Literatura catalana contemporània

Els amics dels anys 60 i 70: Neus Santaner, Pere Noguera, Frederic Suau, Guillem Frontera, Gerard Matas, Barnat Homar, Josep M. Llompart, Antoni Catany, Gabriel Noguera...

Turmeda | 10 Octubre, 2017 14:02 | facebook.com

...les trobades i discussions antifeixistes a casa seva, a Gènova, i a casa meva amb l'enyorat Bernat Homar... Diu l'actual secretària general del Sindicat de Treballadores i Treballadors de l'Ensenyament de les Illes (Stei): "En Miquel el vaig conèixer, ja fa tants d'anys que quasi no me'n record, jo devia tenir-ne 18, era a la plaça de Santa Eulària i estava assegut en aquella àmplia terrassa del bar Modern. Jo parava unes orelles ben dretes perquè del que parlaven i del to amb el què parlaven pareixia que arreglarien el món de veritat, com diu aquella cançó d'en Raimon".


El primer premi literari


1972: Miquel López Crespí i Neus Santaner.

L'article que m'ha fet arribar la meva bona amiga Neus Santaner (per un llibre de memòries que estic preparant) m'ha portat nombrosos records a la memòria. Aquell premi que guanyàrem plegats a Campos l'any 1972, les trobades i discussions antifeixistes a casa seva, a Gènova, i a casa meva amb l'enyorat Bernat Homar... Diu l'actual secretària general del Sindicat de Treballadores i Treballadors de l'Ensenyament de les Illes (Stei): "En Miquel el vaig conèixer, ja fa tants d'anys que quasi no me'n record, jo devia tenir-ne 18, era a la plaça de Santa Eulària i estava assegut en aquella àmplia terrassa del bar Modern. Jo parava unes orelles ben dretes perquè del que parlaven i del to amb el què parlaven pareixia que arreglarien el món de veritat, com diu aquella cançó d'en Raimon".


Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos i l'escriptor Miquel López Crespí a la plaça de Cort de Ciutat el Dia del Llibre de l'any 1973. Les llibreries L'Ull de Vidre, Logos i Tous esdevengueren avantguardes culturals de la lluita antifranquista a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

Té raó na Neus quan afirma que ja han passat molts d'anys. Exactament trenta! Tres dècades d'ençà que guanyàrem el primer premi. El meu era un guardó literari; el seu un premi per un treball d'investigació titulat, me'n record a la perfecció!, "El prat de Sant Jordi i la seva dessecació".

La nit del lliurament dels premis literaris jo no vaig poder anar a Campos. Però sí que hi eren na Neus i en Bernat Homar. Aleshores jo tenia una reunió digem-ne clandestina i en aquell temps encara prioritzava la lluita activa antifranquista per damunt el fer carrera personal, "avançar" (si es que es pot fer tal cosa!) dins del camp de la literatura. Quants llibres no s'haurien escrit si, en lloc d'anar a reunions antifeixistes ens haguéssim dedicat solament a la literatura! Però na Neus i en Bernat sí que hi eren a Campos i, en acabar l'acte de lliurament dels premis, vengueren a casa meva. En el paper que servia per anar seguint les votacions havien escrit: "Has guanyat! Hem guanyat!". I signaven "Neus i Bernat". Encara tenc el paper en el meu arxiu i ho serv com un document molt estimat.

Amb na Neus i en Bernat ens havien conegut a finals dels seixanta. En Bernat va dirigir diversos grups de teatre i, amb en Pere Noguera, petàvem la conserva cultural a qualsevol indret que ens trobàvem.

Amb els germans Noguera Vizcaíno, Pere i Biel, repartírem l'any 1967 un bon munt d'exemplars de Els mallorquins de Josep Melià. Al pintor Biel Noguera i al seu germà, en Pere, els vaig conèixer en el collegi Lluís Vives de Ciutat, on estudiàvem tots tres. A part de compartir la mateixa dèria per l'art (en Biel dibuixava historietes a les classes, mentre jo m'entretenia escrivint estranyíssims contes de ciència ficció), allò que -d'una forma instintiva, solidària- ajudà a consolidar la nostra amistat (que perdura més de trenta anys després), potser fos que els nostres pares havien lluitat junts en temps de la guerra en defensa de la llibertat i per la República.

Amb el temps, malgrat en Biel marxà a la Universitat de Barcelona, continuàrem mantenint el contacte. Durant els anys 65, 66 i 67 -a l'estiu en Biel ajudava la família a portar una botiga de souvenirs prop de Portopí, al final del passeig Marítim- intercanviàvem revistes revolucionàries (algunes clandestines que ell em portava de Barcelona; altres, de la Xina, Cuba o el Vietnam, els hi portava jo fins a la botiga), el Serra d'Or, les edicions ultrasecretes -per por de la repressió- del just acabat de néixer Sindicat Democràtic d'Estudiants...

Sovint sopàvem a casa meva (carrer Antoni Marquès Marquès) i ens passàvem hores i hores, amb en Bernat Homar, amb l'amic Pere Noguera (o amb en Xim Rada, en Francesc Monge o en Frederic Suau si es tractava de comentar els articles per a la secció Letras del Diario de Mallorca) dissenyant en la ment imaginaris muntatges escènics, ordint obres de teatre o, en el darrer cas, estructurant unes pàgines culturals a les quals donàvem una importància cabdal en la lluita per una cultura lliure i progressista.

Ha estat l'article de Neus Santaner el que m'ha fet recordar aquells anys d'illusions i esperances; el començament de les meves provatures literàries (els premis, els primers llibres de narracions que publicà l'Editorial Turmeda que dirigia n'Antoni Serra i Aina Montaner, les primeres obres de teatre...). Abans de conèixer en Xim Rada, n'Antoni Serra, en Frederic Suau, na Neus Santaner, en Bernat Homar, en Gerard Matas, en Joan Manresa, n'Antoni Catany, el mateix Pepín Tous, va ser en Josep M. Llompart qui m'encoratjà a emprendre l'aventura literària.

Parlant dels meus primers llibres i de la participació en aquells concursos literaris, cal dir que entre aquests destacaven aleshores el Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor, l'Andreu Roig de poesia, Joan Ballester de narrativa de Campos (en formaven part del jurat l'any 1971 Francesc de B. Moll, Gregori Mir, Andreu Ferret, Miquel Pons, etc), i el Llorenç Riber de narrativa, de Campanet (Josep M. Llompart). Amb el temps els vaig arribar a guanyar quasi tots (i molts d'altres al Principat i al País Valencià). Tot això era abans de la interrupció (motivada per la meva militància política en l'OEC i el PSM) de quasi nou anys dins de la meva tasca d'escriptor.

Miquel López Crespí


El buit que deixa Neus Santaner a l'STEI-i no serà bo d'omplir. Militant des de jove en causes de l'esquerra, se n'ha arribat a dir que representa l'avantguarda cultural de l'antifranquisme. Fou sota la dictadura o als convulsos anys de la transició, quan Neus Santaner ajudà a fundar l'STEI-i. Duia el cabell llis i llarg, recollit en una coa. Les ulleres grans, pròpies d'un temps en què les fotografies encara mostraven rostres de blanc i negre. Així anava ella, amb el món a les seves mans i amb les idees al cap ben fermes. (A.Z)


Neus Santaner deixa el càrrec que ostenta des de fa vuit anys


El congrés de l'STEI-i tria Biel Caldentey com a secretari general


A.Z/C.A. Palma


Biel Caldentey va ser elegit ahir com a nou secretari general de l'STEI-i en el transcurs del congrés que es clausurà ahir. La seva predecessora, Neus Santaner, havia decidit no renovar el càrrec després de vuit anys al capdavant del sindicat. Un dels objectius que s'ha marcat l'STEI-i pels propers quatre anys és oferir el seu model a un major nombre de treballadors i arribar a altres sectors laborals i no just a l'Administració.Ahir també es va abordar el conflicte dels professors de l'ensenyament concertat que han amenaçat el Govern d'aturar les escoles els pròximes dies 14 i 15 si no accepta la proposta d'apujar les nòmines 200 euros mensuals. Precisament demà la Conselleria presentarà al col·lectiu una nova oferta de retribució.

El buit que deixa Neus Santaner a l'STEI-i no serà bo d'omplir. Militant des de jove en causes de l'esquerra, se n'ha arribat a dir que representa l'avantguarda cultural de l'antifranquisme. Fou sota la dictadura o als convulsos anys de la transició, quan Neus Santaner ajudà a fundar l'STEI-i. Duia el cabell llis i llarg, recollit en una coa. Les ulleres grans, pròpies d'un temps en què les fotografies encara mostraven rostres de blanc i negre. Així anava ella, amb el món a les seves mans i amb les idees al cap ben fermes.

Ha estat, i és, una infatigable feminista. El seu compromís també la portà a la defensa de la llengua. Un pols, el d'estendre el català a l'educació, que li costà dures crítiques des d'àmbits reaccionaris de les Illes. I també, sorprenentment, des d'organitzacions d'esquerres com ara Esquerra Republicana, que l'ha qualificada de «ditadora i totalitària». Ella, però, mai no s'ha fet enrere. Sota la seva direcció, Stei-i consolidà l'afiliació de treballadors de fora de l'ensenyament. També denuncià «l'oblit per part del Pacte de Progrés (1999-2003) a l'educació», situant-se a l'esquerra del Govern. Ara que deixa l'executiva, potser torna a exercir la seva professió. Educar els infants.

Diari de Balears (11-V-08)


Un article de Neus Santaner: Miquel López Crespí en el record (escriptors de la generaciò literària dels 70)



1972: Miquel López Crespí i Neus Santaner guanyaven a Campos els seus primers premis literaris i d’investigació

En Miquel López Crespí és l'amic escriptor més prolífic dels que tenc i, a més a més, un home que viu per l'escriptura, cosa un tant estranya en aquests temps que vivim i el converteix en una 'rara avis' a la nostra terra.
Miquel López Crespí és novel·lista, autor teatral, poeta, historiador i assagista. En Miquel començà l'any 1968 les seves col·laboracions (especialment literàries) en la premsa de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Baleares...


Col·laborador dels suplements de cultura, ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i també a la història de Mallorca i del moviment obrer català i internacional. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Miquel López Crespí escriu de cinema en la prestigiosa revista Temps Moderns, d'economia i política en el portaveu de la PIMEM Eurosalmón, d'història a Sa Plaça, de poesia a S'Esclop... Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.


En Miquel el vaig conèixer, ja fa tants d'anys que quasi no me'n record, jo devia tenir-ne divuit, era a la plaça de Santa Eulària i estava assegut en aquella àmplia terrassa del bar Modern. Jo parava unes orelles ben dretes perquè del que parlaven i del to amb el que parlaven pareixia que arreglarien el món de veritat, com diu aquella cançó d'En Raimon. Hi havia en Miquel, en Bernat, en Pep, en Tomeu, na Cati...


Quasi setmana sí i l'altra també ens topàvem. O bé en una conferència de la Casa Regional Catalana, o bé a la desapareguda llibreria de Can Tous o a la de l'Ull de Vidre, o al bar Bosch o a casa seva, prop del cine Rívoli. La seva casa era veïna de la d'un cirurgià que em va operar de petita i, quan anàvem a Can Miquel i l'ascensor estava espanyat, havíem de pujar-hi a peu i en passar per davant de cal metge, m'agafava un calfred de pensar com la infermera famosa (havia estat secretària, deien, d'en Perón) m'arrabassava l'esparadrap de la ferida. La casa d'en Miquel era una casa molt acollidora, amb molts, molts de llibres, i sempre es parlava del mateix: de política i de teatre. Allà de tan escoltar m'hagués pogut treure un màster en formació política i teatral, i no precisament d'aquella política que a la força em varen obligar a assistir a l'Institut Joan Alcover, la de la "Formación del Espíritu Nacional", quan estudiava el batxillerat.


Una vegada, l'any 1972, sí que ha plogut d'aquesta!, coincidírem en uns premis de l'Ajuntament de Campos; ell en guanyà un de literari i jo un altre d'història. El dia que ens pagaren els respectius premis estàvem més contents que unes pasqües. I ho anàrem a celebrar amb les nostres parelles. Record aquest dinar en un petit restaurant del poble de Campos com un dinar molt divertit i alegre.
Anava passant el temps i les nostres trobades s'anaren espaiant. Tenia notícies de la tasca que anava fent perquè cada dos per tres en Miquel tornava a aparèixer als mitjans de comunicació, un altre poemari, una obra de teatre, un altre premi, i jo en llegir-ho em posava ben contenta i em deia que ja ho sabia que en Miquel era bo.


El primer llibre que vaig llegir d'en Miquel el vaig devorar fent cua renovant-me el carnet d'identitat, allà pel carrer de la Protectora, en aquell edifici tan llòbrec. El llibre es titulava La guerra just acaba de començar, encara crec recordar-lo, era petit i vermell. Em va motivar a seguir llegint teatre i a veure'n. Quasi sempre ens trobàvem en aquelles representacions que es feren a la primera època de l'ajuntament Ciutat, quan En Jaume Adrover era assessor, o un càrrec per l'estil, de l'àrea de cultura. En vérem en aquella època de bon teatre a Palma! Comediants, Dario Fo, la Cuadra, Victtorio Gasman! Després de les representacions ens trobàvem al bar, prop de l'Autitòrium i tornem-hi a parlar de política, de la cultura, del què hauríem de fer...


Passaven els anys i de tant en quan, sense gaire interval entre una i altra, les notícies dels guardons: "Joan Fuster 1984", "Ciutat de Palma de Teatre 1974" i "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), Premis Ciutat de València (de narrativa i de poesia), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura "Camilo José Cela", etc, etc. I les publicacions a Barcelona, Lleida, Andorra, València, Alacant, Ciutat de Mallorca juntament amb traduccions a moltes comunitats autònomes de l'Estat espanyol (...) D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig.


M'arribaven notícies d'obres i més obres, de la posta en escena d'algunes, fins i tot alguna que altra obra seva musicada i cantada. Però un principi sempre es manté: una fidelitat, inqüestionable, sempre de part de les persones que han estat les perdedores, fidel amb el compromís social, des d'un posicionament marxista, obert i creatiu.


Han seguit passant els anys i a l'hivern passat ens tornàrem a trobar en la presentació d'un dels seus llibres, No era això: memòria política de la transició[El Jonc Edicions], i en vaig emocionar de recordar tants de fets viscuts als anys setanta i busques i vuitanta i la llagrimeta va rodar. Després l'Stei, la CGT i USO el várem cridar per a participar en la festa alternativa del Primer de Maig i de seguida ens digué que sí, participant de la mateixa manera que sempre ho ha fet d'ençà fa més de trenta anys.


En Miquel segueix amb la seva feina que és escriure, fidel al camí escollit, denunciant amb coratge tantes i tantes corrupcions, deslleialtats... segueix publicant llibres i articles. Per a molts d'anys, Miquel!.


Per Neus Santaner, secretària general del Sindicat de Treballadores i Treballadors de les Illes (Stei)


Publicat en la revista L'Estel (1-IV-04)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb