrer. Per la ciutat s'estén l'olor insuportable del cautxú encès. Continua estranyant-me la falsedat de les informacions que difonen. Parlen d'escoles inaugurades, autopistes, d'ampliació d'aeroports, de ports esportius. Després d'haver vist aquest hivern la retransmissió en directe de la fi del socialisme degenerat a l'Est, no acabo d'entendre com aquí, ningú no assalta els estudis de la ràdio i la televisió i retransmet, d'una vegada, els combats dels carrers, les imatges de mendicants estripant els cavalls morts, la tropa, rebel, penjant els seus oficials. Hi ha manifestants davant el Govern Civil demanant armes per defensar el poble. Trets entre els escamots de falangistes i esquerrans que resisteixen encara disparant dalt dels terrats de les cases. Crema la Delegació d'Hisenda. Potser saber la veritat fos un revulsiu. Arribo a pensar que les coses que passen són producte de la ignorància de la gent quant al que vertaderament s'esdevé. Molts poden pensar -si veuen diàriament la televisió-, que els fets que passen només s'esdevenen al seu carrer i a la resta de l'Estat tot funciona com pertoca. Si fossin conscients que la guerra és pertot arreu, que la misèria s'estén implacable, igual sortirien al carrer per acabar d'un cop amb aquesta vida impossible que estem condemnats a sofrir d'ençà la revolta militar. Però no. La gent es conforma amb l'establert. Amagats dins dels soterranis per protegir-se dels atacs de l'aviació, dels projectils que arriben, silents, provinents de les muntanyes. No hi ha indicis de revolta popular. La cavalleria, endomassada, cavalca folla per avingudes desertes. Se senten gemecs d'infants ferits. La ràdio, els diaris, la televisió, no es fan ressò de res. Continuen els mateixos programes embrutidors, el Rei felicita la població per any nou, la Reina saluda amb la mà presidint arnades desfilades de seguidors inexistents, la majoria dels quals ja fa anys que moriren violentament quan anaven a la feina o a portar els al.lots a col.legi. Fa mesos que no arriba menjar a la nostra ciutat encerclada. La població, aïllada, sense llum, sense aigua, presonera dins pisos de noranta metres quadrats o en improvisats refugis, es desespera, fa bogeries. Hi ha homes que maten la dona per qualsevol motiu banal: no trobar el menjar a punt, no haver planxat bé la camisa. Com si ara fos possible parar taula o sortir mudats al carrer! La dona, avorrida, farta de patir aquesta esclavitud dins la fosca dels soterranis, mata a destralades el marit mentre aquest dorm, l'enverina. Una veïna coneguda, exasperada de tants d'anys d'estar tancada amb el seu home, sense poder sortir mai al carrer, farta d'absurdes exigències sexuals, el fermà a una cadira i va estar torturant-lo amb un ganivet una setmana sencera. En no tenir encara les finestres clausurades, des d'una retxillera vaig esser espectador privilegiat d'aquell martiri continuat. Li clavava ganivetades allà on li podia fer més mal amb la cruel precaució de no matar-lo de seguida. Aquell desgraciat va romandre una setmana sencera demanant auxili, suplicant que el matés definitivament. Però la dona no es commogué amb les súpliques de l'espòs. La gent, enfollida per la fam i la guerra tendeix, cada vegada més, a solucionar llurs problemes personals mitjançant la violència més inhumana. Enmig d'aquesta ruïna permanent molts s'enriqueixen robant al veí. Els escamots d'afusellament són emprats per desfer-se de la competència professional. Els metges assassinen els metges amb excusa de les diferències polítiques. Empresaris sense escrúpols cremen fàbriques i donen la culpa als atacs de l'aviació. Maten per apropiar-se de la roba, per una polsera d'or, unes arracades. Mai la vida d'una persona havia valgut tan poc! Quan estic cansat d'escoltar els crits d'angoixa, de veure contínuament els helicòpters bombardejar els barris extrarradials, em refugio a la meva terrassa enfilferrada. Si hi ha sort i el vent no em porta el baf insuportable dels incendis, puc respirar uns minuts aire pur (malgrat que això sigui cada vegada més difícil). Allunyat del món i de les seves absurditats, em passo les hores cuidant les escasses plantes que he pogut salvar de la destrucció: uns testos de geranis, la meva antiga col.lecció de cactus, l'heura que cobreix la paret, les flors roges que esclaten, vitals, belles, indiferents a tot el que s'esdevé al món. És l'únic contacte que tenc amb la "naturalesa" d'ençà l'accident. Abans, quan ella vivia, solíem sortir cada cap de setmana d'excursió. Ens agradava caminar muntanya amunt, descobrir llogarets ocults, antics casals de possessió, contemplar els paisatges des de dalt dels cims; aquells increïbles horabaixes quan l'horitzó encara era net i no podíem imaginar la guerra. Les llàgrimes, en pensar en el passat, em regalimen per les galtes i haig de tornar a l'interior del meu refugi per entretenir-me amb qualsevol cosa -ni que sigui contemplant el programa més embrutidor-. La nostàlgia em posseeix i no sé què faria en moments així. Els llibres em serveixen per distreure-me quan estic cansat d'escoltar el permanent soroll d'explosions, els gemecs provinents de la foscor. També són útils per encendre foc -només crem els volums que ja em sé de memòria- a les nits d'hivern, quan es talla l'electricitat i he de posar llenya a la foganya per protegir-me del fred. Amb la guerra també arribà inesperadament un canvi sobtat de la temperatura. Els hiverns, que eren suaus, esdevingueren gèlids. El termòmetre marca sovint més de vint graus sota zero. La gent que no disposa d'unes reserves adients de llenya mor literalment de fred després d'haver consumit la fusta de les cases. A les presons i camps de concentració la mortaldat és enorme. S'ha gelat l'aigua dins les cisternes i un poal val més que tot l'or del món. Hi ha dones que s'ofereixen als soldats per tal de poder obtenir-ne una mica pels infants. De nit, l'espectacle que ofereix la ciutat és encara més dantesc. En la fosca impenetrable dels carrers, per aquí i per allà, s'encenen fogueres amb què els sobrevivents proven de combatre la gelor. És una forma de protegir-se també de les feres que poblen aquest paisatge desolat: els cans famolencs, embogits, folls per la guerra i els constants esclat de les bombes, els moixos salvatges, les rates poblant tot l'horitzó que pot contemplar la teva mirada. El més absurd de tot el que s'esdevé és la indiferència del poder central amb la situació que estem patint. Per a ells, els militars i polítics que presideixen a Madrid, és com si no passés res. Continuen parlant del benestar del poble, organitzant eleccions. Cada temporada hi ha noves convocatòries electorals. Destacaments protegits per tancs i forces especials col.loquen tanques metàl.liques amb cartells que conviden a la població a anar a votar. Durant mesos no es cansen de sortir per la televisió prometent un món millor; escoles gratuïtes per a uns infants que viuen terroritzats als soterranis; augments de pensió per a vells que fa temps que moriren de fam o de fred en llurs pisos o sota les runes de finques bombardejades per l'aviació. Què pretenen amb aquest carnaval? Enganyar-nos? Que oblidem el que realment estem vivint, la destrucció permanent dels nostres somnis, la guerra present que ens aclapara? Surten, als curts publicitaris, xerrant des de platges verges, sota palmeres inversemblants, amb fons d'una mar verda i un cel blau inexistents; i prometen, servils, una davallada dels impostos, una desgravació fiscal, millores en les carreteres, com si no sabessin que ja fa anys que l'exèrcit dinamità les poques que restaven, i com si els carrers de les ciutats no fossin intransitables, curulls com són de runes de finques ensorrades, restes de barricades, cotxes incendiats. Mentre, armat fins a les dents, tremolós, investigo per la retxillera l'origen d'incerts sorolls que s'apropen, no puc deixar de recordar la felicitat del passat, quan tot somreia al nostre entorn i no sabíem el que era provar de sobreviure en una ciutat en decadència.

L'emissora de ràdio-afeccionat m'ha servit a la perfecció per comunicar-me amb els amics que encara no han mort o han desaparegut, emportats pels escamots d'afusellament. Molts d'ells viuen aïllats rere filferros electrificats, armats, esperant que d'un moment a l'altre truquin a la casa. En Miquel sempre m'ho diu: "Què podíem esperar d'una humanitat que es va vendre per un munt de ferralla, per tenir més aparells inútils dins llurs cases?". El telèfon no sempre funciona. Sovint està interferit per les colles de captaires que cerquen aliments, armes, refugis curulls de llenya per passar l'hivern. El millor sistema de comunicació és la ràdio sense fils. L'aparell em permet localitzar n'Antònia i el seu marit quan comencen a faltar-me els queviures, saber què fan els companys. En Miquel s'ho ha agafat amb resignació. Cal dir que abans, quan treballàvem junts al diari, no li agradava gaire sortir, anar de bauxa. Amb els llibres ha trobat un bon entreteniment. M'ha dit que ja ha acabat la seva darrera novel.la: "Supervivència". No li importa gaire el que s'esdevé al nostre voltant d'ençà que tanta gent coneguda oblidà l'exemple lluminós del Che. "Tothom esdevindrà insecte, invertebrat, simples esclaus graduats en l'art de saber vinclar l'esquena davant qui comanda. Després arribarà la guerra". Encertà. Ara té instal.lades multitud d'alarmes, i quan sent algun soroll sospitós, llavors sí, deixa la màquina d'escriure i agafa les armes disposat a fer front a qualsevol agressió. No veu la televisió ni escolta les notícies. "Caramull de falsedats!", sentencia. Tampoc no el preocupa l'esclat de les bombes si no cauen prop del seu barri. Sobreviu amb el soterrani ple de queviures, ben armat. Es dedica tranquil.lament als seus quefers literaris, indiferent a la guerra permanent que ens sacseja. En Miquel! Qui pogués ésser com ell, que no enyora el passat. Ans al contrari, m'explica que just ara, anihilada l'antiga memòria, ha pogut dedicar-se al que veritablement li interessava: escriure, estudiar cada una de les antigues cultures periclitades a través de la història. Diu que abans perdíem massa el temps rere aventures sense sentit, anant a reunions inútils, treballant en estèrils ocupacions fins a la mort. Em posa trist pensar que potser jo sigui l'únic sobrevivent que recorda amb nostàlgia els temps passats. No sé d'on em surt aquesta melangia. Potser sigui la redorcança que em resta d'ella, els plans que havíem de portar a terme si no hagués sofert el desgraciat accident. Perquè el cert és que ja mai més no l'he tornada a veure. De l'hospital em dugueren al pis i vet-me aquí, d'ençà de fa anys, tot sol, mirant al carrer per les retxilleres de les finestres, defensant el meu redós com una fera defensa la seva cova d'altres animals. Això és el que realment s'ha esdevingut! A poc a poc ens han convertit en animals i no ens adonem. Estem cecs, engirgolats entre les quatre parets del pis, sense veure el que passa a l'exterior, només preocupats per la nostra supervivència diària, creient qualsevol faula que ens expliquen, oblidat qualsevol esperit de revolta, immòbils en un moment zero de la desfeta i la destrucció. Menteixen, se'n riuen de nosaltres mentre aquí, a les avingudes en flames, ens matem d'un en un, de deu en deu, posseïts per la ràbia, la desesperació, l'enveja i el rancor.

En fa l'efecte que aquesta darrera nit serà densa i agitada. Els soldats comencen a sortir de les casernes. Se senten tambors llunyans. Per les retxilleres de les finestres veig, ben a prop, preparatius militars. Obscures cançons que parlen d'esclatants primaveres i d'imperis futurs retronen en l'espai. Fanàtics desfermats rompen a pedrades els vidres de les llibreries. Cremen cartells amb les imatges de Salvador Allende. S'en riuen dels volums de poesia en flames. Cendres que entelen la mirada. Els tancs passen per damunt els cotxes cremats. S'enderroquen les febles barricades de la resistència popular. Pel cel, núvols d'helicòpters artillats volen baixos disparant contra dones i infants que fugen, terroritzats per la carretera. Apago tots els llums del pis per dissimular, vers l'exterior, qualsevol signe de vida. Amb la cadira de rodes vaig amunt i avall, nerviós, preocupat. Hi ha dones que aplaudeixen, frenètiques, la desfilada dels seus herois que porten caps tallats penjant de la cintura. Per les finestres del darrere puc veure tota la plana, els fums que s'aixequen, ara un, ara l'altre, fins allà on es confonen cel i terra. Ningú no escolta avui la ràdio. La premonició s'ha fet cruel present. Corrues de presoners amb les mans fermades a l'esquena. Reconec amics i coneguts. Hi a insults. Una munió infinita de desenfeinats els acompanya fins a la paret del cementiri on esperen, tambor batent, escamots de sicaris del crim, oficials coberts de medalles. Hi ha aplaudiments. Venen gelat. Capellans i escolans ofereixen sacrificis humans al seu Déu. Des de tots els pisos a les fosques, els darrers habitants d'aquesta gran ciutat que en un temps fou rica i feliç ens disposem a passar una terrible nit vetlant. Se senten els primers trets. Passen cotxes i camions a tota velocitat vers direccions desconegudes. No hi ha lluna en el cel. Els núvols, baixos, degoten sang. M'agafo fort a les rodes de la cadira quan comencen a trucar als timbres de la meva finca. Cauen projectils de fragmentació. Es trenquen sis copes de xampany alhora i veig, a càmera lenta, com volen els trossos, talment ganivets esmolats, ocells de la mort. Hi ha tot de focs d'artifici il.luminant la negror de l'espai, llur indiscutible victòria. Flamarades roges, canvis sobtats del maragda al blanc il.luminen dantescament la ciutat en runes. Algú xiscla desesperat a una casa del costat. Les dones dels presoners demanen pietat als assassins. Se senten més crits. Com si algú novament morís torturat entre les quatre parets del menjador. La darrera nit. La nit més llarga de la nostra existència. Si almenys em pogués distreure com en Miquel. Escriure una història per passar el temps. Però no. Fa molts d'anys que el foc és el meu espectacle quotidià. No m'ho puc llevar dels ulls.


«Anterior   1 2 3 ... 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 ... 180 181 182  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb