Literatura catalana contemporània

Pàgines del meu dietari (XXIIIa) – La Llei del mercat – Problemes dels escriptors mallorquins

Turmeda | 17 Agost, 2016 13:39 | facebook.com

Pàgines del meu dietari (XXIIIa) – La Llei del mercat – Problemes dels escriptors mallorquins -


Mir el rostre del jove polític. Observa les seves ungles sense dir res. El cambrer li ompl la copa -ja era buida- i not com, després d'olorar-ne pausadament el contingut, assaboreix el vi amb parsimònia, com si pensàs: "Quina manera més absurda de perdre el temps! On he anat a caure! Que en són de folls aquests quatre lletraferits!". No contesta a Miquel Oliver. Veig un rostre inexpressiu, de guix, com si digués: "El partit m'ha ordenat fer la gestió; no me'n podia escapolir. Si vosaltres, que sou els interessats a rebre els ajuts, no vos posau d'acord... )què hi puc fer jo? No s'ha vist mai el que estau fent: exigir menys que les peixeteres!". (Miquel López Crespí)


Mir el rostre del jove polític. Observa les seves ungles sense dir res. El cambrer li ompl la copa -ja era buida- i not com, després d'olorar-ne pausadament el contingut, assaboreix el vi amb parsimònia, com si pensàs: "Quina manera més absurda de perdre el temps! On he anat a caure! Que en són de folls aquests quatre lletraferits!". No contesta a Miquel Oliver. Veig un rostre inexpressiu, de guix, com si digués: "El partit m'ha ordenat fer la gestió; no me'n podia escapolir. Si vosaltres, que sou els interessats a rebre els ajuts, no vos posau d'acord... )què hi puc fer jo? No s'ha vist mai el que estau fent: exigir menys que les peixeteres!".

Qui sap si arribarà a la conclusió que tots som fills de general, multimilionaris, endollats a la Universitat! En Tomeu Rebassa, que havia estat tot el temps movent-se d'un lloc a un altre, ara parlant amb en Terrades, provant de convèncer n'Alexandre Arquer o el mateix Antoni Busquets, intervé ple de ràbia, nerviós, com si ja fos un fet que la Conselleria dedicàs un parell de milions del pressupost als ajuts a la creació.

-És evident que si he vengut a la reunió no és per a pidolar una almoina. Déu m'alliberi de caure tan baix! Amb les cinc-centes mil pessetes que guany mensualment a la universitat no he necessitat mai de premis per a subsistir. Per a mi -i tothom qui em coneix ho sap- la literatura no és un ofici, un negoci del qual s'obtenen indecents plusvàlues. Això seria degenerar la màgia del procés creatiu. Tornar-se escriptor progubernamental. Jo no sóc marxista ni ho he estat mai. Crec en el liberalisme. Escriure és un sacerdoci (concepció que els que prostitueixen l'escriptura intentant obtenir uns guanys fraudulents no poden entendre). El que volia deixar ben clar damunt la taula és que no s'haurien d'acceptar suports -econòmics, fiscals, etc- que poden posar la llibertat de l'autor en mans de l'Estat, condicionar-lo, fer-lo un funcionari del poder polític. Ajudar l'escriptor seria caure en el més perillós dels totalitarismes! Cap creador de veritat, qui senti en el fons de l'ànima la crida de la religió a la qual pertanyem, ho sap copsar a la perfecció.

"Ens volen tallar l'herba de davall els peus. Barrar el pas a qualsevol possibilitat de publicació. Desitgen veure'ns morts de fam". És el que pens mentre contempl la jugada. Atrinxerar-se en la seva posició social -diners del negoci o per herència familiar, els sous institucionals- per a escanyar els que no tenim els avantatges produïts per una societat plena de desigualtats. Els que no estam a recer del poder -sigui polític o econòmic- ho tenim molt malament. Que els més desvalguts no puguin anar a escola, a la universitat! Impedir que escriguin, que representin obres teatrals o que participin en el món de la cultura! Una història prou coneguda! En el trenta-sis acabà en matances generalitzades. Els pares dels Terrades i els Rebassa cremaven ateneus populars, llibres enmig de places i carrers. Seixanta anys després, els fills fan el possible -aquesta vegada sense trets, no és encara l'hora- per silenciar els hereus dels derrotats.

I després de mirar-nos amb cert aire de desafiament, com si digués "això és una guerra, germanets, i per la meva part faré tot el possible perquè ningú no us ajudi amb cap beca", afegeix:

-Vivim en una societat occidental de lliure mercat i, tant en art com en la venda de llibres o cotxes, han de ser precisament les necessitats que marqui el mercat les que han decidir el valor d'objectes i productes. Ajudar ens uns aspectes en detriment d'uns altres seria emprar malament els impostos dels ciutadans, els recursos d'un Estat. Si una novella, un poemari, un assaig d'història no interessa al potencial públic comprador... per què s'hauria de subvencionar? Quin sentit té ajudar en la promoció d'una producció que, per a la gent, no val res? El que es vengui que tiri endavant, i el que no... fora, avall, al carrer, que desaparegui de la circulació! És la llei de l'oferta i la demanda. La resta sobra; va contra la naturalesa humana.

De sobte not que no puc enviar-me el bocí de porcella que ens han servit de segon plat. Paràsits provinents de les classes dominants illenques (o fills de pagesos desclassats) havien de ser tots aquests hereus alletats pel comte Rossi! Ara surten els cadells dels exdivisionaris, dels forjadors del nacionalcatolicisme illenc, les colles de fills i cosins dels coronels i generals de l'"invicto ejército español". És quan, sense voler, sense haver tengut cap intenció de dir res, de passar d'aquesta història (que tanmateix sé que no arribarà a port), em sent intervenir en la discussió, blasmant contra els qui, sense pensar més que en ells mateixos, ataquen cada dia qualsevol mena d'activitat cultural que consideren innovadora, lliure, esquerrana, modernista... El ranci noucentisme escrit bastint amb tones de suor esclava i sang treballadora, entre fuetada del capatàs a la fàbrica o descàrrega d'escamot d'execució en la guerra.

Em sent com si fos un eco, com si parlàs des d'una llunyana distància, ben allunyat d'aquest indret de fil musical i rajoles de marbre en el qual menjam caviar i porcella, servits per ajençats cambrers i cambreres de pellícula nord-americana dels anys quaranta.

-La llei del mercat, estimats -i hi sabeu prou bé- és el codi de la selva, el decret d'obligat compliment que dicta el més fort. Si haguéssim de tornar enrere, si per qualsevol motiu o circumstància fos precís suprimir els ajuts institucionals a la cultura, a l'ensenyament, a la música, a la medicina, a tota mena activitats públiques "no rendibles", encara viuríem a les cavernes o en temps de l'esclavisme romà. La llei de la selva, les normes que ens obliga a seguir el més ric, són fetes, sense dubte, perquè domini sempre el poderós, l'"elegit". És això el que voleu? La "màxima llibertat" de l'individu -és a dir, dels milionaris, dels grans propietaris- enfront l'Estat? Cap control? Excloure de la protecció social els dèbils, els treballadors amb poc poder adquisitiu? Sabeu a la perfecció -per a això les vostres universitats vos han ensinistrat en l'art de la mistificació- que deixar que funcioni lliurement el mercat significa manca de diners per a sanitat -no és rendible ajudar els pobres que no podem pagar metges o intervencions-; consentir que actuï el "lliure mercat" representa igualment menys escoles, reduir les possibilitats d'estudiar una carrera per als fills dels assalariats, manca de residències, la fi de les assegurances d'atur, el final de les pensions... Un retrocés a l'època d'abans de la revolució francesa, com per altra banda propugnaven Llorenç Villalonga i el comte Rossi (l'un amb la ploma; l'altre amb el tret de gràcia en el clatell).

El conseller em mira amb cert interès, com si digués. "Ah, tu no estàs endollat a qualsevol despatx institucional. Ja veig que tens interès en les propostes del meu departament. Tendràs dificultats. Els teus companys, la majoria de membres del Club, pugnen per barrar-te el pas. No volen que els que teniu menys possibilitats de subsistir, d'aixecar el cap, tireu endavant. Faran el possible per aconseguir silenciar-vos: ordiran conspiracions, aniran a veure el director del diari on collaboreu per aconseguir que vos treguin fora, parlaran amb l'editor fins a convèncer-lo que no sabeu escriure... Ja veieu -no sóc beneit- que llancen terra per damunt vostre. Per a enterrar-vos vius!".

És el moment en el qual intervé en Rebassa, exasperat, violent, com si em volgués assassinar amb cada una de les paraules que pronuncia.

-Una cosa ha de quedar aclarida i vull que tots ho sapigueu. La meva posició no té embulls. Amb els diners que jo guany, amb els impostos que pag a l'Estat... no vull subvencionar les obres dels "collegues" aquí presents. M'estim més que l'administració tengui possibilitats per a pagar la construcció d'autopistes que no pas la novella d'un "company" del qual sé que és dolent, indigerible, endarrerit en les concepcions literàries, el llibre del qual, mai en la vida llegiré. Ni regalat no el tocaria amb les mans, un exemplar dels "amics" aquí presents!

Almenys ha estat sincer; s'ha llevat la disfressa. Si tothom actuàs de la mateixa manera no hi hauria tanta hipocresia entre nosaltres. Millor els que parlen clar que no aquells que et donen copets a l'esquena i després ordeixen ferotges malifetes pel darrere.

Com qui sent ploure m'arriben ben llunyanes altres intervencions en la mateixa línia. Es tracta d'aconseguir que no prosperi el projecte -en l'aire sempre, sense concretar- d'ajuts a la creació. Volen -els Bennàssar, els Rebassa, els Martí- que cap pesseta del Govern segui emprada per a bastir projectes literaris, teatrals o d'edició. Qui tengui influències, qui disposi dels adequats contactes en les editorials, entre els jurats dels concursos; qui sigui company -íntim, diríem- de l'editor, del crític del suplement cultural, gaudirà de certa fama dins el món de la literatura nostrada. Qui no pugui demostrar una determinada relació amb els poders... invariablement s'enfonsarà en les pregoneses del "lliure mercat", és a dir, en la pura i simple inexistència artística!

Discussió bizantina entre víctimes i botxins. Cap possibilitat d'entesa. Guerra civil enmig de músiques ensucrades, canapès de caviar i xampany. Una excusa per a perdre un dia de classe, els que són professors. El conseller es mira les ungles i somriu a un dels cambrers, que li aboca, diligent, més xampany a la copa. Mir les volves de fum pujant cap al sòtil. Dues hores que parlam sense arribar a concretar res. Era d'esperar. Sabia que no hauria d'haver vengut. Una altre matí sense treballar i el dia de la presentació s'apropa implacablement. Encenc la primera cigarreta del dia i aboc tot el fum al rostre d'en Terrades, que, agafat per sorpresa, comença a tossir. Em mira com si em volgués matar, com els falangistes devien mirar Aurora Picornell o Emili Darder abans de prémer el gallet el dia de l'afusellament. Ben igual.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb