Literatura catalana contemporània

Maria del Mar Bonet, el teatre de la revolta i els estudiants antifeixistes assassinats per la dictadura

Turmeda | 26 Agost, 2011 17:00 | facebook.com

Enrique Ruano, va ser detingut dia 17 de gener de 1969 per repartir propaganda contra Franco i, després de tres dies de tortures, la Policia el va dur a ca seva, a un setè pis del carrer General Mola (avui Príncipe de Vergara) per forçar un escorcoll. La família va escoltar un tret de pistola a la cambra i, just després, el cos de l'estudiant es precipità per la finestra. L'informe de la Policia era breu: "Cadáver en decúbito supino, con los brazos encogidos, así como las piernas, habiendo a la parte derecha un charco de sangre...". (Bartolome Mestre i Sureda)


La de l’estudiant


Bartomeu Mestre i Sureda | 26/08/2011 |


Pau Valls, antic responsable de les Joventut Musicals i organitzador, amb Joan Casals i Nicolau Pizà, dels festivals de la Nova Cançó a l'Hotel Jaume I i al castell de Bellver, m'explicà que una vegada que anà a demanar els permisos governatius, quan el censor va veure el nom de Maria del Mar Bonet va exclamar-se indignat: "¡La del estudiante no se canta y no se canta!". Es referia, com és bo d'endevinar, a Què volen aquesta gent?, amb lletra de Lluís Serrahima, autor de l'article "Ens calen cançons d'ara", publicat l'any 1959 i considerat el manifest fundacional de la represa de la cançó catalana. La lletra de "la de l'estudiant" fa esment a la mort d'Enrique Ruano Casanova, de només 20 anys, matriculat a Dret i militant antifranquista del "Frente de Liberación Popular". La història real és encara molt més dramàtica, perquè la cançó, que parla de suïcidi i no d'assassinat, recull la tesi oficial de la policia i no allò que va ser realment: un crim d'estat!

Enrique Ruano, va ser detingut dia 17 de gener de 1969 per repartir propaganda contra Franco i, després de tres dies de tortures, la Policia el va dur a ca seva, a un setè pis del carrer General Mola (avui Príncipe de Vergara) per forçar un escorcoll. La família va escoltar un tret de pistola a la cambra i, just després, el cos de l'estudiant es precipità per la finestra. L'informe de la Policia era breu: "Cadáver en decúbito supino, con los brazos encogidos, así como las piernas, habiendo a la parte derecha un charco de sangre...". Les deficiències en l'atestat i les greus contradiccions en la versió del suïcidi, propiciaren les sospites. Un grup d'advocats interposà una demanda que va ser rebutjada. Finalment, la primeria de 1996, transcorreguts 27 anys i després d'anteriors intents frustrats, es va admetre a tràmit la revisió del cas. Els tres policies que eren al pis amb Ruano varen seure a la banqueta com a imputats. Durant el judici es va admetre com a fet provat que Manuel Jiménez Quílez, director general de premsa de l'Estat, va elaborar personalment un reportatge periodístic manipulat que detallava el suïcidi del jove i que publicà ABC. L'aleshores director del diari, Torcuato Luca de Tena, confessà que Manuel Fraga Iribarne en persona ordenà publicar unes notes manipulades del diari de Ruano per presentar una imatge del jove com si fos una persona desequilibrada. El pare de l'estudiant va explicar que Fraga, per telèfon, el comminà a no protestar, l'amenaçà amb la presó i li recordà que tenia una altra filla de la qual ocupar-se. Quinze dies després de la mort de l'estudiant, els tres policies implicats (Francisco Luis Colino, Jesús Simón Cristóbal i Celso Galván) havien rebut una curiosa "felicitación por los servicios prestados". El sindicalista José Luis Úriz, detingut dos mesos després, declarà que mentre era interrogat i torturat per un inspector, un altre policia l'advertí: "Se te va a ir la mano otra vez y lo vas a matar", a la qual cosa el que pegava replicà: "No importa, haremos como con Ruano y lo tiraremos por la ventana". L'advocat José María Mohedano, dedicat durant molts d'anys a la defensa dels Drets Humans, afirmà que havia desaparegut un tros de clavícula del cos del mort i que l'informe mèdic confirmava que l'havien serrat intencionadament, molt possiblement per ocultar el lloc per on va entrar la bala. El judici va acabar amb l'absolució dels policies, per manca de proves, tot i el vot particular condemnatori d'un dels membres del tribunal i de la conclusió del peritatge mèdic. La sentència es va limitar a criticar que s'havia produït una "deficiencia en la custodia del detenido". Els tres policies no varen rebre cap amonestació i foren condecorats reiteradament. Celso Galván va ser designat membre de l'escolta personal del rei d'Espanya, Joan Carles I, Colino incorporat com a càrrec de lliure designació a la delegació del govern a Madrid i Simón nomenat comissari. Tot això amb José Barrionuevo com a ministre de l'Interior d'un govern socialista. Cap dels tres policies no va mostrar mai cap gest de dolor per la mort d'aquell jove estudiant que va morir no per un truc a la porta, ni per llançar-se pel finestral a l'asfalt d'una volada, sinó molt possiblement (i en el millor dels casos) per un tret al pit o al cap.

Dia 24 de març d'enguany, quaranta-dos anys després d'aquella brutal acció, la Universidad Complutense de Madrid va fer un acte de desgreuge i presentà el llibre Enrique Ruano, amb un sotstítol que defineix la situació que patim: "Memoria viva de la impunidad del franquismo". Sí!, els criminals de guerra i de postguerra campen a l'ampla i romanen amb impunitat protegida, mentre es rega de sal el nom de les víctimes. No caldria afegir que la pregunta de la cançó és purament retòrica, perquè tots sabem massa bé què volen aquesta gent!

Diari de Balears


El teatre de la revolta a les Illes i els assassinats d’estudiants revolucionarios per part de la dictadura franquista. Memòria d’Enrique Ruano


"Les festetes culturals, i més si estaven presidides per comtes i comtesses, ens deixaven ben freds. Potser ens feien pensar en la desgràcia de no haver pogut fer la revolució burgesa per les nostres terres, no haver alletat un Marat o un Robespierre nostrats. Llàstima de l'assassinat d'Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil progressistes mallorquins en mans de la dreta feixista l'any 36! Desgràcia pregona, pensava, mentre deixava enrere els comtes brindant amb xampany". (Miquel López Crespi)



Enrique Ruano, un dels nombrosos estudiants antifeixistes assassinats per la dictaura del general Franco.

Voldria recordar l'origen, els motius que m'impulsaren a escriure Autòpsia a la matinada, Premi Ciutat de Palma de Teatre 1974... Si consultam els grogosos papers de l'època (per exemple, el diari Última Hora del 18-I-75), ens assabentarem que els guardons foren lliurats en el Palau Vivot i, abans de la proclamació dels guanyadors, en Miquel Dolç pronuncià una interessant conferència que tractava sobre "La Fundació Bernat Metge".


Lliurament dels Premis Ciutat de Palma 1974. Miquel López Crespí, guanyador del Premi de Teatre per la seva obra Autòpsia a la matinada és el primer per la dreta.


El premi de periodisme l'obtingué Sebastià Verd, de Diario de Mallorca; el de ràdio, el programa "Siurell" de Ràdio Popular, realitzat per José Cabrinetti i Pedro Prieto (aquest darrer, col.laborador de Última Hora); el premi de poesia va anar a parar a mans d'un amic meu, Xavier Vidal Folch, que aleshores era actiu militant del PSUC, i que feia la "mili" a Mallorca. El poemari d'en Xavier es titulava significativament Hem marxat amb el temps i, posteriorment a la concessió del premi, va ser publicat per l'Editorial Moll. Record moltes xerrades sobre cultura i política amb l'amic Vidal Folch (amb els anys esdevingut un alt responsable del diari El País). Fent broma, discutint les respectives obres que ambdós presentàvem als Ciutat de Palma (ell de poesia, jo de teatre) dèiem que aniria de primera per a la "causa" (la lluita antifeixista) que guanyàssim el premi tots dos, alhora. Hi hagué sort! Ho celebràrem, amb els companys, prop de plaça Gomila (ell, de soldat, tenia un apartament llogat al final del passeig Marítim). El jurat del premi de poesia, els responsables de concedir el guardó a tan destacat militant revolucionari, eren... en Guillem Colom (!), en Llorenç Moyà (!), en Jaume Pomar, en Coco Meneses i en Josep M. Forteza.

El premi de novel.la va ser concedit a una obra en castellà (Tres estrellas en la barra) de Salvador García.


Jaume Vidal Alcover va ser un dels escriptors mallorquins que guardonaren Miquel López Crespí amb el Premi de Teatre Ciutat de Palma.

El premi Ciutat de Palma de teatre el guanyà, com ja he dit abans, una obra meva. Portava per títol Autòpsia a la matinada i el jurat que em concedí el guardó estava format per Jaume Vidal Alcover, Climent Garau, Joan Bonet, Octavio Aguilera i Jaume Adrover. L'obra estava inspirada en l'assassinat de l'estudiant Enrique Ruano, fet esdevingut a Madrid en el mes de gener de 1969. En el Palau Vivot, mentre el Comte de Zavellà Don Pedro de Montaner i Sureda oferia una copa de xampany als guanyadors, jo marxava cap al lloc de trobada amb Xavier Vidal Folch, l'amic del PSUC que havia guanyat el premi de poesia.

En Xavi i jo teníem les coses ben clares. Una qüestió era arrencar uns diners per a la causa a l'enemic i l'altra ben diferent era participar en segons quins saraus. Les festetes culturals, i més si estaven presidides per comtes i comtesses, ens deixaven ben freds. Potser ens feien pensar en la desgràcia de no haver pogut fer la revolució burgesa per les nostres terres, no haver alletat un Marat o un Robespierre nostrats. Llàstima de l'assassinat d'Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil progressistes mallorquins en mans de la dreta feixista l'any 36! Desgràcia pregona, pensava, mentre deixava enrere els comtes brindant amb xampany.

Però recordava l'origen, el motiu inicial d'haver-me posat a escriure Autòpsia a la matinada. Deixant enrere el Palau Vivot, remembrava...

D'ençà les gran vagues d'Astúries, Lleó, Euskaki, Catalunya, etc, dels anys seixanta-dos/seixanta-tres, el règim resistia com podia l'àmplia onada de vagues i manifestacions cada vegada més radicals. La universitat era un niu d'opositors. A ran d'una sèrie d'enfrontaments amb els "grisos" (policia armada) i amb elements de la tètrica Brigada Social, fou detingut (dia 17-I-69) l'estudiant Enrique Ruano amb altres tres dirigents universitaris. Tots eren militants del FLP i del Sindicat Democràtic d'Estudiants (com és de suposar, ambdues organitzacions antifranquistes completament il.legals en l'Espanya del dictador).

Tres dies després de la seva detenció, l'estudiant Enrique Ruano moria en "caure" sorpresivament des d'un setè pis. La policia l'havia conduït fins al seu domicili, en el número 60 del carrer General Mola de Madrid, per a practicar-hi un escorcoll. D'allà, del setè pis, va ser des d'on, segons la versió policíaca, "el estudiante se lanzó al vacio". "Suicidio" fou la versió oficial del Ministeri de l'Interior. Però aquella mateixa nit, mitjançant les emissores de ràdio estrangeres (Ràdio Moscou, Londres, París o Ràdio Espanya Independent), ja sabíem que arreu del món no hi havia cap mitjà de comunicació, cap govern, cap autoritat universitària que cregués les mentides del franquisme.

Fou durant aquella llarga nit al costat de la ràdio quan s'anà congriant el nucli essencial de l'obra (Autòpsia a la matinada) que guanyaria el Ciutat de Palma.

En aquelles alçades (any 1969) ens feien esclafir de riure els "suïcidis" d'antifranquistes periòdicament anunciats pel règim. Enrique Ruano no era el primer a "caure" inexplicablement per una finestra. L'any 1962 ja havia "caigut" per "casualitat" des d'un finestral de la Dirección General de Seguridad el dirigent del PCE Julián Grimau. Després sabérem que la Brigada Social provava així, d'aquesta manera tan brutal, d'esborrar els senyals de tortura abans de portar el dirigent comunista al paredó d'afusellament. També, uns anys abans que Ruano, un altre jove estudiant anomenat Rafael Guijarro moria misteriosament en "caure" des d'una altra dependència policíaca.

L'autòpsia (d'aquí el títol de la meva obra) de l'estudiant assassinat tengué lloc a la matinada del dia 23 o 24 de gener de 1969. El cert fou que, a la una del 24, el secretari d'un jutjat de Madrid lliurava un informe complet dels fets al fiscal del Tribunal Suprem, que era Herrero Tejedor. Dues hores després, en copsar l'amplitud de la revolta obrera i estudiantil arreu de l'Estat, i per primera vegada d'ençà el 18 de juliol de 1936, Manuel Fraga Iribarne anunciava la decisió del Consell de Ministres presidit pel sanguinari botxí, la mà dreta de la burgesia terrorista espanyola, el dictador Franco: quedava proclamat l'estat d'excepció per tal d'evitar "que el país entrara en una ola de confusión y de subversión mundial para la que se utilizaba a la juventud llevándola a una orgía de nihilismo, anarquía y desobediencia". El diari feixista ABC féu un paper essencial en l'encobriment d'aquell nou crim del feixisme en manipular un suposat dietari de l'estudiant assassinat per la policia franquista. Aquest libel del règim (ens referim, evidentment al diari ABC) provà a les totes de reforçar la hipòtesi (que volien fer creure a l'opinió pública) d'un jove desequilibrat psíquicament que, sense motiu aparent optà, per llançar-se des de la finestra d'un setè pis.

Vint-i-set anys després dels fets que narram, tres dels policies que intervingueren en el "suïcidi" han comparegut davant els tribunals de Madrid acusats d'assassinat per la família de l'estudiant. Els "presumptes" assassins són els policies franquistes Jesús Simón Cristóbal, Celso Galván y Francisco Luis Colino Hernán. Són els policies que aquell tràgic dia de gener de 1969 portaren Enrique Ruano fins al número 60 del carrer General Mola (avui Principe de Vergara). Per la premsa d'aquests dies hem sabut (El Mundo, 7-VII-96) que durant els darrers anys aquests tres presumptes assassins policíacs han rebut més de vint-i-sis condecoracions i medalles per part dels respectius governs que hi ha hagut a l'Estat d'ençà l'any 1969. Els policies Galván, Simón i Colino reberen, el febrer de 1969 (un mes després de la mort violenta d'Enrique Ruano) una felicitació pública "con motivo de los servicios prestados durante el estado de excepción". Celso Galván pertanyia a l'escorta de Franco i després entrà a formar part del servei de la Casa Reial. L'any 1994, quan la família de Ruano inicià el procés per assassinat, Celso Galván i en Colino (els principals acusats) estaven destinats a la Jefatura Superior de Policía, i l'altre, el tal Simón, havia deixat d'exercir com a comissari de Torrejón de Ardoz. Evidentment, com volia Carrillo, en temps de la transició no hi hagué depuració de criminals, ni de l'administració de l'Estat ni dels cossos repressius!

p>Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb