Literatura catalana contemporània

Intel·lectuals mallorquins al servei del feixisme (articles de Llorenç Capellà i Miquel López Crespí)

Turmeda | 14 Gener, 2013 09:48 | facebook.com

Intel·lectuals mallorquins al servei del feixisme


UNA BIOGRAFIA DESCONEGUDA I SORPRENENT (Per Llorenç Capellà)


Llegeixo a Lletra, un dels portals de literatura catalana a Internet, la fitxa biogràfica de Miquel Forteza Piña, conegut en els cercles literaris mallorquins de manera respectuosa i entranyable com don Miguel Forteza. Més que d’una fitxa, hem de parlar d’un article exhaustiu atès que abasta la complexitat intel·lectual i professional del personatge. Don Miquel Forteza va traduir Poe i Wilde, a més de publicar Els descendents dels jueus conversos a Mallorca, un llibre valent. I com a poeta va ésser un seguidor rigorós de l’Escola Mallorquina amb un únic poema fora de temàtica, Els exiliats. Havia començat estudis de lletres, però va acabar per llicenciar-se en enginyeria, i seu és el disseny de l’estructura fèrria de l’Estació de França, a Barcelona. Posteriorment, en el període 1929-1958, va fer feina a la delegació d’Obres Públiques de les Balears, la qual va presidir a partir de 1940, any de concessions de prebendes i favors per part de l’administració franquista. Tanmateix aquesta precisió és meva, no en parla la fitxa biogràfica. De fet, la fitxa, passa per alt la seva projecció política i social o n’esbrina únicament aquelles activitats que li permeten fer part de la iconografia de la ceba. Don Miquel va escriure a La Veu de Mallorca i a La Nostra Terra, i l’any seixanta-dos va convertir-se en el president de l’OCB, acabada de constituir. El panegíric s’arrodoneix amb una afirmació força agosarada, pel fet de considerar que don Miquel Forteza, signant de la Resposta als Catalans, va ésser “un patidor, com els seus companys catalanistes de Mallorca, de la repressió consegüent d’aquest manifest durant la postguerra”. És cert...? No en fem un gra massa? Dels Dietaris de Joan Estelrich –acabats de publicar a Quaders Crema− se’n desprèn que patir, allò que se’n diu patir, don Miquel no va patir gaire. Si més no el mes de gener de 1940, que és quan els dos intel·lectuals coincideixen a Madrid i Estelrich ens revela que don Miquel Forteza havia entrat a la política de la mà del seu amic, Ramón Serrano Suñer, i era tinent de batlle d’un consistori, el de Palma, presidit per un colpista, el tinent coronel Gabriel Riera. Cal recordar que Palma, aquests anys, era una ciutat sinistra...? S’assassinava demòcrates en el cementiri, les presons eren a vessar d’innocents, la gent passava fam a voler, la llengua catalana era prohibida. I de tot això, qui exercia de substitut del batlle –és a dir, don Miquel Forteza− en tenia, sens dubte, alguna responsabilitat. D’altra banda, la seva amistat íntima amb el Cuñadísimo, la perla hispana del nazisme i ministre de Governació quan assassinaren Companys, projecta tantes ombres sobre el seu perfil que el difuminen, el modifiquen. La història de la literatura catalana, a Mallorca, massa sovint està escrita amb la voluntat, conscient o no, de justificar la dreta que s’identifica amb el país i salvar-ne les seves contradiccions que, en realitat, més que contradiccions, són maneres de trair els valors ètics més reconeguts. D’exemples, en tenim a balquena. Llorenç Riber, Maria Antònia i Antoni Salvà, els germans Villalonga, el mateix Estelrich, Forteza i d’altres. A aquest pas acabarem per descobrir que els mots ens els va salvar Falange. Podrem morir d’una síncope.

Llorenç Capellà (DBalears - 12-I-2013)


”Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics ‘creadors’ del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans ‘artistes’ dels afusellaments en massa”. (Miquel López Crespí)


Llorenç Villalonga i el feixisme militant



Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.

Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".

Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).

No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.

Miquel López Crespí

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb