Literatura catalana contemporània

La revista Iris de Menorca parla de la novel·la de Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué

Turmeda | 13 Octubre, 2017 20:35 | facebook.com

La revista Iris de Menorca parla de la novel·la de Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué -


El món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 - ALLÒ QUE EL VENT NO S’ENDUGUÉ (EL TALL EDITORIAL), la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí és la història d´un parany, d´una gran mentida, és la història d´una traïció -


He dit que era un llibre complex, ho és. Des la narració dels fets de l’any 1976 se’ns porta a reviure la repressió feixista a la Mallorca de quaranta anys abans, la duresa d’una postguerra feta a mida per al plaer i l’enriquiment dels vencedors, l’especulació salvatge arran del boom del turisme... Allò que el vent no s´endugué és una reflexió sobre els fets polítics que s’entrellaça amb la descripció de situacions, anècdotes, converses i tota mena de detalls que ens permeten observar un període on tot fou possible i, malauradament, gairebé tot quedà per fer. (Eduard Riudavets Florit)


Per Eduard Riudavets Florit


És la historia d’un parany, és la historia d’una gran mentida, és la historia d’una traïció. Malgrat hagi gaudit molt de la seva lectura no m’he sentit còmode escrivint aquesta ressenya, ha estat fins i tot dolorós perquè vaig caure en el parany, em vaig creure la mentida i, també, ni que fos per desconeixement, vaig ser còmplice de la traïció.

Allò que el vent no s’endugué, de Miquel López Crespí, desvetlla la misèria que se’ns va voler vendre com una victòria, desmunta les bastides d’un edifici que es publicitava nou i que només era un potemkià decorat per disfressar la pervivència d’un sistema criminal, treu a la llum les vergonyes d’una època que s’ha pretès sacralitzar. En definitiva, és un esguard justament despietat a la fins fa poc unànimement encensada i hipòcritament anomenada “transició democràtica”.

És una novel·la complexa, de fàcil lectura però complexa, malgrat l’ aparentment senzillesa del seu fil argumental: la preparació d’un acte reivindicatiu per part d’una organització revolucionària i les posteriors conseqüències judicials.

Cal, però, situar-nos a l’època. Mort el dictador, el franquisme intenta maquillar la seva imatge a fi de perviure en el temps sota altres noms més homologables, amb aquest propòsit s’estableixen negociacions amb els que finalment esdevindran “l’esquerra oficial”. Mentre tant tots aquells que no estan disposats a aquesta mena de bescanvi ideològic són perseguits i empresonats.

“Al nostre voltant es bastia una jugada magistral. Només uns pocs s’adonaven que, participant en el seu joc, enfortíem la capacitat d’emboirar i confondre que tenien els homes del Moviment. Intel·ligents, després de quaranta anys de ferrenya dominació, des de les tribunes que tenien a l’abast, podrien explicar que, fins i tot, els sectors més radicals del socialisme estaven d’acord amb el que s’estava fent”.

Des de l’esquerra veritablement revolucionària es pretén, llavors, donar a conèixer la gran mentida que es prepara sota noms força altisonants: reconciliació nacional, esperit de consens, concòrdia social...

Noms que amaguen la gran traïció: l’acceptació del franquisme maquillat a canvi de parcel·les de poder tot abandonant pel camí la pròpia ideologia. Els qui es mantenen fidels als seus principis i no es rebaixen a entrar dins la fira són perseguits, marginats, silenciats...

“Com en la novel·la 1984 de George Orwell: crear un doble llenguatge, enganyar al poble, bastit una realitat fictícia a força de propaganda i mentides”.

He dit que era un llibre complex, ho és. Des la narració dels fets de l’any 1976 se’ns porta a reviure la repressió feixista a la Mallorca de quaranta anys abans, la duresa d’una postguerra feta a mida per al plaer i l’enriquiment dels vencedors, l’especulació salvatge arran del boom del turisme...

Allò que el vent no s´endugué és una reflexió sobre els fets polítics que s’entrellaça amb la descripció de situacions, anècdotes, converses i tota mena de detalls que ens permeten observar un període on tot fou possible i, malauradament, gairebé tot quedà per fer.

No em puc estar d’esmentar l’ irònicament divertit episodi de la Jove Guàrdia Roja, l’emocionant i colpidora darrera conversa amb el pare, o el dolorós anàlisi del paper de l’Església Catòlica...

És evident pels que coneixem, poc o molt, Miquel López Crespí, que és una novel·la bàsicament autobiogràfica. Si més no, per a mi això és secundari, si bé dóna força i versemblança a la narració. El que és important és el missatge.

Avui, quan tants ens adonem que el franquisme no va arribar a morir mai, que disfressat ha perviscut en la majoria d’esferes del poder, que la mal anomenada transició democràtica fou una gran estafa teixida entre una esquerra entregada i una dreta desitjosa de tapar-se les vergonyes. Avui que això és motiu de debat arreu de l’estat, aquesta novel·la esdevé fonamental. Ens posa a l’abast la història silenciada, ens recorda que no tot foren claudicacions ni tothom acceptà el gran guinyol. És memòria recobrada.

En conclusió, una novel·la que tot just acaba d’arribar a les llibreries i que cal ser llegida. La recoman especialment a tots aquells joves que veuen amb insatisfacció l’actual estat de coses. S’adonaran que la rebel·lia no començà despús-ahir. Que tenen fonts on beure, i que no tothom va agenollar-se davant allò que estava establert.

A un moment donat escriu Miquel López Crespí: “Quina santa innocència la joventut! Creure’s capaç de canvia el món, mudar el costums, bastir un nou tipus d’existència!”. Si és així, llavors Miquel López Crespí és el més jove de tots. Això dóna esperança.

Revista Iris (Menorca, 13-IX-2017)


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb