Literatura catalana contemporània

Unió Mallorquina, Munar i el suport a la cultura catalana de Mallorca

Turmeda | 14 Juny, 2007 09:00 | facebook.com

...aquest escriptor i polític pobler manté un compromís important per la llibertat del nostre poble i per la defensa del català. Podem considerar-lo un escriptor rebel i, amb afecte, vos diria d'ell que és un escriptor guerriller i insubmís, tenint en compte la seva condició marxista. (Maria Antònia Munar)


Literatura mallorquina i compromís polític


Presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)


Per Maria Antònia Munar, presidenta del Consell Insular de Mallorca (1)


Llegint-lo descobrim les injustícies dels falangistes, els sotracs i les penúries d'alguns escriptors per fer-se escoltar i el silenci que durant anys ens ha sotmès el franquisme. Gràcies a aquestes pàgines, coneixem la persecució dels nostres escriptors intellectuals que es jugaren la feina i la llibertat per defensar els drets humans i la nostra llengua, entre aquests, Josep M. Llompart va ser el puntal que l'encoratjà per seguir escrivint i per presentar-se a diferents premis, d'aquí ve l'homenatge. (Maria Antònia Munar)


Recoman la lectura del llibre a tothom, ja sigui per obtenir noves dades o reprendre les oblidades sobre la nostra cultura, com per fer-ne una lectura crítica de les seves opinions agosarades i provocadores de tot tipus de sentiments. De ben segur que qui llegeixi el llibre no en quedarà alié. Esperem que obres com aquesta serveixin per conscienciar el poble de les malifetes que hem patit i per mesurar la importància d'aquest escriptor compromès amb el país. (Maria Antònia Munar)


Vos he de dir que aquest escriptor i polític pobler manté un compromís important per la llibertat del nostre poble i per la defensa del català. Podem considerar-lo un escriptor rebel i, amb afecte, vos diria d'ell que és un escriptor guerriller i insubmís, tenint en compte la seva condició marxista (...) Recordem que ell és l'home que amb motiu de la Diada Popular per la Llengua va manifestar en nom de tots els presents la voluntat de més autogovern, de més ús social de la nostra llengua, de més reconeixement de la pluriinsularitat, de més mitjans de comunicació en català i de més reconeixement del català a Europa. (Maria Antònia Munar)



Miquel López Crespí i Maria Antònia Munar

Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) és un dels escriptors més guardonats de les lletres catalanes i ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig (L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), No era això: memòria política de la transició, Acte únic, Rituals, Estat d'excepció, Breviari contra els servils, etc). També ha collaborat amb centenars d'articles a diversos mitjans de comunicació escrits (Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, El Mundo-El Día de Baleares, El Mirall...).

Vos he de dir que aquest escriptor i polític pobler manté un compromís important per la llibertat del nostre poble i per la defensa del català. Podem considerar-lo un escriptor rebel i, amb afecte, vos diria d'ell que és un escriptor guerriller i insubmís, tenint en compte la seva condició marxista (...) Recordem que ell és l'home que amb motiu de la Diada Popular per la Llengua va manifestar en nom de tots els presents la voluntat de més autogovern, de més ús social de la nostra llengua, de més reconeixement de la pluriinsularitat, de més mitjans de comunicació en català i de més reconeixement del català a Europa. És per aquesta raó que és per mi un honor poder fer la presentació d'aquest llibre. L'autor aporta dades que serveixen per descobrir la realitat dels nostres lletraferits més compromesos. Mitjançant un llenguatge directe, converteix l'obra en una eina de consulta per a lectores i lectors que desitgen descobrir una realitat de Mallorca que encara desconeixen i que poden o no compartir, però que els ajudarà a comprendre els compromisos polítics dels seus literats mallorquins.



Antoni Mir, Maria Antònia Munar, Miquel López Crespí i Dolça Mulet

Miquel López Crespí és un dels escriptors més guardonats de les lletres catalanes en totes les seves vessants, poesia, narrativa, novella, assaig, teatre... Com a polític, és un dels qui més m'han criticat a través dels seus escrits d'opinió publicats als mitjans de comunicació de Mallorca. He de dir, emperò, que aquestes crítiques em serveixen per enfortir, rectificar o continuar les tasques que haig de dur a terme com a Presidenta del Consell de Mallorca, evidentment, amb la voluntat de millorar i no pas de caminar cap a la marginació política. Així doncs, malgrat les dificultats d'un procés polític de vertader compromís amb el destí de Mallorca, finalment vencerà la força de la raó per damunt de la raó de la força perquè el poble sap que li convé i que és ell mateix qui pot decidir el nostre futur.

Els capítols que conformen l'obra es fan curts tot i que serveixen per fer un exercici de memòria històrica nacional i per recuperar els autors mallorquins dedicats a la lluita constant per la vertadera cultura i llengua de la nostra terra i aquells que han contribuït a eliminar l'estigma mallorquí de l'autoodi.

Literatua mallorquina i compromís polític és un personal punt de vista que ens acosta a una part de la història dels nostres escriptors. Crespí se serveix de la seva biografia per donar un context particular a cada capítol i submergeix el lector, en aquest cas lectora, dins d'un passat únic. Aquest llibre és la història de com la política ha influït els nostres literats i com han fet ús de la seva ploma per crear consciència política al llarg del temps.

Llegint-lo descobrim les injustícies dels falangistes, els sotracs i les penúries d'alguns escriptors per fer-se escoltar i el silenci que durant anys ens ha sotmès el franquisme. Gràcies a aquestes pàgines, coneixem la persecució dels nostres escriptors intellectuals que es jugaren la feina i la llibertat per defensar els drets humans i la nostra llengua, entre aquests, Josep M. Llompart va ser el puntal que l'encoratjà per seguir escrivint i per presentar-se a diferents premis, d'aquí ve l'homenatge.

El llibre és un recorregut pel passat que permet entendre la lluita per la llibertat cultural del temps franquista fins als nostres dies. Passant pel cinema, la poesia, la novella, el teatre -no se'n deixa cap-, fa una immensa crítica i repassa amb nostàlgia un temps que ja no tornarà. Perquè la lluita encara no s'ha acabat, tot i que avui en dia han canviat els objectius. Encara hem de seguir fent feina per dignificar i promoure la tasca dels nostres escriptors, artistes i intellectuals contemporanis.

Queda molt per fer a Mallorca i per als mallorquins i, per això, no podem enyorar un temps passat de feina clandestina ni mitificar uns anys de resistència política, sense continuar la lluita diària per la cultura o sense que els institucions oficials -que tant de rebuig generen a López Crespí- continuïn implicant-se. És feina dels intellectuals però també de les institucions que ens governen seguir lluitant per la llibertat cultural i lengüística. Perquè la cultura viva significa treballar per Mallorca. Vol dir fer i no dir. Suposa construir el nostre futur.

Literatura mallorquina i compromís polític insta a recuperar l'encís de la cultura popular versus la cultura de les classes dominants mallorquines. (...) Sense embuts i sense omissions explícites, diu les coses a la cara i amb valor. López Crespí parla de la revista Triunfo com un eix fonamental per a la democràcia, de la seva estada a la presó de Palma, dels inicis de de l'Obra Cultural Balear (una iniciativa de Francesc de Borja Moll que serà homenatjat pel Consell de Mallorca en la Diada d'enguany) i de la seva feina per fomentar la llengua i la cultura autòctona. En definitiva, és un escriptor apassionat.

Miquel no oblida reflectir, per altra banda, els problemes dels escriptors mallorquins per traspassar la línia de la mar i per assolir un públic més ampli. Els escriptors mallorquins tenen dificultats per representar Mallorca fora de la nostra illa i per poder viure de la seva feina. Els nostres autors teatrals, poetes i novellistes han sofert el menyspreu constant per ser considerats autors d'una literatura regional i de segona. Precisament, des del Consell de Mallorca sempre hem volgut que es faci sentir la veu dels nostres mallorquins. Es tracta d'això, de posar la nostra cultura al nivell que es mereix mitjançant el compromís amb el poble. Volem un món literari allunyat del provincianisme que tan durament critica Miquel López Crespí i alçar la nostra literatura a un alt nivell.

Recoman la lectura del llibre a tothom, ja sigui per obtenir noves dades o reprendre les oblidades sobre la nostra cultura, com per fer-ne una lectura crítica de les seves opinions agosarades i provocadores de tot tipus de sentiments. De ben segur que qui llegeixi el llibre no en quedarà alié. Esperem que obres com aquesta serveixin per conscienciar el poble de les malifetes que hem patit i per mesurar la importància d'aquest escriptor compromès amb el país.

(1) Presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart dia deu de setembre de 2003 en el saló de sessions del Consell Insular de Mallorca.

UM, Munar i l´esquerra mallorquina: suport a la literatura catalana de Mallorca

Turmeda | 10 Juny, 2007 05:37 | facebook.com

Maria Antònia Munar, presidenta del Consell de Mallorca, en presentar Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart va dir, entre moltes altres coses, dins un absolut respecte a l'autor, al llibre i a les idees d'esquerra que hi són exposades: «L'autor aporta dades que serveixen per descobrir la realitat dels nostres lletraferits més compromesos. Mitjançant un llenguatge directe, converteix l'obra en una eina de consulta per a lectores i lectors que desitgen descobrir una realitat de Mallorca que encara desconeixen i que poden o no compartir, però que els ajudarà a comprendre els compromisos polítics dels seus literats mallorquins. 'Recoman la lectura del llibre a tothom, ja sigui per obtenir noves dades o reprendre les oblidades sobre la nostra cultura, com per fer-ne una lectura crítica de les seves opinions agosarades i provocadores de tot tipus de sentiments. De ben segur que qui llegeixi el llibre no en quedarà alié. Esperem que obres com aquesta serveixin per conscienciar el poble de les malifetes que hem patit i per mesurar la importància d'aquest escriptor compromès amb el país». (Miquel López Crespí)


Munar i els escriptors mallorquins



Bloc nacionalista i progressista el dia de la presentació del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort). D'esquerra a dreta: Ferran Lupescu (sobiranista d'esquerra), Antoni Mir (aleshores president de l'OCB), Maria Antònia Munar (UM), Miquel López Crespí (sobiranista d'esquerra), Sebastià Serra (PSM) i Dolça Mulet (UM).

Fer recompte de tot el que he escrit referent al control, pactat amb el PSOE i a vegades sense pactar!, que exercia UM damunt el Pacte de Progrés, les claudicacions d'aquells partits davant les sorprenents iniciatives polítiques de Maria Antònia Munar, ens ocuparia molt d'espai. Si haguéssim de nomenar un article fort, d'aquests sense cap mena de concessions, podríem parlar, per exemple, d'aquell que analitzava de forma detallada (vaig estar tot un estiu estudiant els decrets de Maria Antònia Munar en el Butlletí Oficial!) els beneficis econòmics que portava a UM la gestió del Consell. L'article, llarg i dens i que vaig publicar en dues parts en EL MUNDO/El Día de Balears amb el títol «Munar i els càrrecs polítics del Consell», és una de les crítiques més punyents que mai s'han fet a un dirigent polític mallorquí. No en parlem de la denúncia dels fets protagonitzats pel conseller de Medi Ambient, el senyor Miquel Àngel Borràs, un personatge que es construí un xalet en uns terrenys declarats «Àrea Natural d'Especial Interès».

Eren uns moments especials. Amb Munar responsable del govern de l'esquerra oficial, ningú no piulava. Aleshores Maria Antònia Munar era el polític de centredreta que, aliat amb els sectors progressistes, garantia el Govern de PSOE, PSM i IU-Verds. Cap intel.lectual en nòmina s'atrevia a parlar de certs incompliments, condicionats per UM, del Pacte signat a l'estiu de 1999. Es tractava, evidentment, de callar i cobrar. La nòmina, el cotxe oficial i la moqueta era l´únic que importava.

Maria Antònia Munar, polític d'excel.lent memòria, començava la presentació de Literatura mallorquina i compromís polític [Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003], precisament amb aquestes paraules: «Miquel López Crespí és un dels periodistes i escriptors que més m'ha criticat». I, per acabar d'arrodonir aquest sospitós i problemàtic inici, afegí: «...i es defineix com a marxista». «Bé», vaig pensar, «ara comença la descàrrega de l'artilleria pesant».

Els escriptors nacionalistes d'esquerra ja estam prou acostumats a tota mena de campanyes rebentistes en contra nostra per part de l'innombrable exèrcit d'oportunistes i aprofitats que hem hagut de patir durant tots aquests anys de lluita contínua en defensa de la veritat. Qui no recorda la campanya de pamflets, calúmnies i mentides en contra meva i de la meva obra que ordí l'excarrillisme illenc l'any 1994? N'he deixat constància escrita en el llibre Cultura i antifranquisme que publicà Edicions de 1984 de Barcelona, l'any 2000 (vegeu el capítol «Els mallorquins, de Josep Melià, en la lluita per la llibertat», pàgs. 87-98).

Per a sorpresa meva (encara hi ha coses que em sorprenen!), la dreta munarista (qualificada de centrista per l'esquerra oficial durant els vuit anys que han gaudit de les substancioses nòmines del poder) no va caure en cap de les provocacions de certs representants, evidentment els més sectaris i dogmàtics, dels que usurparen el nom de l'esquerra autèntica en temps de la transició.

La presidenta del Consell de Mallorca, en presentar Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart va dir, entre moltes altres coses, dins un absolut respecte a l'autor, al llibre i a les idees d'esquerra que hi són exposades: «L'autor aporta dades que serveixen per descobrir la realitat dels nostres lletraferits més compromesos. Mitjançant un llenguatge directe, converteix l'obra en una eina de consulta per a lectores i lectors que desitgen descobrir una realitat de Mallorca que encara desconeixen i que poden o no compartir, però que els ajudarà a comprendre els compromisos polítics dels seus literats mallorquins. 'Recoman la lectura del llibre a tothom, ja sigui per obtenir noves dades o reprendre les oblidades sobre la nostra cultura, com per fer-ne una lectura crítica de les seves opinions agosarades i provocadores de tot tipus de sentiments. De ben segur que qui llegeixi el llibre no en quedarà alié. Esperem que obres com aquesta serveixin per conscienciar el poble de les malifetes que hem patit i per mesurar la importància d'aquest escriptor compromès amb el país».

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (14-VII-04)

El nou Pacte de Progrés és una victòria del Bloc

Turmeda | 09 Juny, 2007 09:24 | facebook.com

Els tres objectius principals del Bloc s´han aconseguir a la perfecció. El partit de Grosske i Rosselló ha evitat l´extraparlamentarisme, el PSM ha mantengut part de la seva representació institucional i el PP ha perdut la majoria absoluta. Tres importants objectius que s´han de valorar en el moment de fer les anàlisis pertinents dels resultats electorals. (Miquel López Crespí)


Bloc per Mallorca: una gran victòria en la derrota



Nanda Ramon

Si haguéssim d´analitzar els resultats electorals del Bloc tenint en compte solament el nombre de vots, diputats o regidors obtenguts dia 27 de maig, la conclusió lògica seria parlar d´un fracàs prou important. En efecte, analitzat des d´aquesta perspectiva, el Bloc hauria minvat molt en nombre de càrrecs públics electes. De quinze que en tenia davalla a nou. Com diu el web Ixent, portaveu d´un sector molt important de l´esquerra alternativa de les Illes, i com confirmen els resultats electorals, el Bloc per Mallorca ha perdut un diputat al Parlament; és a dir, dels cinc que hi tenia, s´ha quedat amb quatre. Per tant, com diu el redactor d’Ixent, el Bloc no ha sumat els vots que havien fet anteriorment els quatre partits que integren la coalició. Pel que fa als resultats del Bloc al Consell Insular de Mallorca, tothom sap que ha perdut dos consellers dels cinc que hi tenia; per tant s´ha quedat amb tres i tampoc no ha sumat els vots ni els suports que havien fet anteriorment els partits que integren la coalició electoral anant per separat.

Recordem que l´any 2003 el PSM-EN (Mallorca) tenia tres diputats amb un 9% dels vots i l´havien votat 30.964 ciutadans i ciutadanes. El partit d´Eberhard Grosske i Miquel Rosselló, unit a la fracció dels Verds de Miquel Àngel Llauger, va treure 19.050 vots i dos diputats, és a dir un 5,5% del vot. ERC va treure 1.667 vots, un 0,4 % dels emesos. En total, quan les quatre formacions abans esmentades es presentaren per separat a les eleccions, obtengueren 51.681 sufragis, el 15% de l´electorat. Ara, units, han davallat aquest percentatge i no han sumat res. Ans al contrari, perden 14.284 vots a la llista del Parlament, un 27,6% del seu electorat i 16.404 vots al Consell, la qual cosa significa que han deixat pel camí el 31,7% dels votants.

La davallada més important ha estat en la llista a l´Ajuntament de Ciutat, on el Bloc per Palma, ha perdut tres regidors dels cinc que hi tenia i s´hi ha quedat amb dos. Aquí, novament, el Bloc no ha sumat els vots dels partits que el formaven ja que, dels 25.832 vots obtenguts per separat entre EU-Verds, PSM i ERC, el 16, 80 dels electors, s´ha passat a 11.723 vots. Tot plegat significa que el Bloc ha perdut 14.105 votants a Palma, el 54,60 de l’electorat. Un fracàs que, evidentment, ningú no pot amagar ni dissimular.

Pere Muñoz, l´exdirigent del PSM, en una anàlisi feta recentment i incidint en la derrota del Bloc a Palma, escrivia: “El Bloc ha perdut uns 15.000 vots de mitjana, però el gran esclat ha estat a Palma, on ha passat de 5 a 2 regidors”. Pere Muñoz passa posteriorment a analitzar les davallades del Bloc a Son Ferriol, Can Pastilla, es Coll, es Molinar i Pere Garau. L´exdirigent del PSM afirma: “No hi estic content en absolut, però queda demostrat que el Bloc a Palma no ha sumat perquè ha fet que molta gent i agrupacions del PSM deixassin d´actuar”. I acaba dient: “queda demostrat que no tots els votants del PSM i d´EU comparteixen el projecte Bloc”.

Aquesta és també l´explicació que dóna el professor Jaume Lladó quan, en un article titulat “El fracàs del Bloc” afirma que PSM i EU “són dues formacions força diferents, amb una base electoral no gaire coincident. Els electors més nacionalistes tenen dificultats per votar una força que no s´ha caracteritzat mai per la seva sensibilitat envers la llengua, la cultura i la simbologia del nostre poble”.

Molt més dur en les seves apreciacions és Llorenç Buades, militant de la CGT i coordinador del web de l´esquerra alternativa Ixent, quan afirma: “No es poden amagar els mals resultats, ni adornar amb històries poc convincents que es fabriquen per part de les direccions polítiques per tal d´assegurar la supervivència dels càrrecs”.

Cal dir, i ho he deixat escrit en altres articles, que només compartesc en part les afirmacions de Pere Muñoz, Jaume Lladó i Llorenç Buades. Evidentment, els números són els números i no es pot amagar la davallada electoral. Ara bé, molts dels nostres analistes obliden els motius reals pels quals es va crear el Bloc. I crec que s´haurien de tenir ben presents si volem encertar en les valoracions que podem anar fent. El Bloc na néixer, i també hem escrits molts d’articles al respecte, per provar d´evitar l´extraparlamentarisme d´EU-Verds, que amb el seu migrat 5,5% eren a punt de restar fora de les institucions. També, no s’hauria d´oblidar, per fer menys evident la previsible davallada electoral del PSM després de totes les crisis i escissions patides per aquest partit. La darrera raó per a la constitució de la plataforma electoral era aconseguir batre la majoria absoluta del PP per a provar d 'obrir la via a un nou Pacte de Progrés a les Illes. Els tres objectius principals del Bloc s´han aconseguir a la perfecció. El partit de Grosske i Rosselló ha evitat l´extraparlamentarisme, el PSM ha mantengut part de la seva representació institucional i el PP ha perdut la majoria absoluta. Tres importants objectius que s´han de valorar en el moment de fer les anàlisis pertinents dels resultats electorals.

Miquel López Crespí

Un recorregut interessant per la narrativa breu a les nostres illes

Turmeda | 08 Juny, 2007 16:26 | facebook.com

Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel López Crespí, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Antoni Serra, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés, Neus Canyelles i Salvador Galmés.


Un recorregut interessant per la narrativa breu a les nostres illes



Per Josep Antoni Calvo i Femenies, professor de l´IES Marratxí


Un dels principals problemes que afecten els professors de llengua dels nostres instituts és la qüestió de les lectures. De vegades, es recomanen llibres que avorreixen els alumnes perquè no es tenen en compte les seves inquietuds. En altres ocasions, s´agafen llibres, gairebé a l´atzar, d´entre les que ofereixen les mateixes editorials que fan els llibres de text, simplement, perquè aquestes regalen diccionaris o CDs interactius que gairebé no es mira ningú. A més a més, a les nostres contrades hi ha tendència a ignorar els propis autors, com si no fossin prou bons, a favor d´unes obretes d´autors que generen llibres suposadament juvenils que poc o gens tenen a veure amb la literatura mínimament seriosa, cosa que, sovint, els vacuna en contra de la lectura per a la resta de la seva vida.

Tanta sort, però, que de vegades apareixen al mercat llibres que són una glopadeta d´aire fresc. Em referesc al llibre Narrativa breu a les Illes Balears (Editorial Moll, 2006) a cura de Francesc Vernet. Aquest volum ens ofereix un tast d´alguns dels nostres narradors illencs. Les narracions breus que ens ofereixen són dels autors següents: Salvador Galmés, Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera, Antoni Serra, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles. Tots ells, d´estils molt diferents, són presentats abans de la narració amb una nota biogràfica breu, on s´ofereixen algunes dades bàsiques i algunes pinzellades sobre les característiques de cada autor. El llibre compta amb una introducció a càrrec de Bartomeu Carrió que es divideix en quatre apartats: 1. Els precedents: costumisme, modernisme i entreguerres. Salvador Galmés i Llorenç Villalonga; 2. La postguerra. La generació dels 50. Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera i Baltasar Porcel; 3. El boom narratiu a les illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Miquel López Crespí, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera i Pau Faner; 4. Els anys 80 i 90. Antoni Marí, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles.

Cal afegir que el llibre es complementa amb unes propostes didàctiques de Francesc Vernet per a cadascun dels contes; a més a més, el llibre també inclou un glossari de tècniques narratives (molt clar i entenedor per a alumnes d´ESO) on s´expliquen, a grans trets, les diferents tècniques: el punt de vista narratiu (primera o tercera persona), l´estil (directe, indirecte o indirecte lliure), el temps literari (lineal, retrospectiu o acronològic), el to narratiu (irònic, dramàtic o líric) i el desenllanç (obert o tancat).

Un dels valors d´aquest llibre (que jo recomanaria per a quart d´ESO) és la possibilitat que tenen els alumnes s´assaborir estils molt diferents d´autors nostres dels quals, és probable, que no n´hagin sentit parlar mai. A banda d´això, si teniu en compte que les narracions són breus, es pot optar, si ens interessa, per fer la lectura d´alguns contes a classe, per tal de comentar-los amb l´alumnat. Evidentment, entre les narracions que ens ofereix el llibre, els nostres alumnes en trobaran qualcuna que, potser, els interessarà. És possible que, més endavant, siguin els alumnes mateixos que voldran conèixer més a fons els nostres narradors i no els relacionaran només, com ha passat qualque pic, amb la placa d´un carrer o amb el nom d´un centre educatiu.

Narrativa breu a les Illes Balears a cura de Francesc Vernet. Selecció i propostes didàctiques de Francesc Vernet. Introducció i notícia dels autors a càrrec de Bartomeu Carrió. Col·lecció Sol Alt, 12. Editorial Moll. Mallorca, 2006. 10 euros.

La profecia: el final del PP a les Illes

Turmeda | 07 Juny, 2007 18:11 | facebook.com

Si el PSOE puja abastament, el Bloc es manté i a Maria Antònia Munar li dóna per tornar voler pactar amb Francesc Antich, l´ensurt del PP dia 27 podria ser d´aquells que fan història. (Miquel López Crespí)


Si l´actual pacte PP-UM s´hagués signat per una durada de vuit anys no veuríem tanta preocupació entre les fileres del partit governant. Potser és en aquests moments, quan ja és massa tard, que els conservadors s´adonen que no ho han fet tan bé com ens volen fer creure; i si el PSOE puja abastament, el Bloc es manté i a Maria Antònia Munar li dóna per tornar voler pactar amb Francesc Antich, l´ensurt del PP dia 27 podria ser d´aquells que fan història. (Miquel López Crespí)


Dia 27: la derrota del PP i el Pacte UM-PSOE


Algunes enquestes, d´aquelles que només són d´us intern dels partits i que han fet empreses de molt de prestigi dedicades a la investigació del comportament electoral de la societat illenca, indiquen que el partit de Jaume Mates està molt amoïnat. Si el PP no obté una majoria absoluta aclaparadora es veurà novament en mans d´UM i de Maria Antònia Munar amb el cost tan elevat que aquesta opció significa. Si l´actual pacte PP-UM s´hagués signat per una durada de vuit anys no veuríem tanta preocupació entre les fileres del partit governant. Potser és en aquests moments, quan ja és massa tard, que els conservadors s´adonen que no ho han fet tan bé com ens volen fer creure; i si el PSOE puja abastament, el Bloc es manté i a Maria Antònia Munar li dóna per tornar voler pactar amb Francesc Antich, l´ensurt del PP dia 27 podria ser d´aquells que fan història.

Els polítics professionals haurien de recordar que en unes eleccions no hi ha res de segur, que les previsions més optimistes es poden fondre com el sucre dins un tassó d´aigua per qualsevol circumstància imprevista.

No podrem entendre la surrealista historia de les cintes de Roque López sense pensar en els nervis que comentam. Possiblement la tan desitjada majoria del PP depèn dels vots que Jaume Mates pugui perdre a Eivissa i que el diputat de l´illa de Formentera anàs a parar a mans progressistes. Aleshores, novament, com l´any 1999, tot tornaria estar en mans d´UM i de la presidenta del Consell Insular de Mallorca, ja que les enquestes de què parlàvem li donen uns bons resultats electorals.

Ningú no hauria d´oblidar les excel·lents relacions que sempre ha mantingut Maria Antònia Munar amb Francesc Antich ni com, en el passat, en aquells pactes en el Consell de Mallorca entre UM i el PSOE per a debilitar el PSM, ambdós polítics anaven de la mà, units molt estretament. Aquesta sintonia existent entre Antich i Munar, reforçada en els anys 1995-99, es consolidà amb el Pacte Progressista de 1999. Com va explicar per activa i per passiva la presidenta del Consell Insular de Mallorca, enemiga aferrissada dels Verds de Joan Buades i Margalida Rosselló i d´EU; ella només pactava amb el PSOE; els “petits”, tenir-los controlats, era cosa del PSOE. Per a Maria Antònia Munar, que mai ha anat de comunistes ni d´ecologistes, els Verds i EU no deixaven de ser els al·lotets mal criats de la socialdemocràcia. I tenir-los a ratlla era feina de Francesc Antich.

Malgrat que, per a un observador exterior, els Verds i EU se’n portassin sempre totes les endemeses d´UM, el cert era, com s´ha demostrat posteriorment, que l´enemic a batre era el nacionalisme d´esquerra, el PSM. L´estreta unitat existent entre PSOE i UM quan l´afer de la incineradora de Son Reus, un problema que comportà l´expulsió del PSM del govern del Consell Insular fins que s´aveniren a inaugurar la incineradora, va ser planificat de forma molt ben estudiada per Antich i Munar.

Qui s'atreveix a afirmar ara que UM no pactarà amb el PSOE? Res no és impossible entre polítics professionals que lluiten pel poder i, com de costum i ja estam acostumats, els pactes posteriors a dia 27 només dependran dels oferiments que tant Francesc Antich com Jaume Mates facin a UM. Res no fa preveure que Unió Mallorquina pateixi una davallada de vots espectacular. Fins i tot és possible que Unió Mallorquina no solament condicioni el futur govern de les Illes; el més espectacular seria, sens dubte, que, si no obtingués la majoria absoluta Catalina Cirer, el regidor d´UM fos la peça clau i decisiva per a formar govern municipal a la nostra ciutat.

La repetició d’un hipotètic Pacte de Progrés no depèn tant de la dels escons i regidors del Bloc, que també és molt important, sinó sobretot de la pujada que pugui fer el PSOE dia 27 de maig.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (15-V-07)

El nacionalisme a Mallorca: Josep Melià en el record

Turmeda | 07 Juny, 2007 08:18 | facebook.com

L'any 1967 significà el meu primer contacte amb Josep Melià. Aleshores arribàrem a un acord amb Bartomeu Barceló per a distribuir la major part del seu fons editorial entre el professorat de les Illes interessat en la nostra història i cultura. Sempre he cregut que aquella distribució desinteressada de material (Els mallorquins de Josep Melià, L'Islam a les Illes Balears de Guillem Rosselló Bordoy, La renaixença a Mallorca del mateix Melià), juntament amb les comandes (a París i Barcelona) de llibres de les Edicions Catalanes de París (principalment El mallorquinisme polític [1840-1936] d'Anselm Llull -Gregori Mir- i Marxisme català i qüestió nacional catalana [1930-1936] de Roger Arnau -Josep Benet- va ser bàsic per a anar bastint la infrastructura necessària per al sorgiment de l'avantguarda revolucionària i nacionalista de mitjans dels setanta. (Miquel López Crespí)


Josep Melià en el record.



Josep Melià anava a moltes de les presentacions d'obres de l'escriptor Miquel López Crespí. En la fotografia podem veure a Josep Melià mesos abans de morir fent costat a Miquel López Crespí.

Amb els germans Noguera Vizcaino (Pere i Gabriel) repartírem un bon munt d'exemplars de Els mallorquins de Josep Melià. Era a començaments dels anys setanta, just acabada d'inaugurar la Llibreria "L'Ull de Vidre". En Bartomeu Barceló (que havia publicat Els Mallorquins) l'any 1967 ens donà el que no s'havia venut d'aquella primera edició per ajudar a promocionar aquell el nou cau cultural. Aquell llibre de Josep Melià, ofert de forma gratuïta a professors i estudiants de les Illes serví per anar donant a conèixer la llibreria i, de rebot, per obrir les portes al nacionalisme mallorquí. L'any 1967 significà el meu primer contacte amb Josep Melià. Aleshores arribàrem a un acord amb Bartomeu Barceló per a distribuir la major part del seu fons editorial entre el professorat de les Illes interessat en la nostra història i cultura. Sempre he cregut que aquella distribució desinteressada de material (Els mallorquins de Josep Melià, L'Islam a les Illes Balears de Guillem Rosselló Bordoy, La renaixença a Mallorca del mateix Melià), juntament amb les comandes (a París i Barcelona) de llibres de les Edicions Catalanes de París (principalment El mallorquinisme polític [1840-1936] d'Anselm Llull -Gregori Mir- i Marxisme català i qüestió nacional catalana [1930-1936] de Roger Arnau -Josep Benet- va ser bàsic per a anar bastint la infrastructura necessària per al sorgiment de l'avantguarda revolucionària i nacionalista de mitjans dels setanta.


Cal recordar igualment que els anys més tèrbols i difícils de la resistència cultural anaren a caure sobre les espatlles (fortes, ningú ho dubta! de Francesc de B. Moll (represa de la col·lecció Les Illes d'Or, empenta definitiva al Diccionari, edició continuada de les Rondaies mallorquines de mossèn Alcover, començ de Biblioteca Raixa...).


Més endavant Josep Melià formà part d'un jurat literari on amb Antoni Serra, Blai Bonet i Manuel Vázquez Montalbán en donaren el Premi Ciutat de Manacor de Narrativa. Aquests varen ser els primers contactes amb un home cabdal en la nostra història cultural i política. Una de les darreres vegades que el vaig veure va ser quan va venir a la presentació del meu llibre El cadàver (una obra escrita en honor del darrer batle republicà de Ciutat [Emili Darder] que li agradà i va merèixer uns elogiosos comentaris que publicà en un diari de les Illes). Melià sempre m'ajudà i encoratjà (malgrat les nostres ben evidents diferències polítiques). En el fons era un intel·lectual de vasta formació ben lluny de la munió d'amatents practicants de l'enveja i l'autoodi que ens encerclen. Però aquest intel·lectual mai no va ser reconegut com pertoca per la seva societat. Poca gent ha apreciat com pertoca la seva indubtable vàlua com a novel·lista (Les pluges de sal, Aquella al·lota ajaguda...) o com a poeta (Perquè cal ser covard). A nivell polític el Partit Nacionalista de Mallorca que fundà l'any 1976 no tengué gaire ressò i quan el 1977 encapçalà la candidatura al Congrés d'Unió Autonomista en els eleccions generals no sortí elegit. Va ser just quan tothom ja sabia que patia un càncer irreversible que fou investit doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears (octubre de 1998). ¿Josep Melià va ser doncs un home fracassat com a escriptor i com a polític o la nostra societat no va saber estar a la seva alçada? Són preguntes de fàcil resposta. Particularment pens que va ser aquesta Mallorca sorgida de l'allau i l'entrampament turístic la que no l'entengué. Però la seva obra és aquí, entre nosaltres i ara seran les noves generacions de mallorquins i mallorquines qui, amb serenor, podran valorarla.


Ja en plena dictadura molts copsàrem la importància, per al nostre poble i les classes populars mallorquines, de difondre una de les eines (Els mallorquins) de lluita pel deslliurament de la nostra terra que Melià havia escrit.


Com explicava la revista El Mirall (núm. 58, pàg. 5) en complir-se el XXV aniversari de la publicació de Els mallorquins: "Tot i que Josep Melià afirma que escriví l'obra per aclarir-se ell mateix, el fet és que la donà a la impremta i és a partir d'aquí que l'obra va influir, aclarir, despertar i sobretot ens retornà, a molts de nosaltres, els lligams i les baules amb les nostres arrels, que ens havien estat sistemàticament ocultades i tergiversades per la llarga dictadura militar".


Miquel López Crespí


Pere Capellà, Maria Fornés i l´exemple dels republicans mallorquins

Turmeda | 06 Juny, 2007 17:11 | facebook.com

"Maria Fornés (Na Minga) va ser l'ànima, els fonaments que ajudaren Pere Capellà a resistir els embats de la postguerra. Sense la columna intel·lectual i moral que significà l'ajut permanent de Maria Fornés i Vich, ben cert que el nostre autor no hagués pogut resistir les envestides del franquisme, les enveges i traïdes de tants falsos amics. Tampoc no hagués estat possible la renovació del teatre mallorquí de l'època" (Miquel López Crespí)



Margalida Capellà, Maria Fornés i Llorenç Capellà.

La nostra Mallorca: homenatge a Maria Fornés.

Ha mort Maria Fornés Vich, esposa i companya de Pere Capellà (Mingo Revulgo). Amb ella mor una part essencial de la nostra història personal i col·lectiva. A poc a poc, aquella Mallorca que bastí a través dels segles les nostres senyes d'identitat desapareix engolida pel no-res d'aquesta postmodernitat sorgida de tantes i tantes renúncies culturals i polítiques.

Maria Fornés (Na Minga) va ser l'ànima, els fonaments que ajudaren Pere Capellà a resistir els embats de la postguerra. Sense la columna intel·lectual i moral que significà l'ajut permanent de Maria Fornés i Vich, ben cert que el nostre autor no hagués pogut resistir les envestides del franquisme, les enveges i traïdes de tants falsos amics. Tampoc no hagués estat possible la renovació del teatre mallorquí de l'època.

A començaments dels anys setanta Maria Fornés Vich confessava a Gabriel Janer Manila (vegeu Implicació social i humana del teatre. Biografia apassionada de Cristina Valls, pàgs. 148-154): «Un dia es presentà a Montuïri en Manuel Sanchis Guarner. Havia preguntat a algú de Ciutat com podia localitzar en Pere i li digueren que habitava devers Montuïri. Havien estat tancats plegats a Alcalà i s'estimaven molt. Nosaltres, feia alguns temps que havíem posat una fideureia i el va trobar amb les mans plenes de pasta. Li va dir: 'Què fas?' 'Faig fideus', li va respondre en Pere. 'Per què no escrius? -continuà dient en Sanchis Guarner-. A la meva entrada, hi viuen alguns elements d'una Companyia de comèdies i els en parlaré'». Per aquí, amb aquest diàleg entre dos expresidiaris dels camps de concentració feixistes (en Pere Capellà, amb les mans plenes de farina, i en Sanchis Guarner) comença la renovació del teatre mallorquí, malauradament truncada per la sobtada mort de Mingo Revulgo.

Pere Capellà i Maria Fornés són un exemple de parella enamorada, d'estreta compenetració intel·lectual. En la citada entrevista que li fa fer Gabriel Janer Manila hi ha munió de records que ho expliquen a la perfecció. Quan Mingo Revulgo escrivia una nova obra de teatre, el primer públic que tenia era Maria Fornés. La seva opinió era decisiva per a tirar endavant qualsevol projecte del gran autor algaidí. Maria Fornés recorda l'anada a Palma en bicicleta de Pere Capellà, l'alegria que tengueren quan una companyia teatral acceptà representar la primera obra de Mingo Revulgo: «Havíem quedat que, si li anava bé, quan tornaria, es posaria a pegar crits de baix de Sa Costa, i tocaria el timbre perquè jo el sentís. Només sé que va cridar molt, quan tornava, prop de les dues o les tres de la matinada, i estava satisfet perquè li havien assegurat que tendríem un èxit».

El 7 d'octubre de 1950 Catina Valls i el seu germà estrenaven Sa madona du es maneig de Pere Capellà. La crítica (Heredero Clar a La Almudaina del 8-IX-50) destaca la dignitat, el bon tacte, l'esperit de renovació que representa aquest nou teatre mallorquí.

Tothom coincideix a destacar que Pere Capellà sap tractar com pertoca els temes relacionats amb la pagesia: «de lo que antes era un tópico, un tópico nauseabundo, el autor de Sa madona du es maneig, con unas enormes dotes de observación y grandes disposiciones, ha sabido hacer algo vivo, humano, lleno de picardía, algo, en suma, que huele a verdad». La Almudaina li reconeix «sus dotes de observador, su facilidad para el diálogo, su ingenio e incluso su habilidad de hombre que conoce el oficio».

Però no tot eren flors i violes en aquella època. Martí Mayol Moragas, en la mateixa obra de Janer Manila, deixa veure a les clares el món d'enveges que envoltà, fins al dia de la seva mort, l'antic defensor de la República. Explica Martí Mayol: «En Cela també anava al Riskal, i arribà a sentir-ne parlar tant de teatre regional que un dia es va treure: 'El teatro regional es una mujer que está en cinta...' I tothom li reia les bromes. A en Pere Capellà, com el posaren, fins que va esser mort..! Llavors, ben aviat tot foren alabances».

Com va escriure Gori Mir a Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (Ed. Moll, pàg. 104): «El més popular de tots els autors, dins la postguerra, fou En Pere Capellà. Tenia la vena, la intuïció dels grans autors teatrals; sabia moure els personatges -trets de la mateixa realitat- amb agilitat, harmònicament. Encara que el seu món sigui la pagesia, descriu i presenta la pagesia de la postguerra, més dinàmica, més desenvolupada.

La facècia, gran protagonista de l'època, és un fet marginal dins les seves obres. Com en el teatre d'En Puigserver, l'humor brollava de les situacions reals, era la mateixa acció dramàtica la que provoca la rialla...». I Antoni Serra (Presència de Pere Capellà, vint-i-cinc anys després, Última Hora, 30-VI-1979): «Pens que el seu teatre, que va imaginar i escriure amb cura, hauria tengut un altre valor molt distint en un context normalitzat, que no el que li varen obligar a jugar dins la dictadura. Pere Capellà no escrivia 'teatro regional', sinó senzillament teatre».

Encara avui hom té mal d'explicar aquest sobtat èxit teatral (i les consegüents enveges de què parla Martí Mayol) d'un home que ha perdut la guerra i tot el món d'il·lusions de la joventut. O potser per això mateix! Qui sap si aquesta força vital, aquesta autenticitat, li ve de saber-se derrotat i que l'única possibilitat que té al davant, si vol sobreviure, és aferrar-se al que sigui, i aquest «al que sigui» és, quan Sanchis Guarner toca a la porta de Pere Capellà i Maria Fornés Vich, escriure. Com explica Llorenç, el seu fill a Mallorca teatre (pàgs. 11-26), Mingo Revulgo sempre ha estat fidel a aquesta Mallorca esclafada, capolada per la dreta. Des del front de Madrid, aquest home, el combatent que posarà els primers maons de la renovació teatral mallorquina, escriu: (a Mallorca Nova): «Mallorca. Altre temps, lluny d'ella, el seu nom em sonava com una nota sentimental, però sempre alegre. Ella em guardava totes les rialles de ma joventut, els meus amors i els meus millors afectes; també el record d'alguna tragèdia íntima, que no aconseguia posar-me l'ànima trista. Però, ara, Mallorca em sona com una nota tràgica, que desperta els dolors més grans i els odis més profunds, perquè el seu nom evoca el record de milers de víctimes immolades per haver-la estimada com nosaltres».

La mort de Maria Fornés Vich, el record sempre present de Pere Capellà (Mingo Revulgo) en la nostra consciència, ens ha fet pensar en tot el que perdem amb la seva desaparició. Només desitjam per a les futures generacions de mallorquines i mallorquins un amor fins a l'eternitat com el que es tengueren Maria Fornés i Pere Capellà. I, per a la nostra cultura, un compromís tan ferm a les seves arrels nacionals i socials com el que practicà l'antic combatent per la República i la llibertat.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (7-IV-2002)

Escriptors mallorquins per un nou Pacte de Progrés més valent i decidit que l´anterior

Turmeda | 06 Juny, 2007 10:46 | facebook.com

S´hauria d´acabar amb l´estratègia encimentadora que ha arribat a cims increïbles de bogeria desenvolupista amb el govern del president Jaume Matas. Tots sabem que la follia en la construcció indiscriminada de nous aparcaments al centre de Palma, camps de golf, destrucció d´espais naturals, més quilòmetres d’autopistes, parc de les estacions, reducció i supressió de parcs naturals o projectes faraònics com el de l´òpera del moll vell no tenen altra justificació que tenir satisfeta l’àmplia xarxa d´interessos que conformen els suports essencials de la dreta mallorquina: constructors i encimentadors, les empreses lligades a la construcció de nous ports esportius i autopistes. (Miquel López Crespí)


Per un nou Pacte de Progrés


No hi ha dubte que si es pogués concretar un nou Pacte de Progrés sense els errors que hi hagué entre 1999 i 2003 ens trobaríem davant una oportunitat històrica per al nostre redreçament nacional i social. Hauríem començat a posar fre als quatre anys de legislatura del ciment. Seria un avanç positiu, sense cap mena de dubte. Cal dir que batre el PP, aconseguir fer-lo fora de la gestió del poder polític és un cop prou fort i important per a començar a erosionar l´hegemonia política de la dreta conservadora a la nostra terra i començar a bastir els fonaments, un suport actiu a la societat civil i les organitzacions populars, que permetin anar més enllà del canvi de persones en les institucions. Tots som conscient que el PP ha fet i fa un paper determinant al servei dels grups de pressió econòmica que controlen les Illes i sense batre la seva hegemonia política no podrem avançar cap a una societat més justa i solidària, vers un nou tipus de societat.

El principal problema que l´esquerra oficial té al davant és lluitar de forma decidida i valenta per acabar amb la destrucció dels nostres minvats recursos naturals i territorials. Ordenar el territori des de l´objectiu de l’equilibri i la sostenibilitat. Tornar a recuperar l´esperit del canvi de model territorial i, a curt termini, concretar una profunda reforma de les directrius d´ordenació del territori. Seria, adaptat a les actuals circumstàncies, la concreció d´aquell Pla d´Ordenació Territorial que no es va fer en l´anterior Pacte de Progrés i que ara esdevé d´una urgència immediata si volem, de veritat, salvar el país. S´hauria d´acabar amb l´estratègia encimentadora que ha arribat a cims increïbles de bogeria desenvolupista amb el govern del president Jaume Matas. Tots sabem que la follia en la construcció indiscriminada de nous aparcaments al centre de Palma, camps de golf, destrucció d´espais naturals, més quilòmetres d’autopistes, parc de les estacions, reducció i supressió de parcs naturals o projectes faraònics com el de l´òpera del moll vell no tenen altra justificació que tenir satisfeta l’àmplia xarxa d´interessos que conformen els suports essencials de la dreta mallorquina: constructors i encimentadors, les empreses lligades a la construcció de nous ports esportius i autopistes. Per això la necessitat estratègica del gasoducte que ha de proporcionar l´energia il·limitada que necessiten aquests plans de construcció sense aturall.

Tots ens demanam què farà Unió Mallorquina davant la possibilitat de fer un nou Pacte de Progrés i davant les necessàries exigències de l´esquerra en demanar que aquest nou pacte sigui més valent i decidit que l´anterior en la preservació del medi ambient i en la defensa activa de la nostra cultura i identitat històrica. Malgrat que possibles integrants d´aquest nou Pacte de Progrés hagin afirmat per activa i per passiva que no lliuraran cap institució, ni la presidència del Consell Insular de Mallorca, ni la batlia de Palma ni, molt manco, el govern de les Illes a un partit amb pocs diputats, el cert és que sembla que, altra volta, tot depèn del que decideixi Maria Antònia Munar.

L´anterior govern progressista va ser totalment i absolutament condicionat per UM. La presidenta sempre ha explicat la seva concepció del Pacte de Progrés dient que solament havia pactat el canvi de govern amb Francesc Antich i el PSOE. El control dels partits “petits” havia d´anar a càrrec dels socialistes. Els tres diputats d´UM foren, en definitiva, els que, en la pràctica, feren possible que l´esquerra gestionàs el poder polític; UM mai no va governar, explicaven els nacionalistes de centre, ni amb “ecologistes radicals” ni amb els “comunistes” de Miquel Roselló i Eberhard Grosske.

A hores d´ara no podem saber quines seran les condicions que posarà Munar a una possible reedició del Pacte de Progrés. Imaginam i volem creure que, malgrat l´estreta aliança que existí en el seu moment entre Francesc Antich i la presidenta per a tenir controlats els partits petits i, sobretot, per a anar erosionant la influència del PSM a Mallorca, aquesta vegada el gruix de les forces progressistes, el nacionalisme d´esquerra, hauran après del passat i actuaran en conseqüència. Si ha d´haver-hi un canvi, i tots els sectors progressistes que hem donat suport el Bloc per Mallorca és això el que volem, aquest canvi no ha d´esser solament de façana, de substituir uns gestors per uns altres. No cal repetir que no és un “recanvi” el que volem, sinó un “canvi” autèntic, un canvi de política, de model territorial i que ens serveixi per a acabar amb la corrupció regnant, amb els atemptats contra el patrimoni cultural i ambiental que patim d´ençà fa tants i tants d´anys.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (5-VI-07)

Diari de Balears: El fracàs del Bloc

Turmeda | 04 Juny, 2007 19:01 | facebook.com

Debat Eberhard Grosske, Biel Barceló, Pere Muñoz, Miquel López Crespí, Jaume Lladó, Llorenç Buades...


Diari de Balears: El fracàs del Bloc


Per Jaume Lladó, professor


Independentment del que diguin els polítics, que sempre volen haver guanyat, és evident que els resultats del Bloc en aquestes passades eleccions han estat magres. S'han perdut un munt de vots i molta representació institucional. Al Consell de Mallorca han passat de 5 representatns a només 3. Al Parlament han salvat un poc més els mobles i només han davallat un diputat, de 5 a 4, però just just. I allà on la cosa ha anat pitjor ha estat a Palma, on han obtingut menys de la meitat dels regidors que varen treure l'any 2003 per separat.

És hora, per tant, de fer autocrítica i analitzar el perquè d'aquest fracàs. Des del meu punt de vista els estrategues del Bloc, especialment els del PSM, han comès algunes errades greus.

En primer lloc ha quedat clar que el PSM i Esquerra Unida són dues formacions força diferents, amb una base electoral no gaire coincident. Els electors més nacionalistes tenen dificultats per votar una força que no s'ha caracteritzat mai per la seva sensibilitat envers la llengua, la cultura i la simbologia pròpia del nostre poble. Basta recordar com a petit exemple, que EU es va negar al seu moment a institucionalitzar dia 31 de desembre com a Diada de Mallorca. Per altra part, una bon part de les bases històriques d'Esquerra Unida, especialment les que provenen de l'antic Partit Comunista d'Espanya no volen ni sentir l'olor del nacionalisme. Com a anècdota us contaré que, poc després de la formalització del Bloc, un dirigent del PSM d'un municipi que no cal anomenar es va trobar a la taverna amb un antic militant comunista. El primer li va dir al segon: -Uep, Bernat! I ara haurem d'anar plegats a les eleccions! Tot d'una en Bernnat va contestar: -No, Tomeu, jo no votaré mai el PSM, abans quedaré a ca nostra o votaré el PSOE.

Aquest ha estat el problema que ha provocat que molts d'antics votants d'EU quedassin a casa seva o es passasin al PSOE i una part dels del PSM fessin al mateix o votassin UM i a Palma s'estimassin més votar na Calvo que en Grosske.

Això ja explicaria per si mateix que la suma de vots de les dues formacions per separat sigui més alta que la de la coalició. Però és que encara hi ha més. La formalització del Bloc va causar una autèntica sagnia dins el PSM, fins al punt que va provocar una escissió i el naixement d'una nova força política, Entesa per Mallorca. Els enfrontaments personals que varen desembocar en aquesta situació varen fer mal a molta de gent. Moltes persones que en altres escomeses electorals havien treballat de valent pel PSM aquest pic varen quedar a casa seva o ho varen fer per altres formacions. Això ha estat especialment rellevant a algunes barriades de Palma i a alguns municipis de la Part Forana on el partit havia quedat xapat per la meitat.

Tampoc no ha estat un èxit per Entesa ni pels nombrosos grups independents que varen néixer de les cendres del PSM. Santa Maria i Vilafranca en serien dos exemples significatius. Els electors coneixien les sigles i el missatge del PSM, però no han entès que aquests grups representassin el mateix i han dispersat el seu vot.

Des del meu punt de vista és imprescindible que els dirigents del PSM, d'Entesa per Mallorca i de tots aquests grupets i grupúsculs que s'han forrmat, reflexionin detingudament i vegin que és la unió i no la dispersió el que dóna la força al nacionalisme. Basta veure que allà on els resultats han estat millors ha estat on s'han mantingut les sigles PSM i no s'hi ha presentat cap alternativa dins el mateix espai. A Petra, per exemple, els resultats han estat excel·lents.

Cal que els dirigents del PSM i d'Entesa reflexionin i treballin per refer la unitat que mai s'havia d'haver trencat, al mateix temps que s'abandona un pacte amb Esquerra Unida que no ha funcionat ni ha estat entès per l'electorat nacionalista. Això no vol dir de cap de les maneres que no es pugui pactar amb EU, però els pactes han de ser sempre postelectorals. Han d'entendre que, per la divergent procedència ideològica i social de les bases de les dues formacions sempre s'aconseguiran més vots anant per separat que anant junts.

Diari de Balears (4-VI-07)


EBERHARD GROSSKE: UNA SITUACIO APASSIONANT.



Eberhard Grosske

grosske | 28 Maig, 2007 09:33


Començam el dia 28 amb una situació complicada i apassionant.


El PP fa el mateix percentatge que el 2003 però no ha aconseguit cap dels seus objectius electorals: no manté la majoria absoluta a Eivissa i Balears, ha perdut la de Palma (per primera vegada en 16 anys!) i no ha obtingut ni la de Mallorca ni la de Menorca

Han gastat una doblerada, tenen una influència mediàtica impresionant (inclosa IB3), tenen un partit que és una tanqueta, tenen un munt de vot captiu... però és evident que les Illes no són Madrid ni el Pais Valencià.

Com utilitzarà UM el seu manat de claus?. Dificil predir-ho. Per segona vegada - la primera fou el 92 - Munar ha sentit que el PP volia la seva destrucció i això la pot convidar a tornar a castigar el PP i intentar baixar-li definitivament els fums i garantir que mai més tendrà la maquinària del PP amenaçant la seva supervivència.

Malgrat que en Matas estigui disposat a donar-li tot tipus de garanties i a enviar n'Inda de corresponsal de guerra a l'Orient Mitjà, també és cert que la línia dura del PP és molt potent; Cirer i Estaràs són reconegudes antiuemites i Calvià - la derecha sin complejos, que diu n'Inda - ha obtingut uns magnífics resultats. El PP estatal, per la seva banda, ha guanyat les eleccions municipals al conjunt de l'Estat (en nombre de vots) i això reforça als que creuen que el PP, tard o d'hora, pot conquerir definitivament les Balears practicant una política "sin complejos".

Jo crec que hi ha condicions objectives per arribar a majories de progrés i defensaré fermament que s'avanci en aquesta línia, sobre tot perquè, en aquests moments, és quan més ens hem d'enrecordar de la gent - moltíssima - que espera canvis i que ha votat canvi... però també som conscient que a UM li fa una peresa infinita tornar a girar el timó i pactar amb l'esquerra: uns pesats que s'encaparroten en parlar tot lo dia de política i de programes.

Per tant, tots els escenaris estan oberts - des de majories diverses fins a governs en minoria passant per fòrmules diverses segons de quina institució es tracti. Una situació realment apassionant.

PS Del Bloc i els seus resultats només dues notes: Bé al Parlament i el Consell on s'aguanta el tiró del PSOE i el Bloc és la tercera força política i més malament a Palma on, malgrat ser també la tercera força, el Bloc ha obtingut pitjors resultats que al conjunt de Mallorca en les votacions al Parlament i el Consell i, especialment, a la candidatura municipal que jo encapçalava.

La comparança amb els resultats del 2003 - on EU-EV i PSM anaven per separat és fotuda però l'exercici correcte - i molt difícil de fer - és comparar amb el que s'hagués tret anant el 2007 per separat

Grosske. Bloc personal (28-V-07)

UN ANALISI DE LES ELECCIONS I DEL FUTUR IMMEDIAT


bielbarcelo | 29 Maig, 2007 10:21


Quatre notes sobre els resultats i els possibles pactes:

Els 4 diputats obtinguts pel Bloc al Parlament, han estat claus per impedir la majoria absoluta del PP. En el Consell de Mallorca hem quedat a una dècima del quart conseller. A Palma és a on els resultats han estat pitjors.

En canvi a municipis grans com Manacor, sa Pobla, Llucmajor, Felanitx,.. el Bloc ha obtingut bons resultats.

La realitat és que hem quedat per davall de les espectatives, en bona part per l'estirada del vot del PSOE i en part també per la diversitat de candidatures municipals que presentàvem (BLOC, PSM, EU-EV, ERC, INDEPENDENTS, coalicions progressistes,...).

Així i tot cal recordar que som la tercera força política a Mallorca, i amb Eivissa pel Canvi i PSM-Verds de Menorca, també la tercera força política de les Illes Balears, per tant, una força necessària en qualsevol possibilitat de canvi a la política de Mallorca i de les Illes Balears.

Ara s'obren dues possibilitats: continuar amb un govern que segueixi amb les polítiques destructores del territori, regressives socialment i amb pràctiques corruptes, o conformar per tot allà on es pugui, governs progressistes i nacionalistes, que plantegin una regeneració democràtica.

La gent ha votat canvi: tots els consells poden tenir governs progressistes: Formentera, Eivissa i Menorca, segurs, Mallorca pendent de pactes.

Els possibles pactes progressistes passen per un programa clar de defensa del territori, de polítiques socials avançades i de compromisos de finançament, i que siguin pactes equilibrats, i amb equips de govern que representin les majories.

Blog de Biel Barceló


El BLOC ha perdut les eleccions. Quina és la solució ?


Per Llorenç Buades Castell


El BLOC tal com s’ha construït ha fracassat. No es poden amagar els mals resultats, ni adornar amb històries poc convincents que es fabriquen per part de les direccions polítiques per tal d’assegurar la supervivència en els càrrecs. La responsabilitat del fracàs del BLOC és de les seves direccions polítiques,que han bastit una entitat amb una estructura piramidal fonamentada en el repartiment de càrrecs.

El Bloc ha minvat considerablement el nombre de càrrecs públics electes: davalla de 15 a 9:

Ha perdut sis dels quinze càrrecs públics institucionals que tenia (5 diputats + 5 consellers + 5 regidors a Palma).

Se'n queda 9 (nou) solament (4 diputats + 3 consellers + 2 regidors a l'Ajuntament de Palma).


BLOC PER MALLORCA

al Parlament:


·Ha perdut un diputat. Dels 5 que hi tenia, s'ha quedat amb 4

· No ha sumat els vots que havien fet anteriorment els 4 partits que l'integren

· No ha aconseguit llevar al PP la possibilitat de governar

El BLOC PER MALLORCA

al Consell:


· Ha perdut dos consellers. Dels 5 que hi tenia, s'ha quedat amb 3.

· No ha sumat els vots que havien fet anteriorment els 4 partits que l'integren

· No ha aconseguit llevar al PP la possibilitat de governar


El BLOC PER PALMA

a l'Ajuntament:


· Ha perdut tres regidors. Dels 5 que hi tenia, s'hi ha quedat amb 2

· No ha sumat els vots dels seus partits: no solament no ha sumat els vots que feren els 4 partits l'any 2003, sinó que n'ha restat un bon grapat de milers

· No ha servit per llevar la majoria del PP a Cort: és clar i evident que qui la hi ha llevada no poden ser aquells partits polítics (BLOC) que, lluny de guanyar-ne qualcun, n'han perdut tres, d'escons

· Ha engreixat UM: els vots que no ha obtengut el Bloc no solament han servit per engreixar PSOE i l’abstenció, també han engreixat UM on han anat a parar bona part dels vots d'antics votants d'algun dels partits del Bloc

· Ha contribuït al manteniment de la dreta a Cort: en perdre vots dels seus propis partits -nacionalistes!- i fer-los anar cap a UM


Per què ha fracassat el BLOC ?


Tots i totes entenem que la unitat de l’esquerra és necessària , però també és necessari que que les persones que la fan possible tenguin un projecte polític comú i un programa assolible pel conjunt de les que posen en marxa el projecte.

Aquest projecte comú ha fallat per la seva concepció piramidal i perquè la transversalitat que ha de tenir una esquerra al dia d’avui no hi és en el pensament de les bases dels diferents partits que integren un BLOC bastit des de l’oportunisme de les seves direccions.

Les persones que es mouen en la base social d’Esquerra Unida són republicanes espanyoles i són poques les persones que comparteixen el criteri de la lluita per la llengua, l’autodeterminació, i encara menys un projecte independentista com pugui tenir Esquerra. Cap d’aquests elements és prioritari per a la base social d’Esquerra Unida.

La base social d’Esquerra Unida és més propera al PSOE que al PSM o a ERC. Les diferències amb el PSOE es refereixen a les pràctiques en relació a qüestions socials com puguin ser les contrareformes laborals, però l’evolució d’Esquerra Unida cap a la dreta i l’acceptació cada vegada major de les reformes laborals fa que les distàncies entre EU i PSOE siguin menors.

La prioritat per la llengua , la cultura i els drets nacionals és el fonament de la base social del PSM i d’ERC. Entre el PSM i ERC hi ha més diferències en les direccions que en les bases. Aquesta divisió es fonamenta en l’aliança del PSM amb CIU i ,en que el PSM ha volgut sempre monopolitzar l’espai del nacionalisme a les Illes Balears i impossibilitar altres opcions possibles com l’existència d’Esquerra. D’altra banda, les distàncies entre la part del PSM que ha derivat en Entesa són molt menors amb UM que amb EU i Verds, com s’ha demostrat. I encara queden moltes persones al PSM més properes a UM que a Esquerra Unida, i així ho demostra la pressió existent en bona part de les bases pels pactes amb Unió Mallorquina. Aquest fet il·lustra que les qüestions socials passen a un segon plànol en la valoració de la base social del PSM i que fins i tot la qüestió territorial, que seria el punt més fàcil d’assolir en comú per les diferents formacions que integren el Bloc podria ser moneda de canvi per tal d’arribar als pactes.

Les diferències en les bases socials dels diferents partits són fonamentals per entendre que una part dels votants i jo diria també que antics quadres d’Esquerra Unida ha fet opció pel PSOE i per la CTD del castrista Tomeu Sancho.

El BLOC és un pacte incoherent perquè no surt de la base. Aquesta incoherència s’expressa en que a molts de pobles no ha existit cap voluntat d’unir-se fins a l’absurd de que persones que competien als pobles anaven en les mateixes llistes al Consell o al Parlament.

Aquest fet, absurd, significa que ni les bases dels partits assoleixen la voluntat de les seves direccions, ni tampoc les seves bases electorals.

En l’espai polític actual és molt més fàcil articular una formació política al voltant del PSOE, EU,Verds, que l’actual configuració del BLOC, perquè allò que més trenca el BLOC és la diferència de projecte nacional. El cas d’ICV-Verds, com a complement del PSC és l’exemple més clar. La possibilitat d’unir ICV-Verds amb ERC és tan difícil com el que s’ha volgut fer aquí amb el BLOC. Seria desitjable el creixement d’ aquesta transversalitat que volen projectar les direccions del BLOC, però ara mateix les seves bases militants i electorals han d’escurçar moltes diferències.

Ara mateix la lògica dels espais electorals a Mallorca es determina per dues realitats diferenciades, EU-Verds i PSM-Esquerra. Al voltant d’EU i Verds encara hi ha dos element minoritaris de fragmentació: els anticapitalistes residuals encara presents dins Esquerra Unida i que no volen cap pacte amb la dreta, es digui UM o PP, i els Verds més fonamentalistes que coincideixen per diferents raons amb els anticapitalistes en aquest aspecte.

Dins el PSM i ERC, que poden compartir l’espai socialdemòcrata en comú i majoritari dins Esquerra Unida, i ha un element pertorbador,UM que ara mateix és un element prou atractiu per aquells i aquelles que volen fer el viatge cap al centre.

Aquestes diferències han de sortir a escena en el període que s’obri ara, i de la seva resolució dependrà el futur de l’esquerra.

Web Ixent (L´Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)


En el manifest de suport al Bloc, els ciutadans i ciutadanes que ho signàrem demanàvem avanços en el procés aturat de normalització lingüística i fèiem menció especial a l´atac sistemàtic que la dreta realitzava als serveis públics essencials, en particular l´ensenyament i la sanitat. El Bloc també era una provatura per a evitar la fragmentació electoral, superar els entrebancs antidemocràtics de la Llei d´Hondt i defugir, fos com fos, l´extraparlamentarisme que amenaçava de treure de les institucions EU, Verds i PSM. (Miquel López Crespí)

Els resultats electorals del Bloc


Nanda Ramon, Miquel López Crespí i Bartomeu Carrió

Algú podrà dir que esperava més, que no basta el que s´ha aconseguit, que s´haurien d´haver superat els resultats que, en les eleccions anteriors, havien obtingut els partits del Bloc per separat. No cal dir que tots aquells ciutadans i ciutadanes que hem donat suport actiu a les forces progressistes de les Illes voldríem que s´haguessin obtinguts millors resultats. Qui ho pot dubtar? Però hem de tocar de peus a terra. El problema essencial amb què s’enfrontaven les forces nacionalistes d´esquerra, ecologistes i republicanes aglutinades en el Bloc abans de les eleccions era, no ho hem de perdre de vista, resistir el millor que es pogués l´atac ferotge del bipartidisme regnant. En la situació actual, quan tot afavoreicx el bipartidisme PP-PSOE i els partits petits tipus UM, per exemple, necessiten milers d´euros per a aguantar, els resultats del Bloc, sense els diners de què han disposat PP, PSOE i UM, són una fita a tenir en compte.

Per valorar com pertoca, objectivament, els resultats electorals del Bloc també caldria recordar la difícil situació interna de cada un dels partits que conformen aquesta aliança. Les davallades electorals d’EU i del PSM (aquest darrer partit havia perdut el 22% del seu electorat i dos diputats en dues eleccions); la contínua crisi dels Verds, els enfrontaments entre membres de les tendències que seguien, uns a Margalida Rosselló, altres a Miquel Àngel Llauger amb l´acostumada sagnia de militants quan s’esdevenen aquestes situacions; i, per si mancava encara alguna cosa a afegir, també hauríem de recordar el greu problema derivat de l´escissió nacionalista que dóna lloc a la creació d´una nova organització política: Entesa per Mallorca. Un grup que no ha presentat candidats a les autonòmiques però que ha representat una sagnia de militants i d´imatge pública a l´organització de Gabriel Barceló. Que l´antic candidat del PSM a les autonòmiques, l’exbatle de Santa Eugènia, Mateu Crespí, hagi estat fitxat per Maria Antònia Munar i vagi en el lloc número 6 de la llista d´UM al Consell de Mallorca, tampoc no era cap ajut per a la coalició.

I, per ser conscients del darrer entrebanc plantejat a la coalició, pensem en la tardana incorporació d´ERC al Bloc. Fet que, evidentment, tampoc no facilità gens ni mica la tasca de bastir amb temps la plataforma electoral. ERC va estar dubtant d´entrar al Bloc des de l´octubre de 2006 fins a poques setmanes abans de començar la campanya.

He volgut recordar aquests fets perquè si no ho fem no es poden valorar com pertoca els actuals resultats. Que hom hauria volgut veure més diputats, més regidors, més vots, més poder per a condicionar d´una manera progressista la política de les Illes? És evident. Però si tenim en compte els greus entrebancs que, per a qualsevol força política, significa el que hem comentat més amunt, es podran valorar amb més objectivitat els resultats obtenguts.

Per a ningú no és un secret que del que es tractava era de resistir l`endemesa del bipartidisme, aconseguir un nombre raonable d´escons, recuperar forces i, a partir del fet que significava aquesta consolidació, provar d´albirar el proper futur amb una mica de calma. Si, a conseqüència d´una pujada espectacular del PSOE, els diputats de Bloc servien per a capgirar la situació i avançar en el camí de la reedició d´un nou Pacte de Progrés, molt millor encara. La majoria dels dirigents del Bloc, partidaris de la reedició d´un Pacte de Progrés sense els errors del passat, eren entestats en aquesta batalla: aguantar l´envestida de la dreta i del vot útil de l´esquerra al PSOE i, si els resultats eren prou favorables, aconseguir treure el PP del poder per a iniciar la reconstrucció del país malmès aquests darrers anys per la voracitat d’especuladors i encimentadors.

Per això mateix, les plataformes constituïdes per a donar suport al Bloc insistien a aturar l´actual destrucció ambiental, que amenaça el futur, el benestar i la personalitat del nostre poble. En el manifest de suport al Bloc, els ciutadans i ciutadanes que ho signàrem demanàvem avanços en el procés aturat de normalització lingüística i fèiem menció especial a l´atac sistemàtic que la dreta realitzava als serveis públics essencials, en particular l´ensenyament i la sanitat. El Bloc també era una provatura per a evitar la fragmentació electoral, superar els entrebancs antidemocràtics de la Llei d´Hondt i defugir, fos com fos, l´extraparlamentarisme que amenaçava de treure de les institucions EU, Verds i PSM.

I, talment com hem indicat una mica més amunt, els resultats actuals no són gens desfavorables a les forces progressistes.

A partir d´aquests resultats, consolidada l’opció que per a un important sector de l´electorat de Mallorca ha presentat i representa el Bloc, les forces que signaren la coalició a patir d´ara hauran de mesurar cada un dels passos que fan. Un gran sector de votants, la majoria dels quals en sintonia amb l´esquerra alternativa, aniran demanant, a part del compliment del programa, una clarificació dels objectius del Bloc. Els dirigents del Bloc... es conformaran amb els resultats obtenguts i tornàrem la rutina acostumada o, com espera la gent, aquests resultats seran l´inici d´una nova època per a l´esquerra nacionalista de les Illes?

Som molts els que hem defensat públicament la creació i consolidació d´una nova força política illenca semblant al que significa el Bloc Nacionalista Gallec. Una organització de nou tipus –el Bloc en podria ser l´embrió- que, aglutinant totes les tendències progressistes existents a les Illes, vagi molt més enllà de la simple consecució d´uns escons i uns regidors i es converteixi en una eina eficient per al canvi i la transformació de la nostra terra.

Miquel López Crespí


Diari de Balears: 27-M: Bloc


Per Pere Muñoz



Pere Muñoz

El Bloc ha perdut uns 15.000 vots de mitjana, però el gran esclat ha estat a Palma, on ha passat de 5 a 2 regidors. Anem a analitzar-ho. A Son Ferriol, on hi havia una agrupació forta del PSM que ara ja no hi és, el Bloc ha perdut 330 vots. A Can Pastilla, es Coll i es Molinar, on hi havia una agrupació forta del PSM que ara ja no hi és, el Bloc ha perdut 750 vots. A Pere Garau, on el PSM -com a les altres dues barriades anteriors- tenia molta gent fent feina i on el grup municipal havia fet especial incidència, el Bloc ha perdut més de 1.000 vots. Són només alguns exemples. No hi estic content en absolut, però queda demostrat que el Bloc a Palma no ha sumat perquè ha fet que molta gent i agrupacions del PSM deixassin d'actuar. Fins i tot a Sant Jordi s'han perdut uns 200 vots, els mateixos que s'han perdut a Son Sardina.

El candidat Grosske (que encara no ha dimitit), a més, no es prodiga pels barris, trepitja poc el carrer, i per un candidat municipal això és fonamental no només en campanya sinó els quatre anys. Per fer un paper digne a unes eleccions cal treballar i el PSM ho va fer i per això la feina de la legislatura i les enquestes pròpies li donaven per al 2007 els dos regidors que ha aconseguit el Bloc. En qualsevol cas, queda demostrat que no tots els votants del PSM i d'EU comparteixin el projecte Bloc. No només s'han perdut els vots dels que varen fugir. A més, Entesa no s'ha presentat, i s'han perdut milers de vots. Potser tot plegat convé replantejar el projecte i escoltar persones com Sebastià Serra, amb una llarga experiència municipal.

Diari de Baleares (31-V-07)


Després dels pactes: les feines pendents

Turmeda | 03 Juny, 2007 05:49 | facebook.com

La necessitat de canviar l´actual model econòmic depredador és una altra qüestió pendent. Construir hotels, autopistes, incineradores, centrals elèctriques, destruint cada vegada més i més territori i recursos en unes illes que no són Castella ni disposen dels quilòmetres inabastables de les planures russes o estato-unidenques, és una irracionalitat denunciada per qualsevol planificador econòmic amb dos dits de seny. La contenció del creixement urbanístic, la persecució de la corrupció, la dotació de la fiscalia anticorrupció amb més mitjans, l´aplicació d´una política de sostenibilitat a tots els sectors de la nostra societat són tasques que no poden tenir ni un minut de descans. En la defensa del territori i els nostres recursos no hi ha treva que valgui. L´esquerra que ha obtengut les actes de diputat ha de saber que el poble l´ha votada per tal que porti endavant aquesta política d´aturar d´una vegada per sempre l´actual desgavell urbanístic. (Miquel López Crespí)


Després de les eleccions: la lluita contínua



Com de costum després d´unes eleccions, sigui quin sigui el resultat, el poble, la societat civil, les organitzacions, plataformes, partits i sindicats entestats en la feina d’aturar la destrucció de la nostra terra, el saqueig constant de recursos i territori, a consolidar l´avenç del nacionalisme d´esquerra, el republicanisme, el socialisme i l´ecologisme, ens trobam amb tota la feina per fer. Ara que ha callat el soroll dels altaveus, que les caravanes electorals no circulen pels carrers i avingudes dels nostres pobles i ciutats, és el moment de la reflexió. Una reflexió que, com escrivia en un article anterior, voldria anar molt més enllà dels resultats obtenguts per les diverses forces que s´han presentat a l'examen de les urnes.

Ara ja sabem els resultats de la dreta, els vots i diputats que han obtengut el PSOE, UM i el Bloc. Els estats majors de tots els partits amb representació institucional comencen a fer els seus plans, analitzen les possibilitats o no de les aliances postelectorals existents. Algunes altres organitzacions hauran de romandre en l´oposició conformant-se amb els diputats i regidors que han obtengut i hauran de començar a pensar quin ha de ser el seu futur, quina política serà la necessària per a continuar el combat per a transformació de la nostra societat en un sentit progressista.

Però sigui quin sigui el govern que es pugui constituir en les pròximes setmanes, el cert és que, com apuntava una mica més amunt, per a les forces de l´esquerra alternativa, per a les organitzacions ecologistes, culturals, polítiques i sindicals que han estat en el carrer en les darreres dècades, el camí és el de sempre, idèntic i invariable: no defallir mai en el combat per l´autoorganització dels sectors populars, continuar amb la consolidació de totes les plataformes de lluita existents, ampliar encara més els blocs que s´han format per a fer front en el camp electoral a la dreta, augmentar els punts de convergència amb els grups, col·lectius i persones independents que volen canviar l´actual model de desenvolupament insostenible i perjudicial per al país.

La dreta ja sabem el que farà: continuarà amb el model actual, ampliant fins a graus d´autèntica follia els aspectes més depredadors i desenvolupistes de la seva pràctica, sense pensar mai en una profunda reorientació del model econòmic, polític, cultural i territorial existent. A l´esquerra oficial, i per a la qual hem demanat el vot, li hem d’exigir que sigui coherent amb les promeses electorals, amb els programes que ha presentat als electors. Els polítics professionals haurien de saber, no haurien d´ignorar, que els votam perquè portin endavant els programes de lluita que han dit que defensarien.

El poble sap a la perfecció que comença una nova etapa, una etapa per la qual ja hem passat moltes vegades després de les anteriors convocatòries electorals. Els problemes no s´han solucionat pel fet d´haver anar a votar dia 27. La consecució de quotes cada vegada més i més elevades d´autogovern, d´aprofundiment de les justes exigències per tal que l´Estat espanyol reconegui el dret de les nacions que el formen a decidir el propi destí en el camí de l´autodeterminació, són fites encara per a aconseguir.

La necessitat de canviar l´actual model econòmic depredador és una altra qüestió pendent. Construir hotels, autopistes, incineradores, centrals elèctriques, destruint cada vegada més i més territori i recursos en unes illes que no són Castella ni disposen dels quilòmetres inabastables de les planures russes o estato-unidenques, és una irracionalitat denunciada per qualsevol planificador econòmic amb dos dits de seny. La contenció del creixement urbanístic, la persecució de la corrupció, la dotació de la fiscalia anticorrupció amb més mitjans, l´aplicació d´una política de sostenibilitat a tots els sectors de la nostra societat són tasques que no poden tenir ni un minut de descans. En la defensa del territori i els nostres recursos no hi ha treva que valgui. L´esquerra que ha obtengut les actes de diputat ha de saber que el poble l´ha votada per tal que porti endavant aquesta política d´aturar d´una vegada per sempre l´actual desgavell urbanístic.

Davant l´avenç de la banalització i despersonalització programada i impulsada des de tots els poders, cal agrupar forces en el camí de la defensa aferrissada dels nostres trets d´identitat històrica i la preservació de la llengua catalana, reforçant els nostres vincles d´unió amb el País Valencià i el Principat.

La lluita per la recuperació de la memòria històrica de l´esquerra, el combat republicà, tot allò que va ser oblidat en temps de la transició i que ara amplis sectors de la joventut i la població en general han fet seus, ha de ser igualment tasca prioritària dels diputats progressistes elegits dia 27. S´hauria d´avançar vers una nova i defintiva transició, recuperar els trenta anys perduts i evitar que els diputats no tornin enrere o oblidin les promeses de redreçament nacional i social.

Avançar en la necessària unitat de l´esquerra abandonant l’antiga política de pactes amb la dreta i la patronal a fi d’impulsar un model d´economia social que defensi els interessos dels treballadors i treballadores. El futur hauria de ser lluny d´aquell sindicalisme de gestió que tan bé ha servit els interessos del capital i de les elits sindicals i tan poc ha servit per a acabar amb la precarietat i sinistralitat laboral.

Podríem parlar igualment de l´impuls que s´ha de donar a l´ecologisme polític, en crisi precisament per les contradiccions ocasionades per la seva participació electoral, al feminisme, a l´aprofundiment de la democràcia en el camí d´acabar amb l´antidemocràtica Llei d´Hondt, les llistes tancades, l’elaboració de les quals és sempre en mans d´un petit comitè de dirigents, sovint lluny de l´alè vivificador del carrer i lloc de producció i estudi.

El recompte de vots ha acabat. La lluita del poble pels seus interessos, com de costum, des de temps immemorial, just acaba de començar altra vegada.

Miquel López Crespí

La lluita contra els borbons en la novel·la històrica de les Illes

Turmeda | 31 Maig, 2007 06:30 | facebook.com

Temps obscur i sinistre. Només ens deixaven aprofundir en la teologia. La ciència, el coneixement dels avenços que es realitzaven sobre astronomia, matemàtiques, física, química o electricitat eren censurats. Prohibició absoluta. No en parlem dels llibres i tractats que feien referència a una organització més justa de la societat! Salas, d'amagat de la Inquisició, era el que més feia per il·lustrar-nos del que considerava que ens podia ser útil. Materials editats a París, Londres o Anvers. Ens dominava la febre del coneixement. El nostre cervell era talment una esponja que maldava per omplir-se de saviesa i coneixements. Els llibres bons i dolents, els útils o els que no servien per res eren devorats de forma frenètica tan sols pel fet que havien estat editats fora de les fronteres espanyoles” (La conspiració)


La novel·la històrica catalana i la lluita contra els borbons: La conspiració



Miquel de Sureda de Montaner, el Joan Baptista Marià Picornell Gomila de la història real, la vida del qual i la dels seus amics, els conspiradors contra el rei Carles IV, hem novel·lat al llibre La conspiració (Editorial Antinea, Vinaròs, 2007) són exemples cabdals d´intel·lectuals i homes del poble il·lustrats. En els primers esborranys que vaig fer, més que res per a anar situant l´època dels protagonistes de la novel·la, hi tenc escrit, entre moltes altres notes: “Cercar materials quant a la possible influència de Spinoza, Descartes, Locke, Newton, Voltaire, Étienne Bonnot de Condillac, Claude Adrien Helvétius i Jean-Jacques Rousseau entre els liberals del segle XVIII espanyols i catalans”. També una nota que diu: “Repassar l´època de la Il·lustració francesa; tornar llegir Los jacobinos de José Alvarez Junco i Emilio Gilolmo (Cuadernos para el Diálogo, Madrid, 1979) i Jean-Paul Marat. Textos escogidos (Editorial Labor, Barcelona, 1973)”. Atenció! No oblidar aquella aproximació a “la conspiració dels igualitaris”, el llibre, amb introducció i notes de Claude Mazauric, Babeuf. Realismo i utopía en la Revolución Francesa (Ediciones de Bolsillo, Barcelona, 1970).

Sense necessitat d’haver d’escriure cap nota de recordatori, a mesura que anava situant una imaginària cronologia referent a la vida i fets històrics del protagonista de La conspiració, des de molts d´anys abans de l´inici de la redacció del primer capítol cercava materials referents als anys de la Il·lustració. I aquí hauríem de tornar a parlar del llibre de Richard Herr España y la revolución del sigle XVIII (Aguilar, Jérez de la Frontera, 1964), una bona traducció de The eighteenth-century revolution in Spain feta per Elena Fernández Mel.

Si volia aprofundir en el pensament dels il·lustrats catalans i espanyols del segle XVIII havia de viatjar en el temps, retrocedir molt enrere, més enllà dels llibres i discursos de Marat, Robespierre i Babeuf, llibres i opuscles, cartes i discursos que solament representaven l'expressió política de més d´un segle de lluita cultural contra el poder de l’Església i la monarquia absoluta. A l’estat espanyol l’atac contra les concepcions endarrerides del clergat vaticanista i el poder de la Inquisició comença no solament amb la introducció i traducció de certs tractats luterans del segle XVI: aquest aspecte només seria el començament de la provatura de minar les bases del reaccionarisme cultural fomentat pel Vaticà. Malgrat la censura del moment, els investigadors més diversos, com per exemple Andreu Piquer, de la Universitat de València, comencen a traduir obres relacionades amb els avenços de la medicina. El rei Carles III afavoreix indirectament aquesta mena de recerca, la qual cosa contribueix a enfortir el sector d´intel·lectuals espanyols que més endavant seran el fonament d’on sorgiran els redactors de la Constitució de Cadis de 1812, els conspiradors contra el poder absolutista feudal i els primers defensors dels drets de les nacions oprimides per la monarquia borbònica. Aquestes traduccions de llibres de ciència, els tractats sobre astrologia, matemàtiques, fauna i flora, agricultura o arts i oficis seran els fonaments de la Il·lustració espanyola i dels moviments polítics revolucionaris de finals del segle XVIII i començaments del XIX.

A partir de 1731 hi ha traduccions de les obres científiques més avançades del moment. Circulen pels cercles antiinquisitorials els llibres de Noël Antoine Puche l’Espectacle de la nature i Essai sur l´électricité des corps. També es llegeix la Histoire naturelle de Buffon i tenen molt d’èxit els treballs de Linné sobre la classificació de les plantes. Entre 1760 i 1770 circulen per tots els cercles il·lustrats traduccions i opuscles defensant una visió científica de la natura i de la societat. L’atac contra l’escolàstica i la metafísica inquisitorials és directe i, malgrat que sota els regnats de Ferran VI i Carles III s’afavoreixen alguns aspectes de la investigació (es varen poder construir tres observatoris astronòmics i amb Carles III foren abundoses les construccions de jardins botànics), la llibertat intel·lectual no avançava abastament. Recordem que l’Encyclopédie va ser prohibida. El ministre Campomanes autoritzà la traducció d´alguns articles relacionats amb les arts i els oficis, però el clergat al servei de la Inquisició s’hi oposava a mort. Cap a 1787, l´il·lustrat de sa Pobla (Mallorca) Cristòfol Cladera Company fundà a Madrid el periòdic més avançant del moment, el diari Espíritu de los mejores diarios literarios que se publican en Europa. El periòdic surt aprofitant les contradiccions internes i les lluites pel poder de les camarilles de la Cort espanyola. És un diari que acompleix una tasca importat en la consolidació de l’esperit de la Il·lustració.

Tot recordant els anys d’estudiant, la tenebrosa època en la qual els llibres científics eren prohibits i els traductors portats al tribunal de la Inquisició per a ser posteriorment executats o desterrats a llunyanes presons espanyoles d’Amèrica Llatina, Miquel Sureda de Montaner, reflexionant, explica: “Temps obscur i sinistre. Només ens deixaven aprofundir en la teologia. La ciència, el coneixement dels avenços que es realitzaven sobre astronomia, matemàtiques, física, química o electricitat eren censurats. Prohibició absoluta. No en parlem dels llibres i tractats que feien referència a una organització més justa de la societat! Salas, d'amagat de la Inquisició, era el que més feia per il·lustrar-nos del que considerava que ens podia ser útil. Materials editats a París, Londres o Anvers. Ens dominava la febre del coneixement. El nostre cervell era talment una esponja que maldava per omplir-se de saviesa i coneixements. Els llibres bons i dolents, els útils o els que no servien per res eren devorats de forma frenètica tan sols pel fet que havien estat editats fora de les fronteres espanyoles”.

Molt resumit, aquests serien alguns dels fonaments que, més endavant, crearan els homes i les dones que, sota la influència de la Revolució Francesa, portaran endavant la lluita per provar d’acabar definitivament amb l'herència feudal i inquisitorial espanyola.

Miquel López Crespí


Podeu fer les comandes de la novel·la La conspiració a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

Correu electrònic:

editorialantinea@gmail.com

Telèfon: 964-450085

Amb qui pactarà Unió Mallorquina (UM)?

Turmeda | 28 Maig, 2007 10:08 | facebook.com

Maria Antònia Munar somriu sorneguera davant tot aquest allau de declaracions. Ella, que ha ajudat a gaudir del poder polític i de la gestió del règim tant als grups de l´esquerra com al partit de Jaume Matas, sap que una cosa són les declaracions que els dirigents llancen per a tranquil·litzar els respectius electorals i altra, molt diferent, la realitat política. Tanmateix, mentre siguin en vigència les actuals lleis electorats, qui forma govern és qui té majoria absoluta o, si no n´hi ha, qui té el suport de prou diputats –en siguin un, deu o vint- per a formar majoria suficient. Tota la resta són romanços per a entretenir el personal. (Miquel López Crespí)


Que farà Maria Antònia Munar?



Gabriel Cañellas va voler acabar amb Maria Antònia Munar i Unió Mallorquina i no ho va aconseguir. Era quan va fer aprovar aquella famosa llei electoral que obligava els partits que es presentaven a les eleccions a superar el llistó del 5% per a obtenir presentació parlamentària. Una llei que, com tothom sap, no serví per a convertir en grup extraparlamentari el nacionalisme “centrista” d´UM. Ans al contrari, enrabiada per la malifeta de Gabriel Cañellas, Maria Antònia Munar, com a conseqüència dels nombrosos errors comesos per aquell dirigent del PP, va surar i consolidà el partit, mentre que Cañellas desapareixia per sempre de la vida política de les Illes.

A partir d´aquell moment, Munar ja no s´ha fiat mai més de ningú; i quan l´any 1995 UM pactà amb el PSM i el PSOE per foragitar el PP del Consell Insular de Mallorca, es concretava la seva estudiada revenja contra aquells que l´havien volguda enviar a casa seva, a tenir cura dels cossiols. La tremenda i històrica humiliació que patí Jaume Matas quan l´any 1999, en no tenir el PP majoria absoluta, anava a la seu d´UM a pidolar un pacte amb UM significà la culminació de la venjança pels greuges patits. Tothom recorda a la perfecció com, sense gens ni mica de pietat pel pidolaire, Maria Antònia Munar va jugar amb ell un munt de dies, talment els moixos s´entretenen fent mal a la bestiola que acaben de caçar. La punyalada final al PP va ser la concreció del Pacte de Progrés amb el PSOE i les altres forces nacionalistes i d´esquerra. Malgrat que UM sempre ha parlat malament d’EU i Verds, el cert és que totes aquestes organitzacions, inclòs el PSM, que aleshores era dirigit per Mateu Morro, aconseguiren importantíssimes àrees de poder i de gestió en el govern de les Iles mercès als acords amb la presidenta del Consell Insular de Mallorca.

Recordem, si tenim una mica de memòria, que en aquella època eren quasi inexistents les crítiques frontals a Unió Mallorquina, ja que, amb els tres diputats que tenia, era el partit que havia fet possible foragitar el PP, tant del Consell Insular com del Govern de les Illes. Lluny de la demonització actual, UM esdevenia, als ulls dels teòrics i polítics del Pacte de Progrés i de l´esquerra oficial, l´element imprescindible d´un govern de “centre-esquerra” que era exemple per a totes les forces progressistes de l´Estat i quasi del món. Era la famosa “quarta via”, teoritzada i defensada arreu en aquells anys. Les crítiques a UM vengueren quan, amb el pacte de 2003 amb el PP, Maria Antònia Munar ja no garantia l´usdefruit del poder a l´esquerra oficial.

Aleshores el cantet mudà de seguida. De cop i volta, com és ben normal i no ens estranya gens ni mica, ja que la política institucional és així, el “nucli essencial del govern progressista de centre-dreta”, és a dir, Unió Mallorquina i Maria Antònia Munar esdevenien el dimoni que calia exterminar.

Amb aquestes eleccions ha passat el mateix. El PP, amb nervis imaginant que podia haver de tomar cedir a les exigències d´UM en cas de no obtenir la majoria absoluta, ha promès per activa i per passiva que no lliurarà cap institució a Maria Antònia Munar. Diuen que ni el Consell Insular ni l’Ajuntament de Ciutat, en cas que UM fos necessària per a garantir la permanència de Catalina Cirer al capdavant de la batlia de Palma. Francesc Antich, el gran aliat de la presidenta, tant en el primer Pacte de Progrés al Consell de Mallorca l´any 1995, com en el segon a les Illes i a Mallorca l´any 1999, també ha dit que res no serà igual i que no hi haurà regals especials a forces minoritàries. I per si encara mancàs algun polític afirmant que no volen regalar res a Maria Antònia Munar, Gabriel Barceló, el cap de llista del Bloc per Mallorca, en unes declaracions a la revista El Temps, després d´afirmar que era possible un pacte amb UM per a reeditar el Pacte de Progrés, declara: “Del Bloc, que ningú no n´esperi que ens quedem com a simple col·laborador extern. Del Bloc, que ningú no n´esperi el regal del Consell o d´una altra institució a una força que tingui només tres diputats, com passà abans”.

És com si tothom esperàs el miracle de no haver de necessitar UM. Uns volen governar en solitari, cas del PP; els altres somnien reeditar un Pacte de Progrés amb PSOE i Bloc sense cedir gaire en les negociacions amb UM.

Maria Antònia Munar somriu sorneguera davant tot aquest allau de declaracions. Ella, que ha ajudat a gaudir del poder polític i de la gestió del règim tant als grups de l´esquerra com al partit de Jaume Matas, sap que una cosa són les declaracions que els dirigents llancen per a tranquil·litzar els respectius electorals i altra, molt diferent, la realitat política. Tanmateix, mentre siguin en vigència les actuals lleis electorats, qui forma govern és qui té majoria absoluta o, si no n´hi ha, qui té el suport de prou diputats –en siguin un, deu o vint- per a formar majoria suficient. Tota la resta són romanços per a entretenir el personal.

Miquel López Crespí

Miquel Julià: escriptors mallorquins de combat

Turmeda | 27 Maig, 2007 06:39 | facebook.com

Fira del Llibre: Miquel López Crespí presentarà l´obra de Miquel Julià. Diumenge dia 3 de juny a les 18 h. Parc de les Estacions.


Miquel Julià hauria de fer tot l'humanament possible -i l'impossible també!- per aconseguir d'alguna editorial mallorquina o principatina l'edició d'una selecció dels seus treballs periodístics. Poques coses hi ha tan efímeres i evanescents com les collaboracions diàries d'un escriptor a la premsa. Per això és tan important, si hi ha una bona disposició editorial, que l'autor es preocupi per deixar editats, en forma de llibre, el que consideri més representatiu del seu treball publicístic. (Miquel López Crespí)


Miquel Julià, un escriptor de combat


Home amb multitud d'interessos culturals, sempre dins l'àmbit de la defensa i promoció de la cultura catalana, ha realitzat un gran treball de recopilació de les cançons populars mallorquines de viva veu

Miquel Julià i Prohens va néixer a Felanitx (Mallorca, 1927) i va estudiar al seminari de Ciutat des de 1939 a 1951. Especialitzat en el foment social de la llengua catalana, impulsà el seu ús en les parròquies de Bunyola i de N. S. dels Dolors de Manacor. Tasca que continuà com a fundador del grup excursionista de Bunyola (1955) i de l'Agrupament Escolta Mn. Alcover de Manacor (1959).

Per a ús literari d'aquests grups publicà diversos opuscles, com Guia del petit pelegrí per als nins de Bunyola (1954), Pregàries de l'escolta (1960), Unió d'Excursionistes de Bunyola (1957), Cançoner (1965), etc. Posteriorment inicià cursos de català a Manacor (1964), cursos que han tengut continuïtat fins al dia d'avui en l'Escola Municipal de Mallorquí.

També ha estat un dels membres més actius entre els promotors de l'OCB juntament amb Francesc de B. Moll i, des de la Comissió Diocesana de Litúrgia, de l'adopció del català com a llengua vernacla de Mallorca, a les misses i actes litúrgics de les esglésies (1965-70).

Home amb multitud d'interessos culturals, sempre dins l'àmbit de la defensa i promoció de la cultura catalana, ha realitzat un gran treball de recopilació de les cançons populars mallorquines de viva veu. Fruit d'aquesta intensa labor ha estat la publicació de Mallorca, cançons tradicionals (Barcelona, Hogar del Libro, 1969) i Cançoner tradicional de Mallorca (Ciutat de Mallorca, Documenta, 1998). Edità igualment Nadal a Mallorca (1968), un volum de nadales en català compostes ad hoc per autors mallorquins contemporanis sobre cançons populars mallorquines. Aconseguí del P. Martorell la composició de la missa Pau als homes (1968) i preparà la seva estrena a veus mixtes i orquestra moderna.

La seva dèria literària ja començà quan Miquel Julià era un jovençà que anava per a sacerdot, en aquells anys esfereïdors de la postguerra mallorquina, en ple domini del feixisme i del nacional-catolicisme. Miquel Julià guanyà el Primer Premi de Poesia al certamen del Seminari amb el poema El monestir (1949).

També ha escrit Nacionalisme reivindicatiu a Mallorca (Capaltard, Ciutat de Mallorca, 1994), el poemari Paraules al vent (Ciutat de Mallorca, Documenta, 2000) i més recentment, en aquest anys 2003, l'assaig Clarobscurs: l'Església dels mallorquins (Documenta, 2003).


Són precisament aquests articles publicats a la premsa diària alguns dels manifests més ferms i combatius dels que, en aquests anys de ple predomini del cinisme i del menfotisme més accentuat, s'han escrit en defensa dels nostres drets nacionals

Amb els anys, Miquel Julià ha estat molt conegut per les seves collaboracions en català a Perlas y Cuevas (1965-66), Lluc (1968) i, sobretot, pels seus compromesos articles en defensa de la nostra cultura publicats en el diari Última Hora de Ciutat d'ençà 1993. Són precisament aquests articles publicats a la premsa diària alguns dels manifests més ferms i combatius dels que, en aquests anys de ple predomini del cinisme i del menfotisme més accentuat, s'han escrit en defensa dels nostres drets nacionals. Pensam que Miquel Julià hauria de fer tot l'humanament possible -i l'impossible també!- per aconseguir d'alguna editorial mallorquina o principatina l'edició d'una selecció dels seus treballs periodístics. Poques coses hi ha tan efímeres i evanescents com les collaboracions diàries d'un escriptor a la premsa. Per això és tan important, si hi ha una bona disposició editorial, que l'autor es preocupi per deixar editats, en forma de llibre, el que consideri més representatiu del seu treball publicístic.

És una tasca que ha de fer de forma inexorable l'amic Miquel Julià: dedicar-se a fer-ne la selecció, no cansar-se davant possibles incomprensions, trucar la porta dels editors, remoure cel i terra (que no esperi que ningú li faciliti la tasca si ell mateix no s'arromanga de debó!). Indubtablement seria molt important, per a bastir la història futura del que han estat aquests anys de descompromís, que es pogués tenir a l'abast la feina feta per Miquel Julià.

Com a poeta, podem adscriure Miquel Julià, sense por d'errar-nos, en el camp de nostàlgics de l'Escola Mallorquina. El poeta Bartomeu Fiol ho deixa molt ben explicat en el pròleg a Paraules al vent. Diu l'autor de Calaloscans: "... ens sorprèn [Miquel Julià] amb unes Paraules al vent, que ens recorden una mica el rastre del perfum de l'Escola Mallorquina de principis de segle. Miquel Julià és prou conscient que la seva poètica no encaixa o no consona amb cap de les modes actuals. Però això no l'hauria de preocupar gaire, perquè si totes les arts -no sols la poesia- es mouen com una successió de modes, aquelles obres d'art que realment queden ho fan en funció d'una virtù o força que té ben poc a veure amb les onades".

Precisament aquesta és una de les "virtuts" de Paraules al vent. Poder retrocedir en el passat. Com si Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart de la Peña, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Blai Bonet mai no haguessin existit. Ni la revolta del romanticisme, ni la Revolució Francesa, ni el modernisme català de principis del segle XX, ni un segle de revoltes socials a tota l'Europa potsnapoleonica. No en parlem del "ismes" dels anys vint i trenta! Del futurisme, el dadaisme, el surrealisme o el situacionisme dels anys seixanta. En la poesia de Miquel Julià, en aquesta tornada insistent als dogmes de l'Escola Mallorquina, enterrats per Rosselló-P`rcel en els anys trenta, trobam, així sí, l'eco sempre interessant de la Mallorca preturística, quasi una miniatura dels pintors de l'Arxiduc, un apunt que hauria entusiasmat Delacroix a la recerca de misteris en un insondable món àrab de començaments de segle XIX.

Miquel López Crespí

La Fira del Llibre i la narrativa catalana de Mallorca

Turmeda | 26 Maig, 2007 15:17 | facebook.com

L´avantguarda literària a Catalunya.


Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme). (Miquel López Crespí)


La narrativa catalana de Mallorca i la influència del Maig del 68



Molts dels contes de l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007), i especialment els dels reculls A preu fet, La guerra just acaba de començar, i alguns de Notícies d´enlloc, Paisatges de sorra i Diari de la darrera resistència s’ha d’entendre que són escrits sota la influència del Maig del 68 i dels canvis esdevenguts a la societat mallorquina dels anys seixanta. Els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta produïts per l’arriba massiva d’immigrants, el turisme, la crisi de l’agricultura tradicional i un augment del benestar econòmic de la població, juntament amb les possibilitats, relatives, evidentment, que obre la Llei de premsa i impremta de 1966. Tot plegat afavoreix aquest evident relleu generacional en el camp de les lletres que s'anirà consolidant i ampliant al llarg dels anys vuitanta noranta del segle passat. Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme).



Però què volem dir exactament amb la idea de “escrits sota la influència del Maig del 68? Volem dir que als vint anys som en lluita contra el que consideram “el vell món” en tots els seus aspectes: el cultural i també el polític. Alguns dels escriptors de la generació dels anys setanta som militants actius de l’antifranquisme, joves oberts a totes les experimentacions literàries i artístiques que arriben a Mallorca o que anam a cercar més enllà de les nostres fronteres. Quan als divuit anys descobrim la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem, ens pensam, de forma il·lusòria, que som els primers a descobrir-ho. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bertolt Brecht, James Joyce, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. La llista es podria fer interminable. Només citam uns noms, completament a l’atzar, entre centenars d’altres influències igualment enriquidores, per a fer copsar al lector l´origen de moltes d’aquestes narracions experimentals que ara es poden llegir a Un viatge imaginari i altres narracions. Són uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Editions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger, sempre preocupats pels escorcolls de la Guàrdia Civil, o el compram a les golfes de les llibreries de Barcelona o Ciutat.

El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.

En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.

És una definició prou exacta del tarannà cultural que ens domina quan començam a escriure a mitjans dels anys seixanta. En la introducció al nostre llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000) ja havíem parlat de les influències culturals que conformaven la nostra forma de pensar i d’actuar en aquella època. Una introducció, pens, prou útil per a copsar quin era el món cultural que ens alletava quan escrivíem algunes de les narracions de Un viatge imaginari i altres narracions. En Cultura i antifranquisme dèiem: “A partir d’aquests grans mestres de la narrativa contemporània [Kafka, Joyce, Faulkner, per posar uns exemples] prengué una gran volada la importància de tenir en compte les associacions d'idees (la psicoanàlisi, les troballes de Freud o Reich, ajudaven igualment a trasbalsar el camp del realisme vuitcentista); el monòleg interior, els processos psicològics microscòpics, la mescladissa de diversos corrents de consciència en els protagonistes d'un conte o una novel.la. La revolució del concepte de temps a partir dels avanços en el camp de la teoria de la relativitat d'Einstein ajuden igualment a modificar el món interior de l'autor donant nous estris de combat, noves armes a l'escriptor o artista que vulgui combatre la buidor actual establerta pel comissariat de la cultura oficial dominant. Si analitzam, malgrat només sigui una mica, l'evolució d'alguns artistes que consideram revolucionaris, veim que n'hi havia molts -sens dubte els millors- que es recolzaven en allò més avançat que havien fet les avantguardes de començament de segle en contra del concepte d'art burgès i conservador. ¿Qui pot dir que resten exhaurides les potencialitats de l'expressionisme alemany, del futurisme soviètic o del surrealisme francès, per anomenar encara un parell dels moviments que commocionaren l'art de començaments de segle i de les rendes dels quals encara vivim els creadors actuals? No podríem entendre la música d'Eisler sense la ‘revolució serial’ de Schoenberg, Xostakòvitx sense Gustav Mahler, Kurt Weill i els músics que col·laboraren amb Brecht, sense el jazz; no podríem entendre Eluard o Aragon sense el surrealisme, Maiakovski sense el futurisme, Bertolt Brecht sense l'expressionisme. Tots els grans artistes que coneixem han anat bastint sempre un gran projecte insurreccional contra la mediocritat dominant, sigui burgesa o sigui estalinista”.

En el marc de les Illes hom diria que l’experimentalisme literari i artístic dels setanta sembla minvar a partir de mitjans dels vuitanta. En el meu cas particular m’adon a la perfecció com certa narrativa experimental, de la qual hi ha molts exemples en el llibre Un viatge imaginari i altres narracions, va essent substituïda per tota una sèrie de novel·les que ja no tenen gaire cosa a veure amb aquells experiments rupturistes dels anys setanta. Bastaria llegir obres com Estiu de foc (Columna Edicions, Barcelona, 1997), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors, Lleida, 2000), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004), Corambé. El dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), Estat d’excepció (Pagès Editors, Lleida, 2001), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor, Pollença. Mallorca, 2005), Damunt l’altura. El poeta il·luminat (Pagès Editors, Lleida, 2006) o La conspiració, de propera aparició a l’editorial Antinea de Castelló.

Un cas ben diferent del de les meves novel·les és el teatre que he escrit d’ençà d’aquell premi Carles Arniches en català, guanyat l’any 1972 a Alacant. Aquell premi, que m’animà moltíssim, va ser atorgat per un jurat on hi havia a Ricard Salvat i José Monleón, i l´obra portava el títol Ara, a qui toca? O aquell altre muntatge típicament experimental que guanyà el Ciutat de Palma de teatre de l’any 1974, un homenatge als estudiants assassinats per la dictadura franquista: Autòpsia a la matinada.

Hom s’adona que el meu teatre roman com a darrer reducte de les dèries rupturistes de finals dels seixanta i començaments dels setanta. Una obra típicament experimental com la que guanyà el Premi de teatre Ciutat d’Alcoi 1984, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, o aquella altra que em segrestà la Brigada Social del règim franquista, Les Germanies, que l’any 1975 havia obtengut el Premi Especial de teatre Born a Menorca, són proves evidents de la continuïtat d’aquest experimentalisme. Pens ara mateix en la trilogia de teatre experimental de la transició, trilogia formada per les obres Acte únic (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2000), que havia guanyat el Premi de teatre del Consell de Mallorca de l’any 1987; Els anys del desig més ardent (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2004); i Carrer de Blanquerna (Edicions de Can Sifre, Ciutat de Mallorca, 2006). I malgrat que sigui una obra de temàtica ben diferent, també podríem incloure en aquest apartat de teatre experimental l´obra El cadàver (Pagès Editors, Lleida, 1998), estrenada a Palma i Barcelona per les companyies Taula Rodona i els actors agrupats en torn de la directora Teresa Gelpí.

Miquel López Crespí

Escriptors mallorquins a la Fira del Llibre. Novetats edidorials

Turmeda | 25 Maig, 2007 17:34 | facebook.com

La poesia mallorquina i la recerca de la llibertat: El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial, Madrid, 2007)


Podríem parlar del menysteniment de l´obra de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Antoni Mus o Gonçal Castelló. Molts d’altres escriptors, homes i dones de provada qualitat literària, d´una vàlua molt més elevada que molts dels envejosos comissaris del tres per quatre, han estat Antoni Vidal Ferrando, Miquel Mas Ferrà, Guillem Rossellló, Alexandre Ballester, Olga Xirinacs, Miquel Rayó, Eusèbia Rayó, Víctor Gayà, Llorenç Capellà... i així fins a desenes i desenes d´autors importants de la nostra literatura. (Miquel López Crespí)



L’any passat, el 2006, quan revisava els poemes que havia de lliurar a l’escriptor Víctor Gayà, que era el que havia de fer la traducció de tot el material que conformaria l’antologia El mecanisme del temps, m’adonava com la línia de recerca de la llibertat creativa havia estat constant al llarg dels anys. En el fons, tant en els primers poemaris, Foc i fum, escrit a finals dels setanta i publicat el 1983 per Oikos-Tau de Barcelona, com en el darrer que ha publicat Cossetània Edicions, Les ciutats imaginades, Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005, la meva “poètica” no ha variat gaire i es pot resumir en aquesta recerca intensa de la llibertat de forma i contingut que vaig començar a practicar l’any 1965 amb el primer poemari escrit i portat a mostrar a Josep M. Llompart.

En la introducció al meu llibre Antologia 1972-2002 (Col·lecció El Turó, Ciutat de Mallorca, 2003), i per deixar aclarida quina era i és la meva poètica, havia escrit: “Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la ‘paraula viva’, l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la ‘torre d'ivori’. Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): ‘Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses’".

Amb els amics Domingo Perelló o Frederic Suau organitzam activitats rupturistes (presentacions de llibres, exposicions, debats literaris...) a llibreries com Logos i L´Ull de Vidre, on treballam uns anys; són indrets en ebullició cultural, centres culturals i, en certa mesura polítics on hi convergeixen tant com a clients com a assistents als actes organitzats escriptors i artistes de les més diverses i oposades tendències, des de Damià Huguet a Cristobal Serra, des de Francisco Díaz de Castro a Damià Pons, des de Josep M. Llompart i Encarna Viñas a Francisco Monge o de Gabriel i Pere Noguera fins a Guillem Frontera passant per un estudiant que nomia Mateu Morro (i que després seria secretari general dels comunistes illencs de tendència trotskista, l’OEC i més tard del PSM), fins a Josep Alberti o el pintor Gerard Matas; tots, amb alguna excepció, interessats sempre en cercar noves actituds experimentalistes. Artistes i escriptors proven i pretenen dur l’obra creativa fins als límits de les seves capacitats d’expressives. Recordem que, juntament amb la generació d’escriptors dels anys setanta –Carme Riera, Vidal Ferrando, Miquel Mas Ferrà o Llorenç Capellà, per dir uns noms- sorgeixen amb força els grups artístics que proven de rompre amb el paisatgisme i la pastisseria aleshores dominants. Homes rupturistes com Andreu Terrades, Gerard Matas, Bartomeu Cabot, Steva Terrades, Gabriel Noguera, Àngel Muerza i molts d’altres que són, no ho oblidem, malgrat les ànsies rupturistes, hereus llunyans d´uns altres rebels, el Grup Tago, per exemple. Grup que, fundat pels pintors Fraver i Vélez i l’escultor Miquel Morell l’any 1959, com explica la GEM: “Significà una acció innovadora dins el panorama artístic mallorquí i representà la primera obertura als corrents internacionals avantguardistes. Es dissolgué cap al 1964”.

Aquest és, de forma molt resumida (en podeu trobar una ampliació, com ja he dit una mica més amunt, en la introducció a Antologia 1972-2002, Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2003), el món que va conformant els poemaris que aniré escrivint al llarg d’aquests trenta anys, la selecció dels quals ha traduït de forma tan encertada l’escriptor Víctor Gayà.

L’any 2003, i en la prestigiosa col·lecció El Turó que dirigeix l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears Pere Rosselló Bover, vaig tenir l’honor de publicar Antologia (1972-2002). Era el número 64 de la col·lecció. En el llibre hi havia una selecció de poemes de vint-i-un poemaris meus editats des de l’any 1983 fins al 2003. També hi vaig incloure alguns poemes més de llibres encara inèdits.

Aquella antologia significà molt per a qui signa aquestes notes, ja que fins aleshores el camí per a donar a conèixer la meva obra poètica no havia estat gens fàcil. Ans al contrari, a vegades em semblava, i encara em sembla!, que un poeta mallorquí no aconseguirà donar a conèixer mai la seva obra fins a no ser de mort. Vegeu el cas recent de recuperació de l’obra del poeta de Campos Damià Huguet. Obra, de vàlua considerable, que just ara, tants anys després del seu traspàs comença a ser valorada més enllà de l’acostumat cercle iniciàtic.

De totes maneres aquesta “recuperació” pòstuma tampoc és cosa segura, ni molt manco. I faria molt bé el poeta que se sent marginat en el present pel mandarinat controlador de la nostra cultura si no basàs les esperances en un possible reconeixement post mortem.

El cas de Damià Huguet és especial perquè ha tengut sort després de mort, però, repetesc, el cas tampoc no és tan freqüent com hom podria imaginar. Sovint, el neoparanoucentisme aprofita la mort de l’escriptor que no és de la seva colla per a accentuar encara molt més l’aïllament del poeta que no interessa. Aquestes darreres dècades hem estat testimonis de les provatures, a vegades reeixides, de menystenir l´obra de poetes i novel·listes catalans de qualitat indiscutible. Si voleu noms podríem parlar dels menysteniment de l´obra de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Antoni Mus o Gonçal Castelló. Molts d’altres escriptors, homes i dones de provada qualitat literària, d´una vàlua molt més elevada que molts dels envejosos comissaris del tres per quatre, han estat Antoni Vidal Ferrando, Miquel Mas Ferrà, Guillem Rossellló, Alexandre Ballester, Olga Xirinacs, Miquel Rayó, Eusèbia Rayó, Víctor Gayà, Llorenç Capellà... i així fins a desenes i desenes d´autors importants de la nostra literatura. La desvergonya del comissariat que malda per desertitzar la nostra cultura a cops de mentida i de campanyes per a situar-se ells sols, arriba fins al punt d’emprar la premsa i els llibres de memòries per a insultar de forma barroera alguns dels autors esmentats. Gabriel Janer Manila, un autor que les campanyes rebentistes ja no poden enfonsar, ha estat un dels principals damnificats per aquestes brutors. Però també hem estat silenciats, marginats de les exposicions d’autors mallorquins, Miquel Mas Ferrà, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Rayó, Víctor Gayà, Guillem Rosselló, Antoni Xumet, Pere Rosselló Bover, Eusèbia Rayó, Maria Rosa Colom, Jaume Santandreu, Alexandre Ballester o qui signa aquest article, per dir solament uns noms. Els atacs de la camarilla neoparanoucentista van acompanyats per la utilització massiva dels mitjans de comunicació, les institucions polítiques i culturals, a vegades la universitat, el poder dels partits polítics, per a enlairar i promocionar l’obra dels comissaris, sovint d´una palesa mediocritat, d´una manca de qualitats sense pal·liatius.

Miquel López Crespí

Utopia, anarquia, memòria històrica i subversió en la poesia catalana de Mallorca

Turmeda | 25 Maig, 2007 09:40 | facebook.com

Novetats editorials de la Fira del Llibre: utopia i memòria històrica en la lluita cultural per un món més just i solidari. La poesia mallorquina: un instrument de revolta i subversió.


Si Llompart de la Peña hagués tengut la mania persecutòria del nostre comissariat, aquesta necessitat psicòtica de bastir un cànon d'escriptors actuals al marge del sedàs del temps, mai no s'hauria congriat la plèiade d'autors i autores que s'anaren consolidant a partir de finals dels seixanta. Sortosament Josep M. Llompart no es dedicà a enlairar i promocionar quatre exquisits i, segur de la prova definitiva dels anys, el que va fer fou contribuir a crear els fonaments de la literatura catalana a les Illes de finals del segle XX. Fent una simple enquesta entre els escriptors dels anys setanta i vuitanta ho podrem comprovar. Quin de tots nosaltres no vàrem passar pel despatx de l'Editorial Moll on ell feinejava? Quin no va sortir convençut que el que escrivia tenia un sentit, era millorable però anàvem pel bon camí? (Miquel López Crespí)


Cossetània Edicions publica Les ciutats imaginades, Premi Ciutat de Tarragona 2005 de Poesia (Premi Comas i Maduell).



No cal dir que en els meus darrers poemaris, i especialment a Les ciutats imaginades, que ha editat Cossetània Edicions de Tarragona, s'accentua la presència insistent i aclaparadora de la tèrbola Dama de Negre, la Innombrable. Ella, la que resta a l'aguait, sorneguera, en el replà de l'escala, tot esperant que el temps faci la seva feina, rient-se de nosaltres, evidenciant amb la seva presència com acaben les nostres estèrils provatures de vèncer el seu poder absolut. Per això aquesta contradictòria urgència per deixar constància escrita, quatre pinzellades damunt el paper en blanc, en un desig intens de retratar amb les paraules adients i mesurades, tot allò que tengué un significat, per molt efímer que pogués ser, en la nostra vida. I també, seríem injusts si no ho féssim, per a deixar alguns senyals de les esperances i il·lusions que alletaren els millors homes i dones de la nostra generació.

El poeta escriu des d'una perspectiva personal ben concreta, sense amagar en cap moment que nota ben propera la vellesa. Finalment, ja sents a prop teu la Dama de Negre, de nit i de dia, a totes hores. És aquí present i cap poder de la terra pot fer variar la seva decisió. Ve a cercar-nos i ja sentim les seves passes que no dissimulen la urgència del desig que la posseeix: segar totes les vides i il·lusions que pot, sense fre, sense cap mena de descans, incansable en la seva tasca destructiva, insaciable sempre.

Els fulls dels calendaris cauen cada volta amb més rapidesa, a una velocitat vertiginosa. Quan ens aturam un moment, en ple brogit de la batalla quotidiana contra malfactors i menfotistes, el combat per la simple supervivència de cada dia, de sobte, amb el cor bategant a mil per hora, t'adones que ja han passat quaranta anys, quatre dècades!, d'ençà aquell dia en què, tremolós, anares a mostrar els primers versos teus, esburbats, a Josep M. Llompart. Respiràvem les darreres conseqüències de la guerra i la postguerra que, pel que posteriorment hem anat comprovant, duren molt més del que aleshores imaginàvem. Groguenca bombeta de pocs vats il·luminant els gastats escalons de l'Editorial Moll del carrer de la Torre del Amor on feinejaven Llompart de la Peña i Francesc de B. Moll, que, a vegades, ens obria la porta i ens conduïa, amatent, fins al despatx del poeta. Senzilla taula gastada pel temps carregada de carpetes i papers, dues velles cadires de bova, prestatges plens de llibres, d'originals i proves d'imprenta per a corregir... Quaranta anys, quantes converses que ha esborrat el temps! La lectura dels meus primers poemes que, recitats per ell, esdevenien quelcom de màgic que ens empenyia a escriure fins a perfeccionar la nostra escriptura primerenca. No serà precisament Josep M. Llompart aquell que, del no-res, bastí la generació d'escriptors dels anys setanta? Cada vegada estic més convençut que va ser ell, amb aquelles xerrades en el despatxet de Can Moll o amb aquelles voluntarioses lectures dels nostres inicials versos, el que, de forma molt dissimula però summament intel·ligent, guià les primeres passes de tants i tants escriptors de la meva fornada.

Llompart no desanimava ningú. Segurament pensava, i no anava gens errat en les seves apreciacions, que havia de ser temps qui digués la darrera paraula en referència a les qualitats d'un escriptor. ¿Quin sentit tenia cercar un nou Ramon Llull, un Kafka reencarnat, un nou Gabriel Alomar de bon començament quan encara s'havia d'anar bastint els fonaments i les infraestructures essencials de la nostra cultura? Els Ramon Llull, els Rosselló-Pòrcel no surten com a esclata-sangs enmig del bosc així, per les bones. Els genis de la literatura solen ser productes de la sedimentació final de cultures amb llargs períodes històrics de funcionament. Ens hauríem de demanar si durant els darrers tres segles havia funcionat normalment la nostra cultura. Ens sembla que tothom convendrà que la situació d'excepció no correspon solament al passat sinó que encara hi és ben present en l'actualitat. Llompart volia grans escriptors per a Mallorca i les Illes, però també volia que al costat dels possibles "genis" hi hagués, com en tota literatura normalitzada, escriptors de segona i de tercera. Ben igual que si la cultura catalana fos la francesa o l'anglesa.

Si Llompart de la Peña hagués tengut la mania persecutòria del nostre comissariat, aquesta necessitat psicòtica de bastir un cànon d'escriptors actuals al marge del sedàs del temps, mai no s'hauria congriat la plèiade d'autors i autores que s'anaren consolidant a partir de finals dels seixanta. Sortosament Josep M. Llompart no es dedicà a enlairar i promocionar quatre exquisits i, segur de la prova definitiva dels anys, el que va fer fou contribuir a crear els fonaments de la literatura catalana a les Illes de finals del segle XX. Fent una simple enquesta entre els escriptors dels anys setanta i vuitanta ho podrem comprovar. Quin de tots nosaltres no vàrem passar pel despatx de l'Editorial Moll on ell feinejava? Quin no va sortir convençut que el que escrivia tenia un sentit, era millorable però anàvem pel bon camí?

Miquel López Crespí

Suport al Bloc per Mallorca: escriptors, activistes culturals, sindicalistes, professors,,,

Turmeda | 25 Maig, 2007 05:57 | facebook.com

Els qui signam, pensam que és imprescindible un canvi de rumb a les institucions. La continuïtat dels governs del Partit Popular i Unió Mallorquina serien letals per al manteniment de la personalitat nacional de Mallorca i per a la construcció d'una societat de benestar cohesionada i sostenible. Per tot això, manifestam el nostre suport a l'opció que ha pres el nacionalisme mallorquí per fer possible una alternativa política mallorquina, sobiranista i de canvi mitjançant el BLOC PER MALLORCA.


Damià Pons i Pons, professor UIB; Antoni Torrens, activista cultural; Miquel López Crespí, escriptor; Joan Moll, músic; Margalida Capellà Roig, professora UIB; Joan Amer i Fernández, sociòleg; Pilar Arnau i Segarra, filòlega; Pere Bueno, sindicalista; Antoni Bennàssar, professor universitari; Miquel Bezares i Portell, escriptor; Francesca Bosch, activista cultural; Macià Calafat, activista cultural; Dionísia Camison Vargas, economista; Josep Ramon Cerdà i Mas, autor i director de teatre; Bartomeu Fiol, poeta; Gabriel Florit Ferrer, escriptor; Climent Garau i Arbona, apotecari jubilat; Mercè Garau i Blanes, gerent de PIME i economista; Lluís Garcia i Sevilla, membre de l'IEC, professor i metge; Immaculada Grande Pérez, professora d'Universitat; David Ginard i Féron, historiador; Josep Antoni Grimalt, professor universitari; osep Maria Magrinyà, activista cultural; Antoni Mas Busquets, escriptor; Antoni Nadal i Soler, escriptor; Josep Noguerol i Mulet, escriptor i botiguer; Francesca Palou, glosadora; Joan Manuel Pérez i Pinya, professor; Cèlia Riba i Vinyes, professora; Gabriel ST Sampol, escriptor; Antònia Vicens, escriptora; Miquel Àngel Vidal Pons, escriptor...


PER MALLORCA I PEL CANVI POLÍTIC, DONAM SUPORT AL BLOC PER MALLORCA


Els qui signam, amb el convenciment que Mallorca viu una situació política d'emergència nacional que exigeix mesures immediates de rectificació, volem manifestar públicament el nostre suport a les candidatures del BLOC PER MALLORCA.

La raó de la nostra decisió es fonamenta en la certesa que el BLOC, tant pel seu programa electoral com pels seus candidats, sabrà fer possible que es puguin aconseguir els objectius següents:

Una gestió de les institucions eficaç, transparent i participativa; sense corrupció ni clientelismes; en benefici de la totalitat de la gent i en cap cas sotmesa als interessos econòmics de minories molt poderoses;

Un autogovern que defensi amb coratge el seu àmbit competencial davant les actituds invasives que ben freqüentment manifesta el Govern de l'Estat (tant del PP com del PSOE) i que també reivindiqui un finançament just i suficient per atendre les múltiples necessitats socials, educatives, sanitàries i culturals que a hores d'ara pateixen les nostres illes;

La protecció enèrgica del territori, de la personalitat cultural i del patrimoni històric comú, així com també l'impuls a la normalització social del coneixement i ús de la llengua catalana i el desenvolupament de mesures destinades a la integració sociolaboral i lingüisticocultural de la nombrosa població nouvinguda;

Una economia sostenible, amb capacitat d'estimular una major qualificació professional dels treballadors i la seva formació permanent, que fomenti la contractació estable, que lluiti contra l'accidentalitat laboral, que estableixi mecanismes de suport a les empreses balears i als diversos sectors productius;

Unes polítiques socials de qualitat, que abastin tota la població, que garanteixin la igualtat d'oportunitats, que donin prioritat a l'atenció de les persones i dels grups socials més desvalguts.

Els qui signam, pensam que és imprescindible un canvi de rumb a les institucions. La continuïtat dels governs del Partit Popular i Unió Mallorquina serien letals per al manteniment de la personalitat nacional de Mallorca i per a la construcció d'una societat de benestar cohesionada i sostenible. Per tot això, manifestam el nostre suport a l'opció que ha pres el nacionalisme mallorquí per fer possible una alternativa política mallorquina, sobiranista i de canvi mitjançant el BLOC PER MALLORCA.

El canvi és urgent i és possible.

Aquest canvi passa, ineludiblement, per l'èxit electoral del BLOC PER MALLORCA.

Damià Pons i Pons, professor UIB; Antoni Torrens, activista cultural; Miquel López Crespí, escriptor; Joan Moll, músic; Margalida Capellà Roig, professora UIB; Joan Amer i Fernández, sociòleg; Pilar Arnau i Segarra, filòlega; Pere Bueno, sindicalista; Antoni Bennàssar, professor universitari; Miquel Bezares i Portell, escriptor; Francesca Bosch, activista cultural; Macià Calafat, activista cultural; Dionísia Camison Vargas, economista; Josep Ramon Cerdà i Mas, autor i director de teatre; Bartomeu Fiol, poeta; Gabriel Florit Ferrer, escriptor; Climent Garau i Arbona, apotecari jubilat; Mercè Garau i Blanes, gerent de PIME i economista; Lluís Garcia i Sevilla, membre de l'IEC, professor i metge; Immaculada Grande Pérez, professora d'Universitat; David Ginard i Féron, historiador; Josep Antoni Grimalt, professor universitari; osep Maria Magrinyà, activista cultural; Antoni Mas Busquets, escriptor; Antoni Nadal i Soler, escriptor; Josep Noguerol i Mulet, escriptor i botiguer; Francesca Palou, glosadora; Joan Manuel Pérez i Pinya, professor; Cèlia Riba i Vinyes, professora; Gabriel ST Sampol, escriptor; Antònia Vicens, escriptora; Miquel Àngel Vidal Pons, escriptor...


Els darrers dies del PP. Munar i el nou Pacte Progrés

Turmeda | 24 Maig, 2007 11:12

Ordenar el territori des de l´objectiu de l’equilibri i la sostenibilitat. Tornar a recuperar l´esperit del canvi de model territorial i, a curt termini, concretar una profunda reforma de les directrius d´ordenació del territori. Seria, adaptat a les actuals circumstàncies, la concreció d´aquell Pla d´Ordenació Territorial que no es va fer en l´anterior Pacte de Progrés i que ara esdevé d´una urgència immediata si volem, de veritat, salvar el país. S´hauria d´acabar amb l´estratègia encimentadora que ha arribat a cims increïbles de bogeria desenvolupista amb el govern del president Jaume Matas. Tots sabem que la follia en la construcció indiscriminada de nous aparcaments al centre de Palma, camps de golf, destrucció d´espais naturals, més quilòmetres d’autopistes, parc de les estacions, reducció i supressió de parcs naturals o projectes faraònics com el de l´òpera del moll vell no tenen altra justificació que tenir satisfeta l’àmplia xarxa d´interessos que conformen els suports essencials de la dreta mallorquina: constructors i encimentadors, les empreses lligades a la construcció de nous ports esportius i autopistes. (Miquel López Crespí)


Un nou Pacte de Progrés?



No hi ha dubte que si es pogués concretar un nou Pacte de Progrés sense els errors que hi hagué entre 1999 i 2003 ens trobaríem davant una oportunitat històrica per al nostre redreçament nacional i social. Hauríem començat a posar fre als quatre anys de legislatura del ciment. Seria un avanç positiu, sense cap mena de dubte. Cal dir que batre el PP, aconseguir fer-lo fora de la gestió del poder polític és un cop prou fort i important per a començar a erosionar l´hegemonia política de la dreta conservadora a la nostra terra i començar a bastir els fonaments, un suport actiu a la societat civil i les organitzacions populars, que permetin anar més enllà del canvi de persones en les institucions. Tots som conscient que el PP ha fet i fa un paper determinant al servei dels grups de pressió econòmica que controlen les Illes i sense batre la seva hegemonia política no podrem avançar cap a una societat més justa i solidària, vers un nou tipus de societat.

El principal problema que l´esquerra oficial té al davant és lluitar de forma decidida i valenta per acabar amb la destrucció dels nostres minvats recursos naturals i territorials. Ordenar el territori des de l´objectiu de l’equilibri i la sostenibilitat. Tornar a recuperar l´esperit del canvi de model territorial i, a curt termini, concretar una profunda reforma de les directrius d´ordenació del territori. Seria, adaptat a les actuals circumstàncies, la concreció d´aquell Pla d´Ordenació Territorial que no es va fer en l´anterior Pacte de Progrés i que ara esdevé d´una urgència immediata si volem, de veritat, salvar el país. S´hauria d´acabar amb l´estratègia encimentadora que ha arribat a cims increïbles de bogeria desenvolupista amb el govern del president Jaume Matas. Tots sabem que la follia en la construcció indiscriminada de nous aparcaments al centre de Palma, camps de golf, destrucció d´espais naturals, més quilòmetres d’autopistes, parc de les estacions, reducció i supressió de parcs naturals o projectes faraònics com el de l´òpera del moll vell no tenen altra justificació que tenir satisfeta l’àmplia xarxa d´interessos que conformen els suports essencials de la dreta mallorquina: constructors i encimentadors, les empreses lligades a la construcció de nous ports esportius i autopistes. Per això la necessitat estratègica del gasoducte que ha de proporcionar l´energia il·limitada que necessiten aquests plans de construcció sense aturall.

Tots ens demanam què farà Unió Mallorquina davant la possibilitat de fer un nou Pacte de Progrés i davant les necessàries exigències de l´esquerra en demanar que aquest nou pacte sigui més valent i decidit que l´anterior en la preservació del medi ambient i en la defensa activa de la nostra cultura i identitat històrica. Malgrat que possibles integrants d´aquest nou Pacte de Progrés hagin afirmat per activa i per passiva que no lliuraran cap institució, ni la presidència del Consell Insular de Mallorca, ni la batlia de Palma ni, molt manco, el govern de les Illes a un partit amb pocs diputats, el cert és que sembla que, altra volta, tot depèn del que decideixi Maria Antònia Munar.

L´anterior govern progressista va ser totalment i absolutament condicionat per UM. Com diu el programa del Bloc per Mallorca, a què hem donat suport: “Si la legislatura anterior va acabar sense Plans territorials insulars (llevat el cas de Menorca), sense Llei del sòl, i sense lleis ambientals, aquesta legislatura haurà fet els deures en moltes d´aquestes assignatures pendents, però en un sentit diametralment oposat a com hauria de ser: estam davant d´una de les legislatures més catastròfiques de la història des del punt de vista ambiental i territorial”.

És el que no pot continuar de cap de les maneres. Els constants enfrontaments del passat de Maria Antònia Munar amb els Verds de Margalida Rosselló i el grup d´EU, per exemple. La presidenta del Consell Insular mai no va amagar les seves opinions, opinions prou dures amb Margalida Rosselló i EU i que tothom pot trobar a les hemeroteques. En nombrosos moments de la legislatura progressista, els Verds i, també, l’eficient consellera de Benestar Social i antiga militant d´EU Nanda Caro, hagueren de patir els atacs de Munar. La presidenta sempre ha explicat la seva concepció del Pacte de Progrés dient que solament havia pactat el canvi de govern amb Francesc Antich i el PSOE. El control dels partits “petits” havia d´anar a càrrec dels socialistes. Els tres diputats d´UM foren, en definitiva, els que, en la pràctica, feren possible que l´esquerra gestionàs el poder polític; UM mai no va governar, explicaven els nacionalistes de centre, ni amb “ecologistes radicals” ni amb els “comunistes” de Miquel Roselló i Eberhard Grosske. Després d´una lluita molt intensa contra aquells que volien excloure el PSM del Consell Insular de Mallorca, Mateu Morro, aconseguí compartir el poder amb UM a costa de molts silencis i de patir enormement la pressió conjunta del partit de Maria Antònia Munar i del PSOE. Qui no recorda la famosa pinça bastida per Antich i Munar per a debilitar el nacionalisme d´esquerra?

A hores d´ara no podem saber quines seran les condicions que posarà Munar a una possible reedició del Pacte de Progrés. Imaginam i volem creure que, malgrat l´estreta aliança que existí en el seu moment entre Francesc Antich i la presidenta per a tenir controlats els partits petits i, sobretot, per a anar erosionant la influència del PSM a Mallorca, aquesta vegada el gruix de les forces progressistes, el nacionalisme d´esquerra, hauran après del passat i actuaran en conseqüència. Si ha d´haver-hi un canvi, i tots els sectors progressistes que hem donat suport el Bloc per Mallorca és això el que volem, aquest canvi no ha d´esser solament de façana, de substituir uns gestors per uns altres. No cal repetir que no és un “recanvi” el que volem, sinó un “canvi” autèntic, un canvi de política, de model territorial i que ens serveixi per a acabar amb la corrupció regnant, amb els atemptats contra el patrimoni cultural i ambiental que patim d´ençà fa tants i tants d´anys.

Miquel López Crespí

Més enllà del 27 de Maig

Turmeda | 24 Maig, 2007 06:21

No és el poble el que ha d´estar al servei de les elits que són a recer dels privilegis que atorga l´exercici de la política professional. Ben al contrari: són aquestes elits endogàmiques, entestades en el manteniment dels seus avantatges socials, les que sempre i en tot moment han d’estar al servei de la societat civil. A vegades, i ho hem comprovat en la nostra pròpia carn, els “canvis” promesos, com diu el director de Vilaweb, més que “canvis” són “recanvis” de l´existent. L´única garantia que els polítics professionals estiguin al servei del poble és l´augment del protagonisme i poder de les organitzacions i plataformes culturals, sindicals i de tots tipus que serveixen per a consolidar i fer cada dia més forta la nostra societat. Només l´augment progressiu del nivell de consciència popular i organització, el grau de mobilització a què pot arribar una societat adulta, segura de si mateixa i que no es deixa manipular, serà la garantia del canvi pel qual lluitam. (Miquel López Crespí)


Escriptors contra la dreta


Suport al Bloc per Mallorca: Maria Antònia Oliver, Tomeu Martí, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Joan Perelló, Jaume Santandreu, Pere Morey, Biel Florit, Hèctor López Bofill, Miquel Àngel Vidal Pons, Àngel Terrón, Rafel Crespí, Miquel Bezares...


La lluita en defensa de les autoorganitzacions populars i per un canvi autèntic de la nostra societat


Més enllà del 27 de maig



Cansats, més que cansats avorrits, farts, de la magror de la política cultural que hem patit fins ara mateix, de les iniciatives de despersonalització i banalització del país, de la destrucció de recursos i territori, la trista feina quotidiana que tants diners dóna a especuladors i encimentadors, una cinquantena d´escriptors ens reunírem no fa gaire en els salons del Gran Hotel de Palma (Mallorca) per a donar suport al Bloc per Mallorca. Maria Antònia Oliver, Tomeu Martí, Biel Mesquida, Joan Perelló, Jaume Santandreu, Pere Morey, Biel Florit, Hèctor López Bofill, Miquel Àngel Vidal Pons, Àngel Terrón, Rafel Crespí, Miquel Bezares i Miquel López Crespí, érem alguns dels signats del manifest de suport.

Dia 27 ja és aquí, manquen molts pocs dies per a les eleccions municipals i autonòmiques. Ara veurem si la feina feta dóna els resultats esperats. Molts dels escriptors i periodistes que hem signat aquest document ja començàrem a escriure articles i participar en les mobilitzacions de la societat civil progressistes i ecologistes, en defensa de la nostra cultura, just un dia després que el Pacte de Progrés perdés les eleccions de 2003. Per sort, i quan ja començàvem a desesperar, sembla que les coses han rutllat com pertocava i, ara, manca comptar els vots de dia 27 per a comprovar si novament serà possible avançar per una via d´esperança i d´il·lusió.

Potser és el moment de la reflexió i de començar a mirar més enllà del proper 27 de maig. He de confessar que, sense adonar-me’n, sovint he estat engolit i dominat, com tanta gent en aquests moments, per la febre electoralista que surt dels estats majors de les direccions dels partits. Algunes qüestions que ens han fet omplir pàgines i més pàgines? El “complicat” problema de la confecció de les llistes, per exemple. Com si el món s´acabàs en aquest indret. La societat mediàtica, el discurs oficial de la política ha aclaparat tots els espais de discussió. Malgrat hom hagi fet tot el possible i l´impossible perquè les forces progressistes obtenguin uns bons resultats electorals, reconec que, per uns mesos, quasi hem oblidat que la Política (amb majúscules) moltes vegades no té gaire a veure amb el món oficial. És la societat civil, el seu grau de consciència social i de mobilització, el que marca el destí dels pobles. És el que, aquests dies, m´ha fet pensar un article del periodista Vicent Partal, el director de Vilaweb, un dels principals instruments d´informació de la nostra terra. El títol d´aquest article tan important és “Més enllà del 27 de maig” i és una lúcida crida a l’atenció de tots aquells que, contagiats pels problemes de supervivència dels polítics, obliden que la veritat sovint és a uns indrets molt diferent dels despatxos dels confeccionadors de la llista d’aquella o aquella altra formació.

Quan Vicent Partal parla de les esperances del futur, de l´allau de voluntats existents per a començar a reconstruir el país, del jovent que es mobilitza amb força contra el cinisme, la mentida i l´especulació, no pensa tant, ni molt manco, en els professionals de les eleccions, sinó en el poble que és al carrer demanant i exigint els seus drets.

Evidentment que hem lluitat i lluitam activament per concretar un autèntic Bloc d´esquerra nacionalista, fins i tot un Bloc molt més potent i poderós que l´actual. Un Bloc que vagi incorporant sectors nous i cada vegada més amplis de la societat civil i vagi sempre més i més enllà. Això, emperò, no ens ha de fer oblidar el batec del poble. No és el poble el que ha d´estar al servei de les elits que són a recer dels privilegis que atorga l´exercici de la política professional. Ben al contrari: són aquestes elits endogàmiques, entestades en el manteniment dels seus avantatges socials, les que sempre i en tot moment han d’estar al servei de la societat civil. A vegades, i ho hem comprovat en la nostra pròpia carn, els “canvis” promesos, com diu el director de Vilaweb, més que “canvis” són “recanvis” de l´existent. L´única garantia que els polítics professionals estiguin al servei del poble és l´augment del protagonisme i poder de les organitzacions i plataformes culturals, sindicals i de tots tipus que serveixen per a consolidar i fer cada dia més forta la nostra societat. Només l´augment progressiu del nivell de consciència popular i organització, el grau de mobilització a què pot arribar una societat adulta, segura de si mateixa i que no es deixa manipular, serà la garantia del canvi pel qual lluitam.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (22-V-07)

Per Mallorca i pel canvi polític: suport al Bloc per Mallorca

Turmeda | 23 Maig, 2007 09:31

Personalitats relacionades amb el món del nacionalisme polític, cívic i cultural de Mallorca donen suport al Bloc per Mallorca.


Gairebé cinquanta escriptors catalans s'han adherit a un manifest de suport a la candidatura Bloc per Mallorca «com a instrument de canvi en positiu en favor de la nostra llengua i cultura», davant la preocupació que senten per «la magror de les polítiques culturals, per les iniciatives de despersonalització i banalització del país i, en concret, pels intents de fer perdre prestigi cultural i social a la llengua catalana a Mallorca». (Diari de Balears)


Una cinquantena d'escriptors illencs signen un manifest de suport al Bloc


Demanen un canvi en positiu en favor de la llengua i de la cultura



D´esquerra a dreta: Miquel López Crespí, Bartomeu Fiol i Damià Pons, tres dels escriptors mallorquins que donen suport al Bloc per Mallorca

M.T.F. Palma.


Gairebé cinquanta escriptors catalans s'han adherit a un manifest de suport a la candidatura Bloc per Mallorca «com a instrument de canvi en positiu en favor de la nostra llengua i cultura», davant la preocupació que senten per «la magror de les polítiques culturals, per les iniciatives de despersonalització i banalització del país i, en concret, pels intents de fer perdre prestigi cultural i social a la llengua catalana a Mallorca».

Aquesta adhesió es va materialitzar en un dinar molt participat que va tenir lloc al Gran Hotel de Palma, un indret on, segons va comentar Biel Barceló, el 1903 Joan Alcover hi va llegir, per primera vegada, La Balanguera.

Feien costat a Biel Barceló els polítics Nanda Ramon, Miquel Rosselló, Miquel Àngel Llauger, Joan Lladó, Joana-Lluïsa Mascaró, Antoni Alorda i el mateix Damià Pons, un dels signants del manifest com a intel·lectual de reconegut prestigi.

Al costat dels escriptors hi era present una diversa fauna literària, que anava des de poetes com Miquel Bezares, Joan Perelló, Antoni Sbert, Sebastià Perelló o Àngel Terrón; fins a altres, novel·listes, articulistes i assagistes, com Josep Ramon Cerdà, Rafel Crespí, Conxa Forteza, López Crespí, Miquel Àngel Maria, Antoni Marimon, Maria Antònia Oliver, Nofre Pons, Jeroni Salom, Antònia Vicens, Francesca Palou i Biel Mesquida, entre d'altres.

Biel Barceló, abans del dinar, els va presentar el programa cultural que el Bloc durà a les eleccions de 27 de maig de 2007, entre d'altres el reingrés, amb caràcter immediat, a l'Institut Ramon Llull o el suport institucional a la participació a la fira del Llibre de Frankfurt, a més d'impulsar o crear l'Institut Balear dels Audiovisuals, el Museu Marítim o la biblioteca de les Illes Balears.

Els escriptors presents es varen mostrar molt conscienciats que s'ha de dur a terme una altra política pera la defensa de la llengua i la cultura catalanes.

Diari de Balears (5-V-07)

El PP i la destrucció del català

Turmeda | 22 Maig, 2007 18:07

Les mesures anunciades pel conseller Fiol representen un atac ben premeditat a la línia de flotació de la nostra cultura. Establir un sistema de "consultes" per tal que els pares puguin decidir les hores lectives que s'impartiran en català o per a escollir, de manera individual, en quina llengua els pares volen que els seus fills aprenguin de llegir i escriure, portarà, amagat sota la demagògia d'una falsa "llibertat", el verí del blaverisme. L'ombra de Zaplana és allargada, i el PP de les Illes ha iniciat el camí irreversible que el porta directament a obrir la "guerra lingüística", la batalla de la "blaverització", a les nostres Illes. (Miquel López Crespí)


Els escriptors mallorquins amb l´OCB i contra el PP


La confrontació lingüística



Manifestació de l´OCB contra els atacs del PP al català. L'escriptor Miquel López Crespí, sempre a l'avantguarda d'ençà fa més de quaranta anys en la defensa de la nostra cultura és el primer per la dreta en aquesta fotografia. L'escriptor de sa Pobla i els altres manifestants porten el cartell de l´'OCB que diu al PP "Rectificau!".

Dia 10 d'agost del 2003, des d'aquestes mateixes pàgines i a conseqüència de l'anunci de José María Rodríguez referent al decret que havia de retallar l'exigència del nivell de català per a accedir a l'administració de la Comunitat Autònoma, havíem escrit: "La situació del català és delicada i som encara lluny d'aquella necessària normalització cultural per la qual fa tants d'anys que lluitam".

El transcórrer dels mesos ho ha fet més que agreujar la problemàtica de la llengua a la nostra terra. La situació empitjora de dia en dia.

Just ara mateix, dies després del gran èxit de la concentració convocada per l'OCB davant el Consolat de Mar per a protestar contra la política lingüística del PP al crit unànime de "Rectificau!", el conseller d'Educació i Cultura, Francesc Fiol, anuncia, com informa la premsa, una llista de sis punts encaminats "a protegir les modalitats" illenques en l'ensenyament i "a protegir els drets individuals en l´ús de la llengua" dels ciutadans.

Aquesta és la resposta del Govern de les Illes als ciutadans i ciutadanes que exigíem "un gir de cent vuitanta graus" en la política lingüística del Govern. La nostra denúncia, i qui signa aquest article era, juntament amb molts d'amics i companys, en primera línia de la manifestació de dia 9 de gener del 2004 davant el Consoldat de Mar, volia expressar un profund grau de disconformitat amb l'Executiu autonòmic.

Maria del Mar Bonet va ser la veu del manifest de l'OCB. Manifest que, entre moltes altres coses, deia, en relació a les lleis i decrets anticatalans de l'executiu: "Aquesta és la manera com el president i el Govern de les Illes Balears defensen el bilingüisme: supremacia del castellà en els àmbits en els quals és majoritari i imposició del castellà on la llengua pròpia és la dominant. El Partit Popular ha modificat el bilingüisme defensat durant la campanya electoral un cop assegut al Consolat de Mar, sense demanar permís als seus votants, que elegiren igualtat i no asimetria.

'Es tracta d'una política que pot evocar èpoques anteriors. Una tendència al monolingüisme, això sí, disfressat de bilingüisme".

Les mesures anunciades pel conseller Fiol representen un atac ben premeditat a la línia de flotació de la nostra cultura. Establir un sistema de "consultes" per tal que els pares puguin decidir les hores lectives que s'impartiran en català o per a escollir, de manera individual, en quina llengua els pares volen que els seus fills aprenguin de llegir i escriure, portarà, amagat sota la demagògia d'una falsa "llibertat", el verí del blaverisme. L'ombra de Zaplana és allargada, i el PP de les Illes ha iniciat el camí irreversible que el porta directament a obrir la "guerra lingüística", la batalla de la "blaverització", a les nostres Illes.

Rebaixar a un nivell bàsic el coneixement de català que es requereix per a opositar a una plaça laboral de l'Administració autonòmica és un atac frontal a la llengua davant el qual no podem romandre indiferents. Fer demagògia i pur i dur electoralisme amb les consignes de la "llibertat dels pares" per a decidir la llengua que s'ha d'ensenyar als seus fills, significa en la pràctica l'atac més greu que s'ha fet contra el català en molts d'anys; i això per dues raons; perquè allò just és que la llengua autòctona sigui la pròpia de l'ensenyament (com a Burgos, ni més ni menys, on no es demana a ningú en quina llengua volen l'ensenyament dels fills); i perquè la situació objectiva a què ja ens hem referit (marc legal, inèrcia social, manipulació ideològica d'autòctons i d'immigrats, interessos macroeconòmics) provocaria que tot l'ensenyament tendís a fer-se exclusivament en espanyol.

Com han explicat prou bé els professors del Departament de Filologia Catalana i Lengüística General de la UIB: "Deixar a cada un dels pares l'elecció de la llengua en què han d'estudiar els seus fills, a més de crear greus problemes d'organització en els centres, suposarà un atac frontal contra el sistema actual que garanteix que tots els estudiants acabin els seus estudis coneixent les dues llengües oficials de la nostra comunitat".

Finalment, parlar de "potenciar les modalitats eivissenques, mallorquines, formenterenques i menorquines" representa, en boca del PP, institucionalitzar el gonellisme més ferotge: la creació d'una "neutral" àrea de "filologia" dins l'Institut d'Estudis Baleàrics per damunt els criteris lingüístics de la Universitat de les Illes Balears (UIB), potser serà el primer pas important per a aconseguir la definitiva ruptura de la unitat de la llengua catalana.

El calc de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua no pot ser més evident. Potser darrere hi hauria de venir la reducció de la nostra "literatura" exclusivament als autors "baleàrics", i, amb un poc de temps, la introducció d'un "balear" diferent del "català" a les escoles oficials d'idiomes...

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (8-II-04)

El romanticisme revolucionari a Mallorca: George Sand i Chopin

Turmeda | 22 Maig, 2007 15:04

A començaments de l'any 2004 hi hagué a Mallorca una forta campanya contra George Sand i el que aquesta gran escriptora francesa representava i representa en el món de la literatura i de les idees. La campanya s'inicià quan el Consell de Mallorca proclamà George Sand filla adoptiva de Mallorca. En adonar-me de la ràbia que sentien els sectors conservadors illencs contra els intel·lectuals que representen idees de progrés, canvi social i republicanisme vaig decidir escriure un parell d'articles en defensa de George Sand. (Miquel López Crespí)


Dos viatgers romàntics: George sand i Frédéric Chopin



A començaments de l'any 2004 hi hagué a Mallorca una forta campanya contra George Sand i el que aquesta gran escriptora francesa representava i representa en el món de la literatura i de les idees. La campanya s'inicià quan el Consell de Mallorca proclamà George Sand filla adoptiva de Mallorca. En adonar-me de la ràbia que sentien els sectors conservadors illencs contra els intel·lectuals que representen idees de progrés, canvi social i republicanisme vaig decidir escriure un parell d'articles en defensa de George Sand. Dins aquesta línia, i a mesura que la campanya rebentista s'anava accentuant, vaig anar publicant diversos treballs en El Mundo-El Día de Baleares.

El primer article publicat, el titulat "Aproximació a George Sand", podria ser útil, pens, com a primera presa de contacte amb el personatge i el món que l'envolta. En aquesta "Aproximació a George Sand" ens trobam davant les primeres indicacions bibliogràfiques que permeten situar en la història Armandine-Aurore-Luce Dupin, la George Sand que coneixem. Sense copsar la importància històrica i cultural de la generació literària i política francesa dels anys trenta i posteriors del segle XIX no podem entendre res dels nostres personatges ni, segurament, gaire cosa del món actual, ja que en bona part tots som fills de les idees emanades de la gran Revolució Francesa i del clima revolucionari que es viu a França durant tot el segle XIX. El paper de la literatura, dels escriptors i els artistes dins la societat, la lluita per la professionalització dels autors, el naixement del romanticisme, els primers embrions d'organitzacions socialistes i anarquistes, tot es va congriant en aquests anys de formació de la baronessa republicana, conformant la seva manera de veure el món, les concepcions que conformaran el seu tarannà alhora revolucionari i contradictori.

Potser un dels intel·lectuals mallorquins que més profundament ha penetrat en l'ànima de l'escriptora francesa ha estat Jaume Vidal Alcover. És el que he provat de reflectir en l'article "George Sand, Jaume Vidal Alcover i Un hivern a Mallorca". Jaume Vidal Alcover va realitzar una de les millors traduccions al català del llibre de Sand Un hivern a Mallorca. Nosaltres hem treballat amb l'edició feta per l'Editorial Moll l'any 1993, llibre que ens serví moltíssim per a ambientar alguns capítols de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand. El llibre de Sand Un hivern a Mallorca esdevé molt important per a un autor que vulgui conèixer les opinions que l'escriptora francesa tenia sobre Mallorca i els mallorquins, el paisatge de l'illa, els nostres costums i tradicions, el sistema de vida dels mallorquins i mallorquines del primer terç del segle XIX...

Però George Sand, una dona formada en les idees de Rousseau, i en el fons una republicana amb fortes connotacions cristianes, malgrat que en el seu temps molts reaccionaris la considerassin quasi "comunista", tenia fortes contradiccions polítiques. Contradiccions que es pogueren anar dissimulant fins al dia i el moment en què els anarquistes i socialistes de debò, els sectors populars de París, proclamaren la Comuna de 1871. Aquí, davant aquest fet històric que condicionarà tot el segle XX, les contradiccions d'una escriptora d'origen aristocràtic i que es relacionava amb tot el món intel·lectual del moment, esclataren amb una força i virulència incontrolades. És el que he provat d'analitzar en l'article "George Sand i la Comuna de París", emprant tota una bibliografia de què hi ha un petit resum al començament de l'article. L'origen de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand tenen els fonaments precisament en aquesta història de la Comuna, en aquestes contradiccions de George Sand. Per altra banda uns problemes i situacions molt comuns en molts revolucionaris a través de la història. No és la primera vegada, ni segurament serà la darrera, que unes persones que han defensat aferrissadament unes idees se n'espanten quan esdevenen realitat. Pensem, per exemple, en Plekhànov, l'introductor del marxisme a Rússia, que, en esclatar la gran Revolució d'Octubre dirigida pels bolxevics, no l'entén ni la reconeix. Més o manco és el que li esdevé a George Sand amb la primera revolució proletària de la història de la humanitat. De cop i volta, quan els oprimits es subleven, exigint, de veritat, la justícia social en defensa de la qual escrigué tants d'articles George Sand, aquesta retrocedeix espantada davant els perills que pot comportar "la violència" dels explotats. Com Plekhànov a Rússia l'any 1917.

Com indicava una mica més amunt, la Comuna de París és el fil conductor de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i de Corambé: el dietari de George Sand, ja que l'imaginari viatge que l'autor fa fer a la protagonista és la base, el fonament damunt del qual s'aixeca tot l'edifici d'ambdues obres.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (2-XI-06)

La lluita contra el PP: més enllà del 27 de Maig

Turmeda | 19 Maig, 2007 11:37

Suport al Bloc per Mallorca: Maria Antònia Oliver, Tomeu Martí, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Joan Perelló, Jaume Santandreu, Pere Morey, Biel Florit, Hèctor López Bofill, Miquel Àngel Vidal Pons, Àngel Terrón, Rafel Crespí, Miquel Bezares i cinquanta signatures més. (Miquel López Crespí)


Els escriptors mallorquins i la lluita contra la dreta: un article de Miquel López Crespí


Més enllà del 27 de maig



Cansats, més que cansats avorrits, farts, de la magror de la política cultural que hem patit fins ara mateix, de les iniciatives de despersonalització i banalització del país, de la destrucció de recursos i territori, la trista feina quotidiana que tants diners dóna a especuladors i encimentadors, una cinquantena d´escriptors ens reunírem no fa gaire en els salons del Gran Hotel de Palma (Mallorca) per a donar suport al Bloc per Mallorca. Maria Antònia Oliver, Tomeu Martí, Biel Mesquida, Joan Perelló, Jaume Santandreu, Pere Morey, Biel Florit, Hèctor López Bofill, Miquel Àngel Vidal Pons, Àngel Terrón, Rafel Crespí, Miquel Bezares i Miquel López Crespí, érem alguns dels signats del manifest de suport.

Dia 27 ja és aquí, manquen molts pocs dies per a les eleccions municipals i autonòmiques. Ara veurem si la feina feta dóna els resultats esperats. És evident que, en aquests darrers quatre anys, els polítics professionals no ens han fet gaire cas. Tampoc no ho esperàvem. Però a vegades ens volem imaginar que escriure en aquesta societat serveix per a alguna cosa. La coalició electoral a què donam suport actiu just s´ha acabat de concretar unes setmanes abans de tancar-se el termini per a presentar les llistes electorals. Molts dels escriptors i periodistes que hem signat aquest document ja començàrem a escriure articles i participar en les mobilitzacions de la societat civil progressistes i ecologistes, en defensa de la nostra cultura, just un dia després que el Pacte de Progrés perdés les eleccions de 2003. Per sort, i quan ja començàvem a desesperar, sembla que les coses han rutllat com pertocava i, ara, manca comptar els vots de dia 27 per a comprovar si novament serà possible avançar per una via d´esperança i d´il·lusió.

Potser és el moment de la reflexió i de començar a mirar més enllà del proper 27 de maig. He de confessar que, sense adonar-me’n, sovint he estat engolit i dominat, com tanta gent en aquests moments, per la febre electoralista que surt dels estats majors de les direccions dels partits. Algunes qüestions que ens han fet omplir pàgines i més pàgines? El “complicat” problema de la confecció de les llistes, per exemple. Com si el món s´acabàs en aquest indret. La societat mediàtica, el discurs oficial de la política ha aclaparat tots els espais de discussió. Una victòria més, sens dubte, del règim i dels professionals de la política. Malgrat hom hagi fet tot el possible i l´impossible perquè les forces progressistes obtenguin uns bons resultats electorals, reconec que, per uns mesos, quasi hem oblidat que la Política (amb majúscules) moltes vegades no té gaire a veure amb el món oficial. És la societat civil, el seu grau de consciència social i de mobilització, el que marca el destí dels pobles. És el que, aquests dies, m´ha fet pensar un article del periodista Vicent Partal, el director de Vilaweb, un dels principals instruments d´informació de la nostra terra. El títol d´aquest article tan important és “Més enllà del 27 de maig” i és una lúcida crida a l’atenció de tots aquells que, contagiats pels problemes de supervivència dels polítics, obliden que la veritat sovint és a uns indrets molt diferent dels despatxos dels confeccionadors de la llista d’aquella o aquella altra formació.

Quan Vicent Partal parla de les esperances del futur, de l´allau de voluntats existents per a començar a reconstruir el país, del jovent que es mobilitza amb força contra el cinisme, la mentida i l´especulació, no pensa tant, ni molt manco, en els professionals de les eleccions, sinó en el poble que és al carrer demanant i exigint els seus drets. Vicent Partal ens fa tocar de peus a terra, ens fa veure com, sovint, ens contagiam de l´ambient dominant, per la força de la propaganda dels polítics del règim.

Evidentment que hem lluitat i lluitam activament per concretar un autèntic Bloc d´esquerra nacionalista, fins i tot un Bloc molt més potent i poderós que l´actual. Un Bloc que vagi incorporant sectors nous i cada vegada més amplis de la societat civil i vagi sempre més i més enllà. Això, emperò, no ens ha de fer oblidar el batec del poble. No és el poble el que ha d´estar al servei de les elits que són a recer dels privilegis que atorga l´exercici de la política professional. Ben al contrari: són aquestes elits endogàmiques, entestades en el manteniment dels seus avantatges socials, les que sempre i en tot moment han d’estar al servei de la societat civil. A vegades, i ho hem comprovat en la nostra pròpia carn, els “canvis” promesos, com diu el director de Vilaweb, més que “canvis” són “recanvis” de l´existent. Allò tan conegut de que “s´ha de canviar alguna cosa perquè res no canviï”. I l´única garantia que els polítics professionals estiguin al servei del poble és l´augment del protagonisme i poder de les organitzacions i plataformes culturals, sindicals i de tots tipus que serveixen per a consolidar i fer cada dia més forta la nostra societat. Només l´augment progressiu del nivell de consciència popular i organització, el grau de mobilització a què pot arribar una societat adulta, segura de si mateixa i que no es deixa manipular, serà la garantia del canvi pel qual lluitam.

Com diu Vicent Partal, el 27 de maig pot obrir-se una nova etapa o pot tornar a guanyar el PP. Però, passi el què passi i guanyi qui guanyi, hem d´aprendre a mirar més enllà del 27 de maig. Hem d'aprendre a consolidar i ampliar amb rigor i seriositat l´alternativa clara, valenta i decidida que d’ençà fa molts d´anys s´articula en les mobilitzacions en defensa del territori i de la nostra cultura.

Miquel López Crespí

Novel·la i memòria històrica: la Revolució Francesa en la literatura catalana contemporània

Turmeda | 18 Maig, 2007 14:35

Miquel Sureda, descendent d’una de les poderoses famílies illenques que han aconseguit el seu patrimoni amb negocis tèrbols com, per exemple, el comerç d’esclaus, adepte als ideals de Marat i Robespierre i molt crític amb les argúcies amb les quals la seua família ha aconseguit la seua fortuna, és empresonat com a conspirador contra l’ordre establert a l’Estat espanyol. Després de ser-li commutada la pena de mort per cadena perpètua, Sureda és conduït, tancat en una gàbia de ferro, juntament amb altres presoners, a Yaruro, una fortalesa perduda enmig de la selva. (Alícia Coscollano)

La conspiració de Miquel López Crespí


Per Alícia Coscollano, directora de l´Editorial Antinea



La novel·la La conspiració narra la lluita dels revolucionaris mallorquins i espanyols contra la monarquia borbònica i en defensa de les idees de la Revolució Francesa i la llibertat nacional de Catalunya.

Ens aproximem a un llibre especial. Especial per molts motius. Un d’ells radica en el fet que aquesta obra del mestre López Crespi va guanyar el I Premi Internacional de Narrativa W. Ayguals de Izco, premi literari del qual aquest any se celebrarà la segona edició. Especial també per la qualitat literària que conté l’escriptura de López Crespí, així com perquè aquest llibre ha estat editat per Editorial Antinea, una obra de la qual ens sentim molt satisfets quant al resultat global de l’edició. La conspiració és un gran llibre amb un argument complex que se centra en diversos angles històrics per investigar i endinsar-se en l’esperit de llibertat que planejava, com en altres èpoques, a finals de segle XVIII a l’Estat espanyol. Amb el leitmotiv de la llibertat com a rerefons bàsic de l’obra i els intents, encara infructuosos, de conquerir-la, l’autor, Miquel López Crespi, escriptor, poeta –un magnífic poeta amb referències a Joan Brossa o Bartomeu Rosselló-Pòrcel–, autor teatral i assagista nascut a sa Pobla, Mallorca, l’any 1946, realitza un magnífic exercici exportable a tots aquells que gaudixen del plaer d’una bona lectura i de l’art, gairebé alquímic, de desentranyar el desenvolupament d’una trama argumental que López Crespí resol magistralment. El resultat és una formidable interpretació de tot allò que existix en el germen iniciàtic de la llibertat, com a sensació descriptiva, sensitiva, i com a concepte acceptat, instaurat, socialment i oficialment. El primer capítol del llibre, que precisament es titula La conspiració i que dóna nom a l’obra, és en realitat un retrat de l’esperit manifestat per les forces de poder de l’època, un informe que narra la conspiració que, a imitació de l’atac a la Bastilla, tenien ordida el protagonista, Miquel Sureda, i altres companys ideològics per, com s’explica en el llibre, “trastornar i mudar el nostre catòlic govern a imitació de les novetats esdevingudes a la nació francesa, alhora que feien tot el possible per desmembrar la nació espanyola i proclamar la república catalana”.

El periple del protagonista Miquel Sureda, descendent d’una poderosa nissaga mallorquina que ha perdut en els últims temps una situació privilegiada de la qual encara conserva, però, el nom, partix d’uns ideals que el posaran a prova i a conseqüència dels quals viurà situacions extremes. Miquel Sureda, descendent d’una de les poderoses famílies illenques que han aconseguit el seu patrimoni amb negocis tèrbols com, per exemple, el comerç d’esclaus, adepte als ideals de Marat i Robespierre i molt crític amb les argúcies amb les quals la seua família ha aconseguit la seua fortuna, és empresonat com a conspirador contra l’ordre establert a l’Estat espanyol. Després de ser-li commutada la pena de mort per cadena perpètua, Sureda és conduït, tancat en una gàbia de ferro, juntament amb altres presoners, a Yaruro, una fortalesa perduda enmig de la selva.

López Crespí recupera personatges històrics reals, com Marat o Robespierre –companys de viatge ideològic del mateix López Crespí–, per reflexionar sobre el compromís amb uns ideals que comencen amb la Revolució Francesa de 1789, i que acaben amb els privilegis de la monarquia i de la noblesa, revolució que a Espanya va ser avortada per Carles IV, com comenta el catedràtic Francisco Caudet en la contraportada del llibre. La conspiració conté un entramat complex, però d’apassionant lectura, que passeja entre botiflers i maulets, visita les presons de Felip V i observa des d’una crítica distància els tribunals de la Inquisició.

Una obra de gran nivell, mitjançant la qual es pot apreciar el brillant domini de l’escriptura que ha adquirit el prolífic Miquel López Crespí al llarg de la seua trajectòria literària. Per Antinea, és tot un plaer, i una satisfacció, que La conspiració figure en el seu catàleg.


Podeu fer les comandes de la novel·la La conspiració a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

Correu electrònic: antinea@editorialantinea.com

editorialantinea@gmail.com

Telèfon: 964-450085

El Bloc atura el PP

Turmeda | 16 Maig, 2007 15:19

El Bloc atura el PP.


Articles del periodista Miquel Payeras i de l´escriptor Miquel López Crespí.


A pesar de no ser allò que s'anuncià -la dissolució dels partits que el formen- i que el seu naixement va ser més complicat del previst -per l'estranya campanya anti-Bloc d'ERC per acabar al final incorporant-s'hi-, l'aliança esquerrana formada per PSM, EU-Verds i ERC és estimada per totes les enquestes que coincideixen a afirmar que o bé no perdrà res o restarà molt poc en relació al que varen tenir PSM i EU-Verds per separat el 2003: cinc escons a Mallorca i el mateix nombre a Palma. Si se confirma, se tractaria d'un èxit enorme.

Malgrat el molt que li somriuen els sondeigs, el líder del Bloc, Biel Barceló, manté una certa reserva. Perquè sap que així com s'acosten les eleccions la tendència és que el bipartidisme xucli vots dels petits per als dos grans. En el seu cas, perquè -com abans passava al PSM i EU-Verds- els estudis demoscòpics fets abans de les eleccions solen mostrar que alguns votants tradicionals del PSOE que estan enfadats pel que sigui amb aquest partit diuen que votaran una altra opció progressista, però quan arriba el moment de la veritat acaben per atorgar novament la confiança al partit de sempre. Barceló ho sap i d'aquí que no se confiï. Tanmateix, per ventura, el fenomen no serà tan intens en aquesta ocasió. Perquè abans el ciutadà d'esquerra sabia o intuïa que si el seu vot anava a parar a algun altre que no fos el PSOE el rèdit seria molt menor, atesa la dispersió. Ara sap o intueix que els partits que formen el Bloc tenen més opcions que no si haguessin anat per separat, per l'efecte de concentració del vot. A aquestes alçades, ja no hi ha ningú que cregui que el Bloc traurà a Mallorca manco de tres diputats, i i tres escons a Palma, quan fa uns mesos era comú pensar-ho. El fet que no tengui competència pel mateix espai -Entesa per Mallorca i/o ERC- ha tranquil·litzat molt la situació que l'envolta. Sense polèmiques, sense acusacions de no ser nacionalistes, de vendre's a EU, tercer espai, etc. la coalició esquerrana ha tengut uns mesos de placidesa que han resultat essencials per poder embocar cap a la campanya centrada en allò únic que val: el vot. Així, hores d'ara, no hi ha ningú -ni tan sols el PP- que esperi que el Bloc faci manco dels tres escons a les dues institucions citades i, és més, les enquestes internes que els dos grans manegen indiquen que la coalició podria arribar als quatre. Seria un resultat molt bo. I si poguessin guardar els cinc, seria espectacular. Tal com s'ha argumentat sovint en articles anteriors, és l'esquerra -i no UM- qui evita a Mallorca la majoria absoluta del PP. Si el Bloc en efecte manté quatre o cinc escons i el PSOE en puja algun altre, la probabilitat que Rosa Estaràs assoleixi el Consell sense pactes i Jaume Matas el Govern seria baixíssima. Igualment, a l'ajuntament de Palma, un resultat del Bloc que fos de cinc o quatre escons, posaria molt difícil que Catalina Cirer pogués mantenir la batlia sense pactes. Aquesta seria la gran aportació del Bloc. Obrir-ho tot als pactes. Però i aleshores?

En una entrevista publicada aquesta setmana, Barceló assegura que «sense el Bloc, no hi ha pacte progressista possible» a cap institució. Atès que Maria Antònia Munar insisteix que de cap manera pactarà amb la coalició liderada per Barceló, doncs els possibles acords postelectorals se redueixen teòricament només a un. Però, com també diu Barceló, caldrà veure què farà UM arribat el cas perquè «a pesar del que diuen en públic, en realitat no descarten res i estan disposats a negociar un pacte». Ho veurem en el seu moment, si és que s'obre la oportunitat, però hores d'ara el segur és que el Bloc afronta les urnes molt millor del que pareixia fa uns pocs mesos i amb tota la pinta de ser l'element clau que explicarà el perquè el PP se queda sense majoria absoluta, si és que finalment no l'assoleix.

Miquel Payeras. Periodista

Diari de Balears (16-V-07)


Si l´actual pacte PP-UM s´hagués signat per una durada de vuit anys no veuríem tanta preocupació entre les fileres del partit governant. Potser és en aquests moments, quan ja és massa tard, que els conservadors s´adonen que no ho han fet tan bé com ens volen fer creure; i si el PSOE puja abastament, el Bloc es manté i a Maria Antònia Munar li dóna per tornar voler pactar amb Francesc Antich, l´ensurt del PP dia 27 podria ser d´aquells que fan història. (Miquel López Crespí)


Dia 27: la derrota del PP



La derrota de la dreta només serà possible amb una ferma mobilització popular contra els especuladors capitalistes. En la fotografia, una vista de la manifestació del passat disset de març contra l'especulació, la corrupció i els encimentadors. El combatiu grup dels Maulets en primera línia, com de costum. Uns joves sempre actius en la lluita contra l'especulació capitalista.

Algunes enquestes, d´aquelles que només són d´us intern dels partits i que han fet empreses de molt de prestigi dedicades a la investigació del comportament electoral de la societat illenca, indiquen que el partit de Jaume Mates està molt amoïnat. Si el PP no obté una majoria absoluta aclaparadora es veurà novament en mans d´UM i de Maria Antònia Munar amb el cost tan elevat que aquesta opció significa. Si l´actual pacte PP-UM s´hagués signat per una durada de vuit anys no veuríem tanta preocupació entre les fileres del partit governant. Potser és en aquests moments, quan ja és massa tard, que els conservadors s´adonen que no ho han fet tan bé com ens volen fer creure; i si el PSOE puja abastament, el Bloc es manté i a Maria Antònia Munar li dóna per tornar voler pactar amb Francesc Antich, l´ensurt del PP dia 27 podria ser d´aquells que fan història.

Els polítics professionals haurien de recordar que en unes eleccions no hi ha res de segur, que les previsions més optimistes es poden fondre com el sucre dins un tassó d´aigua per qualsevol circumstància imprevista.

No podrem entendre la surrealista historia de les cintes de Roque López sense pensar en els nervis que comentam. Possiblement la tan desitjada majoria del PP depèn dels vots que Jaume Mates pugui perdre a Eivissa i que el diputat de l´illa de Formentera anàs a parar a mans progressistes. Aleshores, novament, com l´any 1999, tot tornaria estar en mans d´UM i de la presidenta del Consell Insular de Mallorca, ja que les enquestes de què parlàvem li donen uns bons resultats electorals.

Ningú no hauria d´oblidar les excel·lents relacions que sempre ha mantingut Maria Antònia Munar amb Francesc Antich ni com, en el passat, en aquells pactes en el Consell de Mallorca entre UM i el PSOE per a debilitar el PSM, ambdós polítics anaven de la mà, units molt estretament. Aquesta sintonia existent entre Antich i Munar, reforçada en els anys 1995-99, es consolidà amb el Pacte Progressista de 1999. Com va explicar per activa i per passiva la presidenta del Consell Insular de Mallorca, enemiga aferrissada dels Verds de Joan Buades i Margalida Rosselló i d´EU; ella només pactava amb el PSOE; els “petits”, tenir-los controlats, era cosa del PSOE. Per a Maria Antònia Munar, que mai ha anat de comunistes ni d´ecologistes, els Verds i EU no deixaven de ser els al·lotets mal criats de la socialdemocràcia. I tenir-los a ratlla era feina de Francesc Antich.

Malgrat que, per a un observador exterior, els Verds i EU se’n portassin sempre totes les endemeses d´UM, el cert era, com s´ha demostrat posteriorment, que l´enemic a batre era el nacionalisme d´esquerra, el PSM. L´estreta unitat existent entre PSOE i UM quan l´afer de la incineradora de Son Reus, un problema que comportà l´expulsió del PSM del govern del Consell Insular fins que s´aveniren a inaugurar la incineradora, va ser planificat de forma molt ben estudiada per Antich i Munar.

Qui s'atreveix a afirmar ara que UM no pactarà amb el PSOE? Res no és impossible entre polítics professionals que lluiten pel poder i, com de costum i ja estam acostumats, els pactes posteriors a dia 27 només dependran dels oferiments que tant Francesc Antich com Jaume Mates facin a UM. Res no fa preveure que Unió Mallorquina pateixi una davallada de vots espectacular. Fins i tot és possible que Unió Mallorquina no solament condicioni el futur govern de les Illes; el més espectacular seria, sens dubte, que, si no obtingués la majoria absoluta Catalina Cirer, el regidor d´UM fos la peça clau i decisiva per a formar govern municipal a la nostra ciutat.

La repetició d’un hipotètic Pacte de Progrés no depèn tant de la dels escons i regidors del Bloc, que també és molt important, sinó sobretot de la pujada que pugui fer el PSOE dia 27 de maig.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (15-V-07)

La campanya contra l'espoli franquista: defensa de la Comissió de la Dignitat

Turmeda | 16 Maig, 2007 05:58

Per a la recuperació de la nostra memòria històrica.


Cal recordar que l'espoli franquista va ser d'una importància considerable. La Generalitat de Catalunya i diferents institucions públiques i privades van ser desposseïdes dels seus arxius i documents. Com explica a la perfecció el dossier que ens ha enviat la Comissió de la Dignitat a més de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), quedaren afectats diferents municipis catalans, com els de Barcelona, Lleida, Reus, Sort, Tarragona, entre d'altres. També foren espoliades organitzacions polítiques i sindicals com la CNT-FAI, JL, PSUC, JSU, CADCI, UGT, USC, POUM, ERC, Sindicato de Profesiones Liberales, Unión Repúblicana de Valls, Sindicato Único de la Sanidad, Sindicato Único Regional de Luz y Fuerza de Cataluña, Asociación de Trabjadores Agrícolas, etc. I les associacions com Socors Roig Internacional (SRI), i Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). (Miquel López Crespí)


La campanya de l´any 2002 en defensa de la lluita de la Comissió de la Dignitat


Contra el feixisme: la lluita per recuperar els “Papers de Salamanca”



Ja han passat vint-i-cinc anys d'ençà les eleccions del 15-J i els hereus del franquisme encara no han tornat a les forces democràtiques la documentació que ens va ser robada en temps de la guerra civil. Convé que reflexionem una mica en el profund significat d'aquest fet. No cal dir que tots els demòcrates hauríem de participar en les activitats que, per recuperar la documentació que ens va ser robada per l'exèrcit de Franco l'any 1939, porta a terme de manera incansable la Comissió per la Dignitat. Totes les persones que estimin la nostra terra i la nostra història s'haurien de mobilitzar, com ja ho han fet nombrosos collectius, partits i les més diverses organitzacions socials per acabar amb la vergonya que ha significat aquesta espoliació per les armes. El dossier "Els papers de Salamanca" que ens ha fet arribar la Comissió per la Dignitat ens informa de les intencions que ens empenyen vers aquesta mobilització activa contra les restes del feixisme que encara campa arreu, menyspreant els símbols de la nostra història: "El retorn de la documentació sostreta a Catalunya i retinguda actualment a l'Arxivo General de la Guerra Civil de Salamanca, constitueix una legítima aspiració amb la finalitat de normalitzar l'anòmala situació produïda durant la Guerra de 1936-1939 per l'actuació del règim franquista en disgregar per la via de l'espoli els arxius".

Nosaltres, i moltes de les personalitats i institucions signants de la "Declaració" contra l'espoli militar de la nostra història pensam que, tant des del punt de vista de la tècnica arxivística com del polític el seu acompliment [el que ens retornin els nostres documents] seria un acte democràtic i just d'acord amb la línia iniciada des de l'inici de la democratització a Espanya que va compensar alguns greuges del franquisme, com la Llei d'Amnistia política, les indemnitzacions econòmiques a particulars pels serveis que prestaren a institucions de la Segona República (1931-1939), o la devolució d'alguns immobles requisats pel règim de Franco. Recordem que aquest retorn de documents espoliats seria d'acord amb el practicat per altres estats de dret de la Unió Europea, com és el cas dels arxius confiscats pels nazis i retornats pels aliats a França, Bèlgica i Països Baixos el 1945, o els fons del Ministeri d'Afers Exteriors i de la Cancelleria del III Reich restituïts pel Regne Unit a Alemanya entre 1956 i 1958. I en època més recent el 1992 Estats Units va restituir a Polònia el fons del Ministeri d'Afers Exteriors (1918-1940).

Cal recordar que l'espoli franquista va ser d'una importància considerable. La Generalitat de Catalunya i diferents institucions públiques i privades van ser desposseïdes dels seus arxius i documents. Com explica a la perfecció el dossier que ens ha enviat la Comissió de la Dignitat a més de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), quedaren afectats diferents municipis catalans, com els de Barcelona, Lleida, Reus, Sort, Tarragona, entre d'altres. També foren espoliades organitzacions polítiques i sindicals com la CNT-FAI, JL, PSUC, JSU, CADCI, UGT, USC, POUM, ERC, Sindicato de Profesiones Liberales, Unión Repúblicana de Valls, Sindicato Único de la Sanidad, Sindicato Único Regional de Luz y Fuerza de Cataluña, Asociación de Trabjadores Agrícolas, etc. I les associacions com Socors Roig Internacional (SRI), i Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).

Convé aclarir que darrere la negativa a retornar tota aqueixa documentació arxivística hi ha motius polítics, i no pas tècnics. Recodem que si interessa conservar aquella documentació a Salamanca a títol informatiu, n'és igualment útil la microfilmació, que, a més, ja està feta. El que hi ha és la voluntat manifesta de no alterar la victòria de 1939, ni, menys encara, les seves conseqüències. No oblidem que aqueix arxiu de Salamanca, és a dir, l'actual Archivo Histórico Nacional, Sección Guerra Civil, no és altra cosa que l'antic Archivo de la Causa General contra el Marxismo, el Separatismo y la Masonería, convenientment rebatejat arran de la Transició postfranquista. Segons m'ha informat el company Enric Borràs, un dels responsables d'aquesta lloable campanya de reivindicació de la nostra història espoliada pel feixisme, fins dia 14-V-02 (data del correu electrònic enviat per l'amic abans esmentat) les organitzacions, partits i sindicats dels Països Catalans que ja donen suport a la iniciativa cívica que comentam són: ACCAT, ACP, ALP, Amics de Josep Sunyol, APPEC, Associació Josep Narcís Roca i Farreras, Associació Lluís Companys, CADCI, CAL, CAOC, Centre d'Estudis Campus Jove, Collectiu 1714, Comissió Obrera Nacional de Catalunya, Consell Nacional Català, Esquerra Republicana de Catalunya, FCCC, Free Catalonia, Heràldica Catalana, Intersindical-CSC, IPECC, JERC, JNC, Nou Congrés de Cultura Catalana, Òmnium Cultural, Regidoria de Drets Civils de l'Ajuntament de Barcelona, Sindicat de Professors de Secundària, Un País Una Bandera, Unió General de Treballadors de Catalunya, Unitat Nacional Catalana, Veu Alternativa, Xarxa d'Entitats dels Països Catalans.

Disgregar els fons històrics de les nostres institucions i organitzacions culturals i polítiques forma part igualment d'aquesta campanya contra el nostre poble i la nostra història. I no és estrany que determinats hereus de la victòria ens neguin la documentació que permetria poder reconstruir esdeveniments cabdals de la història.

Com deia el document de la Comissió de la Dignitat: "Avui resta per resoldre per l'actual Govern democràtic espanyol, el greuge de l'espoli infligit a Catalunya i a diferents institucions, personalitats i entitats pel règim franquista, no aplicant de forma adient els principis reconeguts internacionalment en matèria de restitució de fons traslladats com a conseqüència d'una guerra. En contrast amb el cas de la retenció dels documents a Salamanca cal citar l'exemple de la documentació de la Generalitat de Catalunya que s'havia guardat entre els documents històrics del PNB a Villa Izarra (Baiona, Lapudi, Estat francès). Un cop localitzat per Abertzaletasunaren Agiritegia (l'Arxiu del Nacionalisme Basc), els acords entre la Fundació Sabino Arana i organismes catalans van assegurar la prompta devolució d'aquests documents previ el seu estudi i digitalització de documents per part de la Generalitat de Catalunya. La majoria havien estat generats en els darrers temps de la Guerra i des de la Layetana Office a París. Un acord signat el 9 de febrer del 2001 cedia els documents definitivament als catalans dins les iniciatives promogudes per la Comissió President Companys. El febrer del 2002 es formalitza el retorn".

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-VII-02)

La lluita antifeixista en els anys 60

Turmeda | 15 Maig, 2007 16:20

La Guàrdia Civil de Sama de Langreo va telegrafiar de seguida a la de Palma, i un matí, abans d'anar a la feina, mitja dotzena de guàrdies civils sense uniforme, envoltaren casa nostra a Son Serra i començaren l'escorcoll.(Miquel López Crespí)


Dietari d´un escriptor mallorquí antifeixista: un interrogatori de vuit hores a la caserna de la Guàrdia Civil de General Riera.



En el llibre El mallorquins de Franco. La falange i el Moviment nacional, l'historiador Joan Mas Quetglas parla de les detencions de Miquel López Crespí per part de la Guàrdia Civil i la Brigada Social de la dictadura (pàg. 142). Era a començaments dels anys seixanta.

A començaments dels anys seixanta, els pares decidiren emigrar de sa Pobla i venir a treballar a Ciutat. El turisme encara no era la mina d'or que esdevendria un parell d'anys més endavant, i, per altra banda, havíem tengut un parell de males anyades (la patata i les mongetes es pagaren molt barates), la qual cosa obligà a un replantejament familiar radical. Deixar els amics del poble, el paisatge estimat, els carrers i la plaça que conegué els meus primers jocs, significà un terratrèmol personal molt fort. Els estudis se'n resentiren per sempre. A l'Institut, a sa Pobla, sempre vaig treure bones notes. Sobretot en història i literatura. Però quan em vaig veure presoner dins d'un col.legi com "La Salle", dominat completament per la ideologia del nacional-catolicisme, amb uniforme, sense conèixer ningú, envoltat d'al.lots que no havien vist mai, a no ser trinxat i damunt la taula, un conill o una perdiu, el meu cervell va fer un sotrac. Més endavant em canviaren al "Lluís Vives", acabat d'inaugurar, amb gran anomenada de progressista. Al nou centre tampoc rutllaren gaire bé les coses. Allà fou on muntarem la primera cèl.lula comunista mercès a un contacte amb Ràdio Espanya Independent, via París. La història de les primeres pintades arran de la vaga d'Astúries i l'assassinat de Julián Grimau ja l'he explicada en un altre capítol. El cert és que no acabava d'integrar-me en cap dels col.legis ciutadans on la família em duia, i uns anys més tard vaig començar a ajudar el meu pare al taller. No feia gaire cosa -anar a comprar la pintura, mantenir la neteja del local, cobrar les factures...-. A poc a poc em familiaritzava amb un ofici -pintor-, que, imaginava, em seria útil el dia de demà per a guanyar-me les sopes.


La primera topada amb la Brigada Social no va fer més que enfortir el meu juvenil esperit de lluita. Vaig acabar les col.laboracions amb l'emissora del Partit signades per "Nova Mallorca", però continuava sentint un interès cada vegada més accentuat vers tot el que ens prohibia la dictadura. En aquell temps, la revista "Triunfo" començava a destacar-se com una publicació d'oposició al franquisme. Les emissores de ràdio (REI, la BBC de Londres, Ràdio París o Ràdio Moscou) em fornien de la informació de la qual estava privat per una ferrenya censura. Sense adonar-me'n, dominat per una creixent curiositat i per sortir una mica de la grisor cultural que ens aclaparava, vaig anar muntant una extensa xarxa de corresponsals a la resta de l'estat i a l'exterior que entretenien aquella difícil adolescència. Publicant la meva adreça a diverses revistes de difusió internacional (concretament "Mundo Hispànico", una publicació oficial que era llegida arreu del món) vaig començar a rebre cartes de Cuba, Mèxic, l'URSS, la Xina, Alemanya. A poc a poc anava rebent notícies de primera mà damunt tot el que s'esdevenia en el món. Una mestra cubana em tenia assabentat dels avenços de la revolució (campanya d'alfabetització, reforma agrària, nacionalització de les grans propietats nord-americanes, la crisi del Carib). M'enviava el "Bohemia", "Gramma" (òrgan del Partit Comunista Cubà) i "Casa de las Américas", la millor revista cultural que mai he pogut llegir, curulla d'articles de Jean-Paul Sartre, l'Onetti, García Márquez, Sánchez Vázquez, el Che Guevara, etc.

De la Xina, una redactora de la secció espanyola de Ràdio Pequín m'enviava les publicacions que editaven en castellà. "China Reconstruye" i "Pequín Informa" eren les més interessants i les que fornien d'una informació més extensa damunt la construcció del socialisme, el motiu de les diferències sino-soviètiques i de mil qüestions culturals de l'estat més poblat del planeta. Per la meva part, feia tot el possible -gastant bona part del meu sou setmanal- per a enviar a la gent que m'escrivia postals de Mallorca, algun disc de música popular, les poques revistes progressistes que començaven a sortir (especialment "Triunfo").

A Rússia, a Moscou concretament, tenia contactes amb un jove estudiant de literatura espanyola anomenat Serguei que també m'enviava el que s'editava en espanyol. Les publicacions "Unión Soviética", "Cine Soviético" o "Literatura Soviética" eren les que més m'interessaven.

Mentrestant, a Mallorca, la cultura continuava dominada pel nacional-catolicisme i el feixisme més exagerat. La banalitat era la norma general de la premsa. Mentre jo començava a llegir Brecht, Gorki, Trotski, Celine o Espriu, a Palma el Teatre Principal estrenava obres d'Alfonso Paso. El casament d'Irene d'Holanda amb Carles de Borbó i Parma, era titular de primera plana. A l'Hotel Formentor l'ex-rei Simeó de Bulgària entretenia els periodistes amb ximpleries. Manuel Benítez el Cordobés era l'heroi de masses del moment; i, com es de suposar, cap diari ciutadà parlava de Gabriel Alomar o Rosselló-Pòrcel, completament desconeguts o silenciats pels comissaris falangistes. Mai no hauríem de perdonar a la dictadura tot el mal que ens va fer, amagant aspectes fonamentals de la nostra història. Més endavant, a Llibres Mallorca, poguérem anar a comprar-hi els primers discs de la Nova Cançó, descobrírem la "Gramàtica Normativa" de Francesc de B. Moll, les rondalles de Mossèn Antoni Mª Alcover i els primers llibres de la col.lecció "Raixa", que ens obriren els ulls a l'existència d'una lluita amagada portada endavant per uns homes que, amb dificultat, bastien els fonaments d'un posterior recobrament nacional.

Els diaris de Ciutat continuaven parlant de bodes reials -el casament d'Aina Maria de Grècia amb Constantí-. L'Hotel Formentor i el de Son Vida -plens de multimilionaris i artistes de la Paramount o Century Fox- acabaven d'arrodonir l'actualitat. A tot això, per la meva banda, i dintre de les meves minvades possibilitats econòmiques, provava de distribuir el material que m'arribava dels aleshores anomenats països "socialistes" entre els meus corresponsals espanyols i d'altres. M'escrivia amb una al.lota asturiana, supós que membre del Partit Comunista per les informacions que em proporcionava damunt la reviscolada del moviment obrer a Astúries arran de les grans vagues del 62. Un dia la detingueren i li trobaren les cartes i bona part del material subversiu que li enviava. I aquí començà la "tragèdia". La Guàrdia Civil de Sama de Langreo va telegrafiar de seguida a la de Palma, i un matí, abans d'anar a la feina, mitja dotzena de guàrdies civils sense uniforme, envoltaren casa nostra a Son Serra i començaren l'escorcoll. Per sort no trobaren tot el que tenia amagat a la meva cambra! Crec que els hi faltava una mica de pràctica. A Mallorca, llevat les esporàdiques detencions dels anys quaranta i cinquanta, els rojos -afusellats la majoria en temps de la guerra- no donaven gaire senyals de vida. Amb diaris "Baleares" endarrerits havia tapat els munt de "Pequín Informa" i "Gramma" que m'enviaven els corresponsals. Damunt la tauleta de nit trobaren emperò un número de "Literatura Soviética", i la novel.la "Txapàiev" de Dimitri Fúrmanov que m'acabava d'enviar Serguei, des de Moscou. Penjat a la paret també tenia un calendari xinès amb reproducció d'escenes de la Llarga Marxa, que els semblà d'allò més subversiu: treballadors, milicians, banderes roges... Ho agafaren sense miraments i em feren pujar al cotxe per a acompanyar-los a la caserna. Als pares no els molestaren gaire, car ja devien saber que no es ficaven en res. Els digueren que havien d'interrogar-me i partírem. Estava ben atemorit, no us penseu! Que quan tens quinze o setze anys t'emportin sis guàrdies civils no són bromes.

A la caserna em ficaren a un despatx i em començaren a demanar si estava organitzat dins les Joventuts Comunistes. Volien saber els meus contactes amb el PCE. Degueren pensar que, aquell marruell -l'exuberant correspondència amb els països de l'Est, la distribució des de Mallorca a la resta de l'estat del material comunista-, no podia ser obra d'un al.lot tan jove, sense tenir darrere el suport d'una forta organització. A poc a poc comparegueren pel despatx els "comandaments" de la caserna. El capità, que digué, des de la porta: "Ah, ¿este es el joven comunista fichado por lo de Astúrias?"; el sergent de guàrdia; un tinent; tothom hi entrà a ensumar. No era cada dia que agafassin subversius! Del Govern Civil portaren una carpeta groga on sembla que hi havia la meva fitxa, la història de les pintades en favor de la vaga d'Astúries i l'Amnistia. Però jo no podia donar cap nom, era impossible! D'ençà la dissolució de la cèl.lula del "Lluís Vives", mai més no vaig entrar en contacte amb el PCE. A Mallorca no coneixia ningú que milités en el Partit Comunista. M'havia organitzat mitjançant Ràdio Espanya Independent, via París, i després, atemorit per les conseqüències de la primera acció, no ho havia tornar a provar. Havíem arribat a la caserna molt prest, devers les nou del matí, i em demanaren informació fins devers les cinc de l'horabaixa. No em pegaren, però no hi hagué cap tàctica que no provassin. M'atemoriren de totes les maneres que hom pot imaginar. Primer a les bones, després aixecant la veu, provant de convèncer-me que si els deia els noms dels "responsables" i companys no em passaria res.

Vaig basar la meva defensa en el simple interès cultural. Conèixer la història de la Unió Soviètica i la Xina; col.leccionar segells i targes postals; intercanvi de discs de música popular. Supós que finalment em degueren creure -eren gent del servei d'informació i devien comprovar que el meu rostre no mentia-. Així i tot foren més de vuit hores seguides d'interrogatori, i, en determinats moments, les pressions foren fortes, amb amenaces concretes d'enviar-me a un reformatori si no deia els noms dels camarades que dirigien l'organització on suposàvem militava.

Quan vaig tornar a casa hi havia preocupació i cares llargues. Les padrines -la mare del pare i de la mare- ploraven en un racó silenciosament, com si hi hagués un mort a la família. Mumare, nerviosa, feinejava d'aquí per allà, per no haver de mirar-me als ulls i castigar-me. El pare, que aquell dia no anà a treballar preocupat per la detenció, em digué "Acabaràs malament. Tots els amics de la meva generació, els il.luminats que volien canviar el món, fer la "repartidora" en temps de la guerra, els he vists morts, afusellats a la vorera del camí del poble. Jo em vaig salvar per pura casualitat, del tret de gràcia al clotell. Els que no es ficaren en res, de seguida, en acabar la guerra, trobaren feina, bones col.locacions. Els altres, els revolucionaris de debò, uns desgraciats ens mans de qualsevol propietari sense escrúpols demanant l'almoina d'un jornal per a poder mantenir la família. Aquest serà el teu futur, si no espaviles".

Per sort o per desgràcia, mai no vaig fer cas de les assenyades recomanacions del pare.

Miquel López Crespí

Del llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Lleonard Muntaner, Ciutat de Mallorca, 1994)

Pàgines del dietari d´un escriptor de les Illes: la novel·la històrica a Mallorca

Turmeda | 15 Maig, 2007 09:53

Determinats diaris mallorquins no havien informat de les meves cinc darreres novel·les publicades, de sis poemaris recents i tres obres de teatre, a part dels vuit o nou darrers premis literaris (el Miquel Martí i Pol de la Universitat Autònoma de Barcelona, el Premi de Literatura de l’Ateneu de Maó, el Ciutat de Sagunt, el Roc Boronat de Barcelona, el premi de poesia Marià Manent, el Ciutat de Xàtiva, el Premi Ciutat de Tarragona 2005 i ara el I Premi Internacional de Narrativa, entre molts d’altres). Cap d’aquestes obres no havia sortit a les pàgines de cultura. Cal dir que tampoc m’havia molestat a anar a parlar amb el director de la publicació o el responsable de la secció de cultura. Altres amics també han patit i pateixen igual campanya rebentista i de control neoparanoucentista sobre la seva obra. El més trist i miserable d’aquesta esgarrifosa situació cultural és que els mateixos que fan aquestes ximpleries d´infant malcriat, d’al·lotot curull d’enveja, després enlairen els amics o qualsevol aprenent d’escriptor que amb dificultat ha escrit algun poemari o llibre de narracions que ningú no comprarà. (Miquel López Crespí)


Pàgines del dietari d´un escriptor de les Illes: el Premi Internacional de Narrativa de Vinaròs (Castelló)


L’Editorial Antinea i la publicació de la novel·la La conspiració



Els amics de l’Editorial Antinea i els organitzadors del I Premi Internacional de Narrativa “Ayguals de Izco 2006” em demanen unes paraules sobre la història de la meva novel·la, La conspiració, obra que guanyà el premi en la seva primera convocatòria. Aquesta petició m’ha fet evocar els dies d’amistat que vaig compartir amb els organitzadors del guardó, la junta directiva de l’Associació “Amics de Vinaròs”, aquell desembre del 2006. Record ara mateix les atencions del coordinador de l’Associació, l’amic Josep Lluís Pascual, del tresorer Sebastià Torres, de l’historiador i investigador Agustí Delgado Agramunt... I també les paraules amables i d’encoratjament dels membres del jurat que m’atorgaren el premi: el catedràtic de literatura espanyola de la Universidad Autónoma de Madrid Francesc Caudet, el també catedràtic Francesc Asensi i les escriptores Encarna Fontanet, Ester Forner i Alícia Giménez Barlett, sense oblidar la directora de l’Editorial Antinea, Alícia Coscollano que ha estat la responsable de totes les qüestions artístiques i tècniques referents a l´edició de la novel·la guardonada, La conspiració.

Alícia Coscollano, la directora de l’Editorial Antinea, porta endavant tota la planificació de les edicions de llibres d’assaig, història de Vinaròs, poesia, teatre i novel·la de l’editorial. I cal dir-ho, és una vertadera llàstima i una desgràcia per al país, que la situació d’esquarterament nacional que patim, la conversió dels Països Catalans en compartiments cada vegada més aïllats entre si, faci que Antinea sigui tan poc coneguda a les Illes com, per exemple l’Editorial Moll o El Gall Editor a Castelló. Però als cappares de la transició, als hereus del franquisme i als nous aspirants a sous i cadiretes ja els va anar bé així: enllestir una Constitució que no reconeix el dret a l’autodeterminació de la nació i a més ens prohibeix la possibilitat de federar les activitats dels tres bocins principals en què vàrem ser dividits (des de la derrota de 1714, consolidada amb la victòria de Franco el 1939 i la redacció de la Constitució espanyola de 1978).

Alícia Coscollano, la directora d’Editorial Antinea, va ser l’autora del primer article informatiu sobre el lliurament del I Premi Internacional de Narrativa que sortí publicat, al número 293 de la revista 7 dies.

Pensant en alguns fets que m’havien esdevengut en els darrers anys m’adonava que determinats diaris mallorquins no havien informat de les meves cinc darreres novel·les publicades, de sis poemaris recents i tres obres de teatre, a part dels vuit o nou darrers premis literaris (el Miquel Martí i Pol de la Universitat Autònoma de Barcelona, el Premi de Literatura de l’Ateneu de Maó, el Ciutat de Sagunt, el Roc Boronat de Barcelona, el premi de poesia Marià Manent, el Ciutat de Xàtiva, el Premi Ciutat de Tarragona 2005 i ara el I Premi Internacional de Narrativa, entre molts d’altres). Cap d’aquestes obres no havia sortit a les pàgines de cultura. Cal dir que tampoc m’havia molestat a anar a parlar amb el director de la publicació o el responsable de la secció de cultura. Altres amics també han patit i pateixen igual campanya rebentista i de control neoparanoucentista sobre la seva obra. El més trist i miserable d’aquesta esgarrifosa situació cultural és que els mateixos que fan aquestes ximpleries d´infant malcriat, d’al·lotot curull d’enveja, després enlairen els amics o qualsevol aprenent d’escriptor que amb dificultat ha escrit algun poemari o llibre de narracions que ningú no comprarà.

Per això que Alícia, la directora d’Editorial Antinea, fes una simple nota informativa ja era tot un detall a tenir en compte.

La senzilla, però emotiva crònica d’Alícia Coscollano, deia: “Els Salons Paladium era el lloc escollit per a una cita literària que iniciava la seva singladura i que en aquesta primera convocatòria, assolia un nivell d´èxit memorable tant en l’organització de l’acte de lliurament del premi com en la planificació que durant aquests mesos ha dut a terme l’Associació Cultural Amics de Vinaròs, amb un president, José Luis Pascual, que encapçala la consecució d´instaurar un premi literari d’envergadura, una fita que dóna prestigi al món de les lletres i la cultura de Vinaròs, que es pot convertir en referència obligada de qualitat literària.

‘L’acte de lliurament del premi reunia gent del món de la cultura, la política, el periodisme de Vinaròs i de la comarca, el representant d´Unió de Mútues, el director gerent d’aquesta entitat, Juan Enrique Blasco Sánchiz, i membres i simpatitzants de l’Associació Cultural Amics de Vinaròs en el transcurs d´un sopar que culminava l’esforç de l’associació per conquerir aquesta gesta culturalment tan significativa per a la nostra localitat.

‘El mallorquí Miquel López Crespí sorgia com a guanyador del premi amb l´obra La conspiració, una d'obres que el jurat considerava finalistes, juntament Les dones de l’almirall. La conspiració se situa inicialment a França, en el context històric de la Revolució Francesa, per posteriorment centrar l’argument a Espanya, durant el regnat de Carles IV i tot el que la monarquia absolutista va significar per a l’Estat.

‘Francisco Caudet, membre del jurat, cap de departament i catedràtic de literatura espanyola de la Universitat Autònoma de Madrid, definia La conspiració com una obra d'altíssim nivell ‘amb capítols que s’entrellacen entre si com s’entrellaça la memòria’. Caudet afegia que el llibre captivava per una aparent senzillesa, ‘la qual cosa denota un magistral domini del llenguatge’. Altres membres del jurat que han integrat els valors i el criteri del premi acabat d´instaurar han sigut Ester Forner, Francisco Asensi, Encarna Fontanet i Alícia Giménez.

‘Quan al guanyador, Miquel López Crespí és un col·laborador assidu dels diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, Cort, L’Estel, El Mundo-El Día de Baleares, o El Mirall.

‘Miquel López Crespí ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig entre les quals destaquem: Necrològiques, L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, L’obscura ànsia del cor, El cicle dels insectes, entre molts d’altres.

‘Així, un nom ja amb una consolidació més que demostrada ha encetat el periple cultural d´una iniciativa que, desitgem, segisca endavant en pròximes edicions que assolisquen el mateix nivell quant a criteri d´elecció que en aquesta primera edició.

‘El llibre, que editarà l’Editorial Antinea, també és un símbol de com es pot treballar, unint esforços, en pro de la cultura vinarossenca, que històricament, i fins els nostres dies, ha aportat al món de les lletres i la música noms de tanta rellevància com el mateix W. Ayguals de Izco, Giner Sorolla o Carles Santos. Tot per una causa comuna que, sens dubte, ho mereix. Enhorabona a l’Associació Cultural Amics de Vinaròs: l’esforç ha valgut la pena”.

Miquel López Crespí

Podeu fer les comandes de la novel·la La conspiració a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

Correu electrònic: antinea@editorialantinea.com

editorialantinea@gmail.com

Telèfon: 964-450085

Gran acte cultural a Palma (Mallorca): homenatge a Palau i Fabre

Turmeda | 13 Maig, 2007 19:44

Rafel Bordoy, Vicenç Calonge, Gabriel Florit, Clara Fontanet, Joan Fullana, Miquel López Crespí, Rosa Maria Llabrés, Miquel Àngel Lladó (que inició la velada), Jaume Munar, Pere Perelló, Elisenda Pipió, Josep Pizà, Jaume Pomar, Jaume C. Pons, Guillem Rosselló Bujosa, Gabriel S.T. Sampol, Emili Sánchez Rubio, Lluís Servera, Àngel Terrón, Matias Tugores y Antoni Vidal Ferrando. Tres escritores más (Biel Mesquida, Joana Maria Mas y Miquel Perelló) apoyaron la convocatoria sin estar presentes. El cantautor Josep Arnau Estrades finalizó la velada. (Diario de Mallorca)


Homenaje plural a Palau i Fabre en Palma


Veinte escritores isleños se reúnen en reconocimiento a la trayectoria del poeta catalán, honoris causa de la UIB



Josep Palau i Fabre

Per PERE MARÍ (Diario de Mallorca)


Illa de Llibres, la librería del Consell en La Misericòrdia, hospedó ayer el segundo homenaje que rinden los escritores mallorquines a Josep Palau i Fabre en poco más de dos semanas. 21 autores isleños se reunieron, convocados por el Centre Cultural Capaltard, para leer sus textos preferidos del autor catalán, que cumplió 90 años el pasado 21 de abril. No será el último reconocimiento que reciba en Mallorca, ya que en junio, el Festival de Poesia de Lloseta también le reservará un espacio.

"Palau i Fabre, que es también doctor honoris causa por la Universitat de les Illes Balears (en 2005), cuenta con un curriculum deslumbrante", relata Vicenç Calonge, de Capaltard. Calonge también colaboró en el homenaje a quien fue impulsor de muchas iniciativas de recuperación de la literatura catalana tras la Guerra Civil, así como un gran especialista en la obra de Pablo Picasso.

"Al ver las dimensiones de los actos en honor de Palau i Fabre en Cataluña" relata Calonge, "decidimos que también sería bueno convocar un homenaje aquí. Entonces, no conocíamos la existencia de otra convocatoria similar. La respuesta, en todo caso, ha sido muy buena. Todos los autores se manifestaron entusiasmados con la iniciativa y hubiésemos podido ser más, pero preferimos limitar el número de intervenciones para que el acto no fuese demasiado largo".

Cada uno de los escritores participó en el homenaje leyendo durante tres o cuatro minutos algunos textos escogidos de Palau i Fabre. En algún caso, preparado especialmente para la ocasión, como Maties Tugores, que presentó una traducción del Chant espirituel escrito en francés por el autor catalán. Para él, el homenajeado "es la quintaesencia de la poesía y cuenta con una obra que merecería ser traducida a muchos más idiomas".

Antoni Vidal Ferrando definió a Josep Palau i Fabre como "un aventurero de las palabras y de la vida", mientras que el poeta Jaume Pomar destacó su caracter de "heredero del legado de Bartomeu Rosselló-Pórcel" y su pasión "por conseguir una poesía europea en lengua catalana", asumiendo inicialmente "una actitud de autor maldito". Gabriel de la S. T. Sampol selecció unas traducciones de Rimbaud.

El listado completo de participantes en el acto incluyó a Rafel Bordoy, Vicenç Calonge, Gabriel Florit, Clara Fontanet, Joan Fullana, Miquel López Crespí, Rosa Maria Llabrés, Miquel Àngel Lladó (que inició la velada), Jaume Munar, Pere Perelló, Elisenda Pipió, Josep Pizà, Jaume Pomar, Jaume C. Pons, Guillem Rosselló Bujosa, Gabriel S.T. Sampol, Emili Sánchez Rubio, Lluís Servera, Àngel Terrón, Matias Tugores y Antoni Vidal Ferrando. Tres escritores más (Biel Mesquida, Joana Maria Mas y Miquel Perelló) apoyaron la convocatoria sin estar presentes. El cantautor Josep Arnau Estrades finalizó la velada.

Diario de Mallorca (12-V-07)

Dia 27 de maig: un nou Pacte de Progrés a les Illes?

Turmeda | 13 Maig, 2007 12:18

Si l´actual pacte PP-UM s´hagués signat per una durada de vuit anys no veuríem tanta preocupació entre les fileres del partit governant. Ni tampoc tanta propaganda embafadora arreu! Cartells que cobreixen edificis sencers, finques fins a una alçada de sis o set pisos! Mai no s´havia vist res de semblant a Ciutat! Potser és en aquests moments, quan ja és massa tard, que els conservadors s´adonen que no ho han fet tan bé com ens volen fer creure; i si el PSOE puja abastament, el Bloc es manté i a Maria Antònia Munar li dóna per tornar voler pactar amb Francesc Antich, l´ensurt del PP dia 27 podria ser d´aquells que fan història. (Miquel López Crespí)


Escriptors mallorquins contra la dreta: un article de Miquel López Crespí


Eleccions 2007: la possible derrota del PP


Un nou Pacte de Progrés a les Illes?



Tot indica que hi ha nervis en el PP. Algunes enquestes, d´aquelles que només són d´us intern dels partits i que han fet empreses de molt de prestigi dedicades a la investigació del comportament electoral de la societat illenca, indiquen que el partit de Jaume Mates està molt amoïnat. Si el PP no obté una majoria absoluta aclaparadora es veurà novament en mans d´UM i de Maria Antònia Munar amb el cost tan elevat que aquesta opció significa. Si l´actual pacte PP-UM s´hagués signat per una durada de vuit anys no veuríem tanta preocupació entre les fileres del partit governant. Ni tampoc tanta propaganda embafadora arreu! Cartells que cobreixen edificis sencers, finques fins a una alçada de sis o set pisos! Mai no s´havia vist res de semblant a Ciutat! Potser és en aquests moments, quan ja és massa tard, que els conservadors s´adonen que no ho han fet tan bé com ens volen fer creure; i si el PSOE puja abastament, el Bloc es manté i a Maria Antònia Munar li dóna per tornar voler pactar amb Francesc Antich, l´ensurt del PP dia 27 podria ser d´aquells que fan història.

Els polítics professionals haurien de recordar que en unes eleccions no hi ha res de segur, que les previsions més optimistes es poden fondre com el sucre dins un tassó d´aigua per qualsevol circumstància imprevista. Molts dirigents dels partits que conformaven la direcció de Pacte de Progrés no imaginaven ni tenien prevista la derrota electoral de 2003. En puc donar fe perquè en vaig parlar amb molts en aquella època. Tothom era segur de la victòria progressista i, pel que deien, ja s´havien fet els plans per a la reorganiztació futura del nou govern, amb canvis importants en totes les conselleries i direccions generals. Per això el disgut, la crisi posterior de molts dirigents quan s´adonaren de la dura realitat que mostraven les urnes.

No podrem entendre la surrealista historia de les cintes de Roque López sense pensar en els nervis que comentam. Possiblement la tan desitjada majoria del PP depèn dels vots que Jaume Mates pugui perdre a Eivissa i que el diputat de l´illa de Formentera anàs a parar a mans progressistes. Aleshores, novament, com l´any 1999, tot tornaria estar en mans d´UM i de la presidenta del Consell Insular de Mallorca, ja que les enquestes de què parlàvem li donen uns bons resultats electorals.

Ningú no hauria d´oblidar les excel·lents relacions que sempre ha mantingut Maria Antònia Munar amb Francesc Antich ni com, en el passat, en aquells pactes en el Consell de Mallorca entre UM i el PSOE per a debilitar el PSM, ambdós polítics anaven de la mà, units molt estretament. Aquesta sintonia existent entre Antich i Munar, reforçada en els anys 1995-99, es consolidà amb el Pacte Progressista de 1999. Com va explicar per activa i per passiva la presidenta del Consell Insular de Mallorca, enemiga aferrissada dels Verds de Joan Buades i Margalida Rosselló i d´EU; ella només pactava amb el PSOE; els “petits”, tenir-los controlats, era cosa del PSOE. Per a Maria Antònia Munar, que mai ha anat de comunistes ni d´ecologistes, els Verds i EU no deixaven de ser els al·lotets mal criats de la socialdemocràcia. I tenir-los a ratlla era feina de Francesc Antich.

Malgrat que, per a un observador exterior, els Verds i EU se’n portassin sempre totes les endemeses d´UM, el cert era, com s´ha demostrat posteriorment, que l´enemic a batre era el nacionalisme d´esquerra, el PSM. L´estreta unitat existent entre PSOE i UM quan l´afer de la incineradora de Son Reus, un problema que comportà l´expulsió del PSM del govern del Consell Insular fins que s´aveniren a inaugurar la incineradora, va ser planificat de forma molt ben estudiada per Antich i Munar. A conseqüència d´aquesta crisi, Mateu Morro va dimitir els seus càrrecs de responsabilitat política durant una llarga temporada i, amb el temps, el PSM perdé un diputat i prop de dos mil vots. Havia començat la davallada electoral somniada pels uemistes.

Qui s'atreveix a afirmar ara que UM no pactarà amb el PSOE? Res no és impossible entre polítics professionals que lluiten pel poder i, com de costum i ja estam acostumats, els pactes posteriors a dia 27 només dependran dels oferiments que tant Francesc Antich com Jaume Mates facin a UM. Res no fa preveure que Unió Mallorquina pateixi una davallada de vots espectacular. Fins i tot és possible que Unió Mallorquina no solament condicioni el futur govern de les Illes; el més espectacular seria, sens dubte, que, si no obtingués la majoria absoluta Catalina Cirer, el regidor d´UM fos la peça clau i decisiva per a formar govern municipal a la nostra ciutat.

Ara està per veure si en els dies que manquen de campanya el PSOE aconsegueix fer una pujada important i que sigui vertaderament decisiva tant en nombre de vots com en diputats i regidors. La repetició d’un hipotètic Pacte de Progrés no depèn tant de la dels escons i regidors del Bloc, que també és molt important, sinó sobretot de la pujada que pugui fer el PSOE dia 27 de maig.

Miquel López Crespí

Escriptors mallorquins contra el PP. La primera crida a la lluita

Turmeda | 12 Maig, 2007 05:06

El 30 de maig de l'any 2003 l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés.



El 30 de maig de l'any 2003, l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés.


Escriptors mallorquins contra el PP: la primera crida a la resistència després de la victòria de la dreta l'any 2003.


Tots els diaris de les Illes destaquen i valoren molt positivament el ferm discurs que, en defensa de la nostra cultura ha fet l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí en l'acte d'inauguració de la XXI edició de la Fira del Llibre. El periodista Sebastià Bennasar en crònica publicada en Diari de Balears (31-V-03) sota uns titulars que deien "Fira del Llibre 2003: l'exigència d´ús social del català, al Born. El pregoner López Crespí, Sampol [vicepresident del Govern Balear] i Munar [presidenta del Consell de Mallorca] demanen que es faci 'militància lingüística' ferma", escrivia: "Francesc de Borja Moll i la necessitat d'implicar tota la societat en l´ús de la llengua catalana foren els grans protagonistes ahir a l'acte inaugural de la XXI edició de la Fira del Llibre, que aplega 31 expositors en el passeig del Born fins al proper diumenge 8 de juny.


'L'escriptor Miquel López Crespí va ser el pregoner de la festa i va explicar que 'tot i que vaig escriure aquest text abans de la Fira ara pot agafar un altre sentit i ser interpretat d'una altra manera'.
'López Crespí va explicar que 'Francesc de Borja Moll ens ha ajudat a servar la paraula i també l'esperit de lluita en uns temps foscos. Ara mateix, malgrat els avanços que s'han de fet en el camp de la nostra normalització cultural, ens cal tenir sempre present l'esperit de resistència contínua del nostre gran filòleg' i assegurà que 'aquelles rondalles, llegides a començaments dels anys seixanta per l'equip de col·laboradors que va poder reunir el prestigiós filòleg, tingueren una importància cabdal en la preservació del nostre llegat cultural'.
'L'escriptor pobler també incidí que 'la continuació de la gran obra interrompuda de mossèn Alcover, el Diccionari català-valencià-balear, és una de les fites més importants de la nostra història pel que fa a la preservació de la llengua catalana. No hem d'oblidar, tampoc, que, entorn de la represa de la postguerra, l'Obra del Diccionari constituí una autèntica plataforma unitària de reconstrucció nacional dels Països Catalans, molt modesta per les circumstàncies, és clar, però important com a nucli de reagrupació de supervivents, de divulgació i conscienciació envers el poble en general i les noves generacions en particular'. 'López Crespí també va fer un important repàs a la feina feta des de l'Editorial Moll per impulsar la literatura en català a Mallorca i per publicar llibres 'amb els quals ens alletàrem els escriptors de la generació dels 70'.
'Aquesta inauguració de la Fira del Llibre va estar més polititzada que mai, ja que des de la tribuna d'oradors tant el batle Joan Fageda, com el vicepresident del Govern, Pere Sampol, i la presidenta del Consell, Maria Antònia Munar, es varen adreçar al públic. [...]
'Sampol explicà que 'davant la disminució de l´ús social de la llengua només hi havia una actitud possible. No és l'hora de plorar sinó de fer pedagogia per aconseguir que l'ús social del català augmenti. Hem de fer una militància cultural, lingüística i fins i tot política per ajudar a estimar i conèixer la nostra llengua a tots els nouvinguts i residents a les Illes'.
'Munar va tancar l'acte i va donar per inaugurada la fira explicant que 'és un goig que els llibres surtin al carrer cada primavera i que la cultura s'apropi a tots els ciutadans'. Però assenyalà també que 'tot i que no hi ha més lector de cada vegada s'edita més. Ara per ara és necessari incentivar la lectura d'aquests llibres que s'han editat i més en aquesta era de noves tecnologies que no ho afavoreixen'".


Per la seva banda, la periodista Laura Moyà des de les pàgines de cultura del diari Última Hora deia, sota els grans titulars que donaven la notícia de la inauguració de la XXI edició de la Fira del Llibre "Miquel López Crespí reclama un mayor 'uso social del catalán' en el pregón de la Fira del Llibre" : "Un pregón centrado en la figura de Francesc de B. Moll y en la defensa de la lengua, encargado y leído por Miquel López Crespí, abrió las actividades de la jornada.
''Francesc de B. Moll nos ha ayudado a conservar la palabra y, tambíen, el espíritu de lucha en unos tiempos oscuros', afirmó López Crespí. Unos tiempos actuales porque 'ahora mismo, a pesar de los avances que se han hecho en el campo de nuestra normalización lingüística y cultural, debemos tener siempre presente el espíritu de resistencia continua de nuestro gran filólogo'. Para López Crespí, 'para esparcir la ceniza que todavía planea sobre nuestros signos de identitad, nada más poderoso que la obra vital, gigante, de Moll'. Aunque, por encima de todo, el escritor destacó la necesidad de recuperar 'el uso social del catalán'".


Publicat en la revista L'Estel (1-VII-03)


Polítics professionals: sous i privilegis

Turmeda | 10 Maig, 2007 11:30

Per a la gent que cada dos per tres érem a comissaria per haver estat a l’avantguarda de la lluita per la llibertat, fora incomprensible que hom pogués enriquir-se amb la renúncia d´idees i principis. Ja sabíem que la dreta, els quaranta anys de la dictadura així ho demostren, emprava la política per a especular i guanyar diners amb moltíssimes operacions d’origen dubtós. La corrupció del franquisme o els que, sense cap mena de vergonya, se’n sentien els hereus, no ens sorprenia. El que ens va sobtar, i encara a aquestes alçades de la nostra vida ens sorprèn, va ser constatar com l’abandonament de la lluita per la República, l’oblit del combat per la unitat sindical per part de molts dirigents sindicals significava en la pràctica, no un “assenyat pragmatisme” com predicaven els corifeus de la mistificació, sinó la possibilitat de viure tota la vida sense treballar com els altres mortals, dedicant-se exclusivament al servei del règim. (Miquel López Crespí)


Els escriptors mallorquins i la lluita contra el feixisme. Memòria històrica de la lluita per la República i el Socialisme


Els sous dels nostres polítics



L'esquerra revolucionària era a l'avantguarda de la lluita per la República i el socialisme en el mateix moment què el carrillisme (PCE) pactava amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Just en el moment en el qual els oportunistes cobraven els primers sous del nou règim sorgit de la reforma, els comunistes d´OEC eren perseguits i demonitzats. Josep Capó, Miquel López Crespí i Jaume Obrador anaven a la presó just en el moment que els venuts començaven a cobrar els primers sous de la monarquia.

He de reconèixer que pertany a una generació que no té res a veure amb l’herència de la postmodernitat ni amb els iuppis que, des de les renuncies i traïdes de la transició, han fet els diners amb l´oblit de la memòria històrica. Cal dir que molts d’aquests oportunistes i vividors del romanço que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, ara, en veure que són a punt de l’extraparlamentarisme, com a nous conversos al republicanisme, s’apunten a les nostres lluites, provant de fer oblidar el seu recent passat. Quin cinisme! Ells, molts dirigents carrillistes, l’avantguarda activa de la lluita antirepublicana en temps de la transició, ara volent fer-se perdonar tot el que han fet contra l’esquerra i les persones que sí que servaven la memòria combativa del nostre poble. Dic tot això perquè encara estic sorprès després d’haver llegit la relació del que cobren i cobraran molts dels nostres polítics. Ho he llegit al Diari de Girona i encara no puc creure que la política oficial doni per a tant. Segons s’hi diu, el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, cobrarà un sou que, quines coses més curioses!, serà 35.697 euros inferior a la pensió que rebrà el expresident de la Generalitat, Pasqual Maragall. Segons queda recollit en els Pressupostos Generals de l’Estat, Zapatero cobrarà 89.303,28 euros en dotze mensualitats. La seva retribució continua sent inferior a la de les principals autoritats del Poder Judicial i del Consell Econòmic i Social (CES), entre d’altres. Aquesta assignació, com dèiem, queda força lluny de la que rebrà Maragall: expresident percebrà un sou de 125.000 euros anuals i, segons el que va aprovar en el seu moment el Parlament, posteriorment tendrà dret a un pagament vitalici de 94.000 euros, quantitat també, segons informa el diari citat, superior al sou del president del Govern central. Aquesta pensió supera fins i tot el sou que tenen els ministres de l’executiu de Zapatero.

Nosaltres procedim d´una generació de militants antifranquistes per als quals el servei al poble es feia, a vegades, a costa de la pròpia vida. Quants d’esquerrans de la generació de lluitadors republicans no hauré conegut que varen estar anys i més anys a la presó i que, en sortir, i això els que sortien!, malmesa la salut, encara posaven part dels seus esquifits ingressos per a pagar diaris clandestins que servien per a lluitar contra la dictadura. Fins a mitjans dels anys setanta, una vegada consolidada la reforma del sistema, en els anys de la transició, ningú de l’esquerra antifeixista hauria pogut imaginar les fortunes que es feren amb el correu de la política. Per a la gent que cada dos per tres érem a comissaria per haver estat a l’avantguarda de la lluita per la llibertat, fora incomprensible que hom pogués enriquir-se amb la renúncia d´idees i principis. Ja sabíem que la dreta, els quaranta anys de la dictadura així ho demostren, emprava la política per a especular i guanyar diners amb moltíssimes operacions d’origen dubtós. La corrupció del franquisme o els que, sense cap mena de vergonya, se’n sentien els hereus, no ens sorprenia. El que ens va sobtar, i encara a aquestes alçades de la nostra vida ens sorprèn, va ser constatar com l’abandonament de la lluita per la República, l’oblit del combat per la unitat sindical per part de molts dirigents sindicals significava en la pràctica, no un “assenyat pragmatisme” com predicaven els corifeus de la mistificació, sinó la possibilitat de viure tota la vida sense treballar com els altres mortals, dedicant-se exclusivament al servei del règim. No és estrany que aquest mateix règim pagui amb tan bons emoluments tan fidels servidors! I que, si cal, sigui capaç de fer doctor honoris causa aquell qui va començar la seva carrera política manant l’extermini dels comunistes del POUM, o els anarquistes de la CNT en els Fets de Maig de 1937, cas recent de Santiago Carrillo.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (8-V-07)

OCB: Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Joan Mas i Vives, Joan Miralles, Lleonard Muntaner i Miquel Pons amb l´OCB

Turmeda | 09 Maig, 2007 19:09

Joan Mas i Vives, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Joan Miralles, Lleonard Muntaner i Miquel Pons amb l´OCB.


Com a persones que creim fermament en l'autogovern de la nostra terra, reclamam que es compensin les limitacions de la insularitat i que s'implantin els mecanismes econòmics i fiscals per esmenar-les. També reclamam que es traspassin les competències imprescindibles per garantir el vertader autogovern. Com a persones que encarnam el futur d'aquesta terra i com a persones que estimam Mallorca, volem cridar tots plegats: EL FUTUR ÉS NOSTRE, SUS MALLORCA! (Manifest de la Diada per la Llengua i l´Autogovern)


Manifest de la Diada per la Llengua i l'Autogovern



Com cada any, han participat en la manifestació de la Diada per la Llengua i l´Autogovern nombrosos intel·lectuals mallorquins compromesos en la lluita contínua en defensa de la nostra identitat com a poble. En la fotografia podem veure Joan Mas i Vives, Antoni Vidal Ferrando, Joan Miralles, Lleonard Muntaner, Miquel Pons i Miquel López Crespí. Una bona mostra de la intel·lectualitat progressista i nacionalista mallorquina que sempre ha estat a l´avantguarda de la lluita en defensa de la cultura catalana i de l´autogovern.

Nosaltres, persones que estimam Mallorca, la volem esponerosa, rica i solidària. Com a persones convençudes que només la cultura fa ciutadans plenament lliures, demanam als propers governants que apostin clarament i rotunda per millorar la qualitat de vida cultural als pobles i ciutats de les Illes Balears. Com a persones preocupades per la degradació del sistema educatiu a les Illes Balears a causa de l'interès nul de l'actual Conselleria d'Educació, demanam que es potenciï el sistema educatiu i es facin les inversions necessàries per capgirar les dades negatives pel que fa a abandonament de l'ensenyança obligatòria i el fracàs escolar. Com a persones que creim que la llengua no només és la millor eina de comunicació entre persones, sinó que a més a més és l'esperit d'un poble, i com a persones favorables a la diversitat cultural i lingüística, reclamam a tothom un respecte escrupolós a totes i cadascuna del centenar de llengües que es parlen a Mallorca. A les institucions, que posin en marxa una política intercultural vertadera, on la llengua catalana tengui el paper de preeminència que li correspon com a llengua pròpia de les Illes Balears.

Com a persones que creim fermament en el sistema democràtic, demanam que els responsables polítics es comportin honestament i que respectin tots els mecanismes de participació democràtica. Com a persones que tenim la llengua catalana com a primera llengua, exigim respecte als nostres drets lingüístics i demanam als catalanoparlants que adoptin una actitud reivindicativa davant les administracions públiques en defensa de la nostra llengua. També els demanam que utilitzin el català en tots els aspectes de la vida quotidiana i que hi parlin als nouvinguts per facilitar-los que s'integrin. Com a ciutadans del món i com a persones que estimam Mallorca, volem que tots els alumnes de les Illes Balears tenguin el català com a llengua vehicular i que tot l'alumnat tengui accés a l'aprenentatge de dues llengües més.

Com a ciutadans de la Unió Europea, demanam que es reconegui immediatament la llengua catalana com a llengua oficial de ple dret a les institucions de la Unió. Com a ciutadans de l'Estat espanyol, demanam al Govern espanyol que garanteixi el dret de tots els ciutadans a poder utilitzar la llengua catalana en les seves relacions amb l'Administració. Per aquest motiu, exigim a les institucions estatals que aboleixin tots els decrets i disposicions legals que limiten l'ús de la llengua catalana. Com a ciutadans de les Illes Balears i com a persones que estimam Mallorca, demanam als futurs governants que mai més s'utilitzin les institucions autonòmiques (Govern i Consell) per promoure iniciatives contra la nostra llengua i la nostra cultura. Com a ciutadans residents als municipis de les Illes Balears, demanam als ajuntaments, que són les institucions més properes a la ciutadania, que s'impliquin activament en el procés de normalització lingüística i que potenciïn la llengua catalana en tots els àmbits. Així mateix, els demanam que fomentin que la població nouvinguda aprengui la nostra llengua per afavorir que s'integrin plenament en la societat mallorquina.

Com a persones immigrades i com a persones que estimam Mallorca, exigim a les institucions que articulin els mitjans adequats per garantir la cohesió social a les Illes Balears. Demanam també als que encara no usen la llengua de Mallorca que facin un esforç per aprendre-la. Aquest aprenentatge els permetrà ampliar els seus horitzons culturals, integrar-se en la societat que els ha acollit i estimar-la. Com a persones que creim fermament en l'autogovern de la nostra terra, reclamam que es compensin les limitacions de la insularitat i que s'implantin els mecanismes econòmics i fiscals per esmenar-les. També reclamam que es traspassin les competències imprescindibles per garantir el vertader autogovern. Com a persones que encarnam el futur d'aquesta terra i com a persones que estimam Mallorca, volem cridar tots plegats: EL FUTUR ÉS NOSTRE, SUS MALLORCA!

Diari de Balears (6-V-07)

Escriptors mallorquins contra el feixisme. Fotografies de l´acte antifeixista de Calvià

Turmeda | 09 Maig, 2007 10:49

Pere Morey Servera, Gabriel Florit, Miquel López Crespí...


Comunicat de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica


¡ROJOS ASESINOS!


Una altra vegada, i van ja una mala fi, el Bosc de la Memòria ha sofert un nou atac dels covards, intol.lerants i feixistes.



Entre el nombrós grup de persones que eren al Bosc de la Memòria per a fer front als atacs feixistes hi havia, entre moltes altres persones: Cecili Buele, Maria Antònia Oliver Paris, Carme Cano Darder, Margalida Capellà, Antònia Mercadal Serra, Josep Juàrez i els escriptors Miquel López Crespí, Pere Morey Servera i Biel Florit.

Durant la matinada del dia 28 de maig, alguns éssers (no poden tenir el qualificatiu d’humans) han experimentat el plaer de fer mal, i han atemptat contra la memòria i la dignitat de les persones que tenen el seu record en uns arbres que, com els va passar a ells mateixos fa 71 anys, no poden defensar-se de la força bruta i bestial d’aquells “valents”, que, d’amagat, en l’obscuritat, sense testimonis, han volgut, de nou, acovardir-nos. Ara han fet pintades: a la placa commemorativa han escrit “Rojos Asesinos” i “Arriba España!”, després han traslladat le seves dedicatòries a l’esculptura central per acabar esborrant els noms de 20 de les persones recordades.

Per això, l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Història de Mallorca vol fer públic el següent text:



La néta d´Emili Darder, el batle de Palma (Mallorca) assassinat pels feixistes l´any 1937, Carme Cano Darder; l´escriptor Miquel López Crespí i la presidenta de l´Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, Maria Antònia Oliver París.

1. El Bosc de la Memòria està situat dins una zona verda municipal, propietat de l’Ajuntament de Calvià. El Bosc de la Memòria és un parc fet, sembrat i mantingut amb els doblers de tots els ciutadans i ciutadanes de Calvià. El Bosc de la Memòria va ser creat per acord del plenari de l’Ajuntament de Calvià. Per tant, l’Ajuntament de Calvià té la responsabilitat directa, única i exclussiva no només del seu manteniment sinó també de la seva preservació. Així doncs, EXIGIM a l’Ajuntament de Calvià que actui de la mateixa manera com ho faria si uns “animals” atemptassin contra qualsevol instal.lació del Municipi. Així, EXIGIM a l’Ajuntament de Calvià que actui judicialment interposant totes quantes denúncies siguin necessàries per protegir el seu patrimoni, que és el de tots, i la memòria de totes les persones representades dins el Bosc, que també és la de tots els demòcrates.

2. EXIGIM que el Regidor de Policia abandoni l’absurda idea, o justificació, de què els atemptats són cosa dels al.lots del Centre Educatiu que hi ha al costat del Bosc i assumeixi que es tracta d’adults, perfectament organitzats i conscients del que fan. Només si assumeix això serà capaç d’ordenar a la policia, que està sota el seu comandament directe, que actui amb immediatesa i efectivitat i detengui el, o els responsables d’aquests atemptats.



En la fotografia podem veure quatre dels més descatats lluitadors antifeixistes de les Illes. D’esquerra a dreta: el regidor del PSM Bartomeu Carrió, el dirigent d´ERC Cecili Buele i els escriptors Miquel López Crespí i Biel Florit. També hi era, com de costum en tots aquests actes, l´escriptor Pere Morey Servera.

3. EXIGIM a tots els partits de l’àmbit de l’illa de Mallorca que facin pública la seva postura de rebuig dels atemptats soferts pel Bosc de la Memòria. Només així els intol.lerants, feixistes del segle XXI, notaran que no tenen cap tipus de suport polític.

4. SOL.LICITAM a totes les institucions mallorquines i, especialment, a l’Ajuntament de Calvià, Consell de Mallorca i Parlament de les Illes Balears, que condemnin públicament i solemnement, amb la presentació de les mocions que siguin necessàries als seus plenaris.

5. SOL.LICITAM al Defensor del Ciutadà de l’Ajuntament de Calvià que actui d’ofici i protegeixi el Bosc, i les persones que l’estimem, dels atemptats dels intol.lerants, covards i sinestres feixistes del segle XXI.

6. SOL.LICITAM de tots els mitjans de comunicació de l’illa de Mallorca que també facin pública la seva condemna i ens ajudin a obtenir de tots els partits polítics (tots sense cap excepció) una condemna rotunda i clara dels atemptats que pateix el Bosc de la Memòria.

7. Finalment, EXIGIM al Batle de l’Ajuntament de Calvià que, d’acord amb les reiterades peticions formulades per la nostra Associació durant el darrer any (i cap satisfeta), protegeixi el Bosc amb una tanca i instal.li panells explicatius en diferents idiomes que serveixin a totes les persones que passen pel Bosc per saber què és aquest jardí i quin és el seu significat.

8. CONVOCAM, públicament, a tota la societat mallorquina a la MANIFESTACIÓ DE REBUIG que farem al Bosc de la Memòria el proper diumenge dia 6 de maig a les 12 del matí.

Bosc de la Memòria, 28 d’abril de 2007.

ASSOCIACIÓ PER A LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA.


Condemna dels atacs feixistes contra el Bosc de la Memòria


Unas cien personas condenan los ataques fascistas contra el Bosc de la Memòria

Los organizadores reclamaron al consistorio que actúe de inmediato contra los autores


Algo más de un centenar de personas expresaron ayer, durante una concentración pacífica organizada por la Associació per a la Memòria Històrica de Mallorca, su máxima indignación por los últimos ataques que ha recibido el Bosc de la Memòria de Calvià

Durante el acto de protesta, Manel Suárez y la presidenta de la citada asociación, Maria Antònia Oliver, leyeron un comunicado de condena de los últimos ataques perpetrados en la madrugada del día 28 de mayo. Denunciaron y criticaron las pintadas de carácter fascista aparecidas en la zona.

En la concentración se exigió directamente al regidor y responsable de Policía, Bartolomé Bonafé (PP), que abandone la "absurda idea" de que esta clase de atentados son cosa de niños del instituto próximo a la zona y asuma de una vez que "se trata de adultos perfectamente organizados y conscientes de lo que hacen". Además solicitaron a Bonafé que ordene a la Policía que actué de inmediato con detenciones si son necesarias.

Finalmente pidieron que todos los partidos políticos de la isla de Mallorca hagan pública su postura de rechazo a los últimos ataques en el Bosc de la Memòria.

Lorenzo Gutiérrez (Calvià)

(Diario de Mallorca, 07-05-07)


***

Un centenar de personas protestan por los ataques al Bosc de la Memòria


Recordaron al alcalde que es una zona pública


Más de un centenar de personas protestaron ayer al mediodía por los últimos atentados que ha sufrido el Bosc de la Memòria en el municipio de Calvià y exigieron al alcalde 'popular' Carlos Delgado medidas eficientes en la zona. En un manifiesto, Manel Suárez recordó ayer en el Bosc de la Memòria que los jardines son propiedad municipal: «Es un parque hecho, sembrado y mantenido con dinero de todos los ciudadanos del municipio y se creó por acuerdo plenario.

Por lo tanto, el Ajuntament que preside Delgado tiene la responsabilidad directa, única y exclusiva no sólo del mantenimiento, sino también, de la preservación de la zona». En la concentración pacífica de ayer, los participantes dejaron claveles en el monumento central del bosque, donde iniciaron una campaña de recogida de firmas para la defensa y el mantenimiento de la zona que ya ha sido objeto de actos vandálicos.

Michels

(Última Hora, 07-05-07)


Homenatge a Josep Palau i Fabre

Turmeda | 08 Maig, 2007 16:57

Rafel Bordoy, Vicenç Calonge, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Clara Fontanet, Joan Fullana...


Homenatge a Josep Palau i Fabre


(En el 90è aniversari d’un dels escriptors més originals que ha donat la literatura catalana en el segle XX)



Josep Palau i Fabre

Acte organitzat pel Centre Cultural Capaltard

amb la col·laboració de

l'Illa de Llibres

Lloc i data:

11 de maig de 2007

a les

20.30 hores

a

l'Illa de Llibres

(Plaça de l'Hospital, s/n. Centre cultural de La Misericòrdia)


Hi participaran:

1. Rafel Bordoy

2. Vicenç Calonge

3. Gabriel Florit

4. Clara Fontanet

5. Joan Fullana

6. M. López Crespí

7. Rosa Mª. Llabrés

8. Miquel À. Lladó Ribas

9. Jaume Munar

10. Pere Perelló

11. Elisenda Pipió i Gelabert

12. Josep Pizà

13. Jaume Pomar

14. Jaume C. Pons

15. Guillem Rosselló

16.-Gabriel S.T. Sampol

17.- Emili Sánchez-Rubio

18. Lluís Servera

19. Àngel Terrón

20. Matias Tugores

21. A. Vidal Ferrando

I l'actuació especial del cantautor Josep Arnau Estrades

 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb