Literatura catalana contemporània

Indignats: llums i ombres

Turmeda | 29 Juny, 2011 16:42 | facebook.com

Els hàppenings i l’espontaneisme, sense organització, ni estratègia, ni direcció política, acaben esdevenint vàlvules d’escapament per al sistema que no fan sinó afeblir la capacitat transformadora dels sectors populars en lluita. Serveixen a l’aparell de dominació com a dic de contenció i excusa per a la marginalització del moviment i afavoreixen la difusió entre els sectors populars d’ideologies retrògrades i idealistes (sempre, això sí, sota el glamour de la modernitat i un fals antiautoritarisme) i programes reivindicatius estèrils o fins i tot objectivament contraris a la defensa dels interessos de classe. (Xavi Oca, Web del Moviment de Defensa de la Terra – MDT)


Llums i ombres sobre el moviment dels indignats i indignades


A hores d’ara, per si mai algú havia cregut sincerament el contrari, ja és del tot evident que ni als Països Catalans ni a l’Estat espanyol no hi ha en marxa cap revolució social ni política. Passat l’interès mediàtic sobre el moviment iniciat el 15 de maig, aquest sembla trobar-se en un impàs de desorientació ideològica, tàctica i, per descomptat, organitzativa, de la qual tan sols pot sortir a través de dues vies: definir un programa reivindicatiu de ruptura i consolidar estructures estables de lluita social.

Així, tot i no haver nascut dins una estratègia de ruptura, i ni tan sols com a un moviment capaç de fer valer un programa reivindicatiu concret, el potencial transformador de milers de persones disposades a sortir al carrer per denunciar l’actual sistema de dominació i, especialment, les seves nefastes conseqüències per als amplis sectors populars que patim la crisi mentre el capital continua acumulant-se en poques mans, suposa un exemple de mobilització popular al marge de l’esquerra institucionalitzada i reformista que cal tenir molt en compte.

Convé, doncs, no menystenir ni els milers de persones mobilitzades, ni el canvi en el paradigma de la consciència social de moltes altres, ni, evidentment, aquelles experiències que a nivell local puguin donar lloc a noves formes d’autoorganització popular per a la lluita per la transformació social. Cal, però, una anàlisi acurada de les llums i ombres d’aquesta experiència.

El capítol de les llums ve encapçalat, sens dubte, pel fet que el moviment ha suposat una resposta més o menys àmplia de la societat davant les agressions capitalistes, resposta que ha comptat amb la comprensió de nombrosos sectors socials i que ha ajudat, si més no, a la conscienciació. Així, davant dels discursos del pensament únic que neguen virulentament tant l’arrel de les crisis econòmiques com qui en són els culpables i fan recaure les responsabilitats i els patiments de les falses “mesures de redreçament” en els sectors populars (i molt sovint precisament en les principals víctimes del sistema), el moviment d’indignats/des ha assenyalat clarament el poder econòmic i els seus mercenaris del poder polític com a màxims responsables de l’actual situació.

Una altra de les virtuts d’aquest moviment ha estat desemmascarar el caràcter repressiu i alienador de les tan lloades democràcies liberals. Especialment al Principat, on el poder provincià no ha vacil·lat ni un moment a recórrer als cops de porra, les bales de goma, la infiltració policial i la criminalització mediàtica de les persones mobilitzades, ha quedat ben palès quins són els límits tant de la participació política com de la llibertat d’expresió i de la llibertat d’una premsa al servei del capital i de l’ordre establert.

El moviment no ha reeixit tant, però i de moment, en la definició nítida i difusió d’un programa reivindicatiu mínimament transformador, que contemplés mesures com la nacionalització de la banca i els sectors estratègics, la creació d’un sector públic que garanteixi també els drets fonamentals (sanitat, educació, prestacions socials...) o les expropiacions d’habitatges per crear un mercat públic de lloguer.

Això només ha passat, precisament, en aquelles assemblees locals on els sectors anticapitalistes prèviament organitzats han exercit un lideratge polític dins el moviment, dotant-lo de perspectives de lluita concretes i evitant que caigués en el “ciutadanisme” o l’apolització, veritables ombres del moviment.

El “ciutadanisme” ha estat brillantment descrit per l’antropòleg marxista Manuel Delgado com una ideologia subjectivista, pròpia de l’esquerranisme petitburgès, que, rebutjant l’anàlisi de les contradiccions de classe, posa l’accent en una mena de “regeneració ètica” del capitalisme i redueix sovint les seves propostes a la simple reforma de la suprastructura (formes de poder polític) que, per si mateixes, haurien de dur a un canvi en les polítiques econòmiques i socials. Vindria a postular que “si aconseguim que manin els bons, el capitalisme no ha de ser dolent i segurament podrà donar resposta a les nostres aspiracions”. No calen, per tant, ni organitzacions de classe, ni estratègies de ruptura, ja que, canalitzant espontàniament el seu empipament i bones intencions, “la massa” (o en termes postmoderns, “la multitud”) aconseguirà canvis puntuals que desencadenaran processos de transformació.

Caldria afegir, però, que el “ciutadanisme”, a més de la seva versió d’aparença esquerranista, serveix en el nostre context com a cavall de troia de les forces de xoc de l’unionisme espanyolista. Amb l’ajut de la força de les ideologies alienadores de l’Estat, en certs moments l’espanyolisme postmodern i sectors lerrouxistes d’aparença llibertària s’han sentit com a casa en assemblees prepolítiques on han pogut escampar amb cert èxit el seu programa d’espanyolització lingüística (la propaganda en espanyol havia estat pràcticament desterrada de l’esquerra política i suposa un pas enrera de més de 15 anys en termes de cohesió del poble treballador català) i negació nacional (amb el vergonyós espectacle d’haver de sotmetre a votació i guanyar pels pèls un dret fonamental com l’autodeterminació, reconegut internacionalment).

Pel que fa a l’apolitzització, aquesta es manifesta no tan sols en la ja comentada incapacitat de definir un programa reivindicatiu transformador, sinó que també està a l’arrel d’una manca d’estratègia que permetés el moviment anar assolint petites conquestes. Fruit de tot plegat, els debats en moltes de les assemblees i acampades s’han acabat reduint al manteniment o no del happening, i no pas a les accions més efectives per a les seves reivindicacions.

Així, l’heterogeni moviment d’indignats/des sembla que cada vegada es divideix entre aquells qui tenen clara la necessitat d’un programa anticapitalista, d’uns objectius a curt i mitjà termini i d’una línia d’acció, de manera que el moviment podrà ser reconduït en forma d’assemblees permanents de lluita social, i un sector de les acampades que han alterat el sentit original de moviment popular amb una certa incidència social per esdevenir reductes de marginalitat alternativa i anarquitzant absolutament estèrils a nivell de capacitat transformadora.

Resumint, podríem dir que el moviment d’indignats/des ha vingut a certificar, un cop més, l’enganyifa de les ideologies llibertàries i postmodernes que criminalitzen l’organització i l’estratègia en favor d’un inexistent subjecte revolucionari autodidacta i espontani plasmat en el concepte de “multitud”, tan eteri i subjectiu com inútil en termes de capacitat real de transformació.

Els hàppenings i l’espontaneisme, sense organització, ni estratègia, ni direcció política, acaben esdevenint vàlvules d’escapament per al sistema que no fan sinó afeblir la capacitat transformadora dels sectors populars en lluita. Serveixen a l’aparell de dominació com a dic de contenció i excusa per a la marginalització del moviment i afavoreixen la difusió entre els sectors populars d’ideologies retrògrades i idealistes (sempre, això sí, sota el glamour de la modernitat i un fals antiautoritarisme) i programes reivindicatius estèrils o fins i tot objectivament contraris a la defensa dels interessos de classe.

L’experiència ens mostra, doncs, que qualsevol moviment popular que pretengui ser-ho (és a dir, que pretengui realment transformar la realitat en una direcció determinada) necessita de nuclis organitzats políticament i socialment capaços de :

 Concretar un programa reivindicatiu que suposi un avenç en les conquestes socials i, a si és possible, un afebliment de l’aparell de dominació.

 Combatre ideològicament i sense escrúpols els intents de manipulació i/o distorsió del moviment per part de sectors despolititzats, desclassats o, senzillament, d’agents (conscientment o incoscientment) favorables a la perpetuació de l’explotació capitalista.

 Emmarcar l’esmentat moviment dins una estratègia de ruptura democràtica [2] i desplegar alhora diferents propostes tàctiques de lluita concreta que possibilitin l’assoliment d’objectius a curt termini.

 Oferir estructures més o menys estables d’enquadrament per fer avançar la lluita, l’agitació i la conscienciació durant i després de cada moviment tàctic.

I aquests són, doncs, ara i aquí, als Països Catalans sotmesos a la dominació espanyola i francesa i a l’explotació capitalista, els grans reptes de l’Esquerra Independentista: articular una direcció política capaç de fer albirable a la majoria de les classes populars de la nostra nació que una República Socialista Catalana és l’única alternativa possible per a la conquesta i realització dels drets socials i col·lectius del poble català; i desplegar l’espai d’Unitat Popular, dotant el poble en lluita tant d’un programa nacional de transformació com de les eines d’intervenció socials i polítiques necessàries per fer-lo possible.

Xavi Oca

Web del Moviment de Defensa de la Terra (MDT)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb