Literatura catalana contemporània

Sa Pobla i Palma (Mallorca) - Crònica sentimental dels 60 - Anar a viure a Ciutat! (per Miquel López Crespí, escriptor)

Turmeda | 16 Desembre, 2015 12:33 | facebook.com

Sa Pobla i Palma (Mallorca) - Crònica sentimental dels 60 - Anar a viure a Ciutat! (per Miquel López Crespí, escriptor)


Al poble, malgrat la presència dels vencedors, la vida romania estable, amb cap daltabaix previsible. Els veïns es coneixien. Érem com una gran família i, quan moria algú, l´església, plena de gom a gom, vessava de gent que anava a acomiadar-se del difunt. A Palma, tot era insegur: que funcionàs el taller, trobar una clientela adient, el problema de noves despeses... Em preguntava quina necessitat hi havia de voler “millorar” econòmicament, d´adaptar-se a la nova societat de consum que empenyia, furient, arrabassant costums, antiquíssimes tradicions, el que tenia un vell significat per a nosaltres. D´haver de sentir aquella melangia en desfer-nos de la presència de la terra que ens donà menjar durant tantes generacions, les cases i molins aixecats tan dificultosament pels avantpassats... I, el que més em va doldre: deixar els amics de l´institut i els del meu carrer per a veure´ls només en festes assenyalades, un parell de pics a l´any.


No vaig acabar d´entendre mai els motius exactes pels quals la família deixà endarrere la relativa tranquil·litat de la vida en el poble per la incertesa de la ciutat. Quina necessitat teníem de deixar la casa dels padrins, on no pagàvem cap mena de lloguer i les despeses de contribució, aigua i electricitat eren mínimes per anar a la recerca de l´aventura en un lloc ignot?

Imagín que volien afavorir els estudis dels fills i, alhora, provar d´obtenir uns millors guanys. Començava l´arribada massiva de turistes i, de cop i volta, la incipient societat de consum desbaratava l´antiga societat de supervivència que ens havia alletat. Es deixaven de banda carros, cavalls i someres per anar al camp i la majoria de joves ja anaven al tall en moto. Cap a finals dels cinquanta es compraren els primers televisors i, en arribar el 600, l´època que havíem conegut, l´herència d´un passat que provenia dels romans, es feia fonedissa com el sucre dins l´aigua. Arreu sorgien noves botigues, curulles d´aparells i curiosos ginys! Les antigues planxes de ferro, encalentides damunt el carbó, eren substituïdes per unes d´elèctriques, pels mobilettes i, miracle!, els tocadiscos barats permetien sentir Los Cinco Latinos, Lucho Gatica, El Dúo Dinámico i Sarita Montiel en moltes de les cases de la pagesia. Els repadrins no podien entendre el que s´esdevenia! El cine, malgrat la censura franquista, havia estat una porta oberta a l´exterior. El règim menystenia la vivor popular. Es pensava que, prohibint pel·lícules, tallant besades, canviant l´argument podia continuar mantenint la societat en la ignorància. Com si la gent es cregués res del que deia el NO-DO! El que es discutia als bars una vegada acabada la projecció, mentre es jugava a cartes, era el que, a part de l´argument, traspuaven les imatges del cine ianqui: els grans cotxes esportius que manava qualsevol persona, les cases plenes de mobles moderns i tota mena d´electrodomèstics (rentadores, frigorífics...), la modernització de l´agricultura, amb tot de tractors i màquines que alleugerien el treball de la pagesia... I, per si mancava res: milers d´estudiants omplint els instituts i universitats, les al·lotes i al·lots amb llibres a les mans, discutint de ciència i arts. Evidentment, moltes pel·lícules crítiques amb el sistema nord-americà no arribaven a l´Estat espanyol! Les de gàngsters que aconseguien els vist-i-plau de les autoritats feien pensar en la cara fosca del miracle capitalista existent més enllà de l´oceà: barris grisos als afores de les grans ciutats, crims, robatoris, drogues, assassinats que la policia havia de resoldre en el termini dels noranta minuts que durava la pel·lícula. Aquells films de bons i dolents, els ambients tenebrosos dels caus de la delinqüència, les fàbriques abandones on s´esdevenia l´acció, les persecucions a vida o mort pels carrers de Chicago i Detroit, de Washington i Los Angeles també permetien imaginar d´on sorgien algunes de les fortunes esplendents que vèiem a la pantalla.

Quin sotrac, els canvis de finals dels cinquanta en una societat somorta, encara anestesiada pels crims franquistes, per l´encens d´innumerables processons lloant les victòries del Caudillo por la Gracia de Dios. Quanta misèria i quant silenci sota les teulades de les cases dels repressaliats! Haver de menjar-te el dolor i les llàgrimes. Sortir al carrer i ensopegar amb els botxins que han portat els teus als Murs de les execucions! Com era possible viure entre llops durant dècades? I els morts per la pena i la fam... no compten? Mai no hi hagué assassinats per la melangia, per la tristor, per passar totes les hores del dia recordant el pare, la mare, l´espòs, l´amant, el fill? Qui diu que la pena no mata amb idèntica eficiència que els trets? Algú pot imaginar quina tortura significa veure durant dècades l´alegria dels criminals i la dels seus col·laboradors des de la penombra d´una casa clausurada?

Era d´aquest ambient tancat que provava de fugir el pare? No podia resistir la presència constant dels vencedors?

Finalment decidiren mudar-se i, un dia d´octubre del seixanta, coincidint amb el començament de curs als instituts de Palma, venguérem a viure a la barriada de Son Serra.

Era una decisió encertada? Al poble, malgrat la presència dels vencedors, la vida romania estable, amb cap daltabaix previsible. Els veïns es coneixien. Érem com una gran família i, quan moria algú, l´església, plena de gom a gom, vessava de gent que anava a acomiadar-se del difunt. A Palma, tot era insegur: que funcionàs el taller, trobar una clientela adient, el problema de noves despeses... Em preguntava quina necessitat hi havia de voler “millorar” econòmicament, d´adaptar-se a la nova societat de consum que empenyia, furient, arrabassant costums, antiquíssimes tradicions, el que tenia un vell significat per a nosaltres. D´haver de sentir aquella melangia en desfer-nos de la presència de la terra que ens donà menjar durant tantes generacions, les cases i molins aixecats tan dificultosament pels avantpassats... I, el que més em va doldre: deixar els amics de l´institut i els del meu carrer per a veure´ls només en festes assenyalades, un parell de pics a l´any.

De cop i volta, viatjant cap a Palma, havent passat ja el terme d´Inca, vaig notar un gust salat dins la boca.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb