Literatura catalana contemporània

El PCE, el PSUC i la defensa de la bandera borbònica (articles de Miquel López Crespí i Llorenç Capellà)

Turmeda | 10 Setembre, 2016 11:37 | facebook.com

Aquella bandera, l'espanyola o monàrquica, la que enlairaren Carrillo i el PCE després de la legalització, era el símbol més fefaent de l'opressió franquista. Per entendre'ns: els que havien mort en defensa de la legalitat republicana, en els camps de batalla i a les parets dels cementiris, tenien aquesta bandera per enemiga. I aquesta mateixa bandera és la que portaven els soldats que entraren a Barcelona i a Madrid per implantar una dictadura d'ombres i cadàvers. (Llorenç Capellà)


Els comunistes i les banderes


Llorenç Capellà | 30/11/2010 |


Se'ls esperava. Se'ls ha esperat quaranta anys amb la intenció de llençar-los a sobre una galleda d'aigua gelada tan aviat com alcessin la veu, tal com es feia un temps, des dels balcons, amb els desconsiderats que cantaven o parlaven a crits a hores intempestives. Em refereixo als comunistes del PCE, que acaben de fer pública la seva voluntat de fer camí cap a la III República. Un camí, no ho diuen, que ells mateixos declararen intransitable. Ja sabem que l'actual secretari general, José Luis Centella, no té res a veure amb Santiago Carrillo i que, a hores d'ara, en el PCE es deu haver produït un relleu generacional que desvincula la militància de les decisions passades. Però ha d'ésser conscient, aquesta militància, que amb la seva aposta per la república, més que fer camí, allò que fa és obrir una barrera que els seus antecessors havien tancat. Si ho fan així, seran més autocrítics i menys pamfletaris.

Diuen que la monarquia borbònica es va legitimar el 23-F en no fer costat, Juan Carlos, al colpistes. D'altres pensem que va ésser abans. Pensem que la legitimació, pel fet d'ésser el PCE el partit més representatiu de la resistència antifranquista, li va arribar via comunista en comparèixer Carrillo, en el seu primer míting a Espanya, concretament en el de Valladolid, al costat de la bandera monàrquica. En aquells moments, la substitució d'una bandera per l'altra no podia atribuir-se a un fet intranscendent, comparable a un intercanvi de cromos. Aquella bandera, l'espanyola o monàrquica, la que enlairaren Carrillo i el PCE després de la legalització, era el símbol més fefaent de l'opressió franquista. Per entendre'ns: els que havien mort en defensa de la legalitat republicana, en els camps de batalla i a les parets dels cementiris, tenien aquesta bandera per enemiga. I aquesta mateixa bandera és la que portaven els soldats que entraren a Barcelona i a Madrid per implantar una dictadura d'ombres i cadàvers.

Insisteixo, tots aquests sentiments quedaren deslegitimats des del moment que el PCE va reconèixer la rojigualda com a pròpia en un acte de fe que, com sol succeir en les decisions que es prenen contra natura, va deixar infinitat de descontents. Tanmateix, els serveis d'ordre del propi partit no tingueren inconvenient a atonyinar els camarades que no sols no acceptaren de bon grat el canvi de bandera, sinó que en els seus actes públics tenien la gosadia d'enlairar la republicana. Aleshores s'afirmava, des de les majories d'esquerra, que el retorn democràtic implicava renúncies. De manera que tot progre tenia a la boca el terme "ruptura pactada" per a justificar aquella democràcia que tenia molt poc a veure amb el cafè-cafè i molt, en canvi, amb el cafè amb llet. Potser haurem d'esperar tenir un major distanciament dels fets per a jutjar-los sense passió. No ho sé. Tanmateix, no hi ha temps que no torn.

I a la I Conferència Republicana del PCE, celebrada la setmana passada, Gloria Aguilar, que és la secretària del Movimiento Republicano y Memoria Historica, va acabar el seu discurs afirmant que "antes o después volverá a ondear la bandera tricolor en la Puerta del Sol". Personalment ho desitjo, tot i que no puc deixar de lamentar que molts dels que havien esperat quaranta anys per a veure-la-hi han mort alimentant somnis impossibles. I d'altres, entre els quals m'he d'incloure, ja no ens podem sentir representats per una bandera que, tot sigui dit, sempre respectarem. Però amb els tres decennis llargs de democràcia, Espanya, tant la de dretes com la d'esquerres, ens ha fet veure, a molts de catalans, que la salvaguarda de la nostra dignitat i llibertat rau en la independència.

Diario de Balears (dBalears)


Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme científic; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el P"C"E en un simple front electoral democràta-radical -sovint dirigit per fills d'antics dirigents feixistes- sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que carregava damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la "sagrada unitat d'Espanya" que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el carrillisme poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers deu anys. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma monàrquica i capitalista. (Miquel López Crespí)


EL CARRILLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (I)



Santiago Carrillo i Adolfo Suárez, el darrer dirigent del "Movimiento Nacional", el mateix que va legalitzar els carrillistes. La direcció del carrillisme espanyol (PCE) va ser l'encarregada de desactivar la lluita republicana, atacar els principis del socialisme i lluitar contra l'independentisme de les nacions oprimides de l'estat. Una feina bruta que, evidentment, no haurien pogut portar endavant solament els partits de la burgesia i el franquisme reciclat (UCD).

L'onze d'abril de 1977, la monarquia borbònica, la burgesia espanyola, els sectors reformistes del franquisme d'acord amb els EUA (i evidentment, amb la CIA), legalitzaven el P"C"E carrillista. Amb el temps tots sabríem les brutors dels pactes Carrillo-franquisme. La "unitat sagrada" del P"C"E amb la monarquia de Juan Carlos. Però en aquell moment -setmana santa de 1977- encara no sabíem -malgrat ja intuíem quelcom- de tota la putrefacció de Carrillo i els diferents comitès de direcció provinciales que li donaven suport.

Nosaltres - l'OEC- no vèiem tan pròxima la nostra legalització. Els partits comunistes que no acceptàvem la reforma érem sistemàticament silenciats i marginats. Premsa, ràdio i televisió no en volien saber res, de comunistes i republicans. Per a nosaltres, els militants d'OEC, aquella havia estat una setmana de molta feina. Record repartides de fulls per s'Arenal, amb Antònia Pons i altres companys i companyes. Repartides de fulls i revistes de les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes) amb Domingo Morales i els camarades del front obrer per Llucmajor, Inca i Lloseta. El P"C"E, com tots ja havíem imaginat, seria l'únic partit amb etiqueta de "comunista" que es podria presentar legalment a les eleccions del 15-J. Els altres partits comunistes (OEC, PTE, MCE, POUM, AC, etc) ens hi hauríem de presentar camuflats sota la ficció d'unes agrupacions d'electors. Al Principat, l'aliança entre AC, POUM i OEC s'anomenava FUT (Front per la Unitat dels Treballadors). A les Illes, on hi havia implantació ni d'Acció Comunista (AC) ni del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista), els comunistes ens presentàrem sota la disfressa de FTI (Front de Treballadors de les Illes). Nosaltres (l'Organització d'Esquerra Comunista) no seríem legalitzats fins passat l'estiu del 77, quan ja la reforma s'havia anat consolidant. La banca capitalista només oferí préstecs, milions de pessetes, als partits del consens amb el franquisme reciclat. Tan sols qui acceptà la monarquia, la unitat d'Espanya i el manteniment dels aparats d'Estat heretats del franquisme, pogué participar-hi amb un mínim de possibilitats. Premsa, ràdio i TVE jugaren fort a favor de P"C"E, AP, PSOE i UCD, que -juntament amb les organitzacions nacionalistes de la burgesia basca i catalana- eren els partits amb el suport del capitalisme internacional -la Trilateral- i l'imperialisme nord-americà.



L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare moments abans d´entrar a la presó de Palma (Mallorca). La legalització dels carrillistes va comportar una major repressió i criminalització dels comunistes (OEC) que no havien pactat amb els franquistes reciclats.

Els comunistes d'OEC -a part de no estar legalitzats- no rebérem ni una pesseta de cap banc. A Mallorca, la campanya la férem amb dues-cents mil pessetes -ajut econòmic dels militants. Els partits d'ordre abans esmentats funcionaven -per a pagar propaganda- amb desenes i centenars de milions. La dreta (UCD), per exemple, a més de tots els diners de la banca, disposava de tota la xarxa administrativa del franquisme i de la majoria de mitjans de comunicació.

La victòria del franquisme reciclat (UCD) era d'esperar. Igualment el relatiu enfonsament del carrillisme també es veia venir. La burgesia ja tenia, amb el PSOE, el partit que en els propers anys havia de servir per a portar a terme una de les reconversions econòmiques més dures i antipopulars de tot Europa. El P"C"E, es a dir, el carrillisme, ja s'havia cremat molt fent acceptar als seus militants tot el que els havia fet acceptar (el primer dia de la legalització, Carrillo els va fer besar la bandera bicolor, entronitzant-la en la primera reunió legal que feia el Comitè Central del P"C"E d'ençà la guerra civil).

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme científic; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el P"C"E en un simple front electoral democràta-radical -sovint dirigit per fills d'antics dirigents feixistes- sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que carregava damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la "sagrada unitat d'Espanya" que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el carrillisme poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers deu anys. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma monàrquica i capitalista.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb