Literatura catalana contemporània

Mallorca i les fotografies de Bartomeu Payeras

Turmeda | 03 Març, 2006 20:58 | facebook.com

Un llibre sobre Mallorca.


"El "progrés" ha d'anar sempre unit a la destrucció? No existeixen altres maneres d'avançar que no siguin aquesta sendera que ens porta a l'abisme? Per quins motius els seus fills l'han venuda per un grapat d'euros a les agències de turisme internacionals, als tour operators que pagaven una mica més. Hotels i autopistes, camps de golf i ports esportius, ciment arreu, tot val per a enriquir-se ràpidament sense pensar en el que deixarem, si és que deixam res!, als nostres fills". (Miquel López Crespí)



Coberta del llibre de Miquel López Crespí i Bartomeu Payeras Les danses de la terra.

Les fotografies de Bartomeu Payeras ens situen davant una Mallorca tan autèntica, tan real, que, en veure tanta bellesa, un calfred de pànic ens viatja per l'espinada, conscients com som que tot és a punt de desaparèixer davant els nostres ulls. Visions de miratges. L'aigua, les muntanyes, l'albufera, els rierols de muntanya, el pla, els estrats kàrstics d'abans de la història escrita, els habitants d'aquesta terra que viuen al costat d'aquests paisatges ens demanen com és possible l'actual encimentació de l'Illa. El "progrés" ha d'anar sempre unit a la destrucció? No existeixen altres maneres d'avançar que no siguin aquesta sendera que ens porta a l'abisme? Per quins motius els seus fills l'han venuda per un grapat d'euros a les agències de turisme internacionals, als tour operators que pagaven una mica més. Hotels i autopistes, camps de golf i ports esportius, ciment arreu, tot val per a enriquir-se ràpidament sense pensar en el que deixarem, si és que deixam res!, als nostres fills. Quan Jaume Font, conseller de Medi Ambient del govern de les Illes i l'amic Francesc Gost, que actualment treballa a la Conselleria de Medi Ambient em demanaren fer un llibre sobre Mallorca i el seu paisatge em vaig sentir interessat. I en explicar-me, el projecte, en veure les fotografies de Bartomeu Payeras vaig saber que escriuria el llibre. Ja al primer cop d'ull, en el mateix instant d'obrir la carpeta que les guardava, hom constatava com aquella obra palesava un amor fora mida per la nostra terra, una sensibilitat única i especial que es mereixia tota mena de recerques per a portar endavant el projecte que em demanaven. El valor artístic de les fotografies de Bartomeu Payeras, les obres que he tengut al meu costat durant tots aquests mesos de redacció del llibre, era impressionant. La feina de les carpetes que em lliuraren per a portar endavant el projecte demostrava l'alta qualitat d'un autèntic professional de la fotografia, un artista que sabia trobar el moment exacte, la llum precisa, l'angle adequat per a prémer l'obturador de la seva càmera i immortalitzar la nostra terra. Sovint, i ho reconec sense cap mena de vergonya, mentre anava escrivint els comentaris per a les fotografies del llibre, sense poder-hi fer res, mogut per la bellesa de l'obra que tenia davant, m'aturava a somniar el passat, la història de Mallorca, els anys de la meva infantesa poblera quan, amb una illa encara incontaminada, vivíem sense saber, innocents, que potser ja érem la darrera generació de mallorquins i mallorquines que podia contemplar el miracle. El miracle que, precisament, ha sabut retratar Bartomeu Payeras. Les fotografies que he comentat en el llibre editat per la Conselleria de Medi Ambient són solament una part, magnífica, de la ingent obra que silenciosament ha anat realitzant aquest gran artista pobler, un autèntic poeta de la fotografia.

Com he escrit una mica més amunt, per a mi ha estat un plaer i una satisfacció poder contribuir a l'èxit d'aquest projecte cultural. Contemplant les fotografies del llibre, la feina amorosa de Bartomeu Payeras, la seva estimació fora mida envers la nostra terra i la nostra història, em demanava: i els homes i dones del present... ¿sabem el que estam perdent, el que anam deixant endarrere cada dia, perseguint aquest fals miratge de la destrucció quotidiana? Ben segur que sense els nostres poetes, aquells que cantaren i canten la bellesa de l'illa, ningú no recordaria temps a venir com va ser la Mallorca que ens alletà. Emperò, llur veu és molt més duradora: així com desitjam que les generacions futures tinguin ocasió de respirar aquest aire i contemplar aquesta bellesa, així mateix volem llegar-los la silenciosa companyia inestimable de fotografies com aquestes, juntament amb els poemes de Josep-Lluís Pons i Gallarza, Joan Alcover, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar, Miquel Ferrà, Pere Orlandis, Cèlia Viñas, Marià Villangómez, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Antoni Vidal Ferrando, Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Vicent Andrés Estellés, Rafel Ginard i Bauçà, Miquel Forteza Pinya, Àngel Ruiz i Pablo, Miquel dels Sants Oliver, Miquel Costa i Llobera...

Tot el temps que ha durat la redacció de Les dances de la terra ha estat per a mi fer una nostàlgica arqueologia sentimental o mirar documentals que mai no es filmaren. Les fotografies de Bartomeu Payeras m'han fet, com feia sovint en l'adolescència, llegir vora la mar d'argent del Comú "El Pi de Formentor", "Cala gentil", "Costa Brava de Mallorca"... Costa i el seu etern enamorament d'aquestes terres poblades pels ignots fantasmes bastits per la seva esvelta imaginació poètica. Costa i també, evidentment, "La Serra" de Joan Alcover"; i "Les Coves Verges" de Gabriel Alomar, juntament amb "L'ermita sobre el mar" de Miquel Ferrà i "El Torrent del Freu" de Llorenç Riber... Mallorca i els poetes. Bartomeu Rosselló-Pòrcel cantant una terra, "A Mallorca, durant la guerra civil", que ja no tornaria a veure...

Esper que la lectura i la contemplació de les fotografies del llibre que acaba d'editar la Conselleria de Medi Ambient ens ajudi a estimar molt més tot el que encara ens pertany i no ha desaparegut engolit per la inclemència dels dies, per la invasió furient que extermina les nostres arrels i ens deixarà, si no ho impedim, sense possibilitat de futur. El llibre, així com és una petita joia bastida amb amor per Llorenç Gelabert i tot el seu equip de col·laboradors, els homes i dones que conformen aquesta editorial poblera, pens que hauria de ser, també, una eina per a la resistència. Un llibre-eina, un llibre-suport per a continuar bastint l'ampli espai de la llibertat futura, el cercle de pedra, els talaiots altius que ens permetin servar la llum que davalla del cel per a bastir d'eternes lluminositats les nostres cales i badies, el pla, la serralada de Tramuntana.

Fotografia i poesia ens permeten albirar una Mallorca que s’estén al llarg del temps, actual i històrica, amarada pels colors que Blai Bonet descriu en el poema "Mar en calma". Una mar verda "allargada dins el llit de blau color, color lila". Una mar sempre vestida de sol i rames de pi que la miren. Com no imaginar, veient les ones retratades per Bartomeu Payeras, les naus de Cartago o Roma penetrant, silents i decidides, a la badia de Pollença, desembarcant comerciants i soldats just davant s'Albufereta o s'Albufera d'Alcúdia. La Ilíada descriu extensament com era i és aquest Mare nostrum que des de les èpoques més remotes de la nostra història colpeja les naus que s'apropen a la nostra illa. Escoltem Homer: "Com l'ona impetuosa alçada pel vent cau des de dalt sobre la nau lleugera, omplint-la d'escuma, mentre la bufada terrible de l'huracà brama en les veles i els mariners tremolen perquè es troben molt a prop de la mort". O es troben prop de la vida, podríem afegir nosaltres, ja que les cales, la immensitat de l'arena que espera l'arribada dels oficials d’Hanníbal o de les tropes que comanda Quint Cecili Metel, són també bres de salvació, esglaó per a guaitar la bellesa que omplirà els ulls dels navegants que s'han atrevit a desafiar el vent i les tempestes. Estrabó ja parlava de la fertilitat de la nostra terra; Polibi, Frontí, Livi i Diodor de Sícul ens informen del valor dels foners balears que lluiten al costat de Cartago contra Roma. Florus, un historiador romà que parla de la conquesta feta per Cecili Metel, ens informa d'uns homes que, sense cap mena de por, en veure la flota de guerra, surten de cales i amagatalls i, armats solament amb fones, s’atreveixen a sortir a l'encontre de les naus romanes que ja han conquerit quasi tot el món conegut aleshores.

"Havent vist, però, la flota romana que venia des d'alta mar, pensant que es tractava d'una presa, s'atreviren, fins i tot, a atacar-la i, en un primer atac, cobriren la flota amb un enorme nigul de pedres i macs...".

Aquesta és la Mallorca eterna que descriuen les fotografies de l'artista pobler i que he tengut l'honor de comentar.

Miquel López Crespí

Poesia mallorquina i compromís polític

Turmeda | 03 Març, 2006 09:12 | facebook.com

Una alenada èpica fa girar les pàgines d'aquest poemari [Lletra de batalla]. No és l'èpica dels cantares de gesta castellans, però. La gesta més gran dels homes i dones exclosos dels centres de poder és de fer servir llur intel·ligència. Així, cada poema té un parell de versos que esdevenen lapidaris: "Qui afirma que hem d'enterrar els fills / sense acusar l'Emperador d'aqueixa fam; no és d'aquí, / que viu de la suor nostra."



Coberta del poemari de Miquel López Crespí Lletra de batalla.

Per Joan F. López Casasnovas.


Poc abans de començar les festes de nadal em va arribar en forma de llibre una Lletra de batalla, que des de Palma m'enviava el seu autor, en Miquel López Crespí. L'ha editat Bromera, d'Alzira, és una de les millors fàbriques de fer llibres en català; ho fa tan bé que faria bo el rodolí "Bromera fa llegiguera" si no quedàs cursi. Ara que me l'he empassat dues o tres vegades, puc dir que ja estic tranquil. El cavaller López Crespí no m'ha fet a mans una requesta de batalla a ultrança. Ni jo ni cap dels seus lectors serem objecte de cap altre desafiament que no sigui el de posar-se davant els seus 60 poemes com si ens posàssim davant la nostra pròpia consciència. El combat a mort és doncs, contra els mascaretes, els traïdors, els pusil·lànimes, els qui cometen els atropells i els qui els toleren amb la seva aquiescència. Com un altre Quixot, el cavaller de sa Pobla llença la seva lletra de combat contra les forces obscures que, avui com ahir, exerceixen el seu feréstec domini sobre la gent que anomenen classes subalternes (si se'm permet el recurs al vell Raimon). L'espasa del cavaller poeta surt en defensa d'aquesta gent senzilla i explotada "que en frases solemnes no hi ha cregut mai" i que un dia (jo no sé quan, però vindrà un dia / que el Pirineu regnarà..., oh Verdaguer!), un dia aniran "alçant-se de l'anonimat".


Cada poema duu un títol que és, a la vegada, un suggeriment i una invitació a la lectura reposada. "Aquells que prediquen la pau", "Els poetes de palau", "Lloa al dubte", "La força de les llàgrimes", "Gust de sang en la llengua", etc. I és ver que vivim "temps d'incertesa" i que els nostres (?), obedients davant l'invasor s'han acostumat a pensar / segons els bàrbars preceptes que vénen del nord?


Una alenada èpica fa girar les pàgines d'aquest poemari. No és l'èpica dels cantares de gesta castellans, però. La gesta més gran dels homes i dones exclosos dels centres de poder és de fer servir llur intel·ligència. Així, cada poema té un parell de versos que esdevenen lapidaris: "Qui afirma que hem d'enterrar els fills / sense acusar l'Emperador d'aqueixa fam; no és d'aquí, / que viu de la suor nostra"; o bé: "Cal estudiar per a trobar / els punts febles de la cuirassa dels guerrers", o quan constata que és "complicat viarany la recerca de la veritat / quan només se senten els gongs de l'enemic".


De fet, Miquel López Crespí coneix tant a fons les nostres nafres que, quan les diu, s'entén tot. Encara que recorri al mètode del distanciament crític i ens remeti a referents orientals, de guerrers i emperadors, de minories ocioses i classes productives, de mestres filòsofs i deixebles atents, tot esdevé transparent com l'aigua clara. Guangzu, el Mestre, el que ens ensenya a no defallir mai, destil·la la seva saviesa en aquest llibre com en altres que l'autor ha escrit reblant el mateix clau: Luna nueva tras las montañas (1995) i Grietas en el mármol (1994), que en la seva versió catalana es va dir Revolta i s'edità a can Moll. Mostra una estètica molt brechtiana, la qual cosa no deu ser ben vista pels neoromàntics postmoderns o pels noucentistes de mena. Però a mi no m'inquietaria gaire tot això; com a lector m'agrada tota literatura, si l'obra és bona i s'ho val. Cert que Brecht escrivia pels volts del segon quart del segle passat i de llavors ençà ha plogut molt. O és que ha deixat de tenir sentit avui una literatura compromesa? "Alguns de nosaltres -exposava l'alemany en la seva Art antipoètica- hem decidit, aquests anys, no parlar més de ciutats amb ports, neu damunt les teulades, dones, flaires de pomes madures als soterranis, sensacions de la carn, tot allò que arrodoneix els homes i els fa humans, sinó parlar ja només del desordre, vull dir, tornar-nos unilaterals, secs, embolicats en afers de la política i l'àrid vocabulari 'indigne' de l'economia dialèctica...". Era l'any 1934. I bé: qui negarà que avui tornam a tenir amenaces terribles sobre la humanitat i sobre el propi hàbitat, mentre força personatges exquisits, que van potser d'artistes, es giren d'esquena a les realitats desagradables?


No s'ha d'abaixar mai la guàrdia i tot és tan complicat! Ho diu en Miquel mateix en un poema: -Impossible aturar la final embranzida de la mort / només amb pregàries, / amb estudiats sacrificis a déus de fusta corcada. Tal com llegim al darrer vers que tanca el poemari, és "...la immensa por que hem de vèncer".

Em deman per què en aquests redols de la Mediterrània som tan fills d'Adam i Eva que fins i tot practicam el caïnisme? Hi ha silencis eloqüents i odis atàvics persistents en aquest paradís terrenal nostrat, una volta que sant Miquel va deixar de fer-hi guàrdia amb la seva espasa de flames. Els cànons són els que són, però res de la vida no és immutable ni cap poder no és etern en aquest món (tot i que com les bateries Tudor aquests duren i duren...). A vam per què s'han de preocupar de llegar un nom a la posteritat els lluitadors de la causa justa? Per què cal saber el nom del flaquer si hi ha prou pa a la fleca? Per què hi ha d'haver un passat si ja tenim futur? Per què s'ha d'esmentar el meu nom? -es demanava finalment B. Brecht. O no, Miquel? Bé és ver que alguns ens voldrien negar no sols el futur sinó també el pa i la sal.


L'aparició d'aquest nou text de poesia, premi Ibn Hazm de la ciutat de Xàtiva del 2003, que engrandeix l'extensa obra de Miquel López Crespí, és una molt bona notícia en el panorama de la literatura catalana actual.


López Casasnovas, Joan F. "Lletra de batalla". Diari de Balears (21-I-05), p. 23.


Sa Pobla en la història

Turmeda | 28 Febrer, 2006 17:33 | facebook.com

Història local.


La fundació de sa Pobla; les Germanies; la revista Sa Marjal; sa Pobla i Sant Antoni; el tren de sa Pobla; sa Pobla antiga; els nostres padrins; S'Escola Graduada de sa Pobla; el batle Miquel Crespí i Pons "Verdera"; l'arquitecte Guillem Forteza...



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Temps i gent de sa Pobla.

Temps i gent de sa Pobla1 és una més de les meves aportacions a la història de la nostra terra ja que, com explicava recentment l'historiador i exconseller d'Agricultura del Govern de les Illes Mateu Morro parlant de la importància que tenen els estudis locals a Mallorca: "A molts llocs hi ha col·leccions o edicions de llibres, revistes, grups d'estudis, premis o certàmens. Es va aconseguint un coneixement important de la realitat local sense caure en el localisme que no té en compte una visió més general. Ben al contrari, els estudis locals són el fonament d'estudis més amplis i amb capacitat d'aportar coses d'abast nacional i universal".



Presentació del llibre Temps i gent de sa Pobla. D'esquerra a dreta, Jaume Font, Miquel López Crespí, la dirigent del PSM Maria Antònia Vadell i l'escriptor Alexandre Ballester.

En la inauguració de les II Jornades d'Estudis Locals de Santa Maria del Camí (Mallorca) l'historiador i polític Mateu Morro destacà la complexitat de la feina d'investigació del passat. La importància de les fonts orals ja ha estat destacada per nombrosos investigadors; l'interès pels glosats populars; la utilització de la fotografia com a document històric; la documentació notarial referent a les cases del poble i que sovint es perdia, sense arribar a copsar la seva significació en la reconstrucció de la vida dels nostres pobles; l'estudi dels testaments; la història de possessions i molins, la història familiar i el coneixement de l'evolució urbana... En Temps i gent de sa Pobla he procurat fer una acurada utilització de les fonts orals i del més divers material fotogràfic. Hi ha igualment el resultat de molts xerrades amb la gent major de sa Pobla, amb els participants en la guerra civil, amb escriptors i artistes, amb sobrevivents dels camps de concentració. L'estudi de les revistes Sa Marjal i Vialfás ha estat essencial per enllestir el llibre que comentam.


En el llibre La història i els joves historiadors catalans, en les Ponències i Comunicacions de les Primeres Jornades de Joves Historiadors Catalans s'ha destacat la importància de la història local. Com explica Jaume Sobrequés Callicó parlant de la ponència d'Andreu Mayayo Artal Història local i història total: "Les reflexions que s'hi fan sobre la importància d'inserir la història d'àmbit local en la general, sobre els paranys que presenta l'estudi de la història local i sobre les noves perspectives obertes en aquest terreny constituïren un dels eixos més importants de les Jornades. Cal no oblidar que molts dels assistents es trobaven realitzant treballs de recerca referents a entitats local (municipals i comarcals) d'arreu del país".


I és dins aquest marc de revalorització de la història local que he escrit Temps i gent de sa Pobla.


Un petit resum del contingut del llibre ens por informar de la qüestions que més m'han preocupat aquests darrers anys, quan redactava el llibre. Llegint l'índex de Temps i gent de sa Pobla podreu trobar nombrosos capítols dedicats a la història de sa Pobla i que serveixen per enllestir la crònica vital i sentimental d'un poble mallorquí en els anys cinquanta i seixanta, abans de l'embranzida del turisme. Alguns d'aquests capítols són: la fundació de sa Pobla; les Germanies; el metge Joan Serra; Cristòfol Cladera; John Frederic Bateman; Joan Parera i Sansó; la revista Sa Marjal; sa Pobla i Sant Antoni; el tren de sa Pobla; sa Pobla antiga; els nostres padrins; S'Escola Graduada de sa Pobla; el batle Miquel Crespí i Pons "Verdera"; l'arquitecte Guillem Forteza; Bartomeu Siquier i Serra; Jaume Serra i Cardell; la revista Sa Plaça; la resistència antifranquista a sa Pobla l'any 1936; Sor Catalina Caldés i Socies; Guzmán Rodríguez; Paulino López Sánchez: presoners republicans a sa Pobla; Rosa Vallespir i Pau Canyelles; Salvadora Canyelles; Margalida Serra i Cardell; Juan Orozco i Trulla; Crisanto Valcárcel; Ca'n Guixa i Ca'n Pelut; "Ses Casetes" de sa Pobla; el "Bar Figuera"; els allots del carrer de la Muntanya; l'exportació de la patata; el "Gardenia" i el "Salón Montaña"; el cine "Montecarlo"; 1956: l'any de sa neu; Gaspar Aguiló i l'Escola Municipal de Música de sa Pobla; Maria Sureda i la Biblioteca Pública de la Caja de pensiones para la Vejez y de Ahorros; Joan Retich; Rafel Moranta; Lluís Ripoll; l'arribada de la televisió; el carrer de la Marina; els corresponsals de sa Pobla; el teatre d'Alexandre Ballester; el batle Jaume Font i la cultura; sa Pobla i la poesia; sa Pobla i el teatre mallorquí; Jaume Font i Antoni Serra...


Temps i gent de sa Pobla ens proporciona també una important visió gràfica de la Mallorca de començaments del segle XX i dels anys cinquanta i seixanta. En aquesta obra hi ha moltes fotografies inèdites servades quasi religiosament en el meu arxiu particular (juntament amb les de l'arxiu de Joan Llabrès). Alguns d'aquests importants documents que surten per primera vegada a la llum pública són les fotografies titulades: les dones de la família "Verdera" a finals del segle XIX; el batle Miquel Crespí i Pons, el batle "Verdera"; Martina Caldés "Ximbona" i Rafel Crespí en una fotografia de l'any 1917; el General Miquel Primo de Rivera (1929); José López Sánchez i alguns soldats de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit de la República l'any 1937; fotografies de la primera comunió a sa Pobla (1954); una festa a l'Escola Graduada de sa Pobla l'any 1956; "Ses Casetes" de sa Pobla l'any 1954; l'"Any de sa Neu" (1956)...


Miquel López Crespí


1 López Crespí, Miquel. Temps i gent de sa Pobla. Consell de Mallorca, Ajuntament de sa Pobla, col·lecció Uialfàs número 1, sa Pobla (Mallorca), 2002.


La literatura mallorquina del segle XXI

Turmeda | 23 Febrer, 2006 12:02 | facebook.com

"Un escriptor reivindicatiu i vehement, profundament compromès amb una tradició revolucionària mamada des de ben petit, i que en Miquel ha fet seva amb una perseverança típicament poblera. No espereu, per tant, sorpreses en aquest punt: estam davant el Miquel que tots coneixem, amb la seva fermesa ideològica encara sense crivellar". (Antoni Serra i Mir)


Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Estat d'excepció.

Pagès Editors publica Estat d'excepció de Miquel López Crespí.

Per Antoni Serra Mir, metge i batle de sa Pobla (Mallorca)


Estat d'Excepció no és, al contrari de les obres de Miquel López Crespí, un llibre essencialment polític. M'explicaré: el fil conductor de la trama i la major part del seu contingut conserva, evidentment, la tradicional combativitat ideològica i vital, amb la que l'autor pobler ha explicat des de sempre als seus lectors la seva posició davant el fet polític i davant la vida en general. En aquest punt, per tant, ens trobam amb el Miquel que tots coneixem: un escriptor reivindicatiu i vehement, profundament compromès amb una tradició revolucionària mamada des de ben petit, i que en Miquel ha fet seva amb una perseverança típicament poblera. No espereu, per tant, sorpreses en aquest punt: estam davant el Miquel que tots coneixem, amb la seva fermesa ideològica encara sense crivellar.


Ajuntament de sa Pobla (Mallorca), juliol de 2001. D'esquerra a dreta: Cecili Buele, Jaume Font, Miquel López Crespí i Antoni Serra en el moment de presentar la novel·la Estat d'excepció.

Hi ha, emperò, un fet singular en aquesta obra, un detall que potser sigui només fruit de la natural evolució literària de l'autor o, en canvi, podria ser un símptoma que ens pot obrir les portes cap a un terreny encara desconegut: a Estat d'Excepció el protagonista absolut és el mateix Miquel López Crespí, sense trampa ni cartró. El pes de l'acció no recau, com a Núria i la glòria dels vençuts, sobre les milícies que lluitaren a terres del llevant mallorquí, a la guerra civil; ni són tampoc els personatges que, barrejats de realitat i fantasia, han protagonitzat sempre els seus viatges literaris a les trinxeres de totes les guerres. En aquesta ocasió, en canvi, és el mateix autor el qui sembla tenir la necessitat d'alçar la seva pròpia veu, forta i clara, amb una sinceritat esgarrifadora que és, al mateix temps, la prova d'una vulnerabilitat profundament humana.

"Visc en una ciutat assetjada, envoltat per una fastigosa soledat glaçada i fatal. Potser seria bo fugir un dia dels rancis sons dels timbals...". El corc del dubte, l'angoixa de no saber si el camí ha estat l'adequat, és present en aquesta darrera obra de Miquel López Crespí. Un dubte que ni és renúncia ni és rendició, sinó més aviat la constatació dolorosa de que només hi ha preguntes en el món, gairebé mai respostes. El mateix dubte que el du a demanar-se si "és possible que fos una equivocació de la nostra part dedicar-nos exclusivament a la lluita revolucionària? No ho sé. Han passat dècades i encara no tenc aclarida la qüestió". És el moment de la reflexió, de posar a la balança la tasca de tota una vida, repartida entre un ideal polític que ha exigit molts de sacrificis i que s'ha traduït en una trajectòria literària que mai s'ha pogut llevar de damunt la sensació de ser una eina al servei d'una revolució sempre pendent.

Però s'esquivocaria el qui pensàs que el llibre de Miquel López Crespí és un testimoni de malenconia. La seva evocació de París a finals dels seixanta, amb el maix francès sacsejant les estructures de mitja Europa, el París dels anys en els que tots haguérem d'aprendre a viure perillosament, són un bell tribut a la joventut entesa com una aposta vital, un salt al buit sense xarxa, un "trucar l'amo" sense cartes però amb la illusió desfermada del qui encara pensa que els molins són gegants. El París que Miquel recorda és el París de tots, dels que un dia compartirem amb ell el vertigen d'una vida sense demà assegurat i dels que, en unes altres contrades ideològiques, també sabem el que representa aspirar a escriure un dia, cada un de nosaltres, la nostra pròpia història. Jo pens que, en el fons de tot, París era, per si mateix, la revolució que no acabà de néixer: després del nostre París particular, res no ha tornar a ser el que era.

Per als que tenim una vocació política, hi ha fragments del llibre den Miquel que tenen un valor molt més enllà del que diuen i fins i tot del que volen dir: "L'activisme quotidià... feia que no tinguéssim gaire temps per a les cabòries personals. La causa, el partit, l'obediència als responsables, la tasca per a l'alliberament del poble... era l´únic que tenia importància...". Sabem molt bé, Miquel, de què parlàs. Qualsevol projecte polític només pot sobreviure a costa de les renúncies individuals, de les illusions mutilades de persones anònimes, empeses per la vocació, per la lleialtat o per la resignació a donar el millor d'elles mateixes a una tasca en la que conviuen sovint l'amor i l'odi, la noblesa i la mesquinesa, l'afany de servei i l'egoisme més grosser. No té res a veure, Miquel, que l'objectiu sigui alliberar les masses oprimides o mantenir un determinat status social i econòmic: la política sempre s'alimenta de les vides dels altres, és una amant golafre i dura, que mai no et demana si ha valgut la pena l'esforç, ni si t'ha compensat deixar tantes i dolores trinxes d'innocència al llarg del camí durant els millors anys de la teva vida.

En Miquel de l'Estat d'Excepció es fa poques preguntes, recupera molts de records, però no es fa cap retret, ni a ell mateix ni als que un dia guiaren la seva trajectòria, manllevaren una part de la seva vida i un dia el deixaren tot sol en un món en el que cada dia és més difícil crear les pròpies revolucions. Però, al meu entendre, el llibre ens torna a un autor sense ràbia, un evocador de moments màgics barrejats d'angoixes i dubtes, però és evident que una cosa ha canviat: en Miquel s'estima més recordar que retreure, estimar que plorar. Quan la poesia d'en Miquel omple les planes del llibre, el lector sap que la seva mirada té més d'introspecció que de denúncia. I no perquè els objectius de llavors ja no valguin la pena, ni molt manco perquè cap d'aquells objectius s'hagin complit -ell sap que no és així- sinó perquè en Miquel té perfectament clar allò que, diuen, ens acosta a la saviesa: que les úniques guerres que podem guanyar les lliuram sempre dins de nosaltres mateixos.

Estat d'excepció és, per acabar, un llibre estrany, formós i profundament sincer. Miquel López Crespí arriba a aquest moment de la vida -biològica i creativa- en que un home ja no ha de demostrar res a ningú, ni tan sols a ell mateix. Els dimonis que l'espantaren de petit ja han estat exorcitzats; la guerra, l'odi fraticida, l ignorància... els fonaments seculars de la desgràcia dels pobles fa temps que, si bé no han desaparegut, sembla que estan més o manco controlats en aquestes contrades. Tot l'esforç, tota la illusió, tota la feina feta aquests darrers trenta anys han de semblar per força, a un revolucionari com ell, un poc debades, però això Miquel, no és un problema de revolució, sinó simplement de vida, de regles de joc, de saber -i creu-me a mi que sóc metge- que la joventut no és més que una malaltia que es cura amb el temps.

El realment important és tenir el valor de reconèixer que hem viscut i que, massa vegades, hem perdut. Però sempre podrem dir que hem elegit el nostre camp de batalla. Tu ho has fet, Miquel: potser sigui ara el moment de començar a gaudir del bàlsam que ens dóna a tots l'oblit, el moment dolç i esperat de l'armistici.

Sa Pobla (Mallorca), juliol de 2001. L'aleshores diputat del PSM Cecili Buele i l'actual batle de sa Pobla, el metge Antoni Serra presentaren la novel·la de Miquel López Crespí Estat d'Excepció editada per Pagès Editors de Lleida.

Josep M. Llompart: homenatge

Turmeda | 22 Febrer, 2006 11:43 | facebook.com

Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart.



Presentació de Literatura mallorquina i compromís polític. D'esquerra a dreta: Miquel López Crespí i Maria Antònia Munar. També participaren en la presentació Antoni Mir, l'històric dirigent del PSM Sebastià Serra i l'escriptor nacionalista d'esquerra Ferran Lupescu.

Per Maria Antònia Munar, presidenta del Consell Insular de Mallorca. (1)

Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) és un dels escriptors més guardonats de les lletres catalanes i ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig ( L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970, No era això: memòria política de la transició, Acte únic, Rituals, Estat d'excepció, Breviari contra els servils, etc). També ha col·laborat amb centenars d'articles a diversos mitjans de comunicació escrits (Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, El Mundo-El Día de Baleares, El Mirall...).


Coberta del llibre de Miquel López Crespí Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart.

Vos he de dir que aquest escriptor i polític pobler manté un compromís important per la llibertat del nostre poble i per la defensa del català. Podem considerar-lo un escriptor rebel i, amb afecte, vos diria d'ell que és un escriptor guerriller i insubmís, tenint en compte la seva condició marxista (...) Recordem que ell és l'home que amb motiu de la Diada Popular per la Llengua va manifestar en nom de tots els presents la voluntat de més autogovern, de més ús social de la nostra llengua, de més reconeixement de la pluriinsularitat, de més mitjans de comunicació en català i de més reconeixement del català a Europa. És per aquesta raó que és per mi un honor poder fer la presentació d'aquest llibre. L'autor aporta dades que serveixen per descobrir la realitat dels nostres lletraferits més compromesos. Mitjançant un llenguatge directe, converteix l'obra en una eina de consulta per a lectores i lectors que desitgen descobrir una realitat de Mallorca que encara desconeixen i que poden o no compartir, però que els ajudarà a comprendre els compromisos polítics dels seus literats mallorquins.

Miquel López Crespí és un dels escriptors més guardonats de les lletres catalanes en totes les seves vessants, poesia, narrativa, novel·la, assaig, teatre... Com a polític, és un dels qui més m'han criticat a través dels seus escrits d'opinió publicats als mitjans de comunicació de Mallorca. He de dir, emperò, que aquestes crítiques em serveixen per enfortir, rectificar o continuar les tasques que haig de dur a terme com a Presidenta del Consell de Mallorca, evidentment, amb la voluntat de millorar i no pas de caminar cap a la marginació política. Així doncs, malgrat les dificultats d'un procés polític de vertader compromís amb el destí de Mallorca, finalment vencerà la força de la raó per damunt de la raó de la força perquè el poble sap que li convé i que és ell mateix qui pot decidir el nostre futur.

Els capítols que conformen l'obra es fan curts tot i que serveixen per fer un exercici de memòria històrica nacional i per recuperar els autors mallorquins dedicats a la lluita constant per la vertadera cultura i llengua de la nostra terra i aquells que han contribuït a eliminar l'estigma mallorquí de l'autoodi.

Literatua mallorquina i compromís polític és un personal punt de vista que ens acosta a una part de la història dels nostres escriptors. Crespí se serveix de la seva biografia per donar un context particular a cada capítol i submergeix el lector, en aquest cas lectora, dins d'un passat únic. Aquest llibre és la història de com la política ha influït els nostres literats i com han fet ús de la seva ploma per crear consciència política al llarg del temps.

Llegint-lo descobrim les injustícies dels falangistes, els sotracs i les penúries d'alguns escriptors per fer-se escoltar i el silenci que durant anys ens ha sotmès el franquisme. Gràcies a aquestes pàgines, coneixem la persecució dels nostres escriptors intellectuals que es jugaren la feina i la llibertat per defensar els drets humans i la nostra llengua, entre aquests, Josep M. Llompart va ser el puntal que l'encoratjà per seguir escrivint i per presentar-se a diferents premis, d'aquí ve l'homenatge.

El llibre és un recorregut pel passat que permet entendre la lluita per la llibertat cultural del temps franquista fins als nostres dies. Passant pel cinema, la poesia, la novella, el teatre -no se'n deixa cap-, fa una immensa crítica i repassa amb nostàlgia un temps que ja no tornarà. Perquè la lluita encara no s'ha acabat, tot i que avui en dia han canviat els objectius. Encara hem de seguir fent feina per dignificar i promoure la tasca dels nostres escriptors, artistes i intel·lectuals contemporanis.

Queda molt per fer a Mallorca i per als mallorquins i, per això, no podem enyorar un temps passat de feina clandestina ni mitificar uns anys de resistència política, sense continuar la lluita diària per la cultura o sense que els institucions oficials -que tant de rebuig generen a López Crespí- continuïn implicant-se. És feina dels intel·lectuals però també de les institucions que ens governen seguir lluitant per la llibertat cultural i lengüística. Perquè la cultura viva significa treballar per Mallorca. Vol dir fer i no dir. Suposa construir el nostre futur.

Literatura mallorquina i compromís polític insta a recuperar l'encís de la cultura popular versus la cultura de les classes dominants mallorquines. (...) Sense embuts i sense omissions explícites, diu les coses a la cara i amb valor. López Crespí parla de la revista Triunfo com un eix fonamental per a la democràcia, de la seva estada a la presó de Palma, dels inicis de de l'Obra Cultural Balear (una iniciativa de Francesc de Borja Moll que serà homenatjat pel Consell de Mallorca en la Diada d'enguany) i de la seva feina per fomentar la llengua i la cultura autòctona. En definitiva, és un escriptor apassionat.

Miquel no oblida reflectir, per altra banda, els problemes dels escriptors mallorquins per traspassar la línia de la mar i per assolir un públic més ampli. Els escriptors mallorquins tenen dificultats per representar Mallorca fora de la nostra illa i per poder viure de la seva feina. Els nostres autors teatrals, poetes i novellistes han sofert el menyspreu constant per ser considerats autors d'una literatura regional i de segona. Precisament, des del Consell de Mallorca sempre hem volgut que es faci sentir la veu dels nostres mallorquins. Es tracta d'això, de posar la nostra cultura al nivell que es mereix mitjançant el compromís amb el poble. Volem un món literari allunyat del provincianisme que tan durament critica Miquel López Crespí i alçar la nostra literatura a un alt nivell.

Recoman la lectura del llibre a tothom, ja sigui per obtenir noves dades o reprendre les oblidades sobre la nostra cultura, com per fer-ne una lectura crítica de les seves opinions agosarades i provocadores de tot tipus de sentiments. De ben segur que qui llegeixi el llibre no en quedarà alié. Esperem que obres com aquesta serveixin per conscienciar el poble de les malifetes que hem patit i per mesurar la importància d'aquest escriptor compromès amb el país.

(1) Presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart dia deu de setembre de 2003 en el saló de sessions del Consell Insular de Mallorca.

El teatre català del segle XX i la transició

Turmeda | 19 Febrer, 2006 09:54 | facebook.com

El teatre modern a Mallorca: Els anys del desig més ardent (i II).



Ciutat de Mallorca (1-XII-04). Presentació de l'obra Els anys del desig més ardent. D'esquerra a dreta: Patricia Trapero (UIB), Miquel López Crespí, Guillem Guinard, director general de cultura del Consell de Mallorca i Gabriel Sabrafín.

En tot allò que feien els grups teatrals del Principat hi havia molt de situacionisme sense, potser, que la gent conegués a fons les propostes revolucionàries de la Internacional Situacionista. Era una lluita, unes troballes instintives en combat permanent contra la banalitat dominant.

La feina de la Companyia Adrià Gual, dirigida per Ricard Salvat, marcà aquella <època plena d'il·lusions i d'esperances. Les revistes Primer Acto, Serra d'Or i, a nivell de cinema Nuestro Cine, al costat de Triunfo ressalten els aspectes diguem-ne, d'"agitació política" de l'art. Recordem l'efecte catàrtic del Grup Crònica a València, i la renovació de la plàstica dels Països Catalans i de l'estat que aquella experiència significà.

Barcelona hem pogut veure Ronda de mort a Sinera, de Salvador Espriu, en l'arranjament escènic de Ricard Salvat; L'auca del senyor Esteve, de Santiago Russinyol, i un "clàssic" a la presentació del qual assistim devotament: La bona persona de Sezuan, del mític Bertolt Brecht.

Al principat, Maria Aurèlia Capmany escriu Vent de garbí i una mica de por (1965), en la línia brechtiana abans esmentada.

Però entre els autors catalans del moment és precisament un mallorquí oblidat, Joan Soler Antich, qui porta endavant la flama del teatre escrit sota la influència de Brecht i el realisme èpic. En Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Ciutat de Mallorca, Edicions Cort, 2003) li hem dedicat un capítol sencer ja que el silenci que sempre ha planat sobre la seva obra és ben paradigmàtic del que, primer amb la dictadura, ara amb el règim monàrquic, s'esdevé amb els nostres millors autors teatrals.

Recordem que són uns anys molt lligats al Maig del 68, al naixement de partits i organitzacions deslligats del carrillisme (PCE). És un temps de forta lluita ideològico-cultural, en la qual, des de la premsa clandestina o des de les poques tribunes que ens ofereix la premsa oficial, sota censura del règim franquista, parlam de forma destacada dels escriptors catalans i estrangers que, de diverses formes treballen per a provar d'ensorrar la pseudocultura franquista.

A part d'aquesta aposta per a la cultura progressista catalana i internacional, la nostra militància esquerrana (la premsa d'aquells anys ja ha informat de les nostres primeres detencions), pensam pogué ajudar a crear l'atmosfera d'un eixelebrat escriptor marxista que, per tal de respondre al que s'espera d'aquesta ideologia ha de ser forçosament "brechtià" igualment que, en poesia i novel·la ha d'imitar, també mecànicament Pere Quart, Mijail Sholojov o Blas de Otero. Com podeu comprovar, opinions d'un simplisme que espanta. I és per això mateix, perquè convé deixar indicis des d'on i des de quina perspectiva s'han escrit les nostres obres que faig aquestes notes.

Acte únic, Els anys del desig més ardent o l'encara inèdita Carrer de Blanquerna són obres escrites després de l'ensorrada de les idees rupturistes en temps de la transició. La definitiva consolidació del règim sorgit dels pactes entre la pretesa oposició (principalment PCE i PSOE) i el franquisme reciclat (UCD), va rompre la columna vertebral d'un canvi prosocialista, republicà i que reconegués el dret dels pobles de l'estat a l'autodeterminació. La criminalització i posterior desaparició de les avantguardes proconsellistes de finals dels seixanta, la consolidació únicament dels partits que havien acceptat la "sagrada unitat 'Espanya", la monarquia, i l'economia de mercat capitalista, obligava a una reflexió i a un llarg exili interior a tots aquells que ens havíem compromès, des d'òptiques diverses, en la lluita per aconseguir un canvi revolucionari a l'estat espanyol.

De cop i volta, desfets els partits d'esquerra revolucionària, demonitzades les idees d'igualtat i socialisme entès com a poder dels treballadors, ridiculitzades les resolucions en defensa d'una cultura nacional-popular aprovades en el Congrés de Cultura Catalana, arribava resplendent, l'hora dels rèptils, dels cínics, dels menfotistes de totes les tendències.

Com explica molt bé el poeta i investigador Ferran Lupescu en el pròleg a Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart: "Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intel lectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a a butxaca, mentre l'intel lectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven 'resistencialisme' i instant els escriptors a produir una literatura 'normal', és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora. Hom comença a parlar de 'productes culturals', i hi ha qui es lliura a una lluita fratricida per tal d'enfeudar el públic catalanolector ja existent, en comptes d'ampliar-lo mancomunadament a expenses de la cultura imperial".

A partir d'aquest moment ja sabem que no hi haurà cap suport per a continuar bastint una cultura autènticament d'esquerres. Són els anys de l'"assalt a les institucions".

Un personatge d'Els anys del desig més ardent, ho explica d'aquesta manera: "Després de les primeres eleccions democràtiques, consolidat més o manco el nou sistema pactat entre els fills del Movimiento i els flamants aspirants al poder, analitzats els percentatges electorals, comprovat per mitjà de la informàtica qui s'asseia a les poltrones institucionals i qui desapareixia de l'escenari engolit pel més penós i dur extraparlamentarisme, s'esdevingueren fets estranys, bruixeries, traïdes i altres malsons inimaginables tan sols uns mesos abans".

Arribava el fosc reialme dels endollats. Una bona part del funcionariat cultural es posa incondicionalment al servei de l'estat sorgit de la reforma del règim franquista. Som ben conscient que no han guanyat els "nostres". Nosaltres som al carrer, com sempre, com de costum. No serà possible doncs, bastir cap treball teatral "per a les grans masses populars" com, a vegades, en temps del franquisme hem somniat. Com una fuetada bestial al rostre, després d'aquestes "primeres eleccions", després de constatar en a carn que ha significat i significa la reforma del règim de dominació burgès, ja sabem a la perfecció que els "nostres", és a dir els republicans, els independentistes, els marxistes revolucionaris, els treballadors, els que no tenim res més que les nostres mans per a provar de sobreviure en la foscor... hem perdut. Així de senzill, així de dramàtic.

No hi haurà cultura nacional-popular catalana, no hi haurà gran teatre de masses anticapitalista enmig del carrer. Com explica Joan Fuster en la seva imprescindible obra Literatura catalana contemporània (Barcelona, Curial, 1972), talment com si ens trobassim en la postguerra franquista: "Ara, però, el dramaturg no es fa cap il lusió sobre la taquilla; guanya, en canvi, una gran llibertat en el seu treball. El seu públic és un públic -diguem-ho així- d'entesos, i ell se n'aprofita per a posar en joc totes les seves armes creadores. La tècnica, els assumptes, la posta en escena, els propòsits, començaren a ser diferents".

Les renuncies i traïdes de la transició esbucaren tot un caramull de propostes d'unificació territorial dels Països Catalans, d'idees republicanes i socialistes que, indubtablement, havien de condicionar la vida i l'obra dels autors compromesos en la lluita per una societat més justa i solidària.

Com ja he explicat, la trilogia formada per Acte únic, u>Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna són expressió d'aquesta "nova època" predemocràtica. Com el teatre experimental de la postguerra (recordeu algunes obres de Salvador Espriu!), l'autor, que sap que té poques possibilitats de ser representat, investiga en la tècnica teatral i prova d'aprofundir dins la psicologia d'uns personatges en crisi. Són muntatges eminentment poètics (sense deixar de reflectir l'època i el moment històric) en els quals, les propostes de l'autor exigeixen un atent esforç de concentració per part de l'espectador. És un teatre, com ja ho era el de clandestinitat, construït amb oposició al "teatre rekional", el teatre de l'autoodi, tan blasmat per Josep M. Llompart i Joan Fuster i, contra el qual, es bastiren en bona mida les resolucions sobre teatre del Congrés de Cultura Catalana.

Una situació política que afecta igualment a autors com Alexandre Ballester que, roman en silenci, tots aquests anys de la transició i de pactes entre la pseudoesquerra i el franquisme reciclat. Com explica molt bé la seva veu en el Diccionari del teatre a les Illes Balears (pàgs. 75-77): "A partir de 1973, Ballester i molts dels autors teatrals de la seva generació emmudiren. Inicialment no encaixaren en una nova manera de fer teatre, que negligia el compromís polític i el teatre de text, i apostava pels espectacles de creació col lectiva, basats en la improvisació, la imaginació d'actors i sobretot de directors i en la dramatúrgia visual".

Una situació que es reflecteix en les obres que comentam i que consoliden un camí que ja s'havia iniciat amb Homenatge a Rosselló-Pòrcel (Alacant, Diputació d'Alacant, 1985). En Els anys del desig més ardents hi trobàrem molt poques concessions als convencionalismes teatrals dels autors més adotzenats. Seguidors com som de les teoritzacions i propostes dels situacionistes, ens interessen un textos oberts a la improvisació, a la música, a tota mena d'experimentació formal en una línia de revolta contínua.

Com ja hem escrit una mica més amunt, aquest camí s'inicia amb el premi "Ciutat d'Alcoi 1984", aquell Homenatge a Rosselló-Pòrcel que, en temps del socialisme felipista no volgué portar als escenaris el PSOE palmesà. L'obra era precisament això: una obra poètica, una proposta d'investigació en camí de recuperar totes les possibilitats de la veu humana, la música i, en certa mesura, la mímica. Més que la influència a Piscator i Brecht, en aquestes obres que comentam hi ha molta més influència del teatre de l'absurd, de Beckett, Ionesco i Adamov que a qualsevol altra proposta teatral.

Miquel López Crespí

La influència de la poesia xinesa en la poesia mallorquina

Turmeda | 17 Febrer, 2006 18:20 | facebook.com

Lletra de batalla.


"Confuci i Brecht (juntament amb Marx i Engels): vet aquí les influències més evidents que es poden trobar en Revolta i Lletra de batalla".



Coberta del poemari de Miquel López Crespí Lletra de batalla.

Lletra de batalla, el poemari que acaba de publicar l'Editorial Bromera del País Valencià, ha tengut molt més sort que el seu germà bessó Revolta, que edità l'editorial Moll en la famosa col·lecció de poesia La Balenguera el març de 2000. La multitud de problemes que l'autor hagué de patir, els entrebancs i travetes patides pel poemari al llarg de la geografia mallorquina i la de la resta dels Països Catalans ha estat descrita amb prou minuciositat en els capítols "La influència de la cultura xinesa en la poesia mallorquina contemporània" i "El llibre de les odes", pàg. 139-143 del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep Maria Llompart editat per Edicions Cort de Palma de Mallorca en la primavera de 2003.

El poeta Tomeu Fiol ha parlat d'aquests problemes en el pròleg que va escriure per a un poemari meu anterior a Lletra de batalla: Revolta. Tomeu Fiol resumia el llarg pelegrinatge de Revolta amb aquestes paraules: "La primera versió correspon a un recull de paràboles o petites proses -concretament XCIII- que porten el títol de Gangzu, el mestre. Aquest text va servir de base a una primera versificació de Revolta, que va donar com a resultat quaranta poemes. Cansat que aquest llibre concorregués sense cap resultat a un bon nombre de premis en la nostra llengua -i que dormís dins els calaixos d'alguna editorial cavorquina-, López Crespí el va repassar i traduir al castellà, amb el títol magnífic de Grietas en el mármol, i va guanyar el premi Vicente Gaos en la XI edició dels premis convocats per la ciutat de València l'any 1994. No satisfet, malgrat aquest triomf, amb el destí del poemari, de nou ha tornat picar-hi esquerda de valent i la present versió definitiva. En català, és, doncs, fruit de la feinada que acabam d'esmentar".

Finalment, Revolta, en una traducció al castellà que portava per títol Grietas en el mármol, guanyà el primer concurs al qual es va presentar: el Ciutat de València de poesia. Posteriorment, Revolta, en la seva versió original catalana, era publicat, com ja he dit , per l'Editorial Moll en la seva col·lecció La Balenguera.

També el novel·lista i poeta Antoni Vidal Ferrando va escriure un article encoratjador en la revista L'Estel (1-V-2000) en el qual deia, entre moltes d'altres coses: "Feia estona que no havia llegit versos tan contundents. Amb una economia de recursos admirables, amb un llenguatge ran transparent com el vi bo o com el solo d'una gota de pluja, sense altre adorn que el de la sinceritat i el de l'ambició literària. López Crespí ens ha ofert un dels textos químicament purs i més colpidors de la poesia catalana actual". Igualment el poeta Àngel Terrón havia escrit en un article titulat "Una gran fita de la poesia catalana: un text escrit el dia que va morir Blai Bonet" publicat a la revista L'Estel: "Des d'aleshores sempre he parlat d'aquest llibre, amb tothom que m'ha volgut sentir, com d'una gran fita de la poesia catalana, i crec que, Com el dolor de cada dia, Comèdia, Calaloscans o les belles Elegies de Jaume Pomar, el definirà per sempre com un gran poeta.

'Crec que la raó d'aquest salt qualitatiu envers la resta de la seva producció, rau en un fet molt senzill. La ficció dels savis xinesos que expressen els seus pensaments li ha ofert un canal expressiu nou i d'alta potència. Amb aquest canal ha reeixit a bastir una trena de pensament i vida, tan viscuda, tan intensa, que ha esdevingut fatalment bella". Sortosament, com deia més amunt, el poemari Lletra de batalla que acaba d'editar Bromera, no ha hagut tants d'entrebancs com Revolta. Si més no perquè, i l'autor mai no s'ho hauria pogut imaginar vista l'experiència anterior, Lletra de batalla guanyà el primer premi de poesia al qual s'havia presentat, el premi "Ibn Hazm" de l'Ajuntament de València.

Lletra de batalla s'ha escrit, com anteriorment s'havia escrit Revolta, després d'una acurada assimilació de molts dels aspectes clàssics de la poesia xinesa. És estudiant a fons la cultura clàssica xinesa com podem anar constatant el profund esperit de compromís de l'intel·lectual (en aquest cas l'escriptor, el poeta) amb el poble. Aquest compromís el trobam en totes les èpoques i des de temps tan remots com poden ser (i aquestes xifres posen la pell de gallina!) vint segles abans de l'inici de la nostra era. Mai com quan ens enfrontam amb tota la grandesa de la cultura xinesa ens adonam de l'etnocentrisme europeu, de la mistificació històrica que significa per als europeus haver volgut oblidar (potser per simple ignorància, per desconeixement) els grans avenços culturals (i tècnics i científics) d'aquesta cultura. A moltes contrades d'Europa encara es vivia dins cavernes quan els poetes xinesos escrivien El llibre de les Odes (recopilat per Confuci, que visqué des dels anys 551 al 479 d'abans de la nostra era).

En El llibre de les odes, malgrat que fos una recopilació -en part- de material popular reconvertit en arma utilíssima per a l'educació i formació de la classe dominant feudal, s'hi troba arreu, gens dissimulada, aquesta fèrtil creativitat del poble, dels creadors anònims de la Xina d'aleshores. Evidentment -no podia deixar de ser així- molts dels poemes del Llibre de les odes serveixen per a cantar alabances als emperadors; però enmig d'aquest encens cortesà, sorgeix aquí i allà l'esperit d'insubmissió de l'intel· lectual xinès. En la part que té per títol "Els himnes de Shou" s'hi troba tota la potència creativa del camperolat xinès, del seu treball, de com sofria i lluitava mil anys abans de la nostra era, feinejant a la vorera del riu Groc.

El llibre de les odes té diverses lectures. Per una part pot ser estudiat com un text que engloba tot el que s'ensenyava a la classe dominant, als servidors de la cort. El llibre abraça el treball poètic de generacions d'autors xinesos des del segle IX al IV d'abans de la nostra era. Alguns estudiosos diuen que Confuci, el recopilador, provà de treure caràcter reivindicatiu, llimar contradiccions, convertir (transformant-lo) l'alè vital del poble en un bucòlic viatge a través de contrades bellíssimes on feliços pagesos lloen eternament la saviesa dels seus opressors (les successives monarquies feudals que els oprimien; els cruels senyors de la guerra que empraven la sang com qui empra l'aigua: com si no valgués res).

Ha influït -i crec que molt- en Lletra de batalla, Confuci. I aquí hauríem de fer unes precisions. És evident que Confuci treballa (filosòficament parlant) pel manteniment de la societat feudal i esclavista xinesa. La seva filosofia no té altre objectiu que aquest, i per això, les idees de Confuci foren severament criticades en temps de la Revolució Cultural xinesa (1966). Confuci, provinent de la més rància noblesa xinesa, en va ser un dels intel·lectuals més destacats, i tota la seva obra es pot inscriure en la defensa d'una societat feudal que ja portava a l'esquena més de dos mil anys de domini. Sens dubte Confuci és l'intel·lectual que dóna cohesió a la classe terratinent xinesa justificant, amb la seva filosofia, l'explotació del poble treballador xinès. Moltes de les idees político-filosofiques de Confuci varen ser recopilades pels seus deixebles en el llibre Les Analectes. Aquesta obra -d'importància cabdal en la formació del pensament conservador xinès- consta de breus aforismes d'un estil simple i directe. I és precisament l'estil breu i directe d'aquests pensaments el que he provat de reflectir en Revolta.

L'esperit del Llibre de les Odes, el món turmentat i crític de Shu Yuan, la brevetat i concisió de Confuci... Confucionisme, taoisme, certs tocs de Mo Di (el moisme)... i la dialèctica de Marx i Engels, podríem afegir, van conformant el món que fa més de deu anys anà congriant Revolta i Lletra de batalla, aquest darrer poemari editat recentment per l'Editorial Bromera del País Valencià. Dels escrits moistes (Mo Di) em va atreure en el llibre Mozi la senzillesa de la prosa, una mena d'aforismes molt lligats a la problemàtica de la gent del carrer. És destil·la en Mo Di un soterrat combat contra els "exquisits". Aquests, entre moltes altres possibles influències procedents de la cultura xinesa, serien els trets essencials dels poemaris que comentam. És ja evident (no cal repetir-ho) que darrere cada un dels versos d'aquests poemaris hi palpitàs la força, aques palpable alè de la poesia clàssica xinesa; no endebades vaig estar anys estudiant el Romancero chino publicat per l'Editora nacional el 1984; la recopilació que feren Rafael Alberti i María Teresa León, després d'un viatge a la Xina a final del seixanta; la mateixa poesia de Mao Zedong, un gran poeta clàssic, per cert, i que m'ensenyà a utilitzar, com feien els antics, les troballes del passat per a convertir-les, dialècticament, en armes per als homes i dones del segle XXI. Igualment podem trobar en els poemaris influències ben directes del filòsof Shuang Zu (es suposa que visqué cap al l'any 250 d'abans de la nostra era, en ple període clàssic de la poesia xinesa, del 550 al 250 abans de la nostra era). Altres amics m'ha fet veure també ecos del Dao Deging de Lao Tse (Laozi)... Pens que n'hi ha moltes d'influències en aquests llibres, la majoria provinents dels autors i obres abans esmentats. Però sempre tenint en compte les idees de Brecht al respecte: "Emprar dialècticament les troballes espirituals i formals del passat per a veure millor el nostre temps". Ell ho va fer amb els pensadors budistes i taoistes. Era magistral, potser mai aconseguida des d'aleshores, aquella subtil utilització de la forma clàssica xinesa en els seus escrits per a desenvolupar propostes del segle XX i, la majoria de vegades, propostes revolucionàries antifeixistes i anticapitalistes. Confuci i Brecht (juntament amb Marx i Engels): vet aquí les influències més evidents que es poden trobar en Revolta i Lletra de batalla.

Miquel López Crespí

El teatre modern a Mallorca

Turmeda | 13 Febrer, 2006 12:07 | facebook.com

Teatre català i compromís polític.



1999. Estrena a Barcelona de l'obra de Miquel López Crespí El cadàver a càrrec de la directora de teatre Teresa Gelpí.

Per Teresa Gelpí, directora de teatre.

Es podria dir que el descobriment d'en Miquel, va ésser fruit de l'atzar, però no. M'explicaré.

Sóc una lectora impenitent de teatre, la meva feina té bona culpa d'aquesta fal·lera, el verí del teatre corre per la meva sang. M'interessen els textos teatrals en general, però els autors i autores contemporànies em criden especialment l'atenció.


Coberta de l'obra de Miquel López Crespí El cadàver editada per Pagès Editors l'any 1998.

En el meu deambular de llibreria en llibreria, trobo un llibre de petit format, d'edicions Pagès, de l'autor Miquel López i Crespí, amb el títol de "El cadàver". És l'estiu del 98. Decideixo comprar-lo. Per què?

No conec en Miquel, no sé què, ni com escriu, per tant aquesta no pot ésser una raó per la tria. Llegeixo el pròleg, el tema m'atreu. "La guerra del 36", miro el nombre d'actors i actrius, m'interessa. Atracció i interès, dues bones raons per la compra.

Aparentment és l'atzar el responsable de la petita troballa, m'agrada més pensar que una certa disposició personal de buscar textes que em sedueixin i em donin coratge per a defensar-los en un escenari, fa que trobi aquest text i no un altre.

Vaig començar a llegir-lo amb ganes i a mesura que anava avançant m'enamorava més i més, de la història, dels personatges, de la forma de contar-la.

Proposo al grup Germanor, la posta en escena de la mateixa. El primer pas fou el treball de taula, llegir l'obra conjuntament, comentar-la i discutir-la punt per punt. Sorgeixen mil qüestions: el tema és escabrós i arriscat, els actors i actrius tenen poca capacitat de moviment, es barregen temps present i temps passat, etc.

Després d'un llarg debat, aconsegueixo convèncer el grup amb arguments com: el tema, malgrat ésser dur, és bonic de defensar-lo, els personatges estan ben construïts, la qüestió de moviment escènic és feina meva. Finalment acordem apostar per l'obra i començar a assajar i posar data d'estrena, el 7 de setembre del 98.

Abans de començar els assajos, calia buscar documentació: simbologia dels requetés, biografia dels personatges històrics esmentats a l'obra, discursos de José Antonio i Franco, músiques de l'eèpoca... Vam demanar ajuda a les biobliotecàries, a l'arxiver, que molt amablement van colaborar.

A partir d'aquí, em poso en contacte telefònic amb en Miquel i trobo un Miquel dis posat, agradable i colaborador entusiasta. Intercanvíem opinions, vídeos i llibres i descobreixo un escriptor valent, compromés, que no té por de prendre partit. L'art per l'art, no li serveix ni a ell com escriptor ni a mi com actriu i directora de teatre.

Vaig enfrontar els assaigs amb molta il·lusió. Sorgeixen les típiques dificultats pròpies de cada personatge. Els assaigs són llargs i profitosos.

L'amant és un personatge clarament diferenciat dels altres tres: la dona, la mare i la filla. Decidim que la seva relació amb el mort està marcada per una profunda i pensada venjança. El seu origen, de classe treballadora, marca la seva vida. Ella trenca l'ambient gris i malaltís de les altres dones. Dóna un aire aparentment frívol i festiu.

La mare, una dona gran, autoritaria i classista. La relació amb el fill es basa en els diners. Conserva energia i mala llet suficient per atemorir la dona i la néta. La seva cadira és una poltrona, el bastó, una eina de comandament, els rosaris un símbol religiós lligat als seus interessos.

La dificultat més gran es va presentar amb els personatges de la dona i la filla. Era clar que tenien un toc de bogeria, però hi havia el risc de fer una caricatura i que perdessin credibilitat. Calia buscar accions orgàniques i justificables. La troballa de les boles de paper de diari com a símbol de les rates, ens va permetre avançar i crear uns personatges amb identitat pròpia.

Vam optar per una escenografia austera i minimalista que donés una sensació d'angoixa i tancament, amb un mínim d'objectes.

Vam arribar a l'estrena amb l'obra muntada, molt assajada i amb la convicció d'haver fet molta feina. Volíem aconseguir que els espectadors sortissin del teatre frapats per la història que havíem explicat. Crec que ho vam aconseguir. Va ésser com "un cop de puny a l'estòmac" a cada un d'ells.

L'entusiasme de tot el grup, va ésser decisiu a l'hora de l'estrena. Les energies fluien i ens donaven força. Les actrius van defensar amb ungles i dents, els seus personatges. La confiança en el text i en la feina que havíem fet era total.

Com a directora em sento especialment contenta del treball realitzat. La duresa del text va obligar-me a treballar fins a trobar un camí satisfactori per defensar l'obra d'en Miquel i alhora ésser fidel al seu esperit.

Gràcies Miquel! i si us plau escriu més teatre!

El teatre català del segle XX i la transició

Turmeda | 11 Febrer, 2006 07:39 | facebook.com

El teatre modern a Mallorca: Els anys del desig més ardent (I)


"Trenta anys d'escriure teatre, amb les conegudes dificultats que, en aquestes dècades i sota diversos tipus de règim polític, dictadura feixista o monarquia parlamentària, hem tengut els autors teatrals mallorquins".



Coberta de l'obra de Miquel López Crespí Els anys del desig més ardent publicada per la Universitat de les Illes Balears (UIB).

La publicació de l'obra Els anys del desig més ardent coincideix, amb un parell de mesos de diferència, amb l'aparició d'una eina de treball imprescindible per a la història i investigació teatral: el Diccionari del Teatre a les Illes Balears (volum I A-O). Una obra de consulta obligatòria que s'ha realitzat sota direcció de Joan Mas i Vives, coordinada per Francesc Perelló Felani amb l'ajut d'un Consell Assessor format per Ramon Díaz, Josefina Salord i Marià Torres. En l'elaboració de l'obra hi han participat igualment, com a becaris o becàries, Àngela Aguiló Ferrer, Sònia Capellà Soler, Catalina Mateu Lladó, Maria Muntaner González, Maria Pons Pons, Magdalena Prohens Colom, Maria Quetglas Mesquida, Pere Roig Massanet i Maria del Mar Verd Julià.

Ha estat una coincidència curiosa que aquest llibre es publicàs en el mateix any que s'ha editat Els anys del desig més ardent. Tot plegat m'ha fet reflexionar en aquests més de trenta anys d'escriure teatre, amb les conegudes dificultats que, en aquestes dècades i sota diversos tipus de règim polític, dictadura feixista o monarquia parlamentària, hem tengut els autors teatrals mallorquins. Bastaria recordar els problemes històrics que homes de la vàlua d'Alexandre Ballester, Joan Soler Antich, Llorenç Capellà, Josep M. Palau i Camps o Jaume Cabrer han tengut per a veure les seves obres representades o, almanco, valorades al seu país.

Fins fa poc, ja que les coses sembla que comencen a canviar molt lentament, la situació teatral mallorquina era molt semblant a la descrita per Grerori Mir en Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 1970) quan escrivia: "L'evolució històrica de la nostra comunitat, la seva concreció en un tipus humà sui generis, les adverses condicions objectives quan tants d'anys hem arrossegat, només possibilitaven un teatre costumista". Joan Fuster definia a la perfecció aquest tipus de teatre de "fer riure", preponderant durant molts d'anys tant a València com al Principat i a les Illes, en la seva Literatura catalana contemporània (vegeu pàgs. 395-405): "Tancats en cercle restrictiu, els teatres regionals hagueren de viure de la pròpia tradició impermeable. Han mantingut fins a la fi les notes característiques del seu origen vuitcentista: obres curtes, sovint d'un sol acte, d'estructura senzilla; preponderància de l'humor gruixut, o de la sàtira, però generalment de la pura i simple voluntat de fer riure a tota costa; abús del color local, del pintoresquisme folklòric, fins i tot quan ja no té base en la realitat".

Tornant a la veu que el Diccionari del Teatre de les Illes Balears em dedica (vegeu pàg. 399), molt semblant a les dedicades a Jaume Cabrer o a Llorenç Capellà, aquesta descripció del que ha fet un autor mallorquí és un resum molt i molt sintètic. Però vejam el que diu: "López Crespí, Miquel (sa Pobla, 1946). Autor dramàtic, poeta i novel lista. L'any 1976 va publicar Autòpsia a la matinada, obra d'un sol acte escrita en homenatge a l'estudiant Enrique Ruano, assassinat per la dictadura franquista l'any 1969. Per aquesta obra obtingué el premi Bartomeu Ferrà (1975). L'any 1985 publicà Homenatge a Rosselló-Pòrcel, premi Ciutat d'Alcoi (1984), on experimenta amb la veu, la música, el cinema, la mímica i els efectes sonors. També és autor d'Ara, a qui toca?, premi Carlos Arniches en llengua catalana (1972), que rebé elogioses crítiques de Ricard Salvat i José Monleón. Es tracta d'una obra dins la línia d'Autòpsia a la matinada i que va ser definida com a síntesi del teatre de l'absurd francès i de l´èpica brechtiana. La temàtica gira entorn dels fills dels republicans que comencen la lluita per la llibertat a la dècada dels anys seixanta. L'any 1975 guanyà el premi especial Born amb Les germanies, obra feta en forma de collage (documents històrics, poesia, cançons i diapositives) que vol donar notícia de la lluita del poble mallorquí en defensa de la seva llibertat. Uns quants anys més tard, el 1998, va publicar El cadàver, estrenada el 30 de maig de 1996 al Teatre Principal de Palma per la companyia Taula Rodona, sota la direcció d'Adolfo Díez. Després va ser representada pel Teatre Centre de Girona (1998) i pel Grup Germanor (1999), de Barcelona, sota la direcció de Teresa Gelpí. L'acció d'aquesta obra, d'un sol acte, transcorre en una gran sala menjador d'un casalot de senyors de Palma, amb algunes escenes que s'esdevenen al començament de la Guerra Civil, i unes altres en la immediata postguerra.

'Amb l'obra Atzucac guanyà el premi Ciutat de Granollers (1990). És un espectacle, proper als plantejaments de Beckett i Ionesco, on la llengua, els jocs de paraules i la poesia en són els protagonistes. De l'any 2000 és la publicació d´Acte únic, premi Teatre Principal de Textos Teatrals (1987). També l'any 2000 va obtenir una beca del Consell de Mallorca per a la creació teatral, el fruit de la qual fou Els anys del desig més ardent, que escenifica els problemes, les il lusions i el posterior desencís de la generació del 1968".

Fins aquí el diccionari. De les nostres inquietuds teatrals i influències culturals ja n'hem parlat en dos llibres memorialístics. D'una banda, a Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000); vegeu concretament els capítols "El teatre modern a Mallorca", "Pere Capellà (Mingo Revulgo): l'autor més popular", "Anys setanta: els premis de teatre en la lluita per la normalització del català", "Les germanies i el teatre mallorquí de la revolta", "Un homenatge teatral als estudiants assassinats per la dictadura franquista"... També en el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Ciutat de Mallorca, Edicions Cort, 2003) es pot trobar un capítol al respecte: "El teatre modern a Mallorca", on s'inclou un interessant article de l'escriptor Miquel Mas Ferrà estudiant l'obra Acte únic, que s'edità en la col lecció de textos teatrals "Tespis" de la Universitat de les Illes Balears (UIB). Referències directes al fet d'escriure a Mallorca es poden trobar en el meu Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie (Ciutat de Mallorca, Calima Edicions, 2002) i en La novel la (Eivissa, Res Publica Edicions, 2002).

Però en aquests treballs no inform amb detall de l'origen concret d'aquestes tres obres, diríem "de la postransició": Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna (encara inèdita).

Lluny de l'etiqueta de "teatre brechtià" o teatre inscrit dins del "realisme social" amb el quals s'ha volgut definir la meva obra, les tres peces abans esmentades tenen, pens, molt poc a veure amb les conegudes posicions teatrals del gran i admirat dramaturg alemany.

No negaré ara que a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, l'estudi i assimilació de les concepcions de Bertolt Brecht eren quasi obligatòries per a tot aquell que es volia dedicar al teatre. Anàvem a veure qualsevol estrena de Brecht, evidentment, i, a Lisboa, en temps de la Revolució dels Clavells, poguérem veure diverses "aplicacions" de la tècnica brechtiana a realitats diverses.

Alguns "manuals" de fa trenta anys, a part de La revolución y la crítica de la cultura, d'Alfonso Sastre (Barcelona-México, Grijalbo, 197o) eren el famós Breviario de estética teatral (Buenos Aires, La Rosa Blindada, 1963) de Bertolt Brecht, La técnica teatral de Bertolt Brecht de Jacques Desuché (Barcelona, Oikos-Tau, 1968), Bertolt Brecht de Paolo Chiarini (Barcelona, Ediciones Península, 1969), Brecht y el realismo dialectico de Weigel, Liubimov, Weiss, Hormigón i diversos autors més (Madrid, Alberto Corazón Editor, 1975) o El compromiso en literatura y arte del mateix Bertolt Brecht (Barcelona, Ediciones Península, 1973), auténtica biblia de tot autor compromés a començaments del setanta...

L'aprofundiment en les propostes de teatre polític de Piscator; el coneixement de les experiències revolucionàries de Vladímir Maiakovski, Antonin Artaud, Peter Brook, Dario Fo, el situacionisme francès, les primeres representacions del Living Theater, ens obrien les percepcions a formes ben diverses d'entendre el fet teatral. Però aquestes influències no sempre es reflectien de forma directa en les nostres obres. Una cosa era l'admiració, el respecte total i absolut per les creacions i concepcions político-literàries dels grans creadors i transformadors del teatre mundial, i una altra de ben diferent, ser la còpia mecànica del que ells feien o pensaven. [...]

Miquel López Crespí

Publicat en la revista L'Estel el 15-XII-04

Els problemes de l'escriptor català

Turmeda | 08 Febrer, 2006 06:31 | facebook.com

Escriure a Mallorca.


"Són majoria els escriptors mallorquins amb obra important publicada aquí que són gairebé desconeguts i, en tot cas, molt poques vegades coneguts amb puntualitat en el País Valencià i en el Principat". (Víctor Gayà)



Coberta del llibre La novel·la de Miquel López Crespí.

Per Víctor Gayà, escriptor.

Els problemes de l'escriptor català són de molt distinta naturalesa. Perquè, a les dificultats que comparteix amb la resta d'escriptors del món, s'hi afegeixen els problemes particulars relacionats amb el seu àmbit politicolinguïstic.

Tot escriptor, en la pràctica d'escriure, té uns problemes derivats del mateix acte de creació, de la seva peculiar manera d'enfrontar-se a la verbalització i de projectar-se mitjançant l'estructuració del llenguatge escrit. En això, no hi a gaire diferències geogràfiques ni socials, i els problemes d'expressió literària poden ser -en essència- iguals en un escriptor en llengua anglesa que viu a Nov York, que en un altre de llengua aimara que viu a Bolívia.

Als problemes personals s'hi afegeixen els socials almanco en una doble direcció: els provocats o condicionats per la globalització i la tecnificació de les comunicacions, i els referents a les singulars condicions politicosicials locals o regionals. La primera direcció pel que, paradoxalment, suposa de tendència al pensament únic, així com pel qüestionament dels suports tradicionals de la literatura i, fins i tot, de la mateixa literatura com ha estat entesa fins ara. Pel que fa a la direcció zonal, els problemes poder sorgir de tots els condicionaments que presionen la llibertat d'expressió en totes les seves formes i gradacions directes i indirectes. Aquí les diferències entre les distintes regions del món són ben marcades, encara que dins el món occidental podríem parlar d'un marc problemàtic bastant homogeni.


Presentació de La novel·la. D'esquerra a dreta: Rosa Maria Colom, Miquel López Crespí, Víctor Gayà, Joan Cerdà i Llorenç Capellà.

Els problemes específics de l'escriptor català són, bàsicament solidaris dels problemes lingüístics, conseqüència tot plegat de la condició de llengua sense estat que té el català, malgrat la seva importància demogràfica. La cantonització lingüística de l'estat espanyol, que no va aparellada de la cantonització de sobirania, fa que resti pràcticament intacte el centralisme constitucional del castellà amb la coartada d'un bilingüisme que mai no és recíproc, i amb el que això suposa de dificultat per fer de la llengua catalana la llengua de relació i comunicació habitual en tots els àmbits i, en conseqüència, la llengua de consum literari.

Finalment, i aquest fenomen no és aliè a les "virtuts" constitucionals, l'escriptor català, com la resta dels usaris de la llengua catalana, ha de patir això que Llorenç Capellà ha definit com la llengua esquarterada, i que, pel que fa als escriptors, suposa la compartimentació dels distints països de parla catalana en àmbits de relació cultural i comercial dels quals es veu seriosament dificultada, si no definitivament interrompuda. I això és resumeix en un fet clar: són majoria els escriptors mallorquins amb obra important publicada aquí que són gairebé desconeguts i, en tot cas, molt poques vegades coneguts amb puntualitat en el País Valencià i en el Principat.

És dins aquest marc general de la dificultat i de la problemàtica de l'escriptor català, on es desenvolupa la novel·la, titulada La novel·la de Miquel López Crespí. L'escriptor pobler fixa la trama de la seva narració en un aspecte molt concret, i tal volta anecdòtic, de tota aquesta problemàtica complexa que constitueix el fet d'existir i exercir com a escriptor català: la presentació d'un llibre. I amb aquest rerefons, compon una mena de crònica sobre les vicissituds d'un autor en el seu particular i sovint solidari camí per aconseguir presentar amb èxit la seva obra. Tanmateix, i malgrat haver triat aquest caire, si es vol secundari en la història d'un llibre i absolutament menor en la història de la Literatura (amb majúscula), l'autor aprofita per fer desfilar tot un seguit de vicis, des de la problemàtica personal (les suposades patologies dels escriptors), passant -i no precisament de passada- pels problemes socials, ideològics i lingüístics, per acabar dibuixant de manera ampla tota la maquinària que mou el món de l'escriptura, l'edició, la distribució, la difusió i la crítica tant periodística com universitària; i tot, des de la perspectiva d'un escriptor català de les Illes, que si ja hava de fer front a la neurosi personal i la mundialització aliena i alienada, a la cantonització i a l'esquarterament de la llengua que ha triat per escriure, també ha de fer front a les misèries de la congregació religiosa de la literatura provinciana.

De la queixa a l`anàlisi i la denúncia, amb humor davant els fets particulars i quotidians i amb el dramatisme residual del fet general i històric, López Crespí va desenvolupant la crònica d'una presentació a la qual són convocats no només personatges de tota mena que -un a un i a cor- van mostrant els llautons, sinó també institucions, associacions, grups fàctics i diversa fauna personal i corporativa, amb tot un seguit d'interpretacions gairebé guinyolesques.

Al capdavall, La novel·la dibuixa un panorama no gens encoratjador com podem veure en algunes cites de les moltes que podríem proposar: "Ni els catedràtics de la Universitat no coneixen el nom dels intel·lectuals més importants de la nostra Terra" (p. 32); "els companys envejosos... els escriptors frustrats" (p. 9); "la recerca psicòtica de la fama, el protagonisme més descarat, les ressenyes dels crítics servils" (p. 21); "Els editors no comprenen res del que fa referència als problemes dels escriptors" (p. 45); "Quantes vegades no ens ha sorprès comprovar com, en enciclopèdies i antologies, únicament sortien els 'especialistes' en la promoció personal" (p. 101). I etcètera, etcètera.

Tanmateix, tot i aquest panorama, no deixa de ser curiós i encoratjador que la història de la presentació acabi feliçment ("per una vegada tot ha marxat a la perfecció"), malgrat les "misèries de la situació cultural en l'època de la barbàrie". Sembla que l'autor, finalment, s'avé a participar amb humor rabiós en el "carnaval literari", ni que sigui per intentar desemmascarar-lo.

Presentació de l'obra de Miquel López Crespí La novel·la (Res Publica Edicions, Eivissa, 2002) a la Casa Catalana de Palma (Mallorca) el 21 de juny de 2002.

Trenta anys de poesia mallorquina

Turmeda | 05 Febrer, 2006 07:41 | facebook.com

Antologia (1972-2002).

Per Pere Rosselló Bover.


"Miquel López Crespí és, en definitiva, un veritable home de lletres que ha participat activament en la vida cultural de les Illes. És un d'aqueixos escriptors que, com altres insignes intel·lectuals mallorquins -Mossèn Alcover, Francesc de B. Moll, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep Maria Llompart-, es troba a tota hora disposat a oferir el millor de si mateix dins la lluita de la identitat com a poble, enfront de la fagocitosi que pateixen les llengües autòctones. Val dir que López Crespí ha lliurat i continua lliurant moltes batalles culturals pel redreçament del català a les Illes, en primer lloc, i a la resta del domini lingüístic des de fa molts d'anys". (Lluís Alpera)



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002).

Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) és segurament l'escriptor mallorquí més guardonat de tot el temps i un dels més polifacètics, car ha conreat tot els gèneres. La seva dedicació a la literatura ha assolit gairebé la professionalització. Home compromès amb les causes socials justes i molt vinculat als moviments polítics d'esquerra, va dur una intensa activitat política a la clandestinitat durant el franquisme i la transició democràtica. Fruit del seu compromís polític, l'obra de López Crespí s'inscriu en un realisme d'herència modernista, al qual aporta la introducció de noves tècniques experimentals, pròpies de la novel·la moderna.


Tres poetes mallorquins. D'esquerra a dreta: Xavier Abraham, Àngel Terrón i Miquel López Crespí.

En poesia ha tret Foc i fum (1983), Les plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l'horabaixa (1994), Punt final (1995), L'obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Cercle clos (2003) i Temps moderns: homenatge al cinema (2003).

En narrativa, teatre i assaig, ha publicat, entre moltes altres obres: Necrològiques (narrativa); Notícies d'enlloc (narrativa); Crònica de la pesta (contes); Estiu de foc (novel·la); L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L'amagatall (novel·la); Cultura i antifranquisme (assaig); Vida d'artista narrativa); Històries del desencís (narrativa); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novel·la); Estat d'excepció (novel·la); Temps i gent de sa Pobla (història local); Breviari contra els servils (narrativa) i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig).

Aquesta Antologia (1972-2002) (1) reflecteix la dilatada trajectòria de López Crespí com a poeta. Segurament la poesia és la faceta menys coneguda d'aquest autor, que com a narrador i novel·lista ha tengut més relleu. De fet la poesia de López Crespí no ha tengut la difusió que mereix, ja que sovint ha aparegut en col·leccions i editorials d'un abast limitat.

Aquesta Antologia recull 89 poemes procedents de 21 llibres diferents, quatre dels quals són inèdits.

Tot i que es tracta d'una antologia, aquest volum té una entitat pròpia, la qual cosa em permet una lectura com si es tractàs d'un llibre independent. Aquesta unitat ve donada per causes diverses:

En primer lloc per la unitat formal del volum, que és el resultant de l'herència literària "heterodoxa" (Maragall, Salvat-Papasseit, Rosselló-Pòrcel, etc.) en què l'autor -com explica al clarificador pròleg- s'ha format. Aquesta llibertat formal troba la seva expressió en l´ús del vers lliure i en un to narratiu, que no exclu el lirisme, i que tampoc no cau en la discursivitat que va caracteritzar certa poesia realista dels anys 60.

En segon lloc per la unitat temàtica, ja que tots els poemes seleccionats en aquesta antologia recorren uns mateixos temes i motius, que podem enumerar ràpidament: a) la memòria del temps històric viscut; b) la lluita social i política i el compromís nacional; c) el cinema i els viatges.

En resum, aquesta Antologia (1972-2002) és una bona aproximació a l´obra poètica de Miquel López Crespí, que permet extreure'n una valoració molt positiva.

(1)Antologia (1972-2002) de Miquel López Crespí. Fundació "Sa Nostra", Col·lecció "El Turó" núm. 64 (Ciutat de Mallorca, 2003).

Publicat en la revista Lluc (núm. 833-834, 2003). Pàg. 59.

Campanyes contra els escriptors mallorquins

Turmeda | 01 Febrer, 2006 09:39 | facebook.com

"A Mallorca el silenci damunt Necrològiques va ser paorós. Molts d'altres autors de les Illes patiren -i pateixen encara idèntica marginació-. Hem parlat una mica de tota aquesta problemàtica en el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart".


En uns altres articles he parlat de les nombroses campanyes rebentistes de l'excarrillisme illenc en contra meva a conseqüència de l'edició del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La independència de criteri, les veus crítiques, sempre han molestat a una bona part de la colla de vividors i menfotistes que usurparen el nom de l'esquerra en temps de la transició.


Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994.

A Mallorca, la campanya d'insults, pamflets i tergiversacions d'una part de la direcció del carrillisme palmesà en contra meva, fa ser ferotge. No s'havia vist res de semblant des del temps de la guerra civil i la postguerra quan falangistes i neonazis perseguien i criminalitzaven els antifeixistes illencs. Però no tot eren campanyes rebentistes de part d'aquesta falsa esquerra, el sector de pijoprogres que ha fet malbé la nostra experiència de Pacte progressista. Record a la perfecció que una de les primeres persones que de seguida em demostraren la seva solidaritat va ser el dirigent del POR Arturo Van den Eynde, del qual vaig parlar en un recent article publicat en la secció de cultura d'aquest mateix diari.

Si en aquells passatges havia escrit sobre la seva persona, dels seus anys de militància en el POR, del combat per a la construcció de la IV Internacional i per a servar la memòria de l'Oposició Obrera antiestalinisa, del seu treball en la direcció i redacció de La Aurora, ara potser seria interessant descriure, malgrat sigui de forma breu, la seva provada sensibilitat pel que fa a la solidaritat activa envers els escriptors.

Arturo Van den Eynde era un autèntic marxista. Lluny de considerar com els economicistes, tan abundosos en les fileres de tots els grups que s'autoproclamen marxistes, que tot pot reduir-se a qüestions monetàries, tenia ben present que la lluita per a bastir una nova cultura era un dels camps, i potser el més important, per aconseguir una món més just i solidari. Per això de seguida que s'assabentà de la campanya rebentista de l'estalinisme mallorquí contra un escriptor d'esquerra, em trucà per a demanar-me informació i posar a la meva disposició les pàgines de La Aurora.


El llibre de Miquel López Crespí Necrològiques guanyà el Premi Ciutat de Valencia de Narrativa de l'any 1988.

Però l'interès d'Arturo Van den Eynde per la literatura catalana i mundial venia de lluny. De sempre va saber encoratjar els escriptors i La Aurora va estar oberta a tot tipus de collaboració, ja fos política o literària, dels escriptors progressistes. Ho puc dir amb perfecte coneixement de causa, ja que, quan qui signa aquest article era sotmès a les acostumades campanyes de silenci en la premsa oficial, La Aurora publicava les ressenyes i contes que els escriptors catalans li fèiem arribar o, pel seu compte, ressaltava allò que considerava d'interès per al lector d'avantguarda. En La Aurora de dia 12 de març de 1990, la revista del PORE, amb una breu introducció d'Arturo Van den Eynde, publicava el meu conte "El pirata Mateu Albanell". Era una traducció al castellà de l'original en català que formava part del llibre Necrològiques (Amós Belinchón Editor, València, 1988). El llibre havia guanyat el Premi "Ciutat de València 1988" (Premi Constantí Llombart) atorgat per un jurat format per Ferran Torrent, Joaquim Soler i Martín Quirós Palau. Com de costum aquesta obra va ser silenciada completament pels postmoderns que ja controlaven els suplements de cultura i les principals revistes literàries dels Països Catalans.


Coberta del llibre de Miquel López Crespí Corfú Premi Baltasar Porcel de Narrativa de l'any 1998. El llibre era una ampliació del conte "El pirata Mateu Albanell" publicat per La Aurora.

El poeta i acurat investigador de la nostra història Ferran Lupescu feia un retrat sintètic, però magistral, d'aquella època en el pròleg al meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) quan escrivia: "Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intel·lectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la butxaca, mentre l'intel·lectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència". Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven 'resistencialisme'".

A Mallorca el silenci damunt Necrològiques va ser paorós. Molts d'altres autors de les Illes patiren -i pateixen encara idèntica marginació-. Hem parlat una mica de tota aquesta problemàtica en el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Un altre dia en parlarem més i amb més deteniment de totes aquestes campanyes de silenciament i ocultament d'una bona part de l'obra de creació dels autors considerats "dissolvents" pel comissariat postmodern. I, per això mateix, perquè ja érem conscients de tota aquesta lluita cultural que amenaçava i amenaça de desertitzar la nostra cultura, l'actitud de suport d'Arturo Van den Eynde i d'altres companys i companyes ens ajudà a resistir dels oportunistes, cínics i menfotistes en aquells anys tan complicats.

Miquel López Crespí analitzat per Miquel Rayó

Turmeda | 30 Gener, 2006 10:12 | facebook.com

La poesia mallorquina contemporània.

"López Crespí escriu des de la riba dels vençuts, als quals encara manté una fidelitat també obsedida. Ferm, és un dels pocs autors que no fa renúncia del seu passat de vegades subversiu, de vegades clandestí. No en fa tampoc vanaglòria. Simplement, decebut, s'interroga sense trobar cap resposta satisfactòria". (Miquel Rayó)



D'esquerra a dreta: Miquel López Crespí, Miquel Mas, Gabriel Janer Manila, Miquel Rayó i Pere Noguera. Miquel Rayó va presentar el poemari Un violí en el crepuscle i Pere Noguera i Miquel Mas Ferrà presentaren l'obra de teatre de Miquel López Crespí Acte únic editada per la Universitat de les Illes Balears (UIB). (29-XI-2000).

Per Miquel Rayó.


"S'apropa l'hivern..." (Un violí...,).


Ho ara l'Home, a la fi quasi de sobte, després de molts d'anys i de molts versos. Ho sap l'Escriptor. La descoberta l'atabala. Possiblement per primera vegada, l'escriptor té por. Té la Por. Ha perdut peu. Necessita trobar sòls nous on afermar les passes comptades que li manquen. Coneix la brevetat del temps que resta, després d'haver-ne viscut molt, enderiat en mites que s'esbuquen.

"Absort, intentava recuperar alguns fragments dispersos d'allò que no feia gaire ens havia fet tremolar l'ànima". (Un violí...,).

En el poemari de Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) Un violí en el crepuscle (Viena, 2000), el lector que ara vos parla -potser perquè es troba també en una semblant cruïlla- hi troba sobretot un poeta que es pregunta. Si hem de senyalar les fites del llibre, són aquestes: l'infant enyorat, el desencís per la derrota d'uns ideals que es creien nobles, el desconcert conseqüent, la solitud, i molt especialment, la novetat, la primera salutació a la Mort des dels poemes. Són temes, és cert, que en aquests moments ens convulsionen.


Coberta del poemari de Miquel López Crespí Un violí en el crepuscle

Tots coneixem, poc o molt, les obsessions literàries de López Crespí. Obsessions que ja configuren una poètica personal; fecunda en textos, concentrada en idees.

López Crespí escriu des de la riba dels vençuts, als quals encara manté una fidelitat també obsedida. Ferm, és un dels pocs autors que no fa renúncia del seu passat de vegades subversiu, de vegades clandestí. No en fa tampoc vanaglòria. Simplement, decebut, s'interroga sense trobar cap resposta satisfactòria.

"...davant la poderosa extensió de la catàstrofe, les obscures façanes dels edificis plenes d'agònics grafismes que un dia convidaren a la revolta" (Un violí..., 65).


És el temps, doncs, del no saber què. Del no saber per què. Sense odis i resignat, López Crespí accepta que passen els anys. L'escriptor ha assolit a la fi l'edat de fer recompte. L'edat de recordar-se infant i d'enyorar

"La llibertat [la] pàtria antiga..." (Un violí..., 52).


Què en queda ara d'aquell infant? Un home. Un home sol. Un home sol que tremola.

"des dels peus fins a la gargamella, en notar l'implacable treball dels corcs dins la sang" (Un violí..., 66).

Ni en els anteriors llibres de poemes de Miquel López Crespí, ni en els seus textos en prosa o per al teatre, no ens havíem trobat mai una confessió tan colpidorament personal, íntima, des de la nuesa insòlita de l'home que ja veu que li és a prop, potser més del que ell voldria, el

"moment exacte de tocar amb els dits les ribes mortes dels espills" (Un violí..., 27).

Fins ara, les poesies del nostre autor contenien un contundent esperit pedagògico-polític, compartit o no pels seus lectors. Ja hem apuntat que la seva poètica s'explicava des de l'obsessió, des de la tenacitat literària que permet el fet de disposar d'un sòlid fonament de clars principis ideològics; principis que, cal sincerar-se, més d'un pic retallen la possibilitat de la immersió en els indrets més profunds de la ment, on és possible trobar l'essencial grop d'angoixes i d'esperances d'un poeta.

Però, s'ha produït un trencament radical en l'escriptura de Miquel López Crespí: l'autor, sense deixar de ser un home amb un arrelat compromís polítics, és ara simplement un home madur que tremola.

Estovada la ideologia, desat en qualque calaix -però, no oblidat- "l'inútil repertori de pobres principis marcits..." (Un violí..., 58), López Crespí se sap persona de carn i os, humà, mortal. Mira entorn i se veu abandonat entre nosaltres, sense la seguretat compacta i impermeable que li donaven aquells principis de retòrica subversora. S'ha acabat. Ara, el poeta mira

"sorprès com s'escapoleixen els anys amb tota llur càrrega grossera d'amenaces" (Un violí..., 71).

I sabeu? El preferim així, més a l'abast, més fràgil, més poruc, més com nosaltres. El que en altres poemaris era de vegades a un pèl de ser doctrina, és en aquest una declaració d'humanitat commovedora:

"Et veig venir entre les oliveres argentades de l'horabaixa.
Tu altre pic, obrint amb un somrís indulgent
les tombes dels dies que encara ens esperen,
matemàtics..."
(Un violí..., 34).


El preferim així, doncs, perquè en lloc d'escriure des de la reflexió o des de la ràbia -reflexió i ràbia que més d'una vegada ens hem fet nostres-, el poeta ens escriu ara des d'una insospitada tendresa; des d'ella, i potser sense adonar-se'n, és capaç d'ajudar-nos en la recerca de la nostra pròpia reconciliació amb la vida. Pel fet que compartim amb ell el pensament que "...la nostra durada damunt la terra / és talment com el d'una efímera palpitació captiva" (Un violí..., 38), trobam en les seves noves paraules, impensades abans, un gra de remei, un bri de conhort amical. La didàctica política ha esdevingut pedagogia poètica. A la fi despullat, el poeta se' ns mostra tal com és i declara:

"la meva única riquesa és la sang que em circula per les venes" (Un violí..., 45).

El poeta es fa lúcid: mira enrera i comprèn.

Escriu com sempre des de la riba dels vençuts. Però ara ho fa amb una fràgil, humana bondat.

Miquel Rayó, presentació del poemari de Miquel López Crespí Un violí en el crepuscle -Viena, 2000-. Centre de Cultura Sa Nostra. (29-XI-2000).

Josep M. Llompart i el compromís polític de l'escriptor

Turmeda | 29 Gener, 2006 16:41 | facebook.com

Literatura mallorquina i compromís polític.


"Cal posar les bases per a normalitzar la recepció social de la literatura catalana entre el nostre poble, de manera que hi recuperi el paper que li correspon com a literatura per antonomàsia. Deixem de perdre el temps en estèrils baralles internes per a controlar el gueto: les diverses energies s'hi neutralitzen mútuament, mentre l'espai públic i el consum popular resten ocupats molt preferentment per una altra literatura; l´única que té al seu servei un espai comunicatiu sobreprotegit; l´única no connotada, perquè 'los nacionalistas són los otros'. Lluny d'això, la catalanitat (la mallorquinitat, en el cas que ens ocupa) ha d'ésser una opció de futur per a tot el poble que viu en aquesta terra". (Ferran Lupescu)


Coberta del llibre de Miquel López Crespí Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart.

Per Ferran Lupescu (1)

La funció del meu parlament, que vol ser breu, no és tant parlar-vos de l'obra concreta que presentem, com mirar de situar el conjunt de l'obra de Miquel López Crespí en el marc de la literatura catalana actual, amb algunes reflexions concomitants.

Caracteritzaria l'obra de Miquel López Crespí entorn de quatre punts bàsics: primer, la veu personal, fresca i intensa, tan característica, en què es conjuguen múltiples influències ben païdes i en què hi ha alguna cosa d'expressionisme líric amb rerefons d'avantguarda clàssica; segonament, l' òptica essencialment humanista i noblement cívica amb què s'acosta a la realitat, tan lluny de la palinòdia moralista com de l'alienació entotsolada; tercerament, la gran diversitat formal i temàtica, així com d'enfocaments, perspectives i tons, en què, dialècticament, es desplega aquesta veu i aquesta òptica que hem definit com a palesament unitàries. Per fi, la multiplicitat de gèneres que conrea el nostre autor: poesia, conte, novel·la, teatre i assaig. Sense oblidar la publicística, tot seguint una tradició venerable dels millors mestres de generacions anteriors. De fet -ja ho dic al pròleg de l'obra que ens reuneix aquí-, entre els intel·lectuals que col·laboren avui a la premsa, en Miquel és tal vegada 'el més llegit de Mallorca, i el més influent; sorprèn que no se'l disputin diaris i revistes a cop de taló'.


Consell Insular de Mallorca (10-IX-03). D'esquerra a dreta: Ferran Lupescu, Antoni Mir, Maria Antònia Munar, Miquel López Crespí, Sebastià Serra i Dolça Mulet.

Tot plegat respon, per damunt de tot, a la necessitat vital d'escriure. O, per a expressar-ho dialècticament, tot plegat és al servei d'una necessitat vital: dir la realitat; dir-se a un mateix. Dir la realitat individual i col·lectiva. La vivència més íntima encabida en un món concret. La conflictiva experiència social que és el marc i la pre-condició de tota opció de llibertat. Una panoràmica multifacètica del nostre món vista específicament des d'aquest nostre país dissortat. Amb tota la rica gamma de matisos que això implica. Vet aquí l'aventura a què ens convida l'obra de Miquel López Crespí; una obra (ho he dit alguna volta) 'ja ingent i encara en ple curs d'elaboració'.

L'obra literària necessita vitalment de la crítica i de l'anàlisi, és clar; però, en darrera instància, ha de defensar-se tota sola davant el lector. Per exemple, com a font de gaudi estètic. En aquest sentit, vull reiterar (disculpeu-me la insistència a autocitar-me) que Miquel López Crespí ha produït autèntiques obres mestres en camps com la narrativa curta, i que 'una bona antologia dels seus contes constituiria un dels volums de narrativa més importants de la literatura catalana contemporània'.

Inevitablement, tota obra d'art mínimament autèntica és xopa de la personalitat, la cosmovisió i els valors del seu autor. És per això que l'obra de Miquel López Crespí denota una cosmovisió progressista, d'esquerra. nacional-popular, i, per tant, conflictiva. Diguem, doncs, que l'obra de Miquel López Crespí no ha rebut el reconeixement públic que mereix. Això és, en part, i com en altres casos, perquè la intercepten corrents oficialistes de determinat signe estètico-ideològic. Per exemple, una mena de noucentisme ressuscitat, però d'escàs ressò social, aquesta volta. Per exemple, una postmodernitat més o menys autista. Irònicament, en nom d'un pretesa "puresa" literària unilateralment identificada amb el conservadorisme hom aplica criteris extraliteraris per a desqualificar autors d'ideologia adversa, l'obra dels quals esdevé automàticament "poc literària", per "política", si no per "pamfletària". El truc és vell i, segons sembla, productiu: només fan política els altres. A aquestes alçades hauríem de saber que tota obra d'art és política. Per acció o per omissió. Des de l'opacitat que proporciona el compromís amb un statu quo que es pretén "natural". O des de l'explicitació que provoca trencar el sentit comú establert. D'altra banda, no és pas la temàtica de l'obra literària, ni menys encara la seva òptica ideològica, el que estableix el valor literari d'una obra: cal fer-ne la valoració en termes estrictament o principalment artístics. I són aquests termes els que avalen l'obra de Miquel López Crespí.

Anys enrere ironitzava un autor estato-unidenc: "A la República Democràtica Alemanya es pot escriure qualsevol cosa, però no es pot publicar res; a la República Federal d'Alemanya es pot publicar tot, però no es pot escriure res". Bé. En aquesta era de despensament mundialitzat cal reivindicar, encara, un concepte tan elemental com la llibertat de creació; llibertat que no es limita a l'estricte moment creatiu, sinó que abasta la comunicació de l'obra feta. Cal bastir un espai de llibertat per a la literatura catalana en què es manifesti lliurament tota l'àmplia diversitat d'opcions i tendències realment existent. Cal sustentar aquesta llibertat en la crítica exigent i el debat honest, tan intensos com calgui, i, per això mateix, renunciant a dirigismes i exclusions. Cal posar les bases per a normalitzar la recepció social de la literatura catalana entre el nostre poble, de manera que hi recuperi el paper que li correspon com a literatura per antonomàsia. Deixem de perdre el temps en estèrils baralles internes per a controlar el gueto: les diverses energies s'hi neutralitzen mútuament, mentre l'espai públic i el consum popular resten ocupats molt preferentment per una altra literatura; l´única que té al seu servei un espai comunicatiu sobreprotegit; l´única no connotada, perquè 'los nacionalistas són los otros'. Lluny d'això, la catalanitat (la mallorquinitat, en el cas que ens ocupa) ha d'ésser una opció de futur per a tot el poble que viu en aquesta terra.

Permeteu-me acabar convidant-vos a llegir Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Hi teniu un recorregut crític per diversos aspectes de la cultura creativa catalana que es desenvolupa avui a Mallorca. Com és habitual en la seva assagística, Miquel López Crespí no us decebrà; ni per la informació factual, ni per l'agudesa del judici.

(1)Ciutat de Mallorca (10-IX-03).El poeta i investigador Ferran Lupescu va presentar, juntament amb Sebastià Serra, Antoni Mir i Maria Antònia Munar l'obra de Miquel López Crespí Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort) en la seu del Consell de Mallorca i en el marc de la Diada de Mallorca de l'any 2003.

Literatura juvenil catalana: d'agermanats i de pirates

Turmeda | 27 Gener, 2006 09:38 | facebook.com

La Ciutat del Sol pretén recrear i retre homenatge a tots els utòpics, des de Plató a Thomas More i sobretot Tommaso Campanella i a seva Civitas Solis, concepció política d'un lloc regit segons les normes de la natura i influït per La República de Plató.


D'agermanats i de pirates: La Ciutat del Sol.


Els escriptors Rosa Maria Colom, Miquel López Crespí i Gabriel Janer Manila el dia de la presentació de La Ciutat del Sol.

Per Rosa Maria Colom.


[...]En la novel·la de Miquel López Crespí La Ciutat del Sol un narrador protagonista -intermediari entre l'autor i el lector- relata, en primera persona, l'aventura que en el segle XVI dugueren a terme un grup de rebels, bandejats, jueus conversos, frares de mal viure, esclaus àrabs descendents dels antics senyors abans de la conquesta dels catalans, que salpen a la recerca d'una ciutat utòpica on s'acumula tot l'or i l'argent de la terra.



Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí La Ciutat del Sol.

Aquest és, per a mi, l'encert principal del llibre: la veu tranquil·la, trencada per l'edat, que condueix la història amb gran naturalitat informativa, sense èmfasi ni elements accessoris, ni excessives truculències fins i tot en els moments més crus i dramàtics. Un avui que l'autor manté a l'ombra, envoltat de boira, sense mai desvetllar-nos la identitat, malgrat que sempre sabem el que pensa; i si de jove va ser un home de mal viure, els anys han apaivagat els camins de les seves dèries.


La narració començà al final de la història, fa un gran bot cap enrere per a després tornar al final amb algun salt retrospectiu entre i entre. I sense deixar mai de ser fluida, coherent, fins i tot íntima. No hi ha to més íntim que el de la poesia i, en Miquel, malgrat que ens parla d'una rebel·lia entroncada amb tota la gent que ha lluitat abans que ell contra les classes dominants, no pot amagar que és un poeta, la qual cosa no és obstacle per aconseguir una claredat fonamental. Diu Gabriel García Márquez: "Vaig haver d'escriure quatre llibres abans de descobrir que cal contar les coses senzillament, tal com ens les contaven els nostres avis". Així és el relat que ens ocupa: una fabulosa i terrible aventura d'esperança i mort contada per un avi.


Els imaginaris protagonistes de la trama entre els quals: "Gaspar Nadal, rector de Sant Nicolau, de vint-i-set anys, que predicava contra els nobles dalt la trona i acabà a les serralades d'Escorca com a bandejat. Antoni Campins, de Santa Margalida, donà verí als seus senyors. Condemnat, patí deu anys de galeres. En Felip de Son Abrines, felanitxer, expert en filtres màgics i encanteris amorosos, havia estat pres per bruixot. En Joan Palou, en Pere Vivó, en Marí Isern, agermanats, fills d'agermanats...". "Més d'un portava marcades a l'esquena les fuetades donades pels botxins enmig de la plaça de Cort", ens diu l'autor.


Han sentit a parlar de països i contrades on no regna l'espasa i l'oprobi, les fogueres i les tortures. Saben de l'existència de La Ciutat del Sol per velles cròniques, pels fets que relaten els xuetes del Call i, a les nits de negra lluna, els mariners més vells del port. Relats que parlen d'una terra esplendorosa, el paradís de les Sagrades Escriptures, on no existeix l'hivern, la misèria, la injustícia, i on fins i tot les pedres dels carrers són d'or. D'una vida regalada on els homes són germans, i la terra els dóna tot allò que cal sense haver-la de conrear. Un lloc enllà de l'oceà retrunyidor, on sempre hi ha pau.


És fàcil, per al lector, implicar-se en aquest somni de cercar el cel sobre la terra i entendre que aquests mallorquins de llegenda vulguin partir de l'illa per fugir d'una existència aclaparada per la bogeria i el desastre: "si no salpàvem vers l'aventura hauríem de romandre, la vida sencera, ajupits sota el poder dels grans senyors...", conta el narrador. Pretenen escapar de nobles, poderosos i gent dominant, i sobretot de La Casa Negra, que és com anomenaven les presons del palau de la Santa Inquisició. Per què no creure en un país idíl·lic -més enllà dels confins de la terra- malgrat que no estigui enregistrar en cap mapa? El món és mil vegades més gran del que els cartògrafs són capaços de dibuixar!


El viatge -un galió i tres goletes a les ordres del valent almirall Nofre Crespí amb permís reial, segell del Gran i General Consell i butlla papal- és llarg, tràgic, desesperançat, inacabable. Perderen més de cent-vuitanta homes en guerres, rebel·lions, malalties desconegudes, devorats pels taurons, emportats en el bec de gegantins ocells: "l'increïble animal volador -conta el narrador en un intent d'apropar-nos al misteri- posseïa unes ales tan grans que podien cobrir un cavall i un bec capaç d'agafar un home si l'aglapia". Imatge esgarrifosa que ens transporta als Ocells Rocs que Sindbad el mariner topà en el seu segon i cinquè viatge. Per fer-nos una idea de les seves enormes proporcions, només cal dir que cada ploma era igual que una fulla de palmera i que es nodria d'elefants sencers.


La travessia ocupa el lloc central i totalitari de la narració, que està tenyida de premonicions evidencials pels sentiments dels personatges, sobretot pel que fa a la desesperança i la por. Una por que es projecta en dues direccions: vers al desconegut, del qual tan poc en saben, i cap al passat i a la misèria que deixaren a l'illa. La tensió creix a cada capítol i a cada capítol creixen els estímuls per continuar la lectura. Una lectura plàstica i sensorial malgrat l'economia d'adjectivació i que és, alhora, una història i un discurs perquè hi baten, en ella, músiques secretes i silencioses. Metàfores de la vida: "va ser precisament l'or el culpable de totes les desgràcies succeïdes per valls i muntanyes...". Enigmàtiques al·lusions que no s'acaben d'expressar amb veu pròpia però que són un reclam que podem endevinar pels pensaments que tanquen i obrin alguns dels capítols i en els quals ens sembla que l'autor hi està submergit tal com feia Borges, i també Dickens, que comença la seva famosa Història de dues ciutats amb una reflexió sobre la Revolució Francesa.


El que sí que podem assegurar és que el títol La Ciutat del Sol pretén recrear i retre homenatge a tots els utòpics, des de Plató a Thomas More i sobretot Tommaso Campanella i a seva Civitas Solis, concepció política d'un lloc regit segons les normes de la natura i influït per La República de Plató.


No afirmaria, públicament, que l'esperit d'aquesta obra seductora m'ha commogut i que pens que pot ser molt ben acollida per tota casta de lectors, si no fos cert. En Miquel no necessita cap plataforma de llançament, i el fals elogi pot ser mortífer perquè contra l'elogi no és possible defensar-se. L'elogi, d'entrada, desarma. Quan una història ens captiva, és perquè l'autor és capaç de construir amb paraules un món sòlid dins del qual podem entrar i transitar com si es tractàs d'una quarta dimensió. Aleshores ens convertim en Alícia en terra de meravelles perquè aconseguim travessar el mirall que separa la realitat de la ficció. La clau d'or roman sempre a les nostres mans. Només cal obrir la primera pàgina i embarcar-nos. Entre les dues cobertes d'un llibre es conté l'univers sencer, perquè crear una novel·la és com crear el món; o agafar un món ja creat i capgirar-lo; i el plaer que el lector en treu, de tot plegat, és impagable.


Rosa Maria Colom. Presentació de la novel·la de Miquel López Crespí La Ciutat del Sol. Casa Catalana de Palma (Mallorca). 27-IX-2000.

Poetes catalans d'ara: Miquel López Crespí

Turmeda | 24 Gener, 2006 13:00 | facebook.com

Trenta anys de fidelitat a la poesia.


Per Antoni Vidal Ferrando.



Biel Pons, Josep Ballester, David Castillo, Susanna Rafart i Miquel López Crespí en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans. Menorca (23-III-02). També hi intervingué Òscar Bagur. Sam Abrams va presentar els diversos participants.

No tots els dies ocorren esdeveniments culturals tan importants com el de l'edició d'Antologia (1972-2002), una síntesi de l'obra poètica de Miquel López Crespí, apareguda a la col·lecció "El Turó", que dirigeix Pere Rosselló Bover. Es tracta d'una mostra de 89 poemes extrets de 21 llibres -cinc dels quals són inèdits- escrits per López Crespí els últims trenta anys. Trenta anys, per tant, de fidelitat a la poesia d'un dels autors més fèrtils i més dialèctics del nostre panorama literari, i trenta anys de consolidació d'una veu contundent i inquietant, concebuda dins la línia de les millors avantguardes.



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002) editat per la Fudació "Sa Nostra" en la col·lecció El Turó dirigida per Pere Rosselló Bover.

Potser més que mai, a Antologia (1972-2002) es torna a posar de manifest que tots els llibres de López Crespí són indisociables de la seva trajectòria existencial. D'aquí el seu discurs visiblement unitari, que deu ser el resultat d'una vida lliurada, des de l'adolescència, a les mateixes inquietuds culturals i polítiques. Com que, després de tantes batalles, l'autor no ha traït els seus compromisos, l´univers poètic que ha anat bastint no s'ha desviat gaire de les línies inicials. Tant des del punt de vista formal com des del punt de vista temàtic.


De fet, amb un altre títol, Antologia (1972-2002) podria funcionar perfectament com un llibre de versos, escrit d'una sola embranzida literària i a partir d'una sèrie d'eixos argumentals: els mals de la història ("Si no penses com nosaltres/ podràs canviar d'amo cada quatre anys"); la fragilitat humana ("Només sóc un hoste,/ un rostre calcigat per les circumstàncies,/ simple plugim d'estiu,/ un poblador de l'infern quotidià..."); la lluita per la llibertat ("La llibertat,/ pàtria antiga,/ el matís exacte que esperàvem,/ una mar remuntant dolors,/ devorant els violents esglais de la mort."); l'amor com a necessitat de compartir ("Érem dos/ fugint de la metralla dels anuncis"); el paradís perdut a la infantesa ("En la cambra de l'àvia hi hagué sempre/ ramells de flors corallines..."); el conflicte perpetu entre realitat i utopia ("Arravatada realitat inflexible,/ obscura ànsia del cor/ entre els llunyans i misteriosos/ roquissars abruptes."); els mites estètics i ideològics de l'autor -persones, ciutats, pellícules, efemèrides - ("Aurora Picornell,/ retrobada,/ jeia al sol,/ tota nua,/ suggerint tornassolats colors malves i daurats./ En la boca tenia encara gust de mel i de taronges.").



Miquel López Crespí i Josep Palau i Fabre.

Tant per l'extensió que se li concedeix com pel missatge que conté, aquests ingredients mítics són el nucli que dóna consistència i que marca el to general del recull antològic de López Crespí. A mi, aquest recull m'ha fet pensar que, efectivament, -tal com ha escrit José Carlos Llop- la literatura és una conseqüència de la sensació de pèrdua: es tractaria d'omplir de paraules el buit provocat per la pèrdua de no se sap ben bé què. Encara que, a vegades, ho podem intuir. Quan López Crespí parla de miratges, de noms oblidats, de desfetes, d'exilis, d'aloses ferides o de les petites coses que ningú ja no estimava sembla que parla d'ideals malaguanyats; i jo diria que de l'esfondrament dels de tota una generació. El món en què el poeta havia somniat tantes vegades ha esdevingut "aqueferat concert de pols/ en un final i definitiu scherzo". Ara, a ell, no li queda res més que les possibilitats de les paraules.


Les paraules i els mites: Eisenstein, Marilyn Monroe, Charles Chaplin, París, Berlín, Leningrad, el Maig del 68, Aurora Picornell, Emili Darder, Josep M. Llompart, i els rebels de la història, que han anat configurant algunes de les pàgines més definitives de l'èpica humana. Amb tot això, a Antologia (1972-2002) i, per extensió, al llarg de tota la seva obra poètica, Miquel López Crespí n'intenta crear uns espais de llibertat on es pugui sobreviure dignament i, si és possible, seguir subvertint i alimentant els somnis.


Per aconseguir-ho, utilitza sempre el vers lliure. Fins al punt que alguns poemes del recull, a vegades ja els havíem trobat com a fragments en prosa al dietari Breviari contra els servils, publicat per l'autor, uns mesos abans. Un menyspreu dels gèneres literaris ben propi d'algú que ha escrit tota la vida al marge de les modes i de les acadèmies; sense acceptar més imperatius que el del treball diari i el de la passió amb què viu la literatura.


Presentació del llibre Antologia (1972-2002). Ciutat de Mallorca. Fira del Llibre (Juny, 2003).


Literatura mallorquina: Estat d'excepció

Turmeda | 22 Gener, 2006 16:23 | facebook.com

Estat d'Excepció evoca tot un món clandestí i furtiu, d'històries xiuxiuejades a la vora de la llar, històries de desapareguts i d'assassinats.


Estat d'Excepció de Miquel López Crespí.


Per Eusèbia Rayó, escriptora.



Quatre escriptors mallorquins. D'esquerra a dreta: Víctor Gayà, Eusèbia Rayó, Miquel López Crespí i Rosa Planas.

Miquel López Crespí, com prou sabem tots, és un autor multiguardonat, prolífic i polifacètit.


Seria difícil, en efecte, relacionar tots els premis que ha obtingut al llarg de la seva vida d'escriptor. Si ho fes avui, ja no hi hauria temps per a res més.


D'altra banda, és de suposar que escriu de dia i de nit, sense punt de repòs i que el seu cervell és ple a vessar de trames, personatges i situacions que no dubta en transcriure i convertir en obres literàries, atesa la quantitat que en publica.


Finalment, és polifacètic perquè ha conrat, i amb molt d'encert, diversos, per no dir tots, camps literaris: novella, narració per a infants, narració breu, poesia, assaig, teatre...

És evident, com ho palesa tota la seva obra, que Miquel López Crespí d'ençà que va entrar a la ciutat dels llibres, és un autor compromés. Que és una veu que clama, i esperem que no sigui en el desert, per la justícia social, per la germanor dels pobles, per uns ideals que són intrínsecament valuosos, encara que no sempre siguin apreciats o encara que poguem compartir o no la forma d'assolir-los.



Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Estat d'excepció.

Aquesta veu ens mostra preocupació per l'ésser humà. És la veu del seu patiment i de la seva memòria; la del seu desencís i alhora de la seva esperança; la de la seva angoixa i de la seva por. Una veu que coneix prou bé el valor de la cultura i de les arrels en la història del progrés del poble, és a dir, dels que ara som poble, dels que ho han estat en el passat i dels que ho seran en el futur.


En aquests moments, emperò, m'interessa més valorar una altra veu: la de l'escriptor que sorgeix vibrant, poètica, ara i adés, quan els seus plantejaments ideològics pareixen només una excusa, no una finalitat... Quan connecta amb tots nosaltres no tan sols mitjançant les seves idees, sinó per les seves sensacions i els seus sentiments... I en aquest llibre ho fa potser més que mai... Així doncs, en la novella Estat d'Excepció (Pagès Editors) ens parla amb malenconia i amb recança, de "rondalles de sang". Amb aquesta frase, tan senzilla i alhora tan penetrant i precisa, evoca tot un món clandestí i furtiu, d'històries xiuxiuejades a la vora de la llar, històries de desapareguts i d'assassinats. No és precís tancar els ulls per imaginar-nos un al"lot que s'amaga i escolta, en la confiança de saber sempre alguna cosa més d'allò que ell sap que se li oculta, potser pietosament. Qui no ha estat alguna vegada un allot així i ha actuat d'una manera semblant? I qui no ha cercat, com ell, dins calaixos de vells canteranos i baguls, de guarda-robes i pasteres mig esfondrades, records secrets d'altres temps i d'altra gent, amb la curolla d'esbrinar, de desvetllar les claus, els secrets, el llenguatge xifrat de les seves vides? I ens parla també dels "castells de la infantesa", que no han sobreviscut. Per ventura es mantenen en peu encara alguns dels nostres castells? O més aviat s'han anat esbucant sota les empentes de l'existència? I ens conta així mateix que els seus dies són de "música amarga". Hi ha algú aquí que no l'hagi escoltada mai aquesta música? I qui no l'escolti encara adesiara?


També podem identificar-nos amb el jove que compra llibres si més no prohibits, i revistes endarrerides, d'aquelles que no és políticament convenient llegir, a les llibreries de vell o a les parades de la fira del Ram, en una mena de viatge iniciàtic cap a un món que intueix diferent del que viu i observa dia rera dia. Un món on la cultura, tota la cultura, no hi gaudeix de gaire prestigi i on descobreix que la cultura catalana hi té el seu lloc, illícit i menystingut, malgrat les declaracions que certs personatges han fet darrerament en sentit contrari. Dic doncs, que En Miquel coneix un món furtiu i menystingut en general, però no per això menys important que l'oficial.


I podem compartir així mateix la vivència de la seva alegria en poder collaborar i escriure a pàgines culturals i, per què no, el seu goig en cobrar alguns doblers per la seva tasca literària... Perquè l'escriptor s'alimenta de l'esperit, és cert, però també de pa. No hem d'oblidar-ho.


Ens dóna a conèixer un món escondit, en el qual es va treballant activament i generosament, per la supervivència d'uns ideals que es contraposen amb els de la dictadura i els del capitalisme. De segur que és gràcies a persones com ell, que han mantingut la flama de la rebellia, en els seus "anys del desig més ardent", com ell mateix els anomena, que hem pogut assolir ara el coneixement d'uns fets que d'altra manera s'haguessin perdut. En aquest sentit record en els meus temps del Batxillerat Superior, que jo vaig estudiar en la modalitat nocturna, en sortir de la feina, quan era joveneta, l'any 72 0 73, que em sorprenia sempre i em feia cavillar el que deia una companya de classe, el punt de vista de la qual es contraposava tothora amb la versió oficial del que havia succeït durant la guerra i els anys posteriors. Sempre li agrairé això, malgrat que no puc recordar com es deia. Gairebé podria afirmar que era una d'aquestes persones, com en Miquel, que s'arriscava força per encendre en nosaltres una espurna d'inconformisme, de curiositat, d'incertesa en tot allò relatiu a la versió que es donava de les coses que succeïen tant en la vida quotidiana, com en aquesta altra vida, sòrdida i menyspreable, que tenia lloc a les comissaries i presons. Vida, d'altra banda, que no et podies acabar de creure, perquè com era possible que els bons de la "pellícula", els salvadors d'Espanya, fessin coses així? I que el "glorioso", no ho fos tant, "glorioso"? Tant i més, si es provenia, com era el meu cas d'una família del que en Miquel anomena i descriu com a gent d'ordre...


Li hem d'agrair també, que ens confirmi l'existència del que la saviesa casolana ha denominat al llarg del temps com "es partit de s'oli", és a dir la gent que sura sempre, que sempre es manté, comandi qui comandi, que no té altra ideologia que enfortir els seus privilegis de classe i que no estima altra cosa que el seu benestar personal i de casta. Que tothora ha estat al costat dels vencedors, que n'és part, i que ha admès pactes de tota mena sempre i quan li permetessin continuar en el poder, de forma més o menys visible, a costa dels quatre arreplegats de sempre, dels que no dubten a sacrificar-se pels seus ideals. Com ens diu l'autor, aquests seran per sempre més, les víctimes, els oblidats.


Però a m'estic desbaratant, perquè he dit abans que preferia valorar la veu de l'escriptor, més aviat que la de l'activista. I en aquest llibre aquesta veu és la de l'home que va passant per una successió de viatges iniciàtics dins l'espai, dins la ment i dins del cor. Viatges a la recerca de llibres i d'un treball digne, viatges cap a la llibertat que l'Europa simbolitzava en els anys 60 i 70... en els anys de la seva i la meva jovenesa... I sobre tot, d'un viatge a bord d'un vaixell, per la Mediterrània, antiga i eterna, novella sempre, que ens descriu amb unes paraules d'una bellesa corprenedora i que ens permeten olorar el seu perfum, que és nostre, és a dir de tots, i enlluernar-nos amb el seu sol, amb el nostre, i embadalir-nos amb els seus estels, amb els nostres... I fins i tot submergir-nos dins les seves aigües de mil tonalitats i poder emergir com a infants, disposats a jugar de nou les cartes que el joc de la vida ha tengut a bé atorgar-nos. Una Mediterrània sublim, que viu ja tan sols dins del record, perquè en gran part ja no existeix, perquè l'han o l'hem malbaratada, si més no, en nom del progrés... Potser tampoc no en teníem, d'alternativa en aquells temps, quan començaren o començàrem a fer-ho...


I un viatge a la recerca en definitiva d'una Ítaca en el camí de la qual hi ha trobat amor i esperit, cultura i saviesa. I, el més important de tot, s'hi ha trobat a ell mateix. Ítaca, com sempre, li ha regalat un bell viatge, ric en experiències: el de la vida, que nosaltres tenim la sort que ens deixi imaginar i alenar mitjançant els seus escrits...


I per ventura Ítaca ens permet encara afegir-hi una altra riquesa: el que avui, aquí, en Miquel i jo, a pesar de provenir de famílies d'ideologia diferent, haguem assolit un pòsit comú i poguem compartir amistat, ideals i respecte.


Eusèbia Rayó. Presentació de la novel·la de Miquel López Crespí Estat d'excepció (Pagès Editors). Casa Catalana de Ciutat. (25-V-01).


Poesia catalana d'ahir i d'avui

Turmeda | 19 Gener, 2006 18:58 | facebook.com

Tres poetes mallorquins.


Per Pere Rosselló Bover.


La memòria del temps històric viscut, la lluita social i política, el compromís nacional, el cinema i els viatges. En resum, aquesta Antologia (1972-2002) permet una primera aproximació a l’obra poètica de Miquel López Crespí a partir de la qual el lector pot accedir als llibres d’origen. (Pere Rosselló Bover)



Pere Rosselló Bover.

Amb el número 63 de la col·lecció [El Turó] ha aparegut Com un calfred de llum, de Rafel Bordoy (Alcúdia, 1936). Un poeta que ja havia donat a conèixer els poemaris Abans que la veu s’ofegui (1986), Entre l’ocàs i l’aurora (1989), Aimada solitud (1994), Cronologia (1998) i El blau de la distància (2001), a més d’unes traduccions de sonets de Quevedo i de diverses obres d’investigació en la història local de la vila de Santa Margalida, el poble on resideix. Com un calfred de llum (2003) és un poemari sobre el tema de la vivència de la festa al poble, a partir de la commemoració concreta de la processó de Santa Catalina Tomàs. Això no obstant, els seus versos superen el possible localisme i el caràcter anecdòtic a què el tema triat podria conduir. Com indica Antoni Vidal Ferrando al pròleg, Com un calfred de llum permet diverses lectures a diferents nivells. En primer lloc, la festa hi apareix com l’expressió de la vida de la col·lectivitat, en la qual el jo del poeta se sent immers. En aquest sentit, el poemari és una metàfora de la identitat col·lectiva del nostre poble i una reflexió entorn del perill de desaparició que amenaça la nostra cultura. En segon lloc, la festa és la metàfora de la vida humana, de la felicitat i de la caducitat. I, en aquest sentit, el llibre és també una reflexió entorn de la pròpia existència i del perill de la mort que assetja el poeta. Els vint-i-tres poemes que formen Com un calfred de llum ressegueixen els diferents moments de la celebració de la festa i al·ludeixen alguns dels episodis de la vida de Santa Catalina Tomàs. Tanmateix, és un llibre ple de símbols, com la “gerra” o la “pluja”, que expressen els anhels i els temors íntims del poeta i, a la vegada, els perills que, segons ell, amenacen la nostra vida col·lectiva.



Coberta del poemari de Miquel López Crespí Llibre de pregàries guanyador del Premi de Poesia Principat d'Andorra (Grandalla) 1999.

De Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946), amb el número 64, la col·lecció “El Turó” ha tret una Antologia (1972-2002) (2003), que recull una selecció de la seva poesia escrita durant els darrers trenta anys. López Crespí és segurament l’escriptor mallorquí més guardonat de tots els temps i un dels més polifacètics, car ha conreat tots els gèneres literaris. La seva dedicació a la literatura ha assolit gairebé la professionalització. Home compromès amb les causes socials més justes i molt vinculat als moviments ideològics de l’esquerra, va realitzar una intensa activitat política durant la clandestinitat i la transició democràtica. Fruit del seu compromís polític, l’obra de López Crespí s’inscriu en el realisme social, al qual aporta la introducció de noves tècniques experimentals. Aquesta Antologia (1972-2002) reflecteix la dilatada trajectòria de López Crespí com a poeta, en la qual destaquen els llibres Foc i fum (1983), Diari de la darrera resistència (1987), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Cercle clos (2001), etc. Segurament la poesia és la faceta menys coneguda d’aquest escriptor, que com a narrador i novel·lista ha tengut un major ressò. De fet, però, la poesia de López Crespí no ha rebut la difusió i el reconeixement que mereix, ja que sovint ha aparegut en col·leccions i editorials d’un abast limitat. L’antologia recull vuitanta-nou poemes procedents de vint-i-un llibres diferents, quatre dels quals encara eren inèdits en el moment d’aparèixer aquesta selecció. Tot i que es tracta d’una antologia, el volum té una entitat pròpia, la qual cosa permet fer-ne una lectura com si es tractàs d’un llibre independent. La unitat ve donada, en primer lloc, per la coherència formal de l’aplec, que és el resultat de l’herència literària “heterodoxa” (Maragall, Salvat-Papasseit, Rosselló-Pòrcel, etc.) en què l’autor –com explica al seu pròleg– s’ha format. Aquesta llibertat formal troba la seva expressió en l’ús del vers lliure i en un to narratiu, que no cau en la discursivitat que va caracteritzar el realisme històric dels anys 60. També la unitat temàtica contribueix a la sensació que ens trobam davant un llibre que es pot llegir com una obra autònoma, ja que tots els poemes seleccionats en aquesta antologia recorren uns mateixos temes i motius: la memòria del temps històric viscut, la lluita social i política, el compromís nacional, el cinema i els viatges. En resum, aquesta Antologia (1972-2002) permet una primera aproximació a l’obra poètica de Miquel López Crespí a partir de la qual el lector pot accedir als llibres d’origen.


Molt més que un temple, de Vicenç Calonge i Gustà (Palma, 1954), és un dels poemaris apareguts el 2004 a la col·lecció “El Turó”. Calonge és un home d’una llarga trajectòria relacionada amb la poesia, sobretot amb l’organització de recitals i de muntatges poètics com La poesia de Capaltard i Paisatge amb dona. Ha publicat diversos llibres de versos, entre els quals destaquen: De quan les vaques boges no existien o no ens ho deien... (1999), Joc i colors del viure (2000), Del mar que sóc (2001), L’aigua del temps (2002) i Cant que s’interroga (2002). President i fundador del Centre Cultural Capaltard des de 1991, ha estat també vicepresident a les Illes Balears del Centre Català del Pen Club (1999-2003). És col·laborador habitual de les revistes S’Esclop, Literària i Enki revista i té poemes musicats i enregistrats per Al-Mayurka. Dividit en cinc parts, Molt més que un temple palesa una primera intenció de sintetitzar forma i contingut. Es tracta d’un poemari on l’autor aborda temes diversos –com l’adolescència, la por, l’amor...–, però que són units per les formes mètriques i estròfiques que el poeta ha triat, i pel fet d’estar lligats sota la idea preliminar dels valors simbòlics que Rimbaud donà a les cinc vocals en un dels seus poemes. El to del poemari és vitalista, fins arribar a una certa follia alliberadora. No debades, la forma estròfica triada sovint recorda les dècimes desbaratades de la tradició popular, i amb l’ús de la rima no cerca més que la màgia que produeix la trobada de dos mots aparentment distanciats. El poeta incita el lector a la lluita i a la vida i, sobretot, al treball per vèncer un món ple d’injustícies mitjançant la paraula.


Els seixanta-nou llibres publicats a “El Turó” durant més de trenta anys han convertit aquesta col·lecció en un referent de la poesia a Mallorca, que ha sabut combinar l’edició de llibres d’escriptors ja reconeguts amb l’aposta pels nous valors. Els set llibres apareguts aquests dos darrers anys, dels quals hem parlat suara, són un exemple representatiu d’una línia que defineix la col·lecció i que s’ha mantingut més enllà del temps i de les persones que se n’han fet càrrec. Per tant, “El Turó” és un referent en la nostra literatura i un projecte encara carregat de futur.


Rosselló Bover, Pere. "Els dos últims anys de la col·lecció 'El Turó'". Revista Lluc, núm. 841 (setembre-octubre 2004).


Premis literaris: novel·la, poesia, assaig, narrativa...

Turmeda | 18 Gener, 2006 17:13 | facebook.com

Tarragona marcava el pols cultural dels Països Catalans. El diari El Punt informava d'aquest important esdeveniment cultural, uns dels principals i de més prestigi dels que es lliuren per treballs presentats per escriptors i investigadors del Principat, País Valencià i les Illes.



Tots els guanyadors dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2005. Miquel López Crespí és el primer per la dreta, assegut. Miquel López Crespí guanyà el Ciutat de Tarragona de Poesia amb el poemari Les ciutats imaginades.

Antoni Pladevall i Miquel López Crespí amb Terres de lloguer i Les ciutats imaginades guanyen els Premis de novel·la i poesia de l'any 2005.


El president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach i el batle de Tarragona, Joan Miquel Nadal van destacar la importància d'aquests premis dins el panorama literari català.


Tarragona, amb aquesta Nit de Premis Literaris "Ciutat de Tarragona 2005", marcava el pols cultural dels Països Catalans. El diari El Punt informava d'aquest important esdeveniment cultural, uns dels principals i de més prestigi dels que es lliuren per treballs presentats per escriptors i investigadors del Principat, País Valencià i les Illes: "Música, circ i poesia es van donar la mà ahir en la gala de lliurament dels Premis Ciutat de Tarragona, que va tenir lloc en el transcurs d'un sopar al restaurant Fortí de la reina. Els directors de teatre Magda Puyo i Ramon Simó van ser els encarregats de dirigir la tradicional Nit de Premis, que van presentar els actors Maria Molins i Fèlix Pons i en què van actuar el grup musical Lisboa Zentral Cafè i els trapezistes Gente Colgada. [...] Els dos actors protagonistes van anar recitant fragments de diversos poetes i escriptors, com Joan Puig i Ferreter, José Saramago, Dolors Miquel, Pere Quart, Joan Brossa, Agustí Bartra i Josep Vicenç Foix. L'acte va ser organitzat per l'Ajuntament de Tarragona, l'Òmnium Cultural del Tarragonès i el Centre de Normalització Lingüística de Tarragona. El sopar literari va reunir prop de dues-centes persones i diverses autoritats polítiques presidides per l'alcalde de la ciutat, Joan Miquel Nadal, i el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach que van destacar la importància d'aquests premis dins el panorama literari català".


En la informació de Carina Filella publicada en El Punt podem llegir, en referència al premi de novel·la: "A Terres de lloguer, Antoni Pladevall basteix 'una història de perdedors' que 'intenta reflexionar sobre una realitat molt actual a la qual sovint vivim d'esquena: la desaparició imparable dels pagesos masovers, dels llogaters de la terra; i també és una reflexió sobre el futur incert de la pagesia en general'. [...] Antoni Pladevall és doctor en filologia clàssica i professor de grec i llatí. Es va iniciar en la narrativa amb el dietariLa mentida original (2000) i també és autor de La lliça bruta i Massey Fergunson 35, a més d'haver publicat dos poemaris (Les noies de l'hoste i Quadern de Can Garbells) i diversos estudis historiogràfics i articles de crítica literària".



Miquel López Crespí (a l'esquerra) i Josep Gironés (a la dreta) guanyadors dels premis de poesia i assaig Ciutat de Tarragona 2005 respectivament.

El Premi de Poesia, lliurat per un jurat format Xavier Amorós, Jaume Pérez Montaner, Francesc Roig, Montserrat Abelló i Gerard Vergés va correspondre al poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades. En referència al poemari de l'escriptor de sa Pobla, Marcos Torio, responsable de les pàgines de Cultura del diari El Mundo-El Día de Baleares, va escriure: "El escritor Miquel López Crespí recibió ayer el Premio de Poesía Ciutat de Tarragona 2005 por Les Ciutats Imaginades, un libro de cuarenta poemas basado en los viajes realizados por el literato a través de toda Europa en las últimas cuatro décadas.


'El columnista de El Mundo-El Día de Baleares ha puesto rima a 'un montón de recuerdos difuminados por el paso del tiempo' porque 'todos los libros son la vida del poeta'. Aunque se haya centrado en los viajes, 'la infancia, el paisaje, la Mallorca preturística' están presentes como parte de su trayectoria y de unas vivencias imborrables. Ha querido 'dejar constancia de ese pasado a través de pinceladas' que salpican todo el continente. Roma, París, Moscú, Atenas, Londres, Belfast, Dublín, Belgrado, Praga, Lisboa, Derry, Barcelona, Madrid, El Cairo, Florencia, Génova, Sofía, Varna, Estambul o Venecia llenan las páginas de ese 'primer efecto sentimental y nostálgico' que López Crespí ha recuperado años después de visitar esas ciudades.


'A las ciudades se unen la evocación de amigos, historias y espacios que condicionan la vida cotidiana del escritor y que forman parte de algunas de las constantes de su obra: la lucha contra el paso del tiempo, la muerte, el amor y la amistad. Por todo esto ha decidido sacar a la luz este poemario y nota que 'al llegar a una cierta edad, se nota mucho más cómo va pasando el tiempo'.


Comprometido políticamente, López Crespí se adentra, entre otras, en la Lisboa del 74 y aporta su particular visión sobre el París del 68. Se declara incapaz de quedarse sólo con una urbe: 'Todas las he vivido de diferente forma'. Y añade: 'Somos ciudadanos de todo el mundo'.


'El premio ha sido otorgado por un jurado formado por los escritores Xavier Amorós, Jaume Pérez Montaner, Montserrat Abelló, Francesc Roig y Gerard Vergés que reconocieron en Les Ciutats Imaginades 'un poemario que conjuga imágenes de algunas ciudades reales o imaginadas con el lazo afectivo del juego poético'.


'El autor de Sa Pobla continúa su prolífica trayectoria y la publicación de este poemario premiado se suma a la de otros como Temps moderns: homenatge al cinema, Lletra de batalla o El cant de la Sibil·la. En menos de un año también ha visto como llegaban a las librerías las novelas El darrer hivern de Chopin i George Sand, Corambé: el dietari de George Sand o Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. Además, la Universitat de les Illes Balears ha editado las obras Acte únic y Els anys del desig més ardent en su colección de teatro Tepsis".


Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novel·lista, autor teatral, poeta, historiador i assagista. L'any 1969 l'escriptor començà les seves col·laboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Cort...


Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novel·la, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novella (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003"...


Col·laborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.[...]


El Premi Jaume Vidal Alcover de traducció, va ser guanyat pel valencià Jaume Ortolà per la traducció de la primera part de Faust, de Goethe. Josep Gironès obtengué el Rovira i Virgili d'assaig per Planys de figuera blanca. El Tinet de narrativa curta per Internet va ser per Lluís Oliván i la seva obra Dos germans asimètrics. Salvador J, Rovira, obtenia el Gramunt Subiela d'història per La restauració a Tarragona. Plàcid Maria de Montoliu de Sarriera, primer marquès de Montoliu (1828-18899). Finalment el Joan Amades de cultura popular va ser per Jordi Garcia i Àngel Vergès. Per l'obra El drac aquós. Les obres guanyadores seran publicades per prestigioses editorials dels Països Catalans: Columna Edicions, editarà el Premi de Novel·la i el de traducció; Cossetània Edicions publicarà el poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades; Edicions l'Agulla publicarà el premi de cultura popular i Arola Editors traurà al carrer el Rovira i Virgili d'assaig i el Gramunt Subiela d'història. (Redacció)


Publicat en la revista L'Estel(1-I-06).


Poesia catalana contemporània

Turmeda | 16 Gener, 2006 11:00 | facebook.com

Literatura i vida, cultura i política, per dir-ho amb paraules de Mateu Morro, són indeslligables en el món de Miquel López Crespí. I és que la seva obra vol ser, és, un cant contra el silenci, contra l'oblit. Contra el silenci dels vençuts, d'aquells que un dia van perdre la guerra. (Maite Salord)



15-III-03, Ateneu de Maó (Menorca). Presentació del poemari Cercle clos. D'esquerra a dreta: Maite Salord, Joan Francesc López Casasnovas, Laura Pons, Miquel López Crespí i Miquel Vanrell.

Per Maite Salord Ripoll.


La primera vegada que vaig llegir el poemari Cercle clos, com a membre del jurat que li atorgà el premi Ateneu 2001, vaig tenir la impressió de ser davant d'un text d'un escriptor d'aquells que en podríem dir d'"ofici": eren uns versos contundents, eixuts i que, tanmateix, eren capaços de captivar i establir lligams estrets amb el lector. En obrir la plica, el nom de Miquel López Crespí va venir a confirmar del tot el que ja una primera lectura apuntava. Perquè l'autor és, sens dubte, d'un dels noms més prolífics i més compromesos, més coherents, sobretot, del nostre panorama literari.


Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) implica no només recórrer tots els gèneres literaris (narrativa, poesia, teatre, assaig, memòries), sinó també repassar el nom d'alguns dels premis literaris més prestigiosos de les nostres lletres. D'entre els més de quaranta títols que ha publicat, destacam, pel que fa a la narrativa, Paisatges de sorra (Premi Joanot Martorell 1986), Vida d'artista (Premi de Literatura Serra i Moret de la Generalitat de Catalunya 1993) i L'amagatall (Premi Miquel Àngel Riera 1998). En poesia, Els poemes de l'horabaixa (1994), L'obscura ànsia del cor (1996), Record de Praga (1997). Dins del camp del teatre són importants Autòpsia a la matinada (Premi Ciutat de Palma 1974), El cadàver (1998) i Acte únic (Premi del Consell Insular de Mallorca 1987). Finalment destacam el seu llibre de memòries, L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994).



Coberta del poemari Cercle clos, Premi de Literatura Joan Ramis i Ramis de l'Ateneu de Maó 2001.

Aquest recorregut, incomplet per força, de l'extensa obra de López Crespí posa en evidència un autor que ha fet de la literatura una opció de vida. Repassar les pàgines d'aquestes obres, amés, ens permet descobrir un autor compromès amb unes idees que mai no ha abandonat. Literatura i vida, cultura i política, per dir-ho amb paraules de Mateu Morro, són indeslligables en el món de Miquel López Crespí. I és que la seva obra vol ser, és, un cant contra el silenci, contra l'oblit. Contra el silenci dels vençuts, d'aquells que un dia van perdre la guerra. D'aquells que van deixar-hi la vida i d'aquells que van quedar-se sense vida i van haver d'aprendre a sobreviure en la foscor. Com diu Antoni Vidal Ferrando: "Miquel López Crespí pot afirmar, amb Leonardo Sciacia, que sempre ha escrit el mateix llibre". Per això, en començar aquesta presentació, he parlat de la seva coherència. Una coherència que de cap manera pot ser rebatuda ni tan sols per aquells que no comparteixen les seves idees. Des del punt de vista estrictament literari, el domini de l'eina lingüística, fa que, a més de coherència, puguem parlar, sobretot, de qualitat. D'ofici, com deia més amunt.


Així doncs, Cercle clos s'ha d'inscriure dins aquest panorama literari tan personal de Miquel López Crespí. Es tracta d'un llibre unitari, de trenta poemes que dibuixen tot un seguit de records que el poeta ha anat acumulant al llarg de la seva vida. Ja els primers versos són tota una declaració d'interessos i, sobretot, de la línia poètica que l'autor ha seguit: "Benvolguts amics: / us faig lliurament d'aquests versos / imprecacions / gens subtils poemes / que corresponen a trenta anys / d'enregistraments per tots els racons / del mapa de la meva pell". No serveixen, per tant, les paraules belles per parlar de realitats grises. Llegint Cercle clos trobarem versos gens subtils, eixuts he dit abans, i, sobretot, trobarem memòria: aquests són els dos grans eixos sobre els quals gira aquesta obra. Com la cara i la creu d'una moneda, el llenguatge ha de reflectir la vida. I llenguatge i vida -aquests trenta poemes- són, no poden ser d'altra manera, durs i inapelables.


El temps, aquella successió contínua i invariable d'instants idèntics, és un cercle. Un cercle que els humans recorrem amb una màscara posada i del qual és impossible fugir. Com diu López Crespí en el poema que dóna nom al llibre, es pot intentar el camí de la follia amb les seves infinites variants. Tanmateix, "potollant", intentant escapar d'aquest cercle com a bèsties, les persones descobrim l'autèntica, i dura, veritat: el cercle és clos. I, si és clos, vol dir que no hi ha ni una petita escletxa per a la fugida. Aquesta és l'autèntica convicció del poeta.


Així, és evident que ens trobam davant una obra que parla del desencís d'una vida que s'hauria volgut diferent. D'una vida robada i de la ràbia de l'oblit imposat. Perquè els perdedors són, sobretot, víctimes del silenci. Però, malgrat tot, no hi ha oblit possible, això és el que ens diu Miquel López Crespí amb les seves paraules. Però també ens ho diu la realitat: els morts han començat a sortir de les fosses i, amb ells, també la seva vida. Encara que tard i massa lentament, s'han començat a recuperar els noms d'aquells que potser només formen part de la petita història, d'aquella que mai no s'explica, per convertir-los en autèntics protagonistes de la veritat. Aquest és l´únic camí cap a l'esperança. El temps, continu i invariable com un cercle, només podrà obrir-se quan les paraules del poeta es facin realitat: "Caldria virar / despullar-se de les màscares". Nogensmenys, el camí no pot esquivar-se però s'ha de recórrer sense enganys, sense maquillatges. Perquè la negació del dolor dels perdedors es fa infinitament més insuportable que el dolor mateix que s'ha patit.


Cercle clos és, per tant, un clam a la memòria. A una memòria impossible d'amansir (només cal llegir el poema titulat, justament, "Callar?"). Un clam dolorós i gairebé sense espai per a l'esperança. Com diu el poeta a "Escriure": "Escriure és un perpetu recomençar, / un perpetu fracàs damunt d'un fons / ben real de trista indiferència general". I, tanmateix, en aquest perpetu recomençar, Miquel López Crespí ens parla avui d'una vida trencada per la guerra. Des d'un present desolador i frustrant, el temps es redueix a un abans i un després de la lluita fratricida que va tenyir de sang la seva terra. La sang vessada va esquitxar el seu petit món i el va fer irreconeixible. Hereu dels perdedors, descriu en els versos dels poemes que formen Cercle clos la desaparició d'un món que li van robar per sempre.


Així doncs, no és estrany que la paraula "somni" surti a molts d'aquests poemes formant part d'unes imatges que es contraposen sempre a la realitat més desoladora. En el poema titulat "Enyorament d'estrelles glaçades", "la remor del meu poble / talment un vell somni abandonat al replà de l'escala" porta al poeta a recordar els morts: "Jo no he inventat res / en néixer ja hi havia la creu damunt les tombes". A "Zitzània", per la seva banda, trobam un "caliu de somnis" que es relaciona amb "ni un llum encès / ni una finestra oberta / només la cortina grisa dels dies", imatges totes elles de la destrucció primer, però, sobretot, de la foscor, del tancament i de la mediocritat del present... "Somni enclavat", "Somnis daurats"..., en definitiva, un llarg reguitzell de somnis impossibles perquè, com diu López Crespí, de forma contundent a "La dolça flaire terrosa del jardí": "el sol esdevingué d'allò més ardent / i la vida quotidiana: talment una obscura carnisseria".


D'altra banda, en aquesta primera aproximació a Cercle clos, m'agradaria destacar una sèrie de poemes que fan referència, d'una manera clara i rotunda, als vencedors, als lladres de somnis, però també a aquells que els han deixat senyorejar per la vida com si res no hagués passat. A "Tamborada militar", el poeta descriu els primers com "burots de fina randa / protegits per títols i medalles". A "Xop de pluja he anat a votar", parla dels segons com "envitricollats graffitis de caps greixosos somriuen mentiders / en la nit". Es tracta d'un poema bell, estranyament bell, perquè contraposa el desencís "d'unes necrofíliques eleccions quasi florentines", les primeres eleccions en què "s'havien de decidir qüestions d'una gravetat espantosa" a una "pell feta de llessamí". Així, el poema que s'obre amb el vers "La matinada put a fems" es tanca "La matinada, / el record del goig". Es tracta de fugir, d'evadir-se, ni que sigui per uns instants, de la farsa històrica que dicten, amagats en la penombra, els "Predicadors de la mort".


Aquest breu repàs del poemari Cercle clos no pot tancar-se sense tornar-me a referir al que he comentat a l'inici de la lectura: la voluntat clara i explícita del poeta d'adreçar-se al lector sense "endolcir paraules". Ell és un "sorrut poeta" que, com ens dius a "Welcome ruixada", "hauria pogut dir les coses / exquisidament / sense regalims de sang / amb selecte dibuix lineal / però el rellotge se m'ha aturat / us ho dic ben clar i llampant / la nit sencera hissant-se / com una banderola vilipendiada".


Així doncs, Miquel López Crespí no pot deixar indiferent el lector. Jo diria que no vol deixar indiferent el lector. I no ho fa perquè Cercle clos és un poemari poderós. I no només ho és per la duresa del contingut, per la duresa del llenguatge. Aquests versos són, també, el crit d'un poeta que, malgrat tot, pens que deixa una escletxa a l'esperança. Perquè el llibre s'acaba amb unes imatges molt belles: "brodant a poc a poc flames / i llums de fades a la platja deserta". Ell, el poeta de la paraula colpidora, l'ésser isolat en una platja deserta, malda, tanmateix, per trobar en la literatura aquell somni, aquell llum de fada, que un dia li varen robar. I a aquest propòsit ha dedicat la seva vida. Com ja he dit en començar aquesta presentació, literatura i vida, cultura i política defineixen Miquel López Crespí. Coherència i ofici, també.


Ara, el cercle de les meves paraules s'ha tancat i començaran a obrir-se tot de cercles perfectes, tot de lectures que el lector atent ha d'anar descobrint davall unes imatges que, moltes vegades, se'ns fan hermètiques. Cadascú s'ha d'apropiar d'aquestes pàgines que té entre les seves mans i endinsar-se en el món que, sense embuts, Miquel López Crespí ens ha dibuixat o, en molts casos, descobert. Perquè, per dir-ho amb les seves paraules: "La ignorància és la gran victòria dels senyors".


Cal, doncs, sentir la veu del silenci. Sense por. Sense màscares.


15-III-03. Ateneu de Maó (Menorca). Presentració del poemari de Miquel López Crespí Cercle clos per l'escriptora Maite Salord Ripoll.


Pròleg a Cercle clos. Institut Menorquí d'Estudis, Maó (Menorca, 2001), Pàgs. 7-11.


Història de les Illes Balears

Turmeda | 13 Gener, 2006 10:07 | facebook.com

La resistència antifranquista.


Teniu un llibre d'assaig per recuperar la memòria, fet amb la voluntat de parlar del que no es parla, dels que no són sants de cap capelleta ni patrons de cap església, de la gent del poble, dels pagesos, de les dones, dels que varen ser capaços de lluitar, dels que com en Miquel creuen que potser no arribarem a la llunyana illa de la terra promesa però que, almenys, impedirem arribar al Món feliç d'Huxley, al Nosaltres de Zamiatin o al 1984 d'Orwell.



Coberta del llibre Cultura i antifranquisme editat per Edicions de 1984 de Barcelona l'any 2000 i presentat per l'historiador Mateu Morro i l'escriptor Miquel ferrà Martorell a la Casa Catalana de Ciutat de Mallorca.

Per Mateu Morro, historiador.


El teatret de la Casa Catalana, el mateix indret on vaig presentar el llibre, apassionat i apassionant de Miquel López Crespí [Cultura i Antifranquisme], Edicions de 1984, Barcelona 2000, és uns dels llocs importants en el simbolisme poètic i militants del nostre autor. Aquí, mentre es feien les Aules de Poesia, Teatre i Novella, la censura franquista va protagonitzar un dels seus moments més àlgids, quan agents de la Brigada Social interromperen la conferència que donava l'escriptor Antoni Serra i el detingueren, conjuntament amb altres escriptors i persones que assistien a l'acte.


Ben segur que és per això que en Miquel López Crespí volgué fer la presentació de Cultura i Antifranquisme allà, com un homenatge a aquell centre i com a recordança del combat per la cultura i per la democràcia que és el protagonista del llibre.


Parlar d'en Miquel López Crespí davant tots vosaltres que el coneixeu tant o més que jo és un poc sobrer. La seva capacitat de treball, la seva dedicació a la creació literària com a una activitat digna i humanament alliberadora, el seu compromís amb la gent del poble i amb la seva causa, l'han duit a ser un home de tots conegut, valorat i estimat. En el meu cas no puc deixar de recordar quan en temps de sequera, no com la d'ara, sinó d'una altra molt més greu: una sequera de llibertat, la més llarga sequera de llibertat de la nostra història, aquells temps que les muntanyes no eren ni blaves ni verdes, llegia aquells articles seua a les pàgines de cultura del Diario de Mallorca i em demanava a mi mateix com podia ser possible que aleshores, aquí, qualcú tengués l'amplitud de coneixements, les referències culturals i la capacitat d'escriure uns textos que més que res eren un manifest, ple de coratge, desafiant a les forces d'orde, i un clam cap a una nova consciència crítica. Llegia aquells articles i n'entenia el codi, i sabia que volien dir aquells comentaris de llibres, de les darreres novetats, que respiraven entusiasme per unes idees certament poc freqüents d'escoltar. No l'havia vist mai en persona i el coneixia, i per descomptat l'admirava. Amb l'admiració d'un jove de poble, sense contactes amb la gent de lletres de Ciutat, però desitjós d'obrir la mirada cap a un pensament alliberador que necessitàvem com l'aire per a respirar. Per això, anys més tard, quan ja havia llegit les seves primeres novel·les, vaig demanar l'adreça d'en Miquel a n'Antoni Serra, al soterrani de la llibreria Tous, i el vaig anar a veure a ca seva.


A partir d'aquell dia començà una llarga amistat que no s'ha interromput mai, basada inicialment en afinitats polítiques i interessos culturals, però que avui ja és una amistat antiga i per damunt de qualsevol fet conjuntural.


És per això que quan en Miquel em va demanar per fer la presentació del seu llibre no sols ho vaig acceptar d'immediat sinó que em vaig alegrar molt.


Com he dit el protagonista d'aquest llibre és la lluita antifranquista. La visió d'un home que a la foganya de sa Pobla, va escoltar les històries que li contaven el seu pare i el seu oncle, històries de la guerra i de la dura repressió contra el poble. La visió d'un home que se sabia part dels "derrotats" per aquella guerra cruel. I que des de l'inici de la seva capacitat de pensar va adoptar una actitud militant. És una visió humana, apassionada, plena de sentiment. Ell ho escriu: "la passió és allò més revolucionari, juntament amb la veritat. Cultura i antifranquisme és un llibre d'assaig, ple de dades i de referències descrites amb minuciositat, però també és un llibre de poesia, de poesia realista i de combat, però de poesia, al cap i a la fi. En Miquel López Crespí no ens parla de res que pertanyí a un món llunyà, ens parlà també, i sobretot, de la seva vivència.


Potser que sigui per això, perquè és un llibre apassionat, com ho són en general els llibres d'en Miquel, que algun dels nostres historiadors es topi amb dificultats per encabir-lo dins esquemes que a vegades són massa rígids. Aquí hi ha la realitat, la visió de la realitat viscuda, però aquí no hi ha una pretensió totalitzadora, de simple historiador, hi ha la pretensió d'un home que no vol que la memòria s'esvaeixi perquè sap que en allò mateix ens hi jugam el futur.


La història, el passat, forma part indestriable amb el present i amb allò que s'ha d'esdevenir. I a la història s'hi pot poalejar amb una intenció d'erudicció o amb una intenció crítica i de rearmament cap al futur. L'autor pren partit, i roman fidel a tot allò que sempre ha defensat: "cap a l'any seixanta-vuit pensàvem -pensam!- que el món estava per ser bastit de nou damunt unes bases de justícia social i d'igualtat".


Temps de neoliberalisme, temps de globalització, temps de desfeta d'idees que sovint, sota un abric alliberador, amagaven la defensa d'un ordre dictatorial i violent, però no temps de desfeta dels vells ideals revolucionaris i democràtics. Des dels mots de "llibertat, igualtat i fraternitat" de la revolució francesa a a gram herència històrica del socialisme i el moviment obrer.


En Miquel López Crespí fa una defensa apassionada de la lluita alliberadora dels intel·lectuals. Front als que reneguen de tot compromís amb el poble, front als que ofereixen els seus serveis als grups dominants, en Miquel defensa el gran concepte gramscià. La cultura és imprescindible per a tot poble que vulgui viure en llibertat i vulgui construir el seu propi futur. Cultura en lletres grosses que és una cosa molt diferent de la cultura de partit o la cultura partidista, de la cultura tancada i reduïda a conrear banalitats sense cap presència humana, de la cultura esmorteïdora i acrítica. Sobta com Miquel López Crespí es nega a acceptar el simplisme de les sectes i les esglésies, i fa una defensa de la cultura com a arma d'alliberament i com a arma pluralista. Sap veure en l'obra de Josep Melià Els Mallorquins, tot i les acusacions de fer el joc a un pretès col·laborador amb el franquisme per la seva presentació a unes eleccions a procurador a corts, una forta llavor renovadora i ens conta com va contribuir a la seva difusió. I sap que els llibres, aquells llibres de l'editorial "Daedalus" que va escampar per tot arreu serviren per obrir perspectives i ampliar horitzons a tota una generació.


Una de les coses que més m'han admirat sempre d'en Miquel és la seva ingent capacitat d'interessar-se per les coses. La negativa al simplisme va aparellada amb una recerca constant. Ell ens parla de "aquell afany d'insaciable curiositat que ens dominava". I és cert, aquell afany que el duia a devorar tot quan llibre trobava, a recercar als quioscs de llibres de vell del ram, a viatjar per Irlanda, per Itàlia i per tot el món. D'aquí que podem dir que la cultura antifranquista que ens surt descrita admirablement en aquest volum [Cultura i antifranquisme, Edicions de 1984, Barcelona 2000] és una cultura mallorquina, però també és una cultura cosmopolita i universal. Gabriel Alomar, Rosselló-Pòrcel, Garcia Lorca, Brecht, Nazim Hihmet, Piscator, Virginia Wolf, Nizan, Pere Calders, Pere Capellà, formen part del paisatge habitual d'en Miquel López Crespí.


Hi ha una altra idea, al costat d'aquesta visió universalista, que perdura de dalt a baix de totes les pàgines d'aquest llibre: la defensa d'una cultura popular. Potser quan ens descriu episodis com el Congrés de Cultura Catalana, o la lluita per bastir un teatre popular i d'avantguarda, és quan més descobrim aquesta voluntat, imprescindible per a una cultura transformadora, de negar totes les formes elitistes i reaccionàries. La bellesa i l'art no són un concepte eixorc, al servei dels botxins i dels mercaders de persones, són un concepte lligat a la vida del poble.


I en parlar de poble ens surt el poble concret que no és el d'un mural de cartró pedra del feixisme o del socialisme real. I, en contra de tantes versions estantisses d'esquerres que entenen la defensa de l'estat centralitzat com la defensa dels interessos del proletariat, i que reclouen la lluita popular a la lluita per pujar els sous, i altres sindicalismes o corporativismes, surt en aquest llibre el compromís de la cultura i dels intel·lectuals amb el propi poble, potejat i amagat per la bota franquista. "Són ben totxos els que només tenen l'Espanya imperial dins el cap!" exclama en Miquel. I, certament, s'ha d'haver participat en aquells estèrils debats amb els portadors de la nova escolàstica d'un marxisme de manual per saber el que és transformar un cos de pensament profundament ric i apte per a entendre la realitat amb un simple recull de dogmes.


Estam a punt d'acabar el segle XX. Qui sap que serà allò que el nou temps ens depararà? Deixam enrera un segle de profundes transformacions i ple de sang i presons. Volem un món, com diu en Miquel, pensat per a la justícia i la llibertat. Per això no podem ignorar els milers i milers de treballadors i treballadores que han bastit amb esperança els moviments obrers, les resistències contra el feixisme, les guerrilles anticolonials. De les Germanies a Andreu Nin, de Rosa Luxemburg als estudiants i obrers que defensaren la llibertat en temps de foscor, en Miquel López Crespí defensa una tradició crítica. Una tradició cosmopolita com ja he dit, i defensa una tradició heterodoxa. Des de Mallorca. I això té més mèrit. Defensa una nova cultura d'esquerres per al segle XXI.


Amb una paraula, teniu un llibre d'assaig per recuperar la memòria, fet amb la voluntat de parlar del que no es parla, dels que no són sants de cap capelleta ni patrons de cap església, de la gent del poble, dels pagesos, de les dones, dels que varen ser capaços de lluitar, dels que com en Miquel creuen que potser no arribarem a la llunyana illa de la terra promesa però que, almenys, impedirem arribar al Món feliç d'Huxley, al Nosaltres de Zamiatin o al 1984 d'Orwell.


Presentació del llibre Cultura i antifranquisme feta per l'historiador Mateu Morro dia 29 de maig de l'any 2000. Casa Catalana de Ciutat de Mallorca.


Poesia mallorquina del segle XXI

Turmeda | 12 Gener, 2006 09:20 | facebook.com

Una alenada èpica fa girar les pàgines d'aquest poemari [Lletra de batalla]. No és l'èpica dels cantares de gesta castellans, però. La gesta més gran dels homes i dones exclosos dels centres de poder és de fer servir llur intel·ligència. Així, cada poema té un parell de versos que esdevenen lapidaris: "Qui afirma que hem d'enterrar els fills / sense acusar l'Emperador d'aqueixa fam; no és d'aquí, / que viu de la suor nostra."



Coberta del poemari de Miquel López Crespí Lletra de batalla, Premi de Poesia Ibn Hazm 2003 del País Valencià (Xàtiva)editat per Edicions Bromera.

Per Joan F. López Casasnovas.


Poc abans de començar les festes de nadal em va arribar en forma de llibre una Lletra de batalla, que des de Palma m'enviava el seu autor, en Miquel López Crespí. L'ha editat Bromera, d'Alzira, és una de les millors fàbriques de fer llibres en català; ho fa tan bé que faria bo el rodolí "Bromera fa llegiguera" si no quedàs cursi. Ara que me l'he empassat dues o tres vegades, puc dir que ja estic tranquil. El cavaller López Crespí no m'ha fet a mans una requesta de batalla a ultrança. Ni jo ni cap dels seus lectors serem objecte de cap altre desafiament que no sigui el de posar-se davant els seus 60 poemes com si ens posàssim davant la nostra pròpia consciència. El combat a mort és doncs, contra els mascaretes, els traïdors, els pusil·lànimes, els qui cometen els atropells i els qui els toleren amb la seva aquiescència. Com un altre Quixot, el cavaller de sa Pobla llença la seva lletra de combat contra les forces obscures que, avui com ahir, exerceixen el seu feréstec domini sobre la gent que anomenen classes subalternes (si se'm permet el recurs al vell Raimon). L'espasa del cavaller poeta surt en defensa d'aquesta gent senzilla i explotada "que en frases solemnes no hi ha cregut mai" i que un dia (jo no sé quan, però vindrà un dia / que el Pirineu regnarà..., oh Verdaguer!), un dia aniran "alçant-se de l'anonimat".


Cada poema duu un títol que és, a la vegada, un suggeriment i una invitació a la lectura reposada. "Aquells que prediquen la pau", "Els poetes de palau", "Lloa al dubte", "La força de les llàgrimes", "Gust de sang en la llengua", etc. I és ver que vivim "temps d'incertesa" i que els nostres (?), obedients davant l'invasor s'han acostumat a pensar / segons els bàrbars preceptes que vénen del nord?


Una alenada èpica fa girar les pàgines d'aquest poemari. No és l'èpica dels cantares de gesta castellans, però. La gesta més gran dels homes i dones exclosos dels centres de poder és de fer servir llur intel·ligència. Així, cada poema té un parell de versos que esdevenen lapidaris: "Qui afirma que hem d'enterrar els fills / sense acusar l'Emperador d'aqueixa fam; no és d'aquí, / que viu de la suor nostra"; o bé: "Cal estudiar per a trobar / els punts febles de la cuirassa dels guerrers", o quan constata que és "complicat viarany la recerca de la veritat / quan només se senten els gongs de l'enemic".


De fet, Miquel López Crespí coneix tant a fons les nostres nafres que, quan les diu, s'entén tot. Encara que recorri al mètode del distanciament crític i ens remeti a referents orientals, de guerrers i emperadors, de minories ocioses i classes productives, de mestres filòsofs i deixebles atents, tot esdevé transparent com l'aigua clara. Guangzu, el Mestre, el que ens ensenya a no defallir mai, destil·la la seva saviesa en aquest llibre com en altres que l'autor ha escrit reblant el mateix clau: Luna nueva tras las montañas (1995) i Grietas en el mármol (1994), que en la seva versió catalana es va dir Revolta i s'edità a can Moll. Mostra una estètica molt brechtiana, la qual cosa no deu ser ben vista pels neoromàntics postmoderns o pels noucentistes de mena. Però a mi no m'inquietaria gaire tot això; com a lector m'agrada tota literatura, si l'obra és bona i s'ho val. Cert que Brecht escrivia pels volts del segon quart del segle passat i de llavors ençà ha plogut molt. O és que ha deixat de tenir sentit avui una literatura compromesa? "Alguns de nosaltres -exposava l'alemany en la seva Art antipoètica- hem decidit, aquests anys, no parlar més de ciutats amb ports, neu damunt les teulades, dones, flaires de pomes madures als soterranis, sensacions de la carn, tot allò que arrodoneix els homes i els fa humans, sinó parlar ja només del desordre, vull dir, tornar-nos unilaterals, secs, embolicats en afers de la política i l'àrid vocabulari 'indigne' de l'economia dialèctica...". Era l'any 1934. I bé: qui negarà que avui tornam a tenir amenaces terribles sobre la humanitat i sobre el propi hàbitat, mentre força personatges exquisits, que van potser d'artistes, es giren d'esquena a les realitats desagradables?


No s'ha d'abaixar mai la guàrdia i tot és tan complicat! Ho diu en Miquel mateix en un poema: -Impossible aturar la final embranzida de la mort / només amb pregàries, / amb estudiats sacrificis a déus de fusta corcada. Tal com llegim al darrer vers que tanca el poemari, és "...la immensa por que hem de vèncer".

Em deman per què en aquests redols de la Mediterrània som tan fills d'Adam i Eva que fins i tot practicam el caïnisme? Hi ha silencis eloqüents i odis atàvics persistents en aquest paradís terrenal nostrat, una volta que sant Miquel va deixar de fer-hi guàrdia amb la seva espasa de flames. Els cànons són els que són, però res de la vida no és immutable ni cap poder no és etern en aquest món (tot i que com les bateries Tudor aquests duren i duren...). A vam per què s'han de preocupar de llegar un nom a la posteritat els lluitadors de la causa justa? Per què cal saber el nom del flaquer si hi ha prou pa a la fleca? Per què hi ha d'haver un passat si ja tenim futur? Per què s'ha d'esmentar el meu nom? -es demanava finalment B. Brecht. O no, Miquel? Bé és ver que alguns ens voldrien negar no sols el futur sinó també el pa i la sal.


L'aparició d'aquest nou text de poesia, premi Ibn Hazm de la ciutat de Xàtiva del 2003, que engrandeix l'extensa obra de Miquel López Crespí, és una molt bona notícia en el panorama de la literatura catalana actual.


López Casasnovas, Joan F. "Lletra de batalla". Diari de Balears (21-I-05), p. 23.


Bartomeu Fiol

Turmeda | 08 Gener, 2006 10:58 | facebook.com

En l'experiència d'un dels esclaus

que basteixen la Gran Murada

hi ha més veritat que en totes

les màximes dels filòsofs de palau.

(Miquel López Crespí)



D'esquerra a dreta: Miquel López Crespí i Bartomeu Fiol.

Per Bartomeu Fiol(1)


Revolta, com la pràctica totalitat de la nombrosa obra del seu autor -el qual, a còpia d'ofici, de tenacitat i de paciència, ha assolit la gesta, més aviat insòlita entre nosaltres, de viure d'ella, de viure de la seva escriptura (sense abdicar mai de les seves conviccions de sempre)-, difícilment es pot llegir com a mera literatura. Al darrere o al davant de tot el que ha fet Miquel López Crespí hi ha un ferment moral decididament actiu i compromès, el qual, segons quin sigui el capteniment la posició de qui s'hi encari, resultarà una mica morbós o fins i tot quasi sectari o, ben al contrari, d'una rabiosa i actualíssima salut. En el benentès que aquells que sentin inclinats a titllar-lo de sectari poden perfectament, al seu torn, esser qualificats de sectaris de signe contrari. Perquè, en definitiva, tot garbellat, hi ha tant de sectarisme de dretes com d'esquerres. I, per descomptat, ningú no es troba, angelical, au-dessus de la mêlée.



Coberta del poemari de Miquel López Crespí Revolta.

Degut a aquest radical condicionament ètic, la importància del qual en l'obra de López Crespí sembla difícil d'exagerar -i encara que tot text que queda és ben capaç de presentar-se per si mateix-, degut també al marc referencial o a l'escenificació de les paràboles en una cultura tan allunyada com la xinesa i, finalment, a un procés d'elaboració molt demorat i gens senzill (el nostre poeta i narrador certament no viu en el millor dels mons possibles!), tal vegada no li vagi del tot malament la pobra companyia d'aquesta mena d'exordi, per molt que -per manca de competència de qui el fa- no pugui ajudar el lector més que de manera massa limitada.


És creença prou generalitzada que el pensament rigorós o, al capdavall o al capdamunt, la filosofia, requereixen un ambient d'una certa pau per a poder practicar-se plenament. Però les injustícies i les guerres i les malvestats, o la sevícia generalitzada, també poden suscitar o fomentar el seu conreu. Perquè potser convé recordar que no tota filosofia és metafísica o antològica. Així, no és cap casualitat que l'esclat de la filosofia clàssica xinesa coincidís precisament amb els carnatges i les atrocitats del període històric tan adequadament conegut com dels regnes en lluita -que acaba l'any 221 aC amb la unificació de l'immens país sota la fèrula dels senyors de Qin- ni tampoc ho és que les diverses escoles que la conformen (i que dos mil o dos mil cinc-cents anys després no semblen tan confortades com volen suposar els entesos comentaristes) coincidesquin del tot en donar una transcendència i una funcionalitat bàsiques a primordials a la política i a l'ètica social -si és que el qualificatiu d'aquest sintagma no és una redundància, que tota ètica ho és, social, o no és ètica.


No ens hauria de sorprendre gens, doncs, que Miquel López Crespí, persona generosa i inquieta, que no ha rebutjat mai els compromisos, sens dubte l'escriptor més fener que tenim actualment al regne de Cavorques enmig del mar, la formació autodidacta del qual correspon a un altre període -aquest ben acostat en el temps!- de forta commoció moral i de fonda inquietud política i social, seguint una mica l'exemple de Bertolt Brecht -dramaturg i poeta de gran popularitat entre el jovent compromès fa trenta anys, però avui més aviat menystingut, com si la seva extraordinària qualitat literària hagués quedat inutilitzada o almanco feta malbé per la seva adscripció ideològica-, s'hagi inspirat en les peculiars formes expositives i en els continguts morals, d'aquells pensadors aparentment tan allunyats però de fet, paradoxalment, tan acostats. Al cap i a la fi, dos mil anys i escaig d'història no afecten massa unes valoracions morals bàsiques. La posa en escena d'un Zhuangzi o d'un Me-ti o Mo Di, per altra banda, conserva tota la seva força i efectivitat pedagògica o comunicadora, que és tant com dir la seva eficàcia poètica.


I no és que l'escriptura o l'elaboració del text que ara encetaràs hagi estat gens directa o senzilla. Més aviat sorprèn, en puc donar algun testimoni, la quantitat de feina -i de redaccions- que, per circumstàncies exògenes, el llibre ha necessitat per arribar al seu estat actual. La veritat és que la capacitat redactora de l'amic López Crespí esborrona un poc.


La primera versió correspon a un recull de paràboles o petites proses -concretament XCIII- que porten el títol de Gangzu, el mestre. Aquest text va servir de base a una primera versificació de Revolta, que va donar com a resultat quaranta poemes. Cansat que aquest llibre concorregués sense cap resultat a un bon nombre de premis en la nostra llengua -i que dormís dins els calaixos d'alguna editorial cavorquina-, López Crespí el va repastar i traduir al castellà, amb el títol magnífic de Grietas en el mármol, i va guanyar el premi Vicente Gaos en la XI edició dels premis convocats per la ciutat de València l'any 1994. No satisfet, malgrat aquest triomf, amb el destí del poemari, de nou ha tornat a picar-hi esquerda de valent i la present versió definitiva, en català, és doncs, fruit de tota la feinada que acabam d'esmentar.



La traducció al castellà de Revolta guanyà el Premi de Poesia Ciutat de València 1994.

Les tesis fonamentals de Revolta no es disfressen o dissimulen gens. Destaquen per la contundència de la seva formulació "Un escarment en cada generació", "Lluny dels servils", "La pau de l'Emperador", "Diverses formes de revolta", "La nostra perdició" o "La saviesa". "Filosofia de palau", el darrer poema del llibre, ho resumeix molt eficaçment en els quatre versos finals:


En l'experiència d'un dels esclaus que basteixen la Gran Murada hi ha més veritat que en totes les màximes dels filòsofs de palau.


1 Pròleg al poemari Revolta (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 2000). Pàgs. 7-10.


Dietaris d'escriptors catalans

Turmeda | 05 Gener, 2006 10:38 | facebook.com

Són detalls de la vida quotidiana, reflexions damunt l'amor, la cultura, la política de cada dia, els somnis, l'art, els viatges... En un principi eren escrits personals, notes que no havien de ser publicades.



Em demanen alguns lectors la data exacta del començament de Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie, que acaba de publicar l'Editorial Calima de Ciutat de Mallorca. El recull de materials que ha editat Calima forma part del caramull de notes (i carpetes!) que des de sempre (potser d'abans i tot de la publicació del meu primer llibre) he anat escrivint sense interrupció. Són detalls de la vida quotidiana, reflexions damunt l'amor, la cultura, la política de cada dia, els somnis, l'art, els viatges... En un principi eren escrits personals, notes que no havien de ser publicades. Amb el temps alguna d'aquestes simples reflexions de viatge (escrita a un aeroport, a la taula d'un cafè de qualsevol ciutat) serviren per enllestir un poema o foren l'inici d'una narració curta. En aquest Breviari contra els servils es poden trobar igualment alguns esbossos del que després han estat novelles i obres teatrals. També s'hi poden trobar reflexions escrites des de la literatura de l'absurd com des de la reflexió existencialista, sense oblidar el component bàsic situacionista de bona part dels meus llibres. Però no tot ha servit per enllestir aquesta primer "dietari del temps de la barbàrie". Altres notes foren llençades als fems. No tot el que he anat escrivint en aquests darrers trenta anys s'ha servat en les polsoses carpetes del meu estudi. Ni molt manco! Però rellegint el material de Breviari contra els servils constat que, en aquesta conjuntura política (i personal!) concreta, m'ha interessat publicar essencialment les notes de finals dels vuitanta i començaments del noranta. El motiu per haver escollit aquestes carpetes d'apunts i no unes altres? No us ho sabria explicar amb exactitud.


De sempre m'ha interessat llegir, aprofundir en els diaris de tota mena de personatges històrics i, molt especialment, en els dels escriptors. I en aquesta afecció meva, els Diaris de París (1941-1944) d'Ernst Jünger són al costat dels Diaris: 1910-1923 de Franz Kafka. El llistat de diaris que he llegir aquests darrers anys és nombrós, i en tots ells sempre he trobat aquell punt d'inflexió que m'ha fet reflexionar i m'ha servit per afinar la meva percepció del món. Record ara mateix el perdurable efecte de llibres com Viure al dia de Paul Auster, El subratllat és meu de l'escriptora russa "blanca" Nina Berbèrova, el Dietari (1953-1956) de Witold Gombrowicz, el Diari d'André Gide, sense oblidar l'imprescindible Quadern gris de Josep Pla, els diaris de Manuel de Pedrolo... Ara mateix, després d'un viatge a Barcelona, he pogut trobar alguns materials vertaderament imprescindibles: Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943), de Joan Manet i Pesas, editat per les Edicions Catalanes de París l'any 1976; Al servei de Catalunya i de la República: la desfeta. 6 d'octubre 1934 i Al servei de Catalunya i de la República: la victòria. 19 de juliol 1936, de Frederic Escofet; El temps barrat, d'Alexandre Cirici (Premi Josep Pla 1972); De Balaguer a Nova-York passant per Moscou i Prats de Molló: memòries, de J. Carner Ribalta o Les hores clares, d'Alexandre Cirici.


Són uns noms i unes obres agafades ben a l'atzar, sense fer una recerca exhaustiva en les prestatges de la meva biblioteca particular. És evident que no he volgut seguir cap "model" en especial en la redacció del meu Breviari contra els servils.


Només he volgut citar uns noms per a ver veure al lector el meu interès pels aspectes més "personals" de molts dels autors que admir (o pels que tenc un accentuat menyspreu: seria el cas dels Diari de Goebbels o el Vive peligrosamente, d'aquell altre nazi que tenia per nom Otto Skorzeny).


La intenció de les notes que vaig escrivint d'ençà finals dels anys seixanta no volen ser cap mena de "memòries" a l'estil, per exemple de La força de les coses de Simone de Beauvoir. No és aquesta la intenció del meu dietari. Aquí es tracta, més que res, de provar de deixar constància de determinades impressions, de les percepcions més efímeres i evanescents de la consciència (si bé qualsevol autor de debò pot resumir en quatre retxes tota la complexitat d'una situació personal, política o cultural).


Com explicava una mica més amunt, la quantitat de dietaris de personatges històrics interessants és tan extensa i inacabable que no ens bastaria un llibre per a deixar constància escrita de tot el que hem llegit (o tenim encara per llegir, ja que sovint compram tota casta de memòries o reflexions d'intellectuals de tots els països i contrades).


Cal dir també que aquests darrers vint anys han significat una important represa de la meva tasca d'escriptor. La lluita en diverses organitzacions polítiques i culturals abans (i després) de la transició sempre ha dificultat la meva tasca creativa. Durant molts d'anys (sobretot en temps de la meva militància dins les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants, l'OEC, el PSM o com a vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell") només tenia temps de redactar algunes reflexions quan, després de les reunions o els actes polítics i culturals, arribava a casa. Unes notes esparses, algun poema (que després s'ha recollit en algun dels poemaris publicats en els darrers temps), algun conte curt... Les dècades d'activitats polítiques de lluita contra la dictadura o per a la consolidació d' una cultura progressista i d'esquerra no donaven per a més. Record ara mateix les dificultats que sempre trobava per poder dedicar-me, com hauria estat el meu desig, a escriure amb calma una novella, una obra de teatre. Era completament impossible! Durant molts d'anys em vaig interrogar com s'ho devien muntar els escriptors mallorquins que eren indiferents a la lluita per la llibertat del nostre poble. Sempre m'ha estranyat aquesta forma d'esser i em demanava com tanta gent que deia, de boqueta, defensar "lo nostro", no s'organitzava mai en partits polítics antifranquistes. El nombre d'escriptors mallorquins que, abans i en temps de la transició, militàvem dins organitzacions d'esquerra o independentistes era reduït. N'he parlat en els meus llibres Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984) i en No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). Moltes d'aquestes reflexions surten en aquest Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie que acaba de publicar l'Editorial Calima. Mai no he entès la indiferència, el cinisme regnant, el menfotisme. La redacció durant tots aquests anys de les múltiples carpetes que conformen el meu dietari ha estat també una forma de resistir aquesta indiferència generalitzada que ens encercla i que per a mi és igual o pitjor que els filferros dels camps de concentració.


Fa uns mesos, quan l'editor, interessat per un petit resum que li vaig mostrar, m'animà a presentar-li un llibre d'unes dues-centes pàgines, vaig haver de decidir-me, "mullar-me", en definitiva. [...]


Les carpetes escollides varen ser, com ja he explicat una mica més amunt, les de la dècada dels vuitanta i noranta. Per quins motius concrets m'he decidit a donar a conèixer aquests escrits? Pens que per a la generació que ens implicàrem en la lluita antifeixista a començaments dels anys seixanta i que actuàrem de forma organitzada contra el sistema des de final dels seixanta fins a finals dels setanta, el resultat de la transició ens colpejà com el cop salvatge d'una destral.

Breviari contra els servils és pens un bon exemple del resultat de les traïdes culturals i polítiques de la transició en la consciència d'un militant d'esquerres. I, sense pensar-ho gaire, vaig decidir que podria ser útil fins i tot com a document de l' època incerta i tenebrosa que ens ha tocat viure: la mundialització capitalista, la desfeta de tantes i tantes organitzacions revolucionàries, el pragmatisme més barroer aplicat a la política quotidiana, l'enlairament d'un exèrcit de cínics i servils al capdamunt de moltes de les institucions que, en teoria, haurien d'haver servit per avançar en el nostre deslliurament nacional i social i que, en mans d'aquesta gent sense principis (a no ser els diners i l'exercici del poder) han servit i serveixen per a consolidar encara més el sistema heretat de la victòria franquista.


Miquel López Crespí


Presència de Miquel Costa i Llobera

Turmeda | 02 Gener, 2006 19:02 | facebook.com

Presència de Miquel Costa i Llobera.



Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera.

Per Damià Pons.


Amb posteritat a una fase prèvia de documentació exhaustiva sobre el poeta, López Crespí ha creat un narrador-protagonista que ens conta, en un moment vital ja del tot crepuscular, diferents episodis de la seva vida.


[...] Miquel López Crespí va publicar l'any passat dos llibres que tenien com a protagonista l'escriptora George Sand. Una mena d'autobiografies novel·lades mitjançant els quals l'autora d'Un hivern a Mallorca contava els estats de la seva ànima i també les relacions que mantingué, sentimentals i ideològiques, amb personatges rellevants i amb fets històrics transcendents de la seva època. Amb Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera ens trobam amb una obra de característiques semblants. Amb posteritat a una fase prèvia de documentació exhaustiva sobre el poeta, López Crespí ha creat un narrador-protagonista que ens conta, en un moment vital ja del tot crepuscular, diferents episodis de la seva vida. La nostàlgia per la mare perduda en la infantesa, l'adolescència pels paratges idíl·lics de les propietats familiars, la primera coneixença dels clàssics de la mà de l'oncle Miquel Llobera, les estades per estudis a Barcelona i a Madrid, els contactes al llarg del temps amb els ambients literaris i culturals, el defalliment que li agitava el cor en l'època incerta de la joventut, la decisió de fer-se sacerdot i els anys de residència a Roma, els èxits com a escriptor, la seva condició de canonge de la Seu de Palma, l'impacte desmoralitzador dels fets de la Setmana Tràgica barcelonina, una inquietud espiritual permanentment angoixada, uns estats d'ànim oscil·lants entre una certa eufòria i la depressió més profunda, un neguit constant nascut de la creença que com "obrer de l'Evangeli" encara no dedica prou temps a la penitència i a l'oració, el sentiment de fracàs a l'hora de fer el balanç de la pròpia vida perquè ha perdut massa temps amb activitats que poden considerar-se supèrflues, la sensació que s'està aproximant una gran catàstrofe històrica perquè les creences religioses de la societat tradicional són frontalment contradites o negades... Una vida interior certament convulsa, de climatologia tempestuosa.



Damià Pons i Miquel López Crespí.

López Crespí ha escrit el llibre fent ús d'una matèria primera formada amb dades i fets certs, del tot documentats a la bibliografia existent sobre Costa. Ara bé, l'obra pretèn ser una novel·la sobre un personatge real i no la seva biografia. Per això, als fets documentats se n'hi afegeixen uns altres que són clarament ficcionals, encara que del tot versemblants i possibles. Sobretot fan referència a les intimitats i a les quotidianitats del poeta: el reuma del peu esquerre, el dol davant la decrepitud física del pare, les múltiples inseguretats personals que pateix, la cíclica evocació de la figura de la mare, la lluita contra la vanitat, les intrigues entre els membres del capítol de la Seu, l'anorreament produït per la vellesa... Podríem dir que el novel·lista d'alguna manera completa la realitat. [...]


Fragment de l'article "Quatre presències de Miquel Costa i Llobera" publicat en el diari Última Hora (8-X-05). Pàg. 67.


David Jou: homenatge al cinema

Turmeda | 31 Desembre, 2005 16:24 | facebook.com

Temps Moderns: homenatge al cinema. (1)



Per David Jou.


La interacció entre el cinema i la poesia no ha tingut, encara, la intensitat que caldria esperar. Els tractats sobre cinema i literatura es refereixen, només, a teatre i a novel·la com a fonts de guions cinematogràfics, però no acostumen a fer ni la més mínima referència a la poesia. És veritat, m'apresso a reconèixer-ho, que molts poetes han quedat fascinats pel cinema des dels mateixos orígens d'aquest art, i que podem trobar esments a pel·lícules i a artistes cinematogràfics en un cert nombre de poemes recents. Més encara, també és cert que els ritmes, les perspectives, les profunditats, els moviments i les imbricacions de les imatges cinematogràfiques han influït, de manera més o menys evident, el rerefons imaginatiu de la poesia actual. Però tenim la impressió que seria possible anar molt més enllà d'aquests contactes esporàdics o el·líptics. Una manera seria, és clar, que el cinema es convertís, explícitament, en el tema central d'alguns llibres de poemes. Aquest llibre apunta plenament en aquesta direcció.


Quan pensem en aquesta possibilitat poètica, semblen obrir-se moltíssimes perspectives. Un llibre, recordem-ho, va més enllà que un sol poema: ramificacions, ressonàncies, laberints, avingudes, intensificacions, són algunes de les possibilitats d'amplificació i aprofundiment que es donen en el llibre, enllà del poema aïllat o del recull dispers. L'obra que el lector té a les mans és una valuosa mostra en aquest sentit: és un llibre be travat, amb desplegaments concrets que s'estenen d'un poema a l'altre i que donen una cohesió unitària al conjunt poètic, travessat tot ell per una mateixa alenada creativa.


El conjunt de pel·lícules evocades és, això sí, tumultuós, divers, magmàtic, però aquesta diversitat cal·lidoscòpica queda equilibrada per la presència ubíqua del jo de l'espectador, esdevingut protagonista del llibre. Aquest espectador és alhora una persona concreta -l'autor del llibre- i tota una generació, la de l'autor, que trobà en el cinema un àmbit de llibertat enfront d'un món oficial asfixiant, una descoberta de les immenses possibilitats del món, en contrast amb una conculcació sistemàtica de llibertats elementals, i un desvetllament de sensibilitats i entusiasmes reprimits en aquell temps com a perills intolerables.


De les moltes possibilitats de descoberta del cinema -sentimental, aventurera, estètica, moral, ideològia-, l'autor -ben conegut com a agitador d'inquietuds culturals i polítiques de progrés- subratlla especialment aquesta darrera, és a dir, el cinema esdevingut un element central en una educació ideològica i política, convertit, alhora, en el centre vital d'una generació revoltada i impacient. D'aquesta manera, l'autor transcendeix l'estricta anècdota personal i en fa un retrat de tota una generació i una època, amb una veu íntima que esdevé, sense necessitat d'altaveus sinó per pura sintonia amb l'esperit del temps, una veu col·lectiva.


L'autor ha apostat -com en altres llibres de la seva vasta obra literària- per un estil realista, discursiu, en llenguatge planer i directe, sense estalviar, d'una banda, detonacions ocasionals d'indignació ni la manifestació, en altres llocs, d'un to contingudament líric. La presència de lirisme i de revolta no és, però, l´únic contrast del llibre. També ho és la convivència naturalíssima de l'arrelament local amb la curiositat universal, manifestada no tan sols en la recepció de la multitud heterogènia i cosmopolita de pel·lícules, sinó també en els viatges -a París, a Londres, per exemple- per poder veure pel·lícules de caire polític o social prohibides aleshores per la dictadura que imperava a les nostres latituds. És un llibre, també, que estimula a reveure tota una sèrie de pel·lícules clàssiques, i que contribueix a fer prendre consciència, a les noves generacions, de tot un rerefons d'història i de significats que es perdrien si un es concentrés, exclusivament, en el cinema actual i oblidés les arrels de la breu però gran història cinematogràfica.


Aquestes són algunes de les característiques més evidents d'aquest llibre, que foren considerades pels membres del jurat que el declarà guanyador del Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, atorgat per la Universitat Autònoma de Barcelona, en la convocatòria de 2002. Per la meva banda, com a autor, jo mateix, d'un llibre de poemes sobre cinema, em plau agrair a l'autor la generositat que ha tingut en citar alguns versos meus en diversos punts de la seva obra. Això em serveix, de passada, per esmentar algunes de les diferències entre els nostres llibres, que em sembla oportú de comentar ja que ajuden a copsar la gran diversitat que hi pot haver en diverses propostes de poesia sobre el cinema. Deixant de costat el to del llenguatge -a mi em fascina el ritme verbal, que procuro accentuar en el possible, en contrast amb el registre més directe que acostuma a utilitzar Miquel López Crespí-, en el meu llibre el protagonisme corresponia a les pel·lícules -a una imatge, una escena, o una evocació de conjunt-, mentre que aquí ho és, manifestament, la personalitat del mateix autor. El meu llibre, d'altra banda, és dividit en seccions dedicades a directors, actors i actrius, músiques i cançons (a partir de la segona edició) i mites i personatges, potser una visió més distant, més acadèmica i reposada del cinema -tot i que no per això menys fascinada ni menys intensa. Aquí, en canvi, el conjunt de les pel·lícules, en el desordre magmàtic de la vida mateixa, es barreja, se superposa, ressona i flueix en el context d'una aventura vital de coneixement i de rebel·lia. Finalment, el meu llibre privilegiava aspectes més estrictament visuals, sentimentals i conceptuals que no pas la dimensió social o política, centre d'aquest volum.


En definitiva, enllà d'aquests comentaris que voldrien ser útils al lector que busqui paraules per explicar l'atractiu d'aquest llibre, m'agrada acompanyar en Miquel López Crespí -un nom que conec des de fa tants d'anys, com a guanyador de tants concursos literaris i autor de tants llibres- en aquesta nova aventura poètica, exploració i testimoniatge d'un tema tan viu, des de la complicitat en la passió pel cinema i des de la diferència -benvinguda!- en el tot verbal i en l'estructuració del llibre. El cinema és tan gran, tan acollidor, tan inquietant, tan poderós, amb tant per fer i per dir encara, que per molt que en diem quedarà molt per dir-ne, en la veu de molts d'altres poetes.


(Maig 2002)


Pròleg al llibre Temps moderns: homenatge al cinema


(1) (Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003)


La narrativa mallorquina

Turmeda | 28 Desembre, 2005 07:49 | facebook.com

Estiu de foc (Edicions Columna), una epopeia mallorquina contemporània.


La passió es desborda sobre les terres seques, calcigades pel foc de les armes i el sol de l'estiu. L'emoció et corprèn. Això era l'estiu de foc... Desembarquen les milícies republicanes. Som a la primera línia del front.



Gabriel Janer Manila.

"Em sedueix la capacitat narrativa de Miquel López Crespí, la seva habilitat per crear una ficció novel·lesca tot partint de la realitat històrica, em fascina la força amb què recupera el passat i l'incorpora al drama fictici que la imaginació recrea". (Gabriel Janer Manila)


Em sedueix la capacitat narrativa de Miquel López Crespí, la seva habilitat per crear una ficció novel·lesca tot partint de la realitat històrica, em fascina la força amb què recupera el passat i l'incorpora al drama fictici que la imaginació recrea. Tot just en acabar de llegir Estiu de foc, publicada el desembre passat a Columna, he tingut la certesa de trobar-me davant una breu novel·la exemplar: la crònica dolorosa i amarga d'una dona embarcada amb la tropa del capità Bayo, el mes d'agost de 1936, disposada a defensar, ni que sigui amb les dents, la il·lusió de la llibertat.



Sobre un paisatge tens, creat amb minuciosa esmena, es mouen lentament els personatges. La història serveix de rerefons al drama. La passió es desborda sobre les terres seques, calcigades pel foc de les armes i el sol de l'estiu. L'emoció et corprèn. Això era l'estiu de foc... Desembarquen les milícies republicanes. Som a la primera línia del front. Mentre, comença a créixer, impertorbable, el sentiment d'abandó: les discussions entre Madrid i la Generalitat sobre l'oportunitat del desembarcament, l'ajut que no arriba, les històries cruels de la repressió feixista, els morts a les cunetes, els assassinats sense judici, les tortures i la desolació... La depauperació, la manca de mitjans, la mort a les trinxeres, les dificultats entre els militars amb rutines i formació monàrquica i el proletariat revolucionari...


Una dona ens explica la seva aventura i la d'un grup de companyes; però el seu relat esdevé la crònica d'una història d'amor: l'epopeia llibertària d'una relació amorosa, la fascinació que aquell grup de dones sent pel somni anarquista.


El llibre ens planteja, bellament novel·lades, les brillantors d'aquest somni, aquelles inquietuds que configuraren i definiren la innocència de la revolució: l'afany de bastir el comunisme llibertari i acabar amb els exèrcits, les fronteres, les supersticions religioses, la propietat privada, la incultura... La voluntat ferma de construir un món nou, una societat justa. La gran utopia per la qual lluitaren aquells homes i dones que Miquel López Crespí dibuixa sobre el rerefons tràgic del desembarc de les tropes republicanes al litoral de Manacor. Llavors, el nostre mar, sa Punta de n'Amer, les terres costaneres de Son Carrió esdevenen l'escenari sobre el qual es perfila el fracàs d'una de les grans utopies d'aquest segle.


I l'esperança del triomf. Però també -els feixistes han rebut l'ajut italià, passen els caces-, el reembarcament desorganitzat, l'engany amb què es retiren, convinçuts que acudiran a Palma i reemprendran el combat. De bell nou, la lluita. I el somni.


La protagonista s'enrecorda, cap al final, dels dies difícils en què l'expedició havia parat a l'illa d'Eivissa; de Rafael Alberti i María Teresa León, de com aquesta havia defensat el museu arqueològic i l'havia reivindicat -potser és una de les pàgines més belles del llibre- el treball remot d'uns altres obrers, les mans treballadores del passat.


Sobre el canemàs de la història, el conflicte dels homes i les dones que s'afanyen per transformar la vida.


Per Gabriel Janer Manila.


Publicat en El Día del Mundo (21-IX-98)


Josep Massot i Muntaner

Turmeda | 25 Desembre, 2005 12:13 | facebook.com

Les novel·les de la guerra civil.

.


"...la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos." (Josep Massot i Muntaner)



Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí L'Amagatall, Premi Miquel Àngel Riera de Narrativa 1998.

Per Josep Massot i Muntaner

Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novel·les dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l'escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l'oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L'Illa en calma (Ajuntament de l'Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, La casa gran, és un monòleg ple de records colpidors d'un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d'enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració Cop d'estat, que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.



Coberta del llibre de Miquel López Crespí L'Illa en calma.

Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d'una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l'hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d'una miliciana de l'expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s'hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d'una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d'Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d'infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d'Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l'illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d'Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l'hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca col·laboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l' Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians...). (2)



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Un tango de gardel en el gramòfon publicat per l'editorial Setimig del País Valencià.

Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de focsón fonamentalment producte de lectures de l'autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L'amagatall (Mallorca 1999), Premi "Miquel Àngel Riera" de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d'un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del 'sostre' de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon (3), L'al·lota de la bandera roja, Nissaga de sang- és "producte evident de l'empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l'oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l'enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles ("Pau Comas")...". (4) El talp que López Crespí presenta a L'amagatall és una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d'autenticitat. Com a les novel·les anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos. (5)


---------

(1) Fragment del capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002).
(2) Sobre aquestes obres, vegeu l'article de Miquel López Crespí, La guerra a les quatre illes, "Quatre Illes", núm. 4 (6-10 d'abril de 2000), pàg. 27 i núm. 5 (20 d'abril-3 de maig de 2000), pàg. 28.
(3) Un tango de Gardel en el gramòfon a estat publicada per l'editorial Set i Mig, després d'obtenir el Premi de Narrativa Villa de Puçol 2000. En una vuitantena de pàgines, conté notes de dietari d'un imaginari mallorquí republicà, Andreu Ximbó, espardenyer amagat durant una colla d'anys a casa seva mateix, en un suburbi de Palma, a partir del 19 de juliol de 1936. Com a la resta de llibres de López Crespí, s'hi parla de la duresa de a repressió -simbolitzada en un malanat anomenat Barral, és a dir, el tristament famós cap de la policia Barrado- i es recorda el desembarcament de l'expedició de Bayo i els estrangers que l'hi acompanyaven, i no hi manquen referències als Fets de Maig de Barcelona, representats com "un cop contra els revolucionaris" de les "forces del Govern central, arribades expressament de València, juntament amb destacaments del PSUC i del PCE" (pàg. 45).
(4) Miquel López Crespí, Literatura mallorquina i guerra civil, "El Mundo-El Día de Baleares", 24 de maig de 1999, Cf. Id., La literatura catalana i la lluita antifranquista, "L'Estel", núm. 431 (15 de març de 2000), pàgs. 16-17.
(5) Miquel López Crespí és també autor d'una peça de teatre titulada El cadàver (Lleida 1997), referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batlle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder. Sobre aquesta obra, vegeu Miquel Ferra Martorell, Miquel López Crespí i el teatre mallorquí de la guerra civil (1936-39), "Perlas y Cuevas", 1 de gener de 1999.

Miquel Costa i Llobera

Turmeda | 23 Desembre, 2005 07:25 | facebook.com

Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. (El Gall Editor)



Per Joan F. López Casasnovas.


"Defallir" és perdre el coratge o ànim; esdevenir feble o mancat de vigor. D'aquí ve "defalliment", títol d'un important poema de Miquel Costa i Llobera, i que, a la vegada serveix a Miquel López Crespí per anomenar la seva darrera (que jo sàpiga, perquè sempre ens sorprèn el prolífic escriptor de sa Pobla) novel·la. Per mor de ser presentada com a Memòries de Miquel Costa i Llobera, un periodista es demanava si era possible que un novel·lista escrigués en primera persona la vida d'un altre. Doncs, per què no? Sempre queda clar que, de Miquel a Miquel, ningú no fa trampa. La figura que parla en aquest llibre no sols és creïble com al canonge i poeta que tots (tots?) coneixem, sinó que, a més a més, els qui ens hem atracat (en el meu cas un poc) a l'obra d'en López Crespí no ens estam de reconèixer-hi alguns dels punts de vista que més s'agrada de reflectir en la seva literatura: el compromís amb el país i amb la gent humil, amb un present que no s'explica mai del tot si no es tenen en compte les pròpies claus històriques.


"Mai no he cregut en la mentida literària, en el treball fred, d'especialista sense ànima ni sentiments", ha dit l'autor, per a qui "la novel·la per a ser vàlida, per a recollir la palpitació del temps que vol descriure, ha de portar en els seus capítols la realitat sincera de l'home o la dona que li han donat vida". No els dic res de nou; l'escriptor pobler ha bastit un món propi fet de personatges tocats d'una certa èpica popular; perdedors o vençuts, però mai derrotats, en la mesura en què la derrota implicaria acceptar que llur causa no fou la justa. I no és el cas, ans, ben al contrari, els seus protagonistes solen mostrar-se orgullosos d'haver sabut estar a la vorera "correcta" de la Història: en la Mallorca de les Germanies, en els rebomboris revolucionaris dels segles XIX i XX o en la guerra "incivil" perpètua, que per les nostres latituds mai no acaba de ser superada. Crida, certament, l'atenció que aquesta vegada en Miquel hagi gosat viatjar per la psicologia d'una persona profundament conservadora que va viure dolorosament les pròpies contradiccions, cap a l'interior d'una ànima polaritzada entorn a dues vocacions igualment fortes: la literària a la recerca de la bellesa i la sacerdotal. No són dues vocacions tan dispars, no són tan diferents, perquè, si bé es mira, s'hi descobreixen batecs molt similars: inquietuds espirituals, afanys de millorar l´ésser humà per la força de la paraula que convenç i -no sempre- exemplifica. Igual que havia fet amb la famosa escriptora francesa (El darrer hivern de George Sand i Frederic Chopin i Corambé: el dietari de George Sand), en el cas de Costa i Llobera també planteja un tema recurrent en l'obra literària del de sa Pobla, és a dir, les relacions de l'escriptor amb la seva societat. Però en el cas de Mn. Costa, no sols el poeta es demana sobre la funció de la literatura en temps de crisi ("Ajudàvem a bastir una cultura soterrada per segles d'abandó i imposicions foranes. Ho entendria així el poble?"), sinó que el sacerdot s'interroga també pel sentit d'una vida que acaba, la seva pròpia vida, dedicada a defensar el vell ordre, que hom pretén immutable; un món pairal, patriarcal, jeràrquic, que inexorablement tindrà els seus dies comptats.


Del conflicte entre els ideals i la realitat surt el neguit romàntic. En el cas del fill de Can Costa, el romanticisme de dretes -incapaç de pair fins i tot el missatge cristià de la Rerum Novarum- l'aboca al defalliment. Les hores van passant i s'afonen dins un abisme de tristor, que li deixa l'ànima buida. "... Com a vinya espampolada i entre neu", així la desolada vida del poeta. D'aquest estat depressiu, és clar que se'n pot sortir, però serà amb l'ajut de Déu. Ho expressa amb una brillant epífora: "Senyor, que amb mà beneïda, / de la mort fas brollar vida / per amor, / desperta el cor, que ja és hora: / un cor que canta o que plora, / viu, Senyor!". Cantar, plorar, sentir és viure... I al jove Miquel Costa, fill de família terratinent i benestant, li tocarà viure en un període històric en què convergeixen la renaixença, el modernisme, la transició cap a un segle nou, l'anarquisme i l'ascens del moviment obrer. Semblen llunyans, però no ho són, els versos més robusts i emblemàticament vigorosos de Lo Pi de Formentor; amb els que es refugien en el paisatge magnífic (Ternelles, per exemple) de seva terra, i en l'hora crepuscular, com a via escapista més segura, la qual cosa expressa magistralment el poema La Vall: "... Quan al Puig altíssim / nimba a ponent una claror daurada, / i el dolç estel claríssim / somriu damunt el dol de la vesprada, / llavors ran de l'ermita / baix del ciprés m'assec; i en aquella hora / de tendresa infinita, / s'aixequen mos records, i mon cor plora".


Tanmateix, aquella persona culta i refinada no ha entès el signe dels temps que canvien i roman perplex i dolgut davant els esdeveniments que passen enllà de la mar (les guerres de Cuba, del Marroc, la Setmana Tràgica de Barcelona...). No serà sols amb oracions com s'arranjaran les coses -li recorda el seu company romà Bonioni. Ni tan sols les paraules del Papa Lleó XIII en una audiència llunyana, que el Pontífex 'social' va concedir-los -a ell, estudiant a Roma, son pare i sa germana Caterina- bastaran per donar-li entenent el sentit dels canvis socials... El qui treballava per reconstruir esglésies (la Seu, la de Monti-sion de Pollença...) rebrà el 1909 amb gran neguit les notícies de crema d'esglésies a la seva Barcelona estimada. La cara amable idealitzada de la ciutat burgesa, de la civilitat noucentista, violentament contrastada per la cara lletja de la fam i la injustícia, de les lluites obreres i de la resistència a anar a morir en defensa de no sé quina pàtria i de la seva monarquia.


Cal agrair a Miquel López Crespí el seu esforç d'apropar-nos una figura important de la nostra literatura. La lectura de la novel·la Defalliment ens pot servir, si més no, per recuperar la dimensió humana del gran poeta mallorquí, emmarcada en el seu context històric i cultural. A mi també m'ha motivat a fer una relectura dels seus poemes. N'he pres un gustàs, especialment en el vessant més romàntic i patriòtic dels versos juvenils, escrits sota el referent de la Pollença viscuda a l'ombra de la mare i del guiatge de l'oncle Miquel Llobera. En any de celebracions literàries, en què institucions governamentals espanyoles i catalano-valenciano-balears despenen a betsefs milions d'euros en "eventos cervantinos", no està de més recordar la penúria amb què s'han mogut entre nosaltres les commemoracions del cent cinquanta aniversari dels naixements de Joan Alcover i de Miquel Costa i Llobera. Corprèn de comprovar fins a quin punt la nostra societat actualment ignora els propis clàssics. (Ei! A qui pot fer mal so l'oda Als joves?: "... No renegueu de vostra sang: oprobi pel fill que n'és apòstata! Per honra té ser bord..."). Quina profunda sensació de defalliment!


López Casasnovas, Joan F. "Defalliment". Diari de Balears, (8-VIII-05), p. 33.

Gabriel Janer Manila i la poesia catalana

Turmeda | 19 Desembre, 2005 07:33 | facebook.com

Poetes catalans d'ara: un prodigiós llenguatge poètic.



Susanna Rafart, David Castillo, Josep Ballester, Sam Abrams i Miquel López Crespí en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans (Menorca).

Per Gabriel Janer Manila.

Revolta...la seva qualitat literària, la bellesa en què està escrit, la prodigiosa força d'un llenguatge poètic, depurat fins a les últimes conseqüències. Els versos contundents -ha senyalat Antoni Vidal Ferrando en un afinadíssim comentari-, una exemplar economia de recursos i el llenguatge transparent, de tan clar. (Gabriel Janer Manila)


He tingut la fortuna de presentar públicament un poemari, quasi un catecisme, de Miquel López Crespí, l'entranyable amic, tot just editat per l'editorial Moll a la prestigiosa col·lecció: la Balenguera. Revolta, que aquest és el títol, és un llibre amb història. El poeta m'ha explicat els infortunis d'aquest text bellíssim: el llarg pelegrinatge per premis i certamens del nostre petit país sense trobar mai una mà que volgués guardonar-lo. Un dia, decidí traduir-lo al castellà i presentar-lo a un premi foraster. Li posà un altre títol: Grietas en el mármol i obtingué el premi Ciutat de València 1994 [Vicente Gaos]. En Miquel es refereix a les travetes i a les punyalades de què sovint s'ha sentit ferit al nostre món literari, sovint provincià i decrèpit.


A la presentació d'aquest poemari, entre amics i devots, hi assistiren una cinquantena de persones pel cap baix. Això significa un deu per cent de la gent que, segons digué un periòdic que donà xifres, assistiren al recital de la poesia mediterrània -la paraula càlida del vell mar uneix els homes i les dones d'ambdues voreres- que, recentment, se celebrà al teatre Principal de la nostra ciutat. Estic convençut que aquell deu per cent d'assistents es produí gràcies a l'entusiasme per la poesia que havia provocat el recital. Sincerament, si la poesia ha de guanyar-hi tant, crec que, costi el que costi, n'haurien de fer un cada setmana.


He dit, just en començar, que el poemari d'en Miquel podria esser quasi un catecisme. Ho he dit perquè es tracta d'un llibre moral. Com tots els llibres -i també els articles, no en dubteu-, escrits contra algú. I, per tant, a favor d'algú altre. Hi ha una cosa que l'allibera d'esser un simple catecisme: la seva qualitat literària, la bellesa en què està escrit, la prodigiosa força d'un llenguatge poètic, depurat fins a les últimes conseqüències. Els versos contundents -ha senyalat Antoni Vidal Ferrando en un afinadíssim comentari-, una exemplar economia de recursos i el llenguatge transparent, de tan clar.



També Bartomeu Fiol, que hi ha posat un pròleg, senyala el radical condicionament ètic d'aquests versos i la contundència de la seva formulació. Difícilment, diu, aquest llibre pot llegir-se com a mera literatura. Però també és un homenatge als antics poetes xinesos. Probablement, el marc referencial xinès, tan allunyat de nosaltres en el temps i l'espai, contribueix o deriva cap a una profunda crítica social. La crítica d'un temps, el nostre, que no agrada al poeta, que no ens agrada.


És evident que la lectura de Revolta, com la de tots els textos literaris, ens condueix a uns referents. I els més propers, probablement deuen ser El Llibre Roig de Mao Zedong i els poemes de Bertolt Brecht que, fa molts d'anys, vaig sentit cantar per primer cop, traduïts a l'italià, a la cantant Milva en un espectacle que havia dirigit Giorgio Strehler.


De B. Brecht, Miquel López Crespí pren la mirada: la manera absolutament nova de mirar el món. Ens parla de la forma d'obrar per arribar a l'endemà "sense trair els resplendents principis dels avantpassats"; contra la burocràcia del títol acadèmic, s'admira de la saviesa del pagès, del pescador, de la vella que coneix la virtut de les herbes. Haurem de comprovar, ens diu, a quins interessos serveix l'obra d'art. Clama perquè la ciència es posi al servei de l'home. I ens proposa la "revolta permanent" com a forma superior d'existència.


Fa poques setmanes, amb motiu del vintè aniversari de la mort de Jean-Paul Sartre, el diari Le Monde recuperava un antic text publicat el 1946 sobre el compromís de l'escriptor amb el seu temps. És necessari, diu Sartre, escriure per a la pròpia època. Escriure per al temps que ens és propi, no vol dir reflectir-lo passivament. Es pot escriure perquè res es commogui i es pot escriure per canviar-lo. Però és aquest esforç per canviar-lo -continua- que ens instal·la profundament en el nostre temps.


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (13-V-00)


Teatre català del segle XX

Turmeda | 17 Desembre, 2005 07:59 | facebook.com

El teatre modern a Mallorca.



Representació a Barcelona (1999) de l'obra de Miquel López Crespí El Cadaver.

"Acte Únic és una farsa reblerta de raors, navalles i ganivetes de tall prim i esmolat. Un deliberat atac multiangular obert en tots els fronts, a totes les condicions, a qualsevol conducta u opció que defugi plantejaments d'estructura tan bàsica i elemental com la dignitat humana, en totes les seves formes de manifestació". (Miquel Mas Ferrà)

Per Miquel Mas Ferrà, escriptor.


El mes de gener de l'any 1974 ja feia un bon grapat d'anys que coneixia en Miquel López Crespí. De fet em seria molt difícil precisar la data en què vaig ser presentat a aquest madur combatent, probablement per algú que devia rodolar pel triangle format entre la Plaça de Santa Eulàlia, el Bar Brussel·les i el Bar Bosch. Però en qualsevol cas el dia 20 de gener del 74 el recordo especialment perquè va ser justament aquell dia quan vaig poder esbrinar aspectes de la seva personalitat que en van confirmar la dimensió dels seus esquemes cívics i socials. Jo, moments abans, havia passat per un quiosc i, sense haver mirat ni les portades dels dos diaris que havia comprat, vaig pujar al seu pis del carrer Antoni Marquès. M´obrí la porta, m´oferí cafè i va fer un cop d'ulls a un dels diaris.


- Mira, he guanyat el Ciutat de Palma de teatre -mormolà, sense perdre ni un àpex de la seva serenitat. Servirà per anar de viatge -afegí, inhalant una espessa xuclada de tabac de pipa.


Aquest va ser el seu esplai. Perquè instantàniament deixà els diaris i em parlà de projectes clandestins que considerava molt més imperiosos que haver guanyat el premi més prestigiós de les lletres illenques.


He considerat vàlid rescatar aquesta anècdota de la memòria perquè la vida literària d´aquest home de combat, es cabdal en la seva existència -malgrat que alguns dels seus adversaris afirmen que gairebé s'hi guanya el pa i el companatge- i arriba ben clarament al concepte de l´ofici d´escriure pavesià. I aquest ofici que tant estima, tanmateix, per a ell, mai no ha arribat a assolir la transcendència que com a lluitador, activista o, senzillament, com a persona, ha assolit l´altre caire, el que realment l'instiga a mantenir-se en una pugna constant contra qualsevol forma de submissió als poders establerts. I la raó és simple a més no poder: ha posat aquest ofici, tan bell i tan turmentós alhora, al servei de l'esperit que Gramsci establí als Quaderni dal carcere i a Letteratura e vita nazionale.



Coberta de l'obra de teatre Acte únic.

Seria bo creure que, sempre i en qualsevol cas, la dignificació de l'intel·lectual, l´adscripció a una determinada causa, l'anàlisi constant i crític, el voler sospesar el difícil equilibri que s'estableix entre l'art i el compromís, s´acompleix amb una veritable i imparcial honestedat. L´ambient que ens envolta, aquesta constant en voler mercantilitzar qualsevol estímul que prové de les expressions de l´art, la vulgarització dels conceptes i la reducció dels seus postulats objectius a uns exponents gratuïts i de nul·la repercussió en la vida quotidiana, és un paradigma de configuració tan clàssica que és implícit en totes les cultures de qualsevol àmbit de la nostra civilització. El dogmatisme i la demagògia, eines sovintejades pels palafraners del poder, o l´acatament i la submissió, han configurat reductes inquietants la manipulació dels quals Ernst Fischer, Lucien Goldmann o George Lukacs n'ens han deixat estudis de gran erudicció.


Per aquest entorn, precisament, ha vogat la literatura de Miquel López Crespí. I és que, parlant clar i planer, el perniciós esperit fenici dels poders mediàtics, les grans fusions editorials i els poderosos mercaders de l'art -però no únicament aquests, anem amb compte!- han aconseguit mixturar barroerament els conceptes convencionals del valor d'us i del valor de canvi en l'art i la literatura, arribant a un grau tan alt de mediocritat ambiental que potser ens hauríem de traslladar als penosos episodis del feixisme o de l'estalinisme per trobar antecedents encara més contundents.


Personalment, no conec ningú, a l'àmbit de la nostra àrea cultural, que es pugui plantejar escriure una escenificació teatral consemblant a Acte Únic. I també tenc el convenciment de què seria difícilment localitzable trobar un escriptor amb coratge per exposat aquest barreig de materials. Estàvem avesats a què Ionesco ens fes caminar pels terrenys relliscants de l'absurd i ens fes partícips de fantasies d'un escepticisme cantellut. Tanmateix sempre ens deixava l'alternativa de l'alçament, del crit eixordador que s'avança a la revolta. Havíem après de Samuel Becket que el sarcasme, aliat a la més pura representació de l'estupidesa, era capaç de reblanir les consciències més obtuses. Acte Únic és una farsa reblerta de raors, navalles i ganivetes de tall prim i esmolat. Un deliberat atac multiangular obert en tots els fronts, a totes les condicions, a qualsevol conducta u opció que defugi plantejaments d'estructura tan bàsica i elemental com la dignitat humana, en totes les seves formes de manifestació. És com si l'autor, nafrat i de retorn de moltes guerres, ja desconfies fins i tot d´aquells que li eren més pròxims, dels antics lluitadors a la mateixa trinxera, aliats escadussers extraviats en el fragor del camp de batalla. I és que té la facultat, l'autor, de preveure tantes escletxes, en torn del seu territori, del paratge inhòspit on ha anat a raure -esdevingut un setge- que desconfia tant dels seus manifests enemics naturals com d'aquells companys de viatge de variat pelatge, infautats com pregoners de la llibertat, que sota la denominació de progressistes han derivat vers posicions molt pròximes a una subtil variant de conformisme iconoclasta.


L'estilet que usa disecciona escenes de la vida diària des de qualsevol perspectiva, usant tots els recursos estilístics que permet una escenificació. Penetra en les curvatures sinuoses del cos social i fa supurar a l'organisme impureses purulentes. A cops, aquestes vísceres, transportades tan a prop dels angles de visió, produeixen repulsió, com si fossin petites porcions d'impudícia ideològica. Vegeu-ne una mostra:


"SARA: ...un milió de momificats revolucionaris dels anys seixanta, amb el llibre de Mao Zedong a la mà, rebent emocionats el Papa en el Camp Nou... hi havia també, com una bella desfilada d'àngels els milicians morts a la guerra del trenta-sis pujant al cel cantant cançons d'en Julio Iglesias...


'JOAQUIM: ...vaig veure els antics companys de la revolta cobrant amb sang el preu de la seva traïció...".


Quan estava escrivint aquesta darrera transcripció he contemplat per televisió les escenes de l'assalt al Parlament de Belgrad. I el meu magí s'engresca i rememora les imatges recents de Polònia, de Romania, i la més llunyana de totes: les fotografies en blanc i negre de l'assalt al Palau d'Hivern tsarista. Aleshores faig encaixar moltes idees esparses que m'ha ofert aquest llibre. Idees que tanmateix han de perdurar malgrat només sigui per fer una punxada constant a les consciències que manifesten una marcada tendència a condormir-se en una atmosfera de lleugeresa narcòtica, d'un metzinós individualisme benestant. I és que al poder, amics meus, a tots els poders que s'alcen sobre l'individu i atorgant-se la seva representació malden per sotmetre'l, aquesta mena d'obres els fan nosa i no poden evitar palesar una manifesta incomoditat. Aquest és, potser, un dels mèrits per seguir confiant en els literats i en la literatura.


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (26-II-01)


Mas Ferrà, Miquel. Presentació del llibre Acte únic (Universitat de les Illes Balears, Palma de Mallorca, 2000)


Antònia Vicens

Turmeda | 12 Desembre, 2005 09:39 | facebook.com

Miquel López Crespí, la prosa concupiscent.



Antònia Vicens i Miquel López Crespí. Presentació de l'obra de Miquel López Crespí Vida d'artista a càrrec d'Antònia Vicens.

Per Antònia Vicens.


"Supòs que això, ferir-nos, és el que es proposa en Miquel. Tirar-nos a la cara la vergonya més rònega. I, amb una mica de sornegueria, i un pessic de cinisme, crear-nos malsons."


"L'obra d'en Miquel López Crespí, però, camina tota sola, sense les crosses de cap moda, ni la protecció de cap capella literària. No necessita tenir ciris encesos. Ni rebre efluvis que l'entabanin."


"Com si l'esperit de revolta i de justícia, el seu tremp fort i resolt que l'ha mantingut, sense fer-se concessions, sobre la línia difícil d'una coherència ben assimilada, a cops de ploma i de lleialtat, hagués nascut amb ell i formàs part de la seva ànima."



Coberta del llibre Vida d'artista.

De tot d'una, quan vaig veure'n el títol, Vida d'artista1, vaig pensar en la possibilitat que en Miquel hagués afluixat, durant una temporadeta, la seva caparrudesa d'anar recordant-nos, llibre rere llibre, la història dissortada d'aquest petit país, la dels seus habitants, que viuen en una constant i evolutiva esquizofrènia quant a identitat, renegant del seu tarannà que ell ha viscut tan a fons, del tot implicat.


En el seu llibre de memòries, el polèmic L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), ens conta que va començar a escriure a la revista del col·legi La Salle, i que de ben jovenet ja fou corresponsal clandestí de Ràdio Espanya Independent. Com si l'esperit de revolta i de justícia, el seu tremp fort i resolt que l'ha mantingut, sense fer-se concessions, sobre la línia difícil d'una coherència ben assimilada, a cops de ploma i de lleialtat, hagués nascut amb ell i formàs part de la seva ànima.


Tornam emperò a Vida d'artista. Ja que si la meva imaginació es va desbocar, euga espriva, cap a romanços plaents, èxits fàcils, i amors tintats de color de rosa, només d'obrir-lo, el llibre, ja em vaig adonar que m'equivocava de cap a peus, i que per a en Miquel López Crespí dir vida d'artista és com per un altre dir: vida de ca. Mala vida. Puta vida.


Per tant em vaig endinsar per la geografia del llibre, amb el mateix sentiment, encuriosit, xafarder, i alhora temorenc i compassiu en què una nit sense cap escletxa de lluna em passejaria per un carrer desconegut, cada conte una finestra oberta a la dissort, insatisfacció, mancances. Soledats i penúries esfereïdores de tan quotidianes.


I amb aquest estat d'ànim, les passes de falset, vaig guaitar dins ca l'artista pintor, un home ple de quimeres, d'idees revolucionàries, que espesses vegades es reunia amb amics, artistes com ell, i plegats lluitaven per a acostar l'art al carrer. Però vaig haver de passar el mal tràngol de contemplar la seva dona durant un dels seus habituals atacs d'histerisme, ja que era la clàssica doneta de moral rectíssima, que es casa creient que l'home és un avenc de satisfaccions i luxe i llavors, en adonar-se que les perspectives referents al matrimoni eren equivocades, veient, experimentant, que l'home també pot ser dèbil, vulnerable i quimèrica, del tot desesperada i insatisfeta, no feia més que escridassar-lo. Es queixava que, amb les seves idees, mai del món no podria, com fan les seves amigues casades amb buròcrates, anar ben mudada i canviar de cotxe cada un parell d'anys. I vaig haver d'escoltar, amb els pèls de punta, quan li tirava a la cara que era un fotut pintor de quadres, i ho feia amb un to de veu que l'implicava, com si el pobre home tingués una malaltia que la pogués contagiar. Pigota o ràbia.


Encara trasbalsada per aquesta primera incursió a casa d'altri, vaig mirar darrere les vidrieres del dormitori d'un matrimoni vell en el moment just que ell, fredolenc, desreveït, hi entrava a veure l'esposa i li oferia un ramell tot esperant, desitjant, reconciliar-se amb tota una miserable convivència, plena de gestos malentesos i terrors compartits.


És una prosa que arriba a ser concupiscent de tan despullada, com si en Miquel volgués adaptar la desolació que pateixen els seus personatges a la devastació d'una prosa igualment vençuda i humiliada. Com si, cirurgià o curander, empràs les paraules com si fossin un bisturí per burxar dins les ferides més íntimes, i, tanmateix, veient-se incapaç de guarir-les, volgués com a mínim mostrar-nos-les. A carn viva.


Emperò quan vaig guaitar dins el pròxim conte, un escriptor amb l'expressió del tot eixuta assegut davant l'ordinador que parpellejava en blau, vaig pensar que potser tendria el privilegi de ser testimoni del naixement d'una idea revolucionària, d'una frase colpidora, una espurna de creació que s'esbandís i il·luminàs tota una estança per a donar lloc a la fantasia més exaltada quan la realitat va ser ben diferent, ja que em vaig haver d'empassar tota l'angoixa, punyent com tatxes al cervell, de l'escriptor car tenia el cap completament en blanc, se sentia al bell caire llenegadís de les paraules, caic no caic al precipici més pregon de la impotència per a confegir uns mots salvadors. I tot perquè feia poc temps, el dia que havia presentat la seva darrera novel·la, el presentador, amb tota la seva mala bava, va deixar anar, com qui tira una pedra i amaga el braç, que a la novel·la hi havia una manca d'experimentació, comentari que va devastar, destarotar, la migrada seguretat de l'escriptor. (I, per res del món no voldria, jo, ara, que alguns dels meus comentaris produïssin un daltabaix paregut a en Miquel López Crespí, perquè crec que, d'una manera ben voluntària, no hi ha experimentació a la seva prosa, sinó que és una prosa que arriba a ser concupiscent de tan despullada, com si en Miquel volgués adaptar la desolació que pateixen els seus personatges a la devastació d'una prosa igualment vençuda i humiliada. Com si, cirurgià o curander, empràs les paraules com si fossin un bisturí per burxar dins les ferides més íntimes, i, tanmateix, veient-se incapaç de guarir-les, volgués com a mínim mostrar-nos-les. A carn viva.).


Perquè tot seguit, la gent que tornava del local del partit a Cercle clos, suats, després de cridar pels carrers de Palma contra l'agressió ianqui a Líbia, companys de lluita que ara són els qui, del tot reciclats, ocupen càrrecs de prestigi i de poder en institucions públiques. Qui ho hagués hagut de dir, es queixa l'autor, en boca del protagonista, devers l'any 1982!


Per si això, topar-se amb la manifestació de gent tota esverada, fos poc, vaig trobar obert de pinte en ampla el portal de la casa de l'home que s'havia tallat la llengua per no haver de participar de les converses banals de la seva dona, lectora de revistes del cor, o de les dels fills, que només sabien xerrar de motos japoneses i de femelles estrangeres. Però llavors encara els podia sentir i va haver d'embussar-se les orelles, i com que va aprendre a llegir els llavis, es va veure obligat a treure's els ulls, i, d'aquesta manera, a la fi, va trobar un redol de pau i d'assossec a l'ombra del seu hortet interior que tan acuradament havia conreat.


Hi ha moltes més cases al carrer de Vida d'artista, amb finestres mig badades darrere de les quals s'hi endevina més tragèdia ofegada i més desencís. No obstant això, vaig decidir girar coa i anar a prendre cafè al Diplomàtic, el mateix vespre que un grup d'escriptors, uns quants, herois del furient món de la ploma s'havien reunit, com acostumaven a fer un pic cada mes, per sopar i discutir, en aquesta ocasió, exactament, sobre l'eficàcia o no eficàcia dels premis literaris. I, en lloc de conversar d'aquest tema, començaren a ballestrejar contra els companys absents, cosa que baldament sia sobradament sabuda i fins i tot assimilada, xerrar malament dels qui no hi són, va fer que més d'una vegada, davant l'acidesa dels comentaris, fes mala via amb el cafè. I sobretot la meva indignació va pujar fins el sostre perquè entre la colla d'escriptors, una quinzena -no els vaig comptar-, només hi havia una dona, na Bielona, contista insigne, emperò cada vegada que intentava donar la seva opinió, ells li tapaven la boca amb un comentari del tot displicent. I això em va sulfurar de tan real com és. Gelosos com solen esser els escriptors del domini intel·lectual dins el món femení.


Na Bielona es defensava:


-Enveja, us moriu d'enveja. Almenys les dones no en tenim tanta. Per això som més intel·ligents, més sensibles, més...


-Calla, calla, Bielona..., li replicaven ells, molt segurs, i molt fatxendes. El que més em va escarrufar tanmateix, va esser, una vegada ja drets per anar-se'n, el que va dir el capdavanter del grup, la veu sentenciosa:


-No vull veure cap article sobre clarícies de llibres que no siguin d'autors assidus a la tertúlia del Diplomàtic.


També massa real, per deixar-me indiferent. Perquè en aquesta estimada i també plorada illa, a la qual arlots sense escrúpols han anat convertint en una mena de meretriu engalanada de joiells falsos que mig xerroteja quasi tots els idiomes del món i menysprea la llengua pròpia, en aquesta terra adúltera que ens ha tocat viure; l'amiguisme intel·lectual, per a la bona salut de la literatura, és més mortal que la sida.


En Miquel López Crespí ben segur que ha sentit damunt l'epiteli dels seus llibres els estralls d'aquest virus destructiu. Perquè, ja n'hi ha prou d'arrauxats gurus, cappares que s'autoproclamen totpoderosos dins l'univers de les lletres catalanes, i, amb afany exterminador, van sentenciant qui és digne d'entrar en el regne dels escriptors, i qui no és digne d'entrar enlloc.


L'obra d'en Miquel López Crespí, però, camina tota sola, sense les crosses de cap moda, ni la protecció de cap capella literària. No necessita tenir ciris encesos. Ni rebre efluvis que l'entabanin.


Els personatges que ens mostra, desheretats d'aquest món, utòpics i disbauxats, caminen sense amor. No hi ha gens d'amor dins la seva vida, ni dins cap plec del seu cor. Són pobres diables deixats de la mà de Déu. I, com ja he dit abans, ens ho conta amb una prosa que fereix la sensibilitat de tan despullada.


Supòs que això, ferir-nos, és el que es proposa en Miquel. Tirar-nos a la cara la vergonya més rònega. I, amb una mica de sornegueria, i un pessic de cinisme, crear-nos malsons.


Si de bon de veres aquesta és la seva intenció, ell almanco pot dormir tranquil. Perquè ho ha aconseguit. Plenament.


Publicat en el número 75 de la revista El Mirall (setembre-octubre de 1995). Pàgs. 45-47.


1 Miquel López Crespí. Vida d'artista. Girona. Llibres del Segle, 1995.


Damià Pons i la poesia catalana contemporània

Turmeda | 09 Desembre, 2005 10:07 | facebook.com


Damià Pons i Pons i Miquel López Crespí. Presentació de Punt final.


Per Damià Pons i Pons.


Punt final i la poesia de Miquel López Crespí.


A Punt final s'hi expressa el desencís davant un temps històric recent que no ha estat talment com el poeta l'hauria desitjat. L'època en què semblava que totes les utopies podrien ser possibles sobreviu en les vivències de l'autor, com una mena de mite, com aquell paradís perdut al qual una vegada i una altra ens fa retornar la nostàlgia.


Les meves paraules d'avui neixen de la lectura feta sense xarxa de Punt final1, l'obra que recentment ha publicat l'Editorial Moll a la més històrica de les col.leccions de poesia que mai han existit a Mallorca. Dic que és una lectura sense xarxa perquè l'he afrontada sense comptar amb la referència de cap altre lector ni tampoc amb cap mena d'explicacions interpretatives que la interrogació del mateix Miquel López haurien pogut posar al meu abast. Crec que és saludable llegir els llibres de poemes de la mateixa manera que a l'estiu tastam l'aigua de la mar: amb una capficada. La sensació del primer cop, sec i dur; l'enrampada emotiva que pot produir-nos l'electricitat d'un vers; la intuició poc perfilada que creu endevinar un determinat sentit en el si d'una imatge que pertany al món de les ombres més fosques. La poesia ha de ser comunicació, és clar que sí, però sobretot ha de ser un gest d'escarni a la comunicació banalitzada, a la comunicació feta amb retalls de tòpics i d'obvietats.


Dels llibres d'en Miquel López jo n'he llegits, al llarg dels anys, una bona partida. Però de les seves narracions, els seus poemaris, els seus textos teatrals i els seus assaigs sempre subjectius ara mateix en tenc una idea global que no és gaire precisa. La feblesa de la memòria i la inexistència de tot tipus de consulta prèvia a la possible bibliografia que hagués pogut trobar m'alliberen de qualsevol mena de condicionament. He llegit Punt final des de la llibertat de la pròpia subjectivitat. És evident que d'aquesta manera es fa molt més difícil evitar el perill de l'error. Però els lectors de poesia mai no han de témer equivocar-se, més aviat l'amenaça que han de vèncer és la de conformar-se amb la comoditat d'acceptar les lectures que uns altres els puguin donar cuinades.


És indubtable que a Punt final hi ha el món vital i ideològic de l'autor. S'ha dit moltes vegades, i jo personalment pens que l'opinió és encertada, que els escriptors sempre estan escrivint, poc més o manco, el mateix llibre. Els diferents títols no serien altra cosa més que variacions d'una única veu, les arrels de la qual, tanmateix, s'alimentarien d'una subjectivitat i d'una experiència de vida i cultura comunes. Ara bé, la qüestió no és aclarir tan sols què hi ha en el llibre, també ens hem de demanar com hi és allò que l'autor hi ha posat.



Coberta del poemari de Miquel López Crespí Punt final.

Els vint-i-set poemes que formen Punt final han estat escrits amb un patró estilístic semblant: versos lliures que s'encadenen els uns als altres mitjançant el recurs de la justaposició, un recurs que és omnipresent de manera absoluta. Les línies gràfiques dels versos es corresponen quasi mil.limètricament als períodes sintàctics. Cada vers és en bona mesura una frase dotada de sentit autònom i complet. Ara bé, com són aquestes frases-vers? No hi trobareu uns continguts explícitament transparents ni tampoc una comunicació feta amb el llenguatge logicoperiodístic que acostuma a ser el propi d'aquella literatura que neix de la ideologia i la militància. Punt final és un extens catàleg d'imatges, cadascuna de les quals ha de ser afrontada pel lector amb tot el risc que sempre representa escodrinyar el món sense senyalitzacions ni guies iniciàtiques. De bon principi, cada poema és en gran part una caixa plena d'obscuritats. Tan sols si ens fi ficam dedins, si n'escoltam els sons i en tocam els volums, podrem reconstruir el sentit profund que s'hi amaga. El lector de la poesia contemporània freqüentment té la necessitat d'arriscar-se a recompondre la lògica comunicatica del poema, talment com ha de fer l'infant que si vol veure amb certesa la imatge ha d'ajustar les peces del trencaclosques. I què hi podem trobar, a Punt final, si ajuntam les peces? Personalment hi he acabat trobant una bona part d'aquelles idees-força, sempre enèrgiques i sinceres, que una vegada i una altra es manifesten a l'obra d'en Miquel López Crespí. En aquesta ocasió, però, expressades amb la veu sempre ambivalent d'unes imatges que s'afanyen a produir suggerències molt més que no a divulgar certeses.


A Punt final s'hi expressa el desencís davant un temps històric recent que no ha estat talment com el poeta l'hauria desitjat. L'època en què semblava que totes les utopies podrien ser possibles sobreviu en les vivències de l'autor, com una mena de mite, com aquell paradís perdut al qual una vegada i una altra ens fa retornar la nostàlgia. El poeta, davant la constatació del fracàs dels seus somnis i projectes, reacciona de manera diferent. D'una banda, recorr a la invectiva contra tots aquells que s'han fabricat un bon caminal amb l'estora de les seves renúncies; d'altra, el poeta decideix allunyar-se, cap al sud, talment com ho va fer en el segle XIV aquell franciscà renegat que abjurà de l'illa de Mallorca i es convertí en adepte de l'Islam. En definitiva, la terra que expulsa els fills que amb més apassionadament havien lluitat per fer-la lliure i justa.


En coherència amb aquest contingut, el llibre és ple d'imatges que remeten al naufragi de les utopies del poeta i de tota la gent que com ell varen creure que seria possible una altra realitat. Se'ns parla de "naus enfonsades", de "remolí de fuetades", d'"enfonsament del temps", d'"immenses catedrals buides"...


Ni tan sols la vivència de les meravelles que produeix el plaer de l'amor eròtic li permeten alliberar-se dels mals glops que quotidianament regala la realitat. I tampoc no ho permet la recuperació a través del record dels temps de la infantesa, perquè aquesta no va ser ni molt manco un jardí paradisíac, ans al contrari, la infantesa del poeta va anar lligada a l'experiència de la guerra i a les conseqüències que se'n derivaren, que foren especialment cruels en el si de la seva família i en el solar de la seva terra. L'adolescent rebel troba en les víctimes de la guerra civil i en els revolucionaris que assaltaren la Bastilla els referents positius d'una història en la qual els humiliats i els poderosos han mantingut permanentment l'abraçada del conflicte.


Tanmateix, però, el poeta no és vençut per un pessimisme històric derrotista. Encara és capaç d'imaginar l'aparició d'una nova gent que altra volta serà capaç d'escalar "les més altes muntanyes".


Altra volta tot torna a ser novament possible.


I també serà possible que cadascun de vosaltres trobi en aquest excel.lent llibre de López Crespí un bon caramull de missatges i sentits que la meva lectura apressada no haurà sabut descobrir.


Presentació del poemari Punt final. Publicat a la revista l'Estel de Mallorca (15-VI-97). Pag. 22.

1 Miquel López Crespí: Punt final (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, Col·leció de poesia "Balenguera" nº 72, 1995)


Miquel Ferrà Martorell: literatura catalana i transició

Turmeda | 04 Desembre, 2005 08:16 | facebook.com

Literatura catalana i transició.



Miquel Ferrà Martorell i Miquel López Crespí


La literatura catalana i la transició. Miquel Ferrà Martorell analitza l'obra Històries del desencís1 de l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí.


Vaig conèixer Miquel López Crespí fa una vintena d'anys i aleshores, encara no havia arribat el desencís. Ell i jo, actualment, coincidim amb moltes coses i una d'elles és la de no renunciar mai a una certa posició que mantenim i manteníem altre temps. Es una posició ideològica, de rengles molt generals i generalitzats, que suporten en el seu rerafons l'única paraula i concepte que ens resta després del naufragi de les idees i les persones. Aquesta paraula és "solidaritat", el sentit de la "solidaritat" humana que ara mateix, tan sovint, s'enfronta amb desavantatge amb un menfotisme creixent. Això, tal volta, ens fa veure les coses amb una certa calma, sense perill de depressions i neurastènies... Però el desencís hi és. Vaja si hi és! Ací i allà, els que ahir eren hàbils capdavanters socials han esdevingut avui fatxendes que pinxegen amb el seu cotxe d'últim model o la seva querida de luxe. Es, amics meus, el desencís. Un desencís que López Crespí ens mostra a través d'un recull de narracions, dotze narracions, que serien alhora dotze denúncies contra altres tants manaments socials.



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Històries del desencís.

Per a dur a terme el missatge d'aquest aplec de contes amarats de ràbia i nostàlgia, López Crespí utilitza el llenguatge espontani, la vena més planera del seu lèxic, tot fent una literatura que es troba propera a les claus expressives del carrer...


Una segona nota remarcable d'aquest tipus de narrativa és la fidelitat personal de l'escriptor envers dels seus personatges, que són, ni més ni manco, els símbols del que estima i del que rebutja, ahir com avui, però amb una gran i greu diferència. Ara mateix, quasi tothom, s'ha llevat la careta. Uns, la majoria, han perdut, definitivament, la vergonya i entre sofismes i tergiversacions, gosen encara justificar-se. Altres, tot fent un mutis, s'amaguen per a trair a tots els seus companys de viatge.


El llibre d'En López Crespí, l'escriptor que compta amb més enemics que amics, és un conjunt de textos que comencen pel magnífic relat de La Casa Gran, la història d'un home que ha mort la seva consciència de dia, amb la claror del sol, entre les bellumes encegadores de la seva illa amb pau, després de la guerra. Però per ell, aquesta és una pau hipotecada. Cada vespre, quan arriba la fosca, quan s'endinsa en la nit, el subconscient el traeix i torna a veure la sang vessada durant la guerra civil, mig segle enrera. Aquí, ens agradaria de creure que la història, ja sigui des de l'angle de qualsevol ètica, cristiana o agnòstica o de qualsevol altra creença solidària, ja sigui des de la fam d'una mínima justícia, que aquest ésser racional, no ha pogut dur endavant els seus crims sense que el cuc d'un cert empenediment li fitori, d'alguna manera, els seus sentits endormissats. El conte és viu, jo crec que el més viu i copsador que ha escrit López Crespí, un conte que ens duu a pensar que els fantasmes dels morts fan de seguici al seu assassí, un octogenari que ha pogut menjar, dormir i fer l'amor amb la més absoluta impunitat i encara creient esser, per art de les seves malifetes, un "salvador" de la pàtria.


El desencís és que en arribar la transició política vers la democràcia, aquest avi, que procedeix de la part més endurida d'un règim totalitari, no es cregui rera la roca sinó damunt d'ella, amb una actitud de desafiament que conservarà, sens dubte, fins a la mort.


Sí. La introspecció és perillosa. La introspecció que domina la majoria d'aquestes narracions ha de conduir, per força, al desencís. Introspecció és el que fa El Secretari General d'un partit d'esquerres, a un dels relats, capbussant-se en els seus records de lluita. I se n'adona de la trista situació del present... De mica en mica, ha vist, sense poder posar barreres a ningú, com els seus camarades i collaboradors, li fugien en llarga desfilada, atrets pel que deien "Estat del benestar", un benestar que el Secretari General no comprèn gaire bé, doncs veu sobre les voravies els miserables demanant almoina i en els portals de les tavernes i les cases molts treballadors paralitzats per l'atur, que en comptes de minvar, creix com una carabassera. No queda més remei que passejar aquesta frustració malaltissa, aquest desencís incommensurable i cruel...


Desencís és el que pateix un altre personatge força curiós, algú que com el savi Diògenes abandona casa i família per anar a viure a la mínima expressió d'un espai. Si el filòsof grec convertí en la seva vivenda una d'aquestes botes de celler, el fugitiu del conte de López Crespí decideix de viure reclòs, en el fons d'un pou. Decebut, cansat de que li bufin les orelles amb mitges veritats, bombardejat per la rutina, batut per una societat que ha perdut el rumb de tots els idealismes, l'home del pou ens fa confidents de les seves agres i profundes queixes.


El desencís arriba també, com una d'aquelles turbonades del Carib, ràpides i devastadores, a la "parella moderna", que havent començat la cursa de la convivència amb paraules dolces, apassionades afalagadures i abraçades sexuals de generosa durada, se n'adonen, de cop i volta, passat el temps dels focs d'artifici, de que dos són dos, i que la fredor de la rutina o la cremada de la discussió bizantina, fan solcs enmig del matalàs. Si el sexe era ric perquè rica era la relació, esdevé pobre perquè ell a ella i ella a ell, es tiren a la cara tot quan conserven d'egoista misèria. El desencís pot esser en aquest cas monstruós.


En el conte titulat L'última reunió, els decebuts de la condició humana alhora de posar en solfa la doctrina política, es fa evocació de tots els heterodoxes que al llarg dels segles han donat la seva existència breu i mortal per a treure el jou de sobre el clotell de milions d'esclaus, captius, serfs i proletaris. I el pitjor de tot és que tals noms propis, lletres de motlo a les enciclopèdies, no passen d'esser, per a la majoria de la gent del carrer, uns pobres fantasmes tocats per una mala brusca. No. No pot esser. Aquell Espartaco del temps dels romans o aquell Marx eixit profètic de l'infern de la Revolució industrial no són encara aigua de bambolles. Algú en reprendrà el símbol i la lliçó en un futur inevitable. Però mentre, la indiferència per part de la massa urbana, mig adormida i grisenca, causa desencís.


A un altre relat, no menys eloqüent, algú puja a una taula d'auditori per a pronunciar una conferència. Es tracta de concienciar les classes socials més desfavorides sobre la lluita i l'estratègia que encara, malgrat tanta contradicció, es pot dur a terme. Però l'orador comprova, astorat, que si ahir el contemplaven més persones que cadires buides, avui, és tot el contrari... El fervor de les paraules, carregades amb pólvora, es perden per l'altària del sòtil i el rerafons de la sala. El desencís emmudeix les gargamelles més clares i les voluntats més obertes.


Són tantes i tantes les formes de desencís que ens aclaparen actualment que un no sap on mirar sense veure a cada cantó i a cada punt quelcom de les denúncies que López Crespí formula en els seus agraviats, mai plorinyosos, contes de la vida real.


Deia l'escriptor nord-americà Rod Sterling que la zona crepuscular es troba entre la claror i la fosca, el somni i la vetllada, la realitat i la il·lusió. D'alguna manera, però, només els bojos que han fugit del món que ens envolta poden viure dins la zona crepuscular. Els que cada dia trepitjam el carrer per a córrer a guanyar el pa no hi tenim accés a la zona crepuscular. Tampoc López Crespí, obrer de la ploma a un país on els obrers de la ploma gairebé no existeixen. I guanyant-se el pa, alhora que es guanya el pa, en Miquel fa la seva guerra particular, una guerra que no només va contra les armes dels injustos sinó també contra les paraules que fan mal als justos.


Tornem a Rod Sterling quan diu: "Les eines de la conquesta no necessàriament es limiten a les bombes, els esclats dels explosius o les precipitacions radioactives. Hi ha armes que són, tot simplement, pensaments, actituds i prejudicis". I la guerra de López Crespí, consisteix, al llarg de tantes i tantes pàgines d'escriptura, en atacar aquests pensaments, actituds i prejudicis que són fonament de tantes i tantes injustícies socials. Per això, aquests relats, clamen també contra les tortures que països que es diuen d'antiga civilització, practiquen en els fons de qualsevol soterrani sobre la carn dels seus presoners polítics. Clamen contra la impunitat dels dictadors enderrocats que viuen a un oasi privat sobre un llit d'immerescuda riquesa. Clamen contra tantes i tantes pressions psicològiques que ha de patir l'home del carrer...


Sí. Aquestes històries del desencís, certament, obliguen el lector a pensar. I pensarà maleïnt potser en Miquel, doncs remou coses que molts voldrien veure soterrades. Altres, en canvi, podran llegir amb plaer aquest gènere de literatura "agraviada" i miraran amb nostàlgia, a la seva esquena, tot allò que hagués pogut esser i que encara no és.


Miquel Ferrà Martorell


Presentació de l'obra Històries del desencís. Centre de Cultura "Sa Nostra". Ciutat de Mallorca (11-IV-95).


Publicat en la revista Llegir (Juny 1995).

1 López Crespí, Miquel. Històries del desencís. Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 1995.

Miquel López Crespí analitzat per Pere Rosselló Bover.

Turmeda | 01 Desembre, 2005 08:13 | facebook.com


Pere Rosselló Bover

Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera, Josep M. Llompart, Joan Puig i Ferreter.... Amb "La novel·la" Miquel López Crespí basteix un retrat, satíric i punyent, de l'actual món literari mallorquí.


Per Pere Rosselló Bover.1


Amb La novel·la2, obra finalista del X Premi de Narrativa Ciutat d'Eivissa 2002, Miquel López Crespí basteix un retrat, satíric i punyent, de l'actual món literari mallorquí. La novel·la -que potser s'hauria pogut titular La presentació- narra en primera persona les vicissituds d'un escriptor que, pressionat pel seu editor, ha d'organitzar l'acte de presentació del seu darrer llibre. Aquesta anècdota, ben senzilla, no és més que una excusa per mostrar-nos, una a una, les diverses peces del trencaclosques de la societat literària i dels ambients culturals de Mallorca. López Crespí ha de complicar necessàriament els tràmits que l'escriptor ha de fer per presentar el seu llibre a la Casa de Cultura d'una important entitat bancària per tal de mostrar-nos tota una sèrie de personatges que constitueixen la nostra "fauna" intellectual. Com si es tractàs d'un nou Sísif, tot està encaminat a impedir al creador dedicar-se a l'exercici de la seva autèntica labor: l'escriptura. Per aquesta raó, en alguns moments, el protagonista viu una situació que, sense superar la barrera del realisme ni arribar a l'absurd pròpiament dit, s'acosta als personatges de Kafka els quals, engrunats en una maquinària burocràtica inhumana, sota les exigències injustificades dels funcionaris, cerquen la solució d'un problema trivial que es converteix en una qüestió de vida o mort. Altres vegades, en canvi, l'infortuni continuat del personatge central ens fa pensar en una espècie de nou Ladri de biciclette.



Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí La novel·la.

El protagonista de La novel·la és la víctima d'una societat em què la cultura no interessa en absolut i envers la qual el poder, sobretot si conté un missatge subversiu, mostra reticències i suspicàcies. El personatge-narrador comprèn que totes les peripècies que passa provenen del fet de dedicar-se a una activitat menystinguda socialment: "Escriure, pintar, fer escultures, és el que tenen considerat més baix. Estranyes ocupacions a les quals només es dediquen els inútils, els subversius o els borratxos" (p. 15). És el refús a la cultura característic de la societat que l'expansió del turisme a generat, en la qual "Tot el que es pot aconseguir amb diners, és a l'abast de l'habitant de la nostra illa", però on es fa difícil veure que "algun dels nombrosos nou-rics que proliferen com a bolets entri a una llibreria a comprar les obres completes de Ramon Llull o una novel·la de Jaume Vidal Alcover..." (p. 44). Aquest menyspreu encara augmenta quan es tracta d'un escriptor professional -és a dir, que viu exclusivament del que escriu-, amb un passat polític compromés amb la lluita antifranquista i que, a diferència de tants d'altres, ha servat la independència, sense renunciar als seus ideals nacionalistes, socialistes i ecologistes. Per altra banda, la competitivitat que el consumisme actual ha generat obliga els autors a una producció que, paradoxalment, els lectors no poden assumir: "Dins el món literari no hi ha misericòrdia davant qui queda endarrerit. El públic s'oblida de qui no obté un premi cada mig any, qui no edita -almenys!- una novel·la anual. Per a un autor que no publiqui amb certa regularitat, no hi ha pietat ni misericòrdia" (p. 110). D'aquesta manera, La novel·la és un document punyent de la situació dels professionals de les lletres que ens recorda algunes obres de Joan Puig i Ferreter, com Servitud (1926) o Vida interior d'un escriptor (1928), també molt properes a l'autobiografia, en què ja es denunciava la marginació dels intel·lectuals compromesos, que havien estat fidels als seus ideals. De fet, l'obra de Miquel López Crespí s'ha de considerar un document del "drama" -per què no dir-ho així?- que pateixen tots aquells autors que no s'han doblegat davant les transformacions socials i econòmiques de la Mallorca de les darreres dècades, amb tot el que ens han duit de despersonalització i de renúncia a les nostres arrels: "Potser és l'accelerat canvi d'una illa -es pregunta el narrador-protagonista- que tot ho destrueix, sense cap mena de nostàlgia ni consideració envers el passat. I qui sap si jo, en Biel, la colla dels amics, no ho som ja una part d'un passat que estan enterrant sota tones de ciment armat!" (p. 28).


Però, sens dubte, el que més atreu l'atenció de La novel·la és l'extensa galeria de personatges que hi són retratats. Pensam que López Crespí no s'ha hagut d'esforçar gaire per elaborar-los i li ha bastat basar-se en persones ben conegudes per tots, tot canviant-los el nom i els llinatges (i, en alguns casos, només els cognoms). De fet, La novel·la pot ser llegida com una obra en clau -tot i que, també, alguns personatges siguin més tost figures genèriques- i molts lectors, just que coneguin un poc els ambients culturals illencs, podran identificar fàcilment els éssers reals que s'amaguen -és un dir- rere els noms de ficció. (Nosaltres renunciam a fer-ho, perquè no volem robar aquesta emoció al lector). Però això no significa que l'escriptor de sa Pobla no hagi accentuat una mica les tintes per tal de posar un poc de sal al seu cuinat i fer més mengívol el llibre. El director de la Casa de Cultura, amb un passat esquerrà no gaire convincent, convertit ara en una peá clau de l'establishment; l'escriptor afeccionat al whisky, que empra la literatura per aconseguir relacions sexuals amb qui sigui, i accepta una subvenció per escriure la biografia exculpatòria d'un escriptor feixista; l'editor gasiu, que escatima exemplars i drets d'autor i concep el seu treball com un negoci qualsevol; l'autor famós, que redacta els discursos del rei; el dramaturg oblidat, que es rebel·la orinant davant l'ajuntament del seu poble el dia que aconsegueix un premi important a Barcelona; el pintor compromès i conscient, que des de fa dècades no ha fet no una exposició i inverteix el seu talent tudat mirant el panorama d'aquest món cultural; el professor universitari que, en un moment determinat, cau en desgràcia a causa dels tripijocs del poder acadèmic; el rector megalòman i degenerat; els membres del Club Literari, una societat que hauria de defensar els drets dels seus associats i, per tal d'evitar la competència dels escriptors menys ben situats, impedeixen que el Conseller de Cultura doni subvencions a la creació; etc. Tots ells són figures arquetípiques i amb un cert grau d'exageració, encara que la majoria podria dur noms reals.


Amb La novel·la Miquel López Crespí ha elaborat un llibre que es llegeix amb molta facilitat, encara que hi hagi una excessiva insistència en algunes idees. Tanmateix, el que compta és el retrat d'un món dominat per les petites misèries, per les enveges i per rivalitats entre els companys, en què es combinen factors tan diversos com la procedència social, la dedicació professional o els orígens ideològics de cadascú. En aquest context, el que menys interessa és, precisament, la qualitat de l'obra; s'oblida ràpidament els grans autors desapareguts (Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera, etc.) i els companys de ploma -convertits en els pitjors botxins dels escriptor- només cerquen barrar-se el pas mútuament. En llegir La novel·la el lector potser pensarà que ha ensopegat amb les neures i les obsessions pròpies d'un autor que se sent marginat, exclòs de la fama i els honors que li correspondrien pels anys que s'ha dedicat a aquesta feina, però que no té una visió justa de la realitat. És evident que López Crespí, des del moment que ha triat un gènere com la novel·la, no ha pretès fer una anàlisi objectiva dels nostres cercles culturals. De fet el happy end del darrer capítol sorprèn després de tanta negativitat acumulada durant les cent vint pàgines del llibre i ens pot fer creure que, efectivament, el narrador-protagonista tenia una visió deformada de la realitat. Estaríem temptats de pensar-ho així si no fos perquè les desavinences públiques dels escriptors mallorquins durant aquests darrers anys i algun episodi de la novel·la basat en fets reals, com el dinar dels escriptors del Club amb el Conseller de Cultura -una anècdota en què, per cert, López Crespí deixa de contar com un notable novel·lista, periodista i expallasso va compixar, en sentit literal, la Universitat de les Illes Balears- ens indiquen que potser el novel·lista de sa Pobla no està gaire equivocat amb les seves obsessions i que sí es pot parlar, com ell fa, de "canibalisme" literari. Tal volta els lectors del futur creuran que aquest llibre és fruit de la pura imaginació, però és ben segur que els d'avui el podem considerar un document fidedigne de la patètica situació actual de la nostra cultura.


1 Article publicat en el número 135 (setembre 2002) de la revista El Mirall de l'Obra Cultural Balear. (OCB)


2 Miquel López Crespí: La novel·la (Eivissa, Res Publica Edicions, 2002).


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb