Literatura catalana contemporània

Pàgines del meu dietari (XIV) – Genis de la nostra literatura – Problemes dels escriptors mallorquins

Turmeda | 28 Juliol, 2016 12:26 | facebook.com

Pàgines del meu dietari (XIV) – Genis de la nostra literatura – Problemes dels escriptors mallorquins -


De cop i volta -alguns diuen que escriu poesia plagiant frases esparses de novellistes insignes-, els llibres -convenientment subvencionats mercès als seus nombrosos contactes institucionals- es començaren a veure per les llibreries. Ningú no se'n podia avenir del sorgiment d'aquell "geni" de la poesia contemporània! Sense tenir cap tipus d'enemic ni polític ni literari (fins aleshores mai no havia publicat res ni se li coneixia cap militància partidista ni en temps de la lluita contra el franquisme ni ara mateix, quan és tan rendible ser de les organitzacions que es reparteixen el pastís), els suplements de cultura començaren a situar-lo com a indiscutible continuador de l'obra de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Miquel Bauçà. La majoria de membres del Club no ens podíem avenir del que s'esdevenia. Dissimulava una ignorància brutal amb quatre frases fetes que agradaven moltíssim a les primeres autoritats. "El mestratge dels clàssics", "La bellesa dels mots com a continuació de l'esperit de la Grècia clàssica", "L'home, mesura de totes les coses", "Finir amb la nefasta herència del realisme social", "L'únic compromís de l'intellectual del nostre temps ha de ser amb la ploma, amb els mots, amb la paraula, l'adjectiu collocat en el lloc que pertoca". (Miquel López Crespí)


Mir el meu llistat de "secretàries": encarregada de targes, responsable de rebre sollicituds, de la venda de llibres, de rebre la gent que va a l'entitat... Em surten més de dotze noms. Comprov que una tal Maria se'n cuida de la premsa i de la propaganda. Deman per tan eficient funcionària. No hi és. Em diuen cinc o sis vegades que és a berenar. Arrib a dubtar de la seva presència a la Institució. Qui sap si és la dona d'un alt responsable o... una de les amants de Ribas i Thomàs! Tot és possible! En el partit, quan era un simple estudiantetxo, Ribas i Thomàs ja se sabia aprofitar a la perfecció del seu càrrec en el Comitè d'Illes (era dels caps de la Facultat de Filosofia i Lletres). Però anem per feines. Cal insistir. En un moment o un altre he de trobar l'esmunyedissa encarregada dels contactes amb la premsa. Entre una cosa i l'altra -trucar a l'editor, demanar per ella, anar cercant una impremta adequada per a fer les invitacions, la factura de Telefónica pot ésser saborosa. No hi vull pensar. Per sort, al cap d'un parell de dies la localitz. El seu to de veu és idèntic al de les altres. En inquirir si el departament on treballa es preocuparà de fer una mica de campanya de promoció (anuncis al diaris, inclusió de l'acte en els cartells de les seves activitats, etc), em contesta, educada, que no sap res de l'assumpte. En l'ordinador que maneja no hi ha encara enregistrat el meu nom. Sembla que el director general no ha donat el vist i plau definitiu. A més, si no arriba a temps l'aprovació tampoc no pot garantir res, comenta, seriosa.

Maria no té cap problema a explicar-me els estranys viaranys pels quals ha de circular la sollicitud fins arribar a les seves mans. Entre altres formalitats que no acab d'entendre, conta -molt amablement, mentre sent a través del telèfon una ensucrada versió de Els segadors convertida en vals, amb acompanyament de violins- que, una vegada acceptada en el Registre Central i amb el corresponent segell del cap de secció de la primera planta, ha de passar al Departament d'Aprovació d'Activitats Culturals. Aleshores, el màxim responsable d'aquest despatx ha de comprovar si la sollicitud respon a tots i cada un dels requisits legals que la Institució exigeix. L'operació que ens ocupa (que de moment pareix senzilla) és en el fons bastant complicada, ja que els advocats, els serveis jurídics del departament, han de comprovar si el paperam -amb les corresponents pòlisses- és correcte o no.

Un pic analitzats legalment els punts que em fan demanar el permís, amb el corresponent segell i la signatura de, almanco, dos dels missers, el paper passa a la secció de programació...


No sé quanta estona he estat amb l'auricular penjat a l'orella. Ignor si la versió de Els segadors per a vals m'ha adormit o m'ha fet recordar altre temps, quan el furient himne patriòtic s'interpretava amb el puny tancat davant el fossar on -tant en el segle XVIII com en els posteriors- queien els nostres sota la metralla enemiga... Per uns moments una sensació de mareig i d'oi -tot plegat- quasi m'ha fet vomitar. No podia deixar l'aparell de cap de les maneres. Hauria estat una demostració de mala educació, una provocació que l'amable -per una vegada!- funcionària no entendria (el fet possiblement m'hauria pogut costar no tenir opció a la presentació que em sollicità l'editor de Dones en guerra). Em dominaven uns desigs immensos de deixar-ho córrer, de cridar, d'oblidar la tenebrosa història d'anar al cau del meu excompany de militància antifranquista. M'adonava que no podia fer com els exquisits: rentar-me les mans dels problemes quotidians, recordar als màxims responsables de la Institució el darrer sopar a l'Hotel Formentor (interessant xerrada que comptà amb la presència de Mario Vargas Llosa, Octavio Paz i un Mario Conde d'abans dels judicis, quan era rebut pel rei i totes les institucions culturals del món). Un recordatori d'aquest tipus servia per a solucionar d'un cop qualsevol entrebanc burocràtic que sorgís. Una renyada a la funcionària que no sabia qui era el nostre aspirant a Premi Nobel, deixeble de Llorenç Villalonga, el nou Flaubert mallorquí, acabava amb el problema.

La meva era una altra situació. Escoltava l'històric himne esdevingut vals per a acompanyar la feina burocràtica de tantes institucions culturals, les infinites oficines bancàries, gestories, agències i immobiliàries que tenen agafada pel coll l'Illa. Per sort, na Maria callà de sobte, com si hagués parlat massa i, amb una vaga promesa que quan sapigués noves em trucaria, penjà el telèfon.


Qui està curat d'espants és Miquel Oliver Adrover, el president del Club Literari. Ningú no sap encara com arribà a la presidència de la somorta agrupació cultural fundada en una oblidada època per a fer pinya enfront la indiferència dels poders establerts -qualsevol poder de qualsevol temps i circumstància- envers la problemàtica dels escriptors. Els que encara tenim el carnet -deu mil pessetes anuals per a promocionar els viatges i àpats dels dirigents-, ens reunim alguna vegada, discutim sovint si és o no profitós continuar-hi apuntats. De més de cinquanta autors censats a les Illes, fidels cotitzants, només hi assisteixen set o vuit a les reunions que, molt de tant en tant, es digna a convocar n'Oliver.

Un home curiós, el màxim responsable del Club. Més viu que les genetes. Fins fa ben poc ningú hauria imaginat -ni sospitat remotament- que era Poeta (així com sona, amb majúscula). L'anterior president el tenia al costat com a ajudant per a solucionar els petits problemes d'organització, per al muntatge de les esquifides activitats que es feien durant l'any: els inefables homenatges a Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, una lectura poètica, la ritual proclamació de l'escriptor del mes que, sempre, invariablement, requeia damunt alguns dels membres de la junta de València, les Illes o el Principat... Res de mossons, escolanets de tercera categoria: els guardons honorífics anaven a parar als mandarins, els "bisbes" de la literatura. Ningú més tenia accés a la possibilitat de ser "consagrat" com a patriarca de les nostres lletres.

Sabíem que n'Oliver Adrover era imprescindible per a obtenir un permís municipal -contactes adients, promeses...-, aconseguir micros, un cadafal, uns decorats per a l'escenari, quatre cossiols per a decorar un saló d'actes, el local per a una recepció o un recital... Els comentaris generals -d'esquena seva, quan no ens sentia- eren: "Poeta no ho serà mai, però per a cercar un indret per a una festeta literària, per als contactes amb els mitjans de comunicació o perquè l'ajuntament ens deixi un teatret, no n'hi ha cap com ell!".

De cop i volta -alguns diuen que escriu poesia plagiant frases esparses de novellistes insignes-, els llibres -convenientment subvencionats mercès als seus nombrosos contactes institucionals- es començaren a veure per les llibreries. Ningú no se'n podia avenir del sorgiment d'aquell "geni" de la poesia contemporània! Sense tenir cap tipus d'enemic ni polític ni literari (fins aleshores mai no havia publicat res ni se li coneixia cap militància partidista ni en temps de la lluita contra el franquisme ni ara mateix, quan és tan rendible ser de les organitzacions que es reparteixen el pastís), els suplements de cultura començaren a situar-lo com a indiscutible continuador de l'obra de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Miquel Bauçà. La majoria de membres del Club no ens podíem avenir del que s'esdevenia. Dissimulava una ignorància brutal amb quatre frases fetes que agradaven moltíssim a les primeres autoritats. "El mestratge dels clàssics", "La bellesa dels mots com a continuació de l'esperit de la Grècia clàssica", "L'home, mesura de totes les coses", "Finir amb la nefasta herència del realisme social", "L'únic compromís de l'intellectual del nostre temps ha de ser amb la ploma, amb els mots, amb la paraula, l'adjectiu collocat en el lloc que pertoca". Ben cert que, si hagués acudit a ell directament, amb una simple trucada a Ribas i Thomàs hauria solucionat la papereta: "Escolta, Josep: no has de fer perdre el temps a l'amic Felip. Ja saps que és membre del Club; frueix de la meva consideració més distingida. L'important -i anem al gra- és aconseguir un ressò important per a aquest acte. Estam en plena fúria electoral; no ho oblidis. Ja saps que els polítics volen sortir retratats malgrat sigui amb una síndria de vuit quilos de Vilafranca. La qüestió és fer planta en els diaris, que el possible votant constati el seu interès per la cultura. Veure's al costat d'un novellista -no importa gaire que sigui un intellectual una mica problemàtic- serveix per a omplir el buit d'un dia. Em diràs que Dones en guerra és una obra conflictiva... fins i tot d'esquerres... Això no ens ha d'importat en absolut. En realitat... qui llegeix a la nostra terra? Ja ho sabem. Tan sols els escriptors anam mirant el que surt editat (si ens regalen el llibre!). El poble té altres preocupacions: el xalet, el cotxe nou, l'ampliació de la piscina...".

Puc imaginar a la perfecció la xerrada. Sí; possiblement hauria estat una bona gestió per part meva anar a parlar amb n'Oliver. Al cap i a la fi ell no ha traït res. Mai no ha lluitat per la llibertat. No li importà el règim franquista, i, quan ningú no el sent, diu, sense gens ni mica de vergonya, que era un règim excellent sense tants d'impostos ni contribucions. "Els xupa-xups eren més grans que amb la democràcia", conclou.

És indiscutible que, amb una d'aquestes trucades, Ribas i Thomàs hauria accedit a donar-me el vist-i-plau de seguida, sense haver d'embarcar-me en tants tràmits burocràtics. La seguretat que vengués a la presentació el president de la CAIB, els consellers; la presència dels propietaris de tots els mitjans de comunicació... Si s'ho proposava, n'Oliver podia fer venir l'Honorable Jordi Pujol, en Baltasar Marcel...

Imagín la illusió d'en Josep Palau Ribas i Thomàs en saber que podria retrar-se al costat del president de la CAIB o del CIM! Les altes instàncies, en veure els reportatges de premsa i televisió, comprovarien l'excellència d'un mestratge intelligent al capdavant de la Casa de Cultura. Unes bones fotografies en color per a les seccions de cultura dels diaris de la comunitat..! També podríem convidar -dinar amb roda de premsa al Palas Atenea- els corresponsals principatins i espanyols... La presentació de Dones en guerra esdevendria així l'acte cultural més important de l'any. Encara no entenc com no he anat a parlar amb el president del Club Literari! Tot hauria pogut rutllar d'una manera més senzilla, sense tantes absurdes complicacions. Si l'objectiu de la presentació de la novella era deixar content l'editor, assegurar properes edicions de nous llibres... a què treia cap no utilitzar totes les tecles que podia tocar?

Em feia aquestes preguntes intrigat mentre anava a la cuina a cercar una aspirina per a llevar-me el mal de cap produït per la xerrada amb na Maria, l'eficient funcionària de la Casa de Cultura.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb