Literatura catalana contemporània

Sa Pobla en la literatura mallorquina (I) - Havia anat amb el pare a cercar algues a la platja d’Alcúdia

Turmeda | 25 Juliol, 2016 12:49 | facebook.com

Sa Pobla en la literatura mallorquina (I) - Havia anat amb el pare a cercar algues a la platja d’Alcúdia -


De sempre havia vist gent pobre tocar a la porta de casa per demanar un sac de blat per passar l´hivern. Un sac de farina o de mongetes que seria pagat amb jornals per a casa nostra quan necessitàssim dels seus braços. Bastava parar esment en com eren tractades les joves jornaleres que, als catorze o quinze anys, sinó era abans, ja compareixien de bon matí, a plaça, per a llogar-se. Per a les filles de les cases benestants, tot eren deferències. Monges i sacerdots ens aviciaven, ens feien regals pel dia dels Reis, vigilaven, en contacte permanent amb la família, que anassim al rosari, a les reunions de les Filles de Maria. El rector organitzava viatges a Fàtima i Lorda. Per als convents era essencial aconseguir que es fes monja una hereva de casa bona. Les altres, les pobres, les que no aportaven res al convent tret de la vocació religiosa, només les tenien per servir les riques, per fer les feines més pesades. En anar a veure alguna de les meves amigues que s’havia fet monja, podies veure les altres feinejant al patí, arromangades, suant, tenint cura de les grans olles de coure on encalentien l’aigua per rentar els llençols, la roba del convent. O, atrafegades, pastant. Enfeinades sempre, preparant la llenya per al forn, fos hivern o estiu, fes fred o calor, mentre les “riques”, les que procedien de famílies benestants, llegien passatges de la bíblia sota l’emparrat o les trobaves, en fer fred, a la sala d’estudi, amb un braseret davall els peus, calentetes, sense cap mena de preocupació. (Miquel López Crespí)


Havia anat amb el pare a cercar algues a la platja d’Alcúdia, com era costum entre els pagesos del poble d'ençà generacions. Jo era la filla estimada, i sempre em volia vora seu.

Va ser el dia que vaig veure per primera vegada el que seria el meu home, pintant sota la pineda. Feinejava amb els colors, tranquil·lament, com si tengués la vida pel davant per deixar constància de les impressions que li produïa la marina, l´horabaixa, els mil matisos que, el lent navegar dels núvols per la immensitat del blau, produïa en la retina del pintor. La meva relació amb ell va començar des de l´instant en què ens miràrem als ulls, des de la primera llambregada. Setmanes més endavant em digué que s’havia fixat en mi el dia que arribaren a l’estació.

Li vaig confessar que jo no me’n recordava.

Sí que record haver ullat aquella corrua de presoners, drets sota l’inclement sol d’agost, asseguts sota els pins de l´estació, esperant l´hora de continuar la marxa vers el camp de treball. Era una imatge acostumada. Ja no hi paràvem esment. Des dels començaments de la guerra, amb la conquesta d’Astúries per les tropes de Franco, havien anat arribant al poble diversos contingents de presoners republicans. Ell recordava que jo anava en bicicleta, els cabells lliurats al vent, cantant una cançó. Sempre em deia, somrient que, per a ell, va ser com ensopegar amb una visió del paradís, un ocult món ple de caminois i màgiques dreceres que calia descobrir.

Tenc ben presents les paraules que em digué:

-Quan et vaig veure avançar, decidida, pels carrers polsosos del poble en aquell matí sense esperança, tot mudà en el meu interior. Et veia com si fossis una estrella brillantíssima, perduda en la distància infinita de l’espai. Una claror que, malgrat els milions d´anys-llum que ens separaven, il·luminava la tenebror, fent estelles el neguit. Pensava que un presoner republicà no podria apropar-se mai a una dona del poble. Jo no sabia encara que els bascos s’havien integrat plenament en la vida quotidiana de la població. Tampoc no sabia, ni podia endevinar, res del tarannà obert de pagesos i menestrals. Nosaltres procedíem de les clavegueres de les presons madrilenyes, de les cel·les des d´on esperàvem que els carcellers pronunciassin els nostres noms per portar-nos a l´escorxador. Què tenien a veure els gèlids camps de treball de Sòria i Pamplona amb els llocs d´internament de les Illes? Encara tenia en ment el passat hivern, arraulits a les pobres cabanyes de palla, provant d’encalentir-nos les mans una mica abans de sortir novament a la neu per continuar treballant en la construcció de les vies del tren. Sí, et tenc present com un raig de llum rompent les tenebres. Mallorca seria, finalment, la taula de salvació on ens podríem aferrar els nàufrags?

Era el primer cop en ma vida que un home parava esment en la meva persona sense que la seva ullada denotàs una luxúria desfermada o una simple valoració econòmica de les possibilitats d’augment de patrimoni que significava el casament amb una hereva de Can Ximbó. Ho reconec. Estava cansada dels jovençans que només cercaven una dona per fer feina als horts i que tengués fills abastament per a portar més gent al tall, segar el blat o treure patates amb els gavilans. Al poble, la riquesa consistia, no solament en la quantitat d’horts que hom tenia en propietat, sinó també, i això era molt important, en el nombre de fills que cada família disposava per atendre les necessitats de la casa.

Ho sabia d’ençà la infantesa.

La teva posició, saber qui ets, si et tenen respecte o no, s’aprèn de forma instintiva, com el simple fet de respirar.

De nina havia vist com els pagesos pobres, els que depenien d´un jornal, es llevaven el capell quan el pare passava a la vora. Aquells que només tenien les mans, la seva suor per a provar de sobreviure, acotaven el cap en topar-se amb un dels senyors que et podia contractar a l´hora de recollir l’anyada o fer de missatge. No solament existia, ferm, poderós, aquest respecte envers els rics. Hi havia por. Por a la misèria, a la marginació, a no tenir feina. Por a l´emigració, a haver de deixar el poble, els amics i familiars, la teva terra, els paisatges coneguts. Ho veies en el rostre, en els gests dels jornalers, en la manera de moure les mans quan parlaven amb qui tenia poder per contractar-los. Viure amb temor, amb por a tot, a quedar malament, a pronunciar alguna paraula que disgustàs l´amo o la madona i ja no et volguessin llogar mai més. En un poble on tots ens coneixíem que un jornaler tengués mala anomenada, era la perdició d’una família. En el casino, els propietaris comentaven qui servia o qui no rendia abastament, qui no anava a missa o era d´un sindicat. Era així de senzill i alhora tràgic, restar marcat per sempre. En la meva adolescència vaig veure nombroses famílies amb el saquet a l’esquena anant cap a l’estació per mirar de trobar sort a Ciutat, a França, a l’Argentina. Eren els que sabien que mai no trobarien un jornal al poble. Una paraula mal pronunciada davant el senyor? L’home que no anava a missa? Vés a saber! Les excuses per no donar feina eren diverses i, sovint, inexplicables. Bastava que un jornaler s’hagués estorbat una mica fent la cigarreta. O que la madona trobàs que, mentre segava, anava a beure massa vegades a la gerra de sota la figuera. Qualsevol excusa servia per no contractar-lo mai més. I si no tenies terra... quina altra sortida hi havia que no fos l’emigració a Ciutat o a l’estranger?

Les miràvem partir guaitant per la retxillera de les finestres, escodrinyant la fesomia dels que marxaven, des de la penombra de la sala de cosir. Sovint vèiem les dones, amb els fills en braços, anant rere l’home que portava una atrotinada maleta, les quatre coses que havien pogut arreplegar dins d´un sac de blat. Unes ploraven, en abandonar el poble que les havia vist néixer, portant al rostre la por vers el desconegut, sabent que segurament no tornarien veure mai més els familiars i coneguts. Altres, al contrari, donaven suport a l´home, com si fossin elles les que animassin el marit a ser decidit, a no mirar enrere. Uns pocs marxaven amb posat altiu, potser contents de deixar un indret on havien patit fam i humiliacions. Més d´una vegada, mentre veia marxar la gent, em vaig sentir identificada amb aquelles famílies que, a l’aventura, deixaven el que havia estat el seu món i pujaven al tren en direcció a universos estranys i desconeguts. Coneixia algunes al·lotes de ben a prop. Havíem jugat plegades pels carrers. Els havia deixat les joguines, les pepes, les cuines on, a recer de la porxada del jardí, inventàvem plats inexistents, menges exòtiques, els àpats més fantasiosos que hom podia imaginar. Es delien, poguent jugar amb tot allò que els pares no els podien comprar. Anys més endavant, enviada pel pare a llogar dones a plaça, les trobava envellides, sense alegria al rostre, amb les mans fetes malbé per la feina del camp.

Tot havia mudat al nostre entorn.

Ja no hi havia jocs d´infants enmig dels carrers. Morta joventut. Desapareguda adolescència. Soterrats els jocs. Rostres sense rialles. Tristor per sempre. Ara jo anava a llogar les jornaleres que el pare necessitava per recollir l’anyada. I, malgrat jo també feinejava als horts, sabia, sense cap mena de dubte, que existia una diferència essencial entre elles i nosaltres, entre les jornaleres i les filles dels propietaris. Una diferencia insalvable que havia aprés de ben petita.

De sempre havia vist gent pobre tocar a la porta de casa per demanar un sac de blat per passar l´hivern. Un sac de farina o de mongetes que seria pagat amb jornals per a casa nostra quan necessitàssim dels seus braços. Bastava parar esment en com eren tractades les joves jornaleres que, als catorze o quinze anys, sinó era abans, ja compareixien de bon matí, a plaça, per a llogar-se. Per a les filles de les cases benestants, tot eren deferències. Monges i sacerdots ens aviciaven, ens feien regals pel dia dels Reis, vigilaven, en contacte permanent amb la família, que anassim al rosari, a les reunions de les Filles de Maria. El rector organitzava viatges a Fàtima i Lorda. Per als convents era essencial aconseguir que es fes monja una hereva de casa bona. Les altres, les pobres, les que no aportaven res al convent tret de la vocació religiosa, només les tenien per servir les riques, per fer les feines més pesades. En anar a veure alguna de les meves amigues que s’havia fet monja, podies veure les altres feinejant al patí, arromangades, suant, tenint cura de les grans olles de coure on encalentien l’aigua per rentar els llençols, la roba del convent. O, atrafegades, pastant. Enfeinades sempre, preparant la llenya per al forn, fos hivern o estiu, fes fred o calor, mentre les “riques”, les que procedien de famílies benestants, llegien passatges de la bíblia sota l’emparrat o les trobaves, en fer fred, a la sala d’estudi, amb un braseret davall els peus, calentetes, sense cap mena de preocupació. Les riques tampoc no anaven a tenir cura dels malalts, a netejar vells o infants impossibilitats. A les monges pobres les vaig veure una munió de vegades, de nit o de dia, anar apressades a casa d’algú que les necessitava. Els veïns, quan tenien un malalt o algun familiar que gemegava, rosegat pel dolor produït per un càncer, qualsevol malaltia que no es podia guarir, trucaven a la porta del convent demanant ajut. Les pobres al·lotes, fossin les dues o les tres de la matinada, a qualsevol època de l’any, deixaven el llit, i, sense excusa ni dilació, anaven a fer de criades, metgesses i infermeres, tot plegat alhora, a casa del veí que havia anat a cercar-les.

Era la realitat que m’envoltava de petita.

Un món que no m’agradava, sempre idèntic, immutable com les roques de les muntanyes.

Sentia dins meu que l’església, sacerdots i mares superiores, no practicaven com pertocava el cristianisme, el missatge de Jesús que predicaven des de les trones o a les xerrades de les reunions de les Filles de Maria. Arreu caramulls de mentides i hipocresia. Quina falsedat, tot plegat! Com em repugnava, el que anava descobrint amb el pas dels anys!

El menyspreu envers el pobre i el dèbil, regnava arreu, poderós. Fins i tot colpejava les meves amigues xuetes, malgrat aquestes tenguessin carrera, fossin professores de música o mestres d’escola.

Però aquell dia era a la platja d’Alcúdia. M’havia apropat al jove presoner que pintava una marina. Mentre el pare i l’oficial petaven la conversa parlant de les misèries del racionament, de la mancança dels productes més necessaris, vaig aprofitar per parlar una bona estona amb el presoner.

Em digué que havia tengut sort. No es queixava. El camp no era dels pitjors, el menjar era raonablement bo. El comandant que manava el batalló volia que els homes no anassin a la feina morts de fam. Els cigrons i les mongetes hi abundaven, tant a l´hora de dinar com en el sopar. A voltes, el cuiner compareixia amb carn de cavall, que era rebuda com una menja exquisida. Altres vegades es trobaven amb algun xot escorxat. La fruita mai no mancava i els portaven el pa des de sa Pobla, el poble més proper al camp.

En altres indrets, a la península, nombrosos presoners morien de fam a conseqüència de les privacions. I, més que res, a la tuberculosi, una malaltia inguarible aleshores i que era culpable de la majoria de baixes entre els vençuts i la població en general.

El que el salvà del rigor de la feina del camp va ser l’habilitat per pintar quadres de tot tipus, per dibuixar a llapis o ploma, per emprar l’aquarel·la o el pastel quan no podia trobar els tubs de pintura d’oli necessaris. Els oficials, de seguida comprovaren que el jove republicà sabia enllestir un paisatge, una natura morta, un retrat o, també, copiar sants i santes de làmines antigues. Com si tengués màgia a les mans. Un do especial que el feia ser admirat per tothom. Bastava que li fessin arribar una fotografia o targeta postal amb un quadre de Velázquez, Goya o el Greco i, en un parell de setmanes, la reproducció era enllestida amb una fidelitat increïble.

La fama del pintor s’estengué ràpidament entre les autoritats i comandaments militars de la zona i, també, fet extremadament curiós, entre les monges franciscanes dels voltants i rectories de les esglésies de Muro, Campanet, Pollença, Búger, Santa Margalida i sa Pobla.

El teu pare, ho vaig saber més endavant, quan ja portàvem mesos de relacions, havia col·laborat en diverses publicacions del front dibuixant milicians i milicianes, pintant cartells de propaganda. En la guerra, lluità amb el fusell a la mà, a la trinxera, però també fent costat als departaments d’artistes, portant la poesia i el teatre als combatents, treballant per a les revistes i diaris anarquistes, il·lustrant les més diverses publicacions. Sovint no signava aquelles obres de circumstàncies. Sempre considerà el que feia amb la ploma i el pinzell igual a l’esforç d´un milicià obrint trinxeres amb el picassó, amb idèntica importància al que feia el xòfer que portava municions a les unitats del front. En aquella època, els artistes, pintors, actors i actrius, escriptors i poetes es consideraven treballadors de la cultura i lluitaven per defugir el concepte estantís de l’autor de l´obra d’art com un ésser privilegiat, superior a la resta dels humans.

Anys més endavant, després de casar-nos, en un dels primers viatges que férem a València, em feia aturar davant els grans cartells de Franco o José Antonio pintats a les parets i, quan no ens mirava ningú, emocionat, fent-se sang a les ungles, esgarrinxant els murs, cercava indicis del passat. Volia que jo esbrinàs el que hi havia rere els grans retrats dels dirigents feixistes. En passar algú al costat, deixava d´unglejar la paret i, amb reverencial posat de contemplació de les imatges dels líders, restàvem aturats, sense fer res. Algú que ens hagués vist hauria pensat que érem dos falangistes extasiats davant la propaganda de Falange Española Tradicionalista i de las JONS. No hagués encertat. El que cercàvem eren les restes del passat. Un indici que ens indicàs que va existir una València roja. Els franquistes havien tapat els grans murals republicans amb pintura blanca per a situar-hi al damunt els seus burots. Però si ho sabies mirar, si t’hi fixaves bé, a través de les línies esborrades pel blanc, aquí i allà, encara es podia veure, esborrats per les noves consignes, restes dels grans cartells que demanaven unitat per fer front al feixisme, suport als combatents. Pels solars abandonats, prop del port de València, tapats per anuncis de curses de braus i propaganda de la revista nazi Signal, endevinaves el rostre de Durruti que havia pintat el teu pare l’any 37, abans de l’ofensiva de Terol.

Jo no en sabia res de la història dels republicans i molt manco dels anarquistes o els comunistes. Va ser ell qui, amb paciència infinita i com qui contra rondalles, em va fer copsar l’existència d´un món diferent al dels sermons del rector i els predicadors de Palma que compareixien per Sant Antoni o Setmana Santa.

Imagín que la seva activitat cartellística va passar desapercebuda pels guanyadors precisament per aquell concepte de l´art que tenia el teu pare, perquè poques vegades signà els murals o els cartells amb el seu nom. Emprava una plantilla que deia “Sindicat d’Arts Gràfiques de la CNT”. Ni nom ni cognom. Tampoc cap pseudònim. El que li importava de debò era que la població civil, els que per edat o pel treball que havien de realitzar en la rereguarda no eren al front, almanco fossin conscients el sacrifici dels que donaven la vida per la llibertat.

L’habilitat per pintar i dibuixar li ajudà a sobreviure.

Pintar un quadre per al comandament d´un camp significava fer menys feina a l’obra, no anar a picar pedra, disposar d´una mica més de menjar, malgrat fos una llauna de sardines o un bocí més de pa. En aquelles circumstàncies, un bocí de pa era la frontera que separava la gent d’una mort segura.

Després de Sòria, que va ser l’època més dura per a ell, els mesos passats a València reconstruint i pintant les esglésies i convents fets malbé pels milicians, li serviren per anar recuperant una mica la salut malmesa. En els camps d’internament, no era tothom que sàpigues pintar al fresc, damunt el guix acabat de fer. Era un home amb molta iniciativa, capaç de fer, en temps de privacions i manca de productes d’importació, amb materials de la terra, els colors que necessitava per a la feina.

Al País Valencià, els milicians i també l’exèrcit de la República, havíem emprat les esglésies com a escoles o magatzems, com a mercats i improvisades casernes. Al començament de la guerra, en plena revolució anarquista, innombrables esglésies foren cremades i els sants fets estelles que servien per a les cuines de casernes i menjadors col·lectius.

Sempre va creure que degué ser per la feina en la reconstrucció de les esglésies que no l’empresonaren de per vida o l’afusellaren, com a tants d’altres. Tot plegat eren suposicions sense cap mena de fonament ja que, tècnics, arquitectes i enginyers, metges, professionals del tèxtil o de qualsevol altra activitat econòmica i que igualment podien haver estat útils als feixistes eren condemnats a mort en processos sumaríssims sense cap mena de consideració.

Mai no sabrem els motius pels quals, exceptuant els anys en el Batallón de Trabajadores, no li feren pagar l’activitat llibertària, el paper jugant en el front de la cultura en temps de la guerra.


Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor) – Premi de Narrativa Alexandre Ballester


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb