Literatura catalana contemporània

Mallorca, el paradís perdut (XXV) - El Salt de la Bella Dona

Turmeda | 25 Agost, 2016 21:27 | facebook.com

Mallorca, el paradís perdut (XXV) - El Salt de la Bella Dona -


Si la destrucció de recursos i territori contínua amb el ritme actual... què quedarà de la terra que alletà l'esperit de Ramon Llull, Gabriel Alomar, mossèn Alcover, Miquel Costa i Llobera o Bartomeu Rosselló-Pòrcel? (Miquel López Crespí)


Vet aquí les evocadores fotografies del Salt de la Bella Dona, amb els centenars d'enfocaments artístics que es poden fer des d'un mateix indret, les mil formes capricioses que poden prendre les roques sotmeses durant milions d'anys a l'acció de la pluja i el vent. Evocacions, en efecte. Josep M. Llompart en una conferència sobre Mossèn Antoni Maria Alcover donada a l'Estudi General Lul·lià a finals dels seixanta ens parlava de la influència del medi natural damunt el geni col·lectiu dels pobles. Aleshores érem molt joves, just obríem els ulls a la realitat de la nostra cultura, malmesa per dècades d'opressió dictatorial. Per a nosaltres era summament important la lectura i estudi de l'obra La literatura moderna a les Balears que Llompart havia publicat feia poc. En parlar de la complexa activitat intel·lectual de mossèn Alcover, Llompart ens feia copsar com rere el gran Aplec de rondaies mallorquines hi havia no solament la cultura transmesa per mallorquins i mallorquines; hi havia molt més. Llompart ens feia veure com la brillant imaginació del poble anava creant els gegants, fades, dimonis, princeses i herois de les rondalles. Els penya-segats, els castells dalt dels cims, les cales més amagades, les cases de l'humil pagès o el gran casal dels senyors servien per a bastir el gran edifici literari de les rondalles. Unes rondalles, això sí, prèviament depurades d'incrustacions eròtiques o liberals que per a mossèn Alcover eren la més genuïna expressió de la reencarnació del Diable, representaven també la concreció d'aspectes ben determinats de la nostra història.

Record que les paraules de Josep M. Llompart em colpejaren la imaginació amb el ferro roent de les seves imatges i exemples històrics i literaris. D'ençà d’aquella data, ara ja farà quaranta anys de la conferència a l'Estudi General Lul·lià, sempre he entès que les excavadores, l'especulació salvatge de la nostra terra quan es basteix una autopista, es fa un nou port esportiu o els avions aterren a l'indret on hi havia el poblat talaiòtic de Son Oms, no solament destrueixen els nostres minvats recursos naturals i paisatgístics. El constructor de ponts i carreteres, de rotondes i camps de golf, el negociant que planifica les mil i una urbanitzacions salvatges que regnen damunt cales, valls i turons, no solament fan mal al territori, la qual cosa en sí mateix ja fóra un dany irreparable, sinó que la destrucció programada afecta molt més del que hom pot imaginar el nostre present i futur: afecta la cultura, història i personalitat dels pobles. Obrir una muntanya per fer-ne pedreres o per tal que hi passi una autopista, dinamitar coves, construir més i més ports esportius representa, en definitiva, si es fa d'una manera salvatge i incontrolada, acabar amb la possibilitat imaginativa de societats que, com la nostra, són sotmeses a un implacable procés de colonització per part de grans multinacionals turístiques.

La llegenda del Salt de la Bella Dona que va servar per a la posteritat el prevere Rafel Busquets en el Llibre de la invenció i miracles de la prodigiosa figura de Nostra Senyora de Lluc (1684) és un exemple dels centenars d'històries bastides per la imaginació popular dels mallorquins del passat, fortament arrelats a la terra i als nostres costums. Rafel Busquets va escriure: "Una dona casada, la qual no havia comesa contra el matrimoni culpa, concebé son marit contra ella maliciosament uns zelos, i sense més averiguació, que ses mal fundades sospites, maquina llevar-li la vida, i fingint per eix efecte aportar-la a la Santa Casa de Nostra Senyora de Lluc, i quan foren a la part d'amunt el Grau, amb excuses d'ensenyar a sa esposa la profunditat d'aquell vall (que és tal que a penes la pot comprendre la vista i des d'aleshores se diu el salt de la bella dona) precipità per ell a sa innocent esposa; partís después a solas per la Santa Casa, pensant deixar a sa muller en càstig de la culpa, que ells se sospitava, feta trossos entre les penyes; però a penes arribà que fonc a la Santa Casa, entrà dins de l'església, quan va veure sana, i sens lesió alguna, agenollada davant de Nostra Senyora, a la que ell presumia ja en el precipici morta. Conegué aquí mateix son error, i demanant penitents a Maria Santíssima i a sa muller perdó de sa culpa, li digué sa esposa que Nostra Senyora de Lluc, la qual ella havia invocada,s abent sa innocència, l'havia defensada de tan evident perill, i que per ses pròpies mans l'havia portada sens ningun dany a sa Santa Casa"1.

Si la destrucció de recursos i territori contínua amb el ritme actual... què quedarà de la terra que alletà l'esperit de Ramon Llull, Gabriel Alomar, mossèn Alcover, Miquel Costa i Llobera o Bartomeu Rosselló-Pòrcel? En les Jornades d'Ordenació del Territori en què vaig participar fa uns anys amb Carlos García Delgado, Manolo Cabellos. Ferran Porto. Pere Nicolau Bover, Rafel de Lacy Fortuny i altres arquitectes, polítics, periodistes i escriptors, Manolo Cabellos parlà d'aquest creixement incontrolat i aportà unes xifres vertaderament esfereidores que, si continuassin, segurament posaran en perill tot el que ha estat i ha significat Mallorca i els mallorquins. Manolo Cabellos deia concretament: "Si mantenim aquests creixements, els escenaris hipotètics ens diuen que podem augmentar la població actual en 460.000 persones, en 800.000 o, fins i tot, si continuen els ritmes dels darrers quatre anys, en 1.286.000. I tot això és possible, només cap que pensem en la reacció que es mantenia quan la xifra de passatgers de l'aeroport era de mig milió; aleshores ningú no hauria pensat que era possible arribar als 19 milions d'avui"2.

L'arquitecte Manolo Cabellos afirmava igualment: "L'urbanisme ens demostra que les situacions de col·lapse es produiran si no es preveuen [...] Però, d'aquí a deu anys, amb una població d'un milió de persones més, continuaran essent atractives aquestes Illes?"3.

La pregunta que es fa l'arquitecte em torna a la conferència de Josep M. Llompart a mitjans dels anys seixanta. El problema que ens feia copsar Llompart aleshores era el de l'estreta relació de terra, paisatge, natura amb la història i la cultura dels pobles. La qüestió, en aquests moments, ja no és si les Illes seran o no atractives d'aquí uns anys. El problema ben real i punyent és saber sí, en cas que continuï el ritme actual de destrucció de medis i recursos, la nostra cultura, cada vegada més amenaçada per l'onada despersonalitzadora que ens envaeix, podrà sobreviure i si nosaltres mateixos, com a col·lectivitat humana, com a poble diferenciat, existirem o no d'aquí unes dècades.


1 Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum II. Palma (Mallorca): Promomallorca Edicions, S.A. Pàg. 61.

2 Societat i territori. Jornades d'Ordenació del Territori. Palma (Mallorca): Col·legi Oficial d'Arquitectes de les Illes Balears, 2002. Pàg. 79.

3 Societat i territori. Jornades d'Ordenació del Territori. Palma (Mallorca): Col·legi Oficial d'Arquitectes de les Illes Balears, 2002. Pàg. 79.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb