Literatura catalana contemporània

Els Papers de Salamanca i els meus papers

Turmeda | 28 Juliol, 2011 07:13 | facebook.com

Penúltima entrega dels papers de Salamanca


Sinde i Mascarell tanquen un “greuge” amb el Principat. Madrid retorna part dels documents confiscats durant la Guerra Civil


Agències | 26/07/2011


La ministra espanyola de Cultura, Ángeles González-Sinde, i el seu homòleg a la Generalitat, Ferran Mascarell, formalitzaren ahir a l'Arxiu Nacional de Catalunya l'arribada de la penúltima entrega dels anomenats papers de Salamanca, un gest que, segons el conseller, posa fi "a un greuge" que es remunta a l'any 1938, quan foren confiscats els primers documents.

Hi ha 730 fermalls i 365 caixes amb documents que pertanyen a partits, sindicats, entitats i particulars, i encara que tots dos han coincidit que el retorn és una molta bona notícia, Mascarell recordà que encara "no és un dia de celebracions" perquè falta la darrera entrega. "No és el total dels documents que espera la societat catalana", digué Mascarell que remarcà que quan arribi la darrera remesa es tancarà el greuge que també s'ha mantingut durant la democràcia, de manera incomprensible per a moltes persones, assegurà. A més, cità la polèmica com a exemple que "alguna cosa no funciona bé en el model cultural construït" per què al seu parer a l'Estat espanyol li costa reconèixer el caràcter pluricultural i plurilingüe. En aquest sentit, al·ludí a la recent decisió del Tribunal Constitucional de recórrer la llei de l'aranès.

González-Sinde, per altra banda, remarcà que els documents són part d'un "botí de guerra" i que foren emprats amb finalitats repressives. Afirmà que "no tornen a Catalunya per cap arbitrarietat, tornen a Catalunya perquè són de Catalunya". Sobre la data de quan se'n farà efectiva la darrera entrega, Sinde anuncià que la comissió tècnica que treballa amb els documents es reunirà per setembre, per la qual cosa tal vegada es faci efectiva "abans de final d'any". Es tracta de 660 caixes-arxivadors confiscats a particulars i entitats privades durant i després la Guerra Civil. La majoria són documents sols, com calendaris, fotografies i mapes, a més de gairebé un milenar de banderes, insígnies, monedes i tampons. Part d'aquests documents foren confiscats a entitats catalanes, però foren diposiats a l'arxiu de Vinaròs (Castelló).

Diari de Balears


Els papers de Salamanca i els meus papers



Carrer de la Soledat, número 2 a Palma (Mallorca). Oficines de la Brigada Político-Social de la dictadura franquista. Indret on va ser interrogat i torturat l'escriptor Miquel López Crespí i on desaparegueren molts dels seus originals literaris, revistes, documents personals, llibres...

Per Miquel López Crespí, escriptor


Les meves primeres obres de teatre (Ara, a qui toca, Les germanies, Estiu de foc, Autòpsia a la matinada...) anaven en una línia de defugir la podridura de determinat "teatre" idiotitzador (segons quines obres del teatre "rekional", que deia Josep M. Llompart). Dia 7 d'octubre de 1972, a Alacant, guanyava el premi de teatre en català "Carlos Arniches" (era el primer any què es convocava en la nostra llengua). A l'endemà, tots els diaris de la península (i a les Illes Diario de Mallorca) informaven de la notícia. En la mateixa convocatòria guanyava el premi en espanyol J. D. Sutton amb la seva obra Mañana. Els jurats del meu primer premi teatral havien estat en aquells moments les figures màximes de la cultura catalana i de l'espanyola progressista. Em referesc als directors i autors Ricard Salvat, José Monleón i Sanchis Sinisterra (un gran autor de València que ja havia guanyat el Carlos Arniches -versió castellana- l'any 1968 amb l'obra Tú, no importa quién).

Record que Ara, a qui toca? era una obra experimental. Els crítics d'aleshores parlaven de certa influència del teatre de Brecht, Anouilh, Ionesco, Beckett, etc. Els manuscrits de Ara, a qui toca?, juntament amb els de Les Germanies (que havia guanyat el premi de teatre de més prestigi en aquells temps, el Born, de Ciutadella), Estiu de foc i alguns altres materials de poesia i narrativa em desaparegueren pels anys setanta en uns d'aquells nombrosos escorcolls de la Brigada Social. Mai no he pogut recuperar aquestes obres malgrat que, una vegada consolidada la reforma, ho vaig intentar. Ningú no sabia res d'uns papers segrestats per la Social! Originals de teatre? Em miraren com si hagués perdut l'enteniment. De les obres segrestades (i segurament cremades o perdudes per aquests sicaris) només em resta l'esborrany de Les Germanies.


No sé si encara hi seré a temps de reclamar els papers que em segrestà la Brigada Social. Aquests anys, participant en les campanyes de reclamació dels papers de la República segrestats per les forces franquistes, parl de l'ajut solidari que hem donat tants d'esquerrans illencs a la Comissió de la Dignitat, entestada, com pertoca, a recuperar els papers existents als arxius de Salamanca, he pensant sovint en els meus originals, en les revistes robades, en les obres de teatre i les narracions que mai més no vaig poder recuperar.


No em puc conformar amb un esborray d'unes obres guardonades a Alacant i a Menorca. Vull, i ho deman públicament, la devolució del que em va ser robat a la força i amb nocturnitat. En aquell temps no solament et venien a detenir per haver lluitat per la llibertat, sinó que a la tortura física que significaven les detencions a altes hores de la nit, l'anada, amb els sicaris al darrere, fins als soteranis de Govern Civil, els brutals interrogatoris, s'havia d'afegir la desaparició en mans de la policia política d'obres literàries que havia costat anys escriure. Per tant jo no em vull conformar amb aquest esborrany que he trobat en una de les meves antigues carpetes. Vull els meus originals, tots, sense que em manqui cap ni un i, també, les revistes de la guerra civil que em segrestaren. Revistes que són d'un valor incalculable, almanco, sentimentament i culturalment.


L'esborrany de Les Germanies que he trobat té unes cinquanta pàgines i permet una llunyana aproximació al que va ser l'obra guardonada a Menorca i que, com he explicat més amunt, desaparegué en mans de la Brigada Social. Record a la perfecció que el projecte inicial de Les Germanies sofrí moltes modificacions i ben cert que el material conservat -per miracle!- a una de les carpetes que no escorcollaren els sicaris, és només una pàl.lida aproximació al que degué ser l'obra un pic acabada; malgrat que sempre he pensat que no hi ha mai cap obra "acabada". Sempre he estat partidari de l'obra "oberta". Per entendre'ns: "oberta" a les suggerències creatives dels col.lectius que l'han de representar, als grups (en els anys setanta) interessats en la seva promoció i difusió, o a les idees de directors, actors o públic en general (públic conscienciat, és clar). Ara, a qui toca?, l'obra en català (segrestada per la Brigada Social) que havia guanyat el premi "Carles Arniches 1972" a Alacant, havia armat el seu enrenou.


Vull intentar reconstruir la història de la meva dedicació al teatre, saber exactament quines obres meves eren guardonades en els anys setanta i, per aconseguir unir novament els fills trencats per les detencions, em cal, com ja he explicat, la devolució de tots els meus papers segrestats.


Miquel López Crespí

(19-IV-05)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb