Literatura catalana contemporània

Pàgines del meu dietari (XXIII) – Apunyalar per l´esquena – Problemes dels escriptors mallorquins

Turmeda | 15 Agost, 2016 10:47 | facebook.com

Pàgines del meu dietari (XXIII) – Apunyalar per l´esquena – Problemes dels escriptors mallorquins-


Una bota damunt les persones. Orwell ho va escriure fa segles: "Si vols tenir una imatge del futur pensa en una bota militar esclafant el cap d'un home o una dona". Ho veiem cada dia damunt els diaris, per la televisió. Ja no s'hi immuta ningú. Humanitat plastificada, amb aigua dins de les venes. (Miquel López Crespí)


No sé per què sóc aquí. Quina pèrdua de temps! Podria estar escrivint a l'estudi, anant a correus a portar els paquets del proper concurs literari en el qual particip o prenent un cafè lentament, assaborint l'aroma, veient passar els atrafegats ciutadans que marxen envers no se sap quines inajornables feines. Ben segur que seria més profitós. Em not com si m'abandonassin les facultats, erràs el rumb. Talment una nau enmig del temporal, igual que viure sota l'impacte de totes les derrotes històriques que ens han sacsejat d'ençà que la contrarrevolució estalinista s'installà en el poder. Una bota damunt les persones. Orwell ho va escriure fa segles: "Si vols tenir una imatge del futur pensa en una bota militar esclafant el cap d'un home o una dona". Ho veiem cada dia damunt els diaris, per la televisió. Ja no s'hi immuta ningú. Humanitat plastificada, amb aigua dins de les venes. Entrar en el menjador universitari. Vet aquí un jove executiu a les ordres del poder... qualsevol poder! Què nom? D'on ha sortit? Havia nascut quan lluitàvem contra els dracs del llac Martel? Què podrà fer per la nostra cultura? A l'aguait, com a carnissers, afamegats llops depredadors, els néts i renéts dels Barrado, Estelrich i tutti quanti. En Joan Terrades, acotant el cap davant el conseller; en Rebassa, conspirant, com de costum; en Tomeu Bennàssar, etern aspirant al Nobel... Ara s'empra la cultura com abans s'utilitzava el tret de gràcia al clotell. Vet aquí la diferència entre una època i una altra. Canvi de conjuntura.

Potser m'he equivocat i hauria d'estar treballant, sense aturar ni un moment, rere la presentació del meu llibre, tenint cura de detalls, els problemes que poguessin anar sorgint, anant i venint de la Casa de Cultura, parlant amb Josep Ribas i Thomàs per tal de no deixar cap fil sense tocar... És tan complicat avui dia concretar alguna activitat en indrets institucionals! Pens en tot això mentre els cambrers ens obrin pas i, a poc a poc, ens anam collocant procurant seure ben lluny dels lletraferits que més odiam -o que més ens odien.


No sé el temps que ha passat d'ençà que començà el dinar. El cert és que -ho he de reconèixer sincerament- no he seguint amb atenció el caramull d'històries que han anat contant els companys de ploma. Sent na Lluïsa Martí intentant convèncer el conseller de la inutilitat dels ajuts a la creació. Em mira com dient "si puc vos faré malbé el negoci". Imagina que un patrocini ben portat pot beneficiar els més dèbils econòmicament, i, com es pot suposar, això aniria en contra dels seus interessos. Ajudar a qui pensa diferent, a qui -ho han dit alguns crítics- escriuen millor que ella? "Primer morir", deu pensar. Mentre començ a menjar alguns dels diferents components del saborós refrigeri que ens han servit -salmó, caviar...- na Martí recalca, insistent, parlant al polític que ens ha convidat:

-S'ha d'acabar amb les almoines institucionals a l'art i la cultura en general. Seria un absurd voler afavorir d'una manera, diríem "soviètica", els autors aquí reunits o algun altre del Club literari. Tothom ho sap: en el món mai no ha funcionat el dirigisme cultural. Recordau la Unió Soviètica, l'Alemanya de Hitler o, sense anar més lluny, l'Espanya franquista. Alerta! No vull dir que la vostra conselleria pretengui res de semblant o vulgui caure en mètodes estalinistes. No. Déu ens alliberi! No va per aquí la meva intervenció. Tan sols vull deixar constància d'una idea clara, precisa: l'art, la literatura, la creació, són lliures, neixen a conseqüència d'una màgia especial que només posseeixen unes persones escollides, tocades per l'alè diví. A què treu cap donar una beca, afavorir la publicació d'uns llibres d'autors que no tenguem la seguretat que romandran per sempre dins la història de les lletres? Quina seguretat tenim que, amb els doblers que se'ls puguin oferir, neixi un nou Sade, Kafka o Virginia Wolf? No i mil vegades no als ajuts indiscriminats a la creació!

La veu de Lluïsa Martí talla com un ganivet. El jove conseller se la mira amb els ulls oberts com un plat. Resta sorprès de tanta virulència. De primer no acaba d'entendre les evidents diferències entre escriptors (ho anirà copsant en el transcurs del dinar). Dins la ignorància que té referent al cultural -mai en la vida no ha llegit un poemari, una obra de teatre- se la mira com dient: "De veritat no voleu cap ajut a la creació?". No s'ho acaba de creure. Explica:

-Fa mesos que m'estic reunint amb diferents collectius professionals: arquitectes, metges, camioners, ensenyants, perruqueria, pagesia... Vos assegur que em deixau bocabadat. No n'hi ha cap que no demani subvencions, facilitats per al desenvolupament de les activitats professionals de la respectiva associació. Vosaltres, els escriptors, sou els primers, els únics! que rebutjau la meva oferta.

Al segon, donant suport al que explica na Martí, en Joan Terrades intervé, decidit, no fos cosa que no hagués quedat prou aclarida la posició contra les beques.

-A part del que diu na Lluïsa, cal tenir ben en compte que aquestes lloables intencions no passen de ser això mateix: unes lloables intencions. Cap premi no assegura la naixença d'un nou Villalonga o Celine en el mercat literari. El geni és quelcom de genètic i no té res a veure amb la creació artificial d'unes "condicions especials" per a l'escriptura. Per tant, és ben inútil ajudar els autors o editors. La més important subvenció no pot garantir el sorgiment d'un modern Proust!

N'Antoni Cladera no és pot aguantar. Fa temps que veia que volia intervenir. No li feien cas. Ara, sense esperar torn, amb una veu que denuncia certa indignació, matisa, aïrat:

-Vosaltres no voleu ajuts a la creació perquè estau massa ben endollats al pessebre institucional, i amb mig quilo per mes no teniu necessitat de cap extra econòmic. Així mateix, per a publicar les dèries que escriviu féu servir l'editorial universitària o la de qualsevol dels amics. Coneixem a fons el sistema de publicacions que emprau! Primer editau el llibre dels coneguts -molts d'ells són també editors- i ells, per a pagar el favor, vos publiquen a les editorials que controlen. Pensau que som beneits com en una altra època quan, amb el mite de "tots som germans perquè escrivim en català" ens pensàvem que lluitàvem pel mateix? Fa temps que hem descobert qui ens apunyala per l'esquena.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb