Literatura catalana contemporània

Guillem Frontera i Miquel López Crespí: la reforma de la Constitució espanyola (articles)

Turmeda | 14 Febrer, 2012 18:24 | facebook.com

Una constitució de plastilina


Guillem Frontera | 25/08/2011


La Constitució espanyola era fins ara una fortalesa inabordable. La seva pètria fisicitat ha estroncat les il·lusions de molts de ciutadans i de comunitats senceres, com la catalana, per exemple, que es va estavellar contra un text ja de per si compacte, i més encara si el seu guardià és aquell Tribunal Constitucional. La Constitució ha estat reiteradament emprada com a arma defensiva i ofensiva alhora -la millor defensa és un bon atac-, fins al punt que sovint ha aparegut com a norma escrita contra una part de la població. Ara no discutirem les seves virtuts i les seves bondats, sens dubte nombroses, invocades sovint des de tots els racons del territori de l'Estat. Però també s'ha de recordar que moltes vegades ens ha estat presentada com un obstacle, més que com una via per al ple desenvolupament de les comunitats humanes que bateguen a la seva empara.

Sobretot, era un refugi inexpugnable. Qualsevol suggeriment d'introduir-hi esmenes era assimilat a alguna forma de terrorisme -dur o blan-, a segregacionisme, a sobiranisme. La Constitució ha estat el dogma que ha regit l'Estat. No acabaríem mai si volguéssim filar prim els seus avantatges i els seus inconvenients. Però el resum sempre era el mateix: no la toqueu.

Per si algú havia arribat a creure en la naturalesa sagrada de la Constitució, ara s'acaba de demostrar que se la pot canviar de manera improvisada, el mes d'agost i en plena agonia de la legislatura; i que, a més, es pot fer amb el ple acord dels dos partits majoritaris -no parleu dels dos grans partits- espanyols. Com és això? No era matèria sagrada? Idò ja ho veis: compareix Zapatero amb uns folis a la mà, proposa que el text constitucional sigui sotmès a cirurgia de profunditat, i Rajoy diu que ell ja ho havia proposat abans. Rubalcaba, que s'hi havia oposat, reconeix que Zapatero l'ha convençut dient-li que el PP assumia el canvi: total, com si fos cosa de tres: Zapatero, Rajoy i Rubalcaba: te'ls regal.

Però no ens podíem presenciar resignadament un canvi tan radical en els defensors de la Constitució contra l'Estatut de Catalunya -i contra tantes altres coses-. Havíem de mirar de saber el perquè de tot plegat, i no ha estat tan difícil com semblava: hi ha una coincidència molt estesa sobre la força que ha mogut les coses: una ordre d'Angela Merkel.

Passats els tres o quatre segons d'estupor, podeu abaixar el cap i, fins i tot, inclinar-vos davant l'evidència. Es pot negar a set milions d'habitants de l'Estat una lectura més oberta de la Constitució. Però ara resulta que la tal Constitució, en mans d'Angela Merkel, és feta de plastilina. De manera que tots aquells per als quals la Constitució ha estat i continuarà sent un obstacle, farien santament acudint a guanyar-se el favor d'Angela Merkel. Què se li pot oferir per convèncer-la? Home, el més natural seria manifestar-li la bona disposició indígena a esdevenir el land número 17, fet que tants de residents a les nostres illes ja tenen perfectament assumit.

Diari de Balears


Els partits de la "unió sagrada" (AP, UCD, PSOE i PCE) estaven d'acord a salvaguardar tots els aparats d'Estat repressius; a evitar la depuració d'assassins i torturadors feixistes; a mantenir la sagrada unidad de España; a enterrar la lluita històrica dels pobles de l'Estat en contra de la monarquia borbònica; a acceptar la "economia de lliure mercat" (capitalisme); a consentir que l'exèrcit franquista fos el garant de la mateixa Constitució; etc, etc. Per a aprofundir en les deficiències democràtiques de la Constitució espanyola de 1978 hom pot consultar La Constitució: les raons del NO, d’Humbert Roma i Joan Anton Sánchez Carreté (Barcelona, La Magrana, 1978), i Constitución: paquete de enmiendas, de Lluís M. Xirinacs (Madrid, edició de l’autor, 1978). (Miquel López Crespí)


La lluita per una Constitució autènticament democràtica.


Per Miquel López Crespí, escriptor



Acció en defensa de la República a les avingudes de Palma (Mallorca) a mitjans dels anys setanta. L’escriptor Miquel López Crespí en el moment de vendre premsa antifeixista instants abans de ser detingut i torturat per la Brigada Social del règim franquista.

1978 va esser també l'any de la lluita per una Constitució autènticament democràtica. En els capítols anteriors hem parlat àmpliament del paper cabdal del PSM(PSI), OEC, MCI, PSAN, trotsquistes, independents sense partit, etc, en la tasca d'anar clarificant les mancances democràtiques del projecte pactat pels partits que acceptaven la conservació de l’essencial del passat franquista (dins les nostres migrades possibilitats, perquè la premsa oficial marginava o silenciava tant com podia les nostres posicions, fent, d'altra banda, propaganda contínua d'un PCE i un PSOE que aplaudien les forces repressives a places i carrers de l'Estat). Els partits de la "unió sagrada" (AP, UCD, PSOE i PCE) estaven d'acord a salvaguardar tots els aparats d'Estat repressius; a evitar la depuració d'assassins i torturadors feixistes; a mantenir la sagrada unidad de España; a enterrar la lluita històrica dels pobles de l'Estat en contra de la monarquia borbònica; a acceptar la "economia de lliure mercat" (capitalisme); a consentir que l'exèrcit franquista fos el garant de la mateixa Constitució; etc, etc. Per a aprofundir en les deficiències democràtiques de la Constitució espanyola de 1978 hom pot consultar La Constitució: les raons del NO, d’Humbert Roma i Joan Anton Sánchez Carreté (Barcelona, La Magrana, 1978), i Constitución: paquete de enmiendas, de Lluís M. Xirinacs (Madrid, edició de l’autor, 1978).


Carrillo (PCE) i Adolfo Suárez, representant del franquisme reciclat pactaren l’acceptació de la monarquia borbònica, la “sagrada unidad de España” y el manteniment del sistema capitalista.

Manuel Fraga Iribarne, d’AP, i Jordi Solé Tura, servil del carrillisme (PCE-PSUC), foren els principals cappares d’aqueixa Constitució, juntament amb Gabriel Cisneros, José Pedro Pérez-Llorca i Miguel Herrero de Miñón, d’UCD, Gregorio Peces Barba, del PSOE, i Miquel Roca Junyent, de CDC.

A aquelles alçades de la reforma era evident -a mesura que s'apropava desembre- que l'aprovació de la Constitució consensuada era un element clau en la culminació del canvi de les formes de dominació de classe, produït per la impossibilitat, per part de la burgesia franquista, de mantenir el poder amb les velles formes. La Constitució que ordien en secret seria la llei que fonamentaria les altres lleis, i tot plegat aniria delimitant jurídicament la vida política del futur.

En el cas de l'Estat espanyol, la Constitució seria l'expressió jurídica del nou model de dominació capitalista que ens enflocaven les classes dominants amb l'ajut de la pseudoesquerra que havia abandonat tots els principis i reivindicacions històriques del poble. Aviat començaria la nefasta política del pelotazo: l'enriquiment ràpid i sense escrúpols que hem vist en els catorze anys de regnat "socialista", amb Fileses, Juan Guerres, Roldans, Galindos, terrorisme d'Estat (GAL) amb joves trobats amb un tret al clotell, etc, etc. Els feixistes, reciclats o no, ja havien tingut quaranta anys per a dedicar-se a aqueixes tasques.


Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició, una història alternativa de la restauració borbònica, llibre bàsic per a copsar l’alçada de les renúncies i traïdes de la transició.

Un text constitucional, per tant, no és bàsicament ni decisivament el resultat de l'equilibri de les forces parlamentàries, sinó que expressa fonamentalment la relació de forces concreta entre classes dominants i dominades i entre les nacions de l'Estat, com a resultat d'una confrontació d'interessos oposats.

El text constitucional responia a la urgència que tenia la burgesia per a reorganitzar l'aparat de l'Estat amb l’objectiu de fer front a la profunda crisi, no solament econòmica, sinó global, de la societat capitalista, i a l'augment previsible de la lluita de masses contra el sistema.

A l'any 1978 era també, el text constitucional, expressió jurídica de les necessitats d'acumulació del capital. La classe dominant volia, en aquelles circumstàncies polítiques, limitar al màxim les llibertats dels treballadors, deixar el marge més ampli a l'arbitrarietat del poder i posar els més grans obstacles a possibles mesures de transformació econòmica i social. És a dir, reforçar i consolidar el seu Estat, cedint solament allò que era imprescindible, per tal de mantenir el poder.

Per a nosaltres, per al moviment obrer i popular, i especialment per a l’OEC, es tractava de garantir les llibertats fonamentals per a anar avançant vers el socialisme i el poder dels treballadors (la federació de repúbliques socialistes ibèriques basades en els Consells Obrers). Havíem de posar els màxims límits a l'arbitrarietat dels nous hereus del franquisme i limitar al màxim els possibles obstacles jurídics que podrien impedir en un moment polític favorable l'adopció de mesures de transformació econòmica i social. Això, en definitiva, no era un secret per a ningú, i per això mateix burgesia i reformisme provaven de silenciar-nos i criminalitzar-nos. Volíem, aquesta era la nostra lluita, debilitar al màxim l'Estat burgès.

El que caracteritzava la Constitució que els partits de la unió sagrada ens presentaven a l'aprovació era que havia estat la mateixa classe dominant sorgida dels quaranta anys de dictadura franquista la que dirigia i controlava la reforma. La pretesa esquerra consensuant renunciava, de principi, a defensar i mantenir davant el capitalisme i els hereus del règim dictatorial una posició de classe conseqüent en el curs d'aquell procés.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb