Literatura catalana contemporània

El desembarcament del capità Bayo a Mallorca i les cinc infermeres republicanes violades i assassinades pels feixistes a Manacor

Turmeda | 14 Agost, 2017 20:55 | facebook.com

El desembarcament del capità Bayo a Mallorca i les cinc infermeres republicanes violades i assassinades pels feixistes a Manacor -


COM UNA SORTIDA DE VACANCES


Vull creure que, conquerida Mallorca i Eivissa, i Saragossa per part de Durruti, expulsades les unitats de moros i legionaris que han ocupat Sevilla, podrem començar a bastir una terra tal com la somniaven els gran benefactors de la humanitat, des d'Espàrtac fins a Bakunin, des de Flora Tristán fins a Frederica Montseny... (Miquel López Crespí)


Juntament amb els milicians i milicianes de la CNT-FAI, vénen amb nosaltres centenars d'estrangers. Al costat de les banderes roges i negres, republicanes o d'Estat Català, han collocat una de l'URSS, amb la falç i el martell i el nom de la seva unitat: Txapàiev. Tampoc no hi manquen alguns francesos -homes i dones- de camí a Maó. És comentada amb simpatia la presència del famós boxejador negre cubà Jack Contray.

El POUM, que ha enviat la majoria de les seves milícies cap a Saragossa, dóna suport a l'expedició amb més de tres-cents voluntaris.

Tothom adverteix l'entusiasme de mallorquins i mallorquines. Entre aquests hi ha el secretari del famós escriptor Gabriel Alomar. Molts són els esportistes que sortiren de Palma una mica abans del cop militar i per això es pogueren salvar de la repressió. Estan ansiosos de retornar a la seva terra i ajudar a alliberar els seus amics i familiars, presos pels falangistes. No cal dir que també n'hi ha de preocupats, perquè fa dies que arriben a Barcelona noves de constants execucions d'elements d'esquerra per part dels facciosos.

La majoria dels mallorquins, els més propers a les nostres idees, més que reinstaurar el poder de la República burgesa el que volen --i en això coincidim-- és acabar amb el regnat del caciquisme que dirigeix Joan March, el capitalista tancat a la presó, a Madrid --i escapat, amb el director del presidi, l'any 1933. "Es tracta d'acabar amb la xarxa mafiosa de March" ('en Verga', que li diuen els illencs, ens explica Llibertat Picornell, la germana de la coneguda dirigent del PCE, Aurora).

)Qui no coneix, ara mateix --corre de boca en boca--, el paper decisiu que aquest perillós element ha jugat en la preparació de la revolta feixista? Ell pagà els viatges dels conspiradors per Europa. Sanjurjo a Berlín; Mola, Serrano Suñer, a Roma. Fa valer tot el pes de la seva participació en els consells d'administració d'infinitat d'empreses estrangeres per a anar asfixiant econòmicament la República... Subvencionà, d'amagat, nombrosos diaris pretesament "neutrals" perquè ataquessin el nou règim democràtic.

Un corredor de fons manacorí, en sentir explicar les malifetes d'en Verga, no pot deixar d'exclamar, dut per l'ira venjativa d'un poble humiliat i explotat durant generacions i generacions: "La humanitat no serà lliure fins que el darrer explotador no hagi estat penjat amb els budells del darrer capellà!".

En l'expedició hi vénen també --enquadrats en la centúria de mallorquins-- els trenta carrabiners que pogueren fugir de Mallorca després del l'aixecament del general Goded. Ells, que tenien amics i camarades als sindicats, han contat amb pèls i senyals l'actitud claudicant del governador, l'escriptor Antonio Espina.

Un jove de Llucmajor --Climent Garau Salvà-- diu que ha estat veritablement vergonyós constatar --amb un alt cost de sang del poble-- com una bona part d'autoritats republicanes es van deixar enredar pel traïdor Manuel Goded. Poc abans de la sublevació, amb quatre mentides que no volia disturbis i prometent que no es revoltaria contra la República, deixà Espina confús i atemorit.

Tots els mallorquins que hi ha al vaixell, per les notícies que han pogut rebre dels fugitius de l'illa màrtir, saben que, efectivament, Antonio Espina ha tingut bona part de la culpa de l'èxit momentani dels militars.

Més de quatre-cents militants socialistes, comunistes i anarquistes anaren a demanar-li armes per a ajudar les autoritats a mantenir l'ordre al carrer. El governador s'espantà més de veure els obrers que no pas de tractar amb els futurs sublevats.

La màxima autoritat del Front Popular a Mallorca deixà bastir els seus plans als falangistes sense fer una passa fins que el dia divuit aquells ocuparen els principals edificis públics (Casa de la Ciutat, Correus, Diputació, etc,) sense trobar gens de resistència per part de les autoritats legalment constituïdes.

En el fons, mentre la nostra expedició va camí de València, no deixo de pensar com el crit de guerra amb el qual derrotàrem els soldats pels carrers de Barcelona, UHP (Uníos, Hermanos Proletarios), s'ha fet ben real en les banderes que onegen al capdamunt de les xemeneies de la flota: parlo de la roja dels comunistes, la roja i negra de la CNT-FAI, la quadribarrada i l'espanyola, de la República, a part de la de la columna Txapàiev.


El viatge ha anat a la perfecció. Com una sortida de vacances! Encara no em puc fer a la idea que anem cap a la guerra. Penso sovint en el Joan, el meu company, que partí amb les columnes de Durruti, el mateix vint-i-tres de juliol. Si jo hagués pogut marxar amb ell en aquell moment! No va ser possible. Enmig d'aquesta mar Mediterrània completament encalmada... com envejo les parelles milicianes que s'han embarcat!

Mentre parlo amb la colla de companyes de la CNT no puc deixar de mirar els joves que, amb el fusell a l'espatlla, agafats per la cintura, es besen tot imaginant el món nou que ajudaran a bastir per als seus fills.

La nit, els estendards onejant allà dalt, les cançons de les milícies, els enamorats estimant-se, com si fossin a un parc, sols... El que pot fer, l'amor! Cap a les cinc de la matinada, en la llunyania hem divisat el port de València, al qual hem arribat a les sis en punt.

Quan el Miranda, a poc a poc, s'ha anat apropant al Grau, ja hem vist munió de companys i companyes que ens esperaven. Cada partit hi havia enviat una delegació.

Una banda de música de la CNT ha interpretat La Marsellesa, A les barricades, i després, a petició dels respectius comandaments de les columnes, La Internacional... fins i tot un pasdoble s'ha sentit de bon matí, al port.

Entre la gentada hi havia el famós dirigent de les milícies, capità de la Guàrdia Civil, Manuel Uribarri. La seva actuació en les dues setmanes que han calgut per a decantar la situació envers els interessos populars ha estat decisiva, i tothom ho reconeix.


Els companys de la CNT-FAI de València ens abracen de seguida que baixem a terra.

Després --ens ha explicat el mateix capità Bayo-- amb els voluntaris de la columna d'Uribarri embarcarem --aquesta vegada en el Mar Cantábrico-- i ens unirem amb les altres unitats que ahir, cinc d'agost, partiren directament vers Maó.

El capità Bayo diu que no sap si serà demà mateix, dia set --no més del vuit, això sí que ho afirma-- quan reembarcarem.

Amb camions, fent onejar les nostres invictes insígnies per l'avinguda del Grau, anem cap a una València que resta --sortosament!-- en mans de les organitzacions d'esquerra i proletàries.

Maria Garrido, la responsable de les Dones Lliures a València, ens fa un breu resum d'aquestes dues setmanes, en les quals quasi no han dormit vigilant casernes i locals de la dreta valenciana. )Qui ignorava que els facciosos s'estaven armant per a fer una matança de republicans i sindicalistes?

La sort sembla que va ser la indecisió inicial dels militars que s'havien de revoltar contra la República, la qual cosa fou aprofitada per Manuel Uribarri per a anar formant les primeres milícies cenetistes que poc després ocuparien les casernes. Cal dir que el cap de la Divisió, Martínez Monje, i el general Gámir Ulibarri, es mantenien fidels a la República.

El dinou, els falangistes, estretament units als escamots armats de la Dreta Regional Valenciana, comencen a ocupar llocs estratègics de la ciutat.

"Hem de reconèixer" --continua Maria-- "que ens ajudà moltíssim a desactivar la dreta regionalista, el telegrama que el seu cap, Lluís Lucia, va dirigir a Madrid el dinou de juliol, afirmant que tant ell com el seu partit 'estaven al costat de l'autoritat'. Açò era, evidentment, anar en contra de la decisió que este partit havia pres en febrer, quan, sense oposició, asseguraren 'anar a la presa del poder per damunt de la legalitat constituïda'.

'Però, ja des del mateix devuit, tot València i Alacant i el mateix Castelló ja estaven organitzant la lluita contra els colpistes. Tant la CNT com l'UGT i tots els partits que formen el Front Popular, i especialment la federació local de Sindicats Únics, decretàvem la vaga general revolucionària.

No cal dir que la població, indignada per les notícies que arribaven de tot l'Estat en les quals es veia ben clar que l'Església Catòlica era l'avantguarda dels revoltats, cremaren els temples de Sant Martí, Sant Agustí, la Catedral i la mateixa basílica de la Verge dels Desemparats".


Al local dels llibertaris, ple de gom a gom, cadascú vol donar la seva versió dels fets d'aquestes dues setmanes decisives.

Mentre escolto les companyes valencianes he vist que no han perdut el temps; arrenglerades per les cambres del casal (un antic palau expropiat) es veuen caixes amb l'armament que hem de portar cap a Mallorca: uniformes, cascos, algun morter...

"Formàrem un Comitè Revolucionari (no ens refiàvem ni del governador ni dels militars). La situació era ben confusa. Cap al vint-i-cinc començaren a arribar les primeres armes que ens enviàreu.

'Fou decisiu.

'Encerclàrem les casernes. Ja ens podíem defensar, un poquet! Algunes guarnicions s'anaven posant al costat nostre, i amb cada caserna que proclamava la seua lleialtat a la República, sempre podíem arreplegar alguns fusells que servien per a consolidar les milícies populars que organitzava Uribarri.

'Quan ens comunicaren que la caserna de Paterna havia obert les portes, respiràrem alleugerits.

'El vint-i-nou de juliol, després de molts dubtes i indecisions, el general Martínez Monje, pressionat per les forces antifeixistes que ja controlàvem València, acceptà signar un comunicat que va ser llegit en nombroses ocasions per la Unió Ràdio i en què, de manera ferma i decidida, es posava a les ordres de la República".

La Maria, en arribar aquí, s'exalta. "Llavors, ja ho sabeu, perquè a Barcelona heu viscut el mateix. Una volta detinguts els darrers escamots facciosos, assegurat el control de les casernes, amb el port, fàbriques, edificis oficials i mitjans de comunicació en mans de les milícies, València --fa uns dies de tot això-- esclatà en manifestacions populars gegantines. Allà es podien vore les banderes històriques del proletariat. Fins i tot, vells combatents federalistes que tenien amagades insígnies de la Primera República eixien al carrer a ajuntar-se amb els obrers de l'UGT i la CNT-FAI. Els retrats de Vicente Blasco Ibáñez, el gran novellista esquerrà, eren presents en les fileres de tots els partits. I els punys enlaire i les consignes 'UHP, el feixisme no passarà!'..."


Per un moment, el cansament em domina.

La Maria diu que no ens amoïnem: cada organització antifeixista s'encarregarà --els dies que haguem de romandre aquí-- de vetllar pel nostre descans i seguretat. "Tot pels heroics voluntaris que han d'alliberar Mallorca del feixisme", exclama, sense poder-se contenir.

Els camarades que han vingut fins al local contesten amb un "Visca!" encara més potent. Després, a cau d'orella, em conta. "Ara anirem fins al convent de les clarisses, que hem arreglat per a les columnes que ixen cap al front. Hi ha un bon grapat de xiquetes que els impartim uns cursets accelerats d'infermeria. Les voluntàries mallorquines i catalanes us hi podeu estar fins que Bayo i Uribarri donen ordres d'embarcar".

Sospiro una mica alleugerida.

Estic força fatigada i m'anirà bé descansar abans de marxar cap a Maó.

No hi acabo de creure que estigui en la terra de l'estimat Blasco Ibáñez!

De noia, quan començava a fullejar llibres, fou un dels primers escriptors que em sobtaren.

Quantes novelles no hauré llegit del mestre de la cultura, el famós autor valencià que morí a Menton, a l'exili francès, per haver lluitat contra la monarquia i la dictadura de Primo de Rivera (sí: el pare d'aquest aprenent de dictador, en José Antonio Primo de Rivera, partidari de la "dialéctica de los puños y las pistolas para erradicar el marxismo y el anarquismo de España"). Blasco Ibáñez i les seves novelles que fa anys tant m'ajudaren a entendre la vida del poble treballador: Cañas y barro, Arroz y tartana, La barraca, Entre naranjos...

Hi deu haver, com jo mateixa, milers de lectors de Blasco Ibáñez entre els milicians i milicianes que s'han armat amb els fusells de les casernes valencianes...

Quina importància no pot arribar a tenir la cultura, la formació de la persona. Quants segles que el poble no demanava els tres vuits (vuits hores per a treballar, vuit per a descansar i vuit per a formar-se, estudiant).

Potser ara (sense militars de carrera ni polítics professionals que ens xuclin la sang; sense els milers de capellans i monges i membres d'ordes religiosos; clausurats els collegis on només s'ensenyaven oracions i el res dels rosaris, i s'organitzaven permanents peregrinacions a Fátima o a Roma, a rebre la benedicció del Papa), puguem de veritat formar un home i una dona nous, lluny de les supersticions i la beateria...

Vull creure que, conquerida Mallorca i Eivissa, i Saragossa per part de Durruti, expulsades les unitats de moros i legionaris que han ocupat Sevilla, podrem començar a bastir una terra tal com la somniaven els gran benefactors de la humanitat, des d'Espàrtac fins a Bakunin, des de Flora Tristán fins a Frederica Montseny...


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors)


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb