Turmeda | 20 Abril, 2007 17:06
Es tracta de no tudar els esforços de mobilització contínua que ha fet i continua fent la societat civil. Un nou pla d´ordenació territorial ha de ser tasca prioritària dels governats progressistes. Seria imperdonable que tant d´esforç per la unitat, per a encoratjar el votant d’esquerres, no es traduís en un canvi real de la societat i tot continuàs igual, amb més grues, més construcció, més desbarats urbanístics i mediambientals. Per això el suport a les candidatures del Bloc per Mallorca no són cap xec en blanc. Ans al contrari, la societat civil, els col·lectius que són al carrer, demanen un canvi autèntic en la situació de degradació actual. Un canvi que ens permeti aturar el procés de destrucció dels nostres minvats recursos naturals, protegir el territori, avançar en la democratització de la societat, en camí d’ampliar les quotes d’autogovern i salvaguardar la cultura catalana amenaçada per l’actual procés d´involució política. (Miquel López Crespí)
La plataforma “Progressistes pel Bloc”
En assabentar-se que he signat el manifest d’adhesió a la Plataforma “Progressistes pel Bloc”, uns bons amics meus m´han dit que m´equivocava. Entre moltes raons per a no fer-ho han adduït un munt de greuges que, en la seva opinió, jo hauria de tenir envers alguns membres d´Esquerra Unida que són a les llistes del Bloc. És evident, i així els ho he provat d´explicar, que molts dels membres de l’esquerra alternativa de les Illes hem patit i patim les campanyes rebentistes d’alguns dogmàtics i sectaris. He dit a aquests amics que record molt bé tots i cada un dels atacs que he hagut de sofrir per part d’aquests sectors marginals i retardataris. Qui signa aquest article serva, sortosament, una bona memòria històrica, i els meus llibres d’assaig així ho demostren. Tots aquells que des de l´oportunisme polític han demonitzat la lluita per la República, el socialisme i l’autodeterminació ja han estat desemmascarats i són, amb nom i llinatges, en els llibres que he escrit per a servar la nostra memòria històrica.. No cal perdre més temps amb els envejosos i ressentits. La situació d´emergència en què ens trobam ens mana deixar de banda els problemes personals que pugui haver-hi entre les forces progressistes i fer pinya per tal d’aconseguir un canvi de la situació.
I a part de la necessitat imperiosa de deixar els personalismes a un racó hi ha l’obligació de continuar amb la lluita per la unitat de les forces nacionalistes i d’esquerra iniciada ja fa anys. En referència al Bloc, cal recordar que qui signa aquest article va ser un dels primers a començar la campanya per la constitució d´un bloc d´esquerra nacionalista com cal.
Possiblement la constitució del Bloc actual no respon encara a totes les aspiracions que hi havia i hi ha encara quant a una organització semblant al Bloc Nacionalista Gallec. Qui pot dubtar que ens hauria agradat veure les elits dirigents actuar d´una forma més decidida en referència a la unitat per a bastir una autèntica política de protecció mediambiental, de promoció de la llengua i que serveixi per a aturar les malifetes de corruptes, especuladors de tota mena i destructors i encimentadors de la nostra terra? Ens hauria agradat i hauria estat molt més sà, menys debats, discussions i bregues en referència a les cadiretes i molt més concreció de programes d´autèntic canvi social.
Fa més d´un any que escrivim articles i signam manifests en defensa de la incorporació d´ERC i altres col·lectius progressistes a la coalició PSM-EU. El darrer manifest per la unitat va ser el que signàrem Jaume Santandreu, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Tomeu Martí, Llorenç Buades, Antoni Artigues, Pere Morey, Joan Guasp, Josep Suàrez, Gabriel Bibiloni i tants i tants intel·lectuals de les Illes i que vàrem presentar a finals de desembre de 2006 al monestir de la Real.
En aquests moments crítics per a la supervivència del nostre poble no seria lògic que deixàssim a mitges la feina feta en suport de les forces nacionalistes i d´esquerra. Que l´actual coalició no és tan perfecta com voldríem? Evidentment que no. Tot és millorable i tenim molt de temps per endavant per a aconseguir l’autèntic bloc de lluita i resistència que necessitam.
Quan hem signat el manifest, ho hem fet amb plena consciència de les mancances que encara cal solucionar. Segurament, si s´aconsegueix tornar a enllestir un nou Pacte de Progrés més valent, més avançat que el que va perdre l´any 2003, haurem de ser vigilants amb els polítics que haurem situat en la gestió del poder polític. Molts dels intel·lectuals i professionals que donam suport al Bloc ho tenim ben clar, i ningú no ens ha d’advertir que els perills que poden derivar-se d´una manca de control democràtic i de vigilància. No s´ha de repetir la desil·lusió del passat. S’haurà de vigilar el compliment dels acords unitaris i exigir als membres del Bloc que possiblement gestionaran el govern de les Illes, el Consell Insular i els nostres ajuntaments, un estricte compliment del programa aprovat.
Com a persones fartes de la destrucció ambiental feta durant aquests darrers anys, una destrucció realitzada a una escala sense precedents, volem que els futurs governs de progrés que es puguin constituir avancin en el camí d´aturar tanta bestiesa sense sentit. És necessari acabar amb la corrupció descoberta per la Fiscalia i que aquesta continuï amb les seves investigacions; és igualment urgent posar fre als atacs continuats a la llengua catalana. Pensam que som molts els que no volem mudar de polítics només per raons estètiques. Volem, com l’any 1999, anar molt més enllà dels canvis cosmètics, de les emblanquinades de façana, de posar uns professionals de la política en lloc dels altres, culs que només serveixen per a cobrar a finals de mes i per a encalentir les cadiretes. Ja n´hi ha prou de romanços i de fer demagògia barata. Volem solucions autèntiques als problemes que tenim plantejats com a poble i com a col·lectivitat en vies de destrucció.
Es tracta de no tudar els esforços de mobilització contínua que ha fet i continua fent la societat civil. Un nou pla d´ordenació territorial ha de ser tasca prioritària dels governats progressistes. Seria imperdonable que tant d´esforç per la unitat, per a encoratjar el votant d’esquerres, no es traduís en un canvi real de la societat i tot continuàs igual, amb més grues, més construcció, més desbarats urbanístics i mediambientals. Per això el suport a les candidatures del Bloc per Mallorca no són cap xec en blanc. Ans al contrari, la societat civil, els col·lectius que són al carrer, demanen un canvi autèntic en la situació de degradació actual. Un canvi que ens permeti aturar el procés de destrucció dels nostres minvats recursos naturals, protegir el territori, avançar en la democratització de la societat, en camí d’ampliar les quotes d’autogovern i salvaguardar la cultura catalana amenaçada per l’actual procés d´involució política.
Turmeda | 19 Abril, 2007 20:18
A l’edició d’enguany hem pensat dedicar les converses, que tradicionalment tenen lloc a les escoles, al tema “La creació literària: l’acte d’escriure”, recuperant un poc així, en certa manera, el primitiu eix conceptual que va inspirar la celebració d’aquell primer –i ja llunyà- Encontre d’Escriptors que va tenir lloc el 1997, i que va donar peu a l’actual dinàmica de trobades anuals. Així mateix hem pensat, com a punt central de la jornada, dedicar un merescut homenatge a la figura de les dones escriptores, a manera de reconeixement a una tasca creativa no sempre valorada com pertoca, en un univers literari tan copat –com en altres àmbits de la vida- pels homes. Creim que es tracta d’un homenatge oportú, adequat i necessari, que –estam convençuts- comptarà amb el suport dels escriptors, dels afeccionats a la literatura i, en general, dels ciutadans poblers en el seu conjunt. (Arnau Rayó)
Alexandre Ballester, Miquel López Crespí, Pere Bonnín, Víctor Gayà, Jaume Santandreu, Maria Rosa Planas, Rafel Socies, Miquel Segura, Lleonard Muntaner, Eva Sebastià...
AJUNTAMENT DE SA POBLA (MALLORCA)
XI ENCONTRE D´ESCRIPTORS
Sa Pobla, 12 de març de 2007
Miquel López Crespí
Benvolgut amic,
Un any més, l’Ajuntament de sa Pobla es disposa a commemorar el Dia del Llibre, coincidint amb la celebració del “XI Encontre d’Escriptors Poblers”, la tradicional trobada que cada primavera congrega, al nostre poble, els creadors literaris vinculats amb sa Pobla i la seva realitat.
A l’edició d’enguany hem pensat dedicar les converses, que tradicionalment tenen lloc a les escoles, al tema “La creació literària: l’acte d’escriure”, recuperant un poc així, en certa manera, el primitiu eix conceptual que va inspirar la celebració d’aquell primer –i ja llunyà- Encontre d’Escriptors que va tenir lloc el 1997, i que va donar peu a l’actual dinàmica de trobades anuals. Així mateix hem pensat, com a punt central de la jornada, dedicar un merescut homenatge a la figura de les dones escriptores, a manera de reconeixement a una tasca creativa no sempre valorada com pertoca, en un univers literari tan copat –com en altres àmbits de la vida- pels homes. Creim que es tracta d’un homenatge oportú, adequat i necessari, que –estam convençuts- comptarà amb el suport dels escriptors, dels afeccionats a la literatura i, en general, dels ciutadans poblers en el seu conjunt.
Per a nosaltres seria, un any més, motiu de satisfacció poder comptar amb la seva presència a l’esmentat Encontre, tant pel que suposaria d’estímul i de suport al que representa aquesta jornada tan especial, com per la possibilitat de refermar, de bell nou, els profunds lligams de complicitat i afecte que, entenem, s’han segellat durant aquests darrers anys entre la societat poblera i els nostres escriptors.
En ’espera, per tant, de poder saludar-la personalment el proper dia 23 d’abril, i confiant que podrà confirmar-nos, com més aviat millor, la seva disposició a acudir a l’esmentada trobada, vull aprofitar aquesta avinentesa per reiterar-li el testimoni de la meva consideració i fer-li arribar uns salutació molt cordial.
Atentament,
Arnau Rayó,
Regidor de Cultura i Festes de l´Ajuntament de sa Pobla.
”En una època en la qual qualsevol endollat d'un alt funcionari polític, només per simple amiguisme, pot veure publicades les seves obres completes o anar a Moscou, Berlín o Londres, despeses pagades -hotel de primera, menjar de franc- a presentar les seves obres traduïdes al rus, a l'alemany o al romanès, el fet que els autors poblers es paguin el viatge a sa Pobla (des de Saragossa, cas de Rafel Socias; des de Barcelona, cas de Pere Bonnín) per amor al llibre, per deferència a la cultura catalana que estimen, és un bon símptoma. Una demostració que, per sort, en la nostra cultura encara hi ha molta gent que treballa pel país sense pensar en endolls”. (Miquel López Crespí)
Sa Pobla i els Encontres d'Escriptors Mallorquins
Per a començar a escriure aquest article he obert una de les meves carpetes de retalls de diaris, cartes, fotografies, cartells... És tot el que fa referència a la història dels Encontres d'Escriptors Poblers. Una trobada anual de tots els escriptors de sa Pobla (i els "adoptats", perquè han guanyat el Premi de Narrativa Alexandre Ballester o n'han format part del jurat, l'editor dels llibres guardonats, etc.) que cada any ens reuneix ineluctablement d'ençà el 1997.
En aquesta carpeta encara tenc, com un petit tresor, el primer paper, escrit a mà!, que em va fer arribar l'Ajuntament de sa Pobla. Són les primeres notes, els primers esbossos del que amb els anys serà una brillant realitat cultural mallorquina. El paper, són les primeres "instruccions" per als escriptors de sa Pobla, diu: "Dia 23. Sant Jordi. Festa del Llibre. I Encontre d'Escriptors Poblers". Posteriorment, detallant l'horari de feina per a aquell dia de 1997, especifica les nostres "tasques" : "A les deu, a la Casa Consistorial el batle don Jaume Font rebrà els escriptors. De les onze a les dotze hores del matí els escriptors, prèvia distribució, aniran als centres escolars. De dotze a tretze hores: entrevistes als mitjans de comunicació. De tretze a catorze hores; signatura de llibres a les paradetes de la Plaça Major". Després del dinar, a les disset hores, "a la Biblioteca Municipal, els escriptors es trobaran amb alumnes i participaran en un colloqui".
La idea de reunir en un Encontre anual tots els nostres autors es va anar congriant en una sèrie de reunions entre el batle Jaume Font, aquell que aleshores era el regidor de Cultura, el metge Antoni Serra i Mir, l'escriptor Alexandre Ballester, el director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla Ramon Molina i el també escriptor Francesc Gost.
Per poc que reflexioneu una mica en aquesta idea podreu copsar la importància que, primer per a donar a conèixer l'obra dels autors mallorquins entre els poblers, ha tengut i té; i, segon, el servei cultural que fan els Encontres per a ampliar igualment entre els alumnes d'escoles i instituts el coneixement dels nostres clàssics. Normalment, a part de la signatura de llibres dels autors convidats a les tauletes de la plaça Major de sa Pobla, l'Encontre serveix també per a parlar a les escoles i instituts de Ramon Llull, Francesc de Borja Moll, Miquel Costa i Llobera, del rei Jaume II i la fundació de sa Pobla... Evidentment, aquests Encontres anuals no reporten cap benefici econòmic a l'autor. És una feina desinteressada en pro de la cultura catalana, tant per part dels organitzadors com per part dels autors convidats. En una època en la qual qualsevol endollat d'un alt funcionari polític, només per simple amiguisme, pot veure publicades les seves obres completes o anar a Moscou, Berlín o Londres, despeses pagades -hotel de primera, menjar de franc- a presentar les seves obres traduïdes al rus, a l'alemany o al romanès, el fet que els autors poblers es paguin el viatge a sa Pobla (des de Saragossa, cas de Rafel Socias; des de Barcelona, cas de Pere Bonnín) per amor al llibre, per deferència a la cultura catalana que estimen, és un bon símptoma. Una demostració que, per sort, en la nostra cultura encara hi ha molta gent que treballa pel país sense pensar en endolls. Però ja diuen que en aquest món hi ha classes i classes. Deu ser això mateix: uns, que aprofiten el que poden de les institucions; altres, que estimen el català per damunt de tot.
L'Ajuntament de sa Pobla, en efecte, no paga en diners l'esforç dels seus autors (un dia donant conferències gratuïtes a escoles i instituts), però sí que treballa activament en la promoció de la cultura i els escriptors. L'Ajuntament, no solament coordina amb els mestres i professors la preparació de cada Dia del Llibre i l'estudi d'un dels nostres clàssics o un aspecte destacat de la nostra història. Fa més encara: edita un magnífic cartell que informa tot el poble de les activitats concretes de cada Encontre. Avisa i coordina la presència dels mitjans de comunicació -premsa, ràdio, televisió- que, aquell dia, demanen i informen damunt la vida i l'obra dels autors presents en la diada cultural.
Cada Encontre serveix, emperò, no solament per a donar a conèixer els autors entre les noves generacions de poblers; també és summament útil per a tractar determinades qüestions històriques o donar relleu a persones que, des de la seva professió, també han lluitat per la cultura i per la nostra història.
Per això també s'ha portat a escoles i instituts l'activitat cultural i periodística de determinats poblers. Record a la perfecció aquell any -1998- que dedicàrem a la tasca dels corresponsals de premsa i ràdio. Aleshores s'explicà als estudiants com era el periodisme en temps del franquisme, la tasca que es feia per a donar a conèixer els esdeveniments poblers a la resta de les Illes, tant fossin notícies de cultura, com esportives, econòmiques o de succeïts, que de tot n'hi havia.
En aquests primers Encontres, érem molt pocs els autors assistents. Si llegim el Butlletí Municipal de sa Pobla, concretament el número 19, 4) de maig de 1997, trobarem un article titulat "Per l'abril... llibres i roses" (pàg. 4), on l'autor (o autora!) anònim escriu: "Enguany aquesta diada [la Festa del Llibre] ha assolit un alt nivell, tant organitzatiu com de participació ciutadana. L'Ajuntament ha promogut el I Encontre d'Escriptors Poblers, no hi eren tots, però per començar no ha estat malament, es va comptar amb la presència d'Alexandre Ballester, Pere Bonnín, Miquel López Crespí, Miquel Segura i Rafel Socias.
'La recepció, l'entranyable encontre amb els escriptors locals, es va fer al vestíbul de l'Ajuntament, el batle dirigí unes paraules de salutació als convidats els quals foren obsequiats amb una escultura en bronze, reproducció d'una peça de l'escultor poblers, Rafel Caldés, per expressar la gratitud per la seva presència a sa Pobla".
Tots els Encontres han estat sempre importants per a renovar aquest contacte anual dels escriptors poblers amb els seus conciutadans. Ara, a mesura que passen els anys, ja anam per la setena trobada!, els records es van acaramullant en un tot indestriable. Pens ara mateix en l'Encontre de l'any 2000 dedicat als set-cents anys de sa Pobla, els dedicats a l'obra i vida de Ramon Llull, de Miquel Costa i Llobera amb motiu del vuitantè aniversari de la seva mort...
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (26-VIII-03)
Turmeda | 19 Abril, 2007 11:09
Els plans dels sectors reaccionaris, dels grans poders econòmics i mediàtics de les Illes, fins i tot de sectors de la socialdemocràcia espanyola, aquell sector que pensa engreixar amb les despulles del nacionalisme d'esquerra, són a punt, pensen, d'aconseguir el seu somni d'anys i més anys: enviar a la marginació i l'extraparlamentarisme el PSM. Altres pensen que una bona forma de neutralitzar aquesta organització seria aconseguir que caigués en els paranys d'EU. Seria una forma, com ha passat amb Els Verds de Margalida Rosselló, per a tenir-los lligats per a sempre a la socialdemocràcia espanyola. (Miquel López Crespí)
600 articles en defensa de la República, el socialisme i l´autodeterminació dels Països Catalans
La marginació de Mateu Morro
En unes declaracions publicades en el suplement "Presencia" de Diari de Balears, l'exsecretari general del PSM, Mateu Morro, es mostra molt dolgut per la marginació que, afirma, ha sofert des que va ser substituït al capdavant de la formació nacionalista. Mateu Morro diu en aquesta entrevista que comentam: "Després de 30 anys d'afiliació i 17 de secretari general, em feia il·lusió, encara que fos per coherència biogràfica, continuar, en el nivell que col·lectivament es decidís, participant en el projecte [del PSM]. Aquí va ser quan Nanda Ramon, Pere Sampol, Antoni Alorda, Biel Vicens -el grup que ara dirigeix el partit- degué considerar que la renovació s'havia de visualitzar". L'exsecretari general, parlant amb el periodista, diu que aquesta exclusió ha estat "un cop, el més fort que m'he duit en la meva experiència política".
Tot plegat ens indica que alguna cosa ha fallat i falla dins del PSM. I ho podem dir des d'una posició de lleialtat i de constant suport crític als amics i amigues que conformen aquest col·lectiu polític per al qual hem demanat el vot en nombroses ocasions i que hem encoratjat en moments ben difícils. Pere Sampol, Biel Vicens, Miquel Àngel M. Ballester, Antoni Alorda i tots els dirigents del partit saben a la perfecció que qui signa aquest article ha estat un dels pocs comentaristes polítics que els ha donat suport quan han estat sotmesos a les acostumades campanyes rebentistes per part dels poders fàctics i mediàtics de les Illes. I és precisament des d'aquesta posició de suport crític que els demana públicament si no era possible trobar una solució menys traumàtica per a la "renovació" del partit.
La situació política de les Illes és prou complicada, la consolidació cada vegada més evident del bipartidisme PP-PSOE amb la frontissa afegida d'UM que, en uns moments pacta a conveniència amb la dreta i en altres circumstàncies amb l'esquerra oficial, ens porta a pensar que els temps no estan per a prescindir d'homes tan valuosos per a la causa com Mateu Morro. Si el PSM tengué el seu moment de màxima esplendor l'any 1995 va ser precisament per la seva capacitat de síntesis, per la forma que va saber sumar forces i sensibilitats en la gestació d'un projecte nacionalista ecologista i d'esquerra. Un projecte que esdevingué atractiu per a una part considerable de la nostra societat. Estranyament, com tots sabem, els anys de gestió institucional, tant al Consell Insular de Mallorca com al Govern de les Illes, no serviren per a consolidar l'organització, els punts pels quals el poble havia lluitat i votat.
Ara, després de la desfeta del Pacte de Progrés, després de la derrota del el nacionalisme d'esquerres, pel que sembla som a punt d'entrar novament en una etapa igualment tenebrosa com ho va ser la que protagonitzà Gabriel Cañellas. Els plans dels sectors reaccionaris, dels grans poders econòmics i mediàtics de les Illes, fins i tot de sectors de la socialdemocràcia espanyola, aquell sector que pensa engreixar amb les despulles del nacionalisme d'esquerra, són a punt, pensen, d'aconseguir el seu somni d'anys i més anys: enviar a la marginació i l'extraparlamentarisme el PSM. Altres pensen que una bona forma de neutralitzar aquesta organització seria aconseguir que caigués en els paranys d'EU. Seria una forma, com ha passat amb Els Verds de Margalida Rosselló, per a tenir-los lligats per a sempre a la socialdemocràcia espanyola. Qui no coneix els pactes secrets i no tan secrets entre Llamazares i el PSOE? Però per aconseguir neutralitzar primer, i acabar després amb el nacionalisme progressista, s'ha de fer feina per anar marginant els homes i dones que, històricament, s'han oposat amb força i decisió a totes aquestes continuades maniobres d'absorció i vampirització. Mateu Morro era un dels caps que calia tallar per a poder continuar amb els plans de neutralització d'una opció clarament d'esquerres i nacionalista. L'actual direcció del PSM, els amics i amigues que actualment conformen la direcció d'aquest partit, haurien d'estar ben assabentats del que s'ordeix en els despatxos del poder econòmic, polític i mediàtic de les Illes. Saber a la perfecció a qui beneficien certes depuracions. Bastaria repassar la premsa d'aquests darrers anys, analitzar els comentaris que s'han publicat per a provar de neutralitzar la línia independent del PSM, per a obrir els ulls quant al futur i endevinar els motius dels somriures actuals, del goig i la satisfacció que han sentit tots els enemics de l'esquerra amb la marginació de Mateu Morro.
Els propers anys es presenten molt difícils, complicats, i molts dels que donam suport al nacionalisme d'esquerres pensam que som en un moment històric, a una cruïlla decisiva per a la supervivència d'una força nacionalista a la nostra terra
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (17-VI-05)
Turmeda | 18 Abril, 2007 18:23
Presentades obres de Miquel López Crespí, Joan Guasp, Cristina Salom i Francesc Casasnovas.
Hèctor Alonso, guanyador amb el llibre Llits freds i Sebastià Sansó, premi de poesia amb el poemari Cartografies devastades són els premis Miquel Àngel Riera 2007
Com informa Diari de Baleares (19-IV-07). “El català Hèctor Alonso i el manacorí Sebastià Sansó van ser proclamats ahir guanyadors dels premis Miquel Àngel Riera de narrativa i poesia 2007 respectivament. [...] En aquesta edició, el jurat del certamen ha estat integrat per la vídua de Miquel Àngel Riera, Roser Vallès; Pere Rosselló Bover, director de les col·leccions Tià de Sa Real i El Turó, a més de Bernat Nadal, Toni Xumet i Miquel Mestre”.
L´acte de lliurament dels premis Miquel Àngel Riera 2007 i de presentació de les novetats literàries de Miquel López Crespí, Joan Guasp, Cristina Salom i Francesc Casasnovas congregà un nombrós públic que ompli la sala d´actes del centre de cultura “Sa Nostra” del carrer de la Concepció de Palma (Mallorca).
L’obra de Miquel López Crespí, l´antologia de contes Un viatge imaginari i altres narracions; la novel·la de Joan Guasp La llengua i els poemaris de Cristina Salom, La mar negada i Fragilitat, de Francesc Casasnovas van ser presentades per l'escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB), Pere Rosselló Bover, director de les col·leccions Tià de Sa Real i El Turó.
En presentar l´antologia de contes de Miquel López Crespí, el catedràtic Pere Rosselló Bover va recordar les paraules de Gabriel Janer Manila en el pròleg de l´antologia Un viatge imaginari i altres narracions: “La diversitat d’estil i registres, les formes més diverses de narrar es conjugen en aquesta antologia de narracions breus. Com si les grans obres de la literatura del segle XX i els grans escriptors del nostre temps haguessin filtrat la seva influència sobre les proses breus, però indispensables, de Miquel López Crespí. Llavors ens trobam amb la veu pròpia d´un escriptor consolidat, tot de registres i estils que evidencien la continuada recerca, l’experimentació i el risc”. (Servei d´Informació Cultural – Illes)
En la seva prosa trobaren el pànic de viure, la decadència de les velles il·lusions, el trencament de les utopies, l’amargor de veure que el temps fuig, que ens diluim en el no res. Hi trobareu la Postguerra difícil i emputada, els records de la infantesa –ben segur que no foren aquells anys per a en Miquel gens indíl·lics-, però la infantesa hi és com un petit tresor –no vull dir un paradís, perdut en els meandres de la vida-, com una vivència que cal salvaguardar, com han de guardar-se el sabor i l’olor de la innocència. Hi trobareu les espires dels primers amors, la memòria de la Guerra i de les guerrres, les tragicomèdies i els drames dels homes i les dones de la nostra contemporaneïtat. També, l’experimentació de tots els jocs narratius, de totes les estratègies i els recursos de què pot servir-se l’escriptor a l’hora d’organitzar el seu relat, de transmetre’ns unes emocions, i la percepció que, malgrat sabem que continuarà el mal temps, paga la pena de reordenar el caos cada matí. La diversitat d’estils i registres, les formes més diverses de narrar es conjuguen en aquesta antologia de narracions breus. (Gabriel Janer Manila)
Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007).
Per Gabriel Janer Manila, escriptor
Les proses breus de Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946), reunides en aquest volum, constitueixen una de les millors aportacions narratives a la Literatura Catalana produïda a Mallorca, d’ençà de la Postguerra. Ningú no podrà mai negar-li a en Miquel l’ofici d’escriptor: la capacitat de convertir l’experiència de la vida en matèria literària. Vull dir, la seva enorme aptitud per construir ficcions que representen la realitat i l’escarneixen. Potser la literatura només és això: un joc d’escarni. Circula a l’interior dels relats breus i incisius que l’autor ha triat d’entre els centenars i centenars de fulls escrits al llarg de molts d’anys, una mateixa i insubornable quimera: la passió per transformar l’experiència en literatura: en una creació del llenguatge que ens emociona i commou, capaç de construir espais imaginaris que ens parlen del nostre temps, de les coses que passaren mentre tinguérem estret entre les mans com si fos un ocell que tremola el tros de vida que ens ha tocat en sort.
Els treballs i els dies de Miquel López Crespí són ben coneguts: la seva militància política, la lluita per la recuperació de la memòria històrica, el combat pel redreçament de la llengua, la reivindicació dels valors de l’esquerra republicana, nacionalista i democràtica: el compromís cívic amb el seu poble des de l’honestedat com una exigència radical. Hem d’esser radicals, quant a esser íntegres. Sempre l’ull viu per no caure en els brots de feixisme que sovint esclaten en la vida quotidiana del nostre temps i s’expandeixen. (La bèstia és sàvia i extén els seus tentacles, furiosa). Des d’aquesta actitud d’home compromès, en Miquel escriu. I la seva escriptura és sincera, profunda, sòlida, disciplinada. Pere Rosselló Bover, bon coneixedor de la literatura moderna de les Illes Balears, ha escrit que en Miquel és un home “malalt” de literatura. I això explica la seva necessitat incessant de convertir en una creació del llenguatge l’experiència vital. Això ens diu, també, fins a quin extrem la seva obra és la raó que dóna sentit al seu compromís històric. La feina ben feta, l’ofici d’escriptor vinculat als moviments polítics de l’esquerra, a les transformacions econòmiques i socials del nostre petit país. En definitiva: el nostre temps, dolorós i amarg.
Però en Miquel no és un narrador convencional. En la seva prosa trobaren el pànic de viure, la decadència de les velles il·lusions, el trencament de les utopies, l’amargor de veure que el temps fuig, que ens diluim en el no res. Hi trobareu la Postguerra difícil i emputada, els records de la infantesa –ben segur que no foren aquells anys per a en Miquel gens indíl·lics-, però la infantesa hi és com un petit tresor –no vull dir un paradís, perdut en els meandres de la vida-, com una vivència que cal salvaguardar, com han de guardar-se el sabor i l’olor de la innocència. Hi trobareu les espires dels primers amors, la memòria de la Guerra i de les guerrres, les tragicomèdies i els drames dels homes i les dones de la nostra contemporaneïtat. També, l’experimentació de tots els jocs narratius, de totes les estratègies i els recursos de què pot servir-se l’escriptor a l’hora d’organitzar el seu relat, de transmetre’ns unes emocions, i la percepció que, malgrat sabem que continuarà el mal temps, paga la pena de reordenar el caos cada matí. La diversitat d’estils i registres, les formes més diverses de narrar es conjuguen en aquesta antologia de narracions breus. Com si les grans obres de la literatura del segle XX i els grans escriptors del nostre temps haguessin filtrat la seva influència sobre les proses breus, però indispensables, de Miquel López Crespí. Llavors ens trobam amb la veu pròpia d’un escriptor consolidat, tot de registres i estils que evidencien la continuada recerca, l’experimentació i el risc.
Hi ha, sobretot, en aquest llibre la força d’una llengua màgica i expressiva en llibertat, bellament treballada per l’autor, esmolada, disposada sempre a construir la fantasia humana. El narrador cavalca un cavall blanc. Ben segur que aquest cavall és la pròpia mort. Però sobre el cavall, Miquel López Crespí juga a escarnir totes les vides.
Mallorca, març de 2007
Turmeda | 17 Abril, 2007 11:36
Pere Rosselló Bover, Miquel López Crespí, Joan Guasp, Francesc Casasnovas, Cristina Salom...
La Fundació “Sa Nostra”, Caixa de Balears, es complau a convidar-vos a la presentació de les novetats editorials de les col·leccions El Turó i Tià de sa Real, que tendrà lloc dimarts, dia 17 d’abril a les 19,30 h.
La narrativa i la poesia contemporània a les Illes.
En el decurs de l’acte es farà públic el veredicte del jurat dels Premis Miquel Àngel Riera 2006.
Col·lecció Tià de sa Real:
Un viatge imaginari i altres narracions,
de Miquel López Crespí
La llengua,
de Joan Guasp
Col.lecció El Turó:
Fragilitat,
de Francesc Casasnovas
La mar negada,
de Cristina Salom
Centre de Cultura “SA NOSTRA”
Carrer de la Concepció, 12, Palma.
Un viatge imaginari i altres narracions de Miquel López Crespí
“La diversitat d’estil i registres, les formes més diverses de narrar es conjugen en aquesta antologia de narracions breus. Com si les grans obres de la literatura del segle XX i els grans escriptors del nostre temps haguessin filtrat la seva influència sobre les proses breus, però indispensables, de Miquel López Crespí. Llavors ens trobam amb la veu pròpia d´un escriptor consolidat, tot de registres i estils que evidencien la continuada recerca, l’experimentació i el risc”. (Gabriel Janer Manila, escriptor)
“Al capdavall, es tracta d´unes pàgines d’intensitat literària excepcional: algunes de les millors pàgines d´un dels millors narradors catalans de la segona meitat del segle XX. Teniu a les mans un llibre important (‘qui toca un llibre toca un home’). Capbusseu-vos-hi; l’experiència s´ho val”. (Ferran Lupescu, poeta i investigador, Premi de Poesia Josep M. López Picó 1996).
Turmeda | 17 Abril, 2007 06:18
Donàvem suport a les activitats culturals rupturistes com les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, a les manifestacions culturals del grup Bes, Art Pobre, Ensenya-1, Criada 74, Ensenya-2... Es feien manifests, proclames, accions culturals de tot tipus. L’art havia de ser compromès, rupturista, heterodox. Com a col·laborador de la premsa de Ciutat, escrivint a Última Hora, a la revista Cort, a Diario de Mallorca, procurava donar suport al pop-art, l’hiperrealisme, el minimalisme, l’art pobra, el realisme màgic. Són els anys en els quals començaven a ser coneguts, almanco dins el somort ambient provincià per on ens movíem nosaltres, els noms de Ramon Canet, Miquel Barceló, Andreu Terrades, Joan Bennàssar, Horacio Sapere, Páez Cervi. Gabriel Noguera, Gerard Matas i Katy Bonnín, entre molts d’altres, els quals ens ensenyaven a veure l’art, la natura, els colors, les possibilitats de subvertir els valors estètics (és un dir) heretats de la burgesia i el franquisme. (Miquel López Crespí)
L’art i la revolta: artistes mallorquins
Mirant els quadres de Gabriel Noguera em deman, encuriosit, des de quan conec aquest pintor. Potser el conec des de sempre i no m’ho havia demanat abans perquè era part indestriable de la meva vida, de la vida cultural mallorquina d’ençà fa més de quaranta anys. A començament dels anys seixanta estudiàvem junts i compartíem el mateix pupitre per a dos alumnes de la classe de quart de batxillerat del col·legi Lluís Vives de Ciutat. Possiblement el vaig veure fer els primers dibuixos de la seva vida. Record a la perfecció aquelles horabaixes grises i avorrides en els baixos del col·legi on estudiàvem. Per a entretenir-nos i vèncer tant avorriment record que jo començava a escriure unes esburbades narracions que, evidentment, mai no han vist la llum. Gabriel Noguera dibuixava. Feia uns dibuixos fantàstics, transformant la realitat que ens encerclava, bastint imaginàries clarors futures, la Ciutat Imaginada de Gabriel Alomar, provant de servar els colors d´una Mallorca que començava a desaparèixer engolida per l’allau turística.
Des de sempre he sabut que Gabriel Noguera era un gran artista. Anys endavant, a finals dels seixanta i començaments del setanta, compartírem els somnis d’aquella joventut alletada amb els fets del Maig del 68 i la renovació de la plàstica i la literatura mallorquina. Pintors i escriptors. Somnis i esperances d´una generació que volia rompre amb la pastisseria de la pintura mallorquina, en el cas dels joves pintors, o de l’herència de l’Escola Mallorquina, quan es tractava d’escriptors. Jo vaig començar a publicar els primers articles de crítica literària devers l’any 1968. Amb Gabriel Noguera ens trobàvem a l’estudi del pintor Gerard Matas, on també hi compareixia el poeta Joan Manresa, el fotògraf Antoni Catany, el director de teatre Bernat Homar, alguns cantants de la Nova Cançó quan venien per Ciutat a donar alguns d’aquells perseguits concerts de la cançó catalana: Marià Alberó, Ovidi Montllor, Guillem d’Efak... parlàvem de música, teatre, literatura, cinema. Donàvem suport a les activitats culturals rupturistes com les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, a les manifestacions culturals del grup Bes, Art Pobre, Ensenya-1, Criada 74, Ensenya-2... Es feien manifests, proclames, accions culturals de tot tipus. L’art havia de ser compromès, rupturista, heterodox. Com a col·laborador de la premsa de Ciutat, escrivint a Última Hora, a la revista Cort, a Diario de Mallorca, procurava donar suport al pop-art, l’hiperrealisme, el minimalisme, l’art pobra, el realisme màgic. Són els anys en els quals començaven a ser coneguts, almanco dins el somort ambient provincià per on ens movíem nosaltres, els noms de Ramon Canet, Miquel Barceló, Andreu Terrades, Joan Bennàssar, Horacio Sapere, Páez Cervi. Gabriel Noguera, Gerard Matas i Katy Bonnín, entre molts d’altres, els quals ens ensenyaven a veure l’art, la natura, els colors, les possibilitats de subvertir els valors estètics (és un dir) heretats de la burgesia i el franquisme. Descobríem les possibilitats revolucionàries de la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Gabriel Alomar, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Bertolt Brecht, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. Uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Éditions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys.
La pintura de Gabriel Noguera em descobreix un home eternament jove, aferrat a les més agosarades experimentacions, un artista que no deixa mai de banda l’esmolat estilet de la ruptura, l’heterodòxia i la subversió.
ublicat en El Mundo-El Día de Baleares (17-IV-07)
Turmeda | 16 Abril, 2007 06:53
La Fundació “Sa Nostra”, Caixa de Balears, es complau a convidar-vos a la presentació de les novetats editorials de les col·leccions El Turó i Tià de sa Real, que tendrà lloc dimarts, dia 17 d’abril a les 19,30 h.
La narrativa i la poesia contemporània a les Illes.
En el decurs de l’acte es farà públic el veredicte del jurat dels Premis Miquel Àngel Riera 2006.
Col·lecció Tià de sa Real:
Un viatge imaginari i altres narracions
de Miquel López Crespí
La llengua
, de Joan Guasp
Col.lecció El Turó:
Fragilitat
de Francesc Casasnovas
La mar negada
de Cristina Salom
Centre de Cultura “SA NOSTRA”
Carrer de la Concepció, 12, Palma.
Un viatge imaginari i altres narracions de Miquel López Crespí
López Crespí, a poc a poc i tal vegada sense proposar-s’ho, ens ha anat narrant l’evolució de la societat mallorquina dels anys seixanta ençà, amb la fidelitat, el detallisme i la minuciositat que donen el dia a dia i la realitat immediata damunt un autor que s’hi ha implicat vitalment, i no tan sols com a observador ni menys encara com a entomòleg de tornada de tot. També en aquest sentit l’obra de l’autor té una vàlua excepcional, en la mesura que –crítics dixit-- la literatura (i no diguem ja la bona literatura) ens ensenya més (i més gràficament) sobre una època que moltes pàgines d’anàlisi històrica. (Ferran Lupescu)
Un pròleg que té voluntat de pròleg
Per Ferran Lupescu, poeta i investigador, Premi de Poesia Josep M. López Picó 1996
Un viatge imaginari i altres narracions (Col·lecció Tià de sa Real, Ciutat de Mallorca, 2007) és un llibre important: reuneix alguns dels millors contes d’un dels millors contistes catalans de la segona meitat del segle XX. Dit altrament: per via d’aplec, les pàgines que hi segueixen són d’una intensitat literària excepcional.
Puc dir-ho amb coneixement de causa: modestament he tingut part en la compilació d’aquesta antologia, i feia molts anys que en defensava la necessitat. Així com he pressionat l’autor perquè es decidís a publicar-la, així l’autor m’exigeix ara (molt amablement, però m’exigeix) uns mots introductoris que orientin el lector sobre l’obra que té a les mans; allò que se’n diu un pròleg. M’hi poso amb autèntica fruïció: aquest és un pròleg que té voluntat de pròleg.
Més d’un crític ha remarcat que el conte, o narració curta, gaudeix de ple reconeixement com a gènere major en literatures tan importants i tan internacionalment consolidades com la francesa, l’anglosaxona o l’alemanya, mentre que en el món cultural català tendeix a ésser percebut com a gènere menor o com a provatura per a la “narrativa de debò”, que fóra privativament la novel·la. Que aquesta percepció catalana és errònia ho demostra un enorme corpus contístic internacional en què no falten pas noms de l’espai català, i de ben destacats, com ara el de Pere Calders. En aquesta llista de mestres del conte (si més no a escala catalana, per a començar) hauríem d’incloure Miquel López Crespí.
Miquel López Crespí (sa Pobla, 194X), autor força conegut però insuficientment reconegut, duu a coll una llista impressionant de premis atorgats i de bibliografia publicada, i ha conreat tots els gèneres literaris: poesia, narrativa, teatre, assaig... Amb tot, s’ha dedicat preferentment al conte, cas que, si no és insòlit en la seva generació (la cèlebre Generació dels Setanta) i en les veïnes, poc n’hi falta. I hom diria que és en el conte on la seva creativitat es desplega amb la màxima llibertat i on la seva veu, sempre notable, excel·leix.
Dues característiques destaquen d’antuvi en la producció contística de l’autor: la qualitat intrínsecament artística i un cert tipus de diversitat interna (començant pel to emprat i per la matèria tractada) que reposa en la unicitat de veu creativa, desplegada, al seu torn, amb la màxima varietat de matisos, però (ho hem dit alguna altra volta) sempre reconeixible com ella mateixa. Provaré d’explicar-me. La prosa de l’autor flueix amb plasticitat, àgil i carregada de referents, tant en la narració planera, enganyosament planera, d’esdeveniments quotidians on es quintaessencialitza el drama (o la tragicomèdia) de l’home actual, com en aqueixes elevades abstraccions líriques, paorosament líriques, que ens entaforen en una realitat ben concreta. Així, la unitat de fons i forma hi batega dialècticament amb l’univers que s’hi recrea. Agafem, per exemple, dues petites obres mestres tan diferents entre si com “El viatge” i “La pel·lícula d’aquesta nit”; difícilment poden donar-se dos universos expressius més diversos –no en podríem dir “distants”-- i alhora tan emparentats per un mateix calfred a l’espinada: els uneix la veu de l’autor, i el seu món.
Perquè –sap greu haver-ho d’explicitar, però en la conjuntura actual ha esdevingut indispensable— l’obra de López Crespí s’emmarca de ple en l’estricta modernitat, en el camp de dispersió de l’avantguardisme del Nou-cents; per a dir-ho sintèticament, respon (“com un cas de manual”) a la màxima de Walt Whitman segons la qual “qui toca un llibre toca un home”; que és tant com dir que equidista de dos paradigmes morts: l’un, el carquisme teranyinaire; l’altre, les peces no menys formòliques d’aquells que relloguen la literatura per a monologar sobre llur autisme o per a proclamar ben alt que no tenen absolutament res a dir. I, ara que hi penso, certament en la passió creativa de López Crespí hi ha alguna cosa de la torrencialitat whitmaniana. O del nostre Estellés.
Si, com defensem ací, el millor de l’obra de Miquel López Crespí té tots els números per a perdurar en el temps i per a universalitzar-se, això és, com s’esdevé sovint en l’alta literatura, perquè emana d’un autor profundament arrelat en un lloc i en un temps: en el seu cas, la Mallorca coetània.
En efecte, López Crespí, a poc a poc i tal vegada sense proposar-s’ho, ens ha anat narrant l’evolució de la societat mallorquina dels anys seixanta ençà, amb la fidelitat, el detallisme i la minuciositat que donen el dia a dia i la realitat immediata damunt un autor que s’hi ha implicat vitalment, i no tan sols com a observador ni menys encara com a entomòleg de tornada de tot. També en aquest sentit l’obra de l’autor té una vàlua excepcional, en la mesura que –crítics dixit-- la literatura (i no diguem ja la bona literatura) ens ensenya més (i més gràficament) sobre una època que moltes pàgines d’anàlisi històrica.
En la mesura que la història d’aquest país nostre és dolorosa, i em refereixo a la història recent, l’obra de López Crespí és lleialment dolorosa, per allò que (re)presenta i per la indignació ètico-moral que hi traspua. Per dir-ho gràficament, aquest país nostre l’han desviat del camí tendencialment lluminós que tendia a prendre, i l’han forçat a seguir carreteres secundàries i carrerons foscos que, tot fa sospitar-ho, menen a via morta. El resultat és i ha estat palpablement ferotge, en els grans trets macrosocials i en la biografia personal de milions d’individus. La gent, diguem-ne, més activa, més directament implicada, no n’ha sortit pas incòlume: multitud d’individus s’hi han deixat la pell, o han surat en l’exacta mesura de llur baixesa, o, entremig, i qui sap si més agrament, han optat per canviar també de tren i de via just a temps de trair-se a si mateixos tot renunciant de la mateixa feta a l’antiquada facultat de raciocini. Per dir-ho així, l’aire que es respirava al país (de la mentalitat i les actituds als principis ètics, dels referents político-culturals a les formes d‘organizació o de descomposició col·lectives) dibuixava un món el 1975 que no era el de, posem-ne, 1985, el qual, al seu torn, deu semblar la marcianeria mateixa al jovent d’avui. Processos anàlegs s’han desenvolupat paral·lelament pertot del centre del Sistema, en aquestes dècades d’opulenta misèria, però, és clar, no sempre comportant la dinamitació minuciosa d’una nació sencera, com és el nostre cas. Bé. Tot plegat són fenòmens complexíssims de transformació social, molt difícils de representar, de denotar comprensivament, en una síntesi panoràmica, sigui des de l’òptica analítica de la ciència o des de l’aproximació intuïtiva de l’art. Ara: és justament això el que ens brinda Miquel López Crespí. D’ací la referència de més amunt a la unitat dialèctica entre fons i forma, entre concreció i abstracció; d’ací aqueixa mallorquinitat irreductible que duu en si l’experiència tota de la catalanitat contemporània i acaba traduint-se en universalitat perdurable.
En darrera instància, però, tot aquest edifici, insistim-hi, se sosté en un puntal d’enunciació ben simple: el fet que les pàgines ofertes més avall són, ni més ni menys, i sobretot, literatura, i de la bona. I a més, diguem-ho d’un cop, són entretingudes d’allò més. Al capdavall, es tracta d’unes pàgines d’intensitat literària excepcional: algunes de les millors pàgines d’un dels millors narradors catalans de la segona meitat del segle XX. Teniu a les mans un llibre important (“qui toca un llibre toca un home”). Capbusseu-vos-hi; l’experiència s’ho val.
L’Hospitalet de Llobregat, febrer 2007
Turmeda | 15 Abril, 2007 16:28
Adhesió de l’escriptor Miquel López Crespí al Manifest de la Plataforma Ciutadana “Progressistes pel Bloc”.
MANIFEST DE LA PLATAFORMA CIUTADANA "PROGRESSISTES PEL BLOC"
Com a persones identificades amb els valors del progressisme, el sobiranisme i l'ecologisme,
CONSIDERAM que l'actual legislatura de Govern del Partit Popular a les Illes Balears, amb el suport imprescindible d'UM, s'ha traduït en:
1) Una destrucció ambiental a una escala sense precedents, que amenaça greument el futur, el benestar i la personalitat d'aquest poble.
2) Un seguit d'atacs a la llengua catalana que han començat a invertir el que havien estat tímids avenços en el procés de normalització lingüística i cultural fent que la identitat del nostre país corri un molt seriós perill.
3) Un seguit de casos de corrupció que, en el seu conjunt, són un absolut menyspreu a la democràcia i a les institucions d'autogovern.
4) L'atac sistemàtic als serveis públics essencials, en particular l'ensenyament i la sanitat, juntament amb el més aferrissat clientelisme en la politiques d'atenció a les persones amb dependència i a la gent gran.
5) Un model de desenvolupament econòmic insostenible, des de una perspectiva econòmica i social, que s'ha traduït en el tancament d'empreses no vinculades a l'oligopoli de la construcció, la destrucció del teixit industrial, la precarització i la sinistralitat laboral.
6) Un procés d'involució democràtica, retallada de llibertat i manca de pluralitat en els mitjans de comunicació de titularitat pública.
Davant aquesta situació, que amenaça d'esdevenir irreversible, com a ciutadans i ciutadanes ens negam a acceptar la situació present, perquè
SABEM que és possible capgirar l'escenari polític. Les mobilitzacions d'Eivissa, la bona gestió del pacte d'esquerres i nacionalista en el Consell de Menorca, el ritme creixent de mobilitzacions i la revitalització de la societat civil a Mallorca fan pensar que la derrota del Partit Popular i la reedició dels pactes progressistes és possible perquè respon a la demanda de la part majoritària i més conscient de la societat. La fragmentació de l'espai electoral progressista i la tendència a la bipolarització havien amenaçat, fins a dia d'avui, seriosament que aquesta voluntat en favor de governs de progrés pogués tenir expressió victoriosa en la futura composició de les institucions autonòmiques.
CONSTATAM que les forces polítiques progressistes, nacionalistes i ecologistes, tot i que provenen de tradicions diferents i manifesten objectius finals diferenciats, coincideixen, en la pràctica i en les votacions parlamentàries, en la representació d'uns posicionaments i d'unes reivindicacions que bona part de la societat mallorquina percep com a comunes i pròpies.
OPINAM que l'experiència de la coalició "Progressistes per les Illes Balears" a les eleccions del 2004 demostrà l'existència d'una forta demanda social favorable a la confluència d'esforços entre les organitzacions polítiques procedents de les diverses tradicions del nacionalisme progressista i l'esquerra alternativa. La il·lusió que va generar el projecte unitari es va traduir en un important èxit electoral (més de 40.000 vots) .
DEFENSAM que la constitució d'un bloc progressista, sobiranista i alternatiu denominat "BLOC per Mallorca", així com aquelles candidatures municipals que s'hagin pogut conformar sota la denominació i l'esperit del "BLOC", són la opció electoral que pot assegurar un canvi polític a n'aquesta terra a partir de dia 27 de maig. El BLOC suposa un projecte il·lusionant en el qual hi participen partits, així com persones independents, sent per tot plegat una opció que enllaça amb una aspiració unitària àmpliament estesa entre la ciutadania. Consideram que el BLOC, a més d'assegurar la utilitat de tots els vots progressistes, necessita de la mobilització de centenars de persones que, sense militar en cap partit polític, ens sentim identificats amb les diverses opcions de l'esquerra sobiranista i alternativa.
És per això que
DONAM SUPORT, en nom de la causa que ens uneix, al projecte que suposa el BLOC per Mallorca com una alternativa electoral i parlamentària unificada que farà possible un canvi polític cap a una societat més justa, culta i sobirana, i un progrés més sostenible per a les nostres Illes.
Turmeda | 14 Abril, 2007 17:58
El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos. (Miquel López Crespí)
Memòria històrica
Celestí Alomar en temps de la transició
El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos.
Vist amb la perspectiva històrica que dóna haver passat ja tants d'anys dels fets que narram, és interessant constatar -en la documentació que hem consultat per escriure aquest article- les dèries que determinats sectors oportunistes han tengut sempre contra els esquerrans. Un personatge molt curiós d'aquesta època que analitzam era Celestí Alomar, militant marxista-leninista de l'Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja), després membre del PCE i un dels fundadors més coneguts (juntament amb Antoni Tarabini) del PSI. Més endavant va ser cap de campanya electoral d'Unió Autonomista (1977). El 1982 el trobam fent feina en el CDS i a partir d'aquests contactes va ocupant alts càrrecs de responsabilitat amb tota mena de governs. En temps de la clandestinitat només vaig coincidir una vegada amb ell i n'he parlat d'una forma amistosa en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (vegeu pàgines 64-69). Aquest personatge, l'actual Conseller de Turisme del Govern Balear, i que l'any 1976 era bastant important en la presa de decisions de l'Assemblea Democràtica, escrigué un insolidari article a la revista Cort tot dient que els presos polítics de Ciutat (Xavier Serrano, Pere Ortega, Jaume Obrador Soler, Maria Dolors Montero, Ramon Molina, Antonio López, Maria del Carme Giménez, Isidre Forteza, Manuel Carrillo, Josep Capó i qui signa aquest article) ens arreglàssim amb els "nostres" problemes amb el franquisme (pagar multes, romandre a la presó per idees polítiques). El personatge en qüestió (i molts d'altres que no s'atrevien a posar per escrit les seves opinions) criminalitzava així els antifeixistes republicans mallorquins del Moviment Comunista de les Illes (MCI), de l'OEC i independents. Celestí Alomar deia concretament en el número 780 de Cort (3-10 desembre de 1976, pàg. 4): "Esta semana han ingresado en la prisión provincial los tres miembros de OICE para cumplir el arresto sustitutorio por el incumplimiento del pago de una multa que se les había impuesto a raíz de la presentación de su organización". Un poc més avall l'home intentava justificar la seva crida a no fer res en favor de l'amnistia dels detinguts amb unes estranyes explicacions. "Explicacions" que només amagaven l'evident voluntat de Celestí Alomar i de l'Assemblea de no fer res per nosaltres (i a part de no fer res de collocar-nos, aprofitant l'ocasió, el sambenet de violents). Deia Celestí Alomar en la seva secció "Política" de la revista Cort: "Es evidente que todo demócrata rechaza estas acciones [el fet que el franquisme ens hagués tancat a la presó] represivas contra señores que lo único que hacen es defender unas ideas... Pero lo que no es posible, por lo mismo que decíamos antes, es que todos actuemos y pensemos igual. Los de la OICE tenían previsto con su comportamiento arrancar un movimiento de protesta y una manifestación en la calle, que los mismos de la Asamblea Democrática no aceptaron. Y sencillamente no aceptaron, porque no es conveniente repetir el número del día 12...". Vet aquí la raó de la negativa a la lluita per la llibertat dels presos polítics, a accelerar la lluita antifranquista: "No es conveniente repetir el número del día 12 [de novembre de 1976]". Cal recordar que precisament la manifestació del 12 de novembre a Ciutat va significar un dels punts més àlgids de la lluita per la llibertat i contra la dictadura a les Illes. Per això cal -diu Celestí Alomar- "no repetir el número de día 12".
Vist que aquests "demòcrates" no volien fer res en favor dels presos polítics, un dels nostres militants (Joan Coll Andreu, dirigent del front obrer) es va veure obligat a escriure una carta de protesta a la direcció de Cort. Crec que degut al fet que jo era collaborador habitual i amic de Coco Meneses i d'Antoni Tarabini, no hi hagué gaire problemes en la seva publicació. La resposta a Celestí Alomar sortí publicada en el número 782 de la revista en la secció "Cartas al director". Deia el nostre militant: "Sr. Director del Semanario Cort:
'Me ha dejado sorprendido el comentario que el Sr. Celestí Alomar incluye sobre el ingreso en prisión de los miembros de la OICE, Josep Capó, Jaume Obrador y Miquel López Crespí, en la sección de Política de 'les Illes' de esta semana, en la revista que Ud. dirige.
'En primer lugar, creo que hay que aclarar que lo que el Sr. Celestí Alomar llama el 'número del día 12' fue una negación clara y tajante del derecho de los trabajadores a manifestarse [Joan Coll recorda que la manifestació del 12 de novembre de 1976 fou brutalmenr reprimida per la Policia Armada franquista]. En este sentido, si la 'oposición' renuncia a plantear en la calle, y en todos los lugares que sea preciso, la defensa de los más elementales derechos democráticos, mal avanzaremos hacia esa democracia de la que tanto se habla.
'En segundo lugar, no entiendo la expresión 'mucho más cuando la OICE nunca ha querido participar en la Asamblea y más de una vez la ha criticado". ¿O es, Sr. Celestí Alomar, que la ADM sólo va a luchar por la libertad de los partidos que están en su seno? Si el Sr. Celestí Alomar piensa esto, bien pobre es la comprensión que tiene de la democracia.
'En tercer lugar, si el Sr. Celestí Alomar piensa que "la Asamblea es mucho más partidaria de los pagos de las multas", ¿cómo se explica Sr. Celestí Alomar las siguientes cuestiones?:
' -Que en el Comité de Solidaridad montado al efecto, la mayor parte de los partidos de la ADM brillen por su ausencia.
'- Que partidos económicamente tan 'bien dotados' como los integrantes de la ADM no hayan aportado NADA para sacar de la cárcel a estos luchadores presos.
'-¿Es que piensan que las multas se van a satisfacer haciendo el comunicado de rigor?
'En resumen, Sr. Celestí Alomar, ¿cómo se concreta para la ADM, el 'estar por la Amnistia'.
Joan Coll Andreu".
Evidentment Celestí Alomar mai no va contestar al nostre amic del front obrer i, com era normal, tampoc no es va poder celebrar a Palma la manifestació en favor de la llibertat i per la sortida de la presó de tots els presos polítics! Precisament en uns moments que, arreu de l'Estat, la consigna més important i que mobilitzava més gent en la lluita per la llibertat era... la de l'amnistia!
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (16-VIII-02)
Turmeda | 13 Abril, 2007 18:01
”El reialme cultural i polític dels reaccionaris, dels cínics i els menfotistes que hem patit aquests darrers vint-i-cinc anys, afectà igualment a autors com Alexandre Ballester que, roman en silenci, tots aquests anys de la transició i de pactes entre la pseudoesquerra i el franquisme reciclat”. (Miquel López Crespí)
El teatre a Mallorca: la transició i la postmodernitat
Les renuncies de la transició, la "postmodernitat", el reialme cultural i polític dels reaccionaris, dels cínics i els menfotistes que hem patit aquests darrers vint-i-cinc anys, afectà igualment a autors com Alexandre Ballester que, roman en silenci, tots aquests anys de la transició i de pactes entre la pseudoesquerra i el franquisme reciclat. Com explica molt bé la seva veu en el Diccionari del teatre a les Illes Balears (pàgs. 75-77): "A partir de 1973, Ballester i molts dels autors teatrals de la seva generació emmudiren. Inicialment no encaixaren en una nova manera de fer teatre, que negligia el compromís polític i el teatre de text, i apostava pels espectacles de creació collectiva, basats en la improvisació, la imaginació d'actors i sobretot de directors i en la dramatúrgia visual".
Una situació que es reflecteix en les meves obres teatrals Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna. Aquestes obres consoliden un camí que ja s'havia iniciat amb Homenatge a Rosselló-Pòrcel (Alacant, Diputació d'Alacant, 1985). En Els anys del desig més ardent hi trobàrem molt poques concessions als convencionalismes teatrals dels autors més adotzenats. Seguidors com som de les teoritzacions i propostes dels situacionistes, ens interessen un textos oberts a la improvisació, a la música, a tota mena d'experimentació formal en una línia de revolta contínua.
Com ja hem escrit una mica més amunt, aquest camí de reflexió teatral s'inicia amb el premi "Ciutat d'Alcoi 1984", aquell Homenatge a Rosselló-Pòrcel que, en temps del socialisme felipista no volgué portar als escenaris el PSOE palmesà. L'obra era precisament això: una obra poètica, una proposta d'investigació en camí de recuperar totes les possibilitats de la veu humana, la música i, en certa mesura, la mímica. Més que la influència a Piscator i Brecht, en aquestes obres que comentam hi ha molta més influència del teatre de l'absurd, de Beckett, Ionesco i Adamov que a qualsevol altra proposta teatral.
De totes maneres, com escriu Xavier Fàbregas en la seva introducció a Teatre català d'agitació política (pàgs. 5-12), mai no hem d'oblidar que "en un sentit lat podem afirmar que tot teatre és polític en tant que manifesta un interès per la circumstància de l'home, pel lloc on aquest es realitza i desenvolupa, o sigui, per la polis; fins i tot quan el teatre pretén de defugir aquesta circumstància no fa més que prendre una posició, i una posició ben significativa, davant la realitat de la qual sorgeix i a la qual s'adreça".
És per això que pens que, malgrat que Els anys del desig més ardent (o abans Acte únic) són experiències de la més pura investigació escènica, mai han estat escrites deslligades d'una preocupació ben concreta envers, com diria Fàbregas "la realitat immediata que el lliga [al teatre] molt estretament amb els batecs de la història". I, que pot haver-hi de més "polític" que una crònica poètica de la mal anomenada "transició", la restauració borbònica espanyola?
Llorenç Capellà escriurà igualment un teatre molt diferent al meu però potser bastit des de les mateixes coordenades personals de desencís de com ha anat la transició. Em referesc a Pasdoble, l'obra que obtingué el premi Ignasi Iglesias i que va ser publicada el 1985. Estrenada a l'Institut del Teatre de Barcelona per Turmeda teatre el 1988 i al Teatre Principal de Palma el 1989 és, conjuntament amb Un bou ha mort Manolete una de les obres més significatives del teatre mallorquí contemporani.
En el cas de Llorenç Capellà, els comentaristes sí que reconeixen aquesta influència de l'absurd quan escriuen, en el Diccionari del teatre a les Illes Balears: "La seva producció dramàtica [de Llorenç Capellà], amb ressons expressionistes i influïda pel teatre de l'absurd, enllaça amb el segon cicle narratiu i incideix en els temes de la incomunicació i la mort". No sé sap encara per quines estranyes circumstàncies, aquests mateixos estudiosos no saben aprofundir com pertoca en obres bastides des d'unes mateixos coordenades generacionals, culturals i polítiques. Però són les contradiccions a les quals, des de fa molts d'anys ja estam acostumats.
Les modes són canviants. Ahir la influència podia ser "brechtiana"; avui, pot tornar l'intimisme o a l'espectacle que prova de navegar descontextualitzat políticament, però... quina feinada més inútil provar de portar als escenaris quelcom "descontextualitzat políticament"!
L'home, l'autor teatral, s'amagui rere la coartada que vulgui, tanmateix no deixarà de ser un ésser condicionat i determinat per la història i, indiscutiblement, en el cas de l'autor català, per la història de la nostra nació.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (26-VII-04)
Turmeda | 13 Abril, 2007 10:03
Els plans dels sectors reaccionaris, dels grans poders econòmics i mediàtics de les Illes, fins i tot de sectors de la socialdemocràcia espanyola, aquell sector que pensa engreixar amb les despulles del nacionalisme d'esquerra, són a punt, pensen, d'aconseguir el seu somni d'anys i més anys: enviar a la marginació i l'extraparlamentarisme el PSM. Altres pensen que una bona forma de neutralitzar aquesta organització seria aconseguir que caigués en els paranys d'EU. Seria una forma, com ha passat amb Els Verds de Margalida Rosselló, per a tenir-los lligats per a sempre a la socialdemocràcia espanyola. (Miquel López Crespí)
Els escriptors mallorquins, la defensa del PSM i el suport al nacionalisme d’esquerra
La marginació de Mateu Morro
En unes declaracions publicades en el suplement "Presencia" de Diari de Balears, l'exsecretari general del PSM, Mateu Morro, es mostra molt dolgut per la marginació que, afirma, ha sofert des que va ser substituït al capdavant de la formació nacionalista. Mateu Morro diu en aquesta entrevista que comentam: "Després de 30 anys d'afiliació i 17 de secretari general, em feia il·lusió, encara que fos per coherència biogràfica, continuar, en el nivell que col·lectivament es decidís, participant en el projecte [del PSM]. Aquí va ser quan Nanda Ramon, Pere Sampol, Antoni Alorda, Biel Vicens -el grup que ara dirigeix el partit- degué considerar que la renovació s'havia de visualitzar". L'exsecretari general, parlant amb el periodista, diu que aquesta exclusió ha estat "un cop, el més fort que m'he duit en la meva experiència política".
Tot plegat ens indica que alguna cosa ha fallat i falla dins del PSM. I ho podem dir des d'una posició de lleialtat i de constant suport crític als amics i amigues que conformen aquest col·lectiu polític per al qual hem demanat el vot en nombroses ocasions i que hem encoratjat en moments ben difícils. Pere Sampol, Biel Vicens, Miquel Àngel M. Ballester, Antoni Alorda i tots els dirigents del partit saben a la perfecció que qui signa aquest article ha estat un dels pocs comentaristes polítics que els ha donat suport quan han estat sotmesos a les acostumades campanyes rebentistes per part dels poders fàctics i mediàtics de les Illes. I és precisament des d'aquesta posició de suport crític que els demana públicament si no era possible trobar una solució menys traumàtica per a la "renovació" del partit.
La situació política de les Illes és prou complicada, la consolidació cada vegada més evident del bipartidisme PP-PSOE amb la frontissa afegida d'UM que, en uns moments pacta a conveniència amb la dreta i en altres circumstàncies amb l'esquerra oficial, ens porta a pensar que els temps no estan per a prescindir d'homes tan valuosos per a la causa com Mateu Morro. Si el PSM tengué el seu moment de màxima esplendor l'any 1995 va ser precisament per la seva capacitat de síntesis, per la forma que va saber sumar forces i sensibilitats en la gestació d'un projecte nacionalista ecologista i d'esquerra. Un projecte que esdevingué atractiu per a una part considerable de la nostra societat. Estranyament, com tots sabem, els anys de gestió institucional, tant al Consell Insular de Mallorca com al Govern de les Illes, no serviren per a consolidar l'organització, els punts pels quals el poble havia lluitat i votat.
Ara, després de la desfeta del Pacte de Progrés, després de la derrota del el nacionalisme d'esquerres, pel que sembla som a punt d'entrar novament en una etapa igualment tenebrosa com ho va ser la que protagonitzà Gabriel Cañellas. Els plans dels sectors reaccionaris, dels grans poders econòmics i mediàtics de les Illes, fins i tot de sectors de la socialdemocràcia espanyola, aquell sector que pensa engreixar amb les despulles del nacionalisme d'esquerra, són a punt, pensen, d'aconseguir el seu somni d'anys i més anys: enviar a la marginació i l'extraparlamentarisme el PSM. Altres pensen que una bona forma de neutralitzar aquesta organització seria aconseguir que caigués en els paranys d'EU. Seria una forma, com ha passat amb Els Verds de Margalida Rosselló, per a tenir-los lligats per a sempre a la socialdemocràcia espanyola. Qui no coneix els pactes secrets i no tan secrets entre Llamazares i el PSOE? Però per aconseguir neutralitzar primer, i acabar després amb el nacionalisme progressista, s'ha de fer feina per anar marginant els homes i dones que, històricament, s'han oposat amb força i decisió a totes aquestes continuades maniobres d'absorció i vampirització. Mateu Morro era un dels caps que calia tallar per a poder continuar amb els plans de neutralització d'una opció clarament d'esquerres i nacionalista. L'actual direcció del PSM, els amics i amigues que actualment conformen la direcció d'aquest partit, haurien d'estar ben assabentats del que s'ordeix en els despatxos del poder econòmic, polític i mediàtic de les Illes. Saber a la perfecció a qui beneficien certes depuracions. Bastaria repassar la premsa d'aquests darrers anys, analitzar els comentaris que s'han publicat per a provar de neutralitzar la línia independent del PSM, per a obrir els ulls quant al futur i endevinar els motius dels somriures actuals, del goig i la satisfacció que han sentit tots els enemics de l'esquerra amb la marginació de Mateu Morro.
Els propers anys es presenten molt difícils, complicats, i molts dels que donam suport al nacionalisme d'esquerres pensam que som en un moment històric, a una cruïlla decisiva per a la supervivència d'una força nacionalista a la nostra terra
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (17-VI-05)
Turmeda | 12 Abril, 2007 15:10
En llegir aquell article dedicat a Miguel Delibes, a Bernanos i a Carme Riera, als heretges perseguits per les inquisicions de totes les èpoques, em vaig adonar que els escriptors nacionalistes d'esquerra, els que sempre hem defensat la república i el socialisme, no ens hem de desanimar mai davant cap mena de campanya rebentista que els malfactors puguin ordir en contra nostra. Finalment, els reaccionaris són uns quants, mentre que la gent sana del nostre poble, la intel·lectualitat progressista com Joan F. López Casasnovas, són la majoria, afortunadament!, i res no podrà fer la púrria envejosa contra el treball de desenes i desenes dels nostres creadors. (Miquel López Crespí)
Veus literàries: Joan F. López Casasnovas
No fa gaire parlàvem del paper encoratjador de Joan F. López Casasnovas en referència a qui signa aquest article. L 'article que serví per a animar-me novament en un moment especialment complicat de crisi personal i literària va ser un treball dedicat a Miguel Delibes i a l'obra El hereje. Aquest article sortí publicat en El Mundo-El Día de Baleares (24-IX-99). A part de comentar l'obra de Miguel Delibes, Joan F. Casasnovas parlava de la memòria històrica, de la lluita per la llibertat, dels meus darrers llibres, els mateixos que havien estat silenciats pel comissariat neoparanoucentista; analitzava l'obra de Carme Riera, de Bernanos... Comentant la lluita d'aquells heretges humanistes del passat, els homes i dones dels quals parla Miguel Delibes en la seva novel·la, Joan F. López Casasnovas deia: "Del tema hi ha molt suc a treure. Han estat tants els nobles ideals, encarnats en persones de carn i os, que han cremat a la foguera! Els novel·listes fan una bona feina en recrear aquestes històries, perquè com ha escrit en Miquel López Crespí, 'la ignorància és la gran victòria dels senyors'. La ignorància o la desmemoria, la castració de la memòria o la manipulació del passat. L'escriptor de sa Pobla ha publicat recentment uns quants de títols -L'Amagatall, Corfú, Estiu de foc...-, que giren entorn a aquesta temàtica i que ajuden a reforçar aquest patrimoni col·lectiu de sofriments i desfetes que fou el món de la repressió a Mallorca. Hi ha una constant històrica en les lluites d'alliberament i en el crit de revolta dels Agermanats (el llinatge dels Albanell, a Corfú, que apareixen i reapareixen segle rere segle i arreu del món); hi ha un fil roig conductor i unes barbàries de sempre, que poden anar des dels assalts als calls i l'antixuetisme (vegem, també, la magnífica novel·la de Carme Riera Dins el darrer blau) fins a Els grans cementiris sota la lluna, per emprar el títol de G. Bernanos, dels anys 36 endavant. Una barbàrie que sembla que no s'ha d'acabar mai: ...Xile i Argentina dels 70, Rwanda, Intxaurondo, Kènia, Kurdistan, Angola, Colòmbia, Kosovo, Timor, etc. Crits d'angoixa de la Història, ombres de foc, fosses comunes...".
Com podeu veure era un comentari senzill, d'home preocupat per la lluita per la llibertat i el benestar general de la humanitat; per la justícia social, per a entendre'ns. Però el simple fet d'anomenar tres dels llibres silenciats era, en aquells moments, vertaderament encoratjador. De cop i volta, en llegir aquell article dedicat a Miguel Delibes, a Bernanos i a Carme Riera, als heretges perseguits per les inquisicions de totes les èpoques, em vaig adonar que els escriptors nacionalistes d'esquerra, els que sempre hem defensat la república i el socialisme, no ens hem de desanimar mai davant cap mena de campanya rebentista que els malfactors puguin ordir en contra nostra. Finalment, els reaccionaris són uns quants, mentre que la gent sana del nostre poble, la intel·lectualitat progressista com Joan F. López Casasnovas, són la majoria, afortunadament!, i res no podrà fer la púrria envejosa contra el treball de desenes i desenes dels nostres creadors. Cada vegada n'estic més convençut, i la pràctica cultural i política d'homes com l'amic Joan F. López Casasnovas així m'ho demostra.
Crec, sense cap mena de dubte, que aquelles reflexions de López Casasnoves escrites l'any 1999 provocaren un tombant positiu en el meu esperit que, d'ençà d'aquells dies, em féu canviar algunes de les meves percepcions literàries. Foren una escala per a sortir, segurament ja per sempre més, del cau malaltís dels exquisits i dels cínics i menfotistes.
Aquell article, les quatre retxes que l'amic López Casasnovas em dedicava serviren, com a una clau màgica, una fórmula especial i miraculosa, per a copsar en un segon tota la brutor del nostre comissariat i servils a les seves ordres. Em vaig prometre no deixar-me influir mai per l'efecte embrutidor de les campanyes de silenciament que la reacció ordia i ordeix en contra nostra. Aquell treball de Joan F. Casasnovas funcionà a la perfecció per a carregar piles en un moment d'especials replantejaments. Davant l'enemic no podem ser mai dèbils, claudicar, conformar-nos, acotar el cap. Ara ja sabem que el que volen precisament és això mateix: el silenciament de les veus crítiques; i, com que no poden portar-nos a la foguera com en temps de la Inquisició o del feixisme, marginen, silencien, ataquen, fan tot el possible per fer desaparèixer del panorama literari català la dissidència amb el conservadurisme dominant.
Posteriorment a aquest article Joan F. López Casasnovas, per sort per a qui signa aquest article!, ha continuat parlat de les meves novel·les i poemaris. Un dels darrers articles que ha publicat tracta de la novel·la que m'acaba d'editar El Gall: Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. L'article, publicat en el Diari de Balears el 8-VIII-05 sota el títol "Defalliment, començava així:
"'Defallir' és perdre el coratge o ànim; esdevenir feble o mancat de vigor. D'aquí ve 'defalliment', títol d'un important poema de Miquel Costa i Llobera, i que, a la vegada serveix a Miquel López Crespí per anomenar la seva darrera (que jo sàpiga, perquè sempre ens sorprèn el prolífic escriptor de sa Pobla) novel·la. Per mor de ser presentada com a Memòries de Miquel Costa i Llobera, un periodista es demanava si era possible que un novel·lista escrigués en primera persona la vida d'un altre. Doncs, per què no? Sempre queda clar que, de Miquel a Miquel, ningú no fa trampa. La figura que parla en aquest llibre no sols és creïble com al canonge i poeta que tots (tots?) coneixem, sinó que, a més a més, els qui ens hem atracat (en el meu cas un poc) a l'obra d'en López Crespí no ens estam de reconèixer-hi alguns dels punts de vista que més s'agrada de reflectir en la seva literatura: el compromís amb el país i amb la gent humil, amb un present que no s'explica mai del tot si no es tenen en compte les pròpies claus històriques".
Turmeda | 10 Abril, 2007 17:36
Al rerafons, hi ha una dura crítica, de la qual no se salven ni les persones ni les institucions. Enfront d’una dreta vulgar i depredadora apareix una esquerra autista i desorientada. El món artístic tampoc no hi surt gens ben parat. Tot fa pensar que l’esfondrament del protagonista corre paral·lel a l’esfondrament d’un país que - segons unes declaracions fetes recentment per l’autor de la novel·la - ha acabat convertit en una mena de terra de frontera on tot es pot comprar i es pot vendre menys la felicitat. (Miquel López Crespí)
La narrativa fascinant de Vidal Ferrando
L’editorial Ensiola acaba de publicar L’illa dels dòlmens, d’Antoni Vidal Ferrando, una novel·la inspirada en la Mallorca dels últims seixanta anys. Tot un luxe de cara a la propera diada de Sant Jordi. Perquè, amb aquesta novel·la, Vidal Ferrando ens torna fascinar, un cop més, amb l’elegància de la seva prosa i amb la màgia de les seves històries. El protagonista de L’illa dels dòlmens és un polític conservador que, durant molts d’anys, s’havia sentit atret pel món de la pintura. Casat amb la filla d’un poderós empresari turístic, l’entorn familiar l’havia duit a abandonar els ideals de joventut per exercir la batlia d’Almandaia, un municipi del migjorn mallorquí que, tot i que no podem evitar de relacionar-lo amb Santanyí, la terra natal de l’autor, podria ser perfectament qualsevol altre municipi del litoral illenc. Al capdavall, Almandaia, com Comala o com Mequinenza, és una ficció literària d’Antoni Vidal Ferrando, un món mític a través del qual ell recrea, lliurament i sense concessions, el seu univers personal i les essències col·lectives, per acabar perfilant tota una visió del món.
L’obra comença amb les desgràcies del protagonista, que, després de quatre majories absolutes electorals, s’ha vist obligat a abandonar el poder a causa de les lluites internes del seu propi partit. Mentrestant, l’addició a la droga havia costat la vida a Salvadora, la seva filla única, i un càncer de mama a la seva dona. Un dia, comença a rebre cartes anònimes que el duen a desconfiar de tothom, fins i tot de la seva germana Mònica, de la qual el separen profundes distàncies ideològiques. Duit als límits de la soledat i del desencís, comença a donar classes de dibuix a una jove separada, de qui acaba profundament enamorat.
A partir d’aquí, s’inicia una trama que Vidal Ferrando manté amb una rara habilitat i amb un sentit admirable dels ritmes narratius. Hi ha dos móns que dialoguen i es complementen. D’un costat, el protagonista va reconstruint el seu passat individual. D’alguna manera, el drama que afronta l’ha dotat d’una rara lucidesa. “¿De quina pasta som que per veure-hi clar no podem prescindir del sofriment? Vaig viure tots aquells anys amb una bena davant els ulls: entre tots m’havien fet sentir indispensable”, comença dient al capítol zero, iniciant un llarg monòleg que confronta amb les tècniques de la novel·la psicològica i que l’autor farà aparèixer i desaparèixer, al llarg de les dues centes dotze pàgines de l’obra, amb una domini de l’argument i un coneixement dels paisatges més íntims de l’ànima humana realment envejables. D’altra banda, un narrador va fent la crònica general dels anys que van des de l’aparició del turisme de masses fins a l’actualitat. Per aconseguir-ho, fa desfilar davant els nostres ulls una munió d’esdeveniments i de personatges que captiven el lector a força d’èpica i a força de singularitat. En total pura alquímia literària.
Al rerafons, hi ha una dura crítica, de la qual no se salven ni les persones ni les institucions. Enfront d’una dreta vulgar i depredadora apareix una esquerra autista i desorientada. El món artístic tampoc no hi surt gens ben parat. Tot fa pensar que l’esfondrament del protagonista corre paral·lel a l’esfondrament d’un país que - segons unes declaracions fetes recentment per l’autor de la novel·la - ha acabat convertit en una mena de terra de frontera on tot es pot comprar i es pot vendre menys la felicitat.
El fragment del poema apòcrif amb què Vidal Ferrando tanca L’illa dels dòlmens (“El vent ens va allunyar de les illes amb dòlmens / i banderes pirates on vivíem feliços. / El darrer paradís són les penes d’amor) ens du a afirmar que aquest títol, com tota la novel·la, és l’expressió metafòrica de tot el que els illencs hem anat perdent l’últim mig segle. Bàsicament la identitat i els principis morals. Ho diu ben clar i llampant el narrador: “Com a les grans tragèdies de la literatura grega, ningú no va poder impedir que, amb la riquesa que arribava de la mar, també arribasin desgràcies i agents d’extinció tan metzinosos com una marea negra”.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (10-IV-07)
Turmeda | 10 Abril, 2007 12:51
DIJOUS 12 D’ABRIL. HOMENATGE A LA REPÚBLICA A CÀRREC DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ.
TEMPS DE REPÚBLICA.
RECITAL POÈTIC A CÀRREC DE
MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ.
“REPÚBLICA I POESIA”
20.30 H.
LLOC : ESPAI JOVE SA CONGREGACIÓ
ORGANITZA: ASSOCIACIÓ DE JOVES
PINYOL VERMELL.
…REGANT AMB LA SEVA SANG
LES VORERES DELS CAMINS,
QUE GUARDEN EN LLURS CUNETES
EL TESTIMONI DEL CRIM
“FRANCESC DE SALES AGUILÓ”
DISSABTE 14 D’ABRIL
A LA PLAÇA DE LA CONCORDIA
LECTURA DE MANIFEST
OFRENA FLORAL
HIMNE DE RIEGO
18:00 H.
DIJOUS 19 D’ABRIL
PRESENTACIÓ DEL LLIBRE:
LA SEGONA REPÚBLICA A MALLORCA (EL TEMPS, ELS FETS I ELS PROTAGONISTES)
ALBERT HERRANZ
JOANA MARIA ROQUE
20.30 H.
“RECORDS DE LA REPÚBLICA”
COL.LOQUI AMB FAMILIARS DE REPRESALIATS POLÍTICS
20.30H.
LLOC : ESPAI JOVE SA CONGREGACIÓ
La lluita per la República i els nous conversos
"Després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base". (Llorenç Capellà)
Els actes, les conferències que s'han fet durant tot aquest mes a sa Pobla en honor a la República han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles dels voltants per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous dels franquistes reciclats. Ens referim als famosos pactes de la transició entre els hereus del franquisme i la pseudoesquerra que, mitjançant aquells pactes contra la República, es va enriquir amb el silenci i la traïció i ara, quan va magra de vots i de suport, compareix a les manifestacions republicanes per a sortir en les fotografies. Pur oportunisme electoral que a ningú no enganya, però amb el qual s'ha d'estar alerta i vigilants sempre.
Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article recent deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".
Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà: l'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.
El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".
Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes de tota aquesta colla de servils, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en els diaris. Bé, benvinguts sien malgrat que sigui amb tres dècades de retard.
L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs, Pep Vílchez, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.
Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, els escriptors mallorquins d'esquerra nacionalista, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana i als militants republicans amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.
Els "nous conversos", que diu Llorenç Capellà, els "joancarlistes 'republicans'", com escriu Josep Juárez, tots els oportunistes de la transició, els enemics de la República durant els anys en els quals s'han aprofitat dels privilegis que atorga el règim als seus servidors, no oblidin que els mallorquins tenim memòria històrica i, evidentment, els volem al nostre costat, no en mancaria d'altra!, però que no s'imaginin que amb aquesta conversió de darrer moment, sovint amb intencions electoralistes, ens faran oblidar tot el mal que han fet a la causa republicana si no fan aquesta autocrítica que els demanam pel seu bé i per la seva credibilitat.
Ciutat de Mallorca, 14 d'abril de 2006
Turmeda | 09 Abril, 2007 10:41
La Fundació “Sa Nostra”, Caixa de Balears, es complau a convidar-vos a la presentació de les novetats editorials de les col·leccions El Turó i Tià de sa Real, que tendrà lloc dimarts, dia 17 d’abril a les 19,30 h.
La narrativa i la poesia contemporània a les Illes.
En el decurs de l’acte es farà públic el veredicte del jurat dels Premis Miquel Àngel Riera 2006.
Col·lecció Tià de sa Real:
Un viatge imaginari i altres narracions,
de Miquel López Crespí
La llengua,
de Joan Guasp
Col.lecció El Turó:
Fragilitat,
de Francesc Casasnovas
La mar negada,
de Cristina Salom
Centre de Cultura “SA NOSTRA”
Carrer de la Concepció, 12, Palma.
Un viatge imaginari i altres narracions de Miquel López Crespí
“La diversitat d’estil i registres, les formes més diverses de narrar es conjugen en aquesta antologia de narracions breus. Com si les grans obres de la literatura del segle XX i els grans escriptors del nostre temps haguessin filtrat la seva influència sobre les proses breus, però indispensables, de Miquel López Crespí. Llavors ens trobam amb la veu pròpia d´un escriptor consolidat, tot de registres i estils que evidencien la continuada recerca, l’experimentació i el risc”. (Gabriel Janer Manila, escriptor)
“Al capdavall, es tracta d´unes pàgines d’intensitat literària excepcional: algunes de les millors pàgines d´un dels millors narradors catalans de la segona meitat del segle XX. Teniu a les mans un llibre important (‘qui toca un llibre toca un home’). Capbusseu-vos-hi; l’experiència s´ho val”. (Ferran Lupescu, poeta i investigador, Premi de Poesia Josep M. López Picó 1996).
Turmeda | 07 Abril, 2007 16:17
En la seva prosa trobaren el pànic de viure, la decadència de les velles il·lusions, el trencament de les utopies, l’amargor de veure que el temps fuig, que ens diluim en el no res. Hi trobareu la Postguerra difícil i emputada, els records de la infantesa –ben segur que no foren aquells anys per a en Miquel gens indíl·lics-, però la infantesa hi és com un petit tresor –no vull dir un paradís, perdut en els meandres de la vida-, com una vivència que cal salvaguardar, com han de guardar-se el sabor i l’olor de la innocència. Hi trobareu les espires dels primers amors, la memòria de la Guerra i de les guerrres, les tragicomèdies i els drames dels homes i les dones de la nostra contemporaneïtat. També, l’experimentació de tots els jocs narratius, de totes les estratègies i els recursos de què pot servir-se l’escriptor a l’hora d’organitzar el seu relat, de transmetre’ns unes emocions, i la percepció que, malgrat sabem que continuarà el mal temps, paga la pena de reordenar el caos cada matí. La diversitat d’estils i registres, les formes més diverses de narrar es conjuguen en aquesta antologia de narracions breus. (Gabriel Janer Manila)
Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007).
Per Gabriel Janer Manila, escriptor
Les proses breus de Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946), reunides en aquest volum, constitueixen una de les millors aportacions narratives a la Literatura Catalana produïda a Mallorca, d’ençà de la Postguerra. Ningú no podrà mai negar-li a en Miquel l’ofici d’escriptor: la capacitat de convertir l’experiència de la vida en matèria literària. Vull dir, la seva enorme aptitud per construir ficcions que representen la realitat i l’escarneixen. Potser la literatura només és això: un joc d’escarni. Circula a l’interior dels relats breus i incisius que l’autor ha triat d’entre els centenars i centenars de fulls escrits al llarg de molts d’anys, una mateixa i insubornable quimera: la passió per transformar l’experiència en literatura: en una creació del llenguatge que ens emociona i commou, capaç de construir espais imaginaris que ens parlen del nostre temps, de les coses que passaren mentre tinguérem estret entre les mans com si fos un ocell que tremola el tros de vida que ens ha tocat en sort.
Els treballs i els dies de Miquel López Crespí són ben coneguts: la seva militància política, la lluita per la recuperació de la memòria històrica, el combat pel redreçament de la llengua, la reivindicació dels valors de l’esquerra republicana, nacionalista i democràtica: el compromís cívic amb el seu poble des de l’honestedat com una exigència radical. Hem d’esser radicals, quant a esser íntegres. Sempre l’ull viu per no caure en els brots de feixisme que sovint esclaten en la vida quotidiana del nostre temps i s’expandeixen. (La bèstia és sàvia i extén els seus tentacles, furiosa). Des d’aquesta actitud d’home compromès, en Miquel escriu. I la seva escriptura és sincera, profunda, sòlida, disciplinada. Pere Rosselló Bover, bon coneixedor de la literatura moderna de les Illes Balears, ha escrit que en Miquel és un home “malalt” de literatura. I això explica la seva necessitat incessant de convertir en una creació del llenguatge l’experiència vital. Això ens diu, també, fins a quin extrem la seva obra és la raó que dóna sentit al seu compromís històric. La feina ben feta, l’ofici d’escriptor vinculat als moviments polítics de l’esquerra, a les transformacions econòmiques i socials del nostre petit país. En definitiva: el nostre temps, dolorós i amarg.
Però en Miquel no és un narrador convencional. En la seva prosa trobaren el pànic de viure, la decadència de les velles il·lusions, el trencament de les utopies, l’amargor de veure que el temps fuig, que ens diluim en el no res. Hi trobareu la Postguerra difícil i emputada, els records de la infantesa –ben segur que no foren aquells anys per a en Miquel gens indíl·lics-, però la infantesa hi és com un petit tresor –no vull dir un paradís, perdut en els meandres de la vida-, com una vivència que cal salvaguardar, com han de guardar-se el sabor i l’olor de la innocència. Hi trobareu les espires dels primers amors, la memòria de la Guerra i de les guerrres, les tragicomèdies i els drames dels homes i les dones de la nostra contemporaneïtat. També, l’experimentació de tots els jocs narratius, de totes les estratègies i els recursos de què pot servir-se l’escriptor a l’hora d’organitzar el seu relat, de transmetre’ns unes emocions, i la percepció que, malgrat sabem que continuarà el mal temps, paga la pena de reordenar el caos cada matí. La diversitat d’estils i registres, les formes més diverses de narrar es conjuguen en aquesta antologia de narracions breus. Com si les grans obres de la literatura del segle XX i els grans escriptors del nostre temps haguessin filtrat la seva influència sobre les proses breus, però indispensables, de Miquel López Crespí. Llavors ens trobam amb la veu pròpia d’un escriptor consolidat, tot de registres i estils que evidencien la continuada recerca, l’experimentació i el risc.
Hi ha, sobretot, en aquest llibre la força d’una llengua màgica i expressiva en llibertat, bellament treballada per l’autor, esmolada, disposada sempre a construir la fantasia humana. El narrador cavalca un cavall blanc. Ben segur que aquest cavall és la pròpia mort. Però sobre el cavall, Miquel López Crespí juga a escarnir totes les vides.
Mallorca, març de 2007
Turmeda | 06 Abril, 2007 11:18
La professora Lavinia Dumitrascu m'anunciava la traducció d'uns altres poemes, encàrrec d'una de les revistes culturals més prestigioses de Romania, "Exponto", portaveu de la Unió d'Escriptors de Romania, publicació del Ministeri de Cultura amb el suport igualment de la universitat "Ovidius" de Constanta. Les traduccions de la professora Lavinia Dumitrascu foren publicades en el número 2 de la revista, corresponent als mesos d'abril-juny de 2005. (Miquel López Crespí)
Les traduccions i el control de la cultura
A vegades els "controladors" de la nostra cultura es troben en situacions "complicades" i s'adonen que no ho poden vigilar tot. És el cas d'aquells premis que encara no són en les seves mans per a donar a amics i endollats, aquelles editorials, petites però de qualitat, que no són sotmeses al dictat dels seus interessos i actuen per lliure, a pit descobert i sense pensar solament en la promoció dels membres d'aquell clan o camarilla ni en les subvencions institucionals. Ho dic en relació a l'oferiment de José Luis Reina, l'editor de La Lucerna, de traduir a l'espanyol L'obscura ànsia del cor (que finalment ha sortit a La Lucerna amb el títol ben encertat de Densa marea de tristeza). És un fet "no controlat" pel comissariat. Un ajut per a qualsevol escriptor. La traducció a l'anglès, a l'espanyol, al romanès o al rus de qualsevol obra literària catalana representa un ajut inesperat per a aquell autor. Una forma ben normal de promoció d'una obra determinada. Una promoció desinteressada que no té res a veure amb la creació de valors literaris ficticis, per simple amiguisme o per intercanvi de favors. Ni jo mateix ni molts dels meus amics i amigues escriptors, mancats de qualsevol mena de suport polític o mediàtic, no podem oferir res de res a l'editor; ni compra de llibres, ni proporcionar substancioses subvencions a l'editorial. L´únic que podem donar-li és un original creat amb il·lusió i amor. La qual cosa vol dir igualment que José Luis Reina és un editor de debò, com els "antics", aquells que no publicaven llibres solament pels diners de la subvenció sinó que fins i tot exposaven les seves minvades reserves econòmiques en l'edició de llibres sense saber mai si algun dia podrien recuperar la inversió efectuada. José Luis Reina edita simplement perquè aquell original li ha agradat.
José Luis Reina em digué que, si comptava amb el meu vist-i-plau, volia portar endavant la feina de traducció amb l'ajut qualificat i inestimable de Pere Gomila, profund coneixedor de les literatures catalana i espanyola. No cal dir que aquests fets animen l'escriptor i faciliten que l'autor carregui piles per a una llarga temporada.
Que el mateix José Luis Reina i l'amic Pere Gomila volguessin portar endavant el projecte de traduir al castellà un dels meus llibres em seduí de seguida i, igualment que succeí fa deu anys quan el professor Díaz de Castro em demanà una obra per a editar a "Poesia de paper", també vaig pensar en L'obscura ànsia del cor. Dit i fet, vaig donar a l'amic Reina un exemplar del poemari guardonat a les Festes Nacionals de la Cultura Catalana Pompeu Fabra i, a poc a poc, la traducció anà avançant fins a esdevenir aquesta realitat que ja tenim a les mans.
La traducció de L'obscura ànsia del cor coincideix igualment amb un curiós i interessant cicle d'altres traduccions d'alguns dels meus llibres de poesia catalana. Concretament algunes traduccions al romanès, a l'anglès i a l'espanyol.
Anem a pams. A començaments de l'any 2003, i dins l'ampli projecte cultural de donar a conèixer els nostres poetes, el Consell Insular de Mallorca i la Fundació ACA editaven un disc compacte meu en la col·lecció "Veu de poeta". Era el número 9 de la col·lecció, i en aquest disc compacte hi ha una antologia formada per poemes del més de quinze poemaris publicats d'ençà l'any 1983. Record que em vaig encarregar d'enregistrar-los a la Fundació ACA, a Búger, una horabaixa de la tardor del 2002, i que per portar-ho endavant vaig comptar en tot moment amb el suport tècnic i amistós d'Antoni Caimari, l'amic i director de la Fundació. Evidentment un altre fet que, imagín, no degué agradar gaire a qui des de sempre ha fet feina per a marginar i silenciar els autors considerats "massa d'esquerres", qui sap si "dissolvents" d'unes determinades "essències" pures de la literatura i no sé quantes ximpleries i xirimandangues semblants.
El disc compacte anava acompanyat d'un petit opuscle que incloïa els poemes recitats per l'autor en tres idiomes: el català original i una traducció de les obres a l'espanyol i a l'anglès. La traducció a l'espanyol anà a càrrec de Nicolau Dols i de Gabriel de la S. T. Sampol, mentre que la versió a l'anglès era feta per la professora Julie Anne Wark Bathgate.
Era el mateix any que la professora Lavinia Dumitrascu m'anunciava la traducció d'uns altres poemes, encàrrec d'una de les revistes culturals més prestigioses de Romania, "Exponto", portaveu de la Unió d'Escriptors de Romania, publicació del Ministeri de Cultura amb el suport igualment de la universitat "Ovidius" de Constanta. Les traduccions de la professora Lavinia Dumitrascu foren publicades en el número 2 de la revista, corresponent als mesos d'abril-juny de 2005.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (6-IV-07)
Turmeda | 05 Abril, 2007 08:37
Simó Andreu, Frederic Bateman, Alexandre Ballester, Bartomeu Crespí, Miquel Cabanellas, Pere Antoni Ferragut, Antònia Buades, el batle Miquel Crespí Pons "Verdera", els escriptors i investigadors Bartomeu i Joan Torres Gost...
Pàgines del dietari d´un escriptor mallorquí: Sa Pobla en el record.
No deixa de ser curiós i és digne de reflexió constatar com va passant el temps quasi sense que t'adonis del que s'esdevé. De cop i volta, quan, de forma totalment casual, en comprar un llibre com aquest titulat Sa Pobla i sense anar a esperar-ho et trobes enmig dels "Personatges destacats" de la teva terra, no t'ho acabes de creure. Sembla que era ahir mateix que anaves a Casa de les Monges del carrer del Capità Pere de Sa Pobla. Encara et veus plorant, ben aferrat a la mà de la teva mare, el primer dia de classe a l'Escola Graduada del carrer dels Fadrins, l'escola bastida en els anys vint pel teu oncle Miquel Crespí Pons i l'arquitecte Guillem Forteza.... Sembla que era ahir mateix que començaves el primer de batxiller a l'Institut de la plaça del Mercat i, sense que ho sabessis, jugassis en el mateix indret on romangué presoner el teu pare en els anys quaranta, just arribat de València amb tants companys d'aquella generació que volgué bastir un món més just i solidari. A aquella heroica generació de lluitadors antifeixistes no li deixaren bastir escoles, escriure novel·les, repartir les terres entre els més necessitats. La sublevació militar, els falangistes, el clergat d'aleshores, els soldats i les armes enviats per Hitler i Mussolini els obligaren a agafar les armes per defensar la llibertat.
El temps ha passat inexorablement. Ara el jove estudiant dels anys cinquanta, sense anar a cercar-ho, per aquestes simples casualitats de la vida, per haver publicat prop d'una quarantena d'obres, es troba en els llibres fent costat a tots els personatges mítics de la seva adolescència i joventut: Simó Andreu; Frederic Bateman, Alexandre Ballester, Bartomeu Crespí, Miquel Cabanellas, Pere Antoni Ferragut, Antònia Buades, el batle Miquel Crespí Pons "Verdera", els escriptors i investigadors Bartomeu i Joan Torres Gost...
Com és possible que els anys hagin passat tan de pressa? Prop de seixanta anys. Ara recordes que vares néixer pel desembre de 1946, uns anys després de la victòria dels aliats damunt el nazifeixisme. També recordes que ja fa trenta-cinc anys que vares escriure el primer article de la teva vida en la secció de literatura del diari Última Hora de Palma. D'ençà 1969 centenars d'articles en la premsa de les Illes i, en temps de la dictadura, en nombroses revistes clandestines d'esquerra.
A vegades, immers dins la teva feina, enmig de la supervivència quotidiana, quasi no t'adones de la marxa implacable de les manetes del rellotge. Llegint el llibre Els mallorquins de Franco: la Falange i el Movimiento Nacional de l'historiador Joan Mas i Quetglas (Palma de Mallorca. Documenta. 2003), concretament la pàgina 142, tornava a constatar el pas del temps. Joan Mas i Quetglas recordava la meva primera detenció per part de la Brigada Social del règim i de la Guàrdia Civil a començaments dels anys seixanta, quan les vagues d'Astúries. Un grup de joves mallorquins sortírem, de nit, al carrer per a pintar consignes a favor de l'amnistia dels presos polítics i en solidaritat amb els vaguistes asturians, que eren torturats per les forces repressives del feixisme. Ens enxamparen just quan començàvem la "feina" i per poc ens costa uns anys de reformatori. Però la nota de l'historiador em feia copsar novament com ja havien passat més de... quatre dècades! d'ençà aquella acció juvenil de la lluita per la llibertat. Concretament... quaranta-dos anys! No és estrany, doncs, que a vegades surti la teva veu en les enciclopèdies, en els llibres història, en els diccionaris i guies de la literatura catalana. Quatre dècades d'anar pel món escrivint i emprenyant la reacció és temps, evidentment! Alhora és normal que algú, malgrat les campanyes de silenciament, s'hagi adonat de la teva obra o, almanco, hagi llegit alguns dels més de quaranta llibres publicats o dels centenars d'articles que han anat sortint en els més diversos mitjans de comunicació.
Les brutors en contra meva de determinats sectors de l'extrema dreta falsament nacionalista i l'excarrillisme coincidien amb l'edició del llibre Sa Pobla (2001), en el qual els autors, en la secció "Personatges destacats" del nostre poble escrivien (vegeu pàg. 82): "Cal recordar que sa Pobla té un important nombre de personalitats que han destacat en els diferents àmbits de la societat, com els escriptors Alexandre Ballester Moragues i Miquel López Crespí; els periodistes i escriptors Pere Bonnín Aguiló i Miquel Segura Aguiló; la cantadora Antònia Buades Vallespir "Madò Buades", el polític Jaume Cladera i Cladera, i l'arxiver i lul·lista Llorenç Pérez Martínez, entre d'altres".
Abans, els autors del llibre i el mateix apartat "Personatges destacats" havien parlat del gran actor Simó Andreu (sa Pobla, 1941); de John Frederic Bateman (Londres 1810-1904), ànima de la dessecació de s'Albufera; de l'epidemiòleg Miquel Cabanelles (sa Pobla 1760 - Madrid 1830); del poeta i glosador Bartomeu Crespí (sa Pobla 1885 - Palma 1964); de Pere Antoni Ferragut, el "Capità Pere", el famós militar pobler, comissionat pel rei Felip IV a Flandes i cap de la milícia a Palma. El "Capità Pere", personatge destacat de sa Pobla, hi va néixer l'any 1631 i morí igualment a la nostra contrada el 1702. El llibre Sa Pobla parla també de l'eclesiàstic Joan Parera Sansó, el promotor de la revista poblera Sa Marjal (Manacor 1865 - sa Pobla 1928), del famós entrenador de futbol Llorenç Serra Ferrer (sa Pobla 1953), del polític Miquel Socias (sa Pobla 1841 - Palma 1904), de l'investigador Bartomeu Torres Gost (sa Pobla 1905 - 1989) i del metge i escriptor Joan Torres Gost (sa Pobla 1900 -Madrid 1979).
També en la veu "Sa Pobla", en el volum XIII de la GEM (vegeu pàg. 209) es dels personatges més destacats de sa Pobla. El redactor de la GEM escriu: "Els personatges més destacats són els eclesiàstics Miquel Bonnín, Joan Parera, Antoni Serra, i Bartomeu Torres; el filòsof, teòleg i músic Francesc Bonnín; el religiós i polític Cristòfol Cladera -Tresorer Cladera-; el missioner i investigador Josep Obrador; el prevere i escriptor Antoni Aguiló -capellà Toniet-; l'epidemiòleg Josep Cabanellas -Veret-; els metges Joan Serra i Joan Torres; el polític i enginyer Jaume Cladera; els polítics Jaume Andreu, Jaume Font, Joan Pizà i Miquel Socies; els investigadors Bartomeu Siquier i Melcior Tugores; l'arxiver i lul·lista Llorenç Pérez; el dramaturg novel·lista i poeta Alexandre Ballester; el poeta i novel·lista Miquel López Crespí; el comediògraf, poeta i glosador Bartomeu Crespí Cladera...".
Turmeda | 03 Abril, 2007 16:54
Miquel Barceló, Gabriel Noguera, Miquel López Crespí, Antoni Catany, Andreu Terrades, Joan Bennàssar, Horacio Sapere, Páez Cervi, Gerard Matas, Katty Bonnín...
La pintura de Gabriel Noguera em descobreix un home eternament jove, aferrat a les més agosarades experimentacions, un artista que no deixa mai de banda l’esmolat estilet de la ruptura, l’heterodòxia i la subversió. (Miquel López Crespí)
Gabriel Noguera: art i revolta
Gabriel Noguera és un pintor força conegut amb una obra prou sòlida i fermament consolidada. D’ençà l´any 1978, amb la primera exposició que va fer la Galeria Arc Da Vella, a Lugo, les mostres de la seva pintura han sovintejat en exposicions personals i col·lectives. Una vida dedicada a l’art, a la pintura. I és just en aquests moments de completa plenitud quan em deman, encuriosit, des de quan conec Gabriel Noguera. O potser el conec des de sempre i no m’ho havia demanat abans perquè era part indestriable de la meva vida, de la vida cultural mallorquina d’ençà fa més de quaranta anys? El conec de quan, a començament dels anys seixanta, estudiàvem junts i compartíem el mateix pupitre per a dos alumnes de la classe de quart de batxillerat del col·legi Lluís Vives de Ciutat. Possiblement el vaig veure fer els primers dibuixos de la seva vida. Record a la perfecció aquelles horabaixes grises i avorrides en els baixos del col·legi on estudiàvem. Per a entretenir-nos i vèncer tant avorriment record que jo començava a escriure unes esburbades narracions que, evidentment, mai no han vist la llum. Gabriel Noguera dibuixava. Feia uns dibuixos fantàstics, transformant la realitat que ens encerclava, bastint imaginàries clarors futures, la Ciutat Imaginada de Gabriel Alomar, provant de servar els colors d´una Mallorca que començava a desaparèixer engolida per l’allau turística. O, també, inventava personatges d’historieta que em seduïen.
Des de sempre he sabut que Gabriel Noguera era un gran artista. Anys endavant, a finals dels seixanta i començaments del setanta, compartírem els somnis d’aquella joventut alletada amb els fets del Maig del 68 i la renovació de la plàstica i la literatura mallorquina. Pintors i escriptors. Somnis i esperances d´una generació que volia rompre amb la pastisseria de la pintura mallorquina, en el cas dels joves pintors, o de l’herència de l’Escola Mallorquina, quan es tractava d’escriptors. Jo vaig començar a publicar els primers articles de crítica literària devers l’any 1968. Amb Gabriel Noguera ens trobàvem a l’estudi del pintor Gerard Matas, on també hi compareixia el poeta Joan Manresa, el fotògraf Antoni Catany, el director de teatre Bernat Homar, alguns cantants de la Nova Cançó quan venien per Ciutat a donar alguns d’aquells perseguits concerts de la cançó catalana: Marià Alberó, Ovidi Montllor, Guillem d’Efak... parlàvem de música, teatre, literatura, cinema. Aleshores érem molt joves, però alguns ja havíem passat pels indrets de detenció de la Brigada Social del règim en el carrer de la Soledat número 8, de Palma (Mallorca). La lluita per la llibertat era una dèria que ens dominava, obsessivament. Donàvem suport a les activitats culturals rupturistes com les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, a les manifestacions culturals del grup Bes, Art Pobre, Ensenya-1, Criada 74, Ensenya-2... Es feien manifests, proclames, accions culturals de tot tipus. L’art havia de ser compromès, rupturista, heterodox. Com a col·laborador de la premsa de Ciutat, escrivint a Última Hora, a la revista Cort, a Diario de Mallorca, procurava donar suport al pop-art, l’hiperrealisme, el minimalisme, l’art pobra, el realisme màgic. Són els anys en els quals començaven a ser coneguts, almanco dins el somort ambient provincià per on ens movíem nosaltres, els noms de Ramon Canet, Miquel Barceló, Andreu Terrades, Joan Bennàssar, Horacio Sapere, Páez Cervi, Gabriel Noguera, Gerard Matas i Katty Bonnín, entre molts d’altres, els quals ens ensenyaven a veure l’art, la natura, els colors, les possibilitats de subvertir els valors estètics (és un dir) heretats de la burgesia i el franquisme. Descobríem les possibilitats revolucionàries de la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Gabriel Alomar, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Bertolt Brecht, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. Uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Éditions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger. El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.
En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.
La pintura de Gabriel Noguera, depurada amb magistral exquisidesa de les influències que no anaven amb el seu tarannà sempre inquiet, amb els anys ha assolit la solidesa a què ens té acostumats. Els crítics parlen de la “perfecta simetria del somni”. Alguns altres han teoritzat les reminiscències musicals dels seus collages. N’hi ha que diuen que la pintura de Gabriel Noguera “posa ordre en la matèria”. Potser és l´ombra del Maig del 68 alçant-se sobre les runes que ha creat la postmodernitat. Pens que és una obra que s’obre vers contrades que no són als mapes, a tots els suggeriments que ens ofereix aquesta tenebrosa època incerta. La depurada essència dels nostres somnis retornant, refulgents, de la segura mà de l’artista. Mir els seus quadres i no puc de deixar de llegir l’eco de les antigues converses del passat, les músiques que ara s’han convertit en autèntics himnes de la resistència. Em deman com ho pot fer per a bastir aquesta bellesa quasi perfecta amb el munt d’ombres, plors i somnis assassinats per cínics i malfactors que només té a l’abast. Des de quin amagat refugi aconsegueix fer-nos sentir tota la gravitació de les il·lusions recobrades? La pintura de Gabriel Noguera em descobreix un home eternament jove, aferrat a les més agosarades experimentacions, un artista que no deixa mai de banda l’esmolat estilet de la ruptura, l’heterodòxia i la subversió.
Turmeda | 01 Abril, 2007 19:51
Consti que si els bàrbars del PP han agafat l'etiqueta de demòcrates és perquè bona part de l'esquerra que pactà amb el franquisme ho ha fet possible. En qualsevol cas, a Mallorca el feixisme es mou amb una total impunitat: així es produeixen agressions a immigrants, manquen actuacions contra els que atempten repetidament contra el bosc de la memòria, contra els símbols en memòria de les víctimes, contra els que reivindiquen els drets nacionals o socials, o contra les poques plaques dels carrers dedicades a l'esquerra (el Carrer Pablo Iglesias). (Llorenç Buades)
Escandalosa impunitat, la de les bandes feixistes.
Per Llorenç Buades Castell, coordinador del web de l’esquerra anticapitalista Ixent
Si l'atemptat contra el local de la CGT a Palma s'hagués fet contra un local del PP, avui tendriem una concentració il·legal a Cort com la manifestació feixista que es va fer en relació al cas De Juana Chaos.
Dic manifestació feixista perquè els del PP es manifestaven amb els feixistes i perquè molts d'ells com el regidor Veramendi provenen de les clavegueres del nacional-socialisme illenc. Però és clar que els deixebles d'Aznar que fomenten les matances d'Iraq, que han subvencionat des de l'exercici del poder al llarg de molts anys i segueixen subvencionant amb doblers públic organitzacions de caire feixista, no es consideren assassins sinó víctimes, i en aquest camp juguen amb l'ajut de la Conferència Episcopal, atiadora d'odis i digna successora dels bisbes que braç en alt saludaven la "creuada" del 1936. Per acabar-ho de rematar el senyor Rodrigo De Santos diu per la ràdio que l'atemptat contra la CGT pot ser obra de l'extrema esquerra. O d'ell mateix diria jo, posats a especular. I és que no tenen vergonya. Financien els grups que actuen contra la democràcia i que generen xenofòbia (perquè l'anticatalanisme no és més que xenofòbia, i perquè subvencionar franquistes és subvencionar colpistes), i pretenen anar de demòcrates.
Consti que si els bàrbars del PP han agafat l'etiqueta de demòcrates és perquè bona part de l'esquerra que pactà amb el franquisme ho ha fet possible. En qualsevol cas, a Mallorca el feixisme es mou amb una total impunitat: així es produeixen agressions a immigrants, manquen actuacions contra els que atempten repetidament contra el bosc de la memòria, contra els símbols en memòria de les víctimes, contra els que reivindiquen els drets nacionals o socials, o contra les poques plaques dels carrers dedicades a l'esquerra (el Carrer Pablo Iglesias).
Els gestors del poder, i en aquest cas també hi entra el delegat de govern, suposadament socialista, tenen en molt poca estima a les víctimes del terror quan no són les seves, quan no es poden instrumentalitzar amb objectius polítics o quan les víctimes són dissidents socials que amb les seves demandes causen problemes als que des de les institucions haurien d'actuar en benefici de la ciutadania .
Web Ixent (L’Esquerra Anticapitalista de les Illes)
Durant una hora se sentiren clams de l'estil «Vosaltres feixistes, sou els terroristes» o «Fora feixisme, viure amb democràcia». Totes les consignes anaven dirigides a qualsevol ideologia contrària a la llibertat d'expressió. Per això les veus a l'uníson també tingueren cabuda per dirigir les seves exclamacions cap a alguns mitjans públics de les Illes amb paraules com «IB3, apunta, feixistes posen bombes». (Diari de Balears)
«Fora feixisme, viure amb democràcia»
Unes 200 persones exigiren a «certs polítics» responsabilitats dels atacs de la ultradreta cap a la CGT
Prop de 200 persones de més de 35 entitats de Mallorca es concentraren ahir davant la plaça de Cort per dir «prou» a les agressions feixistes. Aquesta mobilització, a la qual també s'afegiren tots els partits d'esquerres, s'organitzà arran que el passat 4 de març esclatà un artefacte a les portes de la seu del sindicat CGT, ubicada al carrer Àngel Guimerà, de mans de suposats grups de persones pertanyents a l'extrema dreta mallorquina. Amb un to reivindicatiu però pacífic, els protestants conduïren una pancarta fins al mig de la plaça amb el lema «Per la llibertat, prou d'agressions feixistes». Durant una hora se sentiren clams de l'estil «Vosaltres feixistes, sou els terroristes» o «Fora feixisme, viure amb democràcia». Totes les consignes anaven dirigides a qualsevol ideologia contrària a la llibertat d'expressió. Per això les veus a l'uníson també tingueren cabuda per dirigir les seves exclamacions cap a alguns mitjans públics de les Illes amb paraules com «IB3, apunta, feixistes posen bombes».
La lectura del manifest, a càrrec del mateix secretari general de la CGT i d'una de les integrants d'aquesta plataforma d'entitats i partits d'esquerres, Margalida Seguí, exigí la identificació dels autors d'aquestes agressions i la responsabilitat de «determinats polítics» que no tenen cap problema ètic ni moral per manifestar-se al costat «d'elements feixistes» i propiciar un marc d'enfrontaments socials, discursos «agressius» i «antidemocràtics» i que «dóna ales al terrorisme ultra». Els manifestants feren al·lusió també que dos dies abans dels actes vandàlics, el passat 2 de març, es va fer una «concentració il·legal» convocada pel PP a la qual assistiren individus provinents de «la ultradreta» i que afavoria la cobertura d'aquest marc d'enfrontaments. A banda de Mallorca, la CNT francesa se solidaritzà amb la causa i donà suport a la concentració de Palma. Com a mostra, convocà un acte simultani de protesta i de solidaritat «antifeixista». En aquest sentit, tant a París com a Tolosa s'han organitzat manifestacions contra els mítings del Front Nacional francès liderat per Jean Marie Le Pen.
LAURA MORRAL. Palma. Diari de Balears (23-III-07)
El diumenge 4 de Març, sobre les set del matí, esclatava un artefacte explosiu davant la seu de la CGT del carrer Àngel Guimerà, 48, de Palma. Tenia la suficient potència com per a danyar seriosament un automòbil aparcat davant del local, i trencar una vidriera de l’entrada d’habitatges contigua. Per sort, no va ocasionar danys personals físics, però sí morals, per la gran commoció que va causar entre els veïns, molts dels quals van despertar espantats per la potent deflagració. (Pep Juárez)
ÀNGEL GUIMERÀ, 48
El diumenge 4 de Març, sobre les set del matí, esclatava un artefacte explosiu davant la seu de la CGT del carrer Àngel Guimerà, 48, de Palma. Tenia la suficient potència com per a danyar seriosament un automòbil aparcat davant del local, i trencar una vidriera de l’entrada d’habitatges contigua. Per sort, no va ocasionar danys personals físics, però sí morals, per la gran commoció que va causar entre els veïns, molts dels quals van despertar espantats per la potent deflagració.
Feia quinze dies que a la porta metàl·lica del local havia aparegut una pintada amenaçadora contra el col·lectiu juvenil Maulets, signada amb un símbol feixista. Però els successos del primer cap de setmana de març van començar el divendres dia 2, amb l’aparició d’elements ultres en la manifestació il·legal del PP, en la Plaça de Cort. Aquella mateixa nit van ser brutalment agredits dos companys colombians, afiliats a la CGT, en una acció de clar signe racista, a la zona palmesana de Gomila. El dissabte dia 3, els panys de la seu de CGT del carrer Àngel Guimerà varen aparèixer inutilitzats. A l’horabaixa s’anava a realitzar la presentació d’un llibre sobre Euskadi, a càrrec de la Fundació Federico Engels. Per això, quan l’endemà va esclatar l’explosiu, pocs dubtes quedaven sobre l’autoria feixista de l’atemptat.
Fa deu anys que el nostre sindicat va comprar aquest local, el primer que adquiríem en propietat, amb els seus escassos 80 metres quadrats que abans albergaven una perruqueria. El rigor en l’administració de les finances va permetre adquirir-lo amb fons propis, sense haver d’acudir a préstecs. El local es va poder condicionar amb l’emissió d’una quota extraordinària, que tots els afiliats i afiliades vàrem pagar voluntàriament. Exclosos oficialment de l’accés al patrimoni sindical, el disposar d’un local en propietat, petit però decentment condicionat, ens feia sentir com al·lots amb sabates noves.
D’aquesta manera, el local sindical del carrer Àngel Guimerà va néixer lliure d’hipoteques, ni bancàries ni de cap altre tipus. I així ha continuat al llarg de tot aquest temps: un espai al servei de la gent treballadora, de reunió, d’assessorament, de formació, de promoció de la cultura obrera. Un espai que, per cèntric, ha estat punt de trobada d’entitats i de persones, d’afiliats i d’afiliades, d’amics i de simpatitzants. També un lloc d’acollida per a les entitats socials, de joves, d’immigrants, etc, que no disposen de local propi i que, en horaris compatibles amb l’activitat sindical, sempre han fet un bon ús de la seu. En definitiva, un local dels treballadors i per als treballadors: un espai de llibertat i de convivència, al marge del que el sistema entengui com a políticament correcte.
Amb seguretat, és aquesta llibertat el que molesta als agressors. Els que són incapaços d’utilitzar la força de la raó, prefereixen imposar la raó de la força, arribant, com és el cas, al sabotatge i a l’atemptat terrorista. Però s’han equivocat amb nosaltres perquè, ni cedirem al xantatge, ni renunciarem a la nostra activitat com organització. A més, un ampli ventall social, tant de Mallorca com de fora de l’illa, està interpretant l’atac contra la CGT, com una agressió a la llibertat de tots. L’onada de simpatia i solidaritat cap al nostre sindicat, i la resposta unitària del 22 de Març, indiquen que els covards autors dels atacs es troben amb l’efecte contrari al que buscaven. Perquè la llibertat no la regala ningú: es defensa i es gaudeix. Per això, és tasca i responsabilitat de totes les persones que volen ser lliures, el plantar cara al feixisme, i denunciar als qui, de manera objectiva, ho emparen, ho encoratgen, ho legitimen o ho justifiquen.
Pep Juárez,
Secretari general de CGT-BALEARS
Març de 2007
Turmeda | 01 Abril, 2007 15:58
Parlant amb Montserrat Roig, Gonçal Castelló, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Palau i Camps o Joaquim Soler anaves copsant, cada vegada amb més elements de judici, els perniciosos efectes de l'amiguisme dins el camp cultural. Els escriptors de les més diverses tendències literàries t'anaven explicant un munt de fets incontrovertibles que palesaven les mil i una travetes que tota mena de comissaris d'anar per casa anaven posant a l'escriptor compromès, a tot aquell intel·lectual nostrat que, ferm en les seves opinions i concepcions, no volia vinclar l'espinada davant aquell que controlava institucions, editorials, mitjans de comunicació. (Miquel López Crespí)
Les marginacions literàries
A començaments de maig de 1985, el poeta i investigador Ferran Lupescu ens feia arribar una col·laboració per al suplement de cultura del diari on aleshores jo escrivia. Es titulava "Contes de constatació contestant" i seria publicat el 5-V-85. Feia prop d´un any que l'Editorial Laia havia publicat, en la col·lecció de narrativa juvenil "El Nus" el meu recull de narracions Històries per a no anar mai a l'escola (Barcelona, Editorial Laia, 1984). Exceptuant algun atac rebentista, el llibre, que assoliria diverses edicions, havia passat completament desapercebut per a la, diguem-ne, la "crítica oficial" neoparanoucentista que, gràcies a l'ajut inestimable del pujolisme i tots els seus servidors intel·lectuals, planava com una llosa damunt la nostra cultura. Tan sols l'escriptor Ignasi Riera, en el pròleg d'aquella obra, digué quatre paraules que, evidentment, no arribaren a les pàgines d'opinió des d'on s'enlairava els escriptors endollats i en nòmina de CiU o el PSOE.
Unes paraules amables que, quan hom es sotmès a una marginació ferotge, sempre són d'agrair i ajuden, ben cert, a carregar piles per anar preparant noves obres que, invariablement, augmentaran la ràbia dels envejosos. És com un cercle infernal. L'enveja prova de barrar el pas al creador de vena i ordeix el silenciament i menyspreu dels nostres autors: contactes amb tal o qual editorial per aconseguir que aquell escriptor o escriptora no publiqui; informacions tendencioses als redactors de determinades enciclopèdies de caràcter literari per fer que la veu de l'autor considerat "dissolvent" sigui deixada de banda; contactes amb tal amic de la colla dels rebentistes per escriure un pamflet que desanimi els autors als quals cal barrar el pas; creació de cànons literaris artificials amb l'ajut dels amics de la colla respectiva; cicles de conferències dels quals són exclosos de forma regular i matemàtica aquells i aquelles als quals cal anihilar... El llistat de les maniobres més diverses que hem vist aquests darrers anys podia allargar-se fins a l'infinit, però el lector una mica assabentat del rerefons del nostre món cultural ja sap perfectament com van aquestes coses. Si finalment aquell autor o autora marginats aconsegueixen anar publicant amb certa regularitat rompent el blocatge del cercle de silenci i rebentista, en aquest mateix moment, com molt bé podeu imaginar, la ràbia produïda per la creixent enveja malaltissa que els domina augmenta fins a límits insospitats. I, precisament per aquest motiu, la ràbia és més intensa, i més ferotges les maniobres contra aquell o aquella que aconsegueix rompre els paranys ordits per tal o qual camarilla. I així fins a l'infinit, sense aturar mai. Analitzau la nòmina de bons escriptors dels Països Catalans, recordau les novel·les, poemaris i peces teatrals que vos han interessat i després ho comparau amb aquells noms que, de forma insistent, són promocionats per les camarilles neoparanoucentistes i comprovareu la veritat d'aquestes afirmacions.
Tenint en compte el silenci que planava sobre Històries per a no anar mai a l'escola i les obres de tants d'altres d'excel·lents escriptors catalans, les assenyades opinions del poeta i investigador de l'Hospitalet de Llobregat Ferran Lupescu entorn de l'actualitat cultural varen ser molt ben rebudes per qui signa aquestes retxes. Hom ja començava a ser ben conscient del que esdevenia amb el control neoparanoucentista damunt la nostra cultura. Parlant amb Montserrat Roig, Gonçal Castelló, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Palau i Camps o Joaquim Soler anaves copsant, cada vegada amb més elements de judici, els perniciosos efectes de l'amiguisme dins el camp cultural. Els escriptors de les més diverses tendències literàries t'anaven explicant un munt de fets incontrovertibles que palesaven les mil i una travetes que tota mena de comissaris d'anar per casa anaven posant a l'escriptor compromès, a tot aquell intel·lectual nostrat que, ferm en les seves opinions i concepcions, no volia vinclar l'espinada davant aquell que controlava institucions, editorials, mitjans de comunicació. Els intents de silenciament i marginació de molts dels autors que entrevistàvem per a les pàgines de cultura del diari on col·laborava eren a l'ordre del dia. Altres amics del gremi de la ploma ens assabentaven de cada un dels problemes que havien tengut a conseqüència de les maniobres i martingales que s'esdevenien en el món literari.
Ferran Lupescu, en aquell article, potser de forma indirecta i sense anar cercar-ho, rompia el buit que els sectors neoparanoucentistes havien decretat entorn d'una obra que, per a més inri i vergonya de les camarilles controladores, era recomanada arreu dels Països Catalans per munió de mestres i professors. És evident, i amb els anys ho hem anat comprovant, que sovint la més estudiada campanya de promoció d'un autor, el suport de les institucions, les substancioses beques i ajuts a la creació, els articles elogiosos dels amics i les més estudiades compareixences en la televisió no serveixen per a augmentar el nombre de vendes d'una obra literària. En el cas dels llibres s'ha comprovat ben bé que el boca a boca encara és un sistema que, en alguna ocasió, serveix per a vèncer les tèrboles intencions dels manipuladors. Amb Històries per a no anar mai a l'escola havia passat quelcom de semblant. Com més silenci hi havia per part del comissariat que només enlairava amics i endollats, més se venia i Laia anava fent noves edicions. Tot plegat, ho he de reconèixer sincerament, no deixava d'estranyar-me, ja que no havia fet presentacions ni a Barcelona ni a Palma.
Turmeda | 01 Abril, 2007 06:00
TEMPS DE REPÚBLICA.
ABRIL 2007 SA POBLA.
ASSOCIACIÓ DE JOVES
PINYOL VERMELL.
…REGANT AMB LA SEVA SANG
LES VORERES DELS CAMINS,
QUE GUARDEN EN LLURS CUNETES
EL TESTIMONI DEL CRIM
“FRANCESC DE SALES AGUILÓ”
DILLUNS 2 D’ABRIL
PROJECCIÓ DE LA PEL.LÍCULA
“TIERRA Y LIBERTAD”
Presentació a càrrec de l'escriptor Miquel López Crespí
20.30 H.
DIJOUS 12 D’ABRIL
RECITAL POÈTIC A CÀRREC DE
MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ
“REPÚBLICA I POESIA”
20.30 H.
DISSABTE 14 D’ABRIL
A LA PLAÇA DE LA CONCORDIA
LECTURA DE MANIFEST
OFRENA FLORAL
HIMNE DE RIEGO
18:00 H.
DIJOUS 19 D’ABRIL
PRESENTACIÓ DEL LLIBRE:
LA SEGONA REPÚBLICA A MALLORCA (EL TEMPS, ELS FETS I ELS PROTAGONISTES)
ALBERT HERRANZ
JOANA MARIA ROQUE
20.30 H.
“RECORDS DE LA REPÚBLICA”
COL.LOQUI AMB FAMILIARS DE REPRESALIATS POLÍTICS
20.30H.
LLOC : ESPAI JOVE SA CONGREGACIÓ
Turmeda | 31 Març, 2007 06:50
Gramsci o Gabriel Alomar, Andreu Nin o Joan Salvat Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Joan Fuster, Macià, el president Companys, Emili Darder o els anònims assassinats republicans del temps de la guerra civil, de la llarga postguerra franquista, no són esotèriques influències històrico-culturals que hom llig o sent de jove i després oblida, quan se situa a recer del poder. Sempre ens hem vanat i ens vanam d'estar ben lluny d'aquest podrit pragmatisme que segrega el poder indicant quines són les idees que no serveixen per a "fer carrera" política o literària. Ans al contrari, i en molts dels treballs de Cultura i transició a Mallorca es pot veure ben clar, les idees de tos els clàssics que ens alletaren en la joventut serviren per a esmolar les nostres eines d'intervenció política i cultural. (Miquel López Crespí)
Els escriptors mallorquins i la lluita per a la recuperació de la nostra memòria històrica
La funció narcotitzadora del poder
Crec que l'escriptor i investigador Pere Rosselló Bover encertava a les totes quan, en el pròleg al meu llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006), parla de la funció "narcotitzadora" del poder. Una funció, cínica i servil, que exerceixen, ben pagats i promocionats, tota aquella colla de postmoderns que ha fet tot el possible per esquarterar políticament i culturalment els Països Catalans, per demonitzar l'herència del Congrés de Cultura Catalana de mitjans dels setanta, per fer de la nostra literatura un cau on sovint només suren aquells o aquelles que s'adapten a les normes dictades pels comissaris neoparanoucentistes i pels poders fàctics econòmics, culturals i polítics.
Cultura i transició a Mallorca i els altres llibres que també hem citat són obres, doncs, per a la memòria històrica i, també, per a provar de fer justícia, dins les nostres minvades possibilitats personals, a tots aquells i aquelles que, des d'una posició difícil, sense cap mena d'ajut ni suport polític ni institucional, han resistit l'envestida dels malfactors creant amb el seu esforç una literatura catalana digna de la nostra millor herència cultural.
Per això quan, amb l'editor Sebastià Roig, em vaig posar a la tasca ho vaig fer amb molta il·lusió. Aquesta vegada he tengut més temps, prop de dos anys, per a ampliar el material que havia sortit a No era això: memòria política de la transició, Cultura i antifranquisme i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. El temps, la tranquil·litat per a la recerca, per a consultar llibres i hemeroteques, és bàsic per a poder enllestir un treball digne i de qualitat. I, sobretot, per a poder cercar els materials adients, estudiar quins articles convenia salvar i rescatar de l'oblit, quins tenien un valor en aquests moments i quins no. El temps que he tengut a la meva disposició ha estat un factor essencial per a obtenir aquest resultat final del qual estic summament content.
Dos anys pot semblar temps massa curt, però us puc ben assegurar que durant aquests mesos han passat pel meu davant prop de quaranta anys de lluita cultural i política antifranquista. Mentre anava preparant i passant en net els articles que havien de sortir a Cultura i transició a Mallorca no podia deixar de fer certes reflexions quant al pas del temps. En enllestir els articles dedicats a Francesc de B. Moll, al Concili Vaticà II, a les revistes i llibres de cinema en els seixanta i setanta, a la ràdio dels cinquanta i seixanta o a la vida de Gonçal Castelló, la meva vida particular en passava pels ulls com si fos una pel·lícula documental. M'adonava que, tanmateix, parlar de Gonçal Castelló, de Josep M. Llompart, del cineasta Luis Buñuel, d'Eisenstein o del paper de Gramsci, Jean-Paul Sartre, Che Guevara, Roger Garaudy, Arnold Hauser, Marx, Engels, Isaac Deutscher, Roland Barthes, Henri Lefebvre o Lucien Goldman en la nostra formació, era parlar de la nostra vida, del que ens ensenyaren els pares, la generació d'antifeixistes dels anys trenta que saberen resistir amb dignitat els anys d'oprobi de la dictadura. L'estudi dels clàssics del pensament socialista internacional servia per a consolidar, en uns joves de divuit o dinou anys, el que ens havien ensenyat els lluitadors republicans dels anys trenta amb la seva pràctica vital. Ara, les lectures, els llibres, li donaven simplement cos teòric.
Avui, quan reflexion en aquells de formació, en els fets dels quals parl a Cultura i transició a Mallorca, la vida cultural i política dels anys seixanta i setanta, tenc la certesa cada vegada més ferma que érem, pensàvem i actuàvem de la forma que ho fèiem perquè ens alletà aquella heroica i sacrificada generació de vells combatents per un món millor. Una generació, la que lluità amb les armes en la mà contra el feixisme, que donà sentit a la nostra lluita juvenil, als esforços per avançar envers una societat i una nació lliure de dominacions foranes, republicana i socialista en el sentit més ampli i democràtic de la paraula, lluny de la politiqueria actual pels endolls i la poltrona oficial.
Gramsci o Gabriel Alomar, Andreu Nin o Joan Salvat Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Joan Fuster, Macià, el president Companys, Emili Darder o els anònims assassinats republicans del temps de la guerra civil, de la llarga postguerra franquista, no són esotèriques influències històrico-culturals que hom llig o sent de jove i després oblida, quan se situa a recer del poder. Sempre ens hem vanat i ens vanam d'estar ben lluny d'aquest podrit pragmatisme que segrega el poder indicant quines són les idees que no serveixen per a "fer carrera" política o literària. Ans al contrari, i en molts dels treballs de Cultura i transició a Mallorca es pot veure bel clar, les idees de tos els clàssics que ens alletaren en la joventut serviren per a esmolar les nostres eines d'intervenció política i cultural. I d'això sempre ens hem sentit orgullosos sense renunciar mai a cap dels principis que ens sostengueren en el passat i ens sostenen encara. Qui ens conegui una mica sap que els nostres anys de militància en d'organitzacions marxistes i nacionalistes d'esquerra així ho confirmen. Els llibres, les novel·les, poemaris i obres de teatre publicats en aquests darrers quart de segle també donen fe de com la poètica de Rosselló-Pòrcel, Joan Fuster o Manuel de Pedrolo és present en la nostra pràctica literària.
L'escriptor i catedràtic de la UIB Pere Rosselló Bover n'ha parlat de tot això, i d'una manera insuperable, en el pròleg a Cultura i transició a Mallorca En una acurada anàlisi del contingut del llibre, Pere Rosselló Bover ha escrit:
"Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap on hem d’anar.
'Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca tenguin una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll, Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és 'aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana'. En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la 'militància abnegada', la 'renúncia personal, l’esperit de sacrifici' i la 'justa combativitat envers la utopia i la llibertat'. Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.
'Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com 'El cinema i la censura feixista', 'Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta' o 'El cinema de la transició'. Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè 'Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu'. Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè 'han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat', 'han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques'.
'La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat 'Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat', perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalana. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga, Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé. Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.
'Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca també pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles".
Turmeda | 30 Març, 2007 11:23
Bastaria aprofundir en la història de la literatura, de l'ensenyament, de la música, de l'església, de les ciències socials per a copsar la fondària del pensament gramscià: no existeix la famosa independència de l'intel·lectual respecte a les classes, siguin dominants o en ascens. Per a Gramsci és un idealisme fora mida considerar que l'intel·lectual (el sacerdot, l'escriptor, el funcionari, el metge, el publicista...) representen una "classe" en si mateixa, amb interessos oposats a les classes dominants o dominades. (Miquel López Crespí)
El paper dels intel·lectuals en la societat capitalista
En una recent entrevista m'han demanat quin és el paper dels escriptors i els intel·lectuals dins la societat actual. Si estudíam el paper, en cada època, dels escriptors, historiadors, músics, filòsofs, etc., ens adonarem com mai actuen, malgrat que ells s'ho puguin imaginar, al marge dels interessos de les classes dominants en aquell període històric, o bé al servei de les classes en ascens (de la burgesia, quan aquesta lluitava contra l'aristocràcia feudal; de les classes populars, quan aquestes lluiten contra la forma d'explotació capitalista). Per a mi, i la història ens ho demostra, l'intel·lectual ocuparia el lloc en la societat que Gramsci analitza tan encertadament. En el cas dels escriptors, per exemple, aquests serien uns "agents de l'hegemonia" d'aquella o aquella altra classe social, exercint, malgrat que ells no ho volguessin o no se n'adonassin, el paper de "funcionaris de la superstructura ideològica de la societat", els que contribueixen a garantir el consens social al voltant d'uns interessos econòmics i polítics ben concrets (o a subvertir-los). Un llibre de capçalera dels meus anys juvenils van ser els famosos Quaderns de la presó, de Gramsci. És en aquest llibre on el gran pensador italià analitza fins al fons el paper de l'intel·lectualitat quant a la tasca de cohesionar una determinada societat, quant a donar consciència de la funció de la classe a la qual pertanyen o per a la qual treballen... I aquí parla del paper dels sacerdots, dels tècnics, dels funcionaris estatals, del món de l'ensenyament, del periodisme i la literatura...
Bastaria aprofundir en la història de la literatura, de l'ensenyament, de la música, de l'església, de les ciències socials per a copsar la fondària del pensament gramscià: no existeix la famosa independència de l'intel·lectual respecte a les classes, siguin dominants o en ascens. Per a Gramsci és un idealisme fora mida considerar que l'intel·lectual (el sacerdot, l'escriptor, el funcionari, el metge, el publicista...) representen una "classe" en si mateixa, amb interessos oposats a les classes dominants o dominades. Quan Gramsci escriu La qüestió meridional ja té ben definides les seves concepcions respecte al paper dels intel·lectuals. Era una qüestió en la qual el marxisme no havia aprofundit. Gramsci, des de la presó, escriu amb una clarividència extraordinària: "No existeix una classe d'intel·lectuals independents. Ans al contrari, cada grup social té la seva pròpia capa d'intel·lectuals o pugna per formar-la". Les anàlisis de Gramsci permeten copsar a la perfecció el paper de l'intel·lectual en la història.
Sovint, en determinades conjuntures, són les classes ascendents, la burgesia en el cas de la França del segle XVIII, les que exerxceixen un poder d'atracció sobre filòsofs, tècnics, escriptors, publicistes, investigadors... També podríem parlar del paper dels intel·lectuals en la Revolució Soviètica, en l'estat espanyol dels anys vint i trenta o, sense haver d'anar més lluny, a casa nostra es podria analitzar el paper de a intel·lectualitat catalana des de la Renaixença fins al bastiment de les organitzacions polítiques i culturals de la Catalunya de començaments del segle XX. Sempre i en tot moment, els intel·lectuals es defineixen, sigui amb la seva obra, amb el seu silenci o amb el seu ajut militant, en relació a les tasques que les classes en el poder o les que lluiten per aquest poder volen portar a la pràctica.
Jo crec, i no he variat d'idees en tots aquests anys de ferotge postmodernitat, que l'escriptor potser no canvia el món, però és evident que les seves idees, la ideologia que reflecteixen les seves obres, la seva actitud de silenci o d'intervenció en cada conjuntura històrica, són essencials, juntament amb els treballs d'altres intel·lectuals, en la conformació de l'hegemonia d'unes determinades classes socials. El mestre, el sacerdot, el filòsof, l'escriptor, el tècnic, l'historiador, són peces claus en la tasca de lligar el poble al programa d'aquell que govern un país o dels que aspiren a governar-lo. Gramsci pensava que l'escola, l'església, la literatura, són el ciment que cohesiona la societat civil. Sovint no basta, com opinaven els marxistes vulgars, la força física -exèrcit, policia, presons... - per a mantenir unida la societat de classes, l'explotació feudal o capitalista. Per a mantenir la cohesió social o per rompre aquesta cohesió es necessita sempre l'intel·lectual. Per a tots aquells que encara dubtin de la dependència dels intel·lectuals envers els interessos de tal o qual classe social, els recomanaria, a tall d'exemple, l'estudi del paper dels enciclopedistes en les dècades anteriors a la Revolució Francesa o, per a no anar tan lluny, a tots aquells que diuen que "una cosa és l'obra i l'altra l'actitud cívica de l'intel·lectual", que repassin el llibre de Julio Rodríguez Puertolas Literatura fascista española: 1 Història (Madrid, Editorial Akal, 1986).
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (9-III-05)
Turmeda | 30 Març, 2007 06:00
La situació objectiva del català a les Illes s'agreuja dia a dia. El problema de la supervivència de la nostra llengua comença a ser dramàtic si analitzam amb cura el resultat de les darreres enquestes. Els estudis que s'han fet recentment quan a l'estat de la llengua revelen una realitat punyent i alarmant: hi ha un 30% de la població que no sap parlar en català, un 50% el parla de forma habitual, però un 50% no el sap escriure. El català, malgrat cert augment de la seva presència ambiental en la vida pública i, més que res, després d'una relativa normalització dins de l'ensenyament, continua patint de greus problemes que, si no trobam una solució valenta, poden fer-ne perillar l'existència mateixa en el termini d'una o dues generacions.(Miquel López Crespí)
500 articles en defensa de la cultura catalana i l’esquerra nacionalista
LA VII DIADA PER LA LLENGUA I L'AUTOGOVERN
La situació objectiva del català a les Illes s'agreuja dia a dia. El problema de la supervivència de la nostra llengua comença a ser dramàtic si analitzam amb cura el resultat de les darreres enquestes. Els estudis que s'han fet recentment quan a l'estat de la llengua revelen una realitat punyent i alarmant: hi ha un 30% de la població que no sap parlar en català, un 50% el parla de forma habitual, però un 50% no el sap escriure. El català, malgrat cert augment de la seva presència ambiental en la vida pública i, més que res, després d'una relativa normalització dins de l'ensenyament, continua patint de greus problemes que, si no trobam una solució valenta, poden fer-ne perillar l'existència mateixa en el termini d'una o dues generacions. És evident que en aquests darrers anys (sobretot després de la mort del dictador i de la fi de la dictadura feixista) les entitats culturals (especialment l'OCB) han fet molt per salvaguardar la nostra cultura. Però aquesta cultura lluita (com els països espoliats del Tercer Món) contra una feresta mudialització capitalista que posa en perill el 90% de les llengües minoritàries existents. En el fons, el problema de la immigració no pot deslligar-se de la brutal consolidació del model de desenvolupament capitalista (el turisme) iniciat amb virulència a mitjans dels seixanta. La "balearització" de l'economia (la dependència del turisme de masses), la destrucció del nostre medi ambient, l'extinció progressiva de l'agricultura de les Illes són, entre moltes d'altres causes, els autèntics culpables de l'arribada forçada de milers i milers d'immigrats de totes les contrades de l'estat i d'altres països. És ben cert que un percentatge ben alt d'aquests nouvinguts no coneix les profundes arrels d'una cultura millenària (la catalana). Però el problema no és criminalitzar, com fa la "nostra" extrema dreta, aquesta immigració (força de treball, per altra banda, que és el fonament de la riquesa de les Illes). El que necessitam no són camps de concentració ni forns crematoris per als ciutadans i ciutadanes d'altres nacions de l'estat. L'esforç per preservar la cultura pròpia no és una batalla de cognoms ni de lloc de naixença. El combat s'estableix entre els partidaris del nostre anihilament com a poble i els defensors de les nostres llibertats nacionals i drets socials. En criminalitzat el "forasterum" aquesta extrema dreta falsament nacionalista el que fa és agreujar el problema en desviar el centre d'atenció essencial. És el capitalisme, el model salvatge de depredació econòmica, el que crea els problemes socials, culturals i polítics a les nacions. Mai a l'inrevés. Aquí del que es traca és d'aconseguir la inserció social i ciutadana dels nouvinguts. Com molt bé deia l'amic Joan F. López Casasnovas en el parlament que va fer fa unes setmanes a Lluc en la III Trobada d'Amics i Socis de l'OCB: "Primer són els drets (civils, socials, polítics). Abans de demanar adhesions a essencialismes que ningú no sap prou bé com definir, cal fer dels immigrats, residents, ciutadans, perquè només des de la llibertat i la plenitud i la igualtat de drets és possible construir el futur d'un país en què els seus ciutadans se sentin actors de la història i maldin per conservar un patrimoni cultural fruit de la capacitat de diàleg i d'autogovern".
Aquest és el repte que ens té plantejat el segle que ara comença.I per això és important la participació de tots els ciutadans i ciutadans de les Illes en la VII Diada per la Llengua i el Ple Autogovern que convoca l'OCB i munió d'entitats culturals i cíviques de les Illes. La Diada d'enguany serà dissabte dia cinc de maig i començarà a les 18,30 a ses Voltes (Parc de la Mar). Com cada any hi haurà ballada popular, rock, passacarrers, "personatges de les Rondaies de Pere Pujol", tallers, tamborada... No cal dir que som nombrosos els ciutadans que fem nostres les crítiques de la Junta Directiva de l'OCB al Govern Balear quan reclama al Pacte de Progrés "que prengui mesures de xoc en favor de la llengua, com requereix el compliment del seu propi programa quan es compromet a 'la normalització lingüística en tota la seva extensió'; quan diu que 'la llengua catalana... serà objecte d'especial protecció i normalització en tots els àmbits de la vida política, social, econòmica i cultural del país'; quan diu que 'la normalització lingüística es farà respectant els drets de tots aquells que integren la nostra societat i que tenen com a pròpies altres llengües (especialment la castellana) i es possibilitarà a totes aquestes persones el coneixement de la llengua i la cultura pròpies de les Balears per facilitar-ne la integració i la cohesió social del país'".
Com diu molt bé l'OCB: "Al cap de dos anys, a mitjan legislatura, hem d'exigir al Govern que faci molt més del que ha fet fins ara, perquè amb un pla de xoc i el compliment d'aquest programa no sabem si la llengua se salvarà, però sense la seva adopció segur que no ho farà de cap de les maneres".
Per tant, i perquè és indefugible, cal també enguany assistir de totes totes a la Diada per la Llengua i demanar al Govern Balear que actuï de forma decidida en defensa de la nostra cultura amenaçada per la mundialització. Per això: Sí, a un pla de xoc; sí, al total compliment de la Llei de Normalització; sí, a fer pinya per la llengua; sí, a fer possible a tothom l´ús de la llengua!
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (5-V-01)
Turmeda | 29 Març, 2007 20:38
La Diada per la Llengua i l'Autogovern que convoca l'OCB hauria de ser, a uns dies de les eleccions, un punt d'inflexió important i molt necessari. Es tracta de fer arribar un clar missatge als nostres polítics i dir-los que no n'hi ha prou amb el que fan per servar la llengua, que la lluita per preservar les nostres senyes d'identitat requereix encara més esforços i més compromís militant. (Miquel López Crespí)
Una cadena humana per la llengua
L'Obra Cultural Balear coordina novament, com cada any, una de les accions en defensa de la llengua catalana més importants que es fan a les Illes: la Cadena Humana per la Llengua i l'Autogovern, que tendrà lloc el proper dissabte 10 de maig. La cadena humana començarà a les sis de l'horabaixa a la plaça Major i finalitzarà a plaça de la Llotja. Hi haurà "teca i festa" amb l'actuació de Joan Bibiloni i Música nostra.
Fins aquí la informació. Però molta gent es demana si, un quart de segle després de finida la dictadura, encara s'ha de lluitar pel que és evident (que diria Bertolt Brecht), és a dir, per a preservació d'una cultura i unes senyes d'identitat sempre amenaçades per determinats poders i partits aliens a la nostra història, als sentiments més profunds del nostre poble. Per la meva part pens que totes aquestes campanyes de mobilització i conscienciació ciutadana són extremament útils per a dinamitzar la societat civil, per a no adormir-se en la famosa "delegació de poders" que comporta l'actual democràcia sorgida dels pactes amb el franquisme reciclat. Tot el que sigui actuar, participar en activitats cíviques, crítiques amb el poder (qualsevol poder i de qualsevol partit) és una medecina que rejoveneix sempre el poble al qual molts polítics professionals voldrien sempre adormit, dòcil i amnèsic.
Però la situació de la llengua catalana, malgrat els avenços aconseguits, és prou greu per haver d'estar sempre alerta i vigilants amb els polítics que ens governen (i sovint ens malgovernen!). L'escriptor Enric Larreula, autor del llibre Dolor de llengua (Edicions 3 i 4), diu que el català "està en procés avançat de substitució pel castellà" i, molt preocupat, assegura que "hem perdut el món econòmic, el de la joventut, que és el més terrible, i hem perdut la capacitat d'integrar la gent que ve de fora".
El comunicat que ens convoca a la magna manifestació de dia 10 de maig reconeix que, a les Illes, el Pacte de Progrés, dins el camp de la preservació de la nostra llengua, ha representat un canvi positiu. Abans, amb el PP, s'aprovaven normatives, com el decret 100 d´ús del català a la funció pública, o el Decret de Mínims d'ensenyament en català que no s'aplicaven com pertocava a conseqüència que els que els havien d'aplicar no hi creien. Tot això ha mudat. La gestió del conseller d'Educació Damià Pons i del director general de Política Lingüística, Joan Melià, ha estat remarcable i s'han de reconèixer les coses positives que han fet. Ben cert que sense la tasca eficient d'aquests dos homes i el seu equip de collaboradors la reculada de l´ús social de la llengua catalana encara hauria estat més terrible.
La Diada per la Llengua i l'Autogovern que convoca l'OCB hauria de ser, a uns dies de les eleccions, un punt d'inflexió important i molt necessari. Es tracta de fer arribar un clar missatge als nostres polítics i dir-los que no n'hi ha prou amb el que fan per servar la llengua, que la lluita per preservar les nostres senyes d'identitat requereix encara més esforços i més compromís militant.
A l'actitud, diguem-ne "bellicista" del PP contra el que està fent el Govern del Pacte de Progrés, s'hauria d'afegir l'actitud sovint covarda de molts catalanoparlants que, en sentir una altra llengua, no saben defensar el català. El web de "Racó Català" explicava el 12 de desembre del 2002: "Ens hem acostumat a canviar automàticament al castellà davant els estrangers i fins i tot els castellanoparlants del país. Ja n'hi ha prou de sentir-nos mal educats pel fet d'utilitzar la nostra llengua a casa nostra. Això és esquizofrènic."
L'OCB ens recomana ser molt exigents amb els candidats de partits del Bloc de Progrés i alhora que es denuncia l'actitud sectària del PP, estar vigilants amb qui només de boqueta diu defensar la llengua i l'autogovern. Posarem uns exemples. Ens trobam al final de la legislatura i no hi ha encara una televisió autonòmica malgrat tantes promeses electorals. Al Principat s'han presentat cinc projectes concrets de reforma de l'Estatut, aquí cap. No hi ha propostes de dedicar a la política lingüística almenys tres vegades més de pressupost que fins ara. No hi ha un pla integral que afronti la realitat del fenomen immigratori. No hi ha el compromís de cridar tota la societat a implicar-se a fons en el redreçament de l´ús de l'idioma propi. Per això dia 10 de maig hem de sortir al carrer, com demana l'OCB, a dir que no n'hi ha prou i ha exigir als candidats del Pacte que facin encara molt més per la llengua, la cultura, la millora de l'autogovern i per l'ètica en la gestió pública.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares
Turmeda | 29 Març, 2007 16:49
En aquest darrer quart de segle han sortit editades un munt d´històries oficials de la transició, però poques fent referència o historiant la realitat dels grups alternatius al sistema i als partits que, amb el suport de la dreta i la banca, s'instal·laren en la gestió del règim. Com escrivíem una mica més amunt, munió d'investigadors ben pagats i promocionats pels partits del règim han lloat, i fins i tot inventat, com si d'una novel·la es tractàs, les falses "heroïcitats" de molts tèrbols personatges i partits del sistema que no feren res per la llibertat del poble, ans al contrari, pactant amb els franquistes reciclats i la patronal posaren en tot moment entrebancs al protagonisme popular. I ara, vet aquí el que és la manipulació de la història!, "immortalitzats" en aquestes hagiografies del poder, es presenten com els únics i autèntics protagonistes de la lluita per la llibertat. Una autèntica vergonya, tot plegat. (Miquel López Crespí)
Les mentides de la història oficial
Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)
En aquest darrer quart de segle han sortit editades un munt d´històries oficials de la transició, però poques fent referència o historiant la realitat dels grups alternatius al sistema i als partits que, amb el suport de la dreta i la banca, s'instal·laren en la gestió del règim. Com escrivíem una mica més amunt, munió d'investigadors ben pagats i promocionats pels partits del règim han lloat, i fins i tot inventat, com si d'una novel·la es tractàs, les falses "heroïcitats" de molts tèrbols personatges i partits del sistema que no feren res per la llibertat del poble, ans al contrari, pactant amb els franquistes reciclats i la patronal posaren en tot moment entrebancs al protagonisme popular. I ara, vet aquí el que és la manipulació de la història!, "immortalitzats" en aquestes hagiografies del poder, es presenten com els únics i autèntics protagonistes de la lluita per la llibertat. Una autèntica vergonya, tot plegat.
Amb No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), amb Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006) i amb la majoria dels llibres de memòries que he anat publicant en aquests darrers anys el que volia era retre un petit i sentit homenatge als oblidats, als grups i persones que, com les JEC, l'OEC, Gonçal Castelló, Valerià Pujol, Víctor Alba o el dirigent trotsquista Arturo Van den Eynde, que tant feren per la nostra cultura i per la causa del nostre alliberament nacional i social, foren sistemàticament silenciats per la colla d'oportunistes que ha provat de canviar el sentit de la nostra història i de la nostra cultura. En Cultura i antifranquisme i en Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart es tractava de reprendre les qüestions estrictament polítiques de les quals ja havia informat en altres obres i ampliar-les fins al marc cultural per tal de situar amb força l'obra i exemple d'alguns escriptors marginats i obres d'indubtable qualitat silenciades pel comissariat postmodern. Pens que qualsevol persona que conegui mínimament el rerefons del nostre món cultural no ignora com la repressió que la dreta i la pseudoesquerra exerciren contra els partits que lluitaven per la República i l'autodeterminació, pel socialisme, també s'ha exercit i s'exerceix en el camp cultural contra aquells autors i obres considerats "dissolvents". Hem parlat sovint de la campanya per fer oblidar a les noves generacions el mestratge de Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Manuel de Pedrolo o Salvador Espriu, per citar només alguns dels intel·lectuals més coneguts. Si el comissariat neoparanoucentista que vol aclaparar-nos ha aconseguit molts dels seus objectius quant a demonitzar, menystenir i ridiculitzar la literatura anomenada "resistencialista"... ¿què en direm de tants i tants d'autors catalans que, en el darrer quart de segle, sense obeir consignes, portats pel seu tarannà independent, han volgut seguir l'exemple dels mestres? La marginalització, el silenci, han estat el que ha rebut i rep bona part de la intel·lectualitat catalana contemporània. Vegeu els noms de qui són promocionats per polítics i institucions. Pensau en qui promocionen les màximes autoritats de l'estat o qui cobrava i cobra bons sous de CiU o el PSOE o el PP i veureu que sempre són els mateixos. Les obres de molts d'altres, sovint magnífiques i d'una qualitat més d'una vegada superior a les dels endollats i promocionats, són sistemàticament silenciades, quan no sotmeses, com és el més freqüent, a campanyes rebentistes ordides pels clans i camarilles de l'endoll aferrades a les mamelles del poder. Els més de nou-cents escriptors de l'AELC en podrien parlar. Si cadascun contàs la història de les travetes que li han fet, dels atacs que ha hagut de patir, se'n podria fer un llibre o, qui, sap, més d'un, un munt de llibres que donarien notícia concreta de tot el que ha passat en aquest darrer quart de segle.
Perquè sabem el que s'esdevé, perquè molts de companys i companyes del gremi ens han contat les malifetes que han hagut de patir en aquests darrers vint-i-cinc anys, perquè qui signa aquest article també ha patit i pateix el mateix que els amics de la confraria literària, és pel que he volgut deixar constància de l'obra de qualitat indiscutible, però que no ha tengut el ressò que mereixia, d'autors com Antoni Vidal Ferrando, Pere Rosselló Bover, Ferran Lupescu, Llorenç Capellà. Joana Serra de Gayeta, Víctor Gayà, Miquel Mas Ferrà, Rosa Maria Colom, Eusèbia Rayó, Miquel Rayó, Joan Soler Antich, Valerià Pujol, Gonçal Castelló, Neus Canyelles, Víctor Alba, David Jou, Josep M. Llompart i tants i tants d'autors que han lluitat i lluiten per ampliar el ressò i qualitat de la cultura catalana en el món.
Qui ha sabut copsar a la perfecció la intenció que hi ha rere la publicació d'aquests llibres i de Cultura i transició a Mallorca ha estat l'escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, que, en el pròleg al llibre que comentam, escriu:
"En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües".
Turmeda | 28 Març, 2007 11:46
Algunes fotografies de la manifestació Salvem Mallorca! del passat dia disset de març en la qual participaren més de seixanta mil persones fartes de la destrucció de la nostra terra. La manifestació va ser un gran èxit, un gran clamam cívic contra especuladors, encimentadors i polítics corruptes. I, també, una demostració contra el PP i UM que no han fet res per aturar el saqueix continuat de recursos i territori.
Més recursos per a la Fiscalia Anticorrupció! Els corruptes i destructors de les Illes a la presó!
Ja és hora que les autoritats competents, especialment la Fiscalia Anticorrupció, no aturi en la seva imprescindible tasca de salut pública. Ningú no ignora que els desastres fets per encimentadors i especuladors són localitzables en qualsevol moment, i per això els organismes competents en la repressió d’aquesta mena de delictes no han de baixar la guàrdia en cap moment. Malgrat la destrucció de documents esdevenguda a Andratx i, imaginam en altres municipis, a conseqüència d´unes intencionades filtracions, el cert és que tants d’anys de llicències il·legals, d’informes tècnics falsos, deixen molts rastres. No hi ha màquina destructora de documents que doni l’abast a destruir tanta paperassa! (Miquel López Crespí)
Tot l’entramat polític i empresarial d’aquestes darreres dècades està basat en aquesta fórmula senzilla que permet destrossar pobles, paisatges, cultures mil·lenàries sense que fins ara mateix, exceptuant algunes actuacions concretes de la Fiscalia, hi hagi una resposta adequada per part de la societat civil i les institucions democràtiques. (Miquel López Crespí)
Les lliçons d’Andratx.
Els successos d’Andratx, les detencions d´Hidalgo i Gibert, les possibles actuacions de la Fiscalia de Balears en altres ajuntaments de les Illes, les contradiccions del Govern, l’estat opinió creat dins la nostra societat aquestes darreres setmanes, ens haurien de fer reflexionar seriosament sobre el que ha significat i significa basar l’economia en la construcció.
Des de fa molts d’anys, els grups conservacionistes, els més diversos partits de les Illes, tota persona amb una mica de seny, han opinat sobre el suïcidi que, a llarg termini, significava no diversificar la nostra economia i jugar solament la carta de la construcció i el turisme. Els fets d’Andratx i d’altres municipis tornen a demostrar que la construcció ha esdevengut un dels motors fonamentals de l’economia de les Illes, per no dir la maquinària que ho mou tot. Al costat d’alguns professionals honests ha sortit tot un exèrcit de pocavergonyes que, sense pensar en Mallorca ni en els minvats recursos naturals que tenim, pensant solament a fer diners fàcilment, s’han botat totes les lleis aprofitant certes ambigüitats existents. Aquesta mescla d´incultura, menyspreu del territori, manca d’estimació per Mallorca, salvatgisme desenfrenat per fer-se rics en pocs anys, ha contribuït a bastir les actuals destrosses en el paisatge, en la propietat comuna de tots els mallorquins i mallorquines, destrosses que, pensam, poden ser ja irreversibles.
Hem viscut aquests darrers vint anys a recer de l’especulació més pura i dura. Un sistema especulatiu amb el qual un exèrcit de presumptes delinqüents s’ha fet ric destruint tot el que tenia a l’abast: el pla i la muntanya, les platges, els racons més amagats de les Illes... A tota aquesta tropa que forma l’entramat de la corrupció els importa molt poc encimentar àrees d'interès especial, valls i muntanyes. Tanmateix, i ja ho sabem a la perfecció perquè ho diuen i ho expliquen sense cap mena de vergonya, si s’arribàs a donar el cas, diuen que quan Mallorca ja no sigui útil per a treure els beneficis que han obtingut amb la seva destrucció, “amb els capitals ja obtinguts invertirem –ja hem invertit!- en altres zones del món encara verges!”. Mallorca, i de rebot les Illes, són solament un tros de terra vàlid per a extreure plusvàlues que, indubtablement, són emprades per a fer malbé altres indrets del món.
El que s’esdevé a Mallorca no és gaire diferent del que s’esdevé a bona part de la resta del nostre país (pensau en el País Valencià), i en general de l’estat espanyol, a molts pobles i ciutats de les diverses nacionalitats. És la priorització d´un model d’enriquiment ràpid i senzill basat en el totxo i la requalificació de sòls rústics per a passar-los a edificables. Tot l’entramat polític i empresarial d’aquestes darreres dècades està basat en aquesta fórmula senzilla que permet destrossar pobles, paisatges, cultures mil·lenàries sense que fins ara mateix, exceptuant algunes actuacions concretes de la Fiscalia, hi hagi una resposta adequada per part de la societat civil i les institucions democràtiques.
Pensam que ja és hora que les autoritats competents, especialment la Fiscalia Anticorrupció, no aturi en la seva imprescindible tasca de salut pública. Ningú no ignora que els desastres fets per encimentadors i especuladors són localitzables en qualsevol moment, i per això els organismes competents en la repressió d’aquesta mena de delictes no han de baixar la guàrdia en cap moment. Malgrat la destrucció de documents esdevenguda a Andratx i, imaginam en altres municipis, a conseqüència d´unes intencionades filtracions, el cert és que tants d’anys de llicències il·legals, d’informes tècnics falsos, deixen molts rastres. No hi ha màquina destructora de documents que doni l’abast a destruir tanta paperassa! La prova són les capses plenes de documentació que s’han trobat a Marbella, a Andratx, les que es poden trobar a molts municipis encara. Els ciutadans de les Illes haurien de saber que en aquests moments no es tracta solament de fer caure tot el pes de la llei sobre quatre pocavergonyes que han cobrat munió de comissions espúries. Aquest és solament un dels aspectes de la corrupció actual. Del que es tracta és de fer-nos conscients que el model econòmic basat solament en el motor de la construcció no és el més adient per a bastir la societat del futur. Cal fer funcionar la llei contra els especuladors i destructors del paisatge, però alhora s’han de crear les bases per a una economia més diversificada, una economia que camini igualment damunt les rodes d´una adequada reindistrialutzació i de suport actiu a l’agricultura de les Illes. Hem d’anar cap a un model de creixement sostingut i sostenible, un model en el qual comportaments presumptament delictius siguin l’excepció, mai la regla generalitzada.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (19-XII-06)
Turmeda | 28 Març, 2007 05:49
"Els sacrificis, els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible". (Miquel López Crespí)
La transició, el teatre modern i la memòria històrica.
Nereu, un altre dels protagonistes de Carrer de Blanquerna, l'obra de teatre que acaba de publicar Edicions Can Sifre, constata el final de les idees revolucionàries existents en el darrer temps de la dictadura. Estam al començament de l'escena tercera. Els anys de lluita clandestina, la lluita abnegada i la dignitat antifeixista dels lluitadors antifeixistes de la postguerra no han servit de res. Amb uns versos manllevats del poemari
Els poemes de l'horabaixa, el titulat "La pluja àcida", Nereu ens informa de la situació: "Vers la ponentada, les hores cremaven sense pietat, s'enfonsaven en el violent artifici efímer de la nit. Terra ombrívola curulla de gent vanitosa, sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat, la pluja àcida caient sense aturar". Un dels personatges de l'obra descriu en poques paraules el sentiment que alletava els vençuts. Les frases "les hores cremaven sense pietat", "terra ombrívola curulla de gent vanitosa sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat" o "la pluja àcida caient sense aturar" ens ho diuen tot.
Els sacrificis, els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible. Es parlava amb sornegueria de pragmatisme i possibilisme, de consens amb els vencedors de la guerra civil. Tot eren rialles amb els assassins i torturadors. Es criminalitzaven diàriament les idees de canvi social, de transformació del món. Eren -i és encara!- les idees de Caterina elevades a la categoria de discurs oficial. La més perfecta sofisticació de la brutor i la mentida política i històrica.
En el poemari Els poemes de l'horabaixa, que havia guanyat el Premi de Poesia Principat d'Andorra ("Grandalla") 1993 hi havia un poema premonitori. El poema portava per títol "El maig del 68" i també va ser inclòs en Antologia (1972-2002), llibre que edità la Fundació "Sa Nostra" en la col·lecció "El Turó" que dirigeix l'escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover. Aquest poema, "El maig del 68", escrit a mitjans dels anys vuitanta, és el bessó de Carrer de Blanquerna. La poesia és un instrument molt més sintètic que el teatre per a expressar idees o bastir determinats experiments literario-culturals. Amb cinquanta versos el poeta volia deixar constància de l'alè vital que mobilitzà aquella esforçada generació de lluitadors per la llibertat. El poema "El maig del 68" pretenia aconseguir aquest objectiu. Finalment el poema es convertí en la introducció "brechtiana" a l'obra Carrer de Blanquerna. Qui sap si és una de les meves poquíssimes incursions en el món de Brecht quant a la ruptura de les concepcions tradicionals del "misteri" en la progressió argumental d'una obra teatral. Amb la introducció descarnada d'aquell a l'inici de Carrer de Blanquerna ja no resta cap misteri per a desvetllar, cap "catarsi" a fer, cap "màgia" per a distreure l'espectador al llarg del temps que duri l'espectacle teatral. Imagín que a l'Antonin Artaud, el brillant teòric de Els tarahumara no li hauria agradat res del que allunyàs el teatre de la seva concepció ritual primitivista. Ell que cercava la "salvació" en tot el que s'allunyàs de les concepcions convencionals del fet teatral, hauria considerat que aquesta dèbil incursió en el brechtisme no servia per a enriquir dins el camp de la màgia i el misteri que ell va aprendre dels indis tarahumara, l'obra Carrer de Blanquerna. I consti que qui signa aquestes notes entén el contingut, sovint subversiu, d'algunes de les propostes d'Artaud.
El poema "El maig del 68" ens informa d'alguns dels noms que alletaren aquella generació d'homes i dones antisistema i que s'anomenen Gabriel Alomar, el Che, Rosselló-Pòrcel, Julio Cortázar, Salvador Espriu, Raimon... Amb aquests noms es tractava solament de "situar" les coordenades ideològiques, político-culturals, en les quals es movien -ens movíem!- aquells antifeixistes de finals dels seixanta. El lector del poema, l'assistent a una hipotètica representació de Carrer de Blanquerna, entén a la perfecció que els noms que hem anomenat ho són tan sols a nivell indicatiu. Impossible fer la llista de tots aquells pensadors i escriptors, filòsofs i polítics que ens condicionaren i en certa mesura condicionen encara. De Gramsci a Marx, d'Andreu Nin a Joan Fuster, de Trotski a John Reed, de Francesc de B. Moll a Noam Chomski, la llista podria allargar-se fins a l'infinit.
Fent un resum del que hem escrit fins aquest moment en referència a Carrer de Blanquerna, podem dir breument que, vint anys després de la victòria dels oportunistes en temps de la transició, un grup d'exmilitants d'aquella època es troben per rememorar el passat, els anys de la joventut. Francesca Bosch, una antiga dirigent del carrillisme illenc, ha mort després de patir una llarga malaltia. Els antics companys de lluita clandestina es troben després d'haver acomiadat una antiga dirigent esquerrana. Tots han anat a les exèquies de Francesca Bosch, aquella militant del PCE que pocs anys abans de morir havia rebutjat les idees carrillistes de pactes amb els franquistes reciclats. Una dona que al final de la seva vida va fer autocrítica dels errors comesos en temps de la transició. Fins i tot abandonà el PCE i entrà a militar en un grup que es declarava marxista-leninista i que reivindicava la República i el pensament de Lenin. Un grup de militants de l'esquerra revolucionària, l'espectador ha de suposar que són exmembres de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) o del PCE (ml), partits que va combatre a mort el PCE i la mateixa Francesca Bosch, ara la recorden i parlen del seu canvi d'idees quan el mal fet per l'oportunisme dins el moviment obrer ja està fet i és irreversible.
L'obra Carrer de Blanquerna comença, doncs, quan aquest grup d'exmilitants revolucionaris, Nereu, Margarida, Agnès, Adrià, Llibert, Salvador, Miquel i Amat es troben novament després d'anys de no haver-se vist. Un streap tease d'una generació fet sense xarxes, amb el cor obert, sense amagar res. Un ritu iniciàtic? Teatre-confessió? Vés a saber si a patir d'ara sí que hauria agradat a Artaud el desenvolupament de Carrer de Blanquerna!
Turmeda | 25 Març, 2007 11:45
L'un i l'altre -el PSOE i el Pepé-, es mostren tal com son. Per quin motiu no ho ha de fer ERC? En qualsevol cas, aquesta qüestió és secundària. Crida molt més l'atenció la manera com s'ha incorporat a les candidatures al Parlament i a l'Ajuntament de Palma. I diguem-ho clar: aixeca totes les suspicàcies del món. És cert que Joan Lladó va situat molt enrere a la llista al Consell de Mallorca, però sempre es pot produir alguna avinença postelectoral que li permeti disposar d'un escó. Allò que no s'entén de cap manera, és l'exclusió de Bernat Joan de la candidatura al Parlament. Joan encapçalava la llista d'ERC, i era lògic que ocupés un lloc preeminent en la del Bloc. Quines raons o circumstàncies han aconsellat deixar-lo fora? Però si l'exclusió de Joan resulta inexplicable, més ho és l'encaix, del tot forçat, d'ERC a la candidatura de Palma. (Llorenç Capellà)
La tàctica del colomer
Per Llorenç Capellà, escriptor
A Mallorca hi ha hagut, des de sempre, una gran afició a les amollades de coloms missatgers. De manera que no deixa d'ésser lògic que entre la gent del PSM, tan arrelada als nostres costums i tradicions, n'hi hagi grans experts. L'enfortiment que en fan, del partit, a través del Bloc, sols pot explicar-se des del profund coneixement que en tenen, d'aquest esport. A partir de la desfeta electoral de fa quatre anys, patiren una pèrdua alarmant de militants que s'accentuà amb la retirada de Pere Sampol dels càrrecs de responsabilitat i amb la decisió posterior, de l'executiva, de formar part del Bloc. En aquells moments, els Barceló, Alorda, Maria Lluïsa Mascaró, etcètera, feren gala d'una sang freda digna d'elogi. En comptes de plegar, com feren tants d'altres, obriren la porta del colomer des del convenciment que, si no pegava el falcó, els coloms tornarien a redós. El falcó és Dona Maria Antònia i ha aconseguit peces irrepetibles, com és ara el batlle de Vilafranca. Però la majoria de coloms han tornats a casa, sans i estalvis. N'han arribats alguns que havien aixecat el vol fa temps, procedents dels països anomenats antigament de l'Est, i d'altres de Barcelona. Fins i tot, mesclat amb l'esbart, hi ha més d'un tord que segurament acabarà a la cassola. La tàctica del colomer, per tant, ha estat un èxit. Allò que no m'atreveixo a vaticinar és si la convivència del Bloc serà possible. Més aviat en tinc dubtes. Cal dir que els temes determinants -protecció de llengua i territori i defensa de polítiques socials-, són assumibles per tots els components. Ara bé, entre ells hi ha òptiques i sensibilitats molt diferents. No podem ignorar-ho. El soci natural del PSM fora de l'àmbit de les Illes Balears, és CIU. I les relacions de CIU amb ERC i EU-Els Verds no són, precisament, de germanor. Em direu que les polítiques varien segons els objectius, i que el pacte que no és possible a Santa Maria ho és a Binissalem. I és cert. Tanmateix, la incorporació tardana d'ERC (en el document d'adhesió, Esquerra Republicana a seques) al Bloc, aixeca molts d'interrogants. No tant pel fet d'haver-s'hi incorporat, atès que la pressió social sobre l'executiva republicana apuntava en aquesta direcció, sinó per les condicions en què s'ha fet. Fa la sensació que ERC (Illes Balears) ha entrat en el Bloc a contracor. Naturalment, és, la meva, una impressió discutible, basada en l'anàlisi de les condicions del pacte. La primera cosa que sobta, de tot plegat, és que ERC pateix la síndrome dels xuetes, dissimula el seu nom. Però així com l'actitud desconfiada dels xuetes d'altre temps era més que comprensible a causa del rebuig social de què havien estat objecte, la d'ERC no té gaire sentit. ERC no ha d'anar a cercar vots entre els electors que sostenen que Bayo va desembarcar a Portocristo per buidar els galliners de la contrada. D'aquests vots, n'és usufructuari el Molt Honorable. El passat d'ERC no són els galliners buits, sinó Emili Darder, Oliver Domenge, Pere Reus, Maria Mayol i altres persones i personatges que protagonitzaren part de la història més digna del segle XX. Que militaren a ERB (Esquerra Republicana Balear) i no a ERC (Esquerra Republicana de Catalunya)? I tant! Però mai no deixaren d'enarborar el catalanisme com a bandera de la modernització social. Aleshores, a què hem d'atribuir els escrúpols d'Esquerra a presentar-se públicament amb el seu nom? El PSOE (amb E majúscula d'espanyol) porta l'espanyolitat més visible que la Tabacalera. I de l'espanyolitat del Partit Popular no en parlem! Si algú desconeix o no en recorda els orígens, en tindrà prou mirant les banderes i les pancartes que exhibeixen a les manifestacions. L'un i l'altre -el PSOE i el Pepé-, es mostren tal com son. Per quin motiu no ho ha de fer ERC? En qualsevol cas, aquesta qüestió és secundària. Crida molt més l'atenció la manera com s'ha incorporat a les candidatures al Parlament i a l'Ajuntament de Palma. I diguem-ho clar: aixeca totes les suspicàcies del món. És cert que Joan Lladó va situat molt enrere a la llista al Consell de Mallorca, però sempre es pot produir alguna avinença postelectoral que li permeti disposar d'un escó. Allò que no s'entén de cap manera, és l'exclusió de Bernat Joan de la candidatura al Parlament. Joan encapçalava la llista d'ERC, i era lògic que ocupés un lloc preeminent en la del Bloc. Quines raons o circumstàncies han aconsellat deixar-lo fora? Però si l'exclusió de Joan resulta inexplicable, més ho és l'encaix, del tot forçat, d'ERC a la candidatura de Palma. Temps enrere s'especulava amb la possibilitat que l'encapçalessin Cecili Buele, atesa la seva influència en els moviments veïnals, o l'arqueòleg Ferran Tarongí, que és una cara relativament nova (la qual cosa sempre s'agraeix en política). Doncs bé, finalment no hi anirà, a la candidatura, ni l'un ni l'altre, sinó Cathy Sweeney, una independent. Sense entrar en decisions que únicament ha de prendre la militància d'ERC, ni molt menys posar en dubte els mèrits de Caty Sweeney per a exercir de regidora o, si escau, de batllessa, és inevitable demanar-se què ha passat aquí. Les cartes no lliguen ni amb ou batut. Tanmateix, el Bloc sembla cohesionat i el PSM ha tancat la porta del colomer amb una satisfacció innegable. Gairebé tothom que n'havia sortit torna a ser-hi. Ara cal pensar en les eleccions. Són a tocar, i la gent del Bloc encara ha de fer camí si en vol treure profit. I convé que en tregui. La realitat és que, junts o separats -PSM, EU, Els Verds i ERC-, les Illes Balears no poden prescindir de l'esquerra de l'esquerra. De manera que...? De manera que ja he dit massa.
Sols em resta desitjar-los sort. Bon vent i barca nova!
Diari de Balears (25-III-07)
Turmeda | 25 Març, 2007 07:24
Si Llompart de la Peña hagués tengut la mania persecutòria del nostre comissariat, aquesta necessitat psicòtica de bastir un cànon d'escriptors actuals al marge del sedàs del temps, mai no s'hauria congriat la plèiade d'autors i autores que s'anaren consolidant a partir de finals dels seixanta. Sortosament Josep M. Llompart no es dedicà a enlairar i promocionar quatre exquisits i, segur de la prova definitiva dels anys, el que va fer fou contribuir a crear els fonaments de la literatura catalana a les Illes de finals del segle XX. Fent una simple enquesta entre els escriptors dels anys setanta i vuitanta ho podrem comprovar. Quin de tots nosaltres no vàrem passar pel despatx de l'Editorial Moll on ell feinejava? Quin no va sortir convençut que el que escrivia tenia un sentit, era millorable però anàvem pel bon camí? (Miquel López Crespí)
Cossetània Edicions publica Les ciutats imaginades, Premi Ciutat de Tarragona 2005 de Poesia (Premi Comas i Maduell).
No cal dir que en els meus darrers poemaris, i especialment a Les ciutats imaginades, que ha editat Cossetània Edicions de Tarragona, s'accentua la presència insistent i aclaparadora de la tèrbola Dama de Negre, la Innombrable. Ella, la que resta a l'aguait, sorneguera, en el replà de l'escala, tot esperant que el temps faci la seva feina, rient-se de nosaltres, evidenciant amb la seva presència com acaben les nostres estèrils provatures de vèncer el seu poder absolut. Per això aquesta contradictòria urgència per deixar constància escrita, quatre pinzellades damunt el paper en blanc, en un desig intens de retratar amb les paraules adients i mesurades, tot allò que tengué un significat, per molt efímer que pogués ser, en la nostra vida. I també, seríem injusts si no ho féssim, per a deixar alguns senyals de les esperances i il·lusions que alletaren els millors homes i dones de la nostra generació.
El poeta escriu des d'una perspectiva personal ben concreta, sense amagar en cap moment que nota ben propera la vellesa. Finalment, ja sents a prop teu la Dama de Negre, de nit i de dia, a totes hores. És aquí present i cap poder de la terra pot fer variar la seva decisió. Ve a cercar-nos i ja sentim les seves passes que no dissimulen la urgència del desig que la posseeix: segar totes les vides i il·lusions que pot, sense fre, sense cap mena de descans, incansable en la seva tasca destructiva, insaciable sempre.
Els fulls dels calendaris cauen cada volta amb més rapidesa, a una velocitat vertiginosa. Quan ens aturam un moment, en ple brogit de la batalla quotidiana contra malfactors i menfotistes, el combat per la simple supervivència de cada dia, de sobte, amb el cor bategant a mil per hora, t'adones que ja han passat quaranta anys, quatre dècades!, d'ençà aquell dia en què, tremolós, anares a mostrar els primers versos teus, esburbats, a Josep M. Llompart. Respiràvem les darreres conseqüències de la guerra i la postguerra que, pel que posteriorment hem anat comprovant, duren molt més del que aleshores imaginàvem. Groguenca bombeta de pocs vats il·luminant els gastats escalons de l'Editorial Moll del carrer de la Torre del Amor on feinejaven Llompart de la Peña i Francesc de B. Moll, que, a vegades, ens obria la porta i ens conduïa, amatent, fins al despatx del poeta. Senzilla taula gastada pel temps carregada de carpetes i papers, dues velles cadires de bova, prestatges plens de llibres, d'originals i proves d'imprenta per a corregir... Quaranta anys, quantes converses que ha esborrat el temps! La lectura dels meus primers poemes que, recitats per ell, esdevenien quelcom de màgic que ens empenyia a escriure fins a perfeccionar la nostra escriptura primerenca. No serà precisament Josep M. Llompart aquell que, del no-res, bastí la generació d'escriptors dels anys setanta? Cada vegada estic més convençut que va ser ell, amb aquelles xerrades en el despatxet de Can Moll o amb aquelles voluntarioses lectures dels nostres inicials versos, el que, de forma molt dissimula però summament intel·ligent, guià les primeres passes de tants i tants escriptors de la meva fornada.
Llompart no desanimava ningú. Segurament pensava, i no anava gens errat en les seves apreciacions, que havia de ser temps qui digués la darrera paraula en referència a les qualitats d'un escriptor. ¿Quin sentit tenia cercar un nou Ramon Llull, un Kafka reencarnat, un nou Gabriel Alomar de bon començament quan encara s'havia d'anar bastint els fonaments i les infraestructures essencials de la nostra cultura? Els Ramon Llull, els Rosselló-Pòrcel no surten com a esclata-sangs enmig del bosc així, per les bones. Els genis de la literatura solen ser productes de la sedimentació final de cultures amb llargs períodes històrics de funcionament. Ens hauríem de demanar si durant els darrers tres segles havia funcionat normalment la nostra cultura. Ens sembla que tothom convendrà que la situació d'excepció no correspon solament al passat sinó que encara hi és ben present en l'actualitat. Llompart volia grans escriptors per a Mallorca i les Illes, però també volia que al costat dels possibles "genis" hi hagués, com en tota literatura normalitzada, escriptors de segona i de tercera. Ben igual que si la cultura catalana fos la francesa o l'anglesa.
Si Llompart de la Peña hagués tengut la mania persecutòria del nostre comissariat, aquesta necessitat psicòtica de bastir un cànon d'escriptors actuals al marge del sedàs del temps, mai no s'hauria congriat la plèiade d'autors i autores que s'anaren consolidant a partir de finals dels seixanta. Sortosament Josep M. Llompart no es dedicà a enlairar i promocionar quatre exquisits i, segur de la prova definitiva dels anys, el que va fer fou contribuir a crear els fonaments de la literatura catalana a les Illes de finals del segle XX. Fent una simple enquesta entre els escriptors dels anys setanta i vuitanta ho podrem comprovar. Quin de tots nosaltres no vàrem passar pel despatx de l'Editorial Moll on ell feinejava? Quin no va sortir convençut que el que escrivia tenia un sentit, era millorable però anàvem pel bon camí?
Turmeda | 24 Març, 2007 06:42
El proper dissabte 24 de març a les 17 hores, la plataforma per un habitatge digne, formada per diferents entitats i col·lectius, vos convocam a una manifestació a Palma per un habitatge en condicions, que sortirà de la Plaça Major.
Dissabte 24 de març: Manifestació per un habitatge digne.
17 hores.
Plaça Major.
Palma
L'habitatge ja no és un dret, és un luxe!!
La manca de vivendes en condicions, a l'actualitat, és un dels principals problemes en què ens trobam el jovent i la població en general. Les dades són alarmants. A la ciutat de Palma, per exemple, hi ha un total de 35.080 habitatges buits, el preu del metre quadrat de les quals arriba fins als 2.127 euros. Les immobiliàries en fan el seu particular agost. Les persones joves, amb salaris de 1.000 euros, ens veiem endeutades de per vida.
A hores d'ara, aquesta dinàmica sembla no tenir aturada. Ens trobam com els preus segueixen pujant encara vegada més, mentre que els nostres salaris es van retallant de mica en mica.
D'aquesta situació, les úniques beneficiades en són les banques, les immobiliàries i les especuladores. Mentrestant, la població es veu abocada a un endeutament permanent.
Davant d'això, cal que la ciutadania ens plantem. És hora de dir prou i de sortir al carrer per exigir solucions a l'administració pública. Si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú.
El proper dissabte 24 de març a les 17 hores, la plataforma per un habitatge digne, formada per diferents entitats i col·lectius, vos convocam a una manifestació a Palma per un habitatge en condicions, que sortirà de la Plaça Major.
Vos hi esperam a totes i tots!
Web Ixent (L’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
En el fons, les ocupacions de pisos buits expressen, agradi o no, el radical antagonisme entre el
valor social dels habitatges i el seu ús com a mitjà d'enriquiment privat, i posen en qüestió directament la "sacrosanta" propietat privada. Les ocupacions són la denúncia més evident del model actual de ciutat que només sap créixer amb criteris mercantils, mentre els centres històrics es despoblen i desenes de milers d'habitatges estan buits. (Miquel López Crespí)
El problema de l'habitatge i la lluita contra l’especulació capitalista
Acab de llegir algunes dades sobre el problema de l'habitatge a l'estat espanyol, a les Illes i al Principat, vertaderament preocupants. He consultat diversos webs alternatius, el material proporcionat per l'Institut Nacional d'Estadística, la revista L'Aurora, que en fa una acurada anàlisi i, també, el butlletí u>Realitat. Les conclusions a les quals arriben els estudiosos més diversos demostren que, governi qui governi, el problema no fa més que agreujar-se dia a dia i, malgrat les declaracions dels nostres polítics, les classes populars, i sobretot els joves, tenen cada vegada més difícil l'accés a una habitatge digne.
Com diu l'Institut d'Estadística, recordem que, dels 21 milions de pisos existents a l'estat, 3 milions es consideren buits. El 55,2% dels pisos buits és de particulars (1,71 milions); el 43,6%, de companyies immobiliàries (1,35 milions). També ens assabentam que si l'any 1986 es van construir 122.572 habitatges de protecció oficial i 92.231 habitatges lliures, en el 2002 només se'n van construir 38.957 de protecció i 499.046 de promoció privada. ¿Com es pot atendre d'una manera racional la demanda existent per part dels joves i dels sectors més desfavorits de la societat?
El 54,8% de joves menors de 29 anys viuen amb els seus pares. En la franja de 25 a 29 anys, quatre de cada deu (el 38,5%) no han pogut abandonar la llar paterna. ¿Com es pot emancipar un jove en les circumstàncies actuals, si al problema de l'habitatge hi afegim el de la precarietat laboral? Actualment només un 46,6% de joves en la franja de 25 a 29 anys té feina estable. A Barcelona, el lloguer mitjà és de 623,77 euros mensuals. Pensem que el 91,24% dels 12.242.759 contractes laborals formalitzats són de caràcter temporal.
No és estrany que davant aquesta caòtica i injusta situació les publicacions alternatives maldin per trobar solucions raonables. Els diversos governs no semblen saber o voler encarar el problema que ens ocupa. Arreu ens trobam amb lloguers astronòmics, immobiliàries a cada cantonada, desnonaments, indefensió davant tota mena d'abusos, una política d'habitatge que sempre beneficia als promotors privats.
Si des d'una perspectiva progressista consideram que l'habitatge és un bé de primera necessitat, que un habitatge es fa perquè algú l'empri com a llar, que aquesta és la seva finalitat social i que és un bé imprescindible per a desenvolupar amb autonomia un projecte de vida, alhora que és un dret dels ciutadans reconegut per l'actual Constitució i altres marcs normatius, arribarem a la conclusió, vista i comprovada la terrible situació actual, que l'habitatge és un dels drets més vulnerats.
A Barcelona hi ha més de 40.000 pisos buits. Així i tot durant l'any 2003 es varen fer més de 4.683 desnonaments. A les Illes la situació és anàloga.
Davant aquesta punyent realitat encara hi ha gent que s'estranya que, sobretot a les grans ciutats, augmentin cada dia les ocupacions de pisos buits. En el fons, les ocupacions de pisos buits expressen, agradi o no, el radical antagonisme entre el valor social dels habitatges i el seu ús com a mitjà d'enriquiment privat, i posen en qüestió directament la "sacrosanta" propietat privada. Les ocupacions són la denúncia més evident del model actual de ciutat que només sap créixer amb criteris mercantils, mentre els centres històrics es despoblen i desenes de milers d'habitatges estan buits.
Mentre el problema de l'habitatge no trobi una solució adient serà un escarni afirmar que vivim en un "estat del benestar". I, pel que sembla, les mesures estrictament repressives contra l'augment de les ocupacions de pisos buits no solucionen ni podran solucionar el problema. Malgrat cert discursos electoralistes, els governs, siguin de dretes o de l'esquerra oficial, pareix que no volen contribuir a solucionar aquest autèntic càncer social. A la majoria d'institucions polítiques, judicials o policials, només sembla importar-los la restitució de la propietat als seus amos legals, fins i tot per mitjans violents i brutals, sense considerar mai que és precisament l'abús de béns d'interès social i el seu ús especulatiu, el que hauria de ser social i legalment rebutjat.
Els governs progressistes haurien d'adequar una sèrie de mesures urgents per a anar avançant el la solució d'aquest greu problema social. Organitzar, per exemple, un cens d'habitatges buits i un impost progressiu que penalitzi la insolidaritat de mantenir un habitatge tancat mentre hi ha desenes de milers de persones esperant-ne un. Ara més que mai es fa necessari un pla de xoc per retornar l'esperança entre les classes més desvalgudes de la societat i els sectors de joves que no poden independitzar-se de la família. Crear un fons d'ajuda a la joventut, llistes controlades d'accés als habitatges de protecció oficial, una borsa pública dels habitatges propietat de les diverses institucions.
Els governs en teoria reformistes del Principat i de l'estat tenen la paraula. La situació actual s'ha fet autènticament insostenible.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (8-II-05)
Turmeda | 23 Març, 2007 15:39
Fer callar, desanimar el creador, l'autor de vena. Qui sap si és aquesta la intenció gens amagada del comissariat, dels agents que controlen la promoció de la cultura. Aconseguir mitjançant el silenciament continuat o l'atac virulent quan és necessari, que el "competidor" es retiri. I si no s'aconsegueix la derrota i retirada mitjançant el desànim que produeix el continuat silenciament de la seva obra, aconseguir-ho, en una etapa posterior, amb un atac directe i ben planificat idèntic al que hem explicat una mica més amunt: articles rebentistes escrits a les ordres i sota les instruccions directes del comissariat de torn. (Miquel López Crespí)
L’obscura ànsia del cor, Premi Nacional de Poesia Pompeu Fabra 1988 ha estat traduïda a l’espanyol amb el títol Densa marea de tristeza (Editorial La Lucerna, Madrid, 2006)
L'editorial La Lucerna, dirigida per José Luis Reina, ha editat la traducció a l'espanyol del meu poemari L'obscura ànsia del cor amb un títol que consider perfecte: Densa marea de tristeza.
El poemari, sortosament, sense que l'autor disposàs de cap mena de poder per a fer la competència als "poderosos", havia guanyat un dels premis més importants dels Països Catalans, el Premi Nacional de Poesia a les Festes de Cultura Pompeu Fabra de Perpinyà l'any 1988 i, ara, mitjançant l'oferiment del professor i escriptor Díaz de Castro, podia sortir editat a la col·lecció "Poesia de paper". Era l'any 1996. Feia prop de vuit anys que el llibre romania, inèdit, dins les meves carpetes d'originals i, ho he de reconèixer ben sincerament, ja havia perdut les esperances de veure'l editat algun dia. L'oferiment d'edició a la col·lecció de poesia de la Universitat de les Illes Balears (UIB) significà, com hom pot imaginar, una gran alegria. Ben cert que no podia demanar més, i realment vaig considerar un privilegi poder comptar amb el suport inestimable i desinteressat de Díaz de Castro, Perfecto Cuadrado i Albert Ribes.
El professor Francisco Díaz de Castro va fer una elogiosa presentació de L'obscura ànsia del cor en el Centre de Cultura de Sa Nostra. Hi eren presents un munt d'amics que havien vengut a sentir durant uns moments, l'hora que durava la presentació, poesia en viu. L'autor, amb el llibre editat, l'estimulant presentació de Díaz de Castro i envoltat per tants bons amics i amigues, es donava per més que satisfet. La presentació va merèixer una petita nota informativa en un racó d'algun diari de Ciutat. Potser no hi hauria cap altra mena d'informació i que res no sortiria a les revistes especialitzades controlades pel comissariat neoparanoucentista. Qui sap si solament algun atac rebentista manat per algun envejós, aquesta mala herba tan abundosa a la nostra terra. Un d'aquests tèrbols personatges que, quan els trobes pel carrer, tenen la barra de felicitar-te per l'aparició d'un nou llibre però que, des dels despatxos, parlen amb algun pobre col·laborador de premsa o de revista cultural i li manen, si no vol perdre la feina, que ataqui el poemari que just acaba de sortir al carrer. Podria donar noms i exemples al respecte. Ho estic deixant escrit en alguns dels capítols de les meves memòries i un dia sortiran retratats.
Però, aleshores, continuam parlant de l'any 1996, quan la Universitat de les Illes Balears publicà el poemari L'obscura ànsia del cor ja em donava per satisfet. Per fi, i això era el que vertaderament m'interessava en aquells moments, el llibre podria sortir del seu estat d'hivernació perpètua, aquell romandre, pensava, ja quasi per a l'eternitat dins d'un calaix, i sortir a la llum, estar, malgrat que fos per uns dies, als mostradors de les llibreries, i arribar, de ser possible, a les mans d'algun hipotètic lector. Els escriptors no ens arribam a creure mai la força del poder mediàtic en la promoció de les obres d'art. I és un error. Hauríem de ser més conscients del poder quasi absolut dels controladors de la cultura. Creiem que la nostra obra, caminant sola, pot vèncer el poder dels contraris que la volen silenciar. Imagín que sense una fonda convicció en el que fas no escriuries. Pens que és bo i necessari creure en les teves possibilitats, en la força de les teves qualitats literàries i conviccions. Però mai no hauríem d'oblidar els condicionaments creats per la realitat que ens envolta. És important, no ho negaré, tenir confiança en tu mateix, creure en les possibilitats de permanència de la teva obra a través del temps, en la qualitat del que fas, en les aportacions més o manco importants que hagis pogut fer a la cultura del teu país. Ben cert que si no creguessis en totes aquestes coses hauries deixat d'escriure, ja que el desencís s'hauria apoderat sovint del teu esperit no deixant-te escriure. Però no tanquem els ulls davant la realitat de saber com, a través del temps, en moltes èpoques i circumstàncies, han estat els mediocres, els servils, aquells endollats de prínceps i ministres, els intel·lectuals del poder, els que han ocupat el lloc dels autèntics creadors. Que la nostra obra pugui esser reconeguda després de la mort de l'autor no hauria de ser cap mena de consol ni de justificació per a callar davant les injustícies exercides pels cànons establerts pel poder.
Fer callar, desanimar el creador, l'autor de vena. Qui sap si és aquesta la intenció gens amagada del comissariat, dels agents que controlen la promoció de la cultura. Aconseguir mitjançant el silenciament continuat o l'atac virulent quan és necessari, que el "competidor" es retiri. I si no s'aconsegueix la derrota i retirada mitjançant el desànim que produeix el continuat silenciament de la seva obra, aconseguir-ho, en una etapa posterior, amb un atac directe i ben planificat idèntic al que hem explicat una mica més amunt: articles rebentistes escrits a les ordres i sota les instruccions directes del comissariat de torn. També ho veiem sovint. Quan menys ho esperes i sense saber d'on (em vénen a la memòria els atacs contra l'obra del gran escriptor menorquí Ponç Pons) quatre servils a les ordres de les màfies i camarilles t'ataquen, provant de destruir la teva obra amb les ximpleries més inversemblants. Com en l'època en què els nazis s'acarnissaven amb jueus i comunistes, aquí, en el camp de la destrucció del contrari, tot serveix: la mentida, la invenció de defectes inexistents. És el reialme de la subjectivitat més grisa i barroera endiumenjada de "crítica objectiva i ponderada". Quines mentides per a barrar el pas a l'escriptor que no és d'aquell clan o grup de pressió. Tot val, tot és emprat, tot és útil, per a aconseguir el silenciament d'aquell autor o autora que "molesten".
Turmeda | 22 Març, 2007 16:14
La iniciativa de l'AELC i de Damià Pons (amb l'estreta col·llaboració del Gremi d'Editors) ens va permetre als tres autors escollits per anar a Barcelona, rompre, per un dia, el mur de silenci que sovint hi ha en relació amb els autors i les obres que no s'escriuen a Barcelona. (Miquel López Crespí)
El PSM amb els escriptors mallorquins
Damià Pons: un viatge a Barcelona
Barcelona (juny de 1997): Miquel López Crespí, Bartomeu Fiol i Damià Pons
La iniciativa del Gremi d'Editors, el Consell Insular i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana encetada l'any 1997 amb el viatge de Damià Pons, Francesc Moll, Tomeu Fiol, Damià Pons, Xesca Ensenyat i qui signa aquest article a Barcelona anava en la línia d'acostar els nostres autors als lectors del Principat. En Damià Pons, aleshores Conseller de Cultura del CIM, era ben conscient de les dificultats per a bastir un "mercat comú" de la cultura catalana.
La iniciativa del CIM, de l'AELC i del Gremi d'Editors anava enfocada a donar a conèixer al públic del Principat la feina de les editorials mallorquines i, més concretament, ajudar a rompre l'aïllament entre els territoris de parla catalana. Damià Pons i Francesc Moll recordaren en diverses trobades amb els periodistes que, per exemple, l'any 1996, la desena llarga d'editorials mallorquines editaren uns quatre-cents títols, dels quals dos-cents cinquanta van ser en català, cent en castellà i cinquanta en altres llengües. Cada any es constata que la presència i difusió d'aquesta producció al Principat és pràcticament nul·la. Els membres de l'expedició de polítics, escriptors i editors mallorquins analitzaren la situació d'esquarterament de la nostra cultura i els problemes d'incomunicació cultural. Per a editors, escriptors i polítics aquesta situació fa que la feina dels més de seixanta autors illencs de l'AELC i la feina de més de deu editorials mallorquines sigui pràcticament desconeguda al Principat, País Valencià i Catalunya Nord.
El diari Avui (5-VI-97) recollia, en una crònica del periodista Ignasi Aragay, les declaracions dels intellectuals mallorquins: "Les causes [del desconeixement de la producció literària illenca al Principat] són diverses. D'entrada, hi ha la saturació general de les llibreries per la constant allau de novetats. També pesa la debilitat empresarial d'unes editorials autòctones que sovint no passen de ser empreses familiars. En català, les més fortes són la tradicional Moll (40 títols a l'any) i la jove Di7 (25). Toni Pons, editor de Di7, dóna la visió optimista: 'No fem tiratges menors de 1.000 exemplars i un 40% de les nostres vendes les fem a Catalunya i València'.
'Una tercera causa és l'existència d'un corrent de circulació d'informació de masses en un únic sentit: els mitjans de comunicació catalans, començant per TV3, arriben a les Illes, però no a l'inrevés".
Com s'explicava en la crònica "Desembarcament literari de López Crespí, Ensenyat i Fiol a Barcelona" publicada en Diari de Balears: "No existeix una correspondència en la circulació de projectes culturals entre Catalunya i les Illes Balears. Aquesta seria la conclusió dels discursos que el president de la Comissió de Cultura i Patrimoni del Consell Insular de Mallorca, Damià Pons, i Francesc Moll, president del Gremi d'Editors de Mallorca, pronunciaren en una roda de premsa a la Cambra del Llibre de Barcelona. Mentre, la nostra Comunitat Autònoma rep grans quantitats de llibres i escrits procedents del Principat, i això no té camí de tornada, opinen els dos responsables culturals".
En el diari Avui i sota un gran titular que deia "Els editors de les Illes volen una política comuna de promoció del llibre en català" es deia: "Francesc Moll considera que és necessari trencar l'actual situació per la qual els escriptors que viuen, treballen i editen a les Balears són pràcticament desconeguts pel públic català. Segons Moll, 'l'important seria que es pogués editar amb les mateixes possibilitats de difusió per a tothom'. El responsable de l'Editorial Moll creu que la Generalitat catalana hauria d'exercir de 'cap i casal' d'aquesta política comuna".
D'aquell viatge a Barcelona record a la perfecció les assenyades intervencions que va fer Damià Pons. En Damià, com va recollir la premsa de Barcelona en el seu moment, no tengué pèls en la llengua a l'hora de criticar la manca de sensibilitat de les autoritats polítiques del Principat en el moment d'establir, ampliar i consolidar vincles de tota mena amb les altres terres catalanes. El diari Avui (5-VI-97) recollí les queixes d'en
Damià: "Damià Pons, el representant més nacionalista del govern de centre progressista que hi ha al capdavant del CIM, es plany que malgrat els anys transcorreguts, les Administracions catalanes i balears hagin estat incapaces de promoure intercanvis que fessin possible passar de l'evidència d'una llengua comuna a la creació d'un mercat cultural unificat. 'A Mallorca rebem la cultura que es produeix a Catalunya però no existeixen mecanismes de reciprocitat', constata Pons".
El poeta i empresari hoteler Tomeu Fiol ho deixava ben aclarit en unes declaracions fetes a El País: "Existe una marginación cultural de las islas Baleares. Los escritores insulares nos sentimos marginados por la metrópoli [Barcelona]".
La iniciativa de l'AELC i de Damià Pons (amb l'estreta col·laboració del Gremi d'Editors) ens va permetre als tres autors escollits per anar a Barcelona, rompre, per un dia, el mur de silenci que sovint hi ha en relació amb els autors i les obres que no s'escriuen a Barcelona.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (1-IV-03)
Turmeda | 21 Març, 2007 16:13
Carles Manera esdevenia, doncs, a mitjans dels anys vuitanta un exemple de jove compromès que no tenia res a veure amb l'esclerosi de l'esquerra oficial europea, aquella que havia venut qualsevol idea de canvi autèntic per a poder fruir de sous, poltrones, cotxe oficial i un bon compte corrent al banc. Ja feia dècades -d'ençà de la guerra civil!- que l'estalinisme i el reformisme socialdemòcrata blasmaven contra el marxisme revolucionari, contra el leninisme, contra les idees revolucionàries de Marx, Engels, Gramsci, Trotski, Rosa Luxemburg i tot pensador antisistema com pogués haver-hi en el planeta. Per això, en aquells anys de lluita contra l'OTAN i de recuperació de les idees marxistes i republicanes soterrades per tot tipus de reformisme, la feina pràctica i intellectual de l'amic Carles esdevenia quelcom d'important en el combat contra l'oportunisme (i el cinisme!) dins del moviment obrer. I, per això mateix, de seguida que ens proposà que l'ajudàssim en la tasca de construir una organització solidària amb la revolució cubana i els moviments de lluita del Tercer Món, ens afegírem a la proposta sense cap mena de problema. (Miquel López Crespí)
Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (i III)
Per això, cap a mitjans dels anys vuitanta, ens interessava molt la recuperació dels clàssics del pensament revolucionari mundial que provava de fer l'amic Carles Manera. La recuperació de la teoria de Che Guevara des de les pàgines de cultura del diari Última Hora era una aprova del que comentam. Eren unes idees valentes i que es feien notar en una època de gris oportunisme on el sistema només premiava i enlairava -electoralment, professionalment- qui més servil havia estat amb els interessos del bloc dominat que portà endavant la reforma del franquisme i la restauració monàrquica.
En l'article titulat "Che Guevara, teoria i acció I" publicat a Última Hora el 13 d'abril de 1984, Carles Manera explicava el seu interès per recuperar el pensament del famós guerriller, escrivint: "Els texts del Che suposen una alenada d'aire fresc en uns instants completament marcats per la desesperança, concretada en les escandaloses xifres de l'atur (això sí és inseguretat ciutadana...), nulles perspectives de treball, o fortes despeses en armament quan les mínimes condicions per viure amb dignitat no es garantitzen ni amb una carta constitucional. A més hem d'afegir la realitat aigualida d'un socialisme irreal; i la manca d'una vertadera avantguarda que aglutini els interessos de les classes populars impulsant un procés de clarificació ideològica i, per tant, fonamentant un possible canvi: un canvi que no tan sols esdevengui 'slogan' de campanya electoral". I afegia, per arrodonir encara més el que pretenia amb la seva defensa de la ideologia i acció revolucionàries del Che: "... les idees del Che no són 'recuperables', no es poden transformar en articles de consum inofensius. Constitueixen una herència que, com la de Marx, Lenin, Trotski, Rosa Luxemburg o Gramsci, contribueix a interpretar però també a transformar el món. En el Che trobam la rigorosa coherència, total i monolítica, entre la teoria i la pràctica, entre la paraula i l'acció. Partint d'un marxisme ortodox però ferotgement antidogmàtic, Ernesto Guevara aporta a la teoria revolucionària una amplitud de vessants sorgides de la pròpia capacitat de treball i síntesi de l'autor: des del tractament de problemes tècnics de l'administració financera, fins a l'obsessió per la tàctica i estratègia militar, sense oblidar les qüestions filosòfiques que implica el futur comunista. Tot i així, la contribució original del Che es concentra en tres apartats que tractarem en successius treballs: la significació humana del comunisme, l'economia política dels règims de transició al socialisme i l'estratègia militar de la revolució al Tercer Món".
L'article de Carles Manera (el primer de la sèrie que es va publicar a Última Hora) reivindicava el pensament revolucionari i "marxista-leninista" del Che "en unes circumstàncies en què reformisme i pragmatisme esdevenen la pràctica política habitual".
No és gens estrany, doncs, que en la defensa del pensament i la pràctica revolucionària mundial heretada de Marx, Engels, Trotski, Rosa Luxemburg, Gramsci i Che Guevara coincidíssim amb l'amic Carles Manera als voltants del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, els Comitès de Defensa d'Amèrica Llatina, la solidaritat amb la revolució sandinista a Nicaragua i de suport al poble del Salvador, per la seu del PCPE-PCB, la redacció de Nostra Paraula, les manifestacions contra l'imperialisme ianqui i en la batalla de recuperar el marxisme fet malbé, com deia en Carles "pel reformisme i el pragmatisme" que, indubtablement, després de les traïdes del PCE i el PSOE en temps de la transició tenien noms concrets en dirigents com Santiago Carrillo o Felipe González, per posar noms a qui oblidà la lluita per la república i el socialisme.
Carles Manera esdevenia, doncs, a mitjans dels anys vuitanta un exemple de jove compromès que no tenia res a veure amb l'esclerosi de l'esquerra oficial europea, aquella que havia venut qualsevol idea de canvi autèntic per a poder fruir de sous, poltrones, cotxe oficial i un bon compte corrent al banc. Ja feia dècades -d'ençà de la guerra civil!- que l'estalinisme i el reformisme socialdemòcrata blasmaven contra el marxisme revolucionari, contra el leninisme, contra les idees revolucionàries de Marx, Engels, Gramsci, Trotski, Rosa Luxemburg i tot pensador antisistema com pogués haver-hi en el planeta. Per això, en aquells anys de lluita contra l'OTAN i de recuperació de les idees marxistes i republicanes soterrades per tot tipus de reformisme, la feina pràctica i intellectual de l'amic Carles esdevenia quelcom d'important en el combat contra l'oportunisme (i el cinisme!) dins del moviment obrer. I, per això mateix, de seguida que ens proposà que l'ajudàssim en la tasca de construir una organització solidària amb la revolució cubana i els moviments de lluita del Tercer Món, ens afegírem a la proposta sense cap mena de problema.
Quina era la idea que Carles Manera tenia, l'any 1984, del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba just acabat de fundar? En l'entrevista abans esmentada i publicada sota el pseudònim de Joan Pere Bach, Carles Manera declarava: "El mes de setembre de 1983 vaig viatjar a Cuba, amb una brigada de treball. Jo, que ja coneixia els problemes del Tercer Món, em vaig assabentar de les diferències existents entre Cuba i els altres països de l' àrea del Carib... No hi ha fam, ni atur, ni misèria... La creació d'un Casal era necessària per a fomentar els nexes culturals entre els mallorquins i els cubans, realitzar intercanvis de tot tipus, i al mateix temps posar a l'abast de la gent la informació precisa sobre la construcció del socialisme a Cuba. Tot això tenint en compte la necessària tasca del Casal quant a internacionalisme i ajut vers els pobles oprimits per l'imperialisme ianqui a tota Amèrica Central. A hores d'ara tenim més de quatre-cents socis i ja hem realitzat nombroses xerrades per tots els pobles de l'illa (recentment s'ha constituït el Casal a Menorca amb notable èxit)".
Totes aquestes coincidències culturals i polítiques amb l'amic Carles Manera s'anaren ampliant amb el temps. Prova del que dic és l'article que sota el títol "López Crespí: un llop solidari" Carles Manera publicava en el diari Última Hora. L'article deia així: "Que tota activitat social crea grups i grupets no és una novetat. Les capelletes i camarilles són ben corrents en tots els camps professionals (metges, professors, arquitectes, etc). De les capelletes i camarilles no se'n lliuren ni partits polítics ni sindicats obrers. I el camp de la cultura no n'es una excepció. Per a l'escriptor interessat entrar a elles esdevé un exercici 'lingüístic' en el sentit fisiològic de l'accepció, una garantia segura de publicar i de relacionar-se amb aquest concret món intellectual. Fixau-vos en els títols que es publiquen cada any a Mallorca, i comprovareu que en un 70 per cent els noms són els mateixos que l'anterior, i també són gairebé sempre les mateixes colleccions literàries que els editen. El favoritisme més barroer i vulgar és lloc comú de moltes d'aquestes colleccions. Els cacics comarcals controlen així una parcella significativa de poder i determinats escriptors perden el caminar per córrer, en tant els hi assegurin una possibilitat de veure llurs obretes impreses. La nostra, a vegades, trista història literària, n'està plena de llibrets publicats per amiguisme, de llibrets pagats pel mateix autor, d'autors que paguen als crítics per tal de 'quedar bé'. Se'n podria escriure un llibre de la 'feina' de clans i camarilles per promocionar 'un nou valor', per silenciar-ne a un altre, d'oblidar per sempre a qui no combregui amb les normes d'obligat compliment.
'En aquest context l'aparició de dues obres (L'Illa en calma i Foc i fum) d'un autor oblidat i silenciat per determinades esferes culturals illenques, no deixa d'esser un focus d'interès per pròxims i aliens al nostre panorama literari. Miquel López Crespí, home d'una indubtable capacitat creativa, amb vint-i-set premis assolits arreu dels Països Catalans i l'Estat espanyol, amb sis llibres publicats i altres a punt de sortir, esdevé un dels autors més guardonat en la història de les lletres mallorquines. Això motiva enveges i gelosies dels homeneus de sempre. A López Crespí no li perdonen l'èxit dins el seu camp, però sobretot el manteniment de les mateixes idees polítiques que defensava fa prop de vint anys. Pragmatisme i transició -oh, màgiques paraules!- estan renyades, en quant als conceptes filosòfics i polítics més profunds, amb l'autor de sa Pobla. Els seus detractors tàcits (que li donen una hipòcrita abraçada al carrer) o públics (que el voldrien veure davant un escamot d'afusellament), tenen un nus a la panxa cada vegada que la premsa anuncia que López Crespí, de sa Pobla, ha obtingut el premi.... Paradoxalment -o no tant- la marginació d'aquest autor que no té vergonya -ai las!- de confessar-se comunista, es fa palesa a Mallorca, l'Illa en calma que narra en el seu llibre publicat per la Diputació de València. Nogensmenys, i malgrat un cert i intencionat arraconament pels homes de les torres d'ivori, López Crespí contínua amb una militància compromesa amb la causa del poble, la qual cosa no eludeix una qualitat literària indiscutible i reconeguda, sinó per petites capelletes d'aquí, sí per persones de vàlua literària d'arreu els Països Catalans. Per això, a un context dominat per llimacs i paràsits -com diu un bon amic meu- López Crespí, fugint de reformes polítiques fantasmagòriques, representa el sentit d'honestedat que necessita l'Illa en calma, autèntic Funeral de cendres potenciat pels inquisidors de la lletra impresa".
Del llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |