Literatura catalana contemporània

El món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 - En record dels companys i companyes de lluita antifeixista morts recentment (Isidre Forteza, Llorenç Buades, Bel Rosselló, Domingo Morales, Jaume Adrover...)

Turmeda | 12 Octubre, 2017 12:31 | facebook.com

El món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 - En record dels companys i companyes de lluita antifeixista morts recentment (Isidre Forteza, Llorenç Buades, Bel Rosselló, Domingo Morales, Jaume Adrover...) -


-El futur se´ns presenta complicat, ja ho veuràs –continuava, amb un rictus d´amargura en els llavis. En constatar la més mínima oportunitat de situar-se a recer del poder, de gaudir dels privilegis que comportarà la gestió del règim, molts camarades canviaran d´idees i comportament. Seràs testimoni de les transformacions més obscenes. Els més oportunistes de la colla, els que estaven al costat nostre per la moda, per sentir-se acompanyats, per tenir l´oportunitat de lligar, per comandar, malgrat que fos a una cèl·lula de l´organització, es faran conscients que poden canviar de vida. Trobaran l´excusa més inversemblant que puguis imaginar: l´avorriment causat per la militància partidista, la ineficàcia del marxisme en una societat de consum, l´aburgesament de la classe obrera que fa innecessària la construcció d´un partit de classe... Tot servirà per anar justificant la retirada. Vinclaran l´esquena davant qui sigui per aconseguir privilegis en el nou règim. Es faran de dretes, de centre, del PSOE i el PCE per tal d´aconseguir diners fàcils, cotxes oficials, habitatges de luxe, iots, menges exquisides als millors restaurants de l´Estat... En veure´t pel carrer, giraran la cara per no saludar-te, per a no recordar el temps de la clandestinitat. Dominar, esdevenir senyors, comandar, serà el seu únic objectiu. Ho començ a veure en el rostre d´algun dels companys. Comencen a estar incòmodes entre nosaltres. Pensen que han perdut els millors anys de la seva vida participant en una hipotètica i fantasmal revolta social que mai no s´arriba a concretar. Oloren sous importants fent de diputat o director general de qualsevol organisme oficial. D´altres es conformaran a fer d´oficinista, esdevenir secretari del batle, dels diputats. Ben aviat, i en seràs testimoni, restaran en l´oblit les enceses cançons de les trobades secretes, els juraments de lluitar contra el feixisme fins a la mort. Renegaran de qualsevol idea d´autèntic canvi social només per sentir-se més que els altres, com els antics amos de possessió, repartint favors i diners entre els amics.


El que moria amb l´avanç dels reformistes del règim i els pactes amb l’esquerra eren precisament tantes il·lusions alimentades en dècades de sorda resistència, de presons i humiliacions constants. S´anaven desfent, com el sucre dins l’aigua, les fràgils organitzacions aixecades després d’anys i més anys de patiments.

Començava una època diferent.

Bastava veure per la televisió el rostre dels nous ocupants de les cadiretes institucionals. Els anys de presó, les llargues nits d´interrogatoris en els caus policials només havien servit per a consolidar els dirigents que s’avenien a signar vergonyosos acords amb els botxins. Calia aturar l’embranzida popular. Es veia ben clarament la trampa que va significar presentar-nos, mancats de diners i sense estar legalitzats, a les eleccions del quinze de juny. Com havíem caigut en el parany? Mal d’endevinar. Potser el desig impetuós de sortir de les tenebres de la clandestinitat, donar la cara, dir el que pensàvem. Però així com uns tenien la tribuna televisiva al seu abast, la premsa oficial, el suport d´una administració ensinistrada en el servilisme més barroer, milers de funcionaris al seu servei, nosaltres ens havíem de conformar amb poder fer arribar el nostre missatge als companys que compareixien a la plaça o al teatret que teníem assignat. Ni una notícia com pertocava en els diaris, ni pressupost per a pagar luxosos cartells, anuncis en tots els mitjans de comunicació. En relació als comunistes, tan sols legalitzaren els carrillistes, els partits que jugaven amb les cartes marcades acceptant tot el que volgué una ferotge dictadura que s´autotransformava per a mantenir-se en el poder.

Ens haguérem de presentar sota la tapadora de les diverses agrupacions d’electors de les quals ningú no havia sentit parlar mai.

Quin sentit tenia participar en tan grotesca farsa electoral? Qui ho podia saber! Ara era summament difícil esbrinar l’origen de llunyanes decisions, desxifrar el significat de tants somnis esvanits en el temps. Segurament pensàvem que la desfeta no seria tan profunda i definitiva. La joventut? Qui pensava en la derrota? El poder que ens aclaparava era immens. Però si el règim no havia estat capaç d’acabar amb la dèria llibertària del poble... com ho podrien aconseguir els nous gestors del sistema?

Al nostre voltant es bastia una jugada magistral. Només uns pocs s´adonaven que, participant en el seu joc, enfortíem la capacitat d’emboirar i confondre que tenien els homes del Moviment. Intel·ligents, després de quaranta anys de ferrenya dominació, des de les tribunes que tenien a l´abast, podrien explicar que, fins i tot, els sectors més radicals del socialisme estaven d’acord amb el que s´anava fent. L´eixelebrat optimisme d´uns joves de vint anys no ens deixava copsar a fons el significat d’una calculada permissivitat.

Després de la mort en atemptat de l’almirall Carrero Blanco, es feia evident per als sectors més intel·ligents de la burgesia que era urgent transformar el règim sorgit de la victòria del 39.

Tot va anar a una velocitat vertiginosa.

En Felip, un company del ram del comerç i que al cap de poques setmanes se suïcidaria obrint el grifó del gas de la cuina, em digué, esverat:

-La situació és difícil però no sé per quins motius hem de canviar de tàctica i estratègia. Abandonar la lluita per la República i el Socialisme? Quin sentit té? O no hem après res dels llibres d’història? Després d’una època de repressió, malgrat que sembli que mai no podrem sortir de les catacumbes, arribarà un nou dia esplendorós per al poble. No cal apuntar-se a la taula dels vencedors, renunciar al que sempre hem defensat. Es tracta de resistir i esperar temps millors, ferms en les idees i principis que ens alletaren. La fira electoral amaga les contradiccions del sistema. Però, en passar el carnaval de mítings i caravanes, els treballadors s´hauran d´enfrontar novament amb els problemes de sempre i ressorgirà, potent, amb més força que mai del cau on l’han enfonsat els oportunistes. Cal resistir, malgrat que sigui des de la més absoluta marginalitat, sense esperar mai cap favor de qui comandi en cada conjuntura històrica.

Segurament hauríem d’haver seguit els seus consells. És el que va fer Lenin, a Rússia, després del desastre de 1905 i del fracàs de les expectatives per acabar amb el tsarisme.

En Felip volia continuar el combat sense renunciar a cap dels principis del partit. Refugiar-se en l’estricta feina personal, al sindicat, a l’associació de veïns? Se sentia comunista, fill de l’oposició obrera a l’estalinisme i pensava que el nostre deure era continuar la lluita fins que la situació milloràs per a les perspectives republicanes i socialistes. Deia que havíem perdut l´enteniment, emportats per les circumstàncies, volent participar en una inútil campanya electoral que, tanmateix, seria controlada pels poders fàctics de sempre. El deure dels esquerrans, en la seva opinió, no era asseure´s a les cadiretes institucionals, sinó restar enmig del carrer, defensant els interessos essencials dels treballadors. Tenia un sisè sentit, una esmolada intuïció que li va fer entendre el laberíntic camí que teníem pel davant.

Ho parlàvem en el bar de la cantonada, a la plaça d´Espanya, a uns metres d´on teníem el local del partit.

Nombrosos companys encara no copsaven la fondària de la desfeta. Sí, no ignoràvem que treuríem pocs vots i que, electoralment, seríem esborrats de la vida política quotidiana. Però havent conegut a fons la manca de llibertat, la repressió, volien creure que, amb una certa possibilitat d´actuar públicament, podríem anar ampliant el cercle de ferro on la dictadura ens mantenia presoners.

En Felip era més realista. Potser posseïa un coneixement de les persones que nosaltres no teníem. L´activisme diari, la necessitat d´estar sempre en moviment, la urgència de cobrir tots els fronts de lluita amb pocs militants ens tenia massa ocupats. Les manifestacions, les pintades nocturnes, la redacció i publicació dels més diversos materials polítics, les reunions, l´estudi de determinats llibres, ens mantenia en tensió constant.

-El futur se´ns presenta complicat, ja ho veuràs –continuava, amb un rictus d´amargura en els llavis. En constatar la més mínima oportunitat de situar-se a recer del poder, de gaudir dels privilegis que comportarà la gestió del règim, molts camarades canviaran d´idees i comportament. Seràs testimoni de les transformacions més obscenes. Els més oportunistes de la colla, els que estaven al costat nostre per la moda, per sentir-se acompanyats, per tenir l´oportunitat de lligar, per comandar, malgrat que fos a una cèl·lula de l´organització, es faran conscients que poden canviar de vida. Trobaran l´excusa més inversemblant que puguis imaginar: l´avorriment causat per la militància partidista, la ineficàcia del marxisme en una societat de consum, l´aburgesament de la classe obrera que fa innecessària la construcció d´un partit de classe... Tot servirà per anar justificant la retirada. Vinclaran l´esquena davant qui sigui per aconseguir privilegis en el nou règim. Es faran de dretes, de centre, del PSOE i el PCE per tal d´aconseguir diners fàcils, cotxes oficials, habitatges de luxe, iots, menges exquisides als millors restaurants de l´Estat... En veure´t pel carrer, giraran la cara per no saludar-te, per a no recordar el temps de la clandestinitat. Dominar, esdevenir senyors, comandar, serà el seu únic objectiu. Ho començ a veure en el rostre d´algun dels companys. Comencen a estar incòmodes entre nosaltres. Pensen que han perdut els millors anys de la seva vida participant en una hipotètica i fantasmal revolta social que mai no s´arriba a concretar. Oloren sous importants fent de diputat o director general de qualsevol organisme oficial. D´altres es conformaran a fer d´oficinista, esdevenir secretari del batle, dels diputats. Ben aviat, i en seràs testimoni, restaran en l´oblit les enceses cançons de les trobades secretes, els juraments de lluitar contra el feixisme fins a la mort. Renegaran de qualsevol idea d´autèntic canvi social només per sentir-se més que els altres, com els antics amos de possessió, repartint favors i diners entre els amics.

En una de les darreres assemblees de l´organització, una trista reunió a un local ja mig buit de mobles i llibres, exposà aquestes idees sense amagar cap de les preocupacions que el dominaven.

Mai més no el vaig tornar a veure.

La notícia del suïcidi aparegué destacada en els diaris de Palma. Havia estat un activista prou conegut i els periodistes es preguntaven pels motius d’aquella inesperada decisió justament quan, escrivien, començava la democràcia per la qual havia lluitat tant.


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb