Turmeda | 10 Setembre, 2007 11:15 |
L'hegemonia cultural, política i econòmica damunt les classes populars s'exerceix, com deia Gramsci en els seus Quaderns de la presó, no solament amb la simple coacció legal, econòmica o militar, com s'esdevé encara en moltes societats del Tercer Món, sinó, més que res, mitjançant el paper exercit pels intel·lectuals orgànics de les classes dominants, al servei de les quals estan, evidentment, molts dels treballadors de la cultura (periodistes, escriptors, professors...) que, per a poder subsistir, han de treballar per a les empreses privades (col·legis, diaris, ràdio, televisions...). (Miquel López Crespí)
El periodisme d´opinió a les Illes i la lluita per la llibertat
Escriure articles d'actualitat política, criticar, malgrat sigui d'una forma moderada i ben mesurada les accions (o omissions) de qui té el poder, no és tasca gaire fàcil. Tothom que tengui un mínim d'experiència en el món periodístic sap el que li pot costar, personalment i professionalment, una opinió agosarada, una crítica suau i ponderada a qui té la paella pel mànec (és a dir, per a entendre'ns: qui disposa del poder polític i econòmic).
Si abans era el franquisme el que impedia el normal exercici de la llibertat d'expressió, ara, finits els aspectes més sagnants de la brutal dictadura, són aquests poders "difusos" els que, des de l'ombra, des de la invisibilitat de determinats despatxos, els que vigilen, "democràticament", és clar!, perquè el que es diu i escriu estigui dins l'odre del consens amb els poders autèntics de la societat. Pobre d'aquell desgraciat periodista o publicista que, emportat per la creença que vivim en llibertat, escrigui alguna cosa que desagradi a qui comanda de debò! Una trucada al director d'aquell mitjà informatiu per part de qui paga la publicitat institucional o comercial bastarà per fer desaparèixer per a sempre més aquell illús de les pàgines dels diaris d'aquella ciutat!
L'hegemonia cultural, política i econòmica damunt les classes populars s'exerceix, com deia Gramsci en els seus Quaderns de la presó, no solament amb la simple coacció legal, econòmica o militar, com s'esdevé encara en moltes societats del Tercer Món, sinó, més que res, mitjançant el paper exercit pels intel·lectuals orgànics de les classes dominants, al servei de les quals estan, evidentment, molts dels treballadors de la cultura (periodistes, escriptors, professors...) que, per a poder subsistir, han de treballar per a les empreses privades (col·legis, diaris, ràdio, televisions...).
Aquesta és la pura i dura realitat. Posteriorment, aquells esperits independents que, seguint l'exemple de Gabriel Alomar o Joan Fuster, volem opinar amb llibertat de criteri, ens trobam amb les acostumades campanyes de qui comanda per a fer-nos callar. És el pa nostre de cada dia. Vivim a una terra on les més diverses màfies (polítiques, econòmiques, culturals...) proven en tot moment de barrar el pas al dissident, al creador d'esperit independent, a tot aquell que no combrega amb rodes de molí. I, no us penseu: en un recent passat les coses no eren gaire diferents. Basta pensar en la marginació i nombroses campanyes de desprestigi per part de la dreta reaccionària que patí Gabriel Alomar, el pare del nacionalisme socialista català, fundador d'Unió Socialista de Catalunya... O en l'execució, en temps de la guerra, d'Emili Darder.
El darrer batle republicà de Palma, el metge Emili Darder, militant d'Esquerra Republicana i que tant havia fet per afavorir el benestar de les classes populars mallorquines, il·lustra a la perfecció el destí que determinats sectors reaccionaris desitgen a qui es dedica a la política, no per encalentir cadires o cobrar substanciosos sous, sinó com a acte de servei al seu poble. L'execució d'Emili Darder en el cementiri de Palma aquell fatídic 24 de febrer de 1937, malalt, sense poder aguantar-se dret, és un exemple paradigmàtic del destí que sovint s'ha ordit contra a aquell que, a la nostra terra, és progressista o d'idees avançades.
Qui signa aquest article, ja ho sabeu, militant de l'esquerra antifranquista d'ençà començaments dels anys seixanta, amb més de quaranta detencions per part de la Brigada Social del règim feixista, ja fa molts d'anys que és ben conscient d'aquesta situació. La marginació que patiren grans artistes com Miquel Àngel Colomar, el pintor Antoni Gelabert, el poeta Josep M. Llompart o el mateix Francesc de B. Moll per part de la societat sorgida del triomf del feixisme en la guerra civil, em va fer copsar, de ben jovenet, la realitat de determinada misèria cultural fomentada des del poder.
D'aquesta trista situació per a l'intel·lectual nostrat hem parlat des de fa molt temps els nostres primers escrits en la premsa escrita de les Illes, en aquelles col·laboracions inicials als anys seixanta i setanta en el Diario de Mallorca, Última Hora, la revista Cort... I en la revista del PSM, Mallorca Socialista, quan amb Damià Pons i el poeta Joan Perelló formava part del redacció! O en la posterior represa en els anys vuitanta portant la secció d'entrevistes amb escriptors i intel·lectuals dels Països Catalans a la revista de l'Obra Cultural Balear (El Mirall) o en la secció "Cultura" del diari Última Hora. Tot plegat una experiència periodística de més de quaranta anys que, amb totes les seves contradiccions, m'ensenyà una infinitat de coses que, d'una manera o una altra, han servit igualment per a ampliar la meva visió del món, per copsar a la perfecció el que s'amaga rere el món aparentment brillant del periodisme illenc.
Turmeda | 07 Setembre, 2007 18:07 |
1994: Les agressions contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes
"El pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: 'Puñetazo en región cervical tras ser agredido'. I un poc més avall, el document de l'hospital Son Dureta, concreta: 'Conmoción cervical'".
"En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes)". (Miquel López Crespí)
A les tretze hores i deu minuts del dia vint-i-set d'octubre de 1994, qui signa aquest article va haver de ser ingressat en la secció de traumatologia de l'Hospital de Son Dureta. Segons consta en l'informe oficial del Servei d'Urgències (apartat "Anamnesi i exploració"), el pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: "Puñetazo en región cervical tras ser agredido". I un poc més avall concreta: "Conmoción cervical". Una mica més avall es recomana un tractament (amb els corresponents medicaments) en vista a la meva recuperació. Sortosament vuit dies després ja estava novament enmig del carrer, escrivint com de costum. Havia estat una agressió física directa per part dels sectors més rancis i dogmàtics de l'estalinisme illenc, sulfurats a conseqüència de la publicació d'una petita part de les meves memòries. L'agressor havia estat un tal Sotero Ortíz, conegut militant estalinista. Tot havia començat una mica abans. Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols d'aquestes memòries -a petició del meu bon amic Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hauria pensat que s'armàs tal enrenou (i menys encara que m'agredissin físicament anant tranquillament pel carrer!). Potser imaginava que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas. Però no hauria suposat mai que els atacs venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors procedents de l'estalinisme, que en els darrers anys de la dictadura s'especialitzaren en els pactes amb els hereus del franquisme.
Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida.
El primer pamflet contra les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra dels màxims responsables d'una ben concreta política antipopular (Pep Vílchez, que defensava els famosos Pactes de la Moncloa, per exemple). Aquesta inicial brutor contra els partits i militants de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Aquest pamflet calumniós contra l'esquerra va ser publicat a un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí un estudiós despistat. Un jovençà que no va viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es va pensar saber-ho tot; estudiós que, pensant que fa història "objectiva", el que basteix realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que es publicaren l'any 1994 ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquest grapat de dogmàtics quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries.
Però el trist de tota aquesta història no varen ser els insults dels sectaris, les mentides i brutors de tota mena que patírem els antifeixistes. El més trist va ser constatar la misèria moral de tota aquesta mena de gent. Hi ha una petita crònica publicada a la revista d'esquerres de Barcelona La Aurora, portaveu del POR, que descriu aquesta bestial "caça de bruixes" de les restes esclerotitzades de l'estalinisme illenc. Deia la crònica sota el títol "Hazañas del estalinismo en Mallorca: agredido el escritor López Crespí": "El escritor mallorquín Miquel López Crespí fue agredido por la espalda, de día y en plena calle. Miquel López Crespí, que tiene una voluminosa y muy premiada obra literaria, sacudió recientemente la vida política mallorquina con un libro de reflexiones sobre la oposición antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (El Tall, Ciutat de Mallorca. 1994).
'El revuelo se armó en la órbita de los antiguos dirigentes del PCE y actuales propulsores de Izquierda Unida. El libro de López Crespí se limitaba a reivindicar a la extrema izquierda revolucionaria en la lucha contra el franquismo y a demostrar que muchos de los que ahora viven de las rentas de aquella dura etapa, tampoco cargaron entonces con el peso de la lucha y en cambio hicieron mucho daño a la causa de los trabajadores en la época de la llamada 'transición'".
En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes).
Na Marisa Gallardo, la directora de Baleares (i antiga militant trosquista illenca), ho deixava ben escrit en un article publicat a Baleares el 25 de març del 1994 (pàg. 41) quan deia: "Los pactos de la Moncloa diseñaron en España un modelo de transición por el que sellaba la 'reconciliación' nacional. Fruto de aquellos pactos nadie pidió cuentas de su gestión política a todos aquellos que con tanto entusiasmo como dedicación habían colaborado con la dictadura: el pasado quedaba enterrado. Y, poco a poco, por esa tendencia anteriormente descrita, se fue maquillando al muerto de tal manera que, a veces, se llega a dar la sensación de que, sobre todo en el tardofranquismo, todo el mundo en España era demócrata, todos luchaban por la libertad, todos menos Franco, naturalmente, y unos pocos más".
I més endavant afegeix: "López Crespí dirige su mirada hacia ese pasado, y es la suya una memoria distinta, una memoria que rescata la lucha de aquellos hombres y mujeres de Mallorca que se enfrentaron a la dictadura y que lo hicieron desde posiciones abiertamente opuestas a las de la socialdemocracia o el estalinismo. Esas gentes que, herederas de una cultura de izquierdas, denunciaron el papel que jugaban los partidos socialdemócratas en la Europa Occidental y el de las capas burocráticas en los países del Este... Rescatar del olvido esa historia, esa 'otra historia', tejida de enfrentamientos, de miedo, de agrias disputas ideológicas y de esperanzas, es sin duda el mayor mérito de la obra de López Crespí.
Turmeda | 06 Setembre, 2007 16:16 |
...seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurisma poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom. Naturalment, aquesta és tan sols una llista mínima, escadussera i provisional, escrita només per a suggerir el sentit de les influències culturals dels qui érem joves a finals dels anys seixanta i principis del setanta. (Miquel López Crespí)
L’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) i les traduccions
Temps enrere escrivia: “Talment fer un llarg viatge a la recerca d'una civilització perduda! Trobar novament els poemes, els sentiments que et bategaren fa trenta anys o més! Tot plegat, pura arqueologia sentimental, però també una possibilitat de concretar alguns dels aspectes que m'han impulsat a escriure poesia, a viure la literatura en el sentit més estimat dels modernistes, en la línia marcada per Maragall quan demanava una escriptura de la ‘paraula viva’ lluny de la falsa retòrica dels exquisits”. Aquestes eren les paraules amb què, a sol·licitud de l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover començava la introducció de la meva Antologia (1972-2002), apareguda el 2003 a la col·lecció El Turó. Ara, cinc anys després, podria tornar començar unes notes referents a El mecanismo del tiempo amb la mateixa recomanació, perquè quan l’escriptor Gabriel Janer Manila i l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) em demanaren que començàs a preparar aquesta nova antologia el que vaig fer va ser continuar la feina començada l´any 2000 amb Antologia (1972-2002).
La diferència era que ara tenia més pàgines a la meva disposició i, per tant, podia donar una visió una mica més àmplia del que ha estat la meva feina poètica de mitjans dels anys seixanta fins al present. I també em permetria, i això sí que ho considerava prou important per a anar deixant material informatiu per als futurs estudiosos del fet literari a les Illes, situar a l´inici de la selecció de cada poemari les dates de redacció i de publicació. Un fet a tenir en compte, perquè sovint, i s’esdevé en molts d’escriptors, la data de publicació d´un poemari no correspon amb l’any o anys en què foren escrits els poemes. L’encàrrec de l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) em permetria deixar solucionat aquest petit problema ja per sempre.
Per fer més entenedor el que vull dir basta explicar que, per exemple, el poemari Foc i fum, que guanyà el Premi de Poesia Marià Manent de l’any 1983 i que va ser publicat per l’Editorial Oikos-Tau de Barcelona el mateix any, és compost per poemes escrits entre els anys 1970 i 1977.
El cas del poemari Cercle clos, que guanyà el Premi de Literatura de l’Ateneu de Maó l’any 2001 i que publicà l’Institut Menorquí d’Estudis en la prestigiosa col·lecció de poesia Xibau, és un cas semblant. El poemari, escrit en la mateixa època que Foc i fum no va ser publicat fins... el 2002! És a dir, quasi trenta anys després. L’antologia publicada per Calambur Editorial en la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares, la selecció i traducció d’alguns dels meus poemes en el llibre titulat El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) m´ha permès solucionar aquest petit problema que, com deia, aclareix dades de la creació dels meus poemaris que d´una altra manera quedarien en l’obscuritat. Per posar-ne un exemple: el lector que ara llegís Cercle clos (2002) podria arribar a la conclusió que el meu treball no ha evolucionat d’ençà començaments dels vuitanta, quan va sortir Foc i fum a Oikos Tau.
La publicació de El mecanisme del temps (El mecanismo del tiempo) m’ha fet recordar igualment alguns fets i esdeveniments relacionats amb aquests darrers trenta anys de dedicació a la poesia. En el llibre, una antologia de poemes de dinou poemaris escrits des del 1970 fins al 2005, es pot trobar, de forma resumida, el resultat d´una pràctica poètica que comença a mitjans dels anys seixanta, quan Josep M. Llompart, després de llegir els nostres primers treballs, ens encoratja, com a tants d’altres escriptors mallorquins, a continuar conreant les lletres. Quaranta-dos anys després dels primers contactes amb Josep M. Llompart podem copsar, malgrat les crítiques que en aquest sentit va tenir en vida i continua patint de mort, com bona part de la literatura contemporània de les Illes i bona part de la del Principat i País Valencià es va anar bastint lentament gràcies a la seva feina d´animar, aconsellar i formar els joves d’aquella època. Moltes de les lectures de formació de mitjans dels anys seixanta són fetes pels seus amables suggeriments.
I quines són, de forma resumida, aquestes influències poètiques? Jo crec, i ho he dit més d´una vegada, i qui ha llegit algun dels meus poemaris ho sap perfectament, que en aquests trenta tants d’anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurisma poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom. Naturalment, aquesta és tan sols una llista mínima, escadussera i provisional, escrita només per a suggerir el sentit de les influències culturals dels qui érem joves a finals dels anys seixanta i principis del setanta. Les referències de la poesia insular que tenim a començaments dels anys seixanta són, segurament, les que trobam en la selecció d’autors nostrats feta per Manuel Sanchis Guarner: Els poetes insulars de postguerra (1951).
Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero .
Llorenç Villalonga, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Carme Riera, Miquel Àngel Riera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Oliver, Carme Riera...
Llista de traduccions d´escriptors de les Illes que es presentaran a la Fira de Frankfurt
Traduccions fetes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i de l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB)
A la Fira del Llibre de Frankfurt es presentaran obres de: Carme Riera, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Llorenç Villalonga, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Maria Antònia Oliver, Maria de la Pau Janer, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Gabriel Florit, Ponç Pons, Tomeu Fiol, Maria Antònia Salvà, Damià Huguet, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Mas Ferrà...
Alemany
L´avinguda de la fosca, d´Antoni Serra; Les llunes i els calàpets, d´Antoni Vidal Ferrando; Terra seca, d´Antònia Vicens; Difunts sota els ametllers en flor, de Baltasar Porcel; Els jardins incendiats, de Gabriel Janer Manila; Un cor massa madur, de Guillem Frontera; Joana E. de Maria Antònia Oliver; Orient, Occident, de Maria de la Pau Janer; Fins el cel, de Pau Faner; La ciutat dels espies indefensos, de Rosa Maria Planas.
Castellà
Poesia:
Història personal. Calambur, 2005. Jaume Pomar; El jardín de las delicias. Calambur, 2005. Antoni Vidal Ferrando; Barlovento. Calambur, 2006. Gabriel Florit; Llamas escritas, Calambur, 2006. Ponç Pons; El mecanismo del tiempo. Calambur, 2007. Miquel López Crespí; Todo es fragmento, nada es enteramente. Calambur, 2007. Tomeu Fiol; Poemas. Calambur, 2007. Maria Antònia Salvà; Antología. Damià Huguet; Los perfiles de la Odisea. (Antología de la poesía joven en las Islas Baleares). Autors: Margalida Pons, Josep Lluís Aguiló, Gabriel de la S.T. Sampol, Miquel Bezares, Àlex Volney, Albert Herranz Hammer, Antònia Arbona, Òscar Aguilera i Mestre, Pere Joan Martorell, Sebastià Alzamora, Manel Marí, Pere Suau Palou, Andreu Gomila, Antoni Ribas Tur, Pere Antoni Pons, Sebastià Sansó.
Narrativa:
Las lunas y los sapos. Calambur, 2007. Antoni Vidal Ferrando; 39º a la sombra. Calambur, 2007. Antònia Vicens; Los días inmortales. Baltasar Porcel; La avenida de las sombras. Antoni Serra; Viejo corazón. Guillem Frontera; Un día u otro acabaré de legionario. Jaume Pomar; El canto del vuelo Z-506. Miquel Ferrà Martorell; La rosa de invierno. Miquel Mas Ferrà; Arena en los zapatos. Joan Pons; Antología de cuentos de las Islas Baleares. Diversos autores; Bearn o la sala de las muñecas. Llorenç Villalonga.
Francès:
Carrer Argenteria. Antoni Serra; La vida, tan obscura. Gabriel Janer Manila.
Romanès:
Illa Flaubert. Miquel Àngel Riera; Cavalls cap a la fosca. Baltasar Porcel.
Italià:
Paradís d´orquídies. Gabriel Janer Manila; El cor del senglar. Baltasar Porcel; Una primavera per a Domenico Guarini. Carme Riera.
Participaran en les activitats de la Fira del Llibre del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.
Turmeda | 06 Setembre, 2007 11:41 |
Assessors: assessors de tot. Assessors d’imatge; de relacions amb els mitjans de comunicació; de promoció interior i exterior; d’agricultura; de literatura, escultura, pintura i confitura; de tecnologia; de creences i religions; d’història; de sanitat i benestar; de teatre, un a cada família; de relacions internes (els moixos anarquistes del Puig de Sant Pere, els dirigents d’AFEDECO i de la CAEB); de relacions externes (presència de Madò Coloma a Frankfurt, el cul escrit en castellà dels futbolistes del Mallorca, Jorge Lorenzo). Coneguts, amics i parents, un fotimer, encara que sigui públic i notori que més d’un va a la feina de puput. Consells de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera: un patriograma calcat al del Govern. Ajuntament de Palma: els consellers són regidors, però la filosofia és idèntica. Ajuntament de Calvià: la revolució del concepte de poder (Assessors, assessors, assessors! Assessors amb anells Swaroski i Chanel del més car. Pròxim fitxatge: Paris Hilton). Uf...! Punt i a part. Prou! Ja n’hi ha prou. Respireu profundament. Amb una mica de sort, tothom col·locat. I Déu? A aplegar ametlles. Algú les ha d’aplegar. (Llorenç Capellà)
Patriograma
Respireu a fons per poder llegir d’una tirada: President del Govern, Consellers de Presidència; d’Economia, Hisenda i Innovació; de Turisme; de Mobilitat i Ordenació del Territori; d’Educació i Cultura; de Salut i Consum; de Medi Ambient; d’Afers Socials, Promoció i Immigració; d’Habitatge i Obres Públiques; de Treball i Formació; de Comerç, Indústria i Energia; d’Agricultura i Pesca; d’Esports i Joventut; d’Interior. Uf...! Feu-me cas. Atenció: Aspireu, expireu. Aspireu, expireu... Continuem. Directors Generals d’açò i d’allò. Presidència, onze direccions generals. Economia, set. Turisme, dues. Mobilitat, tres. Educació, vuit. Salut, cinc. Medi Ambient, cinc. Afers socials, quatre. Habitatge, dues. Treball, cinc. Comerç, cinc. Agricultura, tres. Esports, dues. Interior, tres. Vius! Nova tanda d’exercicis respiratoris i endavant. Secretaries generals? Una per conselleria. És a dir, setze. I a més a més, entitats, consorcis, escoles, fundacions, instituts, la qual cosa comporta nous presidents, vicepresidents, directors, secretaris, responsables (de departament, de programes, d’iniciatives, de protocol, etcètera, etcètera, etcètera), caps de premsa, gabinets de premsa, gabinets de protocol i xofers, infinitat de xofers. Els governs, com més minúsculs, més xofers. Fixeu-vos en Santo Domingo, Costa Rica, etcètera. Ara: exercicis respiratoris i un tassó d’aigua. Si algú pateix del cor o no té experiència de resar el rosari, que no continuï. Els altres, prosseguim. Assessors: assessors de tot. Assessors d’imatge; de relacions amb els mitjans de comunicació; de promoció interior i exterior; d’agricultura; de literatura, escultura, pintura i confitura; de tecnologia; de creences i religions; d’història; de sanitat i benestar; de teatre, un a cada família; de relacions internes (els moixos anarquistes del Puig de Sant Pere, els dirigents d’AFEDECO i de la CAEB); de relacions externes (presència de Madò Coloma a Frankfurt, el cul escrit en castellà dels futbolistes del Mallorca, Jorge Lorenzo). Coneguts, amics i parents, un fotimer, encara que sigui públic i notori que més d’un va a la feina de puput. Consells de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera: un patriograma calcat al del Govern. Ajuntament de Palma: els consellers són regidors, però la filosofia és idèntica. Ajuntament de Calvià: la revolució del concepte de poder (Assessors, assessors, assessors! Assessors amb anells Swaroski i Chanel del més car. Pròxim fitxatge: Paris Hilton). Uf...! Punt i a part. Prou! Ja n’hi ha prou. Respireu profundament. Amb una mica de sort, tothom col·locat. I Déu? A aplegar ametlles. Algú les ha d’aplegar.
Diari de Balears (6-IX-07)
Turmeda | 05 Setembre, 2007 19:53 |
Els pactes de l'estiu de 1999 quant al repartiment de quotes de poder entre els diversos partits de l'actual Govern Balear deixaren en la cuneta un històric del nacionalisme mallorquí. Em referesc precisament a l'amic Sebastià Serra, el conegut historiador i polític, que sempre ha estat a l'avantguarda de les reivindicacions nacionals i socials del poble mallorquí. Vist amb perspectiva, ara que ja ha passat més d'un any, pens que no es va fer justícia amb un dels homes vàlids que ha tengut l'esquerra mallorquina. Haver aconseguit aparcar-lo, allunyar-lo definitivament de la possibilitat de representar les Illes en el Senat, va ser, ja ho he dit, una evident injustícia històrica. (Miquel López Crespí)
El periodisme d´opinió a les Illes: 100 articles en defensa del nacionalisme d´esquerra
Memòria històrica del primer Pacte de Progrés (1999-2003): la marginació de Sebastià Serra
D'ençà fa temps són abundosos els rumors que parlen d'una retirada de la política activa de Sebastià Serra. Jo mateix l'he sentit parlar d'aquesta qüestió en un recent programa televisiu on deia volia tenir més temps per a dedicar-se a la seva professió, a la família. Els pactes de l'estiu de 1999 quant al repartiment de quotes de poder entre els diversos partits de l'actual Govern Balear deixaren en la cuneta un històric del nacionalisme mallorquí. Em referesc precisament a l'amic Sebastià Serra, el conegut historiador i polític, que sempre ha estat a l'avantguarda de les reivindicacions nacionals i socials del poble mallorquí. Vist amb perspectiva, ara que ja ha passat més d'un any, pens que no es va fer justícia amb un dels homes vàlids que ha tengut l'esquerra mallorquina. Haver aconseguit aparcar-lo, allunyar-lo definitivament de la possibilitat de representar les Illes en el Senat, va ser, ja ho he dit, una evident injustícia històrica. Les males llengües varen dir en aquell moment que la marginació de Sebastià Serra era el pagament que l'esquerra oficial (la que ho abandonà tot en temps de la transició: república, autodeterminació, Països Catalans...) donava a l'actitud sempre honesta del polític nacionalista. Recordem que els darrers vint-i-cinc anys de la seva existència el PSM sempre havia estat combatut a mort pels partits "germans" (ens referim, evidentment, al PCE i al PSOE). Potser sí que tenen raó aquestes males llengües, ja que la decisió que prengueren en el seu moment els responsables del repartiment de càrrecs és almanco estranya. Per què castigar així un home com Sebastià Serra? Qui tenia -o té!- interès a anar fent passes en vistes a la seva retirada definitiva de la política illenca?
Vaig conèixer Sebastià Serra en els anys finals de la dictadura i puc donar fer de la seva implicació total en la causa de la llibertat. El final del règim s'acostava de forma irreversible. En Sebastià s'havia llicenciat en història a la Universitat de Navarra (1972); des del 1976 seria professor d'història contemporània a la universitat. Eren anys de clandestinitat, d'organitzar trobades culturals, conferències clandestines i semiclandestines que sovint acabaven en detencions per part de la policia política franquista. Aleshores en Sebastià Serra militava en el carrillisme illenc (PCE), mentre jo ho feia a les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants (una organització molt propera als plantejaments de l'OEC).
El primer de maig del 75 havia de ser sonat (quant a la lluita per la llibertat). A part de les pintades acostumades, aquell any s'ordí una acció especial al Monestir de Lluc. Va ser precisament la nit anterior en aquest primer de maig que vaig coincidir amb Sebastià Serra. Un dels contactes de seguretat -per a saber que no hi havia detencions- era veure'ns a determinades hores a la gasolinera de la carretera de Valldemossa, prop de Magisteri. Allà vaig trobar en Sebastià Serra, posant benzina i amb cara de preocupació, vigilant la feina. Eren ben pocs aleshores (no hi havia nòmines estatals a repartir!) els intellectuals que es jugaven carrera i benestar personal per lluitar per la llibertat del nostre poble.
Embarcats en aquella frenètica activitat -quasi diària-, a l'endemà també em vaig apuntar a una moguda que diverses organitzacions tenien muntada a Lluc aprofitant unes ballades de l'aplec de sardanistes de la "Casa Regional Catalana".
Quan arribàrem al Monestir ja hi havia "sarau". Gernació de companyes i companys amb actitud combativa portaven banderes de les quatre barres (les roges amb la falç i el martell estaven preparades per a ser enlairades d'un moment a l'altre). Arreu hom podia distingir tipus sospitosos; alguns membres de la Social que coneixíem molt bé. L'ambient s'anà encalentint i, de sobte, començaren amb força els crits demanant "Llibertat, amnistia, estatut d'autonomia!". La policia es començà a posar nerviosa. Llavors, els crits augmentaren d'intensitat. M'hi vaig afegir. Just en aquest moment començaren les corregudes i els cops. Vaig veure com la Guàrdia Civil detenia en Biel Bassa, el fill de na Francesca Bosch, i més endavant en Baltasar Darder. De cop i volta, en Sebastià Serra, perseguit per un membre de la Social, em va passar corrent per davant. L'anaven a agafar (al final l'agafaren), però, instintivament, en un reflex inconscient, en veure com perseguien un company, vaig provar de barrar el pas al policia que l'empaitava. El policia es girà i m'agafà. Record que ens pujaren a cops al primer pis d'una casa de la plaça, on ja hi havia els altres detinguts amb prohibició expressa de xerrar. Però aquesta és ja una altra història. El motiu de l'article era la reflexió quant a la injusta marginació que ha sofert un dels homes més honrats de la transició política, del nacionalisme.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (24-XI-2000)
Turmeda | 05 Setembre, 2007 06:39 |
Amb motiu dels 300 anys de l’inici de l’ocupació borbònica dels Països Catalans del sud de l'Albera i dels 348 anys d’ocupació francesa a la Catalunya Nord, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) organitza el proper dissabte 8 de setembre un acte-debat sota el lema Més de 300 anys d’ocupació francesa i espanyola. Ja n’hi ha prou! Ara, Independència.
L’MDT reuneix Serra, López Crespí, Castellanos i Infante en un acte-debat a Girona
Els ponents analitzaran, a partir de la seva realitat, la situació actual, les causes i perspectives d’alliberament dels Països Catalans
Amb motiu dels 300 anys de l’inici de l’ocupació borbònica dels Països Catalans del sud de l'Albera i dels 348 anys d’ocupació francesa a la Catalunya Nord, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) organitza el proper dissabte 8 de setembre un acte-debat sota el lema Més de 300 anys d’ocupació francesa i espanyola. Ja n’hi ha prou! Ara, Independència.
En el debat, que tindrà lloc a les 7 del vespre a la Casa de Cultura de Girona i que s’emmarca dins dels actes de commemoració de la Diada d’enguany, hi intervindran:
Josep de Calassanç Serra (Perpinyà). Independentista català. Actiu activista cultural de la Catalunya Nord. Membre de Ràdio Arrels, emissora que emet únicament en català i que treballa per la recuperació lingüística, cultural i nacional de Catalunya Nord. És també membre del Casal Jaume I de Perpinyà.
Miquel Lòpez Crespí (Mallorca). Escriptor i col·laborador en diversos diaris i revistes de les Illes. Actiu militant antifranquista. Dirigent de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC) a les Illes i del PSM als anys setanta. Membre de l'AELC i de l'Obra Cultural Balear (OCB). En la seva ponència, parlarà sobre el que ha representat per a l’independentisme i la classe treballadora tant les renúncies nacionals i polítiques en la transició com la restauració monàrquica.
Carles Castellanos (Barcelona). Militant de l’MDT. És professor de l’Escola Universitària de Traducció i Interpretació (EUTI) de la UAB. Ha publicat diversos treballs de contingut tant sociopolític com sociolingüístic i lexicogràfic. És membre del Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació (FOCDA) i del Col·lectiu d’Opinió Mata de Jonc. És impulsor, a més, d’iniciatives com el Centre de Recerca i Documentació Pau Vila i el 3r Congrés de Cultura Catalana.
Toni Infante (València). Militant de l’MDT. Reconegut sindicalista del País Valencià. Membre de Coordinadora Sindical Obrera (COS) i impulsor de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) de València.
Els ponents, provinents dels diferents territoris històrics del país (Catalunya Nord, les Illes, el Principat i País Valencià), analitzaran, des de l’òptica de l’Esquerra Independentista o de l’Esquerra Nacional, quina és la situació actual de cada territori, les causes d’aquesta situació i les perspectives del procés d’alliberament nacional i social dels Països Catalans.
Moviment de Defensa de la Terra (MDT)
Girona
Turmeda | 04 Setembre, 2007 15:41 |
Revolta...la seva qualitat literària, la bellesa en què està escrit, la prodigiosa força d'un llenguatge poètic, depurat fins a les últimes conseqüències. Els versos contundents -ha senyalat Antoni Vidal Ferrando en un afinadíssim comentari-, una exemplar economia de recursos i el llenguatge transparent, de tan clar. (Gabriel Janer Manila)
Poetes catalans d'ara: un prodigiós llenguatge poètic.
Per Gabriel Janer Manila, escriptor.
He tingut la fortuna de presentar públicament un poemari, quasi un catecisme, de Miquel López Crespí, l'entranyable amic, tot just editat per l'editorial Moll a la prestigiosa collecció: la Balenguera. Revolta, que aquest és el títol, és un llibre amb història. El poeta m'ha explicat els infortunis d'aquest text bellíssim: el llarg pelegrinatge per premis i certamens del nostre petit país sense trobar mai una mà que volgués guardonar-lo. Un dia, decidí traduir-lo al castellà i presentar-lo a un premi foraster. Li posà un altre títol: Grietas en el mármol i obtingué el premi Ciutat de València 1994 [Vicente Gaos]. En Miquel es refereix a les travetes i a les punyalades de què sovint s'ha sentit ferit al nostre món literari, sovint provincià i decrèpit.
A la presentació d'aquest poemari, entre amics i devots, hi assistiren una cinquantena de persones pel cap baix. Això significa un deu per cent de la gent que, segons digué un periòdic que donà xifres, assistiren al recital de la poesia mediterrània -la paraula càlida del vell mar uneix els homes i les dones d'ambdues voreres- que, recentment, se celebrà al teatre Principal de la nostra ciutat. Estic convençut que aquell deu per cent d'assistents es produí gràcies a l'entusiasme per la poesia que havia provocat el recital. Sincerament, si la poesia ha de guanyar-hi tant, crec que, costi el que costi, n'haurien de fer un cada setmana.
He dit, just en començar, que el poemari d'en Miquel podria esser quasi un catecisme. Ho he dit perquè es tracta d'un llibre moral. Com tots els llibres -i també els articles, no en dubteu-, escrits contra algú. I, per tant, a favor d'algú altre. Hi ha una cosa que l'allibera d'esser un simple catecisme: la seva qualitat literària, la bellesa en què està escrit, la prodigiosa força d'un llenguatge poètic, depurat fins a les últimes conseqüències. Els versos contundents -ha senyalat Antoni Vidal Ferrando en un afinadíssim comentari-, una exemplar economia de recursos i el llenguatge transparent, de tan clar.
També Bartomeu Fiol, que hi ha posat un pròleg, senyala el radical condicionament ètic d'aquests versos i la contundència de la seva formulació. Difícilment, diu, aquest llibre pot llegir-se com a mera literatura. Però també és un homenatge als antics poetes xinesos. Probablement, el marc referencial xinès, tan allunyat de nosaltres en el temps i l'espai, contribueix o deriva cap a una profunda crítica social. La crítica d'un temps, el nostre, que no agrada al poeta, que no ens agrada.
És evident que la lectura de Revolta, com la de tots els textos literaris, ens condueix a uns referents. I els més propers, probablement deuen ser El Llibre Roig de Mao Zedong i els poemes de Bertolt Brecht que, fa molts d'anys, vaig sentit cantar per primer cop, traduïts a l'italià, a la cantant Milva en un espectacle que havia dirigit Giorgio Strehler.
De B. Brecht, Miquel López Crespí pren la mirada: la manera absolutament nova de mirar el món. Ens parla de la forma d'obrar per arribar a l'endemà "sense trair els resplendents principis dels avantpassats"; contra la burocràcia del títol acadèmic, s'admira de la saviesa del pagès, del pescador, de la vella que coneix la virtut de les herbes. Haurem de comprovar, ens diu, a quins interessos serveix l'obra d'art. Clama perquè la ciència es posi al servei de l'home. I ens proposa la "revolta permanent" com a forma superior d'existència.
Fa poques setmanes, amb motiu del vintè aniversari de la mort de Jean-Paul Sartre, el diari Le Monde recuperava un antic text publicat el 1946 sobre el compromís de l'escriptor amb el seu temps. És necessari, diu Sartre, escriure per a la pròpia època. Escriure per al temps que ens és propi, no vol dir reflectir-lo passivament. Es pot escriure perquè res es commogui i es pot escriure per canviar-lo. Però és aquest esforç per canviar-lo -continua- que ens installa profundament en el nostre temps.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (13-V-00)
Turmeda | 04 Setembre, 2007 07:46 |
Nanda Ramon, efectiva com de costum, ens informa que aquestes setmanes d´estiu la Regidoria de Cultura ha anat recopilant moltes propostes quant a la recuperació de la toponímia tradicional i a la lluita per la recuperació de la nostra memòria històrica democràtica i antifeixista. A part dels contactes amb les més diverses organitzacions que treballen en tots els camps de la recerca històrica, està previst començar a estudiar a fons les propostes del professor Gabriel Bibiloni de la UIB, que seran revisades per diferents departaments municipals, grups polítics, associacions de veïnats, especialistes en toponímia i altres sectors implicats. (Miquel López Crespí)
Ho hem escrit en nombroses ocasions: Nanda Ramon no és d´aquells polítics que parlen per parlar i, una vegada obtenguda la cadireta, s´obliden de les promeses fetes a l´electorat. Nanda Ramon, a part d´una funcionària experta, molt qualificada, és summament feinera i entestada a fer palès el canvi esdevengut a Palma a ran de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. (Miquel López Crespí)
Nanda Ramon i el nomenclàtor de Palma
En un article recent parlàvem de l´extrema eficàcia de Nanda Ramon quant al compliment de les promeses electorals. En aquest cas en referència a la normalització lingüística i a la recuperació de la toponímia tradicional de les nostres places i carrers i, igualment, en la tasca de recuperar la nostra memòria històrica. Ho hem escrit en nombroses ocasions: Nanda Ramon no és d´aquells polítics que parlen per parlar i, una vegada obtenguda la cadireta, s´obliden de les promeses fetes a l´electorat. Nanda Ramon, a part d´una funcionària experta, molt qualificada, és summament feinera i entestada a fer palès el canvi esdevengut a Palma a ran de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. Per a mi, per a tots aquells que fa prop de trenta anys encapçalàrem la campanya de l´OEC “Volem noms populars i en català a places i carrers”, ha estat un motiu de satisfacció especial constatar com, tres dècades després d´iniciada la campanya de canvi dels noms imposats pel feixisme, el nou consistori palmesà i, especialment, la Regidoria de Cultura, tornen a portar endavant una tasca massa oblidada pels anteriors consistoris (i tots recordam la feina iniciada en temps del batle Ramon Aguiló). En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. Com informa la Comissió 14 d´Abril de Santa Maria del Camí, trenta anys després de les primeres eleccions el batle republicà Bartomeu Horrach encara no té placa al poble. La Comissió demana: “Per què no se’l nomena fill il·lustre? Quants anys hauran de passar perquè els cinc assassinats rebin el merescut homenatge oficial de l´Ajuntament? Els Norats, pare i fill, que resistiren amagats tretze anys a la muntanya, tindran qualque dia un carrer dedicat? Deis que voleu que les generacions futures sàpiguen el que va passar. Què esperau, idò?”.
Les persones i partits d´esquerra alternativa, cas del PSM, de l´OEC o del MCI, per dir unes sigles que en temps de la transició gosàvem exigir canvis en el viari de Palma, érem silenciats i demonitzats de forma continuada. Els polítics professionals del règim, els vividors del romanço que engreixaven llurs comptes corrents mitjançant el silenci continuat i el respecte a l´herència del franquisme, no volien que la lluita per a la recuperació de la memòria històrica, per exemple, molestàs la migdiada dels satisfets.
Trenta anys després de les primeres eleccions ens trobam, com molt bé diu la nostra regidora de Cultura, que encara hi ha molts carrers de l´Eixample, de les noves urbanitzacions, que conserven noms sense normalitzar. Encara tenim noranta carrers amb noms franquistes: els que queden dels que es posaren dia 2 de maig de 1942 i que encara ningú ha revisat. Nanda Ramon, efectiva com de costum, ens informa que aquestes setmanes d´estiu la Regidoria de Cultura ha anat recopilant moltes propostes quant a la recuperació de la toponímia tradicional i a la lluita per la recuperació de la nostra memòria històrica democràtica i antifeixista. A part dels contactes amb les més diverses organitzacions que treballen en tots els camps de la recerca històrica, està previst començar a estudiar a fons les propostes del professor Gabriel Bibiloni de la UIB, que seran revisades per diferents departaments municipals, grups polítics, associacions de veïnats, especialistes en toponímia i altres sectors implicats.
La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (4-IX-07)
Turmeda | 03 Setembre, 2007 20:00 |
Girona - Participen: Josep Calaçans (independentista d´esquerres); Miquel López Crespí (independentista d´esquerres); Toni Infante (MDT) i Carles Castellanos (MDT)
Més de 300 anys d´ocupació francesa i espanyola.
Ja ni ja prou!
Ara, independència.
Casa de Cultura de Girona
Dissabte 8 de setembre de 2007
Debat: Fem poble, fem país, independència!
Casa de Cultura de Girona (Plaça de l´Hospital, 6)
A les 7 del vespre.
Participen:
Josep Calaçans Serra (Catalunya Nord)
Independentista d´esquerres
Miquel López Crespí (Mallorca)
Escriptor, àmbit de l´independentisme d´esquerres
Toni Infante (València)
De l´MDT
Carles Castellanos (Barcelona)
De l´EMT
Organitza: Moviment de Defensa de la Terra (MDT)
La majoria de polítics submisos s'acontenten comprovant que poden mantenir-se al poder, si no és que manifesten amb una descarada innocència que «han aconseguit els objectius que s'havien proposat»... Aquestes actituds expressen, doncs, en la majoria dels casos, amb una tossuderia envejable l'aferrament al sistema, sense ni tan sols insinuar un gest de canvi estructural. (Carles Castellanos)
L'Estat monàrquic espanyol s'enfonsa
Per Carles Castellanos i Llorenç, Professor de la UAB i membre del col·lectiu Mata de Jonc
La majoria de polítics s'acontenten comprovant que poden mantenir-se al poder, si no és que manifesten amb una descarada innocència que «han aconseguit els objectius que s'havien proposat»
La miopia dels partits del règim actual –la monarquia parlamentària espanyola– és proverbial. Davant la desafecció creixent de la població (abstenció galopant, augment del vot en blanc i nul) només s'atreveixen a parlar –en el cas d'ICV– de l'existència d'una mena de «desvincle» (sic) entre l'estament polític i la ciutadania. Un invent lingüístic imaginatiu però insuficient per descriure la situació.
Si ho observem amb perspectiva i globalment, els símptomes d'alguna cosa més seriosa són prou evidents: la majoria de polítics submisos s'acontenten comprovant que poden mantenir-se al poder, si no és que manifesten amb una descarada innocència que «han aconseguit els objectius que s'havien proposat»... Aquestes actituds expressen, doncs, en la majoria dels casos, amb una tossuderia envejable l'aferrament al sistema, sense ni tan sols insinuar un gest de canvi estructural.Segona dada: Seria un error pensar que les actituds crítiques expressen només una protesta contra l'honestedat o la inoperància de les persones que es dediquen a la cosa pública; si n'observem la forma i la tendència (creixement de l'abstenció i del vot de protesta actiu) i ho sabem lligar amb les inquietuds socials que s'han anat manifestant progressivament, podrem comprovar que expressen més aviat una desconfiança profunda i amarga en les possibilitats reals de la cosa pública mateixa, percebuda com a impotent per resoldre els problemes estructurals que tenim plantejats: des de la inseguretat i la precarietat de la feina de milers i milers de persones, a la degradació dels serveis socials i públics, a la manca de cobertura assistencial en situacions límit per a milers de famílies com en els casos de vellesa i dependència, a la impotència per protegir i promoure la llengua del país etc. Tot un conjunt de problemes que tothom sap que ni els instruments polítics ni els pressupostos actuals podran abordar seriosament.
Tercera dada: l'immobilisme com a resposta i l'encastellament com a mètode. Fa riure com el PSOE –i sucursals regionals– ha abordat la seva operació política suposadament més ambiciosa, de construcció d'un Estat espanyol federal, realment una contradicció en els termes, un fracàs tan gran que ha comportat ni més ni menys que una crisi presidencial, que per més mitjans de comunicació que tinguin al seu servei, els costarà de dissimular.
[INCíS] Seria un error pensar que les actituds crítiques expressen només una protesta contra l’honestedat o la inoperància de les persones que es dediquen a la cosa pública
Una cosa és ben certa: a l'Espanya profunda, aquella que alimenta l'Estat i que l'Estat alimenta, guanya la política del PP, perquè tant si és pels vots d'aquest partit, com si és per la política que el PSOE, realment desenvolupa, guanya l'immobilisme; un immobilisme, expressat ara tant per l'emergència de formes de reaccionarisme agut (espanyolisme «il·lustrat», hispanisme «ètnic» etc.), com pel suport polític explícit a la corrupció: el PP s'enfila en els municipis més corruptes. La força del PP al País Valencià es pot interpretar com una mostra més de l'encastellament en el poder d'un sistema economicopolític que s'ha mantingut per mitjà de la promoció febril de formes de clientelisme especulatiu.
El divorci entre una Catalunya desafecta i el nucli dur espanyol encastellat en les seves paranoies, no para d'engrandir-se. La monarquia borbonicoparlamentària comença a mostrar obertament les seves ferides.
La força de l'esquerra independentista basca i catalana, manifestada en el nostre cas per la irrupció de les CUP, no és altra cosa que el despuntar d'una nova política en ascens. El cicle del règim de la monarquia nascuda del franquisme, cultivador de l'espanyolisme, de l'economia de les prebendes i de la repressió, es comença a cloure perquè ha esgotat ja del tot les seves possibilitats persuasives. La seva crisi anuncia alhora l'esperança en les possibilitats d'un sistema polític i econòmic millor, amb un suport popular creixent.
Publicat a El Punt 2.06.07Turmeda | 03 Setembre, 2007 16:21 |
L'enveja prova de barrar el pas al creador de vena i ordeix el silenciament i menyspreu dels nostres autors: contactes amb tal o qual editorial per aconseguir que aquell escriptor o escriptora no publiqui; informacions tendencioses als redactors de determinades enciclopèdies de caràcter literari per fer que la veu de l'autor considerat "dissolvent" sigui deixada de banda; contactes amb tal amic de la colla dels rebentistes per escriure un pamflet que desanimi els autors als quals cal barrar el pas; creació de cànons literaris artificials amb l'ajut dels amics de la colla respectiva; cicles de conferències dels quals són exclosos de forma regular i matemàtica aquells i aquelles als quals cal anihilar... (Miquel López Crespí)
El control de la cultura
A començaments dels vuitanta érem lluny d'imaginar tota la capacitat manipuladora del comissariat neoparanoucentista. Encara vivíem una mica ancorats en el passat, immersos en la idea que tots els escriptors catalans antifranquistes érem una sola família fent front a la dictadura i la despersonalització colonitzadora. Cert que intuíem coses, evidentment. Qualsevol lletraferit o persona interessada en la literatura ja podia anar copsant certs enlairaments interessats i molts silencis autènticament escandalosos. De totes maneres se notava que érem immersos en les idees i resolucions del Congrés de Cultura Catalana de finals dels setanta. El record de tants d'intel·lectuals que havien treballat, i molts d'ells encara treballaven, pel redreçament nacional i cultural ens feia viure dins una ampolla de vidre: pensar que tots els escriptors nostrats eren del tarannà d'aquells que havien fet tant per normalitzar llengua, novel·la, poesia, teatre, història... la cultura catalana entesa en el seu sentit antropològic, lluny del pansit elitisme dels exquisits. Ben cert que era una apreciació bastant errònia que no ens deixava veure com havia canviat la situació cultural i política amb la consolidació de l'estat de les autonomies i la reforma del règim sorgit de la victòria franquista del 39.
Quant als premis literaris, el control neoparanoucentista era i és semblant a la pressió exercida sobre editorials i suplements culturals. Normalment, ahir com avui, en això no s'ha canviat gaire en els darrers trenta anys, els premis que, diguem-ne, "consagren" eren vigilats a fons. En aquest camp eren -i són encara!- les editorials i els seus equips assessors els que determinen els guanyadors sense que això, moltes vegades, tengui gaire a veure amb la qualitat literària de l'autor guardonat. En els premis dits de "prestigi", aquells que hipotèticament "consagren", les editorials hi juguen fort quant a promocionar els autors més comercials que tenen en el seu llistat. També se sol premiar escriptors que, des del lloc que tenen a les institucions, han fet favors, la majoria de vegades econòmics, a aquestes editorials. Pensem en les substancioses subvencions, en les promocions editorials, en les compres institucionals i els encàrrecs que se solen fer... De fa anys són molts els companys del gremi que ja no perden el temps fent fotocòpies per optar a aquesta mena de premis. Sovint, l'incaut que hi participa de bona fe i que ignora les martingales que s'hi donen, s'estranya quan rep retornats els originals que havia enviat sense que aquests mostrin cap senyal que indiqui que han estat llegits (ni oberts). Aquells originals lliurats al concurs amb tanta il·lusió, pensant que el jurat els estudiaria amb interès, són retornats sense una arruga, sense que es noti res que indiqui que han estat tenguts en consideració. Il·lusió d'incauts pensar que totes les obres són llegides i estudiades amb prou rigor!
La situació cultural és com un cercle infernal. L'enveja prova de barrar el pas al creador de vena i ordeix el silenciament i menyspreu dels nostres autors: contactes amb tal o qual editorial per aconseguir que aquell escriptor o escriptora no publiqui; informacions tendencioses als redactors de determinades enciclopèdies de caràcter literari per fer que la veu de l'autor considerat "dissolvent" sigui deixada de banda; contactes amb tal amic de la colla dels rebentistes per escriure un pamflet que desanimi els autors als quals cal barrar el pas; creació de cànons literaris artificials amb l'ajut dels amics de la colla respectiva; cicles de conferències dels quals són exclosos de forma regular i matemàtica aquells i aquelles als quals cal anihilar... El llistat de les maniobres més diverses que hem vist aquests darrers anys podia allargar-se fins a l'infinit, però el lector una mica assabentat del rerefons del nostre món cultural ja sap perfectament com van aquestes coses. Si finalment aquell autor o autora marginats aconsegueixen anar publicant amb certa regularitat rompent el blocatge del cercle de silenci i rebentista, en aquest mateix moment, com molt bé podeu imaginar, la ràbia produïda per la creixent enveja malaltissa que els domina augmenta fins a límits insospitats. I, precisament per aquest motiu, la ràbia és més intensa, i més ferotges les maniobres contra aquell o aquella que aconsegueix rompre els paranys ordits per tal o qual camarilla. I així fins a l'infinit, sense aturar mai. Analitzau la nòmina de bons escriptors dels Països Catalans, recordau les novel·les, poemaris i peces teatrals que vos han interessat i després ho comparau amb aquells noms que, de forma insistent, són promocionats per les camarilles neoparanoucentistes i comprovareu la veritat d'aquestes afirmacions.
Turmeda | 02 Setembre, 2007 19:04 |
Joana Serra de Gayeta i el compromís dels escriptors mallorquins
"Joana Serra de Gayeta: Escriptora (Pollença 1950). Es llicencià (1974) en filologia romànica, en l'especialitat d'hispànica, a la Universitat Central de Barcelona. Des de 1974, és professora de l'Escola Universitària de Professorat d'Educació General Bàsica, adscrita al Departament de Filologia Espanyola i Moderna. Ha conreat la narrativa a Taules de marbre (1974) i Nosaltres esperàvem Míster Marshall (1976) i la literatura infantil a La bruixa Lonieta (1993). És coautora d'alguns llibres de text d'ensenyament de la llengua catalana, com Llenguatge (1979), Drac (1980), Parla (1989) i Llengua (1991). Des de 1992, és directora de publicacions de la Collecció Vell Marí, d'Edicions Cort". (GEM)
L'any 1976 Joana Serra de Gayeta havia estat guardonada amb el "Joan Ballester" juntament amb Miquel Mas Ferrà; aleshores aquell era un dels premis literaris més importants de Mallorca juntament amb el "Ciutat de Manacor", el "Ciutat de Palma", el "Llorenç Riber" i el "Born" de teatre que es donava a Ciutadella). Aquesta autora ja s'havia donat a conèixer amb el llibre de narracions Taules de marbre que obtingué el "Ciutat de Manacor 1974" i que va ser editat a la collecció de narrativa "Gavilans" de l'Editorial Turmeda. Joana Serra de Gayeta també havia obtingut el Premi Sa Pobla de Narració l'any 1972.
Però la dèria literària li venia de molt lluny. L'any 1968 ja havia guanyat un accèssit de poesia en un premi convocat pel Centre Parroquial de Sant Josep de Badalona, per a escriptors joves, amb Sense to ni so, Aquests mateix any publicava els seus primers poemes a la revista Algebelí de Muro (Mallorca). En el setanta-tres va quedar tercera als Premis Octubre de poesia amb T'ho dic amb les paraules. L'any 1975 publica poemes a Les cinc branques: poesia femenina catalana, editat i recopilat per Roser Matheu, amb la collaboració d'Octavi Saltor, Antoni Sala-Cornadó i Maria Assumpció Torra i Alber.
La GEM diu de Joana Serra de Gayeta: "Escriptora (Pollença 1950). Es llicencià (1974) en filologia romànica, en l'especialitat d'hispànica, a la Universitat Central de Barcelona. Des de 1974, és professora de l'Escola Universitària de Professorat d'Educació General Bàsica, adscrita al Departament de Filologia Espanyola i Moderna. Ha conreat la narrativa a Taules de marbre (1974) i Nosaltres esperàvem Míster Marshall (1976) i la literatura infantil a La bruixa Lonieta (1993). És coautora d'alguns llibres de text d'ensenyament de la llengua catalana, com Llenguatge (1979), Drac (1980), Parla (1989) i Llengua (1991). Des de 1992, és directora de publicacions de la Collecció Vell Marí, d'Edicions Cort".
El 19 de desembre de 1975, un mes després de la mort del vell dictador, na Joana em dedicava Taules de marbre. Malgrat que pugui semblar paradoxal, aleshores na Joana era la meva professora de català a Magisteri. Per aquelles circumstàncies de la lluita antifeixista, l'Organització d'Esquerra Comunista, el partit d'esquerra revolucionària on jo militava, decidí que, com a escriptor, el meu indret de militància més adequat seria l'Escola de Magisteri. Per aquest motiu em vaig matricular en el curs 1975-76 i, juntament amb els excellents amics i companys Gabriel Matamales, Antoni Mir (expresident de l'OCB), Margalida Seguí, Àngels Roig, Josefina Valentí, Salvador Rigo i tants i tants d'altres que ja no record, mitjançant l'organització de les Plataformes Anticapitalites d'Estudiants actuàrem a fons en la lluita per la democratització de l'ensenyament, la normalització del català, el combat antifeixista, la necessària renovació dels tètrics plans d'estudis del franquisme...
La professora i escriptora Joana Serra de Gayeta, sense militar en les nostres organitzacions antifeixistes, ens donà suport en tot moment i esdevingué una columna fonamental de la batalla per la normalització del català a Magisteri i per la democratització del centre. Posteriorment, com ja he explicat una mica més amunt, participà activament en totes les activitats del Congrés de Cultura Catalana i, alhora que consolidava el seu paper d'escriptora, era també exemple de compromís de l'intellectual amb la seva cultura i el seu poble.
Turmeda | 01 Setembre, 2007 18:59 |
Miquel Mas Ferrà, Joan Perelló, Joana Serra de Gayeta i Miquel López Crespí: quatre escriptors mallorquins.
"1976: els llibres editats eren Baf de llavis de Joan Perelló; Massa temps amb els ulls tancats, de Miquel Mas Ferra, que sortia juntament amb Nosaltres esperàvem Míster Marshall de na Joana Serra de Gayeta; i el meu drama (guanyador del darrer premi Ciutat de Palma de teatre), que portava per títol Autòpsia a la matinada i, en certa manera, abundava en indèntica temàtica i estructura teatral de Ara, a qui toca? que havia obtingut el Premi 'Carles Arniches 1972' de l'Ajuntament d'Alacant per a obres en català". (Miquel López Crespí)
La "novetat" de l'any 1976 era el sorgiment d'alguns autors nous en el panorama literari mallorquí. En Miquel Mas, na Joana Serra de Jayeta, en Joan Perelló i jo mateix publicàvem a Campos en una coneguda impremta dirigida per Sebastià Roig i que ja es coneixia per l'"Editorial Roig", tres llibres de "combat" (o almanco aquesta era la nostra intenció; que es parlàs de la nostra aportació a la literatura catalana).
Els llibres editats eren Baf de llavis de Joan Perelló; Massa temps amb els ulls tancats, de Miquel Mas Ferra, que sortia juntament amb Nosaltres esperàvem Míster Marshall de na Joana Serra de Gayeta; i el meu drama (guanyador del darrer premi Ciutat de Palma de teatre), que portava per títol Autòpsia a la matinada i, en certa manera, abundava en indèntica temàtica i estructura teatral de Ara, a qui toca? que havia obtingut el Premi "Carles Arniches 1972" de l'Ajuntament d'Alacant per a obres en català.
La presentació es va fer d'una manera ben informal al baret Es Pou Bo, que en Climent Picornell tenia a Gènova. Era dia 22 d'abril de 1976. Posteriorment muntàrem una tauleta al Born i el dia del Llibre, quan començàvem a vendre els primers exemplars, la policia vengué i ens manà retirar-la. Haguérem d'anar a un racó, davant de l'antic Bar Antonio, a la cantonada del carrer San Felio.
Sortosament, aquell moment de la repressió contra la nostra cultura va poder ser captat pel fotògraf de la Revista Cort, on aleshores jo escrivia. Amb un titular sensacionalista que deia: "Dia del Llibre: Ajuntament: la cultura fa nosa!" la revista escrivia (crec que era una nota redactada per na Joana Serra de Gayeta): "Tot just iniciat el Dia del Llibre, En Sergio capta aquesta curiosa instantània. Quaranta vuit hores abans s'havia advertit als firaires sindicats de la prohibició adoptada per l'Ajuntament. La taula amb edicions mallorquines de l'Impremta Roig, de Campos, no estava formada per professionals, és per això que en no saber-ho, allà s'installaren. Vist el qual varen ésser convidats, amablement, per funcionaris policíacs a desallotjar i 'marginats' a un lloc de pas, com és la voravia, a la confluència d'es Born amb San Felio. Inútil explicar la perplexitat que va causar tal decisió per part de l'Administració local. El no permetre que paratges tan idonis, com són el Born i les Rambles, per convertir-se en una autèntica fira del llibre -en un dels contadíssims dies en que la 'cultura' fa un voltí pel carrer- no deixa de ser sorprenent".
En la fotografia que publicava Cort es podien veure na Carme Lacort (aleshores companya de Miquel Mas), na Joana Serra de Gayeta, en Joan Perelló, en Miquel Mas i jo mateix, ajudats per l'escultor Pere Martínez Pavia que passava casualment per aquell indret i ens ajudà a transportar els llibrets en el forçós "acomiadament" policíac.
Aleshores, "marginats" i vigilats per la policia (no fos cosa que tornàssim a posar la taula al Born), hi comparegué el periodista Joan Pla, del diari Baleares, i ens entrevistà.
Una entrevista ràpida, de circumstàncies, però que demostra ben clar quines eren les idees d'uns joves autors mallorquins de mitjans dels setanta. Les respostes d'en Miquel Mas, na Joana Serra de Gayeta, en Joan Perelló o les meves pròpies contestes demostren, si ho analitzam tants d'anys després dels esdeveniments que comentam, unes ganes immenses d'iniciar una nova època cultural i política, defugir el menfotisme i reaccionarisme de determinats autors del passat. Volem una literatura catalana lliure, compromesa, solidària amb el seu poble (ja es parla de "classe obrera i poble treballador"!). Unes respostes, les dels quatre, ben en la línia política dels combats per la llibertat que s'esdevenien a les Illes i arreu de l'Estat espanyol en aquelles concretes coordenades històriques.
Vet aquí algunes de les enceses respostes a Joan Pla fetes per Miquel Mas, Joan Perelló, Joana Serra de Gayeta i per qui signa aquest article i publicades en el diari Baleares el mes d'abril de 1976 coincidint amb la Festa del Llibre:
Joana Serra de Gayeta: "La lluita per la nostra llengua l'hem de fer entre tots: polítics i escriptors. Sempre he respirat el meu idioma: el català. I un aclariment: no pens que la meva llengua hagi de ser el català. El català ÉS la meva llengua".
En Pla demana a Miquel Mas el que significa per a ell ser un escriptor compromès i en Miquel li contesta: "Aquell qui escriu des d'una perspectiva coherent, des de la realitat històrica de la seva societat, la societat en què viu. Per tant és un escriptor compromès aquell que fa seu, sense oblidar les qüestions de rigor artístic, el problema del país".
Posteriorment Joan Perelló afegia la seva opinió al que ja havien dit na Joana i en Miquel i puntualitzava: "Un escriptor ha de ser polític sempre i per sempre, si bé ja sabem que la funció de l'escriptor és la d'escriure. Però almanco, com a persona, ha de manifestar-se contínuament com a polític".
Les preguntes i respostes ocuparen un parell de pàgines del diari. Ben cert que no agradaren gens ni mica ni als feixistes ni a algun "patum" estantís. La temàtica de la qual parlàvem era a mil quilòmetres del que acostumaven a declarar els Villalonga i altres cappares de la mateixa confraria.
Les qüestions més abundoses feien referència, evidentment, al necessari compromís de l'intel·lectual català amb el seu poble i la lluita antifeixista. El compromís d'aquells joves autors era total. Tots plegats no parlàvem per parlar. Tots escrivíem en català, tots érem ben a prop o militàvem en organitzacions que lluitaven contra el franquisme ( d'una manera directa uns; d'una manera indirecta els altres). En Miquel actua ben al costat del carrillisme. Na Joana Serra de Gayeta ajudà les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes malgrat que fos de forma indirecta quan era professora a l'Escola de Magisteri. Posteriorment treballà activament en el Congrés de Cultura Catalana. En Joan Perelló entrà a militar en el PSM, va ser regidor de Ciutat i encara és a la trinxera de la lluita per la nostra reconstrucció nacional, escrivint o participant activament en nombroses activitats nacionalistes, ecologistes i d'esquerra. Qui signa aquest article tampoc no ha baixat la guàrdia en el combat contra l'imperialisme, el feixisme i en defensa de la nostra cultura.
Bona part de l'entrevista publicada al diari Baleares estigué dedicada a parlar de l'experiència de Portugal (que just acabava d'alliberar-se del feixisme). Posteriorment parlàrem de la guerra civil, del cop d'Estat proianqui del general Pinochet i del significat de la Unitat Popular de Salvador Allende...
Uns joves escriptors que, almanco en aquells moments i pel que fèiem i explicavem a la premsa, no teníem res a veure amb la pansida herència de l'Escola Mallorquina o amb el compromís dretà i feixista d'un Joan Estelrich o un Llorenç Villalonga. Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Porcel (o Joan Fuster al País Valencià i Salvador Espriu al Principat) eren els nostres intel·lectuals més admirats, l'exemple que volíem imitar costàs el que costàs.
Turmeda | 31 Agost, 2007 07:29 |
Per a les forces de l´esquerra alternativa, per a les organitzacions ecologistes, culturals, polítiques i sindicals que han estat en el carrer en les darreres dècades, el camí és el de sempre, idèntic i invariable: no defallir mai en el combat per l´autoorganització dels sectors populars, continuar amb la consolidació de totes les plataformes de lluita existents, ampliar encara més els blocs que s´han format per a fer front en el camp electoral a la dreta, augmentar els punts de convergència amb els grups, col·lectius i persones independents que volen canviar l´actual model de desenvolupament insostenible i perjudicial per al país. (Miquel López Crespí)
La necessitat de canviar l´actual model econòmic depredador és una altra qüestió pendent. Construir hotels, autopistes, incineradores, centrals elèctriques, destruint cada vegada més i més territori i recursos en unes illes que no són Castella ni disposen dels quilòmetres inabastables de les planures russes o estato-unidenques, és una irracionalitat denunciada per qualsevol planificador econòmic amb dos dits de seny. La contenció del creixement urbanístic, la persecució de la corrupció, la dotació de la fiscalia anticorrupció amb més mitjans, l´aplicació d´una política de sostenibilitat a tots els sectors de la nostra societat són tasques que no poden tenir ni un minut de descans. En la defensa del territori i els nostres recursos no hi ha treva que valgui. L´esquerra que ha obtengut les actes de diputat ha de saber que el poble l´ha votada per tal que porti endavant aquesta política d´aturar d´una vegada per sempre l´actual desgavell urbanístic. (Miquel López Crespí)
Avançar en la necessària unitat de l´esquerra abandonant l’antiga política de pactes amb la dreta i la patronal a fi d’impulsar un model d´economia social que defensi els interessos dels treballadors i treballadores. El futur hauria de ser lluny d´aquell sindicalisme de gestió que tan bé ha servit els interessos del capital i de les elits sindicals i tan poc ha servit per a acabar amb la precarietat i sinistralitat laboral. (Miquel López Crespí)
Després de les eleccions: la lluita contínua (un article escrit abans de la constitució dels governs progressistes)
Com de costum després d´unes eleccions, sigui quin sigui el resultat, el poble, la societat civil, les organitzacions, plataformes, partits i sindicats entestats en la feina d’aturar la destrucció de la nostra terra, el saqueig constant de recursos i territori, a consolidar l´avenç del nacionalisme d´esquerra, el republicanisme, el socialisme i l´ecologisme, ens trobam amb tota la feina per fer. Ara que ha callat el soroll dels altaveus, que les caravanes electorals no circulen pels carrers i avingudes dels nostres pobles i ciutats, és el moment de la reflexió. Una reflexió que, com escrivia en un article anterior, voldria anar molt més enllà dels resultats obtenguts per les diverses forces que s´han presentat a l'examen de les urnes.
Ara ja sabem els resultats de la dreta, els vots i diputats que han obtengut el PSOE, UM i el Bloc. Els estats majors de tots els partits amb representació institucional comencen a fer els seus plans, analitzen les possibilitats o no de les aliances postelectorals existents. Algunes altres organitzacions hauran de romandre en l´oposició conformant-se amb els diputats i regidors que han obtengut i hauran de començar a pensar quin ha de ser el seu futur, quina política serà la necessària per a continuar el combat per a transformació de la nostra societat en un sentit progressista.
Però sigui quin sigui el govern que es pugui constituir en les pròximes setmanes, el cert és que, com apuntava una mica més amunt, per a les forces de l´esquerra alternativa, per a les organitzacions ecologistes, culturals, polítiques i sindicals que han estat en el carrer en les darreres dècades, el camí és el de sempre, idèntic i invariable: no defallir mai en el combat per l´autoorganització dels sectors populars, continuar amb la consolidació de totes les plataformes de lluita existents, ampliar encara més els blocs que s´han format per a fer front en el camp electoral a la dreta, augmentar els punts de convergència amb els grups, col·lectius i persones independents que volen canviar l´actual model de desenvolupament insostenible i perjudicial per al país.
La dreta ja sabem el que farà: continuarà amb el model actual, ampliant fins a graus d´autèntica follia els aspectes més depredadors i desenvolupistes de la seva pràctica, sense pensar mai en una profunda reorientació del model econòmic, polític, cultural i territorial existent. A l´esquerra oficial, i per a la qual hem demanat el vot, li hem d’exigir que sigui coherent amb les promeses electorals, amb els programes que ha presentat als electors. Els polítics professionals haurien de saber, no haurien d´ignorar, que els votam perquè portin endavant els programes de lluita que han dit que defensarien.
El poble sap a la perfecció que comença una nova etapa, una etapa per la qual ja hem passat moltes vegades després de les anteriors convocatòries electorals. Els problemes no s´han solucionat pel fet d´haver anar a votar dia 27. La consecució de quotes cada vegada més i més elevades d´autogovern, d´aprofundiment de les justes exigències per tal que l´Estat espanyol reconegui el dret de les nacions que el formen a decidir el propi destí en el camí de l´autodeterminació, són fites encara per a aconseguir.
La necessitat de canviar l´actual model econòmic depredador és una altra qüestió pendent. Construir hotels, autopistes, incineradores, centrals elèctriques, destruint cada vegada més i més territori i recursos en unes illes que no són Castella ni disposen dels quilòmetres inabastables de les planures russes o estato-unidenques, és una irracionalitat denunciada per qualsevol planificador econòmic amb dos dits de seny. La contenció del creixement urbanístic, la persecució de la corrupció, la dotació de la fiscalia anticorrupció amb més mitjans, l´aplicació d´una política de sostenibilitat a tots els sectors de la nostra societat són tasques que no poden tenir ni un minut de descans. En la defensa del territori i els nostres recursos no hi ha treva que valgui. L´esquerra que ha obtengut les actes de diputat ha de saber que el poble l´ha votada per tal que porti endavant aquesta política d´aturar d´una vegada per sempre l´actual desgavell urbanístic.
Davant l´avenç de la banalització i despersonalització programada i impulsada des de tots els poders, cal agrupar forces en el camí de la defensa aferrissada dels nostres trets d´identitat històrica i la preservació de la llengua catalana, reforçant els nostres vincles d´unió amb el País Valencià i el Principat.
La lluita per la recuperació de la memòria històrica de l´esquerra, el combat republicà, tot allò que va ser oblidat en temps de la transició i que ara amplis sectors de la joventut i la població en general han fet seus, ha de ser igualment tasca prioritària dels diputats progressistes elegits dia 27. S´hauria d´avançar vers una nova i defintiva transició, recuperar els trenta anys perduts i evitar que els diputats no tornin enrere o oblidin les promeses de redreçament nacional i social.
Avançar en la necessària unitat de l´esquerra abandonant l’antiga política de pactes amb la dreta i la patronal a fi d’impulsar un model d´economia social que defensi els interessos dels treballadors i treballadores. El futur hauria de ser lluny d´aquell sindicalisme de gestió que tan bé ha servit els interessos del capital i de les elits sindicals i tan poc ha servit per a acabar amb la precarietat i sinistralitat laboral.
Podríem parlar igualment de l´impuls que s´ha de donar a l´ecologisme polític, en crisi precisament per les contradiccions ocasionades per la seva participació electoral, al feminisme, a l´aprofundiment de la democràcia en el camí d´acabar amb l´antidemocràtica Llei d´Hondt, les llistes tancades, l’elaboració de les quals és sempre en mans d´un petit comitè de dirigents, sovint lluny de l´alè vivificador del carrer i lloc de producció i estudi.
El recompte de vots ha acabat. La lluita del poble pels seus interessos, com de costum, des de temps immemorial, just acaba de començar altra vegada.
Turmeda | 30 Agost, 2007 11:34 |
La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art. (Miquel López Crespí)
Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia. (Miquel López Crespí)
La revolució Internet: contra els enemics dels escriptors mallorquins
Internet és una eina que ha ajudat i ajuda a la democratització de la cultura. Pel que fa a la literatura, als llocs web que tenen la majoria d'autors i que porten la més diversa informació, han servit per a rompre l'estricte control de determinats clans i elits culturals; el control abusiu d'aquells que, des del poder mediàtic i institucional, sentenciaven qui era el que podia existir en el món de la ploma i qui era el condemnat a desaparèixer. Un bon sistema, en definitiva, per a tallar l'herba sota els peus de tota mena de manipuladors del fet artístic i literari.
Un dels principals problemes que tenia l'autor de vena, l'escriptor que no acceptava els estrets i sectaris cànons del paranoucentisme i la postmodernitat dominants era el fer arribar a l'hipotètic públic lector la notícia referent a l'aparició d'una determinada obra. De fora estant, és difícil entendre el nivell de prepotència que contra l'autor i el creador en general s'ha exercit i s'exerceix encara. La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art.
Els anys posteriors a la restauració monàrquica ens demostraren fins a límits inimaginables el que era i el que significava el control del paranoucentisme sobre la literatura. El ferreny domini de les pàgines de cultura, dels suplements o les revistes culturals i, de rebot, de determinades institucions serví per a demonitzar aquell o aquella que no combregava amb el credo oficial de la reacció que ens aclaparava i, en determinats aspectes, ens aclapara encara. De cop i volta, el silenci sobre l'obra de Salvador Espriu, Manel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló o Josep M. Llompart es va fer evident amb tota la seva virulència. Durant un quart de segle, el comissariat que hem patit i patim ha maldat i malda per desertitzar la nostra cultura de les veus més punyents, autèntiques i discrepants. Conec alguns companys de dèries literàries que farts de tanta martingala i manipulació han deixat d'escriure. Supòs que és el que volen els malfactors: desfer-se de la competència literària i política; consolidar el reialme de la mediocritat i les màfies culturals. I, com en temps de la transició, quan s'enterraren sota tones de ciment armat les idees de ruptura, socialisme i republicanisme, els sicaris pugnen per bastir una literatura no conflictiva, suau i edulcorada que barri el pas a la subversió que l'art autèntic representa.
Però vet aquí que la revolució Internet tira pel terra els plans de control tan treballosament bastits. De cop i volta, la manipulació del suplement de cultura ja no basta. L'autor que vol fer arribar una informació, no solament a Catalunya, sinó a qualsevol persona de la resta del món, si ha tengut esment a arxivar les adreces adequades (premsa, mitjans de comunicació, sectors professionals, grups culturals, lectors en general...), en segons pot enviat la notícia de l'aparició del llibre, el poemari o l'obra de teatre a quatre o cinc mil persones. Ja no hi ha obres silenciades! Internet té més difusió que qualsevol revisteta o suplement per als amiguets.
Aquest fet, juntament amb l'existència dels llocs web d'autors, ajuda a fer bocins els plans del comissariat. Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia.
Tot ha mudat. L'autor arriba en un moment a cinc mil possibles lectors. Pot proporcionar informació de primera mà a lectors de tot el planeta. En un moment la notícia de l'aparició d'aquell llibre és a l'ordinador de milers d'interessats en el fet cultural. Per si mancava alguna cosa, els llocs web, les revistes alternatives, ofereixen un material inabastable que, per la seva solidesa i seriositat han ensorrat igualment les més ferotges campanyes rebentistes dels malfactors. Al lloc web o a la revista alternativa, el lector pot consultar les opinions contrastades de multitud d'especialistes en el fet literari. Internet ajuda, doncs, a dinamitzar de forma efectiva el nostre somort panorama cultural.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (26-V-06)
Turmeda | 29 Agost, 2007 14:02 |
Els oportunistes, la xurma sense principis que es disposava a llançar-se damunt sous i poltrones institucionals oblidant els quaranta anys de lluita antifeixista, dirien que "el PSM i Xirinacs han hecho apología del terrorisme". El fet era que, seguint les grans lliçons històriques (la lluita dels nordamericans contra la Corona britànica; la radicalitat burgesa a França l'any 1793 en contra la monarquia i les parasitàries castes aristocràtiques; les ensenyances del Concili Vaticà II que consagraven el dret de l'home i dels pobles a sublevar-se -per tots els mitjans- contra els règims tirànics), Xirinacs s'havia atrevit a esmentar la justa violència dels oprimits contra els opressors. Bastà aquest breu esment dels drets dels homes i dels pobles a la rebellió per a criminalitzar-nos d'una manera vergonyosa! (Miquel López Crespí)
Acte de Sobirania.
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
Des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un indivitu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l´univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau,
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d´agost de 2007
Xirinacs amb el PSM
Era la nit del 17 de novembre de 1978. Lluís Maria Xirinacs havia vengut a Mallorca a donar suport a la lluita del PSM (i altres grups que no acceptaven els pactes i claudicacions amb el franquisme reciclat) en favor d'una Constitució que reconegués el dret de les nacions oprimides a l'autodeterminació. També volíem que, després d'una hipotètica victòria electoral de l'esquerra, es pogués avançar lliurement envers una societat diferent, més justa que la societat de classes basada en l'explotació del treballador. La Constitució pactada d'esquena del poble entre forces pretesament d'esquerres, la burgesia basca i catalana i els hereus del franquisme consagrava el sistema capitalista com a únic model vàlid (la qual cosa impossibilitava una lluita legal cap al socialisme).
A l'endemà del mítings a l'Escola "Gabriel Alzamora", els oportunistes, la xurma sense principis que es disposava a llançar-se damunt sous i poltrones institucionals oblidant els quaranta anys de lluita antifeixista, dirien que "el PSM i Xirinacs han hecho apología del terrorisme". El fet era que, seguint les grans lliçons històriques (la lluita dels nordamericans contra la Corona britànica; la radicalitat burgesa a França l'any 1793 en contra la monarquia i les parasitàries castes aristocràtiques; les ensenyances del Concili Vaticà II que consagraven el dret de l'home i dels pobles a sublevar-se -per tots els mitjans- contra els règims tirànics), Xirinacs s'havia atrevit a esmentar la justa violència dels oprimits contra els opressors. Bastà aquest breu esment dels drets dels homes i dels pobles a la rebellió per a criminalitzar-nos d'una manera vergonyosa!
Però aquella nit Xirinacs era amb nosaltres, amb l'esquerra mallorquina que no pactava amb els botxins i els seus hereus. Recordava les seves primeres obres. L'any 1968, Lluís Maria Xirinacs havia guanyat el premi "Carles Cardó" amb l'obra Secularització i cristianisme. Activista cultural de primer ordre, em deia en una carta escrita el l'u de novembre del 1993: "No sóc un escriptor literari. Sóc escriptor de batalla". ¿Què podien saber els gasetillers a sou del poder, els que ens acusaven de fer "apologia del terrorisme", de voler bastir un "partit d'illuminats", el que significava la presència de Xirinacs entre nosaltres l'hivern de 1978? La mala fe, l'enveja contra qualsevol principi desinteressat i noble, ha estat sempre la divisa dels servils. Xirinacs era -i és!- uns dels nostres grans intellectuals. Entre les obres més importants podríem destacar Subjecte (1975); L'espectacle obsessiu (1976); Entro en el gran buit (1976). Més endavant publicà Futur d'Església, un estudi sobre el cristianisme de les Comunitats Cristianes de Base, vetat fins al 1976 per la censura civil i eclesiàstica. El 1977 s'edita Vaga de fam per Catalunya, crònica d'una vaga de fam a propòsit del procés de Burgos (n'hi hagué traduccions al francès -Les Edicions Ouvrieres de Parrís-, l'italià -Coines Edizioni de Roma- i al castellà -Akal de Madrid). L'any 1978, quan vengué a donar suport el PSM, havia publicat Constitució. Paquet d'esmenes, amb la relació i justificació de cent trenta-quatre esmenes al projecte de Constitució espanyola centralista, antisocialista i antirepublicana. L'any 1993 "Llibres del Segle" edità la primera part de La traïció dels líders, crònica de la transició política a Catalunya i de totes les renúncies fetes pels partits que pactaren amb el sistema sous i poltrones com a preu a llurs traïdes.
Turmeda | 28 Agost, 2007 16:50 |
És indispensable que la promoció que facin les institucions públiques a Frankfurt o a qualsevol altre lloc se centri en la producció literària en llengua catalana, no sols perquè és l’específica del país, sinó perquè la que es fa en altres llengües es beneficia d’unes condicions de mercat de difícil accés per a la literatura catalana. D’altra banda, cal remarcar que hi ha autors de primera fila i de qualitat en llengua catalana que mereixen ser reconeguts al costat dels seus homònims europeus. (Òmnium Cultural)
SOBRE LA PRESÈNCIA CATALANA A LA FIRA DE FRANKFURT
El fet que la cultura catalana sigui la cultura invitada a la Fira de Frankfurt el 2007, Guest of Honour tal com ho anomena l’acord signat l’octubre del 2005 entre la Fira i l’Institut Ramon Llull, ha replantejat qüestions que van més enllà de la mateixa Fira i que mereixen l’atenció dels sectors culturals i de la societat del nostre país. Òmnium Cultural no vol mantenir-se al marge d’aquest debat, que ha de servir per aclarir què s’entén específicament per cultura catalana i no per crear confusió.
1.- Una polèmica confusionista
No podem contribuir, encara que alguns sembla que ho intenten, a fer de la catalanitat una qüestió de polèmica permanent, perquè això té conseqüències negatives per al reconeixement de la llengua, la literatura i la cultura catalanes, en condicions d’igualtat entre les altres llengües, literatures i cultures europees. Però, al mateix temps, estem convençuts que cal aclarir aquesta qüestió, encara massa condicionada per interferències politiques i prejudicis ideològics. No podem oblidar que la situació actual és conseqüència de la persecució i la marginació política secular de la llengua, la literatura i la cultura catalanes. Aquesta persecució tenia l’objectiu d’assimilar lingüísticament i culturalment Catalunya a la cultura majoritària espanyola, i aquests fets no es poden ignorar ara que la cultura catalana té l’ocasió de donar-se a conèixer en un aparador internacional com és la Fira de Frankfurt
2.- Què és cultura catalana?
Sense voler respondre aquí amb l’amplitud que requereix aquesta pregunta, si que volem puntualitzar algunes qüestions òbvies que han estat objecte de tergiversació. És cert que, en el sentit més ampli, qualsevol realitat cultural present a Catalunya es podria considerar cultura catalana. Tanmateix, és prou obvi que a Catalunya hi ha manifestacions culturals que, en primer lloc, no es consideren a si mateixes ni s’autodefineixen com a catalanes i, en segon lloc, no són percebudes ni reconegudes com a catalanes ni internament ni externament. Per consegüent, aquestes manifestacions culturals presents a Catalunya, siguin d’origen espanyol o estranger, no es poden presentar com a exponents de la cultura catalana, i és francament contradictori que, si no es presenten ni són reconegudes com a catalanes en altres ocasions, s’hagin d’incloure en la cultura catalana en el moment què aquesta disposa d’una plataforma de projecció internacional.
.- La producció editorial catalana
És evident que a Catalunya hi ha una producció editorial important que va més enllà de l’edició en llengua catalana. I les editorials hi aniran, com sempre han fet, amb els seus productes editorials i promocionaran els autors sigui quina sigui la llengua que utilitzin. Al mateix temps, però, és lògic suposar que enguany a Frankfurt, quan es convida la cultura catalana i no només l’edició a Catalunya, es vol indicar una realitat específica diferent de quan es va convidar la cultura espanyola fa quinze anys. En tot cas, com ja hem dit, correspon a les empreses editores, i no a les institucions públiques, mostrar la diversitat lingüística d’aquestes edicions. L’espai ofert a l’Institut Ramon Llull, que va crear-se amb la finalitat de la difusió internacional de la llengua i cultura catalanes, hauria de presentar allò que s’autodefineix i que és percebut com a part de la cultura catalana.
4.- Una literatura és una llengua
Pel que fa a la literatura, no hi ha el més mínim dubte que la literatura catalana és la vehiculada en llengua catalana en qualsevol dels territoris del domini lingüístic. Com ho és el fet, per posar un exemple prou conegut, que Kafka sigui considerat escriptor alemany malgrat que era ciutadà txec. És indispensable que la promoció que facin les institucions públiques a Frankfurt o a qualsevol altre lloc se centri en la producció literària en llengua catalana, no sols perquè és l’específica del país, sinó perquè la que es fa en altres llengües es beneficia d’unes condicions de mercat de difícil accés per a la literatura catalana. D’altra banda, cal remarcar que hi ha autors de primera fila i de qualitat en llengua catalana que mereixen ser reconeguts al costat dels seus homònims europeus. Frankfurt, en aquest sentit, és una gran oportunitat de projecció dels escriptors que han volgut fer una aportació a la literatura catalana, i no dels que han preferit adreçar-se en altres llengües a públics diferents.
5.- El “doble raser” en la valoració
Cal subratllar i evidenciar que totes les cultures del món –i totes les convidades a la Fira de Frankfurt- són tan multilingües com ho pugui ser la catalana. No tindria sentit reclamar justament a les cultures més marginades, perseguides i desvalgudes que assumeixin la seva diversitat si això no es fa amb les cultures d’Estat i més potents, les quals són precisament les que practiquen més sovint l’ocultació de la seva diversitat interna, diversitat que justament correspon a territoris amb llengua pròpia. Aquesta consideració és encara més punyent en el cas espanyol, on la representació de la diversitat lingüística, literària i cultural de l’Estat ha estat i és sistemàticament obviada, minimitzada, jerarquitzada o, fins i tot, qüestionada.
I no tan sols en les exposicions o fires en què es presenta internacionalment la cultura espanyola, sinò en els mateixos mitjans de comunicació estatals, en la representació ínfima i menysvalorada de la literatura catalana en els manuals sobre literatura espanyola o en la crítica periodística de literatura i en l’ordenament jurídic de les comunicacions (absència de multilingüisme en les televisions privades malgrat el compromís constitucional), etc. En aquest sentit resulta francament hipòcrita que alguns reclamin pluralisme a Catalunya i acceptin la marginació de la cultura catalana a Espanya com a “natural”. És en aquest context que cal interpretar la preocupació de la societat catalana per la dilució de la literatura en català a la Fira de Frankfurt.
La Junta Directiva d’Òmnium Cultural
Barcelona, setembre del 2006
Llorenç Villalonga, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Miquel Àngel Riera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Oliver, Carme Riera...
Llista de traduccions d´escriptors de les Illes que es presentaran a la Fira de Frankfurt
Traduccions fetes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i de l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB)
A la Fira del Llibre de Frankfurt es presentaran obres de: Carme Riera, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Llorenç Villalonga, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Maria Antònia Oliver, Maria de la Pau Janer, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Gabriel Florit, Ponç Pons, Tomeu Fiol, Maria Antònia Salvà, Damià Huguet, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Mas Ferrà...
Alemany
L´avinguda de la fosca, d´Antoni Serra; Les llunes i els calàpets, d´Antoni Vidal Ferrando; Terra seca, d´Antònia Vicens; Difunts sota els ametllers en flor, de Baltasar Porcel; Els jardins incendiats, de Gabriel Janer Manila; Un cor massa madur, de Guillem Frontera; Joana E. de Maria Antònia Oliver; Orient, Occident, de Maria de la Pau Janer; Fins el cel, de Pau Faner; La ciutat dels espies indefensos, de Rosa Maria Planas.
Castellà
Poesia:
Història personal. Calambur, 2005. Jaume Pomar; El jardín de las delicias. Calambur, 2005. Antoni Vidal Ferrando; Barlovento. Calambur, 2006. Gabriel Florit; Llamas escritas, Calambur, 2006. Ponç Pons; El mecanismo del tiempo. Calambur, 2007. Miquel López Crespí; Todo es fragmento, nada es enteramente. Calambur, 2007. Tomeu Fiol; Poemas. Calambur, 2007. Maria Antònia Salvà; Antología. Damià Huguet; Los perfiles de la Odisea. (Antología de la poesía joven en las Islas Baleares). Autors: Margalida Pons, Josep Lluís Aguiló, Gabriel de la S.T. Sampol, Miquel Bezares, Àlex Volney, Albert Herranz Hammer, Antònia Arbona, Òscar Aguilera i Mestre, Pere Joan Martorell, Sebastià Alzamora, Manel Marí, Pere Suau Palou, Andreu Gomila, Antoni Ribas Tur, Pere Antoni Pons, Sebastià Sansó.
Narrativa:
Las lunas y los sapos. Calambur, 2007. Antoni Vidal Ferrando; 39º a la sombra. Calambur, 2007. Antònia Vicens; Los días inmortales. Baltasar Porcel; La avenida de las sombras. Antoni Serra; Viejo corazón. Guillem Frontera; Un día u otro acabaré de legionario. Jaume Pomar; El canto del vuelo Z-506. Miquel Ferrà Martorell; La rosa de invierno. Miquel Mas Ferrà; Arena en los zapatos. Joan Pons; Antología de cuentos de las Islas Baleares. Diversos autores; Bearn o la sala de las muñecas. Llorenç Villalonga.
Francès:
Carrer Argenteria. Antoni Serra; La vida, tan obscura. Gabriel Janer Manila.
Romanès:
Illa Flaubert. Miquel Àngel Riera; Cavalls cap a la fosca. Baltasar Porcel.
Italià:
Paradís d´orquídies. Gabriel Janer Manila; El cor del senglar. Baltasar Porcel; Una primavera per a Domenico Guarini. Carme Riera.
Participaran en les activitats de la Fira del Llibre del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.
Turmeda | 27 Agost, 2007 20:17 |
Guillem Frontera, Miquel Ferrà Martorell, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Janer Manila, Jaume Santandreu, Maria Antònia Oliver, Baltasar Porcel, Antoni Mus... conformen alguns dels noms més importants de la generació literària dels 70.
La generació literària dels 70.
Per Mateu Morró i Marcé, historiador.
La narrativa de finals dels seixanta i dels setanta va tenir molta importància en la formació d'un pensament crític davant la realitat mallorquina. La presència d'un grup nombrós de narradors va esser una de les mostres del deixodiment de la literatura mallorquina d'aquells moments, i en va esser un factor d'actualització i d'acostament a la societat. Per primera vegada la prosa, i amb un nivell de qualitat i maduresa prou acceptable, desplaçava la poesia com a gènere literari estelar -que havia regnat de manera absoluta des dels inicis de la Renaixença-, aprofitant el treball d'innovació formal i temàtica que havien fet, amb anterioritat, escriptors com Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover o Blai Bonet. Aquell esclat, per tant, no va esser tan sobtat com aparentava, tenia al darrera un llarg procés de preparació, però es va trobar en un context social i polític que l'afavoria. Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Jaume Santandreu, Maria Antònia Oliver, Guillem Frontera, Antoni Serra, Baltasar Porcel, Antoni Mus, etc., oferien una obra molt útil en un moment on hi havia poc on agafar-se per interpretar una societat en canvi accelerat.
Després de molts d'anys de predomini d'una mateixa estètica i una mateixa moralitat, que amb les figures menors de l'escola mallorquina havia derivat cap a un notable estancament, en el món literari mallorquí hi apareixia tota una fornada renovadora. Uns escriptors joves que volien parlar d'allò que realment passava a la societat mallorquina, i cercaven un llenguatge propi en un país de narradors escassos, i així i tot poc coneguts. Costava molt de desfer-se d'uns cànons que semblava que havien d'esser aptes per a totes les èpoques, entre altres coses perquè la literatura catalana no havia pogut tenir un procés evolutiu normal, la llarga nit del franquisme havia exercit una influència destructora tan profunda que res se n'havia alliberat. Sense ensenyament de la llengua, sense mitjans de comunicació, sotmesos a una rígida censura, el fet literari no deixava d'esser també un fet de resistència cívica. En gran mesura s'havia de començar quasi de bell nou. Per això cada un d'aquells llibres, en ell mateix, tenia una potència crítica extraordinària: d'entrada perquè les situacions i els personatges que apareixien duien a tot un exercici de repàs de la història recent de Mallorca -començant pel mite de la Guerra Civil i acabant per la nova societat engendrada per l'economia turística-. La literatura s'acostava a la societat i una part d'aquesta societat responia llegint, i seguint amb interès el treball de cada un d'aquells joves autors. Per això, joves i delerosos de novetats, no ens podia passar desapercebut un López Crespí que trencava absolutament amb el món ideològic de la nostra intel.lectualitat tradicional.
Miquel López Crespí en els seus textos literaris, però també en els seus articles, transpuava un món cultural nou i uns fonaments ideològics originals. Sorgia un escriptor de vena, rebel, amb un instint vital d'insubmissió, impregnat d'una història, la seva, a la qual no volia renunciar: la del seu pare, pres per antifranquista, picant esquerda a les carreteres; la d'una avior de pagesos de sa Pobla, aferrats a la terra i al treball; la d'una Mallorca de la postguerra trista i en blanc i negre, com la de No-Do, i la d'una Mallorca turística, més acolorida, que estava engegant totes les altres.
En Miquel escrivia a la premsa diària articles de crítica literària, defensava abrandat el compromís social de l'escriptor, segurament en posicions no massa llunyanes del realisme social, i adesiara ja començava a guanyar qualque premi. Miquel López Crespí, sobretot, ens aportava referències culturals de primera necessitat: Maiakovski i Bertolt Brecht, però també Joan Brossa o Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Entre línies, en aquells escrits sobre literatura francesa o nordamericana, hi enteníem missatges d'inequívoca vocació política, missatges d'heterodoxia que passaven per malla als censors i, a vegades, també als lectors. El paisatge no era gens engrescador: el vell dictador agonitzava, pels diaris sabíem que hi havia indrets on s'aixecava un veritable clam per la democràcia, i miràvem al nostre entorn i vèiem una societat conformada i indiferent. Les plomes de Josep Maria Llompart, Gregori Mir, Miquel López Crespí o Gabriel Janer Manila, en aquest context tan empobrit, duien a terme una funció importantíssima.
En els anys 60 i 70 López Crespí escrivia des de posicions marxistes. Des d'un marxisme obert, creatiu, plural, ric de matisos, que feia veure a la llegua la seva distància de l'estalinisme i el comunisme oficial. Ningú que llegís amb atenció aquells escrits hi podria detectar res de semblant a l'encarcarament propi de qualsevol dogmatisme. Lluny de doctrinarismes i mandarinats, Miquel López Crespí escrivia textos crítics i personals. L'herència del maig de 1968 era la seva herència, i feia seva la història dels derrotats i dels heterodoxos de tots els temps. El seu missatge era literari, però d'una densitat inequívoca i fàcilment ubicable. Miquel López Crespí, en un procés d'autodidactisme no molt diferent del de la majoria dels joves escriptors de la seva generació, duia a la literatura mallorquina contemporània la tradició d'una esquerra crítica i alliberadora. Potser, sobretot mirant-ho amb ulls actuals, amb una alta dosi d'utopisme, però recollint tot un aspecte fonamental de la història del segle XX. El que més valorava de la història del moviment obrer era la capacitat de trencar cadenes, no la d'engendrar burocràcies o aparells d'estat policials. El nacionalisme, la vivència d'home d'esquerres, l'oposició a tota forma d'opressió, formaven en ell un tot, una glopada furiosa d'aire vital, que sortia de portar a la sang la urgència de lluitar contra la injustícia d'una manera activa, i duia a un treball frenètic, més o menys encertat, però riquíssim de resultats i d'experiències.
En Miquel havia fet una opció inusitada en la Mallorca d'aleshores: havia triat la literatura com a vivència i com a professió. El seu ofici era el d'escriptor, i s'hi enfrontava amb tota la naturalitat i tota la conseqüència possible. Encara que això en qualque avinentesa posava seriosament en entredit el contengut de l'olla que cada dia s'ha de posar al foc per menjar. Era un escriptor professional, sempre ho ha estat, en un país que dóna escasses possibilitats a gent tan rara. Llegia i escrivia, i alhora era fidel a tot allò que li semblava digne d'esser respectat.
Més tard, quan vaig conèixer en Miquel més de prop, i vaig passar de lector a amic, em vaig adonar de la seva vasta formació. Ho llegia tot. A la seva casa els llibres s'hi acaramullaven per tots els racons, i s'hi podien veure els títols més introbables en aquell període final del franquisme. Cada viatge havia estat dedicat a explorar llibreries, cada contacte havia estat aprofitat per conèixer autors i tendències. La novel.la, el teatre, la poesia i l'assaig, en totes les llengües, componien un univers amplíssim. I els joves que podíem entrar en aquell sancta sanctorum li demanàvem llibres. Aquesta va esser la causa, en aquells temps de febrosa curiositat intel.lectual, que part d'aquella magnífica biblioteca s'escampàs per aquí i per all'a, i a en Miquel li costàs de recuperar molts d'exemplars valuosos.
A L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970)> en Miquel López Crespí deixa constància de la seva vivència d'aquells anys. Ens descriu la seva experiència apassionada, des de la seva infància a sa Pobla als fets polítics més recents, en un llibre farcit d'anècdotes, ple del suc de la història viscuda, ple de petits fets que dibuixen tot un procés, i que el fan un document interessant. En situar-se en aquest pla concret ens resta dibuixada la trajectòria intel.lectual i ètica d'en Miquel López Crespí, i la de moltes altres persones que, com ell, feren la seva contribució, bàsica, al desvetllament cultural i polític dels mallorquins. En els escrits de Miquel López hi ha una reivindicació clara de la clandestinitat, del treball quotidià mai no reconegut pels llibres de la història oficial. A la política clàssica hi contraposa la tasca apassionada dels militants, dels que mai no cobraran una pesseta de la política, dels que sense demanar cap reconeixement posaren els fonaments de la democràcia.
Aquesta història és la que interessa a Miquel López Crespí, perquè amb ella vol posar les coses en el seu lloc. Vol posar en el seu lloc la realitat de forces polítiques inexistents en la resistència antifranquista, o de forces que recolliren part del que era el franquisme. Però, i jo diria que sobretot, vol posar al seu lloc l'estalinisme, amb totes les seves versions. L'assassinat dels dirigents obrers revolucionaris, la creació d'uns estats policials, l'asfíxia del pensament alliberador amb tota casta de catecismes i bíblies oficials, són atemptats contra la humanitat, però, d'una manera particular, contra allò que Miquel López Crespí estima i s'hi sent identificat. Són fets històrics que cap raó pragmàtica pot justificar, i que pesen massa sobre la consciència per a esser obviats fàcilment. López Crespí no vol renunciar a esser testimoni d'aquesta història que l'apassiona i que el compromet personalment. La literatura, el teatre, la narració, la poesia, estant impregnats d'aquesta experiència i d'aquesta fidelitat a una determinada tradició emancipàtoria.
Pens que és aquí on se situa l'aportació lúcida d'en Miquel López Crespí. Des del testimoni d'un temps viscuts amb passió que es projecten cap a un nou temps i cap a uns nous combats. I ara, quan reneixen idees d'intransigència en el món, quan es desenvolupen noves violències contra les persones, quan formes d'explotació molt més sofisticades i tenebroses -tant que amenacen la continuïtat de l'espècie sobre el planeta-, es consoliden, ara, idò, es torna plantejar, des d'una clara unitat entre la cultura i la política, entre la literatura i la vida, la mateixa opció per l'emancipació humana que va fer en Miquel a sa Pobla quan, amb fruïció, esborrava les consignes feixistes de les parets del local de la Falange i s'indignava davant tot el que era discriminació o injustícia.
Per Mateu Morro i Marcé, historiador
Turmeda | 27 Agost, 2007 08:51 |
La socialdemocràcia [PSOE] també és analitzada d'una manera molt crítica. Explica Mateu Morro (vegeu pàgs. 58-59 del llibre Per Mallorca: "La dinàmica legislativa i política de la socialdemocràcia governant a l'Estat espanyol [el llibre va ser escrit quan el PSOE era al poder] denota una extraordinària identificació amb un projecte d'Estat-nació espanyol, i van dirigides a construir-lo pràcticament, a justificar-lo teòricament i ideològicament i a dotar-lo d'una cohesió cultural i social. La tasca de modernització de les velles estructures estatals espanyoles heretades directament del franquisme, ha obligat els gestors del PSOE a presentar com a nous els elements ideologicopolítics que els nacionalistes espanyoles han sustentat des de sempre". (Miquel López Crespí)
Dels nourics mallorquins poca cosa podem esperar. L'anàlisi que fa Mateu Morro ens fa copsar, en tota la seva complexitat, el paper desnacionalitzador de les nostres noves capes socials enriquides amb l'allau turística. Aquests grups socials, enriquits ràpidament, no tan sols protagonitzen una deserció massiva de qualsevol arrel que els pugui recordar el passar rural i popular, sinó que s'entesten a sostenir una cursa depredadora per rendibilitzar al màxim el millor actiu que té l'illa, i alhora el més escàs: el territori. L'especulació troba en aquests sectors els defensors més incansables. La seva mirada és posada sempre en el poder central, i els seus referents polítics són els de les velles dretes espanyoles. (Miquel López Crespí)
Cent articles de l’escriptor Miquel López Crespí en defensa del PSM: Mateu Morro i el nacionalisme d’esquerra.
MATEU MORRO: 30 ANYS AL SERVEI DEL POBLE DE LES ILLES
En Mateu Morro trucà un dia a la porta de casa. Era l'any 1973. Feia poc, en Ricard Salvat i en José Monleón, a Alacant, m'havien concedit el premi de Teatre "Carles Arniches" i, més recentment, amb una peça avantguardista basada en la lluita del nostre poble, Les Germanies, m'atorgaven el Premi Especial "Born" a Menorca. Aquesta fou l'excusa, per part de l'OEC, per a venir a cercar-me. En Mateu Morro, comissionat per la direcció, venia a demanar-me Les Germanies. Després hem militant junts tant a l'OEC com al PSM. Com explica la GEM: "A les eleccions municipals de 1991, fou elegit batle de Santa Maria per majoria absoluta... Com a historiador, ha estudiat les organitzacions polítiques mallorquines durant la II República". És autor de nombroses llibres entre els quals podem destacar: Guia bibliogràfica de Santa Maria (1983); L'Esquerra Nacionalista a Mallorca (1900-1936) (1985), amb Sebastià Serra, i Llegendes i rondalles santamarieres (q988), amb Josep Capó.
Aquella visita de l'any 1973 fou la primera trobada, el primer encontre amb en Mateu; i significà, amb el temps, molts d'anys de militància comuna i de lluita per les mateixes idees de justícia, igualtat i llibertats nacionals per al nostre poble.
Han anat passant els anys, però l'amic de la clandestinitat, l'antic secretari general dels comunistes de les Illes, no amolla en la seva lluita per anar consolidant el nacionalisme d'esquerres a Mallorca. Edicions Documenta Balear ha publicat Per Mallorca, important aportació del nostre bon amic i company de lluita al debat nacionalista. La dedicatòria del llibre m'ha fet recordar fets compartits conjuntament, munió de lluites en defensa del nostre redreçament cultural. Aquesta sentida dedicatòria diu: "Per a Miquel López i Crespí, amb qui he compartit idees, sentiments i lluites. Al qual he d'agrair, part damunt de tot, la seva amistat, capaç de superar desencisos i, sobretot el pas del temps. Una abraçada. Mateu Morro i Marcé". El llibre de Mateu Morro és una recopilació d'articles i parlaments escrits entre 1985 i 1996. Igualment, el recull de Mateu Morro és una de les més serioses aportacions al debat nacionalista que s'ha fet a Mallorca d'ençà de l'aparició, fa prop de trenta anys, de la famosa obra de Josep Melià, Els mallorquins. Estructurat en tres parts ("El nacionalisme a Mallorca", "Per una Mallorca lliure" i "Construir el futur"), el llibre suposa un acurat esforç d'actualització i síntesi dels temes més actuals del mallorquinisme polític. El llibre que comentam és una aposta decidida envers la vertebració d'una societat civil mallorquina forta i estructurada. Cap poble pot aspirar a la sobirania si no ha estat dotat de l'esquelet, de la consistència interna (expressada per mitjà d'un dens teixit associatiu) que li permeti manifestar les seves aspiracions i lluitar per elles. I en Mateu -que coneix a fons la nostra història- sap a la perfecció que aquesta consistència no vendrà mai de part de la dreta o de l'empresariat (que, a diferència del Principat, a les Illes no té ni ha tengut mai cap projecte afavoridor dels interessos nacionalistes). Diu Mateu Morro (vegeu pàg. 67): "La dreta mallorquina no posseeix cap projecte de futur que no sigui la potenciació d'un model economicosocial depredador, destructor del territori i empobridor a la llarga...". I concreta: "UCD, AP, UM, Centre Democràtic i Social, Partit Demòcrata Popular, Partit Liberal, són cares diferents d'una mateixa política: la que duu a la destrucció de la llengua i cultura, de l'entorn, al desequilibri econòmic i territorial, i al manteniment de zones de pobresa i de marginació social. Certament, la tasca de construir una nació sobirana, des del reforçament de la societat civil i l'impuls del seu protagonisme, avui a Mallorca és sobretot una tasca de l'esquerra". I quan es demana quines classes socials han d'hegemonitzar el projecte nacionalista (perquè, com escriu el secretari general del PSM: "Mentre hi hagi classes diferents, hi haurà projectes nacionals diferents"), afirma que no ens ha d'enganar el pretès "nacionalisme" de la burgesia que, sota una aparença interclassista, amaga la preeminència de la defensa dels seus interessos egoistes. Mateu Morro se situa en la defensa d'un nacionalisme lligat a les classes populars mallorquines. Del grup Unió Mallorquina diu que "és un matís de la dreta local, una dreta de sempre lligada a l'Estat i als grups de pressió econòmica espanyols més importants".
La socialdemocràcia també és analitzada d'una manera molt crítica. Explica Mateu Morro (vegeu pàgs. 58-59 del llibre Per Mallorca: "La dinàmica legislativa i política de la socialdemocràcia governant a l'Estat espanyol [el llibre va ser escrit quan el PSOE era al poder] denota una extraordinària identificació amb un projecte d'Estat-nació espanyol, i van dirigides a construir-lo pràcticament, a justificar-lo teòricament i ideològicament i a dotar-lo d'una cohesió cultural i social. La tasca de modernització de les velles estructures estatals espanyoles heretades directament del franquisme, ha obligat els gestors del PSOE a presentar com a nous els elements ideologicopolítics que els nacionalistes espanyoles han sustentat des de sempre".
Dels nourics mallorquins poca cosa podem esperar. L'anàlisi que fa Mateu Morro ens fa copsar, en tota la seva complexitat, el paper desnacionalitzador de les nostres noves capes socials enriquides amb l'allau turística. Aquests grups socials, enriquits ràpidament, no tan sols protagonitzen una deserció massiva de qualsevol arrel que els pugui recordar el passar rural i popular, sinó que s'entesten a sostenir una cursa depredadora per rendibilitzar al màxim el millor actiu que té l'illa, i alhora el més escàs: el territori. L'especulació troba en aquests sectors els defensors més incansables. La seva mirada és posada sempre en el poder central, i els seus referents polítics són els de les velles dretes espanyoles.
Com diu més endavant l'historiador i polític (vegeu pàg. 104): "No ens traurà del fang la promesa buida dels hereus dels botxins". Per Mallorca és una aposta ferma per un mallorquinisme polític de caire popular, lluny de la xerrameca buida dels servils.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (27-V-00)
Turmeda | 24 Agost, 2007 20:50 |
L'editorial Enciclopèdia Catalana ha posat a la venda l'Enciclopèdia Compacta en CD-ROM, i sense dir ase ni bèstia ha eliminat les veus de bona part dels escriptors mallorquins actuals que figuren a la Gran Enciclopèdia Catalana. Dic noms: Guillem Frontera, Miquel Ferrà Martorell i jo mateix. També han estat depurats els autors teatrals dels cinquanta, Pere Capellà i Martí Maiol. I supòs que els censors han passat la granera a molts d'altres. Servesquin aquests noms però, per a palesar la falta de criteri -ofegat per l'amiguisme i per un concepte provincià i caciquil de la cultura- que demostren els responsables d'aquesta obra. Miquel Ferrà Martorell és Premi Ramon Llull, i Pere Capellà és possiblement el primer autor teatral de la postguerra que assolí el privilegi d'esser centenari en representacions. Quant a la solidesa de l'obra de Frontera no cal ni parlar-ne. Idò aquesta gasòfia informàtica, que es comercialitza sota l'empara de Gran Enciclopèdia Catalana, obra de dinou volums i sant i senya de la cultura catalana, s'ha posat a la venda per quaranta mil pessetes de no res, deu mil més que la Bompiani. Curiosament l'AELC no ha badat boca, quan és evident que s'ofereix als compradors moix per llebre. (Llorenç Capellà)
Llorenç Capellà escrivia -cansat de tants insults contra els nostres escriptors- aquest important article. Era el 16 de juliol de 1998. Per la seva importància pensam que és molt important publicar-lo de nou.
"El diccionari Bompiani inclou únicament quatre novel·listes mallorquins en el seu darrer apèndix. En vista d'això l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana ha fet públic un comunicat en el qual posa el crit en el cel, i entra a degolla contra els estudiosos encarregats de fer la selecció. Després de fer-nos saber que aquests dos volums malgirbats d'actualització són a la venda per trenta mil pessetes, l'Associació alerta els possibles compradors "perquè no es deixin sorprendre" i evitin despeses inútils. Dit amb altres paraules, com que els catalans feim pinya quan ens menyspreen els símbols de la pàtria (i la literatura malauradament ho és), o els responsables de Bompiani rectifiquen de manera immediata o els lectors de Catalunya demonitzen l'obra. No cal dir que la rabiola de l'AELC és més que justificada, perquè ja és hora que es faci passar per l'adreçador tants i tants d'impertinents que donen o neguen credibilitat literària a tort i a dret amb una frivolitat aclaparadora. Ocorre, però, que la mateixa bel·ligerància que palesa l'AELC cap a Bompiani, també l'hauria de palesar envers les editorials catalanes que actuen amb una manca de rigor consemblant. O burro o barra. O l'AELC denuncia totes les frivolitats amb fermesa idèntica o el comunicat al qual faig referència quedarà com un exemple de cretinisme cultural.
'Si els de l'AELC cerquen motius per entrar en guerra, en tindran a l'abast tants com vulguin. L'editorial Enciclopèdia Catalana ha posat a la venda l'Enciclopèdia Compacta en CD-ROM, i sense dir ase ni bèstia ha eliminat les veus de bona part dels escriptors mallorquins actuals que figuren a la Gran Enciclopèdia Catalana. Dic noms: Guillem Frontera, Miquel Ferrà Martorell i jo mateix. També han estat depurats els autors teatrals dels cinquanta, Pere Capellà i Martí Maiol. I supòs que els censors han passat la granera a molts d'altres. Servesquin aquests noms però, per a palesar la falta de criteri -ofegat per l'amiguisme i per un concepte provincià i caciquil de la cultura- que demostren els responsables d'aquesta obra. Miquel Ferrà Martorell és Premi Ramon Llull, i Pere Capellà és possiblement el primer autor teatral de la postguerra que assolí el privilegi d'esser centenari en representacions. Quant a la solidesa de l'obra de Frontera no cal ni parlar-ne. Idò aquesta gasòfia informàtica, que es comercialitza sota l'empara de Gran Enciclopèdia Catalana, obra de dinou volums i sant i senya de la cultura catalana, s'ha posat a la venda per quaranta mil pessetes de no res, deu mil més que la Bompiani. Curiosament l'AELC no ha badat boca, quan és evident que s'ofereix als compradors moix per llebre."
"Però això no és tot. Al llarg d'un seguit de diumenges el diari Avui ha obsequiat els seus lectors amb una enciclopèdia en CD-ROM, la direcció de la qual és a cura de Joan Carrera, home important a l'organigrama directiu de Proa i d'Enciclopèdia Catalana. Naturalment ni jo ni el títol de cap dels vint llibres que he publicat hi surten, cosa que em fa pensar que he malgastat la vida esborrallant paper, encara que, en compensació, m'he divertit força. D'altra banda una flor no fa estiu. Quan la cosa comença a ser preocupant és en trobar a faltar qualsevol referència a Guillem Frontera, Antoni Serra, Bartomeu Fiol, Damià Huguet, Jaume Pomar, Miquel Ferrà Martorell, Miquel López Crespí, i un llarg ectcètera d'escriptors, com són ara Guillem Colom i Llorenç Moià, d'una validesa inqüestionable. I de Josep Melià, autor d'Els Mallorquins, obra cabdal per al redreçament polític i cultural de la Mallorca predemocràtica, ni flowers. De tota manera no és aquesta l'omissió més sagnant."
"La mania depuradora del senyor Carrera i els seus ajudants ha arribat a l'extrem de fer desaparèixer la veu d'Antònia Vicens... En tot cas, ni aquest error lamentable, i que ens indueix a la befa, ha fet vessar la paciència a la directiva de l'AELC, que pel que sembla guardava totes les seves forces per posar el peu al coll als crítics i estudiosos de Bompiani. I amb això no vull dir que aquests no hagin fet mèrits per ésser denunciats, que n'han fet amb escreix. Però apliquem el mateix raser als de casa nostra. Al cap i a la fi, si aquells coixegen del peu esquerre, els nostres ho fan del dret".
Igualment Joan Guasp es feia ressò d'aquesta campanya de silenci i desprestigi permanent en un article publicat en el diari Última Hora del 26 d'agost del 1998. Deia l'escriptor de Consell:
"Ho digué molt bé, a principis d'estiu, Llorenç Capellà al Diari de Balears. Denunciava la manca de seriositat en la denúncia que feia l'AELC envers el diccionari Bompiani de literatura, el qual només inclou quatre escriptors de Mallorca en els seus dos darrers volums del seu últim apèndix. Deia en Llorenç que "la mateixa bel·ligerància que palesa l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana cap a Bompiani l'hauria de palesar envers les editorials catalanes que actuen amb una manca de rigor consemblant." És cert, molt cert. El fet que la Gran Enciclopèdia Catalana, en la seva publicació diguem-ne canònica, s'oblidi de tants escriptors nostres -no tan sols mallorquins, també barcelonins, lleidatans, menorquins i de la Catalunya Nord-, no té explicació convincent de cap tipus. No es pot excusar amb la joventut, perquè hi ha citacions més "joves" que les que hi són absents. Posem per cas els noms de Sebastià Alzamora, Antoni Xumet o Lluís Trullàs. Tampoc pot valer el pretext de la manca de qualitat o d'experiència en el si del món de la literatura: els casos de Jacint Sala, Antoni Vidal Ferrando o Josep Borell i Figuera són sagnants. Qui fa la selecció d'entrades a l'Enciclopèdia? Qui decideix qui és qui a les lletres catalanes?"
"Quant al CD-ROM de l'Enciclopèdia Compacta, el silenci és d'una magnitud esfereïdora. Ja ho fa a saber en Llorenç Capellà al seu article. Però jo hi voldria dir un poc més. Voldria fer-hi la referència teatral. Sembla que els autors teatrals som cucs de terra que no mereixem veure la llum del dia. Ell ja esmenta les ignominioses absències de Pere Capellà, el seu pare, el meu recordat i estimat "Mingo Revulgo" de quan feia circular la seva companyia per les places majors de tots els pobles de Mallorca. També ell, en Llorenç, és autor teatral i se'l silencia. Així mateix, en Miquel López Crespí i d'altres que, com ell, alternen l'escriptura narrativa amb la poesia i el teatre, com en Gabriel Sabrafin o en Guillem Rosselló i tants i tants més. Si el Bompiani no se'n recorda ni de Josep Maria Benet i Jornet, l'Enciclopèdia Catalana Compacta no se'n recorda dels Antoni Mus i Joan Mas, ja desapareguts i amb una gran obra a la seva esquena. Tampoc recorda el més important, per a mi, autor teatral contemporani viu dels Països Catalans, que és n'Alexandre Ballester. Inaudit. Que no se'n recordin de mi, per greu que em sàpiga, ja m'està bé, però n'Alexandre és n'Alexandre!
'Tot plegat, aquesta absència, aquest silenci generalitzat tot referit al món de l'escriptura dramàtica, em sembla sospitós. Fins i tot dramàtic..."
Finalment, l'escriptora Olga Xirinacs, cansada d'aquests atacs i "oblits" intencionats a la seva obra, ens feia arribar, mitjançant l'AELC, una sentida nota de protesta en fer-se evident tanta brutor perfectament orquestrada pel mandarinat reaccionari que pretén controlar la nostra cultura. Deia Olga Xirinacs (carta signada a Tarragona el 20 de maig de 1999):
"L'escriptora Olga Xirinacs, present i activa en la literatura catalana actual, amb 41 (quaranta-un) llibres i nombrosos reconeixements crítics, es veu obligada a donar FE DE VIDA, a causa d'un greu error comès per la Universitat Oberta de Catalunya i ratificat per Editorial Proa.
'L'obra d'Olga Xirinacs ha estat silenciada totalment en el volum Literatura Catalana Contemporània, de "Biblioteca Oberta" de Proa i promogut per la UOC, a cura de Jaume Subirana i altres autors.
'Preciasament Proa és editora d'Olga Xirinacs amb el premi Sant Jordi Al meu cap una llosa, també és premi de la Crítica; del premi Carles Riba -Llavis que dansen-, i de tres poemaris més, cosa que demostra la incoherència editorial.
'La UOC i Proa han caigut en vergonyosos sectarismes i han desertat del compromís amb el temps real, cosa que és causa de confusió pel que fa als seus possibles lectors".
Signat: Olga Xirinacs.
Qui ha analitzat millor aquesta brutor permanent que encercla la nostra cultura, qui sap més de silencis i marginacions, del grotesc autoodi que domina el nostre reaccionari comissariat cultural és, sens dubte, Miquel Ferrà Martorell. L'escriptor de Sóller deia recentment en el Diari de Balears (6-IV-1999) parlant precisament de la marginació que ha sofert l'obra d'Antoni Mus:
"La producció dels escriptors illencs dels 70 fou molt abundosa i important; ho és encara. Els tres autors més prolífics, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra i jo mateix podem omplir amb les nostres obres un prestatge per a cent vint títols, entre els quals hi ha els premis de més prestigi i els gèneres més diversos. Però evidentment, al costat de noms com Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Carme Riera, Baltasar Porcel, Maria Antònia Oliver... no hi podem obviar autors de la vàlua indiscutible de Pau Faner o Valentí Puig. Els mandarins de la literatura es mouen més per amiguisme bord que per un criteri seriós, i per això a l'hora de fer llistes, moltes de vegades, miren més el cul que el cap. Els escriptors de la generació dels 70 tenim refrendats els nostres títols en edicions de les editorials més exigents, en la feina de tota una vida, en els guardons més importants. Això, en el país de l'enveja, que és aquest, país de lladres de guant blanc i beats falsos, ha de fer flamada. Ja ho entenc, ja! Per això jo dic que la generació dels 70 és la generació d'Antoni Mus".
Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Ciutat de Mallorca, Edicions Cort, 2003. Pàgs. 159-162.
Turmeda | 24 Agost, 2007 13:43 |
Blog del PSM-Entesa Nacionalista de Llucmajor.
El PSOE s’estima més que governi el PP que no respectar la voluntat de canvi dels navarresos i dels seus companys socialistes de Pamplona. Abans governar el PP (la UPN n'és la marca foral) que formar un govern de progrés amb Nafarroa Bai i Esquerra Unida. Així de gros i així de clar. Dimecres, la federació socialista navarresa (PSN-PSOE) havia acordat fer possible el canvi a Navarra i avui el totpoderós José Blanco –secretari federal d’organització del PSOE- ha exercit el seu dret de veto. Madrid comanda. “Por España, todo por España”. (PSM-Entesa Nacionalista de Llucmajor)
Blog del PSM-Entesa Nacionalista de Llucmajor
psmllucmajor | 03 Agost, 2007 23:00
El PSOE s’estima més que governi el PP que no respectar la voluntat de canvi dels navarresos i dels seus companys socialistes de Pamplona. Abans governar el PP (la UPN n'és la marca foral) que formar un govern de progrés amb Nafarroa Bai i Esquerra Unida. Així de gros i així de clar. Dimecres, la federació socialista navarresa (PSN-PSOE) havia acordat fer possible el canvi a Navarra i avui el totpoderós José Blanco –secretari federal d’organització del PSOE- ha exercit el seu dret de veto. Madrid comanda. “Por España, todo por España”. És bo recordar que Rodríguez Zapatero arribà a la presidència del Govern espanyol amb un discurs pretesament federalista i una intensa retòrica a favor de l’”Espanya plural”. S’arribà a especular amb una reforma de la Constitució que el president anuncià i de la qual no s’ha tornat a parlar. El tres anys i mig transcorreguts d’aleshores ençà han servit per fer veure que el limitat federalisme zapaterià en realitat només amaga el vell jacobinisme del PSOE de Guerra i Gonzàlez: aquells dos que, en arribar a la Moncloa, foren saludats pel “New York Times” com a “joves nacionalistes espanyols”.
L’executòria modernista, alliberadora i federalitzant de Zapatero (i Antich) ja té prou trajecte per fer-ne balanç: un trist balanç. No al projecte de reforma de l’Estatut d’autonomia del País Basc (el Pla Ibarretxe), supressió dels drets polítics a l’esquerra abertzale, incapacitat de negociar una sortida al terrorisme, el monumental engany de l’Estatut de Catalunya (del qual el ministre Rubalcaba digué que havia quedat “net com una patena”), canvi de parella nacionalista (ERC per CiU i novament ERC), bloqueig i boicot als avenços simbòlics (seleccions, plurilingüisme, reconeixements nacionals als Estatuts...), desinversió (que a Catalunya i Balears té uns efectes paralitzants del progrés econòmic i de la qualitat de vida que són fora de dubte), demagògia fiscal i sobre els drets (“hay más derechos”, clama ZP, mentre la fiscalia i els tribunals apliquen criteris polítics en tost de jurídics –recordau el lamentables casos de Otegui i De Juana- i parla de “Memòria històrica” amb majúscules mentre avui mateix se segresten publicacions pel sol fet d’exercir el dret de crítica a la intocable Monarquia) etc. I és que la millor definició de la política autonòmica del PSOE en el quatrienni zapaterista la donà Alfonso Guerra en el congrés de les Joventuts Socialistes d'Espanya: el vell demagog hi bravejà públicament –entre els aplaudiments del jovent que el victorejava: els futurs quadres del partit- que el Congrés dels Diputats s’havia “cepillado” l’Estatut de Catalunya –un Estatut del qual Zapatero prometé que no en tocaria una coma- i –referint-se tant a l’Estatut basc com al català- afirmà que "el de Ibarretxe lo cepillamos antes de entrar en la Comisión [Constitucional del Congrés] y el otro lo cepillamos como un carpintero durante la Comisión".
L’espanyolisme del PSOE és menys estrident que el del PP, però no és menys eficaç. A les Balears, els quatre anys de Zapatero s’han traduït en nombrosos desacords entre l’executiu autonòmic i el central deguts a la persistència del govern espanyol a marginar fiscalment les nostres illes: sota Zapatero han continuat l’espoli i la desinversió i fins ahir mateix no es parlà (breument... i sense premsa: perill!) de desbloquejar el pagament de les quantitats compromeses -però no satifetes en els darrers tres darrers anys- pel conveni de residències. Quant a les fonts de finançament de la comunitat autònoma, el famós REB de Jaume Matas quedà en no res i les quantitats suposadament previstes en el nou Estatut varen ser qualificades de “llegenda urbana” pel conseller d’Hisenda, Carles Manera (PSOE), tot d’una que va haver pres possessió de la buida cartera de conseller: “no hi ha doblers”, féu broma, però era i és la trista i pura veritat. El fet que Antich, ahir mateix, hagués d’insistir a Zapatero perquè es fessin les inversions que ens pertoquen en carreteres, ferrocarril, hospitals o residències demostra no tant la voluntat d’entesa entre dos líders del mateix partit com la lamentable i constant subordinació dels interessos balears al espanyols i la funció subalterna que exerceix el PSOE illenc respecte de la seva prefectura “federal”. En aquest sentit cal recordar que el PSOE, el novembre de 2005, votà en el Senat amb el PP contra la proposta del PSM (presentada a través de CiU) de finançar la reforma de Son Dureta per tal d'evitar la destrucció de la Real i Son Espases. Ignoram si avui encara lamenten aquella votació, però ho dubtam; com dubtam que lamentin haver signat amb el PP i UM un Estatutet ple de renúncies que avui llasta l’autogovern que presideix Antich en matèries tan sensibles com la llengua, el dret a decidir, el règim fiscal, o el finançament. Però tant és el que lamentin o deixin de lamentar en el PSIB, perquè allò cert és que les decisions al PSIB les pren el PSOE: Madrid, no Eivissa, decidí les candidatures eivissenques; Madrid, no Balears, decideix que fa el PSOE de les Illes. I avui Madrid, i no els navarresos, han decidit que el PSOE navarrès ha de deixar governar el PP en minoria i ha vetat la formació d’un govern d’esquerres i nacionalista que hauria reflectit la voluntat de canvi que expressaren els navarresos a les urnes. Als dirigents del PSOE d’avui els és aplicable la màxima joseantoniana: “antes facha que rota”. Abans governi el PP que deixar que Navarra decideixi el seu futur. Alerta, doncs, amb els socis: són els de sempre.
Turmeda | 23 Agost, 2007 15:49 |
Em deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins. El problema és que abans, en temps de la dictadura, els enemics eren a l'altra part de la trinxera, en camp contrari. Ara també hi són els mateixos, en el camp de l'adversari. Amb això no hem canviat gaire. Però la diferència consisteix que la podridura actual ha enfollit alguns que prediquen des de les nostres pròpies banderes i, venuts als poders fàctics econòmics i mediàtics esdevenen els pitjors enemics dels escriptors nostrats.
(Miquel López Crespí)
Campanyes rebentistes i de desprestigi contra els escriptors mallorquins
Les acostumades campanyes rebentistes de determinats grupuscles de dreta i també de l'extrema dreta falsament nacionalista, aquells falsaris que s'amaguen rere les nostres banderes per poder atacar millor els nostres escriptors, els dements pamflets de coneguts sicaris que, encegats per l'enveja i l'autoodi més ferest, no fan més que complotar contra l'escriptor de les Illes, m'han fet recordar una campanya semblant ordida pel TOP, el Tribunal de Orden Público franquista, en contra meva i en contra del meu llibre La guerra just acaba de començar ara ja fa prop de trenta anys.
En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins. El problema és que abans, en temps de la dictadura, els enemics eren a l'altra part de la trinxera, en camp contrari. Ara també hi són els mateixos, en el camp de l'adversari. Amb això no hem canviat gaire. Però la diferència consisteix que la podridura actual ha enfollit alguns que prediquen des de les nostres pròpies banderes i, venuts als poders fàctics econòmics i mediàtics esdevenen els pitjors enemics dels escriptors nostrats.
Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel·la, poesia i teatre. El cert és que, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)". Vist amb perspectiva, ara que han passat més de trenta anys d'aquella persecució, crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes...). El cert és que en un determinat moment de la història que contam -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la Social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la Social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer de l'Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carlos García Delgado...). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria L'Ull de Vidre, l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...
El que sí que record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi em va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos.
Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts. Va ser un gran triomf de l'antifeixisme illenc, un gran fracàs de les forces reaccionàries que amb la repressió volien dificultar l'avenç de la nostra literatura.
(17-VIII-05)
Turmeda | 22 Agost, 2007 17:18 |
En el fons, des de les nostres posicions culturals i polítiques divergents sempre coincidíem en el que és essencial: la defensa aferrissada de la llengua catalana, l'exigència de més autogovern per a la nostra terra i, també, per què no dir-ho?, ens unia i uneix la dèria per la literatura. Perquè Miquel Julià, a més d'un activista en defensa de la cultura catalana, és, igualment, un incansable conreador dels més diversos gèneres literaris i ha excellit tant en la poesia com en l'assaig de forma força prou interessant. (Miquel López Crespí)
L'atemptat contra l'Editorial Moll i la lluita contra el nazifeixisme a Mallorca
Si ara us hagués de concretar exactament el dia, el mes i l'any que vaig començar a coincidir en la lluita pels nostres drets nacionals i en defensa de la cultura catalana amb l'amic Miquel Julià, no us ho sabria dir amb certitud. Són ja tants d'anys! Ben cert que deu fer més d'una dècada quan vaig començar a llegir les seves interessants collaboracions en el diari Última Hora, de Ciutat. Posteriorment, en la batalla en defensa de la llibertat d'expressió i dels mitjans de comunicació catalans, el combat per L'Estel (que aleshores s'anomenava S'Arenal de Mallorca), que determinats espanyolistes de totes les tendències! s'entestaven a silenciar, coincidírem igualment. He parlat de tot això en el capítol "En defensa del català. El 'Comité de defensa de s'Arenal de Mallorca" del meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).
Posteriorment ens trobàrem en totes les Diades en defensa de la llengua catalana i l'autogovern que convocava l'OCB, en les manifestacions per la Independència de cada final d'any, a la redacció de L'Estel, quan Miquel Julià portava a l'amic Mateu Joan Florit les seves collaboracions i, qui signa aquest article, les meves.
En el fons, des de les nostres posicions culturals i polítiques divergents sempre coincidíem en el que és essencial: la defensa aferrissada de la llengua catalana, l'exigència de més autogovern per a la nostra terra i, també, per què no dir-ho?, ens unia i uneix la dèria per la literatura. Perquè Miquel Julià, a més d'un activista en defensa de la cultura catalana, és, igualment, un incansable conreador dels més diversos gèneres literaris i ha excellit tant en la poesia com en l'assaig de forma força prou interessant.
Més encara. Tots sabem com resulta de difícil a la nostra terra aconseguir dels nostres intellectuals (escriptors, metges, arquitectes...) un compromís actiu amb el poble i la lluita pel nostre deslliurament nacional i social. En temps de la dictadura franquista, si exceptuam els exemples de Josep M. Llompart, Jaume Adrover i uns quants més, sobraven els dits d'una mà per a comptar qui era de veritat actiu en el combat antifeixista. Més tard arribà la democràcia pactada entre el franquisme reciclat i els nous aspirants a l'exercici del poder. Aleshores, si exceptuam els intellectuals que continuaren la seva tasca en l'OCB, algunes organitzacions d'esquerra, sindicats i ONG, el silenci i la manca de compromís actiu continuà. Per això, quan hi hagué l'atemptat contra l'Editorial Moll -era l'any 1997-, el silenci semblava que seria la norma general novament.
Però tornem a l'atemptat contra l'Editorial Moll. Aquesta bestial provocació de la ultradreta era una agressió contra un dels fonaments essencials de la cultura catalana a les Illes. Hem escrit sovint sobre la importància històrica de l'obra de Francesc de B. Moll (la represa del Diccionari, les rondalles, les gramàtiques normatives, les colleccions literàries d'Editorial Moll, la Fundació de l'OCB i centenars d'activitats semblants de valor inabastable), i per això mateix no podíem romandre indiferents al salvatgisme neonazi desfermat, en forma de foc, contra l'Editorial Moll. De tota la gent a la qual vaig trucar, el més receptiu, qui no oposà cap mena d'entrebanc per a signar públicament un comunicat de repulsa, va ser l'amic Miquel Julià i Prohens. La carta, de la qual serv l'original que signàrem en el bar de davall de casa meva, va sortir publicada al Diari de Balears dia tres de maig de 1997 i, posteriorment, en altres diaris i revistes de les Illes. El manifest de condemna contra la brutal agressió feixista signat per Miquel Julià i per l'autor d'aquest article dia primer de maig de 1997, deia, sota el titular "Editorial Moll: les rels d'un atemptat": "'Llastimosa manera d'entendre la intervenció cultural i demostració d'una gran càrrega d'autoodi', declarava el President de la Comissió de Cultura i Patrimoni, Damià Pons; 'Encara hi ha intolerància dins la nostra societat', afirmava la Presidenta del CIM; accions d'un grup marginal i covard', deia Eberhard Grosske, després de conèixer l'atemptat contra l'Editorial Moll i contra la nostra pròpia llengua i cultura mallorquina.
'Per molt que sembli mentida, els hereus dels vencedors en la guerra civil contra el poble (1936-39), la nissaga dels violents que el vint-i-quatre de febrer proppassat va fer seixanta anys que afusellà un metge modèlic i ciutadà exemplar, Emili Darder, i altres, com Pere Reus, jutge de pau i home d'enorme prestigi moral, pel sol fet d'esser polítics d'esquerres i intellectuals mallorquinistes, aquella nissaga avui encara perviu i també s'alimenta de la mateixa carronya de llavors, de l'odi contra les realitats mallorquines i les arrels catalanes d'aquest poble.
'Volem denunciar i rebutjar l'atemptat contra l'Editorial Moll, recentment perpretat, i la violència de tots aquests grupets antimallorquins (ells s'autoanomenen 'anticatalans') i de tots els enemics de la justícia i la pau. Al mateix temps demanam a la Delegada del Govern, Catalina Cirer, que posi remei a uns brots de violència de conseqüències imprevisibles".
A hores d'ara, encara esperam que altres intellectuals, en teoria "dels nostres", es mobilitzin contra la violència feixista en contra de la nostra cultura.
Turmeda | 21 Agost, 2007 17:56 |
MANIFEST DE LA CAMPANYA.
Des de fa uns anys, el rebuig de la ciutadania dels Països Catalans a les corregudes de bous ha crescut enormement. Palma no n'és una excepció. Cada cop hi ha més gent sensibilitzada amb la brutal tortura i patiment que suposa pel bou aquesta mal anomenada festa.
Maulets ens oposam a aquesta tortura espanyola dels animals per dues raons:
1a Maltractament d'animals
Les corregudes de bous suposen una tortura per al bou. Hi ha molts estudis que descriuen amb tot detall el patiment de l'animal des del moment que és segrestat del seu entorn natural fins que és esquarterat a l'escorxador. Ja al principi del seu final, el bou és transportat centenars de kilòmetres en una capsa en la qual no es pot posar dret i es veu forçat a dur el cap tort. Una situació que s'acostuma a allargar durant hores.
Poc abans de sortir a la plaça, la tortura ja ha començat: el bou és apallissat amb sacs d'arena, amb punxes i drogat fins a arribar a provocar que els seus budells es cremin. Tot això es fa perquè el bou surti a la plaça corrent i nerviós, en un estat d'ansietat molt fort. Generalment, els bous pateixen talls a les grapes, en les quals es vessa un líquid anomenat trementina per tal que no es pugui quedar aturat i corri desesperadament per tota la plaça. Sovint, abans de sortir a la plaça, l'animal també pateix altres tipus de maltractaments, com ara posar vaselina als ulls per tal d'empitjorar la ja de per si poca vista del bou, serrar la punta de les seves banyes, posar bolles de cotó a les fosses nasals per tal de dificultar més la seva respiració, etc. Tot plegat, això provoca que el bou, quan surt a la plaça, ja estigui desesperat i molt mal ferit.
Ja a la plaça, la tortura es fa davant dels ulls del púbic. El picador clavarà un parell de vegades la pica (un gruixat arpó piramidal d'un calibre de tres dits junts que s'endinsa uns 11 centímetres) al coll del bou, per tal de destrossar els músculs del coll. El ferro de la pica ja està fet aposta per fer malbé tot tipus de músculs, de tendons, de venes i de fibres del coll. Després venen les banderetes, aquestes es claven en les mateixes ferides que han provocat les piques. Aquestes banderetes provoquen un patiment enorme a l'animal, car a cada moviment del bou aquestes es van movent i desgarrant la carn i els teixits.
Quan el bou està destrossat físicament i psicològica, ve el moment del torero. Aquest botxí sense escrúpols es fa el valent davant d'un públic idiotitzat que crida compulsivament, tot alabant el suposat valor d'un matarife que s'enfronta a un animal atemorit i, físicament, fet una pallaringa. Aquest botxí mou un pedaç de color vermell fent creure al bou que aquest és el provocant del seu patiment. Tot plegat una covardia sense límits, tenint en compte l'estat en el qual es troba l'animal.
Després de fer córrer l'animal una llarga estona, toca clavar una espasa a l'esquena del bou. Aquest grapat d'estocades traspassen la pleura, rompen els omòplats i foraden el pulmó. En aquests moments el patiment és inimaginable: el bou s'ofega amb els seus vòmits de sang.
Després, un botxí intenta fer l'estocada final, la intenció és clavar una pica entre les vèrtebres per tal de seccionar la medul•la. Gairebé mai això no es produeix amb un sol cop, allargant així el dolor de l'animal. En tot cas, això paralitza el bou, però no li fa perdre la consciència, car segueix respirant. En molts casos el bou segueix viu quan se li tallen la cua i les orelles i quan se l'arrossega a l'escorxador. Finalment, el patiment s'acaba, ja només queda esquarterar el bou, dur les peces a la carnisseria i que la gent les compri per menjar.
Aquesta tortura passa sis cops cada horabaixa, més de 60.000 cops en una temporada en tot l'Estat espanyol.
Al maltractament del bou, cal afegir el maltractament que pateixen els cavalls que es veuen obligats a participar en aquesta carnisseria. Aquests animal estan molt atemorits abans d'entrar a la plaça, i són obligats a fer-ho mitjançant cops i descàrregues elèctriques als genitals. Fins i tot, de vegades, s'ha trobat el cas que hi havia cavalls als quals se'ls havia tret els ulls perquè sortissin a la plaça. Avui dia, pocs són els casos en els qual se'ls arrabassa els ulls, ara se'ls hi posa un pedaç i se'ls hi arrabassen les cordes vocals, per tal que els seus esfereïdors gemecs no espantin al "sensible" públic. Si bé és cert que una lona protegeix l'animal de les banyes del bou, també ho és que les embestides d'aquest acostumen a provocar la fractura de diverses costelles.
2a Imposició cultural
Un altre element que fa que augmenti el nostre ja de per si enorme rebuig a les corregudes de bous és que aquesta brutal tradició és totalment aliena a la nostra cultura catalana i al nostre caràcter català. Si aquesta tortura es segueix celebrant a determinades poblacions dels Països Catalans és només per imposició cultural.
Malgrat que la immensa majoria de la població dels Països Catalans està en contra d'aquesta brutalitat, la tortura no només segueix, sinó que cada cop més els mitjans de comunicació espanyolistes ens bombardegen sobre els actes i l'actualitat d'aquesta Fiesta Nacional. La intenció és ben evident: la potenciació d'aquesta crueltat, igual que la selecció espanyola o la llengua espanyola, té com a única finalitat la d'espanyolitzar els Països Catalans.
Per tot això, Maulets demanam la desaparició d'aquesta tortura espanyola i la declaració de Palma ciutat antitaurina.
Web Ixent- Esquerra alternativa i anticapitalista de les Illes
Amb articles de Cecili Buele, Miquel López Crespí, Llorenç Buades, Josep Juárez, Eduard Baldú...
La revista digital Ixent compleix quatre anys.
PER UNA ESQUERRA ANTICAPITALISTA , NACIONAL I ALTERNATIVA
Algunes seccions de la revista digital Ixent:
Ciutat i ciutadania
Actualitat política de les Illes
Moviments socials
Moviment obrer
Europa comunitària
Memòria històrica
Independentisme
Cultura i lluita de classes
Història de la transició
El passat mes de desembre de 2006 va complir-se el quart aniversari d’ Ixent, la revista d’estudis i comunicacions socials que va tenir des del principi la voluntat de posar a l’abast de la ciutadania una informació crítica en relació a una societat on el capitalisme neoliberal ha intentat i gairebé aconseguit bastir un model social únic, amb un pensament únic.
Ixent va néixer per a situar-se en un espai antagonista, anticapitalista, i alternatiu al sistema que no estava, ni està encara de moda. Va néixer en un moment social que es caracteritzava i encara es caracteritza per la submissió de les dirigències de les esquerres polítiques i socials al capital i a l’imperialisme.
L’expressió d’aquesta esquerra derrotada per les seves pròpies direccions és el social-liberalisme que practiquen. La trajectòria d’aquesta esquerra liquidadora dels seus principis ha evolucionat cap al possibilisme . Només es belluga en el camp electoral i el seu objectiu es limita a la gestió del poder en benefici de la dreta econòmica i política.
Vèncer l’actual esquerra submissa, molt útil a unes classes dominants que es fan cada vegada més riques, al preu de l’holocaust diari de moltes regions del món, i de la pauperització d’una bona part de les persones que viuen a la nostra nació, és un objectiu cabdal de la revista Ixent. L’emergència d’una nova esquerra nacional, verda, anticapitalista, republicana, antifeixista i alternativa és imprescindible com un objecte de primera necessitat.
Més que mai les direccions polítiques, sindicals i socials de l’esquerra es situen en la transmissió dels valors i la ideología de les classes dominants . La labor d’Ixent i dels seus col·laboradors i col·laboradores és situar a la gent treballadora de la nostra nació en una perspectiva de classe, única manera de vèncer la crisi ecològica, la crisi social, i la minorització nacional que patim.
Els quatre anys d’existència d’Ixent són saludables i necessaris per a canviar el pas de l’esquerra, i pel seu redreçament. Només hi ha dos camins per a la humanitat : el del socialisme o el de la barbàrie. Nosaltres treballam pel primer.
Turmeda | 20 Agost, 2007 10:39 |
Víctor Gayà ha destacat aquests darrers anys per l’embranzida de la seva poesia i de la novel·la que ha anat conreant sense descans. Una novel·la i una poesia que defuig els acostumats cànons establerts pels postmoderns i, amb perfecte coneixement de la llengua i de la tradició literària que el sosté, aporta un alè i una vitalitat nova a la narrativa catalana contemporània. Em referesc concretament a les novel·les Trenc d’alba , Premi Roc Boronat (Proa, 1999); Víctor Fox (Lleonard Muntaner, 2000); Cercle enigmàtic, Premi Alexandre Ballester (Lleonard Muntaner, 2005) i La vida perdurable de Salvador Duran, Premi Ciutat de Mollerussa (Pagès Editors, 2006). En el camp de la poesia ha oublicat igualment: Morfologia d´una femme semàntica (Lleonard Muntaner, 1998), Petit patit país (Lleonard Muntaner, 2000) i Com la sequera (Editorial Moll, 2004). (Miquel López Crespí)
Fira del Llibre de Frankfurt: Víctor Gayà i les traduccions de la literatura catalana
Víctor Gayà va néixer a Palma l’any 1952. És psicòleg de professió i col·labora d’ençà fa molts d’anys en la premsa de les Illes, principalment en el diari Última Hora i en la revista S’Esclop. Particularment el coneixia d´ençà els seus primers escrits, aquell Gent entorn a Calvià que, editat per l’Ajuntament de Calvià, va sortir l’any 1990. Des del 1990 hem participat en nombrosos actes culturals plegats, jo he continuat gaudint de la seva literatura i de la poesia que, molt a poc a poc, va publicant. Com a novel·lista i poeta era i és, des de temps enrere, un autor admirat que ha conreat igualment l’assaig i la biografia. En el camp de l’assaig recordam aquell Manual per protegir-se de mestres i educadors (Lleonard Muntaner, Ciutat de Mallorca, 1995) i quant al gènere biogràfic, destacam un treball molt famós, ja que és la millor aproximació que s’ha escrit a les Illes damunt la vida i l´obra del conegut escriptor i destacat activista social Jaume Santandreu. El llibre era Jaume Santandreu. El sexe del profeta, editat per Lleonard Muntaner el 1997.
Ara bé, més que biògraf o assagista, Víctor Gayà ha destacat aquests darrers anys per l’embranzida de la seva poesia i de la novel·la que ha anat conreant sense descans. Una novel·la i una poesia que defuig els acostumats cànons establerts pels postmoderns i, amb perfecte coneixement de la llengua i de la tradició literària que el sosté, aporta un alè i una vitalitat nova a la narrativa catalana contemporània. Em referesc concretament a les novel·les Trenc d’alba , Premi Roc Boronat (Proa, 1999); Víctor Fox (Lleonard Muntaner, 2000); Cercle enigmàtic, Premi Alexandre Ballester (Lleonard Muntaner, 2005) i La vida perdurable de Salvador Duran, Premi Ciutat de Mollerussa (Pagès Editors, 2006). En el camp de la poesia ha oublicat igualment: Morfologia d´una femme semàntica (Lleonard Muntaner, 1998), Petit patit país (Lleonard Muntaner, 2000) i Com la sequera (Editorial Moll, 2004).
La meva confiança en Víctor Gayà ve, com ja he dit abans, a part d´una amistat i uns interessos literaris compartits que s´han concretat en molts debats i alguna presentació de les meves obres que ha fet en Víctor, ve donada sobretot per la solidesa de la seva obra. Record ara mateix actes culturals en què hem participat plegats com va ser aquella presentació de dia 21 de juny de 2002 de La novel·la, obra presentada per Víctor Gayà, Llorenç Capellà, Rosa Maria Colom, Miquel Julià i l’editor Joan Cerdà en l’històric marc de la Casa Catalana de Ciutat. Una obra, La novel·la, que va merèixer un article de Víctor Gayà: una aproximació al llibre publicat per Res Publica Edicions d’Eivissa que, sota el títol “Els problemes de l’escriptor català: amb motiu de la presentació de La novel·la”, va sortir publicat en el capítol “Els problemes de l’escriptor català” del meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).
No ha d’estranyar, doncs, aquesta confiança en la vàlua de Víctor Gayà, confiança que, ara que la traducció de l'antologia El mecanisme del temps [El mecanismo del tiempo (Calambur Editorial)] ja és al carrer, puc afirmar que no s’ha vist defraudada en cap moment. A ell personalment, aprofitant la publicació d’aquestes retxes, li vull expressar l’agraïment més, les setmanes de paciència i dedicació absoluta que ha tengut amb la meva obra, el respecte especial quant a l´original que li vaig lliurar, defugint en tot moment la possible “traïda” a la forma i al contingut que li havia donat l’autor. I també vull dir-li que m’han agradat i sorprès moltes de les seves troballes lingüístiques, aquest mestratge en la troballa de l’adjectiu, el sinònim adequat per a no trair mai, com he apuntat, la forma i el contingut del poema. Un respecte que molts poques vegades trobam en la majoria de les traduccions, ja que, sol ser quasi una norma, el traductor sovint, portat per la seva imaginació, més que traduir l’original com pertoca el que fa és “recrear”, “interpretar”, “modificar substancialment” els poemes o novel·la originals, creant així una nova obra que, a vegades, no coincideix amb el que va escriure o volia dir l’autor. Gràcies, doncs, Víctor per la teva feina i pel respecte i ofici demostrat en aquesta traducció que ens ocupa.
Traduccions fetes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i de l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB): Llorenç Villalonga, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Carme Riera, Miquel Àngel Riera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Oliver...
Llista de traduccions d´escriptors de les Illes que es presentaran a la Fira de Frankfurt
A la Fira del Llibre de Frankfurt es presentaran obres de: Carme Riera, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Llorenç Villalonga, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Maria Antònia Oliver, Maria de la Pau Janer, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Gabriel Florit, Ponç Pons, Tomeu Fiol, Maria Antònia Salvà, Damià Huguet, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Mas Ferrà...
Alemany
L´avinguda de la fosca, d´Antoni Serra; Les llunes i els calàpets, d´Antoni Vidal Ferrando; Terra seca, d´Antònia Vicens; Difunts sota els ametllers en flor, de Baltasar Porcel; Els jardins incendiats, de Gabriel Janer Manila; Un cor massa madur, de Guillem Frontera; Joana E. de Maria Antònia Oliver; Orient, Occident, de Maria de la Pau Janer; Fins el cel, de Pau Faner; La ciutat dels espies indefensos, de Rosa Maria Planas.
Castellà
Poesia:
Història personal. Calambur, 2005. Jaume Pomar; El jardín de las delicias. Calambur, 2005. Antoni Vidal Ferrando; Barlovento. Calambur, 2006. Gabriel Florit; Llamas escritas, Calambur, 2006. Ponç Pons; El mecanismo del tiempo. Calambur, 2007. Miquel López Crespí; Todo es fragmento, nada es enteramente. Calambur, 2007. Tomeu Fiol; Poemas. Calambur, 2007. Maria Antònia Salvà; Antología. Damià Huguet; Los perfiles de la Odisea. (Antología de la poesía joven en las Islas Baleares). Autors: Margalida Pons, Josep Lluís Aguiló, Gabriel de la S.T. Sampol, Miquel Bezares, Àlex Volney, Albert Herranz Hammer, Antònia Arbona, Òscar Aguilera i Mestre, Pere Joan Martorell, Sebastià Alzamora, Manel Marí, Pere Suau Palou, Andreu Gomila, Antoni Ribas Tur, Pere Antoni Pons, Sebastià Sansó.
Narrativa:
Las lunas y los sapos. Calambur, 2007. Antoni Vidal Ferrando; 39º a la sombra. Calambur, 2007. Antònia Vicens; Los días inmortales. Baltasar Porcel; La avenida de las sombras. Antoni Serra; Viejo corazón. Guillem Frontera; Un día u otro acabaré de legionario. Jaume Pomar; El canto del vuelo Z-506. Miquel Ferrà Martorell; La rosa de invierno. Miquel Mas Ferrà; Arena en los zapatos. Joan Pons; Antología de cuentos de las Islas Baleares. Diversos autores; Bearn o la sala de las muñecas. Llorenç Villalonga.
Francès:
Carrer Argenteria. Antoni Serra; La vida, tan obscura. Gabriel Janer Manila.
Romanès:
Illa Flaubert. Miquel Àngel Riera; Cavalls cap a la fosca. Baltasar Porcel.
Italià:
Paradís d´orquídies. Gabriel Janer Manila; El cor del senglar. Baltasar Porcel; Una primavera per a Domenico Guarini. Carme Riera.
Participaran en les activitats de la Fira del Llibre del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.
Turmeda | 19 Agost, 2007 17:54 |
Ens sobren polítics menors que només saben gestionar la nostra nació dominada i trossejada sota la fèrula constitucional inclement de França i Espanya (que s'autoproclamen "Estats de Dret" fins a la nàusea). D'aquesta mena de polítics en tenim a bastament. Llur nom?: col·laboracionistes. Ens calen polítics majors que condueixin la nostra nació des dels actuals Estats de Fet (de Conquista) a un nou i únic Estat de Dret català, amb les Autonomies internes, confederades en pla d'igualtat, que els diferents Països Catalans vulguin. "La llei ha estat feta per al poble, i no pas el poble per a la llei" (Lluís M. Xirinacs)
Una suposada nació no és en realitat encara nació si no és independent. Es tracta d'un dret i un deure irrenunciables de tot poble adult. Això esdevé cert quan una nació novella arriba a la seva majoria d'edat. Però no és aquest el nostre cas. Nació mil·lenària, la nostra, no s'ha d'emancipar dels seus pares ni de cap protectorat, ans, com esclava adulta que és, s'ha d'emancipar dels seus amos, França i Espanya, dues ridícules i anacròniques presons de nacions instal·lades al bell mig d'Europa. (Lluís M. Xirinacs)
Si el nostre estament polític no està a l'altura de les exigències del moment, és just que les organitzacions del poble s'uneixin per a exercir el dret i el deure de decidir, per a assumir la tasca del propi alliberament. Quan falla la política, la responsabilitat bàsica retorna automàticament al poble, on rau l'arrel i la font de tota sobirania nacional. (Xirinacs)
Manifest d'en Xirinacs per la Diada de Sant Jordi
Adhesió de l´escriptor Miquel López Crespí al Manifest de Xirinacs
A la història dels pobles, les ocasions reals d'arribar a l'emancipació, a la sobirania plena, a la independència, més aviat són escasses i cosides de dificultats.
En la història immediata dels Països Catalans n'hi ha hagut, sortosament, dues ocasions clares, en el vessant peninsular: la denominada primera Transició espanyola, als anys 1976-77, i la que es volia anomenar segona Transició, als anys 2005-06. En trenta anys, dues oportunitats d'or degudes, a la mort de Franco i a l'empenta basca respectivament.
Mentre molts altres pobles aprofitaven, valents, llurs oportunitats històriques, la nostra nació les ha malbaratades les dues vegades per culpa dels dirigents de la nostra nació.
Una suposada nació no és en realitat encara nació si no és independent. Es tracta d'un dret i un deure irrenunciables de tot poble adult. Això esdevé cert quan una nació novella arriba a la seva majoria d'edat. Però no és aquest el nostre cas. Nació mil·lenària, la nostra, no s'ha d'emancipar dels seus pares ni de cap protectorat, ans, com esclava adulta que és, s'ha d'emancipar dels seus amos, França i Espanya, dues ridícules i anacròniques presons de nacions instal·lades al bell mig d'Europa.
I, si som una nació adulta dominada per dos Estats de Força ¿qui havia de liderar el nostre alliberament indiscutible? En les dues ocasions, els nostres polítics electes. Però, d'una banda les eleccions no han estat nacionalment democràtiques (no podem exercir el dret a l'autodeterminació) i d'altra els polítics electes no han donat la talla. Ens sobren polítics menors que només saben gestionar la nostra nació dominada i trossejada sota la fèrula constitucional inclement de França i Espanya (que s'autoproclamen "Estats de Dret" fins a la nàusea). D'aquesta mena de polítics en tenim a bastament. Llur nom?: col·laboracionistes. Ens calen polítics majors que condueixin la nostra nació des dels actuals Estats de Fet (de Conquista) a un nou i únic Estat de Dret català, amb les Autonomies internes, confederades en pla d'igualtat, que els diferents Països Catalans vulguin. "La llei ha estat feta per al poble, i no pas el poble per a la llei".
Des de 1976 tenim pendent, no la reforma concedida, ans la necessària ruptura, voluntat clara del poble despert i vigilant, expressada inequívocament en l'Assemblea de Catalunya i en altres instàncies de la nostra nació.
És reconegut per amics i enemics que el nostre poble ha entrat en un marasme atuïdor, en un segon desencís esborronador. Si el nostre estament polític no està a l'altura de les exigències del moment, és just que les organitzacions del poble s'uneixin per a exercir el dret i el deure de decidir, per a assumir la tasca del propi alliberament. Quan falla la política, la responsabilitat bàsica retorna automàticament al poble, on rau l'arrel i la font de tota sobirania nacional.
O s'haurà acabat la nostra nació per què tampoc hi ha poble que es posi dempeus, com ens demanen les quatre columnes de Josep Puig i Cadafalch?
Ens queden set anys per comptar-ne tres cents d'esclavitud continuada.
Poble meu, pacíficament, però ardidament, alça el front i fes el teu Acte definitiu de Sobirania senzilla, digna i fraternal amb tots els pobles de la terra!
Lluís Maria Xirinacs i Damians
Web Racó Català
Turmeda | 19 Agost, 2007 10:20 |
Aquesta “recuperació” pòstuma de Damià Huguet tampoc és cosa segura, ni molt manco. I faria molt bé el poeta que se sent marginat en el present pel mandarinat controlador de la nostra cultura si no basàs les esperances en un possible reconeixement post mortem. (Miquel López Crespí)
Aquestes darreres dècades hem estat testimonis de les provatures, a vegades reeixides, de menystenir l´obra de poetes i novel·listes catalans de qualitat indiscutible. Si voleu noms podríem parlar dels menysteniment de l´obra de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Antoni Mus o Gonçal Castelló. Molts d’altres escriptors, homes i dones de provada qualitat literària, d´una vàlua molt més elevada que molts dels envejosos comissaris del tres per quatre, han estat Antoni Vidal Ferrando, Miquel Mas Ferrà, Guillem Rossellló, Alexandre Ballester, Olga Xirinacs, Miquel Rayó, Eusèbia Rayó, Víctor Gayà, Llorenç Capellà... i així fins a desenes i desenes d´autors importants de la nostra literatura. (Miquel López Crespí)
Darrerament hem estat silenciats, marginats de certes exposicions d’autors mallorquins, Miquel Mas Ferrà, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Rayó, Víctor Gayà, Guillem Rosselló, Antoni Xumet, Pere Rosselló Bover, Eusèbia Rayó, Maria Rosa Colom, Jaume Santandreu, Alexandre Ballester o qui signa aquest article, per dir solament uns noms. (Miquel López Crespì)
Damià Huguet: un escriptor marginat
A vegades em sembla que un poeta mallorquí no aconseguirà donar a conèixer mai la seva obra fins a no ser de mort. Vegeu el cas recent de recuperació de l’obra del poeta de Campos Damià Huguet. Obra, de vàlua considerable, que just ara, tants anys després del seu traspàs comença a ser valorada més enllà de l’acostumat cercle iniciàtic.
De totes maneres aquesta “recuperació” pòstuma tampoc és cosa segura, ni molt manco. I faria molt bé el poeta que se sent marginat en el present pel mandarinat controlador de la nostra cultura si no basàs les esperances en un possible reconeixement post mortem.
El cas de Damià Huguet és especial perquè ha tengut sort després de mort, però, repetesc, el cas tampoc no és tan freqüent com hom podria imaginar. Sovint, el neoparanoucentisme aprofita la mort de l’escriptor que no és de la seva colla per a accentuar encara molt més l’aïllament del poeta que no interessa. Aquestes darreres dècades hem estat testimonis de les provatures, a vegades reeixides, de menystenir l´obra de poetes i novel·listes catalans de qualitat indiscutible. Si voleu noms podríem parlar dels menysteniment de l´obra de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Antoni Mus o Gonçal Castelló. Molts d’altres escriptors, homes i dones de provada qualitat literària, d´una vàlua molt més elevada que molts dels envejosos comissaris del tres per quatre, han estat Antoni Vidal Ferrando, Miquel Mas Ferrà, Guillem Rossellló, Alexandre Ballester, Olga Xirinacs, Miquel Rayó, Eusèbia Rayó, Víctor Gayà, Llorenç Capellà... i així fins a desenes i desenes d´autors importants de la nostra literatura. La desvergonya del comissariat que malda per desertitzar la nostra cultura a cops de mentida i de campanyes per a situar-se ells sols, arriba fins al punt d’emprar la premsa i els llibres de memòries per a insultar de forma barroera alguns dels autors esmentats. Darrerament hem estat silenciats, marginats de certes exposicions d’autors mallorquins, Miquel Mas Ferrà, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Rayó, Víctor Gayà, Guillem Rosselló, Antoni Xumet, Pere Rosselló Bover, Eusèbia Rayó, Maria Rosa Colom, Jaume Santandreu, Alexandre Ballester o qui signa aquest article, per dir solament uns noms.
Però tornem a la poesia, a la provatura, potser mai reeixida, de rompre aquest nefast cercle de silenci damunt l’obra de bona part dels poetes catalans contemporanis. Sovint ens hem demanat d´on surten, a part del control neoparanoucentista, les dificultats per tal que el potencial públic català pugui conèixer amb certa normalitat la producció dels seus autors.
A totes les dificultats que ja coneixem quant a la difusió popular de la poesia mallorquina hauríem d’afegir, com he escrit en molts d’articles, la indiferència de determinades revistes culturals i suplements de cultura quant a la promoció d’obres i autors, excepció feta dels endollats de sempre, aquells que els clans i màfies consideren oportú promocionar. Ja hem parlat de Damià Huguet, un home marginat també pels clans culturals del moment. Damià Huguet em va contar moltes anècdotes al respecte. Anècdotes de silencis i premis que es mereixia i que no li donaren per simple enveja d’alguns membres de jurats que no podien suportar la seva capacitat creativa. Damià Huguet, amb les seves primeres obres, els poemaris escrits a partir de 1972, parlam d'Home de primera mà (1972), Cinc minuts amb tu (1973), Carn de vas (1976), Esquena de ganivet (1976), Com un peix dins el rostoll (1978), Traus badats (1979), L’encant dels pentenills (1981), Terra de reganyols (1981) i Els calls del manobre (1984) ja havia demostrat abastament la seva vàlua com a poeta. Vàlua que els controladors del moment no li perdonaren. El cercle de silenci a què va ser sotmès, la impossibilitat a vegades de publicar amb normalitat les seves obres, i també, la seva dèria poètica, les ganes de donar a conèixer la poesia que li agradava i li interessava, el varen portar a crear, l’any 1972, l’editorial Guaret, una verdadera fita de cultura i de poesia al marge dels cànons aprovats en aquell moment. Guaret era en el fons una provatura increïble, per la seva qualitat, però també un intent desesperat de sortir de certa marginalitat literària creada pels controladors de sempre, que no perdonaven a Damià Huguet la novetat i valentia de la seva obra poètica.
Un dia de l’any 1985 el vaig entrevistar per al suplement de cultura del diari Última Hora. Ens veiérem al Bar Modern de Ciutat i parlàrem de totes aquestes dificultats i entrebancs. Aquell dia el vaig trobar segur de si mateix i de la seva obra, però desil·lusionat pel poc ressò que havia obtengut en la nostra societat, pel rebuig que havia patit, pels problemes que continuava tenint quant a la possibilitat d'anar publicant la se va obra amb certa regularitat i en editorials d’això que diuen “de prestigi”.
Turmeda | 18 Agost, 2007 08:40 |
Els protagonistes de La conspiració, evidentment, són fills de la Revolució Francesa, i propaguen les idees de Marat i Robespierre, tradueixen la Constitució de 1793 i la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, però són també els hereus, el resultat final de les aportacions de Spinoza, Grotius, Descartes, Locke, Newton i Jean-Jacques Rousseau al deslliurament intel·lectual, polític i econòmic de la humanitat. (Miquel López Crespí)
La novel·la històrica en la literatura catalana contemporània
La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007)
Miquel de Sureda de Montaner, el Joan Baptista Marià Picornell Gomila de la història real, la vida del qual i la dels seus amics, els conspiradors contra el rei Carles IV, hem novel·lat al llibre La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007) són exemples cabdals d´intel·lectuals i homes del poble il·lustrats.
Si volia aprofundir en el pensament dels il·lustrats catalans i espanyols del segle XVIII havia de viatjar en el temps, retrocedir molt enrere, més enllà dels llibres i discursos de Marat, Robespierre i Babeuf, llibres i opuscles, cartes i discursos que solament representaven l'expressió política de més d´un segle de lluita cultural contra el poder de l’Església i la monarquia absoluta. A l’estat espanyol l’atac contra les concepcions endarrerides del clergat vaticanista i el poder de la Inquisició comença no solament amb la introducció i traducció de certs tractats luterans del segle XVI: aquest aspecte només seria el començament de la provatura de minar les bases del reaccionarisme cultural fomentat pel Vaticà.
Pens que fóra absurd fer una relació exhaustiva dels llibres d´història o de les obres de poesia, novel·la o teatre que hem llegit per a atrevir-nos a bastir La conspiració o qualsevol altra novel·la històrica. Escriptors admirables com William Faulkner, Maria Aurèlia Capmany, Günter Grass. Issaak Bàbel, Alejo Carpentier, Thomas Mann, Alberto Moravia, Jaume Vidal Alcover, Lev Tolstoi, Maksim Gorki o el mateix Gabriel García Márquez, entre molts d’altres, ham parlat de la necessitat de la informació i la formació per a provar d´enllestir una novel·la història.
En el cas que ens ocupa, comentar els orígens de La conspiració, aquesta tasca inicial de formació i informació no va ser excessivament complicada perquè el tema, la Il·lustració, la Revolució Francesa, l’obra de Jean-Jacques Rousseau, Marat, Robespierre, la França de finals del segle XVIII i començaments del XIX, el coneixement de l’obra de Jean-Jacques Rousseau, ens són prou coneguts des de l’adolescència. Les lectures que dels socialistes utòpics anam fent d’ençà mitjans dels anys seixanta, aquella recerca d´obres de Babeuf, Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Robert Owen, Étienne Cabet o la mateixa George Sand, filla predilecta de tots els utopistes esmentats, ja ens anaven fornint les dades que més endavant necessitàrem per a plantejar moltes de les novel·les històriques que hem escrit en aquests darrers anys.
L’herència cultural i política de què provenen Miquel Sureda i Montaner i els seus companys maçons, protagonistes de La conspiració, és el Renaixement. Homes i dones que en el segle XVI haurien pogut estar al costat dels protestants luterans quan aquests lluitaven contra la corrupció vaticanista, o ben a prop d´intel·lectuals com Francis Bacon, quan aquest començà a qüestionar el domini aristotèlic damunt el pensament universal i propugnà que l´única font de coneixement fiable era l´observació directa de la Naturalesa. La Il·lustració, la gran revolució cultural que té lloc a França durant tot el segle XVIII i que prepara l’adveniment de la República i la Constitució republicana de 1793, comença a bastir-se amb el pensament d´homes com Bacon, però també amb els descobriments científics d´Isaac Newton i el descobriment de la Llei de la gravetat. No cal repetir el que ja hem indicat més amunt. Però són generacions i generacions d’investigadors de tots els aspectes de la ciència els que van preparant, tant l’adveniment del Segle de les Llums, com l’aparició de persones com els protagonistes de La conspiració. Recordem, per acabar, alguns dels trets essencials d’aquest lent avanç cap a la comprensió científica dels fets socials i de la Natura. Als Països Baixos la ciència política surt amb força del fang de la tenebror de l’Edat Mitjana, i Grotius defineix molts dels actuals conceptes del dret natural, aportació que liquida la bruixeria conceptual, que tant afavoria els interessos de les classes dominants de totes les èpoques en recolzar les lleis en els decrets bíblics. René Descartes, enfonsava igualment tota la metafísica de la teologia escolàstica en afirmar que l´home adquiria els coneixements mitjançant els sentits. Spinoza, en considerar diví l´Univers que ens envolta impulsa un panteisme allunyat del dogma escolàstic catòlic i contribueix igualment a dinamitar el món de creences que sostenia tot l’entramat ideològic, és a dir, polític, religiós i cultural, en què recolzava l’Antic Règim.
Els protagonistes de La conspiració, evidentment, són fills de la Revolució Francesa, i propaguen les idees de Marat i Robespierre, tradueixen la Constitució de 1793 i la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, però són també els hereus, el resultat final de les aportacions de Spinoza, Grotius, Descartes, Locke, Newton i Jean-Jacques Rousseau al deslliurament intel·lectual, polític i econòmic de la humanitat.
Podeu fer les comandes a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea
Correu electrònic: editorialantinea@gmail.com
Telèfon: 964-450085
Turmeda | 16 Agost, 2007 16:12 |
A Ciutat la mort s’ha despersonalitzat fins a límits increïbles. Si no fos pel cotxe dels morts que a vegades pots divisar, fugaç, pel camí de Jesús, es podria dir que la mort no existeix i la humanitat ha tornat immortal. (Miquel López Crespí)
La mort i el canvi de costums. Records d´un escriptor de sa Pobla.
A Ciutat, en la societat moderna hi ha una certa tendència a amagar la presència omnipotent de la mort. En el meu poble, si record ara les tradicions mortuòries de fa quaranta anys, tot era ben diferent. Devia tenir deu o dotze anys quan vaig començar a adonar-me de la presència de la mort. Sense arribar a entendre encara aquell misteri que escapava a la meva comprensió copsava com, de cop i volta, homes i dones forts com el roure, aparentment sense cap malaltia i que havien anat al camp o al negoci a treballar fins feia poc, desapareixien en la fosca engolits per un atac de cor inesperat, fets una deixalla per un càncer sobtat. De petit, al poble, no n’era conscient del vendaval furient de la mort. La gent, en morir un veí o una veïna, posaven un banc de fusta davant del portal de la casa i els veïnats portaven les cadires de bova per a l'entrada on, com d’ençà de temps immemorial, les beates de poble resaven parsimoniosament el rosari enmig de mecànics sanglots que produïen uns ressons misteriosos i trists. A la cuina, prop de la porta del corral on s’havia de fer tot el possible per evitar que les gallines entrassin a la casa, la madona més vella tenia cura de la cassalla i el conyac per als homes que, en tornar de la feina, educadament, venien a veure el mort o la morta exposada a la cambra més bona de la casa. En el fons era una excusa educada, un acte protocolari que, llevat l’excepció de la tristor d’aquell que sincerament sentia la desaparició d’aquella persona, tenia com a motivació, com s’havia fet anys rere any, beure una copa, demanar l’hora del funeral i partir apressat a rentar-se per a poder anar a l’església. Al funeral sí que no hi mancava ningú, era un deure sagrat acompanyar el difunt en aquell darrer moment; i per pobre que fos el pagès que havia mort, a l’església hi quedaven molt pocs bancs de fusta buits.
Aquest era els ritus de la mort en aquell temps immemorial. Record sempre molta gent a les cases, l’església plena de gom a gom, llargues processons de veïns acompanyant el cotxe dels morts fins a la sortida del poble on, després de llegir un parenostre i unes avemaries, el capellà s’acomiadava de la processó i, igualment, la majoria de gent tornava a casa seca després d’haver acomplit amb els ritus de donar el condol a la casa, anar al funeral i seguir el seguici fins a la sortida del poble. Els al·lots que no teníem una relació estreta amb la família del mort solíem anar a la cua del seguici, indiferents a l’autèntic dolor, a la desesperació que embargava amics i familiars del difunt. Als dotze-tretze anys, en el començament de la vida i plens de salut com estàvem... què en podíem saber del dolor i del significat de la mort? Res de res, evidentment. Per a nosaltres tota aquella parafernàlia d’encens i espelmes enceses, de xiuxiuejos i avemaries, de parenostres i plors continguts, d’olor de tabac de pota i cassalla, de xiscles de la filla que havia perdut el pare, d’esposa que quedava vídua, era quelcom molt semblant a les pel·lícules que veiem cada diumenge si el pare ens donava uns rals.
Fa molts d’anys que ja res no és igual. A Ciutat la mort s’ha despersonalitzat fins a límits increïbles. Si no fos pel cotxe dels morts que a vegades pots divisar, fugaç, pel camí de Jesús, es podria dir que la mort no existeix i la humanitat ha tornat immortal. Ciutat és únicament el món dels vius, dels joves. Els vells i velles que abans, en la meva infància, s’asseien a les portes de la casa a l’estiu o, malgrat que no es poguessin moure, feinejaven amb les mongetes o el blat de moro dins les portasses, ara romanen tancats als seus pisos, com si aquests fossin una presó de filferros electrificats, mentre que uns d’altres són internats sense gens ni mica de compassió a les residències oficials o en pobres pisos particulars, en el cas d’aquells que no tenen prou diners per a anar a un establiment de certa categoria. Que són de difícils i desgraciats els darrers anys d´una persona si aquesta no té prou diners per a pagar-se uns serveis, un indret on poder romandre més o manco tranquil aquest temps que ens arribarà, inexorable, a tots, si no desapareixem abans engolits del món dels vius a conseqüència d´una malaltia sobtada!
Ja no hi ha bancs en el portal de les cases, i a Ciutat la presència de la mort és dissimulada com si es tractàs d´un gran crim.
La majoria de gent ja no mor a casa seva, envoltada pels seus, en el llit on va dormir tota la vida, en el mateix indret on segurament va ser portat al món i que serva el rastre de generacions i generacions de familiars esvanits en la fondària dels calendaris. Ara morim a l’hospital i ja no tornam mai més a casa nostra. Morim en llits de ferro i llençols de l’assegurança social o la clínica privada. La teva darrera mirada no serà ja per a acomiadar-te de tot allò que ha envoltat la teva existència: el canterano de la padrina, les cadires de finals del segle XIX, els llibres que t’han acompanyat en tots aquests anys de lluites i esperances mai no acomplides, els quadres pintats pel pare...
Sovint, si vius en una finca de molts pisos, poden morir els teus veïnats i assabentar-te’n tan sols al cap d´un parell de setmanes o mesos. Si ets un veí amatent, d’aquells que encara tenen en compte els que viuen al teu costat, pots demanar, en notar aquella absència: “I què sabeu de mestre Joan?”, per exemple. O què sabeu res de la senyora Antònia?”. No és gens estrany que et contestin que l’amo en Joan o la senyora Antònia fa mesos que moriren a l’hospital. I ningú no s’havia assabentat del fet a la finca!
A Ciutat la mort ha esdevengut quasi invisible, com si no existís. Un funeral anònim a l’església del costat i poca cosa més. Si la persona que ha mort ha estat algú destacat dins la societat, ja se sap, militar amb moltes medalles, propietari de molts d’hotels, un professor universitari amb molta anomenada, potser hi haurà una bona esquela als diaris. Això és tot. Una esquela i el silenci per a tota l’eternitat.
Ciutat de Mallorca (7-X-06)
Turmeda | 16 Agost, 2007 08:11 |
Vaig sentir Aina Calvo propera al poble, interessada pels problemes de difusió de la cultura catalana i de promoció dels nostres autors, qüestions en què la majoria de polítics de l´esquerra institucional naveguen amb els ulls clucs sense saber què dir ni què fer. Una dona, en definitiva, que sabia escoltar, receptiva als suggeriments de la gent que l´envoltava aquell matí, lluny del posat fals de tants polítics professionals que coneixem. (Miquel López Crespí)
Aina Calvo digué més d´una vegada que mai no donaria la batlia de Palma a una força minoritària i tampoc, accentuà la inflexió de la seva veu, “serviria de moneda de canvi per a dubtoses transaccions de cadires i privilegis”. Em va semblar summament sincera i ho acaba de demostrar amb els fets. Una dona valenta, que s’estimava més marxar a casa seva si havia de fer res que consideràs menysteniment envers la gent que havia confiat en el seu discurs. (Miquel López Crespí)
Aina Calvo
Aina Calvo ha estat investida batlessa de la nostra Ciutat. Comptava amb el suport dels onze regidors del PSOE, dos d´UM i dos del Bloc. Una coalició de centre-esquerra que comença la seva navegació després de setze anys de prepotència del PP. Els ciutadans i ciutadanes que sempre hem donat el nostre suport a l´esquerra nacionalista ens sentim prou satisfets.
L´elecció d´Aina Calvo també m´ha fet recordar les esperances que teníem fa trenta anys quan, com a membre de la direcció del PSM i coordinador de la campanya electoral del nacionalisme d´esquerra, aconseguírem treure com a regidor Jaume Obrador, antic dirigent de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC), que es va convertir en el primer regidor del PSM a Palma i peça clau de la coalició amb el PCE i el PSOE. A la nit, una vegada assabentats dels resultats electorals i quan ja sabíem que el primer ajuntament de Palma de després de la dictadura seria d´esquerra, un caramull de militants del PSM, entre els quals hi havia Eberhard Grosske, Conxa Forteza, Joan Borràs, Joan Perelló, Francesc Mengod, Jaume Montcades, Pere Trias, Rafel Oliver, Miquel López Crespí, Carlos Maldonado i tants i tants d´altres, sortírem al carrer per a expressar la nostra alegria i satisfacció.
Després arribaren nombroses frustracions ja que, aquella normalització cultural somniada, el desitjat protagonisme de les associacions de veïns, el control de l´edificació salvatge franquista, no arribava a concretar-se mai. Ara, amb l´elecció d´Aina Calvo, voldríem poder recuperar l´esperança i continuar la lluita, no defallint mai en la tasca de transformar Palma en un sentit progressista, lluny dels anys de ciment que hem patit amb els governs conservadors.
En la passada campanya electoral vaig conèixer Aina Calvo i em va causar una impressió molt favorable. Era un matí lluminós, esplendent. Aina Calvo explicava el seu programa als veïns del meu barri, just davant l´església de Santa Pagesa. Un bon amic meu, vell lluitador socialista que coneixia d´anys i amb el qual hem debatut tantes i tantes coses, servant sempre l´esperança en un redreçament de la situació, en una millora de la vida de les classes populars, em va presentar la candidata socialista. Amb l’actual batlessa parlàrem durant una bona estona dels problemes que la gestió del PP havia provocat a Palma, de la necessitat de reforçar el protagonisme de la societat civil. La vaig veure extremadament receptiva quant a impulsar una política que facilitàs l´accés del poble a un habitatge digne, entestada en bastir una ciutat més humana i habitable. Preocupada igualment pels barris abandonats, per les qüestions de l´especulació urbanística, enemiga aferrissada de la corrupció, aquesta plaga tan vigent en els nostres dies.
Vaig pensar que Aina Calvo podria representar una porta oberta a l´esperança. La vaig sentir propera al poble, interessada pels problemes de difusió de la cultura catalana i de promoció dels nostres autors, qüestions en què la majoria de polítics de l´esquerra institucional naveguen amb els ulls clucs sense saber què dir ni què fer. Una dona, en definitiva, que sabia escoltar, receptiva als suggeriments de la gent que l´envoltava aquell matí, lluny del posat fals de tants polítics professionals que coneixem. Xerrava, explicant als que ens havíem congregat al voltant, les idees que volia impulsar, els plans que s´havien de portar a la pràctica amb urgència. Constatava com, per primera vegada en dècades, em trobava ben lluny d’aquells dinosaures de la política, els vividors del romanço que hem conegut durant els darrers trenta anys.
Aina Calvo digué més d´una vegada que mai no donaria la batlia de Palma a una força minoritària i tampoc, accentuà la inflexió de la seva veu, “serviria de moneda de canvi per a dubtoses transaccions de cadires i privilegis”. Em va semblar summament sincera i ho acaba de demostrar amb els fets. Una dona valenta, que s’estimava més marxar a casa seva si havia de fer res que consideràs menysteniment envers la gent que havia confiat en el seu discurs.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (19-VI-07)
Nanda Ramon: els escriptors mallorquins donen suport a l´esquerra nacionalista.
Nanda Ramon proposarà els canvis de nom corresponents seguint els criteris de la toponímia tradicional, i per anar reconstruint els fonaments de la nostra memòria històrica, fonaments que foren deixats de banda per certs sectors amnèsics de l´esquerra oficial. Com diu la nova regidora de Cultura: “Els noms de carrers i places com la del Teniente Coronel Franco, s´han de canviar”. (Miquel López Crespí)
Nanda Ramon no parla per parlar, com ja ha demostrat aquests primers dies de gestió municipal. Que ningú no s’engani: Nanda Ramon no és un d´aquests fantasmes a què ens té tan acostumats l´esquerra oficial. Na Nanda compleix i fa complir el que promet. I a més, és una tècnica summament experta en la gestió cultural de les nostres institucions, com va demostrar sobradament durant el seu pas per l´àrea que va portar en el Consell Insular de Mallorca. (Miquel López Crespí)
Defensa de Nanda Ramon
Nanda Ramon, la regidora de Cultura de l´Ajuntament de Palma, és un dels primers polítics del pacte progressista que ha començat bé la tasca. Començar a complir les promeses electorals el primer dia d´entrar en funcions no és un fet a què estiguem gaire acostumats. Normalment els programes, les promeses, que els professionals de la política fan en període electoral solen ser, per desgràcia, tan efímers i evanescents com el fum; simple demagògia per a guanyar uns vots. L´esquerra institucional ens té avorrits de promeses que, quan arriba a la gestió del poder, resten per a sempre en el calaix dels records. Cas, per exemple, de la lluita per l´ecotaxa.
Faig aquesta petita introducció per a ressaltar la importància dels polítics que, com Nanda Ramon, són coherents amb els programes presentats a l´electorat. Quan la companya Nanda Ramon afirma que els Premis Ciutat de Palma tornaran a ser en català, compleix el que ens digué a tots aquells que hem donat suport actiu al Bloc, als ciutadans i ciutadanes que volien acabar amb dècades de despersonalització i banalització cultural. El programa que va defensar Nanda Ramon a les passades eleccions parlava ben clar de la recuperació dels Premis Ciutat de Palma per a la nostra cultura. Igual que ens prometia impulsar a fons la normalització lingüística a Palma. Com ha declarat recentment: “En arribar a Cort, he tengut la sensació d´haver arribat a un Ajuntament de fa vint anys, on no es feia política lingüística, sols s´hi feia assessorament i correcció. [...] L´objectiu ara és posar en marxa un servei de política lingüística municipal que ha de desenvolupar un pla de normalització lingüística. Són necessaris centres d´autoaprenentatge, casals per a joves, colònies, agents lingüístics, promoure les retolacions, etc”.
Per a la tasca de la recuperació de la nostra memòria històrica també és prou important, jo diria que decisiu, el fet que la normalització de la toponímia de les nostres barriades, la toponímia de Palma, s´inclogui ara dins l´àrea de Cultura. Els pactes i renúncies de la transició fan que encara tenguem en els nostres carrers els noms d´aquells que foren màxims responsables de la repressió contra les forces democràtiques i d´esquerra de les Illes i de l´estat espanyol. Ben igual que els Premis Ciutat de Palma seran recuperats per a la Ciutat; de la mateixa manera que la política de normalització lingüística deixarà de ser solament una tasca de simple assessorament i correcció, aviat podrem veure com l´àrea de Cultura gestionada per Nanda Ramon proposarà els canvis de nom corresponents seguint els criteris de la toponímia tradicional, i per anar reconstruint els fonaments de la nostra memòria històrica, fonaments que foren deixats de banda per certs sectors amnèsics de l´esquerra oficial. Com diu la nova regidora de Cultura: “Els noms de carrers i places com la del Teniente Coronel Franco, s´han de canviar”.
Per avís de navegats, cal advertir que Nanda Ramon no parla per parlar, com ja ha demostrat aquests primers dies de gestió municipal. Que ningú no s’engani: Nanda Ramon no és un d´aquests fantasmes a què ens té tan acostumats l´esquerra oficial. Na Nanda compleix i fa complir el que promet. I a més, és una tècnica summament experta en la gestió cultural de les nostres institucions, com va demostrar sobradament durant el seu pas per l´àrea que va portar en el Consell Insular de Mallorca. A finals dels noranta em sorprengueren els seus coneixements quant a la nostra cultura. D´aquella coneixença n´he deixat constància en nombrosos articles publicats en aquestes mateixes planes en moments en què fins i tot molts dels dirigents del PSM no eren prou conscients de les capacitats d´aquella, aleshores quasi desconeguda, militant de l´esquerra nacionalista.
Recuperació dels Ciutat de Palma en català, autèntica política de normalització lingüística a Palma i a l´Ajuntament, recuperació de la toponímia tradicional i de la nostra memòria històrica: tres grans àrees d´actuació de Nanda Ramon que ja són en marxa.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (10-VII-07)
Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí
Literatura catalana moderna – Illes
Turmeda | 15 Agost, 2007 08:20 |
Serra es reuneix amb Bargalló per «retocar» la presència a Frankfurt.
L’IEB es proposa ampliar els actes i el nombre d’autors balears
M.L./ F.M. Palma.
El president de l’Institut d’Estudis Baleàrics, Sebastià Serra, va mantenir ahir una reunió amb el seu homòleg del Ramon Llull, Josep Bargalló, com també amb Josep Lluís Cardod Rovira, vicepresident de la Generalitat, per afegir alguns «retocs» al programa de Frankfurt 2007. Serra qualificà la reunió de «cordial» i en féu un «balaç positiu», tot i que significà que els canvis s’hauràn de fer en el marc del conveni que l’anterior equip de l’IEB va signar i prenent com a referència un programa «bastant o molt tancat». Malgrat aquestes limitacions, el president de l’Institut d’Estudis Baleàrics va demanar a Bargalló una major representació insular dins el programa de la fira, per una banda amb l’increment d’escriptors illencs dins el programa unificat i més actes.
En aquest sentit, Serra explicà ahir que s’arribà a un acord que assegura la presència de l’exposició Miró i Mallorca en una coneguda galeria que no especificà, i no es descarta la possibilitat d’incloure-hi encara una altra mostra, de la qual no volgué parlar detalladament. Paralel·lament, anuncià que s’hi presentarà la traducció a l’alemany del volum revisat Miró i Mallorca. També de Mallorca eròtica, el llibre que diumenge passat es va presentar casal de Can Llobera de Pollença amb presència de prop de mil persones. Una edició en anglès de les Rondalles mallorquines, editades per la institució balear en col·laboració amb l’editorial Moll també hi serà presentada.
Quant a l’ampliació dels escriptors de les Illes en el programa, Serra aclarí que encara no en té un llistat definitiu, ja que primer voldria «fer alguns contactes amb ells i també comprovar la seva disposició» a participar en l’esmentada fira, de la qual la cultura catalana és la convidada d’honor enguany. En aquest sentit, el Diari de Balears va avançar divendres passat que entre els possibles escullits hi havia els següents noms: Llorenç Capellà, Jaume Santandreu, Josep Maria Quintana, Joan perelló, Miquel Bezares, Miquel Rayó, Miquel Mas i Àlex Volney, entre altres. Dins la setmana que ve, Sebastià Serra haurà de presentar la seva proposta definitiva a Bargalló, perquè ell pugui revisar-la i donar-li el vistiplau a l’ampliació.
Entre els actes que es podrien afegir al programa, Serra no descarta utilitzar l’espai anomenat Literatur Hause, on serà, per exemple, Bartomeu Fiol i que pot ser, al seu parer, un possible espai en què poder treballar. La integració dins l’Institut Ramon Llull no va figurar ahir a l’ordre del dia de la reunió, ja que, com digué la setmana passada, «aquesta hauria de ser una decisió política». Així mateix, Serra defensa tornar a entrar dins la institució, però des d’un marc federalista.
Diari de Balears (14-VIII-07)
Llorenç Villalonga, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Carme Riera, Miquel Àngel Riera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Oliver, Carme Riera...
Llista de traduccions d´escriptors de les Illes que es presentaran a la Fira de Frankfurt
Traduccions fetes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i de l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB)
A la Fira del Llibre de Frankfurt es presentaran obres de: Carme Riera, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Llorenç Villalonga, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Maria Antònia Oliver, Maria de la Pau Janer, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Gabriel Florit, Ponç Pons, Tomeu Fiol, Maria Antònia Salvà, Damià Huguet, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Mas Ferrà...
Alemany
L´avinguda de la fosca, d´Antoni Serra; Les llunes i els calàpets, d´Antoni Vidal Ferrando; Terra seca, d´Antònia Vicens; Difunts sota els ametllers en flor, de Baltasar Porcel; Els jardins incendiats, de Gabriel Janer Manila; Un cor massa madur, de Guillem Frontera; Joana E. de Maria Antònia Oliver; Orient, Occident, de Maria de la Pau Janer; Fins el cel, de Pau Faner; La ciutat dels espies indefensos, de Rosa Maria Planas.
Castellà
Poesia:
Història personal. Calambur, 2005. Jaume Pomar; El jardín de las delicias. Calambur, 2005. Antoni Vidal Ferrando; Barlovento. Calambur, 2006. Gabriel Florit; Llamas escritas, Calambur, 2006. Ponç Pons; El mecanismo del tiempo. Calambur, 2007. Miquel López Crespí; Todo es fragmento, nada es enteramente. Calambur, 2007. Tomeu Fiol; Poemas. Calambur, 2007. Maria Antònia Salvà; Antología. Damià Huguet; Los perfiles de la Odisea. (Antología de la poesía joven en las Islas Baleares). Autors: Margalida Pons, Josep Lluís Aguiló, Gabriel de la S.T. Sampol, Miquel Bezares, Àlex Volney, Albert Herranz Hammer, Antònia Arbona, Òscar Aguilera i Mestre, Pere Joan Martorell, Sebastià Alzamora, Manel Marí, Pere Suau Palou, Andreu Gomila, Antoni Ribas Tur, Pere Antoni Pons, Sebastià Sansó.
Narrativa:
Las lunas y los sapos. Calambur, 2007. Antoni Vidal Ferrando; 39º a la sombra. Calambur, 2007. Antònia Vicens; Los días inmortales. Baltasar Porcel; La avenida de las sombras. Antoni Serra; Viejo corazón. Guillem Frontera; Un día u otro acabaré de legionario. Jaume Pomar; El canto del vuelo Z-506. Miquel Ferrà Martorell; La rosa de invierno. Miquel Mas Ferrà; Arena en los zapatos. Joan Pons; Antología de cuentos de las Islas Baleares. Diversos autores; Bearn o la sala de las muñecas. Llorenç Villalonga.
Francès:
Carrer Argenteria. Antoni Serra; La vida, tan obscura. Gabriel Janer Manila.
Romanès:
Illa Flaubert. Miquel Àngel Riera; Cavalls cap a la fosca. Baltasar Porcel.
Italià:
Paradís d´orquídies. Gabriel Janer Manila; El cor del senglar. Baltasar Porcel; Una primavera per a Domenico Guarini. Carme Riera.
Participaran en les activitats de la Fira del Llibre del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.
Turmeda | 14 Agost, 2007 16:42 |
En el llibre Temps i gent de sa Pobla i, més concretament, en el capítol titulat "Sa Pobla, Miquel Costa i Llobera i el batle Verdera (Miquel Crespí i Pons)" he parlat d'aquell aniversari de la inauguració de l'Escola Graduada en el qual, amb nou anyets, vaig recitar "Lo Pi de Formentor". Pens que no és tothom que, en plena dictadura franquista, hagi pogut recitar públicament, almanco per a un públic de mestres i alumnes, un poema de la força i el vigor de "Lo Pi de Formentor". (Miquel López Crespí)
Escriure a Mallorca: memòria de Miquel Costa i Llobera
¿Per quins motius, fa uns anys, quan després de la publicació de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand em vaig decidir a portar endavant un nou projecte literari, em vaig fixar en la figura de Miquel Costa i Llobera? És justament ara, acabada la complicada tasca de recerca i la feina de redacció i quan ja tenc Defalliment a les mans, que em començ a demanar pels motius secrets que m'han fet novel·lar la vida d'un canonge de la Seu.
A hores d'ara, enllestida la feina, amb la novel·la Defalliment en el carrer, em deman, mirant enrere, quan vaig ensopegar per primera vegada amb Miquel Costa i Llobera. En quin moment vaig sentir el seu nom, per quins motius, on va ser exactament?
En el llibre Temps i gent de sa Pobla (Gelabert, sa Pobla, 2002) i, més concretament, en el capítol titulat "Sa Pobla, Miquel Costa i Llobera i el batle Verdera (Miquel Crespí i Pons)" he parlat d'aquell aniversari de la inauguració de l'Escola Graduada en el qual, amb nou anyets, vaig recitar "Lo Pi de Formentor". Pens que no és tothom que, en plena dictadura franquista, hagi pogut recitar públicament, almanco per a un públic de mestres i alumnes, un poema de la força i el vigor de "Lo Pi de Formentor".
Però la presència de Miquel Costa i Llobera dins la meva vida ve de més lluny. Amb els anys, parlant amb els padrins, vaig poder anar esbrinant les relacions existents entre el batle Miquel Crespí i Pons, el batle Verdera, i Miquel Costa i Llobera. També amb el polític i arquitecte Guillem Forteza i amb el rector de sa Pobla i director de la revista Sa Marjal, mossèn Joan Parera i Sansó, entre molts d'altres personatges de l'època.
Ho explicaré molt breument. Quan moriren els pares del batle Verdera, Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern, és a dir els meus rebesavis, la meva família es mudà a viure a la casa que quedava buida. Era a començaments dels anys cinquanta i, el record del que hi vaig viure, les primeres experiències infantils, encara perduren en la meva memòria. Tots els records hi són presents, com si el temps no hagués passat, inexorable, i jo encara fos un al ·lotet que, despreocupat, juga a les golfes de la casa. Aleshores l'oncle, el batle Verdera, l'ànima de la construcció de l'Escola Graduada juntament amb l'arquitecte Guillem Forteza, ja havia emigrat a l'Argentina. Home de la famosa Unión Patriotica, malgrat certes concomitàncies regionalistes com ho demostren les seves amistats, l'arribada de la República va fer ensorrar molts negocis que tenia aparaulats amb comerciants propers al general Miguel Primo de Rivera.
El batle Verdera, abans de marxar a l'Argentina, d'on no tornaria mai més, havia tengut temps de construir-se un gran casal en el carrer de la Muntanya. Un casalot que encara existeix, presidit per les seves inicials, de què ja no podria gaudir. El casal, amb tots els mobles i llibres, restà en mans dels comerciants amb els quals tenia concertades algunes hipoteques. L´únic que se salvà de la desfeta varen ser alguns llibres i revistes que romanien, quan jo era un infant, a la casa dels pares del batle Verdera. I precisament aquell era l'indret on jo jugava de nin quan ens hi mudàrem a viure-hi. No cal dir que jo no sabia encara l'alt valor històric d'aquelles restes del que havien estat els interessos culturals d'uns regionalistes de dreta mallorquins. Em referesc a diverses edicions de mossèn Antoni Maria Alcover, a carpetes plenes de papers esgrogueïts amb articles de Guillem Forteza Piña, l'amic arquitecte que dissenyà l'Escola Graduada impulsada pel meu oncle quan va ser batle de sa Pobla. Parl també de les primeres edicions de Poesies de Miquel Costa i Llobera, editades el 1885 o De l'agre de la terra publicat el 1897.
Turmeda | 13 Agost, 2007 14:50 |
Dividir el moviment obrer en nombrosos sindicats de gestió, demonitzar les idees marxistes i acabar amb la memòria històrica d'amplis sectors del poble, enterrar sota tones de ciment armat les experiències consellistes dels treballadors, fer retrocedir el sentiment republicà, eren algunes de les tasques encomanades a les burocràcies sindicals i polítiques que s'estrenaven signant l'antipopular Pacte de la Moncloa. (Miquel López Crespí)
El teatre modern a Mallorca: memòria històrica de la transició
Amb la recent publicació de l'obra de teatre Carrer de Blanquerna es tanca, crec que definitivament, el cicle iniciat a mitjans dels vuitanta, quan vaig començar a escriure la trilogia conformada per aquest llibre i per Acte únic (Ciutat de Mallorca, Universitat de les Illes Balears, 2000) i Els anys del desig més ardent (Ciutat de Mallorca, Universitat de les Illes Balears, 2004). Les tres obres fan referència a la mal anomenada transició, en realitat una nova restauració, la restauració borbònica feta seguint els plans del general Franco. El pacte entre l'esquerra nominal i els franquistes reciclats va significar una convalidació "democràtica" de certs aspectes essencials del franquisme. N'he parlat extensament en el llibre No era això: memòria política de la transició, editat per Edicions El Jonc l'any 2001.
Recordem que els eixos bàsics del pacte de 1978 van ser garantir "la sagrada unidad de España", l'economia de mercat, és a dir, la propietat privada sobre els mitjans de producció, i la monarquia. L'acceptació, per part de la burgesia espanyola, a la qual havia anat tan bé amb el franquisme, de la legalització dels partits que acceptaven aquests punts, una vegada criminalitzada l'esquerra revolucionària, eren imprescindibles per aturar l'autoorganització popular de mitjans dels setanta. Es tractava d'aturar el procés d'empenta republicana, independentista i d'enfortiment de les experiències unitàries, consellistes i de democràcia directa, de les quals s'havia dotat el moviment obrer i popular. Era imprescindible per al capitalisme espanyol, primer neutralitzar i després destruir aquest tipus de lluites i d'organització per a poder iniciar una nova etapa política que li garantís la supervivència i perpetuació. La restauració de la monarquia, amb el suport total de l'esquerra nominal, només tenia aquest objectiu.
Per tal d'acabar amb el protagonisme del consellisme i les experiències d'unitat obrera i popular semblants a les de Gasteiz l'any 1976, per posar un exemple, era imprescindible la legalització i enlairament dels partits que acceptaven les regles del joc pactades. Enfortir un tipus de sindicalisme homologable a l'existent a l'Europa capitalista era un altre punt essencial del pacte. Només unes burocràcies sindicals legalitzades i amb tot el suport del règim, amb fortes subvencions econòmiques, podien portar endavant la tasca de depurar dels sindicats tots aquells elements d'esquerra que pugnaven per la defensa dels interessos del poble. Dividir el moviment obrer en nombrosos sindicats de gestió, demonitzar les idees marxistes i acabar amb la memòria històrica d'amplis sectors del poble, enterrar sota tones de ciment armat les experiències consellistes dels treballadors, fer retrocedir el sentiment republicà, eren algunes de les tasques encomanades a les burocràcies sindicals i polítiques que s'estrenaven signant l'antipopular Pacte de la Moncloa.
Una història prou sabuda, la traïda de la transició, i que ha estat tractada per nombrosos polítics i historiadors allunyats del poder. Una realitat històrica que, per cert, tan sols en els darrers anys ha començat a treure el nas.
Record que entre els primers que denunciaren tantes renúncies i abandonaments, a part dels partits revolucionaris que encara eren perseguits, criminalitzats de forma constant, hi hagué Gregorio Morán. En el llibre El precio de la transición (Barcelona, Editorial Planeta, 1991) es va atrevir a denunciar la mentida, els pactes secrets entre la pseudoesquerra i els hereus del "Movimiento". Gregorio Morán va tenir el valor d'escriure sense concessions, amb el bisturí de la seva esmolada memòria, explicant les misèries d'uns dirigents polítics que, com Felipe González o Santiago Carrillo, eren capaços de qualsevol cosa per a instal·lar-se a les institucions.
Aquest és el tèrbol panorama polític que condicionà la joventut militant dels protagonistes de l'obra Carrer de Blanquerna. Per cert, i ja que parlam d'aquesta obra, podríem explicar l'origen del títol al lector curiós. En temps del franquisme, com a moltes cases d'altres militants antifeixistes, hi hagué a casa meva, com podeu imaginar, moltes reunions polítiques. Vivia a un pis que feia cantonada entre el carrer d'Antoni Marquès Marquès de Ciutat de Mallorca i el carrer de Blanquerna. En un moment determinat, i per parlar solament d'un fet mínimament rellevant, tenguérem una reunió que decidí la fundació de la revista dels comunistes de les Illes (OEC). La revista dels consellistes illencs portà per títol Democràcia Proletària i, com he dit, es fundà en una reunió d'aquest pis que feia cantonada amb el carrer de Blanquerna. Doncs bé, en record de tots aquells anys de reunió i d'enfebrades esperances revolucionàries vaig posar el nom del carrer a l'obra de teatre. Passats els anys, són les mateixes persones que lluitaren per un món més just i solidari les que ara, esdevenguts personatges teatrals, es tornen a reunir en una casa del carrer de Blanquerna per a rememorar aquella època.
Turmeda | 13 Agost, 2007 11:10 |
En l'època de la mundialització capitalista del segle XXI el cinema de Kubrick encara no ha perdut, pel que sembla, la seva capacitat subversiva. “Si algú pot pensar -diu l'escriptor Miquel López Crespí- que aquest tipus de films són pura arqueologia emocional per a gent integrada en el sistema, que va a veure'ls per tal de recordar, sentimentalment, uns anys de disbauxa revolucionària juvenil, va errat a les totes. (Cecili Buele)
Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006): el cinema (3)
Per Cecili Buele Ramis
Almanco són cinc els capítols sencers que l'autor d'aquest llibre dedica al cinema, un sector de la cultura que incideix tan poderosament en la societat dels Països Catalans a l'època de la transició democràtica, el període que transcorre durant la dècada dels anys 70.
Al primer capítol dedicat al cinema, recull i esmenta algunes de les revistes i llibres sobre aquesta temàtica que considera més interessants en aquell temps.
A diferència de qui signa aquest comentari -que, tot i recordar perfectament la primera pel·lícula que veu quan té 10 anys i la sala on es projecta: Nuestra Señora de Fátima a la Sala Born, de Palma, es reconeix molt poc aficionat al cinema-, Miquel López Crespí, en aquest llibre, es mostra com un d'aquells individus que sap de què va la cosa, en valorar i remarcar la incidència forta que adquireix un mitjà com aquest entre la gent jove d'aquella època a Mallorca.
Descriu amb exactitud la importància que té en la formació -o deformació- de la joventut d'aquell temps la pantalla màgica, els jocs de llums i ombres en la foscúria d'aquelles antigues sales de projecció.
En esmentar aquest assumpte, no pot deixar de fer referència explícita i directa al que és i representa en aquella època la censura feixista sobre qualsevol activitat artística. Sobretot en el cas del cinema.
Recorda i té molt present el fenomen de la censura duita a terme pel feixisme i el nacionalcatolicisme damunt les pel·lícules que arriben a l'illa. Esmenta que amb el número 1 es consideren les aptes per a tots els públics, el 2 per a menors, el 3 per a majors (de 21 anys). Un film qualificat com a 3R (per a majors amb remarques) pot portar directament a l'infern i una valoració “especial” situa el film com a greument perillós.
Parla de l'emoció per aquells cines de poble, les primeres pel·lícules, la màgia de les projeccions, l'efecte de la censura, els talls de tisora clerical-franquista, mites i tècniques, faules i diàlegs, tot quan s'atreveix a arreplegar en un poema amb el qual fa la provatura de deixar constància d'aquest ambient de la infància entorn del cinema: “Sessió contínua” de Temps Moderns (pàg. 51).
Fent una passa cap endavant, recorda i fa present els grans desitjos que manté la gent antifeixista d'aquella època, en demanar a la gent de l'exterior, amb la qual manté correspondència clandestina (francesos, soviètics, anglesos, irlandesos, cubans, txecs, búlgars, etc.), que els enviïn revistes i informacions relacionades amb el cinema dels seus respectius països.
Fa esment de revistes i editorials que ajuden, amb els seus reportatges i crítiques, a consolidar espais de cultura i llibertat, com “Nuestro Cine”, “Triunfo”, “Ediciones de cultura popular”, “Arte y técnica del film”, “Cine y teatro”, “Historia social de la literatura y el arte”, “Historia del cine”, “Cine y lenguaje”, “Cinemateca Anagrama”, “Cine soviético de vanguardia”, “Cahiers du Cinéma”, etc.
Fa al·lusió a un dels personatges que qualifica com el fenomen més interessant en el camp de la cinematografia. Es tracta del cas de l'artista i lluitador exemplar, Orson Welles. El considera un dels personatges més admirables en el món del cinema, de qui admira, sobretot, la seva vida dedicada a la lluita per la dignitat i en defensa de l'Art, així, en lletres majúscules.
Apunta que, amb les seves dues obres genials “Ciutadà Kane” i “El procés” Orson Welles es mereix de concentrar l'atenció en tot un capítol que li dedica, en considerar-lo un dels personatges més interessants i complexos de la cinematografia mundial, autor de films que esdevenen cabdals en la història del cinema.
No solament pel que fa a la tasca de rodar pel·lícules i dirigir-les, sinó també en convertir-se en un dels millors actors del seu temps, interpretant papers molt importants.
Fa al·lusió al fet que, amb el pas del temps i l'arribada de la nova llei del cinema, certes pel·lícules de l'oposició franquista es poden anar filmant, veure i exportar sense tantes limitacions com abans: és quan comença l'allau turística i el règim franquista, mitjançant el cinema, vol donar una imatge més liberal. El públic també comença a premiar amb la seva assistència certes pel·lícules que considera d'oposició al règim feixista.
Aleshores, les tendències dels directors, productors i guionistes són tan variades com ho són les forces que pugnen per un canvi polític dins l'Estat espanyol. Des de propostes més liberals, més agosarades a pel·lícules obertament d'esquerres, un cine molt popular en perspectiva crítica, per fer front a la burda pastisseria cinematogràfica del feixisme més ranci.
Assenyala el cinema de la famosa tercera via , que considera que neix com a alternativa als dos corrents que dominen les pantalles de mitjans anys setanta: el fenomen del saurisme -hermèticament intel·lectual-, i el fenomen del landisme -expressió falsificada i barroera de la realitat espanyola-.
Recorda que a finals de 1977 desapareix la censura, després de seixanta-quatre anys de fèrria vigència, trenta-vuit dels quals pertanyen a l'època de dominació feixista de la burgesia espanyola.
Considera i denuncia que les traïdes de la transició, van barrant el pas a la creació d'un autèntic cinema de les nacions oprimides per l'Estat espanyol. Segons l'autor, amb grans dosis de desencís, els productors i realitzadors proven nous camins per a la indústria cinematogràfica.
Són deu anys seguits de lluita continuada per la dignificació del cinema a l'Estat espanyol (i a les nacions oprimides que hi són incloses), els quals, segons l'autor, deixen per a la història una bona grapada d'obres mestres, entre les quals vol deixar constància d'Arrebato (1980), del director Iván Zulueta. En un altre dels capítols dedicats al cinema, fa una aproximació a Stanley Kubrick.
El defineix com el típic director autodidacte, format a les mateixes sales de projecció, qui projecta un dels manifests antimilitaristes, antiautoritaris i antiimperialistes més importants de la història del cinema: Senderes de glòria, pel·lícula estrenada l'any 1957, ambientada a França en temps de la primera guerra mundial, prohibida a l'Estat espanyol per la dictadura franquista.
Considera l'autor que es tracta d'un dels intel·lectuals que han ajudat a modificar la pràctica quotidiana davant la vida i han empès com un huracà a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que proposa amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques ideològiques.
Creu que és un d'aquests noms que marquen per a sempre la vida, deixant marques indelebles en la sensibilitat de qui s'hi acosta.
Afirma que en l'època de la mundialització capitalista del segle XXI el cinema de Kubrick encara no ha perdut, pel que sembla, la seva capacitat subversiva. “Si algú pot pensar -diu l'escriptor Miquel López Crespí- que aquest tipus de films són pura arqueologia emocional per a gent integrada en el sistema, que va a veure'ls per tal de recordar, sentimentalment, uns anys de disbauxa revolucionària juvenil, va errat a les totes.
Mallorca, agost 2007
Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)
Turmeda | 12 Agost, 2007 16:36 |
Coll Bardolet havia nascut a la localitat catalana de Campdevànol el 1912. En començar la Guerra Civil s’exilià a França i s’instal·là a Tours, on pintà els paisatges del Loira i exposà la seva obra. El 1939 s’establí a Brussel·les, on estudià a la Reial Academia de Belles Arts de la ciutat i pintà paisatges urbans d’influència impressionista. A Madrid també passà per l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, on aprengué la tècnica del gravat. Va ser a Mallorca on desenvolupà el seu talent per «mirar» el paisatge mediterrani i els seus colors intensos, especialment de la serra de Tramuntana. (M. Díaz)
Mor Josep Coll Bardolet, pintor del paisatge mallorquí i del seu folklore
L’artista català, fill adoptiu de Valldemosa, va néixer a Campdevànol l’any 1912.
M.DIAZ. Palma.
El pintor català Coll Bardolet, que visqué i treballà a Valldemossa des de principi de la dècada dels quaranta, morí ahir a la seva casa d’aquest poble, a 94 anys d’edat. La vetla serà al tanatori de Valldemossa, avui de les 17.00 a les 19.00 hores i al matí de 10.00 a 12.00 hores. El funeral tindrà lloc demà a les 20.00 hores a la Cartoixa. L’artista, molt popular per la utilització d’una iconografia lligada al paisatge, —dels colors del qual es va enamorar en arribar a Mallorca-— i a la cultura popular de l’Illa, també exercí el mecenatge cultural, a més de ser l’impulsor del concert del torrent de Pareis i soci fundador de l’Obra Cultural Balear (OCB).
Coll Bardolet havia nascut a la localitat catalana de Campdevànol el 1912. En començar la Guerra Civil s’exilià a França i s’instal·là a Tours, on pintà els paisatges del Loira i exposà la seva obra. El 1939 s’establí a Brussel·les, on estudià a la Reial Academia de Belles Arts de la ciutat i pintà paisatges urbans d’influència impressionista. A Madrid també passà per l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, on aprengué la tècnica del gravat. Va ser a Mallorca on desenvolupà el seu talent per «mirar» el paisatge mediterrani i els seus colors intensos, especialment de la serra de Tramuntana.
Una altra de les seves línies de treball característiques girà entorn del folklore mallorquí, que va desenvolupar mitjançant el dibuix «de traç ràpid, línia àgil i fort colorit», com s’explica a la Gran enciclopèdia de la pintura i l’escultura a les Balears. Aquesta tècnica la plasmà l’artista en «un gran nombre de papers, tractats majoritàriament amb aquarel·la de colors primaris sobre fons blanc.» La seva llarga trajectòria pictòrica va ser reconeguda amb premis i distincions. França —tornà a Tours per exposar—, li concedí l’Orde de Cavaller de les Arts i les Lletres, mentre que el Govern balear l’homenatjà amb la Medalla d’or de la Comunitat i la Generalitat de Catalunya amb la Creu de Sant Jordi. L’Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de Palma el va nomenar acadèmic i Valldemossa, fill adoptiu. La seva població natal, Campdevànol, al Ripollès, li dedicà també un carrer i un museu on hi ha bona part de la seva obra.
A Mallorca, el Museu de Lluc compta, des de 1989, amb algunes sales que acullen els seus paisatges i pagesos, fruit d’una donació del mateix pintor, que va exposar, a més de Mallorca i Barcelona, a Oslo, Ginebra, Zuric i altres ciutats. L’any 2002 fou un any molt feliç per a ell, ja que va fer 90 anys i continuava en plena activitat. Ho va ser també perquè a l’Illa s’hi organitzà un homenatge que es traduí en exposicions, concerts i la publicació d’un llibre. A Palma, el claustre de Sant Antoniet acollí Els colors de la llum, un recorregut per la seva trajectòria vital. A Sa Riera de la UIB es mostrà Guaixos, aquarel·les i dibuixos. Llavors —les celebracions anaren del 17 d’octubre al 7 de novembre—, assegurava: «Sent una gran satisfacció i un profund agraïment per la comissió que organitza aquest programa, és massa per a mi». I afegí: «El millor premi és la bondat de la gent». Quant al seu treball, Bardolet el definia amb una bella poesia. «El que vull és fer música amb el color», afirmava.
Diari de Baleares (31-VII-07)
Qualcú que no conegués Mallorca i que ens contemplàs des de la mar, en veure les impressionants muralles de pedra que s'enfonsen dins l'aigua podria pensar que al darrere no hi ha vida. Qui sap si és una terra habitada solament per fantasmes, per monstres de llegenda. Segurament era el que devien pensar els antics navegants fenicis, grecs o cartaginesos que es trobaven davant els penya-segats altius, els castells de pedra que protegien les valls de l'interior, els torrents, els raconets ombrívols on esclava la vida, riallera i vital, moguda per l'encanteri de les aigües subterrànies, per les desenes de fonts que hi ha arreu. (Miquel López Crespí)
Homenatge a Josep Coll Bardolet, l´artista que estimava el paisatge mallorquí
Excursió a Cala Tuent
Qualcú que no conegués Mallorca i que ens contemplàs des de la mar, en veure les impressionants muralles de pedra que s'enfonsen dins l'aigua podria pensar que al darrere no hi ha vida. Qui sap si és una terra habitada solament per fantasmes, per monstres de llegenda. Segurament era el que devien pensar els antics navegants fenicis, grecs o cartaginesos que es trobaven davant els penya-segats altius, els castells de pedra que protegien les valls de l'interior, els torrents, els raconets ombrívols on esclava la vida, riallera i vital, moguda per l'encanteri de les aigües subterrànies, per les desenes de fonts que hi ha arreu. Però des del més remot passat les marines de la serra de Tramuntana, com expliquen Joan Sastre i Vicenç Sastre en el llibre Mallorca vora mar. Marines de tramuntana (II) donen vida a micromons que guarden una sorprenent diversitat de plantes. Alhora, al costat de les plantes, en els indrets més abruptes de la serra hi podem trobar una fauna que dóna vida en aquests àmbits. Com diuen aquests autors, "hi podrem afinar falcons i xoriguers, l'esparver, el voltor i el corb, com a visitants o nidificadors, i també el cabot de roca i el tord blau, la cabra i la geneta".
La Serra, tot l'abrupte relleu de la costa nord, és producte del xoc entre les plaques africana i europea, el mateix moviment tel·lúric que dóna lloc al naixement dels Pirineus i el Alps. Aquestes forces de la natura, en aixecar els sediments acumulats sota la mar, en milions d'anys donaren lloc igualment, a part de ser la força que batí les altes murades de la costa, a les altes valls tancades que des de la prehistòria foren habitades per l'home d'ençà fa set mil anys.
Existeix un llibre clàssic sobre la Història de la coneixença geològica de l'illa de Mallorca, que publicà l'Editorial Moll l'any 1946.
A la zona d'Escorca, prop de la vall i possessió de Mortitx, podem trobar munió de possessions com les de Femenia, Mossa, Muntanya, Binifaldó, Mortitxet... L'estructura càrstica de la zona afavoreix la ràpida infiltració al subsòl. Tot plegat, aquesta abundor de fonts en determinades zones va portar històricament a una sabia i elaborada cultura de l'aigua.. Aprofitament de l'aigua que va fer que les zones aparentment més abruptes de la serra, cas d'Escorca, per posar-ne un exemple significatiu, tenguessin poblament humà des de la prehistòria fins a l'època romana. Els àrabs també saberen aprofitar a fons aquests recursos hidràulics, com demostra la toponímia de la zona propera a sa Calobra; pensem en denominacions com Albarca, Almallutx, Alqueda, Altor, Binifaldó, Binimorat, Bini, Margenor, Menut, Mossa, l'Ofre, Tuent i tantes altres.
Aquestes valls d'Escorca, de tants d'indrets de la costa septentrional, s'han dedicat, a través dels segles i fins fa ben poc, al cultiu de l'olivera i a la ramaderia. Segons en quin indret també es podien recollir anyades de cereals i hortalissa. Les alzines, els garrofers, les oliveres i, ja més recentment, els ametlers, juntament amb la ramaderia, eren les principals riqueses de la zona. No hem d'oblidar que aquests alzinars fornien l'alimentació del porquí mallorquí que, juntament amb l'oli produït per aquestes serralades, foren durant molt de temps les principals exportacions de l'illa.
Baixant del coll de Biniamar, que separa la vall encisada de Bàlitx de les contrades de la Tramuntana meridional, i seguint l'estret camí de sa Costera que transcorre a mitja alçada entre el mar i sa Paret Llarga, vessant marina de la muntanya de Montcaire, arribam fins a cala Tuent. Durant tot l'itinerari contemplam entusiasmats les fantàstiques panoràmiques que es destrien pertot arreu, mirin on mirin els ulls: d’una banda el mar blau, de l'altra l'extensa capa verda de pins i carritxeres que cobreix la rosta esquena de les muntanyes de la serra amb llàgrimes de pedra dels penya-segats.
Hom intueix que aquest indret té un magnetisme especial, tanta és la seva calma exultant de silenci i de prodigi, verge com si fos el mateix dia de la seva creació.
En un punt del camí sentim una remor dolça i majestuosa que, com un cant de sirena, ens crida irresistible: és la font del Verger o de sa Costera, que neix de les profundes entranyes de la muntanya i cerca la ràpida besada amb la mar. Pocs metres separen els amants, i el petit torrentó es precipita voluptuós per abraçar-se amb la immensa mar. Les cames i el pensament davallen es giren i davallen per contemplar l'espectacle sublim. Les sensacions que produeix la visió d'aquest formidable fenomen omplen la capacitat dels ulls i la sensibilitat de l'ànima.
(31-VII-07)
Turmeda | 11 Agost, 2007 20:28 |
Cecili Buele analitza l´obra de Miquel López Crespí.
Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006) (2)
Influència de l'obra i figura de Francesc de B. Moll.
Per Cecili Buele i Ramis
Per a Miquel López Crespí, la lluita política de la dècada dels anys 70 als Països Catalans -embrionària encara- va completament lligada als esforços orientats cap a un redreçament cultural.
Creu que, aleshores, política i cultura són la mateixa cosa.
Considera que un personatge tan il·lustre com Francesc de B. Moll, -fill d'una època en què es fa molt, i, a més a més i malgrat tot, es fa tot sense cobrar-, no solament comporta una embranzida per a la recuperació de l'ús social de la llengua catalana arreu dels territoris dels Països Catalans.
Francesc de B. Moll també contribueix enormement a enfortir la tasca del retrobament cultural, de cara a un enllaç més fort i estable entre els Països Catalans, per amor a la nostra llengua i enmig de fortes dificultats econòmiques.
Miquel López Crespí no pot dissimular ni poc ni gens ni una mica, i la reconeix expressament i clara, la influència poderosa que han exercit en tota la seva trajectòria pública i professional com a escriptor, aquells contactes mantenguts de jove amb un personatge de tan alt valor científic i literari, com és ara Francesc de B. Moll, quelcom més que un filòleg de reconegut prestigi internacional.
* La lectura de les Rondaies mallorquines que Moll fa a través de Ràdio Popular a la dècada dels anys 60;
* la gran tasca que desplega amb l'elaboració i edició del Diccionari català-valencià-balear -gran empresa catalana, gairebé un símbol per a tots els catalans, autèntica plataforma unitària de reconstrucció nacional dels Països Catalans-;
* la feina intensament escampada per l'Editorial Moll -amb el material de la qual s'alleta la fornada d'escriptors dels anys setanta-;
* el paper que representen per al jovent més inquiet de l'època les portes sempre obertes de la botiga Llibres Mallorca;
* la col·lecció Les Illes d'Or;
* que permet conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura;
* el naixement i la consolidació de la col·lecció de llibres de butxaca Raixa; el Manifest * en defensa de la cultura catalana;
* la fundació de l'Obra Cultural Balear;
* -un dels principals llocs de trobada 'legal' dels homes i dones que, d'una manera o una altra, lluiten per la democratització de la nostra societat i contra el feixisme-;
* la polèmica d'en Pep Gonella;
* que marca una fita històrica en la Mallorca de començaments dels anys setanta en el camp de la defensa intransigent i seriosa del català;
* els cursets de llengua i literatura catalana;
* la llibreria l'Ull de Vidre...
són alguns dels graons que porten l'escriptor pobler a pujar per l'escala de la vida literària a què ha dedicat i dedica les vint-i-quatre hores de cada dia durant dècades!
No resulta gens estrany, doncs, que s'emocioni de bon de veres, que ho valori com un encert cultural i polític de primera magnitud, i que hi doni tot el seu suport entusiasta, quan el Parlament de les Illes Balears aprova per unanimitat declarar l'any 2003 com l'Any Francesc de Borja Moll. A més d'un deure cívic, ho considera “un deute que la nostra societat tenia amb un dels homes que més ha fet per salvar el nostre llegat cultural. Feina feta enmig de les circumstàncies més adverses que hom pugui imaginar i enmig de tantes dificultats que tan sols un home de la seva empenta podia portar-la endavant” (pàg. 37).
Mallorca, agost 2007
Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |