Turmeda | 24 Novembre, 2010 06:41 |
"Moll ens permet una inicial aproximació a Joan Coromines (El que s'ha de saber de la llengua catalana!), Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Salvador Galmés, Josep M. Llompart de la Peña, Manuel de Pedrolo, Alexandre Cirici Pellicer, Enric Moreu-Rey, Jaume Vidal Alcover, Miquel Porter-Moix, Ferran Soldevilla, Jordi Sarsanedas... Alhora que les traduccions que s'hi publiquen de Samuel Beckett, Carlo Goldoni, Thomas Mann, Miquel Maurette, etc, ens aproximen als corrents més importants de la literatura universal". (Miquel López Crespí)
l’Editorial Moll ha fet 75 anys: homanatge (I)
Record a la perfecció la importància cabdal que per a la nostra formació d'escriptors tengué poder fruir, en plena dictadura franquista, enmig de tants silencis i prohibicions culturals, dels llibres que editava Francesc de B. Moll en la collecció "Les Illes d'Or". Parl d'obres com Comèdies, I de Pere d'A. Penya, La minyonia d'un infant orat de Llorenç Riber; L'Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover; Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés; Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L'amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L'hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat, una apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar l'existència d'un Moll escriptor de primera magnitud. Com deia Josep M. Llompart en La literatura moderna a les Balears: "Tractant-se de l'obra d'un lingüista, no ens ha de sorprendre la perfecció de la seva prosa. Però a més de la bellesa que li donen la claredat i l'ordre, l'estil literari de Francesc de B. Moll és càlid i cordial, humaníssim; flueix sense esforç, amb persuasiva senzillesa, lliure de tot enfarfec. Això fa que la seva biografia alcoveriana sigui d'una
Turmeda | 23 Novembre, 2010 17:55 |
(2 vídeos) Escric a bord d´una nau que navega lenta en les aigües del Nil.
He partit de Luxor devers migdia. Horabaixa, el sol cau cap al desert de ponent. Aquí, en una vall pedregosa i àrida eren enterrats els faraons del nou imperi, més de mil tres-cents anys abans de Crist, perquè a aquesta banda del riu situaven els paisatges de la vida eterna, el regne de les ànimes. La tarda és càlida. A la ribera, vora una plantació de canya dolça, pastura un ase solitari. Més avall, entre palmeres, un pastor mena un ramat de cabres.
Més enllà del desert
Per GABRIEL JANER MANILA, escriptor
Escric a bord d´una nau que navega lenta en les aigües del Nil. He partit de Luxor devers migdia. Horabaixa, el sol cau cap al desert de ponent. Aquí, en una vall pedregosa i àrida eren enterrats els faraons del nou imperi, més de mil tres-cents anys abans de Crist, perquè a aquesta banda del riu situaven els paisatges de la vida eterna, el regne de les ànimes. La tarda és càlida. A la ribera, vora una plantació de canya dolça, pastura un ase solitari. Més avall, entre palmeres, un pastor mena un ramat de cabres. És com si tornàs a passar, després de tants d´anys, pels mateixos indrets que la meva imaginació, en aquell temps en què vaig ser un infant temorec, s´afigurava davant els pessebres casolans i rústecs: un braç de verdor, unes palmeres, mitja dotzena d´animals, una barraca de pedra coberta de branques i una barca ancorada vora un pedregar. Més enllà del desert, el sol s´amaga entre les tombes.
A aquestes terres, fa més de tres mil anys, el jove faraó Akhenaton s´empescà que l´únic déu vertader era el sol: la llum que neix del sol i expandeix la vida. Era un déu creador, vinculat a les idees d´igualtat i amor a la natura. Es tracta d´un déu únic, però que es multiplica en infinites formes: en una espiga de blat, en un singló de raïm, en una cadernera, en un ésser humà, en una magrana. Els múltiples braços de la llum del sol arriben a tots. I no hi ha –trobam escrit en una tomba– cap altre déu com ell. És el déu que es multiplica, però que només és un. No és el sol, sinó la llum del sol que produeix la vida. És el concepte d´aquesta llum que s´expressa en l´escriptura jeroglífica, en el sentit d´il·luminació. Aquesta llum s´ha creat a si mateixa i ha creat el món; però també el manté viu. Féu construir temples al nou déu i tractà de neutralitzar els clergues d´Amon, que no es resignaven a acceptar l´únic déu. Probablement, la revolució religiosa d´Akhenaton és a la base dels monoteismes que han forjat la vida i la cultura de molts homes i pobles. La persecució contra les nombroses divinitats del panteó tradicional fou el signe de la voluntad del faraó de conduir els creients cap al monoteisme. Alguns egiptòlegs pensen que fou un dictador sense pietat i el situen a la base dels sistemes totalitaris, tan antics com moderns. D´altres, diuen que era un poeta i un místic. En resta la temptativa d´explicar l´univers a partir d´un principi únic: la llum del sol. Però féu, alhora, una invenció terrible: començà a distingir des del poder el que és vertader del que és fals. Va pensar que tenia la veritat en exclusiva, els altres la mentida. A la seva mort –va morir jove i probablement no fou de forma natural–, el seu fill Tutankhamon restablí el vell ordre religiós. A partir de llavors els egipcis tornaren a servir-se d´un falcó, d´una vaca, d´un escarabat, d´un ca, d´un cocodril per representar els déus. És lluna creixent. Els temples es perden en l´obscuritat de la nit, més enllà de les ombres. El Nil, exhuberant i pròdig, torna a esser poderós i creix com la lluna. Haurem d´esperar que el sol torni a néixer d´entre les pedres. La barca navega tranquil·la, riu amunt, cap als meandres d´Asswan. Osiris, el déu de la regeneració de la terra, ens espera per al judici.
Diario de Mallorca (20-XI-2010)
Egipte en el record
Per Miquel López Crespí, escriptor
Força al sud, a l'alçada de Khartum,
el Nil Blanc i el Nil Blau s'uneixen per a davallar cap al Nord,
franquejant sis cascades fins a Aswan.
Prop d'Atbara, un vell predicador ens va recitar
qui sap quines pregàries adreçades a déus de marbre molt clivellat.
Tenies els ulls oberts mentre provaves de retrobar
la pista de totes les cosmogonies egípcies desfetes pels segles.
Escoltar els versos de la sura caient lentament dels seus llavis.
Saber que mai més no tornaríem a Abu Simbel,
que s'anava entelant l'accent,
aquella càlida tonalitat interior que ens agombolà fins aleshores.
La teva presència vessava com un riu de sang enmig del paisatge.
Ara ja sabíem de les mentides del rei Menes,
del naufragi final d'obeliscs,
columnes,
temples i piràmides.
Memfis, coberta per tota l'arena del desert.
Els fel.lahs es consideraven rics quan tenien una mica de pa,
un poc de formatge,
quatre cebes i una tassa de te ensucrat.
La carn era l'àpat especial dels grans dies de festa.
EL TEMPLE D'OSIRÈION
Renaixien, sota el caos de les aparences,
els camps tan ben regats del Nil,
plantats de canya de sucre i de poms de palmeres.
Provava de recuperar el teu somriure esvanit
sota les primeres turbonades d'una inexplicable tardor espiritual.
Al temple d'Osirèion, en el silenci ple de déus esquarterats pel temps,
sol en les sales travessades per les rates-pinyades,
esmorteint com podia el dolor que pugnava per fer esclatar les venes,
constatava que aquella atmosfera desposseïda
no devia haver canviat gaire des de l'època de Ramsès II.
En el somni, els lleugers relleus estaven pintats
de colors llampants com en el nostre darrer viatge fugint del neguit.
LUXOR
Al teu davant els jocs de llum entre les columnes
del gran temple de Luxor i, vora el riu, el fang que ha donat vida a aquest país d'asfixiants
monuments i esveltes palmeres
naixent de les calcigades arenes movedisses.
Si pots superar l'aclaparament produït per la immensitat del lloc,
si, enfonsant el teu esguard en el caos de les ruïnes,
ets capaç de temptejar amb l'esperit
les esveltes columnes de les sales prohibides i,
agenollat sota un sol que crema,
et veus amb força per a penetrar dins la sala hipòstila,
sentiràs de nou retronar els sacerdots d'Ammon
oferint sacrificis als cocodrils sagrats del Nil
o als esmunyedissos escarabats que amb els seus moviments
havien de decidir la sort de milers de presoners.
No hi cerquis endevinances provinents d'altres galàxies
en els jeroglífics grafiats en la foscor de Karnak o d'Idfu.
Els faraons vivien en palaus de marbre,
els constructors de les piràmides en pobres cases de palla.
PEREGRINACIÓ A ABIDOS
Millor desaparèixer, perdre-se lluny,
cap al sud,
vers contrades antany desèrtiques i salvatges
avui solcades per falutxs plens de turistes cridaners,
Tebes, Hathor la daurada, peregrinació a Abidos
enmig de parades de catifes i babutxes àrabs,
venedors de ciris i espècies,
amb tot de falsos Amenhoteps i Ramsès de guix pintats de porpra.
Millor lluny de les nostres ciutats metàl.liques,
fent costat a nòmades amb turbants, captaires barbuts
ensinistrant llefiscosos escurçons,
últim reflex d'un art immemorial a punt d'apagar-se.
Millor amb els fellahs i llurs esposes d'aspra bellesa condormida
sota les palmeres, santuaris coptes emblanquinats fa molts segles
amb gallines i ànecs fent camí entre sants de fusta.
Millor amb els peus nus caminant pels passadissos deserts de Luxor
a la recerca d'àmbits molt lents,
les estàtues cantants de Memnó,
vertiginosos idil.lis
amb antiquíssimes deesses ensorrades pels segles
i cites nocturnes amb Justine,
-Durrell sempre en la butxaca-.
Millor entre els olors del Caire
-dolçosa i acre fortor d'adoberies-,
descobrint la mesquita de Saiedna Hussein
sota vibrants,
esponeroses invocacions a Al.là,
les esverades mirades prodigioses dels infants
que juguen tot el dia en la Ciutat dels Morts.
Millor no esser-hi quan el guia xiuli per tornar a l'hotel.
Un cairota més invocant el nom de Déu,
aturant el temps mentre xarrupa un te amb menta
indiferent a la remor del monstre asfàltic
que engoleix perfums,
tota l'electricitat estàtica de l'ambient.
Millor amb els pagesos saquejadors de tombes,
enfront del temple de Medinet Habu,
descalç,
en cercle,
martellejant la pols
-sismogràfic registre dels tambors-,
a la recerca de noves sensacions,
inesgotables desigs,
salmodiant eternament el nom d'Al.là,
com Anselm Turmeda,
mestre d'aquella fórmula màgica
que ens permet les més vertiginoses reencarnacions.
Turmeda | 23 Novembre, 2010 13:20 |
Pens que si amb unes eleccions autonòmiques tan recents, i amb unes eleccions generals tan properes no s'ha complit les promesa més llampant i més explícita, què es pot esperar dels altres compromisos electorals? (Nanda Ramon)
Una sèrie de posts em demanen la meva opinió sobre tota la qüestió de Son Espases. Vet aquí què en pens:
Pens que és una decisió incomprensible i una pèrdua de credibilitat innecessària.
Pens que Son Espases era una bandera i una promesa i que encara ara no hi ha cap argument tècnic que impedesqui complir-la.
Pens que la de la Real ha estat una de les lluites més coratjoses que ha donat la nostra terra i que estic orgullosa d'haver-hi donat una mica de suport i de consol.
Pens que hi he fet amics i coneixences. Pens que n'he après moltes coses.
Pens que Palma no es pot permetre destrossar el seu entorn rural, patrimonial i natural.
Pens que si amb unes eleccions autonòmiques tan recents, i amb unes eleccions generals tan properes no s'ha complit les promesa més llampant i més explícita, què es pot esperar dels altres compromisos electorals?
Pens que dia 27 de maig molta de gent va votar PSOE perquè realment pensaren que era l'opció més "útil" per aturar la destrucció de Mallorca.
Pens que les darreres setmanes s'ha dedicat més temps a entretenir-mos i a preparar l'ambient per a la "mala notícia" que cercar alternatives reals i efectives.
Pens que és normal que la gent passi de la política i que no vagi a votar. Però també pens que és una llàstima.
Pens que si les forces realment nacionalistes, progressistes i ecologistes del nostre país tenguessin un pes més decisiu això no passaria.
Pens que sempre quanyen els mateixos: els que destrueixen, els que enganen, el que guanyen els doblers a palades...
Pens que protegir és sempre difícil, parcial i provisional. I en canvi, la destrucció sempre és fàcil, exhaustiva i irreversible.
Pens que a Son Espases hem lluitat pel paisatge, pel patrimoni, per la història, pel futur de la nostra ciutat... però també per la dignitat i la honestedat. Com es pot continuar amb una obra pública construïda directament sobre la corrupció?
Pens que el BLOC ha fet el que havia de fer: lluitar fins al darrers moment i de la manera més contundent i explícita possible.
Pens que és curiós que avui els opinadors diguin que Antich és valent i el BLOC, covard.
Pens que crida l'atenció que en derterminats àmbits (suposadament a favor de la Real) siguin més crítics amb el BLOC, que s'ha mantingut fidel a la seva promesa, que amb qui ha canviat de parer, o amb qui mai n'ha fet gaire bandera. Deu ser una nova manifestació d'autoodi, dic jo.
Pens que ha estat una mala setmana i que no sabem encara com refer-mos.
Pens que no agrairem mai prou als qui lluiten, la seva lluita; ni als que hi creuen, la seva fe.
Pens que això no té remei. Vull dir la vida. Vull dir jo mateixa.
Blog Nanda Ramon (7-X-07)
Els que hi entenen, troben que ara cal mirar al futur i no fer qüestió de l’engany. Troben que hem de confiar —perquè sí— en aquells que han començat el seu govern mentint-nos en l’assumpte del que havien fet bandera. I la memòria històrica? Els que hi entenen, en política, són propensos a clausurar la història en els primers anys de la transició. Quines presses, per girar fulla. La gran paradoxa: en el fons, se’ns demana que ens fiem del molt honorable Francesc Antich quan ens diu que no hi havia altra solució, etc. Per què ens n’hauríem de fiar? Persones fins i tot del seu mateix partit, amb tanta o més informació, alguns amb més formació, amb tant o més criteri que ell, el desmenteixen (en privat, és clar). Qui ens assegura que no ens enganya una vegada més? (Guillem Frontera)
Els que hi entenen
El molt honorable —per honor que no quedi; a Mallorca valoram més l’honra— senyor Francesc Antich no sembla disposat a pagar la factura, creu que se’n pot sortir donant una propina: li ha fet mal el cor, diu. Francina Armengol, més creïble, diu que el té destrossat. Francina Armengol té principis, té dignitat política, té sensibilitat social, la cultura és part de la seva manera de viure: s’entén que els esdeveniments de Son Espases li hagin destrossat el cor —com a tanta de gent honrada, d’altra banda. Però ara tot es mou en la mateixa direcció: passar pàgina com més aviat millor: i d’aquesta tàctica en són promotors més o menys les mateixes persones que es tirarien a la piscina per reivindicar la memòria històrica. No serien massa creïbles els arguments a favor de desenterrar la memòria històrica posats en boca dels mateixos que ara volen enterrar una ignomínia adduint arguments de política real. Per començar, no s’acaba d’entendre perquè ningú no ha posat el molt honorable Antich en situació d’haver de respondre a una pregunta elemental: per què durant la campanya, i abans, Son Espases va ser utilitzat com a bomba tòxica contra el PP i se varen nodrir les esperances de la gent més sensibilitzada en la defensa del territori i del patrimoni cultural del país? Ja sabia aleshores que no hi havia cap altra solució?, suposant que no se’ns hagi enganyat novament: qui et diu una mentida és un mentider. No ho sabia? Qui dels seus, en aquest cas, li havia escatimat informació? O tot havia anat altrament? Passat el fibló, ara els mitjans de comunició tenen espai per tornar una mica enrere —la memòria— i mirar de saber perquè se’ns ha enganyat. A favor de passar pàgina com més aviat millor es manifesten mecànicament els que entenen de política. Els que hi entenen, troben que ara cal mirar al futur i no fer qüestió de l’engany. Troben que hem de confiar —perquè sí— en aquells que han començat el seu govern mentint-nos en l’assumpte del que havien fet bandera. I la memòria històrica? Els que hi entenen, en política, són propensos a clausurar la història en els primers anys de la transició. Quines presses, per girar fulla. La gran paradoxa: en el fons, se’ns demana que ens fiem del molt honorable Francesc Antich quan ens diu que no hi havia altra solució, etc. Per què ens n’hauríem de fiar? Persones fins i tot del seu mateix partit, amb tanta o més informació, alguns amb més formació, amb tant o més criteri que ell, el desmenteixen (en privat, és clar). Qui ens assegura que no ens enganya una vegada més? Els que hi entenen, en política, són molt bons de conformar: només els és menester una versió oficial. Abans sabien que l’hospital no es podia fer a Son Espases. Ara saben que no hi ha altra via. Una pentecosta invisible els ha il·luminat, els ha convertit de sobte en experts en tantes ciències que els ignorants ens sentim aclaparats. Què en saben de molt! En saben tant que coincideixen a propugnar allò que interessa als més honorables de tots: un pacte de silenci.
Guillem Frontera. Escriptor.
Diari de Balears (9-X-07)
És evident que quan el PSOE inicià la campanya electoral demanant perdó als poders fàctics de les Illes, especialment a la patronal d´hostaleria, i els prometé que mai més de la vida pensaria en l'ecotaxa (demanar als turistes un euro per a projectes mediambientals!) ja imaginàvem que la legislatura podia començar malament. Era massa submissió a qui realment controla la situació –la banca, el capital- per a fer-se excessives il·lusions del que podia fer una esquerra oficial amb tantes prevencions davant els poders fàctics de la nostra terra. Però, talment com hem fet tantes vegades, en un acte voluntarista, hem volgut donar una nova oportunitat a tots aquells que havien fet seu el discurs de la protecció de la terra i de la lluita contra l´especulació. (Miquel López Crespí)
L´hospital de Jaume Matas
La decisió del president Antich de continuar amb el projecte estrella del PP fent l´hospital a Son Espases és motiu de nombroses reflexions i comentaris. I també, com no podia ser altrament, d´un profund desencís que augmenta entre les fileres progressistes, entre tots aquells i aquelles que volguérem creure altra volta en les promeses dels professionals de la política. N´hem parlat en alguna ocasió des d´aquestes mateixes pàgines d´opinió. Per als més cínics, alguns centenars de vividors del romanço que són en nòmina i només compareixien a les manifestacions de la Plataforma Salvem la Real! per a aconseguir la cadireta, la decisió del president és la més lògica i coherent. En el fons, tots aquests especialistes de la mentida i la mistificació no creien en el contingut de les pancartes que portaven quan eren al carrer en lluita aparent contra el PP. Com han fet sempre els oportunistes de totes les tendències, tan sols eren al costat nostre per provar de treure rendiment personal a la lluita de les plataformes antiautopistes, a les plataformes de ses Fontanelles, al valent col·lectiu de Salvem la Real! Empraven les mobilitzacions del poble com a estri, com un simple objecte manipulable. L´oblit de les promeses i de les lluites de les plataformes, l´elaboració d´excuses de mal pagador, increïbles i gens elaborades, així ho han fet veure a una gran part de l´electorat progressista que SÍ que, per enèsima vegada, provaven de confiar novament en uns professionals de la política que sempre ens acaben enganyant.
És evident que quan el PSOE inicià la campanya electoral demanant perdó als poders fàctics de les Illes, especialment a la patronal d´hostaleria, i els prometé que mai més de la vida pensaria en l'ecotaxa (demanar als turistes un euro per a projectes mediambientals!) ja imaginàvem que la legislatura podia començar malament. Era massa submissió a qui realment controla la situació –la banca, el capital- per a fer-se excessives il·lusions del que podia fer una esquerra oficial amb tantes prevencions davant els poders fàctics de la nostra terra. Però, talment com hem fet tantes vegades, en un acte voluntarista, hem volgut donar una nova oportunitat a tots aquells que havien fet seu el discurs de la protecció de la terra i de la lluita contra l´especulació.
Però les promeses electorals sembla que són sempre el mateix: cortines de fum per a rapinyar uns vots als incauts i, damunt la suor, les il·lusions i esperances del poble, aconseguir fruir dels bons sous i privilegis que comporta la gestió del règim.
Tot plegat d´una grisor política vertaderament esfereïdora. Potser mai, en tots aquests anys de renúncies i claudicacions no s´havia vist tan clarament la supeditació d´aquells que diuen ser els nostres governants a la banca i els especuladors. Qui ha escrit l´article més trist i més desesperat sobre totes aquestes qüestions que comentam ha estat l´escriptor Llorenç Capellà, que era al costat nostre en la manifestació de l´altre dia per a demanar coherència i dignitat al govern progressista. Analitzant l´oportunisme elevat a la màxima potència que domina el panorama actual, Llorenç Capellà pensava que la manca de principis, de coherència i de dignitat eren producte d´una sola cosa: la cadira. Per això en Llorenç escrivia: “Divendres passat, davant el Consolat de Mar, on vaig acudir responent a la crida de la gent de la Real, vaig tenir oportunitat de comprovar com la ideologia de la cadira s´imposa descaradament, sense matisos ni excuses pietoses. On era, divendres, la gent amb la qual, fa tres mesos, em vaig manifestar en defensa de la terra? A hores d´ara la xarxa de govern del nou Pacte de Progrés emmordassa més de tres mil persones, em vaig dir. I vaig concloure que totes les ideologies convergeixen en la cadira. Ni socialistes, ni comunistes, ni anarquistes, ni nacionalistes, tots ells partidaris de protegir la Real, canvien de parer en un batre d´ulls. Els embruteix l´ànima, la cadira”.
(9-X-07)
Turmeda | 23 Novembre, 2010 13:20 |
Pens que si amb unes eleccions autonòmiques tan recents, i amb unes eleccions generals tan properes no s'ha complit les promesa més llampant i més explícita, què es pot esperar dels altres compromisos electorals? (Nanda Ramon)
Una sèrie de posts em demanen la meva opinió sobre tota la qüestió de Son Espases. Vet aquí què en pens:
Pens que és una decisió incomprensible i una pèrdua de credibilitat innecessària.
Pens que Son Espases era una bandera i una promesa i que encara ara no hi ha cap argument tècnic que impedesqui complir-la.
Pens que la de la Real ha estat una de les lluites més coratjoses que ha donat la nostra terra i que estic orgullosa d'haver-hi donat una mica de suport i de consol.
Pens que hi he fet amics i coneixences. Pens que n'he après moltes coses.
Pens que Palma no es pot permetre destrossar el seu entorn rural, patrimonial i natural.
Pens que si amb unes eleccions autonòmiques tan recents, i amb unes eleccions generals tan properes no s'ha complit les promesa més llampant i més explícita, què es pot esperar dels altres compromisos electorals?
Pens que dia 27 de maig molta de gent va votar PSOE perquè realment pensaren que era l'opció més "útil" per aturar la destrucció de Mallorca.
Pens que les darreres setmanes s'ha dedicat més temps a entretenir-mos i a preparar l'ambient per a la "mala notícia" que cercar alternatives reals i efectives.
Pens que és normal que la gent passi de la política i que no vagi a votar. Però també pens que és una llàstima.
Pens que si les forces realment nacionalistes, progressistes i ecologistes del nostre país tenguessin un pes més decisiu això no passaria.
Pens que sempre quanyen els mateixos: els que destrueixen, els que enganen, el que guanyen els doblers a palades...
Pens que protegir és sempre difícil, parcial i provisional. I en canvi, la destrucció sempre és fàcil, exhaustiva i irreversible.
Pens que a Son Espases hem lluitat pel paisatge, pel patrimoni, per la història, pel futur de la nostra ciutat... però també per la dignitat i la honestedat. Com es pot continuar amb una obra pública construïda directament sobre la corrupció?
Pens que el BLOC ha fet el que havia de fer: lluitar fins al darrers moment i de la manera més contundent i explícita possible.
Pens que és curiós que avui els opinadors diguin que Antich és valent i el BLOC, covard.
Pens que crida l'atenció que en derterminats àmbits (suposadament a favor de la Real) siguin més crítics amb el BLOC, que s'ha mantingut fidel a la seva promesa, que amb qui ha canviat de parer, o amb qui mai n'ha fet gaire bandera. Deu ser una nova manifestació d'autoodi, dic jo.
Pens que ha estat una mala setmana i que no sabem encara com refer-mos.
Pens que no agrairem mai prou als qui lluiten, la seva lluita; ni als que hi creuen, la seva fe.
Pens que això no té remei. Vull dir la vida. Vull dir jo mateixa.
Blog Nanda Ramon (7-X-07)
Els que hi entenen, troben que ara cal mirar al futur i no fer qüestió de l’engany. Troben que hem de confiar —perquè sí— en aquells que han començat el seu govern mentint-nos en l’assumpte del que havien fet bandera. I la memòria històrica? Els que hi entenen, en política, són propensos a clausurar la història en els primers anys de la transició. Quines presses, per girar fulla. La gran paradoxa: en el fons, se’ns demana que ens fiem del molt honorable Francesc Antich quan ens diu que no hi havia altra solució, etc. Per què ens n’hauríem de fiar? Persones fins i tot del seu mateix partit, amb tanta o més informació, alguns amb més formació, amb tant o més criteri que ell, el desmenteixen (en privat, és clar). Qui ens assegura que no ens enganya una vegada més? (Guillem Frontera)
Els que hi entenen
El molt honorable —per honor que no quedi; a Mallorca valoram més l’honra— senyor Francesc Antich no sembla disposat a pagar la factura, creu que se’n pot sortir donant una propina: li ha fet mal el cor, diu. Francina Armengol, més creïble, diu que el té destrossat. Francina Armengol té principis, té dignitat política, té sensibilitat social, la cultura és part de la seva manera de viure: s’entén que els esdeveniments de Son Espases li hagin destrossat el cor —com a tanta de gent honrada, d’altra banda. Però ara tot es mou en la mateixa direcció: passar pàgina com més aviat millor: i d’aquesta tàctica en són promotors més o menys les mateixes persones que es tirarien a la piscina per reivindicar la memòria històrica. No serien massa creïbles els arguments a favor de desenterrar la memòria històrica posats en boca dels mateixos que ara volen enterrar una ignomínia adduint arguments de política real. Per començar, no s’acaba d’entendre perquè ningú no ha posat el molt honorable Antich en situació d’haver de respondre a una pregunta elemental: per què durant la campanya, i abans, Son Espases va ser utilitzat com a bomba tòxica contra el PP i se varen nodrir les esperances de la gent més sensibilitzada en la defensa del territori i del patrimoni cultural del país? Ja sabia aleshores que no hi havia cap altra solució?, suposant que no se’ns hagi enganyat novament: qui et diu una mentida és un mentider. No ho sabia? Qui dels seus, en aquest cas, li havia escatimat informació? O tot havia anat altrament? Passat el fibló, ara els mitjans de comunició tenen espai per tornar una mica enrere —la memòria— i mirar de saber perquè se’ns ha enganyat. A favor de passar pàgina com més aviat millor es manifesten mecànicament els que entenen de política. Els que hi entenen, troben que ara cal mirar al futur i no fer qüestió de l’engany. Troben que hem de confiar —perquè sí— en aquells que han començat el seu govern mentint-nos en l’assumpte del que havien fet bandera. I la memòria històrica? Els que hi entenen, en política, són propensos a clausurar la història en els primers anys de la transició. Quines presses, per girar fulla. La gran paradoxa: en el fons, se’ns demana que ens fiem del molt honorable Francesc Antich quan ens diu que no hi havia altra solució, etc. Per què ens n’hauríem de fiar? Persones fins i tot del seu mateix partit, amb tanta o més informació, alguns amb més formació, amb tant o més criteri que ell, el desmenteixen (en privat, és clar). Qui ens assegura que no ens enganya una vegada més? Els que hi entenen, en política, són molt bons de conformar: només els és menester una versió oficial. Abans sabien que l’hospital no es podia fer a Son Espases. Ara saben que no hi ha altra via. Una pentecosta invisible els ha il·luminat, els ha convertit de sobte en experts en tantes ciències que els ignorants ens sentim aclaparats. Què en saben de molt! En saben tant que coincideixen a propugnar allò que interessa als més honorables de tots: un pacte de silenci.
Guillem Frontera. Escriptor.
Diari de Balears (9-X-07)
És evident que quan el PSOE inicià la campanya electoral demanant perdó als poders fàctics de les Illes, especialment a la patronal d´hostaleria, i els prometé que mai més de la vida pensaria en l'ecotaxa (demanar als turistes un euro per a projectes mediambientals!) ja imaginàvem que la legislatura podia començar malament. Era massa submissió a qui realment controla la situació –la banca, el capital- per a fer-se excessives il·lusions del que podia fer una esquerra oficial amb tantes prevencions davant els poders fàctics de la nostra terra. Però, talment com hem fet tantes vegades, en un acte voluntarista, hem volgut donar una nova oportunitat a tots aquells que havien fet seu el discurs de la protecció de la terra i de la lluita contra l´especulació. (Miquel López Crespí)
L´hospital de Jaume Matas
La decisió del president Antich de continuar amb el projecte estrella del PP fent l´hospital a Son Espases és motiu de nombroses reflexions i comentaris. I també, com no podia ser altrament, d´un profund desencís que augmenta entre les fileres progressistes, entre tots aquells i aquelles que volguérem creure altra volta en les promeses dels professionals de la política. N´hem parlat en alguna ocasió des d´aquestes mateixes pàgines d´opinió. Per als més cínics, alguns centenars de vividors del romanço que són en nòmina i només compareixien a les manifestacions de la Plataforma Salvem la Real! per a aconseguir la cadireta, la decisió del president és la més lògica i coherent. En el fons, tots aquests especialistes de la mentida i la mistificació no creien en el contingut de les pancartes que portaven quan eren al carrer en lluita aparent contra el PP. Com han fet sempre els oportunistes de totes les tendències, tan sols eren al costat nostre per provar de treure rendiment personal a la lluita de les plataformes antiautopistes, a les plataformes de ses Fontanelles, al valent col·lectiu de Salvem la Real! Empraven les mobilitzacions del poble com a estri, com un simple objecte manipulable. L´oblit de les promeses i de les lluites de les plataformes, l´elaboració d´excuses de mal pagador, increïbles i gens elaborades, així ho han fet veure a una gran part de l´electorat progressista que SÍ que, per enèsima vegada, provaven de confiar novament en uns professionals de la política que sempre ens acaben enganyant.
És evident que quan el PSOE inicià la campanya electoral demanant perdó als poders fàctics de les Illes, especialment a la patronal d´hostaleria, i els prometé que mai més de la vida pensaria en l'ecotaxa (demanar als turistes un euro per a projectes mediambientals!) ja imaginàvem que la legislatura podia començar malament. Era massa submissió a qui realment controla la situació –la banca, el capital- per a fer-se excessives il·lusions del que podia fer una esquerra oficial amb tantes prevencions davant els poders fàctics de la nostra terra. Però, talment com hem fet tantes vegades, en un acte voluntarista, hem volgut donar una nova oportunitat a tots aquells que havien fet seu el discurs de la protecció de la terra i de la lluita contra l´especulació.
Però les promeses electorals sembla que són sempre el mateix: cortines de fum per a rapinyar uns vots als incauts i, damunt la suor, les il·lusions i esperances del poble, aconseguir fruir dels bons sous i privilegis que comporta la gestió del règim.
Tot plegat d´una grisor política vertaderament esfereïdora. Potser mai, en tots aquests anys de renúncies i claudicacions no s´havia vist tan clarament la supeditació d´aquells que diuen ser els nostres governants a la banca i els especuladors. Qui ha escrit l´article més trist i més desesperat sobre totes aquestes qüestions que comentam ha estat l´escriptor Llorenç Capellà, que era al costat nostre en la manifestació de l´altre dia per a demanar coherència i dignitat al govern progressista. Analitzant l´oportunisme elevat a la màxima potència que domina el panorama actual, Llorenç Capellà pensava que la manca de principis, de coherència i de dignitat eren producte d´una sola cosa: la cadira. Per això en Llorenç escrivia: “Divendres passat, davant el Consolat de Mar, on vaig acudir responent a la crida de la gent de la Real, vaig tenir oportunitat de comprovar com la ideologia de la cadira s´imposa descaradament, sense matisos ni excuses pietoses. On era, divendres, la gent amb la qual, fa tres mesos, em vaig manifestar en defensa de la terra? A hores d´ara la xarxa de govern del nou Pacte de Progrés emmordassa més de tres mil persones, em vaig dir. I vaig concloure que totes les ideologies convergeixen en la cadira. Ni socialistes, ni comunistes, ni anarquistes, ni nacionalistes, tots ells partidaris de protegir la Real, canvien de parer en un batre d´ulls. Els embruteix l´ànima, la cadira”.
(9-X-07)
Turmeda | 23 Novembre, 2010 06:38 |
La figura de Toni Roig, més atractiva que mai
Manel Martorell presentà ahir la biografia artística i musical del fundador d’Al-Mayurqa envoltat de gran expectació
Maria Llull | 23/11/2010 |
Hi ha figures que, encara que hagin partit, sempre estaran presents en el cor de molta gent. Així quedà demostrat ahir en la presentació del llibre Toni Roig, un trobador del segle XXI, de Manel Martorell, acte emmarcat dins la Setmana de cultura tradicional, que finalitzarà diumenge que ve, 28 de novembre. L'ordre previst era que la presentació del llibre duràs una hora per després deixar pas a l'espectacle Glosa musicada, d'una altra hora de duració. Aquest ordre s'hagué d'alterar, perquè molta gent quedà sense poder entrar. Fou Pere Joan Martorell qui proposà escurçar les durades i fer mitja hora de presentació, seguida de mitja hora d'actuació, però per duplicat. La proposta fou acceptada i tot el públic va tenir accés al teatre en dues tandes.
I és que el Mar i Terra estava ple a vessar. Toni Roig fou recordat per tots, especialment per Manel Martorell, que, amb la veu escanyada, presentà el seu recorregut per la vida i obra del fundador d'Al-Mayurca, sense deixar de banda el seu vessant com a escultor ni alguns aspectes personales que denotaren el caràcter lluitador de Roig. Amb el conseller de Cultura i Patrimoni, Joan Font, entre el públic, Biel Majoral fou l'encarregat de donar pas a l'autor. Fou Majoral precisament qui dirigí aquest treball d'investigació de final de carrera, que ahir rebé la benvinguda per part del públic que anà fins al Mar i Terra en el seu format de llibre. Manel Martorell definí Toni Roig com a "artista complet". "Fou un trobador sense pèls a la llengua per dir el que pensava", continuà. "També fou un personatge incòmode per a molta gent amb poder i ben situada", sentencià l'autor del llibre.
Diari de Balears (dBalears)
La música la posà el grup mallorquí de música tradicional Al-Mayurqa, que obtenia fa uns anys, per votació popular, el premi Cerverí a la millor lletra de cançó. Això s'esdevenia en la nit dels Premis Literaris de Girona. Hi concursaven un total de setanta-sis discos, els quals s'anunciaven als programes Èxit, Catacrac i Babel de Catalunya Ràdio i per l'emissora Rac 105. El jurat era el públic de tots els Països Catalans que, amb les seves trucades, decidiren el premi. En el grup, fundat per Antoni Roig, hi són presents amb la seva veu i instruments: Aina Jaume (violí); Neus Jaume (flautes); Maria Vilches (percussió); Joan F. Escudero (llaüt, mandola); Miquel Carbonell (guitarró); Gaspar Jaume (baix); Josep Lluís Cádiz (baix, guitarró); i Bernat Cabot (violí). (Diari de Balears)
Toni Roig, Al-Mayurqa, Esperança Mestre i Miquel López Crespí: música, pintura i poesia d´avantguarda a les Illes. Una experiència inoblidable.
Per l'agost de l'any 1996 un grup d'artistes (pintors, músics, escriptors) decidírem entrar en contacte amb l'Ajuntament de sa Pobla. La proposta era unificar les experiències musicals de Toni Roig i el grup Al-Mayurqa amb la pintura d´Esperança Mestre i la poesia de qui signa aquest article. La corporació municipal i Ramon Molina, el director del Museu d'Art Contemporani, donaren suport a aquesta mostra d'art d'avantguarda de les Illes que unificaria poesia, música i pintura. La nostra proposta era prou agosarada: enllestir un experiment únic dins l'art a Mallorca. És evident que tothom està acostumat a veure, a contemplar, a "consumir" (que dirien els situacionistes dels anys seixanta) art per "separat". La gent va a una exposició de quadres, a un concert musical, o compra un llibre de poemes. Els artistes, de tots els camps sense excepció, treballen cada un pel seu compte. No s'unifiquen experiències artístiques; no es treballa en conjunt. Nosaltres (Esperança Mestre, el grup musical Al-Mayurqa i jo mateix) volíem fer un experiment nou. Rompre barreres, intercanviar experiències de creació; experimentar, en definitiva, una altra manera de fer art a les Illes. Abans -i particularment- havia provat d'interessar determinats responsables culturals (molt d'"esquerres" ells, però sense gens ni mica de sensibilitat envers l'art d'avantguarda, disposats -no en mancaria més! a donar milions a qualsevol conjunt andalús o a qualsevol intellectual de moda a la península o a París, però ni una pesseta per a cap provatura d'empenta que sortís de Mallorca).
L´Ajuntament de sa Pobla, com explicava una mica més amunt, s'oferí en tot el que necessitàssim. I encara ens digueren que es sentirien molt honorats de poder ajudar en la realització d'aquest experiment únic a Mallorca i, pel que intuïa i endevinava, d'alçada vertaderament internacional. Així ens ho feren saber. Esperança Mestre, tots els components del grup musical Al-Mayurqa i jo mateix ens posàrem a treballar de ferm.
El Diari de Balears informava el 19 d'agost de 1996 de l'esdeveniment que es preparava a sa Pobla. Bartomeu Picornell deia: "La poesia de Miquel López Crespí serà traduïda, però no a altres idiomes, sinó a altres arts. Esperança Mestre, professora de Dibuix a un institut d'ensenyament secundari i illustradora de diversos llibres, treballa actualment en la lectura pictòrica d'un poemari de l'autor pobler i probablement, això encara és incert, un popular grup mallorquí musiqui els seus poemes.
'El que és cert i segur és que el Museu d'Art Contemporani de sa Pobla vol fer una exposició on es combinin la poesia de López Crespí i la interpretació que en fa Esperança Mestre.
'La idea ha partit del director del museu i del batle de sa Pobla. Miquel López va dir a Diari de Balears que estava molt illusionat amb aquesta iniciativa que es duria a terme durant les properes festes de Sant Antoni.
'Diari de Balears es va posar en contacte amb Esperança Mestre perquè comentàs el seu treball.
'Mestre fa feina sobre els poemes de Planisferi de mars i distàncies (premi Joan Salvat Papasseit 1995), el darrer poemari publicat per López Crespí.
'La pintora, que va començar a exposar el 1973 a la Llibreria Tous, va declarar que era 'amiga des de feia molts d'anys i que sempre l'ha trobat un autor molt coherent i independent'.
'Pel que fa als punts de contacte entre ambdós artistes, Mestre va dir: 'Jo som de poble, concretament de Felanitx, i a la poesia de López Crespí hi ha una evocació nostàlgica de la infantesa a sa Pobla, un sentiment de solitud a la Palma urbana, amb el qual em sent particularment identificada. A més, López Crespí parla del desencís de la nostra generació i té una ironia que combina molt bé amb el meu caràcter'.
'Quan Diari de Balears li demana sobre les dificultats de la tasca, la pintora afirma: 'a un poema pots trobar una imatge a cada vers, però el que jo he de fer és cercar-ne una que en faci la síntesi'.
'Planisferi de mars i distàncies (Columna, 1996) està format pel recull de dos treballs poètics: Planures de sorra que va obtenir el premi Miquel Martí i Pol 1994, i el que dóna títol al llibre que va guanyar el premi Joan Salvat Papasseit 1995. []
Però investiguem qui eren els artistes engrescats en aquesta experiència. Parlarem primer d'Esperança Mestre. Esperança Mestre neix a Felanitx el 18 de desembre de 1943. Estudia a l'Escola d'Arts i Oficis, de Palma, a l'Escola Internacional de Pintura Mural de Sant Cugat i a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi (Barcelona), on es titula l'any 1966.
Ha realitzat exposicions individuals a: Llibreria Tous (1973); Art Galery (1974); Galeria Tebas (Madrid, 1975); Centre Cultural del Port de Pollença (1975); Sala de Cultura "Sa Nostra" (Felanitx, 1975); Llibreria Tous (1975); Museu de Mallorca (Palma, 1978); "Cavall Vermell" (Felanitx, 1980); Centre d'Expositors (Inca, 1981); Galeria Joaquim Mir (Palma, 1985); Banca March (Palma, 1988 i 1998); Estació de Sineu (1989)...
La música la posà el grup mallorquí de música tradicional Al-Mayurqa, que obtenia fa uns anys, per votació popular, el premi Cerverí a la millor lletra de cançó. Això s'esdevenia en la nit dels Premis Literaris de Girona. Hi concursaven un total de setanta-sis discos, els quals s'anunciaven als programes Èxit, Catacrac i Babel de Catalunya Ràdio i per l'emissora Rac 105. El jurat era el públic de tots els Països Catalans que, amb les seves trucades, decidiren el premi. En el grup, fundat per Antoni Roig, hi són presents amb la seva veu i instruments: Aina Jaume (violí); Neus Jaume (flautes); Maria Vilches (percussió); Joan F. Escudero (llaüt, mandola); Miquel Carbonell (guitarró); Gaspar Jaume (baix); Josep Lluís Cádiz (baix, guitarró); i Bernat Cabot (violí). La cançó guardonada en el II Premi Cerverí de Lletres per a Cançons va ser Mai l'amor és impossible, i és una història d'amor entre una adolescent i un adult que demostra que tot i les diferències d'edat, l'amor és possible. Al-Mayurqa va ser fundada el 1994 i els seus components tenen una llarga experiència en altres formacions musicals de les Illes.
Aquesta important provatura d'art mallorquí d'avantguarda obtingué un èxit rotund i sense discussió. Tota la premsa de les Illes, mitjans de comunicació (ràdio i televisió) se'n feren ressò. Per posar-ne un exemple, el diari Última Hora de 12 de gener de 1997, deia, en una crònica de Joana Melis sota el titular "Una manifestació cultural une en sa Pobla poemas, pintura y música": "Poder conocer los poemas del poeta pobler Miquel López Crespí, a través de la pintura de la artista Esperança Mestre y del grupo musical Al-Mayurqa, acaparó la atención del numeroso público que acudió a la inauguración en sa Pobla de tan singular exposición.
'La artista Esperança Mestre ha querido plasmar en cada uno de los cuadros expuestos, en la sala de Es Cavallets de sa Pobla, uno de los libros de poemas de Miquel López Crespí.
'El poeta, por su parte, ve en el acto, que tuvo lugar en sa Pobla el pasado viernes día 10, con motivo de las fiestas de Sant Antoni, una forma de divulgar su trabajo... Así lo manifestaba Miquel López, que mostró su satisfacción y agradecimiento a todos los que han hecho posible que sus poemas hayan podido ser pintados y musicados.
'El acto contó con la presencia del alcalde de sa Pobla, Jaume Font, y distintos ediles del Consistorio municipal. La música del grupo Al-Mayurqa... sus voces dieron a conocer varios de los poemas de Miquel López Crespí, concretamente de su último libro editado Planisferi de mars i distàncies (Editorial Columna). La exposición consta de 20 obras y ha sido organizada por el Ajuntament de sa Pobla y el Museu d'Art Contemporani. Los cuadros quedarán expuestos hasta el próximo día 2 de febrero en la sala de Es Cavallets. El poeta no descarta la posibilidad que esta iniciativa cultural, que ha tenido lugar en sa Pobla con motivo de las fiestas de sant Antoni, pueda disfrutarse en otras galerías. Sin embargo recuerda que 'de momento es una exclusiva de sa Pobla'".
Antoni Roig: homenatge
Toni Roig, l´amic, el company de lluites ens ha deixat. Com descriure la sensació que sentim en aquests moments? Els records s´acaramullen un damunt l´altre i tornen els dies de feina conjunta, els records de quan Toni Roig i el grup Al-Mayurqa musicà la meva poesia (en els anys 1996-97), la presentació conjunta a sa Pobla del poemari Planisferi de mars i distàncies editat per Columna Edicions, amb un Toni apassionat per les potencialitats subversives de la música popular. Dies amb Maria Vílchez i Gaspar Jaume, membres d´Al-Mayurqa que ja eren amb nosaltres a les fileres de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC) en temps de la dictadura franquista... (Miquel López Crespí)
Toni Roig, l´amic, el company de lluites ens ha deixat. Com descriure la sensació que sentim en aquests moments? Els records s´acaramullen un damunt l´altre i tornen els dies de feina conjunta, els records de quan Toni Roig i el grup Al-Mayurqa musicà la meva poesia (en els anys 1996-97), la presentació conjunta a sa Pobla del poemari Planisferi de mars i distàncies editat per Columna Edicions, amb un Toni apassionat per les potencialitats subversives de la música popular. Dies amb Maria Vílchez i Gaspar Jaume, membres d´Al-Mayurqa que ja eren amb nosaltres a les fileres de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC) en temps de la dictadura franquista... Quantes vegades ens trobarem a la manifestació del 31 de desembre? Ja ni ho record! Festivals de cançó, alegria i música mobilitzadora arreu dels Països Catalans. Toni Roig entenia la música com una potent eina d´intervenció, un instrument no solament capaç de mudar les consciències sinó també de canviar la societat. Toni Roig vengué a moltes de les meves presentacions de llibres. Sovint debatíem la darrera novel·la, el darrer disc que ell havia tret al carrer.
Les darreres vegades que ens vàrem veure va ser en relació a les mobilitzacions per salvar la Real, per aturar el projecte del PP de fer l´hospital de referència a Son Espases. I, també, el dia de la presentació a la Real del manifestat de personalitats de la cultura de les Illes per aconseguir la unitat del nacionalisme progressista per a fer front a la dreta depredadora que ens malgovernava. Potser que tots aquells que diuen que el compromís de l´intel·lectual amb el poble ja no és de moda haurien de prendre exemple de l´admirad Toni Roig i de tots els membres d´Al-Mayurqa. Mai no s´ha vist a Mallorca un exemple tan evident de compromís apassionat amb la cultura d´un poble, amb les tradicions nacionals, amb la lluita col·lectiva pel nostre alliberament nacional i social com el que sempre mantengué Toni Roig.
Turmeda | 22 Novembre, 2010 18:07 |
Els terratinents mallorquins, l'Església Catòlica, sabien molt bé quines idees defensava George Sand i no podien, de cap de les maneres, consentir que alguna espurna republicana o simplement liberal contagiàs els súbdits que patien sota la bota de la 'nostra' endarrerida monarquia borbònica. Un esperit en bona manera aristocràtic, parisenc, que es considerava a l'avantguarda de l'alliberament cultural dels pobles i en lluita contínua contra el vell món, no podia ser amable, com tampoc no eren amb ella, amb els defensors de les monarquies i les rèmores provinents de segles de poder inquisitorial. El desencontre estava servit. (Miquel López Crespí)
Les campanyes contra George Sand i el llibre Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin (Edicions Can Sifre)
Edicions Can Sifre acaba de publicar un recull d'articles meus sobre la vida i concepcions literàries i polítiques de George Sand que porta per títol Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin. L'editor, l'amic Antoni Cardona, m'ha ofert així la possibilitat de centralitzar tota una sèrie de treballs que havien sortit a diverses revistes i diaris. Però... ¿quins són els motius que, en un determinat moment, fan que em dediqui a estudiar i aprofundir en la complexa personalitat d'aquests dos personatges, Chopin i George Sand?
Anem a pams. Fa uns anys, quan vaig començar a estudiar amb profunditat George Sand i Frédéric Chopin, els dos personatges que he novel·lat en els llibres El darrer hivern de Chopin i George Sand (Edicions Proa, Barcelona, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), no imaginava el que s'esdevendria posteriorment. Desconeixia la intenció del Consell Insular de Mallorca de proclamar la gran escriptora francesa filla adoptiva de Mallorca. Tampoc imaginava que aquesta proclamació posàs en marxa novament, al cap de prop d'un segle, una nova campanya contra la contradictòria escriptora republicana que ens ocupa. Cal dir que quan, a començaments de l'any 2004, una vegada publicades les novel·les abans esmentades, vaig començar a llegir els enfurismats articles de la reacció nostrada contra George Sand, vaig quedar una mica sorprès. De sobte em vaig adonar com la ràbia dels sectors conservadors contra els intel·lectuals que representen idees de progrés, canvi social, republicanisme i rebel·lió contra l'Església Catòlica i la reacció política és sempre idèntica. I, a voltes, superior! Ja hem dit que en el seu llibre Un hivern a Mallorca hi ha algunes frases que poden ferir la susceptibilitat dels mallorquins. L'estada de Chopin i George Sand a Mallorca no va ser amable, ni tranquil·la. L'escriptora, a causa, segurament, dels problemes que hagué de patir en la seva estada a Mallorca, no estava en condicions de ser amable amb uns mallorquins que el clergat, en bona part carlí i inquisitorial, instrumentalitzava contra ella. Els terratinents mallorquins, l'Església Catòlica, sabien molt bé quines idees defensava George Sand i no podien, de cap de les maneres, consentir que alguna espurna republicana o simplement liberal contagiàs els súbdits que patien sota la bota de la "nostra" endarrerida monarquia borbònica. Un esperit en bona manera aristocràtic, parisenc, que es considerava a l'avantguarda de l'alliberament cultural dels pobles i en lluita contínua contra el vell món, no podia ser amable, com tampoc no eren amb ella, amb els defensors de les monarquies i les rèmores provinents de segles de poder inquisitorial. El desencontre estava servit.
Però abans de criticar George Sand per haver escrit unes frases de circumstàncies caldria analitzar, és el primer que s'ha de fer, l'època i el temps concret en les quals varen ser escrites. Les campanyes rebentistes contra George Sand són completament injustes i, la majoria de vegades, fetes des d'una palesa ignorància.
Segurament seria absurd demanar seny i objectivitat a la reacció illenca. Tots sabem com les classes dominants mallorquines i els seus servidors intel·lectuals han tractat i tracten aquells o aquelles que han gosat destacar-se per les seves idees avançades. I no cal anar fins a la guerra de les Germanies ni a la traïció dels botiflers, els venuts partidaris illencs de Felip V, per a constatar-ho. L'extermini de l'esquerra i del nacionalisme progressista a les Illes en els anys de la guerra civil i posteriors ens forneix d'un munt d'exemples al respecte. És una història prou sabuda. Centenars i centenars de potencials Gabriels Alomars o Aurores Picornells foren exterminats de rel, alhora que falangistes i clergat enlairaven i enriquien aquells que havien treballat al servei de Franco i el règim feixista espanyol. Idèntica repressió a la realitzada per Felip V contra els defensors de les llibertats nacionals del Principat, València i les Illes. Igual persecució que la que va fer Ferran VII contra els partidaris de la Constitució de Cadis, els liberals del moment. És bo d'imaginar, coneixent la nostra història, el sotmetiment forçat al poder de terratinents i clergat, a governs aliens i colonitzadors, que George Sand representava per a aquests sectors el dimoni reencarnat. El dimoni seria tan sols una dèbil aproximació a com la veien en realitat. Més que una reencarnació del dimoni Sand era l'infern sencer sortint en massa del fons de la terra.
El cert és que els sectors reaccionaris de Mallorca veien en l'escriptora i activista republicana, en aquesta fervent lluitadora contra les idees reaccionàries del seu temps, l'alè de la Revolució Francesa, la força dels pobles que, com les antigues colònies de la corona britànica a Amèrica o les nacions que s'anaven desfent del colonialisme espanyol i de totes les barreres que els volien mantenir fermats a un sangonós passat feudal i clerical.
És des d'aquesta perspectiva que podem entendre els motius i la causa de les antigues campanyes rebentistes contra George Sand, i també les del present.
La campanya contra George Sand de començaments del 2004 i que per unes setmanes agafà una força inusitada coincidint amb els actes oficials del Consell Insular de Mallorca de proclamar filla adoptiva de Mallorca l'escriptora francesa, tengué lloc en els mateixos mesos en què Edicions Proa de Barcelona i Pagès Editors de Lleida editaven El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand. Com he explicat al començament d'aquest article, hi hagué nombrosos articles i també editorials en contra de la baronessa republicana. Cal dir que vaig participar en la polèmica procurant en tot moment centrar el debat, malgrat que sabia a la perfecció com era inútil provar de convèncer en res els instigadors de la campanya. Més que debatre amb els enrabiats vaig pensar en el lector, en aquella persona que, sense prejudicis, volgués saber per quins motius George Sand havia escrit unes frases desafortunades (i altres d'elogioses!) en referència als mallorquins feia dos-cents anys.
En aquesta línia, el primer article que vaig publicar fou el titulat "Defensa de George Sand" i sortí en El Mundo-El Día de Baleares (9-IX-04).
Turmeda | 22 Novembre, 2010 09:49 |
Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica. (J. Ricart)
Els versos evocadors de López Crespí
Recuperar la infantesa
(Brosquil Edicions publica El cant de la Sibil·la)
Per J. Ricart
Malgrat la seva extensíssima poligrafia (més de quaranta títols, entre novel·les, assajos, etc.), la seva poesia no és força coneguda en aquestes latituds. El cant de la Sibil·la pot ser una oportunitat per descobrir l’obra de Miquel López Crespí (Mallorca, 1946). En aquest treball l´autor ens proposa un viatge cap al record, en un intent de captar i retenir la infantesa. Tot i que manté certa cadència elegíaca, el poeta no es deixa enlluernar per la dolça melangia i perfila un retrat personal, alhora que radiografia entre línies la seva època. Aprofita el seu ofici per ordenar l’experiència vital i constatar les seves coordenades: ara en versos breus, ara en més extensos; de vegades amb lirisme sintètic, de vegades amb un to narratiu.
Molts d’aquests poemes graviten al voltant d’un eix privat. En alguns (potser més tòpics) com “Velles fotografies” o “Joguines antigues” recorre al recurs del calaix de joguets per instal·lar-se de nou en el temps passat: “La sorra rellisca pels dits / talment la vaporosa felicitat de la infantesa”, on “Aleshores els carrers eren sense asfaltar / i només empràvem les sabates per anar a escola o a missa els diumenges (...) La vida era encara un espai obert a totes les possibilitats”.
Per altra banda, López Crespí canta i conta en una difícil combinació alguns successos marcats per la grisa postguerra, com la por de ser repressaliat “Fins i tot l’esplet de canaris / que poblaven la gàbia de la balconada / tenia por de piular” o les diferències irreconciliables entre vencedors i vençuts: “Els grans propietaris, / dempeus, / presidint l’ofici dels diumenges, / satisfets amb el triomf de les tropes franquistes, / escopint amb la mirada la pobrissalla / d’espardenyes foradades que demana un dia de feina”.
Entranyables records de xiquets (“Els ametllers” o “Els indrets secrets”) apunts etnogràfics (festes patronals i tradicions), algunes escenes que semblen estretes d’una pel·lícula neorealista per la seva cruesa (“Un sac de blat” o “Jornalers”) o la importància del paisatge (muntanyes, penyats, cales) que transcendeixen la seua dimensió espacial i/o decorativa fins a l’extrem d’assolir un protagonisme autònom.
A banda de mirar enrere, també, però hi ha un lloc per reflexionar sobre l’escriptura com a eina de treball per recuperar el seu itinerari vital: “El poema només pot arreplegar / evanescents instants fugissers, / les secretes influències dels llibres llegits, plagis copiats de la vida que ens encercla”; o el poema com a última taula de salvació: “Vés a saber si el poema és com un missatge / llançat al fons de la nit, / la carta a la desesperada d’un nàufrag”.
Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica.
Diari Levante (12-I-07)
Turmeda | 21 Novembre, 2010 17:02 |
En el món i en la història de la literatura, els encontres d'escriptors -sobretot de literats incipients o tirant a joves- solen gaudir d'una bona premsa considerable. Basta fixar-se en les Converses Literàries de Formentor que es varen celebrar a finals dels cinquanta i principis dels seixanta, les quals gaudeixen d'una aurèola tan perennement mítica que, des de fa dos anys, fins i tot s'intenten emular o recuperar institucionalment. (Pere Antoni Pons)
Utilitat dels encontres d’escriptors
Pere Antoni Pons | 21/11/2010 |
El títol hauria de ser una pregunta. Tenen cap utilitat les trobades d'escriptors que de tant en tant es munten aquí i allà, que apleguen un parell de desenes d'animalons literaris, o de bestiasses, i els fan participar en unes quantes taules redones debatent sobre temes avorrits, estrambòtics, apassionants o impossibles? I, si en tenen qualcuna, quina és exactament?
Jo no sé si la gent que no forma part del monet cultural és capaç d'imaginar-se o d'endevinar què s'hi ha fet en un esdeveniment com, per exemple, el segon encontre de joves escriptors que justament s'ha celebrat aquest cap de setmana a Gandia. Si la gent es creu l'enfilall de tòpics paròdicament ofensius que, des de fora, sovint s'associen a tot el que fa olor de cultura, el que en deu pensar és que aquestes trobades són una borratxera de pedanteria, una festassa de vanitats, una desfilada inacabable de poetastres desesperats per dir els seus poemes a qualsevol parell d'orelles indefenses que se'ls posin a tret i de novel·listes obsessionats perquè qualcú tengui el temps i la paciència -o la pietat lectora- per empassar-se sencer com a mínim un dels seus llibres. Res d'això no és fals del tot, evidentment. Però la veritat completa és una altra. O és a una altra banda.
En el món i en la història de la literatura, els encontres d'escriptors -sobretot de literats incipients o tirant a joves- solen gaudir d'una bona premsa considerable. Basta fixar-se en les Converses Literàries de Formentor que es varen celebrar a finals dels cinquanta i principis dels seixanta, les quals gaudeixen d'una aurèola tan perennement mítica que, des de fa dos anys, fins i tot s'intenten emular o recuperar institucionalment. Això per no anar més enrere i parlar de les esmolades tertúlies en els salons francesos del devuit, ni de les reunions especiades amb alcohol, opi i relats de terror dels romàntics anglesos -Byron, el matrimoni Shelley and Cia-, ni tampoc de les sessions de conversa, deliri i hipnosi que durant els anys 20 van dur a terme els surrealistes, moltes de les quals donaven com a resultat obres iconoclastes o revolucionàries i, a més a més, acabaven a cops de puny o fins i tot amb pistoles fumejant.
Tot i que l'època i les circumstàncies -el franquisme gris i repressiu, un sistema cultural absolutament reclòs, raquític i depauperat- que van propiciar aquella mitologia literària de Formentor fa molt de temps que s'han esfumat, i tot i que actualment no cal veure's cara a cara per mantenir un contacte intel·lectualment vivificant amb una altra persona, avui en dia organitzar un encontre d'escriptors serveix per al que ha servit sempre: per intercanviar idees i parers (o per estampar-se'ls a la cara), per descobrir obres i autors, per assabentar-se de les diferents maneres que existeixen d'estar ficat o embolicat en aquest assumpte, fascinant i diabòlic, que és la literatura.
Sobretot, però, serveix per eixamplar o enriquir o violentar la pròpia visió del món, la concepció que un té de la tasca literària. Per a un escriptor, sobretot si encara és jove i arrogant, i per tant té la temptació de pensar que l'única manera vàlida de fer les coses és la seva -és a dir, si té la temptació de creure's el rei del mambo sense haver-ho demostrat en res ni haver-ho contrastat mai amb ningú-, el contacte distès i un punt.
Diari de Balears (dBalears)
Les “altres” Converses Literàries a Formentor
Per Miquel López Crespí, escriptor
D’esquerra a dreta: Anna Exton, Lluís Llitjós, Biel Matamales, Chris Stewart, Miquel López Crespí i Laia Pubill (Hotel Formentor, setembre 2010)
Les “altres” converses eren les que alguns escriptors fèiem al bar de l’Hotel Formentor entre conferència i conferència. Poder parlar personalment amb l’escriptor Hans Magnus Enzensberger ha estat una experiència inoblidable. Enzensberger és un mite de la meva joventut, un exemple d’intel·lectual compromès, de vitalitat crítica insubornable. Record llibres cabdals per a la formació d’aquells joves antifeixistes dels anys setanta. Pensem en la importància que tengueren en la nostra formació les obres Conversaciones con Marx y Engels, Política y delito i, també, molt especialment, llibres com El corto verano de la anarquía: vida y muerte de Durruti. O Elementos para una teoría de los medios de comunicación i Interrogatorio de La Habana. Com deia una mica més amunt, més que escoltar les conferències (sovint avorrides i buides de contingut) el que més m’ha agradat de les Converses Literàries a Formentor ha estat tractar en persona homes que, amb la seva obra, han ajudat a canviar la nostra forma de veure el món i, això és molt important, que han fet feina per aconseguir un canvi progressista de la societat i de les persones, esclafades pels grans poders fàctics que ens dominen. Hans Magnus Enzensberger és la veu d’un intel·lectual crític amb tots els poders establerts, insubornable en la seva ferma decisió d’explicar el que realment s’esdevé en aquest obscur segle XXI que just ara comença.
L’antic dirigent de la Revolució Sandinista Sergio Ramírez i l’escriptor Miquel López Crespí. (Hotel Formentor, setembre de 2010)
Sovint, alguns dels ponents de les xerrades eren prou avorrits. Aleshores, amb l’excusa de fer un cafè sortíem a parlar amb els escriptors que pensaven ben igual que nosaltres. En determinats moments vaig poder parlar amb un mite vivent dels anys setanta. Em referesc a l’escriptor i antic dirigent del Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN) Sergio Ramírez.
Sergio Ramírez, juntament amb milers i milers d’homes i dones del FSLN encapçalà la lluita armada contra la criminal dictadura proianqui dels Somoza. Després d’anys de ferreny combat, d'immensos sacrificis, el poble de Nicaragua sota la direcció dels sandinistes pogué vèncer la dictadura. Més de seixanta mil joves moriren en aquesta gegantina lluita per la llibertat. Poder parlar, sentir les reflexions de Sergio Ramírez ha estat un privilegi excepcional. Amb Sergio Ramírez hem pogut saber alguns aspectes dels orígens de la Revolució Sandinista, dels problemes que comporta la construcció d’una organització revolucionària. També parlàrem de la importància de la cultura per aconseguir el deslliurament de les consciències. I quelcom que tots hauríem de saber: la possibilitat, sempre real, que, en un determinat moment de la història, l’avantguarda que ha fet la Revolució pot degenerar i aturar el procés revolucionari iniciat pels sectors populars. És un problema cabdal de totes les revolucions.
D’esquerra a dreta: Tomeu Fiol, Miquel López Crespí, Josep Lluís Aguiló, Pere Joan Martorell i Josep Marí
Són aquestes “Converses” informals, les xerrades lluny de tot el que era oficial i protocolari, el que de veritat m’ha interessant d’aquesta anada a Formentor. Per a qui signa aquesta nota, les “vertaderes” Converses Literàries eren les “altres” xerrades, poder parlar amb els amics i amigues que hem conegut en aquell indret. Tenir l’oportunitat de sentir de viva veu les reflexions literàries i polítiques de gent tan excepcional com Sergio Ramírez, l’autor de llibres tan importants com Cuentos completos, El cielo llora por mí, Sombras y nada más i les reflexions sobre la Revolució: Adiós Muchachos.
Les xerrades informals amb l’amic Chris Stewart, lluny de l’esclerosi de certs debats oficials, van ser del més interessant de la trobada d’escriptors a Formentor. Chris Stewart va ser el primer bateria del grup musical Genesi que aleshores estava dirigit per Jonathan King. Curiosament, en Chris i Peter Gabriel, que havia estat qui l’havia convidat a participar en el grup Genesi, anaven a la mateixa escola.
A l’hora de dinar fèiem una amable tertúlia amb Anna Exton, la companya d’en Chris, l’amiga Laia Pubill, l’estudiós del fet literari Lluís Llitjós, l’històric activista antifranquista Gabriel Matamales i jo mateix. Una mica al marge de les celebracions oficials, parlàvem de literatura i política, de la vida i dels problemes relacionats amb la professionalització de l’escriptor. A cada moment sempre hi havia el comentari divertit i amable d’un escriptor ple de vitalitat, d’un tarannà ben llunyà del que solen tenir els escriptors “creguts”, aquells i aquelles que imaginen ser “genis” d’abast universal.
Miquel López Crespí (centre de la fotografia) i Hans Magnus Ezensberger (dreta)
Aquestes “altres” converses literàries de Formentor han estat fabuloses. A taula, mentre dinàvem, en el moment de fer el cafè, asseguts a les terrasses de l’Hotel Formentor hem pogut intercanviar opinions lluny de la presència i control dels mitjans de comunicació oficial. Un home que ha treballat en els més diversos oficis –ha fet feina en el circ, sap tondre ovelles!-. Un escriptor que ha fet cursos de cuina francesa, que ha obtingut una llicència de pilot d’aviació als Estats Units... pot contar milers d’anècdotes, històries d’aquelles que enriqueixen la vida d’aquells i aquelles que tenguérem el paler de sentir-lo a les “altres” converses de Formentor que comentam.
Chris Stewart és un escriptor d’una vitalitat i alegria extraordinària, autor d’èxit –sense que l’èxit li hagi pujat al cap!-, amb llibres que cal recomanar a tothom qui vulgui gaudir d’una bona literatura. En referesc a obres com Entre limones: historia de un optimista (2006); El loro en el limonero (2007) i Tres maneras de volcar un barco (2010).
Agustí Baró, Miquel López Crespí i Biel Matamales (Hotel Formentor, setembre de 2010)
També va ser molt important establir contactes amb nombrosos amics i amigues que eren presents a les Converses d’escriptors. Una agradable sorpresa va ser trobar a l’Hotel Formentor el professor Gabriel Matamales, destacat activista antifeixista dels anys setanta, dirigent de les Plataformes d’Estudiants Anticapitalistes d’aquella època i company de lluita a l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC). També hi havia n’Agustí Baró, un històric en la fundació i consolidació de la PIMEM, gran activista cultural, especialista en noves tecnologies, “geni” dels blogs i Internet. Ambdós participaven en les xerrades informals amb Chris Stewart i altres escriptors. Amb Agustí Baró parlàrem dels blogs, de la importància de les noves tecnologies per aconseguir una democratització de la informació. Sentint l’amic Agustí Baró m’adonava de la pobresa de moltes de les intervencions oficials dels “genis” de la ploma. En referència als móns dels blogs, ningú sabia tant l’Agustí!
Gabriel Matamales ens recordà nombrosos fets de la lluita antifeixista que ja teníem una mica oblidats. L’escriptor Chris Stewart al·lucinava en sentir la narració d’alguns aspectes de la repressió feixista a Mallorca i de la lluita per la llibertat en els anys seixanta i setanta.
Crec que sense la “participació”, lluny dels debats oficials, de Gabriel Matamales i Agustí Baró, els dies s’haurien fet més llargs i possiblement més avorrits. Us puc ben assegurar que vaig aprende més sobre blogs i Internet sentit l’amic Agustí Baró que participant a les taules rodones sobre el tema.
Vull aprofitar aquestes notes escrites a facebook per agrair als dos amics les seves idees, els records que hem compartit, l’intercanvi d’opinions que ha fet que els dies passats a Formentor hagin estat autènticament profitosos, lluny sempre dels fastos oficials.
Turmeda | 21 Novembre, 2010 10:16 |
Manel Carmona, escollit nou coordinador d’EU
Esquerra Unida recupera el nom històric i tria un militant veterà com a cap de l’aparell en l’assemblea que en tanca la refundació
Enric Borràs 21-XI-2010
Després del procés de refundació, Esquerra Unida torna a ser la de sempre. O gairebé. Ahir recuperà el nom, relegà el d'Esquerra Alternativa i Verda i escollí un militant veterà i jove a la vegada, Manel Carmona, com a nou coordinador.
L'assemblea interinsular d'EU de les Illes Balears tancà així el procés de refundació del partit, que havia patit un fort sotrac amb l'escissió de l'actual IniciativaVerds i la fuga de qui llavors n'era el coordinador, David Abril. En referència a l'escissió, just després que l'elegissin, Carmona afirmà que havia arribat l'hora de "passar pàgina". Lamentà que els escindits i el PSM no haguessin volgut arribar a cap pacte per reeditar el Bloc, però convidà els militants d'EU a anar a les eleccions amb força i il·lusió.
Tot i que Carmona, que també és secretari general del PCIB, i el nom recuperat poden fer pensar que ha canviat ben poca cosa amb el procés de renovació, el nou coordinador va recordar que hi ha entrat molta militància nova i que la la direcció designada ahir és clarament jove. De fet, ell mateix ho és: just té 35 anys.
També ho és la nova vice-coordinadora, la menorquina Verònica Melià, que d'entrada s'hi havia presentat en una candidatura alternativa a la de Carmona. Amb tot, cap al final de l'assemblea, en un recés, Melià acceptà unir-se a la llista oficialista. D'aquesta manera, i amb una sola proposta per a la direcció del partit, Carmona sortí escollit amb el 80% dels vots dels 52 delegats que participaren a l'assemblea.
A la reunió hi havia de participar el coordinador general d'Izquierda Unida, Cayo Lara, però no va poder perquè s'ha agreujat la salut del seu pare. En canvi, el seu segon, Miguel Reneses, s'encarregà de fer explícit el suport de l'aparell estatal de la federació a la refundada EUIB.
Diari de Balears (dBalears)
Quan en unes recents declaracions la candidata al Congrés d´Esquerra Unida-Els Verds diu que a la seva organització hi ha “una excessiva preocupació pels càrrecs i les institucions en lloc de ser en el carrer”; quan afirma que “hi ha una esquerra alternativa que no se sent representada per EU-Verds”; quan demana que “cal deixar de vampiritzar els moviments socials” i conclou que la “resposta és al carrer” o, el que és el mateix, amb el poble, les lluites del poble, lluny dels interessos bords de les camarilles dirigents dels partits; quan expressa aquestes idees, fa seves les idees i els conceptes de tots aquells i aquelles que, des de l´inici de la transició hem demanat la creació d´una esquerra diferent a la que ens han enflocat els oportunistes i vividors de la política que hem conegut d´ençà d’aquells pactes secrets amb els poders fàctics, la banca, la patronal i el franquisme reciclat. (Miquel López Crespí)
Esquerra Unida a les Illes: sense renovació no hi haurà credibilitat
Marisol Ramírez: una bona campanya electoral
Tothom coincideix a afirmar que Marisol Ramírez ha representat una veu fresca, una candidata engrescadora en aquest maremàgnum de polítics professionals amb discurs de cartó-pedra, embafadors amb tants d'eslògans i actituds que no deien res i sovint feien avergonyir aquells i aquelles que els escoltàvem. Els polítics del règim! Quina manca d´imaginació en moltes de les intervencions amb les quals ens han torturat durant la passada campanya rentacervells! Però, evidentment, Marisol Ramírez no tenia a l´abast els enormes mitjans econòmics i televisius dels quals sí que varen disposar PP-PSOE. A Marisol Ramírez i a tots els altres grups alternatius els passa ara el que ja ens va passar als partits d´esquerra revolucionària en temps de la transició, quan tots els mitjans de comunicació només promocionaven els grups que havien signat amb el franquisme reciclat els pactes de la transició. És a dir, promoció, espais televisius i diners per a UCD, PCE, PSOE i els partits nacionalistes burgesos. Tota la resta va ser condemnada a les tenebres exteriors, exterminada de rel (amb el suport dels partits abans esmentats). És el mateix que, d´una manera diferent, han fet ara amb candidatures com les de Marisol Ramírez. Un problema encara molt més agreujat perquè es combinava amb la crisi final de la burocràcia que ha portat Izquierda Unida a la quasi desaparició del mapa polític, engolida pel PSOE a causa precisament, entre molts d´altres motius, del seguidisme a Zapatero.
Però no solament ens va sorprendre favorablement la campanya, en inferioritat de condicions com dèiem, portada per Marisol Ramírez. També ens ha sorprès positivament la lúcida crítica, positiva i constructiva, que ha fet recentment als dirigents que han portat al fracàs l´experiència d´Izquierda Unida tant a l´Estat com a les Illes. Una crítica valenta en un temps d´oportunisme total on, per aconseguir qualsevol càrrec institucional, els vividors dels romanços són capaços no solament de trair idees i principis, sinó de vendre la mare al millor postor.
Ho dic perquè, en tres frases summament encertades, Marisol Ramírez ha resumit de forma magnífica el que nosaltres i molts de companys de l´esquerra alternativa portam dient tota la vida. I si mirau els nostres articles dels darrers deu anys, han estat els arguments que hem emprat per demanar la renovació de l´esquerra oficial.
Quan en unes recents declaracions la candidata al Congrés d´Esquerra Unida-Els Verds diu que a la seva organització hi ha “una excessiva preocupació pels càrrecs i les institucions en lloc de ser en el carrer”; quan afirma que “hi ha una esquerra alternativa que no se sent representada per EU-Verds”; quan demana que “cal deixar de vampiritzar els moviments socials” i conclou que la “resposta és al carrer” o, el que és el mateix, amb el poble, les lluites del poble, lluny dels interessos bords de les camarilles dirigents dels partits; quan expressa aquestes idees, fa seves les idees i els conceptes de tots aquells i aquelles que, des de l´inici de la transició hem demanat la creació d´una esquerra diferent a la que ens han enflocat els oportunistes i vividors de la política que hem conegut d´ençà d’aquells pactes secrets amb els poders fàctics, la banca, la patronal i el franquisme reciclat.
Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes.
Només hi ha una cosa que, malgrat la frescor i la valentia del missatge de Marisol Ramírez, em va fer veure les dificultats del que proposava, les debilitats de les seves afirmacions. I què era el que em feia constatar les contradiccions del seu discurs? Precisament, comprovar que llançava a l´electorat un missatge renovador envoltada, jo diria que encerclada, presonera, del passat, d´obscurs personatges que en temps de la transició i fins ara mateix han treballat sempre contra les idees i els principis revolucionaris, demonitzant persones i partits que no combregaven amb les directrius del carrillisme espanyol. Tèrbols personatges dominats, com els seus pamflets demostren, pel més demencial sectarisme i dogmatisme que hom pot imaginar. Sap Marisol Ramírez que alguns dels personatges amb els quals ha sortit a les fotografies de la campanya electoral, cas per exemple de l´antic dirigent carrillista Antoni M. Thomàs, en una data tan recent com el 1994, demonitzaven els escriptors de l´esquerra alternativa que s´atrevien a escriure llibres de memòries amb opinions diferents a la versió “oficial” del carrillisme? Quina “renovació” pot haver-hi a l´esquerra del PSOE si no anam deixant endarrere aquest passat escleròtic, dogmàtic, sense cap mena de futur? Les brutors, les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l´esquerra alternativa de les Illes, contra els militants de l´OEC, l’MCI, l’LCR, etc, etc., arribava a quotes demencials amb els pamflets d´Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalan, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida contra el llibre de memòries antifranquista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), obra editada per El Tall Editorial. Com es podia afirmar, a un immund pamflet que publicaren a la premsa de Palma, que l´esquerra revolucionària de les Illes (i de l´Estat) treballava pel franquisme policíac? I em deman... com és possible que una militant d´esquerra com Marisol Ramírez no entengués la contradicció que representava exposar el seu missatge renovador, fresc, alternatiu, al costat d´algun d´aquests representants del dogmatisme i el sectarisme més tronat de les Illes, més mancat de perspectives de futur?
La credibilitat és molt important quan es llança un discurs renovador. I aquesta credibilitat mai no arribarà si no anam deixant endarrere el record nefast de tots aquells que, emportats pel dogmatisme i el sectarisme, han duit Esquerra Unida al carreró sense sortida on ara es troba.
Pens que cal deixar el camí obert a les noves generacions, als joves militants de l´esquerra alternativa que, ben segur, serien incapaços de cometre les indignitats que hem comentat una mica més amunt. Aquest és el camí de la renovació. Un camí que possiblement ja ha obert Marisol Ramírez i que ha de continuar i ampliar-se, fins a fer desaparèixer qualsevol presència de sectarisme a les fileres de l´esquerra alternativa de les Illes.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Turmeda | 21 Novembre, 2010 08:49 |
Pons ha estat un dels pocs polítics de les Illes capaços de fer una política cultural de govern forta i amb idees, i això és d'agrair. En els temps que corren, necessitam que l'activitat cultural sigui de primer ordre i compti amb uns pressuposts com Déu mana, i per això tota proposta que impliqui una visió que ultrapassi la de la comunitat (molt sovint de veïns) és bona. (Sebastià Bennàssar)
Damià Pons i l’IEC
Sebastià Bennàssar | 20/11/2010
La presència de l'Institut d'Estudis Catalans entre les nostres contrades és una molt bona notícia. Sembla que, a poc a poc, es va recuperant aquella normalitat cultural trencada per Jaume Matas i Pasqual Maragall que ens ha duit a uns anys d'incerteses i anomalies estranyes. La decisió, a més a més, de nomenar en Damià Pons com a cap visible de l'ens a les Illes és molt encertada.
Pons ha estat un dels pocs polítics de les Illes capaços de fer una política cultural de govern forta i amb idees, i això és d'agrair. En els temps que corren, necessitam que l'activitat cultural sigui de primer ordre i compti amb uns pressuposts com Déu mana, i per això tota proposta que impliqui una visió que ultrapassi la de la comunitat (molt sovint de veïns) és bona.
Així doncs, benvingut l'IEC a les Illes i benvinguda la idea de recuperar Damià Pons per a la primera fila cultural. Ens en fan falta més.
Diari de Balears (dBalears)
La iniciativa de l'AELC i de Damià Pons (amb l'estreta col·llaboració del Gremi d'Editors) ens va permetre als tres autors escollits per anar a Barcelona, rompre, per un dia, el mur de silenci que sovint hi ha en relació amb els autors i les obres que no s'escriuen a Barcelona. (Miquel López Crespí)
El PSM amb els escriptors mallorquins
Damià Pons: un viatge a Barcelona
Barcelona (juny de 1997): Miquel López Crespí, Bartomeu Fiol i Damià Pons
La iniciativa del Gremi d'Editors, el Consell Insular i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana encetada l'any 1997 amb el viatge de Damià Pons, Francesc Moll, Tomeu Fiol, Damià Pons, Xesca Ensenyat i qui signa aquest article a Barcelona anava en la línia d'acostar els nostres autors als lectors del Principat. En Damià Pons, aleshores Conseller de Cultura del CIM, era ben conscient de les dificultats per a bastir un "mercat comú" de la cultura catalana.
La iniciativa del CIM, de l'AELC i del Gremi d'Editors anava enfocada a donar a conèixer al públic del Principat la feina de les editorials mallorquines i, més concretament, ajudar a rompre l'aïllament entre els territoris de parla catalana. Damià Pons i Francesc Moll recordaren en diverses trobades amb els periodistes que, per exemple, l'any 1996, la desena llarga d'editorials mallorquines editaren uns quatre-cents títols, dels quals dos-cents cinquanta van ser en català, cent en castellà i cinquanta en altres llengües. Cada any es constata que la presència i difusió d'aquesta producció al Principat és pràcticament nul·la. Els membres de l'expedició de polítics, escriptors i editors mallorquins analitzaren la situació d'esquarterament de la nostra cultura i els problemes d'incomunicació cultural. Per a editors, escriptors i polítics aquesta situació fa que la feina dels més de seixanta autors illencs de l'AELC i la feina de més de deu editorials mallorquines sigui pràcticament desconeguda al Principat, País Valencià i Catalunya Nord.
El diari Avui (5-VI-97) recollia, en una crònica del periodista Ignasi Aragay, les declaracions dels intellectuals mallorquins: "Les causes [del desconeixement de la producció literària illenca al Principat] són diverses. D'entrada, hi ha la saturació general de les llibreries per la constant allau de novetats. També pesa la debilitat empresarial d'unes editorials autòctones que sovint no passen de ser empreses familiars. En català, les més fortes són la tradicional Moll (40 títols a l'any) i la jove Di7 (25). Toni Pons, editor de Di7, dóna la visió optimista: 'No fem tiratges menors de 1.000 exemplars i un 40% de les nostres vendes les fem a Catalunya i València'.
'Una tercera causa és l'existència d'un corrent de circulació d'informació de masses en un únic sentit: els mitjans de comunicació catalans, començant per TV3, arriben a les Illes, però no a l'inrevés".
Com s'explicava en la crònica "Desembarcament literari de López Crespí, Ensenyat i Fiol a Barcelona" publicada en Diari de Balears: "No existeix una correspondència en la circulació de projectes culturals entre Catalunya i les Illes Balears. Aquesta seria la conclusió dels discursos que el president de la Comissió de Cultura i Patrimoni del Consell Insular de Mallorca, Damià Pons, i Francesc Moll, president del Gremi d'Editors de Mallorca, pronunciaren en una roda de premsa a la Cambra del Llibre de Barcelona. Mentre, la nostra Comunitat Autònoma rep grans quantitats de llibres i escrits procedents del Principat, i això no té camí de tornada, opinen els dos responsables culturals".
En el diari Avui i sota un gran titular que deia "Els editors de les Illes volen una política comuna de promoció del llibre en català" es deia: "Francesc Moll considera que és necessari trencar l'actual situació per la qual els escriptors que viuen, treballen i editen a les Balears són pràcticament desconeguts pel públic català. Segons Moll, 'l'important seria que es pogués editar amb les mateixes possibilitats de difusió per a tothom'. El responsable de l'Editorial Moll creu que la Generalitat catalana hauria d'exercir de 'cap i casal' d'aquesta política comuna".
D'aquell viatge a Barcelona record a la perfecció les assenyades intervencions que va fer Damià Pons. En Damià, com va recollir la premsa de Barcelona en el seu moment, no tengué pèls en la llengua a l'hora de criticar la manca de sensibilitat de les autoritats polítiques del Principat en el moment d'establir, ampliar i consolidar vincles de tota mena amb les altres terres catalanes. El diari Avui (5-VI-97) recollí les queixes d'en
Damià: "Damià Pons, el representant més nacionalista del govern de centre progressista que hi ha al capdavant del CIM, es plany que malgrat els anys transcorreguts, les Administracions catalanes i balears hagin estat incapaces de promoure intercanvis que fessin possible passar de l'evidència d'una llengua comuna a la creació d'un mercat cultural unificat. 'A Mallorca rebem la cultura que es produeix a Catalunya però no existeixen mecanismes de reciprocitat', constata Pons".
El poeta i empresari hoteler Tomeu Fiol ho deixava ben aclarit en unes declaracions fetes a El País: "Existe una marginación cultural de las islas Baleares. Los escritores insulares nos sentimos marginados por la metrópoli [Barcelona]".
La iniciativa de l'AELC i de Damià Pons (amb l'estreta col·laboració del Gremi d'Editors) ens va permetre als tres autors escollits per anar a Barcelona, rompre, per un dia, el mur de silenci que sovint hi ha en relació amb els autors i les obres que no s'escriuen a Barcelona.
(1-IV-03)
Turmeda | 20 Novembre, 2010 08:26 |
Franco moria matant. El setembre de 1975 hi hagué l'afusellament de cinc joves antifeixistes d'ETA i el FRAP. Els consells de guerra contra les organitzacions abans esmentades dictaren onze condemnes a mort, de les quals finalment, el 27 de setembre, es consumaren cinc. Una d'elles fou a Barcelona: la de l'independentista basc Manuel Paredes Manot, "Txiki". De nou, les condemnes de la injustícia feixista, però molt especialment la de Txiki per la proximitat, convulsionaren el nostre esperit. Eren anys de terror i persecucions. Txiki, heroi de la resistència, fou enterrat a un nínxol del cementiri de Cerdanyola. Pel novembre, el gran criminal, el responsable de la més ferotge guerra civil que han patit els pobles de l'Estat espanyol, la repressió més salvatge mai coneguda, moria després d'una llarga agonia. (Miquel López Crespí)
20-N: la mort de Franco. Una gran festa
Al Principat no hi hagué manifestacions de cap signe al carrer. A les Illes tampoc. Però l'alegria covava per dintre. Les cròniques diuen que arreu dels Països Catalans i a molts d'indrets de l'Estat s'acabaren les ampolles de xampany. Els antifranquistes sintetitzàrem l'esperit del moment amb un rodolí que es repetí profusament: "Vint de novembre gloriós / s'ha acabat el Gran Merdós".
A Palma, per a amics i companys del combat antifeixista fou dia de bauxa sonada. Per tots els caus de la clandestinitat s'obriren les mateixes ampolles de xampany que quan l'ascensió al cel de l'Almirall Carrero Blanco l'any 1973. Cada partit, cada organització, muntà trobades i festes de diferent tipus. La nostra colla -hi havia militants del PCE, OEC, PTE, Bandera Roja i alguns professors i mestres independents que compareixien a alguna de les accions clandestines- quedà per a celebrar aquell joiós esdeveniment a la casa que l'amic Miquel Mas tenia llogada a Pòrtol. En Miquel era un empleat de banca molt amic de na Francisca Bosch. Ens oferí la casa per a fer-hi la festa. En Miquel Mas va néixer a Ciutat l'any 1950 i va ser un d'aquells companys inoblidables de la transició. Demòcrata de veritat, antifeixista convençut, sempre estigué disposat a actuar en defensa de la llibertat del nostre poble. Amb el temps publicaria Massa temps amb els ulls tancats (1976), el llibre de poemes Mediterrània, un cel esquinçat (1985) i les novel.les L'àngel blau (1991) i L'ocell del paradís (1992), entre d'altres. Però tornem al dia de la mort del Gran Merdós. A casa de Miquel Mas tothom hi vingué carregat d'ampolles de vi i xampany. En Jaume Bonnín (militant del PCE) i la seva esposa Amparo portaren un caramull de sobrassades i botifarrons. El rebombori i les rialles no aturaven. Qui més qui manco compareixia amb paquets de begudes i queviures: formatge maonès, vi de Binissalem... pareixien unes matances! I ho era, la celebració de les matances d'un porc!
A mitjanit, havent sopat, no sé qui d'entre la munió de gent va treure una antiga estàtua de guix del dictador (de les que hi solia haver a escoles i institucions) i, demanant un moment de silenci, la llançà al terra, fent-la mil bocins. Hi hagué aplaudiments generals i s'alçaren novament les copes plenes de xampany enmig d'una disbauxa feresta. Algú començà a cantar L'estaca de Lluís Llach i altres cançons de la resistència.
del llibre de Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).(Ciutat de Mallorca, El Tall Editorial, 1994) Pàgs. 129-130.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Turmeda | 19 Novembre, 2010 17:16 |
3 vídeos - Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). (Miquel López Crespí)
Llorenç Villalonga i la novel·la Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Llorenç Villalonga és un autèntic personatge de novel·la. Per això he escrit Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. I just ara mateix he començat la redacció de la tercera sobre l’autor de Bearn. Vull fer una trilogia d’aquella època tenebrosa però summament interessant dels primers mesos de la guerra civil a Mallorca. Villalonga, tothom que conegui una mica la seva biografia ho sap, és un aferrissat espanyolista dels anys vint i trenta que es troba immers en la guerra i fa costat als que afusellen l’esquerra i liquiden tot l’aconseguit tan dificultosament pels intel·lectuals catalanistes de les Illes en moltes dècades. En plena matança de republicans, Villalonga escriu un article que publica en El Día (7-VIII-1936) on especifica una vegada més la seva posició envers la cultura catalana. Diu l’autor de Bearn: “Nos cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mí, de haber representado siempre la resistencia anticatalanista en Mallorca”. Més documentació sobre l’atac frontal dels germans Villalonga contra la cultura catalana es pot trobar en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1978) i especialment en el capítol “L’afer dels ‘Manifest dels catalans’” (pàgs. 92-108) i també en el capítol “El ‘Manifest’ i la repressió cultural” (pàgs. 108-117). Anticatalanisme i antiesquerranisme que podem trobar a tots els articles que va publicar sota el títol de Centro (Gráficas Mallorca, Palma 1934). Com hem dit més amunt, el personatge Villalonga, els fets que va viure el nostre autor, l’època de la República i la guerra civil donaven material no solament per a escriure una novel·la, sinó diverses, com finalment s’ha esdevengut. Els anys vint i trenta a Mallorca són massa exuberants –culturalment i políticament-, i el repte de provar de copsar l’ànima d’un intel·lectual reaccionari tan “atractiu”, literàriament parlant, que tot plegat em seduí profundament i m’animà a començar la feina.
Com pot imaginar el lector d’aquest article, Villalonga no m’era un desconegut. Les lectures, a mitjans dels anys seixanta, d’obres com Mort de dama, La novel·la de Palmira, Bearn, Les fures, Desbarats, L’àngel rebel, La dama de l’harem, El llumí i altres narracions, Desenllaç a Montleó i moltes altres foren bàsiques per a copsar la importància d’un narrador de vena, d’un autèntic escriptor malgrat totes les seves contradiccions amb el català. L’anticatalanisme de la seva trajectòria, el combat dels anys trenta contra els intel·lectuals de l’Escola Mallorquina i els col·laboradors de La Nostra Terra, molt especialment amb Miquel Ferrà, el feien un personatge no gaire simpàtic. No oblidem que, com explica Josep Massot i Muntaner en Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950), la feina conjunta entre el cap de la policia franquista encarregat de la matança d’esquerrans, el totpoderós Barrado, i el coronell Tamarit, instructor de la vergonyosa farsa judicial que portaria al mur de les execucions al batle de Palma, Emili Darder, i el paper dels germans Villalonga, és essencial en la liquidació de la cultura catalana en la vida pública a Mallorca. En referència al silenciament dels signants de la “Resposta” al missatge dels intel·lectuals catalans del Principat, Josep Massot i Muntaner ha escrit: “... l’afer del ‘Manifest’ és una peça important dins el procés implacable de desmantellament de la cultura autòctona a partir del mes de juliol de 1936”.
En la revista El Mirall (núm. 61, pàgs. 19-24) podem trobar una bona aproximació al que va ser el regnat del terror feixista a Mallorca. L'article "La repressió franquista a Palma", signat per Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M.L. Lax i M. Ocio Villar, és ben representatiu al respecte. "Pel que fa a la base social dels represaliats, era molt homogènia: la classe treballadora, la base social de l'esquerra i al seu costat alguns membres de professions liberals i petita burgesia progressista. Hi hagué també algun cas d'empresonament de 'rics d'esquerres' als quals s'incautaven els béns. Es calcula que el nombre de morts provocats per la repressió al llarg de la guerra oscil.là entre 2.000 i 2.500 persones.
'Les zones de Palma més afectades foren les barriades obreres encara que la repressió s'estengué pràcticament a tots els barris de la ciutat. Els escamots feixistes actuaren a Son Rapinya, Son Serra, la Vileta i al bosc de Bellver, a més del mateix Castell".
A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. Record ara mateix el llibre de Bernanos, Els grans cementiris sota la lluna, que tanta influència tengué en el meu particular descobriment de la brutalitat de la dreta mallorquina, o el més recent de l'amic Jean Schalekamp, D'una illa hom no en pot sortit.
Josep Massot i Muntaner, a la seva obra Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears escriu també entorn de la repressió damunt els intel.lectuals d'esquerra (Biblioteca Serra d'Or; pàgs. 218-220): "Entre els milers de morts que, poc més o menys, produí l'onada de follia que planava sobre l'illa -d'una manera 'il.legal', a la cuneta de les carreteres o a les tàpies dels cementiris, o d'una manera pretesament 'legal', a conseqüència de sentències de consells de guerra injustos i cantats per endavant-, no hi mancaren escriptors i persones relacionades d'una manera o altra amb el món cultural. Potser la xifra més elevada correspon als periodistes, amb noms com el d'Ateu (Mateu) Martí, comunista, director de les revistes Nuestra Palabra i Sotana roja, cruelment assassinat els primers dies de la guerra; Guy de Traversay, corresponsal del diari parisenc L'intransigeant, afusellat pels militars poc temps després d'haver estat fet presoner a Portocristo, a conseqüència de la carta de recomanació que Jaume Miratvilles, comissari de Propaganda de la Generalitat, li havia fet per al capità Bayo; Pere Reus i Bordoy, jutge de Felanitx, director del setmanari El Felanitxer, executat després d'ésser sotmès a consell de guerra, per 'adhesió a la rebel.lió', el 4 de març de 1938; Gabriel Buades, sabater inquer anarquista, col.laborador -sempre en castellà- de Cultura Obrera i de la Revista Blanca, empresonat el juliol de 1936 i executat el 22 de juliol de 1938; Joan Montserrat i Parets, sabater de Llucmajor, militant destacat del PSOE i brillant col.laborador de l'òrgan socialista El Obrero Balear; Aurora Picornell, abrandada líder comunista de Palma, anomenada la Pasionaria mallorquina, inculta però molt intel.ligent, col.laboradora de Nostra Paraula, afusellada 'il.legalment', com Montserrat i Parets, mentre estava tancada a la presó de dones de Can Sales, el 5 de gener de 1937; Joan Mas i Verd, batle de Montuïri, militant d'Esquerra Republicana Balear, col.laborador de Tribuna Libre, Ciudadanía i El Republicano, afusellat al cementiri de Palma el 3 de setembre de 1936: Simó Fullana, membre influent del PSOE i col.laborador del diari de Palma El Día, segons Mallorca Nova; Miquel Duran i Rosselló, ex-estudiant jesuïta, director del setmanari republicà de Manacor Nosotros, mort el 4 de setembre de 1936, nebot de l'aleshores batle de Manacor Antoni Amer i Llodrà, àlies 'Garanya', assassinat el 29 de desembre de 1936, el qual també havia publicat alguns articles a la premsa...
'Estaven relacionats igualment amb el periodisme els dos afusellats més coneguts de Mallorca, Emili Darder, batle de Palma i puntal de l'Associació per la Cultura de Mallorca, i Alexandre Jaume, ex-diputat a Corts socialista que parlava i escrivia en castellà però que defensà ardidament la catalanitat de l'illa. Havia fet i publicat alguna conferència escadussera un altre dels companys d'afusellament de Darder i de Jaume, Antoni M. Ques i Ventayol, del Consell Executiu d'Esquerra Republicana Balear i president de l'agrupació mallorquina del Rotary Club".
Com escriu Bartomeu Mulet a "Repressió franquista (assassinats i depuracions) contra el magisteri a Mallorca (1936-1939)" (revista Lluc, núm. 784, pàg. 26): "España una, grande y libre, havia d'esser el mòbil ideològic per a justificar el totalitarisme en tots els àmbits de la vida col.lectiva. España havia d'esser imperial i triomfadora. El catalanisme s'havia de desmembrar, i més si sonava a esquerranós, d'una manera arbitrària. Maçons, republicans, anarquistes, comunistes i socialistes també eren carn de canó. En Francesc Barrado en fou el responsable fins l'abril del 37, com a comissari de la policia política, d'aquesta repressió, perquè tot era rojo i separatista".
Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). Qui vulgui negar aquests fets tan ben documentats està en el seu dret, però les seves opinions tendran poc valor davant la realitat del que s’esdevengué en aquells mesos terribles.
Aquest era el món de Llorenç Villalonga en aquell estiu de 1936, l’univers que he provat de fer tornar de les ombres del passat a les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.
Turmeda | 19 Novembre, 2010 09:32 |
Adhesió de l’escriptor Miquel López Crespí al Manifest per la Dignitat i la Memòria – Manifest per La Real
MANIFEST PER LA DIGNITAT I LA MEMÒRIA
MANIFEST PER LA REAL
Benvolgudes companyes i companys avui ens hem trobat aquí, a La Real, per recordar la traïció dels anomenats “polítics”, la seva submissió al capital i tot allò què ha suposat la construcció del macro hospital al lloc de son Espases.
Aquesta marxa però no ha d’esdevenir com un recordatori nostàlgic, de que no hi ha res a fer. No podem caure en cap cas en el derrotisme ni el conformisme ni la resignació, que és allò que pretenen els que ens governen. Aquests ens voldrien tenir com a xotets de corda, dòcils, domesticats, en definitiva calladets, bons al·lots i sense piular ni pruna. Tan sols necessaris i escoltats quan s’atraquen eleccions. Però, alerta, no vos penseu, els hi hem de recordar que van ben errats de comptes si es pensen que tot el mal que ens han fet caurà en el oblit. La gent amb seny i que s’estima la terra, la gent normal i corrent no pateix d’amnèsia, ans el contrari, manté la flama de la memòria molt viva i ni oblida ni perdona i molt manco davant les mentides i falses promeses d’aquells que un dia i de manera hipòcrita i interessada deien el contrari i fins i tot també cridaven consignes al carrer….
El temps però posarà a cadascú en el seu lloc.
En qualsevol cas la incansable lluita dels veïnats i veïnades del Secar de La Real i de tots els ciutadans que estimam Mallorca, ens ha demostrat que, a la nostra illa, existeix, mal els hi pesi a alguns, una resistència contra aquest model econòmic basat única i exclusivament en el turisme i sector serveis i que no combregam amb rodes de molí. Què creiem obertament que és possible una alternativa a l’actual sistema capitalista, neoliberal i destructor de la terra i la cultura. Una resistència què, companys i companyes, no ens podem permetre el luxe d’abandonar. És més, tenim el deure moral de continuar, tan sols per un mínim de respecte envers totes aquelles companyes i companys que ho varen donar tot i més per preservar fins a l’últim moment l’entorn de La Real de la cobdícia dels de sempre i amb l’inestimable ajuda i servilisme covard dels seus fidels vassalls representats per aquells que anomenam vulgarment “polítics”.
Com be deia en Toni Roig, malgrat ens segueu la vida mai ens podreu fer callar. I d’això es tracta: continuarem cridant i esvalotant tant com puguem. La raó està amb nosaltres i això és inqüestionable, encara que molt sovint aquesta no va de la mà amb allò que és “políticament correcte”, tal i com s’ha pogut comprovar una vegada més.
En aquest sentit i en relació al vassallatge del que abans fèiem menció, hem de denunciar, sobretot, el cinisme elevat a la categoria, directament, de befa insultant el fet que ara, inclús aquells amb les seves mentides, se’ns riguin directament a la cara treient profit electoralista, organitzant “visites guiades” a l’hospital tal fos una atracció de fira o un monument d’interès nacional, venent a tort i dret les meravelles del centre sanitari, qualificant-lo com un dels millors d’Europa, diuen -figura’t tú- i obviant per complet petits detalls sense “importància” com que està assentat sobre terrenys geològicament poc consolidats i amb risc d’inundació des d’un punt de vista hidrològic, a més de tot l’espoli i destrucció del patrimoni arqueològic i etnològic. Però això no compta, primer és el negoci. Al cap i a la fi la pela és la pela. Els guanys, la mercantilització i comercialització d’una cosa tan important a la vida de les persones com és la pròpia salut. En definitiva de vergonya ben poca. Un model sanitari elitista i que sembla que va a cap a la privatització en la gestió, un aspecte del qual no sabem gaire…tot plegat una sèrie de despropòsits i aberracions resultat de la improvisació i la submissió a interessos molt allunyats del benestar general de la ciutadania.
En aquest sentit i pel que hem pogut conèixer però, les nostres sospites van confirmant que tot el procés s’ha fet amb molt poca transparència. La gestió i explotació del nou centre no seran en cap cas 100% publiques. Els serveis auxiliars no estrictament sanitaris estaran en mans d’empreses privades, directament, per un període de concessió de 30 anys, la qual cosa no implica cap tipus de control per part de l’administració pel que fa a una garantia de les condicions laborals i els drets de les treballadores i treballadors, a qui les empreses concessionàries podran acomiadar quan considerin oportú i establir elles mateixes les relacions contractuals.
Així mateix també s’ha de denunciar la precarietat en les condicions de feina com la manca de previsió en recursos humans en determinats serveis que requereixen de prou personal com per poder donar una bona qualitat. Ja està comprovat (en els hospitals de la comunitat de Madrid, per exemple) que, amb aquest model de gestió privada de tots els serveis auxiliars, la ràtio de professionals per nombre d’usuaris baixa, respecte el model de servei sanitari totalment públic que fins ara hi ha a Son Dureta, el que suposa una sobrecàrrega de feina i un empitjorament del servei.
Per altra banda i en relació a la mobilitat i els accessos al centre és vergonyosa i impresentable la qüestió de l’estacionament. És increïble el negoci que suposa cobrar una mitjana de 550€ anuals per poder accedir al teu propi lloc de feina!!!!!!. Això demostra a les clares l’afany de lucre que significa son Espases. 550 euros que aportaran uns guanys a l’empresa concessionària, en el termini de 30 anys d’explotació, d’ aproximadament 38 milions €. Tot un exemple de gestió pública i de servei a la ciutadania!!!. I el fet que de les 2300 places previstes, només 900 estiguin reservades per a personal, denota una manca de planificació i organització així com que allò que menys importa són les treballadores i treballadors.
Una manca de planificació com també per exemple a l’hora d’organitzar el trasllat dels malalts. És materialment impossible en tan sols 1 mes, tenint en compte les característiques del centre i el volum de gent a moure que el nou centre hospitalari funcioni a ple rendiment i sobretot que ho faci correctament sense que es produeixi col·lapse i saturació.
En definitiva, volen substituir la qualitat del model sanitari públic per un model sanitari anteposat als drets que les treballadores i treballadors havien aconseguit després de moltíssimes lluites històriques, i que ara des de les institucions es volen carregar en benefici del capital privat.
Dins l’àmbit de la sanitat pública balear es donen altres casos de agressions cap als treballadors sanitaris, com ara l’acomiadament de sis treballadores i un treballador a l’Hospital de Manacor, justament per haver denunciat abusos d’alguns caps de l’Hospital. A aquesta MARXA PER LA DIGNITAT sumem la justa reivindicació de READMISSIÓ IMMEDIATA per part de la gerència del centre manacorí, en la línia d’acord que han proposat els treballadors i els sindicats que els donen suport, basat en un model de relacions laborals just i equilibrat, i respectuós amb els drets de les persones.
Segurament ens qualificaran i ens diran que som els “antitot”, que anam en contra del “progrés”. Això és una fal·làcia i una mentida. Òbviament que volem i necessitam noves infraestructures. I les sanitàries són fonamentals. Ara bé, no a qualsevol preu, no convertint la sanitat en un mer negoci especulatiu pur i dur, un bescanvi de favors particulars i egoistes. I sobretot no en detriment de la terra i la natura, dues qüestions que en teoria haurien d’anar de la ma però que gràcies a les llumeneres dels que ens han governat i els que ara ho fan, les han convertit en antagòniques.
Que no ens prenguin per beneits, nosaltres continuarem denunciant les injustícies i aquesta de son Espases n’és una de les més grosses que hem vist en aquesta terra en molts d’anys. Estarem a l’aguait. Això, aquesta marxa d’avui, tan sols és part d’una batalla que tard o d’hora acabarem guanyant. Una batalla per una altra Mallorca, oposada a l’actual i criminal model capitalista, una Mallorca realment sostenible, justa, solidària i respectuosa amb la natura i la seva identitat. Ho farem, encara que ens vulguin posar pals a les rodes. I recordau que l’acció d’avui no és cap punt i final, tan sols un punt i seguit. Un punt i seguit per continuar parlant clar i català, cridant ben fort: LA REAL, NI OBLIT NI PERDÓ, LA LLUITA CONTINUA:
NO ENS FAREU CALLAR
Moltes gràcies a totes i a tots per haver-nos acompanyat avui fins aquí, en aquesta marxa per la dignitat, des de Cort fins a la Real.
Per la dignitat i la decència en la gestió pública.
Per uns serveis sanitaris públics i de qualitat, i pel manteniment dels llocs de feina.
Pels drets dels treballadors i treballadores, no a la taxa de l’aparcament.
Pel manteniment dels llocs de feina, i per la readmissió de les acomiadades a l’Hospital de Manacor.
Visca La Real!
Visca la Terra!
CONVOQUEN *
AINA CALAFAT (a títol individual)
ATTAC MALLORCA
CGT-BALEARS
DRETS HUMANS DE MALLORCA
GADMA
GOB
MAULETS
PCPE-CJC
REVOLTA GLOBAL-ESQUERRA ANTICAPITALISTA
Fins al dia 18-11-10. La convocatòria roman oberta.
Turmeda | 18 Novembre, 2010 06:30 |
El professor Damià Pons serà el delegat de la institució a Ciutat, que enceta avui la seva activitat oficial amb un homenatge a Aina Moll
L’IEC s’instal·la a Palma
Francesca Marí | 18/11/2010 |
Un homenatge a la filòloga Aina Moll serà l'acte que engegarà avui, de manera oficial, l'activitat de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) a Palma. Fa anys que la institució inicià contactes a l'Illa per establir-hi una seu permanent que, a la fi, sembla que ha arribat. El professor Damià Pons serà el delegat de l'IEC a Ciutat. Aquest pretén bastir una xarxa d'activitats amb "l'objectiu de posar en contacte el món intel·lectual mallorquí amb la dinàmica cultural de l'IEC", explicava ahir Pons, que també remarcà el gran nombres d'illencs que en són membres tant numeraris com emèrits.
Més endavant, l'Institut d'Estudis Catalans tindrà una seu física al casal de can Oleo cedida per la UIB, si bé Damià Pons hi puntualitzà que la seva tasca serà la d'organitzar activitats de caire científic, creant "relacions als centres d'altres entitats i institucions i generant complicitats". "És de remarcar la importància de Mallorca dins l'IEC i posar en valor tot aquest capital humà", afegia el professor. La presentació de l'IEC a Palma serà avui vespre (20 hores) a la seu del Ramon Llull de Palma, en un acte que, a més, servirà de reconeixement de la filòloga Aina Moll, també membre de l'Institut català i després d'una intensa carrera dedicada a la llengua catalana.
Una taula rodona recordarà les seves diferents vessants professionals a través del testimoni del lingüista Joan Veny, que parlarà dels treballs pròpiament filològics; el secretari general de Política Lingüística de la Generalitat, Bernat Joan, que avui ocupa el càrrec que Aina Moll exercí entre 1980-88; Isidor Marí, que desgranarà la seva tasca de normalització lingüística quan creà l'estructura administrativa per a aquest fi; Francesc Moll, germà seu i que recordarà els anys d'Aina per enllestir el Diccionari català-valencià-balear i la creació editorial de la col·lecció Raixa; i el mateix Damià Pons, que se centrarà en l'activisme polític de l'homenatjada.
Diari de Balears (dBalears)
La iniciativa de l'AELC i de Damià Pons (amb l'estreta col·llaboració del Gremi d'Editors) ens va permetre als tres autors escollits per anar a Barcelona, rompre, per un dia, el mur de silenci que sovint hi ha en relació amb els autors i les obres que no s'escriuen a Barcelona. (Miquel López Crespí)
El PSM amb els escriptors mallorquins
Damià Pons: un viatge a Barcelona
Barcelona (juny de 1997): Miquel López Crespí, Bartomeu Fiol i Damià Pons
La iniciativa del Gremi d'Editors, el Consell Insular i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana encetada l'any 1997 amb el viatge de Damià Pons, Francesc Moll, Tomeu Fiol, Damià Pons, Xesca Ensenyat i qui signa aquest article a Barcelona anava en la línia d'acostar els nostres autors als lectors del Principat. En Damià Pons, aleshores Conseller de Cultura del CIM, era ben conscient de les dificultats per a bastir un "mercat comú" de la cultura catalana.
La iniciativa del CIM, de l'AELC i del Gremi d'Editors anava enfocada a donar a conèixer al públic del Principat la feina de les editorials mallorquines i, més concretament, ajudar a rompre l'aïllament entre els territoris de parla catalana. Damià Pons i Francesc Moll recordaren en diverses trobades amb els periodistes que, per exemple, l'any 1996, la desena llarga d'editorials mallorquines editaren uns quatre-cents títols, dels quals dos-cents cinquanta van ser en català, cent en castellà i cinquanta en altres llengües. Cada any es constata que la presència i difusió d'aquesta producció al Principat és pràcticament nul·la. Els membres de l'expedició de polítics, escriptors i editors mallorquins analitzaren la situació d'esquarterament de la nostra cultura i els problemes d'incomunicació cultural. Per a editors, escriptors i polítics aquesta situació fa que la feina dels més de seixanta autors illencs de l'AELC i la feina de més de deu editorials mallorquines sigui pràcticament desconeguda al Principat, País Valencià i Catalunya Nord.
El diari Avui (5-VI-97) recollia, en una crònica del periodista Ignasi Aragay, les declaracions dels intellectuals mallorquins: "Les causes [del desconeixement de la producció literària illenca al Principat] són diverses. D'entrada, hi ha la saturació general de les llibreries per la constant allau de novetats. També pesa la debilitat empresarial d'unes editorials autòctones que sovint no passen de ser empreses familiars. En català, les més fortes són la tradicional Moll (40 títols a l'any) i la jove Di7 (25). Toni Pons, editor de Di7, dóna la visió optimista: 'No fem tiratges menors de 1.000 exemplars i un 40% de les nostres vendes les fem a Catalunya i València'.
'Una tercera causa és l'existència d'un corrent de circulació d'informació de masses en un únic sentit: els mitjans de comunicació catalans, començant per TV3, arriben a les Illes, però no a l'inrevés".
Com s'explicava en la crònica "Desembarcament literari de López Crespí, Ensenyat i Fiol a Barcelona" publicada en Diari de Balears: "No existeix una correspondència en la circulació de projectes culturals entre Catalunya i les Illes Balears. Aquesta seria la conclusió dels discursos que el president de la Comissió de Cultura i Patrimoni del Consell Insular de Mallorca, Damià Pons, i Francesc Moll, president del Gremi d'Editors de Mallorca, pronunciaren en una roda de premsa a la Cambra del Llibre de Barcelona. Mentre, la nostra Comunitat Autònoma rep grans quantitats de llibres i escrits procedents del Principat, i això no té camí de tornada, opinen els dos responsables culturals".
En el diari Avui i sota un gran titular que deia "Els editors de les Illes volen una política comuna de promoció del llibre en català" es deia: "Francesc Moll considera que és necessari trencar l'actual situació per la qual els escriptors que viuen, treballen i editen a les Balears són pràcticament desconeguts pel públic català. Segons Moll, 'l'important seria que es pogués editar amb les mateixes possibilitats de difusió per a tothom'. El responsable de l'Editorial Moll creu que la Generalitat catalana hauria d'exercir de 'cap i casal' d'aquesta política comuna".
D'aquell viatge a Barcelona record a la perfecció les assenyades intervencions que va fer Damià Pons. En Damià, com va recollir la premsa de Barcelona en el seu moment, no tengué pèls en la llengua a l'hora de criticar la manca de sensibilitat de les autoritats polítiques del Principat en el moment d'establir, ampliar i consolidar vincles de tota mena amb les altres terres catalanes. El diari Avui (5-VI-97) recollí les queixes d'en
Damià: "Damià Pons, el representant més nacionalista del govern de centre progressista que hi ha al capdavant del CIM, es plany que malgrat els anys transcorreguts, les Administracions catalanes i balears hagin estat incapaces de promoure intercanvis que fessin possible passar de l'evidència d'una llengua comuna a la creació d'un mercat cultural unificat. 'A Mallorca rebem la cultura que es produeix a Catalunya però no existeixen mecanismes de reciprocitat', constata Pons".
El poeta i empresari hoteler Tomeu Fiol ho deixava ben aclarit en unes declaracions fetes a El País: "Existe una marginación cultural de las islas Baleares. Los escritores insulares nos sentimos marginados por la metrópoli [Barcelona]".
La iniciativa de l'AELC i de Damià Pons (amb l'estreta col·laboració del Gremi d'Editors) ens va permetre als tres autors escollits per anar a Barcelona, rompre, per un dia, el mur de silenci que sovint hi ha en relació amb els autors i les obres que no s'escriuen a Barcelona.
(1-IV-03)
Turmeda | 17 Novembre, 2010 12:45 |
Nanda Caro, candidata de EU-EAiV a Palma, propone reeditar pacto de izquierda
La ex consellera de Bienestar Social del Govern en la legislatura del Pacte de Progrés entre 1999 y 2003 vuelve a la política activa
EFE. PALMA Nanda Caro se ha presentado hoy como candidata de Esquerra Unida-Esquerra Alternativa i Verda (EU-EAiV) a la Alcaldía de Palma en las elecciones de mayo, con la voluntad de "reeditar" el pacto de izquierdas de la presente legislatura "pero con más presencia de EU" y de aplicar "una gestión eficaz y limpia".
Caro, ex consellera de Bienestar Social del Govern en la legislatura del Pacte de Progrés entre 1999 y 2003, vuelve a la política activa tras ocho años dedicada a la docencia en materia de trabajo social y ha sido proclamada hoy líder de la candidatura de EU-EAiV al Ayuntamiento de Palma, en una comparecencia ante los medios de comunicación en la Plaza de Cort.
"Estoy convencida de que es imprescindible reeditar un pacto de izquierdas en el Ayuntamiento de Palma, esta vez con un peso mucho más significativo de la izquierda transformadora, porque solo desde aquí será posible hacer políticas que miren a la gente y trabajen sobre sus necesidades y problemas y desde sus deseos y expectativas", ha asegurado Caro.
Caro ha puntualizado que los componentes de dicho pacto vendrán definidos por sus propuestas electorales. "No hablamos del quién sino del qué, porque ese pacto debe responder al programa", ha dicho.
"En función de las propuestas y las ideas se hará ese pacto", ha insistido Caro, quien ha asegurado que el acuerdo se alcanzará con quienes estén decididos "a contribuir en la defensa de las necesidades de las personas, de los derechos, de la igualdad, la justicia y la participación".
En relación a la escisión de la formación que concurrió conjuntamente a las pasadas elecciones como EU-EAiV, ocurrida este verano con la creación de la formación Iniciativa Verds, Caro ha asegurado que ella representa a EU-EAiV y que "no hay ninguna otra parte de Izquierda Unida en ningún espacio político".
Caro ha admitido que la división de la izquierda puede confundir al electorado porque situaciones como la ocurrida, que ha calificado de "actos claros de transfuguismo político", "confunden a la ciudadanía y quizá la decepcionan, pero son los responsables de esos actos los que deben responder" y se ha comprometido a dejar claro el mensaje de EU-EAiV de cara a las elecciones.
En cuanto a los compromisos electorales de EU-EAiV, Caro ha asegurado que las propuestas concretas de la formación se darán a conocer dentro de dos semanas, pero que el programa electoral se concretará mediante la participación ciudadana.
Ha subrayado su "compromiso con los débiles" y ha asegurado que EU-EAiV ya ha demostrado durante esta legislatura que es capaz de gestionar y asumir responsabilidades de gobierno.
"Me presento con Esquerra Unida porque es una organización política honesta, no únicamente con sus principios sino también con su práctica y su lucha incansable y ejemplar contra la corrupción, en contra de la tibieza de otros", ha dicho Caro, quien ha insistido en que la formación es capaz de "hacer una gestión eficaz, con pocos recursos y usando bien el dinero de los ciudadanos".
Ha incidido en la lucha contra la corrupción política: "En el Ayuntamiento de Palma y con la contribución importantísima de EU, se ha dejado de robar".
Nanda Caro, ha sido proclamada cabeza de lista de la candidatura de EU-EAiV en Palma por unanimidad. Nacida en Maguía (Extremadura), en 1962, Nanda Caro reside en Palma desde hace 26 años y es técnica agropecuaria y diplomada en Trabajo Social.
Diario de Mallorca (17-XI-2010)
Eberhard Grosske i Esquerra Unida han rebut fort (només ha faltat que fossin acusats del bombardejament de les torres bessones de Nova York!). Les acusacions de "ferotges comunistes" que volen fer de les Illes unes "illes de pobres" han sovintejant dia rere dia. Maria Antònia Munar tampoc no ha tengut misericòrdia amb el president Antich, el PSOE i tots els altres membres del Pacte (recordem els acarnissats atacs d'UM contra Margalida Rosselló i la Conselleria de Medi Ambient a causa del Parc de Llevant). (Miquel López Crespí)
Articles en defensa del Pacte de Progrés i de Nanda Caro, la consellera de Benestar Social d´EU
Munar contra Benestar Social
El reaccionarisme més visceral campa arreu. UM, que fins ara mateix presumia de centre-dreta "civilitzada", ha començat a destapar la caixa de les sorpresas. Aquestes setmanes hem estat espectadors d'un penós espectable semblant al que ha fet sempre l'extrema dreta en la seva lluita contra del socialisme, la teologia de l'alliberament, el cristianisme d'esquerres, el nacionalisme de tendència socialdemòcrata. Eberhard Grosske i Esquerra Unida han rebut fort (només ha faltat que fossin acusats del bombardejament de les torres bessones de Nova York!). Les acusacions de "ferotges comunistes" que volen fer de les Illes unes "illes de pobres" han sovintejant dia rere dia. Maria Antònia Munar tampoc no ha tengut misericòrdia amb el president Antich, el PSOE i tots els altres membres del Pacte (recordem els acarnissats atacs d'UM contra Margalida Rosselló i la Conselleria de Medi Ambient a causa del Parc de Llevant). UM vol que sigui el Consell qui delimiti el Parc. Margalida Rosselló, evidentment, s'hi oposa.
Maria Antònia Munar, que no vol saber res de la moratòria del govern, ha amenaçar durant prop de tres mesos amb rompre el Pacte si el president Antich continuava amb la seva iniciativa (control del sòl rústic; construció d'habitatges socials). Posteriorment, després de les esperpèntiques declaracions de dia dinou ("ens hem tornat a fer amics a causa de l'esbucament de les torres bessones a Nova York i de l'atac al Pentàgon"), el Pacte cedí novament davant les exigències mai satisfetes de la presidenta de l'"autèntic Govern de Mallorca". Ningú, en veure el rostre de circumstàncies del president, ja no dubta que Francesc Antich, atemorit davant la crisi final del Pacte, ha claudicat altra volta davant d'UM. La gent ja sap que la moratòria del Govern ha quedat en no res. Tot plegat un espectacle tristíssim que amaga la covardia de molts membres del Pacte en el moment d'enfrontar-se a les exigències de la dreta més pura i dura.
Però els atacs més forts de Munar són sempre i en tot moment contra la "comunista" Fernanda Caro. El treball seriós i consistent de la Conselleria de Benestar Social és demonitzat de forma permanent per Munar. La feinada feta per Fernanda Caro en defensa dels interessos concrets de la tercera edat, el jovent, els sectors més desafavorits de la nostra comunitat, son presentats per la presidenta d'UM com a una provatura marxista de fer de Mallorca "una Illa de pobres". Des del començament de la legislatura Maria Antònia Munar ha volgut desmuntar la Conselleria de Benestar Social. Mai no ho ha amagat. Aquestes darreres setmanes hem comprovat els nivells de rancúnia dretana del personal d'UM contra el progressisme illenc. UM va rompre (amb excusa d'unes declaracions de la consellera de Benestar Social) la reunió que hi havia prevista entre Dolça Mulet (consellera de la Presidència del Consell) i Fernanda Caro per enllestir transferències de Benestar Social al Consell.
Fa l'efecte que UM escoràs cada vegada més i més cap a la dreta més rància i dura oblidant el paper de centre-detra que tantes vegades havia dit que volia defensar. La diputada del PP Rosa Estaràs també ha participat activament en favor d'UM en la polèmica contra la tasca realitzada per la consellera Caro. Tot plegat sembla com si aquest sector de la dreta mallorquina fos incapaç d'entendre cap política adient de benestar social per a la nostra terra. Com si un irracional i històric egoisme els fes incapaços de copsar ni que fos mínimament el llenguatge de l'evangeli (que recomana estar al costat dels més desvalguts, dels pobres d'aquest món).
Lluny de les gratuïtes desqualificacions d'UM i de Rosa Estaràs (unides en l'atac contra el "marxisme"), el cert és que la Conselleria de Benestar Social és l'organisme que més resultats concrets ha ofert als ciutadans i ciutadanes de les Illes, lluny de la xerrameca buida d'altres organismes institucionals. Més de deu mil persones s'han beneficiat durant aquests dos anys dels complements extraordinaris atorgats a les pensions més baixes; la feinada feta per l'Institut Balear d'Afers Socials (IBAS) ha significat una de les més importants realitzacions del Pacte de Progrés, amb gent dedicada amb cos i ànima al millorament de la situació dels més desvalguts: l'augment dels ajuts als més necessitats han supossat un augment del 30 %) amb una inversió, durant l'any 2000, de tres-cents noranta milions de pessetes.
Una fita important de la Conselleria ha estat igualment la feina per anar solucionant el dèficit de places residencials. Han reixit a reduir la llista d'espera de gent de la tercera edat per accedir als centres depenents del Govern. Recordem l'obertura del Centre de Dia de Montuiri, el Centre de Dia per a malalts d'Alzheimer, el Centre de Dia de Llucmajor i la Residència "Felanitx"... Igualment són destacables totes les actuacions de Fernanda Caro per tal d'aconseguir la plena integració dels immigrants i la política de la Conselleria per a lluitar contra la discriminació de la dona en el treball. La creació de l'Institut Balear de la Dona marca una fita en aquesta direcció. El pressupost de l'Institut va passar de seixanta milions en el 2000 a cent milions en l'exercici 2001. Podríem parlar també de l'ajut solidari (Cooperació Internacional), de la lluita contra la drogodependència, dels ajuts als Centres d'Acollida (menjadors socials, serveis d'higiene i pernoctes), de l'impuls donat a l'Oficina de Defensa dels Drets del Menor (amb un programa específic de prevenció del maltractament infantil), del Pla Estratègic per al Joventut (Pla Jove) o de les realitzacions del Servei d'Informació i Orientació Juvenil. Especificar les realitzacions de Fernanda Caro en cada àrea concreta requeriria molt més espai del que disposam en aquest article.
Per això ens semblen demencials les acusacions de Munar (del temps de la guerra freda!) contra la Conselleria de Benestar Social. Els atacs irracionals de la dreta més dura contra qualsevol intent de solucionar els greus problemes que tenen les classes populars mallorquines només palesa l'extrem reaccionarisme d'alguns sectors de les classes dominats i dels seus representats polítics. Confondre l'ajut als sectors més desvalguts econòmicament amb una voluntat de "crear més pobres per a continuar governant" és simple i vulgar demagògia malintencionada.
En el fons els atacs contra la necessitat de construir més habitatges socials per als treballadors, de poder tenir més recursos per a la tercera edat i sectors més desfavorits; els atacs, en definitiva, contra l'encertada política de la consellera i de l'esquerra, han servit per a llevar màscares. Que Munar se situï tan a la dreta, que defugi l'històric discurs de centre, no pot servir per a consolidar l'espai d'UM. Amb aquestes declaracions tan properes a un Le Pen qualsevol només s'obre al davant de Maria Antònia Munar i els seus el camí de la marginació política.
(25-IX-01)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
Defensa de Fernanda Caro, Consellera de Benestar Social del Govern de les Illes (2002)
La consellera de Benestar Social d'EU feia recentment unes importants declaracions en la línia del que, des de fa prop de tres anys venim dient diversos sectors socials que, des d'una posició crítica, donam un suport actiu al Pacte de Progrés. Fernanda Caro demanava davant tots els mitjans de comunicació que el Pacte de Progrés fes un gir cap a l'esquerra i deixàs d'estar hipotecat a UM. La consellera exigia coherència envers el programa signat l'any 1999 i, en la línia que des de sempre han indicat Els Verds (i especialment el diputat Joan Buades), s'avançàs en aspectes de protecció de territori i benestar social. (Miquel López Crespí)
Història del primer Pacte de Progrés
La immoral persecució de la dissidència (un article de juny de 2002)
Dies després de l'assemblea d'EU de dia nou de juny alguns destacats militants d'aquesta organització em digueren que, en la repetició d'un hipotètic Pacte de Progrés com el que es va signar l'any 1999, Fernanda Caro i el seu equip de collaboradors serien depurats, per "traïdors" (com Joan Buades!). El poder d'Eberhard Grosske i de Manolo Càmara! Ara la premsa ja ha confirmat aquests rumors. Les "acusacions" a la "traïdora" són les de "deslealtad a la organización", "de utilizar su cargo como plataforma" i de "crear una imagen de división que no existe y que lo único que hace es dar argumentos a la derecha".
Fa uns mesos, quan la batalla de Maria Antònia Munar contra Fernanda Caro era més forta que mai vaig escriure un article encoratjant la consellera de Benestar Social. El meu escrit començava així: "La consellera Fernanda Caro ho fa bé i és una persona de rara sensibilitat social (en una època de brutal oportunisme on, més que les idees l' únic que es valora és la capacitat del polític de torn per aferrar-se a la poltrona, a la nòmina institucional). No és el cas de la consellera de Benestar Social". Estic content de no haver errat en les meves valoracions.
La consellera de Benestar Social d'EU feia recentment unes importants declaracions en la línia del que, des de fa prop de tres anys venim dient diversos sectors socials que, des d'una posició crítica, donam un suport actiu al Pacte de Progrés. Fernanda Caro demanava davant tots els mitjans de comunicació que el Pacte de Progrés fes un gir cap a l'esquerra i deixàs d'estar hipotecat a UM. La consellera exigia coherència envers el programa signat l'any 1999 i, en la línia que des de sempre han indicat Els Verds (i especialment el diputat Joan Buades), s'avançàs en aspectes de protecció de territori i benestar social.
Defensora del Pacte, Caro exigeix simplement que s'augmenti el seu perfil d'esquerres. El discurs crític i constructiu de la consellera de Benestar Social coincidia amb el que, des de ja fa tres anys, manté en solidari el combatiu diputat verd Joan Buades. Tots recordam a la perfecció les contínues campanyes de demonització patides per aquest polític. Els mitjans de comunicació ens han informat dia a dia dels diversos atacs i declaracions satanitzadores contra els Verds d'Eivissa i Formentera ordides per Grosske i, més recentment, per Josep Moll Marquès. Aquest darrer personatge s'atrevia a dir sense cap mena de vergonya que l'honrat ecologista era un "traïdor venut al PP". Aquest brutal i injust atac contra l'esquerra ecologista serví a l'autor del pamflet per fer "mèrits" davant del Govern i per a ser designat responsable d'una oficina a Berlín. Càrrec ben pagat que, com en temps del franquisme, va ser aconseguit a dit.
El senyor Moll criminalitzat els ecologistes i els escriptors d'esquerra que mai no hem guanyat -ni volem guanyar!- un duro fent política en defensa dels valors del socialisme, el nacionalisme progressista i l'ecologisme, fa un mal favor al PSOE. Sabem a la perfecció que la socialdemocràcia espanyola no té aquestes connotacions estalinistes i autoritàries. Coneixem molts militants del PSOE oberts a la crítica, amb un tarannà autènticament democràtic, lluny d'aquestes bestieses que només demostren un esperit que no té res a veure amb la defensa dels valors de l'esquerra.
Però dins d'EU també hi ha sectors que poden fer costat a l'autoritarisme dictatorial del senyor Moll en la tasca de criminalitzar la dissidència política. Era el que deia la consellera Fernanda Caro a Eberhard Grosske i Manuel Càmara quan aquests l'atacaren per defensar una política autènticament d'esquerres, no supeditada al PSOE. El senador Càmara, màxim expert d'ençà fa més d'un quart de segle en la satanització de les posicions d'esquerra dins del moviment obrer va dir que les assenyades opinions de Caro eren l'exponent d'un forassenyat "radicalisme infantil". Apa, ja hi tornam a ser amb el conegut discurs de l'"infantilisme". Com en temps de la transició -i posteriorment- quan, amb aquestes ximpleries, Carrillo i el PCE (ajudats per Manuel Càmara), enterraren la lluita per la República, manaven estripar les banderes tricolors en les manifestacions, condemnaven la lluita per l'autodeterminació dels pobles i la unitat sindical...
La criminalització de Fernanda Caro ens demostra com la cultura democràtica encara no ha arrelat abastament entre aquests sectors dogmàtics que, de seguida que oloren una posició política diferent, només saben encolomar el conegut discurs de "fa el joc a la dreta". Quina imaginació més brillant! Per dir aquests dois no importaria que cobrassin tant. Els més beneits del poble saben dir bestieses semblants. Bé, hem avançat. Pel que constatam, ja no són solament Els Verds i els intellectuals independents d'esquerres els que són uns "traïdors" que "lo único que hacen es dar argumentos a la derecha". Ara sabem que hi ha sectors d'EU (la consellera de benestar Social) que són pagats... per l'"extrema dreta"! Fernanda Caro l´únic que ha dit ha estat això tan raonable: "L'esquerra té uns compromisos per portar endavant i no pot romandre hipotecada a la dreta". I per dir això de seguida ha estat demonitzada per Grosske i Càmara.
Eberhard Grosske, Manuel Càmara i Josep Moll Marqués haurien de madurar políticament i deixar de veure bubotes i fantasmes allà on no n'hi ha. Joan Buades, la consellera Fernanda Caro, els escriptors d'esquerres que donam un suport crític al Pacte som persones que tenim un provat full de serveis a l'ecologisme, a esquerra i el socialisme. És immoral aquesta persecució de la dissidència.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 17 Novembre, 2010 07:52 |
¿Per quins motius, fa uns anys, quan després de la publicació de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004) em vaig decidir a portar endavant un nou projecte literari, em vaig fixar en la figura de Miquel Costa i Llobera? És justament ara, acabada la complicada tasca de recerca i la feina de redacció i quan ja tenc Defalliment a les mans, en el moment de fer la primera presentació de la novel·la i quan el llibre comença a ser comentat, que em començ a demanar pels motius secrets que m'han fet novel·lar la vida d'un canonge de la Seu, d'un home com Costa, admirable en la seva formació clàssica, home cabdal en la consolidació d'un català allunyat de corrupcions i barbarismes tan de moda en el seu temps (i, per desgràcia, també en el nostre!), però un sacerdot de provat tarannà conservador que, a primera vista, poc hauria de tenir a veure amb les provades concepcions republicanes, independentistes i marxistes de l'autor de la novel·la.
A hores d'ara, enllestida la feina, amb la novel·la Defalliment en el carrer, em deman, mirant enrere, quan vaig ensopegar per primera vegada amb Miquel Costa i Llobera. En quin moment vaig sentir el seu nom, per quins motius, on va ser exactament? Quins aspectes de la seva obra o de la seva vida copsaren la meva imaginació, quan jo era un infant? Quin és el motiu que, quan ja som a punt de fer els seixanta anys, em decidesc a retre aquest homenatge públic a un autor i una persona que, des d'una visió externa i superficial, pareix tan allunyada dels meus interessos vitals?
En el llibre Temps i gent de sa Pobla (Gelabert, sa Pobla, 2002) i, més concretament, en el capítol titulat "Sa Pobla, Miquel Costa i Llobera i el batle Verdera (Miquel Crespí i Pons)" he parlat d'aquell aniversari de la inauguració de l'Escola Graduada en el qual, amb nou anyets, vaig recitar "Lo Pi de Formentor". Pens que no és tothom que, en plena dictadura franquista, hagi pogut recitar públicament, almanco per a un públic de mestres i alumnes, un poema de la força i el vigor de "Lo Pi de Formentor".
Però la presència de Miquel Costa i Llobera dins la meva vida ve de més lluny. Amb els anys, parlant amb els padrins, vaig poder anar esbrinant les relacions existents entre el batle Miquel Crespí i Pons, el batle Verdera, i Miquel Costa i Llobera. També amb el polític i arquitecte Guillem Forteza i amb el rector de sa Pobla i director de la revista Sa Marjal, mossèn Joan Parera i Sansó, entre molts d'altres personatges de l'època.
Ho explicaré molt breument. Quan moriren els pares del batle Verdera, Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern, és a dir els meus rebesavis, la meva família es mudà a viure a la casa que quedava buida. Era a començaments dels anys cinquanta i, el record del que hi vaig viure, les primeres experiències infantils, encara perduren en la meva memòria. Tots els records hi són presents, com si el temps no hagués passat, inexorable, i jo encara fos un al ·lotet que, despreocupat, juga a les golfes de la casa. Aleshores l'oncle, el batle Verdera, l'ànima de la construcció de l'Escola Graduada juntament amb l'arquitecte Guillem Forteza, ja havia emigrat a l'Argentina. Home de la famosa Unión Patriotica, malgrat certes concomitàncies regionalistes com ho demostren les seves amistats, l'arribada de la República va fer ensorrar molts negocis que tenia aparaulats amb comerciants propers al general Miguel Primo de Rivera.
El batle Verdera, abans de marxar a l'Argentina, d'on no tornaria mai més, havia tengut temps de construir-se un gran casal en el carrer de la Muntanya. Un casalot que encara existeix, presidit per les seves inicials, de què ja no podria gaudir. El casal, amb tots els mobles i llibres, restà en mans dels comerciants amb els quals tenia concertades algunes hipoteques. L´únic que se salvà de la desfeta varen ser alguns llibres i revistes que romanien, quan jo era un infant, a la casa dels pares del batle Verdera. I precisament aquell era l'indret on jo jugava de nin quan ens hi mudàrem a viure-hi. No cal dir que jo no sabia encara l'alt valor històric d'aquelles restes del que havien estat els interessos culturals d'uns regionalistes de dreta mallorquins. Em referesc a diverses edicions de mossèn Antoni Maria Alcover, a carpetes plenes de papers esgrogueïts amb articles de Guillem Forteza Piña, l'amic arquitecte que dissenyà l'Escola Graduada impulsada pel meu oncle quan va ser batle de sa Pobla. Parl també de les primeres edicions de Poesies de Miquel Costa i Llobera, editades el 1885 o De l'agre de la terra publicat el 1897. Els exemplars de la revista de mossèn Parera i Sansó, Sa Marjal, hi eren abundosos. N'hi havia un bon munt que, al·lotets de sis o set anys, ens servien per a jugar a vaixells que fèiem navegar a les piques de pedra picada del pati de la casa. Què sabíem, nosaltres, al·lotells de set o vuit anys, de les dèries i il·lusions regionalistes d'aquells homes de començament de segle! Un dia, l'oncle José i el meu pare, Paulino, que havien lluitat contra el feixisme en temps de la guerra civil, ens donaren una bona renyada per fer malbé unes revistes que, en la nostra ignorància, consideràvem que només podien servir per a jugar.
Sé que l'oncle José salvà algunes d'aquestes joies editades a finals del segle XIX i començaments del XX. Feinada inútil, evidentment, ja que, en una de les detencions que vaig patir en els anys seixanta, la Brigada Social, és a dir, la policia política del règim franquista, les agafà i mai no vaig poder recuperar res. Una pèrdua irreparable que, tants d'anys després, encara em dol com una ferida oberta. Imagín que, per a aquells sicaris, ensopegar amb llibres i revistes escrites en català, "la lengua de los separatistas", devia ser un pecat quasi igual o molt més greu que trobar-se amb un munt d'exemplars de Mundo obrero.
I és precisament ara, quan ja han passat cinquanta-cinc anys d'aquests records, que l'Ajuntament de Pollença, la Regidoria de Cultura que porta endavant l'amic Antoni Oliver i l'editor Gracià Sánchez, s'han entestat a publicar la novel·la Defalliment. És ara, deia, quan m'adon d'alguns dels misteris que, sense que ho vagis a cercar, van condicionant de forma imperceptible el teu món personal i cultural.
Turmeda | 16 Novembre, 2010 18:01 |
El Festival Chopin de Valldemossa sempre ha tingut una important tradició de vincular els cartells amb artistes. Joan Miró, Josep Guinovart i Frederic Amat són alguns dels noms que cediren el seu talent al Cicle chopinià. Tanmateix, el talent del compositor polonès també ha inspirat molts més artistes, sobretot de la seva terra i d'exrepúbliques soviètiques que també volgueren plasmar el seu art en forma de pòster. Una selecció de 35 cartells (dels 50 disponibles) s'exposaran a la sala Capitular de la Cartoixa de Valldemossa del 17 al 30 de novembre. D'aquests, 25 són d'origen polonès, 9 de txecs i un propi del Festival Chopin de l'edició del 2009, que actuarà com a amfitrió de la mostra.
Chopin, segons Polònia i Txèquia
Cartells centrats en el compositor polonès s’exposen a partir de demà a la sala Capitular de la Cartoixa de Valldemossa
G. Amengual. | 16/11/2010 |
El Festival Chopin de Valldemossa sempre ha tingut una important tradició de vincular els cartells amb artistes. Joan Miró, Josep Guinovart i Frederic Amat són alguns dels noms que cediren el seu talent al Cicle chopinià. Tanmateix, el talent del compositor polonès també ha inspirat molts més artistes, sobretot de la seva terra i d'exrepúbliques soviètiques que també volgueren plasmar el seu art en forma de pòster. Una selecció de 35 cartells (dels 50 disponibles) s'exposaran a la sala Capitular de la Cartoixa de Valldemossa del 17 al 30 de novembre. D'aquests, 25 són d'origen polonès, 9 de txecs i un propi del Festival Chopin de l'edició del 2009, que actuarà com a amfitrió de la mostra.
"Polònia i la República Txeca tenen una àmplia tradició en la creació de cartells", comentà la directora del Festival Chopin, Rosa Capllonch, qui remarcà "el gran moviment cartellístic sorgit al voltant de la figura de Chopin". Destaca entre els cartells de l'exposició el dissenyat per Henryk Tomszewski, autor del cartell de l'Any Chopin del 1949, quan es complí el centenari de la mort del compositor. Tots els polonesos provenen de l'arxiu del Museu Chopin de Varsòvia, com a contraprestació a la donació de cartells que Festival Chopin va fer el 1999, però fins ara no s'havien exposat. Els cartells txecs provenen de la Societat Chopin de Marienbad i també n'hi ha dels aconseguits pel cònsol de la República Txeca, Dalibor Ciak. Per part seva, el director general de Promoció Turística, Antoni Munar, i els responsables del Festival Chopin no descartaren la possibilitat que aquesta exposició es pugui veure en diferents indrets de l'Illa.
Diari de Balears (dBalears)
Dues novel·les parlant del món apassionat de l'escriptora francesa i, especialment, de la seva conflictiva relació amb el músic polonès Frédéric Chopin. I també, com hem apuntat en altres articles, una provatura de navegar pel subconscient de la republicana baronessa Dudevant, aferrissada "comunista" per als burgesos de La Châtre, i "la más inmunda de las mugeres", com va escriure Josep Maria Quadrado en el setmanari La Palma del 5 de maig de 1841, en aquell l'article ferotge titulat "A Jorge Sand. Vindicación". Quadrado digué aleshores de Sand: "Jorge Sand es la mas immoral de los escritores, y Madame Dudevant la más inmunda de las mugeres". (Miquel López Crespí)
El darrer hivern de Chopin i George Sand
La complexa personalitat de George Sand, exemple paradigmàtic de la generació de romàntics de 1830, dóna per a escriure diverses novel·les. Quan a finals de 1997 em vaig enfrontar per primera vegada amb el personatge de cara a una aproximació novel·lada a la història de la seva vida i a la seva intensa relació amb la literatura, el periodisme i la política, no imaginava que això em dominàs de forma tan absorbent de com ho va fer. El fruit d'aquests anys de recerques, d'immersió en la França i la Mallorca del segle XIX, són les novel·les El darrer hivern, Premi "Roc Boronat 2003", que ha publicat Edicions Proa de Barcelona, i Corambé: el dietari de George Sand , guardonada a Andorra i que ha editat Pagès Editors de Lleida.
Dues novel·les parlant del món apassionat de l'escriptora francesa i, especialment, de la seva conflictiva relació amb el músic polonès Frédéric Chopin. I també, com hem apuntat en altres articles, una provatura de navegar pel subconscient de la republicana baronessa Dudevant, aferrissada "comunista" per als burgesos de La Châtre, i "la más inmunda de las mugeres", com va escriure Josep Maria Quadrado en el setmanari La Palma del 5 de maig de 1841, en aquell l'article ferotge titulat "A Jorge Sand. Vindicación". Quadrado digué aleshores de Sand: "Jorge Sand es la mas immoral de los escritores, y Madame Dudevant la más inmunda de las mugeres".
"Comunista", "immoral", "immunda", són alguns dels insults que, durant tota la seva vida, hagué de patir el nostre personatge. Però George Sand, malgrat totes les campanyes rebentistes que hagué de patir per part de la reacció, és un dels escriptors que, fent indestriable vida i obra, il·lumina, amb totes les seves contradiccions i amb la força del seu geni i la seva personalitat, tot el segle XIX, els principals esdeveniments polítics de l'època que, recordem, és l´època de la consolidació del socialisme i de l'anarquisme.
Des de 1831, data de la publicació de la seva primera novel·la, escrita conjuntament amb Jules Sandeau, fins l'any de la seva mort en el seu casalot de Nohant el 1876, Sand és talment una bíblia republicana per als seus contemporanis, un exemple de militància antimonàrquica, feminista i literària per a bona part dels sectors intel·lectuals i polítics oposats al clericalisme i la reacció a tota Europa. També, i per descomptat, un escriptor que es llegeix amb deler i s'imita des de París a Moscou. Lélia és una d'aquestes "bíblies" a Rússia. Una frase d'aquesta novel·la, la famosa dita de Sand "La llibertat tan sols pot assolir-se mitjançant un terratrèmol social i la revolució", esdevé màxima que serven en el cor els més grans escriptors russos. Dostoievski, Gorki, Turguénev, Belinski, Herzen i Bakunin són alguns dels grans intellectuals russos que han estimat George Sand. Només Tolstoi s'oposà, des del seu especial cristianisme, a l'exemple "dissolvent" que significava aleshores l'escriptora francesa.
Per a copsar la influència de Sand a mitjans del segle XIX basta recordar la carta que la seva amiga i famosa cantant i actriu Pauline Viardot li va enviar des de Moscou l'any 1847. La carta deia: "Aquí [Rússia] tradueixen les teves obres de seguida que surten. (...) Tothom les llegeix, des d'una punta a l'altra de l'escala social. (...) Els homes t'adoren. (...) Les dones t'idolatren. (...) En síntesi, a Rússia reines més que el tsar".
Pens que s'han de relativitzar molt les crítiques negatives que des dels sectors més retardataris de la societat es feren i s'han fet a George Sand.
He de confessar ben sincerament que, des de feia molts d'anys, des de molt abans de començar a redactar les dues novel·les que comentam, el personatge Sand i, evidentment, tot el dinou francès que l'envolta, en tenien corprès. No endebades alguns dels amics, amants i companys de viatge de George Sand formen part del nostre món cultural i sentimental. Parlam de Flaubert, Listz, Turguénev, Lamartine, Hugo, Michelet, Balzac, Delacroix, Musset, Mérimée, Blanqui, Sue, Marx, Chopin, Pierre Leroux, Sainte-Beuve, Alexandre Dumas (pare i fill), Sarah Bernhardt, Heine, Baudelaire, Edmond i Jules de Goncourt, Gautier, Taine entre centenars i centenars d'altres personatges de les arts i de la política del moment.
Un hivern a Mallorca de George Sand és, conjuntament amb El 93 de Victor Hugo, un dels nostres primers llibres de capçalera; i la Cartoixa de Valldemossa, l'indret on l'escriptora romangué, juntament amb Frédéric Chopin, l'hivern de 1838-39, és a quinze minuts de casa amb cotxe. I no en parlem de la música de Chopin, part indestriable del nostre bastiment espiritual!
No era estrany, doncs, que en el meu subconscient, a través dels anys, s'anàs perfilant la necessitat d'escriure, de vessar en forma literària, l'experiència que el coneixement de l'obra i la vida de Sand m'havia proporcionat.
De finals de 1999 fins a mitjans de 2002, les imatges i reproduccions dels retrats de George Sand i Frédéric Chopin, fotografies de Nohant i del París de la Comuna, els gravats de Gaston Vuillier, han ocupat físicament i mentalment el despatx des d'on prov de resistir les envestides del temps, l'indret on he escrit els capítols de El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand. Els llibres de Sand, les seves biografies, les reproduccions dels retrats que des de Delacroix als pintors anònims havien fet a ella i a Chopin; les pintures dels seus fills durant la seva estada a Valldemossa; les distintes edicions d'Un hivern a Mallorca, els llibres d'història damunt el segle XIX, les memòries dels coetanis de Sand i Chopin fent referència a la seva vida i la seva obra, els discs compactes de la música de Chopin... tot plegat, barrejat amb documents i relats de les revolucions de 1830 i 1848 i estudis damunt de la Comuna de París i la vida quotidiana a la França de mitjans de segle XIX, ha servit per a situar l'autor en l'època dels personatges novel·lats.
Vos puc ben assegurar que han estat uns anys plens i apassionats. Es pot dir que he viscut tot aquest temps dedicat a la redacció de les dues novel·les que comentam encerclat pels records dels anys més intensos i esperançats que mai cap generació ha viscut amb tanta intensitat. Potser només les generacions que visqueren l'efecte de la revolució d'octubre abans de la seva burocratització estaliniana podria comparar-se a la força i vitalitat creativa i revolucionària dels romàntics europeus dels anys trenta i quaranta del segle XIX.
A les Illes, i hom pensa que a la resta dels Països Catalans, George Sand és més coneguda pel seu famós llibre de viatges Un hivern a Mallorca que no pas per la seva extensa obra. El nostre primer coneixement del famós llibre de George Sand ve de mans d'unes traduccions al castellà que va fer l'Editorial Mateu de Barcelona en els anys 1956, la primera, i 1964, la segona.
Però qui millor informa de les traduccions del llibre de George Sand és l'escriptor Jaume Vidal Alcover, precisament en el pròleg a la traducció que va fer del llibre del viatge a Mallorca.
Un hivern a Mallorca, traduït al català pel mateix Jaume Vidal Alcover, va ser publicat a Ciutat de Mallorca per l'Editorial Moll l'any 1993. El traductor i prologuista ens diu: "Les traduccions de l'obra al castellà són relativament abundants: en general, depenen de la primera, feta per Pedro Estelrich i publicada amb un pròleg de Gabriel Alomar, impresa per B. Rotger, el 1902. Una altra, del mateix traductor, és la de la impremta i llibreria J. Tous. N'hi ha una altra de l'editorial Espasa-Calpe, de Madrid, del 1934, signada per Carmen Gallardo. A Buenos Aires i a l'editorial Poseidón apareix, el 1943, una traducció de Francisco Madrid, acompanyada d'un pròleg del traductor. L'editorial Clumba, ja esmentada, en publica una deguda a Bartomeu Payeras, el 1949, reeditada el 1951. L'editorial Mateu, de Barcelona, treu dues traduccions castellanes: l'una sense nom del traductor, el 1958, i l'altra, signada per Tello Casan, el 1964. L'editor Lluís Ripoll treu una traducció, probablement la d'Estelrich, però amb pròleg i notes seves, el 1974. A la 'Biblioteca EDAF de bolsillo', de Madrid, núm. 86, surt una traducció d'Enrique Acoaga, el 1978. El 1985, a càrrec de l'editor Miquel Font, dins la collecció 'Evast e Aloma', núm. 1, apareix una traducció a càrrec de Valentí Puig, tot i que ell només es declara responsable del pròleg o introducció i de les notes, que treu en gran part, com és lògic, de l'edició de Lubin. Finalment la darrera traducció castellana que conec és una edició de la d'Estelrich, revisada per Virgilio Ortega, sobre la de M. Lévy del 1867, i publicada per Edicions Orbis, S.A., de Barcelona, dins la collecció 'Grandes escritoras', el 1989".
És evident que el llibre Un hivern a Mallorca, les opinions de George Sand sobre Mallorca i els mallorquins, la narració dels paisatges de l'illa, les controvertides opinions de l'autora francesa sobre les nostres costums, tradicions i sistema de vida dels mallorquins i mallorquines del primer terç del segle XIX, han servit per a ambientar alguns capítols d'El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand.
Per a mi, les opinions de Sand sobre Mallorca, tan discutides en el seu temps, han estat, emperò, juntament amb la seva acurada descripció de situacions, paisatges i ambients, una eina imprescindible per a anar situant diversos estats psicològics de la protagonista de les dues novel·les. Malgrat que George Sand, professional de la literatura, escriu sempre, com és normal en un autor de vena com ella, per a guanyar uns diners que li feien molta falta i que, com han escrit diversos comentaristes, no acaba de matisar algunes informacions, tampoc no era una historiadora!, el cert és que la descripció d'aquests costums, passat l'efecte letal que produí en la societat conservadora mallorquina del seu temps, esdevenen avui, passats els anys, materials imprescindibles per al coneixement de la nostra història. I, també evidentment, per a conèixer molt més el tarannà de l'autora francesa i de Frédéric Chopin.
Pensem que, com ens informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca, l'estada a Mallorca del músic polonès al costat d'Aurore Dupine ajudà, malgrat totes les contradiccions del viatge i de la parella, a enllestir diversos treballs. Com explica la GEM: "Fou una estada [a Mallorca] breu i polèmica, en què la seva malaltia s'agreujà però, malgrat les dificultats, l'activitat creadora no s'interrompé. Sembla fora de dubte que a Mallorca compongué, entre altres peces, la Polonesa en do menor, op. 40, nº 2 i la Masurca en mi menor, op. 41, nº 2. Considerat com el Poeta del piano, la seva música està intrínsecament lligada a aquest instrument, del qual revolucionà la tècnica i la digitació".
La conflictiva i, també, creativa estada a Mallorca de George Sand i Frédéric Chopin, acompanyats pels dos fills de l'escriptora i per una criada, no va ser gaire llarga. Després d'una novellesca marxa de París en la qual els dos amants surten per separat de la ciutat, s'embarquen vers Barcelona des de Portvendres el primer de novembre del 1838 i arriben a Barcelona a l'endemà.
La sortida de la parella es fa amb tota la "manya" d'uns enamorats romàntics del segle XIX. En el fons, i sobretot per a preservar els ingressos de Chopin provinents de les classes que dóna a les allotes de bona societat, decideixen partir per camins diferents dient als amics més íntims, Listz per exemple, que marxen per qüestions de "salut". Tampoc no era una gran mentida dir aquestes coses. Recordem el reumatisme de Sand; pensem en la tuberculosi de Chopin. Tampoc es trobava gaire bé el fill de Sand, Maurice. En el fons els malalts són tres: Maurice, l'escriptora mateixa i el músic. Com diu Jean Chalon en la biografia George Sand (vegeu pàg. 217): "Per respecte a les conveniències i per a distreure l'opinió parisenca, George i Frédéric no han viatjat junts i han agafat camins diferents per a, finalment, embarcar plegats en el Phénicien el 1 de novembre de 1838" (traducció de l'autor de l'article).
Belinda Jack escriu quasi el mateix en la seva George Sand (pàgs. 294-295): "El 18 d'octubre Sand i els seus dos fills marxaren de París, viatjant via Le Plessis. Per discreció, Chopin viatjà tot sol. Es trobaren a Perpinyà a finals de mes i el 1 de novembre s'embarcaren a Port-Vendres, en el Phénicien, envers Barcelona".
Cal dir emperò que, a més de la recerca de la salut, una de les excuses recurrents de Sand sempre que havia de deixar algun amant que se li havia fet pesat, era que volia trobar una certa tranquil·litat per a poder escriure i complir els contractes que tenia signats amb Buloz i el seu soci, Félix Bonnaire. Contractes que li exigien dues o tres novelles anuals... fins a l'any 1840. Això i deixar els amants del moment que, quan ja no els estimava, li portaven molt maldecaps i li impedien treballar amb normalitat i de forma productiva. Per tant seria lògic pensar que és per a assolir tots aquests "objectius" que deixa París a la recerca de la pau i una possible reorganització de la seva vida amorosa i literària.
George Sand i Frédéric Chopin romanen uns dies a la capital del Principat i, a l'horabaixa de dia 7 de novembre de 1838, embarquen en el vaixell El Mallorquín, una nau que feia el transport de porcs entre Palma i Barcelona. Arriben a Ciutat el 8 a migdia. Després d'estar a una fonda de mala mort en el carrer de la Boqueria, davant l'actual Hort del Rei, lloguen la finca de Son Vent a Establiments. El mal temps, l'afecció pulmonar del músic, els problemes amb la gent del poble a causa de la malaltia de Chopin, fan que s'hagin de traslladar a la Cartoixa de Valldemossa on romandran fins al 13 de febrer de 1839.
A Valldemossa, George Sand escrigué la famosa novel·la Spíridon i Chopin un munt d'obres per a piano. Els Souvenirs d'un voyage d'art à l´íle de Majorque són escrits posteriorment a l'arribada a París, el 1840. En aquest llibre hi ha es famoses frases que, dejectant els costums mallorquins d'aquella època obscurantista i reaccionària, va fer escriure a Josep Maria Quadrado aquell article tan virulent, "A Jorge Sand. Vindicación" que, ja per sempre, i entre les classes posseïdores i sectors clericals de les Illes, estigmatitzà el nom i l'obra de George Sand.
Cal dir que Jaume Vidal Alcover, en el pròleg d'Un hivern a Mallorca, reinvindica l'escriptora francesa "una dona mundialment coneguda i reconeguda com a talent de primera fila", i escriu: "D'altra banda, com que ella parlava, o escrivia, amb paraules entenents, tots els blasmes li varen caure damunt, mentre que el seu company de viatge, Chopin, com que escrivia o s'expressava en música, va rebre tots els honors, sense pensar que ell va esser, precisament ell, el qui va fer l'estada a Valldemossa insuportable, el que desconfiava dels metges mallorquins i se'n burlava, el que trobava intolerable el menjar mallorquí, el qui tenia fred, el qui enyorava París, el qui passava d'una crisi de nervis a una altra sense temps de fer un alè". Jaume Vidal ens recorda les paraules de comiat que George Sand dedica a Mallorca i que semblen prou sinceres: "Vaig deixar la Cartoixa amb una mescla d'alegria i de dolor. Hi hauria passat dos o tres mesos bons tota sola amb els meus fills".
En altres articles he escrit en referència als "deures” de l'escriptor català, la "obligatorietat" no escrita, però que és una exigència de les editorials, de promocionar cada nou llibre que s'edita. "Deures i obligacions" que, amb el temps, es fan quasi insuportables. Però no és aquest el cas de la presentació de la novella que m'acaba d'editar a Barcelona Edicions Proa. En referesc a El darrer hivern de Chopin i George Sand, que recentment hem presentat en el marc incomparable de la Cartoixa de Valldemossa, en la Cel·la Museu Frédéric Chopin-George Sand.
L'editora, de tots coneguda, és prou seriosa i, pel que sembla, ha fet i fa la promoció normal i de rigor de totes les novetats que publica. Tampoc no he rebut mai la més mínima insinuació pel que fa a la "obligatorietat" no escrita ni signada en cap contracte, de fer la feina de promoció de la novel·la. Si ho he fet és perquè m'ha vengut de gust i els amics m'han encoratjat a fer-ho. Així de senzill.
I, per si mancava cap cosa, he de confessar que la recent presentació de la novella en la Cartoixa de Valldemossa, ha estat per mi una de les experiències més interessants, culturalment parlant, de les que he tengut d'aquests darrers anys.
La presentació, a càrrec de l'escriptor Gabriel Janer Manila, la propietària de la Cel·la Museu Frédéric Chopin-George Sand, Rosa Capllonch Ferrà, juntament amb la interpretació final de l'obra de Chopin "La gota d'aigua" pel músic Joan Moll Marquès, em reconcilià amb aquest tipus d'actes. Si tots poguessin ser així, amb aquesta càrrega d'humanisme, d'amistat, quin plaer per a un escriptor, com podrien mudar les coses dins el nostre somort panorama cultural!
Tot plegat, la història de la presentació, va començar amb uns inicials contactes amb l'Obra Cultural de Valldemossa, l'ànima de la qual és la infatigable activista cultural i excel·lent poetessa Antònia Serrano. N'Antònia va tenir la idea de presentar la novel·la a la Cartoixa i de seguida inicià els contactes adients amb aquests dos grans amants de la música i la literatura que són els germans Rosa i Jaume Capllonch Ferrà, que, des del primer moment, s'oferiren de forma amable i desinteressada.
De cop i volta, a mesura que, com per art de màgia mercès a les gestions de n'Antònia Serrano, s'anava concretant satisfactòriament la presentació de la novella, m'adonava com, sovint, els autors exageram les dificultats amb què ens trobam per a donar a conèixer la nostra obra al públic lector dels Països Catalans.
Sovint hem escrit i hem parlat sobre les campanyes de marginació i silenci a què la reacció nostrada i el paranoucentisme dominant ens té acostumats. Els escriptors i les obres que no surten en determinades enciclopèdies i històries de la literatura, el control de revistes i suplements de cultura... Potser hauríem de parlar també dels collectius i persones que, rebutjant el ferest autoodi dominant, continuen lluitant en defensa de la cultura catalana i els seus autors sense parar esment en amiguismes de cap mena, en les interessades "recomanacions" del comissari de torn.
Quan l'autor es relaxa una mica, deixa per un moment les armes que li permeten fer front a la guerra que li tenen declarada els reaccionaris, el verinós exercit de cínics, sicaris i servils de tota condició, és quan s'adona que, malgrat que ell no hi havia parat esment fins aquell instant, és molt més elevat el nombre d'amics que el d'enemics. És quan reflexiones, quan comproves que res no hauria pogut fer, mai no hauria pogut publicar ni donar a conèixer els més de quaranta llibres en català de novella. poesia, teatre, narrativa juvenil, història local o assaig, si no hagués comptat amb el suport inestimable dels amics que han fet possible aquella o tal altra edició; la crítica objectiva i desinteressada en el suplement de cultura, l'entrevista en el diari, la ràdio i la televisió, la xerrada en universitats i instituts, els treballs d'alguns estudiants de filologia catalana, els consells amistosos sobre tal qüestió, la correcció i millora d'un original abans de la seva publicació... I, també, no en mancaria d'altra, la defensa aferrissada de la teva obra i persona quan, signant l'article o la carta al director, s'han enfrontat de forma valenta i decisiva contra els sicaris que emprant la calúmnia, la mentida i el pamflet han provat de demonitzar la teva obra i la teva persona.
Record ara mateix les desenes de cartes en defensa del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que, de forma valenta i decidida, enfonsaren la ferotge campanya rebentista ordida per destacats membres del carrillisme illenc (PCE) i d'Izquierda Unida. Però els exemples de solidaritat combativa podrien multiplicar-se.
Rosa Capllonch Ferrà, propietària de la Cel·la Museu Frédéric Chopin-George Sand i ànima dels famosos festivals de música Chopin, que cada any se celebren a la Cartoixa, és una d'aquelles persones que en veure-re-les per primer cop ja captes que tan sols viuen per a l'art i per la música. Basta analitzar els nombrosos objectes d'impressionant valor històric i sentimental que serva el Museu. Objectes d'incalculable valor per a la història que la família Capllonch, i més concretament els germans Jaume i Rosa, han anat aconseguint i arreplegant amb amor fora mida per anar bastint, a través dels anys, aquest autèntic santuari que serva la memòria de dos dels artistes més genials del segle XIX.
Cal confessar que sóc visitant assidu de la Cartoixa. D'ençà fa molts d'anys, potser més de quaranta, no hi ha any que no l'hagi visitada a la recerca d'un record, d'un indici tant de la història de Mallorca, com de la vida i l'obra de Frédéric Chopin i la mateixa George Sand.
Les vistes varen ser més freqüents en els anys de redacció de la novel·la que acaba d'editar Proa. L'amor de Rosa Capllonch per servar la memòria dels protagonistes de la meva novel·la (i també de Corambé: el dietari de George Sand, que acaba d'editar Pagès Editors de Lleida) és també, indiscutiblement, responsable, en bona part, de les meves novelles. El floc de cabells de Chopin servat en una de les urnes de vidre del Museu, els originals de les partitures del músic amb les seves correccions, les pàgines de l'original d'Un hivern a Mallorca, de George Sand, la màscara mortuòria del músic polonès, la roba, els dibuixos dels fills de Sand, Maurice i Solange, amorosament conservats, les desenes d'objectes de la vida particular dels dos artistes que, des de sempre, hem pogut contemplar, han ajudat a conformar en una determinada direcció la novel·la que dia 28-V-04 várem presentar a les mateixes celles de la Cartoixa on Chopin va compondre La gota d'aigua que, de forma tan magistral, va interpretar el músic Joan Moll Marquès.
Turmeda | 16 Novembre, 2010 10:21 |
Uns dies a Gandia participant en els actes d’homenatge a l’escriptor Gonçal Castelló. Un gran autor gandià marginat per la nostra dreta cultural. Finalment s’ha pogut publicar el seu impressionant llibre de memòries Final de viatge – Memòries d’un gandià: amics, coneguts i saludats (Ceic-Alfons el Vell, Gandia, 2010). Un llibre summament útil per a poder avançar en la recuperació de la nostra memòria històrica.
Aquest miracle –recordem que Gonçal Castelló va ser marginat en vida per marxista i independentista- ha estat possible per la feina de l’investigador Àngel Velasco, ànima d’aquesta Jornada d’Homenatge, home feiner i enamorat de l’obra i l’exemple de compromís que representa la vida del gran autor de Gandia.
Gandia, 13-XI-2010. Homenatge a Gongal Castelló. Daniel Alsina, Maria Eduarda Leal Pinto, Albert Hernández, Mael Joan Arinyó, Isabel-Clara Simó, Miquel López Crespí, Lluís Alpera, Josep Guia, Xavier Delfó...
Gandia, 13-XI-2010. Homenatge a Gonçal Castelló. Miquel López Crespí amb Llum Castelló Soler, filla de l’escriptor Gonçal Castelló
(1 vídeo: Els Segadors) Cal tenir present que amb els anys Gonçal Castelló ja no era aquell jove estalinià seguidor de José Díaz, Santiago Carrillo i la Pasionaria. L'escriptor ho deixa molt ben aclarit en la citada entrevista del 2002 quan contesta a la pregunta sobre si manté els ideals "comunistes" (el periodista entén per "comunisme" la deformació carrilista espanyola). La contestació de Gonçal Castelló és aquesta: "No. Ja fa molt temps que no. Va tenir molta importància però, després de la Unió Soviètica, va ser un fracàs. Si vaig militar al PCE va ser perquè en aquell moment a València, a part dels anarquistes, ningú més no qüestionava l'estat de les coses. Era un partit molt rígid, amb una disciplina terrible. Quan vaig començar a escriure a Canigó tots els meus articles anaven en contra de Santiago Carrillo, perquè tot i ser el secretari general del PCE era l'enemic número u del comunisme i la prova és que ara va demanar per entrar al PSOE". (Miquel López Crespí)
Llibres de la guerra civil: Gonçal Castelló
Per Miquel López Crespí, escriptor
Hi ha dos llibres que situen a la perfecció aquells anys de la República i de la guerra civil i que fan referència concreta a les illusions d'aquella generació de republicans, de comunistes i d'anarquistes que lluitaren activament contra el feixisme. Un és l'imprescindible València dins la tempesta, que edità Edicions del Bullent l'any 1987 i que l'autor, Gonçal Castelló, em dedicà l'any 1995 amb aquests mots: "A l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company aquesta crònica d'un temps tràgic. Gonçal Castelló. Barcelona 1995". L'altre llibre té per títol "La guerra en Valencia y en el frente de Teruel; recuerdos y comentarios" de Carles Llorens en edició de l'autor de l'any 1978.
Amb aquests dos llibres tendríem la versió diguem-ne "comunista" d'aquella generació d'antifeixista que en els anys 1936-39 s'enfrontà amb les armes a la mà amb el feixisme espanyol i internacional.
València dins la tempesta va ser definida pel mateix Castelló com a "novella crònica", i des d'aquest vessant novellístic no deixa de ser, emperò, una verídica crònica històrica de la generació de republicans dels anys trenta i dels fets bèllics.
Els records de Carles Llorens, unes memòries prou interessants, no tenen la forma novellística de l'obra de Gonçal Castelló, però així i tot, són tan importants que, amb tot dos llibres es podria bastir una gran obra èpica a l'estil de Novecento.
Carles Llorens i Gonçal Castelló són comunistes del PCE. La versió "comunista" d'ambdós no té, per tant, res a veure amb els "altres comunistes" que també lluiten en els Països Catalans i a l'estat espanyol, contra el feixisme. Ens referim evidentment al POUM.
La versió anarquista de la guerra al País Valencià la podem trobar en el llibre d'Abel Paz Crónica de la Columna de Hierro (Barcelona, Virus Editorial, 2001). Recordem que el pare, Paulino López, lluità els primers mesos de la guerra enquadrat en aquesta columna confederal fins que molts dels seus components entren a formar part de les unitats regulars republicanes després dels decrets de militarització. El llibre d'Abel Paz ens ajuda a copsar l'"altra" visió de la guerra civil, la concepció de la "revolució social" en opinió dels militants de la CNT.
Els tres llibres, uns des de l'òptica del comunisme de José Díaz i la Pasionaria, l'altre des de la visió dels partidaris de Durruti, ens permeten copsar les diverses formes com els joves revolucionaris dels anys trenta s'enfrontaren al feixisme i al capitalisme.
Cal tenir present que amb els anys Gonçal Castelló ja no era aquell jove estalinià seguidor de José Díaz, Santiago Carrillo i la Pasionaria. L'escriptor ho deixa molt ben aclarit en la citada entrevista del 2002 quan contesta a la pregunta sobre si manté els ideals "comunistes" (el periodista entén per "comunisme" la deformació carrilista espanyola). La contestació de Gonçal Castelló és aquesta: "No. Ja fa molt temps que no. Va tenir molta importància però, després de la Unió Soviètica, va ser un fracàs. Si vaig militar al PCE va ser perquè en aquell moment a València, a part dels anarquistes, ningú més no qüestionava l'estat de les coses. Era un partit molt rígid, amb una disciplina terrible. Quan vaig començar a escriure a Canigó tots els meus articles anaven en contra de Santiago Carrillo, perquè tot i ser el secretari general del PCE era l'enemic número u del comunisme i la prova és que ara va demanar per entrar al PSOE".
No sé exactament quin any, després de la guerra, tornaren a contactar els dos antics membres de la 22 Brigada Mixta de Francisco Galán: l'oncle José López i Gonçal Castelló. El cert és que en alguna ocasió, quan anava a veure'l, trobava l'oncle parlant per telèfon amb el seu antic company de lluita antifeixista.
Per la meva part jo havia llegit alguns dels seus assenyats articles a les pàgines de les desaparegudes Tele-Estel, Gorg i Canigó. Aleshores, parlam de començaments dels anys setanta, dels anys de la transició, Gonçal Castelló, malgrat la seva vàlua, ja tenia seriosos problemes quant a una publicació diguem-ne "normal" de la seva obra. Ahir com avui (pareix que el temps no passa, i sempre hi ha els mateixos reaccionaris comandant!), l'obra d'escriptors d'ideologia i combativitat antifeixista era -i és!- menystinguda. Sí, molts de copets a l'esquena, algun homenatge escadusser a l'"històric lluitador". Però, a l'hora de la veritat, les seves obres no rebien el reconeixement que es mereixien, i cap editorial de les que oficialment "consagren" un autor va voler saber res de les seves novelles, narracions ni llibres de memòries (que a hores d'ara encara no han trobat editor).
La nostra relació s'intensificà a partir que vaig guanyar el Premi de Narrativa "Constantí Llombart" en els "Ciutat de València 1998" amb la meva obra Necrològiques. Obra que posteriorment seria editada per Amós Belinchón (València, 1988). El Premi, en plena orgia blavera i de persecució del català normatiu, em va ser lliurat per un jurat formar per Ferran Torrent, Joaquim Soler i Martín Quirós Palau. Uns dies després de fer-se pública la notícia, Gonçal Castelló em trucà emocionat, talment un jovenet de vint anys, tot content perquè havíem "vençut els blaveros". Per a ell, marginat sempre a la seva terra (com Joan Fuster, com Raimon, com tants d'altres), era una alegria saber que una obra en català normatiu havia pogut guanyar en plena època d'ofensiva blavera. No se'n podia avenir, i entre els seus amics va fer tot el possible per a rompre la murada de silenci que, com de costum, encerclava i encercla l'obra dels autors considerats "dissolvents" pel comissariat de torn.
No solen abundar aquest tipus de felicitacions i d'ajuts. A partir d'aquell moment les nostres relacions i contactes s'intensificaren. Per telèfon m'explicà les dificultats que tenia per a publicar i, també, no en mancaria d'altra, em narrà la història de la marginació i persecució que patia quan enviava les seves novelles a alguns dels nombrosos premis que es convocaven arreu dels Països Catalans. Quan l'escoltava, em semblava sentir relatar la meva pròpia història i la de tants d'altres companys i companyes marginats i silenciats per la reacció cultural. Novelles com La llarga nit, de la qual m'envià l'original mecanografiat, van ser rebutjades en tots els premis de novella del país. I això en temps en els quals encara no s'havia afermat, com en l'actualitat, el control del comissariat postmodern i neoneucentista damunt la nostra cultura!
Les anècdotes eren sempre les mateixes. Les "excuses" per a no donar-li un premi literari o les "acusacions" contra la seva obra eren els acostumats clixés de sempre: "desfasat realisme social", "guerracivilisme que a ningú no interessa", "escriptor d'accentuada ideologia comunista"... Bé, la cançoneta acostumada.
A hores d'ara, no us penseu: els escriptors que tenim les mateixes idees que Gonçal Castelló patim els mateixos mals i res no ha variat al respecte. Igualment quan concursava Gonçal Castelló, de seguida que descobreixen, per la màquina d'escriure o el tipus de lletra de l'ordinador, per la temàtica de l'obra, que pot ser un llibre de tal o qual autor qualificat de "conflictiu" (diuen "conflictiu" al fet de no ser servil, al fet de no voler, amb la nostra obra, engreixar la superstructura ideològica del sistema), de seguida som desqualificats amb idèntics subterfugis i les mateixes ximpleries.
La ideologia reaccionària, el menfotisme neoformalista i postmodern que ha provat de silenciar Salvador Espriu, Joan Fuster, Manuel de Pedrolo o Gonçal Castelló, continua més ferm que mai. I per això mateix, perquè teníem i tenim els mateixos enemics, de seguida congeniàrem. Bé; per això i per la seva personalitat encantadora.
Aleshores jo li feia arribar els llibres que dificultosament aconseguien rompre el blocatge de servils i menfotistes, i ell m'enviava les obres que, enmig de mil problemes i dificultats, havia aconseguit editar. Em referesc, per exemple, a Sumaríssim d'urgència (València, Editorial Prometeo, 1979), que em dedicà amb aquestes sentides paraules: "A l'amic Miquel López Crespí aquests records d'un temps mai oblidat. Gonçal Castelló. Barcelona, 1986". Tampoc no podem oblidar A gat vell ratolí tendre (Barcelona, Editorial El Pont) i Vida i miracles d'Antoni Miró (Alcoi, Edicions Marfil, 1994).
Malgrat les obres publicades, Gonçal Castelló, com em digué en nombroses ocasions, no va tenir prou sort ni en els concursos literaris ni amb les editorials i, evidentment, molt manco en la promoció i difusió de la seva novellística, llibres de contes i reculls d'articles. Com a escriptor, tot s'ho va haver de guanyar a pols. Resten encara inèdites novelles com La llarga nit (de la qual, ja ho he dit, serv, com autèntic tresor, un dels originals) i Les corrupcions, una novella que aconseguí quedar finalista en els famosos Premis "Octubre", en l'apartat de novel.
No cal dir que, en unes altres circumstàncies, amb un suport adient de la crítica i dels mitjans de promoció cultural (suplements de cultura dels diaris dels Països Catalans, ràdio, televisió...) Gonçal Castelló s'hauria animat (i ja ho era d'animós!), i ben segur que ens hauria donat moltes més novelles, llibres de contes o de memòries, ja que era un escriptor total al qual la literatura tenia corprès absolutament.
Gonçal Castelló hagué de patir aquest menysteniment durant tota la seva vida. Cap a mitjans dels anys vuitanta, que va ser quan el vaig tractar més, era ben conscient del control eminentment conservador, neonoucentista diem ara, damunt de la nostra cultura. Però, home d'un humor que mai havia pogut ofegar ni el feixisme en els seus llargs anys d'empresonament, no es donava per vençut i sempre animava els que ens entestàvem a seguir el camí del compromís i el de la lluita per a una cultura nacional-popular catalana. El seu exemple resistent ens animà a continuar lluitant, sense defallença, per la República, la independència i el socialisme.
Turmeda | 15 Novembre, 2010 12:30 |
Palma, 1976 - Quan els escriptors mallorquins anaven a la presó: Miquel López Crespí
La paraula que trenca barrots
Palma s’afegeix avui a la celebració del Dia internacional de l’escriptor empresonat amb una setmana d’activitats i els premis Veu Lliure
Francesca Marí | 15/11/2010 |
Un total de 587 escriptors, periodistes i editors han estat perseguits o amenaçats en els primers sis mesos d'enguany. Una xifra que posa en evidència que allò que alguns anomenen llibertat d'expressió queda només en una simple declaració d'intencions internacional. El nombre d'escriptors assassinats arriba a quatre mensuals, a més dels deu despareguts. Són les xifres del darrer Case list del Comitè d'Escriptors Empresonats del PEN Internacional fets públics aquests dies amb motiu del Dia de l'escriptor empresonat que se celebra avui, 15 de novembre, arreu del món.
Mallorca s'ha afegit enguany a la celebració d'aquesta data, que ens recorda que la persecució de les idees continua essent una constant. El PEN Català a Palma ha organitzat una setmana d'activitats, xerrades, conferències i exposicions a Palma i a Binissalem, on es posaran damunt la taula els principis que defensen la llibertat d'expressió, minvada internacionalment. L'activitat del PEN a les Balears, que encapçala avui Antònia Vicens, només és un granet d'arena a l'activitat que aquesta organització internacional d'escriptors realitza des de fa cinquanta anys amb la creació del Comitè d'Escriptors Empresonats. En aquests anys, la llista de casos de represaliats arriba als 900 noms d'escriptors, editors i periodistes. En els primers sis mesos d'enguany, com déiem al principi, 24 persones han estat assassinades per aquests motius, però la xifra d'empresonats arriba fins als 148 escriptors; a més, n'hi ha 67 que són rere els barrots pendents de sentència. Palma, per exemple, acull enguany la periodista de Zimbabue Rhodah Mashavave, empresonada dues vegades pel Govern de Mugave per escriure en allò que creia: la defensa dels drets humans. Ciutat també escoltarà aquests dies els testimonis de Saleh Abdalai, poeta saharià que, des de fa uns anys, viu i treballa a Mallorca com a mediador cultural, i Salem Zenia, escriptor marroquí que ha estat perseguit per escriure en amazic i per no seguir ‘les normes musulmanes' del Marroc.
Les activitats del PEN, que es realitzen conjuntament a Palma, Barcelona i Agramunt, s'encetaran avui capvespre amb la taula rodona La paraula crema el foc, a càrrec de Bartomeu Fiol, Rhodah Mashavave (periodista de Zimbabue refugiada a Palma), Margalida Pons i Maite Salord. El delegat de literatura del Govern, Carles Cabrera, moderarà la xerrada a la seu de l'Institut Ramon Lull. A més, fins al 21 de novembre el Casal Solleric acollirà l'exposició Veus silenciades, veus rescatades, que dóna a conèixer les vivències de 15 escriptors perseguits i pretén posar cara i veu a les violacions de la llibertat d'expressió.
La setmana del PEN Català a Palma finalitzarà divendres a la Casa Museu Llorenç Villalonga amb l'entrega del primer premi internacional Veu Lliure a un escriptor a qui s'hagi volgut fer callar. Avui n'hi ha més de mig milenar de comptabilitzats. Sols burxant la xifra minvarà.
Diari de Balears (15-XI-2010)
Per a la recuperació de la nostra memòria històrica – Quan els escriptors mallorquins anaven a la presó
Els darrers presos polítics de la dictadura: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.
Els darrers presos republicans - Un míting per l’amnistia (1976)
Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".
En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).
El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.
Els darrers presos polítics de la dictadura: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.
Republicans perseguits per la dictadura feixistaa/h3>
La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. (Miquel López Crespí)
Començaments de la transició. Finals de 1976. La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.
L'any setanta-sis havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no representaren res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables" (absents de la lluita popular) -el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes (OEC), érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any `77. Però ara, a finals del `76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de Novembre. Per part del PORE (trotsquista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), i en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza, el representant de l'Assemblea Democràtica a València. D'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, M. López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats en Manuel Carrillo, en Pere Ortega, n'Antoni López López i na M. del Carme Giménez Ruiz.
Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar "Democràcia Proletària"-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els Empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de "Democràcia Proletària" que fou repartit massivament per tot Mallorca. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.
Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: "La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".
Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar-hi per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Sortosament, com he dit una mica més endavant, els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'avingueren a muntar el mínting del Polígon de Llevant. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia a l'esquerra revolucionària no pactista) en el diari Última Hora del 15-XII-1976. Deia el diari abans esmentat: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'. Después recalcó el hecho de que ante esta situación partidos que se llaman obreros, no han reaccionado, más preocupados en concentrar sus esfuerzos en conseguir muchos votos en las elecciones. Insistió [Miguel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'- a fin de reforzar la unidad y 'que la Asamblea pueda ser una verdadera alternativa de poder'. Gritos de 'abstención, abstención' fueron coreados repetidas veces durante la intervención de Tugores".
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Turmeda | 15 Novembre, 2010 08:52 |
El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, política, literatura, revolució, experimentalisme... (Miquel López Crespí)
El Tall Editorial publica
El llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008), aquesta petita aproximació a quatre dècades de conreu de la literatura i el periodisme d’opinió, comença, com hem indicat en un altre article, sota l’”advocació” del Maig del 68. Record la passió d´aquells dies plens d´esperances i d´il·lusions com si fos ara mateix. Mai no hauríem imaginat les tones d´oportunisme i de cinisme que, amb el temps, caurien damunt les idees de llibertat, socialisme i autodeterminació de les nacions oprimides. En aquells anys --embarcats en l'extraordinària aventura de voler canviar el món érem ja plenament conscients que la futura revolució havia de servir --a més d'alliberar la força de treball de l'esclavitud assalariada-- per a alliberar tota la creativitat del poble ofegada per la implacable divisió burgesa del treball (uns neixen per a dedicar-se al treball físic, per a ser dirigits; altres neixen per a ocupar-se de les activitats intel.lectuals, per a dirigir). Aleshores els partits d'aquesta esquerra empegueïda de lluitar contra el capitalisme no qüestionaven cap aspecte de la dominació burgesa dels esperits i les consciències.
Els mateixos que no desitjaven un art crític amb la situació establerta, un art al servei de l'alliberament social i cultural de la humanitat, també blasmaven, per a fer-los oblidar, els inicials aspectes antiautoritaris de les grans revolucions del segle XX (el Mèxic Insurgent de John Reed, 1917 a Rússia --el mateix Reed en féu la més meravellosa i objectiva crònica històrica que mai s'ha fet d'un esdeveniment històric en el llibre Els deu dies que trasbalsaren el món-- les insurreccions consellistes d'Alemanya i Hongria els anys 18-19; la Comuna de 1934 a Astúries; la guerra contra el feixisme a la península ibèrica; el despertar de la Xina sota el comandament de Mao Zedong; l'alliberament de les colònies a ran de l'exemple del disset a Rússia; la revolta hongaresa de 1956 contra la burgesia "roja" estalinista) restaven completament silenciades i ocultades pels historiadors afins als règims del socialisme degenerat de l'Est o del funcionariat cultural al servei de la superstructura ideològica capitalista. ¿Què fer per a impedir arribar un dia al Món feliç de Huxley, al Nosaltres de Zamiatin o al 1984 d'Orwell? ¿Què fer per a impedir que l'art, la cultura, la psicologia, esdevenguessin, en mans del poder establert, els nous sistemes per a dominar el poble sense necessitat dels fusells i la repressió sagnant a l'estil de Franco, Pinochet o Videla? La televisió, la feina dels intel.lectuals promocionats pels grans mitjans de desinformació.... ¿seria la nova policia, els "cans guardians del sistema" dels quals parlava Paul Nizan abans de caure combatent contra els nazis en els anys quaranta? Walter Benjamin, en el seu estudi sobre Baudelaire i les influències de les grans ciutats (París concretament) damunt els artistes, havia deixat escrites genials intuïcions. Els tècnics de la manipulació de les consciències diuen que un poble que veu una mitjana de cinc hores diàries de televisió esdevé dòcil com un xotet a les indicacions del Poder. Es votarà a qui digui el "Gran Germà" orwel.lià per a la pantalla; es consumiran els productes que surtin per la televisió; es llegiran els llibres que recomanin els programadors de les consciències. Fa unes dècades... ¿es podia imaginar un control més barat i eficient de la societat? Fer intervenir la policia, apallissar manifestants, matar de tant en tant un obrer enmig del carrer, només es farà contra col·lectius marginals (àrabs, sud-americans sense contracte fix, obrers acomiadats i sense possibilitat d'indemnització o jubilació anticipada). Fins i tot les grans centrals sindicals, amb bona part de les seves direccions pagades per l'Estat, pacten contínuament amb la patronal o amb els representants d'uns estats que ja no volen enderrocar per a instaurar la societat justa i sense classes dels evangelis o del Manifest Comunista. Les grans masses de treballadors que resten fora del sistema productiu, els milions d'aturats que cobren puntualment l'assegurança d'atur, no exigiran mai més un canvi de sistema, un art nou, una forma diferent, més participativa, de fer política o d'entendre el món i la natura. Altra vegada ensopegam amb Gramsci i la seva anàlisi del paper dels intel·lectuals orgànics del sistema. ¿Qui deia que el component revolucionari del marxisme estava superat? ¿Qui afirmava que Kafka no era realista? En La colònia penitenciaria... ¿no sentim els gemecs, els crits, la desesperació, totes les humiliacions d'una humanitat crucificada a Hiroshima, Gernika, Auschwitz, Grozni o Sarajevo? ¿Qui parla encara de l'art per l'art? ¿Ens arribaran a fer creure que la cendra és la norma del foc? Lukács defineix a la perfecció aquesta necessitat del realisme a superar les troballes dels novel.listes burgesos o aristòcrates del segle XIX --i pens concretament en Tolstoi i Balzac, ben coneguts i estudiats tant per Lenin (el primer) com per Karl Marx (el segon)--. Lukács ens en parla extensament a Realisme crític i avantguardaquan defineix els conceptes cabdals de la decadència cultural burgesa. És evident que, quan Karl Marx o Vladímir Ilitx Lenin recomanaven a les noves generacions d'autors revolucionaris l'estudi d'aquests clàssics, encara no coneixien les aportacions d'un Joyce, un Moravia o un Faulkner, per posar uns exemples. n dependència. Tampoc no podíem ni imaginar els pactes de la transició –la restauració borbònica-- entre el franquisme reciclat i l´esquerra de la moqueta el cotxe oficial.
Molts d’altres aspectes de la lluita per la renovació de la literatura i el teatre i que informen sobre la situació cultural i política d’aleshores els podem trobar en els capítols “Contracultura i subversió en els anys setanta i vuitanta” i “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta”. La militancia partidista ens havia robat molt de temps. Provàvem de reiniciar algunes de les experiències literàries deixades de banda en els anys més durs de la repressiò feixista, quan érem detinguts i torturats per la Brigada Politico-Social del règim. En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974) --que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià)-- ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos. No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovador, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica. El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, política, literatura, revolució, experimentalisme... Ho podem trobar en els primers contes de Notícies d’enlloc. Basta llegir “Suicidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Genteta de ciutat” o “100 milions contra l’agressió” per tenir a l’abast aquesta mescladissa de formes d’escriure i temes que no tenen res a veure amb el que s’havia escrit fins aleshores. La narrativa ens serveix per a teoritzar amb el lector sobre la situació política, sobre la lluita cladestina, del paper de l’escriptor i la literatura en la societat contemporània... És “literatura”, un dietari especial o un manifest cultural rupturista? El cert era que pensàvem que la tradició literària anterior ens havia de servir per bastir la nova literatura que pensàvem que necessitava la societat del segle XX. No ens sentíem identificats ni en la forma d’escriure ni en molts dels temes plantejats per la narrativa del passat. Consideràvem que si érem revolucionaris en la nostra pràctica quotidiana, és a dir, militants d’organitzacions antifeixistes i anticapitalistes, també ho havíem de ser en la pràctica literària. I per això mateix els experiments textuals i ideològics en La guerra just acaba de començar (narrativa), Autòpsia a la matinada (teatre), Notícies d’enlloc (narrativa), Homenatge a Rosselló-Pòrcel (teatre), Necrològiques (narrativa), Atzucac (teatre), Foc i fum (poesia), Les Germanies (teatre), Ara, a qui toca (teatre), Premi Carles Arniches de teatre en català a Alacant...
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 11 Novembre, 2010 10:11 |
Indesitjable metàfora de Son Espases
Guillem Frontera |
S'hauria d'acabar com abans millor la maledicció que pesa damunt de l'hospital de Son Espases. La roda de premsa dels sindicalistes, des de CCOO fins al doctor Lázaro, ens presenta un panorama molt en consonància amb els embulls del palau de congressos o la reforma de la Platja de Palma. Si aquest desordre general està cridat, com així ho sembla, a caracteritzar el final d'una legislatura, aleshores haurem de pensar que els nostres governants volen immolar-se en el frenesí d'un ritus secret i beneit.
Les crítiques sindicals -res a veure amb reivindicacions salarials- conformen un inventari alarmant d'imprevisions, de desorganització -en resum: d'incapacitats- que convida a la desconfiança, almenys fins que l'hospital hagi passat amb bona nota, com així serà finalment, sens dubte, un rodatge molt més complicat del previst. És clar que s'ha de ser assossegadament crític amb els errors comesos en el trànsit de Son Dureta al nou hospital. No s'han de perdre els nervis ni s'han de magnificar les deficiències organitzatives o d'execució. No es pot perdre de vista l'enorme complexitat que aquesta operació entranya. I, en aquest sentit, s'ha d'esperar que les crítiques sindicals tenguin uns fonaments sòlids, estructurals i no només de pura circumstància. Altrament, hauria estat una irresponsabilitat fer-les públiques en roda de premsa. Però no tenim cap indici de frivolitat en la denúncia dels sindicalistes.
Així les coses, sembla que algun esperit malèfic ha redactat un llibre d'estil -i guia alhora- per facilitar el retorn de la dreta -més ben dit, del PP, que ja és més que dreta- a les principals institucions del país: sembla que, vistes les dificultats del PP per superar el llast de la corrupció i la imatge de divisió que ofereixen, a més de la presa del poder per part de la dreta més extremada del partit, tot plegat s'hagués organitzat perquè els governs actuals caiguin sense que ningú no els tomi. I perquè, en aquesta caiguda, no hi hagi res d'aprofitable des de cap punt de vista, que és la collita, finalment, de la mediocritat més inabordable.
En fi, el destí de pràcticament la totalitat de la població és passar un temps en hospitals fins que la vida et destini al desballestament final. La desconfiança en els hospitals genera inquietud, resta qualitat de vida -i de mort. Els hospitals són un eix fonamental d'això que encara en deim estat del benestar. No han de convertir-se en metàfora de la seva liquidació. De manera que convendria que la maledicció que ha enterbolit tota la història de l'hospital de Son Espases desaparegués, diluïda per l'excel·lència en tots els seus aspectes, començant per l'accessibilitat i acabant per la morgue.
Diari de Balears (dBalears)
(1 vídeo) Son Espases ha suposat la prova del cotó de la decència i honestedat de la classe política illenca, i de la independència d’altres entitats de Mallorca, en relació als poders polítics i econòmics. El cotó ha sortit bastant brut, de la prova. Si és veritat que la dignitat no té preu, Son Espases deu ser l’hospital més car del món. (Josep Juárez)
L’HOSPITAL MÉS CAR DEL MÓN
Per Josep Juárez
Potser amb un punt de masoquisme, cada vegada que pas per les rodalies de La Real, m’atur a observar les obres de l’hospital de Son Espases. L’edifici creix i s’estén com un alien, aferrant els seus tentacles sobre el paisatge secular d’una terra que els seus habitants no han estat capaços de defensar. Amb enormes grues, màquines de tota mena i operaris com a formigues, la construcció-destrucció esdevé, amb especial contundència, un fet consumat i irreversible. Potser també per recordar-nos, de pas per si hi ha cap dubte, qui comanda realment en aquest país. Cruel paradoxa, que un instrument de salut vengui a fer tan mala ferida a Mallorca.
Parlar de Son Espases, amb persones dels partits coaligats dins l’actual govern de suposat “centre esquerra”, és com anomenar la corda a la casa del penjat. Aquest tema sol provocar reaccions de mala consciència i a la defensiva. No cal parlar de l’assumpte, ni molt menys provocar cap debat públic. L’omertà és el millor instrument per continuar escalfant cadira i sou institucional, a major glòria de la butxaca dels especuladors. I per arraconar als quatre impertinents que ens demanam cada dia si, empassant-nos Son Espases i mantenint als polítics responsables d’aquesta estafa, podem continuar mirant-nos a la cara.
El mateix passa en determinades entitats socials, fins i tot de les més senyeres que, amb el seu silenci, han estat còmplices de l’escàndol. Guillem Frontera feia referència a la solitud d’Aina Calafat i al silenci del GOB (DdB, 25/5/08), i no li manca raó. Vaig assistir, com a soci de l’entitat ecologista, a la darrera assemblea general, el passat desembre. Allà també hi era Aina Calafat. Ens vàrem quedar tots sols, ella i un servidor, en mig de la passivitat de la resta d’assistents, demanant responsabilitats a l’anterior junta directiva del GOB, per no moure un dit a l’hora d’evitar l’atemptat de Son Espases.
Curiosa va ser la reacció dels responsables del GOB, en aquesta assemblea. A la pregunta de per què no es va impulsar, junt amb altres entitats que sí ho varen fer, la manifestació del 24 de novembre a Palma (amb el lema “Rectificau”, més de sis-centes persones), resposta de que “era contraproduent participar en mobilitzacions minoritàries”. Déu n’hi do! Cal recordar la quantitat de mobilitzacions que ha impulsat el GOB amb petits grups d’activistes? Excuses buides, en definitiva, d’els qui varen decidir, senzillament i sense consultar als socis, no enfrontar-se al poder polític i econòmic, i ells sabran el per què. Qui estima Mallorca, no la destrueix. Però, sobretot, qui estima Mallorca, la defensa.
Tampoc els frares de La Real no poden treure pit en aquesta història. Ja en febrer d’enguany, les entitats convocants de la manifestació de novembre, varen intentar celebrar, al pati exterior del Monestir, un concert de música en defensa de La Real. Després de varies entrevistes, pèrdua de temps i amb els músics compromesos, el portaveu de la comunitat religiosa va negar l’ús del recinte. La raó? Que coincidia amb la campanya electoral del 9 de març (de fet, va dir que després de les eleccions generals no hi hauria cap problema). Per què, una i altra vegada, els representants del poder diví acaben, tard o d’hora, en sintonia amb els representants del poder humà?
Son Espases ha suposat la prova del cotó de la decència i honestedat de la classe política illenca, i de la independència d’altres entitats de Mallorca, en relació als poders polítics i econòmics. El cotó ha sortit bastant brut, de la prova. Si és veritat que la dignitat no té preu, Son Espases deu ser l’hospital més car del món.
Juny de 2008
Analitzant l´oportunisme elevat a la màxima potència que domina el panorama actual, Llorenç Capellà pensava que la manca de principis, de coherència i de dignitat eren producte d´una sola cosa: la cadira. Per això en Llorenç escrivia: “Divendres passat, davant el Consolat de Mar, on vaig acudir responent a la crida de la gent de la Real, vaig tenir oportunitat de comprovar com la ideologia de la cadira s´imposa descaradament, sense matisos ni excuses pietoses. On era, divendres, la gent amb la qual, fa tres mesos, em vaig manifestar en defensa de la terra? A hores d´ara la xarxa de govern del nou Pacte de Progrés emmordassa més de tres mil persones, em vaig dir. I vaig concloure que totes les ideologies convergeixen en la cadira. Ni socialistes, ni comunistes, ni anarquistes, ni nacionalistes, tots ells partidaris de protegir la Real, canvien de parer en un batre d´ulls. Els embruteix l´ànima, la cadira” (Miquel López Crespí)
Son Espases i la cadira
L´Hospital de Jaume Matas
La decisió del president Antich de continuar amb el projecte estrella del PP fent l´hospital a Son Espases és motiu de nombroses reflexions i comentaris. I també, com no podia ser altrament, d´un profund desencís que augmenta entre les fileres progressistes, entre tots aquells i aquelles que volguérem creure altra volta en les promeses dels professionals de la política. N´hem parlat en alguna ocasió des d´aquestes mateixes pàgines d´opinió. Per als més cínics, alguns centenars de vividors del romanço que són en nòmina i només compareixien a les manifestacions de la Plataforma Salvem la Real! per a aconseguir la cadireta, la decisió del president és la més lògica i coherent. En el fons, tots aquests especialistes de la mentida i la mistificació no creien en el contingut de les pancartes que portaven quan eren al carrer en lluita aparent contra el PP. Com han fet sempre els oportunistes de totes les tendències, tan sols eren al costat nostre per provar de treure rendiment personal a la lluita de les plataformes antiautopistes, a les plataformes de ses Fontanelles, al valent col·lectiu de Salvem la Real! Empraven les mobilitzacions del poble com a estri, com un simple objecte manipulable. L´oblit de les promeses i de les lluites de les plataformes, l´elaboració d´excuses de mal pagador, increïbles i gens elaborades, així ho han fet veure a una gran part de l´electorat progressista que SÍ que, per enèsima vegada, provaven de confiar novament en uns professionals de la política que sempre ens acaben enganyant.
És evident que quan el PSOE inicià la campanya electoral demanant perdó als poders fàctics de les Illes, especialment a la patronal d´hostaleria, i els prometé que mai més de la vida pensaria en l'ecotaxa (demanar als turistes un euro per a projectes mediambientals!) ja imaginàvem que la legislatura podia començar malament. Era massa submissió a qui realment controla la situació –la banca, el capital- per a fer-se excessives il·lusions del que podia fer una esquerra oficial amb tantes prevencions davant els poders fàctics de la nostra terra. Però, talment com hem fet tantes vegades, en un acte voluntarista, hem volgut donar una nova oportunitat a tots aquells que havien fet seu el discurs de la protecció de la terra i de la lluita contra l´especulació.
Però les promeses electorals sembla que són sempre el mateix: cortines de fum per a rapinyar uns vots als incauts i, damunt la suor, les il·lusions i esperances del poble, aconseguir fruir dels bons sous i privilegis que comporta la gestió del règim.
Tot plegat d´una grisor política vertaderament esfereïdora. Potser mai, en tots aquests anys de renúncies i claudicacions no s´havia vist tan clarament la supeditació d´aquells que diuen ser els nostres governants a la banca i els especuladors. Qui ha escrit l´article més trist i més desesperat sobre totes aquestes qüestions que comentam ha estat l´escriptor Llorenç Pellà, que era al costat nostre en la manifestació de l´altre dia per a demanar coherència i dignitat al govern progressista. Analitzant l´oportunisme elevat a la màxima potència que domina el panorama actual, Llorenç Capellà pensava que la manca de principis, de coherència i de dignitat eren producte d´una sola cosa: la cadira. Per això en Llorenç escrivia: “Divendres passat, davant el Consolat de Mar, on vaig acudir responent a la crida de la gent de la Real, vaig tenir oportunitat de comprovar com la ideologia de la cadira s´imposa descaradament, sense matisos ni excuses pietoses. On era, divendres, la gent amb la qual, fa tres mesos, em vaig manifestar en defensa de la terra? A hores d´ara la xarxa de govern del nou Pacte de Progrés emmordassa més de tres mil persones, em vaig dir. I vaig concloure que totes les ideologies convergeixen en la cadira. Ni socialistes, ni comunistes, ni anarquistes, ni nacionalistes, tots ells partidaris de protegir la Real, canvien de parer en un batre d´ulls. Els embruteix l´ànima, la cadira”.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Memòria històrica del primer Pacte de Progrés
Turmeda | 10 Novembre, 2010 08:36 |
El poemari Presagis no deixa de ser un ample catàleg d’evidències. Algú havia imaginat que el poc temps que ens va ser donat per estar sobre la terra havien de ser dies de felicitat perpètua? No diu la Bíblia que aquesta existència és una vall de llàgrimes? Qui imaginava poder defugir el destí, assolir la felicitat somniada? Molt agraïts podem estar als déus si hem pogut gaudir d’uns anys de salut i de joiosa esperança! És més del que podíem i podem esperar dels tèrbols àngels de la Nit que ens encerclen! (Miquel López Crespí)
La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) publica Presagis (i II)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Crec que és difícil copsar el significat del poemari Presagis, l’origen de la majoria de poemes que hi surten, si el lector no està assabentat de les circumstàncies personals que condicionen el llibre. La meva mare, Francesca Crespí Caldés,va morir a finals d’abril del 2010, pocs dies després d’haver complit els noranta anys. Però feia anys que es trobava malament. Sempre va ser forta i fins el darrer moment de la seva existència va mostrar un optimisme que ja voldrien tenir molts joves de vint anys. Però tots sabíem que el camí vers el final era irreversible.
Els poemes, aquestes reflexions poètiques, són producte d’aquesta circumstància especial que afecta i condiciona l’esperit de l’autor. Una circumstància –la presència de la Mort- que té a veure amb la mort dels pares i, especialment, amb la de la mare. Mai ningú no pot dir quan arribarà la Dama de Negre a trucar al portal de casa teva. Val més no fer plans quant a l’esdevenidor. La Mort no respecta edats. Aquella persona que sembla a punt de morir pot tenir un reviscolament inesperat, mentre el jove que contemplàvem ple de vida mor de sobte, sense haver patit mai cap malaltia. Els camins del destí són indestriables.
La mare, ho he dit una mica més amunt, era summament forta. Crec que com la majoria de sobrevivents dels anys vint. Havia passat la joventut treballant al camp, ajudant els pares, com era el costum al meu poble fins fa molt poc. La postguerra va ser duríssima, però també la va suportar i, després del matrimoni amb el pare, el presoner republicà Paulino López, suraren tres fills.
A finals dels anys vuitanta la seva salut començà a decaure una mica. Jo anava veient el seu declivi físic. Alguns poemes de Presagis neixen precisament de la constatació d’aquest final de cicle que s’apropava, inexorable. En morir la mare (el pare ja havia mort a mitjans dels anys vuitanta), el lligam amb la infantesa, amb el passat que més estimaves, s’aniria esmunyint de forma ràpida. Com salvar alguns dels records d’aquella infantesa que emergia més esponerosa que mai amb el declivi d’amics i familiars?
Em demanava si la Mort era la responsable d’aquella angoixa que em dominava. A Presagis hi ha un poema que defineix prou bé la situació. Un poema, el primer del llibre, que podria portar per títol “Dama de Negre” i diu així: Imagín ta silueta, / Dama de Negre, altiva i segura, / arribant, àvida de sang, a cercar els meus secrets, / els camins ignots del desig que encara trontollen, / pàl·lids, dins el meu cor malalt que tremola, /en la vasta tarda que declina, ansiosa de tenebres. / Et veig arribar amb tot l’estrèpit de l’hivern / de les llunyanes immensitats on habites, / freda, magra, aïrada sempre, mostrant les urpes, / dansant, ombrívola, enmig tants crepuscles grocs, / les llàgrimes i els somnis arruïnats que xisclen en el somni. / Talment un enfosquit enemic cavalcant els estels, / l’obscura columna de núvols curulls de dol, / els eixordadors crits dels innocents que has mort, / destructiva, batent les ales, senyora dels avencs, / proferint penetrants gemecs de plaer enmig de les flames. / Quin horitzó més enfosquit t’acompanya, negre ocell, / transformant en un infern la serena superfície de l’estany. / Com una sobtada pedregada, folla, esbategant, / calmosa i horrible sobre tot el que hem estimat.”.
Ho he dit una mica més amunt: el detonant del poemari que comentam és la constatació de la fugidesa del temps. Una sensació agreujada per la malaltia de la meva mare. La mare va començar a trobar-se malament a mitjans de l’any 2005. A començaments de maig del 2005 la meva mare havia patit una recaiguda prou greu i a partir d’aquell instant tot canvià.
Sovint és una tasca difícil esbrinar el passat. Per alguna cosa el temps passa irremeiablement damunt els homes i les dones, esborra molts records, acaba amb les vivències, amb els amors que semblaven més ferms, amb els imperis més poderosos, destrossa i fa miques les situacions que pareixen resistir l’endemesa ferotge de les hores. Si en un determinat moment de la nostra existència la poesia va ser activa experimentació, arma de lluita contra la grisor burgesa i feixista, el metall damunt el qual havíem de bastir –i en part hem bastit- aquestes dècades de resistència contra la banalitat regnant, ho va ser sobretot als vint anys. Aleshores la poesia que fèiem era l’instrument màgic que no solament ens havia de transformar a nosaltres sinó que també havia d’ajudar a trasbalsar el món. Per això, un dels nostres llibres de capçalera –i encara avui dia ho és, un llibre estimat!- era el famós Deu dies que trasbalsaren el món, del periodista i revolucionari nord-americà John Reed, que Lenin havia recomanat a tots els homes i dones que volguessin acabar amb les injustícies de la societat de classes.
Però una cosa és certa: el que mai no s’esborra, almanco en el meu cas, és el record dels anys de la infantesa passats a la vorera protectora de la mare. Com és possible que amors que semblaven eterns es vagin difuminant amb el temps mentre que els primers gests, les primeres imatges de què tens consciència d’haver estat al costat de la mare es reforcen, s’amplien, es fan més fortes a través dels anys?
Preguntes sense resposta. Misteris insondables.
Però parlàvem del poemari Presagis, l’obra publicada per la Universitat Autonòma de Barcelona (UAB).
El procés d'anar veient dia a dia l’envelliment progressiu de la mare, constatar que amb la seva desaparició física finiria igualment el món que havia alletat la meva infantesa i joventut, em servia d’estímul per anar enllestint molts dels poemes que el lector pot trobar en el poemari que comentam. Era la insidiosa presència de la Dama de Negre del poema apropant-se, tenebrosa i inclement, decidida a portar-se el darrer lligam que m’unia a un passat que s’anava esvanint talment la sorra de la platja entre els dits.
A Presagis, com a la majoria dels meus poemaris, i crec que en la poesia universal, el pas del temps, l’impacte que aquest fet produeix en l’esperit d’un creador, és el que determina bona part de la matèria de què està feta la poesia. El pas del temps i la memòria d’un passat, personal i col·lectiu, que mai més no tornarà. La infantesa, l’amor i el desamor, la manca de llibertat del nostre poble durant dècades, la presència sempre omnipotent de la Mort emportant-se les persones que més he estimat –avis, pares, oncles, amics... -, la Mort vigilant sempre l’indret des d’on escric, fa que els temes “eterns” de la poesia, malgrat algunes variacions i circumloquis formals, estiguin sempre presents en tots els meus poemes. I, evidentment, Presagis no és cap excepció.
Però no és solament amb el poemari Presagis que volia retre un homenatge a la mare. En la novel·la Els crepuscles més pàl·lids, l’obra que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009 i que edità Lleonard Muntaner, s’hi pot trobar un sentit homenatge al pare i la mare. Una història d’amor i de lluita que narra les vicissituds d’una parella de vint anys en la guerra i postguerra. La història de l’amor sorgit entre un presoner republicà enviat pels guanyadors a Mallorca (el meu pare) i una al·lota poblera de casa bona (la meva mare) als quals el destí uneix per sempre.
En la novel·la s’hi pot trobar molt de les esperances d’aquella generació de republicans dels anys trenta que volgueren canviar el món. També hi ha una descripció de totes aquelles al·lotes que, vivint en un ambient conservador, opressiu, dominat pel clergat, volien ser més lliures. Les generacions de mallorquins i mallorquines que han nascut després de l’embranzida turística, que han tengut la possibilitat d’estudiar, de tenir una carrera, no poden imaginar mai la tenebror d’aquella Mallorca pobra, dominada per cacics i clergat i on les dones, exceptuant quatre senyoretes, no tenien possibilitat de formar-se. La diària feina camperola i l’emigració a terres llunyanes era l´única alternativa que tenien a l’abast.
No cal dir que la novel·la Els crepuscles més pàl·lids té una estreta relació amb el poemari Presagis que ha publicat la Universitat Autonòma de Barcelona..
Davant el trist declivi de la mare, el poeta fa recompte de vivències i derrotes. Ara ja no podem disfressar d’esperança el color atziac de la Mort. La mare era el darrer lligam que em lligava en carn viva al passat. Tots morts amb el pas dels anys: els padrins i redepadrins, els oncles, el pare... La mare era l’esglaó final amb els anys dels primers descobriments i percepcions: el primer món simbòlic, l’aprenentatge de les primeres paraules, la persona –juntament amb els avis- que bastia els inicials codis, els coneixements primigenis. El final capvespre s’apropa, inclement, sense possibilitat d’aturar les manetes dels rellotges. Com diu un dels poemes del llibre: “Els pins sota la claror minvant del capvespre. / Avui ja sabem que hem arribat al final del camí, / l’obscur habitatge que bressa el vent. / El plugim m’esquitxa i enterboleix el paisatge. / Qui sap! Val més així, eternament enfonsat / en aquesta coordenada d’absències i presagis / aprenent a reconèixer les veus sota els oms, / aquells alegres missatges dels estius / en els sediments de la llum sorrenca dels segles. / Mir l’aigua del safareig ple d’estrelles. / Veig encara la teva mirada furtiva / descobrint enigmes entre sedes”.
El poemari Presagis no deixa de ser un ample catàleg d’evidències. Algú havia imaginat que el poc temps que ens va ser donat per estar sobre la terra havien de ser dies de felicitat perpètua? No diu la Bíblia que aquesta existència és una vall de llàgrimes? Qui imaginava poder defugir el destí, assolir la felicitat somniada? Molt agraïts podem estar als déus si hem pogut gaudir d’uns anys de salut i de joiosa esperança! És més del que podíem i podem esperar dels tèrbols àngels de la Nit que ens encerclen!
Però la desaparició física de la mare evoca els dies feliços de la nostra existència abans de l’aparició sobtada dels dubtes i el desencís. Com no havíem de provar de servar en la memòria., deixar constància damunt el paper d’aquells primigenis dies de rialles i geranis?
Si haguéssim de definir el “ritme” del poemari jo diria que aquest ritme és el de la tristor. L’autor és ben conscient que no hi pot fer res per lluitar contra la presència de la Dama de Negre i els Àngels de l’Oblit que pugen per soterrar el món del poeta. L’autor dels poemes és ben conscient de com el pas inexorable de les manetes del rellotge ensorra les esperances més ferrenyes, els casals més ben construïts. El temps, déu implacable de la destrucció més absoluta. Com s’ensorra, s’esvaneix com la boira del matí davant la primera claror del dia. Com els homes i les dones de ferro que bastiren les impressionants torres dels molins del meu poble del pla i que avui resten, fets pols, a l’interior de les tombes del cementiri. El poeta, Sísif de l’edat actual, prova de ressuscitar, a través dels versos, les pulsions del passat i, amb el pit obert a la tempesta que s’apropa, surt a la recerca de les antigues passions que l’agombolaren, les veus antigues que conformaren la seva consciència en un passat que encara sembla tan recent.
Endebades tota la feina que el poeta ha provat de fer. Inútils els esforços per deixar constància del que el temps, inexorable, s’emporta. Com explica un dels poemes de Presagis: “Cap record argentat en la blavor. Arreu escorça. / Converses assolades que surten de les parpelles dels morts. / No hi veig estels. L’ocàs envoltat de voltors. / Olor de cera. Enormes enigmes neixen sota les llambordes. / S’esfullen els arbres. El cant fosc d’un ancià. / Redoblen els tambors anunciat impacients captaires cecs. / Amb dificultat distingeixo les primaveres antigues. / Brillen en la distància les acollidores ombres dels pares. / Per què emmudí el temps, s’enfonsà la barca, / arribà la suor glaçada, el dolor solitari?”.
Turmeda | 09 Novembre, 2010 16:45 |
(vídeo Els Segadors) Cal tenir present que amb els anys Gonçal Castelló ja no era aquell jove estalinià seguidor de José Díaz, Santiago Carrillo i la Pasionaria. L'escriptor ho deixa molt ben aclarit en la citada entrevista del 2002 quan contesta a la pregunta sobre si manté els ideals "comunistes" (el periodista entén per "comunisme" la deformació carrilista espanyola). La contestació de Gonçal Castelló és aquesta: "No. Ja fa molt temps que no. Va tenir molta importància però, després de la Unió Soviètica, va ser un fracàs. Si vaig militar al PCE va ser perquè en aquell moment a València, a part dels anarquistes, ningú més no qüestionava l'estat de les coses. Era un partit molt rígid, amb una disciplina terrible. Quan vaig començar a escriure a Canigó tots els meus articles anaven en contra de Santiago Carrillo, perquè tot i ser el secretari general del PCE era l'enemic número u del comunisme i la prova és que ara va demanar per entrar al PSOE". (Miquel López Crespí)
Viatge a Gandia – Homenatge a Gonçal Castelló
Preparant l’homenatge a l’escriptor Gonçal Castelló que organitza el CEIC-Alfons el Vell i la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Gandia. També hi col·labora el Centre Internacional de Gandia-Universitat de València, Càtedra Joan Fuster-Universitat de València, Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), Acció Cultural del País Valencià i l’Institut de les Lletres Catalanes. Els actes seran el disssabte, 13 de novembre de 2010 a la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós, passeig de Germanies núm. 13, de Gandia.
Aquestes jornades pretenen contribuir a què les persones que hi assiteixen milloren la coneixença de l’obra i el pensament de l’escriptor i advocat gandià Gonçal Castelló i Gómez-Trevijano (1912-2003, i el món sociopolític i cultural que va viure.
Intervendran: Francesc Pérez Moragon amb la ponència “Gonçal Castelló i la València dels anys 1920-1939: Nueva Cultura”; Xavier Ferré, “Gonçal Castelló i el franquisme: anys 40-70”; Isabel-Clara Simó, “El Gonçal Castelló del Canigó i Els Quaderns de Gorg; Julián Garcia Candau, “Gonçal Castelló i la colla Tirant lo Blanc”; Miquel López Crespí, “Gonçal Castelló, la literatura i el compromís social i polític”; Josep Guia, “Gonçal Castelló i la qüestió nacional: els Països Catalans”; Àngel Velasco, presentació del llibre Final de viatge. Memòries d’un gandià: amics, coneguts i saludats, de Gonçal Castelló.
Llibres de la guerra civil: Gonçal Castelló
Per Miquel López Crespí, escriptor
Hi ha dos llibres que situen a la perfecció aquells anys de la República i de la guerra civil i que fan referència concreta a les illusions d'aquella generació de republicans, de comunistes i d'anarquistes que lluitaren activament contra el feixisme. Un és l'imprescindible València dins la tempesta, que edità Edicions del Bullent l'any 1987 i que l'autor, Gonçal Castelló, em dedicà l'any 1995 amb aquests mots: "A l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company aquesta crònica d'un temps tràgic. Gonçal Castelló. Barcelona 1995". L'altre llibre té per títol "La guerra en Valencia y en el frente de Teruel; recuerdos y comentarios" de Carles Llorens en edició de l'autor de l'any 1978.
Amb aquests dos llibres tendríem la versió diguem-ne "comunista" d'aquella generació d'antifeixista que en els anys 1936-39 s'enfrontà amb les armes a la mà amb el feixisme espanyol i internacional.
València dins la tempesta va ser definida pel mateix Castelló com a "novella crònica", i des d'aquest vessant novellístic no deixa de ser, emperò, una verídica crònica històrica de la generació de republicans dels anys trenta i dels fets bèllics.
Els records de Carles Llorens, unes memòries prou interessants, no tenen la forma novellística de l'obra de Gonçal Castelló, però així i tot, són tan importants que, amb tot dos llibres es podria bastir una gran obra èpica a l'estil de Novecento.
Carles Llorens i Gonçal Castelló són comunistes del PCE. La versió "comunista" d'ambdós no té, per tant, res a veure amb els "altres comunistes" que també lluiten en els Països Catalans i a l'estat espanyol, contra el feixisme. Ens referim evidentment al POUM.
La versió anarquista de la guerra al País Valencià la podem trobar en el llibre d'Abel Paz Crónica de la Columna de Hierro (Barcelona, Virus Editorial, 2001). Recordem que el pare, Paulino López, lluità els primers mesos de la guerra enquadrat en aquesta columna confederal fins que molts dels seus components entren a formar part de les unitats regulars republicanes després dels decrets de militarització. El llibre d'Abel Paz ens ajuda a copsar l'"altra" visió de la guerra civil, la concepció de la "revolució social" en opinió dels militants de la CNT.
Els tres llibres, uns des de l'òptica del comunisme de José Díaz i la Pasionaria, l'altre des de la visió dels partidaris de Durruti, ens permeten copsar les diverses formes com els joves revolucionaris dels anys trenta s'enfrontaren al feixisme i al capitalisme.
Cal tenir present que amb els anys Gonçal Castelló ja no era aquell jove estalinià seguidor de José Díaz, Santiago Carrillo i la Pasionaria. L'escriptor ho deixa molt ben aclarit en la citada entrevista del 2002 quan contesta a la pregunta sobre si manté els ideals "comunistes" (el periodista entén per "comunisme" la deformació carrilista espanyola). La contestació de Gonçal Castelló és aquesta: "No. Ja fa molt temps que no. Va tenir molta importància però, després de la Unió Soviètica, va ser un fracàs. Si vaig militar al PCE va ser perquè en aquell moment a València, a part dels anarquistes, ningú més no qüestionava l'estat de les coses. Era un partit molt rígid, amb una disciplina terrible. Quan vaig començar a escriure a Canigó tots els meus articles anaven en contra de Santiago Carrillo, perquè tot i ser el secretari general del PCE era l'enemic número u del comunisme i la prova és que ara va demanar per entrar al PSOE".
No sé exactament quin any, després de la guerra, tornaren a contactar els dos antics membres de la 22 Brigada Mixta de Francisco Galán: l'oncle José López i Gonçal Castelló. El cert és que en alguna ocasió, quan anava a veure'l, trobava l'oncle parlant per telèfon amb el seu antic company de lluita antifeixista.
Per la meva part jo havia llegit alguns dels seus assenyats articles a les pàgines de les desaparegudes Tele-Estel, Gorg i Canigó. Aleshores, parlam de començaments dels anys setanta, dels anys de la transició, Gonçal Castelló, malgrat la seva vàlua, ja tenia seriosos problemes quant a una publicació diguem-ne "normal" de la seva obra. Ahir com avui (pareix que el temps no passa, i sempre hi ha els mateixos reaccionaris comandant!), l'obra d'escriptors d'ideologia i combativitat antifeixista era -i és!- menystinguda. Sí, molts de copets a l'esquena, algun homenatge escadusser a l'"històric lluitador". Però, a l'hora de la veritat, les seves obres no rebien el reconeixement que es mereixien, i cap editorial de les que oficialment "consagren" un autor va voler saber res de les seves novelles, narracions ni llibres de memòries (que a hores d'ara encara no han trobat editor).
La nostra relació s'intensificà a partir que vaig guanyar el Premi de Narrativa "Constantí Llombart" en els "Ciutat de València 1998" amb la meva obra Necrològiques. Obra que posteriorment seria editada per Amós Belinchón (València, 1988). El Premi, en plena orgia blavera i de persecució del català normatiu, em va ser lliurat per un jurat formar per Ferran Torrent, Joaquim Soler i Martín Quirós Palau. Uns dies després de fer-se pública la notícia, Gonçal Castelló em trucà emocionat, talment un jovenet de vint anys, tot content perquè havíem "vençut els blaveros". Per a ell, marginat sempre a la seva terra (com Joan Fuster, com Raimon, com tants d'altres), era una alegria saber que una obra en català normatiu havia pogut guanyar en plena època d'ofensiva blavera. No se'n podia avenir, i entre els seus amics va fer tot el possible per a rompre la murada de silenci que, com de costum, encerclava i encercla l'obra dels autors considerats "dissolvents" pel comissariat de torn.
No solen abundar aquest tipus de felicitacions i d'ajuts. A partir d'aquell moment les nostres relacions i contactes s'intensificaren. Per telèfon m'explicà les dificultats que tenia per a publicar i, també, no en mancaria d'altra, em narrà la història de la marginació i persecució que patia quan enviava les seves novelles a alguns dels nombrosos premis que es convocaven arreu dels Països Catalans. Quan l'escoltava, em semblava sentir relatar la meva pròpia història i la de tants d'altres companys i companyes marginats i silenciats per la reacció cultural. Novelles com La llarga nit, de la qual m'envià l'original mecanografiat, van ser rebutjades en tots els premis de novella del país. I això en temps en els quals encara no s'havia afermat, com en l'actualitat, el control del comissariat postmodern i neoneucentista damunt la nostra cultura!
Les anècdotes eren sempre les mateixes. Les "excuses" per a no donar-li un premi literari o les "acusacions" contra la seva obra eren els acostumats clixés de sempre: "desfasat realisme social", "guerracivilisme que a ningú no interessa", "escriptor d'accentuada ideologia comunista"... Bé, la cançoneta acostumada.
A hores d'ara, no us penseu: els escriptors que tenim les mateixes idees que Gonçal Castelló patim els mateixos mals i res no ha variat al respecte. Igualment quan concursava Gonçal Castelló, de seguida que descobreixen, per la màquina d'escriure o el tipus de lletra de l'ordinador, per la temàtica de l'obra, que pot ser un llibre de tal o qual autor qualificat de "conflictiu" (diuen "conflictiu" al fet de no ser servil, al fet de no voler, amb la nostra obra, engreixar la superstructura ideològica del sistema), de seguida som desqualificats amb idèntics subterfugis i les mateixes ximpleries.
La ideologia reaccionària, el menfotisme neoformalista i postmodern que ha provat de silenciar Salvador Espriu, Joan Fuster, Manuel de Pedrolo o Gonçal Castelló, continua més ferm que mai. I per això mateix, perquè teníem i tenim els mateixos enemics, de seguida congeniàrem. Bé; per això i per la seva personalitat encantadora.
Aleshores jo li feia arribar els llibres que dificultosament aconseguien rompre el blocatge de servils i menfotistes, i ell m'enviava les obres que, enmig de mil problemes i dificultats, havia aconseguit editar. Em referesc, per exemple, a Sumaríssim d'urgència (València, Editorial Prometeo, 1979), que em dedicà amb aquestes sentides paraules: "A l'amic Miquel López Crespí aquests records d'un temps mai oblidat. Gonçal Castelló. Barcelona, 1986". Tampoc no podem oblidar A gat vell ratolí tendre (Barcelona, Editorial El Pont) i Vida i miracles d'Antoni Miró (Alcoi, Edicions Marfil, 1994).
Malgrat les obres publicades, Gonçal Castelló, com em digué en nombroses ocasions, no va tenir prou sort ni en els concursos literaris ni amb les editorials i, evidentment, molt manco en la promoció i difusió de la seva novellística, llibres de contes i reculls d'articles. Com a escriptor, tot s'ho va haver de guanyar a pols. Resten encara inèdites novelles com La llarga nit (de la qual, ja ho he dit, serv, com autèntic tresor, un dels originals) i Les corrupcions, una novella que aconseguí quedar finalista en els famosos Premis "Octubre", en l'apartat de novella. I resten inèdites, com ja he dit, les seves memòries: Memòries d'un gandià, una obra en quatre volums i de 661 pàgines que l'autor no va poder veure editades en vida.
No cal dir que, en unes altres circumstàncies, amb un suport adient de la crítica i dels mitjans de promoció cultural (suplements de cultura dels diaris dels Països Catalans, ràdio, televisió...) Gonçal Castelló s'hauria animat (i ja ho era d'animós!), i ben segur que ens hauria donat moltes més novelles, llibres de contes o de memòries, ja que era un escriptor total al qual la literatura tenia corprès absolutament.
Gonçal Castelló hagué de patir aquest menysteniment durant tota la seva vida. Cap a mitjans dels anys vuitanta, que va ser quan el vaig tractar més, era ben conscient del control eminentment conservador, neonoucentista diem ara, damunt de la nostra cultura. Però, home d'un humor que mai havia pogut ofegar ni el feixisme en els seus llargs anys d'empresonament, no es donava per vençut i sempre animava els que ens entestàvem a seguir el camí del compromís i el de la lluita per a una cultura nacional-popular catalana. El seu exemple resistent ens animà a continuar lluitant, sense defallença, per la República, la independència i el socialisme.
Turmeda | 09 Novembre, 2010 08:08 |
La poesia, i crec que tota obra d’art, no neix per a ser explicada. Més que res entenc el poema com un estri espiritual per a estimular la consciència, un estímul existencial que ajudi a obrir les portes envers noves percepcions. Aquestes primeres reflexions quant al poemari Presagis, publicat per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en la seva prestigiosa col·lecció “Gabriel Ferrater” em vénen a la memòria a l’hora de presentar el llibre al lector. (Miquel López Crespí)
La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) publica el poemari Presagis (I)
Per Miquel López Crespí, escriptor
La poesia, i crec que tota obra d’art, no neix per a ser explicada. Més que res entenc el poema com un estri espiritual per a estimular la consciència, un estímul existencial que ajudi a obrir les portes envers noves percepcions. Aquestes primeres reflexions quant al poemari Presagis, publicat per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en la seva prestigiosa col·lecció “Gabriel Ferrater” em vénen a la memòria a l’hora de presentar el llibre al lector. Fa uns anys, concretament l’any 2003, la Universitat Autònoma de Barcelona ja m’havia publicat Temps moderns – Homenatge al cinema, llibre que acabava de guanyar el Premi de Poesia Miquel Martí i Pol 2002, guardó que atorgava l’UAB. Entre aquell premi i la publicació de Presagis han passat més de set anys. Potser seria el moment de provar d’analitzar d’on venim poèticament, quines influències literàries, polítiques, personals han influït en la nostra obra, quins són els poemaris que hem publicat d’ençà l’inici del nostre conreu de la poesia, què preteníem, en definitiva, amb la redacció del poemari que comentam.
Anem a pams.
D’ençà finals dels anys seixanta he escrit vint-i-tres poemaris. El primer que vaig escriure, per cert, rebé l’aprovació Josep M. Llompart quan vaig anar a mostrar-li a l’indret on treballava les horabaixes, a l’Editorial Moll, que aleshores estava situada al carrer Torre de l’Amor de Palma. E,però el primer que vaig poder publicar va ser Foc i fum, Premi de Poesia Maria Manent 1983 (Oikos Tau, Barcelona, 1983). Els altres poemaris són: Caminals d’arena (Ajuntament de Benidorm, Alacant, 1985); Les Plèiades (Premi "Grandalla" del Principat d'Andorra, Andorra, 1991); El cicle dels insectes ((Editorial Moll, Palma, 1992); Els poemes de l'horabaixa (Principat d'Andorra, 1994); Punt final (Editorial Moll, col·lecció Balenguera número 72, Ciutat de Mallorca, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L'obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, col·lecció "Poesia de Paper", 1996); Llibre de Pregàries (Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra 1999, Andorra, 2000); Revolta (Editorial Moll, col·lecció Balenguera número 88, Ciutat de Mallorca 2000); Record de Praga (Capaltard, Ciutat de Mallorca, 2000); Un violí en el crepuscle (Viena Edicions, Barcelona, 2000); Rituals (Res Publica Edicions, Eivissa, 2001); Perifèries (Editorial Agua Clara, Alacant, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2001" de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Cercle clos (Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó, Institut Menorquí d'Estudis, col·lecció Xibau de poesia, 2003); Lletra de batalla (Premi Ibn Hazm 2003 de l’Ajuntament de Xàtiva, Edicions Bromera, Alzira, 2003); El cant de la Sibil·la (Premi Jaume Bru i Vidal de l’Ajuntament de Sagunt, Brosquil Edicions, València, 2006); Les ciutats imaginades (Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 Ramon Comas i Maduell, Cossetània Edicions, Tarragona, 2006)) i Calendaris de sal (Premi de Poesia Marià Manent 2005, Viena Edicions, Barcelona, 2006); Naufragis lents (El Tall, Palma, 2008); Espais secrets (Can Sifre Editorial, Palma, 2009) i finalment aquest Presagis (Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2010).
Repassant els llibres publicats fins ara mateix de seguida copses com en aquests quaranta anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover. El poemari Presagis no defuig en cap moment la línia i la poètica seguida durant aquestes quatre dècades. Aquesta és tan sols una llista d’autors mínima, escassa i provisional, escrita només per a suggerir el sentit de les influències culturals dels qui érem joves a finals dels anys seixanta i principis del setanta.
Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero... la llista podria allargar-se fins a l'infinit. Com també de la poesia russa i soviètica (Iessenin, Maiakovski...); alemanya (Enrich Arendt, Bertolt Brecht, Paul Celan, Volker Braun, Hans Magnus Enzensberg, Marie Luise Kaschnitz); de la britànica i estato-unidenca contemporànies (Lawrence Durrell, T. S. Eliot, Robert Graves, James Joyce, Karl Shapiro, Dylan Thomas, John Updike...)... També hauríem de tenir en compte els poetes moderns de Gàlicia, Portugal i el Brasil. Com no recordar ara mateix Fernando Pessoa o el gallec Álvaro Cunqueiro? I el vent renovador de poetes brasilers com Carlos Drummond de Andrade i Haroldo de Campos... De Galicia ens arribaven les veus de Celso Emilio Ferreiro, Manoel Maria, Xosé Luís Méndez Ferrín...
Però fer el recompte complet de tots els nostres poetes catalans, espanyols, americans, xinesos, soviètics, etc., que serviren per anar consolidant la nostra dèria literària seria impossible en el curt espai que tenim per a parlar de Presagis, el meu darrer poemari.
Turmeda | 08 Novembre, 2010 17:29 |
La lluita contra la concepció familiar burgesa, contra el clericalisme i en favor d'una autèntica "revolució sexual" és la qüestió de moda entre aquesta generació de romàntics de vint i trenta anys entre els quals, amb la seva vestimenta d'home i les seves botes militars clavetejades, es mou, com el peix dins l'aigua, George Sand. (Miquel López Crespí)
8-XI-1838: George Sand i Frédéric Chopin arriben a Mallorca
George Sand i el socialisme utòpic
L'any 1831 Sand té vint-i-set anys. I, per al santsimonisme, que és la "moda" cultural i política del moment, els debats sobre la "fraternitat universal" , el "món del demà" i l'"home i la dona nous" tan sols es poden aconseguir a través de l 'assoliment de la igualtat entre els sexes i la repartició cristiana de la riquesa. La lluita contra la concepció familiar burgesa, contra el clericalisme i en favor d'una autèntica "revolució sexual" és la qüestió de moda entre aquesta generació de romàntics de vint i trenta anys entre els quals, amb la seva vestimenta d'home i les seves botes militars clavetejades, es mou, com el peix dins l'aigua, George Sand.
Parlant de Charler Fourier, Dominic Desanti escriu en Los socialistas utópicos: "Fue adepto [Fourier] de la liberación de la mujer ('la extensión de los privilegios de las mujeres es el principio general de todos los progresos sociales'), pero no le bastava una reforma económica y se atrevió a atacar los prejuicios sexuales, lo que ni Marx ni Engels osaron hacer. El amor, 'la más bella de las pasiones, la pasión divina, y la que mejor nos identifica con Dios', és víctima de la 'imbécil civilización' que solamente ha sabido 'imaginar el último de los lazos, la unión forzosa, la de la pareja'. No obstante 'el culto de la voluptuosidad habría encajado maravillosamente con la moderna filosofía'. Ni los mismos masones han osado 'introducir a las mujeres en sus ceremonias' y conseguir por medio del libertinaje 'un poder invencible'. Él reconoce, antes de que lo hiciera Freud, que 'el hombre és bisexuado': 'Si es evidente que la integridad del cuerpo humano exige dos cuerpos diferentes (un hombre y una mujer), ¿debemos extrañarnos de que a integridad del alma exija 2 ó 2.000 almas distintas?'".
Ens a d'extrañar la identificació de Sand amb la "cultura" amorosa fourierista del moment? Sand, per origen i per posició de classe, baronessa amb casal que produeix rendes, malgrat que hagi de proletaritzar-se literàriament per a pagar les seves despeses, era més sensible als cants santsimonians i fourieristes que als marxistes i comunistes de debò.
En El darrer hivern i especialment en Corambé: el dietari de George Sand (vegeu el capítol "Patricis i plebeus"), el lector pot trobar algunes reflexions de George Sand al respecte. La protagonista de la novella diu: "Marx és massa simplista. Divideix de forma mecànica la humanitat entre homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i vassalls, burgesos i proletaris. Pensa, de forma equivocada, que la lluita entre uns i els altres a través de la història per aconseguir determinats objectius econòmics (un bocí més de pa, terra, la propietat de les fàbriques...) és el que dóna sentit a l'existència. Afirma, de forma dogmàtica, talment com molt abans ho havia fet Babeuf, que quan hagi una perfecta igualtat econòmica ja no existiran les guerres, ni la fam, ni les injustícies... La lluita permanent entre les classes socials és la fórmula màgica que empra per a bastir un món nou.
'Vaneau hi està ben d'acord amb aquestes teories que no deixen espai per a la voluntat individual, per al destí que hom pugui anar bastint amb la seva lliure determinació. No em parlem de la mística de les reencarnacions com a sistema de perfeccionament de l'individu! Em consideraria boja si li anàs a predicar damunt l'esperit, la teoria de les passions o la lliure voluntat de les persones!
'Mai no m'agradà Marx. Parlar d'una ciència, d'una 'objectivitat' existent per damunt la voluntat dels homes i les dones, no em convenç. Que l'economia, sigui la base d'interpretació de la societat és completament irreal. Des de sempre ens hem mogut per impulsos, per passions. Jo mateixa, quan pens en el que ha estat la meva vida, només hi constat pulsions, instants plens de plaer o de dolor. No tendria sentit res del que he fet o he deixat de fer si hagués estat tan sols una partícula de l'univers moguda per l'interès econòmic. Creure que tot és mogut per pels diners, per interessos materials? És massa absurd. No entenc aquest amor per teories tan simplistes en gent que sembla assenyada".
Com a exemple de l'ambient de "revolta" personal del moment podem llegir una nota treta d'un article que dia 12 de gener de 1832 Mme. Duveyrier va publicar en Le Globe. Aquest article (aleshores Sand just arribada a París tenia vint-i-vuit anys) sembla escrit per algun dels militants de la "Sexpol" de Reich en temps de la República de Weinar cridant a l'alliberament sexual de les classes populars, o per alguna miliciana del 36, abans que fossin confinades a tasques d'infermeria i cuina.
Diu l'article: "Veurem el que mai s'ha vist sobre la Terra! Es veurà els homes i les dones units per un amor sense precedents i sense qualificatius, ja que es desconeixerà la fredor i la gelosia; els homes i les dones es lliuraran a diverses persones de forma simultània sense deixar d'estimar-se l'un a l'altre, com a parella. La dona serà, al contrari, un àpat diví que guanyarà en magnificència tant per la quantitat com per la selecció dels convidats".
És la concepció que té una Sand de l'amor. Una Sand que comença a escriure i ser famosa. Llibertat de la dona, independència sentimental i experimentació lliure de les capacitats de l'estimació per a bastir un món nou des de la fraternitat. Alguns estudiosos s'ha estranyat de les constants ruptures amoroses de Sand, però l'escriptora, després de la desgraciada experiència matrimonial, no perdonarà mai ni la vulgaritat ni la més mínima provatura de fermar-la amb cadenes com en les relacions sentimentals establertes per la llei.
La influència cultural dels fourieristes i santsimonians és immensa. Uns dels propagandistes més actius de la "nova religió amorosa", Prosper Enfantin (1796-1864), dedicà tota la seva vida a la lluita per l'"alliberament de la dona" i dóna impuls a tota una sèrie de comunes o "falansteris". Arribà a tenir més de quaranta mil seguidors i, finalment, a partir de 1832, va ser perseguit pel Govern a causa dels problemes d'ordre públic que produïen les seves predicacions contra la "tirania matrimonial", malgrat que no participàs en els esdeveniments revolucionaris de juny de 1830.
El desconeixement d'aquest món fourierista que viu en l´època del naixement de la I Internacional i de l'anarquisme, de les primeres organitzacions obreres socialistes i comunistes, un món ple d'utòpics partidaris i partidàries de l'amor universal per a aconseguir el nou món i l'home i la dona noves fa que, sovint, no s'entengui el llenguatge metafòric emprat moltes vegades per Sand en les seva correspondència amorosa. Les paraules "àngel", "déu", "pare", fill", "comunió divina" i molts de semblants són reproducció literal del llenguatge de Fourier en el seu Le Nouveau monde amoureux. Quan defineix diversos tipus de relació amorosa, Fourier parla de la "unió angelical", els "trons d'harmonia", els "incentius amorosos que premiaran els sentiments transcendents", "la filantropia amorosa", l'"autenticitat de la parella angèlica", la lluita contra "els sistemes amorosos exclusius", el "progrés social i la gelosia", "els atractius de l'engany i el secret", "el sentit religiós i amistós de l'amor", "les desventures de la vulgaritat", l'"amor en sèrie angèlic", "la lliure possessió", "els nous plaers dels àngels"... i així fins al'infinit.
Malgrat el desig, la força de voluntat amorosa, la clara voluntat del que vol i desitja, marquen les relacions de Sand amb tants d'homes i dones, mai no podrem copsar la seva personalitat, les inesperades reaccions davant els seus amants, sinó aprofundint en el que era la "cultura" del seu cercle d'amics, el món d'on bevia intellectualment i emocionalment per a viure i escriure.
Turmeda | 08 Novembre, 2010 07:19 |
No hi haurà candidatura unitària de l'esquerra nacionalista a les eleccions autonòmiques del 2011. Quedà absolutament clar ahir en la taula rodona L'espai polític nacionalista a les Balears: entre la majoria social i l'atomització, emmarcada dins el XXIV Seminari del Grup Blanquerna. Tots volen i treballen per la unitat, però ja és impossible. Les ferides encara sagnen i l'acord és impossible. L'escissió protagonitzada el 2006 per un grup de militants del PSM, que posteriorment formaren Entesa, i la negativa d'ERC que el PSM formàs part d'una gran coalició nacionalista a les darreres eleccions europees fan impossible l'acord. (Pep Verger)
La unitat de l’esquerra nacional és el somni impossible de tots
Una taula rodona emmarcada dins el Seminari del Grup Blanquerna evidencià la divisió
Pep Verger | 08/11/2010 |
No hi haurà candidatura unitària de l'esquerra nacionalista a les eleccions autonòmiques del 2011. Quedà absolutament clar ahir en la taula rodona L'espai polític nacionalista a les Balears: entre la majoria social i l'atomització, emmarcada dins el XXIV Seminari del Grup Blanquerna. Tots volen i treballen per la unitat, però ja és impossible. Les ferides encara sagnen i l'acord és impossible. L'escissió protagonitzada el 2006 per un grup de militants del PSM, que posteriorment formaren Entesa, i la negativa d'ERC que el PSM formàs part d'una gran coalició nacionalista a les darreres eleccions europees fan impossible l'acord.
El professor de dret de la Universitat de les Illes Balears Antoni Bennàssar; el secretari general del PSM-EN, Biel Barceló; el president d'Entesa per Mallorca, Biel Huguet; el president d'ERC Illes Balears, Joan Lladó, i el secretari d'Organització d'Unió Mallorquina, Joan Carles Verd, deixaren clar que, ara per ara, és del tot inviable una candidatura de l'anomenada esquerra nacional. Verd deixà ben clar des del primer moment que entén que entre els nacionalistes hi ha d'haver també, com succeeix arreu, dues candidatures, una més d'esquerres i una altra, la d'Unió Mallorquina, que definí com a liberal.
Biel Barceló, en la darrera intervenció, explicà que el PSM és un partit obert i que des del congrés del 2004 a Manacor té sempre com un dels objectius aconseguir la unitat de l'esquerra nacional. Tanmateix, recordà que aviat farà 20 anys que un grup de nacionalistes, alguns militants aleshores del PSM, decidiren fundar ERC. I continuà que el 2006 un grup de militants del PSM decidí abandonar la formació i fundar Entesa. Reiterà que el partit que lidera està oberta a tots i considerà que el PSM ha de ser la casa comuna de l'esquerra nacional. En aquest sentit, l'assemblea del PSM de mesos enrere a Porreres evidencià que els militants de la formació apostaven per concórrer en solitari als comicis. Després arribaren a un acord amb Iniciativa-Verds.
Joan Lladó es mostrà partidari de la unitat, indicà que sumar és necessari i assegurà que, si "si hem estat capaços d'arribar a acords en diferents oportunitats, ara també ho hem de ser". El president d'ERC, en tot cas, digué que és fonamental tenir clars els objectius. Biel Huguet, president d'Entesa per Mallorca, no tingué problemes per reconèixer errades dels antics renovadors del PSM i d'Entesa, la seva formació actual. Apuntà que sempre que ha dialogat amb el secretari general del PSM, Biel Barceló, ha tingut la sensació que arribarien a una entesa. Matisà, erò, que, quan es varen asseure formalment per començar a parlar-ne, Barceló recordà que "el PSM ha decidit que no volia negociar amb vosaltres".
A la sala Eivissa de l'hotel Magaluf Park, que acollí el seminari, hi assistiren ahir Pere Sampol, Joan Font, Antoni Verger, Gabriel Vicens, Antoni Marimón, Jaume Sansó, Catalina Canyelles, Cathy Sweeney... L'acte, presentat per Tomeu Martí, coordinador de l'Obra Cultural Balear, començà amb la intervenció d'Òscar Aguilera, en representació de la Plataforma per una veu pròpia, que reclamà també la unitat de l'esquerra nacionalista.
Diari de Balears (dBalears)
Hauríem de contemplar amb certa dosi d’esperança el resultat de tota la sèrie de reunions que hi ha en aquests moments entre el Bloc i ERC, entre Entesa i ERC, entre el PSM i ERC o entre determinades plataformes de lluita per la unitat i els diversos partits implicats en la resolució de l’actual crisi política. I diré encara més: malgrat que en aquests moments tota aquesta sèrie de reunions i contrareunions no donàs el resultat esperat, jo, abans de perdre totalment les esperances, esperaria fins al darrer dia i la darrera hora, fins al darrer moment que resti per a presentar la documentació electoral pertinent. (Miquel López Crespí)
El Bloc que volem (un article de febrer de 2007)
Potser encara hi ha temps per a presentar una coalició nacionalista d’esquerra a les eleccions del proper mes de maig. Algú em dirà que s’han perdut quatre anys per a bastir, amb alguna possibilitat d’èxit, aquest bloc unitari de forces entestades a vèncer el desencís i els dubtes. Després potser explicarà que la unitat electoral entre el PSM i EU, més que unir, el que ha fet ha estat dividir. I ho dirà pensant en la crisi nacionalista, en la marxa dels militants d´Entesa per Mallorca i en la divisió que això ha significat dins el camp del progressisme mallorquí. Tot això és així com diuen els amics, no hi ha dubte. Però crec, la situació així ho demana, que hauríem de contemplar amb certa dosi d’esperança el resultat de tota la sèrie de reunions que hi ha en aquests moments entre el Bloc i ERC, entre Entesa i ERC, entre el PSM i ERC o entre determinades plataformes de lluita per la unitat i els diversos partits implicats en la resolució de l’actual crisi política. I diré encara més: malgrat que en aquests moments tota aquesta sèrie de reunions i contrareunions no donàs el resultat esperat, jo, abans de perdre totalment les esperances, esperaria fins al darrer dia i la darrera hora, fins al darrer moment que resti per a presentar la documentació electoral pertinent.
Què vol dir “esperar fins al darrer dia i la darrera hora”? Vol dir que res és encara definitiu, cap declaració val gaire fins al moment que les organitzacions implicades en el debat unitari presenten les llistes en el registre corresponent. Per tant, i diguin el que diguin les burocràcies que porten mesos sense arribar a aclarir-se, la realitat, el que importa de veritat, és que encara manquen més de dos mesos perquè les negatives a la unitat siguin reals i efectives davant la llei.
En aquest sentit s’ha presentat recentment al monestir de la Real una plataforma unitària, Crida per Mallorca, que, signada per centenars de persones, entre les quals hi havia Jaume Santandreu, Llorenç Capellà, Tomeu Martí, Antoni Roig, Gabriel Bibiloni i qui signa aquest article, deia: “No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d´una manera irreversible”.
La unitat del sobiranisme illenc per a fer front a la política d’encimentadors i depredadors de recursos i territori és més necessària que mai. Però no hauríem de confondre aquesta unitat necessària per a fer front a la dreta i a la corrupció regnant amb donar un xec en blanc als polítics professionals que feren malbé el nostre Pacte de Progrés. Aquesta unitat s’ha de fer com més àmplia millor, electoralment parlant, però també ha d´anar molt més enllà de la batalla per aconseguir un parell de cadiretes i els sous i privilegis que comporta la gestió del règim. Entre tots hauríem d’aconseguir dinamitzar novament la societat civil, enfortir les organitzacions culturals i plataformes en defensa de la terra existents en aquests moments. L’enfortiment de la societat civil és molt més prioritari per a la nostra supervivència que no la batalla enfocada al benestar personal d´un parell de polítics professionals. D´on sinó prové la impossibilitat d’acords unitaris? No siguem ximples. Fins ara no s’han entès perquè ningú no vol deixar la cadira que té assignada i que pensa que és seva, propietat particular.
Sovint és la gent que es mobilitza, els sectors populars que demanen enmig del carrer la fi de la destrucció del territori, la preservació de la nostra llengua i la nostra cultura, aquells que més ens representen. Molt més que aquells que quan arriben al poder no saben fer un autèntic pla d´ordenació territorial i ens deixen novament en mans dels corruptes i depredadors.
La unitat per a fer front a la dreta, repetesc, per a tenir credibilitat, per a ser poderosa, per a engrescar la gent decebuda pels anys de gestionitis de l’esquerra oficial, hauria de tenir per objectiu posar-se al servei dels moviments que ha creat la societat civil de les Illes. I si fos necessari, si els polítics professionals no s’entenen i continuen amb la seva absurda baralla per a preservar la cadireta sense pensar en els interessos generals del nostre poble en la situació d’emergència en què es trobam com a col·lectivitat amenaçada, s’hauria d’anar cap a la creació d´un bloc de nou encuny, una nova força política que prescindeixi definitivament de tots aquells que s’aprofiten de les lluites del poble per a surar personalment aferrats a les nòmines i el cotxe oficial.
(27-II-07)
Turmeda | 07 Novembre, 2010 07:40 |
No conec ningú, a l'àmbit de la nostra àrea cultural, que es pugui plantejar escriure una escenificació teatral consemblant a Acte Únic. I també tenc el convenciment de què seria difícilment localitzable trobar un escriptor amb coratge per exposat aquest barreig de materials. Estàvem avesats a què Ionesco ens fes caminar pels terrenys relliscants de l'absurd i ens fes partícips de fantasies d'un escepticisme cantellut. Tanmateix sempre ens deixava l'alternativa de l'alçament, del crit eixordador que s'avança a la revolta. Havíem après de Samuel Becket que el sarcasme, aliat a la més pura representació de l'estupidesa, era capaç de reblanir les consciències més obtuses. Acte Únic és una farsa reblerta de raors, navalles i ganivetes de tall prim i esmolat. Un deliberat atac multiangular obert en tots els fronts, a totes les condicions, a qualsevol conducta u opció que defugi plantejaments d'estructura tan bàsica i elemental com la dignitat humana, en totes les seves formes de manifestació.(Miquel Mas Ferrà)
Per Miquel Mas Ferrà, escriptor.
El teatre modern a Mallorca.
El mes de gener de l'any 1974 ja feia un bon grapat d'anys que coneixia en Miquel López Crespí. De fet em seria molt difícil precisar la data en què vaig ser presentat a aquest madur combatent, probablement per algú que devia rodolar pel triangle format entre la Plaça de Santa Eulàlia, el Bar Brussel·les i el Bar Bosch. Però en qualsevol cas el dia 20 de gener del 74 el recordo especialment perquè va ser justament aquell dia quan vaig poder esbrinar aspectes de la seva personalitat que en van confirmar la dimensió dels seus esquemes cívics i socials. Jo, moments abans, havia passat per un quiosc i, sense haver mirat ni les portades dels dos diaris que havia comprat, vaig pujar al seu pis del carrer Antoni Marquès. M´obrí la porta, m´oferí cafè i va fer un cop d'ulls a un dels diaris.
- Mira, he guanyat el Ciutat de Palma de teatre -mormolà, sense perdre ni un àpex de la seva serenitat. Servirà per anar de viatge -afegí, inhalant una espessa xuclada de tabac de pipa.
Aquest va ser el seu esplai. Perquè instantàniament deixà els diaris i em parlà de projectes clandestins que considerava molt més imperiosos que haver guanyat el premi més prestigiós de les lletres illenques.
He considerat vàlid rescatar aquesta anècdota de la memòria perquè la vida literària d´aquest home de combat, es cabdal en la seva existència -malgrat que alguns dels seus adversaris afirmen que gairebé s'hi guanya el pa i el companatge- i arriba ben clarament al concepte de l´ofici d´escriure pavesià. I aquest ofici que tant estima, tanmateix, per a ell, mai no ha arribat a assolir la transcendència que com a lluitador, activista o, senzillament, com a persona, ha assolit l´altre caire, el que realment l'instiga a mantenir-se en una pugna constant contra qualsevol forma de submissió als poders establerts. I la raó és simple a més no poder: ha posat aquest ofici, tan bell i tan turmentós alhora, al servei de l'esperit que Gramsci establí als Quaderni dal carcere i a Letteratura e vita nazionale.
Seria bo creure que, sempre i en qualsevol cas, la dignificació de l'intel·lectual, l´adscripció a una determinada causa, l'anàlisi constant i crític, el voler sospesar el difícil equilibri que s'estableix entre l'art i el compromís, s´acompleix amb una veritable i imparcial honestedat. L´ambient que ens envolta, aquesta constant en voler mercantilitzar qualsevol estímul que prové de les expressions de l´art, la vulgarització dels conceptes i la reducció dels seus postulats objectius a uns exponents gratuïts i de nul·la repercussió en la vida quotidiana, és un paradigma de configuració tan clàssica que és implícit en totes les cultures de qualsevol àmbit de la nostra civilització. El dogmatisme i la demagògia, eines sovintejades pels palafraners del poder, o l´acatament i la submissió, han configurat reductes inquietants la manipulació dels quals Ernst Fischer, Lucien Goldmann o George Lukacs n'ens han deixat estudis de gran erudicció.
Per aquest entorn, precisament, ha vogat la literatura de Miquel López Crespí. I és que, parlant clar i planer, el perniciós esperit fenici dels poders mediàtics, les grans fusions editorials i els poderosos mercaders de l'art -però no únicament aquests, anem amb compte!- han aconseguit mixturar barroerament els conceptes convencionals del valor d'us i del valor de canvi en l'art i la literatura, arribant a un grau tan alt de mediocritat ambiental que potser ens hauríem de traslladar als penosos episodis del feixisme o de l'estalinisme per trobar antecedents encara més contundents.
Personalment, no conec ningú, a l'àmbit de la nostra àrea cultural, que es pugui plantejar escriure una escenificació teatral consemblant a Acte Únic. I també tenc el convenciment de què seria difícilment localitzable trobar un escriptor amb coratge per exposat aquest barreig de materials. Estàvem avesats a què Ionesco ens fes caminar pels terrenys relliscants de l'absurd i ens fes partícips de fantasies d'un escepticisme cantellut. Tanmateix sempre ens deixava l'alternativa de l'alçament, del crit eixordador que s'avança a la revolta. Havíem après de Samuel Becket que el sarcasme, aliat a la més pura representació de l'estupidesa, era capaç de reblanir les consciències més obtuses. Acte Únic és una farsa reblerta de raors, navalles i ganivetes de tall prim i esmolat. Un deliberat atac multiangular obert en tots els fronts, a totes les condicions, a qualsevol conducta u opció que defugi plantejaments d'estructura tan bàsica i elemental com la dignitat humana, en totes les seves formes de manifestació. És com si l'autor, nafrat i de retorn de moltes guerres, ja desconfies fins i tot d´aquells que li eren més pròxims, dels antics lluitadors a la mateixa trinxera, aliats escadussers extraviats en el fragor del camp de batalla. I és que té la facultat, l'autor, de preveure tantes escletxes, en torn del seu territori, del paratge inhòspit on ha anat a raure -esdevingut un setge- que desconfia tant dels seus manifests enemics naturals com d'aquells companys de viatge de variat pelatge, infautats com pregoners de la llibertat, que sota la denominació de progressistes han derivat vers posicions molt pròximes a una subtil variant de conformisme iconoclasta.
L'estilet que usa disecciona escenes de la vida diària des de qualsevol perspectiva, usant tots els recursos estilístics que permet una escenificació. Penetra en les curvatures sinuoses del cos social i fa supurar a l'organisme impureses purulentes. A cops, aquestes vísceres, transportades tan a prop dels angles de visió, produeixen repulsió, com si fossin petites porcions d'impudícia ideològica. Vegeu-ne una mostra:
"SARA: ...un milió de momificats revolucionaris dels anys seixanta, amb el llibre de Mao Zedong a la mà, rebent emocionats el Papa en el Camp Nou... hi havia també, com una bella desfilada d'àngels els milicians morts a la guerra del trenta-sis pujant al cel cantant cançons d'en Julio Iglesias...
'JOAQUIM: ...vaig veure els antics companys de la revolta cobrant amb sang el preu de la seva traïció...".
Quan estava escrivint aquesta darrera transcripció he contemplat per televisió les escenes de l'assalt al Parlament de Belgrad. I el meu magí s'engresca i rememora les imatges recents de Polònia, de Romania, i la més llunyana de totes: les fotografies en blanc i negre de l'assalt al Palau d'Hivern tsarista. Aleshores faig encaixar moltes idees esparses que m'ha ofert aquest llibre. Idees que tanmateix han de perdurar malgrat només sigui per fer una punxada constant a les consciències que manifesten una marcada tendència a condormir-se en una atmosfera de lleugeresa narcòtica, d'un metzinós individualisme benestant. I és que al poder, amics meus, a tots els poders que s'alcen sobre l'individu i atorgant-se la seva representació malden per sotmetre'l, aquesta mena d'obres els fan nosa i no poden evitar palesar una manifesta incomoditat. Aquest és, potser, un dels mèrits per seguir confiant en els literats i en la literatura.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (26-II-01)
Mas Ferrà, Miquel. Presentació del llibre Acte únic (Universitat de les Illes Balears, Palma de Mallorca, 2000)
Turmeda | 06 Novembre, 2010 17:07 |
La mort de Marat
Per GABRIEL JANER MANILA , escriptor
He passat el matí al museu del Louvre. Sempre havia travessat com de correguda les sales dedicades a Jacques-Louis David i avui m´hi he detingut sense pressa. Sobretot, davant un dels quadres que més em commouen: La mort de Marat. Una pintura de la qual Baudelaire, el poeta de Les fleurs du mal, va dir: "Cruel com la naturalesa, aquest quadre conté tot el perfum de l´ideal". Un quadre que ha estat considerat un dels símbols més emblemàtics de la Revolució. En conec una altra versió, la del museu de Belles Arts de Brusel·les, amb molt poques variacions al costat d´aquesta del Louvre. En un i altre la crítica ha destacat l´atmosfera subtil que s´hi respira i l´espiritualitat d´una obra que converteix Jean-Paul Marat –metge, periodista, activista polític, revolucionari–, en un màrtir. Va pertànyer a l´ala esquerra, fou amic de Robespierre, l´estimaven els pobres, l´odiaven els rics, contribuí de manera eficaç en l´extermini dels enemics de la revolució.
En hores de persecució, havia hagut d´amagar-se a les clavegueres de París i havia contret una malaltia a la pell que li produïa picors i dolors que només trobaven alivi en els banys d´aigua calenta. Això feia que passàs moltes hores en una banyera i és en una banyera que va pintar-lo David, després que fos assassinat. Llavors el pintor es proposa reconstruir de manera fidel el descobriment del cos del màrtir i pretén que el seu quadre es converteixi en un homenatge a l´amic del poble, en un icon.
Sobre la banyera, Marat improvisava un pupitre on escrivia les llistes dels enemics de França. Confonia els seus enemics amb els enemics de França? El va matar una dona –Charlotte Corday, per a la qual Marat representava la intol·lerància, el terror– vinguda de Normandia amb aquest únic propòsit: comprà un ganivet en una trinxeteria del mateix carrer on vivia Marat i el visità amb l´excusa que li portava una llista de traïdors a la revolució. Li entregà el paper. Només va permetre que digués: "En una setmana, passaran tots per la guillotina". Li clavà el coltell enmig del cor.
Fa molts d´anys Peter Weiss en va escriure un text per al teatre que Adolfo Marsillach estrenà amb el títol de Marat-Sade, l´any 1968, traduïda per Alfonso Sastre. També Peter Brook n´havia fet una pel·lícula. Al sanatori de Charenton per a malalts mentals, el marquès de Sade prepara una representació teatral amb l´objectiu que l´interpretin els interns de l´hospital. Aquests hauran de representar personatges que no han perdut el seny. Els bojos de Charenton reflexionen sobre la vida, la revolució, la rebel·lió dels joves, l´inconformisme. Però saben que el món és un manicomi. La tensa bellesa de l´obra de Weiss ens inquieta i commou. Marat diu: "Han de morir centenars de persones a fi que se´n puguin salvar alguns milers". Charlotte Corday, la dona que ha assassinat Marat, afirma: "Mataré un home, a fi que se´n puguin salvar alguns milers". Les paraules que Weiss posa en boca de Corday em recorden unes paraules de Salvador Espriu que adquiriren un sentit rotund al final del franquisme: "De vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble; però mai no ha de morir tot un poble per un home sol".
A la versió del quadre de David que es troba al Louvre, davant el qual he passat bona part del matí, hi ha una inscripció sobre el caixó que Marat fa servir de taula on recolzar-se per escriure. Aquestes paraules no hi són al quadre de Brusel·les. Hi he pensat llargament. Diuen: "Perquè no m´han pogut corrompre, m´han assassinat". No sé si és un manifest o una advertència.
Diario de Mallorca (6-XI-2010)
Marat
De la novel·la de Miquel López Crespí La Conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007) (Fragment del capítol “Quan els somnis es fan realitat”).
Marat, amb la seva ploma esmolada com un bisturí, enfonsant els falsos herois que volien navegar al capdamunt de l'onada popular per a emmenar la Revolució a un atzaucac. Marat, incansable, demanant el repartiment de les propietats de l'Església entre els més desvalguts. Marat, a la Convenció, damunt les paradetes dels mercats, enmig de les places, exigint l'armament de la població per tal de fer front a les tropes monàrquiques llestes per a ocupar París a mata-degolla. Marat arrencant les caretes de tots els ídols de guix que, de boca enfora, juraven defensar els principis de la llibertat i de nit s'entrevistaven amb Lluís XVI i Maria Antonieta ordint la repressió més brutal que hom pogués imaginar. Marat denunciant la incompetència de Necker, el ministre de finances, la xerrameca buida amb la qual entretenia la Nació abans de clavar-li el punyal per l'esquena. Marat contra Mirabeau, ídol popular fins que L'Ami de peuple en demostrà l’estreta aliança amb el Vaticà, amb els prínceps alemanys que es pensaven arribar a París en uns dies i enterrar la Llibertat. Marat ensorrant les estàtues dels seus amics del passat, Lafayette, a qui abans havia enlairat com a patriota exemplar, heroi de l'alliberament de les colònies americanes d'Anglaterra. Marat demanant la fi de tota opressió, exigint sense descans la fi del domini d'unes nacions damunt les altres, l'aprovació d'un decret que reconegués la igualtat jurídica i política dels mestissos i donàs la llibertat als negres. Marat contra els comerciants de Bordeus, Nantes, París, Marsella, Orleans i Dieppe que s'enriquien amb el comerç d'esclaus. Ràbia i odi a les tribunes de l'Assemblea i també de la Convenció quan L'Ami du peuple escopia a la cara dels aprofitats que llur cultura, llur benestar, llurs eterns debats sobre qui té dret a votar i qui no, es fonamentaven en la suor i la sang d'una humanitat sense cap mena de drets, una humanitat a la qual es tractava pitjor que a les bèsties de càrrega. Marat enmig dels xiulos dels representants dels negociants de sucre, els armadors dels vaixells dedicats al comerç d'esclaus, els que vivien en palaus gràcies als beneficis que donava el cotó, el rom, el cuiro, el tabac, el cacau que, important a baix preu, era processat a França per a ser venut posteriorment a cent cops el preu de cost. Marat rient de tots els diputats de la Convenció el dia que, al cap de setmanes de debat, s'acordà permetre votar a Haití i participar en les deliberacions de les assemblees els fills de progenitors lliures. Marat fent befa del cinisme d'uns diputats, marionetes dels comerciants que, amb mesures per a rentar-se la cara, deixaven sense drets cent mil mestissos i quatre-cents mil negres. Marat anunciant la guerra civil que s'estendria per les colònies fins que el poble comprovàs que es respectaven els drets de l'home i del ciutadà. Marat assenyalant, amb la veu atronadora i la mà amenaçant, els diputats que, com en temps de la monarquia, eren al servei dels propietaris de fàbriques que refinaven el sucre vengut de les Índies Occidentals. L'any 1789, el primer any de la Revolució, només a Marsella hi havia dotze fàbriques de refinament del sucre arribat d’Hatí; el mateix nombre que hi havia a Bordeus. Tot el cuiro que es treballava a França procedia de les colònies. Marat, amb els ulls enterbolits per la indignació, demostrant al poble de París com el negoci d'exportació de la farina, la carn salada, el vi, els teixits, la construcció de vaixells a les drassanes, eren basades totalment en l'existència de les colònies i en la conservació de la situació heretada de la monarquia. Marat dient el nom de cada un dels propietaris de les grans flotes dedicades al comerç d'esclaus, al transport de les mercaderies que havien enriquit aquesta nova aristocràcia dels diners, la qual, ho assenyalava cada dia L'Ami du peuple, pugnava, des dels llocs de comandament que havia aconseguit en els nous ministeris, des de la premsa que controlava, per aturar l'avenç de la llibertat dels pobles i de la humanitat. Marat contra els ministres que no signaven els decrets per a lliurar pa als més necessitats. Marat, com el Crist al gran temple de Jerusalem, pegant rabents fuetades damunt els rostres i les espatlles dels que negociaven amb els principis, amb la set de justícia dels que no tenen res. Marat, sense escoltar els amics que, per protegir la seva seguretat, li demanen no combatre tants d'aprofitats alhora: els alts comandaments d'una Guàrdia Nacional plena de mercenaris, els aristòcrates que, per servar palaus i propietats, havien estat els primers a cridar Visca la República! Marat, sempre vigilant contra la infinita trepa de sangoneres que només veien guanys personals allà on el poble tan sols divisava l'arbre de la Llibertat i de la Fraternitat. Marat injuriat i calumniat per aquells que tremolaven davant el poder de la seva paraula i la seva ploma, atemorits de ser els següents a ser denunciats. Marat, sense res més que la febre revolucionària, escrivint dia i nit, conformant-se amb un bocí de pa negre per menjar, indiferent al poder d'atracció dels saraus, àpats i privilegis que envoltaven la vida dels nous governants.
Turmeda | 06 Novembre, 2010 08:42 |
Quan t´adones de com ha anat passat el temps d´ençà els teus primers escrits ara farà prop de quaranta anys, no te´n pots avenir. Quaranta anys d´ençà els primers articles publicats a la premsa de Palma! Trenta-cinc anys dels primers premis literaris guanyats a Alacant, el Carles Arniches de teatre en català per l´obra Ara a qui toca?; el Ciutat de Palma de Teatre per l´obra Autòpsia a la matinada; i el Premi Ciutat de Manacor pel recull de narracions La guerra just acaba de començar; el Premi Especial Born de teatre per l´obra Les Germanies... (Miquel López Crespí)
RÈCORD DE PARTICIPACIÓ ALS “CIUTAT DE PALMA” 2010
nanda | 05 Novembre, 2010 12:47
Any darrere any, els Premis "Ciutat de Palma" es consoliden com un esdeveniment cultural, que va més enllà del àmbit local per convertir-se en tot un referent internacional, sobre tot pel que fa al Premi "Antoni Gelabert" d'Arts Visuals. La millor mostra de l'èxit d'aquesta convocatòria la trobem en el fet d'haver aconseguit en aquesta edició un rècord de participació, amb 400 obres presentades. Apart de la importància evident d'haver incrementat en 100 els dossiers del 2009, no hem de perdre de vista la qualitat i la diversitat dels aspirants a aquest guardó.
Més enllà de registrar una tendència evolutiva creixent, avui més que mai, els Premis "Ciutat de Palma" gaudeixen d'una extraordinària salut que hem de seguir defensant. No hi ha més que veure el debut de la categoria de cómic, a la qual se han presentat prop d'una cinquantena de treballs, o els 239 artistes que opten al Premi d'Arts Visuals.
Per cert, que en aquest apart, ja tenim 28 finalistes seleccionats pel jurat, entre els que podem trobar noms tan significatius de la plàstica nacional com el d'Anna Malagrida, Kepa Garraza o José Ramón Amondarain, entre d'altres. Pel que fa a la nostra comunitat, parlar de Joan Cabrer, Mitos Colom, Lara Fluxà o Santiago Vich es parlar de coneguts creadors que representen la millor corrent plàstica de les Balears.
Blog de Nanda Ramnon (PSM)
Quan t´adones de com ha anat passat el temps d´ençà els teus primers escrits ara farà prop de quaranta anys, no te´n pots avenir. Quaranta anys d´ençà els primers articles publicats a la premsa de Palma! Trenta-cinc anys dels primers premis literaris guanyats a Alacant, el Carles Arniches de teatre en català per l´obra Ara a qui toca?; el Ciutat de Palma de Teatre per l´obra Autòpsia a la matinada; i el Premi Ciutat de Manacor pel recull de narracions La guerra just acaba de començar; el Premi Especial Born de teatre per l´obra Les Germanies... (Miquel López Crespí)
Els Premis Ciutat de Palma i Nanda Ramon
Aquests dies s´han fet públics els noms dels membres dels jurats dels diferents Premis Ciutat de Palma d´enguany. El jurat del Premi Joan Alcover de poesia estarà format pels escriptors Miquel Bezares, Miquel Cardell, Sam Abrams, el valencià Josep Piera i el premi Ciutat de Palma de l'any passat, Pere Joan Martorell. El de narrativa estarà conformat pel guanyador del Llorenç Villalonga 2006, Melcior Comes, i els escriptors Neus Canyelles, Miquel López Crespí, Pere Antoni Pons i Maite Salord. La dotació econòmica d´ambdós guardons –premis per a obres en català, ja que s´ha suprimit la participació d´obres en castellà-- és prou elevada: 24.000 euros per al de Narrativa i 12.000 per a la modalitat de Poesia. El termini per a presentar les obres finalitza el 2 de novembre.
Hi ha igualment uns premis bilingües. Un és el de Crítica Literària, el jurat del qual és compost per Pilar Arnau, Francisco Díaz de Castro, Ramon Díaz i Villalonga, Sebastià Perelló i el valencià Francesc Mira. El d'Arts Plàstiques; Martín Chirino, Berta Sichel, Santiago Muñoz, Neus Cortès, Erwin Bechtold i Manuel Olveira en formaran el jurat.
Nanda Ramon em convidà a participar-hi fa solament unes setmanes. És evident que no vaig tenir cap inconvenient a acceptar l´amable convidada, que em feia recordar la meva relació personal amb els Premis Ciutat de Palma. Una relació que començava ja fa molts d´anys, quan, a començaments dels anys setanta, guanyava el Premi de Teatre amb l´obra Autòpsia a la matinada; anys després, el 1991, obtendria el de Narrativa amb l´obra Dietari de succeïts de Mallorca, una obra, per cert, que encara roman inèdita i que un dia d´aquests hauria de mirar de publicar.
Quan t´adones de com ha anat passat el temps d´ençà els teus primers escrits ara farà prop de quaranta anys, no te´n pots avenir. Quaranta anys d´ençà els primers articles publicats a la premsa de Palma! Trenta-cinc anys dels primers premis literaris guanyats a Alacant, el Carles Arniches de teatre en català per l´obra Ara a qui toca?; el Ciutat de Palma de Teatre per l´obra Autòpsia a la matinada; i el Premi Ciutat de Manacor pel recull de narracions La guerra just acaba de començar; el Premi Especial Born de teatre per l´obra Les Germanies... . Són els anys en els quals Guillem Frontera guanya igualment el Ciutat de Palma de Poesia (1965) amb el poemari El temps feixuc, el Ciutat de Palma de novel·la de l´any 1968 amb Els carnissers i el Ciutat de Manacor 1969 amb una novel·la curta que portava per títol Cada dia que calles.
Parlar de la literatura catalana de finals dels seixanta a Mallorca és parlar igualment de Gabriel Janer Manila, que amb la novel·la L´abisme obtenia el Ciutat de Palma de novel·la de l´any 1996; o d´Antònia Vicens, guanyadora amb Banc de fusta d´un premi a Cantonigròs (1965) i el Sant Jordi de novel·la de l´any 1967 amb 39º a l´ombra.
La convidada de Nanda Ramon a participar com a membre del jurat de novel·la dels Ciutat de Palma d´enguany m´ha fet recordar un munt d´històries de fa quaranta anys quan tots nosaltres, molts dels membres dels que posteriorment seria anomenada “la generació literària dels setanta”, començàvem a escriure, a publicar i també, a vegades, a guanyar els primers premis literaris com he dit una mica més amunt.
Tot plegat em fa recordar que les meves primeres experiències literàries tenen relació, com les de molts d´altres membres d´aquesta generació, amb uns inicials contactes amb Josep M. Llompart. Posteriorment vaig conèixer els escriptors Guillem Frontera, Jaume Pomar, Miquel Bauçà, Joan Manresa, Alexandre Ballester; els pintors Gerard Matas, Miquel Àngel Femenies, Gabriel Noguera, Miquel Morell; el fotògraf Antoni Catany... Són els anys de la Nova Cançó, amb els primers recitals a Palma de Maria del Mar Bonet, Raimon, Ovidi Montllor, Quico Pi de la Serra, Joan Ramon Bonet, Miquelina Lladó...
(13-XI-07)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
L'antifranquisme cultural en els anys setanta.
La premsa informa aquestes dies de la deseparició de la històrica llibreria Logos. De cop i volta, sense que hi pogués fer res, el record dels anys que vaig compartir hores amb Domingo Perelló i tants i tants d’amics que hi compareixien a petar la conversa cultural i política, han tornat a la meva memòria. Parlam de començaments dels anys setanta. Jo havia acabat de guanyar el Premi Ciutat de Palma de Teatre. Érem a les acaballes de la dictadura. La societat mallorquina començava a despertar després de tants d'anys d'opressió, d'indiferència dels poders públics envers les necessitats més imperioses de la nostra terra. En Domingo Perelló, el propietari de Logos era un llibreter d'un tarannà i una categoria professional que ara seria difícil de trobar. Aquell mateix any (1973), en Josep Melià, en Blai Bonet, n'Antoni Serra i en Manuel Vázquez Montalbán m'havien concedit el premi de narrativa "Ciutat de Manacor" per un recull de contes titulat La Guerra just acaba de començar.
En aquells anys que ara rememor la llibreria Logos es convertí -juntament amb la Tous-, en un dels caus ciutadans on tothom podia trobar el material marxista o anarquista que desitjava. Era una època en què les editorials catalanes i espanyoles ja editaven legalment algunes obres essencials dels clàssics del marxisme i la història del moviment obrer fins aleshores prohibides.
Per la llibreria venien a proveir-se de material "de combat" -tant individualment com per a les diverses organitzacions antifranquistes que començaven a funcionar- la gent que es movia per les catacumbes clandestines. Els llibres més venuts -per a muntar seminaris de formació marxista- eren, evidentment, els manuals de Marta Harneker, les obres de Lenin, Mao, Gramsci, Trostki i uns petits quaderns amb obres cabdals de Marx i Engels (Salari, preu i benefici, entre d'altres). "Fundamentos" ja havia editat les obres completes de Mao Zedong, i els maoistes les compraven a quilos. En Miquel Tugores, del PTE, quedava extasiat davant els llibres del revolucionari xinès, com espiritat, i les recomanava a tothom. A vegades, la Brigada Social hi compareixia a escorcollar, però dins la botiga tot el que teníem era completament legal. El truc que empràvem per a enganar els policies era tenir allò més compromès dins del cotxe, el qual deixàvem aparcat als carrers dels voltants de la plaça dels Patins. En Domingo, que tenia permís d'importació, aprofitava les seves comandes de llibres de text a l'estranger (normalment material d'idiomes per a col.legis i instituts) per a incloure, dins de la comanda, títols prohibits d'editorials sud-americanes o d'"Ebro", "Ruedo Ibérico" o l'Editorial "Progreso" de Moscou. Els llibres subversius ens arribaven mesclats amb les gramàtiques d'anglès o alemany, i de seguida l'amagàvem dins del cotxe. Quan compareixia un client que volia aquest material, jo els acompanyava al vehicle, i allà, d'amagat, miraven les novetats que havien arribat. N'Isidre Forteza, que ja pertanyia al Grup de Formació Marxista-Leninista (a punt d'unificar-se amb el MCE) era uns dels clients més habituals de la secció prohibida.
Malgrat certa fama d'esquerrà radical, la gent d'en Carrillo encara provava de captar-me (com més endavant, en els anys que vaig dirigir amb Francisca Bosch a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", ella mateixa em confessà). En Miquel Miravet, un fiscal afiliat al PCE molt famós aleshores entre l'oposició al règim, muntà un seminari especial a casa seva per a convèncer-me de la bondat de la política carrillista de reconciliació amb els franquistes moderats. Però les provatures d'incorporar-me al PCE per part d'en Miquel Miravet no reeixiren.
Per la llibreria compareixien també nombrosos amics més o manco relacionats amb la lluita per la democràcia. En Xim Rada, futur director del Diari de Mallorca, n'era client habitual. Ens entenguérem, i un dia (ja havia llegit alguna de les meves col.laboracions literàries a Ultima Hora), em convidà a escriure al suplement de cultura del diari on treballava. Fou aleshores quan vaig conèixer en Paco Monge, un home curiós i intel.ligent que portava de cap el PCE amb els seus articles damunt aspectes amagats de la història del moviment obrer. En Paco Monge escandalitzava el reformisme parlant del POUM i d'Andreu Nin, els clàssics de l'anarquisme, la revolució cultural xinesa, de l'afer de Kronstadt, del maig del 68, les purgues estalinistes i molts d'altres temes conflictius. A les pàgines de cultura del Diario de Mallorca hi col.laboraven aleshores personatges de molta anomenada dins el món cultural illenc. Començant per Francesc de B. Moll, el llistat s'estenia per Damià Huguet, Tòfol Serra, Paco Monge, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Pep Albertí, el mateix Xim Rada, Carlos Meneses... Jo era tan jove i il.lús que em pensava que aquella secció podia ser un front més de la lluita cultural contra la dictadura. Vés a saber, per ventura sí que ho era! Vaig escriure damunt Proudhon, Jules Vallès, els situacionistes francesos, els futuristes russos, el poeta Maiakovski, Brecht, Lukács, Gramsci, Della Volpe, Fromm, Castilla del Pino, Celine, Jean-Paul Sartre, Reich. Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudo-marxisme i alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. La meva dèria era, com de costum, el necessari compromís de l'intel.lectual amb la societat. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa.
A la llibreria -copiant una mica el que es feia a la Tous- portàrem també escriptors coneguts. Record, per la influència que va exercir en les meves concepcions polítiques i literàries, la visita de Miguel Ángel Asturias. Asturias, com a la nostra terra Llompart, Espriu o Estellés, Pedrolo o M. Aurèlia Campmany, era l'exemple viu d'escriptor compromès amb un tipus de literatura de qualitat i revolucionària. El professor Fernández Díaz de Castro, client assidu, també combregava amb les concepcions del fet literari i polític que va exposar Miguel Ángel Asturias.
Entre els molts estudiants i personatges de la resistència antifranquista que aleshores compareixien per la Llibreria Logos on jo treballava, hi havia (com he explicat en el començament d'aquests dos articles) en Miquel Àngel Riera (el fill del malaguanyat pintor Ignasi Riera) i n'Isidre Forteza, que més endavant seria representat del MCI en les fantasmals i inoperants reunions de l'Assemblea Democràtica de Mallorca. Amb en Miquel Àngel Riera manteníem un interessant intercanvi de material subversiu (revistes, premsa revolucionària, clàssics del pensament social d'arreu del món...). La majoria dels sectors juvenils dels grups marxistes en formació compareixien per casa meva a demanar-me llibres. Sembla que s'havia estès per Ciutat la "fama" de la meva biblioteca, i sempre tenia gent trucant el timbre. Com dic, amb els estudiants del grup de Miquel Àngel Riera (alguns formarien part, més endavant del Grup de Formació Marxista-Leninista i del Moviment Comunista de les Illes) teníem molt bones relacions.
Amb la desaparició de llibreria Logos desapareix un dels indrets que han condicionat la nostra existència d’una manera positiva.
Turmeda | 05 Novembre, 2010 16:39 |
Les previsions de participació electoral mai havien estat tan baixes. Fins i tot a Catalunya -un país tocat en la seva autoestima per culpa de la sentència antiestatutària i per l'estratègia sòrdida contra la llengua catalana engegada per un PP envalentit- es preveu una participació que no arribaria ni al 52%. Fins i tot una bella ximpleria com un partit Barça - Madrid podria afectar decisivament aquestes eleccions. Un país que prefereix la pilota a l'urna mereix ser governat per un plegat d'àrbitres de segona divisió. (Melcior Comes)
Suspendre polítics
Melcior Comes | 05/11/2010 |
Qualsevol que hagi vist un noticiari televisiu o hagi fullejat la secció de política d'un diari haurà topat amb les acostumades enquestes de valoració de la nostra classe política. Una de les coses més curioses que es poden contemplar és que, segons la població del nostre país, gairebé tots els nostres líders suspenen, i tan sols algun frega l'aprovat escàs; així, diumenge passat La Vanguardia publicava les seves xifres: Zapatero un 4, Rajoy un 3,9, Duran i Lleida arribava al 5, i Rubalcaba, ara de moda, tocava el cel amb un 6, etc. ¿Per què estan tan mal vistos? ¿I d'on sorgeix aquesta tírria?
Sempre s'ha repetit que tenim la classe política que mereixem, cosa que possiblement sigui certa si l'entenem en el sentit següent: la classe política no és una entitat caiguda del cel sinó un reflex de la societat, un dels seus fruits; tanmateix, per narcisisme, tendim a pensar que nosaltres som molt millors que ells i que mereixeríem ser representats per un plegat d'homes i dones més brillants i enraonats, líders capaços de respondre amb efectivitat i encert a totes les demandes (encara que aquestes, entre si, sovint siguin contradictòries). Personalment em penso que els nostres líders polítics no són ni millors ni pitjors que els altres líders que trobem en altres àmbits d'acció social: la brillantor sempre escasseja ja sigui en el camp del lideratge empresarial, sindical, universitari, periodístic, etc.
Valorem també un altre factor: fins a quin punt molts dels arguments que usem per dejectar la classe política no provenen també de la classe política. Són els polítics els primers a malparlar dels seus rivals, els campions a acusar-se de totes les maldats possibles. Estem cansats de veure com es tiren els trastos pel cap, com s'acusen de trair-se, de mentir, de no satisfer antigues promeses, i com, a més, cauen sovint en un dels pecats que menys tendim a suportar: la lloa a la pròpia figura, la jactància davant de les pròpies accions, la manca d'autocrítica. Difícilment un líder polític obre la boca si no és per apuntar una pulla cap al seu rival. A dia d'avui, ningú creu que cap dels líders disponibles estigui capacitat per fer-nos sortir de la crisi. Ni el PP amb les seves propostes de retallada de la despesa pública i d'activació de l'economia a cops d'estisorades fiscals pot fer ni un gram de llum: tot el que proposa és la restauració del model aznarià d'economia basada en el totxo, a més de posar en perill tot l'Estat del Benestar.
Tot això ens porta a un paisatge més o menys desolador. Les previsions de participació electoral mai havien estat tan baixes. Fins i tot a Catalunya -un país tocat en la seva autoestima per culpa de la sentència antiestatutària i per l'estratègia sòrdida contra la llengua catalana engegada per un PP envalentit- es preveu una participació que no arribaria ni al 52%. Fins i tot una bella ximpleria com un partit Barça - Madrid podria afectar decisivament aquestes eleccions. Un país que prefereix la pilota a l'urna mereix ser governat per un plegat d'àrbitres de segona divisió.
Diari de Balears (dBalears) (5-XI-2010)
Quan la política queda reduïda a un afer de publicitat... quin sentit tendria lluitar per conscienciar el poble? Una politització activa, aconseguir la presència d´uns ciutadans crítics, decidits a fer canviar l’actual estat de la societat... no significaria un perill per a les classes dominats i els seus fidels servidors, és a dir, per a bona part de la casta política? I, s´ha vist mai cap aprofitat que vulgui fer-se l’harakiri ell mateix? (Miquel López Crespí)
Corrupció política i despolitització a les Illes
Parlant de la corrupció actual, dels casos en què han estat involucrats alguns membres de la casta política, un bon amic meu em diu que tot això no fa més que augmentar la desafecció dels ciutadans i ciutadanes envers la cosa pública. Té raó. Però el problema de la progressiva abstenció, aquest quaranta i cinquanta per cent quasi permanents de gent que no vol anar a votar no neix solament del fàstic pels casos de corrupció detectats i que surten cada dia damunt els diaris. Potser tot començà amb la transició, quan els polítics procedents del franquisme i una esquerra àvida de cadiretes signaren els Pactes de la Moncloa, desactivaren les potents mobilitzacions populars d’aquella època (anticapitalistes, de democràcia directa i assembleària, un moviment obrer i estudiantil republicà, antifeixista, que no volia que tot continuàs igual). El sentiment de rebuig envers la política oficial segurament s'inicià en aquella època, quan les avantguardes populars de tot l’Estat espanyol entengueren –sovint a costa de la seva sang, de la dura repressió, de la mentida dels polítics oficials que tot ho traïren per gaudir de bons sous i privilegis-- que no hi hauria socialisme, república ni autodeterminació dels pobles.
I aquest era, precisament, el nus de la reforma dels anys 77-78: aconseguir la desmobilització popular. Que la gent pensàs que la política consistia solament en anar a votar cada quatre anys. No és solament la corrupció actual el que fa que cada vegada hi hagi més sectors de la població que rebutgin la participació electoral. El polític independentista Carles Castellanos en parlava recentment en un article aparegut a La Veu. En explicar alguns dels motius pels quals s’estén el rebuig envers la política, Castellanos diu: “Aquest sentiment [de rebuig] expressa realment desconfiança en les possibilitats de la cosa pública mateixa, percebuda com a impotent per a resoldre els problemes estructurals que tenim plantejats: des de la inseguretat i la precarietat de la feina de milers i milers de persones, a la degradació dels serveis socials i públics, a la manca de cobertura assistencial en situacions límit per a protegir i promoure la llengua del país, etc., tot un conjunt de problemes que sectors importants de la població saben que ni els instruments polítics ni els pressupostos actuals podran abordar seriosament”.
A tot això, la trista herència de la desmobilització programada des de la transició, al rebuig actual a la corrupció política, hem d’afegir la tasca dels poders fàctics –mediàtics i econòmics- per anar consolidant el tipus de bipartidisme PP-PSOE que tan a la perfecció serveix els interessos de les classes dominants. És aquell tipus de bipartidisme que ja ha desertitzat la vida política a la Castella profunda, que s’ha consolidat al País Valencià i a les Illes i que ara veiem com avança arreu del Principat de Catalunya. Pressió bipartidista combinada a la perfecció amb intenses campanyes de despolitització del poble a través dels grans mitjans de comunicació. Recordem la multitud de programes fems que emeten diàriament molts canals i constatarem la trista realitat a la què estam sotmesos. És evident, i ningú no ho nega, que la dictadura franquista, la brutal repressió contra tota idea de canvi social i de progrés, ajudà a bastir els fonaments de l’actual despolitització de les masses. Però també sabem que aquest augment continuat de programes mediàtics adreçats a l’estupiditització col·lectiva no ha ajudat pas a superar, ans al contrari, l'herència franquista. I el PSOE de l’època felipista té la mateixa responsabilitat que el PP d’Aznar en aquesta tasca d’estupiditització generalitzada.
Però arribats en aquest punt ens hauríem de demanar si les forces que actualment gaudeixen del poder tenen cap interès que mudi la situació. Quan la política queda reduïda a un afer de publicitat... quin sentit tendria lluitar per conscienciar el poble? Una politització activa, aconseguir la presència d´uns ciutadans crítics, decidits a fer canviar l’actual estat de la societat... no significaria un perill per a les classes dominats i els seus fidels servidors, és a dir, per a bona part de la casta política? I, s´ha vist mai cap aprofitat que vulgui fer-se l’harakiri ell mateix?
Els situacionistes francesos ja en parlaven anys abans del Maig del 68 quan analitzaven la banalitat (cultural, política) regnant en la societat francesa. En el fons, la corrupció actual es pot produir perquè es fonamenta en aquest estat de coses miserable, en la manera que tenen els polítics del règim de considerar la política. La corrupció és possible no solament pel sistema clientelar de mols dels partits que donen suport al règim monàrquic, per l'accentuada despolitització del poble, per la manca de mecanismes de control democràtic, sinó perquè, essencailment, en els trets més bàsics, la democràcia espanyola ja va ser imaginada d’aquesta manera d’ençà els pactes de la transició.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Turmeda | 05 Novembre, 2010 12:50 |
El xalet d’Hidalgo com a símbol.
Hidalgo és a la presó per fer-se una casa il·legal, però la situació arreu de Mallorca és d’autèntica vergonya
Editorial | 04/11/2010 |
La casa il·legal que es va fer l'exbatle Eugenio Hidalgo molt a prop de l'ajuntament i que ara s'ha començat a enderrocar s'ha de veure com un símbol d'allò que mai no s'hauria d'haver consentit a Mallorca: el xaleterisme il·legal en terrenys rústics i protegits. Durant dècades la permissivitat ha estat vergonyosa a nombrosos municipis, fins a l'extrem que un batle, Eugenio Hidalgo, a la vista de l'espectacle i de la impunitat que imperava, es va fer una casa en una zona protegida molt a prop de la seu consistorial.
Era el súmmum de la desvergonya. L'escàndol esclatà i ara és a la presó per aquesta feta i d'altres de semblants. Però el símbol Hidalgo no ha d'amagar la realitat: Mallorca és plena d'urbanitzacions il·legals, de cases que mai no han estat revisades com cal per tècnics, de batles que han concedit llicències de vergonya i ara, com a nou fenomen, del lloguer de no poques d'aquestes construccions a turistes per setmanes o per quinzenes. El Consell ha d'actuar amb contundència.
Diari de Balears (dBalears)
Ja és hora que les autoritats competents, especialment la Fiscalia Anticorrupció, no aturi en la seva imprescindible tasca de salut pública. Ningú no ignora que els desastres fets per encimentadors i especuladors són localitzables en qualsevol moment, i per això els organismes competents en la repressió d’aquesta mena de delictes no han de baixar la guàrdia en cap moment. Malgrat la destrucció de documents esdevenguda a Andratx i, imaginam en altres municipis, a conseqüència d´unes intencionades filtracions, el cert és que tants d’anys de llicències il·legals, d’informes tècnics falsos, deixen molts rastres. No hi ha màquina destructora de documents que doni l’abast a destruir tanta paperassa! (Miquel López Crespí)
Les lliçons d’Andratx.
Els successos d’Andratx, l’entrada a la presó d´Hidalgo i Gibert, les possibles actuacions de la Fiscalia de Balears en altres ajuntaments de les Illes, les contradiccions del Govern, l’estat opinió creat dins la nostra societat aquestes darreres setmanes, ens haurien de fer reflexionar seriosament sobre el que ha significat i significa basar l’economia en la construcció.
Des de fa molts d’anys, els grups conservacionistes, els més diversos partits de les Illes, tota persona amb una mica de seny, han opinat sobre el suïcidi que, a llarg termini, significava no diversificar la nostra economia i jugar solament la carta de la construcció i el turisme. Els fets d’Andratx i d’altres municipis tornen a demostrar que la construcció ha esdevengut un dels motors fonamentals de l’economia de les Illes, per no dir la maquinària que ho mou tot. Al costat d’alguns professionals honests ha sortit tot un exèrcit de pocavergonyes que, sense pensar en Mallorca ni en els minvats recursos naturals que tenim, pensant solament a fer diners fàcilment, s’han botat totes les lleis aprofitant certes ambigüitats existents. Aquesta mescla d´incultura, menyspreu del territori, manca d’estimació per Mallorca, salvatgisme desenfrenat per fer-se rics en pocs anys, ha contribuït a bastir les actuals destrosses en el paisatge, en la propietat comuna de tots els mallorquins i mallorquines, destrosses que, pensam, poden ser ja irreversibles.
Hem viscut aquests darrers vint anys a recer de l’especulació més pura i dura. Un sistema especulatiu amb el qual un exèrcit de presumptes delinqüents s’ha fet ric destruint tot el que tenia a l’abast: el pla i la muntanya, les platges, els racons més amagats de les Illes... A tota aquesta tropa que forma l’entramat de la corrupció els importa molt poc encimentar àrees d'interès especial, valls i muntanyes. Tanmateix, i ja ho sabem a la perfecció perquè ho diuen i ho expliquen sense cap mena de vergonya, si s’arribàs a donar el cas, diuen que quan Mallorca ja no sigui útil per a treure els beneficis que han obtingut amb la seva destrucció, “amb els capitals ja obtinguts invertirem –ja hem invertit!- en altres zones del món encara verges!”. Mallorca, i de rebot les Illes, són solament un tros de terra vàlid per a extreure plusvàlues que, indubtablement, són emprades per a fer malbé altres indrets del món. És la mundialtzació del capital i el gangsterisme especulatiu, evidentment.
De res no importa a tots aquests malfactors pensar a diversificar les fonts de la nostra riquesa, aturar el desgavell urbanístic, la massificació turística. ¿Quin, dels polítics que han protegit aquestes màfies d’especuladors, ha contribuït a bastir els fonaments d´un altre tipus d’economia basada en la diversificació del nostre teixit productiu? El nom d’aquests polítics no consta per part ni banda, i ja és hora que la societat mallorquina es faci conscient del perill demolidor que encimentadors i especuladors representen per a la nostra supervivència com a poble.
El que s’esdevé a Mallorca no és gaire diferent del que s’esdevé a bona part de la resta del nostre país (pensau en el País Valencià), i en general de l’estat espanyol, a molts pobles i ciutats de les diverses nacionalitats. És la priorització d´un model d’enriquiment ràpid i senzill basat en el totxo i la requalificació de sòls rústics per a passar-los a edificables. Tot l’entramat polític i empresarial d’aquestes darreres dècades està basat en aquesta fórmula senzilla que permet destrossar pobles, paisatges, cultures mil·lenàries sense que fins ara mateix, exceptuant algunes actuacions concretes de la Fiscalia, hi hagi una resposta adequada per part de la societat civil i les institucions democràtiques.
Pensam que ja és hora que les autoritats competents, especialment la Fiscalia Anticorrupció, no aturi en la seva imprescindible tasca de salut pública. Ningú no ignora que els desastres fets per encimentadors i especuladors són localitzables en qualsevol moment, i per això els organismes competents en la repressió d’aquesta mena de delictes no han de baixar la guàrdia en cap moment. Malgrat la destrucció de documents esdevenguda a Andratx i, imaginam en altres municipis, a conseqüència d´unes intencionades filtracions, el cert és que tants d’anys de llicències il·legals, d’informes tècnics falsos, deixen molts rastres. No hi ha màquina destructora de documents que doni l’abast a destruir tanta paperassa! La prova són les capses plenes de documentació que s’han trobat a Marbella, a Andratx, les que es poden trobar a molts municipis encara. Els ciutadans de les Illes haurien de saber que en aquests moments no es tracta solament de fer caure tot el pes de la llei sobre quatre pocavergonyes que han cobrat munió de comissions espúries. Aquest és solament un dels aspectes de la corrupció actual. Del que es tracta és de fer-nos conscients que el model econòmic basat solament en el motor de la construcció no és el més adient per a bastir la societat del futur. Cal fer funcionar la llei contra els especuladors i destructors del paisatge, però alhora s’han de crear les bases per a una economia més diversificada, una economia que camini igualment damunt les rodes d´una adequada reindistrialutzació i de suport actiu a l’agricultura de les Illes. Hem d’anar cap a un model de creixement sostingut i sostenible, un model en el qual comportaments presumptament delictius siguin l’excepció, mai la regla generalitzada.
Ciutat de Mallorca (10-XII-06)
Turmeda | 04 Novembre, 2010 08:04 |
Poesia contemporània: Cercle clos.
Literatura i vida, cultura i política, per dir-ho amb paraules de Mateu Morro, són indeslligables en el món de Miquel López Crespí. I és que la seva obra vol ser, és, un cant contra el silenci, contra l'oblit. Contra el silenci dels vençuts, d'aquells que un dia van perdre la guerra.(Maite Salord)
Per Maite Salord Ripoll.
La primera vegada que vaig llegir el poemari Cercle clos, com a membre del jurat que li atorgà el premi Ateneu 2001, vaig tenir la impressió de ser davant d'un text d'un escriptor d'aquells que en podríem dir d'"ofici": eren uns versos contundents, eixuts i que, tanmateix, eren capaços de captivar i establir lligams estrets amb el lector. En obrir la plica, el nom de Miquel López Crespí va venir a confirmar del tot el que ja una primera lectura apuntava. Perquè l'autor és, sens dubte, d'un dels noms més prolífics i més compromesos, més coherents, sobretot, del nostre panorama literari.
Aquest recorregut, incomplet per força, de l'extensa obra de López Crespí posa en evidència un autor que ha fet de la literatura una opció de vida. Repassar les pàgines d'aquestes obres, amés, ens permet descobrir un autor compromès amb unes idees que mai no ha abandonat. Literatura i vida, cultura i política, per dir-ho amb paraules de Mateu Morro, són indeslligables en el món de Miquel López Crespí. I és que la seva obra vol ser, és, un cant contra el silenci, contra l'oblit. Contra el silenci dels vençuts, d'aquells que un dia van perdre la guerra. D'aquells que van deixar-hi la vida i d'aquells que van quedar-se sense vida i van haver d'aprendre a sobreviure en la foscor. Com diu Antoni Vidal Ferrando: "Miquel López Crespí pot afirmar, amb Leonardo Sciacia, que sempre ha escrit el mateix llibre". Per això, en començar aquesta presentació, he parlat de la seva coherència. Una coherència que de cap manera pot ser rebatuda ni tan sols per aquells que no comparteixen les seves idees. Des del punt de vista estrictament literari, el domini de l'eina lingüística, fa que, a més de coherència, puguem parlar, sobretot, de qualitat. D'ofici, com deia més amunt.
Així doncs, Cercle clos s'ha d'inscriure dins aquest panorama literari tan personal de Miquel López Crespí. Es tracta d'un llibre unitari, de trenta poemes que dibuixen tot un seguit de records que el poeta ha anat acumulant al llarg de la seva vida. Ja els primers versos són tota una declaració d'interessos i, sobretot, de la línia poètica que l'autor ha seguit: "Benvolguts amics: / us faig lliurament d'aquests versos / imprecacions / gens subtils poemes / que corresponen a trenta anys / d'enregistraments per tots els racons / del mapa de la meva pell". No serveixen, per tant, les paraules belles per parlar de realitats grises. Llegint Cercle clos trobarem versos gens subtils, eixuts he dit abans, i, sobretot, trobarem memòria: aquests són els dos grans eixos sobre els quals gira aquesta obra. Com la cara i la creu d'una moneda, el llenguatge ha de reflectir la vida. I llenguatge i vida -aquests trenta poemes- són, no poden ser d'altra manera, durs i inapelables.
El temps, aquella successió contínua i invariable d'instants idèntics, és un cercle. Un cercle que els humans recorrem amb una màscara posada i del qual és impossible fugir. Com diu López Crespí en el poema que dóna nom al llibre, es pot intentar el camí de la follia amb les seves infinites variants. Tanmateix, "potollant", intentant escapar d'aquest cercle com a bèsties, les persones descobrim l'autèntica, i dura, veritat: el cercle és clos. I, si és clos, vol dir que no hi ha ni una petita escletxa per a la fugida. Aquesta és l'autèntica convicció del poeta.
Així, és evident que ens trobam davant una obra que parla del desencís d'una vida que s'hauria volgut diferent. D'una vida robada i de la ràbia de l'oblit imposat. Perquè els perdedors són, sobretot, víctimes del silenci. Però, malgrat tot, no hi ha oblit possible, això és el que ens diu Miquel López Crespí amb les seves paraules. Però també ens ho diu la realitat: els morts han començat a sortir de les fosses i, amb ells, també la seva vida. Encara que tard i massa lentament, s'han començat a recuperar els noms d'aquells que potser només formen part de la petita història, d'aquella que mai no s'explica, per convertir-los en autèntics protagonistes de la veritat. Aquest és l´únic camí cap a l'esperança. El temps, continu i invariable com un cercle, només podrà obrir-se quan les paraules del poeta es facin realitat: "Caldria virar / despullar-se de les màscares". Nogensmenys, el camí no pot esquivar-se però s'ha de recórrer sense enganys, sense maquillatges. Perquè la negació del dolor dels perdedors es fa infinitament més insuportable que el dolor mateix que s'ha patit.
Cercle clos és, per tant, un clam a la memòria. A una memòria impossible d'amansir (només cal llegir el poema titulat, justament, "Callar?"). Un clam dolorós i gairebé sense espai per a l'esperança. Com diu el poeta a "Escriure": "Escriure és un perpetu recomençar, / un perpetu fracàs damunt d'un fons / ben real de trista indiferència general". I, tanmateix, en aquest perpetu recomençar, Miquel López Crespí ens parla avui d'una vida trencada per la guerra. Des d'un present desolador i frustrant, el temps es redueix a un abans i un després de la lluita fratricida que va tenyir de sang la seva terra. La sang vessada va esquitxar el seu petit món i el va fer irreconeixible. Hereu dels perdedors, descriu en els versos dels poemes que formen Cercle clos la desaparició d'un món que li van robar per sempre.
Així doncs, no és estrany que la paraula "somni" surti a molts d'aquests poemes formant part d'unes imatges que es contraposen sempre a la realitat més desoladora. En el poema titulat "Enyorament d'estrelles glaçades", "la remor del meu poble / talment un vell somni abandonat al replà de l'escala" porta al poeta a recordar els morts: "Jo no he inventat res / en néixer ja hi havia la creu damunt les tombes". A "Zitzània", per la seva banda, trobam un "caliu de somnis" que es relaciona amb "ni un llum encès / ni una finestra oberta / només la cortina grisa dels dies", imatges totes elles de la destrucció primer, però, sobretot, de la foscor, del tancament i de la mediocritat del present... "Somni enclavat", "Somnis daurats"..., en definitiva, un llarg reguitzell de somnis impossibles perquè, com diu López Crespí, de forma contundent a "La dolça flaire terrosa del jardí": "el sol esdevingué d'allò més ardent / i la vida quotidiana: talment una obscura carnisseria".
D'altra banda, en aquesta primera aproximació a Cercle clos, m'agradaria destacar una sèrie de poemes que fan referència, d'una manera clara i rotunda, als vencedors, als lladres de somnis, però també a aquells que els han deixat senyorejar per la vida com si res no hagués passat. A "Tamborada militar", el poeta descriu els primers com "burots de fina randa / protegits per títols i medalles". A "Xop de pluja he anat a votar", parla dels segons com "envitricollats graffitis de caps greixosos somriuen mentiders / en la nit". Es tracta d'un poema bell, estranyament bell, perquè contraposa el desencís "d'unes necrofíliques eleccions quasi florentines", les primeres eleccions en què "s'havien de decidir qüestions d'una gravetat espantosa" a una "pell feta de llessamí". Així, el poema que s'obre amb el vers "La matinada put a fems" es tanca "La matinada, / el record del goig". Es tracta de fugir, d'evadir-se, ni que sigui per uns instants, de la farsa històrica que dicten, amagats en la penombra, els "Predicadors de la mort".
Aquest breu repàs del poemari Cercle clos no pot tancar-se sense tornar-me a referir al que he comentat a l'inici de la lectura: la voluntat clara i explícita del poeta d'adreçar-se al lector sense "endolcir paraules". Ell és un "sorrut poeta" que, com ens dius a "Welcome ruixada", "hauria pogut dir les coses / exquisidament / sense regalims de sang / amb selecte dibuix lineal / però el rellotge se m'ha aturat / us ho dic ben clar i llampant / la nit sencera hissant-se / com una banderola vilipendiada".
Així doncs, Miquel López Crespí no pot deixar indiferent el lector. Jo diria que no vol deixar indiferent el lector. I no ho fa perquè Cercle clos és un poemari poderós. I no només ho és per la duresa del contingut, per la duresa del llenguatge. Aquests versos són, també, el crit d'un poeta que, malgrat tot, pens que deixa una escletxa a l'esperança. Perquè el llibre s'acaba amb unes imatges molt belles: "brodant a poc a poc flames / i llums de fades a la platja deserta". Ell, el poeta de la paraula colpidora, l'ésser isolat en una platja deserta, malda, tanmateix, per trobar en la literatura aquell somni, aquell llum de fada, que un dia li varen robar. I a aquest propòsit ha dedicat la seva vida. Com ja he dit en començar aquesta presentació, literatura i vida, cultura i política defineixen Miquel López Crespí. Coherència i ofici, també.
Ara, el cercle de les meves paraules s'ha tancat i començaran a obrir-se tot de cercles perfectes, tot de lectures que el lector atent ha d'anar descobrint davall unes imatges que, moltes vegades, se'ns fan hermètiques. Cadascú s'ha d'apropiar d'aquestes pàgines que té entre les seves mans i endinsar-se en el món que, sense embuts, Miquel López Crespí ens ha dibuixat o, en molts casos, descobert. Perquè, per dir-ho amb les seves paraules: "La ignorància és la gran victòria dels senyors".
Cal, doncs, sentir la veu del silenci. Sense por. Sense màscares.
15-III-03. Ateneu de Maó (Menorca). Presentració del poemari de Miquel López Crespí Cercle clos per l'escriptora Maite Salord Ripoll.
Pròleg a Cercle clos. Institut Menorquí d'Estudis, Maó (Menorca, 2001), Pàgs. 7-11.
Turmeda | 03 Novembre, 2010 06:29 |
Diari de Balears (dBalears): López Crespí, dins la pell de Villalonga
L’escriptor acaba de publicar Una arcàdia feliç, llibre guardonat amb el Pare Colom de l’Ajuntament d’Inca
Per Núria Martí
Miquel López Crespí aconseguí el premi Pare Colom amb aquest text
Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) s'ha atrevit a ficar el nas allà on encara avui molts fan els ulls grossos i eviten tractar certes qüestions. Potser per aquest fet, i perquè ja han passat molts d'anys des d'aquell 36 en què començà la Guerra Civil, que ha arribat el moment de posar damunt la taula el tema de Llorenç Villalonga i la seva relació ambivalent amb el franquisme i el catalanisme, o almanco això és el que pensa l'autor sobre la seva figura. "Encara avui molts intel·lectuals m'aconsellaren que allò més prudent era no furgar en el passat falangista de Llorenç Villalonga", diu López Crespí, qui finalment ha publicat L'àrcàdia feliç (premi Pare Colom 2010, editat per Lleonard Muntaner) i està en camí Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.
"Aquestes novel·les formen part d'una trilogia que ens situen a la Mallorca de la Guerra Civil", assegura l'escriptor, que ha creat una espècie de biografia o narració en primera persona de l'escriptor de Bearn i Mort de dama. "Totes les informacions que surten en el llibre són verídiques i estan contrastades. Però evidentment també, com a novel·lista, vas recreant una història a la teva manera", afegeix. I és que la visió personal de l'escriptor sobre els temes que tracta és ineludible.
Així mateix, López Crespí no només ha volgut destacar el passat falangista de Villalonga, el que hauria estat la manera fàcil de parlar sobre ell, sinó que també hi ha destacat "la lluita d'un escriptor per tirar endavant en una època de postguerra". "Aquesta novel·la està pensada per un lector cult i intel·ligent; una persona atenta hi sabrà veure també la personalitat de Villalonga com a escriptor i la lluita d'un intel·lectual de dretes per fer-se un lloc dins el sector", comentà.
Diari de Balears (dBalears) (3-XI-2010)
Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)
Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010
Per Miquel López Crespí, escriptor
ACaldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.
Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.
Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.
Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.
Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.
De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.
Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.
A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.
L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.
A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.
És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 02 Novembre, 2010 17:44 |
...la poesia com a forma superior de revolta en una societat banalitzada per la propaganda dels poderosos, l'amor, la lenta però segura vinguda de la mort, el pas del temps, la futilitat de les promeses dels homes, dels juraments amorosos, la cendra de les hores que tot ho engoleix... (Lluís Alpera)
Poetes de les Illes: Miquel López Crespí
Per Lluís Alpera, escriptor (1)
Lluís Alpera
L'escriptor Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca 1946), guanyador del darrer premi de poesia "Paco Mollà", és un dels poetes més guardonats de la lírica catalana. El fet d'haver guanyat el nostre premi en tres ocasions -1985, 1994 i 2000-ja resulta ben simptomàtic. Però a més ho refrenda el fet d'haver guanyat més de 200 premis arreu els Països Catalans (talment com anomenaven les nostres terres els enyorats Joan Fuster i Josep Maria Llompart, entre d'altres). Entre aqueixos premis, podríem esmentar-ne alguns com ara el Joanot Martorell, el de les Lletres de Mallorca, el Ciutat de València, el Marià Manent, el del Principat d'Andorra, el Miquel Àngel Riera, el Ciutat de Palma...
Miquel López Crespí és, en definitiva, un veritable home de lletres que ha participat activament en la vida cultural de les Illes. És un d'aqueixos escriptors que, com altres insignes intellectuals mallorquins -Mossèn Alcover, Francesc de B. Moll, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep Maria Llompart-, es troba a tota hora disposat a oferir el millor de si mateix dins la lluita de la identitat com a poble, enfront de la fagocitosi que pateixen les llengües autòctones. Val dir que López Crespí ha lliurat i continua lliurant moltes batalles cultural pel redreçament del català a les Illes, en primer lloc, i a la resta del domini lingüístic des de fa molts d'anys.
Antoni Vidal Ferrando, l'admirat poeta i novellista de Santanyí ha escrit, parlant del nostre autor: "Me'n record de la primera vegada que vaig conèixer personalment Miquel López Crespí. Era pel gener del vuitanta-sis, durant la proclamació dels premis Ciutat de Palma. Gràcies a la benevolència del jurat, del qual ell havia estat membre, jo havia guanyat el de poesia. Abans que qualcú me'l presentàs, aquella nit, ingènuament, m'imaginava que en Miquel devia ser un d'aquests personatges de moda que no es poden treure de sobre els admiradors. No endebades podia ostentar la doble condició d'escriptor i de líder de la resistència contra la bèstia negra de la dictadura. En certa manera, jo el veia com el paradigma de tot el que a mi, m'hagués agradat ser. No sé com, el seu mite es mantenia incòlume en algun dels últims reductes de la meva innocència, quan el nou ordre ja havia deixat ben clar que no posava messions per l'altruisme ni per l'intellecte, sinó per la hipocresia i la mediocritat.
'Vàrem congeniar ràpidament com el que érem: dos fills d'un temps, i dos fills del poble. Crec que ens vàrem fer amics per això. Jo també podria ser l'autor d'aquells versos d'Els poemes de l'horabaixa en què López Crespí intenta 'escriure amb la ràbia dels pares / que van perdre la guerra / l'aroma salabrós del vent'. En canvi, no crec que ho pogués ser d'una nòmina de llibres com la que ha anat publicant. Quan aixec els ulls, i veig els seus títols arrenglerats en els prestatges de la biblioteca, sent el vertigen de l'altura literària i humana d'un dels escriptors més autèntics que he conegut. Si aquí hi ha cap secret, deu ser la força que dóna la fidelitat amb un mateix. Després de guanyar tants premis, i d'haver cultivat tots els gèneres literaris, Miquel López Crespí pot afirmar, amb Leonardo Sciascia, que sempre ha escrit el mateix llibre: aquell que ja escrivia quan feia seva la història dels derrotats i dels heterodoxos de tots els temps, segons paraules de Mateu Morro.
'Precisament, és el que torna succeir a Revolta, el seu últim poemari. Feia estona que no havia llegit versos tan contundents. Amb una economia de recursos admirable, amb un llenguatge tan transparent com el vi bo o com el solo d'una gota de pluja, sense altre adorn que el de la sinceritat i el de l'ambició literària, López Crespí ens ha ofert un dels textos més químicament purs i més colpidors de la poesia catalana actual".
No cal dir que fem nostres aquestes sentides paraules del gran poeta de Santanyí. La veritat és que López Crespí manté un punt ben dolç el factor de la sorpresa. Ell com ben pocs pot sorprendre un jurat pels continus viratges del seu alé poètic. El poeta mallorquí, com a bon professional i excellent orfebre, treballa amb rigor i mètode la seua poesia encalçant resultats que no t'imagines, cosa que et fa oblidar expressions poètiques anteriors. D'aquí que llurs manuscrits lliurats a concursos presenten elements i sentors ben innovadores que ens fan perdre el rastre de l'autor. I això demostra que López Crespí coneix ben bé l'ofici.
Però parlem de Perifèries, el poemari que guanyà recentment el premi de poesia a Petrer. En aquesta ocasió Miquel López Crespí presenta un nou poemari on conjuga magistralment el món de la realitat d'un passat personal immers dins una història collectiva amb un món simbòlic d'"enlluernadors miratges", mirant de retrobar "els soldadets de plom" o les "faules que la mare pintava a mà". Sota una subtil dialèctica amorosa -"estimada criatura d'identitat confusa"-, el poeta confronta una altra amb llampecs i denúncies d'un assat de "trens sense tornada" i de "ciutats en derrota", d'una part, i "abstractes fotografies de llums i ombres i espais secrets de la mirada", d'altra.
Perifèries és un veritable caleidoscopi on trobem signes i auguris de tota mena. En aquest poemari el poeta ens presenta sovint una dialèctica amorosa a flor de pell:
'és possible que l' única certitud
sigui ara el pes de la teva boca en la meva'.
Al costat de l'amor, hi ha un altre tema present al llarg de la lírica de López Crespí: el pas del temps i la memòria del passat amb què connecta algunes de les imatges poètiques més punyents del llibre:
'sent un violí enllà del crepuscle malva
que cau com una oberta memòria de claror'.
Cal remarcar que Perifèries conté algunes de les més importants preocupacions temàtiques de l'autor: la lluita per un món lliure d'injustícies, la poesia com a forma superior de revolta en una societat banalitzada per la propaganda dels poderosos, l'amor, la lenta però segura vinguda de la mort, el pas del temps, la futilitat de les promeses dels homes, dels juraments amorosos, la cendra de les hores que tot ho engoleix... Preocupacions temàtiques i ètiques que han formalitzat així mateix en un altre excellent poemari Revolta que el poeta acaba de publicar a Ciutat de Mallorca, preludiat ja des del darrer poema que apareix dins Perifèries.
Crec sincerament que si Miquel López Crespí ens sorprèn i ens meravella encara amb nous poemaris és perquè més enllà del món riquíssim de vivències i de lectures que ens mostra, és sobretot perquè, a mida que transcorre el temps augmenten els seus recursos expressius i la seua capacitat per formular-los, principalment mitjançant el subtil procés de l'anàlisi/síntesi a l'hora de l'elaboració poètica. En aquest sentit, la trajectòria lírica de López Crespí ens recorda força la del poeta alcoià Joan Valls i Jordà per llur eficàcia a desenvolupar el gran doll imatgístic de què totsdos disposen:
'el poeta / talment un assassí que regressa sempre / a l'indret del crim / descriu dificultosament els seus records / en la tebiesa de l'aigua / heus aquí la penúltima fam xisclant / amb les seves ungles interminables / els ecos de vigílies llarguíssimes / cataclismes piulant respostes / els atzars esborrats per l'escuma de la platja / obscures aventures en ascensors solitaris / flors de sal / deserts inacabables '.
Res més, amics lectors. Ara cal preparar-se espiritualment per assaborir un dels poemaris més captivadors que hem llegit en aquests darrers temps.
Alpera, Lluís. Sobre poetes valencians i altres escrits (3). Barcelona. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2004. Pàgs. 133-136.
Lluís Alpera és un dels escriptors més importants dels Països Catalans. Ha guanyat (entre molts d'altres) els premis Joan Salvat-Papasseit (1963); València de Literatura (1964); Joanot Martorell de narrativa de Gandia (1969); Crítica del País Valencià (1987); Ciutat de Tarragona (1991); Ausiàs March de poesia de Gandia (1994); Crítica dels Escriptors Valencians de poesia (1995); Crítica de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (1999).
Turmeda | 01 Novembre, 2010 10:50 |
(1 vídeo) ¿Vol dir que la màgia de Deià i la seva cala, la presència fantasmal dels artistes que n’havien immortalitzat el paisatge, la visió diària dels grans escriptors que hi vivien i treballaven, no condicionaren la nostra posterior dedicació a la literatura? Estic ben convençut que aquelles xerrades esporàdiques amb Robert Graves i Alan Silitoe quan ambdós, amb la senalla penjada a l'esquena com els hippis de l'època, davallaven a la cala, foren molt importants en el nostre decantament per la literatura. Encara avui els veig caminant, tranquils, travessant el pontet damunt el torrent Major i, havent deixat la roba al baret que hi ha vora les casetes de pescadors, nedar en l’aigua verd maragda de la cala. (Miquel López Crespí)
Robert Graves i Alan Silitoe en el record – Deià (Mallorca), anys 60
Per Miquel López Crespí, escriptor
Cap a mitjans dels anys seixanta, que és l'època en la qual començam a escriure i col·laborar regularment en la premsa mallorquina, ens atreu l'anomenada mítica de Deià. Aleshores ja sabem que al poble hi han residit artistes com Joaquim Mir, Arthur Byne, Lady Sheppard, Tito Cittadini, Casimir Martínez, Tarrassó, Mathew Klarwein, Josep Puigdengolas, John Ulbrich, Mark Heine o Antoni Gelabert. En el volum III de La pintura i l'escultura a les Balears, en parlar de la vida i l'obra de Joaquim Mir hom pot copsar la importància de Deià i de les passejades per la serra de Tramuntana en l'obra de tota aquella colla de pintors que descobriren la llum i el paisatge de Mallorca. Diuen els autors del llibre: "Quan Mir arribà a Deià, Degouve, que hi estava pintant, argumentaria el dret a certa exclusivitat pictòrica: la primacia d'interpretar el motiu descobert (Pla, 1994). (...) Aquells primers anys del segle, les excursions pictòriques en grup eren freqüents. S'hi reunien, entre d'altres, Terrassa, Gelabert, Blanes Viale, Bernareggi o Ribas Prats. A la zona de Deià, Mir convisqué un temps amb el seu amic Sebastià Junyer (Ferrà, 1999), establert a Llucalcari. Sovint s'hi sumava Gelabert. Mir pintà també a Raixa i a la zona de Pollença (‘Camí de Pollença’, 1902). Posteriorment s'instal·là al castell del Rei, on convidà els Rusiñol i Gelabert una temporada, i on tornà a coincidir amb Degouve"2.
A mitjans anys seixanta, Deià ja formava part de la nostra mitologia de joves lletraferits. No solament existia la realitat d'un poble estretament lligat al desenvolupament de la pintura mallorquina i mundial, sinó que, i això era el que vertaderament ens impressionava, era l'indret on havien viscut o vivien encara intel·lectuals de la importància de Robert Graves, Alan Silitoe o Josep M. Llompart. Precisament Llompart, Graves i Silitoe eren, per diferents motius, tres escriptors admirats. Alan Silitoe residí a Sóller (1953-59) i passava molts dies a Deià en companyia de Robert Graves. A mitjans anys seixanta la literatura d'Alan Silitoe gaudia del mateix prestigi, o més!, que la del bum de la novel·la llatinoamericana. L'any 1958 havia escrit Saturday night and Sunday morning. Una obra que posteriorment, cap a l'any 1960, va ser portada a la pantalla en versió de Tony Richardson. No cal dir que el film, projectat en nombrosos cineclubs del moment, va ser considerada una obra mestra i exemple de cinema compromès.
Robert Graves ja era un escriptor d'anomenada molt abans de l'esclat de la guerra civil espanyola. A mitjans anys trenta (1934) ja havia escrit alguna de les obres que el portarien a la fama, com era el cas de I, Claudius i Claudius the god and his wife Messalina.
Pel que fa a Josep M. Llompart, cal dir que en aquells ja exercia el seu mestratge indiscutible a les nostres lletres i en tot l'àmbit de la literatura dels Països Catalans.
A aquestes alçades de l'edat, quan ja anam cap als seixanta anys, a voltes se'ns fa difícil retrocedir amb la màquina del temps de la memòria fins al moment en què somniam de ser escriptors. ¿Vol dir que la màgia de Deià i la seva cala, la presència fantasmal dels artistes que n’havien immortalitzat el paisatge, la visió diària dels grans escriptors que hi vivien i treballaven, no condicionaren la nostra posterior dedicació a la literatura? Estic ben convençut que aquelles xerrades esporàdiques amb Robert Graves i Alan Silitoe quan ambdós, amb la senalla penjada a l'esquena com els hippis de l'època, davallaven a la cala, foren molt importants en el nostre decantament per la literatura. Encara avui els veig caminant, tranquils, travessant el pontet damunt el torrent Major i, havent deixat la roba al baret que hi ha vora les casetes de pescadors, nedar en l’aigua verd maragda de la cala. Per a nosaltres, Llompart, Graves i Silitoe tenien l’alçària gegantina d'Antoni Gelabert, Tito Cittadini o Joaquim Mir. La màgia de la cala de Deià en la nostra dedicació a la poesia? Ben cert que degué ser d'aquesta manera com s'anà conformant la nostra consciència.
Pintura, literatura i música reunits en un poble aparentment tan petit! Com no volíeu que aquesta mescladissa, combinada amb la presència suggerent del paisatge, amb el record permanent de l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, no ens fes decantar vers la poesia?
2 La pintura i l'escultura a les Balears (III) Edició dirigida per Guillem Frontera. Palma (Mallorca): Promomallorca i Àmbit Serveis Editorials, 1996. Pàgs. 232-233.
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |