Literatura catalana contemporània

Francesc de B. Moll en el record

Turmeda | 20 Juliol, 2006 06:54

Francesc de Borja Moll.

"Moll ens permet una inicial aproximació a Joan Coromines (El que s'ha de saber de la llengua catalana!), Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Salvador Galmés, Josep M. Llompart de la Peña, Manuel de Pedrolo, Alexandre Cirici Pellicer, Enric Moreu-Rey, Jaume Vidal Alcover, Miquel Porter-Moix, Ferran Soldevilla, Jordi Sarsanedas... Alhora que les traduccions que s'hi publiquen de Samuel Beckett, Carlo Goldoni, Thomas Mann, Miquel Maurette, etc, ens aproximen als corrents més importants de la literatura universal". (Miquel López Crespí)


Record a la perfecció la importància cabdal que per a la nostra formació d'escriptors tengué poder fruir, en plena dictadura franquista, enmig de tants silencis i prohibicions culturals, dels llibres que editava Francesc de B. Moll en la collecció "Les Illes d'Or". Parl d'obres com Comèdies, I de Pere d'A. Penya, La minyonia d'un infant orat de Llorenç Riber; L'Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover; Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés; Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L'amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L'hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat, una apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar l'existència d'un Moll escriptor de primera magnitud. Com deia Josep M. Llompart en La literatura moderna a les Balears: "Tractant-se de l'obra d'un lingüista, no ens ha de sorprendre la perfecció de la seva prosa. Però a més de la bellesa que li donen la claredat i l'ordre, l'estil literari de Francesc de B. Moll és càlid i cordial, humaníssim; flueix sense esforç, amb persuasiva senzillesa, lliure de tot enfarfec. Això fa que la seva biografia alcoveriana sigui d'una amenitat insuperable i s'apoderi completament, des de les primeres pàgines, de l'atenció del lector".

La tasca d'editor de Francesc de B. Moll duta a terme en els anys de la més fosca repressió franquista (el quadrienni 1949-1952) és fonamental per a anar creant els fonaments de la represa culturals dels anys seixanta. Alhora que la titànica capacitat de feina de Francesc de B. Moll prosseguia la tasca del Diccionari i s'anaven publicant les Rondaies de mossèn Alcover, la collecció "Les Illes d'Or" arribava al número 50. Els eixos de la feina cultural d'aquest quadrienni, en paraules del mateix Francesc de B. Moll, eren els següents (vegeu Els altres quaranta anys. pàg. 128): "1ª, demostrar que, a més de les rondaies, es podien llegir en mallorquí altres coses, que eren poesia, teatre, novella i assaig, o sigui, les quatre branques bàsiques d'una literatura;

'2ª, mantenir i escampar les obres dels grans autors, alguns dels quals eren coneguts de molt abans però poc divulgats (com Costa i Llobera, Joan Alcover i Miquel Sants Oliver) i altres que eren pràcticament inèdits (com Salvador Galmés i Ruiz Pablo).

'i 3ª, donar a conèixer els autors vivents i els valors nous, que eren el ferment i l'estímul de la continuïtat: aquest era el cas de Guillem Colom amb Cançons de la terra, de Marià Villangómez amb Terra i somni, de Joaquim Verdaguer amb Tres històries ferestes, de Joan Bonet amb Els nins, de Llorenç Moyà amb La bona terra, de Llorenç Villalonga amb La novella de Palmira, de Gafim amb Tres viatges amb calma, de Blai Bonet amb Entre el coral i l'espiga, i de l'Antologia collectiva de poetes de postguerra amb comentari de Manuel Sanchis Guarner".

En Literatura catalana contemporània(Curial, 1971) i en l'apartat "Filòlegs i erudits" (pàg. 419), Joan Fuster escrivia, en reconeixement de la tasca del nostre lingüista: "Francesc de B. Moll (Ciutadella, 1903), deixeble i collaborador d'Antoni M. Alcover, ha publicat molts treballs de dialectologia, onomàstica, història de la llengua, fonètica, etc: Gramática histórica catalana (1952), Els llinatges catalans (1959), Gramàtica catalana referida especialment a les Illes Balears (1968). Fóra impossible de citar-los tots. Ha continuat i ha acabat el monumental Diccionari català-valencià-balear d'Alcover, que, en les seves mans, ha guanyat una severitat científica impensable en el famós canonge de Manacor. Moll ha incorporat el Diccionari a l'ortodòxia ortogràfica de l'Institut. Des de Mallorca, a més, ha dut a terme una heroica tasca editorial -les Biblioteques 'Les Illes d'Or' (1934), 'Raixa' (1954), 'Els treballs i els dies' (1963)...- d'una importància encara no prou valorada".

Efectivament, el naixement i consolidació de la collecció de llibres de butxaca "Raixa" (juliol de 1954) marca una fita encara no prou valorada en la història de la represa cultural esdevinguda de mans de Francesc de B. Moll. Freqüentar Llibres Mallorca en temps de la dictadura ens permet anar formant, a poc a poc a conseqüència de les nostres minvades possibilitats econòmiques, la nostra "biblioteca bàsica" d'autors catalans. Moll ens permet una inicial aproximació a Joan Coromines (El que s'ha de saber de la llengua catalana!), Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Salvador Galmés, Josep M. Llompart de la Peña, Manuel de Pedrolo, Alexandre Cirici Pellicer, Enric Moreu-Rey, Jaume Vidal Alcover, Miquel Porter-Moix, Ferran Soldevilla, Jordi Sarsanedas... Alhora que les traduccions que s'hi publiquen de Samuel Beckett, Carlo Goldoni, Thomas Mann, Miquel Maurette, etc, ens aproximen als corrents més importants de la literatura universal.

Amb la perspectiva que ens donen els anys, podem afirmar que Llibres Mallorca era l'indret que ens obria la porta a tots els misteris, als enfonys ocults de la nostra cultura, la "base d'operacions" des de la qual podíem furgar en un ric passat cultural que ens negava la dictadura. Posteriorment, amb l'edició (sempre a l'Editorial del senyor Francesc) de Els meus primers trenta anys (Palma, 1970) i Els altres quaranta anys (Palma, 1975), valuoses memòries que incomprensiblement no han estat reeditades encara, poguérem anar avançant en la història de la recuperació de les nostres senyes d'identitat. Són els nostres anys, diríem-ne de "formació": lectura dels clàssics del pensament socialista català i internacional, la primera militància dins organitzacions de lluita antifeixista i, també, de les primeres detencions i dificultats amb la policia política. De tot això n'hem parlat en els llibres L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Lleonard Muntaner, Editor); Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984) i No era això: memòria política de la transició (El Jonc, 2001).

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (6-III-03)

El 18 de juliol i la postguerra a sa Pobla

Turmeda | 18 Juliol, 2006 10:47

"D'ençà el juliol de 1936 manaven en el poble les autoritats feixistes 'elegides' per la força de les armes i sostingudes, durant més de quaranta anys, pels fusells de la Guàrdia Civil". (Miquel López Crespí)

Sa Pobla i el franquisme

La joventut d´un escriptor pobler.


Aleshores sa Pobla era "La Puebla". Haureu endevinat que parlam dels anys cinquanta. Vivíem enmig del reialme victoriós del franquisme i del més ranci nacionalcatolicisme. El Papa Pius XII imperava damunt tot l'orbs catòlic (sa Pobla inclosa). Ja mancava poc per al Concili Vaticà II i la profunda reforma que iniciaria Joan XXIII. El 1949 sa Pobla rebé la visita de la Verge de Lluc. Murta i brins d'olivera enmig dels carrers. Estols de beates anant amunt i avall. Càntics i rosaris a la l'església. Misses concelebrades. La Verge de Lluc va ser designada batlesa honorària. Es bastí una capella especial que va ser beneïda a mitjans dels anys cinquanta. Mentrestant nosaltres formàvem en el pati de l'escola i ens feien cantar aquella munió d'himnes dels vencedors en la guerra civil, drets, arrenglerats davant la porta de cada aula, sense poder moure'ns tot el temps que durava la tortura. Aleshores (1957) només arribaven a sa Pobla uns tres-cents diaris (per a una població de deu mil habitants).



D'ençà el juliol de 1936 manaven en el poble les autoritats feixistes "elegides" per la força de les armes i sostingudes, durant més de quaranta anys, pels fusells de la Guàrdia Civil. Dècades de setmanes santes que volien ser silencioses, "profundes" (nosaltres, els al·lots, anàvem a veure els diferents "passos" tot esperant els caramels que familiars i amics ens donarien). Misses i comunions diàries. Eternes prèdiques dels sacerdots (especialment dels reverends Antoni Aguiló i Jaume Vallès) contra el "ball d'aferrats", les pel·lícules que no fossin qualificades (pecat mortal les qualificades amb un 3 o un 3R en el portal de l'església!). Oficis de més d'una hora de durada. Predicacions per a salvar el món del comunisme. Més oficis solemnes en el dia de la Sagrada Familia. Cursets de cristiandat (la República havia volgut enterrar el catolicisme; ara es tractava de lluitar contra aquella herència de maçons i marxistes).

L'obligatòria assistència a les activitats de la Sección Femenina de F.E.T. y de las J.O.N.S., si una al·lota es volia treure el certificat d'haver fet el Servicio Social. Deien els anuncis publicats en la premsa local: "Presentar a la Delegada Local de F.E.T. y de las J.O.N.S certificado de nacimiento, expedido por el registro civil. Certificación de residencia del Ayuntamiento. Dos fotografías de carnet y 27 pesetas en metálico". Activitats del Secretariado de Caridad. Els pobres de sa Pobla. Deia la premsa local: "Ha sido entregado a todos los pobres de nuestra Parroquia el correspondiente aguinaldo navideño. Es altamente satisfactorio y conmovedor ver las caras alegres y risueñas de los pobres al ver cubiertas sus necesidades para pasar las fiestas más entrañables del año". Excursions al monestir de Lluc (més ofrenes a la Verge, més rosaris) organitzades per la Delegación Provincial de Sindicatos (la delegació local recollia diners per a bastir un nou tron a la Verge). A l'estiu, els joves de l'Institut hem d'anar unes setmanes al Campamento de la Victoria (més bona nota en l'assignatura Formación del Espítiru Nacional) i restar en mans dels dirigents feixistes del Frente de Juventudes. Sortides en tren cap a Inca on hi ha concentració de tots els joves de l'Illa. Obligats a cantar el Cara al sol una i mil vegades. Montañas nevadas, Yo tenía un camarada, enmig de la mirada complaent dels sacerdots que ens acompanyen i que, a la Victòria, ens faran resar cada dia per Franco i José Antonio. Des de la trona, cada diumenge, propaganda de les eternes excursions a Lorda. Per Sant Josep se celebrava el Día del Seminario (preservar la fe contra els comunistes que a Rússia i a la Xina mataven i torturaven els missioners, explicaven). Conferència del professor de Formación del Espíritu Nacional que conta les barbaritats d'indis i negres, la incultura dels països africans (mengen carn humana, adoren animals... sort dels missioners que els hi porten la fe autèntica!).


L'any 1957, en aquest Día del Seminario es recullen 13.000 pessetes. Tres seminaristes poblers (Joan Soler Planas, Sebastià Franc i Mateu Buades) ens expliquen que la humanitat no podria funcionar sense monges i sacerdots. Exaltació de les missions. Col·lectes en favor de les obres del nou seminari. En un parell de dies, s'aconsegueix arribar a la xifra de 54.768 pessetes. A l'horabaixa assistència obligatòria de tots els alumnes de les escoles a l'església parroquial: commemoració del Día de los Caídos. Més Cara al sol i més hores de braços a la romana. Ofrenes de flors a la paret del temple on hi ha la creu i el nom dels poblers (d'una part ben determinada dels poblers!) morts a la guerra. A la casa dels sindicats feixistes una altra lectura del testament de José Antònio. Avorrit discurs del cap local de F.E.T. y de las J.O.N.S.

Dia 23 de març de 1957 ingressen en el noviciat de Religioses Franciscanes (a Pina) dues allotes pobleres: na Micaela Socies Socies i n'Antònia Comas Comas. Per primera vegada ens fem conscients dels atacs que es fan des de la trona contra els jueus ("que mataren Nostre Senyor Jesucrist"). Alguns veïns ens ensenyen els cognoms dels xuetes. En el Campamento de la Victoria, els monitors feixistes ens expliquen que "los judíos hacen olor". Primeres lliçons pràctiques de racisme i xenofòbia. A les nits els més bèsties dels nostres companys es dediquen a pintar la cara d'alguns allots suposadament "xuetes" amb pasta de dents. Insults contra els Aguiló-Forteza-Piña o Bonnín (per dir només un parell de cognoms). Exposició de "flores y plantas" organitzada per la Sección Femenina. Festa de la Congregación de las Hijas de María. Més cursets de la Sección Femenina de F.E.T. y de las J.O.N.S. "para promocionar la mujer de La Puebla" (trenta alumnes participen en un curset de religió, confecció de vestits, puericultura i cultura general).

L'escriptor Guillem Cabrer ens informava en el seu opuscle L'església mallorquina i els intel.lectuals dels anys 70 (Ciutat de Mallorca, 1980) del ferotge control que l'Església vencedora en la guerra civil, l'església de la croada i el nacionalcatolicisme, exercia sobre l'ensenyament a les Illes, sobre la vida dels mallorquins en general. A Ciutat, amb ajut del règim i del capital (especialment de can Verga, en el cas dels frasciscans) es basteixen els edificis dels frares del Bavarall, de Madre Alberta, el de les Agustines, de les Teresianes, el de la Immaculada, les ampliacions dels col.legis dels Jesuïtes, Teatins, etc, etc.

Els seminaris tenien una importància cabdal pel que fa a l'educació del poble mallorquí. Hem de pensar -com molt bé explicava Guillem Cabrer- que "la situació acadèmica mallorquina de la postguerra era, senzillament, desoladora. Molts de professors de reconeguda vàlua havien estat purgats, l'ensenyança laica era temuda, les escoles nacionals havien estat desacreditades, els instituts eren mal vists pels ulls de la bona societat...". Molts fills de pagesos -i bona part de la fornada d'escriptors dels anys setanta- s'eduquen en els seminaris d'aquella època. Concretament en el Diocesà, el dels Franciscans, el dels Sagrats Cors, el dels Teatins, el de la Missió i el de La Salle. El Bisbe Hervàs impulsa la creació d'un Seminari Nou i dels famosos "Cursillos de Cristiandad". Hervàs es traslladat a Ciudad Real i l'any 1955 pren possessió de la mitra mallorquina Jesús Enciso Viana.

Enciso Viana consolida la idea dels "Cursillos de Cristiandad" i esdevé columna vertebral del poder de la dictadura feixista a Mallorca. Organitza el control dels creients en aquesta línia d'exaltació del franquisme. Són conegudes de tothom les seves normes i directrius emeses en cartes pastorals: sobre la moralitat en les platges; referent a l'Acció Catòlica; organitzant manifestacions marianes, les famoses setmanes de la joventut i les processons multitudinàries; recomanant a ecònoms i vicaris el control sobre la pràctica dels feligresos, mitjançant un arxiu secret on se'n recollís l'assistència a missa i la freqüència amb què rebien els sagraments...

De totes maneres potser el més perdurable d'aquest pontificat nacionalcatòlic hagi estat la creació i consolidació del Seminari Nou, ubicat a la possessió de Son Gibert, en el Rafal. El primer Rector d'aquest Seminari va ser Francesc Payeres, que després seria substituït per Pere Sureda (juny de 1960). Des del curs 1956-1957, tots els alumnes de l'antic Seminari ja es troben en el nou.

Molts dels escriptors educats en aquests seminaris es rebel·len i amb el temps van bastint una obra ben diferent d'aquella que els seus professors haurien volgut. Enfront d'una moral closa, com havien rebut, ens parlaran d'uns costums lliures; enfront d'un Déu creador posen l'ateisme i el materialisme; enfront d'una llengua oficialment imposada, defensen, estudien, aprenen i publiquen en una llengua pròpia. ¿Qui són aquests escriptors revoltats contra la falsa moral imposada per una Església al servei de la dictadura franquista? Guillem Cabrer ens parla de Gabriel Janer Manila, Josep Massot i Muntaner, Sebastià Mesquida, Joan Moll, Jaume Santandreu, Guillem Frontera, Pere Orpí, Biel Moll, Jaume Oliver, Joan Miralles, Joan Bestard Comes, Pere Llabrés, Francesc Barceló...

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell Insular de Mallorca- Ajuntament de sa Pobla, 2002)

Trotski i la cultura

Turmeda | 16 Juliol, 2006 14:36

"Amb l'abandonament de les idees de la revolució (Trotski aquí va ser clarivident i va escriure La Revolució traïda), amb la fi del poder dels consells obrers i la burocratització del partit, també fineix la llibertat de creació revolucionària i l'experimentalisme dels primers anys del poder soviètic. (Miquel López Crespí)

Trotski i la cultura.


Tornant als debats referents al Proletkul, recordem que Trotski, juntament amb tota la vella guàrdia bolxevic, és el més ferm defensor d'una organització d'avantguarda dels treballadors, però neguen la possibilitat que el proletariat s'organitzi en destacament d'avantguarda cultural talment com ho ha fet en el camp polític. Altres enfrontaments de Trotski s'esdevenen amb els corrents estrictament "formalistes", per exemple, el grup de renovació lingüística i literària en el qual fan feina, per exemple, R. Jakobson, autor de La poesia moderna russa, B. Eichnenbaum, que va escriure La melodia del vers líric rus...


El poeta Maiakovski.

La direcció dels bolxevics té greus problemes amb investigadors de la talla de V. Propp, A. Skaftimov i, sobre tot, Víktor Sklovski. En el llibre de Víktor Sklovski traduït a l'espanyol com a Cine y lenguaje (Barcelona, Anagrama, 1971), a part d'interessants articles analitzant els primers anys del cinema soviètic, amb opinions sobre Eisenstein, Kuleixov o Dziga Vertov, podem copsar molt bé els motius dels atacs de Trotski i una part del partit bolxevic contra el que anomenen "formalisme cosmopolita". Els atacs de Trotski contra el "formalisme poètic" es basen en les concepcions que els formalistes tenien del fet literari i poètic que, com es pot comprovar, comparteixen alhora una part dels futuristes i dels nous directors de cinema, especialment Eisenstein i Vertov, per dir solament uns noms. Poetes formalistes i cineastes consideren el llenguatge artístic, sigui literari o cinematogràfic, com a objecte de feina vàlid en si mateix. Consideren l'obra igualment com un procés en construcció i volen que l'obra rompi amb l'automatisme de la percepció clàssica. Són partidaris de l'experimentació rupturista del llenguatge literari, pictòric, musical, teatral o cinematogràfic. Trotski creu, al contrari, que segons quina mena d'experimentació pot allunyar l'art de les masses populars i s'aferra a l'exemple del que la burgesia ha aconseguit fins ara. La discussió encara és oberta i, com és de suposar, els materials dels debats són prou abundosos. El cert és que amb la consolidació de la tendència estaliniana s'afermen igualment els components conservadors de la cultura soviètica. Recordem que és una època en la qual molts intel·lectuals procedents del tsarisme, militars, professors, economistes, arquitectes, s'apunten als bolxevics. Nous "comunistes" que aprofiten la situació de poder assolida per a atacar i en alguns casos perseguir la "vella guàrdia" leninista i trotskista del disset i d'abans de la Revolució. Futuristes, formalistes, membres del Proletkul, els grups experimentals en tots els camps de la cultura són represaliats, silenciats i, com hem explicat, alguns acaben, com els mateixos trotskistes i anarquistes, a la Lubianka i en els camps de concentració que es comencen a estendre per tot l'URSS. Altres, l'exemple més evident és del poeta Maiakovski, se suïciden en no poder resistir més les pressions de la nova burocràcia.


El gran director de cine Eisenstein.

L'aproximació al poeta escrita per Víktor Sklovski titulada precisament Maiakovski (Barcelona, Anagrama, 1972) il·lustra a la perfecció l'època i els debats que comentam. No en parlem d'aquell viatge al cor del poeta que podem seguir en les cartes d'amor de Maiakovski escrites a la seva companya, Lili Brik, recull que, amb el títol de Cartas de amor de Lili Brick publicà en espanyol Ediciones La Flor (Buenos Aires, 1970) i que, en plena dictadura franquista, compràvem d'amagat a les golfes de les llibreries de Palma o Barcelona. Amb l'abandonament de les idees de la revolució (Trotski aquí va ser clarivident i va escriure La Revolució traïda), amb la fi del poder dels consells obrers i la burocratització del partit, també fineix la llibertat de creació revolucionària i l'experimentalisme dels primers anys del poder soviètic.

Per a conèixer a fons els debats que sobre la nova cultura socialista tenien lloc a l'URSS abans de la degeneració estaliniana, llegíem munió d'obres al respecte. Record aquella interessant recopilació de texts dels formalistes rusos d'avantguarda titulat precisament Formalismo y vanguardia de Tiniànov, Eikenbaum i Xklovski editat per Alberto Corazón (Madrid, 1973), la història del teatre rus titulada El teatro ruso: del imperio a los soviets (Buenos Aires, Editorial Universitaria de Buenos Aires, 1965), Vanguardismo y realismo, de Piero Raffa (Barcelona, Ediciones de Cultura Popular, 1968) i tants i tants de llibres més que ens servien per a aprofundir en aquells debats.

Però el coneixement de la intensa lluita de classes cultural que s'esdevenia a l'URSS ens demostrava que no tot eren flors i violes en el camp de provar de bastir una cultura d'esquerres. Els esdeveniments de l'URSS i el que s'esdevenia en el món ens veia veure que la lluita contra l'herència del passat no era una tasca tan senzilla com podia semblar fent un seguiment superficial dels esdeveniments que des de la Revolució d'Octubre tenien lloc dins en el camp de la superestructura ideològica i cultural tant burgesa com socialista.

En el camp de la cinematografia ja no hi haurà noves provatures del tipus El cuirassat Potiomkim, La vaga o Octubre. Dziga Vertov serà silenciat. L'acusat nacionalisme rus de pel·lícules com Alekxandr Nevski o la premonició tenebrosa d'Ivan el Terrible ens fan veure amb claredat i sense cap mena de subterfugis com, per desgràcia, els anys de lliure creació creació artística, d'experimentació formal, de recerca en tots els camps de la cultura, han finit definitivament. Les avantguardes polítiques revolucionàries comunistes, els autèntics bolxevics, anarquistes o nacionalistes de les nacions oprimides de l'antic imperi tsarista, han estat brutalment silenciats. Amb les consignes de Stalin i Jdànov desapareix la sana influència del primer comissari soviètic de cultura, Anatoli Lunatxarski.

Miquel López Crespí

Maig del 68, Cuba, Vietnam, Francesc de B. Moll, Llompart...

Turmeda | 14 Juliol, 2006 18:16

Francesc de B. Moll i la generació literària dels anys 70

Josep M. Llompart, Guillem Frontera, Miquel López Crespí, Francesc de B. Moll, Pere Noguera, Guillem Rosselló-Bordoy, Bartomeu Barceló, Josep Melià, Frederic Suau, Miquel Barceló, Marx, Lenin, el Maig del 68, Daedalus, l'Editorial Moll, Renau, Siqueiros, Gabriel Noguera, Antoni Serra...


Francesc de B. Moll.

Quan vaig conèixer personalment Francesc de B. Moll en aquell primer pis del carrer Torre de l'Amor (era a mitjans dels anys seixanta) ja sentia un respecte quasi reverencial per la seva obra. Tenia, emperò, molta més confiança amb Josep M. Llompart el qual, sempre amable amb aquells aprenents d'escriptor que l'anàvem a visitar ja fa més de trenta anys, ens encoratjava sempre a continuar endavant amb les nostres dèries literàries. Francesc de B. Moll era per a nosaltres, malgrat la seva provada simpatia amb tots els que l'anaven a importunar amb consultes de tota mena, una espècie de savi que regnava allà dalt, en les altures. Cal dir que no tot eren flors i violes envers el senyor Francesc. Ell mateix parla dels seus "enemics" en el llibre Els altres quaranta anys. Per a un sector juvenil d'aquella època (molts acabàvem de complir els vint anys), l'Editorial Moll tenia fama de "conservadora". És quan sorgeix l'Editorial Daedalus (dirigida per Bartomeu Barceló), que publica, per exemple, Els Mallorquins de Josep Melià o L'Islam a les Illes Balears, de Rosselló Bordoy. Per cert, aquest darrer llibre, juntament amb les investigacions de l'historiador Miquel Barceló, serviren, a començaments dels anys setanta, per a congriar un grupet (Frederic Suau, Guillem Frontera, Miquel Barceló...) que reivindicava l'herència àrab de la nostra cultura. La crítica envers un cert conservadorisme de l'Editorial Moll també envoltà el naixement de Llibres Turmeda, col·lecció dirigida per Antoni Serra i Aina Montaner, entre d'altres joves del moment. I, així com la llibreria L'Ull de Vidre (en la qual jo vaig col·laborar al costat de Frederic Suau) volgué ser una "contestació" més avançada a Llibres Mallorca, també la Llibreria Tous, que dirigia Antoni Serra, volia ser un punt de dissidència des de l'esquerra.


Per l'any 1966-67 havia conegut en Frederic Suau i la seva muller, n'Adela Caselles, una dona intel.ligent, decidida i valenta com n'he conegut molt poques. No feia gaire que eren casats, i un dia en Pere Noguera, l'actual director teatral, em dugué al pis que la parella tenia al carrer de Joan Crespí. Ben a prop iniciava la carrera de pintor el germà d'en Pere, Gabriel Noguera, que tenia un petit estudi presidit per una gran foto del President Ho Chí Mihn (era l'època gloriosa de l'equip Crònica, a València, dels primers recitals de la Nova Cançó, de la Revolució Cultural xinesa). Per cert, a l'estudi d'en Biel Noguera tinguérem les primeres trobades subversives parlant de la Revolució d'Octubre, els crims de la dictadura, Raimon, els murals de Renau, Siqueiros i Diego Rivera. Els grans muralistes mexicans eren els "amors" d'en Biel en aquella conjuntura, quan tots vivíem dia a dia l'heroica resistència del poble del Vietnam. Ara veig com, ja des dels anys seixanta, art i política era, per a molts de nosaltres, una mateixa cosa.

No faltava gaire per al maig francès del seixanta-vuit.


En aquells temps, la lluita política -embrionària encara- anava completament lligada als esforços per un redreçament cultural. Política i cultura, com deia abans, eren la mateixa cosa. Per casa de Frederic Suau hi compareixien sovint en Guillem Frontera (que enllestia la novel·la amb què guanyà el premi Ciutat de Palma, Els Carnissers) i el malaguanyat poeta i cantaautor d'Inca, l'entranyable amic Antoni Alomar. Antoni Alomar era un proletari de la música. Comtemporani de Los Pekeniques, Los Brincos, Lone Star, Los Cheyenes, abans de dedicar-se un anys a la Nova Cançó conegué, per hotels i sales de festa, l'explotació de propietaris de discoteques sense escrúpols. Anà a viure uns anys a Barcelona i va fer amistat amb Anton Carrera, Pi de la Serra i Raimon, entre d'altres cantaautors. Tornà a Mallorca, musicà poemes de Gabriel Ferrater i altres poetes catalans i realitzà nombrosos recitals, sempre marginat per la premsa, dominada encara pels "monstres" de la "cultura" oficial franquista. L'escriptor Antoni Serra també compareixia algunes vegades per la casa d'en Frederic, convertida en un petit Smolni clandestí de la trista i grisa Mallorca de finals dels seixanta.

Quan vaig conèixer l'amic Frederic Suau, tenia una de les biblioteques particulars de marxisme més ben assortides de Ciutat. Les meves primeres lectures de Marx (El Capital, El 18 Brumari de Luis Bonaparte, La Ideologia Alemanya), les vaig fer amb llibres que em va deixar. Igualment podria dir de l'obra de Lenin o Gramsci. Discutíem Reforma o Revolució de Rosa Luxemburg, L'Imperialisme, fase superior del capitalisme o L'Estat i la Revolució, les obres de Lenin editades a l'Editorial Progreso de Moscou, i comprades de contraban en un viatge a Londres o París.

En el pis de Joan Crespí -més tard a la caseta que va llogar a Pòrtol- anàrem discutint les nostres primeres provatures literàries: els primerencs llibres de poemes, que, invariablement, anàvem a mostrar a Josep M. Llompart que treballava, els capvespres, fent de "secretari general" de l'Editorial Moll. Fou en un d'aquells horabaixes plujosos de les darreries del 68 quan s'anà congriant la idea d'intervenir culturalment (és a dir, políticament) dins la somorta vida illenca mitjançant el muntatge d'una llibreria. Llibreria que amb el pas del temps esdevendria una fita històrica en la lluita antifranquista de començaments dels anys setanta. Evidentment parl de la llibreria L'Ull de Vidre.

Miquel López Crespí

La transició i els escriptors mallorquins

Turmeda | 13 Juliol, 2006 18:26

"A qui fa por la memòria dels moviments d'alliberament?" (Joan Buades)

Jaume Santandreu, Lluís M. Xirinacs, Cecili Buele, Tomeu Martí, Mateu Morro, Llorenç Buades, Joan Buades... recomanen No era això: memòria política de la transició.

No era això, no és això: altres futurs són possibles


Lluís M. Xiricans (a la dreta de la fotografia)i un dirigent de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional, Endavant, (a la dreta) presentaren a Barcelona el llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.

Per Joan Buades, exdiputat d'Els Verds d'Eivissa

Recentment, Miquel López Crespí ha publicat la seva memòria política de l'anomenada "transició" espanyola de la dictadura a la democràcia. El seu títol, No era això, expressa la intenció de l'autor de parlar clar i català sobre un període avui condemnat a l'oblit des del que s'ha convertit en políticament correcte per a l'establiment oficial de l'Estat.

En aquest sentit, l'assaig té l'inusual mèrit de burxar en la fractura que és a la base de l'impuls, la creença i el compromís que ha caracteritzat l'utopisme socialista des dels seus primers temps. Des del socialisme teòric, aquest món no només és injust sinó que es pot transformar en favor d'una justícia social més gran. Aproximació que comporta una exigència d'activisme ètic personal per tal de collaborar a aquesta millora del món que sabem possible. Miquel López Crespí escriu exactament des d'aquí. Els Països Catalans i Mallorca en particular van viure uns anys, pocs la veritat, on altres horitzons eren possibles. No és una llei biològica ni un mèrit de les esquerres que es vanin de ser-ho que els néts polítics de l'Ordre dictatorial puguin tornar a governar, quinze anys després, les principals institucions de l'Estat a recer del "retorn a l'ètica" contra la corrupció "socialista". Per això, la seva revisió personal i collectiva del període que va de finals dels seixanta al cop d'estat del 1981 permet tornar-se a fer preguntes o, més aviat, a canviar de preguntes. Vista la misèria de la pràctica i de la teoria de les forces suposadament transformadores arreu, l'exercici ho ben paga.


Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

Abans que res, però, Miquel López Crespí ens retrotreu a dos episodis claus que illuminaran el valor de les derrotes transformadores a la sacrosanta transició gestionada, certament que amb paquets d'accions de pes prou divers, per la UTE entre franquisme "modern", socialdemocràcia "renovada" i estalinisme "dernier cri". Va haver-hi una esquerra ni socialdemocrata ni estalinista a Catalunya que es dir Bloc Obrer i Camperol i, sobretot, Partit Obrer d'Unificació Marxista. Precisament, Georges Orwell va allistar-se com a brigadista internacional a les milícies d'aquest en la guerra contra el feixisme. López Crespí, com Orwell al seu massa ignorat Homenatge a Catalunya, relata el propòsit exterminista de l'estalinisme del PSUC i del PCE contra aquestes organitzacions revolucionàries (i, en un sentit complementari però autònom, contra la CNT i l'anarquisme internacionalista d'un Camillo Berneri) en plena contesa contrarevolucionària. El feixisme de Burgos no ho hagués fet amb més eficàcia. L'altre episodi rescatat és el model kleenex d'usar i tirar el maquis a la península per part de l'estalinisme més conspicu durant els anys cinquanta. Més de 8.000 atacs armats contra la Dictadura van ser protagonitzats pels maquis anarquistes i comunistes, més de 20.000 persones van ser represaliades per cooperar amb aquesta forma de lluita antifeixista, un mètode, per cert, que era idèntic a l'utilitzat per la Resistència francesa i les guerrilles italianes durant la Segona Guerra Mundial. Quan el Gran Pare Socialista va deixar d'estar interessat a sostenir aquesta estratègia, els titulars de la seva franquícia a Espanya i Catalunya no dubtaren a abandonar, difamar, delatar i tractar d'esborrar tota memòria d'aquest moviment popular.


D'esquerra a dreta. Jaume Santandreu, Tomeu Martí i Miquel López Crespí presentant el llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). Jaume Santandreu, Tomeu Martí, Mateu Morro, Llorenç Buades i Violeta Giménez recomanaren el llibre de Miquel López Crespí davant el nombrós públic que anà a la presentació.

Aquests precedents són claus per entendre el canemàs del No era això. El Franquisme va viure el seu esplendor els anys seixanta, quan va recuperar els nivells de vida anteriors a la guerra civil i, gràcies a la industrialització turística i a les aportacions dels emigrants, va poder ser vist com l'impulsor a Espanya de la societat de consum. El final de la dècada, però, és també el del naixement de dues grans tedències polítiques rupturistes: ETA i l'esquerra revolucionària (des del Frente de Liberación Popular fins a la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització d'Esquerra Comunista). Aquests collectius, essent minoritaris entre una població ampliament despolititzada i narcotitzada pel consumisme incipient, van protagonitzar dinàmiques de canvi real que posaren en escac a l'Estat. D'un costat, l'assassinat etarra de Carrero Blanco, el Guardià de Ferro de Franco i el seu hereu polític indiscutible, va obligar el franquisme però també l'industrialisme capitalista (o globalitzador, per dir-ho amb una paraula de moda) a plantejar-se com fer cap a un futur segur sense Franco i sense aventures "radicals". D'altra banda, la puixança dels nombrosos collectius revolucionaris d'esquerra, que mantenien un pols activista molt igualat sinó superior amb una socialdemocràcia somnàmbula i un estalinisme que somniava a ser el primer partit de l'esquerra, era creixentment percebuda com un perill per als interessos industrials. A diferència de l'esquerra autoritària d'un PCE i a l'institucionalisme exacerbant d'un PSOE que maldava per ser reconegut a l'Europa occidental com el referent de la socialdemocràcia a Espanya, l'OEC, l'LCR, les Comissions Obreres Anticapitalistes o les Plataformes Anticapitalistes, propugnaven una estratègia de consells obrers i populars, de donar poder de decisió a la base, i qüestionaven qualsevol arranjament polític amb el franquisme des de les cúpules polítiques. Des de la mort del dictador el novembre del 1975 fins a les primeres eleccions el juny del 1977 es va viure el període clau.

Miquel López Crespí argumenta en No era això: memòria política de la transició publicat per Edicions El Jonc, que va ser llavors, en plena angúnia franquista i occidental sobre el futur, que el PCE va tornar a jugar la carta de la "responsabilitat" ajudat per un PSOE pràcticament inexistent i necessitat de ser reconegut com a força política de primer ordre per l'establiment feixista. Com el PCF de Marchais el maig del 68 però també com el PCE i el PSUC de la Guerra Civil, l'establiment comunista es va oferir a fer de partenaire privilegiat del franquisme reciclat amb l'esperança d'esdevenir el primer partit de l'esquerra electoral a la Berlinguer. Qualsevol principi polític va ser subordinat i sacrificat a aquesta estratègia, com demostren tant els Pactes de la Moncloa i la Constitució del 1978. Estat i PCE van cooperar a fer la traveta a qualsevol intent que l'esquerra rupturista política i social pogués qüestionar aquest model de transició d'una dictadura feixista a una democràcia de molt baixa intensitat i sense canvis rellevants en els aparells de l'Estat, des de la policia fins a l'ensenyament. Així, en les eleccions del 1977 els partits d'esquerra revolucionària simplement eren illegals i van haver de comparèixer-hi en unes condicions impossibles. Els resultats, que donaren carta de naturalesa a un PSOE multimilionari en vots i esquàlid quant a militants i deixaren molt tocat un PCE que a penes va treure un terç del vot socialdemòcrata, van escapçar també per a molts d'anys la possibilitat que llistes d'esquerra alternativa tinguessin representació parlamentària.

La memòria de López Crespí té un tercer allicient en la seva aproximació a aquests processos des de la realitat mallorquina. En el llibre hi trobem una perspectiva alternativa de l'ampla preponderància -dins els raquítics rengles de l'antifranquisme mallorquí, gens comparable al de Catalunya o Asturies- de persones lligades a l'esquerra revolucionària a qui devem, en bona mesura, la creació d'organismes populars unitaris com van ser les associacions de veïns de Palma, que tant feren per millorar la qualitat de vida dels barris de la capital. Hi llegim també el desencís per l'abandonament gairebé immediat per la majoria de partits més o menys democràtics de la lluita per l'autogovern, tot i l'èxit clamorós de la manifestació del 1977 per l'autonomia. Aquesta manca de compromís amb la pròpia terra és a la base de la microautonomia que encara patim a les Balears gairebé vint-i-cinc anys després.

És interessant conèixer de primera mà com una part ben rellevant d'aquella esquerra revolucionària mallorquina dels anys setanta va confluir amb el PSM el 1978 sobre la base de la defensa del dret a l'autodeterminació dels Països Catalans i de la seva adscripció ideològica al socialisme no autoritari. Eren temps realment moguts, d'exigències polítiques majors i resultats ínfims, i no era fàcil sobreviure amb un mínim de dignitat ètica.

No era això: memòria política de la transició es tanca aparentment amb la sanció del cop militar fallit(?) del 1981 com a fita històrica per a la consolidació d'un règim postdictatorial, clarament capitalista i occidentalista, allèrgic als canvis reals i a fomentar la participació popular. Per als que, per edat, hem viscut de lluny aquella etapa no deixa de sorprendre'ns la continuïtat en el temps dels hàbits estalinistes ahir en dictadura avui en democràcia, la por que genera en l'esquerra establerta l'ampliació dels drets democràtics i l'afavoriment de la participació popular directa i de les entitats cíviques en els afers ciutadans i el menyspreu malaltís per totes aquelles persones i organitzacions que, normalment amb mala fortuna, han intentat promoure debats, proposar idees i fer canvis amb un sentit social i nacional a casa nostra.

A qui fa por la memòria dels moviments d'alliberament?

Ha escrit Kundera que la lluita de la humanitat contra el Poder és la memòria contra l'oblit. Com a aprenent d'ecologista, objector de consciència i democràta, m'agrada llegir llibres com el d'en Miquel López Crespí. Enforteixen davant la misèria del present edulcorat amb vernís de Porgrés. Ens fan recordar aquests mots de Rudi Dutschke: "Podem canviar el món. Per què hauríem de renunciar a aquesta possibilitat històrica i dir: deixam-ho, no ho aconseguirem, tanmateix aquest món se n'anirà en orris? Al contrari: podem ajudar a fer un món com mai l'hem conegut, un món, que no conegui la guerra ni la fam i, a més, en tot el Planeta. No sóc cap polític professional però som persones que no volem que el món segueixi el camí d'avui, per això lluitem, per això acabem de començar a lluitar". Entesos?

Literatura mallorquina: llibres imprescindibles (i V)

Turmeda | 13 Juliol, 2006 16:19

El teatre català del segle XX: El cadàver (Pagès Editors) (1)

Autòpsia a la matinada era un homenatge a l’estudiant Enrique Ruano, assassinat per la dictadura franquista l’any 1969, El cadàver volgué retre homenatge al darrer batle republicà de Palma, Emili Darder, assassinat pels feixistes l’any 1937 al cementiri de Ciutat. (Salvador Rigo)


Coberta de l'obra de Miquel López Crespí El cadàver editada per Pagès Editors l'any 1998.

Per Salvador Rigo, professor, llicenciat en Humanitats per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

El cadàver, estrenada al Teatre Principal de Palma l’any 1996, continua, a través dels anys, aquella primera ruptura amb el teatre tradicional mallorquí i sobretot amb el teatre “rekional”. Ens referim a l’obra Autòpsia a la matinada, obra que obtingué el Premi de Teatre Ciutat de Palma l’any 1974. Igualment que Autòpsia a la matinada era un homenatge a l’estudiant Enrique Ruano, assassinat per la dictadura franquista l’any 1969, El cadàver volgué retre homenatge al darrer batle republicà de Palma, Emili Darder, assassinat pels feixistes l’any 1937 al cementiri de Ciutat.


1999. Estrena a Barcelona de l'obra de Miquel López Crespí El cadàver a càrrec de la directora de teatre Teresa Gelpí.

El cadàver continua igualment la línia experimental del teatre modern mallorquí iniciada per Miquel López Crespí amb l’obra Homenatge a Rosselló-Pòrcel que guanyà el prestigiós premi de teatre Ciutat d’Alcoi 1984 i que va ser editat per la Diputació d’Alacant. Aquesta línia de ruptura contínua amb el teatre de l’autoodi, com anomenava Josep M. Llompart el teatre “rekional”, ja s’havia iniciat l’any 1972 amb l’obra Ara a qui toca? que guanyà el premi de teatre en català Carles Arniches. Obres de ruptura, ja en el seu moment, reberen les crítiques favorables de Ricard Salvat. José Monleón i Jaume Vidal Alcover, per citar alguns dels membres dels diferents jurats que, al llarg d’aquests darrers trenta anys, han anat guardonant les obres teatrals de Miquel López Crespí. A totes aquestes aportacions al teatre català contemporani hauríem d’afegir igualment Les germanies, Premi Especial Born de l’any 1975; Atzucac, que obtingué el Ciutat de Granollers de 1990; Acte únic, que guanyà el Premi Teatre Principal de Palma l’any 1987; i Els anys del desig més ardent, guanyadora d’una de les beques a la creació literària del Consell Insular de Mallorca. Obres, totes aquestes que, juntament amb El cadàver, representen una de les aportacions més importants a la renovació del teatre mallorquí dels segles XX i XXI.

1) El cadàver (Lleida, Pagès Editors, 1998)

Escriptors mallorquins: els anys rojos (i II)

Turmeda | 12 Juliol, 2006 08:09

Records de la Itàlia roja. Gramsci i els Consells Obrers. (i II)

"Les gran mobilitzacions obreres i estudiantils dels anys 1967-69, la fundació posterior de Il Manifesto i tots els altres partits i organitzacions de l'esquerra revolucionària italiana, redescobrien -igual que l'OEC a l'estat espanyol- l'herència autèntica del marxisme revolucionari (herència ofegada per dècades de ferotge estalinisme). Es tractava de marxar, en la pràctica diària, pel camí de recuperar l'autonomia obrera, l'autonomia de la classe segestrada fins aleshores per burocràcies sindicals i polítiques que feien de l'usdefruit de poltrones i sous institucionals, el nucli del seu discurs polític". (Miquel López Crespí)


Mestre (Venècia), estiu de 1976. Miquel López Crespí va anar a la trobada anual de les Joventuts Comunistes Italianes on va establir contacte amb membres de Il Manifesto i altres partits de l'esquerra revolucionària italiana.

Amb els anys nous elements s'afegiren a les reflexions dels comunistes italians: primer l'exemple de la revolució cubana; l'experiència posterior de la Revolució Cultural xinesa i el qüestionament de l'aparell burocràtic del PC xinès que proposava Mao; el mateix maig del seixanta-vuit; les experiències "soviètiques" a l'Estat espanyol (el naixement d'un nou moviment obrer mitjançant les primitives Comissions Obreres, encara no dominades pels estalinistes), anaven fent veure a l'avantguarda treballadora i estudiantil italiana que ni tan sols les tendències més d'esquerres del PCI, tipus Ingrao, no podien donar resposta al nous problemes que la revolució a Occident plantejava.

Les gran mobilitzacions obreres i estudiantils dels anys 1967-69, la fundació posterior de Il Manifesto i tots els altres partits i organitzacions de l'esquerra revolucionària italiana, redescobrien -igual que l'OEC a l'estat espanyol- l'herència autèntica del marxisme revolucionari (herència ofegada per dècades de ferotge estalinisme). Es tractava de marxar, en la pràctica diària, pel camí de recuperar l'autonomia obrera, l'autonomia de la classe segestrada fins aleshores per burocràcies sindicals i polítiques que feien de l'usdefruit de poltrones i sous institucionals, el nucli del seu discurs polític.

És quan -tant a Itàlia com aquí, a Catalunya, a l'estat espanyol- es redescobreix el primitiu Gramsci dels Consells Obrers. Els comunistes de finals dels seixanta ens trobam amb una història amagada per l'estalinisme i els seus sequaços intellectuals. Les burocràcies partidistes (especialment la socialdemocràcia i l'estalinisme) ens havien amagat que la revolució d'octubre era la revolució dels soviets, dels Consells Obrers, de l'autonomia obrera. És a partir d'aquest retrobament amb el Gramsci del poder obrer, amb el Lenin dels Soviets, amb el Troski antiburocràtic, amb tots els pensadors que teoritzaren i portaren a la pràctica el poder obrer i la creació de la nova democràcia proletària a l'URSS, que es comencen a bastir noves estratègies anticapitalistes molt allunyades del possibilisme electoralista postestalinista. És a partir d'aquesta nova lectura del marxisme i de les revolucions, que es va constatant el camí sense sortida al qual ens ha portat -al món sencer- l'estalinisme (el moviment comunista internacional oficial que controla el PCUS, és a dir, la policia política de la nova burgesia "roja" que ha usurpat el poder al proletariat).

El carrillisme no aprofundia en el problema nacional, no donava resposta a les necessitats d'una nova cultura d'esquerres, nacional-popular, crítica envers la putrefacció social i ideològica del capitalisme

Explicàvem una mica més amunt que, a Catalunya, a les diverses nacions de l'estat espanyol, els marxistes revolucionaris (els hereus del POUM) havíem avançant més que els italians en el descobriment de totes aquestes mancances, de tots aquests entrebancs a la revolució socialista que posaven en els defensors de la burocràcia soviètica (els P"C"s oficials, parlamentaris, que cobraven -per a mantenir el sistema- de les seves respectives burgesies nacionals). Per això mateix, en aquest capítol que comentàvem de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), dèiem: "Però una cosa em quedava clara, a finals dels anys seixanta: l'amor de la infantesa -el PCE, la meva 'malaltia infantil' per la qual m'havien detingut tantes vegades d'estudiant-, restava, des del maig del 68, com a una cosa absolutament desfasada i que no podia donar resposta al repte capitalista. Ara ja era una evidència que Carrillo no anava més enllà d'una simple democràcia burgesa formal, i que el socialisme, en la seva boca, només era una frase per a emprar els diumenges, davant la pobra militància, encegada encara pel record dels fets heroics de la resistència antifeixista o la guerra. El carrillisme no aprofundia en el problema nacional, no donava resposta a les necessitats d'una nova cultura d'esquerres, nacional-popular, crítica envers la putrefacció social i ideològica del capitalisme.

'A l'Estat les assemblees d'obrers, d'estudiants, de veïns, esdevenien una forma de lluita nova, que no tenia res a veure amb l'esclerosi del centralisme democràtic tradicional. En Carrillo volia dirigir tot aquest potencial de lluita antisistema vers el pacte amb els sectors "moderats" del feixisme. Nosaltres, l'esquerra revolucionària, volíem atènyer el socialisme, l'autodeterminació de les nacionalitats, una forma de vida diferent, més creativa, allunyada del consumisme barroer que destruïa la nostra natura i ens feia esclaus d'objectes inútils i contaminants. Optàrem per l'herència del maig del 68".

I fent aquesta opció era quan ens trobàvem amb els companys italians de Potere Operaio o Lotta Continua que també havien fet aquesta opció.

Pel maig de 1976 vaig demanar al secretari general dels comunistes de les Illes (OEC), el meu bon amic Josep Capó, si em donarien "permís" per marxar unes setmanes a Itàlia


Desembre de 1976: Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca) per haver estat a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble.

Ara, sis anys després d'haver escrit aquestes opinions, revisant el meu arxiu fotogràfic, sortosament he trobat un munt de fotografies d'aquells anys que m'han fet recordar tot el que vaig narrant. Records de viatges a Londres, a París, a Irlanda... Les fotografies que ara illustren aquest article són del Festival de les Joventuts Comunistes Italianes: la reunió anual que, a diversos indrets d'Itàlia, celebraven les joventuts berlinguerianes (les del "compromís històric" amb el Vaticà).

Pel maig de 1976 vaig demanar al secretari general dels comunistes de les Illes (OEC), el meu bon amic Josep Capó, si em donarien "permís" per marxar unes setmanes a Itàlia. No era cap viatge "oficial" de l'organització, ni molt manco! Li deia si hi havia cap problema si marxava perquè, a les darreries de la dictadura, quan es començava a covar el pacte entre oposició domesticada i franquisme reciclat (per allò de poder fruir de sous i poltrones) no semblava gaire correcte -revolucionàriament parlant- anar uns dies de vacances. En aquella temps es militava amb "dedicació exclusiva". Gairebé no hi havia vida particular. Malgrat que el sector obrer era el menys afectat per la militància absoluta. Nosaltres -estudiants, intellectuals, professors...- amb allò que "encara no havíem format una família" -la "sagrada família" mai no qüestionada per cap sector de l'esquerra- havíem d'estar sempre al tall: reunions, viatges a la recerca de la propaganda, pintada de cartells, redactar manifestos, fulls volants, recitals per a recollir diners per al partit... Pel que fa als obrers -o almanco per a la majoria-, bastava que "complissin" assistint a la reunió de cèllula setmanal o repartint -quan podien- alguna octaveta. I, encara quan, molt de tard en tard, els altres sectors -estudiants, mestres, professionals...- fèiem arribar les nostres tímides protestes a la direcció se'ns feia callar per... "petitburgesos" que "no enteníem les necessitats del proletariat!".

En el fons eren les restes de l'economicisme més vulgar i barroer que tant havia blasmat Lenin en el Què fer?

Josep Capó, el secretari general dels comunistes de les Illes (OEC), no em posà cap entrebanc al viatge. No era un d'aquests obreristes que tant abundaven en el partit. Per cert: molts d'aquests "criticons" amb els intellectuals "petitburgesos" (es a dir: amb els militants als quals interessava el cinema, el teatre, la literatura) els hem vist més endavant treballant per als sectors més reaccionaris del PSOE o... fins i tot per al PP! Vet aquí el que era la "consciència de classe" dels que tenien calls a les mans. Una faula tot plegat!

Deia que Josep Capó m'animà, ja que sabia el fruit personal i (indirectament) per al partit que podria treure d'unes setmanes d'estreta relació amb els berlinguerians de les joventuts comunistes italianes o amb gent de Lotta Continua o de Democrazia proletaria.

En Mateu Morro -aleshores un dels homes més oberts del comunisme mallorquí (OEC) i que militava en el mateix front on jo feinejava: el front d'estudiants- també m'animà a marxar. Amb en Mateu (i a part de les reunions orgàniques de l'organització) ja havíem discutit a fons el llibre de Maria Antonieta Macciocchi Gramsci y la revolución de occidente. El nostre partit (l'OEC) no era gens estalinista amb el que feia referència a les possibles lectures (per part dels seus militants) dels clàssics del pensament revolucionari mundial.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Escriptors mallorquins: els anys rojos (I)

Turmeda | 11 Juliol, 2006 21:38

Records de la Itàlia roja: Lotta Continua, Il Manifesto i Potere Operaio (I)


Antoni Gramsci, el gran dirigent comunista italià i teòric dels consells obrers, va ser un dels grans pensadors que inspiraven l'acció dels comunistes de les Illes (OEC) i de l'estat espanyol (OICE) i d'altres partits revolucionaris dels anys seixanta i setanta.

Érem a Venècia, amb joves de les Joventuts Comunistes, quan Rossana Rossanda i una bona part de la direcció històrica del PCI deixaren el partit i muntaren Il Manifesto

En el capítol "Viatge a l'estranger" del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1979) ja havia parlat de la importància cultural i política que, per a un militant d'esquerres de finals dels seixanta i començaments dels setanta, significava poder viatjar a l'estranger.

En aquell breu capítol de les meves memòries havia escrit: "Les sortides a Itàlia eren especialment profitoses per a un revolucionari mallorquí. Amb vaixell, de Barcelona a Gènova no era gaire car: unes cinc mil pessetes viatge d'anada i tornada. I allà, si hi anaves a l'estiu, amb tenda de campanya, per cent cinquanta pessetes podies estar dies a un càmping".

Aquí caldria fer un incís: també era prou barat si amb cotxe -n'hi cabíem cinc- es repartien les despeses de benzina. Amb tenda, anant a dormir als càmpings de les ciutats on arribàvem i menjant entrepans -una pizza o un plat calent d'espaguetis era un veritable luxe d'aristòcrates!- no sortia gaire car.

Però continuem amb el que deia en el llibre: "Però normalment anàvem a les trobades que feien les organitzacions juvenils o a les festes anuals dels diversos partits comunistes italians. Llavors, el preu del càmping i del menjar ens sortia per no res. El contacte i el coneixement personal amb molts dels grups que aleshores se separaven del PCI fou vertaderament important per a la meva formació cultural i política. A l'estat espanyol, el PCE, d'ençà el 1964, ja havia tengut les importants escissions del PCE (ML), l'OCE (Bandera Roja) i el PCE (i), entre d'altres. Ara, dins del Partit Comunista Italià, arran de les experiències del Maig del 68 i la invasió de Txecoslovàquia, s'esdevenien fets semblants. Érem a Venècia, amb joves de les Joventuts Comunistes, quan Rossana Rossanda i una bona part de la direcció històrica del PCI deixaren el partit i muntaren Il Manifesto. A Venècia vaig llegir el primer número d'aquella "heretge" publicació comunista. Il Manifesto, l'any 1970, tirava seixanta mil exemplars diaris. Després, a ran de les crítiques a l'estalinisme i l'esclerosi dels partits comunistes oficials, anaren sorgint Potere Operaio, Lotta Continua i Avanguarda Operaia, entre els més coneguts. Més endavant, molts d'aquests confluirien en Democrazia Proletaria. Itàlia, a començaments dels anys setanta, era un laboratori d'idees i experiències com no he tornat a conèixer enlloc. En els campaments d'estiu d'aquests partits, envoltats de banderes roges, participant en els debats i colloquis que es realitzaven sobre la història del moviment obrer i comunista, podia anar confirmant algunes de les idees que, intuïtivament, havia anat bastint a Mallorca.

'Hem de reconèixer que bona part de les organitzacions revolucionàries que operaven en la clandestinitat a Mallorca (PCE, PCE(i), PTE, BR, PORE, MCE) no arribarien a assolir mai l'alt nivell d'anàlisi dels partits d'esquerra italians".


Andreu Nin, el dirigent del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) assassinat pels botxins i sicaris del PCE de Carrillo-Pasionaria. L'any 1937, en els Fets de Maig, el PCE va assassinar centenars d'anarquistes i comunistes partidaris de la Revolució Socialista. En temps de la dictadura i la transició, els comunistes mallorquins de l'OEC eren els hereus del POUM i d'Andreu Nin.

Aquí caldria fer un altre incís. Es cert que moltes de les organitzacions de l'estat espanyol no arribarien a un nivell d'anàlisi com Potere Operaio, Lotta Continua o Avantguarda Operaia. Però, en el fons, als company italians els costà molt més que als catalans, bascs, gallecs o espanyols (que ja havien romput molt abans amb l'estalinisme) rompre amb l'herència del PCI (de Togliatti, Berlinguer, la dependència del moviment comunista oficial). Ells -i ens ho explicaven- es consideraven hereus del partit de la resistència antifeixista, del partit de la lluita guerrillera contra Mussolini. La Segona Guerra Mundial acaba l'any 1945 amb més de tres-cents mil partisans -la majoria membres del PCE- amb les armes a la mà. Els comunistes oficials italians sabien que eren ells qui havien portat el pes de la lluita antifeixista; ells els que havien penjat el dictador i els seus principals collaboradors, d'un garfi, a una plaça de Milà; ells, els que, si no hagués estat pels acords de Ialta, haurien pogut portar endavant una revolució que els nord-americans i Stalin no els permeteren realitzar.

Els companys italians procedien d'una altra història. Aquí, a Catalunya, a l'estat espanyol, havíem tengut experiències revolucionàries pròpies (la CNT, el BOC, el POUM...) que ja de feia dècades ens fornien d'elements d'anàlisi lluny de l'esclerosi estalinista (Carrillo, Pasionaria i CIA).

A Catalunya, qui més qui manco sabia de la revolució de l'any 36, de les collectivitzacions agràries i industrials a Catalunya, Aragó... Els Fets de Maig (1937), la liquidació del poder dels anarquistes i dels comunistes del POUM (aquest darrer, un partit oposat a a l'estalinisme); la història de l'assassinat d'Andreu Nin, Camilo Berneri i tants i tants de revolucionaris anticapitalistes, ens havien obert els ulls -quant a l'estalinisme del PCE- molt abans que als companys italians. De tot això -i més!- en parlàvem en aquelles voluntarioses trobades a Itàlia, a mitjans dels anys setanta.


Hem de recordar que, a Itàlia, és només a partir de setembre de 1970 (quan Il Manifesto fa públiques les seves famoses 200 tesis pel comunisme), que es comença a congriar la ruptura orgànica amb l'herència de l'estalinisme.

Els companys italians ens deien que s'havia hagut d'esperar al sorgiment d'una nova generació de revolucionaris (els que protagonitzaren els anys rojos de 1967-68) per aconseguir copsar a fons tota l'essència contrarevolucionària de la repressió estalinista contra els soviets de Budapest de l'any 1956 (per posar un exemple). O, més endavant, assistir a la vergonyosa invasió de Txecoslovàquia per part dels exèrcits del Pacte de Varsòvia, per a treure conclusions del carreró sense sortida a què portava el famós "compromís històric" de Berlinguer amb el Vaticà i la Democràcia Cristiana italiana. Analitzant el capteniment de la burocràcia dirigent del PCI, els militants s'anaven adonant del camí sense sortida (l'acceptació en tot moment del marc capitalista) a què portaven les famoses aliances amb la burgesia i el seus partits (el "compromís històric").

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Literatura mallorquina: llibres imprescindibles (IV)

Turmeda | 10 Juliol, 2006 07:21

Revolta (Editorial Moll)

"Com han ressaltat des de Bartomeu Fiol, Àngel Terrón, Antoni Vidal Ferrando o Gabriel Janer Manila ens trobam davant un poemari que marca una fica prou important dins de la poesia actual. (Salvador Rigo)


Coberta del poemari de Miquel López Crespí Revolta.

Per Salvador Rigo, professor, llicenciat en Humanitats per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

Revolta sintetitza de forma ben evident tota l'experiència cultural acumulada per López Crespí sobre la cultura xinesa i, alhora, representa, una innovació poètica i temàtica dins a vegades, en el panorama a vegades somort de la poesia catalana contemporània. En aquests darrers anys de ferreny control neoparanoucentista dins la nostra literatura, oblidades sota ciment armat algunes de les resolucions més avantguardistes del Congrés de Cultura Catalana del temps de la transició i, el que és encara pitjor, liquidada bona part de l’herència creativa de Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés o el vibrant i compromès Lluís Alpera, la postmodernitat aixecava la seva buidor arreu. Molts dels més de vint poemaris de Miquel López Crespí, i especialment Revolta, són escrits en lluita contínua contra aquesta forma estantissa d’entendre la vitalitat creativa i revulsiva del fet literari, de l’obra de l’autor català del segle XXI. En el fons Revolta és un homenatge a tota la línia de compromís cívic i literari dels intel·lectuals xinesos de totes les èpoques. Un homenatge als poetes xinesos que escrigueren des de les dinasties Shang i Han fins a Mao Zedong i Lu Xun. No cal dir que la feina de Miquel López Crespí ha estat prou intensa i el resultat, com han ressaltat des de Bartomeu Fiol, Àngel Terrón, Antoni Vidal Ferrando o Gabriel Janer Manila ens trobam davant un poemari que marca una fica prou important dins de la poesia actual.

1) Revolta (Palma, Editorial Moll, 2000)

Escriptors mallorquins: la infantesa d´un autor pobler (1956)

Turmeda | 08 Juliol, 2006 05:54

1956:l'any de la neu. Fotografies antigues de sa Pobla.



En aquesta fotografia de l'any 1956 feta davant l'Escola Graduada de sa Pobla podem veure, d'esquerra a dreta: Ymeria López, Francesca Crespí Caldés (mare de l'escriptor López Crespí), Francesca López Crespí i, rere la seva mare, l'escriptor pobler quan tenia deu anys.


Ha passat tant de temps d'ençà el famós "any de sa neu"! Per a nosaltres, els infants, la nevada va ser un esdeveniment per a recordar tota la vida. Mai no havíem vist tanta de neu junta, de tanta alçada. Els records que tenia abans de la neu eren quelcom d'evanescent i fonedís: queien flocs, però es fonien abans de prendre forma. El 1956, la màgica blancor es va mantenir, oh miracle! més d'un dia sense fondre's, acumulant-se per moments, arribant a alçades properes al metre. Al matí (era a començaments de febrer de 1956), just acabats d'aixecar-nos del llit, ens arribava als genolls. En alguns indrets ja ens tapava! En aquell temps, la meva família ja havia deixat la botiga del carrer de la Marina (al costat de Can Miquel Pancuit, davant Can Pelí) i, morts els avis materns (els padrins de can Verdera), ens mudàrem a viure al gran casalot que tengueren en el carrer de la Muntanya. És la primera mudança de la qual serv una exacta memòria. Record que aquell febrer del cinquanta-sis feia un fred sec, que t'arribava fins al moll dels ossos. Però aleshores les cases de sa Pobla estaven ben assortides de material per al foc. Tothom tenia (normalment en el corral, damunt la soll), el "llenyer". Amb grans feixos de pi procedents d'Aucanada o de qualsevol indret de la badia d'Alcúdia (en aquell temps sense hotels) o de llenya d'ametler, mai no hi havia por de patir fred. A mitjans dels cinquanta a moltes cases (i a la nostra també) existien encara nombrosos forns familiars on les àvies i la mare feien el pa, acabat de pastar en les tradicionals "pasteres" mallorquines. El pa o les coques de verdura (amb pebres o amb sardines), les típiques espinagades de sa Pobla amb anguiles, coentes o no, les panades... Forns que tenien diverses utilitats (a part de servir per a fer aquell pa tan especial que ja no es troba enlloc): en moments de festa familiar (casament, naixement d'un fill o filla), servia igualment per fer un tipus de porcella única, ben rostideta, en el seu punt exacte (punt que mai més no hem trobat tan ben aconseguit).


Dèiem una mica més amunt que l"any de sa neu" agafà els poblers ben proveïts de llenya (material que mai no mancava en el "llenyer"). A part de la gran quantitat de feixos (pi, ametler, bocins d'alzina...) que teníem a les cases, cal recordar que per a combatre el fred també s'empraven alguns altres sistemes (complementaris). Qui no recorda les estufes que funcionaven amb serradís o les restes de la molinada del raïm? Existia igualment (malgrat la possibilitat de molestes emanacions i evident perill per a la salut) el braser de carbó (carbó de llenya, el més comú, o de pedra, que era el que empraven els ferrers). A casa meva, a part del llenyer teníem una d'aquestes útils estufes de serradís... Fred no en patirem, el famós "any de sa neu"! El problema era quan sortíem al carrer, a jugar a fer homenots o a lluitar en la ineludible batalla de bolles de neu amb els amics del carrer. Parlam de tota aquella colla amb calçons curts (ells) i trenes amb llacet (elles), amb la qual vaig passar els millors anys de la meva infantesa poblera. En Joan Retich (amb el pare del qual anava a repàs, a les golfes de casa seva en el meu carrer, el carrer de la Muntanya) era un bon amic. No en parlem de les batalles amb els cosins de Can Verdera (en Miquel Crespí, que després seria famós jugador de futbol, entrenador de vàlua reconeguda). Molts dels noms dels meus enyorats amics poblers s'han esvaït amb el temps... Han passat ja més de quaranta anys! En resten, de dies tan lluminosos (per l'alegria, perquè no anàvem a escola, perquè érem els senyors del carrer), unes fotos mig esgrogueïdes, màgiques per les evocacions que em porten a la memòria. Però el rodet de la vella màquina de retratar (i que el meu oncle José López havia arrossegat pels fronts de batalla de tota la península, quan lluitava en favor de la República) s'acabà abans de poder retratar l'homenot de neu que havíem fet just davant de casa meva. Quina llàstima tot plegat, no poder servar el record d'una "obra mestra" de l'escultura. Hi treballàrem a fons, aquell matí de febrer de l'any 1956. En Joan Grau, el mestre, que ens va veure feinejar emocionats, ens donà certes instruccions imprescindibles: posar-li una bufanda vella pel coll (no fos cosa que es costipàs!), una jaqueta de no se sap quin segle pretèrit, mig arnada, plena de forats. Na Pedrona Crespí ens portà una granera vella, una altra al·lota un bocí de fusta que ens serví de nassot. La meva cosina, Imeria López amb una pala de ferro que manejava com podia, anava enfortint aquell homenot colpejant aquí i allà... Una meravella, l'escultura que bastírem entre tots! Més tard l'haguérem de defensar contra l'enveja de les colles d'al·lots d'altres carrers (els "contraris" del carrer de l'Escola, els que venien a atacar-nos amb bolles procedents d'indrets tan "llunyans" com la plaça Major). Però l'alegria va ser grossa. Pares i mestres (aquell dia no vàrem tenir escola) ens miravem satisfets en veure tanta alegria i animació pels carrers del poble estranyament vestits de blanc, curulls de rialles esponeroses. El mestre Nicolau Socies ens recomanà de no fer-nos mal amb el llançament de les bolles de neu... Però no ens férem mal!


Anys endavant, consultant els meus arxius, la premsa de l'època, no he pogut deixar de constatar com és de trista la notícia que en resta en els diaris (quan hi resta alguna cosa). La premsa de Ciutat de dia 4 de febrer de 1956, sota el títol "Nieve sobre la isla", deia, deixant constància oficial d'aquests fets que relatam (uns dels més importants de la nostra vida!): "En diversos puntos de las cordilleras y costas la nieve ha cubierto por completo el paisaje, y si ayer, mediado el día, el sol logró rasgar el opaco gris nuboso que encapotaba el cielo, hoy la grisácea techumbre ha puesto una luminosidad exótica sobre Mallorca.


'En Manacor la nieve alcanzaba dos palmos y medio que cubrían por completo las calles; en Formentor y Alcudia la nieve alcanzaba los 50 centímetros de grosor".


Miquel López Crespí


Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Col·lecció Uialfàs, Ajuntament de sa Pobla, 2002). Pàgs. 189-191.


Frédéric Chopin i George Sand a Mallorca

Turmeda | 07 Juliol, 2006 14:39

Les campanyes contra George Sand i el llibre Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin (Edicions Can Sifre)

"Els terratinents mallorquins, l'Església Catòlica, sabien molt bé quines idees defensava George Sand i no podien, de cap de les maneres, consentir que alguna espurna republicana o simplement liberal contagiàs els súbdits que patien sota la bota de la 'nostra' endarrerida monarquia borbònica. Un esperit en bona manera aristocràtic, parisenc, que es considerava a l'avantguarda de l'alliberament cultural dels pobles i en lluita contínua contra el vell món, no podia ser amable, com tampoc no eren amb ella, amb els defensors de les monarquies i les rèmores provinents de segles de poder inquisitorial. El desencontre estava servit". (Miquel López Crespí)


George Sand.

Edicions Can Sifre acaba de publicar un recull d'articles meus sobre la vida i concepcions literàries i polítiques de George Sand que porta per títol Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin. L'editor, l'amic Antoni Cardona, m'ha ofert així la possibilitat de centralitzar tota una sèrie de treballs que havien sortit a diverses revistes i diaris. Però... ¿quins són els motius que, en un determinat moment, fan que em dediqui a estudiar i aprofundir en la complexa personalitat d'aquests dos personatges, Chopin i George Sand?


Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Corambé: el dietari de George Sand.

Anem a pams. Fa uns anys, quan vaig començar a estudiar amb profunditat George Sand i Frédéric Chopin, els dos personatges que he novel·lat en els llibres El darrer hivern de Chopin i George Sand (Edicions Proa, Barcelona, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), no imaginava el que s'esdevendria posteriorment. Desconeixia la intenció del Consell Insular de Mallorca de proclamar la gran escriptora francesa filla adoptiva de Mallorca. Tampoc imaginava que aquesta proclamació posàs en marxa novament, al cap de prop d'un segle, una nova campanya contra la contradictòria escriptora republicana que ens ocupa. Cal dir que quan, a començaments de l'any 2004, una vegada publicades les novel·les abans esmentades, vaig començar a llegir els enfurismats articles de la reacció nostrada contra George Sand, vaig quedar una mica sorprès. De sobte em vaig adonar com la ràbia dels sectors conservadors contra els intel·lectuals que representen idees de progrés, canvi social, republicanisme i rebel·lió contra l'Església Catòlica i la reacció política és sempre idèntica. I, a voltes, superior! Ja hem dit que en el seu llibre Un hivern a Mallorca hi ha algunes frases que poden ferir la susceptibilitat dels mallorquins. L'estada de Chopin i George Sand a Mallorca no va ser amable, ni tranquil·la. L'escriptora, a causa, segurament, dels problemes que hagué de patir en la seva estada a Mallorca, no estava en condicions de ser amable amb uns mallorquins que el clergat, en bona part carlí i inquisitorial, instrumentalitzava contra ella. Els terratinents mallorquins, l'Església Catòlica, sabien molt bé quines idees defensava George Sand i no podien, de cap de les maneres, consentir que alguna espurna republicana o simplement liberal contagiàs els súbdits que patien sota la bota de la "nostra" endarrerida monarquia borbònica. Un esperit en bona manera aristocràtic, parisenc, que es considerava a l'avantguarda de l'alliberament cultural dels pobles i en lluita contínua contra el vell món, no podia ser amable, com tampoc no eren amb ella, amb els defensors de les monarquies i les rèmores provinents de segles de poder inquisitorial. El desencontre estava servit.


Coberta del llibre de Miquel López Crespí Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin, publicat per Edicions Can Sifre.

Però abans de criticar George Sand per haver escrit unes frases de circumstàncies caldria analitzar, és el primer que s'ha de fer, l'època i el temps concret en les quals varen ser escrites. Les campanyes rebentistes contra George Sand són completament injustes i, la majoria de vegades, fetes des d'una palesa ignorància.

Segurament seria absurd demanar seny i objectivitat a la reacció illenca. Tots sabem com les classes dominants mallorquines i els seus servidors intel·lectuals han tractat i tracten aquells o aquelles que han gosat destacar-se per les seves idees avançades. I no cal anar fins a la guerra de les Germanies ni a la traïció dels botiflers, els venuts partidaris illencs de Felip V, per a constatar-ho. L'extermini de l'esquerra i del nacionalisme progressista a les Illes en els anys de la guerra civil i posteriors ens forneix d'un munt d'exemples al respecte. És una història prou sabuda. Centenars i centenars de potencials Gabriels Alomars o Aurores Picornells foren exterminats de rel, alhora que falangistes i clergat enlairaven i enriquien aquells que havien treballat al servei de Franco i el règim feixista espanyol. Idèntica repressió a la realitzada per Felip V contra els defensors de les llibertats nacionals del Principat, València i les Illes. Igual persecució que la que va fer Ferran VII contra els partidaris de la Constitució de Cadis, els liberals del moment. És bo d'imaginar, coneixent la nostra història, el sotmetiment forçat al poder de terratinents i clergat, a governs aliens i colonitzadors, que George Sand representava per a aquests sectors el dimoni reencarnat. El dimoni seria tan sols una dèbil aproximació a com la veien en realitat. Més que una reencarnació del dimoni Sand era l'infern sencer sortint en massa del fons de la terra.

El cert és que els sectors reaccionaris de Mallorca veien en l'escriptora i activista republicana, en aquesta fervent lluitadora contra les idees reaccionàries del seu temps, l'alè de la Revolució Francesa, la força dels pobles que, com les antigues colònies de la corona britànica a Amèrica o les nacions que s'anaven desfent del colonialisme espanyol i de totes les barreres que els volien mantenir fermats a un sangonós passat feudal i clerical.

És des d'aquesta perspectiva que podem entendre els motius i la causa de les antigues campanyes rebentistes contra George Sand, i també les del present.

La campanya contra George Sand de començaments del 2004 i que per unes setmanes agafà una força inusitada coincidint amb els actes oficials del Consell Insular de Mallorca de proclamar filla adoptiva de Mallorca l'escriptora francesa, tengué lloc en els mateixos mesos en què Edicions Proa de Barcelona i Pagès Editors de Lleida editaven El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand. Com he explicat al començament d'aquest article, hi hagué nombrosos articles i també editorials en contra de la baronessa republicana. Cal dir que vaig participar en la polèmica procurant en tot moment centrar el debat, malgrat que sabia a la perfecció com era inútil provar de convèncer en res els instigadors de la campanya. Més que debatre amb els enrabiats vaig pensar en el lector, en aquella persona que, sense prejudicis, volgués saber per quins motius George Sand havia escrit unes frases desafortunades (i altres d'elogioses!) en referència als mallorquins feia dos-cents anys.

En aquesta línia, el primer article que vaig publicar fou el titulat "Defensa de George Sand" i sortí en El Mundo-El Día de Baleares (9-IX-04).

Miquel López Crespí

Escriptors mallorquins: la infantesa d´un autor pobler

Turmeda | 06 Juliol, 2006 19:20

"Sa Pobla 1955: records de Superman, El Capitán Trueno, El Jabato, El hombre araña, El llanero solitario, Roberto Alcázar y Pedrín, el TBO, 'Carpanta', 'Doña Úrsula', 'La familia Ulises', 'Zipi y Zape', 'Melitón Pérez', 'Los grandes inventos del TBO'...". (Miquel López Crespí)


Gaspar Aguiló i Maria Sureda: l'Escola de Música de sa Pobla i la Biblioteca Pública de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros.


L'Escola de Música de sa Pobla que dirigia el professor Gaspar Aguiló (el primer per l'esquerra, dret).

De tots els amics de la família serv memòria. De tothom vaig aprendre coses. En podríem fer un llibre de les influències de la infantesa! En Gaspar Aguiló Forteza va ser un d'aquells personatges claus en la vida d'un infant. Qui, a hores d'ara, podria imaginar que en un poble (sa Pobla) de mitjans dels anys cinquanta hi hagués un miracle que s'anomenàs "Escola de Música"? No tot eren patates, camions amunt i avall per a l'exportació, mongetes i cacauets, a sa Pobla. Més de cent alumnes (al·lots i al·lotes) anaven a classes de solfeig i de piano i, encara més miracle... amb el temps organitzà també... una escola de ballet clàssic! Gràcies al seu amor per la música, els al·lots i al·lotes d'aquella època (a través dels nombrosos concerts que organitzà en l'Escola Municipal de Música que ell dirigia) poguérem començar a estimar Litz, Mozart, Chopin, Bach, Albéniz, Txaikovski... L'Escola Municipal de Música de sa Pobla començà a funcionar a ple rendiment d'ençà el mateix moment de la seva obertura, a començaments de gener de 1957. Un any després, en el primer festival que s'organitzà com a fi de curs, els alumnes ja pogueren interpretar algunes peces de Verdi, Bizet, Borodín, Mendelssohn, Sorozábal, Schumann, Serrano i Gounod, entre d'altres compositors famosos. I l'ànima d'aquest miracle era, sens dubte, el meu mestre de solfeig, el recordat compositor Gaspar Aguiló!

Juntament amb la influència cultural de Gaspar Aguiló a sa Pobla hauríem de destacar la importància que tengué per a nosaltres l'existència de la Biblioteca Pública de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros en el carrer de l'Assalt, davant l'església; hi anàvem una bona colla d'al·lots i al·lotes. Vigilava amablement la nostra estada a la Biblioteca na Maria Sureda, que sempre tenia a l'abast d'aquell exèrcit inquiet i renouer les darreres biografies "exemplars" per a la nostra formació: vides de sants i màrtirs del cristianisme, relats dels conqueridors d'Amèrica, dels generals de la croada contra la República... La vida i miracles de Ruth, la moabita, de la Reina Esther, de doña Jimena l'esposa del Cid Campeador; de Santa Eduvigis, la duquessa de Polonia. No hi mancaven tampoc, en aquells prestatges que ens havien de "formar", diverses "vides" (biografies) d'Isabel la Catòlica, de Santa Joana d'Arc i d'Agustina d'Aragó. I què hem de dir de la vida de Santa Teresa de Jesús o de la mort gloriosa del fill del general Moscardó, l'heroi de la defensa de l'Alcázar, que ("cual nuevo Guzmán el Bueno") preferí que matassin el seu fill estimat abans que lliurar l'acadèmia militar a "las hordas marxistas que querían esclavizar España". Eren els llibres que, en plena dictadura franquista, les autoritats imaginaven útils per a la "formación del patriota español, del católico practicante". Cal dir que el que més ens interessava de la nostra secció no era precisament aquella caterva d'exòtiques i sovint incompresibles vides "heroiques". El que més ens delia eren els darrers exemplars de "tebeos", fossin aquests El Capitán Trueno, El Jabato, Superman, El hombre araña, El llanero solitario, Roberto Alcázar y Pedrín... i sobretot la famosa col·lecció Hazañas Bélicas i el popular TBO, amb les aventures de l'etern afamagat "Carpanta", "Doña Úrsula", "La familia Ulises", "Zipi y Zape", "Melitón Pérez", "Los grandes inventos del TBO", "Las aventuras de Eustaquio Morcilón", "El Reyecito" i molts d'altres personatges que il·luminaren amb la seva màgia els anys de la infantesa.

La Biblioteca Pública de la Caja de Pensiones ja era una institució a mitjans dels cinquanta. Va ser inaugurada per les festes de Sant Antoni de 1952 i, malgrat que als seus inicis no eren gaires els poblers que la visitaven, amb el temps va esdevenir un instrument de formació bàsic per a sa Pobla. Les al·lotes ja més granades, de quinze i setze anys, per posar-ne un exemple, hi anaven a cercar revistes de "corte y confección", obres d'educació social, biografies de personatges famosos... Record, malgrat que jo era massa jove per a sentir-me interessat per tan elevades matèries, que na Maria Sureda, sempre dins les seves possibilitats, procurava tenir al dia les seccions de filosofia, religió, ciències socials, belles arts, literatura, història, la Secció Infantil... que era la nostra, indubtablement. Consultant la paperassa del meu arxiu comproves que cap a l'any 1958 la Biblioteca ja tenia unes existències de més de dos mil exemplars (uns propietat de la Caja de Pensiones, altres de l'Ajuntament). I el més impressionant era constatar que l'any 1957 la Biblioteca havia tengut prop de quinze mil lectors amb un total de divuit mil llibres consultats! I encara n'hi ha que ens diuen "pataters"! Voldria saber, amb paper en la mà, quants pobles de Mallorca -o de l'Estat- consultaven, devers 1957, un total de divuit mil llibres anuals de ciències socials, filosofia, geografia, biografies, història i filologia. I encara més, en la "España Imperial" de l'emigració forçada a Amèrica, França o Alemanya, quants pobles podien permetre's el luxe de gaudir d'una Escola Municipal de Música, amb professors i professores, vinguts especialment de Ciutat, que donaven classes de ball a les al·lotes de sa Pobla?

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell de Mallorca-Ajuntament de sa Pobla, 2002)

Poetes catalans d'ara. Poesia mallorquina i memòria històrica

Turmeda | 06 Juliol, 2006 10:39

"L'autor és ben conscient que aquell món d'il·lusions i sensacions, l'ample univers de la joventut, ha desaparegut, esmicolat per l'embranzida de les estacions. Però el record és una forma de servar el més preuat per al poeta: la primera besada, el batec del cor quan travessaves per primera volta la frontera, els sentiments que poblaven de somnis i juraments per acomplir quan eres davant el mur dels afusellats..." (Miquel López Crespí)

Les ciutats imaginades: Josep M. Llompart en el record


Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades, premi de poesia Ciutat de Tarragona 2005.

Mallorca 2006. El mestratge intel·ligent de Josep M. Llompart fa temps que desaparegué d'aquestes contrades. Un personal gens subtil i sovint d'un provat sectarisme prova de substituir-lo. Malauradament aquell home, la seva manera d'entendre la necessària construcció dels nostres fonaments culturals, no ha trobat substitut. És un petit exemple del que enyoram, dels buits que sentim dins nostre, de la nostàlgia que a vegades plana damunt el nostre esperit. No és estrany que pugnem amb totes les nostres forces per a deixar constància dels instants de plenitud que hem viscut en l'adolescència i joventut. Si abans ho hem fet en escrits en forma d'assaig o de memòries, també hem volgut conrear la forma poètica, la més apropiada per a deixar constància de la nostàlgia, els sentiments més profunds. Quina força evocadora la del verb ben trobat, la de la metàfora ben cisellada, la del vers amb les paraules justes i mesurades per a parlar de l'amor, de la vida que va passant, el paisatge, la lluita dels homes, l'esperança en un món més just i solidari! Això és el que ens seduïa i ens sedueix en el moment de posar-nos a la tasca de recuperar les efímeres, però sòlides emocions del passat.



Els guanyadors dels premis literaris Ciutat de Tarragona 2006. L'escriptor Miquel López Crespí és el primer per la dreta.

A mesura que els anys han anat avançant, i pens que ho podem constatar en cada un dels poemes que formen Les ciutats imaginades, s'han fet més reals i presents els moments d'intensa felicitat o de dolor que hem viscut. Nostàlgia per un món que s'esvaneix juntament amb nosaltres. Seguretat que potser no quedarà res de les il·lusions que alletaren els anys d'empenta, de feina i de revolta de padrins i pares, si no en deixam constància. Així d'injust i d'inclement és el temps amb els nostres instants evanescents de gaudi i esperança. En el primer poema, en els tres versos inicials que obren el poemari, en un poema titulat "Roma", ja es veu ben clarament quina és la intenció de l'autor i com s'evidencia de bon principi aquest desig ferotge de recuperar els instants feliços. Hores que mai més no tornaran per molt que ho provem amb el nostre dèbil exèrcit de metàfores, de treballades paraules i recerques nocturnes pels diccionaris i els més fondos replecs de la memòria. Presència d'un llunyà i oblidat amor juvenil pels carrers empedrats de Roma, primeres besades al costat de les runes del Panteó mentre un grapat d'al·lots que surten d'escola, encuriosits, ens volten ballant i fent-nos jutipiris. El poema comença així: "Marxar vora teu novament, / sentint dins les venes com bateguen / altíssims reductes de tendresa inexplorada. / Palpar, / amb gest molt lent, / les pedres antigues del Panteó, / venerables. /".

La intenció de l'autor s'especifica igualment en el poema "La neu del Taiget al sol ixent", quan llegim: "S'ha fet de nit. / Fer arqueologia amb els records? / ¿Provar de retrobar les emocions del moment, / les cisellades paraules que pronunciàrem, / cada un dels gests / que s'atansaven apassionadament al voltant dels nostres cossos?". Més que "fer arqueologia amb els records", l'afirmació del segon vers del poema, el que el poeta pretén, sabent com s'esmuny la vida a cada moment que passa, és anar a la recerca de les emocions autèntiques, les "cisellades paraules que pronunciàrem" i, sobretot, tenir ben presents en la memòria "cada un dels gests que s'atansaven apassionadament al voltant dels nostres cossos".

L'autor és ben conscient que aquell món d'il·lusions i sensacions, l'ample univers de la joventut, ha desaparegut, esmicolat per l'embranzida de les estacions. Però el record és una forma de servar el més preuat per al poeta: la primera besada, el batec del cor quan travessaves per primera volta la frontera, els sentiments que poblaven de somnis i juraments per acomplir quan eres davant el mur dels afusellats...

En els poemaris dels quals hem parlat en altres alticles, concretament en El cant de la sibil·la, Calendaris de sal. Temps moderns: homenatge al cinema i en aquest darrer, Les ciutats imaginades, hi ha, com ja he indicat en altres articles, una preocupació especial per defugir qualsevol mena de construcció poètica hermètica o recargolada. Ben al contrari, la feina final de redacció de cada una d'aquestes obres anava enfocada a treballar la paraula i la utilització de la metàfora en una línia de simplificació que obrís el vers a la comprensió més diàfana. Tenc amics del ram de la ploma que fan un treball tot al contrari del que jo he fet a Les ciutats imaginades, per exemple,. Treballen els primers materials simples i comprensibles de les inicials redaccions fins a complicar-ho el més possible amb ajut de gramàtiques, manuals de versificació, diccionaris de la llengua... A vegades pot sortir un "bon producte", no ho negaré, i fins i tot pot arribar a ser comprensible per al lector normal que ha comprat el llibre. Altres vegades, una supèrflua complicació verbal dificulta la comprensió i envolta els poemes d'una pedanteria i falsa autosuficiència que denota l'artificiositat del treball realitzat per l'autor. Moltes paraules; res de contingut. Simple buidor formal.

Es tractava de deixar constància, fragmentària, incompleta com ho és la mateixa vida, d'experiències, viatges, fets contrets, realitats i subjectivitats que tenien una estreta relació amb les ciutats que havia visitat l'autor en èpoques remotes o feia poc i, també, amb les esperances del millor d'una generació, aquella que, a finals dels anys seixanta i començaments del setanta, se sent atreta per les idees de llibertat i justícia social que planaven arreu en la lluita contra la dictadura. Tanmateix, Les ciutats imaginades s'ha anat bastint enmig d'una barreja d'emocions que de forma inconscient traspuen la desesperada marxa de l'home a la recerca d'una antiga i imaginària felicitat per totes les geografies que hem conegut. És evident que l'autor sap a la perfecció que res no trobarà en els decorats que l'envolten a no ser que el seu interior sigui ric en experiències, principis i coneixences. Però davant la fugidesa del temps que s'escola com l'aigua entre els dits sovint retornen, amb ritme furiós, provant d'aturar el riu de sang que brolla de les venes dessagnant el poeta, els homes dempeus, els records més estimats, les accions de la humanitat sencera quan s'aixecava des dels fondals de la misèria, l'oblit i l'esclavatge dient, Prou!

Miquel López Crespí

Escriptors catalans i marginació literària

Turmeda | 05 Juliol, 2006 07:47

Els problemes de l'escriptor català.

"Llorenç Capellà, Lluís Alpera, Josep M. Llompart, Mateu Morro, Joan Buades, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Antònia Vicens, Lluís M. Xirinacs, Pere Rosselló Bover, David Jou, Rosa M. Colom, Cecili Buele, Miquel Mas Ferrà, Eusèbia Rayó, Alexandre Ballester, Llorenç Buades, Carles Manera, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Morell, Josep Massot i Muntaner, Damià Pons, Quim Gibert, Antoni Mir, Neus Santaner, Miquel Rayó, Jaume Obrador, Bartomeu Fiol, Miquel Julià, Ignasi Riera, Ferran Lupescu, Vicenç Calonge, Olga Xirinacs, Víctor Gayà, Joan Triadú, Maite Salord, Maria Antònia Munar, Neus Canyelles, Albert Hernández, Teresa Gelpí..."


Coberta del llibre de Miquel López Crespí Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart.

De la problemàtica de l'escriptor, dels entrebancs que els nostres intel·lectuals tenen per aconseguir donar a conèixer la seva obra entre el possible públic lector en vaig parlar en els capítols "Escriptors mallorquins a Barcelona: per la unitat territorial i cultural dels Països Catalans" i "En defensa dels escriptors catalans", pàgines 153-159 del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge Josep M. Llompart (Palma de Mallorca, Edicions Cort, 2003). Cal dir, emperò, que tot el llibre vol ser una reivindicació del nom i l'obra d'alguns dels escriptors mallorquins oblidats o marginats pel neoparanoucentisme dominant. Els capítols dedicats a Antoni Vidal Ferrando, Joan Soler Antich, Miquel Ferrà Martorell, Pere Rosselló Bover, Miquel Mas Ferrà, Josep M. Llompart o Joana Serra de Gayeta així ho demostren.

La supressió de les veus d'alguns dels escriptors més destacats de les Illes, País Valencià i el Principat, entre els quals podíem anomenar Miquel Ferrà Martorell, Pere Capellà, Guillem Frontera, Martí Maiol, Olga Xirinacs, Damià Huguet, Antoni Vidal Ferrando, Josep Maria Benet i Jornet, Antoni Mus, Joan Mas, Jaume Pomar, Antoni Serra, Llorenç Moià, Guillem Colom, Miquel Mas Ferrà, Jaume Santandreu, Guillem Cabrer, Josep Melià o, també, qui signa aquestes retxes, va fer escriure un indignat article de protesta a Llorenç Capellà que va sortir publicat en el Diari de Balears el 16 de juliol de 1998. L'escriptor Joan Guasp també feia sentir la seva veu de protesta contra els silencis i marginacions que comentam en un article publicat en el diari Última Hora el 26 d'agost de 1998. També protestava Olga Xirinacs per la marginació a què era sotmesa en algunes enciclopèdies de la literatura catalana i ho feia saber a tots els socis de l'AELC en carta signada a Tarragona el 20 de maig de 1999. L'autor i investigador solleric, Miquel Ferrà Martorell s'afegia a l'estol d'intel·lectuals que denunciaven tantes martingales i marginacions en un article publicat en el Diari de Balears el 6 d'abril de 1999.

La consciència dels fets que s'esdevenien, la brutalitat del control del comissariat neoparanoucentista era denunciada públicament. Però normalment, llevat aquestes excepcions, l'escriptor té por d'expressar la seva protesta. La solitària feina de l'escriptor, els anys d'aïllament que comporta provar de bastir una obra digna i de qualitat, fan que l'escriptor no se senti amb prou forces per a combatre les màfies i camarilles literàries, els diversos grups de pressió que, des de l'ombra dels despatxos d'institucions, universitats i mitjans de comunicació, enlairen amics i amigues, silencien, blasmen contra l'obra dels que, en el fons, consideren autors que poden posar en evidència el cànon establert.

Alhora que alguns s'entesten en la marginaciò i destrucció de l'obra de determinats autors i malden per provar de dirigir la nostra literatura envers els paranys del neoparanoucentisme, enlairen tota mena de botiflers i intel·lectuals conformistes. Mentre s'oblida el mestratge i l'obra de Joan Fuster, Manel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Gonçal Castelló o Salvador Espriu, per dir uns noms, es reten eterns homenatges a coneguts col·laboradors amb el feixisme.

Sovint el cànon que pretén establir el comissariat neoparanoucentistas és això mateix: una patètica mascarada que basteix el buit. Una patètica mascarada a la qual és difícil enfrontar-se. L'escriptor aïllat dins del seu despatx, normalment sense poder institucional, acadèmic, polític o econòmic al darrere, no pot fer front a les camarilles i grups de pressió que han dominat el nostre panorama cultural aquests darrers vint-i-cinc anys.

Per això mateix, acostumat a tota aquesta mena de campanyes rebentistes i de silencis, em feia certa gràcia constatar com, al cap dels anys, la feinada feta en aquest sentit per les camarilles neonoucentistes no havia servit de gaire cosa. Les desenes de llibres de poesia, narrativa, teatre i assaig eren en els prestatges de les llibreries. Tota mena d'enciclopèdies deixaven constància històrica de la seva existència i, el que era més important, una sèrie de grans intel·lectuals independents, lluny del servilisme i el control neonoucentista damunt la nostra cultura, començaven, dins de les seves possibilitats a rompre el cercle de silenci, la marginació que planava sobre la nostra obra i sobre la de tants escriptors catalans contemporanis.

Em referesc als articles que damunt la meva obra han publicat els més diversos intel·lectuals dels Països Catalans, treballs signats per Llorenç Capellà, Lluís Alpera, Josep M. Llompart, Mateu Morro, Joan Buades, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Antònia Vicens, Lluís M. Xirinacs, Pere Rosselló Bover, David Jou, Rosa M. Colom, Cecili Buele, Miquel Mas Ferrà, Eusèbia Rayó, Alexandre Ballester, Llorenç Buades, Carles Manera, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Morell, Josep Massot i Muntaner, Damià Pons, Quim Gibert, Antoni Mir, Neus Santaner, Miquel Rayó, Jaume Obrador, Bartomeu Fiol, Miquel Julià, Ignasi Riera, Ferran Lupescu, Vicenç Calonge, Olga Xirinacs, Víctor Gayà, Joan Triadú, Maite Salord, Maria Antònia Munar, Neus Canyelles, Albert Hernández, Teresa Gelpí...

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (22-II-05)

.

Literatura mallorquina: llibres imprescindibles (III)

Turmeda | 03 Juliol, 2006 17:57

"Damià Pons: Punt final és un extens catàleg d’imatges, cadascuna de les quals ha de ser afrontada pel lector pel lector amb tot el risc que sempre representa escodrinyar el món sense senyalitzacions ni guies iniciàtiques. De bon principi, cada poema és en gran part una caixa plena d’obscuritats. Tan sols si ens hi ficam dedins, si n’escoltam els sons i en tocam els volums, podrem reconstruir el sentit profund que s’hi amaga”.

Punt final (Editorial Moll) (1)


Damià Pons i Pons i Miquel López Crespí. Presentació de Punt final.


Per Salvador Rigo, professor, llicenciat en Humanitats per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

Malgrat pugui semblar una paradoxa, Miquel López Crespí, que ha publicat poemaris en les millors editorials dels Països Catalans, en tota la geografia de la nostra terra, de València a Andorra, de Barcelona a Maó, d’Eivissa a Alacant, trigà molts d’anys a veure editada la seva obra poètica a Mallorca. Potser ha estat la indiferència de l’autor envers els fastos literaris, la no pertinença de l’escriptor a cap dels clans i camarilles que pugnen per controlar el panorama literari illenc i que, malauradament, amb les seves bregues contínues també contribuieixen a desertitzar el món cultural català.


Coberta del poemari de Miquel López Crespí Punt final.

La recent publicació del recull de poemes Antologia (1972-2002) publicat per l’Editorial Turó de sa Real, llibre que conté un petit resum dels més de trenta anys de conreu de la poesia per part de l’autor de sa Pobla i que ens permet conèixer algunes obres de vint-i-un poemaris de Miquel López Crespí, ens confirma en la nostra impressió. Un altre autor, amb els premis de Miquel López Crespí, amb una obra reconeguda des de Josep M. Llompart a Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet o Lluís Alpera, sense oblidar les crítiques positives escrites per Antoni Vidal Ferrando, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila, Lluís Alpera, Bartomeu Fiol o Àngel Terrón, hauria mogut cel i terra per veure els seus poemaris editats. Però Miquel López Crespí s’ha estimat més que el temps fes la seva feina sense haver d’anar a suplicar a ningú per l’edició d´un llibre. Per això Punt final, com abans ho va ser El cicle dels insectes, ambdues obres editades per Moll en la prestigiosa col·lecció La Balenguera, serviren per a rompre el silenci que s’havia anat bastint entorn de l’obra poètica del nostre autor. Com va escriure l’escriptor Damià Pons i Pons: "Punt final és un extens catàleg d’imatges, cadascuna de les quals ha de ser afrontada pel lector pel lector amb tot el risc que sempre representa escodrinyar el món sense senyalitzacions ni guies iniciàtiques. De bon principi, cada poema és en gran part una caixa plena d’obscuritats. Tan sols si ens hi ficam dedins, si n’escoltam els sons i en tocam els volums, podrem reconstruir el sentit profund que s’hi amaga”.

1) Punt final (Palma, Editorial Moll, 1995)

Escriptors mallorquins i valencians: la solidaritat de l'esquerra

Turmeda | 01 Juliol, 2006 16:34


València 2003. Albert Hernàndez Xulvi, a la esquerra de la fotografia i Miquel López Crespí, a la dreta. L'any 2003 l'escriptor Miquel López Crespí havia guanyat un dels premis de poesia més importants del País Valencià, el Ciutat de Xàtiva amb el poemari Lletra de batalla. Lletra de batalla seria editada posteriorment per Bromera Edicions.

"Miquel López Crespí és, en definitiva, un veritable home de lletres que ha participat activament en la vida cultural de les Illes. És un d'aqueixos escriptors que, com altres insignes intel·lectuals mallorquins -Mossèn Alcover, Francesc de B. Moll, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep Maria Llompart-, es troba a tota hora disposat a oferir el millor de si mateix dins la lluita de la identitat com a poble, enfront de la fagocitosi que pateixen les llengües autòctones". (Lluís Alpera)

Escriptors mallorquins: Miquel López Crespí

Per Albert Hernàndez i Xulvi, escriptor

Vaig conèixer Miquel López Crespí una nit freda d'hivern del 8 de novembre de 1990 allà a Ordino (Andorra), en el sopar de lliurament dels premis literaris de la "XIII Nit Literària Andorrana" (recorde que vestia completament de negre). Vam ser guardonats, indistintament, ell en el premi de poesia, i jo en el de novella. Des d'aquella nit vam fer amistat. He de dir que jo el coneixia abans per un article que va publicar un rotatiu valencià sobre ell. López Crespí és un bon escriptor. Com va escriure Lluís Alpera en Paraula de poeta (Col·lecció Poemes Essencials, núm, 11, Ciutat de Mallorca, Conselleria d'Educació i Cultura, 2001): "Miquel López Crespí és, en definitiva, un veritable home de lletres que ha participat activament en la vida cultural de les Illes. És un d'aqueixos escriptors que, com altres insignes intel·lectuals mallorquins -Mossèn Alcover, Francesc de B. Moll, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep Maria Llompart-, es troba a tota hora disposat a oferir el millor de si mateix dins la lluita de la identitat com a poble, enfront de la fagocitosi que pateixen les llengües autòctones. Val dir que López Crespí ha lliurat i continua lliurant moltes batalles cultural pel redreçament del català a les Illes, en primer lloc, i a la resta del domini lingüístic des de fa molts d'anys".


Coberta del llibre de narracions Crònica de la pesta publicat per Llibres del Segle l'any 1993.

Antoni Vidal Ferrando, l'escriptor i poeta de Santanyí, parlant de Revolta (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 2000), un conegut poemari de Miquel López Crespí, va definir l'autor de de sa Pobla amb aquestes paraules: "Me'n record de la primera vegada que vaig conèixer personalment Miquel López Crespí. Era pel gener del vuitanta-sis, durant la proclamació dels premis Ciutat de Palma. Gràcies a la benevolència del jurat, del qual ell havia estat membre, jo havia guanyat el de poesia. Abans que qualcú me'l presentàs, aquella nit, ingènuament, m'imaginava que en Miquel devia ser un d'aquests personatges de moda que no es poden treure de sobre els admiradors. No endebades podia ostentar la doble condició d'escriptor i de líder de la resistència contra la bèstia negra de la dictadura. En certa manera, jo el veia com el paradigma de tot el que a mi, m'hagués agradat ser. No sé com, el seu mite es mantenia incòlume en algun dels últims reductes de la meva innocència, quan el nou ordre ja havia deixat ben clar que no posava messions per l'altruisme ni per l'intellecte, sinó per la hipocresia i la mediocritat".

Miquel López Crespí és novel·lista, autor teatral, poeta, historiador i assagista. L'any 1968 l'escriptor començà les seves col·laboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Baleares, Cort...

López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novel·la, contes, teatre i narrativa juvenil, entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974" i "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa, "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novel·la (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de poesia "Ciutat de Castelló 1985", Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol" de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Premi de Poesia "Ciutat de Xàtiva-Ibn Hazn 2003", Premi Estatal de Literatura "Camilo José Cela", etc, etc.

D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig entre els quals podríem destacar: Crònica de la pesta (contes); L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L'amagatall (novel·la); Cultura i antifranquisme (assaig); L'obscura ànsia del cor (poesia); El cicle dels insectes (poesia); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novel·la); Revolta (poesia); Un violí en el crepuscle (poesia); Rituals (poesia); Estat d'excepció (novel·la); Un tango de Gardel en el gramòfon (narrativa); Perifèries (poesia); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig).

Evidentment, ser prolífic no és un defecte (molt al contrari, això significa que té molt a dir), sempre que siga acompanyada d'una bona producció literària. Aquest és el cas de Miquel López Crespí, que en les seues novel·les, contes, poemes, assaigs i textos teatrals, sempre manté una coherència de fons, de lluita permanent, com un escriptor compromès amb la seva ideologia, que de forma natural apareix amb força en el seu món literari. Tots els que el coneguem sabem que té molt ben après l'ofici d'escriure. Té un nivell alt, i d'una manera visible ací estan els nombrosos premis literaris pertot arreu del nostre arc mediterrani sense oblidar els guardons internacionals. Ha publicat en prestigioses editorials; així ho acrediten cinquanta llibres publicats. Alberto Moravia va dir una vegada que els escriptors sempre escrivim el mateix llibre. És possible? Però en el cas de López Crespí, en la quantitat de textos publicats, es fa difícil eixa mena de sentencia.

El que primer vaig llegir de Miquel López Crespí: sempre recorde una narració curta; em ve a la memòria el conte "Una dona mallorquina" que vaig llegir fa la tira d'anys i he de dir que em va impactar. La construcció del relat, els adjectius precisos, eixa profunditat en el coneixement de l'ambient social en que està ubicat, és perfecte. El tan difícil, i poc reconegut, relat curt, en el nostre país, però, ací té un dels màxims exponents. També vull felicitar-lo per les novel·les, ambientades en la nostra "Guerra Civil". A mi particularment m'agrada el realisme, el verisme, i les metàfores ajustades en les seues descripcions (novel·lar la realitat no és gens fàcil). De veres que tinc ganes de llegir una de les seues novel·les premiades, naturalment El darrer hivern de Chopin i George Sand. El llibre que narra la presència en Mallorca de l'escriptora francesa George Sand en la dècada dels anys trenta sel segle XIX. Crespí és un autor d'una extensíssima obra multidisciplinària.

Diuen que el primer que té a fer un escriptor és no avorrir, ser clar, en els seus conceptes. A Miquel mai no el podran acusar d'això. Perquè els seus personatges de ficció són de carn i ossos, són autèntics i cobren vida en llegir-los o en veure'ls representats. Ell és un escriptor vitalista amb idees d'esquerra, compromès amb els desheretats (seria trist pensar que la dreta, a més de tenir els diners i el poder, també tingués la raó). Tant de bo tots els esquerrans visquérem com pensem!

Avui sembla que encara l'esquerra haja de travessar el desert de la incomprensió per a poder ser una majoria, en un país que no sol recordar la seua pròpia història. Dit i debatut, ja ens agradaria que molts escriptors en la nostra llengua tingueren el nivell literari de Miquel López Crespí. Guanyador de tants premis i segurament envejat per una colla de lletraferits que no acaben de perdonar-li la quantitat aclaparadora d'èxits. Diuen també que un dels primers manaments d'un escriptor és fer-se entendre. No es deuria fer florideses amb el llenguatge i darrere no tenir una bona història que contar. Miquel López Crespí té la lliçó ben apresa. És un escriptor de raça innegable. Des d'ací la meua més expressiva enhorabona.

Cecili Buele (ERC), Miquel López Crespí i la nostra memòria històrica

Turmeda | 30 Juny, 2006 10:55

Memòria històrica de la lluita antifranquista: L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970


Cecili Buele. Intervenció en el Congrés de Diputats.

Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca

"Les planes d'aquest llibre -que jo recomanaria que llegissin totes aquelles persones interessades en la marxa del nostre país- giren entorn d'aquells anys, considerats per alguns com els més revolucionaris d'aquest darrer mig segle, al voltant del mític 68" (Cecili Buele)

He llegit el llibre de López Crespí. He tengut l'oportunitat de fruir-ne l'estil literari, d'acostar-me una mica més intensament als fets que s'hi esmenten, de conèixer una mica millor els personatges que hi apareixen... Les planes d'aquest llibre -que jo recomanaria que llegissin totes aquelles persones interessades en la marxa del nostre país- giren entorn d'aquells anys, considerats per alguns com els més revolucionaris d'aquest darrer mig segle, al voltant del mític 68. L'època a la qual fa referència L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, m'aglapeix de ple com a estudiant al Seminari Diocesà, primer, i, després com a collaborador de Pau Oliver a la parròquia de Sant Nicolau, i de Sebastià Capó a la de Santa Catalina Thomàs.


Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

Això vol dir que, pel que respecta al meu temps d'estudiant, ben poquetes coses d'aquelles que hi apareixen varen poder esser conegudes per mi, al mateix moment que es produïen; tot i que més tard sí que n'he tengut una coneixença més marcada. Però és que aleshores vivíem com a acampanats dins un edifici de vastíssimes proporcions arquitectòniques, i amb molt poques finestres obertes a la panoràmica sociopolítica del que succeïa a l'exterior.

Tot i amb això, s'ha de dir que la generació dels clergues mallorquins de l'any 68 -entre els quals em sent molt orgullós de trobar-me- no n'érem del tot al marge, d'allò que passava als carrers i places de Ciutat. Malgrat que no disposàvem del més mínim suport provinent de la institució eclesiàstica d'aquella època, sense saber ben bé què, alguns de nosaltres ja havíem sabut enginyar-nos per mostrar-hi no pocs signes de rebellió manifesta contra la tradicional i arcaica formació humanística, filosòfica i pastoral que se'ns pretenia inculcar.

La lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí, la veig com una bella i exquisida remembrança i de fets d'aquella època

La lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí, la veig com una bella i exquisida remembrança i de fets d'aquella època. Hom pot comprovar-hi que alguns d'aquests noms i fets, amb el pas del temps, s'han anat empolsint o esfumant de mica en mica. D'altres n'hi ha, emperò, que encara ara són ben significativament presents dins la nostra societat illenca, tot i que en molts de casos hi esdevenen ben poc recognoscibles, per un motiu o un altre.

Cal no oblidar que moltíssima gent que avui en dia passa més tost com a desapercebuda als nivells públics de l'Administració, aleshores podia esser considerada realment com l'ànima motriu de la nostra societat mallorquina majoritàriament força endormissada. O per contra, gent que avui en dia llueix a les totes amb un cert tarannà de persona pública, es pot dir que aleshores romania dins la més gran de les nullitats acadèmiques, socials o polítiques.

No tothom era antifranquista llavors. Ni tothom era a favor de l'autonomia. Ni tothom defensava per a les nostres Illes la construcció d'una Comunitat Autònoma

Un altre aspecte que m'agradaria remarcar -del llibre de Miquel López Crespí- és que, tot i les aparences d'avui en dia, no tots aquests homes i aquestes dones -als quals fa referència directa o indirecta- es comportaren ahir de la mateixa manera com actuen ara. Ni prop fer-hi! Per dir qualque cosa, no tothom era antifranquista llavors. Ni tothom era a favor de l'autonomia. Ni tothom defensava per a les nostres Illes la construcció d'una Comunitat Autònoma. Ni tothom considerava com un autèntic idioma la nostra parla mallorquina. Ni tothom s'apuntava a defensar els nostre territori i les aigües de les nostres mars. Què va, ni d'un bon tros.

Molts dels qui avui ens governen, pensaven i afirmaven que "el General Franco era molt bon governant, el millor de tot el temps"; que "Espanya no deixaria mai de ser com era, un Estat totalment centralitzat a Madrid, fins i tot pels assumptes més quotidians"; que "nosaltres, els illencs, mai no arribaríem a constituir-nos en Comunitat Autònoma", que "d'Estatut d' Autonomia ni n'hem tengut, ni en tendrem mai"; que "la llengua catalana no té res a veure amb la nostra parla mallorquina"; que "els alumnes de les nostres escoles no tenen per què haver d'estudiar i aprendre català: se'ls ha de poder eximir d'aquesta 'assignatura'"; que "els treballadors d'hosteleria són uns exagerats quan reclamen drets tan elementals com poder estudiar, menjar o dormir bé"; etc., etc. Això parlaven llavors, i crec que encara ara ho farien si arribaven a tenir la gosadia de manifestar públicament allò que realment senten per dedins.

Si una conclusió he tret de la lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí és que la vertadera història del nostre poble no la faran els homes públics

Si una conclusió he tret de la lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí és que la vertadera història del nostre poble no la faran els homes públics. Aquests sempre solen anar a remolc de les circumstàncies, darrera el ritme que va imposant, d'una manera o una altra, la situaciò que va travessant la societat civil en el seu conjunt. Això, d'una primera impressió. Però és que també arrib a veure molt més clar que són precisament els elements més febles de la nostra societat els que en realitat la sostenen, mantenen i aguanten damunt les pròpies espatlles, amb les pròpies butxaques o amb el propi vot de confiança -sovint donat per aquell qui diu "perquè no queda més remei", d'altres vegades aportat com qui s'estima més suportar "lo dolent conegut que lo bo per conèixer"-.

Crec que una de les grans descobertes, alhora que la plasmació d'un enardit elogi, que fa aquest llibre de Miquel López Crespí, és aquesta: encara ara hi ha persones que, si en altre temps romanien ben actives dins la clandestinitat, treballant a favor del nostre poble, avui en dia ho continuen fent, tant o més activament, i també dins l'anonimat. Pentura fins i tot molt més intensament que molts d'aquells altres que surten i apareixen constantment omplint planes i programes de mitjans de comunicació.

L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 d'en Miquel López Crespí esdevé així, un càlid i fervent homenatge a totes aquelles persones anònimes que, avui també, han de continuar treballant "clandestinament" a favor del nostre poble.

Publicat a la revista L'Estel

Escriptors mallorquins i compromís polític: per un bloc d'esquerra com cal

Turmeda | 29 Juny, 2006 11:46

Coalició electoral amb UM o bloc d'esquerra nacionalista?

"No necessitam vividors del romanço sinó homes i dones com els que aturen les excavadores a Eivissa, com els que surten a defensar la llengua i la nostra cultura, els drets de les classes populars de les Illes sempre menyspreats per un capitalisme salvatge i especulatiu que farà de la nostra terra un desert d'asfalt i formigó per a clavar-hi allà dalt la bandera de la victòria franquista amb el brau de l''Espanya imperial'. (Miquel López Crespí)


Fanny Tur i l'escriptor Miquel López Crespí el dia de la presentació del poemari Rituals amb el qual l'autor de sa Pobla havia guanyat el Premi de Poesia Illa de Formentera 2001. Fanny Tur i Miquel López Crespí sempre han estat a l'avantguarda de la lluita en defensa del nostre territori i de la cultura catalana.

"Just fa uns dies, a diferència del que l'amic Biel Barceló proclamà quan guanyà el Congrés, el bloc d'esquerres s'ha convertit en 'bloc nacionalista', apte per a admetre Unió Mallorquina. Com quedam? Si s'havia de fer un bloc d'esquerres era evident que no hi havia lloc per Maria Antònia Munar i tots els seus. Ens demanam d´on i com ha sortit aquesta nova proposició. O és que ara UM s'ha convertit en l'avantguarda del nacionalisme progressista i ecologista? Sincerament no s'entenen tants canvis accelerats a no ser que tenguin relació amb l'apropament, precisament envers Maria Antònia Munar, de la majoria d'agrupacions que són sota la influència del batle de Vilafranca, Jaume Sansó, de l'ex de Santa Eugènia, Mateu Crespí, o de Josep Gomila. Ens demanam si la conversió del 'bloc d'esquerres' en 'bloc nacionalista' és producte d'aquesta canviant i complicada situació electoral. Alhora, més que una clara estratègia per anar bastint una força alternativa a la dreta que ens malgoverna ens trobaríem davant una direcció, la del PSM, partit per al qual sempre he demanat el vot, per a la qual més que una estratègia amb vistes al futur tan sols hi hauria el conegut tacticisme de passar un dia per arribar a l'altre i ja veurem el què s'esdevé. I Així sincerament no anam a part ni banda". (Miquel López Crespí)


Pilar Costa i Miquel López Crespí, sempre a l'avantguarda de la defensa de la cultura catalana i del nostre territori. Fotografia de l'any 2001 corresponent al dia de la presentació a Eivissa del poemari de Miquel López Crespí Rituals.

Els problemes del PSM s'han agreujat al màxim d'ençà el Congrés en el qual decidiren presentar-se a les eleccions del 2007 juntament amb EU, ERC i els Verds en una coalició electoral que alguns confonen amb un bloc d'esquerres. Nombroses agrupacions han abandonat el partit i, som a l'estiu, ja han començat els sopars i les trobades per a coordinar-se lluny de la direcció de Gabriel Barceló i Nanda Ramon. Però els problemes no vénen tan sols produïts per les agrupacions que han marxat i, pel que sembla, es van apropant a Maria Antònia Munar; sinó que també procedeixen dels canvis sobtats d'estratègia que mantenen militants i tot l'electorat del nacionalisme progressista sense saber què fer en unes circumstàncies tan canviants.

Som molts els que des de fa anys demanam una regeneració de la vida política, la retirada dels polítics que feren malbé el nostre Pacte de Progrés i, també, l'inici d 'un procés de construcció d´una força política, un bloc d'esquerra nacionalista que tendria molt poc a veure amb una simple coalició electoral bastida a les totes i feta només per a servar un parell de sous i cadiretes. Confiàvem que Gabriel Barceló aniria en aquesta línia i per això sovint hem donat suport públic a la idea de nova força política illenca, de bloc d'esquerra nacionalista. Però no guanyam per ensurts. Just fa uns dies, a diferència del que l'amic Biel Barceló proclamà quan guanyà el Congrés, el bloc d'esquerres s'ha convertit en "bloc nacionalista", apte per a admetre Unió Mallorquina. Com quedam? Si s'havia de fer un bloc d'esquerres era evident que no hi havia lloc per Maria Antònia Munar i tots els seus. Ens demanam d´on i com ha sortit aquesta nova proposició. O és que ara UM s'ha convertit en l'avantguarda del nacionalisme progressista i ecologista? Sincerament no s'entenen tants canvis accelerats a no ser que tenguin relació amb l'apropament, precisament envers Maria Antònia Munar, de la majoria d'agrupacions que són sota la influència del batle de Vilafranca, Jaume Sansó, de l'ex de Santa Eugènia, Mateu Crespí, o de Josep Gomila. Ens demanam si la conversió del "bloc d'esquerres" en "bloc nacionalista" és producte d'aquesta canviant i complicada situació electoral. Alhora, més que una clara estratègia per anar bastint una força alternativa a la dreta que ens malgoverna ens trobaríem davant una direcció, la del PSM, partit per al qual sempre he demanat el vot, per a la qual més que una estratègia amb vistes al futur tan sols hi hauria el conegut tacticisme de passar un dia per arribar a l'altre i ja veurem el què s'esdevé. I Així sincerament no anam a part ni banda.

Imagín que la situació per a Nanda Ramón, Gabriel Barceló i tota la nova executiva sorgida del darrer congrés no és gens favorable. Potser no imaginaven una fuita de tal magnitud. Veure reunits gent d´UM com l'exbatle de Pollença i nou conseller d'Identitat Cultural i Patrimoni, Joan Cerdà, i el regidor Martí Ochogavía; juntament amb Bernat Bauçà i Joan Sastre de Porreres amb el batle d'Alcúdia Miquel Ferrer i l'advocat Josep Melià amb els que fins ara mateix eren els que havien d'encapçalar les candidatures del PSM a les municipals i autonòmiques és un mal tràngol. Ho puc arribar a comprendre malgrat que no compartesc gens ni mica una hipotètica exclusió de l'"esquerra" del futur bloc, o de la coalició, si no hi ha temps per a començar a bastir el bloc. Si en la proposta de Gabriel Barceló hi ha d'haver la dreta, en aquest cas UM... on queda el paper de l'esquerra, dels moviments alternatius que, precisament durant tots aquests anys, han portat la flama de la resistència contra el desenvolupisme del PP-UM? Un bloc d'esquerres amb els lluitadors i lluitadores del moviment antiautopistes, dels sindicats que critiquen la reforma laboral signada per UGT i CC.OO. amb la patronal fent costat als uemistes de la Presidenta? Sincerament no acab d'entendre el significat del canvi i crec que l'actual direcció del PSM té el deure d'anar explicant tots aquests embulls de mala digestió als seus electors, a tots els militants i simpatitzants que durant els darrers trenta anys han estat la columna vertebral del nacionalisme progressista a les Illes.

El dilema en què es troben els amics que han guanyat el congrés del PSM és prou greu. Pens que l'actual direcció haurà d'anar perfilant les seves propostes d 'una forma entenedora i amb molt de seny. Girades de cent vuitanta graus podem acabar d'enfonsar el vaixell que, com tothom pot constatar, té ja diverses vies d'aigua.

Entenc que la proposta de bloc nacionalista, deixant de banda la comprometedora paraula "esquerra" i acceptant la inclusió d'UM, ve donada a conseqüència de les acusacions d'"extrema esquerra" llançades pels renovadors de Mateu Crespí i Jaume Sansó. Independentment de la ridiculesa de l'acusació (quina idea tenen sobre el que és l'extrema esquerra?), si els renovadors continuen amb la seva campanya a la part forana de Mallorca insistint que ells són de centre i progressistes i que el PSM, amb l'aliança amb els "comunistes", ha caigut en l'extrema esquerra, el PSOE es podria menjar milers de vots del PSM deixant el camp lliure a Maria Antònia Munar per la banda del nacionalisme. Quina broma, emperò, definir com a "nacionalistes" els autèntics regionalistes! Aleshores, i ja ho ha fet en nombroses ocasions, Maria Antònia Munar reclamaria, i ja reclama!, ser la vertadera i genuïna representant del nacionalisme mallorquí. I per a rematar encara més aquesta històrica victòria damunt el PSM, la presidenta aconseguiria, de rebot, no solament l'aliança amb totes les agrupacions que han deixat el partit, sinó que finalment aconseguiria igualment la desitjada i sempre somniada aliança amb CiU. El cercle quedaria tancat definitivament. Escorant el PSM cap a Esquerra Unida, UM es consolidaria com a única força nacionalista autòctona i es menjaria una tallada impressionant del PSM i rebent, i això és molt important, tot l'ajut que li pot oferir una CiU en vies de creixement i amb expectatives de guanyar les eleccions a Catalunya Principat.

Si és aquesta l'operació que pretén aturar el PSM amb el seu canvi de "bloc d'esquerres" a "bloc nacionalista" s'ha d'explicar amb urgència a tots aquells que li hem donat i donam suport. En cas contrari l'electorat pot pensar que no hi ha una estratègia clara de futur. Cal dir per endavant, que per a tots aquells que hem criticat i criticam els errors d'UM, les males conseqüències que per a les Illes té el seu pacte amb el PP, ens és de molt mal assimilar una proposta que sabem ben cert que és rebutjada per bona part del moviment ecologista i conservacionista de les Illes, per tota l'esquerra alternativa que d'ençà anys és enmig del carrer demanant no solament un canvi de polítics sinó, i això és el més important, un autèntic canvi de política. L'hora de la simple cosmètica, de l'escampar fum per a poder continuar servant sous i cadiretes, ja fa temps que ha passat. El país, la nostra terra, és en crisi contínua i el procés d'alienació avança sense aturar. No necessitam vividors del romanço sinó homes i dones com els que aturen les excavadores a Eivissa, com els que surten a defensar la llengua i la nostra cultura, els drets de les classes populars de les Illes sempre menyspreats per un capitalisme salvatge i especulatiu que farà de la nostra terra un desert d'asfalt i formigó per a clavar-hi allà dalt la bandera de la victòria franquista amb el brau de l'"Espanya imperial".

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (27-VI-06)

Literatura mallorquina: llibres imprescindibles (II)

Turmeda | 28 Juny, 2006 15:04

"En el seu moment, Pere Rosselló Bover comparà aquesta obra, plena d’una lluminosa sàtira, esmolada com un punyal, lúcida com només la podia escriure un home que coneix a la perfecció el món de la ploma amb algunes obres de Joan Puig i Ferreter, com Servitud (1926) o Vida interior d'un escriptor (1928). Es tracta de disseccionar el que s’esdevé cada dia davant els nostres ulls dins en el món editorial català. És, evidentment, una profunda reflexió sobre el país i la cultura". (Salvador Rigo)

La novel·la (1)


Coberta de l'obra de Miquel López Crespí La novel·la.

Per Salvador Rigo, professor, llicenciat en Humanitats per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

És una punyent visió del món cultural nostrat, de la vida, problemes i frustracions dels escriptors catalans contemporanis. Han escrit al respecte molts d’assagistes. En el seu moment, Pere Rosselló Bover comparà aquesta obra, plena d’una lluminosa sàtira, esmolada com un punyal, lúcida com només la podia escriure un home que coneix a la perfecció el món de la ploma amb algunes obres de Joan Puig i Ferreter, com Servitud (1926) o Vida interior d'un escriptor (1928). Es tracta de disseccionar el que s’esdevé cada dia davant els nostres ulls dins en el món editorial català. És, evidentment, una profunda reflexió sobre el país i la cultura. En el pròleg a Cultura i transició a Mallorca, l’escriptor i investigador Pere Rossellò Bover ha dit al respecte, parlant del coneixement que té l’escriptor de sa Pobla del món literari català contemporani: “López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha de ser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre -a La Novel·la. Avui, ser escriptor a Mallorca equival gairebé a ser un marginat, a patir el menyspreu i l´oblit”. En el fons, aquest és l’argument central de La novel·la: la indiferència de la societat envers els seus escriptors més compromesos mentre aquesta mateixa societat, sobretot la societat oficial, els poders culturals, acadèmics i polítics, enlairen contínuament l’intel·lectual servil, l’escriptor mediocre, aquell que amb la seva obra i les seves declaracions públiques no molesta mai la migdiada dels satisfets.

(1)La novel·la (Eivissa, Res Publica Edicions, 2002)

Obra Cultural Balear (OCB): records (II)

Turmeda | 28 Juny, 2006 06:40

L'Obra Cultural Balear (OCB) felicita l'escriptor Miquel López Crespí pels seus articles en defensa del català i de les activitats de l'OCB.

Obra Cultural Balear (OCB): records dels anys de lluita antifeixista (II)

"Vàrem llegir el vostre excel·lent article referent a l'estat de la llengua i a la convocatòria de la Cadena Humana del 8 de maig, i volem agrair-vos la vostra contribució al debat públic i a la coneixença popular de les justes reclamacions de la Diada per la Llengua d'enguany, tan importants per al futur de la identitat del poble de Mallorca. Amb agraïment, us saluda. Antoni Mir Fullana. President de l'Obra Cultural Balear". (Antoni Mir Fullana)


Un dels nombrosos articles de l'escriptor Miquel López Crespí publicats en El Mundo-El Día de Baleares defensant l'Obra Cultural Balear (OCB) i que va merèixer les felicitacions de la direcció de l'Obra Cultural Balear.

Ciutat de Mallorca 1980. N'Antoni Mir havia protestat de forma vehement per la mort de la jove Gladys del Estal a Tudela (Navarra) a conseqüència d'uns trets procedents de les Forces d'Ordre Públic (FOP) d'aleshores. El fiscal li demanava un any de presó i multa de quinze mil pessetes. Cal dir que mai no el vaig veure atemorit i en tot moment defensà els drets dels ciutadans a la lliure expressió i a la protesta davant la injustícia.

A l'endemà el diari Última Hora de Ciutat (2-II-1980) publicava en primera plana uns grans titulars que deien: "Acusado de calumnias a la Guardia Civil el fiscal pidió ayer una pena de arresto mayor para Antoni Mir". El reportatge, illustrat amb dues fotografies d'Antoni Mir en la sala del judici, era signat per Joan Mulet i Josep Rosselló i començava d'aquesta manera: "Una pena de arresto mayor y multa de quince mil pesetas, es la condena que el Ministerio Fiscal ha solicitado para Antoni Mir, dirigente del MCI, en el transcurso del juicio que se celebró ayer por la mañana.

'Casi a las once y media, con unos veinte minutos de retraso sobre la hora prevista, se inició ayer el juicio contra el secretario político del Moviment Comunista de les Illes (MCI), acusado de un delito de 'calumnia contra clase determinada del Estado'.

'Los antecedentes determinantes de la acusación se remontan al 4 de junio de 1979, cuando en Tudela (Navarra), murió, por disparos de un agente de la Guardia Civil, la joven Gladys del Estal, en el transcurso de una fiesta ecologista que fue disuelta por la FOP. A consecuencia de estos hechos, la directiva del MCI acordó colocar una pancarta de denuncia en la fachada de su local, en la plaza de España. La pancarta [...] decía lo siguiente: 'Gladys del Estal, assassinada per la Guàrdia Civil a Tudela (Navarra). Nosaltres no oblidam'.

'La pancarta fue retirada, el mismo día de su colocación -el 7 de junio de 1979- por la policía, siendo detenido Antoni Mir, que fue posteriormente puesto en libertad previo pago de la fianza establecida".


D'esquerra a dreta: Antoni Mir, Miquel López Crespí i Jaume Adrover, membres de l'avantguarda antifeixista de les Illes i capdavanters de la lluita en defensa de la cultura catalana a la nostra terra d'ençà els anys seixanta i setanta.

Després de molts d'anys de militància comuna (en el comunisme illenc, concretament en l'OEC), finalment els nostres camins varen divergir; políticament, emperò; mai en les relacions personals, ja que ambdós sempre hem considerat la nostra ferma amistat per damunt de qualsevol contingència conjuntural. Tant n'Antoni Mir com qui signa aquest article pensam que una amistat de més de vint-i-cinc anys (hem compartit idees, accions conjuntes, debats polítics interminables, congressos del partit, viatges, sortides a pintar per la nit, aferrades de cartells, reparticions de fulls clandestins, detencions, actes solidaris, mitings, participacions electorals, les mogudes assemblees dels anys setanta, cites nocturnes amb militants d'altres indrets, trobades amb companys i companyes en els llocs més inimaginables, discussions a la llum d'espelmes, reunions a secretes cases de camp de fora vila...) no pot refredar-se per ximpleries. Al capdamunt, ambdós, des de qualsevol dels partits d'esquerra on hem militant, o des de qualsevol de les organitzacions culturals on hem fet feina, sempre hem tengut ben clar el mateix objectiu: la defensa aferrissada de la nostra cultura feta malbé pel colonialisme; el combat contra la injustícia i per un món millor.

Tot això a banda dels comunicats de rigor que m'envia; a mi com a tots els professionals que som al peu del canó en defensa de la cultura catalana. Record ara mateix el que em va fer arribar recentment per haver participat en la campanya en favor de l'autogovern i la llengua, on deia:

"Miquel López Crespí: Vàrem llegir el vostre excellent article referent a l'estat de la llengua i a la convocatòria de la Cadena Humana del 8 de maig, i volem agrair-vos la vostra contribució al debat públic i a la coneixença popular de les justes reclamacions de la Diada per la Llengua d'enguany, tan importants per al futur de la identitat del poble de Mallorca. Amb agraïment, us saluda. Antoni Mir Fullana. President de l'Obra Cultural Balear".

Aquesta és la part, diguem-ne, "oficial" de la nostra relació. El cert és que sense pòlisses ni segells, quan l'has de necessitar -una presentació d'un llibre, una activitat cultural...- basta una simple trucada i, sense cap mena de problema, tens -com en els anys de la lluita antifeixista- l'amic Antoni Mir fent feina per la cultura, contribuint a tirar endavant allò que li has demanat.

A mitjans de 1978 l'OEC de les Illes patí un procés de debat polític i de ruptura orgànica que, alhora que significava el final del comunisme consellista organitzat a les Illes, també va servir (de forma dialèctica) per a enfortir el Moviment Comunista de les Illes (MCI), el PSM, CC.OO., les associacions de veïns i moltes altres organitzacions obreres i populars. Una part majoritària de l'OEC (entre els quals em trobava jo mateix) no ens convencé el procés que deien d'"unitat" entre MCI i OEC. Nosaltres consideràvem aquest procés "unitari" com a simple i pura absorció, la qual cosa significava deixar de banda els components trotsquistes i consellistes de l'OEC per a passar a un altre tipus de partit que consideràvem maoista (una tradició molt allunyada del consellisme d'OEC). Per contra, n'Antoni Mir i altres camarades optaren per aquesta opció. Per tant, la divisió es va consumar; i mentre uns enfortien el Moviment Comunista de les Illes (MCI), altres iniciàrem el procés de convergència amb el PSM que, després del congrés d'unificació d'Inca de 1978 (IV Congrés), significaria el reforçament del nacionalisme socialista i antisistema a Mallorca. En la nova executiva "unificada" hi havia, aquell hivern de 1978, molts històrics de l'OEC. El quadre de direcció del PSM quedà aleshores conformat d'aquesta manera: Eberhard Grosske (relacions exteriors); Joan Perelló (cultura); Pep Bernat (moviment obrer); Jaume Obrador (moviment ciutadà); Miquel López Crespí (formació); Margalida Bujosa (dona); Joan Mesquida (joventut); Jaume Montades (propaganda); Rafel Oliver (revista); J.A. Adrover (pagesia) i Paco Mengod (organització).

He recordat aquest fets perquè els crec ben importants per a copsar la ferma voluntat de lluita de qui encapçala avui dia la nostra principal institució cultural. Tots sabem com d'ençà els anys noranta l'OCB ha intensificat la seva funció de cohesionador social i ha convocat, a Mallorca, les històriques Diades populars per la llengua i l'autogovern amb participació, cada mes de maig, de més de trenta mil manifestants. Un fet històric ha estat també, en aquests darrers anys, l'augment continuat en el nombre de socis. En l'actualitat, la institució agrupa una massa social activa de prop de 5.000 persones, i compta amb un elevadíssim nombre de simpatitzants, que es pot xifrar en dotzenes de milers de persones. Remarquem igualment la consolidació de les vint delegacions de l'OCB a pobles, on les publicacions de la part forana lligades a la institució editen prop de deu mil exemplars mensuals.

Parlar de la importància dels Premis 31 de Desembre, del gran projecte cultural "Les Balears es presenten", del nombre infinit de conferències, activitats pedagògiques i juvenils, muntatges de teatre, cicles de cinema i homenatges, realitzats per l'Obra Cultural Balear superaria els estrets límits d'un article de premsa. No ens resta més que saludar aquests trenta-nou anys d'activitat ininterrompuda en defensa de la nostra cultura tot esperant que el segle XXI que ara comença sigui el de la nostra definitiva normalització cultural.

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

Obra Cultural Balear (OCB): records (I)

Turmeda | 27 Juny, 2006 16:07

Obra Cultural Balear (OCB): records dels anys de lluita antifeixista (I)

"Amb Antoni Mir, l'expresident de l'OCB hem viscut potser els anys més intensos de la nostra vida: aquella lluminositat que donava estar a l'avantguarda de la lluita per la llibertat, pel català, per un món més just i solidari. Record ara mateix aquelles reunions i combatives assemblees a l'Escola de Magisteri, a la Facultat de Filosofa i Lletres, les nits de pintades i repartides de fulls clandestins pel centre i barriades extraradials de Ciutat amb tants i tants companys i companyes, avui excel·lents professionals en les més diverses activitats. En aquella època l'OCB ja donava aixopluc a les forces de resistència antifranquista. Qui no recorda el paper destacat de Llompart de la Peña i de Climent Garau en tants moments històrics?". (Miquel López Crespí)


Plaça Major de Ciutat de Mallorca. En el centre de la fotografia podem veure a l'expresident de l'Obra Cultural Balear, el militant de l'OEC Antoni Mir, portant els cartells de l'organització en un Primer de Maig del començament de la democràcia.

L'Obra Cultural Balear farà enguany els trenta-nou anys d'existència, de lluita aferrissada en defensa de la nostra cultura. Llegir el magnífic opuscle que ha editat l'OCB tot recordant aquestes quatre dècades dedicades a la promoció de la cultura pròpia de les Illes Balears m'ha fet recordar el paper destacadíssim que féu aquell nucli inicial de començaments dels seixanta: Rafel Ginard, Bernat Vidal i Thomàs, Josep Maria Llompart de la Peña, Francesc de Borja Moll, Joan Pons, Pau Alcover, Miquel Forteza, Miquel Marquès, Miquel Arbona, Ignasi Rotger i Villalonga... L'Obra Cultural Balear és continuadora històrica de la tasca de l'Associació per la Cultura de Mallorca (1923-1936), la qual, presidida entre d'altres per Emili Darder, impulsà la revista La Nostra Terrai contribuí a convocar l'assemblea d'entitats que l'any 1931 redactà i aprovà el primer Avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de Mallorca, Eivissa i Formentera. Actualment, l'OCB, sota la presidència del nostre bon amic i valent company de lluites clandestines per la llibertat del nostre poble Antoni Mir Fullana, continua, amb mes força que mai, la tasca iniciada en el decenni dels anys seixanta de recuperació de la llengua catalana, coordinant un potent bloc civil de forces que lluiten pel nostre autogovern.


D'esquerra a dreta: Antoni Mir, Maria Antònia Munar i Miquel López Crespí el dia de la presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort).

Antoni Mir és llicenciat en filologia hispànica (1984) i en filologia catalana (1987) per la Universitat de les Illes Balears. Entre 1974 i 1982 milità en l'OEC i en el MCI. Soci de l'Obra Cultural Balear, n'ha estat director executiu (1986-90) i secretari (1990-91); d'ençà de 1992 n'és president. Fou secretari executiu (1986) del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana a les Illes Balears; membre (1988-95) del Consell Rector de la Universitat Catalana d'Estiu i directiu de l'Associació Voltor (organització que s'encarregà de fer arribar a les Illes les cadenes de ràdio i televisió de Catalunya Principat i País Valencià) també és responsable de la revista de l'OCB El Mirall. Membre del consell rector de l'Institut Balear de Turisme -IBATUR- el 1997 li fou atorgat el premi CIEMEN del Centre Internacional Escarré per a Minories Ètniques i les Nacions.

Amb l'actual president de l'OCB hem viscut potser els anys més intensos de la nostra vida: aquella lluminositat que donava estar a l'avantguarda de la lluita per la llibertat, pel català, per un món més just i solidari. Record ara mateix aquelles reunions i combatives assemblees a l'Escola de Magisteri, a la Facultat de Filosofa i Lletres, les nits de pintades i repartides de fulls clandestins pel centre i barriades extraradials de Ciutat amb tants i tants companys i companyes, avui excellents professionals en les més diverses activitats. En aquella època l'OCB ja donava aixopluc a les forces de resistència antifranquista. Qui no recorda el paper destacat de Llompart de la Peña i de Climent Garau en tants moments històrics?

L'entitat, com molt bé explica la Gran Enciclopèdia de Mallorca, va ser "creada a Palma el desembre de 1962 per iniciativa de Francesc de Borja Moll, amb l'objectiu de fomentar la llengua i la cultura autòctona de les Illes Balears. En foren fundadors Josep Capó Juan, Guillem Colom, Miquel Forteza, Miquel Fullana Llompart, Miquel Marquès i Bernat Vidal Tomàs, entre d'altres. Durant el decenni dels seixanta, es dedicà principalment a l'organització de cursos de llengua i literatura catalanes i de cursos per al professorat de català. Durant els anys setanta, conegué un període d'extensió i arrelament. Creà les primeres delegacions als pobles i augmentà el nombre de socis. El 1971, es constituí com a associació. Es relacionà amb les forces d'oposició al franquisme i impulsà la lluita per la consecució de l'autonomia". L'interessant opuscle Quatre dècades d'història que ara mateix acaba d'editar l'OCB aprofundeix en els fets més destacats protagonitzats per l'entitat en aquests trenta-vuit anys d'existència combativa.

Però parlàvem dels anys de lluita al costat de l'actual president de l'OCB, l'amic de combat antifeixista i per la llengua i cultura catalanes Antoni Mir. D'aquesta estreta relació, de l'amistat que m'uneix a n'Antoni des de fa més d'un quart de segle (com passa el temps!) n'he parlat sovint en els meus llibres de memòries i d'assaig. En el llibre L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 editat per Lleonard Muntaner Editor en la seva col?lecció "El Tall", n'he parlat en moltes capítols; i més recentment, en l'assaig Cultura i antifranquisme que ha editat Edicions de 1984 a Barcelona, n'he tornat a donar notícia en els capítols "La influència de Trotski i Andreu Nin en els comunistes de les Illes, I, II i III". També hi haurà molta més informació sobre l'OEC, el MCI, el paper de les JEC (Joventuts d'Esquerra Comunista) que dirigia en temps de la transició l'amic Antoni Mir, en un nou assaig que ha de sortir properament al Principat. Es tracta de No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)

Però finalment, la transició (els famosos pactes amb els franquistes reciclats) no anà com molts havíem pensat -i lluitat!- en direcció a l'autodeterminació del nostre poble, la república i el socialisme. Però no per això afluixaren n'Antoni Mir ni cap d'aquella munió de companys de finals dels setanta i principis dels vuitanta. Ni molt manco! N'Antoni va ser un d'aquests personatges insubstituïbles dels vuitanta. Quan alguns dels dirigents de l'esquerra oficial ja s'havien installat en la comoditat covarda dels despatxos institucionals, n'Antoni Mir continuava en primera línia encapçalant tot tipus de manifestació ecologista, nacionalista o antifeixista, protestant contra les actuacions d'unes forces repressives que, fins i tot en democràcia!, encara es mantenien massa lligades al tenebrós passat dictatorial. Detingut en nombroses ocasions, el record, valent, un primer de febrer de 1980, en els jutjats de Palma, on munió d'amics l'acompanyàrem per fer-li costat en moments tan delicats. A l'entrada del judici em digué: "He fet el que havia de fer i mil vegades ho faria si s'ataca la llibertat d'expressió o maten un ciutadà". I, amb una forta estreta de mans -aquella lluïssor decidida en els ulls!-, entrà a la sala del judici.

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

El franquisme contra el teatre mallorquí (I)

Turmeda | 25 Juny, 2006 10:30

La literatura catalana experimental.

"En definitiva, es tracta d'un teatre [el teatre regional] que sota el pretext de situacions còmiques o ridícules (tradicionals al sainet) per tal de divertir el 'poble', ha tingut la clara finalitat de menysprear i ridiculitzar les classes populars illenques, la seva tradició cultural i la seva llengua, convertida en aquestes obres en un vulgar 'patois' dialectal, sense capacitat d'expressió d'alta cultura".

(Resolucions del Congrés de Cultura Catalana, 1977)


1999. Estrena a Barcelona de l'obra de Miquel López Crespí El cadàver a càrrec de la directora de teatre Teresa Gelpí.

Com molts ponents del Congrés de Cultura Catalana (vegeu Resolucions, 3, juny de 1977), nosaltres opinàvem que el teatre català a les Illes patia (com pateix encara!) mancances greus i substancials. El seu redreçament exigia (i exigeix!) un replantejament global i profund. Ben cert que als "exquisits", als escriptors que consideraven la seva obra al marge i per damunt les circumstàncies històrico-socials que patíem en aquell temps (la brutal dictadura feixista de la burgesia espanyola), no els importava gaire la situació de lluita del poble treballador i els pobles de l'Estat per la llibertat. No em parlem, si els haguéssim demanat si es volien organitzar en un partit d'esquerres per a combatre a favor de l'autodeterminació o en contra de la societat de classes o la cultura burgesa. Ben al contrari que tota aquesta colla d'il.lustres menfotistes, nosaltres lluitàvem en molts fronts alhora. Deixant a part la nostra militància en organitzacions revolucionàries anticapitalistes i antifeixistes, en el camp cultural (i sovint al marge de les prioritats del nostre partit, l'OEC) estàvem plenament implicats en un fort combat cultural contra les concepcions i obstacles del franquisme.


Coberta de l'obra de Miquel López Crespí El cadàver editada per Pagès Editors l'any 1998.

Enteníem que la llibertat, aplicada al teatre, significava, entre moltes d'altres coses:

a) Desaparició del sindicat vertical -desaparició efectiva, volem dir- i possibilitat d'organització lliure dels treballadors del teatre d'acord amb llurs interessos i llur visió de la realitat, i possibilitat alhora de treball conjunt dins unes estructures reivindicatives autènticament democràtiques.

b) Desaparició de la censura. De tota censura. De la que es feia a Madrid, i de l'originada a cada poble, a cada ciutat, a cada "província", per les autoritats "competents" (els permisos gubernativos, per exemple). De la directa i de la indirecta (pressions, amenaces, control policial, etc).

c) Democratització de la Societat d'Autors com a primer pas cap a la remodelació a fons d'aquest organisme, incloent-hi la possibilitat de la seva desaparició (obra de teatre com a patrimoni públic en una societat avançada socialment i políticament).

d) Control democràtic de les sales públiques i gestió democràtica d'aquestes en tant que entitats de servei públic, no com a negoci; i, alhora, foment de tota mena d'acció cooperativa.

El Congrés de Cultura Catalana analitzava igualment que, a Mallorca, Menorca i Eivissa, la majoria de grups teatrals eren d'aficionats (incloent-hi aquells grups que van des dels amateurs fins als nascuts a partir de la necessitat d'omplir un temps de lleure d'una gent durant un període mes o menys curt). Tornàvem ensopegar amb el teatre de l'autoodi, el teatre rekional. Aleshores, malgrat l'exemple i la lluita d'alguns grups i autors (Ballester, Soler i Antich, Llorenç Capellà, López Crespí...) constatàvem què la majoria de grups teatrals, en el moment de triar les obres per a representar, escollien les que:

a) Ocupaven un nombre elevat de components del grup (molts personatges).

b) Tenien poc de gruix interpretatiu (farses, sainets, etc). c) Es podien representar damunt escenaris tradicional (sense gaire complicacions en la decoració, etc).

En definitiva, tornàvem a trobar-nos, com hem dit abans, encarats amb el teatre "regional": tota la colla de sainets costumistes on es feia i fa burla de la gent procedent de la ruralia. Josep M. Llompart -ho hem explicat en els capítols anteriors- havia batejat aquest tipus de teatre amb el nom de "teatre d'autoodi".

En l'apartat "El teatre 'regional'", el Congrés de Cultura Catalana (pàgs. 142-143 de Resolucions, 3) havia dit:

"Aquesta mena de teatre és l'invent d'una força social reaccionària a la qual interessa reduir a segona categoria tota manifestació de cultura del poble illenc, que d'alguna manera podria desencadenar la presa de consciència d'un 'orgull de poble' que necessàriament contravendria els interessos de la classe dominant. Aquest tipus de teatre s'ha donat, bàsicament, a Mallorca, tot i que aquests darrers temps s'ha trasplantat, a Menorca, a Ciutadella concretament, on es munta, s'estrena i és portat posteriorment a Ciutat de Mallorca.

'En definitiva, es tracta d'un teatre que sota el pretext de situacions còmiques o ridícules (tradicionals al sainet) per tal de divertir el 'poble', ha tingut la clara finalitat de menysprear i ridiculitzar les classes populars illenques, la seva tradició cultural i la seva llengua, convertida en aquestes obres en un vulgar 'patois' dialectal, sense capacitat d'expressió d'alta cultura".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

El franquisme contra el teatre mallorquí (II)

Turmeda | 24 Juny, 2006 16:39

"Ara, a qui toca?, l'obra en català (segrestada per la Brigada Social) que havia guanyat el premi "Carles Arniches 1972" a Alacant, havia armat el seu enrenou. Després, amb Autòpsia a la matinada (Premi Ciutat de Palma de teatre 1974) havia continuat amb la meva particular provatura de remoure l'estantís panorama teatral illenc. No sabia encara la capacitat de silenciament i de marginació de les obres autènticament rupturistes i revolucionaries que tenien les nostres classes dominants i els seus servents intel.lectuals". (Miquel López Crespí)

La literatura catalana experimental.


La revista Iris de Menorca informava dels lliurament dels Premis Born de teatre de l'any 1975. Miquel López Crespí, amb obres com Les germanies, Ara, a qui toca? i Homenatge a Rosselló-Pòrcel esdevenia l'autor més interessant del teatre d'avantguarda català dels anys setanta i vuitanta.

Ara, a qui toca?, l'obra en català (segrestada per la Brigada Social) que havia guanyat el premi "Carles Arniches 1972" a Alacant, havia armat el seu enrenou. Després, amb Autòpsia a la matinada (Premi Ciutat de Palma de teatre 1974) havia continuat amb la meva particular provatura de remoure l'estantís panorama teatral illenc. No sabia encara la capacitat de silenciament i de marginació de les obres autènticament rupturistes i revolucionaries que tenien les nostres classes dominants i els seus servents intel.lectuals. Llavors, a l'any 1975, una nova obra -en la línia del que estava fent Joan Soler i Antich, al qual no coneixia-, Les Germanies, obtenia el premi especial Born a Ciutadella. A l'endemà, el diari Baleares, en una entrevista feta pel seu col.laborador Damià Caubet, titulava a tota plana: "Miguel López Crespí, acaparador de premios literarios. LAS LUCHAS DE CLASES SIEMPRE HAN EXISTIDO EN MALLORCA. Con Les Germanies acaba de ganar el 'Especial Borne 1975' de Ciudadela". Potser fos en aquell moment que les "forces vives" (per a no dir mortes) de la nostra cultura decidiren marginar, silenciar el meu teatre. Ja ho estaven fent amb Alexandre Ballester i amb Joan Soler i Antich; ara ho començaven a fer amb la meva obra teatral, i poc temps després ho farien amb el teatre de Llorenç Capellà i altres autors d'avantguarda mallorquins.


L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. Una obra d'avantguarda experimental que serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.

En l'entrevista explicava al lector la temàtica de l'obra guardonada amb el Born. Contava a Damià Caubet que Les Germanies era una espècie de collage amb mescladissa de diverses situacions conflictives (la lluita de classes) esdevengudes al llarg del temps en la nostra història. Concretament es feia menció als agermanats, protagonistes d'un alçament popular que, a principis del segle XVI, constituí -com explica l'historiador Josep Juan Vidal- "un dels múltiples conflictes socials, que des del segle XIV, s'escamparen per Europa... Els promotors d'aquest alçament foren menestrals i pagesos, grups que aleshores integraven la major part de la població mallorquina. Les reivindicacions econòmiques els portaren a enfrontar-se amb els membres de les classes privilegiades (cavallers, ciutadans, eclesiàstics, mercaders...) en una lluita armada que pel seu caràcter violent assolí la forma d'una guerra civil" (la forma màxima de la lluita de classes, que dirien els clàssics dels marxisme).

En la revolta dels agermanats s'insertaven escenes de la guerra del 1936-1939 amb la sagnant repressió feixista contra el poble mallorquí i les seves organitzacions (partits, sindicats, ateneus, cooperatives obreres, etc, etc). La idea central que cohesionava tot el conjunt de Les Germanies era la unificació escènica, en una mateixa narració, dels fets del segle XVI i del segle XX. Es tractava de lligar totes les lluites que històricament havia desenvolupat el nostre poble a través dels segles amb la que en aquells moments (començaments dels anys setanta) es donava tant a les Illes com a la resta de l'Estat.


Coberta de l'obra Homenatge Rosselló-Pòrcel.

Potser el pla general de l'obra era massa ambiciós, massa agosarat per a un aprenent d'escriptor com ho era jo en aquells moments. El cert és que Les Germanies destacà entre totes les obres presentades al Born i el jurat decidí concedir-me aquest guardó especial. Feia poc havia vist a l'estranger algunes produccions del Berliner Ensembler que dirigien els successors de Bertolt Brecht, i sens dubte jo estava completament influit per la forma de dirigir i d'interpretar dels alemanys. El Congrés de Cultura Catalana deia d'aquesta mena de teatre experimental en què jo, instintivament, em situava: "Totes aquestes circumstàncies [maig del 68, etc] determinen el naixement [a les Illes] d'un teatre espontani, intuïtiu, que si bé continua fent-se de manera 'amateur', pren consciència de les possibilitats de comunicació social que ofereix el teatre. Es tracta d'un teatre compromès políticament i estèticament amb els nous corrents d'arreu dels Països Catalans". Jo encara em definia (any 1975) com un seguidor del Teatre-document: parlava de Peter Weiss, m'havia seduït Piscator... Igualment llegíem els textos de Meyerhold, Maiakovski... Als sectors espanyolistes (dominants en la majoria dels nostres mitjans de comunicació) i als agents al servei de la promoció de qualsevol escriptor mesetari que pogués existir (és a dir, d'escriptors de dretes i feixistes, perquè la cultura espanyola d'esquerres també era silenciada) no els queia gens simpàtic que em definís com a autor exclusivament en català. Un jove autor mallorquí que defensàs el català no agradava gens ni mica. I menys encara si parlava de la lluita de classes, del dret dels pobles a l'autodeterminació, de la lluita per la llibertat, contra la censura, contra el teatre de l'autoodi (el teatre 'regional') que tant agradava als sectors més reaccionaris del franquisme.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

La transició i la memòria històrica en la literatura mallorquina actual

Turmeda | 23 Juny, 2006 16:04

"Els sacrificis, els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible". (Miquel López Crespí)

La transició, el teatre modern i la memòria històrica.


Coberta de l'obra de Miquel López Crespí Carrer de Blanquerna.

Nereu, un altre dels protagonistes de Carrer de Blanquerna, l'obra de teatre que acaba de publicar Edicions Can Sifre, constata el final de les idees revolucionàries existents en el darrer temps de la dictadura. Estam al començament de l'escena tercera. Els anys de lluita clandestina, la lluita abnegada i la dignitat antifeixista dels lluitadors antifeixistes de la postguerra no han servit de res. Amb uns versos manllevats del poemari

Els poemes de l'horabaixa, el titulat "La pluja àcida", Nereu ens informa de la situació: "Vers la ponentada, les hores cremaven sense pietat, s'enfonsaven en el violent artifici efímer de la nit. Terra ombrívola curulla de gent vanitosa, sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat, la pluja àcida caient sense aturar". Un dels personatges de l'obra descriu en poques paraules el sentiment que alletava els vençuts. Les frases "les hores cremaven sense pietat", "terra ombrívola curulla de gent vanitosa sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat" o "la pluja àcida caient sense aturar" ens ho diuen tot.

Els sacrificis, els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible. Es parlava amb sornegueria de pragmatisme i possibilisme, de consens amb els vencedors de la guerra civil. Tot eren rialles amb els assassins i torturadors. Es criminalitzaven diàriament les idees de canvi social, de transformació del món. Eren -i és encara!- les idees de Caterina elevades a la categoria de discurs oficial. La més perfecta sofisticació de la brutor i la mentida política i històrica.

En el poemari Els poemes de l'horabaixa, que havia guanyat el Premi de Poesia Principat d'Andorra ("Grandalla") 1993 hi havia un poema premonitori. El poema portava per títol "El maig del 68" i també va ser inclòs en Antologia (1972-2002), llibre que edità la Fundació "Sa Nostra" en la col·lecció "El Turó" que dirigeix l'escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover. Aquest poema, "El maig del 68", escrit a mitjans dels anys vuitanta, és el bessó de Carrer de Blanquerna. La poesia és un instrument molt més sintètic que el teatre per a expressar idees o bastir determinats experiments literario-culturals. Amb cinquanta versos el poeta volia deixar constància de l'alè vital que mobilitzà aquella esforçada generació de lluitadors per la llibertat. El poema "El maig del 68" pretenia aconseguir aquest objectiu. Finalment el poema es convertí en la introducció "brechtiana" a l'obra Carrer de Blanquerna. Qui sap si és una de les meves poquíssimes incursions en el món de Brecht quant a la ruptura de les concepcions tradicionals del "misteri" en la progressió argumental d'una obra teatral. Amb la introducció descarnada d'aquell a l'inici de Carrer de Blanquerna ja no resta cap misteri per a desvetllar, cap "catarsi" a fer, cap "màgia" per a distreure l'espectador al llarg del temps que duri l'espectacle teatral. Imagín que a l'Antonin Artaud, el brillant teòric de Els tarahumara no li hauria agradat res del que allunyàs el teatre de la seva concepció ritual primitivista. Ell que cercava la "salvació" en tot el que s'allunyàs de les concepcions convencionals del fet teatral, hauria considerat que aquesta dèbil incursió en el brechtisme no servia per a enriquir dins el camp de la màgia i el misteri que ell va aprendre dels indis tarahumara, l'obra Carrer de Blanquerna. I consti que qui signa aquestes notes entén el contingut, sovint subversiu, d'algunes de les propostes d'Artaud.

El poema "El maig del 68" ens informa d'alguns dels noms que alletaren aquella generació d'homes i dones antisistema i que s'anomenen Gabriel Alomar, el Che, Rosselló-Pòrcel, Julio Cortázar, Salvador Espriu, Raimon... Amb aquests noms es tractava solament de "situar" les coordenades ideològiques, político-culturals, en les quals es movien -ens movíem!- aquells antifeixistes de finals dels seixanta. El lector del poema, l'assistent a una hipotètica representació de Carrer de Blanquerna, entén a la perfecció que els noms que hem anomenat ho són tan sols a nivell indicatiu. Impossible fer la llista de tots aquells pensadors i escriptors, filòsofs i polítics que ens condicionaren i en certa mesura condicionen encara. De Gramsci a Marx, d'Andreu Nin a Joan Fuster, de Trotski a John Reed, de Francesc de B. Moll a Noam Chomski, la llista podria allargar-se fins a l'infinit.

Fent un resum del que hem escrit fins aquest moment en referència a Carrer de Blanquerna, podem dir breument que, vint anys després de la victòria dels oportunistes en temps de la transició, un grup d'exmilitants d'aquella època es troben per rememorar el passat, els anys de la joventut. Francesca Bosch, una antiga dirigent del carrillisme illenc, ha mort després de patir una llarga malaltia. Els antics companys de lluita clandestina es troben després d'haver acomiadat una antiga dirigent esquerrana. Tots han anat a les exèquies de Francesca Bosch, aquella militant del PCE que pocs anys abans de morir havia rebutjat les idees carrillistes de pactes amb els franquistes reciclats. Una dona que al final de la seva vida va fer autocrítica dels errors comesos en temps de la transició. Fins i tot abandonà el PCE i entrà a militar en un grup que es declarava marxista-leninista i que reivindicava la República i el pensament de Lenin. Un grup de militants de l'esquerra revolucionària, l'espectador ha de suposar que són exmembres de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) o del PCE (ml), partits que va combatre a mort el PCE i la mateixa Francesca Bosch, ara la recorden i parlen del seu canvi d'idees quan el mal fet per l'oportunisme dins el moviment obrer ja està fet i és irreversible.

L'obra Carrer de Blanquerna comença, doncs, quan aquest grup d'exmilitants revolucionaris, Nereu, Margarida, Agnès, Adrià, Llibert, Salvador, Miquel i Amat es troben novament després d'anys de no haver-se vist. Un streap tease d'una generació fet sense xarxes, amb el cor obert, sense amagar res. Un ritu iniciàtic? Teatre-confessió? Vés a saber si a patir d'ara sí que hauria agradat a Artaud el desenvolupament de Carrer de Blanquerna!

Miquel López Crespí

La generació literària dels 70

Turmeda | 19 Juny, 2006 18:07

La narrativa mallorquina experimental.

A preu fet: un pròleg que no és pròleg.

Per Antoni Serra, escriptor

"Segur que A preu fet no necessita pròleg ni López Crespí -pobler, cabells rulls, ulleres fosques, crític a uns moments de transició a l'Illa- precisa de presentació que el justifiqui (i arribats a aquest punt, a les conferències comencen els badalls) davant del confús, caòtic, nebulós, revistaire i vedetista món dels escriptors. Tant l'obra com l'autor valen per si mateixos, i ell, Miquel López Crespí sap -qui no ho sàpiga que llegesqui els seus treballs de crítica- que entre les "puestas de largo" al Círculo Mallorquín amb tota la càrrega de "fiesta social" o de carnaval que ha anat a menys i les presentacions clàssiques d'ordre literari hi va poca cosa. Per tant, amic lector, no hi ha presentació ni prop fer-hi". (Antoni Serra)


Ciutat de Mallorca 18-IV-1973. Andreu Ferret (centre la fotografia) va presentar les obres de Miquel López Crespí A preu fet i d'Antoni Serra La gloriosa mort de Joan Boira en els baixos de la llibreria Tous.

Vivim els anys setanta a una terra on sembla que els conceptes han trabucat (és més aparença que altra cosa, pensa qui escriu aquestes línies): de la Mallorca idil·líca i florejada ens hem passat a la Mallorca turística, del how do you do? i adlàters; a una terra, on també els taverners han arribat a les quatres regles de la matemàtica moderna: el whisky dóna més rendiment que les herbes i on, de tant en tant, un "nadiu" es casa amb una sueca o danesa. Així és la vida, sempre cap a endavant, carreres i més carreres... I En Miquel López Crespí, de sobte, em demana un pròleg o el que sia -això és important, "el que sia" per a A preu fet.


La narrativa catalana experimental. Coberta del llibre de Miquel López Crespí A preu fet publicat per l'Editorial Turmeda.

Segur que A preu fet no necessita pròleg ni López Crespí -pobler, cabells rulls, ulleres fosques, crític a uns moments de transició a l'Illa- precisa de presentació que el justifiqui (i arribats a aquest punt, a les conferències comencen els badalls) davant del confús, caòtic, nebulós, revistaire i vedetista món dels escriptors. Tant l'obra com l'autor valen per si mateixos, i ell, Miquel López Crespí sap -qui no ho sàpiga que llegesqui els seus treballs de crítica- que entre les "puestas de largo" al Círculo Mallorquín amb tota la càrrega de "fiesta social" o de carnaval que ha anat a menys i les presentacions clàssiques d'ordre literari hi va poca cosa. Per tant, amic lector, no hi ha presentació ni prop fer-hi.

Essent així, què pretenen, doncs, aquestes paraules preliminars? Quina és l'ambició d'aquest pròleg que voldria ser l'antítesi dels pròlegs tradicionals? En tot cas, una mena de reflexió. Ho repetiré: una r-e-f-l-e-x-i-ó. I prou.

"Els arrendataris, gent bona i modes-
ta, no podien pagar-nos, però ens
mantenien..." (Llorenç Villalonga)

Bé doncs, toquem de peus a terra: ens trobam a Mallorca. He parlat abans d'uns canvis -quan hom parlarà de classes?- i d'uns conceptes que han trabucat o que trabuquen. Mallorca, ho sap tothom, ha estat illa de poetes (si la poesia donava doblers, hisenda tindria fitxers a posta), illa d'homes preocupats per la cultura local (la cultureta que en diem) i més recentment illa de narradors i novel·listes.Tot això és la més absoluta realitat, res més que realitat, o per dir-ho amb paraules de Gabriel Ferrater, a Mallorca hi ha una cultura literària, però no pas una vertadera cultura. D'aquesta cultura literària n'han fet pàtria, regionalisme, mallorquinisme o catalanisme -això darrer ja és més discutible, si exceptuam el cas de Gabriel Alomar- a l'illa. Així als anys deu:

"Els anticlericals són com Judes
només se recorden des pobres quant
qualque persona de bé dona qualque
cantitat p'es culte diví, per qual-
que santuari, esglesia o imatge de
gran veneració..." (1)

Però la cosa no va parar aquí, als anys deu. El rellotge, que ja no era de sorra, perquè Pollentia és altra cosa, seguia fent tic-tac, tic-tac, tic-tac, com ha de ser, i tot seguit, a cada nou dia que neix i que mor, amb núvols o sense. La nostra cultura literària, ai las!, té continuïtat als anys quaranta:

"Trets d'enveja i corns de guerra
ell postrarà amb son encís:
renovarà amb un sonrís
tota la faç de la terra" (2)

¿i hi olorau un cert triomfalisme decadent, o, per dir-ho d'altra manera, un romanticisme xaruc? ¿Un somrís -atenció a la paraula- tindrà la virtut, tal volta la força de renovar tota la faç de la terra? Han passat quatre anys de la guerra civil (set respecte a Mallorca), i la vida segueix, passen els dies, tic-tac, tic-tac, tic-tac el rellotge implacable que ens mena a temps nous, ja no hi ha bloqueig, ni Plan Marshall, comencen els moviments (no d'alliberament, o de no-alliberament? turístics, i llegim:

"Allà poguérem agafar el darrer correu
que féu la travessia de Mallorca. El
nostre aïllament havia de durar tres
anys. Trobàrem ja, dia 19, el compte
corrent bloquejat, com unes obliga-
cions de la Transmediterrània que no
poguérem pignorar. Als pocs dies cai-
gueren bombes damunt ciutat, i deci-
dírem refugiar-nos a Bearn, on, a
part de la tranquilitat d'aquelles
muntanyes incomparables, realitzà-
rem el prodigi de viure sense doblers.
Els arrendataris, gent bona i modes-
ta, no podien pagar-nos, però ens
mantenien..." (3).

Cap a on ens duia la cultura literària? Què aportava de positiu, per a una comprensió crítica de la realitat -desenvolupament, estabilització o explotació d'unes classes- a Mallorca? El fet és que ara hom parla d'una nova narrativa mallorquina i que Miquel López Crespí, almenys per edat, hi pertany. Però, realment existeix una nova narrativa? Em sembla que com a conjunt és una mica dubtós. En tot cas, diria que hi ha narradors i novel·listes; però una anàlisi individual d'aquests narradors i novellistes ens faria veure que entre ells no hi ha una forma comuna d'entendre la literatura, de valorar l'obra de creació i de definir el concepte de cultura.

Els narradors d'ara, agradi o no, cremam etapes cap a l'esdevenidor. Això ens condiciona i ens limita força. Portam a l'esquena un bagatge deficitiari que ens deixaren els homes de generacions anteriors i, a més, ens hem vist obligats a descobrir autodidàcticament les cultures modernes sense punts de suport en la nostra pròpia cultura. En el millor dels casos, això ens haurà servit per entrar en crisi, la qual cosa tal volta ens faci plantejar la nostra contradicció davant el passat pròxim de l'Illa. Però cal afegir, com deia abans utilitzant conceptes de Gabriel Ferrater, que som fruit d'una cultura coixa, on la ciència i la investigació han restat a un segon terme, circumstància que representa per als narradors, per exemple, nivells d'informació deficients quan no de deformació i de confusió. No hi ha dubte que és greu crear els nostres motlles narratius a la meitat del segle XX sense conèixer, per exemple, Joyce, Faulkner, Kafka o Onetti, però és més greu encara que aquesta manca d'informació literària vagi acompanyada d'un quasi total desconeixement de la nostra pròpia història literària, de la no-lectura dels clàssics i, sobretot, de l'absència d'una visió coherent del nostre passat com a país. ¿Què pot aportar, doncs, la nostra cultura literària condicionada per totes aquestes limitacions i de moltes altres més?

La participació de l'intel·lectual -i el narrador no és un cas a part- s'ha de fonamentar, segons Noam Chomsky, en el fet decisiu de "dir la veritat i denunciar la mentida", ja que les responsabilitats que l'intel·lectual técontretes "són molt més profundes que allò que Macdonald va jutjar com a 'responsabilitat dels pobles ', donats els privilegis únics de què disfruten els intel·lectuals" (4). Si és així -i jo ho crec- cal reconsiderar, ara que e´s hora, el nostre treball de narradors; cal enfrentar-se críticament a les pròpies contradiccions... I hem de partir amb una visió de futur de l'exacte, real, precís món en què vivim immersos dins la cultura catalana, que és el món d'una cultura literària. Aquest món, per les limitacions que hem assenyalat, és encara esquifit i migrat. Acceptam triomfalismes o realitats? Ens dedicam als panegírics o ens decidim per la crítica? Pens que a la nostra literatura -i jo no em consider aliè al fet- li manca, avui, el "sentit de la mesura" com deia Lleó Trotski (5).

Ara bé, què en sortirà de tot aquest bollit? Segurament, novel·les, contes o narracions curtes. I així surt Miquel López Crespí amb aquest primer llibre A preu fet; i ho fa ara, a uns moments que jo dic de transició, de recerca, d'urgències, de presses folles, on els conceptes van canviant de signe i les paraules -ah, els mots, obsessió sartriana!- necessiten aclarir. Però ens bombardegen amb paraules des de tots els costats: dreta, esquerra, centre... Per això parl de transició, ¿o es tracta de la revolta -idealista amb excés, autodidacta, intuitiva- fruit de la decadència de la cultura literària a Mallorca?

Segur que Miquel López Crespí recordarà aquell paràgraf de l'escriptor xilè Fernando Alegria, amb qui vull acabar aquest pròleg que no és pròleg per A preu fet: "La coincidència ideològica d'una actitud vital i una creació estètica serà sempre objecte d'admiració, tal volta per les dramàtiques circumstàncies amb què això és aconseguit" (6).

Antoni Serra, Ciutat. Febrer de 1973.

(1) Fragment de l'article Ventim, signat per Jordi des Recó (mossèn Antoni Maria Alcover), La Aurora, Manacor, 28 de febrer de 1914.

2) El somni encetat, de Miquel Dolç. Col·lecció "Les Illes d'Or", nº 23. Editorial Moll. Ciutat de Mallorca, 1943.

(3) La novel·la de Palmira, de Dhey (Llorenç Villalonga). Collecció "Les Illes d'Or", nº 49. Editorial Moll. Ciutat de Mallorca, 1952.

(4) American Power amd the New Mandarins, de Noam Chomsky. Hi ha edició en castellà amb el títol de La responsabilidad de los intelectuales, Col·lecció "Ariel Quincenal", Barcelona, desembre de 1969.

5) Es interessant la lectura de l'article de Trotski "Sobre arte y cultura", inclós al llibre traduït al castellà amb el títol Literatura y revolución, Alianza Editorial, Madrid, 1971.

(6) Literatura y revolución, de Fernando Alegría. Publicat a la "Colección Popular" de Fondo de Cultura Económica, Mèxic, 6 de febrer de 1971.

La transició i el teatre modern a Mallorca

Turmeda | 18 Juny, 2006 07:45

"Gregorio Morán, i també Lluís Maria Xirinacs en la seva trilogia La traïció dels líders, o Arturo Van den Eynde en els llibres Ensayo general i Anti-Carrillo, sí que han deixat ben especificada la història de les renúncies de la transició. Però els protagonistes de Carrer de Blanquerna no són historiadors. Simplement fan recompte d'aquells esdeveniments i, intuïtivament, cerquen causes, expressen una humana estranyesa per tot el que s'ha esdevengut". (Miquel López Crespí)

La literatura catalana experimental i el teatre mallorquí contemporani.


Coberta de l'obra de Miquel López Crespí Carrer de Balnquerna.

Quan comença l'obra de teatreCarrer de Blanquerna, publicada recentment per Edcions Can Sifre, han passat més de vint anys d'ençà la transició. Cap dels objectius perquè lluitaren els protagonistes de Carrer de Blanquerna s'ha pogut aconseguir. Nereu, Margarida, Agnès, Adrià, Llibert, Salvador, Miquel i Amat es retroben després d'haver anat a l'enterrament d'una històrica lluitadora antifeixista de les Illes. La convidada per a retrobar-se i xerrar d'aquells temps que els fa Nereu posa en marxa el mecanisme del record i de la nostàlgia. Mentre desfilen les històries dels protagonistes i es va desenvolupant l'acció de Carrer de Blanquerna es van adonant com, fins i tot passats tants d'anys, encara no han pogut endevinar molts dels motius de l'ensorrada general de tantes idees i esperances.

Gregorio Morán, i també Lluís Maria Xirinacs en la seva trilogia La traïció dels líders, o Arturo Van den Eynde en els llibres Ensayo general i Anti-Carrillo, sí que han deixat ben especificada la història de les renúncies de la transició. Però els protagonistes de Carrer de Blanquerna no són historiadors. Simplement fan recompte d'aquells esdeveniments i, intuïtivament, cerquen causes, expressen una humana estranyesa per tot el que s'ha esdevengut.

És precisament ara, amb tot el material que s'ha anat publicat referent en aquests anys decisius, quan podem començar a donar una resposta adient als interrogants que es plantegen els protagonistes de Carrer de Blanquerna.

Com explica Gregorio Morán en El precio de la transición, en aquells anys evocats pels nostres protagonistes poguérem contemplar els canvis de camisa més indecents, munió d'actituds polítiques de la més dura pornografia. Tot va ser venut pel plat de llenties del sou, el cotxe oficial, el poder trepitjar moqueta, els privilegis que comportava estar en primera línia en servei del nou règim. Foren els anys del Pacte de Moncloa amb la patronal, de la subordinació del PSOE a la política proimperialista de l'OTAN i l'imperialisme ianqui. Els Felipe González i CIA traïren els seus i tot el poble, ja que, en lloc de lluitar per fer sortir l'estat espanyol de l'OTAN com havien jurat que farien, una vegada instal·lats al poder oblidaren les promeses i esdevengueren l'avantguarda de la lluita en pro del bloc imperialista.

És una època d'immensa joia i felicitat per als oportunistes de tots els colors que es van instal·lant a recer del sistema. També és el moment de la desfeta de la majoria d'organitzacions revolucionàries sorgides a mitjans dels anys seixanta. Molts d'aquests grups no saberen resistir les onades del temporal i, criminalitzats per tots els mitjans de comunicació, silenciades brutalment totes les seves activitats, patiren les conseqüències de la nova situació. Sovint les pròpies contradiccions d'aquestes organitzacions, una certa debilitat política producte d'haver oblidat, per un accentuat l'activisme diari, la necessària tasca de formació dels militants en els principis socialistes, anarquistes o independentistes, facilitaren la campanya d'extermini decretada pels hereus del franquisme i la pseudoesquerra. Però fer ara la història de la crisi de les diverses organitzacions revolucionàries dels Països Catalans i de l'estat espanyol, la crònica, per exemple, de la LCR, l'OEC, el MC, el PTE, la ORT o el PCE(ml), o ens portaria a haver d'escriure un caramull de llibres. Cada una d'aquestes crisis requeriria una història especial i avui, evidentment, el que volíem era assenyalar solament el marc històric, polític i cultural en el qual es van congriant la trilogia que, amb la publicació de l'obra Carrer de Blanquerna, es clou de forma pensam que definitiva.


Coberta de l'obra Homenatge Rosselló-Pòrcel.

Les altres obres de teatre, com Autòpsia a la matinada, que guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974, Homenatge Rosselló-Pòrcel que obtengué el Ciutat d'Alcoi 1984 o El cadàver, editat per Pagès Editors de Lleida el 1998, corresponen a situacions completament diferents de les que hem indicat parlant d'Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna. Una història a part seria també l'estudi de les circumstàncies que contribuïren a anar bastint les obres u>Ara a qui toca, Premi de Teatre en català Carles Arniches 1972, Les germanies, Premi Especial Born de teatre 1975 o Atzucac, Premi de Teatre Ciutat de Granollers 1990. L'obra El cadàver, que va ser editada per Pagès Editors l'any 1997, és un cas molt especial. Escrita en uns moments de col·laboració amb la companyia Teatral "Taula Rodona" de Ciutat, que dirigien Bernat Pujol i Adolfo Díaz, l'obra va ser estrenada en el Teatre Principal de Ciutat l'any 1996 i, posteriorment, de mans de la directora Teresa Gelpí, va ser representada a Barcelona i altres indrets del Principat.

Però l'objectiu d'aquest article era situar, de forma breu i sintètica, Carrer de Blanquerna en l'època i circumstàncies en la qual va ser escrita.

Els protagonistes de l'obra, Nereu, Margarida, Agnès, Adrià, Llibert, Salvador, Miquel i Amat, exceptuant na Caterina que mai no ha cregut en res que no sigui el profit personal, a través d'un dens diàleg fet sense xarxa de salvament, proven d'analitzar el resultat final de la transició tant en el camp personal com en el polític. Record que, quan vaig començar la redacció de Carrer de Blanquerna, el que més m'interessava no era fer una història del tipus Peter Weiss, una mena de teatre-document que servís per a bastir una història "objectiva", documental, d'aquella època. No era aquesta la meva intenció. Es tractava de provar de reflectir, sense fer cap incursió en l'herència de Weiss, la crisi personal que sacsejà molts dels militants antifeixistes de les darreries del franquisme una vegada comprovada la derrota i ensorrament, amb la pertinent criminalització dels principis que s'havien defensat fins aleshores.

Miquel López Crespí

Josep M. Llompart i el teatre mallorquí (II)

Turmeda | 15 Juny, 2006 17:01

La literatura catalana experimental.

"En aquell temps havíem seguit amb atenció les experimentacions teatrals de Llorenç Villalonga. Hi havia aspectes interessants. En referesc especialment a Faust (publicada l'any 1956) i a Aquil.les o l'impossible i Alta i benemèrita senyora (publicades l'any 1964). Sense deixar de reconèixer que eren experiments tal volta útils (les podríem definir de "teatre literari"), el cert és que aleshores, joves com érem, ens costava molt dissociar la figura Villalonga-escriptor, de la figura Villalonga-feixista". (Miquel López Crespí)


Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga va ser un falangista de primera hora i va dornar un suport actiu al feixisme en temps de la guerra civil. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

Record que Ara, a qui toca? era una obra experimental. Els crítics d'aleshores parlaven de certa influència del teatre de Brecht, Anouill, Ionesco, Beccket, etc. Els papers on havia escrit Ara, a qui toca?, juntament amb els de Les Germanies (que més endavant guanyaria el premi de teatre de més prestigi en aquells temps, el premi especial Born, de Ciutadella), Estiu de foc i alguns altres materials de poesia i narrativa em desaparegueren pels anys setanta-cinc/setanta-sis en uns d'aquells nombrosos escorcolls de la Brigada Social i dels serveis d'informació de la Guàrdia Civil. Mai no he pogut recuperar aquestes obres malgrat que, una vegada consolidada la reforma, ho vaig intentar. Ningú no sabia res d'uns papers segrestats per la Social! Originals de teatre? Em miraren com si hagués perdut l'enteniment. De les obres segrestades (i segurament cremades o perdudes per aquests sicaris del nazi-feixisme) només em resta l'esborrany de Les Germanies. Aquest esborrany té unes quaranta o cinquanta pàgines i permet una llunyana aproximació al que va ser l'obra guardonada a Menorca. Dic "una llunyana aproximació" perquè record a la perfecció que el projecte inicial sofrí moltes modificacions i ben cert que el material conservat -per miracle! a una de les carpetes que no escorcollaren els sicaris, és només una pàl.lida aproximació al que degué ser l'obra una vegada acabada; malgrat que sempre he pensat que no hi ha mai cap obra "acabada". Sempre he estat partidari de l'obra "oberta". Per entendre'ns: "oberta" a les suggerències creatives dels col.lectius que l'han de representar, als grups revolucionaris (en els anys setanta) interessats en la seva promoció i difusió o a les idees de directors, actors o públic en general (públic conscienciat, és clar).

En aquell temps havíem seguit amb atenció les experimentacions teatrals de Llorenç Villalonga. Hi havia aspectes interessants. En referesc especialment a Faust (publicada l'any 1956) i a Aquil.les o l'impossible i Alta i benemèrita senyora (publicades l'any 1964). Sense deixar de reconèixer que eren experiments tal volta útils (les podríem definir de "teatre literari"), el cert és que aleshores, joves com érem, ens costava molt dissociar la figura Villalonga-escriptor, de la figura Villalonga-feixista. Bertolt Brecht havia escrit a un amic, parlant del problema de la relació entre l'art i la política (febrer de 1938): "Com puc mantenir allunyades aquestes coses [el sofriment del poble alemany sota el nazisme] dels meus escrits? I arreu on miri, si miro una mica més enllà d'on acaba aquest estret, veig la get sotmesa a aquests sofriments. I si el sentiment d'humanitat és destruït, l'art deixa d'existir. Compondre paraules belles no és art. Com podrà l'art commoure els homes, si ell mateix no es commou per la sort dels homes? Si jo mateix em tanco davant els sofriments dels homes, com s'obrirà el cor dels homes davant els meus escrits? I si no m'esforço a trobar un camí perquè surtin de llurs sofriments, com trobaran el camí dels meus escrits?".

Nosaltres (juntament amb n'Alexandre Ballester, en Joan Soler Antich o en Llorenç Capellà) reaccionàvem en contra de la grolleria de l'autoodi estupidititzador. Josep M. Llompart escrivia en "Present i futur del teatre mallorquí": "Els nostres autors -em referesc, naturalment, als autors amb un mínim o un màxim d'honestedat- varen reaccionar, de fa temps, contra la ignomínia del 'teatre regional'". El mateix Llompart ens havia dit en nombroses ocasions que "avui, el vertader teatre mallorquí no existeix". Potser ingènuament la nostra intenció era ajudar a crear aquest "teatre nacional-popular" que pensàvem necessitava el nostre poble. Quan l'editorial Daedalus publicà les obres teatrals de Baltasar Porcel, per uns moments ens miràrem dins d'aquell miratge que prometia ser esplendorós. Llompart havia escrit parlant de l'obra de Porcel La simbomba fosca: "Aquesta darrera obra d'En Porcel, supera encara, d'un bon tros, l'encert primerenc de Els condemnats. Tots els qui assistírem a la lectura vàrem romandre literalment amb la boca oberta. A l'hora dels comentaris sonaven els noms de Samuel Beckett, Ionesco, John Osborne. Això ja és dir-ho tot".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Cultura catalana: contra les camarilles i clans culturals

Turmeda | 14 Juny, 2006 19:31

La mentida del cànon literari.

"Basta que quatre professors amics del conseller de cultura, dos pseudocrítics literaris a les ordres del comissariat neoparanoucentista li facin una 'critica'! positiva per a tenir un nou 'geni de les lletres nostrades' al capdamunt de la fama. Si a tot això li afegim unes paraules de promoció del president de la Generalitat, un parell d'entrevistes televisives a l'hora de màxima audiència i un parell d'atacs al necessari compromís polític de l'escriptor amb el seu temps i el seu país, tenim la recepta per a un autor de moda entre nosaltres". (Miquel López Crespí)


Coberta del llibre de Miquel López Crespí L'illa en calma.

Ciutat és petita i quan diu una cosa a un indret en segons se sap a l'altra part de món. És el que s'ha esdevengut amb l'enquesta d'una coneguda revista literària que demanava a determinats professors i escriptors qui eren els autors i els investigadors més destacats del segle XX a les Illes. La intenció seria la d'anar bastint una espècie de cànon de les lletres per a anar esbrinant qui són o no els autors que resisteixen el pas del temps. La "figurera" d'alguns dels nostres genis provincians els ha portat, emperò, a provar de fer trampes amb les respostes. Sabem, i ens ho han explicat sense cap mena de vergonya, alguns dels implicats en aquestes històries, que aquestes mateixes respostes al cànon han esdevingut sovint un mercadeig vergonyós per l'afany de figurar-hi d'alguns escriptors i provar de suprimir l'existència i l'obra de molts d'altres. Per tal de sortir com a "genis" indiscutibles s'ha negociat la inclusió de cada nom en els llistats de narrativa, poesia o teatre en aquests termes. "Si tu poses alguna de les meves obres jo inclouré alguna de les teves en la meva resposta". D'aquesta forma alguns dels autors amb més "figurera" han aconseguit sortir nomenats un parell de vegades i, malgrat que sigui una aparició en el cànon falsa, comprada, ja se senten satisfets. Són les acostumades misèries de l'"Espanya autonòmica" que ens enflocaren oportunistes i servils en temps de la transició. Esquarterar els Països Catalans; aconseguir que sigui normal que tan sols hi hagi escriptors "balears", "valencians" i "catalans". Cada sector esquarterat i dividit de la nostra terra s'entretén, sota la mirada vigilant i riallera de l'estat espanyol, amb aquests jocs culturals provincians que, a la seva manera, consoliden la divisió dels Països Catalans consagrada per l'actual constitució espanyola.

Qui signa aquest article no ha patit ni més ni manco que molts d'altres companys de l'AELC. En el fons, durant els més de trenta anys que fa que ens dedicam a escriure hem vist i comprovat fins al súmmum del súmmum com revistes, comissaris i institucions sempre enlairaven els mateixos sense que aquesta promoció i enlairament continuat tengués res a veure amb la qualitat de l'obra literària de l'autor. Basta que quatre professors amics del conseller de cultura, dos pseudocrítics literaris a les ordres del comissariat neoparanoucentista li facin una "critica"! positiva per a tenir un nou "geni de les lletres nostrades" al capdamunt de la fama. Si a tot això li afegim unes paraules de promoció del president de la Generalitat, un parell d'entrevistes televisives a l'hora de màxima audiència i un parell d'atacs al necessari compromís polític de l'escriptor amb el seu temps i el seu país, tenim la recepta per a un autor de moda entre nosaltres.

Però alguna vegada, per aquelles estranyes circumstàncies de la vida, es romp la campanya de silenci i marginació. Aquestes campanyes continuades en contra de la simple existència de la nostra obra que patim el noranta per cent dels escriptors catalans.

Aquesta mínima ruptura del silenci i la marginació programada per tota mena de reaccionaris i, especialment, pel neoparanoucentisme dominant es comença a rompre, ja fa un temps, amb la veu "López Crespí, Miquel" que sortí publicada en les pàgines 131-132 del volum VIII de la Gran Enciclopèdia de Mallorca i deia: "López Crespi, Miquel. (Sa Pobla, 1946). Escriptor. És autor d'una extensa obra escrita en català, que abasta la narrativa, la poesia i el teatre, amb més de 40 títols. La seva obra s'inscriu, bàsicament, en el realisme social. Destaca per l'experimentació dels elements formals de les obres i, especialment en narrativa, per l´ús de la tècnica del monòleg interior i del dietari personal. És un dels escriptors més guardonats. En narrativa és autor de La guerra just acaba de començar (1974), Illa en calma (1981), Paisatges de sorra (1987), premi Joanot Martorell, de València (1986), Necrològiques (1988), i Dietari de succeïts de Mallorca, premi Ciutat de Palma de narrativa (1990). En poesia, ha publicat Foc i fum, premi Marià Manent, de Barcelona (1983), Diari de la darrera resistència (1987) i Tatuatges (1987) i en teatre Autòpsia a la matinada (1976), premi Ciutat de Palma de teatre (1974). Entre 1976 i 1978, amb Mateu Morro Marcé dirigí la revista de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC). Des del decenni dels seixanta, ha col·laborat assíduament en premsa local, com Última Hora, Diario de Mallorca, Lluc, El Mirall i Cort".

Fins aquí l'article publicat en la Gran Enciclopèdia de Mallorca. Era d'agrair malgrat algunes imprecisions. Per exemple: Diari de la darrera resistència, situat en la nota com a poemari, era en realitat un recull de contes. I mancava també referència a altres obres de teatre, com Homenatge a Rosselló-Pòrcel que guanyà el Ciutat d'Alcoi de l'any 1984; a altres llibres de narrativa com podien ser A preu fet(1973) i els reculls de contes Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres de l'any 1987 i Històries per a no anar mai a l'escola que edità l'Editorial Laia el 1984 i que aconseguí quatre edicions (sense que se'n parlàs gaire ni al Principat ni a les Illes!).

Però l'essencial de l'article era que havia sortit. No ho podia creure! He de confessar que no vaig fer cap passa per aconseguir que la Gran Enciclopèdia de Mallorca parlàs una mica de la meva obra. Alhora, una vegada sortida la nota, per pura casualitat vaig saber de les corregudes de molts escriptors per a sortir en els volums que s'anaven enllestint. Corregudes que anaven fins a la redacció de la veu pel propi interessat o per aconseguir que l'escrit anàs acompanyar d'una fotografia on l'autor sortís "ben afavorit".

Per la meva banda ja em donava per satisfet pel que havia escrit el col·laborador de la GEM. En llegir alguns dels títols que sortien en l'article m'adonava del complicat que era escriure a la nostra sotmès sempre a campanyes de silenciament, als atacs pamfletaris i a la marginació. Obres com Notícies d'enlloc, Premi de les Lletres 1987; Històries per a no anar mai a l'escola (1984) amb quatre edicions o Necrològiques, Premi Ciutat de València 1988, havien estat publicades enmig del més espès silenci. Aquestes novetats literàries i moltes d'altres companys del gremi, arribaven als diaris, a les revistes i, en no tenir l'ajut del comissari de torn, eren completament i absolutament silenciades. Aquesta, la marginació i el silenci, va ser la "primera fase" neoparanoucentista enfocada a aconseguir la desmoralització de l'autor (i autors!) silenciats. Més endavant, quan la teva obra i la dels companys comença a ser mínimament reconeguda o apreciada per un sector del públic lector o per algun comentarista independent de camarilles, el comissariat prova altres "tècniques". És el moment de pseudocrítica destructiva, de la nota sense cap ni peus redactada especialment per a desanimar l'autor nostrat. En les nostres carpetes i arxius tenim nombroses proves al respecte. Proves fent referència als atacs rebentistes contra la nostra obra i la de molts d'altres companys.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (14-VI-06)

Josep M. Llompart i el teatre mallorquí (I)

Turmeda | 11 Juny, 2006 14:33

La literatura catalana experimental.

"Però on en Llompart no baixa la guàrdia és en el moment de ficar el bisturí dins la grolleria de l'autoodi que significà i significa encara aquest 'teatre'. Escriu Josep M. Llompart (pàgs. 53-54 de l'article abans esmentat): 'El 'teatre regional' és el sainet despullat de virtuts, de sentit i de finalitat. És parlar, premeditadament, en necio, pensant que així el públic ha de pagar. Si el sainet tenia ambicions modestes, el 'teatre regional' no té cap ambició. Accepta amb alegria les limitacions més humiliants. Sap que no es pot permetre el més petit intent de dignitat lingüística, sap que no pot plantejar problemes mínimament inquietants, mínimament humans; sap que no pot interessar a ningú que s'interessi vertaderament pel teatre". (Miquel López Crespí)


Miquel López Crespí i Josep M. Llompart. Josep M. Llompart presentava l'obra de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc, Premi de les Lletres de l'any 1987.

Josep M. Llompart tenia molt mala opinió de l'anomenat "teatre regional". En un article titulat "Present i futur del teatre mallorquí" (vegeu el llibre Mallorca, teatre pàgs. 37-60) Llompart era molt més que dur. Senzillament, les seves asseveracions que compartíem i compartim, eren lapidàries. Escrivia: "La situació [del teatre mallorquí] -tots ho sabem- és aquesta: a Mallorca vàrem tenir, i tenim, una poesia normal i, en certs moments, d'envejable alçada; tenim ja una novel.la que pot mirar amb seguretat i amb esperança cap al futur; vàrem tenir un inici, tan modest i humil com es vulgui però autèntic, de teatre; avui, emperò, el vertader teatre mallorquí no existeix. Ocupant el seu lloc hi ha una cosa, probablement a punt de morir, que li diuen 'teatre regional', o sigui, un teatre que ja va néixer amb el cap baix, humiliat, ferit per aquest adjectiu, 'regional', que, tenguem-ho ben present, mata tot quant toca". Llompart sap molt bé que aquest teatre de l'autoodi (el teatre rekional) té poc o no res a veure amb l'autèntic sainet costumista. El costumisme tenia i té coses vertaderament importants, aportacions bàsiques per a conèixer els costums d'un temps i d'una societat determinats. En les bones peces del sainet del XIX trobarem sempre una intenció satírica, de critica social basada la majoria de vegades en la comicitat. Per això Llompart salva el teatre d'en Pere d'Alcàntara Penya i d'en Bartomeu Ferrà ("teatre humil, però de veres").


L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. Una obra d'avantguarda experimental que serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.

Però on en Llompart no baixa la guàrdia és en el moment de ficar el bisturí dins la grolleria de l'autoodi que significà i significa encara aquest "teatre". Escriu Josep M. Llompart (pàgs. 53-54 de l'article abans esmentat): "El 'teatre regional' és el sainet despullat de virtuts, de sentit i de finalitat. És parlar, premeditadament, en necio, pensant que així el públic ha de pagar. Si el sainet tenia ambicions modestes, el 'teatre regional' no té cap ambició. Accepta amb alegria les limitacions més humiliants. Sap que no es pot permetre el més petit intent de dignitat lingüística, sap que no pot plantejar problemes mínimament inquietants, mínimament humans; sap que no pot interessar a ningú que s'interessi vertaderament pel teatre. El nostre sainet tractava amb amor, amb tendresa, els seus personatges; respectava i enaltia la seva dignitat d'homes. El 'teatre regional' els tracta amb tota la crueltat del menyspreu; vol que tot un poble faci burla d'ell mateix, de les seves coses més sagrades i entranyables. El 'teatre regional' és això: la suplantació de la rialla moralitzadora per la rialla idiotitzadora".

Les meves primeres obres de teatre (Ara, a qui toca, Les germanies, Estiu de foc, Autòpsia a la matinada...) anaven en aquesta línia: defugir tota la podridura d'aquest "teatre" idiotitzador (que deia Josep M. Llompart). Dia 7 d'octubre de 1972, a Alacant, guanyava el premi de teatre en català "Carlos Arniches" (era el primer any què es convocava en la nostra llengua). A l'endemà, tots els diaris de la península (i a les Illes Diario de Mallorca) informaven de la notícia. En la mateixa convocatòria guanyava el premi en espanyol J. D. Sutton amb la seva obra Mañana. Els jurats del meu primer premi teatral havien estat en aquells moments les figures màximes de la cultura catalana i de l'espanyola progressista. Em referesc als directors i autors Ricard Salvat, José Monleón i Sanchís Sinisterra (un gran autor de València que ja havia guanyat el Carlos Arniches -versió castellana- l'any 1968 amb l'obra Tú, no importa quién).

Cal dir que els tres autors i membres del jurat que em guardonaren aconseguiren -i això era vertaderament important en aquells anys de repressió i d'entrebancs envers la nostra cultura per part del feixisme- que, juntament amb el premi en espanyol hi hagués també un altre en català. Els tres homes de teatre aconseguiren guanyar aquesta important batalla per la llengua i per la llibertat argumentant l'èxit de públic de El retaule del flautista a tota l'àrea dels Països Catalans. Els franquistes de l'Ajuntament d'Alacant no tenien ni idea del que significava per al poble El retaule... En Ricard Salvat i en José Monleón els hi mostraven fotografies amb les cues de gent i insinuaven què, de guardonar i estrenar una obra en català, ells, com a regidors, podrien fer-se famosos... qui sap si Hollywood els enviaria a demanar per portar a la pantalla l'obra premiada! Pobres! S'ho cregueren ben a les totes!

A nivell de simple recordatori, cal dir que la casualitat de guanyar aquest premi de teatre vengué donada per la publicació a la revista Lluc (maig de 1972) de les bases del concurs. Consultant la col.lecció de Lluc, a la pàgina 24 d'aquest mes de maig s'hi pot trobar la nota que dóna informació del primer concurs de teatre en català des de la guerra civil. Textualment la nota deia: "Alacant: Per primera vegada un premi de teatre en català" I ampliava més endavant l'escrit enviat per un corresponsal "del País Valencià": "L'Ajuntament d'Alacant convoca el I Premi de Teatre Carles Arniches, exclusivament per a obres em llengua catalana, al qual podran concórrer els autors que ho desitgin, de tots els Països Catalans".

Ara, quan ho penses, fan riure aquestes anècdotes de començaments dels anys setanta. Però aleshores eren batalles molt importants en defensa de la nostra llengua, una passa important en la lluita per la nostra llibertat com a persones i com a poble.

Els titulars de l'entrevista amb Sanchís Sinisterra, deien, amb lletres de motllo (La Verdad, 7-X-1972): "El Premio Arniches podrá hacer una gran labor en la potenciación de la lengua valenciana". A Mallorca i molts indrets de l'Estat alguns partits de la clandestinitat encara no havien ni estudiat ni molt manco posat en pràctica una necessària normalització (escriure en català) de les seves publicacions. Dins la mateixa organització -aleshores OICE (OEC)- on vaig militar més endavant, aquesta qüestió no estava gens aclarida. No em parlem dins del carrillisme espanyol i en alguns partits maoistes i estalinistes! Per tant, la meva obra, obrint els premis de teatre d'Alacant al català, aconseguia escletxes de llibertat i normalització en moments ben crítics i problemàtics per a la nostra supervivència com a poble.

Pel que fa a la qualitat de les obres presentades al premi en la seva vessant "valenciana", en José Monleón, parlant a la mateixa entrevista abans esmentada, deixava ben clara l'alta qualitat de la majoria d'obres. Més endavant, quan el periodista demana a Sinisterra la història dels premis en català, l'entrevistat aclareix: "La idea surgió de Monleón y los otros miembros del jurado del año pasado y creo que hay que felicitarles. Alicante está viviendo la problemática de su propia lengua y creo que el Arniches puede hacer una gran labor para potenciarla; el Arniches le dará una mayor raigambre y contribuirá a activar este proceso de desarrollo".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Literatura catalana i menfotisme social (i II)

Turmeda | 09 Juny, 2006 11:37

"L'autor se sap condicionat per aquella postguerra de cínics, assassins i voltors que exterminaren, per la força de les armes i de la mentida, el més sà de la nostra nació, els Països Catalans, i de l'Estat espanyol. Els amics i familiars morts, les idees i l'exemple de com enfrontaren la derrota i la tèrbola postguerra de sang i misèria són alguns dels punts fonamentals dels bastiments de la meva consciència, el motor, com he dit, que t'ha d'una determinada manera i no d'una altra". (Miquel López Crespí)

Quatre poemaris (i II)

Brosquil Edicions publica El cant de la Sibil·la


Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades, premi de poesia Ciutat de Tarragona 2005.

Aquesta sensació d'anar arribant al final de la vida la podem trobar en el poema "La calma més completa" del poemari Calendaris de sal, Premi Marià Manent 2005 i encara inèdit. En els primers versos, l'autor, que sap que no hi ha escapatòria possible, que ningú pot escapolir-se del seu destí final, escriu: "D'aquí pocs moments ja seré senyor de la calma més completa, / d'un inabastable univers de buits interminables: / el silenci absolut que s'engrandeix a poc a poc / enllà del marc segur de la meva finestra. / Deix enrere el dibuix de les gavines en el blau, / el teu nom grafiat en l'arena d'una platja ja sense nom, / el record amenaçador del pànic / quan m'aixecava sense la tebiesa de ta pell al costat.".

El poeta, en constatar com s'han anat esmunyint la vida, els somnis, les esperances, com han anat desapareixent amics, els familiars més estimats, sent la sensació de trobar-se davant una inundació inabastable de la qual no podrà escapar. Una inundació que cap paraula, cap estudiada forma poètica o desfermat riu de metàfores, serà capaç d'aturar. La vida, en la recta final en què estam submergits, presenta, sovint, un aspecte amenaçador, ja que és quan, malgrat que sigui de forma subconscient, hom fa recompte del que ha viscut i nota com els moments autèntics el punyen, talment ferro roent, indicant, amb precisió matemàtica, quines són les hores en les quals hem estat autènticament feliços. I és precisament aquesta inundació que ve, furient, salvatge, el que et fa recordar els moments amables i curulls d'esperances de la teva existència. El motiu, doncs, de la majoria de poemes que comentam seria deixar constància escrita d'aquests moments i d'aquestes sensacions.

En el poemari Calendaris de sal, aquesta inundació final és descrita en el poema "La inundació" en onze versos privats de tota ornamentació verbal inútil. Versos secs, durs, implacables com la constatació certa que ja som en els darrers segons: "Arriben de sobte tot d'inesperades misses de difunts / (els pares morts, / els avis fonent-se en l'oblit / amb desesperançada velocitat vertiginosa). / Notar la magnitud de la inundació avançant per la casa. / Provar d'amagar la seva nuesa, / l'extremada debilitat d'un infant que plora. / Però no puc albirar la sortida, / aturar els darrers segons / que s'escolen per les canonades.".

I en el poema "Com un somni molt lent", del poemari Les ciutats imaginades, la implacable realitat d'anar arribant al final s'imposa, amb aquest sincera confessió que mostra al lector quins són els refugis secrets de l'autor per a provar de defugir l'embranzida del temps. Llegim: "Ara visc de records. / Tot es mescla i confon en la memòria. / És com un somni molt lent que regressa i regressa / sense que pugui fer res per aturar les imatges que em dominen.".


Coberta del poemari de Miquel López Crespí Temps moderns: homenatge al cinema, Premi de poesia Miquel Martí i Pol de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Si haguéssim de fer un resum molt sintètic del que volen expressar cada un d'aquests quatre poemaris podríem dir que Calendaris de sal (inèdit quan escric aquestes retxes en el mes de gener de 2006) és producte de la forta impressió que em produïren les successives morts de molts dels essers que més he estimat en aquest món: el pare, l'oncle José López, que tant m'ensenyaren de lluita per la llibertat i la dignitat. La dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; els avis, materns i paterns, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. Calendaris de sal també repassa l'l'omnipresència de la postguerra en la vida de l'autor. L'autor se sap condicionat per aquella postguerra de cínics, assassins i voltors que exterminaren, per la força de les armes i de la mentida, el més sà de la nostra nació, els Països Catalans, i de l'Estat espanyol. Els amics i familiars morts, les idees i l'exemple de com enfrontaren la derrota i la tèrbola postguerra de sang i misèria són alguns dels punts fonamentals dels bastiments de la meva consciència, el motor, com he dit, que t'ha d'una determinada manera i no d'una altra.

A partir d'aquí podrem entendre i capficar-nos en les pàgines de Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la i el poemari més recent, el que ha editat Cossetània Edicions, Les ciutats imaginades.

En l'article "Temps i gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la", a part de relacionar i explicar l'estreta unió que hi havia entre el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla, la novel·la Defalliment i el poemari editat per Brosquil Edicions, contava com la majoria de poemes tenia relació amb la provatura sentimental de deixar constància dels meus records d'infant, d'aquella època que maldam per imaginar daurada: les excursions i vacances a ses Casetes de sa Pobla a la badia d'Alcúdia, davant l'Albufera, els estius passats al port de Pollença, els viatges a Lluc, les excursions a Formentor, estades a Muro, Aucanada, el Mal Pas, la vida a sa Pobla...

La presència corprenedora de la infantesa, de l'esplendent paisatge sense hotels que guaitàvem aleshores, queda reflectit en aquests vuit versos del poema "Llums enceses en els dits" que el lector pot trobar en el poemari El cant de la Sibil·la: "Descobrir per primera volta coves i penya-segats, / l'indret on nien les gavines, /els corbs marins que ens envoltaven. / Com si haguéssim begut molt de vi / i no poguéssim controlar les emocions: / volar damunt el maragda ardent del verd / content de portar llums enceses en els dits."

El cant de la Sibil·la és l'intent de deixar constància d'aquells moments esvanits ja per la cendra de les hores però que es conserven en la memòria amb la força intacta de quan els vivíem amb tota la joia de la nostra infància i adolescència. Aleshores els pares i els familiars eren joves, alegres i riallers. Res no presagiava la Nit, l'obscura presència que ens aniria portant, de forma imperceptible però ferma, fins davant el mur de la darrera pregària i el postrer alè.

Els poemaris que comentam no són escrits de forma independent l'un de l'altre. Que ningú s'imagini que un llibre concret és un producte d'una època i un altre d'un altre moment històric. De cap manera. Els llibres de què parlam, igualment que algunes de les novel·les, obres de teatre i llibres de memòries recents, són escrits en la mateixa època, el temps que va de començaments dels noranta fins al dos mil. Cas, per exemple, del poemari Temps moderns: homenatge al cinema, premi de poesia Miquel Martí i Pol 2002 i editat l'any 2003 per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Era "normal" que en aquesta recerca desesperada per a provar de salvar els instants de joia de la joventut, les esperances del passat, els descobriments intel·lectuals dels anys seixanta, sortís també el ressò d'aquelles pel·lícules i artistes que anaren condicionant, amb el pas dels anys, la nostra forma d'entendre el món, l'art, la vida, la lluita per la llibertat. En la grisor de la postguerra, en plena repressió franquista contra els pobles i contra les llibertats més elementals de la persona, el cinema esdevenia la porta oberta a tots els misteris i totes les possibilitats. Breu, senzill homenatge, doncs, al record d'aquelles llunyanes horabaixes asseguts al "galliner" o les butaques dels cines de sa Pobla: Can Guixa (el "Principal") o Can Pelut (el "Coliseum"), el Salón Montaña o en aquell modern "Cine Montecarlo" de començaments dels anys seixanta... Llunyans diumenges amb Fred Astaire i Ginger Rogers, Chaplin, i Lauren Bacall... Gene Kelly i Debbie Reynolds ballaven i cantaven en la pel·lícula Cantant sota la pluja; ens atemorien Peter Cushing i Cristopher Lee en les pel·lícules de vampirs, Marlene Dietrich era un àngel blau la bellesa de la qual, érem molt joves aleshores, encara no acabàvem de copsar. Quants dies d'hivern i d'estiu fugint de les rituals cançons dels falangistes, dels avorrits sermons dels sacerdots, anant a veure les aventures de Robin dels boscos i El capità Blood! Més tard, després dels crits de Janet Leigh a Psicosi, arribaren Els contes de la lluna pàl·lida de Kenji Mizoguchi. La dictadura moria matant, agonitzava ja des de finals dels seixanta quan els miners d'Astúries i Lleó, els treballadors de Barcelona i València, iniciaren les grans lluites contra el feixisme i el capitalisme. Temps moderns. Homenatge al cinema vol deixar constància de l'efecte màgic i enervador del Potiomkim, la màgia cinematogràfica de Serguei Eisenstein obrint totes les possibilitats del cinema. Eisenstein a Leningrad filmant Octubre; memòria igualment de La batalla d'Alger... i de Roma, città aperta, L'any pasat, a Marienbad, Alphaville, Casablanca, sense que hi manquin Buñuel, Chabrol, Godard i Dziga Vertov avançant amb la cavalleria roja d'Issaak Babel en direcció a la revolució universal que defensen Lenin i Trostki abans de tots els crims de l'estalinisme i l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona l'any 1939.

Quatre poemaris, Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la, Calendaris de sal i Les ciutats imaginades, que surten, evidentment, de la constatació de la fugacitat de la vida, de la impossibilitat d'aturar el temps, de servar, ni que sigui mitjançant per la metàfora i la paraula, tot allò que conformà la nostra efímera existència damunt la terra.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (9-VI-06)

Literatura catalana i menfotisme social (I)

Turmeda | 06 Juny, 2006 15:58

"La teoria del menfotisme social que té tant d'èxit entre postmoderns i reaccionaris de tota època i contrada explica, per activa i per passiva, que l'escriptor tan sols s'ha de preocupar dels aspectes purament formals de l'obra i que ha de defugir qualsevol plantejament polític, qualsevol concepció del món que pugui entrebancar la 'puresa' de la literatura. Com si el creador pertanyés a una estranya i curiosa secta d'escollits, d''incontaminats', oficiants d'un misteriós culte esotèric a la deessa Bellesa, deessa que s'hauria de mantenir allunyada de qualsevol mena de contacte amb els humans. No importa que un país pateixi sota el poder de la dictadura més ferotge, que aquella societat estigui a punt de perdre llengua i cultura, que els seus millors fills i filles siguin torturats, afusellats en els fossars, portats a l'exili, pateixin als camps de concentració. Per als postmoderns tot això són ximpleries que no tenen per què afectar en res el "ritme còsmic i biològic de l'autor" i, en conseqüència, la reacció demana el rebuig explícit de qualsevol mena d'implicació política i social". (Miquel López Crespí)

Quatre poemaris (I)

Brosquil Edicions publica El cant de la Sibil·la


Coberta del poemari de Miquel López Crespí El cant de la Sibil·la editat per Brosquil Edicions del País Valencià i que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005, un dels més prestigiosos dels Països Catalans.

La reacció cultural demanava i demana que l'escriptor català o de qualsevol indret faci abstracció de la situació en la qual es troba el seu poble. Dins aquesta línia d'accentuat cinisme i menfotisme, la "màxima intel·ligència" la demostraria aquell autor o autora que saben rentar-se les mans amb elegància. La teoria del menfotisme social que té tant d'èxit entre postmoderns i reaccionaris de tota època i contrada explica, per activa i per passiva, que l'escriptor tan sols s'ha de preocupar dels aspectes purament formals de l'obra i que ha de defugir qualsevol plantejament polític, qualsevol concepció del món que pugui entrebancar la "puresa" de la literatura. Com si el creador pertanyés a una estranya i curiosa secta d'escollits, d'"incontaminats", oficiants d'un misteriós culte esotèric a la deessa Bellesa, deessa que s'hauria de mantenir allunyada de qualsevol mena de contacte amb els humans. No importa que un país pateixi sota el poder de la dictadura més ferotge, que aquella societat estigui a punt de perdre llengua i cultura, que els seus millors fills i filles siguin torturats, afusellats en els fossars, portats a l'exili, pateixin als camps de concentració. Per als postmoderns tot això són ximpleries que no tenen per què afectar en res el "ritme còsmic i biològic de l'autor" i, en conseqüència, la reacció demana el rebuig explícit de qualsevol mena d'implicació política i social. Dins aquesta línia de ximpleria reaccionària mai no es perdonen actituds compromeses com les de Manuel de Pedrolo, Joan Fuster o Josep M. Llompart. Però se sol tenir molta comprensió quan la relació de l'intel·lectual és bona amb el poder. Una "comprensió" que no se sol tenir quan aquest intel·lectual basteix una obra que denota la seva preocupació per la humanitat i les nacions oprimides. A vegades, en llegir aquestes estrafolàries concepcions, arrib a pensar si els comissaris de pa amb fonteta el que volen és convertir la literatura en un camp esterilitzat per a lluïment de certs doctors en lobotomia cultural.


Lliurament dels Premis Ciutat de Tarragona 2005. Miquel López Crespí guanyà el Premi de Poesia amb l'obra Les ciutats imaginades. L'escriptor de sa Pobla és el primer per la dreta (assegut).

¿O hi ha tanta diferència entre aquesta mena de lobotomia cultural bastida en moltes de les actuals societats neoliberals amb aquella de més sagnant i evident del nazisme cremant llibres i empresonant i assassinant intel·lectuals, artistes d'idees avançades, de mentalitat progressista? Els nazis i els feixistes cremaven llibres i mataven sense preocupar-se de bastir cap mena de coartada ideològico-cultural. Ara, les sectes elitistes no poden recórrer als mateixos mètodes brutals i ferotges. Amb la derrota final del nazi-feixisme l'any quaranta-cinc del segle passat la reacció s'ha disfressat, i a voltes no tant!, i empra multitud de subterfugis ideològics per a aconseguir els mateixos resultats: l'extermini de la intel·lectualitat progressista, la demonització de les idees que dificulten aquesta consolidació de la reacció política i cultural.

Però parlàvem d'uns determinats poemaris, de l'efecte del pas del temps en alguns dels llibres que he escrit darrerament. També he escrit damunt la relació que hi ha entre algunes de les meves obres. De tot això n'he parlat fa poc en uns articles que feien referència a la recent publicació per Brosquil Edicions del País Valencià del meu poemari El cant de la sibil·la, llibre que havia obtingut el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2004. Els articles portaven per títol "El cant de la sibil·la: una aproximació" i "Temps gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la".

En aquests dos articles i en parlar de l'origen dels poemaris El cant de la sibil·la i Calendaris de sal (inèdit), explicava que els llibres tenen l'origen primigeni en l'obsessió que domina el poeta per la constatació del pas inexorable del temps. I no solament en l'efecte de l'inexorable pas del temps sinó també per l'esmicolament de molts dels somnis que alletaren la nostra adolescència i joventut. Aquesta realitat és sense cap mena de dubte el motor que posa en marxa l'esperit creatiu del poeta. La nostàlgia com a motor literari. Una nostàlgia que, mitjançant el control de la forma i el treball amb el llenguatge, ha contribuït a bastir la majoria dels poemaris que he escrit i publicat en aquests darrers anys.

Tot el que fa poc he escrit referent a El cant de la sibil·la i Calendaris de sal es pot dir igualment respecte al poemari Les ciutats imaginades, obra que acaba d'editar Cossetània Edicions de Tarragona, llibre que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005. I no ens hauria d'estranyar que els articles fossin intercanviables i que allò que vaig escriure en referència a El cant de la sibil·la ara, mudant el títol, pogués servir per a explicar Les ciutats imaginades. Si ho fes, puc assegurar al lector que aquella anàlisi no variaria en absolut. Per alguna cosa, per motius ben concrets, ambdós poemaris són escrits en la mateixa època. Ambdós llibres són reculls dels poemes escrits des de mitjans dels anys noranta, després de l'ensorrament del socialisme degenerat, la fi de la Unió Soviètica i la caiguda del mur de Berlín. El cant de la sibil·la, Calendaris de sal, Les ciutats imaginades i Temps moderns: homenatge al cinema, aquest darrer guanyador del Premi de Poesia Miquel Martí i Pol 2002 que lliura la Universitat Autònoma de Barcelona, són poemaris escrits sota l'efecte atordidor de constatar la implacable vigilància de la terrible Dama de Negre sobre tots nosaltres. La Senyora de les Ombres i l'Oblit, Ella, que ens espera ja, tenebrosa i sense pietat davant del portal. Avui, des de la perspectiva que proporciona haver deixat endarrere bona part de la teva vida, segurament la més il·lusionada, la més plena de projectes i esperances, l'autor pot contemplar com es congrien els núvols de la tempesta final i es va fent evident la realitat d'una ben concreta i ineludible desaparició física.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (5-VI-06)

Eleccions 2007- El bloc que volem

Turmeda | 05 Juny, 2006 15:30

PER UN BLOC D'ESQUERRA NACIONALISTA COM CAL.

Manifest de l'escriptor Miquel López Crespí en defensa de la unitat de l'esquerra alternativa de les Illes.

"Tots els que hem lluitat i volem un bloc com cal ho fem perquè volem que es consolidi una força que uneixi de veritat, però mai no voldríem que aquesta necessitat unitària esdevengués un simple experiment electoralista que només sigui útil per a dividir i crear encara més partits i més organitzacions dins la societat. Dividint i creant més i més organitzacions mai no podrem assolir una autèntica esquerra arrelada a la nostra societat, una autèntica esquerra nacionalista, socialista i republicana". (Miquel López Crespí)


Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de trenta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Potser qui millor ha expressat l'estat d'ànim dels que sempre hem defensat la creació d'un bloc nacionalista d'esquerra a les Illes ha estat el meu bon amic Miquel Àngel Maria. En un article titulat "PSM sí, Bloc també", el dirigent del PSM escrivia: "No crec que ningú vagi sortir content de la cloenda del congrés del PSM. Tal i com han reflectit les notícies d'aquests dies, darrere els aplaudiments per l'aprovació de les ponències i per l'elecció de la nova direcció del partit no hi havia l'alegria dels congressos anteriors, no es respirava l'entusiasme d'altres ocasions".

Posteriorment a la cloenda del congrés hem conegut les dimissions de Mateu Crespí, Pere Muñoz, Maria Costa i Jaume Sansó i l'advertiment de moltes agrupacions del PSM en el sentit que pensen separar-se del partit o formar grups independents no subordinats a la unió entre Esquerra Unida i el que resta del PSM. Imagín que en la cloenda del partit, rondava dins l'ambient la crisi que tothom imaginava que podria esdevenir-se si no es feien bé les coses.

És evident que els diversos sectors que des de l'esquerra alternativa sempre hem defensat la creació d'un bloc nacionalista d'esquerres (consultau les hemeroteques) havíem pensat en un altre escenari per a anar bastint aquest projecte. En els debats que he mantingut des d'aquestes mateixes pàgines per a anar consolidant una autèntica esquerra alternativa, debats realitzats amb Llorenç Buades, Cecili Buele, el dirigent de la CGT Josep Juárez o el mateix Miquel Àngel Maria Ballester, sempre s'havia parlat de bastir un bloc lluny de les urgències electoralistes i de la lluita per servar sous i cadiretes. Es tractava i es tracta d'anar unint des de la base. Mai de dividir des de les cúpules dirigents. Fins i tot el dirigent excarrilista (PCE) i secretari general del partit prosovètic PCB-PCPE Josep Valero advertia en un article titulat "Cal treballar a les Illes per una estratègia de bloc nacional alternatiu" que aquest futur bloc era quelcom de diferent d'una simple operació electoral. Valero escrivia: "els que ens definim com a alternatius no podem ser tan sols una maquinària electoral, ni plantejar-nos les hipotètiques aliances electorals amb elucubracions matemàtiques de rèdits percentuals".

Som molts els que ens demanam per què, de cop i volta, quan el PSM havia decidit deixar la qüestió per a més endavant, quan hi hagués una situació autènticament favorable per a la concreció d'aquesta nova força política, una part dels dirigents alteren el que s'havia aprovat i s'inicia aquest canvi que tants problemes està comportant a l'esquerra nacionalista. Un intel·lectual com Llorenç Capellà es demanava en un excel·lent article titulat "Els sotasignants" si aquesta mena d'operacions fetes tan de presa servien de veritat per a sumar. Llorenç Capellà indicava que potser més que sumar restaven. És la mateixa opinió de Llorenç Buades, l´històric dirigent de l'antifranquisme illenc i ara militant de la CGT, quan deia: "No és el mateix sumar per avançar que sumar per salvar els mobles". Sobre tot si amb les preses es deixa mig partit a la cuneta.

Pens que la mitja part del partit que en el moment de la votació de dia vint-i-set no volia el bloc amb EU era precisament per por d'aquestes presses electoralistes. Un debat de tanta transcendència per al futur del nacionalisme d'esquerra no es pot fer amb aquesta velocitat vertiginosa, en dues hores i sense que la idea hagi madurat i calat ben bé dins tota l'organització. Molts militants i simpatitzants del PSM afirmen que hauria estat molt més convenient poder fer aquest debat de tanta transcendència amb calma, serenament, després de les eleccions, mirant sempre de no crear més divisions ni enfrontaments interns. Crec que s'ho pagava. El PSM s'ha jugat els seus trenta anys d'història amb massa facilitat i alegria. La urgència i les presses d'Esquerra Unida condicionant les decisions del PSM el que estan aconseguint, en lloc de reforçar l'esquerra mallorquina per fer front a la dreta que ens malgoverna, és dividir el PSM d'una forma vertaderament traumàtica. Pel bé del país esperam que aquestes ferides que avui semblen inguaribles, tenguin aviat solució i remei. Tots els que hem lluitat i volem un bloc com cal ho fem perquè volem que es consolidi una força que uneixi de veritat, però mai no voldríem que aquesta necessitat unitària esdevengués un simple experiment electoralista que només sigui útil per a dividir i crear encara més partits i més organitzacions dins la societat. Dividint i creant més i més organitzacions mai no podrem assolir una autèntica esquerra arrelada a la nostra societat, una autèntica esquerra nacionalista, socialista i republicana.

Les presses electoralistes s'han fet evidents en constatar cada dia l'oblit de la feina unitària. La mobilització de la societat civil s'hauria d'haver començat a fer just després de la derrota del Pacte de Progrés. S'han perdut tres anys decisius que haurien servit per a anar ampliant i consolidant el teixit de la societat civil, els fonaments d'un moviment de resistència que aturi l'actual destrucció de les Illes en mans d'especuladors sense cap sentit de país.

Els advertiments fets per molts sectors de l'esquerra alternativa de les Illes anaven en aquesta direcció: bastir un bloc com cal des de la base, des dels autèntics moviments socials, des de les organitzacions que sortosament no han traït els seus principis per a poder trepitjar fos com fos moqueta i cobrar bons sous en la gestió del règim. Una nova força política sense els dirigents del passat, un bloc de nou encuny que no serveixi per a mantenir en la poltrona aquells oportunistes i vividors del romanço que feren tant de mal a l'esquerra i als principis del nacionalisme i del socialisme durant la transició i en aquests darrers anys. Aquells dirigents que ara, en veure perillar sous i privilegis, s'apunten a qualsevol moguda que pugui servir per a preservar els seus interessos egoistes. Uns interessos que no tenen res a veure amb la defensa d'una terra i d'una cultura trepitjades i espoliades cada dia. Recordem que en el Bloc Nacionalista Gallec no hi ha Izquierda Unida i que a les Illes, si el bloc no supera aquesta fase inicial enfocada solament a la confecció de les llistes del 2007, no podrem avançar una autèntica política de contenció de la dreta. Per a l'esquerra anticapitalista de les Illes el bloc sempre ha estat, o hauria d'haver estat, el resultat de la confluència de les avantguardes sindicals, culturals, republicanes, ecologistes, de la nostra terra. Una confluència des de la base de tot l'ampli moviment que diàriament i des de fa moltes dècades lluita activament contra la dreta, l'especulació i la colonització de les Illes i de tots els Països Catalans.

A tots els defensors d'aquest autèntic bloc -jo en som un, i de fa dies!- ens preocupa, i molt!, que una idea tan engrescadora, una idea que hauria de servir per anar regenerant la política diària mallorquina i per a anar engrescant sectors de la societat nous i cada vegada més amplis, es pugui convertir finalment en la fórmula màgica per a salvar el modus vivendi d'aquells que, precisament, feren malbé el nostre Pacte de Progrés, aquella gran oportunitat històrica que tengué l'esquerra oficial per a bastir una política diferent de la dreta depredadora que destrueix recursos i territori.

Pensam que el bloc del futur ha de servir per a anar unificant tots els esforços i iniciatives de la vertadera esquerra de les Illes. Una esquerra preocupada de bon de veres per la situació dels sectors populars, amb programes i propostes de lluita contra el neoliberalisme dominant i de preservació de la nostra cultura i minvats recursos naturals. Volem un bloc que serveixi de veritat per a unir, no per a destruir ni dividir, un bloc d'esquerra nacionalista útil per al nostre redreçament nacional i social.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (30-V-06)

Poetes mallorquins i del món: un esclat de poesia inabastable

Turmeda | 04 Juny, 2006 12:04

VIII Festival de Poesia de la Mediterrània.

Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Àlex Susanna, Jordi Llavina, Xuan Bello, Hilari de Cara, Fatéma Chaid, Antoni Gost, Rabia Jelti, Núria Martínez, Ibtosam Al-Mutwakil, Kirmen Uribe, Miguel Ángel Velasco. Direcció a càrrec de Biel Mesquida.



Mallorca marcava aquests dies el pols cultural europeu. En la fotografia podem veure alguns dels poetes més importants d'aquests moments: Kirmen Uribe, Antoni Vidal Ferrando, Àlex Susanna, Miquel López Crespí, Xuan Bello, Hilari de Cara, Rabia Jelti, Antoni Gost i Fatéma Chaild.

[...] No fueron trece, sino doce, los poetas que recitaron sus versos. Faltó la yemení Ibtissam Al-Mutwakil por problemas con el visado. Las proyecciones que acompañaron la lectura de los poemas -con ampliaciones de la imagen de los poetas- realzaban su labor, convirtiendo el escenario en un potente púlpito audiovisual.

Aunque en vez de sermones, desde el púlpito se lanzaban mensajes a "todos los agujeros del espíritu, del alma y del cuerpo. Porque la poesía es emoción, es conmoción. Es sabiduría, es arte de vivir, es una forma de saber más sobre nosotros mismos". Así inició el director del festival, Biel Mesquida, la velada poética. Toda una declaración de intenciones.


VIII Festival de Poesia de la Mediterrània. Pati de la Misericòrdia. Ciutat de Mallorca (2-VI-06)

Reconocimiento, deseo, amor, infidelidad, dignidad, recuerdo. La marroquí Fatéma Chahid presentaba su particular testamento vital en Solo. Miquel López Crespí recordaba a Josep Maria Llompart, gran poeta y activista cultural, mientras que Hilari de Cara hablaba de que el teu home t´ho fa al llit/i després dorm devora de tu tota la nit/jo t´ho faig a hores d´oficina/Després patesc un puta insomni.

Variedad

Estos eran algunos de los temas a reflexión y comunicación. Las frases se oían en catalán, en asturiano, en francés, en vasco, en árabe. Los sentimientos que expresaban eran muy universales.

Lo abrió, en castellano, el poeta mallorquín Miguel Ángel Velasco, con unas rimas de homenaje al primer centenario del nacimiento del inventor del LSD, Albert Hoffmann, a la que siguieron poemas como Esvástica (...Y fue turbina planetaria/ de la devastación, la loca rueda en cruz/...).

Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) siguió y fue el primero de los poetas en catalán en intervenir, con Les petites coses que ningú ja no estimava, una bella crónica del oficio de escribir, que consiste en "salvaguardar los pétalos de las rosas". Hilari de Cara, que acaba de presentar su poemario Absalom, fue el tercero en presentar su obra.

Comentarios

Desde el público, en el que se hallaban destacados representantes del mundo cultural mallorquín, Joan Fullana, responsable de la revista literaria S´Esclop, alabó el esfuerzo realizado en este festival: "Es encomiable la continuidad. Que haya llegado a su octava edición es señal de que detrás hay mucho trabajo invisible, pero que permite que todo salga bien".

A pesar del carácter multicultural del festival, era destacada la presencia de poetas en catalán. Antoni Gost continuó la velada y luego Antoni Vidal-Ferrando recitó algunos versos inéditos, que piensa incluir en su nuevo libro, como Postal interior, un canto a la dignidad y a evitar el conformismo: "La llibertat té un preu, com l´amor de les meuques".

Seguidamente intervinieron el poeta asturiano Xuan Bello y luego Rabia Jelti, Jordi Llavina, Núria Martínez, Àlex Susanna y Kirmen Uribe.

Más actos

La velada fue el acto central del certamen, pero durante el día, se desarrollaron más actividades incluidas en el Festival de Poesía de la Mediterrània, que organizan y patrocinan el departamento de Cultura del Consell, la Casa Museu Llorenç Villalonga y la Fundación ACA, con colaboraciones del Govern, la UIB y la Institució de les Lletres Catalanes. Por el mediodía, los poetas visitaron la Universitat de les Illes Balears, donde también mostraron algunos de sus versos. Durante el día, centenares de estudiantes visitaron La Misericòrdia y realizaron talleres didácticos en torno a la poesía.

El festival continúa hoy. A partir de las 21 horas, también en La Misericòrdia, se escenifica una muestra de poesía audiovisual a cargo de Luis Álvarez, David Curto, Carles Gispert, La Fàbrica de Licors, Eloi Maduell, Enric Mas, Oscar Mora, Susana Muñiz, La Perifèrica, Accidents Polipoètics, José Ruiz, Rubén Santiago y Miquel Seguí. Y es que los versos disponen de muchas vías de expresión. Como decía Blai Bonet, "la poesía es música en estado sólido".

Pere Marí

Diario de Mallorca (3-VI-06)

Poetes del món. Els poemes més frescs i lleugers omplen Palma

Turmeda | 03 Juny, 2006 06:00

VIII Festival de Poesia de la Mediterrània.

Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Xuan Bello, Hilari de Cara, Fatéma Chaid, Antoni Gost, Rabia Jelti, Jordi Llavina, Núria Martínez, Ibtosam Al-Mutwakil, Àlex Susanna, Kirmen Uribe, Miguel Ángel Velasco.


VIII Festival de Poesia de la Mediterrània: Rabia Jelti, Fatéma Chahid, Miquel López Crespí, Antoni Gost, Antoni Vidal Ferrando, Jordi Lavina i Àlex Susanna són alguns dels poetes que participen en aquest festival.

Els nins i adolescents pogueren disfrutar de l'art poètic ahir matí als Jardins de La Misericòrdia dins del VIII Festival de la Poesia de la Mediterrània. Uns 115 al·lots, amb edats compreses entre deu i devuit anys, participaren a diferents tallers creatius organitzats pel grup poètic Amoramar.

Els Jardins s'ompliren de poesia, on els joves poetes disfrutaren posant-hi metàfores als distints objectes, penjant als arbres bosses plenes de poemes, aferrant a les barres de les barreres versos aeris, confeccionant poemes cubistes a daus de paper i recitant ells mateixos les composicions que havien fet per l'ocasió.

Els alumnes Fati, Lubomira i Ferran Rosa recitaren versos en dialecte hassania de Sàhara Occidental, búlgar i català. Recitaren poemes propis en les seves llengües alguns dels poetes convidats al festival, com Kirmen Uribe en euskera, Xuan Bello en asturià, Rabia Jelti en àrab, Fatéma Chahid en francès, i en català Antoni Gost, Antoni Vidal-Ferrando, Núria Martínez i Àlex Susanna.

Aquests poetes i d'altres convidats com Hilari de Cara, Miquel López Crespí, Jordi Llavina i Miguel Ángel Velasco, hi respongueren a les entrevistes dels al·lots, interessats en comprendre l'ofici i la inspiració poètiques.

Aquests poetes estigueren també a la Nit de Poesia que es celebrà ahir vespre al Pati de la Misericòrdia, l'acte més esperat d'aquest festival.

Per X. RIUTORT.

Diari de Balears (3-VI-06)

VIII Festival de Poesia de la Mediterrània

Turmeda | 02 Juny, 2006 06:58

Miquel López Crespí, Jordi Llavina, Antoni Vidal Ferrando, Xuan Bello, Hilari de Cara, Fatéma Chaid, Antoni Gost, Rabia Jelti, Núria Martínez, Ibtisam Al-Mutwakil, Àlex Susanna, Kirmen Uribe, Miguel Ángel Velasco.

Els poetes duen les seves creacions al VIII Festival de Poesia de la Mediterrània.

L'acte principal és un recital amb tretze veus líriques avui vespre a La Misericòrdia.


Coberta del disc compacte número de 9 de "Veu de Poeta" editat pel Consell de Mallorca i la Fundació ACA.

"Els poetes s'hi congreguen per compartir vivències, dur els seus estils i mostrar les seves maneres distintives d'entendre la poesia, en una sèrie d'activitats i convivències públiques i privades".>

Poetes de diferentes regions del món es reuneixen al VIII Festival de Poesia de la Mediterràni, participant en una sèrie d'actes poètics durant tres dies i tres nits, entre ahir i demà. L'acte principal d'aquest certamen és la Nit de la Poesia que té lloc avui vespre a partir de les 21 hores a La Misericòrdia, on 13 poetes hi recitaran versos de les seves creacions.

El certamen està organitzat pel Departament de Cultura del Consell de Mallorca, la Fundació Casa Museu Llorenç Villalonga i la Fundació ACA.

Els poetes s'hi congreguen per compartir vivències, dur els seus estils i mostrar les seves maneres distintives d'entendre la poesia, en una sèrie d'activitats i convivències públiques i privades.

El Festival dóna cita a diferentes llengües i cultures tant de la Mediterrània, com d'altres regions del planeta. L'organització ha donat prioritat als idiomes minoritzats, així com a les cultures no convidades altres anys. Amb aquesta filosofia el festival acull poesies fetes en basc i en asturià, però també d'altres en llengües familiars del català, com el francès.

Dintre del festival, la Fàbrica de Licors acollí ahir la primera d'aquestes activitats, una «acció poètico-vídeo-artística» on es conjugaren diferents mitjans tècnics i retòrics per poder sustraure l'essència poètica.

Enguany s'afegeix un festival poètic per a infants als jardins de La Misericòrdia, avui a les 10 del matí. «Els nins amb les poemes són com esponges, és molt important ensenyar-los l'art poètic, per això hem volgut reforçar la poesia escolar», explicà Dolça Mulet, consellera de Cultura del Consell de Mallorca, ahir a la presentació del Festival.

L'itinerari que segueixen els poetes els du aquest matí a les 11.30 al claustre de l'edifici Ramon Llull a la UIB, on faran un recital destinat a la comunitat universitària.

La darrera activitat pública serà una «acció poèticovisual» al pati de la Misericòrdia dissabte a les 21 hores, on s'abordarà la poesia des de diversos mitjans.

X.RIUTORT.Palma.

Diari de Balears (2-VI-06)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb