Literatura catalana contemporània

Tal com èrem – Crònica sentimental de la transició - El periodisme d´esquerres (clandestí!) dels anys 70

Turmeda | 22 Maig, 2017 20:07 | facebook.com

Tal com èrem – Crònica sentimental de la transició - El periodisme d´esquerres (clandestí!) dels anys 70 -


Aleshores no existien els ordinadors. Funcionàvem amb unes antigues màquines d’escriure i era dificultós aconseguir que les columnes fossin rectilínies, sense que una paraula sobresortís més que les altres. Quantes hores es necessitaven, no solament per a redactar els articles, sinó per anar quadrant les columnes? Eternes nits de meticulós treball per a publicacions que després es venien per la voluntat als companys de les Facultats, hotels i fàbriques o es regalaven, quan els nostres simpatitzants que no tenien prou diners. Quan ens sobraven exemplars, fèiem sortides de matinada i deixàvem el que no havíem pogut vendre a la porta d’hospitals, instituts, davant les grans portalades de les naus dels polígons industrials... Em preguntava per quins motius recollia un material que ara roman, cobert de pols, a un racó del meu despatx. Quin sentit tenia provar de servar algun fet, les idees que agombolaren els anys més esperançats de la joventut? Simple follia? Intuïa que, potser demà, podria escriure sobre el que s’esdevingué? Però quan seria possible tornar a recuperar la força per a escriure després de l´esbatussada general? No tenia cap seguretat que pogués reiniciar la tasca començada a mitjans dels seixanta, quan guanyava els primers premis de teatre i narrativa. (Miquel López Crespí)


Caminava damunt els munts de revistes abandonades, els pòsters portats d´antics viatges a Roma i París... A un racó: pancartes sense acabar. Qui havia deixat el pot de pintura obert, el pinzell sense netejar damunt el paper? Vaig llegir: “Que la crisi la paguin els capita...”. El missatge era bo de copsar. Però no acabava d´entendre els motius pels quals la pancarta restava així, deixada de qualsevol manera i, al costat, el pot de pintura fet pedra, ben igual que els pinzells que empràvem. Com si haguessin avisat d´un incendi... Els nostres estudiants no sabien que no es pot deixar un pot de pintura obert, els estris de feina sense netejar! Es fan malbé de seguida!

Mirava el paper d´estrassa amb consignes sempre actuals. La crisi! Sí, la crisi dels més desvalguts. Sempre idèntica, sempre igual sota el capitalisme malgrat que ara la pobresa s´endiumengi amb mòbils, cotxes i televisors de plasma. El cartell de paper d´estrassa! Possiblement l´havia anat a comprar jo mateix. Sovint m´encarregava de determinades tasques de propaganda. Aleshores el partit era summament jove i no teníem gaires diners per a la premsa i l´agitació política. Tot ho pagàvem nosaltres: les pancartes per a les manifestacions, l´edició de les revistes, primer ciclostilades, després fetes amb prou cura i professionalitat a una impremta que ens feia un bon preu. Veia en el trespol els exemplars mig desfets de Mallorca Obrera, L’Espira, La Batalla, El Comunista, La Veu dels Treballadors, Revolució... Alguns portaven marcades el senyal de les sabates dels que havien vengut a cercar els mobles; a altres publicacions els mancaven plecs de fulls... Així i tot ho recollia amb una certa tremolor de les mans i ho situava dins la meva bossa talment el cercador d´or que ha trobat un bocí del preciat metall. Reconeixia els articles escrits en tantes hores d’enfebrada il·lusió. Uns anys que esdevenien una vida sencera. Aleshores no existien els ordinadors. Funcionàvem amb unes antigues màquines d’escriure i era dificultós aconseguir que les columnes fossin rectilínies, sense que una paraula sobresortís més que les altres. Quantes hores es necessitaven, no solament per a redactar els articles, sinó per anar quadrant les columnes? Eternes nits de meticulós treball per a publicacions que després es venien per la voluntat als companys de les Facultats, hotels i fàbriques o es regalaven, quan els nostres simpatitzants que no tenien prou diners. Quan ens sobraven exemplars, fèiem sortides de matinada i deixàvem el que no havíem pogut vendre a la porta d’hospitals, instituts, davant les grans portalades de les naus dels polígons industrials... Em preguntava per quins motius recollia un material que ara roman, cobert de pols, a un racó del meu despatx. Quin sentit tenia provar de servar algun fet, les idees que agombolaren els anys més esperançats de la joventut? Simple follia? Intuïa que, potser demà, podria escriure sobre el que s’esdevingué? Però quan seria possible tornar a recuperar la força per a escriure després de l´esbatussada general? No tenia cap seguretat que pogués reiniciar la tasca començada a mitjans dels seixanta, quan guanyava els primers premis de teatre i narrativa.

Fullejava les antigues publicacions de l´organització. En el fons, malgrat els calificatius d’utopistes i radicals, les nostres anàlisis no anaven tan errades. Els pactes amb els hereus del Movimient no havien servit per “obrir les portes a la democràcia”, com afirmaven els corifeus que ara es repartien el pastís. Era evident que s´uniren, defensant la reforma del règim per por a l’embranzida popular. La pujada a les altures de l’almirall Carrero Blanco obrí els ulls als sectors més intel·ligents del capital. Ara, sense cap mena de dubte, tothom ja sabia que el futur polític dels vencedors esdevendria incert de no haver-hi un canvi. La ferrenya dictadura del general ja no garantia el manteniment dels guanys. Els burgesos es trobaven sense alternatives. No existien ni partits ni sindicats semblants als existents a l’Europa occidental. Què fer davant les vagues contínues que sacsejaven l’Estat? Els treballadors omplien estadis per a decidir, a mà alçada, el que s’havia de fer. Qui pot controlar un fibló gegantí? Amb qui arribar a acords que garantissin l´establert encara que s´hagués de cedir un poc? Les assemblees de fàbrica i facultat, com a Vítòria l’any 76, no tenien cap dirigent permanent. No existia una burocràcia sindical amb la qual poguessis establir un pacte. Resorgia la democràcia directa de les primeres comissions obreres d´Astúries, quan encara els partits no les havien desvirtuades. Els representants de les assemblees, si no feien les coses com el poble volia i exigia, eren destituïts al moment. Ja no bastava entrar a les esglésies i metrallar els obrers, detenir els estudiants, apallissar els veïns que es reunien als convents i els descampats. Per això els contactes secrets de Santiago Carrillo a Bucarest. Nosaltres ho havíem analitzat a la perfecció: preparaven una reforma per a deixar intacte l’essencial de la dictadura. Talment pintassis la façana, provassis d´esborrar les taques de sang que feien malbé la vista i podien molestar els turistes que arribaven sense aturar als aeroports de l’Estat. Com en la novel·la 1984 de George Orwelll: crear un doble llenguatge, enganyar el poble, bastir una realitat fictícia a força de propaganda i mentides. En el fons, la famosa “lluita per la llibertat” era en realitat una efectiva “lluita contra la llibertat”. Una fabulosa faula amplificada per tots els mitjans de comunicació del poder.

No ens havíem errat.

Encertàvem en les anàlisis del que planificaven els homes més desperts del franquisme i els més oportunistes de l´esquerra. El dia de la inauguració de la primera legislatura després de les eleccions dites “democràtiques”, bastava veure la Pasionaria i Santiago Carrillo, Ignacio Gallego i Rafael Alberti, asseguts al costat de l’assassí dels treballadors de Vitòria, Fraga Iribarne.

El pare i l’oncle ho veien per la televisió i no s´ho podien creure! Com era possible? Fins a quin grau havia arribat la degeneració política dels qui aplaudiren la desaparició d’Andreu Nin, els anarquistes de la CNT en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona? No era Santiago Carrillo el responsable de la criminalització dels seus mateixos companys de partit? Ningú no recordava els patiments de Joan Comorera, secretari general del PSUC, a Catalunya? No era aquesta mateixa direcció, experta en viratges oportunistes, la que anava per places i carrers de l’Estat predicant que ja no calia la lluita per la República, honorar els milers d’antifeixistes assassinats per Franco?

Sí, les anàlisis eren correctes però qui les llegiria, qui podria assabentar-se dels resultats de tantes reunions en mil nits interminables? Poca gent. Premsa, diaris i televisió ens estaven negats. Les primeres eleccions pactades eren el primer filtre per anar depurant la societat d’organitzacions molestes. De ser majoritaris en els centres d’estudi i treball, ara, després de la convocatòria electoral, comptats els vots, ens havíem esvanit. Esborrats del mapa en vint-i-quatre hores! Aquest era l´únic objectiu de la reforma: tenir l´excusa per silenciar els partits que no acceptaven els pactes amb els franquistes!

Les instruccions eren clares i precises: qui no hagués obtingut un nombre suficient de diputats no existiria, seria enviat a les tenebres exteriors, al més rigorós extraparlamentarisme, a terra de ningú.

La trampa s’havia tancat.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb