Literatura catalana contemporània

Pàgines del meu dietari (XV) – L´Art sota el capitalisme - Problemes dels escriptors mallorquins

Turmeda | 29 Juliol, 2016 12:11 | facebook.com

Pàgines del meu dietari (XV) – L´Art sota el capitalisme - Problemes dels escriptors mallorquins -


A vegades fa l'efecte que molestes i que només permeten presentar un llibre per fer veure que es preocupen de la cultura. De totes maneres -i això ho he anant esbrinant amb els dies d'anar amunt i avall rere l'autorització-, la tasca més important de què s'ocupen, la que més els interessa, aquella de què frueixen de veritat, és la de promocionar determinats pintors. Aquest és el negoci! No n'hi ha d'altre més rendible! Ajuden a augmentar -mitjançant l'oportuna propaganda- la cotització en el mercat de l'art. En els darrers anys s'ha posat de moda -per amagar diners negres- la inversió en pintura. La nova burgesia desnacionalitzada sorgida del turisme i de l'entrampament de l'illa al capital estranger, membres de la classe política, professionals d'alt standing estan interessats en el fet que els quadres adquirits vagin augmentant de preu. Diverses fundacions de galeristes i marxants compleixen amb la tasca de "divulgació". Les altres activitats -concerts, donar a conèixer activitats literàries, conferències- serveixen per a dissimular la vertadera funció del que programen. En Biel Caimari m'ho deia sovint i jo no ho volia creure. Com Sant Tomàs, ho he hagut de tocar amb les mans. (Miquel López Crespí)


A vegades fa l'efecte que molestes i que només permeten presentar un llibre per fer veure que es preocupen de la cultura. De totes maneres -i això ho he anant esbrinant amb els dies d'anar amunt i avall rere l'autorització-, la tasca més important de què s'ocupen, la que més els interessa, aquella de què frueixen de veritat, és la de promocionar determinats pintors. Aquest és el negoci! No n'hi ha d'altre més rendible! Ajuden a augmentar -mitjançant l'oportuna propaganda- la cotització en el mercat de l'art. En els darrers anys s'ha posat de moda -per amagar diners negres- la inversió en pintura. La nova burgesia desnacionalitzada sorgida del turisme i de l'entrampament de l'illa al capital estranger, membres de la classe política, professionals d'alt standing estan interessats en el fet que els quadres adquirits vagin augmentant de preu. Diverses fundacions de galeristes i marxants compleixen amb la tasca de "divulgació". Les altres activitats -concerts, donar a conèixer activitats literàries, conferències- serveixen per a dissimular la vertadera funció del que programen. En Biel Caimari m'ho deia sovint i jo no ho volia creure. Com Sant Tomàs, ho he hagut de tocar amb les mans.

Avui dia, )qui, mínimament informat, podria ignorar aquestes circumstàncies? Pretesos "entesos" en art teledirigits per coneguts especuladors, catedràtics, escriptors de certa fama provincial... tothom xucla del negoci. Comissions, viatges, publicacions de llibres i luxosos catàlegs... Fins i tot impremtes i editorials propietat de cosins o fills de cosins del marxant o del crític, engreixen els seus comptes corrents amb la promoció dels pintors dels respectius clans -les màfies- que controlen tan lucratiu negoci.

El món de la literatura tampoc no està exempt de tanta podridura. En parlava l'altra dia amb en Biel. Me'l vaig trobar davant el Bar Bosch -plaça de Joan Carles I-, tot sortint d'una de les meves freqüents anades i vingudes de la Casa de Cultura al despatx, del despatx a la Casa de Cultura.

-Saps la història d'en Joan Terrades, el pretès poeta de la resistència, que fa vint-i-cinc anys anava, com les papallones, de grup en grup revolucionari fent creure que era un decidit republicà?

Per un moment no hi caic. Fa segles que no llegesc res d'aquesta mena de "literatura" -per dir-li alguna cosa- falsa, light, edulcorada fins a fer-se oiosa, vomitiva. Tanta bella paraula agafada del diccionari, plagiada de qualsevol poeta sud-americà o d'algun altre país europeu poc conegut per aquí. Quanta comèdia! Quina cultura sense fonaments, basada en la vaporositat més absoluta!

"La poesia ha de ser necessàriament artificiosa. No té importància que sigui trucada, que no respongui a un sentiment autèntic del poeta", deia un dels patriarques de les nostres lletres mort recentment; i continuava: "L'essencial és la sensació en pro de la bellesa que pugui produir en el possible lector. Que l'autor falsifiqui sentiments o sigui, ell mateix, un fill de la gran marfanda, feixista, lladre, torturador o assassí... què importa davant el resultat final del producte? L'autor no té rostre ni pecat. Sí el llibre és bell, ens fa emocionar, ens transporta a altres mons, eleva el nostre esperit... hem de demanar alguna cosa més?".

No vaig estar d'acord amb el mandarí. Li discutia sovint els punts de vista (la qual cosa em costà no poder publicar mai a l'editorial que controlava). Ho he deixat escrit sovint en els suplements de cultura i revistes (quan m'ha permès collaborar-hi). Sempre he defensant i he cregut en la importància que la poesia sigui autèntica i correspongui a la realitat interior i exterior de l'escriptor. Lorca, Neruda, Maiakovski, Whitman, Brecht, Gabriel Ferrater, Espriu, Martí i Pol... el mateix Joan Brossa... no són l'expressió de la màxima tensió creativa i, alhora, de l'autenticitat més perfecta i absoluta?

Tan sols una societat decadent, cínica, sense cap mena de valor moral, podria acceptar la falsificació dels sentiments, la falsedat de la poesia de Joan Terrades. Vés a saber quines estranyes relacions hi havia -i hi ha establertes encara- entre el poeta del qual parl i la màfia que ho controla tot.

Sabem de la podridura moral i intellectual de Joan Terrades, la seva manca d'ètica, de creença en cap principi solidari, de justícia social o de lluita pel redreçament nacional de la nostra terra. És de sobra coneguda la seva trista existència vegetativa, la recerca d'estranyes relacions -masoquisme, sadisme- que, combinades amb una abundosa ració de uisqui, són l'únic que dóna sentit a tan miserable vida (si exceptuam la recerca psicòtica dels diners i la fama literària a qualsevol preu).

Pensant que es tracta de la detenció de l'altre dia, en el bar Índigo, prop de Plaça Gomila, li dic a l'amic Biel Caimari.

-Sí, ja ho sé. Et refereixes a l'ablanida que li donaren els gais quan provà de posar mà a l'entrecuix d'un travesti. Pel que sembla anava ben gat!

-O no tant -em diu en Biel. Fa segles que va pirat rere allots gais, però aquests no volen saber res d'un vell degenerat. Quasi el maten! Va sortir en els diaris i ha estat a punt de perdre la collocació en el banc. Bé, feina-feina, mai no n'ha feta. Sempre està de baixa. Podria haver tengut problemes greus... Algun endoll li salva la pell en darrera instància. Però no et volia parlar de la pallissa. Més que res desitjava explicar-te l'oferiment que li ha fet el Deutschland Bank.

Per uns moments, mentre cercam seient en la terrassa del Bar Bosch enmig d'aquesta riuada d'espanyols, alemanys, agents de la màfia russa, vells matrimonis suecs a la recerca d'un inexistent paradís mediterrani -la nostra terra-, pens què deu ser tot això de la banca alemanya. Ara no basta que ja hagin comprat més de quaranta mil cases i horts. El que mancava era que passassin a controlar -pagant al comptat!- la cultura catalana. No acab d'entendre quina relació pot tenir la degeneració personal i intellectual de Joan Terrades amb els bancs teutònics. Escolt amb atenció.

-No t'ho pots ni imaginar! -comenta sorneguer en Biel Caimari mentre fem esforços inaudits per arribar a l'única taula que veiem buida enmig de la terrassa. No sé sí tendrem massa fum de cotxes.

Mir amb certa prevenció l'espectacular augment del nombre de vehicles, a Ciutat. L'illa ha mudat tant d'ençà els seixanta! L'altre dia, per fer una distància de tres quilòmetres vaig haver d'estar una hora al volant. Tot per causa d'una cua infinita, interminable, espaventosa!

Finalment ens podem asseure; i mentre el cambrer va a cercar la comanda que li hem fet, en Biel em conta l'anècdota que em té intrigat des de fa una bona estona.

-Parla, em tens encuriosit -li dic al meu amic, sense poder imaginar quina nova malifeta intellectual o personal ha estat capaç de maquinar l'esperit malaltís del curiós especimen que ens ocupa; i això que, en una llunyana època prehistòrica, en Joan, ben igual que en Ribas i Thomàs -eren molt joves, evidentment- parlava, en determinats cercles de la gauche divine (allotes desenfeinades de Son Armadams i Jaume III) de Jean-Paul Sartre i de Simone de Beauvoir. Val dir que també era un sistema -molt de moda aleshores- de provar de portar-les al llit. A una jove de disset anys -enganyada amb aquest truc- l'hagueren de dur al manicomi. Morí, al cap d'uns anys d'internament, prima i desmillorada, feta una autèntica desferra humana, talment una antiga habitant de l'univers concentracionari de Treblinka o qualsevol altre camp d'extermini nazi.

Vaja, quines fantasmades de joventut, tant la de Terrades com la d'en Ribas i Thomàs! Com ha acabat tot aquell folklore de la "resistència" antifranquista! Imaginàvem que era gent que escrivia en català com a forma de lluita per la llibertat, per haver assumit les rels d'una cultura marginada i aixafada per l'imperialisme i la colonització més brutal i barroera!

Ens erràrem. Conreaven la llengua d'Anselm Turmeda perquè era una manera més senzilla de donar-se a conèixer; una forma més ràpida de publicar l'esquifit llibret de poemes, les esburbades narracions que -amb ajut dels amics- servien per a consagrar un "geni" de les lletres en el reduït cercle d'iniciats per on ens movíem. Si hagués escrit en castellà... quants d'anys no haurien passat -amb tanta competència!- per fer-se famós en el món de la ploma!

-El Deutschland Bank li està pagant una biografia de Llorenç Barrado i Estelrich!

Per un segons la sorpresa em deixa paralitzat.

-Una biografia d'aquell fatxa? En Barrado i Estelrich? El secretari del criminal Comte Rossi, l'agent que envià Mussolini per a controlar les Illes?

-Has encertat! En Barrado i Estelrich, que escrivia els discursos de tots els caps de Falange mallorquins i que incitava a la matança de rojos i catalanistes des de la premsa del Movimiento i la ràdio en mans dels militars.

Per uns moments rest pensatiu. A poc a poc comprenc que no hi ha motiu per a estranyar-se. Coneixent com coneixem la manca de seriositat d'en Terrades ja podem imaginar que farà una biografia del criat dels botxins de la guerra, al gust i mesura de qui paga (en aquest cas, el Deutschand Bank, una de les institucions que, en temps del Tercer Reich, més va collaborar amb Hitler i el partit nazi).

En Biel Caimari continua parlant del nou atac a la veritat que cometrà un falsificador de provada experiència com Joan Terrades. És prou evident que la banca vol una història que presenti en Barrado i Estelrich com un gran intellectual. En el fons, els homes i dones de Falange Española Tradicionalista y de las JONS feren tot el que pogueren -i més si comptam la sang que feren vessar- per a garantir i salvaguardar els interessos del capital espanyol i alemany tant a les Illes com a la resta de l'Estat.

És senzill bastir una biografia falsa, explicant que les novelles -la majoria d'elles defensores del més ranci i obsolet racisme- són el cim màxim de la literatura catalana contemporània; i el compromís directe amb la repressió sagnant del poble mallorquí, una anècdota sense importància davant la grandiositat d'aquesta inassolible -pels mortals- alçada literària del conseller intellectual dels botxins.

És ben sabut que per un parell de feixos de bitllets en Terrades seria capaç de convertir Miguel de Cervantes en columna bàsica de la cultura catalana, o, al contrari, Ramon Llull en uns dels principals constructors de l'idioma castellà modern, el primer novellista autèntic de Castella!

Em bec amb lentitud parsimoniosa el cafè, metre veig circular la riuada humana que amenaça diluir en el no-res el poc que ens resta com a poble, aquestes generacions humanes vingudes de qualsevol indret del món per a arrabassar-nos terra i tradicions.

-No m'estranya res del que em contes, Biel. Qui no coneix a l'Illa l'absoluta degeneració de l'insigne "poeta", el plagiador de metàfores i adjectius, idees, els detalls que en la literatura mundial hi pugui haver? Parl mentre observ els nirvis dels conductors que no poden anar ni endavant ni enrere, presoners dins la gàbia metàllica del vehicle.

-Misèria provinciana! Pensant en el seu avi, que morí afusellat al cementiri de Ciutat, torturat, sense dents a conseqüència de les potades al cap que li pegaren falangistes i militars -continuu-, no acab d'entendre tanta baixesa. )No podria -dins la seva coneguda perversitat personal- haver servat una mica de respecte pels homes i dones de la família, els familiars més pròxims que tenia?

En Biel em mira somrient. Em diu, alhora que es va bevent el refresc:

-Sembla mentida que encara no el coneguis! O creus que se'n recorda que el seu biografiat ajudà a matar aquell pobre avi? Imagines que el domina qualsevol remordiment, cap sensació de fer alguna cosa mal feta? Un home que quan s'engata tant va rere ninetes de quatre anys o velles de noranta, que malda per palpar travestis -sense el seu consentiment-, tot el que troba pel davant, que mai no ha escrit res que no sigui copiat dels altres... què esperes que faci davant l'oferint d'un parell de duros més per part de la banca?

Té tota la raó del món. Pensar que malfactors del tipus d'en Terrades poden sentir el més mínim remordiment pel que fan és una absurditat. La podridura d'una part ben important d'intellectuals mallorquins (basti recordar la gran quantitat que collaboraren en l'extermini del nostre poble o que no digueren res en els quaranta anys de dictadura) té la màxima expressió en "poetes", en muntatges com el que s'ha fet entorn de Joan Terrades.

Em bec la consumició d'un glop. La fumarada que llança el tub d'escapament d'un autobús quasi em fa vomitar. Per moments imagín que la plaça de Joan Carles I s'ompl amb la sang de les víctimes del trenta-sis sota la riallada eixorca de Joan Terrades. Joan Terrades i els que el protegeixen: nous falangistes que ens vigilen, que -no en tenim cap dubte!- voldrien portar-nos de nou davant els murs del cementiri de Ciutat. Qui ho dubta encara?


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb