Literatura catalana contemporània

Els consells del pare – Crònica sentimental de la transició

Turmeda | 09 Juny, 2017 12:56 | facebook.com

Tal com érem – Palma, Anys 70 – Els consells del pare – Crònica sentimental de la transició -


-No t’ho dic per desanimar-te. No voldria que ho pensassis. Però ton pare ha conegut les més diverses situacions, els canvis més sorprenents. Persones que juraven, amb llàgrimes als ulls, donar la vida per la República i que després hem vist a recer del poder, traint els amics i, el que és més trist, denunciant gent a la policia. En tornar al poble després de més de set anys d´absència, els millors dels nostres havien estat assassinats, altres romanien encara al penal de Burgos, a les més infectes presons de l’Estat. Eren els que complien els juraments, els autèntics revolucionaris, els que morien davant els escamots d´execució alçant el puny, escopint als botxins, cridant un “Visca la República!” amb tota la força del darrer alè. Però uns quants havien canviat de trinxera. Demanaren perdó, s´oferiren a denunciar els companys, anaven al darrere de qui comandava, els llepaven les botes. Els més oportunistes ocuparen càrrecs sindicals, col·laboraven en qualsevol activitat del Moviment i, sense por al futur, cobrant un bon sou, en veure’t per carrer ni et miraven de cara. (Miquel López Crespí)


Palma, Anys 70 - Possiblement, en enviar-nos al jutge, sabríem el que ens esperava. Si ens multava, havíem acordat negar-nos a pagar la fiança per evadir l’ingrés a la presó. La tàctica era fer tot l’enrenou que poguéssim i portar fins a les darreres conseqüències la nostra acció.

No pagaríem, malgrat que la burocràcia judicial ens digués que, si no ho fèiem, aniríem a la garjola. No ens feia por res en aquells moments. Encara que la dictadura moria matant, les forces que, d´ençà de les grans vagues d´Astúries estaven en marxa eren imparables i ningú no les podria aturar. Inútils la repressió, els morts als carrers, els cinc joves assassinats el setembre del setanta-cinc. Res servia a la dictadura per a perpetuar el poder dels vencedors de la guerra. L´única alternativa que tenien al davant era provar de desactivar les mobilitzacions populars, aconseguir un pacte amb el PCE, ajudar, amb suport d’Europa, a la reconstrucció del PSOE, aturar l’onada independentista que sacsejava les nacions oprimides de l’Estat espanyol...

La qüestió era actuar serenament, procurar no caure en cap trampa, seguir fil per randa el que havíem decidit. Només em preocupava restar allunyat de na Joana. Però era valenta, romania dedicada amb cos i ànima a l’organització i sabia a la perfecció que s´havia de fer en aquelles circumstàncies. Ignoràvem el temps que romandríem separats, però era evident que les coses canviarien. Malgrat que es pactàs amb la pretesa oposició un simple canvi de façana, la nova situació no podria començar a rodar sense una amnistia per als presos polítics. Encara que ens portassin a la presó, no hi romandríem gaire. Els mitjans de comunicació lligats a la reforma ja donaven com a segura la data del juny del setanta-set per a unes eleccions com les que es feien a Europa. Exceptuant els presos del País Basc i els condemnats per accions de guerrilla, els altres detinguts haurien de ser posats en llibertat en un termini més o manco curt.

Dels membres del partit que romaníem a comissaria qui més ens preocupava era Jaume Calafell, el nostre responsable de barris. S’havia casat feia un any i just en aquelles setmanes, poc abans de la roda de premsa havia tengut una filla. En Jaume era un lluitador exemplar, una bellíssima persona que estimava la dona i la filla més que la seva vida. Patia per haver de deixar-les soles. Ell hi era present, a la reunió en la qual decidírem iniciar l´acció. Se sabia quina era la seva situació però no hi va posar cap inconvenient. Se´l veia tens, preocupat, amb un profund dolor interior que provava de vèncer per amor a la causa i amb disciplina de militant compromès amb la Llibertat.

Record que el partit li prometé vigilar i protegir casa seva, anar a veure amb regularitat la companya per a oferir-li el màxim suport. Crec que el debat el tranquil·litzà relativament. Nosaltres, a més de ser una organització política, érem també una gran família. Ens sentíem germans de sang implicats en una aventura excepcional. El nostre secretari general quedava encarregat de la coordinació de l´ajuda a les famílies. Els companys també havien de passar a veure la meva família per a saber què necessitaven i tenir-los informats de qualsevol esdeveniment que afectàs la nostra situació. Altres membres del front de barris s’encarregarien d´estar en contacte amb els advocats que ens defensaven i la premsa. Es decidí que les cèl·lules de pobles, les més nombroses, serien les encarregades d’organitzar els grups de suport als familiars dels que restàssim empresonats i, també, de concretar la solidaritat amb companys d’altres partits. S’havia d’aconseguir que alguns cantants de la Nova Cançó fessin recitals per a recollir diners. Els artistes, els pintors, escultors, gravadors, actors eren igualment valuosos. Joan Miró de seguida ens cedí un quadre. Es tractava d’aconseguir un bon nombre d´obres d´art per a poder organitzar una subhasta. Nosaltres no teníem gaires necessitats econòmiques. Les esposes de Jaume Calafell i Guillem Salomó tenien feina. El comitè de suport havia de servir per fer arribar una part del sou als treballadors que havien estat detinguts en diverses vagues i manifestacions. Eren els més desvalguts. Emigrants arribats a l’illa feia poc temps, necessitaven una ajuda per a pagar els lloguers i el menjar. Per això el partit pensà que la majoria dels diners recollits en els recitals i la venda de quadres i escultures haurien d’anar als més necessitats.

Els obrers detinguts a les mobilitzacions populars eren els qui més patien. Sovint era gent que s´iniciava en la lluita contra la dictadura. Havien anat a la manifestació o participaven en la vaga per amistat amb un company, empesos per un sentiment de dignitat que els impulsava a estar contra el règim. Es jugaven la feina, el benestar de llurs famílies. Una detenció, l’ingrés a la presó d’una persona no acostumada al combat clandestí comportava un seriós entrebanc professional i familiar. Per això decidírem prioritzar el suport als sectors de treballadors amb més dificultats.

El pare i l´oncle, que havien conegut a fons la repressió, patien en silenci la decisió del fill de militar en la clandestinitat. No en parlàvem gaire. Alguna vegada, quan venia bé i sense gens d’acritud, comentàvem que anàs amb compte amb el que feia, que tengués cura del meu futur.

-No t’ho dic per desanimar-te. No voldria que ho pensassis. Però ton pare ha conegut les més diverses situacions, els canvis més sorprenents. Persones que juraven, amb llàgrimes als ulls, donar la vida per la República i que després hem vist a recer del poder, traint els amics i, el que és més trist, denunciant gent a la policia. En tornar al poble després de més de set anys d´absència, els millors dels nostres havien estat assassinats, altres romanien encara al penal de Burgos, a les més infectes presons de l’Estat. Eren els que complien els juraments, els autèntics revolucionaris, els que morien davant els escamots d´execució alçant el puny, escopint als botxins, cridant un “Visca la República!” amb tota la força del darrer alè. Però uns quants havien canviat de trinxera. Demanaren perdó, s´oferiren a denunciar els companys, anaven al darrere de qui comandava, els llepaven les botes. Els més oportunistes ocuparen càrrecs sindicals, col·laboraven en qualsevol activitat del Moviment i, sense por al futur, cobrant un bon sou, en veure’t per carrer ni et miraven de cara.

Jo era un jovenet i no acabava d’entendre el que m’explicava. A començaments dels seixanta, quan assassinaren Julià Grimau, érem pocs al partit. Tots ens coneixíem i ens sentíem una colla estretament unida per idees i sentiments. Com podíem imaginar la traïció, l’abandonament de principis? No teníem cap experiència al respecte, tan sols coneixíem les que ens explicaven els familiars i els supervivents de la repressió. Hagueren de passar molts d’anys per a poder copsar en profunditat el que em deia el pare.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb