Literatura catalana contemporània

Pàgines del meu dietari (XXV) – Necrofília – Els problemes dels escriptors mallorquins

Turmeda | 01 Setembre, 2016 14:35 | facebook.com

Pàgines del meu dietari (XXV) – Necrofília – Els problemes dels escriptors mallorquins -


-Caldria defugir la pesta de tots aquests muntatges ordits pels enrabiats (els que no poder suportar que publiquis un llibre, guanyis un premi, facis una presentació). Amargats. Genteta que et mira -fixa-t'hi bé- quan camines pel carrer com devien ullar els falangistes de Granada a Federico Garcia Lorca; o, a Mallorca, en Llorenç Villalonga a n'Aurora Picornell, als mestres republicans que foren brutalment exterminats el trenta-sis. Llambregades d'assassí. Falsos copets a l'espatlla dient que estan molt contents perquè s'han assabentat d'un nou èxit literari, un altre guardó, l'edició d'un llibre, quan en el fons el que voldrien de veritat és veure't enterrat sota tones de ciment armat. Crec que som un bon betzol pertanyent a una associació dominada -en bona part- per semblant exèrcit de voltors. Observa el que fan amb la quota anual. Plans permanents per a enlairar-se. Propaganda feta amb els nostres diners. Viatges a qualsevol indret de la península o l'estranger; organització de premis -es guardonen entre ells-; pagament d'àpats amb l'excusa del centenari de tal o tal altre escriptor o escriptora. Celebracions que els serveixen per a muntar taules rodones, seminaris subvencionats per les institucions on mai ens conviden a nosaltres. Les tecles que toquen -diners, llocs de comandament en el Club, etc., etc.- no tenen la missió de promoure la literatura mallorquina, fer-la més coneguda arreu dels Països Catalans, l'Estat... No! Tot serveix per fer "carrera" literària, establir relacions amb editorials, universitats, diaris, ràdio i televisió... L'autobombo permanent pagat de la nostra butxaca! Fins quan ho hem de consentir? (Miquel López Crespí)


Impresa la tarja, aconseguit el permís oficial, en el meu poder els vint-i-cinc exemplars que necessit per a la presentació, arriba el moment de trucar els amics. Quantes hores perdudes anant per aquí per allà. A la burocràcia de la Casa de Cultura mai no li semblava adient el treball de la impremta. Els empleats començaven a estar desesperats. Maleïen el dia que havia anat a encomanar-los la feina. Ben cert que, si no fos client antic, m'haurien dit: "Miri; vostè perdoni, però no podem perdre tant de temps amb una tarja. Se n'ocupi vostè mateix. Nosaltres no podem estar sempre penjats del telèfon, romandre a les ordres de qualsevol funcionària que, sense conèixer l'ofici d'impressor -potser mai no ha trepitjat un taller com el nostre-, ens estigui sermonejant tothora: 'Aquesta ratlla no està bé', 'Cal donar una mica més de color verd a l'escut de la institució', 'S`ha de posar en negreta el nom del carrer'. I així fins que arriba l'hora de plegar... Comprengui que no ens paguen per a fer únicament la seva tarja".

Ho entenc ben bé. Concretar la presentació del llibre m'ha fet perdre una fortuna (originals no escrits, nirvis, gasolina, pagar l'aparcament per al cotxe, amb paciència...). No hi estic acostumat -amb tants d'anys que em dedic al dur ofici de la ploma- a seure esperant ser rebut per qualsevol buròcrata provincià. Se n'ha de saber o s'ha de néixer amb aquesta tendència innata de collocar-se en tot moment a recer del poder.

En coneixem molts que es passen segles sencers fent coa davant els despatxos, esperant que els rebin els consellers, els regidors de cultura; més de temps que no pas davant la màquina d'escriure! Van vius. No ho discutirem. Sovint el lector que no coneix les interioritats del Club resta estranyat en constatar com uns autors són arreu i altres -dels quals hi ha constància que treballen igual o més que els que surten fent costat a les institucions- no es veuen per part ni banda. Quantes vegades no ens ha sorprès comprovar com, en enciclopèdies i antologies, únicament sortien els "especialistes" en la promoció personal. És molt curiós. Els primers llibres i muntatges teatrals subvencionats, les millors sales d'exposició de la comunitat autònoma, són sempre, no dels que fan més feina, o els que tenen anomenada de seriositat en llurs respectius treballs. Seria demanar massa! Els privilegis -i els doblers!- cauen -no en mancaria d'altra!- damunt els que tresquen més passadissos al llarg de l'any.

En Sebastià Picornell m'ho deia recentment, pocs dies després de la frustrada reunió a la universitat. Parlàvem de la inutilitat de fer cap esforç collectiu (aplec de signatures contra la destrucció de la nostra terra; exigència d'un referèndum per a modificar una constitució que ens barra el pas a l'autodeterminació...) amb determinats malànimes del Club, els professionals del boicot sistemàtic:

-Caldria defugir la pesta de tots aquests muntatges ordits pels enrabiats (els que no poder suportar que publiquis un llibre, guanyis un premi, facis una presentació). Amargats. Genteta que et mira -fixa-t'hi bé- quan camines pel carrer com devien ullar els falangistes de Granada a Federico Garcia Lorca; o, a Mallorca, en Llorenç Villalonga a n'Aurora Picornell, als mestres republicans que foren brutalment exterminats el trenta-sis. Llambregades d'assassí. Falsos copets a l'espatlla dient que estan molt contents perquè s'han assabentat d'un nou èxit literari, un altre guardó, l'edició d'un llibre, quan en el fons el que voldrien de veritat és veure't enterrat sota tones de ciment armat. Crec que som un bon betzol pertanyent a una associació dominada -en bona part- per semblant exèrcit de voltors. Observa el que fan amb la quota anual. Plans permanents per a enlairar-se. Propaganda feta amb els nostres diners. Viatges a qualsevol indret de la península o l'estranger; organització de premis -es guardonen entre ells-; pagament d'àpats amb l'excusa del centenari de tal o tal altre escriptor o escriptora. Celebracions que els serveixen per a muntar taules rodones, seminaris subvencionats per les institucions on mai ens conviden a nosaltres. Les tecles que toquen -diners, llocs de comandament en el Club, etc., etc.- no tenen la missió de promoure la literatura mallorquina, fer-la més coneguda arreu dels Països Catalans, l'Estat... No! Tot serveix per fer "carrera" literària, establir relacions amb editorials, universitats, diaris, ràdio i televisió... L'autobombo permanent pagat de la nostra butxaca! Fins quan ho hem de consentir?

En Sebastià encerta amb els seves apreciacions. M'ha llegit el pensament. Quan el sent dubt de moltes de les feines que sovint ens veiem obligats a portar endavant. Deixar content l'editor... s'ho paga realment? La veritat és que els esdeveniments que comentam demostren l'absurditat de la roda en la qual estam ficats. Potser seria millor fer com en Miquel Bauçà: desaparèixer (o fer creure que desapareixes); donar el número d'un apartat de correus; fer el despistat. En el fons, aquesta parafernàlia d'amagar-te no deixa de ser una altra manera de fer-te publicitat: d'una altra forma, amb menys entrevistes a la premsa; però, segurament, amb més rendibilitat propagandística. Ho hauré de pensar. De segur que és un sistema més descansat; i si realment és eficient -com sembla ser-ho-, caldria posar-lo en pràctica. Ja m'imagín els titulars de la premsa -que, sovint, no diuen res d'una obra que t'ha costat anys d'enllestir-: "Inexplicable desaparició del conegut novellista i autor dramàtic Felip Pons. Quan els responsables de la nostra secció de cultura, estranyats del seu perllongat silenci -feia mesos que no lliurava els articles al diari- s'han posat en contacte amb els familiars, aquests ens han informat que fa setmanes que denunciaren el fet a la policia. Ningú no s'explica el que pot haver succeït. Se sap que fa unes setmanes anà d'excursió a la Calobra, amb un grup d'amics. Consultats els companys, diuen que, de tornada, el deixaren prop de casa seva sa i estalvi. Què ha passat, doncs? Aquest és un dels misteris que està preocupant molt a autoritats i familiars".

No seria mala tàctica fer qualque cosa per l'estil, vists els bons resultats que, en la promoció personal, ha significat per a Miquel Bauçà. És evident que, si continuàs passant el temps sense que sapigués ningú l'indret del meu amagatall -seria qüestió d'establir les indicacions precises a la família a fi de vigilar possibles seguiments per part de la premsa sensacionalista o la policia-, l'editorial, olorant la possibilitat del negoci, anirien preparant l'edició de multitud d'obres fins ara ignorades i, sobretot, la reedició de les que ja tenen publicades i no havien donat un rendiment substanciós. Com els marxants d'art, els editors es llançarien igualment com a voltors damunt munió d'escriptors desapareguts en el passat i, per què+ no?, damunt els que han mort fa ben poc. )Qui no recorda els casos recents -ignorats en vida per les autoritats polítiques i acadèmiques- de Josep Maria Llompart, Blai Bonet, Guillem Cabrer, Miquel Àngel Riera, Montserrat Roig, per posar-ne uns exemples prou coneguts? Quina revifalla cultural! Mai no s'hauria constatat tanta preocupació per fer justícia als nostres intellectuals.

Durant dècades en Llompart treballà en un despatx de l'editorial Moll -quatre metres quadrats, una bombeta de quanta vats, senzilla cadira de bova- sense que mai cap dels polítics que s'han enriquit negociant amb les illusions populars sapigués de la seva existència, conegués els llibres que escrivia... Ignorància absoluta i marginació total. Dècades de treball silenciós en favor del català. Però una vegada mort, el cadàver sí que ha servit a l'oportunista de torn per a sortir retratat vetllant el bagul, portant-ho a coll amb posat de falsa tristor. Quina comèdia, tot plegat! Encara tenc ben present en la memòria el llastimós espectacle de l'enterrament amb aquell exèrcit de bergants pegant-se colzades per sortir afavorits -i en primer plànol!- en la fotografia, publicant articles -escrits pels assessors institucionals- lloant la "terrible pèrdua per a la nostra cultura" que significava la seva desaparició. "El millor escriptor del món". "El digne successor de Ramon Llull". "El màxim representant de les lletres catalanes a les Illes...". Un fàstic, constatar la manca de vergonya de polítics i servils. Viure dels morts, com els cucs que fan niu en els obscurs reialmes dels sarcòfags! Aquesta és la misèria que hem observat des de la distància, sense haver volgut participar en el conegut ritual de falsedats, en cap de les grans festes -carnaval de la necrofília- a què ens tenen acostumats els responsables de la buidor cultural que ens aclapara.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb