Turmeda | 10 Agost, 2007 14:49 |
Sebastià Serra exigirà a Bargalló més presència insular a la Fira de Frankfurt
El cap de l’Institut d’Estudis Baleàrics es reunirà dilluns amb el seu homòleg del Ramon Llull
F.MARÍ. Palma.
Llorenç Capellà, Jaume Santandreu, Josep Maria Quintana, Joan Perelló, Miquel Bezares, Miquel Rayó, Miquel Mas i Àlex Volney seran alguns dels noms que el president de l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB), Sebastià Serra, posarà dilluns sobre la taula al director de l’Institut Ramon Llull, Josep Bargalló. L’objectiu és que hi hagi una major representació insular dins el programa de Frankfurt 2007 i que aquesta representativitat no quedi al marge dels actes generals de la Fira. La de dilluns serà la primera trobada entre els dos representants culturals d’ençà que Serra prengué el relleu a Gabriel Janer Manila. Entre altres temes, Sebastià Serra plantejarà al Ramon Llull «una reflexió oberta sobre la presència insular a Frankfurt, com també l’esforç que ha realitzat i encara realitzarà l’IEB per participar a la Fira del Llibre alemanya», assegurà l’historiador. Dins aquest context, Serra indicà que la intenció dels Estudis Baleàrics és que «tots els escriptors, provinents de les Balears o del Principat, siguin iguals»,.A més, demana major presència en els actes i un horari més estès dels actes del programa de Frankfurt 2007.
«No pretenem ara canviar de dalt a baix tot el conveni signat entre l’IEB i l’IRL. El que demanarem a Josep Bargalló és eixamplar perspectives», puntualizà. El llistat d’escriptors anunciat ahir per Sebastià Serra encara no està del tot perfilat. L’estrenat president ha iniciat contactes amb la majoria d’escriptors abans esmentats i encara ha de parlar amb altres. Aquest és el cas d’Antoni Serra, qui fa dies argumentà a través d’un article en els diferents mitjans el seu rebuig a assistir a la fira alemanya. Sebastià Serra vol ara tornar a convidar l’escriptor solleric, però ara amb un plantejament diferent. A més d’una major presència d’escriptors illencs dins un programa unificat, Serra també apostarà pel «desbloqueig» de l’exposició Miró i Mallorca, per a la qual fins ara no s’havia trobat un espai adient per instal·lar-la.
La integració de les Illes Balears dins l’Institut Ramon Llull no estarà dins l’ordre del dia de la reunió de dilluns. Sebastià Serra reiterà de nou ahir que «aquesta ha de ser una decisió política». Així mateix, assegurà que defensa tornar a entrar dins la institució, però sempre des d’un marc federalista. «Estic d’acord que l’IRL pot defensar temes de les Illes Balears», explicà, encara que Serra aposta per una «col·laboració estreta i recíproca entre ambdues institucions». El tema d’interferència de competències sembla que quedarà per més endavant.
Diari de Balears (10-VIII-07)
Frankfurt, capital de la cultura catalana.
El cert és que qui ataca la nostra participació a Frankfurt és que no entén res de la lluita per donar a conèixer els nostres autors i autores més enllà de les fronteres de l´Estat espanyol. La participació de les Illes a Frankfurt va molt més enllà de la promoció dels escriptors. S´hauria de recordar que a Frankfurt hi haurà representació de vint-i-un editors de les Illes, empreses de l´edició que podran contactar amb el món editorial alemany i de tot el món per a ampliar les possibilitats de traducció dels nostres autors. Per això, com diu el director de l´Institut Ramon Llull, la Fira de Frankfurt, la projecció de la cultura catalana arreu del món, ha de servir-nos a tots per a consolidar una nova manera d´entendre la cultura europea, la construcció d´un àmbit comú, creatiu, generador d´un nou esperit. L´esperit d´una nova Europa que neix de la seva mateixa tradició. Una tradició rica, diversa, plural. Transfronterera. Moderna. Per això anam a Frankfurt. (Miquel López Crespí)
Per què vaig a Frankfurt
Reconec que, en un primer moment, em va deixar sorprès l´amable carta de l´Institut Ramon Llull convidant-me a participar en les activitats de la Fira del Llibre de Frankfurt. I dic que em deixà una mica sorprès perquè, sovint, els escriptors de les Illes som oblidats pels responsables de la promoció de la literatura catalana en el món. Aquesta vegada no s´ha esdevengut un fet semblant, i en la llista d´autors de les Illes que representaran la nostra cultura a Alemanya, el proper mes d´octubre, podem trobar Josep Lluís Aguiló Veny, Sebastià Alzamora, Alexandre Ballester, Melcior Comes, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Ponç Pons, Arnau Pons, Margalida Pons, Damià Pons, Carme Riera, Jean Serra, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando i Miquel Àngel Vidal. No cal dir que la cultura catalana de les Illes té desenes d´autors d´igual qualitat que els esmentats; però, com explicà Josep Bargalló, director de l´Institut Ramon Llull, “és impossible enviar a la Fira de Frankfurt els més de mil escriptors i escriptores dels Països Catalans”. Segurament hi haurà properes incorporacions a la llista actual. Els criteris de selecció han anat en relació amb les obres recentment traduïdes de molts dels autors que anam a aquesta fira internacional del llibre, a les propostes de les editorials que hi participen, al potencial de traducció de l´obra de l´autor convidat. S´ha tengut molt en compte que hi hagués autors de tot el domini lingüístic català, incloent, a part del Principal, el País València i les Illes, escriptors d´Andorra, Catalunya Nord i l´Alguer.
Són moltes les obres d´autor de les Illes traduïdes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB) ques seran presentades a la Fira del Llibre de Frankfurt. Record ara mateix els noms d´Antoni Serra, Antònia Vicens, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Bartomeu Fiol, Llorenç Villalonga, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Salvà, Jaume Pomar, Pau Faner, Pons Pons i Maria Rosa Planas.
Juntament amb la presentació dels escriptors de les Illes en el marc de la Literaturhaus de Frankfurt, acte que tendrà lloc dia 12 d´octubre, també hi haurà presentacions dels clàssics catalans traduïts a l´alemany; concretament es donaran a conèixer traduccions de Ramon Llull, Víctor Català, Josep Pla, Josep M. de Sagarra, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Joan Sales i Gabriel Ferrater. Igualment hi haurà lectures d´obres d´autors actuals traduïdes a l´alemany. Per exemple, està programada la lectura de texts de Maria Barbal, Miquel de Palol, Baltasar Porcel, Pere Gimferrer, Albert Sánchez i Joan Margarit, entre molts d´altres. A tot això hem d´afegir les taules rodones, les lectures poètiques que farem, els contactes amb el públic, mitjans de comunicació i editors alemanys. Tot plegat d´una importància cultural de primer ordre i, per a autors que, com qui signa aquest article, tenen molt poca relació amb els fastos de la societat literària, és un goig aquesta possibilitat de sortir per uns dies de l´exclusiva dedicació a la literatura i de gaudir de l´amistat i el contacte sempre enriquidor de tots aquells creadors, catalans i alemanys que, lluny de les campanyes rebentistes contra els que anam a Frankfurt, tan sols ens interessa la literatura, el fet creatiu i la defensa i promoció dels nostres autors i editors.
Hi ha alguns autors convidats, pocs, un o dos dels més de cent trenta que hi hem d´anar, els enverinats i malsoferts, els més desesperats per una promoció personal, aliens al significat de promoció de la nostra cultura que té la Fira de Frankfurt; uns pocs ressints que, en un acte del tot coincident amb els nacionalistes espanyols que ataquen la nostra participació a Alemanya, han dit que “troben que tenen poc de protagonisme en els actes de la Fira”. Opinió que demostra l´egoisme insolidari amb la nostra cultura de qui fa aquestes declaracions i que, alhora que fa el joc als nostres enemics, només cerca el protagonisme mediàtic que considera que li manca en participar en una activitat catalana col·lectiva i de país. Però amb el seu pa faran sopes, que diuen al meu poble.
El cert és que qui ataca la nostra participació a Frankfurt és que no entén res de la lluita per donar a conèixer els nostres autors i autores més enllà de les fronteres de l´Estat espanyol. La participació de les Illes a Frankfurt va molt més enllà de la promoció dels escriptors. S´hauria de recordar que a Frankfurt hi haurà representació de vint-i-un editors de les Illes, empreses de l´edició que podran contactar amb el món editorial alemany i de tot el món per a ampliar les possibilitats de traducció dels nostres autors. Per això, com diu el director de l´Institut Ramon Llull, la Fira de Frankfurt, la projecció de la cultura catalana arreu del món, ha de servir-nos a tots per a consolidar una nova manera d´entendre la cultura europea, la construcció d´un àmbit comú, creatiu, generador d´un nou esperit. L´esperit d´una nova Europa que neix de la seva mateixa tradició. Una tradició rica, diversa, plural. Transfronterera. Moderna. Per això anam a Frankfurt.
Participaran en les activitats de la Fira del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Toni Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.
Turmeda | 09 Agost, 2007 08:59 |
L'Institut d'Estudis Baleàrics exigeix més presència d'autors illencs a Frankfurt.
El nou president, Sebastià Serra, parla amb VilaWeb dels reptes del IEB i la representació de les Illes a la fira alemanya
Sebastià Serra, el nou president de l'Institut d'Estudis Baleàrics, no està satisfet amb el conveni signat amb l'Institut Ramon Llull sobre la participació de les Illes a la Fira de Frankfurt i així li ho farà saber a Josep Bargalló en una reunió, dilluns vinent. Serra exigeix més presència d'autors illencs a Frankfurt i més representació de la producció cultural balear. En declaracions a VilaWeb, Serra defensa la integració del IEB dins del Llull, però mantenint alhora la seva autonomia.
El IEB va sortir del Llull el 2004 per decisió de l'aleshores president balear Jaume Matas i ara el pacte de govern (pdf) signat entre el PSIB, Unió Mallorquina i el Bloc en preveu la reintegració. El nou president de l'Institut, que substitueix Gabriel Janer Manila, defensa tornar a entrar al Llull però sempre des d'un 'marc federalista'. És a dir, que els dos organismes mantinguin una col·laboració estreta i recíproca però sense perdre la seva autonomia. 'Hi ha coses que cal fer-les conjuntament i d'altres no; la col·laboració ha de ser oberta i cal que el Llull assumeixi la identitat balear i viceversa'.
Més presència d'autors balears
De moment, el IEB i el Llull han signat un conveni de col·laboració per a participar en la fira de Frankfurt, on enguany la cultura catalana és la convidada d'honor, mitjançant el qual l'organisme illenc aporta cinc-cents mil euros. Una xifra que, per Serra, 'representa un esforç considerable que ha de tenir compensacions'.
El conveni preveu la participació a la fira alemanya de noms com Baltasar Porcel, Carme Riera, Biel Mesquida o Maria de la Pau Janer. Però, segons Serra, aquest acord 's'ha de redreçar, perquè volem més presència d'autors balears a la fira'. I posa noms i cognoms: Josep Maria Quintana, Llorenç Capellà, Joan Perelló, Miquel Bezares, Jaume Santandreu, Miquel Rayó, Àlex Volney....
Serra també ha parlat de l'acord entre el IEB i l'editorial alemanya Valeria per a traduir deu obres de deu autors balears. Considera que més que casar-se amb una sola editorial, s'hauria d'haver apostat per la diversitat i per donar més representació a les editorials de les Illes.
Promoció turística
Un dels eixos que s'ha marcat Sebastià Serra al capdavant del IEB és el de difondre la cultura i la identitat catalanes a través del turisme. 'Cal que en la promoció turística s'introdueixin els aspectes identitaris i culturals, que la nostra identitat sigui una marca cultural'.
Sebastià Serra i Busquets (Palma, 1950) ha arribat a la presidència del IEB proposat per Unió Mallorquina, malgrat que durant trenta-un anys ha estat membre del PSM. Ara Serra ha deixat el carnet del partit nacionalista però no descarta haver tancat per sempre la seva etapa política.
VilaWeb (9-VIII-07)
Traduccions fetes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i de l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB): Llorenç Villalonga, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Carme Riera, Miquel Àngel Riera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Oliver...
Llista de traduccions d´escriptors de les Illes que es presentaran a la Fira de Frankfurt
A la Fira del Llibre de Frankfurt es presentaran obres de: Carme Riera, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Llorenç Villalonga, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Maria Antònia Oliver, Maria de la Pau Janer, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Gabriel Florit, Ponç Pons, Tomeu Fiol, Maria Antònia Salvà, Damià Huguet, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Mas Ferrà...
Alemany
L´avinguda de la fosca, d´Antoni Serra; Les llunes i els calàpets, d´Antoni Vidal Ferrando; Terra seca, d´Antònia Vicens; Difunts sota els ametllers en flor, de Baltasar Porcel; Els jardins incendiats, de Gabriel Janer Manila; Un cor massa madur, de Guillem Frontera; Joana E. de Maria Antònia Oliver; Orient, Occident, de Maria de la Pau Janer; Fins el cel, de Pau Faner; La ciutat dels espies indefensos, de Rosa Maria Planas.
Castellà
Poesia:
Història personal. Calambur, 2005. Jaume Pomar; El jardín de las delicias. Calambur, 2005. Antoni Vidal Ferrando; Barlovento. Calambur, 2006. Gabriel Florit; Llamas escritas, Calambur, 2006. Ponç Pons; El mecanismo del tiempo. Calambur, 2007. Miquel López Crespí; Todo es fragmento, nada es enteramente. Calambur, 2007. Tomeu Fiol; Poemas. Calambur, 2007. Maria Antònia Salvà; Antología. Damià Huguet; Los perfiles de la Odisea. (Antología de la poesía joven en las Islas Baleares). Autors: Margalida Pons, Josep Lluís Aguiló, Gabriel de la S.T. Sampol, Miquel Bezares, Àlex Volney, Albert Herranz Hammer, Antònia Arbona, Òscar Aguilera i Mestre, Pere Joan Martorell, Sebastià Alzamora, Manel Marí, Pere Suau Palou, Andreu Gomila, Antoni Ribas Tur, Pere Antoni Pons, Sebastià Sansó.
Narrativa:
Las lunas y los sapos. Calambur, 2007. Antoni Vidal Ferrando; 39º a la sombra. Calambur, 2007. Antònia Vicens; Los días inmortales. Baltasar Porcel; La avenida de las sombras. Antoni Serra; Viejo corazón. Guillem Frontera; Un día u otro acabaré de legionario. Jaume Pomar; El canto del vuelo Z-506. Miquel Ferrà Martorell; La rosa de invierno. Miquel Mas Ferrà; Arena en los zapatos. Joan Pons; Antología de cuentos de las Islas Baleares. Diversos autores; Bearn o la sala de las muñecas. Llorenç Villalonga.
Francès:
Carrer Argenteria. Antoni Serra; La vida, tan obscura. Gabriel Janer Manila.
Romanès:
Illa Flaubert. Miquel Àngel Riera; Cavalls cap a la fosca. Baltasar Porcel.
Italià:
Paradís d´orquídies. Gabriel Janer Manila; El cor del senglar. Baltasar Porcel; Una primavera per a Domenico Guarini. Carme Riera.
Participaran en les activitats de la Fira del Llibre del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.
Turmeda | 08 Agost, 2007 12:06 |
La radionovel·la també va ser "mobilitzada" pel règim en la seva lluita contra el "comunisme" i la "conspiració maçònica universal". En aquells anys tot el que no era seguir les consignes de la dictadura era, senzillament, fer el joc al "comunisme internacional" que, com hom pot suposar, pagava Moscou per a "desprestigiar vilmente las grandes realizaciones del Caudillo". Radionovel·les polítiques, entre moltes d'altres, són Lo que no muere i El derecho de los hijos. La guerra freda i aquest anticomunisme militant es troba en algunes adaptacions de Mallorquí. Per exemple en Mientras la tierra exista, d'Henry Troyat. Llamas de redención es una apasionada apologia dels "valors" religiosos del nacional-catolicisme. (Miquel López Crespí)
Records d´un escriptor de sa Pobla
El franquisme i la ràdio en els anys cinquanta (i II)
La radionovel·la també va ser "mobilitzada" pel règim en la seva lluita contra el "comunisme" i la "conspiració maçònica universal". En aquells anys tot el que no era seguir les consignes de la dictadura era, senzillament, fer el joc al "comunisme internacional" que, com hom pot suposar, pagava Moscou per a "desprestigiar vilmente las grandes realizaciones del Caudillo". Radionovel·les polítiques, entre moltes d'altres, són Lo que no muere i El derecho de los hijos. La guerra freda i aquest anticomunisme militant es troba en algunes adaptacions de Mallorquí. Per exemple en
Mientras la tierra exista, d'Henry Troyat. Llamas de redención es una apasionada apologia dels "valors" religiosos del nacional-catolicisme.
De totes maneres l'èxit clamorós dels serials anà acompanyat d'un cert allunyament -relatiu, és clar- dels temes d'estricta propaganda política del règim. El serial més escoltat en aquells anys va ser Ama Rosa de Guillermo Sautier Casaseca i Rafael Barán. També destacaren per l'èxit d'audiència Nunca es tarde cuando amanece, de A. Oliveras Mestre; La bestia dormida, de Marisa Villardefrancos; La dama de verde, de Guillermo Sautier Casaseca i Luisa Alberca; Echa tu pan sobre las aguas, de Celia Alcántara; i El cielo está en el bajo, també de Sautir Casasseca i Rafael Barón.
Aquesta és l'"España oficial", en tot el que fa referència a la ràdio. Però, com hem dit al començament d'aquest article, l'ona curta ens permetia el coneixement i aprofundiment d'altres realitats. A finals dels anys cinquanta Ràdio Espanya Independent tenia programes exclusius dedicats a les diverses nacions oprimides per l'estat feixista espanyol. Per als habitants atemorits de la dictadura, allò sí que va ser un descobriment. De cop i volta descobríem totes les potencialitats culturals de les nacions oprimides. El nostre interès per la ràdio i les seves immenses possibilitats comunicatives se'ens obrí de sobte. En poc temps esdevindríem agosarats corresponsals d'aquesta emissora que, patrocinada pel PCE, emetia des de Bucarest fent creure que era una emissora "pirenaica", com deia en la seva presentació. Ho he deixat escrit en el llibre Temps i gents de sa Pobla, que acaba d'editar el Consell de Mallorca amb col·laboració amb l'Ajuntament de sa Pobla. Un fragment del capítol dedicat a la història dels corresponsals poblers parla precisament dels meus contactes amb la ràdio. Ho vaig explicar de viva veu als alumnes dels instituts del meu poble durant el II Encontre d'Escriptors Poblers.
Aquestes fragment que fa referència a la ràdio diu: "Enguany, aquest emotiu encontre entre escriptors -que ja comença a ser una arrelada tradició poblera- va estar dedicat als corresponsals de premsa. En el local d'Es Cavallets hi hagué un debat força interessant referent al paper del corresponsal i al llenguatge periodístic com a gènere literari. Els corresponsals i escriptors presents respongueren a les preguntes dels estudiants de l'Institut Can Peu Blanc. Jaume Gelabert, Margalida Socias, Jordi Soler, Joan Payeras, Miquel Segura, Miquel López Crespí, Ramon Beltran, Onofre Pons, Enric Segura, Sebastià Alorda, Jaume i Eugeni Triay, Pere Bonnín, Francesc Gost i Alexandre Ballester evocaren les seves vivències en l'exercici de l'activitat periodística.
'Evidentment, en temps de la dictadura, mancats de llibertat, sense poder explicar cap dels autèntics problemes del poble, era un vertader exercici d'intel·ligència portar endavant una corresponsalia. Com explicaren Miquel Segura, Pere Bonnín, el mateix Jaume Gelabert, es tractava de fer la crònica d'un poble, la història cultural, esportiva, sentimental, econòmica -i alguna vegada, luctuosa- de la nostra vila tenint cura de no provocar l'animadversió de les "forces vives" (ens referim, és clar, al batle, rector i capità de la guàrdia civil). Si complicat era provar de fer aquesta tasca en un diari del "Movimiento", molt més laberíntic i perillós era ser corresponsal de les emissores de l'oposició antifranquista. Els meus primers contactes amb Ràdio Espanya Independent, l'emissora de Santiago Carrillo que emetia des de Bucarest, començà un poc després de les famoses vagues d'Astúries, allà pels anys 1962-63. Joves com érem, col·laborant per ajudar a crear una consciència democràtica i antifeixista entre el nostre poble, ens sentíem herois de pel·lícula, deixebles dels grans corresponsals esquerrans que visitaren l'Estat espanyol en temps de la guerra. La nostra feina de periodistes clandestins consistia a saber informar breument i amb contundència de les accions del poble mallorquí contra la dictadura. Record ara mateix els articles sobre la vaga d'autobusos de la línia Son Serra-Palma que vaig enviar a l'emissora. Altres materials feien referència a la manca d'habitatges per a les classes populars, a les deficiències en equipaments sanitaris, al mal estat d'escoles i instituts, a l'abusiu cost de l'ensenyament superior per a fills dels treballadors, al problema de l'atur i de l'emigració forçosa... qualsevol mancança política, social o cultural ens era útil per a demostrar, amb els nostres primerencs escrits, la brutor de la dictadura que ens oprimia. Un dels principals problemes que tenia era aconseguir que la Policia Política (la temuda Brigada Social del règim) no pogués identificar l'autor de la crònica si la carta queia en poder seu. Nosaltres havíem d'enviar els treballs a adreces de París, Roma o Estocolm (normalment les seus del PC d'aquells països) que podien estar controlades. Aleshores fèiem moltes còpies amb paper de calcar. Imaginàvem que, si interceptaven la carta, no podrien identificar mai el model de màquina d'escriure, i molt manco el nom de l'autor de l'article.
'En acabar l'acte d'homenatge als escriptors i corresponsals poblers hi hagué un dinar de germanor a Can Quic, on el batle Jaume Font lliurà un diploma de reconeixement, començant pel més veterà, Jaume Gelabert, que l'any 1947 ja escrivia en el diari Baleares".
Turmeda | 08 Agost, 2007 08:14 |
Són els anys de control falangista i nacional-catòlic amb els "partes", les xerrades religioso-polítiques d'aquell dogmàtic agent de la reacció més extremada, el Padre Venancio Marcos. Els espais de "diversió" van a càrrec de locutors del tipus Bobby Deglané i la seva famosa "Cabalgata fin de semana". Naixia igualment el famós "Carrusel deportivo", i Matías Prats esdevenia el "monstre" de la informació esportiva (curses de braus incloses!) (Miquel López Crespí)
Records d´un escriptor de sa Pobla
La ràdio en els anys cinquanta (I)
En un article anterior hem parlat de les emissores antifeixistes dels anys cinquanta. Però també existia el món "oficial" de la radiodifusió. A Mallorca, la primera emissora legal va ser EAJ-13 Ràdio Mallorca creada l'any 1932. A l'illa, Ràdio Mallorca va ser l´única emissora fins que, pel decenni dels cinquanta es crearen les de les joventuts falangistes: "Radio Juventud de Felanitx" i "Radio Juventud de Inca". Ràdio Popular, propietat de la Diòcesi de Mallorca, fou fundada l'any 1959. També hi havia altres emissores de la "Cadena Azul de Radiodifusión", la "CAR". A sa Pobla era molt escoltada "Radio Juventud", que emetia des d'Inca. La revista de sa Pobla "Vialfàs" publicava sovint els anuncis de "Radio Juventud". Com explia la GEM, aquesta emissora: "Emetia cròniques esportives, taurines, audicions de rondalles i, a més, tenia un grup de teatre propi". En foren directors Tomàs Cardeñas (1954) i Francesc Homar (1954-56).
El món de la ràdio "oficial" era format per un "imperi" radiofònic en mans de la dictadura de més de dues-centes emissores d'ona mitjana (la "normal") i que emetien en quaranta-una freqüències distintes. Amb els anys, ja ben entrats els cinquanta, diversos processos de fusions i control governamental deixaren un panorama radiofònic basat en dos gran eixos: la radiodifusió de titularitat estatal i la radiodifusió de titularitat no estatal, més algunes cadenes i emissores privades. Hi havia aleshores dotze emissores de Radio Nacional de España i set de Radio Peninsular. El que s'anomenava la radiodifusió no estatal era formada per les cadenes institucionals següents: la "Cadena Azul de Radiodifusión", amb trenta emissores; la "Cadena de Emisoras Sindicales", amb vint-i-set; la COPE, amb quaranta-cinc; i la "Red de Emisoras del Movimiento", amb setze. La "Compañía de Radiodifusión Intercontinental", amb sis emisssores, la "Sociedad Española de Radiodifusión", amb cinquanta-quatre, i "Radio España" de Madrid i Barcelona eren el reducte, igualment controlat políticament, del món de l'empresa privada.
Recentment "El País-Aguilar" ha editat el llibre de Pedro Barea La estirpe de Sautier: la época dorada de la radionovela española (1924-1964). És una acurada aproximació als orígens de la ràdio a l'estat espanyol i un estudi molt interessant del que s'ha anomenat l'"època daurada de la ràdio espanyola". Època que aniria des de la victòria feixista l'any 1939 fins a 1959. És una època "daurada" per als vencedors de la guerra civil, però no ho és ni per als derrotats ni per a la cultura. No en parlem del que aquesta "victòria" va significar per a les cultures nacionals de Catalunya, Galicia o Euskalherria. En aquest article només acceptam l'adjectiu "daurada" en el que fa referència a les possibilitats tècniques d'aquest mitjà informatiu. Recordem que cap a mitjans dels anys cinquanta són els nord-americans els que, poc després de la signatura del pacte de collaboració militar amb el règim espanyol, modernitzen tota l'estructura de la radiodifusió de l'estat. Les aportacions tècniques d'alemanys i italians (que tant havien fet per ajudar a la victòria de Franco) havien quedat endarrerides. Per això els ianquis envien un dels seus millors tècnics en la matèria. Es tracta de Robert Kieve, que amb material modern a la seva disposició, situa les possibilitats tècniques de la ràdio a l'alçada europea del moment. Per a la dictadura el control de la informació i de la cultura era un dels puntals bàsics de la seva dominació política. Tenir la gent "entretinguda" i desinformada era la tasca essencial dels censors franquistes. I així com ens els anys seixanta tots els esforços del franquisme anaren encaminats a controlar la naixent televisió, en els cinquanta les prioritats, tant de control com d'inversions, s'enfoquen vers la ràdio.
Són els anys de control falangista i nacional-catòlic amb els "partes", les xerrades religioso-polítiques d'aquell dogmàtic agent de la reacció més extremada, el Padre Venancio Marcos. Els espais de "diversió" van a càrrec de locutors del tipus Bobby Deglané i la seva famosa "Cabalgata fin de semana". Naixia igualment el famós "Carrusel deportivo", i Matías Prats esdevenia el "monstre" de la informació esportiva (curses de braus incloses!). Hi ha algunes activitats culturals tipus "Teatro del Aire" -a la SER- i "Teatro Invisible" -a Ràdio Nacional-. Activitats teatrals, al costat de les famoses radionovelles, que marcaran la consagració professional d'actor com Maruchi Fresno, Ana Mariscal, Ana María Noé, Juana Ginzo, Fernando Rey, Rafael Calvo, Mariano Asquerino, Luis Durán, Pepe Franco, Alfonso Muñoz... Són noms que perduren en la nostra memòria i la de tota aquella generació de modistes i obreres que, en poder, es passaven les horabaixes sentint els interminables serials de Luisa Alberca, Guillermo Sautier Casaseca i Pedro Pablo Ayuso. Les veus d'Amparo Reyes, Maribel Alonso, Manolo Bermúdez, Rafael Barón, Pedro Pablo Ayuso, marquen aquells d'anys de ràdio oficial franquista.
Turmeda | 07 Agost, 2007 19:18 |
Memòria històrica de la lluita en suport del nacionalisme d´esquerra (PSM).
Nanda Ramon és una dóna autènticament valuosa en la tasca de la nostra reconstrucció cultural. (Miquel López Crespí)
A Nanda Ramon no la coneixem solament d'aquests dies. Hem parlat d'ella, de la seva feina, encoratjant la seva tasca cultural, quan ni molts dels membres del seu partit en volien parlar. I no ho diem perquè sí. Anau a les hemeroteques i cercau en les mateixes pàgines d'aquest diari un article de 2 de juliol del 2000. Un article encoratjador de la feina que realitzava Nanda Ramon... (Miquel López Crespí)
100 articles en defensa del PSM-Entesa Nacionalista.
Nanda Ramon.
Alguns comentaris han escrit que "no sabien qui era Nanda Ramon", la candidata al Congrés per part de la coalició "Progressistes de les Illes". Ho llegia i no ho acabava de creure. Com era possible tanta ignorància, en quin món viuen aquests publicistes? És curiós el que s'esdevé amb alguns dels intellectuals a sou de qui comanda o de grups de pressió fàctics. Poden estar anys i més anys parlant d'autèntiques nullitats, promocionar a força de xecs el polític més inútil i ignorant de les Illes sense que els importi gens ni mica el partit en el qual milita o al qual serveix el personatge; la qüestió, no en mancaria d'altra! és cobrar puntualment cada mes el preu de les acostumades intoxicacions.
Ara, pel que hem comprovar amb el que han dit en referència a Nanda Ramon, no demaneu a aquest personal que vos informin sobre aquella persona o aquell grup o collectiu que efectivament treballa de forma honesta per a la nostra comunitat. Aleshores no saben res, "mai no han sentit parlar d'aquella persona", callen, miren vers l'altre costat... Vergonya, és el que sentim en constatar cada dia tanta misèria humana i intellectual.
Nosaltres sí que sabem qui és Nanda Ramon. I ho sabem perquè a conseqüència de la lluita per la nostra normalització cultural hem estat en contacte personal amb ella i, per tant, l'hem vista treballar activament en la seva àrea de treball.
A Nanda Ramon no la coneixem solament d'aquests dies. Hem parlat d'ella, de la seva feina, encoratjant la seva tasca cultural, quan ni molts dels membres del seu partit en volien parlar. I no ho diem perquè sí. Anau a les hemeroteques i cercau en les mateixes pàgines d'aquest diari un article de 2 de juliol del 2000. Un article encoratjador de la feina que realitzava Nanda Ramon... escrit fa prop de tres anys i mig! En aquest article, titulat "La dimissió de Fernanda Ramon i el PSM", sortíem en defensa de la Coordinadora del Departament de Cultura del Consell de Mallorca i, criticant la inexplicable "desaparició" o "depuració" de la nostra amiga que gestionava tan a la perfecció la seva àrea, dèiem: "Crec que (almanco a la gent que històricament hem demanat el vot públicament pel PSM, per a militants i simpatitzants, per a l'electorat en general) s'haurien d'explicar molt més bé unes "dimissions" tan sobtades. Si no s'aprofundeix com pertoca, tot plegat fa mal efecte. Hom podria ensumar certes diferències polítiques evidenciades amb aquestes inesperades desaparicions de la vida política de gent tan estimada, tan valuosa i de la qual ningú ha expressat mai queixa, ans al contrari, tothom no fa més que parlar-ne bé i lloar la feina feta. Na Nanda és un d'aquests casos excepcionals de dona militant però alhora capaç de gestionar també la seva àrea com a professional summament eficient. A la seva capacitat indiscutible de gestió de la feina com a coordinadora de Cultura cal afegir-hi una sensibilitat tan especial que particularment mai no havia vist en responsables culturals de les nostres institucions. Jo crec que en lloc de fer-la dimitir 'cap avall' el que la direcció del PSM hauria d'haver fet era 'pujar-la cap amunt'.
Amb l'actual designació de Nanda Ramon com a cap de llista de "Progressistes per les Illes", el PSM ens dóna la raó al cap de tres anys i mig d'haver-ho demanat públicament i per escrit. Consta en acta! Tant de bo que aquesta vegada s'hagi escoltat la gent del carrer, les persones i collectius que SÍ que coneixem qui ha treballat i treballa sense cap mena d'interès personal en benefici del poble de les Illes.
En aquests més de trenta anys d'intensa activitat política i cultural hem conegut molts "fantasmes". Munió de polítics intercanviables. Aquella mena de personal avariat que tant poden ser del PP com del PSOE o del PSM. La qüestió és cobrar una bona paga cada mes. La ideologia és el que menys els importa. La defensa d'una ètica i uns principis són per a ells "forassenyades dèries d'integristes sense futur" (sense futur en les nòmines de qui comanda, evidentment).
Hem conegut igualment munió de responsables "culturals" ignorants, situats a recer del poder per amiguisme, per servilisme vers la direcció d'un partit. Especialistes a llegir les solapes dels llibres que deien conèixer. "Cultura" de solapa per a "quedar bé" a les rodes de premsa. Com, ens demanam, coneixent tota aquesta mena de boirosos personatges de sainet barat, no hauríem d'haver apreciat els coneixements culturals de Nanda Ramon? Era massa evident que, enmig de tanta grisor, la seva feina destacava per damunt tant de cínic i oportunista.
Perquè Nanda és una dóna autènticament valuosa en la tasca de la nostra reconstrucció cultural és perquè avui em sent senzillament feliç d'oferir-li públicament, com ja vaig fer fa més de tres anys, el meu suport.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (18-II-04)
Turmeda | 06 Agost, 2007 18:42 |
Escoltar les emissores prohibides, principalment Ràdio Espanya Independent, controlada pel PCE i que emetia des de Bucarest, era tot un ritual en aquells anys de fosca tenebror dictatorial. Les emissores de l'estranger només es sentien quan hi havia tan sols els de la casa; mai es sintonitzaven en presència de gent estranya o veïns. La cosa era massa seriosa per jugar-hi. Et jugaves interrogatoris i tortures de la Brigada Social si s'hagués sabut que empraves la ràdio de forma "incorrecta". (Miquel López Crespí)
Records d´un escriptor de sa Pobla
Sa Pobla i la ràdio en els anys 50
Cap a mitjans dels anys cinquanta hi havia poques cases a sa Pobla que no tenguessin ràdio. Alguns ciutadans poc il·lustrats imaginen que els pagesos o menestrals de poble no estaven interessats a fer despeses en aquesta mena d'"electrodomèstics". Mai no s'han equivocat tant. La ràdio, mercès a les informacions i programes que emetia aquest mitjà de comunicació tan important -malgrat la ferrenya censura franquista- era un dels aparells més sol·licitats d'aquell moment històric. El "Pilot" (sèrie 90), la "Philipps", "Marconi", "Telefunken" o "Iberia", entre moltes altres marques, eren les més sol·licitades. Una "Iberia" de la sèrie "Record" valia 2.997 pessetes i es podia comprar a la "Casa Vda. de Miguel Mas" del carrer de Crestatx, números 14 i 16 de sa Pobla. El preu era elevat si pensam que, en bona anyada, un quilo de patates per a l'exportació es podia pagar a quatre pessetes. Però així i tot la gent feia el sacrifici i sovint es compraven a terminis. A Can Mas donaven dos anys per a pagar la ràdio, i a més el comprador també tenia dos anys de garantia.
Aquestes eren les ràdios "modernes". Jo encara he estat a temps de veure aparells dignes d'estar dins d'un museu. Eren les primeres ràdios arribades a sa Pobla en els anys vint i trenta. Algunes de marques indestriables, possiblement fetes a Mallorca amb material vengut expressament de Madrid, València o Barcelona. Altres eren els famosos models de l'antiga "Unión Radio" d'abans de la victòria franquista, o de la marca "Casa Castella", molt famoses també pels anys vint.
La ràdio sempre va ser -malgrat el preu a vegades prohibitiu dels aparells- una de les aspiracions de les classes populars de l'estat espanyol, i la pagesia i menestralia illenques no era cap excepció a la regla. Recordem, a tall d'anècdota informativa, que en temps de la República, concretament a l'any 1933, ja hi havia a l'estat espanyol seixanta-vuit emissores, cent-quaranta sis mil receptors i trenta revistes que posaven el món de la radiodifusió a l'abast del públic del moment.
Evidentment, amb la victòria franquista la censura i el control falangista i nacional-catòlic s'havia apoderat de les emissores. Moltes companyies de radiodifusió varen ser saquejades pels guanyadors i a partir de 1936 (a la "zona franquista") i 1939 (a tot l'estat) res no va escapar a la vigilància inquisitorial dels que havien acabat amb la llibertat i la democràcia.
El prestigi de la ràdio com a sistema d'informació venia ja dels temps de la guerra, quan la gent sentia els "partes" dels dos governs en pugna. En temps de la Segona Guerra Mundial les ràdios d'ona curta servien a la perfecció per rompre el blocatge falangista en tot el que feia referència a la informació sobre el conflicte.
La meva família, a sa Pobla, tenia una preciosa "Telefunken" que havien comprat a terminis a mitjans dels anys quaranta. Aquesta joia -que tenc aquí, funcionant al costat de l'ordinador amb el qual escric aquest article- disposava d'ona mitjana, curta i extracurta. Tot plegat una meravella que ens permetia burlar la censura franquista i, mitjançant Ràdio París, Londres o Moscou, estar assabentats de tot el que políticament i culturalment s'esdevenia en el món.
Escoltar les emissores prohibides, principalment Ràdio Espanya Independent, controlada pel PCE i que emetia des de Bucarest, era tot un ritual en aquells anys de fosca tenebror dictatorial. Les emissores de l'estranger només es sentien quan hi havia tan sols els de la casa; mai es sintonitzaven en presència de gent estranya o veïns. La cosa era massa seriosa per jugar-hi. Et jugaves interrogatoris i tortures de la Brigada Social si s'hagués sabut que empraves la ràdio de forma "incorrecta".
Però la ràdio en aquells anys de privacions de tota mena (encara hi havia les targes de racionament!) era la porta oberta a tots els misteris, la Internet del moment. Ràdio París se sentia fins i tot en l'ona mitjana. No en parlem si anaves a l'ona curta. Aleshores el món sencer podia ser de l'oient amb la mateixa força que avui, amb Internet, pots llegir un diari de Veneçuela, Canadà o Roma. En el fons, l'ona curta tirava pel terra tot l'impresionant muntatge inquisitorial de la dictadura franquista. I, malgrat la censura, aquella família que disposàs d'un aparell com el nostre tenia, en l'aspecte informatiu o de formació cultural, tot el que volgués al seu abast. Ara, el món de la ràdio dels anys quaranta i cinquanta pot semblar un no-res davant els avanços de la televisió i Internet. Però, malgrat que ara podem trobar multitud de notícies si ens connectam a l'ordinador i, mitjançant qualsevol servidor, anam a cercar informació vers qualsevol indret del món, hauríem de reflexionar en el que significava tenir al teu abast el poder d'una ràdio. Sintonitzant Paris, Londres o Praga, seguint segons quins programes, l'habitant del tancat univers de la dictadura, podia escoltar la veu de molts dels escriptors i polítics exiliats per la dictadura. Per posar uns exemple senzill, bastaria dir que la primera vegada que vaig sentir la veu de Dolores Ibarruri, "La Pasionaria", de Santiago Carrillo o de Winston Churchill va ser precisament a mitjans dels cinquanta per la nostra "Telefunken". L'oncle i el pare, que havien lluitat a favor de la República, al vespre, després de sopar, es tancaven a l'habitació i, com qui oficia un misteriós ritu d'una religió incògnita, movien el dial per a cercar notícies, les informacions que el feixisme ens negava. Ho record com si fos ara mateix: en la fosca de la cambra, assegut en unes cadires de bova que teníem al costat de la ràdio, l'oncle José cercava la sintonia de Ràdio París o qualsevol de les emissores estrangeres que emetien per a l'estat espanyol. El llumet que il·luminava dèbilment el quadre d'emissores que es podien trobar, l'"ull màgic", de color verd, que s'eixamplava i tancava misteriosament sempre que trobava una emissora, poblaven aquelles nits d'un misteri especial.
Turmeda | 02 Agost, 2007 15:59 |
Cal que els partits de l'esquerra nacional, transformadora i ecologista de les Illes Balears (PSM, EU, EV i Esquerra) es plantegin seriosament l'estructuració d'un Bloc per les Illes Balears, que no sigui una simple coalició electoral sinó una força estable amb vocació hegemònica, útil per a tots els ciutadans de les Illes. (Progressistes pel Bloc)
Progressistes pel Bloc, satisfets amb el canvi polític a Balears
La plataforma Progressistes pel Bloc, integrada per 200 professionals i intel·lectuals independents que a les passades eleccions autonòmiques va donar suport al Bloc per Mallorca, ha manifestat la seva satisfacció per l'acord que ha donat lloc a la conformació de governs de signe progressista a les principals institucions de les Illes Balears. D'aquesta manera ha quedat demostrat, segons el col·lectiu, que la formació del Bloc per Mallorca, d'Eivissa pel Canvi i de la coalició PSM-Els Verds de Menorca han estat opcions estratègiques encertades, que han resultat decisives per a la consecució del canvi polític a les Balears. Per als Progressistes, els set diputats assolits per aquests partits han estat la clau de la derrota del PP i asseguraran que el canvi polític que s'inicia impliqui un compromís real amb polítiques avançades en matèria social, d'autogovern i de creixement sostenible. Els independents consideren que, a partir d'ara, cal que els partits de l'esquerra nacional, transformadora i ecologista de les Illes Balears (PSM, EU, EV i Esquerra) es plantegin seriosament l'estructuració d'un Bloc per les Illes Balears, que no sigui una simple coalició electoral sinó una força estable amb vocació hegemònica, útil per a tots els ciutadans de les Illes.
Adhesió de l’escriptor Miquel López Crespí al Manifest de la Plataforma Ciutadana “Progressistes pel Bloc”.
MANIFEST DE LA PLATAFORMA CIUTADANA "PROGRESSISTES PEL BLOC"
Com a persones identificades amb els valors del progressisme, el sobiranisme i l'ecologisme,
CONSIDERAM que l'actual legislatura de Govern del Partit Popular a les Illes Balears, amb el suport imprescindible d'UM, s'ha traduït en:
1) Una destrucció ambiental a una escala sense precedents, que amenaça greument el futur, el benestar i la personalitat d'aquest poble.
2) Un seguit d'atacs a la llengua catalana que han començat a invertir el que havien estat tímids avenços en el procés de normalització lingüística i cultural fent que la identitat del nostre país corri un molt seriós perill.
3) Un seguit de casos de corrupció que, en el seu conjunt, són un absolut menyspreu a la democràcia i a les institucions d'autogovern.
4) L'atac sistemàtic als serveis públics essencials, en particular l'ensenyament i la sanitat, juntament amb el més aferrissat clientelisme en la politiques d'atenció a les persones amb dependència i a la gent gran.
5) Un model de desenvolupament econòmic insostenible, des de una perspectiva econòmica i social, que s'ha traduït en el tancament d'empreses no vinculades a l'oligopoli de la construcció, la destrucció del teixit industrial, la precarització i la sinistralitat laboral.
6) Un procés d'involució democràtica, retallada de llibertat i manca de pluralitat en els mitjans de comunicació de titularitat pública.
Davant aquesta situació, que amenaça d'esdevenir irreversible, com a ciutadans i ciutadanes ens negam a acceptar la situació present, perquè
SABEM que és possible capgirar l'escenari polític. Les mobilitzacions d'Eivissa, la bona gestió del pacte d'esquerres i nacionalista en el Consell de Menorca, el ritme creixent de mobilitzacions i la revitalització de la societat civil a Mallorca fan pensar que la derrota del Partit Popular i la reedició dels pactes progressistes és possible perquè respon a la demanda de la part majoritària i més conscient de la societat. La fragmentació de l'espai electoral progressista i la tendència a la bipolarització havien amenaçat, fins a dia d'avui, seriosament que aquesta voluntat en favor de governs de progrés pogués tenir expressió victoriosa en la futura composició de les institucions autonòmiques.
CONSTATAM que les forces polítiques progressistes, nacionalistes i ecologistes, tot i que provenen de tradicions diferents i manifesten objectius finals diferenciats, coincideixen, en la pràctica i en les votacions parlamentàries, en la representació d'uns posicionaments i d'unes reivindicacions que bona part de la societat mallorquina percep com a comunes i pròpies.
OPINAM que l'experiència de la coalició "Progressistes per les Illes Balears" a les eleccions del 2004 demostrà l'existència d'una forta demanda social favorable a la confluència d'esforços entre les organitzacions polítiques procedents de les diverses tradicions del nacionalisme progressista i l'esquerra alternativa. La il·lusió que va generar el projecte unitari es va traduir en un important èxit electoral (més de 40.000 vots) .
DEFENSAM que la constitució d'un bloc progressista, sobiranista i alternatiu denominat "BLOC per Mallorca", així com aquelles candidatures municipals que s'hagin pogut conformar sota la denominació i l'esperit del "BLOC", són la opció electoral que pot assegurar un canvi polític a n'aquesta terra a partir de dia 27 de maig. El BLOC suposa un projecte il·lusionant en el qual hi participen partits, així com persones independents, sent per tot plegat una opció que enllaça amb una aspiració unitària àmpliament estesa entre la ciutadania. Consideram que el BLOC, a més d'assegurar la utilitat de tots els vots progressistes, necessita de la mobilització de centenars de persones que, sense militar en cap partit polític, ens sentim identificats amb les diverses opcions de l'esquerra sobiranista i alternativa.
És per això que
DONAM SUPORT, en nom de la causa que ens uneix, al projecte que suposa el BLOC per Mallorca com una alternativa electoral i parlamentària unificada que farà possible un canvi polític cap a una societat més justa, culta i sobirana, i un progrés més sostenible per a les nostres Illes.
Turmeda | 02 Agost, 2007 07:15 |
És un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d'exercir els escriptors... Contribueix a clarificar els objectius, les aspiracions i les estratègies de la gent dedicada a la literatura... És un home lliure en un món d'imposicions i de cadenes sovint invisibles... La seva paraula escrita és l'arma més eficaç contra l'oblit i el pas del temps... Fa sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats... Lluita contra un poder polític, social i econòmic que, sense cap escrúpol, menysprea i persegueix la llengua i la cultura pròpies del país per tal d'imposar-nos-en unes altres que no són nostres; un poder que s'entesta a destruir en lloc de construir. (Pere Rosselló Bover)
Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006) (1)
Per Cecili Buele i Ramis
Faig lectura, aquests mesos d'estiu, d'un llibre que, amb aquest mateix títol, publica Miquel López Crespí l'any passat mateix, amb la col·laboració del Departament de Cultura del Consell de Mallorca.
No em puc estar d'extraure'n algunes observacions sucoses, que, amb el seu permís, miraria d'anar penjant en aquest blog, de manera successiva.
La dècada dels anys 70, època en què se succeeix la transició de la dictadura militar franquista cap a la democràcia espanyola, me la passo, pràcticament tota, fora de Mallorca.
Som d'aquelles persones que romanen obligades, per a sempre més, a haver de reconèixer que no han viscut de prop el període immediatament anterior a l'arribada de la democràcia que tenim -la que gaudim o patim, segons on estiguem i ens situem- a l'actualitat.
No he viscut de prop, idò, la intensa activitat política clandestina durant el franquisme, ni detalls o escenes concretes de la transició democràtica, ni detencions o interrogatoris per part de la policia franquista, ni internaments a la presó per la militància contra la dictadura, ni res de tot això que ha viscut de prop l'autor d'aquest llibre que duu per títol Cultura i transició a Mallorca.
Precisament per aquest mateix motiu em resulta del tot il·lustratiu, força expressiu i ben alliçonador, el contengut d'aquesta obra escrita per Miquel López Crespí, i que es publica en la perspectiva d'unes tres dècades.
Temps més que suficient per aconseguir d'objectivar certes percepcions de caràcter subjectiu que poguessin emanar d'una peça literària feta a peu d'obra, com aquell qui diu.
Si, a més a més, resulta que, en la seva publicació, hi col·labora directament el Departament de Cultura del Consell de Mallorca, -institució dins la qual he tengut la gran sort de poder exercir-hi la tasca inigualable de servidor públic-, i si intervé expressament una entitat editora campanera, com és ara Edicions Roig i Montserrat, no em puc negar a fer-hi allò que l'autor em demana, com qui no diu res: pegar-hi una ullada i fer-ne un comentari personal.
A dir ver, tampoc no és tracta de cap altra cosa, ni més ni pus, que de la petició que em formula un bon amic i company de lluites cíviques quotidianes, -guardonat amb els més importants premis literaris dels Països Catalans-, amb qui no solament compartesc dèries d'àmbit literari, sinó també i sobretot de l'àmbit social i polític republicà més radical.
Em complau poder afirmar, doncs, que estic fruint ben molt, aquest estiu de 2007, llegint i repassant les 365 pàgines d'aquest llibre, que recull trenta-cinc articles, d'extensió variada, sobre assumptes i personatges ben diversos que porten a veure el paper de la cultura durant l'època de la transició democràtica, a la dècada dels anys 1970.
Per cert, és un d'aquells llibres que es pot llegir així com vulgui i desitgi la persona que se'n faci lectora, àvida de saber-ne el contengut: no trob que tengui cap índex de les matèries que s'hi tracten. De manera que s'hi pot aplicar l'esforç interactiu d'una recerca personalitzada al gust de cadascun.
També és cert que, de vegades, sembla que l'autor pobler se'n vol anar pels núvols de la història i, en lloc d'aplicar-se a la dècada dels anys 70 en què es produeix la transició democràtica a l'Estat espanyol, es retrotrau anys enrere pels voltants del temps de la República o de dècades anteriors.
No hi és de més, emperò. Ho fa amb el desig de realitzar-hi una tasca pedagògica, oferint una explicació i el context de fets que es relacionen més directament amb el període de la transició democràtica.
De manera que aquests detalls històrics que s'esmenten, i que a primer cop d'ull poden semblar allunyats, ajuden a copsar de manera més íntegra el sentit i l'abast d'allò que constitueix el bassó de la transició democràtica a l'Estat espanyol, i més concretament als Països Catalans, sobretot a l'illa de Mallorca.
Quant a l'autor del llibre, el pobler Miquel López Crespí, compartesc plenament allò que diu i manifesta clar i català Pere Rosselló Bover, a la introducció que l'encapçala:
“...L'autor d'aquesta obra constitueix un dels casos més singulars de les lletres catalanes... Té el símptoma inequívoc d'una vocació irrenunciable envers la literatura... És un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d'exercir els escriptors... Contribueix a clarificar els objectius, les aspiracions i les estratègies de la gent dedicada a la literatura... És un home lliure en un món d'imposicions i de cadenes sovint invisibles... La seva paraula escrita és l'arma més eficaç contra l'oblit i el pas del temps... Fa sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats... Lluita contra un poder polític, social i econòmic que, sense cap escrúpol, menysprea i persegueix la llengua i la cultura pròpies del país per tal d'imposar-nos-en unes altres que no són nostres; un poder que s'entesta a destruir en lloc de construir -d'aquí ve el títol que encapçala la introducció elaborada de forma magistral per Pere Rosselló Bover-...”
Ho trob un excel·lent resum d'allò que es pot dir de Miquel López Crespí, com un dels escriptors més prolífics dels Països Catalans.
(CONTINUARÀ)
Mallorca, agost 2007
Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)
Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 01 Agost, 2007 15:35 |
Llorenç Villalonga, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Carme Riera, Miquel Àngel Riera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Oliver, Carme Riera...
Llista de traduccions d´escriptors de les Illes que es presentaran a la Fira de Frankfurt
Traduccions fetes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i de l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB)
A la Fira del Llibre de Frankfurt es presentaran obres de: Carme Riera, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Llorenç Villalonga, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Maria Antònia Oliver, Maria de la Pau Janer, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Gabriel Florit, Ponç Pons, Tomeu Fiol, Maria Antònia Salvà, Damià Huguet, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Mas Ferrà...
Alemany
L´avinguda de la fosca, d´Antoni Serra; Les llunes i els calàpets, d´Antoni Vidal Ferrando; Terra seca, d´Antònia Vicens; Difunts sota els ametllers en flor, de Baltasar Porcel; Els jardins incendiats, de Gabriel Janer Manila; Un cor massa madur, de Guillem Frontera; Joana E. de Maria Antònia Oliver; Orient, Occident, de Maria de la Pau Janer; Fins el cel, de Pau Faner; La ciutat dels espies indefensos, de Rosa Maria Planas.
Castellà
Poesia:
Història personal. Calambur, 2005. Jaume Pomar; El jardín de las delicias. Calambur, 2005. Antoni Vidal Ferrando; Barlovento. Calambur, 2006. Gabriel Florit; Llamas escritas, Calambur, 2006. Ponç Pons; El mecanismo del tiempo. Calambur, 2007. Miquel López Crespí; Todo es fragmento, nada es enteramente. Calambur, 2007. Tomeu Fiol; Poemas. Calambur, 2007. Maria Antònia Salvà; Antología. Damià Huguet; Los perfiles de la Odisea. (Antología de la poesía joven en las Islas Baleares). Autors: Margalida Pons, Josep Lluís Aguiló, Gabriel de la S.T. Sampol, Miquel Bezares, Àlex Volney, Albert Herranz Hammer, Antònia Arbona, Òscar Aguilera i Mestre, Pere Joan Martorell, Sebastià Alzamora, Manel Marí, Pere Suau Palou, Andreu Gomila, Antoni Ribas Tur, Pere Antoni Pons, Sebastià Sansó.
Narrativa:
Las lunas y los sapos. Calambur, 2007. Antoni Vidal Ferrando; 39º a la sombra. Calambur, 2007. Antònia Vicens; Los días inmortales. Baltasar Porcel; La avenida de las sombras. Antoni Serra; Viejo corazón. Guillem Frontera; Un día u otro acabaré de legionario. Jaume Pomar; El canto del vuelo Z-506. Miquel Ferrà Martorell; La rosa de invierno. Miquel Mas Ferrà; Arena en los zapatos. Joan Pons; Antología de cuentos de las Islas Baleares. Diversos autores; Bearn o la sala de las muñecas. Llorenç Villalonga.
Francès:
Carrer Argenteria. Antoni Serra; La vida, tan obscura. Gabriel Janer Manila.
Romanès:
Illa Flaubert. Miquel Àngel Riera; Cavalls cap a la fosca. Baltasar Porcel.
Italià:
Paradís d´orquídies. Gabriel Janer Manila; El cor del senglar. Baltasar Porcel; Una primavera per a Domenico Guarini. Carme Riera.
Participaran en les activitats de la Fira del Llibre del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.
Turmeda | 31 Juliol, 2007 12:27 |
Ni en temps de la transició ni abans mai no havia coincidit amb l'amic Miquel Rosselló. Històricament la gent de l'OEC (Mateu Morro, Antoni Mir, Jaume Obrador, Josep Capó, Maria Duran, Jaume Bueno, etc, etc) procedíem de l'herència del POUM i l'Oposició Obrera a la la burocràcia soviètica. Aleshores consideràvem que Santiago Carrillo s'havia venut als franquistes reciclats pel plat de llenties dels sous i les poltrones institucionals. Era l'últim capítol d'una llarga història de degradació, que venia de lluny. (Miquel López Crespí)
Miquel Rosselló en el record. Els anys de lluita contra l´eurocomunisme i l´abandonament del PCE de la lluita per la República, l´autodeterminació i el socialisme.
Article publicat l´any 2002 quan Miquel Rosselló era Conseller de Treball del Govern de les Illes.
Ni en temps de la transició ni abans mai no havia coincidit amb l'amic Miquel Rosselló. Històricament la gent de l'OEC (Mateu Morro, Antoni Mir, Jaume Obrador, Josep Capó, Maria Duran, Jaume Bueno, etc, etc) procedíem de l'herència del POUM i l'Oposició Obrera a la la burocràcia soviètica. Aleshores consideràvem que Santiago Carrillo s'havia venut als franquistes reciclats pel plat de llenties dels sous i les poltrones institucionals. Era l'últim capítol d'una llarga història de degradació, que venia de lluny. La història de la degeneració i liquidació final del partit de Lenin i Trotski a mans dels botxins estalinistes es pot estudiar a El Partido Bolchevique de Pierre Broué (Editorial Ayuso, 1974); Stalin: una biografia política d'Isaac Deutscher (Edició de Materials, 1967); Nuestra propia gente d'Elisabeth K. Poretski (Zero, 1972); Que juzgue la historia de Roy A. Medvédev (Destino, 1977); El año I de la revolución rusa de Victor Serge (Siglo XXI, 1972), en la imprescindible obra de Trotski La revolució traïda (de què hi ha diverses edicions en espanyol).
L'any 1978 hi hagué la ferotge campanya contra les idees socialistes d'Octubre en la qual participaren activament tots els que després marxarien del PCE per a entrar en el PCPE-PCB prosoviètic d'Ignacio Gallego. Jo mai vaig militar en aquest "experiment" dels excarrillistes dels quals eren capdavanters eminents Miquel Rosselló, Francesca Bosch, Josep Valero i Lila Thomàs entre molts d'altres exeurocomunistes.
La ruptura dins del PCE (començada a principis de 1984) agafà una forta embranzida amb l'informe de Josep Valero al Comitè d'Illes del PCIB llegit el 3 de juny de 1984. En l'informe que ofiliza la ruptura dels eurocomunistes de les Illes i que enfronta el grup Valero-Rosselló-Thomàs amb el format pels seguidors de Manolo Càmara i en Pep Vilchez es fa una autocrítica dels greus "errors" polítics que s'ha comés contribuint a la consolidació del projecte de Santiago Carrillo (abandonament dels principis del socialisme científic, de la lluita per la Repúblcia i l'autodeterminació, minusvaloració de l'internacionalisme...). L'informe de Josep Valero en contra de la política del PCE és aprovat sense gaire discussió. En l'executiva del PCIB que romprà tots els vincles amb el PCE (aleshores governat per Gerardo Iglesias) hi ha en Miquel Rosselló (com a secretari d'organització) i Lila Thomàs com a responsable de política cultural. Francesca Bosch és nomenada directora de Nostra Paraula; Sofia Sintes es confirma com a responsable del PCIB a Menorca.
La mateixa direcció històrica que havia ajudat a enterrar l'herència de la revolució d'octubre en la conferència del PCIB celebrada en el Poble Espanyol l'any 1978, ara, fent un gir de cent vuitanta graus, deia tot el contrari. Feia sis anys, sota vigilància del "comissari" carrillista Zaldívar (posteriorment un trànsfuga ben pagat pel PSOE), havien atacat a mort les concepcions antisistema, definides com a "superades". Ara, Josep Valero, flanquejat per Miquel Rosselló, deia tot el contrari. L'informe contra l'eurocomunisme carrillista de dia 3 de juny de 1984 diu: "Tal como señala Lenin en El Estado y la Revolución: '...circunscribir el marxismo a la teoría de a lucha de clases es limitar el marxismo, tergiversarlo, reducirlo a algo que la burguesía puede aceptar. Marxista sólo es el que hace extensivo el reconocimiento de la lucha de clases al reconocimiento de la dictadura del proletariado... [...]".
Recodem que en temps de la transició el PCE i els seus dirigents (els del PCIB inclosos!) feien públic el seu abandonament de qualsevol principi de transformació de la societat de classes (en la teoria i en la pràctica). La política de "reconciliación nacional" amb la burgesia i el franquisme, els antipopulars Pactes de la Moncloa, la supeditació del PCE als plans de Suárez havia desprestigiat completament aquesta organització davant les avantguardes revolucionàries de l'Estat espanyol.
En el reportatge titulat "La pautas de una semana movida" publicat en el número 12 de Nostra Paraula (juny de 1984) podem llegir un resum dels greus enfrontaments entre Miquel Rosselló i els "reformistes" (el grup Càmara-Vilchez). Els principals esdeveniments tengueren lloc en les "batalles" per "ocupar" la seu central del PCIB (en el carrer del Sindicat, damunt el bar Triquet) i a Son Espanyolet, on, per provar de conservar el local per al seu grup, Manolo Càmara i els seus amics (com informa Nostra Paraula) van rompre el pany de la porta. Aquest intent de controlar el local de Son Espanyolet acabà amb una denúncia de Miquel Rosselló contra l'actual senador per les Illes, Manolo Càmara, en el Jutjat de Guàrdia.
Vaig viure molt de prop aquests esdeveniments, ja que, sense ser militant del PCE, alguns independents d'esquerra tenguérem uns inicials contactes amb Miquel Rosselló, Francesca Bosch i Josep Valero per analitzar les possibilitats de crear un Ateneu Popular (que després tendria per nom Aurora Picornell) en vista a servar les tradicions republicanes del nostre poble fetes malbé pel PCE i pel PSOE. En la idea de bastir aquest Ateneu (del qual vaig ser vicepresident) coincidíem amb l'amic Carles Manera (que aleshores ja collaborava a Nostra Paraula), Isidre Forteza (un antic dirigent del MCI), el tinent Rafel Morales, en Manel Domènech, na Lila Thomàs i un munt l'illusionats companys i companyes entestats a recuperar les millors tradicions del moviment obrer.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (28-X-02)
Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí
Literatura catalana contemporània
Turmeda | 30 Juliol, 2007 15:25 |
Líster, Santiago Carrillo, etc, ordenaren i portaren a terme l'extermini del POUM (un partit obrer marxista d'orientació catalana i internacionalista), el dirigent del qual (Andreu Nin) fou assassinat per la policia a les ordres del P"C"E-PSUC i la GPU (policia política de Stalin, que els donava les ordres).(Miquel López Crespí)
Records d´un escriptor de sa Pobla: tres herois de la lluita per la llibertat
El pare [Paulino López Sánchez] havia lluitat al costat de Durruti en la famosa Columna de Hierro. Aquesta heroica unitat de combatents contra Franco es negà durant molt de temps a la forçada militarització que preconitzaven els comissaris del P"C"E. En diverses ocasions la Columna de Hierro, es va haver d'enfrontar tant amb els feixistes revoltats com amb les directrius dels estalinistes. ¿Qui no recorda els fets de Maig del trenta-set, a Barcelona? En el maig de 1937, coincidint amb els infamants judicis de Moscou -on Stalin i els seus sequaços liquidaren tota la vella guàrdia bolxevic que havia portat a terme la Revolució d'Octubre (els deixebles de Lenin i Trotski, els dirigents de molts soviets que no es conformaven amb assistir a la degeneració de la revolució soviètica en mans d'una nova capa de buròcrates privilegiats)-, a Barcelona el P"C"E-PSUC, comandats per Pere Ardiaca, Líster, Santiago Carrillo, etc, ordenaren i portaren a terme l'extermini del POUM (un partit obrer marxista d'orientació catalana i internacionalista), el dirigent del qual (Andreu Nin) fou assassinat per la policia a les ordres del P"C"E-PSUC i la GPU (policia política de Stalin, que els donava les ordres).
La repressió en contra de l'esquerra revolucionària i la CNT, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat, fou ferotge. Es parla d'entre uns cinc-cents i uns mil revolucionaris exterminats pels escamots policíacs del P"C"E-PSUC. Els amics de Durruti fou una organització anarquista clandestina molt combativa, partidària de la unitat amb els marxistes revolucionaris del POUM, que denuncià valentament, mitjançant fulls volants i diaris, l'assassinat dels lluitadors poumistes i anarquistes.
El pare -que fou enviat a Mallorca, presoner de guerra, amb el Batallón de Trabajadores 151-, parlava sovint, una vegada alliberat del camp de concentració, amb el meu oncle José, de la massacre que significà la sublevació de militars a les ordres d'un sector de la burgesia i els terratinents en contra de la República.
A sa Pobla, quan jo era petit, al costat de la foganya sentia parlar de la repressió contra la classe obrera i el poble. És evident que -jo era un infantó- no entenia gaire cosa. Supòs que d'una forma inconscient aquell sentir parlar en veu baixa, tremolosa, dels amics i companys desapareguts, de tantes persones afusellades sense judici previ, dels trets al clatell, m'impressionà.
Guzmán Rodríguez Fernández també és, juntament amb el pare i el meu oncle, un dels meus herois de la infantesa. Guzmán contava, a Can Ripoll o quan es trobaven a casa nostra, en el carrer de la Muntanya número 9, nombroses anècdotes dels camps de treballs forçats a Mallorca, de la vida en el "Batalló de Treballadors". Ara, molt d'anys després, llegint la revista Sa Plaça de sa Pobla (vegeu número 74, de febrer de 1999), hi trob algunes d'aquelles històries recollides por Joan Company. Record especialment la que es refereix a la pallissa que un alferes de la base del Port de Pollença donà a un grup de presoners republicans. Contestant a la pregunta si el tracte que els donaven, per part dels vencedors, era correcta, deia Guzmán Rodríguez Fernández: "Era un tracte correcte, pensa que els que ens guardaven eren soldats que eren bons al·lots. Tan sols recordo alguna anècdota desagradable com la d'un dia que havia acompanyat a un oficial a la Base del Port de Pollença i allà vaig saber que l'alferes estava pegant amb els corretjams a un grup de treballadors perquè els havia sentit cantar l'himne basc. Ho vaig dir al meu alferes, que era un asturià, i aquest es va enfrontar amb l'alferes del Port i li va recriminar davant tots la seva actitud".
Dels deu als catorze anys, en vaig sentir moltes, d'anècdotes d'aquest tipus. Era impossible que, de petit, m'empassolàs les històries que contava la ràdio o el capellà des de la trona, maldant contra els "dolents", els rojos. Aleshores jo ja sabia que els "rojos", és a dir, el meu pare, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, aquell gran amic de la família, en Pau Canyelles Socies (més conegut per "Pau Comas", i que havia estat regidor a l'Ajuntament del poble), eren en realitat unes bellíssimes persones, la gent més bona que mai havia conegut. Com no havia de ser bon al·lot el pare o l'oncle! Era inimaginable que em passàs pel cap -ni per un moment!- la idea que els republicans havien volgut destruir Espanya, com predicaven -i prediquen encara!- els criats intel·lectuals dels franquistes.
Com explica Guzmán a l'entrevista abans esmentada, la majoria de republicans del "Batalló de Treballadors" (dividits en diferents companyies, unes amb base a la Victòria, altres a Albercutx), treballaren en la construcció del Túnel de Cap des Pinar, en la carretera de sa Talaia. Altres companyies de presoners -les d'Aucanada i la de Son Amoixa, prop de Manacor- també feien carreteres.
En el fons, la història de Guzmán, les peripècies que passà -els diferents llocs d'internament, els camps on treballà forçat a les ordres dels franquistes- eren molt semblants a la del meu pare, Paulino López. L'un -Guzmán- venia del nord de l'Estat -front de Villaviciosa, Xixon, Briáñez, a Astúries-; l'altra, el pare i l'oncle José, procedien dels fronts del País Valencià i l'Aragó: l'avanç vers Saragossa amb les columnes de Durruti i Ortiz, la batalla de Terol, l'Ebre, l'intent desesperat d'impedir la ruptura en dos del front republicà a Vinaròs, Castelló... Guzmán explicava el final de la guerra en el nord i com va ser agafat presoners pels feixistes el 23 d'octubre de 1937 a La Felguera (Astúries). Després, el calvari de tots els presoners republicans: "Vàrem estar tancats un any a La Felguera, després ens dugueren a Rivadeo (Lugo) on hi estiguérem sis mesos, i d'aquí ens dugueren al camp de concentració del Seminari de Corbán a Cantabria on vam passar-hi un any. D'aquí, ja formant part d'un regiment de treballadors, ens dugueren a treballar a Tremp, a la Pobla de Segur, la Torre de Capdella, Viella i a Cardona on, finalment, em varen llicenciar". L'any 1942 li donaren la llibertat definitivament i instal·lat a sa Pobla, tengué un fill i, com el meu pare i l'oncle, s'integrà en la vida, treballs i costums dels poblers.
Turmeda | 27 Juliol, 2007 18:24 |
L’actual model capitalista de desenvolupament salvatge no podia continuar si no solucionava el problema energètic. Solucionant, doncs, aquest problema estratègic per a poder assolir noves quotes en la construcció de més i més hotels i urbanitzacions, ara, els poders fàctics econòmics i especulatius, amb el gas que començarà arribar des de Dénia, podran portar a terme els plans previstos. (Miquel López Crespí)
La construcció del gasoducte submarí ens portarà 8.000 milions de metres cúbics de gas. Una nova obra faraònica composta per més de 25.000 tubs submarins que uniran el continent amb les Illes i que serà operativa el juliol de 2009. En poques paraules: energia il·limitada per a un desenvolupament il·limitat. Aquesta energia infinita (els tubs es començaran a llançar a la mar el proper mes d´octubre) permetrà la construcció de noves centrals elèctriques, l´ampliació de la incineradora de Son Reus, la construcció de dessaladores més noves i potents... (Miquel López Crespí)
El nou govern i la destrucció de les Illes: aturar el saqueig de recursos i territori
Com de costum després d´unes eleccions, sigui quin sigui el resultat, el poble, la societat civil, les organitzacions, plataformes, partits i sindicats entestats en la feina d’aturar la destrucció de la nostra terra, el saqueig constant de recursos i territori, a consolidar l´avenç del nacionalisme d´esquerra, el republicanisme, el socialisme i l´ecologisme, ens trobam amb tota la feina per fer. Ara que ha callat el soroll dels altaveus, que les caravanes electorals no circulen pels carrers i avingudes dels nostres pobles i ciutats, és el moment de la reflexió.
La formació del nou govern coincideix amb unes informacions que no han estat prou valorades pels partits i grups que s’oposen a la continuació del ferotge i desenfrenat desenvolupisme que patim. La notícia de què parl fa referència al començament de les obres de construcció del gasoducte submarí que ens portarà 8.000 milions de metres cúbics de gas. Una nova obra faraònica composta per més de 25.000 tubs submarins que uniran el continent amb les Illes i que serà operativa el juliol de 2009. En poques paraules: energia il·limitada per a un desenvolupament il·limitat. Aquesta energia infinita (els tubs es començaran a llançar a la mar el proper mes d´octubre) permetrà la construcció de noves centrals elèctriques, l´ampliació de la incineradora de Son Reus, la construcció de dessaladores més noves i potents... Amb la connexió de les Illes a la xarxa transnacional del gas, els problemes plantejats quant a la necessitat d´augmentar el subministrament elèctric per a aconseguir l´eliminació dels milions de tones de residus que produïm, i la manca d´aigua per a atendre una demanda insaciable i en constant augment, estan en vies de solució.
El panorama que tenim pel davant no és gens encoratjador, malgrat la important victòria de les forces de centreesquerra. Les autopistes actuals, la construcció de més i més polígons industrials per a colonitzar l´interior de les Illes, la inauguració de les primeres dessaladores, tan sols era el començament del que havia de venir i vendrà si no ho aturàvem. L’actual model capitalista de desenvolupament salvatge no podia continuar si no solucionava el problema energètic. Solucionant, doncs, aquest problema estratègic per a poder assolir noves quotes en la construcció de més i més hotels i urbanitzacions, ara, els poders fàctics econòmics i especulatius, amb el gas que començarà arribar des de Dénia, podran portar a terme els plans previstos.
Per a les forces de l´esquerra alternativa, per a les organitzacions ecologistes, culturals, polítiques i sindicals que han estat en el carrer en les darreres dècades, el camí és el de sempre, idèntic i invariable: no defallir mai en el combat per l´autoorganització dels sectors populars, continuar amb la consolidació de totes les plataformes de lluita existents, ampliar encara més els blocs que s´han format per a fer front en el camp electoral a la dreta, augmentar els punts de convergència amb els grups, col·lectius i persones independents que volen canviar l´actual model de desenvolupament insostenible i perjudicial per al país.
Malgrat l´existència d´un govern de centreesquerra, els poders fàctics econòmics faran tot el possible per continuar amb el model actual, ampliant fins a graus d´autèntica follia els aspectes més depredadors i desenvolupistes de la seva pràctica, sense pensar mai en una profunda reorientació del model econòmic, polític, cultural i territorial existent. A l´esquerra oficial, i per a la qual hem demanat el vot, li hem d’exigir que sigui coherent amb les promeses electorals, amb els programes que ha presentat als electors. Els polítics professionals haurien de saber, no haurien d´ignorar, que els votam perquè portin endavant els programes de lluita que han dit que defensarien.
La necessitat de canviar l´actual model econòmic depredador és una altra qüestió pendent. Construir hotels, autopistes, incineradores, centrals elèctriques, destruint cada vegada més i més territori i recursos en unes illes que no són Castella ni disposen dels quilòmetres inabastables de les planures russes o estato-unidenques, és una irracionalitat denunciada per qualsevol planificador econòmic amb dos dits de seny. La contenció del creixement urbanístic, la persecució de la corrupció, la dotació de la fiscalia anticorrupció amb més mitjans, l´aplicació d´una política de sostenibilitat a tots els sectors de la nostra societat són tasques que no poden tenir ni un minut de descans.
Davant l´avenç de la banalització i despersonalització programada i impulsada des de tots els poders, cal agrupar forces en el camí de la defensa aferrissada dels nostres trets d´identitat històrica i la preservació de la llengua catalana, reforçant els nostres vincles d´unió amb el País Valencià i el Principat.
La lluita per la recuperació de la memòria històrica de l´esquerra, el combat republicà, tot allò que va ser oblidat en temps de la transició i que ara amplis sectors de la joventut i la població en general han fet seus, ha de ser igualment tasca prioritària dels diputats progressistes elegits dia 27.
Avançar en la necessària unitat de l´esquerra abandonant l’antiga política de pactes amb la dreta i la patronal a fi d’impulsar un model d´economia social que defensi els interessos dels treballadors i treballadores. Podríem parlar igualment de l´impuls que s´ha de donar a l´ecologisme polític, en crisi precisament per les contradiccions ocasionades per la seva participació electoral, al feminisme, a l´aprofundiment de la democràcia en el camí d´acabar amb l´antidemocràtica Llei d´Hondt, les llistes tancades, l’elaboració de les quals és sempre en mans d´un petit comitè de dirigents, sovint lluny de l´alè vivificador del carrer i lloc de producció i estudi.
El recompte de vots ha acabat. La lluita del poble pels seus interessos, com de costum, des de temps immemorial, just acaba de començar altra vegada.
Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí
Literatura catalana moderna – Illes
Turmeda | 27 Juliol, 2007 06:17 |
En nombrosos articles nosaltres ja advertíem de la manca de credibilitat política que podia tenir una coalició que es presentava com a nacionalista però que no incorporava ERC i altres sensibilitats sobiranistes. Com tampoc incorporava elements decisius dels moviments de l’esquerra alternativa de les Illes. És a dir, tots aquells que des de les més diverses plataformes de lluita contra el PP i contra el feixisme, no se senten identificats amb el paper de subordinació al PSOE de molts dirigents de l’esquerra acomodada. Així i tot, en els nostres articles hem explicat per activa i per passiva que sense la presència d’ERC en la coalició les possibilitats electorals de PSM-EU minvaven molt. Hi havia igualment el problema econòmic que, amb l’adequada participació d’Esquerra a la campanya, donaria un suport prou considerable a les candidatures d’Eberhard Grosske i de Biel Barceló. (Miquel López Crespí)
Tots aquells que hem lluitat i lluitam per la unitat de les forces d’esquerra per a fer front a la dreta depredadora que ens malgoverna esperam i confiam que totes aquestes brutors siguin ja cosa del passat i que, a partir d’ara, amb la incorporació d’ERC a la coalició PSM-EU, tota aquesta campanya cessarà i es podrà establir l’adequada col·laboració entre tots els que estam per un canvi autèntic en la nostra terra, un canvi que sigui de veritat un pas endavant en la lluita contra els encimentadors i depredadors de recursos territori. (Miquel López Crespí)
Defensa d´ERC-Illes i del Bloc per Mallorca.
La coalició PSM-EU-ERC-Illes
Amb la incorporació d’ERC-Illes a la coalició PSM-EU i amb la decisió d’Entesa per Mallorca de no presentar candidatures a les properes eleccions autonòmiques queda desactivat un dels principals perills que tenia el Bloc per a la supervivència. Ens referim a la possibilitat, que va ser real durant uns mesos, de presentar una candidatura sobiranista formada per Entesa i Esquerra amb incorporació de nombrosos independents que no volien donar suport a Grosske i Izquierda Unida. Tothom era conscient, i els dirigents de PSM i EU els primers, de l’enorme perill que hauria pogut significar per al Bloc aquesta via d’aigua. ERC aleshores tenia diferents opcions al seu davant i, a l’interior de l´organització que dirigeix Joan Lladó hi havia posicions fent costat a totes les possibles alternatives malgrat que, com es va comprovar en l’assemblea del passat mes d´octubre, l´opinió majoritària, votada per més del 82% de la militància, va ser anar sols a les eleccions per a consolidar un espai sobiranista propi a les Illes.
En nombrosos articles nosaltres ja advertíem de la manca de credibilitat política que podia tenir una coalició que es presentava com a nacionalista però que no incorporava ERC i altres sensibilitats sobiranistes. Com tampoc incorporava elements decisius dels moviments de l’esquerra alternativa de les Illes. És a dir, tots aquells que des de les més diverses plataformes de lluita contra el PP i contra el feixisme, no se senten identificats amb el paper de subordinació al PSOE de molts dirigents de l’esquerra acomodada. Així i tot, en els nostres articles hem explicat per activa i per passiva que sense la presència d’ERC en la coalició les possibilitats electorals de PSM-EU minvaven molt. Hi havia igualment el problema econòmic que, amb l’adequada participació d’Esquerra a la campanya, donaria un suport prou considerable a les candidatures d’Eberhard Grosske i de Biel Barceló.
Si no anava amb Esquerra Unida-PSM, ERC tenia, com al País Valencià, l’opció de provar d’ajuntar totes les forces sobiranistes per a mirar de reconstruir l’espai nacionalista a les Illes. Era una opció egoista, “partidista” si voleu, però era i és encara l'opció del PSOE a Mallorca, que no vol anar amb ningú per a fer front al PP: per al PSOE, “tots contra el PP” significa, essencialment, “tots a les ordres del PSOE”. És igualment l´opció d´UM, que lluita aferrissadament per anar consolidant i ampliant el seu espai polític. I era el del PSM fins aquestes eleccions. És curiós comprovar com molts partidaris d´una “unitat absoluta de l’esquerra” no ataquen mai el PSIB per no voler fer front comú amb el Bloc alhora que dirigeixen totes les invectives i insults més granats i saborosos contra aquells que, fins ara, no tenien cap responsabilitat en la pèrdua de vots de l’esquerra oficial que comportà la tornada al poder del PP.
En el fons hi ha molta gent que pensa que si es tracta de llevar el PP de les institucions, si la política institucional consisteix a llevar uns partits i posar-ne uns altres, el més efectiu, en la línia de jugar dins les regles establertes pel règim, seria, com s’ha fet a Eivissa, concretar un ampli pacte antiPP amb tots els partits minoritaris i el mateix PSOE.
Imagín que amb la incorporació d’ERC a la coalició PSM-EU aquella formació ja no haurà d’aguantar la campanya rebentista i de desprestigi que ha patit d’ençà que la seva militància decidí fer com PSOE i UM, és a dir, fer el camí electoral en solitari per a provar, en el cas d’ERC, de consolidar un espai independentista a les Illes. Vull pensar igualment que a partir d’aquesta incorporació cessarà tota mena de demonització i criminalització dels “dissidents”. L’espectacle d’aquests darrers mesos feia avergonyir. Mai no s’havien sentit tantes histèriques recriminacions i insults procedents de gent, que es deia nacionalista i d’esquerra, llançades contra l’organització de Joan Lladó. “Agents del PP”, “Gent sense sentit del país”, ““Destructors de l’esquerra”, “Pagats pel PP”, “Culpables de la possible repetició de Jaume Matas al front del Govern de les Illes”. Aquests eren els més suaus dels insults i desqualificacions.
Tots aquells que hem lluitat i lluitam per la unitat de les forces d’esquerra per a fer front a la dreta depredadora que ens malgoverna esperam i confiam que totes aquestes brutors siguin ja cosa del passat i que, a partir d’ara, amb la incorporació d’ERC a la coalició PSM-EU, tota aquesta campanya cessarà i es podrà establir l’adequada col·laboració entre tots els que estam per un canvi autèntic en la nostra terra, un canvi que sigui de veritat un pas endavant en la lluita contra els encimentadors i depredadors de recursos territori.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (27-III-07)
Cal que els partits de l'esquerra nacional, transformadora i ecologista de les Illes Balears (PSM, EU, EV i Esquerra) es plantegin seriosament l'estructuració d'un Bloc per les Illes Balears, que no sigui una simple coalició electoral sinó una força estable amb vocació hegemònica, útil per a tots els ciutadans de les Illes. (Progressistes pel Bloc)
Progressistes pel Bloc, satisfets amb el canvi polític a Balears
La plataforma Progressistes pel Bloc, integrada per 200 professionals i intel·lectuals independents que a les passades eleccions autonòmiques va donar suport al Bloc per Mallorca, ha manifestat la seva satisfacció per l'acord que ha donat lloc a la conformació de governs de signe progressista a les principals institucions de les Illes Balears. D'aquesta manera ha quedat demostrat, segons el col·lectiu, que la formació del Bloc per Mallorca, d'Eivissa pel Canvi i de la coalició PSM-Els Verds de Menorca han estat opcions estratègiques encertades, que han resultat decisives per a la consecució del canvi polític a les Balears. Per als Progressistes, els set diputats assolits per aquests partits han estat la clau de la derrota del PP i asseguraran que el canvi polític que s'inicia impliqui un compromís real amb polítiques avançades en matèria social, d'autogovern i de creixement sostenible. Els independents consideren que, a partir d'ara, cal que els partits de l'esquerra nacional, transformadora i ecologista de les Illes Balears (PSM, EU, EV i Esquerra) es plantegin seriosament l'estructuració d'un Bloc per les Illes Balears, que no sigui una simple coalició electoral sinó una força estable amb vocació hegemònica, útil per a tots els ciutadans de les Illes.
Adhesió de l’escriptor Miquel López Crespí al Manifest de la Plataforma Ciutadana “Progressistes pel Bloc”.
MANIFEST DE LA PLATAFORMA CIUTADANA "PROGRESSISTES PEL BLOC"
Com a persones identificades amb els valors del progressisme, el sobiranisme i l'ecologisme,
CONSIDERAM que l'actual legislatura de Govern del Partit Popular a les Illes Balears, amb el suport imprescindible d'UM, s'ha traduït en:
1) Una destrucció ambiental a una escala sense precedents, que amenaça greument el futur, el benestar i la personalitat d'aquest poble.
2) Un seguit d'atacs a la llengua catalana que han començat a invertir el que havien estat tímids avenços en el procés de normalització lingüística i cultural fent que la identitat del nostre país corri un molt seriós perill.
3) Un seguit de casos de corrupció que, en el seu conjunt, són un absolut menyspreu a la democràcia i a les institucions d'autogovern.
4) L'atac sistemàtic als serveis públics essencials, en particular l'ensenyament i la sanitat, juntament amb el més aferrissat clientelisme en la politiques d'atenció a les persones amb dependència i a la gent gran.
5) Un model de desenvolupament econòmic insostenible, des de una perspectiva econòmica i social, que s'ha traduït en el tancament d'empreses no vinculades a l'oligopoli de la construcció, la destrucció del teixit industrial, la precarització i la sinistralitat laboral.
6) Un procés d'involució democràtica, retallada de llibertat i manca de pluralitat en els mitjans de comunicació de titularitat pública.
Davant aquesta situació, que amenaça d'esdevenir irreversible, com a ciutadans i ciutadanes ens negam a acceptar la situació present, perquè
SABEM que és possible capgirar l'escenari polític. Les mobilitzacions d'Eivissa, la bona gestió del pacte d'esquerres i nacionalista en el Consell de Menorca, el ritme creixent de mobilitzacions i la revitalització de la societat civil a Mallorca fan pensar que la derrota del Partit Popular i la reedició dels pactes progressistes és possible perquè respon a la demanda de la part majoritària i més conscient de la societat. La fragmentació de l'espai electoral progressista i la tendència a la bipolarització havien amenaçat, fins a dia d'avui, seriosament que aquesta voluntat en favor de governs de progrés pogués tenir expressió victoriosa en la futura composició de les institucions autonòmiques.
CONSTATAM que les forces polítiques progressistes, nacionalistes i ecologistes, tot i que provenen de tradicions diferents i manifesten objectius finals diferenciats, coincideixen, en la pràctica i en les votacions parlamentàries, en la representació d'uns posicionaments i d'unes reivindicacions que bona part de la societat mallorquina percep com a comunes i pròpies.
OPINAM que l'experiència de la coalició "Progressistes per les Illes Balears" a les eleccions del 2004 demostrà l'existència d'una forta demanda social favorable a la confluència d'esforços entre les organitzacions polítiques procedents de les diverses tradicions del nacionalisme progressista i l'esquerra alternativa. La il·lusió que va generar el projecte unitari es va traduir en un important èxit electoral (més de 40.000 vots) .
DEFENSAM que la constitució d'un bloc progressista, sobiranista i alternatiu denominat "BLOC per Mallorca", així com aquelles candidatures municipals que s'hagin pogut conformar sota la denominació i l'esperit del "BLOC", són la opció electoral que pot assegurar un canvi polític a n'aquesta terra a partir de dia 27 de maig. El BLOC suposa un projecte il·lusionant en el qual hi participen partits, així com persones independents, sent per tot plegat una opció que enllaça amb una aspiració unitària àmpliament estesa entre la ciutadania. Consideram que el BLOC, a més d'assegurar la utilitat de tots els vots progressistes, necessita de la mobilització de centenars de persones que, sense militar en cap partit polític, ens sentim identificats amb les diverses opcions de l'esquerra sobiranista i alternativa.
És per això que
DONAM SUPORT, en nom de la causa que ens uneix, al projecte que suposa el BLOC per Mallorca com una alternativa electoral i parlamentària unificada que farà possible un canvi polític cap a una societat més justa, culta i sobirana, i un progrés més sostenible per a les nostres Illes.
Turmeda | 26 Juliol, 2007 16:12 |
Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme). (Miquel López Crespí)
La narrativa experimental dels anys 70 i 80
Molts dels contes de l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions que acaba de publicar la Fundació “SA Nostra” en la prestigiosa col·lecció Tià de Sa Real que dirigeix l´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, s’han d’entendre que són escrits sota la influència del Maig del 68 i dels canvis esdevenguts a la societat mallorquina dels anys seixanta.
Els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta produïts per l’arriba massiva d’immigrants, el turisme, la crisi de l’agricultura tradicional i un augment del benestar econòmic de la població, juntament amb les possibilitats, relatives, evidentment, que obre la Llei de premsa i impremta de 1966. Tot plegat afavoreix aquest evident relleu generacional en el camp de les lletres que s'anirà consolidant i ampliant al llarg dels anys vuitanta noranta del segle passat. Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme).
Però què volem dir exactament amb la idea de “escrits sota la influència del Maig del 68? Volem dir que als vint anys som en lluita contra el que consideram “el vell món” en tots els seus aspectes: el cultural i també el polític. Alguns dels escriptors de la generació dels anys setanta som militants actius de l’antifranquisme, joves oberts a totes les experimentacions literàries i artístiques que arriben a Mallorca o que anam a cercar més enllà de les nostres fronteres. Quan als divuit anys descobrim la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem, ens pensam, de forma il·lusòria, que som els primers a descobrir-ho. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bertolt Brecht, James Joyce, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. La llista es podria fer interminable. Només citam uns noms, completament a l’atzar, entre centenars d’altres influències igualment enriquidores, per a fer copsar al lector l´origen de moltes d’aquestes narracions experimentals que ara es poden llegir a Un viatge imaginari i altres narracions. Són uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Editions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger, sempre preocupats pels escorcolls de la Guàrdia Civil, o el compram a les golfes de les llibreries de Barcelona o Ciutat.
El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.
Turmeda | 24 Juliol, 2007 06:15 |
Hi ha alguns autors convidats, pocs, un o dos dels més de cent trenta que hi hem d´anar, els enverinats i malsoferts, els més desesperats per una promoció personal, aliens al significat de promoció de la nostra cultura que té la Fira de Frankfurt; uns pocs ressints que, en un acte del tot coincident amb els nacionalistes espanyols que ataquen la nostra participació a Alemanya, han dit que “troben que tenen poc de protagonisme en els actes de la Fira”. Opinió que demostra l´egoisme insolidari amb la nostra cultura de qui fa aquestes declaracions i que, alhora que fa el joc als nostres enemics, només cerca el protagonisme mediàtic que considera que li manca en participar en una activitat catalana col·lectiva i de país. (Miquel López Crespí)
Frankfurt, capital de la cultura catalana
Escriptors a Frankfurt
Reconec que, en un primer moment, em va deixar sorprès l´amable carta de l´Institut Ramon Llull convidant-me a participar en les activitats de la Fira del Llibre de Frankfurt. I dic que em deixà una mica sorprès perquè, sovint, els escriptors de les Illes som oblidats pels responsables de la promoció de la literatura catalana en el món. Aquesta vegada no s´ha esdevengut un fet semblant, i en la llista d´autors de les Illes que representaran la nostra cultura a Alemanya, el proper mes d´octubre, podem trobar Josep Lluís Aguiló Veny, Sebastià Alzamora, Alexandre Ballester, Melcior Comes, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Ponç Pons, Arnau Pons, Margalida Pons, Damià Pons, Carme Riera, Jean Serra, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando i Miquel Àngel Vidal. No cal dir que la cultura catalana de les Illes té desenes d´autors d´igual qualitat que els esmentats; però, com explicà Josep Bargalló, director de l´Institut Ramon Llull, “és impossible enviar a la Fira de Frankfurt els més de mil escriptors i escriptores dels Països Catalans”. Segurament hi haurà properes incorporacions a la llista actual. Els criteris de selecció han anat en relació amb les obres recentment traduïdes de molts dels autors que anam a aquesta fira internacional del llibre, a les propostes de les editorials que hi participen, al potencial de traducció de l´obra de l´autor convidat. S´ha tengut molt en compte que hi hagués autors de tot el domini lingüístic català, incloent, a part del Principal, el País València i les Illes, escriptors d´Andorra, Catalunya Nord i l´Alguer.
Són moltes les obres d´autor de les Illes traduïdes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB) ques seran presentades a la Fira del Llibre de Frankfurt. Record ara mateix els noms d´Antoni Serra, Antònia Vicens, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Bartomeu Fiol, Llorenç Villalonga, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Salvà, Jaume Pomar, Pau Faner, Pons Pons i Maria Rosa Planas.
Juntament amb la presentació dels escriptors de les Illes en el marc de la Literaturhaus de Frankfurt, acte que tendrà lloc dia 12 d´octubre, també hi haurà presentacions dels clàssics catalans traduïts a l´alemany; concretament es donaran a conèixer traduccions de Ramon Llull, Víctor Català, Josep Pla, Josep M. de Sagarra, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Joan Sales i Gabriel Ferrater. Igualment hi haurà lectures d´obres d´autors actuals traduïdes a l´alemany. A tot això hem d´afegir les taules rodones, les lectures poètiques que farem, els contactes amb el públic, mitjans de comunicació i editors alemanys. Tot plegat d´una importància cultural de primer ordre i, per a autors que, com qui signa aquest article, tenen molt poca relació amb els fastos de la societat literària, és un goig aquesta possibilitat de sortir per uns dies de l´exclusiva dedicació a la literatura i de gaudir de l´amistat i el contacte sempre enriquidor de tots aquells creadors, catalans i alemanys que, lluny de les campanyes rebentistes contra els que anam a Frankfurt, tan sols ens interessa la literatura, el fet creatiu i la defensa i promoció dels nostres autors i editors.
Hi ha alguns autors convidats, pocs, un o dos dels més de cent trenta que hi hem d´anar, els enverinats i malsoferts, els més desesperats per una promoció personal, aliens al significat de promoció de la nostra cultura que té la Fira de Frankfurt; uns pocs ressints que, en un acte del tot coincident amb els nacionalistes espanyols que ataquen la nostra participació a Alemanya, han dit que “troben que tenen poc de protagonisme en els actes de la Fira”. Opinió que demostra l´egoisme insolidari amb la nostra cultura de qui fa aquestes declaracions i que, alhora que fa el joc als nostres enemics, només cerca el protagonisme mediàtic que considera que li manca en participar en una activitat catalana col·lectiva i de país. Però amb el seu pa faran sopes, que diuen al meu poble.
El cert és que qui ataca la nostra participació a Frankfurt és que no entén res de la lluita per donar a conèixer els nostres autors i autores més enllà de les fronteres de l´Estat espanyol. La participació de les Illes a Frankfurt va molt més enllà de la promoció dels escriptors. S´hauria de recordar que a Frankfurt hi haurà representació de vint-i-un editors de les Illes, empreses de l´edició que podran contactar amb el món editorial alemany i de tot el món per a ampliar les possibilitats de traducció dels nostres autors.
(24-VII-07)
Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí
Literatura catalana moderna – Illes
Participaran en les activitats de la Fira del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.
Turmeda | 22 Juliol, 2007 12:43 |
Després de l’arribada ahir a Mallorca dels reis d’Espanya, les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya exigim a les autoritats que no continuïn amb la política de vassallatge i sotmetiment a una família que sempre ha resultat nefasta pels interessos del Països Catalans. (JERC)
Les JERC, contra la visita dels Borbons.
Davant l'arribada, un estiu més, dels Borbons a estiuejar a ca nostra, les JERC ens tornam a posicionar per acabar amb tots els perjudicis que suposa la mateixa existència de la monarquia espanyola per als Països Catalans. Començant per la total manca de democràcia que implica un règim hereditari i acabant per la sagnia econòmica a que els catalans i catalanes som sotmesos, el manteniment d'aquesta institució no implica sinó repressió, robatori i incomoditats per al jovent dels Països Catalans. A continuació, us reproduïm el comunicat de premsa que hem difós en contra d'aquesta visita. Les JERC exigeixen a les autoritats que aturin els actes de vassallatge a la família reial espanyola.
Després de l’arribada ahir a Mallorca dels reis d’Espanya, les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya exigim a les autoritats que no continuïn amb la política de vassallatge i sotmetiment a una família que sempre ha resultat nefasta pels interessos del Països Catalans.
Per a Andreu Oliver, portaveu de les JERC a les Illes Balears, “els nous governants d’aquestes illes no poden seguir ignorant la nostra història” ja que ha afirmat “els borbons varen cremar Xàtiva el 1707 i ens imposaren el decret de Nova Planta el 1715” mentre que l’actual rei, “en comptes de demanar perdó abans de visitar el nostre poble, diu que nunca se le obligó a nadie a hablar en castellano”.
Des de les JERC esperam que no es tornin a produir fets tan lamentables com el protagonitzat per Catalina Cirer demanant perdó al monarca espanyol per l’estat de Ciutat, mentre érem els seus habitants els qui patíem les conseqüències. Així mateix, exigim l’immediata restitució del patrimoni mallorquí com és Marivent.
Andreu Oliver ha afirmat “un govern d’esquerres no pot defensar un anacronisme com la monarquia” que presenta una figura “que no es pot elegir ni criticar, talment com qualsevol dictador”.
Així mateix, les JERC condemnam qualsevol alteració que la visita dels Borbons suposi en la vida dels mallorquins i mallorquines, així com qualsevol augment de la repressió lligada a callar la dissidència envers la monarquia espanyola. Andreu Oliver ha afirmat que “és intolerable que els qui vivim aquí tot l’any haguem de patir molèsties per uns que venen unes setmanes”, i ha assegurat que “si Mallorca, amb tota la seva població inclosa, no es prou bona pels Borbons, estarem encantats de que cerquin un altre destí de vacances”.
Des de l'assemblea de Maulets de Ciutat, hem iniciat una campanya, aprofitant la presència de la família reial espanyola a la nostra ciutat, per tal de denunciar la injustícia que suposa el manteniment de la monarquia. (Maulets)
Els Maulets contra les sangoneres.
Des de l'assemblea de Maulets de Ciutat, hem iniciat una campanya, aprofitant la presència de la família reial espanyola a la nostra ciutat, per tal de denunciar la injustícia que suposa el manteniment de la monarquia.
Pensam que la seva figura no aporta res al conjunt de la societat de l'Estat espanyol ni concretament als mallorquins i mallorquines que hem de patir tot un seguit de molèsties amb la seva presència durant els mesos d'estiu.
A continuació, podeu trobar una sèrie de motius pels quals ens oposam a la presència de la família reial i del mateix rei a la nostra ciutat, així com també a la pròpia raó de ser de la institució monàrquica:
- El manteniment del monarca com a cap d'estat, suposa la perpetuar un sistema jurídico-polític anacrònic.
- L'existència d'aquest figura, és una desigualtat manifesta envers la resta de la societat de l'Estat. Aquesta desigualtat, es manifesta en aspectes concrets com la seva inviolabilitat davant dels tribunals de justícia.
- El manteniment de la seva figura, juntament amb el conjunt de la seva família, suposa una partida pressupostària desorbitada; més de 9.000.000 d'euros anuals. Des de Maulets, pensam que seria molt més profitós utilitzar aquests doblers per invertir-los en qüestions bàsiques com l'educació o la sanitat, que en mantenir els capritxos reials.
- La seva figura consagra un sistema plenament antidemocràtic. El seu càrrec no es regeix a unes lleis electorals; és el cap d'estat pel seu origen familiar.
- Sobre la figura reial i el seu entorn familiar, hi regna una llei del silenci. No es pot criticar la figura del rei. Ni en broma. Podem citar alguns exemples sense politització alguna: la condemna i detenció de tres turistes per criticar el rei durant el seu viatge a Madrid en bus l'any 1991; la també detenció d'un ciutadà ceutí per haver-lo injuriat en un altre viatge en bus el 1989; o la condemna a un cuiner, l'any 1988, per haver-lo insultat durant una desfilada.
- Pel seu benestar, es prohibeix als i les mallorquines accedir al seu patrimoni legítim com ho és Marivent i el palau de l'Almudaina.
- Amb les seves vacances a Palma, la presència d'efectius policials es veu disparada. Amb aquest desplegament, es veuen també incrementats els abusos d'autoritat i el control cap als moviments socials de l'illa. D'aquesta manera, les vexacions pel fet de parlar en català augmenten durant els mesos d'estiu.
- Com a cap d'estat, ha demostrat un nul respecte cap a la cultura catalana. La mostra més clara en són les seves declaracions negant la imposició del castellà, concretament digué que el castellà "nunca fue lengua de imposición". A més, els seus avantpassats directes foren els responsables de fets tan deplorables com la crema de Xàtiva (1707) o la prohibició de la llengua catalana amb el decret de nova planta (1715)
- És l'herència visible més directa del franquisme. La història ens mostra com la seva figura fou elegida pel dictador Franco per mantenir-ho tot "atado y bien atado". És la figura més notòria de la farsa de la transició.
Per aquests motius i molts d'altres, des de l'assemblea de Maulets de Ciutat volem deixar ben clar que per a nosaltres, és intolerable l'existència d'un sistema monàrquic. També volem denunciar l'atenció que li dedica la classe política illenca que, lluny d'arreglar els problemes quotidians de la gent, es dedica a facilitar al màxim el benestar de la família reial durant l'estiu. El moment més surrealista d'aquesta especial dedicació al rei, fou quan l'antiga batlessa de Palma i actual cap de l'oposició, Catalina Cirer, li demanà perdó per l'estat de la ciutat a causa de les obres.
Per la democràcia i la dignitat: FORA SANGONERES!
Maulets – Assemblea de Ciutat
Juliol 2007
[ www.maulets.org/mallorca ]
Adhesió de Miquel López Crespí al manifest "Mallorca per la República" signat per Alternativa per Mallorca, Maulets, Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans, Joves d'Esquerra Nacionalista-PSM, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya, Joventuts d'Esquerra Unida, CGT i Els Verds.
Mentre escric aquestes retxes tenc damunt la taula la invitació oficial que Su Alteza Real el Príncipe de Asturias y en su nombre El jefe de La Casa de S.M. el Rey m'han fet arribar per anar al sopar que Sus Altezas ofereixen al món de la cultura de les Illes dia 10 de maig a les 21,30 hores. La festeta ha d'esdevenir-se al Palau de l'Almudaina. La Casa de S.M. el Rey ha estat summament insistent en les convidades a escriptors i altres intel·lectuals de les Illes. Es pot dir que el telèfon de moltes de les cases del gremi de la ploma ha sonat en moltíssimes ocasions, ja que, de no trobar-te quan trucaven, insistien i insistien fins a localitzar-te. En un determinat moment vaig arribar a pensar si La Casa de S.M. el Rey y Sus Altezas tenien por de sopar sols.
No he anat a sopar amb Sus Altezas per conviccions republicanes i perquè representen oficialíssimament un Estat que oprimeix el nostre poble i un règim instaurat per la voluntat d'un dictador feixista. En efecte, nostra terra i la nostra cultura tenen molts problemes de supervivència i, precisament, molts d'aquests problemes provenen de la pèrdua de la nostra independència, és a dir, de l'arribada al poder dels borbons arran de la guerra de Successió. Que l'actual monarquia borbònica sigui una imposició de la dictadura feixista del general Franco no fa sinó continuar amb la trista història d'opressió i persecució que ha sofert i sofreix el nostre poble d'ençà data tan infausta.
Compartesc el contingut del manifest republicà signat per Alternativa per Mallorca, Maulets, Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans, Joves d'Esquerra Nacionalista-PSM, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya, Joventuts d'Esquerra Unida, CGT i Els Verds. És evident que, com els signants del manifest, consider que els republicans de les Illes no podem anar a retre tribut d'acatament a persones que estan per damunt dels altres ciutadans i ciutadanes. Consider completament antidemocràtic que una persona, simplement per ser el fill de son pare, gaudeixi de privilegis superiors a la resta dels ciutadans. I si defensam la República ho fem, com diu el manifest de les forces antifeixistes i republicanes, perquè la defensa de la República comporta igualment la defensa d'un conjunt de valors democràtics (i cívics) que ens importen moltíssim com poden ser la igualtat, la llibertat, el laïcisme i la justicia social.
Quin sentit tendria, per als republicans, anar a retre tribut d'acatament a qui representa precisament tot allò contra el qual lluitam? Com va dir l'editorial de Diari de Balears de 9 de maig parlant del príncep d'Astúries: "...no se li pot edulcorar una realitat que presenta aspectes molt alarmants: des del retrocés de les iniciatives de desenvolupament sostenible fins a problemes d'imatge causats pel desbordament del consum de territori, per l'estacionalitat, amb la consegüent congestió estival; de pèrdua d'encant i de qualitat de vida, d'atractiu, en definitiva; o problemes de supervivència de la llengua i la cultura pròpia del país, per al·ludir tan sols als més presents en els nostres mitjans de comunicació".
Pens que anar al sopar de Sus Altezas podria significar, en la línia del que escriu l'editorial de Diari de Balears, alimentar la confusió fent creure que tot el món de la cultura accepta la falsa realitat de munió d'actes protocolaris buits de contingut, de centenars de paraules corteses i buides igualment, de bons propòsits, de tantes i tantes vaguetats afalagadores que només serveixen per a dissimular els nostres greus problemes nacionals i socials. D'altra banda, ¿en quina mena de mentalitat pre-capitalista entra la idea que les coses potser s'arreglaran anant a parlar amb Nostre Senyor lo Rei?
Som molts els companys del món de cultura que no hem volgut participar en aquesta ficció. Una forma com una altra de recordar el nostre desacord amb el resultat dels pactes de la transició del franquisme reciclat amb PCE i PSOE per a convalidar la restauració franquista de la monarquia i barrar així el pas a un referèndum que permetés constatar quina era la voluntat del poble quant a la forma d'Estat. Referèndum que no es va poder fer precisament per aquesta estreta aliança entre els hereus del franquisme i els membres d'una esquerra oficial que volia gaudir ràpidament de l'usdefruit de sous i poltrones institucionals.
La nostra cultura, el català, com escriu Diari de Balears, és en perill de fragmentació. Nosaltres, els nacionalistes d'esquerra, els republicans de les Illes, no estam, en aquestes circumstàncies, per a retre cap mena d'acatament als borbons. I com diu l'editorial ja citat: "En el nostre estat actual, no ens podem permetre el luxe de perdre ni la més mínima ocasió per divulgar urbi et orbi la realitat d'aquesta comunitat, abocada, en un futur no gens llunyà, a haver de lamentar que el país hagi estat pres com a botí per una classe dirigent de voracitat insaciable". Per la independència, la república, i el socialisme!
Miquel López Crespí
Palma, 10 de maig del 2005
Publicat en la revista L'Estel. 1-VI-05. P.20.
Turmeda | 21 Juliol, 2007 15:31 |
M'emocionà especialment llegir No passaran! Aquesta novella havia quedat finalista en el premi Sant Jordi de 1984. El tema tractat, la vinguda de les Brigades Internacionals a l'Estat espanyol per a lluitar contra el nazifeixisme, era un tema "tabú" per als nostres "exquisits" (la feresta tribu enemiga de les obres d'art que tenen estreta relació amb la història o la lluita per la llibertat dels pobles). (Miquel López Crespí)
Veus literàries de les Illes: Miquel Ferra Martorell
Dels autors que es consoliden a partir dels anys setanta -Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Llorenç Capellà, Antoni Serra, Antoni Mus López...- qui ha tractat d'una forma permanent i continuada el tema de la guerra civil, de la lluita antifeixista, gran recreador d'aquell fantàstic món cultural i polític, encès per les més grans passions que han commogut la nostra terra -i el món sencer- és, sense dubte, Miquel Ferrà Martorell. En Miquel té tres llibres bàsics que tracten el tema que ens ocupa. I són No passaran!, el Premi de Novella Ramon Llull 1985 El misteri del Cant Z-506 i La guerra secreta de Ramon Mercader.
Miquel Ferrà Martorell ha ampliat la seva extensa aportació a la literatura catalana que fa referència al conflicte bèllic de 1936-39 amb el llibre 10 Llegendes de la Guerra Civil publicat en la Collecció "Tià de sa Real de "Sa Nostra". Especialista en aquests esdeveniments històrics, Miquel Ferrà, com explica Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002): "...ha dedicat múltiples articles a temes referents a la guerra civil -per exemple al colleccionable Memòria civil del diari 'Baleares', al 'Diari de Balears', al setmanari 'Sóller' i a altres indrets".
Miquel Ferrà en "Uns mots de presentació", el breu pròleg que fa de pòrtic a l'excellent treball que comentam, ens diu: "La llegenda, del llatí 'legenda', el que s'ha de llegir, relat en què està desfigurada la història per la tradició o, de vegades, fantasia amb fons de veritat, és un gènere de literatura oral que aparegut des de la més llunyana antigor, creix i es multiplica rere cada fet social important o cada biografia de personatge emblemàtic".
Fa anys que conec aquesta "especialització" històrica de Miquel Ferrà Martorell. Record que, entre moltes altres referents a la guerra civil, m'emocionà especialment llegir No passaran! Aquesta novella havia quedat finalista en el premi Sant Jordi de 1984. El tema tractat, la vinguda de les Brigades Internacionals a l'Estat espanyol per a lluitar contra el nazifeixisme, era un tema "tabú" per als nostres "exquisits" (la feresta tribu enemiga de les obres d'art que tenen estreta relació amb la història o la lluita per la llibertat dels pobles).
Amb novelles de la importància de No passaran!, El misteri del Cant Z-506 i La guerra secreta de Ramon Mercader, Miquel Ferrà Martorell esdevenia un dels màxims exponents de la novella mallorquina de la guerra civil (al costat de les aportacions de Blai Bonet, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà, Maria Antònia Oliver, Joan Pla, Miquel Àngel Riera, Antoni Mus López, Miquel Mas, Antoni-Lluc Ferrer, Antoni Serra, Josep M. Palau i Camps...).
És una meravella poder fruir d'un món tan vast en sentiments i idees, en la utilització de tots els ressorts de la literatura tractats d'una manera nova, creativa, enriquidora. El prestigiós historiador Josep Massot i Muntaner ha dit d'aquest llibre: "Vol mostrar com la guerra ha generat a Mallorca no solament història sinó també una abundosa llegenda, en la qual es barregen els feixistes italians, els expedicionaris de Bayo i els falangistes amb pocs escrúpols, i on trobem un curiós 'Apòleg de la monja que no deia mai mentides', allusiu a una superiora que va amagar un republicà afusellat juntament amb altres, però només ferit, i que no va voler lliurar-lo als homes que el reclamaven".
En el llibre de Miquel Ferrà Martorell trobam llegendes magistrals com "El camarada gelós" (que li contà un octogenari, Andreu Mas, de malnom "Galera", pescador d'ofici, que l'any 1968 encara vivia en el Coll d'En Rabassa); "Un dofí anomenat C-4" (que li va narrar Pau Quintana, cambrer del vaixell-correu 'Ciudad de Mahón'); "Els ulls blancs de la neu" (contada per Carles Anglada el 1963): "El forn d'en Barrufet" (explicada pel publicista J. M. Dolç); "El coratge de la més petita" (una història que li contà la mare de Ramon Prats, un amic de Miquel Ferrà); "Sang de ratolí" (llegenda narrada per Bernat Sastre, de Calvià).
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (8-I-03)
Turmeda | 19 Juliol, 2007 10:48 |
Damià Pons, Miquel López Crespí, Carme Riera, Antoni Vidal Ferrando, Gabriel Janer Manila, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver...
El Ramon Llull ha convidat més de 800 artistes a la Fira del Llibre, mentre que el llistat d’escriptors es manté, per ara, en els 130 noms ja anunciats. En total, el projecte Frankfurt tendrà un pressupost de 12 milions d’euros, encara que Bargalló descartà ahir revelar la partida dedicada a aquest programa artístic. (Diari de Balears)
Fira de Frankfurt 2007
El Llull convida 800 artistes i 130 escriptors
Bargalló reconeix que ‘la indústria editora no serà portada l’endemà’
F.MARÍ. Palma. L’Institut Ramon Llull (IRL) presentà ahir el programa artístic per a la Fira de Frankfurt, la carta de presentació de la cultura catalana a la ciutat alemanya. Així ho reconegué el director de l’IRL, Josep Bargalló, que assegurà que «la indústria editora no serà portada als diaris el dia de la Fira», sinó que el que «tothom veurà seran les imatges de les activitats culturals». Davant aquesta premissa, el Ramon Llull ha convidat més de 800 artistes a la Fira del Llibre, mentre que el llistat d’escriptors es manté, per ara, en els 130 noms ja anunciats. En total, el projecte Frankfurt tendrà un pressupost de 12 milions d’euros, encara que Bargalló descartà ahir revelar la partida dedicada a aquest programa artístic.
Pel que fa a la presència artística originària de les Illes Balears, no hi hagué novetats durant la presentació d’ahir. Maria del Mar Bonet, Antònia Font i els balls eivissencs seran la representació musical de l’Arxipèlag. A més, el fotògraf llucmajorer Toni Catany farà part de la mostra de fotografia catalana contemporània Nou Now, que es mantindrà oberta del 6 al 25 de novembre a l’espai Fotografie Forum Internacional.
El ballarí Pep Ramis i la companyia Mal Pelo també hi tindran el seu espai. Ramis participarà en l’espectacle inaugural dirigit per Joan Ollé, mentre que Mal Pelo actuarà els dies 4, 5 i 6 d’octubre a l’Studio Mousonturm amb Bach. Dns l’apartat d’exposicions, la mostra Joan Miró i Mallorca encara no té un emplaçament concret ni uns dies fixats. El seu comissari exigeix al Ramon Llull unes condicions adequades i un espai adient per poder instal·lar la mostra. La sèrie Mallorca és una col·lecció privada que consta de quatre aiguaforts i de 38 litografies de l’artista català.
Quant al programa artístic general, es basarà en dos eixos principals: d’una banda, la representació teatral del Tirant lo Blanc, que dirigirà Calixto Bieito, i el Sònar, que organitzarà quatre nits de música i espectacle a Frankfurt. El poeta Carles Rebassa farà part de la tercera nit del Sònar titulada Paraula. Els versos es convertiran en imatge i so de la mà de Rebassa en un espectacle multimèdia de Golan Levin i de Zach Lieberman. Bargalló definí ahir la programació com a «extensa i ambiciosa», i afirmà que «ens volem presentar a Frankfurt com una cultura de mil anys d’història que no és només una cultura de museu». El cap del Llull matisà també que «no només no volem ser carrinclons, sinó que hem intentat sorprendre i no fer allò més fàcil, però sí allò més creatiu», sentencià.
Diari de Balears (19-VII-07)
Participaran en les activitats de la Fira del Llibre del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Miquel Mas, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Toni Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.
Turmeda | 18 Juliol, 2007 12:12 |
"...la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos"
(Josep Massot i Muntaner)
El 18 de Juliol de 1936, la guerra civil i el moviment llibertari en la memòria històrica dels escriptors mallorquins
Josep Massot i Muntaner: les novel·les de la guerra civil.
Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novel·les dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l'escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l'oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L'Illa en calma (Ajuntament de l'Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, La casa gran, és un monòleg ple de records colpidors d'un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d'enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració Cop d'estat, que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.
Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d'una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l'hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d'una miliciana de l'expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s'hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d'una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d'Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d'infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d'Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l'illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d'Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l'hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca col·laboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l' Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians...). (2)
Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de focsón fonamentalment producte de lectures de l'autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L'amagatall (Mallorca 1999), Premi "Miquel Àngel Riera" de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d'un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del 'sostre' de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon (3), L'al·lota de la bandera roja, Nissaga de sang- és "producte evident de l'empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l'oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l'enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles ("Pau Comas")...". (4) El talp que López Crespí presenta a L'amagatall és una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d'autenticitat. Com a les novel·les anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos. (5)
Josep Massot i Muntaner
La novel·la històrica. El desembarcament del capità Bayo en el Port de Manacor.
Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la UIB.
Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès editor, 2000) forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.
Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. Aquesta, tal com també ocorria a L'Amagatall, es converteix en una mena de punt de vista a partir del qual López Crespí basteix un gran fris en el qual desfilen personatges reals, esdeveniments i anècdotes que configuren l'episodi històric recreat.
La labor de l'escriptor ha consistit a combinar aquests elements reals amb personatges i situacions que són fruit de la seva imaginació i que, sobretot, li han servit de fil conductor per contar la història i, alhora, per comunicar-nos la seva manera de pensar. En aquest sentit, López Crespí es mou entre els límits de la novel·la històrica més tradicional, en la qual el propòsit didàctic sempre és present. Aquest fet implica que, més que aprofundir en la peripècia psicològica dels éssers de ficció, sobretot cerca mostrar-nos com varen ocórrer els fets reals, per tal que el lector en pugui conèixer la veritat i els comprengui en tota la seva complexitat. És evident que aquest punt de partida actua en detriment de la profunditat humana dels personatges i a favor de la dimensió ideològica i documental de la novel·la. Per aquesta raó, no ens ha de sobtar, per exemple, que les cartes que Núria rep de Joan, el seu company, siguin plenes d'informació bèl·lica i quasi no contenguin -com seria lògic- els esplais sentimentals propis d'una parella d'enamorats, que viuen en constant perill de mort i allunyats un de l'altre a causa de la guerra. És cert que el moment que els ha tocat viure és excepcional i que es tracta de persones disposades a donar la vida per uns ideals utòpics; però això, als ulls del lector d'avui, precisament els resta humanitat, tal com sol ocórrer en la major part de la nove·la històrica tradicional.
Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb tota mena de detalls els orígens de l'expedició, la reconquesta republicana de Formentera i d'Eivissa i la desfeta tràgica dels republicans a Mallorca després de més de mig mes de lluita. En l'apèndix documental d'aquesta obra es recull un dietari redactat per una miliciana que participà en el front de Portocristo, que ben bé podria haver servit a l'escriptor de sa Pobla de motiu d'inspiració a l'hora de dibuixar la protagonista de la seva novel·la. En general, el diari de la miliciana només coincideix parcialment amb Núria i la glòria dels vençuts: així, el relat anònim comença el mateix dia 16 d'agost i dura fins el 4 de setembre, mentre que la novella de López Crespí s'inicia a Barcelona amb els preparatius de l'expedició i acaba amb la lluita al port de Manacor, sense relatar la retirada de els tropes de Bayo. Un altre exemple de la relació de la novel·la amb les fonts històriques i documentals és la referència a la fotografia que la protagonista i dues milicianes més es fan a Portocristo, la descripció de la qual concorda exactament amb la imatge reproduïda a la portada del llibre de Massot i Muntaner Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990). Amb tot això volem dir que a labor de López Crespí ha consistit a donar vida mitjançant la creació literària a uns materials reals, però que restaven en la lletra morta de l'erudicció. En aquest sentit, hem de concloure que l'operació resulta força reixida, car l'interès dels fets seleccionats i l'estil planer de l'autor ens proporciona una lectura alhora àgil i interessant.
Sens dubte, però, el que més sembla haver seduït el nostre novel·lista (Miquel López Crespí, autor de la novella Núria i la glòria dels vençuts publicada recentment per Pagès Editors) és la figura d'aquesta jove que, com altres anarquistes de l'època, va emprendre una vida nova. Núria sap que no ha anat a la guerra per fer el dinar, rentar la roba o cosir els mitjons dels seus companys milicians, sinó per lluitar per un món millor, en el qual no existeixin les injustícies socials ni tampoc les diferències de sexe. La revolta ha duit Núria no sols a combatre les tropes feixistes, sinó també a treballar contra els prejudicis dels seus companys republicans, que encara reserven a la dona una sèrie de treballs que la societat tradicionalment li a encarregat i que, fins i tot, creuen que el seu paper només ha de consistir a satisfer les necessitats de l'home. Aquesta dimensió feminista de la protagonista és el tret que connecta millor la protagonista amb els lectors d'avui. I, en certa manera, és també el que, als nostres ulls, la salva de la rigidesa i de l'excés d'ideologia. Gràcies a alguns petits detalls -com el de dur un pintallavis juntament amb les armes-, es reforça la versemblança del personatge.
l refús d'una societat estratificada, dividida en poderosos i dominats, és l'eix ideològic de Núria i la glòria dels vençuts. Per aquest motiu, la figura del capità Bayo és presentada d'una manera força crítica per la narradora-protagonista, que s'adona de la contradicció d'una societat que lluita per la igualtat, però que alhora és dirigida per aquells que n'ostenten un poder que àdhuc els atorga el privilegi de decidir la vida i la mort dels seus subordinats. Així, Alberto Bayo és vist com un militar d'acadèmia, amb un historial repressor, que en el fons només cerca el protagonisme personal, la qual cosa el porta a trencar amb el capità Manuel Uribarry, cap de les milícies valencianes. Per la seva vanaglòria, en començar el desembarcament al Llevant mallorquí, es vesteix amb l'uniforme de tinent coronel. I, sobretot, no dubta a exercir la seva autoritat despòtica sobre les seves tropes, fins i tot en aplicar una injusta sentència de mort contra un dels milicians valencians. Núria comprèn com serà de difícil bastir una nova societat igualitària, mentre els militars -imprescindibles per a guanyar la guerra- ostentin el poder: "No podem dir ni una paraula a uns comandaments que seran els principals enemics de la revolució", perquè "o controlem els militarisme des del seu naixement o el militarisme acabarà amb nosaltres" (pag. 98). Al capdavall, ja compta amb l'exemple de la Rússia de Stalin. La lliçó final de la novella sembla ser que només la feina i el sacrifici resignats de les dones i dels homes anònims podrà conduir en el futur a un món millor.
Núria i la glòria dels vençuts narra un perible que va des de l'organització de la campanya al Principat -amb alguns retrocesos que remeten al triomf a Barcelona sobre els militars adherits al Movimiento durant els primers dies de la guerra-, fins als inicis del combat a la zona del port de Manacor, tot passant pel viatge fins a València per recollir els milicians d'Uribarry, la conquesta de Formentera i d'Eivissa i l'anada a Maó per completar les tropes de l'expedició. En resum, una història que, tot i que coneguem com acabarà, conté elements suficients per garantir l'interès del lector. López Crespí opta per tallar la novel·la abans que es produeixi la retirada de les tropes republicanes. Potser es tracta d'una manera de deixar la porta oberta a una futura continuació del seu relat. A nosaltres, però, ens fa l'efecte que més tost és un intent de concedir una nova oportunitat de triomfar als seus protagonistes. Tant de bo poguéssim canviar la Història!
Revista El Mirall número 115 (setembre 2000).
Turmeda | 17 Juliol, 2007 18:07 |
La cultura catalana pot aportar a la globalidad europea –i a la mundial- una experiència sòlida: la convivència de llengües i expressions, amb uns resultats d´excel·lència, a partir del talent, en totes les arts. I la contundència de la puixança cultural des d´aquesta particular pluralitat. Però la cultura catalana –i els que la representen institucionalment- té també l´obligació i la responsabilitat d´aportar a la cultura universal l´especifitat i la singularitat de la creació en la seva llengua pròpia. Si no ho fa –si no ho fem-, no ho farà ningú més. I la cultura universal hi perdria, perquè perdria una de les seves singularitats. (Josep Bargalló)
Fira del Llibre de Frankfurt 2007
La cultura catalana, convidada d´honor
Per Josep Bargalló, director de l´Institut Ramon Llull (1)
Enguany, aquest 2007, el convidat d´honor de la Fira de Frankfurt és la cultura catalana. Així: “la cultura catalana”. No ho és Catalunya –com a comunitat autònoma espanyola, govern sub-estatal o regió europea- ni cap altra realitat política concreta. Ho és la cultura catalana.
Cal tenir en compte que els organitzadors de la Fira, en fer aquesta tria, han optat per un marc que és més ampli que el de l´estricta Catalunya autònoma i, a la vegada, per un marc que té per definició un element comú i propi, la llengua catalana.
Han optat per un marc que no té cap precedent plenament equivalent en els convidats anteriors. La cultura catalana s’estén en més d´un estat, com l’àrab i la que es produeix en neerlandès, cert, però, a diferència d´aquestes dues, ve definida per una llengua, la catalana, que no és l´oficial de cap gran estat. Sí que ho és d´un de petit i totalment sobirà (Andorra), però la majoria dels catalanoparlants viuen en d´altres territoris. De fet, Andorra té només uns 77.000 habitants, mentre que tots els territoris que tenen el català com a llengua pròpia en sumen 13,5 milions, dels quals uns 9,5 l´entenen i més de 7,5 el parlen. El català és, doncs, una llengua transfronterera.
És una llengua europea i, com la majoria, està en permanent contacte amb d´altres. A diferència, però, del que succeeix amb la gran majoria de les llengües europees, de fa molts anys no hi ha cap territori que sigui monolingüe català: tots els parlants del català són parlants, també, d´una altra llengua. De l´espanyol fonamentalment, una part del francès encara uns pocs de l´italià [i del sard]. Fins i tot a Andorra, on el català és l´única llengua oficial, el coneixement i la parla habitual d´una segona o tercera llengua és avui un fet plenament comú entre els seus habitants.
La llengua catalana és un cas ben especial en el context de les llengües europees. Pel seu pes demogràfic i pel seu ús cultural hauria de formar part de les llengües anomenades majoritàries –té més parlants, més presència en els estudis universitaris internacionals i més utilització a Internet que la mitjana de les llengües existents a la Unió Europea. En canvi, per la seva cohabitació amb llengües que tenen, totes, més parlants, més pes econòmic i un més clar i indiscutible reconeixement oficial –tant als respectius estats com a la mateixa UE- se la considera minoritària. I, de fet, a hores d´ara no és ben bé ni na cosa ni l´altra.
La cultura catalana pot aportar a la globalidad europea –i a la mundial- una experiència sòlida: la convivència de llengües i expressions, amb uns resultats d´excel·lència, a partir del talent, en totes les arts. I la contundència de la puixança cultural des d´aquesta particular pluralitat. Però la cultura catalana –i els que la representen institucionalment- té també l´obligació i la responsabilitat d´aportar a la cultura universal l´especifitat i la singularitat de la creació en la seva llengua pròpia. Si no ho fa –si no ho fem-, no ho farà ningú més. I la cultura universal hi perdria, perquè perdria una de les seves singularitats. La universalitat és precisament això: la vivència conjunta de totes les singularitats. L´assumpció de la riquesa que signifiquen totes i casdascuna de les singularitats. Però la universalitat cultural és també la superació de les restriccions de les velles fronteres polítiques. I una cultura com la catalana n´és una bona eina: el nostre, ho acabem de veure, és un ámbit transfronterer.
Per això, la projecció de la cultura catalana ha de servir-nos, a tots, per consolidar una nova manera d´entendre la cultura europea, la construcció d´un ámbit comú, creatiu, generador d´un nou esperit. L´esperit d´una nova Europa que neix de la seva mateixa tradició. Una tradició rica, diversa, plural. Transfronterera. Moderna.
Participaran en les activitats de la Fira del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Miquel Mas, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Toni Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.
Turmeda | 17 Juliol, 2007 10:59 |
Els polítics cobren molt bé. Jo diria que cobren massa bé per la mala gestió que en general fan dels doblers de la ciutadania. Allò que cobren en nòmina per una dedicació exclussiva a un poble petit (2.703 euros per 14 pagues) triplica els salaris mitjans d'un treballador o treballadora de l'hoteleria a Balears. Què no farà un polític d'un poble gran, o d'una institució com el Consell o el Parlament ? (Llorenç Buades)
Alguns polítics diuen que s'han de dignificar els seus sous i en canvi en parlen ben poc de pujar el salari mínim dels seus representats.
Per Llorenç Buades Castell, coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Els i les votants i també els i les abstencionistes mereixen dignificar els seus sous, però els polítics i les polítiques solen acostumar-nos a lluitar contra les tendències inflacionistes de l'economia que s'expressen gairebé sembre en els salaris del "cabrum". Els salaris dels polítics,o els dels empresaris, eés ben curiós que mai no tenen efectes inflacionistes. No sé massa bé com s'ho fan.
Els polítics cobren molt bé. Jo diria que cobren massa bé per la mala gestió que en general fan dels doblers de la ciutadania. Allò que cobren en nòmina per una dedicació exclussiva a un poble petit (2.703 euros per 14 pagues) triplica els salaris mitjans d'un treballador o treballadora de l'hoteleria a Balears. Què no farà un polític d'un poble gran, o d'una institució com el Consell o el Parlament ?
Aquesta situació explica les baralles per les cadiretes dins les formacions polítiques, perquè a més dels sous és sabut de tothom que a la política hi ha "bufandes", comissions, i moltíssims de regals per allò de quedar bé (n'hi ha que engreixen porcs a l'efecte i que per Sant Martí els dediquen als polítics de torn per tal que es recordin d'ells en les subvencions). És com un ciri a la Sang, però de xulla, sobrassada i carn magre, que sempré és més agraïda que el fum de l'espelma que es posa a la memòria del sant . I l'economia submergida, els doblers en negre, també formen part del patrimoni dels polítics. Però aquests no existeixen. No passen de la presumpció, i els jutges solen actuar a favor de la realitat social que com sabem s'expressa en les institucions i en els càrrecs (casos que prescriuen, fets no demostrables, etc..). I és que la justícia en aquest Estat no emergeix de la voluntat popular, perquè la democràcia s'atura davant la possibilitat d'elegir els jutges.
En hoteleria el cost salarial mitjà és de 7,98 euros, en transport i emmagatzematge de 13,01 euros, en immobiliàries i lloguer de 11,44 euros, en educació de 15,93 euros, en activitats sanitàries de 15,26 i en altres activitats socials de 10,57 euros, però un polític per assistir a un ple pot cobrar moltíssim, com a Inca on la Pujada de 650 a 1.000 euros per l'assistència al ple, que rebran els quatre portaveus municipals d'Inca.La resta de regidors cobraran 650 euros per assistència als plens, que es faran el darrer divendres de cada mes.Les dietes per assistir a un Ple a Campos es fixen en 700 euros nets l'alcalde i 400 la resta d'edils i la mateixa quantitat per assistència a cada comissió informativa, junta de govern i a sessions.Cada regidor de Manacor, ja sigui un de l’equip de govern sense dedicació parcial o tots els nou de l’oposició, percebran 1000 euros per assistència a cada ple.A Llucmajor els regidors sense dedicació, que pel concepte de plens i comissions cobraven 380 euros al mes, ara cobraran 600 euros per assistència al Ple i altres 200 per comissió informativa «fins a un import màxim mensual» de 1.000 euros.Els regidors de Maó cobraran 363,35 euros per a assistir als plens, 54,51 més per a les juntes de govern, i 54,51 més per a les comissions informatives.Miriam Muñoz Resta (PSOE), regidora a Cort i diputada, cobrarà 1.600 euros mensuals per anar a una sola sessió.
Parlem de sous. Aqui teni alguns exemples:
La nova batlessa de Ciutat , Aina Calvo, percebrà dotze pagues de 4.554'87 euros mensuals bruts i dues més «extres» de la mateixa quantitat. Onze regidors del PP a Ciutat percebran un total de catorze pagues per un valor de 2.927,98 euros bruts mensuals. Ells són els que, juntament amb la portaveu, Catalina Cirer, que cobrarà com a tal 3.904'33 euros, han sol·licitat la dedicació exclusiva.Els tres regidors de l'oposició a Ciutat sense dedicació exclussiva cobraran 14 pagues de 1.952,71 euros.
L'alcalde de Llucmajor Lluc Tomàs, mantindrà la dedicació exclusiva i el sou de l'anterior mandat (50.500 euros a l'any), més l'IPC.A Llucmajor els 5 regidors amb dedicació plena cobraran 41.000 euros anuals. Les dedicacions parcials oscil·len entre els 34.000 i els 18.000 euros a l'any en funció de les hores.
Dos regidors del PP d'Inca tindran dedicació exclusiva i cobraran un total de 2.650 euros al mes. Els afortunats seran Joan Rubert (Participació Ciutadana, Fires, Dijous i Comunicació) i la regidora Rosa Maria Tarragó (Serveis, Parcs i Jardins).
El ple de l'Ajuntament de Maó va aprovar les retribucions econòmiques de l'alcalde (3.887,83 euros bruts mensuals) i dels tinents d'alcalde (8) amb dedicacions exclusives (3.415,46).
Joan Thomàs, regidor del PP de Calvià, cobrarà 75.000 euros, 11.300 euros más que l'alcaldesa de Palma Aina Calvo.
El ple de l'Ajuntament de Santa Margalida ha aprovat per majoria que l'alcalde Martí Torres (PP) percebi 49.277 euros anuals per dedicació exclusiva.El tinent d'alcalde de Santa Margalida,Bernat Amengual (CPU) percebrà 41.886 euros anuals; el regidor Pedro Mas (CPU) 41.886 euros, igual que les regidors populars Ana Rodríguez (Tinent d'Alcalde) i Rocío Romero.María Rosa Pastor de Santa Margalida per una dedicació parcial del 60% percebrà 24. 597 euros l'any.
Álvaro Solana, que gestionarà Turisme i Platges a Santanyí, cobraràrá 42.000 euros anuals; i Miquel Contestí regidor d'Esports i altres serveis, 32.000 euros anuals. Llorenç Galmés, regidor d' Economía, Hisenda, Interior, Serveis Generals, Funció Pública i Urbanisme de Santanyí cobrarà 51.800 euros anuals.María Pons amb una dedicació parcial del 50% als Serveis Socials, Salut i Inmigració de Santanyí cobrarà 21.000 euros anuals. Isabel Febrer, Antoni Sureda i Maria Bover, els tres del Partit Popular percebran 2.625 euros bruts mensuals en 14 pagues a l’any i hauran de dedicar-se a les seves respectives àrees un mínim de 35 hores setmanals.
El batle d'Artà Rafel Gili cobrarà 2825 euros mensuals per dedicació exclussiva i la tinent de batle Maria Francesca Servera 2.284 euros per dedicació parcial.
Maria Orts (EU-EV) de Capdepera, primera tinent de batle i responsable de Medi Ambient i Joventut cobrarà entorn dels 1.920 euros bruts.
Aquestes són algunes de les mostres que fan que els polítics defensin aferrissadament els seus càrrecs , a no ser que el sector privat els compensi després de la "carrera" feta al seu favor com sol passar. La qüestió és que per aquestes mateixes raons a totes les organitzacions polítiques les executives partidàries i els càrrecs institucionals es repeteixen en els poders organitzatius. Amb tot, la democràcia hi perd.
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Turmeda | 17 Juliol, 2007 05:46 |
Menys cava i menys besadetes i festetes i més defensa del català. Articles dels escriptors Llorenç Capellà i Miquel López Crespí.
Francesc Antich i el nou Govern han de ser sensibles a les exigències de les organitzacions culturals, sindicals, polítiques i professionals de les Illes que exigeixen un respecte pel català. A part de la legislació d’ obligat compliment, existeix la qüestió de l´exemple personal que els diputats i portaveus d´esquerra han de donar a la població. Com a exemple per als ciutadans i ciutadanes és summament important una actitud enfocada diàriament a valorar i prestigiar la nostra cultura. En aquest sentit, és bàsic l´exemple que puguin donar els portaveus del Govern, tots els representants institucionals. (Miquel López Crespí)
La lluita en defensa del català i els errors del Pacte PSOE-UM-Bloc
Margarita Nájera
El nomenament de Margarita Nájera com a portaveu del nou Govern i la seva manca de coneixença de la llengua catalana està creant les primeres friccions en el Pacte de centreesquerra que just acaba de constituir-se. Organitzacions culturals, partits polítics i intel·lectuals de totes les professions restam molt preocupats per l´estranya situació en què ens trobam després d´haver donat suport a unes forces que, l´endemà d´assolir el poder, sembla que resten insensibles a la lluita històrica en defensa de la nostra identitat cultural. Ja sabíem que el pacte per l´estatut PP-PSOE havia deixat alguns flancs de la llengua sense protegir. Però la gent i els col·lectius socials que havien criticat aquests fets el que no es podien imaginar era que el president Francesc Antich nomenàs per a un càrrec notori, precisament el de portaveu del Govern, una persona que porta trenta anys a les Illes exercint de polític professional i que en tot aquest temps no s´ha dignat a aprendre el català.
Les opcions personals quant a la llengua a emprar per una persona són una cosa. Si la dirigent del PSOE Margarita Nájera vol parlar sempre en castellà és una opció particular. El problema, com molt bé apuntaven l´Obra Cultural Balear i els Joves de Mallorca per la Llengua, és quan aquest polític esdevé portaveu d´un Govern i, per a més inri, incompleix, i activament el decret 100 de la Llei de Normalització Lingüística que obliga els càrrecs públics a expressar-se en llengua catalana. L´exdirigent del PSM Pere Muñoz va ser un dels primers publicistes que va parlar de la qüestió en un excel·lent article titulat “Llengua i país”. Pere Muñoz parlava del problema que representen actituds com les de Margarita Nájera, Manolo Cámara o qualsevol altre portaveu institucional que no porti a la pràctica de la gestió quotidiana el decret 100. Pere Muñoz deia: “Si ells no són exemple, no acompleixen la normativa i no parlen en català a les seves intervencions als mitjans, difícilment la llengua avançarà. I no avançar significa retrocedir”.
Posteriorment a aquestes declaracions, han estat l´Obra Cultural Balear, els Joves de Mallorca per la Llengua i el JEN-PSM, els que han demanat i demanen al nou Govern que faci complir la Llei de Normalització Lingüística. De la victòria militar del general Franco i el feixisme damunt les forces d´esquerra fins als darrers governs conservadors, la llengua i la cultura pròpia de les Illes ha retrocedit a marxes forçades. No és de rebut que un dels primers gests del Govern de centreesquerra sigui el de la indiferència i els menysteniment de la nostra cultura. Quines són les intencions del PSOE quan comet aquests greus errors? Com escrivia molt encertadament Guillem Frontera en l´article ”Govern amb veu externa”, fins i tot el PP sempre ha nomenat portaveus catalano parlants, de Manuel Ferrer fins a Joan Flaquer. A què treu cap aquesta malifeta de voler fer menys que Jaume Matas? Com diu Guillem Frontera: “Margarita Nájera ja du a Mallorca els anys suficients per gaudir d´un grau excel·lent de coneixement de la llengua pròpia de les Balears. No es pot refugiar en cap excusa”.
Francesc Antich i el nou Govern han de ser sensibles a les exigències de les organitzacions culturals, sindicals, polítiques i professionals de les Illes que exigeixen un respecte pel català. A part de la legislació d’ obligat compliment, existeix la qüestió de l´exemple personal que els diputats i portaveus d´esquerra han de donar a la població. Com a exemple per als ciutadans i ciutadanes és summament important una actitud enfocada diàriament a valorar i prestigiar la nostra cultura. En aquest sentit, és bàsic l´exemple que puguin donar els portaveus del Govern, tots els representants institucionals.
No recorda el PSOE, el president Francesc Antich, tota la sèrie d´agressions que la llengua catalana ha patit a través dels anys, l´esforç fet per generacions d´illencs per a recuperar el nostre patrimoni cultural? Per això és molt encertada l´opinió dels Joves de Mallorca per la llengua quan demanen insistentment que els nous càrrecs vetllin per la llengua de la nostra terra i facin feina per una plena normalització.
Som moltíssimes les persones i col·lectius socials que pensam que si és aquesta la “normalitat” que desitja Francesc Antich, alguna cosa al respecte hauran de fer el Bloc, PSM, EU-els Verds, ERC i tots els ciutadans que lluitam per la plena normalització de la cultura i llengua pròpies.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (17-VII-07)
Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí
Literatura catalana moderna – Illes
Diari de Balears. Un article de l´escriptor Llorenç Capellà.
Han passat més de quaranta-cinc dies des del 27-M i els guanyadors i les guanyadores no paren de fer-se besades i d’abraçar-se efusivament. Que tenen dret a estar contents? I tant! Però, en fi, una mica de contenció sempre s’agraeix, sobretot si tenim en compte que a la casa del costat hi ha un mort. D’altra banda, els ciutadans ja comencem a sentir-nos una mica embafats de tanta festa esquerrana. Si sembla que els ha tocat la grossa...! No hi ha dia sense celebració. Pum!, ampolla de cava que es destapa aquí. Pum...!, ampolla que s’enceta més enllà. (Llorenç Capellà)
La festa, les vacances
Els actes de presa de possessió dels càrrecs per part de la gent de centreesquerra són com les noces gitanes, mai no s’acaben. Han passat més de quaranta-cinc dies des del 27-M i els guanyadors i les guanyadores no paren de fer-se besades i d’abraçar-se efusivament. Que tenen dret a estar contents? I tant! Però, en fi, una mica de contenció sempre s’agraeix, sobretot si tenim en compte que a la casa del costat hi ha un mort. D’altra banda, els ciutadans ja comencem a sentir-nos una mica embafats de tanta festa esquerrana. Si sembla que els ha tocat la grossa...! No hi ha dia sense celebració. Pum!, ampolla de cava que es destapa aquí. Pum...!, ampolla que s’enceta més enllà. Les manifestacions d’alegria tenen el seu moment, allargar-les fa tafarra. I a Palma, el centreesquerra s’ha passat una mica. Només cal fullejar un diari qualsevol, perquè els lectors s’adonin que la bauxa continua i que cada dia n’hi ha més de contents.
L’organigrama institucional té molts de tentacles. La festa va encetar-se a Cort i al parlament; després va traslladar-se a la Llonja i a la seu del consell de Mallorca. A alguns la baldufa els balla bé, és cert. Ni Madame Rosa, que amb dos crits i quatre granerades seria capaç d’aconseguir que giressin cua els moros de Franco, no aconsegueix enterbolir ni un pèl la satisfacció de Dona Maria Antònia. En realitat, la derrota electoral del Partit Popular ha estat tan demolidora que Madame Rosa ja no fa por a ningú. Ni Miquel Ramis no en fa, tot i que ha amenaçat de menjar-se més capellans que en Pep dels Mostatxos. Ara per ara, el centreesquerra ha pres consciència que governa de manera sobirana. I és feliç. Tan feliç que ens embafa una mica, no puc negar-ho. Ja n’hi ha prou de petoneig, d’encaixades de mans, d’actes institucionals. I de sarau. S’han nomenat consellers, directors generals, secretaris tècnics, batlles, regidors, xofers, assessors i què sé jo. En conseqüència, s’han repartit despatxos, cotxes oficials i entrades per als toros. Que l’ocasió s’ho pagava? Naturalment, no ho discuteixo. Enhorabona, per tant, a aquells i aquelles que han estat tocats pel dit de la glòria i del poder. Això no obstant, ara que comencem a tenir a tothom ben situat, asserenem-nos. Vull dir que ha arribat el moment de posar el despertador a les sis i mitja per tal d’arribar a la feina a les vuit, clenxa feta i cara neta. Perquè de feina per fer, n’hi ha. A totes les institucions, a cada despatx.
D’altra banda, els de baix –el poble, les majories–, desitgem veure com funciona la maquinària, si fa no fa perquè hem percebut alguns detalls que ens provoquen una malfiança incipient. Em refereixo a coses petites, res que no tingui remei. Sembla que el Teatre Principal no obrirà les portes el mes de setembre, tal com estava previst. Si tenim en compte que el món es va fer en set dies, l’arranjament del Principal ja ha superat totes les previsions. I IB3 continua amb una programació infamant. Que Maria Umbert ja és al carrer? És cert. Però ens queda la seva llavor: Bertín Osborne i els altres. És ben hora, per tant, que a les institucions s’acabin els temps dels brindis corals com si visquessin una inacabable nit dels Óscar. Entre altres raons perquè entre socis de plomatge ben distint l’amistat es referma si des d’un primer moment, en lloc de fer-se la gara-gara els uns als altres, es posen les coses clares. I tocant a la llengua catalana, sembla que el nucli dur del PSIB no descansa i tira per la línia de Tete Maragall o de César Antonio Molina. És a dir, per l’embull, per la cosa embullada. Francesc Antich acaba d’afirmar a Catalunya Ràdio que la majoria dels programes d’IB3 es faran en català. Vius! La majoria...? Únicament la majoria...? Recordem que IB3 és un ens públic que té el deure de promoure l’ús de l’idioma propi. No és tota la programació, per tant, la que s’ha de fer en català? O ens saltem els manaments institucionals des del primer dia? Ganes no en falten. Heus ací que la portaveu del govern se’ls ha saltat amb una frivolitat preocupant. Si la senyora Nájera no sap català, que n’aprengui. A més a més, té la solució a casa: Montilla li pot passar els apunts. Li faig arribar el suggeriment, encara que no sé si tindrà temps de llegir-me. Perquè el govern agafa vacances, aquesta és una altra. Després de les besades, les abraçades i els brindis, els honorables i les honorables roden la clau del despatx i se’n van a prendre el sol. Un abús, descomptant el Molt Honorable que està més que justificat. Som a Sant Jaume i les festes d’Algaida tenen vuitena. En qualsevol cas, és hora que els uns i els altres vagin per feina. Encara que tan sols sigui per demostrar a l’opinió pública les ganes que tenen d’abraonar-s’hi.
Llorenç Capellà. Escriptor
Diari de Balears (15-VII-07)
Turmeda | 13 Juliol, 2007 21:18 |
Nosaltres, ciutadans ateus de Catalunya, lliure i voluntàriament, manifestem que no creiem en cap déu, que no creiem en l’existència d’una realitat transcendent més enllà d’aquest món que ens ha tocat viure i que considerem l’home com un ésser finit amb un principi i un final on tot s’acaba. Entenem que el reconeixement i l’acceptació d'aquesta naturalesa material i finita serà fonamental perquè l’home pugui superar els reptes del món actual i afrontar amb possibilitats d’èxit les dificultats que presenti el futur, i per tant considerem que ha arribat l'hora de reivindicar un paper protagonista per a nosaltres en aquesta societat.
Manifest per l’ateisme.
Assemblea d´Ateus de Catalunya.
Algú podria pensar que al negar l’existència d’un déu transcendent i tancar la porta a un més enllà després de la mort l’ateisme aboca l’home a una espècie de carreró sense sortida, a una mena de desesperació, però res no és més lluny de la realitat; l’ateisme no és una forma de pensament negativa ni pessimista basada en l’oposició ni en la falta d’esperança, sinó tot el contrari. L'ateisme és alliberador, perquè retorna a l'home el govern i la responsabilitat dels seus actes i del seu destí.
L'home necessita preguntar-se sobre les qüestions fonamentals. La història de la civilització ha estat en definitiva la història de la lluita de l'home contra la ignorància, per reduir l'àmbit d'allò que anomenem el desconegut, de la part de la naturalesa que no hem arribat encara a comprendre. L'ateisme no és més, en realitat, que una conclusió lògica, una resposta consistent davant de determinades preguntes que l'home s'ha fet reiteradament al llarg dels segles. No hi ha cap raó, cap argument, cap necessitat de dipositar en mans d'una força màgica ni d'una suposada divinitat sobrenatural el destí dels homes, i encara menys en una casta d'intermediaris que pretenen constituir-se en interlocutors únics d'aquesta suposada veritat.
Ha arribat l'hora de renovar les velles estructures de pensament. Ha arribat l'hora de treballar per garantir la defensa del dret de totes les persones a la llibertat de consciència, a manifestar i a difondre el seu pensament sense coaccions imposades per tabús socials ni per la profusió de medis que gaudeixen les religions ni altres formes d'intolerància. Ha arribat l'hora de defensar la igualtat d'oportunitats per a tothom sense discriminacions induïdes per l'adscripció escèptica o religiosa de cadascú, de vetllar per la independència de l'Estat respecte de l'Església, denunciant pressions, privilegis, ingerències, de reclamar per als no creients el mateix tracte respectuós i els mateixos drets que s'atorguen a les demés organitzacions. Ha arribat l'hora de conscienciar els ciutadans sobre l'enorme poder i la desmesurada influència que les religions tenen en tots els àmbits de la societat i sobre les fatals conseqüències que s'en deriven. Ha arribat l'hora de fer de l'ateisme un valor de referència imprescindible a l'hora d'organitzar la vida social.
Nosaltres entenem l'ateisme com un sistema obert, generós, que s'enriqueix quan rep aportacions noves, que té per objecte el coneixement i el progrés, però també que s'oposa a qualsevol dogmatisme. El nostre no és un projecte en contra de déu, perquè entenem que no pot ser la simple negació el motor que impulsi la construcció d'una societat nova. El nostre és senzillament un projecte sense necessitat de déu. És el projecte d'una concepció del món que cerca en l'home els principis d'una societat laica, d'una societat oberta a tots i basada en la tolerància, la cooperació i la solidaritat, sense interferència de la religió en l'exercici del poder polític, que estigui orientada a servir als ciutadans sense distincions i no a mantenir privilegis en nom d'una transcendència que mai ningú no ha conegut, ni mai ningú no podrà comprovar.
Aprovat per l'Assemblea General d'Ateus de Catalunya al solstici d'hivern de l'any 2000.
Turmeda | 12 Juliol, 2007 16:59 |
Durant la Fira s´oferirà una mostra de tots els aspectes de la cultura catalana, incidint especialment en la presentació de la literatura catalana i del sector editorial. Entenem aquesta presentació com una eina valuosíssima per fomentar la traducció de la literatura catalana a llarg termini i per potenciar la presència dels autors a l´escena literària internacional, objectius fonamentals de l´Institut i, concretament, de l´Àrea d´Humanitats i Ciència. (Carles Torner)
Institut Ramon Llull
Sr. Miquel López Crespí
Benvolgut senyor,
Com sabeu, la cultura catalana serà la convidada d´honor de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007. La Fira és la trobada internacional més important del sector editorial i esdevé enguany una important plataforma de difusió per a la nostra cultura.
L'Institut Ramon Lull és el responsable de l´organització del programa literari i artístic que tindrà lloc a Frankfurt entre el 9 i el 14 d´octubre i que inclourà actes literaris i artístics, tant a la Fira com a la ciutat de Frankfurt, adreçats al públic alemany i als professionals de l´edició.
Durant la Fira s´oferirà una mostra de tots els aspectes de la cultura catalana, incidint especialment en la presentació de la literatura catalana i del sector editorial. Entenem aquesta presentació com una eina valuosíssima per fomentar la traducció de la literatura catalana a llarg termini i per potenciar la presència dels autors a l´escena literària internacional, objectius fonamentals de l´Institut i, concretament, de l´Àrea d´Humanitats i Ciència.
El programa literari els dies de la Fira es desenvoluparà en tres espais: el Fòrum, dins l´espai firal, dedicat a les presentacions genèriques sobre literatura i cultura catalanes, adreçat al públic de la fira i als professionals; l´Auditori de l´estand institucional, espai dedicat sobretot a les activitats per al sector editorial; i la Literaturhaus, la casa de literatura de Frankfurt, on es duran a terme les activitats literàries per al públic de la ciutat.
Em complau convidar-vos a participar en el programa literari de la Fira del Llibre de Frankfurt a l´acte següent:
Presentació de l´obra d´escriptors de les Illes Balears
Acte d´aproximadament 2 hores de durada
Divendres, 12 d´octubre
Literaturhaus, Frankfurt
Les despeses de viatge i els vostres honoraris seran a càrrec de l´Institut Ramon Llull i, per tal de començar a tramitar la vostra participació, us prego que confirmeu el vostre interès i disponibilitat.
Tot esperant que accepteu la nostra invitació, resto a la vostra disposició per a qualsevol consulta.
Aprofito l´avinentesa per saludar-vos cordialment,
Carles Torner
Cap de l´Àrea d´Humanitats i Ciència
Institut Ramon Llull
L'escriptor de Sa Pobla Miquel López Crespí, que recentment ha guanyat diversos guardons en els Països Catalans, també ha estat guardonat amb diversos premis internacionals de poesia. Aquests darrers anys Miquel López Crespí ha estat traduït al romanès, al francès, a l'anglès, al castellà i al suec. Concretament el Premi Internacional de Poesia Ciudad de Cáceres 2004 li ha estat concedit per una traducció al castellà de la seva obra catalana Signes.
L'escriptor de Sa Pobla Miquel López Crespí, que recentment ha guanyat diversos guardons en els Països Catalans, també ha estat guardonat amb diversos premis internacionals de poesia. Aquests darrers anys Miquel López Crespí ha estat traduït al romanès, al francès, a l'anglès, al castellà i al suec. Concretament el Premi Internacional de Poesia Ciudad de Cáceres 2004 li ha estat concedit per una traducció al castellà de la seva obra catalana Signes.
Cal destacar també que durant l'any 2003 Miquel López Crespí va veure editat el disc compacte núm. 9 en la col·lecció de poetes catalans "Veu de poeta". Aquest disc compacte amb la veu del poeta conté un recull de trenta-tres poemes seleccionats dels més de vint-i-cinc poemaris que ha escrit l'escriptor de sa Pobla.
La traducció al castellà de les obres que conté aquest disc compacte anaren a càrrec de Gabriel de la S. T. Sampol i Nicolau Dols que, amb un treball de traducció magistral, aconseguiren portar al castellà tota la vitalitat del català de l'autor pobler. La traducció a l'anglès dels poemes de Miquel López Crespí eren de la traductora Julie Anne Wark Bathgate.
Com ha deixat escrit el poeta Lluís Alpera en el pròleg al poemari de Mique López Crespí Perifèries 1: "Miquel López Crespí és, en definitiva, un veritable home de lletres que ha participat activament en la vida cultural de les Illes. És un d'aqueixos escriptors que, com altres insignes intel·lectuals mallorquins -Mossèn Alcover, Francesc de B. Moll, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep Maria Llompart-, es troba a tota hora disposat a oferir el millor de si mateix dins la lluita de la identitat com a poble, enfront de la fagocitosi que pateixen les llengües autòctones. Val dir que López Crespí ha lliurat i continua lliurant moltes batalles cultural pel redreçament del català a les Illes, en primer lloc, i a la resta del domini lingüístic des de fa molts d'anys.
'Antoni Vidal Ferrando, l'admirat poeta i novel·lista de Santanyí ha escrit, parlant del nostre autor: 'Me'n record de la primera vegada que vaig conèixer personalment Miquel López Crespí. Era pel gener del vuitanta-sis, durant la proclamació dels premis Ciutat de Palma. Gràcies a la benevolència del jurat, del qual ell havia estat membre, jo havia guanyat el de poesia. Abans que qualcú me'l presentàs, aquella nit, ingènuament, m'imaginava que en Miquel devia ser un d'aquests personatges de moda que no es poden treure de sobre els admiradors. No endebades podia ostentar la doble condició d'escriptor i de líder de la resistència contra la bèstia negra de la dictadura. En certa manera, jo el veia com el paradigma de tot el que a mi, m'hagués agradat ser. No sé com, el seu mite es mantenia incòlume en algun dels últims reductes de la meva innocència, quan el nou ordre ja havia deixat ben clar que no posava messions per l'altruisme ni per l'intel·lecte, sinó per la hipocresia i la mediocritat.
'Vàrem congeniar ràpidament com el que érem: dos fills d'un temps, i dos fills del poble. [...] Quan aixec els ulls, i veig els seus títols arrenglerats en els prestatges de la biblioteca, sent el vertigen de l'altura literària i humana d'un dels escriptors més autèntics que he conegut. Si aquí hi ha cap secret, deu ser la força que dóna la fidelitat amb un mateix'".
En el llibre La poesia a les Balears al final del mil·leni - La poésia aux Baléares à la fin du millénaire, una selecció de la poesia de les Illes feta pel professor Pere Rosselló Bover, els poemes de Miquel López Crespí han estat traduïts al francès per Jean Marie Barberà de la Université de Provence. Un llibre molt interessant que ens permet rellegir poemes de Rafael Jaume, Guillem d'Efak, Miquel Àngel Riera, Tomeu Fiol, Pere Orpí, Rafel Bordoy, Jaume Santandreu, Miquel Bauçà, Margarida Ballester, Guillem Cabrer, Antoni Marí Muñoz, Antoni Roca Pineda, Biel Florit, Antoni Vidal Ferrando, Hilari de Cara, Damià Huguet, Rafel Socias, Biel Mesquida, Josep Marí, Isidor Marí, Gustau Juan, Josep Albertí, Bernat Nadal, Damià Pons, Jean Serra, Joan Francesc López Casasnovas, Pere Gomila, Joan Perelló, Àngel Terrón, Ponç Pons, Damià Borràs, Miquel Cardell, Antoni Nadal, Andreu Vidal, Francesc Florit, Arnau Pons, Margalida Pons, Miquel Bezares, Antoni Xumet, Sebastià Alzamora, Pere Joan Martorell i Manel Marí, entre molts d'altres.
En el llibre Poetry in the Balearic Islands at the end of the millennium, una nova selecció poètica d'autors de les Illes a cura de Pere Rosselló Bover, les traduccions a l'anglès dels poemes de Miquel López Crespí i dels altres autors inclosos en el llibre va anar a càrrec d'Estelle Henry-Bossonney. Destaquem igualment les traduccions al romanès que de diversos poemaris de Miquel López Crespí han estat fetes per la professora Lavinia Dumitrascu, destacada especialista romanesa en literatura catalana i espanyola. Lavinia Dumitrascu ha traduït al romanès una selecció dels poemaris El cicle dels insectes (Editorial Moll), Punt final (Editorial Moll), Planisferi de mars i distàncies (Columna), etc.
El Premi Internacional de Poesia Ciutat de Cáceres 2004 va ser lliurat a Miquel López Crespí per un jurat en el qual hi havia destacades personalitats de la cultura de l'estat espanyol. Les traduccions de Miquel López Crespí ja havien aconseguit importants èxits internacionals amb guardons a França (Premi de Poesia Antonio Machado), a Guadalajara (Premi Estatal de Narrativa "Camilo José Cela") i en molts d'altres indrets de l'estat. "Los espejos de la memoria", traducció del poemari Signes, serà presentat en la propera festa del llibre a Cáceres i també a l'Ateneu de Madrid. Amb la traducció de Signes i el premi que comporta, Miquel López Crespí es confirma com un dels poetes catalans més coneguts de l'actualitat.
A part dels premis internacionals de poesia obtinguts a l'estat espanyol i França, Miquel López Crespí ha guanyat recentment algunes de les convocatòries poètiques més importants dels Països Catalans. L'any 2001 guanyava el Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó amb Cercle clos 2; el 2002 li era lliurat el Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol" pel seu poemari Temps moderns 3, guardó atorgat per la Universitat Autònoma de Barcelona i publicat en la col·lecció "Gabriel Ferrater"; el 2003 era guardonat amb el "Ciutat de Xàtiva" per la seva obra Lletra de batalla, que serà editada per l'Editorial Bromera del País Valencià. També l'any 2003, Miquel López Crespí va veure editada una antologia de la seva obra poètica titulada Antologia (1972-2002) 4, llibre que resumia més de trenta anys de fidelitat a la poesia.
Amb les traduccions a l'espanyol de Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol ("Veu de poeta"); amb les traduccions al romanès de Lavinia Dumitrascu, al francès de Jean Marie Barberà, a l'anglès de Julie Anne Wark Bathgate i Estelle Henry-Bossonney i al suec per part l'Albert Herranz, la poesia de Miquel López Crespí comença a ser coneguda i apreciada més enllà dels Països Catalans. (Redacció)
1 Perifèries (Alacant, Editorial Aguaclara, 2001)
2 Cercle clos (Maó, Institut Menorquí d'Estudis, 2002)
3 Temps moderns - homenatge al cinema (Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, 2003)
4 Antologia (1972-2002) (Ciutat de Mallorca, Fundació sa Nostra, 2003)
Publicat en la revista L'Estel (15-III-04)
Escriptors de les Illes a la Fira del Llibre de Frankfurt: Damià Pons, Baltasar Porcel, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Carme Riera, Antoni Vidal Ferrando, Josep Lluís Aguiló, Melcior Comes, Miquel Mas, Arnau Pons, Miquel Ferrà i Martorell, Miquel Àngel Vidal, Sebastià Alzamora, Maria de la Pau Janer, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Gabriel Janer Manila, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Pau Faner, Antoni Marí, Margalida Pons, Antònia Vicens. Toni Serra, Jean Serra, Alexandre Ballester i Pons Ponç.
Turmeda | 12 Juliol, 2007 09:42 |
López Crespí contínua amb una militància compromesa amb la causa del poble, la qual cosa no eludeix una qualitat literària indiscutible i reconeguda, sinó per petites capelletes d'aquí, sí per persones de vàlua literària d'arreu els Països Catalans. Per això, a un context dominat per llimacs i paràsits -com diu un bon amic meu- López Crespí, fugint de reformes polítiques fantasmagòriques, representa el sentit d'honestedat que necessita l'Illa en calma, autèntic Funeral de cendres potenciat pels inquisidors de la lletra impresa. (Carles Manera)
Veus literàries: Miquel López Crespí
Per Carles Manera, historiador i doctor en història per la Universitat de les Illes Balears (UIB) i conseller d´Economia, Hisenda i Innovació del nou govern de les Illes
Que tota activitat social crea grups i grupets no és una novetat. Les capelletes i camarilles són ben corrents en tots els camps professionals (metges, professors, arquitectes, etc). De les capelletes i camarilles no se'n lliuren ni partits polítics ni sindicats obrers. I el camp de la cultura no n'es una excepció. Per a l'escriptor interessat entrar a elles esdevé un exercici "lingüístic" en el sentit fisiològic de l'accepció, una garantia segura de publicar i de relacionar-se amb aquest concret món intel·lectual. Fixau-vos en els títols que es publiquen cada any a Mallorca, i comprovareu que en un 70 per cent els noms són els mateixos que l'anterior, i també són gairebé sempre les mateixes col·leccions literàries que els editen. El favoritisme més barroer i vulgar és lloc comú de moltes d'aquestes col·leccions. Els cacics comarcals controlen així una parcel·la significativa de poder i determinats escriptors perden el caminar per córrer, en tant els hi assegurin una possibilitat de veure llurs obretes impreses. La nostra, a vegades, trista història literària, n'està plena de llibrets publicats per amiguisme, de llibrets pagats pel mateix autor, d'autors que paguen als crítics per tal de "quedar bé". Se'n podria escriure un llibre de la "feina" de clans i camarilles per promocionar "un nou valor", per silenciar-ne a un altre, d'oblidar per sempre a qui no combregui amb les normes d'obligat compliment.
En aquest context l'aparició de dues obres (L'Illa en calma i Foc i fum) d'un autor oblidat i silenciat per determinades esferes culturals illenques, no deixa d'esser un focus d'interès per pròxims i aliens al nostre panorama literari. Miquel López Crespí, home d'una indubtable capacitat creativa, amb vint-i-set premis assolits arreu dels Països Catalans i l'Estat espanyol, amb sis llibres publicats i altres a punt de sortir, esdevé un dels autors més guardonat en la història de les lletres mallorquines. Això motiva enveges i gelosies dels homeneus de sempre. A López Crespí no li perdonen l'èxit dins el seu camp, però sobretot el manteniment de les mateixes idees polítiques que defensava fa prop de vint anys. Pragmatisme i transició -oh, màgiques paraules!- estan renyades, en quant als conceptes filosòfics i polítics més profunds, amb l'autor de sa Pobla. Els seus detractors tàcits (que li donen una hipòcrita abraçada al carrer) o públics (que el voldrien veure davant un escamot d'afusellament), tenen un nus a la panxa cada vegada que la premsa anuncia que López Crespí, de sa Pobla, ha obtingut el premi.... Paradoxalment -o no tant- la marginació d'aquest autor que no té vergonya -ai las!- de confessar-se comunista, es fa palesa a Mallorca, l'Illa en calma que narra en el seu llibre publicat per la Diputació de València. Nogesmenys, i malgrat un cert i intencionat arraconament pels homes de les torres d'ivori, López Crespí contínua amb una militància compromesa amb la causa del poble, la qual cosa no eludeix una qualitat literària indiscutible i reconeguda, sinó per petites capelletes d'aquí, sí per persones de vàlua literària d'arreu els Països Catalans. Per això, a un context dominat per llimacs i paràsits -com diu un bon amic meu- López Crespí, fugint de reformes polítiques fantasmagòriques, representa el sentit d'honestedat que necessita l'Illa en calma, autèntic Funeral de cendres potenciat pels inquisidors de la lletra impresa. (1)
(1) Article publicat l'any 1984 en el suplement Cultura del diari Última Hora
Turmeda | 12 Juliol, 2007 05:58 |
Gina Garcías és una excel·lent professional, una bona periodista que, en aquests darrers anys, s’ha destacat per estar sempre al servei de la veritat, fent costat als sectors progressistes de la nostra societat. En aquestes dècades sempre l’hem pogut veure, com a professional o com a simple ciutadana, en totes les manifestacions a favor de la pau, la defensa del nostre territori, per la llibertat d’expressió, al capdavant de qualsevol reivindicació política o cultural que ajudàs a consolidar el teixit social de les Illes, els sectors progressistes de la societat mallorquina. (Miquel López Crespí)
Records de la lluita per la llibertat.
Gina Garcías i la premsa antifeixista de les Illes
El nomenament de Gina Garcías com a directora i màxima responsable del centre de TVE a les Illes [2004] m’ha fet recordar l’inexorable pas del temps. Els anys de la transició i, encara més enrere, els anys seixanta, quan la Brigada Social em detingué tantes vegades per estar lluitant per la llibertat. Gina Garcías és una excel·lent professional, una bona periodista que, en aquests darrers anys, s’ha destacat per estar sempre al servei de la veritat, fent costat als sectors progressistes de la nostra societat. En aquestes dècades sempre l’hem pogut veure, com a professional o com a simple ciutadana, en totes les manifestacions a favor de la pau, la defensa del nostre territori, per la llibertat d’expressió, al capdavant de qualsevol reivindicació política o cultural que ajudàs a consolidar el teixit social de les Illes, els sectors progressistes de la societat mallorquina.
Deia que el seu nomenament m’ha recordat el passat, perquè qui signa aquest article va conèixer Gina Garcías un dia de setembre de 1976. Aleshores era una joveníssima periodista que, procedent de Barcelona, ja era propera als plantejaments de l’esquerra revolucionària del Principat i de l’estat. Em refresc a l’OEC, a les Plataformes d’Estudiants Anticapitalistes on aleshores militaven en Mateu Morro, n’Antoni Mir, en Jaume Obrador, en Francesc Mengod...
Aquell dia de setembre de 1976, Gina Garcías, juntament amb alguns dels personatges que acab de citar , tocava el timbre de casa meva en el carrer d’Antoni Marquès de Palma de Mallorca. Aleshores els comunistes de l’OEC treballàvem en plena clandestinitat, perseguitis per les forces repressives, i el motiu d’aquella reunió secreta era mirar d’enllestir una publicació antifranquista que lluitàs a favor de la República i el socialisme. Fa vint-i-vuit anys, que és quan vaig establir els primers contactes amb Gina Garcías, no eren gaires els professionals de la premsa mallorquina i molt manco els intel·lectuals d’altres professions que demostrassin una clara actitud de lluita antifranquista. Els periodistes, escriptors o professionals compromesos en organitzacions d’esquerra es podien comptar amb els dits de les mans. Per això em va sorprendre agradablement que aquella dona jove, valenta i decidida començàs la carrera periodística amb un ferm compromís personal amb la lluita per la llibertat.
Pel setembre de 1976 jo ja era un “vell lluitador antifranquista” si em comparava amb els joves, Mateu Morro, Antoni Mir, Joan Ensenyat, Gina Garcías, Margalida Chicano que, en aquells moments, iniciaven la militància. Jo portava uns deu o dotze anys de lluita més que ells, ja que havia nascut el 1946. Ells començaven quan jo ja estava ben fitxat pels elements de la reacció illenca. Detingut per primera vegada per la Brigada Social del règim franquista l’any 1962, quan les vagues d’Astúries, recentment l’historiador Joan Mas i Quetglas n’ha parlat en el llibre Els mallorquins de Franco: la Falange i el Movimento Nacional. En la pàgina 142 d’aquests llibre editat per Documenta Balear, Joan Mas: “La Guàrdia Civil va sorprende tres al·lots que sobre una carretera i les parets del torrent de la Riera pintaven consignes de solidaritat envers els vaguistes de la mineria asturiana. Un d’ells era Miquel López Crespí. L’assumpte va arribar fins al Tribunal de Menors. Els amenaçaren de passar un any al reformatori. Mesos més tard, la Guàrdia Civil va detenir Miquel López Crespí novament. Escorcollaren casa seva i hi trobaren publicacions socialistes, literatura russa i un calendari xinès. L’interrogatori va durar nou hores, i a causa dels antecedents policíacs que això va generar, el Govern Civil li va posar traves a l’hora de sortir a l’estranger”.
Ara s’han complit exactament quaranta-dos anys de defensa continuada i sense defallença dels idees de justícia i canvi social pels quals em detingueren per primera vegada un dia de 1962.
Però parlam del dia que vaig conèixer Gina Garcías. En el capítol "L'Organització d'Esquerra Comunista, OEC", pàgina 95 del meu llibre L'antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (El Tall Editorial, 1994) vaig escriure que, per a l'OEC, per als revolucionaris que no acceptàvem la política de consens amb el franquisme reciclat que practicaven PSOE i PCE, ens era necessari una publicació, perquè la premsa oficial no deia quasi res -i a vegades ho tergiversava tot- de les nostres activitats. Aquesta publicació va ser Democràcia Proletària. La primera reunió de la comissió encarregada de muntar-la va tenir lloc, com ja he dit, en el mes de setembre de 1976. La periodista Gina Garcías, en Mateu Morro, en Josep Capó, n'Antoni Mir i alguns altres companys -seguint les directrius del nostre Comitè de Direcció- enllestírem i encarregàrem els primers articles.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (3-VIII-04)
iTurmeda | 10 Juliol, 2007 06:35 |
Nanda Ramon proposarà els canvis de nom corresponents seguint els criteris de la toponímia tradicional, i per anar reconstruint els fonaments de la nostra memòria històrica, fonaments que foren deixats de banda per certs sectors amnèsics de l´esquerra oficial. Com diu la nova regidora de Cultura: “Els noms de carrers i places com la del Teniente Coronel Franco, s´han de canviar”. (Miquel López Crespí)
Nanda Ramon no parla per parlar, com ja ha demostrat aquests primers dies de gestió municipal. Que ningú no s’engani: Nanda Ramon no és un d´aquests fantasmes a què ens té tan acostumats l´esquerra oficial. Na Nanda compleix i fa complir el que promet. I a més, és una tècnica summament experta en la gestió cultural de les nostres institucions, com va demostrar sobradament durant el seu pas per l´àrea que va portar en el Consell Insular de Mallorca. (Miquel López Crespí)
Els escriptors mallorquins donen suport a l´esquerra nacionalista
Defensa de Nanda Ramon
Nanda Ramon, la regidora de Cultura de l´Ajuntament de Palma, és un dels primers polítics del pacte progressista que ha començat bé la tasca. Començar a complir les promeses electorals el primer dia d´entrar en funcions no és un fet a què estiguem gaire acostumats. Normalment els programes, les promeses, que els professionals de la política fan en període electoral solen ser, per desgràcia, tan efímers i evanescents com el fum; simple demagògia per a guanyar uns vots. L´esquerra institucional ens té avorrits de promeses que, quan arriba a la gestió del poder, resten per a sempre en el calaix dels records. Cas, per exemple, de la lluita per l´ecotaxa.
Faig aquesta petita introducció per a ressaltar la importància dels polítics que, com Nanda Ramon, són coherents amb els programes presentats a l´electorat. Quan la companya Nanda Ramon afirma que els Premis Ciutat de Palma tornaran a ser en català, compleix el que ens digué a tots aquells que hem donat suport actiu al Bloc, als ciutadans i ciutadanes que volien acabar amb dècades de despersonalització i banalització cultural. El programa que va defensar Nanda Ramon a les passades eleccions parlava ben clar de la recuperació dels Premis Ciutat de Palma per a la nostra cultura. Igual que ens prometia impulsar a fons la normalització lingüística a Palma. Com ha declarat recentment: “En arribar a Cort, he tengut la sensació d´haver arribat a un Ajuntament de fa vint anys, on no es feia política lingüística, sols s´hi feia assessorament i correcció. [...] L´objectiu ara és posar en marxa un servei de política lingüística municipal que ha de desenvolupar un pla de normalització lingüística. Són necessaris centres d´autoaprenentatge, casals per a joves, colònies, agents lingüístics, promoure les retolacions, etc”.
Per a la tasca de la recuperació de la nostra memòria històrica també és prou important, jo diria que decisiu, el fet que la normalització de la toponímia de les nostres barriades, la toponímia de Palma, s´inclogui ara dins l´àrea de Cultura. Els pactes i renúncies de la transició fan que encara tenguem en els nostres carrers els noms d´aquells que foren màxims responsables de la repressió contra les forces democràtiques i d´esquerra de les Illes i de l´estat espanyol. Ben igual que els Premis Ciutat de Palma seran recuperats per a la Ciutat; de la mateixa manera que la política de normalització lingüística deixarà de ser solament una tasca de simple assessorament i correcció, aviat podrem veure com l´àrea de Cultura gestionada per Nanda Ramon proposarà els canvis de nom corresponents seguint els criteris de la toponímia tradicional, i per anar reconstruint els fonaments de la nostra memòria històrica, fonaments que foren deixats de banda per certs sectors amnèsics de l´esquerra oficial. Com diu la nova regidora de Cultura: “Els noms de carrers i places com la del Teniente Coronel Franco, s´han de canviar”.
Per avís de navegats, cal advertir que Nanda Ramon no parla per parlar, com ja ha demostrat aquests primers dies de gestió municipal. Que ningú no s’engani: Nanda Ramon no és un d´aquests fantasmes a què ens té tan acostumats l´esquerra oficial. Na Nanda compleix i fa complir el que promet. I a més, és una tècnica summament experta en la gestió cultural de les nostres institucions, com va demostrar sobradament durant el seu pas per l´àrea que va portar en el Consell Insular de Mallorca. A finals dels noranta em sorprengueren els seus coneixements quant a la nostra cultura. D´aquella coneixença n´he deixat constància en nombrosos articles publicats en aquestes mateixes planes en moments en què fins i tot molts dels dirigents del PSM no eren prou conscients de les capacitats d´aquella, aleshores quasi desconeguda, militant de l´esquerra nacionalista.
Recuperació dels Ciutat de Palma en català, autèntica política de normalització lingüística a Palma i a l´Ajuntament, recuperació de la toponímia tradicional i de la nostra memòria històrica: tres grans àrees d´actuació de Nanda Ramon que ja són en marxa.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (10-VII-07)
Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 08 Juliol, 2007 16:22 |
La proposta de Gabriel Janer Manila responia a l’interès que, em digué, tenia l’IEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada l’antologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com s’esdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia. (Miquel López Crespí)
Poetes mallorquins i traduccions. Les traduccions que aniran a la Fira del Llibre de Frankfurt: El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial, Madrid, 2007)
Alguns dels meus poemaris, guardonats per jurats on hi havia Josep M. Llompart, Blai Bonet o Jaume Vidal Alcover per dir només alguns noms, no varen merèixer ni una simple nota informativa en revistes i suplements de cultura. Sempre he pensat en el que em deia Damià Huguet i de la situació que va haver de patir fins a la mort. El silenci damunt els seus llibres el va tenir preocupat i no hi trobava una explicació lògica. Quan jo li parlava de l’enveja que sentien per la seva obra els comissaris de torn, no volia creure que hi hagués tanta maldat en el món de les nostres lletres. Però els anys li feren entendre a força de cops que la realitat era molt aproximada al que jo li explicava amb exemples clars i llampants, posant precisament el seu cas com un dels més evidents quant a marginació i silenciament literaris.
A vegades ens trobàvem amb poetes als quals esdevenia quelcom de semblant, no solament amb Damià Huguet, i no ens podíem avenir de la manca de professionalitat de determinats mitjans de comunicació. Ens començava a indignar el control neoparanoucentista de camarilles i clans culturals. Però, què poden fer els escriptors, els creadors sense poder polític o acadèmic, aquells autors que no poden “oferir res”, a no ser una obra digna, als controladors de la cultura? En la vergonya actual dels interessats “intercanvis”, allò de “tu em dones aquell premi i jo t’organitz un cicle de conferències ben pagades”, què podem “oferir”, repetesc, els que no tenim cap mena de poder? És evident que no podíem esperar, ni podem esperar res més que el silenci o alguna campanya rebentista, que també se’n donen sovint.
Dites aquestes breus paraules introductòries, voldria escriure ara, ni que fos breument, d´una alegria semblant a la que vaig tenir l’any 2002 quan l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover em va comanar la selecció dels poemes que conformen Antologia (1972-2002).
La proposta de Gabriel Janer Manila responia a l’interès que, em digué, tenia l’IEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada l’antologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com s’esdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia.
Les referències de la feina feta per Fernando Sáenz, màxim responsable de Calambur Editorial, eren prou bones. De molts d’anys ençà coneixia la seva excel·lent col·lecció de poesia Calambur Poesía, que havia publicat inèdits de clàssics, com Manuel Altolaguirre o Emilio Prados, però sobretot les obres de poetes com Rafael Morales, Francisca Aguirre, Javier Lostalé, Antonio Pereira i, el més interessant per als degustadors de la poesía actual, poemaris d’obligada lectura de Juan Carlos Mestre, Guadalupe Grande, Juan Cobos Wilkins, Kepa Murua o Ricardo Bellveser, per dir solament uns noms.
Gabriel Janer Manila i l’Institut d’Estudis Baleàrics em proposaven participar en una col·lecció que ja porta catorze títols i que disposava de traduccions de l´obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Miquel Costa i Llobera, Josep M. Llompart o Blai Bonet. No cal dir que la proposta era un honor a què no podia renunciar, sobretot si tenim en compte els entrebancs per a donar a conèixer la nostra obra que sempre hem tengut molts poetes de les Illes.
I, entusiasmat, com no podia ser d´una altra manera davant aquesta prova de confiança, vaig començar a enllestir la feina que em proposaven.
Just en el moment de començar aquesta recopilació recordava els escriptors del passat i del present que ja havien estat editats per Calambur Editorial en la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares. Un recordatori que encara t’animava més a continuar en la tasca que tenia pel davant. ¿Qui no recorda la feina feta per Pere Rosselló Bover en el lliurament del primer volum de la col·lecció, l’imprescindible Veinte poetes de las Baleares, amb traduccions de Nicolau Dols, Gabriel de la S.T. Sampol i altres traductors, de poemes de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Maria Antònia Salvà, Miquel Ferrà, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Llorenç Moyà, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Miquel Àngel Riera, Bartomeu Fiol, Miquel Bauçà, Jaume Pomar, Antoni Vidal Ferrando, Damià Huguet, Jean Serra, Àngel Terron i Ponç Pons?
I aquest era solament el primer volum de la col·lecció, l´inici d´una sèrie de traduccions que tant ha ajudat a donar conèixer els nostres autors a l'estranger. Col·lecció que ha continuat amb Poesía, selecció de l’obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel traduïda per Jaume Pomar. Un vuelo de inefable poesía, una selecció de la poesia de Miquel Costa i Llobera, traduïda també per Jaume Pomar.
Fins ara han sortit a la Biblioteca de las Islas Baleares en trobam amb: Antología poética, de Josep M. Llompart, amb una introducció de Cèlia Riba i traducció de Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol; Antología poética de Blai Bonet, selecció i introducció de Margalida Pons, traduïda igualment per Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol. Posteriorment Calambur Editorial va editar Un vuelo de pájaros, de Marià Villangómez Llobet, amb selecció i introducció d’Antonio Colinas; Antología poética de Miquel Àngel Riera, traducció i pròleg de Francisco Díaz de Castro; Historia personal de Jaume Pomar, selecció i traducció feta pel mateix autor; El jardín de las delicias, d’Antoni Vidal Ferrando, amb introducció de Pere Rosselló Bover, pròleg de Joan Margarit i traducció de Jaume Pomar; Barlovento de Gabriel Florit, traducció del mateix Gabriel Florit; Llamas escritas de Ponç Pons, amb selecció, pròleg i traducció de Jesús Villalta Lora; De espigas en flor, de Maria Antònia Salvà, una traducció de Jaume Pomar amb pròleg i selecció de Sebastià Alzamora; Todo es fragmento, nada es enteramente de Bartomeu Fiol, amb introducció i traducció de Roberto Mosquera i Antoni Nadal, per acabar amb el número XIV de la col·lecció i que correspon a la meva antologia, El mecanismo del tiempo, una selecció feta per mi mateix i que s’ja encarregat de traduir de forma brillant i encertada l’escriptor Víctor Gayà.
La selecció que ha traduït Víctor Gayà correspon als poemaris següents, un total de denou llibres escrits des de començaments dels anys setanta fins al 2006: Foc i fum (Oikos Tau, Barcelona, 1983); Caminals d’arena (Ajuntament de Benidorm, Alacant, 1985); Tatuatges (Ajuntament de Vila Real, Castelló, 1987); Les Plèiades (Premi "Grandalla" del Principat d'Andorra, Andorra, 1991); Els poemes de l'horabaixa (Principat d'Andorra, 1994); Punt final (Editorial Moll, collecció Balenguera número 72, Ciutat de Mallorca, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L'obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, collecció "Poesia de Paper", 1996); Llibre de Pregàries (Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra 1999, Andorra, 2000); Revolta (Editorial Moll, collecció Balenguera número 88, Ciutat de Mallorca 2000); Record de Praga (Capaltard, Ciutat de Mallorca, 2000); Un violí en el crepuscle (Viena Edicions, Barcelona, 2000); Rituals (Res Publica Edicions, Eivissa, 2001); Perifèries (Editorial Agua Clara, Alacant, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2001" de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Cercle clos (Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó, Institut Menorquí d'Estudis, collecció Xibau de poesia, 2003); Lletra de batalla (Premi Ibn Hazm 2003 de l’Ajuntament de Xàtiva, Edicions Bromera, Alzira, 2003); El cant de la Sibil·la (Premi Jaume Bru i Vidal de l’Ajuntament de Sagunt, Brosquil Edicions, València, 2006); Les ciutats imaginades (Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 Ramon Comas i Maduell, Cossetània Edicions, Tarragona, 2006)) i Calendaris de sal (Premi de Poesia Marià Manent 2005, Viena Edicions, Barcelona, 2006).
Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí
Literatura catalana contemporània
Turmeda | 07 Juliol, 2007 07:51 |
Si el Bloc aconsegueix quatre diputats al Parlament haurà perdut molt poc i, com dèiem més amunt, podrà convertir la relativa pèrdua de vots en un èxit aclaparador. Totes les estructures dels partits veuran la situació capgirar-se a favor seu. Aquest fet cabdal no és cap “gran derrota electoral”. Significa, seguint el llibre de Lenin abans esmentant, que els grups que participen en l´operació garanteixen la seva supervivència institucional, la presència mediàtica i, a patir d’aquesta mínima derrota convertida en victòria, estan en excel·lents condicions per a reorganitzar el seu futur. (Miquel López Crespí)
La victòria del Bloc i la derrota del PP
És evident que ningú, i molt manco els periodistes que des d’aquestes mateixes planes analitzen les enquestes, tenen per què haver llegit Lenin, el dirigent que, juntament amb el partit bolxevic que ell dirigia, enfonsà, en la Revolució d'Octubre, l´imperi tsarista. Però si tots aquells analistes que aquests dies interpreten l’enquesta de El Mundo-Sigma Dos haguessin llegit, per posar un exemple, aquell famós assaig titulat Un pas endavant, dos endarrere entendrien que, més d´una vegada, les derrotes no ho són de cap manera i les aparents retirades es poden fer per tal d’acumular forces i tornar a la lluita amb més possibilitats d´èxit que abans. I per què parl del llibre de Lenin, ara que he vist que algú afirma que hi haurà un fracàs absolut del Bloc? Precisament l’enquesta de El Mundo-Sigma Dos el que posa de manifest és la inestabilitat del govern de Jaume Matas i de la batlesa de Palma, Catalina Cirer. Ambdós polítics es trobem, com diu el diari, a punt de perdre les esquifides majories, algunes amb acords amb UM, que els garantia l´usdefruit del poder. És evident que el Bloc pot perdre, i segurament perdrà, uns regidors i un diputat, però si es confirmàs que al Parlament en serva quatre i a l´Ajuntament de Palma n’hi resten tres, el Bloc, repetesc, tot perdent vots i representants institucionals es trobaria encara en una posició immillorable per a negociar amb el PSOE i potser també amb UM, segons per on vagin les aliances, una corresponsabilitat en els futurs governs progressistes que es puguin pactar.
Una mínima derrota electoral es convertiria així en el seu contrari, com explicarien Marx i Engels en reconvertir la dialèctica d’Hegel en el seu contrari. Una explicació massa complicada per als periodistes de la postmodernitat i el “final de la història”?
Anem a pams. Fins fa poc el panorama dels “petits” era de desolació: Esquerra Unida, dividida per la marxa dels membres de Corriente recordem igualment l’abandonament d’IU per part de Nanda Caro, l’eficient consellera de Benestar Social del Pacte; l'escissió del PSM, amb els militants i agrupacions que marxaren per a fundar Entesa per Mallorca i, igualment, la coneguda crisi dels Verds d’ençà els enfrontaments entre els partidaris de Margalida Rosselló i els de Llauger. El panorama no pintava gens bé per als defensors de la coalició PSM-EU. Per si mancava cap cosa a afegir a aquest tèrbol panorama electoral, la indecisió d’ERC d’anar amb els partidaris de Grosske i de Biel Barceló emboirava més la situació dels petits. Sembla, emperò, que aquests darrers dies ERC ha decidit sumar-se a la coalició.
Fins a l’aparició de l’enquesta de El Mundo-Sigma Dos, un destacat membre de l’esquerra oficial em resumia així la situació: “Acceleració de la fi del nacionalisme com a opció política autòctona; fi dels Verds com a alternativa electoral; concentració a favor del PSOE del que queda d’esquerra electoralista; debilitat d´UM i terror d´IU de ser extraparlamentària (no ho sabran fins dues hores després de tancar les urnes). Per tant, ja podem dir que només dues llistes tendran assegurat grup parlamentari (PP i PSOE), les restes conviuran al grup mixt i del 2007 al 2011, el predomini del grup IU/PSM/ERC correspondrà a persones del tarannà de Grosske i l’inefable Miquel Rosselló”.
L’enquesta del diari El Mundo-Sigma Dos, malgrat l’aparent “derrota” del Bloc, el que evidencia és que un parell de diputats seran essencials per a poder enviar a l´oposició el PP. I no solament per a canviar el Govern de les Illes, sinó també, i això també és molt important per a una hipotètica recomposició de l’esquerra oficial, a l’Ajuntament de Palma. De quina “gran derrota” parlen aleshores els comentaristes en analitzar les dades que tenen a les mans? Si el Bloc aconsegueix quatre diputats al Parlament haurà perdut molt poc i, com dèiem més amunt, podrà convertir la relativa pèrdua de vots en un èxit aclaparador. Totes les estructures dels partits veuran la situació capgirar-se a favor seu. Aquest fet cabdal no és cap “gran derrota electoral”. Significa, seguint el llibre de Lenin abans esmentant, que els grups que participen en l´operació garanteixen la seva supervivència institucional, la presència mediàtica i, a patir d’aquesta mínima derrota convertida en victòria, estan en excel·lents condicions per a reorganitzar el seu futur. Un futur que podria anar en el camí de mantenir en els propers anys aquesta fórmula per a la supervivència o, seguint les indicacions del darrer congrés del PSM, avançar vers la creació d´una nova política mallorquina a l’estil del Bloc Nacionalista de Galícia, prèvia dissolució dels vincles que encara uneixen EU amb Madrid.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (6-III-07)
Turmeda | 06 Juliol, 2007 12:06 |
Damià Pons, Baltasar Porcel, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Carme Riera, Antoni Vidal Ferrando, Josep Lluís Aguiló, Melcior Comes, Miquel Mas, Arnau Pons, Miquel Ferrà i Martorell, Miquel Àngel Vidal, Sebastià Alzamora, Maria de la Pau Janer, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Gabriel Janer Manila, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Antoni Marí, Margalida Pons, Antònia Vicens. Toni Serra, Jean Serra, Alexandre Ballester i Pons Ponç.
Fira del Llibre de Frankfurt
La cultura i la llengua catalanes són les convidades d´honor a la propera Fira de Frankfurt 2007. Aquesta serà una oportunitat única per promocionar la literatura, la cultura i la llengua de les Illes Balears en els àmbits internacionals. La participació del Govern de les Illes Balears – a través de l´Institut d´Estudis Baleàrics – s´articula mitjançant un conveni signat amb l´Institut Ramon Llull. L´IEB té com a objectiu assegurar la representació de la producció literària illenca i, a més, que la cultura i els artistes illencs tinguin el seu lloc a la fira. Amb aquesta finalitat disposa d´un pressupost de 500.000 euros per realitzar un ampli programa d´activitats culturals.
El 21 d´octubre de 2005, l´Institut Ramon Llull va signar un conveni amb la Ausgtellung und Messe GmbH, entitat organitzadora de la Fira del Llibre de Frankfurt, per preparar la participació de la cultura catalana a la fira de l´any 2007.
Dia 27 de febrer de 2007, l´IEB es va afegir al projecte Frankfurt 2007 mitjançant la signatura d´un conveni de col·laboració amb el qual es varen aportar 500.000 euros. La signatura va tenir lloc a la seu de Palma amb la presència del president de l´Institut d´Estudis Baleàrics i el president de l´Institut Ramon Llull.
El 22de març, l´IEB va ser present a la presentació del projecte Frankfurt 2007 a la Fira del Llibre de Leipzig i a partir de llavors es varen iniciar les activitats del programa Frankfurt.
El president de l´IEB, Gabriel Janer Manila, ha destacat els esforços que el Govern de les Illes Balears –a través de l´Institut d´Estudis Baleàrics- ha fet per impulsar els editors i escriptors de l´arxipèlag a la Fira de Frankfurt i ha agraït la gran acollida del director de la Fira de Frankfurt, Juergen Boos i del director de l´Institut Ramon Llull, Josep Bargalló.
Boos es declara entusiasta de la cultura catalana, i destaca com a un punt d´inflexió que sigui enguany la convidada d´honor a la Fira, Justifica aquest fet per la “potent” indústria editorial i per l´existència d´una llengua pròpia que s´identifica amb aquesta indústria cultural. Boos valora que s´hagin incorporat al projecte altres territoris de parla catalana com les Illes Balears, a través del Govern amb l´IEB, el Govern d´Andorra i l´Ajuntament de Perpinyà.
Atès que la cultura catalana és la convidada d´honor a la Fira de Frankfurt de 2007 i per tal de fer efectius els compromisos contrets per l´Institut Ramon Llull amb l´Augstellung und Messe GmbH, ambdues parts consideren necessària la participació de l´Institut d´Estudis Baleàrics en l´organització d´aquest esdeveniment.
Institut d´Estudis Baleàrics (IEB)
Turmeda | 05 Juliol, 2007 15:06 |
La derrota del PP és tan absoluta que ja no resten bastions per a resguardar-se de l´adversitat que, com un inesperat terratrèmol, els ha caigut al damunt. Menorca s´ha perdut; les Pitiüses, també; el Consell Insular de Mallorca i el Govern de les Illes seran de l’aliança PSOE-UM-Bloc. Ni Inca, Calvià, ni Manacor, alguns dels reductes més grans que resten als conservadors, tenen espai abastament per a recollir els centenars de damnificats pel naufragi. (Miquel López Crespí)
Ara és quan hi l´oportunitat de començar una profunda reorientació del model polític, cultural, econòmic, territorial i social de les Illes. La dreta ha estat incapaç de captar la importància del canvi que bategava a l´interior de la societat civil illenca. Les darreres manifestacions contra la corrupció i l´especulació, en defensa de la terra i de la cultura catalana, demostraven la força de l´exigència envers un canvi radical de tot el que hem viscut fins ara mateix. (Miquel López Crespí)
La derrota del PP
La fugida de Jaume Matas deixa el PP en una situació prou crítica i amb poca capacitat de reacció cara al futur. El sotrac de Jaume Matas i de tot el PP illenc és d´una importància històrica encara molt mala de calibrar. Malgrat el 47% dels vots obtinguts pel PP, l´aliança estratègica entre UM, el PSOE i el Bloc més els aliats d’Eivissa pel Canvi i altres formacions municipals afins al PSOE, configura un panorama desolador per a tots els derrotats, començant per Catalina Cirer, que ja ha perdut la batlia de Palma; Rosa Estaràs, derrotada en l´aspiració de governar el Consell Insular de Mallorca. Les aliances contra la dreta també s´han formalitzat a molts pobles de Mallorca, pens ara mateix en Andratx, Artà, sa Pobla, Sencelles o Sóller, per dir solament uns noms. Totes aquestes intel·ligents aliances de centre-esquerra han romput la columna vertebral del predomini del PP a les Illes.
A part dels ajuntaments que la dreta perd a totes les Illes, el partit de Jaume Matas ha quedat sense uns dels baluards principals de la seva hegemonia política: l´Ajuntament de Palma, que, en temps de sequera per a la dreta, com ho va ser en l´època del Pacte de Progrés, serví de refugi i hospital per tots els que havien estat foragitats del Govern.
Ara la derrota és tan absoluta que ja no resten bastions per a resguardar-se de l´adversitat que, com un inesperat terratrèmol, els ha caigut al damunt. Menorca s´ha perdut; les Pitiüses, també; el Consell Insular de Mallorca i el Govern de les Illes seran de l’aliança PSOE-UM-Bloc. Ni Inca, Calvià, ni Manacor, alguns dels reductes més grans que resten als conservadors, tenen espai abastament per a recollir els centenars de damnificats pel naufragi.
El fracàs del PP ha resultat tan aclaparador que els analistes veuen summament complicada una recuperació ràpida. El PP no ha sabut privilegiar els contactes, les normals relacions que hauria d´haver mantengut amb el seu soci durant tants d´anys: el partit de Maria Antònia Munar. La impossibilitat de bastir ponts amb el soci de govern, és a dir, entre el PP i UM, ha passat factura. I el preu del desencontre és el que tenim al davant: una pèrdua del poder polític de la dreta com mai no s´havia conegut a la nostra terra. L´esquerra té ara a les mans l´oportunitat històrica de començar a erosionar de veres i amb profunditat, i podria ser per sempre, l´estructura de poder de la dreta de les Illes i iniciar el camí per anar bastint l´hegemonia de l´esquerra del règim actual. És una segona oportunitat que cal no desaprofitar.
És un moment important per a començar a fer feina. El nacionalisme de centre i el d´esquerra, l´ecologisme, el republicanisme històric, la socialdemocràcia espanyola podrien, a partir d´ara mateix, doblegar els sectors més aliens i contraris a la nostra terra i als nostres interessos culturals, econòmics i polítics. La dreta, després d´aquesta desfeta, hauria de saber ja per sempre que Mallorca, les Illes, no són una finca propietat privada de ningú, una colònia de la qual poden anar xuclant recursos econòmics, riqueses naturals, sense protestes.
Totes les persones i col·lectius que hem lluitat activament per tal d´aconseguir el triomf electoral de les forces d´esquerra, les mateixes organitzacions que en aquests moments elaboren l´organigrama de gestió de les institucions, hauríem de ser conscients de la situació històrica que cal aprofitar a fons per mudar el model absurdament desenvolupista de la nostra societat. Ara és quan hi l´oportunitat de començar una profunda reorientació del model polític, cultural, econòmic, territorial i social de les Illes. La dreta ha estat incapaç de captar la importància del canvi que bategava a l´interior de la societat civil illenca. Les darreres manifestacions contra la corrupció i l´especulació, en defensa de la terra i de la cultura catalana, demostraven la força de l´exigència envers un canvi radical de tot el que hem viscut fins ara mateix.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (26-VI-07)
Turmeda | 05 Juliol, 2007 07:06 |
Per a situar el lector quant a la importància històrica del nostre personatge i les suggerències creatives que pot arribar a inspirar una vida plenament dedicada a la Revolució, a la lluita contra els borbons, a la independència dels pobles d’Amèrica Llatina dominats per l´imperialisme espanyol i la Inquisició, bastaria repassar el que informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca en referència al nostre personatge. (Miquel López Crespí)
L’Editorial Antinea, que no és una editorial multimilionària especialitzada en el control de cap mena de premi literari, no està gens interessada en qüestions extraliteràries. Tampoc tenim cap referència en aquest sentit quant a l’Associació “Amics de Vinaròs” o els catedràtics i escriptors que formen el jurat. Basta llegit el seus noms i tothom que conegui una mica el nostre món cultural podrà comprovar que no tenen cap relació ni formen part de cap de les camarilles neoparanoucentistes que malden per promocionar els amics al preu que sigui. I és per això mateix que aquesta mena de guardons dels quals, per a desgràcia nostra, en queden menys dins l’àmbit dels Països Catalans, representen molt per als autors que tenim la sort i l’honor de guanyar-ne algun. (Miquel López Crespí)
La novel·la La conspiració i les idees de la Il·lustració
No sempre l’escriptor nostrat es troba davant uns amics com els que conformen l’Associació Cultural “Amics de Vinaròs”, organitzadora del I Premi Internacional de Narrativa “Aiguals de Izco 2006” que vaig enir l´honor de guanyar. Per a desgràcia de la cultura catalana i de la cultura en general, molts premis institucionals esdevenen un simple acte rutinari en el qual el conseller o el batle de torn, siguin del partit que siguin, aprofiten l´ocasió per a fer-se l’acostumada fotografia amb els guardonats, lliurar el xec corresponent i desaparèixer rere els cortinatges del Saló de Sessions de l’Ajuntament o la Conselleria de Cultura. Posteriorment, els funcionaris de cultura s’encarreguen de demanar el disquet de l´obra a l’autor guanyador i, mesos més tard, aquest rep el paquet amb els vint exemplars que li corresponen. I punt final de la història d’aquell premi. Tot el que es pugui afegir a la fredor d’aquesta història que us he explicat i que qualsevol escriptor que hagi obtengut un guardó literari pot confirmar, ja depèn de l’escriptor. Parl de promoció, fer arribar la informació a l’hipotètic públic lector i comprador. Quantes feines que ha de fer el nostre autor! No solament ha de saber escriure; això no basta: després s’haurà de preocupar de la tasca ingrata de provar de moure les tecles adequades per aconseguir rompre el mur de silenci que sovint encercla el fet creatiu.
Com deia, quant a la promoció de l´obra, tot dependrà del tipus de relacions que pugui tenir l’escriptor amb els “poders fàctics” culturals. Si l’autor no forma part de cap clan o camarilla, el premi, per molt important que sigui, serà oblidat de seguida i a part de les notícies que puguin sortir en la premsa, sempre escasses i esquifides, poca cosa més sortirà als mitjans de comunicació. S’ha de pensar que a la majoria d’editorials encarregades de l’edició de premis literaris l´únic que els interessa és cobrar l’edició a l’Ajuntament o la Conselleria. Si de cas, si l’autor guardonat és “de la casa”, és a dir, de l’editorial que controla aquell premi, potser hi haurà una mica més d’enrenou mediàtic, ja que es posen en marxa els mecanismes habituals en aquestes ocasions: els autors de la casa que tenen seccions als suplements de cultura en parlen favorablement (per “quedar bé” amb el director de l’editorial), algun contacte amb la televisió crida el guardonat per a fer-li una entrevista. El món oficial dels premis, inclusos aquells que, diuen els entesos, “consagren”, es mou més o manco dins la fredor del que hem explicat.
La situació sol mudar quan rere un premi hi ha gent autènticament interessada en la cultura i no en el negoci que comporta l’edició dels llibres, les subvencions o les compres d´un determinat nombre d’exemplars per part de l’Ajuntament o Conselleria de Cultura. Pel que he pogut comprovar, rere el I Premi Internacional de Narrativa no hi ha, sortosament, una d’aquests editorials a la recerca de l’euro ni cap camarilla d’aquelles que tan sols donen els guardons als amics i coneguts.
L’Editorial Antinea, que no és una editorial multimilionària especialitzada en el control de cap mena de premi literari, no està gens interessada en qüestions extraliteràries. Tampoc tenim cap referència en aquest sentit quant a l’Associació “Amics de Vinaròs” o els catedràtics i escriptors que formen el jurat. Basta llegit el seus noms i tothom que conegui una mica el nostre món cultural podrà comprovar que no tenen cap relació ni formen part de cap de les camarilles neoparanoucentistes que malden per promocionar els amics al preu que sigui. I és per això mateix que aquesta mena de guardons dels quals, per a desgràcia nostra, en queden menys dins l’àmbit dels Països Catalans, representen molt per als autors que tenim la sort i l’honor de guanyar-ne algun.
L’encàrrec de l’Associació d’Amics de Vinaròs de parlar de l´origen de la novel·la La conspiració m’agrada per diferents motius. Sempre m’ha interessat, i he escrit molts d’articles al respecte, fer algunes reflexions anys després de la redacció d’una obra. Reflexions que són quasi impossibles quan ets en ple procés creatiu.
És ara, quan han passat uns anys d’ençà que vares començar a cercar la documentació adient per a començar a escriure, quan tens el llibre damunt la taula i ja estàs fent feina en uns altres projectes, que és el moment adequat per provar d’anar a la recerca dels orígens del llibre que vols comentar. En aquest cas es tracta de parlar dels motius que, en un determinat moment, em feren decantar vers la tasca de novel·lar la vida apassionant i apassionada d´un revolucionari mallorquí de mitjans del segle XVIII i començaments del XIX.
Per què aquest personatge i no un altre? Què és el que decanta la voluntat de l’autor cap a una concreta drecera?
Per aclarir la qüestió d´una manera clara i llampant i per anar donant elements de judici al possible lector de l´obra, cal dir que el Miquel Sureda de Montaner, el protagonista de la novel·la, no és altra persona que Joan Baptista Marià Picornell Gomila (Palma, 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825), convenientment passat pel sedàs i les llicències normals que corresponen a una obra d’estricta creació literària.
Per a situar el lector quant a la importància històrica del nostre personatge i les suggerències creatives que pot arribar a inspirar una vida plenament dedicada a la Revolució, a la lluita contra els borbons, a la independència dels pobles d’Amèrica Llatina dominats per l´imperialisme espanyol i la Inquisició, bastaria repassar el que informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca en referència al nostre personatge.
Diu la GEM: "Picornell Gomila, Joan Baptista Marià (Palma 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825) Polític. Devers 1777, es graduà de mestre a Madrid. Més tard, passà a Salamanca, on publicà diversos opuscles i tractats pedagògics, com Examen público, catequístico, histórico y geográfico... (1785) i Discurso teórico práctico sobre la educación (1789). Redactà un Plan de educación (1789), que fou presentat a la Sociedad Econòmica de Madrid. Després del seu rebuig, deixà la pedagogia, entrà en contacte amb els cercles revolucionaris i republicans, i ingressà dins la maçoneria. El 1790, exposa les seves idees a Discurso sobre los mejores medios para excitar y fomentar el patriotismo en una monarquía. Dirigí (1795) la fracassada conspiració revolucionària de Sant Blai. Sentenciat a mort, la condemna li fou commutada per la de presó perpètua i fou deportat (1796) a la Guaira (Veneçuela). El 1797, fugí de la presó i inspirà la Conspiració de Gual i España, l´objectiu de la qual era proclamar la independència de Veneçuela. Condemnat de nou a mort, s’amagà i es refugià a les Antilles, on prosseguí la seva tasca revolucionària, i traduí al castellà i publicà la primera edició dels drets de l´home i el ciutadà. Més tard, residí a Trinitat, Filadèlfia, Nantes i París, on es titulà en medicina. El 1810 i 1812, tornà a Veneçuela, on col·laborà amb el primer govern independent. En 1812, participà en l´intent d´invasió de Mèxic des de Nova Orleans, i fou nomenat president de la futura República de Mèxic. [...]”.
Els fets posteriors, quan l’antic revolucionari, ja de vell, es retractà de les seves conviccions demanant un indult a Ferran VII, no ens interessaven tant per al nucli, l’essència del que havia de ser La conspiració.
Els fonaments de la novel·la es concreten en la tasca d’anar creant una àmplia visió del món d’aquells catalans i aquells espanyols que, influïts per les idees de la Il·lustració, deixebles i propagandistes de les idees de la Revolució Francesa, volgueren aplicar moltes d’aquestes avançades aportacions, tant en el terreny cultural com en el polític, a l’endarrerit estat espanyol. Una tasca de titans en la qual tots els Miquel Sureda i Montaner de l´època s’hagueren d’enfrontar amb l’arcaica estructura d´un estat que vivia immers en les fondàries de les tenebroses ombres de l’edat mitjana.
Podeu fer les comandes de la novel·la La conspiració a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea
Correu electrònic:
editorialantinea@gmail.com
Telèfon: 964-450085
Turmeda | 04 Juliol, 2007 17:07 |
Biel Barceló i el PSM han estat en tot moment seriosos i responsables amb uns socis, la socialdemocràcia espanyola i el regionalisme mallorquí, que feien el repartiment de conselleries quasi sense comptar amb ells. Qui pot negar la voluntat de Biel Barceló i del PSM de voler acabar amb l´hegemonia de la dreta a les Illes? Quan el PSM ha demanat el que li corresponia, tant per nombre de vots com pel nombre de diputats, ha estat perquè l’avarícia de PSOE i UM se sortia de mare fins a límits inconcebibles. (Miquel López Crespí)
Defensa de Biel Barceló.
Aquests dies el PSM ha tornat a rebre, i fort!, per part d´alguns publicistes que diuen ser progressistes. Els atacs contra el PSM formen part del “normal” paisatge quotidià, del conegut autoodi nostrat. És una història prou coneguda: d´ençà els anys de la transició, quan determinats sectors de l´esquerra institucional espanyola criminalitzaven el nacionalisme d´esquerra perquè aquest volia una constitució autènticament democràtica, el panorama no ha canviat gens ni mica.
Després vengueren les demonitzacions perquè el PSM lluitava per sortir de l´OTAN, quan el PSOE varià la seva postura i, de dir d´”entrada, no”, va acabar defensant allò tan conegut “d’entrada, sí”. Sempre són el mateix, tots aquests atacs, en teoria provinents de fileres “amigues”. Una de les darreres campanyes contra el PSM s´esdevengué en les setmanes de la signatura del primer Pacte de Progrés, quan Francesc Antich i Maria Antònia Munar, completament d´acord en la tasca de marginar els nacionalistes d´esquerra, volien excloure l´organització, que en aquell temps dirigia Mateu Morro i Pere Sampol, de la gestió del Consell Insular de Mallorca.
Ara, amb el segon Pacte de Progrés, s´ha esdevengut més del mateix. Idèntiques campanyes rebentistes i d´intoxicació per provar de fer veure al votant progressista que els nacionalistes d´esquerra continuen navegant per la follia, la immaduresa, l´infantilisme polític més forassenyat. Però Biel Barceló i el PSM han estat en tot moment seriosos i responsables amb uns socis, la socialdemocràcia espanyola i el regionalisme mallorquí, que feien el repartiment de conselleries quasi sense comptar amb ells. Qui pot negar la voluntat de Biel Barceló i del PSM de voler acabar amb l´hegemonia de la dreta a les Illes? Quan el PSM ha demanat el que li corresponia, tant per nombre de vots com pel nombre de diputats, ha estat perquè l’avarícia de PSOE i UM se sortia de mare fins a límits inconcebibles.
Crec sincerament que el paper de Biel Barceló ha estat summament important per a concretar el Bloc, la força que ha estat decisiva per a foragitar el PP de les principals institucions de les Illes. Biel Barceló es trobava en una situació prou complicada quan patí l´escisió del partit, amb la marxa dels militants que formaren Entesa per Mallorca. El PSM s´enfrontava en aquest complicat envit electoral sense el suport dels principals dirigents, amb la desaparició de la primera línia d´acció política d´homes i domes com Mateu Morro, Sebastià Serra, Bàrbara Bujosa, Pere Muñoz, Pere Sampol, Mateu Crespí, Jaume Samsó, Josep Gomila i tants d´altres. El camí que hi havia pel davant era tèrbol i obscur. Enmig de tots aquests problemes, la crisi més creu patida mai pel nacionalisme d´esquerra, Biel Barceló va saber anar unificant el que restava de partit, consolidant les agrupacions que restaven alhora que, en una tasca prou complicada per les reticències d´ERC, anava concretant el Bloc.
En lloc de comprendre l´aportació del PSM a la unitat progressista i a la victòria damunt el PP, determinats “amics” s´han dedicat, com de costum d´ençà fa trenta anys, a insultar, a dir que el PSM contribuïa a crear “clima d´inestabilitat” a conseqüència dels prejudicis, fòbies irracionals, complexos i neuròtiques bregues polítiques dels nacionalistes. Altres, més cínics i barroers encara, s´atrevien a escriure que UM i PSOE “havien donat massa peixet” al PSM. Com si Biel Barceló i els altres membres del Bloc haguessin de ser uns simples convidats de pedra als quals els donava una almoina per tal que fessin bondat i callassin. Els més espanyolistes de la colla de demonitzadors, els han dit “adolescentes gimoteadores de la tercera edad” i el company Biel Barceló ha estat qualificat de “títere de los druidas petrificados que hundieron sus siglas”. Redéu, quins “amics”, que tenim! Com deuen ser els enemics, si els “nostres” ens tracten amb aquesta brutalitat!
Biel, no els facis cas. Deixa que prediquin. Els sectors progressistes que hem donat i donam suport al Bloc pensam que s´ha fet una bona feina.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (3-VII-07)
Turmeda | 04 Juliol, 2007 05:58 |
Miquel López Crespí, i alguns comptats resistents, no han deixat d'estar mai empenyorats, ni amb el passat -deixondint els badocs amnèsics pel camí de recuperar la memòria-; ni amb el present -practicant ara i suara una crítica valenta i sense concessions vergonyants-.(Joan Pericàs)
El periodisme d´opinió a les Illes
600 articles de l´escriptor Miquel López Crespí en defensa de la cultura catalana, la memòria històrica, l´OCB, el PSM, ERC, la República, el socialisme, el sindicalisme d´esquerra, la unitat dels Països Catalans i la lluita per l´autodeterminació.
Per Joan Pericàs, periodista
De tant en tant revifa el debat sobre el compromís de l'escriptor (o l'artista, si es vol) amb la societat que l'envolta, allò que es diu engatjar-se, i que no vol dir sinó empenyorar-se amb el seu temps, acceptar el desafiament que la realitat imposa. De tot això se'n poden fer teories, tendències i escoles; mantenir aferrissades controvèrsies sobre si convé supeditar l'estètica a la ideologia, escriure llibrots canònics i anticanònics, però no és la voluntat d'aquest articlet endinsar-se per viaranys tan erudits. Emperò, podríem convenir que Miquel López Crespí, de qui pretenc parlar aquí, sembla més partidari de l'escola gramsciana, tot i que tal positura li hagi de suposar d'esser inclòs en l'anomenada Escola del Resentiment que tant blasmen els partidaris de Harold Blomm.
A les nostres contrades, la recerca infructuosa de Ben Laden per les coves afganeses, la morca alliberada del Prestige i, sobretot, el nou imperialisme encetat per l'era Bush, amb l'ajut irresponsable d'alguns nanets sàtirs engatats de poder, han aconseguit que alguns escriptors abandonin la solitud creativa per a dir la seva, la qual cosa no em sorprèn gens ni mica. Sí que em sorprèn, i molt, és que alguns vulguin que, per això, repiquin totes les campanes. Em sobta perquè Miquel López Crespí, i alguns comptats resistents, no han deixat d'estar mai empenyorats, ni amb el passat -deixondint els badocs amnèsics pel camí de recuperar la memòria-; ni amb el present -practicant ara i suara una crítica valenta i sense concessions vergonyants-. Em rebenten, sincerament, certs aplaudiments quan el vent bufa a favor (potser a favor d'allò que es diu el políticament correcte), sobretot quan molts dels que ara fan mambelletes han blasmat i tractat d'anorrear els engatjats de sempre, com Miquel López Crespí. Sobre l'engatjament o millor el no engatjament, el mestre Joan Fuster ens va deixar un excellent assaig, que ara, esperonat per les circumstàncies, he rellegit. Segons Fuster, l'intellectual europeu es veu normalment immers en una aventura erasmiana: convidat ara i adés per dos bàndols enfrontats (llegim partits polítics, per exemple), no acaba de decantar-se ni per un, ni per l'altre (ni Roma, ni Luter). Fins a quin punt aquesta actitud respon a un desig sincer d'independència o bé a un nedar i voler guardar la roba? En el cas d'Erasme no voler perdre la protecció econòmica dels ortodoxos però sense sotmetre's; en el cas de l'escriptor actual, no perdre les subvencions que li permeten publicar la seva obra però sense que això suposi silenci còmplice davant les malifetes del poder. Fuster és benèvol amb Erasme i amb els intellectuals contemporanis. El mestre valencià afirma que, amb excepcions, per a l'escriptor actual "literatura i opinió són una sola i indiscutible entitat". Jo no estic tan segur que les excepcions siguin poques.
Umberto Eco també ha intentat trobar paradigmes en l'antiga Grècia per a les diverses actituds dels nostres intellectuals davant la realitat social. Per a l'italià, Odisseu podria perfectament ser el paradigma de l'intellectual orgànic d'avui dia. Primer posa els seus coneixements a treballar pel poder (cavall de Troia) i després, com a recompensa, diu Eco, se'n va a fer un creuer. En Plató s'emmirallen tots aquells que basteixen paoroses utopies, inservibles per a la vida humana. En Aristòtil trobem l'exemple del mestre que no influeix en qüestions de govern i que, com a prefecte, aconsella sols bones lectures a Alexandre el Gran. Conta Eco (ho escric de memòria) que, quan va acabar d'exposar la seva classificació en una conferència, algú del públic assistent l'assabentà d'un oblit imperdonable: Sòcrates. I és que si hagués d'aixoplugar Miquel López Crespí sota algun d'aquests paradigmes, sens dubte escolliria Sòcrates: fidel a unes lleis, a un programa, a un compromís, fins al punt d'arriscar-se a criticar obertament l'incompliment per part del poder del seu contracte amb el poble.
Qui llegeixi el darrer llibre de Miquel López Crespí Saber dir les coses, un tast d'autèntic periodisme i d'excellent crítica política, comprovarà el que dic.
Puc donar fe, com a responsable de la secció d'Opinió de El Mundo-El Día de Baleares en el període en què foren publicats tots aquests articles, del rigor, l'honestedat i la valentia del treball de Miquel López Crespí. Rigor, perquè darrere cada article hi ha hores de feina, de recollida de dades, d'entrevistes, d'investigació. Honestedat, perquè no hi ha ni una sola concessió en la crítica al poder (al Pacte de Progrés, en la majoria d'articles), ni en l'hora de recordar als partits que han governat les Illes entre 1999 i 2003, els seus compromisos amb els més dèbils, amb el medi ambient i amb el recobrament de la llengua i del País. Valentia, perquè Miquel López Crespí sí que entén la literatura com a indestriable de l'opinió i no supedita la seva literatura ni a la subvenció ni al reconeixement. Saber dir les coses és un llibre indispensable per a entendre aquest quatrienni progressista que acabà amb la llarga transició política a les Illes.
Turmeda | 02 Juliol, 2007 16:06 |
Biel Barceló i el PSM han estat en tot moment seriosos i responsables amb uns socis, la socialdemocràcia espanyola i el regionalisme mallorquí, que feien el repartiment de conselleries quasi sense comptar amb ells. Qui pot negar la voluntat de Biel Barceló i del PSM de voler acabar amb l´hegemonia de la dreta a les Illes? Quan el PSM ha demanat el que li corresponia, tant per nombre de vots com pel nombre de diputats, ha estat perquè l’avarícia de PSOE i UM se sortia de mare fins a límits inconcebibles. Un egoisme que humiliava de tal manera els dirigents, militants i electors de l´esquerra nacionalista que, tothom ho pot entendre perfectament, obligava a alçar la veu per a exigir el que era just i necessari per a consolidar el pacte progressista. (Miquel López Crespí)
En lloc de comprendre l´aportació del PSM a la unitat progressista i a la victòria damunt el PP, aquests “amics” s´han dedicat, com de costum d´ençà fa trenta anys, a insultar, a dir que el PSM contribuïa a crear “clima d´inestabilitat” a conseqüència dels prejudicis, fòbies irracionals, complexos i neuròtiques bregues polítiques dels nacionalistes. Altres, més cínics i barroers encara, s´atrevien a escriure que UM i PSOE “havien donat massa peixet” al PSM. Com si Biel Barceló i els altres membres del Bloc haguessin de ser uns simples convidats de pedra als quals els donava una almoina per tal que fessin bondat i callassin. Els més espanyolistes de la colla de demonitzadors, els han dit “adolescentes gimoteadores de la tercera edad” i el company Biel Barceló ha estat qualificat de “títere de los druidas petrificados que hundieron sus siglas”. Redéu, quins “amics”, que tenim! Com deuen ser els enemics, si els “nostres” ens tracten amb aquesta brutalitat! (Miquel López Crespí)
Els atacs contra Biel Barceló i contra el PSM
Aquests dies el PSM ha tornat a rebre, i fort!, per part d´alguns publicistes que diuen ser progressistes. Els atacs contra el PSM formen part del “normal” paisatge quotidià, del conegut autoodi nostrat. És una història prou coneguda: d´ençà els anys de la transició, quan determinats sectors de l´esquerra institucional espanyola criminalitzaven el nacionalisme d´esquerra perquè aquest volia una constitució autènticament democràtica, el panorama no ha canviat gens ni mica. Aleshores, els servils que abandonaven la lluita per la república i l´autodeterminació blasmaven diàriament el PSM perquè aquest demanava l’abstenció davant el referèndum constitucional. Sebastià Serra, un dels caps visibles de l´organització, rebia els atacs de tots aquells que fugien a recer del PSOE. La direcció del PSM era atacada com a responsable, afirmaven, de “dividir l´esquerra” per no voler ser deglutits pel partit de Felipe González i Alfonso Guerra. Al PCE de Santiago Carrillo tampoc no li agradava veure l´enfortiment d´un partit que, a part de recordar l´abandonament de la lluita republicana i nacionalista dels neoestalinistes, criticava la signatura dels antipopulars Pactes de la Moncloa.
Després vengueren les demonitzacions perquè el PSM lluitava per sortir de l´OTAN, quan el PSOE varià la seva postura i, de dir d´”entrada, no”, va acabar defensant allò tan conegut “d’entrada, sí”. Sempre són el mateix, tots aquests atacs, en teoria provinents de fileres “amigues”. Una de les darreres campanyes contra el PSM s´esdevengué en les setmanes de la signatura del primer Pacte de Progrés, quan Francesc Antich i Maria Antònia Munar, completament d´acord en la tasca de marginar els nacionalistes d´esquerra, volien excloure l´organització, que en aquell temps dirigia Mateu Morro i Pere Sampol, de la gestió del Consell Insular de Mallorca. Si consultam les hemeroteques podren comprovar la quantitat i la “qualitat” dels insults, desqualificacions i tèrbols advertiments que aquests sectors “amics” bastien cada dia.
Ara, amb el segon Pacte de Progrés, s´ha esdevengut més del mateix. No res d´especial, per entendre'ns. Idèntiques campanyes rebentistes i d´intoxicació per provar de fer veure al votant progressista que els nacionalistes d´esquerra continuen navegant per la follia, la immaduresa, l´infantilisme polític més forassenyat. Ningú no felicitava Biel Barceló i la direcció del PSM per haver aconseguit, juntament amb els altres membres del Bloc, unificar esforços, resistir l´onada del bipartidisme regnant i, amb els diputats obtenguts, acabar amb la majoria del PP a les Illes. El Bloc ha estat decisiu a l´hora d´impedir que el PP revalidàs la majoria absoluta. I aconseguir-ho sense disposar dels mitjans i del suport mediàtic amb què comptaven PSOE i UM, és un dels grans mèrits de les forces coaligades en el Bloc.
Biel Barceló i el PSM han estat en tot moment seriosos i responsables amb uns socis, la socialdemocràcia espanyola i el regionalisme mallorquí, que feien el repartiment de conselleries quasi sense comptar amb ells. Qui pot negar la voluntat de Biel Barceló i del PSM de voler acabar amb l´hegemonia de la dreta a les Illes? Quan el PSM ha demanat el que li corresponia, tant per nombre de vots com pel nombre de diputats, ha estat perquè l’avarícia de PSOE i UM se sortia de mare fins a límits inconcebibles. Un egoisme que humiliava de tal manera els dirigents, militants i electors de l´esquerra nacionalista que, tothom ho pot entendre perfectament, obligava a alçar la veu per a exigir el que era just i necessari per a consolidar el pacte progressista. Crec sincerament que el paper de Biel Barceló ha estat summament important per a concretar el Bloc, la força que ha estat decisiva per a foragitar el PP de les principals institucions de les Illes. Biel Barceló es trobava en una situació prou complicada quan patí l´escisió del partit, amb la marxa dels militants que formaren Entesa per Mallorca. El PSM s´enfrontava en aquest complicat envit electoral sense el suport dels principals dirigents, amb la desaparició de la primera línia d´acció política d´homes i domes com Mateu Morro, Sebastià Serra, Bàrbara Bujosa, Pere Muñoz, Pere Sampol, Mateu Crespí, Jaume Samsó, Josep Gomila i tants d´altres. El camí que hi havia pel davant era tèrbol i obscur. Enmig de tots aquests problemes, la crisi més creu patida mai pel nacionalisme d´esquerra, Biel Barceló va saber anar unificant el que restava de partit, consolidant les agrupacions que restaven alhora que, en una tasca prou complicada per les reticències d´ERC, anava concretant el Bloc.
Per quins motius determinats gasetillers no volen reconèixer la immensa tasca realitzada pels nacionalistes d´esquerra? En lloc de comprendre l´aportació del PSM a la unitat progressista i a la victòria damunt el PP, aquests “amics” s´han dedicat, com de costum d´ençà fa trenta anys, a insultar, a dir que el PSM contribuïa a crear “clima d´inestabilitat” a conseqüència dels prejudicis, fòbies irracionals, complexos i neuròtiques bregues polítiques dels nacionalistes. Altres, més cínics i barroers encara, s´atrevien a escriure que UM i PSOE “havien donat massa peixet” al PSM. Com si Biel Barceló i els altres membres del Bloc haguessin de ser uns simples convidats de pedra als quals els donava una almoina per tal que fessin bondat i callassin. Els més espanyolistes de la colla de demonitzadors, els han dit “adolescentes gimoteadores de la tercera edad” i el company Biel Barceló ha estat qualificat de “títere de los druidas petrificados que hundieron sus siglas”. Redéu, quins “amics”, que tenim! Com deuen ser els enemics, si els “nostres” ens tracten amb aquesta brutalitat!
Biel, no els facis cas. Deixa que prediquin. Els sectors progressistes que hem donat i donam suport al Bloc pensam que s´ha fet una bona feina i que els objectius essencials del Bloc es van aconseguint a poc a poc.
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |