Literatura catalana contemporània

Gabriel García Márquez, Jean-Paul Sartre, Walter Benjamín... pàgines del dietari d´un escriptor mallorquí

Turmeda | 15 Març, 2007 17:22

Avui voldria parlar precisament d'aquestes interioritats que no solen detallar-se i que la majoria de vegades queden per sempre dins els plecs més ocults de l'ànima d'un escritor. Em referesc als plans que sol tenir un autor quan comença a redactar els primers esborranys de la seva obra, a les motivacions més o manco amagades del fet d'escriure. Qui signa aquestes retxes ja fa molts d'anys que conrea la literatura; més de trenta. En aquest llarg període de temps, acostumat a certa mena d'anàlisi interna, pouant endins d'un mateix, hom ja ha arribat a copsar ben bé alguns dels impulsos que fan funcionar o no la màquina interna de l'escriptor. (Miquel López Crespí)


Pàgines del meu dietari: literatura i societat



Jean-Paul Sartre

La recent publicació per Brosquil Edicions del País Valencià del poemari El cant de la sibil·la, l'obra que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2004, m'ha fet fer algunes reflexions quant als mecanismes conscients i inconscients que poden guiar la feina de l'escriptor. Analitzar des de quina situació, des de quina concepció del món i del fet literari un autor enfoca la seva creació pot servir per a conèixer millor les claus internes d'aquelles obres. Potser és un exercici necessari i aquestes senzilles explicacions ajudaran algun lector a entendre millor la gènesi del meu darrer poemari, El cant de la sibil·la, i també, possiblement, la novel·la Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. Per desgràcia no anam gaire sobrats de dietaris ni d'estudis escrits pels mateixos escriptors explicant les interioritats dels seus processos creatius. Un excés de modèstia? Por de despullar-se massa davant la societat? Qui sap! Potser és tot plegat i el temor de lliurar algun secret personal o creatiu a gent que, imaginam, podrà emprar les nostres confidències culturals i literàries en contra nostra.



Walter Benjamín

Avui voldria parlar precisament d'aquestes interioritats que no solen detallar-se i que la majoria de vegades queden per sempre dins els plecs més ocults de l'ànima d'un escritor. Em referesc als plans que sol tenir un autor quan comença a redactar els primers esborranys de la seva obra, a les motivacions més o manco amagades del fet d'escriure. Qui signa aquestes retxes ja fa molts d'anys que conrea la literatura; més de trenta. En aquest llarg període de temps, acostumat a certa mena d'anàlisi interna, pouant endins d'un mateix, hom ja ha arribat a copsar ben bé alguns dels impulsos que fan funcionar o no la màquina interna de l'escriptor. Amb la novel·la Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera que enguany, el 2005, edita El Gall Editor, són ja més de quaranta les obres publicades en català i més de vint les traduccions a altres llengües, concretament a l'espanyol, el romanès i l'anglès. Més d'una vegada, i ara mateix!, he treballat en diversos projectes combinant la redacció de treballs per a la premsa amb la preparació de poemaris, teatre i novel·les. En referència a les concepcions literàries d'un autor, a la "cuina" que hi ha rere cada llibre, una de les preguntes que els periodistes fan sovint als escriptors que conream diversos gèneres literaris és aquella tan coneguda de... "I vostè que s'estima més fer... novel·la, poesia o teatre?". És una pregunta ben intencionada però que sovint palesa la ignorància d'aquell redactor del diari envers el que és i representa l'ofici d'escriptor. Per als que hem escollit, o la societat ens ha fet escollir, aquesta difícil tasca d'enfrontar-nos amb el món de la paraula i la imaginació, per a aquells que no són autors de cap de setmana o de vacances, el problema no es planteja mai entorn "el gènere on ens trobam més còmodes". En literatura no hi ha "gèneres còmodes". Hi ha treball intens, dedicació vital, obres ben fetes o mal fetes, però la "comoditat" no és el motiu essencial per a escollir de treballar en un "gènere" determinat en un moment precís. Ernst Robert Curtius, en el llibre Ensayos críticos sobre la literatura europea (Barcelona, Seix Barral, S.A., 1972) ja parlava extensament dels complexos móns creatius de Virgili, Goethe, Herman Hesse, Calderón, Unamuno, James Joyce, T. S. Eliot, Jorge Guillén i Balzac. Arnold Hauser en els tres volums, imprescindibles!, de la seva famosa Historia social de literatura y el arte (Madrid, Guadarrama, 1969) havia desenvolupat aproximacions auténticament lluminoses quant al fet creatiu. Record igualment les primeres lectures de Walter Benjamin, l'obra Sobre el programa de la filosofía futura y otros ensayos (Caracas, Monte Ávila Editores, 1970) que tantes "il·luminacions" ens proporcionà sobre el món de la cultura; l'estudi de la Teoría de la novela (Barcelona, Edhasa, 1970) de György Lukács, les nombroses obres d'Ernst Fischer, Roger Garaudy o Jean Paul Sartre sobre el món de la literatura i l'art que ens servien, amb molt d'altre material espanyol i català, per a la nostra incipient formació literària. Sovint, quan mir endarrere, pens en les lectures de quan feia el servei militar, a Cartagena. D'amagat dels oficials de la dictadura, en aquelles interminables nits de guàrdia sense sentit, omplia les hores llegint les darreres novel·les llatinoamericanes de Mario Vargas Llosa, Gabriel García Márquez, Lezama Lima, Alejo Carpentier, Julio Cortázar... i, també, en el camp de la teoria literària, els darrers treballs de Roland Barthes, Henri Lefebvre i Lucien Goldmann. Aquell famós Literatura y sociedad editat per Ediciones Martínez Roca de Barcelona l'any 1969!

A finals dels seixanta, quan començàvem a escriure... qui no va estudiar a fons, talment es tractàs d'una "bíblia", el llibre de Jean-Paul Sartre ¿Qué es la literatura? (Buenos Aires, Losada, 1950)?, el famós i controvertit Un realismo del siglo XX de Roger Garaudy (Madrid, Siglo XXI de España, 1971)? En aquella època, amb unes dècades de retard a causa de la censura franquista, ens arribaven amb comptagotes els llibres que han commogut els intel·lectuals europeus i llatinoamericans d'ençà el final de la Segona Guerra Mundial. Són els anys en els quals el situacionisme francès, que més endavant serà omnipresent entre els moviments culturals d'avantguarda del Maig del 68, vol trasbalsar el mateix concepte de "gènere" literari, els fonaments de la pràctica de la política i cultura oficials amb una força igual o superior a la que impulsa els futuristes russos i soviètics de començaments de segle, els surrealistes, els expressionistes alemanys del temps de la República de Weimar, i tants d'altres moviments que, amb les eines freudianes del subconscient o la utilització del cos conceptual i analític del materialisme històric i dialèctic, pugnen per rompre l'estantís marc cultural conservador.

De tota aquesta problemàtica, la transformació dels conceptes i les finalitats de l'art i la literatura, de la política i de la vida quotidiana de les ciutadanes i ciutadans de la societat de l'espectacle ja n'havia parlat en el pròleg a Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000, p. 9-10).

Miquel López Crespí

Dietari d´un escriptor mallorquí: l´origen de l'escriptura

Turmeda | 14 Març, 2007 19:20

Els records de sa Pobla, de les cales de Mallorca, de les festes populars, de s'Albufera, de Lluc, de Formentor i la talaia d'Albercutx, de les ruïnes de Bóquer, Pollentia i el teatre romà d'Alcúdia, de cala Sant Vicenç o Aucanada, de Cala Murta o la badia de Pollença, excursions i visites fetes des de la infantesa fins al present, sentiments que el lector trobarà poetitzats en El cant de la sibil·la, són, com ja hem explicat, l'origen de molts dels capítols de Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. Més d'un especialista en qüestions literàries ha explicat com, la majoria de vegades, les novel·les de molts autors, fins i tot aquelles que puguin semblar més allunyades de la situació concreta de l'escriptor, són, en realitat, la transmutació literària de les experiències viscudes per l'autor. (Miquel López Crespí)


Dietari d´un escriptor mallorquí: l'origen de l'escriptura



En aquestes alçades de la vida, apropant-nos a la seixantena, arribam a pensar que els mallorquins nascuts a mitjans dels quaranta del segle passat hem estat els darrers habitants d'aquesta terra que, malgrat l'avenç del turisme i una certa industrialització, l'hem coneguda quan encara podia dir-se que era una terra de pagesos, mariners i menestrals. Per cert, la mateixa que, amb els canvis del temps, segurament conegué Miquel Costa i Llobera. En el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla hi ha notícia dels vells oficis dels nostres padrins i redepadrins, de les festes populars, d'aspectes destacats de la vida quotidiana d'una població en puixança constant com és sa Pobla. Tampoc no hi poden mancar els records personals de l'autor del llibre: l'escola del passat, les vacances a les cabanes de palla fetes a la platja d'Alcúdia...

És aquest pas furient dels anys, la punyent constatació que després dels teus padrins i pares, després de la mort d'amics i familiars, hi aniràs al darrere per matemàtica llei de vida, el que, com una força incontrolada que neix del fons del teu subconscient, et fa que comencis a perfilar molts poemes dels teus llibres i, concretament, aquest poemari, El cant de la sibil·la, que acaba d'editar Brosquil Edicions.

Si un especialista analitzàs a fons la temàtica dels treballs sobre història local aplegats en el llibre Temps i gent de sa Pobla podria trobar algunes de les idees que després m'han servit per a escriure molts dels llibres que he anat publicat aquests darrers anys. O les converses amb els vells republicans de sa Pobla, amb el pare Paulino, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, no són el bessó de novel·les com L'Amagatall, Estiu de Foc o Núria i la glòria dels vençuts? El cinema de la postguerra, el record de les sessions cinematogràfiques en el "Montecarlo", el "Salón Gardenia", "Can Guixa", "Can Pelut" o el "Salón Montaña" de les quals hi ha informació periodística recollida a Temps i gent de sa Pobla... no són l'embrió del poemari Temps moderns: homenatge al cinema, el llibre que guanya el Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2002" de la Universitat Autònoma de Barcelona?

Els records de sa Pobla, de les cales de Mallorca, de les festes populars, de s'Albufera, de Lluc, de Formentor i la talaia d'Albercutx, de les ruïnes de Bóquer, Pollentia i el teatre romà d'Alcúdia, de cala Sant Vicenç o Aucanada, de Cala Murta o la badia de Pollença, excursions i visites fetes des de la infantesa fins al present, sentiments que el lector trobarà poetitzats en El cant de la sibil·la, són, com ja hem explicat, l'origen de molts dels capítols de Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. Més d'un especialista en qüestions literàries ha explicat com, la majoria de vegades, les novel·les de molts autors, fins i tot aquelles que puguin semblar més allunyades de la situació concreta de l'escriptor, són, en realitat, la transmutació literària de les experiències viscudes per l'autor. Si hom analitza cada un dels capítols que conformen Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera podrà trobar, transformat, l'esperit dels poemaris El cant de la sibil·la, Calendaris de sal, el desenvolupament literari d'algunes idees que hi són presents a Temps i gens de sa Pobla i del recull d'articles encara inèdit Sa Pobla en la història.

Tot plegat no és tampoc cap gran descobriment; tot lector intel·ligent ho sap a la perfecció. És evident que el món religiós, la classe social de l'autor de Lo Pi de Formentor, l'època en la qual transcorren els fets narrats a Defalliment, no tenen, en aparença, cap relació amb la vida de l'autor de la novel·la. Però els lectors que hagin llegit l'obra saben que la temàtica del llibre fa referència a les contradiccions d'un escriptor, en aquest cas Miquel Costa i Llobera, que, ja prop dels seixanta anys, reflexiona sobre la seva vida, la funció de l'art i de la poesia, el seu paper en una hipotètica transformació del món i de les persones mitjançant l'obra literària. Ben cert que, en part, podrien ser unes reflexions, amb les normals diferències, molt semblants a les que pot tenir un autor d'esquerres, que també creu en la paraula i que també, vaja quina casualitat!, s'apropa a la seixantena d'anys.

Si a tot això afegim que la història, els llocs on viu, escriu i treballa l'autor de Pollença són els de la infantesa de qui signa aquestes retxes, ja ens podem fer una idea de com l'escriptor empra a fons tot el material vital de la seva existència per a donar sang i vida als personatges de les seves novel·les. A no ser per la destrucció de paisatge i recursos naturals que hem patit en aquest darrer segle, el cert és que l'estructura bàsica de la Pollença de finals de segle XIX i començaments dels anys vint, el Formentor de ses Cases Velles, el monestir de Lluc, les badies de Pollença i d'Alcúdia, l'Albufera i s'Albufereta, les pinedes que encara resten aquí i allà delmades per l'especulació i l'avenç incontenible d'urbanitzacions i hotels, l'arena, l'aire salobrós del vent, la imponent Serra de Tramuntana, tot el nostre inabastable horitzó marí, els núvols i el sol ponent, són també, no solament els mateixos eixos naturals que encerclen i condicionen el protagonista de Defalliment. També són els paisatges, el món concret de la meva infantesa, alguns dels records que he provat de servat en el poemari El cant de la sibil·la, tan coincidents amb determinats ambient i atmosferes de Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera.

Analitzar les diverses tècniques i recursos dels escriptors ens portaria molt lluny, ja que, la història de la literatura així ens ho confirma, les tècniques, els trucs, que empren uns autors són completament oposats als que utilitzen uns altres. És molt complicat arribar al fons del motor literari d'un autor, les motivacions conscients i subconscients que l'impulsen en una direcció i no en una altra. Pensem que, més d'una vegada, l'escriptor basteix columnes de fum al seu voltant per a dissimular les seves motivacions, per a crear móns imaginaris on portar-hi aquell o aquella que volen saber massa coses. Basta llegir l'obra de Llorenç Villalonga Falses memòries de Salvador Orlan (Barcelona, Club Editor, 1982) per a constar els esforços, prioritaris en molts dels escrits del famós escriptor, per a dissimular moltes de les seves autèntiques motivacions literàries i polítiques. Un dels assagistes que més s'ha aproximat al coneixement de les coartades d'uns determinats escriptors ha estat Roger Poole, que, en la seva magistral obra assagística La Virginia Woolf desconocida (Madrid, Alianza Editorial, 1982) ens ha ajudat a rellegir l'obra de Woolf. Sense estudiar a fons aquesta aportació de Roger Poole a l'obra de Virginia Woolf poc podrem entendre de les motivacions internes que li feien escriure unes obres i no unes altres. La metodologia analítica de Roger Poole encerta a la perfecció a l'hora de relacionar l'obra escrita de l'autora anglesa amb tots i cada un dels problemes personals que sacsejaren l'existència de l'autora de Les ones, La senyora Dalloway o Diari d'una escriptora.

Però totes aquestes reflexions, i més que en podríem fer, quant a l'origen de l'escriptura d'un autor surten a rotllo en constatar algunes similituds entre Temps i gent de sa Pobla (història local), Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (novel·la) i El cant de la sibil·la (poesia).

Miquel López Crespí

La història de Mallorca i la novel·la històrica

Turmeda | 13 Març, 2007 17:34

Costa i Llobera ja no serà mai més l'escriptor que vol portar la bellesa literària com a fórmula salvadora que impedeixi que el poble senzill sigui guanyat per les sectes dissolvents de l'anarquisme i el socialisme. Ara, amb les esglésies i convents de Barcelona cremant, amb el poble enmig del carrer protestant iradament perquè les mares no volen que els seus vagin a morir al Marroc, en defensa dels egoïstes interessos de la Compañía del Rif, Costa endevina la dificultat que tendran les classes dominants per a bastir la Catalunya cristiana somniada per Torras i Bages, per Gaudí, que situa creuats dalt el terrat de la Pedrera i basteix a la Sagrada Família un gegantí i altíssim univers d'anacoretes cristians a l'estil que li suggereixen les coves i muntanyes de Capadocia. (Miquel López Crespí)


Damunt l'altura. El poeta il·luminat(Pagès Editors)



Costa i Llobera, protagonista indiscutible de Damunt l'altura, marxa cap a Roma "amb el remordiment d'haver perdut els millors anys de la meva joventut en la recerca d'impossibles", com explica en el capítol "Temporal". Costa ara ja és un home segur de quin ha de ser el seu destí en aquest món. Vol ser, sense dubtes, un autèntic "Soldat de Crist", que és precisament el títol d'un dels sis capítols dedicats a la seva estada a Roma. Ara vol trobar Déu "en el Gorg Blau, en Lo Pi de Formentor, en La Vall, en un temporal sacsejant, furient, els penya-segats de Tramuntana". Déu és la seva terra, i Costa sent la presència de l'Altíssim "en la serenor de Cala Gentil". Trobar Déu mitjançant la bellesa i l'exercici de la poesia, tasca que, amb el temps, també li portarà nombroses contradiccions i continuats problemes de consciència. Finalment vencerà la seva vocació sacerdotal en perjudici de l'obra de creació estrictament literària.

Quan Costa i Llobera, en el capítol "Darrera caminada per Via Appia Antiga", s'acomiada de Roma ja és un home completament format en el dogma catòlic i amb una vasta formació cultural. L'estudi de sant Jeroni, sant Joan Crisòstom, santa Teresa de Jesús i sant Agustí ja l'ha fet un vertader "soldat de Crist" en la línia marcada pel Papa Lleó XIII, amb el qual s'entrevista abans de tornar a Mallorca, o del bisbe Torras i Bages, del qual se sent un vertader deixeble. El "programa" del catolicisme del Vaticà, del qual Costa i Llobera esdevé un sacerdot militant, és d'una claredat evident: bastir la Catalunya cristiana, una gran murada de la Fe que pugui oposar-se a les idees "dissolvents" que provenen tant de la influència protestant com de la ideologia igualitària i anticlerical que irradia la Revolució Francesa i els seus hereus, les "satàniques sectes anarquistes i socialistes".

En el fons, i no ens hem d'enganyar, Costa i Llobera, com a intel·lectual orgànic al servei de les classes dominants espanyoles i mallorquines, el que fa és lluitar contra el "fantasma del comunisme" que aquests sectors parasitaris i explotadors veuen rere qualsevol manifestació democràtica i igualitària. El Vaticà, les classes dominants del món sencer, són encara sota l'impacte, per a elles esfereïdor, dels esdeveniments de la Comuna de París de 1871, quan, per primera vegada en la història, el proletariat, les classes populars franceses enlairen la bandera roja al capdamunt de les barricades de la ciutat revolucionària. Miquel Costa i Llobera, evidentment, amb els anys de formació vaticanista, esdevé un eficient i actiu militant catòlic, potser no tan eixelebrat com mossèn Antoni M. Alcover, però igual o més d'efectiu per la seva inabastable capacitat de treball propagandístic pels pobles de les Illes.

A partir d'aquest instant, la novel·la Damunt l'altura ens descobreix els moments de plenitud espiritual i literària de Miquel Costa i Llobera. En els capítols "Estrabó i Cala Gentil", "La cançó dels bons catòlics", "Als caiguts en la batalla de les Termòpiles" i "Raixa" podem trobar aquests moments especials de plenitud del poeta pollencí. Però ben aviat arribaran els fets de la Setmana Tràgica de Barcelona de 1909 i aquí, data cabdal per a copsar el final decantament de Costa i Llobera envers la religió, el seu món, l´univers segur i aristocràtic d'un ric hereu de possessió mallorquina, trontolla fins a límits increïbles. Tot aquest terrabastall personal, el qual ja havia anat novel·lant en els capítols "La Setmana tràgica" i "De matinada" a Defalliment, l'he reprès ara amb més força a Damunt l'altura en el capítol-sintesi "El calvari", amb les pàgines del qual es clou definitivament aquest cicle de novel·les dedicades a Miquel Costa i Llobera.

Costa, com a personatge bàsic i central de Damunt l'altura, reflexionant en els esdeveniments de la Setmana Tràgica pensa: "Comprovar el poder momentàniament triomfant de l'anarquia i la revolució em caigué al damunt com una pesada llosa. Em sincerava amb Maria Antònia Salvà, sense poder trobar resposta a tots els meus interrogants. Com demanar l'autonomia en nom de la personalitat d'un poble que en tanta part se declara anarquista i revolucionari? Com proclamar la cultura des d'una ciutat de sis-cents habitants que no pot capturar, o no ho gosa fer, una turba de lladres, sacrílegs i incendiaris".

Costa i Llobera ja no serà mai més l'escriptor que vol portar la bellesa literària com a fórmula salvadora que impedeixi que el poble senzill sigui guanyat per les sectes dissolvents de l'anarquisme i el socialisme. Ara, amb les esglésies i convents de Barcelona cremant, amb el poble enmig del carrer protestant iradament perquè les mares no volen que els seus vagin a morir al Marroc, en defensa dels egoïstes interessos de la Compañía del Rif, Costa endevina la dificultat que tendran les classes dominants per a bastir la Catalunya cristiana somniada per Torras i Bages, per Gaudí, que situa creuats dalt el terrat de la Pedrera i basteix a la Sagrada Família un gegantí i altíssim univers d'anacoretes cristians a l'estil que li suggereixen les coves i muntanyes de Capadocia.

És la crisi final d'un escriptor que anirà concretant-se en una decantació cada vegada més accentuada envers el servei a l'Església Catòlica. Aquesta és la història que he narrat en dos llibres, Defalliment i Damunt l'altura, que són, en realitat, com he indicat en aquest article, una sola i única obra: la vida novel·lada de Miquel Costa i Llobera.

Miquel López Crespí

El PP contra el català. Articles dels escriptors mallorquins en defensa del català

Turmeda | 13 Març, 2007 12:24

Les mesures anunciades pel conseller Fiol representen un atac ben premeditat a la línia de flotació de la nostra cultura. Establir un sistema de "consultes" per tal que els pares puguin decidir les hores lectives que s'impartiran en català o per a escollir, de manera individual, en quina llengua els pares volen que els seus fills aprenguin de llegir i escriure, portarà, amagat sota la demagògia d'una falsa "llibertat", el verí del blaverisme. L'ombra de Zaplana és allargada, i el PP de les Illes ha iniciat el camí irreversible que el porta directament a obrir la "guerra lingüística", la batalla de la "blaverització", a les nostres Illes. (Miquel López Crespí)


Articles en defensa del català

La confrontació lingüística



Manifestació de l´OCB contra els atacs del PP al català. L'escriptor Miquel López Crespí, sempre a l'avantguarda d'ençà fa més de quaranta anys en la defensa de la nostra cultura és el primer per la dreta en aquesta fotografia. L'escriptor de sa Pobla i els altres manaifestants porten el cartell de l´'OCB que diu al PP "Rectificau!".

Dia 10 d'agost del 2003, des d'aquestes mateixes pàgines i a conseqüència de l'anunci de José María Rodríguez referent al decret que havia de retallar l'exigència del nivell de català per a accedir a l'administració de la Comunitat Autònoma, havíem escrit: "La situació del català és delicada i som encara lluny d'aquella necessària normalització cultural per la qual fa tants d'anys que lluitam".

El transcórrer dels mesos ho ha fet més que agreujar la problemàtica de la llengua a la nostra terra. La situació empitjora de dia en dia.

Just ara mateix, dies després del gran èxit de la concentració convocada per l'OCB davant el Consolat de Mar per a protestar contra la política lingüística del PP al crit unànime de "Rectificau!", el conseller d'Educació i Cultura, Francesc Fiol, anuncia, com informa la premsa, una llista de sis punts encaminats "a protegir les modalitats" illenques en l'ensenyament i "a protegir els drets individuals en l´ús de la llengua" dels ciutadans.

Aquesta és la resposta del Govern de les Illes als ciutadans i ciutadanes que exigíem "un gir de cent vuitanta graus" en la política lingüística del Govern. La nostra denúncia, i qui signa aquest article era, juntament amb molts d'amics i companys, en primera línia de la manifestació de dia 9 de gener del 2004 davant el Consoldat de Mar, volia expressar un profund grau de disconformitat amb l'Executiu autonòmic.

Maria del Mar Bonet va ser la veu del manifest de l'OCB. Manifest que, entre moltes altres coses, deia, en relació a les lleis i decrets anticatalans de l'executiu: "Aquesta és la manera com el president i el Govern de les Illes Balears defensen el bilingüisme: supremacia del castellà en els àmbits en els quals és majoritari i imposició del castellà on la llengua pròpia és la dominant. El Partit Popular ha modificat el bilingüisme defensat durant la campanya electoral un cop assegut al Consolat de Mar, sense demanar permís als seus votants, que elegiren igualtat i no asimetria.

'Es tracta d'una política que pot evocar èpoques anteriors. Una tendència al monolingüisme, això sí, disfressat de bilingüisme".

Les mesures anunciades pel conseller Fiol representen un atac ben premeditat a la línia de flotació de la nostra cultura. Establir un sistema de "consultes" per tal que els pares puguin decidir les hores lectives que s'impartiran en català o per a escollir, de manera individual, en quina llengua els pares volen que els seus fills aprenguin de llegir i escriure, portarà, amagat sota la demagògia d'una falsa "llibertat", el verí del blaverisme. L'ombra de Zaplana és allargada, i el PP de les Illes ha iniciat el camí irreversible que el porta directament a obrir la "guerra lingüística", la batalla de la "blaverització", a les nostres Illes.

Rebaixar a un nivell bàsic el coneixement de català que es requereix per a opositar a una plaça laboral de l'Administració autonòmica és un atac frontal a la llengua davant el qual no podem romandre indiferents. Fer demagògia i pur i dur electoralisme amb les consignes de la "llibertat dels pares" per a decidir la llengua que s'ha d'ensenyar als seus fills, significa en la pràctica l'atac més greu que s'ha fet contra el català en molts d'anys; i això per dues raons; perquè allò just és que la llengua autòctona sigui la pròpia de l'ensenyament (com a Burgos, ni més ni menys, on no es demana a ningú en quina llengua volen l'ensenyament dels fills); i perquè la situació objectiva a què ja ens hem referit (marc legal, inèrcia social, manipulació ideològica d'autòctons i d'immigrats, interessos macroeconòmics) provocaria que tot l'ensenyament tendís a fer-se exclusivament en espanyol.

Com han explicat prou bé els professors del Departament de Filologia Catalana i Lengüística General de la UIB: "Deixar a cada un dels pares l'elecció de la llengua en què han d'estudiar els seus fills, a més de crear greus problemes d'organització en els centres, suposarà un atac frontal contra el sistema actual que garanteix que tots els estudiants acabin els seus estudis coneixent les dues llengües oficials de la nostra comunitat".

Finalment, parlar de "potenciar les modalitats eivissenques, mallorquines, formenterenques i menorquines" representa, en boca del PP, institucionalitzar el gonellisme més ferotge: la creació d'una "neutral" àrea de "filologia" dins l'Institut d'Estudis Baleàrics per damunt els criteris lingüístics de la Universitat de les Illes Balears (UIB), potser serà el primer pas important per a aconseguir la definitiva ruptura de la unitat de la llengua catalana.

El calc de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua no pot ser més evident. Potser darrere hi hauria de venir la reducció de la nostra "literatura" exclusivament als autors "baleàrics", i, amb un poc de temps, la introducció d'un "balear" diferent del "català" a les escoles oficials d'idiomes...

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (8-II-04)

Salvem Mallorca! Manifestació dissabte dia 17 de març

Turmeda | 12 Març, 2007 15:37

PROU DESTRUCCIÓ, SALVEM MALLORCA

La Plataforma Salvem Mallorca i el GOB convoquen una manifestació per al dissabte17 de març.


Dia 14 de febrer del 2004 milers de persones varen sortir al carrer sota el lema ?Qui estima Mallorca no la destrueix?. Demanavem als nostres governants un poc de mesura a l?hora de dur endavant projectes que podien suposar una transformació radical i irreversible del territori. Dissortadament no n?han tengut gens de mesura i durant aquesta legislatura que acaba s?ha produït un consum de territori mai no vist. Ara plantejam una nova oportunitat per tornar a demanar mesura, per fer sentir la nostra veu, reclamant un fre a la destrucció de la nostra illa. Serà el dissabte dia 17 de març, a les 18 h. a la plaça d?Espanya de Ciutat. Per aquest dia el GOB i la plataforma Salvem Mallorca convoquen una manifestació ciutadana amb un lema clar: Prou destrucció, Salvem Mallorca.

No es tracta de manifestar el nostre desacord amb un projecte concret, sinó contra un model de destrucció generalitzada que afecta tota la illa. Aquest model és ara més vigent que mai, com demostra la realitat de cada dia. Per això tornarem a sortir al carrer, per intentar evitar la destrossa del que queda.

A la vista d?aquesta convocatòria, la Plataforma Salvem Mallorca i el GOB fan arribar tres reflexions dirigides als nostres governants i a la societat:

QUÈ DEMANAM ALS GOVERNANTS?

Que no rebutgin aquesta mobilització generalitzada. Volem que prenguin nota de que a darrera d?aquesta mobilització no hi ha només el GOB, hi ha moltes persones que mai s?havien manifestat abans, persones que provenen de tots els àmbits i partits, que tenen la seva feina i família. Persones, en definitiva, que han decidit que ja n?hi havia prou i que ara dediquen hores i hores a treballar per a les plataformes. Es tracta d?un indicador claríssim de la situació insostenible a la qual ens veim abocats.

QUÈ DEMANAM A LA SOCIETAT?

Que sigui conscient de la importància de fer sentir la seva veu. És cert que s?ha perdut una part de les lluites, però no és menys cert que se?n van guanyant d?altres. En els darrers mesos hem vist caure alguns símbols de la impunitat i la prepotència. Els moviments de defensa del territori són més necessaris que mai, no sols per intentar aturar les agressions que ja coneixem, sinó perquè no se?n plantegin més encara. Els que formam ?Salvem Mallorca? i el GOB en particular, hem de ser ben conscients del nostre paper com a força de dissuasió. Pensem per un moment en el que seria d?aquesta illa si no haguéssim fet sentir la nostra veu, si no haguéssim sortit al carrer com hem fet prou vegades. Per això, demanam a tota la gent que comparteix aquests criteris, que sumi esforços i surti amb nosaltres al carrer dia 17.

NO ÉS UN ACTE ELECTORALISTA

No es tracta d?una acte electoralista, no pretenem canviar cap govern ni cap ajuntament. El que pretenem és que, governi qui governi, ho faci amb seny i mesura, amb respecte per aquesta terra que dia a dia ens va quedant petita. Sense confondre progrés amb destrucció. Sense confondre doblers amb qualitat de vida. Volem uns governants que no pensin només en els quatre anys de confiança que se?ls ha atorgat, sinó també i sobre tot en les generacions futures.

El nostre paisatge i en conseqüència la nostra economia estan en perill. Hem de canviar el ritme si no volem pagar les conseqüències.

PROU DESTRUCCIÓ, SALVEM MALLORCA

Web Ara i Sempre

Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avel·lí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca, Gonçal Castelló...

Turmeda | 12 Març, 2007 06:41

Intel·lectuals de la talla i amb el ferm compromís d'un Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avel·lí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca o Gonçal Castelló acaben per indicar-nos la direcció exacta per on ha de marxar la nostra "poètica". La militància dins de les organitzacions antifeixistes (l'OEC i el PSM posteriorment) i les resolucions del Congrés de Cultura Catalana, acaben de concloure el cicle de formació que centra el camp dins del qual ens mourem a partir d'aquella època de tempteigs". (Miquel López Crespí)


Els meus poetes i la publicació del poemari El cant de la Sibil·la (Brosquil Edicions)



Cert que el camí que porta al poemari El cant de la sibil·la que ha editat Brosquil Edicions ja es trobava insinuat en molts poemes dels meus llibres anteriors, concretament en els poemaris: Foc i fum (Oikos Tau, Barcelona, 1983); Tatuatges (Ajuntament de Vila Real, Castelló, 1987); Les Plèiades (Premi "Grandalla" del Principat d'Andorra, Andorra, 1991); El cicle dels insectes (Editorial Moll, collecció Balenguera número 58, Ciutat de Mallorca, 1992); Els poemes de l'horabaixa (Principat d'Andorra, 1994); Punt final (Editorial Moll, collecció Balenguera número 72, Ciutat de Mallorca, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L'obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, collecció "Poesia de Paper", 1996); Llibre de Pregàries (Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra 1999, Andorra, 2000); Revolta (Editorial Moll, collecció Balenguera número 88, Ciutat de Mallorca 2000); Record de Praga (Capaltard, Ciutat de Mallorca, 2000); Un violí en el crepuscle (Viena Edicions, Barcelona, 2000); Rituals (Res Publica Edicions, Eivissa, 2001); Perifèries (Editorial Agua Clara, Alacant, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2001" de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Cercle clos (Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó, Institut Menorquí d'Estudis, collecció Xibau de poesia, 2003); Lletra de batalla (Premi de Poesia Ciutat de Xàtiva 2003, Edicions Bromera, Alzira, 2004)...



En la majoria d'aquests poemaris, malgrat que la mort, l'amor, la bellesa, la lluita, el desencís i la protesta hi planin de forma àmplia i generosa, mai com en els llibres Calendaris de sal i El cant de la sibil·la s'havien fet tan presents. L'autor ja no cerca trobar una "veu pròpia", un llenguatge o una forma poètica diferenciada de les seves influències reconegudes. Parl de l'herència de la cultura catalana, espanyola, russa, cubana o francesa en la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys. En la introducció que vaig escriure per a acompanyar el llibre Antologia (1972-2002), publicat per la Fundació "Sa Nostra" en la col·lecció "El Turó" que dirigeix Pere Rosselló Bover, en vaig parlar llargament; hi havia escrit: "Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua poesia espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero... la llista podria allargar-se fins a l'infinit. Com també de la poesia russa i soviètica (Iessenin, Maiakovski...); alemanya (Enrich Arendt, Bertolt Brecht, Paul Celan, Volker Braun, Hans Magnus Enzensberg, Marie Luise Kaschnitz); de la britànica i estato-unidenca contemporànies (Lawrence Durrell, T. S. Eliot, Robert Graves, James Joyce, Karl Shapiro, Dylan Thomas, John Updike...)... També hauríem de tenir en compte els poetes moderns de Gàlicia, Portugal i el Brasil. Com no recordar ara mateix Fernando Pessoa o el gallec Álvaro Cunqueiro? I el vent renovador de poetes brasilers com Carlos Drummond de Andrade i Haroldo de Campos... De Galícia ens arribaven les veus de Celso Emilio Ferreiro, Manoel Maria, Xosé Luís Méndez Ferrín...

'Però fer el recompte complet de tots els nostres poetes catalans, espanyols, americans, xinesos, soviètics, etc., que serviren per anar consolidant la nostra dèria literària seria impossible en el curt espai que tenim per a parlar d'aquesta antologia que s'acaba de publicar en la col·lecció 'El Turó': Antologia (1972-2002).”.

En la introducció que comentam també hi havia unes petites pinzellades quant a les influències culturals estrictament catalanes de la nostra adolescència i joventut. Vet aquí alguns noms i algunes idees del que ens motivava fa quaranta anys, quan començàrem a escriure: "Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, de Màrius Torres i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat: els neonoucentistes que malden per desertitzar el nostre panorama literari de qualsevol 'paraula viva' que pugui sorgir, enemics com són de tot el que fa olor de 'bohèmia anarcoide' i 'desfasat compromís' de l'intellectual català amb el seu poble i la tasca d'alliberament social i nacional de la qual hauria de ser protagonista essencial.

'Els començaments dels setanta, amb una obertura de la censura franquista, amb el sorgiment de noves editorials a tots els Països Catalans i amb una lenta reincorporació a la vida cultural de Catalunya d'alguns intel·lectuals exiliats l'any 1939, el coneixement de Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Gabriel Ferrater marquen definitivament la nostra incipient dedicació a la literatura. Anys de complicada formació (per la dificultat de trobar els llibres adients i també, pel temps i esforços esmerçats en la lluita política clandestina). Intel·lectuals de la talla i amb el ferm compromís d'un Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avel·lí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca o Gonçal Castelló acaben per indicar-nos la direcció exacta per on ha de marxar la nostra "poètica". La militància dins de les organitzacions antifeixistes (l'OEC i el PSM posteriorment) i les resolucions del Congrés de Cultura Catalana, acaben de concloure el cicle de formació que centra el camp dins del qual ens mourem a partir d'aquella època de tempteigs".

L'època de les "grans febres" literàrio-poètiques sembla que s'ha anat moderant amb el pas dels anys. En El cant de la sibil·la els experiments rupturistes són deixats de banda expressament. Seguidors de la poètica desenvolupada per l'escriptura de Bartomeu Rosselló-Porcel, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Salvador Espriu o Pere Quart, ara ja no volem escriure cap llibre "especial", un poemari que sigui considerat "novedós" pel comissariat neoparanoucentista que malda per controlar la nostra literatura. El poeta ha escrit una sèrie de poemaris que ja són al carrer i, ho puc assegurar amb tota sinceritat, en aquests darrers anys de conreu de la poesia no tenia cap intenció de fer concessions a la "novetat". Si hem fet alguna incursió en l'experimentalisme, aquest és quasi invisible en el poemari que comentam. La decidida protesta contra el formalisme de l'Escola Mallorquina que en el seu moment representà l'obra de Bartomeu Rosselló Porcel o el mateix Jaume Vidal Alcover es troba en alguns dels meus poemaris anteriors. Aquí, en el llibre El cant de la sibil·la, l´únic "formalisme" que s'hi pot trobar és la provatura, per altra banda, una provatura iniciada a començaments dels anys setanta, d'enriquir musicalment la llengua en la línia de certes experimentacions de l'expressionisme alemany del temps de la República de Weimar o que també es poden trobar en els poemes més personalistes del futurisme rus i soviètic, en Maiakovski. Però aquestes serien precisions per a especialistes. En aquest comentari de El cant de la sibil·la el que volia fer notar és la decisió del poeta de defugir segons quins excessos metafòrics qui sap si heretats de la generació espanyola del 27 i que ens havien arribat via Miquel Àngel Riera, Josep M. Llompart o el mateix Jaume Vidal Alcover. En el poemari el poeta vol defugir cert amanerament allunyat del batec de la vida quotidiana que hom constata en molts d'autors promocionats pels clans i camarilles que controlen el nostre fet cultural. El poeta, ho hem escrit una mica més amunt, ha emprès un llarg viatge a la recerca d'aquelles imatges que el temps va fent fonedisses, aquells records que conformaren els primitius somnis, els inicials misteris de la infantesa, els mites que ens han agombolat fins ara mateix. Aquesta i no cap altra és la intenció de l'autor a l'hora d'enfrontar-se amb la redacció final d'El cant de la sibil·la. Inicial contemplació de la Mediterrània un dia, efectivament, esborrat dels calendaris. En el poema "Llegir Homer sota les pinedes" el poeta recorda: "Llegir Homer sota les pinedes. / Sentir les ones colpejar l'arena de la platja. / Posidó tenia palaus magnífics, / refulgents d'or i indestructibles / en les profunditats de la mar".

Miquel López Crespí

El PSM i la unitat amb els comunistes: 1978

Turmeda | 10 Març, 2007 07:17

La unitat del PSM amb els comunistes de les Illes (la majoria de l'OEC) contribuí -i molt!- a consolidar el projecte de nacionalisme i socialisme autogestionari (no burocràtic) illenc. La direcció del PSM que resistí els "cants de sirena del PSOE" era formada per Sebastià Serra (secretari polític); Eberhard Grosske (relacions exteriors); Joan Perelló (cultura); Pep Bernat (moviment obrer); Jaume Obrador (moviment ciutadà); Miquel López Crespí (formació); Margalida Bujosa (dona); Joan Mesquida (joventut); Jaume Montcades (propaganda); Rafel Oliver (Mallorca Socialista); J. A. Adrover (pagesia); Paco Mengod (organització)". Som molts el que pensam que, si aleshores, en una situació de certa debilitat organitzativa i sense gaire representació institucional, els poders fàctics de les Illes no aconseguiren acabar amb el PSM, ara, amb la forta implantació d'aquesta organització a Ciutat i part forana, tampoc ho aconseguiran. La feina que tenen és prou complicada i no crec que sicaris i servils puguin acomplir el seu objectiu: acabar amb el nacionalisme d'esquerres”. (Miquel López Crespí)

Els escriptors mallorquins i la memòria històrica del nacionalisme d'esquerra

La lluita per salvar el PSM



Inca (Mallorca). En el mes de desembre de 1978 el IV Congrés del PSM aprovava la unitat del PSM amb els comunistes de l´OEC. La unitat va reforçar el PSM i el partit unificat va poder resistir les campanyes de la dreta (UCD) i del PSOE i PCE per neutralitzar o acabar amb el nacionalisme d'esquerra.

Els esdeveniments de Santa Maria del Camí han situat en primera línia de l'actualitat política la possibilitat d'una nova crisi del PSM. Tot plegat m'ha fet recordar la de finals dels anys setanta, quan semblava que el nacionalisme d'esquerres seria engolit totalment i absolutament per la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Aleshores molta gent havia escollit anar a recer del partit de Felipe González i Alfonso Guerra. En aquella època, amb l'enfortiment del PSM a ran del Congrés d'unitat amb la majoria d'agrupacions d'OEC (IV Congrés del PSM), la histèria dels sectors reaccionaris de la nostra societat (incloent-hi segons quins partits d'esquerra) s'anà accentuant. S'ha de tenir en compte que per aquelles alçades (anys 76, 77, 78) el PSM havia sofert diverses sotragades que havien posat la seva existència en perill. Hi hagué una greu crisi l'any 1976 entre dreta i esquerra a l'interior del partit. Finalment, amb la sortida d'elements sense ideologia definida (de no ser estar al costat del poder, qualsevol poder) es pogué arribar fins a la crisi del 77, la més greu, la que s'esdevingué amb l'intent de portar el PSM dins el cau del PSOE.

Quan el secretariat polític del PSM va fer pública la famosa "proposta de Convergència" (vegeu Mallorca Socialista, núm. 3 d'abril de 1978, pàg. 1) desarmà qualsevol nova provatura de desvirtuar l'esperit d'esquerres i autènticament nacionalista del partit. La proposta d'unitat amb altres organitzacions deia en els seus punts més importants que la futura unitat entre el nacionalisme i el socialisme es faria (o no es faria) damunt les bases següents: "1) Acceptació del socialisme autogestionari com objectiu i utilització del marxisme com a mètode d'anàlisi de la societat.

' 2) Reconeixement de la lluita de classes com a eix fonamental de la transformació social.

' 3) Refús explícit de la socialdemocràcia com a instrument reproductor del sistema capitalista" I, en el punt 5è s'exigia igualment "el reconeixement del dret a l'autodeterminació de les nacionalitats i dels pobles [que integren l'Estat espanyol]".

Com el mateix Sebastià Serra recorda (vegeu "Entrevista a fons a Sebastià Serra i Busquets per Miquel Payeras" pàg. 43 del fulletó de propaganda electoral del PSM Palma, entre la realitat i la illusió, Edicions Cort, 1995): "Hi hagué moltíssims intents per part del PSOE de neutralitzar-nos. Record molt bé diversos viatges a Palma d'importants càrrecs del PSOE per a convèncer-nos d'entrar a formar part del seu partit. Eren moments en què el PSOE olorava el poder i necessitava quadres. Hi va haver companys que optaren per aquesta via, convençuts que es podia fer molt més des d'un partit d'àmbit estatal i amb opció de poder que no des d'un partit d'esquerra nacionalista. Antoni Tarabini, Francesc Obrador... són alguns dels companys, i amics, que decidiren fer la passa cap el PSOE aquells anys". Seguidament el periodista li demana:

" -I a vostè no el volgueren?

' -Ja, ja [respon Sebastià Serra]... no sé si em varen voler o no. Hi hagué contactes i certs oferiments un tant difusos, però jo sempre vaig tenir clar que la lluita política havia de plantejar-se des de Mallorca. Per això era, i som, nacionalista. Sé que hi ha companys que entraren en el PSOE que se segueixen qualificant de nacionalistes. Però en fi, un nacionalista dins un partit centralista no sol canviar el partit, ans al contrari, el partit el sol canviar a ell, com ha passat a molts".

En el moment que analitzam, és a dir, en el mes de desembre de 1978, la unitat del PSM amb la majoria de l'OEC contribuí -i molt!- a consolidar el projecte de nacionalisme i socialisme autogestionari (no burocràtic) illenc. La direcció del PSM que resistí els "cants de sirena del PSOE" era formada per Sebastià Serra (secretari polític); Eberhard Grosske (relacions exteriors); Joan Perelló (cultura); Pep Bernat (moviment obrer); Jaume Obrador (moviment ciutadà); Miquel López Crespí (formació); Margalida Bujosa (dona); Joan Mesquida (joventut); Jaume Montcades (propaganda); Rafel Oliver (Mallorca Socialista); J. A. Adrover (pagesia); Paco Mengod (organització)". Som molts el que pensam que, si aleshores, en una situació de certa debilitat organitzativa i sense gaire representació institucional, els poders fàctics de les Illes no aconseguiren acabar amb el PSM, ara, amb la forta implantació d'aquesta organització a Ciutat i part forana, tampoc ho aconseguiran. La feina que tenen és prou complicada i no crec que sicaris i servils puguin acomplir el seu objectiu: acabar amb el nacionalisme d'esquerres.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (19-VII-05)

Nanda Caro: articles de suport crític al Pacte de Progrés

Turmeda | 09 Març, 2007 12:42

Eberhard Grosske i Esquerra Unida han rebut fort (només ha faltat que fossin acusats del bombardejament de les torres bessones de Nova York!). Les acusacions de "ferotges comunistes" que volen fer de les Illes unes "illes de pobres" han sovintejant dia rere dia. Maria Antònia Munar tampoc no ha tengut misericòrdia amb el president Antich, el PSOE i tots els altres membres del Pacte (recordem els acarnissats atacs d'UM contra Margalida Rosselló i la Conselleria de Medi Ambient a causa del Parc de Llevant). (Miquel López Crespí)

Els escriptors mallorquins i la defensa del Pacte de Progrés i de Nanda Caro, la consellera de Benestar Social d´EU.


Munar contra Benestar Social



Maria Antònia Munar va atacar la consellera del Pacte Nanda Caro. Mesos després foren els mateixos dirigents d'EU qui obligaven a servar silenci a l'eficient consellera de Benestar Social. Amb el temps, Nanda Caro, avorrida per les travetes dels seus, abandonà la militància dins EU i s'afilià a la CGT.

El reaccionarisme més visceral campa arreu. UM, que fins ara mateix presumia de centre-dreta "civilitzada", ha començat a destapar la caixa de les sorpresas. Aquestes setmanes hem estat espectadors d'un penós espectable semblant al que ha fet sempre l'extrema dreta en la seva lluita contra del socialisme, la teologia de l'alliberament, el cristianisme d'esquerres, el nacionalisme de tendència socialdemòcrata. Eberhard Grosske i Esquerra Unida han rebut fort (només ha faltat que fossin acusats del bombardejament de les torres bessones de Nova York!). Les acusacions de "ferotges comunistes" que volen fer de les Illes unes "illes de pobres" han sovintejant dia rere dia. Maria Antònia Munar tampoc no ha tengut misericòrdia amb el president Antich, el PSOE i tots els altres membres del Pacte (recordem els acarnissats atacs d'UM contra Margalida Rosselló i la Conselleria de Medi Ambient a causa del Parc de Llevant). UM vol que sigui el Consell qui delimiti el Parc. Margalida Rosselló, evidentment, s'hi oposa.

Maria Antònia Munar, que no vol saber res de la moratòria del govern, ha amenaçar durant prop de tres mesos amb rompre el Pacte si el president Antich continuava amb la seva iniciativa (control del sòl rústic; construció d'habitatges socials). Posteriorment, després de les esperpèntiques declaracions de dia dinou ("ens hem tornat a fer amics a causa de l'esbucament de les torres bessones a Nova York i de l'atac al Pentàgon"), el Pacte cedí novament davant les exigències mai satisfetes de la presidenta de l'"autèntic Govern de Mallorca". Ningú, en veure el rostre de circumstàncies del president, ja no dubta que Francesc Antich, atemorit davant la crisi final del Pacte, ha claudicat altra volta davant d'UM. La gent ja sap que la moratòria del Govern ha quedat en no res. Tot plegat un espectacle tristíssim que amaga la covardia de molts membres del Pacte en el moment d'enfrontar-se a les exigències de la dreta més pura i dura.

Però els atacs més forts de Munar són sempre i en tot moment contra la "comunista" Fernanda Caro. El treball seriós i consistent de la Conselleria de Benestar Social és demonitzat de forma permanent per Munar. La feinada feta per Fernanda Caro en defensa dels interessos concrets de la tercera edat, el jovent, els sectors més desafavorits de la nostra comunitat, son presentats per la presidenta d'UM com a una provatura marxista de fer de Mallorca "una Illa de pobres". Des del començament de la legislatura Maria Antònia Munar ha volgut desmuntar la Conselleria de Benestar Social. Mai no ho ha amagat. Aquestes darreres setmanes hem comprovat els nivells de rancúnia dretana del personal d'UM contra el progressisme illenc. UM va rompre (amb excusa d'unes declaracions de la consellera de Benestar Social) la reunió que hi havia prevista entre Dolça Mulet (consellera de la Presidència del Consell) i Fernanda Caro per enllestir transferències de Benestar Social al Consell.

Fa l'efecte que UM escoràs cada vegada més i més cap a la dreta més rància i dura oblidant el paper de centre-detra que tantes vegades havia dit que volia defensar. La diputada del PP Rosa Estaràs també ha participat activament en favor d'UM en la polèmica contra la tasca realitzada per la consellera Caro. Tot plegat sembla com si aquest sector de la dreta mallorquina fos incapaç d'entendre cap política adient de benestar social per a la nostra terra. Com si un irracional i històric egoisme els fes incapaços de copsar ni que fos mínimament el llenguatge de l'evangeli (que recomana estar al costat dels més desvalguts, dels pobres d'aquest món).

Lluny de les gratuïtes desqualificacions d'UM i de Rosa Estaràs (unides en l'atac contra el "marxisme"), el cert és que la Conselleria de Benestar Social és l'organisme que més resultats concrets ha ofert als ciutadans i ciutadanes de les Illes, lluny de la xerrameca buida d'altres organismes institucionals. Més de deu mil persones s'han beneficiat durant aquests dos anys dels complements extraordinaris atorgats a les pensions més baixes; la feinada feta per l'Institut Balear d'Afers Socials (IBAS) ha significat una de les més importants realitzacions del Pacte de Progrés, amb gent dedicada amb cos i ànima al millorament de la situació dels més desvalguts: l'augment dels ajuts als més necessitats han supossat un augment del 30 %) amb una inversió, durant l'any 2000, de tres-cents noranta milions de pessetes.

Una fita important de la Conselleria ha estat igualment la feina per anar solucionant el dèficit de places residencials. Han reixit a reduir la llista d'espera de gent de la tercera edat per accedir als centres depenents del Govern. Recordem l'obertura del Centre de Dia de Montuiri, el Centre de Dia per a malalts d'Alzheimer, el Centre de Dia de Llucmajor i la Residència "Felanitx"... Igualment són destacables totes les actuacions de Fernanda Caro per tal d'aconseguir la plena integració dels immigrants i la política de la Conselleria per a lluitar contra la discriminació de la dona en el treball. La creació de l'Institut Balear de la Dona marca una fita en aquesta direcció. El pressupost de l'Institut va passar de seixanta milions en el 2000 a cent milions en l'exercici 2001. Podríem parlar també de l'ajut solidari (Cooperació Internacional), de la lluita contra la drogodependència, dels ajuts als Centres d'Acollida (menjadors socials, serveis d'higiene i pernoctes), de l'impuls donat a l'Oficina de Defensa dels Drets del Menor (amb un programa específic de prevenció del maltractament infantil), del Pla Estratègic per al Joventut (Pla Jove) o de les realitzacions del Servei d'Informació i Orientació Juvenil. Especificar les realitzacions de Fernanda Caro en cada àrea concreta requeriria molt més espai del que disposam en aquest article.

Per això ens semblen demencials les acusacions de Munar (del temps de la guerra freda!) contra la Conselleria de Benestar Social. Els atacs irracionals de la dreta més dura contra qualsevol intent de solucionar els greus problemes que tenen les classes populars mallorquines només palesa l'extrem reaccionarisme d'alguns sectors de les classes dominats i dels seus representats polítics. Confondre l'ajut als sectors més desvalguts econòmicament amb una voluntat de "crear més pobres per a continuar governant" és simple i vulgar demagògia malintencionada.

En el fons els atacs contra la necessitat de construir més habitatges socials per als treballadors, de poder tenir més recursos per a la tercera edat i sectors més desfavorits; els atacs, en definitiva, contra l'encertada política de la consellera i de l'esquerra, han servit per a llevar màscares. Que Munar se situï tan a la dreta, que defugi l'històric discurs de centre, no pot servir per a consolidar l'espai d'UM. Amb aquestes declaracions tan properes a un Le Pen qualsevol només s'obre al davant de Maria Antònia Munar i els seus el camí de la marginació política.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (25-IX-01)

Llibres sobre la transició a les Illes

Turmeda | 08 Març, 2007 18:42

La liquidació orquestrada de la memòria històrica del nostre poble és un dels fonaments essencials d'aquest pacte entre víctimes i botxins. S'ha d'oblidar la història republicana i anticapitalista, s'han de demonitzar i es demonitzen totes aquelles persones i organitzacions que vulguin servar la nostra història. És una tasca a la qual es dediquen, amb deler i salvatgisme fora mida, els antics intel·lectuals franquistes, ara esdenvenguts "democràtes de tota la vida", i els nous servils del règim procedents de les fileres del carrillisme i el felipisme que, com a pagament, seran endollats en institucions, fundacions, mitjans de comunicació i tota mena de llocs de comandament cultural i polític. Els joves de les JEC s'enfrontaren quasi tots sols a tota aquesta bestial endemesa enemiga. (Miquel López Crespí)

Els escriptors mallorquins i la lluita per a la recuperació de la memòria històrica de l’esquerra alternativa de les Illes.

Llibres sobre la transició: Edicions Roig i Montserrat publica Cultura i transició a Mallorca



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

Un primer resum dels meus treballs damunt la transició havia estat editat per Edicions El Jonc de Lleida el 2001. Parl de No era això: memòria política de la transició. Des de l'angle cultural, una aproximació a la batalla cultural contra el franquisme i damunt el paper de determinats intel·lectuals mallorquins (Llorenç Villalonga, Pere Capellà...), va ser publicada per Edicions de 1984 amb el títol Cultura i antifranquisme. Diversos resums dels meus dietaris d'aquell temps sortiren a Calima Edicions l'any 2002, Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie. I el ja famós, pels atacs que patí per part del carrillisme, L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) va ser editat per El Tall que dirigia Lleonard Muntaner el 1994. Tampoc no hauríem d'oblidar el llibre editat per Edicions Cort de Ciutat l'any 2003 Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Llibre que en el mes de setembre del 2003 va ser presentat en la seu del Consell Insular de Mallorca pel poeta i investigador Ferran Lupescu, l'aleshores president de l'OCB Antoni Mir, la presidenta del Consell, Maria Antònia Munar, i el professor i històric dirigent del PSM, Sebastià Serra.

Tots els llibres esmentats volen ser petites aportacions a la memòria històrica del nostre poble, esforços per deixar constància de fets i esdeveniments polítics i culturals sovint silenciats per la premsa oficial o, en el cas d'alguns dels nostres escriptors, menystinguts pel comissariat que malda per controlar la nostra cultura.

En No era això: memòria política de la transició el que primava era la història estrictament política de la lluita anticapitalista i antifeixista per part dels partits i organitzacions que no pactaren amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. És el record de l'herència del BOC i del POUM entre l'esquerra revolucionària. Una herència recollida en bona part per la LC i LCR, l'OIC (l'OEC als Països Catalans), AC, el POR... amb totes les insuficiències i mancances de rigor i de les quals pensam deixar igualment constància escrita. Un llibre on es recorda la història, les concepcions polítiques i algunes lluites de l'OEC, la LCR, el PSM, aquelles organitzacions que foren sistemàticament capolades, exceptuant el PSM que ha resistit fins el moment present, per la dreta i l'esquerra nominal en temps de la transició. També en Cultura i transició a Mallorca s'insisteix en el paper de determinats grups polítics, per exemple les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC) que, silenciats pels epígons del règim, esborrats de qualsevol història de la transició quan no criminalitzats a fons, tengueren una importància decisiva en la dinamització de la vida política, cultural i associativa de mitjans dels anys setanta a les Illes.

Les JEC, dirigides en un determinat moment per l'expresident de l'OCB Antoni Mir, foren l'organització juvenil revolucionària de finals de la dictadura més important, amb un nombre més gran de militants i foren la punta de llança de la majoria de manifestacions i accions antifeixistes del moment. Rere aquesta organització hi anaven, quant al nombre de militants, les joventuts carrillistes, però en una línia completament diferent a la dels joves antisistema de les JEC. Mentre que els joves carrillistes pugnaven per fer present entre la joventut illenca les idees de col·laboració de classes i de consens amb els franquistes reciclats, UCD per exemple, i seguien les instruccions fent referència a no lluitar per la República, ni per l'Autodeterminació ni pel marxisme revolucionari, les JEC eren tot el contrari impulsant en tot moment el combat republicà i antisistema. No vol dir que dins les joventuts carrillistes o de la socialdemocràcia no hi hagués honrats militants republicans i joves de formació marxista. No ho dubtam. El que volem dir és que en les cúpules dirigents, controlades pels màxims dirigents del nefast carrillisme, el que primava era la política pactista i entreguista, a la dreta, del jovent i dels sectors del poble treballador controlats pel reformisme.

Recordem que són els anys del "matrimoni" entre els dirigents del "Movimento", Suárez i tot l'aparell franquista de l'estat esdevengut "aperturista" i els Carrillo-González. La liquidació orquestrada de la memòria històrica del nostre poble és un dels fonaments essencials d'aquest pacte entre víctimes i botxins. S'ha d'oblidar la història republicana i anticapitalista, s'han de demonitzar i es demonitzen totes aquelles persones i organitzacions que vulguin servar la nostra història. És una tasca a la qual es dediquen, amb deler i salvatgisme fora mida, els antics intel·lectuals franquistes, ara esdenvenguts "democràtes de tota la vida", i els nous servils del règim procedents de les fileres del carrillisme i el felipisme que, com a pagament, seran endollats en institucions, fundacions, mitjans de comunicació i tota mena de llocs de comandament cultural i polític. Els joves de les JEC s'enfrontaren quasi tots sols a tota aquesta bestial endemesa enemiga. Aquests joves i coratjosos militants de les JEC, amb suport de l'OEC i d'altres grups esquerrans, principalment del MCI, els trostquistes i alguns anarquistes i nacionalistes d'esquerra, foren els primers a organitzar els primers actes en record dels afusellats pel feixisme a les Illes. Actes que, posteriorment, provaven de capitalitzar algunes organitzacions de l'esquerra oficial, avergonyides, per uns instants, del trist paper que els pactes amb la dreta els obligava a fer. Les JEC foren també el grup que més treballà per organitzar l'acte en honor del retorn de les despulles de Gabriel Alomar a Ciutat.

Miquel López Crespí

ERC-Illes i el joc de la cadireta. Les indecisions de Joan Lladó

Turmeda | 08 Març, 2007 10:26

És evident que no tenim res en contra del canvi d´idees i opinions. Però s’esdevé, com molt bé apuntava Miquel Àngel Maria en el seu article crític amb ERC, que el que només s’ha visualitzat i l’electorat de les Illes visualitza en aquest moment, és el “joc de la cadira”, el mateix que ERC-Illes criticava a les “cúpules de PSM-EU”. Tantes contradiccions... són convenients per al futur del sobiranisme illenc? Joan Lladó és conscient que, amb tants canvis i indecisions, segurament perd aquelles simpaties que tenia quan tothom pensava que rere ERC-Illes hi havia un projecte de reconstrucció nacional autèntic? (Miquel López Crespí)


Els escriptors mallorquins i la lluita per la unitat de l'esquerra nacionalista

El joc de la cadira o les contradiccions d’ERC-Illes



Carod Rovira i Bernat Joan, dirigents d'ERC

L’amic Miquel Àngel Maria, un conegut dirigent del PSM amb qui hem mantengut aquests anys un enriquidor debat quant a la conveniència d’anar posant les bases per a la creació d´un nou espai d’esquerra alternativa, un bloc nacionalista i d’esquerres molt proper als plantejaments del Bloc Nacionalista Gallec, ha publicat un article prou dur amb la direcció d’ERC-Illes. Un article, dels més durs que he llegit, escrit just en el moment que tot sembla apuntar que ERC podria fer-se enrera de la seva decisió d´octubre de 2006, quan la militància rebutjà per una àmplia majoria del 82% integrar-se en la coalició formada per PSM i EU.

Miquel Àngel Maria diu que segurament ERC ha jugat amb Entesa per Mallorca per fer-se valer davant el Bloc i poder demanar així més cadiretes a les eleccions del proper mes de maig. El dirigent del PSM especifica ben clarament en el seu article que “ERC-Illes ha utilitzat descaradament l’Entesa per marcar-se un punt davant el Bloc: si no m’estimau i no em donau cadires, me’n vaig amb els altres”. És evident que Miquel Àngel Maria considera molt positiu que ERC se sumi al Bloc format per PSM i EU, però els diu igualment que “haurien d’anar canviant de xip: això no és el joc de la cadira, sinó una cosa bastant més seriosa: ens hi jugam la construcció d´un país”.

Alguns amics que han llegit el duríssim article del dirigent del PSM consideren que no és prou oportú haver-lo publicat en aquests moments, precisament en els dies en què sembla que les aigües tornen a port i la coalició electoral podria concretar-se el dia menys pensat.

Sigui oportú o no, l’article de Miquel Àngel Maria planteja algunes qüestions essencials, sobretot en referència a les contradiccions internes d’ERC-Illes, que sí que s’haurien de tenir en compte si volem anar avançant cap a la concreció d’aquesta nova força política illenca: el bloc d’esquerra nacionalista. I un dels principals problemes de l’actual direcció dels sobiranistes és, sense dubte, el temps llarguíssim que han fet durar aquestes negociacions i que, Miquel Àngel ho diu, ja tothom comença a conèixer com “el joc de la cadira”. Quan fa prop de mig any l’assemblea de militants d’ERC, màxim òrgan de direcció del partit, decidí per amplíssima majoria, aquell 82% de que hem parlat, fer el camí en solitari, tothom va creure que la història, ens agradàs o no ens agradàs, havia acabat i que ERC-Illes volia seguir un camí propi. Podíem estar o no en desacord amb la majoria de militants d´un partit al qual hem donat suport, com n’hem donat al PSM. I si ningú mai no ha demanat explicacions al PSOE perquè no vol fer bloc amb l’esquerra nacionalista per vèncer el PP; si en trenta anys d’història ningú va trobar malament, llevat Maria Antònia Munar en el seu moment, que el PSM fes camí en solitari... per quins motius ara hauríem de donar les culpes de la possible pèrdua d´uns vots a ERC-Illes? Podíem compartir o no la decisió majoritària dels militants d’ERC, però el que era cert és que en aquells moments els sobiranistes apostaven per a la consolidació d´un espai nacionalista propi. Molts pensaven que seria un espai unit a Entesa per Mallorca i a determinats sectors sobiranistes que no veien amb bons ulls la supeditació dels grups nacionalistes a organitzacions d’obediència estatal, cas dels seguidors de Llamazares a les Illes. Aprofitar el moment de crisi del PSM per provar d’aglutinar els escindits i tot l’ample ventall de forces nacionalistes de les Illes era una opció discutible, evidentment, però tan legítima com la del PSOE quan no vol fer bloc amb tota l’esquerra o la del PSM al llarg de la seva història.

Fins aquí, res que oposar a la decisió d´un partit sobirà. El problema és quan, durant mesos i mesos, l´única cosa que surt als mitjans de comunicació és el que fa referència al “joc de la cadira”. Qui signa aquest article, com també la majoria de militants d’ERC, es pensava que aquesta qüestió, fer o no la coalició electoral amb PSM-EU, era ja una qüestió solucionada. Amadeu Corbera en el seu interessant bloc ho deixa ben especificat quan escriu: “No me pensava que en aquestes altures tornaria a escriure res sobre el Bloc, Esquerra i les trifulgues dels darrers mesos; de fet, després de l’assemblea de l´octubre passat, estava convençut que aquest era un tema tancat i ben tancat”.

Aquesta era la situació quan, a Palma no hi ha secrets, ens tornam a assabentar d´un munt de reunions i contrareunions en el camí de trobar “un lloc de sortida” en la llista de la coalició PSM-EU.

Com a comentarista que sempre ha donat suport al sobiranisme de les Illes, jo demanaria si la direcció d’ERC, i especialment l’amic Joan Lladó, és conscient dels problemes futurs que tota aquesta llarga negociació pot portar a la seva organització. A l’octubre de 2006 ERC-Illes no volia formar part de la coalició perquè aquesta, deien, “havia deixat pel camí la meitat dels Verds, una part del PSM i Esquerra”. Era el moment en què asseguraven que no volien jugar a “un acord entre cúpules que no suma, atomitza el sobiranisme i només pretén evitar la desaparició d’EU i mantenir cadires”. Aquesta era la posició d’ERC-Illes el vuit d’octubre de 2006.

És evident que no tenim res en contra del canvi d´idees i opinions. Però s’esdevé, com molt bé apuntava Miquel Àngel Maria en el seu article crític amb ERC, que el que només s’ha visualitzat i l’electorat de les Illes visualitza en aquest moment, és el “joc de la cadira”, el mateix que ERC-Illes criticava a les “cúpules de PSM-EU”. Tantes contradiccions... són convenients per al futur del sobiranisme illenc? Joan Lladó és conscient que, amb tants canvis i indecisions, segurament perd aquelles simpaties que tenia quan tothom pensava que rere ERC-Illes hi havia un projecte de reconstrucció nacional autèntic?

M’agradaria que ERC-Illes no patís una greu crisi, tant interna com de possible consolidació futura, a conseqüència dels canvis i contraccions esdevenguts en aquests darrers mesos.

Miquel López Crespí

Palma (Mallorca) (2-III-07)

Salvar Mallorca! Contra els corruptes i els especuladors

Turmeda | 07 Març, 2007 12:35

Mai no hi haurà pau per a tots aquells que fan malbé la nostra terra, les ciutats d'encanteri que bastiren els nostres pares amb la força de la seva suor i la poderosa imaginació de la pagesia. (Miquel López Crespí)


Què s'esdevé a la nostra terra que, sovint, i ho veiem si llegim els llibres d'història, se sol premiar el depredador i castigar l'home bo? Bartomeu Rosselló-Pòrcel mort sense poder reveure "la llum que em resta dins els ulls i que em fa tremolar quan et recordo!". Turmeda, convertit a l'islam en constatar la falsedat dels cristians, oblidat al nord d'Àfrica; com Gabriel Alomar, mort al Caire enyorant la seva Ciutat Futura, el nou món de justícia i llibertat que mai no veurà. I, mentrestant, la guerra i la pesta enviades pels successius reis i emperadors ensenyorint-se de muntanyes i pla. (Miquel López Crespí)


La nostra Mallorca



Bartomeu Rosselló-Pòrcel

El puig des Romaní, a la península del cap de Pinar, té una alçada de 387 metres d'altitud. D'allà estant, situats entre la penya des Migdia i sa Talia Vella, albiram un panorama ben semblant al que des de la més remota antiguitat degueren veure les generacions de guaites que tenien cura de divisar qui s'apropava a l'illa i amb quines intencions ho feia. En la prehistòria, en temps dels primers pobladors d'aquestes terres, els primers indrets bastits amb intenció de guaitar la mar eren, com explica l'arxiduc Lluís Salvador en Torres i atalayas de Mallorca, simples cabanes amb coberta d'algues. Més tard s'anaren bastint construccions amb fortes parets de pedra, fins arribar a l'abundor de talaies i torres de defensa del segle XVI. El perill que representava l'arribada del turc i dels pirates algerians que infestaven les nostres costes va fer que arribàs a haver-hi prop de mil quatre-cents torres de guaita i defensa envoltant l'illa. Davant els constants desembarcaments de les naus pirates, ja no es tractava solament de bastir un edifici per fer senyals de foc i fum avisant als voltants dels perills que s'apropaven: els virreis del moment donaren ordres per a anar aixecant torres que estassin armades amb canons, segons les possibilitats econòmiques de cada poble, i que servissin de refugi per als homes i dones de la contrada, dels mariners que feinejaven a les cales i portets allunyats dels nuclis de població de l'interior.

El poeta Guillem Colom deixa constància del significat de les nostres torres de defensa en el poema "Les torres sobre el mar". Uns versos dedicats als patiments dels illencs on es rememoren els assalts dels corsaris contra la nostra terra i els seus habitants.

Però des de l'altitud del puig des Romaní no solament podem imaginar el quefer marítim, la por de les generacions d'illencs que ens precediren, sinó també l'ample món que abarquen els 16,20 km de distància que hi ha entre els caps de Pinar i de Ferrutx. La nostra infància i adolescència té els fonaments en les inicials experiències, en el descobriment de la llum i la natura que s'enclou en aquestes aigües que banyen els termes d'Artà, Santa Margalida, Muro i Alcúdia. En el llibre Temps i gent de sa Pobla hem parlat sovint d'aquells estius dels anys cinquanta, quan obríem els ulls en aquesta intensa claror mediterrània, a les aventures que vivíem a ses Casetes de sa Pobla, quan des del port d'Alcúdia fins a Can Picafort cap hotel no estorbava el nostre esguard.

Assaciat de tanta bellesa, reconfortat pels blaus i grisos que trobam en la nostra mar encalmada, observ l'ombra dels núvols que s'apropen sacsejats per invisibles ventades. Com si Posidó hagués ressuscitat des del fons de la cala de Sant Vicenç on resta cobert per algues, copinyes i verds d'una intensitat que mai no ha pogut robar el pinzell de cap dels nostres pintors. Com aquell qui guaita dies amb lleuger color de cendra, provam d'abandonar les desertes ciutats on habitam, els obscurs indrets privats de llum on, engrillonats, ens entretenim cercant la sortida del laberint, la flaire dels antics paisatges que ens feren estimar aquesta terra amb la passió amb què la cantà Bartomeu Rosselló-Pòrcel, amb la mateixa passió que Antoni Gelabert pintà els jardins, les cales, la ciutat imaginada pels seus ulls. Tants poetes de la ploma i el pinzell morts abans d'hora! Què s'esdevé a la nostra terra que, sovint, i ho veiem si llegim els llibres d'història, se sol premiar el depredador i castigar l'home bo? Bartomeu Rosselló-Pòrcel mort sense poder reveure "la llum que em resta dins els ulls i que em fa tremolar quan et recordo!". Turmeda, convertit a l'islam en constatar la falsedat dels cristians, oblidat al nord d'Àfrica; com Gabriel Alomar, mort al Caire enyorant la seva Ciutat Futura, el nou món de justícia i llibertat que mai no veurà. I, mentrestant, la guerra i la pesta enviades pels successius reis i emperadors ensenyorint-se de muntanyes i pla.

És l’instant exacte en el qual el poeta, lluny dels medicinaires d'arenes i cendres, pot eixamplar la veu i cridar al món, al vent, a tots aquells que saben llegir en les retxes invisibles del cel, el missatge que arriba amb les gavines. Un missatge que he de cantar amb vosaltres i que hem escrit per a anunciar que mai no hi haurà pau per a tots aquells que fan malbé la nostra terra, les ciutats d'encanteri que bastiren els nostres pares amb la força de la seva suor i la poderosa imaginació de la pagesia.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Balears (20-II-07)

L'Institut d'Estudis Baleàrics (IEB) i les traduccions de la literatura catalana

Turmeda | 06 Març, 2007 10:33

Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Joan Pla i tants d’altres de personatges semblants. (Miquel López Crespí)


Les traduccions d’escriptors mallorquins: El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial)



Víctor Gayà ha fet la traducció de poemes de denou poemaris de l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí. L'antologia ha estat editada per Calambur Editorial de Madrid i properament serà presentada a les Illes i a Madrid.

Ara, en tenir ja entre les mans l’antologia que em demanà l’escriptor Gabriel Janer Manila i que ha traduït a la perfecció el poeta i novel·lista Víctor Gayà, parlam del llibre El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) editada per Calambur Editorial, hom pot copsar amb molta més perspectiva històrica les influències de què parlàvem en altres articles (Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Salvador Espriu, Pere Quart...). Influències que, com no podia ser d´altra manera, anaren fent que molts dels joves que començàvem a escriure fa quaranta anys ens allunyàssim del mestratge de l’Escola Mallorquina. Un allunyament que ja havien fet Llompart, Vidal Alcover i Blai Bonet, com explica el catedràtic de la Universitat de les Illes Balears Pere Rosselló Bover en el pròleg a Deu poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006) quan escriu: “L’entrada l final dels anys 50 i, sobretot, ja als 60 del realisme històric, tot i no arribar a quallar, suposava un intent d’actualització i d’aproximació a les modes europees de l´època. Així mateix, el realisme –malgrat donar més bons resultats en el terreny de la narrativa que no pas en la poesia- introduïa un llenguatge i uns objectius nous i, sobretot, retornava als escriptors la funció del compromís en la lluita per millorar la societat. De fet, amb el temps aquest compromís fou un dels llegats del realisme històric a la literatura dels decennis següents”.

Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Joan Pla i tants d’altres de personatges semblants.

En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens vénguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafael Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, tots aquests citats ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris, contra el que pretenen sovint contra aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres dels grans de postguerra com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes actuals com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.

Miquel López Crespí

Els nostres i la memòria històrica: el POUM (Partit Obrer d´Unificació Marxista)

Turmeda | 05 Març, 2007 12:19

Wilebaldo recorda en els seus llibres com es va salvar de la detenció organitzada per la policia estalinista a Barcelona, com va sortir al carrer per a denunciar el segrest de Nin, com en plena República va haver de tornar a la clandestinitat, i com durant desenes d'anys va haver de lluitar per a defensar l'honor de Nin i el del POUM. La història va permetre restablir la veritat, tant sobre el càncer de l’estalinisme com restaurar l'honor revolucionari de Nin i el POUM. L'hi devem a gent com Wilebaldo.

A més de la continuïtat d'aquesta lluita, Wilebaldo i els homes i dones del POUM van haver de lliurar altra particular, de vegades molt més difícil que combatre als capitalistes i feixistes, que va ésser la lluita contra les calúmnies i acusacions de l’estalinisme. Des dels anys 30, la burocràcia instal•lada a Moscou i dirigida per Stalin es va dedicar a perseguir, i de vegades a assassinar, com a Trotsky i Nin, als revolucionaris que no estaven disposats a acceptar una política d'arranjaments i concessions amb els capitalistes.


Homenatge a Wilebaldo Solano (POUM)



Andreu Nin (a l'esquerra, màxim dirigent del POUM) i Wilebaldo Solano (a la dreta) en temps de la guerra civil. Andreu Nin va ser assassinat, juntament amb centenars de militans del POUM i de la CNT, pels botxins del PCE-PSUC en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona. Els hereus de l'estalinisme, el PCE a l'estat espanyol i a les Illes, han continuant demonitzant l'esquerra revolucionària i els intel·lectuals que volen recuperar la memòria històrica de l'esquerra anticapitalista durant dècades. La persecució i campanyes rebentistes de mentides i calumnies contra l'escriptor Miquel López Crespí per haver defensat la memòria dels comunistes de tendència trotsquista (OEC, LCR, POR) o els anarquistes, persecució que ha arribat a l'agressió física, és un exemple ben evident del brutal dogmatisme i sectarisme d'aquests sectors.

Un revolucionari


Per Miguel Salas, dirigent del POR (Partit Obrer Revolucionari)

Wilebaldo, que ja té 90 anys, representa a una generació que va viure en una època extraordinària de lluites i revolucions, encara que també de dures derrotes; una generació de militants que va dedicar la seva vida a la lluita per la revolució obrera, amb la convicció que la millora de la humanitat exigiria una transformació radical de la societat, acabar amb l'explotació de l'home per l'home per a iniciar la construcció d'una societat socialista.

A més, com molts altres homes i dones de la seva generació, va comprendre que aquesta lluita exigia també construir, organitzar, reunir a la gent, formar-la i preparar-la, i per això participa en organitzacions àmplies de joves estudiants, després en una organització política de joves (les joventuts del POUM) i finalment en un partit, el POUM. La transformació de la societat no podia deixar-se a l'espontaneïtat, exigia de l'esforç conscient i d'organització per a assolir-lo.

En pocs anys la seva vida va passar de la Monarquia d'Alfonso XIII a la República i d'aquesta a l'inici de la revolució de 1936 després del cop feixista de Franco. La derrota de la República li obliga fugir a França, on continua la lluita contra els nazis. No es va rendir durant la llarga nit del franquisme perquè va continuar la lluita per reorganitzar el POUM i per a acabar amb la dictadura.



A més de la continuïtat d'aquesta lluita, Wilebaldo i els homes i dones del POUM van haver de lliurar altra particular, de vegades molt més difícil que combatre als capitalistes i feixistes, que va ésser la lluita contra les calúmnies i acusacions de l’estalinisme. Des dels anys 30, la burocràcia instal•lada a Moscou i dirigida per Stalin es va dedicar a perseguir, i de vegades a assassinar, com a Trotsky i Nin, als revolucionaris que no estaven disposats a acceptar una política d'arranjaments i concessions amb els capitalistes.

Wilebaldo recorda en els seus llibres com es va salvar de la detenció organitzada per la policia estalinista a Barcelona, com va sortir al carrer per a denunciar el segrest de Nin, com en plena República va haver de tornar a la clandestinitat, i com durant desenes d'anys va haver de lluitar per a defensar l'honor de Nin i el del POUM. La història va permetre restablir la veritat, tant sobre el càncer de l’estalinisme com restaurar l'honor revolucionari de Nin i el POUM. L'hi devem a gent com Wilebaldo.

Com revolucionari actiu mai ha deixat de participar i seguir actiu, particularment atent als canvis i als nous esdeveniments. Com marxista revolucionari sap que el socialisme no ha fracassat, i que arribarà un nou impuls i per això escrivia en el 2003: “Sí, hem entrat en un moment que la reflexió (sobre el marxisme) fonamental es va a manifestar en diversos mitjans: en els cercles intel•lectuals de la burgesia, en el moviment obrer paralitzat pels aparells stalinistes i socialdemòcrates i en la premsa dels intel•lectuals desconcertats per les conseqüències de l'enfonsament del “socialisme realment existent”, que era una gran mistificació. I els primers que han d'impulsar el moviment són els marxistes revolucionaris, és a dir, els que van mantenir el sentit profund del socialisme combatent l’estalinisme i tractant d'obrir nous horitzons de crítica i de renovació basats en les llibertats fonamentals i els valors democràtics autèntics.” Tants anys de lluita conseqüent mereixen aquest homenatge.

Una vida de lluita

Va néixer a Burgos en 1916. Va acabar els estudis secundaris en l'Institut Balmes de Barcelona. A la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera va ser un dels organitzadors de la primera agrupació d'estudiantes de Batxillerat i, més tard, de la Federació Nacional d'estudiantes de Catalunya. Va estudiar medicina. En 1932 s'incorpora a les Joventuts del BOC (Bloc Obrer i Camperol) Va participar en els fets d'Octubre de 1934 com membre del Comitè de l'Aliança Juvenil de Catalunya.

A principis de setembre de 1935, va ser secretari general de la Joventut Comunista Ibèrica. Durant la Revolució i la guerra civil va representar a la JCI en el Comitè Executiu del POUM i va dirigir el setmanari Joventut Comunista. Va escapar al cop policíac estalinista del 16 de juny de 1937 contra el POUM. Va ser detingut a l'abril de 1938 i empresonat en la Presó de l'Estat de Barcelona (ex-convent de Deu i Mata) amb els altres dirigents del POUM. Va passar a França al febrer de 1939. Detingut en Montauban al febrer de 1941, va ser jutjat i condemnat a 20 anys de treballs forçats per un tribunal francès al servei dels nazis. Va ser alliberat el 19 de juliol de 1944 després de l'assalt al presidi de Eysses efectuat per un grup de guerrillers de la Resistència francesa. Va romandre en el maquis que li va alliberar fins que va poder organitzar, amb militants de la CNT i del POUM, una unitat de guerrillers espanyols, el Batalló Llibertat.

En 1947, després d'un viatge clandestí a Madrid i Catalunya, va ser escollit secretari general del POUM. Va dirigir La Batalla, considerada com una de les millors publicacions espanyoles de l'emigració. En 1975-76, quan es va produir la crisi del POUM, es va oposar a la dissolució del partit i es va pronunciar pel reagrupament dels grups que s'inspiraven en el marxisme revolucionari. En els anys 80, va ser un dels fundadors i animadors de la Fundació Andreu Nin, que es va fixar com objectivo la rehabilitació total de l'eminent revolucionari i l'aclariment de l'enigma de la seva mort. És autor d'una biografia de Nin, d'una història de la JCI i de nombrossos assajos sobre el POUM, l'exili espanyol a França i els problemes que planteja el naufragi de la URSS, col•laborant intensament en la preparació i la realització de pel•lícules com Terra i Llibertat de Ken Loach, Operació Nikolai (investigació a Moscou sobre l'assassinat de Nin) i L'Esperança com memòria de Jorge Amat.

El Bloc: debat Miquel Àngel Maria-Miquel López Crespí

Turmeda | 04 Març, 2007 09:10

Eleccions 2007: dos articles en relació a les contradiccions actuals d'ERC-Illes escrits pel dirigent del PSM Miquel Àngel Maria Ballester i per l'escriptor Miquel López Crespí


El que li ha fet ERC a Entesa, però, no té color: quan tot semblava madur i estaven mútuament compromesos, els republicans tornen a obrir converses amb el Bloc i deixen l'Entesa plantada i amb un pam de nassos. Més enllà de les simpaties o antipaties que hom tengui per cada formació, és de justícia reconèixer que ERC-Illes ha utilitzat descaradament l'Entesa per marcar-se un punt davant el Bloc: si no m'estimau i no em donau cadires, me'n vaig amb els altres. Però la cosa encara no ha acabat: quan semblava que, finalment, estaven decidits a integrar-se en el Bloc, tornen a posar condicions: si no els donen el que demanen, no juguen. Aquest sembla, de fet, l'únic criteri que ha definit el llarg procés negociador dels republicans: qui me'n dóna més. Vendre's al millor postor, optar per qui pagui millor la mercaderia. (Miquel Àngel Maria Ballester – PSM)


El Bloc és el camí

Per Miquel Àngel Maria Ballester


La seqüència de notícies sobre les anades i vingudes d'ERC-Illes en política d'aliances mereix algunes reflexions: ara que ja han succeït i s'han dit moltes coses, i malgrat que sembla que encara no està tot tancat, crec que ja tenim prou perspectiva per avaluar l'estratègia, les formes i els objectius d'aquest partit a les Illes Balears. Anem per parts. De tots sabut és que, després d'haver decidit que no s'incorporarien al Bloc per Mallorca, van entrar en negociacions amb Entesa per Mallorca. Sempre he pensat que aquesta eventual coalició era un projecte que sumava zero des d'un punt de vista de rèdits electorals, però, en qualsevol cas, era un acord legítim entre forces sobiranes. El que li ha fet ERC a Entesa, però, no té color: quan tot semblava madur i estaven mútuament compromesos, els republicans tornen a obrir converses amb el Bloc i deixen l'Entesa plantada i amb un pam de nassos. Més enllà de les simpaties o antipaties que hom tengui per cada formació, és de justícia reconèixer que ERC-Illes ha utilitzat descaradament l'Entesa per marcar-se un punt davant el Bloc: si no m'estimau i no em donau cadires, me'n vaig amb els altres. Però la cosa encara no ha acabat: quan semblava que, finalment, estaven decidits a integrar-se en el Bloc, tornen a posar condicions: si no els donen el que demanen, no juguen. Aquest sembla, de fet, l'únic criteri que ha definit el llarg procés negociador dels republicans: qui me'n dóna més. Vendre's al millor postor, optar per qui pagui millor la mercaderia. La justificació ideològica de cadascuna de les distintes posicions que ha adoptat ERC en aquesta història ara se'ns apareix més aviat com un decorat circumstancial: quan es distanciaven del Bloc, per exemple, explicaven que ho feien perquè hi havia partits espanyols i no es garantia la sobirania de decisió, i tot això. Però res: al final, si el Bloc els garantia llocs de sortida molt per damunt del seu pes electoral real, tots aquests arguments empetitien i quedaven en un segon pla, absolutament prescindible.

Tot comptat i debatut, d'aquest procés n'hem après algunes coses molt interessants: la primera, que el Bloc és, d'entre les distintes formacions del nacionalisme progressista a Mallorca, l'única opció que té garantida representació a les institucions. La segona, que aquesta representació pot fer trontollar la majoria absoluta del PP i el caràcter de frontissa d'UM, cosa que últimament ha posat molt nerviós el partit de Matas, i per la qual cosa s'ha posat en marxa una autèntica caça de bruixes. La tercera, que el Bloc el composen partits i persones que creuen que han de superar les seves diferències per sumar esforços amb l'objectiu de possibilitar un canvi de govern, però que aquest projecte també atreu altres formacions que únicament es plantegen utilitzar el Bloc com a plataforma per treure una representació que de cap altra manera els seria possible. Això és el que ha fet, fins ara ERC. I alerta: malgrat aquestes crítiques, consider molt positiu per al país, per al Bloc i per a la pròpia ERC, que hi siguin, dins el Bloc. Només que, si finalment opten per sumar-s'hi, haurien d'anar canviant de xip: això no és el joc de la cadira, sinó una cosa bastant més seriosa: ens hi jugam la construcció d'un país. Hi ha moments en què les circumstàncies polítiques poden fer recomanable l'adopció de postures testimonials. Ara, però, a les Illes Balears està en joc la supervivència del país, la possibilitat de construir un futur nou i millor. ERC té l'oportunitat de sumar-s'hi, de prendre-hi part. Potser la darrera oportunitat.

Miquel A. Maria. Professor

Diari de Balears (1-III-07)

És evident que no tenim res en contra del canvi d´idees i opinions. Però s’esdevé, com molt bé apuntava Miquel Àngel Maria en el seu article crític amb ERC, que el que només s’ha visualitzat i l’electorat de les Illes visualitza en aquest moment, és el “joc de la cadira”, el mateix que ERC-Illes criticava a les “cúpules de PSM-EU”. Tantes contradiccions... són convenients per al futur del sobiranisme illenc? Joan Lladó és conscient que, amb tants canvis i indecisions, segurament perd aquelles simpaties que tenia quan tothom pensava que rere ERC-Illes hi havia un projecte de reconstrucció nacional autèntic? (Miquel López Crespí)


El joc de la cadira o les contradiccions d’ERC-Illes


Per Miquel López Crespí, escriptor


L’amic Miquel Àngel Maria, un conegut dirigent del PSM amb qui hem mantengut aquests anys un enriquidor debat quant a la conveniència d’anar posant les bases per a la creació d´un nou espai d’esquerra alternativa, un bloc nacionalista i d’esquerres molt proper als plantejaments del Bloc Nacionalista Gallec, ha publicat un article prou dur amb la direcció d’ERC-Illes. Un article, dels més durs que he llegit, escrit just en el moment que tot sembla apuntar que ERC podria fer-se enrera de la seva decisió d´octubre de 2006, quan la militància rebutjà per una àmplia majoria del 82% integrar-se en la coalició formada per PSM i EU.

Miquel Àngel Maria diu que segurament ERC ha jugat amb Entesa per Mallorca per fer-se valer davant el Bloc i poder demanar així més cadiretes a les eleccions del proper mes de maig. El dirigent del PSM especifica ben clarament en el seu article que “ERC-Illes ha utilitzat descaradament l’Entesa per marcar-se un punt davant el Bloc: si no m’estimau i no em donau cadires, me’n vaig amb els altres”. És evident que Miquel Àngel Maria considera molt positiu que ERC se sumi al Bloc format per PSM i EU, però els diu igualment que “haurien d’anar canviant de xip: això no és el joc de la cadira, sinó una cosa bastant més seriosa: ens hi jugam la construcció d´un país”.

Alguns amics que han llegit el duríssim article del dirigent del PSM consideren que no és prou oportú haver-lo publicat en aquests moments, precisament en els dies en què sembla que les aigües tornen a port i la coalició electoral podria concretar-se el dia menys pensat.

Sigui oportú o no, l’article de Miquel Àngel Maria planteja algunes qüestions essencials, sobretot en referència a les contradiccions internes d’ERC-Illes, que sí que s’haurien de tenir en compte si volem anar avançant cap a la concreció d’aquesta nova força política illenca: el bloc d’esquerra nacionalista. I un dels principals problemes de l’actual direcció dels sobiranistes és, sense dubte, el temps llarguíssim que han fet durar aquestes negociacions i que, Miquel Àngel ho diu, ja tothom comença a conèixer com “el joc de la cadira”. Quan fa prop de mig any l’assemblea de militants d’ERC, màxim òrgan de direcció del partit, decidí per amplíssima majoria, aquell 82% de que hem parlat, fer el camí en solitari, tothom va creure que la història, ens agradàs o no ens agradàs, havia acabat i que ERC-Illes volia seguir un camí propi. Podíem estar o no en desacord amb la majoria de militants d´un partit al qual hem donat suport, com n’hem donat al PSM. I si ningú mai no ha demanat explicacions al PSOE perquè no vol fer bloc amb l’esquerra nacionalista per vèncer el PP; si en trenta anys d’història ningú va trobar malament, llevat Maria Antònia Munar en el seu moment, que el PSM fes camí en solitari... per quins motius ara hauríem de donar les culpes de la possible pèrdua d´uns vots a ERC-Illes? Podíem compartir o no la decisió majoritària dels militants d’ERC, però el que era cert és que en aquells moments els sobiranistes apostaven per a la consolidació d´un espai nacionalista propi. Molts pensaven que seria un espai unit a Entesa per Mallorca i a determinats sectors sobiranistes que no veien amb bons ulls la supeditació dels grups nacionalistes a organitzacions d’obediència estatal, cas dels seguidors de Llamazares a les Illes. Aprofitar el moment de crisi del PSM per provar d’aglutinar els escindits i tot l’ample ventall de forces nacionalistes de les Illes era una opció discutible, evidentment, però tan legítima com la del PSOE quan no vol fer bloc amb tota l’esquerra o la del PSM al llarg de la seva història.

Fins aquí, res que oposar a la decisió d´un partit sobirà. El problema és quan, durant mesos i mesos, l´única cosa que surt als mitjans de comunicació és el que fa referència al “joc de la cadira”. Qui signa aquest article, com també la majoria de militants d’ERC, es pensava que aquesta qüestió, fer o no la coalició electoral amb PSM-EU, era ja una qüestió solucionada. Amadeu Corbera en el seu interessant bloc ho deixa ben especificat quan escriu: “No me pensava que en aquestes altures tornaria a escriure res sobre el Bloc, Esquerra i les trifulgues dels darrers mesos; de fet, després de l’assemblea de l´octubre passat, estava convençut que aquest era un tema tancat i ben tancat”.

Aquesta era la situació quan, a Palma no hi ha secrets, ens tornam a assabentar d´un munt de reunions i contrareunions en el camí de trobar “un lloc de sortida” en la llista de la coalició PSM-EU.

Com a comentarista que sempre ha donat suport al sobiranisme de les Illes, jo demanaria si la direcció d’ERC, i especialment l’amic Joan Lladó, és conscient dels problemes futurs que tota aquesta llarga negociació pot portar a la seva organització. A l’octubre de 2006 ERC-Illes no volia formar part de la coalició perquè aquesta, deien, “havia deixat pel camí la meitat dels Verds, una part del PSM i Esquerra”. Era el moment en què asseguraven que no volien jugar a “un acord entre cúpules que no suma, atomitza el sobiranisme i només pretén evitar la desaparició d’EU i mantenir cadires”. Aquesta era la posició d’ERC-Illes el vuit d’octubre de 2006.

És evident que no tenim res en contra del canvi d´idees i opinions. Però s’esdevé, com molt bé apuntava Miquel Àngel Maria en el seu article crític amb ERC, que el que només s’ha visualitzat i l’electorat de les Illes visualitza en aquest moment, és el “joc de la cadira”, el mateix que ERC-Illes criticava a les “cúpules de PSM-EU”. Tantes contradiccions... són convenients per al futur del sobiranisme illenc? Joan Lladó és conscient que, amb tants canvis i indecisions, segurament perd aquelles simpaties que tenia quan tothom pensava que rere ERC-Illes hi havia un projecte de reconstrucció nacional autèntic?

M’agradaria que ERC-Illes no patís una greu crisi, tant interna com de possible consolidació futura, a conseqüència dels canvis i contraccions esdevenguts en aquests darrers mesos.

Miquel López Crespí

Palma (Mallorca) (2-III-07)

Un llibre de Mateu Morro: Pagesos (Documenta Balear)

Turmeda | 03 Març, 2007 19:02

Pagesos, el llibre de Mateu Morro Morro que Documenta acaba de publicar, és un resum força interessant que sintetitza de forma prou clara els amplis coneixements de l'exconseller d'Agricultura en tot el fa referència a la situaciò de la nostra pagesia i als problemes del camp. Mateu Morro prova de donar resposta a les preguntes que ja ens fèiem fa trenta anys, quan érem militants de l'OEC i les Plataformes d'Estudiants d'Anticapitalistes. Preguntes com: la destrucció de l'espai agrari de les Illes, és inevitable? L'extinció de la pagesia, és un fet que no té alternativa? (Miquel López Crespí)


Mateu Morro i l’agricultura: defensa de la pagesia mallorquina



L'interés de Mateu Morro, l'exconseller d'Agricultura del Govern Balerar, pel sector primari de la nostra economia, ve de molt lluny. Ja en parlàvem a casa meva fa més ce trenta anys quan, d'estudiant, en Mateu venia a cercar llibres i comentàvem l'actualitat política, els problemes del combat clandestí antifranquista.

He fet aquesta petita introducció per a explicar al lector que l'interès de Mateu Morro per l'agricultura no ve donat solament per haver estat conseller del ram en temps del Pacte. Puc donar fe que, ja d'estudiant, Mateu Morro era un home completament implicat en la problemàtica de la defena de la nostra terra i el seu interés no es reduïa, ni molt manco, a la lluita per la llibertat sinó, també, al combat per a aconseguir un model de desenvolupament econòmic respectutós amb els nostres minvats recursos naturals i que alhora defensàs el pagès.

Aleshores llegíem els primers estudis que sobre la nostra agricultura havien fet Rafel Socias i Joan Adrover. Més tard, des de l'Organització d'Esquerra Comunista que va dirigir amb molt d'encert Mateu Morro, donàrem un suport actiu a la creació d'Unió de Pagesos. La majoria dels nostres militants de pobles, aquells que tenien a veure amb el camp, entraren a militar en aquell sindicat just acabat de nèixer. Vist amb la perspectiva que donen els anys es pot constatar que no era oportunisme polític aquella entrada de gent procedent de l'OEC dins Unió de Pagesos. Tant Mateu Morro com els altres membres de la direcció de l'esquerra alternativa illenca consideràvem que sense un suport actiu als pagesos no hi hauria futur per al camp.


Dedicatòria de Mateu Morro a Miquel López Crespí en record dels més de trenta anys de lluita en comú en la defensa del nacionalisme progressista de les Illes i per l'autodeterminació dels Països Catalans.

Record que, en aquells temps, quan ja era evident que s'havia anat consolidant el model de creixement descontrolat, la famosa "balearització", i que el sector turístic dominaria la nostra economia, discutíem com seria possible consolidar l'agricultura quan ja era evident que, sovint, el pagès feia feina damunt solars que ja tenien valors de mercat astronòmics. En aquella època, quan començava la despoblació del camp, copsàvem que el desenvolupament del turisme oferia moltíssimes possibilitats de treballs sense necessitat de tanta inversió ni tant de risc com l'agricultura.

Pagesos, el llibre de Mateu Morro Morro que Documenta acaba de publicar, és un resum força interessant que sintetitza de forma prou clara els amplis coneixements de l'exconseller d'Agricultura en tot el fa referència a la situaciò de la nostra pagesia i als problemes del camp. Mateu Morro prova de donar resposta a les preguntes que ja ens fèiem fa trenta anys, quan érem militants de l'OEC i les Plataformes d'Estudiants d'Anticapitalistes. Preguntes com: la destrucció de l'espai agrari de les Illes, és inevitable? L'extinció de la pagesia, és un fet que no té alternativa?

Pagesos ens fa una interessant descripció de l'estat actual i de les perspectives futures de l'agricultura i el medi rural de les Illes en una economia predominantment turística. Ens recorda com les transferències de 1983 no van significar la dotació d'un finançament adequat per a l'agricultura. Mateu Morro ens explica com els serveis que mantenia el Ministeri anaren quedant sense finançament i per això anaren deixant d'existir els serveis de formació, recerca, laboratoris, est adística agràcia, etc.

L'autor del llibre ens recorda igualment com, malgrat els greuges produïts pels governs conservadors, existeix una agricultura amb un pes molt significatiu, especialment en el sector hortícola, vitícola, vacú de llet (sobretot a Menorca) i porcí. Una agricultura que té una producció final agrària superior a Madrid, Cantàbria, Astúries i el País Basc. Però malgrat aquesta evidència, l'agricultura de les Illes és en situació precària i qualsevol problema pot aturar o dificultar el desenvolupament d'aquests sectors punta.

El llibre de Mateu Morro és una reivindiació acertada de la funció social del sector primari, una acurada revisió del que ha estat i és el camp, de com es troba en aquests moments, què n'hem fet els darrers vint-i-cinc anys i quines haurien de ser les grans línies d'actuació si el volem preservar de la destrucció. Aquesta obra ens ensenya a copsar l'estreta relació existent entre l'activitat agrària i la preservació de valors paisatgístics, mediambientals i culturals. Mateu Morro pensa que les solucions per a la nostra pagesia passen per una combinació d'ajuts econòmics, d'assessorament tècnic, de foment de la formació i l'experimentació, d'aplicació adaptada de la PAC, de millora de la comercialització, d'intervenció de l'adminisrtració en certs casos, al costat d'un altre conjunt de mesures d'ordenació territorial. Tot plegat podria fer possible la creació d'un sector primari molt més modern i competitiu.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo- El Día de Baleares (20-V-05)

Les traduccions de la literatura catalana: Maria Antònia Salvà, Miquel López Crespí, Tomeu Fiol...

Turmeda | 02 Març, 2007 13:03

De espigas en flor, de Maria Antònia Salvà, una traducció de Jaume Pomar amb pròleg i selecció de Sebastià Alzamora; Todo es fragmento, nada es enteramente de Bartomeu Fiol, amb introducció i traducció de Roberto Mosquera i Antoni Nadal, per acabar amb el número XIV de la col·lecció i que correspon a una antologia de poemes de Miquel López Crespí, El mecanismo del tiempo, una selecció feta pel mateix autor i que s’ha encarregat de traduir de forma brillant i encertada l’escriptor Víctor Gayà.


Les traduccions de l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB): Maria Antònia Salvà, Miquel López Crespí i Bartomeu Fiol


Maria Antònia Salvà

Maria Antònia Salvà (Palma 1869 – Llucmajor 1958) [...] Adscrita, amb Miquel Ferrà i Llorenç Riber, a la primera generació de l’Escola Mallorquina, la seva obra combrega amb l´ideari postulat pel moviment. El paisatge, tractat autònomament i des d´un punt de vista idil·lic, esdevé objecte d’atenció constant i és, sovint, el reflex del seu món interior. Hi és palesa una religiositat profunda. Alterna la influència de la tradició culta, sobretot de Verdaguer, i de la popular. La mètrica parteix, per regla general, del cançoner tradicional i, quant a l´ús del llenguatge, recorre a vegades a les gloses i dites populars. El 1960, tornà a ser proclamada filla il·lustre de llucmajor i l’Ajuntament li dedicà el monument de L’espigolera. L´Institut de Llucmajor porta el seu nom i també el Col·legi Nacional Mixt de Son Sardina. És filla il·lustre de Palma, on té un carrer dedicat. També en té un de dedicar a s’Arenal (Llucmajor) [...] (GEM)

Va escriure Poesies (1910), Espigues en flor (1926), El retorn (1934), Llepolies i joguines (1946), Cel d´horabaixa (1948) i Lluneta de pagès (1952). També va escriure les memòries Entre el record i l’enyorança (1955).


Bartomeu Fiol(Palma 1933) Poeta i tècnic turístic. Llicenciat en ciències polítiques per la Universitat Central de Madrid (1955). El 1956, obrí, a Palma, la llibreria i galeria d’art Gralla, on exposaren pintor com Jaume Mercant i Miquel Rivera Bagur. Ha publicat els poemaris Calaloscans (1966), Camp Rodó (1973), premi Ciutat de Palma 1969, Contribució de bàrbars (1980), Capells de ferro a son Cabastre (1983), Calaportal de cavorques (1985) i Contribució de verges (1990). També ha publicat un llibre infantil, en vers De com mestre Joan Cipa la va perdre (1959). Ha estat director general de la Companyia hotelera del Mediterrani i de Basa Horitzon Hotels. [...] (GEM)


Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novellista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1969 l'escriptor començà les seves collaboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes.

Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novella, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi "Pompeu Fabra", Ciutat de Perpinyà 1988 de poesia, Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novella (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003", Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 "Comas i Maduell"...

Collaborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca.

D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de cinquanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig entre els quals podríem destacar: L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L'amagatall (novella); Cultura i antifranquisme (assaig); L'obscura ànsia del cor (poesia); El cicle dels insectes (poesia); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Revolta (poesia); Rituals (poesia); Estat d'excepció (novella); Un tango de Gardel en el gramòfon (narrativa); Perifèries (poesia); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia) Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment (novel·la); El cant de la sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia); Calendaris de sal (poesia); Cultura transició a Mallorca (assaig) i Damunt l'altura (novel·la).


Altres traduccions patrocinades per l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB)


En la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares, una antologia feta per Pere Rosselló Bover, l’imprescindible Veinte poetes de las Baleares, amb traduccions de Nicolau Dols, Gabriel de la S.T. Sampol i altres traductors, de poemes de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Maria Antònia Salvà, Miquel Ferrà, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Llorenç Moyà, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Miquel Àngel Riera, Bartomeu Fiol, Miquel Bauçà, Jaume Pomar, Antoni Vidal Ferrando, Damià Huguet, Jean Serra, Àngel Terron i Ponç Pons.

Poesía, selecció de l’obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel traduïda per Jaume Pomar. Un vuelo de inefable poesía, una selecció de la poesia de Miquel Costa i Llobera, traduïda també per Jaume Pomar; Antología poética, de Josep M. Llompart, amb una introducció de Cèlia Riba i traducció de Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol; Antología poética de Blai Bonet, selecció i introducció de Margalida Pons, traduïda igualment per Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol. Posteriorment Calambur Editorial va editar Un vuelo de pájaros, de Marià Villangómez Llobet, amb selecció i introducció d’Antonio Colinas; Antología poética de Miquel Àngel Riera, traducció i pròleg de Francisco Díaz de Castro; Historia personal de Jaume Pomar, selecció i traducció feta pel mateix autor; El jardín de las delicias, d’Antoni Vidal Ferrando, amb introducció de Pere Rosselló Bover, pròleg de Joan Margarit i traducció de Jaume Pomar; Barlovento de Gabriel Florit, traducció del mateix Gabriel Florit i Llamas escritas de Ponç Pons, amb selecció, pròleg i traducció de Jesús Villalta Lora.

Carles Manera: per a la recuperació de la memòria històrica

Turmeda | 02 Març, 2007 10:20

Llibres com el de López Crespí representen una contribució important que, si més no, poden incitar al debat sobre una fase històrica cabdal. Debat que manca, i molt, entre els nostres intel.lectuals, en el sentit gramscià del terme. Aquesta mena d'assaigs personalitzats, com el que ha fet en Miquel, quan encara molts dels protagonistes que apareixen al llibre hi són vius i poden contrastar el que allà s'indica, constitueix un saludable exercici que caldria sovintejar amb un objectiu palès pels historiadors: en aquest cas concret, reflexionar seriosament sobre l'articulació de la lluita antifranquista a Mallorca. (Carles Manera)


Carles Manera: contra el dogmatisme i el sectarisme. Defensa de la memòria històrica de l’antifranquisme de les Illes



1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

L’any 1994, concretament en el mes d’abril, hi hagué una brutal campanya d'alguns membres de l'antiga direcció carrillista de les Illes (PCE) i sectaris afins que, mitjançant una sèrie de pamflets, calúmnies, mentides i tota classe de tergiversacions arribaren a afirmar que "els partits a l'esquerra dels PCE fèiem el joc al franquisme policíac". Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signada per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Posteriorment s’hi afegí el dirigent carrillista Pep Víchez.

Aleshores vaig poder sentit de ben a prop la solidaritat de l'amic Carles Manera. El brutal atac del carrillisme contra la meva persona i contra el llibre que m'acabava d'editar Lleonard Muntaner, L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), va omplir pàgines i pàgines de la premsa de l'any 1994 (ajudant emperò, de forma indirecta, a fer famós i exhaurir el llibre que volien silenciar). En aquella concreta conjuntura Carles Manera va publicar un interessant article parlant de la importància de les històries personals en la reconstrucció del nostre passat més recent. Era una bufetada al dogmatisme i a la mala fe.


Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

Aquest article, titulat "Antifranquisme i lluita cultural" va ser publicat en El Mundo-El Día de Baleares el 13 d'abril de 1994. Vet aquí alguns dels fragments que, de forma indirecta però molt efectiva, ajudaren a fer callar -i avergonyir- els calumniadors i envejosos que, plens de mala fe, havien provat d'embrutar la memòria història de l'esquerra revolucionària de les Illes, de l'antifeixisme combatent.

Aquest article de Carles Manera, deia: "Convé assenyalar que l'obra de López Crespí és, sobretot, un recull de records vivencials de forma molt subjectiva: el mateix Miquel ho explicita en les primeres planes del treball, car afirma que no persegueix escriure un llibre d'història 'objectiu' (tots sabem que la història objectiva no existeix). Des d'un punt de vista historiogràfic, la recuperació de les històries particulars de persones que visqueren processos concrets és un fenomen que els col.legues britànics coneixen prou bé. El mestre Eric Hobsbawm, amb els seus estudis sobre el món del treball, ja incidia en el tema de forma palesa. Per cert, el vell professor segueix lúcid com sempre: el darrer que acaba de publicar sobre una nova política per a l'esquerra radical no té desperdici i encaixa força amb el tema que tracta López Crespí. Alguns dels deixebles de Hobsbawm, creadors del History Worshop (una experiència única adreçada a historiar les vides d'obrers i obreres a l'Anglaterra cada cop menys industrial del present segle) han perllongat una tasca d'arrels pregones al seu país. Encapçalat per un innovador Ralph Samuel, constant reivindicador de la història popular, el HW s'ha erigit en certa forma en la veu del passat, amb la rigorosa utilització de la història oral en la que el grup n'és expert: Paul Thompson ho demostrà fa uns anys a unes jornades sobre el tema al Monestir de La Real. La tradició marxista dels historiadors socials anglesos ha emfasitzat la necessitat de reivindicar aquest nivell experiencial, ric i poderós, per tal de conèixer el costat generalment ocult en els llibres de text: el dels protagonistes anònims. Aquest instrumental heterodox es troba també a les mans d'historiadors no marxistes, com ara Peter Laslett i membres significatius del Cambridge Group, que han desenvolupat una tasca encomiable de recuperació de vides quotidianes i d'experiències puntuals.

'A casa nostra ens trobem a anys llum de tot això. Però llibres com el de López Crespí representen una contribució important que, si més no, poden incitar al debat sobre una fase històrica cabdal. Debat que manca, i molt, entre els nostres intel.lectuals, en el sentit gramscià del terme. Aquesta mena d'assaigs personalitzats, com el que ha fet en Miquel, quan encara molts dels protagonistes que apareixen al llibre hi són vius i poden contrastar el que allà s'indica, constitueix un saludable exercici que caldria sovintejar amb un objectiu palès pels historiadors: en aquest cas concret, reflexionar seriosament sobre l'articulació de la lluita antifranquista a Mallorca. [] El llibre de López Crespí, escrit en un estil clar, directe i sense concessions, no deixa de costat les expressions de combat pròpies de la més estricta clandestinitat. Penso que això li pot llevar força als ulls dels lectors més joves, que no visqueren ni de rampellada els fets que es detallen. Però els que coneixem, en major o menor grau, alguns dels esdeveniments presentats per l'autor hem sentit una mena de nostàlgia, barrejada amb somriures de complicitat, quan es llegeixen certs episodis, talment epopeies d'una resistència probablement molt mitificada... En aquest sentit, l'estil d'Antoni Serra al seu Gràcies, no volem flors em sembla més distant i objectiu, sense que resti valors a la fiabilitat de López Crespí, ni clara subjectivitat a l'obra de Serra. Són dues maneres d'exposar experiències pròpies que afectaren a les mateixes persones que apareixen a les seves respectives obres".

Miquel López Crespí

Nanda Ramon, Miquel López Crespí, Bartomeu Carrió: un bloc nacionalista cultural en els Vespres de Can Alcover

Turmeda | 01 Març, 2007 06:39

Hauríem de contemplar amb certa dosi d’esperança el resultat de tota la sèrie de reunions que hi ha en aquests moments entre el Bloc i ERC, entre Entesa i ERC, entre el PSM i ERC o entre determinades plataformes de lluita per la unitat i els diversos partits implicats en la resolució de l’actual crisi política. I diré encara més: malgrat que en aquests moments tota aquesta sèrie de reunions i contrareunions no donàs el resultat esperat, jo, abans de perdre totalment les esperances, esperaria fins al darrer dia i la darrera hora, fins al darrer moment que resti per a presentar la documentació electoral pertinent. (Miquel López Crespí)


El Bloc que volem


D'esquerra a dreta, i formant un autèntic bloc d'esquerra nacionalista cultural, Nanda Ramon, Miquel López Crespí, Bartomeu Carrió i una amiga el dia del recital poètic "30 anys de poesia mallorquina". Recital poètic que Miquel López Crespí va fer en el marc de les activitats culturals de l'OCB, els Vespres de Can Alcover.

Potser encara hi ha temps per a presentar una coalició nacionalista d’esquerra a les eleccions del proper mes de maig. Algú em dirà que s’han perdut quatre anys per a bastir, amb alguna possibilitat d’èxit, aquest bloc unitari de forces entestades a vèncer el desencís i els dubtes. Després potser explicarà que la unitat electoral entre el PSM i EU, més que unir, el que ha fet ha estat dividir. I ho dirà pensant en la crisi nacionalista, en la marxa dels militants d´Entesa per Mallorca i en la divisió que això ha significat dins el camp del progressisme mallorquí. Tot això és així com diuen els amics, no hi ha dubte. Però crec, la situació així ho demana, que hauríem de contemplar amb certa dosi d’esperança el resultat de tota la sèrie de reunions que hi ha en aquests moments entre el Bloc i ERC, entre Entesa i ERC, entre el PSM i ERC o entre determinades plataformes de lluita per la unitat i els diversos partits implicats en la resolució de l’actual crisi política. I diré encara més: malgrat que en aquests moments tota aquesta sèrie de reunions i contrareunions no donàs el resultat esperat, jo, abans de perdre totalment les esperances, esperaria fins al darrer dia i la darrera hora, fins al darrer moment que resti per a presentar la documentació electoral pertinent.

Què vol dir “esperar fins al darrer dia i la darrera hora”? Vol dir que res és encara definitiu, cap declaració val gaire fins al moment que les organitzacions implicades en el debat unitari presenten les llistes en el registre corresponent. Per tant, i diguin el que diguin les burocràcies que porten mesos sense arribar a aclarir-se, la realitat, el que importa de veritat, és que encara manquen més de dos mesos perquè les negatives a la unitat siguin reals i efectives davant la llei.

En aquest sentit s’ha presentat recentment al monestir de la Real una plataforma unitària, Crida per Mallorca, que, signada per centenars de persones, entre les quals hi havia Jaume Santandreu, Llorenç Capellà, Tomeu Martí, Antoni Roig, Gabriel Bibiloni i qui signa aquest article, deia: “No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d´una manera irreversible”.

La unitat del sobiranisme illenc per a fer front a la política d’encimentadors i depredadors de recursos i territori és més necessària que mai. Però no hauríem de confondre aquesta unitat necessària per a fer front a la dreta i a la corrupció regnant amb donar un xec en blanc als polítics professionals que feren malbé el nostre Pacte de Progrés. Aquesta unitat s’ha de fer com més àmplia millor, electoralment parlant, però també ha d´anar molt més enllà de la batalla per aconseguir un parell de cadiretes i els sous i privilegis que comporta la gestió del règim. Entre tots hauríem d’aconseguir dinamitzar novament la societat civil, enfortir les organitzacions culturals i plataformes en defensa de la terra existents en aquests moments. L’enfortiment de la societat civil és molt més prioritari per a la nostra supervivència que no la batalla enfocada al benestar personal d´un parell de polítics professionals. D´on sinó prové la impossibilitat d’acords unitaris? No siguem ximples. Fins ara no s’han entès perquè ningú no vol deixar la cadira que té assignada i que pensa que és seva, propietat particular.

Sovint és la gent que es mobilitza, els sectors populars que demanen enmig del carrer la fi de la destrucció del territori, la preservació de la nostra llengua i la nostra cultura, aquells que més ens representen. Molt més que aquells que quan arriben al poder no saben fer un autèntic pla d´ordenació territorial i ens deixen novament en mans dels corruptes i depredadors.

La unitat per a fer front a la dreta, repetesc, per a tenir credibilitat, per a ser poderosa, per a engrescar la gent decebuda pels anys de gestionitis de l’esquerra oficial, hauria de tenir per objectiu posar-se al servei dels moviments que ha creat la societat civil de les Illes. I si fos necessari, si els polítics professionals no s’entenen i continuen amb la seva absurda baralla per a preservar la cadireta sense pensar en els interessos generals del nostre poble en la situació d’emergència en què es trobam com a col·lectivitat amenaçada, s’hauria d’anar cap a la creació d´un bloc de nou encuny, una nova força política que prescindeixi definitivament de tots aquells que s’aprofiten de les lluites del poble per a surar personalment aferrats a les nòmines i el cotxe oficial.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (27-II-07)

Poesia mallorquina i República: la dignitat dels vençuts

Turmeda | 28 Febrer, 2007 12:24

Calendaris de sal i la dignitat dels vençuts. El poemari recorda i és un homenatge a la dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; un homenatge igualment als avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. (Miquel López Crespí)

Publicat el Premi Maria Manent de Poesia 2005. Calendaris de sal (Viena Edicions, Barcelona, 2006).



Coberta del poemari de Miquel López Crespí Calendaris de sal, Premi de Poesia Marià manent 2005.

Aquesta sensació d'anar arribant al final de la vida la podem trobar en el poema "La calma més completa" del poemari Calendaris de sal, Premi Marià Manent 2005 i encara inèdit. En els primers versos, l'autor, que sap que no hi ha escapatòria possible, que ningú pot escapolir-se del seu destí final, escriu: "D'aquí pocs moments ja seré senyor de la calma més completa, / d'un inabastable univers de buits interminables: / el silenci absolut que s'engrandeix a poc a poc / enllà del marc segur de la meva finestra. / Deix enrere el dibuix de les gavines en el blau, / el teu nom grafiat en l'arena d'una platja ja sense nom, / el record amenaçador del pànic / quan m'aixecava sense la tebiesa de ta pell al costat.".

El poeta, en constatar com s'han anat esmunyint la vida, els somnis, les esperances, com han anat desapareixent amics, els familiars més estimats, sent la sensació de trobar-se davant una inundació inabastable de la qual no podrà escapar. Una inundació que cap paraula, cap estudiada forma poètica o desfermat riu de metàfores, serà capaç d'aturar. La vida, en la recta final en què estam submergits, presenta, sovint, un aspecte amenaçador, ja que és quan, malgrat que sigui de forma subconscient, hom fa recompte del que ha viscut i nota com els moments autèntics el punyen, talment ferro roent, indicant, amb precisió matemàtica, quines són les hores en les quals hem estat autènticament feliços. I és precisament aquesta inundació que ve, furient, salvatge, el que et fa recordar els moments amables i curulls d'esperances de la teva existència. El motiu, doncs, de la majoria de poemes que comentam seria deixar constància escrita d'aquests moments i d'aquestes sensacions.

En el poemari Calendaris de sal, aquesta inundació final és descrita en el poema "La inundació" en onze versos privats de tota ornamentació verbal inútil. Versos secs, durs, implacables com la constatació certa que ja som en els darrers segons: "Arriben de sobte tot d'inesperades misses de difunts / (els pares morts, / els avis fonent-se en l'oblit / amb desesperançada velocitat vertiginosa). / Notar la magnitud de la inundació avançant per la casa. / Provar d'amagar la seva nuesa, / l'extremada debilitat d'un infant que plora. / Però no puc albirar la sortida, / aturar els darrers segons / que s'escolen per les canonades.".

I en el poema "Com un somni molt lent", del poemari Les ciutats imaginades, la implacable realitat d'anar arribant al final s'imposa, amb aquest sincera confessió que mostra al lector quins són els refugis secrets de l'autor per a provar de defugir l'embranzida del temps. Llegim: "Ara visc de records. / Tot es mescla i confon en la memòria. / És com un somni molt lent que regressa i regressa / sense que pugui fer res per aturar les imatges que em dominen.".


Coberta del poemari de Miquel López Crespí Temps moderns: homenatge al cinema, Premi de poesia Miquel Martí i Pol de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Si haguéssim de fer un resum molt sintètic del que volen expressar cada un d'aquests quatre poemaris podríem dir que Calendaris de sal és producte de la forta impressió que em produïren les successives morts de molts dels essers que més he estimat en aquest món: el pare, l'oncle José López, que tant m'ensenyaren de lluita per la llibertat i la dignitat. La dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; els avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. Calendaris de sal també repassa l'l'omnipresència de la postguerra en la vida de l'autor. L'autor se sap condicionat per aquella postguerra de cínics, assassins i voltors que exterminaren, per la força de les armes i de la mentida, el més sà de la nostra nació, els Països Catalans, i de l'Estat espanyol. Els amics i familiars morts, les idees i l'exemple de com enfrontaren la derrota i la tèrbola postguerra de sang i misèria són alguns dels punts fonamentals dels bastiments de la meva consciència, el motor, com he dit, que t'ha d'una determinada manera i no d'una altra.


Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades, premi de poesia Ciutat de Tarragona 2005.

A partir d'aquí podrem entendre i capficar-nos en les pàgines de Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la i el poemari més recent, el que ha editat Cossetània Edicions, Les ciutats imaginades.

En l'article "Temps i gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la", a part de relacionar i explicar l'estreta unió que hi havia entre el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla, la novel·la Defalliment i el poemari editat per Brosquil Edicions, contava com la majoria de poemes tenia relació amb la provatura sentimental de deixar constància dels meus records d'infant, d'aquella època que maldam per imaginar daurada: les excursions i vacances a ses Casetes de sa Pobla a la badia d'Alcúdia, davant l'Albufera, els estius passats al port de Pollença, els viatges a Lluc, les excursions a Formentor, estades a Muro, Aucanada, el Mal Pas, la vida a sa Pobla...

La presència corprenedora de la infantesa, de l'esplendent paisatge sense hotels que guaitàvem aleshores, queda reflectit en aquests vuit versos del poema "Llums enceses en els dits" que el lector pot trobar en el poemari El cant de la Sibil·la: "Descobrir per primera volta coves i penya-segats, / l'indret on nien les gavines, /els corbs marins que ens envoltaven. / Com si haguéssim begut molt de vi / i no poguéssim controlar les emocions: / volar damunt el maragda ardent del verd / content de portar llums enceses en els dits."

El cant de la Sibil·la és l'intent de deixar constància d'aquells moments esvanits ja per la cendra de les hores però que es conserven en la memòria amb la força intacta de quan els vivíem amb tota la joia de la nostra infància i adolescència. Aleshores els pares i els familiars eren joves, alegres i riallers. Res no presagiava la Nit, l'obscura presència que ens aniria portant, de forma imperceptible però ferma, fins davant el mur de la darrera pregària i el postrer alè.

Els poemaris que comentam no són escrits de forma independent l'un de l'altre. Que ningú s'imagini que un llibre concret és un producte d'una època i un altre d'un altre moment històric. De cap manera. Els llibres de què parlam, igualment que algunes de les novel·les, obres de teatre i llibres de memòries recents, són escrits en la mateixa època, el temps que va de començaments dels noranta fins al dos mil. Cas, per exemple, del poemari Temps moderns: homenatge al cinema, premi de poesia Miquel Martí i Pol 2002 i editat l'any 2003 per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Era "normal" que en aquesta recerca desesperada per a provar de salvar els instants de joia de la joventut, les esperances del passat, els descobriments intel·lectuals dels anys seixanta, sortís també el ressò d'aquelles pel·lícules i artistes que anaren condicionant, amb el pas dels anys, la nostra forma d'entendre el món, l'art, la vida, la lluita per la llibertat. En la grisor de la postguerra, en plena repressió franquista contra els pobles i contra les llibertats més elementals de la persona, el cinema esdevenia la porta oberta a tots els misteris i totes les possibilitats. Breu, senzill homenatge, doncs, al record d'aquelles llunyanes horabaixes asseguts al "galliner" o les butaques dels cines de sa Pobla: Can Guixa (el "Principal") o Can Pelut (el "Coliseum"), el Salón Montaña o en aquell modern "Cine Montecarlo" de començaments dels anys seixanta... Llunyans diumenges amb Fred Astaire i Ginger Rogers, Chaplin, i Lauren Bacall... Gene Kelly i Debbie Reynolds ballaven i cantaven en la pel·lícula Cantant sota la pluja; ens atemorien Peter Cushing i Cristopher Lee en les pel·lícules de vampirs, Marlene Dietrich era un àngel blau la bellesa de la qual, érem molt joves aleshores, encara no acabàvem de copsar. Quants dies d'hivern i d'estiu fugint de les rituals cançons dels falangistes, dels avorrits sermons dels sacerdots, anant a veure les aventures de Robin dels boscos i El capità Blood! Més tard, després dels crits de Janet Leigh a Psicosi, arribaren Els contes de la lluna pàl·lida de Kenji Mizoguchi. La dictadura moria matant, agonitzava ja des de finals dels seixanta quan els miners d'Astúries i Lleó, els treballadors de Barcelona i València, iniciaren les grans lluites contra el feixisme i el capitalisme. Temps moderns. Homenatge al cinema vol deixar constància de l'efecte màgic i enervador del Potiomkim, la màgia cinematogràfica de Serguei Eisenstein obrint totes les possibilitats del cinema. Eisenstein a Leningrad filmant Octubre; memòria igualment de La batalla d'Alger... i de Roma, città aperta, L'any pasat, a Marienbad, Alphaville, Casablanca, sense que hi manquin Buñuel, Chabrol, Godard i Dziga Vertov avançant amb la cavalleria roja d'Issaak Babel en direcció a la revolució universal que defensen Lenin i Trostki abans de tots els crims de l'estalinisme i l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona l'any 1939.

Quatre poemaris, Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la, Calendaris de sal i Les ciutats imaginades, que surten, evidentment, de la constatació de la fugacitat de la vida, de la impossibilitat d'aturar el temps, de servar, ni que sigui mitjançant per la metàfora i la paraula, tot allò que conformà la nostra efímera existència damunt la terra.

Miquel López Crespí

Els nostres: Robert Capa i Gerda Taro, l'antifeixisme militant

Turmeda | 25 Febrer, 2007 19:02

Vetllem a la petita heroïna francesa com a un soldat. Els milicians li van donar guàrdia d'honor i van anar desfilant comissions obreres, caps militars, amics, veïnes que anaven assabentant-se... i feien un gran esforç per a no santiguarse. Jo vaig dir a la dona del nostre porter: Santíguate, dona, qui sap si li hagués agradat a Gerda veure't. A l'endemà es van dur el pobre cuerpecito de Gerda Taro a París on va ser rebut com el d'un soldat que regressa amb el seu deure complert. (María Teresa Léon)



Un milicià cau mort en temps de la guerra civil. Fotografia de Robert Capa.

Gerda Taro, l'altra cara de Robert Capa: La fotògrafa vista per l'escriptora María Teresa León



Gerda Taro (a la dreta) en el front de Madrid lluitant contra els feixistes. Fotografia de Robert Capa.

La vida llarga i intensa de María Teresa León (1903-1988) es desvetlla en Memòria de la malenconia, última de les seves publicacions, en la qual l'escriptora teixeix per sobre de tot l'escenografia dels seus records (personals i col·lectius) de la guerra civil espanyola i l'elenc de personatges que compartien l'escena d'una ciutat assetjada. I és aquí on María Teresa, incansable lluitadora, narra la seva trobada amb altra forta i intensa dona, Gerda Taro. A través de les seves paraules compartim la memòria de dues dones a qui l'oblit històric va maltractar doblement pel fet, a més, de ser dones. "Gerda Taro duia penjats del seu muscle els aparells fotogràfics. Ella i Capa, també fotògraf entusiasta, van anar els hostes més volguts de l'Aliança d'Intel·lectuals, i això que va haver tants. Amb tota naturalitat, després de la inesperada rebuda de León Felipe, es van instal·lar al costat de nosaltres. (...)" La resta de la història, a llegir més. En la foto, la Taro en el front de Brunete. (Web Insurgente)


Gerda Taro i Robert capa.

Anaven constantment al capdavant i regressaven cansats i feliços. (...) Gerda i Capa eren dos éssers alegres i joves capaços de riure quan el plat estava buit, quan el fotògraf americà Harry deia que fumava "yerbos", quan Santiago Ontañón deia que les llentilles tenien cucs que ens miraven, o Darío Cramona parlava dels seus somnis interminables i famolencs, o Langston Hughes parlava amb diminutivos apresos a Mèxic. Entre nosaltres Gerda Taro es va convertir en la indispensable. A cap se li ocorria témer per aquesta noia decidida que amb la seva màquina fotogràfica en bandolera s'anava al capdavant com qualsevol soldat, i, no obstant això, un dia algú que va cridar precipitadamente a la nostra porta va cridar: María Teresa en el Front del Escorial han ferit a Gerda Taro.

La batalla de Brunete ha estat moltes vegades contada. Va ser la qual va lliurar a Madrid del cèrcol complet, deixant lliure una carretera que ens va unir fins a última hora amb Llevant. Sabíem que havia estat dura i violenta. A pesar de les dificultats de la Unión Soviètica per aprovisionar-nos d'armes i dels vaixells enfonsats, començàvem a tenir armament. Quan van arribar els primers tancs amb instructors soviètics em van convidar a ira a la base, situada ja no recordo on. Els nostres soldats acariciaven l'acer com si fos la pell d'un cavall. Em van convidar a fer una passejada, i com la negra honrilla mana sempre, vaig dir que si i em van posar un casc en el cap i em van hissar en el tanc.

(...)

Aquesta va ser la meva primera experiència; la segona cridava a la meva porta per a dir-me: En la retirada de Brunete, Gerda Taro anava pujada en l'estrep d'un camió, la va fregar un tanc i l'han dut al Escorial, ferida. Quan vam arribar al Escorial ja havia mort. Ens van dir: Era una valenta. Com no havia anestèsia per a operar-la ens va demanar un cigarret. Fumant rabiosamente la van operar, però no havia remei. Van obrir una porta i la vam veure tombada en una cambra buida, coberta per un llençol. Quin pequeñita s'havia quedat. Durant les guerres falten sempre caixes per a enterrar als valents. No trobem cap. Per fi ens van buscar un camió i allí, entre calaixos, van tendir a Gerda Taro. La guerra, amiga, no té miramientos, vam balbotejar, i quan va tirar a caminar el camió nosaltres ho seguim i travessem camps cremant i gairebé no ens vam adonar que els avions franquistes ens estaven bombardejant.

Dipositem a Gerda en el jardí d'hivern de l'Aliança d'Intel·lectuals. Vetllem a la petita heroïna francesa com a un soldat. Els milicians li van donar guàrdia d'honor i van anar desfilant comissions obreres, caps militars, amics, veïnes que anaven assabentant-se... i feien un gran esforç per a no santiguarse. Jo vaig dir a la dona del nostre porter: Santíguate, dona, qui sap si li hagués agradat a Gerda veure't. A l'endemà es van dur el pobre cuerpecito de Gerda Taro a París on va ser rebut com el d'un soldat que regressa amb el seu deure complert."

Memòries de la Malenconia, María Teresa León



Rafel Alberti i María Teresa León.

María Teresa León (Logronyo, 1903 - Madrid,1988), autora d'una de les proses més belles i cuidades de la generació espanyola del 27 va ser, a l'una de Rafael Alberti, amb qui va compartir la vida durant 50 anys, una incansable lluitadora per la llibertat en temps de gran convulsió social. Membre de l'Aliança d'Intel·lectuals Antifascistas i organitzadora dels Escamots del Teatre, al finalitzar la guerra civil espanyola es va exiliar amb Alberti a París, Buenos Aires, i Roma, d'on ambdós van regressar a Espanya en 1977, després de gairebé quatre dècades d'absència. Aquesta gran novel·lista i narradora va ser a més autora teatral, conferencista, traductora, periodista cultural i guionista de ràdio i cinema. Entre les seves obres es destaquen col·leccions de contes, obres teatrals, quatre biografies noveladas —Don Rodrigo Díaz de Vivari, el Cid Campeador; Donya Jimena Díaz de Vivari, gran senyora de tots els deures; El gran amor de Bécquer i Cervantes, el soldat que ens va ensenyar a parlar—, i entre les seves novel·les, Joc net i Contra vent i marea, la primera part de la qual transcorre a Cuba durant el govern de Gerardo Machado. Diverses edicions s'han publicat —una cubana de la Casa Editora Abril, 2001— del seu llibre Memòria de la malenconia, relats de les seves experiències humanes, polítiques i literàries durant els anys de la República, la guerra civil i l'exili, obra que transcendeix el personal per a lliurar al lector l'inoblidable retrat d'una epopeia del segle XX.

Web Insurgente

A la recerca de la llibertat absoluta

Turmeda | 25 Febrer, 2007 16:16

Lectors atents dels situacionistes –Vaneigem, Guy Debord-, alletats en les novel·les existencialistes franceses –aquell descobriment de La nàusea de Jean-Paul Sartre!-, estudiosos del surrealisme, el freudisme i tots els ismes d’entreguerres, admiradores del futurisme soviètic –Maiakovski-, i àvids lectors de la literatura d’Amèrica Llatina del moment –Gabriel García Marquez, Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Carlos Fuentes, Miguel Angel Asturias, Lezama Lima- el que anhelàvem era, com diu Pere Rosselló Bover, que la creació artística es fes ressò de tots aquests canvis culturals i polítics. Una revolta estètica que també afectà a pintors, escultors, documentalistes, novel·listes i dramaturgs. Per això Pere Rosselló Bover, en situar els anys setanta com els anys del naixement d´una nova poesia, defineix alguns trets essencials de la nostra forma de veure el món i el fet literari. Hi ha una frase en el pròleg que comentam que sintetitza a la perfecció la poètica que mou molts dels autors que ara hem estat “classificats” com a “la generació literària dels anys setanta”. Referint-se al camp literàrio-artístic, s’hi diu: “El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut”. (Miquel López Crespí)


La poesia mallorquina i la recerca de la llibertat absoluta: Calambur Editorial publica El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps)



Repassant els poemes de l'antologia El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial) hom s’adona de les influències que els fets històrics dels anys seixanta tenen en la conformació de la nostra poètica i en la nostra concepció del món. El resultat de la victòria del feixisme i de l’imperialisme espanyol damunt els joves escriptors de mitjans dels seixanta condiciona absolutament la nostra formació, així com el mestratge dels grans autors exiliats (alguns van retornant a poc a poc, pens ara mateix amb Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Mercè Rodoreda) i dels que han viscut, amb tota dignitat un exili interior (com Salvador Espriu i Maria Aurèlia Campmany). Com a joves antifeixistes que ja militen a l’interior de les embrionàries organitzacions marxistes del moment, el fet d’actuar en la pràctica contra la dictadura conforma la forma i el contingut d’aquells primers poemaris.

Com explicava el catedràtic Pere Rosselló Bover en el pròleg a 10 poetes mallorquins dels anys 70: “La guerra del Vietnam, el Concili Vaticà II, la invasió de Txecoslovàquia per l'URSS, la revolta del maig del 68 a París, l’aparició del moviment hippie... conduïen a un replantejament de les relacions entre els intel·lectuals –identificats tant amb els moviments obrers com amb els que reivindicaven una nova manera de viure- i el poder”. Efectivament, aleshores ens movíem en una direcció molt allunyada de la clàssica història de la torre d’ivori dels nostres predecessors conservadors de l’Escola Mallorquina. Lectors atents dels situacionistes –Vaneigem, Guy Debord-, alletats en les novel·les existencialistes franceses –aquell descobriment de La nàusea de Jean-Paul Sartre!-, estudiosos del surrealisme, el freudisme i tots els ismes d’entreguerres, admiradores del futurisme soviètic –Maiakovski-, i àvids lectors de la literatura d’Amèrica Llatina del moment –Gabriel García Marquez, Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Carlos Fuentes, Miguel Angel Asturias, Lezama Lima- el que anhelàvem era, com diu Pere Rosselló Bover, que la creació artística es fes ressò de tots aquests canvis culturals i polítics. Una revolta estètica que també afectà a pintors, escultors, documentalistes, novel·listes i dramaturgs. Per això Pere Rosselló Bover, en situar els anys setanta com els anys del naixement d´una nova poesia, defineix alguns trets essencials de la nostra forma de veure el món i el fet literari. Hi ha una frase en el pròleg que comentam que sintetitza a la perfecció la poètica que mou molts dels autors que ara hem estat “classificats” com a “la generació literària dels anys setanta”. Referint-se al camp literàrio-artístic, s’hi diu: “El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut”. Jo crec que aquesta frase final de Pere Rosselló Bover sintetitza de forma prou clara els que cercàvem aquells joves poetes de mitjans dels anys seixanta: la llibertat política i estètica, la ruptura de les cadenes de la dictadura i de certa tradició literària i forma de ser de l’intel·lectual conservador que, joves com érem, consideràvem estantissa i poc compromesa amb el temps i la cultura. Una cultura catalana que volíem allunyada del noucentisme i molt més apropada al modernisme o al futurisme. Unes aspiracions que quedaren molt ben sintetitzades en les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77, quan s’anaven creant les bases per a una cultura nacional-popular catalana estroncada per les renúncies i traïdes de la transició. Però uns anys abans del Congrés de Cultura Catalana, quan es va anar congriant la formació que servirà per anar bastint els més de vint poemaris publicats des d'aleshores, més que seguir el mestratge de l’Escola Mallorquina el que ens interessa, com a joves rupturistes, és seguir l’exemple de Joan Salvat-Papasseit, entre els antinoucentistes. No hi havia cap dubte quant als nostres mestres. A ulls clucs pensàvem servar i ampliar l’herència cultural, política i poètica que ens havia llegat Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Teníem devuit i denou anys... No era ja ben hora d’avançar vers el futur, vers la llibertat, sense cap mena de por, fos el que fos el que el destí ens reservava? Ara són uns altres els temps. Han passat més de trenta anys d’ençà d’aquelles inicials provatures juvenils, des d’aquelles lectures interminables fins a altes hores de la nit. Quasi sense adonar-nos-en del que s’ha esdevengut ens trobam ja més enllà de la seixantena d’anys, fent recompte d´obres amb editorials i institucions que ens demanen antologies. Antologies de poesia, com aquesta que ens ocupa de l’Institut d’Estudis Baleàrics; de contes i narracions, com la que ha de sortir properament en la col·lecció El Turo; de teatre, com una selecció d´obres que publicarà una coneguda editorial principatina. Què s’ha esdevengut durant tots aquests anys d’intensa vida literària? Jo crec que, en el moment que les editorials et demanen aquestes antologies, el resum, en definitiva, de la teva vida literària, és moment de reflexionar, d’aturar-se a pensar en el que ha passat aquestes prop de quatre dècades de dedicació a la poesia, a la literatura. I per això mateix ens ha semblat oportú escriure aquestes retxes, simples indicacions per als lectors interessats en la nostra poesia per a saber una mica més dels motius que ens impulsaven i impulsen a escriure i deixar constància d’aquesta època incerta en la qual hem lluitat i lluitam per provar de sobreviure.

Miquel López Crespí

El segon assassinat d'Emili Darder

Turmeda | 25 Febrer, 2007 09:06

Per copsar una mica l'ambient tenebrós de finals dels vuitanta i començaments del noranta em basta recordar el que ens esdevingué a un grup d'esquerrans que volguérem retre un homenatge a la República i a Emili Darder. Era el disset d'abril de 1990. Aquella nit no poguérem retre l'homenatge que pensàvem fer a Emili Darder Cànaves (Palma, 1895-1937). Emili Darder, un dels metges més eminents de Ciutat (llicenciat per la Universitat de València el 1915) va ser detingut el 20 de juliol del 1936 pels falangistes mallorquins, tancat al castell de Bellver, embargats tots els seus béns (dos milions de pessetes d'aleshores) i, finalment, sotmès a un infamant consell de guerra, fou afusellat -ben malalt, sense poder sostenir-se dret- al cementiri de Palma. (Miquel López Crespí)


Els escriptors mallorquins i la lluita per servar la nostra memòria històrica: un homenatge a Emili Darder (1990) i la repressió "democràtica"



A finals del vuitanta una nova època política i cultural (i personal també!) començava amb la desfeta de la major part de les organitzacions de l'esquerra revolucionària a l'Estat espanyol. Una de les darreres grans batalles polítiques d'aquells anys va ser la lluita contra l'OTAN. Les grans manifestacions de masses contra l'imperialisme ianqui i europeu de mitjans dels vuitanta; l a mobilització electoral en contra de la decisió del PSOE i la burgesia imperialista de mantenir-nos al clos del bloc imperialista de l'OTAN van ser les gran batalles populars que encara mobilitzaren milions i milions de persones. Després, ja se sap, els anys de reialme felipista (amb GAL inclòs!) contribuïren a consolidar els pactes de l'esquerra amnèsica i oportunista amb els hereus del franquisme. La "transició" (el repartiment de llocs de comandament i de sous i poltrones) es consolidava, malgrat l'esperpèntic cop de l'extrema dreta encapçalada per Tejero, i també mercès a aquest.

A Ciutat, alguns revolucionaris volguérem continuar la lluita pel nostre redreçament nacional i social. Però sempre ensopegàvem amb la repressió, amb la "normalització democràtica" que, en el fons, volia dir: "Oblidau el passat, oblidau la república, el socialisme i l'autodeterminació".

Per copsar una mica l'ambient tenebrós de finals dels vuitanta i començaments del noranta em basta recordar el que ens esdevingué a un grup d'esquerrans que volguérem retre un homenatge a la República i a Emili Darder. Era el disset d'abril de 1990. Aquella nit no poguérem retre l'homenatge que pensàvem fer a Emili Darder Cànaves (Palma, 1895-1937). Emili Darder, un dels metges més eminents de Ciutat (llicenciat per la Universitat de València el 1915) va ser detingut el 20 de juliol del 1936 pels falangistes mallorquins, tancat al castell de Bellver, embargats tots els seus béns (dos milions de pessetes d'aleshores) i, finalment, sotmès a un infamant consell de guerra, fou afusellat -ben malalt, sense poder sostenir-se dret- al cementiri de Palma. L'homenatge que planificàvem aquell abril de 1990 era senzill (simple repartida de fulls informatius per les barriades de Ciutat i pintada d'alguns murals commemoratius al Molinar, Son Serra, s'Indioteria...). La gent que més treballà en l'acte d'homenatge a Emili Darder va ser la de l'OCB (l'Organització Comunista Balear). La majoria d'afiliats i afiliades d'aquest partit procedien del PCB-PCPE (el partit escindit del PCIB i que, en aquells moments, encapçalaven Josep Valero, Lila Thomàs i Miquel Rosselló, entre d'altres dirigents prosoviètics).

Com he dit una mica més amunt, no poguérem portar a la pràctica l'homenatge a la República i a Emili Darder. El nostre piquet era format (entre d'altres militants de l'OCB) per Juan Sánchez, Francisco Ocete i jo mateix. En total érem sis o set els arriscats republicans que decidírem retre aquest homenatge. Uns portaven escales, pintura, estris de dibuix, els llibres, els fulls amb el poema de Rosselló-Pòrcel (que anàvem repartint a la gent que trobàvem en aquelles hores de la nit i que anàvem deixant pels portals de les cases i bústies comercials i particulars). L'indret que ens va tocar cobrir era tota la barriada del Molinar i la paret en la qual havíem de pintar el mural era la de l'entrada al Portixol, just al costat dels dos molins que encara resten en la que va ser la barriada d'Aurora Picornell (una altra dirigent revolucionària assassinada pel feixisme) i ara ocupat per un important complex de pisos de luxe.

No es pogué fer gaire cosa. Sembla que, en previsió d'aquest tipus d'homenatge a la República, la policia de Ramon Aguiló (batle socialista de Ciutat) tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostre poble, de les seves avantguardes més conscients. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s'aturen al nostre costat i, mentre uns es treuen les pistoles, altres s'apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, dels pinzells i els pots de pintura... No serviren de res les meves protestes. Els policies de la "democràcia" no sabien -no havien tengut cap curset de reciclatge!- qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Record que, mentre ens apuntaven amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situar-nos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. Malgrat la provada manca de cultura i educació, malgrat el perill que per a la vida d'uns ciutadans pacífics significava estar amenaçats per aquelles armes de foc, vaig intentar explicar -endebades que ho entenguessin!- que el deure d'una policia pagada amb diners públics era ajudar els demòcrates que volien servar aspectes importants de la història del poble mallorquí. Era inútil. Ens miràvem com qui mira a folls perillosos. No acabaven d'entendre com m'"atrevia" a qüestionar el seu seny i vigilància contra els delinqüents (servar la nostra història era, evidentment, cometre un acte digne de la presó). A la presó no hi anàrem. Però la multa de quaranta-cinc mil pessetes que m'enflocà el meu antic company de clandestinitat, l'amic Ramon Aguiló, sí que volien que la pagués. Anaven ben errats de comptes!

És evident que no vaig pagar mai aquella ridícula multa posada per exrepublicans esdevinguts -el que fan els bons sous i les poltrones!- eficients servidors de la monarquia. Tot plegat feia feredat. Aquella manca de sensibilitat històrica, aquest servilisme davant la banca, la monarquia... Era difícil d'imaginar el que s'esdevenia! Si en temps d'en Franco ens haguessin dit que seríem reprimits per un batle "socialista" no ho hauríem cregut mai. Que ho fes la dreta... era comprensible. Sabíem del recent reciclatge de tant franquista, de la manca de cultura dels nourics illencs que ens havien venut al capital espanyol i internacional, de l'odi a l'esquerra, al socialisme, a tot el que feia olor de progressisme... Però era inconcebible que la repressió vengués de l'"esquerra"! Em vaig haver de veure amenaçat per les pistoles de la "democràtica" policia de Ramon Aguiló per acabar de copsar tot el que de renúncies i traïdes a les tradicions més combatives del nostre poble (república, anticapitalisme, nacionalisme, ètica socialista, etc, etc.) havia significat la transició, els pactes amb el franquisme reciclat.

En el fons, la repressió exercida en contra meva i en contra dels companys i companyes de l'OCB serví -vist ara amb la perspectiva que donen els anys- per a constatar les mancances democràtiques del sistema (abandonament de tota mena de memòria història, de lluita conseqüent per la república, l'autodeterminaciò de les nacions de l'Estat oprimides per l'imperialisme, de combat autèntic envers la construcció dels Països Catalans...). Amb els anys, d'una forma imperceptible, amb la criminalització de l'art fet al carrer per diversos collectius de ciutadans (partits, sindicats, associacions de veïns...) el que es pretenia era silenciar els grups més actius de la societat illenca (els nacionalistes, els republicans, l'ecologisme anticapitalista, els moviments alternatius de tot tipus...). Qui no tengués grans quantitats de diners per a pagar els cartells publicitaris quedava esborrat del mapa dels humans. Era inexistent. En poc temps (prohibint els murals a les parets), l'asèpsia política i històrica seria el panorama ciutadà. Per això la repressió exercida en contra meva en aquest homenatge a la república serví -utilitzant la premsa que posteriorment als esdeveniments- per a per a demanar aquests espais de llibertat d'expressió, per exigir que els moviments alternatius (objectors de consciència, ecologistes, pacifistes, etc) tenguessin dret a dir la seva, dinamitzant així la vida cultural i artística de Ciutat. Es tractava d'utilitzar aquest "error" de Ramon Aguiló per tal d'obrir escletxes de llibertat per als ciutadans, per a fer veure les contradiccions d'unes argumentacions ("S'ha de demanar permís"; "No s'han d'embrutar els carrers") que únicament servien per a criminalitzar la dissidència política i cultural.

Evidentment, ni en Ramon Aguiló ni els altres batles de la democràcia no feren res en aquesta direcció d'afavorir la llibertat d'expressió dels ciutadans. Però nosaltres sí que empràrem l'"error" -la repressió contra l'homenatge a Emili Darder- del batle socialista per a fer campanya en favor de la més àmplia llibertat possible (cultural, artística, creativa) pel poble mallorquí. La multa -de quaranta-cinc mil pessetes- mai no la vaig pagar. Un dia -quan la campanya dels mitjans de comunicació en contra d'aquesta brutor burocràtica era enmig del carrer-, un policia municipal trucà de nou a casa meva. Era la comunicació oficial que -vist el meu escrit de protesta- el batle de Ciutat havia decidit "perdonar" la sanció. Sempre he suposat que era la vergonya que degué sentir en Ramon en constatar el que havia fet la "seva" policia, el que el dugué a "perdonar-me" la multa.

Miquel López Crespí

OCB-Recital poètic demà a Can Alcover: 30 anys de poesia mallorquina

Turmeda | 22 Febrer, 2007 19:56

Amb el nom de Tribuna Mallorca, el 23 d'abril de 2005, Diada de Sant Jordi, nasqué un nou diari en català a la xarxa internet fet per un equip de professionals de la comunicació que ens sentim identificats amb la bona tasca duita a terme per l’Opinió Catalana i el diari digital Tribuna Catalana.

Tribuna Mallorca és un diari digital que pretén informar sobre l'actualitat política i social de Mallorca, en el benentés que la informació de la resta de Països Catalans i internacional ja l’ofereix la publicació mare Tribuna Catalana. Tribuna Mallorca vol ser una eina per a la informació lliure i independent. Tribuna Mallorca vol donar veu als sectors identificats amb la defensa de la llengua, la cultura i el territori de Mallorca i ho vol fer des de la transversalitat política i des del respecte per totes les opinions, totes les ideologies i totes les sensibilitats. (Tribuna Mallorca)

Miquel López Crespí i els vespres de Can Alcover: recital poètic "30 anys de poesia mallorquina", divendres dia 23 de febrer a les 20.00h.

En temps de la dictadura va ser un destacat lluitador antifranquista, dirigent dels comunistes de les Illes (OEC). Posteriorment entrà a formar part de la direcció del PSM. És membre de l´OCB i de l’AELC. D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig. (Tribuna Mallorca)


Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novel·lista, autor teatral, poeta i assagista. Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novel·la, contes, teatre i narrativa juvenil. Col·laborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.

En temps de la dictadura va ser un destacat lluitador antifranquista, dirigent dels comunistes de les Illes (OEC). Posteriorment entrà a formar part de la direcció del PSM. És membre de l´OCB i de l’AELC. D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig.



-Podríem parlar de literatura i el compromís de l’intel·lectual a través de la història.

-La lectura dels grans clàssics, des de Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Salvador Espriu a Vicent Andrés Estellés, d'Agustí Bartra a Miquel Martí i Pol, de Josep Palau i Fabre a Joan Fuster, em féu adonar des de la redacció dels primers poemaris a mitjans dels anys seixanta, que la poesia resta coixa si l'autor no sap implicar-se amb el seu temps i amb el seu poble.

En determinades circumstàncies, la no-implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte dels compromisos. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens vénguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, a Ramon Llull o Walt Whitman, a Maiakovski o Alejo Carpentier, a Paul Nizan o Lev Tolstoi, a Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, a Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable.


L'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí (tercer per l'esquerra) acaba de guanyar el Premi Ciutat de València. Fotografia amb els altres guanyadors moments després del lliurament dels guardons a l'ajuntament de València.

-Parlem dels teus darrers cinc poemaris...

- Els darrers poemaris publicats són: El cant de la Sibil·la (Brosquil Edicions), Calendaris de sal (Viena Edicions), Les ciutats imaginades, Premi de poesia Ciutat de Tarragona 2005, (Cossetània Edicions), Lletra de batalla (Bromera Editorial) i Temps moderns: homenatge al cinema (Universitat Autònoma de Barcelona), aquest darrer guanyador del Premi de Poesia Miquel Martí i Pol 2002 que lliura la Universitat Autònoma de Barcelona.

-Aquests darrers anys t’has dedicat igualment a la novel·la, record ara mateix les obres El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa, Barcelona, 2003), Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor, Mallorca, 2005) i Damunt l'altura (Pagès Editors, Lleida, 2006) o La conspiració, de pròxima publicació. Ens podries parlar una mica del teu sistema de treball?

-Quan em pos a escriure ho faig per a provar de desenvolupar al màxim la història que cova dins el meu cervell. Normalment redact un pla de l'obra. Primer una síntesi general, amb precisions sobre els personatges i damunt l'època històrica en la qual es desenvoluparà la història. Posteriorment, ampliant aquestes primeres notes, faig una síntesi aproximada de com pens que hauria de ser cada capítol. És el material orientatiu que situo davant la màquina d'escriure i sense el qual em seria molt difícil orientar-me en la història que he de desenvolupar. Cal dir que, sovint, el pla tan minuciosament preparat va canviant segons la força que van cobrant les accions i la vida dels personatges. Malgrat que consider imprescindibles aquesta mena de plans inicials de la novel·la, els anys de pràctica literària m'han ensenyat que aquesta mena de croquis a vegades tenen poca efectivitat. Quantes vegades la imaginació d'un autor no va per endavant de qualsevol pla establert d'antuvi?

Els anys de preparació que comporta cada obra i algunes, sense exageració, són el producte de l'experiència vital i humana d'una vida, fa que no hi posi uns límits gaire concrets quant al nombre de pàgines que ha de tenir cada novel·la. Normalment escric unes quatre-centes o cinc-centes pàgines que sempre són sotmeses a nombroses retallades i revisions fins que estic satisfet del treball realitzat.

Web Tribuna Mallorca

L'Institut d'Estudis Baleàrics tradueix López Crespí

Turmeda | 22 Febrer, 2007 11:07

La publicació de El mecanisme del temps (El mecanismo del tiempo) m’ha fet recordar igualment alguns fets i esdeveniments relacionats amb aquests darrers trenta anys de dedicació a la poesia. En el llibre, una antologia de poemes de dinou poemaris escrits des del 1970 fins al 2005, es pot trobar, de forma resumida, el resultat d´una pràctica poètica que comença a mitjans dels anys seixanta, quan Josep M. Llompart, després de llegir els nostres primers treballs, ens encoratja, com a tants d’altres escriptors mallorquins, a continuar conreant les lletres. (Miquel López Crespí)

L’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) i les traduccions



Víctor Gayà ha fet la traducció de poemes de denou poemaris de l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí. L'antologia ha estat editada per Calambur Editorial de Madrid i properament serà presentada a les Illes i a Madrid.

Temps enrere escrivia: “Talment fer un llarg viatge a la recerca d'una civilització perduda! Trobar novament els poemes, els sentiments que et bategaren fa trenta anys o més! Tot plegat, pura arqueologia sentimental, però també una possibilitat de concretar alguns dels aspectes que m'han impulsat a escriure poesia, a viure la literatura en el sentit més estimat dels modernistes, en la línia marcada per Maragall quan demanava una escriptura de la ‘paraula viva’ lluny de la falsa retòrica dels exquisits”. Aquestes eren les paraules amb què, a sol·licitud de l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover començava la introducció de la meva Antologia (1972-2002), apareguda el 2003 a la col·lecció El Turó. Ara, cinc anys després, podria tornar començar unes notes referents a El mecanismo del tiempo amb la mateixa recomanació, perquè quan l’escriptor Gabriel Janer Manila i l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) em demanaren que començàs a preparar aquesta nova antologia el que vaig fer va ser continuar la feina començada l´any 2000 amb Antologia (1972-2002).

La diferència era que ara tenia més pàgines a la meva disposició i, per tant, podia donar una visió una mica més àmplia del que ha estat la meva feina poètica de mitjans dels anys seixanta fins al present. I també em permetria, i això sí que ho considerava prou important per a anar deixant material informatiu per als futurs estudiosos del fet literari a les Illes, situar a l´inici de la selecció de cada poemari les dates de redacció i de publicació. Un fet a tenir en compte, perquè sovint, i s’esdevé en molts d’escriptors, la data de publicació d´un poemari no correspon amb l’any o anys en què foren escrits els poemes. L’encàrrec de l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) em permetria deixar solucionat aquest petit problema ja per sempre.

Per fer més entenedor el que vull dir basta explicar que, per exemple, el poemari Foc i fum, que guanyà el Premi de Poesia Marià Manent de l’any 1983 i que va ser publicat per l’Editorial Oikos-Tau de Barcelona el mateix any, és compost per poemes escrits entre els anys 1970 i 1977.

El cas del poemari Cercle clos, que guanyà el Premi de Literatura de l’Ateneu de Maó l’any 2001 i que publicà l’Institut Menorquí d’Estudis en la prestigiosa col·lecció de poesia Xibau, és un cas semblant. El poemari, escrit en la mateixa època que Foc i fum no va ser publicat fins... el 2002! És a dir, quasi trenta anys després. L’antologia publicada per Calambur Editorial en la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares, la selecció i traducció d’alguns dels meus poemes en el llibre titulat El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) m´ha permès solucionar aquest petit problema que, com deia, aclareix dades de la creació dels meus poemaris que d´una altra manera quedarien en l’obscuritat. Per posar-ne un exemple: el lector que ara llegís Cercle clos (2002) podria arribar a la conclusió que el meu treball no ha evolucionat d’ençà començaments dels vuitanta, quan va sortir Foc i fum a Oikos Tau.

La publicació de El mecanisme del temps (El mecanismo del tiempo) m’ha fet recordar igualment alguns fets i esdeveniments relacionats amb aquests darrers trenta anys de dedicació a la poesia. En el llibre, una antologia de poemes de dinou poemaris escrits des del 1970 fins al 2005, es pot trobar, de forma resumida, el resultat d´una pràctica poètica que comença a mitjans dels anys seixanta, quan Josep M. Llompart, després de llegir els nostres primers treballs, ens encoratja, com a tants d’altres escriptors mallorquins, a continuar conreant les lletres. Quaranta-dos anys després dels primers contactes amb Josep M. Llompart podem copsar, malgrat les crítiques que en aquest sentit va tenir en vida i continua patint de mort, com bona part de la literatura contemporània de les Illes i bona part de la del Principat i País Valencià es va anar bastint lentament gràcies a la seva feina d´animar, aconsellar i formar els joves d’aquella època. Moltes de les lectures de formació de mitjans dels anys seixanta són fetes pels seus amables suggeriments. Jo crec, ara que hi podem veure amb una certa perspectiva històrica, que a part de recomanar els poetes “indispensables” per a tothom, després, de forma molt intel·ligent i subtil, sabia trobar el “poeta adequat” al tarannà d´un d’aquells jovençans aspirants a escriptors nostrats. Una tàctica que li va donar molt bons resultats, malgrat que li ocupà moltes i moltes hores amb la redacció de nombrosos pròlegs encoratjadors i converses de caire formatiu.

I quines són, de forma resumida, aquestes influències poètiques? Jo crec, i ho he dit més d´una vegada, i qui ha llegit algun dels meus poemaris ho sap perfectament, que en aquests trenta tants d’anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurisma poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom. Naturalment, aquesta és tan sols una llista mínima, escadussera i provisional, escrita només per a suggerir el sentit de les influències culturals dels qui érem joves a finals dels anys seixanta i principis del setanta. Les referències de la poesia insular que tenim a començaments dels anys seixanta són, segurament a ran de la publicació per Moll i en selecció feta per Manuel Sanchis Guarner de l’antologia Els poetes insulars de postguerra (1951) les de Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Marià Villangómez, Llorenç Moyà, Cèlia Viñas, Miquel Dolç i Bernat Vidal i Thomàs. Tots plegats, en aquells moments d´inicial formació literària, ens arriben més al cor que no Miquel Costa i Llobera, Guillem Gayà o Maria Antònia Salvà.

Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero... la llista podria allargar-se fins a l'infinit. Com també de la poesia russa i soviètica (Iessenin, Maiakovski...); alemanya (Enrich Arendt, Bertolt Brecht, Paul Celan, Volker Braun, Hans Magnus Enzensberg, Marie Luise Kaschnitz); de la britànica i estato-unidenca contemporànies (Lawrence Durrell, T. S. Eliot, Robert Graves, James Joyce, Karl Shapiro, Dylan Thomas, John Updike...)... També hauríem de tenir en compte els poetes moderns de Galícia, Portugal i el Brasil. Com no recordar ara mateix Fernando Pessoa o el gallec Álvaro Cunqueiro? I el vent renovador de poetes brasilers com Carlos Drummond de Andrade i Haroldo de Campos... De Galícia ens arribaven les veus de Celso Emilio Ferreiro, Manoel Maria, Xosé Luís Méndez Ferrín...

Però fer el recompte complet de tots els nostres poetes catalans, espanyols, americans, xinesos, soviètics, etc., que serviren per a anar consolidant la nostra dèria literària seria impossible en el curt espai que tenim per a parlar d'aquesta antologia que acaba de publicar, en traducció de l’escriptor Víctor Gayà, Calambur Editorial.

El llibre inclou igualment uns pròlegs introductoris dels escriptors Antoni Vidal Ferrando, Lluís Alpera, l’historiador Mateu Morro i el també escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, que ajuden a situar l’autor de l’antologia i l’època que l’ha conformat.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (22-II-07)

Eleccions 2007: crida per la unitat de les forces progressistes. Creada la Plataforma per la unitat "Crida per Mallorca"

Turmeda | 22 Febrer, 2007 06:58

L’espectacle de divisió i continuats enfrontaments entre els grups nacionalistes no pot continuar de cap de les maneres. I per això, perquè l’actual situació no pot continuar, és pel que, en el manifest de la Plataforma, hem dit: “Entenem que la cooperació i la suma d’aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i fem una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt". (Miquel López Crespí)


Els escriptors mallorquins per la unitat del nacionalisme d'esquerra per a fer front el PP

La Plaforma per la unitat



Jaume Santandreu és un dels centenars d'intel·lectuals que han signat el Manifest de la Plataforma per la unitat de les forces nacionalistes i progressistes.

Aquesta setmana s´ha presentat al monestir de la Real la Plataforma per la unitat de totes les forces nacionalistes mallorquines. Una Plataforma unitària que se suma igualment a la iniciativa i manifest anomenat “Sobirania i progrés” presentat en acte públic el passat octubre a Barcelona. Es tracta d’avançar en el camí del reforçament de la societat civil mallorquina i de ser vigilants quant al funcionament de la democràcia. Com diu el manifest “Crida per Mallorca” que s’ha presentat a la Real: “No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d´una manera radical i irreversible”.

Entre els signants d’aquesta Plataforma per la unitat de totes les forces nacionalistes i per l’autodeterminació hi podem trobar gent de totes les tendències nacionalistes i de totes les professions. Sense voler ser exhaustiu, ja que són més de cent els primers signants i prop de deu mil a nivell de Principat i País València, hi ha noms com els dels escriptors Jaume Santandreu, Joan Guasp, Llorenç Capellà, Bernat Nadal, Miquel López Crespí o Pere Morey Servera; el músic Antoni Roig, la filòloga i traductora Pilar Arnau, la soprano Fanny Marí, el sindicalista Llorenç Buades, els advocats Antoni Abad i Sebastià Frau, l’historiador Arnau Company, els activistes socials Tomeu Martí i Josep Suàrez, la promotora de la Jove Orquestra Simfònica dels Països Catalans Magdalena González, els lingüistes Gabriel Bibiloni i Joan Lladomet, la professora Montserrat Alcaraz, el politòleg Òscar Aguilera, el professor Jaume Rado, el regidor independent de Binissalem Pere Daniel Pol...

Una de les raons principals, per no dir l’essencial, que ens ha portat a tots a tirar endavant aquesta iniciativa ha estat constatar els perills que són damunt el nostre poble si no fem una passa endavant quant a la necessària unitat de totes les forces sobiranistes de les Illes per tal d’exigir un país més just, pròsper i sostenible, un millor estat del benestar. L’actual divisió del nacionalisme progressista, la política depredadora d’especuladors i encimentadors, els casos de corrupció urbanística de tots coneguts, fan que hàgim d’estar alerta quant al perill que per a Mallorca representa continuar avançant per un model de “desenvolupament” salvatge i incontrolat que posa en perill no solament els nostres minvats recursos naturals sinó també, i això és molt preocupant, la supervivència d’una col·lectivitat humana i cultural amb més de set segles d’existència. Tots els signants de la Plataforma unitària presentada al monestir de la Real volem, com diu el nostre manifest, “un creixement econòmic, territorial i social equilibrats”. Per a nosaltres, “la sanitat pública, l’educació, les infraestructures diverses, o l’accés a l’habitatge, entre d’altres, passen per unes Illes Balears amb més capacitat de decisió i amb un finançament més just”.

Però també és molt important l’aspecte unitari del nostre manifest “Crida per Mallorca”. Lluny dels interessos sovint egoistes i burocràtics de les cúpules dirigents dels partits de l’esquerra oficial, a nivell de base, a nivell del poble i dels sectors nacionalistes més conscients se sent, potent, la crida a la necessària unitat de les forces de progrés. L’espectacle de divisió i continuats enfrontaments entre els grups nacionalistes no pot continuar de cap de les maneres. I per això, perquè l’actual situació no pot continuar, és pel que, en el manifest de la Plataforma, hem dit: “Entenem que la cooperació i la suma d’aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i fem una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt".

No és de rebut ni presentable que partits amb tres dècades d’història es divideixin perquè uns guanyen unes primàries o un congrés. L’espectacle d’aquests mesos ha estat el més trist i lamentable que els mallorquins i mallorquines hem hagut de patir en molts d’anys i tot això just en el moment que els depredadors i encimentadors són més forts que mai. Què hem de fer amb tots aquests polítics que no escolten la gent del carrer, la veu dels sectors més dinàmics entestats en la preservació dels nostres minvats recursos naturals i senyes d´identitat? La Plataforma unitària que hem presentat a la Real vol, i això ho expressa en el seu manifest, tornar a emprendre amb il·lusió, força i coratge la feina que encara està per fer.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (9-I-07)

La repressió "democràtica" contra Emili Darder: multa als escriptors mallorquins per voler servar la memòria històrica de la República i d'Emili Darder

Turmeda | 21 Febrer, 2007 09:30

La policia de Ramon Aguiló tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostre poble, de les seves avantguardes més conscients, dels republicans il.lustres de les Illes. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s’aturen al nostre costat i, mentre uns en treuen les pistoles, altres s’apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu RossellóPòrcel, dels pinzells i el spots de pintura... No serviren de res les meves portestes. Els policies de la «democràcia» no sabien —no havien tengut cap curset de reciclatge!— qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló— Pòrcel. Record que, mentre ens apuntavem amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situarnos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. (Miquel López Crespí)



La nit del disset d’abril de 1990 no poguérem retre l’homenatge que un grup d’amics pensàvem fer a Emili Darder Cànaves (Palma, 18951937). Emili Darder, un dels metges més eminents de Ciutat (llicenciat per la Universitat de València el 1915) va ser detingut el 20 de juliol del 1936 pels falangistes mallorquins, tancat al castell de Bellver, embargats tots els seus béns (dos milions de pessetes d’aleshores) i, finalment, sotmès a un infamant consell de guerra, fou afusellat —ben malalt, sense poder sostenirse dret— al cementiri de Palma. L’homenatge que planificàvem aquell abril de 1990 era senzill (simple repartida de fulls informatius per les barriades de Ciutat i pintada d’alguns murals commemoratius al Molinar, Son Serra, S’Indioteria...). La gent que més treballà en l’acte d’homenatge a Emili Darder va ser la de l’OCB (l’Organització Comunista Balear). La majoria d’afiliats i afiliades d’aquest partit procedien del PCB-PCPE (el partit escindit del PCIB i que, en aquells anys escapçalaren Josep Valero, Lila Thomàs, Francesca Bosch i Miquel Rosselló, entre d’altres dirigents prosoviètics). Cal recordar que cap a l’any 1984 hi havia hagut l’escissió promoguda pel dirigent estalinista Ignacio Gallego i que pretenia reorganitzar el comunisme espanyol (i de rebot l’illenc) sota bases —deien— del «marxismeleninisme».


Per l’abril de 1990 eren precisament els militants de l’OCB els més decidits en la lluita per l’autodeterminació, el socialisme i la recordança dels republicans mallorquins. Setmanes abans de l’aniversari de la proclamació de la república em vengueren a veure per demanar el meu ajut i, envidentment, com he fet sempre en aquest darrers trentacins anys de lluita per la llibertat d’expressió del nostre poble, em vaig oferir a col.laborar en tan lloable tasca (l’homenatge a Emili Darder). Els vaig cercar material (que més endavant serviria per anar enllestint l’obra de teatre El Cadàver muntatge homenatge al darrer batle democràtic de Ciutat i que va ser estrenat l’any 1996 en el Teatre Principal de Ciutat per la Companyia Taula Rodona i en els anys 19981999 a Barcelona i diversos indrets del Principat). La idea original (que la policia de Ramon Aguiló no ens deixà portar a la pràctica) era pintar en una paret dels afores, sense molestar ni causar danys materials a cap veí de Ciutat, el rostre d’Emili Darder i reproduir al costat el poema de Bartomeu RossellóPòrcel A Mallorca durant la guerra civil.



Miquel López Crespí amb Maria del Carme Cano Darder, néta d'Emili Darder.

Com he dit una mica més amunt, no ho poguérem portar a la pràctica. El nostre piquet era format (entre d’altres militants de l’OCB) per Juan Sánchez, Francisco Ocete i jo mateix. En total érem sis o set els arriscats ciutadans que decidírem retre un homenatge a Emili Darder. Uns portaven escales, pintura, estris de dibuix, els llibres, els fulls amb el poema de RossellóPòrcel (que anàvem deixant pels portals de les cases i bústies comercials i particulars). L’indret que ens va tocar cobrir era tota la barriada del Molinar i la paret en la qual havíem de pintar el mural era la de l’entrada al Portixol, just al costat dels dos molins que encara resten en la que va ser la barriada d’Aurora Picornell i ara ocupat per un important complex de piso de luxe.


No es pogué fer gaire cosa. Sembla que, en previsió d’aquest tipus d’homenatge, la policia de Ramon Aguiló tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostres poble, de les seves avantguardes més conscients, dels republicans il.lustres de les Illes. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s’aturen al nostre costat i, mentre uns en treuen les pistoles, altres s’apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu RossellóPòrcel, dels pinzells i el spots de pintura... No serviren de res les meves portestes. Els policies de la «democràcia» no sabien —no havien tengut cap curset de reciclatge!— qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló— Pòrcel. Record que, mentre ens apuntavem amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situarnos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. Malgrat la provada manca de cultura i educació, malgrat el perill que per la vida d’uns ciutadans pacífics significava estar amenaçats per aquelles armes de foc, vaig intentar explicar —endebades que ho entenguessin!— que el deure d’una policia pagada amb diners públics era ajudar els demòcrates que volien servar aspectes importants de la històia del poble mallorquí. Era inútil. No acabaven d’entendre com m’«atrevia» a qüestionar el seu seny i vigilància contra els delinqüents (servar la nostra història era, evidentment, cometre una acte digne de la presó). A la presó no hi anàrem. Però la multa de qurantacinc mil pessetes que m’enflocà el meu antic company de clandestinitat, l’amic Ramon Aguiló, sí que volien que la pagués.


No la vaig pagar mai, la multa que em posà el batle socialista! Li vaig fer un escrit de protesta i crec que es degué avergonyir ja que finalment ordenà l’arxiu i oblit de l’enutjós «problema». Era incomprensible aquella manca de sensibilitat històrica. Si en temps de la dictadura ens haguessin dit que seríem reprimits per un batle «socialista» no ho hauríem cregut mai. Que ho fes la dreta... encara es podia entendre. Però era inconcebible que la represessió vengués de l’«esquerra»! Emb vaig haver de veure amenaçat per acabat de copsar tot el que de renúncies a les tradicions més combatives del nostre poble havia significat la transició, els pactes per a fruir de sous i poltrones.


Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (12-XII-99)


Per la unitat de l'esquerra nacionalista

Turmeda | 20 Febrer, 2007 19:20

Potser encara hi ha temps per a presentar una coalició nacionalista d’esquerra a les eleccions del proper mes de maig. (Miquel López Crespí)


Escriptors mallorquins per la unitat del nacionalisme d'esquerra: El Bloc que volem



Nanda Ramon, dirigent del PSM

Potser encara hi ha temps per a presentar una coalició nacionalista d’esquerra a les eleccions del proper mes de maig. Algú em dirà que s’han perdut quatre anys per a bastir, amb alguna possibilitat d’èxit, aquest bloc unitari de forces entestades a vèncer el desencís i els dubtes. Després potser explicarà que la unitat electoral entre el PSM i EU, més que unir, el que ha fet ha estat dividir. I ho dirà pensant en la crisi nacionalista, en la marxa dels militants d´Entesa per Mallorca i en la divisió que això ha significat dins el camp del progressisme mallorquí. Tot això és així com diuen els amics, no hi ha dubte. Però crec, la situació així ho demana, que hauríem de contemplar amb certa dosi d’esperança el resultat de tota la sèrie de reunions que hi ha en aquests moments entre el Bloc i ERC, entre Entesa i ERC, entre el PSM i ERC o entre determinades plataformes de lluita per la unitat i els diversos partits implicats en la resolució de l’actual crisi política. I diré encara més: malgrat que en aquests moments tota aquesta sèrie de reunions i contrareunions no donàs el resultat esperat, jo, abans de perdre totalment les esperances, esperaria fins al darrer dia i la darrera hora, fins al darrer moment que resti per a presentar la documentació electoral pertinent.

Què vol dir “esperar fins al darrer dia i la darrera hora”? Vol dir que res és encara definitiu, cap declaració val gaire fins al moment que les organitzacions implicades en el debat unitari presenten les llistes en el registre corresponent. Per tant, i diguin el que diguin les burocràcies que porten mesos sense arribar a aclarir-se, la realitat, el que importa de veritat, és que encara manquen més de dos mesos perquè les negatives a la unitat siguin reals i efectives davant la llei. Un temps preciós, per tant, per a continuar pressionant en la direcció de bastir un bloc nacionalista d’esquerra com cal en camí de la creació d´una nova força política illenca no enfeudada a la socialdemocràcia espanyola ni als poders fàctics de les Illes.

En aquest sentit s’ha presentat recentment al monestir de la Real una plataforma unitària, Crida per Mallorca, que, signada per centenars de persones, entre les quals hi havia Jaume Santandreu, Llorenç Capellà, Tomeu Martí, Antoni Roig, Gabriel Bibiloni i qui signa aquest article, deia: “No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d´una manera irreversible”.

La unitat del sobiranisme illenc per a fer front a la política d’encimentadors i depredadors de recursos i territori és més necessària que mai. Però no hauríem de confondre aquesta unitat necessària per a fer front a la dreta i a la corrupció regnant amb donar un xec en blanc als polítics professionals que feren malbé el nostre Pacte de Progrés. Aquesta unitat s’ha de fer com més àmplia millor, electoralment parlant, però també ha d´anar molt més enllà de la batalla per aconseguir un parell de cadiretes i els sous i privilegis que comporta la gestió del règim. Entre tots hauríem d’aconseguir dinamitzar novament la societat civil, enfortir les organitzacions culturals i plataformes en defensa de la terra existents en aquests moments. L’enfortiment de la societat civil és molt més prioritari per a la nostra supervivència que no la batalla enfocada al benestar personal d´un parell de polítics professionals. D´on sinó prové la impossibilitat d’acords unitaris? No siguem ximples. Fins ara no s’han entès perquè ningú no vol deixar la cadira que té assignada i que pensa que és seva, propietat particular.

Sovint és la gent que es mobilitza, els sectors populars que demanen enmig del carrer la fi de la destrucció del territori, la preservació de la nostra llengua i la nostra cultura, aquells que més ens representen. Molt més que aquells que quan arriben al poder no saben fer un autèntic pla d´ordenació territorial i ens deixen novament en mans dels corruptes i depredadors.

La unitat per a fer front a la dreta, repetesc, per a tenir credibilitat, per a ser poderosa, per a engrescar la gent decebuda pels anys de gestionitis de l’esquerra oficial, hauria de tenir per objectiu posar-se al servei dels moviments que ha creat la societat civil de les Illes. I si fos necessari, si els polítics professionals no s’entenen i continuen amb la seva absurda baralla per a preservar la cadireta sense pensar en els interessos generals del nostre poble en la situació d’emergència en què es trobam com a col·lectivitat amenaçada, s’hauria d’anar cap a la creació d´un bloc de nou encuny, una nova força política que prescindeixi definitivament de tots aquells que s’aprofiten de les lluites del poble per a surar personalment aferrats a les nòmines i el cotxe oficial.

Ara més que mai són necessàries cares noves, defugir un passat recent que només ens porta el record de tots aquells polítics professionals que d’ençà fa prop de trenta anys només viuen del romanço encapçalant les mobilitzacions populars per a poder a sortir a les fotografies, traient rendiment econòmic a les lluites de la nostra societat. Són els mateixos que quan amb els nostres vots són al poder, sovint s’obliden dels programes amb què s’han compromès i de les feines que els hem assignat.

Miquel López Crespí

La història que ens han amagat els polítics i historiadors del règim

Turmeda | 19 Febrer, 2007 21:08

Historiadors, politòlegs i militants de l’independentisme rupturista analitzen qüestions com l’anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l’origen polític del procés o les renúncies de bona part de les forces polítiques antifranquistes, amb l’objectiu que esdevinguin una eina útil per transformar l’actual realitat dels Països Catalans, hereva d’aquella transició marcada per les renúncies i negacions. (Feliu Ripoll)

Josep Fontana, Josep Guia, Miquel López Crespí, A. Jarné, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muriesa, Fermí Rubiralta, Carles Sastre i Ramon Usall.


Per Feliu Ripoll



La idea d’aquesta obra col·lectiva sorgí d’unes jornades organitzades per l’Alternativa Estel a la Universitat de Lleida en les quals s’analitzà críticament el procés de transició de l’Estat espanyol de la dictadura franquista a l’actual democràcia parlamentària en l’àmbit dels Països Catalans. Aquest és un dels episodis de la nostra història recent més mal coneguts. Entre els franquistes reciclats a “demòcrates de tota la vida” i una part de les organitzacions antifranquistes, que van arraconar la possibilitat d’una ruptura democràtica amb el feixisme espanyol i van abraçar el procés de reforma ofert pels poders fàctics encara al poder, han aconseguit presentar la transició com un procés modèlic, de consens i que resolgué bona part dels conflictes que afectaven l’Estat espanyol, allunyant-se de la crua realitat que es va caracteritzar per les renúncies, les imposicions i la frustració d’unes expectatives fruit de la llarga resistència contra la dictadura feixista.

De l’esperança al desencís. La transició als Països Catalans és un llibre d’anàlisi amb la voluntat d’allunyar-se de les visions oficialistes. Així doncs, historiadors, politòlegs i militants de l’independentisme rupturista analitzen qüestions com l’anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l’origen polític del procés o les renúncies de bona part de les forces polítiques antifranquistes, amb l’objectiu que esdevinguin una eina útil per transformar l’actual realitat dels Països Catalans, hereva d’aquella transició marcada per les renúncies i negacions.

Segons es reconeix sl pròleg, un primer inconvenient va ser la delimitació cronològica d’aquest període històric, convenint que fos estudiada des dels darrers anys del franquisme (amb Franco encara viu) fins al 1982, any de la victòria del PSOE a les eleccions a les Corts espanyoles. El conte de fades d’aquest procés es va saldar, en definitiva, en un continuïsme evident amb el règim en teoria superat, amb la “traïció dels líders” i el canvi de la ruptura democràtica per un lloc en la nova administració política i, com a conseqüència d’aquests fets, la desaparició del projecte nacional i social que comporta en si mateix la territorialitat dels Països Catalans. La manca d’un projecte global en la lluita antifranquista, l’abandonament de la unitat d’acció a través de l’Assemblea de Catalunya (AC), la continuació de la repressió i el terrorisme de l’estat contra els opositors al règim, la supeditació a les demandes europees i nord-americanes d’una transició sense ruptura i la restauració de la monarquia borbònica, són peces claus en aquest procés. Aquest procés, però, no ha servit per resoldre els anomenats pels espanyols problemes “català” i “basc” perquè no s’ha fet front a la causa primera que els genera: l’opressió nacional i de classe del capitalisme espanyol.

El llibre està dividit en deu capítols. En el primer d’aquests, signat per Antonieta Jarné, s’hi exposa una anàlisi des del tardofranquisme (1973) fins a la victòria socialdemòcrata del 1982, amb una conclusió clara: amb la transició s’aconseguí l’establiment d’un règim constitucional en un marc estatal encara canviant i que no ha estat capaç de solucionar els conflictes derivats de la seva naturalesa.

En el capítol següent, Manel Lladonosa fa una extensa descripció de l’activitat cultural i historiogràfica lligada en bona part a la lluita, o fins i tot militància, antifranquista. Martí Marín, en una radiografia política del període 1951-1976, es mostra convençut que l’antifranquisme –en termes genèrics- complia els seus objectius compartits: acabar amb el franquisme, alliberar els i les preses, obrir un àmbit ampli a la llibertat d’associació de tot ordre i –en el cas català- fer les primeres passes cap a la reconsideració del model centralista d’Estat. Aquesta opinió, que no és compartida per cap més dels coautors del llibre, és sens dubte força discutible i mancada d’evidència empírica.

Un dels que el contradiu és Bernat Muniesa, que afirma que la cerimònia transitiva ja era un projecte dissenyat per certs sectors evolucionistes de la dictadura i en el qual encaixava a la perfecció la restauració monàrquica. En aquest projecte es pretenia que la dictadura fos legitimada en tant que etapa històrica a canvi d’atorgar als nous legitimadors la participació política en unes institucions democratitzades pels mateixos franquistes. I en aquest cas havia de ser una part de l’oposició antifranquista qui legitimés aquest projecte, conjuntament amb tots els seus crims.

També, Fermí Rubiralta, tractant el tema de la qüestió nacional durant la transició, considera que la feblesa de les forces de l’oposició capgirà molt aviat els desigs rupturistes per dissenyar un procés clarament reformista. L’explicació detallada de tots aquells anys pel que fa a la reivindicació nacional porta a la majoria de partits d’ordre a deixar en un calaix la reivindicació del dret a l’autodeterminació, a conformar-se amb uns estatuts d’autonomia, similars a catorze més (tret dels dos d’Euskal Herria), i a entomar la retallada autonòmica que es produeix amb la LOAPA després del cop d’estat del 1981.

Miquel López Crespí és més dur en els seus plantejaments. Encara que valora molt positivament la força de les organitzacions d’esquerres antifranquistes, es lamenta que la pràctica del consens i les claudicacions dels partits obrers reformistes (PCE i PSOE) van servir per consolidar l’Estat capitalista espanyol, i adaptaren el nou model polític que sorgí de la reforma del franquisme als interessos de la burgesia dominant.

El capítol escrit per Josep Guia comença amb unes definicions sobre l’independentisme i les organitzacions independentistes, per passar per una cronologia sobre l’independentisme català del 1837 al 1969 i acaba amb l’independentisme modern, des de l’any de la fundació del PSAN el 1968 fins a la redacció de la Constitució espanyola, una dècada més tard. S’hi troba a faltar una anàlisi crítica de les escissions que va patir i de la línia política desplegada per aquesta organització durant aquells anys.

Una de les aportacions més lúcides i interessants és la signada per Josep Fontana. Per a ell el franquisme acaba el 1973 amb la mort de l’almirall Carrero Blanco i els que van dirigir el procés de transició van ser sectors del mateix aparell franquista. Va ser una reforma per apuntalar els fonaments del règim, amb alguns canvis, és clar, perquè no s’enfonsés tot l’edifici feixista. Tanmateix, van haver d’anar més lluny del que havien previst a causa del descontentament i les importants mobilitzacions populars, la qual cosa explica, justament, que intentessin fer marxa enrere amb el fracassat cop constitucional del 23-F del 1981, i que encara avui estiguin provant de limitar algunes de les concessions que es van veure obligats a fer d’entrada.

Però Fontana encara va més enllà quan posa les causes de la defecció en la renúncia de 1946-47 a reclamar el retorn del règim republicà que havia estat enderrocat per la revolta militar i en les pors que tots plegats tenien en l’ampli moviment de masses que es va produir en els anys de trànsit del règim. I per acabar-ho d’adobar, després de més de vint-i-cinc anys, el pacte per dalt, com volia el PCE-PSUC, ha funcionat en el que fa referència a no demanar responsabilitats i a silenciar els crims del franquisme i el seu origen, que no és altre que el d’acabar amb les llibertats personals i col•lectives i amb les reformes socials introduïdes per la República.

Ramon Usall, en el seu treball sobre l’Esquerra Independentista catalana i la transició espanyola, fa un repàs de l’evolució d’aquest corrent ideològic des de la seva participació en organismes unitaris com l’AC fins a esdevenir un pol polític d’enfrontament amb l’Estat i amb el bloc reformista/autonomista que l’apuntala. Les organitzacions claus al voltant de les quals començarà a configurar-se aquesta estratègia independentista seran els CSPC i TL. Així, seguint aquesta anàlisi, l’Esquerra Independentista és el producte de l’evolució que la transició política va tenir als Països Catalans, amb el desencís que havia comportat la reforma i el no assoliment de les fites marcades per l’AC el 1971. D’aquest procés sorgí l’MDT, com a organització de masses referència de la nova Esquerra Independentista que defensava una estratègia de resistència per endegar un procés d’alliberament nacional i que era crítica amb l’autonomisme i el reformisme en considerar que eren instruments al servei de la consolidació de l’Estat i el marc jurídic i polític que aquest imposava als Països Catalans.

I, per acabar, Carles Sastre, en un document força caòtic, fa una cronologia de l’oposició armada al procés de transició, sense deslligar-la des processos revolucionaris de Cuba, Algèria i el Vietnam i de la lluita armada antifranquista lliurada pels qui havien fet la guerra del 1936-39. Parla de la lluita per l’amnistia, de les organitzacions antirrepressives i d’algunes d’armades i acaba amb les trames criminals de l’extrema dreta a l’Estat espanyol.

En conclusió, és un llibre amb molts alts i baixos, amb una gran diferència científica i analítica entre els diversos autors que el conformen, però que serveix perquè, com a mínim, no es perdin en un cul de carpeta les aportacions que es van fer en unes jornades universitàries. Un altre fet positiu és que en alguns capítols hi ha informació exposada cronològicament que, a vegades, és molt important per saber contextualitzar el procés polític que es va produir en el pas de la dictadura franquista a la democràcia a la turca en la qual sembla que estiguem condemnats a viure gràcies a tots aquells polítics de vol gallinaci que han estat regint el nostre destí des de les diferents institucions públiques a les quals estem adscrits com a catalans del sud de l’Albera. I com a poble treballador català, amb la lectura d’aquest llibre queda clar que la transició ha estat un procés de reforma política que l’únic que ha propiciat ha estat deixar una mica més de la cadena que ens té ben fermats com a poble i classe.

Web Llibertat.cat

Homenatge del Consell de Mallorca a Miquel López Crespí

Turmeda | 18 Febrer, 2007 09:49

Caracteritzaria l'obra de Miquel López Crespí entorn de quatre punts bàsics: primer, la veu personal, fresca i intensa, tan característica, en què es conjuguen múltiples influències ben païdes i en què hi ha alguna cosa d'expressionisme líric amb rerefons d'avantguarda clàssica; segonament, l' òptica essencialment humanista i noblement cívica amb què s'acosta a la realitat, tan lluny de la palinòdia moralista com de l'alienació entotsolada; tercerament, la gran diversitat formal i temàtica, així com d'enfocaments, perspectives i tons, en què, dialècticament, es desplega aquesta veu i aquesta òptica que hem definit com a palesament unitàries. Per fi, la multiplicitat de gèneres que conrea el nostre autor: poesia, conte, novella, teatre i assaig. Sense oblidar la publicística, tot seguint una tradició venerable dels millors mestres de generacions anteriors. (Ferran Lupescu)

L'obra de Miquel López Crespí



El Diario de Mallorca del dia 11-IX-03 informava de l'acte-homenatge a l'escriptor Miquel López Crespí que s'havia fet al Palau del Consell de Mallorca en el marc dels actes de la Diada Nacional de Mallorca de l'any 2003. Presentaren i recomanaren l'obra de Miquel López Crespí, la presidenta del Consell Insular de Mallorca Maria Antònia Munar, el dirigent del PSM Sebastià Serra, l'aleshores president de l´OCB Antoni Mir i el poeta i investigador Ferran Lupescu.

Per Ferran Lupescu, escriptor i investigador, premi de poesia Josep M. López Picó 1996


La funció del meu parlament, que vol ser breu, no és tant parlar-vos de l'obra concreta que presentem, com mirar de situar el conjunt de l'obra de Miquel López Crespí en el marc de la literatura catalana actual, amb algunes reflexions concomitants.

Caracteritzaria l'obra de Miquel López Crespí entorn de quatre punts bàsics: primer, la veu personal, fresca i intensa, tan característica, en què es conjuguen múltiples influències ben païdes i en què hi ha alguna cosa d'expressionisme líric amb rerefons d'avantguarda clàssica; segonament, l' òptica essencialment humanista i noblement cívica amb què s'acosta a la realitat, tan lluny de la palinòdia moralista com de l'alienació entotsolada; tercerament, la gran diversitat formal i temàtica, així com d'enfocaments, perspectives i tons, en què, dialècticament, es desplega aquesta veu i aquesta òptica que hem definit com a palesament unitàries. Per fi, la multiplicitat de gèneres que conrea el nostre autor: poesia, conte, novella, teatre i assaig. Sense oblidar la publicística, tot seguint una tradició venerable dels millors mestres de generacions anteriors. De fet -ja ho dic al pròleg de l'obra que ens reuneix aquí-, entre els intellectuals que collaboren avui a la premsa, en Miquel és tal vegada 'el més llegit de Mallorca, i el més influent; sorprèn que no se'l disputin diaris i revistes a cop de taló'.


Bloc nacionalista i progressista el dia de la presentació del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort). D'esquerra a dreta: Ferran Lupescu (sobiranista d'esquerra), Antoni Mir (aleshores president de l'OCB), Maria Antònia Munar (UM), Miquel López Crespí (sobiranista d'esquerra), Sebastià Serra (PSM) i Dolça Mulet (UM).

Tot plegat respon, per damunt de tot, a la necessitat vital d'escriure. O, per a expressar-ho dialècticament, tot plegat és al servei d'una necessitat vital: dir la realitat; dir-se a un mateix. Dir la realitat individual i collectiva. La vivència més íntima encabida en un món concret. La conflictiva experiència social que és el marc i la pre-condició de tota opció de llibertat. Una panoràmica multifacètica del nostre món vista específicament des d'aquest nostre país dissortat. Amb tota la rica gamma de matisos que això implica. Vet aquí l'aventura a què ens convida l'obra de Miquel López Crespí; una obra (ho he dit alguna volta) 'ja ingent i encara en ple curs d'elaboració'.

L'obra literària necessita vitalment de la crítica i de l'anàlisi, és clar; però, en darrera instància, ha de defensar-se tota sola davant el lector. Per exemple, com a font de gaudi estètic. En aquest sentit, vull reiterar (disculpeu-me la insistència a autocitar-me) que Miquel López Crespí ha produït autèntiques obres mestres en camps com la narrativa curta, i que 'una bona antologia dels seus contes constituiria un dels volums de narrativa més importants de la literatura catalana contemporània'.

Inevitablement, tota obra d'art mínimament autèntica és xopa de la personalitat, la cosmovisió i els valors del seu autor. És per això que l'obra de Miquel López Crespí denota una cosmovisió progressista, d'esquerra. nacional-popular, i, per tant, conflictiva. Diguem, doncs, que l'obra de Miquel López Crespí no ha rebut el reconeixement públic que mereix. Això és, en part, i com en altres casos, perquè la intercepten corrents oficialistes de determinat signe estètico-ideològic. Per exemple, una mena de noucentisme ressuscitat, però d'escàs ressò social, aquesta volta. Per exemple, una postmodernitat més o menys autista. Irònicament, en nom d'un pretesa "puresa" literària unilateralment identificada amb el conservadorisme hom aplica criteris extraliteraris per a desqualificar autors d'ideologia adversa, l'obra dels quals esdevé automàticament "poc literària", per "política", si no per "pamfletària". El truc és vell i, segons sembla, productiu: només fan política els altres. A aquestes alçades hauríem de saber que tota obra d'art és política. Per acció o per omissió. Des de l'opacitat que proporciona el compromís amb un statu quo que es pretén "natural". O des de l'explicitació que provoca trencar el sentit comú establert. D'altra banda, no és pas la temàtica de l'obra literària, ni menys encara la seva òptica ideològica, el que estableix el valor literari d'una obra: cal fer-ne la valoració en termes estrictament o principalment artístics. I són aquests termes els que avalen l'obra de Miquel López Crespí.

Anys enrere ironitzava un autor estato-unidenc: "A la República Democràtica Alemanya es pot escriure qualsevol cosa, però no es pot publicar res; a la República Federal d'Alemanya es pot publicar tot, però no es pot escriure res". Bé. En aquesta era de despensament mundialitzat cal reivindicar, encara, un concepte tan elemental com la llibertat de creació; llibertat que no es limita a l'estricte moment creatiu, sinó que abasta la comunicació de l'obra feta. Cal bastir un espai de llibertat per a la literatura catalana en què es manifesti lliurament tota l'àmplia diversitat d'opcions i tendències realment existent. Cal sustentar aquesta llibertat en la crítica exigent i el debat honest, tan intensos com calgui, i, per això mateix, renunciant a dirigismes i exclusions. Cal posar les bases per a normalitzar la recepció social de la literatura catalana entre el nostre poble, de manera que hi recuperi el paper que li correspon com a literatura per antonomàsia. Deixem de perdre el temps en estèrils baralles internes per a controlar el gueto: les diverses energies s'hi neutralitzen mútuament, mentre l'espai públic i el consum popular resten ocupats molt preferentment per una altra literatura; l´única que té al seu servei un espai comunicatiu sobreprotegit; l´única no connotada, perquè 'los nacionalistas són los otros'. Lluny d'això, la catalanitat (la mallorquinitat, en el cas que ens ocupa) ha d'ésser una opció de futur per a tot el poble que viu en aquesta terra.

Permeteu-me acabar convidant-vos a llegir Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Hi teniu un recorregut crític per diversos aspectes de la cultura creativa catalana que es desenvolupa avui a Mallorca. Com és habitual en la seva assagística, Miquel López Crespí no us decebrà; ni per la informació factual, ni per l'agudesa del judici.

Palma (Mallorca) (10-IX-03). Palau del Consell de Mallorca. Parlament de l’escriptor i investigador Ferran Lupescu el dia de la presentació del llibre de Miquel López Crespí Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

Novetats editorials: memòria de les Illes

Turmeda | 16 Febrer, 2007 16:29

Es feia necessari parlar de la influència de la postguerra, del franquisme, del resultat de la guerra civil en la nostra formació com a escriptors catalans de les Illes. I en parlar d'aquelles influències i condicionaments que determinaren, en alguns casos, la nostra actitud militant antifeixista en temps de la dictadura i la transició, també havíem de provar d'incloure alguns apunts damunt aspectes clau de la cultura catalana, espanyola i internacional en la nostra consciència i, possiblement, en la consciència de tota aquella voluntariosa generació d'homes i dones que des de finals dels anys seixanta fins a mitjans del setanta provaren de canviar el destí aparentment immutable de la nostra societat. (Miquel López Crespí)


Culltura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

Ara ja farà prop de dos anys que l'amic i editor Sebastià Roig decidí portar endavant la publicació de Cultura transició a Mallorca. Curiosament, Sebastià Roig va ser un dels meus primers editors, el segon concretament, ja que els meus reculls de contes inicials sortiren publicats a l'Editorial Turmeda. Em referesc als llibres A preu fet (1973) i La guerra just acaba de començar (1974), obra que havia guanyat el Ciutat de Manacor 1973 de narrativa. Posteriorment, l'any 1974, amb Autòpsia a la matinada, guanyava el Ciutat de Palma de Teatre 1974.

En aquells moments, érem a començaments dels setanta, Sebastià Roig iniciava el seu camí com a editor publicant els llibres d'alguns narradors i poetes que, amb els anys, tendrien una significació destacada en el món literari mallorquí. L'any 1976 sortí al carrer l'edició que va fer Sebastià Roig de l'obra guanyadora del Ciutat de Palma de Teatre, Autòpsia a la matinada, obra que sortí quan s'apropava la festa del llibre d'aquell any al mateix temps que el poemari de Joan Perelló Baf de llavis. Miquel Mas Ferrà i Joana Serra de Gayeta publicaven alhora Massa temps amb els ulls tancats i Nosaltres esperàvem Mister Marshall. El dia del llibre presentàrem totes aquestes obres en un baret d'anomenada progressista, el "Pou Bo", a la barriada de Gènova. Sebastià Roig ens acompanyà en aquells moments tan importants per a uns joves que començaven a escriure i, com us podeu imaginar, necessitaven del suport dels amics. De totes les il·lusions que despertaven en nosaltres aquells premis literaris i les primeres edicions dels nostres llibres n'he parlat en el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart que edità l'any 2003 Edicions Cort de Palma (Mallorca), especialment en el capítol "Mallorca 1976: Miquel Mas Ferrà i Joana Serra de Gayeta".



El diari Última Hora informava sovint de les nombroses detencions que patí l'escriptor Miquel López Crespí per part de la Brigada Política de la dictadura franquista i per la Guàrdia Civil. Miquel López Crespí va ser detingut més de quaranta vegades d'ençà l'any 1963 per estar a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble. Igualment va ser torturat pels sicaris del règim feixista.

I és ara, quan han passat trenta anys d'ençà de l'edició d'aquell Premi Ciutat de Palma de teatre, i quan ja he publicat prop de cinquanta obres, que, novament, entram en contacte amb Sebastià Roig, una de les persones que aleshores m'animà a continuar amb les meves dèries literàries. El projecte que aquesta vegada havíem de provar de portar endavant tenia relació amb la cultura a Mallorca i amb la nostra literatura i, també, amb les diverses situacions polítiques que hem viscut el que s'ha anomenat "la generació literària mallorquina dels setanta". Dels centenars d'articles referents a la transició a Mallorca i als escriptors i personatges de la cultura mallorquina s'havien d'escollir uns quants, que fossin representatius d'aquesta època i situacions, per a enllestir un volum que donàs notícia d'aquells anys esperançats i conflictius. És evident que, per a situar l'ambient dels anys de la transició i els fonaments que feren possible aquella situació político-cultural, havíem de fer una mica d'història. Es feia necessari parlar de la influència de la postguerra, del franquisme, del resultat de la guerra civil en la nostra formació com a escriptors catalans de les Illes. I en parlar d'aquelles influències i condicionaments que determinaren, en alguns casos, la nostra actitud militant antifeixista en temps de la dictadura i la transició, també havíem de provar d'incloure alguns apunts damunt aspectes clau de la cultura catalana, espanyola i internacional en la nostra consciència i, possiblement, en la consciència de tota aquella voluntariosa generació d'homes i dones que des de finals dels anys seixanta fins a mitjans del setanta provaren de canviar el destí aparentment immutable de la nostra societat.



Era necessari que començàs parlant dels antics resistents culturals i antifeixistes, de la dignitat servada en el temps obscurs, de la represa cultural catalana i antifranquista, del paper de la ràdio oficial i les clandestines, de les emissores estrangeres, del cinema dels anys cinquanta i seixanta, dels llibres catalans i espanyols que ens anaren conformant, d'homes com Francesc de B. Moll i de la importància cabdal de la seva feina inabastable, del paper del Concili Vaticà II en l'inici del canvi d'actitud en segons quins sectors de l'Església Catòlica, dels primers llibres, primer clandestins, després legals, de Marx, Engels, Rosa Luxemburg, Gramsci, Luckás o Sartre que arribaven a Mallorca, de Kubrick, Eisenstein, Buñuel o Orson Welles, per situar tan sols uns noms universals que, cada qual a la seva manera, formaren la nostra universitat d'estil i ens alletarem en el combat per un món més just i solidari... En el fons, i ja ho anirem explicant, Cultura i transició a Mallorca és, en certa mesura, una ampliació i aprofundiment de molts dels temes que havia anat tractant en No era això: memòria política de la transició i en Cultura i antifranquisme. La introducció escrita quan es va publicar aquest darrer llibre a Edicions de 1984 l'any 2000, podria servir molt bé de resum del que significava i signifiquen aquests condicionaments en la nostra vida personal i col·lectiva, en la gestació de l'obra que hem anat bastint d'ençà finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (28-I-07)

Miquel López Crespí convidat per l´OCB-Recital poètic: "30 anys de poesia mallorquina" en els Vespres de Can Alcover

Turmeda | 16 Febrer, 2007 11:54

”La flama de la rebel.lia, els horitzons de la memòria, les melasses de l'amor, el paradís perdut de la infantesa, els palmerals de l'esperança... Un cosmos barroc d'ombres difícils, de cambres buides, de passions malaguanyades, de pactes oblidats, de somnis desapareguts, d'hores malaltisses, d'exilis en pròpia terra; de còlera i de crepuscles, d'abaltiments i de violència, de follia i de falsedat, de calabruix i d'extenuació, de mentides i d'angoixa, de servilisme i de bisturins, de desconcert i de suïcidis, d'insomni i de terbolesa, de pistoles i de cendres, de xiprers i de llops, de còlera i de malsons, d'abismes i d'atzucacs, d'inferns i de ferotgia, d'orbesa i de laberints, de dolor i de naufragis, de fracassos i d'hiverns, de solitud i d'irrealitat, de botxins i d'injustícia... (Antoni Vidal Ferrando)

Obra Cultural Balear (OCB)

Can Alcover (Carrer de Sant Alonso, 24, Palma)

Divendres 23 de febrer a les 20.00 hores

Recital poètic de Miquel López Crespí “30 anys de poesia mallorquina”



”Miquel López Crespí és, en definitiva, un veritable home de lletres que ha participat activament en la vida cultural de les Illes. És un d'aqueixos escriptors que, com altres insignes intel·lectuals mallorquins -Mossèn Alcover, Francesc de B. Moll, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep Maria Llompart-, es troba a tota hora disposat a oferir el millor de si mateix dins la lluita de la identitat com a poble, enfront de la fagocitosi que pateixen les llengües autòctones”. (Lluís Alpera)


Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) és autor dels següents poemaris:

Foc i fum (Oikos Tau, Barcelona, 1983); Caminals d’arena (Ajuntament de Benidorm, Alacant, 1985); Tatuatges (Ajuntament de Vila Real, Castelló, 1987); Les Plèiades (Premi "Grandalla" del Principat d'Andorra, Andorra, 1991); Els poemes de l'horabaixa (Principat d'Andorra, 1994); Punt final (Editorial Moll, col·lecció Balenguera número 72, Ciutat de Mallorca, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L'obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, col·lecció "Poesia de Paper", 1996); Llibre de Pregàries (Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra 1999, Andorra, 2000); Revolta (Editorial Moll, col·lecció Balenguera número 88, Ciutat de Mallorca 2000); Record de Praga (Capaltard, Ciutat de Mallorca, 2000); Un violí en el crepuscle (Viena Edicions, Barcelona, 2000); Rituals (Res Publica Edicions, Eivissa, 2001); Perifèries (Editorial Agua Clara, Alacant, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2001" de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Cercle clos (Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó, Institut Menorquí d'Estudis, collecció Xibau de poesia, 2003); Lletra de batalla (Premi Ibn Hazm 2003 de l’Ajuntament de Xàtiva, Edicions Bromera, Alzira, 2003); El cant de la Sibil·la (Premi Jaume Bru i Vidal de l’Ajuntament de Sagunt, Brosquil Edicions, València, 2006); Les ciutats imaginades (Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 Ramon Comas i Maduell, Cossetània Edicions, Tarragona, 2006)) i Calendaris de sal (Premi de Poesia Marià Manent 2005, Viena Edicions, Barcelona, 2006).

Salvem Mallorca! El PP i la destrucció del territori

Turmeda | 15 Febrer, 2007 17:39

El constructor de ponts i carreteres, de rotondes i camps de golf, el negociant que planifica les mil i una urbanitzacions salvatges que regnen damunt cales, valls i turons, no solament fan mal al territori, la qual cosa en sí mateix ja fóra un dany irreparable, sinó que la destrucció programada afecta molt més del que hom pot imaginar el nostre present i futur: afecta la cultura, història i personalitat dels pobles. (Miquel López Crespí)

El problema que ens feia copsar Llompart aleshores era el de l'estreta relació de terra, paisatge, natura amb la història i la cultura dels pobles. La qüestió, en aquests moments, ja no és si les Illes seran o no atractives d'aquí uns anys. El problema ben real i punyent és saber sí, en cas que continuï el ritme actual de destrucció de medis i recursos, la nostra cultura, cada vegada més amenaçada per l'onada despersonalitzadora que ens envaeix, podrà sobreviure i si nosaltres mateixos, com a col·lectivitat humana, com a poble diferenciat, existirem o no d'aquí unes dècades. (Miquel López Crespí)


Els escriptors mallorquins contra la destrucció del territori.



Josep M. Llompart de la Peña (Fotografia de Francesc Amengual)

Josep M. Llompart en una conferència sobre Mossèn Antoni Maria Alcover donada a l'Estudi General Lul·lià a finals dels seixanta ens parlava de la influència del medi natural damunt el geni col·lectiu dels pobles. Aleshores érem molt joves, just obríem els ulls a la realitat de la nostra cultura, malmesa per dècades d'opressió dictatorial. Per a nosaltres era summament important la lectura i estudi de l'obra La literatura moderna a les Balears que Llompart havia publicat feia poc. En parlar de la complexa activitat intel·lectual de mossèn Alcover, Llompart ens feia copsar com rere el gran Aplec de rondaies mallorquines hi havia no solament la cultura transmesa per mallorquins i mallorquines; hi havia molt més. Llompart ens feia veure com la brillant imaginació del poble anava creant els gegants, fades, dimonis, princeses i herois de les rondalles. Els penya-segats, els castells dalt dels cims, les cales més amagades, les cases de l'humil pagès o el gran casal dels senyors servien per a bastir el gran edifici literari de les rondalles. Unes rondalles, això sí, prèviament depurades d'incrustacions eròtiques o liberals que per a mossèn Alcover eren la més genuïna expressió de la reencarnació del Diable, representaven també la concreció d'aspectes ben determinats de la nostra història.


Record que les paraules de Josep M. Llompart em colpejaren la imaginació amb el ferro roent de les seves imatges i exemples històrics i literaris. D'ençà d’aquella data, ara ja farà quaranta anys de la conferència a l'Estudi General Lul·lià, sempre he entès que les excavadores, l'especulació salvatge de la nostra terra quan es basteix una autopista, es fa un nou port esportiu o els avions aterren a l'indret on hi havia el poblat talaiòtic de Son Oms, no solament destrueixen els nostres minvats recursos naturals i paisatgístics. El constructor de ponts i carreteres, de rotondes i camps de golf, el negociant que planifica les mil i una urbanitzacions salvatges que regnen damunt cales, valls i turons, no solament fan mal al territori, la qual cosa en sí mateix ja fóra un dany irreparable, sinó que la destrucció programada afecta molt més del que hom pot imaginar el nostre present i futur: afecta la cultura, història i personalitat dels pobles.


La llegenda del Salt de la Bella Dona que va servar per a la posteritat el prevere Rafel Busquets en el Llibre de la invenció i miracles de la prodigiosa figura de Nostra Senyora de Lluc (1684) és un exemple dels centenars d'històries bastides per la imaginació popular dels mallorquins del passat, fortament arrelats a la terra i als nostres costums.


Si la destrucció de recursos i territori contínua amb el ritme actual... què quedarà de la terra que alletà l'esperit de Ramon Llull, Gabriel Alomar, mossèn Alcover, Miquel Costa i Llobera o Bartomeu Rosselló-Pòrcel? En les Jornades d'Ordenació del Territori en què vaig participar fa uns anys amb Carlos García Delgado, Manolo Cabellos. Ferran Porto. Pere Nicolau Bover, Rafel de Lacy Fortuny i altres arquitectes, polítics, periodistes i escriptors, Manolo Cabellos parlà d'aquest creixement incontrolat i aportà unes xifres vertaderament esfereidores que, si continuassin, segurament posaran en perill tot el que ha estat i ha significat Mallorca i els mallorquins. Manolo Cabellos deia concretament: "Si mantenim aquests creixements, els escenaris hipotètics ens diuen que podem augmentar la població actual en 460.000 persones, en 800.000 o, fins i tot, si continuen els ritmes dels darrers quatre anys, en 1.286.000. I tot això és possible, només cap que pensem en la reacció que es mantenia quan la xifra de passatgers de l'aeroport era de mig milió; aleshores ningú no hauria pensat que era possible arribar als 19 milions d'avui".


L'arquitecte Manolo Cabellos afirmava igualment: "L'urbanisme ens demostra que les situacions de col·lapse es produiran si no es preveuen [...] Però, d'aquí a deu anys, amb una població d'un milió de persones més, continuaran essent atractives aquestes Illes?".


La pregunta que es fa l'arquitecte em torna a la conferència de Josep M. Llompart a mitjans dels anys seixanta. El problema que ens feia copsar Llompart aleshores era el de l'estreta relació de terra, paisatge, natura amb la història i la cultura dels pobles. La qüestió, en aquests moments, ja no és si les Illes seran o no atractives d'aquí uns anys. El problema ben real i punyent és saber sí, en cas que continuï el ritme actual de destrucció de medis i recursos, la nostra cultura, cada vegada més amenaçada per l'onada despersonalitzadora que ens envaeix, podrà sobreviure i si nosaltres mateixos, com a col·lectivitat humana, com a poble diferenciat, existirem o no d'aquí unes dècades.


Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (25-X-05)


La defensa de la República i del marxisme en els anys 80: l'Ateneu Popular Aurora Picornell (i II)

Turmeda | 12 Febrer, 2007 08:35

Lila Thomàs, Mateu Morro, Miquel López Crespí, Carles Manera, Miquel Ferrà Martorell, Ferran Lupescu, Joan Manresa, Antoni Colomar, Valerià Pujol, Jaume Corbera, Aurora Picornell (ara ja es pot dir, "Aurora Picornell" era un dels meus pseudònims), Pere Caravaca, Cosme Aguiló, Bonet de ses Pipes, Pep Gómez, Miquel Rayó, Jaume Llabrés, Palau i Camps, Vicenç Sastre, Josep Rosselló... escrivien a les pàgines de cultura del diari Última Hora



A mitjans dels anys vuitanta l'Ateneu Popular Aurora Picornell, del qual Miquel López Crespí era el vice-president, portà endavant nombrosas activitats en defensa de la República, el marxisme i l'autodeterminació. D'esquerra a dreta: Bartomeu Sancho (PASOC), Josep Valero (PCPE-PCB), Mateu Morro (PSM), Miquel López Crespí, Marià Pere (PCC) i Txomin Zuloaga (HB).

En defensa de la República, el marxisme i l'autodeterminació dels Països Catalans: L'Ateneu Popular "Aurora Picornell". (i II)

Però qui era la dirigent comunista [Aurora Picornell] assassinada pels feixistes mallorquins? En Llorenç Capellà n'ha fet un interessant i documentat resum en el seu imprescindible Diccionari vermelll (vegeu pàgs. 131-133). Escriu Llorenç Capellà: "Aurora Picornell i Femenies. Vint-i-set anys. Casada. Treballava de sastressa i pertanyia al Partit Comunista. Aurora ha esdevingut un personatge gairebé mític dins l'esquerra mallorquina... Pertany, Aurora, a una família greument ferida per la repressió. El seu pare i dos germans foren assassinats per les carreteres de Mallorca. El seu espòs, Quiñones, morí a la postguerra, afusellat a Madrid, amb l'espinada destrossada per les tortures...". Llorenç Capellà conclou la seva sentida semblança narrant els darrers moments d'aquesta heroïna de les classes populars mallorquines: "El que sembla indiscutible, és que Aurora fou assassinada a Porreres. Amb les roges del Molinar. L'endemà, dia dels Reis, una dona de Porreres, sense gaire escrúpols, mostrava a una veïna un parell de pintetes de colors. 'Ahir degueren matar dones a La Creu'. Havien mort dones. Un personatge tristíssim del feixisme ciutadà, hores més tard, entrava en un cafè d'Es Molinar i demanava beguda, feliç. En un moment determinat, es treia uns sostenidors de la butxaca. 'Mirau, mirau -deia- són els sostenidors d'Aurora'".


Ciutat de Mallorca, El Molinar (15-III-1987): acte d'homenatge a Aurora Picornell. En la fotografia podem veure, d'esquerra a dreta: Guillem Ramis, Maria Plaza, Francesca Bosch, Bartomeu Sancho, Antoni Serra, Linde, Miquel López Crespí i Lila Thomàs.

L´acte d'homenatge (15-III-1987), el descobriment de la placa amb el nom d'Aurora Picornell en un carrer de la barriada del Molinar, va ser un èxit. Les desenes de reunions al local de l'Ateneu, en el carrer Lluís Martí de Ciutat o a casa de n'Assumpta Massanet i en Rafel Morales, havien donat el seu fruït. Una munió immensa de gent -molts d'ells vells lluitadors republicans dels anys trenta i del temps del combat antifeixista- es reuniren davant l'Església del Molinar on s´havien de pronunciar els discursos aquell dia. La banda de música de Montuïri tocà l´himne republicà, Els Segadors i La Internacional nombroses vegades. En Llompart no va poder ser-hi, però envià un comunicat d'adhesió. Hi parlàrem n´Antoni Serra, en Miquel Ferrà i Martorell i jo mateix (també digué unes paraules d´adhesió Lila Thomàs). Francesc Seguí, en el reportatge de l´acte publicat a Última Hora (16-III-87), deia: "Miquel Ferrà [Martorell] se refirió en su alocución al papel de la homenajeada en defensa de la mujer, así como efectuó un paralelismo de Aurora Picornell con la de otros luchadores de la clase obrera, tanto durante la segunda república como en los siglos anteriores, desde una perspectiva histórica a la que el escritor ha dedicado muchos años de su trabajo profesional".

El meu parlament se centrà a recordar la necessitat que teníem, per servar la memòria col·lectiva del nostre poble, que els historiadors joves es dedicassin a estudiar aspectes desconeguts del nostre passat més recent (especialment tot el que feia referència a la guerra civil i a la lluita antifeixista). Aquest parlament (recollit en el llibret Aurora Picornell: la lluita mai no mor) va ser editat per Nostra Paraula l'any 1987. Na Francesca Bosch em dedicà el primer número que sortí de les màquines d'imprimir del carrer de Lluís Martí i, rient, em va fer aquesta dedicatòria -érem en plena lluita contra els reformistes enemics de la República i de l'autodeterminació del nostre poble- que deia: "Si no fos per tu aquest fulletó pareixeria es 'full parroquial' que mos diuen es refos [reformistes]... Però entre es dos hem fet un 'full revolucionari", idó! Francisca Bosch".

Pep Gómez, Miquel Rayó, Antoni Serra, Jaume Llabrés, Palau i Camps, Vicenç Sastre, Josep Rosselló, Miquel López Crespí, Carles Manera, Miquel Ferrà Martorell, Ferran Lupescu, Joan Manresa, Antoni Colomar, Valerià Pujol, Jaume Corbera, Aurora Picornell (ara ja es pot dir, "Aurora Picornell" era un dels meus pseudònims), Pere Caravaca, Cosme Aguiló, Bonet de ses Pipes, Mateu Morro, Lila Thomàs...

En el número 40 de Nostra Paraula (novembre de 1985), Lila Thomàs (que aleshores, juntament amb Francesca Bosch i molts d'altres militants, havia romput amb l'herència política del carrillisme) escrivia, fent-se ressò del final de les pàgines culturals d'Última Hora: "Al.lotets, posau-vos de dol... hem de plorar la desaparició d'un amic, un amic dominical, que ens donava noves d'això que en diuen "cultura"... La nostra revista, que sovint ens serveix per acomiadar companys que desapareixen, avui també ens serveix per dir un 'adéu'". Era l'acomiadament al suplement que coordinava Antoni Serra. Aquest important suplement cultural havia començat a publicar-se a principis dels vuitanta i deixà de sortir a principis d'agost de 1985. Record que, a finals dels seixanta, ja havia col·laborat a les pàgines culturals de l'Última Hora. Em referesc a la secció "Letras" que coordinà el fundador de la Llibreria l'Ull de Vidre, Frederic Suau. Allà hi escrivíem Josep M. Llompart, Carlos Meneses, Damià Ferrà Pons, Josep Albertí, José Luís Giménez-Frontín, Juan Marsé, Francesc de B. Moll, Frederic Suau, Jean Schalekamp, Colau Llaneres, etc. Després (començaments dels setanta), vaig estar un temps enviant els meus articles al suplement cultural del Diario de Mallorca, que dirigia Xim Rada. Allà va ser un vaig conèixer el recordat Paco Monge (i també el gran poeta de Campos: Damià Huguet) i vaig establir coneixença amb Cristòfol Serra, Jaume Vidal Alcover...

Foren anys en què combinàvem els escrits que sortien a la premsa "oficial" amb els de la premsa clandestina. Concretament vaig escriure la major part de la meva obra periodística en les publicacions comunistes Democràcia Proletària (en la fundació de la qual jo havia participat juntament amb Mateu Morro, Josep Capó -l'actual cap de la PIMEN-, Joan Ensenyat, Monxo Clop, la periodista Gina Garcias...).

A "Cultura" jo m'encarregava de les entrevistes amb els intel.lectuals catalans; més de cent entrevistes amb els escriptors més importants del moment. En certa mesura, aquesta important eina cultural posada al servei del nostre recobrament nacional comptà amb un ampli ventall de col·aboradors que anaven des d'un culturalisme moderat al socialisme i al comunisme marxista revolucionari. Però el que ens unia era sobretot una concepció comuna del paper de l'intel·lectual lluny sempre del reaccionarisme feixistoide i de l'escapisme actuals. El compromís de l'intel.lectual amb el seu temps i amb el seu poble era per a nosaltres, com ho havia estat vint anys enrere, quan començàvem a escriure, el nord que guiava els nostres escrits. Res a veure, doncs, amb el cinisme reaccionari d'un Llorenç Villalonga o amb el feixisme militant d'un Joan Estelrich. No és estrany que els menfotistes fessin un alè quan deixaren de sortir aquestes pàgines. Ara, quan ja han passat més de deu anys d'ençà que es publicava aquell suplement cultural, voldria -almanco per a la història- deixar constància del nom dels seus col.laboradors. Aquests intel.lectuals al servei de la Cultura (amb majúscules) eren: Pep Gómez, Miquel Rayó, Antoni Serra, Jaume Llabrés, Palau i Camps, Vicenç Sastre, Josep Rosselló, Miquel López Crespí, Carles Manera, Miquel Ferrà Martorell, Ferran Lupescu, Joan Manresa, Antoni Colomar, Valerià Pujol, Jaume Corbera, Aurora Picornell (ara ja es pot dir, "Aurora Picornell" era un dels meus pseudònims), Pere Caravaca, Cosme Aguiló, Bonet de ses Pipes, Mateu Morro, Manuel Claudi Santos, Lila Thomàs...

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 264-267.

La premsa antifeixista de les Illes

Turmeda | 11 Febrer, 2007 17:47

Aquell dia de setembre de 1976, Gina Garcías, juntament amb alguns dels personatges que acab de citar [Mateu Morro, Antoni Mir, Joan Ensenyat...], tocava el timbre de casa meva en el carrer d’Antoni Marquès de Palma de Mallorca. Aleshores els comunistes de l’OEC treballàvem en plena clandestinitat, perseguitis per les forces repressives, i el motiu d’aquella reunió secreta era mirar d’enllestir una publicació antifranquista que lluitàs a favor de la República i el socialisme. (Miquel López Crespí)

Gina Garcías és una excel·lent professional, una bona periodista que, en aquests darrers anys, s’ha destacat per estar sempre al servei de la veritat, fent costat als sectors progressistes de la nostra societat. En aquestes dècades sempre l’hem pogut veure, com a professional o com a simple ciutadana, en totes les manifestacions a favor de la pau, la defensa del nostre territori, per la llibertat d’expressió, al capdavant de qualsevol reivindicació política o cultural que ajudàs a consolidar el teixit social de les Illes, els sectors progressistes de la societat mallorquina. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica d´un escriptor antifeixista: Gina Garcías i la premsa comunista a les Illes



Gina Garcías

El nomenament de Gina Garcías com a directora i màxima responsable del centre de TVE a les Illes m’ha fet recordar l’inexorable pas del temps. Els anys de la transició i, encara més enrere, els anys seixanta, quan la Brigada Social em detingué tantes vegades per estar lluitant per la llibertat. Gina Garcías és una excel·lent professional, una bona periodista que, en aquests darrers anys, s’ha destacat per estar sempre al servei de la veritat, fent costat als sectors progressistes de la nostra societat. En aquestes dècades sempre l’hem pogut veure, com a professional o com a simple ciutadana, en totes les manifestacions a favor de la pau, la defensa del nostre territori, per la llibertat d’expressió, al capdavant de qualsevol reivindicació política o cultural que ajudàs a consolidar el teixit social de les Illes, els sectors progressistes de la societat mallorquina.


Democràcia Proletària, portaveu dels comunistes de les Illes (OEC), va ser la publicació marxista més important de les Illes en temps de la transició. La revista dels comunistes va ser fundada en el domicili de l'escriptor Miquel López Crespí i ell era un dels màxims responsables de la redacció i de l'edició.

Deia que el seu nomenament m’ha recordat el passat, perquè qui signa aquest article va conèixer Gina Garcías un dia de setembre de 1976. Aleshores era una joveníssima periodista que, procedent de Barcelona, ja era propera als plantejaments de l’esquerra revolucionària del Principat i de l’estat. Em refresc a l’OEC, a les Plataformes d’Estudiants Anticapitalistes on aleshores militaven en Mateu Morro, n’Antoni Mir, en Jaume Obrador, en Francesc Mengod...

Aquell dia de setembre de 1976, Gina Garcías, juntament amb alguns dels personatges que acab de citar , tocava el timbre de casa meva en el carrer d’Antoni Marquès de Palma de Mallorca. Aleshores els comunistes de l’OEC treballàvem en plena clandestinitat, perseguitis per les forces repressives, i el motiu d’aquella reunió secreta era mirar d’enllestir una publicació antifranquista que lluitàs a favor de la República i el socialisme. Fa vint-i-vuit anys, que és quan vaig establir els primers contactes amb Gina Garcías, no eren gaires els professionals de la premsa mallorquina i molt manco els intel·lectuals d’altres professions que demostrassin una clara actitud de lluita antifranquista. Els periodistes, escriptors o professionals compromesos en organitzacions d’esquerra es podien comptar amb els dits de les mans. Per això em va sorprendre agradablement que aquella dona jove, valenta i decidida començàs la carrera periodística amb un ferm compromís personal amb la lluita per la llibertat.

Pel setembre de 1976 jo ja era un “vell lluitador antifranquista” si em comparava amb els joves, Mateu Morro, Antoni Mir, Joan Ensenyat, Gina Garcías, Margalida Chicano que, en aquells moments, iniciaven la militància. Jo portava uns deu o dotze anys de lluita més que ells, ja que havia nascut el 1946. Ells començaven quan jo ja estava ben fitxat pels elements de la reacció illenca. Detingut per primera vegada per la Brigada Social del règim franquista l’any 1962, quan les vagues d’Astúries, recentment l’historiador Joan Mas i Quetglas n’ha parlat en el llibre Els mallorquins de Franco: la Falange i el Movimento Nacional. En la pàgina 142 d’aquests llibre editat per Documenta Balear, Joan Mas: “La Guàrdia Civil va sorprende tres al·lots que sobre una carretera i les parets del torrent de la Riera pintaven consignes de solidaritat envers els vaguistes de la mineria asturiana. Un d’ells era Miquel López Crespí. L’assumpte va arribar fins al Tribunal de Menors. Els amenaçaren de passar un any al reformatori. Mesos més tard, la Guàrdia Civil va detenir Miquel López Crespí novament. Escorcollaren casa seva i hi trobaren publicacions socialistes, literatura russa i un calendari xinès. L’interrogatori va durar nou hores, i a causa dels antecedents policíacs que això va generar, el Govern Civil li va posar traves a l’hora de sortir a l’estranger”.

Ara s’han complit exactament quaranta-dos anys de defensa continuada i sense defallença dels idees de justícia i canvi social pels quals em detingueren per primera vegada un dia de 1962.

Però parlam del dia que vaig conèixer Gina Garcías. En el capítol "L'Organització d'Esquerra Comunista, OEC", pàgina 95 del meu llibre L'antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (El Tall Editorial, 1994) vaig escriure que, per a l'OEC, per als revolucionaris que no acceptàvem la política de consens amb el franquisme reciclat que practicaven PSOE i PCE, ens era necessari una publicació, perquè la premsa oficial no deia quasi res -i a vegades ho tergiversava tot- de les nostres activitats. Aquesta publicació va ser Democràcia Proletària. La primera reunió de la comissió encarregada de muntar-la va tenir lloc, com ja he dit, en el mes de setembre de 1976. La periodista Gina Garcías, en Mateu Morro, en Josep Capó, n'Antoni Mir i alguns altres companys -seguint les directrius del nostre Comitè de Direcció- enllestírem i encarregàrem els primers articles.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (3-VIII-04)

Llibres de la guerra civil

Turmeda | 10 Febrer, 2007 14:32

Personalment, i fidel a l'autèntica tradició catalana, la de celebrar derrotes, decideixo declarar aquest 2007 l’any de la revolució. Per què? Per matemàtiques. Perquè el mes de maig farà setanta anys dels fets de Maig del 1937, quan el consens polític republicà-comunista (el d’aleshores, és clar), va acabar la revolució anarcosindicalista. Santa Innocència! Potser sí. Però l'explosió revolucionària no va ser un caprici del moment, ni una excusa per a robar i matar capellans, sinó un procés polític, que venia del segle XIX, de lluita i reivindicació dels drets dels sectors obrers més precaris contra l’explotació, marginació i misèria a què els havia condemnats la burgesia, sempre abonada obscenament per l’església i pels poders fàctics. El període que va del 18 de juliol del 36 al maig del 37, i els seus antecedents, és encara molt desconegut, fora dels àmbits acadèmics i historiogràfics. A Catalunya i a l’Aragó es va viure una experiència revolucionària nova, imaginativa i plena d’errors, això sí, perquè es feia fent-se, sense planificació prèvia, ni seguint les premisses de cap partit. Fins i tot podríem dir que els fets van ultrapassar les estratègies d’alguns sectors de la cúpula de la CNT-FAI, que també van contribuir a ofegar l’energia revolucionària.


per Xavier Montanyà.


L’any de la revolució



El dirigent del POUM Andreu Nin assassinat pels sicaris estalinistes del PCE-PSUC en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona.

L’any 2007, la Generalitat destina 1,3 milions a commemorar la transició. Per què? Per matemàtiques. Perquè se celebra el trentè aniversari de les primeres eleccions democràtiques. I olé. L’esquerreta-i-els-verds dedicaran l’any a repartir calers per commemorar allò que cada any, des d'en fa trenta, es commemora apassionadament: la Santa Transició Intocable, la Reina Mare, la deessa dels límits de la realitat passada, present i futura, la bombolla vital que ens nodreix, el líquid amniòtic del fetus consensuat, el mur que ens aïlla de pecats i temptacions crítiques. La tanca del convent. El relat. Imagino que un equip de TV3 rebrà subvenció per 'investigar en profunditat' el Canet Roc, o elaborar un macrodocumental en 3-D sobre l’Onze de Setembre del 77 que es pugui vendre a tot el món, i situï, per fi, la indústria audiovisual catalana on li pertoca, a Hollywood, fita que no s’ha pogut assolir amb 'Salvador'.


Militants del POUM en temps de la guerra civil setmanes abans de ser assassinats pels botxins del PCE-PSUC, organitzacions dirigides per la Pasionaria i Pere Ardiaca. El PCE i el PSUC lluitaven activament contra els anarquistes de la CNT, els socialistes que volien la Revolució Socialista i els comunistes del POUM.

Personalment, i fidel a l'autèntica tradició catalana, la de celebrar derrotes, decideixo declarar aquest 2007 l’any de la revolució. Per què? Per matemàtiques. Perquè el mes de maig farà setanta anys dels fets de Maig del 1937, quan el consens polític republicà-comunista (el d’aleshores, és clar), va acabar la revolució anarcosindicalista. Santa Innocència! Potser sí. Però l'explosió revolucionària no va ser un caprici del moment, ni una excusa per a robar i matar capellans, sinó un procés polític, que venia del segle XIX, de lluita i reivindicació dels drets dels sectors obrers més precaris contra l’explotació, marginació i misèria a què els havia condemnats la burgesia, sempre abonada obscenament per l’església i pels poders fàctics. El període que va del 18 de juliol del 36 al maig del 37, i els seus antecedents, és encara molt desconegut, fora dels àmbits acadèmics i historiogràfics. A Catalunya i a l’Aragó es va viure una experiència revolucionària nova, imaginativa i plena d’errors, això sí, perquè es feia fent-se, sense planificació prèvia, ni seguint les premisses de cap partit. Fins i tot podríem dir que els fets van ultrapassar les estratègies d’alguns sectors de la cúpula de la CNT-FAI, que també van contribuir a ofegar l’energia revolucionària.


Cartell del POUM, l'organització marxista que, juntament amb la central anarquista CNT van ser perseguides pels sicaris del PCE-PSUC.

Ens cal conèixer la realitat social de la Barcelona i la Catalunya del primer terç del segle per entendre aquella revolució, en la base de la qual hi havia reivindicacions clau de lluita política que no han perdut ni mai perdran vigència. Si estem d’acord que algunes de les claus del present estan en el passat, és vital de conèixer a fons aquella revolució. Prou desconeguda i farcida de tòpics i desqualificacions hàbilment i rutinàriament elaborades, des de fa setanta anys, pel discurs historiogràfic majoritari. Un dels seus valors és que va atraure molts dels millors intel·lectuals d’esquerres i revolucionaris del moment: com George Orwell, Emma Goldman, Michael i Margaret Michaelis, Carl Einstein o Camilo Berneri, entre alguns altres. I que encara avui és objecte d’anàlisi i reivindicació per gent com Noam Chomsky. A més, conèixer aquell context és entendre la literatura, l’art, l’arquitectura i les experiències d’avantguarda artística i contracultural d’aquells anys, indestriables de l’aire de revolta que es respirava en la lluita contra la realitat imposada.

Vull recomanar tres llibres excel·lents per començar l’any de la revolució. 'La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto 1898-1937', de Chris Ealham, prologat per Paul Preston, publicat per Alianza Editorial. Un estudi rigorós i lluminós sobre aquells anys, vist amb intel·ligent perspectiva, que aporta punts de reflexió innovadors i dades poc valorades. Per l’autor, després del 18 de juliol es produeix 'el major festival revolucionari de la història contemporània europea'. Llegint el llibre i coneixent la misèria i les lluites socials des del 1898, i la immoralitat repressora burgesa, és un esclat lògic, necessari, desitjat, de justícia social. L’autor el compara, en tant que fenomen d’insurrecció urbana als barris de Barcelona amb la intifada dels palestins dels camps de refugiats. Ealham no dubta a subratllar el racisme i el menyspreu pels obrers murcians que destil·len els reportatges de Carles Sentís, el qual, en coincidència amb alguns sectors de l’ERC de l’època, tenia una visió de superioritat colonialista sobre els immigrants. Segons l’excels Carcanada Erecta, lloat mestre de periodistes, els murcians eren moralment inferiors i venien a 'robar el pa dels nostres nens catalans'. Us sóna la cantarella?

El segon és 'Barcelona, mayo 1937. Testimonios desde las barricadas' de C. Garcia, H. Piotrowski i Sergi Rosés, publicat per Alikornio ediciones, un recull de textos inèdits a Espanya de militants revolucionaris estrangers que van participar en els Fets de Maig. Imprescindible per a descobrir l’immens interès que el procés va generar a tot arreu del món, i per a saber els noms de molts estrangers que tan generosament van lluitar a les barricades catalanes. I 'L’objectivitat i el pensament liberal. Els intel·lectuals d’esquerres davant la guerra del Vietnam i la Guerra Civil espanyola' de Noam Chomsky, publicat per Empúries, en què es rescata un text de l’autor censurat pel franquisme, crític amb el relat de Gabriel Jackson, i molt útil per a posar en dubte uns quants aspectes del consens historiogràfic majoritari, consens sobre aquells fets i sobre determinats valors polítics i socials que són la base de la nostra Verge Immaculada Transició, que enguany, germans en Crist, commemorem. Poseu-vos dempeus!... 'Se sienten, coño!'

DIJOUS, 11/01/2007 - 01:22h

Vilaweb

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb