Literatura catalana contemporània

L'antifranquisme i la cultura catalana (I)

Turmeda | 19 Juny, 2008 14:42 | facebook.com

Maria-Aurèlia Capmany també analitzaria les nostres obres (les de Blai Bonet, Gabriel Janer Manila, Jaume Vidal Alcover, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Maria-Antònia Oliver, Pau Faner, Antoni Serra, Biel Mesquida, Antoni Lluc-Ferrer, Carme Riera i Miquel Àngel Riera) en "Novel.listes i narradors a les Illes". (Miquel López Crespí)


1974: EL TRIBUNAL D'ORDRE PÚBLIC (TOP) FRANQUISTA SEGRESTA LA GUERRA JUST ACABA DE COMENÇAR (I)



Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.

En altres capítols d'aquesta història personal i col.lectiva de la lluita antifeixista a Mallorca ja he parlat de la importància que tenia, per a un militant revolucionari de finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, que la Brigada Social (la policia política del règim) et tengués certa "consideració" per allÒ que publicaves llibres i col.laboraves en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat. Aquestes coses, per a un escriptor que no es distingís en la lluita per la llibertat del nostre poble, no significaven res (perquè no es jugava anys de presó, insults, cops a comissaria, tortures); per a nosaltres, en canvi, era bàsic garantir el mínim de bufetades físiques (el feixisme i els seus servils no ens podien colpejar moralment, car nosaltres ens consideràvem a mil quilòmetres de les seves baixeses humanes). Joan Triadú, a començaments dels anys setanta, parlà sovint de nosaltres a les pàgines de la revista montserratina Serra d'Or ("Panorama de narració breu: el conte com a revelació" i, per l'octubre de l'any 1975, "Panorama de narració breu: les veus solitàries d'una forma lliure").



Ciutat de Mallorca 18-IV-1973. Andreu Ferret (centre la fotografia) va presentar les obres de Miquel López Crespí A preu fet i d'Antoni Serra La gloriosa mort de Joan Boira en els baixos de la llibreria Tous.

Maria-Aurèlia Capmany també analitzaria les nostres obres (les de Blai Bonet, Gabriel Janer Manila, Jaume Vidal Alcover, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Maria-Antònia Oliver, Pau Faner, Antoni Serra, Biel Mesquida, Antoni Lluc-Ferrer, Carme Riera i Miquel Àngel Riera) en "Novel.listes i narradors a les Illes". En el primer dels estudis abans esmentats, i en l'apartat "Una altra revelació: Miquel López Crespí", Joan Triadú parla del meu primer recull de contes, A preu fet, que acabava de publicar a l'Editorial Turmeda. Deia el crític de Serra d'Or: "Els qui vam començar a treure el nas cap a l'any 1940, no crec que puguem deixar de pensar si n'han tingut, de sort, els joves que ara tenen entre vint-i-cinc i trenta anys, els quals s'han trobat amb editorials (alguna, almenys), concursos amb abominables premis (algun en guanyen) i articles i entrevistes als diaris, al costat dels anuncis dels seus llibres (alguns anuncis amb fotografies). Però tot això no s'hauria de dir ara. És millor esperar i tenir en compte sempre que cadascú se sent el seu mal... Així, com Josep Albanell, l'escriptor de sa Pobla (Mallorca) Miquel López Crespí, que se'n va als vint-i-quatre anys d'edat, obtingué el premi "Llorenç Riber", fou finalista del "Ciutat de Manacor" i obtingué el premi "Joan Ballester" a la II Festa de les Lletres celebrada a Campos. També fou premiat com a autor de teatre. Al llibre de narracions A preu fet (Llibres Turmeda, Col.lecció Gavilans, de narrativa, Editorial J. Mascaró Pasarius, Palma de Mallorca 1973), un llibre breu, Miquel López Crespí inclou els contes del recull que dóna títol al llibre i un altre recull titulat Somnis dúctils. En conjunt, una altra revelació i una nova aportació mallorquina a la narrativa d'avui. Per què "mallorquina"? Quina significació té el fet de dir-ho, si és que en té cap? López Crespí almenys aporta el seu mallorquinisme (i no em refereixo al llenguatge que els mallorquins es distingeixen per dominar molt bé, menys engavanyats pel castellà) en forma d'un romanticisme declarat de la millor mena, sense vergonya, i que porta a la crítica directa, a l'inconformisme jove i de carrer. Els mallorquins s'adrecen al lector com a un company de confidències, cabòries i tresqueres. Conviden i no se'ls pot dir que no. L'amor tractat com un afer personal, dolorós i 'que-tot-hom-s'hi-pot-trobar' quan s'és com s'ha de ser, sobretot els escriptors joves, etc., en llur prosa pren una vida nova i una vehemència que no és retòrica sinó abundor i proximitat.

'Els contes de López Crespí, doncs, tenen aquestes qualitats. Hi ha moments en què la visió del món és expressada d'una manera més elusiva (com en el conte 'Amor'..., tan valent) i esquiven tot excés d'expressivitat. És un món que té camins, bé que en aquests reculls no en predomini encara ben bé cap, entre la lírica i la sàtira, que en el món en què vivim tot s'ho té prou guanyat".

Feia anys -d'ençà el 1969- que diverses publicacions de les Illes i del Principat (també algunes de l'Espanya) es feien ressò de les meves activitats literàries i de les dels altres companys de generació (Antoni Serra, Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, etc, etc). No cal dir que aquests articles parlant de les nostres incipients obres (articles com l'abans esmentat de Joan Triadú, altres d'Antoni Serra, Josep M. Llompart, Agustí Pons, Francesc Candel, Blai Bonet, etc, etc), a part d'encoratjar-me, com he explicat al començament de l'article, servien per a aconseguir que la Brigada Social ens "respectàs" una mica. Escric "respectàs" entre cometes perquè, aleshores, en plena dictadura, els antifeixistes no teníem cap garantia -ni una!- de ser "respectats" de caure en mans de la "social". Ara sembla que aquesta cosa tan senzilla i tan fàcil -sortir en els diaris- no tengui cap importància. Però en aquells moments era molt útil per a la nostra seguretat personal. Tenc al davant un article publicat per Francesc Candel en el diari Última Hora el disset d'agost de l'any 1973 i que es titula "Una novelística mallorquina". Aquest article de Candel anava il.lustrat amb fotografies de Joan Manresa, Antoni Serra i jo mateix (s'ha de recordar que l'amic Joan Manresa acabava de publicar Primer banyador blau marí, i Antoni Serra La gloriosa mort de Joan Boira). Candel comentava, doncs, aquests darrers llibres editats a Mallorca (A preu fet, entre ells). Sabíem que la Brigada Social, que ens seguia els passos i controlava en tot el que podia (domicili, correspondència, etc), n'estaria assabentada: entre les seves feines hi havia retallar els articles de la premsa illenca que feien referència a "actes subversius" -normalment conferències o presentacions de llibres- o a "destacats elements perillosos" -indiscutiblement els escriptors d'esquerres i procatalanistes: els tres autors abans esmentats.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Salvem Mallorca! La destrucció de la badia de Palma (un article de l'escriptor López Crespí)

Turmeda | 19 Juny, 2008 06:49 | facebook.com

L’excusa per a bastir aquesta obra faraònica que costarà més de mil milions d’euros i trigarà quinze anys a bastir-se és que el port actual, les instal·lacions situades davant Portopí, no reuneixen les condicions adients per a rebre els nous vaixells de passatgers, els ferrys de nou disseny que diuen que s’estan construint però que ningú sap on. Per sort, i és una esperança per a poder començar la lluita en aquest nou front de combat, hem llegit que el col·lectiu d’enginyers navals i els experts del GOB no estan d’acord amb els criteris dels promotors del projecte. (Miquel López Crespí)


La destrucció de la badia de Palma



Ens passen amb cançons. Els polítics oficials llancen contínuament cortines de fum provant de narcotitzar-nos amb les mentides que segrega el poder. Diuen que es controlarà el saqueig de recursos i territori, l’encimentament de les Illes, la cínica prepotència dels especuladors. Però el cert és que malgrat les promeses electorals, els mateixos que encapçalaren algunes de les lluites per salvar la Real, l’esquerra de la moqueta i el cotxe oficial, ara inauguraran l’hospital del PP oblidant la reforma de Son Dureta que era l’alternativa d’Aina Salom i de bona part del PSOE. La destrucció de Son Bosc, denunciada pel GOB; els desastres de “Port Adriano” que encara és sense protegir, immers en un procés de degradació quasi irreversible; la destrucció del Port de Pollença amb la construcció de la nova carretera... I no en parlem de la liquidació de bona part del patrimoni arquitectònic i cultural de Palma. Basta fer una volta per la ciutat per a constatar com els especuladors destrueixen bona part de l’herència que els mestres d’obres, ferrers, fusters i escultors de finals del segle XIX i començament del XX ens llegaren. I què fan les forces progressistes que hem ajudat a gaudir del poder, de la poltrona i la nòmina institucional? Llevat algunes accions concretes per a provar de “quedar bé” amb l’electorat, miren cap a una altra banda i no diuen res. O encara pitjor: si hi ha algú, com per exemple la valenta activista social Aina Calafat i els membres de la Plataforma Salvem la Real, que s’entesta a continuar la lluita per salvar Mallorca, alhora els demonitzen dient que “desestabilitzen la situació” i “fan feina per al PP”. Com quan en temps de l’anterior Pacte de Progrés demonitzaven Els Verds que no volien fer de florero institucional, o a gent com Nanda Caro i tants d’altres que volien impulsar una política progressista. Els vividors de la política en tenien prou amb fer quatre rodes de premsa per a dir que tot anava bé i cobrar els substanciosos sous cada final de mes. Tota la resta, qualsevol exigència de compliment dels pactes acordats o d’avançar en una línia d’esquerra era considerat una provocació i una follia de gent que no tocava de peus a terra. Ben igual que en temps de la transició, quan els mateixos que criminalitzaven Els Verds o Nanda Caro, pactaven amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones demonitzant les persones i partits que volien continuar lluitant en defensa de la República, l’autodeterminació i el socialisme.

He fet aquesta indroducció-recordatori perquè no hi ha dia que els ciutadans i ciutadanes de les Illes no ensopeguem amb un nou ensurt encimentador i destructiu de recursos i territori. Si els mesos passats era la lluita, encapçala pel GOB, per provar d’aturar les bestieses encimentadores de Jaume Carbonero fent el joc als promotors de les Illes, ara sabem que ja ham començat els preparatius per a la destrucció del que ens resta de la badia de Palma. Els plans per a bastir una segona dàrsena, un port gegantí que trigarà prop de quinze anys a bastir-se ja, són aquí. Per ara no hem vist cap polític que piulàs. Sabem que, sortosament i com de costum, el GOB ha començat a hissar la bandera de perill davant el desastre que s’apropa. Però el cert és que la mateixa classe que ha encimentat les Illes ara es prepara per a destruir la badia de Palma. I parlam de destruir perquè els plans faraònics que es preparen no consisteixen a adequar les actuals instal·lacions portuàries fent les pertinents ampliacions. No. Aquí, com si estiguéssim en plena època del bestial “desarrollismo franquista”, el que es tracta és de bastir obres immenses que, sense pensar en les conseqüències que comporten, donin moltes comissions i serveixen, com de costum, per a fer multimilionaris els quatre aprofitats de sempre.

L’excusa per a bastir aquesta obra faraònica que costarà més de mil milions d’euros i trigarà quinze anys a bastir-se és que el port actual, les instal·lacions situades davant Portopí, no reuneixen les condicions adients per a rebre els nous vaixells de passatgers, els ferrys de nou disseny que diuen que s’estan construint però que ningú sap on. Per sort, i és una esperança per a poder començar la lluita en aquest nou front de combat, hem llegit que el col·lectiu d’enginyers navals i els experts del GOB no estan d’acord amb els criteris dels promotors del projecte.

Ens demanam què fa el govern de les Illes i el de l’Estat per aturar les cames a aquesta nova bestiesa especulativa. Els experts que coneixen la qüestió i que no resten lligats als promotors del projecte informen que hi ha moltes maneres d’ampliar i adequar les actuals instal·lacions abans de destruir la badia de Palma. Esperem que s’imposi el seny i que aquesta vegada no guanyin els interessos dels constructors i promotors. En cas contrari, el camí hauria de ser el de la vigilància i mobilització ciutadana per a provar d’impedir aquesta nova malifeta, aquest nou atemptat a la preservació dels nostres minvats recursos i territori.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Teatre català del segle XX

Turmeda | 18 Juny, 2008 17:23 | facebook.com

La pretesa oposició (principalment PCE i PSOE) i el franquisme reciclat (UCD), van rompre la columna vertebral d'un canvi prosocialista i republicà. La criminalització i posterior desaparició de les avantguardes proconsellistes de finals dels seixanta, la consolidació únicament dels partits que havien acceptat la monarquia i l'economia de mercat, obligava a una reflexió i a un llarg exili interior a tots aquells que ens havíem compromès, des d'òptiques diverses, en la lluita per aconseguir un canvi revolucionari a l'estat espanyol. (Miquel López Crespí)


De cop i volta, desfets els partits d'esquerra revolucionària, demonitzades les idees d'igualtat i socialisme entès com a poder dels treballadors, ridiculitzades les resolucions en defensa d'una cultura nacional-popular aprovades en el Congrés de Cultura Catalana, arribava resplendent, l'hora dels rèptils, dels cínics, dels menfotistes de totes les tendències. (Miquel López Crespí)


Les renuncies i traïdes de la transició esbucaren tot un caramull de propostes i d'idees republicanes i socialistes que, indubtablement, havien de condicionar la vida i l'obra dels autors compromesos en la lluita per una societat més justa i solidària. (Miquel López Crespí)


El teatre de la transició



Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna són obres escrites després de l'ensorrada de les idees rupturistes en temps de la transició. La definitiva consolidació del règim sorgit dels pactes entre la pretesa oposició (principalment PCE i PSOE) i el franquisme reciclat (UCD), va rompre la columna vertebral d'un canvi prosocialista i republicà. La criminalització i posterior desaparició de les avantguardes proconsellistes de finals dels seixanta, la consolidació únicament dels partits que havien acceptat la monarquia i l'economia de mercat, obligava a una reflexió i a un llarg exili interior a tots aquells que ens havíem compromès, des d'òptiques diverses, en la lluita per aconseguir un canvi revolucionari a l'estat espanyol.



De cop i volta, desfets els partits d'esquerra revolucionària, demonitzades les idees d'igualtat i socialisme entès com a poder dels treballadors, ridiculitzades les resolucions en defensa d'una cultura nacional-popular aprovades en el Congrés de Cultura Catalana, arribava resplendent, l'hora dels rèptils, dels cínics, dels menfotistes de totes les tendències.

Com explica molt bé el poeta i investigador Ferran Lupescu en el pròleg a Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart: "Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intellectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a a butxaca, mentre l'intellectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven 'resistencialisme' i instant els escriptors a produir una literatura 'normal', és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora. Hom comença a parlar de 'productes culturals', i hi ha qui es lliura a una lluita fratricida per tal d'enfeudar el públic catalanolector ja existent, en comptes d'ampliar-lo mancomunadament a expenses de la cultura imperial".

A partir d'aquest moment ja sabem que no hi haurà cap suport per a continuar bastint una cultura autènticament d'esquerres. Són els anys de l'"assalt a les institucions".

Un personatge d'Els anys del desig més ardent, ho explica d'aquesta manera: "Després de les primeres eleccions democràtiques, consolidat més o manco el nou sistema pactat entre els fills del Movimiento i els flamants aspirants al poder, analitzats els percentatges electorals, comprovat per mitjà de la informàtica qui s'asseia a les poltrones institucionals i qui desapareixia de l'escenari engolit pel més penós i dur extraparlamentarisme, s'esdevingueren fets estranys, bruixeries, traïdes i altres malsons inimaginables tan sols uns mesos abans".

Arribava el fosc reialme dels endollats. Una bona part del funcionariat cultural es posa incondicionalment al servei de l'estat sorgit de la reforma del règim franquista. Som ben conscient que no han guanyat els "nostres". Nosaltres som al carrer, com sempre, com de costum. No serà possible doncs, bastir cap treball teatral "per a les grans masses populars" com, a vegades, en temps del franquisme hem somniat. Com una fuetada bestial al rostre, després d'aquestes "primeres eleccions", després de constatar en a carn que ha significat i significa la victòria dels cínics, ja sabem a la perfecció que els "nostres", és a dir els republicans, els revolucionaris, els treballadors, els que no tenim res més que les nostres mans per a provar de sobreviure en la foscor... hem perdut. Així de senzill, així de dramàtic.

No hi haurà gran teatre de masses antisistema enmig del carrer. Com explica Joan Fuster en la seva imprescindible obra Literatura catalana contemporània (Barcelona, Curial, 1972), talment com si ens trobassim en la postguerra franquista: "Ara, però, el dramaturg no es fa cap illusió sobre la taquilla; guanya, en canvi, una gran llibertat en el seu treball. El seu públic és un públic -diguem-ho així- d'entesos, i ell se n'aprofita per a posar en joc totes les seves armes creadores. La tècnica, els assumptes, la posta en escena, els propòsits, començaren a ser diferents".

Les renuncies i traïdes de la transició esbucaren tot un caramull de propostes i d'idees republicanes i socialistes que, indubtablement, havien de condicionar la vida i l'obra dels autors compromesos en la lluita per una societat més justa i solidària.

Com ja he explicat, la trilogia formada per Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna són expressió d'aquesta "nova època" predemocràtica. Com el teatre experimental de la postguerra (recordeu algunes obres de Salvador Espriu!), l'autor, que sap que té poques possibilitats de ser representat, investiga en la tècnica teatral i prova d'aprofundir dins la psicologia d'uns personatges en crisi. Són muntatges eminentment poètics (sense deixar de reflectir l'època i el moment històric) en els quals, les propostes de l'autor exigeixen un atent esforç de concentració per part de l'espectador. És un teatre, com ja ho era el de clandestinitat, construït amb oposició al "teatre rekional", el teatre de l'autoodi, tan blasmat per Josep M. Llompart i Joan Fuster i, contra el qual, es bastiren en bona mida les resolucions sobre teatre del Congrés de Cultura Catalana.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

La cultura catalana i els premis literaris

Turmeda | 18 Juny, 2008 11:40 | facebook.com

L'enveja prova de barrar el pas al creador de vena i ordeix el silenciament i menyspreu dels nostres autors: contactes amb tal o qual editorial per aconseguir que aquell escriptor o escriptora no publiqui; informacions tendencioses als redactors de determinades enciclopèdies de caràcter literari per fer que la veu de l'autor considerat "dissolvent" sigui deixada de banda; contactes amb tal amic de la colla dels rebentistes per escriure un pamflet que desanimi els autors als quals cal barrar el pas; creació de cànons literaris artificials amb l'ajut dels amics de la colla respectiva; cicles de conferències dels quals són exclosos de forma regular i matemàtica aquells i aquelles als quals cal anihilar... (Miquel López Crespí)


Els premis literaris i el control de la cultura



A començaments dels vuitanta érem lluny d'imaginar tota la capacitat manipuladora del comissariat neoparanoucentista. Encara vivíem una mica ancorats en el passat, immersos en la idea que tots els escriptors catalans antifranquistes érem una sola família fent front a la dictadura i la despersonalització colonitzadora. Cert que intuíem coses, evidentment. Qualsevol lletraferit o persona interessada en la literatura ja podia anar copsant certs enlairaments interessats i molts silencis autènticament escandalosos. De totes maneres se notava que érem immersos en les idees i resolucions del Congrés de Cultura Catalana de finals dels setanta. El record de tants d'intel·lectuals que havien treballat, i molts d'ells encara treballaven, pel redreçament nacional i cultural ens feia viure dins una ampolla de vidre: pensar que tots els escriptors nostrats eren del tarannà d'aquells que havien fet tant per normalitzar llengua, novel·la, poesia, teatre, història... la cultura catalana entesa en el seu sentit antropològic, lluny del pansit elitisme dels exquisits. Ben cert que era una apreciació bastant errònia que no ens deixava veure com havia canviat la situació cultural i política amb la consolidació de l'estat de les autonomies i la reforma del règim sorgit de la victòria franquista del 39.

Quant als premis literaris, el control neoparanoucentista era i és semblant a la pressió exercida sobre editorials i suplements culturals. Normalment, ahir com avui, en això no s'ha canviat gaire en els darrers trenta anys, els premis que, diguem-ne, "consagren" eren vigilats a fons. En aquest camp eren -i són encara!- les editorials i els seus equips assessors els que determinen els guanyadors sense que això, moltes vegades, tengui gaire a veure amb la qualitat literària de l'autor guardonat. En els premis dits de "prestigi", aquells que hipotèticament "consagren", les editorials hi juguen fort quant a promocionar els autors més comercials que tenen en el seu llistat. També se sol premiar escriptors que, des del lloc que tenen a les institucions, han fet favors, la majoria de vegades econòmics, a aquestes editorials. Pensem en les substancioses subvencions, en les promocions editorials, en les compres institucionals i els encàrrecs que se solen fer... De fa anys són molts els companys del gremi que ja no perden el temps fent fotocòpies per optar a aquesta mena de premis. Sovint, l'incaut que hi participa de bona fe i que ignora les martingales que s'hi donen, s'estranya quan rep retornats els originals que havia enviat sense que aquests mostrin cap senyal que indiqui que han estat llegits (ni oberts). Aquells originals lliurats al concurs amb tanta il·lusió, pensant que el jurat els estudiaria amb interès, són retornats sense una arruga, sense que es noti res que indiqui que han estat tenguts en consideració. Il·lusió d'incauts pensar que totes les obres són llegides i estudiades amb prou rigor!

La situació cultural és com un cercle infernal. L'enveja prova de barrar el pas al creador de vena i ordeix el silenciament i menyspreu dels nostres autors: contactes amb tal o qual editorial per aconseguir que aquell escriptor o escriptora no publiqui; informacions tendencioses als redactors de determinades enciclopèdies de caràcter literari per fer que la veu de l'autor considerat "dissolvent" sigui deixada de banda; contactes amb tal amic de la colla dels rebentistes per escriure un pamflet que desanimi els autors als quals cal barrar el pas; creació de cànons literaris artificials amb l'ajut dels amics de la colla respectiva; cicles de conferències dels quals són exclosos de forma regular i matemàtica aquells i aquelles als quals cal anihilar... El llistat de les maniobres més diverses que hem vist aquests darrers anys podia allargar-se fins a l'infinit, però el lector una mica assabentat del rerefons del nostre món cultural ja sap perfectament com van aquestes coses. Si finalment aquell autor o autora marginats aconsegueixen anar publicant amb certa regularitat rompent el blocatge del cercle de silenci i rebentista, en aquest mateix moment, com molt bé podeu imaginar, la ràbia produïda per la creixent enveja malaltissa que els domina augmenta fins a límits insospitats. I, precisament per aquest motiu, la ràbia és més intensa, i més ferotges les maniobres contra aquell o aquella que aconsegueix rompre els paranys ordits per tal o qual camarilla. I així fins a l'infinit, sense aturar mai. Analitzau la nòmina de bons escriptors dels Països Catalans, recordau les novel·les, poemaris i peces teatrals que vos han interessat i després ho comparau amb aquells noms que, de forma insistent, són promocionats per les camarilles neoparanoucentistes i comprovareu la veritat d'aquestes afirmacions.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Poetes catalans del segle XX: Pere Quart, Gabriel Ferrater, Josep Palau i Fabre, Salvat-Papasseit, Rosselló-Pòrcel, Vicent Andrés Estellés, Agustí Bartra, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Blai Bonet, Lluís Alpera, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Joaquim Horta, Francesc Vallverdú, Àlvar Valls, Joan Vinyoli, Ramon Comas...

Turmeda | 18 Juny, 2008 05:42 | facebook.com

Pere Quart, Gabriel Ferrater, Josep Palau i Fabre, Salvat-Papasseit, Rosselló-Pòrcel, Vicent Andrés Estellés, Agustí Bartra, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Blai Bonet, Lluís Alpera, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Joaquim Horta, Francesc Vallverdú, Àlvar Valls, Joan Vinyoli, Ramon Comas...


Poetes catalans del segle XX



Pere Quart (amb Terra de naufragis i Vacances pagades); Gabriel Ferrater (amb Da nuces pueris, Menja't una cama i Teoria dels cossos, reeditats més endavant, l'any 1968, amb el títol Les dones i els dies) i Josep Palau i Fabre (Imitació de Rosselló-Pòrcel, Càncer i Poemes de l'Alquimista) seran alguns dels llibres de capçalera amb la lectura dels quals fruïm i que van condicionant la nostra incicial vocació poètica i el ressò dels quals podem trobar en molts dels poemaris que hem publicat en aquests darrers anys.

I ara que parlam de Pere Quart pens que potser va ser aquell magnífic poemari (sempre en el prestatge d'"honor" de la meva biblioteca particular) Circumstàncies qui (juntament amb alguns poemaris de Brecht, Maiakovski, Whitman i Neruda) m'ajudaren a entrar per la porta sempre màgica i misteriosa de la poesia.

Vist amb perspectiva històrica, el llibre de Pere Quart és molt i molt curiós. Precisament per la "poètica" que defensa ("tot és poesia, tots els vocables del Diccionari són poètics"), completament coincident amb l'actitud cultural i revolucionària dels situacionistes, els inspiradors del Maig del 68 i de bona part de la contracultura mundial fins als nostres dies. Els situacionistes, concretament un dels dirigents de la Internacional Situacionista, Raoul Vainegem, havia publicat (any 1967, a Gallimard) Traité de savoir-vivre à l'usage des jeunes générations. Llibre que posteriorment, en traducció espanyola de Javier Urcanibia, va ser editat per l'Editorial Anagrama (l'any 1977) amb el títol Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones.

La definició ("tot és poesia") és un manifest contra els exquisits i marca aquestes dècades de dedicació a la poesia. Just quan els hereus del més ranci simbolisme donen per enterrat el que anomenen "realisme" i malden, des de totes les tribunes que tenen a la seva disposició, contra el "desfasat compromís" de l'intellectual amb el poble, Pere Quart fa esclatar, davant els ulls de tant de miop intencionat, el volcà de Circumstàncies on "tot és poesia" (recordeu: "cada vocable del diccionari és poesia").

La denúncia del racisme i la sàtira contra la burgesia; l'atac punyent a la injustícia social i la colonització arreu del món; la crítica plena d'humor brutal contra el sistema i els seus "intellectuals", els servils, els exquisits; l'anàlisi lúcida damunt el fet religiós... tot és útil per a aquesta "nova poètica situacionista". La qual cosa no vol dir que Pere Quart conegués els situacionistes, ni tan sols que li interessassin els seves propostes polítiques i culturals; parlam només de l'estranya circumstància que fa coincidir la poesia catalana amb l'esclat del maig del 68, amb el triomf de la revolució cubana i algeriana -la descolonització de bona part del Tercer Món-, l'inici de la desestalinització a l'URSS i, el que és també molt important, el començament de l'extensió de la Teologia de l'Alliberament (producte del Concili Vaticà II amb certa unió amb corrents marxistes) per bona part d'Amèrica Llatina.

Crec que, a poc a poc, a grans pinzellades, resumint corrents i aportacions d'escriptors, ens anam apropant a l'origen d'alguns dels poemaris que han sortit aquests anys. Hi ha el ressò igualment de Salvat Papasseit, Rosselló-Pòrcel, Vicent Andrés Estellés, Agustí Bartra, Salvador Espriu... i, no hi mancaria més! de Miquel Martí i Pol, escriptor que en els anys inicials de la nostra dedicació a la poesia publica El poble (1966) i La fàbrica (1969). Aquest és el panorama aproximat dels fils intellectuals que condicionaren (i condicionen) la nostra actitud davant el fet poètic. Tots aquests llibres (igualment la vida i l'exemple personal d'alguns dels seus autors), el material emblemàtic del decenni 1960-1970, són el que marca la nostra generació.

Ara, per acabar, potser seria l'hora de parlar del mestratge concret de Blai Bonet (L'evangeli segons un de tants), de Jaume Vidal Alcover (El dolor de cada dia), de Josep M. Llompart (Poemes de Mondragó)... O de la importància cabdal d'autors com Lluís Alpera (El magre menjar, 1963); Francesc Vallverdú (Qui ulls ha, 1962); Xavier Amorós (Guardeu-me la paraula, 1962); Joan Vinyoli (Realitats, 1963); Ramon Comas (Les paraules no basten, 1963); Joaquim Horta (Paraules per a no dormir, 1960); Àlvar Valls (El carro de la brossa, 1969)... Però això seria allargar massa aquest comentari. Poemes de Mondragó de Josep M. Llompart (1961) és parlar d'ara mateix.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Els escriptors catalans i la funció narcotitzadora del poder

Turmeda | 17 Juny, 2008 19:09 | facebook.com

Una generació, la que lluità amb les armes en la mà contra el feixisme, que donà sentit a la nostra lluita juvenil, als esforços per avançar envers una societat i una nació lliure de dominacions foranes, republicana i socialista en el sentit més ampli i democràtic de la paraula, lluny de la politiqueria actual pels endolls i la poltrona oficial. (Miquel López Crespí)


La funció narcotitzadora del poder



Crec que l'escriptor i investigador Pere Rosselló Bover encertava a les totes quan, en el pròleg al meu llibre Cultura i transició a Mallorca, parla de la funció "narcotitzadora" del poder. Una funció, cínica i servil, que exerceixen, ben pagats i promocionats, tota aquella colla de postmoderns que ha fet tot el possible per esquarterar políticament i culturalment els Països Catalans, per demonitzar l'herència del Congrés de Cultura Catalana de mitjans dels setanta, per fer de la nostra literatura un cau on sovint només suren aquells o aquelles que s'adapten a les normes dictades pels comissaris neoparanoucentistes i pels poders fàctics econòmics, culturals i polítics.

Cultura i transició a Mallorca i els altres llibres que també hem citat són obres, doncs, per a la memòria històrica i, també, per a provar de fer justícia, dins les nostres minvades possibilitats personals, a tots aquells i aquelles que, des d'una posició difícil, sense cap mena d'ajut ni suport polític ni institucional, han resistit l'envestida dels malfactors creant amb el seu esforç una literatura catalana digna de la nostra millor herència cultural.



Per això quan, amb l'editor Sebastià Roig, em vaig posar a la tasca ho vaig fer amb molta il·lusió. Aquesta vegada he tengut més temps, prop de dos anys, per a ampliar el material que havia sortit a No era això: memòria política de la transició, Cultura i antifranquisme i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. El temps, la tranquil·litat per a la recerca, per a consultar llibres i hemeroteques, és bàsic per a poder enllestir un treball digne i de qualitat. I, sobretot, per a poder cercar els materials adients, estudiar quins articles convenia salvar i rescatar de l'oblit, quins tenien un valor en aquests moments i quins no. El temps que he tengut a la meva disposició ha estat un factor essencial per a obtenir aquest resultat final del qual estic summament content. Dos anys pot semblar temps massa curt, però us puc ben assegurar que durant aquests mesos han passat pel meu davant prop de quaranta anys de lluita cultural i política antifranquista. Mentre anava preparant i passant en net els articles que havien de sortir a Cultura i transició a Mallorca no podia deixar de fer certes reflexions quant al pas del temps. En enllestir els articles dedicats a Francesc de B. Moll, al Concili Vaticà II, a les revistes i llibres de cinema en els seixanta i setanta, a la ràdio dels cinquanta i seixanta o a la vida de Gonçal Castelló, la meva vida particular en passava pels ulls com si fos una pel·lícula documental. M'adonava que, tanmateix, parlar de Gonçal Castelló, de Josep M. Llompart, del cineasta Luis Buñuel, d'Eisenstein o del paper de Gramsci, Jean-Paul Sartre, Che Guevara, Roger Garaudy, Arnold Hauser, Marx, Engels, Isaac Deutscher, Roland Barthes, Henri Lefebvre o Lucien Goldman en la nostra formació, era parlar de la nostra vida, del que ens ensenyaren els pares, la generació d'antifeixistes dels anys trenta que saberen resistir amb dignitat els anys d'oprobi de la dictadura. L'estudi dels clàssics del pensament socialista internacional servia per a consolidar, en uns joves de divuit o dinou anys, el que ens havien ensenyat els lluitadors republicans dels anys trenta amb la seva pràctica vital. Ara, les lectures, els llibres, li donaven simplement cos teòric.



Avui, quan reflexion en aquells de formació, en els fets dels quals parl a Cultura i transició a Mallorca, la vida cultural i política dels anys seixanta i setanta, tenc la certesa cada vegada més ferma que érem, pensàvem i actuàvem de la forma que ho fèiem perquè ens alletà aquella heroica i sacrificada generació de vells combatents per un món millor. Una generació, la que lluità amb les armes en la mà contra el feixisme, que donà sentit a la nostra lluita juvenil, als esforços per avançar envers una societat i una nació lliure de dominacions foranes, republicana i socialista en el sentit més ampli i democràtic de la paraula, lluny de la politiqueria actual pels endolls i la poltrona oficial.

Gramsci o Gabriel Alomar, Andreu Nin o Joan Salvat Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Joan Fuster, Macià, el president Companys, Emili Darder o els anònims assassinats republicans del temps de la guerra civil, de la llarga postguerra franquista, no són esotèriques influències històrico-culturals que hom llig o sent de jove i després oblida, quan se situa a recer del poder. Sempre ens hem vanat i ens vanam d'estar ben lluny d'aquest podrit pragmatisme que segrega el poder indicant quines són les idees que no serveixen per a "fer carrera" política o literària. Ans al contrari, i en molts dels treballs de Cultura i transició a Mallorca es pot veure bel clar, les idees de tos els clàssics que ens alletaren en la joventut serviren per a esmolar les nostres eines d'intervenció política i cultural. I d'això sempre ens hem sentit orgullosos sense renunciar mai a cap dels principis que ens sostengueren en el passat i ens sostenen encara. Qui ens conegui una mica sap que els nostres anys de militància en d'organitzacions marxistes i nacionalistes d'esquerra així ho confirmen. Els llibres, les novel·les, poemaris i obres de teatre publicats en aquests darrers quart de segle també donen fe de com la poètica de Rosselló-Pòrcel, Joan Fuster o Manuel de Pedrolo és present en la nostra pràctica literària.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Antologies poètiques: Naufragis lents, un poemari de Miquel López Crespí

Turmeda | 17 Juny, 2008 08:43 | facebook.com

La majoria de poemes evoca l’immisericorde pas del temps i que molt d’ells són un cant lúcid i nostàlgic al passat, als moments bells i dolorosos que s’han esvanit, tant de la vida del poeta com del col·lectiu, la pàtria, colonitzada i esquarterada per França i Espanya i a la qual pertany l’escriptor. Particularment no en sabria fer una triadella entre poemaris “civils”, de reflexió damunt els problemes col·lectius que ens condicionen com aquells altres, més “subjectius”, que diria un especialista de la postmodernitat, els que semblen reflectir el món més “personal” del poeta. Bastarà llegir el poemari que acaba de publicat El Tall per copsar com l’univers poètic de l’autor funciona com un tot unificat, sense separació posible entre diferents temàtiques. (Miquel López Crespí)


Antologies poètiques: Naufragis lents (El Tall Editorial)



Coberta i il·lustracions de Llorenç Pons Moll

Aquests dies ha sortit al carrer la meva antologia de poemes Naufragis lents (Palma, El Tall, 2008), llibre amb il·lustracions de Llorenç Pons Moll editat en la col·lecció “La Sínia del Tall”, que dirigeix Jaume Pomar. La publicació del poemari m’ha fet reflexionar novament en aquestes quatre dècades de conreu de la poesia, de demanar-me sobre l’origen de la majoria de treballs que surten en aquest llibre; m’ha duit a provar d’esbrinar, després de tants d’anys, algunes de les intencions dels poemes, situacions personals i col·lectives que feren possible els diversos llibres que he anat publicant en aquests quasi quaranta anys de conreu de la poesia.

Sovint és una tasca difícil esbrinar el passat. Per alguna cosa el temps passa irremeiablement damunt els homes i les dones, esborra molts records, acaba amb les vivències, amb els amors que semblaven més ferms, amb els imperis més poderosos, destroça i fa miques les situacions que pareixen resistir l’endemesa ferotge de les hores. Si en un determinat moment de la nostra existència la poesia va ser activa experimentació, arma de lluita contra la grisor burgesa i feixista, el metall damunt el qual havíem de bastir –i, en part hem bastit- aquestes dècades de resistència contra la banalitat regnant, ho va ser sobretot als vint anys. Aleshores la poesia que fèiem era l’instrument màgic que no solament ens havia de transformar a nosaltres sinó que també havia d’ajudar a trasbalsar el món. Per això, un dels nostres llibres de capçalera –i encara avui en diu ho és, un llibre estimat!- era el famós Deu dies que trasbalsaren el món, del periodista i revolucionari nord-americà John Reed, que Lenin havia recomanat a tots els homes i dones que volguessin acabar amb les injustícies de la societat de classes.

Aquests dies, repassant les proves que m’ha fet arribar l’editor d’El Tall, l’amic Josep Juan Vidal, tornant a llegir molts dels poemes de Naufragis lents, m’adon del molt que devem a tots aquells poetes que ens alletaren a l’adolescència i a la joventut. Ho he dit en nombrosos articles: sempre he treballat la poesia dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l’herència de l’Escola Mallorquina. Cal dir que, malgrat això, sí que admiràvem alguns poemes bàsics de Miquel Costa i Llobera però, i basta llegir el poemari que ha publicat El Tall, el que ens delia era submergir-nos en la fondària dels versos de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Pere Quart, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart.

És el moment de demanar quin són els trets essencials que omplen i donen contingut a les pàgines de Naufragis lents. Pens que la majoria de poemes evoca l’immisericorde pas del temps i que molt d’ells són un cant lúcid i nostàlgic al passat, als moments bells i dolorosos que s’han esvanit, tant de la vida del poeta com del col·lectiu, la pàtria, colonitzada i esquarterada per França i Espanya i a la qual pertany l’escriptor. Particularment no en sabria fer una triadella entre poemaris “civils”, de reflexió damunt els problemes col·lectius que ens condicionen com aquells altres, més “subjectius”, que diria un especialista de la postmodernitat, els que semblen reflectir el món més “personal” del poeta. Bastarà llegir el poemari que acaba de publicat El Tall per copsar com l’univers poètic de l’autor funciona com un tot unificat, sense separació posible entre diferents temàtiques. Potser alguna vegada he dedicat algun poemari a aspectes concrets dels meus records, com el record del cinema. Així mateix, malgrat sigui un llibre “amb dedicació exclusiva” a una qüestió –el cinema-, el cert és que tots els fantasmes del poeta compareixen, talment uns intangibles fantasmes –la infantesa, el record del poble, la memòria de la guerra la derrota dels pares, la lluita antifeixista, l’amor, la influència dels llibres que hem llegit, la presència de la Mort- que no poden separar-se mai del component primigeni de la matèria amb la qual el poeta basteix la seva obra.

Com a la majoria del meu poemaris i, crec que en la poesia universal, el pas del temps, l’impacte que aquest fet produeix dins l’esperit d’un creador, és el que determina bona part de la matèria de què està feta la meva poesia. El pas del temps i la memòria d’un passat, personal i col·lectiu que mai més no tornarà. La infantesa, l’amor i el desamor, la manca de llibertat del nostre poble durant dècades, els anys de la resistència antifranquista, la presència sempre omnipotent de la Mort emportant-se les persones que més he estimat –avis, pares, oncles, amics... -, la Mort vigilant sempre l’indret des d’on escric fan que els temes “eterns” de la poesia, malgrat algunes variacions i circumloquis formals, estiguin sempre presents en tots els meus poemes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La poesia catalana del segle XX: Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló

Turmeda | 16 Juny, 2008 10:26 | facebook.com

Pere Rosselló Bover fa una acurada anàlisi de l´evolució de la poesia mallorquina des dels anys seixanta, “els anys del canvi”, en les seves paraules, fins a les noves incorporacions dels vuitanta. Pere Rosselló Bover situa el gruix d´aquests poetes de la generació dels setanta com a hereus, amb totes les seves contradiccions, del mestratge de Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Moyà. Hauríem de tenir en compte que, molts d´aquests poetes dels anys cinquanta, seixanta i setanta resten units pel fil que els ferma de forma indissoluble al mestratge sempre present de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. (Miquel López Crespí)


Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló: Deu poetes mallorquins dels anys setanta



La Biblioteca d´Escriptors Mallorquins ha publicat recentment el llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006). El volum, amb pròleg i selecció de poemes a cura de l´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, reuneix unes mostres prou significatives de l´obra dels poetes Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló.

En el pròleg, Pere Rosselló Bover fa una acurada anàlisi de l´evolució de la poesia mallorquina des dels anys seixanta, “els anys del canvi”, en les seves paraules, fins a les noves incorporacions dels vuitanta. Pere Rosselló Bover situa el gruix d´aquests poetes de la generació dels setanta com a hereus, amb totes les seves contradiccions, del mestratge de Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Moyà. Hauríem de tenir en compte que, molts d´aquests poetes dels anys cinquanta, seixanta i setanta resten units pel fil que els ferma de forma indissoluble al mestratge sempre present de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Després de Rosselló-Pòrcel i entre els autors mallorquins, ens interessen i influeixen, almanco personalment, llibres com El dolor de cada dia (1957) de Jaume Vidal Alcover; Comèdia (1960), de Blai Bonet; El cop a la terra (1962), de Marià Villangómez; i La Terra d´Argensa (1972) de Josep M. Llompart.

Parlar dels poetes dels anys seixanta i setanta és, com explica Pere Rosselló Bover en el llibre que comentam, descriure “els anys del canvi”. Com escriu l´escriptor i catedràtic: “Els anys 60 varen suposar per a la cultura catalana un moment de recuperació i de creixement, després de la dura repressió a què havia estat sotmesa des de la Guerra Civil”.

No cal dir que els autors de la generació dels anys setanta són fills igualment de les complicades circumstàncies polítiques i culturals del moment, hereus del desgavell produït per la sublevació feixista contra la república i, també, de les circumstàncies culturals i polítiques de la postguerra..

Aleshores l´aparició de poemaris com Una bella història (1962) de Miquel Bauçà i les inicials provatures literàries de Jaume Pomar, Guillem Frontera i Miquel Àngel Riera coincideixen amb les nostres primeres detencions i interrogatoris per part de la Brigada Social, la Gestapo del règim franquista. Per a alguns joves escriptors de mitjans dels seixanta, el “compromís” amb la renovació de la nostra cultura i la llibertat anava molt més enllà de la simple experimentació formal, de l'etèria protesta poètica plasmada en un llibret que poca gent llegiria.

Com explica en el pròleg l´autor de la selecció poètica 10 poetes mallorquins dels anys 70, no es tractava solament d´una ruptura formal amb la ideologia i l’estètica de l´Escola Mallorquina. Ara “calia igualment recuperar la imaginació i la fantasia com a parts essencials del nostre llegat cultural, viu en les llegendes i en les rondalles populars. El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut”.

En l´apartat “La renovació realista”, després de parlar de Miquel Bauçà, Guillem Frontera, Miquel Àngel Riera, Bartomeu Fiol, Miquel Martí i Pol, Josep Melià i Francesc Barceló, Però Rosselló Bover situa Jaume Pomar i Miquel López Crespí entre alguns dels poetes més influïts pel realisme durant aquests anys. En parlar de la meva obra diu: “La seva poesia destaca per l´ús d´un llenguatge directe, en què tant apareixen temes biogràfics –com els viatges o el cinema--, com la denúncia social. Ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003). Fruit del seu compromís polític i social, l´obra narrativa de López Crespí s´inscriu en el realisme, al qual incorpora tècniques experimentals. També és autor d´un gran nombre de novel·les, obres teatrals i llibres d´assaig”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Jaume Carbonero: incapacitat i desastres

Turmeda | 16 Juny, 2008 07:04 | facebook.com

Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)


Els errors de Jaume Carbonero (article publicat el mes de novembre de 2007)


Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.

Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.

Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.

Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.

Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.

Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.

Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.

Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.

Miquel López Crespí

Nota: Dia 16 d´abril de 2008 la premsa de les Illes informava que el Govern retirava la Llei d´Habitatge de Jaume Carbonero.


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

Jaume Matas: la fugida a Nord-amèrica (un article de l'escriptor Miquel López Crespí)

Turmeda | 16 Juny, 2008 06:10 | facebook.com

La derrota del PP. Determinats sectors econòmics desenvolupistes i depredadors que hi havia rere moltes de les iniciatives destructores de recursos i de territori han perdut una gran batalla. Optimista com sóc, pens que si els amics a qui donam suport saben fer bé les coses, pot començar una nova època per a la nostra terra. Potser que hagi arribat el moment d´aquella, fins ara inexistent burgesia illenca, més o manco progressista, però què, intel·ligent, no vol que el negoci se´n vagi en orris. Un capitalista intel·ligent, modern, com qualsevol persona amb dos dits de seny, sap que l´actual model desenvolupista depredador no pot continuar fins a l´infinit. (Miquel López Crespí)


La nostra economia, el que ens resta d´agricultura, els problemes de preservació de la nostra cultura i senyes d´identitat amenaçades per la banalització regnant, necessitava i necessita un canvi de rumb urgent. Importants sectors del món empresarial, farts de la bestial deriva “zaplanista” aplicada per l´equip del dimitit Jaume Matas, tenen ara, mitjançant el tractament de xoc aplicat per Unió Mallorquina i units a l´esquerra institucional, l´oportunitat històrica d´acabar amb el model seguit fins ara mateix. (Miquel López Crespí)


Els problemes de la dreta: la fugida de Jaume Matas a Nord-amèrica



L´horabaixa que Jaume Matas va anunciar la seva fugida a Nord-amèrica, cents d’alts càrrecs del PP ja sabien que haurien de començar a cercar feina. La majora dels alts càrrecs del PP han passat tres setmanes de vertigen. Talment una narració kafkiana, en constatar diàriament com Maria Antònia Munar es reunia amb Francesc Antich i, ambdós, anaven concretant l´organigrama del nou poder. Una estreta aliança UM-PSOE que portava a constituir majories de centre-esquerra a munió de pobles de les Illes, a l’Ajuntament de Palma, al Consell de Mallorca i al Govern de les Illes. Ningú no es pot explicar encara com un grup de polítics professionals com és el que hi ha rere el PP decideix jugar-se el futur, en enfrontar-se amb Unió Mallorquina, a “tot o res”. Jugar-se el futur d´un partit que té cent noranta mil electors a la dubtosa carta d’acabar amb el soci de coalició, és a dir, UM... qui ho entén? No expliquen tots els manuals per a aprenents que, en el món de la política institucional, com en el de la diplomàcia, l´essencial és saber trobar amics, aliats, coincidències, afinitats entre els possibles aliats per a assolir un objectiu?

Vaig veure la roda de premsa en què Jaume Matas comunicava l´abandonament de la política professional. Durant els dies propers a la compareixença de Matas, els diaris i revistes també han anat publicant fotografies i reportatges de la tètrica, per als populars, horabaixa cendrosa. Bastava veure les cares de circumstàncies de Catalina Cirer, de Pere Rotger, de Rosa Estaràs, de José M. Rodríguez, de molts alts càrrecs que han de cessar, per a constatar la magnitud de la tragèdia.

Com hem escrit més amunt, cents de dirigents i alts càrrecs polítics del PP, un exèrcit de directors generals, responsables d´empreses subsidiàries del poder polític, alts dirigents propers al Govern i a les conselleries, estan fent les maletes. Aquests prop de quatre-cents responsables de la política de la dreta illenca eren la columna vertebral, l´estructura sobre la qual basaven la seva prepotència els sectors més desenvolupistes de l´economia de les Illes. Amb la derrota política que ha patit i pateix el PP, no solament són amenaçats en l´usdefruit dels privilegis que gaudien, sinó, i això és el que realment importa a un sector prou significatiu del capitalisme nostrat, el que ha sortit tocat per sempre és una forma, errada a parer nostre, d´entedre quin havia de ser el model de desenvolupament econòmic, territorial, cultural i informatiu de les Illes.

El que és de mal d’entendre, com ho és que el PP no hagi sabut mantenir les formes amb l’aliada de molts d´anys, és l´estrany, curiós i esperpèntic procés de les “negociacions” de Matas amb UM. Trigar prop de tres setmanes per anar a veure la dirigent d´UM? A què treu cap aquesta rara forma de negociar sense negociar?

Determinats sectors econòmics desenvolupistes i depredadors que hi havia rere moltes de les iniciatives destructores de recursos i de territori han perdut una gran batalla. Optimista com sóc, pens que si els amics a qui donam suport saben fer bé les coses, pot començar una nova època per a la nostra terra. Potser que hagi arribat el moment d´aquella, fins ara inexistent burgesia illenca, més o manco progressista, però què, intel·ligent, no vol que el negoci se´n vagi en orris. Un capitalista intel·ligent, modern, com qualsevol persona amb dos dits de seny, sap que l´actual model desenvolupista depredador no pot continuar fins a l´infinit. La nostra economia, el que ens resta d´agricultura, els problemes de preservació de la nostra cultura i senyes d´identitat amenaçades per la banalització regnant, necessitava i necessita un canvi de rumb urgent. Importants sectors del món empresarial, farts de la bestial deriva “zaplanista” aplicada per l´equip del dimitit Jaume Matas, tenen ara, mitjançant el tractament de xoc aplicat per Unió Mallorquina i units a l´esquerra institucional, l´oportunitat històrica d´acabar amb el model seguit fins ara mateix.

Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (7-VIII-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Pere Sampol i el PSM. 100 articles de l'escriptor Miquel López Crespí en defensa del nacionalisme d'esquerra

Turmeda | 15 Juny, 2008 16:44 | facebook.com

Pere Sampol feia seves les concepcions del president Lluís Companys, assassinat per la dictadura franquista en plena postguerra. Digué el vicepresident del Govern de les Illes: "Ho va dir el president Lluís Companys: 'En el món hi ha moltes nobles causes per les que lluitar, però Catalunya (els Països Catalans) només en té a nosaltres'. Crec que és important que el conjunt dels nostres ciutadans assumeixin aquestes paraules". (Miquel López Crespí)




El problema dels atacs permanents contra el PSM només té una lògica i una causa. La lògica és que els avesats a fer politiqueria escalacàrrecs, tenen tal prepotència avui (prepotència política i mediàtica) que no poden concebre cap altra mena d'opció sinó com a pura follia. La causa és obligar-lo definitivament a adaptar-se al nou model autoritari i centralista de l'estat espanyol, convertir-lo en un club d'interessos particulars, una màfia per a omplir la butxaca dels polítics de torn, de manera que deixi d'una vegada per sempre de molestar amb les seves històriques reivindicacions nacionals, socials i ecologistes. (Miquel López Crespí)


100 articles en defensa del PSM


El nacionalisme del PSM



Gabriel Barceló

Vagi per endavant que qui signa aquest article no té carnet de cap partit que no sigui els de la defensa dels ideals de progrés i de justícia social, dels drets democràtics de les nacions a la seva llibertat. Ni tenc el carnet del PSM (com diuen alguns mal pensats o que no han llegit amb deteniment els meus articles) ni en Mateu Morro m'ha endollat de director general o pixantinter d'alguna oficina institucional.

Aquesta és la pura i sencilla realitat. Però sovint m'indignen els atacs infundats que es fan als nacionalistes d'esquerres. Ja fa més d'un quart de segle que sent aquests romanços. Si en temps de la transició era una formació "propera al terrorisme" perquè defensava els drets dels pobles a l'autodeterminació, més endavant els encolomaren, en un afany permanent per diluir la seva ideologia en el pragmatisme més cínic, oportunista i barroer, tots els calificatius que imaginaven podien dificultar els seu avenç dins del teixit social de la nostra societat.



Nanda Ramon

La història, emperò, no ha acabat. Molta gent que engreixa a recer del poder, xuclant d'aquí i d'allà, encara voldria "més moderació", més dedicació en exclusiva a cobrar, encalentir al poltrona i deixar-se de "radicalismes dogmàtics". El suprem descobriment de tots aquests analistes conclou en la brillant afirmació següent: "El PSM encara no ha fet una anàlisi realista de projecte global de país". Quina intelligència la d'aquest personal! No ens vengueu amb històries que aquí tots ens coneixem, germanets! En aquests moments el que més molesta del nacionalisme d'esquerres és el seu entestament en la defensa dels Països Catalans i a demanar públicament una reforma democràtica de la constitució espanyola que permeti l'exercici d'aquest dret.

El llibre Per Mallorca (Documenta Balear, 1997) de Mateu Morro on el dirigent nacionalista confirma les històriques tesis en defensa d'aquests conceptes, va ser silenciat. Els partidaris de la "moderació" del PSM el qualificaren com un "important error". Els gasetillers a sou de qui comanda deien que, en aquestes alçades de la democràcia, el que deia Mateu Morro -lluita per ampliar el sostre del nostre autogovern, per a consolidar un projecte de país diferent del de la dreta i del de l'autonomisme descafeinat -PSOE inclòs- feia olor de "ranci", de "forasenyat radicalisme extremista". Anem al gra de la qüestió. Què és el que fa mal de panxa als menfotistes, als cínics que imaginen que els partits han de ser tan sols una menjadora, un endoll per a quatre aprofitats sense principis ni ètica? Mateu Morro s'havia atrevit a fer aquestes afirmacions, per a nosaltres, tan plenes de lògica i normals. Deia l'actual Conseller d'Agricultura: "Manca construir la voluntat nacional de les classes populars de Mallorca, la consciència d'esser poble i de voler assolir la plena sobirania. I és per a aquesta finalitat que ens calen els partits nacionalistes capaços de mobilitzar els pagesos, els obrers, els professionals, els petits i mitjans empresaris, darrere un projecte de país, constituint un autèntic bloc històric fruit de la convergència entre voluntats i interessos. Solament així serà possible un país lliure de colonialismes estrangers i un model de societat progressista que ens permeti -juntament amb els altres pobles dels Països Catalans- formar part de la futura Europa dels pobles".

Un missatge molt semblant al de Pere Sampol, vicepresident del Govern de les Illes quan, a l'acte de cloenda de la Universitat Catalana d'Estiu (Prada, 2001), reivindicà el marc nacional de Catalunya, la constitució d'un vertader espai comunicacional català tot denunciant l'espoliació econòmica que pareixen les Illes per part de l'Estat espanyol. Pere Sampol, en la línia que sempre ha defensat el secretari general del PSM Mateu Morro, proposà la via sobiranista en el procés cap a l'alliberament nacional.

Pere Sampol feia seves les concepcions del president Lluís Companys, assassinat per la dictadura franquista en plena postguerra. Digué el vicepresident del Govern de les Illes: "Ho va dir el president Lluís Companys: 'En el món hi ha moltes nobles causes per les que lluitar, però Catalunya (els Països Catalans) només en té a nosaltres'. Crec que és important que el conjunt dels nostres ciutadans assumeixin aquestes paraules".

Vet aquí, a tall d'exemple, les opinions que exalten fins a l'exasperació els "controladors ideològics" de l'evolució del PSM envers el no-res de l'oportunisme i la "modernitat". En el fons, no obliden les recents maniobres ordides per poderosos grups de pressió i els poders fàctics de les Illes quan volien que el PSM és "moderàs" anant amb UM a les eleccions (operació denunciada públicament pel mateix Mateu Morro): en el fons, del que es tracta és de rompre, sigui com sigui, la columna vertebral del nacionalisme d'esquerres, aconseguir que l'electorat progressista pensi que aquest partit "és com els altres", una simple païssa per al profit personal dels més espavilats. Volen, amb tants d'"assenyats consells" acabar amb qualsevol referència històrica que ens lligui al passat, pugui vertebrar el present i ens permeti avançar, amb coherència, vers quotes cada vegada més altres d'autogovern.

Tot serveix per a provar de desprestigiar el nacionalisme d'esquerres. Recentment va ser demonitzat un interessant i utilíssim estudi fet per l'equip de Coordinació de Política Sectorial del PSM. En aquest estudi el PSM comparava el nostre arxipèlag amb la situació de la República de Malta. En Pere Sampol en fa fer referència en la seva intervenció a Prada. Per a l'equip de Coordinació de Política Sectorial del PSM, la independència de les Illes suposaria que pagaríem menys imposts i que podríem rebre una inversió per habitant de 360.000 pessetes més. Com digué el vicepresident: "El problema sorgeix quan, a més de ser els qui més contribuïm, se'ns escatimen els recursos, fins a tal punt que som la comunitat amb menys llits públics d'hospital per habitant, la darrera en inversió per educació (segons la transferència del 97), la darrera en infraestructures de transport...".

El problema dels atacs permanents contra el PSM només té una lògica i una causa. La lògica és que els avesats a fer politiqueria escalacàrrecs, tenen tal prepotència avui (prepotència política i mediàtica) que no poden concebre cap altra mena d'opció sinó com a pura follia. La causa és obligar-lo definitivament a adaptar-se al nou model autoritari i centralista de l'estat espanyol, convertir-lo en un club d'interessos particulars, una màfia per a omplir la butxaca dels polítics de torn, de manera que deixi d'una vegada per sempre de molestar amb les seves històriques reivindicacions nacionals, socials i ecologistes.

Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (12-VI-02)

Sa Pobla en els dietaris de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 15 Juny, 2008 06:44 | facebook.com

Simó Andreu, Frederic Bateman, Alexandre Ballester, Bartomeu Crespí, Miquel Cabanellas, Pere Antoni Ferragut, Antònia Buades, el batle Miquel Crespí Pons "Verdera", els escriptors i investigadors Bartomeu i Joan Torres Gost...


Sa Pobla en el record (pàgines del meu dietari)



L'escriptor Miquel López Crespí en els anys cinquanta

No deixa de ser curiós i és digne de reflexió constatar com va passant el temps quasi sense que t'adonis del que s'esdevé. De cop i volta, quan, de forma totalment casual, en comprar un llibre com aquest titulat Sa Pobla i sense anar a esperar-ho et trobes enmig dels "Personatges destacats" de la teva terra, no t'ho acabes de creure. Sembla que era ahir mateix que anaves a Casa de les Monges del carrer del Capità Pere de Sa Pobla. Encara et veus plorant, ben aferrat a la mà de la teva mare, el primer dia de classe a l'Escola Graduada del carrer dels Fadrins, l'escola bastida en els anys vint pel teu oncle Miquel Crespí Pons i l'arquitecte Guillem Forteza.... Sembla que era ahir mateix que començaves el primer de batxiller a l'Institut de la plaça del Mercat i, sense que ho sabessis, jugassis en el mateix indret on romangué presoner el teu pare en els anys quaranta, just arribat de València amb tants companys d'aquella generació que volgué bastir un món més just i solidari. A aquella heroica generació de lluitadors antifeixistes no li deixaren bastir escoles, escriure novel·les, repartir les terres entre els més necessitats. La sublevació militar, els falangistes, el clergat d'aleshores, els soldats i les armes enviats per Hitler i Mussolini els obligaren a agafar les armes per defensar la llibertat.



Sa Pobla, 10-IX-1929. Inauguració de s'Escola Graduada. Hi són presents el Cap del Govern, el General Miquel Primo de Rivera, l'Infant don Jaume de Borbó, fill d'Alfons XII i el padrí-oncle de l'escriptor Miquel López Crespí, el batle de sa Pobla Miquel Crespí Pons, el batle "Verdera", juntament amb altres autoritats i gent del poble

El temps ha passat inexorablement. Ara el jove estudiant dels anys cinquanta, sense anar a cercar-ho, per aquestes simples casualitats de la vida, per haver publicat prop d'una quarantena d'obres, es troba en els llibres fent costat a tots els personatges mítics de la seva adolescència i joventut: Simó Andreu; Frederic Bateman, Alexandre Ballester, Bartomeu Crespí, Miquel Cabanellas, Pere Antoni Ferragut, Antònia Buades, el batle Miquel Crespí Pons "Verdera", els escriptors i investigadors Bartomeu i Joan Torres Gost...

Com és possible que els anys hagin passat tan de pressa? Prop de seixanta anys. Ara recordes que vares néixer pel desembre de 1946, uns anys després de la victòria dels aliats damunt el nazifeixisme. També recordes que ja fa trenta-cinc anys que vares escriure el primer article de la teva vida en la secció de literatura del diari Última Hora de Palma. D'ençà 1969 centenars d'articles en la premsa de les Illes i, en temps de la dictadura, en nombroses revistes clandestines d'esquerra.

A vegades, immers dins la teva feina, enmig de la supervivència quotidiana, quasi no t'adones de la marxa implacable de les manetes del rellotge. Llegint el llibre Els mallorquins de Franco: la Falange i el Movimiento Nacional de l'historiador Joan Mas i Quetglas (Palma de Mallorca. Documenta. 2003), concretament la pàgina 142, tornava a constatar el pas del temps. Joan Mas i Quetglas recordava la meva primera detenció per part de la Brigada Social del règim i de la Guàrdia Civil a començaments dels anys seixanta, quan les vagues d'Astúries. Un grup de joves mallorquins sortírem, de nit, al carrer per a pintar consignes a favor de l'amnistia dels presos polítics i en solidaritat amb els vaguistes asturians, que eren torturats per les forces repressives del feixisme. Ens enxamparen just quan començàvem la "feina" i per poc ens costa uns anys de reformatori. Però la nota de l'historiador em feia copsar novament com ja havien passat més de... quatre dècades! d'ençà aquella acció juvenil de la lluita per la llibertat. Concretament... quaranta-dos anys! No és estrany, doncs, que a vegades surti la teva veu en les enciclopèdies, en els llibres història, en els diccionaris i guies de la literatura catalana. Quatre dècades d'anar pel món escrivint i emprenyant la reacció és temps, evidentment! Alhora és normal que algú, malgrat les campanyes de silenciament, s'hagi adonat de la teva obra o, almanco, hagi llegit alguns dels més de quaranta llibres publicats o dels centenars d'articles que han anat sortint en els més diversos mitjans de comunicació.

Les brutors en contra meva de determinats sectors de l'extrema dreta falsament nacionalista i l'excarrillisme coincidien amb l'edició del llibre Sa Pobla (2001), en el qual els autors, en la secció "Personatges destacats" del nostre poble escrivien (vegeu pàg. 82): "Cal recordar que sa Pobla té un important nombre de personalitats que han destacat en els diferents àmbits de la societat, com els escriptors Alexandre Ballester Moragues i Miquel López Crespí; els periodistes i escriptors Pere Bonnín Aguiló i Miquel Segura Aguiló; la cantadora Antònia Buades Vallespir "Madò Buades", el polític Jaume Cladera i Cladera, i l'arxiver i lul·lista Llorenç Pérez Martínez, entre d'altres".

Abans, els autors del llibre i el mateix apartat "Personatges destacats" havien parlat del gran actor Simó Andreu (sa Pobla, 1941); de John Frederic Bateman (Londres 1810-1904), ànima de la dessecació de s'Albufera; de l'epidemiòleg Miquel Cabanelles (sa Pobla 1760 - Madrid 1830); del poeta i glosador Bartomeu Crespí (sa Pobla 1885 - Palma 1964); de Pere Antoni Ferragut, el "Capità Pere", el famós militar pobler, comissionat pel rei Felip IV a Flandes i cap de la milícia a Palma. El "Capità Pere", personatge destacat de sa Pobla, hi va néixer l'any 1631 i morí igualment a la nostra contrada el 1702. El llibre Sa Pobla parla també de l'eclesiàstic Joan Parera Sansó, el promotor de la revista poblera Sa Marjal (Manacor 1865 - sa Pobla 1928), del famós entrenador de futbol Llorenç Serra Ferrer (sa Pobla 1953), del polític Miquel Socias (sa Pobla 1841 - Palma 1904), de l'investigador Bartomeu Torres Gost (sa Pobla 1905 - 1989) i del metge i escriptor Joan Torres Gost (sa Pobla 1900 -Madrid 1979).

També en la veu "Sa Pobla", en el volum XIII de la GEM (vegeu pàg. 209) es dels personatges més destacats de sa Pobla. El redactor de la GEM escriu: "Els personatges més destacats són els eclesiàstics Miquel Bonnín, Joan Parera, Antoni Serra, i Bartomeu Torres; el filòsof, teòleg i músic Francesc Bonnín; el religiós i polític Cristòfol Cladera -Tresorer Cladera-; el missioner i investigador Josep Obrador; el prevere i escriptor Antoni Aguiló -capellà Toniet-; l'epidemiòleg Josep Cabanellas -Veret-; els metges Joan Serra i Joan Torres; el polític i enginyer Jaume Cladera; els polítics Jaume Andreu, Jaume Font, Joan Pizà i Miquel Socies; els investigadors Bartomeu Siquier i Melcior Tugores; l'arxiver i lul·lista Llorenç Pérez; el dramaturg novel·lista i poeta Alexandre Ballester; el poeta i novel·lista Miquel López Crespí; el comediògraf, poeta i glosador Bartomeu Crespí Cladera...".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Cultura, amiguisme i comissaris (un article de l'escriptor López Crespí)

Turmeda | 14 Juny, 2008 10:31 | facebook.com

En el control de la cultura, en la promoció d'uns autors i la marginació d'uns altres, no tot es redueix a pur i simple amiguisme entre comissaris i amics dels comissaris. També existeix l'intercanvi de favors. Parlar bé de determinats llibres comporta sovint el pagament del favor "en espècie": conferències, col·laboracions ben pagades, determinats viatges de promoció cultural, presència mediàtica, edicions en editorials amigues... (Miquel López Crespí)


Cultura, amiguisme i comissaris



En el control de la cultura, en la promoció d'uns autors i la marginació d'uns altres, no tot es redueix a pur i simple amiguisme entre comissaris i amics dels comissaris. També existeix l'intercanvi de favors. Parlar bé de determinats llibres comporta sovint el pagament del favor "en espècie": conferències, col·laboracions ben pagades, determinats viatges de promoció cultural, presència mediàtica, edicions en editorials amigues... És com la matança del porc: tot s'aprofita. Ara bé, per a participar en aquesta mena d'elit tèrbola i manipuladora del fet cultural cal que l'aspirant a entrar en aquesta mena de parnàs tengui també alguna cosa que "oferir". L'aspirant ha de ser "alguna cosa" en el món polític, acadèmic o cultural. Cal dir que a vegades, fins i tot basta que l'aspirant sigui ric o pugui oferir determinats favors "en espècie". Sovint aquests favors ja basten per a ser "consagrat" com a nou geni de les lletres. El que no és de rebut per aquestes contrades és l'escriptor procedent de les classes populars, l'home d'esquerres, però de l'esquerra alternativa, no pertanyent a la pseudoesquerra de la moqueta i el cotxe oficial, l'escriptor que per tarannà, per principis, per dignitat, no vol "oferir" res malgrat que pogués "oferir" alguna cosa en concret en aquest interessat intercanvi entre mercaders de la pitjor espècie. No cal dir que quan un autor es mou entre els conceptes de "dignitat" i dels "principis" és considerat un perill públic, un "mal exemple" que cap extirpar de rel. Se sap que aquesta mena d'autors són lluny dels despatxos des d'on atorguen els guardons més importants, els premis amb més dotació econòmica, les més substancioses subvencions i ajuts a la creació... Per això tantes acusacions de "desfasat resistencialisme", de novel·lística "guerracivilística", d'"inintel·ligible realisme social" contra l'obra de Josep M. Llompart, Joan Fuster o Salvador Espriu, per citar solament alguns noms sobradament coneguts d'aquesta llarga sèrie d'autors nostrats menystinguts. I ara imaginau el que pot esdevenir-se amb els escriptors que no tenen l'anomenada d'aquests grans personatges de la nostra cultura! Parl de tants de bons autors que hi ha des de Xàtiva a Maó, passant per Vic, Alcoi, Lloseta o Artà. Tots ells, tots aquests grans autors catalans marginats, hi ha llistes al respecte, mereixen, per al comissariat, la condemnació eterna. No tenen cap mena de poder econòmic, acadèmic o polític; no són rics... aleshores no són res: púrria condemnada a romandre pels segles dels segles en les tenebres, en els cercles dels condemnats a l'oblit.

Crec que tothom que hagi tengut una mínima relació amb la problemàtica literària o artística a les nostres contrades sap perfectament del que escric. Molts dels companys de ploma segurament han patit en pròpia carn o saben de nombrosos casos que confirmen aquesta situació autènticament esperpèntica que hem de sofrir tots plegats. Pot donar-se el cas, però només s'esdevé si contes amb el vent a favor de tal o qual comissari, que els gasetillers a les seves ordres en parlin des de les pàgines dels suplements de cultura, alguna revista especialitzada igualment sota control. Si comptes amb el suport de la camarilla de torn i es dóna llum verda a la teva "presentació en societat", les distintes associacions culturals, acadèmiques i polítiques que són en la corda dels comissaris comencen una ben estudiada tasca de "presentació" de l'escriptor que ha aconseguit el vist-i-plau. Si no hi hagués aquests fonaments poca cosa pot fer l'escriptor per a donar a conèixer la seva obra a qui podria ser el seu públic lector. Fins i tot pot esdevenir-se, i passa sovint, que la presentació d'un nou llibre sigui silenciada pels mitjans de comunicació.

A vegades hi ha escriptors que proven de funcionar pel seu compte. Si no són considerats perillosos, perillosos per a la competència, és a dir, potencials bons escriptors, potser els publiquin la informació de l'acte. Però sovint s'esdevé que l'autor o autora que no compta amb la benedicció dels controladors, ni té capacitat per a informar de la presentació del seu llibre ni, posteriorment a la presentació, ningú no informa de l'acte i ni manco encara en parla a les seccions de cultura.

Record que de tota aquesta problemàtica, de la situació kafkiana en què es troba l'escriptor nostrat que no és aixoplugat per cap poder fàctic, sigui aquest econòmic, acadèmic o polític, en vaig parlar a la novel·la titula precisament La novel·la, que edità l'editorial eivissenca Res Publica Edicions l'any 2002.

Miquel López Crespí

López Crespí i les lluites populars de l'any 2005: les mares del Manjón

Turmeda | 13 Juny, 2008 19:46 | facebook.com

Els pares i alumnes del Manjón, enganyats constantment, sense rebre cap garantia quant a la seguretat dels nostres fills no ens va quedar més remei que anar en manifestació fins a la Casa de la Ciutat per tal d'explicar aquesta greu problemàtica educativa desatesa per les autoritats. Tampoc cap polític, ni del PP ni de l'oposició, no s'havia preocupat de la qüestió fins que anàrem a la seu de l'Ajuntament. Quan els polítics professionals copsaren la greu problemàtica que hi havia al Camp Redó, quan veren les mares indignades per la seguretat dels fills, aleshores i just en aquell moment decidien actuar i demanar la paralització de les obres començades sense cap mesura de seguretat. Sortosament la decidida pressió dels pares del Manjón aconseguí de la batlesa i del regidor d'Urbanisme Javier Rodrigo de Santos un decret que ordenava la paralització d'unes obres tan perilloses per a la integritat física dels alumnes i professors del col·legi amenaçat. (Miquel López Crespí)


Les lluites ciutadanes de l’any 2005: les mares del col·legi Manjón obliguen Catalina Cirer i Rodrigo de Santos a paralitzar les obres que podien haver esbucat el col·legi causant un desastre entre professors i alumnes



Rodrigo de Santos

La paralització de les obres que afecten la finca del costat del col·legi Manjón i el pati d'aquest centre ha estat una gran victòria i una fita històrica en la defensa dels drets dels ciutadans. Qui signa aquest article, que ha tengut i té filles en aquest centre d'ensenyament, també ha participat en tot el calvari a què l'administració ens ha sotmès últimament. Puc donar fe, perquè n'he estat testimoni directe, de totes les trampes, mentides i excuses de mal pagador amb què ens han volgut entretenir. Mai com en la qüestió de l'esbucament del col·legi Manjón amb finalitats especulatives no s'havia vist tan clarament la indiferència dels propietaris de l'edifici, de la Conselleria d'Educació i de l'Ajuntament envers la seguretat i els drets a l'educació de tota una barriada de Palma. Si no hagués estat per l'actitud decidida de les mares del Manjón, que, preocupades, com és lògic i natural, per la seguretat i una digna educació per als nostres fills, s'han mobilitzat de forma cívica i intel·ligent, no s'hauria aconseguit fer arribar a l'opinió pública aquest greu problema. Les mares del Manjón, desateses i menyspreades per funcionaris ignorants de la problemàtica que sacsejava la populosa barriada de Camp Redó, han sabut defensar els seus drets i els de tots. Si no haguessin anat a l'Ajuntament i aconseguit la paralització de les obres, potser ja s'hauria hagut de lamentar algun accident irreparable.



Catalina Cirer

En l'assemblea celebrada al Col·legi Pius XII de Ciutat els pares del Manjón ja poguérem copsar la inconsistència de les excuses dels propietaris quant a arribar a un acord favorable per a mantenir les instal·lacions del Manjón. Igualment poguérem constatar, davant les constants contradiccions dels funcionaris que ens volien enganyar, com no hi havia cap pla d'emergència quant a la seguretat dels tres-cents cinquanta alumnes del centre afectat per la maniobra especulativa. L'assemblea del Pius XII només serví per a constatar que uns senyors sense escrúpols se'n reien de les necessitats dels ciutadans i ciutadanes de Palma. Les contradiccions dels que ens volien enganyar eren tan evidents que a moments feien autèntica llàstima en constatar el trist paper que havien de representar davant nostre. Els pares i mares del Manjón els assetjàrem amb multitud de preguntes plenes de raó exigint en tot moment la documentació que provàs que existien plans de seguretat ben estudiats i que garantissin la integritat física dels alumnes. L'administració no hi va poder aportar cap prova. Era indignant comprovar amb els teus ulls com, en una barriada com la del Camp Redó, amb greus necessitats educatives, la Conselleria d'Educació, en lloc de proporcionar escoles noves a una població en constant creixement, optava per la via il·lògica de la supressió dels pocs equipaments existents. Recordem que aquest històric centre d'ensenyament acompleix en l'actualitat una gran funció social, ja que és un col·lectiu amb més de vint professors d'indiscutible professionalitat que coneixen a fons la problemàtica dels seus alumnes i les necessitats educatives de la barriada. Un col·lectiu d'ensenyants que, malgrat les promeses de recol·locació, tampoc no veu gens clar el seu futur.


Els pares i alumnes del Manjón, enganyats constantment, sense rebre cap garantia quant a la seguretat dels nostres fills no ens va quedar més remei que anar en manifestació fins a la Casa de la Ciutat per tal d'explicar aquesta greu problemàtica educativa desatesa per les autoritats. Tampoc cap polític, ni del PP ni de l'oposició, no s'havia preocupat de la qüestió fins que anàrem a la seu de l'Ajuntament. Quan els polítics professionals copsaren la greu problemàtica que hi havia al Camp Redó, quan veren les mares indignades per la seguretat dels fills, aleshores i just en aquell moment decidien actuar i demanar la paralització de les obres començades sense cap mesura de seguretat. Sortosament la decidida pressió dels pares del Manjón aconseguí de la batlesa i del regidor d'Urbanisme Javier Rodrigo de Santos un decret que ordenava la paralització d'unes obres tan perilloses per a la integritat física dels alumnes i professors del col·legi amenaçat. Un decret que obliga l'empresa constructora a realitzar l'obra de demolició en dies no lectius i a acabar l'obra iniciada només en període de vacances.


La paralització d'aquestes obres ha estat un gran èxit de la mobilització ciutadana que ha palesat davant tothom la indiferència que les diverses administracions sentien per la problemàtica de la barriada.

Ara, una vegada arreglat, pel que sembla, el problema de la seguretat, cal mirar de trobar una solució a l'evident manca de places escolars de la barriada. Camp Redó no necessita que tanquin col·legis. Camp Redó i tantes altres barriades de Palma el que necessiten són més centres d'educació i d'esbarjo, més dotacions per a modernitzar els centres existents.


Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (9-XI-05)


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Francesc Antich: suport crític de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 13 Juny, 2008 09:51 | facebook.com

No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, 'un error que no s'ha de repetir', un parèntesi en la 'normalitat' del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d'esquerra hem ajudat a situar en el poder. (Miquel López Crespí)


Perquè som conscients de les derrotes històriques que hem patit a mans de les classes dominants (revolta dels pagesos, 1450; Germanies, 1522; conquesta de 1715 o rebel·lió feixista, 1936) és pel que no volem que ara s'esdevengui el mateix. Passat l'estiu entràrem en plena campanya electoral i no es poden deixar de banda aspectes essencials del programa signat en el juliol de 1999. El seu govern, senyor president, hauria de passar a la història com aquella alternativa que va saber aprofitar una especial conjuntura política per a iniciar el camí irreversible de la ruptura amb el caciquisme tradicional. Vostè sap a la perfecció (com saben tots els col·lectius socials que li donen suport) que l'autonomia en mans de la dreta (el període canyellista) tan sols va significar un avenç i consolidació en la nostra despersonalització cultural, en la consolidació de la mediocritat, en la construcció d'una superstructura política corcada per la corrupció més evident (com demostraren els tribunals de justícia en el seu moment). Aleshores l'autonomia només va significar el reforçament del control caciquil damunt la nostra societat, una organització més eficient de la depredació del territori i dels recursos naturals, la més profunda autodestrucció cultural.

El Pacte de Progrés, senyor president, hauria de ser tot el contrari del que va significar aquell període. Que ningú ens pugui dir en el futur que no hem estat fidels hereus d'Emili Darder i de Gabriel Alomar. (Miquel López Crespí)


Escriptors mallorquins i compromís polític: carta oberta al President Francesc Antich.


Memòria històrica del primer Pacte de Progrés.


Francesc Antich.

Aquest article voldria ser una carta oberta adreçada a vosté, president, com a màxima autoritat política de la nostra comunitat autònoma, com a responsable indiscutible de l'èxit o del fracàs de l'experiència històrica -el Pacte de Progrés- que portau endavant d'ençà el juliol de 1999. Com a progressistes que històricament hem militat en les fileres de l'esquerra ens preocupa el futur del Pacte. I és el sincer neguit pels temps difícils que s'apropen el que em fa agafar la ploma per fer-vos arribar alguna de les preocupacions de tot un sector que vol que aquesta experiència no desaparegui engolida pel no res.



Carta d'agraïment del President Francesc Antich a l'escriptor Miquel López Crespí pels articles de suport a la política de normalització lingüística realitzada per Govern del Pacte publicats en El Mundo-El Día de Baleares. Textualment, el president escrivia: "Estimat Miquel: T'escric aquestes breus línies per agrair-te tant els teus articles de suport a la política de normalització lingüística que du a terme el Govern, com el Llibre de pregàries, que confii poder llegir en profunditat ben prest". La carta acabava dient:"Et reiter el meu agraïment i et desitj que continuïs tant amb la teva prolífica tasca de creador, com d'intel·lectual compromès amb el teu temps i amb el teu país."

El present i el futur del Pacte de Progrés ens preocupa perquè els professionals i col·lectius que hem demanat el vot per les organitzacions que conformen el Govern Balear i el Consell de Mallorca tenim també la nostra part de responsabilitat en tot el que s'esdevé a nivell polític, cultural i econòmic a les Illes. D'ençà del 1995 hem encoratjat públicament totes les activitats progressistes realitzades pel Consell de Mallorca i, posteriorment, d'ençà la signatura del Pacte hem exercit una crítica constructiva a les iniciatives que han significat un avenç en la línia de la nostra reconstrucció nacional, en el camí d'anar solucionant els greus problemes heretats d'un fosc passat dictatorial, una herència de constant saqueig i destrucció dels nostres recursos naturals per part dels poders fàctics illencs.


Des d'aquestes mateixes pàgines hem ajudat a donar a conèixer tots els encerts de l'actual Govern Balear i del Consell de Mallorca i, alhora, hem procurat senyalar els errors que podrien posar en perill l'experiència que vostè porta endavant. No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, "un error que no s'ha de repetir", un parèntesi en la "normalitat" del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d'esquerra hem ajudat a situar en el poder.


Som ben conscients de les debilitats i mancances d'alguns dels membres del seu govern. En general, exceptuant quadres de vàlua extraordinària, molts dels actuals equips dirigents (de la majoria de partits que ens governen) són persones que varen néixer als voltants dels anys seixanta, amb minvat currículum -per l'edat, evidentment!- de lluita socialista, nacionalista o ecologista. Quadres que, vostè ho sap a la perfecció, una vegada finits els aspectes més sagnants de la dictadura, s'apuntaren a un partit en vistes a les possibilitats de promoció personal que aquest fet els podria obrir al davant. Una generació de nous gestors del sistema més preocupats per oblidar les pròpies senyes d'identitat que en bastir els fonaments d'una societat més justa i solidària. No ignoram aquestes debilitats humanes, totes les mancances polítiques que fan més dificultós el seu projecte.


Però sabem a la perfecció, senyor president, que vostè (i nosaltres mateixos!) no tenim més maons que aquests. Els partits i organitzacions que poden ajudar a consolidar un canvi dins de la nostra terra són els que vostè està emprant, amb els errors que hem comentat, amb les contradiccions heretades de més d'un quart de segle de renúncies i abandonaments.


I precisament perquè ho sabem és pel que hem d'estar alerta i vigilants.


Per a molts dels sectors socials que li donam suport, senyor president, el Pacte de Progrés no és un fi en si mateix. Ni molt manco! L'objectiu final no és tant aferrar-se al sou i a la poltrona sigui com sigui mentre algú, el més oportunista i aprofitat, es fa fent la seva mansió al marge de les lleis que hauria de ser el primer en defensar (cas del conseller Borràs). El Pacte és, per a la majoria de persones i col·lectius que el defensam, un instrument polític circumstancial que ha de servir per anar acabant amb segles de ferreny caciquisme, amb dècades de control al servei d'unes elits que han fet de cada una de les nostres illes una simple finca particular. L'actual experiència progressista, senyor president, només té sentit si ens serveix per anar avançant pel camí del nostre retrobament nacional, per a poder plantar cara a la constant destrucció de recursos i territori. Progrés i riquesa no són incompatibles amb la preservació de l'agricultura, la indústria i l'artesanat. El manteniment dels nivells de vida dels actuals habitants de les Illes no està barallat amb la preservació dels darrers retalls verges de la nostra natura. Necessitam aturar aquest foll creixement sense sentit -en un marc de democràcia i de respecte a la pluralitat de persones i de col·lectius- i adequar un model de creixement econòmic que faci possible la defensa de les nostres senyes d'identitat, caminant vers un futur més equilibrat i amb més alts nivells d'autogovern.


Vostè, senyor president, té poderosos enemics que voldrien que els quatre anys de govern d'esquerres fossin un gran fracàs en el calendari de la història. Els mecanismes de poder a les Illes sempre han estat els mateixos: aquell lligam directe entre el poder econòmic (ahir el poder dels senyors de possessió; avui els especuladors i el negoci del turisme). Tot ben unit a les delegacions del poder central. Caldria repassar a fons l'imprescindible treball d'Isabel Peñarrubia Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional a Mallorca (1917-1923) per a copsar el poc que han canviat aquests mecanismes caciquils en la nostra comunitat. Perquè som conscients de les derrotes històriques que hem patit a mans de les classes dominants (revolta dels pagesos, 1450; Germanies, 1522; conquesta de 1715 o rebel·lió feixista, 1936) és pel que no volem que ara s'esdevengui el mateix. Passat l'estiu entràrem en plena campanya electoral i no es poden deixar de banda aspectes essencials del programa signat en el juliol de 1999. El seu govern, senyor president, hauria de passar a la història com aquella alternativa que va saber aprofitar una especial conjuntura política per a iniciar el camí irreversible de la ruptura amb el caciquisme tradicional. Vostè sap a la perfecció (com saben tots els col·lectius socials que li donen suport) que l'autonomia en mans de la dreta (el període canyellista) tan sols va significar un avenç i consolidació en la nostra despersonalització cultural, en la consolidació de la mediocritat, en la construcció d'una superstructura política corcada per la corrupció més evident (com demostraren els tribunals de justícia en el seu moment). Aleshores l'autonomia només va significar el reforçament del control caciquil damunt la nostra societat, una organització més eficient de la depredació del territori i dels recursos naturals, la més profunda autodestrucció cultural.


El Pacte de Progrés, senyor president, hauria de ser tot el contrari del que va significar aquell període. Que ningú ens pugui dir en el futur que no hem estat fidels hereus d'Emili Darder i de Gabriel Alomar.


Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (1-IV-02)


Sr. Francesc Antich, President del Govern de les Illes Balears.

Sra. Francina Armengol, Presidenta del Consell Insular de Mallorca.

Sra. Aina Calvo, Batlessa de Palma.

Sr. Vicens Tomàs, Conseller de Salut.



Distingit/da Senyor/a:

Vull manifestar la meva oposició a que segueixin les obres de construcció de l'hospital als terrenys Son Espases, devora el Monestir de la Real (Palma). Des del meu punt de vista s'ha de descartar son Espases com a futura ubicació de l'hospital de referència de Mallorca, en considerar que la zona gaudeix d'un elevat valor patrimonial, com ho demostren les reiterades troballes arqueològiques. La seva situació a l'entorn d'un Bé d'Interès Cultural (el Monestir de la Real) el descarta per a la gran construcció d'un complex hospitalari. Son Espases segueix essent una zona classificada com a sòl rústic i una àrea rural de gran valor paisatgístic.

D'altra banda i des d'un punt de vista polític no s'entendria que després de defensar durant anys la protecció de Son Espases, ara se fes just el contrari i se permetès la seva destrossa.

Consider que Son Espases s'ha de descartar per a la ubicació del nou hospital de Palma i s'ha d’optar per altres opcions, prioritzant per això la reforma de l'actual hospital de Son Dureta.

Rebi una cordial salutació


Miquel López Crespí


L'oposició antifranquista i la revista Triunfo (i II)

Turmeda | 13 Juny, 2008 06:17 | facebook.com

L'esquerra oficial europea i mundial (socialdemocràcia i estalinisme) quasi havien aconseguit fer oblidar de la memòria dels militants esquerrans els continguts anticapitalistes de Marx i Engels, dels utopistes socialistes... S'havien llençat tones de ciment armat contra la memòria de l'anarquisme mundial; la burocràcia estalinista havia capolat la història soviètica (democràcia de base, el poder dels Consells, revolució antiimperialista i anticapitalista internacionals...). Triunfo contribuïa (i en tots els camps) a recuperar la memòria històrica: agermanats mallorquins i valencians; comuners de Castella; Catalunya contra Felip V; les Brigades Internacionals... L'aspecte de la lluita de classes cultural contra la putrefacció capitalista va ser una constant de la revista en tots els anys de la seva existència. (Miquel López Crespí)


La revista Triunfo i l´oposició antifranquista (i II)



Lenin i Trotski (centre de la fotografia) presideixen una desfilada a Moscou a començaments dels anys 20.

Triunfo, sota la direcció d'Ezcurra, va saber mantenir una difícil independència política (especialment del PCE, que era l'organització de l'oposició amb més intellectuals en els seves fileres). Durant molt d'anys es va mantenir aquesta pluralitat (potser més propera a l'esquerra revolucionària, a les idees sorgides a ran del maig francès de 1968 que no pas a l'esclerosi socialdemòcrata o carrillista). De bon principi la lluita contra l'explotació capitalista en el marc mundial i contra els imperialismes (especialment el ianqui i el de la burocràcia russa) esdevingueren eixos fonamentals de la publicació. La defensa de totes les lluites d'alliberament, tant de la classe obrera de les metròpolis imperialistes, com dels pobles colonitzats pels diferents imperialismes, va ser tasca fonamental de tots els seus collaboradors. La revista sortia cada setmana (quan no era prohibida per la dictadura) amb articles d'Haro Tecglen (política internacional); Miret Magdalena (religió); José Monleón (teatre); Eduardo García Rico (llibres) y Arturo López Muñoz (economia).



També destacà des de finals dels seixanta la signatura de Manuel Vázquez Montalbán. Qui no recorda aquella impressionant Crónica Sentimental de España que publicà a Triunfo? En aquesta primera atapa hi ha algunes signatures que vénen del carrillisme. Per exemple el nom "Arturo López Muñoz" amagava una collaboració especial de tres joves professors, un dels quals era Santiago Roldán (un dirigent universitari del PCE fins a l'expulsió de Claudín i dels proxinesos cap a l'any 1964). Altres collaboradors propers al PCE havien estat (fins a les expulsions de dissidents decretades per Carrillo l'any 1964) Eduardo García Rico i Manuel Vázquez Montalbán (que era membre del PSUC). Altres destacats carrillistes eren el periodista Pablo Martínez Corbalán i César Alonso de los Ríos, redactor en cap en els anys setanta i que aleshores (juntament amb Víctor Márquez Reviriego) era proper a les formulacions de Santiago Carrillo.

Però no ens equivoquem en les nostres apreciacions. Malgrat una certa abundor de collaboradors procedents de les fileres del PCE, Triunfo no va ser (ni molt manco!) una revista carrillista. La meva opinió és que va ser tot el contrari. L'extrema habilitat d'Ezcurra, la sensibilitat que demostrà com a director, la seva provada llibertat de criteris, les simpaties demostrades per tot moviment antisistema, van fer de Triunfo una experiència única, irrepetible i ben propera a les tesis d'una autèntica esquerra antisistema. Lluny de la coneguda esclerosi intellectual de la socialdemocràcia i estalinisme mundials, Triunfo va fer costat no solament als moviments culturals i socials que s'oposaven als imperialismes (ianqui o rus, francès o espanyol), sinó que destacà en tot moment els corrents crítics del pensament cristià (la teologia de l'alliberament), del marxisme revolucionari, del nacionalisme... La lluita cultural contra el mercantilisme dominant dins de la societat burgesa (en el cinema, teatre, psicologia, poesia, novella, pintura, escultura...) tengué sempre obertes les portes de la publicació. Ezcurra lluità per recuperar la memòria de tots els revolucionaris heterodoxos, de tots els polítics marginats pel sistema i per la pesudoesquerra oficial. D'aquesta manera es servà la memòria de Reich i Marcuse, de George Orwell i Andreu Nin, de Trotski i Rosa Luxemburg, de Mao i Emiliano Zapata, del Fets de Maig de 1937 a Barcelona i de la Comuna de París (1871)... L'esquerra oficial europea i mundial (socialdemocràcia i estalinisme) quasi havien aconseguit fer oblidar de la memòria dels militants esquerrans els continguts anticapitalistes de Marx i Engels, dels utopistes socialistes... S'havien llençat tones de ciment armat contra la memòria de l'anarquisme mundial; la burocràcia estalinista havia capolat la història soviètica (democràcia de base, el poder dels Consells, revolució antiimperialista i anticapitalista internacionals...). Triunfo contribuïa (i en tots els camps) a recuperar la memòria històrica: agermanats mallorquins i valencians; comuners de Castella; Catalunya contra Felip V; les Brigades Internacionals... L'aspecte de la lluita de classes cultural contra la putrefacció capitalista va ser una constant de la revista en tots els anys de la seva existència.

Igualment el seguiment de les lluites d'alliberament del Tercer Món o de les revolucions (o possibilitats revolucionàries) que s'anaven donant dins de les metròpolis imperialistes. La revolta dels negres als EUA; la lluita guerrillera a tot Amèrica Llatina; la independència de les colònies; el combat del poble de Vietnam contra el bestial imperialisme dels EUA; les sublevacions dels pobles del Pacte de Varsòvia contra els tancs de la burocràcia estalinista russa... I també s'informava dia a dia, setmana a setmana, de les sangonoses dictadures militars que, amb l'ajut de la CIA i sovint de l'exèrcit ianqui, s'imposaven arreu del món (especialment a l'Amèrica Llatina): em referesc a les bestialitats comeses per ordre de Washington contra els pobles de Xile, Uruguai, Argentina, Bolivia, Brasil... Països en els quals (com a Indonèsia o a Vietnam del Sud) els ianquis havien installat esfereïdores dictadures militars que assassinaven marxistes, cristians, musulmans o, simplement, progressistes sense partit, pel fet de voler millorar la societat on vivien. Potser si no hagués estat pels reportatges, informes, denúncies, fotografies, documents publicats a Triunfo, mai ens hauríem pogut fer una idea clara de la bestialitat del sistema d'explotació capitalista.

Miquel López Crespí


Enllaç amb la revista Triunfo

El Festival de Poesia de la Mediterrània

Turmeda | 12 Juny, 2008 15:08 | facebook.com

Àlex Susanna. Miquel López Crespí, Jordi Llavina, Antoni Vidal Ferrando, Xuan Bello, Hilari de Cara, Fatéma Chahid, Antoni Gost, Rabia Jelti, Núria Martínez, Ibtisam-Al-Mutwakil, Kirmen Uribe, Miguel Ángel Veslasco, Luis Alvarez, David Curto, Carles Gispert, La Fábrica de Licors, Eloi Maduell, Enric Mas, Oscar Mora, Susana Muñiz, Perifèrics, Accidents Polipoètics, José Ruíz, Rubén Santiago, Miguel Seguí


Publicat el llibre del VIII Festival de Poesia de la Mediterrània



Coberta del llibre del VIII Festival de Poesia de la Mediterrània editat per la Fundació Casa Museu Llorenç Villalonga.

Mallorca: capital de la poesia de la mediterrània

Per M. Dolça Mulet i Dezcallar, Vicepresidenta i consellera de Cultura del Consell de Mallorca


Aquesta nova edició del VIII Festival de Poesia de la Mediterrània és un motiu de joia i alegria perquè demostra la consolidació d´una festa poètica que reuneix done si homes de tots els racons del Mare Nostrum per dir, mostrar i projectar les seves produccions poètiques per a tota casta de públics, per un cantó, i, per l’altre, perquè aquests artistes de la paraula i de la imatge, mentre coneixen la nostra cultura, el nostre patrimoni ric i divers, els nostres paisatges, en definitiva, la nostra Mallorca, es coneguin també entre ells i els escriptors d’aquí.


Mallorca marcava aquests dies el pols cultural europeu. En la fotografia podem veure alguns dels poetes més importants d'aquests moments: Kirmen Uribe, Antoni Vidal Ferrando, Àlex Susanna, Miquel López Crespí, Xuan Bello, Hilari de Cara, Rabia Jelti, Antoni Gost i Fatéma Chaild.

Per tot això el repertori d’accions que el dia u, dos i tres de juny fan aquests vint-i-sis poetes és múltiple i variadíssim. Primer de tot, cull celebrar que de bell nou aquest any, tretze poetes de la paraula vinguts de llengües i cultures ben diverses ens llegiran els seus poemes en català, àrab, castellà, francès, bable i èuscar, en el Vespre de la Poesia, un gran recital en clau d’espectacle, que tindrà lloc al pati de la Misericòrdia el dia dos de juny. Aquesta convivència de llengües i maneres de dir personals és un dels bessons del festival que fa arribar als escoltadors els gusts de la paraula en viu i en directe a través dels mateixos creadors. Tot un luxe per a un públic ampli que gaudirà d´una manera directa i dinàmica, ben activa, les músiques dels mots que els poetes escenificaran.



VIII Festival de Poesia de la Mediterrània. Pati de la Misericòrdia. Ciutat de Mallorca (2-VI-06)

En segon lloc, vull ressaltar que, continuant en la línia d’obrir el Festival amb fórmules noves i originals de la poesia –com les dels artistes que fan servir les eines de les tecnologies audiovosuals i multimediàtiques actuals-, hem convidat també tretze poetes que utilitzen les imatges, les músiques i els textos en unes mescles i combinacions singulars i ens donaran unes creacions plàstiques, verbals i musicals innovadores que ens produiran els efectes essencials de la poesia bona, fer-nos sentir, fer-nos pensar, fer-nos fruir. Ells seran uns animadors del Festival que ens mostraran les seves arts a l’Acció Poèticomusical de la nit de dia tres de juny al pati de la Misericòrdia, convertit en un espai de bellesa plural.

L’edició d’aquest llibre, amb el CD que l’acompanya, que reuneix una antologia de les creacions d’aquests vint-i-sis poetes, és un dels altres materials preciosos que farà arribar el treball d’aquests creadors a nombroses persones.

Voldria remarcar la importància del taller de poesia per a nins i joves, una forma d’acostar-los a les obres més essencials de la poesia mitjançant la coneixença amb els poetes del festival, que els diran els seus versos, i, també, la pràctica ben formativa de dir i fer, ells mateixos, poesies.

Aquest VIII Festival de Poesia de la mediterrània comptarà amb la col·laboració de la Fundació ACA, que es dedica a la música, a la recerca de nous camins sonors i té una aula poètica, que enregistrarà el Vespre de la Poesia i crearà un arxiu amb les veus de cadascun dels poetes.

Vull agrair a les institucions que col·laboren en la realització del Festival l’ajuda, i també vull donar les gràcies a totes les persones que de formes molt diverses i amb generosa entrega dediquen el temps i l’esforç a l'èxit d’aquesta festassa dels mots.

Mallorca, que té una llarga tradició poètica, es convertirà durant uns dies d’aquest juny de 2006 en capital de la Poesia de la Mediterrània amb tota una intersecció d’artistes de la paraula, de la imatge, de la música, tots plens de sensibilitat, que faran arribar el món de la poesia a tots els públics.

Al-Mayurqa: Toni Roig en el record

Turmeda | 12 Juny, 2008 05:26 | facebook.com

Al-Mayurqa es posa seriosa a Barcelona


La banda actuà dins el Tradicionàrius en un cap de setmana ple de referències a Mallorca


Carles Domènec | 25/05/2008


El dia en què Toni Roig hauria celebrat els 62 anys, Al-Mayurqa oferí un concert al Centre Artesà Tradicionàrius (CAT) de Barcelona, el temple de la música d’arrel a la ciutat, per dignificar aquest tipus d’estil. La banda va dedicar al seu pare, mort sobtadament l’any passat, una actuació dividida en dues parts: una primera amb orquestra, en què es presentà la suite Mayurqa, i una segona més festiva amb els components habituals.

"No s’ha dit encara tot de Toni Roig perquè és impossible", explicà Toni Torrens, organitzador del concert i principal promotor de les populars festes de Sa Pobla a Gràcia. Torrens afegí que "la música d’en Toni quedarà com una fita de la música mallorquina ben feta".

El concert d’Al-Mayurqa no fou l’única activitat de caire folklòric mallorquí del cap de setmana a Barcelona. Els xeremiers de Son Roca, hereus d’un antic grup de xeremiers de Mallorca, tocaren dissabte al Mercat de l’Estrella. Miquel Tugores i Tomàs Salom mostraren la seva feina en la conservació de la música dels xeremiers pels carrers de la vila de Gràcia. Francesc Huguet presentà amb el professor Xavier Carbonell el llibre La música dels xeremiers de Mallorca.

La pluja de diumenge obligà a canviar la ubicació de la plaça del Diamant per la del teatre del CAT, on es dugué a terme una trobada de constructors de sacs de gemecs. Diversos grups de sacaires actuaren simultàniament. El promotor Toni Torrens explicà que ja prepara la propera edició de les festes de Sa Pobla a Gràcia amb la novetat "d’un recital de versos al CAT". L’apotecari també anuncià que "a les festes de Gràcia, enguany, hi pot haver un dia dedicat a la gastronomia de Mallorca" i que negocia la possibilitat "de presentar al Museu d’Es Baluard l’exposició Temptacions de Sant Antoni", que s’inaugurà el febrer de l’any 2007 a la galeria Espai (b) de Barcelona amb la col·laboració de més de trenta artistes illencs.

dBalears (26-V-08)


Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. (Miquel López Crespí)


El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constatar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord. (Miquel López Crespí)


Son Espases: Toni Roig en el record



Per molt que hem provat de recuperar la confiança en aquells que haurien de defensar els nostres drets (defensa de la terra, de la nostra cultura, de les senyes d´identidat amenaçades per la mundialització regnant), el cert és que aquesta legislatura ha començat molt malament. De bon principi va ser Margarita Nájera, la portaveu del nou Govern de les Illes, que s´estrenà (i encara no ha mudat d´actitud) parlant en castellà. La portaveu d´un executiu en el qual hi ha partits nacionalistes i d´esquerra que han signat un compromís de defensa de la llengua i identitat pròpies s´expressa majoritàriament en castellà incomplint el decret 100/1990, que estableix: “Els càrrecs de l´Administració de la CAIB de les Illes Balears s´han d´expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec”. Tot plegat, un començament de legislatura (i encara havia de venir el pitjor!) decebedor per a tots aquells i aquelles que hem donat i donam suport a les forces progressistes. Com deia ben encertadament el professor Gabriel Bibiloni en el seu blog personal: “Un Govern no pot anar en contra dels seus mateixos principis, i, una altra, que els membres d´un Govern de sanejament democràtic no poden incomplir la llei”. Gabriel Bibiloni recordava que el més trist d´aquest menyspreu a la nostra llengua per part de la portaveu del Govern era que Margarita Nájera ja fa més de trenta anys que viu i treballa a Mallorca.



Mateu Morro, Jaume Santandreu, Miquel López Crespí i Toni Roig el dia de la presentació del llibre de López Crespí No era això: memòria política de la transició.

Però el més trist del que s´ha esdevengut recentment ha estat l’acceptació per part del Pacte, sota la direcció de PSOE-UM, del projecte estrella de Jaume Matas i el PP: la construcció de l´hospital de referència de Mallorca a Son Espases. Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. Ben segur que Toni Roig, un dels signants del manifest de les forces nacionalistes i d´esquerra de l´any passat, manifest que demanava la unitat nacionalista per a foragitar el PP de les institucions, se sentiria profundament decebut, com ens hi sentim tots nosaltres, si visqués per a comprovar com els que ell havia ajudat a pujar al poder ara continuaven amb el projecte de Jaume Matas i el PP de fer l´hospital a la Real.

No és solament l´abandonament de la lluita per a salvar la Real, ses Fontanelles o el mal anomenat “Port Adriano”. La continuació de la maniobra especulativa de Jaume Matas a Son Espases fa endevinar el que s´esdevendrà durant tota aquesta legislatura. No hi valen les excuses de mal pagador dels que diuen que aquest abandonament d´idees i principis només és un d´entre els cent acords signats amb els altres partits del Govern. El problema és que el Pacte de Governabilitat, ara ja no s´atreveixen ni a anomenar-lo “Pacte de Progrés”, ha perdut bona part de la credibilitat que tenia fa uns mesos, quan tots els que li donaven suport volgueren creure que aquesta vegada no es repetirien els errors de l´anterior.

El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord.

Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (16-X-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Pere Joan Martorell. Publicat el llibre i el CD Material acústic antiaïllant. Ballester, M. Barceló, M. De Marchi, N. Dènia, V. Ferrer, J. Gomila, J. Guasp, A. Herranz, B. Jordà, M. López Crespí, J. Mercadal, M. Mestre, J. Miró, J. Odrí, A. Palerm, C. Planells, J.P. Peyró, G. Sabrafín, S. Sansó, V. Tur, X. Uriz i M.A. Vidal

Turmeda | 11 Juny, 2008 05:29 | facebook.com

Publicat el llibre i el CD Material acústic antiaïllant


A. Ballester, M. Barceló, M. De Marchi, N. Dènia, V. Ferrer, J. Gomila, J. Guasp, A. Herranz, B. Jordà, M. López Crespí, J. Mercadal, M. Mestre, J. Miró, J. Odrí, A. Palerm, C. Planells, J.P. Peyró, G. Sabrafín, S. Sansó, V. Tur, X. Uriz i M.A. Vidal


Teatre radiofònic d’autors de les Illes Balears



Les Illes Balears són, cal dir-ho malgrat l’evidència, illes. Aquest és un fet que, de tan assumit, sovint s’oblida. I per això ca fer esforços per fer que els seus creadors es donin a conèixer a fora. L’auge de les arts escèniques a les Illes Balears durant els darrers anys és un fet indiscutible. I, malgrat això, que ja és reconegut allà on les nostres companyies actuen, les dificultats provocades per la insularitat fan que la projecció dels creadors teatrals de les Balears cap a l’exterior no es correspongui a la seva qualitat.

És per això que hem volgut posar a l’abast d’un públic especialitzat però ampli (mitjançant la traducció al castellà i l’anglès) les obres de 22 autors contemporanis de les Illes Balears, en una mostra quasi exhaustiva de l’estat actual de la creació dramàtica a les Illes Balears.

Hi trobam des d’autors de la importància històrica d’Alexandre Ballester fins a les generacions més joves del nostre teatre. Es tracta d’un projecte que, a més, implica la recuperació d’un gènere prou viu encara a països teatralment més madurs com és el teatre radiofònic. Esperam que aquesta iniciativa serveixi per donar a conèixer la feina dels nostres dramaturgs.

Pere Joan Martorell

Director general de Cultura

Govern de les Illes Balears


MAA és una iniciativa per lluitar contra el doble aïllament dels autors de teatre –l’extern i l’intern. Mitjançant la ràdio es vol fer arribar al públic les peces breus escrites per 22 autors balears. Aquestes peces seran emeses per OnaMallorca en el programa dels dissabtes “Bartlevy no ho faria”. També se n’editarà un cd i un llibre amb les obres traduïdes al castellà i a l’anglès. Els autors que participen en aquesta iniciativa són: A. Ballester, M. Barceló, M. De Marchi, N. Dènia, V. Ferrer, J. Gomila, J. Guasp, A. Herranz, B. Jordà, M. López Crespí, J. Mercadal, M. Mestre, J. Miró, J. Odrí, A. Palerm, C. Planells, J.P. Peyró, G. Sabrafín, S. Sansó, V. Tur, X. Uriz i M.A. Vidal. Mentre que David Oliver, Sílvia Sánchez, Xim Vidal, Eva Torras i Miquel Àngel Torrens són els actors encarregats de donar veu als personatges de les 22 obres. (Miquel Àngel Vidal)


Radioteatre


Per Miquel Àngel Vidal, escriptor



Encara que la nostra llengua, avui en dia, estigui en una etapa de clar retrocés, fins al punt que l’existència futura és incerta, paradoxalment la creació literària està vivint un moment excepcional. Mentre la llengua parlada llangueix, l’escrita, tant pel que fa a la literatura catalana en general com la balear en particular, gaudeixen d’una vitalitat extraordinària. No és, evidentment, una bona notícia perquè la salut d’una llengua no es mesura pel nombre d’escriptors, però com a mínim els creadors fem el que podem per mantenir-la viva. Fins i tot enfrontar-nos a les someres que tenen la barra de dir-nos que el castellà és una llengua en extinció als països de parla catalana.

Bé, però deixem-nos de misèries lingüístiques i anem al tema de l’article: una interessant iniciativa per ajudar el nostre teatre. Com he dit abans, la literatura catalana té en l’actualitat una nòmina més extensa que mai d’escriptors i, a més, algunes plomes que excel·leixen en cada un dels gèneres literaris. Però així com el volum d’edicions i de repercussió dels nostres poetes i narradors és òptim, el teatre gairebé no té mitjans de difusió. Poques edicions, poquíssims premis i gairebé cap autor viu representat en circuits comercials és el trist balanç que exhibeix el més esquifit dels nostres gèneres. Per tant, qualsevol iniciativa que ajudi al públic a conèixer les realitzacions dels nostres dramaturgs és del tot lloable. Com el cas d’aquest projecte de radioteatre que Pep Cerdà ha posat en marxa amb el títol de “Material Acústic Antiaïllant”.

MAA és una iniciativa per lluitar contra el doble aïllament dels autors de teatre –l’extern i l’intern. Mitjançant la ràdio es vol fer arribar al públic les peces breus escrites per 22 autors balears. Aquestes peces seran emeses per OnaMallorca en el programa dels dissabtes “Bartlevy no ho faria”. També se n’editarà un cd i un llibre amb les obres traduïdes al castellà i a l’anglès. Els autors que participen en aquesta iniciativa són: A. Ballester, M. Barceló, M. De Marchi, N. Dènia, V. Ferrer, J. Gomila, J. Guasp, A. Herranz, B. Jordà, M. López Crespí, J. Mercadal, M. Mestre, J. Miró, J. Odrí, A. Palerm, C. Planells, J.P. Peyró, G. Sabrafín, S. Sansó, V. Tur, X. Uriz i M.A. Vidal. Mentre que David Oliver, Sílvia Sánchez, Xim Vidal, Eva Torras i Miquel Àngel Torrens són els actors encarregats de donar veu als personatges de les 22 obres.

El cicle s’encetà dia 26 amb l’obra Velles i noves converses d’Alexandre Ballester i continuarà cada dissabte amb els autors escollits. Malgrat que el radioteatre a Europa és una activitat habitual, aquí, a casa nostra, amb l’esquifida vocació cultural dels nostres governants, és del tot inèdita. Sols record, com experiència semblant, les “Rondalles mallorquines” emeses per Ràdio Popular ja fa molts d’anys i que tingueren un èxit excepcional. Tant de bo tornés a repetir-se.

Última Hora (27-IV-08)

Els escriptors mallorquins i la lluita contra la corrupció (un article de Miquel López Crespí)

Turmeda | 10 Juny, 2008 18:36 | facebook.com

Esquerra Unida ha estat la primera a ser contundent amb aquest nou cas de corrupció, i en un dur comunicat fet públic aquests dies demana, molt justament, apartar de la vida pública les persones condemnades judicialment per casos de corrupció. (Miquel López Crespí)


Bartomeu Vicens, Rodrigo de Santos, Maximilià Morales, Eugenio Hidalgo... la corrupció política a Mallorca



Bartomeu Vicens

La situació de corrupció política a les Illes mai no havia arribat al grau del present. No volem dir que abans no existís. El que afirmam és que uns anys abans era secreta, amagada, no hi intervenia, potser per manca de proves, la Fiscalia Anticorrupció. Ara sortim a un cas de corrupció per setmana, amb implicats que formen part del més “selecte” de la classe política del règim. Qui no recorda els afers de la mà dreta de Catalina Cirer, Rodrigo de Santos, i els setanta mil euros gastats a cases de mal viure i drogues? Però també hem estat testimonis del judici a l’exbatle d’Andratx, Eugenio Higalgo, i els seus assessors i col·laboradors en les malifetes. Ben present en la memòria tenim encara el cas Rasputín, la història dels falsos certificats dels cavallistes, els 700.000 euros estafats per Damià Vidal, l’exdirector gerent de Bitel. I per si hi mancava cap cosa, no hi ha dia que en els mitjans de comunicació no surtin casos d’endolls de familiars i amics descoberts a qualsevol àrea de govern, les “assessories” i pagaments per treballs que mai no es lliuren al públic als més diversos aprofitats de tota mena i tot color.

Fins ara la majoria de casos de corrupteles tenien relació amb el govern i gestors del PP. És ara que la Fiscalia Anticorrupció afirma que els dirigents d´UM Bartomeu Vicens i Maximilià Morales empraren la seva influència política per a guanyar milers d’euros de forma il·legítima, exigint comissions en tèrboles operacions de requalifiació de terrenys. Com informa la premsa d’aquests dies, Bartomeu Vicens i Maximilià Morales utilitzaren el seu poder a Unió Mallorquina “per pactar amb els propietaris de les parcel·les que els cedissin el 15% de cada una de les finques a canvi d’obtenir la requalificació a terrenys urbanitzables. El Ministeri Públic també sosté que l’advocat Jaume Montis ‘ocultà’ (als propietaris de les parcel·les) la identitat d’ambdós dirigents d’UM, i alhora ‘es va fer figurar una sèrie de compravendes quan en realitat no va existir cap preu’”.

Bartomeu Vicens i Maximilià Morales són acusats per la Fiscalia Anticorrupció de la presumpta comissió de sis delictes: suborn, blanqueig de capitals, falsedat documental contra la Hisenda Pública, estafa i tràfic d’influències per la pilotada al polígon de Son Oms. Uns terrenys, com diuen els mitjans d’informació, “que patiren un increment espectacular del seu valor quan pasaren de no urbanitzables a urbanitzables”.

Mai no s’havien vist tants de casos de corrupció plegats a Mallorca. Molts ciutadans i ciutadanes sabien d’alguna malifeta de personatges sense principis i sense escrúpols, però que el grau d’aprofitament del poder polític sigui tan escandalós era mal d’imaginar.

Esquerra Unida ha estat la primera a ser contundent amb aquest nou cas de corrupció, i en un dur comunicat fet públic aquests dies demana, molt justament, apartar de la vida pública les persones condemnades judicialment per casos de corrupció. Com diu la declaració d’aquest grup, cal “apartar de la vida pública, preventivament i sense que això signifiqui presumpció de culpabilitat, aquelles persones que estiguin implicades en casos de corrupció política per tal de mantenir el debat polític i el funcionament institucional lluny del debat sobre els casos de corrupció (que és el cas del portaveu d’UM)”.

Com deia el senador autonòmic Pere Sampol en referència al cas de presumpta corrupció que envolta Bartomeu Vicens: “És ben necessari que dimiteixi i començar a fer net en la vida política”. La premsa també ens informa que Sampol mostrà la seva satisfacció per l’actuació de la Fiscalia, que ha presentat querella criminal contra el diputat d’UM per suposat cobrament de comissions en la requalificació del polígon de Son Oms. També hem llegit que “el senador advertí que casos com aquest ‘eren de domini públic’ i responen a ‘la pràctica política dels partits conservadors’. ‘Hi ha fortunes que han nascut de la nit al dia’, digué Sampol, qui espera que Fiscalia ‘acabi amb aquesta xacra’”.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (10-VI-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida: el dogmatisme i el sectarisme a les Illes (i II)

Turmeda | 10 Juny, 2008 05:32 | facebook.com

Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida: el dogmatisme i el sectarisme a les Illes (i II)


Ben allunyat de tot aquest odi visceral contra el llibre i l'autor abans esmentat (Josep Melià), hi ha la clara percepció de Joan Fuster quant a la importància de llibres com Els mallorquins. En el pròleg a l'edició de l'any 67 afirmava, provant de resaltar-ho: "Necessitàvem alguna cosa més. necessitàvem una sinopsi clara, resoluta, puntualitzadora. Els clixés de manufactura literària o patriotera no aprofiten per a res, quan volem encarar-nos seriosament amb unes quantes qüestions capitals. Calia que algú -algú mallorquí- ens proveís d'això: d'un primer instrument d'aproximació. És el que avui ens proporciona Josep Melià". (Miquel López Crespí)


Els excarrilistes (PCE) i afins contra la memòria històrica de la l’esquerra revolucionària i contra el nacionalisme mallorquí (Josep Melià i el llibre Els mallorquins)



El gran patriota d’esquerres Joan Fuster va dir de Josep Melià i Els Mallorquins: "Necessitàvem alguna cosa més. necessitàvem una sinopsi clara, resoluta, puntualitzadora. Els clixés de manufactura literària o patriotera no aprofiten per a res, quan volem encarar-nos seriosament amb unes quantes qüestions capitals. Calia que algú -algú mallorquí- ens proveís d'això: d'un primer instrument d'aproximació. És el que avui ens proporciona Josep Melià". Unes encertades opinions ben diferents a les dels sectaris i dogmàtics abans esmentats (Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida)

Mateu Morro, actual secretari general del PSM (ho havia estat de l'OEC) especifica el paper cabdal del llibre de Melià en els anys seixanta. A una entrevista que li vaig fer (El Mirall, núm. 55 de juny del 92, pàg 53) afirmava: "Quan feia el cinquè de batxillerat a col.legi Pius XII de Ciutat, ho record molt bé perquè era un 'Dia del llibre', vaig comprar i llegir Les Illes Balears de Bartomeu Barceló i un llibre de Miquel Forteza. Va ser la descoberta sobtada de la nostra cultura. Al Pius XII el Pare Rovira em donà a conèixer Els mallorquins de Josep Melià".

Jo mateix podria dir el mateix (i per això, en plena dictadura molts copsàrem la importància, per al nostre poble i les classes populars mallorquines, de difondre aquesta eina (Els mallorquins) de lluita pel deslliurament de la nostra terra. En Sebastià Serra, la majoria de socis de l'OCB, el mateix Climent Garau... En Josep M. Llompart ho afirmava repetidament. Només uns homes allunyats del bategar de la nostra terra, poden dir ximpleries com les que comentaven. Només gent aliena a la lluita contra l'estat centralista i capitalista poden no tenir en compte la importància del coneixement de la història en la creació d'uns corrents alliberadors i revolucionaris. Melià, malgrat pugnàs per a ser elegit "procurador en Cortes" treballava, amb els seus llibres, per aportar elements de judici, d'anàlisi als habitants -tots nosaltres- del trist univers de la dictadura feixista.



Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes


Com explicava la revista El Mirall (núm. 58, pàg. 5) en complir-se el XXV aniversari de la publicació de Els mallorquins: "Tot i que Josep Melià afirma que escriví l'obra per aclarir-se ell mateix, el fet és que la donà a la impremta i és a partir d'aquí que l'obra va influir, aclarir, despertar i sobretot ens retornà, a molts de nosaltres, els lligams i les baules amb les nostres arrels, que ens havien estat sistemàticament ocultades i tergiversades per la llarga dictadura militar. L'articulació de La nació dels mallorquins (nom que duria una nova revisió de l'obra), la llengua, la renaixença, les possibilitats de transformació social del que després s'anomenaria el mallorquinisme polític. En definitiva, va desfer moltes traves -tot desemmascarant el procés d'autoodi- que impedien sentir-nos mallorquins sense mediatitzacions alienes i forasteres".

El mateix Joan Fuster (autor de Nosaltres, els valencians, el llibre que inspirà Josep Melià per escriure Els mallorquins) deia en el pròleg a la primera edició (Daedalus, Ciutat de Mallorca, 1967): "Les veritats que un llibre com Els mallorquins posa sobre la taula han de ser, fatalment, veritats amargues: per als uns i per als altres. De l'amargor, però, se'n pot treure coratge positiu o ira traïdora. Melià tindrà ocasió de comprovar-ho. No tardarà a veure's assistit de corroboracions i d'aversions. Polaritzarà, sense voler, i d'una manera emblemàtica, uns corrents d'opinió latents, que Els mallorquins desencadenarà.

'Ja convé que es produeixin aquestes reaccions insolents, siguin congratulatòries, siguin negatives: l'essencial és que la quietud de la bassa domèstica, les aigües fixes de l'abúlia quedin alterades. I quedaran automàticament alterades, revoltades, amb Els mallorquins".

El que no podien esperar ni Joan Fuster ni Josep Melià (ni jo mateix ni cap dels que ajudàrem a vendre quasi clandestinament aquesta obra cabdal entre els mallorquins dels anys seixanta) és que la ràbia, l'odi visceral contra la nostra reconstrucció nacional, la ignorància supina del que en el seu moment va significar aquest llibre per a la lluita envers la democràcia i la llibertat, continuàs fins ara mateix. Els capitostos espanyolistes del carrillisme illenc (P"C"E) afirmaven, ben alterats, revoltats davant la reivindicació que el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) feia de Els mallorquins: "Aquest autor converteix en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser [Josep Melià], 'procurador en Cortes'". Així, d'aquesta manera simplista, els signants del document contra L'Antifranquisme... pretenien fer-nos oblidar la nostra història més recent, el significat d'algunes lluites progressistes dels anys seixanta, en les quals precisament ells no hi volgueren participar.

Ben allunyat de tot aquest odi visceral contra el llibre i l'autor abans esmentat (Josep Melià), hi ha la clara percepció de Joan Fuster quant a la importància de llibres com Els mallorquins. En el pròleg a l'edició de l'any 67 afirmava, provant de resaltar-ho: "Necessitàvem alguna cosa més. necessitàvem una sinopsi clara, resoluta, puntualitzadora. Els clixés de manufactura literària o patriotera no aprofiten per a res, quan volem encarar-nos seriosament amb unes quantes qüestions capitals. Calia que algú -algú mallorquí- ens proveís d'això: d'un primer instrument d'aproximació. És el que avui ens proporciona Josep Melià".

I és precisament la necessitat imperiosa d'ajudar a difondre entre el poble mallorquí les qüestions que plantejava Melià el què ens impulsà, en aquella època d'oprobi i repressió, a popularitzar tot el possible el llibre que, tan encertadament editava -malgrat els entrebancs de la censura franquista- Bartomeu Barceló a "Daedalus". Quan Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida m'ataquen (i a Melià i a Els mallorquins!) en el seu indigerible pamflet del 28-IV-94, l'únic que fan és palesar la seva ignorància i mala fe pel que fa al que era bàsic en la lluita per la llibertat del nostre poble. No és estrany que alguns d’aquests personatges (especialment Antoni M. Thomàs, Ignasi Ribas...) com dèiem al començament d'aquest article, acabassin participant activament en un partit -el carrillista, el P"C"E- que en els anys finals de la transició va fer tot el possible per aturar el combat en favor de la República democràtica, que estigué per la reinstauració de la monàrquia borbònica, per la "sagrada unidad de España" i que, en el dia de la seva legalització, celebraren l'esdeveniment enlairant la bandera que havia encapçalat l'extermini de milers i milers de republicans, de nacionalistes, de comunistes, socialistes o anarquistes a totes les seus del seu partit.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida: el dogmatisme i el sectarisme a les Illes (I)

Turmeda | 09 Juny, 2008 11:14 | facebook.com

En un pamflet ple de mentides i tergiversacions contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària publicat a UH el 28-IV-94, determinats col.laboradors amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc i sectors afins, ens referim als senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida, iniciaven una brutal campanya rebentista contra qui signa aquest article i contra el llibre de memòries antifexista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Miquel López Crespí)


Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida: el dogmatisme i el sectarisme a les Illes (I)


Els excarrilistes (PCE) i afins contra la memòria històrica de la l’esquerra revolucionària i contra el nacionalisme mallorquí (Josep Melià i el llibre Els mallorquins)



Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols de les meves memòries -a petició del meu bon amic, l'editor Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de

L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hagués pensat s'armàs tal enrenou. Potser imaginàs que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas, tot dient, com sempre: "Mala pesta de rojos que Franco no acabà d'exterminar de rel!". Però no hauria suposat mai que els atacs (bona propaganda del llibre, ja se sap que allò de què no es parla no es ven!) venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors carrillistes -P"C"E-, que en els darrers anys de la dictadura pactaren amb els hereus del franquisme el manteniment de tots els aparats judicials, militars i repressius del feixisme, a més d'acceptar -en la Constitució que ordiren d'esquena al poble- la "sagrada unidad de España", el paper de l'exèrcit franquista en el manteniment d'aquesta "unidad de destino en lo universal", la prohibició de la federació de comunitats autonòmes (un atac directe a la reconstrucció dels Països Catalans), l'acceptació de la bandera de la monarquia i la mateixa monarquia borbònica que ens llegava el dictador (sense lluitar per un referèndum que demanàs al poble si volia o no aquesta monarquia imposada); i, el que era més tràgic en forces que teòricament es reclamaven del "socialisme", signaren una constitució que, en oficialitzar l'economia de mercat com a eterna i immutable, impedia avançar envers una societat sense explotadors ni explotats -ni que fos pacíficament arran d'una hipotètica victòria electoral de l'esquerra.



En un pamflet ple de mentides i tergiversacions contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària publicat a UH el 28-IV-94, determinats col.laboradors amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc i sectors afins, ens referim als senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida, iniciaven una brutal campanya rebentista contra qui signa aquest article i contra el llibre de memòries antifexista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada. Jovençans que no varen viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es pensen saber-ho tot. Estudiosos que, pensant que fan història "objectiva" el que basteixen realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del P"C"E, tot ampliant l'eco de la seva presència, sovint esquifida i superstructural). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que publicaren l'any 1994 els senyors abans esmentats ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquests pobres homes quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries o afavoridores dels seus amics o grups polítics amb els quals simpatitzen.

Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes (tipus Thomàs, Ribas, Saoner, etc) va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista [Els mallorquins, de Melià] era un acte antifranquista: "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos 'El Capital'". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris érem "agents del franquisme policíac" (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".

Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dintre" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el Partit dit "Comunista" (P"C"E) participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per "reformar el sindicalisme des de dintre".

Bé, anem a pams. Com a bons espanyolistes que eren -i alguns ho són encara!- no podien copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Llegint únicament (els senyors Thomàs, Ribas, Saoner i afins) els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... ¿què podien entendre? ¿Quina política havien de fer, de no ser l'afavoridora de "la España eterna" que tots coneixem? És comprensible. Però és evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hagués estat possible sense les importants aportacions -aquesta primera reflexió- de Josep Melià al fet nacional. El mateix PSM-PSI, el reforçament de l'OCB, el gir cada vegada més accentuat envers el nacionalisme de la majoria de partits i organitzacions mallorquines i illenques en aquells anys, no haguessin estat possibles sense la lectura i assimilació d'aquest treball.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Son Oms, Bartomeu Vicens, Maximilià Morales... la corrupció política a les Illes. Un article de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 09 Juny, 2008 08:38 | facebook.com

La situació de corrupció política a les Illes mai no havia arribat al grau del present. No volem dir que abans no existís. El que afirmam és que uns anys abans era secreta, amagada, no hi intervenia, potser per manca de proves, la Fiscalia Anticorrupció. Ara sortim a un cas de corrupció per setmana, amb implicats que formen part del més “selecte” de la classe política del règim. Qui no recorda els afers de la mà dreta de Catalina Cirer, Rodrigo de Santos, i els setanta mil euros gastats a cases de mal viure i drogues? Però també hem estat testimonis del judici a l’exbatle d’Andratx, Eugenio Higalgo, i els seus assessors i col·laboradors en les malifetes. (Miquel López Crespí)


Son Oms i la corrupció política a Mallorca



Bartomeu Vicens

La situació de corrupció política a les Illes mai no havia arribat al grau del present. No volem dir que abans no existís. El que afirmam és que uns anys abans era secreta, amagada, no hi intervenia, potser per manca de proves, la Fiscalia Anticorrupció. Ara sortim a un cas de corrupció per setmana, amb implicats que formen part del més “selecte” de la classe política del règim. Qui no recorda els afers de la mà dreta de Catalina Cirer, Rodrigo de Santos, i els setanta mil euros gastats a cases de mal viure i drogues? Però també hem estat testimonis del judici a l’exbatle d’Andratx, Eugenio Higalgo, i els seus assessors i col·laboradors en les malifetes. Ben present en la memòria tenim encara el cas Rasputín, la història dels falsos certificats dels cavallistes, els 700.000 euros estafats per Damià Vidal, l’exdirector gerent de Bitel. I per si hi mancava cap cosa, no hi ha dia que en els mitjans de comunicació no surtin casos d’endolls de familiars i amics descoberts a qualsevol àrea de govern, les “assessories” i pagaments per treballs que mai no es lliuren al públic als més diversos aprofitats de tota mena i tot color.



Rodrigo de Santos

Fins ara la majoria de casos de corrupteles tenien relació amb el govern i gestors del PP. És ara que la Fiscalia Anticorrupció afirma que els dirigents d´UM Bartomeu Vicens i Maximilià Morales empraren la seva influència política per a guanyar milers d’euros de forma il·legítima, exigint comissions en tèrboles operacions de requalifiació de terrenys. Com informa la premsa d’aquests dies, Bartomeu Vicens i Maximilià Morales utilitzaren el seu poder a Unió Mallorquina “per pactar amb els propietaris de les parcel·les que els cedissin el 15% de cada una de les finques a canvi d’obtenir la requalificació a terrenys urbanitzables. El Ministeri Públic també sosté que l’advocat Jaume Montis ‘ocultà’ (als propietaris de les parcel·les) la identitat d’ambdós dirigents d’UM, i alhora ‘es va fer figurar una sèrie de compravendes quan en realitat no va existir cap preu’”.

Bartomeu Vicens i Maximilià Morales són acusats per la Fiscalia Anticorrupció de la presumpta comissió de sis delictes: suborn, blanqueig de capitals, falsedat documental contra la Hisenda Pública, estafa i tràfic d’influències per la pilotada al polígon de Son Oms. Uns terrenys, com diuen els mitjans d’informació, “que patiren un increment espectacular del seu valor quan pasaren de no urbanitzables a urbanitzables”.

Mai no s’havien vist tants de casos de corrupció plegats a Mallorca. Molts ciutadans i ciutadanes sabien d’alguna malifeta de personatges sense principis i sense escrúpols, però que el grau d’aprofitament del poder polític sigui tan escandalós era mal d’imaginar. Tots aquests fets no ajuden gens ni mica a prestigiar la classe política sorgida en els anys de la restauració monàrquica, els professionals del romanço que han aconseguit bons sous i privilegis a partir dels pactes amb el franquisme reciclat en els anys de la transició. Qui podia imaginar que hi hagués tants pocavergonyes entre els postulants al vot ciutadà, aquells que diuen defensar i protegir els nostres interessos?

Esquerra Unida ha estat la primera a ser contundent amb aquest nou cas de corrupció, i en un dur comunicat fet públic aquests dies demana, molt justament, apartar de la vida pública les persones condemnades judicialment per casos de corrupció. Com diu la declaració d’aquest grup, cal “apartar de la vida pública, preventivament i sense que això signifiqui presumpció de culpabilitat, aquelles persones que estiguin implicades en casos de corrupció política per tal de mantenir el debat polític i el funcionament institucional lluny del debat sobre els casos de corrupció (que és el cas del portaveu d’UM)”.

Com deia el senador autonòmic Pere Sampol en referència al cas de presumpta corrupció que envolta Bartomeu Vicens: “És ben necessari que dimiteixi i començar a fer net en la vida política”. La premsa també ens informa que Sampol mostrà la seva satisfacció per l’actuació de la Fiscalia, que ha presentat querella criminal contra el diputat d’UM per suposat cobrament de comissions en la requalificació del polígon de Son Oms. També hem llegit que “el senador advertí que casos com aquest ‘eren de domini públic’ i responen a ‘la pràctica política dels partits conservadors’. ‘Hi ha fortunes que han nascut de la nit al dia’, digué Sampol, qui espera que Fiscalia ‘acabi amb aquesta xacra’”.

Els JEN-PSM insten Unió Mallorquina a exigir la dimissió de Bartomeu Vicens com a diputat. El secretari general dels Joves d’Esquerra Nacionalista (JEN), Antoni Noguera, explica en el comunicat fet públic per la seva organització que “els ciutadans deuen estar perplexos davant el trist espectacle de presumptes corrupteles que afecten els seus representants polítics, i que minven la confiança en l’exercici de la política. És hora que els partits facin passes decidides per renovar el compromís amb la transparència en la gestió pública”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

L'oposició antifranquista i la revista Triunfo (I)

Turmeda | 09 Juny, 2008 05:33 | facebook.com

Triunfo esdevé la principal arma de combat intellectual de l'esquerra, de reconstrucció de la memòria històrica anihilada per la dictadura. Hem de recordar que la premsa clandestina (comunista o anarquista, especialment) era mala de trobar i, una vegada trobada (cosa extremadament complicada) tampoc no era d'excessiva qualitat. Preocupada per qüestions sindicals (vagues, augments de sou...), no prestava gaire importància a la lluita cultural ni a la informació internacional. És evident que en aquelles condicions de misèria cultural i d'indigència intellectual Triunfo esdevé una esplendorosa lluminària enmig de la fosca. (Miquel López Crespí)


La revista Triunfo i l´oposició antifranquista (I)



La revista progressista Triunfo marcà tota una generació d'intellectuals i de militants antifranquistes. Especialment important fou la fase que va des de la seva renovació (abans era una revista de cinema) fins al 1975. Es pot afirmar sense por d'equivocar-se que nosaltres, els escriptors nascuts a mitjans dels quaranta, som la "generació de Triunfo". Quan s'inicià a Roma el Concili Vaticà II (a Astúries hi ha les grans vagues mineres) a l'Estat espanyol encara vivim sota els sangonosos fastos de la dictadura. No hi ha escletxes de llibertat. Els antifranquistes procuram informar-nos per la BBC de Londres, Ràdio París, Ràdio Espanya Independent o qualsevol emissora no controlada pel feixisme. Les revistes clandestines són poques, difícils de trobar. A Mallorca l´únic signe que permet pensar en una possible oposició són algunes pintades ocasionals pel carrer. A les llibreries (a les seves golfes) encara no hi ha els llibres que es podran trobar més endavant. Per tot això és molt important la reconversió de Triunfo en una revista d'actualitat. De seguida esdevé la "Biblia" dels antifeixistes de l'època.

Cap a començaments dels seixanta els sobrevivents de la guerra civil (el pare, els oncles que lluitaren en defensa de la República) ja ens han donat la seva visió de les coses. Es pot dir que són aquells heroics supervivents els que han complit amb el deure de fer arribar a la propera generació de militants antififranquistes les esperances i illusions dels lluitadors esquerrans dels anys vint i trenta. Cap a 1962, coincidint amb les grans vagues d'Astúries i amb l'assassinat de Julián Grimau per part de la dictadura, aquesta tasca (en línies generals) ja ha estat acomplerta. La memòria de la revolució i de la guerra antifeixista ha passat a la nova generació. Però a començaments dels seixanta, els joves volem veure escrites aquestes experiències; i és molt difícil i complicat trobar-hi res. La màgia insubstituïble de la lletra impresa! És quan apareix Triunfo. La seva miraculosa aparició coincideix amb les nostres primeres detencions per part de la Brigada Social del règim (1963). A mitjans dels seixanta hem fet els vint anys. L'entrada en la majoria d'edat dels escriptors mallorquins de la generació dels setanta coincideix amb l'assassinat del Che en mans dels escamots d'extermini dirigits per la CIA ianqui (1967), amb el maig del 68 a París, amb la sublevació de txecs i eslovacs contra la burocràcia imperialista que dirigeix el PCUS... Tampoc no hem d'oblidar que tots els anys seixanta i setanta resten marcats per la guerra d'alliberament del poble del Vietnam contra la criminal agressió de l'imperialisme dels EUA. Martin Luther King porta endavant una croada per a reivindicar els drets dels negres a tots els estats on, d'ençà el final de la Guerra de Secessió (1861-1865) encara existeix la discriminació racial. Són els anys de les grans marxes contra les injustícies comeses per la racista i anticomunista societat ianqui. La lluita per la defensa del drets civils, contra les agressions als pobles d'Amèrica Llatina (Cuba, Xile, Santo Domingo...). Triunfo, entre moltes altres coses ens explica dia a dia aquest racisme existent en els EUA contra negres, llatins, asiàtics, gent d'altres cultures i altres religions. Al sud (record les barbaritats contra els negres a Alabama, per exemple) existeix encara el reialme del Ku-Kux-Klan; fanàtics protestants antimarxistes defensors d'una pseudoraça "superior" (els rossos i d'ulls blaus), marginen, neguen els drets més elementals de les persones a les "races inferiors" (és a dir, als negres i gent dels països latinoamericans... i als jueus, i als irlandesos, i...). Són la base del nazisme ianqui, l'extrema dreta que malda per matar gent progressista, que aplaudeix els cops d'estat organitzats pels EUA arreu del món. Només el cop d'Estat a Indonèsia organitzat per la CIA costà la vida a mig milió de ciutadans d'aquell Estat!

Potser un dia l'esquerra haurà de retre l'homenatge que pertoca a Ezcurra i el seu esforçat grup de collaboradors. La revista havia nascut a València l'any 1946 com a publicació de cinema, teatre, esports i braus. El 1948 Ezcurra la porta a Madrid. Recordem que el mateix José Ángel Ezcurra havia fundat dues altres importants publicacions culturals: Primer Acto (1957) i Nuestro cine (1961). Un poc més endavant aquestes revistes varen ser dirigides per José Monleón (que també seria un important collaborador de Triunfo).

Aleshores (1962-1968) no hi havia res (culturalment parlant) en tot l'Estat espanyol que tengués una certa orientació antifeixista. Triunfo, Nuestro cine i Primer acto són oasis dins el desert cultural de la dictadura. Més endavant (1962) sorgiran Cuadernos para el Diálogo y Revista de Occidente. Però a mitjans dels seixanta Triunfo esdevé la principal arma de combat intellectual de l'esquerra, de reconstrucció de la memòria històrica anihilada per la dictadura. Hem de recordar que la premsa clandestina (comunista o anarquista, especialment) era mala de trobar i, una vegada trobada (cosa extremadament complicada) tampoc no era d'excessiva qualitat. Preocupada per qüestions sindicals (vagues, augments de sou...), no prestava gaire importància a la lluita cultural ni a la informació internacional. És evident que en aquelles condicions de misèria cultural i d'indigència intellectual Triunfo esdevé una esplendorosa lluminària enmig de la fosca.

Ben segur que la nostra literatura (novelles, poemaris, obres de teatre...) hagués estat ben diferent de no haver existit en aquells anys la revista Triunfo!

Miquel López Crespí


Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

Enllaç amb la revista Triunfo

Carta oberta de l’escriptor Miquel López Crespí a Joachim Hunold, director general de Air Berlín

Turmeda | 08 Juny, 2008 16:53 | facebook.com

Carta oberta de l’escriptor Miquel López Crespí a Joachim Hunold, director general de Air Berlín



Herr Joachim Hunold

Generaldirektor Air Berlin

Sehr geehrter Herr Joachim Hunold,

Als katalanisch sprechender Bürger Mallorcas bin ich wirklich enttäuscht über die unglücklichen Äusserungen, die in Ihrem Magazin zu lesen waren.

Es ist tatsächlich die Mehrheit der balearischen Bürger, die die katalanische Sprache als Muttersprache hat, weshalb natürlich viele Menschen bitter enttäuscht darüber sind, dass Ihre Sprache schlechtgemacht wird; und dass im Hinblick auf die Tatsache, dass Mallorca einer der wichtigsten wirtschaftlichen Standpunkte Air Berlins ist und zum Aufbau des Air Berlin- Flugnetzes in entscheidendem Masse beigetragen hat. Insbesondere die lange Zeit der sprachlichen Unterdrückung, welche die katalanischsprachigen Teile des spanischen Staates unter General Franco zu erdulden hatten, hat zur logischen Folge, dass die Bürger in der heutigen demokratischen Gesellschaft mit und in ihrer Sprache leben möchten.

Ich bin mehr als überzeugt, dass der Service, ihre Fluggäste auch in katalanischer Sprache zu informieren, von ihren balearischen Kunden als ein schönes Zeichen der Verbundenheit Air Berlins mit Mallorca sowie den anderen katalanischsprachigen Teilen des spanischen Staates verstanden würde und in nicht zu unterschätzendem Masse zu einer weiteren Festigung der deutsch-mallorquinischen Verbindung beitragen wird.

Mit fereundlichen Grüssen,


Sr. Joachim Hunold,

director general de Air Berlin


Benvolgut senyor Hunold:

Com a persona que coneix la realitat de les Illes Balears i com a client d’Air Berlin vull manifestar la meva decepció per l’article recentment publicat a la revista Air Berlin Magazin en què, lluny de mantenir una relació de respecte cap a la llengua catalana que utilitzen molts dels usuaris de la companyia, s’hi expressen informacions que falsegen, tergiversen i criminalitzen la nostra realitat lingüística. Amb aquest article Air Berlin no actua com una empresa que ha de donar servei als ciutadans i ciutadanes, sinó com un agent en contra de la llengua que parla la majoria de la societat de les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya malgrat la repressió lingüística patida durant la dictadura militar del General Franco.

Sr. Hunold, voldria aprofitar l’ocasió per fer-li notar que l’empresa que vostè dirigeix, tot i tenir Mallorca com un dels seus centres operatius, no ofereix cap informació als usuaris en la llengua pròpia d’aquesta terra. Pensam que no seria cap trasbals per a una companyia aèria tan implantada a casa nostra que el català es vehiculés com a llengua d’informació, de la mateixa manera que respecta i fa servir els idiomes dels altres territoris en què opera. D’aquesta manera acontentaria una gran part dels seus clients i consolidaria les relacions d’amistat entre Mallorca i Alemanya.

Atentament,

Miquel López Crespí

DNI: 41.373.644W


Nota: la carta que podeu llegir una mica més amunt va ser redactada per l'OCB amb el suggeriment de signar-la i fer-la arribar a la direcció d'Air Berlín. No cal dir que de seguida vaig seguir l'encertat suggeriment dels amics de l'OCB. El missatge m'arribà amb aquesta nota: "Air Berlin menysprea la llengua catalana. Davant aquesta actitud hostil, l’Oficina de Drets Lingüístics de l’Obra Cultural Balear ha posat en marxa una campanya d’enviament de cartes per demanar a la companyia que respecti els drets lingüístics dels catalanoparlants. Us demanam que copieu el següent text i que el faceu arribar, acompanyat del vostres nom i llinatges al següent correu elecrònic: airberlin@airberlin.com (Obra Cultural Balear -OCB)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Santiago Carrillo, Joan Comorera, el PCE, el PSUC... Els escriptors mallorquins i la recuperació de la memòria històrica de l'esquerra (un article de Miquel López Crespí)

Turmeda | 08 Juny, 2008 10:16 | facebook.com

Joan Comorera tenia molts problemes amb la direcció central del PCE (per l'autoritarisme envers el PSUC), pels intents constants de supeditar el marxisme català a la política oportunista i espanyolista del PCE). (Miquel López Crespí)


Joan Comorera en no poder ser executat pels sicaris carrillistes, fou denunciat a la policia franquista. Jutjat en consell de guerra, morí dignament en el penal de Burgos dia 8 de juny de 1958 sense haver renunciat a les seves idees d'autodeterminació per a Catalunya, socialisme i llibertat. (Miquel López Crespí)


Santiago Carrillo i el PCE contra Joan Comorera, secretari general del PSUC



Joan Comorera

Al Principat, la guerrilla d'inspiració comunista rebé un fort cop a ran de tot l'execrable "afer" de Carrillo en contra d'un dels dirigents del PSUC que més s'havien destacat en la defensa de la independència del partit enfront el centralisme espanyolista, estalinista i promoscovita de la Pasionaria, Díaz i Carrillo. Es tracta del "cas" Joan Comorera.

Joan Comorera tenia molts problemes amb la direcció central del PCE (per l'autoritarisme envers el PSUC), pels intents constants de supeditar el marxisme català a la política oportunista i espanyolista del PCE).

Miquel Caminal Badia, en el pròleg al recull d'articles de Joan Comorera (Antologia) publicat a Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català, núm. 16, Edicions de la Magrana, 1987), afirma: "Un preludi de la crisi (del PSUC amb el PCE) es va produir el 1946, quan Dolores Ibárruri i Santiago Carrillo plantejaren a Comorera la necessitat de prendre algunes mesures organitzatives que, salvant la formalitat orgànica del PSUC, asseguressin una centralització de la direcció política de tot el moviment comunista espanyol. La manifestació pública de les intencions de la direcció del PCE la va fer la Pasionaria en afirmar, en el III Ple del PCE celebrat el març de 1947, que 'quan les exigències de la lluita ho determinessin' el PSUC formés un tot orgànic amb el PCE. La condemna del titisme i l'expulsió del partit comunista iugoslau del Kominform, el 1948, eren el millor exemple per acabar amb tots els 'titos' discrepants de l'ortodòxia stalinista. Si Stalin era el dirigent indiscutible del moviment comunista internacional, Dolores Ibárruri ho era del moviment comunista espanyol. No hi havia, doncs, una relació d'igualtat entre Comorera i la Pasionaria, entre el PSUC i el PCE".

En el llibre del general estalinista Líster Así destruyo Carrillo el PCE, podem llegir (pàg. 74), referent a l'eliminació física del gran dirigent obrer català Joan Comorera: "En relación con las medidas represivas y crímenes, me dijo Uribe, entre otras cosas: 'El examen y decisión sobre las eliminaciones físicas se hicieron siempre en el Secretariado, y el encargado de asegurar su ejecución era Carrillo, quien tenía los ejecutores en su aparato. Alguna vez la ejecución fallaba. Tomemos, por ejemplo, el caso Comorera. Tú conoces toda la parte política del problema. Pues bien, Carrillo y Antón propusieron al secretariado la liquidación física de Comorera. La propuesta fue aceptada y Carrillo, encargado de organizar la liquidación".

Per veure encara més els sistemes provocatius, estalinistes, policíacs, del carrillisme, basta constatar quin llenguatge empraven per a desqualificar els dissidents del tipus Joan Comorera. En un comentari escrit per Santiago Carrillo per a Ràdio Espanya Independent i publicat al Mundo Obrero de 15 de setembre de 1951, el conegut oportunista blasma dient:

"Obreros de Cataluña: Juan Comorera es un provocador, que durante nuestra guerra conspiró contra el Gobierno Negrín, de acuerdo con el cónsul francés que estaba en Barcelona, en la famosa crisis de la 'charca'. Juan Comorera es un provocador cuyas actuales actividades es entregar a los comunistas a la policía, tanto en Francia como en Cataluña. Y nosotros sostendremos esta acusación delante de la clase obrera y del pueblo catalán. Juan Comorera es un enemigo de la clase obrera y como tal hay que tratarle allá donde se le encuentre" (citat per Enrique Líster, Así destruyó Carrillo el PCE, p. 76).

La campanya de la direcció carrillista contra la fracció nacionalista i revolucionària dins del PSUC que representava Joan Comorera fou salvatge (del tipus de l'emprada contra els trotsquistes a l'URSS o contra el POUM i la CNT en temps de la guerra civil).

Ràdio Espanya Independent transmetia dia 15 de novembre de 1953 (vegeu Líster, op. cit., pàg. 78) "El PSUC de Cataluña es depurado de los elementos corrompidos y traidores que se habían infiltrado en nuestras filas como agentes de la burguesía. Comorera, que hoy está abiertamente al servicio de la policia franquista cumpliendo el repugnante papel de delator de los militantes comunistas del interior del país".

Mostres d'aquest conegut estil carrillista podrien repetir-se fins a l'infinit. Finalment, segons Enrique Líster, Joan Comorera en no poder ser executat pels sicaris carrillistes, fou denunciat a la policia franquista. Jutjat en consell de guerra, morí dignament en el penal de Burgos dia 8 de juny de 1958 sense haver renunciat a les seves idees d'autodeterminació per a Catalunya, socialisme i llibertat.

Aquestes eren brutors que antics combatents republicans com l'oncle o el meu pare no podien entendre malgrat haguessin viscut a fons els fets de maig del '37 a Barcelona. El "cas" Comorera ben cert que ajudà a desmoralitzar la guerrilla catalana que lluitava contra la dictadura (i potser aquesta era la intenció autèntica del carrillisme amb les seves campanyes de desprestigi i denuncies).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els escriptors mallorquins i la lluita contra l'autoodi

Turmeda | 08 Juny, 2008 06:56 | facebook.com

La mort de Pau Taura, sentida en el fons del cor, em fa copsar altra volta la veritat d´unes afirmacions recents d’un altre gran amic, l´escriptor Antoni Vidal Ferrando, el recent Premi de la Crítica Serra d’Or. Diu Vidal Ferrando que, sovint, molts d´escriptors, preocupats com és ben normal per la promoció de la seva obra, tan sols sabem veure les accions i campanyes rebentistes dels quatre poca-vergonyes que ens posen travetes i ens fan la vida impossible. Potser ens preocupen més del que tocaria les malifetes ordides pels llefiscosos comissaris de pàgina cultural o companys del gremi de la ploma que, encegats pel més ferest i malaltís autoodi, només saben atacar, sense cap mena de fonament, l´obra del company. (Miquel López Crespí)


Per servar la memòria de Pau Taura



Notícies d´enlloc, llibre que guanyà el Premi de les Lletres 1987, un premi organitzat a iniciativa de Pau Taura i que va ser editat, també a iniciativa seva per Documenta Balear

La mort de l´amic Pau Taura m´ha fet reflexionar damunt l´inexorable pas del temps, sobre la tèrbola presència de la Mort que, bel al costat nostre, cínica i sorneguera se’n riu de molts dels plans que fem per a un esdevenir que sempre és imprevisible. La mort de Pau Taura, sentida en el fons del cor, em fa copsar altra volta la veritat d´unes afirmacions recents d’un altre gran amic, l´escriptor Antoni Vidal Ferrando, el recent Premi de la Crítica Serra d’Or. Diu Vidal Ferrando que, sovint, molts d´escriptors, preocupats com és ben normal per la promoció de la seva obra, tan sols sabem veure les accions i campanyes rebentistes dels quatre poca-vergonyes que ens posen travetes i ens fan la vida impossible. Potser ens preocupen més del que tocaria les malifetes ordides pels llefiscosos comissaris de pàgina cultural o companys del gremi de la ploma que, encegats pel més ferest i malaltís autoodi, només saben atacar, sense cap mena de fonament, l´obra del company. És la misèria personal de tots aquells que saben que mai podran bastir una obra literària de qualitat, els que són incapaços de valorar la feina dels altres, ja que l´enveja els rosega les entranyes. Antoni Vidal Ferrando explica molt encertadament que en lloc de perdre el temps comentant les malifetes dels miserables hauríem de pensar en totes aquelles persones, l’exèrcit d´amics i amigues que, cada qual posant el seu granet d´arena, ens han ajudat a bastir la nostra obra.

Vidal Ferrando té tota la raó del món, i la mort de Pau Taura m´ha fet pensar molt en els seus assenyats consells. M´ha fet reflexionar perquè en Pau era un d´aquests amics imprescindibles, una persona d´una vàlua humana indiscutible i que, en moments difícils per a qui escriu aquestes retxes, i com si no fes res, com si fos la qüestió més normal del món, em va donar suports que encara avui agraeixo de tot cor. Pens que, bona persona com era, ni s’adonava del que feia per la cultura catalana de Mallorca, per la cultura en general, pels autors de la nostra terra. Feia les coses com pertocava, perquè era el seu deure, perquè era un professional fora mida, tant com a president del Gremi de Llibreters o com a director de fires de la Institució Firal de Balears (IFEBAL).

Els meus primers contactes amb Pau Taura es remunten a mitjans dels anys setanta, com a client de la primera llibreria que va obrir i, ja posteriorment, quan un jurat format per Josep M. Llompart, Pau Faner, Francisco Díaz de Castro i Jaume Adrover lliurà el Premi de les Lletres a la meva obra Noticies d´enlloc, ell era l´organitzador i ànima del premi.

La mort de l´amic Pau Taura m´ha fet tornar a la memòria aquells dies de fa vint-i-un anys, quan en Ferran Aguiló em portava les proves de Notícies d´enlloc des del local de Documenta Balear del carrer de la Impremta o jo anava a veure Pau Taura al despatx d’ IFEBAL, al carrer de Federico García Lorca, 16, i petàvem la conversa damunt llibres i els problemes de la difusió de la cultura.



Més endavant, quan es discutí el meu nom com a pregoner de la Fira del Llibre de l´any 2003, Pau Taura acceptà, com els altres llibreters, la meva nominació, tot i algunes pressions en contra dels ressentits de sempre que volien que fos un altre el pregoner. En Pau Taura se’n reia olímpicament d´aquestes pressions i no se’n podia avenir de tants d´odis en el gremi de la ploma quan deia: “no vos jugau cap fortuna; simplement unes retxes o una fotografia en els diaris”. Tornava tenir raó: era i és summament estúpida aquesta mena de bregues per aconseguir els favors dels comissaris de torn, per barrar el pas a la “competència” literària. Tanmateix els diners se’ls emporten els especuladors, aquells que han fet i fan malbé la nostra terra, els encimentadors i destructors del territori.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (3-VI-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Llibres de poesia mallorquina

Turmeda | 07 Juny, 2008 17:15 | facebook.com

La teoria del menfotisme social que té tant d'èxit entre postmoderns i reaccionaris de tota època i contrada explica, per activa i per passiva, que l'escriptor tan sols s'ha de preocupar dels aspectes purament formals de l'obra i que ha de defugir qualsevol plantejament polític, qualsevol concepció del món que pugui entrebancar la 'puresa' de la literatura. Com si el creador pertanyés a una estranya i curiosa secta d'escollits, d''incontaminats', oficiants d'un misteriós culte esotèric a la deessa Bellesa, deessa que s'hauria de mantenir allunyada de qualsevol mena de contacte amb els humans. No importa que un país pateixi sota el poder de la dictadura més ferotge, que aquella societat estigui a punt de perdre llengua i cultura, que els seus millors fills i filles siguin torturats, afusellats en els fossars, portats a l'exili, pateixin als camps de concentració. Per als postmoderns tot això són ximpleries que no tenen per què afectar en res el "ritme còsmic i biològic de l'autor" i, en conseqüència, la reacció demana el rebuig explícit de qualsevol mena d'implicació política i social. (Miquel López Crespí)


Poesia mallorquina i lluita cultural (pàgines del meu dietari)


La reacció cultural demanava i demana que l'escriptor català o de qualsevol indret faci abstracció de la situació en la qual es troba el seu poble. Dins aquesta línia d'accentuat cinisme i menfotisme, la "màxima intel·ligència" la demostraria aquell autor o autora que saben rentar-se les mans amb elegància. La teoria del menfotisme social que té tant d'èxit entre postmoderns i reaccionaris de tota època i contrada explica, per activa i per passiva, que l'escriptor tan sols s'ha de preocupar dels aspectes purament formals de l'obra i que ha de defugir qualsevol plantejament polític, qualsevol concepció del món que pugui entrebancar la "puresa" de la literatura. Com si el creador pertanyés a una estranya i curiosa secta d'escollits, d'"incontaminats", oficiants d'un misteriós culte esotèric a la deessa Bellesa, deessa que s'hauria de mantenir allunyada de qualsevol mena de contacte amb els humans. No importa que un país pateixi sota el poder de la dictadura més ferotge, que aquella societat estigui a punt de perdre llengua i cultura, que els seus millors fills i filles siguin torturats, afusellats en els fossars, portats a l'exili, pateixin als camps de concentració. Per als postmoderns tot això són ximpleries que no tenen per què afectar en res el "ritme còsmic i biològic de l'autor" i, en conseqüència, la reacció demana el rebuig explícit de qualsevol mena d'implicació política i social. Dins aquesta línia de ximpleria reaccionària mai no es perdonen actituds compromeses com les de Manuel de Pedrolo, Joan Fuster o Josep M. Llompart. Però se sol tenir molta comprensió quan la relació de l'intel·lectual és bona amb el poder. Una "comprensió" que no se sol tenir quan aquest intel·lectual basteix una obra que denota la seva preocupació per la humanitat i les nacions oprimides. A vegades, en llegir aquestes estrafolàries concepcions, arrib a pensar si els comissaris de pa amb fonteta el que volen és convertir la literatura en un camp esterilitzat per a lluïment de certs doctors en lobotomia cultural.


Lliurament dels Premis Ciutat de Tarragona 2005. Miquel López Crespí guanyà el Premi de Poesia amb l'obra Les ciutats imaginades. L'escriptor de sa Pobla és el primer per la dreta (assegut).

¿O hi ha tanta diferència entre aquesta mena de lobotomia cultural bastida en moltes de les actuals societats neoliberals amb aquella de més sagnant i evident del nazisme cremant llibres i empresonant i assassinant intel·lectuals, artistes d'idees avançades, de mentalitat progressista? Els nazis i els feixistes cremaven llibres i mataven sense preocupar-se de bastir cap mena de coartada ideològico-cultural. Ara, les sectes elitistes no poden recórrer als mateixos mètodes brutals i ferotges. Amb la derrota final del nazi-feixisme l'any quaranta-cinc del segle passat la reacció s'ha disfressat, i a voltes no tant!, i empra multitud de subterfugis ideològics per a aconseguir els mateixos resultats: l'extermini de la intel·lectualitat progressista, la demonització de les idees que dificulten aquesta consolidació de la reacció política i cultural.



Coberta del poemari de Miquel López Crespí El cant de la Sibil·la editat per Brosquil Edicions del País Valencià i que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005, un dels més prestigiosos dels Països Catalans.

Però parlàvem d'uns determinats poemaris, de l'efecte del pas del temps en alguns dels llibres que he escrit darrerament. També he escrit damunt la relació que hi ha entre algunes de les meves obres. De tot això n'he parlat fa poc en uns articles que feien referència a la recent publicació per Brosquil Edicions del País Valencià del meu poemari El cant de la sibil·la, llibre que havia obtingut el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2004. Els articles portaven per títol "El cant de la sibil·la: una aproximació" i "Temps gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la".

En aquests dos articles i en parlar de l'origen dels poemaris El cant de la sibil·la i Calendaris de sal , explicava que els llibres tenen l'origen primigeni en l'obsessió que domina el poeta per la constatació del pas inexorable del temps. I no solament en l'efecte de l'inexorable pas del temps sinó també per l'esmicolament de molts dels somnis que alletaren la nostra adolescència i joventut. Aquesta realitat és sense cap mena de dubte el motor que posa en marxa l'esperit creatiu del poeta. La nostàlgia com a motor literari. Una nostàlgia que, mitjançant el control de la forma i el treball amb el llenguatge, ha contribuït a bastir la majoria dels poemaris que he escrit i publicat en aquests darrers anys.

Tot el que fa poc he escrit referent a El cant de la sibil·la i Calendaris de sal es pot dir igualment respecte al poemari Les ciutats imaginades, obra que acaba d'editar Cossetània Edicions de Tarragona, llibre que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005. I no ens hauria d'estranyar que els articles fossin intercanviables i que allò que vaig escriure en referència a El cant de la sibil·la ara, mudant el títol, pogués servir per a explicar Les ciutats imaginades. Si ho fes, puc assegurar al lector que aquella anàlisi no variaria en absolut. Per alguna cosa, per motius ben concrets, ambdós poemaris són escrits en la mateixa època. Ambdós llibres són reculls dels poemes escrits des de mitjans dels anys noranta, després de l'ensorrament del socialisme degenerat, la fi de la Unió Soviètica i la caiguda del mur de Berlín. El cant de la sibil·la, Calendaris de sal, Les ciutats imaginades i Temps moderns: homenatge al cinema, aquest darrer guanyador del Premi de Poesia Miquel Martí i Pol 2002 que lliura la Universitat Autònoma de Barcelona, són poemaris escrits sota l'efecte atordidor de constatar la implacable vigilància de la terrible Dama de Negre sobre tots nosaltres. La Senyora de les Ombres i l'Oblit, Ella, que ens espera ja, tenebrosa i sense pietat davant del portal. Avui, des de la perspectiva que proporciona haver deixat endarrere bona part de la teva vida, segurament la més il·lusionada, la més plena de projectes i esperances, l'autor pot contemplar com es congrien els núvols de la tempesta final i es va fent evident la realitat d'una ben concreta i ineludible desaparició física.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Per a la recuperació de la memòria històrica

Turmeda | 07 Juny, 2008 09:00 | facebook.com

L'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica denuncià ahir la manera com l'equip de govern ha decidit unilateralment conservar alguns dels noms de carrers franquistes. «Noms com Ruiz de Alda o García Morato, per posar dos exemples, són encara denominacions de vies públiques que no representen i no han representat mai valors democràtics ni de convivència que mereixin l'honor de pertànyer al nomenclàtor d'una Ciutat», recriminà l'Associació.


Memòria Històrica recordà que ja ha passat un any des de les eleccions municipals i la ciutat de Palma és encara plena de símbols i monuments al·lusius al bàndol feixista de la Guerra Civil i de la dictadura. És per això que no entén el retard de les administracions municipals de donar cobertura i compliment a les demandes que en temes de democratització de l'espai públic féu l'Associació en el seu moment. Concretament, el 18 de juliol de 2007. La demanda de l'asssociació és molt clara: «Exigim a Cort l'eliminació de les restes més visibles del franquisme a Palma, els monuments de la Feixina i de la plaça de Santa Catalina entre d'altres i el canvi immediat dels noms dels carrers de vies públiques dedicades a exaltar els feixismes i els prohoms de la dictadura franquista».


Memòria Històrica exigeix a Cort que retiri els símbols franquistes


LAURA MORRAL. Palma.


L'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica denuncià ahir la manera com l'equip de govern ha decidit unilateralment conservar alguns dels noms de carrers franquistes. «Noms com Ruiz de Alda o García Morato, per posar dos exemples, són encara denominacions de vies públiques que no representen i no han representat mai valors democràtics ni de convivència que mereixin l'honor de pertànyer al nomenclàtor d'una Ciutat», recriminà l'Associació.

A aquest fet s'afegeix l'actitud de Cort a l'hora de comunicar als membres de la Memòria Històrica els canvis efectuats als carrers a pesar que un representant de l'associació participà en la comissió de toponímia, organitzada pel Consistori i que, juntament amb altres col·lectius cívics, proposaren un seguit de noms per dur endavant la nova retolació de les plaques de Ciutat. «Com a promotors d'aquesta iniciativa, considerem del tot insuficient que només se'ns hagi acceptat un sol nom dels 30 que presentàrem», reitera l'entitat.

En aquest sentit, Memòria Històrica recordà que ja ha passat un any des de les eleccions municipals i la ciutat de Palma és encara plena de símbols i monuments al·lusius al bàndol feixista de la Guerra Civil i de la dictadura. És per això que no entén el retard de les administracions municipals de donar cobertura i compliment a les demandes que en temes de democratització de l'espai públic féu l'Associació en el seu moment. Concretament, el 18 de juliol de 2007. La demanda de l'asssociació és molt clara: «Exigim a Cort l'eliminació de les restes més visibles del franquisme a Palma, els monuments de la Feixina i de la plaça de Santa Catalina entre d'altres i el canvi immediat dels noms dels carrers de vies públiques dedicades a exaltar els feixismes i els prohoms de la dictadura franquista».

Memòria Històrica considera que l'Ajuntament ha actuat amb molt poca «delicadesa» institucional cap a l'associació. La polèmica del canvi de noms deriva pel fet que l'Ajuntament de Palma anuncià fa una setmana que retiraria 68 denominacions de carrers vinculats al règim franquista. Tanmateix, aquests canvis deixen al marge prop d'una trentena de noms.

Diari de Balears (16-V-08)


El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)


Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares



El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.

Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.

Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.

El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.

Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.

El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.

Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.

La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

La corrupció política a les Illes

Turmeda | 07 Juny, 2008 06:03 | facebook.com

L'ex-batlle d'Andratx és condemnat a quatre anys de presó


L'ex-batlle d'Andratx, Eugeni Hidalgo, ha estat condemnat avui, per l'Audiència Provincial de Palma, a quatre anys de presó, i l'ex-director d'Ordenació del Territori, Jaume Massot, a tres anys i mig. Tots dos han estat jutjats per la construcció d'un habitatge en una zona d'interès paisatgístic amb una llicència d'ampliació d'una nau agrícola. El Tribunal de la Secció Segona de l'Audència ha emès la sentència a quarts d'una del migdia.

L'advocat d'Hidalgo, Rafael Perera, ja ha anunciat que recorrerà al Tribunal Suprem, perquè considera que els fet que la sentència condemna 'no s'ajusten a la realitat'.

Hidalgo ha estat condemnat a tres anys de presó per un delicte contra l'ordenació del territori i a un altre per prevaricació administrativa. D'altra banda, a Massot se'l considera autor d'un delicte de prevaricació, per la qual cosa se'l condemna a dos anys de presó, i cooperador necessari en un altre contra l'ordenació del territori, pel què se'l condemna a un any i mig.

D'altra banda, a Jaume Massot se'l considera autor d'un delicte de prevaricació i cooperador necessari en un altre contra l'ordenació del territori, per la qual cosa se'l condemna a dos anys de presó, d'una banda, i a un any i sis mesos, de l'altra. També queda inhabilitat per a càrrec públic durant deu anys i haurà de pagar una multa de 60 euros diaris durant quinze mesos.

L'ex-zelador d'Obres Juame Gibert ha estat condemnat a quatre mesos de privació de llibertat per cooperació necessària en un delicte contra l'ordenació del territori i, tot i que la fiscalia en demanava sis mesos, es va considerar que la seva col·laboració amb la Justícia era motiu d'atenuant. A Ignacio Mir, ex-lletrat municipal d'Andratx, se'l condemna a un any de presó, com a autor directe d'un delicte de prevaricació administrativa.

La sentència estableix que a Hidalgo, Massot i Gibert se'ls restarà de la pena de presó el temps que ja han passat privats de llibertat per aquest motiu. La resolució ha rebaixat les penes de presó demanades per la fiscalia per a Hidalgo i Massot, que en demanava cinc anys per al primer i quatre per al segon.


Fets provats


Segons estableix la sentència, Hidalgo va adquirir una parcel·la a Andratx, de gairebé 4.000 metres quadrats, per 30.050 euros amb la finalitat de construir-hi un habitatge unifamiliar, tot i saber que el solar es trobava el sòl rústic protegit. Per edificar, l'ex-batlle d'Andratx va contactar amb Jaume Massot, que aleshores era cap de l'Àrea d'Urbanisme de l'Ajuntament, i li va demanar consell sobre el procediment a seguir per construir l'habitatge. Aquest li va dir que presentés un projecte d'ampliació de magatzem agrícola i així ho v fer Hidalgo. El maig del 2003, Jaume Massot va concedir la llicència a l'ex-batlle. Segons indiquen els fets provats de la sentència, en comptes de construir-hi el magatzem agrícola, Hidalgo va encarregar la construcció d'un edifici destinat a l'habitatge unifamiliar que ara, després de la condemna judicial, haurà de ser enderrocat.

VilaWeb (26-V-08)


Una classe de nous-rics sense escrúpols, mancats de sensibilitat social i mediambiental han fet un mal que, si no l’aturam amb tot el pes de la llei, podria esdevenir irreversible. Des d’aquestes pàgines ens afegim a les exigències de tants i tants sectors de la societat civil de la nostra terra demanant un increment de tots els recursos tècnics, econòmics i humans per donar suport a la Fiscalia Anticorrupció en aquesta tasca de salut pública que esperam que només hagi començat. (Miquel López Crespí)



Andratx i la corrupció urbanística (un article de desembre de 2006)


La recent detenció del batle d’Andratx, Eugenio Hidalgo, del director general d’Ordenació del Territori, Jaume Massot, i del zelador d’obres Jaume Gibert, ens situa no solament davant un cas d’especulació urbanística, sinó sobre tot davant el problema, ja històric de la “balearització” de la nostra terra. De fa moltes dècades, sobretot a partir del gran desenvolupament turístic dels anys seixanta, el paper incontrolat de la construcció feta de qualsevol manera, una construcció “salvatge”, en definitiva, ha sensibilitzat generacions d’illencs quant a la necessitat urgent de controlar aquest desgavell que amenaça amb exhaurir els nostres minvats recursos naturals.

Qualsevol persona amb un mínim de seny sap a la perfecció que els minvats recursos naturals de què disposam no permeten aquest creixement il·limitat, i més quan es fa sense respectar ni l’actual legislació. Es tracta de complir i fer respectar les lleis en vigor en matèria d'urbanisme, i també, d’aconseguir que el govern de torn s’adoni de la situació insostenible en què ens trobam i dicti els corresponents plans d’ordenació territorial.

Eugenio Hidalgo i tots els Hidalgos que podrien sortir a la llum pública si la Fiscalia continuava aprofundint en les investigacions, no solament no han estat sensibles a les necessitats de preservació de recursos i paisatge que té la nostra terra, sinó que han abusat fins a límits increïbles esdevenint uns perillosos depredadors indiferents a les nostres necessitats com a col·lectivitat. El GOB, preocupat per la situació d’emergència en què ens trobam, ja havia presentat a la Fiscalia més de quaranta denúncies per presumptes delictes urbanístics comesos a Andratx. Les denúncies presentades anaven agrupades en dues tipologies d’irregularitats. Com molt bé explica l’organització ecologista, el primer tipus d’irregularitats consistia en llicències il·legals dins el sòl rústic. Es tractava d´unes llicències de construcció donades a parcel·les sense la superfície mínima per a ser edificades, parcel·les que s’acaben construint a base d’una llicència municipal atorgada per informes i certificats irregulars del zelador i el cap d’Urbanisme. Com explica el GOB, en la totalitat dels casos aquestes llicències il·legals afecten zones protegides.

Les denúncies dels presumptes delictes urbanístics d’Andratx presentades pel GOB a la Fiscalia es refereixen també, i basta que consulteu el web d’aquesta organització per a tenir tota la informació al vostre abast, a llicències il·legals d’edificis d’apartaments dins sòl rústic atorgades per l’Ajuntament sota l’aparença de sòls urbans.

Les situacions irregulars, l’especulació urbanística detectada a Andratx, es pot estendre a nombrosos municipis de les Illes. L’expresident del Govern de les Balears Francesc Antich parlava recentment d´una possible investigació a més de quinze ajuntaments. Tots els mallorquins i mallorquines sabem que arreu es donen casos iguals o pitjors que el d’Andratx. Aquestes típiques situacions irregulars són les culpables de les destrosses paisatgístiques i territorials que hem patit aquestes darreres dècades, tant a l´interior de Mallorca com a la costa.

Davant els fets que vivim aquestes darreres setmanes és ben hora que la societat mallorquina s’adoni que no podem continuar per més temps en mans d’especuladors sense escrúpols, aprofitats que utilitzen de forma fraudulenta determinades disposicions de la llei de sòl rústic. Les institucions encarregades de fer complir la llei, els partits i organitzacions conservacionistes que han estat a l’avantguarda de la lluita per a preservar el nostre paisatge i minvats recursos naturals, la societat civil de les Illes, han de ser molt exigents a demanar responsabilitats al màxim alhora que, d´una forma immediata, el Govern, el Parlament, haurien de modificar els aspectes d’ambigüitat que hi pugui haver en la normativa urbanística per tal d’aturar casos de possible corrupció com el que ens ocupa en aquests moments.

La detenció d’Eugenio Hidalgo i companyia és el primer gran i espectacular cop que s’ha donat a la corrupció urbanística a les Illes. Les investigacions haurien de continuar i ampliar-se sense tenir mai en compte el color polític del municipi investigat. El que han fet i fan amb la nostra terra gent que no l’estima no té nom. Potser ja han destruït o estan a punt de destruir tot el patrimoni que ens llegaren els nostres avantpassats. Una classe de nous-rics sense escrúpols, mancats de sensibilitat social i mediambiental han fet un mal que, si no l’aturam amb tot el pes de la llei, podria esdevenir irreversible. Des d’aquestes pàgines ens afegim a les exigències de tants i tants sectors de la societat civil de la nostra terra demanant un increment de tots els recursos tècnics, econòmics i humans per donar suport a la Fiscalia Anticorrupció en aquesta tasca de salut pública que esperam que només hagi començat.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (12-XII-06)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

El dietarisme a les Illes: Breviari contra els servils. Dietari d´un escriptor en temps de la barbàrie (Calima Edicions)

Turmeda | 06 Juny, 2008 17:51 | facebook.com

La tirania acostuma la gent a ser passiva i covarda en la forma de pensar i actuar. Qui neix sota el jou -diu La Boétie- interioritza com a natural la submissió: "La relació de dominació-servitud no es fa únicament en societat, sinó també en la intimitat de la consciència". En aquest sentit, l'escriptor mallorquí ha pres d'alguna manera el relleu d'aquest pensador occità del segle XVI. I és que la por perviu en la consciència de la ciutadania que ha patit una dictadura. Les persones queden tan acomplexades que ni en períodes democràtics gosen ser crítiques. (Quim Gibert)


En la solitud dels camps de sa Pobla


Breviari contra els servils. Dietari d´un escriptor en temps de la barbàrie (Calima Edicions)



Per Quim Gibert, psicòleg


El desengany i la soledat han estat en els darrers anys l'ombra de Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946), un lletraferit enderiat a descriure el temps que li ha tocat viure: "la mundialització capitalista, la desfeta de tantes i tantes organitzacions revolucionàries, el pragmatisme més barroer aplicat a la política quotidiana, l'enlairament d'un exèrcit de cínics i servils". A diferència de molts altres antifranquistes, López Crespí pensa que continuar lluitant no és cap ximpleria perquè les injustícies no han deixat d'existir. No obstant això, reconeix que cal ordir noves formes de protesta i rebel·lió.

Miquel López ha abordat des de la novel·la juvenil fins a la poesia passant per les memòries, la poesia, l'assaig, el teatre. I d'un caramull de notes encarpetades acaba de sortir del forn Breviari contra els servils. Dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie (Calima Ediciones, Ciutat de Mallorca 2002). Es tracta d'un llibre d'impressions d'allò més variades (art, somnis, política de cada dia, viatges, amor, records, amistats...), que neix del desencís de com s'ha dut el postfranquisme: "és un bon exemple del resultat de les traïdes culturals i polítiques de la transició en la consciència d'un militant d'esquerres".

Davant d'aquestes desercions, Miquel López Crespí afirma que els remolins de mediocritat que envolten el món literari no l'han immutat: "L'escriptor de debò ha de saber romandre indiferent al carnaval de les lletres. Si creu que ésser ben considerat pels servils és assolir l'èxit, no escriurà res de perdurable". Amb tot, Miquel López reconeix haver passat per moments de defallença, de sentir-se un escriptor abandonat i, per tant, d'haver-se plantejat deixar l'ofici.

Un dels primers que precisament va escriure sobre el servilisme fou Estève La Boétie quan va constatar que la tirania acostuma la gent a ser passiva i covarda en la forma de pensar i actuar. Qui neix sota el jou -diu La Boétie- interioritza com a natural la submissió: "La relació de dominació-servitud no es fa únicament en societat, sinó també en la intimitat de la consciència". En aquest sentit, l'escriptor mallorquí ha pres d'alguna manera el relleu d'aquest pensador occità del segle XVI. I és que la por perviu en la consciència de la ciutadania que ha patit una dictadura. Les persones queden tan acomplexades que ni en períodes democràtics gosen ser crítiques. Lluís Llach, en la presentació del disc que acaba d'estrenar, també s'expressava amb el mateix to: "Estic més que fart que tots siguem tan correctes i ningú digui res. Abans hi havia un horitzó d'esperança i ara hi ha una incertesa assumida (...) que sembla programada per un déu diabòlic" (El Periódico, 1-11-02).

En altres fragments de Breviari contra els servils. Dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie, López Crespí ens parla de l'ofici d'escriptor. I és que la seva producció literària ja supera la quarantena de títols, molts dels quals han estat premiats. Segons apunta ell mateix, escriure cada dia exigeix fermesa i decisió. L'ofici és dur i, sovint, incomprès. Molts són els curiosos que no se'n saben avenir que pugui guanyar-se la vida amb aquesta feina: "No poden entendre com encara queden al món folls capaços d'enfrontar-se al destí a pit descobert i que volen viure d'acord amb llurs idees i creences".

A Miquel López Crespí no li fa res ser un personatge atípic, d'aquells que per saber massa destorben, d'aquells que res no els és indiferent. I és que mai ha perdut "un desig esbojarrat de seguir lluitant per expulsar del temple els mercaders".

"Amb el somriure, la revolta". No perdem el compàs de la melodia.

Gibert, Quim. Revista L'Estel (1-I-03). p. 20.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

La novel·la històrica en el segle XXI: el Tall Editorial publica París 1793

Turmeda | 06 Juny, 2008 05:47 | facebook.com

Els esdeveniments històrics que encerclen la conspiració de 1795, el procés inquisitorial, els contactes dels conspiradors amb la maçoneria francesa, la seva estreta unió amb els jacobins que continuen també a l’obra París 1793, ens permeten, si deixam volar les ales de la imaginació, penetrar en el que era el món dels il·lustrats mallorquins i espanyols de l´època de la Revolució Francesa. (Miquel López Crespí)


Els protagonistes de les dues novel·les que comentam, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició per afeblir la monarquia espanyola que engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV, i a proclamar la República Catalana. (Miquel López Crespí)


La novel·la històrica a Mallorca: el Tall Editorial publica París 1793



En altres articles hem parlat de la novel·la La conspiració (Castelló, Editorial Antinea, 2007). Avui voldria escrirue unes notes en referència a París 1793, l’obra que acaba de publicar El Tall Editorial. Anem a pams. Podem dir que, en el fons, és el París de 1793 el que conformarà la voluntat del Miquel Sureda de Montaner de la novel·la, aquell Joan Baptista Marià Picornell de la realitat històrica, i la dels seus amics, els conjurats en la conspiració de Sant Blai, en la decisió d’obrir les portes tancades de la història tant a l’Estat Espanyol com a Catalunya, en la provatura no reeixida de proclamar una República Catalana amb el suport de l’exèrcit francès dels Pirineus.

Els esdeveniments històrics que encerclen la conspiració de 1795, el procés inquisitorial, els contactes dels conspiradors amb la maçoneria francesa, la seva estreta unió amb els jacobins que continuen també a l’obra París 1793, ens permeten, si deixam volar les ales de la imaginació, penetrar en el que era el món dels il·lustrats mallorquins i espanyols de l´època de la Revolució Francesa. També hem aprofitat, com hem indicat una mica més amunt, un fet històric que detalla l´historiador Richard Herr en el seu imprescindible estudi España y la revolución del siglo XVIII (Jérez de la Frontera, Aguilar, 1964). Es tracta del suport que la Convenció vol donar als revolucionaris de tot Europa que lluiten contra l’estat absolutista i les monarquies feudals i que a l’estat espanyol es concreta també en el suport que plantegen els jacobins a la idea de la creació d´una hipotètica República Catalana.

Els protagonistes de les dues novel·les que comentam, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició per afeblir la monarquia espanyola que engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV, i a proclamar la República Catalana.

En el llibre ja citat, l´historiador Richard Herr aporta nombrosos documents d’aquesta època tan interessant i alhora tant desconeguda, documents que exhorten l’exercit francès dels Pirineus a “Proclamar la República catalana mitjançant l’educació i les baionetes”. Per a formació político-ideològica d’aquest hipotètic exèrcit de la República Catalana, el general Dugommier va imprimir i repartir 18.000 exemplars d´una proclama titulada “Proclamación. Los representantes del Pueblo Francés, Prop lo ejército dels Pyrénéos orientales, a la Catalunia, y al Exercito Republica”. Posteriorment manaren repartir tota una sèrie de proclames en català. La més repartida entre la població i els voluntaris de l´incipient exèrcit català va ser la titulada: “Lo Catala Republica, a tots sos Compatriotas amichs de la Libertad, del bé y prosperitat de sa Patria, salut, germandat, unió y força”.

Miquel Sureda de Montaner i tots els amics de les lògies maçòniques que li fan costat, molts dels quals participants en la conspiració de Sant Blai contra la monarquia i la corrupta camarilla de Carles IV, són al costat dels delegats del Comitè de Salut Pública i de Robespierre. Tanmateix, malgrat que no hi ha constància històrica que el Joan Baptista Picornell Gomila real hagués participat en la invasió del Principat l’any 1793, com a novel·listes que som... qui ens pot negar el dret d´implicar el nostre personatge de ficció en aquests fets tan apassionants? L’autèntic Picornell va passar a la història no solament per haver estat un dels caps de la famosa conspiració de Sant Blai, sinó també, i el fet tengué una enorme repercussió en la lluita per l’alliberament de les colònies espanyoles, per haver estat un dels primers traductors al castellà de la Declaració dels drets de l´home i del ciutadà, document adjunt a l’edició de la constitució francesa de 1793. Imaginam que no és violentar en absolut la història pensar en els protagonistes de La conspiració i París 1793 com a redactors de les proclames que els comissaris enviats pel Comitè de Salut Pública van fent públiques en la seva entrada a Catalunya Principat. En “Lo Catala Republica”, podem llegir, en una curiosa provatura jacobina per a seduir els catalans de finals de segle XVIII: “La França, al principi de est sigle, governada per lo despotich tirà Lluis XIV invadi la Cataluña per coronar en España lo nét de est despota Felipe V... la França aleshores esclava prestá sos brasos per subjugarvos, pero la França Llibre vos aofereix en el dia los mateixos brasos per reintegrarvos en vostres antichcs privilegis y restituirvos â vostre llibertat”. I afegeix més avall, per deixar ben aclarit que els exèrcits francesos portaran endavant la missió alliberadora encomanada per Robespierre i el Comitè de Salut Pública: “La soberania pues resideix essencialment en los Pobles, y tots los reys que reynan contra sa voluntat, son violadors de sa saberania y usurpadors de sos drets imprescrptibles”. La proclama acabava demanant la participació activa de tots els catalans en aquesta lluita antiborbònica, dient: “Viva la Llibertat, viva la Igualtat, viva la Germandat, vivan los Estats llibres, y vivan tots los bon patriots que prendran part á esta santa insurrecció”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La narrativa curta a les Illes

Turmeda | 05 Juny, 2008 06:36 | facebook.com

Alguns esperits selectes, membres de l'elitista gremi dels exquisits, aquells que tenen criats o criades per a passar a ordinador el que els senyors escriuen a mà, xerriquen contra els avenços del progrés. Tot plegat és una actitud respectable però que no compartesc gens ni mica. Sobretot sabent que hi ha més d´un company del gremi que només fa servir la ploma estilogràfica comprada als encants (però que diuen que és de l'avi) i l’Hispano-Olivetti d´abans de la guerra per a sortir afavorits en la fotografia. Trucs més coneguts que el TBO, perquè després, quan el fotògraf del diari o la revista ha marxat, l’escriptor que xerrica contra els ordinadors amaga la ploma d'època dins el calaix, fa desaparèixer la vella i fotogènica maquina dels anys vint a les golfes i, per art de màgia, de dins una cambra on era ocult, surt el més modern dels ordinadors que hi ha al mercat. (Miquel López Crespí)


L’antologia Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007) i la generació literària dels anys setanta



A la primera part d’aquest article parlàvem d’aquell ressò mediàtic que tenguérem molts dels autors del que s’ha vengut a denominar la “generació literària dels anys setanta”. L’any passat quan, juntament amb el poeta i investigador Ferran Lupescu repassàvem els nou llibres de contes d´on haurien de sortir les quaranta-quatre narracions que finalment hem inclòs en el llibre Un viatge imaginari i altres narracions que ha editat la col·lecció Tià de sa Real, trobava alguns dels articles que ens encoratjaren en el conreu de la literatura. En el mes d´octubre de 1975, la revista Serra d´Or publicava un article de Joan Triadú titulat “Panorama de narració breu: el conte com a revelació (Una altra revelació: Miquel López Crespí)”. L’article era il·lustrat amb fotografies dels escriptors “de moda” en aquells moments, en aquest cas Josep Albanell, Miquel Ferrà Martorell, Joan Manresa i qui signa aquest article. Posteriorment en sortirien comentant les novetats de Biel Mesquida, Carme Riera, Maria Antònia Oliver, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens i Baltasar Porcel, per dir solament uns noms. Pot ser interessant, per a copsar com aquells autors de la generació dels anys setanta ens sentíem recolzats per la crítica, pels amics, pel món editorial i per la premsa, tot ben diferent de les misèries del present, reproduir la part de l’article de Joan Triadú parlant del meu primer llibre. Un llibre, A preu fet (Editorial Turmeda, Ciutat de Mallorca, 1973) del qual, per cert, hem seleccionat les narracions “Saor Éire”, “Cançons d’anar a marjal”, “Decapvespre”, “La invitació”, “Lluna de mel a Castella” i “La llibertat” per a sortir a Un viatge imaginari i altres narracions. Joan Triadú deia: “Els qui vam començar a treure el nas cap a l'any 1940, no crec que puguem deixar de pensar si n'han tingut, de sort, els joves que ara tenen entre vint-i-cinc i trenta anys, els quals s'han trobat amb editorials (alguna, almenys), concursos amb abominables premis (algun en guanyen) i articles i entrevistes als diaris, al costat dels anuncis dels seus llibres (alguns anuncis amb fotografies). Però tot això no s'hauria de dir ara. És millor esperar i tenir en compte sempre que cadascú se sent el seu mal... Així, com Josep Albanell, l'escriptor de sa Pobla (Mallorca) Miquel López Crespí, que se'n va als vint-i-quatre anys d'edat, obtingué el premi 'Llorenç Riber', fou finalista del 'Ciutat de Manacor' i obtingué el premi "Joan Ballester" a la II Festa de les Lletres celebrada a Campos. També fou premiat com a autor de teatre. Al llibre de narracions A preu fet (Llibres Turmeda, Collecció Gavilans, de narrativa, Editorial J. Mascaró Pasarius, Palma de Mallorca 1973), un llibre breu, Miquel López Crespí inclou els contes del recull que dóna títol al llibre i un altre recull titulat Somnis dúctils. En conjunt, una altra revelació i una nova aportació mallorquina a la narrativa d'avui. Per què 'mallorquina'? Quina significació té el fet de dir-ho, si és que en té cap? López Crespí almenys aporta el seu mallorquinisme (i no em refereixo al llenguatge que els mallorquins es distingeixen per dominar molt bé, menys engavanyats pel castellà) en forma d'un romanticisme declarat de la millor mena, sense vergonya, i que porta a la crítica directa, a l'inconformisme jove i de carrer. Els mallorquins s'adrecen al lector com a un company de confidències, cabòries i tresqueres. Conviden i no se'ls pot dir que no. L'amor tractat com un afer personal, dolorós i 'que-tot-hom-s'hi-pot-trobar' quan s'és com s'ha de ser, sobretot els escriptors joves, etc., en llur prosa pren una vida nova i una vehemència que no és retòrica sinó abundor i proximitat.

‘Els contes de López Crespí, doncs, tenen aquestes qualitats. Hi ha moments en què la visió del món és expressada d'una manera més elusiva (com en el conte 'Amor'..., tan valent) i esquiven tot excés d'expressivitat. És un món que té camins, bé que en aquests reculls no en predomini encara ben bé cap, entre la lírica i la sàtira, que en el món en què vivim tot s'ho té prou guanyat”.

L’antologia de contes editats en la col·lecció Tià de sa Real, Un viatge imaginari i altres narracions han estat possibles per l’encoratjament i suport que en tot moment he rebut de dues persones a les quals vull agrair tot el que han fet per dur a la realitat aquest projecte.

Aquestes dues persones són l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, director de la col·lecció Tià de sa Real, i l’investigador i poeta Ferran Lupescu. Pere Rosselló Bover feia temps que em parlava d’aquest projecte. No cal dir que la proposta m’honorava i alhora em seduïa. El problema essencial que jo tenia per a acceptar la proposta era, més que res, la manca de temps. M’explicaré. Exceptuant algunes narracions dels reculls Històries del desencís (Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 1995) i Crònica de la pesta (Llibres del Segle, Girona, 1993) no tenia els contes enregistrats a l´ordinador ni en disquets. La majoria, doncs, de les quaranta-quatre narracions del llibre eren del temps en el qual no existien aquests màgics ginys de la modernitat, els aparells que et permeten anar corregint damunt la pantalla, lluny d’aquella feinada d´esclaus que era corregir a mà i després passar-te setmanes i mesos passant a net les tres-centes pàgines d´una novel·la, per posar un exemple.

Alguns esperits selectes, membres de l'elitista gremi dels exquisits, aquells que tenen criats o criades per a passar a ordinador el que els senyors escriuen a mà, xerriquen contra els avenços del progrés. Tot plegat és una actitud respectable però que no compartesc gens ni mica. Sobretot sabent que hi ha més d´un company del gremi que només fa servir la ploma estilogràfica comprada als encants (però que diuen que és de l'avi) i l’Hispano-Olivetti d´abans de la guerra per a sortir afavorits en la fotografia. Trucs més coneguts que el TBO, perquè després, quan el fotògraf del diari o la revista ha marxat, l’escriptor que xerrica contra els ordinadors amaga la ploma d'època dins el calaix, fa desaparèixer la vella i fotogènica maquina dels anys vint a les golfes i, per art de màgia, de dins una cambra on era ocult, surt el més modern dels ordinadors que hi ha al mercat.

Pens que els ordinadors ens han estalviat molta feina inútil. Aquests avenços de la tècnica ens han permès recuperar per a la creació moltes hores que abans dedicàvem al treball mecànic de passar en net els nostres escrits. I per a aquells, la majoria del gremi, que no tenim xalet a la vora de la platja ni criades que ens ventin mentre treballam en ple estiu, aquelles llargues jornades, les setmanes i mesos de picar a màquina passant en net un llibre, han passat a la història. La correcció d´un text a la pantalla de l´ordinador ha significat un alliberament increïble per a l’escriptor professional o que, almanco, ho prova de ser.

Però tornant al començament de l’article, cal dir que el problema de temps, de trobar uns mesos lliures per a revisar els llibres publicats en el passat i després passar-ho al disquet, era el que havia entretengut la realització del projecte. Finalment, el 2006, just a començaments d’estiu, vaig decidir deixar-ho tot, els projectes de novel·la que tenia en marxa, els poemaris que havia d’acabar d´enllestir, els reculls d’articles que em demanava alguna editorial i, sense pensar en res més, fer una immersió en el passat i començar a seleccionar contes que havia de provar de salvar del relatiu oblit en què es troben. Si avui dia una novetat editorial catalana tan sols roman uns dies al mostrador de les llibreries, i això quan aconsegueix arribar-hi a ser present!, imaginau el que s’esdevé amb llibres editats va trenta-quatre anys, cas del recull A preu fet (Turmeda, Ciutat de Mallorca, 1973, per exemple, o de La guerra just acaba de començar (Turmeda, Ciutat de Mallorca, 1974).

Pere Rosselló Bover m’animà a iniciar la tasca. I vos puc assegurar que sense aquest encoratjament no crec que el llibre que finalment és al carrer fos ara una realitat.

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Llibres de memòries i dietaris: records de la generació literària dels 70

Turmeda | 05 Juny, 2008 06:19 | facebook.com

Lluitar contra la dictadura amb la mímica! Tots els que anàvem a les actuacions del grup ho sabíem a la perfecció, que quasi tots els números que imaginava en Pere Martínez Pavia tenien aquesta intenció... denunciar la misèria de la vida sota la dictadura franquista, imaginar una existència lliure, sense el domini aclaparador de la pseudocultura del nacionalcatolicisme... Per desgràcia Farsa desaparegué el 1970, però el record que en servam tots el que li férem costat serà perdurable i ens acompanyarà mentre visquem. (Miquel López Crespí)


La cultura a Mallorca en els anys 60 (pàgines del meu dietari)



Ciutat de Mallorca, hivern de 1967. Actuació del grup de mímica "Farsa". La mímica també servia per lluitar contra el feixisme. Pintura, nova cançó, literatura, escultura, teatre, mímica... els joves mallorquins empraven l'art per anar bastint els fonaments de la llibertat. (Fotografia de Miquel López Crespí)

Tot servia per a combatre la dictadura. La cançó, la pintura, l'escultura... Anys endavant coneixeríem els experiments que, en silenci, dins de la marginació més absoluta del que era el món oficial de la cultura, feia l'escultor Miquel Morell en el seu estudi de Camp Rodó. Fins i tot la mímica era útil. Essent amic d'en Gerard, vaig entrar en contacte amb els excel.lents actors del grup de mímica Farsa, que dirigia el també pintor i escultor (un temps més endavant membre fundador de la CNT a Mallorca) Pere Martínez Pavia.



L'escriptor Miquel López Crespí i el pintor i escultor Gerard Matas en una fotografia d'Antoni Catany de l'any 1966.

En Pere (Melilla, 1927) era -i és!- un excel.lent pintor i escultor dominat per una activa i ferrenya febre creativa i que, en els moments més durs de la dictadura, no dubtà gens ni mica a posar tota la seva creativitat en la tasca complicada i difícil de l'alliberament del nostre poble. En Pere s'instal.là definitivament a Mallorca el 1941, i el 1953 es donà a conèixer amb una exposició d'escultures i dibuixos a les galeries Costa, de Palma, i a l'Institut d'Espanya, de Londres. D'ençà aquella llunyana època, els seus èxits en el camps artístic han estat permanents i ha fet exposicions arreu del món (Ginebra, 1963). Entre les seves obres més conegudes podríem destacar el monument als herois de l'11 de maig de 1561 (1961), de Sóller; La parella (1983) del carrer de l'Institut Balear, de Palma; la Dona cosint (1959) de la plaça de la Mare de Déu de la Salut, de Palma, etc., etc. El 1966 fundà el grup de mim i pantomima Farsa. D'entre tots els muntatges de Farsa record especialment A, e, i o, u, any 2000, estrenat a Palma el 1969. El grup de Martínez Pavía actuà, amb notable èxit, a la Trobada de Mims dels Països Catalans (Parets del Vallès, Barcelona, 1968).

Recentment he trobat un caramull de fotografies d'aquella època. Acompanyant en Gerard, amic de Xesca Ferrer i Guillem Llabrés (ambdós, actors del grup Farsa), els feia fotografies en l'intent de fer una exposició. Aquesta afecció -la fotografia-, que sempre he mantingut una mica soterrada, dominada i controlada per l'altra, la que de veritat guanyà la partida -la literatura-, pens si em vengué donada per les xerrades i converses que aleshores teníem amb n'Antoni Catany.



El fotògraf Antoni Catany i l'escriptor Miquel López Crespí a mitjans dels anys seixanta.

Antoni Catany era de Llucmajor (1942). Ja l'any 1966 m'havien impressionat una sèrie de reportatges seus publicats a Serra d'or (especialment un caramull de fotografies de Menorca i Eivissa). Però no va ser fins el 1972 que realitzà la primera exposició individual a Barcelona. Després, els seus èxits com a fotògraf han estat permanents. Sabem que ha exposat a Alemanya, Japó, Països Baixos, Anglaterra, Tunísia, Estats Units, Itàlia, França, etc. Hi ha obra seva a la Biblioteca Nacional de París, al Museu d'Art Modern (París), a la Universitat de Parma (Itàlia), a la Internacional Polaroid Collection (EUA) i al Museu de Mallorca. Mirant aquelles fotos veig na Clara i na Socorro Thomàs, els mateixos Gerard Mates i Guillem Llabrés, na Carme Sampol (neboda d'en Jaume Vidal Alcover i ajudant molt eficaç de Jaume Adrover a les Aules de Poesia que es feren al local de Grifé & Escoda del carrer de Jaume III), en Mateu Forteza, na Margarida Tomàs, en Josep Oleza, en Joan Guerra, na Lourdes Sampol i en Josep Santlleí... Lluitar contra la dictadura amb la mímica! Tots els que anàvem a les actuacions del grup ho sabíem a la perfecció, que quasi tots els números que imaginava en Pere Martínez Pavia tenien aquesta intenció... denunciar la misèria de la vida sota la dictadura franquista, imaginar una existència lliure, sense el domini aclaparador de la pseudocultura del nacionalcatolicisme... Per desgràcia Farsa desaparegué el 1970, però el record que en servam tots el que li férem costat serà perdurable i ens acompanyarà mentre visquem.

Tot el renaixement cultural de finals dels seixanta s'havia anant incubant a ran de les grans vagues del seixanta- dos i seixanta-tres a Astúries i altres indrets de l'Estat. Vist amb perspectiva, t'adones com tot aquell ampli moviment cultural antifeixista (conferències, Aules de Poesia, Teatre i Novel.la, la Nova Cançó, les creacions autèntiques dins del cine, el teatre, la novel.la, la poesia, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat) eren obra, en bona part, d'autors i creadors independents.

A les Illes cal recordar que l'Obra Cultural Balear és fundada (gràcies a l'esforç de Francesc de B. Moll) l'any 1962 (data, per altra banda, de les meves primeres detencions). També l'any 62 neix Edicions 62 i, entre altres coses d'importància cabdal dins de la nostra cultura, Francesc de B. Moll conclou la publicació de l'impressionant monument immortal a la nostra llengua que és el Diccionari català-valencià-balear.

De tota la colla de l'estudi de Gerard Mates (Joan Manresa, Biel i Pere Noguera, especialment), potser era jo el que estigués més ficat dins el que era la política estricta. Després d'alguna de les meves freqüents detencions -feia anys que estava fitxat per la Brigada Social- solíem anar a l'estudi a escoltar una mica de música, parlar i, sobretot, imaginar un temps on poguéssim escriure, cantar, organitzar-nos en llibertat, sense haver de patir, com en aquells moments, sota el feixisme. Tenc igualment moltes fotos d'aquells dies tenebrosos, en els quals l'amistat dels amics abans esmentats (Gerard Mates, Biel i Pere Noguera) m'ajudà a sortir de la profunda depressió en què et deixaven els brutals interrogatoris de la Brigada Social. Si no hagués estat per l'amistat, la solidaritat i, moltes vegades, els acudits que em contaven per a no fer-me pensar en les males hores viscudes, ben cert que en alguna ocasió m'hauria enfonsat psicologicament i en qualsevol altra detenció no hauria tengut la capacitat de resistència al xantatge feixista que l'amistat m'ajudà sempre a conservar.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Literatura catalana contemporània: la novel·la històrica a les Illes. El Tall Editorial publica París 1793

Turmeda | 04 Juny, 2008 09:30 | facebook.com

Quantes vegades no m’he demanat el que resta actualment, dins la societat actual, en el pensament de les avantguardes revolucionàries, de l’esforç d’aquella humanitat que volgué, i en part aconseguí, canviar el món. M'ho demanava mentre escrivia aquestes novel·les que comentam. M’interrogava, furgant per saber on havien marxat, per quina escletxa dels calendaris han desaparegut –si de veritat han desaparegut - aquelles esperances, els crits enardits de les multituds, el soroll dels canons i de les masses armades avançant per damunt les llambordes dels carrers de París. Què queda de la suor, dels rius de sang escampats per places i carrers, dels encesos discursos dels tribuns de la Convenció, de les propostes de Danton, Marat, Robespierre, Saint-Just, aquells titans que eren capaços de commoure els trons de totes les monarquies absolutes d’Europa? (Miquel López Crespí)


La novel·la històrica: París 1793



La recent publicació de París 1793 per l’Editorial El Tall m’ha fet reflexionar en diverses qüestions, tant en referència a la novel·la acabada d’editar com pel que fa al sentit d’escriure novel·les històriques, recreacions de la història catalana, en aquest començament del segle XXI. En relació a la primera qüestió, i per entrar plenament en matèria, cal dir que París 1793 és una ampliació de molts dels elements inicials que apareixen a La conspiració (Castelló, Editorial Antinea, 2007), obra que obtingué el Premi Internacional de Narrativa Aiguals de Izco el 2006. Ens trobam altra volta davant un personatge de ficció que ja coneix el lector que hagi llegit La conspiració. En efecte, el protagonista d’ambdues novel·les, Miquel Sureda de Montaner, no és altra persona que un fabulós personatge sortit de la vida real, de la història illenca: el revolucionari i il·lustrat mallorquí Joan Baptista Marià Picornell Gomila (Palma, 1757–San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825). Un personatge real que, a l´hora de fer-lo protagonista principal de La conspiració i de París 1793 ha estat convenientment passat pel sedàs i les llicències normals que corresponen a una obra d’estricta creació literària.



Per tal de situar el lector quant a la importància històrica d’aquest il·lustrat mallorquí i les suggerències creatives que pot arribar a inspirar una vida plena d’esdeveniments i absolutament dedicada a la Revolució, a la lluita contra els borbons i la independència dels pobles d’Amèrica Llatina dominats per l´imperialisme espanyol i la Inquisició, bastaria repassar el que informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca.

Diu la GEM : "Picornell Gomila, Joan Baptista Marià (Palma 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825) Polític. Devers 1777, es graduà de mestre a Madrid. Més tard, passà a Salamanca, on publicà diversos opuscles i tractats pedagògics, com Examen público, catequístico, histórico y geográfico... (1785) i Discurso teórico práctico sobre la educación(1789). Redactà un Plan de educación (1789), que fou presentat a la Sociedad Econòmica de Madrid. Després del seu rebuig, deixà la pedagogia, entrà en contacte amb els cercles revolucionaris i republicans, i ingressà dins la maçoneria. El 1790, exposa les seves idees a Discurso sobre los mejores medios para excitar y fomentar el patriotismo en una monarquía. Dirigí (1795) la fracassada conspiració revolucionària de Sant Blai. Sentenciat a mort, la condemna li fou commutada per la de presó perpètua i fou deportat (1796) a la Guaira (Veneçuela). El 1797, fugí de la presó i inspirà la Conspiració de Gual i España, l´objectiu de la qual era proclamar la independència de Veneçuela. Condemnat de nou a mort, s’amagà i es refugià a les Antilles, on prosseguí la seva tasca revolucionària, i traduí al castellà i publicà la primera edició dels drets de l´home i el ciutadà. Més tard, residí a Trinitat, Filadèlfia, Nantes i París, on es titulà en medicina. El 1810 i 1812, tornà a Veneçuela, on col·laborà amb el primer govern independent. En 1812, participà en l´intent d´invasió de Mèxic des de Nova Orleans, i fou nomenat president de la futura República de Mèxic. [...]”.



Presentació de La conspiració a Castelló. D´esquerra a dreta: Alicia Coscollano, directora de l´Editorial Antinea, Josep Lluís Pascual, membre del jurat del I Premi Internacional de Narrativa i Miquel López Crespí.

Pens que entre La conspiració i París 1793, l’obra que acaba de publicar El Tall Editorial, hi ha algunes diferències essencials. Mentre que la primera és basada principalment en els fets que envolten la famosa conspiració de Sant Blai (1795) contra la monarquia borbònica, és a dir contra Carles IV i aquella “cort dels miracles” formada de frares, monges, sacerdots, inquisidors i els successius amants de la reina Maria Lluïsa, París 1793 té més esment en les aventures dels nostres protagonistes en la França revolucionària de 1793, en els viatges a París que fan els conspiradors catalans i espanyols republicans en temps de Robespierre, Marat, Saint-Just, Babeuf, Desmoulins, Danton, Napoleó, Chaumette, Hébert, Sade... i tants d’altres personatges que tendran un paper decisiu en el desenvolupament dels fets revolucionaris a França i, per això mateix, aniran condicionant els protagonistes de París 1793.

En el fons, i m’ha passat sovint quan escrivia algunes de les altres novel·les històriques que he fet en aquests darrers vint anys --pens ara mateix en les obres L’Amagatall (Fundació Sa Nostra), Estiu de foc (Columna Edicions), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions), Corambé. El dietari de George Sand (Pagès Editors), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), Damunt l’altura. El poeta il·luminat (Pagès Editors), La conspiració (Editorial Antinea)... --, l’escriptor, mitjançant l’acte voluntarista de la creació, prova de ressuscitar les ombres del passat, els fantasmes que poblaren l’espai en aquella època. Segons Pol Sureda, investigador que publica molts dels seus estudis en el web alternatiu El Talp, la novel·la històrica seria aquella que “ambienta l’acció en un passat prou remot perquè resulti aliè al lector, i prova de reconstruir aqueixa època amb més o menys fidelitat. La coneixença de les formes de vida, els costums i la quotidianitat d’aquella societat pretèrita esdevé, doncs, un dels centres d’interès de les novel·les d’aquest gènere. A partir d’ací s’hi combinen elements d’altres gèneres; especialment, de l’aventura, l’acció, el misteri, etc”.

D’aquesta definició potser em sobraria un aspecte, allà on diu que la novel·la història “ambienta l’acció en un passat prou remot” ja que em demanaria si, per a un home o una dona de començaments del segle XXI, la Revolució Francesa, les aventures de George Sand, la guerra civil espanyola o les tensions personals i creatives d’un escriptor com Miquel Costa i Llobera formen part d’un passat remot. Potser tots els convencionalismes siguin sobrers i el mateix concepte de “novel·la de gènere” s’hauria de revisar. Ens demanam si, per exemple, una novel·la considerada “històrica” no podria definida igualment d’aventures, bèl·lica, detectivesca, d’acció, d’amor o de misteri. El mateix Pol Sureda ho especifica quan, en definir la novel·la històrica, diu que en aquesta s’hi poden combinar elements d’altres gèneres.

Continuem. Aquest incís ha vengut en relació al problema que se’ns plateja en analitzar si els fets esdevenguts en temps de la Revolució Francesa són realment constitutius o no d’un “passat remot”. I d’aquí venien i vénen els meus dubtes. Pens que tota la lluita d’idees, tot el que s’esdevengué en aquells temps cabdals per a la història de la humanitat són prou presents en molts sectors de la població. I no en parlem en aquells, com l’autor, que feren seves bona part d’aquelles idees en la lluita contra la dictadura franquista! Per exemple, i si parlam ara de París 1793, la novel·la que acaba de publicar El Tall Editorial, ens adonarem com molts d’aquells principis polítics han influït decisivament en el nostre destí personal i col·lectiu. Quantes vegades no m’he demanat el que resta actualment, dins la societat actual, en el pensament de les avantguardes revolucionàries, de l’esforç d’aquella humanitat que volgué, i en part aconseguí, canviar el món. M'ho demanava mentre escrivia aquestes novel·les que comentam. M’interrogava, furgant per saber on havien marxat, per quina escletxa dels calendaris han desaparegut –si de veritat han desaparegut - aquelles esperances, els crits enardits de les multituds, el soroll dels canons i de les masses armades avançant per damunt les llambordes dels carrers de París. Què queda de la suor, dels rius de sang escampats per places i carrers, dels encesos discursos dels tribuns de la Convenció, de les propostes de Danton, Marat, Robespierre, Saint-Just, aquells titans que eren capaços de commoure els trons de totes les monarquies absolutes d’Europa?

Alguns em direu que de la Revolució resten, per a qui ho vulgui llegir o anar a veure, els llibres d’història, els gravats que es mengen els cucs a museus i biblioteques, els polsosos discursos dels membres de la Convenció, les banderes de la Revolució que podem contemplar, rere els vidres dels mostradors del museu Carnavalet, prop de la plaça des Vosgues a París. Sí, en efecte, no us ho negaré, evidentment. Ja sé que també resten les interpretacions dels historiadors de totes les tendències, les tesis i estudis acadèmics sobre el 1793 bastits damunt la sang i el sacrifici de la humanitat, els volums que podem consultar a les biblioteques... poca cosa més si no sabem anar més lluny.

Però el novel·lista no es conforma amb la presència evanescent dels fantasmes de la història i pugna per cercar-los en el present; vol fer-los comparèixer en aquest segle XXI ple de desencisos i contrarevolucions: la mundialització del capital i els exèrcits agressius dels imperis. L’autor ha viscut massa anys vora aquelles idees de canvi i de revolta, han format part durant dècades de la seva vida, per a conformar-se amb una lectura dels llibres d’història o una visita turística al Museu del Carnavalet.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb